Compte amb el «bonisme» quan parlem d’ensenyament

Amb l’esperança de poder construir un país nou, el Consell Escolar de Catalunya ha dissenyat com hauria de ser el nostre Ensenyament, i la majoria de les propostes anunciades semblen prou raonables.  No he llegit el document sencer, però m’agradaria que hi figurés la necessitat d’un veritable control sobre el professorat: els de l’ensenyament públic que no siguin funcionaris intocables, i posar la lupa alhora als col·legis concertats que reben fons públics, però no se’ls supervisa com cal. Compte amb el «bonisme» quan parlem d’escoles i professorat. Posaré dos exemples de la mateixa temàtica que hem llegit a la premsa:  professor de l’ensenyament públic que havia estat condemnat per abusos sexuals a menors… i continuava exercint (segons algunes fonts d’ensenyament, «perquè no es podia fer res contra ell»); i el famós cas dels Maristes: amb tant alumnat afectat, amb tants professors investigats… i ningú, ningú, ningú havia fet arribar això al Departament d’Ensenyament? I els que ho van tapar des de l’escola… estan destituïts o continuen exercint? Casos extrems… sí, però n’hi ha molts més, tant o més visibles. L’atenció als casos de bullying i l’atenció a la diversitat serien dos exemples més. També es tapen o es neguen molts casos de bullying, sovint perquè dona mala imatge a l’escola o al professor que mira cap a un altre costat. I pel que fa als nois i noies amb discapacitats o capacitats especials –fins i tot els d’altes capacitats–: malgrat estiguin integrats pateixen els pocs recursos que hi ha a l’ensenyament públic o, en l’ensenyament concertat, viuen en carn pròpia com se’ls treuen de sobre (discretament, és clar). Sé que poso el dit a la llaga i que rebré correus o comentaris a l’article negant «el tot o la part»  (el bonisme de què parlava abans, l’ensenyament intocable…). Però hi ha molts casos i patiments invisibles: no ens quedem a la superfície. Amb país nou o sense, cal una revisió urgent del control que es fa sobre el funcionament del sistema educatiu.

Maria-Josep Hernàndez

Riquesa energètica

La causa de la pobresa energètica és exactament la seva antagonista: la riquesa energètica. Riquesa insultant i consentida de les grans companyies de serveis bàsics, que s’han enriquit desmesuradament amb la permissivitat, o més aviat, complicitat, dels governs. Fixeu-vos que no dic del govern en singular, perquè aquesta situació s’ha anat teixint de forma esgraonada des de fa anys. I s’ha consolidat escanyant els ciutadans lentament, amb pujades progressives i calculades, i promovent «beneficiaris» polítics amb noms i cognoms, fent-los “consellers de les companyies”, i que continuen estant a les xarxes de poder i decidint tant o més que els qui governen. Insultant és també veure com, amb altivesa, tracten els qui protesten de “radicals” o d’“antisistema”. Radicals? No és radical tantes famílies que passen fred perquè no poden engegar la calefacció que un dia van poder pagar, o que s’han quedat sense llum perquè el rebut, un servei bàsic, és un luxe? En definitiva, amb la darrera pujada de preus, ens han rematat a tots plegats. No n’hi havia prou amb la bombolla immobiliària, que l’energia ja és un altre luxe. Perquè els preus no tenen res a veure amb els costos: és mera especulació, calculant fins a on poden arribar a escanyar-nos a tots.

Maria-Josep Hernàndez

“Vox populi, vox Dei”

La veu del poble és la veu de Déu.

Com si fos ara, veig i sento aquell gran mestre, sacerdot de teologia, Josep Calçada. Persona admirada, de gran prestigi, seriosa, recta, però d’un cor i d’una sensibilitat tan gran com la catedral on treballà tant de temps.

Ja fa un temps, però. Ara han augmentat accions i reivindicacions que demanen que s’escolti la veu del poble, que se’l consulti. Sembla una novetat quan hauria de ser sempre, una normalitat. Per desgràcia, massa interessos per a fer el poble inculte, desinformat i fins i tot, enganyat.

Tots tenim l’experiència quan ens trobem reunits i demanem les opinions, els parers, els llargs silencis i dissortadament, moltes vegades, provocats per no saber què dir, o què pensaran els altres i el que és pitjor, quan no t’han entès.

Parlar clar, sense embuts, amb sinceritat. El sentit comú en forma part, de bracet amb l’experiència. Mai, però, no podem deixar de renovar-nos i de viure el dia a dia, escoltant i oferint el nostre interès.

Com menys interessos, més claredat. Fixem-nos en els nens i en les nenes. També en els més pobres i que l’experiència els ha enriquit en tot allò que arriba a ser rebuig. La dita que diu: “Les veritats fan perdre les amistats” té un sentit profund i a voltes, fa pessigolles. Les dictadures, les jerarquies i ja no parlem del món clerical… que en fan de mal! Tots som persones. Responsabilitats, igualtat, llibertat, un detall. Quan hom deixa aquell càrrec, fins i tot externament, com canvia.

La veu del poble és la unitat de cadascú manifestada sabent per què i el que vol.

Déu ens ho ha regalat i Jesús, la Paraula feta Veu, pel poble i del poble.

Avui, a casa i a “España”, votacions. Paraula de cada persona feta manifestació.

Tant de bo que la melodia de la Democràcia sigui clara i ben afinada.

Ignasi Forcano Isern
26 de juny de 2016

Bécquer

Quin missatge extraordinari de tendresa, aquest de Gustavo Adolfo Bécquer: “El alma que puede hablar con los ojos, también puede besar con la mirada.” Hi ha tantes coses que no entenem fins que no topem amb elles… Com escriure poesia. Com pregar a l’infinit. Com plorar el silenci. Com necessitar el silenci. Com lluitar amb tu mateix sabent que perdràs. Com captar el valor del present. “L’ànima que pot parlar amb els ulls, també pot besar amb la mirada”. Si un dia una ànima així et besa insolentment amb la mirada… estàs perdut: et deixarà tocat per sempre.

Maria-Josep Hernàndez

Esglésies domèstiques

És cert que critiquem sovint la realitat de la nostra Església, que sovint sentim allunyada de tanta gent, fins i tot de molts dels nostres moments existencials. Les institucions grans tenen un ritme lent i van a remolc de la velocitat de la vida, cada cop més ràpida i canviant.

Però alhora em van arribant experiències fora de les instàncies eclesials diguem-ne oficials però que neixen de la fe, de la necessitat de compartir de gent creient. Uns exemples: un grup de pregària que es reuneix rotatòriament a les cases dels seus membres; uns pares i mares que preparen conjuntament la catequesi en un centre social barceloní els diumenges el matí (amb dos nivells, no us penséssiu, i amb activitats per conèixer realitats de fe i solidaritat); famílies que preparen els seus fills i filles per a la primera comunió i la celebren en una casa al camp en un clima d’alegria participada i lluny de regals i convencions socials; grups de compartir i reflexionar al marge dels moviments…

Segur que la llista la podríeu enriquir qualsevol de vosaltres… Són signes dels temps, són exemples esperonadors d’espais de trobada amb Jesús, amb els altres… Cal agrair-los i tant de bo no els fem petits cercles privilegiats però tancats!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Corrupció quotidiana

Vam parlar una bona estona de política, del “procés”, de la darrera ocurrència del TC, de quina sort la nova política, del canvi possible,  del cas de corrupció que s’acaba de destapar…, i al final, la pregunta típica dels que estem al voltant de la seixantena: “… i a tu quant et falta?”, i no cal dir rés més. Vol dir quant temps falta per a la jubilació.

A final de mes, tu!… què em dius?, però si ets un any més jove que jo!… no, és que m’agafo el “paro”, d’aquí a dos anys empalmo i ho avançaré als seixanta-tres. Hi perdo una mica, és clar, però em queda arreglat… Ah!… Que hi ha problemes a la teva empresa?… No, no, m’agafo el paro –torna a dir m’agafo– i aprofitaré per fer de cangur dels dos néts, que la meva filla va pel segon…

La corrupció es basa en aprofitar-se de les falles de control del sistema, en el tothom ho fa, en el sentiment d’impunitat, en el si ho paga tothom no ho paga ningú, en la insolidaritat… I jo no sabia que el meu amic també era un corrupte. No em vaig atrevir a dir-li-ho.

Albert Farriol

Som més del 50% (@Masdel50)

De vegades, veient una tertúlia de televisió o en una conferència, t’adones que hi ha una uniformitat que no és natural: totes les persones són homes! Una foto dels empresaris de l’IBEX-35, fa un temps ho va evidenciar, però es repeteix en molts actes públics, en conferències i taules rodones, sovint des d’àmbits progressistes…

I nosaltres, les dones? No n’hi ha cap que pugui dir la seva en una tertúlia, amb opinió i formació sobre aquell tema concret? Sí, segur que n’hi ha! I potser amb més nivell que algunes persones que semblen saber de tot, però sense poder aprofundir en res. De fet entitats feministes han preparat llistats d’expertes en multitud d’àrees. Però ni els mitjans de comunicació ni els organitzadors d’actes semblen voler esforçar-se per reflectir la realitat: som més del 50%!

@Masdel50 és una iniciativa a Twitter que pretén denunciar la manca de presència d’expertes en fòrums de debat, discussió i anàlisi en els mitjans de comunicació. Va bé! Ens fa sensibles a la desigualtat… I ai, en àmbits eclesials, acostuma a ser una absència flagrant!

Maria Antònia Bogónez Aguado