Sargir, embastar… cosir!

Avui, em decideixo a fer quatre ratlles de quelcom que des que va començar la pandèmia, no només em balla pel cap, sinó que m’esgarrapa per dintre. Vosaltres, amics i amigues que treballeu i que tenim a les mans la nostra publicació de L’Agulla un dia vàreu obrir-me les portes perquè també hi fes alguna puntada. Com podeu veure, des del mateix encapçalament, faig servir paraules d’aquest art casolà que és i que anomenem: cosir.

Ja el mateix Jesús, en l’Evangeli ens parla de fer les coses ben fetes, no fos cas que volent-ho arreglar ho féssim malbé. Aquest mateix passatge, en el seu testament, el màrtir Joan Alsina i Hortós, assassinat durant el mandat de Pinochet a Xile, també ens ho recorda i mirant bé el context del que diu Jesús davant de la reacció de Judes quan aquell perfum vessat en el cos de Jesús, el fa reaccionar amb una visió totalment materialista i amb la doble intenció de vendre’l pels pobres… Jesús és contundent, “els pobres els tindreu sempre entre vosaltres…”, però alerta, si aquests pobres amb ells i en ells no hi descobrim Jesús, les Benaurances se’ns en van en orris.
Què vull dir amb tot això? En el virus, s’hi treballa, però tenim una gran pandèmia que tal i com dèiem, Jesús la té com el seu gran objectiu, lluitar i viure en la igualtat de les persones.

A casa nostra ja ho diem: Sempre plou sobre mullat. La pandèmia de la pobresa té tantes branques i tant de bo que tots plegats, no només hi pensem, sinó que lluitem per extingir-la.

Acabo subratllant l’enunciat: No s’hi val només de tenir les coses embastades o fer-hi un sargit: Cosim bé d’una vegada!

Ignasi Forcano Isern

Dones creients, reserveu-vos l’1 de març

Des de fa uns mesos grups diversos de dones creients han començat a preparar un acte per al diumenge 1 de març a Barcelona. Es tracta de la Coordinadora de Dones Creients 8M, que es va reunint per gestar una concentració que doni veu a les dones en el si de l’Església. El treball és horitzontal, assembleari, plural… amb la força de dones grans i amb l’empenta i imaginació de les joves. Una manera de fer creativa, lúcida, dialogada…

Es farà una acció reivindicativa al carrer i l’elaboració d’un manifest. Serà just una setmana abans del 8M, perquè aquell dia toca estar al carrer en les manifestacions convocades arreu per celebrar el dia de la dona, amb tantes altres, des de la diversitat i la pluralitat…

Altres ciutats de l’Estat estan mirant d’afegir-se a la iniciativa barcelonina: Madrid, Saragossa, Galícia…

Si ets una dona cristiana sensible a la lluita contra la discriminació de gènere, estigues atenta: ens trobarem, serem moltes per fer sentir la nostra veu dins i fora de l’Església.

És el moment de deixar sentir la nostra veu, de fer pública la denúncia de la desigualtat en el si de l’Església i de manifestar que somiem, volem i lluitem per una Església d’iguals que tracti tothom com Jesús els tractava!

Apa, apunta-t’ho a l’agenda i reserva’t el dia 1 de març per sortir al carrer i mostrar que es pot ser feminista i creient… I que moltes hem arribat al feminisme des de la radicalitat del missatge de Jesús que mirava les dones com a iguals. Que siguem moltes!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

Compte amb el «bonisme» quan parlem d’ensenyament

Amb l’esperança de poder construir un país nou, el Consell Escolar de Catalunya ha dissenyat com hauria de ser el nostre Ensenyament, i la majoria de les propostes anunciades semblen prou raonables.  No he llegit el document sencer, però m’agradaria que hi figurés la necessitat d’un veritable control sobre el professorat: els de l’ensenyament públic que no siguin funcionaris intocables, i posar la lupa alhora als col·legis concertats que reben fons públics, però no se’ls supervisa com cal. Compte amb el «bonisme» quan parlem d’escoles i professorat. Posaré dos exemples de la mateixa temàtica que hem llegit a la premsa:  professor de l’ensenyament públic que havia estat condemnat per abusos sexuals a menors… i continuava exercint (segons algunes fonts d’ensenyament, «perquè no es podia fer res contra ell»); i el famós cas dels Maristes: amb tant alumnat afectat, amb tants professors investigats… i ningú, ningú, ningú havia fet arribar això al Departament d’Ensenyament? I els que ho van tapar des de l’escola… estan destituïts o continuen exercint? Casos extrems… sí, però n’hi ha molts més, tant o més visibles. L’atenció als casos de bullying i l’atenció a la diversitat serien dos exemples més. També es tapen o es neguen molts casos de bullying, sovint perquè dona mala imatge a l’escola o al professor que mira cap a un altre costat. I pel que fa als nois i noies amb discapacitats o capacitats especials –fins i tot els d’altes capacitats–: malgrat estiguin integrats pateixen els pocs recursos que hi ha a l’ensenyament públic o, en l’ensenyament concertat, viuen en carn pròpia com se’ls treuen de sobre (discretament, és clar). Sé que poso el dit a la llaga i que rebré correus o comentaris a l’article negant «el tot o la part»  (el bonisme de què parlava abans, l’ensenyament intocable…). Però hi ha molts casos i patiments invisibles: no ens quedem a la superfície. Amb país nou o sense, cal una revisió urgent del control que es fa sobre el funcionament del sistema educatiu.

Maria-Josep Hernàndez

Riquesa energètica

La causa de la pobresa energètica és exactament la seva antagonista: la riquesa energètica. Riquesa insultant i consentida de les grans companyies de serveis bàsics, que s’han enriquit desmesuradament amb la permissivitat, o més aviat, complicitat, dels governs. Fixeu-vos que no dic del govern en singular, perquè aquesta situació s’ha anat teixint de forma esgraonada des de fa anys. I s’ha consolidat escanyant els ciutadans lentament, amb pujades progressives i calculades, i bombetapromovent «beneficiaris» polítics amb noms i cognoms, fent-los “consellers de les companyies”, i que continuen estant a les xarxes de poder i decidint tant o més que els qui governen. Insultant és també veure com, amb altivesa, tracten els qui protesten de “radicals” o d’“antisistema”. Radicals? No és radical tantes famílies que passen fred perquè no poden engegar la calefacció que un dia van poder pagar, o que s’han quedat sense llum perquè el rebut, un servei bàsic, és un luxe? En definitiva, amb la darrera pujada de preus, ens han rematat a tots plegats. No n’hi havia prou amb la bombolla immobiliària, que l’energia ja és un altre luxe. Perquè els preus no tenen res a veure amb els costos: és mera especulació, calculant fins a on poden arribar a escanyar-nos a tots.

Maria-Josep Hernàndez

“Vox populi, vox Dei”

La veu del poble és la veu de Déu.

Com si fos ara, veig i sento aquell gran mestre, sacerdot de teologia, Josep Calçada. Persona admirada, de gran prestigi, seriosa, recta, però d’un cor i d’una sensibilitat tan gran com la catedral on treballà tant de temps.

Ja fa un temps, però. Ara han augmentat accions i reivindicacions que demanen que s’escolti la veu del poble, que se’l consulti. Sembla una novetat quan hauria de ser sempre, una normalitat. Per desgràcia, massa interessos per a fer el poble inculte, desinformat i fins i tot, enganyat.

Tots tenim l’experiència quan ens trobem reunits i demanem les opinions, els parers, els llargs silencis i dissortadament, moltes vegades, provocats per no saber què dir, o què pensaran els altres i el que és pitjor, quan no t’han entès.

Parlar clar, sense embuts, amb sinceritat. El sentit comú en forma part, de bracet amb l’experiència. Mai, però, no podem deixar de renovar-nos i de viure el dia a dia, escoltant i oferint el nostre interès.

Com menys interessos, més claredat. Fixem-nos en els nens i en les nenes. També en els més pobres i que l’experiència els ha enriquit en tot allò que arriba a ser rebuig. La dita que diu: “Les veritats fan perdre les amistats” té un sentit profund i a voltes, fa pessigolles. Les dictadures, les jerarquies i ja no parlem del món clerical… que en fan de mal! Tots som persones. Responsabilitats, igualtat, llibertat, un detall. Quan hom deixa aquell càrrec, fins i tot externament, com canvia.

La veu del poble és la unitat de cadascú manifestada sabent per què i el que vol.

Déu ens ho ha regalat i Jesús, la Paraula feta Veu, pel poble i del poble.

Elecciones-2013Avui, a casa i a “España”, votacions. Paraula de cada persona feta manifestació.

Tant de bo que la melodia de la Democràcia sigui clara i ben afinada.

Ignasi Forcano Isern
26 de juny de 2016

Bécquer

Quin missatge extraordinari de tendresa, aquest de Gustavo Adolfo Bécquer: “El alma que puede hablar con los ojos, también puede besar con la mirada.” Hi ha tantes coses que no entenem fins que no topem amb elles… Com escriure poesia. Com pregar a l’infinit. Com plorar el silenci. Com necessitar el silenci. Com lluitar amb tu mateix sabent que perdràs. Com captar el valor del present. “L’ànima que pot parlar amb els ulls, també pot besar amb la mirada”. Si un dia una ànima així et besa insolentment amb la mirada… estàs perdut: et deixarà tocat per sempre.

Maria-Josep Hernàndez

Esglésies domèstiques

És cert que critiquem sovint la realitat de la nostra Església, que sovint sentim allunyada de tanta gent, fins i tot de molts dels nostres moments existencials. Les institucions grans tenen un ritme lent i van a remolc de la velocitat de la vida, cada cop més ràpida i canviant.

Però alhora em van arribant experiències fora de les instàncies eclesials diguem-ne oficials però que neixen de la fe, de la necessitat de compartir de gent creient. Uns exemples: un grup de pregària que es reuneix rotatòriament a les cases dels seus membres; uns pares i mares que preparen conjuntament la catequesi en un centre social barceloní els diumenges el matí (amb dos nivells, no us penséssiu, i amb activitats per conèixer realitats de fe i solidaritat); famílies que preparen els seus fills i filles per a la primera comunió i la celebren en una casa al camp en un clima d’alegria participada i lluny de regals i convencions socials; grups de compartir i reflexionar al marge dels moviments…

Segur que la llista la podríeu enriquir qualsevol de vosaltres… Són signes dels temps, són exemples esperonadors d’espais de trobada amb Jesús, amb els altres… Cal agrair-los i tant de bo no els fem petits cercles privilegiats però tancats!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Corrupció quotidiana

Vam parlar una bona estona de política, del “procés”, de la darrera ocurrència del TC, de quina sort la nova política, del canvi possible,  del cas de corrupció que s’acaba de destapar…, i al final, la pregunta típica dels que estem al voltant de la seixantena: “… i a tu quant et falta?”, i no cal dir rés més. Vol dir quant temps falta per a la jubilació.

A final de mes, tu!… què em dius?, però si ets un any més jove que jo!… no, és que m’agafo el “paro”, d’aquí a dos anys empalmo i ho avançaré als seixanta-tres. Hi perdo una mica, és clar, però em queda arreglat… Ah!… Que hi ha problemes a la teva empresa?… No, no, m’agafo el paro –torna a dir m’agafo– i aprofitaré per fer de cangur dels dos néts, que la meva filla va pel segon…

La corrupció es basa en aprofitar-se de les falles de control del sistema, en el tothom ho fa, en el sentiment d’impunitat, en el si ho paga tothom no ho paga ningú, en la insolidaritat… I jo no sabia que el meu amic també era un corrupte. No em vaig atrevir a dir-li-ho.

Albert Farriol

Som més del 50% (@Masdel50)

De vegades, veient una tertúlia de televisió o en una conferència, t’adones que hi ha unahomes-poder-599x330 uniformitat que no és natural: totes les persones són homes! Una foto dels empresaris de l’IBEX-35, fa un temps ho va evidenciar, però es repeteix en molts actes públics, en conferències i taules rodones, sovint des d’àmbits progressistes…

I nosaltres, les dones? No n’hi ha cap que pugui dir la seva en una tertúlia, amb opinió i formació sobre aquell tema concret? Sí, segur que n’hi ha! I potser amb més nivell que algunes persones que semblen saber de tot,vic però sense poder aprofundir en res. De fet entitats feministes han preparat llistats d’expertes en multitud d’àrees. Però ni els mitjans de comunicació ni els organitzadors d’actes semblen voler esforçar-se per reflectir la realitat: som més del 50%!

@Masdel50 és una iniciativa a Twitter que pretén denunciar la manca de presència298_20150417051854 d’expertes en fòrums de debat, discussió i anàlisi en els mitjans de comunicació. Va bé! Ens fa sensibles a la desigualtat… I ai, en àmbits eclesials, acostuma a ser una absència flagrant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Què pensen fer els bisbes amb 13TV?

No sé si mireu mai 13TV, l’emissora de televisió propietat de la Conferència Episcopal Espanyola. Jo sovint, al vespre, hi faig una passada de zàpping, perquè dec tenir una punta masoquista, i cada vegada que ho faig m’escandalitzo i m’avergonyeixo. Especialment quan ho faig després de les 10, que és quan emeten el programa “El cascabel” o “La marimorena”, que tenen uns presentadors que utilitzen el típic to fatxenda tan propi del feixisme, i que consisteixen en una tertúlia dedicada a fer propaganda del PP i a criticar i sovint escarnir l’esquerra i les diversitats nacionals, i a fer ambient contra els immigrants.

The newly elected head of Spain's Catholic Church and President of the Bishop's Conference Cardinal Antonio Maria Rouco Varela arrives to meet the media in Madrid March 4, 2008. REUTERS/Susana Vera  (SPAIN) SPAIN/ SVP01_SPAIN-_0304_11.JPG

A l’època del cardenal Rouco, això formava part de la lamentable normalitat. Però ara ja no. Ara la Conferència Episcopal té uns altres dirigents més raonables, i a Roma hi ha el papa Francesc. I per tant, resulta molt incomprensible que es mantingui aquesta penosa tertúlia nocturna, tan decididament antievangèlica. Si els bisbes creuen que han de tenir una televisió, ¿per què no la utilitzen per a coses dignes, al servei del progrés social i cristià? ¿Per què continuen gastant-se els nostres diners en fer propaganda del conservadorisme més tronat?

Josep Lligadas

Els voluntaris són “duendes”

Dissabte 7 de novembre, concert “Duendes. Música i Sostre” a Badalona. Un concert benèfic per al Projecte Sostre de la Barceloneta. Èxit de públic, música de qualitat, retrobada d’amics voluntaris i usuaris dels gairebé 23 anys de vida del centre… Però sobretot, prova de com els voluntaris i voluntàries són capaços de fer màgia, de somiar, de posar fil a l’agulla, d’encomanar entusiasme, de superar obstacles…

Musica i SostreUn antic voluntari que ja no podia fer nits volia posar el seu coneixement en el seu àmbit laboral al servei d’una iniciativa senzilla per a homes que dormen al carrer. Entusiasme, tot engegat! Ho encomana a companys i companyes que saben fer difusió, que són joves, competents, bons comunicadors… I hi posen hores, esforç, talent…

I la nit del concert, com “follets” amagats entre bambolines, fan que tot vagi sobre rodes.

El premi? No només la recaptació, sinó sobretot els somriures, els agraïments, el bon clima! Realment els voluntaris i voluntàries aporten molt més que la seva generositat. Són uns cracks!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Què dóna més beneficis?

Demano a algun economista que ho sàpiga calcular: Què dona més beneficis als “empresaris”? L’esclavatge dels romans o dels negres del Mississipi o bé el sistema de contractació actual? L’amo havia de comprar l’esclau, mantenir-lo, allotjar-lo, tenir cura de la seva salut… l’empresari actual el lloga els dies i hores que necessita, després el substitueix o el llença si es posa malalt. Tot el que feia de bo l’amo antic, ara ho fa “l’estat”. A qui beneficia més el sistema actual? Jo sóc de lletres i no ho sé calcular.

Pau Hernández Prats

Tot lligat?

Un amic meu, funcionari, fa una setmana em va confirmar que ja està previst (pactat a l’ombra) el proper govern de la Generalitat i els futurs alts càrrecs: “Ja sé qui serà el meu director general”, em va dir.

Contràriament, un diari d’abast estatal, publicava fa unes setmanes un article en què l’autor dibuixava el panorama d’un altre resultat electoral –el “tomb inesperat”–, on el govern estaria format pels grups de l’oposició… i s’afigurava el disgust de les “grans patums” que figuren a la llista de Junts pel Sí, de manera que aquesta situació les abocaria a deixar el Parlament.

Mesos enrere un altre amic em comentava que uns quants càrrecs de l’actual partit governant estaven buscant feina…

Jesús Lanao

Made in China a les nostres celebracions?

L’altre dia em deien que una monja de clausura es lamentava que les vendes de formes per a les Eucaristies amb les quals es finançava el seu monestir estaven caient. Per la baixada de practicants? No, perquè algunes parròquies a la resta de l’Estat estaven comprant-les a una botiga que està a València però també ven online: es diu Manantial i les importa de la Xina… No donava crèdit al que sentia! Comunitats que opten per preu? I després pregarem per les vocacions contemplatives? Potser que ens plantegem allò de pensa global, actua local també en els subministraments de les nostres parròquies i comunitats… Ai, la globalització i analitzar-ho tot amb criteris economicistes curts de mires!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Governs enfrontats, pobles distanciats

La situació actual de la relació Catalunya resta de l’Estat ve marcada per la incompetència d’ambdós governs (català i espanyol), que es reforcen mútuament amb les seves polítiques electoralistes a curt termini (les autoafirmacions i enfrontaments els donen vots: vegeu com està pujant la intenció de vot envers el PP).

Paral·lelament (i lligat amb l’anterior) s’està accentuant la divisió entre ciutadans (també a Catalunya), però sobretot entre els de la resta de l’Estat (País Valencià i Illes Balears inclosos) i els del Principat. Com poden entendre que es vulgui la independència, més enllà del tema econòmic? Dit d’una altra manera: si una majoria de ciutadans d’altres comunitats autònomes estigués a favor d’una autodeterminació de Catalunya (i d’altres autonomies) ja s’hauria celebrat (fa temps) un referèndum (fins i tot en l’àmbit de l’Estat). Però resulta que no és així… i amb reafirmacions “unilaterals” de país (o de poder polític) solament s’aconsegueix endurir (necrosar) el problema.

Per això em preocupa (i molt) la distància entre els pobles. El “problema català” no és (solament) polític. És un problema d’entesa entre els pobles. I d’això en són responsables els dos governs (amb els seus presidents) i els qui els donen suport. Com es redreçarà el rumb? “Qui sembra vents recull tempestats…”

Jesús Lanao

Torras i Bages a "La Campana de Gràcia"

Josep Maria Torras i Bages era un bisbe de dretes. Aspirava a recompondre el país tornant al model de l’Edat Mitjana, amb un important paper regenerador exercit per l’Església. I l’esgarrifava la idea de revolució. Però això sí, pensava que no era amb posicions integristes intransigents que tot això s’aconseguiria, sinó per mitjà de convicció, i d’arrelament al país. Tot plegat és, en definitiva, el que tan bé expressa la divisa que diu que ell mai no va formular però que resumeix magníficament el seu pensament: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Doncs bé. Segons explica Joan Bonet i Baltà al seu llibre L’Església catalana, de la Il•lustració a la Renaixença, a la pàgina 660, quan aquest bisbe va morir l’any 1916, un diari símbol de l’anticlericalisme barceloní, “El Diluvio”, va escriure: “La seva mort ha estat sentida per tots, puix que ha mort sense tenir enemics”. I un diari més anticlerical encara i a més sarcàstic, deia: “Ha mort el bisbe de Vic. És molt trist per a nosaltres, però la raó a un moro, i del doctor Torras no se’n pot dir mal. Era un savi, era un artista, la seva filosofia, fos la que fos, la dominava perfectament, era un enamorat de Catalunya, i ademés era un bon home, què hi farem?… Per a fer-nos la llesca, de tant en tant entre els bisbes surt algun Urquinaona”. Per situar-se, cal dir que el bisbe Urquinaona, que era de Cadis, va ser un model d’arrelament al país i a la vida de la gent, i per això quan va morir li van dedicar una plaça. I per entendre el llenguatge del text, cal dir que això de “la raó a un moro” vol dir “la raó cal donar-la a qui la té, ni que sigui un moro” (!). Doncs bé, fets aquests aclariments, una brevíssima reflexió: fins i tot en les situacions de més dures discrepàncies, si es descobreix en l’altre solidesa personal i bona voluntat, és possible un reconeixement mutu. Però això sí, aquesta solidesa personal i bona voluntat ha de ser real i s’ha de notar… Josep Lligadas

Patito Feo

El paradigma de la profunda idiotització que molts mitjans intenten fer (i amb èxit) als nens i nenes crec que és la sèrie de TV, Patito Feo. A l’estil dels culebrons sudamericans, amb accent inclòs, contamina cada dia el Disney Channel. Un grup de nenes, Las Divinas, dediquen tots els seus esforços a ser les més “guais”, i de passada, a ser felices fent tota mena de malifetes recargolades a les lletges i “no guais”, anomenades Las Populares. Tot plegat provoca que les nenes imitin conductes i actituds, per ser, lògicament, les “guais”. Com veieu, un missatge d’allò més constructiu, que ve acompanyat d’un merchandising brutal: samarretes, motxilles escolars, carpetes, jocs, collarets, col.leccions, revistes… Però, ai! Si resulta que a la vostra filla se li acut dir a les nenes de la seva classe que això és una porqueria, concretament: “És una merda! A mi no m’agrada”, la criatura quedarà automàticament exclosa dels interessos de totes les altres (i sort si s’entén bé amb els nens!).
A casa, en veure què passava, vam seure tots davant la tele: no ho havíem vist, però la nena, per lògica curiositat, sí. Esperpèntic! Vam riure de valent durant uns quants dies imitant els de la sèrie… I a la nena, seguint les instruccions literals dels mestres (perquè no s’anés barallant amb el món), li vam haver d’ensenyar a dir, de forma diplomàtica, que això a ella “no li agrada gens, però que li semblava fantàstic que a elles els agradés”. En resum: que no busqui brega i no els digui que això “és una merda”. Us recomano que mireu un dia per TV la porqueria que bombardeja els caps dels nens i nenes i, tenint en compte l’absolut passotisme de la majoria de pares, entendreu quin futur més negre tenim a la societat. Maria-Josep Hernàndez

Independents, de què, de qui?

Davant dels desitjos i proclames independentistes no em puc estar de fer sempre la pregunta: “independents de què, de quí”? Enmig d’un món globalizat, les grans decisions que afecten la majoria de la humanitat (també, òbviament, els catalans) no es prenen als parlaments, atès que el “poder” polític està absolutament segrestat del poder econòmic. Aleshores, ¿quin espai “d’independència” podem assolir? En tot cas, a un nivell molt petit, irrellevant per a la transformació del sistema.Les accions de protesta haurien d’anar enfront dels poders econòmics. Per què no protestem contra La Caixa, Gas Natural, Repsol, Media Pro…? I poso aquests exemples perquè són propers (més “de casa”). Aquests són veritablement el poders fàctics, que condicionen els altres. Això ha quedat evidenciat amb la crisi… Aleshores ¿no hauríem de lluitar per una veritable democràcia econòmica? I plantejar eleccions dels dirigents d’aquests grups poderosos, puix funcionen (ni que sigui indirectament) amb els diners de tots plegats…Penso que ens equivoquem d’enemic. Ja sé que això sona excessivament simplista o marxista-leninista (!). Però, com diu aquell, “algú ho havia de dir”… Jesús Lanao

L’independentisme obligatori

Com he dit ja més d’un cop, servidor no és gens partidari de la independència de Catalunya, i considera un mal servei dedicar-se a intentar promoure-la. Potser la independència ens aportaria alguns beneficis col·lectius, però alhora provocaria un esquinçament tal que ens faria mal a tots, i sobretot als sectors més febles. I bé. La Mònica Terribas, directora de TV3, es veu que opina el contrari que jo, i per això utilitza el diner públic per promoure tant com pot l’opció independentista, com si volgués convèncer-nos que la cosa “normal” per a un català “normal” sigui voler la independència. L’exemple més obvi que hem viscut darrerament va ser el programa “Adéu, Espanya?”, emès el passat 3 de juny i del qual al telenotícies de l’endemà en van continuar fent propaganda i ens van animar a mirar-lo per Internet. Jo li demanaria a la senyora Terribas, en nom de la pluralitat, que encarregui ara un altre reportatge, igual de llarg i de favorable, sobre les bondats del sistema federal, i dels beneficis que Catalunya aconseguiria amb un sistema així tot formant part d’Espanya. Josep Lligadas