Ampliar l’aeroport és accelerar el canvi climàtic

Que el canvi climàtic avança a gran velocitat per l’acció humana comença a ser una evidència que esdevé un malson per a gran part de la població mundial. Temperatures extremes, com acaba de passar al nord del continent americà, inundacions, sequeres i incendis d’una intensitat i velocitat anòmales cada cop són més freqüents arreu. Això no té causes naturals, sinó que clarament es deu a posar l’economia (una economia al servei d’una minoria) per damunt de la política i per descomptat de la sensatesa, i tendeix a incrementar-se de forma exponencial. Perilla l’abastiment d’aigua potable per a molta gent, es redueixen les zones de cultiu, algunes zones costaneres es van inundant. El nostre Mediterrani és una d’aquestes zones sensibles, on els pronòstics apunten a una reducció de la pesca i de la biodiversitat. Els experts indiquen que només una frenada decidida i immediata en l’emissió de CO2 i un canvi d’hàbits pot limitar un escalfament amb conseqüències que arriben a amenaçar l’espècie humana.

En aquest context i encara sota els efectes d’una pandèmia que ha estat un tastet dels efectes imprevisibles d’una forma de vida que assetja el món natural i afavoreix una contagiosa massificació, AENA proposa, amb presses, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una ampliació que ha de permetre l’increment de vols i, és clar, de l’emissió de CO2. Per no esmentar, també, la destrucció d’espais naturals del Delta del Llobregat i la promoció del turisme com a monocultiu a Catalunya.

Repensar quina és la indústria que volem i necessitem, promoure l’equilibri territorial, potenciar comunitats energètiques que s’autoabasteixin, garantir una bona infraestructura ferroviària, donar suport a la pagesia per garantir una alimentació ecològica i de proximitat són reptes que cal abordar, entre molts d’altres. Perquè les generacions que arriben puguin senzillament viure dignament.

Migraciones climáticas

Ya podemos decir que los daños del cambio climático que el planeta está sufriendo no son cosa del futuro. La borrasca Filomena está relacionada con ello, y en el levante de la península ibérica hemos sufrido tempestades en los últimos años cuya magnitud también es atribuida por los científicos al cambio climático. Pero donde los impactos son mucho más dañinos es en las áreas tropicales. Ahí, la desertificación crece deprisa, llevándose por delante terrenos de pasto y de cultivo; las sequías son cada vez más frecuentes y prolongadas; las lluvias son cada vez más torrenciales y destructivas, y la subida del nivel del mar está eliminando ya muchos cultivos de los deltas por la intromisión del agua salada en los acuíferos subterráneos a agua dulce.

Esto está provocando desplazamientos de población. Cuando desaparecen los terrenos en los que la población rural tenía sus cultivos o zonas de pasto, no hay más alternativa que abandonar el hábitat. Por ahora, la gran mayoría de las personas desplazadas por el clima se está yendo a los suburbios de las ciudades de su propio país. No se convierten en migrantes, son desplazados internos. Esta es una de las razones por las que las ciudades tropicales están creciendo de forma desmesurada. Dentro de unas décadas, las ciudades europeas o norteamericanas no podrán contarse entre las mayores del mundo, pues estas serán todas africanas y de Asia del sur.

También hay una parte de las personas que están abandonando sus hábitats que emigra, es decir, que sale de su país para buscar las ciudades de otros países; pero la gran mayoría de las que hacen tal cosa se queda en los países vecinos. Así, por ejemplo, la emigración climática que se produce en los países del Sahel que están desertificándose se va a las ciudades de los países vecinos de África occidental, sobre todo, a las ciudades costeras. Lo mismo ocurre en el Cuerno de África, en Asia del sur, en el Sudeste Asiático, etc. Podemos decir que las migraciones climáticas son, por ahora, de corta distancia y que apenas llegan a Europa.

Pero llegarán. Habrá un momento en el que los impactos climáticos también obligarán a mucha gente a salir de esas ciudades costeras tropicales. El calor, la escasez de agua potable, el incremento de las tempestades y la subida del nivel del mar harán inhabitables algunas zonas urbanas costeras. Las migraciones climáticas de larga distancia crecerán; quizás no de forma desmesurada, pero, según las estimaciones que muestro en mi libro, en el 2060 podría haberse doblado el número de migrantes que hoy hay en el mundo.

¿Qué consideración debemos dar a los migrantes climáticos? ¿Qué tratamiento jurídico? Para responder a esto no podemos obviar que el cambio climático que el planeta está sufriendo es debido a las actividades humanas; está provocado por los gases de efecto invernadero que venimos emitiendo desde el inicio de la industrialización. Pero, además, los gobiernos de todo el mundo lo saben desde hace varias décadas, como también saben que el cambio climático se frenaría si detuviésemos las emisiones. La clave está en que los gobiernos llevan tres décadas haciendo acuerdos climáticos para reducir las emisiones y las mismas tres décadas vulnerándolos. Las emisiones no han dejado de crecer (con lapsus como el de la crisis del 2008 y el de la pandemia del 2020). Así que los gobiernos tienen una responsabilidad evidente en el avance del cambio climático, y ello es lo que convierte a los migrantes climáticos en víctimas de una determinada acción política, en este caso, la inacción frente al cambio climático.

Los migrantes climáticos, en tanto que víctimas de una acción política, son merecedores de protección internacional, al igual que lo son las personas que huyen de persecuciones políticas o de guerras. Es por ello por lo que debemos hablar de refugiados climáticos. Sin embargo, no hay ningún marco jurídico internacional que reconozca la figura del refugiado climático, y, por tanto, debe abrirse un debate sobre la mejor manera de llegar a tal reconocimiento. Un debate que ha de darse tanto en los ámbitos de la lucha contra el cambio climático, como en los de defensa de los derechos de los refugiados.

Miguel Pajares

Canvi climàtic? Millor, trencament.

Hauria de dir si no és massa per a mi.
Si puc fer res per fer veure que no passa res.
Apartar-me, probablement, quedar-me
al marge, passar pàgina, callar. O extreure,
amb cura, els claus que pengen a les parets 
de l’ànima i així evitar una dessecació.

Joan Elies Adell Pitarch. Canvi Climàtic

Deu ser per l’efecte postraumàtic del coronavirus que vaig dir que sí a la proposta del Josep Lligadas de parlar del Canvi Climàtic i no de “les ecoparròquies”… Quan he començat a mirar el tema m’he quedat astorat: com puc dir res, pobre de mi, d’una qüestió tan complexa i científica, i ara, en uns moments de tanta incertesa i confusió. I com dir-ne alguna cosa que provoqui interrogants. M’ho prenc com una penitència per ser agosarat i dir que sí, tan fàcilment. Sigui com sigui, a mi em preocupa personalment el tema, perquè més enllà de les estadístiques que es poden trobar en qualsevol article de divulgació, he pogut comprovar personalment, que els boscos, rierols, muntanyes, i glaceres… i tota la fauna que s’hi belluga… estan submergits en un procés de trencament del seu equilibri natural. Els viatges que he fet a llocs tropicals també m’ho han confirmat. Ja ho sabem, pèrdua de grans hàbitats, zones humides, desertització, reducció cap al cinquanta per cent de biodiversitat, contaminació galopant dels grans oceans… Tot fa preveure els pitjors escenaris. Tots els estudis diuen que l’escalfament del planeta, l’efecte hivernacle, és desbocat.

Difícilment es posen a la pràctica les mesures radicals que s’haurien de prendre i que es van proclamant a cada Cimera Mundial sobre el clima. Només s’executen petites correccions que no són compartides per tots els països, especialment pels més contaminants, mentre el rellotge del compte enrere, no para d’assenyalar el punt de no retorn i que amenaça seriosament la vida del planeta. Els avisos en forma de d’augment de catàstrofes provocades per fenòmens atmosfèrics, es van multiplicant any darrere any i cada vegada són més amplis i devastadors. Ho diu el conegut meteoròleg Tomàs Molina en el llibre col.lectiu, Esperança després del Covid 19, aparegut fa unes setmanes a la Claret: “El canvi climàtic porta i portarà canvis, que són i que seran cada vegada més accelerats i abruptes. La natura no avança d’una manera uniforme, ho fa a salts i amb trencaments que van canviant la realitat”. Evidentment aquestes “malalties” del planeta, afecten sobretot aquelles regions del món que són més sensibles als desequilibris climàtics i que estan menys preparades per a les emergències.

És cert que hi ha una opinió pública, especialment pel que fa a sectors crítics de les generacions més joves, que han aixecat la veu i s’han mobilitzat d’una manera admirable. Així mateix, moltes esglésies i comunitats de l’univers religiós de tot el planeta, fa algunes dècades que han anat denunciant la manca de resposta política i social davant d’un problema que ens afecta de ple i que pot canviar profundament la història de la humanitat. Ho fan des d’una visió transcendent de l’univers perquè el contemplen des de la perspectiva que es tracta d’una realitat creada, un regal per a l’espècie humana, i que és un do del qual en forma part la mateixa humanitat –la casa comuna– i que per això l’ha de preservar. La seva destrucció és el seu mateix declivi i amenaça la seva supervivència. El crit del Consell Ecumènic de les Esglésies –ho recull molt bé Antoni Matabosch en el llibret Ecologia integral i supervivència–, com els crits de les comunitats indígenes de totes les amazònies, són el mateix crit dels científics que ens omplen de dades incontestables i que proposen programes de contenció i de reversió urgents. La ciència i la religió curiosament de bracet denunciant el que es fa malament i promovent un canvi de paradigma que posi fi a la carrera cap al col·lapse.

Ara és fàcil apuntar-se a l’«això es veia a venir» o a prendre nota de la sotragada del Covid 19, que sembla evidenciar un cert cansament de la natura o la reacció de defensa instintiva, com el cos humà fa quan es posa malalt. En el nostre entorn immediat hem pogut constatar l’alleujament que han sofert els animals que viuen en llibertat, i que han campat al seu aire, mentre nosaltres i els motors que utilitzem, hem estat parats i confinats a casa, pacíficament. Una primavera extraordinària que feia molts anys que no havíem pogut contemplar.

¿Estem disposats a canviar de rumb per tal que la «ruptura climàtica», no sigui un fet irreversible? ¿En quina mesura ens podem contenir, frenar, moderar, i fressar models nous de consum i satisfacció de les nostres necessitats? ¿Fins a quin punt estem convençuts que el model de producció i de creixement, basat en una economia neocapitalista liberal i sense límits, ja no pot servir a la causa del progrés del conjunt de la humanitat sinó a la seva degradació?

La crida que fa el papa Francesc està avalada per la comunitat científica mundial, però va més enllà, com reclamen bona part de les tradicions religioses i dels moviments que critiquen el model pervers d’explotació dels recursos cada vegada més limitats i que no es podran recuperar mai més. Ara hem posat en les agendes conceptes que volen capgirar la dinàmica expoliadora, com el de l’economia circular. Allò que produïm i manufacturem ho hem de tornar al cicle de recuperació dels materials i deixar de convertir-los en brossa. Seria un pas important, però si no hi ha un canvi de visió del que és el planeta Terra com un cos viu que navega en la immensitat del cosmos i que s’ha de comprendre ell mateix com una realitat global en tota la seva xarxa de connexions i d’equilibris… difícilment podrem encarar un futur viable per a la humanitat diversa en un planeta molt ric, però finit. Exhaust ja en molts aspectes.

M’apunto a demanar-me i a demanar que, malgrat el difícil recolzament dels poders dels oligopolis i de les grans corporacions, no ens planyem, sinó que aprofitem qualsevol escletxa per proposar altres models econòmics productius que plantin cara i modifiquin les decisions que sempre estan sobre la taula: creixement indefinit, benefici pels rics, espoli de matèries primeres dels països pobres, explotació de la ma d’obra barata, transports contaminants de productes de baix cost, que acaben de tancar un cicle pervers. El que ara es comença a entendre com a “efecte papallona” no s’acaba d’aplicar, en negatiu, al comerç injustament produït, injustament transportat i injustament comprat pels rics del primer món.

El papa Francesc subratlla enèrgicament en la seva encíclica Laudato si’ que totes les criatures estan unides i interactuen en la casa comuna. Tot té a veure amb tot. Aquesta és la llei fonamental de l’univers: la sinèrgia, la solidaritat, la reciprocitat i la cooperació. «El món, més que un problema per resoldre, és un joiós misteri, que contemplem amb una benaurada lloança». Cal entendre la realitat, subratlla Leonardo Boff, no com una màquina sinó com un organisme viu… com un sistema obert i una xarxa de relacions, una mena de dansa, en la qual tothom hi participa. Tot en l’univers és cocreatiu, coparticipatiu, relacionat entre si i connectat amb tot i tots. (Un nou pensar per a ser tots un, Leonardo Boff/Anselm Grün).

Es per això que davant del desballestament del planeta a causa de l’extracció desaforada de tots els seus recursos, l’alternativa que se’ns presenta és una actitud mística i profètica, com a opció de vida, que ens porti a una pràctica personal i col·lectiva paral·lela a la dinàmica embogida de la societat basada en el consum. No podem canviar res sense una nova mentalitat i uns altres criteris i estils de vida. Una nova consciència. Una espiritualitat que ens retorni a la veritat del que som a dins d’aquest univers obert i dinàmic del qual formem part, segons la magnifica contemplació de Teilhard.

Els acords de Paris del 2016, proposaven que l’escalfament del planeta s’hauria de limitar, per a finals de segle, als 2º C. Tal com van les projeccions, al 2030 ja haurem superat aquest límit i a finals de segle podem arribar al nivell dels 4º, que ja seria catastròfic per al conjunt de la vida del planeta.

Al començament d’aquestes pinzellades deia que com m’atrevia a parlar d’un tema tan complex com és el canvi climàtic que prefereixo anomenar, més aviat, “trencament climàtic”. Una mena d’ecocidi programat. Acabo el meu atreviment proposant el que ens assenyala el papa Francesc: la conversió ecològica integral. No podrem frenar aquesta amenaça real si no ens “convertim” o “re-convertim” a una mirada mística i pràctica del món, on el paper de les persones, dels pobles i el medi natural es vegi com un tot integrat. Les paràboles de l’evangeli del gra de mostassa o del llevat en la pasta ens poden orientar. I si se’m permet, l’expressió inspiradora de Jesús, quan parla dels Signes dels Temps. El que inspiren i suggereixen és que no ens podem quedar palplantats i atordits pel que ens ve a sobre. Recordem el petit colibrí que davant l’incendi de la selva, mentre els altres animals fugien del foc i s’ho miraven de lluny, i el prenien per boig, ell només volava cap al riu, agafava amb el bec una petita gota d’aigua i la llençava per sobre del foc paorós una i altra vegada.

Només en la mesura de l’amor fou
fet l’univers per a nosaltres. 
Sense l’amor, només queda l’exili, 
l’absurd, l’atzar, la mort, la inèrcia: 
un univers, certament, no fet per a nosaltres. 

David Jou

Josep Maria Fisa

De la crisi climàtica a la conversió ecològica

Mentre escric aquestes notes –no puc deixar d’immiscir-me de l’actualitat– a Catalunya acaba de pujar sobtadament la tensió política al conèixer la decisió de la JEC d’inhabilitar al president Torra la mateixa vigília d’una investidura, la de Pedro Sánchez, que serà aspra, atacada per la incontinguda ràbia de l’extrema dreta. Al mateix temps, els EUA assassinen al general iranià Soleimani per ordre del president Trump. El Regne Unit es prepara, per bé i per mal, per a un Brexit incert. I a Catalunya, les festes de Nadal i Cap d’Any transcorren en l’habitual orgia del consum, pírricament celebrada gràcies a una minsa i transitòria baixada de l’atur registrat, amb solapament d’una confusa, dissonant i contradictòria barreja de pobresa i benestar. A Austràlia fa mesos que cremen grans incendis. “Cada loco con su tema”, diria el refranyer!

Notícies, totes elles, particularment importants en el seu microcosmos local, i definitivament insignificants, per estrany que li pugui semblar a algú, per als interessos (globals) del conjunt. Dit a la inversa, allò a què quasi ningú no li dona importància perquè forma part de l’exercici de la monòtona i quasi inconscient quotidiana llibertat individual pot ser globalment transcendent. Per exemple, qualsevol activitat que porti associades emissions de CO2 –que en l’actual sistema econòmic capitalista són pràcticament totes– que eleven la temperatura del planeta posant en risc la vida de milions d’espècies, la humana inclosa. En canvi, coses que ens semblen a la majoria particularment transcendents, com les esmentades a l’inici, que generen titulars de premsa, són globalment irrellevants. Greta Thumberg, una nena adolescent afectada d’un trastorn lleu d’autisme, té aquesta percepció inversa. Sap reconèixer i discriminar com ningú el que és essencial d’allò que només és important per a alguns. S’ha convertit, potser sense voler-ho, en una veritat incòmoda que molts no volen escoltar per no dissentir de si mateixos, per no afrontar les pròpies contradiccions. La seva, és la veu que clama pel bé comú abans que pel bé particular. Per preservar la vida de les generacions futures abans que el benestar de les actuals.

El president de l’ONU, António Guterres, va dir sentir-se decebut al finalitzat la cimera del clima COP25 el passat mes de desembre a Madrid. Es va perdre una oportunitat més per avançar en l’ambició per la mitigació, l’adaptació i el finançament necessari per fer front a la crisi climàtica. Amb les mesures actuals, avisen els científics, la pujada de les temperatures rondarà entre els 3,4 i els 4 graus centígrads a finals de segle. Però la COP25 va topar amb l’insolidaritat d’alguns grans països, els de sempre. Alguns diran que els principals culpables del canvi climàtic són els lobbys empresarials i els interessos del capital. Potser tenen raó. És clar que són els que encara creuen que el món es divideix en culpables i innocents. No obstant, la resistència al canvi, a la conversió ecològica, va molt més enllà. Es troba també en el que veu la palla a l’ull d’altri. El canvi climàtic, aliè a les batalles entre bons i dolents, només és un nou punt d’equilibri, conseqüència de l’estil de vida que es deriva del sistema econòmic (capitalista) fonamentat en l’antropocentrisme judeo-cristià i en la idea de llibertat entesa com a dret al planeta. Al concebre l’home com l’amo i senyor de la creació, és a dir, propietari de tot, els humans hem trencat algunes condicions de l’equilibri ecosistèmic que regnen des de fa alguns milions d’anys a la Terra. En conseqüència, la pèrdua de biodiversitat i l’emissió de carboni fòssil a l’atmosfera arrossega l’ecosistema a un nou equilibri modificant el nivell del mar, la temperatura mitjana i transformant els hàbitats amb conseqüències nefastes per a les economies del planeta. No esperem que la solució vingui de la mà de les Conferencies de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. El problema que afrontem necessita, a més de l’acció i els acords internacionals, una conversió ecològica col·lectiva que recuperi l’harmonia perduda, com pregona la carta encíclica Laudato si del Papa Francesc.

Salva Clarós i Ferret

Canvi climàtic

Montserrat Cabo

Emergència climàtica i la vaga mundial pel clima

Una vaga mundial pel clima en resposta a la inacció dels governs ara que ens trobem a la vora del punt de no retorn davant del canvi climàtic semblaria d’allò més justificat. Què més ha de passar perquè els líders polítics prenguin mesures efectives i accions directes per posar fi a les emissions dels gasos que provoquen l’escalfament global? Abocats a la dramàtica perspectiva de destrucció massiva que comporten ja la pujada del nivell de les aigües, les sequeres severes i els meteors extrems, la pèrdua de massa forestal i de biodiversitat, entre moltes altres, alguns fan declaracions d’emergència climàtica sense altre contingut que l’advertència o l’alarma prèvia a la catàstrofe. La vaga mundial pel clima vol mobilitzar massivament per primer cop la població mundial per pressionar les institucions i els governants de tot el planeta, però probablement l’efecte més important que tindrà aquesta vaga és la presa de consciència col·lectiva de les persones, que tot i informades de les causes i els efectes del canvi climàtic, no hem passat encara a l’acció compromesa.

La primera que es va declarar en vaga per exigir el compromís de tothom per frenar el canvi climàtic va ser Greta Thunberg, una adolescent sueca de 16 anys que els divendres no va a escola per manifestar la seva protesta davant del parlament suec. Els seus seguidors són també adolescents i joves que van crear el moviment Fridays for future. Les generacions més joves han après a l’escola la importància que tenen els ecosistemes per al manteniment de la vida humana. Han pres consciència de la gravetat que representa el deteriorament ambiental i les conseqüències del canvi climàtic en les seves vides futures. Determinats a passar a l’acció, i esgarrifats al no entendre la passivitat dels adults, imploren una reacció d’aquests que freni l’esclafament global i el deteriorament del planeta.

Una vaga expressa una lluita i un compromís de la persona per canviar unes condicions laborals que no considera justes. És difícil traslladar la mateixa idea a la protesta per la inacció dels governants i les institucions del món per frenar el canvi climàtic. Darrerament s’han convocat vagues o aturades per motius diferents als laborals. En una vaga la persona treballadora se la juga, compromet el salari i més. Es compromet amb la causa. Altre tipus de manifestacions, tot i ser importants per l’efecte conscienciador no impliquen el mateix compromís. Vaig al gra: Fa anys molta gent lluïa un pin amb un sol rialler amb la inscripció “nuclear, no gràcies”. La causa antinuclear era popular però no existia la consciència entre els falsos ecologistes que el tancament de les nuclears implicava una disminució severa del consum d’energia per càpita que ells no estaven disposats a fer. La mateix cosa podríem dir avui als vaguistes pel clima. ¿Està tothom disposat a fer vaga climàtica renunciant a uns viatges de vacances que emeten més diòxid de carboni que el conjunt d’emissions anuals d’una família a l’Àfrica subsahariana, que degut a l’escalfament esdevé migrant climàtica? El millor missatge que pot traslladar la vaga patrocinada per Greta i els seus Fridays for Future és que cada u faci examen de consciència sobre les seves emissions a les darreres vacances d’estiu. Per això, ella, la Greta, ja ha enviat un senyal viatjant a la cimera sobre l’acció climàtica que se celebra aquest setembre a Nova York en un veler en lloc de l’avió.

El canvi climàtic és l’efecte més palmari de la globalització perquè les seves conseqüències sobre la vida de les persones no tenen fronteres territorials, ni socials ni temporals. La globalització no cal combatre-la perquè és un fet derivat del desenvolupament de l’espècie humana sobre el planeta. Cal gestionar-la i no deixar que la gestioni el poder econòmic financer, ni els lobbys petroliers, ni cap Estat nació en particular. Una vaga pel clima pot ser un bon senyal de que és la ciutadania qui vol gestionar el futur a través de l’acció i el compromís en el present.

Salvador Clarós i Ferret

El espejismo de volar verde – Recomanacions d’estiu

Aquest juliol s’ha presentat a Barcelona El espejismo de volar verde, versió castellana de juliol del 2019 (actualització de l’original anglès de 2017). Una reflexió sobre la crisi climàtica i el pes que hi té el trànsit aeri. Els viatges aeris no paren de créixer, com tampoc no paren de créixer els projectes per a construir nous aeroports arreu del món o per a ampliar-los, com planegen el Ministerio de Fomento del govern d’Espanya i Aena per a l’aeroport del Prat en connexió amb el de Girona perquè puguin acollir 70 milions de passatgers (el 2018 van ser 45 milions). Davant de tot això la indústria aeronàutica, les companyies i els gestors de les infraestructures ens diuen que l’aviació serà cada vegada més “verda”. Hi ha raons molt serioses per posar-ho en dubte.

Podeu accedir al document aquí. En el mateix web es pot demanar el document imprès.

Josep Pascual

Emergència climàtica

Davant de veus que clamen cada cop més fort per aturar la crisi climàtica, entre les que s’hi compten ara també generacions d’infants i adolescents animats per l’activista pel clima Greta Thunberg i el moviment Fridays for Future, el Govern de Catalunya va acordar el passat 14 de maig declarar la situació d’emergència climàtica. Una declaració que no serveix per fer executiva ni una sola mesura de xoc que freni la desbocada orgia que consumeix el planeta pel que toca a territori i competència catalana. És un pas més de justificació, o d’impotència per inacció governamental que, contràriament al que segurament es proposava, deixa Catalunya a la mateixa altura que la immensa majoria de governs d’Estats i nacions del planeta.

El desafiament del canvi climàtic no es pot afrontar des de l’acció heroica de cap govern ni de cap institució ni persona individualment, o tecnologia miraculosa. La prèdica de la Greta és justament aquesta: uniu-vos homes i dones del món per frenar l’escalfament global. I feu-ho ja! Ara no és el moment de les proclames sinó de l’acció. És la súplica de la generació viva que més patirà les fatals conseqüències del canvi del clima. Però l’esfera política mundial sembla no haver superat encara la lògica d’un món que en els dos darrers segles només ha sabut debatre de sobiranies, supremacies i localismes, davant d’una globalització que imposa l’inevitable domini de la nostra espècie sobre l’ecosistema. Mentrestant el col·lapse despunta, i sembla que només els infants ho vegin amb tota claredat.

Donada la urgència que reclama actuar hauríem d’abordar individualment i com a país una revolució energètica sense més demora. Podem fer dues coses, i no necessàriament en aquest ordre: primer, reduir el consum d’energia per càpita. Segon, canviar el mode d’abastiment d’energia deixant definitivament de cremar materials fòssils. En definitiva, canviar a l’únic estil de vida possible per a la generació de la Greta.

Fugida del paradís

El canvi climàtic és ja el major desafiament. Aquesta generació ha trigat 30 anys a reaccionar a l’evidencia de l’origen antropogènic de la desestabilització del clima. Cada minut que passa s’agreuja l’amenaça per a la humanitat. Les contramesures per fer front a una probable catàstrofe ambiental, econòmica i humanitària centraran els conflictes, les aliances, i les polítiques internacionals d’aquest segle. Les possibilitats que tenim d’aturar el canvi climàtic són escasses o nul·les. I la capacitat de resiliència per sobreviure’l fa temps que la vam perdre com a espècie. Als humans només ens queda la política i la fraternitat.

El llibre del Gènesi diu que Déu va fer la matèria i l’energia que formen l’Univers. Déu va fer els planetes, els rius, els mars i les muntanyes. La matèria s’organitzava creant ordre. Déu va fer la vida, totes les espècies, també l’home i la dona, fruit d’una evolució en la qual els organismes vius han anat adquirint forma i funcions complexes per sobreviure, competir, reproduir-se i colonitzar l’hàbitat. La seva raó de ser no era altra que desenvolupar capacitats adaptatives a un medi que per aquesta raó els seria cada cop menys hostil. Jerarquies tròfiques i de poder definien l’equilibri entre les diferents entitats. I així, l’ecosistema esdevingué el paradís i única casa de les espècies vives.

L’home i la dona –explica el Gènesi– van desobeir el mandat de Déu. Creient-se, ells mateixos, l’obra més acabada i perfecta de la creació, els humans capgiraren l’ordre adaptatiu emmotllant l’ecosistema sencer al seu desig i ambició. En invertir la lògica adaptativa, Adam i Eva, assessorats per la raó intel·ligent, emprenien un procés involutiu lliurats al coneixement de la física de les coses, canviant la capacitat innata (genètica) de submissió a l’ordre natural per la voluntat de subvertir-lo. El camí sense retorn, tal vegada la involució neolítica, la vam desenvolupar els humans fa uns 7.000 anys amb profunds canvis socials com l’aparició de l’excedent de producció, germen del capitalisme actual. Cap al segle XV, amb els descobriments, s’accelerava un procés de globalització amb notables impactes en els ecosistemes. Fins que la revolució industrial, amb la incineració del reservori combustible fòssil, l’energia acumulada en el decurs de 4.500 milions d’anys a les entranyes del planeta, va precipitar un canvi climàtic que ja no s’aturarà, almenys en la petita escala temporal de les generacions actuals.

El nostre paradís terrenal és un sistema energèticament obert que intercanvia amb l’espai exterior. Es comporta com un receptor i acumulador d’energia procedent de l’estrella solar, mare i senyora d’aquesta part de l’Univers, que amb l’alè dels seus raigs va infondre vida al fang inert creant la biosfera o comunitat d’éssers vius. Els metabolismes de la biosfera regulen l’intercanvi d’energia amb l’exterior a través de la persiana de carboni atmosfèric que en filtra el flux. D’aquest singular equilibri, que anomenem clima, en devem la forma i funció de tota espècie viva. La Terra, però, és un sistema tancat pel que fa a la matèria que no intercanvia amb l’espai exterior. Els balanços materials de tota activitat planetària són de suma zero. És un jardí sense portes que la comunitat humana no podrà abandonar mai perquè és la seva única raó de ser. Potser sí els seus gens. No obstant, arribada l’edat del foc, amb l’antropocentrisme arrogant fruit del coneixement i la raó, Adam i Eva van emprendre la fugida del paradís. Amb una increïble capacitat simbòlica havien inventat un metabolisme fictici, que anomenaren economia, a través del qual es creava riquesa miraculosament a partir de res. L’aparent capacitat creadora de l’Homo Sapiens ens havia negat la humilitat necessària per reconèixer, un cop ja exclosos del verger, que al capdavall allò que comptabilitzàvem com a guany era tan sols un préstec d’energia de l’arbre del coneixement del bé i el mal que no podrem retornar mai més per generacions i generacions…

Salvador Clarós

No retorn

El corc del suro està atacant els boscos mediterranis d’alzina. Les causes no són del tot clares però segur que tenen a veure amb els canvis que ve registrant el clima. Els desequilibris poden ser deguts a una manca de pluviositat, a la desaparició d’algun depredador del cuc o alguna altra. El fet es tradueix en una minva de la qualitat del suro que fa poc rendible la seva explotació. Aquest i altres fets semblants mostren que els equilibris ecològics són precaris i canviants. Les sureres no desapareixeran per aquest fet però l’activitat econòmica queda afectada, i les possibles mesures tecnològiques que es prenguin per salvar les explotacions forestals de sureres crearan nous i provisionals equilibris, que mai seran els d’abans perquè l’evolució de la biosfera no torna mai enrere. És una llei universal que regeix  l’esdevenidor del món.

S’estima que l’energia d’origen fòssil consumida per la humanitat d’ençà de la utilització massiva de combustibles en l’era industrial equival en ordre de magnitud a l’energia solar acumulada sota l’escorça terrestre en forma de carbó, petroli i gas durant centenars de milions d’anys. La indústria ha devorat en un període molt curt de temps, durant el segle XX, un llegat còsmic que és fruit d’un procés evolutiu que s’inicià fa uns 13.700 milions d’anys, quan es començà a formar l’univers (el moment de la creació) que donà lloc a les estrelles, els planetes i a les espècies vives.

Tot evoluciona i res no torna a ser com era. L’era industrial és un estadi més de l’evolució. Quantitats ingents d’energia heretada de la creació han sigut dilapidades a canvi d’un creixement demogràfic, econòmic, tecnològic… El preu d’aquest creixement és l’esgotament de fonts energètiques i materials, l’extinció de multitud d’espècies, la transformació de la biosfera, l’escalfament global…  I tanmateix es creen noves condicions per a la supervivència. No hi ha un punt d’arribada o d’equilibri sinó que aquest és dinàmic. La interacció entre les forces que alimenten i retroalimenten els metabolismes del sistema global crea nous i provisionals equilibris amb creixements o decreixements, amb benestar o penúria per a les espècies.

Hi ha una creença ben estesa en la ciència i la tècnica com a salvació. És una fe sense fonament perquè el coneixement científic no serveix per a restituir cap equilibri perdut sinó per a generar noves forces desequilibrants per assolir noves situacions que poden ser solució a algun problema. En el cas del corc del suro, probablement es podrà controlar la població de l’insecte a través d’algun mecanisme, i això resolgui el problema econòmic de les explotacions sureres. Però l’equilibri anterior no tornarà. La gran reserva d’energia solar fossilitzada en forma de petroli s’esgota per sempre més com a recurs energètic  un cop s’ha cremat en un motor. La sentència prové de les lleis de la física. Per a nosaltres significa que ja mai més la humanitat tindrà un període de creixement i prosperitat com el que hem vist perquè no hi ha cap altra reserva energètica d’aquesta magnitud. Ens haurem de conformar a viure amb l’energia del dia a dia. La que ve del Sol, i per això en diem renovable.

La societat industrial és un sistema que genera cada cop més complexitat, és a dir crea formes d’organització sofisticades que retroalimenten el propi sistema creant més ordre. No s’ha d’oblidar, però, que globalment el sistema ecològic avança cap a un major desordre que és fruit únicament de l’evolució, a la qual hi contribueixen el coneixement científic i tècnic, i les decisions polítiques, i naturalment també l’atzar.

Salvador Clarós

Recessió econòmica i canvi de signe polític

“Un tsunami escombra el sud d’Europa…” així s’expressaria Marx a la vista dels darrers resultats electorals, 168 anys després del manifest del Partit Comunista. Sembla que ens adrecem a un canvi. L’aparició de nous actors, desafiant la governabilitat, està agitant l’atmosfera social i política del Continent. L’esglai s’estén més enllà de la ribera mediterrània, presagiant un canvi de signe polític que va començar amb la Síriza grega i avança pels països del sud amb gran inquietud dels defensors de l’ordre neoliberal. Els vents de canvi bufen passada la turbulència d’una profunda recessió mai vista per les generacions actuals. Les injustes polítiques d’austeritat no són la causa del mal però sí que expliquen la resposta de les urnes. La malaltia s’havia anat incubant durant llargs decennis de primavera expansionista, quan la bonança que arribava a àmplies classes mitjanes silenciava el clam dels desiguals i donava per bona la barbàrie de l’explotació desbocada dels recursos naturals, la insensatesa del consum sense límits, l’acumulació com a llei de vida.

El neoliberalisme, que s’havia anat instal·lant a Europa des dels anys 70 del segle passat, va arrelar amb força a l’espanya d’Aznar i, fins i tot abans, a la Catalunya de Jordi Pujol. Van ser anys de bombolles immobiliàries, financeres, energètiques… anys de malbaratament i de negacionisme del canvi climàtic. Anys d’abstencionisme i de majories absolutes. Anys de llençar la casa per la finestra i de desgovern. La ideologia neoliberal va començar a desregular, a deixar camp lliure als capitals financers, permetent l’especulació i l’evasió fiscal. Es van privatitzar serveis bàsics amb el pretext de fer-los més eficients i barats. Es van construir infraestructures innecessàries a benefici de comissionistes. Es va permetre a les elèctriques amassar autèntiques fortunes a compte d’un deute de tarifa que paguen els ciutadans. Es van suprimir controls i autoritzacions de supervisió amb el pretext de simplificar i alleugerir la burocràcia estatal. El Banc d’Espanya va deixar d’exercir un control del sistema bancari, propiciant endeutaments irresponsables. Els ciutadans es van endeutar fins a les celles amb crèdits hipotecaris. Els governs no van planificar, ni a Espanya ni a Catalunya, un futur industrial capaç d’assegurar l’ocupació, donant per bona la deslocalització d’empreses industrials. La pèrdua de valor afegit brut industrial es compensava eventualment amb economia financera i sobreproducció immobiliària. Tot, fins que el 2008 la banca Lehman Brothers va tombar la lletera, vessant per terra els somnis neoliberals. El compte de resultats d’aquella economia “de casino” fruit d’un afebliment ètic i desistiment de responsabilitats de l’estat, està a la vista: desregulació, privatització, enriquiment especulatiu i corrupció, alhora que s’ha anat ampliant la fractura social.

Mentre Mariano Rajoy encara creia que el seu èxit es devia a haver eliminat regles restrictives i a la seva perspicàcia, es començava a articular una resposta social contra l’alt preu pagat per la fallida dels bancs i dels capitals amassats en quatre dies que el govern va decidir rescatar a compte de retallades de drets socials i desnonaments a les classes més empobrides. L’enorme endeutament i la dura realitat de devastació econòmica i social, que perdura més enllà de la recessió, ha originat un canvi de direcció del pèndol polític que es decanta ara cap a l’esquerra. La ràbia dels que han pagat el pitjor preu de la crisi: els aturats, empobrits, desnonats, desclassats, els exclosos… exerceix la pressió política necessària per retornar a un marc regulatori que situï l’economia real per sobre de l’especulativa i eviti novament el caos financer. És hora del retorn a unes polítiques de més justícia social, de fiscalitat equitativa, de regulació dels capitals i dels mercats. Aquesta llei del pèndol, que es ve verificant històricament, és la que després de la llarga crisi dels anys 30 va portar unes polítiques keynesianes socialdemòcrates. El retorn a les polítiques socials i de progrés forma part de la lògica sistèmica dels cicles del capitalisme.

Es poden fer altres anàlisis més conjunturals de la situació política, i predir altres escenaris possibles però, en la meva opinió, aquest és el que té una major inèrcia històrica i més probabilitat de succeir, donat el lligam sistèmic entre política i economia. Pot semblar llunyà però Europa es renovarà políticament en els propers decennis per l’esquerra. De fet ja ha començat.

Salvador Clarós

De Kyoto a París: què ens ha passat?

París no és el primer acord que se celebra sobre el canvi climàtic. Des de 1972, tenim tot un seguit de trobades internacionals en l’àmbit ambiental que han anat configurant mecanismes de governança per gestionar els problemes ambientals. Des de la creació d’organismes científics com l’IPCC, premi Nobel de la Pau el 2007 junt a Al Gore per la seva tasca de difusió sobre el canvi climàtic, com un seguit de trobades internacionals per afrontar aquest repte.

En el camp diplomàtic destaca el protocol de Kyoto de 1997. El Protocol establia una reducció del 5% de les emissions de CO2 per al període 2008-2012 en base al que s’emetia el 1990, amb diferents responsabilitats segons la contribució històrica dels diferents països al problema del canvi climàtic. Incloïa també mecanismes de mercat per poder complementar els esforços de reducció que els estats havien de fer.

El cas és que Kyoto, com a primer pas, ràpidament es va quedar obsolet. Per la magnitud del problema, el 5% es veia lluny de les necessitats de reducció que es requerien (cal tenir en compte que el 1988 es parlava del “Toronto Target” on es considerava que s’havien de reduir un 20% les emissions per al 2005); però també perquè els principals emissors no contribuïen a aquestes reduccions per diferents motius. Els EUA van signar però no van ratificar mai el Protocol, i per tant no es van comprometre mai a complir-lo. Xina, tot i haver ratificat el Protocol, estava dins del grup de països que no tenien la responsabilitat històrica d’haver contribuït al problema, i per tant durant el primer període que establia Kyoto no tindria responsabilitat directa quantificada en reduccions d’emissions.

Aquest període de temps que establia Kyoto és va més que sobrepassar. Hem vist com, malgrat les alarmes de l’IPCC, no es revisaven els aspectes claus de Kyoto, s’incentivaven polítiques energètiques agressives tant ambientalment com socialment (fracking, bituminoses…) i es realitzaven polítiques econòmiques desincentivadores de transició energètica (denúncies a l’OMC d’energies renovables o introducció de recursos naturals en sistemes financers especulatius).

Les veus d’alarma no han vingut només de grups científics o del moviment ambientalista. Des de fa temps, els economistes també s’estan alarmant dels impactes sobre el canvi climàtic (incloent-hi el Banc Mundial i el Fòrum Econòmic Mundial); des del 2006 en cercles econòmics es parla de pèrdues d’un 20% del PIB si no es fa res per combatre el canvi climàtic i d’augments de 4ºC amb conseqüències econòmiques devastadores, especialment per als més pobres, etc.

La qüestió és que durant gairebé 20 anys hi ha hagut un immobilisme en intentar quantificar i comprometre’s a la reducció d’emissions. Fins al 2015, que s’ha arribat a un nou acord a París. Un acord que estableix un objectiu genèric de mantenir la temperatura per sota d’un augment de 2ºC, intentant que es limiti a 1.5ºC. El principal problema, però, és que l’acord no especifica qui ha de fer què, sinó que els estats van presentant quins són els seus compromisos. Serà clau, doncs, veure que aquests compromisos que han agafat els estats es facin efectius i que en les revisions periòdiques que cada cinc anys s’han compromès a fer no es perdi de vista aquest objectiu general.

Per començar no podem ser gaire optimistes, perquè a la prèvia de l’acord ja es reconeix que les propostes que han fet els estats fins aleshores són clarament insuficients. Però més enllà d’això, celebrar com un èxit un augment de 2 o 1,5ºC és no ser prou conscients de quines implicacions devastadores té aquest increment i de l’esforç que requereix.

Un esforç considerable que no ens deixa opcions a més dilacions i per això se celebra que, com a mínim, hi hagi un acord. Segons l’IPCC, per assolir aquest objectiu estem parlant d’una reducció d’entre el 40-70% de les emissions el 2050 i del 100% el 2100. No n’hi haurà prou amb solucions científico-tècniques sinó que caldrà replantejar models de desenvolupament. Qui abans comenci a plantejar-los, tindrà avantatges competitius en un futur, però és que no plantejar-los és abocar a la major part de la humanitat a una manca de futur.

Aquest article és un resum del que s’ha publicat a: https://mbeleache.wordpress.com/2015/12/22/de-kyoto-a-paris-que-ens-ha-passat/

Laia Serra

La Conferència Mundial del Clima

Del 30 de novembre al 16 de desembre se celebrarà a París la Conferència de les Parts de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP21. S’espera arribar a un acord real i aplicable per mantenir l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC. S’espera un acord vinculant, on hi hagi el compromís per part de tots els països de reduir dràsticament les emissions de gasos que causen l’efecte hivernacle.

Cap els anys 70, els humans vam començar a consumir més del que la biosfera pot produir, és a dir, la petjada ecològica va superar per primera vegada la biocapacitat de la Terra. El dèficit ecològic s’ha anat incrementant des de llavors. Aproximadament en el mateix moment, els Estats Units van arribar al seu pic màxim d’extracció de petroli. El pic mundial s’ha assolit fa uns cinc anys. En conseqüència, ja mai més el planeta podrà proveir petroli al ritme actual segons la famosa corba de Hubbert. El 2011 va néixer l’habitant set mil milions del planeta. La població creix ara a un ritme de 1.000 milions de persones cada 12 anys. El ritme de creixement de la població s’ha alentit, però la progressió continua encara amb creixement exponencial.

La civilització industrial ha experimentat uns creixements extraordinaris que hem anomenat “progrés”. Des d’una visió matemàtica, aquest progrés ha comportat processos exponencials que, en un conjunt finit, és a dir en un planeta on els recursos són limitats, no es poden mantenir sense que s’exhaureixin. I aquest és el cas per a un bon nombre de variables de l’equació del progrés com l’energia, els minerals, la terra fèrtil, la fauna marina…. Això pot tenir alguna cosa a veure amb el fet que la taxa de creixement del PIB global, segons dades del Banc Mundial, ve decreixent aproximadament des de començament de la dècada dels anys 70,. Vol dir això que ens enfrontem al final del progrés?

Les conseqüències d’una economia que creix a ritmes exponencials van ser descrites el 1972 en un estudi del Club de Roma The límits to growth, exposant quines serien les conseqüències per al planeta si continuava aquell ritme de creixement. Avui aquelles advertències, que no van ser ateses, estan a la vista. Una d’elles és el canvi climàtic, que ha passat de l’advertència a ser una possibilitat i, d’aquí, a començar a ser una evidència. Les mesures per fer front a les amenaces d’una economia insostenible van tenir un moment decisiu el 1992 a la Cimera de la Terra (Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament), que es va celebrar a Rio de Janeiro. El 1997, a la ciutat japonesa de Kyoto, va tenir lloc la tercera Cimera del Clima per a establir un protocol vinculant de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle per evitar els pitjors efectes del canvi climàtic. El cas és que res no sembla indicar que es pugui arribar a acords suficients i a temps, malgrat la urgència de prendre mesures per la gravetat a què ens enfronta el repte climàtic.

Tots els esforços negociadors realitzats des de llavors per les Nacions Unides han quedat curts per aconseguir el compromís de les nacions. Les emissions de CO2 van lligades al consum d’energia, i aquesta està fortament apalancada al creixement, allò que anomenem progrés. Per preservar el clima s’ha de deixar de créixer, i per tant s’ha d’abandonar la idea de progrés tal com la vam assimilar les cultures d’occident. No hi ha cap dels nostres conciutadans que conegui una forma de viure que no sigui consumint per sobre de la capacitat de càrrega del planeta. El repte és immens. Si els negociadors que els països envien a la COP 21 no són capaços de posar-se d’acord per reduir dràsticament els consums i les emissions, seran els ecosistemes naturals els que, com anunciava l’estudi del Club de Roma, comencin a mostrar els seus límits i a provocar els col·lapses anunciats. Hi ha qui és escèptic sobre això, però només cal mirar la progressiva recessió d’algunes de les variables abans esmentades: la terra fèrtil útil, les reserves de petroli, els metalls clau per a la indústria, els aqüífers d’aigua fòssil… Els col·lapses ja han arribat fa temps a algunes regions de la Terra.

Salva Clarós