No retorn

El corc del suro està atacant els boscos mediterranis d’alzina. Les causes no són del tot clares però segur que tenen a veure amb els canvis que ve registrant el clima. Els desequilibris poden ser deguts a una manca de pluviositat, a la desaparició d’algun depredador del cuc o alguna altra. El fet es tradueix en una minva de la qualitat del suro que fa poc rendible la seva explotació. Aquest i altres fets semblants mostren que els equilibris ecològics són precaris i canviants. Les sureres no desapareixeran per aquest fet però l’activitat econòmica queda afectada, i les possibles mesures tecnològiques que es prenguin per salvar les explotacions forestals de sureres crearan nous i provisionals equilibris, que mai seran els d’abans perquè l’evolució de la biosfera no torna mai enrere. És una llei universal que regeix  l’esdevenidor del món.

S’estima que l’energia d’origen fòssil consumida per la humanitat d’ençà de la utilització massiva de combustibles en l’era industrial equival en ordre de magnitud a l’energia solar acumulada sota l’escorça terrestre en forma de carbó, petroli i gas durant centenars de milions d’anys. La indústria ha devorat en un període molt curt de temps, durant el segle XX, un llegat còsmic que és fruit d’un procés evolutiu que s’inicià fa uns 13.700 milions d’anys, quan es començà a formar l’univers (el moment de la creació) que donà lloc a les estrelles, els planetes i a les espècies vives.

Tot evoluciona i res no torna a ser com era. L’era industrial és un estadi més de l’evolució. Quantitats ingents d’energia heretada de la creació han sigut dilapidades a canvi d’un creixement demogràfic, econòmic, tecnològic… El preu d’aquest creixement és l’esgotament de fonts energètiques i materials, l’extinció de multitud d’espècies, la transformació de la biosfera, l’escalfament global…  I tanmateix es creen noves condicions per a la supervivència. No hi ha un punt d’arribada o d’equilibri sinó que aquest és dinàmic. La interacció entre les forces que alimenten i retroalimenten els metabolismes del sistema global crea nous i provisionals equilibris amb creixements o decreixements, amb benestar o penúria per a les espècies.

Hi ha una creença ben estesa en la ciència i la tècnica com a salvació. És una fe sense fonament perquè el coneixement científic no serveix per a restituir cap equilibri perdut sinó per a generar noves forces desequilibrants per assolir noves situacions que poden ser solució a algun problema. En el cas del corc del suro, probablement es podrà controlar la població de l’insecte a través d’algun mecanisme, i això resolgui el problema econòmic de les explotacions sureres. Però l’equilibri anterior no tornarà. La gran reserva d’energia solar fossilitzada en forma de petroli s’esgota per sempre més com a recurs energètic  un cop s’ha cremat en un motor. La sentència prové de les lleis de la física. Per a nosaltres significa que ja mai més la humanitat tindrà un període de creixement i prosperitat com el que hem vist perquè no hi ha cap altra reserva energètica d’aquesta magnitud. Ens haurem de conformar a viure amb l’energia del dia a dia. La que ve del Sol, i per això en diem renovable.

La societat industrial és un sistema que genera cada cop més complexitat, és a dir crea formes d’organització sofisticades que retroalimenten el propi sistema creant més ordre. No s’ha d’oblidar, però, que globalment el sistema ecològic avança cap a un major desordre que és fruit únicament de l’evolució, a la qual hi contribueixen el coneixement científic i tècnic, i les decisions polítiques, i naturalment també l’atzar.

Salvador Clarós

Anuncis

Recessió econòmica i canvi de signe polític

“Un tsunami escombra el sud d’Europa…” així s’expressaria Marx a la vista dels darrers resultats electorals, 168 anys després del manifest del Partit Comunista. Sembla que ens adrecem a un canvi. L’aparició de nous actors, desafiant la governabilitat, està agitant l’atmosfera social i política del Continent. L’esglai s’estén més enllà de la ribera mediterrània, presagiant un canvi de signe polític que va començar amb la Síriza grega i avança pels països del sud amb gran inquietud dels defensors de l’ordre neoliberal. Els vents de canvi bufen passada la turbulència d’una profunda recessió mai vista per les generacions actuals. Les injustes polítiques d’austeritat no són la causa del mal però sí que expliquen la resposta de les urnes. La malaltia s’havia anat incubant durant llargs decennis de primavera expansionista, quan la bonança que arribava a àmplies classes mitjanes silenciava el clam dels desiguals i donava per bona la barbàrie de l’explotació desbocada dels recursos naturals, la insensatesa del consum sense límits, l’acumulació com a llei de vida.

El neoliberalisme, que s’havia anat instal·lant a Europa des dels anys 70 del segle passat, va arrelar amb força a l’espanya d’Aznar i, fins i tot abans, a la Catalunya de Jordi Pujol. Van ser anys de bombolles immobiliàries, financeres, energètiques… anys de malbaratament i de negEurope-old-mapacionisme del canvi climàtic. Anys d’abstencionisme i de majories absolutes. Anys de llençar la casa per la finestra i de desgovern. La ideologia neoliberal va començar a desregular, a deixar camp lliure als capitals financers, permetent l’especulació i l’evasió fiscal. Es van privatitzar serveis bàsics amb el pretext de fer-los més eficients i barats. Es van construir infraestructures innecessàries a benefici de comissionistes. Es va permetre a les elèctriques amassar autèntiques fortunes a compte d’un deute de tarifa que paguen els ciutadans. Es van suprimir controls i autoritzacions de supervisió amb el pretext de simplificar i alleugerir la burocràcia estatal. El Banc d’Espanya va deixar d’exercir un control del sistema bancari, propiciant endeutaments irresponsables. Els ciutadans es van endeutar fins a les celles amb crèdits hipotecaris. Els governs no van planificar, ni a Espanya ni a Catalunya, un futur industrial capaç d’assegurar l’ocupació, donant per bona la deslocalització d’empreses industrials. La pèrdua de valor afegit brut industrial es compensava eventualment amb economia financera i sobreproducció immobiliària. Tot, fins que el 2008 la banca Lehman Brothers va tombar la lletera, vessant per terra els somnis neoliberals. El compte de resultats d’aquella economia “de casino” fruit d’un afebliment ètic i desistiment de responsabilitats de l’estat, està a la vista: desregulació, privatització, enriquiment especulatiu i corrupció, alhora que s’ha anat ampliant la fractura social.

Mentre Mariano Rajoy encara creia que el seu èxit es devia a haver eliminat regles restrictives i a la seva perspicàcia, es començava a articular una resposta social contra l’alt preu pagat per la fallida dels bancs i dels capitals amassats en quatre dies que el govern va decidir rescatar a compte de retallades de drets socials i desnonaments a les classes més empobrides. L’enorme endeutament i la dura realitat de devastació econòmica i social, que perdura més enllà de la recessió, ha originat un canvi de direcció del pèndol polític que es decanta ara cap a l’esquerra. La ràbia dels que han pagat el pitjor preu de la crisi: els aturats, empobrits, desnonats, desclassats, els exclosos… exerceix la pressió política necessària per retornar a un marc regulatori que situï l’economia real per sobre de l’especulativa i eviti novament el caos financer. És hora del retorn a unes polítiques de més justícia social, de fiscalitat equitativa, de regulació dels capitals i dels mercats. Aquesta llei del pèndol, que es ve verificant històricament, és la que després de la llarga crisi dels anys 30 va portar unes polítiques keynesianes socialdemòcrates. El retorn a les polítiques socials i de progrés forma part de la lògica sistèmica dels cicles del capitalisme.

Es poden fer altres anàlisis més conjunturals de la situació política, i predir altres escenaris possibles però, en la meva opinió, aquest és el que té una major inèrcia històrica i més probabilitat de succeir, donat el lligam sistèmic entre política i economia. Pot semblar llunyà però Europa es renovarà políticament en els propers decennis per l’esquerra. De fet ja ha començat.

Salvador Clarós

De Kyoto a París: què ens ha passat?

París no és el primer acord que se celebra sobre el canvi climàtic. Des de 1972, tenim tot un seguit de trobades internacionals en l’àmbit ambiental que han anat configurant mecanismes de governança per gestionar els problemes ambientals. Des de la creació d’organismes científics com l’IPCC, premi Nobel de la Pau el 2007 junt a Al Gore per la seva tasca de difusió sobre el canvi climàtic, com un seguit de trobades internacionals per afrontar aquest repte.

En el camp diplomàtic destaca el protocol de Kyoto de 1997. El Protocol establia una reducció del 5% de les emissions de CO2 per al període 2008-2012 en base al que s’emetia el 1990, amb diferents responsabilitats segons la contribució històrica dels diferents països al problema del canvi climàtic. Incloïa també mecanismes de mercat per poder complementar els esforços de reducció que els estats havien de fer.

El cas és que Kyoto, com a primer pas, ràpidament es va quedar obsolet. Per la magnitud del problema, el 5% es veia lluny de les necessitats de reducció que es requerien (cal tenir en compte que el 1988 es parlava del “Toronto Target” on es considerava que s’havien de reduir un 20% les emissions per al 2005); però també perquè els principals emissors no contribuïen a aquestes reduccions per diferents motius. Els EUA van signar però no van ratificar mai el Protocol, i per tant no es van comprometre mai a complir-lo. Xina, tot i haver ratificat el Protocol, estava dins del grup de països que no tenien la responsabilitat històrica d’haver contribuït al problema, i per tant durant el primer període que establia Kyoto no tindria responsabilitat directa quantificada en reduccions d’emissions.

Aquest període de temps que establia Kyoto és va més que sobrepassar. Hem vist com, malgrat les alarmes de l’IPCC, no es revisaven els aspectes claus de Kyoto, s’incentivaven polítiques energètiques agressives tant ambientalment com socialment (Climafracking, bituminoses…) i es realitzaven polítiques econòmiques desincentivadores de transició energètica (denúncies a l’OMC d’energies renovables o introducció de recursos naturals en sistemes financers especulatius).

Les veus d’alarma no han vingut només de grups científics o del moviment ambientalista. Des de fa temps, els economistes també s’estan alarmant dels impactes sobre el canvi climàtic (incloent-hi el Banc Mundial i el Fòrum Econòmic Mundial); des del 2006 en cercles econòmics es parla de pèrdues d’un 20% del PIB si no es fa res per combatre el canvi climàtic i d’augments de 4ºC amb conseqüències econòmiques devastadores, especialment per als més pobres, etc.

La qüestió és que durant gairebé 20 anys hi ha hagut un immobilisme en intentar quantificar i comprometre’s a la reducció d’emissions. Fins al 2015, que s’ha arribat a un nou acord a París. Un acord que estableix un objectiu genèric de mantenir la temperatura per sota d’un augment de 2ºC, intentant que es limiti a 1.5ºC. El principal problema, però, és que l’acord no especifica qui ha de fer què, sinó que els estats van presentant quins són els seus compromisos. Serà clau, doncs, veure que aquests compromisos que han agafat els estats es facin efectius i que en les revisions periòdiques que cada cinc anys s’han compromès a fer no es perdi de vista aquest objectiu general.

Per començar no podem ser gaire optimistes, perquè a la prèvia de l’acord ja es reconeix que les propostes que han fet els estats fins aleshores són clarament insuficients. Però més enllà d’això, celebrar com un èxit un augment de 2 o 1,5ºC és no ser prou conscients de quines implicacions devastadores té aquest increment i de l’esforç que requereix.

Un esforç considerable que no ens deixa opcions a més dilacions i per això se celebra que, com a mínim, hi hagi un acord. Segons l’IPCC, per assolir aquest objectiu estem parlant d’una reducció d’entre el 40-70% de les emissions el 2050 i del 100% el 2100. No n’hi haurà prou amb solucions científico-tècniques sinó que caldrà replantejar models de desenvolupament. Qui abans comenci a plantejar-los, tindrà avantatges competitius en un futur, però és que no plantejar-los és abocar a la major part de la humanitat a una manca de futur.

Aquest article és un resum del que s’ha publicat a: https://mbeleache.wordpress.com/2015/12/22/de-kyoto-a-paris-que-ens-ha-passat/

Laia Serra

La Conferència Mundial del Clima

Del 30 de novembre al 16 de desembre se celebrarà a París la Conferència de les Parts de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP21. S’espera arribar a un acord real i aplicable per mantenir l’escalfament del planeta per sota dels 2ºC. S’espera un acord vinculant, on hi hagi el compromís per part de tots els països de reduir dràsticament les emissions de gasos que causen l’efecte hivernacle.

A-Cimera canvi climatic

Cap els anys 70, els humans vam començar a consumir més del que la biosfera pot produir, és a dir, la petjada ecològica va superar per primera vegada la biocapacitat de la Terra. El dèficit ecològic s’ha anat incrementant des de llavors. Aproximadament en el mateix moment, els Estats Units van arribar al seu pic màxim d’extracció de petroli. El pic mundial s’ha assolit fa uns cinc anys. En conseqüència, ja mai més el planeta podrà proveir petroli al ritme actual segons la famosa corba de Hubbert. El 2011 va néixer l’habitant set mil milions del planeta. La població creix ara a un ritme de 1.000 milions de persones cada 12 anys. El ritme de creixement de la població s’ha alentit, però la progressió continua encara amb creixement exponencial.

La civilització industrial ha experimentat uns creixements extraordinaris que hem anomenat “progrés”. Des d’una visió matemàtica, aquest progrés ha comportat processos exponencials que, en un conjunt finit, és a dir en un planeta on els recursos són limitats, no es poden mantenir sense que s’exhaureixin. I aquest és el cas per a un bon nombre de variables de l’equació del progrés com l’energia, els minerals, la terra fèrtil, la fauna marina…. Això pot tenir alguna cosa a veure amb el fet que la taxa de creixement del PIB global, segons dades del Banc Mundial, ve decreixent aproximadament des de començament de la dècada dels anys 70,. Vol dir això que ens enfrontem al final del progrés?

Les conseqüències d’una economia que creix a ritmes exponencials van ser descrites el 1972 en un estudi del Club de Roma The límits to growth, exposant quines serien les conseqüències per al planeta si continuava aquell ritme de creixement. Avui aquelles advertències, que no van ser ateses, estan a la vista. Una d’elles és el canvi climàtic, que ha passat de l’advertència a ser una possibilitat i, d’aquí, a començar a ser una evidència. Les mesures per fer front a les amenaces d’una economia insostenible van tenir un moment decisiu el 1992 a la Cimera de la Terra (Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament), que es va celebrar a Rio de Janeiro. El 1997, a la ciutat japonesa de Kyoto, va tenir lloc la tercera Cimera del Clima per a establir un protocol vinculant de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle per evitar els pitjors efectes del canvi climàtic. El cas és que res no sembla indicar que es pugui arribar a acords suficients i a temps, malgrat la urgència de prendre mesures per la gravetat a què ens enfronta el repte climàtic.

Tots els esforços negociadors realitzats des de llavors per les Nacions Unides han quedat curts per aconseguir el compromís de les nacions. Les emissions de CO2 van lligades al consum d’energia, i aquesta està fortament apalancada al creixement, allò que anomenem progrés. Per preservar el clima s’ha de deixar de créixer, i per tant s’ha d’abandonar la idea de progrés tal com la vam assimilar les cultures d’occident. No hi ha cap dels nostres conciutadans que conegui una forma de viure que no sigui consumint per sobre de la capacitat de càrrega del planeta. El repte és immens. Si els negociadors que els països envien a la COP 21 no són capaços de posar-se d’acord per reduir dràsticament els consums i les emissions, seran els ecosistemes naturals els que, com anunciava l’estudi del Club de Roma, comencin a mostrar els seus límits i a provocar els col·lapses anunciats. Hi ha qui és escèptic sobre això, però només cal mirar la progressiva recessió d’algunes de les variables abans esmentades: la terra fèrtil útil, les reserves de petroli, els metalls clau per a la indústria, els aqüífers d’aigua fòssil… Els col·lapses ja han arribat fa temps a algunes regions de la Terra.

Salva Clarós