Al Miracle l’hivern és fred. Han caigut quatre volves de neu a la nit, i de dia ha gebrat fortament: blanc damunt blanc. El cel és gris, tot i ser migdia. La capella de Sant Joan ha restat sempre oberta i acollidora, atenta a una visita inesperada. No pot ser altrament! Ell que rep com a mare Maria! I ella, que en aquesta casa desaparegué, com el sol rogenc rere el ponent, canviant-li el nom. Ara ja no és la capella de Sant Joan, sinó de la Desaparició. No queda ni la vella alzinera, ni la creu, sols una estança oberta amb l’altar, taula parada, esperant acollir-hi algú que cerqui aixopluc.
Església. Gebre. Nevada. Porta oberta.
SONY CYBERSHOT Imatges/geografia/Riner/Miracle/Desaparició Gebra 008.jpg Distància focal: 7 mm f/2.0 1,37 MB 28.01.2010 14 ,36 Picasa
Un annex del recinte de l’ampli Santuari del Miracle, que desborda, i de molt, l’església, és la capella de Sant Gabriel, que està al punt més alt de la contrada, des d’on es frueix d’una ampla visió als quatre vents: és tarda, amb el sol ja baix, de llum blanca, augmentada pel reflex de la nevada nocturna. No sóc el primer que hi pujo, altres ho han fet abans, les petjades ho testifiquen, però sense malmetre la neu. Damunt del blanc dos altres colors contrasten, el daurat de la pedra de l’ermita, i el fred blau, clapat amb estrats grisosos preludi de la propera nit. Malgrat el temps inclement l’arcàngel Gabriel continuarà enviant la bona nova del seu missatge, naixerà fet home, el Crist.
Església. Monument. Nevada.
SONY CYBERSHOT Imatges/geografia/Riner/Miracle… nevada 10081.jpg Distància focal: 13,9 mm f/2.0 1,53 MB 9.01.2010 16:26 Picasa
Una casa sense res d’extraordinari, o sí, amb quelcom únic. La mirada d’algú que la veu a través de l’estructura d’un cobert agrícola, fet sols de columnes de ciment armat, que l’emmarca, la subratlla. Una casa no és sols un aixopluc protector, un sostre, sinó que comporta algú que t’acull, que et rep al seu cercle, a la seva vida, vora un caliu de brasa, per agrair quan a fora hi regna una humida fredor. Una casa és una cèl·lula familiar, rostres humans enmig d’una blanca gelor. Una casa és… Què és una casa en un dia de neu?
Casa. Masia. Nevada.
SONY CYBERSHOT Imatges/estacions/gener paisatge nevada 10 /007.jpg Distància focal: 21,9 mm f/2.0 1,37 MB 8.01.2010 16:08 Picasa
No és aquesta en la nostra ment la imatge de la casa de pagès tradicional, tanmateix al sud del Solsonès, n’hi ha moltes que ens sorprenen, si ens deixem sorprendre, perquè trenquen un imaginari fàcil de rudesa. Casamartina n’és un exemple: es tracta d’un recinte circumdat per una tanca de pedra, que enclou, a més del gran casalot principal amb una capella annexa, el petit conjunt d’edificacions adjacents destinat als innombrables mossos necessaris pel conreu amb llurs famílies, que ara, amb les grans màquines, són absolutament sobrers. Des del portal, que per respecte no traspassem, s’hi percep la netedat, l’ordre i el gust en tots els detalls, com testimonien el gronxador i els vells muntants de fusta que han servit per la restauració després d’un voraç incendi forestal a finals del segle passat que la malmeté.
L’Esperança, una amiga monja, fa molts dies que em va demanar, posades totes dues en mode sinodal, que reflexionés sobre el lligam entre la vida contemplativa i la vida d’acció a l’estil de moviments com l’ACO. Ella em deia ¿com hem de canviar els monestirs per estrènyer aquest lligam?
El repte em va agradar. De fet l’Esperança prové de la JOC i té una bona experiència de compromís sindical i polític, per tant sap bé de què parla. Fer-se monja no ha significat pas renegar d’això, sinó aportar-hi una altra dimensió, encara que en el dia a dia en sembli allunyada. Jo de fet em vaig fer conscient d’aquesta connexió profunda entre l’acció i la contemplació, a la Casa del Miracle, en conèixer en Ramon, també monjo i amic.
Amb tot, no se m’acudeixen gaire coses a canviar en la vida monàstica, si més no en la vida monàstica d’aquests dos personatges: tots dos mantenen portes obertes i sense prejudicis a gent de tota mena; tots dos ofereixen espais autèntics a partir del que són, no a partir d’una ideologia o d’una moda o d’un desig de “pescar” ningú. El que són vol dir amb molta senzillesa, amb limitacions, inquietuds i interrogants, com tothom. Vol dir no tenir resposta per tot, no enganyar-se, i tanmateix viure confiadament. Jo crec que aquesta manca de postureig és el que facilita i fa aflorar aquesta unitat: ells resen, jo no gaire. Ells viuen immersos en la contemplació i en la natura, jo vaig de bòlit (bé, sospito que ells Déu n’hi do: ser contemplatiu no és sinònim d’inactivitat, precisament). Ells es mouen en litúrgies, llenguatges i lectures complicades per a una majoria de mortals i jo en lloc de salms miro vídeos del youtube, però a mi aquestes diferències no em fan cap nosa. Més aviat al contrari, em miro amb simpatia aquestes litúrgies perquè les associo no pas a la norma sinó a l’amistat i a l’acollida, buscant l’equilibri entre allò profund que aporten i allò que clarament ja ha perdut sentit. Però no és tan fàcil com sembla distingir una cosa de l’altra. Corres el risc de llençar la criatura amb els bolquers.
Potser les paraules clau són l’acollida i la confiança. I també el silenci i la natura (brutal la del Miracle, casolana la de l’hort de les monges). I també per part meva la convicció creixent que el compromís social és molt important però també té les seves limitacions. Amb el temps he anat veient que la transformació de debò no la condueixo pas jo, ni tan sols en puc veure els fruits.
Ara que estic fent aquest servei de coordinació en la Pastoral Obrera de Catalunya, m’admira la militància de la nostra gent, alguna certament molt i molt compromesa en tota mena d’associacions. Només cal que escolteu el programa Llevat dins la Pasta, que promovem a Ràdio Estel. Hi ha qui viu al bany maria de reunions i manifestacions, jo no sé com poden compaginar la vida laboral, la del compromís i la familiar, però ho fan. Amb tot, com en el cas dels monjos, jo crec que la paraules claus continuen sent l’acollida i l’autenticitat. L’eficàcia i l’assoliment dels objectius queden en segon terme. I les paraules, també. A mi ja no m’omple la radicalitat dels mots, sinó l’intent, molt més gris, de pensar, fer i actuar de forma una mica més integrada, cosa que estic lluny d’assolir.
En aquest sentit, també la revisió de vida aporta punts de connexió. Potser dins la Pastoral Obrera es valora molt que la revisió de vida (allò del veure, jutjar i actuar) porta a l’acció i per tant al compromís transformador. A mi m’ajuda constatar que també porta a la contemplació: a mirar la realitat i sobretot les persones que ens envolten amb les ulleres de Déu, a acceptar amb bon humor (quan es pot) les pròpies limitacions, a viure la gratuïtat i la llibertat de saber que no ets imprescindible.
Els militants tenim la temptació de voler fer-ho tot i de fer passar l’eficàcia i la pressa (i en el fons els nostres interessos, i no només els personals) d’una forma una mica despietada o arrogant; els monjos poden sentir-se temptats de convertir-se en els més savis intel·lectualment del mundo mundial per prestigiar la seva organització. En el fons del fons uns i altres només ens podem reconèixer en l’acollida mútua i en l’estimació sincera. Perquè som u en l’U.
Un retaule que parla. El miracle del Miracle. Ramon Ribera-Mariné. CPL: Barcelona 2021
I tant que parla el retaule del Miracle! Una altra cosa és que el sapiguem escoltar. Per això em va encantar la proposta d’en Ramon, de posar per escrit el relat del retaule del Miracle. Per fer-ne una llegida ordenada, per entendre millor un tast del barroc solsoní i per gaudir de la imaginació, la ironia i la capacitat de l’autor d’anar dotant de sentit cada imatge, cada gest dels personatges, cada espurna de llum que els il·lumina. Un retaule que ara mateix es pot admirar en tota la seva esplendor, perquè acaba de ser restaurat.
Es nota molt que en Ramon ha anat refent aquesta mena de trencaclosques a poc a poc, paint cada història i situant-la no només en el seu context bíblic o patrístic, sinó també en el context cultural del barroc. La veritat és que a creients i a no creients ens costa força fer-nos permeables a la simbologia catòlica del segle XVIII. I perquè la sensibilitat d’avui tendeix a valorar el gòtic i el romànic i es mira amb un cert menyspreu el barroc per massa enfarfegador. Tot i que sospito que, a fons a fons, ens costa entendre’ls tots tres.
El retaule del Miracle és obra de Carles Morató i Antoni Bordons i es va fer entre el 1747 i el 1774. És enorme i, com sol passar a les obres barroques, s’apropia també de l’arquitectura de l’espai perquè a través de les pintures de la paret prolonga la seva escenificació plena de moviment. És de fet com un gran teatre en el qual tu no només mires, sinó que t’hi endinses físicament. Els seus revolts creen sensació d’amplitud i contenen no només signes cristians, sinó també referents culturals de la cultura clàssica. Pot resultar abassegador, però crec que és un encert que tot l’espai arquitectònic que l’envolta sigui tan auster, perquè el gran retaule pot contemplar-se en tot el seu conjunt i perquè la mirada continua tenint espais on reposar.
El retaule no és pas l’única joia del Santuari. La marededéu que és en el seu centre prové de l’església antiga i és del segle XV. A la capella del santíssim n’hi ha un altre de retaule, gòtico-renaixentista, obre de Pere Nunyes, que també és molt bonic. I encara el Miracle compta amb un orgue del segle XVII que és fantàstic, no només des del punt de vista estètic, sinó també des del punt de vista sonor. Per no parlar del gust amb què està disposada la capella del Santíssim (el lloc de pregària dels monjos a l’hivern, perquè escalfar la nau principal no és fàcil), que conté un sagrari -preciós- del monjo i orfebre Xavier Morell i un petit orgue, obra d’un altre monjo.
Estic molt contenta també d’haver pogut col·laborar en l’edició del llibre amb algunes fotografies pròpies i amb la maquetació. No només ha estat un plaer, sinó que em sento privilegiada d’haver-hi pogut treballar amb en Ramon.
Per cert, podeu comprar el llibre a la Claret, o al CPL, o al Santuari del Miracle. El podreu obtenir per 22 eurets. Ànims!
El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle. Salvador Giralt. Publicacions de l’Abadia de Montserrt, 2020.
Segurament alguns de vosaltres ja deveu conèixer en Ramon Ribera, monjo de Montserrat que ha estat una dotzena d’anys al Miracle. Caminador incansable, hostatger amatent, bon coneixedor de la Bíblia, dels que no necessita respostes immediates i segures, sinó que s’estima més intuir, comparar, assajar, proposar significats múltiples i -només aparentment- contradictoris.
Aquestes converses estan transcrites tal com raja, de manera que fa sentir el lector o lectora “como si presente me hallara”. No sé quin efecte deuen fer si no coneixes el personatge, però a mi m’ha fet reviure moltes paraules enfilades amb motiu de mil coses i amb un somriure sorneguer.
Si voleu conèixer una mica més en Ramon, aquí trobareu una altra conversa, ben interessant, sobre la seva experiència del camí de Sant Jaume. Crec que us agradarà.
Feia molt de temps que ho esperava: uns quants professors de la Facultat de Filologia de la UB, més l’Iscreb i la Casa d’Espiritualitat del Miracle han dedicat un cap de setmana llarg a El Senyor dels Anells. Trobada de friquis? Jocs de rol?
Doncs no. Més aviat ha estat una aproximació al rerefons d’aquesta novel·la de Tolkien que tan bé va recollir Peter Jackson en les tres pel·lícules de fa vint anys (La comunitat de l’Anell, Les dues torres i El retorn del rei). Un pretext per a la introspecció. La cosa anava d’esbrinar quins són els camins que s’ofereixen a cadascun de nosaltres, de si els afrontem i com els afrontem i de quines ombres constitueixen aquest anell que pesa tant i del qual hem de desempallegar-nos per viure en plenitud. Una tasca personal i en llibertat total. Un cant també a les nostres pròpies germandats de l’Anell, tan diverses i tan necessàries. Una descoberta d’aquells estris màgics que il·luminen les nostres foscors i que només són màgics perquè sovint no sabem que els portem dins.
Treball personal, meditació, caminades, compartir en grup, cants, joc… enmig de la natura privilegiada del Solsonès Sud. Amb un cop de mà de les teories dels arquetips i de les ombres de Carl Jung i d’una mica de literatura comparada. Amb exercicis d’escriptura (heu provat mai d’escriure la llegenda de casa vostra? doncs ja teniu amb què entretenir-vos). I a base de bon humor.
Feia temps que no tenia ocasió de conviure amb gent a qui doblo l’edat i per mi ha estat fantàstic. També ho ha estat passar de la Comarca a Lothlórien i arribar fins a la cimera de la Muntanya del Destí, amb la meva ombra, per llençar-hi l’anell. Com Frodo i Gòl·lum, heroi i ombra. Tots dos, ai, tan baixets com jo!
Fa unes setmanes, en una de les activitats del Miracle, vaig tenir ocasió d’assistir a una breu xerrada de l’alcalde de Riner, Joan Solà. Riner és un municipi d’uns 300 habitants (durant la pandèmia ha passat de 250 a 300!), a la comarca del Solsonès. Està format per masies disperses i compta amb quatre petits nuclis de població, un dels qual és el Miracle, on, a la Casa Gran, hi ha l’alcaldia.
El públic a qui en Joan Solà s’adreçava som, sobretot, urbanites de l’àrea metropolitana, assedegats de natura i de silenci. La zona sud del Solsonès en aquest sentit reuneix tots els requisits per a nosaltres, que de vegades ens atemorim quan pensem en la possibilitat que el turisme massiu arribi a la zona. La densitat de població de Riner és de 5,6 habitants per quilòmetre quadrat. La de Barcelona, de 16.420.
Viure i treballar a Riner és, però, tota una altra cosa. Als habituals del Miracle, ja ens sorprèn que una ciutat com Solsona, que és el nucli gran més proper, només pugui enllaçar amb Barcelona amb una línia diària de bus. De Solsona al Miracle, cal agafar un taxi. El transport públic que comunica les diverses poblacions de la comarca és molt limitat. La gent no només ha de tenir un cotxe, ens diu l’alcalde, sinó dos. I, per l’actual normativa que regula la construcció, pensada per evitar abusos, molts pagesos es troben que han de viure a Solsona perquè no els és permès d’eixamplar la casa pairal. Com si pel fet de viure en una zona rural, hi hagués l’obligació de compartir habitatge amb els pares.
Durant el confinament, els estudiants universitaris s’han trobat doblement confinats, perquè l’internet de qualitat necessari per assistir de forma virtual a classe és inexistent. Els cables de la fibra òptica travessen físicament el territori, però Movistar, per exemple, considera que atesa la dispersió dels veïns no és rendible fer-la arribar a les masies. Un gran desequilibri territorial, doncs, d’arrels històriques, que els consistoris d’aquestes petites poblacions intenten compensar. Un primer pas ha estat la creació de l’Associació de micropobles de Catalunya, que aplega els pobles amb menys de 500 habitants. Al Solsonès, s’intenta fer arribar la cultura a tot arreu amb diverses iniciatives. Vaig tenir ocasió de prendre part en una d’elles, les Espurnes Barroques, i em va semblar esplèndida, fruit d’un esforç considerable. També s’intenta promoure productes alimentaris de qualitat: reintroduir la vinya, elaboració de formatges, etc.
Una de les qüestions més difícils que tenen per davant és l’intent de seducció de grans empreses energètiques, que proposen als ajuntaments dedicar enormes espais a energies renovables: molins o plaques fotovoltaiques, que substituirien part del cultiu i malmetrien el paisatge… a canvi de sucoses subvencions per a uns ajuntaments que tenen una economia molt justeta.
Fa pensar el desequilibri mantingut al llarg de tants anys. Fa pensar el paper de les grans empreses elèctriques que fan propostes absolutament desproporcionades. Fa pensar si ha de ser el turisme (i quina mena de turisme) qui ha de donar vida al territori. Tampoc no pot ser que els urbanites exigim al món rural viure en unes condicions que no voldríem per a nosaltres i que són causa d’una gran desigualtat.
Equilibri, diversitat, sostenibilitat, respecte a la natura… Tenim feina per estona.
Ho vam fer al Miracle, a finals de setembre: vam llegir tots els salms, l’un darrere l’altre. Sense gaires explicacions. De fet havíem parlat dels salms en aquella Casa un munt de vegades: els salms a la Litúrgia de les Hores, els salms com a poesia (amb en David Jou i la Maria Sevilla), o els salms com a pretext, perquè sí. L’any passat, fins i tot a l’ACO vam fer els exercicis d’estiu sobre els salms, amb l’Olga Nicolau. En Ramon Ribera, monjo i director fins fa poc de la Casa d’Espiritualitat del Miracle, confessa viure rumiant salms, més en hebreu que en català. En les seves nits d’insomni o en les llargues caminades en el camí de Sant Jaume, llegeix, rellegeix i recita salms. Els seus amics intuïm que avui potser l’acompanyen a l’hospital, en els moments de consciència i en l’endormiscament propi d’una estada massa llarga a la UCI provocada per un greu accident a Montserrat. El cert, tanmateix, és que en Ramon ha aconseguit transmetre als Amics del Miracle la seva passió.
Total, que vam pensar que seria una bona cosa llegir tots els salms d’una correguda. També com a homenatge a en Ramon. Estem molt acostumats a l’anàlisi i a la fragmentació. Llegir tot el poemari sencer, sense gaires comentaris, receptius a un contingut farcit d’expressions d’una gran força poètica, també de reiteracions i d’imatges que passen de la tendresa a la crueltat més gran és una bona sacsejada.
La lectura dels salms es va programar tenint en compte diversos criteris. En primer lloc, la distribució que ja fa anys en feu en Ramon. En Ramon i l’Olga veuen els salms, no pas com un recull més o menys ordenat de poemes dispersos, sinó com una unitat, on la significació de cada element ve donada també pel lloc on és, per tant, encara que els oients no coneguem explícitament l’estructura del salteri, segur que escoltar-los en aquest ordre i sense escapçar-ne cap de les unitats ajuda a la comprensió del conjunt.
En segon lloc, ho vam pensar tenint present que és difícil mantenir l’atenció de tots plegats durant tota la lectura, per tant tots ens fèiem càrrec que es produïen desconnexions en cada oient… i no passava res. De fet, quan vam fer la valoració de l’experiència, algú deia que l’oïda es torna a connectar gairebé inconscientment quan les paraules s’apropen a una realitat significativa per a cadascú. Ens vam donar permís per entrar i sortir, per no ser presents tota l’estona en la lectura. Però curiosament, a mesura que passaven les hores, l’atenció cap als salms més aviat creixia que no pas minvava. O sigui que de fet tots hi vam ser pràcticament tota l’estona.
En tercer lloc, vam optar per escoltar els salms, més que no pas per llegir-los. No estem gaire avesats a escoltar, requereix un plus d’atenció, per tant té el seu mèrit. Vam intentar, però, mantenir l’interès de diverses maneres: aprofitant els espais diversos que el Miracle ens regala, tan a l’aire lliure com vam poder, intentant així minvar possibilitats de contagi enmig de la pandèmia. A la nit (quin fred!) davant la capella de la Desaparició, a primera hora del matí, mentre es feia de dia, en un parell de parades en la caminada contemplativa. A la Bassa d’Òria, al claustre del monestir, davant del retaule del Santuari… i mentre esmorzàvem, dinàvem i sopàvem. La lectura dels salms també era variada: un lector, o dos o tres, o tots junts, o en cors que s’alternaven, segons el caràcter de cada salm. Reconec que la versió natural dels salms, la cantada, és la que vam deixar més de banda: no cantem, o cantem malament. Una pena, com deia la Montserrat Calduch, organista del Miracle i capaç de fer cantar les pedres, i que va tenir la deferència d’acompanyar-nos a l’orgue intercalant petites peces de l’escola montserratina mentre llegíem davant del retaule.
Vam deixar també que ressonessin dins nostre algunes versions musicades dels salms, de grans autors de totes les èpoques i en vam escoltar algun en hebreu i tot. Dissabte al vespre vam gaudir d’una audició dels Chichester Salms, de Leonard Bernstein.
Vam procurar donar una certa solemnitat a la lectura i fer més agradables els espais amb espelmes o amb flors. Llegíem en un faristol, al qual, a cada salm llegit, afegíem una baula. Una bona manera de visibilitzar la feina feta i de remarcar la unitat de tot plegat.
Tot plegat no hagués estat possible sense la bona disposició i la participació d’un munt de lectors. I, contra tot pronòstic, els salms van cabre bé en l’espai que se’ls havia reservat i vam poder llegir-los tots, amb prou descans entre els diversos blocs de lectura.
A més a més de llegir els salms, vam comptar amb una molt bona introducció per part de la Maria Claustre Solé, que ens va acompanyar dissabte al matí. I vam presentar un llibre traduït per en Ramon Ribera i publicat pel CPL, Preguem els salms, del pastor Daniel Bourguet, que van presentar l’Olga Nicolau i l’Albert Soler.
Un cap de setmana fantàstic. L’organització de la lectura dels salms és complexa. Ja està feta. Es pot reutilitzar. Al vostre servei. I el fet de llegir tots junts, creatiu per si mateix, pot aplicar-se a qualsevol text de qualitat, de la Bíblia o de la Virginia Woolf… Us regalem la idea.
Sempre que he anat a la Casa d’Espiritualitat del Miracle, he tornat pensant que s’hi menjava molt bé. Menjar equilibrat i gustós, ben triat i ben cuinat, encara que fos per a una tropa nombrosa. Des que hi col·laboro una mica més assíduament, com a membre dels Amics de la Casa del Miracle, aquesta valoració s’ha eixamplat.
Jo la veritat és que soc una cuinera de circumstàncies. Vull dir que posada en la necessitat de cuinar ho faig tan bé com puc, procurant complaure la concurrència, però des d’una mirada benèvola diria que no guanyaria cap concurs. La proximitat amb la cuina del Miracle i la Mercè, la seva cuinera, m’ha fet adonar d’unes quantes coses, tant del funcionament d’una bona cuina amb vocació de servei per dir-ho així, com del funcionament dels hostes que som nosaltres.
En primer lloc, que hi ha moltes coses de la bona cuina que no es veuen: la utilització de farines que no recremin l’oli, desterrar les fregidores, prendre’s la molèstia de desgreixar el menjar, coure al forn evitant al màxim els fregits; fer servir verdures fresques i aliments de proximitat; aprofitar i reciclar el menjar que ha sobrat, buscar que el menjar també entri pels ulls; procurar oferir aliments fàcils de mastegar i fàcils de pair per a tothom; aprendre a fer una cuina equilibrada quan s’hi afegeixen criteris vegetarians o vegans.
En segon lloc, reconec que ser cuiner avui és altament meritori, perquè proliferen tota mena d’al·lèrgies i intoleràncies. Algunes de ben serioses, les altres potser no tant. En qualsevol cas, planificar un dinar vol dir tenir en compte moltes variables i de vegades fer diversos menús. És feina, sens dubte. Al menjador del taller ocupacional de discapacitats de Viladecans, que fa servei a un centenar llarg de persones, el servei de càtering proporciona dinou menús diferents per adaptar-se a les necessitats de tots els usuaris: sense sal, sense gluten, sense greixos, sense sucres i un llarg etcètera que reconec que se m’escapa.
Us deia, però, que la cuina del Miracle m’ha fet adonar d’alguns aspectes de nosaltres mateixos, hostes. Per començar, que no sempre valorem la feina que hi ha al darrere d’un servei. També que, amb totes les excepcions que calgui, sospito que hi ha qui confon la intolerància de debò amb la conveniència o no de prendre determinats aliments. He pogut comprovar com gent que demana una dieta sense gens de lactosa, cosa que per a la cuinera vol dir preparar unes quantes coses a part, si li fan goig unes croquetes se les menja sense manies. Ho celebro perquè vol dir que la seva salut és millor del que semblaria, però no sé si és conscient que complica la vida innecessàriament als altres.
Després també observo que tots estem molt acostumats a menjar a la carta. Si hi ha pomes, volem peres. Si hi ha làctics (amb greixos i sense greixos, amb sucres i sense sucres) desitgem peremptòriament la fruita. Si hi ha alguna cosa que no ens ve de gust o que potser ens fa mal, n’exigim una altra. Passar amb no menjar-ne o menjar-ne menys no forma part de les nostres expectatives. No n’hi ha prou amb les alternatives habituals: si no pots prendre llet, pots prendre una infusió per esmorzar. Però no, cal llet de soja. I si és de soja, la voldrem de civada. I si la donem de civada en pols, la voldrem líquida. Sospito que allò de desitjar sempre el berenar del veí forma part de la nostra constitució humana.
Potser direu que em passo i tindreu raó. Però igual que cuinar amb cura, atenció i estimació per als hostes, intentant respondre a totes les seves necessitats, és un acte d’acollida, una certa austeritat en els hostes és també una forma de respecte i d’agraïment per tot allò que és a la nostra disposició, que és molt en una societat, com la nostra, d’abundància (si més no de moment). Bon profit!
En el número anterior de L’Agulla, us parlàvem dels poemes que David Jou havia fet a partir dels salms, arran d’unes jornades organitzades per la Casa d’Espiritualitat del Miracle. I us posàvem un parell de tastets.
Ara podeu llegir la totalitat d’aquesta re-creació d’alguns salms en aquesta plana web.
Contemplar els salms des del seu vessant poètic, i no només religiós, representa un salt considerable en la seva percepció. Perquè de la poesia n’esperem bellesa, un llenguatge no convencional estructurat de manera significativa i ens hi aproximem deixant la significació teològica i fins i tot de pregària en un segon pla.
Aquest és l’exercici que vam fer al Miracle uns quants afortunats i afortunades del 8 al 10 de novembre passats. De la mà de dos extraordinaris poetes (David Jou i Maria Sevilla) i d’un monjo i una monja biblistes (Olga Nicolau i Ramon Ribera-Mariné) no menys extraordinaris.
El fet que bona part de l’activitat estigués orientada a percebre l’estructura formal dels salms, tan allunyada de la nostra manera d’entendre la poesia ara i aquí, i el fet que s’insistís en el vessant poètic no va impedir, ben al contrari, que al final els salms esdevinguessin significat del Déu que estima amb tota la seva càrrega jueva i cristiana reforçada per la forma de la seva escriptura.
Servidora ja coneixia la bona feina de l’Olga i d’en Ramon, a l’hora de fer-nos veure l’organització dels versos dels salms, la càrrega significativa i simbòlica de cada paraula, que connecta amb l’abans i el després de l’Escriptura, i la importància del lloc que ocupen en el vers.
Maria Sevilla, poetessa i feminista –i jove!!!– va aportar frescor i ens va ajudar a aprofundir en el significat de la literatura. Va fer una passejada també, que vaig agrair molt, per la literatura espiritual i connectada amb la Bíblia, ni que sigui de forma transgressora, d’unes quantes dones contemporànies nostres, inclosa la tan injustament bescantada en el seu moment Dolors Miquel amb el seu “Mare nostra”, que al Miracle vam escoltar amb l’atenció que sens dubte mereix.
David Jou, amb aquest do d’unir ciència, poesia i fe, va fer una relectura esplèndida d’uns quants salms i ens va regalar uns quants poemes de nova creació inspirats en els salms. Us en posem un parell de mostra al blog. S’aniran publicant a la pàgina web dels Amics de la Casa del Miracle.
En fi, si mai l’invent es repeteix, us el recomano molt. No puc dir que hagués entès tot el que es va dir. No puc dir que hagués après sistemàticament tot el que se’ns va arribar a explicar. Però sí que em sembla que he avançat en la comprensió interior dels salms, sí que se m’ha obert un munt de camins i suggeriments a l’entorn dels salms. I fer-ho ha estat un plaer immens.
La retirada dels menhirs del Solsonès, ja fa alguns mesos, per part del Museu Diocesà del Solsonès, per poder-los estudiar, va desvetllar una certa polèmica sobre la conveniència de la seva preservació sota sostre o la seva continuïtat en el lloc on eren, perquè continuaven tenint significat espiritual per a molta gent. D’aquí que, de comú acord entre el museu, l’ajuntament de Riner i les entitats que reivindicaven tornar els menhirs allà on eren, s’organitzà una jornada que el dissabte 28 de setembre de 2019 al Miracle. Podeu trobar-ne informació aquí.
Si teniu ganes de fer una activitat en silenci i en relació amb la natura, us recomano que us inscriviu a un taller d’ikebana. L’ikebana és un art floral japonès, que respon a tota una filosofia. Jo només n’he fet un tastet, però ho vaig trobar molt suggerent. Donar forma a una branca que has triat prèviament, desprendre-la d’allò que és accessori, posar-hi les flors que la il·luminen… Vas fent en silenci i tot d’una d’adones que potser el que estàs despullant de l’accessori no és només la branca sinó a tu mateix. Si us ve de gust, us podeu inscriure als tallers que cada estació de l’any s’organitzen a la Casa d’Espiritualitat del Miracle. El proper tindrà lloc de l’1 al 3 de novembre. En podeu trobar informació a la web Se n’ocupa Ferran Rodríguez, un mestre excel·lent.
També, si voleu aprofundir-hi una mica més i de passada fer també la ceràmica que contindrà l’ikebana, sapigueu que hi ha un curs de 27 hores que podeu fer al taller de Ruth Cepedano, a Barcelona, impartit per Rosa Vila-Abadal i Serra. Aquí podeu trobar-ne informació.
Del 8 al 10 de novembre al Miracle. Amb David Jou, Maria Sevilla, Olga Nicolau i Ramon Ribera-Mariné.
Una proposta per fer-nos ressonar de la mà de dos poetes un clàssic de la literatura hebrea, el llibre dels Salms, que en néixer portem tots a les entranyes; més enllà del seu valor religiós, és una poderosa eina per expressar i elaborar els nostres sentiments més profunds, i per admirar la saviesa i la tècnica dels antics.
Menaran el present taller Ramon Ribera-Mariné, monjo i biblista, David Jou, poeta i físic, Maria Sevilla Paris, poetessa i filòloga, i Olga Nicolau, monja, economista i biblista. Aquí en teniu el programa.
Una de les coses bones que es poden fer a l’estiu és dedicar temps a reforçar i aprofundir una mica més en el nostra fe cristiana: amb la lectura, amb el silenci, amb la reflexió personal, amb la pregària, amb la participació en algun curset… Això de la fe, si un no ho cultiva, acaba aprimant-se més del compte.
En aquest sentit, doncs, em permeto explicar aquí una de les propostes noves que s’han organitzat aquest any, i que segur que a alguns els pot resultar atractiva. Em refereixo al curs de cinc dies que tindrà lloc del 3 al 7 de setembre al santuari del Miracle, organitzat pel Centre de Pastoral Litúrgica, i que porta per títol “Tastar i conèixer la Litúrgia de les Hores”.
La Litúrgia de les Hores és una forma de pregària formada sobretot pels salms, més algunes lectures i pregàries, que ha estat la pauta principal de la pregària cristiana des dels primers temps de l’Església. Després, a poc a poc, aquest tipus de pregària va anar quedant com una pregària pròpia de capellans, frares i monges, però darrerament, arran del Concili Vaticà II, s’ha anat recuperant com a pregària pròpia de tots els creients.
El fet que es basi sobretot en els salms li dona un pedigrí especial, perquè entronca amb la pregària que feia Jesús, que, com tot bon jueu, resava amb els salms i, a més, els citava i, sens dubte, se’ls estimava.
Doncs bé. El que pretén aquest curs és conèixer millor aquest tipus de pregària, aprendre a trobar-li el gust, i resar-la junts. I, a més d’això, compartir uns dies d’estada en un lloc molt agradable, i fruir de totes les possibilitats que aquell entorn ofereix.
El curs el coordina la Mercè Solé, i entre els que ajudaran en el treball a realitzar hi ha Xavier Aymerich, Olga Nicolau, Ramon Ribera-Mariné, Joan Torra, i també un servidor, que com que estic segur que l’oferta és bona, m’he animat a recomanar-vos-la. Tant als laics i laiques que no coneixeu la Litúrgia de les Hores, com a tots aquells altres –laics i laiques, capellans, frares i monges– que ja la reseu però teniu ganes d’assaborir-la millor.
Si voleu més informació, podeu escriure a la coordinadora del curs: msole@cpl.es. O inscriure-us aquí.
La meva aventura al Miracle va començar fa uns cinc anys. Em vaig inscriure en un curs sobre fotografia i espiritualitat sense saber gaire què em trobaria. La veritat és que la temàtica del curs em venia molt bé: m’agrada la fotografia i, per la feina que faig, em calia treballar com expressar l’espiritualitat a través de la imatge.
Però, com sol passar, la realitat va desbordar absolutament la meva previsió inicial. De la fotografia, vaig passar als quatre cicles estacionals de Natura & Espiritualitat. I després van arribar la música, la literatura, la Bíblia i un munt de coses més. Ha estat una descoberta que realment m’ha sacsejat des de l’interior: l’estupor davant del silenci, la consciència de la vida natural (i de la meva distància amb la natura), l’experiència de sentir-me acollida, la creativitat, l’obertura, i el respecte que destil·la El Miracle, una litúrgia treballada i viscuda… Per a mi, que tinc una tendència malaltissa cap a l’organització i el control, ha estat un deixar-se portar i deixar-se cuidar que m’adono que ha donat resposta a una set profunda. Set compartida amb molta altra gent amb qui, finalment, ens van unint vincles d’amistat.
Tot plegat, obra sobretot d’un parell de monjos montserratins (Ramon Ribera-Mariné i Vicenç Santamaria), d’una cuinera extraordinària (Mercè Delgado) i d’uns quants laics ben inspirats. Uns recursos modestos, d’entrada, en relació als fruits obtinguts. I uns recursos que, en el moment eclesial en què vivim, s’han mostrat també fràgils. També a Montserrat la comunitat es fa gran, es fa difícil respondre a tots els reptes, i costa trobar relleus.
Aquests valors viscuts al Miracle: la natura, l’acollida, l’austeritat, l’atenció, el respecte mutu, la diversitat, la creativitat, l’espiritualitat com a Evangeli viscut… necessiten continuar comunicant-se a través d’una altra forma d’organització. Per això, els monjos de la petita comunitat de Montserrat al Miracle i uns quants laics ens hem animat a tirar endavant una associació d’Amics de la Casa del Miracle. Per contribuir a sostenir-la (una casa d’espiritualitat de la dimensió –i l’aïllament– de la del Miracle, absorbeix recursos personals i econòmics considerables), per donar continuïtat a les activitats que s’hi organitzen i crear-ne de noves (aquí podeu trobar les que es duen a terme aquest any 2018), per donar a conèixer tot allò que s’hi fa i poder compartir-ho amb altres persones. En definitiva, per continuar mantenint el llum de l’Evangeli en un lloc visible en la foscor del nostre món convuls.
He de dir que és un projecte que em fa molta il·lusió. Me’n fa perquè em permet continuar treballant en una línia de la qual em sento deutora. I me’n fa perquè agraeixo la confiança que els monjos dipositen en el grup de laics que ens hi posem, confiança que permet anat trencant aquesta línia divisòria laics/clergues i que és un estímul a avançar en la comunió. De fet, moltes congregacions religioses ja fa temps que han emprès aquest camí. Són sobretot els bisbats els qui hi oposen més resistències i mantenen una línia més clerical. No hi ha dubte que és un repte per a tothom i que no és cap garantia d’èxit el fet que els laics i laiques agafem més responsabilitats. Però sens dubte és més sa i respon molt millor a la Bona Notícia, posar els cinc sentits en els reptes de futur, malgrat les pròpies mancances, que veure des de la passivitat forçosa com l’Església, en el nostre entorn, es va esllanguint. Al cap i a la fi, des dels seus inicis aquesta empresa sempre ha estat conduïda per l’Esperit i no pas pels mèrits personals, oi?
Presentarem l’Associació d’Amics de la Casa del Miracle públicament el proper diumenge 27 de maig, a les 16 h., al Miracle (pròpiament a la sala de la Casa Gran de Riner, que es troba al costat del Santuari). A banda dels parlaments preceptius, gaudirem també de la música medieval de Laura de Castellet. Estarem contents si ens hi voleu acompanyar.
Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev.
Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya.
El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev.
La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.
Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit… per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat.
De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar:
les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació;
el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.
Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.
Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.
Si teniu ganes de fer una activitat en silenci i en relació amb la natura, us recomano que us inscriviu a un taller d’ikebana. L’ikebana és un art floral japonès, que respon a tota una filosofia. Jo només n’he fet un tastet, però ho vaig trobar molt suggerent. Donar forma a una branca que has triat prèviament, desprendre-la d’allò que és accessori, posar-hi les flors que la il·luminen… Vas fent en silenci i tot d’una d’adones que potser el que estàs despullant de l’accessori no és només la branca sinó a tu mateix. Si us ve de gust, us podeu inscriure als tallers que cada estació de l’any s’organitzen a la Casa d’Espiritualitat del Miracle. El proper tindrà lloc de l’1 al 3 de novembre. En podeu trobar informació a la 
literatura hebrea, el llibre dels Salms, que en néixer portem tots a les entranyes; més enllà del seu valor religiós, és una poderosa eina per expressar i elaborar els nostres sentiments més profunds, i per admirar la saviesa i la tècnica dels antics.
L'Agulla 