O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras.

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras. DeMúsica Ensemble (www.demusicaensemble.com)

A poc a poc es va desvetllant que al llarg dels segles noms de dona també han fet pintura, filosofia, medicina o art. En aquest cas, un conjunt vocal murcià de veus femenines ha tret la pols a música que va néixer entre les parets de convents, escrita per mans de religioses. Des de Constantinoble a Castella, des del segle IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas a anar descobrint la història silenciada de moltes protagonistes de l’art. Kassia, Hildegarda de Bingen, Sulpitia Cesis, Chiara Margarita Cozzolani, Gracia Baptista, Bianca Maria Meda i Isabella Leonarda ens permetran de passejar per l’espiritualitat cristiana i monàstica de vuit segles de la seva mà i notes.

S’agraeix la feina d’investigació i les veus cuidades i acurades de DeMusica Ensemble. Gràcies per obrir-nos a la nostra història i posar a les nostres oïdes aquestes precioses melodies.

Es poden demanar discos seguint les instruccions del seu web.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

Espiritualitat… creativitat o el de sempre?

Aquest va ser el títol del IV Fòrum de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina que va tenir lloc a Madrid els passats dies 6 i 7 de maig i va aplegar una cinquantena de dones arribades de diferents llocs d’Espanya.

Dinàmiques per deixar anar i crear, plantejar-nos reptes, generar conclusions… Tot va fluir i va ser alegre, intens, vital. Uns “conversatoris” van acabar de reblar el clau: María Toscano, filòsofa, des del silenci, la fondària, el dol; Mónica Rossi Palomar que va viure una crisis personal dolorosa i forta i va reinventar-se fins a arribar a regidora d’Igualtat a Huelva, o dues components d’Ain Karem, el grup musical de Vedrunes que preguen quan canten i per això ens ajuden a interioritzar.

Ha servit per descobrir la potència d’aquesta xarxa que va començar fa més de 30 anys reunint religioses d’espiritualitat ignasiana i després s’ha obert a d’altres laiques que també bevem d’aquesta font. Una voluntat de voler mirar-la des del nostre ser dones.

Una crida a mantenir el cor arrelat a terra, als marges, a les persones més desvalgudes… i la mirada enfocada cap amunt. I adonar-nos que la Ruah és creativa… I si res no canvia, si fem el de sempre, no serà que vivim sense escoltar l’Esperit?

Maria Antònia Bogónez Aguado

De la Pietà de Miquel Àngel, a Picasso i a Síria

Com no saber que fa 80 anys que Guernica va ser bombardejada per avions de la Legió Condor? Un record dolorós i encara recent. Quanta falta fa recuperar la memòria històrica i vetllar per no perdre-la (més).

Picasso va inspirar-se en aquest fet per fer un mural per al Pavelló Espanyol de l’Exposició Universal de París de 1937 i ara el museu Reina Sofía ofereix la possibilitat de descobrir el fet històric, el marc de l’Exposició Universal, els treballs previs i paral·lels del gran mural. És “Pietat i terror en Picasso. El camí cap a Guernica”. Arribar a la sala on està exposat el “Guernica”, tot i l’atapeïment de gent, s’ho val! I més si el transformem en un moment de contemplació. Escenes que ens fereixen, que entelen els ulls, colpidores… I més si pensem que avui, continuen repetint-se… No és Alep una Guernica dels nostres dies?

La meva escena: la “pietà” en què una mare sosté als braços el seu infant mentre crida punyentment. No escoltem el seu crit avui? No ens fereix? Dóna per a la reflexió personal…

I si trobeu l’ocasió, excursió a Madrid abans del 4 de setembre… Ah, i els diumenges a la tarda es pot fer la visita del museu de franc!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Coretta Scott King

“Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança, i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran.” (1Co 13,13). Aquesta és la inscripció que es llegeix a la tomba d’una vida lliurada totalment al servei de l’alliberament dels més pobres; activista pels drets civils, líder de la comunitat de color negra, cantant, escriptora, esposa de Martin Luther King. Coretta va néixer a Alabama l’abril de 1927 al si d’una família d’un nivell mitjà que li va poder proporcionar una bona formació. De joveneta ja va haver de tastar què volia dir ser negra, perquè per anar a l’escola havia de caminar 6 km. d’anada i la tornada; als negres, a causa de la segregació racial, no se’ls permetia anar a l’autobús dels alumnes blancs. Ser negra i viure en els anys de la Gran Depressió li van suposar una infància dura i sacrificada que, al costat de la discriminació, van fer d’aquella nena una dona valenta i segura d’ella mateixa, que podia enfrontar-se a qualsevol persona fos quina fos la seva raça, cultura o religió.

Llicenciada al Conservatori, va exercir de mestra de música. Ella mateixa tocava la trompeta, el piano i el violí i formava part de la coral de la seva Església Baptista. De ben jove ja va ser membre actiu de l’“Associació Nacional per al Progrés de Persones de Color” (NAACP), i d’un comitè de relacions racials. El 1953 es va casar amb l’estudiant de teologia Martin Luther King, amb qui podia compatir els mateixos ideals de justícia i llibertat. Van ser pares de dues noies i dos nois que van educar en la no violència i la desobediència civil com a forma de lluita per la igualtat. ¿Qui no coneix el fragment d’aquell discurs que va començar així: Tinc un somni que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals”?

Aquest era també el somni de Coretta: que un dia els seus fills viurien en un país on no serien jutjats pel color de la seva pell, sinó per les seves obres. Un pensament i un desig que amarava el seu paper de mare, que va inculcar als seus fills la defensa dels drets civils; ideal que estava present en els seus discursos polítics, sempre en favor de la pau, la igualtat, de la llibertat a les escoles, a les esglésies, als grups cívics; sense deixar de col·laborar en tota la tasca pacifista del seu marit fos amb la paraula o fos amb els concerts populars, per a conscienciar i recaptar fons per la Conferència de Lideratge Cristià del Sud (S.C.I.C.). L’any 1962 va assistir, amb els representants de 17 nacions, a la Conferència de Desarmament a Ginebra, com a delegada de la Vaga de Dones per la Pau. Van viatjar a Ghana, Mèxic, l’Índia, sempre per ajudar en les lluites d’alliberament, fos polític o social, en favor de l’eradicació de la pobresa i la desigualtat.

La família va patir tota mena d’agressions racistes, que van culminar amb l’assassinat del seu marit, l’any 1968. Coretta no es va rendir, sempre va propagar la filosofia de la no violència. Va protestar repetides vegades a Washington en contra de les polítiques racistes de Sud-àfrica, fins el punt que l’any 1985 va ser arrestada, junt amb tres dels seus fills, a l’ambaixada de Sud-àfrica de Washington, on protestaven per l’apartheid. Precisament per aquesta causa va viatjar a Sud-àfrica per unir-se a les lluites de Winnie Mandela mentre el seu marit era a la presó. Més endavant en recolliria els fruits al poder estar al costat de Nelson Mandela en el seu nomenament com a primer president negre elegit democràticament a Sud-àfrica.

El 1969 va fundar el Centre per al Canvi Social No Violent, que va dirigir fins el 1995, en contra de la fam, el racisme i l’exclusió social, sempre tenint en l’horitzó el somni de la llibertat.

Aquesta lluita per la llibertat suposava també la lluita contra la pena de mort, o contra la invasió d’Irak l’any 2003. No se li va escapar el patiment de cap col·lectiu. Incansable i decidida va participar en les campanyes en favor dels drets de les dones i dels gais i lesbianes.

Va morir el mes de gener del 2006, després d’haver patit un atac cardíac que la va paralitzar de mig cos i va limitar la seva activitat política. Va ser enterrada al costat del seu marit al Centre King, d’Atlanta. Milers de persones van desfilar davant d’ella, com a homenatge pòstum, a l’Església Baptista d’Ebenezer. Va ser la primera dona que va predicar en un culte ordinari a la catedral anglicana de Sant Pau, a Londres.

D’ella es diu que va ser una dona sàvia, compassiva i amb visió; que va procurar fer del nostre món un lloc millor, deixant la seva empremta en la història universal.

Roser Solé Besteiro

Nota: Extret de Semblanzas de Mujeres Ejemplares, E. Filedner y B.Zöckler, Madrid 2017

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

Una reflexió final sobre el model d’Església que vol la integració de les dones i els homes en el servei de la comunitat

No deixa de ser interessant constatar la polèmica que desperten els temes que fan referència a l’ordenació de les dones en l’Església catòlica. Des que el papa Francesc va anunciar el desig de reflexionar sobre el diaconat femení, s’han multiplicat els seminaris d’estudi, cursets, simposis, taules rodones i xerrades, sense oblidar la quantitat de literatura que ha generat arreu del món. Des de L’Agulla també s’ha fet aquesta reflexió a la qual, de moment, hi posem fi amb unes idees que possiblement es corresponen amb aquells interrogants que tantes vegades ens hem pogut fer, i que s’han fet moltes persones des de diversos angles de visió.

En les societats desenvolupades, moltes de les quals van subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans, ara fa uns 70 anys (10.12.1948), el paper de les dones no ha deixat de créixer en participació i rellevància en els àmbits polític, empresarial, acadèmic, social. Certament ha estat un procés lent, no tan universal com es desitjava i amb dificultats, però ha permès que les dones tinguin accés als llocs de responsabilitat que els permet la seva preparació, possibilitats i capacitat de cada una.

Em pregunto per què l’Església posa tants impediments a les dones per a exercir els ministeris. Per què només hi poden accedir els barons? Quines raons al·leguen?, tradició?, Sagrada Escriptura?, raons de tipus dogmàtic?, del Dret Canònic?, teològiques? Anem a l’Evangeli i resulta interessant constatar que en el grup de seguidors de Jesús també hi havia «seguidores», deixebles; dones que desprès havien deixat les seves cases i posaven els seus béns al servei de la comunitat. Recordem una de les seves més significatives acompanyats, «apòstola dels apòstols», Maria Magdalena, oficialment reconeguda com a tal pel papa Francesc.

En el llibre titulat Qué Iglesia quería Jesús, Herbert Haag analitza en tres capítols els temes següents:

  • La «descoberta» del seglar
  • Jesús no volia sacerdots
  • De la comunitat de deixebles a l’Església clerical.

En l’estudi de cada tema, posa de manifest les moltes adherències que, al llarg de la història, han entrat a formar part de l’Església; elements estranys que no tenen res a veure amb el missatge original de Jesús. Tot això ha facilitat l’immobilisme i l’estancament de l’Església actual, i s’ha produït, al mateix temps, l’allunyament de la gent.

La «Conclusió» del llibre consta de deu punts. Em permeto transcriure els dos últims que són els que estan més directament relacionats amb el tema de l’ordenació.

9. «Durant 400 anys, els ‘seglars’ –segons el terme utilitzat avui–, presidien l’eucaristia. Això prova que, per aquesta funció, no és necessari el concurs d’un sacerdot que hagi rebut el sagrament de l’ordre. Idea impossible de fonamentar, tant des del punt de vista bíblic com dogmàtic».

10. «El requisit previ per a presidir l’eucaristia ha de ser, doncs, no una consagració o ordenació sacramental, sinó un encàrrec. Aquest servei es pot confiar tant a un home com a una dona, casats o cèlibes. Ambdós per igual tenen dret a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia».

De fet en el punt 10 s’afirma que tots dos, homes i dones, tenen dret per igual a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia.

Que bo seria que anéssim traient de l’Església aquelles adherències que són alienes al missatge de Jesús i que li impedeixen una veritable renovació.

Ana Gimeno Cristóbal

1.  Haag Herberg, Qué Iglesia quería Jesús, Empresa Editorial Herder, Barcelona 1998, p.115

El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)