Lydia Brooks de Wirtz, missionera evangèlica a Galicia

Tots els cristians sabem que la primera missió de l’Església comença amb l’anunci de la paraula, anunci que ens concerneix a tots els homes i dones cristians que, pel baptisme, hem estat enviats a ser testimoni de Crist. I d’una manera més particular, s’ha anomenat missioneres o missioners a tots aquells que se senten cridats a deixar el seu país per anar a evangelitzar altres terres. Avui, però, no es fan aquestes distincions geogràfiques sinó que l’evangelització és l’activitat pròpia de l’Església, de les Esglésies cristianes, allà on estiguin ubicades. Avui parlarem d’una d’aquestes missioneres.

Lydia Brooks va néixer a Londres (1854), filla d’una família nombrosa, benestant, profundament cristiana. La seva mare la va iniciar en l’amor al Salvador i ella mateixa, abans de complir els 6 anys, en una nit de fervent oració, va experimentar l’amor de Déu, pel qual es va sentir salvada i acceptada per Ell. Una vocació que no abandonaria fins a la seva mort.

Casa seva va ser sempre una llar d’ambient pietós i acollidor, per la qual hi passaven molts missioners, fins el punt de considerar-la “la casa missionera”. Allí va conèixer un d’aquests missioners que tornaven d’Espanya, i per primera vegada va sentir parlar de la fam de veritat que hi havia a la península, amb la convicció que era allà on Déu la cridava a l’obra missionera. Estava segura que aquest era el seu destí, el lloc des d’on Déu la cridava malgrat els inconvenients que la família li posava. Per a “dissuadir-la del que titllaven de la bogeria d’anar a enterrar-se entre ignorants pescadors i pagesos dels indrets més remots d’aquell país, ella que era una noia d’una aguda percepció espiritual i una intel·ligència ben cultivada, el seu germà li havia arribat a dir que es veuria reduïda a la misèria i moriria en un asil”. Però ella contestava dient : “Si puc guanyar alguna ànima en un asil, seré feliç”.

Convidada per una família de Pastors profundament religiosa, el 1882 va fer una visita de tres mesos a Marín (Galicia), i es va llençar a peu o a cavall a totes les aldees on va poder fer reunions de formació religiosa i classes nocturnes. Lingüista ben preparada, en aquests tres mesos ja podia predicar en espanyol. Va captivar els cors de les persones i les conversions a la fe evangèlica van ser molt nombroses.

En aquestes sessions de culte, reunions de formació i pregària, va conèixer un jove estranger enginyer, que havia estudiat a Barcelona, i que va ser cridat per a fer una obra d’enginyeria a Marín. Lluis de Wirtz, home pietós de l’Església Evangèlica que, corprès per la paraula de Lydia, va fer una gran amistat amb ella; amistat que es va convertir en amor, i matrimoni dos anys més tard. Amb el matrimoni es va enfortir la tasca evangelitzadora amb un èxit sense precedents. Lydia va dedicar-se a la formació de les dones, a la direcció dels estudis bíblics i l’assistència als més necessitats.

Un èxit no exempt de problemes, de la violenta persecució que van haver de suportar: eren “els protestants”, i en una trobada de celebració de la Paraula de Déu, grups violents i ben predisposats en aquell ambient d’ignorància, els van llençar per les finestres gats vius ruixats amb petroli i cremant. La situació era molt greu. Va haver-hi judici i condemna, però Doña Lydia, com li deien, va pregar els jutges que perdonessin a aquelles set dones que havien estat condemnades i va aconseguir que es canviés la sentència fins a reduir la pena a uns quants mesos de presó.

Davant de l’oposició de les autoritats a la construcció d’un edifici protestant, Lluis de Wirtz va aconseguir del ministre Cánovas del Castillo el permís per a la construcció de l’edifici desitjat, que s’inaugurava el 30 de desembre de 1899. Un gran pas perquè a principis de segle la ciutat de Marín era pràcticament evangèlica.

Al costat de Lydia, van ser diverses les missioneres evangèliques, estrangeres i espanyoles, que col·laboraren amb una forta dedicació en l’educació dels infants i en l’evangelització en general.

De Wirtz va morir l’any 1927, i Lydia va continuar l’obra evangelitzadora a Galicia fins l’any 1940. Als 86 anys va embarcar-se vers Argentina per a reunir-se amb la seva filla. Durant els cinc anys que encara va viure es va mantenir fidel a la predicació de l’Evangeli. Morí el 23 de setembre de 1945 amb el goig de saber que els seus cinc fills seguien en la mateixa línia en què havien estat educats pels seus pares.

Roser Solé

Revuelta de mujeres en la Iglesia. Alzamos la voz.

Amb aquest títol hem fet un recull de l’experiència d’aquests tres últims anys les dones creients i feministes, les seves accions i les seves reflexions i tot això ha vist la llum en un llibre coordinat de manera coral i amb la col·laboració de moltes altres dones.

El fruit d’aquests darreres anys és l’experiència heretada d’un camí que ve de lluny, de tantes i tantes dones. És el fruit d’una resistència creativa i sostinguda durant molt de temps i que ens empeny a continuar ara i aquí. Per a nosaltres és un regal i alhora una responsabilitat, fer recull de les que ens van precedir, fer-lo nostre i llançar-nos a l’esperança. Aquí a Barcelona, va prendre la forma de coordinadora que té per nom “Alcem la Veu”, una veu, la de les dones, tan silenciada a la nostra església.

Totes aquestes vivències parlen d’un camí en comú, de la necessitat d’acollir-nos, d’acompanyar-nos i de trobar-nos, d’implicar-nos en aquesta realitat, de llegir els signes dels temps i de ser conseqüents, deixar-nos interpel·lar per les companyes i continuar el camí comprometent-nos perquè la vida sigui una vida de justícia per a tots i totes a tots els camps, el social, el polític i també l’eclesial i, per tant, un camí que busca models d’equitat real a l’Església.

Durant aquests darrers anys hem fet vida “la sororitat”, una experiència col·lectiva (Revuelta de mujeres en la Iglesia, Exeria, Red Miriam, Alcem la Veu, Col·lectiu de Dones a l’Església, Tras las huellas de Sofía, CWC, comunitats religioses…) hem anat creant vincles i espais de confiança on hem experimentat que cadascuna és necessària per a la trobada amb les altres. És la nostra força i ens ha possibilitat experimentar accions transformadores. La “sororitat “ ens ha possibilitat posar “fil a l’agulla” teixint una xarxa que ha anat creixent, guanyant força i valentia a la reivindicació de noves estructures eclesials en comunitats igualitàries, justes i evangèliques, una Església nova per a un món diferent, plural i divers.

I en aquesta vall “sororal” i de complicitat, s’ha escrit aquest llibre, des de diferents punts de la geografia (Madrid, Barcelona, Saragossa, Galícia, Sevilla, Santander) des de la diversitat que som però amb un mateix objectiu. Som creients, som Església, som filles de Déu, amb la mateixa dignitat, cridades a respondre a l’Esperit que ens empeny a la construcció d’un món millor i a fer vida el Regne.

D’això tracta aquest llibre. D’on venim, la nostra genealogia i fer memòria agraïda del que hem viscut. Va també de compartir reflexions teològiques d’aquesta experiència des de diversos punts del món on la Paraula es fa vida arrelada. I de somniar juntes una altra Església possible, de proposar gestos concrets amb els quals avançar cap a altres models eclesials.

Agraïm profundament a la Ruah, l’Esperit diví, que ens desperta l’esperança i bufa vents de renovació, assenyalant-nos el camí cap a unes relacions recíproques, justes i comunitàries. I que ens empeny a treballar en favor de tot allò que constitueixi la vida en plenitud.

Pilar Calle

La importància d’Eva en el procés del desenvolupament humà

¡Quantes vegades no hem llegit la narració bíblica de la creació! En aquest espai només volem donar unes pinzellades que ens ajudin en la reflexió.

En la lectura del relat, podem dubtar de si és el narrador qui, en el desig d’explicar l’origen de l’ésser humà, relata els processos de desenvolupament que creu descobrir o bé si és el propi ésser humà –Adam i Eva–, que li diu al narrador: des del futur que nosaltres ja vivim, intenta esbrinar el camí que hem seguit des de l’instant en què el Creador ens ha situat en el Paradís, fins el moment en què hem adquirit consciència de la nostra identitat i autonomia… És un procés molt lent, no tinguis pressa ni vulguis explicar-ho tot, perquè en l’acció creadora de Déu, el temps inclou l’acció i la passivitat contemplativa, la paraula i els silencis. Els seus temps no són els nostres. Tampoc els lectors hem de tenir pressa en treure conclusions, sinó que hem de prendre el nostre temps per a comprendre les claus més significatives en l’acció creadora de Déu.

És un treball de recerca que fa més de 2.000 anys ha inquietat la humanitat, perquè es tracta de la recerca de la nostra identitat –origen i destí–, que pren com a punt de partença el relat mític del Gènesi que, en el coneixement de la seva riquesa calidoscòpica, cada vegada ens ha apropat més al Creador, al propi jo, a la Humanitat de tots els temps i a la Naturalesa tota que compartim.

De la infinitat d’aspectes i matisos, només n’hem elegit un, el que fa referència a la maltractada Eva que, per haver estat llegida amb massa presses i pocs coneixements, sense menysprear altres interessos de caire ideològic, repetidament se l’ha fet responsable d’un pecat que afecta tota la humanitat, recorrent per activa i per passiva des dels volums teològics als acudits més dolents.

Adam i Eva, de Suzanne Valadon

Ja sabem com apareix Eva a la història, embolcallada en la riquesa del llenguatge mític i carregada d’una significació simbòlica difícilment captada en una sola lectura. A l’escenari, l’espai sagrat amb un arbre al mig que es regenera periòdicament per l’acció de l’aigua dels rius, símbol de fertilitat que representa el poder de la vida. No hi ha intervenció humana, l’home només ha de guardar el jardí. Pot passejar i gaudir de la seva bellesa, però Déu li ha prohibit menjar la fruita de l’arbre del bé i del mal perquè, si en menja, morirà; és l’arbre de la Vida. La lectura segueix amb l’acció de donar nom als animals i la creació d’Eva.

Ambdós, Adam i Eva, van despullats, no tenen consciència de la seva nuesa, el que fa pensar que hi ha una identificació total de l’home amb la natura. I apareix la serp. La serp, coneixedora del desig humà ocult i inconscient de ser com déus, es dirigeix a la dona, més inquieta i permeable, perquè a Adam sembla que ja li està bé acatar una ordre sense qüestionar-la. La invita a transgredir la prohibició… i ho sap fer, només ha posat de manifest allò que ja està latent: Eva s’adona que el fruit és temptador ¡poder dominar el bé i el mal!, ¡dominar el món! Demés, si el desig no hagués existit, Déu no l’hagués prohibit, i per a tu i per a mi, si no es té el sentit de la prohibició, no hi ha desig de la transgressió.

L’efecte immediat és que han obert els ulls, es veuen despullats davant l’un de l’altra, de la naturalesa, de la fam, del dolor… i se les han d’enginyar per fer front a les pròpies necessitats, pors i desigs. Ara hauran de pensar, inventar, treballar, estimar, prendre decisions… en un espai que ja no és infinit.

En la transgressió hi ha pèrdua, però sobretot una victòria: l’adquisició de la condició d’éssers humans. En el mite del Paradís la comprensió d’Eva ha canviat radicalment: de ser responsable de l’entrada del pecat al món passa a jugar un paper fonamental en el despertar de la consciència. La incomprensió històrica de l’acció divina ens ha fet una mala jugada tot al llarg de la història: l’oscil·lació entre dos extrems igualment viciosos: ser col·locades en els altars, si ens mantenim en un món virginal, o ser cremades a la foguera si ens apartem de determinats patrons.

Gràcies, Eva, perquè vas tenir la gosadia del desig, i aquesta gosadia va ser fonamental en l’adquisició de consciència i en la conquesta de la llibertat. Consciència de la dignitat humana que ens ha descobert la plenitud a la que estem igualment cridades i cridats tota la humanitat: ser filles i fills de Déu.

Ara sento el deure de parlar, en el proper article, de Maria, arquetip, però de què?

Roser Solé Besteiro

Transfòbia? No, en absolut

Soc lector habitual del Periódico, i hi ha dos autors del diari que segueixo amb especial fruïció: el Ferran Monegal i l’Emma Riverola. En el cas de la Riverola, però, aquesta fruïció desapareix de cop quan tracta un tema concret: el de la suposada transfòbia dels qui no estem d’acord amb el fet que qualsevol persona pugui canviar de sexe a tots els efectes oficials sense cap altre requisit que l’expressió de la seva voluntat. O sigui, sense necessitat de voler que aquest canvi de sexe comporti cap canvi físic: jo, sent biològicament home, i sense cap interès a deixar de ser-ho, si vull, puc fer constar en el meu DNI que soc una dona.

Em sembla que d’això ja n’he parlat més d’un cop a L’Agulla, però com que el tema és recurrent, em permetreu que hi torni. I és que l’altre dia l’Emma Riverola deia que un cert feminisme i una certa esquerra aplaudim els posicionaments trànsfobs de l’extrema dreta quan manifestem el nostre desacord amb això que acabo d’explicar. I no, no accepto que em diguin això. I em sorprèn que l’Emma Riverola caigui en aquestes desqualificacions pel broc gros, seguint l’estil intransigent i dogmàtic amb què des del món queer s’acostuma a abordar el tema. Em sorprèn, perquè ella no funciona així en tots els altres temes que tracta. I per això crec que n’he de continuar parlant, tot i que soc conscient que la “batalla del relat” els qui pensem com jo la tenim ben perduda.

Permeteu-me fer una mica d’història. Fa uns anys, no pas tants, les paraules sexe i gènere aplicades a una persona volien dir el mateix: sexe o gènere masculí, sexe o gènere femení. En un determinat moment, però, es va començar a fer una distinció important: es va distingir, per una banda, el que era la realitat biològica d’una persona, que incloïa els seus cromosomes, els seus genitals, les seves hormones, les seves formes i característiques físiques, i es va reservar la paraula sexe per a aquesta realitat; i per una altra banda, els comportaments, les actituds, els rols, etc., que una cultura determinada atorga en un moment donat a una persona en funció del seu sexe, i per als quals es va reservar la paraula gènere. El gènere seria, doncs, la manera que en cada moment social s’entén la “masculinitat” o la “feminitat”, una manera que en les nostres societats perjudica clarament a les dones. Una peça clau de la lluita feminista seria, per tant, “deconstruir” aquests rols de gènere.

Molt bé. Però heus ací que, tot d’una, tot aquest plantejament queda capgirat i s’entra en una nova comprensió de les coses. Es comença a considerar que el que és determinant en la persona és el seu gènere, és a dir, la manera com ell se sent, la consciència de masculinitat o feminitat que pugui tenir, els rols o actituds que vulgui adoptar. En un bon nombre de casos, quan aquest gènere que una persona vol assumir no coincideix amb el que mostren els seus genitals i els seus trets físics, aquesta persona es planteja un canvi biològic de sexe, sigui només amb hormonació o sigui també amb cirurgia. Però hi ha un nombre no desdenyable de casos en què aquest canvi de gènere és estrictament nominal i de formes de vestir o de presentar-se. Els primers, els que volen un canvi biològic de sexe, s’anomenen transsexuals; els segons, transgènere. En resum, que allò que abans es considerava un constructe cultural que calia combatre, ara esdevé l’únic punt de referència acceptable; i allò que era el referent bàsic, el sexe biològic, ara passa a no tenir cap importància. Però llavors, resulta que aquest sexe que no significa res important, és el que es pot canviar al DNI. Al DNI, en efecte, hi ha un apartat on es pregunta el sexe, i és allà on, si vols, pots canviar sense cap problema home per dona o al revés.

No, no anem bé. Què vol dir, doncs, ara, “home” o “dona”. Vol dir allò que jo em sento. I això, ¿quina consistència jurídica té, per constar en un document oficial? I més si aquí hi afegim el fet, evident, que enmig d’aquest magma, un pot sentir-se home però sentir-se també en part portador d’un bon nombre de característiques considerades culturalment femenines, o al revés. I llavors es dirà que aquesta persona és no binària. Però si, des del punt de vista dels rols, actituds, etc., tots som una mica de tot! Tots som, de fet, no binaris.

Suposo que al final de tot, del que es tracta és de que, de la mateixa manera que al DNI ja no hi consta si ets solter, casat, poliamorós o vidu, tampoc no hi consti el sexe. Potser no està tan malament, la idea.

Però atenció, molta atenció. Perquè això és una bomba sobre la lluita feminista. Perquè, si no hi ha manera de saber qui són les dones biològiques, o sigui, les que pateixen la bretxa salarial, i les que tenen més dificultats que els homes per a ocupar llocs directius, i les que assumeixen la majoria de feines de cura, i les que són maltractades de mil maneres, no hi haurà possibilitat de combatre aquests flagells socials. I això és el que denuncien molts sectors feministes: que aquest canvi de perspectiva significa l’esborrament de les dones. I més quan, a sobre, ara el llenguatge políticament correcte imposa realment esborrar la paraula “dones”, i passar a anomenar-les de maneres tan estrambòtiques com “persones gestants”, “persones amb vagina”, o “persones menstruants”. L’autora de Harry Potter, J. K. Rowling, i l’actriu Bette Midler, han protestat contra aquest esborrament lingüístic i han estat durament atacades amb la intransigència i el dogmatisme de què abans he parlat. El Consell d’Estat espanyol, per cert, ha demanat que a la llei trans de la Irene Montero substitueixin l’expressió “persones gestants” per “mares”. Però no crec que li facin cas.

Acabo. Jo no tinc cap objecció al fet que cada persona pugui fer el que consideri oportú amb el seu cos, incloent-hi la possibilitat de canviar de sexe, sempre i quan no faci mal als altres (ni tampoc a si mateix, com em sembla que passa amb un determinat nombre d’adolescents, als quals l’ambient inclina innecessàriament cap a aquest canvi), i donant-li tot el suport i fent possible, en aquest cas, que el canvi consti al registre civil.

També em sembla bé que si un home vol posar-se un nom de dona o al revés, i adoptar formes externes corresponents a aquest nou nom, doncs que també ho faci. O si vol dir que és no binari i se sent tant home com dona, doncs que també ho manifesti. I que tinguin també tot el suport. Però no em sembla gens raonable que això hagi de comportar fer desaparèixer el sentit original d’home i dona. No, no és seriós. Potser algun dia no caldrà fer aquesta distinció en els documents oficials. Però mentrestant, tal com està el panorama de les dones en la nostra societat, em sembla que aquest intent d’esborrament de les dones és immensament individualista i, deixeu-m’ho dir, immensament reaccionari.

Josep Lligadas

D’espera en espera sense perdre l’Esperança

Fa més de deu anys escrivia per a una revista un article sobre les “mares del concili” i començava així: Volem retre homenatge a les dones que van participar en el magne esdeveniment del Vaticà II. La seva participació ha estat molt silenciada, s’ha fet gairebé invisible i, a vegades, s’ha reduït a un pur simbolisme quan, precisament, aquelles dones van saber trobar la manera de dir una paraula justa en el moment oportú, malgrat no poder-les escoltar en veu alta a l’aula conciliar: la seva paraula va ser el silenci, el que brolla de la fe i manté l’esperança. No tenia cap sentit excloure les dones (Suenens 1963) i Pau VI (1964), escoltant la Santa Ruah, va anunciar la seva invitació, i un any més tard que els laics, les dones hi van arribar. Potser l’any anterior no s’havien adonat que podien haver entrat amb els barons, però és que en el Vaticà es va pas a pas, i sempre un (¿un?) pas enrere dels barons, igual que avui.

Hi van assistir 23 dones que, enmig d’una massa de 3.000 barons, va ser una presència gairebé desapercebuda. Més d’un centenar van treballar a l’ombra en les comissions i subcomissions preparatòries, però no van sortir a la foto.

Montserrat Cabo

Tot plegat, la presència femenina no va ser multitudinària, però suficient per creure que se’ns obria una porta vers un futur en el qual se’ns consideraria adultes i preparades; crèiem que finalment seríem escoltades, perquè volíem viure la llibertat i dignitat dels fills i filles de Déu i en igualtat de condicions. Faltava temps.

A partir d’aquell moment, a les dones no ens va parar ningú: religioses i laiques a les facultats i instituts de teologia, quantitat de jornades d’estudi, seminaris i més seminaris, conferències, moltíssimes reunions, revistes formatives, tot per a estudiar els documents conciliars i teologia. Molts capellans i dones ens hi van ajudar. Quina fe que hi posàvem! De seguida van sorgir llicenciades i doctores en totes les especialitats, dones tan preparades que no tenien res que envejar al docte clergat. Vam aprendre a aplicar una hermenèutica que ens descobria qui som i quin ha de ser el nostre lloc en l’Església d’avui… no era nou del tot, perquè darrera nostra una plèiade de dones ens han preparat el camí.

I va arribar el desencís. Tot allò que esperàvem no es va acomplir. Reticència i desconfiança de no pocs prelats i capellans, seculars i regulars; ignorància de molts laics i no poques dones que creien (creuen) que la dignitat sacerdotal està reservada als barons. Nosaltres, dones que estudiàvem l’Escriptura a la llum de l’esperit del Concili, ja no volíem una tutela que ens invisibilitzava; però la Institució no ens va obrir les portes de bat a bat com al principi havíem pensat.

Tota l’obertura es va limitar a l’exercici docent, a escriure volums de teologia (que poques vegades són citats pels barons). A les parròquies es van començar a veure dones a l’altar per a proclamar la paraula de Déu, algunes escolanetes, catequistes i alguna presència més, però d’aquí no ha passat.

L’esperit del concili es va anar “normalitzant”, però les normes no suposen una reforma de fons, faltava la reforma del “Cànon”. El clericalisme continuava i el patriarcalisme seguia tan vertical com abans. El clergat acapara els tres poders: santificar, ensenyar i governar, sense deixar pas a una veritable corresponsabilitat… Baixem a les parròquies: el consell parroquial per exemple, pot proposar el que vulgui, però per al sí o per al no l’última paraula la té el rector. I si continuem així, no n’aprendrem mai. Només hi ha hagut un retoc a la façana…. i continuem esperant! Encara hem de llegir moltes vegades Jaume 1,2-22 per aprendre que la paciència l’hem de mantenir plenament fins a la fi, però sense conformisme i resignació inoperants.

Ara, després d’uns anys d’inèrcia, el Sínode reemprèn el camí que havia començat el Concili: el de l’Església “Poble de Déu”, que suposa la ruptura de la concepció constantiniana d’una “Església de desiguals” per afirmar una “Església d’iguals”, proclamada en la Lumen Gentium; hem de “caminar junts”: fidels, bisbes i papa, perquè junts hem de viure sinodalment en aquesta Església “en sortida” que tantes vegades ha repetit el papa Francesc. Hem començat a caminar amb molta il·lusió, però què ens cal esperar?

En el camí, i havent començat a treballar els nivells de reflexió del document preparatori, em pregunto: si tant es subratlla l’Església com a “Poble de Déu”, perquè “Sínode dels Bisbes”? Perquè els deu nuclis temàtics fan referència a la sinodalitat viscuda (persones) i ni un sol nucli referit a la Institució eclesial?

Em venen dues preguntes: els membres laics de l’Església, ¿no tenim res a dir respecte a l’estructura, sobre aspectes que no emanen del missatge de Jesús sinó de la història o de la interpretació que se n’ha fet? I la segona: ¿fins quan ens diran “paciència”? ¿Marxem o continuem esperant? Jo prefereixo esperar, la fe m’il·lumina l’Esperança, però sabent el que espero i no em deixa des-esperar.

El tema és molt ampli, massa per un espai tan limitat, encara n’hem de parlar molt, del Sínode, perquè de cap manera no es pot tractar d’una moda, alguna cosa ha de canviar.

Roser Solé Besteiro

Les dones saharauis: fortes i valentes

L’any 1975 la fins llavors província espanyola del Sàhara va ser envaïda pel Marroc en l’anomenada Marxa Verda pel Nord i per Mauritània pel Sud. Espanya va marxar a correcuita i sense mirar enrere. A data d’avui, per a l’ONU, encara som la potència administradora ja que no s’ha realitzat la descolonització. L’ONU va convocar el referèndum d’autodeterminació fa 47 anys,  que sistemàticament és boicotejat pel Marroc. Com podeu imaginar, les persones que hi havia registrades en el cens fet per Espanya el 1974 cada vegada son menys. Quan el Marroc els va envair, una part de la població va marxar fugint de les bombes i el napalm a través del desert i va arribar a Algèria on viuen en campaments de refugiats, i les seves cases i negocis estan ocupats per famílies marroquines des de llavors Alguns no van marxar i es van quedar sota l’ocupació marroquina. Els saharauis porten 47 anys fora de casa, durant 30 hi ha hagut “alto el foc” amb els cascos blaus, però fa uns mesos la guerra ha tornat a començar amb el Marroc. Mauritània va recular ja fa molts anys davant de l’exèrcit saharaui que va alliberar una part del país, però el banc de pesca i les mines de fosfats segueixen controlats pel Marroc.

Davant d’aquesta situació volem explicar el paper de les dones saharauis, que és diferent segons si estan als campaments o als territoris ocupats.

Per una part quan van arribar a Tindouf, una terra erma on Algèria els va deixar refugiar-se, van ser les dones les qui van organitzar els campaments ja que els homes van anar a combatre a la guerra. Han estat posades com a exemple per l’ONU de la magnífica organització que van fer. En ser un poble eminentment nómada i acostumades al desert, les dones saharauis van improvisar tendes i haimes, van trobar aigua, algunes feien d’infermeres improvisades, de mestres, de soldats, van fer petits horts al desert… la base de tot era la cooperació i el compartir. Tota l’ajuda internacional que arribava era distribuïda equitativament amb una organització impecable. Lluny de les imatges del caos de molts camps de refugiats, a Tindouf es van organitzar de seguida per “daires”, a cada daira unes dones cuidaven els infants de totes, les altres cuidaven els malalts i ferits, altres cercaven aigua, les altres muntaven tendes, altres cuinaven, altres repartien i classificaven el material que les ONG anaven enviant a poc a poc… La unió va ser la seva força, un quadrat a terra dibuixat amb un pal la primera escola… Les dones eren les qui van aixecar literalment els campaments.

En canvi, les famílies que van quedar al Sàhara ocupat pel Marroc durant aquests anys han estat absolutament i sistemàticament atacades, es parla de genocidi per part d’instàncies internacionals. Darrerament han sortit per fi als mitjans els noms d’algunes d’aquestes dones que estan fent resistència en el seu país de manera gairebé heroica i silenciada. La seva lluita ha estat pacífica però constant. Les darreres setmanes hem sentit com Sultana Jaya i la seva família han estat violades i torturades per la policia marroquina, com que hi ha hagut ressò internacional pels maltractaments ara estan aïllades a casa seva des de fa mesos, i segueixen els maltractaments i violacions. Però n’hi ha moltes més: Aminetu Haidar molt coneguda per la seva vaga de fam i tancada a la presó, Sukeina Yeddahlu, Mina Abaali, Jimmi Galia, Mahfuda Lefguir, Lwaara Jaya… centenars de dones que estan als territoris ocupats i que han estat torturades, els han pres els fills, violat, posat a la presó… per mantenir la seva identitat saharaui enfront del Marroc. Per la seva terra i la seva cultura han estat 10, 20, 30 anys a la presó, sense cap garantia de drets humans. Prefereixen rebel·lar-se i lluitar per la llibertat del seu país encara que els hi vagi la vida i la salut. La setmana passada una noieta de 16 anys va morir al tirar-se des de la finestra de casa seva a l’Aaiun quan va veure que de nou venien els policies marroquins a violar i torturar la seva família: hem de dir que un cop torturats els van matar a tots sis, pare, mare i quatre fills. El delicte, demanar la llibertat del teu país.

Cal pensar que encara que nosaltres des d’Europa veiem la cultura islàmica com una cosa única, en realitat és molt diversa. En el cas dels pobles nómades la dona era qui de veritat organitzava i manava ja que els homes eren sempre fora amb les caravanes. Per tant no ens estranya gens que les dones saharauis hagin agafat tanta força en la seva lluita i en l’organització del seu país: la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) que està lluitant des del 1975 per existir i ser reconeguda.

Aquestes dones fortes i valentes que han estat capaces organitzar uns campaments enmig del desert que funcionen fa quasi cinquanta anys com un rellotge, o que no es resignen a sotmetre’s als ocupadors es mereixen tot el nostre reconeixement. I com a curiositat, en aquestes escoles enmig de la sorra, fetes de haimes, s’hi ensenya el castellà com a segona llengua a part del seu hassania. Esperem que Espanya faci aviat alguna cosa per acabar aquesta descolonització que no s’ha fet i que cada dia costa vides en una guerra tan llarga.

Cristina Jordà

Els nadons estrella

La meva filla Clara potser no hauria nascut si ho hagués fet ell. O potser sí, és un interrogant que mai resoldrem.

La primera vegada que em vaig quedar embarassada vaig patir un avortament espontani. Encara no sabíem si havia de ser un nen o una nena, però en el meu cap ja hi havia un nom i tot un projecte de vida. Que un embaràs desitjat no tiri endavant provoca un dolor enorme i una sensació de buidor esfereïdora de la qual no és fàcil recuperar-se. Com tota pèrdua necessita un dol, un procés i un acompanyament.

Fins fa pocs anys el dol gestacional era un dol socialment silenciat que mares i pares superaven sols i com podien. Parlar-ne amb altres resultava incòmode i sovint la conversa es resolia amb un “ja en vindran més, dona, ets molt jove”, un “la natura és sàvia i si l’has perdut és perquè no havia d’anar bé”, o un simple “són coses que passen”. Justament el que no s’ha de dir mai en aquestes circumstàncies. Perquè sí, malauradament són coses que passen, i sí, possiblement en vindrà un altre, però ja no serà aquest que portaves dins. Per no parlar de la por amb què viuràs, a partir d’ara, els futurs embarassos. Por de crear vincles amb el teu nadó… per si de cas.

Afortunadament les coses estan canviant. D’uns anys ençà i vinculat, potser, a l’apoderament de les dones i de les famílies, el dol gestacional i perinatal ha deixat de ser un tema tabú, si més no en l’àmbit públic. Com sempre, les persones hem anat per davant de les institucions i des de fa uns anys són moltes les dones que han exposat públicament el seu dol i han denunciat la necessitat de poder-lo viure plenament, de forma visible i sanadora. Penso, per exemple, en la il·lustradora Paula Bonet, que a través d’una fotografia a Instagram va voler trencar el silenci social i compartir a les xarxes la tristesa per haver patit un avortament. La bona acollida d’aquesta publicació la va animar a editar el llibre Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House, 2018). Penso en ella, però n’hi ha moltes altres. I penso, també, en quina necessitat hi havia, per part de tots plegats, de trencar aquest llarg i pesat silenci.

Perdre un fill o una filla durant l’embaràs és un fet trist tot i que molt comú. Es calcula que un de cada quatre embarassos no arriba a tirar endavant. Segons les últimes xifres de l’Idescat, de l’any 2020, la taxa de mort perinatal va ser del 4,74 (defuncions per 1.000 naixements). Aquesta és, per tant, una realitat que afecta moltes persones i ja fa temps que hi ha grups de suport que s’han organitzat per acompanyar als qui la pateixen. És el cas, per exemple, del Grup de Suport a la maternitat en dol de l’associació Lacta Mater de Viladecans, o d’altres entitats conegudes com Anhel, els Petits amb llum, etc. També són molts els grups de dol vinculats a serveis assistencials, públics i privats.

Més enllà de les setmanes de gestació o de si la pèrdua ha estat espontània o fruit d’una dolorosa i difícil decisió, la mort d’un nadó no nascut ha de ser reconeguda com a tal, també per part de la ciutadania en general. Per aquest motiu, diversos ajuntaments catalans han començat a habilitar espais als cementiris municipals on les famílies puguin recordar els seus fills i filles no nascuts.

El Ple municipal de Viladecans d’octubre del 2021 va aprovar una declaració institucional per al reconeixement públic del dol perinatal, gestacional i neonatal, en què es comprometia a dotar el cementiri municipal d’un espai de suport i confort per a les famílies afectades, a defensar un canvi legislatiu en reconeixement del dret a baixa laboral, i a engegar campanyes de visibilització i sensibilització vers aquesta realitat.

M’alegra molt viure com els silencis que envolten les dones es van trencant. El silenci sobre els nostres cossos (els reals, no els idealitzats), el silenci sobre les nostres malalties, sobre les violències que patim i sobre les desigualtats. El silenci sobre les diferents maneres de viure la maternitat o de no voler-la viure. El silenci sobre com cadascuna de nosaltres viu l’embaràs, la por, la vida i la mort. La visibilitat del dol gestacional és un crit més contra els silencis. Els nostres nadons estrella bé mereixen ser anomenats.

Vanessa Rodríguez
Publicat a “Viladecans Punt de Trobada”

L’itinerari d’Egèria. Un viatge al segle IV

El 1884 Gian Franceso Gamurrini va trobar a la ciutat d’Arezzo el Codex Aretinus, un còdex copiat en el segle XI al monestir de Montecassino que, enquadernat amb altres obres, contenia un ampli fragment de l’Itinerarium d’Egèria.

Al còdex li falten fulls (no sabem quants) i està dividit en dues parts: la primera recull l’últim tram d’un viatge més llarg, datat entre desembre de l’any 383 i juny del 384, i la segona descriu les diferents litúrgies que es realitzaven al llarg de l’any a Jerusalem. Avui sabem que Egèria partí l’any 381 de la Gallaecia romana (ut de extremi porro terris), i finalitzà el seu escrit a Constantinoble.

S’inicia el relat al mont Sinaí, tornant Egèria d’Egipte, de camí cap a Jerusalem. Des de Jerusalem fa dos viatges més, a Jordània i Síria, i arriba a la frontera amb Pèrsia. El maig de 384 inicia la tornada. Va a Selèucia i a Constantinoble, des d’on tornarà a la seva terra.

També recull per escrit durant un any totes les pràctiques litúrgiques de Jerusalem i la catequesi baptismal.

En el seu viatge, Egèria té objectius concrets. A més d’aprofundir en la seva experiència religiosa pregant davant les tombes de santes i màrtirs, mostra interès científic per descriure, contrastar i augmentar les dades que posseeix sobre els llocs sants, derivats de l’estudi de les Escriptures, tant canòniques com apòcrifes. Egèria documenta també un moviment ascètic ja consolidat, amb normes més o menys establertes, que varien d’una regió a una altra, prenent nota d’estils de vida, costums i denominacions (ascitis, monazontes, aputactitae…).

Dia rere dia, després de cada jornada de viatge, Egèria treu ploma i pergamí i pren notes en el seu diari. Escriu a un grup de dones amb les quals comparteix vida i experiència religiosa, de les quals se sent enviada. Les fa partícips de tot el que va descobrint, ja que sap que serà llegida i apreciada. En el seu escrit preval la transmissió vivencial abans que la qualitat formal. En les seves paraules no hi ha superioritat, sinó acompanyament. Es dirigeix a aquestes amigues amb expressions de tendresa (dominae, sorores, lumen meum, dominae venerabiles sorores, dominae animae meae)… Hi veiem una manera diferent d’exercir l’autoritat: des de l’entranya, lluny de les estructures jeràrquiques, creant xarxes, sentint-se acomboiada (o acompanyada) per les altres.

El diari d’Egèria és ric en detalls i vivències. Vull destacar una trobada singular: a Selèucia es troba amb la diaconessa Marthana, l’única persona a qui es refereix pel seu nom en tot l’Itinerari.

Vaig trobar allà una dona molt amiga meva, (…) una santa diaconessa de nom Martana, que jo havia conegut a Jerusalem; (…) ella dirigia monestirs d’apotactites i verges. En veure’m, quin goig no fou el seu i el meu! No podria pas descriure’l. (Itinerari 23)

Costa trobar dades sobre dones amb autoritat al segle IV. En el cas de Marthana no en sabem res fora d’aquestes línies en el quadern de viatge de la seva amiga.

Egèria és una dona que necessita compartir el que sap, experimentar en el què creu, transmetre el que viu i sent. Destaca per la seva gran voluntat: no escatima esforços que li permetin veure els llocs que l’interessen. Posseeix un cert nivell social: provoca respecte i és ben rebuda allà on va. És culta ja que parla i escriu en llatí i grec, coneix l’existència de la majoria de les coses que veu i busca els detalls que són del seu interès.

El manuscrit ens mostra una dona lliure, que segueix el seu desig de conèixer i veure. Una dona que pren decisions per ella mateixa, amb naturalitat i saviesa. Egèria no jutja el que va veient, únicament ho consigna per escrit, parant atenció en aquells detalls que a les seves sorores els poden resultar més significatius.

Amb prudència, investiga sense cridar l’atenció, bussejant en els límits de l’ortodòxia. Sabent dels conflictes que el priscil·lanisme desferma a la seva terra i com la maquinària del poder ataca tota sospita d’heterodòxia en la rampant jerarquitzant l’Església, Diana Rocco Tedesco veu en ella “el mayor ejemplo de cómo algunas mujeres pudieron, aún dentro de la legalidad institucional, aprovechar las normas en su propio beneficio, conscientes de los límites impuestos por la ortodoxia”.

Egèria és una dona en recerca, una recerca integral que passa pel coneixement i també per l’estar en la vida i deixar constància per a unes i altres. Necessitem avui cercadores valentes com ella que, partint del propi desig, procuren nous horitzons per a totes.

Marisa Vidal Collazo
Mulleres Cristiás Galegas Exeria

25-N: Corresponsables per canviar la societat, compromís vers les víctimes

Una altra vegada, un altre any, tornem a reivindicar la fi de la violència vers les dones.

En quin món vivim? Quin món volem? L’amor és amor, i ha de ser amor. Per què es transforma en possessió i dolor, en odi i ràbia? La nostra societat, que es creu tan avançada, per què fa passes gegants enrere?

No, no diré xifres de dones mortes a mans de la parella. En un informatiu o altre ja les direm, ja les sentirem. I jo no les vull dir perquè haurien de sonar tots els seus noms, noms de dones que ens donarien puntades de peu a la consciència de tots plegats. Sí. De cadascun i cadascuna de nosaltres. Perquè no podem mirar cap a un altre costat. Cal canviar d’arrel la societat, i en som corresponsables.

I mentre la societat no canvia, les dones necessiten sortides i no sempre les tenen. I aquí és on s’agafen els agressors. Calen vies de sortida de veritat, protegir la dona que pateix violència de gènere de forma efectiva.

I no vull oblidar els homes. Els homes compromesos amb la seva actitud del dia a dia, els pares que eduquen en la igualtat. Són els que sumen, els que no es deixen arrossegar, els que viuen la seva masculinitat des de la seguretat que no són “més homes” per tenir actituds masclistes. Homes igualitaris i dones igualitàries, som els que podem canviar la societat.

Mentrestant, no oblidem que la dependència econòmica i habitacional pot matar. La manca de suport psicològic pot matar. La manca de protecció per als fills pot matar. La ment i les circumstàncies socials de la víctima poden ser unes aliades per a l’agressor. Per això, aquells que tingueu algun poder de decisió, que tingueu vocació de servei des de la política, comprometeu-vos de veritat amb el 25-N, Dia Contra la Violència Vers les Dones.

Maria-Josep Hernàndez

Isabel de Villena: el protagonisme de les dones en la redempció de la humanitat

Isabel de Villena (1430-1490), batejada amb el nom de Elionor, religiosa i segurament la primera escriptora coneguda en valencià, era filla il·legítima del marquès de Villena, de les cases reials d’Aragó i Castella. Malgrat el seu origen bastard fou educada a la cort valenciana per la seva tia Maria de Castella. A l’edat de 15 anys ingressà al monestir de la Santíssima Trinitat de València, del qual fou abadessa quan només tenia trenta-dos anys.

El fet que l’autora s’hagués educat a la cort valenciana li va possibilitar l’accés a una bona formació cultural i l’accessibilitat, en el seu moment, a llibres i documents de la biblioteca del monestir. El mateix bisbe de València, Jaume Peres, n’elogiava la seva capacitat intel·lectual i els coneixements escripturístics, que li permeteren una de les obres de més alta qualitat literària i teològica de la seva època, la Vita Christi (“Vida de Crist”), obra escrita en la darrera etapa de la seva vida. Preocupada pel nivell cultural de les dones, l’obra obeeix a un doble propòsit: d’una banda posa de manifest el seu anhel per millorar la formació espiritual de les monges que estaven sota la seva jurisdicció i de l’altre intenta plantar cara, amb una argumentació ben fonamentada, a les cruentes afirmacions que, sobre el sexe femení, exposa Jaume Roig en el seu llibre L’Espill o Llibre de les dones (1460).

Queda clar que l’abadessa marca la diferència respecte a les Vita Christi publicades, en el sentit que la seva obra no es redueix a una mera reinterpretació dels evangelis, sinó que exposa el paper fonamental que van tenir les dones en l’origen del cristianisme. Sor Isabel no dubta en destacar que l’encarnació de Jesús fou possible gràcies a la lliure acceptació de Maria, de la qual en remarca les capacitats de lideratge, que també es fan extensives a totes les dones que apareixen en el Nou Testament per representar Crist i ser les transmissores del seu missatge. D’aquesta manera, l’escriptora demostra el valor intel·lectual de les dones per reivindicar-ne la dignitat igualitària. Home i dona són criatures creades per Déu que vol que tots dos facin rendir al màxim totes les capacitats que els han estat donades. Així ho va entendre sor Aldonça de Montsoriu qui, fent-se ressò de la voluntat de la seva predecessora en el càrrec, decidí publicar-la l’any 1497, set anys després de la seva mort, per a tots aquells «qui en aquesta breu, enugosa e transitòria vida viuen».

Així doncs, la Vita Christi de Villena és una obra biogràfica, escrita amb mirada femenina, fonamentada en l’Escriptura, en la qual Jesús salvador ressitua les dones en el pla salvífic volgut per Déu, construint una genealogia femenina que dona coherència i continuïtat al gènere existent entre les dues aliances: l’Antic i el Nou Testament. Jesucrist reconeix tant en el pla celestial com en el terrenal, l’autoritat i la capacitat de mediació salvífica de les dones de totes dues aliances, fins i tot d’aquelles que en l’àmbit del magisteri i la tradició eclesial han estat mal considerades: Eva i Maria Magdalena. L’autora presenta Eva com un dels primers subjectes que portarà la redempció a la humanitat. Quant a Maria Magdalena, es convertirà en “l’esposa espiritual” del Senyor i en l’acompanyant sol·lícita de la Mare de Jesús.

Les dones s’erigeixen, doncs, en la personificació del model del que ha de ser un bon o una bona seguidora del Messies per la seva gran capacitat d’amor i entrega a Déu, fonament de la seva pietat, caritat, fortalesa, confiança i gratitud, virtuts en les quals les dones habitualment superen els homes. Per posar en relleu la importància d’aquest fet, sor Isabel fa una apologia ben argumentada d’aquest pressupòsit destacant com Jesús assigna a Maria, la seva mare, i a Maria Magdalena, la seva seguidora predilecta, dos papers de marcada transcendència pública. La mare esdevindrà la seva representant a la terra perquè, mitjançant la pròpia fortalesa materna, ajudi l’església, que ell ha creat amb la seva passió i resurrecció, a refermar-se en el món. Mentre que Maria Magdalena serà instrument d’evangelització per mitjà del model penitencial-contemplatiu.

Tenint en compte, doncs, que la Vita Christi, tant des d’un punt de vista literari com teològic, exposa una cristologia en què pren ple protagonisme la interrelació espiritual d’amor entre Jesús i les dones amb qui viu i entra en contacte, es pot afirmar que Isabel de Villena, una abadessa del Monestir de la Trinitat, és una dona protofeminista de ple dret, que va saber triomfar en un món d’homes, i rebatre de forma contundent els arguments misògins imperants, emfatitzant la importància que les dones han tingut al llarg de la història del cristianisme com a agents actives i imprescindibles en l’evangelització i l’espiritualitat.

Núria Montaner Puyoles

Una amistat prohibida.

Una amistat prohibida. L’estat d’Israel contra Tali Fahima. Montserrat Arbós. Tigre de Paper, 2016

Aquest no és un llibre nou, però a partir del relat de l’amistat entre la Tali, jueva, i en Zakariya, palestí, la Montserrat Arbós, periodista especialitzada en aquella zona mediterrània, ens explica el procés històric des de 1948 fins els primers anys del segle XXI. És una història que sempre he tingut una mica fosca perquè resulta difícil comprendre les etapes, les intifades, com de mica en mica els jueus han anat fent seus territoris dels àrabs, com els han arraconat i els han limitat la vida. M’ha quedat molt més clar perquè es produeixen les intifades i, sense justificar la violència, entenc l’horror que viuen els palestins del qual volen alliberar-se.

La injustícia d’Israel envers els àrabs, però també envers els propis ciutadans jueus, es fa palesa al llarg de tot el llibre. El pitjor és que aquesta història és verídica i confirma l’egoisme, les trampes i la brutalitat dels governants jueus.
L’evolució de la Tali em sorprèn, ella, una jueva, que al principi més aviat és de dretes, no passa del que l’envolta, reflexiona i vol entendre el perquè d’algunes coses, se sent interpel·lada i decideix intentar empatitzar i comprendre l’actitud dels palestins. És una dona valenta que veurà l’horror i el mal causat pels jueus en el vida quotidiana dels àrabs, sobretot en el camp de refugiats de Jenín, on anirà dues vegades malgrat la prohibició dels governants. També corre risc perquè sap que els refugiats han amenaçat de mort a tota persona jueva que trobin. Malgrat això, hi va.
Em sorprèn una mica la maldat amb què la tracten els seus propis conciutadans, les aberrants i cruels situacions per les quals fan passar la Tali a la presó. En el seu cas, el fet de ser dona suposa un agreujant. Una dona enfrontant-se amb el totpoderós Israel!

Voldria acabar aquest petit comentari amb les paraules que la Tali diu a la periodista Rona Segal en una entrevista i que expliquen, d’alguna manera, la convicció amb què va lluitar per aconseguir una pau que encara no ha arribat: “Un dia vaig entendre que són éssers humans i que nosaltres som responsables de la seva vida”.

Maria Rivero Galindo

Dorothy Day, a tots els fronts

Dorothy Day va ser una dona inesgotable. No es va aturar mai, treballant sempre pels ideals que la movien, i que es poden resumir bàsicament en la passió per la justícia i la recerca d’una vida millor per a la classe obrera i per als exclosos. I això tant en els seus primers trenta-quatre anys, quan no havia descobert la fe cristiana com a peça clau de la seva vida, com en els restants cinquanta-tres, quan va fer de la fe el seu pal de paller vital.

Dorothy Day va néixer el 8 de novembre de 1893 a Brooklyn, Nova York, en una família de classe mitjana i vida tranquil·la. Eren protestants episcopalians, però pràcticament no anaven a l’església. Ella, ja de molt jove, es va sentir atreta simultàniament per les qüestions socials i la literatura russa. Va estar vinculada al món socialista, però se sentia atreta especialment per l’anarquisme. Quan va esclatar la revolució russa del 1917, ho va celebrar, però ja tenia clar que no li interessava gens l’estatalisme comunista. Aquell mateix 1917 va ser detinguda per primer cop, concretament en una manifestació pel vot femení.

Va tenir diverses parelles, va avortar una vegada –i se’n va penedir tota la vida–, i el 1925 va iniciar una relació força estable amb un company de lluites, Forster Batterham, amb qui va tenir una filla.

Simultàniament a la relació amb Batterham, però, va iniciar una altra mena de relació, que li canviaria radicalment la vida: la relació amb Déu, i la relació amb l’Església Catòlica. I aquestes dues relacions podem dir que responien a una doble necessitat, o un doble anhel: per una banda, la necessitat de tenir un referent vital sòlid, que estigués sempre a punt, que no fallés; i per una altra, la necessitat de formar part d’un col·lectiu igualment sòlid, que la introduís en un corrent històric fort, ampli, amb contingut, amb projecció de futur. I va començar a entrar a les esglésies a passar-hi estones en silenci, i va contactar amb gent catòlica, i finalment a finals del 1927 es va integrar a l’Església. Aquest pas va provocar el trencament de la relació amb la seva parella.

Ja com a catòlica, va experimentar que les seves dues passions, la de la justícia i la de la fe, tot i que, en el fons, eren clarament properes, en la realitat no semblaven tenir punts de contacte. I a partir d’aquesta inquietud, i juntament amb un amic amb inquietuds semblants, Peter Maurin, van decidir engegar un moviment que unís les dues passions. Un moviment que inicialment va ser un periòdic mensual, que va treure el primer número el Primer de Maig de 1933, i que es deia The Catholic Worker, “El Treballador Catòlic”. Però aquell moviment va començar a créixer de seguida i va reunir un ampli nombre de voluntaris, que van posar en marxa centres d’acollida per a exclosos de tota mena i, més endavant, granges agràries on es compartia vida i treball.

Dorothy Day va esdevenir un punt de referència fonamental per a un sector del catolicisme nord-americà. Ella continuava cultivant la seva vida de pregària i de participació litúrgica, però alhora dedicava les seves energies a tots aquells projectes que havia engegat, i escrivia al seu periòdic o on fos, comentant l’actualitat laboral, defensant drets trepitjats, opinant sobre sortides possibles als problemes socials, i reivindicant també un pacifisme sense fissures. I juntament amb això, no deixava mai de participar en totes les manifestacions que li semblaven oportunes, en les quals de tant en tant era arrestada. Quan l’any 1955 la van detenir després d’un acte de desobediència civil contra els plans de defensa nuclear, va dir al jutge que estava fent penitència pública per l’ús que els Estats Units feien de l’energia atòmica per construir bombes.

I així, fins al final de la seva vida, el 29 de novembre de 1980. A la seva tomba hi ha gravats uns pans i uns peixos i la incripció “Deo Gratias”, és a dir, “Gràcies a Déu”.

Per conèixer més el personatge:

Josep Lligadas, Dorothy Day, per la classe treballadora, CPL, Col·lecció Sants i Santes 282, Barcelona 2021, 28 pàgines.

Josep Lligadas Vendrell

Tornen les lectures d’estiu

Dedicaré bona part de les meves vacances a gaudir de la ploma de quatre dones. He anat aplegant els llibres que m’acompanyaran en viatges, visites familiars i dies estivals. Que siguin quatre dones en aquests moments de la meva vida té sentit. Té a veure amb que gaudeixo més de creacions femenines intel·ligents i compromeses.

Un premi Planeta; un assaig novel·lat que va per la 34 edició; un de dones valentes de l’Orient Mitjà; i un “episodi” ambientat en la postguerra. Vist un darrere de l’altre penso que la cosa promet.

Aquitania, de l’Eva García Saenz de Urturi, és premi Planeta 2020. El que té aquest premi, i d’altres, és que donen les guanyadores pràcticament en directe dins el TN de TV3. I allà estava jo escoltant de què anava el llibre guanyador i dient-me “aquest l’he de llegir”. La reina Elionor de Aquitània i Lluís de França en les corts d’Aquitània i París en el segle XII. Ells van construir el que en el segle XX es dirà Europa. M’esperen intrigues i passions diverses.

El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo, de la Irene Vallejo Moreu, és premi nacional d’assaig 2020. Aquest llibre ha arribat a les meves mans perquè el vaig agafar de la prestatgeria de casa d’una amiga. El vaig obrir per l’índex i vaig preguntar en veu alta “me’l puc emportar?”. Sé que està traduït al català, ara bé, jo el llegiré en la llengua amb què l’autora el va escriure.

La madre de Frankenstein, de l’Almudena Grandes Hernández, penúltim dels llibres que formen la saga d’Episodios de una Guerra Interminable. Vaig començar fa deu anys llegint el primer dels episodis, Inés y la alegría, i he anat seguint la saga que sota el gènere de la novel·la construïda sobre fets reals, m’ha portat a viure moments de la guerra civil i de la postguerra espanyola. Jo soc d’una generació nascuda en els anys 60 i la lectura d’aquestes històries m’ha apropat a realitats llunyanes en el temps que em fan vindicar convençuda la memòria històrica democràtica.

I per últim, Dones valentes, de Txell Feixas Torras, publicat per Ara llibres. La Txell és una periodista corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio, segur que la coneixes. Ens informa sobre l’Orient Mitjà i d’Àsia des de Beirut de manera rigorosa i amb humanitat. En aquest llibre ens parla a través de les dones dels canvis que vindran i que fa temps que truquen a la porta dels països àrabs. Aquest llibre formarà part de les coses que es mouran amb mi aquest estiu i que me’l farà més interessant.

Quiteria Guirao

País nòmada, Nomadland

He vist l’oscaritzada pel·lícula Nomadland i reconec que m’ha impactat per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d’una furgoneta com a realització personal però d’altres s’hi veuen abocats siusplau per força. Molt més crític i menys idealitzat és el llibre que va donar peu al film: País Nómada. Supervivientes del siglo XXI, de Jessica Bruder, publicat l’any passat per Capitán Swing. S’hi descriu àmpliament la desesperada situació de moltes persones treballadores, algunes de classe mitjana, que després de la crisi del 2008 han perdut casa seva i tots els estalvis, no poden accedir a un lloguer i els pertoca una pensió de la Seguretat Social tan escanyolida que els obliga a continuar treballant. Les grans corporacions (en el llibre es parla d’Amazon, dels grans parcs forestals i d’alguns parcs temàtics, entre d’altres) hi donen resposta amb feines temporals, molt precaritzades i dures, posant-los a disposició espais per a l’acampada (uns espais que, per cert, es van reduint). Per no ser feines en l’economia submergida, són feines sense garantia mèdica ni social. Mantenen en els marges, de forma institucionalitzada, la gent que hi ha de recórrer.

Tornant a la pel·lícula, m’ha agradat en segon lloc perquè moltes dones en son protagonistes. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l’essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d’unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar. A excepció de la protagonista i d’un altre actor, tothom fa de sí mateix, és a dir, el film no s’ha rodat amb actors, sinó amb nòmades de debò.

En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d’Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l’amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria…

Un protagonista de luxe: el temps, que s’expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. No es posa cap nom a la transcendència, llevat de l’amistat i la natura.

Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d’espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat.

La nostra manera de viure és molt diferent de la dels Estats Units, però l’actual dificultat dels joves nostres per cotitzar a la Seguretat Social augura que en un futur no gaire llunyà les pensions, per a qui tingui la sort d’accedir-hi, seran de misèria. En aquest sentit potser a casa nostra l’espai no donarà per a fer-nos nòmades, però la precarietat institucional és molt probable que s’hi instal·li. Evitar una situació així hauria de ser una prioritat política.

Mercè Solé

Pilar Bellosillo García-Verde

Una consciència honrada de crítica a l’Església i de compromís amb el món

Nascuda a Madrid el desembre de 1913, laica, mestra i assistent social, de família benestant profundament cristiana; educada en una bona formació humana que la va empènyer sempre a lluitar en contra de la injustícia i la marginació social, sobretot de les dones. Potser poc coneguda a casa nostra i menys pels joves de l’Acció Catòlica o de moviments especialitzats. De jove es va incorporar a l’Acció Catòlica i va treballar com a voluntària a l’Acadèmia d’Obreres, una manera de començar a posar en pràctica un compromís social que no abandonarà mai més.

Va ser Presidenta Nacional de les Joves d’Acció Catòlica del 1940 al 1946, i del 1951 al 1963 en va ser de la branca de les Dones. Ja anava sent coneguda, i l’any 1961 i fins el 1974 va ser elegida presidenta de la Unió Mundial d’Organitzacions Femenines Catòliques (UMOFC). Atenció! que no era poca cosa, perquè sota el seu paraigua s’aixoplugaven 110 organitzacions de 61 països dels cinc continents i controlava l’activitat de 56 milions de dones a la vegada que exercia un rol consultiu per a associacions com UNESCO, UNICEF, ECOSOB, OIF, OEA, FAO, en el Consell d’Europa.

Eren temps en què arreu ja s’anaven respirant aires de llibertat, d’emancipació del paternalisme, de protestes contra tota mena d’esclavituds…, i en aquests espais la seva preocupació estava posada sobretot en l’educació de les dones, en la línia pedagògica de Paulo Freire, que havia de portar forçosament a l’alliberament de la problemàtica legal que impedia la promoció de les dones que buscaven el seu lloc en el món. Per això promocionava totes les iniciatives que hi podien ajudar, en les quals posava no sols el seu apassionat compromís sinó també la seva capacitat de teixir relacions internacionals.

Aquells anys, entre els 50-70, van ser un moment històric d’esclat de moviments que avui ja coneixem en totes les seves direccions imaginables i que podríem titllar de somni ecofeminista. La Pilar ho definia així: Nosaltres, les dones, som les protagonistes d’aquest moment històric, caracteritzat pel despertar de la consciència femenina del món. És el moment del nostre “alliberament”. La UMOFC, amb ella al davant, s’ho va prendre seriosament i el 1966 va llençar una gran enquesta sobre la llibertat de la dona en la família, en la societat i en l’Església, enviada als 36 milions de dones catòliques afiliades.

L’enquesta va ser àmpliament contestada i les respostes van constituir la base de les línies de força d’un primer feminisme humanista de caire cristià. Aquestes línies es van centrar en “l’educació de les dones” en un pla de quatre anys i triant una metodologia activa i participativa que donés oportunitat a totes les dones d’expressar-se amb llibertat. I, en segon lloc, “treballar contra la injustícia i la marginació”, un compromís que ella va assumir personalment abocant tots el esforços possibles sobretot en els països del Tercer Món. Mentre va ser presidenta, les jornades d’estudi van sortir d’Europa i es van celebrar a Dar-Es-Salaam (Tanzània, 1974) i Bangalore (Índia,1979). Ajudada per altres dones espanyoles, Pilar va deixar la seva empremta de dinamisme i vitalitat en aquells projectes que l’època exigia.

Roser Solé Besteiro

Un cel de plom. Carme Martí. Ara Llibres.

M’ha agradat molt aquest llibre que ens presenta la vida de la Neus Català. I també m’ha fet pensar força. Quant de patiment i quina fortalesa!

És molt fàcil de llegir i “enganxa”. El resumiria amb unes paraules: “el so de les bombes és un cant fúnebre de la mort i de la vida”. Totes dues coses amaren tot el text i van descrivint la importància que tenen els salts entre l’una i l’altra en la vida de Neus Català.

Queda ben palesa la repressió exercida pels nazis en la segona guerra mundial, tant a nivell històric com a nivell particular. El patiment de la Neus és l’exemple de la tortura i degradació humanes que van sofrir cada una de les persones que van caure en mans dels nazis. S’hi presenta clarament com eren els camps de concentració i extermini dels alemanys, un horror que encara avui encongeix el cor. Les normatives que els imposaven eren extremes. Però, malgrat tot, la Neus no va deixar mai que se li escapés del tot l’esperança. Fins i tot, van fer una vaga de fam per aconseguir més menjar o millor, van sabotejar, des del seu treball a la fàbrica, tot el que van poder i, per sort, mai van ser enxampades.

Durant la caminada cap al primer barracó on hauria de viure, la mirada de la Neus contempla el cel i el descriu “com un cel de plom, com un infern”, que suposo que és d’on surt el títol. Neus Català va ser una dona increïble, una heroïna, valenta i defensora dels drets de les persones a ultrança.

Al llarg del llibre, es veu l’èmfasi per deixar-nos clar que ella no vol contar només la seva vida, la seva història, sinó que vol donar veu a totes aquelles dones que no van sobreviure, i totes aquelles que van compartir patiments amb ella, i que es van prometre dues coses: no plorarien mai davant de cap SS i sortirien endavant, per donar a conèixer al món el que realment va passar allà.

Per últim, només escriure aquesta frase que em sembla molt rellevant: “Envoltada de dones amigues i dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres”.

Maria Rivero Galindo

Picar quan el ferro és roent

25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. No hi havia gaires manifestants davant la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, pocs cartells i consignes.

Certament el 25N estàvem en confinament, però feia pena que tan poques dones es manifestessin.

Quan ja tornàvem la connexió els informatius de TV3, una senyora del grup de les Kellys es va encarar amb les càmeres per manifestar el poc suport que rep el seu col·lectiu per part dels grups feministes i d’altres. Dones ben preparades (universitàries) havien tingut molt d’interès en les seves condicions de treball, malalties derivades, sou… tot en profunditat, que foren publicats en els mitjans adients. La senyora deia que se sentien abandonades. Amb la Covid les seves vides són més difícils, la feina, la cura de la família, els pagaments…

Penso que les migrants no són només font d’informació o d’un ajut i visibilització puntual: ens necessitem per anar totes juntes en una relació horitzontal, sororal.

Lluïsa Carbajo

Què desitges?

Quan la mare del fills de Zebedeu s’acosta a Jesús, aquest li pregunta “Què desitges?” I aquesta pregunta sovint no ens l’hem permesa les dones, educacionalment disposades a posposar els nostres anhels als dels altres.

Les dones fa anys que estem en lluita per la igualtat… i fa més de 30 anys que a casa nostra, el Col·lectiu de Dones en l’Església va anar despertant en moltes de nosaltres la necessitat de veure’ns amb els ulls amorosos de Déu que estima tota criatura, i les ganes de lluitar per aconseguir que aquells drets que en el món civil han anat consolidant-se en el nostre entorn europeu i occidental vagin fent-se realitat en el si de la nostra Església…

I des del 2020, en el marc del moviment que el #metoo va universalitzar, les dones creients hem sortit als carrers, com tot ara, globalitzats… Voices of Faith i el Catholic Women Council a nivell mundial, la Revuelta de las Mujeres a nivell de l’estat i Alcem la Veu a Catalunya, van organitzar actes l’any passat, just abans del confinament pandèmic… i enguany ho han repetit, d’acord amb les mesures que les autoritats sanitàries i la prudència recomanaven.

El diumenge 7 de març, davant de la catedral de Barcelona, unes cent dones es van aplegar per reclamar que a l’Església tots hi cabem. Era l’aforament màxim que es permetia. Un to festiu no va impedir la profunditat d’un comentari de la Neus Forcano de l’episodi de la dona samaritana. Un mural que anava il·lustrant la Marta Romay. I un cant final amb paraules de santa Teresa, Nada te turbe, en la veu de Rosa Zaragoza.

Una nova etapa cap a una trobada sinodal mundial que es prepara per celebrar a Roma el 2022, potser virtualment però amb la voluntat de ser veu de les vivències, possibilitats, reclamacions, de tantes dones per la justícia, l’equitat i la dignitat en la nostra església.

Cada cop som més les dones que ja no només ens costa, sinó que ens és difícilment suportable la situació actual de discriminació, d’invisibilitat, de serveis als quals no podem optar (tot i que moltes companyes viuen clarament la crida a ministeris concrets, i qui se sent capaç de posar en dubte el que una sent amb certesa en el seu diàleg amb Déu?), de no ser on es prenen les decisions, de saber-nos vàlides en altres àmbits i no poder ni demostrar-ho a l’Església. I el pitjor és que s’han acabat les paraules i les fórmules si alguna noia més jove et pregunta per com es poden sostenir actuacions i afirmacions tan desiguals, injustes, entre cristians, pel simple fet de ser baró o dona. Sense entrar en casos de violències contra les dones exercides en abús de situacions de poder d’homes i protegits pel silenci que ha perdurat al llarg dels anys… Això, no és que sigui injustificable, és que és condemnable jurídicament però també amb l’Evangeli a la mà.

Perquè, com deien les companyes de Madrid a la Revuelta de Mujeres en la Iglesia, som creients, feministes i lluitadores… I és en l’Evangeli i en el testimoni de Jesús on pouem com la dona samaritana per sentir-nos així i ser cridades a compartir la Bona Notícia a la qual se’ns convida a tothom.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La no ordenació de les dones: ¿Jesús assumeix la condició humana a mitges?

L’únic argument que es pot considerar una mica sòlid per justificar que les dones no puguin ser ordenades preveres és que Jesús, quan en el darrer sopar va encomanar als seus comensals de fer aquell ritu com a memorial seu, els comensals només eren homes.

Doncs bé. Si donem per bo que, efectivament, en el darrer sopar només hi eren Jesús i els dotze apòstols, i que els que han de continuar fent present el memorial de Jesús han de tenir les característiques d’aquells primers a qui se’ls va encarregar, podríem dir que les característiques bàsiques que compartien els apòstols eren dues: ser homes, i ser jueus. Per tant, els qui haurien de presidir l’Eucaristia haurien de ser sempre homes jueus. Però el cas és que d’aquestes dues característiques només es dona valor a la primera, la de ser homes, i es deixa de banda la segona, la de ser jueus. Cosa que desqualifica bastant tota l’argumentació.

Però hi ha encara una segona qüestió, en aquesta mateixa línia. Resulta que, en el darrer sopar, Jesús va dir als dotze apòstols, i només a ells: “Feu això, que és el meu memorial”. Però resulta que abans, prenent el pa, els havia dit també: “Preneu i mengeu-ne tots”. I passant-los el calze els havia dit igualment: “Preneu i beveu-ne tots”. Ho va dir als dotze apòstols, a dotze homes. A cap dona. Doncs, si del fet que l’encàrrec de presidir l’Eucaristia el va fer a dotze homes en deduïm que només els homes poden presidir-la, també, del fet que l’encàrrec de menjar el pa i beure el vi també el va fer només a homes, n’hauríem de deduir amb la mateixa seguretat que les dones no poden combregar, que això és una cosa reservada només a homes.

Però tot això no deixa de ser una argumentació superficial, exterior, que no va al sentit profund de les coses. Perquè el fet és que, si anem a fons, ens adonarem de la poca solidesa teològica i cristològica que hi ha darrere la negativa a l’ordenació presbiteral de les dones.

Déu, en Jesús, va assumir la condició humana en la seva totalitat. Tot ésser humà, sigui home o dona, porta plenament en el seu rostre la imatge de Jesús, i per tant, la imatge de Déu. Per assumir la condició humana, que és finita, Déu no va pretendre assumir totes les modalitats d’aquesta condició, perquè això, precisament, no hauria estat humà. Jesús va ser home i no dona, Jesús va ser jueu i no grec, Jesús va ser lliure i no esclau. Però sant Pau ja ens va aclarir, a Gàlates 3,28, que això no vol dir que els homes, els jueus i els lliures portin més intensament gravada la imatge de Jesús: “En Jesús, no hi ha jueu ni grec, no hi ha esclau ni lliure, no hi ha home ni dona”. També ens va aclarir, a 2 Corintis 5,16-17, que els cristians som una creació nova, en la qual no compta el que siguem “segons la carn”.

Doncs bé. Resulta que la prohibició que les dones puguin ser preveres liquida aquests principis. Perquè resulta que, segons aquest prohibició, hi ha éssers humans que poden assumir plenament la imatge de Jesús, inclosa la de cap de la comunitat, i altres que no, que no poden assumir la imatge de Jesús en la seva totalitat: els està vetada la imatge de cap de la comunitat, per un motiu que no és “de l’Esperit”, és a dir, que no depèn de l’esperit de cada persona que el fa més o menys apta per a aquesta tasca –això que en llenguatge cristià anomenem els “carismes”–, sinó que el veto és per un motiu “de la carn”: ho tenen prohibit per causa del sexe amb què van néixer.

Les dones, doncs, segons l’actual disciplina eclesiàstica, són menys imatge de Jesús que els homes. Les dones són una imatge coixa de Jesús.

Ja es veu, que això no pot ser. Déu vulgui que canviï aviat.

Josep Lligadas

Autodeterminació de gènere? Voleu dir?

És previst que aviat es presenti, i s’aprovi, a les Corts espanyoles, una llei coneguda com “llei trans” o “llei d’autodeterminació de gènere”, segons la qual tota persona es podrà fer constar al registre civil com a home o com a dona segons la seva voluntat, sense cap altre requisit, i independentment del seu sexe biològic. I a mi em sembla que això no és cap bona idea.

Les persones, quan naixem, som, d’acord amb el nostre sexe biològic, homes o dones. Hi ha, també, alguns nadons que no queda clar si són homes o dones, perquè tenen òrgans sexuals mixtos, i són anomenats intersexuals; en aquests casos, el més raonable serà deixar que, quan creixin, siguin ells els qui decideixin si volen quedar-se com estan o si s’estimen més sotmetre’s a una intervenció quirúrgica que els deixi només amb els òrgans masculins o femenins. I finalment, hi ha alguns homes i dones que, en algun moment de la seva vida, comencen a experimentar una profunda incomoditat respecte al seu sexe, i opten per canviar de sexe en diversos graus o intensitats (per exemple, només hormonant-se o bé arribant fins a operar-se els genitals), amb la qual cosa esdevenen dones o homes transsexuals.

Fins aquí, podríem dir que tot això forma part de la diversitat de l’espècie humana, i està molt bé que tota persona pugui assolir la màxima realització possible amb el seu cos. Però heus ací que darrerament s’ha incorporat un nou vocable a tot aquest ampli camp del sexe i el gènere, que a mi no em fa gens de peça. És l’adjectiu “transgènere”. Podem dir que és transgènere “una persona en la qual la identitat, expressió de gènere o conducta no s’ajusta a aquella que va socialment associada amb el gènere que li va ser assignat en néixer”. Aquestes persones, a diferència de les persones transsexuals, no desitgen canviar de sexe biològic, sinó que, o bé pel fet de “sentir” com a identitat pròpia la contrària a la que correspon al seu sexe biològic, o bé perquè la seva expressió de gènere o conducta no s’ajusta a les formes d’actuar socialment associades a aquell sexe, volen ser reconegudes oficialment com a pertanyents al gènere oposat al sexe amb què van néixer (de fet, la definició parla del “gènere que els va ser assignat en néixer”, però això en realitat vol dir el sexe que en néixer mostraven en els seus òrgans genitals).

A mi em sembla que, si el que passa és que una persona constata que la seva expressió de gènere o conducta no s’ajusta a aquella que va socialment associada amb el seu sexe biològic, no fa cap falta que canviï de gènere en el registre civil. Les formes socials associades a un determinat sexe són clarament culturals, i no són intocables. Si a un nen li agrada jugar amb nines, o si a una nena li agrada enfilar-se als arbres, ¿hauran de canviar de gènere? I més encara: Si a un nen li agrada posar-se faldilles i pintar-se les ungles, ¿haurà de canviar de gènere? ¿Per què? ¿No seria més raonable normalitzar aquestes possibilitats, com s’ha normalitzat la possibilitat que els homes duguin arracades, o com es va normalitzar, ja fa anys, la possibilitat que les dones anessin amb pantalons? I avançant una mica més: Si a un home li agrada dir-se Clara, o a una dona li agrada dir-se David, ¿hauran de canviar de gènere? No, no tenen per què fer-ho. N’hi haurà prou amb canviar-se el nom, i no el gènere, al registre civil, assegurant per llei, això sí, que els funcionaris del registre o els jutges no es puguin ficar en si els agrada o no, com fan a vegades. En realitat, actualment hi ha homes que es diuen Trinitat o Trini, i dones que es diuen Trinitat o Trini. ¿Per què no hi pot haver homes que es diguin Clara i dones que es diguin Clara, i homes que es diguin David i dones que es diguin David? A Catalunya, de fet, fins al segle XVIII, Montserrat va ser un nom principalment masculí…

Menys fonament sembla tenir encara el cas de les persones que “se senten” del gènere contrari al del seu sexe biològic, i que consideren que aquest sentiment, emoció o desig és motiu suficient com per tenir dret a canviar oficialment i legalment de gènere, sense cap element objectiu que ho avali. En realitat, aquest tema ja fa temps que està en circulació, en línia amb la teoria queer que considera que el sexe biològic no té cap rellevància per a la identitat de les persones. Cal dir, d’altra banda, que diversos sectors feministes s’han expressat contra aquesta pretensió d’acceptar que siguin considerades legalment dones, o homes, totes aquelles persones que diguin que ho volen ser, perquè això seria un desastre per a la lluita feminista: seria, afirmen, un “esborrament de les dones”.

Certament, aquesta pretensió de legalitzar les “ganes” de ser home o de ser dona, sense que calgui cap element objectivable, a mi em sembla una barbaritat jurídica. ¿Què significa, en concret, que un home “se senti” dona, o que una dona “se senti” home? I, si l’“autodeterminació de gènere”, com es coneix aquesta possibilitat, esdevé un dret reconegut per llei, ¿què significarien, aleshores, la paraula “dona” o la paraula “home”? No significarien res, perquè no hi hauria cap element objectiu que les distingís. Serien només un sentiment, una emoció. Una dona, o un home, serien, simplement, aquelles persones que diguessin que ho són. I, en definitiva, seria la liquidació del valor de la diferenciació sexual, cosa que, almenys a mi, no em sembla cap progrés en cap sentit. I quan veig les agressions que sofreixen les dones pel fet de ser-ho, i els gais i les lesbianes pel fet de ser-ho, i els transsexuals i les transsexuals pel fet de ser-ho, a més de no semblar-me cap progrés, em sembla, simplement, una frivolitat. Entenc que darrere la teoria queer hi ha una voluntat que sovint es formula dient que cal “trencar el paradigma normatiu respecte al gènere i la sexualitat”, i entenc el que hi pot haver de bo en aquesta voluntat, de cara a igualar totes les persones i eliminar des de les arrels el que coneixem com a sistema patriarcal. Però, la veritat, no em sembla que el camí per aconseguir el bé que busquen sigui ni encertat ni eficaç. Em sembla més aviat, en el fons, com ja he dit, una frivolitat. I una frivolitat que de fet el que comporta és desmuntar una estructura que és fonamental en l’espècie humana, cosa, crec jo, molt seriosa i que pot acabar fent-nos força mal.

I encara voldria assenyalar un altre punt que em sorprèn. En les diferents argumentacions i preses de posició que van apareixent a favor de la possibilitat que les persones que ho sentin així puguin inscriure’s oficialment com a pertanyents al gènere oposat al que indica el seu sexe biològic, s’acostuma a parlar d’aquestes persones anomenant-les “persones trans” o “dones trans” (dels “homes trans” no se n’acostuma a parlar). En referir-s’hi així, crec que s’està incorrent en una formulació tramposa, perquè un no pot saber si s’està parlant de persones transgènere o de persones transsexuals, que són coses molt diferents. I, per aquest mètode, es va introduint insensiblement la idea que el sofriment de les persones transsexuals per les discriminacions de què són objecte, també el pateixen les transgènere. No ho sé, potser no estic prou informat, però a mi no em sembla que les persones transgènere –si, com sembla, el seu desig és únicament ser reconegudes legalment com del gènere oposat al del seu sexe biològic, i no es plantegen sotmetre’s a cap canvi que afecti a la seva biologia– estiguin exposades a patir cap discriminació. La patiran, probablement, si a més volen mostrar-se o actuar segons patrons considerats propis del sexe oposat, però aleshores el que cal és combatre aquests estereotips culturals, com s’ha fet amb èxit, tal com ja he dit, en el cas dels homes que duen arracades o de les dones que van amb pantalons.

En definitiva, crec que no té cap sentit, ni hi ha res que ho justifiqui, pretendre que el reconeixement d’una persona com a home o com a dona es pugui fer prescindint de les seves característiques sexuals. Un home és la persona que té característiques sexuals masculines, i una dona és la persona que té característiques sexuals femenines, i aquesta diferenciació és, crec, una estructura bàsica, constituent, de l’espècie humana. I per això, un home pot esdevenir dona, i una dona pot esdevenir home, actuant sobre aquestes característiques sexuals (sigui de manera parcial, o sigui de manera total), i no de cap altra manera. Juntament amb això, certament, també crec que és un dret fer que es normalitzi que qualsevol persona pugui mostrar-se o actuar segons patrons culturalment considerats propis del sexe oposat al seu. Però els conceptes d’home i de dona signifiquen el que signifiquen, i no ens fa cap bé desnaturalitzar-los.

Josep Lligadas