L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Anuncis

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón.

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón. Es pot veure al cinema i també a Netflix.

Una mirada agraïda a la vida, sobretot a la vida de les dones treballadores en el servei domèstic. Cuarón fa un retrat bellíssim, detallista, de la vida d’una família de classe mitjana en el Mèxic de la seva infantesa i de les dones que estan al seu servei. En blanc i negre. Barrejant actors professionals amb actors esporàdics. Amb una sensibilitat extraordinària tant per mostrar l’univers polític i social, com una vida quotidiana impregnada de gratuïtat i d’estimació, però també d’un gran classisme i de masclisme. És una pel·lícula que estimula a esmolar la mirada i l’oïda (per escoltar les llengües minoritàries!), a prestar atenció als detalls i a les persones, a preguntar-se per les causes i les conseqüències de les coses. Amb pocs diàlegs. Gairebé contemplativa.

Molt recomanable. Aquí en podeu veure el tràiler. Si us ve de gust, val la pena escoltar alguna de les moltes entrevistes amb Cuarón (que també s’ocupa de la fotografia) en què descrigui la manera com va dirigir els actors i com es va plantejar la pel·lícula.

Mercè Solé

Vives, lliures i en resistència

Participar en el XXII Encuentro de Mujeres y Teología de Saragossa del passat mes de setembre va ser un regal i una injecció de fe, alegria i energia. Ser dona i creient no és fàcil. Ser dona, feminista i creient, ho és encara menys, perquè la confrontació amb el patriarcat la vivim no solament al carrer, sinó també al si de l’Església. Per això crec fermament que la trobada de Saragossa traspuava tota la força i el treball que tantes dones cristianes estan fent al món per transformar d’arrel una institució que històricament ens ha vist com una amenaça i un destorb, per convertir-la en un lloc realment habitable –agafant la idea del meu estimat Pepe Laguna– per les dones i totes aquelles persones que s’han sentit excloses per murs, dogmes i litúrgies que poc o res tenen a veure amb l’amor i la radicalitat de l’Evangeli.

Sonia Herrera Sánchez

L´últim cap de setmana de setembre, vaig tenir la sort i el goig de poder assistir a la XXII trobada de Mujeres y Teología, a la bonica ciutat de Saragossa.

El meu esperit es va eixamplar en veure l’èxit de convocatòria que havia tingut la trobada, el títol de la qual era “Un salto vital…”

Més de dues-cents cinquanta dones i algun home de tot Espanya (només faltava la representació de dues autonomies), ens vàrem trobar per reflexionar i compartir la necessitat de fer un salt endavant (vol dir arriscar-se), sense por. Em va permetre comprovar que no “estic sola” en aquest caminar/saltar cap a una dignificació de la dona creient, va ser molt important.

Afortunadament en l’actualitat hi ha arreu del món dones que lluiten, que es reuneixen per treballar per la seva dignificació i presència efectiva en el món, però és més estrany trobar dones, sobretot a Catalunya, que s’uneixen també, i principalment, perquè som creients.

Les xerrades de la Ivone Gebara i la Yayo Herrero van animar-nos a reconèixer el nostre paper com a dones tant en l’església de Jesús (no tant la jeràrquica) com en el món. La primera ens va exposar clarament que el feminisme s’està satanitzant dins i fora de l’església, és a dir, es vol que la presència de la dona torni a temps pretèrits. Ens va animar a no deixar-nos vèncer per tants paranys i dificultats que ens posen, a reivindicar el nostre ser en el món i en l’església, com a dones.

La segona ens va iniciar i/o aprofundir en l’ecofeminisme. Aquest corrent que comença a sentir-se amb força, relaciona i lliga l’ecologia amb el feminisme, en va sortint una manera de pensar i viure (idea filosòfica però també pràctica) en què es defensa un canvi social que ens porti a respectar la natura, els animals, la societat…

Els tallers que es van organitzar volien aplegar diferents maneres de conèixer àmbits, on es feia palès que podem incloure en la nostra tasca el fer-nos visibles arreu on estem treballant per un món diferent i possible.

Maria Rivero Galindo

La meva visió de la trobada organitzada conjuntament per Mujeres y Teología de Zaragoza i de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, és, com totes, ben parcial. Us parlaré de la intrahistòria d’unes jornades preparades amb il·lusió per compensar la falta de mitjans… Un grup d’una desena de dones saragossanes amb el reforç d’unes quantes de la Red Miriam vingudes d’altres llocs d’Espanya van treballar de valent des de molts mesos abans.

L’experiència d’horitzontalitat en les reunions i la presa de decisions, la manca de protagonismes, la capacitat per desvetllar dons, la creativitat que surava arreu són potser els trets que van fer que s’anés bastint una estructura organitzativa que va aplegar almenys una trentena de dones…

Voldria destacar el vespre del dissabte. Una batucada posava ritme als nostres peus i sortíem pels carrers de la ciutat rere una pancarta amb les paraules que encapçalen l’article: vives, lliures i en resistència. En una plaça, una performance ens va permetre de descobrir dones que han estat senyeres (i oblidades) en el món aragonès… i fins i tot la Verge del Pilar va voler unir-se a la nostra alegria i lluita, baixant de la columna i despullant-se de la corona… Una dona de peu!!! A Natzaret i a Saragossa!

L’endemà continuava tot fluint… Si sortia alguna cosa a solucionar, apareixien mans, idees, que l’encaraven. Un regal per a qui hi va participar des de l’organització. Ha creat vincles que seran duradors… Però dos mesos després, encara quan penso, als llavis em ve un somriure i el cor nota l’escalf viscut.

Ah, i un manifest va plasmar-ho. Aquí el teniu!!! I en els enllaços les dues ponències…

M. Antònia Bogónez Aguado

A saltar!!!

Dones i Teologia (Mujeres y Teología) és un conjunt de grups locals de dones creients i feministes que s’apleguen per compartir, créixer, celebrar des de l’Evangeli i amb les ulleres violetes de la teologia feminista. D’una manera senzilla i humil, caminar juntes.

I periòdicament un d’aquests grups locals fa un cop de cap i organitza un trobada d’àmbit estatal per a totes les que s’hi vulguin apuntar… I així arribarem aquest setembre a la 22a trobada de Dones i Teologia. Són les dones aragoneses qui, amb empenta, coratge, bon humor i molta feina, van agafar el relleu fa prop de dos anys a Granada, i des de fa molts mesos, preparen l’encontre que tindrà lloc del 28 al 30 de setembre al Centro Pignatelli de Saragossa. Ho farem amb la col·laboració de la Xarxa Míriam d’Espiritualitat Ignasiana.

Enguany el títol és “Salt vital. Creients i feministes, noves perspectives”, recollint l’experiència de la pel·lícula “Thelma i Louise”, un salt endavant, valent, agosarat. I sí, creients i feministes! Algú podia creure que es tracta d’un oximoron, però no: “haberlas haylas”… i és en el propi Evangeli, en la mirada i el tracte de Jesús a les dones del seu entorn, que hi trobem l’impuls per a viure unificadament aquestes dues dimensions, que ens semblen inextricables.

Dues ponents excepcionals ens donaran pistes al voltant de l’ecofeminisme. El matí de dissabte, la religiosa i teòloga ecofeminista brasilera, Ivone Gebara, ens parlarà de “Salt vital: feminismes i teologies”. Diumenge al matí la paraula la tindrà l’enginyera i pensadora Yayo Herrero López, amb un suggerent concepte que va expressant com a objectiu de l’ecofeminisme: “Ecofeminisme. Vides que mereixi la pena de ser viscudes”.

Si aquests són els continguts teòrics destacats, 14 tallers a escollir per a la tarda de dissabte els complementen. Són de temàtiques i dinàmiques ben diferents: crear teologia, contes, qüestionar el gènere, construir pau, criança, nou sindicalisme feminista, la teoria U, creativitat, espiritualitat, corresponsabilitat i militància, ciberfeminisme, economia solidària i feminista… Ocasió per aprendre i compartir en grups més petits.

Però la trobada també vol ser (com ho han estat totes les seves antecessores) espai de sensibilització, festa, reivindicació, intercanvi d’experiències i celebració. És per això que divendres, qui arribi més d’hora a la ciutat, pot aprofitar per fer una ruta per la Saragossa de les dones de la mà d’una de les autores d’un llibre així titulat. Descobrir part de la història silenciada d’aquella vil·la i de les seves protagonistes femenines.

I dissabte hi ha un recorregut conjunt per visibilitzar la trobada i les existències de dones creients i feministes… Entre manifestació i festa. Un cop ja de tornada, hi haurà un espai de presentació dels grups que participen a l’encontre vinguts de molts racons de la Península. Sempre és un goig descobrir quanta vida, quanta altra Església possible ja existeix.

Tot acabarà diumenge al migdia. Una celebració per posar pregària, música, Paraula, agraïment per allò que haurem viscut, per conjurar-nos per tirar endavant amb noves forces, per dinamitzar projectes que de vegades necessiten ser regats amb la vitalitat compartida i amb l’alè de la Ruah. I es farà públic un manifest que reculli el que pensem, creiem, el que ens mou i tot allò que voldríem transformar.

T’engresques? Vols saltar? Apunta’t a la trobada. Emocions, descobertes, somriures i aprofundiment… garantits!!!

Més informació: https://mujeresyteologiazaragoza.blogspot.com/p/xxii-encuentro-mujeres-y-teologia.html

Maria Antònia Bogónez Aguado

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

 

La vaga feminista, per canviar-ho tot

A pocs dies d’haver realitzat la vaga feminista, ens queda gravada la mobilització sense precedents que hem vist. Moltes de nosaltres hi hem participat i n’hem estat protagonistes. Ha estat una jornada històrica de reivindicació de les dones. Ha estat un clam, una esmena a la totalitat del sistema patriarcal i capitalista que subscrivim dones de totes les generacions, amb tota la nostra diversitat i pluralitat.

La jornada del 8 de març d’enguany va ser concebuda per comprendre i fer visible el ventall d’àmbits des d’on les dones incidim. Els quatre àmbits elegits van ser el laboral –la bretxa salarial reflecteix una situació estructuralment desigual–, el consum com a protesta i denúncia del capitalisme, la vaga estudiantil que denuncia la reproducció de rols de gènere a l’escola, a l’institut o a la universitat i la vaga de cures on la demanda és de redistribució i reconeixement del treball no remunerat en l’àmbit domèstic.

Ha estat un vaga mundial i cal dir que el nostre ha estat un dels països on

més incidència ha tingut. Venim de més de deu anys de crisi on, i ho diuen les dades socioeconòmiques, el pes de les retallades en drets socials ha recaigut sobre les dones. I això s’ha notat a l’hora d’articular una resposta de denúncia a la situació. El moviment feminista, que és plural i divers, va tenir una primera prova de la seva capacitat d’anar a la una davant l’atac al dret a decidir sobre el nostre cos a través de la derogació de la llei de salut sexual i reproductiva (2014). Una lluita que va cohesionar el moviment feminista i que segueix donant fruits.

 

Aquesta ha estat una vaga que ha donat estatus polític a la lluita contra el masclisme, una ideologia basada en atorgar privilegis als barons i subordinar les dones i totes les persones que qüestionen la “normalitat” masclista. Aquesta concepció social ens ha portat a la situació de col·lapse ambiental i humà.

Els dies previs a la vaga feminista vam ser testimonis del nerviosisme de la dreta política, amb un discurs on deixava clar que al capitalisme no es “toca” i quin era el paper social que s’espera de les dones. A mida que s’apropava el 8 de març, dones de diferents col·lectius professionals alçaven la veu a favor de la vaga feminista. Un d’ells, que penso que ha estat important per l’impacte mediàtic, ha estat el de les periodistes. Que els mitjans de comunicació privats, també el públics catalans, secundessin la vaga feminista, i que durant tot el dia el tema central fos aquesta vaga, va ser un veritable triomf pel seu impacte.

I ara, ¿què? Doncs, a canviar-ho tot!

La carrera de fons fa molts anys que es celebra. Aquest any ha estat una fita important. Hem de seguir. Fa uns dies el moviment feminista va fer pública la seva adhesió a la lluita per unes pensions dignes i amb garanties de futur. Tot forma part del mateix paquet: canviar les prioritats i mirar el món amb ulleres liles.

Quiteria Guirao