10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

Una reflexió final sobre el model d’Església que vol la integració de les dones i els homes en el servei de la comunitat

No deixa de ser interessant constatar la polèmica que desperten els temes que fan referència a l’ordenació de les dones en l’Església catòlica. Des que el papa Francesc va anunciar el desig de reflexionar sobre el diaconat femení, s’han multiplicat els seminaris d’estudi, cursets, simposis, taules rodones i xerrades, sense oblidar la quantitat de literatura que ha generat arreu del món. Des de L’Agulla també s’ha fet aquesta reflexió a la qual, de moment, hi posem fi amb unes idees que possiblement es corresponen amb aquells interrogants que tantes vegades ens hem pogut fer, i que s’han fet moltes persones des de diversos angles de visió.

En les societats desenvolupades, moltes de les quals van subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans, ara fa uns 70 anys (10.12.1948), el paper de les dones no ha deixat de créixer en participació i rellevància en els àmbits polític, empresarial, acadèmic, social. Certament ha estat un procés lent, no tan universal com es desitjava i amb dificultats, però ha permès que les dones tinguin accés als llocs de responsabilitat que els permet la seva preparació, possibilitats i capacitat de cada una.

Em pregunto per què l’Església posa tants impediments a les dones per a exercir els ministeris. Per què només hi poden accedir els barons? Quines raons al·leguen?, tradició?, Sagrada Escriptura?, raons de tipus dogmàtic?, del Dret Canònic?, teològiques? Anem a l’Evangeli i resulta interessant constatar que en el grup de seguidors de Jesús també hi havia «seguidores», deixebles; dones que desprès havien deixat les seves cases i posaven els seus béns al servei de la comunitat. Recordem una de les seves més significatives acompanyats, «apòstola dels apòstols», Maria Magdalena, oficialment reconeguda com a tal pel papa Francesc.

En el llibre titulat Qué Iglesia quería Jesús, Herbert Haag analitza en tres capítols els temes següents:

  • La «descoberta» del seglar
  • Jesús no volia sacerdots
  • De la comunitat de deixebles a l’Església clerical.

En l’estudi de cada tema, posa de manifest les moltes adherències que, al llarg de la història, han entrat a formar part de l’Església; elements estranys que no tenen res a veure amb el missatge original de Jesús. Tot això ha facilitat l’immobilisme i l’estancament de l’Església actual, i s’ha produït, al mateix temps, l’allunyament de la gent.

La «Conclusió» del llibre consta de deu punts. Em permeto transcriure els dos últims que són els que estan més directament relacionats amb el tema de l’ordenació.

9. «Durant 400 anys, els ‘seglars’ –segons el terme utilitzat avui–, presidien l’eucaristia. Això prova que, per aquesta funció, no és necessari el concurs d’un sacerdot que hagi rebut el sagrament de l’ordre. Idea impossible de fonamentar, tant des del punt de vista bíblic com dogmàtic».

10. «El requisit previ per a presidir l’eucaristia ha de ser, doncs, no una consagració o ordenació sacramental, sinó un encàrrec. Aquest servei es pot confiar tant a un home com a una dona, casats o cèlibes. Ambdós per igual tenen dret a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia».

De fet en el punt 10 s’afirma que tots dos, homes i dones, tenen dret per igual a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia.

Que bo seria que anéssim traient de l’Església aquelles adherències que són alienes al missatge de Jesús i que li impedeixen una veritable renovació.

Ana Gimeno Cristóbal

1.  Haag Herberg, Qué Iglesia quería Jesús, Empresa Editorial Herder, Barcelona 1998, p.115

El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas

Dones silenciades

99-a-airejar-dones-silenciades-imatgeAquest és el títol d’una exposició que des del 22 de novembre i fins al 3 de maig del 2017 presentarà la figura d’una dona polièdrica, versàtil, que ha passat desapercebuda a la història de Barcelona, de l’Església, de la literatura, de la mística… I segurament en tots aquests àmbits mereixeria ser reconeguda. Un carrer a Pedralbes és potser l’única pista que molta gent hem tingut d’ella. Es tracta de sor Eulària d’Anzizu.

Unes quantes paraules claus per obrir les ganes de descobrir-la: òrfena; membre de la burgesia barcelonina; protegida pels Güell; rica hereva i desitjada per molts nois de la societat catalana; poetessa que es carteja amb Mn. Cinto, el qual li dedica algun poema; se sent cridada pel seu Amic Jesús i entra com a clarissa a Pedralbes; amb els seus diners ajuda a la restauració del monestir; arxivera… Morí als 48 anys ara fa cent anys i encara és recordada per la comunitat clarissa. Una dona lliure, intel·ligent, culta, de profunda vida espiritual… I que va deixar empremta al Monestir de Pedralbes, que acull l’exposició.

Aprofitem l’ocasió per deixar-nos captivar per la bellesa de l’edifici, el silenci del seu claustre, i intentar descobrir tantes dones que han fet història, però que la història que ens ha arribat ha silenciades. Resulta fascinant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El diaconat femení en la història (2)

En el número anterior ja es va dir que les primeres referències al diaconat de les dones les trobem en els escrits de Pau a propòsit d’algunes dones i de Febe, servidores de la comunitat.(1) Un servei que estava en la línia de la phoebe concepció teològica que es desprèn de l’Escriptura: el primer gran diaca és Déu-Pare, que crida tothom a la comunió amb Ell. Jesucrist, el Fill, és el diakonos de tota la humanitat. I la nostra existència cristiana és una participació en el servei del Pare i del Fill. És a dir, ser cristià significa, seguint l’exemple de Crist, posar-se al servei dels altres fins a donar-se totalment un mateix, per amor, amb la força de l’Esperit, de la Santa Ruah. Tenim, doncs, una concepció trinitària de la diakonia, que no havia d’haver suposat mai l’exclusió de les dones del servei representatiu.

A principis del segle II, un autor romà, Plini el Jove, menciona dues dones designades com a ministrae de la comunitat cristiana, que ve a ser la traducció del grec diakonoi. Però no serà fins el segle III que en algunes regions de l’Església (Síria i Constantinoble) es reconeixerà un ministeri eclesial atribuït a les diaconesses que es concretarà en la visita a dones malaltes, la unció baptismal de dones i la instrucció catequètica… només “pel servei de les dones” (Didascalia), és a dir “no per a exercir funcions sacerdotals”, sinó “per la decència del sexe femení en el moment del baptisme”, un interès moral que es reflecteix també en una llei de Teodosi (390) que fixava l’edat d’admissió al ministeri de les diaconesses als 60 anys, El concili de Calcedònia (451) la rebaixarà a 40 anys.

En les Constitucions Apostòliques del 380 la noció de klerós és ampliada a tots els que exerceixen un ministeri litúrgic, de tal manera que les diaconesses són compreses com formant part del clergat, i la seva ordenació pràcticament serà com la dels diaques.

A partir del segle IV ens trobem amb un gran nombre de referències literàries. Hi ha moltes ordenacions de dones diaques fins el punt que el concili de Nicea (325) aconsella la reducció a l’estat laïcal. No hi ha concili que, d’una forma o altra, no es preocupi de legislar/controlar la vida i funcions d’aquestes dones, amb la impressió que el que pretenen és la seva eliminació, almenys a Occident.

A poc a poc, però, van perdent la seva consideració de diaconesses i només en guarden el nom. Ja no participen en cap de les tasques litúrgiques, són desplaçades pràcticament de l’àmbit catequètic, i gairebé només continuen en la seva tasca de caritat. Positivament, la novetat d’aquest període està en la seva presència en els monestirs, en la direcció i en la presidència de les pregàries.

A partir del segles IX-X gairebé no se’n parla, en part per causa de l’associació dones i impuresa (menstruació, maternitat) i que els homes aniran exercint les funcions abans reservades a les diaconesses. I en el XII és una pràctica que està totalment en desús. En realitat, la diaconessa es transforma en monja i viu en els monestirs, i les religioses hospitalàries i les d’ensenyament exerceixen les funcions que abans feien les diaconesses. El silenci arribarà tant a l’Església d’Orient com a la d’Occident, on la realitat va ser molt més minoritària i tardana.

De dones amb funcions importants n’hi ha hagut moltes, no podem posar aquí els seus noms. A l‘àrea del Mediterrani oriental s’hi ha trobat moltes inscripcions funeràries del tipus “Aquí descansa…” a vegades posa el nom de la diaconessa, a vegades no es pot saber si es tracta de la muller del diaca i no es pot completar la informació.

Resumint, l’existència de diaconesses és evident, tan evident com el gran interès eclesiàstic per a reduir la seva funció eclesial. Homes d’Església han esmerçat hores d’estudi per demostrar que no hi havia ordenació sinó una simple benedicció, i també per a exalçar la dignitat i presència de les dones en l’Església… però sense traspassar la línia vermella de la igualtat essencial. Una injustícia que es pot corregir amb l’accés de les dones al diaconat. Suficient no n’és, però sí una porta oberta a l’esperança de la qual hem de donar gràcies i en la qual homes i dones hem de col·laborar perquè arribi a bon port.

Roser Solé Besteiro

(1) Per a la bibliografia vegeu el que dèiem en el número anterior. En poc temps s’han produït una gran quantitat d’articles en diverses revistes de les quals destaquem el Pliego de Vida Nueva n.2989 (2016) dedicat al Diaconado Femenino, amb les signatures de Fernando Rivas, Carmen Peña i Isabel Gómez-Acebo.

La estación de las mujeres, de Leena Yadav

¿Què poden tenir en comú una dona amb estudis universitaris, una adolescent a la qual obliguen a casar-se, una vídua des dels quinze anys que cuida la seva sogra, unfotogaleria-de-la-estacion-de-las-mujeres-1a que és acusada de ser estèril, una prostituta i cabaretera? Més enllà de l’entorn a una zona desèrtica del Gujarat de l’Índia, totes elles pateixen violències: el menyspreu per tenir estudis i voler canviar les coses; el forçar un casament a canvi d’una dot; la condemna a treballar sense pausa i no tenir cap reducte per a una mateixa; els maltractaments del marit que veu que no té descendència i en culpa la seva muller; el menysteniment d’una dona que atrau tots els barons, que la violenten, forcen…

Sí, totes aquestes violències apareixen a la pel·lícula que la directora índia és capaç de plasmar mantenint el to d’esperança, fins i tot d’humor. No, no redueix ni una mica la denúncia de la duríssima situació, causada simplement per ser dones. Però també un homenatge a aquelles (i aquells) que s’arrisquen per canviar les coses a risc de la pròpia vida.

Una bona manera d’obrir els ulls a comportaments i realitats que hi ha a l’altra punta del món… i potser més a prop que no ens pensem!

Maria Antònia Bogónez Aguado