Pau, misogin?(2)

Vegeu: Pau, misogin? (1)

Les dones en les cartes autèntiques

Respecte al que diu Pau. Gàlates 3,27-28. Abraçar la fe exigeix “morir a l’home vell”, perquè el que és nou pugui viure en tota la seva magnificència. No diu “cal morir al pecat”, en sentit moral sinó que implica superar les distincions existents en tres àrees ben concretes:

  • Racial: “ja no hi ha jueu ni grec”
  • Social: “ni esclau ni lliure”
  • Sexual: “home ni dona”

“perquè tots sou un de sol en Jesucrist”.

Això sí que forma part del nucli de la seva predicació perquè és la fórmula baptismal de la fe. Compromís que concerneix i implica tots els batejats, homes i dones. No és un text fàcil, demana la conversió de cada home i de cada dona, i de tota l’Església.

Viure en Crist exigeix ressituar la pròpia identitat en Jesús ressuscitat i no en el sexe. Aquest és el Pau que considera i dóna protagonisme a les dones en les primitives comunitats cristianes. Un espai obert en contra del patriarcalisme imperant en l’època. És el contrapunt a una pregària que recitaven alguns homes jueus: “Gràcies per no haver-me fet gentil; per no haver-me fet esclau; per no haver-me fet dona”. En coneixem la versió moderna de l’home blanc, europeu i cristià.

Però altre cop ens trobem amb un fragment contradictori i misogin que ja s’ha citat a la primera part: “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises com diu fins i tot la Llei. I, si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat” (1Co. 14,34-35).

És com si s’hagués donat un pas enrere, però dels estudiosos alguns diuen

  • que aquest fragment és un afegit posterior al text original. Com si Pau, preocupat per l’ordre a l’assemblea, pensés que l’amenaça del desordre venia per la participació de les dones i que el dir “que es guardi silenci a les assemblees” s’interpretés que l’ordre de callar, de guardar silenci, anava només per les dones.
  • o bé que els corintis creguessin en la fama de xerraires de les dones i que a través d’una carta li hagués arribat a Pau aquesta informació. Pau la repeteix per a donar-hi la resposta que ve immediatament: “¿És que la paraula de Déu ha sortit tan sols de vosaltres? ¿O és que sou els únics que l’heu rebuda?” I, aleshores, el sentit canvia totalment.

Positivament hi ha el testimoni de les salutacions. Tot són elogis per a aquelles dones que ofereixen les seves cases per a les celebracions, per la seva preocupació pastoral i missionera, etc.

Se n’anomenen poques, però això no disminueix la importància històrica, demés que hem de tenir en compte que en les societats androcèntriques i patriarcals, les dones són invisibles i gairebé no se les reconeix en els escrits masculins. Hem d’agrair que n’anomeni tantes.

Respecte de les dones que es citen. A les cartes autèntiques es parla de dones reals, reconegudes en els seus grups locals, que van exercir diverses funcions de lideratge, i que van contribuir a la consolidació del moviment cristià per la Mediterrània.

Elisa Estévez diu d’elles:

El seu poder de significar és expressió del seu ésser creient, que es va forjant enmig de circumstàncies externes no fàcils i en la gestió de les dificultats internes. Entenc per “poder de significar” la capacitat de crear situacions alliberadores, de generar relacions igualitàries, d’autocomprendre’s com a éssers autònoms i interdependents, d’afavorir noves maneres de relacionar-se amb Déu”.

Aquesta és la força que ens anima a lluitar contra les pressions externes que han marginat les dones; i les pressions internes que venen del propi tancament continuat de l’Església.

Conclusió. Pau no va escriure tractats sistemàtics, sinó cartes, un convers que lluitava per copsar les implicacions del missatge de Jesús per a la vida.

Val la pena llegir aquestes paraules de Bonnie Thurston, especialista nord-americana en el Nou Testament: “No sóc conscient de cap text autènticament paulí en el qual Pau critiqui les dones pel fet de ser-ho, limiti el seu rol en l’Església pel fet de ser dones, o indiqui algun rebuig al fet que siguin dones les que liderin les comunitats eclesials que ell ha fundat o visitat”.

Si la situació es va capgirar tan de pressa, cal examinar el context històric i buscar-ne les causes, no en el pensament de Pau sinó en les interpretacions, certament misògines i mantingudes durant segles, pels barons de l’Església.

Roser Solé Besteiro

Rectificació del número anterior: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Anuncis

Dia internacional…

Des de fa uns anys, cada dia és el dia internacional d’alguna cosa. Alguna ens queden lluny, ens semblen peculiars, ens poden fer somriure…

Però cada 25 de novembre els cors s’enfosqueixen: recordem que és el dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones… Tornarem a recordar que a Espanya quan escric aquesta nota ja hem de plorar 44 dones i diverses criatures en qui els barons assassins volien venjar-se de les mares. Però també caldrà prendre consciència d’altres violències que la dona pateix: l’ablació del clítoris, els maltractaments domèstics, els assetjaments laborals, els abusos sexuals en festes populars, les violacions en el si del matrimoni o fora d’ell, la tracta de persones, els matrimonis infantils, les insinuacions sexuals no desitjades, l’esclavitud sexual, la violència contra les dones en conflictes bèl·lics, la duresa del testimoni de les immigrants sub-saharianes o llatinoamericanes en els seus trajectes cap al Nord, i tantes d’altres…

I plorarem. Però ens aixecarem i cridarem un cop més pels carrers de les nostres ciutats que ENS VOLEM LLIURES, VIVES I REBELS! I que juntes som més fortes!

Maria Antònia Bogónez Aguado

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras.

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras. DeMúsica Ensemble (www.demusicaensemble.com)

A poc a poc es va desvetllant que al llarg dels segles noms de dona també han fet pintura, filosofia, medicina o art. En aquest cas, un conjunt vocal murcià de veus femenines ha tret la pols a música que va néixer entre les parets de convents, escrita per mans de religioses. Des de Constantinoble a Castella, des del segle IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas a anar descobrint la història silenciada de moltes protagonistes de l’art. Kassia, Hildegarda de Bingen, Sulpitia Cesis, Chiara Margarita Cozzolani, Gracia Baptista, Bianca Maria Meda i Isabella Leonarda ens permetran de passejar per l’espiritualitat cristiana i monàstica de vuit segles de la seva mà i notes.

S’agraeix la feina d’investigació i les veus cuidades i acurades de DeMusica Ensemble. Gràcies per obrir-nos a la nostra història i posar a les nostres oïdes aquestes precioses melodies.

Es poden demanar discos seguint les instruccions del seu web.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualitat… creativitat o el de sempre?

Aquest va ser el títol del IV Fòrum de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina que va tenir lloc a Madrid els passats dies 6 i 7 de maig i va aplegar una cinquantena de dones arribades de diferents llocs d’Espanya.

Dinàmiques per deixar anar i crear, plantejar-nos reptes, generar conclusions… Tot va fluir i va ser alegre, intens, vital. Uns “conversatoris” van acabar de reblar el clau: María Toscano, filòsofa, des del silenci, la fondària, el dol; Mónica Rossi Palomar que va viure una crisis personal dolorosa i forta i va reinventar-se fins a arribar a regidora d’Igualtat a Huelva, o dues components d’Ain Karem, el grup musical de Vedrunes que preguen quan canten i per això ens ajuden a interioritzar.

Ha servit per descobrir la potència d’aquesta xarxa que va començar fa més de 30 anys reunint religioses d’espiritualitat ignasiana i després s’ha obert a d’altres laiques que també bevem d’aquesta font. Una voluntat de voler mirar-la des del nostre ser dones.

Una crida a mantenir el cor arrelat a terra, als marges, a les persones més desvalgudes… i la mirada enfocada cap amunt. I adonar-nos que la Ruah és creativa… I si res no canvia, si fem el de sempre, no serà que vivim sense escoltar l’Esperit?

Maria Antònia Bogónez Aguado

De la Pietà de Miquel Àngel, a Picasso i a Síria

Com no saber que fa 80 anys que Guernica va ser bombardejada per avions de la Legió Condor? Un record dolorós i encara recent. Quanta falta fa recuperar la memòria històrica i vetllar per no perdre-la (més).

Picasso va inspirar-se en aquest fet per fer un mural per al Pavelló Espanyol de l’Exposició Universal de París de 1937 i ara el museu Reina Sofía ofereix la possibilitat de descobrir el fet històric, el marc de l’Exposició Universal, els treballs previs i paral·lels del gran mural. És “Pietat i terror en Picasso. El camí cap a Guernica”. Arribar a la sala on està exposat el “Guernica”, tot i l’atapeïment de gent, s’ho val! I més si el transformem en un moment de contemplació. Escenes que ens fereixen, que entelen els ulls, colpidores… I més si pensem que avui, continuen repetint-se… No és Alep una Guernica dels nostres dies?

La meva escena: la “pietà” en què una mare sosté als braços el seu infant mentre crida punyentment. No escoltem el seu crit avui? No ens fereix? Dóna per a la reflexió personal…

I si trobeu l’ocasió, excursió a Madrid abans del 4 de setembre… Ah, i els diumenges a la tarda es pot fer la visita del museu de franc!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Coretta Scott King

“Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança, i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran.” (1Co 13,13). Aquesta és la inscripció que es llegeix a la tomba d’una vida lliurada totalment al servei de l’alliberament dels més pobres; activista pels drets civils, líder de la comunitat de color negra, cantant, escriptora, esposa de Martin Luther King. Coretta va néixer a Alabama l’abril de 1927 al si d’una família d’un nivell mitjà que li va poder proporcionar una bona formació. De joveneta ja va haver de tastar què volia dir ser negra, perquè per anar a l’escola havia de caminar 6 km. d’anada i la tornada; als negres, a causa de la segregació racial, no se’ls permetia anar a l’autobús dels alumnes blancs. Ser negra i viure en els anys de la Gran Depressió li van suposar una infància dura i sacrificada que, al costat de la discriminació, van fer d’aquella nena una dona valenta i segura d’ella mateixa, que podia enfrontar-se a qualsevol persona fos quina fos la seva raça, cultura o religió.

Llicenciada al Conservatori, va exercir de mestra de música. Ella mateixa tocava la trompeta, el piano i el violí i formava part de la coral de la seva Església Baptista. De ben jove ja va ser membre actiu de l’“Associació Nacional per al Progrés de Persones de Color” (NAACP), i d’un comitè de relacions racials. El 1953 es va casar amb l’estudiant de teologia Martin Luther King, amb qui podia compatir els mateixos ideals de justícia i llibertat. Van ser pares de dues noies i dos nois que van educar en la no violència i la desobediència civil com a forma de lluita per la igualtat. ¿Qui no coneix el fragment d’aquell discurs que va començar així: Tinc un somni que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals”?

Aquest era també el somni de Coretta: que un dia els seus fills viurien en un país on no serien jutjats pel color de la seva pell, sinó per les seves obres. Un pensament i un desig que amarava el seu paper de mare, que va inculcar als seus fills la defensa dels drets civils; ideal que estava present en els seus discursos polítics, sempre en favor de la pau, la igualtat, de la llibertat a les escoles, a les esglésies, als grups cívics; sense deixar de col·laborar en tota la tasca pacifista del seu marit fos amb la paraula o fos amb els concerts populars, per a conscienciar i recaptar fons per la Conferència de Lideratge Cristià del Sud (S.C.I.C.). L’any 1962 va assistir, amb els representants de 17 nacions, a la Conferència de Desarmament a Ginebra, com a delegada de la Vaga de Dones per la Pau. Van viatjar a Ghana, Mèxic, l’Índia, sempre per ajudar en les lluites d’alliberament, fos polític o social, en favor de l’eradicació de la pobresa i la desigualtat.

La família va patir tota mena d’agressions racistes, que van culminar amb l’assassinat del seu marit, l’any 1968. Coretta no es va rendir, sempre va propagar la filosofia de la no violència. Va protestar repetides vegades a Washington en contra de les polítiques racistes de Sud-àfrica, fins el punt que l’any 1985 va ser arrestada, junt amb tres dels seus fills, a l’ambaixada de Sud-àfrica de Washington, on protestaven per l’apartheid. Precisament per aquesta causa va viatjar a Sud-àfrica per unir-se a les lluites de Winnie Mandela mentre el seu marit era a la presó. Més endavant en recolliria els fruits al poder estar al costat de Nelson Mandela en el seu nomenament com a primer president negre elegit democràticament a Sud-àfrica.

El 1969 va fundar el Centre per al Canvi Social No Violent, que va dirigir fins el 1995, en contra de la fam, el racisme i l’exclusió social, sempre tenint en l’horitzó el somni de la llibertat.

Aquesta lluita per la llibertat suposava també la lluita contra la pena de mort, o contra la invasió d’Irak l’any 2003. No se li va escapar el patiment de cap col·lectiu. Incansable i decidida va participar en les campanyes en favor dels drets de les dones i dels gais i lesbianes.

Va morir el mes de gener del 2006, després d’haver patit un atac cardíac que la va paralitzar de mig cos i va limitar la seva activitat política. Va ser enterrada al costat del seu marit al Centre King, d’Atlanta. Milers de persones van desfilar davant d’ella, com a homenatge pòstum, a l’Església Baptista d’Ebenezer. Va ser la primera dona que va predicar en un culte ordinari a la catedral anglicana de Sant Pau, a Londres.

D’ella es diu que va ser una dona sàvia, compassiva i amb visió; que va procurar fer del nostre món un lloc millor, deixant la seva empremta en la història universal.

Roser Solé Besteiro

Nota: Extret de Semblanzas de Mujeres Ejemplares, E. Filedner y B.Zöckler, Madrid 2017

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán