Santa Radegunda, una dona que va voler dirigir la seva vida

Una dona que va voler dirigir la seva vida, i va voler dedicar-la de ple a Déu i als pobres. I que ho va fer, en un llarg itinerari que comença com a princesa captiva i continua com a esposa del rei dels francs, rebel davant un matrimoni destruït, diaconessa, consagrada a Déu des de casa seva, i finalment monja del monestir que va fundar.

Radegunda va néixer a Turíngia, al centre de l’actual Alemanya, cap a l’any 520, com a princesa de la dinastia que governava el país. Quan tenia 11 anys, el rei franc Clotari va envair Turíngia, però va arrasar-ho tot, i es va endur cap a França Radegunda i el seu germà. Radegunda va ser reclosa a la vil·la reial d’Athies, pensant que podia ser una futura reina. Allà la van educar i preparar, i entre altres coses la van educar en el cristianisme, ja que els turingis eren encara pagans. El bisbe Medard, que temps després tindria un paper decisiu en la seva vida, sembla que va ser l’encarregat d’aquesta educació cristiana. I el cristianisme va arrelar fortament en ella: mostrava un tipus de vida tan diferent dels desastres i crueltats que ella sempre havia vist com a inevitables, que se’l va fer profundament seu. I va decidir que ella volia dedicar-se a Déu.

Clotari, però, continuava pensant en casar-se amb ella. I quan se li va morir l’esposa que tenia, va organitzar el casament. Radegunda, que no s’ho esperava, va intentar fugir, però va ser capturada, i el casament es va celebrar.
Radegunda va entrar al llit del rei: aquesta era la seva obligació bàsica. I el rei, a canvi, la va omplir de regals, incloent-hi la vil·la reial d’Athies i també la de Saix. Radegunda es va comportar com una bona reina: anava als actes cortesans, no es feia pregar en la relació sexual, acompanyava Clotari on calia. Però quan no calia, es tancava a Athies i duia una vida de pregària i dejuni. No va tenir fills, però Clotari estava bé amb ella.

Radegunda no suportava les guerres i les crueltats que assolaven el país, però tampoc no podia fer-hi gran cosa. En compensació, a Athies atenia pobres i malalts, amb companyes que l’ajudaven, i es va proposar una única acció política: a cada condemna a mort que coneixia, feia els possibles per aconseguir la commutació de la pena.

Però va arribar un dia que tot es va trencar. Clotari, amb por que el germà de Radegunda pogués conspirar contra ell per prendre-li Turíngia, el va fer matar, aprofitant una estada de la reina a Athies. Ella, quan ho va saber, va tenir clar que allò no podia continuar. Va decidir que el seu matrimoni ja no existia, i va fugir cap a Noyon, a veure el bisbe Medard, i exigir-li que certifiqués el final del seu matrimoni i la consagrés a Déu. Medard no volia, però la fermesa de Radegunda el va fer claudicar. Normalment es consagraven verges, viudes o monges, i Radegunda no era cap d’aquestes coses. De manera que Medard va decidir consagrar-la diaconessa, un ministeri aleshores ja obsolet, mentre Clotari enviava les seves tropes a buscar-la. Però en saber el que havia fet Medard, va decidir deixar-ho estar.

Radegunda se’n va anar a la vil·la de Saix. Tenia 26 anys, i se sentia lliure. I va començar a crear, en aquell lloc, un potent hospital, admirablement organitzat, que atenia tota mena de gent, incloent-hi els leprosos, que continuaven marginats com en temps de Jesús. I ella, mentrestant, a més de treballar molt a l’hospital, continuava augmentant les seves penitències, fins a extrems a vegades desmesurats, que esgarrifaven a les companyes. Però ella així vivia feliç.

Amb els anys, però, va anar veient que allò d’anar tant per lliure acabaria no funcionant, i més quan cada cop venien més noies que volien compartir la seva forma de vida. Ella no es veia ficant-se en un monestir, però en canvi sí que va considerar que podia fundar-ne un. I al fer els 40 anys, va posar la idea en marxa en uns terrenys que havia aconseguit a Poitiers. I a la Pasqua del 561, van començar a anar-hi a viure. Ella no va voler ser-ne l’abadessa, però mai no va deixar de ser la mare de totes. Amb les seves pregàries, el seu esperit de servei, les seves penitències, i també amb la seva influència pacificadora més enllà de les parets del monestir, fins a la seva mort el 13 d’agost del 587.

(Si en voleu saber més, podeu llegir el llibret Santa Radegunda, reina, diaconessa, fundadora, escrit per un servidor i publicat pel CPL).

Josep Lligadas

Anuncis

Caterina de Siena

laica, santa, doctora de l’Església, mística, consellera i mediadora política i…(1)

Caterina va néixer a Siena (1347); era la 24a filla dels 25 que en van tenir els seus pares; una família benestant i religiosa que va educar la seva filla en l’amor a l’Església, malgrat les seves tares. Als set anys va fer vot privat de virginitat i als quinze va ingressar al Tercer Orde de Sant Domènec. Sense tenir una educació escolar i ni saber de lletres, va escriure més de 350 cartes adreçades als amics amb qui podia compartir les seves inquietuds espirituals, als Papes, al rei de França Carles V, a la reina de Nàpols, o encara al mercenari i maquiavèl·lic John Hawkwood, que massacrava els Estats Pontificis sota pretext de mantenir l’ordre. Caterina no escrivia, dictava sense descans a les quatre o cinc secretàries que tenia.

Tenim, doncs, l’escriptora i si llegim les seves cartes hi descobrirem la dona que als vint anys es va unir íntimament al Crist amb els seus esponsoris místics, la mare espiritual que engendra la família dels seus seguidors: dones i homes, seglars i frares que van a consultar-la. La dona que es lliura als pobres i abandonats, als malalts contagiosos i repugnants arreu marginats, la mestra espiritual de primer ordre que sabia anar a l’arrel dels problemes. I en el rerefons la preocupació per una Església més compromesa amb els afers temporals que atenta al missatge de l’Evangeli. Una Església de lluites internes i que patia encara les conseqüències de la pesta negra (1347-1352).

Caterina patia per tota la corrupció interna, dels papes fins el baix clergat, que arrossegava la pèrdua de credibilitat del papat: era difícil distingir entre el senyor temporal amb qui hi podia haver enemistat política i el Papa a qui es devia fidelitat. Tampoc hi ajudava el fanatisme religiós ni una pobra pietat popular, al costat de la crisi religioso-cultural del Renaixement que ja s’estava gestant. Sobretot, però, va patir a causa del Desterrament d’Avinyó (1305-1378), pel que significava de divisió de l’Església, de desconcert pels fidels i el sotmetiment a la monarquia del país veí. El nepotisme es va traslladar també d’Itàlia a França.

Al principi dels anys 70 comença la seva vida política i la seva relació amb grans personalitats dels governs i de l’Església. La seva força espiritual, viscuda entre el dolor i la pregària, la porta a intervenir decididament i personal davant del Papa. Va anar a Avinyó (1376), residència dels papes des de 1305, per fer que Gregori XI tornés a la seva seu de Roma, un fet que Caterina considerava bàsic per mantenir la unitat de l’Església i pacificar Itàlia, cosa que es va aconseguir el 1378.

A la mort de Gregori XI els francesos van pressionar pel retorn del papat a Avinyó i els cardenals italians van pressionar perquè el nou papa fos romà o, almenys, italià. Va ser elegit Urbà VI, però al cap de pocs mesos els cardenals no italians dubten de la legitimitat de l’elecció i elegeixen Climent VII, que torna a Avinyó. Tots dos es consideren el veritable Papa, fort cada un a la seva seu: dues cúries, dues autoritats, dues obediències, lluites, malentesos i anatemes mutus. Només hi mancava un tercer, l’aragonès papa Luna. Un altre llarg període d’una Església profundament dividida en el que es dirà el Cisma d’Occident, que s’acabarà amb el Concili de Constança, l’any 1414.

Caterina no pot quedar-se a casa, anava i venia de les respectives ambaixades en favor de la pau i de la unitat de l’Església i de la bona relació de l’Església amb els estats. Convençuda de la seva legitimitat, va defensar Urbà VI, però ho va fer sobretot amb una vivència molt profunda de la realitat de l’Església de Crist, cridant a la conversió, exhortant els seus deixebles, els cardenals i el Papa mateix. No pot més amb la gravetat del Cisma i el pes de l’Església. Va morir el 29 d’abril de 1380, quan encara faltaven 34 anys perquè s’albirés una nova llum per aquella Església, “Cos Místic de Crist”, que tant havia estimat.

El sienès Pius II la va canonitzar el 29 de juny de 1461; Pau VI, l’any 1970, la va nomenar Doctora de l’Església al costat de santa Teresa d’Àvila, les primeres dones que rebien el reconeixement, i Joan Pau II, a les portes del tercer mil·lenni, la va declarar patrona d’Europa, al costat de Brígida de Suècia i Edith Stein.

Caterina de Siena, dona d’una fe profunda, lluitadora en un món de barons pel que creia que no s’ajustava a l’Evangeli, estàs en la genealogia de les dones d’avui.

Roser Solé Besteiro

(1) Aconsello la lectura de Lucía Caram, Caterina de Siena, a Pere Lluís Font (ed.), Una altra mirada. Deu dones i el cristianisme, Cruïlla, Bardelona 2005

Pau, misogin?(2)

Vegeu: Pau, misogin? (1)

Les dones en les cartes autèntiques

Respecte al que diu Pau. Gàlates 3,27-28. Abraçar la fe exigeix “morir a l’home vell”, perquè el que és nou pugui viure en tota la seva magnificència. No diu “cal morir al pecat”, en sentit moral sinó que implica superar les distincions existents en tres àrees ben concretes:

  • Racial: “ja no hi ha jueu ni grec”
  • Social: “ni esclau ni lliure”
  • Sexual: “home ni dona”

“perquè tots sou un de sol en Jesucrist”.

Això sí que forma part del nucli de la seva predicació perquè és la fórmula baptismal de la fe. Compromís que concerneix i implica tots els batejats, homes i dones. No és un text fàcil, demana la conversió de cada home i de cada dona, i de tota l’Església.

Viure en Crist exigeix ressituar la pròpia identitat en Jesús ressuscitat i no en el sexe. Aquest és el Pau que considera i dóna protagonisme a les dones en les primitives comunitats cristianes. Un espai obert en contra del patriarcalisme imperant en l’època. És el contrapunt a una pregària que recitaven alguns homes jueus: “Gràcies per no haver-me fet gentil; per no haver-me fet esclau; per no haver-me fet dona”. En coneixem la versió moderna de l’home blanc, europeu i cristià.

Però altre cop ens trobem amb un fragment contradictori i misogin que ja s’ha citat a la primera part: “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises com diu fins i tot la Llei. I, si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat” (1Co. 14,34-35).

És com si s’hagués donat un pas enrere, però dels estudiosos alguns diuen

  • que aquest fragment és un afegit posterior al text original. Com si Pau, preocupat per l’ordre a l’assemblea, pensés que l’amenaça del desordre venia per la participació de les dones i que el dir “que es guardi silenci a les assemblees” s’interpretés que l’ordre de callar, de guardar silenci, anava només per les dones.
  • o bé que els corintis creguessin en la fama de xerraires de les dones i que a través d’una carta li hagués arribat a Pau aquesta informació. Pau la repeteix per a donar-hi la resposta que ve immediatament: “¿És que la paraula de Déu ha sortit tan sols de vosaltres? ¿O és que sou els únics que l’heu rebuda?” I, aleshores, el sentit canvia totalment.

Positivament hi ha el testimoni de les salutacions. Tot són elogis per a aquelles dones que ofereixen les seves cases per a les celebracions, per la seva preocupació pastoral i missionera, etc.

Se n’anomenen poques, però això no disminueix la importància històrica, demés que hem de tenir en compte que en les societats androcèntriques i patriarcals, les dones són invisibles i gairebé no se les reconeix en els escrits masculins. Hem d’agrair que n’anomeni tantes.

Respecte de les dones que es citen. A les cartes autèntiques es parla de dones reals, reconegudes en els seus grups locals, que van exercir diverses funcions de lideratge, i que van contribuir a la consolidació del moviment cristià per la Mediterrània.

Elisa Estévez diu d’elles:

El seu poder de significar és expressió del seu ésser creient, que es va forjant enmig de circumstàncies externes no fàcils i en la gestió de les dificultats internes. Entenc per “poder de significar” la capacitat de crear situacions alliberadores, de generar relacions igualitàries, d’autocomprendre’s com a éssers autònoms i interdependents, d’afavorir noves maneres de relacionar-se amb Déu”.

Aquesta és la força que ens anima a lluitar contra les pressions externes que han marginat les dones; i les pressions internes que venen del propi tancament continuat de l’Església.

Conclusió. Pau no va escriure tractats sistemàtics, sinó cartes, un convers que lluitava per copsar les implicacions del missatge de Jesús per a la vida.

Val la pena llegir aquestes paraules de Bonnie Thurston, especialista nord-americana en el Nou Testament: “No sóc conscient de cap text autènticament paulí en el qual Pau critiqui les dones pel fet de ser-ho, limiti el seu rol en l’Església pel fet de ser dones, o indiqui algun rebuig al fet que siguin dones les que liderin les comunitats eclesials que ell ha fundat o visitat”.

Si la situació es va capgirar tan de pressa, cal examinar el context històric i buscar-ne les causes, no en el pensament de Pau sinó en les interpretacions, certament misògines i mantingudes durant segles, pels barons de l’Església.

Roser Solé Besteiro

Rectificació del número anterior: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Dia internacional…

Des de fa uns anys, cada dia és el dia internacional d’alguna cosa. Alguna ens queden lluny, ens semblen peculiars, ens poden fer somriure…

Però cada 25 de novembre els cors s’enfosqueixen: recordem que és el dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones… Tornarem a recordar que a Espanya quan escric aquesta nota ja hem de plorar 44 dones i diverses criatures en qui els barons assassins volien venjar-se de les mares. Però també caldrà prendre consciència d’altres violències que la dona pateix: l’ablació del clítoris, els maltractaments domèstics, els assetjaments laborals, els abusos sexuals en festes populars, les violacions en el si del matrimoni o fora d’ell, la tracta de persones, els matrimonis infantils, les insinuacions sexuals no desitjades, l’esclavitud sexual, la violència contra les dones en conflictes bèl·lics, la duresa del testimoni de les immigrants sub-saharianes o llatinoamericanes en els seus trajectes cap al Nord, i tantes d’altres…

I plorarem. Però ens aixecarem i cridarem un cop més pels carrers de les nostres ciutats que ENS VOLEM LLIURES, VIVES I REBELS! I que juntes som més fortes!

Maria Antònia Bogónez Aguado

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras.

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras. DeMúsica Ensemble (www.demusicaensemble.com)

A poc a poc es va desvetllant que al llarg dels segles noms de dona també han fet pintura, filosofia, medicina o art. En aquest cas, un conjunt vocal murcià de veus femenines ha tret la pols a música que va néixer entre les parets de convents, escrita per mans de religioses. Des de Constantinoble a Castella, des del segle IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas a anar descobrint la història silenciada de moltes protagonistes de l’art. Kassia, Hildegarda de Bingen, Sulpitia Cesis, Chiara Margarita Cozzolani, Gracia Baptista, Bianca Maria Meda i Isabella Leonarda ens permetran de passejar per l’espiritualitat cristiana i monàstica de vuit segles de la seva mà i notes.

S’agraeix la feina d’investigació i les veus cuidades i acurades de DeMusica Ensemble. Gràcies per obrir-nos a la nostra història i posar a les nostres oïdes aquestes precioses melodies.

Es poden demanar discos seguint les instruccions del seu web.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualitat… creativitat o el de sempre?

Aquest va ser el títol del IV Fòrum de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina que va tenir lloc a Madrid els passats dies 6 i 7 de maig i va aplegar una cinquantena de dones arribades de diferents llocs d’Espanya.

Dinàmiques per deixar anar i crear, plantejar-nos reptes, generar conclusions… Tot va fluir i va ser alegre, intens, vital. Uns “conversatoris” van acabar de reblar el clau: María Toscano, filòsofa, des del silenci, la fondària, el dol; Mónica Rossi Palomar que va viure una crisis personal dolorosa i forta i va reinventar-se fins a arribar a regidora d’Igualtat a Huelva, o dues components d’Ain Karem, el grup musical de Vedrunes que preguen quan canten i per això ens ajuden a interioritzar.

Ha servit per descobrir la potència d’aquesta xarxa que va començar fa més de 30 anys reunint religioses d’espiritualitat ignasiana i després s’ha obert a d’altres laiques que també bevem d’aquesta font. Una voluntat de voler mirar-la des del nostre ser dones.

Una crida a mantenir el cor arrelat a terra, als marges, a les persones més desvalgudes… i la mirada enfocada cap amunt. I adonar-nos que la Ruah és creativa… I si res no canvia, si fem el de sempre, no serà que vivim sense escoltar l’Esperit?

Maria Antònia Bogónez Aguado