A saltar!!!

Dones i Teologia (Mujeres y Teología) és un conjunt de grups locals de dones creients i feministes que s’apleguen per compartir, créixer, celebrar des de l’Evangeli i amb les ulleres violetes de la teologia feminista. D’una manera senzilla i humil, caminar juntes.

I periòdicament un d’aquests grups locals fa un cop de cap i organitza un trobada d’àmbit estatal per a totes les que s’hi vulguin apuntar… I així arribarem aquest setembre a la 22a trobada de Dones i Teologia. Són les dones aragoneses qui, amb empenta, coratge, bon humor i molta feina, van agafar el relleu fa prop de dos anys a Granada, i des de fa molts mesos, preparen l’encontre que tindrà lloc del 28 al 30 de setembre al Centro Pignatelli de Saragossa. Ho farem amb la col·laboració de la Xarxa Míriam d’Espiritualitat Ignasiana.

Enguany el títol és “Salt vital. Creients i feministes, noves perspectives”, recollint l’experiència de la pel·lícula “Thelma i Louise”, un salt endavant, valent, agosarat. I sí, creients i feministes! Algú podia creure que es tracta d’un oximoron, però no: “haberlas haylas”… i és en el propi Evangeli, en la mirada i el tracte de Jesús a les dones del seu entorn, que hi trobem l’impuls per a viure unificadament aquestes dues dimensions, que ens semblen inextricables.

Dues ponents excepcionals ens donaran pistes al voltant de l’ecofeminisme. El matí de dissabte, la religiosa i teòloga ecofeminista brasilera, Ivone Gebara, ens parlarà de “Salt vital: feminismes i teologies”. Diumenge al matí la paraula la tindrà l’enginyera i pensadora Yayo Herrero López, amb un suggerent concepte que va expressant com a objectiu de l’ecofeminisme: “Ecofeminisme. Vides que mereixi la pena de ser viscudes”.

Si aquests són els continguts teòrics destacats, 14 tallers a escollir per a la tarda de dissabte els complementen. Són de temàtiques i dinàmiques ben diferents: crear teologia, contes, qüestionar el gènere, construir pau, criança, nou sindicalisme feminista, la teoria U, creativitat, espiritualitat, corresponsabilitat i militància, ciberfeminisme, economia solidària i feminista… Ocasió per aprendre i compartir en grups més petits.

Però la trobada també vol ser (com ho han estat totes les seves antecessores) espai de sensibilització, festa, reivindicació, intercanvi d’experiències i celebració. És per això que divendres, qui arribi més d’hora a la ciutat, pot aprofitar per fer una ruta per la Saragossa de les dones de la mà d’una de les autores d’un llibre així titulat. Descobrir part de la història silenciada d’aquella vil·la i de les seves protagonistes femenines.

I dissabte hi ha un recorregut conjunt per visibilitzar la trobada i les existències de dones creients i feministes… Entre manifestació i festa. Un cop ja de tornada, hi haurà un espai de presentació dels grups que participen a l’encontre vinguts de molts racons de la Península. Sempre és un goig descobrir quanta vida, quanta altra Església possible ja existeix.

Tot acabarà diumenge al migdia. Una celebració per posar pregària, música, Paraula, agraïment per allò que haurem viscut, per conjurar-nos per tirar endavant amb noves forces, per dinamitzar projectes que de vegades necessiten ser regats amb la vitalitat compartida i amb l’alè de la Ruah. I es farà públic un manifest que reculli el que pensem, creiem, el que ens mou i tot allò que voldríem transformar.

T’engresques? Vols saltar? Apunta’t a la trobada. Emocions, descobertes, somriures i aprofundiment… garantits!!!

Més informació: https://mujeresyteologiazaragoza.blogspot.com/p/xxii-encuentro-mujeres-y-teologia.html

Maria Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

 

La vaga feminista, per canviar-ho tot

A pocs dies d’haver realitzat la vaga feminista, ens queda gravada la mobilització sense precedents que hem vist. Moltes de nosaltres hi hem participat i n’hem estat protagonistes. Ha estat una jornada històrica de reivindicació de les dones. Ha estat un clam, una esmena a la totalitat del sistema patriarcal i capitalista que subscrivim dones de totes les generacions, amb tota la nostra diversitat i pluralitat.

La jornada del 8 de març d’enguany va ser concebuda per comprendre i fer visible el ventall d’àmbits des d’on les dones incidim. Els quatre àmbits elegits van ser el laboral –la bretxa salarial reflecteix una situació estructuralment desigual–, el consum com a protesta i denúncia del capitalisme, la vaga estudiantil que denuncia la reproducció de rols de gènere a l’escola, a l’institut o a la universitat i la vaga de cures on la demanda és de redistribució i reconeixement del treball no remunerat en l’àmbit domèstic.

Ha estat un vaga mundial i cal dir que el nostre ha estat un dels països on

més incidència ha tingut. Venim de més de deu anys de crisi on, i ho diuen les dades socioeconòmiques, el pes de les retallades en drets socials ha recaigut sobre les dones. I això s’ha notat a l’hora d’articular una resposta de denúncia a la situació. El moviment feminista, que és plural i divers, va tenir una primera prova de la seva capacitat d’anar a la una davant l’atac al dret a decidir sobre el nostre cos a través de la derogació de la llei de salut sexual i reproductiva (2014). Una lluita que va cohesionar el moviment feminista i que segueix donant fruits.

 

Aquesta ha estat una vaga que ha donat estatus polític a la lluita contra el masclisme, una ideologia basada en atorgar privilegis als barons i subordinar les dones i totes les persones que qüestionen la “normalitat” masclista. Aquesta concepció social ens ha portat a la situació de col·lapse ambiental i humà.

Els dies previs a la vaga feminista vam ser testimonis del nerviosisme de la dreta política, amb un discurs on deixava clar que al capitalisme no es “toca” i quin era el paper social que s’espera de les dones. A mida que s’apropava el 8 de març, dones de diferents col·lectius professionals alçaven la veu a favor de la vaga feminista. Un d’ells, que penso que ha estat important per l’impacte mediàtic, ha estat el de les periodistes. Que els mitjans de comunicació privats, també el públics catalans, secundessin la vaga feminista, i que durant tot el dia el tema central fos aquesta vaga, va ser un veritable triomf pel seu impacte.

I ara, ¿què? Doncs, a canviar-ho tot!

La carrera de fons fa molts anys que es celebra. Aquest any ha estat una fita important. Hem de seguir. Fa uns dies el moviment feminista va fer pública la seva adhesió a la lluita per unes pensions dignes i amb garanties de futur. Tot forma part del mateix paquet: canviar les prioritats i mirar el món amb ulleres liles.

Quiteria Guirao

Santa Radegunda, una dona que va voler dirigir la seva vida

Una dona que va voler dirigir la seva vida, i va voler dedicar-la de ple a Déu i als pobres. I que ho va fer, en un llarg itinerari que comença com a princesa captiva i continua com a esposa del rei dels francs, rebel davant un matrimoni destruït, diaconessa, consagrada a Déu des de casa seva, i finalment monja del monestir que va fundar.

Radegunda va néixer a Turíngia, al centre de l’actual Alemanya, cap a l’any 520, com a princesa de la dinastia que governava el país. Quan tenia 11 anys, el rei franc Clotari va envair Turíngia, però va arrasar-ho tot, i es va endur cap a França Radegunda i el seu germà. Radegunda va ser reclosa a la vil·la reial d’Athies, pensant que podia ser una futura reina. Allà la van educar i preparar, i entre altres coses la van educar en el cristianisme, ja que els turingis eren encara pagans. El bisbe Medard, que temps després tindria un paper decisiu en la seva vida, sembla que va ser l’encarregat d’aquesta educació cristiana. I el cristianisme va arrelar fortament en ella: mostrava un tipus de vida tan diferent dels desastres i crueltats que ella sempre havia vist com a inevitables, que se’l va fer profundament seu. I va decidir que ella volia dedicar-se a Déu.

Clotari, però, continuava pensant en casar-se amb ella. I quan se li va morir l’esposa que tenia, va organitzar el casament. Radegunda, que no s’ho esperava, va intentar fugir, però va ser capturada, i el casament es va celebrar.
Radegunda va entrar al llit del rei: aquesta era la seva obligació bàsica. I el rei, a canvi, la va omplir de regals, incloent-hi la vil·la reial d’Athies i també la de Saix. Radegunda es va comportar com una bona reina: anava als actes cortesans, no es feia pregar en la relació sexual, acompanyava Clotari on calia. Però quan no calia, es tancava a Athies i duia una vida de pregària i dejuni. No va tenir fills, però Clotari estava bé amb ella.

Radegunda no suportava les guerres i les crueltats que assolaven el país, però tampoc no podia fer-hi gran cosa. En compensació, a Athies atenia pobres i malalts, amb companyes que l’ajudaven, i es va proposar una única acció política: a cada condemna a mort que coneixia, feia els possibles per aconseguir la commutació de la pena.

Però va arribar un dia que tot es va trencar. Clotari, amb por que el germà de Radegunda pogués conspirar contra ell per prendre-li Turíngia, el va fer matar, aprofitant una estada de la reina a Athies. Ella, quan ho va saber, va tenir clar que allò no podia continuar. Va decidir que el seu matrimoni ja no existia, i va fugir cap a Noyon, a veure el bisbe Medard, i exigir-li que certifiqués el final del seu matrimoni i la consagrés a Déu. Medard no volia, però la fermesa de Radegunda el va fer claudicar. Normalment es consagraven verges, viudes o monges, i Radegunda no era cap d’aquestes coses. De manera que Medard va decidir consagrar-la diaconessa, un ministeri aleshores ja obsolet, mentre Clotari enviava les seves tropes a buscar-la. Però en saber el que havia fet Medard, va decidir deixar-ho estar.

Radegunda se’n va anar a la vil·la de Saix. Tenia 26 anys, i se sentia lliure. I va començar a crear, en aquell lloc, un potent hospital, admirablement organitzat, que atenia tota mena de gent, incloent-hi els leprosos, que continuaven marginats com en temps de Jesús. I ella, mentrestant, a més de treballar molt a l’hospital, continuava augmentant les seves penitències, fins a extrems a vegades desmesurats, que esgarrifaven a les companyes. Però ella així vivia feliç.

Amb els anys, però, va anar veient que allò d’anar tant per lliure acabaria no funcionant, i més quan cada cop venien més noies que volien compartir la seva forma de vida. Ella no es veia ficant-se en un monestir, però en canvi sí que va considerar que podia fundar-ne un. I al fer els 40 anys, va posar la idea en marxa en uns terrenys que havia aconseguit a Poitiers. I a la Pasqua del 561, van començar a anar-hi a viure. Ella no va voler ser-ne l’abadessa, però mai no va deixar de ser la mare de totes. Amb les seves pregàries, el seu esperit de servei, les seves penitències, i també amb la seva influència pacificadora més enllà de les parets del monestir, fins a la seva mort el 13 d’agost del 587.

(Si en voleu saber més, podeu llegir el llibret Santa Radegunda, reina, diaconessa, fundadora, escrit per un servidor i publicat pel CPL).

Josep Lligadas

Caterina de Siena

laica, santa, doctora de l’Església, mística, consellera i mediadora política i…(1)

Caterina va néixer a Siena (1347); era la 24a filla dels 25 que en van tenir els seus pares; una família benestant i religiosa que va educar la seva filla en l’amor a l’Església, malgrat les seves tares. Als set anys va fer vot privat de virginitat i als quinze va ingressar al Tercer Orde de Sant Domènec. Sense tenir una educació escolar i ni saber de lletres, va escriure més de 350 cartes adreçades als amics amb qui podia compartir les seves inquietuds espirituals, als Papes, al rei de França Carles V, a la reina de Nàpols, o encara al mercenari i maquiavèl·lic John Hawkwood, que massacrava els Estats Pontificis sota pretext de mantenir l’ordre. Caterina no escrivia, dictava sense descans a les quatre o cinc secretàries que tenia.

Tenim, doncs, l’escriptora i si llegim les seves cartes hi descobrirem la dona que als vint anys es va unir íntimament al Crist amb els seus esponsoris místics, la mare espiritual que engendra la família dels seus seguidors: dones i homes, seglars i frares que van a consultar-la. La dona que es lliura als pobres i abandonats, als malalts contagiosos i repugnants arreu marginats, la mestra espiritual de primer ordre que sabia anar a l’arrel dels problemes. I en el rerefons la preocupació per una Església més compromesa amb els afers temporals que atenta al missatge de l’Evangeli. Una Església de lluites internes i que patia encara les conseqüències de la pesta negra (1347-1352).

Caterina patia per tota la corrupció interna, dels papes fins el baix clergat, que arrossegava la pèrdua de credibilitat del papat: era difícil distingir entre el senyor temporal amb qui hi podia haver enemistat política i el Papa a qui es devia fidelitat. Tampoc hi ajudava el fanatisme religiós ni una pobra pietat popular, al costat de la crisi religioso-cultural del Renaixement que ja s’estava gestant. Sobretot, però, va patir a causa del Desterrament d’Avinyó (1305-1378), pel que significava de divisió de l’Església, de desconcert pels fidels i el sotmetiment a la monarquia del país veí. El nepotisme es va traslladar també d’Itàlia a França.

Al principi dels anys 70 comença la seva vida política i la seva relació amb grans personalitats dels governs i de l’Església. La seva força espiritual, viscuda entre el dolor i la pregària, la porta a intervenir decididament i personal davant del Papa. Va anar a Avinyó (1376), residència dels papes des de 1305, per fer que Gregori XI tornés a la seva seu de Roma, un fet que Caterina considerava bàsic per mantenir la unitat de l’Església i pacificar Itàlia, cosa que es va aconseguir el 1378.

A la mort de Gregori XI els francesos van pressionar pel retorn del papat a Avinyó i els cardenals italians van pressionar perquè el nou papa fos romà o, almenys, italià. Va ser elegit Urbà VI, però al cap de pocs mesos els cardenals no italians dubten de la legitimitat de l’elecció i elegeixen Climent VII, que torna a Avinyó. Tots dos es consideren el veritable Papa, fort cada un a la seva seu: dues cúries, dues autoritats, dues obediències, lluites, malentesos i anatemes mutus. Només hi mancava un tercer, l’aragonès papa Luna. Un altre llarg període d’una Església profundament dividida en el que es dirà el Cisma d’Occident, que s’acabarà amb el Concili de Constança, l’any 1414.

Caterina no pot quedar-se a casa, anava i venia de les respectives ambaixades en favor de la pau i de la unitat de l’Església i de la bona relació de l’Església amb els estats. Convençuda de la seva legitimitat, va defensar Urbà VI, però ho va fer sobretot amb una vivència molt profunda de la realitat de l’Església de Crist, cridant a la conversió, exhortant els seus deixebles, els cardenals i el Papa mateix. No pot més amb la gravetat del Cisma i el pes de l’Església. Va morir el 29 d’abril de 1380, quan encara faltaven 34 anys perquè s’albirés una nova llum per aquella Església, “Cos Místic de Crist”, que tant havia estimat.

El sienès Pius II la va canonitzar el 29 de juny de 1461; Pau VI, l’any 1970, la va nomenar Doctora de l’Església al costat de santa Teresa d’Àvila, les primeres dones que rebien el reconeixement, i Joan Pau II, a les portes del tercer mil·lenni, la va declarar patrona d’Europa, al costat de Brígida de Suècia i Edith Stein.

Caterina de Siena, dona d’una fe profunda, lluitadora en un món de barons pel que creia que no s’ajustava a l’Evangeli, estàs en la genealogia de les dones d’avui.

Roser Solé Besteiro

(1) Aconsello la lectura de Lucía Caram, Caterina de Siena, a Pere Lluís Font (ed.), Una altra mirada. Deu dones i el cristianisme, Cruïlla, Bardelona 2005