Ludmila Javorova, prevera

Des que el món és món, sempre i arreu hi ha hagut dones de fang i alè, dones de llum, místiques, poetes, científiques, religioses i laiques, fundadores, pageses, sàvies, mares; dones que per allà on han passat han donat la seva vida, n’hi ha tantes que ni es poden comptar, però de dones silenciades, històricament silenciades, encara n’hi ha més.

D’aquestes, i potser més desconeguda, recordem Ludmila Javorova, que va rebre l’ordenació presbiteral el 29 de desembre de 1970, a Brno. Perquè aquesta ordenació fos possible va ser necessària la confluència de dues condicions: primer, una profunda preparació espiritual i el desig de servir el món i l’Església del seu país; i segon, la necessitat de capellans, i un bisbe, Fèlix M. Davidek, obert a l’acció de l’Esperit, que va comprendre que l’Església havia de donar resposta allà on urgia la presència del capellà.

Ludmila, des de molt joveneta havia sentit la crida de Déu al servei de l’Església. Se sentia preparada, però va haver de patir el silenci d’aquells capellans que només donaven ordres i no comptaven amb les dones a l’hora de prendre les decisions pastorals. Barons, i a més sacerdots, no van ser educats per a treballar amb els laics i no sabien relacionar-se amb les dones i tractar-les com a iguals. El bisbe Davidek, atent a l’acció de l’Esperit, creia que era injust el tracte que es donava a les dones en l’Església, a la vegada que constatava tota la riquesa que elles podien aportar com a preveres a les diverses comunitats, que n’eren moltes i es reunien d’amagat. Faltaven pastors.

A l’any 1970, en plena època de la més dura repressió que ha sofert l’antiga Txecoslovàquia, el bisbe va convocar un “concili del Poble de Déu” en els llocs on eren més actives les comunitats cristianes (anomenades Koinotes) amb la finalitat de discernir la pastoral més adequada per a cada lloc. I és aquí on es va prendre la decisió de l’ordenació de les dones i la proposta de l’ordenació presbiteral de Ludmila.

Aquesta ordenació ni va ser fàcil ni immediata: no hi va haver acord entre els preveres i els bisbes i, no obstant, el bisbe Fèlix va tirar la proposta endavant. Va dir a la candidata: “l’Església et necessita”, la resposta va ser un sí, sense saber quines en serien les conseqüències ni com podria desenvolupar el carisma; tenia plena confiança en l’Esperit i va acceptar aquell do amb fe, responsabilitat i amor.

La cerimònia es va celebrar en privat, va ser ordenada amb una litúrgia presa literalment del Ritu d’ordenació segons el Pontifical Romà, usat durant segles i segles per a ordenar els barons. L’únic testimoni present a l’acte va ser el seu germà capellà, ni els pares, ni amics ni cap altre capellà, és a dir, amb el mateix secret en què s’havien ordenat altres capellans barons, per exigències de la situació política del país, per la qual cosa ni tan sols podien quedar registrades.

Ludmila ja era sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec.

El seu ministeri havia estat invisible i la seva ordenació secreta. Joan Pau II va considerar aquesta ordenació només com un “problema que s’havia de resoldre”. Ludmila va escriure a Roma, però no hi va haver resposta, no hi va haver diàleg, ni tan sols amb el cardenal que havia portat la carta al papa. Tampoc va ser acceptada per tothom en les comunitats Koinotes; capellans que sabien que estava ordenada es van anar distanciant d’ella. Un camí ben difícil: dona ordenada en un món de barons…

Com diuen els seus biògrafs, no s’havia fet il·lusions que el Vaticà validés el seu presbiterat, però ella volia que almenys es reconegués que també ella havia estat ordenada. Silenci absolut, cap reconeixement, cap pronunciament, tot continuava sota secret, no hi havia cap constància de la seva ordenació. Era invisible.

Al 1995 (tenia 63 anys) la van entrevistar i va considerar que era el moment de donar-se a conèixer: va confirmar clarament que s’havia ordenat, un fet fins al moment confidencial; però el director de la revista li va suggerir que no ho podia mantenir més en secret i es va publicar. Ara sí que l’Església va córrer a pronunciar-se: el 1996 el bisbe de Brno la va convocar i li va notificar que se li prohibia formalment exercir el ministeri per ser considerat invàlid. La prohibició venia de Roma.

Un bisbe li va dir “l’Església et necessita” i la va ordenar, potser avui ja no la necessita i ja no és vàlid aquell do, però ella està convençuda que la prohibició de l’exercici públic no significa la pèrdua del sacerdoci.

Les reflexions que se’n segueixen són moltes, a mi me n’ha vingut una que, per petita, no és menys important: L’Agulla no és la revista més important del món, només és una gota d’aigua en l’immens oceà literari, però una gota que gràcies a la seva projecció moltes de les figures femenines que restarien invisibles en el vòrtex de l’oceà històric van trobant el lloc que els correspon en la història de la humanitat.

Roser Solé Besteiro

Tres dones per conèixer: Virginia Woolf, Emily Dickinson i Sylvia Plath

Mandrosa com soc, en els dies de pandèmia, més que llegir m’he dedicat a escoltar conferències per youtube. Posats a netejar i endreçar, o a caminar per llocs plens de soroll del trànsit, m’ha consolat i acompanyat escoltar coses interessants. Us recomano tres conferències de l’escriptora, conferenciant i feminista Laura Freixas que m’han apropat i m’han estimulat a conèixer millor tres dones rellevants: Virginia Woolf, i Sylvia Plath. Aquestes conferències són:

Mercè Solé

Dones de fang i alè

Amb els anys que fa que llegim aquesta columna hem pogut recordar algunes de les dones que per la seva experiència religiosa, la seva saviesa, el seu compromís amb el món i la fidelitat al missatge de Jesús, han estat protagonistes de la història, malgrat la invisibilitat a què se les va condemnar. Aquesta presència es va anar fent visible a partir del segle XII, sobretot en l’àmbit urbà, com corresponia al canvi que es produiria amb la importància de la ciutat.

Paral·lelament al desenvolupament de la ciutat apareix la figura activa dels laics, i sobretot de les dones, a través de múltiples formes de religiositat. Un despertar femení que va produir, també, el naixement de comunitats religioses laiques en les quals es donava la unió de la vida mística i el treball secular sense mediacions clericals, com és ara les beguines. D’aquestes dones en continuarem parlant. Avui, però, vull parar-me en el que hi ha de fons en totes aquestes vides: una perfecta simbiosi entre la dimensió racional humana i la dimensió mística de l’experiència religiosa.

No pretenc donar lliçons, només comparteixo el que he descobert. Entrada en aquest procés em vaig adonar que la mística no és una manera de viure la religiositat que apartava homes i dones del món, que anul·lava la personalitat i feia posar els ulls en blanc; una vida que s’havia de nodrir de disciplines i dejunis…., que podia desembocar en la bogeria, la superstició, l’heretgia. Entusiasmada per l’Edat Mitjana, he anat entenent la mística com un mode de coneixement que suposava la possibilitat d’escapar de la rigidesa intel·lectual i autoritària que en determinats moments contraposava doctrina i vida. Un mode de coneixement que estava amagat en el silenci d’una vida apartada del món, que si bé compartien homes i dones, és molt propi de la peculiaritat intel·lectual femenina, condemnada per la rígida racionalitat masculina. Una postura masclista que acostumava a tractar la intel·lectualitat femenina com una dimensió inferior que els barons havien de controlar per tal que no traspassés les fronteres de la irracionalitat o caigués en un incontrolat estat de consciència que, en definitiva, veien molt a prop de caure en l’error i fins i tot en l’heretgia.

La realitat, però, era/és ben diferent. Precisament la religiositat femenina es caracteritzava per una línia mística lúcida i profètica, que suposava per a aquelles dones gaudir de la llibertat de paraula enfront del control de la jerarquia eclesiàstica, tot i el temor de la incomprensió i el de caure en la intolerància de la Inquisició i la caça de bruixes que podia acabar en una anul·lació total. El seu llenguatge, allunyat de la disciplina acadèmica, vehiculava la riquesa de l’amor i del cor que, arrelada en el si de la Trinitat, situava aquelles dones també en el si del món dels més pobres i dels més necessitats, dels empestats per múltiples epidèmies, que no tenen altre mitjà de subsistència que el de parar la mà.

Dones que van tenir cura d’ensenyar a pensar a les seves germanes del monestir o del convent i a dirigir-se a Déu en el silenci de la meditació fora de les mediacions prefixades; dones que van elegir la vida monàstica sense tancar-se en la pròpia subjectivitat i van ensenyar a viure els valors de la transcendència en els compromisos de tots els camps de la caritat; dones, unes altres, que van exercir un ministeri públic predicant la conversió dels costums en monestirs i en alguna catedral i que van ser escoltades per papes, bisbes i reis, des d’Hildegarda de Bingen a Caterina de Siena, des d’Edith Stein i Madeleine Dêlbrel a tantes i tantes dones que avui dia sabem que existeixen arreu del món, amb orientacions religioses diferents, però amb un cor igualment ben arrelat en Déu i compromeses en el nostre món en totes les formes de pobresa, soledat i malaltia que no permeten viure la vida humana en tota la seva dignitat.

Amb tot, per a les dones, l’Edat Mitjana no va ser precisament una època de grans canvis socials i, malgrat poder semblar una contradicció, també elles, amb els seus escrits van contribuir a la reforma de l’Església del seu temps tan amenaçada pels cismes i per la decadència eclesiàstica general. Moltes van passar gairebé desapercebudes i és a posteriori que s’han conegut la seva saviesa, la seva visió profètica, la seva vida de silenci, la seva condició de criatures compromeses, amb llenguatge d’avui, amb el projecte alliberador per a tota la humanitat.

L’Agulla es compromet amb el present, però no oblida les nostres arrels. Hi ha una immensa bibliografia, llegim! Nosaltres continuarem recordant dones fetes de fang i alè, pastades amb el fang que comparteixen amb tot l’univers i animades per l’alè diví que les compromet més enllà de lleis, estructures i normes perquè s’arrelen en el cor del missatge de Jesús de Natzaret.

Roser Solé Besteiro

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz

Ya sabes que volveré. Mercedes Monmany. Galaxia Gutemberg.

L’autora ens presenta tres escriptores que van morir a Auschwitz: Etty Hillesum, Gertrud Kolmar i Irène Némirovsky. Abans, però, fa un recorregut per la literatura centreeuropea al voltant del genocidi… Un no parar de descobrir o redescobrir noms, subratllar possibles lectures… Etty Hillesum ens apareix com a escriptora, tot i que en els darrers anys, en els nostres entorns cristians, l’hem descoberta com a mística i com a dona capaç de viure l’esperança en els entorns que semblen descartar-la per sempre més. Gertrud Kolmar era una poetessa alemanya amb una obra breu, que el seu cosí Walter Benjamin va exaltar. L’Irène Némirovsky és potser la narradora més coneguda de totes tres. L’aventura viscuda pel manuscrit de Suite Francesa evidencia la duresa dels temps. I totes tres ens recorden la importància de la literatura com a eina d’expressió de les vivències més íntimes… I el regal que han suposat per als seus lectors tenir accés a la seva experiència i a la història que va viure i patir Europa ara fa uns 75 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è. aniversari de l’alliberament d’Auschwitz – Charlotte Delbo

La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo. Club Editor

Charlotte Delbo va ser una lluitadora comunista en la resistència francesa, amb el seu marit. Ell va ser afusellat i la Charlotte va ser deportada a Ravensbrück. Però va sobreviure… I fruit de la seva experiència és la trilogia “Auschwitz i després”. La mesura dels nostres dies és el mosaic d’un grup de dones (i algun home) supervivents dels horrors dels camps d’extermini nazis que escriuen vint anys després. Cadascuna viu el seu present (i el seu passat) de maneres diferents i diverses. Tot comprensible, plurals com som els humans. Descripcions del dolor i també de les possibles salvacions.

Acaba de sortir el que és el primer llibre del tríptic, Cap de nosaltres tornarà. I Club Editor ja anuncia el tercer dels volums: “Un coneixement inútil”.

Amb ganes de llegir aquesta recentment apareguda novel·la, un gran gràcies a Charlotte Delbo per la seva sensibilitat i capacitat d’explicar-nos com ha estat la vida per als supervivents del genocidi nazi.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona – Científicas – Còmic

Científicas – Còmic. Universitat de Sevilla. Il·lustradora Raquel Gu.

Darrerament s’està parlant molt de visibilitzar la presència de dones que han fet aportacions valuosíssimes en el món de la ciència. La Universitat de Sevilla en té un programa amb una obra de teatre, però també un còmic, que és el que aquí us proposo i que us podeu descarregar gratuïtament… Una bona manera de descobrir noms de dones com Marie Curie, Ada Loveloce, Hipàtia o Hedy Lamarr… I afegeix un dossier educatiu… I si després de llegir-lo podem comentar-lo amb les nostres filles, nebodes, netes: potser descobreixen una vocació que a elles també se’ls obre… I als nostres fills, nebots i nets: ells han de veure que la història de la ciència també ha estat feta per dones.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona – La trama de la vida

La trama de la vida. Ivone Gebara. Doble Clic Editoras. Montevideo, 2011.

I ara un tema de teologia feminista. Ivone Gebara sempre és capaç de presentar la teologia feminista d’una manera vivencial però a l’hora ben profunda… Aquest llibre que porta com a subtítol “Alguns fils cristians, filosòfics i feministes” teixeix mots i idees que ens fan recórrer temes com el plaer, els cossos o el perdó. El fet que sigui un recull d’articles fa que sigui especialment divulgatiu, comprensible i variat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona – De niñas a leyendas – 25 mujeres deportistas que han hecho historia.

De niñas a leyendas – 25 mujeres deportistas que han hecho historia. Taller de solidaridad.

L’ONG de las Serventes de Sant Josep fa uns mesos que va preparar un llibre, descarregable en la seva web i que presenta dones que han fet història en el món dels esports. És cert que en els darrers mesos l’esport femení està apareixent més en els mitjans de comunicació. Campanyes com “Si no veus esport femení, et perds la meitat de l’espectacle” ajuden… El llibre que us recomano ens acosta a diferents dones, disciplines esportives, tant d’esport normalitzat com d’esport paralímpic…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Conèixer i transmetre la saviesa de tantes dones… Canal youtube de la Fundación Juan March

Els canals de youtube permeten accedir des de casa a múltiples videos de conferències a les quals ens resulta impossible ser-hi físicament.

Us recomano el canal youtube de la Fundación Juan March, que sol tocar temes de vegades molt erudits, però sempre ben tractats, encara que en la forma d’expressió estan allunyats de la relaxada forma en què la major part de les nostres entitats munta actes culturals. Vull dir que potser haureu de suportar una manera de fer que us pot semblar pedant. Però no us deixeu enganyar: ni pel nom de la Fundación ni per les formes. Hi ha algunes joies ben interessants. Us recomano, per exemple, les conferències sobre dones escriptores de la professora Anna Caballé, com les de Concepción Arenal, les escriptores romàntiques, Diàleg sobre Concepción Arenal i Emilia Pardo Bazán, George Sand

Hi ha també molts concerts i els temes artístics, polítics, socials, més diversos. Una bona font sens dubte i un estímul per pensar.

Mercè Solé

El Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat: nova etapa

El Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat porta 33 anys de vida afavorint una mirada violeta a dones creients i presentant que és possible ser cristiana i feminista.

Al llarg de la seva història ha treballat en diferents àmbits. Ha denunciat la desigualtat de les dones en el si de l’Església: els actes davant de la catedral el dia 25 de març, els manifestos amb motiu del 8M o el dia de Maria de Magdala. Ha sensibilitzat, format i empoderat moltes persones en temes de teologia feminista. Ha dinamitzat grups locals creant xarxes que feien cursos, organitzaven pregàries i construïen entre elles relacions sororals (Girona, Sabadell, Horta, Sant Just…). Soles? No en xarxes. De dones de la resta de l’Estat (Mujeres y Teología, Dones i Creients, Mulleres Cristiás Galegas Exeria, etc.) i també internacionals (com l’European Society of Women in Theological Research).

Algunes fites mostren la força del CDE que ha estat capaç d’organitzar el Sínode Europeu de Dones a Barcelona en el 2003 o dissenyar cursos sobre teologia feminista amb reconeixement de crèdits universitaris.

Però el CDE pateix el mateix procés que la pròpia Església (i el de tantes entitats socials, culturals o de voluntariat del nostre país). L’envelliment, la manca de relleu generacional, la dificultat per aconseguir ingressos, el cansament de les persones que tenaçment tiraven endavant les activitats van fer que l’any passat es plantegés el canvi de la junta en un parell d’assemblees extraordinàries. Calia renovar-la junta i donar una embranzida nova, o bé el Col·lectiu havia de tancar les portes.

Va haver-hi debat entre optar per morir amb dignitat i agrair el viscut i aportat a la societat i a l’Església, o bé intentar tirar endavant ni que fos d’una altra manera, probablement més senzilla, austera, més de llevat discret en la massa. Els grups locals que tenen una vida pròpia, amb activitats i relacions personals entre les sòcies, com els de Girona o Sabadell, pesaven com una raó per la continuïtat. A Barcelona tot és més gran, es perd aquesta dimensió petita dels grups de dones que posen la cura en el centre. Es veia que caldria tancar l’oficina per evitar costos, renunciar a tenir una persona contractada, veure què se’n feia amb l’arxiu…

I en el mes de novembre cinc dones (inconscients o esperançades?, el temps ho dirà), vam assumir el nou grup motor per provar si aqusta nova etapa era viable.

Una pregària al desembre –la que anomenem memorial i ens aplega periòdicament per recordar les propostes de Jesús als evangelis–, va servir per acomiadar-nos del local del CIEMEN del carrer Rocafort, agrair el camí fet i desitjar que allò que diem sovint els cristians (“si és de Déu…”) faci que el Col·lectiu continuï endavant.

Aquests mesos han estat centrats bàsicament en tancar l’oficina i buscar que l’arxiu de la feina feta en aquests 33 anys no es perdés. I n’estem contentes: Ca la Dona té un Centre de Documentació dels moviments de dones del nostre país, que és referència en el sud d’Europa. Allà tenen des del 7 de gener tots els nostres arxius, però també els llibres de la biblioteca. Enriquiran la seva, especialitzada en temes de dones, i on l’espiritualitat ocupava només un prestatge. La veritat és que només podem valorar l’entusiasme de Ca la Dona (amb la Mercè Otero com a portaveu) i l’agraïment que ens expressaven perquè donéssim tots els documents, pancartes, objectes, que formen part de la història del Col·lectiu i per tant de la de de les dones creients, però també dels moviments feministes a Catalunya. Allà els organitzaran amb criteris especialitzats i estaran oberts a qui necessiti fer recerca. I fins i tot la Creu de Sant Jordi va quedar exposada en una vitrina.

Ara encarem l’any amb desitjos de posar al dia la web, de fer noves activitats senzilles… Caldrà superar les dificultats de no tenir local i les de les mans ja abans ocupades en altres activitats, envellides, però alhora engrescades del grup motor.

De moment, ja tenim un memorial pensat per celebrar el 8M, que tindrà lloc el dia 9 de març. Celebrar pregant plegades l’alegria de ser dones i el dolor de la injustícia de la desigualtat, dels abusos, dintre i fora de l’Església, servirà per completar com a creients la lluita expressada al carrer el dia 8 de març. Abans, el dia 1 de març, ens unirem a la crida de la Coordinadora de Dones Creients, en la qual també modestament participem.

Confiem que l’Esperit Sant, la Ruah, ens impulsi, obri portes i creï novetat. I tant de bo s’acostin dones que puguin trobar una manera diferent de llegir l’Evangeli, de sentir-se empoderades, d’aprofundir en teologia feminista, de treballar per una Església on homes i dones caminem en la igualtat amb la qual sentim que Jesús va tractar les seves contemporànies.

Us hi engresqueu? Podeu contactar-nos a cde@donesesglesia.cat i anar descobrint el que hem estat, el que som i el que volem ser i fer a la web. I juntes continuarem construint!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Dones creients, reserveu-vos l’1 de març

Des de fa uns mesos grups diversos de dones creients han començat a preparar un acte per al diumenge 1 de març a Barcelona. Es tracta de la Coordinadora de Dones Creients 8M, que es va reunint per gestar una concentració que doni veu a les dones en el si de l’Església. El treball és horitzontal, assembleari, plural… amb la força de dones grans i amb l’empenta i imaginació de les joves. Una manera de fer creativa, lúcida, dialogada…

Es farà una acció reivindicativa al carrer i l’elaboració d’un manifest. Serà just una setmana abans del 8M, perquè aquell dia toca estar al carrer en les manifestacions convocades arreu per celebrar el dia de la dona, amb tantes altres, des de la diversitat i la pluralitat…

Altres ciutats de l’Estat estan mirant d’afegir-se a la iniciativa barcelonina: Madrid, Saragossa, Galícia…

Si ets una dona cristiana sensible a la lluita contra la discriminació de gènere, estigues atenta: ens trobarem, serem moltes per fer sentir la nostra veu dins i fora de l’Església.

És el moment de deixar sentir la nostra veu, de fer pública la denúncia de la desigualtat en el si de l’Església i de manifestar que somiem, volem i lluitem per una Església d’iguals que tracti tothom com Jesús els tractava!

Apa, apunta-t’ho a l’agenda i reserva’t el dia 1 de març per sortir al carrer i mostrar que es pot ser feminista i creient… I que moltes hem arribat al feminisme des de la radicalitat del missatge de Jesús que mirava les dones com a iguals. Que siguem moltes!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Las santas del escándalo. Erri de Luca.

Las santas del escándalo. Erri de Luca. Eds. Sígueme.

M’havien parlat de les obres d’Erri de Luca, sobretot d’”En el nom de la mare”, que presenta l’embaràs de Maria, la mare de Jesús. He de confessar que m’espera entre una llarga llista de lectures pendents.

Però tombant per la Claret, vaig veure un llibret del mateix autor, amb un títol provocatiu: “Les santes de l’escàndol”. Tamar, Rahab, Ruth, Betsabé, Maria, van succeint-se en les seves pàgines, dones que amb el seu cos infringeixen la Llei per fer justícia i construir misericòrdia. L’autor que coneix l’hebreu dels fragments, fa la seva pròpia traducció de les cites bíbliques, tot escampant-hi referències etimològiques…

I algunes línies que a mi m’han fet pensar… Mirant la genealogia de Jesús dirà: “Fins i tot el Messies és mestís” (p. 17). O quan relaciona els seus orígens de família emigrant: “Josep era un obrer del sud emigrat al nord per trobar feina” (p. 70). O com la traducció freqüent dels dolors de part com a càstig resulta incorrecta per a l’autor: la paraula hebrera “etzev” és en realitat esforç o fatiga… Queda lluny de la mena de maledicció divina que s’ha carregat sobre l’esquena de les dones.

Un llibre breu i suggerent! Segur que vosaltres hi trobeu altres perles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón.

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón. Es pot veure al cinema i també a Netflix.

Una mirada agraïda a la vida, sobretot a la vida de les dones treballadores en el servei domèstic. Cuarón fa un retrat bellíssim, detallista, de la vida d’una família de classe mitjana en el Mèxic de la seva infantesa i de les dones que estan al seu servei. En blanc i negre. Barrejant actors professionals amb actors esporàdics. Amb una sensibilitat extraordinària tant per mostrar l’univers polític i social, com una vida quotidiana impregnada de gratuïtat i d’estimació, però també d’un gran classisme i de masclisme. És una pel·lícula que estimula a esmolar la mirada i l’oïda (per escoltar les llengües minoritàries!), a prestar atenció als detalls i a les persones, a preguntar-se per les causes i les conseqüències de les coses. Amb pocs diàlegs. Gairebé contemplativa.

Molt recomanable. Aquí en podeu veure el tràiler. Si us ve de gust, val la pena escoltar alguna de les moltes entrevistes amb Cuarón (que també s’ocupa de la fotografia) en què descrigui la manera com va dirigir els actors i com es va plantejar la pel·lícula.

Mercè Solé

Vives, lliures i en resistència

Participar en el XXII Encuentro de Mujeres y Teología de Saragossa del passat mes de setembre va ser un regal i una injecció de fe, alegria i energia. Ser dona i creient no és fàcil. Ser dona, feminista i creient, ho és encara menys, perquè la confrontació amb el patriarcat la vivim no solament al carrer, sinó també al si de l’Església. Per això crec fermament que la trobada de Saragossa traspuava tota la força i el treball que tantes dones cristianes estan fent al món per transformar d’arrel una institució que històricament ens ha vist com una amenaça i un destorb, per convertir-la en un lloc realment habitable –agafant la idea del meu estimat Pepe Laguna– per les dones i totes aquelles persones que s’han sentit excloses per murs, dogmes i litúrgies que poc o res tenen a veure amb l’amor i la radicalitat de l’Evangeli.

Sonia Herrera Sánchez

L´últim cap de setmana de setembre, vaig tenir la sort i el goig de poder assistir a la XXII trobada de Mujeres y Teología, a la bonica ciutat de Saragossa.

El meu esperit es va eixamplar en veure l’èxit de convocatòria que havia tingut la trobada, el títol de la qual era “Un salto vital…”

Més de dues-cents cinquanta dones i algun home de tot Espanya (només faltava la representació de dues autonomies), ens vàrem trobar per reflexionar i compartir la necessitat de fer un salt endavant (vol dir arriscar-se), sense por. Em va permetre comprovar que no “estic sola” en aquest caminar/saltar cap a una dignificació de la dona creient, va ser molt important.

Afortunadament en l’actualitat hi ha arreu del món dones que lluiten, que es reuneixen per treballar per la seva dignificació i presència efectiva en el món, però és més estrany trobar dones, sobretot a Catalunya, que s’uneixen també, i principalment, perquè som creients.

Les xerrades de la Ivone Gebara i la Yayo Herrero van animar-nos a reconèixer el nostre paper com a dones tant en l’església de Jesús (no tant la jeràrquica) com en el món. La primera ens va exposar clarament que el feminisme s’està satanitzant dins i fora de l’església, és a dir, es vol que la presència de la dona torni a temps pretèrits. Ens va animar a no deixar-nos vèncer per tants paranys i dificultats que ens posen, a reivindicar el nostre ser en el món i en l’església, com a dones.

La segona ens va iniciar i/o aprofundir en l’ecofeminisme. Aquest corrent que comença a sentir-se amb força, relaciona i lliga l’ecologia amb el feminisme, en va sortint una manera de pensar i viure (idea filosòfica però també pràctica) en què es defensa un canvi social que ens porti a respectar la natura, els animals, la societat…

Els tallers que es van organitzar volien aplegar diferents maneres de conèixer àmbits, on es feia palès que podem incloure en la nostra tasca el fer-nos visibles arreu on estem treballant per un món diferent i possible.

Maria Rivero Galindo

La meva visió de la trobada organitzada conjuntament per Mujeres y Teología de Zaragoza i de la Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, és, com totes, ben parcial. Us parlaré de la intrahistòria d’unes jornades preparades amb il·lusió per compensar la falta de mitjans… Un grup d’una desena de dones saragossanes amb el reforç d’unes quantes de la Red Miriam vingudes d’altres llocs d’Espanya van treballar de valent des de molts mesos abans.

L’experiència d’horitzontalitat en les reunions i la presa de decisions, la manca de protagonismes, la capacitat per desvetllar dons, la creativitat que surava arreu són potser els trets que van fer que s’anés bastint una estructura organitzativa que va aplegar almenys una trentena de dones…

Voldria destacar el vespre del dissabte. Una batucada posava ritme als nostres peus i sortíem pels carrers de la ciutat rere una pancarta amb les paraules que encapçalen l’article: vives, lliures i en resistència. En una plaça, una performance ens va permetre de descobrir dones que han estat senyeres (i oblidades) en el món aragonès… i fins i tot la Verge del Pilar va voler unir-se a la nostra alegria i lluita, baixant de la columna i despullant-se de la corona… Una dona de peu!!! A Natzaret i a Saragossa!

L’endemà continuava tot fluint… Si sortia alguna cosa a solucionar, apareixien mans, idees, que l’encaraven. Un regal per a qui hi va participar des de l’organització. Ha creat vincles que seran duradors… Però dos mesos després, encara quan penso, als llavis em ve un somriure i el cor nota l’escalf viscut.

Ah, i un manifest va plasmar-ho. Aquí el teniu!!! I en els enllaços les dues ponències…

M. Antònia Bogónez Aguado

A saltar!!!

Dones i Teologia (Mujeres y Teología) és un conjunt de grups locals de dones creients i feministes que s’apleguen per compartir, créixer, celebrar des de l’Evangeli i amb les ulleres violetes de la teologia feminista. D’una manera senzilla i humil, caminar juntes.

I periòdicament un d’aquests grups locals fa un cop de cap i organitza un trobada d’àmbit estatal per a totes les que s’hi vulguin apuntar… I així arribarem aquest setembre a la 22a trobada de Dones i Teologia. Són les dones aragoneses qui, amb empenta, coratge, bon humor i molta feina, van agafar el relleu fa prop de dos anys a Granada, i des de fa molts mesos, preparen l’encontre que tindrà lloc del 28 al 30 de setembre al Centro Pignatelli de Saragossa. Ho farem amb la col·laboració de la Xarxa Míriam d’Espiritualitat Ignasiana.

Enguany el títol és “Salt vital. Creients i feministes, noves perspectives”, recollint l’experiència de la pel·lícula “Thelma i Louise”, un salt endavant, valent, agosarat. I sí, creients i feministes! Algú podia creure que es tracta d’un oximoron, però no: “haberlas haylas”… i és en el propi Evangeli, en la mirada i el tracte de Jesús a les dones del seu entorn, que hi trobem l’impuls per a viure unificadament aquestes dues dimensions, que ens semblen inextricables.

Dues ponents excepcionals ens donaran pistes al voltant de l’ecofeminisme. El matí de dissabte, la religiosa i teòloga ecofeminista brasilera, Ivone Gebara, ens parlarà de “Salt vital: feminismes i teologies”. Diumenge al matí la paraula la tindrà l’enginyera i pensadora Yayo Herrero López, amb un suggerent concepte que va expressant com a objectiu de l’ecofeminisme: “Ecofeminisme. Vides que mereixi la pena de ser viscudes”.

Si aquests són els continguts teòrics destacats, 14 tallers a escollir per a la tarda de dissabte els complementen. Són de temàtiques i dinàmiques ben diferents: crear teologia, contes, qüestionar el gènere, construir pau, criança, nou sindicalisme feminista, la teoria U, creativitat, espiritualitat, corresponsabilitat i militància, ciberfeminisme, economia solidària i feminista… Ocasió per aprendre i compartir en grups més petits.

Però la trobada també vol ser (com ho han estat totes les seves antecessores) espai de sensibilització, festa, reivindicació, intercanvi d’experiències i celebració. És per això que divendres, qui arribi més d’hora a la ciutat, pot aprofitar per fer una ruta per la Saragossa de les dones de la mà d’una de les autores d’un llibre així titulat. Descobrir part de la història silenciada d’aquella vil·la i de les seves protagonistes femenines.

I dissabte hi ha un recorregut conjunt per visibilitzar la trobada i les existències de dones creients i feministes… Entre manifestació i festa. Un cop ja de tornada, hi haurà un espai de presentació dels grups que participen a l’encontre vinguts de molts racons de la Península. Sempre és un goig descobrir quanta vida, quanta altra Església possible ja existeix.

Tot acabarà diumenge al migdia. Una celebració per posar pregària, música, Paraula, agraïment per allò que haurem viscut, per conjurar-nos per tirar endavant amb noves forces, per dinamitzar projectes que de vegades necessiten ser regats amb la vitalitat compartida i amb l’alè de la Ruah. I es farà públic un manifest que reculli el que pensem, creiem, el que ens mou i tot allò que voldríem transformar.

T’engresques? Vols saltar? Apunta’t a la trobada. Emocions, descobertes, somriures i aprofundiment… garantits!!!

Més informació: https://mujeresyteologiazaragoza.blogspot.com/p/xxii-encuentro-mujeres-y-teologia.html

Maria Antònia Bogónez Aguado

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

 

La vaga feminista, per canviar-ho tot

A pocs dies d’haver realitzat la vaga feminista, ens queda gravada la mobilització sense precedents que hem vist. Moltes de nosaltres hi hem participat i n’hem estat protagonistes. Ha estat una jornada històrica de reivindicació de les dones. Ha estat un clam, una esmena a la totalitat del sistema patriarcal i capitalista que subscrivim dones de totes les generacions, amb tota la nostra diversitat i pluralitat.

La jornada del 8 de març d’enguany va ser concebuda per comprendre i fer visible el ventall d’àmbits des d’on les dones incidim. Els quatre àmbits elegits van ser el laboral –la bretxa salarial reflecteix una situació estructuralment desigual–, el consum com a protesta i denúncia del capitalisme, la vaga estudiantil que denuncia la reproducció de rols de gènere a l’escola, a l’institut o a la universitat i la vaga de cures on la demanda és de redistribució i reconeixement del treball no remunerat en l’àmbit domèstic.

Ha estat un vaga mundial i cal dir que el nostre ha estat un dels països on

més incidència ha tingut. Venim de més de deu anys de crisi on, i ho diuen les dades socioeconòmiques, el pes de les retallades en drets socials ha recaigut sobre les dones. I això s’ha notat a l’hora d’articular una resposta de denúncia a la situació. El moviment feminista, que és plural i divers, va tenir una primera prova de la seva capacitat d’anar a la una davant l’atac al dret a decidir sobre el nostre cos a través de la derogació de la llei de salut sexual i reproductiva (2014). Una lluita que va cohesionar el moviment feminista i que segueix donant fruits.

 

Aquesta ha estat una vaga que ha donat estatus polític a la lluita contra el masclisme, una ideologia basada en atorgar privilegis als barons i subordinar les dones i totes les persones que qüestionen la “normalitat” masclista. Aquesta concepció social ens ha portat a la situació de col·lapse ambiental i humà.

Els dies previs a la vaga feminista vam ser testimonis del nerviosisme de la dreta política, amb un discurs on deixava clar que al capitalisme no es “toca” i quin era el paper social que s’espera de les dones. A mida que s’apropava el 8 de març, dones de diferents col·lectius professionals alçaven la veu a favor de la vaga feminista. Un d’ells, que penso que ha estat important per l’impacte mediàtic, ha estat el de les periodistes. Que els mitjans de comunicació privats, també el públics catalans, secundessin la vaga feminista, i que durant tot el dia el tema central fos aquesta vaga, va ser un veritable triomf pel seu impacte.

I ara, ¿què? Doncs, a canviar-ho tot!

La carrera de fons fa molts anys que es celebra. Aquest any ha estat una fita important. Hem de seguir. Fa uns dies el moviment feminista va fer pública la seva adhesió a la lluita per unes pensions dignes i amb garanties de futur. Tot forma part del mateix paquet: canviar les prioritats i mirar el món amb ulleres liles.

Quiteria Guirao

Santa Radegunda, una dona que va voler dirigir la seva vida

Una dona que va voler dirigir la seva vida, i va voler dedicar-la de ple a Déu i als pobres. I que ho va fer, en un llarg itinerari que comença com a princesa captiva i continua com a esposa del rei dels francs, rebel davant un matrimoni destruït, diaconessa, consagrada a Déu des de casa seva, i finalment monja del monestir que va fundar.

Radegunda va néixer a Turíngia, al centre de l’actual Alemanya, cap a l’any 520, com a princesa de la dinastia que governava el país. Quan tenia 11 anys, el rei franc Clotari va envair Turíngia, però va arrasar-ho tot, i es va endur cap a França Radegunda i el seu germà. Radegunda va ser reclosa a la vil·la reial d’Athies, pensant que podia ser una futura reina. Allà la van educar i preparar, i entre altres coses la van educar en el cristianisme, ja que els turingis eren encara pagans. El bisbe Medard, que temps després tindria un paper decisiu en la seva vida, sembla que va ser l’encarregat d’aquesta educació cristiana. I el cristianisme va arrelar fortament en ella: mostrava un tipus de vida tan diferent dels desastres i crueltats que ella sempre havia vist com a inevitables, que se’l va fer profundament seu. I va decidir que ella volia dedicar-se a Déu.

Clotari, però, continuava pensant en casar-se amb ella. I quan se li va morir l’esposa que tenia, va organitzar el casament. Radegunda, que no s’ho esperava, va intentar fugir, però va ser capturada, i el casament es va celebrar.
Radegunda va entrar al llit del rei: aquesta era la seva obligació bàsica. I el rei, a canvi, la va omplir de regals, incloent-hi la vil·la reial d’Athies i també la de Saix. Radegunda es va comportar com una bona reina: anava als actes cortesans, no es feia pregar en la relació sexual, acompanyava Clotari on calia. Però quan no calia, es tancava a Athies i duia una vida de pregària i dejuni. No va tenir fills, però Clotari estava bé amb ella.

Radegunda no suportava les guerres i les crueltats que assolaven el país, però tampoc no podia fer-hi gran cosa. En compensació, a Athies atenia pobres i malalts, amb companyes que l’ajudaven, i es va proposar una única acció política: a cada condemna a mort que coneixia, feia els possibles per aconseguir la commutació de la pena.

Però va arribar un dia que tot es va trencar. Clotari, amb por que el germà de Radegunda pogués conspirar contra ell per prendre-li Turíngia, el va fer matar, aprofitant una estada de la reina a Athies. Ella, quan ho va saber, va tenir clar que allò no podia continuar. Va decidir que el seu matrimoni ja no existia, i va fugir cap a Noyon, a veure el bisbe Medard, i exigir-li que certifiqués el final del seu matrimoni i la consagrés a Déu. Medard no volia, però la fermesa de Radegunda el va fer claudicar. Normalment es consagraven verges, viudes o monges, i Radegunda no era cap d’aquestes coses. De manera que Medard va decidir consagrar-la diaconessa, un ministeri aleshores ja obsolet, mentre Clotari enviava les seves tropes a buscar-la. Però en saber el que havia fet Medard, va decidir deixar-ho estar.

Radegunda se’n va anar a la vil·la de Saix. Tenia 26 anys, i se sentia lliure. I va començar a crear, en aquell lloc, un potent hospital, admirablement organitzat, que atenia tota mena de gent, incloent-hi els leprosos, que continuaven marginats com en temps de Jesús. I ella, mentrestant, a més de treballar molt a l’hospital, continuava augmentant les seves penitències, fins a extrems a vegades desmesurats, que esgarrifaven a les companyes. Però ella així vivia feliç.

Amb els anys, però, va anar veient que allò d’anar tant per lliure acabaria no funcionant, i més quan cada cop venien més noies que volien compartir la seva forma de vida. Ella no es veia ficant-se en un monestir, però en canvi sí que va considerar que podia fundar-ne un. I al fer els 40 anys, va posar la idea en marxa en uns terrenys que havia aconseguit a Poitiers. I a la Pasqua del 561, van començar a anar-hi a viure. Ella no va voler ser-ne l’abadessa, però mai no va deixar de ser la mare de totes. Amb les seves pregàries, el seu esperit de servei, les seves penitències, i també amb la seva influència pacificadora més enllà de les parets del monestir, fins a la seva mort el 13 d’agost del 587.

(Si en voleu saber més, podeu llegir el llibret Santa Radegunda, reina, diaconessa, fundadora, escrit per un servidor i publicat pel CPL).

Josep Lligadas