Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

Anuncis

Per què anem a les presons?

En una situació social cada vegada més dual, en què la diferència d’oportunitats per construir una vida digna esdevé cada vegada més estructural, les persones que compleixen penes de presó es situen generalment al nivell més baix de la societat. Les raons que expliquen aquesta situació tenen a veure, d’alguna manera o altra, amb tres fets que generalment es donen simultàniament: en primer lloc, els condicionants que comporta l’estada en una presó: l’aïllament i la solitud, la crisi emocional, la desconfiança en un mateix, la manca d’autonomia personal, un règim disciplinari ferri, l’agressivitat de l’entorn… En segon lloc, les dificultats en què es troben en el moment de la sortida en llibertat: l’estigma, el recel, els problemes de salut física i mental, les addiccions, les dificultats per trobar feina, el rebuig de l’entorn familiar i social, la insuficiència de recursos públics…; i en tercer lloc, la gran majoria de persones que compleixen condemnes de presó provenen de sectors socials de contextos de pobresa, d’entorns de famílies desestructurades, amb escassa formació, procedents de zones i/o barris amb risc d’exclusió, amb forta incidència de consums, d’entorns violents, o estrangers amb nivells d’arrelament social molt baix o nul…

La vida en un centre penitenciari ve marcada per les parets i les reixes, l’horari pautat i la rutina. Qui utilitzi el concepte demagògic de “mira com viuen”, o bé “tenen la vida solucionada”, i altres comentaris més despectius encara, mostra un desconeixement total d’aquesta realitat. Si a més parlem de llargues condemnes, ens trobem davant d’un gran deteriorament personal. La monotonia, el pas dels dies i les hores buides són elements omnipresents en totes les persones que són als centres penitenciaris. Alhora, allà dins, s’estableixen relacions molt variades i creuades. Hi ha la persona que intenta superar un moment crític de la seva vida, hi ha gent violenta, també persones que reconeixen el delicte, o bé persones que malden per deixar enrere múltiples addiccions. És un món tancat, format per persones que van totes amb la seva feixuga motxilla; algunes han viscut situacions extremes.

Fem l’activitat que fem, l’objectiu dels voluntaris penitenciaris és el d’acompanyar unes persones que estan en una situació de gran fragilitat i que tenen dret a una segona oportunitat. La nostra tasca és contribuir a millorar les condicions per a la seva rehabilitació i posterior reinserció a la societat. Volem posar el nostre gra de sorra per humanitzar un entorn molt hostil, jeràrquic i forçosament repressor, i destacar aquelles qualitats bones que tots tenim i millorar l’autoestima.

Crec que cal una atenció a les persones més fràgils i desvalgudes. Entre aquestes hi ha les persones que compleixen condemnes. No es tracta de jutjar-les ni d’obviar el mal que han provocat. No ens podem oblidar de les víctimes. Per això són a la presó. A partir d’aquí, què podem fer perquè surtin del forat? La nostra activitat no és solucionar-los la vida, sinó ajudar-los, i facilitar-los eines perquè ells mateixos se’n surtin. I si tornen a ensopegar, tornem-hi.

També volem contribuir a sensibilitzar la població respecte a la responsabilitat de tots en la reinserció de les persones empresonades. La societat ha d’entendre que la persona que surt de la presó i que vol refer la seva vida ha de tancar una carpeta, i que no la podrà tancar si entre tots reforcem l’estigma que porta d’ex-presoner, si no troba feina, si no té on anar a viure, o si no li facilitem la creació de noves relacions socials. La reinserció parteix de la voluntat personal, però també necessàriament de la complicitat de tots nosaltres.

Xavier Badia i Cardús
Justícia i Pau

¿T’agradaria acompanyar persones grans que viuen en residències?

Prou sabem tots que viure en una residència no és cap garantia de no sentir-se sol. Sovint s’arriba a un equipament quan ja no es pot viure sol o sola a casa, cosa que de vegades és sinònim de no comptar amb ningú proper que pugui fer-se càrrec de la teva atenció. I cal comptar que una de les característiques de la vellesa és la pèrdua continuada dels amics i de les persones que t’han estat un punt de referència a la vida, i un cert aïllament forçós quan ja no es compta amb la capacitat de moure’s per la ciutat i de sortir amb autonomia. Res d’estrany, doncs, que algunes persones que viuen en una residència se sentin soles, per més que estiguin envoltades d’altres persones i que tinguin les seves necessitats d’alimentació, higiene, salut, cobertes satisfactòriament. Les residències acaben esdevenint un petit microcosmos on el risc d’ensopiment general, i més en època de retallades i de poc personal, és gran.

Càritas Diocesana de Barcelona ja fa molts anys que això ho va treballant, en coordinació amb diverses residències de gent gran, amb dos projectes que funcionen a Barcelona: la visita personalitzada i periòdica a algunes persones, que permet que se sentin escoltades, puguin mantenir el seu interès per les coses que sempre els han agradat i puguin sortir a passejar pel seu entorn; i l’animació, en grup, per part de joves que, un cop a la setmana, els visiten per fer-hi activitats diverses, cantar o tocar instruments. El contacte intergeneracional sempre genera relacions enriquidores.

voluntariat1_0 (1) voluntariat2_0

 

 

 

 

Càritas demana persones de qualsevol edat que s’hi vulguin comprometre. Us hi animeu?

Mercè Solé

Si voleu més informació:
PROJECTE RESIVOL, DE VISITA A PERSONES QUE VIUEN EN RESIDÈNCIA
PROJECTE GEDA, D’ANIMACIÓ JOVE DE RESIDÈNCIES

Si teniu ganes i disponibilitat per col·laborar com a voluntaris amb Càritas, escriviu-los a voluntariat@caritasbcn.org o truqueu al 933 441 673 de dilluns a divendres de 10 a 14h.

Els voluntaris són “duendes”

Dissabte 7 de novembre, concert “Duendes. Música i Sostre” a Badalona. Un concert benèfic per al Projecte Sostre de la Barceloneta. Èxit de públic, música de qualitat, retrobada d’amics voluntaris i usuaris dels gairebé 23 anys de vida del centre… Però sobretot, prova de com els voluntaris i voluntàries són capaços de fer màgia, de somiar, de posar fil a l’agulla, d’encomanar entusiasme, de superar obstacles…

Musica i SostreUn antic voluntari que ja no podia fer nits volia posar el seu coneixement en el seu àmbit laboral al servei d’una iniciativa senzilla per a homes que dormen al carrer. Entusiasme, tot engegat! Ho encomana a companys i companyes que saben fer difusió, que són joves, competents, bons comunicadors… I hi posen hores, esforç, talent…

I la nit del concert, com “follets” amagats entre bambolines, fan que tot vagi sobre rodes.

El premi? No només la recaptació, sinó sobretot els somriures, els agraïments, el bon clima! Realment els voluntaris i voluntàries aporten molt més que la seva generositat. Són uns cracks!

Maria Antònia Bogónez Aguado