Perseguint un somni

Des de ben joveneta he tingut ganes de marxar una temporada llarga com a voluntària o cooperant a un dels països anomenats en vies de desenvolupament. Per què? D’entrada per la voluntat d’ajudar. També per les ganes de conèixer un altre país; no conèixer els edificis importants o la seva bellesa natural, que també, sinó de conèixer la seva gent i les seves maneres de viure i veure la vida. També com a experiència i vivència personal.

El cor m’ha portat al Nepal. Tenia la possibilitat d’anar a Perú o a Chiapas, on hi tinc bons amics. Era més fàcil, per l’idioma, els visats, les condicions del voluntariat… però a mi el cor em portava cap aquí. El Nepal enganxa. Poques persones que hi hem vingut no hem tingut el desig de tornar-hi, moltes hi hem tornat. També de jove, quan moltes de les persones del meu entorn parlaven d’anar a l’Índia jo sentia que volia anar al Nepal. Per què? No ho sé, no el coneixia.

Estic treballant a l’ONG Options Catalunya-Nepal. La Marta Corominas, professora de la Universitat de Vic, una apassionada del país, va tenir la idea de crear un centre de formació ocupacional per a joves amb poques opcions a la vida. Va compartir aquesta idea amb en Carles Capdevila i plegats la volien tirar endavant. La malaltia d’en Carles va frenar el projecte però després de la seva mort la Marta, amb altres persones tant de Catalunya com del Nepal, van arremangar-s’hi per començar aquesta aventura.
L’origen del nom és molt especial. En Mahesh, un nen del carrer de Katmandú sempre deia: «There‘s always an option», «Sempre hi ha una opció». I com que la nostra voluntat és oferir opcions a nois i noies que no en tenen, és el nom ideal per a l’ONG.

En aquests moments estem fent cursos de cuina de sis mesos. Els nostres cursos tenen dos avantatges respecte als altres cursos del país. Per un costat oferim a les alumnes classes d’anglès, desenvolupament personal i informàtica. Per l’altre, els nois i noies reben un acompanyament personal durant el curs i una vegada l’han acabat per ajudar-los en la cerca de feina i, si és necessari, en altres aspectes de la seva vida.

Recentment hem iniciat un nou projecte. Estàvem contemplant la possibilitat d’obrir un restaurant o una botiga de menjar per emportar quan, en la trobada casual amb l’amo del Hostel Yog, ens va explicar la seva voluntat d’obrir un brunch i ens oferí la possibilitat de col·laborar-hi. I hem obert el Mandukat on alumnes nostres poden fer-hi pràctiques, treballar i l’ONG té uns ingressos que venen del propi país.

Estic molt contenta de viure al Nepal, a Katmandú. És una ciutat que no és fàcil, sobretot per la seva contaminació tant per la brutícia, els gasos dels cotxes… com pels sorolls i el transit caòtic que, quan fa uns quants dies que estàs aquí, veus que té el seu ordre. Ara, és una ciutat on no pateixes més que a un altre lloc per la possibilitat de robatoris, atracaments o violència.

Katmandú és una ciutat amb molta vida. Tinc la sensació que cada dia passen coses. Cada dia veig coses que em sorprenen, que em colpeixen, que m’entristeixen o que m’alegren. És una ciutat on els dies passen a poc a poc per la seva intensitat però les setmanes, els mesos, passen volant.

El projecte va bé. Des que estic aquí hem acabat un curs i n’hem començat un altre. Del curs que hem acabat a algunes noies els han ofert feina al restaurant on han fet les pràctiques. Els hem obert una porta i hi han entrat gràcies al seu esforç i constància.

Al Nepal hi he conegut persones fantàstiques.

Malgrat la felicitat que em porta estar aquí hi ha moments difícils. Em va costar adaptar-me i a la feina no sempre és fàcil. Tenim maneres molt diferents de viure la vida, de treballar i això ens porta a incomprensions i dificultats. A vegades també m’enyoro.

Estic feliç i contenta de viure un dels meus somnis, un dels meus projectes de vida, un dels meus desitjos més profunds.

Maria Castellví

Pel dret a migrar, siguem acollida i hospitalitat

A Migra Studium volem ser acollida i hospitalitat.

Ens hi ajudes?

Aposta per la solidaritat i col·labora per tal que les persones migrades, refugiades i sol·licitants d’asil puguin viure en una llar, seguir formant-se i teixir una xarxa de vincles comunitaris i familiars.

https://somaprop.migrastudium.org

No voldries pas fer sostre?

Doncs sí, no voldries pas fer un voluntariat amb persones sense sostre? Un projecte petit, de barri, a la Barceloneta, que treballa des del vincle, la senzillesa, l’acolliment, per canviar les vides d’homes que dormien al carrer, treballant perquè puguin passar a una vida més estable aviat.

Garantir que la porta del carrer Pescadors 42 s’obre cada nit fa que haguem de ser molta gent… Un servei d’una o dues nits al mes… Com ho veus? Entrem a les 20 hores i sortim l’endemà a les 7 del matí… Ben compatible amb la vida laboral o estudiantil… Tu ofereixes les dates que tens disponibles…

I el descobriment que sempre reps més del que dones, que la mirada et canvia i deixen de ser invisibles persones que dormen en els nostres carrers.

Vols provar? Posa’t en contacte amb voluntariat@projectesostre.org

I aquí tens més informació que es va publicar a L’Agulla quan el Sostre va fer 25 anys.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat.

Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat. Xavier Badia, Juli de Nadal, Roser Garcia i Irene Monferrer. Icaria Más Madera

Un llibre imprescindible per conèixer una part de la realitat a la qual vivim decididament d’esquena. El llibre recull diverses experiències dels voluntaris del programa Suport de Justícia i Pau, que acompanyen alguns homes i dones en la seva última etapa de presó i en els inicis de la vida en llibertat. Una etapa molt difícil per diversos motius: perquè passen d’un règim molt institucionalitzat en el qual mai no poden prendre cap decisió a haver de prendre’n moltes cada dia en un entorn que els ve de nou; perquè molts dels presos no compten amb cap suport familiar que els pugui acollir, a banda, és clar, de trobar-se amb ingressos econòmics insuficients, sense feina i sense habitatge; perquè l’estada a la presó en absolut no garanteix que la persona que en surt ho faci en una situació administrativa en regla (pots passar-te vint anys a la presó i surts sense papers!); perquè les presons no aconsegueixen acabar ni amb el tràfic de drogues ni amb les addiccions; perquè tots estem plens de prejudicis respecte als ex-convictes i perquè els recursos socials que faciliten la sortida són escassos i fragmentats.

Amb tot, els voluntaris hi són, creen relacions d’escolta i de confiança, acompanyen amb respecte, faciliten allò que poden en el laberint de gestions. Són testimonis de vegades impotents davant les dificultats, però també construeixen sobre la roca relacions de gratuïtat i d’honestedat.

Llegir aquest llibre és un deute amb un sector de la nostra societat que sol haver patit ja una gran exclusió, que sovint es veu discriminada per la seva situació d’estrangeria, que pateix més que ningú un sistema judicial que malauradament s’ha fet famós últimament per la seva incompetència i que, com nosaltres, es veurà afectat per la Covid i les seves conseqüències.

Aquí podreu veure’n una presentació molt interessant per part d’en Xavier Badia, un dels seus autors i coordinador durant uns anys de la comissió de presons de Justícia i Pau.

Mercè Solé

El voluntariat, eina de transformació social

És dilluns al matí. Com cada dilluns, m’arriba un correu de la coordinadora del voluntariat amb el llistat de visites preferents per a la tarda. Els dos voluntaris del dilluns ens encarreguem de visitar una dotzena d’usuaris de les instal·lacions del centre Albada del Parc Taulí de Sabadell com a convalescents de llarga durada.

El servei de voluntariat té activitats programades com aquesta on participa el voluntariat de forma habitual i d’altres on s’actua sota demanda, segons les necessitats de cada moment. El voluntariat sempre té una funció de complementarietat amb l’equip sanitari i social, fent tasques d’acompanyament a la persona hospitalitzada com la lectura, conversa, companyia, escolta… tasques de suport a les activitats lúdiques i terapèutiques que es programen com manualitats, tallers de memòria, jocs de taula… d’acompanyament en passejades per dins o fora dels centres, deambulacions pel passadís… i fins i tot tasques d’acompanyament a tràmits i gestions com ara oficines del DNI o passaport, visites a altres centres i serveis.

I tot això es fa a l’Hospital de Sabadell (Planta hospitalària, Pediatria, Ludoteca), al Centre Albada (Convalescència, Demències, Unitat de Cures Pal·liatives), a l’espai Sabadell Gent Gran (Coral SGG, Hort) i al Centre Salut Mental (Centre Antaviana, Hospitalització adults).

Quan a la tarda arribo al centre Albada i a la planta corresponent, miro a la llibreta de Voluntariat el registre de les visites dels meus companys de la setmana anterior. A la Maria li han donat l’alta el divendres, que bé! espero que hagi trobat la manera d’organitzar-se a casa; el Carlos, divendres no tenia gaires ganes de parlar, se’l veia desanimat, diu el meu company, a veure si avui en té ganes i el puc distreure una mica i fins potser verbalitzar què l’amoïna. L’Àngels, sembla que millora i té conversa animada. L’Amadou ja ha començat a caminar amb la pròtesi que li permetrà incorporar-se al món laboral després de l’accident. La Carmen necessita dues persones que l’ajudin a passejar pel passadís, esperaré que arribi l’altre voluntari per passar a veure-la tots dos.

Pel que fa als usuaris del Centre Albada, que és al que faig referència, acostumen a ser persones de qualsevol edat, convalescents, que porten força temps ingressades i que per les raons que sigui no tenen a l’abast prou suport familiar o d’amistats que els permeti continuar connectats amb el món exterior més enllà de les qüestions més pràctiques i quotidianes relacionades amb la seva recuperació. Em refereixo al fet que no tenen ningú que els passi a veure una estona per només parlar del temps o de com es troben avui per exemple. I és això el que fem els voluntaris, passar una mica de temps al costat de les persones que poden necessitar aquesta estoneta de conversa.

Parlar del temps és una manera de començar però quan et presentes i t’interesses per ells, els seus orígens, les diferents etapes de la seva vida, familiar, laboral, és quan molt sovint es relaxen i s’expliquen obertament. Per tant la feina dels voluntaris no és tant parlar com escoltar. I si n’hi ha d’històries! …per fer-ne un llibre!

A mesura que van passant les setmanes –hi ha persones que poden estar més de mig any ingressades– es va establint una relació de confiança i un cop repassat el passat es comença a parlar del present i del futur immediat. Quan un cop superades les fases més difícils de la malaltia es comença a parlar del retorn a casa comencen a sorgir les pors. Sobretot a la manca d’autonomia i a la solitud.

I els voluntaris? Un equip de persones de totes les edats que, ben coordinades i amb formació prèvia i continuada, ofereixen part del seu temps lliure a escoltar i acompanyar. Què més es pot demanar?

Doncs penso sovint que sí que podem demanar-nos crear aquestes xarxes de suport social entre veïns i veïnes, a tots nivells. Ens cal treballar per transformar la societat de manera que es creïn aquelles xarxes d’acció comunitària, de responsabilitat col·lectiva, que ens protegeixin de l’individualisme, del mirar cap una altra banda, del content jo, contents tots! I ens hi hem de comprometre personalment, no esperant que les administracions ho resolguin tot. I aquí hi té un gran paper el voluntariat. I de possibilitats d’actuació n’hi ha de sobres. Actualment em sap greu, amb l’excusa de la feina i l’atenció familiar, no haver començat abans aquesta col·laboració.

Abans de marxar deixo constància de com han anat les visites a la llibreta del Voluntariat per tal de facilitar, demà, la tasca dels meus companys. Ha anat bé la tarda. Les converses, les mostres d’agraïment i els somriures silenciosos em carreguen les piles per tota la setmana.

Isabel Cruells

“Porque Jesús vino para liberarnos”

Parlar i escriure sobre Nicaragua, un any després d’haver tornat, m’implica sencera. Sento que la porto a dins, amb totes les persones estimades d’allà. I ara fa mesos que fa especialment mal, per la situació de violència i repressió que estan patint. Poder canalitzar aquest dolor i impotència amb grups de solidaritat d’aquí ha estat important, així com també ho és poder seguir compartint l’experiència viscuda.

Durant dos anys vaig estar al Proyecto NATRAS-CEB com a voluntària, acompanyant infants i adolescents en situació de treball infantil, juntament amb un equip d’educadores nicaragüenques ben valentes i voluntàries d’arreu. Igual d’importants en el procés dels infants i adolescents, les seves mares i persones referents de les comunitats.

Dos anys que han estat d’un aprenentatge intensíssim, de posar mans i cor però, sobretot, d’ESTAR, d’escoltar, de compartir, d’anar-me contagiant de la seva força per transformar les realitats d’injustícia i celebrar la Vida, de deixar-me desarmar per la generositat, l’acollida i la valentia de la gent d’allà.
Tantes persones… Com Doña Benita, que vora la llar de foc de casa seva, una Setmana Santa, en una petita comunitat de Matagalpa, m’explicava com l’havia canviat la vida conèixer un Jesús llibertador: “Porque Jesús vino para liberarnos, para que no hubiera injusticia, por eso yo les digo a la gente de la comunidad que cuando vienen a sacarnos tierras para cultivar café hemos de organizarnos”. Ay, Doña Benita, ¡cuánto aprendí junto a vos, platicando junto al fuego, de lo que significa la Buena Noticia de Jesús, de lo que es amar y luchar para transformar la realidad! I així de tantes dones i homes, valentes i lluitadores i generoses. Com Doña Julia, que compartia les “tortillas” que palmejava amb esforç, regalant-ne a les persones amb més dificultat del barri. O l’Anabel, que havent estat nena del projecte, ara és educadora i acompanya les mares i els “chavalos” amb tot l’amor del món.

Déu dels mil rostres, que present et feies! En els “chavalos” i les “chavalas” del Proyecto, en la gent del barri, en les mares, a la comunitat del Chile (Matagalpa), en les Comunidades Eclesiales de Base… arreu! Present, constantment, en una terra de lluita, de VIDA, de ferida, de celebració, d’esperança. En una terra marcada per la injustícia però també per la resistència. Una terra de mans obertes i cors generosos.

A Nicaragua sento que vaig tocar amb la punta dels dits (del cor) l’entendre d’alguna manera la història de la vídua que ofereix les dues monedes o la multiplicació dels pans i els peixos. En veure que el que es té es reparteix, una i altra vegada. I que on mengen dos, en mengen sis. I on és benvinguda una també ho és la seva família. I el “no hay falla, pase adelante” i el deixar les agendes, i les presses de banda. I adonar-me que sí, que hi ha molt a fer, però que molt del que és essencial es juga en l’estar. En estar, escoltar, acompanyar-se…

Temps de descobrir que fragilitat i fortalesa, trencament i sanació, mort i resurrecció, a vegades es donen misteriosament alhora. Temps de seguir pregant fort aquella oració: “No ens deixis acostumar-nos-hi”, perquè tenim germanes i germans que no poden donar la vida per suposada. Temps de descobrir-me caminat amb molta gent d’allà, d’aquí, de molts llocs. Gent travessada per la realitat i profundament compromesa, des de cada particular forma de ser i habitar el món. Ara, la tasca segueix aquí, en les fronteres i ferides de prop. Com sempre, per sort, amb moltes altres persones.

Lucía Mendoza

Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

• Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
• Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
• Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
• Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

Per què anem a les presons?

En una situació social cada vegada més dual, en què la diferència d’oportunitats per construir una vida digna esdevé cada vegada més estructural, les persones que compleixen penes de presó es situen generalment al nivell més baix de la societat. Les raons que expliquen aquesta situació tenen a veure, d’alguna manera o altra, amb tres fets que generalment es donen simultàniament: en primer lloc, els condicionants que comporta l’estada en una presó: l’aïllament i la solitud, la crisi emocional, la desconfiança en un mateix, la manca d’autonomia personal, un règim disciplinari ferri, l’agressivitat de l’entorn… En segon lloc, les dificultats en què es troben en el moment de la sortida en llibertat: l’estigma, el recel, els problemes de salut física i mental, les addiccions, les dificultats per trobar feina, el rebuig de l’entorn familiar i social, la insuficiència de recursos públics…; i en tercer lloc, la gran majoria de persones que compleixen condemnes de presó provenen de sectors socials de contextos de pobresa, d’entorns de famílies desestructurades, amb escassa formació, procedents de zones i/o barris amb risc d’exclusió, amb forta incidència de consums, d’entorns violents, o estrangers amb nivells d’arrelament social molt baix o nul…

La vida en un centre penitenciari ve marcada per les parets i les reixes, l’horari pautat i la rutina. Qui utilitzi el concepte demagògic de “mira com viuen”, o bé “tenen la vida solucionada”, i altres comentaris més despectius encara, mostra un desconeixement total d’aquesta realitat. Si a més parlem de llargues condemnes, ens trobem davant d’un gran deteriorament personal. La monotonia, el pas dels dies i les hores buides són elements omnipresents en totes les persones que són als centres penitenciaris. Alhora, allà dins, s’estableixen relacions molt variades i creuades. Hi ha la persona que intenta superar un moment crític de la seva vida, hi ha gent violenta, també persones que reconeixen el delicte, o bé persones que malden per deixar enrere múltiples addiccions. És un món tancat, format per persones que van totes amb la seva feixuga motxilla; algunes han viscut situacions extremes.

Fem l’activitat que fem, l’objectiu dels voluntaris penitenciaris és el d’acompanyar unes persones que estan en una situació de gran fragilitat i que tenen dret a una segona oportunitat. La nostra tasca és contribuir a millorar les condicions per a la seva rehabilitació i posterior reinserció a la societat. Volem posar el nostre gra de sorra per humanitzar un entorn molt hostil, jeràrquic i forçosament repressor, i destacar aquelles qualitats bones que tots tenim i millorar l’autoestima.

Crec que cal una atenció a les persones més fràgils i desvalgudes. Entre aquestes hi ha les persones que compleixen condemnes. No es tracta de jutjar-les ni d’obviar el mal que han provocat. No ens podem oblidar de les víctimes. Per això són a la presó. A partir d’aquí, què podem fer perquè surtin del forat? La nostra activitat no és solucionar-los la vida, sinó ajudar-los, i facilitar-los eines perquè ells mateixos se’n surtin. I si tornen a ensopegar, tornem-hi.

També volem contribuir a sensibilitzar la població respecte a la responsabilitat de tots en la reinserció de les persones empresonades. La societat ha d’entendre que la persona que surt de la presó i que vol refer la seva vida ha de tancar una carpeta, i que no la podrà tancar si entre tots reforcem l’estigma que porta d’ex-presoner, si no troba feina, si no té on anar a viure, o si no li facilitem la creació de noves relacions socials. La reinserció parteix de la voluntat personal, però també necessàriament de la complicitat de tots nosaltres.

Xavier Badia i Cardús
Justícia i Pau

¿T’agradaria acompanyar persones grans que viuen en residències?

Prou sabem tots que viure en una residència no és cap garantia de no sentir-se sol. Sovint s’arriba a un equipament quan ja no es pot viure sol o sola a casa, cosa que de vegades és sinònim de no comptar amb ningú proper que pugui fer-se càrrec de la teva atenció. I cal comptar que una de les característiques de la vellesa és la pèrdua continuada dels amics i de les persones que t’han estat un punt de referència a la vida, i un cert aïllament forçós quan ja no es compta amb la capacitat de moure’s per la ciutat i de sortir amb autonomia. Res d’estrany, doncs, que algunes persones que viuen en una residència se sentin soles, per més que estiguin envoltades d’altres persones i que tinguin les seves necessitats d’alimentació, higiene, salut, cobertes satisfactòriament. Les residències acaben esdevenint un petit microcosmos on el risc d’ensopiment general, i més en època de retallades i de poc personal, és gran.

Càritas Diocesana de Barcelona ja fa molts anys que això ho va treballant, en coordinació amb diverses residències de gent gran, amb dos projectes que funcionen a Barcelona: la visita personalitzada i periòdica a algunes persones, que permet que se sentin escoltades, puguin mantenir el seu interès per les coses que sempre els han agradat i puguin sortir a passejar pel seu entorn; i l’animació, en grup, per part de joves que, un cop a la setmana, els visiten per fer-hi activitats diverses, cantar o tocar instruments. El contacte intergeneracional sempre genera relacions enriquidores.

 

 

 

 

Càritas demana persones de qualsevol edat que s’hi vulguin comprometre. Us hi animeu?

Mercè Solé

Si voleu més informació:
PROJECTE RESIVOL, DE VISITA A PERSONES QUE VIUEN EN RESIDÈNCIA
PROJECTE GEDA, D’ANIMACIÓ JOVE DE RESIDÈNCIES

Si teniu ganes i disponibilitat per col·laborar com a voluntaris amb Càritas, escriviu-los a voluntariat@caritasbcn.org o truqueu al 933 441 673 de dilluns a divendres de 10 a 14h.

Els voluntaris són “duendes”

Dissabte 7 de novembre, concert “Duendes. Música i Sostre” a Badalona. Un concert benèfic per al Projecte Sostre de la Barceloneta. Èxit de públic, música de qualitat, retrobada d’amics voluntaris i usuaris dels gairebé 23 anys de vida del centre… Però sobretot, prova de com els voluntaris i voluntàries són capaços de fer màgia, de somiar, de posar fil a l’agulla, d’encomanar entusiasme, de superar obstacles…

Un antic voluntari que ja no podia fer nits volia posar el seu coneixement en el seu àmbit laboral al servei d’una iniciativa senzilla per a homes que dormen al carrer. Entusiasme, tot engegat! Ho encomana a companys i companyes que saben fer difusió, que són joves, competents, bons comunicadors… I hi posen hores, esforç, talent…

I la nit del concert, com “follets” amagats entre bambolines, fan que tot vagi sobre rodes.

El premi? No només la recaptació, sinó sobretot els somriures, els agraïments, el bon clima! Realment els voluntaris i voluntàries aporten molt més que la seva generositat. Són uns cracks!

Maria Antònia Bogónez Aguado