Voluntariat

Accepcions: 1. Treball que es fa voluntàriament. O sigui perquè un o una vol. Sense cap pressió externa. 2. Treball que es fa sense res a canvi, en contraposició a treball remunerat. 3. Fenomen altament valorat a la nostra societat, al qual s’associen conceptes com eficàcia i solidaritat. Sol contraposar-se a acció política (moguda per «obscurs» interessos) a professionalitat (identificada amb corporativisme i «funcionarisme»). Capaç de fer qualsevol cosa, pot moure el món.

Associada a ONG i noves formes d’organització en general. Tot i que se s’assemblen, la paraula «voluntarisme» sol interpretar-se en sentit negatiu i dissociada de voluntariat.

Mals usos del voluntariat (per part, sobretot, de les entitats i ONG): 1. No tots els voluntaris i voluntàries tenen la possibilitat de participar formalment en la presa de decisions de les entitats a què pertanyen. 2. Alguns i algunes voluntàries ocupen llocs de treball que podrien ser ocupats per persones en atur. 3. Qui ha tingut un lloc amb poder a la societat de vegades tendeix a voler-lo perpetuar fent de voluntari o voluntària en una entitat social. 4. En el camp social força gent es considera espontàniament «master» en treball o educació social pel fet de tenir altres estudis o bona voluntat… i no valoren que els pobres mereixen una atenció de qualitat.Per pensar: «Que una sociedad como la nuestra alabe como lo hace el compromiso voluntario es indicador de que tal compromiso sirve en muchas ocasiones a intereses claramente funcionales, compatibles con los objetivos culturales y políticos actualmente dominantes» (¿A quién le interesa el voluntariado? I. Zubero. Cáritas Española. Madrid, 2000).

Algunes constatacions pràctiques: 1. De feina voluntària fa molts anys que se’n fa. 2. La generositat i eficàcia de molts voluntaris i voluntàries està fora de dubte. 3. La major part de partits, associacions i entitats que coneixem funcionen gràcies a la voluntat decidida de moltes persones que hi dediquen temps i esforç perquè els dóna la gana. Es parlava abans de militància i de compromís, paraules que suggereixen un rigor i globalitat no ben vistos en el relativisme cultural en què ens movem. 4. La xarxa veïnal i familiar ha esdevingut -i continua esdevenint encara en molts casos- un servei proper, preventiu i eficaç a la persona en situació de feblesa.

Conclusió: Que moltes gràcies a tots els voluntaris i voluntàries que fan un molt bon servei, i que són molts. Però alerta, que sota aquest nom també s’hi amaguen unes quantes perversions.

Mercè Solé
Anuncis

Valors

La solidaritat o la humilitat son valors, però les qualitats contràries, és a dir, l’individualisme o l’ambició també ho són. No es tracta d’antivalors, que no existeixen per contradicció lògica ja que el mateix judici pressuposa l’existència prèvia d’una jerarquia de valors. Es tracta doncs d’altres valors diferents i alternatius. Qualifiquem com a valor allò que serveix per a una finalitat concreta, sigui la que sigui. Així, l’ambició, per exemple, val per als negocis. I també la bondat, la veritat i l’autenticitat poden ser valors puixants per al món dels negocis sempre que siguin reconeguts com a tals pel col·lectiu. No hi ha absència de valors sinó valors no reconeguts o no desitjats. Qui determina, doncs, implícitament un sistema moral de valors és el pacte social. El conjunt de valors que adopta una col.lectivitat la identifica i alhora dibuixa l’horitzó utòpic d’aquella societat. Pot passar que la pràctica social disculpi la infidelitat al sistema de valors oficialment vigent (hipocresia). Per exemple, tenim els drets humans com a valor fonamental però en canvi acceptem i promovem que siguin violats en determinades circumstàncies o en països del tercer món. O els drets constitucionals, com el dret al treball, a la vivenda o a la cultura pròpia quan no són degudament vigilats i defensats per les institucions de l’Estat. Aleshores parlem de crisi de valors.
Salvador Clarós

Treball

En física, és l’esforç que costa moure o desplaçar alguna cosa, és a dir, el resultat d’aplicar una força, vencent la lògica resistència que presenta sempre tota massa a ser moguda o desplaçada. El treball exigeix doncs un esforç, que en l’ésser humà, acaba produint suor i cansament. Això és cert només en l’anomenada classe obrera, ja que el concepte treball s’ha definit també com l’esforç intel.lectual sostingut. Fins i tot rep aquest nom tota dedicació o tasca remunerada, encara que no produeixi res. És clar que la resistencia a ser moguts també la practiquen els treballadors quan se’ls exigeix més del compte. Aleshores aquests exerceixen l’acció contrària a treballar, és a dir, la vaga. En el sistema d’economia capitalista, el mercat assigna els béns i el treball les rendes, però hi ha doctrines crítiques com la marxista que demostra la falta de linealitat en la correspondencia entre les rendes i el treball. Es defineix un factor P (plusvàlua) que fa que els propietaris o inversors percebin també rendes. L’atur, en contraposició al treball, és consequència de desajustaments entre l’oferta i la demanda en el mercat laboral, i ha esdevingut el principal factor d’injustícia social, només corregida parcialment per un altre factor S (subsidi) que l’estat socialdemòcrata ha incorporat per evitar mals majors. El treball en la seva concepció original tendeix a desaparèixer: segons l’OCDE, s’estima que sobre el 2010 només un 10% dels treballadors es dedicaran a fabricar o a traslladar objectes, la resta es dedicarà al tractament de la informació i el coneixement, i una part de persones hauran emigrat cap a l’oci uns, cap a l’atur altres. Uns pocs, sempre en països allunyats i pobres, sembla que produiran els béns de consum, l’energia i els serveis necessaris. La globalització, una força poc coneguda que tendeix a cohesionar els elements planetaris, redistribuirà el treball i les rendes, sempre segons el criteri de la màxima injustícia, que és la llei del més fort, llegat cultural del segle que acabem de deixar.
Salvador Clarós

Teologia

(Aquesta paraula va dedicada a l’estimat Evangelista Vilanova, que ens acabava de deixar en el moment d’escriure-la)

Biologia significa ciència sobre la vida o els éssers vius (“bíos” en grec vol dir vida), psicologia significa ciència sobre la consciència i el comportament (“psíque” vol dir ànima, esperit), geologia significa ciència sobre la terra (“guéos” vol dir terra)… o sigui que teologia deu significar ciència sobre Déu, ja que “théos” vol dir, efectivament, Déu. Però no acaba de quadrar. Perquè aquesta ciència sobre Déu no es pot basar, com les altres ciències, en dades més o menys empíriques i en comprovacions més o menys afinades. Aquí, del que es tracta, és d’anar aprofundint un misteri incomprovable. O sigui que a la teologia se la pot anomenar ciència només per aproximació. Podríem dir que la teologia és l’intent de conèixer, no qui és o què és Déu, sinó el que nosaltres creiem sobre ell. Per tant, la teologia serà diferent segons des de quina creença es parteixi. I tindrà uns aspectes que l’acosten a les altres ciències (per exemple, els orígens i formació dels textos bíblics), i altres aspectes, la majoria, que són l’intent difícil de formular una cosa que va més enllà de qualsevol intent d’aproximació empírica, però que, en canvi, és fonamental per als creients: l’intent de creure amb més solidesa, amb més profunditat, amb més amplitud, amb més autenticitat.

Josep Lligadas

Solidaritat

Paraula emergent. Valor que s´ha anat expandint i potser també diluint. Té una base etimològica d´arrel més jurídica i una altra de més sociològica. Pot implicar més un acord “in solidum”, en ferm, com si es tractés d´un contracte, un compromís que no es pot trencar, o bé pot indicar més una actitud de compartir, de fer-se càrrec, de viure-ho més personalment, de quedar-hi implicat.

Tothom vol ser solidari. Organitzacions, polítiques, activitats… Solidaritat si us plau! Aleshores la solidaritat va quedant segrestada per un pensament “oficial”, el políticament correcte, que et diu quan tu o el teu col.lectiu esteu en el camí de la veritable solidaritat. Si és així com podem sortir de la teranyina de l´ambiguïtat en què pot haver caigut aquest valor de moda?
Criteris per desenmascarar falses solidaritats i per ser també autocrítics:
La solidaritat que exercim a qui serveix? Al poder dominant? Als pobres reals? Al propi grup, corporació, interessos…? Hi ha solidaritats ben diferents , oi? Com vivim la solidaritat que ens sembla que fem? Ens produeix guanys, tensions, compromisos, conflictes…? Ens fa què? Amb qui construïm solidaritats, amb qui les compartim? Cap a quina direcció l´enfoquem, és a dir, quin model de món tenim dibuixat i amb quines condicions el voldríem deixar? Perquè també podria passar que les nostres solidaritats tinguin com diverses afiliacions, segons convingués en cada cas, als nostres interessos confessats o inconfessats.
En aquest moment de “convulsions violentes globals”, és molt important analitzar i reconèixer cap a quin horitzó van les solidaritats personals i col.lectives. i tenir en compte que puc establir diverses solidaritats a la vegada i no ser contradictòries entre elles, perquè estan orientades a la mateixa solidaritat humana global. Em sembla que no cal posar exemples.
Notes: 1. Ser d´una ONG que vol construir solidaritat no és cap garantia, però pot ajudar. 2. Recomano Para comprender la solidaridad, de Marciano Vidal. Ed. Verbo Divino. Estella, 1996. i 3. “El segle XXI serà un món solidari, obert i plural… o no serà”.

Josep M. Fisa
(Publicat en el número 26, octubre de 2001)

Prevenir

Popularment la paraula prevenir l’aplicàvem sobretot a la salut. I no es tractava pas mai de matar el qui podia contraure la malaltia per evitar que s’estengués! Enteníem que calia buscar les causes de la malaltia i, quant als malalts, procurar curar-los o millorar-los les condicions en què es trobaven.
Darrerament en el món occidental en què ens movem, parlant de conflictes, confrontacions, delinqüència, desequilibris, etc., sembla que prevenir vulgui dir tallar d’arrel allò que jo sospito que ara o més endavant perjudicarà els meus interessos: entre estats es viola el dret internacional amb guerres preventives, en la petita delinqüència es tracta fonamentalment d’aplicar mà dura i prou, en la confrontació política es fan lleis de partits a la carta. No es pregunten pas per les causes!
Amb aquesta prevenció tiren endavant (de moment), avancen, diuen que van bé; però ens amaguen que solament fan que enverinar, dividir, contenir pressions amb murs i obstacles (però no desactivant les pressions)…
Si us plau, per prevenir mals de debò de la humanitat (no solament els “nostres”) anem a les causes d’aquests mals, cerquem-les honestament i gastem-nos aquí els calés. Deu ser feina dels cristians i de les esquerres ajudar a fer entendre això als nostres companys i companyes de feina, al veïnat, a les nostres esglésies, partits, sindicats i organitzacions.

Josep Pascual
(Publicat en el número 38, febrer de 2004)

Proselitisme

Actitud passada de moda que recordem amb una certa repugnància: a l’Església, evangelitzar a cops de creu, amb prepotència, des del poder; en el camp social o polític, “forçar” adeptes en qualsevol camp amb “machaconería”, potser amb manipulació, ignorant la llibertat de l’altre. El diccionari defineix proselitisme com a “zel a fer prosèlits”. I de “prosèlit” diu: “nou adepte d’una religió”.

Però potser hem passat d’un extrem a l’altre. Envoltats de la políticament correcta tolerància –si més no, verbal-, presoners d’una certa inseguretat, conscients de les contradiccions dels col·lectius en què treballem, submergits en l’individualisme, considerem privades moltes coses que no ho són (la fe, la nostra adscripció sindical o política…) i no gosem exposar-les a la llum i ens fa vergonya convidar ningú a participar-hi. Ens fa por ser poc respectuosos? Ens fa por no agradar? Ens sentim febles? Certament, faríem bé de perdre la por a mostrar públicament alguna cosa més que les nostres preferències per Bisbal o Bustamente o pel Barça o l’Espanyol.

El respecte a l’altre ens ha de permetre despullar-nos, fer confiança, anar a fons… si volem establir les bases d’un diàleg sincer i profund. Mostrar-nos com som pot fer-nos vulnerables però és una bona alternativa a la frivolitat i al pensament únic, i una manera de crear espais de relació sòlids. Convidar la gent a compartir allò que és important per a nosaltres no és envair el seu espai, sinó avançar en la fraternitat. Em sembla.

Mercè Solé
(Publicat en el número 33, febrer de 2003)