Voluntariat

Accepcions: 1. Treball que es fa voluntàriament. O sigui perquè un o una vol. Sense cap pressió externa. 2. Treball que es fa sense res a canvi, en contraposició a treball remunerat. 3. Fenomen altament valorat a la nostra societat, al qual s’associen conceptes com eficàcia i solidaritat. Sol contraposar-se a acció política (moguda per «obscurs» interessos) a professionalitat (identificada amb corporativisme i «funcionarisme»). Capaç de fer qualsevol cosa, pot moure el món.

Associada a ONG i noves formes d’organització en general. Tot i que se s’assemblen, la paraula «voluntarisme» sol interpretar-se en sentit negatiu i dissociada de voluntariat.

Mals usos del voluntariat (per part, sobretot, de les entitats i ONG): 1. No tots els voluntaris i voluntàries tenen la possibilitat de participar formalment en la presa de decisions de les entitats a què pertanyen. 2. Alguns i algunes voluntàries ocupen llocs de treball que podrien ser ocupats per persones en atur. 3. Qui ha tingut un lloc amb poder a la societat de vegades tendeix a voler-lo perpetuar fent de voluntari o voluntària en una entitat social. 4. En el camp social força gent es considera espontàniament «master» en treball o educació social pel fet de tenir altres estudis o bona voluntat… i no valoren que els pobres mereixen una atenció de qualitat.Per pensar: «Que una sociedad como la nuestra alabe como lo hace el compromiso voluntario es indicador de que tal compromiso sirve en muchas ocasiones a intereses claramente funcionales, compatibles con los objetivos culturales y políticos actualmente dominantes» (¿A quién le interesa el voluntariado? I. Zubero. Cáritas Española. Madrid, 2000).

Algunes constatacions pràctiques: 1. De feina voluntària fa molts anys que se’n fa. 2. La generositat i eficàcia de molts voluntaris i voluntàries està fora de dubte. 3. La major part de partits, associacions i entitats que coneixem funcionen gràcies a la voluntat decidida de moltes persones que hi dediquen temps i esforç perquè els dóna la gana. Es parlava abans de militància i de compromís, paraules que suggereixen un rigor i globalitat no ben vistos en el relativisme cultural en què ens movem. 4. La xarxa veïnal i familiar ha esdevingut -i continua esdevenint encara en molts casos- un servei proper, preventiu i eficaç a la persona en situació de feblesa.

Conclusió: Que moltes gràcies a tots els voluntaris i voluntàries que fan un molt bon servei, i que són molts. Però alerta, que sota aquest nom també s’hi amaguen unes quantes perversions.

Mercè Solé

Valors

La solidaritat o la humilitat son valors, però les qualitats contràries, és a dir, l’individualisme o l’ambició també ho són. No es tracta d’antivalors, que no existeixen per contradicció lògica ja que el mateix judici pressuposa l’existència prèvia d’una jerarquia de valors. Es tracta doncs d’altres valors diferents i alternatius. Qualifiquem com a valor allò que serveix per a una finalitat concreta, sigui la que sigui. Així, l’ambició, per exemple, val per als negocis. I també la bondat, la veritat i l’autenticitat poden ser valors puixants per al món dels negocis sempre que siguin reconeguts com a tals pel col·lectiu. No hi ha absència de valors sinó valors no reconeguts o no desitjats. Qui determina, doncs, implícitament un sistema moral de valors és el pacte social. El conjunt de valors que adopta una col.lectivitat la identifica i alhora dibuixa l’horitzó utòpic d’aquella societat. Pot passar que la pràctica social disculpi la infidelitat al sistema de valors oficialment vigent (hipocresia). Per exemple, tenim els drets humans com a valor fonamental però en canvi acceptem i promovem que siguin violats en determinades circumstàncies o en països del tercer món. O els drets constitucionals, com el dret al treball, a la vivenda o a la cultura pròpia quan no són degudament vigilats i defensats per les institucions de l’Estat. Aleshores parlem de crisi de valors.
Salvador Clarós

Treball

En física, és l’esforç que costa moure o desplaçar alguna cosa, és a dir, el resultat d’aplicar una força, vencent la lògica resistència que presenta sempre tota massa a ser moguda o desplaçada. El treball exigeix doncs un esforç, que en l’ésser humà, acaba produint suor i cansament. Això és cert només en l’anomenada classe obrera, ja que el concepte treball s’ha definit també com l’esforç intel.lectual sostingut. Fins i tot rep aquest nom tota dedicació o tasca remunerada, encara que no produeixi res. És clar que la resistencia a ser moguts també la practiquen els treballadors quan se’ls exigeix més del compte. Aleshores aquests exerceixen l’acció contrària a treballar, és a dir, la vaga. En el sistema d’economia capitalista, el mercat assigna els béns i el treball les rendes, però hi ha doctrines crítiques com la marxista que demostra la falta de linealitat en la correspondencia entre les rendes i el treball. Es defineix un factor P (plusvàlua) que fa que els propietaris o inversors percebin també rendes. L’atur, en contraposició al treball, és consequència de desajustaments entre l’oferta i la demanda en el mercat laboral, i ha esdevingut el principal factor d’injustícia social, només corregida parcialment per un altre factor S (subsidi) que l’estat socialdemòcrata ha incorporat per evitar mals majors. El treball en la seva concepció original tendeix a desaparèixer: segons l’OCDE, s’estima que sobre el 2010 només un 10% dels treballadors es dedicaran a fabricar o a traslladar objectes, la resta es dedicarà al tractament de la informació i el coneixement, i una part de persones hauran emigrat cap a l’oci uns, cap a l’atur altres. Uns pocs, sempre en països allunyats i pobres, sembla que produiran els béns de consum, l’energia i els serveis necessaris. La globalització, una força poc coneguda que tendeix a cohesionar els elements planetaris, redistribuirà el treball i les rendes, sempre segons el criteri de la màxima injustícia, que és la llei del més fort, llegat cultural del segle que acabem de deixar.
Salvador Clarós

Teologia

(Aquesta paraula va dedicada a l’estimat Evangelista Vilanova, que ens acabava de deixar en el moment d’escriure-la)

Biologia significa ciència sobre la vida o els éssers vius (“bíos” en grec vol dir vida), psicologia significa ciència sobre la consciència i el comportament (“psíque” vol dir ànima, esperit), geologia significa ciència sobre la terra (“guéos” vol dir terra)… o sigui que teologia deu significar ciència sobre Déu, ja que “théos” vol dir, efectivament, Déu. Però no acaba de quadrar. Perquè aquesta ciència sobre Déu no es pot basar, com les altres ciències, en dades més o menys empíriques i en comprovacions més o menys afinades. Aquí, del que es tracta, és d’anar aprofundint un misteri incomprovable. O sigui que a la teologia se la pot anomenar ciència només per aproximació. Podríem dir que la teologia és l’intent de conèixer, no qui és o què és Déu, sinó el que nosaltres creiem sobre ell. Per tant, la teologia serà diferent segons des de quina creença es parteixi. I tindrà uns aspectes que l’acosten a les altres ciències (per exemple, els orígens i formació dels textos bíblics), i altres aspectes, la majoria, que són l’intent difícil de formular una cosa que va més enllà de qualsevol intent d’aproximació empírica, però que, en canvi, és fonamental per als creients: l’intent de creure amb més solidesa, amb més profunditat, amb més amplitud, amb més autenticitat.

Josep Lligadas

Solidaritat

Paraula emergent. Valor que s´ha anat expandint i potser també diluint. Té una base etimològica d´arrel més jurídica i una altra de més sociològica. Pot implicar més un acord “in solidum”, en ferm, com si es tractés d´un contracte, un compromís que no es pot trencar, o bé pot indicar més una actitud de compartir, de fer-se càrrec, de viure-ho més personalment, de quedar-hi implicat.

Tothom vol ser solidari. Organitzacions, polítiques, activitats… Solidaritat si us plau! Aleshores la solidaritat va quedant segrestada per un pensament “oficial”, el políticament correcte, que et diu quan tu o el teu col.lectiu esteu en el camí de la veritable solidaritat. Si és així com podem sortir de la teranyina de l´ambiguïtat en què pot haver caigut aquest valor de moda?
Criteris per desenmascarar falses solidaritats i per ser també autocrítics:
La solidaritat que exercim a qui serveix? Al poder dominant? Als pobres reals? Al propi grup, corporació, interessos…? Hi ha solidaritats ben diferents , oi? Com vivim la solidaritat que ens sembla que fem? Ens produeix guanys, tensions, compromisos, conflictes…? Ens fa què? Amb qui construïm solidaritats, amb qui les compartim? Cap a quina direcció l´enfoquem, és a dir, quin model de món tenim dibuixat i amb quines condicions el voldríem deixar? Perquè també podria passar que les nostres solidaritats tinguin com diverses afiliacions, segons convingués en cada cas, als nostres interessos confessats o inconfessats.
En aquest moment de “convulsions violentes globals”, és molt important analitzar i reconèixer cap a quin horitzó van les solidaritats personals i col.lectives. i tenir en compte que puc establir diverses solidaritats a la vegada i no ser contradictòries entre elles, perquè estan orientades a la mateixa solidaritat humana global. Em sembla que no cal posar exemples.
Notes: 1. Ser d´una ONG que vol construir solidaritat no és cap garantia, però pot ajudar. 2. Recomano Para comprender la solidaridad, de Marciano Vidal. Ed. Verbo Divino. Estella, 1996. i 3. “El segle XXI serà un món solidari, obert i plural… o no serà”.

Josep M. Fisa
(Publicat en el número 26, octubre de 2001)

Prevenir

Popularment la paraula prevenir l’aplicàvem sobretot a la salut. I no es tractava pas mai de matar el qui podia contraure la malaltia per evitar que s’estengués! Enteníem que calia buscar les causes de la malaltia i, quant als malalts, procurar curar-los o millorar-los les condicions en què es trobaven.
Darrerament en el món occidental en què ens movem, parlant de conflictes, confrontacions, delinqüència, desequilibris, etc., sembla que prevenir vulgui dir tallar d’arrel allò que jo sospito que ara o més endavant perjudicarà els meus interessos: entre estats es viola el dret internacional amb guerres preventives, en la petita delinqüència es tracta fonamentalment d’aplicar mà dura i prou, en la confrontació política es fan lleis de partits a la carta. No es pregunten pas per les causes!
Amb aquesta prevenció tiren endavant (de moment), avancen, diuen que van bé; però ens amaguen que solament fan que enverinar, dividir, contenir pressions amb murs i obstacles (però no desactivant les pressions)…
Si us plau, per prevenir mals de debò de la humanitat (no solament els “nostres”) anem a les causes d’aquests mals, cerquem-les honestament i gastem-nos aquí els calés. Deu ser feina dels cristians i de les esquerres ajudar a fer entendre això als nostres companys i companyes de feina, al veïnat, a les nostres esglésies, partits, sindicats i organitzacions.

Josep Pascual
(Publicat en el número 38, febrer de 2004)

Proselitisme

Actitud passada de moda que recordem amb una certa repugnància: a l’Església, evangelitzar a cops de creu, amb prepotència, des del poder; en el camp social o polític, “forçar” adeptes en qualsevol camp amb “machaconería”, potser amb manipulació, ignorant la llibertat de l’altre. El diccionari defineix proselitisme com a “zel a fer prosèlits”. I de “prosèlit” diu: “nou adepte d’una religió”.

Però potser hem passat d’un extrem a l’altre. Envoltats de la políticament correcta tolerància –si més no, verbal-, presoners d’una certa inseguretat, conscients de les contradiccions dels col·lectius en què treballem, submergits en l’individualisme, considerem privades moltes coses que no ho són (la fe, la nostra adscripció sindical o política…) i no gosem exposar-les a la llum i ens fa vergonya convidar ningú a participar-hi. Ens fa por ser poc respectuosos? Ens fa por no agradar? Ens sentim febles? Certament, faríem bé de perdre la por a mostrar públicament alguna cosa més que les nostres preferències per Bisbal o Bustamente o pel Barça o l’Espanyol.

El respecte a l’altre ens ha de permetre despullar-nos, fer confiança, anar a fons… si volem establir les bases d’un diàleg sincer i profund. Mostrar-nos com som pot fer-nos vulnerables però és una bona alternativa a la frivolitat i al pensament únic, i una manera de crear espais de relació sòlids. Convidar la gent a compartir allò que és important per a nosaltres no és envair el seu espai, sinó avançar en la fraternitat. Em sembla.

Mercè Solé
(Publicat en el número 33, febrer de 2003)

Popular

Ho he preguntat a alguns professors de la meva escola i un m´ha dit: “ordinari, baix, de poc nivell, de poca categoría….”. És a dir, és una paraula tan “popular” que es pot fer servir per a tot. La pots posar al costat del que sigui i resisteix sense parpellejar. Per exemple, al costat d´un partit, al costat d´un pallasso, al costat d´una revolució… no passa res. Fins i tot la pots posar al costat d´una classe social.
Si tu la poses al costat d´un personatge de sang blava no s´hi amoïna gens i si la poses al costat d´un ciutadà corrent d´un barri, també li escau i és ben acceptat.
Serveix tant, és tan útil, que es fa difícil demostrar que molt sovint provoca oxímorons extraordinaris i descomunals. (Oxímoron: figura retòrica que contradiu el que s´acaba d´afirmar. El profesor Arcadi Oliveras ha fet un recull d´oxímorons quan es refereix a l´armamentisme i al cinisme de l´imperi; per exemple, si es diu “intel.ligència militar” podríem topar-nos amb un oxímoron. Tanco parèntesi). Qui s´atreviria a dir, per exemple, que “pujada d´impostos popular” o “república popular saudí” o “partit popular” són oxímorons? Potser estem en un “règim monàrquic popular” i no n´érem coneixedors!
Siguem seriosos. És veritat que el significat de les paraules s´ha anat pervertint gràcies a la “popularitat” dels mitjans de comunicació i al poc ús del diccionari, però “popular” té un ventall de possibilitats semàntiques tan important que ens ha de fer molt vigilants. La gent que estimem el poble i ens identifiquem amb la seva manera de ser, de viure i de pensar, és a dir, que en formem part… no ens hem de deixar entabanar quan les nostres arrels les volen transplantar a terrenys erms o les volen empeltar per continuar xuclant la saba que no els pertany. El fruit encara menys! La terra, les arrels, la saba i els fruits per als qui els treballen!

Josep M. Fisa
(Publicat en el número 37, desembre 2003)

Política

Paraula prostituïda, mal utilitzada per aquells que volen justificar el que fan des del poder.
A petita escala, pot ser un grup que té una ideologia i vol treballar en una determinada línia per aconseguir “una societat millor”, els diferents partits polítics. El problema comença quan passen de ser un grup “per treballar” en una causa, a tenir el poder. A partir d’aquest moment, l’amnèsia col·lectiva sembla la malaltia més freqüent, com ara els constipats per a la resta de mortals. La prioritat en molts casos (“salvo honrosas excepciones”) deixa de ser l’ideal pel qual es treballava, per passar a ser “d’aquí no em mou ningú”. I així ens trobem amb tota una colla d’anomenats polítics que tenen com a únic objectiu tornar a guanyar les eleccions perquè si no, què farien? En aquests casos, qui acostuma a perdre el nord més fàcilment son els partits d’esquerres, perquè els de dretes tenen claríssim cap a on van.
A escala personal (de persona), no tota la classe política és així, però certament els d’aquest estil no beneficien en res ni a la societat ni a la resta de persones que encara volen aconseguir, si més no, que la petita societat on ens movem no sigui tan injusta. Però aquests són els que fan la feina silenciosa de cada dia, els de la base, com en els castellers, són els que no es veuen però suporten el pes de l’organització del grup polític.
A nivell internacional (mundial), ja és esgarrifós el que s’arriba a fer en nom de la política. En aquest cas, el sistema polític és un immens teatre on s’utilitza una gran mascarada per justificar tots els tripijocs econòmics, abusos comesos contra països en inferioritat de condicions o malmetre el planeta, entre moltes altres coses.
Certament el desencís és general: es pot comprovar en l’elevat índex d’abstenció que es produeix cada vegada que hi ha eleccions. Caldria fer-nos dues preguntes: com hem arribat fins aquí? i, com deien els de Sau, això és pot canviar ?
Perquè, certament, la política és imprescindible. La política sense prostituir, vull dir. La política entesa com a acció per transformar les coses al servei d’una vida més digna per a tothom, i que es pot fer tant des de les organitzacions polítiques com des de molts altres llocs d’acció social.
Elena Carrasco
(Publicat en el número 28, al febrer de 2002)

Plataforma

Solem emprar “plataforma” en sentit figurat per referir-nos al lloc de trobada i, al mateix temps, base d’acció d’un col·lectiu que expressa alguna reivindicació. El concepte de plataforma va lligat a resistència: plataforma antitransvasament, plataforma papers per tothom, plataforma del no a la guerra, o plataforma contra l’especulació… Apleguen grups socials d’ampli espectre, no perquè les causes que defensen tinguin necessàriament un suport massiu o majoritari, sinó perquè la gent que les defensa és de procedència heterogènia pel que fa a filiació política o tradició cultural-ideològica. La plataforma contra la construcció d’una presó en tal o qual poble, per exemple, està formada per un col·lectiu certament minoritari, globalment mirat, però localment important i compacte.
L’aparició ara freqüent d’aquestes estructures socials, a diferents punts del territori, basades en el que Oriol Nel·lo anomena “identitats de resistència”, posa en evidencia la proliferació de conflictes socials diversos. D’altra banda, fa palesa també la insuficiència democràtica dels actuals mecanismes de participació, de debat, i de presa de decisions. I en tercer lloc, manifesta una vocació apolítica o antipolítica de les respostes ciutadanes, que resten desconnectades de plantejaments o consensos per la transformació social, limitant-se a la recerca de solucions particulars.
Igual passa al si de l’Església: dones pel sacerdoci, bisbes catalans, fòrum Oriol, gent contra la divisió de la diòcesi de Barcelona… Es tracta també de col·lectius sense estructura orgànica, al servei d’una reivindicació i, normalment, sense plantejaments globals o alternatius, sinó amb aportacions crítiques o propostes concretes i parcials davant d’uns fets determinats o d’una imposició consolidada.

Salvador Clarós
(Publicat en el número 40, al juny de 2004)

Perdó II (de Déu)

Al darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, hi ha la visió del cel nou i la terra nova. En aquest disseny final del món volgut per Déu hi trobem una de les característiques del perdó que ve de Déu: es tracta d’una nova creació: Les coses d’abans han passat. Jo faig que tot sigui nou. Resulta fora del nostre abast imaginar una mena de perdó així, que no guardi memòria de la culpa, que llevi tot rastre del mal comès, que sigui una restauració perfecta, un restablir l’harmonia i la bellesa del viure. El nostre perdó és escarrassat i maldestre, fàcilment rebroten les punxes del mal. El perdó de Déu fa que tot sigui nou.

Una altra característica del perdó de Déu és la sobreabundància, l’escreix de gràcia i misericòrdia. En els encontres de Jesús amb els pecadors de l’evangeli, a penes si hi ha acusació, examen fiscalitzador; basta una paraula, un retorn sincer, un reconeixement de la culpa, i immediatament brolla la paraula i el do del perdó que cobreixen per complert la ferida i van més enllà: junt amb el perdó hi ha la guarició, aixeca’t, camina, que hi vegis, ves-te’n en pau, ningú no et condemna…
També la gratuïtat, la iniciativa immerescuda, no és un perdó que cerqui una inversió profitosa, una reciprocitat, un premi a un mèrit, sinó que és una pura iniciativa arriscada: Potser sí que per un home bo trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida. Doncs bé, Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres quan encara érem pecadors.
Per últim un punt enigmàtic: el perdó de Déu està en relació amb el nostre perdonar. Setanta vegades set, sempre, li diu Jesús a Pere que ha de perdonar. Però en la pregària del Parenostre ensenya: Perdona les nostres ofenses així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen. Es posa ell límits, o vol que eixamplem els nostres?

Josep M. Domingo
(Publicat en el número 29, abril de 2002)

Perdó (I)

Sempre que penso en aquesta paraula em ve a la memòria un fragment de l’obra teatral de Salvador Espriu Primera història d’Esther. Al final d’aquesta breu «improvisació per a titelles» basada en el relat bíblic hi ha un monòleg adreçat als «patricis i vilatans de Sinera» que de fet és una admonició al públic present, als lectors, i als habitants de la petita pàtria del poeta, i en aquest monòleg hi trobem aquestes paraules: «Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum».
Coneixem les circumstàncies de composició d’aquesta obra. Tot just acabada la guerra civil del 1936-39, amb el reguitzell de morts i venjances comeses, amb l’esfondrament del món civil i cultural del poeta, en els moments més desesperats per a la nostra llengua, es proposa d’escriure una mena de testament moral i literari. I li surten aquestes paraules d’una gran noblesa: «Atorgueu-vos sense defallences una almoina recíproca de perdó i tolerància». Hi ha aquí uns elements molt definitoris del perdó: una almoina, un do, una caritat recíproca, que es rep i es dóna, sempre, sense defallences, basant-se en l’engruna de veritat i de raó que l’altre sempre té, fins i tot quan m’ofèn. En el pla d’una ètica civil em sembla un text molt suggeridor.
En el pla d’una moral cristiana la frase més lapidària que recordo, perquè evoca tota una història de perdó i reconciliació, és la de Pau a la carta als colossencs (3,12-14): «Suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres».

Josep M. Domingo
(publicat en el número 28, febrer de 2002)

Participació

Requisit imprescindible perquè la democràcia ho sigui de veritat. Incompatible amb la mandra. Imprimeix caràcter. Canvia la percepció de la realitat, perquè el punt de vista s’eixampla. Crea consciència col·lectiva. Esmola el sentit crític. Ajuda a conviure. És accessible a tothom, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.
Requereix esforç, ganes d’aprofundir, reflexió, capacitat d’escolta, respecte per als altres. Provoca idees, propostes, opinions. Pot crear conflicte, però també capacitat de negociació i creativitat per buscar sortides.
És l’únic revulsiu «anti-cúpules» organitzatives que es coneix. Quan el poder permet una participació real, pot descansar sobre bases sòlides i s’afavoreix el consens, la motivació i la corresponsabilitat.
Obre horitzons. Estimula. Porta a assumir petites o grans responsabilitats. Comporta prendre decisions i actuar. Comparteix riscos. Necessita transparència i espais adequats.
No confondre amb la «participació-de-baixa-intensitat», o sigui, el vot, i prou. Ni confondre amb el consum (vegeu votacions televisives), ni tampoc amb els «òrgans consultius» mai vinculants dels quals s’espera la legitimació del poder. La participació autèntica és lliure i no espera compensacions individuals.
Ah, i convida a fer alguna festeta de tant en tant entre els participants…

Mercè Solé
(Publicat en el número 36, octubre de 2003)

Monja

Buscant al diccionari la paraula monja, veiem que ve del llatí monaca, i la trobem definida com a religiosa de qualsevol dels ordes aprovats per l’església que es lliga per vots solemnes. En els seus orígens, una monja era una persona que vivia sola. Però una soledat, i un silenci que obre a tot el món, que porta, no a estar fora del món aïllada, sinó en comunió profunda amb tot el creat i amb el Creador. Encara que no tingui les dedicacions específiques d’altres religioses, com ara l’ensenyament, la sanitat o la tasca directament pastoral.
Aquesta soledat es viu en comunitat. La dimensió comunitària, de vida fraterna i de comunió que és tan important com la soledat.
Però la primera cosa que m’ha vingut al cap en pensar què és una monja, és que una monja és una dona. Cal destacar aquest “ser dona”, amb totes les possibilitats (immenses) i limitacions que això comporta. A aquesta condició de dona cal afegir-hi l’acció de Déu, haver estat tocada per Déu; estar totalment enamorada de Déu, del Déu de Jesucrist, que et porta a viure de cara a Déu, i que això et fa descobrir el rostre del món, de tota la humanitat. Una monja és una dona feliç, i que vol que aquesta felicitat arribi a tothom. Compromesa a viure al costat dels petits d’aquest món com Jesús va fer-ho.
Segur que algunes d’aquestes coses que dic del que és ser monja, podríem dir que també són característiques de qualsevol cristià. Hi estic d’acord, perquè crec que una monja és una dona, cristiana, com qualsevol altra; o ho hauria de ser. El que passa és que una monja ho deixa tot per buscar de manera palpable i radical Déu, és a dir, Déu és l’Absolut de la nostra vida. I és un viure gens espectacular, petit, amagat i allunyat de tots els paràmetres que la societat en què vivim considera útils i efectius, que omplen la vida d’una persona, perquè l’Amor de Déu sigui l’únic realment visible. No fem, no tenim, només Som. Som signe de Déu, de la presència de Jesús Ressuscitat en aquest món, entre les dones i homes d’aquest món.
I les estructures? Aquestes han d’ajudar la vida; si deixen d’ajudar a fer possible aquesta vida, aleshores se’n busquen de noves que siguin vàlides. Al llarg de la història ja han anat canviant, i hauran de continuar canviant si volem que siguin vives.
Àngels Dresaire
(Publicat en el número 43, febrer de 2005)

Mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació han rebut diversos noms: mass media, tècniques d´informació i comunicació, xarxa mediàtica… segons el desenvolupament que han anat tenint i segons l´accent que es vulgui posar de tota la seva complexitat.

Per començar cal dir que diferents autors ens demostren que no són mitjans ben bé, sinó “empreses”, amb tot el que significa d´afany de lucre dins del sistema capitalista. Altres ens recorden que més que de comunicació són de propaganda a vegades política, sovint ideològica de la cultura dominant, i sobretot publicitat comercial. Els anuncis són molt millors tècnicament i estèticament que molts programes de televisió, que per altra banda avui dia estan passant per una època fortament degradant.
Les empreses de propaganda, doncs, són els agents més importants de socialització que transmeten la cultura dominant liberal moderna, sobretot en la seva versió més vulgar i popular de cultura de masses, és a dir, la modernitat en tant que té una vessant materialista possessiva, consumista. Per tant, aquestes empreses competeixen fortament amb l´escola i amb la família a l‘hora de transmetre normes, valors i creences (símbols, costums, festes, tradicions…).
Per altra banda, si ho comparem amb altres èpoques, les “empreses de propaganda cultural” substituirien l´agent socialitzador que ha estat l´Església durant segles al nostre país, i en altres països altres confessions religioses. Ho fan de manera més eficaç i perfecta: la ideologia dominant arriba a cada llar, sense necessitat de desplaçar-se, en un clima còmode, i a la vegada amb la sensació que pots escollir canal, quan de fet donen els mateixos valors a tots ells, i en general a cada programa. De fet si abans a cada barri, a cada poble, a cada muntanya hi havia una església, santuari o ermita, avui dia hi ha un repetidor de televisió, i en els llocs més alts per demostrar el seu domini.
De totes maneres, podríem dir que, com que tant la televisió, com internet, arriben a molta gent, i al darrere hi ha diferents empreses amb competència, a vegades es poden colar informacions, actituds, propostes que no siguin les que pot i vol controlar el govern de torn, com va passar amb les informacions de televisions occidentals als països de l´Est Europeu, o amb el que els arriba del que fem i som el Primer Món a les televisions del Tercer Món, i darrerament a Espanya amb l´atemptat de l´11-M a Madrid.
Esperem que la xarxa mediàtica tingui cada cop més escletxes per on s’hi puguin colar altres formes de cultura dominada, més humils, més del poble real.
Quim Cervera
(publicat en el número 39, abril de 2004)

Llibre

Un llibre és una cosa que es compra molt per Sant Jordi, i que no queda clar si s’utilitza per a l’ús per al qual va ser concebut inicialment, és a dir, per a ser llegit i per a crear un cert pòsit de cultura i pensament. Ara, per Sant Jordi, el llibre s’està convertint sobretot en complement del negoci de la xarxa mediàtica que acabem de comentar: els senyors i senyores que s’han fet famosos per la tele, fan llibres més o menys afortunats, i aquests llibres són els que més es venen. O sigui que els televisors troben annexos més o menys afortunats en el format clàssic.
Però també n’hi ha d’altres: per pensar, per distreure’ns, per formar-nos, per estimular-nos a llegir-ne d’altres, per riure, per explicar… De barats, de caríssims, de disseny (per als quals necessites gairebé instruccions per llegir-los). De llargs i de breus. Hi ha llibres que portes a passejar sense acabar mai de llegir-los. N’hi ha que caminen amb tu pel carrer perquè no els pots deixar. N’hi ha que són només perquè els autors surtin al diari el dia de la presentació. O per bescantar l’adversari o adversària. O per fer l’hagiografia d’algú…

En fi, tants caps, tants llibres. I hi ha escrits que són per acabar d’omplir els espais en blanc. O no?

(D’aquesta Paraula, no en recordem ni l’autor ni la data de publicació i ens fa mandra buscar-los, però per si de cas us recomanem les entrevistes de l’Agulla publicades pel CPL a la col·lecció Emaús. No som mediàtics, però fem el que podem!)

Llibertat

Els diccionaris diuen que llibertat és la facultat que tenim els humans per elegir la pròpia línia de conducta, de la qual en som responsables, i d´optar entre diferents possibilitats. Seguint aquests pous de ciència lingüística, ser lliure vol dir que no estàs pres, que no ets esclau, que no estàs depenent d´autoritats arbitràries, o de condicions, o obligacions, que no tens prohibicions, ni impediments. En accepcions més “lliures”, llibertat pot voler dir o té relació amb espontaneïtat, manca de formalismes, familiaritat, confiança (llibertat d’esperit, en diem).
Després hi ha les llibertats concretes reconegudes, segons la filosofia del drets humans: llibertat d´expressió, de reunió, de premsa, d´associació, religiosa, etc., que responen a les conquestes fetes pel “liberalisme”, ideologia dominant avui dia a casa, i arreu, que entén la llibertat en la forma individualista (la meva llibertat comença i acaba on comença i acaba la de l´altre). No s’entén la llibertat com una conquesta col·lectiva. De totes maneres, haver arribat a unes condicions socials que fan possible que cada persona pugui decidir, sobretot pel que fa a la seva consciència, és un pas important. Hem de reconèixer, per altra banda, que, al nostre món, uns tenen més llibertat que altres, o uns poden fer més coses que altres. I que a vegades més que llibertat d´expressió o de premsa, el que hi ha és llibertat d´empresa de premsa.
¿Caldria potser recordar que pels antics anarquistes una persona no era lliure si n’hi havia una de sola en el món que no ho era, perquè era esclava de la fam, o de l´explotació d´altres homes? ¿No hauriem de caminar vers aquesta forma d´entendre la llibertat que va sòlidament unida a la germanor i que no es pot construir si no és entre tots i per a tots?
L´escena del noi que s’escapa, a l´hort de les Oliveres, deixant que li prenguin el llençol, i surt tot nu (Marc 14, 51), és una imatge cinematogràfica de la llibertat. El llençol perdut, és la mortalla de la mort que es desprèn i el noi fugit és una de les més belles imatges de l´esperit jove, sempre viu, del ressuscitat, de la resurrecció de tots, els que anhelem la llibertat dels fills de Déu (Romans 8, 18-25): la transparència total, l’alliberament de les pors i prejudicis, la desaparició de tot dolor i tristesa, el recentrament en el que és fonamental, l´infantament de la persona i la societat noves en el Crist viu.

Quim Cervera
(publicat en el número 29, abril de 2002)

Humilitat

Una virtut que avui no està de moda és la humilitat. Però segons la meva experiència jo la col.locaria com a clau per obrir el cor de les bones relacions amb aquells que ens envolten… l’actitud de senzillesa, de servei, d’abaixament, ajuda a sentir-nos solidaris, iguals, companys dels altres.
No voldria que penseu que parlo de posició de servilisme, sinó de gest d’apropament (com quan ens acostem a un nen petit), d’una actitud interior que brolla d’aquella persona que ha viscut el patiment en el seu propi cor… Patir ens ensenya a viure la humilitat com a fortalesa, perseverança i reconeixement de les pròpies debilitats. El qui ha patit viu la fragilitat humana.
La veritable humilitat significa un cert i lloable rebaixament de si mateix per convicció, sense complexos, només per coherència amb el seu ésser íntim.
Patir ensenya a ser humil i senzill de cor: la persona no desitja ser reconegut pels altres, vol mantenir-se en l’anonimat, sense enlluernar per una única motivació, apropar-se als altres… estimar-los d’igual a igual.
El veritable amic et demostra la seva amistat posant-se a la teva situació, buscant el teu bé i estant el teu servei.
Déu es rebaixa per estimar-nos, servir-nos, i això és la nostra font d’alliberament i salvació.

Mireia Galobart
(publicat en el número 35, juny de 2003)

Habitatge

“Habitar. Viure, estar-se (en una casa, un poble…)”. Per la definició ja es veu que es tracta d’una acció elemental, bàsica, fonamental, que afecta tota persona. Per tant, la possibilitat d’accedir a un lloc on habitar, l’habitatge, hauria d’estar a l’abast de tothom, sense esforços “extraordinaris”.
Què falla per què hàgim arribat on hem arribat? Per què no s’ha vetllat que es complissin de debò els mínims tan mínims d’habitatge protegit? Per què es deixa la satisfacció d’una necessitat tan elemental a mercè de la llei de l’oferta i la demanda? Per què es deixa especular amb l’habitatge? Per què no es colla de valent qui compra un habitatge que no necessita? Per què el sòl públic no ha servit per fer de contrapès i no ha servit per abaratir costos, en comptes d’entrar en el joc dels preus de mercat (amb l’excusa d’eixugar dèficits però fent més precària la satisfacció d’un dret bàsic)?
Per què algú s’escandalitza de l’okupació, dels pisos en què hi viu gent amuntegada, del jovent que veient tan lluny l’accés a l’habitatge malversa els sous precaris en consum?

Estem jugant amb un dret tan fonamental com el dret a l’educació i la salut.
Josep Pascual
(Publicat en el número 42, el desembre del 2004)

Feminisme (II)

Sempre hi ha hagut dones en l’Església al servei de la comunitat de creients.

Algunes amb càrrecs: «presbíteres», diaconesses, «sacerdotes», bisbesses (vegeu l’estudi de Teresa Forcades i Vila, monja benedictina, Una perspectiva feminista dels orígens cristians, Quadern 16, Quaderns d’Espai Obert, Barcelona 2002, en venda a la llibreria Claret). Altres amb missió apostòlica: ja des de Maria Magdalena, primera dona que va veure Crist Ressuscitat i el va anunciar.
La història les ha silenciades, i el poder eclesial les ha volgut apartar dels llocs de més responsabilitat. Abadesses que administraven territoris, doctores i fundadores, han viscut, amb molt sofriment, les acusacions i la marginació, pel sol fet de ser dones.
La Bíblia, «paraula de Déu» per a jueus i cristians, conté en les seves pàgines grans dosis de violència contra les dones. Violència «justificada», ja que la dona és la causa del pecat i la desgràcia de l’home, segons la interpretació que es fa del relat de la creació d’Adam i Eva en determinats textos bíblics.
S’imposava una revisió dels textos sagrats i de la doctrina tradicional de l’Església des de la perspectiva de les dones. I va néixer la teologia feminista a mitjan segle xx.
La teologia feminista vol revisar, des d’una perspectiva crítica i de gènere, tots els continguts rebuts fins ara i contrastar-los amb la vivència de Déu que té cada persona, cada col·lectiu, per oferir alternatives d’interpretació teològica que permeti superar les contradiccions i buits deixats per la teologia oficial.
Les feministes dins l’Església, tenim molta feina a fer. Cal alliberar les dones de les culpabilitats ancestrals amb què se’ns ha carregat sempre. Hem de recuperar la llibertat de consciència i de discerniment. Hem de buscar la paritat entre gèneres dins l’Església, per accedir a tots els nivells de serveis a les comunitats, fins i tot presidir l’eucaristia si cal.

El feminisme es un procés imparable, que pot enriquir molt les nostres parròquies, les nostres diòcesis, els nostres moviments.
Ernestina Ródenas
(publicat en el número 31, octubre del 2002)