Setmana per la Pau Arcadi Oliveres

La Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres, convocada i organitzada per Justícia i Pau, ha estat un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, un espai de festa, d’intercanvi de coneixements i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a concretar accions d’incidència sociopolítica, de manera pacífica, transformadora i no-violenta.

S’ha realitzat del 27 al 30 de juny en quatre actes per mantenir viu el missatge i llegat de l’Arcadi.

El dilluns 27 juny a l’Espai Fontana es va realitzar l’Acte d’inici amb la presentació, per part de Justícia i Pau Barcelona i la família Oliveres-Künzi, de la 1a edició de la Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres 2022. Es va passar l’entrevista a l’Arcadi que van fer la Directa i el Crític.

El dimarts 28 juny, uns 100 joves de diversos moviments i associacions juvenils es van trobar a la Lleialtat Sansenca pel Conversatori, en un espai on els joves van compartir i presentar les seves demandes i propostes davant de representants de les institucions europees (Marisa Matías, eurodiputada portuguesa del Bloc d’ Esquerra, i Sergi Barrera, cap de la oficina del Parlament Europeu a Barcelona). Es van tractar temes com les migracions, la Llei d’estrangeria, l’acollida i l’hospitalitat als migrants i als refugiats, la guerra d’Ucraïna, la violència institucional, policial, domèstica i en els barris, la salut mental en els joves, la reinserció cultural i social i l’accés als recursos per part dels joves en els Centres penitenciaris, l’educació, el feminisme, les discriminacions envers el col·lectiu LGTBI, els drets humans del poble gitano, els discursos d’odi i l’augment de l’extrema dreta, l’educació sexual, el canvi climàtic, les finances ètiques, la desigualtat Nord-Sud.

El dimecres 29 juny a la Plaça de Sant Jaume (el cor de Barcelona i de Catalunya) es va ambientar un espai de silenci, meditació i vetlla interreligiosa per la pau (La Pau del Cor), amb la participació de 24 tradicions espirituals i conviccionals presents a Barcelona i a Catalunya, i cadascuna va llegir un breu text sobre la pau de la seva tradició de saviesa espiritual i ètica.

Al llarg dels anys, en aquesta plaça s’han fet reivindicacions ciutadanes de molts i diferents col·lectius i també celebracions de signe divers. L’acte fou conduït per la periodista Rosa Maria Calaf i coorganitzat amb la Direcció General d’Afers Religiosos del Departament de Justícia, l’Ajuntament de Barcelona i la XIP (Xarxa Interreligiosa per la Pau) i l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional (AUDIR), i amb la col·laboració de Càritas Diocesana de Barcelona.

Un toc de campanes i un cant en àrab van obrir la crida a l’oració. Hi van assistir unes 650 persones. Fou un acte senzill on totes les persones atentes, escoltant i en calma i respectant el silenci, situades en cercle al voltant del músic Ravid Goldschmidt que tocava el seré i profund handpan entre cada cinc textos llegits i es va acabar amb unes referencies a l’Arcadi i cantant tothom el “Hevenu shalom alejem”, “sigui la pau amb nosaltres” en català, euskera, castellà, àrab, gallec i hebreu.

“Apostar pel pacifisme és apostar per una manera de viure no-violenta i que fomenti els vincles, la comprensió, la tolerància”, deia l’activista Arcadi Oliveres. Són paraules de qui va ser president de Justícia i Pau, que vol mantenir viu el seu llegat, i que Calaf va pronunciar en un context en què, com apuntava Oliveres, “s’ha normalitzat la violència” i sovint resulta “més fàcil trobar la guerra”.

Entre els representats polítics, hi van assistir l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, la directora general d’Afers Religiosos, Yvonne Griley, el Comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós de l’Ajuntament, Khalid Ghali, així com també la família d’Arcadi Oliveres, amb la seva dona Janine Künzi, i el seu fill i codirector de l’AUDIR, Arnau Oliveres, la candidata a presidenta de Justícia i Pau proposada pels socis , Dolors Fernández, el president sortint, Eudald Vendrell, i el director de l’entitat, Miquel Torres.

Van llegir textos lectores i lectors de l’Església Cristiana Evangèlica de Gràcia, la Sinagoga Bet Shalom, budistes de tradició tibetana, l’Església Cristiana Ortodoxa Siriana d’Antioquia, l’Església Evangèlica Protestant de Barcelona-Centre, Església Ortodoxa Romanesa, el Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau, l’Església Anglicana de Barcelona, l’Església de Nostra Senyora del Perpetu Auxili d’Ucraïna, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, l’Església Evangèlica Baptista el Redemptor de Sabadell, de la Comunitat filipina de la Parròquia de Sant Agustí de Barcelona, l’Església Adventista del Setè Dia, de l’hinduisme-vaishnava, de la Fe Bahà’í, de la comunitat sikh, de Brhama Kumaris. de la Maçoneria, l’Església de la Cienciologia, la Federació de Famílies per la Unificació i la Pau Mundial, de Sukyo Mahikari, de la Federació Catalana de Voluntariat Social, l’Institut Català Internacional per la Pau i de la La Fede.cat.

El dijous dia 30 juny, darrer dia de la Setmana, s’organitzà la Plaça del Diàleg, a la Plaça Universitat, de les 10h del matí fins a les 20h, va ressonar el missatge de l’Arcadi sobre justícia social, pau, ecologia, desarmament, banca ètica, fiscalitat justa, crítica al capitalisme, etc., en unes balances amb una pregunta i la possibilitat de respondre dues respostes en una dinàmica preparada per Domestic Data. Cada persona que passava per la plaça, invitat per algun voluntari o voluntària col·locava una pedreta en el plat de la balança triat, que hi havia sobre la resposta. Hi van passar més de mil persones. Qui volia podia aprofundir sobre la temàtica en unes taules amb un refrescs, regalats per la casa Vichy, i dialogar amb alguna persona d’alguna de les entitats per la pau presents sota unes carpes (Càritas Barcelona, Centre Delàs, Escola Cultura de Pau, FCVS, FETS, Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU, Fundipau, Novact, Plataforma per una Fiscalitat Justa i Unipau), i on també es mostraven uns materials que els ciutadans i ciutadanes es podien emportar.

A la plaça hi havia un piano a disposició de totes les persones i Albert Oliveres, fill músic de l’Arcadi Oliveres, va interpretar algunes cançons del seu últim àlbum “Preludis d’un adéu”, que va compondre i tocar davant del seu pare pocs dies abans de morir.

Brigitta Lamoure feu la presentació de la cloenda de la Setmana, amb el seu humor i improvisació innats i divertits i va consistir en la lectura d’un manifest impulsat per diferents organitzacions de pau, drets humans i cooperació de tot l’estat. Aquests organitzacions han demanat al Govern català el compliment dels acords sobre la desmilitarització de Catalunya coincident amb la cimera de la OTAN a Madrid. En el manifest s’indica que “demanar la pau no és naïf, és l’única opció acceptable per a garantir la vida del planeta”, i que “la militarització de les relacions internacionals no evita les guerres, sinó que les promou”. De fet, amb la guerra d’Ucraïna, s’està transmetent la idea que ens cal augmentar la despesa militar, i aquesta tendència és la inversa del moviment pacifista que és la necessària i realista. Per tant en el manifest hi ha un compromís per les iniciatives per la pau, per la cultura de pau i una invitació per tal que la ciutadania s’impliqui en el moviment pacifista i en l’educació permanent per la pau.

Han col·laborat en l’acte l’Ajuntament de Barcelona, l’Institut Català Internacional per la Pau, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i Lafede.cat.

La valoració de la Setmana és totalment positiva i Justícia i Pau es veu en cor i amb ganes de celebrar-la cada any. Cal esmentar el treball dels voluntaris i voluntàries i de l’equip tècnic de Justícia i Pau que ha treballat amb molta il·lusió i dedicació, de manera conjuntada, i amb diverses aliances i en xarxa amb altres entitats i comunitats.

Quim Cervera i Duran

Art descalç per la Terra

Aquest és el nom d’un projecte col·lectiu que està naixent, impulsat per l’entitat Justícia i Pau, amb la col·laboració de la Xarxa Interreligiosa per la Pau. D’entrada, en dir-se «Art» i «per la Terra», probablement indueixi a pensar que consisteix en fer Art amb una finalitat que té a veure amb la defensa de la Terra; i la cosa va ben encaminada.

Està clar que ens trobem davant el repte més gran que ha afrontat mai la humanitat: La Terra, el nostre planeta viu, l’únic dels coneguts que té vida, està abocada a una crisi ecològica sense precedents en els darrers milions d’anys, provocada pel funcionament dels humans en els darrers dos segles. La globalització d’un sistema capitalista basat en l’ús de combustibles fòssils i en el consum de béns innecessaris d’una part de la població mundial ha comportat un vertiginós escalfament global, una reducció dràstica dels ecosistemes naturals, una taxa d’extinció d’espècies inaudita i unes tràgiques migracions humanes de tremendes dimensions. Però, sorprenentment, l’exhaustiva descripció científica dels fets i la predicció del col·lapse al qual ens aboquem no ha estat suficient per a aturar-ho. Per què sabent-ho no estem reaccionant com cal? De la mateixa manera que els sistemes naturals del planeta es troben subjectes a una inèrcia que impedeix deturar certes dinàmiques un cop instaurades, això és igualment cert pel sistema socioeconòmic imperant, on tot està travat i ben travat (lleis, missatges dels mitjans, estils de política, funcionament dels mercats…) per mantenir la dinàmica per la qual una minoria dominant s’enriqueix i acapara els recursos del planeta fins que aquests no quedin exhaurits. Estem doncs en lluita. Per aturar aquest sistema, cal actuar urgentment, intel·ligentment i col·lectivament contra aquesta inèrcia de la qual, en major o menor grau, tots en participem. No oblidem que hi ha països (Colòmbia, Mèxic i Filipines, Brasil, Hondures, el Congo, entre molts altres) on comprometre’s en la defensa de la Terra i del dret a la Terra es paga amb la persecució, la tortura o l’assassinat. I és que, com afirma el papa Francesc en la seva encíclica Laudato Si’, aquest funcionament globalitzat té les seves arrels en l’ànima humana (LS9, LS217), que s’ha desvinculat de la seva pertinença a una comunitat de vida de la qual n’ha rebut l’existència i en rep la seva possibilitat de supervivència; dit d’altra manera, la causa última de tot això i alhora també la seva conseqüència més profunda és la pèrdua de la nostra vivència espiritual de la Vida i l’oblit que aquest planeta viu és la nostra casa comuna.

I l’Art? Admetent que, com diu Laudato Si’, els problemes complexos requereixen solucions complexes, procedents dels diversos àmbits de saviesa (LS63), creiem que un dels camins que ens pot ajudar a tornar a establir aquests lligams amb la Terra és l’Art, perquè l’Art coneix el llenguatge de la Bellesa i la Bellesa és inherent a la Natura i a l’Esperit; perquè l’Art s’obre pas per damunt de les constriccions de la racionalitat i, a través de les emocions, arriba a l’ànima humana, el lloc de comunió espiritual profunda amb la realitat, on el seu misteri i la seva transcendència hi tenen cabuda. Perquè «aturar-se a contemplar la bellesa i estimar-la és sortir del paradigma utilitarista» (LS215); perquè l’Art crea comunió; perquè l’Art ens transforma en el nostre nucli profund, des d’on pot néixer una nova consciència i una motivació ferma per a posicionar-nos en aquesta lluita.

Però «descalç»… per què? Aquest mot indica moltes coses que segurament també s’intueixen: Anar descalç vol dir estar en contacte directe amb la Terra, sentir-la amb la pròpia pell, recuperar en certa manera la nostra manera biològica i nua de caminar, de formar part de la biosfera; de moure’ns-hi amb respecte.

Anar descalç també indica una certa pobresa o una actitud d’humilitat; una actitud des de la qual volem situar-nos, tant en relació amb l’Art com amb la Terra; no creure’ns més importants del que som i renunciar a tot el que és sobrer. Pel que fa a la Terra, reconèixer que som fills seus, que hem estat engendrats pel ventre fèrtil de Gaia i que la nostra vida depèn d’ella, de les seves lleis, dels seus equilibris que pretensiosament hem menystingut. Pel que fa a l’Art, partir de la certesa que viure l’art és una capacitat intrínseca de tot ésser humà, per més que alguns, que hi tenen una especial sensibilitat, es singularitzen per fer d’aquest un camí vital ple de coneixement que és llum per a d’altres.

Finalment, descalçar-se és el gest que, en moltes cultures i tradicions espirituals, es fa en entrar en un lloc sagrat; i volem reconèixer obertament la sacralitat de la Natura, la Terra, i tot l’univers com a lloc de la manifestació del Transcendent; i quan això ens disposem a viure-ho, tot seguit, la nostra pròpia vida i la dels altres esdevé també sagrada.

Exposades les conviccions profundes que sustenten el projecte, potser ens preguntem a qui se li ha acudit aquesta idea; i la gràcia d’això és que no es tracta d’una idea de ningú, sinó que és el resultat d’un bonic procés de discerniment col·lectiu que s’inicia en el si del grup d’Ecologia i Justícia de Justícia i Pau, que des de fa uns anys treballa amb objectiu de «viure i ajudar a viure la Laudato Si’». És aprofundint en Laudato Si’ que ens adonem que la vivència de la Natura des de l’Art, entès com hem exposat abans, té molt a veure amb la vivència de sant Francesc d’Assís, que de ben segur que tenia esperit d’artista i, fent-se pobre, va viure el joiós retrobament amb totes les criatures de la creació i amb el Creador i va compondre el seu Càntic del Germà Sol, la música del qual no coneixem i que ben segur va acompanyar del gest i la dansa. Curiosament, el papa, que es va envoltar d’experts de tota mena per a escriure Laudato Si’ i que va entrellaçar magistralment idees d’ecologia, de sociologia, d’economia, de política, d’espiritualitat… no va obrir la porta de l’Art; potser no comptava amb artistes en el seu equip. Nosaltres, animats pel seu mateix esperit, ens vàrem proposar obrir-la convocant dues trobades d’artistes, amb l’objectiu de veure junts quines ressonàncies i sinergies percebíem entre l’Art i la Laudato Si’. I va ser d’aquests preciosos diàlegs (aquí trobareu informació del primer diàleg i aquí en trobareu del segon) que van aparèixer les clares intuïcions que hem expressat i la certesa que calia emprendre el camí d’Art descalç per la Terra; un camí d’església en sortida, a la recerca de fer comunió amb d’altres espiritualitats sinceres, d’aprendre i parlar llenguatges nous, per anar construint junts la nova humanitat que la Terra anhela.

En què consisteix exactament el projecte? En aquest enllaç que indiquem podeu trobar la seva descripció detallada i les diferents fases en què es concreta, així com la manera d’inscriure’s-hi. De forma resumida podem dir que s’adreça als artistes i també als «no-artistes» que se sentin atrets per la proposta i que consta d’aquestes quatre fases:

1. el 12 de novembre, punt de partida amb la Trobada de Meditació per la Terra a través de l’Art, interreligiosa, interespiritual i interconviccional, convocada junt amb la XIP.
2. des d’aquell moment fins a l’abril, Temps de Creació dels artistes amb el rerefons de la Trobada; a més, amb l’acompanyament d’alguns d’ells oferirem tallers oberts a tothom per a endinsar-se en l’experiència de comunió amb la Natura a través de l’Art.
3. maig de 2023, Exposició col·lectiva de les creacions realitzades pels artistes i pels participants en els tallers, acompanyada de nous tallers per a participar activament de l’experiència i també d’actuacions d’art en viu.
4. itinerància de l’exposició per diferents centres de cultura, espiritualitat i/o de serveis a la comunitat, amb un format similar.

En aquest moment comptem amb l’adhesió d’una vintena d’artistes per tirar-ho endavant, uns de renom i d’altres de no tant, i esperem que se n’hi uniran més. La força i la vàlua de tot això raurà en la vivència i la transformació personal de tots els qui hi participarem, artistes i «no-artistes», coneguts i desconeguts, tant si som molts com si som pocs.

Tant de bo que a través d’aquest projecte que uneix Art, Ecologia i Espiritualitat, puguem fer un camí sincer, empeltat de mística, poesia i compromís, com va anticipar profèticament Pere Casaldàliga, descalç sobre la terra vermella.

Roser Bosch

“Alliberament i compromís: referents”

El dissabte 2 d’abril d’enguany al matí vam celebrar als Escolapis de la Ronda una trobada rememorant les petjades de persones que han estat, entre moltes altres, referents per molts de nosaltres i que ens han deixat fa poc. Vam recordar a:
– Teresa Losada (Bayt-al Thaqafa)
– Josep Soler (ACO)
– Jaume Botey (Llegat Jaume Botey i Vallés, Cristianisme i Justícia, Fòrum d’ Alliberament, i Associació Cristianisme al Segle XXI)
– Manel Pousa (Fundació Pare Manel)
– Pere Casaldàliga (Fundació Pere Casaldàliga i Associació Araguaia)
– Arcadi Oliveras (Justícia i Pau)
– Cèlia Sabarich (Auxiliars Diocesanes i grup de noies i Comitè Oscar Romero)
– Mercè Guillemany i Josep Vaquer (Legió de Maria, Grup Sant Jordi)
– Joan Casañas (Agermanament i Comunitats Populars).

La intenció era:

• Fer present el seu testimoni.
• Oferir una visibilització i un suport a tots aquells i totes aquelles que seguim un cristianisme d’alliberament o un “cristianisme transgressor”, o un “cristianisme subversiu”. És bo visualitzar i reconèixer una part i una forma de fer església, de seguir l’evangeli en què ens hi sentim i que aquestes persones van ser referents per tots nosaltres, i agrair-los la seva petjada, les seves obres.
• Tenir una certa incidència social, i eclesial.
• Contrarestar la tendència de monopolitzar el cristianisme catòlic per part de sectors més conservadors.
• Reflectir que persones atees, agnòstiques, o creients d’altres tradicions religioses i espirituals o d’altres cosmovisions i conviccions, diferents a les d’ells i elles, es van identificar amb les seves causes, ja que van ser portadores d’esperança i d’una gran humanitat i van treballar per una societat més justa, igualitària, fraternal, i avançar en llibertat i en pau.
• Visibilitzar les causes a les quals elles i ells han dedicat la seva vida.
• Mostrar la dificultat de treure de l’anonimat a dones testimonis-referents, tot i que elles són majoria en moltes de les tasques humanistes i en serveis eclesials i per tant denunciar aquesta anomalia d’una església que encara valora i visibilitza poc les dones.

En la trobada, a la qual hi van assistir unes 350 persones, vam destacar alguns punts comuns d’aquests deu testimonis com són:

• Ser persones d’una gran fidelitat, dedicació, entrega i compromeses per una transformació social, incloent-hi l’acció política.
• Ser molt sensibles i dedicats en paraula i acció al món dels exclosos i sobrants, d’aquí i de fora.
• Ser representants d’un cristianisme alliberador, obert, fronterer, treballant colze amb colze amb persones d’altres tradicions espirituals i creences, que també els han tingut com referents.
• Viure una espiritualitat (pregària, reflexió evangèlica…) i tenir un discurs clar, transparent, vinculats a una gran activitat.
• Ser persones catalanes afermades a Catalunya que han estimat, servit i han defensat la seva llengua, cultura i com a país d’acollida.
• Ser persones cristianes amb una creença oberta, gens dogmàtica, no imposada, sinó proposada, i seguidors d’una teologia i una pràctica d’alliberament, essent crítics amb les estructures eclesials, amb les que van tenir els seus problemes, fins i tot algun cop, patint menyspreu i marginació.
• Compartir en comunitat la seva fe de seguidors i seguidores de l’evangeli de Jesús de Natzaret, implicada en l’estar al costat dels més vulnerables i exclosos i en la celebració-festa de la Vida.

A la sala es va col·locar un mural per cada referent amb una foto i alguna frase seva. Vam iniciar la festa tot escoltant musica de jazz de components de Locomotora Negra (Toni Gili, Oriol Romaní i Pep Rius) que ens van acompanyar durant l’acte, posant un fons musical molt adequat a la lectura de poemes del Pere Casaldàliga (llegits per Pere Coromines i Anna Maria Obradors, rapsodes dels pastorets de Balsareny), després d’una introducció donant el sentit de l’acte.

Vam dedicar un fort aplaudiment a totes les persones referents.

Posteriorment vam visionar un vídeo d’uns 40 minuts, que Jordi Soriano, Carlos Argueta, Anna Argueta i Juanjo Sánchez van confeccionat a partir dels vídeos que cada entitat de cada referent ens havia enviat.

Després hi hagué una taula rodona amb persones que van conèixer els deu referents, moderada per la periodista de Catalunya Religió Glòria Barrete.

L’acte va finalitzar amb un breu recital de quatre cançons del grup DUM i un pica-pica de patates, aigua i vi, en què vam tenir l’ocasió de saludar-nos i qui va voler d’escriure en uns papers les respostes a unes preguntes sobre el llegat que ens deixaven pel present i el futur aquestes persones, com també de posar els noms dels referents de cadascú en un mural en blanc.

L’acte ha estat molt valorat per la necessitat de retrobar-se després dels confinaments i de fer present aquest cristianisme d’alliberament dins la nostra església. Som a la primavera, els arbres floreixen i ens emmirallen de colors. Ens fa bé recordar-nos que ens cal mantenir-nos arrelats en la nostra mare terra com elles i ells van saber fer. Com elles i ells, ens és convenient un tronc sòlid per sostenir els vents i entrebancs de la vida i que les seves branques, branquillons i fulles omplin d’iniciatives creatives i de verdor airejada tots els nostres àmbits i espiritualitats.

Intentàvem amb la trobada que les flors de tots els nostres referents ens ofereixin l’aroma del seu estil alliberador, que els seus fruits de tantes bones obres, d’entrega i dedicació per les víctimes innocents d’aquest sistema capitalista devastador, depredador i assassí de la natura i de la vida, ens encoratgin a seguir les seves petjades i que les seves llavors no les oblidem ni deixem de banda, sinó que creixin en els nostres entorns, convertint-nos sempre en artesans i artesanes de la pau i d’esperança. El seu feminisme, ecologisme, el seu amor pel país, la seva fam de justícia i d’igualtat ha de seguir impregnant el nostre fer i la nostra paraula. El seu temps pels més necessitats ens segueix essent far i estel. La seva llum evangèlica, tan humana i tan tendra, ens acompanya en la festa de la vida.

Quim Cervera

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres.

Paraules d’Arcadi. Arcadi Oliveres. Angle Editorial. Barcelona, 2021. 170 pàg.

Anar recorrent les 17 paraules que l’Arcadi Oliveres ens presenta en aquest llibre és tornar a escoltar-lo… I retrobar l’activista i cristià, acollidor, senzill, coherent, present en tants carrers i en tants actes… I com quan l’escoltaves en una xerrada, et fa plantejar les teves petites decisions corrents, evidenciant-te les conseqüències que tenen.

Si alguna cosa m’ha marcat en les seves darreres entrevistes i també en les pàgines d’aquesta obra és la profunda esperança que traspuava. Com la necessitem! Com la necessito!

Ah, i si us passava com a mi, que quan anava a alguna de les seves activitats em preguntava quan trigaria en esmentar la Caixa, no us decebrà… Aquí també apareix… Em va provocar un gran somriure trobar citat CaixaBank. Arcadi, sempre Arcadi. Gràcies per tant! Gràcies per tot!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat.

Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat. Xavier Badia, Juli de Nadal, Roser Garcia i Irene Monferrer. Icaria Más Madera

Un llibre imprescindible per conèixer una part de la realitat a la qual vivim decididament d’esquena. El llibre recull diverses experiències dels voluntaris del programa Suport de Justícia i Pau, que acompanyen alguns homes i dones en la seva última etapa de presó i en els inicis de la vida en llibertat. Una etapa molt difícil per diversos motius: perquè passen d’un règim molt institucionalitzat en el qual mai no poden prendre cap decisió a haver de prendre’n moltes cada dia en un entorn que els ve de nou; perquè molts dels presos no compten amb cap suport familiar que els pugui acollir, a banda, és clar, de trobar-se amb ingressos econòmics insuficients, sense feina i sense habitatge; perquè l’estada a la presó en absolut no garanteix que la persona que en surt ho faci en una situació administrativa en regla (pots passar-te vint anys a la presó i surts sense papers!); perquè les presons no aconsegueixen acabar ni amb el tràfic de drogues ni amb les addiccions; perquè tots estem plens de prejudicis respecte als ex-convictes i perquè els recursos socials que faciliten la sortida són escassos i fragmentats.

Amb tot, els voluntaris hi són, creen relacions d’escolta i de confiança, acompanyen amb respecte, faciliten allò que poden en el laberint de gestions. Són testimonis de vegades impotents davant les dificultats, però també construeixen sobre la roca relacions de gratuïtat i d’honestedat.

Llegir aquest llibre és un deute amb un sector de la nostra societat que sol haver patit ja una gran exclusió, que sovint es veu discriminada per la seva situació d’estrangeria, que pateix més que ningú un sistema judicial que malauradament s’ha fet famós últimament per la seva incompetència i que, com nosaltres, es veurà afectat per la Covid i les seves conseqüències.

Aquí podreu veure’n una presentació molt interessant per part d’en Xavier Badia, un dels seus autors i coordinador durant uns anys de la comissió de presons de Justícia i Pau.

Mercè Solé

Botellots / Empremta Co4

En els mitjans, s’ha anat evolucionat en les reflexions sobre els botellots. Primer s’ha culpabilitzat el joves, a les administracions i a les forces d’ordre públic. Després s’ha proposat que s’obrissin els locals nocturns de lleure, ja que això, suposadament, evitaria els botellots al carrer. A Madrid es van obrir tals locals i seguien les grans concentracions de joves als espais públics, bevent alcohol i ballant. És més barat gaudir de la festa així que no pas als locals tancats, que són un negoci que lucra a empresaris. Mes endavant s’ha fet una reflexió més profunda, fent notar la infiltració de delinqüents que realitzen actes vandàlics, i la influència de l’alcohol amb molta part dels joves. I finalment en una observació molt encertada que va més a l’arrel del problema, es parla d’una generació frustrada, que encadenen diverses crisis i que se’ls nega el treball, l’accés a un habitatge digne, i el lleure que ocasiona la necessària relació social, tot d’elements bàsics pel seu procés de desenvolupament.

Caldria anar encara més a fons. Els botellots venen de lluny, es produeixen ben bé des dels anys vuitanta del segle passat. Són un tipus de lleure de cap de setmana, de beure molt i barrejant diversos tipus d’alcohol i amb drogues, quan durant la setmana molts joves no estan acostumats ni a prendre una copa de vi. Potser la meva generació (soc nascut el 1950) vam tenir també la sort de trobar grups i persones que ens feien interessar per altres formes de divertir-nos, de relacionar-nos, de tenir un projecte de vida. Després han vingut les drogues, els còctels, les pastilles de disseny, que es distribuïen al carrer i en el locals de lleure nocturn. S’ha copiat un model de diversió més anglosaxó i nord-americà, que s’ha fet hegemònic de la mà de la nova etapa de globalització del capitalisme. Aquest sistema assassí de la vida i de la terra, destrueix consciències que poden ser perilloses pel seu esperit crític, i evita que els joves, creatius i àgils, el posin en qüestió.

Però, ¿per què molts joves troben, com a forma de gaudir, la beguda alcohòlica, i ingerir drogues? I la resposta és que hi ha molta alienació, molta insatisfacció i molta ràbia acumulada per no sentir-se valorats.

Per tant, cal un treball decent i una vivenda digna, cosa que no interessa a l’elit capitalista. I cal denunciar els negocis del lleure per a joves, que els escuren els butxaques, per tapar la presa de consciència sobre les seves insatisfaccions, per evitar les crítiques al sistema.

Si no es plantegen aquestes qüestions, de les quals tots en som responsables, seguiran havent-hi botellots i seguiran les administracions proposant més seguretat Amb més policia no s’arreglen aquests problemes. Ens encaminem vers una societat on cada cop més la coerció i l’autoritarisme avancen en detriment del consens, que és la dimensió més democràtica. A la policia se li demanen uns comportaments dels quals ella mateixa al final n’és víctima. ¿Com es pot sostenir una societat amb porres, tanques, controls, prohibicions i més normatives, si no es treballa el consens basat en les conviccions i en l’ètica del respecte, la cultura de la pau i el diàleg?

La crisi d’autoritat també influeix en tot plegat. En un país que hem estat quaranta anys en una dictadura, no és fàcil valorar l’autoritat en el bon sentit de la paraula, com a servei a la comunitat. Fa temps que molts pares i mares no saben com equilibrar l’afecte i el posar límits als fills (actitud bàsica de l’autoritat) i els protegeixen massa. Fa temps que les institucions, els polítics, els lideratges, les escoles, les universitats, al costat de bons testimonis, han ofert també referents negatius, i corruptes. Tot això construeix unes generacions amb pocs límits clars, amb pocs referents positius. Ara bé, criticar o culpabilitzar, com han fet alguns polítics, a altres polítics de posicions contràries, que per haver anat a una manifestació legítima i legal, es minva l’autoritat, és barrejar comportaments que no tenen res a veure. Una cosa és una posició política que es manifesta pacíficament i legítima i una altra un conjunt de pràctiques molt complexes del món juvenil.

Els joves estan en un procés bàsic de construcció de les identitats i per això és fonamental la comunicació i crear sentit de pertinença a través de participar de grups, associacions, i moviments. Així és com es poden canalitzar les ganes d’acció, en un projecte de vida humà i alliberat que ajudi a prendre consciència realista de la situació en què es troben i de la societat i conèixer alternatives personals i socials per implicar-s’hi. Així, no necessitarien tant omplir els seus buits amb les llàgrimes etíliques. Així es faria un bé a ells mateixos, als altres i a la societat. Única forma de fer camí de felicitat i de vida autèntica.

Ara bé: per a tot cal un esperit, un sentit, unes conviccions, un motor de vida. Les grans savieses de la humanitat, les grans tradicions religioses i espiritualitats i cosmovisions humanistes poden aportar-lo. Al capitalisme no li interessa que siguin conegudes, ja que són crítiques a l’individualisme, al tecnocratisme, i al materialisme possessiu innats en el sistema que ens vol dominar.

És urgent un moviment de joves interreligiós i interconviccional que, protagonitzat per ells, es fonamenti en l’ètica i espiritualitat comunes d’aquestes tradicions religioses, espirituals i humanistes (en diàleg entre elles) a les quals s’hi ajunti i empelti l’ecologisme, el pacifisme i el feminisme. Justícia i Pau està promovent un moviment d’aquest estil en la proposta Co4 (Consciència, Constància, Coherència, i Compromís) –contra el Co2, Co 4– amb un fort component ecològic, feminista i pacifista. I aquí en aquestes pàgines teniu alguns exemples concrets d’aquest projecte que es va realitzant.

Quim Cervera

Dialogar sobre Catalunya des de la fe cristiana

La pandèmia ha fet que el conflicte polític que viu a Catalunya hagi quedat en un segon pla. Però tots sabem que la qüestió persisteix, que continua condicionant fortament la política al nostre país i que, tard o d’hora, tornarà amb força.

També sabem que les decisions judicials que s’han pres en els darrers mesos no han resolt res (segurament ho han complicat més), i tampoc ho faran les que previsiblement vindran.

Per això, tot i que cal atendre prioritàriament la situació sanitària i social derivada de la pandèmia, sembla necessari que governs i partits continuïn treballant, sobre la base del diàleg seriós i sincer, en favor d’una solució justa, pacífica i duradora, com crec que reclama la immensa majoria de la població catalana.

Certament, quan es donen conflictes polítics i socials importants, resulta difícil trobar solucions estables des de la política si no hi ha una suficient base social que les prepari, les afavoreixi o les pugui assimilar.

Segurament és el cas de Catalunya. Serà difícil trobar una solució (sigui la que sigui) mentre existeixin una crispació i una polarització social i política tan alta com l’actual (si més no, en les zones més poblades de Catalunya) o almenys mentre no hi hagi una certa predisposició a trobar un acord sobre certes bases recolzades o acceptables per una gran majoria de la població. I tot i així, qualsevol solució també requerirà un certa predisposició en una part suficient de l’opinió pública en el conjunt d’Espanya.

És evident que quan les discrepàncies polítiques afecten a qüestions fonamentals (com ho és l’estatus polític o la sobirania en un territori), fàcilment la crispació i la tensió generen malestar, riscos per a la convivència i dificultats pel bon govern o pel desenvolupament d’una societat. A priori, aquestes conseqüències no es poden imputar a cap de les parts (ni la que vol un canvi ni la que el rebutja), si actuen de bona fe en defensa d’opcions o interessos legítims. Però el cert és que la tensió fa mal a tots.

Però, ¿com es pot crear un clima social favorable? Les actituds i opcions dels partits i dels gran mitjans de comunicació són clau, naturalment. Però també altres col·lectius poden jugar un paper important, sobretot si el debat polític es manté enquistat. Per exemple, moviments cívics, organitzacions governamentals o institucions religioses (i, en el nostre àmbit, l’Església), també poden contribuir a abonar el terreny per afavorir un clima de diàleg i d’entesa propicis.

A Catalunya, diferents organitzacions no governamentals de signe molt divers han començat a elaborar i experimentar iniciatives en aquesta direcció.

• 

També des de Justícia i Pau, com a entitat d’església i per coherència amb la

nostra missió, volem fer una modesta aportació, adreçada especialment a ambients cristians on també hi ha hagut discrepàncies o tensions.

A partir de l’experiència interna feta en el si de la nostra organització, hem formulat una proposta adreçada a les comunitats i entitats cristianes: la creació d’uns espais de diàleg entorn al conflicte sota la inspiració de l’Evangeli i el pensament social cristià.

Es tracta d’uns espais on persones creients amb visions i perspectives diferents o contraposades puguin escoltar-se, compartir preocupacions i sentiments i enriquir la pròpia visió, per fer-la més àmplia i profunda. Cal només persones interessades i predisposades a escoltar i aprendre dels altres.

És una proposta oberta i flexible, que cada entitat o col·lectiu pot adaptar al seu context. Des de Justícia i Pau ens oferim també, si es creu convenient, a conduir i facilitar el desenvolupament d’aquests grups, per tal que resultin una experiència fructífera i gratificant per als participants.

El que es pretén és crear uns grups de diàleg on poder expressar i intercanviar experiències, sentiments i processos personals sobre com vivim personalment el conflicte. Un moment també per conèixer o aprofundir en l’ensenyament social de l’Església sobre les grans qüestions que hi ha implicades. A la vegada, es tracta d’ajudar els participants a conèixer i comprendre millor les diferents actituds, punts de vista, posicions, estratègies o horitzons existents sobre el conflicte, que permetin ampliar la seva mirada al problema. I, en la mesura del possible, s’orienten també a cercar entre els participants les “llums i ombres” evangèliques presents en cada una de les diferents posicions o estratègies, amb vista a copsar i comprendre, des de la fe cristiana i l’Evangeli, quins elements de legitimitat i de veritat contenen.

En definitiva, a partir d’una metodologia molt acotada (en principi, tres sessions), pretenem oferir una oportunitat perquè els participants, cadascun des de posicions o actituds diferents, puguin escoltar-se a fons per intentar comprendre al qui pensa i viu la situació de manera molt diferent, per sortir amb millors capacitats i eines que afavoreixin i promoguin el diàleg, l’escolta i l’entesa, tant individualment com com a comunitat.

Si aquests espais funcionen bé, les comunitats, moviments, o entitats que els acullin poden obtenir nous elements de judici per gestionar les situacions viscudes i a desenvolupar iniciatives en favor del diàleg i l’entesa.

L’experiència ens permetrà veure el valor i utilitat d’aquesta proposta o la necessitat d’una eventual reformulació. En tot cas, mostrem la nostra disponibilitat a sumar esforços amb altres iniciatives semblants dins i fora de l’àmbit cristià.

Eduard Ibáñez

Ecoparròquies: I si ens hi posem?

Una pregària des del Laudato si’ i el compromís ferm d’estendre la filosofia d’aquesta encíclica en el dia a dia de les parròquies i comunitats: en l’espiritualitat, en l’estil de vida, en el compromís social. Trobareu materials, idees i experiències a la pàgina web de Justícia i Pau.

Per què anem a les presons?

En una situació social cada vegada més dual, en què la diferència d’oportunitats per construir una vida digna esdevé cada vegada més estructural, les persones que compleixen penes de presó es situen generalment al nivell més baix de la societat. Les raons que expliquen aquesta situació tenen a veure, d’alguna manera o altra, amb tres fets que generalment es donen simultàniament: en primer lloc, els condicionants que comporta l’estada en una presó: l’aïllament i la solitud, la crisi emocional, la desconfiança en un mateix, la manca d’autonomia personal, un règim disciplinari ferri, l’agressivitat de l’entorn… En segon lloc, les dificultats en què es troben en el moment de la sortida en llibertat: l’estigma, el recel, els problemes de salut física i mental, les addiccions, les dificultats per trobar feina, el rebuig de l’entorn familiar i social, la insuficiència de recursos públics…; i en tercer lloc, la gran majoria de persones que compleixen condemnes de presó provenen de sectors socials de contextos de pobresa, d’entorns de famílies desestructurades, amb escassa formació, procedents de zones i/o barris amb risc d’exclusió, amb forta incidència de consums, d’entorns violents, o estrangers amb nivells d’arrelament social molt baix o nul…

La vida en un centre penitenciari ve marcada per les parets i les reixes, l’horari pautat i la rutina. Qui utilitzi el concepte demagògic de “mira com viuen”, o bé “tenen la vida solucionada”, i altres comentaris més despectius encara, mostra un desconeixement total d’aquesta realitat. Si a més parlem de llargues condemnes, ens trobem davant d’un gran deteriorament personal. La monotonia, el pas dels dies i les hores buides són elements omnipresents en totes les persones que són als centres penitenciaris. Alhora, allà dins, s’estableixen relacions molt variades i creuades. Hi ha la persona que intenta superar un moment crític de la seva vida, hi ha gent violenta, també persones que reconeixen el delicte, o bé persones que malden per deixar enrere múltiples addiccions. És un món tancat, format per persones que van totes amb la seva feixuga motxilla; algunes han viscut situacions extremes.

Fem l’activitat que fem, l’objectiu dels voluntaris penitenciaris és el d’acompanyar unes persones que estan en una situació de gran fragilitat i que tenen dret a una segona oportunitat. La nostra tasca és contribuir a millorar les condicions per a la seva rehabilitació i posterior reinserció a la societat. Volem posar el nostre gra de sorra per humanitzar un entorn molt hostil, jeràrquic i forçosament repressor, i destacar aquelles qualitats bones que tots tenim i millorar l’autoestima.

Crec que cal una atenció a les persones més fràgils i desvalgudes. Entre aquestes hi ha les persones que compleixen condemnes. No es tracta de jutjar-les ni d’obviar el mal que han provocat. No ens podem oblidar de les víctimes. Per això són a la presó. A partir d’aquí, què podem fer perquè surtin del forat? La nostra activitat no és solucionar-los la vida, sinó ajudar-los, i facilitar-los eines perquè ells mateixos se’n surtin. I si tornen a ensopegar, tornem-hi.

També volem contribuir a sensibilitzar la població respecte a la responsabilitat de tots en la reinserció de les persones empresonades. La societat ha d’entendre que la persona que surt de la presó i que vol refer la seva vida ha de tancar una carpeta, i que no la podrà tancar si entre tots reforcem l’estigma que porta d’ex-presoner, si no troba feina, si no té on anar a viure, o si no li facilitem la creació de noves relacions socials. La reinserció parteix de la voluntat personal, però també necessàriament de la complicitat de tots nosaltres.

Xavier Badia i Cardús
Justícia i Pau

Teixint xarxes

En ple segle XXI sovint vivim tan immersos en la immediatesa del present i el desig del futur que oblidem allò que hem estat. Els catalans tenim un passat musulmà, al sud de Catalunya ho sabem bé i de fet encara mantenim vocabulari, toponímia i arquitectura d’aquells temps. Començo parlant de la memòria perquè ens permet adonar-nos que la religió musulmana no acaba d’aparèixer al nostre país però precisament el fet que la tractem com una desconeguda, des de la distància i a vegades el rebuig, té encara més connotació si recordem el passat en comú.Actualment, Catalunya és un país amb una rica diversitat religiosa, en gran part gràcies a l’arribada de persones procedents d’altres països durant els darrers vint anys. Fruit dels processos migratoris de persones sobretot del Magreb, l’Àfrica Subsahariana i l’Àsia, entre d’altres, l’Islam ha adquirit més presència al territori català. Tot i que aquest fet és clarament enriquidor, existeix desconeixement i fins i tot prejudicis i pors per part d’alguns sectors de la societat, cap a les persones de religió musulmana. Malauradament, fins i tot hi ha hagut actituds d’islamofòbia i xenofòbia clara amb la inauguració de centres de culte islàmic o la presència de noies estudiants amb hijab en escoles públiques. Aquesta circumstància dificulta molt la inclusió d’aquestes persones i el seu dret a viure la seva religió amb llibertat.

Atesa la severitat d’aquests fets, l’entitat Justícia i Pau, des de la seva posició d’entitat cristiana en defensa dels drets de les persones, va valorar iniciar una tasca lenta però fructífera d’apropament i establiment de relacions amb les persones de religió musulmana. Precisament va ésser el grup de Justícia i Pau al Maresme qui fa més d’una dècada va iniciar la relació amb les comunitats musulmanes de la comarca.

Avui en dia Teixint Xarxes és una campanya activa de Justícia i Pau, que pretén apropar la realitat de les persones i col·lectius procedents de països de religió majoritàriament musulmana a la resta de la societat catalana. Amb aquesta campanya pretenem afavorir la integració social, la igualtat d’oportunitats i l’exercici dels drets d’aquestes persones i col·lectius. Alhora també creiem que és rellevant promoure el sentit de pertinença d’aquestes persones i la seva identificació amb la societat d’acollida. Per tant, volem facilitar la convivència i la pau social tot contribuint a evitar accions i actituds d’exclusió, xenofòbia i islamofòbia.

Una de les accions principals de la campanya són les visites a comunitats musulmanes, en les quals ens interessem per la seva tasca i relació amb la xarxa d’entitats del barri o població, compartim posicionaments sobre temàtiques que ens afecten a tots i ens comuniquem possibles problemàtiques, etc. Enguany ja hem realitzat una desena d’aquestes visites i en el total de la campanya ens hem apropat a comunitats de diverses poblacions: Barcelona, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Manresa, Badalona, Mataró, Sabadell, L’Hospitalet de Llobregat… i un llarg etcètera. Atès que aquest és el tercer any de la campanya, ja hem establert una relació més sòlida amb determinades comunitats, fet que ens ha permès fer xarxa en moments de necessitat i ajudar a trobar una solució, com per exemple va ocórrer amb un episodi de rebuig veïnal enfront l’obertura d’un centre de culte islàmic. El nostre granet de sorra el posem també organitzant actes públics i tertúlies als mitjans de comunicació, que permetin donar la veu a aquestes persones.

Amb la campanya Teixint Xarxes aportem el nostre granet de sorra, afavorint aquest coneixement de la realitat de les persones musulmanes i els seus col·lectius i ajudant a la interconnexió entre entitats. La tasca, però, no té sentit si no és compartida amb la resta de persones, col·lectius i institucions del país: és un compromís de totes.

Anna Sangrà