Església de Sant Pere de Graudescales (Navès)

Des del Mirador del President vista de l’esglesiola romànica de Sant Pere de Graudescales, tocant a l’Aigua d’Ora (Solsonès), refeta a la segona meitat del segle passat: són les restes d’un antic cenobi benedictí de vida efímera. Els últims raigs del sol d’una tardor ja avançada, provoquen un gran contrast, accentuat per la càmera i pel treball sobre la fotografia, entre la part il·luminada, l’església, i el bosc de pins de si verd fosc, la part no visible; el cromatisme és major en una curta època de l’any, un regal, doncs, quan els caducifolis són multicolors. L’estampa provoca una agradable sensació de solitud en plena natura salvatge, tot i que el cotxe ben visible, i que no ha volgut ser obviat, és un reclam de la civilització ben propera.

Església. Monument. Natura. Romànic.

SONY CYBERSHOT
Imatges/Excursions/Sant Pere de Gaudescales-Vilielles Sant Pere Graudescales R.jpg
Distància focal: 21,0 mm f/2.0 297 k
27.10.2009 15:14 Photoshop

Ramon Ribera-Mariné

Casamartina (Riner): pallera

La grandària de la pallera, una edificació pròpia de la zona, denotava el gran nombre de propietats agrícoles del mas. La de Casamartina era descomunal i de pedra escairada; molt malmesa per l’incendi forestal fou refeta en la seva esplendor primera, sense estalviar-hi costos, expressant així l’amor de la família pagesa per la terra dels avantpassats. La vista està presa des de l’extrem d’una àmplia era. En destacaria dos detalls: a la dreta de la porta, gran i dovellada amb tota cura, hi ha les restes d’un trull d’una premsa de l’oli, antigament cultivat a la regió; a l’esquerra, roba estesa que s’eixuga al càlid sol d’un migdia tardorenc, senyal inequívoc que la casa encara manté vida. A primer terme, s’hi projecta l’ombra d’una bola angular del mur que tanca el recinte.

SONY CYBERSHOT
Imatges/Geografia/Casamartina Riner 030.jpg
Distància focal: 7,0 mm f/2.0 1,30MB
12.10.2009 12:28 Picasa

Ramon Ribera-Mariné

Casamartina (Riner): porxada

No és aquesta en la nostra ment la imatge de la casa de pagès tradicional, tanmateix al sud del Solsonès, n’hi ha moltes que ens sorprenen, si ens deixem sorprendre, perquè trenquen un imaginari fàcil de rudesa. Casamartina n’és un exemple: es tracta d’un recinte circumdat per una tanca de pedra, que enclou, a més del gran casalot principal amb una capella annexa, el petit conjunt d’edificacions adjacents destinat als innombrables mossos necessaris pel conreu amb llurs famílies, que ara, amb les grans màquines, són absolutament sobrers. Des del portal, que per respecte no traspassem, s’hi percep la netedat, l’ordre i el gust en tots els detalls, com testimonien el gronxador i els vells muntants de fusta que han servit per la restauració després d’un voraç incendi forestal a finals del segle passat que la malmeté.

SONY CYBERSHOT

Imatges/Geografia/Casamartina Riner 004.jpg

Distància focal: 7,0 mm f/2.0 1,30MB

22.07.2009 9:14 Picasa


Un retaule que parla. El miracle del Miracle

Un retaule que parla. El miracle del Miracle. Ramon Ribera-Mariné. CPL: Barcelona 2021

I tant que parla el retaule del Miracle! Una altra cosa és que el sapiguem escoltar. Per això em va encantar la proposta d’en Ramon, de posar per escrit el relat del retaule del Miracle. Per fer-ne una llegida ordenada, per entendre millor un tast del barroc solsoní i per gaudir de la imaginació, la ironia i la capacitat de l’autor d’anar dotant de sentit cada imatge, cada gest dels personatges, cada espurna de llum que els il·lumina. Un retaule que ara mateix es pot admirar en tota la seva esplendor, perquè acaba de ser restaurat.

Es nota molt que en Ramon ha anat refent aquesta mena de trencaclosques a poc a poc, paint cada història i situant-la no només en el seu context bíblic o patrístic, sinó també en el context cultural del barroc. La veritat és que a creients i a no creients ens costa força fer-nos permeables a la simbologia catòlica del segle XVIII. I perquè la sensibilitat d’avui tendeix a valorar el gòtic i el romànic i es mira amb un cert menyspreu el barroc per massa enfarfegador. Tot i que sospito que, a fons a fons, ens costa entendre’ls tots tres.

El retaule del Miracle és obra de Carles Morató i Antoni Bordons i es va fer entre el 1747 i el 1774. És enorme i, com sol passar a les obres barroques, s’apropia també de l’arquitectura de l’espai perquè a través de les pintures de la paret prolonga la seva escenificació plena de moviment. És de fet com un gran teatre en el qual tu no només mires, sinó que t’hi endinses físicament. Els seus revolts creen sensació d’amplitud i contenen no només signes cristians, sinó també referents culturals de la cultura clàssica. Pot resultar abassegador, però crec que és un encert que tot l’espai arquitectònic que l’envolta sigui tan auster, perquè el gran retaule pot contemplar-se en tot el seu conjunt i perquè la mirada continua tenint espais on reposar.

El retaule no és pas l’única joia del Santuari. La marededéu que és en el seu centre prové de l’església antiga i és del segle XV. A la capella del santíssim n’hi ha un altre de retaule, gòtico-renaixentista, obre de Pere Nunyes, que també és molt bonic. I encara el Miracle compta amb un orgue del segle XVII que és fantàstic, no només des del punt de vista estètic, sinó també des del punt de vista sonor. Per no parlar del gust amb què està disposada la capella del Santíssim (el lloc de pregària dels monjos a l’hivern, perquè escalfar la nau principal no és fàcil), que conté un sagrari -preciós- del monjo i orfebre Xavier Morell i un petit orgue, obra d’un altre monjo.

Estic molt contenta també d’haver pogut col·laborar en l’edició del llibre amb algunes fotografies pròpies i amb la maquetació. No només ha estat un plaer, sinó que em sento privilegiada d’haver-hi pogut treballar amb en Ramon.

Per cert, podeu comprar el llibre a la Claret, o al CPL, o al Santuari del Miracle. El podreu obtenir per 22 eurets. Ànims!

Mercè Solé

País barroc. Raül Garrigasait.

País barroc. Raül Garrigasait. L’Avenç: Barcelona, setembre de 2020.

Un preciós recull de petites i molt diverses reflexions que tenen com a eix principal el Solsonès: el paisatge, la gent, la memòria, la cultura, la tradició. Però també el llenguatge, la filosofia, la música. M’ha encantat trobar-hi molts punts en comú amb els meus interessos: des del Santuari del Miracle i tot el que l’envolta, a l’interès per a música, pels clàssics grecs i per la cultura alemanya. És com si en Raül Garrigasait em tornés, aprofundits, els petits tastets que al llarg de la vida he anat fent en aquests àmbits.

Us el recomano.

Mercè Solé