Els reptes de Pepa Torres

No hi ha res com llegir-se la ponència sencera amb el seu llenguatge fresc, però vull compartir amb vosaltres els aspectes que em van semblar més suggerents. No es tracta, tanmateix, d’un resum sistemàtic:

Foto: Francisco Leao. Pixabay

El passat 12 d’octubre, com és costum, l’ACO va celebrar la seva jornada general. Ho va fer, per via telemàtica, amb una ponència esplèndida de Pepa Torres, que portava per títol “Obrir camins d’esperança i d’inclusió en temps de pandèmia”, que podeu llegir sencera aquí.

  1. Correm el risc de trobar “natural” i per tant d’acceptar amb resignació la creixent desigualtat i l’exclusió i el fet que l’economicisme de les grans corporacions, que campen al seu aire, ens porta a una crisi energètica que causa ja ara moltes víctimes i que amenaça la població mundial.
  2. La convicció estesa que cadascú obté allò que es mereix. De manera que les persones que van quedant excloses ho són per causes de què nosaltres no ens sentim responsables. És el mateix, en el fons, que pensar que Déu premia els bons i castiga els dolents, una percepció que ja el llibre de Job intenta desmuntar.
  3. La volàtil ètica emocional que ens mou només a curt termini, de forma individualista, sense organització col·lectiva.
  4. La desafecció política i institucional, la desconfiança i la crítica continuada… sense compromís. Substituïm vinculació per connexió.
  5. L’increment de l’aporofòbia (rebuig als pobres) i del racisme. Els pobres ho són per la seva incapacitat personal i esdevenen un llast per al conjunt. Per això és legítim invisibilitzar-los o marginar-los.
  6. L’autoritarisme com a control social. Els i les “policies de balcó” en són una mostra. Es denuncia més fàcilment que no pas es busquen solucions.

Pepa Torres va proposar algunes escletxes per obrir camins d’inclusió i d’esperança. D’entre les moltes coses que va dir em van cridar l’atenció especialment aquestes:

  1. Substituir la fantasia de la suficiència per l’experiència de la interdependència mútua. Això ens recorda que tots som vulnerables i posa al mig de les nostres relacions la cura mútua, la “cuidadanía”, que deia la Pepa.
  2. Canviar de ritme. Promoure la cultura de la pausa respecte a la “rapidació”, aquest ritme brutal d’actuar sense pensar gaire, de fer diverses coses simultàniament i immediatament. Sense visió contemplativa, silenci, dubte, crítica compartida no anem enlloc.
  3. La urgència de les tres tes. En castellà, “techo, trabajo y tierra”. El tema de la manca d’habitatge accessible s’ha aguditzat més encara amb la Covid, la precarietat laboral i l’amplitud del ventall de les condicions de treball s’ha fet molt gran i la necessitat d’una agricultura –i d’una alimentació– sana, sostenible i per a tothom s’ha posat en evidència.

Venceu la mandra i llegiu la Pepa. A mi em va fer pensar i em va animar a continuar buscant camins. A veure si soc capaç de trobar-ne.

Mercè Solé

«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Antón Costas, primer entrevistat

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).

 

En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.

En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!

Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.

Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

Pastoral obrera, l’evangelització del món obrer

Molts cristians i moltes cristianes ens hem apropat a Jesús a través, i gràcies, a la Pastoral Obrera. Persones treballadores que, potser ens havíem allunyat de l’Església durant una etapa de la nostra vida, i que ens hem sentit atretes per Jesús. La missió fonamental de la Pastoral Obrera és aquesta: l’evangelització del món obrer.

La consciència obrera ens fa reconèixer-nos com a persones dependents d’un sou i situades en la base d’un sistema capitalista que té com a objectiu el màxim benefici econòmic (els diners) i d’altres “serrells” com ara: la competitivitat, el poder exercit de manera despòtica, la injustícia i l’individualisme. Tots aquests aspectes destrueixen la persona per dintre; i estan en flagrant contradicció amb el pla de Déu. Jesús restitueix la nostra dignitat com a Fills i Filles de Déu: traient de cada persona el millor d’ella mateixa, posant en el centre el servei als altres, sacsejant les estructures que oprimeixen les persones i fent comunitat.

La consciència obrera ens ve de la pròpia experiència, però també de la viscuda pels nostres pares o avis i que ens ha estat relatada; i per la història del moviment obrer. Els nostres progenitors van viure una autèntica supervivència i lluita en un context dificilíssim: la guerra, la post-guerra, en una dictadura alienant i unes condicions de treball i vida duríssimes; molts es van veure obligats a migrar. Malgrat això, i la pressió del sistema, la classe obrera ha intentat conservar els seus valors: la solidaritat, el sentit col·lectiu, la lluita, la senzillesa… La Pastoral Obrera no pot renunciar a rememorar la seva història; ella ens fa recuperar la consciència, que és la base per a continuar evangelitzant i, per tant, transformant-nos individualment i col·lectivament.

En els darrers anys, i encara ara, hem hagut de resistir una crisi arrelada en l’especulació en un dret bàsic: l’habitatge. No som prou conscients de la gran transcendència d’aquest fet. Emprar l’accés a l’habitatge per a enriquir-se, treure a les famílies treballadores de casa seva, explotar recursos naturals, etc… ha estat i és el gran pecat de les darreres dècades. S’han hipotecat les vides i els projectes vitals de les famílies treballadores per alimentar un sistema econòmic insaciable, al qual encara no s’ha posat fre a nivell polític. L’habitatge és, de lluny, la principal despesa de les famílies treballadores.

La precarietat i l’atur galopants fan més necessària que mai aquesta acció de l’Església i de les organitzacions sindicals i polítiques en el món obrer. Les condicions de vida i del treball s’han degradat fins a assolir nivells indecents i han de ser motiu de reflexió-acció en els diferents àmbits on som. Cada cop es reconeix més la importància central del treball a les nostres vides. El promès “ascensor social” no és que s’hagi aturat: s’ha emprat per a “baixar pisos”, en comptes de “pujar-los”. A més, ens han volgut fer creure que l’ascensor era per a uns quants i que la “nova” immigració no hi cabia. De nou, recordem les causes: els estralls de l’imperialisme europeu (l’històric i l’actual) en els països d’origen.

Però al mateix temps, la Pastoral Obrera fa de pont i té el repte de fer reconèixer al conjunt de l’Església la realitat del Món Obrer, que vol ser silenciada pel mateix sistema i per bona part dels mitjans de comunicació. I, com que s’hi reconeix, viu el patiment del món obrer i ha de donar respostes evangèliques contra les injustícies que provoca un sistema econòmic excloent i opressor. I recordem: Jesús, fill de treballadors, va néixer en un estable, en condicions d’exclusió, en un país ocupat per un imperi. Això tampoc no es pot silenciar.

(Fonamentalment, la Pastoral Obrera de la nostra església la constitueixen els moviments apostòlics obrers d’ infants (MIJAC); joves (JOC) i adults (GOAC i ACO). El gran “iniciador” d’ells, el fundador de la JOC: Joseph Cardijn, que en una “simple” sentència recollia tota una declaració d’intencions i de vida lliurada al Món Obrer i a Jesucrist: “Un jove treballador val tot l’or del món”. Igualment, formen part de la Pastoral Obrera els capellans obrers i religiosos/es en barris obrers, així com els Equips de Pastoral Obrera que actuen a nivell de zones en les parròquies i barris. La Pastoral Obrera actua en xarxa amb d’altres col·lectius per a la dignificació de la classe obrera).

Rafi Cáceres
Delegada de Pastoral Obrera de Barcelona
a partir de setembre 2018

Serps i coloms davant la postveritat

«Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16). Aquesta citació de Mateu sempre m’ha cridat l’atenció; és una més d’aquelles en què als seguidors de Jesús se’ns demana un complicat exercici de funambulisme, un joc d’equilibris (en aquest cas entre l’astúcia i la innocència) que, en definitiva, és el joc de la Vida. El context en què Jesús s’expressa són les instruccions que dona als Dotze i l’anunci de les tribulacions amb què es trobaran.

El sistema cientificotecnològic complex en què habitem té algunes ressonàncies amb aquests llops. Uns lideratges mundials cridaners i amb una capacitat volgudament limitada d’escoltar l’altre (Trump, Putin, Erdogan, Jinping…), unes corporacions econòmiques transnacionals que condicionen el poder polític, una infoxicació interessada que ens distreu i ens complica aprofundir-hi en les qüestions de gruix… I al bell mig d’aquest ecosistema la postveritat –que és una manera moderna d’anomenar la mentida– com a moneda de canvi; l’encarnació d’una màxima massa present a les nostres societats: «la fi justifica els mitjans».

Si mirem enrere és cert que la mentida sempre ha existit i amb propòsits ben diversos: la manipulació, l’ús interessat i esbiaixat de la informació per al propi benefici, la raó econòmica, la raó ideologicopolítica… Avui, en els temps de les xarxes socials, però, correm el risc de naturalitzar-la, d’acceptar-la amb un cert acriticisme. I aquí, de nou, ens correspon cercar la Veritat que ens farà lliures (cf. Jn 8,31-32).

Entrenar un judici crític, saber contextualitzar, sostreure’s a la velocitat de la tecnologia, pregar i fer un discerniment abans d’embolicar més les coses… són algunes de les actituds que ens proposen el sentit comú i el seguiment del Crist. La Revisió de Vida, que tant coneixem en els moviments apostòlics (i també en altres grups), és un mètode («i molt més que això», diu el consiliari Jordi Fontbona) que, malgrat estigui pensat per a fets de vida personals, també es pot aplicar a algunes qüestions d’actualitat informativa.

La Revisió de Vida, que sempre anem aprenent a fer, sobretot ens ajuda a re-mirar la vida amb els ulls de Jesús. Veure un fet per descobrir-hi les causes, les conseqüències, els actors i els interessos que hi juguen, requereix d’una actitud de recerca, de buscar diferents fonts, fins i tot d’aquelles que no sintonitzen amb els nostres interessos. Per Jutjar necessitem recórrer a l’Evangeli, és el moment de trobar-se amb Jesús i veure què hi diu. Probablement, si afinem la mirada, descobrirem com Déu s’encarna a través de la vida de tantes i tantes persones. L’Actuar ens dona l’oportunitat, si escau, de mullar-se, de donar una resposta evangèlica a la situació plantejada, de convertir-nos.

De fet, a l’Acció Catòlica Obrera (ACO) vam debatre sobre aquesta qüestió l’abril passat a la III Jornada de Comunicació amb dos ponents de luxe, David Fernàndez i Joan Guerrero, que van ajudar-nos a posar-hi llum (teniu algunes pistes a l’enllaç). El debat, precisament en format de Revisió de Vida, va donar molt de sí. Em quedo amb aquesta frase: «Al final però el que cal realment és creuar els ponts per trencar la bombolla en què vivim, i en què sovint ens refugiem; per donar la mà als altres, hem de ser capaços de sortir del propi relat».

Joan Andreu Parra

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon Cinca-04-1(es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé