L’homenatge al Pep Soler

Tres anys han hagut de passar per poder fer l’homenatge que amics, moviments i parròquies volíem fer a en Pep Soler. Josep Soler i Llopart, rector de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i consiliari de l’ACO, va morir sobtadament poques setmanes abans del confinament i cinc dies abans de complir els 70 anys. Finalment, el passat 15 de gener, la sala de d’actes de la parròquia de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu, es va omplir de gom a gom per fer-ne memòria.

Com es va dir a la presentació, “aquesta pandèmia que ens ha fet més conscients de la nostra fragilitat també ens ha portat a valorar més l’amistat, les empremtes que ens deixem els uns als altres, les petjades invisibles d’aquest Déu que va omplir de sentit la vida d’en Pep i que tant s’esforçà a fer-nos conèixer”.

Concepció Rovira havia preparat la decoració de l’escenari amb tres elements significatius: unes canyes que evocaven els “tacos” de billar que en Pep elaborava amb el torn quan treballava –com a bon capellà obrer, va treballar molts anys com a fuster–; branques d’olivera com a signe de la pau que transmetia, i pinyes per la seva capacitat d’aplegar gent per viure d’una manera o altra fent comunitat.

Una bona colla d’intervencions han fet present la vida d’en Pep des de diferents angles. En Pep Soler va ser consiliari de la desapareguda JOBAC (un moviment de joves nascut els anys 70 que s’integrà finalment dins la JOC) i de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). Fer revisió de vida un mes rere l’altre, un any rere l’altre, compartir la vida intentant contemplar-la a la llum de l’evangeli sens dubte crea vincles i comunitat. Edmon Ribatallada va oferir el testimoni del seu grup, un grup amb 40 anys de vida al darrere, del qual en Pep sempre havia estat el consiliari.

Josep Soler va ser també capellà de parròquia, sempre amb una gran implicació en tots els àmbits parroquials, però també arrelant la parròquia al barri. Ho va ser a La Sagrera, on va ser ordenat, i també als barris del Bon Pastor, de Can Vidalet a l’Hospitalet (a les parròquies de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric d’Ossó) i de Sant Andreu de Palomar. Cristina Manresa, que havia estat directora de l’escola parroquial del Bon Pastor, va aportar el testimoni d’una manera de ser rector creativa, cohesionadora, participativa i molt evangelitzadora.

L’acompanyament de persones i de grups que va practicar va anar en paral·lel amb el deixar-se acompanyar espiritualment. D’aquest camí fet conjuntament parlà el pare Josep M. Rambla, que coneixia en profunditat l’espiritualitat d’en Pep i que comentà com el seu ministeri de prevere va ser prioritari sempre en les seves opcions, en la seva molt clara vocació de pastor, sobretot perquè “no feia” de capellà, sinó que “era” capellà. De fet va voler ser capellà obrer per guanyar-se la vida i ser una persona com les altres. Però quan va considerar que la seva tasca pastoral ho demanava, va deixar la feina amb tota llibertat. Es llegiren també textos del propi Pep, fragments d’homilies.

L’estada del Pep Soler al Seminari va ser recordada per en Josep M. Fisa, company de curs, d’un curs especialment potent que, bo i estant en el seminari, va sentir-se cridat a viure a fons els canvis del recent Concili Vaticà II. Molts dels membres d’aquest curs (Xavier Morlans, Joan-Enric Vives, Josep M. Fisa, Josep M. Puxan, Jaume Grané, Ton Roca…) van concretar aquesta inquietud en la creació de grups de la JOBAC i, amb el pas dels anys, en un estil pastoral divers però fidel sempre a les propostes conciliars. Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell, que no va poder assistir a l’acte, va enviar també unes paraules de suport en la mateixa línia.

Albert Soler, germà d’en Pep, parlà de la família i de com es vivia a casa la imparable activitat pastoral d’en Josep, un “ventijol suau que ha passat prop nostre assenyalant la presència de Déu”. “Vam veure el Pep sempre lliurat en cos i ànima al servei de la gent: a escoltar-la, a acceptar-la, a acompanyar-la, a consolar-la, a visitar-la, a ajudar-la, a portar-la de vacances, si calia; a donar-li el millor que tenia, que no era ni plata ni or, sinó el Senyor Jesús, força i sentit per a la vida. En una ocasió va escriure: “Ser capellà és això: Déu i la gent.” Ni més ni menys.

Lluís Portabella, capellà i amic d’en Pep, va fer riure tothom explicant algunes de les seves aventures ciclistes. No tot a la vida són reunions formals, i a en Pep li agradava recórrer el món en bicicleta.

Josep Hortet va cloure l’acte amb una síntesi del llegat del Pep: “El nucli fort d’aquesta inspiració jocista de la JOBAC que ens va posar en marxa va ser el seguiment efectiu i afectiu de la persona de Jesús”. Continuar en aquest línia és la proposta del seu testimoni.

L’acte finalitzà amb la pregària del Parenostre… i amb unes quantes cançons, que Xavier Morlans, Tere Jorge i Lourdes Pérez al piano, van fer arribar a bon port.

Mercè Solé

Fotografies: Jordi Esplugas

En Tano Casacuberta

Reproduïm aquí un dels testimonis que es van llegir a l’acte d’homenatge a en Tano Casacuberta que es va celebrar a la basílica del Pi el passat 21 de gener. Aquí en podreu llegir la resta de testimonis.

En primer lloc vull donar gràcies al Tano per tots els anys que hem treballat junts. Ha estat una sort treballar al costat d’una persona que estimava tant la pastoral obrera a la qual va dedicat la seva vida.

Va ser l’any 1988 quan el Tano em va proposar com a alliberada de l’ACO. Llavors ell era consiliari general del Moviment. Em feia una mica de respecte per tot el que suposava treballar pel moviment, però ell em va animar i vaig acceptar. Sempre li ho he agraït!

En aquell moment les tasques al Moviment les realitzaven voluntaris, però el moviment anava creixent i s’anava veient la necessitat d’una persona alliberada. Ell ho tenia molt clar. L’ACO, però, no tenia NIF propi i no em podien assegurar. Tano va ser el primer a posar en marxa tots els mecanismes per aconseguir que l’ACO fos una entitat amb NIF propi. Deia que un treballador/a de l’ACO no podia cobrar en negre i tenia raó. Un temps després l’ACO tenia la seva treballadora assegurada de forma legal, com havia de ser…

Quan es va produir el relleu com a alliberada, vaig entrar a la secretaria de l’Apostolat Seglar per treballar al servei de la Pastoral Obrera. En aquell moment en Tano era el Delegat de la Pastoral Obrera de Barcelona i de Catalunya. Realment ha estat una sort tot el treball que hem fet amb el Tano i la Coordinadora de Barcelona i de Catalunya. El Tano ha estat un treballador incansable, dedicat en cos i ànima als Moviments i a la Pastoral Obrera.

Entre d’altres, vull destacar dues coses importants:

1. Després d’un intens treball d’elaboració, l’Assemblea plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, aprovava el Document de la Pastoral Obrera de tota l’Església. Era la primera vegada que sorgia un Document específic íntegrament dedicat a la pastoral obrera. A partir d’aquí van començar a sorgir els Equips de Pastoral Obrera (EPO).
2. La formació del Comitè d’empresa de l’Arquebisbat de Barcelona. Uns quants treballadors i treballadores ens van plantejar la necessitat de crear el Comitè amb la intenció d’establir un diàleg permanent entre els treballadors i l’empresa. En Tano, va ser el primer en donar-nos suport i juntament amb la Coordinadora de Barcelona ens van recolzar amb una carta signada per tots i totes. El comitè d’empresa passa a formar part de la història de l’Arquebisbat Barcelona.

Per acabar vull dir que també era un gran pastor! Sempre tenia temps per dedicar una estona a les noies de la secretaria, parlant, escoltant, debatent… crec que ens estimava i ens cuidava. Com a anècdota us vull dir que pels Reis sempre ens feia un regalet a cadascuna. Un any ens va regalar un davantal i ens va dir: aquest regal que us faig a vosaltres, no és per a vosaltres, és pels vostres marits. Puc dir que el Joan és el que té a la cuina i el fa servir. Tano: ets únic!!!

Hem treballat junts molt anys i ha estat molt enriquidor. Moltíssimes gràcies, Tano!!!

Carme Rodríguez

Viure la mort de la parella. Testimoni en una jornada d’ACO

Em dic Paquita, tinc 68 anys, en fa tres anys que estic jubilada. He treballat com a metgessa durant 42 anys a l’Hospital de Martorell. Fa 8 anys va morir el meu marit, en Ramon. Tinc tres fills i una neta. El meu fill gran, l’Andreu, és Síndrome de Down i actualment té 40 anys. Vivim tots dos junts. Remarco això perquè crec que és una dada important en les meves vivències posteriors.

La malaltia d’en Ramon

En Ramon, el meu marit, era una persona molt forta i sana i mai fumador. Als 60 anys li van diagnosticar un càncer de pulmó metastàtic d’origen genètic i des del primer moment li van dir que no es podia operar ni curar. Tenia dues opcions, fer quimioteràpia o entrar en un estudi amb uns fàrmacs que en aquell moment encara eren experimentals. Que cap de les dues opcions eren curatives sinó que el que farien seria allargar al màxim la vida. Va tenir la sort de poder fer aquest tractament nou, que consistia en prendre unes pastilles dos cops al dia sense quasi efectes secundaris. Això li va permetre poder fer vida normal amb bona qualitat de vida durant tres anys (treballava, cantava, anava a la muntanya, etc. etc.). Als tres anys se li va escampar cap al cap i va ser el principi del final, va viure tres mesos fent radioteràpia amb empitjorament de la qualitat de vida però lluitant perquè fos el màxim de normal. El final-final va durar una setmana. Havia deixat preparada la cerimònia del seu enterrament i el recordatori.

La meva experiència sobre la mort

La mort en la meva vida hi ha estat molt present. A la feina, família i amics. He viscut i acompanyat morts molt properes: pares, germà, amics molt propers. La majoria d’aquestes morts han estat anunciades, però algunes també sobtades. No és el mateix viure una mort per a la qual t’has pogut preparar que una mort sobtada. En el nostre cas vam poder preparar-la durant tres anys.
Vam anar incorporant a la vida quotidiana, a la vida normal, aquesta incertesa de la malaltia sense cura, amb un final anunciat però incert en el temps.

Pouant en l’espiritualitat

El Ramon va iniciar un treball intens sobre la malaltia (el càncer), la mort. Va fer un creixement espiritual molt gran. Va buscar bibliografia, va contactar amb professionals de l’espiritualitat, va fer recessos. Va començar a fer meditació i es va crear un grup de meditació a Santa Maria. Jo al seu costat anava creixent també espiritualment.

Un altre aspecte del procés, va ser el compartir. Va compartir molt, amb mi, els fills, la família, amics i grup de revisió de vida. Però sempre amb naturalitat, sense “heroïcitat, volent fer veure que no passava res”. Va començar a escriure totes les seves vivències i experiències.

M’he adonat que ell liderava la meva espiritualitat. Jo em deixava portar perquè hi estava d’acord, però gairebé mai havia de decidir. En faltar, vaig haver de començar a decidir per mi mateixa moltes coses, fins i tot el que fa referència a la meva Fe.

Malgrat tot hem estat uns afortunats, de com va anar tot i com ho vam poder viure, cosa que m’ha desvetllat un sentiment de gratitud.

Algunes inquietuds que se’m desvetllen

Em sentia una mica malament per pensar que jo tenia la sort de quedar-me amb la millor part: la de continuar vivint i gaudint de la vida i dels meus fills, que em podria “refer”. És això una valoració de la vida????

El seu testimoni de vida compromesa m’esperona a comprometre’m. Sempre deia que quan es jubilés es presentaria per president d’ACO.

Arran de la seva mort, la nostre filla “diu” que ha deixat de creure. No sé com afrontar-ho i em sap molt de greu no ser capaç de fer-ho.

Sento por de morir per tot el tema familiar de l’Andreu i la “càrrega” que deixo als meus altres fills. Tot i que això ha afavorit algunes converses, al respecte, amb ells. Por a deixar “de gaudir de la vida”.

Jo havia planejat un final (amb la meva experiència laboral, els meus coneixements, les meves teories idealitzades, etc.). Un final en què parlaríem, ens diríem adéu, que parlaríem del futur… però va ser tot al revés. L’última setmana ell no va parlar i jo tampoc.

Això encara ara em fa reflexionar de si ho vaig fer bé o malament, em fa reflexionar novament de com la vida escapa als nostres plans, de la importància que té el “respectar “ i què vol dir acompanyar.

La mort: tragèdia o alliberament?

La mort sobtada o inesperada és una tragèdia. Un procés de malaltia que porta a la mort no deixa de tenir una part de tragèdia, però com diu la paraula és un procés i et permet fer un procés per preparar-te per tenir una bona mort i en aquest procés sovint al final la mort pot ser un “alliberament”.

Preparar-nos per a ben morir

Crec que és un tema molt complicat. Com he dit abans jo en el fons pensava “jo em quedo”. És difícil pensar en la pròpia mort. Imaginar que el que ha passat o està passant a un altre, ens pot passar a nosaltres.

Potser és important no ocultar-la. Parlar-ne, normalitzar-la, fer-la present en la vida, pensar-hi… Des del punt de vista pràctic, intentar resoldre els temes que ens preocupen en pensar-hi: tant temes logístics com qüestions pendents amb altres persones…

Però crec que només ens podem preparar per aconseguir una bona mort (una mort amb pau) des de la nostra vivència espiritual més íntima.

Rellegint els escrits del Ramon, he vist que fins dos mesos abans (quan definitivament va empitjorar amb les metàstasis al cervell) no va començar a escriure sobre com preparar-se per aquesta mort que ja era imminent. Abans escrivia més sobre la malaltia. Explicitava que no sabia com ho havia de fer ni “com es feia” això de preparar-se per la mort.

Potser es tracta de deixar fluir la situació sense masses plantejaments racionals, perquè no hi ha gaire a pensar, sinó més aviat a posar-se en mans de Déu.

Déu no ens ha donat un càncer. El càncer ha vingut i el que Déu vol és que visquem aquesta situació d’una determinada manera. Déu pateix la malaltia amb nosaltres al nostre costat. “He de descobrir què espera Déu de mi”, deia en Ramon, que escrivia també que descarregava davant Déu la seva angoixa. “Vaig entreveure –deia– que en endavant podria dir ‘el Senyor és la meva roca i la meva força’ sabent què estic dient”.

I jo em pregunto: podem passar per aquesta experiència quan no sentim la mort a prop? Jo vaig compartir el camí amb el Ramon però crec que encara no estic preparada per a la meva mort.

Paquita Montaner

La taula rodona sobre la mort, organitzada per l’ACO el passat 3 de desembre, amb Paquita Montaner, Jesús Lanao i Víctor Codina. Podeu escoltar-la aquí.

Caminar junts amb la comunitat parroquial des dels moviments obrers

Em dic Liria Román López. Actualment tinc 57 anys. Treballo com a educadora social a l’Hospital de Dia d’adolescents de salut mental de la Fundació Vidal i Barraquer. Estic casada amb el Jordi Nocete i tenim una filla, la Paula. Soc militat de l’ACO, consiliària del MIJAC. Formo part de la comunitat de Santa Maria Magdalena al barri de les Roquetes de Barcelona. Faig de catequista. He acompanyat com a consiliària als joves de la JOC de Nou Barris. Actualment soc la directora del Secretariat de Pastoral Obrera de la diòcesi de Barcelona. I formo part de l’Equip Pastoral Obrera (EPO) de Nou Barris.

La meva primera experiència de viure en comunitat va ser amb la meva família. Vaig viure la fe a través del testimoni de la meva mare, d’amor i servei pels altres. Sovint feia referències al text de l’evangeli: “Qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mateu 20,17-28).

La segona a través del meu procés com a militant obrera i cristiana.

Des dels seus inicis la meva família ha format part de la comunitat de Santa Maria Magdalena. Aquesta comunitat es va formar amb les famílies nou vingudes dels pobles i províncies de l’estat espanyol, en busca d’un futur millor. La comunitat era el lloc de trobada d’aquestes famílies on compartien la fe i les seves necessitats. “Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Fets 2,42-44).

Recordo que amb els capellans obrers, en Pere Adell i l’Oriol Garreta, la comunitat constituïa la vida social, cultural i de lluita veïnal pels seus membres. Es tractava d’una comunitat plena de vida oberta al barri, que començava a sembrar.

La parròquia es va constituir com una escola de militància cristiana. S’havien d’organitzar per lluitar per tal d’aconseguir viure en unes condicions dignes, en un barri de la perifèria de Barcelona, Roquetes, a Nou Barris, on hi havia una manca d’infraestructura urbana, social, cultural i educativa. “Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors; però arriba a ser un arbre” (Mateu 13,31-32).

D’aquesta comunitat es van formar els primers equips de la JOC a Nou Barris, any 75. Aquests joves, comencen un procés d’evangelització lligat a la consciència de classe i la militància obrera al barri.
Seguint els passos de la meva germana, Encarna i el meu cunyat, Paco Villarrasa, amb 16 anys m’inicien al moviment de la JOC, l’any 1981. Per mi el descobrir el mètode de la JOC del compromís a través de l’acció-reflexió, em va deixar captivada. Estava vivint la joia d’un nou estil de viure l’evangeli d’anunci del Regne, essent jo protagonista. Volíem treballar per aconseguir viure en unes condicions dignes. Participar en les primeres festes majors del barri, realitzant activitats pels infants al carrer, reivindicar locals pels joves, organitzant actes i concerts. La meva mare sempre col·laborant amb els joves, fent les seves paelles. La meva germana i el meu cunyat un cop casats, posaven casa seva a la disposició dels joves, com a valors de compartir.

La JOC per a mi era el tresor amagat, la perla més preuada que havia trobat i que els altres no sabien trobar. “Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp” (Mateu 13,44).

Vaig iniciar-me en un grup de la Trinitat Nova. Allí hi havia fills de les famílies de la parròquia de Sant Josep Obrer. Vaig conèixer el Jordi Nocete i vam començar el projecte de parella. Ens acompanyaven consiliaris com el Miguel Elhombre, la Montse Comas, el Toni Mateu. Cal dir que la JOC i posteriorment l’ACO ha constituït una escola de formació integral de la meva persona, tant espiritual com educativa.
Des del principi el Jordi i jo hem volgut participar de la comunitat, educant la nostra filla, i així formar una família cristina en la fe en Jesucrist i el compromís. Celebrant els sagraments amb la comunitat. Sempre obertes i col·laborant en les celebracions.

Hem viscut unes etapes on a les celebracions de les eucaristies compartíem la nostra vida. Hi havia molta gent, i molts grups, acompanyats per diversos capellans, seminaristes, i religioses. Hi havia unes dates assenyalades, molt especials com la celebració de l’aniversari de la parròquia. Vam passar d’un barracó a l’actual església i els locals. Amb la paella de la meva mare, la Carmen. Fèiem germanor amb les altres parròquies veïnes. També una altra data important a principis d’any era la Romeria a Montserrat.

Ha estat a través del compromís des dels moviments que vaig sentir la necessitat de participar i formar part dels membres representatius, al Consell Pastoral i a l’arxiprestat, participant al Consell de Consells. I tot plegat em va fer sentir que l’Església és molt diversa i podia sentir-me en comunió amb d’altres persones que no són del moviment.

A l’hora que creixia en la fe, el meu compromís ha estat formar-me en acompanyar als moviments de joves i infants de la zona, la JOC i posteriorment el MIJAC. Fent camí junt a la meva filla Paula.

No ha estat un camí fàcil, hi ha hagut períodes de crisis, d’enfrontaments, depenent de la línia d’actuació dels capellans. Per exemple amb la JOC i la JOBAC, rivalitzant qui eren els millors. Posteriorment ens vam fusionar en un de sol, com era lògic, es tractava dels joves dels mateixos barris i les mateixes comunitats.” El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos…” (1 Corintis 12,12)

En un altre període, amb la marxa de capellans, vam haver de continuar com ovelles perdudes sense pastor. Cadascú anant a la seva. Va haver un temps que al Consell Pastoral em sentia sola, que anava a contra corrent. Hi havia temes enquistats, no podíem avançar ni fer projecte de comunitat. Molts dels antics militants abandonen la comunitat. Arriben nou-vinguts i es porta un altre manera de viure la fe, més espiritual. Cada vegada hi ha menys gent preparada i disposada a agafar responsabilitats. Hi ha el sentiment que els joves no assisteixen els diumenges a les misses. Els moviments tenen les seves maneres de viure la fe en comunitat. No obstant, organitzem celebracions a cada temps litúrgic, obertes a la comunitat de la parròquia on la realitzem.

He passat per períodes on acompanyant a la meva mare a missa, tenia la necessitat de l’eucaristia amb la comunitat de la parròquia. Però d’altres que vaig deixar d’anar-hi per tenir cura de la meva mare, i vaig perdre la motivació. Era més ric celebrar l’eucaristia tant sols amb als moviments. “Llavors se’ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d’esglaiats que estaven.” (Marc 9,2-10).

Amb la pandèmia, tota aquesta participació va quedar estroncada. La gent gran deixen de venir, I també famílies senceres. Les eucaristies dirigides exclusivament pel capellà.

Actualment, estem il·lusionades començant un nou projecte d’Unitat Pastoral amb quatre parròquies. Donem gràcies al nou equip format de capellans i el diaca, amb l’arribada del Miquel Álvarez. S’està donant un sentit al treball dels moviments i als joves. Es vol fer que tothom es conegui, participi i puguem fer camí junts.

Els meus reptes actualment estan en acompanyar els moviments dels infants i els joves a sentir-se Església i que visquin el seu procés de fe en comunitat.

Des de l’Equip de Pastoral Obrera, volem treballar la consciència de classe amb les comunitats, els joves i la societat. Realitzant un procés de formació i de visibilitat de les accions que ja es porten a terme. Tanmateix, acompanyar la coordinació dels moviments en la Pastoral Obrera diocesana; la formació del laïcat i visibilitat de la dona.

Per últim, donar gràcies a Déu pel camí fet amb totes les companyes de viatge. Als capellans que han estat a la parròquia, un record especial als consiliaris: Josep M. Puxan, el Pep Soler. Als de l’equip de RdVO; als consiliaris de la JOC de Nou Barris i als de la Nacional. Perquè he pogut créixer i compartir la fe i la vida. I a la meva família, al Jordi company inseparable, i a la meva filla, per la seva paciència.

Liria Román

Acció i vida monàstica

L’Esperança, una amiga monja, fa molts dies que em va demanar, posades totes dues en mode sinodal, que reflexionés sobre el lligam entre la vida contemplativa i la vida d’acció a l’estil de moviments com l’ACO. Ella em deia ¿com hem de canviar els monestirs per estrènyer aquest lligam?

El repte em va agradar. De fet l’Esperança prové de la JOC i té una bona experiència de compromís sindical i polític, per tant sap bé de què parla. Fer-se monja no ha significat pas renegar d’això, sinó aportar-hi una altra dimensió, encara que en el dia a dia en sembli allunyada. Jo de fet em vaig fer conscient d’aquesta connexió profunda entre l’acció i la contemplació, a la Casa del Miracle, en conèixer en Ramon, també monjo i amic.

Amb tot, no se m’acudeixen gaire coses a canviar en la vida monàstica, si més no en la vida monàstica d’aquests dos personatges: tots dos mantenen portes obertes i sense prejudicis a gent de tota mena; tots dos ofereixen espais autèntics a partir del que són, no a partir d’una ideologia o d’una moda o d’un desig de “pescar” ningú. El que són vol dir amb molta senzillesa, amb limitacions, inquietuds i interrogants, com tothom. Vol dir no tenir resposta per tot, no enganyar-se, i tanmateix viure confiadament. Jo crec que aquesta manca de postureig és el que facilita i fa aflorar aquesta unitat: ells resen, jo no gaire. Ells viuen immersos en la contemplació i en la natura, jo vaig de bòlit (bé, sospito que ells Déu n’hi do: ser contemplatiu no és sinònim d’inactivitat, precisament). Ells es mouen en litúrgies, llenguatges i lectures complicades per a una majoria de mortals i jo en lloc de salms miro vídeos del youtube, però a mi aquestes diferències no em fan cap nosa. Més aviat al contrari, em miro amb simpatia aquestes litúrgies perquè les associo no pas a la norma sinó a l’amistat i a l’acollida, buscant l’equilibri entre allò profund que aporten i allò que clarament ja ha perdut sentit. Però no és tan fàcil com sembla distingir una cosa de l’altra. Corres el risc de llençar la criatura amb els bolquers.

Potser les paraules clau són l’acollida i la confiança. I també el silenci i la natura (brutal la del Miracle, casolana la de l’hort de les monges). I també per part meva la convicció creixent que el compromís social és molt important però també té les seves limitacions. Amb el temps he anat veient que la transformació de debò no la condueixo pas jo, ni tan sols en puc veure els fruits.

Ara que estic fent aquest servei de coordinació en la Pastoral Obrera de Catalunya, m’admira la militància de la nostra gent, alguna certament molt i molt compromesa en tota mena d’associacions. Només cal que escolteu el programa Llevat dins la Pasta, que promovem a Ràdio Estel. Hi ha qui viu al bany maria de reunions i manifestacions, jo no sé com poden compaginar la vida laboral, la del compromís i la familiar, però ho fan. Amb tot, com en el cas dels monjos, jo crec que la paraules claus continuen sent l’acollida i l’autenticitat. L’eficàcia i l’assoliment dels objectius queden en segon terme. I les paraules, també. A mi ja no m’omple la radicalitat dels mots, sinó l’intent, molt més gris, de pensar, fer i actuar de forma una mica més integrada, cosa que estic lluny d’assolir.

En aquest sentit, també la revisió de vida aporta punts de connexió. Potser dins la Pastoral Obrera es valora molt que la revisió de vida (allò del veure, jutjar i actuar) porta a l’acció i per tant al compromís transformador. A mi m’ajuda constatar que també porta a la contemplació: a mirar la realitat i sobretot les persones que ens envolten amb les ulleres de Déu, a acceptar amb bon humor (quan es pot) les pròpies limitacions, a viure la gratuïtat i la llibertat de saber que no ets imprescindible.

Els militants tenim la temptació de voler fer-ho tot i de fer passar l’eficàcia i la pressa (i en el fons els nostres interessos, i no només els personals) d’una forma una mica despietada o arrogant; els monjos poden sentir-se temptats de convertir-se en els més savis intel·lectualment del mundo mundial per prestigiar la seva organització. En el fons del fons uns i altres només ens podem reconèixer en l’acollida mútua i en l’estimació sincera. Perquè som u en l’U.

Mercè Solé

Veure, jutjar i actuar… i celebrar

A les lectores i lectores de L’Agulla poc o gens els haig d’explicar del mètode de revisió de vida (rdv) que els grups, sobretot, dels moviments especialitzats, fem servir. El sentit d’aquest article és valorar què significa per mi viure la fe i la meva espiritualitat acompanyada pel grup de revisió de vida.

Estic arrelada a l’Església a través dels diferents grups de rdv de què he format part al llarg dels últims trenta-set anys. El primer, que va ajudar a fer possible la JOBAC a Mataró, fins a l’últim, i actual, de l’ACO. Els germans i les germanes amb les quals he compartit la vida, m’han ajudat a viure la fe en Jesucrist i el compromís militant. Les persones concretes amb les quals he tingut el goig de compartir la vida, entesa de manera profunda, han conformat la persona que soc ara. Ho dic des del ple convenciment.

Ja amb una edat més que adulta, veig les etapes vitals com s’han anat succeint, i els reptes personals i la vida quotidiana que he mirat amb les ulleres de l’Evangeli de Jesucrist. Aquella intuïció que Cardijn va tenir i que va transmetre als joves obrers de principis del segle XX, a mi m’ha “salvat” la vida. Bé, de salvada ja ho estic per la resurrecció del Crist. Ara bé, sentir-se “salvada” en la vida de cada dia té el seu què.

Estar amb el cor i els ulls oberts en les meves relacions familiars, d’amistat, laborals… ha estat la manera de percebre la presència de Déu en la meva vida. I ho he après en la rdv. Millor que jo, Albert Marechal, en el seu llibre La revision de vie. Toute nostre vie dans l’Évangile, ens ajuda a entendre el que ens aporta:

Les nostres vides quotidianes, privades o públiques, són un teixit de fets i d’encontres entre persones. Aquest teixit comporta milers de fils que s’entrecreuen. Aquests milers de fils de la nostra vida, ¿no són alhora els milers de relacions providencials que Déu ens dona per teixir-les amb els homes i les dones, per estimar-los i ajudar-los a percebre la revelació de les seves persones, mitjançant la descoberta del sentit de la seva vida?… Aquests fets són nusos de vida, nusos de persones. No tenim dret a tractar-les com la grava dels carrers o dels camins. En realitat, són pedres precioses. Convé fixar-s’hi, aturar-se, agafar-les una per una, examinar-les, descobrir-ne la complexitat i el seu lloc en la vida del món que cal salvar… l’Esperit actua en el món, en la Història, en la ment i la consciència de les persones. ¿No fou Ell que, ja fa temps, inspirà la idea de rdv?… Rdv significa: visió diferent, nova o renovada de la vida. Reveure els nostres motius. Els nostres sentiments són certament bons i necessaris, però no n’hi ha prou. El que s’ha de revisar és el fons del nostre cor, per obrir-lo al pas o vinguda de Crist.

Els últims mesos, travessats per la pandèmia, i passats els primers mesos d’astorament social, hem pogut trobar-nos per videotrucada. Una experiència diferent que m’ha fet valorar més les vegades que hem pogut veure’ns presencialment.

I si el mètode és veure, jutjar i actuar, la celebració litúrgica forma part d’aquest univers vital que dona sentit pasqual a la vida de cada dia.

Quiteria Guirao

Dos anys a París i tres a Madrid

Per estudiar Sociologia he passat dos anys de la meva vida (del 1976 al 1978) vivint a Montreuil-sous-bois a la perifèria est de Paris i estudiant a l’Institut d’Études Sociales (I.E.S.) de l’Institut Catholique de Paris. En aquests dos anys vaig poder conèixer força les perifèries obreres i la ciutat de París, que estimo i sempre tinc ganes de tornar-hi.

Vaig conèixer professors i alumnes francesos i africans de l’ I.E.S, capellans francesos, membres de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), persones de la parròquia Saint Pierre-Saint Paul. Vaig parlar amb exiliats espanyols, membres del PSUC, de Comissions Obreres, anarquistes, i amb immigrants espanyols militants del PCE.

Conèixer el món i la cultura francesa em va aportar racionalitat, ordre en l’exposició dels temes, sistematització, esperit tolerant i democràtic consolidat, obertura a idees i pensaments diferents, etc. Per altra banda també vaig poder observar i experimentar alguns elements no tan positius, al meu mode de veure. Ja sabia del xovinisme francès, i del seu sentiment quasi inconscient de creure’s “la llum” d’Europa, i de pensar que lo seu és el millor, però vaig aprendre que no solament és així, sinó que de manera instintiva els surt una tendència a alliçonar, a dir-te que la seva forma de funcionar i de fer és la que hem de adoptar també nosaltres. Així ho vaig viure quan, explicant el que fèiem a la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i populars), i intentant conèixer com actuaven a la JOC, em deien que no ho havíem de fer tal jo els exposava que fèiem en el principis de la JOBAC, sinó que havíem de fer com actua la JOC francesa. Quan vaig comentar aquest fet a un capellà francès em va dir que era veritat que l’ànima francesa tenia aquesta tendència, però que no ho digués mai a un francès.

Del 1989 al 1992 per seguir els estudis de Sociologia vaig passar també tres anys vivint al barri del nord de Madrid, Saconia, i col·laborant en la parròquia de la Cena del Señor. Vaig acabar la carrera de Sociologia a l’Institut León XIII, depenent de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Vaig compartir classes, estudis i congressos amb els companys alumnes de diferents llocs de les Espanyes. Vaig participar de reunions de capellans madrilenys, de tendència crítica i avançats, eclesialment parlant. Em vaig relacionar amb grups de matrimonis actius a la parròquia, que em van invitar a casa seva, i algun cop fins i tot vaig explicar com veia Catalunya i la relació amb les Espanyes. Em van escoltar amb molt de respecte. També em vaig implicar en la pastoral de joves, en grups de confirmació i de joves de la parròquia i de les parròquies del voltant, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer laiques i laics i religioses animadores d’aquests grups.

Conèixer la vida i la cultura madrilenya, que vaig descobrir que més que la capital d’Espanya, que és el que és oficialment, Madrid era una capital molt castellana (capital de les Castelles, sobretot de Castella-La Manxa) i per altra banda era molt cosmopolita. L’experiència madrilenya em va aportar el gaudir més de la vida, de l’amabilitat i de la capacitat de relació oberta, generosa, lúdica dels madrilenys, el seu saber perdre el temps. Per altra banda també vaig observar la rectitud, la solidesa ètica i austeritat dels castellans, i igualment les impuntualitats, la capacitat que tenen d’oblidar-te però quan retornes, saben tractar-te, amb tota amabilitat, com si els haguessis vist el dia abans. Així m’ho va fer veure una religiosa catalana que feia temps que vivia a Madrid. Vaig saber com ens veuen els catalans, els tòpics explicitats en bromes i acudits, i com relativitzar el nostre món català. Un altre aspecte molt madrileny és que els encanta que els diguis que t’agrada molt Madrid, a més t’ho pregunten sovint i els costa acceptar que hi estiguis només per un temps, si t’agrada. No he conegut catalans o catalanes que havent conegut Madrid no els agradi.

Una de les dimensions que em va impactar positivament és la poesia i la mística castellana, de sant Joan de la Creu, de santa Teresa i altres, que t’ajuden a entendre l’ànima castellana, vinculada als paisatges de llargs horitzons, de cereals, i de cels oberts i assolellats.

Per un català haver viscut a la capital de Castella (de les Espanyes) i a la de França, els dos països veïns, és molt interessant. Haver copsat els diferents elements de cada forma de viure i de cada cultura i fer-ne una valoració personal, encara que sigui limitada i relativa, em permet fer algunes consideracions.

En primer lloc, Catalunya es troba entre les dues, i per tant, el procés d’identitat catalana, està en relació directa amb el coneixement de les identitats castellana (espanyola) i francesa. Una teoria particular i pròpia em fa creure que cada país, cultura, mode de vida, és la barreja de la cultura dels països veïns.

En segon lloc, tot i les pretensions d’una certa “superioritat” il·luminadora i alliçonadora de la cultura francesa i una certa “tendència conqueridora” castellana, Catalunya, tot i reconeixent les seves influències, no s’ha de deixar condicionar per aquests corrents, i ha de mirar de ser ella mateixa, dignament.

En tercer lloc, cal reconèixer que a nivell quotidià i de les relacions properes, tant els ciutadans francesos (parisins) com els espanyols (madrilenys), ens respecten, valoren i aprecien, deixant a part qüestions esportives, i aquelles induïdes pels mitjans de comunicació o per la baixa política.

En quart lloc, podem aprendre molt dels veïns, i ens ajuden a relativitzar els nostres petits mons, o les nostres, a vegades, curtes mires. Ens convé, regularment, relacionar-nos amb cultures més àmplies i grans com són l’espanyola i la francesa. Crec que els catalans, de fet, ho realitzem força i bé.

I finalment en cinquè lloc, en relació amb el conflicte polític que avui dia vivim, ens convé refer ponts, deixar-nos enriquir per les diverses cultures i deixar-nos orientar per les dimensions sanes de les cultures que ens envolten i les presents en l’interior del nostre país. Tota cultura té un fons espiritual i conviccional. Ens cal enriure’ns dels nostres defectes i de les pretensions exagerades de les cultures veïnes, i aprofitar el bo que totes tenen. Això no treu que cal, amb realisme i determinació, alliberar-se de les opressions o repressions que ens puguin fer sofrir. I per això cal reconnectar els pobles en la base, i així evitar críticament les influències manipuladores i simplistes procedents d’interessos econòmics, de poder i d’imposició de pensaments aliens i hostils al poble.

Quim Cervera

Els reptes de Pepa Torres

No hi ha res com llegir-se la ponència sencera amb el seu llenguatge fresc, però vull compartir amb vosaltres els aspectes que em van semblar més suggerents. No es tracta, tanmateix, d’un resum sistemàtic:

Foto: Francisco Leao. Pixabay

El passat 12 d’octubre, com és costum, l’ACO va celebrar la seva jornada general. Ho va fer, per via telemàtica, amb una ponència esplèndida de Pepa Torres, que portava per títol “Obrir camins d’esperança i d’inclusió en temps de pandèmia”, que podeu llegir sencera aquí.

1. Correm el risc de trobar “natural” i per tant d’acceptar amb resignació la creixent desigualtat i l’exclusió i el fet que l’economicisme de les grans corporacions, que campen al seu aire, ens porta a una crisi energètica que causa ja ara moltes víctimes i que amenaça la població mundial.
2. La convicció estesa que cadascú obté allò que es mereix. De manera que les persones que van quedant excloses ho són per causes de què nosaltres no ens sentim responsables. És el mateix, en el fons, que pensar que Déu premia els bons i castiga els dolents, una percepció que ja el llibre de Job intenta desmuntar.
3. La volàtil ètica emocional que ens mou només a curt termini, de forma individualista, sense organització col·lectiva.
4. La desafecció política i institucional, la desconfiança i la crítica continuada… sense compromís. Substituïm vinculació per connexió.
5. L’increment de l’aporofòbia (rebuig als pobres) i del racisme. Els pobres ho són per la seva incapacitat personal i esdevenen un llast per al conjunt. Per això és legítim invisibilitzar-los o marginar-los.
6. L’autoritarisme com a control social. Els i les “policies de balcó” en són una mostra. Es denuncia més fàcilment que no pas es busquen solucions.

Pepa Torres va proposar algunes escletxes per obrir camins d’inclusió i d’esperança. D’entre les moltes coses que va dir em van cridar l’atenció especialment aquestes:

1. Substituir la fantasia de la suficiència per l’experiència de la interdependència mútua. Això ens recorda que tots som vulnerables i posa al mig de les nostres relacions la cura mútua, la “cuidadanía”, que deia la Pepa.
2. Canviar de ritme. Promoure la cultura de la pausa respecte a la “rapidació”, aquest ritme brutal d’actuar sense pensar gaire, de fer diverses coses simultàniament i immediatament. Sense visió contemplativa, silenci, dubte, crítica compartida no anem enlloc.
3. La urgència de les tres tes. En castellà, “techo, trabajo y tierra”. El tema de la manca d’habitatge accessible s’ha aguditzat més encara amb la Covid, la precarietat laboral i l’amplitud del ventall de les condicions de treball s’ha fet molt gran i la necessitat d’una agricultura –i d’una alimentació– sana, sostenible i per a tothom s’ha posat en evidència.

Venceu la mandra i llegiu la Pepa. A mi em va fer pensar i em va animar a continuar buscant camins. A veure si soc capaç de trobar-ne.

Mercè Solé

«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Antón Costas, primer entrevistat

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).

 

En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.

En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!

Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.

Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

Pastoral obrera, l’evangelització del món obrer

Molts cristians i moltes cristianes ens hem apropat a Jesús a través, i gràcies, a la Pastoral Obrera. Persones treballadores que, potser ens havíem allunyat de l’Església durant una etapa de la nostra vida, i que ens hem sentit atretes per Jesús. La missió fonamental de la Pastoral Obrera és aquesta: l’evangelització del món obrer.

La consciència obrera ens fa reconèixer-nos com a persones dependents d’un sou i situades en la base d’un sistema capitalista que té com a objectiu el màxim benefici econòmic (els diners) i d’altres “serrells” com ara: la competitivitat, el poder exercit de manera despòtica, la injustícia i l’individualisme. Tots aquests aspectes destrueixen la persona per dintre; i estan en flagrant contradicció amb el pla de Déu. Jesús restitueix la nostra dignitat com a Fills i Filles de Déu: traient de cada persona el millor d’ella mateixa, posant en el centre el servei als altres, sacsejant les estructures que oprimeixen les persones i fent comunitat.

La consciència obrera ens ve de la pròpia experiència, però també de la viscuda pels nostres pares o avis i que ens ha estat relatada; i per la història del moviment obrer. Els nostres progenitors van viure una autèntica supervivència i lluita en un context dificilíssim: la guerra, la post-guerra, en una dictadura alienant i unes condicions de treball i vida duríssimes; molts es van veure obligats a migrar. Malgrat això, i la pressió del sistema, la classe obrera ha intentat conservar els seus valors: la solidaritat, el sentit col·lectiu, la lluita, la senzillesa… La Pastoral Obrera no pot renunciar a rememorar la seva història; ella ens fa recuperar la consciència, que és la base per a continuar evangelitzant i, per tant, transformant-nos individualment i col·lectivament.

En els darrers anys, i encara ara, hem hagut de resistir una crisi arrelada en l’especulació en un dret bàsic: l’habitatge. No som prou conscients de la gran transcendència d’aquest fet. Emprar l’accés a l’habitatge per a enriquir-se, treure a les famílies treballadores de casa seva, explotar recursos naturals, etc… ha estat i és el gran pecat de les darreres dècades. S’han hipotecat les vides i els projectes vitals de les famílies treballadores per alimentar un sistema econòmic insaciable, al qual encara no s’ha posat fre a nivell polític. L’habitatge és, de lluny, la principal despesa de les famílies treballadores.

La precarietat i l’atur galopants fan més necessària que mai aquesta acció de l’Església i de les organitzacions sindicals i polítiques en el món obrer. Les condicions de vida i del treball s’han degradat fins a assolir nivells indecents i han de ser motiu de reflexió-acció en els diferents àmbits on som. Cada cop es reconeix més la importància central del treball a les nostres vides. El promès “ascensor social” no és que s’hagi aturat: s’ha emprat per a “baixar pisos”, en comptes de “pujar-los”. A més, ens han volgut fer creure que l’ascensor era per a uns quants i que la “nova” immigració no hi cabia. De nou, recordem les causes: els estralls de l’imperialisme europeu (l’històric i l’actual) en els països d’origen.

Però al mateix temps, la Pastoral Obrera fa de pont i té el repte de fer reconèixer al conjunt de l’Església la realitat del Món Obrer, que vol ser silenciada pel mateix sistema i per bona part dels mitjans de comunicació. I, com que s’hi reconeix, viu el patiment del món obrer i ha de donar respostes evangèliques contra les injustícies que provoca un sistema econòmic excloent i opressor. I recordem: Jesús, fill de treballadors, va néixer en un estable, en condicions d’exclusió, en un país ocupat per un imperi. Això tampoc no es pot silenciar.

(Fonamentalment, la Pastoral Obrera de la nostra església la constitueixen els moviments apostòlics obrers d’ infants (MIJAC); joves (JOC) i adults (GOAC i ACO). El gran “iniciador” d’ells, el fundador de la JOC: Joseph Cardijn, que en una “simple” sentència recollia tota una declaració d’intencions i de vida lliurada al Món Obrer i a Jesucrist: “Un jove treballador val tot l’or del món”. Igualment, formen part de la Pastoral Obrera els capellans obrers i religiosos/es en barris obrers, així com els Equips de Pastoral Obrera que actuen a nivell de zones en les parròquies i barris. La Pastoral Obrera actua en xarxa amb d’altres col·lectius per a la dignificació de la classe obrera).

Rafi Cáceres
Delegada de Pastoral Obrera de Barcelona
a partir de setembre 2018

Serps i coloms davant la postveritat

«Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16). Aquesta citació de Mateu sempre m’ha cridat l’atenció; és una més d’aquelles en què als seguidors de Jesús se’ns demana un complicat exercici de funambulisme, un joc d’equilibris (en aquest cas entre l’astúcia i la innocència) que, en definitiva, és el joc de la Vida. El context en què Jesús s’expressa són les instruccions que dona als Dotze i l’anunci de les tribulacions amb què es trobaran.

El sistema cientificotecnològic complex en què habitem té algunes ressonàncies amb aquests llops. Uns lideratges mundials cridaners i amb una capacitat volgudament limitada d’escoltar l’altre (Trump, Putin, Erdogan, Jinping…), unes corporacions econòmiques transnacionals que condicionen el poder polític, una infoxicació interessada que ens distreu i ens complica aprofundir-hi en les qüestions de gruix… I al bell mig d’aquest ecosistema la postveritat –que és una manera moderna d’anomenar la mentida– com a moneda de canvi; l’encarnació d’una màxima massa present a les nostres societats: «la fi justifica els mitjans».

Si mirem enrere és cert que la mentida sempre ha existit i amb propòsits ben diversos: la manipulació, l’ús interessat i esbiaixat de la informació per al propi benefici, la raó econòmica, la raó ideologicopolítica… Avui, en els temps de les xarxes socials, però, correm el risc de naturalitzar-la, d’acceptar-la amb un cert acriticisme. I aquí, de nou, ens correspon cercar la Veritat que ens farà lliures (cf. Jn 8,31-32).

Entrenar un judici crític, saber contextualitzar, sostreure’s a la velocitat de la tecnologia, pregar i fer un discerniment abans d’embolicar més les coses… són algunes de les actituds que ens proposen el sentit comú i el seguiment del Crist. La Revisió de Vida, que tant coneixem en els moviments apostòlics (i també en altres grups), és un mètode («i molt més que això», diu el consiliari Jordi Fontbona) que, malgrat estigui pensat per a fets de vida personals, també es pot aplicar a algunes qüestions d’actualitat informativa.

La Revisió de Vida, que sempre anem aprenent a fer, sobretot ens ajuda a re-mirar la vida amb els ulls de Jesús. Veure un fet per descobrir-hi les causes, les conseqüències, els actors i els interessos que hi juguen, requereix d’una actitud de recerca, de buscar diferents fonts, fins i tot d’aquelles que no sintonitzen amb els nostres interessos. Per Jutjar necessitem recórrer a l’Evangeli, és el moment de trobar-se amb Jesús i veure què hi diu. Probablement, si afinem la mirada, descobrirem com Déu s’encarna a través de la vida de tantes i tantes persones. L’Actuar ens dona l’oportunitat, si escau, de mullar-se, de donar una resposta evangèlica a la situació plantejada, de convertir-nos.

De fet, a l’Acció Catòlica Obrera (ACO) vam debatre sobre aquesta qüestió l’abril passat a la III Jornada de Comunicació amb dos ponents de luxe, David Fernàndez i Joan Guerrero, que van ajudar-nos a posar-hi llum (teniu algunes pistes a l’enllaç). El debat, precisament en format de Revisió de Vida, va donar molt de sí. Em quedo amb aquesta frase: «Al final però el que cal realment és creuar els ponts per trencar la bombolla en què vivim, i en què sovint ens refugiem; per donar la mà als altres, hem de ser capaços de sortir del propi relat».

Joan Andreu Parra

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) que també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon (es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé