Dona Beatriz/Kimpa Vita

En el número anterior ens preguntàvem si no hi hauria alguna Joana d’Arc que hagués donat la vida pel seu poble. Doncs sí: Dona Beatriz, màrtir, lluitadora, profeta. La seva crida contra la ingerència dels portuguesos va tenir tant d’èxit que els missioners van convèncer el rei de condemnar-la. Era a principis del segle XVIII, a un país “civilitzat fins la medul·la”, el Kongo, convertit per missioners franciscans, jesuïtes, caputxins, dominics, agustins, calvinistes… Es van crear moltes escoles i es van formar sacerdots africans; un d’ells fins i tot va arribar a la Cúria vaticana de ben jovenet.

Tot anava prou bé, però aquest idil·li es va acabar amb l’esclavitud. El rei, en veure que els principis morals cristians no s’aplicaven als homes i dones negres, es va oposar radicalment al comerç d’esclaus. fins al punt que van intentar matar-lo en la Pasqua de l’any 1540. Molts dels capellans blancs hi estaven implicats.

L‘any 1704, quan la violència tocava fons, va córrer el rumor sobre un personatge estrany que omplia d’esperança aquell poble desesperat. Era una noia de 22 anys, Kimpa Vita. Proclamava que havia rebut de sant Antoni, la missió de reunir el seu poble per posar fi a aquella barbàrie. No entenien que si el missatge de Jesús era el de la fraternitat sense distinció, els blancs europeus els imposessin una desigualtat fonamentada en el racisme.

Exhortava a la pregària, els feia desobeir les càrregues que els havia imposat la religió estrangera, i anunciava l’advent d’un temps nou i el renaixement d’un regne en el que el poble ja no coneixeria l’esclavitud. Els predicava una religió en la qual els àngels ja no eren només blancs i que el cel també estava habitat per negres.

És clar que també predicava algun disbarat històric, però el que realment molestava és que cridés contra els missioners que s’apoderaven de les seves riqueses. I ho feia en nom de sant Antoni, que era l’únic que els escoltava. Animava a tornar al país ple d’or i plata; que totes les riqueses que els blancs els havien arrabassat retornarien a tots aquells que s’adherissin a la fe veritable i contribuïssin al renaixement del regne… Relats de miracles s’estenien arreu del país, cosa que satisfeia plenament l’esperança del poble.

La seguien centenars de deixebles que ella anomenava els “petits Antonis”. Portaven la novetat del regne a tots els extrems del país animant a participar en el moviment de pau i restauració del regne. Molts de l’aristocràcia s’hi van avenir, van anar abandonant l’Església catòlica i es van adherir a la nova Església africanitzada. La pugna ja va ser religiosa i els problemes anaven augmentant.

Dona Beatriz va ser perseguida i es va amagar algun temps a les muntanyes. De les muntanyes en va tornar amb un fill, que se sap que era del seu company de camí, un tal Barro. Els soldats la van trobar donant el pit al nen i no la van detenir; els semblava que era sincera quan assegurava que era verge. Però les autoritats van sentenciar que era una impostora i la van castigar.

Els capellans blancs la interrogaren. Li pregunten sobre l’origen del nen i ella responia: “No puc negar que sigui meu, però desconec com el vaig tenir. No obstant, sé que em va venir del cel i que serà el salvador del nostre poble”. Un cel en què no hi ha àngels blancs i negres perquè al cel no hi ha colors.

Els jutges es posen furiosos perquè la noia profanava els principis sagrats: mai hi ha hagut negres al cel! I l’acusen d’heretgia. Per tant, pena de mort.

Però ella respon: “No m’importa morir! El meu cos només és una mica de terra. Abans o després serà reduït a cendra”. Va ser executada el 2 de juliol de 1706 i més tard se li va donar el sobrenom de “Joana d’Arc congolesa”. Va ser cremada viva a la foguera:

El jutge va pronunciar finalment la sentència contra Dona Beatriz, dient que sota el fals nom de sant Antoni havia enganyat el poble amb les seves heretgies i falsedats. En conseqüència, el rei i el Consell reial la condemnaven a morir a la foguera, a ella i el seu amant, que es feia dir sant Joan. Ella portava el nen en braços. Aleshores es va produir un aldarull tan gran entre la multitud desemparada que no hi va haver manera de poder ajudar els condemnats. Es va recollir una gran quantitat de fusta sobre la qual van ser llençats i els van cremar vius […]

El poble es va enfonsar i no van voler creure els caputxins que els deien que aquella “dona del diable” s’havia penedit i havia renegat de tot el que havia predicat. El nadó va ser salvat i va obtenir la gràcia del rei.

Preocupats per la seva memòria, la tradició oral ha guardat el seu record. Es va fer córrer la notícia que després de la seva mort van aparèixer dos pous profunds al lloc de l’execució i que enmig dels pou hi brillaven dues estrelles que simbolitzaven les ànimes de Dona Beatriz i de Barro.

Roser Solé i Besteiro

Anuncis

Caín, ¿dónde está tu hermana? Dios y la violencia contra las mujeres

 Adelaide Baracco Colombo (ed.). Ed. Verbo Divino, 2017

Quan arriba el 25N les nostres pantalles s’omplen de xifres de violència masclista, i darrera de cada número, un rostre (o més d’un si n’hi ha infants que en són testimonis i també víctimes).

Però com a persones creients un text ens ofereix una magnífica aproximació a la violència contra les dones en textos bíblics (descobrir els anomenats “textos de l’horror” del llibre dels Jutges ens revolta el cor, espanta i indigna, tot alhora). I ens parla del Déu solidari que allibera les dones des de la Creu.

És un recull de textos d’una jornada organitzada per l’ATE (Asociación de Teólogas Feministas) fa un parell d’anys. D’absoluta actualitat malauradament i una oportunitat per reflexionar sobre la violència de gènere, les violències que al llarg dels segles han tingut els cossos femenins com a territori de poder.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Santa Olímpia. Noble cristiana i diaconessa.

Fernando Rivas. CPL 2018

Fernando Rivas, a més a més de ser un col·laborador habitual de l’Agulla, és un apassionat patròleg (l’absoluta passió pels Pares de l’Església acompanya els dos patròlegs que conec!) i un excel·lent coneixedor dels primers segles de l’Església i, també, del paper que hi van jugar les dones. No us perdeu aquest breu llibret amb la breu història d’Olímpia, asceta, diaconessa contracorrent i, sobretot, dona lliure.

Mercè Solé

Dones d’Àfrica

La filla de l’autora del llibre referenciat(1) va preguntar a la seva mare, de raça negra: ¿Com és que els altres països tenen dones cèlebres i no en tenim la gent com nosaltres (de pell negra)? I nosaltres, lectores i lectors de L’Agulla, ¿ens hem preguntat alguna vegada si hi ha dones cèlebres en les genealogies de raça negra? Segurament que sí, però potser no sabríem on trobar la resposta fora d’algunes vagues referències que tenen com a rerefons el greu fenomen (el gran pecat mundial del qual no en sentim pas demanar perdó) de l’esclavitud i les històries aïllades de la colonització que la literatura i el cinema han posat a les nostres mans. No ens referim aquí a tota la quantitat d’informació que els homes i dones missioners per terres d’Àfrica ens han proporcionat a través de les seves revistes especialitzades.

Si en la genealogia de tots els pobles s’hi troben els grans referents de dones importants que donen sentit a la seva història, és que abans, es pregunta Silvia Serbin, no existien, en els pobles de raça negra, dones que destaquessin per haver estat influents, o profetesses, o reines, o lluitadores contra l’esclavitud, o mares d’herois? I fundadores d’alguna Església? ¿No hi ha hagut víctimes de la colonització, lluitadores i resistents com els barons, que es poguessin erigir com figures emblemàtiques, amb nom i cognoms, en el seu país? ¿No hi ha hagut cap Joana d’Arc? I, en canvi, sí que hi ha hagut dones que van dirigir regnes, que governaven i anaven a la guerra com feien els reis. Dones que no es quedaven a casa esperant les notícies de la guerra. I afegeix “¿A qui faríem creure que una meitat del gènere humà hagi quedat muda, inactiva, silenciosa, absent, transparent àdhuc, mentre que l’altra part estava ocupada en lluitar, dirigir, construir i protegir? Perquè des que el món és món les dones també han intervingut per a canviar les coses i seria absurd fer creure que l’animació de les escenes històriques només depenen dels homes”. I es queixa de l’oblit imposat pels homes, perquè mai cap dona negra ha estat reconeguda com a heroïna per la història, diguem-ne, universal. En un país africà, de colonització francesa, hi havia un llibre d’història del seu poble que començava així: “Nos ancêtres les Gaulois…”. Si les dones blanques han estat silenciades, preguntem-nos com n’han estat, de silenciades, les dones de moltíssims pobles que ni tan sols coneixem… Potser un dia haurem de reescriure tota la història universal…

Antigament, en les societats africanes, el rol de les dones era respectat i podien participar en diversos afers socials. Aleshores, ens hem de preguntar quin és l’origen de la seva marginació. Les causes són diverses: per una banda la influència cultural dels “descobridors/conqueridors”, és a dir, de la colonització i, amb ells, de la presència de religions foranes, el cristianisme i l’islam. Amb la islamització, els musulmans consideraven que les dones no podien tenir un rol de primera línia, i amb el cristianisme la cosa no els va anar millor, perquè els europeus, junt amb la cultura/religió, els van transmetre el sistema patriarcal i endocèntric de les seves pròpies organitzacions socials i religioses. I el resultat va ser el desplaçament de les dones a segon pla. Recloses a la llar i al sosteniment de la família, van perdre tota possibilitat d’influència pública i social.

D’altra banda, si la ignorància d’Europa respecte a l’existència de les dones negres és gran, es deu, en part, primer perquè ben poca és la història que hem pogut conèixer d’aquests països africans a través dels nostres llibres de text, però també pel masclisme imperant generalitzat i una historiografia volgudament marcada per l’absència de dones, de la qual només se’n salvaven aquelles que no hi havia manera de poder amagar.

Per tot això el nostre propòsit és el de donar a conèixer algunes d’aquestes dones negres i feministes, que per no ser blanques i europees han estat expulsades del paradís del reconeixement universal. No són teòlogues, ni santes, ni abadesses, sinó protagonistes i testimonis que han marcat la història del seu país.

Roser Solé i Besteiro

(1) Sylvia Serbin, Reinas de África y heroínas de la diáspora negra, Wanafrica Ediciones, Barcelona 2017

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento.

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento. Capitán Swing Libros, Madrid, 2017

Amb motiu d’unes converses al CCCB el mes d’octubre de 2017 vaig tenir coneixement d’Angela Davis, activista negra als EUA dels anys 60 i 70, que va ser perseguida, empresonada i amb una condemna de pena de mort que li va ser retirada per la gran reacció de protesta i denúncia sorgida per tot el món.

Quan va començar com a professora adjunta de filosofia a la Universitat de Califòrnia, en va ser expulsada pel fet de pertànyer al Partit Comunista. La seva erudició sobre les dones, la classe obrera i la gent de color; el seu treball intel·lectual i polític pioner sobre el creixement explosiu del sistema de presons com a solució a tota mena de problemes socials, especialment dels negres (població majoritària a les presons dels EUA), i el seu compromís per la lluita pels drets civils l’han fet ser un referent potent per a tots els moviments d’alliberament durant dècades i fins avui.

Copio el paràgraf final de la introducció de Frank Barak (activista en favor dels drets humans i periodista, que ha estat coordinador del Tribunal Russell sobre Palestina): “Angela es un milagro”, me dijo la autora, poeta y activista estadounidense Alice Walker un día. Angela es única, pero no está sola, porque su ejemplo y su obra han ayudado a que surjan nuevas voces, nuevos académicos, nuevos activistas que toman sus ideas y las amplían. Creo que, cuando Alice definió a Angela como un milagro, quería decir que Angela es el vivo ejemplo de que es posible sobrevivir, resistir y vencer a la fuerza bruta del poder corporativo y del Estado dispuesta a destruir a una persona importante porque inspira la solidaridad colectiva. Es el vivo ejemplo de que el poder del pueblo funciona, de que una alternativa es posible y de que la lucha puede ser bella y apasionante. Esto es algo que, como seres humanos, necesitamos vivir. Y está en nuestras manos tomar partido en esta lucha.”

Entre els fets de Ferguson i Palestina hi ha una connexió que les fa representatives de les causes globals, d’aquí el subtítol del llibre. Angela parla de la interseccionalitat com una resposta estructural, intel·lectual i política a la dinàmica de la violència, la supremacia blanca, el patriarcat, el poder de l’Estat, els mercats capitalistes i les polítiques imperials.

El llibre, estructurat en deu capítols, té una primera part, els tres primers capítols, que són tres entrevistes de Frank Barak a Angela Davis fetes en diferents moments de l’any 2014. En una analitza els fets de Ferguson on la mort d’un ciutadà negre, Michael Brown, en mans de la policia, va desencadenar tot un moviment de protesta que va posar en evidència el racisme als EUA, especialment als estats del Sud.

I una segona, la resta de capítols, que aplega un article periodístic i sis conferències recents d’ella per universitats del seu país principalment sobre diversos temes de gran actualitat, com el feminisme i l’abolició de les presons, Palestina, la G4S (la multinacional dedicada a la seguretat), el complex industrial de presons, i les solidaritats transnacionals, entre altres.

Per mi, llegir aquest llibre ara, entrar en aquesta història que ve de lluny però tan actual, m’ha sacsejat i m’ha despertat l’interès i les ganes no sols per conèixer més Angela Davis i la seva trajectòria militant, sinó també per comprovar la gran riquesa que suposa reconèixer que la lluita per la llibertat és un compromís vital, de tota una vida, si volem contribuir a fer un món més just i solidari.

Si voleu saber-ne més us recomano el vídeo de la conferència que va fer al CCCB, la tardor del 2017. També us recomano que escolteu la cançó que li va dedicar Pablo Milanés i les d’altres cantants dels anys 70 quan Angela Davis era una icona de la lluita pels drets civils a tot el món.

Josep Pascual