La “Boulangerie”

Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.

A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.

El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art… A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès… però el “geni” de la Boulanger s’intueix).

Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.

Mercè Solé

Anuncis

“Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets”… on?

Illa caribenya de Guadalupe, colonitzada per França des de 1635. Som als segles XVIII-XIX. 1789, Revolució francesa. La Convenció decreta el dia 4 de febrer de 1794 que “tots els homes sense distinció de color residents a les colònies es converteixen en ciutadans francesos gaudint de tots els drets garantits per la Constitució”. Per fi arribava l’abolició de l’esclavitud! Però Guadalupe estava ocupada per 4.000 soldats anglesos i Anglaterra no estava disposada a perdre els ingressos que li venien pel fet de ser amo i senyor del comerç marítim; no podien perdre la mà d’obra gratuïta que proporcionava l’esclavitud.

El procés d’abolició de l’esclavitud comportava donar identitat a tots aquells milers d’esclaus i esclaves, cosa que es va convertir en una burla per a aquells negres analfabets als quals els representants de la República atorgaven nom i cognom que més aviat ridiculitzaven a aquells que l’havien adoptat. Un gest pel qual s’imposava als monàrquics blancs que tractessin com a iguals aquells que sempre havien sotmès, torturat, massacrat i assassinat amb tota impunitat. ¿Com es podia suportar? ¿I com se’n ressentirien les seves butxaques?

Soledat, una esclava joveneta, no necessitava cognoms francesos, sempre va ser “la mulata Soledat” perquè era filla d’una negra africana, violada en el vaixell del trasllat, per un mariner blanc. La nena era guapa, educada per l’amo que la va comprar, i feia les delícies de la filla d’aquest amo i senyor, que la maltractava sense pietat, i dels homes a qui abellia posseir-la encara amb menys pietat.

Arribada la llibertat, Soledat no es refia de la República i decideix anar al campament de Goyave, una comunitat de cimarrons atrinxerats a les muntanyes i als boscos. No vol tornar a viure tantes violacions, tants avortaments perillosos, ni tanta maldat; una maldat que descriu de tantes formes que ens manca espai per a poder-les repetir, i tan horroroses que ens manca cor per a poder-les pair. Maldat que provenia, no ho podem oblidar, del món anomenat cristià, que els havia governat. Quantes vegades ella mateixa havia tancat els ulls davant d’unes tortures que eren insofribles i que no tenien un altre acabament que un brutal i indescriptible assassinat!

El 1798 el campament és aniquilat pels guardians nacionals. Soledat se n’ha pogut escapar. 1799, Napoleó puja al poder. La intenció és acabar amb l’esclavitud però, davant d’una economia ressentida per la manca de treballadors, es fa necessària la mà d’obra gratuïta, i les coses canviaran. Amb la llibertat dels esclaus, qui proveirà dels productes a les nacions europees? El jou de l’esclavitud torna a imposar-se, però ara amb formes disfressades de més suavitat. Els despietats maltractaments es repeteixen i les revoltes contra l’amo blanc també es repetiran; Soledat torna a lluitar. El coronel d’infanteria, el caribeny Delgrès, mulat, intel·lectual, poeta i violinista, amarat de les idees de la Il·lustració, indignat pel gir de l’Estat francès sobre l’abolició, fa una crida amb aquestes paraules: “Estimats amics, la nostra llibertat està amenaçada. Sapiguem defensar-la com a persones de cor i que sapiguem preferir la mort a l’esclavitud. Viure en llibertat o morir!” El 10 de maig de 1802 llença una proclama titulada “A tot l’univers, l’últim crit de la innocència i la desesperació”, que acaba així: “La resistència a l’opressió és un dret natural. Fins i tot la divinitat no es pot ofendre per defensar la nostra causa: la de la justícia i la de la humanitat”. Animats per aquestes paraules, homes, dones i infants s’armen i lluiten desesperadament. Però és impossible enfrontar-se a l’exèrcit francès. Es busca una solució digna i es tanquen en un casalot que han regat de pólvora mentre esperen la mort. Les seves darreres paraules van ser “Abans morir que l’esclavitud”. Després, silenci. El 28 de maig entren els soldats, els refugiats encenen la metxa i tot s’enfonsa sota una terrible explosió amb la qual blancs i negres restaran agermanats per sempre més fosos els seus membres sense poder-ne destriar el color.

Sota els cadàvers desmembrats, la mulata Soledat ha sobreviscut miraculosament a la massacre. Està prenyada del seu company i l’embaràs li evita durant uns mesos la corda. La situació, però, no canvia, i els ciutadans negres tornen a ser esclaus i reenviats com un bé als seus amos o venuts als esclavistes en benefici del poder públic. Però no ens equivoquem, si l’han salvada és per recuperar un bé major: el nadó és un futur esclau del qual podran treure més profit que de la seva mare amb un cos ja massa castigat.

Així, el 19 de novembre, Soledat puja al cadafal. Ella, que havia lluitat per la llibertat, deixa un nen en l’esclavitud. Només té un dia. La multitud que l’acompanya no pot plorar, s’han de fer els forts si volen conservar la vida, encara que només sigui per l’esperança de veure abolida l’esclavitud. Aquesta arribarà el 1848, després d’haver deixat darrere seu més de 10.000 màrtirs que només volien la llibertat.

Roser Solé Besteiro

Dona Beatriz/Kimpa Vita

En el número anterior ens preguntàvem si no hi hauria alguna Joana d’Arc que hagués donat la vida pel seu poble. Doncs sí: Dona Beatriz, màrtir, lluitadora, profeta. La seva crida contra la ingerència dels portuguesos va tenir tant d’èxit que els missioners van convèncer el rei de condemnar-la. Era a principis del segle XVIII, a un país “civilitzat fins la medul·la”, el Kongo, convertit per missioners franciscans, jesuïtes, caputxins, dominics, agustins, calvinistes… Es van crear moltes escoles i es van formar sacerdots africans; un d’ells fins i tot va arribar a la Cúria vaticana de ben jovenet.

Tot anava prou bé, però aquest idil·li es va acabar amb l’esclavitud. El rei, en veure que els principis morals cristians no s’aplicaven als homes i dones negres, es va oposar radicalment al comerç d’esclaus. fins al punt que van intentar matar-lo en la Pasqua de l’any 1540. Molts dels capellans blancs hi estaven implicats.

L‘any 1704, quan la violència tocava fons, va córrer el rumor sobre un personatge estrany que omplia d’esperança aquell poble desesperat. Era una noia de 22 anys, Kimpa Vita. Proclamava que havia rebut de sant Antoni, la missió de reunir el seu poble per posar fi a aquella barbàrie. No entenien que si el missatge de Jesús era el de la fraternitat sense distinció, els blancs europeus els imposessin una desigualtat fonamentada en el racisme.

Exhortava a la pregària, els feia desobeir les càrregues que els havia imposat la religió estrangera, i anunciava l’advent d’un temps nou i el renaixement d’un regne en el que el poble ja no coneixeria l’esclavitud. Els predicava una religió en la qual els àngels ja no eren només blancs i que el cel també estava habitat per negres.

És clar que també predicava algun disbarat històric, però el que realment molestava és que cridés contra els missioners que s’apoderaven de les seves riqueses. I ho feia en nom de sant Antoni, que era l’únic que els escoltava. Animava a tornar al país ple d’or i plata; que totes les riqueses que els blancs els havien arrabassat retornarien a tots aquells que s’adherissin a la fe veritable i contribuïssin al renaixement del regne… Relats de miracles s’estenien arreu del país, cosa que satisfeia plenament l’esperança del poble.

La seguien centenars de deixebles que ella anomenava els “petits Antonis”. Portaven la novetat del regne a tots els extrems del país animant a participar en el moviment de pau i restauració del regne. Molts de l’aristocràcia s’hi van avenir, van anar abandonant l’Església catòlica i es van adherir a la nova Església africanitzada. La pugna ja va ser religiosa i els problemes anaven augmentant.

Dona Beatriz va ser perseguida i es va amagar algun temps a les muntanyes. De les muntanyes en va tornar amb un fill, que se sap que era del seu company de camí, un tal Barro. Els soldats la van trobar donant el pit al nen i no la van detenir; els semblava que era sincera quan assegurava que era verge. Però les autoritats van sentenciar que era una impostora i la van castigar.

Els capellans blancs la interrogaren. Li pregunten sobre l’origen del nen i ella responia: “No puc negar que sigui meu, però desconec com el vaig tenir. No obstant, sé que em va venir del cel i que serà el salvador del nostre poble”. Un cel en què no hi ha àngels blancs i negres perquè al cel no hi ha colors.

Els jutges es posen furiosos perquè la noia profanava els principis sagrats: mai hi ha hagut negres al cel! I l’acusen d’heretgia. Per tant, pena de mort.

Però ella respon: “No m’importa morir! El meu cos només és una mica de terra. Abans o després serà reduït a cendra”. Va ser executada el 2 de juliol de 1706 i més tard se li va donar el sobrenom de “Joana d’Arc congolesa”. Va ser cremada viva a la foguera:

El jutge va pronunciar finalment la sentència contra Dona Beatriz, dient que sota el fals nom de sant Antoni havia enganyat el poble amb les seves heretgies i falsedats. En conseqüència, el rei i el Consell reial la condemnaven a morir a la foguera, a ella i el seu amant, que es feia dir sant Joan. Ella portava el nen en braços. Aleshores es va produir un aldarull tan gran entre la multitud desemparada que no hi va haver manera de poder ajudar els condemnats. Es va recollir una gran quantitat de fusta sobre la qual van ser llençats i els van cremar vius […]

El poble es va enfonsar i no van voler creure els caputxins que els deien que aquella “dona del diable” s’havia penedit i havia renegat de tot el que havia predicat. El nadó va ser salvat i va obtenir la gràcia del rei.

Preocupats per la seva memòria, la tradició oral ha guardat el seu record. Es va fer córrer la notícia que després de la seva mort van aparèixer dos pous profunds al lloc de l’execució i que enmig dels pou hi brillaven dues estrelles que simbolitzaven les ànimes de Dona Beatriz i de Barro.

Roser Solé i Besteiro

Caín, ¿dónde está tu hermana? Dios y la violencia contra las mujeres

 Adelaide Baracco Colombo (ed.). Ed. Verbo Divino, 2017

Quan arriba el 25N les nostres pantalles s’omplen de xifres de violència masclista, i darrera de cada número, un rostre (o més d’un si n’hi ha infants que en són testimonis i també víctimes).

Però com a persones creients un text ens ofereix una magnífica aproximació a la violència contra les dones en textos bíblics (descobrir els anomenats “textos de l’horror” del llibre dels Jutges ens revolta el cor, espanta i indigna, tot alhora). I ens parla del Déu solidari que allibera les dones des de la Creu.

És un recull de textos d’una jornada organitzada per l’ATE (Asociación de Teólogas Feministas) fa un parell d’anys. D’absoluta actualitat malauradament i una oportunitat per reflexionar sobre la violència de gènere, les violències que al llarg dels segles han tingut els cossos femenins com a territori de poder.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Santa Olímpia. Noble cristiana i diaconessa.

Fernando Rivas. CPL 2018

Fernando Rivas, a més a més de ser un col·laborador habitual de l’Agulla, és un apassionat patròleg (l’absoluta passió pels Pares de l’Església acompanya els dos patròlegs que conec!) i un excel·lent coneixedor dels primers segles de l’Església i, també, del paper que hi van jugar les dones. No us perdeu aquest breu llibret amb la breu història d’Olímpia, asceta, diaconessa contracorrent i, sobretot, dona lliure.

Mercè Solé

Dones d’Àfrica

La filla de l’autora del llibre referenciat(1) va preguntar a la seva mare, de raça negra: ¿Com és que els altres països tenen dones cèlebres i no en tenim la gent com nosaltres (de pell negra)? I nosaltres, lectores i lectors de L’Agulla, ¿ens hem preguntat alguna vegada si hi ha dones cèlebres en les genealogies de raça negra? Segurament que sí, però potser no sabríem on trobar la resposta fora d’algunes vagues referències que tenen com a rerefons el greu fenomen (el gran pecat mundial del qual no en sentim pas demanar perdó) de l’esclavitud i les històries aïllades de la colonització que la literatura i el cinema han posat a les nostres mans. No ens referim aquí a tota la quantitat d’informació que els homes i dones missioners per terres d’Àfrica ens han proporcionat a través de les seves revistes especialitzades.

Si en la genealogia de tots els pobles s’hi troben els grans referents de dones importants que donen sentit a la seva història, és que abans, es pregunta Silvia Serbin, no existien, en els pobles de raça negra, dones que destaquessin per haver estat influents, o profetesses, o reines, o lluitadores contra l’esclavitud, o mares d’herois? I fundadores d’alguna Església? ¿No hi ha hagut víctimes de la colonització, lluitadores i resistents com els barons, que es poguessin erigir com figures emblemàtiques, amb nom i cognoms, en el seu país? ¿No hi ha hagut cap Joana d’Arc? I, en canvi, sí que hi ha hagut dones que van dirigir regnes, que governaven i anaven a la guerra com feien els reis. Dones que no es quedaven a casa esperant les notícies de la guerra. I afegeix “¿A qui faríem creure que una meitat del gènere humà hagi quedat muda, inactiva, silenciosa, absent, transparent àdhuc, mentre que l’altra part estava ocupada en lluitar, dirigir, construir i protegir? Perquè des que el món és món les dones també han intervingut per a canviar les coses i seria absurd fer creure que l’animació de les escenes històriques només depenen dels homes”. I es queixa de l’oblit imposat pels homes, perquè mai cap dona negra ha estat reconeguda com a heroïna per la història, diguem-ne, universal. En un país africà, de colonització francesa, hi havia un llibre d’història del seu poble que començava així: “Nos ancêtres les Gaulois…”. Si les dones blanques han estat silenciades, preguntem-nos com n’han estat, de silenciades, les dones de moltíssims pobles que ni tan sols coneixem… Potser un dia haurem de reescriure tota la història universal…

Antigament, en les societats africanes, el rol de les dones era respectat i podien participar en diversos afers socials. Aleshores, ens hem de preguntar quin és l’origen de la seva marginació. Les causes són diverses: per una banda la influència cultural dels “descobridors/conqueridors”, és a dir, de la colonització i, amb ells, de la presència de religions foranes, el cristianisme i l’islam. Amb la islamització, els musulmans consideraven que les dones no podien tenir un rol de primera línia, i amb el cristianisme la cosa no els va anar millor, perquè els europeus, junt amb la cultura/religió, els van transmetre el sistema patriarcal i endocèntric de les seves pròpies organitzacions socials i religioses. I el resultat va ser el desplaçament de les dones a segon pla. Recloses a la llar i al sosteniment de la família, van perdre tota possibilitat d’influència pública i social.

D’altra banda, si la ignorància d’Europa respecte a l’existència de les dones negres és gran, es deu, en part, primer perquè ben poca és la història que hem pogut conèixer d’aquests països africans a través dels nostres llibres de text, però també pel masclisme imperant generalitzat i una historiografia volgudament marcada per l’absència de dones, de la qual només se’n salvaven aquelles que no hi havia manera de poder amagar.

Per tot això el nostre propòsit és el de donar a conèixer algunes d’aquestes dones negres i feministes, que per no ser blanques i europees han estat expulsades del paradís del reconeixement universal. No són teòlogues, ni santes, ni abadesses, sinó protagonistes i testimonis que han marcat la història del seu país.

Roser Solé i Besteiro

(1) Sylvia Serbin, Reinas de África y heroínas de la diáspora negra, Wanafrica Ediciones, Barcelona 2017