Santa Teràsia, evangelitzadora a Barcelona i rodalies (segles IV-V)

Teràsia, nascuda a Barcelona, va esforçar-se en aprendre la llengua dels pagesos laietans per a poder-los anunciar l’evangeli de Jesús. Un gran exemple apostòlic a l’esforçar-se en assimilar la cultura i l’idioma d’aquells a qui volia anunciar l’evangeli, cosa que no pot ser mai colonitzar, ni destruir la cultura dels pobles en nom de Déu.

Teràsia va conèixer Paulí, personatge notable vingut del sud de les Gàl·lies que s’establí a Barcelona. Paulí s’enamorà d’aquella jove, dona excepcional i apassionada per un gran ideal cristià, i es casà amb ella. Influït per la seva esposa, es va fer batejar a Bordeus, i el matrimoni tornà a Barcelona, on van viure dedicats a l’anunci de l’evangeli entre els ciutadans.

Durant l’etapa de Barcelona, van anar aprofundint en la idea de viure pobrament; van vendre els seus béns i possessions, donant-los als pobres i, renunciant als seus càrrecs i honors, es dedicaren a la predicació i formació de nous cristians.

L’any 393, veient el poble com aquesta parella es donava a la gent i que feien tant de bé, van demanar al seu bisbe, Llampí, que l’ordenés sacerdot, com així es va fer. Al cap de poc es van dirigir amb un petit grup de persones a Nola, ciutat de la província de Nàpols que, en aquell moment, era seu episcopal. Més endavant serà consagrat bisbe per a aquesta seu (409). Un gran bisbe que passarà a la història amb el nom de sant Paulí de Nola.

Fixem-nos que és la comunitat cristiana qui demana que Paulí pugui rebre l’ordenació sacerdotal i el bisbe escolta el poble. Haurà d’examinar si realment hi ha una crida de Déu i que es tracti d’un vir probatus. El designi de Déu es serveix de la veu del poble per fer que el bisbe, que té el poder de la consagració sacerdotal, la faci efectiva en la persona designada.

Avui envegem aquella actitud més democràtica i més evangèlica de l’Església de Barcelona. A finals del segle IV, a l’Església encara s’escoltaven els desigs de la comunitat cristiana fins i tot per a l’ordenació d’un nou prevere. En les ordenacions actuals el poble només acompanya i comparteix. Sols en resta el record expressat en el diàleg entre el bisbe i el prevere que presenta l’ordenant i després entre l’ordenant i el bisbe.

Les ciutats s’han fet grans i certament no es pot actuar de la mateixa manera, però potser es podria arbitrar algun altre tipus de prospecció dels candidats quan se’ls nomena per a una parròquia determinada. I si es tracta del nomenament d’un pastor que ja és bisbe, encara és més important la consulta. No es tracta de posar en qüestió la qualitat d’una persona, sinó de veure quines qualitats són les més adients per a aquella diòcesi, o també saber què espera aquell poble perquè no se’l prengui com a ramat en sentit literal. Fins on nosaltres sabem, el poble desconeix a qui es consulta…

Tornem a Teràsia i Paulí. Abans d’abandonar Catalunya, el matrimoni va tenir un fill, Cels, un nadó que va morir en pocs dies i va ser sepultat prop dels sepulcres dels màrtirs Just i Pastor. Sembla que Paulí no ho va sentir tant com la mare, més aviat es va sentir alliberat per poder seguir el seu camí perquè aquest fet el va acabar de decidir a trencar “els últims lligams que el subjectaven a la terra”.

Retirats del món, vivien en unes petites cel·les, en soledat, oració i penitència. De nit cantaven les matines, dejunaven sovint, i conreaven un hort per a poder subsistir. La Teràsia, però, al costat de la pregària, s’havia d’ocupar de les tasques domèstiques.

No se sap exactament quan va morir perquè, eclipsada per l’espòs, sembla que als escriptors sols els interessava la vida del marit-clergue. No sorprèn, però sap greu. Paulí pregava i escrivia, i una pensa que potser si la Teràsia hagués tingut el mateix temps que el seu espòs, ¿què no hauria pogut fer amb la ploma sent una dona formada, empesa pel zel apostòlic i donada a l’oració?

¡Ai, santa Teràsia de Barcelona! Quan comprendran tots els barons que la divisió del treball no passa per “coses de dones” i “coses de barons”?

Roser Garriga Trullols i
Roser Solé Besteiro

Reflexionant sobre MARIA, model de lliurament total a Déu per als homes i dones d’avui

En el número anterior de L’Agulla acabava l’article sobre Eva dient: “Maria, arquetip, però de què?”, model per a qui? Avui em venen al cap algunes escenes marianes de quan era petita: el de l’escola religiosa del meu poble amb el “Mes de Maria”, rosari, flors i estampetes, altars a casa que reproduïen el de la capella del col·legi; aquella imatge dels apòcrifs d’una nena que “quan era xiqueta anava a costura a aprendre de lletra…” i que deuria repassar la lliçó a la falda de la seva àvia… O aquella joveníssima mare contemplant el fillet, o asseguda damunt de l’ase tirat per Josep, que fugien de la fúria d’Herodes i que, un cop a casa, cosia i guisava com feien les bones mares de família, mentre el seu espòs treballava i el nen feia ocellets de fusta que, amb el seu alè, arrencaven a volar… I ella, silenciosa, guardava totes aquestes coses en el seu cor. Ara sé que només Déu pot saber la profunditat i la riquesa del seu pensament, sempre a l’escolta de la paraula de Déu.

Del seu rol en la història de la salvació jo no en sabia res, només el record d’unes quantes imatges i llargues lletanies que ni entenia què volien dir. Ja més grandeta, aquells quadres no em deien res, en fugia, les prèdiques i les devocions marianes me n’allunyaven en la mesura que tot plegat em semblava infantiloide i alienant.

Però la Santa Ruah, el mateix Esperit Sant que participa en l’obra creadora de Déu en Maria, em va descobrir una altra Maria, una gran dona, jove, intel·ligent, discreta, viva i serena, que estima, sent i escolta la crida de Déu que li ofereix ser la mare del qui era el Verb, Jesús, el Fill de Déu i d’ella. ¿Com podia entendre que en ella, tan poca cosa, s’acomplirien les Escriptures? Una sola pregunta, ¿com?, creu i es posa totalment en mans de Déu: Fiat! (“que es faci!”), un fiat que no la va apartar del món ni la va deixar palplantada mirant el cel, sinó que sempre la va mantenir en una postura d’Adsum (“soc aquí”), dempeus i vigilant per a ser fidel a la resposta: heus ací l’esclava del Senyor. Esclava amb els ulls ben oberts, que esclata de goig perquè ha posat la seva vida i la seva llibertat en mans del Totpoderós. Magnifica el Senyor la meva ànima!

Ferma en la resposta i àgil en l’atenció als altres, en moments de festa i en moments de dolor; dolor el que va sentir quan el fill se’ls hi escapa, pobra Maria, no sabia que patiria molt més! Encara no sabia que l’elit del poble fins i tot el portaria a judici, ni tot el que havia de sofrir fins a la creu. El fracàs. Ni tan sols per a la Mare hi hauria aparicions… És igual, pateix, però espera més enllà de tota esperança. Déu és la seva força.

Per a mi, fiat i adsum són com els dos pols que ens situen amb ella en el si de la Trinitat: la seva grandesa, la seva especial manera de viure la relació, de joiosa obediència, amb el Pare, la profunda i fructífera relació amb l’Esperit per a participar, en aquell moment únic en la història, en l’obra de salvació. Maria, model per a tota persona, model de llibertat lliurada sense escletxes a la Trinitat per a tota la humanitat.

És en aquesta línia que he trobat el sentit profund de la virginitat: presentar-se davant Déu sense estar penetrat/da per res més. Això suposa una actitud vigilant per a mantenir-se sempre disponible, no sols per donar, sinó i sobretot, per saber demanar i rebre, cosa per a la qual cal una sincera humilitat. Només amb aquesta actitud hi ha la possibilitat de ser fecundat/da per l’Esperit.

Així, Maria (verge i mare) no és model (només) de verges i barons consagrats, o de dones casades lliurades al marit, sinó de tota persona que estigui disposada a deixar un espai buit en les seves entranyes perquè el Fill s’hi pugui encarnar. És així que puc dir: La virginitat de Maria: model de receptivitat compromesa, que queda molt lluny d’un empobrit model marià predicat antany pels barons ordenats, fet d’humilitat, obediència i puresa (sexual), com projecció en la figura de Maria d’una difícil problemàtica de la seva pròpia sexualitat.¹

És en aquesta línia que entenc el n.67 de la Lumen Gentium, que m’allibera de l’estretesa de tantes interpretacions i la miro amb uns altres ulls buscant “la veritable devoció, que no consisteix en un sentiment estèril i passatger ni una credulitat vana, sinó que més aviat esdevé de la veritable fe, per als que… som impulsats… a imitar les seves virtuts”.

Roser Solé Besteiro

1. Expressions semblants el sentit de les quals ja es trobava en articles escrits fa més de 60 anys, llegits i comentats anys després només en petits grups perquè encara escandalitzaven.

Trets alliberadors de Tecla d’Iconi

A la fi del segle II i principis del III, es produeix un canvi significatiu en l’expansió del cristianisme. Les dones van anar quedant relegades en la tasca evangelitzadora i de responsabilitats en les comunitats cristianes que havien liderat. La Gran Església va anar deixant gradualment de banda les dones cap a la perifèria de l’Església. Elles, però, van anar buscant altres vies per a continuar la seva tasca evangelitzadora i l’acció social. L’encàrrec de Jesús (Gàlates 3,28) es veurà truncat ràpidament, però Tecla restarà com a paradigma exemplar en l’ensenyament de l’evangeli i en el compromís inseparable de l’acció social als més necessitats.

Amb l’ajuda de la metodologia teològica feminista, es desvelen els trets alliberadors de la vida de Tecla, així com el lideratge de les dones en els inicis del cristianisme a l’Àsia Menor. Trets que exposem a continuació:

1. La seva ubicació entre la història i la llegenda. F. Cabrol OSB considera que “no es pot afirmar res ni negar res” quan es tracta de fets descrits en els Apòcrifs, però finalment reconeix que “l’existència de Tecla sembla totalment indefugible”.
2. Tecla ha estat cridada a ser apòstol a través de Pau. Gregori Nazianzè la cita al costat de Joan, Pere, Pau, Jaume, Esteve, Lluc i Andreu. És reconeguda, també com a dona bíblica, subjecte actiu en la història de la salvació.
3. Des que va escoltar la predicació de Pau, acull sense reserves la seva vocació de deixebla i és “enviada” per ell a una tasca missionera.
4. Tecla passa de tots els convencionalismes socials i culturals de l’època i posa en risc les relacions establertes com a normatives per a uns i altres, cosa que provocarà la desestabilització d’aquest sistema; conseqüències que no trigaran a mostrar-se.
5. La virginitat és el tret fonamental que Tecla adopta des de la seva conversió, desobeint les normes patriarcals que li imposa el seu entorn familiar. Elecció que creu indispensable per al seguiment de Crist.
6. Se la considera la primera màrtir, inaugurant la categoria de protomàrtir; com un equivalent d‘Esteve, ella lidera les dones com ell liderava els homes.
7. Tecla segueix un camí creatiu i inusual per una dona que la conduirà a ensenyar, predicar, fundar, i assolir la santedat a la qual se sent cridada a través del servei i cura dels més pobres.
8. La dona havia quedat relegada a l’àmbit privat. Però hi va haver un moviment de resistència al procés de patriarcalització que queda reflectit a les cartes pastorals, en els escrits dels heresiòlegs i en els apòcrifs. A l’optar per romandre cèlibes els permetia una major participació activa en la comunitat.
9. El fet que Tecla hagi pogut ser utilitzada per justificar l’accés femení al ministeri ha de reflectir una realitat històrica. L’hermenèutica de la sospita ajuda a reinterpretar les tradicions sobre les dones i desemmascara traduccions i interpretacions androcèntriques i sexistes. També és possible que, com han posat de manifest algunes investigacions, estiguem en presència d’un conflicte d’herències paulines, una favorable a les dones i una altra que li és hostil, segons 1 Timoteu 2,9-15; 5,9-16.
10. És important eliminar les adherències del llenguatge en què s’ha transmès el text per desvetllar el veritable sentit de la història de Tecla, situant-la com a protagonista i Pau més aviat en un segon pla. Xoca que l’apòstol no l’anomeni mai en les seves cartes. En la tradició posterior a Pau, no interessava que la història de Tecla fos coneguda. La institucionalització eclesial que desplaçava les dones ja estava molt avançada.
11. Tant Tecla com els personatges femenins que intervenen en la narració posseeixen una categoria central i normativa. El principi normatiu és, doncs, la “plena humanitat de les dones”. L’experiència de Tecla no és privada sinó pública, perquè està socialment construïda a través de les categories de raça, sexe, classe, edat, religió, estat, etc., i és el punt de partida hermenèutic, no una norma.
12. La nostra ubicació social, cultural i religiosa configura la nostra experiència amb el text objecte d’estudi i ens fa reaccionar davant d’ell. Els textos poden legitimar i inculcar relacions de dominació, però també destacar el seu potencial per fomentar la justícia i l’alliberament en l’horitzó de l’ekklesia-comunitat, on es viu la fraternitat.
13. Des de l’hermenèutica de la remembrança i la reconstrucció, podem reescriure la història de Tecla sospitant dels silencis i llacunes a fi de recuperar el passat oblidat de les dones, com a líders de les comunitats en el Cristianisme primitiu.
14. A la llum de les últimes investigacions, podem reconstruir una història diferent de Tecla com a dona creient que subverteix el model de conducta de submissió en el seguiment de Jesús que comportava assumir funcions de lideratge i autoritat.

En definitiva, hem de contemplar sense prejudicis i amb una nova mirada la història de Tecla com a dona forta, apòstol, profeta, deixebla, màrtir, cridada a la santedat i evangelitzadora fecunda, venerada tant a l’Església oriental com occidental.

M. Luisa Paret García

No som dones despistades

Ser mare no és una obligació ni el destí natural de cap dona. Ser mare és una elecció i, per tant, un privilegi que neix de la llibertat. Voler ser mare als quaranta… és una altra cosa.

Darrere de cada mare hi ha una motivació, pròpia o aliena, i darrere de les no-mares també. Com tantes altres dones, durant més anys dels recomanats vaig habitar el territori de les no-mares sabent que el temps per prendre la Gran Decisió corria en contra. Però què havia de fer? Tenir un fill quan realment no sabia si el volia? I és que a les dones d’ara ens ha tocat viure una època força torbadora. Per una banda, ens han educat per tenir opcions. Hem estudiat, viatjat, treballem, vivim soles, en parella, tornem a viure soles. Decidim qui som i com vivim. Aquesta llibertat és una conquesta feminista de les nostres mares i no hi renunciarem. Per altra banda, vivim un moment de sublimació de la maternitat (i també la paternitat) mai vist anteriorment. La realització personal a través de la família. L’exaltació de la maternitat com una forma més de revolució feminista. Semblen interessos contradictoris, i formalment ho són, perquè de nou, el temps ens juga en contra. Però no tenim dret a voler-ho tot?

I amb aquest embolic al cap, desfullant la margarida del “vull o no vull”, et plantes quasi als quaranta i decideixes que sí, que ara, i no abans, és el moment de tenir un fill. Però llavors el teu cos et diu que no, que haver-ho volgut abans, i la ginecòloga li dona la raó. Ep, un moment! Ja sé que en tinc quaranta. No sóc una dona despistada que m’he adormit sobre els llorers. Simplement, no he tingut un fill quan no l’he volgut tenir o amb qui no he volgut tenir-lo. Això hauria de parlar en favor meu, no? Però com diu la meva admirada escriptora Silvia Nanclares, “l’edat dels ovaris no atén a conquestes feministes”.

Com jo, milions de dones i de parelles que tenen dificultats per tenir fills —i no sempre per culpa de l’edat— transiten un llarg camí per aconseguir-ho. Queden atrapades en un estat intermedi entre el “volem ser pares” i l’“estem embarassats”, un impàs vital que pot durar mesos o anys, molts anys, o que fins i tot pot no arribar a ser mai. És, a més, una batalla silenciosa contra el desig, les expectatives, la frustració, la vergonya i la por que no succeeixi.

Com jo, aquests milions de dones i de parelles entren en contacte amb el món de la reproducció assistida, amb les proves mèdiques, les probabilitats d’èxit —que sempre són menys que les probabilitats de fracàs—, amb les ecografies, les injeccions, les bates blanques. Canvien l’ideal romàntic de la concepció per una transferència en un quiròfan. Per no parlar dels diners, que fa lleig.

Ser mare és una elecció i, per tant, jo ho he estat quan he tingut ganes d’estimar, de cuidar i d’acompanyar. Quan he volgut que algú depengui de mi i que la meva vida estigui lligada, per sempre, a una altra persona. Agraeixo infinitament a la ciència la possibilitat que m’ha donat de ser-ho, però també hauria pogut no passar.

Sense entrar en els motius que porten a les dones a retardar la maternitat, el cert és que els ritmes socials i els ritmes biològics sonen desacompassats i qui té les de guanyar és la biologia. De veritat no podem fer res per minimitzar l’impacte d’aquest desajust? Sí que podem. Podem millorar l’educació sexual i reproductiva tant a les escoles com en l’àmbit sanitari. Sabem més sobre com no quedar-nos embarassades que sobre com funciona la concepció. No fallem a les revisions ginecològiques anuals, però mai ens demanen analítiques per controlar la nostra reserva ovàrica ni ens expliquen que la fertilitat comença a caure en picat als trenta-cinc anys, i no als quaranta. Alguna vegada us han comentat, en una visita rutinària, la possibilitat de vitrificar els òvuls? Segurament, no. I per cert, com és que a hores d’ara encara no tenim ginecòlogues de capçalera, a la sanitat pública?

No, les dones que som mares als quaranta no som dones despistades ni ens hem adormit als llorers.

Vanessa Rodríguez
Publicat a Viladecans Punt de Trobada

Paritat ja!

Montserrat Cabo

Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre. Pepa Torres Pérez.

Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre. Pepa Torres Pérez. San Pablo. Madrid, 2020.

En el darrer número de L’Agulla, la Mercè ens parlava dels reptes de la Pepa Torres, a partir de la seva xerrada a la jornada general de l’ACO.

Doncs ara ha publicat un llibre, Teología en las periferias. De amor político y cuidados en tiempos de incertidumbre, on ens comparteix des d’on viu i Qui la mou… I on la mena: a la frontera, a la perifèria… A una teologia que neix a les seves experiències…

És una lectura que no et pot deixar indiferent… Jesús té rostre de manter, de dones de Territorio Doméstico, de xarxes de dones… Escriu des de Lavapiés i posa al centre la vida, les cures, l’amor que només pot ser polític. Alguns fragments de l’Evangeli s’il·luminen fruit de la pregària i la contemplació.

Si t’atreveixes a entrar-hi, potser, com a mi, t’interpel·la, t’incomoda, i alhora t’engresca, eixampla la mirada, et refà la crida de tot creient a anar als marges i viure més des de dins, cap a enfora… Un llibre molt recomanable.

Maria Antònia Bogónez Aguado

El compromís d’una aristòcrata. Brígida de Suècia, santa

Les santes del segle de la pesta que van ser canonitzades, no van ser precisament dones anònimes que es van consagrar a l’ajuda de malalts i moribunds, més aviat van ser dones que tenien una clara visió del món civil i eclesiàstic; “visionàries” del perill de les invasions turques i dels daltabaixos i desordres que es produirien a l’interior mateix del papat: desterrament d’Avinyó, devaluació de la figura espiritual del papa i pèrdua de credibilitat, a més d’una mentalitat infantil i una espiritualitat que sovint degenerava en formes patològiques… i tot en el marc de la pesta negra que provocà la por al dimoni, la superstició i la bruixeria. En aquest desastrós ambient neix Brígida de Suècia l’any 1303. Dona que va rebre una apreciable educació intel·lectual i religiosa i que, amb mirada dantesca, s’havia adonat de “l’arbre malvat que cobria d’ombra tota la cristiandat”. Defensora encara d’una visió cristiana heretada d’Innocenci III (+1216) que creia que el papa, Servidor de Crist, devia arbitrar la pau entre els regnes cristians.

Parlem d’una dona casada als 15 anys, mare de vuit fills (la quarta fou santa Caterina de Suècia), vídua jove, peregrina, mística i profètica; d’una vocació religiosa íntimament lligada a una vocació política que va fer d’ella una figura singular en la societat civil i eclesial del segle XIV. No en va Joan Pau II la va reconèixer com a co-patrona d’Europa, al costat d’una altra gran dona, Caterina de Siena (L’Agulla 2018).

Brígida és filla i neta de grans pelegrins, devoció que ella mateixa va practicar amb el seu marit. Amb ell va arribar fins a Santiago de Compostel·la i, de retorn a Suècia, conscients de la desastrosa situació eclesial, van evitar passar per la Babilònia dels papes francesos d’Avinyó. Als voltants del 1345 quedà viuda. Va repartir els seus béns entre els hereus i els pobres i va emprendre un llarg viatge. Abans, però, l’any 1335, va ser nomenada mestra de la cort per a la família reial, càrrec que va desenvolupar a nivell espiritual, econòmic i jurídic, sempre atenta als sectors més desafavorits.

Dona intrèpida que va travessar tot Europa sense oblidar ni per un moment el missatge que Jesús, en una de les revelacions, li havia confiat: alliberar l’Església de la servitud francesa i del descrèdit en què havia caigut. Empresa difícil aquesta, de la qual no en veurà el final, amb el retorn d’Urbà V a Roma, ni l’empitjorament que es produí amb el Cisma d’Occident (dues obediències papals: Roma i Avinyó), situació que no veurà la llum de sortida fins l’any 1418 amb el Concili de Constança.

Sense esperança i cansada, va emprendre encara un altre llarg viatge/peregrinació per diversos santuaris italians fins arribar a Nàpols on va recordar a la reina Joana i al bisbe Bernat com havien de governar: atenció al comportament moral correcte, la defensa justa dels pobres, el rebuig a la pràctica de l’avortament i, sobretot, l’eradicació de l’esclavitud, com havia aprés del seu pare a Suècia, perquè “Déu estima tothom, és creador de tots els homes i a tots vol redimir”. El seu fill l’havia acompanyat a Nàpols, el qual va desencadenar una passió desordenada amb la reina Joana, de la qual se’n va deslliurar per la mort. Sembla ser que la seva mare no va vessar ni una sola llàgrima per aquesta mort.

El sentit de justícia va ser fonamental en la seva vida. Per això, en parlar de les revelacions que va experimentar ho fa com sentint-se cridada a participar en la reforma de l’Església, en l’alliberament dels entrebancs que l’allunyaven del missatge de l’Evangeli; una crida al comprimís que no es resol en el moment històric d’uns actes puntuals i que s’acaben amb la mort de la seva autora sinó que hi va haver un “endemà”. És la crida al compromís, que no pot acabar pel cansament, dels homes i dones de la nostra Església perquè, com més crítics som, com més obedients a l’Evangeli som, més Església som i més ens en sentim. Ni obediència militar que no permet pensar, ni respostes angelicals que no toquen de peus a terra. El que Déu ens demana és una resposta conscient i voluntària en cada instant de la nostra vida.

Aquest és l’exemple de Brígida, que va saber conjugar mística i política; dona que va entendre que l’amor per l’Església no exigeix obrar d’acord amb formes oficials eclesiàstiques, que poden estar equivocades, sinó que el que cal és el coratge d’anar al fons de l’Evangeli i actuar en conseqüència. Dona laica, esposa i mare, escriptora i fundadora d’un orde monàstic femení, que ens permet revalorar la condició laïcal i subratllar que les persones han de ser jutjades per l’obediència a la voluntat divina i fidelitat a l’Evangeli i no pel seu estat de vida o estatus social.

Roser Solé Besteiro

Dones de poca ciència, però de molta saviesa

…i de la fe que es necessita per a transformar el món, en la parcel·la que a cadascú li és donada. Aquest és un títol que li escau a Francisca Pascual Doménech, nascuda a Montcada (València) l’any 1833, filla d’una humil família de pagesos que no va poder donar-li estudis, vetats en aquella època als més pobres. Treballadora de fàbrica de filatures des de ben jove, va experimentar aviat la duresa de la feina, l’esgotament dels 14 quilòmetres de recorregut diari a peu i un horari i condicions que avui reclamarien tota mena de protestes sindicals. Però va ser en aquest dia a dia on es va mostrar i forjar la seva gran qualitat humana i la seva sensibilitat.

Els seus ulls estaven posats en Déu i en les seves companyes que patien aquelles dures condicions. Sense diners i amb menys possibilitats de lluita, els va proposar llogar un pis a la capital on hi podrien residir durant la setmana, compartir despeses, descansar, parlar… Una cosa ben senzilla, però va ser el primer pas. Com moltes dones del segle XIX, conscients de les necessitats que les persones més desgraciades patien, va saber interpretar el missatge del Jesús de l’Evangeli en favor dels germans i germanes més desvalgudes. La fe, la pietat, l’experiència de la misericòrdia de Déu, aguditzen la perspicàcia, fan viure amb els ulls oberts, donen l’empenta per a buscar recursos i fan cercar solucions allà on la societat/l’estat encara no n’ha sabut trobar. De quantes dones amb empenta podríem parlar!

Francisca era tan pobra que ni tan sols podia entrar en un convent, motiu pel qual va recórrer al Beateri de Terciàries de Sant Francesc d’Assís, on podia endinsar-se en la pregària i la caritat. La seva personalitat i prudència van fer que les companyes l’elegissin superiora d’aquella fraternitat, i a fe que en va fer: va fomentar la vida comunitària fent realitat el seu projecte de fraternitat, va obrir les portes del beateri al món, i juntes van tractar de remeiar les necessitats més urgents: cecs, sords, ancians, leprosos. Un altre pas!, que perdura en les germanes d’avui des de la congregació de vida religiosa que va fundar, lliurada també ara als nous apostolats que les mancances humanes exigeixen.

Aquell somni de la jove filadora, als 40 anys es concretava en una fraternitat senzilla, alegre i solidària, inserida enmig dels homes i dones del seu poble i del seu temps, i els d’avui, concretada en un ventall d’implicacions en els diversos camps de la realitat que pateix la societat en general i dels més pobres en particular. En aquells moments s’havia de tenir cura de la promoció i dignitat de les dones obreres, es van crear “guarderies” no sols per a tenir cura dels infants sinó també per a formar les mainaderes, cuines econòmiques (els “menjadors” actuals), escoles dominicals i nocturnes (a quantes dones ens han ajudat!), asils-hospitals per a ancians i ancianes malalts i necessitats. Amb tot, i fent suma amb altres moviments semblants de l’època, els esforços de les germanes es van orientar d’una manera especial vers la formació de nenes i noies i, amb un carisma encara més afinat, a l’educació de nens i nenes sordmuts (no-oients, diem avui) i cecs. Un compromís que ha obligat a moltes de les germanes a preparar-se en profunditat en les tècniques i mètodes més apropiats en aquest camp d’ensenyament especialitzat.

L’ara ja mare Francisca va morir l’any 1903, deixant darrere seu un estol de “cases” tant a l’Estat Espanyol com a Amèrica del Sud i Àfrica i dedicades als serveis apropiats. Està en camí de ser reconeguda per tota l’Església com a model de santedat, una santedat d’ulls oberts.

Francisca, de teologia no en sabia pas gaire, tampoc va ser una feminista a ultrança, ni tan sols feminista, perquè ni el concepte podia conèixer. No va ser una lluitadora amb la bandera del reconeixement de les dones en la societat ni en l’Església, ni una lletrada. Va ser una dona d’una profunda adhesió a Déu amb els ulls ben oberts a les necessitats del seu món, davant les quals només entenia una cosa: fer sempre el bé amb senzillesa, alegria i misericòrdia des de la fraternitat. A les seves seguidores, i a cada una de nosaltres, toca viure aquest missatge segons les exigències del nostre espai i temps perquè, sigui a la catequesi o a la universitat, a les parròquies o a les associacions socials i polítiques del poble o ciutat, en el lloc on es prenen les decisions en l’Església o en la societat. Arreu ha de ser reconeguda, conquistada i exigida la dignitat de les dones, que no es mostra amb paraules i discursos, sinó en els fets. En l’Església que estimem encara hem de parlar de conversió!

Roser Solé Besteiro

Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època.

Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època. Palau Robert. Barcelona. Fins al 2 d’octubre 2020. Entrada gratuïta.

Aquesta exposició ens presenta una dona excepcional i de la qual almenys jo no havia sentit a parlar. Filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, Clotilde va ser multidisciplinar (arpista, compositora, conferenciant, defensora dels drets de les dones i de les marginades…), filla d’una mare que la va impulsar, viatgera per tota mena de països en una època on desplaçar-se no era habitual ni senzill… Es va relacionar amb escriptors (Víctor Hugo li va començar a dir “Esmeralda”, el seu pseudònim), músics, pintors, reis i reines, diplomàtics… Tot plegat, ben excepcional!

Una manera també de descobrir un temps, el que ella va haver de viure entre 1861 i 1926.

No diré més… Aneu a veure-la!

Més informació aquí.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La meva experiència amb la crisi de la Covid19

Voldria començar presentant-me com dona creient, metgessa i mare. Ser dona m’ha marcat com a persona tant en l’àmbit físic, social, emocional i espiritual. Metgessa és la meva professió, amb la qual m’he identificat per vocació, formació i implicació laboral, és un repte molt estimulant i que cada vegada m’apassiona més. També sóc mare amb voluntat de família i comunitat, on descobreixo l’amor incondicional, que com a creient sé que ve de Déu, però se’m va fer present amb l’amor dels pares i he après a sentir-lo amb l’amor als fills.

La meva experiència amb la crisi de la Covid19 ve marcada per aquestes facetes que em defineixen, i que ara als meus 50 anys, més conscient del que sóc i el que sento, també em veig més capaç de descobrir oportunitats de creixement en les crisis viscudes.

Sóc metgessa internista amb vocació generalista i treballo fent consultes externes i suport a urgències d’un Hospital Comarcal (Hospital General de Granollers) amb una alta pressió assistencial i on les urgències, com a la majoria d’hospitals, estan crònicament saturades. Vam viure el pic de la grip del gener amb l’increment de feina habitual de cada any, mirant les notícies de la Xina sense ser molt conscients del que s’apropava. Al març la Covid ens va caure de cop, col·lapsant un sistema sanitari ja prèviament estressat.

De cop i volta l’hospital es va omplir de pacients amb febre i problemes respiratoris, molts d’ells amb un quadre d’inflamació generalitzada i insuficiència respiratòria que necessitava llits d’UCI. L’hospital es va haver de remodelar en pocs dies, l’UCI es va multiplicar per tres, les consultes externes es van buidar per posar-hi llits i a urgències vam desplaçar els espais dedicats a la patologia crònica per ocupar tot l’espai. Vam anar instaurant les mesures protectores i d’aïllament, per evitar els contagis en el mateix hospital, que ens ha obligat a treballar amb unes condicions que no han facilitat gens la comunicació i la proximitat. Hem tingut col·lapse, impotència per una malaltia que evolucionava ràpidament i sense cura ni tractaments efectius, amb aïllament dels pacients i dels professionals, pors pels contagis entre els companys sanitaris i pors per portar aquesta maleïda malaltia a casa i als nostres familiars.

Però malgrat les pors, les impotències, l’estrès… en pocs dies vam viure com l’hospital es reestructurava, molt personal sanitari ocupava feines a què no estaven acostumats, altres es feien responsables d’estudiar les evidències científiques canviants i refent protocols diàriament, especialistes amb les consultes tancades visitant a urgències o assumint malalts de planta i de l’UCI, altres ajudant els psicòlegs a fer suport a familiars i malalts que amb els aïllaments se sentien sols i angoixats, administratius intentant coordinar els canvis, personal de neteja multiplicant-se, tots incrementant les hores i el treball personal.

Amb totes les mancances que vam tenir, vaig poder viure un desplegament de col·laboració, oferiments de treball, gent elaborant materials de protecció que ens mancaven (bates, pantalles…), empreses oferint suport a les persones i als sanitaris. En el moment de major crisi vam viure un gran desplegament tant de personal sanitari com de ciutadania i empreses.

En les crisis les persones creixem, ens descobrim i podem arribar a donar el millor de nosaltres mateixos. Però ara tenim un nou repte que serà més difícil d’afrontar, gestionar l’evolució de la crisi, les seqüeles emocionals, personals, socials i laborals en un context d’incertesa, amb el món sanitari esgotat i amb l’evidència que les retallades que ens van portar a una situació precària no reverteixen.

Hem après a fer coses diferents, hem après que som capaços d’oferir el millor de nosaltres mateixos, però també hem tingut pors que han fet brotar moments de ràbia, decepcions i incongruències difícils d’entendre.

El camí serà llarg, segurament tortuós i no sempre ens sentirem recolzats ni reconeguts.

Tot i que puguem estar esgotats, espero que no caiguem en la desesperança, que sapiguem acompanyar els que més han perdut, i que sapiguem seguir construint, reinventar-nos i utilitzar el que hem après per repensar un nou futur amb noves oportunitats.

Elisabet Sánchez Pujol

Lectures en el mes de la dona, abans de Sant Jordi – Mujeres amigas de Jesús

Mujeres amigas de Jesús. Carmen Sara Floriano i il·lustracions d’Ana Varela. Edelvives

Aquest llibre és fruit d’un projecte del grup Dones i Teologia de Saragossa, que celebren els seus 25 anys de vida. Està format per tres llibres en un estoig preciós. Il·lustracions alegres i cuidades i els relats de sis dones dels evangelis explicades per a criatures de 8 a 10 anys… Les dones que acompanyaven Jesús i formaven part de la seva comunitat, la samaritana, la viuda pobra, la dona siriofenícia, les germanes Marta i Maria, i Maria Magdalena.

Pot ser un gran regal per a una primera comunió. Però és una lectura estupenda per a qualsevol de nosaltres: què millor que llegir els relats evangelis amb mirada d’infants?

Maria Antònia Bogónez Aguado

La intranquil·litat. Marion Muller-Colard.

La intranquil·litat. Marion Muller-Colard. Fragmenta Editorial. Barcelona, 2020. 96 pàg. 11,90 €

Un llibre deliciós i subversiu. Deliciós per com està escrit, pel llenguatge cuidat, per les seves tres parts ben travades… I subversiu perquè ens fa descobrir per als qui no ho havíem pensat que la tranquil·litat potser no és l’actitud que des de l’Evangeli hauríem de recomanar, amb el “tranquil, tranquil·la” que sovint els nostres llavis dirigeixen a altres.

L’autora, teòloga protestant francesa, recorre episodis de l’Evangeli. L’anunciació com a moment en què Maria accepta la intranquil·litat… Com ho fan Josep o Zacaries… I el propi Jesús davant de la dona cananea que l’interpel·la i li fa obrir el seu missatge més enllà del poble elegit.
Intranquil·litzem-nos!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Mary Ward: una dona que va trencar motlles

Si les dones fundadores de congregacions religioses són dones valentes, intrèpides, obertes a les necessitats del món i profundament arrelades en una mística d’ulls oberts, Mary Ward (1585-1645) n’és un exemple. En la nostra genealogia hi ha de tenir un lloc important pel que ha significat en el llarg procés de reconeixement del treball de les dones a l’Església, si fem cas al que d’ella van dir les seves seguidores: “treballava pel Regne de Crist amb recursos que els barons “savis i prudents” no podien arribar a tolerar en les dones evangelitzadores”, una intolerància que la va posar a prova en moments en què havia de defensar davant la Cúria la seva fe i la fundació de l’Institut de la Benaventurada Verge Maria (IBVM).

La congregació va ser fundada l’any 1609 i ja a l’any 1629 va haver de recórrer al Papa Urbà VIII perquè l’alliberés a ella i la Institució de caure sota les urpes de la Inquisició, acusada de rebel·lió, heretgia i desobediència, però no es va deslliurar que el decret de presó la confinés al convent de les Clarisses d’Anger, acusada d’heretgia, cisma i rebel·lió.

Finalment va quedar lliure de les acusacions, tot i que per ordre de la Santa Seu no podia abandonar la ciutat de Roma sense permís papal. Una vida que mai no li va ser fàcil perquè, quan definitivament es va establir a Londres, hagué d’abandonar-la a causa de la guerra civil. Va morir a la seva casa de York l’any 1645.

Però, qui és Mary Ward? Una dona nascuda al comtat de York el 23 de gener de 1585, filla d’una família de la noblesa rural, el mateix any en què es promulgà la llei d’expulsió dels capellans catòlics i la condemna per als qui els ajudessin. Així, des de ben petita va experimentar en la pròpia família la repressió anglicana pel fet de mantenir-se en l’obediència catòlica. De jove entrà a les clarisses, però comprèn que ha de fer alguna cosa diferent; deixa la clausura i, atreta per l’orientació jesuítica, obedient a la inspiració de l’Esperit, funda la IBVM quan només tenia uns 25 anys. El nou Institut serà apostòlic, sense clausura, amb una superiora general i només dependrà de l’autoritat del papa.

Pel regne de Déu i per Anglaterra, l’Institut es posa al servei de l’educació de les nenes, riques i pobres, amb la clara intenció de donar suport a la fe catòlica en un país sacsejat pel corrent anglicà que tanta sang ha vessat. I aquí comença una altra línia de lluita, de la qual mai es veurà lliure, a l’interior de la pròpia Església que estima, obeeix i sempre li serà fidel.

Funda centres a l’illa i al continent. Només a Roma arriben a tenir unes 150 alumnes, malgrat la penúria econòmica per què estan passant i el pes de tota mena de pressions que han de suportar. Cardenals italians s’esforcen pel tancament de les escoles. Un dels motius és que no és possible la creació de congregacions femenines fora de la clausura; Trento no ha passat en va, i les dones hi surten perdent. ¿Com podia aquella dama anglesa no acatar la disciplina de la clausura femenina? I així es van tancat les instal·lacions italianes (1625).

Luter, Enric VIII, Roma, reformes i contrareformes… però Mary Ward no es desanima i segueix endavant. Se’n va a Munic i obre una escola a la ciutat, Paradeiserhausm, l’escola més important per la comunitat. Munic, Viena, Bratislava, Praga… noves escoles, però sempre enmig de disputes i negociacions papals. Finalment Urbà VIII (1628) ordena el tancament de totes les cases de l’Institut per no acceptar la clausura i sempre sota la sospita d’heretgia i rebel·lió. Es tracta d’un tancament exemplar perquè ha de servir d’escarment per a totes les organitzacions femenines titllades de “jesuïtesses” que havien sorgit a Bèlgica i a la zona del Rin.

Finalment, el Sant Ofici declara que Mary Ward està lliure de tota sospita. Han passat anys, la salut se’n ressent, torna a Anglaterra, on mor als 60 anys.

Sacrifici i lluita no van ser en va, perquè tot el que ella i les seves companyes de congregació van fer, va suposar un gran avenç en l’educació de les dones i la seva presència, a través del seu treball, a l’Església catòlica. Una congregació arrelada i compromesa en el món que li va tocar de viure, fonamentada en les tres “gràcies” d’influència ignasiana:

• L’obra de Déu com a fi.
• L’apostolat en el món com a mitjà.
• L’orientació total envers Déu en el marc de Llibertat, Justícia i Veritat.

“Fins ara, els homes ens han dit que nosaltres havíem de creure. […] Jo espero en Déu que en el futur s’han de veure dones realitzant coses grans” ¡Elles en van realitzar!

Roser Solé Besteiro

Humiliant i discriminatori

Montserrat Cabo

Alcem la veu!

El proppassat diumenge 1 de març uns quants centenars de persones, majoritàriament però no únicament, dones de diferents generacions, ens reuníem a les escales davant de la catedral. Un dia assolellat i que va resultar estimulant, ple d’energia i entusiasme.

I és que l’aventura havia començat mesos abans quan algunes dones de diferents moviments eclesials havien somiat fer alguna acció per mostrar. I va anar prenent cos a poc a poc en assemblees àmplies i eficaces, amb pregària inicial i somriures… I amb molt de dons que s’anaven posant sobre la taula… Pensar, trobar solucions, fer un taller de pancartes, assumir tasques, serveis organitzats en petits equips horitzontals…

I es va infantar un acte senzill, breu, participat… però alhora contundent. Signes com un simple esparadrap sobre les boques silenciades de dones, unes xarxes on anar posant les pancartes de les nostres constatacions i peticions, també en cartells (Venim de lluny, Som moltes, Alcem la veu, I diem prou, Trenquem el silenci, Iguals davant Déu, desiguals a l’església?, Les dones a l’Església amb veu i vot, Si la societat avança, l’església també, La sororitat és la nostra força i Prou a la feminització de la pobresa), la força de la batucada que donava ritme, arrencar-nos la cinta que ens mantenia callades i un manifest breu però ferm. El podeu llegir aquí.

Però alhora, amb l’empenta dels moviments de les dones que fa dos anys havia esclatat en els carrers d’arreu del món civil el 8 de març, impulsats per fets com el #MeToo a nivell internacional o la penosa sentència de la Manada a nivell estatal, aquesta acció no podia quedar simplement con un esdeveniment local. Les xarxes de dones creients i feministes, els vincles d’amistat, els moviments eclesials van estendre el clam i la proposta per la resta de l’Estat. Madrid, Sevilla, Burgos, Saragossa, València, Granada… el mateix dia o en els següents van acollir actes equivalents. Amb el lema d’Alcem la veu com a casa nostra o bé “Hasta que la igualdad se haga costumbre” de la “Revuelta de mujeres en la Iglesia”, centenars de dones més s’hi van aplegar, creant l’onada feminista i creient, i cridant per la dignitat i la igualtat en la nostra Església.

Voices of faith és una iniciativa que vol empoderar les dones catòliques en la presa de decisions dins l’Església Catòlica. Van aixoplugar l’acció barcelonina i van venir dues representants a compartir-lo. Estan preparant un sínode en la tardor del 2021 amb el Consell de Dones Catòliques… Pot ser una fita més en el nostre camí per fer de l’Església un espai d’igualtat i dignitat per a tots, barons i dones… Mentrestant, il·lumina les passes des de la xarxa, la comunió i la sororitat…

Alcem la veu i avancem: fins que la igualtat sigui possible!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Feminismes!

Estem de sort. Han prorrogat l’exposició titulada “Feminismes!” al CCCB fins al 5 de gener. Millor dit, les exposicions, perquè en són dues. La primera, «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» recull part dels fons artístics de la que seria l’Endesa austríaca, completades per algunes obres de casa nostra… Presenta un recorregut per cinc àmbits (Mestressa de casa, mare i esposa, Reclusió i evasió, Els dictats de la bellesa, La sexualitat femenina  Jocs de rol), que presenten la situació de les dones en aquell moment ara fa unes desenes d’anys. Molt ha canviat, però no pas tant!

La segona mostra, “Coreografies del gènere” ens acosta a la situació actual dels feminismes (sempre en plural perquè no n’hi ha un de monolític) i ens apropa, des de l’expressió artística, a la superació binària del gènere, l’ecofeminisme, la sexualitat i la violència i la necessària descolonització del feminisme.

Ja fa temps que em van aconsellar fer primer una visita guiada a les exposicions del CCCB. Per àmplies i intenses, sovint ens poden resultar costerudes. El mestratge de la guia aquesta vegada és també molt recomanable per atansar-nos-hi… I posteriorment i per la nostra banda, com que l’entrada permet tornar-hi de nou de franc, ja podrem gaudir de detalls, veure els vídeos llargs, aturar-nos i deixar-nos sorprendre davant les 300 peces que en aquest cas se’ns ofereixen.

Si se us ha desvetllat curiositat, mireu el web amb tot el programa d’activitats i encamineu-vos cap al Raval!

Maria Antònia Bogónez Aguado

25 N. Dia internacional contra les violències a les nenes i dones

Dibuix: Montserrat Cabo

Ideologia de gènere?

En la remarcable entrevista que li va fer Jordi Évole al papa Francesc i que es va emetre el passat 31 de març, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de transformar-s’hi”, va rectificar en l’entrevista.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar les noves maneres d’entendre tot allò que afecta al sexe i al gènere, unes noves maneres que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferir concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Església s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!

Josep Lligadas

Avaluant la nostra Església en feminisme…

Bé, diguem, avaluant la nostra Església en igualtat, perquè això és finalment el feminisme: la lluita per assolir la igualtat entre homes i dones… Allò que fa gairebé dos mil anys deia sant Pau: “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.” (Ga 3,26-28), com ho vivim a la nostra església?

He començat a mirar alguns dels conceptes bàsics del feminisme… i el resultat quan mirem la nostra Església és ben trist… Suspens en gairebé tot… No passa la prova del cotó violeta. Em centro en uns quants, per estricte ordre alfabètic…

Acció positiva (o acció inversa): Si són aquelles estratègies per corregir la igualtat d’oportunitats per mitjà de mesures que permetin de corregir les discriminacions fruit de resultat de pràctiques o sistemes socials, en la nostra església només es podrà aconseguir si els barons decideixen fer un pas enrere… Deixant que les dones omplim tots els espais que ara per ara la “normativa” deixa… Fins quan els consells pastorals de les parròquies seran bàsicament masculins, quan sobretot dones col·laboren en les seves Càritas, catequesi, o fins i tot la logística?

Androcentrisme: Visió del món i de les coses, en què els homes són el centre i la mesura de totes elles, fent invisible tota la resta, incloent-hi les aportacions de les dones a la societat. L’Església (les esglésies i les religions) són ara els reductes androcentristes per excel·lència. Ja ni dels exèrcits ho podem dir amb tanta contundència!

Assetjament sexual: No cal entrar-hi després del que s’ha sentit a la cimera del Vaticà contra la pederàstia… i el #Metoo de religioses que han denunciat haver estat assetjades, violentades o violades per capellans i homes d’Església. Terrible! No hi caben silencis còmplices…

Autoritat femenina: El feminisme de la diferència opta per una autoritat femenina construïda d’una altra manera de la masculina, oposant-se a jerarquies i poder. La paraula seria l’eina fonamental per articular aquesta altra autoritat. En els grups de dones creients feministes quan es planteja el debat sobre el sacerdoci, sovint hi ha la postura que afirma que oitant a l’accés de les dones al sacerdoci, però també que ens en cal un que serveixi les comunitats des de l’horitzontalitat, la humilitat, la presa de decisions des del discerniment comunitari. Per a moltes, ser ordenades per mantenir el model d’autoritat jeràrquic actual no seria suficient per a construir una altra Església possible.

Ciutadania: El conjunt de drets (civils, polítics i socials) que tenen les persones com a subjectes i els deures que se’n deriven, els vivim des de fa anys en moltes zones del planeta en grans àmbits de la vida… però no així en els entorns eclesials… Entrem en el món eclesial i les dones passem a perdre allò que tenim assolit (ni que sigui imperfectament)… Com si els drets quedessin fora de la porta del temple, juntament amb el nostre cervell, la nostra experiència, la nostra formació, les nostres capacitats…

Coeducació: Encara avui veiem escoles que es diuen cristianes s’escuden en una excel·lència formativa, en les diferències de maduració entre nenes i nens, i segreguen els alumnes… Poc es podrà educar en la no discriminació per raó de sexe si en les aules de les escoles confessionals no hi som tots en pla d’igualtat. Com podran entendre els nens i les nenes que han de construir un món plegats on totes les criatures tinguin les mateixes possibilitats, on tota la canalla pugui tenir els mateixos somnis de futur? I deixeu-me dir, cou que escoles que segreguen siguin concertades amb els diners públics. És un escàndol!

I ja no tenim espai per continuar… potser en un altre moment.

Però vist el panorama desolador només d’uns quants medidors d’igualtat, què hi fem les dones creients i feministes encara en el si de l’Església, sovint als marges? Doncs continuar fascinades per Jesús que fa opció per les dones, per les persones empobrides, les vulnerades, les febles… I confiar en la força de la Ruah que trobarà escletxes per on entrar i omplir l’Església i el món dels seus dons… Moltes dones i homes ja ens són testimonis també en aquesta lluita per la igualtat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La “Boulangerie”

Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.

A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.

El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art… A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès… però el “geni” de la Boulanger s’intueix).

Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.

Mercè Solé