Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento.

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento. Capitán Swing Libros, Madrid, 2017

Amb motiu d’unes converses al CCCB el mes d’octubre de 2017 vaig tenir coneixement d’Angela Davis, activista negra als EUA dels anys 60 i 70, que va ser perseguida, empresonada i amb una condemna de pena de mort que li va ser retirada per la gran reacció de protesta i denúncia sorgida per tot el món.

Quan va començar com a professora adjunta de filosofia a la Universitat de Califòrnia, en va ser expulsada pel fet de pertànyer al Partit Comunista. La seva erudició sobre les dones, la classe obrera i la gent de color; el seu treball intel·lectual i polític pioner sobre el creixement explosiu del sistema de presons com a solució a tota mena de problemes socials, especialment dels negres (població majoritària a les presons dels EUA), i el seu compromís per la lluita pels drets civils l’han fet ser un referent potent per a tots els moviments d’alliberament durant dècades i fins avui.

Copio el paràgraf final de la introducció de Frank Barak (activista en favor dels drets humans i periodista, que ha estat coordinador del Tribunal Russell sobre Palestina): “Angela es un milagro”, me dijo la autora, poeta y activista estadounidense Alice Walker un día. Angela es única, pero no está sola, porque su ejemplo y su obra han ayudado a que surjan nuevas voces, nuevos académicos, nuevos activistas que toman sus ideas y las amplían. Creo que, cuando Alice definió a Angela como un milagro, quería decir que Angela es el vivo ejemplo de que es posible sobrevivir, resistir y vencer a la fuerza bruta del poder corporativo y del Estado dispuesta a destruir a una persona importante porque inspira la solidaridad colectiva. Es el vivo ejemplo de que el poder del pueblo funciona, de que una alternativa es posible y de que la lucha puede ser bella y apasionante. Esto es algo que, como seres humanos, necesitamos vivir. Y está en nuestras manos tomar partido en esta lucha.”

Entre els fets de Ferguson i Palestina hi ha una connexió que les fa representatives de les causes globals, d’aquí el subtítol del llibre. Angela parla de la interseccionalitat com una resposta estructural, intel·lectual i política a la dinàmica de la violència, la supremacia blanca, el patriarcat, el poder de l’Estat, els mercats capitalistes i les polítiques imperials.

El llibre, estructurat en deu capítols, té una primera part, els tres primers capítols, que són tres entrevistes de Frank Barak a Angela Davis fetes en diferents moments de l’any 2014. En una analitza els fets de Ferguson on la mort d’un ciutadà negre, Michael Brown, en mans de la policia, va desencadenar tot un moviment de protesta que va posar en evidència el racisme als EUA, especialment als estats del Sud.

I una segona, la resta de capítols, que aplega un article periodístic i sis conferències recents d’ella per universitats del seu país principalment sobre diversos temes de gran actualitat, com el feminisme i l’abolició de les presons, Palestina, la G4S (la multinacional dedicada a la seguretat), el complex industrial de presons, i les solidaritats transnacionals, entre altres.

Per mi, llegir aquest llibre ara, entrar en aquesta història que ve de lluny però tan actual, m’ha sacsejat i m’ha despertat l’interès i les ganes no sols per conèixer més Angela Davis i la seva trajectòria militant, sinó també per comprovar la gran riquesa que suposa reconèixer que la lluita per la llibertat és un compromís vital, de tota una vida, si volem contribuir a fer un món més just i solidari.

Si voleu saber-ne més us recomano el vídeo de la conferència que va fer al CCCB, la tardor del 2017. També us recomano que escolteu la cançó que li va dedicar Pablo Milanés i les d’altres cantants dels anys 70 quan Angela Davis era una icona de la lluita pels drets civils a tot el món.

Josep Pascual

Anuncis

Sobre el diaconat, encara

En vam parlar, encara hi tornem i més que se n’haurà de parlar. Aquesta vegada, però, passat per l’Asociación de Teólogas Españolas (ATE) i el Coordinamento de Teologhe Italiane, amb la presència de Catalunya: teòlogues laiques i un representant del diaconat acompanyat per la seva esposa. El tema, “Mujeres y diaconado. Sobre los ministerios en la Iglesia”. Unes jornades en les quals es pretenia el debat sobre els ministeris en l’Església arran de la constitució de la comissió vaticana per reflexionar sobre la possibilitat del diaconat femení. Recordant unes paraules de la presidenta d’ATE, crec que totes plegades podem dir que somiem amb una Església en què les dones i els homes hi puguem participar activament i responsable des de la vocació que tingui cada u, des dels propis carismes, des dels serveis que podem realitzar. És un somni en què hi caben diverses vies i possibilitats, que es presenta amb un imaginari i unes il·lusions segons el lloc, desigs, objectius i ganes de tirar-ho endavant de cada una i de cada un que busca un model d’Església en què no hi hagi discriminacions de gènere. Un somni que no volem canviar, un somni del qual volem despertar el més aviat possible constatant que allò que s’ha desitjat durant tants segles finalment serà realitat.

Ja ho havíem dit en els primers articles, el que ens interessa no és en primer lloc la reivindicació de les dones de poder participar en el ministeri ordenat, sinó la reflexió sobre com encaixar la nostra situació d’homes i dones com a creients en l’Església, en sentit universal, en les comunitats locals/parroquials on vivim o en els grups eclesials que el poble mateix s’ha donat per a viure, expressar i dinamitzar la fe; sempre amb la voluntat de contribuir a buscar els millors camins per fer de l’Església un veritable “Poble de Déu”, en la recerca de la igualtat de tots els creient.

En aquest sentit, el diaconat és una baula, una anella més de les moltes que s’han de posar per a caminar vers la igualtat, però no és el destí. “El diaconat femení, es va dir, és una oportunitat de començar a obrir portes que semblaven tancades per sempre”, però per a obrir-les cal que ens donem unes noves claus, unes eines de reflexió noves segons les necessitats i exigències d’avui dia, perquè no es tracta de repetir models del passat, sinó d’una presència de les dones que suposi un trencament amb un tipus d’eclesiologia que manté la discriminació, i aposti per la igualtat i la paritat. Una eclesiologia que tingui la voluntat de no repetir els rols de gènere tradicionals, ni que pretengui la incorporació de les dones als ministeris en una mena de concessió controlada i subsidiària dels ministeris exercits pels barons. No és una solució d’emergència a la manca de capellans.

Es va recórrer a la història, al passat, però per portar al present la memòria dels orígens, per trobar-nos amb totes les dones que des dels inicis del cristianisme van contribuir a posar els fonaments de la gran comunitat dels seguidors i seguidores de Jesús. En aquest sentit es va posar en relleu la figura d’Olímpia (s.IV-V), diaconessa de l’Església de Constantinoble, com un exemple de les possibilitats i els límits que van gaudir i patir les dones dels primers segles del cristianisme. La memòria d’aquestes dones il·lumina el nostre present, ens manté en l’esperança i en la fidelitat, perquè ens sabem sostingudes en el Déu alliberador de Jesús. El nostre treball d’avui no és en va, perquè també formem part de la memòria de l’Església i el que fem ara és obrir pas a les esperances i els anhels de les dones que ens succeiran.

Si el bisbe de Roma ens ha obert la porta a l’esperança, podem acabar amb unes paraules seves: “La Paraula té en si mateixa una potencialitat que no podem predir. L’Evangeli parla d’una llavor que, un cop sembrada, creix per ella mateixa també quan el pagès dorm (cf. Mc.4,26-29). L’Església ha d’acceptar aquesta llibertat inaferrable de la Paraula, que és eficaç a la seva manera, i de formes molt diferents que solen superar les nostres previsions i trencar els nostres esquemes” (EG,22). Que així sia.

Roser Solé Besteiro

Sovint prego per les dones del món

Sovint prego per les dones del món
–Ave Maria!–
perquè sobre elles cau, injustament,
una part massa gran del pes de la vida:
massa dolor afegit,
massa humiliació.
massa repressió de la gràcia que hi brilla.
Que no sigui en nom de Déu,
ni amb el pretext de Déu!

El dia
que les dones puguin ser predicadores,
clergues, preveres, rabins, muetzins,
el dia que les religions les alliberin
de tuteles, controls, possessions dels homes,
en lloc d’ajudar-los a sotmetre-les,
el dia que reconeguin en elles tanta autoritat i claror
com la que els sacerdots proclamen,
el món serà més just i Déu semblarà més clar.
I més a prop. I més acollidor.
I més ric de matisos i més atent a les llàgrimes.

Déu els va fer home i dona, dona i home els va fer,
abans que cap profeta vingués.
Abans que cap profeta parlés,
homes i dones ja havien obert el món a la paraula.
En ell i en ella, en ella i en ell,
de forma diferent i pròpia,
Déu es deixa dir i, de vegades, parla.

David Jou. Cartografies de Déu

BON DIA DE LA DONA!!!

BON 8 DE MARÇ!!!

El moviment feminista no està sol

En matèria de violències masclistes, el moviment feminista ja no està sol. La soledat es mesurava quan argumentava que el que “és personal és polític” i no se li feia cas, quan deia que la violència no és un tema de gelosia sinó la causa directa cap a les dones de l’actual sistema patriarcal i masclista, o quan reclamava un abordatge integral per a les dones víctimes de violències masclistes i no se li feia cas…

No estar sol vol dir que més moviments socials s’han fet ressò d’aquestes vindicacions i que s’ha aconseguit redactar lleis que porten aquests principis. Però el camí és llarg i encara no l’hem recorregut amb prou intensitat ni trajectòria, com tampoc s’han sumat decididament a eradicar aquesta sacra institucions molt influents en la moral i amb estructures en l’àmbit educatiu i sanitari com és el cas de l’Església catòlica.

Però hi ha una ofensiva que la trobem a alguns mitjans de comunicació i a les xarxes socials,  que volen fer veure que no hi ha un ordre social que empara el masclisme i la seva violència. Neguen que l’home estigui en molts aspectes per sobre de la dona, malgrat que el gènere (masculí, femení) envaeix fins els aspectes més quotidians de les nostres relacions. I a aquestes opinions cal combatre-les des dels moviments socials i des de la política.

En marxa contra les violències masclistes

El passat 5 de novembre, a Tarragona, les organitzacions feministes, socials i dones-tarragona-1sindicals de Catalunya, País Valencià i Andorra vam marxar al crit d’“Un crit contra les violències masclistes” . La marxa va congregar milers de persones pels carrers d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Un any abans, tot el moviment feminista de l’estat espanyol, havia marxat pels carrers i places de Madrid amb l’exigència que la lluita contra el terrorisme masclista sigui una qüestió d’Estat.

A molts pobles i ciutats es fan concentracions cada mes per recordar aquelles que els hi han segat la vida i retre homenatge a les dones que pateixen violència. És el cas de Barcelona on la Plataforma Unitària contra la Violència de Gènere convoca concentracions a la plaça de Sant Jaume cada tercer dimecres de mes o el cas de Mataró que al voltant del 25 de cada més Teixit de Dones convoca a la porta de l’ajuntament.

Feminicidis

Hi ha hagut una evolució clara, per part del moviment feminista, en la concepció de quina és la línia divisòria per tractar oficialment dels crims contra les dones. De la violència domèstica hem passat a la violència de gènere i seguim posant més concreció a les violències que s’exerceix contra la dona pel fet de ser dona en les societats patriarcals i heteronormatives existents: feminicidis. I que, per tant, calen estratègies per a avançar cap a una societat lliure de violències des de l’arrel.

Fins que les lleis, i tot el que se’n deriva, no canviïn en el sentit que reclama el moviment feminista seguirem patint assassinats, violacions, pallisses, maltractament psicològic i econòmic… I la dignitat de les dones no estarà garantida.

Dir no a les violències masclistes
És pensar que la lluita contra aquestes violències va amb cadascú i dones-tarragona-2cadascuna de nosaltres. Educar als nostres fills i filles en igualtat: que vegin que no ens quedem sense paraules quan som testimonis d’un fet masclista. Tots i totes hem de fer un pas endavant i actuar contra la violència de gènere.

És actuar en la prevenció i la sensibilització amb les joves i els joves en matèria de gènere i l’eradicació de les violències masclistes com a clau de volta per aconseguir una societat amb futur que deixi enrere el model patriarcal i les actituds masclistes i avanci cap a la igualtat entre homes i dones.

És dedicar diners i professionals suficients per part de les institucions que intervenen en l’atenció i acompanyament a una dona víctima de violència, i dels seus fills i filles, si en té.

És teixir una xarxa ciutadana per sumar esforços per l’eradicació d’aquesta xacra que no ens deixa avançar en la igualtat.

Quiteria Guirao

El pla d’aquest curs

art-roser-sArriba setembre, hem deixat les vacances enrere i sembla que tot ens disposa a reprendre el curs de les nostres petites històries amb un nou aire i amb renovades il·lusions per tirar endavant els nostres projectes. Històries i projectes que es fan grans en la mida que formen part d’altres perspectives més amples, més llunyanes i diverses. Som a L’Agulla, cosa que ja fa créixer la nostra pàgina, la de cadascú, nosaltres hi posarem el nostre fil en la mateixa línia dels anys anteriors, és a dir, en la perspectiva feminista d’allò que tractem. El fil conductor aquest any ens l’ha donat el bisbe de Roma, el papa Francesc, quan al mes de maig ens va sorprendre amb la seva intenció d’obrir una reflexió compromesa respecte a “la possibilitat d’ordenar diaconesses, com succeïa en el cristianisme primitiu” i va acceptar el suggeriment d’una monja de crear una comissió que estudiï el tema, deia la notícia. Des d’aquí, esperem el treball d’aquesta comissió amb una immensa esperança de canvi de veritat.

No semblen paraules pronunciades només per la força de les circumstàncies, ni tampoc per buscar solucions interessades a causa de la manca de sacerdots, sinó expressades des del profund convenciment que s’ha de donar entrada a les dones, no sols en l’exercici dels serveis, sinó exercint veu i vot en els processos decisoris de l‘Església. És una porta que potser no s’obrirà de bat a bat, però sí que ajudarà a fer més grans algunes de les escletxes que ja hi ha obertes per moltes generacions de dones que ens han precedit.

En els sis números de L’Agulla anirem veient què suposa aquesta ordenació al diaconat, la perspectiva històrica del diaconat femení en les primeres comunitats; la contribució femenina en el servei de l’Església als malalts i als marginats de tots els temps i parlarem d’algunes dones, més d’avui dia, profetesses del poble i compromeses amb la Terra per la qual van lluitar.(1)

L’acció de les dones en l’organització eclesial de les comunitats primitives

No es tracta de recórrer a idees i desigs de les dones des que es va donar el primer canvi de paradigma a la inversa del que somiem ara per l’Església d’avui(2), sinó de fer tot l’esforç possible per a recórrer a la història de l’Església i deixar-nos sorprendre per la importància de les dones en aquelles primeres comunitats, el respecte amb què eren tractades per Pau mateix, per exemple en el cas de Febe, a qui li reconeix el mateix paper i funcions que les que realitzaven els diaques barons, perquè la primera referència que tenim del diaconat de les dones la trobem precisament en Pau (Ro 16,1-2) que la descriu com “servidora” d’una comunitat. “Us recomano la vostra germana Febe, diaconessa de l’Església que és a Cèncrees”, a la qual s’havia d’ajudar en tot el que necessités perquè ella mateixa n’havia ajudat molts, entre els quals s’hi comptava el propi Pau.

Només he posat un petit exemple, però l’autoritat de Pau és important per afirmar, com una dada indiscutible, que les dones han exercit un paper molt positiu en les primitives comunitats cristianes. La seva àrea d’acció comprenia el culte, les iniciatives missioneres, l‘ensenyament, els serveis socials en favor dels col·lectius més dèbils de la comunitat i tot el que podia fer referència a la pràctica de l’hospitalitat, una pràctica habitual en el Mediterrani antic.

En el proper article veurem com es van anar desenvolupant aquests serveis en els dos primers segles de la nostra era.

Roser Solé Besteiro

(1)  Vg. Temporelli, C.M., Amigues de Déu, profetesses del Poble, Quaderns de C i J n.199 (2016)
(2) La literatura sobre el tema és molt abundant, sigui en articles de teologia feminista o en llibres que estan escrits des d’una perspectiva crítica i constructiva que, des d’angles diferents i amb estudis ben fonamentats, pretenen denunciar l’exclusió i el silenci al que s’han reduït les dones en els diversos espais eclesials;. i ajudar, a la vegada, a la reflexió sistemàtica i rigorosa en ordre a la recuperació del lloc que correspon a les dones, al costat dels barons, en tota l’acció pastoral i ministerial de l’Església del segle XXI. Entre altres, vg. Phase n.332 (2016), tot aquest número està dedicat a La mujer en la litúrgia; Rivas, F., Desterradas hijas de Eva, Madrid, 2008; Madigan, K. Y Osiek, C. (eds.), Mujeres ordenadas en la Iglesia primitiva. Una historia documentada, Madrid, 2006. Per a un estudi en profunditat, vegeu AAVV, La Biblia y las mujeres, Verbo Divino, de la qual hi ha publicats, fins ara, 7 volums dels 20 que ha de tenir.