Una pinzellada sobre la “Laudato si’”

Acabem de celebrar el cinquè aniversari de l’encíclica Laudato si’, justament en plena pandèmia mundial. Aquesta coincidència és molt significativa perquè és un fet global, que ens toca a tots i que s’ha estès per tot el planeta. I ens fa ben conscients que, com subratlla constantment el papa, estem interconnectats i formem una xarxa indestriable amb totes les criatures. Una unitat que és obra del Creador. L’oportunitat i el contingut de l’encíclica tenen un segell profètic, tant per l’estil del seu llenguatge entenedor, com per la denúncia i la crida a la conversió i al retorn a la mirada de Déu que vol el bé de tota la humanitat. El consens que hi ha en la comunitat científica que alerta des de fa anys de la crisi planetària, encara li dona més autoritat moral. Es una crida, més que mai, a tota la família humana que ara es veu fràgil i impotent. I esdevé una guia moral més enllà de l’església catòlica.

Es veritat que la preocupació per la cura de la creació ha estat present en desenes de declaracions vaticanes i de conferencies episcopals a partir dels anys 70, però la Laudato si’ és la primera encíclica dedicada a la cura de la creació.

L’encíclica no és llarga i crec que se’n podrien fer lectures públiques sense cansar l’auditori. Té sis capítols que segueixen una lògica clarificadora, un crescendo musical encara que constantment toca de peus a terra.

1. En el primer capítol respon com fan els metges amb el seu fonendo: ”Què et passa estimada terra? Què tens? A on et fa mal? Perquè has de llençar tantes coses?” 2. En el segon, ja apunta cap al diagnòstic: “No serà que t’has oblidat de qui ets, benvolguda espècie humana, i has fet trencadissa? Que no et vaig avisar?” I li recorda l’evangeli de la creació. 3. En el tercer ja aprofundeix en les causes de la crisi ecològica i, evidentment de la crisi de valors de la cultura humana global i apunta al fonament de la vida humana. 4. En el quart ja toca el nucli de la qüestió: la integralitat de la vida humana, per això conversió integral, que no es pot deixar en les mans destructores sinó en les mans solidàries dels que estan disposats a transformar el nostre món, abans de fugir cap a un planeta desconegut…5. I en el cinquè parla de la responsabilitat col·lectiva de tots els agents mundials, locals i globals i dona algunes orientacions a tall d’exemple. 6. Finalment en el sisè rebla el clau en demanar una nova espiritualitat, nova per oblidada, basada en una contemplació franciscana de la vida que no defugi ni la bellesa de la creació ni la realitat descarnada dels empobrits i espoliats d’aquesta Casa Comuna, que cal refer com el temple de Sant Damià d’Assís.

A més de subratllar que és una encíclica extraordinària i que toca el cor de la humanitat, a més de dir que ella mateixa és una recreació del Càntic de les Criatures al segle XXI. A més de dir que és i serà en els propers anys una excel·lent proposta evangelitzadora. A més de dir que tenint molt en compte les aportacions científiques que fan diagnosi de la salut del planeta, també introdueix una nova lectura teològica en profunditat i que renova el seu llenguatge. A més de dir que hi ha una crítica molt lúcida sobre les posicions que volen minimitzar el seu contingut, a més de dir que l’espiritualitat de Sant Francesc està perfectament recollida en l’encíclica… A més de tot això, penso que hauria de ser la guia per a la pastoral d’aquesta dècada vinent. Té tots els elements que poden orientar o reorientar tant la catequesi, com la predicació-anunci, com la litúrgia, com totes les celebracions sagramentals i totes les propostes d’acompanyament espiritual i de compromís social.

Una paraula clau, com sabem, és la conversió. Conversió integral. Paraula desgastada pel color penitencial, però recuperada en un sentit nou. Integral vol dir que abraça tots els aspectes de la vida humana, no solament personals sinó i molt especialment col·lectius, que ens afecten a tots. I l’altra expressió clau és parlar de l’evangeli de la Creació. Com diu el cardenal Turkson que acompanya al papa en aquest repte de trucar a la porta de la consciència de la humanitat, el papa ens exhorta a fer nostra la realitat de la família humana, de la Casa Comuna del planeta i del cosmos insondable i caure de genolls com a signe d’agraïment i com a compromís d’adoració, perquè la seva presència hi està impresa. És un llibre obert del seu autor.

Fotogra
Fotografia: Jaume Molins

Toca el moll de l’os de la realitat actual del nostre món, el planeta, que va a la deriva. Toca el moll de l’os de la insatisfacció del món ric, incapaç de veure les repercussions del seu benestar depredador de la natura. Toca el moll de l’os dels problemes socials d’aquí i d’arreu, perquè, en bona part, són fruit de les desigualtats econòmiques i d’una cultura que margina en comptes d’incloure. Toca el moll de l’os de l’acció solidària i caritativa que des de fa anys ens remet a les causes de les injustícies… però ens eximeix de les nostres responsabilitats còmplices. Toca el moll de l’os de la política que fa mutis quan es posen sobre la taula els temes del canvi climàtic i del desarmament. Toca el moll de l’os de l’economia quan diu coses tan òbvies com que l’economia que no serveix al bé comú és una economia criminal. Toca el moll de l’os quan denuncia que amplis sectors cristians no se senten cridats a la conversió perquè, com el jove ric, prefereix fer veure que amb els manaments escrits ja no li cal deixar res del seu estat de confort i mira cap a una altra banda. Devoció contra conversió. Toca el moll de l’os quan elogia la saviesa dels pobles indígenes -salvatges encara per a molts- que han conservat un estil de vida comunitari i respectuós amb el seu entorn, cada vegada més amenaçat i espoliat. Toca el moll de l’os quan contesta als que critiquen que l’ecologia és un aspecte, però no el més important, de la vida humana i als que critiquen que l’important són els problemes socials i polítics i no la defensa dels animals. Contesta dient que es tracta d’un sol problema: la vida humana, l’evangeli de la Creació. I una conseqüència que ens toca a tots, la conversió integral. Una nova visió del sentit de la vida, una nova comprensió del nostre rol personal i col·lectiu, una nova manera d’entendre l’església, com a instrument i servidora de causa de la dignitat humana interdependent i global. Una nova manera de fer teologia -de donar un nou sentit a formulacions sovint difícils d’entendre- i, sobretot d’oferir el missatge de l’evangeli en una clau contemplativa com ho va fer Francesc d’Assís. El papa actual ha sabut intuir la gràcia del Poverello i ha obert una escletxa, com diu Xavier Morlans, per on es pot trobar la radicalitat i la força de l’evangeli. La contemplació de la natura, llibre obert, ens porta als altres i a transformar el nostre món, en un món fraternal. Espero amb delit la nova encíclica, regal per a la festa de Sant Francesc. Aquest papa és un luxe, perdoneu la paraula, per a l’església. Ah! i segueix l’estil de la revisió de vida…

Josep Maria Fisa

Amazònia: un Sínode desaprofitat

Em sap greu dir-ho així, però jo el document del papa sobre l’Amazònia, publicat el passat mes de febrer, no l’entenc, no em quadra, em sembla il·lògic. L’exhortació apostòlica “Estimada Amazònia”, que així és com es diu el document, vol transmetre estimació i fins i tot passió per aquelles immenses terres tan meravelloses i tan maltractades, i per tots els qui hi viuen i que veuen perillar per tants motius el seu futur. En els seus tres primers capítols (“Un somni social”, “Un somni cultural” i “Un somni ecològic”), és una crida potent als cristians i a totes les persones de bona voluntat a posar els ulls en aquella regió i a lluitar per ella i per la seva gent. I en el quart capítol (“Un somni eclesial”) s’atura en els compromisos d’acció eclesial que caldria prendre per fer possible una vivència cristiana més rica en tot aquell territori, cosa que d’altra banda podria ajudar en la resposta als reptes dels tres primers capítols. I en aquest quart capítol, quan tot el document ha estat viu i apassionat, i semblaria que arriba el moment de proposar els replantejaments eclesials necessaris per contribuir a enfortir aquesta vivència cristiana, doncs no. Aquí, el document s’atura, i es limita, en definitiva, a exhortar a fer millor el que ja es fa.
Aquest document, com és prou conegut, és fruit del Sínode dels bisbes sobre l’Amazònia que va tenir lloc el passat mes d’octubre. Aquest és, en efecte, el funcionament dels Sínodes episcopals: el Sínode presenta una colla de conclusions i propostes, i després el papa publica un document (una “exhortació apostòlica”) assumint i concretant allò que ell considera oportú. I el cas és que en les propostes del Sínode, que van ser aprovades, totes elles, com diu el reglament, per almenys dos terços dels vots, n’hi havia dues d’especialment destacables: una, l’ordenació d’homes casats que puguin presidir l’Eucaristia en els llocs on no hi hagi els preveres cèlibes necessaris per poder-la celebrar amb una periodicitat mínimament acceptable, i una altra la implantació d’algun tipus de ministeri femení en la línia del diaconat.
El papa, respecte al conjunt de les conclusions i propostes sinodals, en comptes de concretar-les com és habitual en documents com aquests, el que fa en aquest és dir, a l’inici, que les propostes són un treball molt rellevant, i convida tothom a “llegir-les íntegrament”. I a partir d’aquí ell ofereix les seves reflexions. O sigui que el papa considera rellevants les peticions sobre l’ordenació d’homes casats i la implantació del diaconat femení, però llavors, a l’hora de la veritat, quan concreta el seu “somni eclesial” per a l’Amazònia, això no hi entra. Deixa molt clar que la celebració de l’Eucaristia és el cimal de la vida cristiana, però no diu què es podria fer perquè tothom hi pogués participar: les úniques propostes sobre aquest punt són la pregària, les campanyes vocacionals i l’apel·lació a la generositat dels preveres per anar a aquells territoris. De la proposta més lògica i clara, és a dir, que s’ordenin preveres persones d’aquells llocs, encara que estiguin casades, perquè puguin presidir l’Eucaristia, ni una paraula. I més quan el papa Benet XVI havia obert ja el camí quan, per facilitar l’entrada a l’Església catòlica d’un sector de l’Església anglicana, havia permès que els seus pastors, casats o no, fossin ordenats preveres catòlics. I sobre el paper de les dones, la cosa és una mica pitjor. Hi ha una fervent lloança al paper de les dones per mantenir la fe de les comunitats amazòniques, però acompanyat d’una negativa clara a la seva ordenació com a diaques i menys encara, és clar, com a preveres. I amb un parell d’arguments molt dubtosos: l’un, per evitar clericalitzar-les (¿de veritat que el ministeri ordenat comporta de per si mateix això que anomenem la clericalització? ¿no serà més aviat degut en molt bona part al fet que només el puguin exercir homes i cèlibes?); i l’altre, per una mena d’assimilació dels homes a Jesús i les dones a Maria, una assimilació que no sé jo en quina estranya antropologia i en quina estranya teologia es fonamenta.
Deia al començament que no entenc aquest document del papa, i que em sembla il·lògic. I és que després d’haver constatat, i denunciat, les situacions greus que viu l’Amazònia, la cosa més coherent hauria estat que l’Església hagués ofert, com a element de revitalització, totes les riqueses que ella, i només ella, pot oferir. Especialment, la riquesa d’energies que provenen de l’Eucaristia, cimal de la vida cristiana. No és coherent, dir les moltes coses que calen a l’Amazònia i, quan toca dir què farem nosaltres, els cristians com a tals, no mullar-se. I això, d’altra banda, no només val per a l’Amazònia. En aquests moments de feblesa eclesial tan òbvia, no voler facilitar que tots els cristians puguin participar en l’Eucaristia dominical de manera normalitzada és, crec, una irresponsabilitat.
No sé quines motivacions poden haver portat el papa Francesc a no fer aquest pas que més de dos terços dels pares sinodals li demanava. Tampoc no sé quins tombs pot donar encara aquest tema. Però en tot cas, crec que aquesta era una oportunitat com la que van saber aprofitar els papes Joan XXIII i Pau VI quan van propiciar la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Aquella reforma va mostrar que l’Església era capaç de renovar allò més sagrat que té, per tal de facilitar-ne una vivència més plena i autèntica. I això va ser un signe extraordinàriament estimulant per als cristians, i ho va ser també per al món. Ara era una oportunitat semblant, però aquest cop no ha estat aprofitada.
Per acabar, deixeu-me dir que jo continuo tenint confiança en el papa Francesc. Però aquest cop em sembla que no ho ha fet bé.

Josep Lligadas

Ecoparròquia: Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries

ECOPARRÒQUIA és una “Xarxa de Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries” disposades a fer camí per respondre a la crida a la conversió ecològica integral que fa el papa Francesc a l’encíclica Laudato si’. Un camí que mena vers un model de persona i de societat més justa, més solidària i més respectuosa amb la creació.

Com el seu nom indica, la crida a participar-hi s’adreça prioritàriament a les parròquies però també a tot tipus de comunitats cristianes (comunitats religioses, escoles, moviments… ) que vulguin esdevenir un espai on experimentar un nou estil de vida fruit d’aquesta conversió.

Es tracta de tenir la voluntat de caminar i, en funció de la realitat i el ritme propi de cada comunitat, anar avançant pas a pas, donant-se suport mútuament per aprofundir tot el treball pastoral, assumint les aportacions de l’encíclica, a partir de quatre eixos:

Una nova mirada

L’encíclica Laudato si’ té un contingut de gran riquesa temàtica i, més enllà del propi text, assenyala molts àmbits de reflexió i aprofundiment. Es tracta doncs d’aprofundir-hi per adoptar i difondre la seva perspectiva que relaciona de manera indestriable crisi social i crisi mediambiental. Es plantegen en aquest sentit tres línies d’acció:

  • Divulgació de l’encíclica (Presentacions, xerrades, grups de lectura, publicacions, exposicions…)
  • Formació i aprofundiment en els continguts de la conversió ecològica (Conferències, cinefòrums, seminaris, tallers, jornades d’estudi, grups de diàleg…)
  • Incorporació dels continguts ecosocials a les dinàmiques de la comunitat (Catequesis d’infants, joves i adults. Grups d’adults. Grups bíblics. Esplai parroquial….)

Espiritualitat Ecosocial

Promoure una espiritualitat amb contingut ecosocial, sobre la qual ancorar els canvis de mentalitat necessaris que planteja l’encíclica, que al llarg de tot el text presenta punts de reflexió i elements de gran densitat espiritual que mouen a la pregària i es poden incorporar a la litúrgia. Es plantegen per això, dins d’aquest eix, dues línies d’acció:

  • Interioritat i pregària (En espais de pregària ordinaris o específics. Propostes de pregària personal o familiar. Vetlles, jornades, recessos. Itineraris contemplatius a la natura i rutes ecoespirituals. Pregàries ecumèniques per la creació…)
  • Litúrgia i sagraments (En l’eucaristia ordinària o celebracions específiques, en la celebració dels temps litúrgics o en el sagrament de la reconciliació. Celebració del Temps de la creació. En la revisió de vida, estudi d’evangeli….).

Nous estils de vida

Laudato si’ és una crida a l’acció i a un canvi de paradigma que ha de transformar la vida quotidiana de la pròpia comunitat, però també la dels seus membres i les seves famílies. Per generar aquests processos de canvi es proposa:

  • Gestió ambiental responsable de la parròquia/comunitat (Consum responsable. Economia ètica, solidària i coherent. Compra responsable: ecològica, justa, solidària, austera, coherent. Residu zero: reducció, reutilització i reciclatge. Usos ecològics dels espais…)
  • Propostes per al conreu de virtuts i nous hàbits (Publicacions, xerrades, tallers… per orientar als membres de la comunitat en el canvi d’hàbits. Serveis d’assessorament ecosolidari. Experiències pilot. Propostes d’intercanvi i cooperació. Visites a entitats ecosolidàries, model d’alternatives socials i mediambientals. Activitats per gaudir de la natura (caminades, sortides amb bicicleta…). Elements de suport (documentació, blogs o espais web…).

Compromís social

Laudato si’ insisteix en la necessitat de noves polítiques locals, nacionals i internacionals per orientar la política i l’economia vers el desenvolupament integral de la persona i la plenitud humana. Cal per tant impulsar la participació dels membres de la comunitat cristiana en campanyes, accions, entitats i xarxes que treballen per a una societat més justa, solidària i respectuosa amb la natura. Això suposa:

  • Treball en xarxa (Col·laboració amb associacions locals de protecció ambiental i defensa dels Drets Humans. Participació en accions comunitàries locals. Suport a campanyes i plataformes pel desenvolupament sostenible. Promoció del voluntariat en plataformes i entitats ecosolidaries. Participació en la Xarxa de Parròquies EcoSolidàries…)
  • Denúncia i reivindicació (Plantejament de qüestions ambientals i socials a les autoritats locals. Participació en campanyes de denúncia i accions reivindicatives de caire ecosolidari…)
  • Solidaritat (Participació en campanyes de sensibilització entorn a determinades causes. Recollida de fons per a projectes ecosolidaris…)

Justícia i Pau impulsa i dona suport a aquesta xarxa. Assessora a l’equip impulsor de cada comunitat, proporciona orientacions i propostes pràctiques i participa directament en alguna activitat ( xerrada, taller, recés, itinerari de reflexió…). També posa a disposició de totes les comunitats de la xarxa una plataforma web que proporciona i facilita l’intercanvi de materials, informació sobre campanyes, accions, entitats i xarxes ecosolidàries, promou l’intercanvi d’experiències i facilita el treball en xarxa amb les altres parròquies/comunitats.

Maria Bargalló

Havent llegit “Christus vivit”

“Christus vivit” és no només una reflexió sobre els joves i sobre com l’Església els ha de tenir presents en la seva vida i acció pastoral. Com acostuma a fer, l’actual bisbe de Roma, sense deixar el fil temàtic central, fa enllaços amb altres temes importants que afecten la vida de les persones: la realitat de les migracions; l’escàndol de l’abús de menors i el clericalisme; l’opció preferencial pels més pobres i dèbils de la societat; el treball i l’atur… Els joves, que són al centre del document, tanmateix no apareixen com a tema: són els destinataris i els interlocutors d’aquesta carta que els adreça «amb afecte». De fet, que no són “tema” ho diu explícitament: «En realitat, “la joventut” no existeix, existeixen els joves amb les seves vides concretes». Per altra banda, al començament avisa que «en alguns paràgrafs parlaré directament als joves i en altres oferiré plantejaments més generals per al discerniment eclesial».

El document té nou capítols, dels quals només dos, els últims, estan dedicats als altres dos temes que eren en l’enunciat de la convocació del Sínode dels Bisbes: la vocació i el discerniment. Llegint l’exhortació queda clar que aquests dos temes hi són en tant que cada jove ha de trobar la seva pròpia vocació –crida a la santedat, reprenent la “Gaudete et exsultate”– i que a cada jove, i al conjunt de l’Església, li cal el discerniment per a descobrir la crida concreta que Déu ens fa i el camí que ens proposa.

De la mirada general a la “Christus vivit” també es pot constatar, una vegada més, que Francesc no cita només magisteri romà. Entre les notes a peu de pàgina hi trobem conferències episcopals diverses així com noms de bisbes. Igualment és de destacar que en les citacions no només hi ha magisteri sinó també altres referents importants. Una mostra més que a Roma hi tenim un bisbe en diàleg permanent amb els seus germans bisbes i amb el món. I amb les Esglésies germanes i les altres religions, aspecte que també apareix.

El document fa referència explícita a determinades aportacions fetes per joves en els treballs sinodals, en què es posa de manifest com l’Església és vista avui per molta gent: una Església que no és significativa per a la vida dels joves, la presència de la qual els és molesta i fins i tot irritant… El Papa reconeix que hi ha raons: escàndols sexuals i econòmics, per exemple. També recull la crítica a la insensibilitat envers els joves per part de capellans, a les homilies poc preparades i a la dificultat per donar raó de posicions doctrinals i ètiques. I afirma que els joves reclamen una Església que escolti i no condemni, que parli però no només entorn dels temes que «l’obsessionen».

Dels molts subratllats que he fet tot llegint el document, en comento alguns. El primer és que posa al centre de tot que «Jesús ha ressuscitat i ens vol fer partícips de la novetat de la seva resurrecció» (32). Ell, que viu, és font de vida i manté vius somnis, projectes, ideals, i «ens llança a l’anunci de la vida que val la pena».

He subratllat la frase que dóna títol al capítol tercer: «vosaltres sou l’ara de Déu». De seguida hi he sintonitzat, perquè una acció pastoral amb joves, o amb qui sigui, no serà bona si no es mira la gent, sigui jove o gran, com a protagonistes del moment present, com a subjectes, com a fills i filles de Déu, que els estima sense límits.

Tot i que com a títol «pastoral juvenil» només apareix en el capítol setè, penso que el gran gruix del document la té com a preocupació. Perquè la mirada que fa sobre els joves “en positiu”; l’anunci que els fa de l’amor de Déu, de la figura de Crist i de l’Esperit Sant; les invitacions al creixement i al compromís en els diversos camps de la vida; l’exhortació a viure arrelats; etc., són mostres de quines han de ser les actituds de l’Església per afrontar qualsevol pastoral juvenil. I aquesta és, al meu entendre, una gran aportació que fa aquesta carta.

Tanmateix, a l’hora de concretar –no pot ser d’altra manera en un document adreçat a totes les Esglésies, que són diverses i viuen en ambients culturals molt diversos–, no hi ha cap opció definida sobre quines estructures pastorals cal adoptar. Sí que esmenta algunes coses en què no s’ha de caure, com quan diu que «es tracta de no posar-los tants obstacles, normes, controls i marcs obligatoris a aquests joves creients que són líders naturals en els barris i en diversos ambients» (no queda clar a qui es refereix, qui és que posa aquests obstacles… ¿són les parròquies? ¿són els moviments? ¿som tots plegats, perquè ho volem tenir tot controlat? ¿…?). O quan parla de l’escola catòlica i adverteix de «l’escola convertida en un “búnker” que protegeix dels errors “de fora”» provocant una «inadequació entre el que s’ensenya als alumnes i el món en el qual els tocarà de viure».

Tinc molt més subratllats però no més espai. Acabo amb una frase que expressa molt bé, penso, el que pretén la “Christus vivit” i, en general, el papa Francesc. És relativa a una actitud pastoral fonamental: «la capacitat de trobar camins on d’altres només hi veuen muralles, l’habilitat de reconèixer possibilitats on d’altres només hi veuen perills. Així és la mirada de Déu Pare».

Josep Maria Romaguera Bach

Ideologia de gènere?

En la remarcable entrevista que li va fer Jordi Évole al papa Francesc i que es va emetre el passat 31 de març, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de transformar-s’hi”, va rectificar en l’entrevista.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar les noves maneres d’entendre tot allò que afecta al sexe i al gènere, unes noves maneres que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferir concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Església s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!

Josep Lligadas

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Emergències en la salut ecològica del planeta

Fa dos anys es va presentar la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc sobre la cura de la casa comuna. En la presentació hi va participar el metropolità de Pèrgam Joannis Zizioulas en representació del patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu.

Zizioulas és un reconegut teòleg que ja al 1992 va publicar E Ktise os eukcaristia (“El creat com a Eucaristia”)(1) que ara tenim el goig de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jaume Fontbona publicada a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. En aquest text el teòleg ortodox ens transmet que la preocupació ecològica, és a dir, la necessitat de tenir cura de tot el creat, no és només una exigència ètica per a tota persona, sinó que, per als cristians i cristianes, és més important que això. Per als cristians és una conseqüència directa i ineludible de la mateixa fe en Déu, la qual dóna a aquesta preocupació ecològica el seu fonament més bàsic. Ens podem imaginar que aquest teòleg ha tingut una important influència en els continguts de l’encíclica Laudato si’.

I l’any 1992, el mateix de la publicació de l’obra de Zizioulas, va ser el de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i el Desenvolupament que van donar lloc als acords de Rio i a l’impuls de les Agendes 21 en anys successius.

Ens van dir que el desenvolupament sostenible era aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. I en aquesta definició hem d’incloure que generacions presents del món ric no hem de posar en perill a les generacions actuals d’altres parts del món.

La meva experiència fa uns anys com a regidora d’una ciutat gran, com és Mataró, va ser la d’impulsar un instrument de gestió de la sostenibilitat, l’Agenda 21. Es va fer un exercici col·lectiu que ens havia de portar a minorar la nostra petjada ecològica, ja que enteníem que era la manera de ser solidàries cap a tota les persones que vivim, i viuran, a la Terra.

La perspectiva que em dóna d’aquella experiència, amb el pas dels anys, i la nova mirada que sobre la creació em dóna l’encíclica Laudato si’ i altres experiències viscudes, diria que només les normes i els instruments tecnològics que apunten cap a la consecució d’una sostenibilitat ambiental, social i econòmica, per si sols, no arriben a tenir l’eficàcia que requereix la urgència ecològica del nostre planeta. Com tampoc la tenen per a la consecució d’una vida digna a la que tota persona té dret com a filla de Déu.

El vocabulari “civil” parla de sensibilització, de conscienciació, de compromís… i nosaltres parlem de conversió, d’espiritualitat, de transcendència… per fer un camí de sobrietat, de valorar la gratuïtat que trobem a la creació (la seva bellesa), de formació per prendre les decisions, de viure una fe que “abraça els problemes de la vida i de la mort”. Les cristianes i cristians hem de fer una aportació específica a l’hora d’abordar les emergències en la salut ecològica del planeta en la línia claríssima que ens marca la Laudato si’. Nosaltres també som responsables de la situació ecològica en què es troba el planeta perquè, amb la nostra cultura religiosa, en general, hem dissociat a la persona del medi quan hem primat la persona per sobre de l’ecosistema natural necessari per a una vida digna.

En el camí que estic fent cap a una conversió, sense retorn, cap a una vida coherentment viscuda, té molt a veure en com em posiciono davant les lluites socials i ambientals que a casa nostra es produeixen i que tenen a veure amb:

  • Un sistema econòmic capitalista que actua de motor de desigualtats quan no de destrucció de la vida;
  • un model energètic que prima els guanys per sobre de la minoració dràstica del consum de combustibles fòssils i que ens condemna a l’acceleració del canvi climàtic;
  • uns hàbits de consum que mouen una roda que sembla imparable de depredació de matèries primeres;
  • una degradació, quan no desaparició, d’ecosistemes naturals per satisfer un progrés mal entès i malaltís;
  • uns serveis públics atacats, quan no espoliats, amb la intenció que deixin de ser universals i generadors d’equitat.

Segur que tu podries fer una llista més llarga o podries adjectivar més els àmbits que he descrit. Sigui aquesta llista o una altra, el tema és: ¿Com actuar per revertir aquestes emergències que incideixen directament en tenir o no tenir una vida digna?I aquí ve el que sí que sabem fer els cristians i cristianes: comprometre’ns i aquesta vegada amb una mirada holística i ecològica.

La millor energia és la que no es consumeix, el millor residu és el que no es genera, la millor aigua és la que es reaprofita i es regenera… El patrimoni d’una àmplia majoria de treballadors i treballadores són els serveis públics: el millor servei públic és el que es defensa col·lectivament.

Hi ha moltes experiències en l’economia social, que també s’associa a l’economia del bé comú, que ens proporcionen serveis de tot tipus i a la vegada ens permeten ser protagonistes del canvi que estem disposats a fer a la nostra vida. Cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de consum responsable i ecològic, d’educació, de defensa del medi ambient…

Estic segura que saps quines són aquestes cooperatives i projectes col·lectius o bé ho pots saber sense gaire esforç. Ara bé, el cas és: ¿Ens mantenim fidels a un consum sense reflexió?, ¿hem donat el pas de conversió?, ¿utilitzem aquells serveis que tenen uns valors concordants amb els nostres?

Jo he anat introduït canvis en el meu fer diari com també ho hem fet a la vida familiar per contribuir a la “cura de la casa comú”. Ho dic humilment i sabent que encara hi ha mots flancs sense cobrir: em moc en bicicleta o bé en transport públic; consumim energia verda a través de la cooperativa Som Energia i en fem difusió a la família i amics; intentem consumir productes locals i de comerç just; controlem molt els consums de d’aigua, llum i gas…

Quan faig aquesta mini llista me n’adono de tot el que hi ha darrera de cada decisió presa i també de totes les que encara em i ens queden a prendre…

Vull acabar fent referència a la Conferència de París sobre el canvi climàtic celebrada del 30 de novembre a l’11 de desembre de 2015, cinc mesos després de la presentació de l’encíclica del Papa. En concret a la declaració feta per les agrupacions continentals de les conferències episcopals. Una declaració que segur que va veure la llum en aquest àmbit gràcies a les sinèrgies creades per la Laudato sí’. Conté un decàleg de propostes, que pots llegir al núm. 1064 de Documents d’Església, i l’oració de la Terra:

Déu d’amor, ensenya’ns a cuidar, per a aquest món, la nostra casa comuna.

Inspira el caps de govern mentre es reuneixen a París a escoltar i atendre el clam de la terra i dels pobres; a fer que s’uneixin de cor i d’esperit per respondre amb valentia; a buscar el bé comú i la protecció d’aquest bell jardí terrenal que has creat per a nosaltres, per als nostres germans i germanes, i les generacions futures. Amén.

Ens hem de creure que som continuadors de la Creació realitzada per Déu. Continuadores i continuadors amb l’Esperit Sant que ens acompanya en aquesta tasca de ser sal de la terra i llum del món… “renovables”.

Quiteria Guirao Abellán

(1) J. Zizioulas, El creat com a Eucaristia. Aproximació teològica al problema de l’ecologia (Emaús 126), Barcelona: CPL 2015, 8.

Una reflexió final sobre el model d’Església que vol la integració de les dones i els homes en el servei de la comunitat

No deixa de ser interessant constatar la polèmica que desperten els temes que fan referència a l’ordenació de les dones en l’Església catòlica. Des que el papa Francesc va anunciar el desig de reflexionar sobre el diaconat femení, s’han multiplicat els seminaris d’estudi, cursets, simposis, taules rodones i xerrades, sense oblidar la quantitat de literatura que ha generat arreu del món. Des de L’Agulla també s’ha fet aquesta reflexió a la qual, de moment, hi posem fi amb unes idees que possiblement es corresponen amb aquells interrogants que tantes vegades ens hem pogut fer, i que s’han fet moltes persones des de diversos angles de visió.

En les societats desenvolupades, moltes de les quals van subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans, ara fa uns 70 anys (10.12.1948), el paper de les dones no ha deixat de créixer en participació i rellevància en els àmbits polític, empresarial, acadèmic, social. Certament ha estat un procés lent, no tan universal com es desitjava i amb dificultats, però ha permès que les dones tinguin accés als llocs de responsabilitat que els permet la seva preparació, possibilitats i capacitat de cada una.

Em pregunto per què l’Església posa tants impediments a les dones per a exercir els ministeris. Per què només hi poden accedir els barons? Quines raons al·leguen?, tradició?, Sagrada Escriptura?, raons de tipus dogmàtic?, del Dret Canònic?, teològiques? Anem a l’Evangeli i resulta interessant constatar que en el grup de seguidors de Jesús també hi havia «seguidores», deixebles; dones que desprès havien deixat les seves cases i posaven els seus béns al servei de la comunitat. Recordem una de les seves més significatives acompanyats, «apòstola dels apòstols», Maria Magdalena, oficialment reconeguda com a tal pel papa Francesc.

En el llibre titulat Qué Iglesia quería Jesús, Herbert Haag analitza en tres capítols els temes següents:

  • La «descoberta» del seglar
  • Jesús no volia sacerdots
  • De la comunitat de deixebles a l’Església clerical.

En l’estudi de cada tema, posa de manifest les moltes adherències que, al llarg de la història, han entrat a formar part de l’Església; elements estranys que no tenen res a veure amb el missatge original de Jesús. Tot això ha facilitat l’immobilisme i l’estancament de l’Església actual, i s’ha produït, al mateix temps, l’allunyament de la gent.

La «Conclusió» del llibre consta de deu punts. Em permeto transcriure els dos últims que són els que estan més directament relacionats amb el tema de l’ordenació.

9. «Durant 400 anys, els ‘seglars’ –segons el terme utilitzat avui–, presidien l’eucaristia. Això prova que, per aquesta funció, no és necessari el concurs d’un sacerdot que hagi rebut el sagrament de l’ordre. Idea impossible de fonamentar, tant des del punt de vista bíblic com dogmàtic».

10. «El requisit previ per a presidir l’eucaristia ha de ser, doncs, no una consagració o ordenació sacramental, sinó un encàrrec. Aquest servei es pot confiar tant a un home com a una dona, casats o cèlibes. Ambdós per igual tenen dret a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia».

De fet en el punt 10 s’afirma que tots dos, homes i dones, tenen dret per igual a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia.

Que bo seria que anéssim traient de l’Església aquelles adherències que són alienes al missatge de Jesús i que li impedeixen una veritable renovació.

Ana Gimeno Cristóbal

1.  Haag Herberg, Qué Iglesia quería Jesús, Empresa Editorial Herder, Barcelona 1998, p.115

El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)

Francesc i les estructures

El bisbe de Roma és, veritablement, una “bona noticia” vivent per a tota la humanitat: el que diu i el que fa  (el que sabem i allò que no apareix públicament, tant a nivell intern com de gestions internacionals) té un impacte important en creients i no creients. Un nou “aire” fresc (vent de l’Esperit) bufa sobre el món.

Tanmateix, a nivell estructural, no sembla que s’hagi aconseguit gran cosa. No solament els que, dins el búnker de la Cúria i del Vaticà, li continuen fent la guitza, sinó a nivell ideològic i jurídic  Cal tenir en compte que la gran majoria de l’establishment eclesiàstic continua essent el mateix: bisbes, congregacions romanes, etc. I també, òbviament, el Codi de Dret Canònic que, es vulgui o no, continua vigent. I ja sabem que dos pilars fonamentals en una col·lectivitat són l’econòmic i el jurídic.papa-colorL’apel·lació a la consciència personal i atenció als casos concrets és un avenç important, però els principis teològics i morals no han canviat. Per posar un exemple: el cas de divorciats o separats, que viuen amb una altra parella. Oficialment, no poden participar del sagrament de l’Eucaristia i, per tant, la comunitat que ho accepta està en fals (trencant la comunió eclesial…). Això crea preocupació i malestar no solament en els directament afectats sinó en la dita comunitat  (pensem en parròquies o pobles on tothom es coneix…).

És evident que la vida va pel davant de les lleis i les estructures i que els canvis han vingut per la pressió dels de baix: drets de les dones, lluites contra lleis racistes, etc. Però, justament, fins que no se n’ha assolit el seu reconeixement jurídic allò era il·legal o molt difícil d’assolir.

¿Com es poden transformar les estructures eclesials (verticals, dominades per una “elit d’escollits”)? Serà possible un “Vaticà III”, que afronti els problemes actuals de molts creients i de les nostres societats sense prejudicis dogmàtics i morals, i que no quedi  neutralitzat pels poders fàctics, com va passar amb el Vaticà II? Podrem esdevenir, de debò la comunitat de germans alternativa que Jesús volia i predicava?

Penso, sincerament, que l’objectiu és molt difícil car es tracta d’un problema estructural, que es justifica teòricament (teològicament) amb textos del Nou Testament. A més, la correlació de forces dins l’Església està molt decantada vers els grups i comunitats més o menys conservadors; les altres (més avançades) van fent, seguint la seva consciència col·lectiva.

Tant de bo que l’Esperit bufi ben fort i s’emporti tota la carcassa que emmascara el veritable Missatge, tot canviant els cors de tots (començant pels qui tenen el poder real dins l’església).

Jesús Lanao

El papa a Chiapas

L’Agulla em demana unes paraules escrites pel que fa al viatge del papa a Chiapas; és molt probable que una descripció del que hem viscut pugui ésser molt variada, segons la persona que la faci; dic això perquè entenc que el que se’m demana no és una narració de l’estada del papa aquí, sinó que el que es pretén és que algú que ha participat de l’esdeveniment pugui compatir millor el que s’ha viscut, i no tant l’explicar el que ha succeït.

El primer que em surt de dir éspapa-chiapes que la iniciativa i el fet històric d’aquest viatge, ha estat un desig o quasi una necessitat del papa; ho dic perquè hi ha hagut molts fets que indiquen o ens fan saber que de diferents instàncies, unes del poder polític i altres del poder eclesiàstic, es feia tot el possible per eliminar el viatge fins aquí, es volia que el papa anés a altres indrets i que prescindís del de Chiapas.

Sabem que ell, el papa,  es va imposar dient que la seva principal motivació del viatge a Mèxic tenia dos aspectes irrenunciables.

El primer, estar amb la Mare de Déu de Guadalupe, cosa que va fer de manera immediata. Jo vaig comptar amb el rellotge els minuts que va durar la seva pregària, assegut davant la imatge de la Verge, i van ser vint-i-tres minuts.

I el segon motiu: apropar-se i comunicar-se amb els indígenes de Chiapas. Aquesta determinació va comportar, no diré enfrontament, però sí confrontació amb força instàncies: les del Estat, com també algunes de l’Església, a més dels  de la comitiva com els encarregats del protocol, o els de la litúrgia.

Per exemple, eren una dificultat la presència i el protagonisme de les dones a l’altar, l’ús dels idiomes indígenes, la pràctica habitual, amb els seus ritus, de les celebracions a les comunitats, etc. Tot plegat era una gran dificultat.  Va ser el papa en persona qui va decidir i imposar que es seguís el ritual amb les formes i costums indígenes, les pròpies d’aquest poble; ell, a l’homilia, la va començar amb una frase en idioma indígena: Li smantal kaj valtike toj lek (“La llei del Senyor és perfecte del tot, i reconforta l’ànima”) i en el gruix del seu discurs o reflexió, va citar el Popol Wuh, llibre de relats mítics dels Maies, que és un document religiós indígena d’abans de la colonització dels espanyols. Tot un gest del reconeixement de la relació d’aquests pobles amb nostre Senyor, amb la divinitat abans i en l’ara del cristianisme.

Després d’aquesta celebració multitudinària, de milers de persones, majoritàriament indígenes i pobres, va arribar a casa per dinar amb representants de les instàncies indígenes de la diòcesi: dues persones de cada instància; eren dels més pobres, triats o designats per les pròpies comunitats.

Vaig saber que aquest àpat amb aquesta gent va ser una ocasió perquè el papa Francesc expressés que es trobava amb quelcom que desitjava profundament.

Després d’aquest àpat, va ser per a mi l’ocasió de saludar el papa, vaig poder dir-li el meu nom, que soc capellà obrer, que a Catalunya visc en una comunitat dels Drapaires d’Emmaús, de les dues mateixes que ell acompanyava quan era Arquebisbe de Buenos Aires; crec que aquest detall va promoure que ell fos expressiu i afectuós amb mi.

La cloenda de la jornada va ser la de baixar a la Catedral, plena a vessar, de malalts amb cadira de rodes i d’ancians o persones envellides; el papa va més que saludar tots el malats asseguts a la seva cadira de rodes, els va fer abraçades i petons un per un; va ser un espai i un temps d’emoció continguda.

Aquí el vaig poder saludar novament, i tots dos vam poder expressar empatia i cordialitat.

Així es va cloure l’estada del papa Francesc a casa nostra: amb una pregària davant del lloc on reposen les restes del bisbe Samuel Ruiz García, que va sevir la diòcesi de San Cristóbal de l’any 1960 fins el 2000.

Crec poder dir que aquesta estada del papa, en aquesta terra, ha estat un reconeixement per part d’ell del que són i signifiquen els pobres en el projecte de Déu.

Romà Fortuny

Família i sexe: un tomb doctrinal?

L’exhortació apostòlica Amoris laetitiae (“L’alegria de l’amor”) que el papa ha publicat com a resultat dels dos sínodes sobre la família celebrats els anys 2014 i 2015 és un document llarg, on hi ha una mica de tot, i sense gaire ordre lògic.

D’entrada, però, cal destacar una cosa molt positiva: el to. I aquest to nou es nota ja des del segon paràgraf, en què valora positivament els debats que hi ha oberts sobre el tema, i deixa clar que ens trobem davant una colla de qüestions no tancades i sobre les quals caldrà anar reflexionant. I després, per a qui està al cas de les intervencions papals en les darreres èpoques, no deixa de resultar un descans veure que la matança dels Innocents per part d’Herodes li fa pensar al papa en el drama dels refugiats i no, com es feia sovint fins ara, en l’avortament massiu que suposadament els poders públics promouen…

El nucli del document, on hi ha el missatge bàsic que el papa vol transmetre, és al capítol vuitè, titulat “Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat”. Aquí és on trobem el canvi fonamental: que, tot i mantenir la doctrina del caràcter indissoluble del matrimoni, s’afirma que d’aquesta doctrina no es poden deduir sempre les mateixes conseqüències, i que cal discernir cada situació. No diu gran cosa més. Però això que diu és determinant i és, per molt que es vulgui fer veure que no, un real tomb doctrinal sobre la qüestió, com bé s’han encarregat d’esbombar i condemnar totes les tribunes integristes.

Aquesta exhortació és un gran pas. El problema és que la doctrina de l’Església sobre aquests temes està tan endarrerida, que costarà molt arribar a posar-se realment al dia. Per exemple, sobre les relacions homosexuals el document hi passa de puntetes, i algun dia bé caldrà afrontar-les. En definitiva, caldrà continuar pressionant i també actuant. I pregant, per què no?

Sínode de la Família: un got força ple

Feia una certa gràcia llegir i comparar els titulars dels diaris al final del Sínode de la Família celebrat a Roma del 4 al 25 del passat mes d’octubre. Segons alguns d’aquests titulars, el papa havia fracassat en els seus intents d’obertura eclesial davant la força dels sectors conservadors; segons uns altres, en canvi, havia aconseguit trencar el mur dels tabús eclesials en temes com la comunió als divorciats i el tractament de l’homosexualitat; i encara, segons uns tercers, els representants de l’integrisme catòlic, aquest Sínode havia estat una estrepitosa derrota del progressisme catòlic, que no havia aconseguit cap dels seus objectius. Tot plegat, és allò del got mig ple o mig buit.auditora-al-sinodojpg-2_1024

Un Sínode és una institució creada pel papa Pau VI, que es reuneix cada tres anys, en què representants de l’episcopat mundial es reuneixen per tractar un determinat tema. La reunió és de caràcter només consultiu, i en ella els bisbes adrecen al papa les seves conclusions i recomanacions, amb les quals el papa elabora després un document en què s’indiquen les línies de treball i, si cal, les noves normatives que ell considera oportunes. Aquest Sínode sobre la Família l’havia convocat Benet XVI, bàsicament per refermar els plantejaments conservadors que l’Església catòlica havia defensat fins ara. Quan el papa Francesc va assumir el càrrec, va decidir aprofitar aquesta convocatòria per impulsar uns quants canvis de plantejament, i per a això va muntar una enquesta adreçada a les conferències episcopals, les quals podien, si ho creien oportú, recollir les aportacions de tots els fidels. I, amb aquest material, va convocar un Sínode extraordinari, que va tenir lloc l’any passat i en el qual es volia començar a reflexionar sobre els temes plantejats, per tal que, en el Sínode ordinari d’aquest octubre, es poguessin ja concretar nous plantejaments.

I què n’ha sortit de tot això? Doncs cal dir que, d’entrada, encara no sabem quines conclusions en traurà el papa de tot plegat, i què dirà en el document definitiu que ell ha d’elaborar i publicar. Cal pensar que segurament ho farà aviat, però tampoc no se sap. El que sí que sembla és que el papa no té ganes de fer trencadissa, i per això, malgrat que probablement ell tindria ganes d’anar més de pressa, intentarà treure unes conclusions i normatives que no provoquin un gran rebuig en un sector important de la jerarquia i també dels fidels catòlics.

I és que, realment, aquest Sínode ha mostrat que hi ha una part important de la jerarquia que està molt enganxada a les doctrines tradicionals –les doctrines que Joan Pau II i Benet XVI tan ardorosament van defensar– i no està gens disposada a fer nous plantejaments, més d’acord amb el que viu el món actual. Les preses de posició públiques en contra de qualsevol reforma per part d’alguns cardenals i bisbes en les vigílies del Sínode, amb un to inimaginable en època dels papes anteriors, prou que ho demostren. I és destacable que, en aquest sentit, els bisbes africans i asiàtics han estat especialment durs, amb molta incapacitat per entendre realment què passa en el món i en els seus propis països. I, en general, i com escrivia la convidada sinodal Lucceta Scarafia en un magnífic article a la revista Vida nueva del 7-13 de novembre, és destacable també el fet que a molts bisbes se’ls nota la falta de capacitat per relacionar-se amb normalitat amb la gent, i especialment amb les dones.

Però, malgrat tot això, i d’aquí el títol d’aquest article, jo crec que aquest Sínode ha obert moltes portes. Ara, temes com l’homosexualitat o el divorci ja no són tabús en l’Església. I, igual com en el Concili Vaticà II es va aprovar tímidament que algunes parts de la missa es poguessin dir en la llengua de la gent i al cap d’un any i quatre mesos el llatí havia desaparegut de les nostres celebracions, també ara, un cop oberta la porta, la ventada ja no s’aturarà. Potser no tan de pressa com voldríem, però no s’aturarà.

Josep Lligadas

Misericòrdia, en masculí clerical

Sona una mica barroer, ja ho sé. Però és el que em va venir al cap quan vaig veure les publicacions que des del Vaticà acompanyen l’Any Sant de la Misericòrdia, aquest jubileu que el papa Francesc ha convocat i que s’iniciarà el proper 8 de desembre.

Passar de la teoria a la pràctica

És costum que aquesta mena de convocatòries vinguin acompanyades des de Roma per reflexions teològiques diverses, que són traduïdes i treballades a tots els bisbats com a punts de referència. En aquest cas, es tracta de vuit reflexions, que es publiquen per separat i que tracten la misericòrdia des de l’angle litúrgic, bíblic i pastoral. No els he llegit, però m’imagino que les reflexions són bones i segurament pertinents. Ara bé, no pVincent_Willem_van_Gogh_022uc entendre per què totes arriben signades per homes i capellans d’àmbit romà. Ni per què totes parteixen només de la perspectiva bíblica o teològica i no donen pistes pràctiques per exercir la misericòrdia, que al cap i a la fi és del que es tracta. És bo analitzar tots els signes de misericòrdia que surten a la Bíblia, però també deu ser-ho compartir experiències reals de solidaritat a tot el món –no només a Roma o a Occident–, fer anàlisi social i política, posar en valor l’acció de Càritas i de tantes altres entitats semblants dins i fora de l’Església, visibilitzar els col·lectius més necessitats d’ajut i de suport, donar a conèixer alternatives a un sistema econòmic injust, i reconèixer que en molta de la misericòrdia que es mou en el món les dones en són les protagonistes, per activa o per passiva.

L’embolic del perdó

Amb tot això també es vol posar en relleu el sagrament de la penitència, àlies reconciliació. Un sagrament que, de jove, el rector de la meva parròquia ens feia viure com una festa, i aquesta és la visió que se me n’ha quedat: el perdó allibera i ajuda a veure amb ulls de Déu la realitat que ens envolta. Però ara més aviat s’ha convertit en un projectil eclesial. Un sector confon l’Evangeli amb una mena de puritanisme normatiu conservador que no estima la persona ni el seu entorn concret i que només es fixa en el sexe, i un altre sector tendeix a deixar-lo en celebracions col·lectives –pertinents– però passant de llarg o relativitzant també la responsabilitat personal. Enmig, però, hi ha moltes altres coses: una forma litúrgica que jo crec que és poc encertada (la personal, perquè no promou en absolut sentir-se escoltat: si has de formular en veu alta les teves culpes, més val que hi hagi algú que t’escolti de debò, i no com si fos un catàleg de l’Ikea; i la comunitària, perquè a molts bisbats es nega l’absolució col·lectiva); una dificultat dels capellans per escoltar la gent (no sembla que tinguin gaire temps de fer-ho)… En fi, altres eines hi ha per ajudar-nos a no quedar-nos estancats en el ressentiment, per intentar millorar allò de nosaltres que no acaba de funcionar, per demanar perdó a qui hem ofès o menystingut… Però és una llàstima que la celebració litúrgica estigui tan ideologitzada i sigui tan inamovible.

La necessària actualització del llenguatge

I encara un tercer apunt sobre la misericòrdia. He estat repassant les obres de misericòrdia, allò que sortia al catecisme quan érem petits. N’hi ha set de “corporals”, extretes sobretot del capítol 25 de l’evangeli de Mateu, que estan formulades de manera directa i clara en relació a necessitats bàsiques de la persona: la solidaritat concreta en el menjar, el beure, l’estada a la presó, la malaltia, la manca d’allotjament i fins i tot de sepultura, i la redempció dels captius (que avui podríem entendre com a lluita contra l’esclavatge). Molt encertades. El problema m’arriba amb les “espirituals”, molt més elaborades, a partir de l’aportació teològica dels pares de l’Església i més o menys fixades al segle XIII amb Tomàs d’Aquino: aconsellar a qui ho necessita, corregir qui s’equivoca… ensenyar qui no sap, consolar els afligits, suportar amb paciència les persones pesades, perdonar les ofenses… Bé, però estan formulades d’una manera que a mi em sembla arrogant i cristianocèntrica. Nosaltres ens col·loquem en el lloc de qui sap, qui consola, qui no s’equivoca, qui no és molest… (!) mentre que els “altres” (¿no cristians?) són els qui van pel pedregar. Crec que s’haurien de reformular totalment, tenint en compte també que deixar-se corregir, consolar, ensenyar… costa especialment en una societat pretesament tan autosuficient com la nostra.

Mercè Solé

“Les realitats són més importants que les mateixes idees” (Bisbe de Roma, Papa Francesc)

T’interessa? “La realitat és més important que no pas la idea.”

Quan vaig llegir-ho ja em va cridar l’atenció i em va fer pensar coses com aquestes:

Moltes reunions que es diuen autèntiques realitats que fins i tot fan patir i al contrari: plenes de goig i les conclusions d’aquelles trobades o d’aquelles reunions són totalment inconseqüents, sense reflectir el que s’ha parlat.

Altres vegades, les realitats són tan evidents que pràcticament, tothom hi està d’acord, però una cèlebre frase ho deixa tot al marge: per exemple: “Això és molt difícil” o també: “no es pot fer”…

Podríem anar comentant vivències d’acord amb aquest pensament del bisbe de Roma, el papa Francesc en l’exhortació apostòlica L’Alegria de l’Evangeli número 231, el 233 i Laudato Sí, número 201.

Evangeli, Bona Nova, “la cura de la casa comuna”, van de bracet en aquests dos grans documents del Papa Francesc.

D’aquí en podríem treure tota una sèrie de signes contraris al que ens diu i al que ens recomana, realitats de la nostra vida, del nostre planeta i que tots podem, no només esmentar sinó i sobretot, corregir i millorar.

Pensar diferent, tenir diversitat de gustos, d’ideologies polítiques, religioses… fan que les realitats quedin iguals o pitjor i que “la casa comuna”, convivència, no sigui tal com volem cadascú: pacífica, alegre, justa i lliure.

Fixant-nos en el món de la Celebració de la Fe, cada vegada menys participada i cada vegada amb veus que repeteixen i que demanen viure al dia, es veu el gran contrast del que el bisbe de Roma fa i diu amb el ressò de les nostres trobades o de les nostres celebracions.

Natura camí“Això no es pot fer, està prohibit, massa atrevit, has de demanar permís”… i coses per l’estil fan que totes les realitats que veiem i que vivim i que les patim, quedin fins i tot a nivell popular, com a coses mal fetes. Però no podem de cap manera abaixar els braços o desanimar-nos, realment, el risc comporta moltes coses, però caminant com diu el poeta, es fa camí i cal no recular ni de bon tros, quedar parats o buscar d’altres camins que ja han desaparegut o són del tot intransitables. Per desgràcia, hi ha alguns signes actuals que no ens hi ajuden i que no converteixen, com diu el papa Francesc, el Poble de Déu en un hospital de campanya o sortir dels despatxos i trobar-nos enmig de la gent. Fins i tot, jo hi afegiria la importància que com a membres del Poble de Déu, persones humanes, deixéssim i d’una vegada per sempre, aquestes desigualtats i assumíssim tots i totes, les responsabilitats que ens hem compromès a fer i per tant, amb un gran respecte a les diverses creences i als diferents costums, caminéssim com a éssers creats a imatge i semblança de Déu, com diu la Bíblia, vers la fita que tots desitgem: la felicitat.

 Ignasi Forcano Isern

Lloat sigueu, Senyor meu…

La importància de la carta encíclica del papa Francesc sobre l’ecologia és gran perquè, a més d’un pronunciament clar que reconeix la problemàtica del canvi climàtic i la degradació dels ecosistemes degut a l’acció humana, és una crida a entendre la unitat de la creació en la qual l’home és indissociable de la resta de criatures i formes de vida. El judici ecològic és una crNaturaítica a la visió antropocèntrica del món i una crida a vetllar per la cura de la biosfera com a sistema complex que ha anat generant els seus equilibris al llarg dels temps. L’objecte de la creació no és l’home com a amo i senyor sinó la creació sencera on l’home és responsable de tenir-ne cura a través de la seva manera de relacionar-se amb el medi. Era del tot imprescindible elevar a la doctrina de l’Església el reconeixement de la crisi ambiental com “un dels principals desafiaments actuals per a la humanitat”.

Des de la dramàtica realitat avui incontestable de l’amenaça ambiental sobre l’espècie humana, amenaça que es ve acarnissant sobretot en els dos darrers segles amb moltes formes de vida o bé ja desaparegudes o en vies d’extinció, el papa Francesc vincula directament la crisi ambiental en el seu judici ecològic des de l’ètica i des de l’evangeli, al sistema econòmic i de producció industrial, i a la cultura del consum i l’acumulació. Dit en altres paraules (que són meves), al capitalisme. Els efectes més greus de totes les agressions ambientals els sofreixen la gent més pobra, diu Francesc, mentre les principals reserves de la biosfera continuen alimentant el desenvolupament dels països més rics, manllevant els recursos dels exclosos o empobrits i de les generacions futures.

L’ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat, diu el Papa. . Amb aquestes paraules defineix Francesc l’ecologia humana, en una crida a l’acció, a la generositat i l’amor que tot ho pot. Per canviar l’estil de vida i també abandonar els mecanismes del mercat que no són capaços de defensar la vàlua de la creació.

Recomano la lectura d’aquesta carta del papa Francesc. Conté una reflexió profunda que abasta el problema mediambiental amb tota la seva complexitat, només amb la justa limitació d’espai i de comprensió. És un missatge de compromís a totes les persones per a prendre dolorosa consciència, atrevir-nos a convertir en sofriment personal allò que li passa al món. És una crida de Déu a la salvació del món amarada de l’amor del creador.

Salvador Clarós