Ideologia de gènere?

En la remarcable entrevista que li va fer Jordi Évole al papa Francesc i que es va emetre el passat 31 de març, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de transformar-s’hi”, va rectificar en l’entrevista.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar les noves maneres d’entendre tot allò que afecta al sexe i al gènere, unes noves maneres que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferir concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Església s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!

Josep Lligadas

Anuncis

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Emergències en la salut ecològica del planeta

Fa dos anys es va presentar la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc sobre la cura de la casa comuna. En la presentació hi va participar el metropolità de Pèrgam Joannis Zizioulas en representació del patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu.

Zizioulas és un reconegut teòleg que ja al 1992 va publicar E Ktise os eukcaristia (“El creat com a Eucaristia”)(1) que ara tenim el goig de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jaume Fontbona publicada a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. En aquest text el teòleg ortodox ens transmet que la preocupació ecològica, és a dir, la necessitat de tenir cura de tot el creat, no és només una exigència ètica per a tota persona, sinó que, per als cristians i cristianes, és més important que això. Per als cristians és una conseqüència directa i ineludible de la mateixa fe en Déu, la qual dóna a aquesta preocupació ecològica el seu fonament més bàsic. Ens podem imaginar que aquest teòleg ha tingut una important influència en els continguts de l’encíclica Laudato si’.

I l’any 1992, el mateix de la publicació de l’obra de Zizioulas, va ser el de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i el Desenvolupament que van donar lloc als acords de Rio i a l’impuls de les Agendes 21 en anys successius.

Ens van dir que el desenvolupament sostenible era aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. I en aquesta definició hem d’incloure que generacions presents del món ric no hem de posar en perill a les generacions actuals d’altres parts del món.

La meva experiència fa uns anys com a regidora d’una ciutat gran, com és Mataró, va ser la d’impulsar un instrument de gestió de la sostenibilitat, l’Agenda 21. Es va fer un exercici col·lectiu que ens havia de portar a minorar la nostra petjada ecològica, ja que enteníem que era la manera de ser solidàries cap a tota les persones que vivim, i viuran, a la Terra.

La perspectiva que em dóna d’aquella experiència, amb el pas dels anys, i la nova mirada que sobre la creació em dóna l’encíclica Laudato si’ i altres experiències viscudes, diria que només les normes i els instruments tecnològics que apunten cap a la consecució d’una sostenibilitat ambiental, social i econòmica, per si sols, no arriben a tenir l’eficàcia que requereix la urgència ecològica del nostre planeta. Com tampoc la tenen per a la consecució d’una vida digna a la que tota persona té dret com a filla de Déu.

El vocabulari “civil” parla de sensibilització, de conscienciació, de compromís… i nosaltres parlem de conversió, d’espiritualitat, de transcendència… per fer un camí de sobrietat, de valorar la gratuïtat que trobem a la creació (la seva bellesa), de formació per prendre les decisions, de viure una fe que “abraça els problemes de la vida i de la mort”. Les cristianes i cristians hem de fer una aportació específica a l’hora d’abordar les emergències en la salut ecològica del planeta en la línia claríssima que ens marca la Laudato si’. Nosaltres també som responsables de la situació ecològica en què es troba el planeta perquè, amb la nostra cultura religiosa, en general, hem dissociat a la persona del medi quan hem primat la persona per sobre de l’ecosistema natural necessari per a una vida digna.

En el camí que estic fent cap a una conversió, sense retorn, cap a una vida coherentment viscuda, té molt a veure en com em posiciono davant les lluites socials i ambientals que a casa nostra es produeixen i que tenen a veure amb:

  • Un sistema econòmic capitalista que actua de motor de desigualtats quan no de destrucció de la vida;
  • un model energètic que prima els guanys per sobre de la minoració dràstica del consum de combustibles fòssils i que ens condemna a l’acceleració del canvi climàtic;
  • uns hàbits de consum que mouen una roda que sembla imparable de depredació de matèries primeres;
  • una degradació, quan no desaparició, d’ecosistemes naturals per satisfer un progrés mal entès i malaltís;
  • uns serveis públics atacats, quan no espoliats, amb la intenció que deixin de ser universals i generadors d’equitat.

Segur que tu podries fer una llista més llarga o podries adjectivar més els àmbits que he descrit. Sigui aquesta llista o una altra, el tema és: ¿Com actuar per revertir aquestes emergències que incideixen directament en tenir o no tenir una vida digna?I aquí ve el que sí que sabem fer els cristians i cristianes: comprometre’ns i aquesta vegada amb una mirada holística i ecològica.

La millor energia és la que no es consumeix, el millor residu és el que no es genera, la millor aigua és la que es reaprofita i es regenera… El patrimoni d’una àmplia majoria de treballadors i treballadores són els serveis públics: el millor servei públic és el que es defensa col·lectivament.

Hi ha moltes experiències en l’economia social, que també s’associa a l’economia del bé comú, que ens proporcionen serveis de tot tipus i a la vegada ens permeten ser protagonistes del canvi que estem disposats a fer a la nostra vida. Cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de consum responsable i ecològic, d’educació, de defensa del medi ambient…

Estic segura que saps quines són aquestes cooperatives i projectes col·lectius o bé ho pots saber sense gaire esforç. Ara bé, el cas és: ¿Ens mantenim fidels a un consum sense reflexió?, ¿hem donat el pas de conversió?, ¿utilitzem aquells serveis que tenen uns valors concordants amb els nostres?

Jo he anat introduït canvis en el meu fer diari com també ho hem fet a la vida familiar per contribuir a la “cura de la casa comú”. Ho dic humilment i sabent que encara hi ha mots flancs sense cobrir: em moc en bicicleta o bé en transport públic; consumim energia verda a través de la cooperativa Som Energia i en fem difusió a la família i amics; intentem consumir productes locals i de comerç just; controlem molt els consums de d’aigua, llum i gas…

Quan faig aquesta mini llista me n’adono de tot el que hi ha darrera de cada decisió presa i també de totes les que encara em i ens queden a prendre…

Vull acabar fent referència a la Conferència de París sobre el canvi climàtic celebrada del 30 de novembre a l’11 de desembre de 2015, cinc mesos després de la presentació de l’encíclica del Papa. En concret a la declaració feta per les agrupacions continentals de les conferències episcopals. Una declaració que segur que va veure la llum en aquest àmbit gràcies a les sinèrgies creades per la Laudato sí’. Conté un decàleg de propostes, que pots llegir al núm. 1064 de Documents d’Església, i l’oració de la Terra:

Déu d’amor, ensenya’ns a cuidar, per a aquest món, la nostra casa comuna.

Inspira el caps de govern mentre es reuneixen a París a escoltar i atendre el clam de la terra i dels pobres; a fer que s’uneixin de cor i d’esperit per respondre amb valentia; a buscar el bé comú i la protecció d’aquest bell jardí terrenal que has creat per a nosaltres, per als nostres germans i germanes, i les generacions futures. Amén.

Ens hem de creure que som continuadors de la Creació realitzada per Déu. Continuadores i continuadors amb l’Esperit Sant que ens acompanya en aquesta tasca de ser sal de la terra i llum del món… “renovables”.

Quiteria Guirao Abellán

(1) J. Zizioulas, El creat com a Eucaristia. Aproximació teològica al problema de l’ecologia (Emaús 126), Barcelona: CPL 2015, 8.

Una reflexió final sobre el model d’Església que vol la integració de les dones i els homes en el servei de la comunitat

No deixa de ser interessant constatar la polèmica que desperten els temes que fan referència a l’ordenació de les dones en l’Església catòlica. Des que el papa Francesc va anunciar el desig de reflexionar sobre el diaconat femení, s’han multiplicat els seminaris d’estudi, cursets, simposis, taules rodones i xerrades, sense oblidar la quantitat de literatura que ha generat arreu del món. Des de L’Agulla també s’ha fet aquesta reflexió a la qual, de moment, hi posem fi amb unes idees que possiblement es corresponen amb aquells interrogants que tantes vegades ens hem pogut fer, i que s’han fet moltes persones des de diversos angles de visió.

En les societats desenvolupades, moltes de les quals van subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans, ara fa uns 70 anys (10.12.1948), el paper de les dones no ha deixat de créixer en participació i rellevància en els àmbits polític, empresarial, acadèmic, social. Certament ha estat un procés lent, no tan universal com es desitjava i amb dificultats, però ha permès que les dones tinguin accés als llocs de responsabilitat que els permet la seva preparació, possibilitats i capacitat de cada una.

Em pregunto per què l’Església posa tants impediments a les dones per a exercir els ministeris. Per què només hi poden accedir els barons? Quines raons al·leguen?, tradició?, Sagrada Escriptura?, raons de tipus dogmàtic?, del Dret Canònic?, teològiques? Anem a l’Evangeli i resulta interessant constatar que en el grup de seguidors de Jesús també hi havia «seguidores», deixebles; dones que desprès havien deixat les seves cases i posaven els seus béns al servei de la comunitat. Recordem una de les seves més significatives acompanyats, «apòstola dels apòstols», Maria Magdalena, oficialment reconeguda com a tal pel papa Francesc.

En el llibre titulat Qué Iglesia quería Jesús, Herbert Haag analitza en tres capítols els temes següents:

  • La «descoberta» del seglar
  • Jesús no volia sacerdots
  • De la comunitat de deixebles a l’Església clerical.

En l’estudi de cada tema, posa de manifest les moltes adherències que, al llarg de la història, han entrat a formar part de l’Església; elements estranys que no tenen res a veure amb el missatge original de Jesús. Tot això ha facilitat l’immobilisme i l’estancament de l’Església actual, i s’ha produït, al mateix temps, l’allunyament de la gent.

La «Conclusió» del llibre consta de deu punts. Em permeto transcriure els dos últims que són els que estan més directament relacionats amb el tema de l’ordenació.

9. «Durant 400 anys, els ‘seglars’ –segons el terme utilitzat avui–, presidien l’eucaristia. Això prova que, per aquesta funció, no és necessari el concurs d’un sacerdot que hagi rebut el sagrament de l’ordre. Idea impossible de fonamentar, tant des del punt de vista bíblic com dogmàtic».

10. «El requisit previ per a presidir l’eucaristia ha de ser, doncs, no una consagració o ordenació sacramental, sinó un encàrrec. Aquest servei es pot confiar tant a un home com a una dona, casats o cèlibes. Ambdós per igual tenen dret a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia».

De fet en el punt 10 s’afirma que tots dos, homes i dones, tenen dret per igual a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia.

Que bo seria que anéssim traient de l’Església aquelles adherències que són alienes al missatge de Jesús i que li impedeixen una veritable renovació.

Ana Gimeno Cristóbal

1.  Haag Herberg, Qué Iglesia quería Jesús, Empresa Editorial Herder, Barcelona 1998, p.115

El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)

Francesc i les estructures

El bisbe de Roma és, veritablement, una “bona noticia” vivent per a tota la humanitat: el que diu i el que fa  (el que sabem i allò que no apareix públicament, tant a nivell intern com de gestions internacionals) té un impacte important en creients i no creients. Un nou “aire” fresc (vent de l’Esperit) bufa sobre el món.

Tanmateix, a nivell estructural, no sembla que s’hagi aconseguit gran cosa. No solament els que, dins el búnker de la Cúria i del Vaticà, li continuen fent la guitza, sinó a nivell ideològic i jurídic  Cal tenir en compte que la gran majoria de l’establishment eclesiàstic continua essent el mateix: bisbes, congregacions romanes, etc. I també, òbviament, el Codi de Dret Canònic que, es vulgui o no, continua vigent. I ja sabem que dos pilars fonamentals en una col·lectivitat són l’econòmic i el jurídic.papa-colorL’apel·lació a la consciència personal i atenció als casos concrets és un avenç important, però els principis teològics i morals no han canviat. Per posar un exemple: el cas de divorciats o separats, que viuen amb una altra parella. Oficialment, no poden participar del sagrament de l’Eucaristia i, per tant, la comunitat que ho accepta està en fals (trencant la comunió eclesial…). Això crea preocupació i malestar no solament en els directament afectats sinó en la dita comunitat  (pensem en parròquies o pobles on tothom es coneix…).

És evident que la vida va pel davant de les lleis i les estructures i que els canvis han vingut per la pressió dels de baix: drets de les dones, lluites contra lleis racistes, etc. Però, justament, fins que no se n’ha assolit el seu reconeixement jurídic allò era il·legal o molt difícil d’assolir.

¿Com es poden transformar les estructures eclesials (verticals, dominades per una “elit d’escollits”)? Serà possible un “Vaticà III”, que afronti els problemes actuals de molts creients i de les nostres societats sense prejudicis dogmàtics i morals, i que no quedi  neutralitzat pels poders fàctics, com va passar amb el Vaticà II? Podrem esdevenir, de debò la comunitat de germans alternativa que Jesús volia i predicava?

Penso, sincerament, que l’objectiu és molt difícil car es tracta d’un problema estructural, que es justifica teòricament (teològicament) amb textos del Nou Testament. A més, la correlació de forces dins l’Església està molt decantada vers els grups i comunitats més o menys conservadors; les altres (més avançades) van fent, seguint la seva consciència col·lectiva.

Tant de bo que l’Esperit bufi ben fort i s’emporti tota la carcassa que emmascara el veritable Missatge, tot canviant els cors de tots (començant pels qui tenen el poder real dins l’església).

Jesús Lanao

El papa a Chiapas

L’Agulla em demana unes paraules escrites pel que fa al viatge del papa a Chiapas; és molt probable que una descripció del que hem viscut pugui ésser molt variada, segons la persona que la faci; dic això perquè entenc que el que se’m demana no és una narració de l’estada del papa aquí, sinó que el que es pretén és que algú que ha participat de l’esdeveniment pugui compatir millor el que s’ha viscut, i no tant l’explicar el que ha succeït.

El primer que em surt de dir éspapa-chiapes que la iniciativa i el fet històric d’aquest viatge, ha estat un desig o quasi una necessitat del papa; ho dic perquè hi ha hagut molts fets que indiquen o ens fan saber que de diferents instàncies, unes del poder polític i altres del poder eclesiàstic, es feia tot el possible per eliminar el viatge fins aquí, es volia que el papa anés a altres indrets i que prescindís del de Chiapas.

Sabem que ell, el papa,  es va imposar dient que la seva principal motivació del viatge a Mèxic tenia dos aspectes irrenunciables.

El primer, estar amb la Mare de Déu de Guadalupe, cosa que va fer de manera immediata. Jo vaig comptar amb el rellotge els minuts que va durar la seva pregària, assegut davant la imatge de la Verge, i van ser vint-i-tres minuts.

I el segon motiu: apropar-se i comunicar-se amb els indígenes de Chiapas. Aquesta determinació va comportar, no diré enfrontament, però sí confrontació amb força instàncies: les del Estat, com també algunes de l’Església, a més dels  de la comitiva com els encarregats del protocol, o els de la litúrgia.

Per exemple, eren una dificultat la presència i el protagonisme de les dones a l’altar, l’ús dels idiomes indígenes, la pràctica habitual, amb els seus ritus, de les celebracions a les comunitats, etc. Tot plegat era una gran dificultat.  Va ser el papa en persona qui va decidir i imposar que es seguís el ritual amb les formes i costums indígenes, les pròpies d’aquest poble; ell, a l’homilia, la va començar amb una frase en idioma indígena: Li smantal kaj valtike toj lek (“La llei del Senyor és perfecte del tot, i reconforta l’ànima”) i en el gruix del seu discurs o reflexió, va citar el Popol Wuh, llibre de relats mítics dels Maies, que és un document religiós indígena d’abans de la colonització dels espanyols. Tot un gest del reconeixement de la relació d’aquests pobles amb nostre Senyor, amb la divinitat abans i en l’ara del cristianisme.

Després d’aquesta celebració multitudinària, de milers de persones, majoritàriament indígenes i pobres, va arribar a casa per dinar amb representants de les instàncies indígenes de la diòcesi: dues persones de cada instància; eren dels més pobres, triats o designats per les pròpies comunitats.

Vaig saber que aquest àpat amb aquesta gent va ser una ocasió perquè el papa Francesc expressés que es trobava amb quelcom que desitjava profundament.

Després d’aquest àpat, va ser per a mi l’ocasió de saludar el papa, vaig poder dir-li el meu nom, que soc capellà obrer, que a Catalunya visc en una comunitat dels Drapaires d’Emmaús, de les dues mateixes que ell acompanyava quan era Arquebisbe de Buenos Aires; crec que aquest detall va promoure que ell fos expressiu i afectuós amb mi.

La cloenda de la jornada va ser la de baixar a la Catedral, plena a vessar, de malalts amb cadira de rodes i d’ancians o persones envellides; el papa va més que saludar tots el malats asseguts a la seva cadira de rodes, els va fer abraçades i petons un per un; va ser un espai i un temps d’emoció continguda.

Aquí el vaig poder saludar novament, i tots dos vam poder expressar empatia i cordialitat.

Així es va cloure l’estada del papa Francesc a casa nostra: amb una pregària davant del lloc on reposen les restes del bisbe Samuel Ruiz García, que va sevir la diòcesi de San Cristóbal de l’any 1960 fins el 2000.

Crec poder dir que aquesta estada del papa, en aquesta terra, ha estat un reconeixement per part d’ell del que són i signifiquen els pobres en el projecte de Déu.

Romà Fortuny