Amazònia: un Sínode desaprofitat

Em sap greu dir-ho així, però jo el document del papa sobre l’Amazònia, publicat el passat mes de febrer, no l’entenc, no em quadra, em sembla il·lògic. L’exhortació apostòlica “Estimada Amazònia”, que així és com es diu el document, vol transmetre estimació i fins i tot passió per aquelles immenses terres tan meravelloses i tan maltractades, i per tots els qui hi viuen i que veuen perillar per tants motius el seu futur. En els seus tres primers capítols (“Un somni social”, “Un somni cultural” i “Un somni ecològic”), és una crida potent als cristians i a totes les persones de bona voluntat a posar els ulls en aquella regió i a lluitar per ella i per la seva gent. I en el quart capítol (“Un somni eclesial”) s’atura en els compromisos d’acció eclesial que caldria prendre per fer possible una vivència cristiana més rica en tot aquell territori, cosa que d’altra banda podria ajudar en la resposta als reptes dels tres primers capítols. I en aquest quart capítol, quan tot el document ha estat viu i apassionat, i semblaria que arriba el moment de proposar els replantejaments eclesials necessaris per contribuir a enfortir aquesta vivència cristiana, doncs no. Aquí, el document s’atura, i es limita, en definitiva, a exhortar a fer millor el que ja es fa.
Aquest document, com és prou conegut, és fruit del Sínode dels bisbes sobre l’Amazònia que va tenir lloc el passat mes d’octubre. Aquest és, en efecte, el funcionament dels Sínodes episcopals: el Sínode presenta una colla de conclusions i propostes, i després el papa publica un document (una “exhortació apostòlica”) assumint i concretant allò que ell considera oportú. I el cas és que en les propostes del Sínode, que van ser aprovades, totes elles, com diu el reglament, per almenys dos terços dels vots, n’hi havia dues d’especialment destacables: una, l’ordenació d’homes casats que puguin presidir l’Eucaristia en els llocs on no hi hagi els preveres cèlibes necessaris per poder-la celebrar amb una periodicitat mínimament acceptable, i una altra la implantació d’algun tipus de ministeri femení en la línia del diaconat.
El papa, respecte al conjunt de les conclusions i propostes sinodals, en comptes de concretar-les com és habitual en documents com aquests, el que fa en aquest és dir, a l’inici, que les propostes són un treball molt rellevant, i convida tothom a “llegir-les íntegrament”. I a partir d’aquí ell ofereix les seves reflexions. O sigui que el papa considera rellevants les peticions sobre l’ordenació d’homes casats i la implantació del diaconat femení, però llavors, a l’hora de la veritat, quan concreta el seu “somni eclesial” per a l’Amazònia, això no hi entra. Deixa molt clar que la celebració de l’Eucaristia és el cimal de la vida cristiana, però no diu què es podria fer perquè tothom hi pogués participar: les úniques propostes sobre aquest punt són la pregària, les campanyes vocacionals i l’apel·lació a la generositat dels preveres per anar a aquells territoris. De la proposta més lògica i clara, és a dir, que s’ordenin preveres persones d’aquells llocs, encara que estiguin casades, perquè puguin presidir l’Eucaristia, ni una paraula. I més quan el papa Benet XVI havia obert ja el camí quan, per facilitar l’entrada a l’Església catòlica d’un sector de l’Església anglicana, havia permès que els seus pastors, casats o no, fossin ordenats preveres catòlics. I sobre el paper de les dones, la cosa és una mica pitjor. Hi ha una fervent lloança al paper de les dones per mantenir la fe de les comunitats amazòniques, però acompanyat d’una negativa clara a la seva ordenació com a diaques i menys encara, és clar, com a preveres. I amb un parell d’arguments molt dubtosos: l’un, per evitar clericalitzar-les (¿de veritat que el ministeri ordenat comporta de per si mateix això que anomenem la clericalització? ¿no serà més aviat degut en molt bona part al fet que només el puguin exercir homes i cèlibes?); i l’altre, per una mena d’assimilació dels homes a Jesús i les dones a Maria, una assimilació que no sé jo en quina estranya antropologia i en quina estranya teologia es fonamenta.
Deia al començament que no entenc aquest document del papa, i que em sembla il·lògic. I és que després d’haver constatat, i denunciat, les situacions greus que viu l’Amazònia, la cosa més coherent hauria estat que l’Església hagués ofert, com a element de revitalització, totes les riqueses que ella, i només ella, pot oferir. Especialment, la riquesa d’energies que provenen de l’Eucaristia, cimal de la vida cristiana. No és coherent, dir les moltes coses que calen a l’Amazònia i, quan toca dir què farem nosaltres, els cristians com a tals, no mullar-se. I això, d’altra banda, no només val per a l’Amazònia. En aquests moments de feblesa eclesial tan òbvia, no voler facilitar que tots els cristians puguin participar en l’Eucaristia dominical de manera normalitzada és, crec, una irresponsabilitat.
No sé quines motivacions poden haver portat el papa Francesc a no fer aquest pas que més de dos terços dels pares sinodals li demanava. Tampoc no sé quins tombs pot donar encara aquest tema. Però en tot cas, crec que aquesta era una oportunitat com la que van saber aprofitar els papes Joan XXIII i Pau VI quan van propiciar la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Aquella reforma va mostrar que l’Església era capaç de renovar allò més sagrat que té, per tal de facilitar-ne una vivència més plena i autèntica. I això va ser un signe extraordinàriament estimulant per als cristians, i ho va ser també per al món. Ara era una oportunitat semblant, però aquest cop no ha estat aprofitada.
Per acabar, deixeu-me dir que jo continuo tenint confiança en el papa Francesc. Però aquest cop em sembla que no ho ha fet bé.

Josep Lligadas

Ecoparròquia: Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries

ECOPARRÒQUIA és una “Xarxa de Parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries” disposades a fer camí per respondre a la crida a la conversió ecològica integral que fa el papa Francesc a l’encíclica Laudato si’. Un camí que mena vers un model de persona i de societat més justa, més solidària i més respectuosa amb la creació.

Com el seu nom indica, la crida a participar-hi s’adreça prioritàriament a les parròquies però també a tot tipus de comunitats cristianes (comunitats religioses, escoles, moviments… ) que vulguin esdevenir un espai on experimentar un nou estil de vida fruit d’aquesta conversió.

Es tracta de tenir la voluntat de caminar i, en funció de la realitat i el ritme propi de cada comunitat, anar avançant pas a pas, donant-se suport mútuament per aprofundir tot el treball pastoral, assumint les aportacions de l’encíclica, a partir de quatre eixos:

Una nova mirada

L’encíclica Laudato si’ té un contingut de gran riquesa temàtica i, més enllà del propi text, assenyala molts àmbits de reflexió i aprofundiment. Es tracta doncs d’aprofundir-hi per adoptar i difondre la seva perspectiva que relaciona de manera indestriable crisi social i crisi mediambiental. Es plantegen en aquest sentit tres línies d’acció:

  • Divulgació de l’encíclica (Presentacions, xerrades, grups de lectura, publicacions, exposicions…)
  • Formació i aprofundiment en els continguts de la conversió ecològica (Conferències, cinefòrums, seminaris, tallers, jornades d’estudi, grups de diàleg…)
  • Incorporació dels continguts ecosocials a les dinàmiques de la comunitat (Catequesis d’infants, joves i adults. Grups d’adults. Grups bíblics. Esplai parroquial….)

Espiritualitat Ecosocial

Promoure una espiritualitat amb contingut ecosocial, sobre la qual ancorar els canvis de mentalitat necessaris que planteja l’encíclica, que al llarg de tot el text presenta punts de reflexió i elements de gran densitat espiritual que mouen a la pregària i es poden incorporar a la litúrgia. Es plantegen per això, dins d’aquest eix, dues línies d’acció:

  • Interioritat i pregària (En espais de pregària ordinaris o específics. Propostes de pregària personal o familiar. Vetlles, jornades, recessos. Itineraris contemplatius a la natura i rutes ecoespirituals. Pregàries ecumèniques per la creació…)
  • Litúrgia i sagraments (En l’eucaristia ordinària o celebracions específiques, en la celebració dels temps litúrgics o en el sagrament de la reconciliació. Celebració del Temps de la creació. En la revisió de vida, estudi d’evangeli….).

Nous estils de vida

Laudato si’ és una crida a l’acció i a un canvi de paradigma que ha de transformar la vida quotidiana de la pròpia comunitat, però també la dels seus membres i les seves famílies. Per generar aquests processos de canvi es proposa:

  • Gestió ambiental responsable de la parròquia/comunitat (Consum responsable. Economia ètica, solidària i coherent. Compra responsable: ecològica, justa, solidària, austera, coherent. Residu zero: reducció, reutilització i reciclatge. Usos ecològics dels espais…)
  • Propostes per al conreu de virtuts i nous hàbits (Publicacions, xerrades, tallers… per orientar als membres de la comunitat en el canvi d’hàbits. Serveis d’assessorament ecosolidari. Experiències pilot. Propostes d’intercanvi i cooperació. Visites a entitats ecosolidàries, model d’alternatives socials i mediambientals. Activitats per gaudir de la natura (caminades, sortides amb bicicleta…). Elements de suport (documentació, blogs o espais web…).

Compromís social

Laudato si’ insisteix en la necessitat de noves polítiques locals, nacionals i internacionals per orientar la política i l’economia vers el desenvolupament integral de la persona i la plenitud humana. Cal per tant impulsar la participació dels membres de la comunitat cristiana en campanyes, accions, entitats i xarxes que treballen per a una societat més justa, solidària i respectuosa amb la natura. Això suposa:

  • Treball en xarxa (Col·laboració amb associacions locals de protecció ambiental i defensa dels Drets Humans. Participació en accions comunitàries locals. Suport a campanyes i plataformes pel desenvolupament sostenible. Promoció del voluntariat en plataformes i entitats ecosolidaries. Participació en la Xarxa de Parròquies EcoSolidàries…)
  • Denúncia i reivindicació (Plantejament de qüestions ambientals i socials a les autoritats locals. Participació en campanyes de denúncia i accions reivindicatives de caire ecosolidari…)
  • Solidaritat (Participació en campanyes de sensibilització entorn a determinades causes. Recollida de fons per a projectes ecosolidaris…)

Justícia i Pau impulsa i dona suport a aquesta xarxa. Assessora a l’equip impulsor de cada comunitat, proporciona orientacions i propostes pràctiques i participa directament en alguna activitat ( xerrada, taller, recés, itinerari de reflexió…). També posa a disposició de totes les comunitats de la xarxa una plataforma web que proporciona i facilita l’intercanvi de materials, informació sobre campanyes, accions, entitats i xarxes ecosolidàries, promou l’intercanvi d’experiències i facilita el treball en xarxa amb les altres parròquies/comunitats.

Maria Bargalló

Havent llegit “Christus vivit”

“Christus vivit” és no només una reflexió sobre els joves i sobre com l’Església els ha de tenir presents en la seva vida i acció pastoral. Com acostuma a fer, l’actual bisbe de Roma, sense deixar el fil temàtic central, fa enllaços amb altres temes importants que afecten la vida de les persones: la realitat de les migracions; l’escàndol de l’abús de menors i el clericalisme; l’opció preferencial pels més pobres i dèbils de la societat; el treball i l’atur… Els joves, que són al centre del document, tanmateix no apareixen com a tema: són els destinataris i els interlocutors d’aquesta carta que els adreça «amb afecte». De fet, que no són “tema” ho diu explícitament: «En realitat, “la joventut” no existeix, existeixen els joves amb les seves vides concretes». Per altra banda, al començament avisa que «en alguns paràgrafs parlaré directament als joves i en altres oferiré plantejaments més generals per al discerniment eclesial».

El document té nou capítols, dels quals només dos, els últims, estan dedicats als altres dos temes que eren en l’enunciat de la convocació del Sínode dels Bisbes: la vocació i el discerniment. Llegint l’exhortació queda clar que aquests dos temes hi són en tant que cada jove ha de trobar la seva pròpia vocació –crida a la santedat, reprenent la “Gaudete et exsultate”– i que a cada jove, i al conjunt de l’Església, li cal el discerniment per a descobrir la crida concreta que Déu ens fa i el camí que ens proposa.

De la mirada general a la “Christus vivit” també es pot constatar, una vegada més, que Francesc no cita només magisteri romà. Entre les notes a peu de pàgina hi trobem conferències episcopals diverses així com noms de bisbes. Igualment és de destacar que en les citacions no només hi ha magisteri sinó també altres referents importants. Una mostra més que a Roma hi tenim un bisbe en diàleg permanent amb els seus germans bisbes i amb el món. I amb les Esglésies germanes i les altres religions, aspecte que també apareix.

El document fa referència explícita a determinades aportacions fetes per joves en els treballs sinodals, en què es posa de manifest com l’Església és vista avui per molta gent: una Església que no és significativa per a la vida dels joves, la presència de la qual els és molesta i fins i tot irritant… El Papa reconeix que hi ha raons: escàndols sexuals i econòmics, per exemple. També recull la crítica a la insensibilitat envers els joves per part de capellans, a les homilies poc preparades i a la dificultat per donar raó de posicions doctrinals i ètiques. I afirma que els joves reclamen una Església que escolti i no condemni, que parli però no només entorn dels temes que «l’obsessionen».

Dels molts subratllats que he fet tot llegint el document, en comento alguns. El primer és que posa al centre de tot que «Jesús ha ressuscitat i ens vol fer partícips de la novetat de la seva resurrecció» (32). Ell, que viu, és font de vida i manté vius somnis, projectes, ideals, i «ens llança a l’anunci de la vida que val la pena».

He subratllat la frase que dóna títol al capítol tercer: «vosaltres sou l’ara de Déu». De seguida hi he sintonitzat, perquè una acció pastoral amb joves, o amb qui sigui, no serà bona si no es mira la gent, sigui jove o gran, com a protagonistes del moment present, com a subjectes, com a fills i filles de Déu, que els estima sense límits.

Tot i que com a títol «pastoral juvenil» només apareix en el capítol setè, penso que el gran gruix del document la té com a preocupació. Perquè la mirada que fa sobre els joves “en positiu”; l’anunci que els fa de l’amor de Déu, de la figura de Crist i de l’Esperit Sant; les invitacions al creixement i al compromís en els diversos camps de la vida; l’exhortació a viure arrelats; etc., són mostres de quines han de ser les actituds de l’Església per afrontar qualsevol pastoral juvenil. I aquesta és, al meu entendre, una gran aportació que fa aquesta carta.

Tanmateix, a l’hora de concretar –no pot ser d’altra manera en un document adreçat a totes les Esglésies, que són diverses i viuen en ambients culturals molt diversos–, no hi ha cap opció definida sobre quines estructures pastorals cal adoptar. Sí que esmenta algunes coses en què no s’ha de caure, com quan diu que «es tracta de no posar-los tants obstacles, normes, controls i marcs obligatoris a aquests joves creients que són líders naturals en els barris i en diversos ambients» (no queda clar a qui es refereix, qui és que posa aquests obstacles… ¿són les parròquies? ¿són els moviments? ¿som tots plegats, perquè ho volem tenir tot controlat? ¿…?). O quan parla de l’escola catòlica i adverteix de «l’escola convertida en un “búnker” que protegeix dels errors “de fora”» provocant una «inadequació entre el que s’ensenya als alumnes i el món en el qual els tocarà de viure».

Tinc molt més subratllats però no més espai. Acabo amb una frase que expressa molt bé, penso, el que pretén la “Christus vivit” i, en general, el papa Francesc. És relativa a una actitud pastoral fonamental: «la capacitat de trobar camins on d’altres només hi veuen muralles, l’habilitat de reconèixer possibilitats on d’altres només hi veuen perills. Així és la mirada de Déu Pare».

Josep Maria Romaguera Bach

Ideologia de gènere?

En la remarcable entrevista que li va fer Jordi Évole al papa Francesc i que es va emetre el passat 31 de març, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de transformar-s’hi”, va rectificar en l’entrevista.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar les noves maneres d’entendre tot allò que afecta al sexe i al gènere, unes noves maneres que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferir concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Església s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!

Josep Lligadas

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Emergències en la salut ecològica del planeta

Fa dos anys es va presentar la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc sobre la cura de la casa comuna. En la presentació hi va participar el metropolità de Pèrgam Joannis Zizioulas en representació del patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu.

Zizioulas és un reconegut teòleg que ja al 1992 va publicar E Ktise os eukcaristia (“El creat com a Eucaristia”)(1) que ara tenim el goig de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jaume Fontbona publicada a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. En aquest text el teòleg ortodox ens transmet que la preocupació ecològica, és a dir, la necessitat de tenir cura de tot el creat, no és només una exigència ètica per a tota persona, sinó que, per als cristians i cristianes, és més important que això. Per als cristians és una conseqüència directa i ineludible de la mateixa fe en Déu, la qual dóna a aquesta preocupació ecològica el seu fonament més bàsic. Ens podem imaginar que aquest teòleg ha tingut una important influència en els continguts de l’encíclica Laudato si’.

I l’any 1992, el mateix de la publicació de l’obra de Zizioulas, va ser el de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i el Desenvolupament que van donar lloc als acords de Rio i a l’impuls de les Agendes 21 en anys successius.

Ens van dir que el desenvolupament sostenible era aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats. I en aquesta definició hem d’incloure que generacions presents del món ric no hem de posar en perill a les generacions actuals d’altres parts del món.

La meva experiència fa uns anys com a regidora d’una ciutat gran, com és Mataró, va ser la d’impulsar un instrument de gestió de la sostenibilitat, l’Agenda 21. Es va fer un exercici col·lectiu que ens havia de portar a minorar la nostra petjada ecològica, ja que enteníem que era la manera de ser solidàries cap a tota les persones que vivim, i viuran, a la Terra.

La perspectiva que em dóna d’aquella experiència, amb el pas dels anys, i la nova mirada que sobre la creació em dóna l’encíclica Laudato si’ i altres experiències viscudes, diria que només les normes i els instruments tecnològics que apunten cap a la consecució d’una sostenibilitat ambiental, social i econòmica, per si sols, no arriben a tenir l’eficàcia que requereix la urgència ecològica del nostre planeta. Com tampoc la tenen per a la consecució d’una vida digna a la que tota persona té dret com a filla de Déu.

El vocabulari “civil” parla de sensibilització, de conscienciació, de compromís… i nosaltres parlem de conversió, d’espiritualitat, de transcendència… per fer un camí de sobrietat, de valorar la gratuïtat que trobem a la creació (la seva bellesa), de formació per prendre les decisions, de viure una fe que “abraça els problemes de la vida i de la mort”. Les cristianes i cristians hem de fer una aportació específica a l’hora d’abordar les emergències en la salut ecològica del planeta en la línia claríssima que ens marca la Laudato si’. Nosaltres també som responsables de la situació ecològica en què es troba el planeta perquè, amb la nostra cultura religiosa, en general, hem dissociat a la persona del medi quan hem primat la persona per sobre de l’ecosistema natural necessari per a una vida digna.

En el camí que estic fent cap a una conversió, sense retorn, cap a una vida coherentment viscuda, té molt a veure en com em posiciono davant les lluites socials i ambientals que a casa nostra es produeixen i que tenen a veure amb:

  • Un sistema econòmic capitalista que actua de motor de desigualtats quan no de destrucció de la vida;
  • un model energètic que prima els guanys per sobre de la minoració dràstica del consum de combustibles fòssils i que ens condemna a l’acceleració del canvi climàtic;
  • uns hàbits de consum que mouen una roda que sembla imparable de depredació de matèries primeres;
  • una degradació, quan no desaparició, d’ecosistemes naturals per satisfer un progrés mal entès i malaltís;
  • uns serveis públics atacats, quan no espoliats, amb la intenció que deixin de ser universals i generadors d’equitat.

Segur que tu podries fer una llista més llarga o podries adjectivar més els àmbits que he descrit. Sigui aquesta llista o una altra, el tema és: ¿Com actuar per revertir aquestes emergències que incideixen directament en tenir o no tenir una vida digna?I aquí ve el que sí que sabem fer els cristians i cristianes: comprometre’ns i aquesta vegada amb una mirada holística i ecològica.

La millor energia és la que no es consumeix, el millor residu és el que no es genera, la millor aigua és la que es reaprofita i es regenera… El patrimoni d’una àmplia majoria de treballadors i treballadores són els serveis públics: el millor servei públic és el que es defensa col·lectivament.

Hi ha moltes experiències en l’economia social, que també s’associa a l’economia del bé comú, que ens proporcionen serveis de tot tipus i a la vegada ens permeten ser protagonistes del canvi que estem disposats a fer a la nostra vida. Cooperatives energètiques, de mobilitat sostenible, de consum responsable i ecològic, d’educació, de defensa del medi ambient…

Estic segura que saps quines són aquestes cooperatives i projectes col·lectius o bé ho pots saber sense gaire esforç. Ara bé, el cas és: ¿Ens mantenim fidels a un consum sense reflexió?, ¿hem donat el pas de conversió?, ¿utilitzem aquells serveis que tenen uns valors concordants amb els nostres?

Jo he anat introduït canvis en el meu fer diari com també ho hem fet a la vida familiar per contribuir a la “cura de la casa comú”. Ho dic humilment i sabent que encara hi ha mots flancs sense cobrir: em moc en bicicleta o bé en transport públic; consumim energia verda a través de la cooperativa Som Energia i en fem difusió a la família i amics; intentem consumir productes locals i de comerç just; controlem molt els consums de d’aigua, llum i gas…

Quan faig aquesta mini llista me n’adono de tot el que hi ha darrera de cada decisió presa i també de totes les que encara em i ens queden a prendre…

Vull acabar fent referència a la Conferència de París sobre el canvi climàtic celebrada del 30 de novembre a l’11 de desembre de 2015, cinc mesos després de la presentació de l’encíclica del Papa. En concret a la declaració feta per les agrupacions continentals de les conferències episcopals. Una declaració que segur que va veure la llum en aquest àmbit gràcies a les sinèrgies creades per la Laudato sí’. Conté un decàleg de propostes, que pots llegir al núm. 1064 de Documents d’Església, i l’oració de la Terra:

Déu d’amor, ensenya’ns a cuidar, per a aquest món, la nostra casa comuna.

Inspira el caps de govern mentre es reuneixen a París a escoltar i atendre el clam de la terra i dels pobres; a fer que s’uneixin de cor i d’esperit per respondre amb valentia; a buscar el bé comú i la protecció d’aquest bell jardí terrenal que has creat per a nosaltres, per als nostres germans i germanes, i les generacions futures. Amén.

Ens hem de creure que som continuadors de la Creació realitzada per Déu. Continuadores i continuadors amb l’Esperit Sant que ens acompanya en aquesta tasca de ser sal de la terra i llum del món… “renovables”.

Quiteria Guirao Abellán

(1) J. Zizioulas, El creat com a Eucaristia. Aproximació teològica al problema de l’ecologia (Emaús 126), Barcelona: CPL 2015, 8.

Una reflexió final sobre el model d’Església que vol la integració de les dones i els homes en el servei de la comunitat

No deixa de ser interessant constatar la polèmica que desperten els temes que fan referència a l’ordenació de les dones en l’Església catòlica. Des que el papa Francesc va anunciar el desig de reflexionar sobre el diaconat femení, s’han multiplicat els seminaris d’estudi, cursets, simposis, taules rodones i xerrades, sense oblidar la quantitat de literatura que ha generat arreu del món. Des de L’Agulla també s’ha fet aquesta reflexió a la qual, de moment, hi posem fi amb unes idees que possiblement es corresponen amb aquells interrogants que tantes vegades ens hem pogut fer, i que s’han fet moltes persones des de diversos angles de visió.

En les societats desenvolupades, moltes de les quals van subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans, ara fa uns 70 anys (10.12.1948), el paper de les dones no ha deixat de créixer en participació i rellevància en els àmbits polític, empresarial, acadèmic, social. Certament ha estat un procés lent, no tan universal com es desitjava i amb dificultats, però ha permès que les dones tinguin accés als llocs de responsabilitat que els permet la seva preparació, possibilitats i capacitat de cada una.

Em pregunto per què l’Església posa tants impediments a les dones per a exercir els ministeris. Per què només hi poden accedir els barons? Quines raons al·leguen?, tradició?, Sagrada Escriptura?, raons de tipus dogmàtic?, del Dret Canònic?, teològiques? Anem a l’Evangeli i resulta interessant constatar que en el grup de seguidors de Jesús també hi havia «seguidores», deixebles; dones que desprès havien deixat les seves cases i posaven els seus béns al servei de la comunitat. Recordem una de les seves més significatives acompanyats, «apòstola dels apòstols», Maria Magdalena, oficialment reconeguda com a tal pel papa Francesc.

En el llibre titulat Qué Iglesia quería Jesús, Herbert Haag analitza en tres capítols els temes següents:

  • La «descoberta» del seglar
  • Jesús no volia sacerdots
  • De la comunitat de deixebles a l’Església clerical.

En l’estudi de cada tema, posa de manifest les moltes adherències que, al llarg de la història, han entrat a formar part de l’Església; elements estranys que no tenen res a veure amb el missatge original de Jesús. Tot això ha facilitat l’immobilisme i l’estancament de l’Església actual, i s’ha produït, al mateix temps, l’allunyament de la gent.

La «Conclusió» del llibre consta de deu punts. Em permeto transcriure els dos últims que són els que estan més directament relacionats amb el tema de l’ordenació.

9. «Durant 400 anys, els ‘seglars’ –segons el terme utilitzat avui–, presidien l’eucaristia. Això prova que, per aquesta funció, no és necessari el concurs d’un sacerdot que hagi rebut el sagrament de l’ordre. Idea impossible de fonamentar, tant des del punt de vista bíblic com dogmàtic».

10. «El requisit previ per a presidir l’eucaristia ha de ser, doncs, no una consagració o ordenació sacramental, sinó un encàrrec. Aquest servei es pot confiar tant a un home com a una dona, casats o cèlibes. Ambdós per igual tenen dret a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia».

De fet en el punt 10 s’afirma que tots dos, homes i dones, tenen dret per igual a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia.

Que bo seria que anéssim traient de l’Església aquelles adherències que són alienes al missatge de Jesús i que li impedeixen una veritable renovació.

Ana Gimeno Cristóbal

1.  Haag Herberg, Qué Iglesia quería Jesús, Empresa Editorial Herder, Barcelona 1998, p.115