Una reflexió final sobre el model d’Església que vol la integració de les dones i els homes en el servei de la comunitat

No deixa de ser interessant constatar la polèmica que desperten els temes que fan referència a l’ordenació de les dones en l’Església catòlica. Des que el papa Francesc va anunciar el desig de reflexionar sobre el diaconat femení, s’han multiplicat els seminaris d’estudi, cursets, simposis, taules rodones i xerrades, sense oblidar la quantitat de literatura que ha generat arreu del món. Des de L’Agulla també s’ha fet aquesta reflexió a la qual, de moment, hi posem fi amb unes idees que possiblement es corresponen amb aquells interrogants que tantes vegades ens hem pogut fer, i que s’han fet moltes persones des de diversos angles de visió.

En les societats desenvolupades, moltes de les quals van subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans, ara fa uns 70 anys (10.12.1948), el paper de les dones no ha deixat de créixer en participació i rellevància en els àmbits polític, empresarial, acadèmic, social. Certament ha estat un procés lent, no tan universal com es desitjava i amb dificultats, però ha permès que les dones tinguin accés als llocs de responsabilitat que els permet la seva preparació, possibilitats i capacitat de cada una.

Em pregunto per què l’Església posa tants impediments a les dones per a exercir els ministeris. Per què només hi poden accedir els barons? Quines raons al·leguen?, tradició?, Sagrada Escriptura?, raons de tipus dogmàtic?, del Dret Canònic?, teològiques? Anem a l’Evangeli i resulta interessant constatar que en el grup de seguidors de Jesús també hi havia «seguidores», deixebles; dones que desprès havien deixat les seves cases i posaven els seus béns al servei de la comunitat. Recordem una de les seves més significatives acompanyats, «apòstola dels apòstols», Maria Magdalena, oficialment reconeguda com a tal pel papa Francesc.

En el llibre titulat Qué Iglesia quería Jesús, Herbert Haag analitza en tres capítols els temes següents:

  • La «descoberta» del seglar
  • Jesús no volia sacerdots
  • De la comunitat de deixebles a l’Església clerical.

En l’estudi de cada tema, posa de manifest les moltes adherències que, al llarg de la història, han entrat a formar part de l’Església; elements estranys que no tenen res a veure amb el missatge original de Jesús. Tot això ha facilitat l’immobilisme i l’estancament de l’Església actual, i s’ha produït, al mateix temps, l’allunyament de la gent.

La «Conclusió» del llibre consta de deu punts. Em permeto transcriure els dos últims que són els que estan més directament relacionats amb el tema de l’ordenació.

9. «Durant 400 anys, els ‘seglars’ –segons el terme utilitzat avui–, presidien l’eucaristia. Això prova que, per aquesta funció, no és necessari el concurs d’un sacerdot que hagi rebut el sagrament de l’ordre. Idea impossible de fonamentar, tant des del punt de vista bíblic com dogmàtic».

10. «El requisit previ per a presidir l’eucaristia ha de ser, doncs, no una consagració o ordenació sacramental, sinó un encàrrec. Aquest servei es pot confiar tant a un home com a una dona, casats o cèlibes. Ambdós per igual tenen dret a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia».

De fet en el punt 10 s’afirma que tots dos, homes i dones, tenen dret per igual a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia.

Que bo seria que anéssim traient de l’Església aquelles adherències que són alienes al missatge de Jesús i que li impedeixen una veritable renovació.

Ana Gimeno Cristóbal

1.  Haag Herberg, Qué Iglesia quería Jesús, Empresa Editorial Herder, Barcelona 1998, p.115

El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)

Francesc i les estructures

El bisbe de Roma és, veritablement, una “bona noticia” vivent per a tota la humanitat: el que diu i el que fa  (el que sabem i allò que no apareix públicament, tant a nivell intern com de gestions internacionals) té un impacte important en creients i no creients. Un nou “aire” fresc (vent de l’Esperit) bufa sobre el món.

Tanmateix, a nivell estructural, no sembla que s’hagi aconseguit gran cosa. No solament els que, dins el búnker de la Cúria i del Vaticà, li continuen fent la guitza, sinó a nivell ideològic i jurídic  Cal tenir en compte que la gran majoria de l’establishment eclesiàstic continua essent el mateix: bisbes, congregacions romanes, etc. I també, òbviament, el Codi de Dret Canònic que, es vulgui o no, continua vigent. I ja sabem que dos pilars fonamentals en una col·lectivitat són l’econòmic i el jurídic.papa-colorL’apel·lació a la consciència personal i atenció als casos concrets és un avenç important, però els principis teològics i morals no han canviat. Per posar un exemple: el cas de divorciats o separats, que viuen amb una altra parella. Oficialment, no poden participar del sagrament de l’Eucaristia i, per tant, la comunitat que ho accepta està en fals (trencant la comunió eclesial…). Això crea preocupació i malestar no solament en els directament afectats sinó en la dita comunitat  (pensem en parròquies o pobles on tothom es coneix…).

És evident que la vida va pel davant de les lleis i les estructures i que els canvis han vingut per la pressió dels de baix: drets de les dones, lluites contra lleis racistes, etc. Però, justament, fins que no se n’ha assolit el seu reconeixement jurídic allò era il·legal o molt difícil d’assolir.

¿Com es poden transformar les estructures eclesials (verticals, dominades per una “elit d’escollits”)? Serà possible un “Vaticà III”, que afronti els problemes actuals de molts creients i de les nostres societats sense prejudicis dogmàtics i morals, i que no quedi  neutralitzat pels poders fàctics, com va passar amb el Vaticà II? Podrem esdevenir, de debò la comunitat de germans alternativa que Jesús volia i predicava?

Penso, sincerament, que l’objectiu és molt difícil car es tracta d’un problema estructural, que es justifica teòricament (teològicament) amb textos del Nou Testament. A més, la correlació de forces dins l’Església està molt decantada vers els grups i comunitats més o menys conservadors; les altres (més avançades) van fent, seguint la seva consciència col·lectiva.

Tant de bo que l’Esperit bufi ben fort i s’emporti tota la carcassa que emmascara el veritable Missatge, tot canviant els cors de tots (començant pels qui tenen el poder real dins l’església).

Jesús Lanao

El papa a Chiapas

L’Agulla em demana unes paraules escrites pel que fa al viatge del papa a Chiapas; és molt probable que una descripció del que hem viscut pugui ésser molt variada, segons la persona que la faci; dic això perquè entenc que el que se’m demana no és una narració de l’estada del papa aquí, sinó que el que es pretén és que algú que ha participat de l’esdeveniment pugui compatir millor el que s’ha viscut, i no tant l’explicar el que ha succeït.

El primer que em surt de dir éspapa-chiapes que la iniciativa i el fet històric d’aquest viatge, ha estat un desig o quasi una necessitat del papa; ho dic perquè hi ha hagut molts fets que indiquen o ens fan saber que de diferents instàncies, unes del poder polític i altres del poder eclesiàstic, es feia tot el possible per eliminar el viatge fins aquí, es volia que el papa anés a altres indrets i que prescindís del de Chiapas.

Sabem que ell, el papa,  es va imposar dient que la seva principal motivació del viatge a Mèxic tenia dos aspectes irrenunciables.

El primer, estar amb la Mare de Déu de Guadalupe, cosa que va fer de manera immediata. Jo vaig comptar amb el rellotge els minuts que va durar la seva pregària, assegut davant la imatge de la Verge, i van ser vint-i-tres minuts.

I el segon motiu: apropar-se i comunicar-se amb els indígenes de Chiapas. Aquesta determinació va comportar, no diré enfrontament, però sí confrontació amb força instàncies: les del Estat, com també algunes de l’Església, a més dels  de la comitiva com els encarregats del protocol, o els de la litúrgia.

Per exemple, eren una dificultat la presència i el protagonisme de les dones a l’altar, l’ús dels idiomes indígenes, la pràctica habitual, amb els seus ritus, de les celebracions a les comunitats, etc. Tot plegat era una gran dificultat.  Va ser el papa en persona qui va decidir i imposar que es seguís el ritual amb les formes i costums indígenes, les pròpies d’aquest poble; ell, a l’homilia, la va començar amb una frase en idioma indígena: Li smantal kaj valtike toj lek (“La llei del Senyor és perfecte del tot, i reconforta l’ànima”) i en el gruix del seu discurs o reflexió, va citar el Popol Wuh, llibre de relats mítics dels Maies, que és un document religiós indígena d’abans de la colonització dels espanyols. Tot un gest del reconeixement de la relació d’aquests pobles amb nostre Senyor, amb la divinitat abans i en l’ara del cristianisme.

Després d’aquesta celebració multitudinària, de milers de persones, majoritàriament indígenes i pobres, va arribar a casa per dinar amb representants de les instàncies indígenes de la diòcesi: dues persones de cada instància; eren dels més pobres, triats o designats per les pròpies comunitats.

Vaig saber que aquest àpat amb aquesta gent va ser una ocasió perquè el papa Francesc expressés que es trobava amb quelcom que desitjava profundament.

Després d’aquest àpat, va ser per a mi l’ocasió de saludar el papa, vaig poder dir-li el meu nom, que soc capellà obrer, que a Catalunya visc en una comunitat dels Drapaires d’Emmaús, de les dues mateixes que ell acompanyava quan era Arquebisbe de Buenos Aires; crec que aquest detall va promoure que ell fos expressiu i afectuós amb mi.

La cloenda de la jornada va ser la de baixar a la Catedral, plena a vessar, de malalts amb cadira de rodes i d’ancians o persones envellides; el papa va més que saludar tots el malats asseguts a la seva cadira de rodes, els va fer abraçades i petons un per un; va ser un espai i un temps d’emoció continguda.

Aquí el vaig poder saludar novament, i tots dos vam poder expressar empatia i cordialitat.

Així es va cloure l’estada del papa Francesc a casa nostra: amb una pregària davant del lloc on reposen les restes del bisbe Samuel Ruiz García, que va sevir la diòcesi de San Cristóbal de l’any 1960 fins el 2000.

Crec poder dir que aquesta estada del papa, en aquesta terra, ha estat un reconeixement per part d’ell del que són i signifiquen els pobres en el projecte de Déu.

Romà Fortuny

Família i sexe: un tomb doctrinal?

L’exhortació apostòlica Amoris laetitiae (“L’alegria de l’amor”) que el papa ha publicat com a resultat dels dos sínodes sobre la família celebrats els anys 2014 i 2015 és un document llarg, on hi ha una mica de tot, i sense gaire ordre lògic.

D’entrada, però, cal destacar una cosa molt positiva: el to. I aquest to nou es nota ja des del segon paràgraf, en què valora positivament els debats que hi ha oberts sobre el tema, i deixa clar que ens trobem davant una colla de qüestions no tancades i sobre les quals caldrà anar reflexionant. I després, per a qui està al cas de les intervencions papals en les darreres èpoques, no deixa de resultar un descans veure que la matança dels Innocents per part d’Herodes li fa pensar al papa en el drama dels refugiats i no, com es feia sovint fins ara, en l’avortament massiu que suposadament els poders públics promouen…

El nucli del document, on hi ha el missatge bàsic que el papa vol transmetre, és al capítol vuitè, titulat “Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat”. Aquí és on trobem el canvi fonamental: que, tot i mantenir la doctrina del caràcter indissoluble del matrimoni, s’afirma que d’aquesta doctrina no es poden deduir sempre les mateixes conseqüències, i que cal discernir cada situació. No diu gran cosa més. Però això que diu és determinant i és, per molt que es vulgui fer veure que no, un real tomb doctrinal sobre la qüestió, com bé s’han encarregat d’esbombar i condemnar totes les tribunes integristes.

Aquesta exhortació és un gran pas. El problema és que la doctrina de l’Església sobre aquests temes està tan endarrerida, que costarà molt arribar a posar-se realment al dia. Per exemple, sobre les relacions homosexuals el document hi passa de puntetes, i algun dia bé caldrà afrontar-les. En definitiva, caldrà continuar pressionant i també actuant. I pregant, per què no?

Sínode de la Família: un got força ple

Feia una certa gràcia llegir i comparar els titulars dels diaris al final del Sínode de la Família celebrat a Roma del 4 al 25 del passat mes d’octubre. Segons alguns d’aquests titulars, el papa havia fracassat en els seus intents d’obertura eclesial davant la força dels sectors conservadors; segons uns altres, en canvi, havia aconseguit trencar el mur dels tabús eclesials en temes com la comunió als divorciats i el tractament de l’homosexualitat; i encara, segons uns tercers, els representants de l’integrisme catòlic, aquest Sínode havia estat una estrepitosa derrota del progressisme catòlic, que no havia aconseguit cap dels seus objectius. Tot plegat, és allò del got mig ple o mig buit.auditora-al-sinodojpg-2_1024

Un Sínode és una institució creada pel papa Pau VI, que es reuneix cada tres anys, en què representants de l’episcopat mundial es reuneixen per tractar un determinat tema. La reunió és de caràcter només consultiu, i en ella els bisbes adrecen al papa les seves conclusions i recomanacions, amb les quals el papa elabora després un document en què s’indiquen les línies de treball i, si cal, les noves normatives que ell considera oportunes. Aquest Sínode sobre la Família l’havia convocat Benet XVI, bàsicament per refermar els plantejaments conservadors que l’Església catòlica havia defensat fins ara. Quan el papa Francesc va assumir el càrrec, va decidir aprofitar aquesta convocatòria per impulsar uns quants canvis de plantejament, i per a això va muntar una enquesta adreçada a les conferències episcopals, les quals podien, si ho creien oportú, recollir les aportacions de tots els fidels. I, amb aquest material, va convocar un Sínode extraordinari, que va tenir lloc l’any passat i en el qual es volia començar a reflexionar sobre els temes plantejats, per tal que, en el Sínode ordinari d’aquest octubre, es poguessin ja concretar nous plantejaments.

I què n’ha sortit de tot això? Doncs cal dir que, d’entrada, encara no sabem quines conclusions en traurà el papa de tot plegat, i què dirà en el document definitiu que ell ha d’elaborar i publicar. Cal pensar que segurament ho farà aviat, però tampoc no se sap. El que sí que sembla és que el papa no té ganes de fer trencadissa, i per això, malgrat que probablement ell tindria ganes d’anar més de pressa, intentarà treure unes conclusions i normatives que no provoquin un gran rebuig en un sector important de la jerarquia i també dels fidels catòlics.

I és que, realment, aquest Sínode ha mostrat que hi ha una part important de la jerarquia que està molt enganxada a les doctrines tradicionals –les doctrines que Joan Pau II i Benet XVI tan ardorosament van defensar– i no està gens disposada a fer nous plantejaments, més d’acord amb el que viu el món actual. Les preses de posició públiques en contra de qualsevol reforma per part d’alguns cardenals i bisbes en les vigílies del Sínode, amb un to inimaginable en època dels papes anteriors, prou que ho demostren. I és destacable que, en aquest sentit, els bisbes africans i asiàtics han estat especialment durs, amb molta incapacitat per entendre realment què passa en el món i en els seus propis països. I, en general, i com escrivia la convidada sinodal Lucceta Scarafia en un magnífic article a la revista Vida nueva del 7-13 de novembre, és destacable també el fet que a molts bisbes se’ls nota la falta de capacitat per relacionar-se amb normalitat amb la gent, i especialment amb les dones.

Però, malgrat tot això, i d’aquí el títol d’aquest article, jo crec que aquest Sínode ha obert moltes portes. Ara, temes com l’homosexualitat o el divorci ja no són tabús en l’Església. I, igual com en el Concili Vaticà II es va aprovar tímidament que algunes parts de la missa es poguessin dir en la llengua de la gent i al cap d’un any i quatre mesos el llatí havia desaparegut de les nostres celebracions, també ara, un cop oberta la porta, la ventada ja no s’aturarà. Potser no tan de pressa com voldríem, però no s’aturarà.

Josep Lligadas

Misericòrdia, en masculí clerical

Sona una mica barroer, ja ho sé. Però és el que em va venir al cap quan vaig veure les publicacions que des del Vaticà acompanyen l’Any Sant de la Misericòrdia, aquest jubileu que el papa Francesc ha convocat i que s’iniciarà el proper 8 de desembre.

Passar de la teoria a la pràctica

És costum que aquesta mena de convocatòries vinguin acompanyades des de Roma per reflexions teològiques diverses, que són traduïdes i treballades a tots els bisbats com a punts de referència. En aquest cas, es tracta de vuit reflexions, que es publiquen per separat i que tracten la misericòrdia des de l’angle litúrgic, bíblic i pastoral. No els he llegit, però m’imagino que les reflexions són bones i segurament pertinents. Ara bé, no pVincent_Willem_van_Gogh_022uc entendre per què totes arriben signades per homes i capellans d’àmbit romà. Ni per què totes parteixen només de la perspectiva bíblica o teològica i no donen pistes pràctiques per exercir la misericòrdia, que al cap i a la fi és del que es tracta. És bo analitzar tots els signes de misericòrdia que surten a la Bíblia, però també deu ser-ho compartir experiències reals de solidaritat a tot el món –no només a Roma o a Occident–, fer anàlisi social i política, posar en valor l’acció de Càritas i de tantes altres entitats semblants dins i fora de l’Església, visibilitzar els col·lectius més necessitats d’ajut i de suport, donar a conèixer alternatives a un sistema econòmic injust, i reconèixer que en molta de la misericòrdia que es mou en el món les dones en són les protagonistes, per activa o per passiva.

L’embolic del perdó

Amb tot això també es vol posar en relleu el sagrament de la penitència, àlies reconciliació. Un sagrament que, de jove, el rector de la meva parròquia ens feia viure com una festa, i aquesta és la visió que se me n’ha quedat: el perdó allibera i ajuda a veure amb ulls de Déu la realitat que ens envolta. Però ara més aviat s’ha convertit en un projectil eclesial. Un sector confon l’Evangeli amb una mena de puritanisme normatiu conservador que no estima la persona ni el seu entorn concret i que només es fixa en el sexe, i un altre sector tendeix a deixar-lo en celebracions col·lectives –pertinents– però passant de llarg o relativitzant també la responsabilitat personal. Enmig, però, hi ha moltes altres coses: una forma litúrgica que jo crec que és poc encertada (la personal, perquè no promou en absolut sentir-se escoltat: si has de formular en veu alta les teves culpes, més val que hi hagi algú que t’escolti de debò, i no com si fos un catàleg de l’Ikea; i la comunitària, perquè a molts bisbats es nega l’absolució col·lectiva); una dificultat dels capellans per escoltar la gent (no sembla que tinguin gaire temps de fer-ho)… En fi, altres eines hi ha per ajudar-nos a no quedar-nos estancats en el ressentiment, per intentar millorar allò de nosaltres que no acaba de funcionar, per demanar perdó a qui hem ofès o menystingut… Però és una llàstima que la celebració litúrgica estigui tan ideologitzada i sigui tan inamovible.

La necessària actualització del llenguatge

I encara un tercer apunt sobre la misericòrdia. He estat repassant les obres de misericòrdia, allò que sortia al catecisme quan érem petits. N’hi ha set de “corporals”, extretes sobretot del capítol 25 de l’evangeli de Mateu, que estan formulades de manera directa i clara en relació a necessitats bàsiques de la persona: la solidaritat concreta en el menjar, el beure, l’estada a la presó, la malaltia, la manca d’allotjament i fins i tot de sepultura, i la redempció dels captius (que avui podríem entendre com a lluita contra l’esclavatge). Molt encertades. El problema m’arriba amb les “espirituals”, molt més elaborades, a partir de l’aportació teològica dels pares de l’Església i més o menys fixades al segle XIII amb Tomàs d’Aquino: aconsellar a qui ho necessita, corregir qui s’equivoca… ensenyar qui no sap, consolar els afligits, suportar amb paciència les persones pesades, perdonar les ofenses… Bé, però estan formulades d’una manera que a mi em sembla arrogant i cristianocèntrica. Nosaltres ens col·loquem en el lloc de qui sap, qui consola, qui no s’equivoca, qui no és molest… (!) mentre que els “altres” (¿no cristians?) són els qui van pel pedregar. Crec que s’haurien de reformular totalment, tenint en compte també que deixar-se corregir, consolar, ensenyar… costa especialment en una societat pretesament tan autosuficient com la nostra.

Mercè Solé