Un llibre per pensar, un llibre per pregar

Els pobres salvaran el món. Oriol Xirinachs. Barcelona: CPL 2017

Un llibre excel·lent per la seva mirada sobre la pobresa. Esperar que els pobres salvin el món sens dubte resulta revolucionari. Més aviat tendim a pensar que el món el salvarem nosaltres o la gent que té poder, diner o capacitat. Perquè… dels pobres, ¿què se’n pot esperar? Però la pobresa ens canvia el nord, ens inquieta, ens recorda allò que no funciona i sobretot ens fa entendre molt millor un Evangeli que fa protagonistes de la confiança de Déu als més humils.

Pregàries de tot l’any. Oriol Garreta. Barcelona: CPL 2017

L’Oriol Garreta té el costum de fer pregàries per a les reunions dels grups de revisió de vida dels quals és consiliari, a l’ACO, a la JOC o a la parròquia. I també per als fulls parroquials de les comunitats de les quals ha estat rector. Un munt de material molt pràctic, molt arrelat a la vida, amarat de la litúrgia que l’Església celebra. Està molt bé per aprendre a pregar, està molt bé per iniciar qualsevol reunió.

 

 

Mercè Solé

Anuncis

Un grup de pregària mensual, oasi i acompanyament de processos

Som cinc persones, cinc cors, cinc existències que s’apleguen cada mes per pregar.

Som diferents entre nosaltres, en les nostres limitacions humanes no sempre entenem els camins dels altres, però acollim les seves decisions, abracem les seves inquietuds i alegries portades a la pregària. Davant Déu ens sentim família, comunitat que camina.

Som un grup humil perquè no fem grans coses, en aquesta etapa vital no portem endavant grans projectes, sinó que aprenem a viure la vida, el quotidià, amb tota la profunditat possible. Ens acompanyem per assegurar-nos que no perdem el nord que ens donen la nostra fe i els nostres valors, i que cadascú, dins la seva vida, tracta de ser llum per als altres i incidir en la transformació social.

Procedim d’un grup de revisió de vida de la parròquia de Sant Medir de Barcelona, al qual tres de nosaltres vam pertànyer durant molts i molts anys. En tancar aquesta etapa sentíem que, tot i fer pregària personal i/o participar d’Eucaristies, ens mancava poder pregar en petit grup, en un lloc íntim, privat, on ho podem viure tot de manera molt propera i humana.

Hem begut de les fonts de Taizé, anem de casa en casa esdevenint una petita església domèstica on s’incorporen les parelles i les filles i fills. Aquesta itinerància ens agrada perquè tothom acull i després compartim dinar o sopar, ens posem al dia, riem… Sentíem que pregar i marxar de seguida quedava coix, li faltava una dimensió més terrenal, més d’amistat, de compartir l’aliment… Trobar-nos un cop al mes ens ha permès, així doncs, acompanyar-nos els processos de vida, tant els bons com els dolents.

Deia una companya del grup que per a ella “és com un oasi, que m’omple i em dóna vida. És permetre’m sentir comunitat perquè en algunes esglésies al voltant tinc gent que no em diu res i aquesta avui és la meva manera de ser cristiana.”

En la pregària íntima compartim els silencis, els precs, les pors, les llàgrimes, els propòsits, les frustracions, l’agraïment… També passem pel tamís de l’Evangeli els esdeveniments socials que ens toca viure en cada moment, tot recordant-nos que volem ser instruments de pau i continuar creixent units pels fils invisibles del Seu amor.

Cristina, en nom del grup de pregària

Silenci, hospitalitat, bellesa, compromís

Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev.

Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya.

El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev.

La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.

Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit… per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat.

De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar:

  • les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació;
  • el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.

Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.

Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.

Mercè Solé

Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern

Acompanyar – trepitjar terra sagrada

La nostra vida cristiana ens mena a viure-la acompanyada. No és un camí a fer en solitari. Això serveix per entendre que necessitem viure-la en comunitat, però també que ens cal alguna persona que ens serveixi per contrastar, il·luminar, interpel·lar o simplement en algun moment només escoltar. I per pregar per nosaltres.

El fragment dels deixebles d’Emaús pot remetre’ns a aquesta experiència de fer camí a dos i sentir que és Jesús qui surt al nostre encontre, ens mira i acull els nostres sentiments, aclareix la presència de Déu en la història (la del poble d’Israel i la pròpia), entra en la nostra vida quotidiana (a casa nostra) i ens empeny a la vida celebrativa (el pa partit, l’Eucaristia) i d’aquí als germans i germanes, a dur alegria allà on hi ha penes, a obrir esperances on tot sembla fosc.

Fa sis anys que acompanyo exercicis espirituals en la vida quotidiana. Aquells que els hem fet com a exercitants hem pogut trobar-hi espai per a la pregària en el quefer diari, un itinerari que ens acull com a criatures estimades de Déu, ens fa reconciliar amb les nostres ombres, contemplar episodis de la vida de Jesús, veure on posem els nostres ulls i a Qui volem seguir, posar-nos en les seves mans i obrir-nos a la seva voluntat… Sona gran, però és un procés privilegiat per donar sentit al que vivim, endreçar-nos per dintre, poder prendre decisions i optar per en tot estimar i servir.

Però com acompanyar-ho com a acompanyant? Doncs només puc dir que és una sensació continuada de trepitjar terra sagrada. Qui tenim al davant és qui fa els exercicis de la mà de Jesús: ells dos són els protagonistes. Els acompanyants tenim un paper accessori. Preguem per ells, escoltem, plantegem noves passes, fem preguntes que puguin resultar interpel·ladores… És un experimentar repetidament que ets instrument, que qui obra és Ell. Jo demano molt que en l’acompanyament sobretot no sigui destorb. I que sigui l’Esperit, la Ruah, qui posi les paraules justes i escaients, com diu una fórmula litúrgica.

Ens trobem un cop a la setmana (els temps s’adapten a la persona i al seu ritme). Preguem breument per interrompre la velocitat i agitació que sovint duem en les nostres vides. Veiem com ha anat des de la darrera entrevista, quines han estat les “mocions”, les dificultats, els regals descoberts. I plantegem el següent exercici. Una nova pregària per agrair i mirar endavant. I entre trobades, l’acompanyant prega especialment per l’exercitant, tenint present el que està vivint. Hi ha un vincle especial, fort, diferent de l’amistat o de la simple companyonia. Jo entenc que és una forma de comunió.

I en aquest procés d’acompanyament vas veient com el Senyor treballa els cors quan un/a es deixa, quan fa silenci i pregària, quan aprofundeix en les escenes de la vida de Jesús, quan pronuncia un sí feble però desitjat…

Aquest any, a més, he pogut fer un acompanyament via Internet. Una adaptació a la nova realitat de mobilitat de tanta gent. D’haver-se fet presencialment, en el cas d’una persona que viu a cavall de Sevilla i Perú, el procés no hagués pogut cloure’s. I he sentit que les noves tecnologies també poden ajudar a fer un itinerari d’acompanyament. I que una plataforma de moodle, el correu electrònic i l’Skype poden esdevenir eines per fer exercicis espirituals, per aprofundir la relació amb Jesús, per créixer en la pregària, per anar percebent què vol Déu de nosaltres, amb la certesa que ens vol feliços.

No voldria oblidar que és un servei eclesial. És tota l’Església la que es revifa i es plenifica quan cadascun de nosaltres demana ser acompanyat/ada, mirar el propi passat com a història de salvació, el present com presència de Déu i decideix discernir el futur per viure’l amb Jesús. Perquè és un procés de despullament i de creixement, d’alliberament i de compromís. Amb tu, amb Déu, amb els altres.

I com a acompanyant et sents petita i agraïda. I perceps que és un servei que et supera, a moments t’aclapararia si el visquessis només des de la raó. Però, des del cor, nodrit pel silenci i l’oració, et saps alhora acompanyada per Jesús. I que és Ell qui treballa la terra sagrada que cada ésser humà és.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La casa de les petites alegries. David Masobro.

La casa de les petites alegries. David Masobro. Emaús 138. Barcelona: CPL 2017

No és gaire freqüent que un llibre aconsegueixi canviar-nos la percepció de la vida. Crec que és el cas de La casa de les petites alegries, un recull d’històries reals passades pel sedàs de la pregària i l’Evangeli, i explicades per David Masobro, algú que porta quinze anys (que es diu aviat) acompanyant com a voluntari persones que pateixen malalties mentals.

No cal dir que la malaltia mental, a banda del patiment i del trastorn de percepció o de relació que comporta, sovint té com a efectes col·laterals la soledat més absoluta i l’aïllament. Desvetlla pors i prejudicis. Per això s’agraeix tant que Masobro ens eduqui la mirada, ens faci veure que és possible, des de la discreció, el silenci i la simple presència acompanyar, valorar, estimar… mútuament i reconèixer-hi les petjades de Déu.

Un llibre per llegir, un llibre per pregar, un llibre per treballar en petits grups. Imprescindible per a qui col·labora en la pastoral de la salut. No us el recomano pas perquè “toqui” fer-ne publicitat. És que no pot passar desapercebut.

Mercè Solé