Pregària de Pentecosta

Esperit de Déu,
primera espurna de la matèria,
primer esclat de la vida.
Esperit de Déu,
que ens portes a les teves ales,
i ens guardes com la nineta dels teus ulls.
Esperit de Déu,
amor fecund de pare i de mare,
amor fecund que en les entranyes de Maria
has fet de la feble carn humana carn teva,
carn de Déu.
Esperit de Déu,
Esperit que omplies Jesús,
Esperit que el vas fer fidel
al camí d’una vida humana
viscuda amb tota intensitat,
una vida guiada per l’amor
fins a buidar-se sense reserves
en aquella mort infame del Calvari.
Esperit de Déu,
que, com a l’inici de tot,
ara has obert en Jesús totes les plenituds.
Esperit de Déu,
força i vida nostra,
camí de coneixement i de veritat,
camí d’anhel fraternal,
camí d’humanitat sincera, neta,
autèntica, fonda, plena.
Esperit de Déu,
pare dels pobres,
llum dels creients,
potència misteriosa en els qui no et coneixen.
Esperit de Déu, t’ho demanem:
fecunda’ns a tots,
fecunda’ns sempre.

Josep Lligadas

Gràcies, Tano!

Una mirada i una immersió

Recomanacions per a l’estiu

Per aquest estiu us proposo dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra.

Primera cosa: Una mirada a la gent

La primera cosa consisteix a buscar un lloc transitat en què hi hagi possibilitats de seure tranquil·lament i fer això: seure tranquil·lament unes bona estona. I, bo i asseguts, anar mirant la gent que passa. Fixant-nos en els rostres, en els gestos, en les relacions si són un grup… I a partir d’aquí, fabular una mica: ¿qui deu ser aquesta persona? ¿on deu viure? ¿amb qui deu viure? ¿deu tenir família? ¿quina mena de família? ¿de què deu viure? ¿quines coses li deuen fer il·lusió? ¿quines li deuen preocupar? ¿on deu anar ara? ¿com deu veure la vida? ¿deu ser creient? ¿deu tenir criteris socials o polítics més o menys elaborats? I així successivament. I si és un grup, aleshores la cosa pot anar per la via de preguntar-se quina mena de grup és, quina mena de relació deuen tenir, què deuen estar fent aquí junts…

I, a més d’això, podem afegir-hi una altra cosa, que és pregar per ells. Per les seves il·lusions, per les seves esperances, pels seus problemes, per les seves angoixes… I demanar a Déu, a l’Esperit de Déu, que acompanyi aquella persona o a aquell grup.

I segona cosa: Una immersió en la història

Aquesta segona recomanació em ve de la preocupació que tenia jo de saber què hi podia haver de veritat en les acusacions d’adoctrinament nacionalista que des de diversos sectors es fa a les escoles catalanes i als materials que utilitzen, especialment en el camp de la història. I em vaig comprar el manual d’història de segon de batxillerat de l’Editorial Vicens Vives, i en el qual s’estudia la història contemporània d’Espanya i de Catalunya, des del 1700 fins ara. Em vaig mirar els moments històrics en què hi hauria pogut haver més adoctrinament, i us asseguro que no n’hi vaig trobar. Evidentment que a l’aula cada professor deu explicar el que deu creure oportú, però el llibre em va semblar en aquest sentit immaculat.

I com que em va semblar immaculat, em vaig posar a llegir-lo, començant per la primera pàgina, i això és el ara estic fent, i és el que us recomano de fer. El llibre és voluminós, sens dubte, però com que cada tema només ocupa dues o tres pàgines i està molt ben presentat, doncs és llegeix molt bé. I és això: una immersió sistemàtica en la nostra història dels darrers tres-cents anys. Una visió ordenada de moltes coses que ja sabem però que aquí ens les presenten de manera molt ben endreçada i que ajuda a endreçar-les també dins el nostre cervell.

Josep Lligadas

La pregària per la unitat dels cristians

L’ecumenisme és un moviment que té com a objectiu treballar per la unitat espiritual dels cristians, actualment dividits en diferents Esglésies (catòlica, ortodoxa, protestant, anglicana i altres Esglésies cristianes més minoritàries). La tasca ecumènica s’orienta vers diferents fronts: el diàleg teològic, la mútua col·laboració en iniciatives a favor de la pau, el progrés i el bé comú; la formació bíblica, la necessitat de donar plegats testimoni de Jesús amb la nostra vida cristiana enmig d’una societat cada vegada més allunyada de Jesús; i la pregària.

L’Octavari de pregària per la unitat dels cristians té lloc cada any del 18 al 25 de gener. Aquesta Setmana, durant la qual arreu del món s’organitzen celebracions, pregàries i cultes ecumènics especials, vol ajudar-nos a buscar la unitat dels cristians durant tot l’any i disposa d’uns materials per cada ocasió.

El primer Octavari per la unitat de les Esglésies fou el 1908. Aquestes dates van ser proposades el 1908 per Paul Watson per cobrir el període entre la festa de la confessió de sant Pere i la conversió de sant Pau. Més endavant, cap a l’any 1935, aquest octavari esdevingué una iniciativa, ja com a pregària per la unitat dels cristians, nascuda a França. En fou promotor un capellà, Paul Couturier. S’hi sentí cridat en acollir els russos que en un fort corrent immigratori es refugiaven a França. El contacte amb aquests cristians ortodoxos, va donar peu a una forma de pregària en la qual poguessin convenir cristians de les diverses Esglésies.

El qui fou arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol, sent encara bisbe de Sogorb-Castelló, l’any 1959 va promoure a la seva diòcesi aquesta pregària que, gràcies a l’aprovació diocesana que ell li atorgà, es divulgà per tot Espanya.

El Centre Ecumènic de Catalunya, amb estatuts aprovats l’any 1984, té el seus orígens en els primers assaigs de relacions de reflexió i pregària entre cristians iniciats l’any 1954. Compta amb afiliats anglicans, catòlics romans, protestants i ortodoxos de diverses denominacions. Aquest Centre tradueix al català i fa arribar a les diferents comunitats cristianes els materials per la Setmana de pregària per la unitat cristiana i, al llarg de l’any, també convoca trobades intercomarcals i interconfessionals d’estudi i de pregària. Publica trimestralment la circular Oikumene.

En diferents territoris arreu del món, comunitats cristianes evangèliques, anglicanes, ortodoxes i parròquies catòliques organitzen aquesta pregària, seguint, normalment algun lema cada any.

Quim Cervera i Duran

Núvols

Contemplant els núvols des de la piscina de Peramola

Els núvols s’esfilagarsen, es difonen, es desfan a poc a poc, es dissolen, desapareixen. El vapor d’aigua no es veu però hi és i impregna l’aire.

Un núvol acompanyava el poble d’Israel en el desert vers la Terra Promesa de llibertat. Un núvol envoltava Pere, Jaume i Joan en el mont Tabor, i trans-veien, somiaven, desitjaven veure, mig envoltats de boira, Elies i Moisés verificant com profeta i Llei, la materialització de l’Amor en la persona de Jesús.

Déu, com el núvol que el representa en les sagrades escriptures, es mou, guia, es difon, a vegades es dilueix i desapareix com el vapor d’aigua invisible però és allà, ens acompanya i impregna de vida, l’aire, tota la nostra vida, com Esperit que ens amara d’aigua viva.

Quim Cervera

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom dels protagonistes.

Joan Benach i la ferida de la desigualtat

Xavier Figuerola, Som mobilitat.

Monseñor Agrelo, la frontera dels pobres

Míriam Tarruell, el lloc de la dona

Itzi Díez, jove lluitadora

Agustín Rodríguez, a la Cañada Real

Miguel Verdaguer, solidàriament contra l’atur

Montse Castañé, càrnies en lluita

Set pregàries per fermentar

Pastoral Obrera de Catalunya

Benaurances en temps de pandèmia

• Felices les persones que tenen com a professió la neteja, perquè fan viables els espais per a la vida i ens recorden que la higiene és la primera i més bàsica de les prevencions.
• Felices les persones que tenen cura, a casa o en un centre, de la fragilitat que ens és més estimada, en tota circumstància i arriscant la seva salut.
• Felices les persones que estan passant en solitud tot aquest confinament. Tant de bo que se sentin estimades per tots.
• Felices les persones professionals de la salut, perquè posen amb molt d’esforç els seus coneixements i les seves habilitats al servei de la salut de tots, i ens ensenyen el valor de la generositat.
• Felices les persones la feina de les quals no es veu perquè no sabem de logístiques, però que amb imaginació, rigor i disciplina aconsegueixen eixamplar els espais de la cura i la solidaritat i vetllar per la seguretat de tots.
• Felices les persones que fan recerca, perquè el seu estudi ens retorna l’esperança.
• Felices les persones que treballen al camp, perquè de la seva atenció a la natura surt l’aliment imprescindible.
• Feliços els homes i dones que són mestres i professors i que fan sentir el seu caliu als més petits i als joves, més enllà dels coneixements.
• Feliços els treballadors i treballadores que, des de casa i sovint amb mitjans escassos, procuren que continuem disposant dels serveis necessaris i que l’economia no s’enfonsi.
• Felices les persones que han perdut la feina, o que no poden arribar a fi de mes, perquè ens recorden que per fer possible la justícia de Déu hem de canviar moltes coses de la nostra forma de viure.
• Felices les persones que s’ocupen aquests dies de vetllar perquè els infants se sentin estimats, que l’alegria que creen els il·lumini la vida.
• Feliços els homes i dones que fan feines poc valorades i mal pagades: repartint paquets, reposant prestatgeries, despatxant, conduint, perquè ens han retornat el sentit de l’agraïment.
• Feliços els homes i dones que des de les administracions públiques, des de les Esglésies, des dels mitjans de comunicació mostren el seu interès per allò que ens passa i, en circumstàncies adverses, ens expressen la seva proximitat.
• Felices les persones que voluntàriament s’impliquen en aquesta crisi per estar al costat dels qui més pateixen, perquè ens fan viure la plenitud de l’amor.
• Feliços tots els ciutadans i ciutadanes que, cadascú en les seves circumstàncies, s’esforcen per actuar amb esperit cívic i solidari, i tots els cristians i cristianes que, a més, preguen i viuen la presència amorosa de Déu de tantes i tantes maneres diferents.
• Felices les persones que es dediquen a la política i que amb humilitat prenen decisions difícils amb honestedat i posant el bé comú per damunt del propi prestigi i interès, perquè en la senzillesa hi ha la veritat.
• Feliços els presos, els malalts, els qui no tenen papers, els maltractats, els refugiats, els que viuen al carrer, perquè Jesús és sempre al seu costat.

Mercè Solé

Bona memòria!

Com m’has localitzat… Fa temps que et vaig veure per la televisió. En aquells moments, tenies un càrrec important en el món de la joventut catalana.

Era l’època que jo em trobava a la parròquia de Sant Pau a Girona. Ell, un excel·lent monitor de l’Esplai de la Parròquia. Un dia se’m va ocórrer de demanar-li si podria ajudar-me en la Catequesi. S’ho parlaren amb una bona amiga i em digueren que ho provarien. Al cap d’un temps, em venen a veure i em diuen: Ajudem aquests nois i noies que es preparen per a prendre un compromís seriós com a cristians. Nosaltres, ens hi afegim. És una d’aquelles vivències que en parles, que admires i que no te n’oblides.

Trobar-te d’aquesta manera, no només és sorprenent, ja que d’això en fa una colla d’anys, sinó que t’anima a no defallir en la fidelitat en allò que tu t’has compromès a la vida. Parlàrem una estona, en moments molt puntuals i hem compartit aquella força plena de bons records.

Senyor, no vull oblidar-te en cap instant i voldria retrobar-te sempre, sobretot, en aquelles persones on Tu sempre hi ets present.

Ignasi Forcano Isern

Hesiquía o paz interior (integral)

¿Qué es y para qué sirve? Si es que sirve para algo

Como decíamos ayer (10/9/2018), ahora toca hablar de la hesiquía, palabra con un significado muy amplio que iría desde el reposo a la paz interior, el silencio o el recogimiento… Algo que viene muy bien para tiempos como los que corren.

No se trata de una situación momentánea, sino de un estado permanente, y va siempre acompañada por el conocimiento de las propias carencias, como bien expresa en el siglo VII uno de los grandes maestros espirituales del Oriente cristiano: «Amigo de la paz interior no es aquel que lleva a cabo con diligencia las cosas hermosas, sino aquel que acoge con alegría las cosas negativas que le afectan», Isaac de Nínive, El don de la humildad, Sígueme, Salamanca 2007, p. 111.

Por medio de la hesiquía podemos alcanzar la unidad interna (focalizando nuestros deseos, facultades y energías), vivir en paz con quienes nos rodean (naturaleza incluida) y experimentar la presencia y el encuentro con Dios. Volvemos de nuevo a Isaac de Nínive: “Escruta tu práctica y no corras tras un nombre. Entra, profundiza, no tengas pudor, aprende, progresa, lánzate en todas las distinciones maravillosas y libres de los caminos de la práctica de la quietud, a fin de que comprendas con todos los santos la altura, la profundidad, la longitud y la largura (cf Ef 3,18) de esta conducta que no tiene límites… Y no te concedas reposo hasta haber penetrado en todos los senderos”, ib. 182.

La hesiquía no supone dejar de tener problemas o dificultades, que nos acompañan hasta el final, sino ser capaces de enfrentarnos a ellas. Tampoco significa insensibilidad hacia lo que nos rodea, sino relacionarnos con nuestro entorno en su auténtico sentido y razón, no en función de nuestros deseos, pues como expresa Isaac de Nínive: “Permanece en paz contigo mismo, y los cielos y la tierra estarán en paz contigo mismo”, ib. 78.

Y aunque es por esta hesiquía por la que empezamos a adquirir el conocimiento de nuestra propia persona y de Dios, no es más que indirectamente, pues solo por el amor tenemos un conocimiento pleno de ambos: “De hecho, cada vez que apacigua todos los movimientos del oído y de la vista, el solitario ve de un modo luminoso a Dios y a sí mismo, y extrae [del alma] aguas limpias y dulces, que son los suaves pensamientos de la firmeza. Por el contrario, cuando se apoya en aquellos movimientos, a causa del torpor que ellos le producen el alma se vuelve semejante a uno que camina de noche en medio de la niebla: es incapaz de ver el camino y el sendero, de manera que se extravía con facilidad hacia lugares desiertos y peligrosos. Sin embargo, cuando se aquieta al mismo tiempo que su alma, como alguien sobre el cual soplara un viento fresco que despejase el aire a su alrededor, entonces empieza a resplandecer de nuevo ante sí mismo, descubre lo que él es, discierne dónde se encuentra y dónde se le pide que vaya, y ve de lejos la morada de la Vida”, ib. 108.

Un conocimiento que también se aplica a la propia Escritura (y a nuestra vida e historia), donde su complejidad y riqueza hacen absolutamente necesaria la paz interior, como aconseja Isaac de Nínive: “Que tu lectura se realice en quietud, [alejado] de todo, estando libre de la excesiva preocupación por el cuerpo y del tumulto de las actividades, a fin de que produzca en tu alma un sabroso gusto, mediante las comprensiones deliciosas que trascienden los sentidos [y] que el alma siente en sí misma cuando persevera en la lectura”, ib. 40.

Y una vez visto qué es la hesiquía, y su importancia, tocará en próximos apartados ver cómo conseguirla, advirtiendo a las almas inquietas que esta cuestión va para largo.

Fernando Rivas Rebaque

En el ressò dels salms – Salm 139

M’ESPIEN, EM VIGILEN, EM SEGUEIXEN
(Salm 139)

Saben prou bé quan m’assec i quan m’aixeco.
Descobreixen de lluny estant els meus propòsits.
Veuen si camino o reposo, els són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc la paraula als llavis que ja la veuen pronunciada.
M’espien, em vigilen, em segueixen, m’escolten.
Les seves càmeres m’identifiquen i em segueixen entre la multitud.
Si pujo dalt del cel m’hi troben els seus satèl·lits;
Si m’amago als inferns m’hi detecten els seus sismògrafs.

Ah, quan eres Tu i no ells, Senyor,
el que ho sabia tot de mi!
Podia donar-te gràcies d’haver-me fet,
d’haver-me brodat amb una orfebreria de cèl·lules al si de la mare.
La teva mà em guiava, em sostenia,
les mans d’ells em colpegen i empresonen,
què els haig d’agrair?
Volen teixir com tu en les entranyes de la vida,
volen suplantar les teves obres admirables,
però no el teu amor.

Els teus ulls em veien abans d’estar format.
Fes-me invisible als seus ulls.
Els dies de la meva vida eren escrits en el teu llibre.
Esborra’m dels seus arxius.
Fes-me lliure, insondable, incontrolable.

Fes-te tenebra que m’amagui.
Fes-te negra nit que em refugiï.
I que quan em desvetlli del son,
que encara estigui amb Tu.

David Jou

En el ressò dels salms – Un temps amb gust de salm (Salm 19)

UN TEMPS AMB GUST DE SALM
(Salm 19)

El cel parla de la glòria de Déu.
En llegir per primer cop aquest Salm vaig dir-me:
qui sàpiga fer parlar el cel
dominarà les veus de la terra.

En aquella època, la veu més escoltada del cel
era la que invitava a arribar a la Lluna.
Cada nova missió dels astronautes
ens acostava a una proesa magnífica.
A la terra, el Concili Vaticà rellegia el cel de l’Església,
l’obria com mai l’havia obert,
les claus de sant Pere, en lloc de tancar-lo,
obrien portes, finestres, camins, ventades.
I tots dos cels, el de la Lluna i el del Concili,
parlaven de glòria:

la de la tècnica i el poder, i la de la justícia i de la gràcia.
Va ser un temps de promesa, d’imaginació, d’audàcia.
Va ser un temps amb gust de Salms.

David Jou

Una mica d’ikebana

Si teniu ganes de fer una activitat en silenci i en relació amb la natura, us recomano que us inscriviu a un taller d’ikebana. L’ikebana és un art floral japonès, que respon a tota una filosofia. Jo només n’he fet un tastet, però ho vaig trobar molt suggerent. Donar forma a una branca que has triat prèviament, desprendre-la d’allò que és accessori, posar-hi les flors que la il·luminen… Vas fent en silenci i tot d’una d’adones que potser el que estàs despullant de l’accessori no és només la branca sinó a tu mateix. Si us ve de gust, us podeu inscriure als tallers que cada estació de l’any s’organitzen a la Casa d’Espiritualitat del Miracle. El proper tindrà lloc de l’1 al 3 de novembre. En podeu trobar informació a la web Se n’ocupa Ferran Rodríguez, un mestre excel·lent.

També, si voleu aprofundir-hi una mica més i de passada fer també la ceràmica que contindrà l’ikebana, sapigueu que hi ha un curs de 27 hores que podeu fer al taller de Ruth Cepedano, a Barcelona, impartit per Rosa Vila-Abadal i Serra. Aquí podeu trobar-ne informació.

Mercè Solé

Exercitar la mirada – Recomanacions d’estiu

Aquest any la meva proposta no és gens intel·lectual… Però és el meu propòsit dels darrers mesos i voldria que el temps de vacances em permetés d’aprofundir-lo…

Mirem i no veiem… I si aquest estiu ens dediquéssim a desitjar mirar i veure? Veure allò i aquelles persones que la societat invisibilitza (pobres, gent als marges, altres ètnies, religions, discapacitats, limitacions…). Fixar-nos en les meravelles del món, de la natura (en la seva petitesa –que en són de fascinants les floretes, però també els insectes que ens incomoden més en aquesta estació calorosa–; en la seva grandesa –el cel, els núvols, les estrelles, la lluna, el sol, l’univers,… –). Però sobretot rostres, gestos, somriures, patiments…

Ampliar la mirada, endinsar-nos en la vida que ens envolta, que és regal, que és Creació… Descobrir-la per estimar-la més, per cuidar-la, per servir-la! Mirar com Jesús mirava: avall, a dalt, endins, lluny!

A mirar!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Experiències de la trobada de Taizé

Una experiència tan plural com una trobada de Taizé té molts prismes, moltes mirades… Aquí unes quantes de participants, que ens han respost a la proposta de compartir allò que més els ha colpit… I en totes, agraïment pel regal que un cop més una trobada europea de Taizé suposa: a Madrid del 28 a l’1 de gener a Madrid i l’epíleg de la pregària a Santa Maria del Mar a Barcelona del dia 4 de gener…

Resar el Parenostre

Sempre resulta una experiència del tot nova i inesperada la trobada internacional de joves (i també dels que no ho som tant però estimem Taizé i el seu esperit de pregària) que es troben, per compartir uns dies amb gent d’arreu del món, la manera d’adreçar-se a Déu en diferents llengües i en un recolliment ben aclaparador.

Aquesta vegada, el que m’agradaria destacar de la meva vivència actual en la participació de les tres pregàries diàries, és el moment en què es resava el Parenostre cadascú en el seu idioma però al mateix temps i amb una sola veu; tenint ben clar que és Ell qui ens uneix, independentment de la nostra procedència, la nostra llengua o la nostra confessió religiosa.

Maria Rivero Galindo

Sobtadament

Dir Taizé és dir: ambient d’interiorització, pregària, acollida, diversitat, ecumenisme, respecte, cants; i dir “Taizé Madrid 2019” es dir: “Hospitalitat generosa”: “No oblidem l’hospitalitat: per ella alguns, sense saber-ho, van hostatjar àngels” (Hebreus 13,2). Així vaig començar a viure aquesta trobada “Taizé 2018” el dies 28, 29, 30 i 31 de desembre a Madrid.

L’ambient de pregària es feia present cada dia al matí a una parròquia o comunitat, continuava al migdia a l’Almudena i finalitzava a Ifema al capvespre, amb el silenci, cants, paraula bíblica, adoració de la creu…

Aquesta realitat la vivia enmig de gestos valents de comunicació, escolta, mirada, acollida, silenci, de manera que a poc a poc sentia com a germà meu a qui era al meu costat.

“Taizé Madrid 2018” se m’anava revelant com la potencialitat que és possible viure junts, tenir un projecte comú, sentir-me unida a tota la diversitat allí present.

Quan vius enmig d’aquestes vivències, de sobte hi ha quelcom que et parla des del més íntim, i per mi va ser un raig de llum penetrant davant meu a través d’un vitrall de la catedral de l’Almudena en la pregària del migdia.

Va ser una llum que m’atrapava totalment i m’habitava. No sabia ben bé el que passava dintre meu però vaig viure un moment revelador de què “el llenguatge del cor, era el llenguatge que havia de viure”.

Aquella llum em va mobilitzar interiorment des de la bellesa de la seva senzillesa i em va conduir al final de la trobada a assumir amb responsabilitat, des del llenguatge de l’amor, els tres reptes que el germà Alois en la cloenda ens demanava assumir:

• Reduir la bretxa entre rics i pobres
• Acollir els migrats i refugiats
• Solidaritzar-me amb la creació

Maria Arrese

Peregrinació de confiança…

El moment que m’ha marcat més de la trobada a Madrid va ser la “Carta de Taizé” que vam llegir a una de les pregàries a Ifema. Aquesta carta ens convidava a fer una “peregrinació de confiança”. Era una invitació a una aventura interior d’augmentar la confiança en els altres, en nosaltres i en Déu. Una peregrinació que porta de la por i el dubte a l’amor i la confiança. I una invitació a convertir-nos en artesans de confiança i de pau tant a prop com lluny nostre.

La carta definia la confiança com “la certesa que, en qualsevol situació, fins i tot en l’obscuritat, es pot obrir un camí de vida”. Deia que la confiança no és passiva, sinó que exigeix fer un pas, assumir riscos, llançar-se i prendre decisions valentes, per tal de viure una vida plena i bella.

Cal vetllar perquè la font de la confiança no tan sols no s’apagui, sinó que creixi en el temps. Clavar fixament la mirada en Jesús és la clau. I sentir com Jesús ens diu, amb el nostre nom: “No tinguis por, (el teu nom). Estic aquí, amb tu. Vine. Jo confio plenament en tu i t’envio, tal com vaig fer amb els meus deixebles”.

Isabel Pera Segarra

Ecos d’una trobada d’amistat

Aquest cap d’any vaig tenir oportunitat de participar en la peregrinació de confiança que promou la comunitat de Taizé en la seva trobada a Madrid. Fou una trobada molt desitjada per part del seu bisbe i bona part de l’església madrilenya.

Però el que de veritat voldria compartir amb vosaltres és la joia de participar en la preparació d’una altra etapa d’aquesta peregrinació, la petita parada que els germans i tothom que va baixar de Taizé per participar a la trobada de Madrid va fer a Barcelona. Cent seixanta persones que varen arribar a les 5 de la tarda per compartir una pregària amb la nostra gent a las 8 del vespre i que continuaven viatge a les 10.30 de la nit per arribar l’endemà a Taizé.

Emociona l’amistat i disponibilitat que la comunitat ens mostrà. Un tastet “d’una amistat que perdura”, una amistat que no ens tanca en nosaltres mateixos sinó que ens obre a la universalitat d’una església comunitat de comunitats. Una espai de pregària on hi eren representades totes les generacions apropant-nos plegats al misteri de Déu entre nosaltres.

Una pregària organitzada per quatre amics als quals se’ls varen obrir totes les portes: les de la basílica de Santa Maria del Mar, les de les escoles a qui els vàrem demanar aixopluc per oferir-los berenar i sopar, les de la catedral on alguns i algunes acompanyaren al bisbe Toni Vadell que els esperava per oferir-los una visita a l’església gran de Barcelona i un munt de joves disposats a acollir-los, acompanyar-los i mostrar-los l’hospitalitat d’una ciutat amb set de sentit.

Estem agraïdes i agraïts d’aquesta trobada, d’aquesta amistat que ens ajuda a seguir endavant. Amics que ens acompanyen en la joia i en el patiment. Amistat que ens fa ser el que som, homes i dones per als altres.

Glòria Andrés

 

Dues experiències de meditació

Arran d’unes estones de meditació

En primer lloc donar les gràcies a tots els que han fet possible aquesta iniciativa. Només portem algunes sessions i és una estona que em puc regalar a mi mateixa; on experimento pau, amor, bondat de Déu i el sento ben a prop. És una estona de silenci, sento com si es silenciés el món per entrar en una altra dimensió, com una estada pel desert. A més ho puc fer a la parròquia, en sentit comunitari, i això també és bonic i d’agrair.

De moment vaig fent, suposo que, com en tot, és qüestió de pràctica. Escolto amb atenció les explicacions de la Mercè i la Rosa, intento fer-ho el millor que puc.

Però, malgrat tot, em sento com quan em treia el carnet de conduir, quan havia de pensar quin era el pedal del fre, el de l’accelerador o el d’embragatge i ara ja ni hi penso, ho tinc ben incorporat al dia a dia. Ara estic en aquesta època d’estar massa pendent de la postura, la respiració, mirant la icona de la Trinitat, tancant els ulls, la postura de les mans, buscant un mantra que m’ajudi i que, sortosament, em va sorgint tot sol: «Jesús, t´estimo». Repeteixo molts cops el mantra i que bé que s’està però, de tant en tant, em venen pensaments que intento deixar de banda.

Amb poca llum, alguna música, algun text que em fan sentir molt bé i ni me n’adono que han passat els dos espais de vint-i-cinc minuts de silenci i el temps en comú. Surto com quan fa molta calor i et dutxes i que et trobes tan bé. Experimento que surto millor de com he entrat, amb molta pau i tranquil·litat com si el temps s’hagués aturat.

Ester Martra

Meditant en clau cristiana

Farà uns vuit anys em vaig apuntar a ioga –buscava espiritualitat alhora que tenia el cos encarcarat i el cor adolorit–. La professora era molt dolça i hi posava molta voluntat, ensenyant-nos les asanes o postures de ioga i la manera com havíem de respirar. Moltes de les asanes tenien noms ben curiosos, una s’anomenava «salutació al sol». Al final de les classes fèiem una estona de meditació i relaxació i algunes vegades la professora ens cantava cançons. A mi m’agradava molt escoltar-la cantar. En la meditació ens deia que havíem de mirar el nostre interior.

La base que sustentava aquelles estones de meditació era el budisme zen, que té les arrels a l’Índia i és considera més una filosofia que una religió. En aquest context la meditació entrena la ment a viure en l’ara i implica un esforç intern per autoregular-la. Meditar és la condició natural de la consciència humana, capaç de comprendre per si sola el significat de la pròpia existència, davant l’agitació o els interessos particulars que absorbeixen la nostra atenció. Per a mi va ser una ajuda i una experiència positiva, tot i que hi trobava a faltar alguna cosa, sense saber ben bé què.

El passat mes d’octubre vaig començar a participar en una nova experiència de meditació, aquesta vegada a la parròquia de Sant Josep Oriol. En aquestes poques sessions en què hi he participat crec que vaig descobrint allò que trobava a faltar. En el cristianisme, la meditació no cerca només mirar el nostre interior, sinó que té un enfocament cristològic: el cristià tracta de dirigir el pensament a Déu, a la seva Paraula, a la seva obra. És una expressió de l’oració cristiana. A més en aquestes trobades meditem cristianament i comunitàriament, tothom està convidat a fer una estona de silenci compartit.
I què fem en aquestes trobades de meditació cristiana? Ens posem en cercle i al centre hi ha una icona molt bonica, la de la Trinitat. Al principi de la meditació ens introdueixen en les postures corporals: les de les mans, com hem de respirar, i ens recomanen que en inspirar i expirar diguem repetidament alguna paraula o expressió com ara Jesucrist.

Fem dues sessions de silenci de vint-i-cinc minuts cada una. Es tracta de concentrar-nos en la respiració i en la paraula escollida o mantra, i procurar que els nostres pensaments no es quedin, deixar-los passar. Restar en una actitud de recolliment i d’obertura al misteri de Déu. Al final es llegeix algun text i s’intercanvien impressions i sensacions entre els que hi hem participat.

Marta Gòmez

Tornant a la font… de Taizé…

De noche iremos de noche, que para encontrar la fuente, solo la sed nos alumbra.
Molts de nosaltres hem begut de l’espiritualitat de Taizé. Anar a la Comunitat o participar a les trobades europees del cap d’any han estat escoles de pregària, exercicis de convivència, experiència de senzillesa, font d’amistats…
I enguany l’encontre europeu s’acosta a casa nostra: del 28 de desembre a l’1 de gener, Madrid acollirà jovent (entre 17 i 35 anys) procedents de tots els racons del Vell Continent.

Laudate Dominum omnes gentes, alleluia!
Aquest mes d’octubre vaig coincidir a la pregària a la parròquia de Guadalupe de Madrid organitzada pels germans de Taizé per tal d’explicar als feligresos la proposta d’acolliment de joves a les cases del barri. Un viatge en el temps! Recordar (passar pel cor), l’experiència com a noia acollida en una escola romana o en una família senzilla (i ni tan sols creient) de Praga, però sobretot les vivències en els tres encontres que han tingut lloc a Barcelona. Fer remembrança de les crides fetes a les parròquies; la mobilització amb companys i companyes de les comunitats veïnes (quina meravella descobrir-nos i fer xarxa!); la disponibilitat de persones grans, de famílies amb criatures, obrint les portes de casa seva a persones desconegudes i que ni tan sols podrien probablement entendre fora de la meravella del llenguatge universal del somriure i el gest… Inoblidable!!!

La capacitat dinamitzadora i esperonadora de la Comunitat de Taizé quan organitza una trobada europea és remarcable i deixa empremta. Temples de tota la ciutat oberts de bon matí per pregar, escoltar la Paraula, fer silenci, cantar. Grans i joves. Els de casa i els vinguts de ben lluny. Asseguts a terra o en bancs. El miracle de l’acollida sense esperar res a canvi. Assaborir que som membres de la mateixa església universal, persones en recerca, amigues de Jesús. Descobrir llocs d’esperança en les nostres ciutats: entitats i projectes que construeixen solidaritat, justícia, Regne, en els nostres barris. La fira de mostres s’omplia de silenci respectuós i de la música repetitiva que caracteritza les pregàries a l’estil Taizé. Cues per recollir àpats senzills.

Misericordias Domini in aeternum cantabo (Tota la vida cantaré la bondat que em té el Senyor)

Tant de bo Madrid rebi els mateixos fruits de què va gaudir Barcelona en el seu moment. És cert que no seran les 100.000 persones acollides en la darrera trobada a casa nostra. La realitat social i eclesial del nostre continent ha canviat molt. Els germans parlaven a Madrid d’aplegar entre 15.000 i 20.000 joves participants en aquesta nova etapa del Pelegrinatge de Confiança a través de la terra, que ja ha celebrat més de 40 aplecs europeus entre Nadal i Cap d’Any. No són tants, però continuen sent molta gent, una gran mobilització.

I a aquests caldrà que hi afegim totes aquelles persones de tota la península que aprofitarem per compartir aquells dies, ja com a adultes, compartint pregàries en les parròquies i a IFEMA (el recinte firal de Madrid), retrobant vells companys i companyes d’estades a Taizé, recordant experiències viscudes però que encara ens nodreixen…

Sí, ressonarà en els nostres llavis… Magnificat, magnificat anima mea Dominum!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un nou grup de meditació a la parròquia de Sant Josep Oriol

L’agrupació parroquial de Sant Josep Oriol/Sant Isidor us convida a fer una estona de meditació el segon i quart dimarts de cada mes. A les 18:30h a la sala parroquial de Sant Josep Oriol, entrada per Villarroel 83. Comencem el dia 9 d’octubre de 2018.

Mercè Manzano

Amb el mantell d’Elies

És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.

El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.

La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.

Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)

La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.

Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.

Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.

Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…

Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.

Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.

El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.

Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.

El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.

Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.

Concepció Rovira

No me n’he oblidat

Fa massa temps que no he escrit una pregària i avui, en celebrar el 56è aniversari de la Primera Eucaristia, (cantar missa), vull fer-ho. Tal volta, amb una sola paraula ja s’hi inclou tot, però vés a saber.

GRÀCIES!
Per ser persona
per viure
per tenir salut
per tenir una família
per tenir una vocació
amb debilitats.

Davant d’aquestes debilitats i dels dubtes, hi ha una reafirmació lliure i desitjada, moguda per la força de la persona de Jesús que em fa dir: Per què no?

La vida com a capellà, com totes les altres, és farcida d’il·lusió, de treball, de penes i d’alegries… Però avant! Treball acompanyat per la pregària essent testimoni i servint tantes i tantes persones que esperen, que col·laboren i també, que no t’accepten. Tu mateix que més d’una vegada, has de pensar i has de meditar amb aquelles paraules que són Bona Nova: Augmenteu la meva fe.

Arriba, però, el moment on aparentment, et diuen que segons el Dret Canònic, t’has de jubilar i hi afegeixen: “Ara, sortiràs per la porta gran”… A mi, però, Senyor, em recorda aquelles teves paraules que dius i que parles de “la porta estreta”… Em costa d’acceptar-ho.

Crec que la salut és un bon termòmetre tot i que et fa alguna mala passada, però vés a saber…

Ara, amb joia i amb il·lusió col·laboro ajudant…

Visc una nova etapa de la vida i el 56è aniversari de la meva ordenació, això no t’ho treu ningú i com em deia un bon amic: “te’ls has ben guanyat”, referint-se als 56 anys de capellà.

Senyor, ja veus quina espècie de monòleg, però tu sempre escoltes i amb aquest silenci aparent, la teva Paraula és Vida Eterna. Amén.

Ignasi Forcano Isern

Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.

Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.

De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.

De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.

De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.

De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.

I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.

Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga