Un grup de silenci a Sant Joan Despí

Hem començat aquest curs, a la parròquia del Carme a Sant Joan Despí (Josep M. Trías de Bes, 9). Ens trobem els segons i quarts dimecres de mes, a les sis de la tarda, per fer una estona de silenci compartit, sense més pretensions… L’acompanyem d’una mica de moviment (txi kung), d’alguna lectura breu, i de picar un parell de galetes al final. Senzill i obert a tothom qui s’hi vulgui afegir. Tots hi sou convidats!

Mercè Solé.

Anuncis

Decir haciendo. Crónicas de periferia. Pepa Torres Pérez. San Pablo

Per als qui tenim la sort de conèixer la Pepa Torres, només caldria dir que aquest llibre “és molt ella”. Ella i les seves causes… Per als qui no la conegueu, dir-vos breument que la Pepa és una religiosa que viu en una comunitat intercongregacional al barri de Lavapiés de Madrid, que és teòloga feminista i educadora social, acompanya la vida de moltes persones, de tota raça, de tota religió, de tota condició… Viu per opció en la perifèria i en l’activisme: veïnal, pels manteros, pels refugiats, per la sanitat universal, per la dona i contra tota violència… I això només es pot viure des de l’amistat, la pregària, l’agraïment, l’obertura, la desinstal·lació constant…

Aquest llibre ens permet eixamplar horitzons, descobrir àmbits on els cristians ens hauríem de sentir cridats a ser-hi i lluitar. Per a mi ha estat una interpel·lació constant… Agraeixo la seva dimensió creient, però també la reivindicativa des dels moviments socials i des de la crítica política. M’ha fet veure realitats que queden lluny de la meva realitat… I que segur que no ho haurien d’estar tant.

Gràcies, Pepa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Vides tancades

El passat 20 de gener, unes 200 persones ens vam aplegar davant del Centre d’Internament d’Estrangers, a la Zona Franca per pregar junts, cristians i musulmans, per tota la gent que hi ha ingressada i perquè aquests centres deixin d’existir i els immigrants i refugiats siguin acollits amb la dignitat que mereixen. Perquè són al CIE arbitràriament. Injustament. En condicions precàries. Sovint en solitud i sempre sense recursos. Com diu el fulletó que es va repartir, hi són per “voler aconseguir una terra on viure dignament, per voler formar part del nostre món sense ser un de nosaltres”.

És bo anar-hi. No hi ha com plantar-se al CIE de cos present, per experimentar què vol dir que et tanquin a la fi del món, com dèiem a casa, “allà on Jesús va perdre l’espardenya”. Pregar en la foscor i la incertesa és el que vam fer. Per tota la gent que malviu en els camins, que espera en les fronteres, que és detinguda en les batudes de la policia, per no parlar dels que han mort en l’intent d’arribar. Tant de bo sapiguem estar al seu costat, acompanyant-los i obrint-los camí entre nosaltres.

Mercè Solé

El Grup de Reflexió Cristiana

El GRC (Grup de Reflexió Cristiana) va néixer ara farà uns dotze anys. Una colla de matrimonis amics que aleshores rondàvem la trentena, i la majoria dels quals havíem estudiat a Can Culapi, vam decidir de trobar-nos amb l’objectiu de viure la nostra fe plegats. Des d’aleshores que ens trobem un cop al mes, el divendres al vespre, a la casa d’una o altra família per estar una estona junts, fer pregària i comentar algun tema que prèviament haguem acordat, amb la idea de formar-nos una mica i també de compartir vivències. El grup ha tingut algunes baixes, degudes a separacions i alguna crisis de fe, i també incorporacions noves.

Al llarg d’aquests anys, hem procurant estar acompanyats d’alguna persona més preparada que nosaltres en aquests temes. Des de fa una bona colla d’anys que ens acompanya l’Andreu Trilla, escolapi. Sense ell, sense la seva saviesa i sense la seva proximitat el grup seria quelcom ben diferent del que és ara. Fa uns tres anys que s’ha afegit al grup la Maria Antònia. La seva opció de vida és també un mirall per a nosaltres.

Dotze anys donen per haver fet bastants coses. El primer any, quan ens pensàvem que podíem amb tot, vam començar treballant pensadors i pensadores cristianes del segle XX. Cada parella escollia un pensador, ens oferia una explicació del seu treball i comentàvem algun text. El llistó era francament elevat. Després vam passar a comentar l’evangeli de sant Lluc, acompanyats per l’autor d’un dels seus comentaris. Hem treballat també el Gènesi i l’Apocalipsi acompanyats, en aquest cas, per l’Andreu, el qual ens va obrir els ulls respecte a aquests textos, la seva simbologia i la seva radical actualitat. El curs passat vam fer cinefòrums i enguany, hem optat perquè cadascú ofereixi al grup el motiu de reflexió que consideri (el perdó envers un mateix, la insatisfacció…).

És bonic de veure com cadascú de nosaltres posa accents diferents en el fet cristià. Uns tendeixen a una visió més mística, d’altres a una visió més intel·lectual i uns tercers, encara, opten per una visió eminentment pràctica. Certament, aquest ha estat un dels motius de tensió, si és que se’n pot anomenar així, dintre del grup, com si es tractessin de visions antagòniques. Darrerament, però, ja hem vist que totes aquestes visions són perfectament compatibles i, de fet, absolutament complementàries.

Cal reconèixer que no sempre arribem a les trobades en les millors de les condicions. Per dir-ho col·loquialment, arribem amb les piles a punt d’esgotar-se i, de fet, hem pogut presenciar vàries capcinades al llarg dels anys. El ritme de vida de tots plegats i perquè no dir-ho, les prioritats que ens hem imposat, fa que les forces, a vegades, arribin ben justetes. Tot i això ens mantenim ferms en la voluntat de continuar plegats en compartir el nostre dia a dia i en recordar-nos els uns als altres l’opció de vida cristiana per la qual hem optat, en recordar-nos que som Església.

Anna del GRC

Els grups de fe i vida

Anomeno Grups de fe i vida als grups de cristians i cristianes que relacionen la fe amb la seva vida personal quotidiana. Poden ser grups de revisió de vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de celebració de l’eucaristia, de lectura espiritual i/o teològica i bíblia, o la combinació d’algunes o de totes aquestes activitats.

Alguns d’aquests grups estan en moviments d’acció catòlica o en altres. També hi ha grups que el seu lloc de trobada i referència és la parròquia o al voltant d’algun orde o congregació religiosa, o d’una escola cristiana.

Ara bé, hi ha força grups a Catalunya, difícilment quantificables, que són de “fe i vida” però no estan vinculats ni a cap parròquia, ni escola cristiana, ni a moviments cristians, ni a alguna congregació religiosa. Són grups que tenen i volen una autonomia. Alguns procedeixen de parròquies que en estar condicionades massa pels rectors, en un canvi de rector, o de projecte parroquial, no s’hi han sentit bé i han marxat. Alguns s’havien reunit a l’escola on havien anat com a alumnes, com a pares o mares, o com a mestres, i després, en deixar l’escola, tot seguit o més tard, han continuat com a grup. Altres havien estat en moviments cristians, o també en associacions cristianes d’acció social, però per haver passat el temps, i haver canviat de lloc de viure, els van deixar i després al cap d’uns anys s’han retrobat i han reiniciat un grup. Altres també procedents de moviments, els van deixar per escissions en el moviment o per desacords en la marxa del moviment i s’han refet, refusionat com a grup. Alguns són grups formats per gent nouvinguda a la fe cristiana, o que hi ha retornat.

Força d’aquests grups han pogut continuar gràcies a un cert carismatisme d’una o més persones que els han aglutinat i mantenen la relació a través de la referència d’aquesta persona. És important l’amistat en aquest grups, un mínim de cohesió, de projectes de vida semblants i una forta voluntat d’alimentar i compartir la fe, ja que no ho troben en altres indrets. Fins i tot, com he indicat, alguns no ho han trobat a la parròquia. Els horaris, els continguts de la trobada, els ritmes, les responsabilitats, els símbols, estan a les mans d’ells mateixos i no depenen de cap “autoritat” eclesiàstica que els vulgui, si no controlar, sí saber de la seva existència per donar-los unes pautes o uns elements d’unitat, que en principi no cerquen, si no és que potser ni volen.

Les debilitats d’aquests grups són patents. La seva continuïtat a mesura que es fan grans es fa més dificultosa. Quan la persona carismàtica desapareix, el grup es pot diluir. En ser poc institucionalitzats tenen l’avantatge de ser més vitals, autònoms i frescos, però tenen l’inconvenient de desfer-se amb facilitat segons quin impediment o circumstància visquin.

Ara bé, podríem pensar que precisament per la seva poca institucionalitat, per la seva pròpia distribució de responsabilitats sense discriminació de gènere, per la seva democràcia interna, per les decisions autònomes sobre els seus mètodes i continguts i per ser generalment formats per laics i laiques, són grups que anuncien, si no tota la realitat de l’Església del futur, sí d’una bona part que cerca aquest model en les parròquies i en els moviments cristians. Si és important crear comunitats cristianes vives enmig dels barris, pobles, ciutats, i de les xarxes amicals i laborals, com han escrit i reescrit tants documents eclesials, des del Concili Vaticà II fins el Concili Tarraconense, en aquests grups de fe i vida en tenim un exemple. Caldria doncs prendre exemple d’ells, per part de Plans Pastorals diocesans o parroquials, i els moviments d’acció catòlica podrien també incorporar elements d’aquests grups, per avançar en la seva necessària transformació i adaptació a l’actualitat.

Quim Cervera

Un llibre per pensar, un llibre per pregar

Els pobres salvaran el món. Oriol Xirinachs. Barcelona: CPL 2017

Un llibre excel·lent per la seva mirada sobre la pobresa. Esperar que els pobres salvin el món sens dubte resulta revolucionari. Més aviat tendim a pensar que el món el salvarem nosaltres o la gent que té poder, diner o capacitat. Perquè… dels pobres, ¿què se’n pot esperar? Però la pobresa ens canvia el nord, ens inquieta, ens recorda allò que no funciona i sobretot ens fa entendre molt millor un Evangeli que fa protagonistes de la confiança de Déu als més humils.

Pregàries de tot l’any. Oriol Garreta. Barcelona: CPL 2017

L’Oriol Garreta té el costum de fer pregàries per a les reunions dels grups de revisió de vida dels quals és consiliari, a l’ACO, a la JOC o a la parròquia. I també per als fulls parroquials de les comunitats de les quals ha estat rector. Un munt de material molt pràctic, molt arrelat a la vida, amarat de la litúrgia que l’Església celebra. Està molt bé per aprendre a pregar, està molt bé per iniciar qualsevol reunió.

 

 

Mercè Solé

Un grup de pregària mensual, oasi i acompanyament de processos

Som cinc persones, cinc cors, cinc existències que s’apleguen cada mes per pregar.

Som diferents entre nosaltres, en les nostres limitacions humanes no sempre entenem els camins dels altres, però acollim les seves decisions, abracem les seves inquietuds i alegries portades a la pregària. Davant Déu ens sentim família, comunitat que camina.

Som un grup humil perquè no fem grans coses, en aquesta etapa vital no portem endavant grans projectes, sinó que aprenem a viure la vida, el quotidià, amb tota la profunditat possible. Ens acompanyem per assegurar-nos que no perdem el nord que ens donen la nostra fe i els nostres valors, i que cadascú, dins la seva vida, tracta de ser llum per als altres i incidir en la transformació social.

Procedim d’un grup de revisió de vida de la parròquia de Sant Medir de Barcelona, al qual tres de nosaltres vam pertànyer durant molts i molts anys. En tancar aquesta etapa sentíem que, tot i fer pregària personal i/o participar d’Eucaristies, ens mancava poder pregar en petit grup, en un lloc íntim, privat, on ho podem viure tot de manera molt propera i humana.

Hem begut de les fonts de Taizé, anem de casa en casa esdevenint una petita església domèstica on s’incorporen les parelles i les filles i fills. Aquesta itinerància ens agrada perquè tothom acull i després compartim dinar o sopar, ens posem al dia, riem… Sentíem que pregar i marxar de seguida quedava coix, li faltava una dimensió més terrenal, més d’amistat, de compartir l’aliment… Trobar-nos un cop al mes ens ha permès, així doncs, acompanyar-nos els processos de vida, tant els bons com els dolents.

Deia una companya del grup que per a ella “és com un oasi, que m’omple i em dóna vida. És permetre’m sentir comunitat perquè en algunes esglésies al voltant tinc gent que no em diu res i aquesta avui és la meva manera de ser cristiana.”

En la pregària íntima compartim els silencis, els precs, les pors, les llàgrimes, els propòsits, les frustracions, l’agraïment… També passem pel tamís de l’Evangeli els esdeveniments socials que ens toca viure en cada moment, tot recordant-nos que volem ser instruments de pau i continuar creixent units pels fils invisibles del Seu amor.

Cristina, en nom del grup de pregària