Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern

Acompanyar – trepitjar terra sagrada

La nostra vida cristiana ens mena a viure-la acompanyada. No és un camí a fer en solitari. Això serveix per entendre que necessitem viure-la en comunitat, però també que ens cal alguna persona que ens serveixi per contrastar, il·luminar, interpel·lar o simplement en algun moment només escoltar. I per pregar per nosaltres.

El fragment dels deixebles d’Emaús pot remetre’ns a aquesta experiència de fer camí a dos i sentir que és Jesús qui surt al nostre encontre, ens mira i acull els nostres sentiments, aclareix la presència de Déu en la història (la del poble d’Israel i la pròpia), entra en la nostra vida quotidiana (a casa nostra) i ens empeny a la vida celebrativa (el pa partit, l’Eucaristia) i d’aquí als germans i germanes, a dur alegria allà on hi ha penes, a obrir esperances on tot sembla fosc.

Fa sis anys que acompanyo exercicis espirituals en la vida quotidiana. Aquells que els hem fet com a exercitants hem pogut trobar-hi espai per a la pregària en el quefer diari, un itinerari que ens acull com a criatures estimades de Déu, ens fa reconciliar amb les nostres ombres, contemplar episodis de la vida de Jesús, veure on posem els nostres ulls i a Qui volem seguir, posar-nos en les seves mans i obrir-nos a la seva voluntat… Sona gran, però és un procés privilegiat per donar sentit al que vivim, endreçar-nos per dintre, poder prendre decisions i optar per en tot estimar i servir.

Però com acompanyar-ho com a acompanyant? Doncs només puc dir que és una sensació continuada de trepitjar terra sagrada. Qui tenim al davant és qui fa els exercicis de la mà de Jesús: ells dos són els protagonistes. Els acompanyants tenim un paper accessori. Preguem per ells, escoltem, plantegem noves passes, fem preguntes que puguin resultar interpel·ladores… És un experimentar repetidament que ets instrument, que qui obra és Ell. Jo demano molt que en l’acompanyament sobretot no sigui destorb. I que sigui l’Esperit, la Ruah, qui posi les paraules justes i escaients, com diu una fórmula litúrgica.

Ens trobem un cop a la setmana (els temps s’adapten a la persona i al seu ritme). Preguem breument per interrompre la velocitat i agitació que sovint duem en les nostres vides. Veiem com ha anat des de la darrera entrevista, quines han estat les “mocions”, les dificultats, els regals descoberts. I plantegem el següent exercici. Una nova pregària per agrair i mirar endavant. I entre trobades, l’acompanyant prega especialment per l’exercitant, tenint present el que està vivint. Hi ha un vincle especial, fort, diferent de l’amistat o de la simple companyonia. Jo entenc que és una forma de comunió.

I en aquest procés d’acompanyament vas veient com el Senyor treballa els cors quan un/a es deixa, quan fa silenci i pregària, quan aprofundeix en les escenes de la vida de Jesús, quan pronuncia un sí feble però desitjat…

Aquest any, a més, he pogut fer un acompanyament via Internet. Una adaptació a la nova realitat de mobilitat de tanta gent. D’haver-se fet presencialment, en el cas d’una persona que viu a cavall de Sevilla i Perú, el procés no hagués pogut cloure’s. I he sentit que les noves tecnologies també poden ajudar a fer un itinerari d’acompanyament. I que una plataforma de moodle, el correu electrònic i l’Skype poden esdevenir eines per fer exercicis espirituals, per aprofundir la relació amb Jesús, per créixer en la pregària, per anar percebent què vol Déu de nosaltres, amb la certesa que ens vol feliços.

No voldria oblidar que és un servei eclesial. És tota l’Església la que es revifa i es plenifica quan cadascun de nosaltres demana ser acompanyat/ada, mirar el propi passat com a història de salvació, el present com presència de Déu i decideix discernir el futur per viure’l amb Jesús. Perquè és un procés de despullament i de creixement, d’alliberament i de compromís. Amb tu, amb Déu, amb els altres.

I com a acompanyant et sents petita i agraïda. I perceps que és un servei que et supera, a moments t’aclapararia si el visquessis només des de la raó. Però, des del cor, nodrit pel silenci i l’oració, et saps alhora acompanyada per Jesús. I que és Ell qui treballa la terra sagrada que cada ésser humà és.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La casa de les petites alegries. David Masobro.

La casa de les petites alegries. David Masobro. Emaús 138. Barcelona: CPL 2017

No és gaire freqüent que un llibre aconsegueixi canviar-nos la percepció de la vida. Crec que és el cas de La casa de les petites alegries, un recull d’històries reals passades pel sedàs de la pregària i l’Evangeli, i explicades per David Masobro, algú que porta quinze anys (que es diu aviat) acompanyant com a voluntari persones que pateixen malalties mentals.

No cal dir que la malaltia mental, a banda del patiment i del trastorn de percepció o de relació que comporta, sovint té com a efectes col·laterals la soledat més absoluta i l’aïllament. Desvetlla pors i prejudicis. Per això s’agraeix tant que Masobro ens eduqui la mirada, ens faci veure que és possible, des de la discreció, el silenci i la simple presència acompanyar, valorar, estimar… mútuament i reconèixer-hi les petjades de Déu.

Un llibre per llegir, un llibre per pregar, un llibre per treballar en petits grups. Imprescindible per a qui col·labora en la pastoral de la salut. No us el recomano pas perquè “toqui” fer-ne publicitat. És que no pot passar desapercebut.

Mercè Solé

El desert

Aquesta Quaresma la imatge que em suggereix i que m’acompanyarà, serà el desert. Fa uns quatre anys trepitjava el desert tot visitant Terra Santa. Recordo haver vist molt enllà un monestir i la pregunta immediata: com s’ho fan per viure? Recordo en aquests moments com Mn. Josep M. Ballarín escrivia pàgines molt interessants sobre el desert. No recordo el títol, però sí que recordo el nom d’un desert, el Gobi, on el novel·lista desenvolupava el seu pensament. Són idees sobre el que jo he llegit del desert.

Aquesta Quaresma m’ha semblat molt adient situar-me metafòricament al desert desempallegant-me de tantes i tantes coses que com males herbes, no et deixen trepitjar la vida del dia a dia. Desert com a sinònim de serenor, de silenci i de lloc per a plantar-hi aquella tenda universal on Jesús sempre ens hi espera. Desert que m’ajuda a mirar fins al fons del meu ésser, desentelant no només la meva vista, sinó tots els altres sentits de tot allò que ens contamina i que no ens deixa ser persones ben humanes. Escoltar la Paraula de Déu des del teu silenci interior i agafant forces per endinsar-te enmig del nostre món.

Ara mateix, penso quan vaig pel carrer o entro al temple: Quins signes ens recorden aquest temps de preparació per la festa major dels cristians, la Pasqua? Serà, només, l’anunci dels bunyols de Quaresma? Que més d’un es preguntarà: a què vénen? O entrant en els temples, la pràctica religiosa del Viacrucis, camí de la Creu?

A casa nostra, amb una expressió ben figurativa, no fer les coses ben fetes, també en diem fer bunyols.

En el camí de la Creu hi ha un moment que se’ns diu que s’obliga un home a dur la creu, perquè Jesús ja no pot més. Em pregunto: a quants obliguem a dur creus que els hem carregat? A quants, voluntàriament, ajudem perquè la Creu dels improperis es converteixi en camí de felicitat, de Resurrecció?

Quaranta dies i tota la vida per pensar-hi, per descobrir-ho i per actuar.

Ignasi Forcano Isern

Una mirada trasbalsadora

Ha nevat tota la nit i no puc menys que quedar embadalida veient caure la neu i gaudir d’aquesta blancor tan lluminosa que ho embolcalla tot. És en el caliu d’aquest espectacle que m‘animo a escriure quelcom sobre el “marabú” del desert del Sàhara Algerià: en Carles de Foucauld.

Tindria 13 o 14 anys quan vaig llegir per primera vegada alguna cosa sobre el Germà Carles en un Cavall Fort. Aquell article em va impactar i l’únic que recordo és que allò em va posar en camí. Vaig buscar i, a poc a poc, vaig anar descobrint l‘apassionant experiència d’aquest home al qual reconec com un “buscador incansable de DÉU”!

BUSCAR… El que no puc oblidar, ni oblidaré mai, és la força penetrant de la seva mirada.

LA MIRADA, sí. La meva aventura “foucauldiana” va començar amb una MIRADA. La seva profunditat, la serenitat, la pau, la passió de la seva mirada em va trasbalsar i em va fer anar cap el meu interior per deixar-me MIRAR per JESÚS DE NATZARET, aquell Jesús per qui el germà Carles diu que “va perdre el seny”!

Dom Henri de Castries, un amic seu, va escriure d’ell: “Carles és capaç de tot, excepte, potser, d‘acceptar una direcció massa rígida. Hi ha en ell fusta de diversos sants. La seva sola presència és una predicació molt eloqüent.”

Per a mi, és algú en qui tothom, de la més gran diversitat, s’hi pot trobar comprès, proper. Hi ha qui el veu com un gran contemplatiu, amic del silenci, buscador de la intimitat amb Déu i hi ha qui el sent amic, el germà atent, que escolta, d’una tendresa exquisida, que es commou i que no para davant les necessitats dels altres.

El podem trobar estudiós de la cultura i amant de les lletres, investigador i gran lingüista, com també conreant el seu jardí, cuidant les palmeres o munyint les cabres quan  tenen una mica de llet. És un home accessible, molt humà i, de tan humà, tan de Déu! Parla de clausura i, en canvi, té la casa sempre plena de gent. No sé, viu com una mena de contradicció i és per això que en el germà Carles hi ha, com diu aquell amic, “fusta de diversos sants”.

Aquesta “presència tan present” que ens obre a l‘única Presència, és el que en recullo d’aquesta afirmació del seu amic: una presència que és una predicació eloqüent.

Ni predicar ni explicar l‘evangeli. Ell volia CRIDAR-LO amb la vida i això és el que fa. Quan parla d‘apostolat diu: el de l‘amistat. Això és, ser amics i, per tant, establir ponts, diàleg, talment com ell ho demostra amb els seus més propers que són musulmans.

El que em colpeix i m‘esperona més del germà Carles és que deia que la clau de l‘evangeli està en “Tot allò que feu a un d‘aquest més petits, és a mi que m‘ho feu”. Sí, aquesta identificació amb els petits, amb qui pateix, amb qui penosament afronta la vida de cada dia, perquè Jesús s’hi ha identificat primer! Aquesta clau el fa anar molt lluny i és per això que es fa estimar i el amics li diuen “marabú”: “L’home de Déu”!

Deixem-nos MIRAR. Acollim totes aquestes mirades que ens adrecen al llarg del dia  i que, dolçament, ens permetin teixir llaços que ens facin ser constructors d’un món on hi regni la justícia, la llibertat i la pau, tal com ell va desitjar i pel que tant va lluitar i pregar. Per aquests valors va perdre la vida i perdent-la, la seva vida és portadora d’una fecunditat que ni ell mateix podia sospitar.

Rosaura
Germaneta de Jesús
Podeu consultar: www.carlosdefoucauld.org

Pregàries (per regalar)

abracada-romanicVàrem compartir aquestes pregàries a la parròquia i em van agradar tant que vaig demanar-les per compartir amb els lectors de L’Agulla. No sabem qui n’és l’autor o autora, només que les havíem publicat al full parroquial fa més de 15 anys. Personalment, me les vaig fer meves.

Maria-Josep Hernàndez

Pregàries: Regals de Nadal

El regal d’escoltar de veritat, sense pressa, sense interrompre, sense voler imposar res, sense pretendre convèncer de res… Només escoltar els altres, l’altre, l’altra… els petits, els joves, la gent gran…

El regal de manifestar senyals d’afecte. Ésser generós en carícies, en petons, en abraçades, en encaixades de mans… Un gest val més que moltes bones paraules. Potser que a tu no et vagi, però si els va als altres… el regal és per a ells.

El regal de fer un favor. Estar a l’aguait, aprofitar les ocasions i anticipar-se a fer-ho abans que ens ho demanin. Diu un proverbi africà que «només dues mans es poden rentar perfectament».

El regal de demanar un favor. Quan sabem demanar un favor, i som agraïts, ajudem els altres a sentir-se valuosos, a sentir-se valorats, a saber que els fem confiança, que comptem amb ells.

El regal de jugar. A tots ens agrada jugar encara que no sempre trobem el temps per a fer-ho. I jugar per jugar, no per guanyar, dóna el plaer d’haver compartit uns moments importants.

El regal de riure. Fer riure i riure amb els altres. El riure allibera, oxigena, desbloqueja, atansa… és un bon remei per a l’estrès i el cansament.

El regal d’una observació positiva. Valorar allò que els que ens envolten han fet, han dit… Posar en evidència allò que ens agrada dels altres és un bon regal per a la seva autoestima.

El regal de la solitud. De tant en tant ens agrada estar sols. Afavorir aquestes estones en què cadascú es pugui trobar amb ell mateix o amb ella mateixa i pugui fer allò que li agrada de fer, ajuda a la convivència.

El regal del descans. Tots necessitem descansar i permetre els altres de fer-ho, de no sentir sorolls, de poder dormir una estona més… pot ser un bon detall.

El regal de pregar pels altres. Dedica’ls una estona tot pensant en ells i posant davant el Pare allò que necessiten, que els preocupa, que els passa… Dedica’ls una estona tot posant-te en la seva pell i això, sens dubte, farà que te’ls puguis mirar d’una altra manera.