Experiències de la trobada de Taizé

Una experiència tan plural com una trobada de Taizé té molts prismes, moltes mirades… Aquí unes quantes de participants, que ens han respost a la proposta de compartir allò que més els ha colpit… I en totes, agraïment pel regal que un cop més una trobada europea de Taizé suposa: a Madrid del 28 a l’1 de gener a Madrid i l’epíleg de la pregària a Santa Maria del Mar a Barcelona del dia 4 de gener…

Resar el Parenostre

Sempre resulta una experiència del tot nova i inesperada la trobada internacional de joves (i també dels que no ho som tant però estimem Taizé i el seu esperit de pregària) que es troben, per compartir uns dies amb gent d’arreu del món, la manera d’adreçar-se a Déu en diferents llengües i en un recolliment ben aclaparador.

Aquesta vegada, el que m’agradaria destacar de la meva vivència actual en la participació de les tres pregàries diàries, és el moment en què es resava el Parenostre cadascú en el seu idioma però al mateix temps i amb una sola veu; tenint ben clar que és Ell qui ens uneix, independentment de la nostra procedència, la nostra llengua o la nostra confessió religiosa.

Maria Rivero Galindo

Sobtadament

Dir Taizé és dir: ambient d’interiorització, pregària, acollida, diversitat, ecumenisme, respecte, cants; i dir “Taizé Madrid 2019” es dir: “Hospitalitat generosa”: “No oblidem l’hospitalitat: per ella alguns, sense saber-ho, van hostatjar àngels” (Hebreus 13,2). Així vaig començar a viure aquesta trobada “Taizé 2018” el dies 28, 29, 30 i 31 de desembre a Madrid.

L’ambient de pregària es feia present cada dia al matí a una parròquia o comunitat, continuava al migdia a l’Almudena i finalitzava a Ifema al capvespre, amb el silenci, cants, paraula bíblica, adoració de la creu…

Aquesta realitat la vivia enmig de gestos valents de comunicació, escolta, mirada, acollida, silenci, de manera que a poc a poc sentia com a germà meu a qui era al meu costat.

“Taizé Madrid 2018” se m’anava revelant com la potencialitat que és possible viure junts, tenir un projecte comú, sentir-me unida a tota la diversitat allí present.

Quan vius enmig d’aquestes vivències, de sobte hi ha quelcom que et parla des del més íntim, i per mi va ser un raig de llum penetrant davant meu a través d’un vitrall de la catedral de l’Almudena en la pregària del migdia.

Va ser una llum que m’atrapava totalment i m’habitava. No sabia ben bé el que passava dintre meu però vaig viure un moment revelador de què “el llenguatge del cor, era el llenguatge que havia de viure”.

Aquella llum em va mobilitzar interiorment des de la bellesa de la seva senzillesa i em va conduir al final de la trobada a assumir amb responsabilitat, des del llenguatge de l’amor, els tres reptes que el germà Alois en la cloenda ens demanava assumir:

  • Reduir la bretxa entre rics i pobres
  • Acollir els migrats i refugiats
  • Solidaritzar-me amb la creació

Maria Arrese

Peregrinació de confiança…

El moment que m’ha marcat més de la trobada a Madrid va ser la “Carta de Taizé” que vam llegir a una de les pregàries a Ifema. Aquesta carta ens convidava a fer una “peregrinació de confiança”. Era una invitació a una aventura interior d’augmentar la confiança en els altres, en nosaltres i en Déu. Una peregrinació que porta de la por i el dubte a l’amor i la confiança. I una invitació a convertir-nos en artesans de confiança i de pau tant a prop com lluny nostre.

La carta definia la confiança com “la certesa que, en qualsevol situació, fins i tot en l’obscuritat, es pot obrir un camí de vida”. Deia que la confiança no és passiva, sinó que exigeix fer un pas, assumir riscos, llançar-se i prendre decisions valentes, per tal de viure una vida plena i bella.

Cal vetllar perquè la font de la confiança no tan sols no s’apagui, sinó que creixi en el temps. Clavar fixament la mirada en Jesús és la clau. I sentir com Jesús ens diu, amb el nostre nom: “No tinguis por, (el teu nom). Estic aquí, amb tu. Vine. Jo confio plenament en tu i t’envio, tal com vaig fer amb els meus deixebles”.

Isabel Pera Segarra

Ecos d’una trobada d’amistat

Aquest cap d’any vaig tenir oportunitat de participar en la peregrinació de confiança que promou la comunitat de Taizé en la seva trobada a Madrid. Fou una trobada molt desitjada per part del seu bisbe i bona part de l’església madrilenya.

Però el que de veritat voldria compartir amb vosaltres és la joia de participar en la preparació d’una altra etapa d’aquesta peregrinació, la petita parada que els germans i tothom que va baixar de Taizé per participar a la trobada de Madrid va fer a Barcelona. Cent seixanta persones que varen arribar a les 5 de la tarda per compartir una pregària amb la nostra gent a las 8 del vespre i que continuaven viatge a les 10.30 de la nit per arribar l’endemà a Taizé.

Emociona l’amistat i disponibilitat que la comunitat ens mostrà. Un tastet “d’una amistat que perdura”, una amistat que no ens tanca en nosaltres mateixos sinó que ens obre a la universalitat d’una església comunitat de comunitats. Una espai de pregària on hi eren representades totes les generacions apropant-nos plegats al misteri de Déu entre nosaltres.

Una pregària organitzada per quatre amics als quals se’ls varen obrir totes les portes: les de la basílica de Santa Maria del Mar, les de les escoles a qui els vàrem demanar aixopluc per oferir-los berenar i sopar, les de la catedral on alguns i algunes acompanyaren al bisbe Toni Vadell que els esperava per oferir-los una visita a l’església gran de Barcelona i un munt de joves disposats a acollir-los, acompanyar-los i mostrar-los l’hospitalitat d’una ciutat amb set de sentit.

Estem agraïdes i agraïts d’aquesta trobada, d’aquesta amistat que ens ajuda a seguir endavant. Amics que ens acompanyen en la joia i en el patiment. Amistat que ens fa ser el que som, homes i dones per als altres.

Glòria Andrés

 

Anuncis

Dues experiències de meditació

Arran d’unes estones de meditació

En primer lloc donar les gràcies a tots els que han fet possible aquesta iniciativa. Només portem algunes sessions i és una estona que em puc regalar a mi mateixa; on experimento pau, amor, bondat de Déu i el sento ben a prop. És una estona de silenci, sento com si es silenciés el món per entrar en una altra dimensió, com una estada pel desert. A més ho puc fer a la parròquia, en sentit comunitari, i això també és bonic i d’agrair.

De moment vaig fent, suposo que, com en tot, és qüestió de pràctica. Escolto amb atenció les explicacions de la Mercè i la Rosa, intento fer-ho el millor que puc.

Però, malgrat tot, em sento com quan em treia el carnet de conduir, quan havia de pensar quin era el pedal del fre, el de l’accelerador o el d’embragatge i ara ja ni hi penso, ho tinc ben incorporat al dia a dia. Ara estic en aquesta època d’estar massa pendent de la postura, la respiració, mirant la icona de la Trinitat, tancant els ulls, la postura de les mans, buscant un mantra que m’ajudi i que, sortosament, em va sorgint tot sol: «Jesús, t´estimo». Repeteixo molts cops el mantra i que bé que s’està però, de tant en tant, em venen pensaments que intento deixar de banda.

Amb poca llum, alguna música, algun text que em fan sentir molt bé i ni me n’adono que han passat els dos espais de vint-i-cinc minuts de silenci i el temps en comú. Surto com quan fa molta calor i et dutxes i que et trobes tan bé. Experimento que surto millor de com he entrat, amb molta pau i tranquil·litat com si el temps s’hagués aturat.

Ester Martra

Meditant en clau cristiana

Farà uns vuit anys em vaig apuntar a ioga –buscava espiritualitat alhora que tenia el cos encarcarat i el cor adolorit–. La professora era molt dolça i hi posava molta voluntat, ensenyant-nos les asanes o postures de ioga i la manera com havíem de respirar. Moltes de les asanes tenien noms ben curiosos, una s’anomenava «salutació al sol». Al final de les classes fèiem una estona de meditació i relaxació i algunes vegades la professora ens cantava cançons. A mi m’agradava molt escoltar-la cantar. En la meditació ens deia que havíem de mirar el nostre interior.

La base que sustentava aquelles estones de meditació era el budisme zen, que té les arrels a l’Índia i és considera més una filosofia que una religió. En aquest context la meditació entrena la ment a viure en l’ara i implica un esforç intern per autoregular-la. Meditar és la condició natural de la consciència humana, capaç de comprendre per si sola el significat de la pròpia existència, davant l’agitació o els interessos particulars que absorbeixen la nostra atenció. Per a mi va ser una ajuda i una experiència positiva, tot i que hi trobava a faltar alguna cosa, sense saber ben bé què.

El passat mes d’octubre vaig començar a participar en una nova experiència de meditació, aquesta vegada a la parròquia de Sant Josep Oriol. En aquestes poques sessions en què hi he participat crec que vaig descobrint allò que trobava a faltar. En el cristianisme, la meditació no cerca només mirar el nostre interior, sinó que té un enfocament cristològic: el cristià tracta de dirigir el pensament a Déu, a la seva Paraula, a la seva obra. És una expressió de l’oració cristiana. A més en aquestes trobades meditem cristianament i comunitàriament, tothom està convidat a fer una estona de silenci compartit.
I què fem en aquestes trobades de meditació cristiana? Ens posem en cercle i al centre hi ha una icona molt bonica, la de la Trinitat. Al principi de la meditació ens introdueixen en les postures corporals: les de les mans, com hem de respirar, i ens recomanen que en inspirar i expirar diguem repetidament alguna paraula o expressió com ara Jesucrist.

Fem dues sessions de silenci de vint-i-cinc minuts cada una. Es tracta de concentrar-nos en la respiració i en la paraula escollida o mantra, i procurar que els nostres pensaments no es quedin, deixar-los passar. Restar en una actitud de recolliment i d’obertura al misteri de Déu. Al final es llegeix algun text i s’intercanvien impressions i sensacions entre els que hi hem participat.

Marta Gòmez

Tornant a la font… de Taizé…

De noche iremos de noche, que para encontrar la fuente, solo la sed nos alumbra.
Molts de nosaltres hem begut de l’espiritualitat de Taizé. Anar a la Comunitat o participar a les trobades europees del cap d’any han estat escoles de pregària, exercicis de convivència, experiència de senzillesa, font d’amistats…
I enguany l’encontre europeu s’acosta a casa nostra: del 28 de desembre a l’1 de gener, Madrid acollirà jovent (entre 17 i 35 anys) procedents de tots els racons del Vell Continent.

Laudate Dominum omnes gentes, alleluia!
Aquest mes d’octubre vaig coincidir a la pregària a la parròquia de Guadalupe de Madrid organitzada pels germans de Taizé per tal d’explicar als feligresos la proposta d’acolliment de joves a les cases del barri. Un viatge en el temps! Recordar (passar pel cor), l’experiència com a noia acollida en una escola romana o en una família senzilla (i ni tan sols creient) de Praga, però sobretot les vivències en els tres encontres que han tingut lloc a Barcelona. Fer remembrança de les crides fetes a les parròquies; la mobilització amb companys i companyes de les comunitats veïnes (quina meravella descobrir-nos i fer xarxa!); la disponibilitat de persones grans, de famílies amb criatures, obrint les portes de casa seva a persones desconegudes i que ni tan sols podrien probablement entendre fora de la meravella del llenguatge universal del somriure i el gest… Inoblidable!!!

La capacitat dinamitzadora i esperonadora de la Comunitat de Taizé quan organitza una trobada europea és remarcable i deixa empremta. Temples de tota la ciutat oberts de bon matí per pregar, escoltar la Paraula, fer silenci, cantar. Grans i joves. Els de casa i els vinguts de ben lluny. Asseguts a terra o en bancs. El miracle de l’acollida sense esperar res a canvi. Assaborir que som membres de la mateixa església universal, persones en recerca, amigues de Jesús. Descobrir llocs d’esperança en les nostres ciutats: entitats i projectes que construeixen solidaritat, justícia, Regne, en els nostres barris. La fira de mostres s’omplia de silenci respectuós i de la música repetitiva que caracteritza les pregàries a l’estil Taizé. Cues per recollir àpats senzills.

Misericordias Domini in aeternum cantabo (Tota la vida cantaré la bondat que em té el Senyor)

Tant de bo Madrid rebi els mateixos fruits de què va gaudir Barcelona en el seu moment. És cert que no seran les 100.000 persones acollides en la darrera trobada a casa nostra. La realitat social i eclesial del nostre continent ha canviat molt. Els germans parlaven a Madrid d’aplegar entre 15.000 i 20.000 joves participants en aquesta nova etapa del Pelegrinatge de Confiança a través de la terra, que ja ha celebrat més de 40 aplecs europeus entre Nadal i Cap d’Any. No són tants, però continuen sent molta gent, una gran mobilització.

I a aquests caldrà que hi afegim totes aquelles persones de tota la península que aprofitarem per compartir aquells dies, ja com a adultes, compartint pregàries en les parròquies i a IFEMA (el recinte firal de Madrid), retrobant vells companys i companyes d’estades a Taizé, recordant experiències viscudes però que encara ens nodreixen…

Sí, ressonarà en els nostres llavis… Magnificat, magnificat anima mea Dominum!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Amb el mantell d’Elies

És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.

El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.

La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.

Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)

La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.

Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.

Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.

Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…

Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.

Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.

El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.

Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.

El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.

Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.

Concepció Rovira

No me n’he oblidat

Fa massa temps que no he escrit una pregària i avui, en celebrar el 56è aniversari de la Primera Eucaristia, (cantar missa), vull fer-ho. Tal volta, amb una sola paraula ja s’hi inclou tot, però vés a saber.

GRÀCIES!
Per ser persona
per viure
per tenir salut
per tenir una família
per tenir una vocació
amb debilitats.

Davant d’aquestes debilitats i dels dubtes, hi ha una reafirmació lliure i desitjada, moguda per la força de la persona de Jesús que em fa dir: Per què no?

La vida com a capellà, com totes les altres, és farcida d’il·lusió, de treball, de penes i d’alegries… Però avant! Treball acompanyat per la pregària essent testimoni i servint tantes i tantes persones que esperen, que col·laboren i també, que no t’accepten. Tu mateix que més d’una vegada, has de pensar i has de meditar amb aquelles paraules que són Bona Nova: Augmenteu la meva fe.

Arriba, però, el moment on aparentment, et diuen que segons el Dret Canònic, t’has de jubilar i hi afegeixen: “Ara, sortiràs per la porta gran”… A mi, però, Senyor, em recorda aquelles teves paraules que dius i que parles de “la porta estreta”… Em costa d’acceptar-ho.

Crec que la salut és un bon termòmetre tot i que et fa alguna mala passada, però vés a saber…

Ara, amb joia i amb il·lusió col·laboro ajudant…

Visc una nova etapa de la vida i el 56è aniversari de la meva ordenació, això no t’ho treu ningú i com em deia un bon amic: “te’ls has ben guanyat”, referint-se als 56 anys de capellà.

Senyor, ja veus quina espècie de monòleg, però tu sempre escoltes i amb aquest silenci aparent, la teva Paraula és Vida Eterna. Amén.

Ignasi Forcano Isern

Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.
Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.
De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.
De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.
De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.
De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.
I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.
Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga