El desert

Aquesta Quaresma la imatge que em suggereix i que m’acompanyarà, serà el desert. Fa uns quatre anys trepitjava el desert tot visitant Terra Santa. Recordo haver vist molt enllà un monestir i la pregunta immediata: com s’ho fan per viure? Recordo en aquests moments com Mn. Josep M. Ballarín escrivia pàgines molt interessants sobre el desert. No recordo el títol, però sí que recordo el nom d’un desert, el Gobi, on el novel·lista desenvolupava el seu pensament. Són idees sobre el que jo he llegit del desert.

Aquesta Quaresma m’ha semblat molt adient situar-me metafòricament al desert desempallegant-me de tantes i tantes coses que com males herbes, no et deixen trepitjar la vida del dia a dia. Desert com a sinònim de serenor, de silenci i de lloc per a plantar-hi aquella tenda universal on Jesús sempre ens hi espera. Desert que m’ajuda a mirar fins al fons del meu ésser, desentelant no només la meva vista, sinó tots els altres sentits de tot allò que ens contamina i que no ens deixa ser persones ben humanes. Escoltar la Paraula de Déu des del teu silenci interior i agafant forces per endinsar-te enmig del nostre món.

Ara mateix, penso quan vaig pel carrer o entro al temple: Quins signes ens recorden aquest temps de preparació per la festa major dels cristians, la Pasqua? Serà, només, l’anunci dels bunyols de Quaresma? Que més d’un es preguntarà: a què vénen? O entrant en els temples, la pràctica religiosa del Viacrucis, camí de la Creu?

A casa nostra, amb una expressió ben figurativa, no fer les coses ben fetes, també en diem fer bunyols.

En el camí de la Creu hi ha un moment que se’ns diu que s’obliga un home a dur la creu, perquè Jesús ja no pot més. Em pregunto: a quants obliguem a dur creus que els hem carregat? A quants, voluntàriament, ajudem perquè la Creu dels improperis es converteixi en camí de felicitat, de Resurrecció?

Quaranta dies i tota la vida per pensar-hi, per descobrir-ho i per actuar.

Ignasi Forcano Isern

Una mirada trasbalsadora

Ha nevat tota la nit i no puc menys que quedar embadalida veient caure la neu i gaudir d’aquesta blancor tan lluminosa que ho embolcalla tot. És en el caliu d’aquest espectacle que m‘animo a escriure quelcom sobre el “marabú” del desert del Sàhara Algerià: en Carles de Foucauld.

Tindria 13 o 14 anys quan vaig llegir per primera vegada alguna cosa sobre el Germà Carles en un Cavall Fort. Aquell article em va impactar i l’únic que recordo és que allò em va posar en camí. Vaig buscar i, a poc a poc, vaig anar descobrint l‘apassionant experiència d’aquest home al qual reconec com un “buscador incansable de DÉU”!

BUSCAR… El que no puc oblidar, ni oblidaré mai, és la força penetrant de la seva mirada.

LA MIRADA, sí. La meva aventura “foucauldiana” va començar amb una MIRADA. La seva profunditat, la serenitat, la pau, la passió de la seva mirada em va trasbalsar i em va fer anar cap el meu interior per deixar-me MIRAR per JESÚS DE NATZARET, aquell Jesús per qui el germà Carles diu que “va perdre el seny”!

Dom Henri de Castries, un amic seu, va escriure d’ell: “Carles és capaç de tot, excepte, potser, d‘acceptar una direcció massa rígida. Hi ha en ell fusta de diversos sants. La seva sola presència és una predicació molt eloqüent.”

Per a mi, és algú en qui tothom, de la més gran diversitat, s’hi pot trobar comprès, proper. Hi ha qui el veu com un gran contemplatiu, amic del silenci, buscador de la intimitat amb Déu i hi ha qui el sent amic, el germà atent, que escolta, d’una tendresa exquisida, que es commou i que no para davant les necessitats dels altres.

El podem trobar estudiós de la cultura i amant de les lletres, investigador i gran lingüista, com també conreant el seu jardí, cuidant les palmeres o munyint les cabres quan  tenen una mica de llet. És un home accessible, molt humà i, de tan humà, tan de Déu! Parla de clausura i, en canvi, té la casa sempre plena de gent. No sé, viu com una mena de contradicció i és per això que en el germà Carles hi ha, com diu aquell amic, “fusta de diversos sants”.

Aquesta “presència tan present” que ens obre a l‘única Presència, és el que en recullo d’aquesta afirmació del seu amic: una presència que és una predicació eloqüent.

Ni predicar ni explicar l‘evangeli. Ell volia CRIDAR-LO amb la vida i això és el que fa. Quan parla d‘apostolat diu: el de l‘amistat. Això és, ser amics i, per tant, establir ponts, diàleg, talment com ell ho demostra amb els seus més propers que són musulmans.

El que em colpeix i m‘esperona més del germà Carles és que deia que la clau de l‘evangeli està en “Tot allò que feu a un d‘aquest més petits, és a mi que m‘ho feu”. Sí, aquesta identificació amb els petits, amb qui pateix, amb qui penosament afronta la vida de cada dia, perquè Jesús s’hi ha identificat primer! Aquesta clau el fa anar molt lluny i és per això que es fa estimar i el amics li diuen “marabú”: “L’home de Déu”!

Deixem-nos MIRAR. Acollim totes aquestes mirades que ens adrecen al llarg del dia  i que, dolçament, ens permetin teixir llaços que ens facin ser constructors d’un món on hi regni la justícia, la llibertat i la pau, tal com ell va desitjar i pel que tant va lluitar i pregar. Per aquests valors va perdre la vida i perdent-la, la seva vida és portadora d’una fecunditat que ni ell mateix podia sospitar.

Rosaura
Germaneta de Jesús
Podeu consultar: www.carlosdefoucauld.org

Pregàries (per regalar)

abracada-romanicVàrem compartir aquestes pregàries a la parròquia i em van agradar tant que vaig demanar-les per compartir amb els lectors de L’Agulla. No sabem qui n’és l’autor o autora, només que les havíem publicat al full parroquial fa més de 15 anys. Personalment, me les vaig fer meves.

Maria-Josep Hernàndez

Pregàries: Regals de Nadal

El regal d’escoltar de veritat, sense pressa, sense interrompre, sense voler imposar res, sense pretendre convèncer de res… Només escoltar els altres, l’altre, l’altra… els petits, els joves, la gent gran…

El regal de manifestar senyals d’afecte. Ésser generós en carícies, en petons, en abraçades, en encaixades de mans… Un gest val més que moltes bones paraules. Potser que a tu no et vagi, però si els va als altres… el regal és per a ells.

El regal de fer un favor. Estar a l’aguait, aprofitar les ocasions i anticipar-se a fer-ho abans que ens ho demanin. Diu un proverbi africà que «només dues mans es poden rentar perfectament».

El regal de demanar un favor. Quan sabem demanar un favor, i som agraïts, ajudem els altres a sentir-se valuosos, a sentir-se valorats, a saber que els fem confiança, que comptem amb ells.

El regal de jugar. A tots ens agrada jugar encara que no sempre trobem el temps per a fer-ho. I jugar per jugar, no per guanyar, dóna el plaer d’haver compartit uns moments importants.

El regal de riure. Fer riure i riure amb els altres. El riure allibera, oxigena, desbloqueja, atansa… és un bon remei per a l’estrès i el cansament.

El regal d’una observació positiva. Valorar allò que els que ens envolten han fet, han dit… Posar en evidència allò que ens agrada dels altres és un bon regal per a la seva autoestima.

El regal de la solitud. De tant en tant ens agrada estar sols. Afavorir aquestes estones en què cadascú es pugui trobar amb ell mateix o amb ella mateixa i pugui fer allò que li agrada de fer, ajuda a la convivència.

El regal del descans. Tots necessitem descansar i permetre els altres de fer-ho, de no sentir sorolls, de poder dormir una estona més… pot ser un bon detall.

El regal de pregar pels altres. Dedica’ls una estona tot pensant en ells i posant davant el Pare allò que necessiten, que els preocupa, que els passa… Dedica’ls una estona tot posant-te en la seva pell i això, sens dubte, farà que te’ls puguis mirar d’una altra manera.

Quan tothom viurà d’amor…

Des del balcó contemplo el mar. Són dos quarts de dotze del migdia. Les onades platejades sembla que tinguin pressa i ben arrenglerades. Sol esplendorós. Matí serè i tranquil. Com un balneari. El poble, tranquil i la gent, alguns ben enfeinats en els seus quefers i d’altres, descansen. Però moltes persones viuen soles i acompanyades pel dolor en el record i en el seu cos. Tot sembla normal, però si hi pensem, en el món hi ha sofriment silenciós, sense queixar-se i com a contrapartida qui fa feines a contracor o perquè m’ho manen.mar

La platja amb el seu color i la seva extensió és com un petit desert, on les petjades hi resten sense ser trepitjades. Algú quiet contempla i mira l’aigua. Les barques ben arrecerades al costat de la via on el tren, sempre a punt, serveix els qui arriben i transporta els qui l’esperen.

Segon dia del nou any que amb pas d’infant ens ofereix temps, temperatura, amb la terra, en alguns indrets ben treballada pel qui l’estima i la cuida tot esperant l’anyada. Els arbres i les flors del temps, aquest sol les ha ben esbadellades, mentre que per entremig de plantes i d’altres coses, les fulles seques es van recollint tot i que si fa vent, semblen petites embarcacions amb les veles esteses. Els llums que llueixen a les nits d’aquestes festes de Nadal fan cara de cansament i fan pampallugues. La festa dels Reis Mags segueix l’estel. Els ulls dels infants s’hi reflecteixen amb la il·lusió expectant mentre que la família va d’un costat a l’altre i busca la sorpresa agradable i riallera.

Tornem al món que ingratament no acollim o que la injustícia fa aquestes grans diferències dels que tenen i dels que no tenen res. Intenten saltar les barreres que els hem posat i fins i tot, surten més que converses, d’altres persones amb armes de foc. Què senten, què pensen quan es troben cara a cara?

“Any nou, vida nova”, diem, llàstima que per a tantes i tantes persones això no pugui ser.

Diu la cançó ben musicada: “Quan tothom viurà d’amor, no hi haurà mai més misèria, els soldats seran trobadors però potser no ho podrem veure”.

Fa anys que l’escoltava per primera vegada interpretada per en Lluís Llach i per la Marina Rossell. Fa massa anys que l’amor creix menys que no pas la misèria, sí en canvi, la violència, les armes de foc i com diu la cançó, potser no ho podrem veure.

Deixem els odis i les armes i oferim l’abraçada de l’estimació.

Ignasi Forcano Isern

Bécquer

Quin missatge extraordinari de tendresa, aquest de Gustavo Adolfo Bécquer: “El alma que puede hablar con los ojos, también puede besar con la mirada.” Hi ha tantes coses que no entenem fins que no topem amb elles… Com escriure poesia. Com pregar a l’infinit. Com plorar el silenci. Com necessitar el silenci. Com lluitar amb tu mateix sabent que perdràs. Com captar el valor del present. “L’ànima que pot parlar amb els ulls, també pot besar amb la mirada”. Si un dia una ànima així et besa insolentment amb la mirada… estàs perdut: et deixarà tocat per sempre.

Maria-Josep Hernàndez

¿Què penso, quan vaig a caminar?

Avui, aquest escrit, el tinc clar i decidit.

2-caminantHom podria dir: caminar. Sí, però no només, en l’aspecte mecànic, moure les cames, el cos… No, vull dir què fas mentalment. Tots els sentits treballen i no només, repeteixen perquè ja coneixen el que t’envolta, el que sents, sinó, per descobrir tot el que observes, des del mateix trepig fins l’aire que t’embolcalla i que avui, ha fet que la Liueta digués: “Amb aquest aire val la pena caminar”.

Bé, anem al gra. Amb tota sinceritat, mentre faig la caminada penso moltes coses, que no només les veig, sinó que les recordo, com pot ser, l’agraïment a Déu per tot. També, el fet que, gairebé cada dia, pots caminar. En recordar persones, situacions que no només fan trobar-te content, sinó, sobretot, per aquells que no tenen prou forces per aprofitar-ho. De vegades, aquella notícia, aquell fet, aquell record que t’esperona per a sortir de tu mateix i pensar i desitjar pels altres el que en aquells moments et fa feliç. També, aquells pensaments que enforteixen la voluntat, per corregir, evitar el que no vols per a tu ni per a ningú. He de ser franc, el fet de veure aquells pares, aquells avis acompanyant d’altres infants o persones amb dificultats, immediatament et preguntes, no només per què van junts, sinó què t’ensenyen per imitar-los.

La natura és un bon quadre que et fa pensar en l’esforç dels que treballen la terra i amb tots els elements que utilitzen per a poder oferir el que fan.

El mar on els pescadors busquen l’aliment i on també, moltes persones, ara en aquest temps, més de fora que no pas de casa, hi frueixen, del sol i d’altres serveis que els fa la vida agradable.

Penses i pregues per tot allò que no veus ni captes amb els teus sentits, però que el pensament eixampla uns horitzons immensos.

Hi ha aquells moments, que per dir-ho d’alguna manera, et fan tocar la realitat i descobreixes la resposta quan veus, quan escoltes el que t’envolta.

Camines, vas per aquí i frueixes perquè hi ha hagut qui ho ha pensat i qui ho ha fet. Agrair-ho i saber-ho tractar és el que penses i el que has de fer.

M’agrada pensar en aquells passatges que ens recorda l’Evangeli i que t’imagines quan camines com un més de la colla amb Jesús. No és ciència-ficció, és naturalitat traduïda ara, caminant però que més d’una vegada, fins i tot, somniant.

Ignasi Forcano Isern

Camí endins

cami-endinsCamí Endins neix a la primavera del 2013 en un sopar d’amigues i amics en què vàrem compartir un seguit d’intuïcions. Després d’aquella primera trobada en vingueren d’altres i, lentament, vàrem destil·lar aquelles primeres intuïcions en algunes certeses que ens han acompanyat al llarg del nostre recorregut vital: el nostre viatge de vida és més complet si realment connectem amb qui som; tothom pot arribar a connectar amb la seva interioritat; la descoberta d’aquest món interior es pot educar.

Camí Endins neix, doncs, a partir de l’experiència personal. I neix de la convicció que l’ésser humà ha de fer una introspecció, més que una exploració exterior, per respondre a la pregunta més fonamental a la qual ha de donar resposta: ¿Qui sóc jo?

La intuïció ens deia que hi havia un dèficit d’introspecció. Una mancança que ens feia estar descentrats, buscant la raó del nostre ésser per aquí i per allà. I al mateix temps copsàvem una necessitat, nascuda d’una anhel de profunditat.

Una segona intuïció era que aquesta dimensió interior també es podia educar en família. El repte és com iniciar tota la família en el desvetllament de la riquesa que ja som cadascú de nosaltres. Aquestes intuïcions ens varen animar a preguntar-nos què podíem fer per donar una petita resposta tant a nivell individual com col·lectiu.

La nostra tercera intuïció és que totes som mestres i deixebles. Cadascú de nosaltres, sent i vivint el que som, ensenyem. El mestre apareix en un infant de cinc anys que es queda extasiat davant la marieta que té a la seva mà. O en l’adult que, emocionat, explica com la natura ens indica que la cooperació, la interconnexió i interdependència, és el que fa que la vida s’esdevingui…

Així doncs, vàrem idear un itinerari pensat per a persones, grups i famílies que pogués ajudar a apropar-nos al nostre interior. L’itinerari que oferim està basat en practicar i viure el silenci, l’atenció plena i la meditació. Aquest itinerari no és d’estudi; ha de ser viscut. No es basa en conèixer, sinó en viure. Educar la interioritat no és quelcom que es fa des de fora, amb ensenyaments que s’han d’aprendre i repetir per a poder després tenir un bagatge de coneixements.

No és el mateix coneixement que saviesa. La saviesa suposa adonar-se i viure que som ja plenitud, que som harmonia i pau, que l’essència de tot ésser humà rau en estar connectat amb la Realitat que ens amara, que abasta, que ens sosté. Aquesta essència no cal anar-la a cercar fora de nosaltres. Està en nosaltres. Ja som allò que intuïm i anhelem.

Tot això es descobreix en l’Ara, que és el moment en què tot succeeix, el temps en què tot s’esdevé. No és ni en el passat ni el futur on es juga la vida. És cada moment, cada respiració, cada instant, que viscut així és etern.

I això només es pot fer en el silenci, que no és absència de soroll extern, sinó apaivagar el soroll de prejudicis, creences, pensaments, valoracions, que constantment produeix la nostra ment. És assistir com a testimoni a allò que succeeix, sense identificar-nos amb res, deixar que passi, que flueixi…

I per això és necessària la meditació, que no és res més que entrenar la ment per prendre consciència d’allò que som, per trencar la seqüència de pensaments, emocions, sentiments que constantment produïm i no confondre’ns entre el que sembla i el que és real.

Camí Endins ofereix aquest itinerari a tothom, perquè considera que totes les persones en recerca de veritat necessiten que el seu dit índex, en lloc d’assenyalar cap enfora assenyali cap al seu interior.

En concret, oferim trobades i tallers. Acompanyem persones, grups que ens ho demanen i també famílies. En les trobades familiars els adults inicien, guien i introdueixen a les criatures en l’escolta de si mateixes, en la descoberta del silenci i la pràctica de la meditació.

En la curta vida de l’associació, les nostres intuïcions es van confirmant i veiem que les persones que participen en els tallers i les trobades senten que aquest itinerari els ajuda a respondre la gran pregunta de: qui sóc?

Marta Digón
www.camiendins.org