Amb el mantell d’Elies

És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.

El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.

La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.

Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)

La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.

Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.

Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.

Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…

Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.

Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.

El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.

Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.

El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.

Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.

Concepció Rovira

Anuncis

No me n’he oblidat

Fa massa temps que no he escrit una pregària i avui, en celebrar el 56è aniversari de la Primera Eucaristia, (cantar missa), vull fer-ho. Tal volta, amb una sola paraula ja s’hi inclou tot, però vés a saber.

GRÀCIES!
Per ser persona
per viure
per tenir salut
per tenir una família
per tenir una vocació
amb debilitats.

Davant d’aquestes debilitats i dels dubtes, hi ha una reafirmació lliure i desitjada, moguda per la força de la persona de Jesús que em fa dir: Per què no?

La vida com a capellà, com totes les altres, és farcida d’il·lusió, de treball, de penes i d’alegries… Però avant! Treball acompanyat per la pregària essent testimoni i servint tantes i tantes persones que esperen, que col·laboren i també, que no t’accepten. Tu mateix que més d’una vegada, has de pensar i has de meditar amb aquelles paraules que són Bona Nova: Augmenteu la meva fe.

Arriba, però, el moment on aparentment, et diuen que segons el Dret Canònic, t’has de jubilar i hi afegeixen: “Ara, sortiràs per la porta gran”… A mi, però, Senyor, em recorda aquelles teves paraules que dius i que parles de “la porta estreta”… Em costa d’acceptar-ho.

Crec que la salut és un bon termòmetre tot i que et fa alguna mala passada, però vés a saber…

Ara, amb joia i amb il·lusió col·laboro ajudant…

Visc una nova etapa de la vida i el 56è aniversari de la meva ordenació, això no t’ho treu ningú i com em deia un bon amic: “te’ls has ben guanyat”, referint-se als 56 anys de capellà.

Senyor, ja veus quina espècie de monòleg, però tu sempre escoltes i amb aquest silenci aparent, la teva Paraula és Vida Eterna. Amén.

Ignasi Forcano Isern

Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.
Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.
De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.
De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.
De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.
De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.
I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.
Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga

Alguns dies de vacances per a la cura

La veu de la meva mare, mentre llegeix Santa Beatriz de Silva, és la música de fons que sento mentre escric aquest article per a L’Agulla. Ella està en el nivell cinc i mig de la malaltia d’Alzheimer. El seu cuidador és el seu espòs, el meu pare. Una persona totalment lliurada a la seva dona amb la qual des de fa cinquanta-sis anys comparteix la vida. Descobreixo en ell la mirada d’amor cap a la meva mare que l’acompanya sempre.

La realitat de la malaltia d’Alzheimer ha impregnat tota la família. Som quatre germanes que, d’una manera o una altra, ens corresponsabilitzem de la cura tant del pare com de la mare. Els últims set anys han estat viscuts sovint al voltant d’aquest fet. I hem descobert un munt de coses que tenen a veure amb nosaltres mateixes, amb la relació de retrobament entre la mare i el pare, amb els serveis públics, amb la família extensa… Puc dir que tots els descobriments han estat una lliçó de vida tant en els moments complicats com en aquells que podríem dir d’alegria.

Fa tres estius que les nostres vacances inclouen uns dies amb el pare i la mare. Els canvis de rutina comporten desorientacions més o menys intenses per a la mare. Uns dies que hem d’assumir com a inevitables i durant els quals intensifiquem la nostra cura cap a ells. L’anada a La Manga del Mar Menor o al poble on van néixer són els destins compartits d’alguns dels dies d’agost. I cada any hi ha hagut un moment en què el pare verbalitzava que l’any següent tal cosa o tal altra no la podrien fer. Són moments en els quals es palpa la renúncia, el dol, embolcallada d’una mirada d’amor…

La meva mare m’ha transmès la fe. Amb ella comparteixo moments senzills de pregària, de cançons de missa, de lectures de vides de sants i santes i de pel·lícules comentades en veu alta. I pintem. Els nostres ulls s’il·luminen quan compartim aquestes estones i agraïm Déu que ens acompanya.

Senyor,
em poso davant vostre
i us dono gràcies perquè comparteixo
amb la meva mare
moments on rebo molt d’amor
i on vós també hi sou present.
Us coneixem i us estimem.
Us estimem i us seguim.
Doneu-nos la vostra pau
per viure junts aquests moments
i envieu la vostra gràcia a la nostra família.
I acompanyeu-nos sempre,
fins al dia que descansem en els vostres braços amorosos.

Quiteria Guirao Abellán

Enric Roig Sansegundo. A cor obert. Crònica d’una malaltia.

Recomanacions per airejar l’estiu

Enric Roig Sansegundo. A cor obert. Crònica d’una malaltia. Barcelona, 2018.

“Aquest llibre és autobiogràfic”, ens diu l’autor, “és la biografia d’un tros de la meva vida que se situa al capvespre de la vida. No soc testimoni del meu naixement ni ho seré de la meva mort, però sí que ho puc ser del temps i de l’espai que hi ha entremig”.

Impressiona la primera part, en què en forma de cartes o de diari personal (“l’escriptura posa nom a les coses i així les controles millor”) exposa amb tota cruesa vivències i sentiments davant la malaltia que li aparegué l’estiu de 2013. Amb una sinceritat punyent ens diu: “En moments de desconsol, de dolor, de desesperança, arribes a maleir, a odiar-te a tu mateix i al món, a dir ‘no hi ha Déu’… Sí, no hi ha el Déu tapaforats… Algú em va ajudar a recuperar el Déu verdader…”

Una segona part són reflexions i pregàries en temps de malaltia. Darrere de molts d’aquests escrits ressonen les paraules de sant Pau: “Els jueus demanen miracles, els grecs demanen saviesa, però jo us predico un Messies crucificat, escàndol per als jueus, niciesa per als grecs” (1Co 1,22-23).

Finalment el llibre conclou amb poemes escrits en temps de malaltia: expressen amb belles imatges els sentiments més bàsics, més humans, exposats amb tota cruesa, que a voltes tenim adormits i que afloren en situacions límit: la por, el dolor, l’amor, l’esperança, i també la bellesa de les coses petites.

Gràcies, Enric, per la gosadia d’oferir-nos una part de la teva vida.

Jaume Roig

Uns dies per cultivar la vivència cristiana

Recomanacions per airejar l’estiu

Una de les coses bones que es poden fer a l’estiu és dedicar temps a reforçar i aprofundir una mica més en el nostra fe cristiana: amb la lectura, amb el silenci, amb la reflexió personal, amb la pregària, amb la participació en algun curset… Això de la fe, si un no ho cultiva, acaba aprimant-se més del compte.

En aquest sentit, doncs, em permeto explicar aquí una de les propostes noves que s’han organitzat aquest any, i que segur que a alguns els pot resultar atractiva. Em refereixo al curs de cinc dies que tindrà lloc del 3 al 7 de setembre al santuari del Miracle, organitzat pel Centre de Pastoral Litúrgica, i que porta per títol “Tastar i conèixer la Litúrgia de les Hores”.

La Litúrgia de les Hores és una forma de pregària formada sobretot pels salms, més algunes lectures i pregàries, que ha estat la pauta principal de la pregària cristiana des dels primers temps de l’Església. Després, a poc a poc, aquest tipus de pregària va anar quedant com una pregària pròpia de capellans, frares i monges, però darrerament, arran del Concili Vaticà II, s’ha anat recuperant com a pregària pròpia de tots els creients.

El fet que es basi sobretot en els salms li dona un pedigrí especial, perquè entronca amb la pregària que feia Jesús, que, com tot bon jueu, resava amb els salms i, a més, els citava i, sens dubte, se’ls estimava.

Doncs bé. El que pretén aquest curs és conèixer millor aquest tipus de pregària, aprendre a trobar-li el gust, i resar-la junts. I, a més d’això, compartir uns dies d’estada en un lloc molt agradable, i fruir de totes les possibilitats que aquell entorn ofereix.

El curs el coordina la Mercè Solé, i entre els que ajudaran en el treball a realitzar hi ha Xavier Aymerich, Olga Nicolau, Ramon Ribera-Mariné, Joan Torra, i també un servidor, que com que estic segur que l’oferta és bona, m’he animat a recomanar-vos-la. Tant als laics i laiques que no coneixeu la Litúrgia de les Hores, com a tots aquells altres –laics i laiques, capellans, frares i monges– que ja la reseu però teniu ganes d’assaborir-la millor.
Si voleu més informació, podeu escriure a la coordinadora del curs: msole@cpl.es. O inscriure-us aquí.

Josep Lligadas

Un grup de silenci a Sant Joan Despí

Hem començat aquest curs, a la parròquia del Carme a Sant Joan Despí (Josep M. Trías de Bes, 9). Ens trobem els segons i quarts dimecres de mes, a les sis de la tarda, per fer una estona de silenci compartit, sense més pretensions… L’acompanyem d’una mica de moviment (txi kung), d’alguna lectura breu, i de picar un parell de galetes al final. Senzill i obert a tothom qui s’hi vulgui afegir. Tots hi sou convidats!

Mercè Solé.