Los cinco elementos – Yayo Herrero

Los cinco elementos – Yayo Herrero. Ed. Arcadia. Barcelona, 2021

Amb el subtítol, “Una cartilla de alfabetización ecológica”, l’investigadora, activista i ecofeminista Yayo Herrero, ens presenta d’on venim i quina és la nostra realitat tot llegint la situació actual de crisi ecològica, però sobretot d’ecocidi fruit d’un sistema econòmic insostenible.

Ella ens presenta didàcticament aquesta anàlisi a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc… i vida. La vida que la Yayo Herrero sempre posa en el centre com element inqüestionable i al qual hem de recórrer com a eix de qualsevol interpretació.

I tot el text resulta interpel·lant, indubtable… Una crida a apostar per la vida… I com a creient, aquest crit de la Terra és encara més flagrant: què n’estem fent de la Creació, del regal del Déu sempre creador que necessita de la nostra ajuda per continuar el procés creatiu? No tenim mantes lectures bíbliques on se’ns recorda que l’austeritat és un deure amb els nostres germans i germanes? Mentre llegia el llibre que presentem, em ressonava la cita de sant Basili: “El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen a qui no té res.” L’emergència social, econòmica, ecològica i solidària que vivim sotraga la nostra consciència creient.

I si voleu acostar-vos al llibre i a la Yayo Herrero, sempre apassionada, aquí teniu l’entrevista al Més 324.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un retaule que parla. El miracle del Miracle

Un retaule que parla. El miracle del Miracle. Ramon Ribera-Mariné. CPL: Barcelona 2021

I tant que parla el retaule del Miracle! Una altra cosa és que el sapiguem escoltar. Per això em va encantar la proposta d’en Ramon, de posar per escrit el relat del retaule del Miracle. Per fer-ne una llegida ordenada, per entendre millor un tast del barroc solsoní i per gaudir de la imaginació, la ironia i la capacitat de l’autor d’anar dotant de sentit cada imatge, cada gest dels personatges, cada espurna de llum que els il·lumina. Un retaule que ara mateix es pot admirar en tota la seva esplendor, perquè acaba de ser restaurat.

Es nota molt que en Ramon ha anat refent aquesta mena de trencaclosques a poc a poc, paint cada història i situant-la no només en el seu context bíblic o patrístic, sinó també en el context cultural del barroc. La veritat és que a creients i a no creients ens costa força fer-nos permeables a la simbologia catòlica del segle XVIII. I perquè la sensibilitat d’avui tendeix a valorar el gòtic i el romànic i es mira amb un cert menyspreu el barroc per massa enfarfegador. Tot i que sospito que, a fons a fons, ens costa entendre’ls tots tres.

El retaule del Miracle és obra de Carles Morató i Antoni Bordons i es va fer entre el 1747 i el 1774. És enorme i, com sol passar a les obres barroques, s’apropia també de l’arquitectura de l’espai perquè a través de les pintures de la paret prolonga la seva escenificació plena de moviment. És de fet com un gran teatre en el qual tu no només mires, sinó que t’hi endinses físicament. Els seus revolts creen sensació d’amplitud i contenen no només signes cristians, sinó també referents culturals de la cultura clàssica. Pot resultar abassegador, però crec que és un encert que tot l’espai arquitectònic que l’envolta sigui tan auster, perquè el gran retaule pot contemplar-se en tot el seu conjunt i perquè la mirada continua tenint espais on reposar.

El retaule no és pas l’única joia del Santuari. La marededéu que és en el seu centre prové de l’església antiga i és del segle XV. A la capella del santíssim n’hi ha un altre de retaule, gòtico-renaixentista, obre de Pere Nunyes, que també és molt bonic. I encara el Miracle compta amb un orgue del segle XVII que és fantàstic, no només des del punt de vista estètic, sinó també des del punt de vista sonor. Per no parlar del gust amb què està disposada la capella del Santíssim (el lloc de pregària dels monjos a l’hivern, perquè escalfar la nau principal no és fàcil), que conté un sagrari -preciós- del monjo i orfebre Xavier Morell i un petit orgue, obra d’un altre monjo.

Estic molt contenta també d’haver pogut col·laborar en l’edició del llibre amb algunes fotografies pròpies i amb la maquetació. No només ha estat un plaer, sinó que em sento privilegiada d’haver-hi pogut treballar amb en Ramon.

Per cert, podeu comprar el llibre a la Claret, o al CPL, o al Santuari del Miracle. El podreu obtenir per 22 eurets. Ànims!

Mercè Solé

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez.

Sangre de Mártires. Dieron su vida por los pobres. Fernando Bermúdez. Alfaqueque ediciones. Murcia, 2020


El Fernando Bermúdez fa en aquest breu llibret un recorregut per noms d’homes i dones que han estat màrtirs a Amèrica Llatina… Alguns de renom, altres de no coneguts almenys per a mi. Brolla de la seva experiència com a teòleg i missioner a Guatemala. Va viure la situació de prop, des de dins. Com a teòleg de l’alliberament i com a persona militant de moltes causes… Ara des d’aquesta banda de l’Atlàntic.

Llegir sobre les vides que han portat a terme l’amor fins a l’extrem de l’Evangeli sempre em recorda el meu cristianisme còmode… I em fa sentir petita i agraïda pel seu testimoni. Gràcies, San Romero, Pere Casaldàliga, Berta Cáceres, Joan Alsina, Luis Espinal…!!! Gràcies, Fernando, per presentar-nos-els de forma planera, viscuda, sincera!

Maria Antònia Bogónez Aguado

País barroc. Raül Garrigasait.

País barroc. Raül Garrigasait. L’Avenç: Barcelona, setembre de 2020.

Un preciós recull de petites i molt diverses reflexions que tenen com a eix principal el Solsonès: el paisatge, la gent, la memòria, la cultura, la tradició. Però també el llenguatge, la filosofia, la música. M’ha encantat trobar-hi molts punts en comú amb els meus interessos: des del Santuari del Miracle i tot el que l’envolta, a l’interès per a música, pels clàssics grecs i per la cultura alemanya. És com si en Raül Garrigasait em tornés, aprofundits, els petits tastets que al llarg de la vida he anat fent en aquests àmbits.

Us el recomano.

Mercè Solé

Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat.

Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat. Xavier Badia, Juli de Nadal, Roser Garcia i Irene Monferrer. Icaria Más Madera

Un llibre imprescindible per conèixer una part de la realitat a la qual vivim decididament d’esquena. El llibre recull diverses experiències dels voluntaris del programa Suport de Justícia i Pau, que acompanyen alguns homes i dones en la seva última etapa de presó i en els inicis de la vida en llibertat. Una etapa molt difícil per diversos motius: perquè passen d’un règim molt institucionalitzat en el qual mai no poden prendre cap decisió a haver de prendre’n moltes cada dia en un entorn que els ve de nou; perquè molts dels presos no compten amb cap suport familiar que els pugui acollir, a banda, és clar, de trobar-se amb ingressos econòmics insuficients, sense feina i sense habitatge; perquè l’estada a la presó en absolut no garanteix que la persona que en surt ho faci en una situació administrativa en regla (pots passar-te vint anys a la presó i surts sense papers!); perquè les presons no aconsegueixen acabar ni amb el tràfic de drogues ni amb les addiccions; perquè tots estem plens de prejudicis respecte als ex-convictes i perquè els recursos socials que faciliten la sortida són escassos i fragmentats.

Amb tot, els voluntaris hi són, creen relacions d’escolta i de confiança, acompanyen amb respecte, faciliten allò que poden en el laberint de gestions. Són testimonis de vegades impotents davant les dificultats, però també construeixen sobre la roca relacions de gratuïtat i d’honestedat.

Llegir aquest llibre és un deute amb un sector de la nostra societat que sol haver patit ja una gran exclusió, que sovint es veu discriminada per la seva situació d’estrangeria, que pateix més que ningú un sistema judicial que malauradament s’ha fet famós últimament per la seva incompetència i que, com nosaltres, es veurà afectat per la Covid i les seves conseqüències.

Aquí podreu veure’n una presentació molt interessant per part d’en Xavier Badia, un dels seus autors i coordinador durant uns anys de la comissió de presons de Justícia i Pau.

Mercè Solé

Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción. Ed. Santillana, 2020

Hola, estimats amics i amigues,

Voldria compartir amb vosaltres l’últim llibre que he escrit: Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción, publicat per Santillana a la col·lecció Santillana Activa.

Si no fos per la pandèmia, n’hauríem fet una presentació divertida el passat 1 d’abril a la Biblioteca de Bellvitge, amb la col·laboració de tres grans amics: Javier Torregrosa, president de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge-Servei; Xus Martín, professora de la Universitat de Barcelona i Pep Vallecillos, tècnic d’Educació a l’Ajuntament del Prat de Llobregat.

No va poder ser i espero poder muntar-la en una altra ocasió! També es va frenar la distribució, però bé, ara ja està disponible a les llibreries.

És una obra de divulgació pensada per a docents i futurs docents de Primària, Secundària i Formació Professional i també per a entitats socials. Recull fidelment el que acostumo a treballar en els meus cursos d’iniciació a l’aprenentatge servei. Crec que el llenguatge directe, la maquetació i les il·lustracions que conté, fa que sigui un llibre assequible per a un públic molt ampli. Aquest és el meu desig, almenys. No pretén ser una obra de gran valor acadèmic ni d’aprofundiment. És per començar i per tenir quatre idees clares i senzilles.

Si he pogut escriure aquest llibre és perquè durant aquest temps m’he anat alimentant de les pràctiques i reflexions d’innombrables entitats socials, centres educatius, municipis i administracions públiques de diversa índole a qui he d’agrair profundament tot el que m’han aportat i el que ara sé de l’aprenentatge servei, una manera d’aprendre per canviar el món.

Finalment, m’agradaria acabar precisant una cosa: cal entendre l’ApS no només sota un enfocament educatiu, sinó també sota un enfocament de desenvolupament social. No només interessa als educadors que almenys uns quants projectes educatius tinguin per finalitat un impacte positiu en l’entorn, també li interessa a la societat en el seu conjunt i, de manera especial, a les organitzacions i institucions que treballen pel bé comú. L’aprenentatge-servei no és només un assumpte educatiu, sinó també un assumpte social.

Per fer-vos-en una idea, aquí en teniu un avanç i aquí un petit vídeo de presentació de el llibre (molt “d’estar per casa”, ho vaig fer durant el confinament…).

M’encantaria, si ho llegiu, rebre les vostres impressions sinceres.

Roser Batlle Suñer
roserbatllesuner@gmail.com

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek. Anagrama.

Feia molt de temps que anava sentint referències a Slavoj Žižek, com un dels més coneguts filòsofs del nostre temps. I just en plena pandèmia vaig saber d’aquest quadern que em podia servir com a reflexió sobre els temps convulsos i estranys que vivim… I és un breu assaig que es pot entendre, fins i tot per les persones que som alienes a la Filosofia.

Us el recomano. M’ha permès de pensar-hi… Sorprenent que la primera frase sigui el “Noli me tangere” que Jesús Ressuscitat li diu a Maria de Magdala… Però l’autor eslovè des d’aquí ens mena per 138 pàgines que ens parlen d’aquesta crisi que té tres dimensions: la sanitària, l’econòmica i la psicològica. Però que està ben lluny de ser un moment apolític, com alguns semblen maldar parlant de decisions preses, com si fossin les úniques possibles a prendre, més enllà de les ideologies.

Hi ha crida a la protecció dels més febles, denúncies del que en el sistema capitalista no funciona i fins i tot crides a un nou sistema més solidari i igualitari (un comunisme revisitat), amb unes eines comunitàries que ens ajudin a tirar endavant.

La Covid-19 ens ha trasbalsat, ha travessat les nostres vides i cal agafar perspectiva per analitzar el viscut. Cal repensar la societat en què vivim. Aquest llibret potser us serveix.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La mandra. Oriol Quintana.

La mandra. Oriol Quintana. Fragmenta Editorial

Aquest llibre forma part de la sèrie “Pecats capitals”. Breu, però que ofereix en les seves pàgines moltes idees per a pensar…

Si se t’ha colat, com a tants, sigui des del cristianisme o des de l’humanisme, que la mandra és un greu defecte, que ens allunya de la perfecció, pot ser el teu llibre…

La mandra com a element de discerniment; la mandra com a ocasió per anar endins, a la contemplació; la mandra per veure quines obligacions que sentim nostres són fictícies…

Un cant a incloure la mandra en la nostra existència com a element de salut i de la nostra natura, que cal que integrem, acceptem, aprenguem fins i tot a gaudir.

Benvinguda, mandra! Fes-me viure des de la meva realitat humana, vulnerable, capaç de gaudir també de les estones amb tu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma.

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma. Punto rojo

Us vull presentar el llibre Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias, publicat per l’editorial Punto Rojo, l’octubre de 2017. Es tracta d’una visió diferent del món de la migració, d’una visió evolucionada, m’atreviria a dir.

L’autor és en Juan Manuel Palma, un sacerdot sevillà que, després d’anys dedicats a la teologia i el sacerdoci i mercès al voluntariat, coneix la realitat social de les fronteres, en concret de Ceuta, fet que marca la seva vida per sempre.

L’obra recorre, gràcies al testimoni dels i les protagonistes, les rutes migratòries que surten de l’Àfrica sudsahariana i arriben a les ciutats de Ceuta i Melilla, des del prisma de l’espiritualitat i la seva manifestació al llarg de tot l’itinerari. Se’ns explica que aquesta espiritualitat és clau en aquestes etapes fonamentals de les seves vides i dona forma a experiències fundants que els marcaran per sempre.

L’autor ens situa en el que anomena “mística de la cruïlla”, l’essència de l’experiència espiritual migratòria que es caracteritza per les aparents contradiccions entre drama/esperança, dolor/confiança, mort/vida, condol/lloança, silenci/manifestació de Déu… Es tracta d’un recorregut traçat per diferents experiències, sempre partint de la corresponent base antropològica i psicològica pròpia de cada testimoni, guiat per la pedagogia de les dues tradicions religioses majoritàries en els testimonis (cristianisme i islam) i en clau interreligiosa.

Amb un gran respecte, aquest assaig de 130 pàgines va fent camí al costat dels migrats i les migrades, els deixa parlar i, alhora, il·lumina les experiències amb textos de l’Alcorà, la Bíblia o mestres místics. Conscient dels punts calents de les rutes, l’autor s’atura especialment a les experiències espirituals al desert, a les ciutats marroquines i als boscos fronterers a Ceuta i Melilla on sobreviuen els mirats i les migrades perdent la fisonomia humana… però només la fisonomia.

Preguntar-se si és possible parlar d’experiència espiritual a les rutes migratòries és com haver-se oblidat de l’existència del llibre de l’Èxode. I aquí tenim un relat espiritual en castellà de l’èxode actual de tants éssers humans que creuen no un mar, sinó un desert de mort. Us en recomanem la lectura.

Nota: Si no el trobéssiu a les llibreries o no en poguéssiu fer comanda, adreceu-vos al mail jmgofs@gmail.com on se’n poden fer reserves sense despeses de cap tipus.

Josep M. Garcia·Picola

Cent dies de felicitat, Fausto Brizzi.

Cent dies de felicitat, Fausto Brizzi. Columna Edicions (cat.). Editorial Planeta (cast.)

M’ha encantat llegir el llibre, m’ha atrapat completament la manera com l’autor ens fa reflexionar sobre la vida, els temes que planteja i com és capaç de fer-nos somriure la lectura, malgrat que des de les primeres pàgines en sabem el final.

En Lucio és un home normal, amb una vida senzilla que un dia, de cop i volta, després que hagi de marxar de casa seva per haver estat infidel a la seva esposa, descobreix que té un tumor al fetge que és impossible de tractar. Els metges no són gaire optimistes i no li donen més de cent dies de vida. Llavors, en comptes d’enfonsar-se decideix gaudir al màxim els darrers dies que li queden de vida, disposat a assaborir el petits detalls que ens dona el dia a dia, com estar al costat de les persones que més estima, menjar-se un dònut o anar de viatge amb la família.

Com el protagonista de la pel·lícula La vida és bella no s’ensorra sinó que es prepara un pla de vida. Sobretot vol aconseguir que la seva dona el perdoni.

És un llibre fàcil de llegir i que quasi es pot fer d’una tirada, capítols curts que t’atrapen. Escrit en primera persona, és el protagonista que ens convida a interactuar amb ell, deixant al mig del llibre algunes pàgines en blanc perquè nosaltres puguem posar-hi també la nostra veu, les nostres reflexions.

Trobo que tots els personatges són genials perquè tenen ànima, se’t fan de seguida propers i t’ajuden a viure la historia i els sentiments del protagonista.
Presenta la seva malaltia com la possibilitat de viure feliç gràcies a la seva existència malgrat saber que el portarà al seu final definitiu. És una història dramàtica des d’un punt de vista també còmic i que algun cop, fins i tot, et fa dibuixar un somriure a la cara. Ens fa reflexionar sobre el sentit de la vida que ens recorda que hem d’aprofitar i gaudir al màxim de les petites coses que ens fan més feliços.

Aquesta novel·la és també una història de decisions i de com podem actuar en determinades ocasions. Està clar que no tothom pot afrontar una malaltia en fase terminal com ho fa en Lucio, però sí que ens fa reflexionar i preguntar-nos: què faríem, arribats aquest punt?

Una de les frases millors, que jo crec que resumeix aquesta història és la del protagonista quan diu: “Assaboreix cada segon de la teva vida, i recorda que un dia sense riure és un dia perdut”.

La lectura d’aquest llibre ens convida a gaudir de la vida i dels seus petits plaers, una invitació al , un missatge a buscar més temps per aquelles coses que ens agraden i aquelles persones a les quals estimem. És una invitació a buscar l’optimisme quan tot va malament.

Maria Rivero Galindo

Lectures en el mes de la dona – De niñas a leyendas – 25 mujeres deportistas que han hecho historia.

De niñas a leyendas – 25 mujeres deportistas que han hecho historia. Taller de solidaridad.

L’ONG de las Serventes de Sant Josep fa uns mesos que va preparar un llibre, descarregable en la seva web i que presenta dones que han fet història en el món dels esports. És cert que en els darrers mesos l’esport femení està apareixent més en els mitjans de comunicació. Campanyes com “Si no veus esport femení, et perds la meitat de l’espectacle” ajuden… El llibre que us recomano ens acosta a diferents dones, disciplines esportives, tant d’esport normalitzat com d’esport paralímpic…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona, abans de Sant Jordi – Mujeres amigas de Jesús

Mujeres amigas de Jesús. Carmen Sara Floriano i il·lustracions d’Ana Varela. Edelvives

Aquest llibre és fruit d’un projecte del grup Dones i Teologia de Saragossa, que celebren els seus 25 anys de vida. Està format per tres llibres en un estoig preciós. Il·lustracions alegres i cuidades i els relats de sis dones dels evangelis explicades per a criatures de 8 a 10 anys… Les dones que acompanyaven Jesús i formaven part de la seva comunitat, la samaritana, la viuda pobra, la dona siriofenícia, les germanes Marta i Maria, i Maria Magdalena.

Pot ser un gran regal per a una primera comunió. Però és una lectura estupenda per a qualsevol de nosaltres: què millor que llegir els relats evangelis amb mirada d’infants?

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz, abans de Sant Jordi – Vida i destí de V. Grossman

La vida y el destino de Vasili Grossman. John Garrard y Carol Garrard. Ed. Encuentro.

Una biografia de Vasili Grossman, que completa i explica molt bé la novel·la Vida i Destí. Quan el vaig llegir em vaig quedar amb la impressió que l’òptica dels autors és decididament antisoviètica, però malgrat tot val molt la pena. Coneixem molt poc de la història de mig Europa: dels moviments de la població, dels exilis interns, de les seves fronteres, dels desplaçaments i revenges que va comportar el final de la guerra.

Mercè Solé

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz, abans de Sant Jordi – Vida i destí

Vida y destí. Vasili Grossman. Random House – Mondadori. Barcelona 2009 en castellà. Col·lecció La Butxaca. Grup 62, en català

Us en vaig parlar fa 10 anys, però hi torno per dos motius: Vasili Grosman va ser un dels primers a entrar a Auschwitz amb els soviètics per alliberar el camp i, en segon lloc, és una de les novel·les que més m’han impressionat i que em sembla una obra mestra. Les crues experiències del front oriental, tant per als soldats soviètics i nazis com per als jueus, són la base per descriure l’estalinisme i la seva evolució.

Vasili Grossman (1905-1964) va ser un periodista nascut a l’actual Ucraïna, que durant la Segona Guerra Mundial va cobrir la batalla d’Stalingrad i sembla que fou el primer a donar a conèixer l’existència dels camps d’extermini nazis.

La commoció d’una guerra que va resultar tan cruenta, la situació dels jueus, que van rebre no només dels nazis, sinó també de l’estat soviètic, el sagnant surrealisme estalinista i, sobretot, la inquietud per trobar un sentit tant al patiment com a la bondat, van expressar-se en aquesta novel·la, que va ser censurada i que l’autor no va arribar a veure publicada. És doblement interessant perquè estem molt avesats a sentir el relat de la segona guerra mundial des de la perspectiva occidental, però no des de l’oriental. I parlant de relats és remarcable l’experiència viscuda de l’autor en contrast amb el relat oficial estalinista.

Mercè Solé

Lectures del mes de la dona, abans de Sant Jordi – ¿Será que soy feminista?

¿Será que soy feminista? Alma Guillermoprieto. Literatura Random House, Barcelona, febrero 2020.

Alma Guillermoprieto és una reconeguda periodista mexicana, guanyadora fins i tot del Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats. Als seus 70 anys i després de cobrir molts esdeveniments de la vida llatinoamericana, es fa aquesta pregunta… a la qual arriba després de pàgines ben redactades, que ens acosten a la realitat de tantes defensores dels drets humans.

Un llibre de lectura fàcil i que ens fa una aproximació amb mirada des del sud del feminisme, la seva història, els seus reptes… Aquesta perspectiva ens ajuda a no caure en un feminisme europeu i benestant.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Brigadistes. Vides per la llibertat. Jordi Martí-Rueda.

Brigadistes. Vides per la llibertat. Jordi Martí-Rueda. Tigre de paper, 2020.

Fins fa un parell de setmanes, si em preguntaven per brigadistes internacionals a la nostra guerra civil, podia anomenar George Orwell i Simone Weil. És cert que a la meva època d’EGB i de BUP el conflicte del 36 era un tema pel que s’hi passava de puntetes. I jo no hi he aprofundit. Mea culpa!

Per això aquest llibre que ens presenta una seixantena de retrats breus, d’una sola pàgina (acompanyada per fotografies molt eloqüents) és un tresor. Ens exemplifica homes i dones de diferents orígens, edats i formacions, que han creuat Europa a peu o l’Atlàntic en un llarg viatge en vaixell des de Nord-amèrica. Jordi Martí-Rueda assoleix en una descripció acostar-nos vides i experiències d’infermeres, soldats, conductors o metges que per valors van arriscar-se en una guerra que era la seva perquè lluitaven contra el feixisme, contra tot feixisme.

Us el recomano ben efusivament!

Maria Antònia Bogónez Aguado

La intranquil·litat. Marion Muller-Colard.

La intranquil·litat. Marion Muller-Colard. Fragmenta Editorial. Barcelona, 2020. 96 pàg. 11,90 €

Un llibre deliciós i subversiu. Deliciós per com està escrit, pel llenguatge cuidat, per les seves tres parts ben travades… I subversiu perquè ens fa descobrir per als qui no ho havíem pensat que la tranquil·litat potser no és l’actitud que des de l’Evangeli hauríem de recomanar, amb el “tranquil, tranquil·la” que sovint els nostres llavis dirigeixen a altres.

L’autora, teòloga protestant francesa, recorre episodis de l’Evangeli. L’anunciació com a moment en què Maria accepta la intranquil·litat… Com ho fan Josep o Zacaries… I el propi Jesús davant de la dona cananea que l’interpel·la i li fa obrir el seu missatge més enllà del poble elegit.
Intranquil·litzem-nos!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Rafael Sánchez Ferlosio

El passat 1 d’abril de 2019 va morir l’escriptor, pensador i assagista Rafael Sánchez Ferlosio als 91 anys d’edat. Tot i que més conegut per algunes obres de narrativa com Alfanhuí o El Jarama, entre altres, destaca en la seva obra l’enorme habilitat i domini de la llengua, m’atreviria a dir la seva enginyeria lingüística materialitzada en l’assaig. Sánchez Ferlosio dirigeix la seva intricada i eixuta prosa cap a la crítica lúcida, a voltes ferotge, de la realitat política i cultural espanyola. Vet aquí a tall d’exemple un parell dels seus aforismes o construccions amb to literari extretes d’un dels seus llibre: “Vendrán más años malos y nos harán más ciegos”.

Salva Clarós

(Cura tomado a prueba para subalterno en la sede vaticana)

Por los interminables, resplandecientes mármoles jaspeados, veteados, nubiformes, herrumbrados, broncíneos, fogueados, en trenes de corredores y convoyes de salones, el veloz, rectilíneo, silencioso pedaleo de zapatitos negros permanentemente relustrándose al frote con el flotante, casi levitante, susurrar de la sotana, más reverentemente disminuido en su insignificancia a cada nueva, agreste, oronda, asténica, ceñuda, inflamada, envenenada, mazarínea, richeliesca púrpura cruzada, con la sonrisa lela, prieta, práctica del siempre disponible y siempre servicial adulador congénito profundo.

Ideologuemas

Como todas las muletillas verbales, “un merecido descanso” y “una sana alegría” son expresiones ideológicamente marcadas. La anteposición estereotípica de “merecido” o “sana” parece indicar que el ocio (“descanso”) y el goce (“alegría”) son, en sí mismos, tal como se crían en el campo, plantas bravías, malas y dañinas, y que hay que someterlos, respectivamente, al tratamiento del merecimiento y la salud. La represión ha proscrito el descanso y la alegría como cosas malas, caídas en pecado, que tienen que pedir perdón y hacer penitencia. El descanso tiene que presentar la tarjeta perforada que demuestre que “ha fichado” en el reloj de control de su centro de trabajo, o, más propiamente, “centro de cansancio”. A su vez, la alegría tiene que presentar el certificado médico que acredite de ella haber “dado negativo” tras haber sido sometida a las correspondientes pruebas antidroga, controles antialcohólicos y profilaxis antivenéreas, o, más precisamente, “anticoncupiscentes”, oficialmente exigidas

Costa rebatre la Najat

Em va agradar molt poder escoltar la Najat el Hachmi quan va venir a Viladecans a presentar el seu llibre Sempre han parlat per nosaltres. La sala de la biblioteca era plena de gom a gom per sentir-la. I no va decebre. Va defensar amb valentia i passió la seva posició feminista, crítica amb el “bonisme” de l’esquerra a l’hora de tractar el tema de les dones musulmanes i aclaparadora en la seva valoració negativa de les religions en general i de l’islam en particular. Un discurs potent i llargament aplaudit a la sala.

Reconec que admiro molt la Najat, que m’agrada com escriu i la llibertat amb què ho fa. No es pot dir pas que intenti complaure ningú. A mi, hi estigui o no d’acord, sempre em fa pensar.

Aquesta vegada, però, més aviat em vaig sentir confusa i incòmoda, amb ganes de respondre, però sense saber com fer-ho, perquè jo no hi havia pensat prou. D’entre les moltes coses que va dir a la biblioteca i que la Najat ha expressat també en el llibre i en múltiples articles en destacaria tres:

1. De tant voler mostrar la nostra tolerància amb la diversitat, acabem assenyalant l’altre com a estranger una vegada i una altra. Té raó la Najat quan diu que els partits polítics de casa nostra “llueixen” diversitat procurant que els seus membres la facin visible per exemple en la seva manera de vestir. I així contribueixen a estigmatitzar més que no pas a integrar. M’hi reconec. Quan he d’expressar en una imatge que hi ha persones de diverses religions o cultures que actuen juntes, sovint acabo recorrent a un senyal que tothom pugui reconèixer i que faci veure la diversitat, encara que molt probablement les protagonistes vesteixin de manera semblant o tinguin uns trets físics poc identificables. Touchée.

2. La tolerància de la societat occidental amb el mocador expressa una certa condescendència racista amb el masclisme. I la Najat lloa l’actitud ferma de les seves professores que mai no van permetre cap diferència a classe entre les seves alumnes, vinguessin d’on vinguessin. A banda, és clar, de subratllar que el mocador, que era un costum que s’aplicava a les dones casades, s’ha convertit en una imposició d’un pretès islam ortodox fins i tot a les nenes i s’està convertint en un signe d’identitat. Potser sí. M’adono que no hi he pensat prou. Però em pregunto qui estableix quina és la “normalitat” aplicable a tots els alumnes. ¿Per què un mocador s’ha de prohibir i en canvi portar unes sabates de marca caríssimes o uns texans falsament vells i passats per processos contaminants no s’han de qüestionar? A banda que les prohibicions penso que reforcen l’argument identitari. En qualsevol cas, l’excessiva sexualització de la vida, que es reflecteix en la forma de vestir i d’arreglar-se de petits i grans, el consumisme “pijo” són qüestions a treballar dins i fora de l’escola i no només pel que fa al mocador.

Potser soc molt paternalista, però també crec que un cop les famílies immigrades s’han instal·lat aquí, s’han de respectar els ritmes del procés que segueixen i que en qualsevol cas alguns canvis els han de decidir els interessats quan se’n poden fer càrrec. ¿Que això és massa relativista? Potser sí. Que hi ha canvis que els nouvinguts han d’acceptar des del primer moment, també. No és senzill. No és el mateix la forma de vestir que un matrimoni forçat.

3. Les religions, especialment l’islam, són masclistes per si mateixes i són una forma de mantenir el poder patriarcal. Ho comentava amb un amic monjo, i em deia que si el masclisme provingués de la religió, rai: se suprimeix la religió i s’acaba el masclisme. El tema és que deu sorgir d’altres profunditats molt més difícils d’eradicar.

Jo estic d’acord que les institucions religioses són masclistes, però la veritat és que penso que les religions a banda d’aquesta i d’altres distorsions transmeten també coses valuoses. ¿Que des d’Occident no gosem criticar l’Islam i que això és un postureig? Potser sí. Jo no goso criticar-lo justament perquè no el conec i també perquè sé que el cristianisme pot ser acusat amb molta raó de masclista, però l’Evangeli de Jesús, que sí que conec una mica més, no ho és en absolut. Visc amb un cert dolor el descrèdit del fet religiós en general, per merescut que pugui ser.

A banda de tot això, agraeixo que la Najat ens continuï qüestionant i fent pensar.

Mercè Solé

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez amb pròleg de Laia de Ahumada. Libros Indie. Barcelona, 2019

Hilario Ibáñez Martínez (Palència, 1957) és educador a la Fundació “Mans a les mans” de Barcelona, filòsof i teòleg, màster en “Espiritualitat Transcultural” (Fundació Vidal i Barraquer). És membre fundador de Camí Endins. Realitza tallers i trobades de meditació i silenci.

L’origen del llibre se situa en una intuïció profunda de l’autor: la recerca de la transcendència ha sigut connatural a l’ésser humà, no es coneix època històrica en què aquest anhel profund no s’hi hagi donat. Durant segles aquest ha tingut lloc en el marc de les religions, on s’oferien els mapes per accedir-hi.

Cuando la Vida nos vive recull el testimoni de deu persones que relaten aquesta vivència d’una manera senzilla. No tenen res d’estranyes, ni són especials; viuen el seu dia a dia amb normalitat i integrades i compromeses en la societat. Simplement s’han atrevit a aprofundir en si mateixes i han descobert que el centre de tot no està a l’exterior: no cal sortir fora de nosaltres per trobar allò que ja tenim dins.

La temàtica del llibre és, per tant, la vida viscuda des de la profunditat del Ser, comú a totes les persones que hi apareixen. Algunes d’elles vénen d’una forta vivència religiosa; altres, des de la indiferència; una altra, des de la no creença, i totes, després de tenir una experiència fonent, inicien un camí d’aprofundiment en elles mateixes que, anant més enllà del fet religiós, es troben en un mateix punt: l’Ésser que abasta i ho comprèn tot.

Cuando la Vida nos vive no deixa de ser també una introspecció per part de l’autor. És per això que una primera part del llibre intenta descriure en què consisteix l’experiència espiritual que fa nom al títol: nosaltres no vivim la Vida, sinó que la Vida ens viu. Això canvia substancialment la manera d’entendre la vivència espiritual, la qual deixa de centrar-se en la creença religiosa i, per tant, la transcendeix i la situa en el que s’anomena la no dualitat.

L’espiritualitat no dual experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixes i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada. Això vol dir que, qui viu en la quotidianitat l’experiència no dual, com les persones entrevistades, ho fa independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Les entrevistes, que són la segona part del llibre, tenen prou entitat per si mateixes, però la primera part ajuda a comprendre i enriquir, encara més, el sentit profund del llibre.

Estem davant, doncs, d’un canvi de vivència de l’experiència espiritual, i les persones entrevistades ens ho mostren. En són moltes que poden sentir que les categories religioses anteriors ja no donen resposta a l’anhel més profund de l’ésser humà. Això no vol dir que es renunciï forçosament a les seves fonts culturals o recorregut creient inicial, sinó que la vivència espiritual transcendeix una experiència profundament humana per a tots.

La persona que s’embarca en l’aventura de buscar en si mateixa troba, com els entrevistats, que la resposta no pot venir d’una deducció lògica sinó que només es comprèn sent-hi perquè vivint des d’aquí és probablement on reposa la nostra existència, la casa de la qual mai hem marxat. En aquest sentit podem parlar d’un nou paradigma de la vivència espiritual.

Cuando la Vida nos vive és un regal en tots els sentits. És una invitació a respirar profundament, en silenci, deixant-se portar per cadascun dels tresors dels entrevistats i la saviesa de l’autor. Bona lectura!

Marta Digón