Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción. Ed. Santillana, 2020

Hola, estimats amics i amigues,

Voldria compartir amb vosaltres l’últim llibre que he escrit: Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción, publicat per Santillana a la col·lecció Santillana Activa.

Si no fos per la pandèmia, n’hauríem fet una presentació divertida el passat 1 d’abril a la Biblioteca de Bellvitge, amb la col·laboració de tres grans amics: Javier Torregrosa, president de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge-Servei; Xus Martín, professora de la Universitat de Barcelona i Pep Vallecillos, tècnic d’Educació a l’Ajuntament del Prat de Llobregat.

No va poder ser i espero poder muntar-la en una altra ocasió! També es va frenar la distribució, però bé, ara ja està disponible a les llibreries.

És una obra de divulgació pensada per a docents i futurs docents de Primària, Secundària i Formació Professional i també per a entitats socials. Recull fidelment el que acostumo a treballar en els meus cursos d’iniciació a l’aprenentatge servei. Crec que el llenguatge directe, la maquetació i les il·lustracions que conté, fa que sigui un llibre assequible per a un públic molt ampli. Aquest és el meu desig, almenys. No pretén ser una obra de gran valor acadèmic ni d’aprofundiment. És per començar i per tenir quatre idees clares i senzilles.

Si he pogut escriure aquest llibre és perquè durant aquest temps m’he anat alimentant de les pràctiques i reflexions d’innombrables entitats socials, centres educatius, municipis i administracions públiques de diversa índole a qui he d’agrair profundament tot el que m’han aportat i el que ara sé de l’aprenentatge servei, una manera d’aprendre per canviar el món.

Finalment, m’agradaria acabar precisant una cosa: cal entendre l’ApS no només sota un enfocament educatiu, sinó també sota un enfocament de desenvolupament social. No només interessa als educadors que almenys uns quants projectes educatius tinguin per finalitat un impacte positiu en l’entorn, també li interessa a la societat en el seu conjunt i, de manera especial, a les organitzacions i institucions que treballen pel bé comú. L’aprenentatge-servei no és només un assumpte educatiu, sinó també un assumpte social.

Per fer-vos-en una idea, aquí en teniu un avanç i aquí un petit vídeo de presentació de el llibre (molt “d’estar per casa”, ho vaig fer durant el confinament…).

M’encantaria, si ho llegiu, rebre les vostres impressions sinceres.

Roser Batlle Suñer
roserbatllesuner@gmail.com

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek. Anagrama.

Feia molt de temps que anava sentint referències a Slavoj Žižek, com un dels més coneguts filòsofs del nostre temps. I just en plena pandèmia vaig saber d’aquest quadern que em podia servir com a reflexió sobre els temps convulsos i estranys que vivim… I és un breu assaig que es pot entendre, fins i tot per les persones que som alienes a la Filosofia.

Us el recomano. M’ha permès de pensar-hi… Sorprenent que la primera frase sigui el “Noli me tangere” que Jesús Ressuscitat li diu a Maria de Magdala… Però l’autor eslovè des d’aquí ens mena per 138 pàgines que ens parlen d’aquesta crisi que té tres dimensions: la sanitària, l’econòmica i la psicològica. Però que està ben lluny de ser un moment apolític, com alguns semblen maldar parlant de decisions preses, com si fossin les úniques possibles a prendre, més enllà de les ideologies.

Hi ha crida a la protecció dels més febles, denúncies del que en el sistema capitalista no funciona i fins i tot crides a un nou sistema més solidari i igualitari (un comunisme revisitat), amb unes eines comunitàries que ens ajudin a tirar endavant.

La Covid-19 ens ha trasbalsat, ha travessat les nostres vides i cal agafar perspectiva per analitzar el viscut. Cal repensar la societat en què vivim. Aquest llibret potser us serveix.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La mandra. Oriol Quintana.

La mandra. Oriol Quintana. Fragmenta Editorial

Aquest llibre forma part de la sèrie “Pecats capitals”. Breu, però que ofereix en les seves pàgines moltes idees per a pensar…

Si se t’ha colat, com a tants, sigui des del cristianisme o des de l’humanisme, que la mandra és un greu defecte, que ens allunya de la perfecció, pot ser el teu llibre…

La mandra com a element de discerniment; la mandra com a ocasió per anar endins, a la contemplació; la mandra per veure quines obligacions que sentim nostres són fictícies…

Un cant a incloure la mandra en la nostra existència com a element de salut i de la nostra natura, que cal que integrem, acceptem, aprenguem fins i tot a gaudir.

Benvinguda, mandra! Fes-me viure des de la meva realitat humana, vulnerable, capaç de gaudir també de les estones amb tu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma.

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma. Punto rojo

Us vull presentar el llibre Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias, publicat per l’editorial Punto Rojo, l’octubre de 2017. Es tracta d’una visió diferent del món de la migració, d’una visió evolucionada, m’atreviria a dir.

L’autor és en Juan Manuel Palma, un sacerdot sevillà que, després d’anys dedicats a la teologia i el sacerdoci i mercès al voluntariat, coneix la realitat social de les fronteres, en concret de Ceuta, fet que marca la seva vida per sempre.

L’obra recorre, gràcies al testimoni dels i les protagonistes, les rutes migratòries que surten de l’Àfrica sudsahariana i arriben a les ciutats de Ceuta i Melilla, des del prisma de l’espiritualitat i la seva manifestació al llarg de tot l’itinerari. Se’ns explica que aquesta espiritualitat és clau en aquestes etapes fonamentals de les seves vides i dona forma a experiències fundants que els marcaran per sempre.

L’autor ens situa en el que anomena “mística de la cruïlla”, l’essència de l’experiència espiritual migratòria que es caracteritza per les aparents contradiccions entre drama/esperança, dolor/confiança, mort/vida, condol/lloança, silenci/manifestació de Déu… Es tracta d’un recorregut traçat per diferents experiències, sempre partint de la corresponent base antropològica i psicològica pròpia de cada testimoni, guiat per la pedagogia de les dues tradicions religioses majoritàries en els testimonis (cristianisme i islam) i en clau interreligiosa.

Amb un gran respecte, aquest assaig de 130 pàgines va fent camí al costat dels migrats i les migrades, els deixa parlar i, alhora, il·lumina les experiències amb textos de l’Alcorà, la Bíblia o mestres místics. Conscient dels punts calents de les rutes, l’autor s’atura especialment a les experiències espirituals al desert, a les ciutats marroquines i als boscos fronterers a Ceuta i Melilla on sobreviuen els mirats i les migrades perdent la fisonomia humana… però només la fisonomia.

Preguntar-se si és possible parlar d’experiència espiritual a les rutes migratòries és com haver-se oblidat de l’existència del llibre de l’Èxode. I aquí tenim un relat espiritual en castellà de l’èxode actual de tants éssers humans que creuen no un mar, sinó un desert de mort. Us en recomanem la lectura.

Nota: Si no el trobéssiu a les llibreries o no en poguéssiu fer comanda, adreceu-vos al mail jmgofs@gmail.com on se’n poden fer reserves sense despeses de cap tipus.

Josep M. Garcia·Picola

Cent dies de felicitat, Fausto Brizzi.

Cent dies de felicitat, Fausto Brizzi. Columna Edicions (cat.). Editorial Planeta (cast.)

M’ha encantat llegir el llibre, m’ha atrapat completament la manera com l’autor ens fa reflexionar sobre la vida, els temes que planteja i com és capaç de fer-nos somriure la lectura, malgrat que des de les primeres pàgines en sabem el final.

En Lucio és un home normal, amb una vida senzilla que un dia, de cop i volta, després que hagi de marxar de casa seva per haver estat infidel a la seva esposa, descobreix que té un tumor al fetge que és impossible de tractar. Els metges no són gaire optimistes i no li donen més de cent dies de vida. Llavors, en comptes d’enfonsar-se decideix gaudir al màxim els darrers dies que li queden de vida, disposat a assaborir el petits detalls que ens dona el dia a dia, com estar al costat de les persones que més estima, menjar-se un dònut o anar de viatge amb la família.

Com el protagonista de la pel·lícula La vida és bella no s’ensorra sinó que es prepara un pla de vida. Sobretot vol aconseguir que la seva dona el perdoni.

És un llibre fàcil de llegir i que quasi es pot fer d’una tirada, capítols curts que t’atrapen. Escrit en primera persona, és el protagonista que ens convida a interactuar amb ell, deixant al mig del llibre algunes pàgines en blanc perquè nosaltres puguem posar-hi també la nostra veu, les nostres reflexions.

Trobo que tots els personatges són genials perquè tenen ànima, se’t fan de seguida propers i t’ajuden a viure la historia i els sentiments del protagonista.
Presenta la seva malaltia com la possibilitat de viure feliç gràcies a la seva existència malgrat saber que el portarà al seu final definitiu. És una història dramàtica des d’un punt de vista també còmic i que algun cop, fins i tot, et fa dibuixar un somriure a la cara. Ens fa reflexionar sobre el sentit de la vida que ens recorda que hem d’aprofitar i gaudir al màxim de les petites coses que ens fan més feliços.

Aquesta novel·la és també una història de decisions i de com podem actuar en determinades ocasions. Està clar que no tothom pot afrontar una malaltia en fase terminal com ho fa en Lucio, però sí que ens fa reflexionar i preguntar-nos: què faríem, arribats aquest punt?

Una de les frases millors, que jo crec que resumeix aquesta història és la del protagonista quan diu: “Assaboreix cada segon de la teva vida, i recorda que un dia sense riure és un dia perdut”.

La lectura d’aquest llibre ens convida a gaudir de la vida i dels seus petits plaers, una invitació al , un missatge a buscar més temps per aquelles coses que ens agraden i aquelles persones a les quals estimem. És una invitació a buscar l’optimisme quan tot va malament.

Maria Rivero Galindo

Lectures en el mes de la dona – De niñas a leyendas – 25 mujeres deportistas que han hecho historia.

De niñas a leyendas – 25 mujeres deportistas que han hecho historia. Taller de solidaridad.

L’ONG de las Serventes de Sant Josep fa uns mesos que va preparar un llibre, descarregable en la seva web i que presenta dones que han fet història en el món dels esports. És cert que en els darrers mesos l’esport femení està apareixent més en els mitjans de comunicació. Campanyes com “Si no veus esport femení, et perds la meitat de l’espectacle” ajuden… El llibre que us recomano ens acosta a diferents dones, disciplines esportives, tant d’esport normalitzat com d’esport paralímpic…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el mes de la dona, abans de Sant Jordi – Mujeres amigas de Jesús

Mujeres amigas de Jesús. Carmen Sara Floriano i il·lustracions d’Ana Varela. Edelvives

Aquest llibre és fruit d’un projecte del grup Dones i Teologia de Saragossa, que celebren els seus 25 anys de vida. Està format per tres llibres en un estoig preciós. Il·lustracions alegres i cuidades i els relats de sis dones dels evangelis explicades per a criatures de 8 a 10 anys… Les dones que acompanyaven Jesús i formaven part de la seva comunitat, la samaritana, la viuda pobra, la dona siriofenícia, les germanes Marta i Maria, i Maria Magdalena.

Pot ser un gran regal per a una primera comunió. Però és una lectura estupenda per a qualsevol de nosaltres: què millor que llegir els relats evangelis amb mirada d’infants?

Maria Antònia Bogónez Aguado

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz, abans de Sant Jordi – Vida i destí de V. Grossman

La vida y el destino de Vasili Grossman. John Garrard y Carol Garrard. Ed. Encuentro.

Una biografia de Vasili Grossman, que completa i explica molt bé la novel·la Vida i Destí. Quan el vaig llegir em vaig quedar amb la impressió que l’òptica dels autors és decididament antisoviètica, però malgrat tot val molt la pena. Coneixem molt poc de la història de mig Europa: dels moviments de la població, dels exilis interns, de les seves fronteres, dels desplaçaments i revenges que va comportar el final de la guerra.

Mercè Solé

Lectures en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz, abans de Sant Jordi – Vida i destí

Vida y destí. Vasili Grossman. Random House – Mondadori. Barcelona 2009 en castellà. Col·lecció La Butxaca. Grup 62, en català

Us en vaig parlar fa 10 anys, però hi torno per dos motius: Vasili Grosman va ser un dels primers a entrar a Auschwitz amb els soviètics per alliberar el camp i, en segon lloc, és una de les novel·les que més m’han impressionat i que em sembla una obra mestra. Les crues experiències del front oriental, tant per als soldats soviètics i nazis com per als jueus, són la base per descriure l’estalinisme i la seva evolució.

Vasili Grossman (1905-1964) va ser un periodista nascut a l’actual Ucraïna, que durant la Segona Guerra Mundial va cobrir la batalla d’Stalingrad i sembla que fou el primer a donar a conèixer l’existència dels camps d’extermini nazis.

La commoció d’una guerra que va resultar tan cruenta, la situació dels jueus, que van rebre no només dels nazis, sinó també de l’estat soviètic, el sagnant surrealisme estalinista i, sobretot, la inquietud per trobar un sentit tant al patiment com a la bondat, van expressar-se en aquesta novel·la, que va ser censurada i que l’autor no va arribar a veure publicada. És doblement interessant perquè estem molt avesats a sentir el relat de la segona guerra mundial des de la perspectiva occidental, però no des de l’oriental. I parlant de relats és remarcable l’experiència viscuda de l’autor en contrast amb el relat oficial estalinista.

Mercè Solé

Lectures del mes de la dona, abans de Sant Jordi – ¿Será que soy feminista?

¿Será que soy feminista? Alma Guillermoprieto. Literatura Random House, Barcelona, febrero 2020.

Alma Guillermoprieto és una reconeguda periodista mexicana, guanyadora fins i tot del Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats. Als seus 70 anys i després de cobrir molts esdeveniments de la vida llatinoamericana, es fa aquesta pregunta… a la qual arriba després de pàgines ben redactades, que ens acosten a la realitat de tantes defensores dels drets humans.

Un llibre de lectura fàcil i que ens fa una aproximació amb mirada des del sud del feminisme, la seva història, els seus reptes… Aquesta perspectiva ens ajuda a no caure en un feminisme europeu i benestant.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Brigadistes. Vides per la llibertat. Jordi Martí-Rueda.

Brigadistes. Vides per la llibertat. Jordi Martí-Rueda. Tigre de paper, 2020.

Fins fa un parell de setmanes, si em preguntaven per brigadistes internacionals a la nostra guerra civil, podia anomenar George Orwell i Simone Weil. És cert que a la meva època d’EGB i de BUP el conflicte del 36 era un tema pel que s’hi passava de puntetes. I jo no hi he aprofundit. Mea culpa!

Per això aquest llibre que ens presenta una seixantena de retrats breus, d’una sola pàgina (acompanyada per fotografies molt eloqüents) és un tresor. Ens exemplifica homes i dones de diferents orígens, edats i formacions, que han creuat Europa a peu o l’Atlàntic en un llarg viatge en vaixell des de Nord-amèrica. Jordi Martí-Rueda assoleix en una descripció acostar-nos vides i experiències d’infermeres, soldats, conductors o metges que per valors van arriscar-se en una guerra que era la seva perquè lluitaven contra el feixisme, contra tot feixisme.

Us el recomano ben efusivament!

Maria Antònia Bogónez Aguado

La intranquil·litat. Marion Muller-Colard.

La intranquil·litat. Marion Muller-Colard. Fragmenta Editorial. Barcelona, 2020. 96 pàg. 11,90 €

Un llibre deliciós i subversiu. Deliciós per com està escrit, pel llenguatge cuidat, per les seves tres parts ben travades… I subversiu perquè ens fa descobrir per als qui no ho havíem pensat que la tranquil·litat potser no és l’actitud que des de l’Evangeli hauríem de recomanar, amb el “tranquil, tranquil·la” que sovint els nostres llavis dirigeixen a altres.

L’autora, teòloga protestant francesa, recorre episodis de l’Evangeli. L’anunciació com a moment en què Maria accepta la intranquil·litat… Com ho fan Josep o Zacaries… I el propi Jesús davant de la dona cananea que l’interpel·la i li fa obrir el seu missatge més enllà del poble elegit.
Intranquil·litzem-nos!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Rafael Sánchez Ferlosio

El passat 1 d’abril de 2019 va morir l’escriptor, pensador i assagista Rafael Sánchez Ferlosio als 91 anys d’edat. Tot i que més conegut per algunes obres de narrativa com Alfanhuí o El Jarama, entre altres, destaca en la seva obra l’enorme habilitat i domini de la llengua, m’atreviria a dir la seva enginyeria lingüística materialitzada en l’assaig. Sánchez Ferlosio dirigeix la seva intricada i eixuta prosa cap a la crítica lúcida, a voltes ferotge, de la realitat política i cultural espanyola. Vet aquí a tall d’exemple un parell dels seus aforismes o construccions amb to literari extretes d’un dels seus llibre: “Vendrán más años malos y nos harán más ciegos”.

Salva Clarós

(Cura tomado a prueba para subalterno en la sede vaticana)

Por los interminables, resplandecientes mármoles jaspeados, veteados, nubiformes, herrumbrados, broncíneos, fogueados, en trenes de corredores y convoyes de salones, el veloz, rectilíneo, silencioso pedaleo de zapatitos negros permanentemente relustrándose al frote con el flotante, casi levitante, susurrar de la sotana, más reverentemente disminuido en su insignificancia a cada nueva, agreste, oronda, asténica, ceñuda, inflamada, envenenada, mazarínea, richeliesca púrpura cruzada, con la sonrisa lela, prieta, práctica del siempre disponible y siempre servicial adulador congénito profundo.

Ideologuemas

Como todas las muletillas verbales, “un merecido descanso” y “una sana alegría” son expresiones ideológicamente marcadas. La anteposición estereotípica de “merecido” o “sana” parece indicar que el ocio (“descanso”) y el goce (“alegría”) son, en sí mismos, tal como se crían en el campo, plantas bravías, malas y dañinas, y que hay que someterlos, respectivamente, al tratamiento del merecimiento y la salud. La represión ha proscrito el descanso y la alegría como cosas malas, caídas en pecado, que tienen que pedir perdón y hacer penitencia. El descanso tiene que presentar la tarjeta perforada que demuestre que “ha fichado” en el reloj de control de su centro de trabajo, o, más propiamente, “centro de cansancio”. A su vez, la alegría tiene que presentar el certificado médico que acredite de ella haber “dado negativo” tras haber sido sometida a las correspondientes pruebas antidroga, controles antialcohólicos y profilaxis antivenéreas, o, más precisamente, “anticoncupiscentes”, oficialmente exigidas

Costa rebatre la Najat

Em va agradar molt poder escoltar la Najat el Hachmi quan va venir a Viladecans a presentar el seu llibre Sempre han parlat per nosaltres. La sala de la biblioteca era plena de gom a gom per sentir-la. I no va decebre. Va defensar amb valentia i passió la seva posició feminista, crítica amb el “bonisme” de l’esquerra a l’hora de tractar el tema de les dones musulmanes i aclaparadora en la seva valoració negativa de les religions en general i de l’islam en particular. Un discurs potent i llargament aplaudit a la sala.

Reconec que admiro molt la Najat, que m’agrada com escriu i la llibertat amb què ho fa. No es pot dir pas que intenti complaure ningú. A mi, hi estigui o no d’acord, sempre em fa pensar.

Aquesta vegada, però, més aviat em vaig sentir confusa i incòmoda, amb ganes de respondre, però sense saber com fer-ho, perquè jo no hi havia pensat prou. D’entre les moltes coses que va dir a la biblioteca i que la Najat ha expressat també en el llibre i en múltiples articles en destacaria tres:

1. De tant voler mostrar la nostra tolerància amb la diversitat, acabem assenyalant l’altre com a estranger una vegada i una altra. Té raó la Najat quan diu que els partits polítics de casa nostra “llueixen” diversitat procurant que els seus membres la facin visible per exemple en la seva manera de vestir. I així contribueixen a estigmatitzar més que no pas a integrar. M’hi reconec. Quan he d’expressar en una imatge que hi ha persones de diverses religions o cultures que actuen juntes, sovint acabo recorrent a un senyal que tothom pugui reconèixer i que faci veure la diversitat, encara que molt probablement les protagonistes vesteixin de manera semblant o tinguin uns trets físics poc identificables. Touchée.

2. La tolerància de la societat occidental amb el mocador expressa una certa condescendència racista amb el masclisme. I la Najat lloa l’actitud ferma de les seves professores que mai no van permetre cap diferència a classe entre les seves alumnes, vinguessin d’on vinguessin. A banda, és clar, de subratllar que el mocador, que era un costum que s’aplicava a les dones casades, s’ha convertit en una imposició d’un pretès islam ortodox fins i tot a les nenes i s’està convertint en un signe d’identitat. Potser sí. M’adono que no hi he pensat prou. Però em pregunto qui estableix quina és la “normalitat” aplicable a tots els alumnes. ¿Per què un mocador s’ha de prohibir i en canvi portar unes sabates de marca caríssimes o uns texans falsament vells i passats per processos contaminants no s’han de qüestionar? A banda que les prohibicions penso que reforcen l’argument identitari. En qualsevol cas, l’excessiva sexualització de la vida, que es reflecteix en la forma de vestir i d’arreglar-se de petits i grans, el consumisme “pijo” són qüestions a treballar dins i fora de l’escola i no només pel que fa al mocador.

Potser soc molt paternalista, però també crec que un cop les famílies immigrades s’han instal·lat aquí, s’han de respectar els ritmes del procés que segueixen i que en qualsevol cas alguns canvis els han de decidir els interessats quan se’n poden fer càrrec. ¿Que això és massa relativista? Potser sí. Que hi ha canvis que els nouvinguts han d’acceptar des del primer moment, també. No és senzill. No és el mateix la forma de vestir que un matrimoni forçat.

3. Les religions, especialment l’islam, són masclistes per si mateixes i són una forma de mantenir el poder patriarcal. Ho comentava amb un amic monjo, i em deia que si el masclisme provingués de la religió, rai: se suprimeix la religió i s’acaba el masclisme. El tema és que deu sorgir d’altres profunditats molt més difícils d’eradicar.

Jo estic d’acord que les institucions religioses són masclistes, però la veritat és que penso que les religions a banda d’aquesta i d’altres distorsions transmeten també coses valuoses. ¿Que des d’Occident no gosem criticar l’Islam i que això és un postureig? Potser sí. Jo no goso criticar-lo justament perquè no el conec i també perquè sé que el cristianisme pot ser acusat amb molta raó de masclista, però l’Evangeli de Jesús, que sí que conec una mica més, no ho és en absolut. Visc amb un cert dolor el descrèdit del fet religiós en general, per merescut que pugui ser.

A banda de tot això, agraeixo que la Najat ens continuï qüestionant i fent pensar.

Mercè Solé

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez

Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy. Hilario Ibáñez Martínez amb pròleg de Laia de Ahumada. Libros Indie. Barcelona, 2019

Hilario Ibáñez Martínez (Palència, 1957) és educador a la Fundació “Mans a les mans” de Barcelona, filòsof i teòleg, màster en “Espiritualitat Transcultural” (Fundació Vidal i Barraquer). És membre fundador de Camí Endins. Realitza tallers i trobades de meditació i silenci.

L’origen del llibre se situa en una intuïció profunda de l’autor: la recerca de la transcendència ha sigut connatural a l’ésser humà, no es coneix època històrica en què aquest anhel profund no s’hi hagi donat. Durant segles aquest ha tingut lloc en el marc de les religions, on s’oferien els mapes per accedir-hi.

Cuando la Vida nos vive recull el testimoni de deu persones que relaten aquesta vivència d’una manera senzilla. No tenen res d’estranyes, ni són especials; viuen el seu dia a dia amb normalitat i integrades i compromeses en la societat. Simplement s’han atrevit a aprofundir en si mateixes i han descobert que el centre de tot no està a l’exterior: no cal sortir fora de nosaltres per trobar allò que ja tenim dins.

La temàtica del llibre és, per tant, la vida viscuda des de la profunditat del Ser, comú a totes les persones que hi apareixen. Algunes d’elles vénen d’una forta vivència religiosa; altres, des de la indiferència; una altra, des de la no creença, i totes, després de tenir una experiència fonent, inicien un camí d’aprofundiment en elles mateixes que, anant més enllà del fet religiós, es troben en un mateix punt: l’Ésser que abasta i ho comprèn tot.

Cuando la Vida nos vive no deixa de ser també una introspecció per part de l’autor. És per això que una primera part del llibre intenta descriure en què consisteix l’experiència espiritual que fa nom al títol: nosaltres no vivim la Vida, sinó que la Vida ens viu. Això canvia substancialment la manera d’entendre la vivència espiritual, la qual deixa de centrar-se en la creença religiosa i, per tant, la transcendeix i la situa en el que s’anomena la no dualitat.

L’espiritualitat no dual experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixes i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada. Això vol dir que, qui viu en la quotidianitat l’experiència no dual, com les persones entrevistades, ho fa independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Les entrevistes, que són la segona part del llibre, tenen prou entitat per si mateixes, però la primera part ajuda a comprendre i enriquir, encara més, el sentit profund del llibre.

Estem davant, doncs, d’un canvi de vivència de l’experiència espiritual, i les persones entrevistades ens ho mostren. En són moltes que poden sentir que les categories religioses anteriors ja no donen resposta a l’anhel més profund de l’ésser humà. Això no vol dir que es renunciï forçosament a les seves fonts culturals o recorregut creient inicial, sinó que la vivència espiritual transcendeix una experiència profundament humana per a tots.

La persona que s’embarca en l’aventura de buscar en si mateixa troba, com els entrevistats, que la resposta no pot venir d’una deducció lògica sinó que només es comprèn sent-hi perquè vivint des d’aquí és probablement on reposa la nostra existència, la casa de la qual mai hem marxat. En aquest sentit podem parlar d’un nou paradigma de la vivència espiritual.

Cuando la Vida nos vive és un regal en tots els sentits. És una invitació a respirar profundament, en silenci, deixant-se portar per cadascun dels tresors dels entrevistats i la saviesa de l’autor. Bona lectura!

Marta Digón

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica.

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica. Juan Ignacio Cortés. San Pablo.

Quan encara ressonen les imatges, discussions i conclusions de la cimera sobre la pederàstia al Vaticà, la lectura d’aquest llibre resulta profundament entenedora. Ens desvetlla el patiment de centenars, de milers de criatures arreu del món (sí, també en el nostre país) quan pensaven estar segurs en parròquies, escoles, cases de colònies o d’acollida, per preveres que s’aprofitaven de la situació de poder en les que es trobaven respecte a elles. I l’estructura clerical i jeràrquica ha mantingut el silenci, ha anat desplaçant els abusadors a altres indrets on podien trobar noves víctimes, amb l’única finalitat de què el renom de l’Església no quedés malmès.

Juan Ignacio Cortés no entra a fer sang, simplement presenta la història (en el segle XIII els pederastes en el si de l’Església eren lliurats a la justícia civil… i parlem de la foscor de l’Edat Mitjana!). Recull casos en països com Irlanda, Estats Units, Alemanya, Austràlia… Ens explica els mecanismes que fan que els traumes quedin amagats durant anys en la consciència de les víctimes i sovint només reapareguin quan ja en edat adulta fent teràpies per qualsevol altre motiu, es sorprenen recordant episodis que havien oblidat. Duríssim! Ens comenta també la posició vaticana i també les persones que han tingut un paper predominant en aquest tema. S’hi parla del fet que la pederàstia va ser un dels motius de la renúncia de Ratzinger com a Sant Pare i com el papa Francesc s’esforça per assolir la tolerància zero… i totes les dificultats amb què es troba.

De debò, un llibre molt recomanable. Ens obre els ulls, ens colpeix, i alhora ens fa revisar si alguna vegada hem estat còmplices d’alguna manera en el silenci que ha fet que la nostra Església fes d’infants víctimes d’escenes terribles, de patiments injustos, de dolors que molts d’ells no han pogut superar… I, tant de bo puguem denunciar qualsevol abús, demanar que es jutgi també en els tribunals penals del país i cridar: Mai més! I menys en el nom d’un Déu que és Amor i d’un Jesús que va respectar tot ésser humà i alliberar tot patiment.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos?

Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos? Isabel Rodríguez Vila. Roquetas de Mar: Editorial Círculo Rojo, 2014

Isabel Rodríguez, infermera (ara ja jubilada), fotògrafa i durant 23 anys subdirectora d’una ONG que ha treballat al Txad, comparteix amb nosaltres les seves reflexions sobre la mort i el més enllà, a partir de tretze experiències personals de morts molt diverses d’éssers estimats –la més dura: la d’un fill de 21 anys, en accident de moto–.

De manera molt clara i pedagògica ens explica el fet, la seva reacció i les reflexions posteriors sobre com s’afronta (o s’amaga) aquesta realitat, com ens hauríem d’educar per tenir-la present i com acompanyar el millor possible les persones que la tenen a prop (per malaltia greu o per edat), així com els seus familiars. En cada capítol posa l’any que va passar i l’edat que ella tenia.

Manifestament creient, en el darrer capítol ens ofereix unes reflexions sobre com ella beslluma la transcendència del nostre esperit, amb referències a diverses persones famoses.

Prologat per Xavier Melloni, el llibre és molt recomanable, atès que ens transmet experiències personals importants, d’una manera molt senzilla i clara i amb una positivitat manifesta.

Jesús Lanao

En clau de procés, 11 conceptes polítics.

Gemma Ubasart i Miquel Seguró (eds). Ed. Herder, 2018

La crisi política que ocupa i preocupa en els darrers anys a Catalunya, l’anomenat procés, ha generat tota mena d’opinions i anàlisis, la majoria dels quals a partir de la necessitat de prendre posició amb relació als fets i les seves conseqüències. Aquest debat públic, irremeiablement captiu de la subjectivitat humana i no menys de la bel·ligerància del conflicte, estripa en el sentit visceral alguns conceptes banalitzant-los, contribuint a la cridòria i crispació general. En Clau de Procés. 11 conceptes polítics és una obra que recull un conjunt de textos breus entorn de conceptes com: nació, referèndum, democràcia, dret a decidir, Estat, sobirania, constitució… Els seus autors, acadèmics especialistes de reconegut prestigi inviten a aprofundir en la semàntica d’aquests conceptes fonamentals de la política actual. El llibre està editat per Gemma Ubasart i Miquel Seguró. Els textos recopilats són de: Daniel Innerarity, Esther Giménez-Salinas, Montserrat Nebrera, Ferran Requejo, Marc Sanjaume, Argèlia Queralt, Marina Subirats, Astrid Barrio, Álex Sàlmon, Neri Daurella, Borja de Riquer, Laia Bonet, i Montserrat Guibernau. En recomano la lectura a aquells que, sense apriorismes i amb esperit de reconciliació es pregunten de quina manera es pot superar el desacord a Catalunya i a Espanya.

Salva Clarós

La presencia pura. Christian Bobin.

Eds. El Gallo de Oro. 2017

“En veritat, en veritat t’ho dic: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.” (Jn 21,18)

Ens fem grans! Obvi! Cada dia una mica més. Caminem més a poc a poc, anem a una estança i no sabem per què, no ens venen als llavis noms de persones que estimem, referències abans evidents… I al nostre voltant (i en nosaltres mateixos) sovintegen progressivament més malalties, dols… I qui no ha viscut el patiment per l’Alzheimer de prop?

Christian Bobin ens presenta pinzellades del que va sentir, pensar, aprendre tot acompanyant el seu pare que patia d’aquesta malaltia i s’estava en una residència. Fàcil identificar els sentiments quan hem anat a una llar d’avis, quan no sabíem esbrinar què expressaven els ulls d’una persona afectada…
El llibret (90 pàgines) a més d’aquests pensaments breus, es complementa amb una entrevista a l’autor sobre aquesta etapa compartida amb el seu pare i amb unes fotografies en blanc i negre preciosíssimes i delicades.

Una eina per ajudar-nos a assumir que un dia uns altres ens cenyiran i duran… i per saber acollir i fer costat a qui ja hem de cenyir i dur…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Dones d’Àfrica

La filla de l’autora del llibre referenciat(1) va preguntar a la seva mare, de raça negra: ¿Com és que els altres països tenen dones cèlebres i no en tenim la gent com nosaltres (de pell negra)? I nosaltres, lectores i lectors de L’Agulla, ¿ens hem preguntat alguna vegada si hi ha dones cèlebres en les genealogies de raça negra? Segurament que sí, però potser no sabríem on trobar la resposta fora d’algunes vagues referències que tenen com a rerefons el greu fenomen (el gran pecat mundial del qual no en sentim pas demanar perdó) de l’esclavitud i les històries aïllades de la colonització que la literatura i el cinema han posat a les nostres mans. No ens referim aquí a tota la quantitat d’informació que els homes i dones missioners per terres d’Àfrica ens han proporcionat a través de les seves revistes especialitzades.

Si en la genealogia de tots els pobles s’hi troben els grans referents de dones importants que donen sentit a la seva història, és que abans, es pregunta Silvia Serbin, no existien, en els pobles de raça negra, dones que destaquessin per haver estat influents, o profetesses, o reines, o lluitadores contra l’esclavitud, o mares d’herois? I fundadores d’alguna Església? ¿No hi ha hagut víctimes de la colonització, lluitadores i resistents com els barons, que es poguessin erigir com figures emblemàtiques, amb nom i cognoms, en el seu país? ¿No hi ha hagut cap Joana d’Arc? I, en canvi, sí que hi ha hagut dones que van dirigir regnes, que governaven i anaven a la guerra com feien els reis. Dones que no es quedaven a casa esperant les notícies de la guerra. I afegeix “¿A qui faríem creure que una meitat del gènere humà hagi quedat muda, inactiva, silenciosa, absent, transparent àdhuc, mentre que l’altra part estava ocupada en lluitar, dirigir, construir i protegir? Perquè des que el món és món les dones també han intervingut per a canviar les coses i seria absurd fer creure que l’animació de les escenes històriques només depenen dels homes”. I es queixa de l’oblit imposat pels homes, perquè mai cap dona negra ha estat reconeguda com a heroïna per la història, diguem-ne, universal. En un país africà, de colonització francesa, hi havia un llibre d’història del seu poble que començava així: “Nos ancêtres les Gaulois…”. Si les dones blanques han estat silenciades, preguntem-nos com n’han estat, de silenciades, les dones de moltíssims pobles que ni tan sols coneixem… Potser un dia haurem de reescriure tota la història universal…

Antigament, en les societats africanes, el rol de les dones era respectat i podien participar en diversos afers socials. Aleshores, ens hem de preguntar quin és l’origen de la seva marginació. Les causes són diverses: per una banda la influència cultural dels “descobridors/conqueridors”, és a dir, de la colonització i, amb ells, de la presència de religions foranes, el cristianisme i l’islam. Amb la islamització, els musulmans consideraven que les dones no podien tenir un rol de primera línia, i amb el cristianisme la cosa no els va anar millor, perquè els europeus, junt amb la cultura/religió, els van transmetre el sistema patriarcal i endocèntric de les seves pròpies organitzacions socials i religioses. I el resultat va ser el desplaçament de les dones a segon pla. Recloses a la llar i al sosteniment de la família, van perdre tota possibilitat d’influència pública i social.

D’altra banda, si la ignorància d’Europa respecte a l’existència de les dones negres és gran, es deu, en part, primer perquè ben poca és la història que hem pogut conèixer d’aquests països africans a través dels nostres llibres de text, però també pel masclisme imperant generalitzat i una historiografia volgudament marcada per l’absència de dones, de la qual només se’n salvaven aquelles que no hi havia manera de poder amagar.

Per tot això el nostre propòsit és el de donar a conèixer algunes d’aquestes dones negres i feministes, que per no ser blanques i europees han estat expulsades del paradís del reconeixement universal. No són teòlogues, ni santes, ni abadesses, sinó protagonistes i testimonis que han marcat la història del seu país.

Roser Solé i Besteiro

(1) Sylvia Serbin, Reinas de África y heroínas de la diáspora negra, Wanafrica Ediciones, Barcelona 2017