La comunicació de la Paraula

La comunicació de la Paraula. Manel Simó. CPL (Emaús 150), Barcelona 2018.

El periodista i capellà Manel Simó reprèn i actualitza aquí un llibre publicat en el seu moment pel Centre d’Estudis Pastorals per contribuir a millorar la comunicació de l’Església. No espereu trobar-hi les darreres novetats de les xarxes, sinó una cosa més important: recordar que no hi ha Església sense transmissió de la Paraula, i que aquesta és una responsabilitat de tots i totes els qui la formem. Transmetre el missatge de Jesús s’ha de fer en un llenguatge intel·ligible per als nostres contemporanis, sense banalitzar-lo i partint de la nostra autenticitat cristiana. Se’ns gira feina.

Mercè Solé

Anuncis

Decir haciendo. Crónicas de periferia. Pepa Torres Pérez. San Pablo

Per als qui tenim la sort de conèixer la Pepa Torres, només caldria dir que aquest llibre “és molt ella”. Ella i les seves causes… Per als qui no la conegueu, dir-vos breument que la Pepa és una religiosa que viu en una comunitat intercongregacional al barri de Lavapiés de Madrid, que és teòloga feminista i educadora social, acompanya la vida de moltes persones, de tota raça, de tota religió, de tota condició… Viu per opció en la perifèria i en l’activisme: veïnal, pels manteros, pels refugiats, per la sanitat universal, per la dona i contra tota violència… I això només es pot viure des de l’amistat, la pregària, l’agraïment, l’obertura, la desinstal·lació constant…

Aquest llibre ens permet eixamplar horitzons, descobrir àmbits on els cristians ens hauríem de sentir cridats a ser-hi i lluitar. Per a mi ha estat una interpel·lació constant… Agraeixo la seva dimensió creient, però també la reivindicativa des dels moviments socials i des de la crítica política. M’ha fet veure realitats que queden lluny de la meva realitat… I que segur que no ho haurien d’estar tant.

Gràcies, Pepa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Abadessa

“Des de Constantinoble a Castella, des del s. IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas, anar descobrint la història silenciosa de moltes protagonistes de l’art”… (L’Agulla n. 102. Maig 2017”. “Per airejar el Cervell”). Maria Antònia Bogónez Aguado recomana “Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras”, de Música Ensemble.

I, entre la relació de compositores hi és Hildegarda de Bingen (1098-1179) nascuda prop d’Alzey, en el Hesse renà. Admiro aquesta dona que fou superiora de monestirs, a la qual vaig descobrir en un petit llibre d’acurada edició que portava a la meva bossa perquè llegint-lo es feia més curta l’espera a la consulta del metge.

Hildegarda m’atreu i des d’aquest segle XX ens podem sentir a prop d’ella. És poeta i música, ha deixat 77 cants de lloança. Visionària, teòloga, abadessa, metgessa, ha deixat estudis sobre les virtuts curatives de la Natura, encara que l’autor del llibre ens fa l’advertiment que hem d’anar en compte sobre “la interpretació científica d’una revelació d’origen diví”.

Hildegarda, amb la seva mística i el posat d’abadessa (vint anys al monestir de Disibonberg i ho és als 30 anys i el 1147 funda el seu propi monestir). Tracta en els camps de la salut psíquica, física i espiritual. També sobre temes d’ecologia, que aborda amb llenguatge acurat i creatiu. Sí, és una creadora de llengua i vocabulari.

Us recomano aquest llibre que ens acosta a l’època medieval i a les seves dones, a les quals no puc estar-me d’admirar.

Dones místiques. Època medieval, J.J. de Olañeta, editor. Els petits llibres de la saviesa, apartat 296.07080. Palma de Mallorca

Altre llibre de la mateixa col·lecció: Dones místiques. Segles XV-XVIII.

Maria Josefa de Fuenmayor

Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern

Onze articles d’una escriptora peculiar

Natalia Ginzburg. Les petites virtuts. Barcelona, Àtic dels Llibres, 3a ed. 2017 (publicat en italià el 1962)

Un bon amic em va regalar fa poc aquest llibre que conté onze articles d’aquesta autora italiana de novel·la, teatre i assaig (1916-1991), que va firmar sempre amb el cognom del primer marit –ella es deia Levi–. Aquest regal m’ha despertat les ganes de saber qui hi havia rere aquests textos plens d’una mirada profunda, i planera alhora, que reflecteix una gran humanitat i una profunda saviesa vital quan parla dels fills, de les relacions humanes, de l’amistat, de l’ofici d’escriure, de moments durs viscuts, del silenci, de paisatges urbans… He buscat l’article que li dedica l’Enciclopèdia Catalana, el de la Viquipèdia italiana; he vist que en relativament poc temps a Vilaweb li han dedicat dos articles que us recomano, l’un de Montserrat Serra i l’altre de l’escriptora Tina Vallès, i que us acostaran a l’autora i a la seva obra, que aquests darrers anys ha estat més traduïda al català. Us deixo una llista de detalls del seu context: pare jueu i mare catòlica; opositora al feixisme, amb el marit i els fills desterrats fora de la seva regió; el primer marit mor a la presó víctima de la tortura; tres fills del primer marit, i dos del segon, amb problemes de discapacitat; militant cultural i política d’esquerres; diputada… Sabut tot això, encara he entès i valorat més el llibre que us recomano. I posats a fer recomanacions una de final, dedicada especialment als lectors de L’Agulla: en aquest enllaç trobareu un article d’ella escrit el 1988 sobre el símbol cristià de la creu amb motiu d’una polèmica sobre símbols religiosos a l’escola.

Josep Pascual

Llegir de cap a cap, d’una tirada, algun o alguns dels llibres o cartes del Nou Testament

La meva recomanació estival és una cosa força senzilla de fer, però indubtablement profitosa. Es tracta d’agafar un dels llibres o cartes del Nou Testament i llegir-se’l tot seguit, de cap a cap, i sense fer cas ni dels subtítols, ni de les notes, ni de cap altra cosa que no sigui pròpiament el text. Pot ser bo, això sí, i especialment davant textos menys coneguts i obvis, com ara les cartes de sant Pau, llegir-se prèviament la introducció que hi hagi en el Nou Testament que fem servir, per situar-se una mica.

No ocupa gaire estona, aquesta lectura. Per exemple, l’evangeli de Marc s’enllesteix en un parell d’horetes, i la carta als Gàlates o als Filipencs, un màxim de mitja hora. Però això sí: cal assegurar l’espai de temps, i no interrompre la lectura. Bé, sí que es pot interrompre una mica per respirar, o per reflexionar una miqueta, no gaire, però no per fer altres coses.

Què ens aporta, aquest tipus de lectura? Nosaltres estem acostumats a agafar els textos evangèlics i bíblics a trossos, i a llegir-los per veure què feia i què deia Jesús, o quin missatge transmetia Pau, i què ens diu a nosaltres i a la nostra vida aquell text. Doncs ara l’objectiu és un altre. Ara es tracta d’entrar en el clima global d’allò que se’ns diu, i penetrar en el to i el tarannà de Jesús o de l’apòstol corresponent, i adonar-se de per on van les seves prioritats i interessos principals… És acostar-se al text tot sencer, i adonar-se de la seva riquesa i complexitat, i deixar-se tocar pel fil de fons que allà se’ns transmet. I sense preocupar-nos de si hi ha coses que no les entenem. No passa res, l’important és el conjunt.

Proveu-ho. Trieu per exemple tres o quatre escrits per llegir al llarg de l’estiu. I veureu que interessant que és.

Josep Lligadas

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías.

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías. Emaús 139. Barcelona: CPl 2017

És un llibre per a gent normal. Bé, això de la normalitat costa de mesurar. Potser és un llibre per a friquis. Però la Breu història dels concilis ecumènics és un bon punt de referència per als cristians “de a pie” que anem llegint cosetes i de tant en tant se’ns entravessa o ens atropella un concili que no sabem com emmarcar. I et comencen a parlar d’heretgies o de formulacions dogmàtiques i t’adones que el temps se t’ha endut la primíssima capa de la història que vas aprendre al batxillerat, i que no saps per on vas. Esgarrifa sentir allò del “Credo niceno-constantinopolità” (àlies Credo llarg) en contraposició al “símbol dels apòstols! (àlies Credo curt). O veure que en els concilis s’han pres grans decisions i sovint s’ha parlat més del poder que de Déu, o de qüestions, sense resoldre les quals servidora dormiria la mar de bé. A banda de comprovar com ens arribem a complicar la vida dins l’Església, va bé trobar un lloc on, de forma senzilla, et facin cinc cèntims de cadascun dels vint-i-un concilis ecumènics de l’Església, de manera ordenada i sistemàtica. Per llegir seguit o només per consultar i, sobretot, per entendre millor les bases de l’ecumenisme.

Mercè Solé