Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías.

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías. Emaús 139. Barcelona: CPl 2017

És un llibre per a gent normal. Bé, això de la normalitat costa de mesurar. Potser és un llibre per a friquis. Però la Breu història dels concilis ecumènics és un bon punt de referència per als cristians “de a pie” que anem llegint cosetes i de tant en tant se’ns entravessa o ens atropella un concili que no sabem com emmarcar. I et comencen a parlar d’heretgies o de formulacions dogmàtiques i t’adones que el temps se t’ha endut la primíssima capa de la història que vas aprendre al batxillerat, i que no saps per on vas. Esgarrifa sentir allò del “Credo niceno-constantinopolità” (àlies Credo llarg) en contraposició al “símbol dels apòstols! (àlies Credo curt). O veure que en els concilis s’han pres grans decisions i sovint s’ha parlat més del poder que de Déu, o de qüestions, sense resoldre les quals servidora dormiria la mar de bé. A banda de comprovar com ens arribem a complicar la vida dins l’Església, va bé trobar un lloc on, de forma senzilla, et facin cinc cèntims de cadascun dels vint-i-un concilis ecumènics de l’Església, de manera ordenada i sistemàtica. Per llegir seguit o només per consultar i, sobretot, per entendre millor les bases de l’ecumenisme.

Mercè Solé

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman.

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia. 112 pàgines. Preu 14€

bauman3Potser es tracta dels darrers escrits de Zygmunt Bauman. La primera edició de l’original en anglès és d’octubre de l’any passat, i ens va arribar la notícia de la seva mort el dia 9 de gener d’aquest any. És de les noticies que en escoltar-les se t’escapa un ooh!… en forma de lament. No és exagerat dir que han sigut 92 anys profitosos per a la humanitat i la sociologia…

En tot cas el llibre és aquí i val la pena llegir-lo. La ressenya editorial diu: “Avuidesconeguts-bauman la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar.

Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivint, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.”

Bé, potser no és que valgui la pena llegir el llibre. Senzillament s’ha de llegir!

Albert Farriol

Noviembre. Jorge Galán.

Noviembre. Jorge Galán. Ed. Tusquets

El títol fa referència al mes de 1989 que va trasbalsar la realitat salvadorenca noviembre-imatgeun cop més i va acabar amb la vida de sis jesuïtes i dues dones. Sí, Ellacuría era el més rellevant, probablement el que buscaven, el que van esperar que tornés d’un viatge per procedir a assassinar-lo amb els seus companys. La novel·la ens ho explica a partir de les diferents mirades. Polièdric. I revela allò que sempre havíem sospitat però que mai no s’havia dit tan clarament: l’autoria de les clavegueres de l’Estat amb l’exèrcit com a braç executor.

L’autor ha rebut amenaces que l’han empès a exiliar-se a Espanya. A nosaltres ens esfereeix veure els mecanismes assassins, l’exèrcit que executa ordres polítiques, però també ens emociona la dona senzilla que manté el testimoni i coherència amb heroïcitat malgrat el risc, l’estimació per als jesuïtes, la seva serenor encarant la mort… Altres noms formen part del mosaic salvadorenc i van apareixent al llarg del llibre: Monsenyor Romero, Rutilio Grande, la UCA, la gent del poble víctima de la guerra i la violència…

Tot ben trenat. Una bona lectura per entendre un episodi que va marcar la vida de Centreamèrica, de la seva Església però també va palesar la vigència de la Teologia de l’Alliberament.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Silencio. Shûsaku Endô.

Silencio. Shûsaku Endô. Edhasa. Barcelona 2009.silencio_shusaku-endo

Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.

No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.

Mercè Solé

Els Equips de Dolor. El tresor amagat de l’HOAC

Aquest estiu acaba de veure la llum el llibre titulat Els Equips de Dolor. El llibre-hoactresor amagat de l’HOAC. El seu autor és l’Emili Ferrando Puig, membre de l’Equip de Pastoral Obrera de Badalona i militant de l’HOAC. En ell tracta del treball realitzat per Mossèn Josep Asens amb l’objectiu de connectar els malalts amb la vida de l’HOAC, de forma que, sentint-se membres actius del Cos Místic de Crist i col·laboradors en l’apostolat obrer, donessin sentit al seu sofriment i visquessin en plenitud.

Mossèn Josep Asens va nàixer el 1923 en la localitat d’Alforja (Tarragona), on va passar la seva infantesa i part de la seva joventut. Als 17 anys va ingressar en el Seminari de Tarragona, essent ordenat capellà el 22 de gener de 1950. Aquest mateix any va ser nomenat vicari de la Prioral de Sant Pere de Reus, càrrec i funció que va exercí fins l’any 1971.

Cal recordar que la fi de la guerra no va comportar pau i reconciliació sinó la victòria d’un bàndol sobre l’altre que es manifestava en depuracions, condemnes, afusellaments, camps de concentració, presó, exili, repressió, clandestinitat, por, frustració, silenci… Eren temps difícils per al moviment obrer i per al conjunt de treballadors. Les condicions de vida i de treball de la majoria de la població s’endureixen: les jornades laborals s’allarguen fins a 60 i 70 hores setmanals, pugen els preus dels queviures i els salaris perden un 40% del seu poder adquisitiu en comparació al període d’abans de la guerra, el racionament dels productes alimentaris obliga a acudir al “mercat negre”, molt més car, i les famílies treballadores no tenen més remei que acostumar-se a una dieta pobra en calories. El gran desgast físic realitzat en el treball i la subalimentació van provocar una forta disminució de les seves defenses i un augment de malalts tuberculosos i de morts. Les cases particulars, els sanatoris i els hospitals eren plenes d’obrers i obreres que pagaven en pròpia carn les conseqüències de la fam i d’unes condicions de treball inhumanes fruit de l’explotació, la misèria i els racionaments d’una societat autàrquica i autoritària com va ser especialment la primera etapa del franquisme. La tuberculosi era la malaltia per excel·lència dels pobres.

És en aquest context que Mossèn Asens creà i impulsà els Equips de Dolor que va estendre per diferents indrets de Catalunya i de la resta d’Espanya. També va mantenir contacte amb el Cottolengo del P. Alegre de Barcelona i amb altres Cottolengos de l’Estat. Com a Consiliari de l’HOAC de Reus, i també en la seva funció de Consiliari Nacional dels Equips de Dolor, s’ocupà d’escriure i enviar a tots els malalts (1952-1976) unes cartes circulars per tal de mantenir-los units i ferms en la fe, al mateix temps que els informava dels últims esdeveniments de l’HOAC, de l’Església i del món obrer. Més de cent circulars composen aquesta relació epistolar que tingué una periodicitat mensual, bimensual o trimestral segons moments i circumstàncies. Mossèn Asens redactà per a ells un opuscle titulat Viacrucis del malalt hoacista, els visitava sempre que podia i contestava personalment les cartes que li enviaven. Basant-se en elles va escriure diverses biografies.

Els Equips de Dolor són grups de malalts que coneixen i estimen l’HOAC i ofereixen el seu sofriment per l’èxit de l’apostolat hoacista. Es considera que el creixement de l’HOAC no es fonamenta ni en els diners ni en tenir grans plataformes de poder; el seu secret, la seva fortalesa i la seva mística se sustenten en el sacrifici. En l’HOAC tots poden ser útils, els sans oferint el sacrifici de la seva militància activa, els malalts oferint el seu dolor, unit al dolor de Crist, per les necessitats del món obrer, de l’Església i de l’HOAC. Es podia estar abatut i aixafat pel dolor i el sofriment, però, tot i això, no es podia deixar de ser cristià, no es podia renunciar a seguir estimant. En la circular enviada en el mes de març de 1968, Mossèn Asens recorda la influència de Guillem Rovirosa en l’origen dels Equips de Dolor, que ell considerava com “la nineta dels ulls de l’HOAC” i “el seu tresor més valuós”.

Difondre aquesta última i extraordinària faceta de Mossèn Asens, poc coneguda i valorada, és l’objectiu d’aquesta publicació. La intenció no és altra que promoure el reconeixement de Mossèn Asens i de tots els malalts que van oferir i segueixen oferint el seu sofriment per l’HOAC, per l’Església i pel món obrer.

Paqui Casino

Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: “Tornem Jesús als pobres” (2)

Aquest article és la continuació del que es va publicar a l’anterior numero de la revista, comentant l’interessant llibre d’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres.

En l’article anterior comentava que al meu entendre Oriol Xirinachs separava tornem-jesus-als-pobresmassa “el món dels pobres del nostre món”, exposava la problemàtica de definir qui són els pobres i què vol dir evangelitzar.

Oriol m’ha respost als meus comentaris, remarcant que el llibre parteix de l’experiència de relació amb uns pobres concrets, d’un grup concret de cristians que han fet les seves limitades reflexions. També em recordava que la seva perspectiva no és ni acadèmica, ni exhaustiva, sinó el mostrar una preocupació fonamental d’aquest grup sobre el dret que tenen aquest pobres concrets de conèixer a Jesús, que dóna i pot donar sentit i joia a les seves vides.

Continuo doncs amb el comentari plantejant la qüestió del subjecte evangelitzador: nosaltres, Jesús, les comunitats i tota l’Església.

4. Qui evangelitza?
Si els pobres són Crists anònims com diu l’Oriol (planes 38-39), són ells els que ens evangelitzen i per tant cal escoltar-los, acollir els seus gests i actituds, com les que vénen de la persona que pateix i ens invita a viure la joia, a donar sentit a la nostra vida. Així doncs, no ens hem de preocupar tant si nosaltres “evangelitzem” sinó si sabem rebre l’evangelització provinent dels pobres. A més, ens cal captar com les nostres pobreses ens estan evangelitzant, gràcies a la llum que ens ofereixen els pobres. La seva existència i les nostres debilitats i les de les persones dels nostres entorns ¿no són l’ocasió per trobar Jesús i a través d’ell sentir-nos perdonats, estimats pel Pare-Mare?

Per tant, els autèntics subjectes de l’evangelització són els pobres (Capítol “¿Els pobres ens evangelitzen?”, planes 44-45) és a dir, tothom. Tots tenim Crist a dins. El que es produeix en els nostres encontres humans és un intercanvi evangelitzador, una correspondència, una reciprocitat, sempre variable, que beneficia a les dues parts sempre.

Segons l’autor els pobres tenen dret a conèixer i poder “viure els valors que ens transmeten, des del fonament darrer que ens permet trobar-hi tota la riquesa i plenitud que són els que nosaltres afirmem trobar en Jesús” (plana 45). Però, que no el capten el fonament? Potser alguns sí i altres no. Però, ens pertoca a nosaltres donar-lo o més aviat descobrir-lo entre tots? Potser nosaltres no estem prou evangelitzats per oferir aquest fonament i encara hem de caminar per deixar-nos humilment portar vers Ell, que segueix estant en els pobres i en les nostres pobreses.

5. De qui és Jesús?
¿On trobem que Jesús està fent alguna cosa per mi?, com diu l’Oriol. Em sembla que en els pobres i en totes les persones en tant i en quant són pobres.

Jesús ja és dels pobres. Està en ells. L’acció de tornar Jesús als pobres és lloable i s’entén, a partir del cert segrest que ha sofert Jesús per part dels “benestants”. Però, ¿aquest Jesús segrestat és Jesús? L’autèntic Jesús el trobarem en els pobres, en les debilitats nostres i de tothom i de manera transparent en la vida dels exclosos. Per tant en aquests sentit no cal tornar-los Jesús, sinó més aviat acollir l’amor de Jesús que ens crida i ens atrau des dels pobres.

6. La pobresa de l’Església
Una qüestió en la que no es fa suficientment cabal és en el procés lent de “marginació” que sofreix l’Església en la nostra societat individualista i materialista. L’Església ha anat perdent influència, com havia de ser. Aquest fet, juntament amb la incapacitat per adaptar-nos als canvis accelerats, i el no saber com transmetre el missatge de l’evangeli, són debilitats que ens apropen realment als pobres.

L’autor admira Jesús com es relaciona amb la gent, com comparteix el dolor del necessitat i el fa participar de la seva joia, com compta amb la fe de l’altre en el signe curatiu i es pregunta com ho hauríem de fer nosaltres com Ell i reconeix la nostra feblesa i la nostra ignorància i inhabilitat.

Us recomano la lectura del llibre, i utilitzar-lo, rellegint els textos que ofereix i responent als qüestionaris que tant a nivell personal com de petit grup, ens poden fer molt de bé.

Quim Cervera

Vegeu comentari de Josep Lligadas

 

Els pobres i l’evangelització

tornem-jesus-als-pobresAquesta revista vol, entre altres coses, fomentar el debat sobre els temes importants de la vida política, social i eclesial. De manera que crec que serà una bona cosa oferir aquí un parell de reflexions a propòsit de l’article que va publicar el Quim Cervera a l’últim número de la revista, titulat “Comentari al llibre l’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres”. L’article és només la primera part del comentari-crítica que continua en un segon article que es publica en aquest mateix número, i que jo no he llegit encara. Però els dos punts que voldria debatre estan molt clarament formulats en l’article del número anterior.

Qui són els pobres. Diu el Quim: “Al meu entendre no crec que hi hagi una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres… De fet tots tenim les nostres pobreses, i fragilitats”. Evidentment, és cert que tots tenim les nostres pobreses i fragilitats, però deduir d’aquí que no hi ha una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres és una trampa que de fet el que aconsegueix és diluir la brutal realitat de la pobresa enmig nostre i en el món sencer. Entre jo i una persona que viu al carrer, o un refugiat, o un pres, o una mare soltera sense cap suport familiar, hi ha una diferència abismal. I també hi ha una diferència abismal entre jo i una família en la qual ningú no té feina i han de viure de la pensió dels avis o de Càritas. I crec que és fonamental donar tota la visibilitat a aquestes duríssimes situacions, sense diluir-les.

Què és l’evangelització. Diu el Quim: “Estar al costat, acompanyar, tirar endavant accions contra la injustícia social, ¿realment creiem que a tot això li manca alguna cosa per ser realment evangelització?”. No sé què en deu pensar l’autor del llibre, però jo crec que aquesta frase pretén tombar tot el missatge que l’Oriol Xirinachs ens vol transmetre. Responc a la pregunta del Quim: sens dubte, aquestes accions d’humanitat són evangelització, però no ofereixen tota la riquesa que l’anunci de l’Evangeli comporta. Per tant, sí, els manca alguna cosa. Però no els hi manca perquè el “manual del bon evangelitzador” ho digui, o perquè formi part de l’“imaginari clerical” sinó perquè els pobres tenen dret que se’ls ofereixi tot l’Evangeli. És a dir, tenen dret que se’ls parli de Jesucrist i de tot el que Jesucrist pot significar per a ells. No és que, quan jo visito un pres, em senti obligat a parlar-li de Jesucrist, vingui o no vingui a tomb. Sinó que si Jesucrist és important per a mi, i si estic convençut que Jesucrist és un do de vida sobretot per als pobres, jo, si veig que aquell pres serà més feliç si coneix aquesta Bona Nova, miraré de transmetre-l’hi. La meva dona m’ha comentat més d’un cop, amb dolor, que quan treballava d’assistent social va estar acompanyant una dona malalta greu de sida, i ella veia clar que aquella dona podia ser receptiva al coneixement de Jesucrist i que aquest coneixement la podia fer més feliç en aquella situació dolorosa, però per vergonya i per por de fer proselitisme no va ser capaç de dir-n’hi res…

Josep Lligadas