Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern

Onze articles d’una escriptora peculiar

Natalia Ginzburg. Les petites virtuts. Barcelona, Àtic dels Llibres, 3a ed. 2017 (publicat en italià el 1962)

Un bon amic em va regalar fa poc aquest llibre que conté onze articles d’aquesta autora italiana de novel·la, teatre i assaig (1916-1991), que va firmar sempre amb el cognom del primer marit –ella es deia Levi–. Aquest regal m’ha despertat les ganes de saber qui hi havia rere aquests textos plens d’una mirada profunda, i planera alhora, que reflecteix una gran humanitat i una profunda saviesa vital quan parla dels fills, de les relacions humanes, de l’amistat, de l’ofici d’escriure, de moments durs viscuts, del silenci, de paisatges urbans… He buscat l’article que li dedica l’Enciclopèdia Catalana, el de la Viquipèdia italiana; he vist que en relativament poc temps a Vilaweb li han dedicat dos articles que us recomano, l’un de Montserrat Serra i l’altre de l’escriptora Tina Vallès, i que us acostaran a l’autora i a la seva obra, que aquests darrers anys ha estat més traduïda al català. Us deixo una llista de detalls del seu context: pare jueu i mare catòlica; opositora al feixisme, amb el marit i els fills desterrats fora de la seva regió; el primer marit mor a la presó víctima de la tortura; tres fills del primer marit, i dos del segon, amb problemes de discapacitat; militant cultural i política d’esquerres; diputada… Sabut tot això, encara he entès i valorat més el llibre que us recomano. I posats a fer recomanacions una de final, dedicada especialment als lectors de L’Agulla: en aquest enllaç trobareu un article d’ella escrit el 1988 sobre el símbol cristià de la creu amb motiu d’una polèmica sobre símbols religiosos a l’escola.

Josep Pascual

Llegir de cap a cap, d’una tirada, algun o alguns dels llibres o cartes del Nou Testament

La meva recomanació estival és una cosa força senzilla de fer, però indubtablement profitosa. Es tracta d’agafar un dels llibres o cartes del Nou Testament i llegir-se’l tot seguit, de cap a cap, i sense fer cas ni dels subtítols, ni de les notes, ni de cap altra cosa que no sigui pròpiament el text. Pot ser bo, això sí, i especialment davant textos menys coneguts i obvis, com ara les cartes de sant Pau, llegir-se prèviament la introducció que hi hagi en el Nou Testament que fem servir, per situar-se una mica.

No ocupa gaire estona, aquesta lectura. Per exemple, l’evangeli de Marc s’enllesteix en un parell d’horetes, i la carta als Gàlates o als Filipencs, un màxim de mitja hora. Però això sí: cal assegurar l’espai de temps, i no interrompre la lectura. Bé, sí que es pot interrompre una mica per respirar, o per reflexionar una miqueta, no gaire, però no per fer altres coses.

Què ens aporta, aquest tipus de lectura? Nosaltres estem acostumats a agafar els textos evangèlics i bíblics a trossos, i a llegir-los per veure què feia i què deia Jesús, o quin missatge transmetia Pau, i què ens diu a nosaltres i a la nostra vida aquell text. Doncs ara l’objectiu és un altre. Ara es tracta d’entrar en el clima global d’allò que se’ns diu, i penetrar en el to i el tarannà de Jesús o de l’apòstol corresponent, i adonar-se de per on van les seves prioritats i interessos principals… És acostar-se al text tot sencer, i adonar-se de la seva riquesa i complexitat, i deixar-se tocar pel fil de fons que allà se’ns transmet. I sense preocupar-nos de si hi ha coses que no les entenem. No passa res, l’important és el conjunt.

Proveu-ho. Trieu per exemple tres o quatre escrits per llegir al llarg de l’estiu. I veureu que interessant que és.

Josep Lligadas

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías.

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías. Emaús 139. Barcelona: CPl 2017

És un llibre per a gent normal. Bé, això de la normalitat costa de mesurar. Potser és un llibre per a friquis. Però la Breu història dels concilis ecumènics és un bon punt de referència per als cristians “de a pie” que anem llegint cosetes i de tant en tant se’ns entravessa o ens atropella un concili que no sabem com emmarcar. I et comencen a parlar d’heretgies o de formulacions dogmàtiques i t’adones que el temps se t’ha endut la primíssima capa de la història que vas aprendre al batxillerat, i que no saps per on vas. Esgarrifa sentir allò del “Credo niceno-constantinopolità” (àlies Credo llarg) en contraposició al “símbol dels apòstols! (àlies Credo curt). O veure que en els concilis s’han pres grans decisions i sovint s’ha parlat més del poder que de Déu, o de qüestions, sense resoldre les quals servidora dormiria la mar de bé. A banda de comprovar com ens arribem a complicar la vida dins l’Església, va bé trobar un lloc on, de forma senzilla, et facin cinc cèntims de cadascun dels vint-i-un concilis ecumènics de l’Església, de manera ordenada i sistemàtica. Per llegir seguit o només per consultar i, sobretot, per entendre millor les bases de l’ecumenisme.

Mercè Solé

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman.

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia. 112 pàgines. Preu 14€

bauman3Potser es tracta dels darrers escrits de Zygmunt Bauman. La primera edició de l’original en anglès és d’octubre de l’any passat, i ens va arribar la notícia de la seva mort el dia 9 de gener d’aquest any. És de les noticies que en escoltar-les se t’escapa un ooh!… en forma de lament. No és exagerat dir que han sigut 92 anys profitosos per a la humanitat i la sociologia…

En tot cas el llibre és aquí i val la pena llegir-lo. La ressenya editorial diu: “Avuidesconeguts-bauman la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar.

Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivint, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.”

Bé, potser no és que valgui la pena llegir el llibre. Senzillament s’ha de llegir!

Albert Farriol

Noviembre. Jorge Galán.

Noviembre. Jorge Galán. Ed. Tusquets

El títol fa referència al mes de 1989 que va trasbalsar la realitat salvadorenca noviembre-imatgeun cop més i va acabar amb la vida de sis jesuïtes i dues dones. Sí, Ellacuría era el més rellevant, probablement el que buscaven, el que van esperar que tornés d’un viatge per procedir a assassinar-lo amb els seus companys. La novel·la ens ho explica a partir de les diferents mirades. Polièdric. I revela allò que sempre havíem sospitat però que mai no s’havia dit tan clarament: l’autoria de les clavegueres de l’Estat amb l’exèrcit com a braç executor.

L’autor ha rebut amenaces que l’han empès a exiliar-se a Espanya. A nosaltres ens esfereeix veure els mecanismes assassins, l’exèrcit que executa ordres polítiques, però també ens emociona la dona senzilla que manté el testimoni i coherència amb heroïcitat malgrat el risc, l’estimació per als jesuïtes, la seva serenor encarant la mort… Altres noms formen part del mosaic salvadorenc i van apareixent al llarg del llibre: Monsenyor Romero, Rutilio Grande, la UCA, la gent del poble víctima de la guerra i la violència…

Tot ben trenat. Una bona lectura per entendre un episodi que va marcar la vida de Centreamèrica, de la seva Església però també va palesar la vigència de la Teologia de l’Alliberament.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Silencio. Shûsaku Endô.

Silencio. Shûsaku Endô. Edhasa. Barcelona 2009.silencio_shusaku-endo

Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.

No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.

Mercè Solé