La presencia pura. Christian Bobin.

Eds. El Gallo de Oro. 2017

“En veritat, en veritat t’ho dic: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.” (Jn 21,18)

Ens fem grans! Obvi! Cada dia una mica més. Caminem més a poc a poc, anem a una estança i no sabem per què, no ens venen als llavis noms de persones que estimem, referències abans evidents… I al nostre voltant (i en nosaltres mateixos) sovintegen progressivament més malalties, dols… I qui no ha viscut el patiment per l’Alzheimer de prop?

Christian Bobin ens presenta pinzellades del que va sentir, pensar, aprendre tot acompanyant el seu pare que patia d’aquesta malaltia i s’estava en una residència. Fàcil identificar els sentiments quan hem anat a una llar d’avis, quan no sabíem esbrinar què expressaven els ulls d’una persona afectada…
El llibret (90 pàgines) a més d’aquests pensaments breus, es complementa amb una entrevista a l’autor sobre aquesta etapa compartida amb el seu pare i amb unes fotografies en blanc i negre preciosíssimes i delicades.

Una eina per ajudar-nos a assumir que un dia uns altres ens cenyiran i duran… i per saber acollir i fer costat a qui ja hem de cenyir i dur…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

Dones d’Àfrica

La filla de l’autora del llibre referenciat(1) va preguntar a la seva mare, de raça negra: ¿Com és que els altres països tenen dones cèlebres i no en tenim la gent com nosaltres (de pell negra)? I nosaltres, lectores i lectors de L’Agulla, ¿ens hem preguntat alguna vegada si hi ha dones cèlebres en les genealogies de raça negra? Segurament que sí, però potser no sabríem on trobar la resposta fora d’algunes vagues referències que tenen com a rerefons el greu fenomen (el gran pecat mundial del qual no en sentim pas demanar perdó) de l’esclavitud i les històries aïllades de la colonització que la literatura i el cinema han posat a les nostres mans. No ens referim aquí a tota la quantitat d’informació que els homes i dones missioners per terres d’Àfrica ens han proporcionat a través de les seves revistes especialitzades.

Si en la genealogia de tots els pobles s’hi troben els grans referents de dones importants que donen sentit a la seva història, és que abans, es pregunta Silvia Serbin, no existien, en els pobles de raça negra, dones que destaquessin per haver estat influents, o profetesses, o reines, o lluitadores contra l’esclavitud, o mares d’herois? I fundadores d’alguna Església? ¿No hi ha hagut víctimes de la colonització, lluitadores i resistents com els barons, que es poguessin erigir com figures emblemàtiques, amb nom i cognoms, en el seu país? ¿No hi ha hagut cap Joana d’Arc? I, en canvi, sí que hi ha hagut dones que van dirigir regnes, que governaven i anaven a la guerra com feien els reis. Dones que no es quedaven a casa esperant les notícies de la guerra. I afegeix “¿A qui faríem creure que una meitat del gènere humà hagi quedat muda, inactiva, silenciosa, absent, transparent àdhuc, mentre que l’altra part estava ocupada en lluitar, dirigir, construir i protegir? Perquè des que el món és món les dones també han intervingut per a canviar les coses i seria absurd fer creure que l’animació de les escenes històriques només depenen dels homes”. I es queixa de l’oblit imposat pels homes, perquè mai cap dona negra ha estat reconeguda com a heroïna per la història, diguem-ne, universal. En un país africà, de colonització francesa, hi havia un llibre d’història del seu poble que començava així: “Nos ancêtres les Gaulois…”. Si les dones blanques han estat silenciades, preguntem-nos com n’han estat, de silenciades, les dones de moltíssims pobles que ni tan sols coneixem… Potser un dia haurem de reescriure tota la història universal…

Antigament, en les societats africanes, el rol de les dones era respectat i podien participar en diversos afers socials. Aleshores, ens hem de preguntar quin és l’origen de la seva marginació. Les causes són diverses: per una banda la influència cultural dels “descobridors/conqueridors”, és a dir, de la colonització i, amb ells, de la presència de religions foranes, el cristianisme i l’islam. Amb la islamització, els musulmans consideraven que les dones no podien tenir un rol de primera línia, i amb el cristianisme la cosa no els va anar millor, perquè els europeus, junt amb la cultura/religió, els van transmetre el sistema patriarcal i endocèntric de les seves pròpies organitzacions socials i religioses. I el resultat va ser el desplaçament de les dones a segon pla. Recloses a la llar i al sosteniment de la família, van perdre tota possibilitat d’influència pública i social.

D’altra banda, si la ignorància d’Europa respecte a l’existència de les dones negres és gran, es deu, en part, primer perquè ben poca és la història que hem pogut conèixer d’aquests països africans a través dels nostres llibres de text, però també pel masclisme imperant generalitzat i una historiografia volgudament marcada per l’absència de dones, de la qual només se’n salvaven aquelles que no hi havia manera de poder amagar.

Per tot això el nostre propòsit és el de donar a conèixer algunes d’aquestes dones negres i feministes, que per no ser blanques i europees han estat expulsades del paradís del reconeixement universal. No són teòlogues, ni santes, ni abadesses, sinó protagonistes i testimonis que han marcat la història del seu país.

Roser Solé i Besteiro

(1) Sylvia Serbin, Reinas de África y heroínas de la diáspora negra, Wanafrica Ediciones, Barcelona 2017

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento.

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento. Capitán Swing Libros, Madrid, 2017

Amb motiu d’unes converses al CCCB el mes d’octubre de 2017 vaig tenir coneixement d’Angela Davis, activista negra als EUA dels anys 60 i 70, que va ser perseguida, empresonada i amb una condemna de pena de mort que li va ser retirada per la gran reacció de protesta i denúncia sorgida per tot el món.

Quan va començar com a professora adjunta de filosofia a la Universitat de Califòrnia, en va ser expulsada pel fet de pertànyer al Partit Comunista. La seva erudició sobre les dones, la classe obrera i la gent de color; el seu treball intel·lectual i polític pioner sobre el creixement explosiu del sistema de presons com a solució a tota mena de problemes socials, especialment dels negres (població majoritària a les presons dels EUA), i el seu compromís per la lluita pels drets civils l’han fet ser un referent potent per a tots els moviments d’alliberament durant dècades i fins avui.

Copio el paràgraf final de la introducció de Frank Barak (activista en favor dels drets humans i periodista, que ha estat coordinador del Tribunal Russell sobre Palestina): “Angela es un milagro”, me dijo la autora, poeta y activista estadounidense Alice Walker un día. Angela es única, pero no está sola, porque su ejemplo y su obra han ayudado a que surjan nuevas voces, nuevos académicos, nuevos activistas que toman sus ideas y las amplían. Creo que, cuando Alice definió a Angela como un milagro, quería decir que Angela es el vivo ejemplo de que es posible sobrevivir, resistir y vencer a la fuerza bruta del poder corporativo y del Estado dispuesta a destruir a una persona importante porque inspira la solidaridad colectiva. Es el vivo ejemplo de que el poder del pueblo funciona, de que una alternativa es posible y de que la lucha puede ser bella y apasionante. Esto es algo que, como seres humanos, necesitamos vivir. Y está en nuestras manos tomar partido en esta lucha.”

Entre els fets de Ferguson i Palestina hi ha una connexió que les fa representatives de les causes globals, d’aquí el subtítol del llibre. Angela parla de la interseccionalitat com una resposta estructural, intel·lectual i política a la dinàmica de la violència, la supremacia blanca, el patriarcat, el poder de l’Estat, els mercats capitalistes i les polítiques imperials.

El llibre, estructurat en deu capítols, té una primera part, els tres primers capítols, que són tres entrevistes de Frank Barak a Angela Davis fetes en diferents moments de l’any 2014. En una analitza els fets de Ferguson on la mort d’un ciutadà negre, Michael Brown, en mans de la policia, va desencadenar tot un moviment de protesta que va posar en evidència el racisme als EUA, especialment als estats del Sud.

I una segona, la resta de capítols, que aplega un article periodístic i sis conferències recents d’ella per universitats del seu país principalment sobre diversos temes de gran actualitat, com el feminisme i l’abolició de les presons, Palestina, la G4S (la multinacional dedicada a la seguretat), el complex industrial de presons, i les solidaritats transnacionals, entre altres.

Per mi, llegir aquest llibre ara, entrar en aquesta història que ve de lluny però tan actual, m’ha sacsejat i m’ha despertat l’interès i les ganes no sols per conèixer més Angela Davis i la seva trajectòria militant, sinó també per comprovar la gran riquesa que suposa reconèixer que la lluita per la llibertat és un compromís vital, de tota una vida, si volem contribuir a fer un món més just i solidari.

Si voleu saber-ne més us recomano el vídeo de la conferència que va fer al CCCB, la tardor del 2017. També us recomano que escolteu la cançó que li va dedicar Pablo Milanés i les d’altres cantants dels anys 70 quan Angela Davis era una icona de la lluita pels drets civils a tot el món.

Josep Pascual

Marina Garcés. Ciutat Princesa.

Recomanacions per airejar l’estiu

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Galàxia Gutenberg, 2018 (249 pàgines)

És un bon llibre per a l’estiu. No pas per ser lleuger o intranscendent, sinó perquè requereix una lectura sense presses, disfrutant d’un text molt ben escrit en què sovint tens necessitat de rellegir un paràgraf amb la intenció de captar-ne i esprémer la idea essencial.

Barrejar política, filosofia i part de la historia no publicada dels moviments socials a la Barcelona dels darrers vint anys és complicat. Marina Garcés ens ho fa entenedor des de l’anàlisi que ens porta del jo al nosaltres, i dona valor al compromís personal en allò que ens fa moure, avançar, no conformant-nos amb els retrocessos inevitables. Això sí, sense deixar al tinter la crítica necessària a segons quines formes de treball col·lectiu i els seus lideratges.

I com a rerefons la transformació de Barcelona, des del moviment okupa i antiglobalització de la Barcelona post-olímpica fins a l’1 d’octubre, passant pel “No a la guerra”, el 15-M, la PAH, la gentrificació dels barris afectats per “l’èxit de la marca Barcelona” i el turisme de masses, i acabant per una anàlisi –més enllà de l’independentisme– dels dies convulsos de setembre i octubre del 2017…

En tot cas en el llibre hi ha una recomanació contínua sobre com fer incidir aquest jo en el nosaltres. En un paràgraf planteja la pregunta “…Com sostenir, doncs, una vida compromesa?… insistint i persistint sense deixar-se atrapar… Qui només es proposa aguantar, acaba fent-se de pedra o trencant-se. Massa sovint les vides compromeses acaben sent vides dogmàtiques o vides cremades. I de les vides cremades se’n deriven les pitjors reaccions: el cinisme, l’amargor, l’egoisme, el ressentiment.”

Per tant, ni estavellar-nos en l’onada, ni surfejar l’onada. Ser l’onada, que entra i surt…

Albert Farriol

La comunicació de la Paraula

La comunicació de la Paraula. Manel Simó. CPL (Emaús 150), Barcelona 2018.

El periodista i capellà Manel Simó reprèn i actualitza aquí un llibre publicat en el seu moment pel Centre d’Estudis Pastorals per contribuir a millorar la comunicació de l’Església. No espereu trobar-hi les darreres novetats de les xarxes, sinó una cosa més important: recordar que no hi ha Església sense transmissió de la Paraula, i que aquesta és una responsabilitat de tots i totes els qui la formem. Transmetre el missatge de Jesús s’ha de fer en un llenguatge intel·ligible per als nostres contemporanis, sense banalitzar-lo i partint de la nostra autenticitat cristiana. Se’ns gira feina.

Mercè Solé

Decir haciendo. Crónicas de periferia. Pepa Torres Pérez. San Pablo

Per als qui tenim la sort de conèixer la Pepa Torres, només caldria dir que aquest llibre “és molt ella”. Ella i les seves causes… Per als qui no la conegueu, dir-vos breument que la Pepa és una religiosa que viu en una comunitat intercongregacional al barri de Lavapiés de Madrid, que és teòloga feminista i educadora social, acompanya la vida de moltes persones, de tota raça, de tota religió, de tota condició… Viu per opció en la perifèria i en l’activisme: veïnal, pels manteros, pels refugiats, per la sanitat universal, per la dona i contra tota violència… I això només es pot viure des de l’amistat, la pregària, l’agraïment, l’obertura, la desinstal·lació constant…

Aquest llibre ens permet eixamplar horitzons, descobrir àmbits on els cristians ens hauríem de sentir cridats a ser-hi i lluitar. Per a mi ha estat una interpel·lació constant… Agraeixo la seva dimensió creient, però també la reivindicativa des dels moviments socials i des de la crítica política. M’ha fet veure realitats que queden lluny de la meva realitat… I que segur que no ho haurien d’estar tant.

Gràcies, Pepa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Abadessa

“Des de Constantinoble a Castella, des del s. IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas, anar descobrint la història silenciosa de moltes protagonistes de l’art”… (L’Agulla n. 102. Maig 2017”. “Per airejar el Cervell”). Maria Antònia Bogónez Aguado recomana “Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras”, de Música Ensemble.

I, entre la relació de compositores hi és Hildegarda de Bingen (1098-1179) nascuda prop d’Alzey, en el Hesse renà. Admiro aquesta dona que fou superiora de monestirs, a la qual vaig descobrir en un petit llibre d’acurada edició que portava a la meva bossa perquè llegint-lo es feia més curta l’espera a la consulta del metge.

Hildegarda m’atreu i des d’aquest segle XX ens podem sentir a prop d’ella. És poeta i música, ha deixat 77 cants de lloança. Visionària, teòloga, abadessa, metgessa, ha deixat estudis sobre les virtuts curatives de la Natura, encara que l’autor del llibre ens fa l’advertiment que hem d’anar en compte sobre “la interpretació científica d’una revelació d’origen diví”.

Hildegarda, amb la seva mística i el posat d’abadessa (vint anys al monestir de Disibonberg i ho és als 30 anys i el 1147 funda el seu propi monestir). Tracta en els camps de la salut psíquica, física i espiritual. També sobre temes d’ecologia, que aborda amb llenguatge acurat i creatiu. Sí, és una creadora de llengua i vocabulari.

Us recomano aquest llibre que ens acosta a l’època medieval i a les seves dones, a les quals no puc estar-me d’admirar.

Dones místiques. Època medieval, J.J. de Olañeta, editor. Els petits llibres de la saviesa, apartat 296.07080. Palma de Mallorca

Altre llibre de la mateixa col·lecció: Dones místiques. Segles XV-XVIII.

Maria Josefa de Fuenmayor