Santa Maria del Catllar – per després del confinament..

A tenir en compte

  • Punt de sortida i arribada: Aparcament d’Ordina (comissaria dels Mossos d’Esquadra)
  • Dificultat: mitjana
  • Desnivell: 513 m
  • Recorregut: 8,38 km
  • Senyalització: SL (marques blanques i verdes) i pals indicadors.
  • Informació: Mapa «Taga, Serra Cavallera», Ed. Alpina, Escala 1:25.000
    FEEC: cliqueu SL C-12
    Revista Vertex nº 287, pag 54
    Wikiloc: cliqueu aquí (la ruta està indicada en sentit invers al proposat)
    Televisió del Ripollès: Aporta informació valuosa sobre alguns llocs de la ruta.

Ripoll està envoltat de quatre turons que són uns bons miradors sobre la vila i la confluència de les valls del Ter i del Freser: Sant Bartomeu a l’est, Sant Roc al nord, Sant Antoni de Morers al sud-est i Santa Maria del Catllar al sud-oest.
Aquesta proposta és una excursió circular que accedeix a aquest últim turó. Es tracta d’un sender local molt popular al Ripollès i catalogat per la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya) com SL C-12. Visitarem les restes de l’església de Santa Maria del Catllar així com el passeig prop del Freser i les seves fonts, les Basses Tèbies, la masia i la font de Tres Plans i bonics indrets com el fantàstic mirador de la Rosa dels Vents. Les bones panoràmiques, la frondositat del bosc i la història d’alguns llocs són elements destacables d’aquest itinerari.
A tenir en compte
Punt de sortida i arribada: Aparcament d’Ordina (comissaria dels Mossos d’Esquadra)
Dificultat: mitjana
Desnivell: 513 m
Recorregut: 8,38 km
Senyalització: SL (marques blanques i verdes) i pals indicadors.
Informació: Mapa «Taga, Serra Cavallera», Ed. Alpina, Escala 1:25.000
FEEC: cliqueu SL C-12
Revista Vertex nº 287, pag 54
Wikiloc: cliqueu aquí (la ruta està indicada en sentit invers al proposat)
Televisió del Ripollès: Aporta informació valuosa sobre alguns llocs de la ruta.

Comencem a caminar

Des de l’estació del tren ens dirigim a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, al marge dret del Freser, un xic més amunt de l’aiguabarreig amb el Ter, on hi ha un ampli aparcament (útil en cas de venir amb cotxe). És el punt de partida i d’arribada, per tant es pot escollir el sentit de la ruta i cal prestar atenció als indicadors.

Nosaltres seguirem el Freser, riu amunt, per l’antic camí de Ripoll a la Pobla de Lillet. Després de passar sota la C-17 observarem una resclosa que aportava energia a l’antiga Farga Casanoves i ben aviat arribarem a les fonts de la Roca i del Tòtil. Es tracta d’una popular zona d’esbarjo bastant malmesa al moment en què escric com a conseqüència de les pluges del Glòria.

Poc més enllà trenquem a l’esquerra, passem per sota la via del tren i a partir d’ara la pista va prenent altura. A les cruïlles seguirem sempre a l’esquerra, vorejant la riera.

Les Basses Tèbies

Un indicador a la dreta ens assenyala les Basses Tèbies. Cal baixar a la riera per veure petites basses que si no hi ha sequera i és l’estiu ens permeten fer una remullada.

Tornem a la pista i continuem prenent altura. A la cruïlla següent seguim a l’esquerra i tot seguit ens acostarem a una masia.

Mas dels Tres Plans i font

Es tracta de dues edificacions envoltades de camps de conreu. Passarem pel seu costat i més enllà per la font del mateix nom.

Continuem per la pista enmig de frondosos boscos de pi roig fins a una nova cruïlla. Aquí deixarem la pista per pujar a mà dreta per un corriol envoltat d’herbei, molsa i pineda. Fins aquí haurem seguit el torrent dels Tres Plans, que ara deixarem per enfilar-nos per corriols en què cal estar atents al marcatge de pintura.

El caminet el deixarem en trobar una pista forestal, que seguirem i que ens deixarà al cim del Catllar. Aquest tram és especialment espectacular a la tardor ja que hi domina el bosc de faig fins al mateix cim.

El cim del Catllar

Estem a 1.112 metres i hem superat un desnivell de 400. El que observarem és més significatiu pel que representa que pel que es veu. Es tracta de les restes d’una església parroquial consagrada l’any 1.040 per l’Abat Oliba sobre un antic castell. D’aquí que s’anomeni Santa Maria del Catllar.

Diu la llegenda que el primitiu castell era propietat del comte Guifré el Pilós. Ell i la seva dona Na Guinidilda no tenien descendència i varen prometre a l’abat del Monestir de Ripoll que en cas de tenir-ne, farien donació del castell i a més hi erigirien una església a sobre. De fet van tenir molts fills i així va ser com es va edificar Santa Maria del Catllar, primer parròquia i després santuari. Amb el temps va esdevenir un lloc de molta devoció de tal manera que part de les ruïnes pertanyen a la casa dels ermitans que acollien els pelegrins, especialment dones que volien ser mares.

L’església quedà molt malmesa a causa del terratrèmol de l’any 1428, com a conseqüència del qual s’ensorrà la volta, que hagué de ser refeta.

Amb el despoblament progressiu del seu terme, perdé el caràcter parroquial i quedà convertida en un simple santuari marià; això en provocà la remodelació, amb la supressió de l’absis per edificar-hi un cambril.

La seva història va molt vinculada a la del monestir de Santa Maria de Ripoll; amb l’abandonament d’aquest, l’any 1835, també quedà abandonat el santuari, fet que n’accelerà la ruïna.

Sota l’ombra omnipresent de la torre de comunicacions i d’altres muntatges radiotelevisius, donarem un volt per entre les pedres mil·lenàries imaginant per un moment com havia estat la vida en aquests edificis, lloc de reunió dels habitants dels masos veïns, i d’acollida per part de l’ermità de torn o del capellà els dies de missa.

Iniciem el descens

Visitat el lloc i contemplat el paisatge, iniciem el retorn. Prop de la torre de comunicacions, a l’esquerra del tallafoc per on arriba l’energia de les comentades instal·lacions, comença la baixada tot passant enmig de boscos de pins a la dreta i de faig a l’esquerra. El camí està bastant deteriorat per les pluges i sobretot pel pas de motos. Passem pel coll de Fornells, un petit replà. Seguim el sender que a la tardor està cobert de fullam fins arribar al…

…Sot de la dona morta

És un lloc on hi ha amuntegades una pila de pedres. Diu la llegenda que fa molt temps dues dones van fer la prometença de pujar amb un ciri encès (d’altres diuen que de genolls, aneu a saber) des de Ripoll per agrair a la Mare de Déu que els hagués alleujat uns dolors que patien. Quan cansades i faltant poc per arribar al cim, una d’elles va dir: «Gràcies a Nostre Senyor i la Verge Maria, que ja ens queda només un xic de pujada…», la seva companya va replicar: «Tant si Déu vol com si no vol, nosaltres hi arribarem!» Llavors, per la seva irreverència, a l’instant va caure morta. Actualment el camí passa pel costat d’un munt de rocs on es diu que hi ha enterrada la pobra dona… Històries que s’expliquen.

Continuem baixant. Albirem les primeres vistes sobre la vall fins que arribem a un lloc espectacular en dies clars.

Mirador Rosa dels Vents

Lloc de parada obligada. Les vistes són impressionants. Un semicercle amb informació permet identificar les muntanyes i els llocs de l’entorn: Ripoll als nostre peus amb una vista excepcional, des de les altures, del monestir, Sant Roc, Sant Bartomeu, Sant Antoni, el Puigmal, Sant Amand, Serra Cavallera…

Continuem baixant. De tant en tant petites clarianes ens permeten gaudir del paisatge. Aviat passarem per un lloc anomenat…

El salt del Llop

Topònim molt freqüent arreu. Es tracta d’una roca d’una silueta inconfusible. En aquest lloc hi havia unes sirenes durant la guerra civil que avisaven en cas de bombardejos. També hi havia unes trinxeres avui desaparegudes.

Continuen sent interessants les vistes sobre Ripoll i les muntanyes. Més avall veiem les restes d’una construcció especial.

El fortí del Pla de Bandera

Una de les obres defensives més importants que varen construir els liberals l’any 1838 per protegir la vila de Ripoll davant els atacs de les tropes carlines. A Ripoll és recordada la defensa heroica que en varen fer, però el 27 de maig de 1840 els carlins entraren a Ripoll i van arrasar ciutat i defenses. Es tracta d’una data important perquè es considera l’inici del Ripoll modern.

Continuem baixant. Trobem més restes d’edificacions.

El Calvari

Es tracta de vestigis d’una ermita del segle XVI que formava part d’una mena de Via Crucis que s’iniciava a Barcelona. Havia estat un lloc de molta devoció sobretot per Setmana Santa. Eren altres temps.

Ben aviat arribarem a la vall i ens trobem amb…

La font d’en Jordana

Bonica àrea recreativa on possiblement trobarem altres excursionistes o senzillament ripollesos que venen, si és època de bon temps, a dinar en aquest paratge.

Ara ja només ens cal seguir la pista que ens porta al pas per sota la C-17 i un xic més enllà també passem per sota la via fèrria i tanquem el cercle on l’havíem començat, a l’aparcament d’Ordina. Tan sols ens restarà, ja dins la vila, passar per sobre el Freser i el Ter, i arribar a l’estació de tren on donarem per acabada la ruta.

Jaume Roig

De Garraf a Sitges. Característiques i atractius de la proposta

Aquesta ruta discorre totalment pel GR 92, encara que els senyals estan mig esborrats pel pas del temps i la manca de manteniment. També trobarem senyals grocs de senders locals.

El seu atractiu consisteix, al meu entendre, en la varietat i diversitat de llocs i paisatges –com la vida mateixa–: camins pedregosos i àmplies pistes; senders enmig del bosc i urbanitzacions; vistes espectaculars i pedreres; una ermita idíl·lica, masies antigues amb torres de defensa i una fàbrica contaminant…

Fitxa de l’itinerari

Comarca: Garraf
Distància: 14,8 km
Desnivell acumulat: 534m
Dificultat: mitjana
Altitud: 286 m
Època: tot l’any
Com arribar-hi: tren de rodalia, línia R2, baixar a l’estació de Garraf. Horaris en aquest enllaç. Circulen aproximadament cada mitja hora; però, alerta, no tots paren a l’estació de Garraf.
Més informació: La ruta es pot consultar aquí. També al mapa de l’Alpina, escala 1:25.000 Massís de Garraf.

La ruta

Iniciem el recorregut a l’estació de ferrocarril de Garraf.

Garraf
Era un antic poble de pescadors que va esdevenir lloc d’estiueig dels barcelonins; té una platja freqüentada, on s’han filmat diversos anuncis de televisió. Forma una petita cala amb casetes pintoresques que contrasten amb el rocallós massís del Garraf.

El 1902 s’hi va construir un port per poder transportar la pedra provinent de la Falconera cap a les obres del port de la Ciutat Comtal. Malmès pels temporals i la sorra, als anys cinquanta fou reconstruït com a petit port esportiu.

Del passat medieval de la població, en resten els vestigis del castell, dalt d’un tossal, i una torre de defensa del segle XV. Aquesta torre i una casa annexa van ser convertides per l’arquitecte Francesc Berenguer, deixeble d’Antoni Gaudí, en el Celler de Garraf, propietat del primer comte de Güell.

Sortim de l’estació per la plaça i l’avinguda de l’estació; pel pas subterrani travessem la carretera C-31. A partir d’aquí seguim les marques en vermell i blanc del GR-92 pel camí del Castellet.

El camí s’enfila decididament fent ziga-zagues enmig del bosc, predominant unes vistes esplèndides del litoral que a voltes es contraposen amb la imatge més desplaent d’alguna pedrera. És el camí vell de Garraf. Quan passem a la vora del pou de la Mota i el safareig adjunt, ja entreveiem una mica més amunt Can Lluçà.

Can Lluçà

Es tracta d’un edifici de tipologia popular, habitat. Consta de planta baixa i un pis. Té una coberta amb teulada a dues vessants. Les cantonades tenen reforços de pedra. La porta d’entrada és amb muntants de pedra i arc de maó vist. Murs i escales interessants, construïts de “pedra en sec”, és a dir, sense morter.

A partir d’ara continuem per la pista de l’esquerra i baixem a l’altiplà de Campdàsens (del llatí, campus asinorum).

Campdàsens

La plana de Campdàsens, al terme municipal de Sitges, és una gran dolina que ha estat habitada des del temps dels ibers. Les troballes de dues sitges amb restes de terrissa d’aquella època en són testimoni. Actualment els camps es destinen al conreu de la vinya. Consta de diverses edificacions habitades.

La torre de Campdàsens està situada al costat de diverses cases i una església. Té una planta gairebé quadrada d’uns 6 metres cada costat amb teulada a dues vessants. No està adossada a cap construcció. Té una alçada de més de 10 metres. És una construcció de datació difícil, sembla construïda a partir del segle XIII.

A Campdàsens no queden restes de l’antiga capella del segle XIV, dedicada al Sant Crist. L’església actual fou construïda el 1853 gràcies al propietari de la terra, Francesc Robert i Batlle, pare del Dr. Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona l’any 1899, que encapçalà el “tancament de caixes” contra Hisenda del govern espanyol.

Al costat de Ca n’Amell, una casa dels segles XV-XVI, al mateix altiplà, hi ha una torre de planta circular d’uns 8 metres d’alçada i uns 4 metres de diàmetre amb murs de 80 cm de gruix. Situada a uns metres de terra hi ha la porta de l’edifici. Els experts no la consideren anterior al segle XIII.

Deixem Campdàsens i baixem per pista asfaltada a la cimentera de Vallcarca. Aquesta és la part menys agraciada de la ruta, tant per les vistes com per la seva història.

Vallcarca

Vallcarca fou antigament un petit nucli de treballadors de la fàbrica de ciment Fradera (1903) i de les pedreres veïnes.

El port fou construït l’any 1913 per donar sortida als materials de la fàbrica de ciment. EIs vaixells mercants que ancoraven al port portaven ciment a les Illes Balears i també a molts llocs de la costa de la Península. En alguns viatges de tornada portaven carbó de les mines propietat dels mateixos Fradera a La Pola Llaviana. Amb el ciment de Vallcarca es van construir els embassaments de Susqueda i de Sau, i molts edificis de la Universitat de Barcelona. El port de Vallcarca va ser especialment actiu durant l’ampliació del port de Barcelona. 12 milions de tones de pedres del massís del Garraf s’han fet servir per als projectes d’ampliació.

L’any 1937, durant la guerra civil espanyola, els avions de les forces feixistes que donaven suport a la insurrecció del general Franco van bombardejar Vallcarca. Fou un dels objectius militars importants de la zona a causa de la fàbrica de ciment i la connexió marítima amb Mallorca.

A Vallcarca hi vivien els treballadors de les instal·lacions industrials i portuàries i de l’estació de RENFE, que era llavors l’únic mitjà de comunicació dels treballadors i les seves famílies. El problema era la pols que infestava la zona, causa de malalties, i que ho cobria tot amb una capa blanquinosa.

A la segona meitat del segle XX molts joves de la colònia de treballadors de Vallcarca van negar-se a treballar en les condicions de semiesclavatge i contaminació que havien acceptat les generacions precedents. Abandonant el domicili patern, propietat de la fàbrica, els joves s’havien d’amagar per anar a treballar a Sitges.

L’estació del tren es va tancar definitivament l’any 1994 i les antigues residències dels treballadors estan abandonades. Això dóna al lloc un aspecte fantasmagòric, sobretot a la nit.

Després de rodejar la fàbrica de ciment inactiva, es veu un petit grup de cases, les vivendes abandonades. Les envoltem i continuem el camí fins que a la dreta, a banda de muntanya un altre sender s’enlaira bosc amunt: és el que porta a l’ermita de la Trinitat. Després d’uns 20 minuts de caminar s’hi arriba: és una antiga capella marinera que constitueix un excel·lent mirador sobre la costa del Garraf.

Ermita de la Trinitat

Oberta el quart diumenge de cada mes. Telèfon de contacte, 626 992 393.

Conjunt d’edificis tots pintats de blanc. S’arriba a la part més alta on hi ha la casa de l’ermità i una entrada al cor de l’ermita. Baixant per unes escales es troba la font del Remei i l’entrada principal de l’ermita, amb façana feta a base de la pedra aspra de la zona. D’aquí surt un petit passeig fins al mirador, des d’on es poden descobrir diferents trams de costa, des de la plana del delta del Llobregat fins al massís dels Ports, en dies molt clars.

L’ermita ha sofert moltes modificacions; una de les més destacades fou l’arrebossat amb pedra de la façana de l’ermita feta el 1910. El lloc fou habitat per ermitans des del segle XIV. Tradicionalment s’hi tocaven les campanes avisant del mal temps i de la presència de pirates.

Una vegada hem gaudit del lloc, seguim la pista que voreja unes antenes fins que veiem uns indicadors: la pista continua i si la seguim, podem fer una desviació facultativa d’anada i tornada d’uns tres quarts a la Creu de Sant Isidre.

Nosaltres seguirem per un sender a l’esquerra, el GR-92, que ens durà a Sitges.

El sender passa en tot moment entre pins, llentiscle, bruc i romaní…, la flora típica del Garraf, i de tant en tant deixen entrellucar bones vistes del litoral.

Arribarem a un dipòsit, on ja s’albiren boniques vistes de Sitges. Ara, sempre seguint les marques del GR-92, trenquem a l’esquerra i baixem en fort pendent i molt de pedregam fins a assolir un bonic mirador en un extrem de la urbanització Llevantina, que domina tota la plana sitgetana.

Seguim pel carrer de la Trinitat fins a un revolt pronunciat on baixem per unes escales i en poca estona ens plantem a la rotonda de la C-31.

Si anem amb presses, podem vorejar les vies del tren fins a arribar a l’estació, però és més bonic arribar-hi passant per la platja de Sant Sebastià, el Cau Ferrat i el carrer Major; una petita volta que ens permetrà gaudir dels millors llocs de Sitges.

Jaume Roig

Montcada i Reixac, poblat Ibèric de Puig Castellar, dolmen d’en Genís, ermites de Sant Climent i Sant Onofre, Santa Coloma de Gramenet

Pels temps que corren també volem col·laborar en la lluita contra el canvi climàtic i demostrar que sense l’ús del cotxe particular és possible fer rutes ben boniques i que no necessàriament han de ser circulars. Per exemple l’itinerari que proposem.

Encerclat per grans nuclis urbans, el Parc de la Serralada de Marina acompleix un paper fonamental com a espai verd, educatiu i de lleure dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Malgrat la pressió humana, trobareu una fauna i vegetació de gran interès i un ric patrimoni històric, en què destaquen poblats ibèrics, ermites, monestirs i masies. També es pot consultar aquí informació del parc.

Per tenir en compte

  • La ruta és d’uns 9 km i un desnivell de 250 m. No té dificultats especials. La podeu trobar aquí, però hi manca la visita a Sant Onofre.
  • La durada pot ser molt variable: depèn del temps que dediquem a les diferents visites, especialment al poblat ibèric. Però és molt flexible perquè des del Coll de les Ermites podem fer més o menys desviacions.
  • També és possible arribar a prop del Coll amb el bus B12, de Montcada a Can Ruti, parada Bosc d’en Vilaró – Perpinyà (ens estalviem l’ascensió).

Montcada i Reixac

Comencem la ruta en aquesta població. Montcada és una cruïlla ferroviària important: té sis estacions. Si venim de Barcelona, cal baixar a Montcada i Reixac (línies R2 i R2N), o també a Montcada Manresa (línies R4 i R7). Aquí podeu consultar horaris.

Des de qualsevol de les dues estacions, molt a prop l’una de l’altra, ens dirigim a la plaça Lluís Companys, i pel carrer Jaume I arribem al pont sobre el Besòs. Traspassat el riu seguim els senyals del GR 92, tombem a la dreta seguint una pista per a bicis i vianants durant uns 400 m fins que veiem uns indicadors que ens orienten vers la serra de la Marina. El sender, que passa per uns descampats prop de la depuradora, arriba just a la carretera de la Roca, que traspassarem amb molt de compte, i ens situem davant d’una masia important.

La mil·lenària Torre dels Frares

Els monjos de Sant Jeroni de la Murtra tenien la Torre com a casa de repòs. Era on els pagesos i parcers que conreaven les terres i horts propietat dels monjos, anaven a pagar-hi els delmes i tributs. A l’època dels Reis Catòlics, fou centre inquisidor. En temps de la desamortització fou venuda a trossos. El primer nom amb què fou coneguda és el de Can Vestit (Bestit?) o també Torre de Montcada.

Seguim la pista amb els senyals del GR 92 tot vorejant el torrent de la Vallençana. A l’esquerra veiem la Torre Valentí i Can Filaina. Hi ha un moment en què el GR deixa la pista per la dreta i s’enfila per un sender força deteriorat i en fort pendent, directe fins al cim del Puig Castellar. Nosaltres no el seguim; continuem per l’ampla pista, envoltats de la vegetació típica de zones obagues i humides. També veurem moltes figueres.

Quan deixem la fondalada i veiem una torre elèctrica, ara sí, deixem la pista i prenem a la dreta un sender costerut i bastant deteriorat en el seu inici per les pluges. Trobarem desviacions però nosaltres seguim sempre el sender més fressat que voreja el torrent. Ara la vegetació és la pròpia de la solana i veurem arboçars, curulls de cireretes. A l’altra banda del torrent se’ns fa visible una mena de cobert que hi ha al cim del Puig Castellar.

Arribem al coll de Puig Castellar. La vista sobre Badalona, Santa Coloma i Barcelona impressiona. Travessem la pista i ens enfilem al cim passant per una petita esplanada on hi ha un monòlit dedicat al GR 92, i també un mirador. Si el dia és clar, podrem admirar millor des del cim vistes de 360 graus sobre el Barcelonès, el Vallès, el turó de Montcada, Montserrat…, i molt més enllà. Entrem al poblat.

Poblat ibèric de Puig Castellar (més informació aquí)

El Puig Castellar és un poblat iber situat al terme de Santa Coloma de Gramenet, al cim del Puig Castellar, de 303 m. Fou fundat per la tribu dels laietans cap al segle VI aC i fou abandonat entre els segles III i II aC. Se’n pot destacar la part vella, al solell, i la part nova, a l’obaga. És un dels poblats ibèrics més ben conservats dels voltants de la ciutat de Barcelona. Actualment, el poblat és visitable i s’hi poden fer visites guiades.

Feta la visita, retornem al coll. Continuant a la dreta, arribarem al proper coll de les Ermites, on destaca un gran cartell que anuncia el dolmen d’en Genís.

Dolmen d’en Genís

El jaciment arqueològic va ser descobert l’any 1955 per Genís Ibáñez, el qual va donar nom a la troballa i va ser excavat pel Centre Excursionista Puig Castellar. D’aquestes excavacions van treure una tíbia humana, que es va fer desfer, i dos vasos de ceràmica que devien formar part de l’aixovar funerari. És un sepulcre de l’edat del bronze constituït per un gran bloc de granit que descansa sobre uns altres blocs més petits i forma una cavitat interior de 3 m d’ample per 2,50 m d’alt.

Retornem al coll de les Ermites i seguim la pista que s’enfila cap a llevant. Seguim el camí vorejat de xiprers.

Ermita de Sant Climent

Va ser erigida com a oratori pels monjos de Sant Jeroni l’any 1673. El 1980 va ser reconstruïda pel Centre Excursionista de Badalona. Té planta rectangular, amb capçalera semicircular, coberta amb volta de canó revestida exteriorment de rajoles. La porta és rectangular, amb llinda de fusta. Presideix la façana un campanar d’espadanya fet amb maons.

Les vistes són magnífiques, amb Sant Jeroni de la Murtra al peu.

Tornem un altre cop al coll de les Ermites. Si volem visitar l’ermita de Sant Onofre, seguim uns 500 m la pista que es dirigeix a la urbanització del Bosc d’en Vilaró i trobem a la dreta la desviació que s’hi enfila.

Ermita de Sant Onofre

Situada a 261 m d’altitud, en un petit turó, que com l’anterior també domina Sant Jeroni, s’aixeca l’ermita dedicada a sant Onofre. La finalitat primordial de la seva construcció era permetre als monjos retirar-se uns dies per lliurar-se a l’oració i a la penitència. Hem de tenir en compte que en aquells anys, al monestir es vivia un constant anar i venir de personalitats rellevants de l’època. L’estil gòtic tardà, genuí del monestir, es manifesta en les voltes i les fines nervadures interiors. La porta d’accés és adovellada amb arc de mig punt, i la planta, quadrada, amb l’absis semicircular.

Havent gaudit de la visita, retornem pel mateix camí al Coll de les Ermites i ara ja iniciem la baixada a Santa Coloma. Prenem la pista que voreja Puig Castellar pel sud fins que, a uns 500 m, trobem un sender costerut que prové del cim. Nosaltres el prenem a l’esquerra, de baixada. És el torrent de les Bruixes. Veurem que està arranjat amb esglaons de fusta. Passem per la font de la Bota, probablement una de les fonts d’abastament d’aigua del poblat ibèric, i ja a tocar de les primeres cases de Singuerlín, veiem la font del Drapet. Una mica més enllà som a la plaça de Sant Roc, on arriba l’autobús.

Nosaltres, però, continuem baixant per l’avinguda Ramon Berenguer IV, trenquem a la dreta per l’avinguda Primavera i a l’esquerra per l’avinguda Primavera i a l’esquerra per l’avinguda Catalunya fins al metro Singuerlín, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig

Del castell de Montesquiu al castell de Besora

Itinerari molt agradable que ens permetrà descobrir elements singulars del paisatge d’aquesta zona. La ruta ens conduirà des del castell de Montesquiu al castell de Besora, tot passant pel pla del Revell i el collet de Mongia. De tornada passarem per l’obaga de la muntanya fins al castell de Montesquiu.

Excursió fàcil: són aproximadament 11 km i amb poc desnivell (uns 300 m dels 700 als 1.000 m) També tenim l’opció de poder visitar el Castell de Montesquiu. El de Besora està en molt mal estat, però es poden veure les restes de l’església romànica i parts de les defenses. Si el dia és clar i net gaudirem de bones vistes del Pirineu.

A tenir en compte

Aquest itinerari és circular i està senyalitzat pel Parc del Castell de Montesquiu, correspon al sender local SL-C 129. Ratlles blanques i grogues. També trobarem algun tram amb marques blanques i vermelles de GR.

Pista i camí sense problemes. Tan sols cal prestar atenció a trobar el corriol un xic confós per l’obaga del Castell de Besora.

Per a més informació es pot consultar el mapa i guia Puigsacalm – Bellmunt, Parc del Castell de Montesquiu, Editorial Alpina, escala 1: 25.000. I també aquests enllaços Ges Bisaura, Mapa de Montesquiu de la Diputació, i Wikiloc.

Com arribar-hi?

Prenem la C-17 fins a arribar a la població de Sant Quirze de Besora. Passem el pont sobre el Ter en direcció a Vidrà per la BV-5227, i just després del pas a nivell, tombem a l’esquerra tal com ens indica un rètol. Enfilem la pista asfaltada i arribem a l’aparcament del Parc del Castell de Montesquiu.

El castell de Montesquiu

El castell de Montesquiu i els jardins que l’envolten presideixen un espai protegit, un paratge suggeridor del Prepirineu català. És la seu principal del Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, creat l’any 1986 per la Diputació de Barcelona.

El castell de forma quadrada, s’ha adequat com a museu i centre de recursos. Els orígens del castell és el resultat d’un llarg procés històric que ha durat més de deu segles. El procés d’edificació del castell comença al segle IX, amb una torrassa solitària que va fer edificar el comte Guifré el Pelós, pare de l’abadessa Emma, personatge documentat a l’arxiu del castell. A mitjan segle XIV, Arnau Guillem de Besora va ser el primer personatge de la seva nissaga que va habitar al castell. Al segle XVII, Lluís Descatllar va ampliar i ennoblir el casal, i s’hi afegí una capella dedicada a Santa Bàrbara. A principi del segle XX, Emili Juncadella va donar a l’antic casal l’aparença de castell que té en l’actualitat i el completà amb els jardins. Des de l’any 1972 la Diputació de Barcelona el té a càrrec seu i en garanteix la conservació. La troballa de l’arxiu del castell, l’any 1987, ha permès comprendre la realitat quotidiana de senyors i camperols al llarg dels segles.

El castell es pot visitar tots els caps de setmana i diàriament a l’estiu. L’audiovisual que es projecta narra la història del castell, de manera dramatitzada, a través dels fantasmes dels quatre personatges més significatius que hi han tingut relació. S’ofereixen visites guiades a l’edifici del castell.

El Parc

El parc té una extensió de 546 ha, i ocupa part dels termes municipals de Montesquiu, Sora, Sant Quirze de Besora i Santa Maria de Besora. Ofereix indrets de gran bellesa que justifiquen amb escreix una visita. Els gorgs de la riera de Vallfogona en el seu límit nord, la riera de les Codines amb el pont medieval homònim que la travessa, el camí de la carena de Sant Moí (amb les restes de l’antic camí que anava a Llaers a cercar les rutes del riu), amb magnífiques vistes sobre els Bevís i la serra dels Bufadors, ja fora dels límits del parc, o el curs de la riera de la Solana aigües amunt, són tots els trajectes de curta durada a l’abast de qualsevol visitant que vulgui gaudir del paisatge del parc. També es pot seguir l’itinerari senyalitzat “L’obaga del castell”, que discorre dins dels límits del parc.

A causa de les característiques benignes del clima, que el fan únic a la zona, la vegetació és abundant tant en varietat com en qualitat. L’abundància de pluges, contrastada amb les temperatures no gaire fredes, fa que les espècies més abundants siguin l’alzina, el garric, l’argelaga, la farigola, l’espígol, la sajolida, el roure, el faig, el boix, la molsa, el pi, i també moltes classes de bolets. La fauna també és molt rica i variada en espècies.

Al parc i als jardins del castell s’hi pot accedir sempre. Els jardins que envolten al castell configuren un entorn atractiu, bé amb les coníferes de la zona més baixa o bé amb l’enjardinament més clàssic de la zona més propera a l’edificació. Més informació en aquest enllaç.

Inici de la ruta

Sortim de l’aparcament i seguim amunt, per la pista encara asfaltada un trosset més. Tenim a l’esquerra el castell. Deixem dues pistes, primer a la dreta i després a l’esquerra i continuem, seguint en pendent suau la pista principal, la més fressada, contemplant els magnífics prats i majestuoses arbredes. El bosc mixt de roures, alzines i pi roig ens acompanya en aquest costat solell de l’itinerari. Arribem a una gran bassa.

La bassa, inici i final de la ruta circular

Nosaltres continuem per la dreta. La pista de l’esquerra serà per on tornarem. L’itinerari no té pèrdua si anem seguint els indicadors, els senyals blancs i verds, i la pista en suau pujada. Hi ha un moment que el bosc s’acaba i comencen els prats.

Pla de Revell, entre les serres de Bellmunt i Bufadors

Estem arribant al pla de Revell que vorejarem per la dreta. A mesura que anem avançant, pel davant nostre anirà sorgint el turó encimbellat amb el castell de Besora. Ens cal deixar la pista i seguir pel sender de la dreta que ens porta a prop de les restes de la casa del Revell. Una mica més enllà rodegem per la dreta una cabanya o pallissa. Ara ens dirigim cap al centre del pla fins a passar pel costat d’una petita bassa.

El pla ramader del Revell ens ofereix unes vistes espectaculars del Pirineu, al nord, i del Bisaura, al sud. En dies clars també podrem observar el Pedraforca i Montserrat.

Més enllà, quan ens acostem al bosc, hem d’estar atents a veure un pal indicador.

Pal indicador i cinglera

Fem un gir brusc a la dreta, en direcció sud. Travessem un filat i seguim el camí que ressegueix la cinglera per sota del pla fins a entreveure el coll de Mongia.

Coll de la Mongia

El coll, mancat de vegetació i on afloren margues blavoses, constitueix un paisatge peculiar. Voregem el turó de la Valona, que no ens deixa veure el castell, en suau ascensió fins al Pla de Besora.

Pla de Besora

Estem al peu del castell. Al fons tenim una gran masia: la casa rural Mas Pla, i més enllà, a 15 minuts, el municipi de Santa Maria.

Ara cal acostar-nos a una petita bassa des d’on per un confús corriol, que primer de forma imprecisa es dirigeix a un roquerar per sota dels arbres, i després ja per un sender ben definit i molt bonic, i iniciar l’ascensió al castell tot fent un seguit de giragonses.

Castell de Besora

Quan arribem a dalt de tot, sorprèn veure que el cim, que semblava punxegut, és en realitat una gran esplanada, on es troben les ruïnes del castell i de l’església de Santa Maria.

Les restes més antigues són ibèriques. La part més “sencera” és l’església romànica, ja que va restar dempeus fins a les guerres carlines. Va ser la primitiva parròquia de Santa Maria de Besora i, per tant, està voltada d’enterraments, que a poc a poc també estan sent excavats. És sorprenent, amb la mentalitat actual, pensar “l’excursió” que els calia fer a la gent de Santa Maria de Besora per anar a missa!

L’església romànica de Santa Maria, consagrada el 898 pel bisbe Gotmar a petició d’Emma, filla de Guifré el Pilós i abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, es va reconstruir al segle XI sota la protecció del castell. Hi destaca un interessant campanar quadrangular de tres plantes i el porxo, probablement del segle XII.

Val la pena la visita tant pel seu valor arquitectònic i històric, com pel geogràfic. El sinuós sender per arribar-hi des de Santa Maria de Besora és de gran bellesa i la vista panoràmica des del cim és magnífica.

Retornem al Pla de Besora i pista fins a Montesquiu

Desfem el camí que ens ha pujat dalt el castell fins al pedregar a prop de la bassa. Un cop a baix seguim la pista que queda per sota el sender per on hem vingut, en direcció contrària a Santa Maria, i que no deixarem fins a arribar de nou a la gran bassa sobre el castell de Montesquiu per on hem passat a l’inici del recorregut.

Aquest camí de baixada és un encantador passeig per l’obaga caducifòlia del turó tabular del pla del Revell. Notareu el canvi en la frescor i en la vegetació que ens acompanya. Els roures, ara més grans, s’alternen amb fagedes i s’esquitxen d’aurons de tots tipus, moixeres, avellaners, freixes i algun til·ler. El boix és l’arbust predominant per excel·lència. I si tenim sort, sentirem el tac-tac del picot negre.

En acabar, en cas de no tenir pressa, sempre hi ha la possibilitat de visitar el castell o de passejar pels jardins del parc.

Jaume Roig

Castellví de Rosanes, Creu de l’Aragall, castell de Sant Jaume

Castellví de Rosanes, encastat a la muntanya i abocat a la plana del Penedès, és un dels pobles més petits del Baix Llobregat i, a diferència per exemple de Corbera o Vallirana, s’hi respira un aire més pur, lluny de l’especulació urbanística.

El topònim Castellví es refereix al «castell vell» que hi ha al capdamunt del turó que visitarem, de manera opcional, al final de l’itinerari i que actualment es coneix com el castell de Sant Jaume.

La ruta discorre una part pel vessant nord de la Serra d’Ordal inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural, amb una vegetació exuberant, i una segona part pel vessant sud, més sec i modificat per l’especulació urbanística, però que la ruta evita excepte en l’ascensió al cim de la Creu de l’Aragall, que és opcional.

A tenir en compte

La distància total del recorregut és d’uns 12 km, que es fan amb poca dificultat, excepte potser les ascensions a la Creu de l’Aragall i sobretot al castell de Sant Jaume, que poden considerar-se optatives, sense que per això la ruta perdi el seu encant.

La ruta està parcialment senyalitzada amb senyals de color vermell i algunes fites.

Es pot trobar àmplia informació en el llibre de Jordi Sierra i Miquel Julià: Excursions a peu pel Baix Llobregat, Cossetània Edicions, Col·lecció Azimut – 60, Itinerari núm. 15

També es pot consultar el mapa de l’Editorial Piolet: SERRA D’ORDAL, escala 1:20.000, i a Wikiloc clicant aquí.

Com arribar-hi

Per la carretera C-243 de Martorell a Gelida, sortida Castellví. Cal entrar a Martorell, prendre el carrer Torrent de Rosanes i seguir les indicacions per anar a Gelida.

Castellví de Rosanes

El poble formava part de la baronia de Castellvell i es troba esmentat ja el 936. Probablement fou anomenat aviat Castellvell de Rosanes (del veí castell de Rosanes, que domina la vila de Martorell) per tal de distingir-lo del Castellvell de la Marca (Alt Penedès) també pertanyent a la baronia.

El segle XV, a Miralles en una antiga casa forta, s’hi instal·là un convent d’agustins. D’aquella època, es conserven en una sala gòtica reconvertida en capella del convent unes interessants pintures murals al fresc d’influència florentina.

Cal destacar el museu privat del cava Ramon Canals amb la sala d’arqueologia i enologia entre d’altres. Per a més informació, aquí i aquí.

Inici de la ruta

Situats a la plaça de Catalunya, pugem per l’avinguda de Pau Casals fins als afores del poble, i per una pista encimentada recentment i envoltats de vegetació, en suau però constant pujada, arribarem a la masia de Ca l’Alegre.

Ca l’Alegre

Es tracta d’una imponent i majestuosa masia. La voregem per la dreta i tot planejant ens endinsem pel bosc, ara ja per camí de terra. A les clarianes gaudirem d’espectaculars vistes dels cingles calcaris del vessant nord de la muntanya de la Creu de l’Aragall.

Roure de Ca l’Alegre

Després de travessar un torrent trobarem un roure grandiós que alça les branques buscant el sol que li nega el penya-segat proper. El camí continua pujant suaument. Ens acompanya un marge de pedres al nostre costat dret, engolit pel bosc, senyal de la seva antigor. Per l’esquerra i a través de les clarianes del bosc, ens acompanya la vista majestuosa de Montserrat. Malgrat que vegem alguna desviació, seguim a la dreta i pujant. Passem per una barrera que impedeix l’accés de vehicles motoritzats. A 10 metres el sender es bifurca, nosaltres seguim per l’esquerra.

Bruguerar

Hi ha un moment que el sender que seguim comença a planejar prop d’una línia elèctrica. Cal deixar el camí que seguíem i agafar el sender que gira en un gran revolt a la dreta i arrenca en pujada. Ara ens endinsem en un bosc ple de brucs força alts.

Coll de la Pedra Dreta

El sender que hem seguit acaba en una pista de gran amplària que careneja per la serra. La vista és impressionant sobre el Garraf, la serra de Collserola i el delta del Llobregat. A sota tenim Corbera i Vallirana amb les seves urbanitzacions; més enllà, Sant Ramon.

Si seguim la pista a la dreta, anirem de manera opcional al cim de la Creu de l’Aragall. Un cop fet el cim retornarem a aquest punt. L’ascensió i retorn, que és per pistes de terra i asfaltades, pot allargar-se més d’una hora.

Creu de l’Aragall

No hi ha dreceres practicables. Seguim la pista que rodeja la muntanya. Passem per una formació característica anomenada «la roca vermella». Arribarem als carrers asfaltats de la urbanització que ens duran pràcticament fins al cim (és possible, per tant arribar-hi amb cotxe des de Corbera).

Veurem una gran creu feta d’obra, una torre de vigilància contra incendis i un petit mirador. Hem arribat al punt culminant de l’excursió (548 metres) que ens permet una vista molt interessant: en primer terme els boscos per on discorre aquesta ruta amb el Penedès i Montserrat al fons; Sant Llorenç del Munt, el Montseny i la serra de Collserola; i mirant cap al sud la població de Corbera amb el Garraf, Sant Ramon i part del Baix Llobregat.

Ara hem de refer el camí tot baixant i tornem al coll.

Novament el Coll de la Pedra Dreta

Continuarem per la pista fins a la cruïlla on hi ha pròpiament el coll de la Pedra Dreta. Prenem la pista de la dreta que, tot baixant, es dirigeix a la masia de Can Xandri.

Can Xandri

Poc abans d’arribar a la masia, ens desviem a la dreta pujant suaument també per pista. Des d’aquí gaudirem d’una panoràmica molt interessant de tot el Vallès, amb les poblacions de Castellbisbal i Rubí en primer terme.

Bosc d’alzines sureres

Quan iniciem una baixada i tenim el primer contacte visual amb el turó del castell de Sant Jaume, inconfusible, la pista se separa en dues. Anirem a l’esquerra durant uns 200 metres fins a un revolt, on prendrem un petit sender que surt a la dreta. És un camí ben traçat i senyalitzat amb fites. Travessarem un bosc d’alzines sureres que ens recorda les muntanyes del Maresme o de la Selva.

Seguim el sender fins que a mà dreta, una desviació força empinada ens porta a una torre elèctrica. Ara el sender, tot passant sota els fils elèctrics, baixa a l’altre vessant, fins als camps del pla de Sant Jaume. Seguim el camí on hem fet cap, direcció esquerra.

Mas de Sant Jaume

Passem pel costat d’un camp de cirerers, al mig del qual es troba la petita ermita romànica de Sant Jaume molt deteriorada a causa de la Guerra Civil i abandonada. Tinguem en compte que és propietat privada. Arribarem a una pista, en un revolt força pronunciat. Després la seguirem baixant, a la dreta, per tornar a Castellví.

A l’esquerra la pista es dirigeix a l’impressionant mas del Castell, però un cartell prohibeix el pas fins i tot als vianants. Si volem acostar-nos a les ruïnes del castell de Sant Jaume, ens enfilem per un sender molt empinat aquí mateix, a l’esquerra, fins a trobar una pista que ens hi portarà. Es tracta d’una ascensió difícil.

Castell de Sant Jaume

El Castellvell de Rosanes, conegut també com el castell de Sant Jaume, és una fortificació ubicada a una altitud de 369 metres, dominant el pas pel corredor de la depressió penedesenca i controlant el pas pel curs del Llobregat.

El seu origen cal vincular-lo al procés de fortificació de tota aquesta zona, especialment intens a les darreries del segle IX i, encara més, als inicis del X. És el moment que veiem aparèixer a la documentació els castells de Masquefa, Gelida, Subirats, etc., i que hem de relacionar amb un procés de reorganització del territori i de consolidació del que serà l’administració altmedieval i crearà les bases del procés posterior de feudalització.

La destrucció definitiva del Castellvell de Rosanes va esdevenir-se l’any 1714, en el marc de la Guerra de Successió. Els defensors de la fortalesa, davant de la desproporció de forces, van prendre la decisió d’abandonar el castell i la nit del 22 al 23 de gener es van despenjar amb cordes per l’espadat posterior del recinte.

En dates posteriors, i un cop en mans de l’exèrcit filipista, es va procedir a la seva voladura, carregant explosius a la base de la torre mestra, que amb la caiguda va destrossar les edificacions adjacents.

Tornem a Castellví de Rosanes

Ara cal seguir pista avall des del mas de Sant Jaume. No té pèrdua. Passarem sota formacions rogenques de gran espectacularitat, fins a arribar a la C-243 entre Gelida i Martorell. La seguim amb molta precaució uns 200 metres fins a entrar a la urbanització El Taió. Seguim pel carrer Maria Sunyol, que va paral·lel a la carretera que hem deixat, però més enlairats i molt més tranquils. Quan tornem a sortir a la carretera continuem per un sender de vianants i arribarem al poble, i donarem per acabada la sortida.

Jaume Roig

La Llacuna, castell de Vilademàger, serra d’Ancosa, bosc del Paradís i font Cuitora

Les rodalies de la Llacuna sorprenen agradablement per una suavitat i una verdor superiors al paisatge que l’envolta. Una ratlla perfecta separa la part boscada dels conreus que s’escampen per la clotada, talment la clapa d’aigua que segles enrere devien emmirallar aquelles pinedes.

Les serres d’Ancosa i de la Llacuna, que separen les comarques de l’Alt Penedès i Anoia, estan carenejades pel GR-172 i ofereixen moltes possibilitats de senderisme. La que avui presentem és simplement un tast per animar-nos a conèixer millor aquests indrets.

A tenir en compte

Es tracta d’una ruta fàcil, relativament curta, d’uns 7 quilòmetres, i un desnivell d’uns 250 metres. En gran part transcorre per pistes, encara que un tram, el descens del torrent de la font Cuitora, és força pedregós i cal dur un bon calçat.

Es pot consultar el mapa de l’Editorial Piolet: FONT-RUBÍ, SERRA DE LA LLACUNA, escala 1:20.000. Una ruta aproximada es pot trobar a Wikiloc.

Com s’arriba a la Llacuna?

Des de Vilafranca, passant per Sant Martí Sarroca per la BP-2121. Des d’Igualada, per la C-37. També s’hi pot arribar des de Sant Sadurní, passant per Sant Quintí de Mediona i Sant Joan de Mediona.

La Llacuna

La vila de la Llacuna, d’uns 800 habitants, és a 614 m d’altitud, al fons de la vall. Han desaparegut les muralles medievals que l’envoltaven, en les quals s’obrien cinc portals (el d’en Bens, de la Font, d’en Badorc o de la Banya, del Vall i del Fort Micó). Des del segle XV es formà la plaça Major, porxada, que aixoplugava el mercat, i que és actualment un dels indrets més característics de la població. Als segles XIII-XIV hi hagué un call o comunitat jueva. Val la pena passejar-hi tranquil·lament, especialment un dia feiner.

Inici de la ruta

Iniciem la ruta al carrer Vilademàger, davant de les escoles, als afores de la població, on hi ha indicadors del castell de Vilademàger, cap on ens dirigirem. El camí és encimentat fins al càmping. Abans, però, passem per davant de Cal Conillet i del Cementiri. Seguim els indicadors fins a una esplanada a la dreta amb l’indicador de “prohibit acampar”. Travessem l’esplanada, seguim un corriol i més endavant pugem unes escales que ens duran a l’església de Sant Pere i a les restes del castell de Vilademàger.

El castell de VIlademàger

El castell de Vilademàger es va erigir a final del segle X al capdamunt d’una serra allargassada que domina el Pla de la Llacuna, un territori incorporat llavors als dominis del comtat de Barcelona.

El conjunt s’adapta al relleu, i forma un clos emmurallat impressionant que abraça el capdamunt de la serra. Al recinte superior, hi destaca una torre de base quadrangular i alçat cilíndric, a la qual s’adossen altres construccions quadrangulars que devien formar part de la residència senyorial. Just passat el mur que divideix els dos recintes, a l’inferior hi ha l’església de Sant Pere, també del segle X, però amb reformes notables i ampliacions des de llavors fins al segle XVII. De la resta del recinte inferior se’n pot resseguir el perímetre de muralles, amb diverses torres semicirculars adossades i el portal d’entrada ben conservat.

El lloc gaudeix d’unes vistes impressionants. La visita exterior és lliure. Per a les visites guiades concertades truqueu als telèfons 93 897 68 30 o 93 897 60 63.

La serra de la Llacuna

A continuació, per darrere les restes del castell, baixem a trobar una pista que s’enfila fins a dalt la carena de la serra de la Llacuna, on trobarem el GR-172 que seguirem cap a la dreta. La pista, força planera, transcorre entre espesses pinedes i, en ser carenera, de tant en tant permet boniques vistes tant de la comarca d’Anoia com de l’Alt Penedès.

Evitarem totes les desviacions, sempre seguint els senyals del GR, fins que passem per sota unes línies d’alta tensió, i després deixarem uns dipòsits d’aigua per als bombers a l’esquerra. Menys de cent metres més enllà, a la dreta, hi ha un camí boscater que es bifurca. Prenem el de l’esquerra, el que baixa seguint el torrent.

Torrent de la Font Cuitora

La pista ara és més pedregosa. Anem baixant una mitja hora fins que el torrent s’eixampla. Tinguem cura d’uns senyals vermells a l’esquerra i seguim el petit corriol.

Bosc del Paradís i Roques de la Crida

El sender ens duu a un dels boscos més interessants de l’espai natural d’Ancosa-Montagut. Envoltats de dretes pinasses, ens trobarem com si fóssim dins del paradís mateix. Un bell entorn natural on el silenci se sent.

Si mirem damunt nostre, a l’esquerra, veurem com treuen el cap les roques de la Crida. Es tracta d’una pintoresca cinglera de roques que s’alcen al capdamunt de la serra d’Ancosa i on hi ha una gran quantitat de coves. En destaquem la roca i la cova del Frare, on s’hi va localitzar un important jaciment arqueològic.

La Font Cuitora

Després de gaudir d’aquest bonic espai, tornem pel sender que havíem fet fins a retrobar la pista que seguíem, continuem baixant i en poca estona arribarem a la Font Cuitora.

L’aigua d’aquesta font té virtuts diürètiques i ha estat la font de consum d’aigua per al poble, pel fet de ser la més propera. El nom de la font també ens indica que hi brolla una aigua de la que en diem fluixa, que permet coure amb facilitat els aliments, especialment els llegums.

Els àlbers de la Font Cuitora

Amb les seves soques recargolades aquest conjunt d’àlbers, excepcionals a la comarca, foren declarats d’interès comarcal l’any 1995. Són un tipus d’arbres abundants als boscos de ribera de la terra baixa, que es coneix fàcilment per la seva escorça, blanca i llisa, amb bandes fosques i per les fulles curiosament peludes al revers, igual que els borrons, també singularment peluts.

Final del recorregut

Ara ja només ens resta tornar al poble. La pista passa pel costat del camp de futbol i arribarem al carrer de Vilademàger, prop de les escoles d’on havíem sortit.

Jaume Roig

Pels voltants del Brull

Casademunt, altres masos, poblat iber de Montgròs, serrat de la Peça

Introducció

Ruta d’uns 11 km que ens permet conèixer diferents masies dels voltants del Brull i les muralles de Montgròs. Combina pistes i senders. Tan sols cal fer atenció en canviar de vessant al congost del Raurell. Es pot considerar una ruta fàcil (encara que aquest concepte és força subjectiu). Consulteu el mapa de l’Alpina-25, El Montseny, escala 1:25.000 i també Wikiloc.

Aproximació

L’itinerari comença al Brull a la BV-5301, prop de Seva.

El Brull

Població prou coneguda. Pot ser interessant consultar aquest mapa del patrimoni cultural.

Itinerari

Sortim de l’aparcament que hi ha davant de l’església de Sant Martí del Brull i sota les ruïnes del castell. Agafem la pista enquitranada amb els senyals de GR que va a Aiguafreda, i uns 400 m més enllà trenquem a la dreta cap al conjunt d’edificis de Casademunt (hi ha indicadors).

Casademunt

(Per a informació més exhaustiva mireu aquí i aquí)
Consta del mas, edificis complementaris i la gran església del Sagrat Cor.

El mas

Se’n tenen dades des de finals del segle XIII. El mas Casademunt, tal com el veiem avui dia, és el fruit de moltes ampliacions i reformes, fetes bàsicament entre els segles XVII i final del XIX. Avui se’ns mostra com un gran casal rectangular, cobert a quatre vessants. La moguda història del mas, sobretot des del 1890 ençà, explica una bona part de les reformes, principalment quan els Pons el convertiren en un gran casal residencial. És molt notable la decoració de ceràmica vidriada o rajola, amb plafons de motius religiosos i florals que decoren l’entrada i altres estances importants de l’ edifici.

L’etapa senyorial

A partir d’inicis del segle XIX els hereus de Casademunt comencen a vendre terres, drets i, finalment, van vendre la propietat a Alexandre Maria Pons i Serra, un gran financer que va emprendre tot seguit notables obres de millora i embelliment en l’estructura i el mobiliari del mas, i el va convertir en un lloc de festes, trobades, recepcions i residència d’amics i familiars. Una mostra de la magnificència que l’Alexandre Maria Pons va voler donar a Casademunt és la construcció de la gran església dedicada al Sagrat Cor, en lloc dominant, i que ha esdevingut, amb el seu esvelt campanar, tot de pedra i color vermellós, una silueta característica del paisatge del Brull. L’església del Sagrat Cor és un edifici neogòtic amb solucions modernistes, que es va construir entre el 1892 i el 1895. Tot indica ser obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), autor de moltes cases senyorials i d’esglésies, entre les quals el temple del Sagrat Cor del Tibidabo.

El sanatori del Montseny

Alexandre Maria Pons moria pels volts de 1920, i amb ell es cloïa l’etapa més brillant i senyorial de Casademunt. Va passar per diverses mans fins que Ignasi Pons no va poder mantenir el ritme dels seus pares i el va vendre al Dr. Lluís Rosal, que convertí el mas, ampliant-lo amb annexos, en un sanatori antituberculós.

És curiós com en un reduït espai geogràfic, es troben tres sanatoris: el del Brull o del Montseny (1930), el de la Mare de Déu de les Victòries de Mas Badó (1931) i el de Puig d’Olena (1933).

Vet aquí algunes persones conegudes que van ingressar al sanatori del Brull:

  • Josep M. Capdevila, escriptor i filòsof.
  • Josep Mompou, pintor, germà del músic Frederic Mompou.
  • Jacobo Sureda, pintor i poeta mallorquí.
  • Vicenç Soler, pintor olotí.
  • Evarist Vallès, pintor de Figueres.
  • Ramon Camprubí, més conegut com “Càrtex”, germà del popular Joan Capri.
  • Joaquim Serra, músic i compositor, autor de la sardana “Roses del Brull”.
  • Dionisio Ridruejo, dirigent de la Falange.
  • Bartomeu Rosselló-Porcel, poeta mallorquí (més informació).

Casademunt, casa d’espiritualitat

El 2 de juliol de 1956 van comprar la propietat de Casademunt les religioses de la Congregac

ió de Jesús i Maria de Barcelona. S’ha anat utilitzant com a lloc de descans i estiueig de religioses i alumnes, i estades temporals per a cursets o altres activitats religioses o pedagògiques durant el curs escolar, i a temporades la casa ha estat tancada.

 

Un cop acabada la visita, continuem seguint la pista i, si prestem atenció, observarem un impressionant ginebró abans de passar a redós de la magnífica masia de Can Serrà.

Can Serrà
Històrica masia del Brull, declarada Bé Cultural d’Interès Local, completament restaurada, al capdamunt d’uns breus prats i que podem veure des del camí d’accés. Té els seus orígens ben endinsats en l’edat mitjana, tot i que la fesomia actual de la casa és del segle XVIII. La restauració de finals del segle XX li ha donat un aspecte renovat però sense perdre l’aire de la vella masia. És de planta quadrada, amb teulada a dos vessants amb la part central més elevada, planta baixa, primer pis i golfes.

Aquí la pista es bifurca. Per la dreta vorejaríem el pantà de Les Illes, però nosaltres continuem per l’esquerra i anem rodejant un camp de golf (que ens quedarà sempre a la nostra dreta) durant un quilòmetre i mig. Podrem observar el pantà i, més lluny, l’alzina de l’Estanyol. Poc després de passar sobre el torrent de l’Estanyol trencarem a l’esquerra, seguint el camí d’unes torres elèctriques. A l’altura de la segona torre prenem un desviament també a l’esquerra per baixar a l’Afrau (o congost) del Raurell. Ara pugem per l’altra vessant del torrent, vorejant-lo al principi i enfilant-nos decididament fins a atènyer una pista que, a la dreta i en pocs centenars de metres, ens durà al jaciment de Montgròs.

Les muralles de Montgròs (per a informació més exhaustiva mireu aquí)

La fortificació ibèrica del turó de Montgròs es troba dins del Parc Natural del Montseny. Era una important fortificació amb antecedents en l’edat de bronze, que controlava el coll Formic, una de les vies de penetració a la plana des de la costa. Cap a l’any 300 aC, s’aixecà una gran muralla de doble parament, precedida d’un fossat, que tancava l’istme de la península del Montgròs (el Brull). Una barrera imponent de 145 m de longitud i 5 m de gruix. A mitjan segle III aC, la fortificació es va reforçar amb una torre central i altres defenses perifèriques.

Actualment, es creu que devia ser la seu d’una guarnició militar permanent en la qual, en èpoques de perill, es podia refugiar la gent de la contrada amb els seus ramats. L’incendi i la destrucció del nucli van coincidir amb el moment més dur de la Segona Guerra Púnica, cap al 205 aC. La fortificació es va tornar a utilitzar probablement del segle X fins al segle XIV. La muralla constitueix el principal atractiu del conjunt arqueològic.

El jaciment fou localitzat de manera fortuïta l’any 1974. Des d’aleshores, s’hi han fet diferents campanyes d’excavacions arqueològiques i de restauració, que encara continuen. Està totalment tancat i les visites són els caps de setmana i guiades.

Itineraris guiats:

Les visites a les muralles del Montgròs surten del Centre d’Informació de la Rectoria del Brull. Acompanyats per un arqueòleg ens dirigirem amb els cotxes particulars fins al jaciment situat a 4,5 km. Allà disposem d’un ampli pàrquing per deixar els vehicles. Començarem la visita introduint-nos al món dels ibers i passejarem per les restes desentrellant els secrets que amaga la imponent muralla.

  • Durada: 1h 45 minuts (10 minuts abans de l’inici de la visita al Centre d’Informació)
  • Època recomanada: Tot l’any.
  • Nombre. màx/mín per grup: 1 / 8 persones (per a grups s’ha de concertar visita).
  • Horaris: visites els dissabtes, diumenges i festius: gener i febrer a les 12 h.; de març a juny a les 11 i a les 13h.; de juliol a setembre a les 11, a les 13 i a les 16h.; d’octubre a desembre a les 11 i a les 13h.
  • Preus aproximats: entrada normal 3€ (adults); entrada reduïda 2€ (jubilats i menors de 16 anys); entrada gratuïta menors de 6 anys.
  • Més informació.

Ara cal recular per on hem vingut i continuar la pista fins a la masia del Boix.

El Boix

Masia de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes. Té la teulada a dues vessants i la façana principal és orientada a llevant. S’accedeix a l’interior a través d’un portal que condueix a l’era enllosada i delimitada per la casa, dos portals (un a llevant i un a ponent) i un cobert. A la part sud es pot veure un forn adossat a l’exterior del mur. Tot i que no és habitada amb regularitat, hom l’explota com a centre agrícola i ramader. Són destacables les llindes bellament decorades que es troben a la façana principal, a l’altura del primer pis.

A continuació tenim dues opcions: continuar per pista asfaltada fins al Brull, tot passant pel mas La Sala.

Jaume Roig