Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144)

La ruta que proposem és una part del PR C-144, la Ruta de les Colònies, que s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny. Aquest PR (petit recorregut) actualment està inclòs dins el Camí del Llobregat o GR-270, que ressegueix tot el riu, des de Castellar de n’Hug fins al Prat de Llobregat. Per tant, trobarem senyals grocs i blancs (del petit recorregut) i sobretot vermells i blancs (els del gran recorregut).

En concret caminarem des de la colònia de Cal Pons, a Puig-reig, fins a l’Ametlla de Merola. Són menys de 9 km vorejant el Llobregat i el temps dependrà de les visites i parades que fem.

Aquest itinerari, planer i molt ben indicat, combina paisatges de ribera magnífics amb la visita discrecional de cinc colònies tèxtils, cadascuna amb una història i característiques especials que ens ajudaran a comprendre la industrialització del nostre país.

Entrant a Puig-reig pel sud i seguint els indicadors, ens acostem a l’església de Cal Pons, que és l’inici de la ruta.

Cal Pons (1875-1992)
Probablement la colònia tèxtil més interessant de Catalunya des del punt de vista monumental. Destaca especialment per l’església de Sant Josep –en diuen la catedral de l’Alt Llobregat–, d’estil neogòtic, actualment centre d’interpretació.

La fàbrica consta de naus separades per filades de ferro colat. Els habitatges plurifamiliars per als treballadors són de tres pisos d’alçada i dos per planta.
L’escola ha estat reconvertida en casa de colònies. A més d’altres serveis per als obrers, són de destacar les cases de l’amo envoltades de jardins i boscos amb cavallerisses, hivernacles i miradors.

Des d’aquí, deixem el passeig de til·lers i baixem a la fàbrica que voregem en sentit sud fins a retrobar el Llobregat. Després d’una frondosa arbreda, el camí enfila cap a Cal Marçal.

Cal Marçal (1890)
No esdevingué mai una colònia industrial pròpiament dita, sinó que aprofità els serveis que oferia la barriada de Cal Marçal.

La fàbrica, de tres pisos (paral·lela al Llobregat i al canal), és un gran edifici de planta rectangular cobert a doble vessant amb els emmarcats de portes i finestres d’obra vista.

Resseguim un llarg bloc d’habitatges, passem pel costat de la fàbrica i enllacem amb un corriol que duu a la palanca per on es passa el riu. Veiem la resclosa de Cal Marçal. Travessem la carretera C-16 per sota i continuem per una pista asfaltada passant pel costat de la depuradora fins a la finca de la Cortada. Aquí es trenca a mà dreta per un corriol que continua pel bosc fins a apropar-nos novament al riu. Albirem a l’altra riba la colònia de Cal Vidal.

Uns indicadors ens ofereixen dues opcions: continuar la ruta riu avall o bé fer una marrada per visitar la colònia. Nosaltres optem per la segona opció.

Seguint les indicacions travessem el riu, contemplem la resclosa i ens enfilem primer a la fàbrica i després per la palanca arribem als habitatges i al museu de Cal Vidal.

Cal Vidal (1901)

És l’última colònia tèxtil construïda al Berguedà i destaca pel seu urbanisme ordenat, racional i modern, i per l’existència d’un dels salts d’aigua més impressionants de la comarca. Avui es pot visitar com a museu.

Consta d’una gamma d’habitatges molt variada que formen carrers i places.

La fàbrica, de pisos, és centrada per la torre de muntacàrregues i té una elegant simetria en la disposició dels finestrals.

A més de l’església, les torres del propietari i del director, cal destacar l’edifici del Patronat, i l’escola convent per a l’educació de les noies de la colònia.

Una vegada acabada la visita, refem el camí, tornem a travessar el riu i continuem avall, a estones vorejant camps de conreu, a estones pel mig del bosc, fins a arribar davant de Cal Riera, on, fent una nova marrada i passant el riu per una palanca, podem visitar la colònia.

Cal Riera (1890-1980)
La fàbrica es va construir aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí fariner de la Casa Gran de cal Riera.

Cal destacar-ne el conjunt d’habitatges plurifamiliars, d’arquitectura funcional, alguns en estat deplorable i d’altres en procés de reestructuració, que acolliren pels anys 50 i 60 del segle passat molts immigrants d’Andalusia i Castella. Com en totes les colònies no hi pot faltar la torre de l’amo, la tenda economat, el cafè teatre, l’escola i l’església.

Retornem a la pista que seguíem. Travessem la riera de Merlès per una palanca. Sense ascendir, la ruta gira a mà dreta, passa per una pollancreda i ressegueix els marges del riu sempre cap a migjorn. L’ambient és humit, i la vegetació, espessa. Més avall s’enllaça de nou amb la pista rural. El nucli de Galera queda a llevant, encimbellat dalt d’un turó. Ens acostem a la masia de cal Mèlic i a la resclosa de l’Ametlla. Creuem el Llobregat per una palanca de ferro i fusta i accedim a l’Ametlla de Merola, que és la nostra destinació.

L’Ametlla de Merola (1870-1999)
L’Ametlla de Merola, d’uns 300 habitants actualment, deu el seu origen a un antic molí fariner que l’any 1832 va esdevenir una petita fàbrica de màquines de cardar.

Amb els anys es reconvertí en fàbrica tèxtil, es va engrandir i el 1873 ja hi ha noranta pisos i la “Casa de les Noies”, amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la colònia hi treballen 500 persones.

Es construeix l’església entre el 1875-1882, i també l’escola. Els diferents amos van convertint el que era una zona verge, més tard una fàbrica, en una colònia poble, dotada de serveis (botiga, teatre, cafè…) fins als nostres dies.

Gràcies a la creació d’unes primeres associacions de tipus religiós, les de Sant Lluís, Sant Josep i les Filles de Maria, i també d’una petita orquestra formada per treballadors, neixen moltes manifestacions folklòriques i culturals, com les representacions nadalenques dels Pastorets, el teatre, les caramelles, la festa major i d’altres, que han impregnat la gent de l’Ametlla d’un tarannà especial.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i no presenta cap problema seguir-lo. Però, si voleu, podeu consultar el mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) o també wikiloc. També es pot consultar informació molt interessant a Les colònies industrials.

Jaume Roig

Sant Salvador de les Espases

En aquesta proposta veurem paisatges, com la muntanya de Montserrat, des d’angles desconeguts; dilatades panoràmiques, fondalades i formacions rocoses curioses. Però sobretot descobrirem Sant Salvador, una ermita refugi encinglerada i penjada sobre les roques de les Espases. Una ermita amb molta història i devoció i amb una particularitat segurament única: per accedir al cim de Sant Salvador cal obrir una porta que hi dóna accés.

Com a cloenda reviurem el passat del balneari de la Puda, visitarem la mil·lenària masia de Can Tobella i passejarem per l’idíl·lic camí de les Salmorres, vorejant el marge del Llobregat, de gran riquesa botànica i ornitològica.

 tot això serà possible sense necessitat d’agafar el cotxe: la ruta comença i acaba a l’estació de l’Aeri de Montserrat dels FGC. (Veure horaris)

Ens posem en camí

Des de la mateixa andana, avançant uns metres en direcció Olesa de Montserrat, a l’esquerra i en forta pujada, comença el PR-C 167, sender que seguirem bona part de la ruta i que reconeixerem pels senyals grocs i blancs.

Bufarem de valent, i aprofitarem els descansos per fer una ullada enrere i contemplar les magnífiques vistes de Montserrat. Podrem veure el monestir penjat a mitja muntanya, el torrent de Santa Maria i el camí que hi puja des de l’estació inferior de l’aeri, zigzaguejant muntanya amunt.

Després d’un quilòmetre, el corriol esdevé camí fressat i més planer. Continuem i ens trobem amb la primera vista espectacular de Sant Salvador amb el puig Cendrós al fons. Som a l’Era de les Bruixes, un balcó privilegiat a la capçalera del Baix Llobregat. Continuem fins a trobar una pista, que seguim amunt, a l’esquerra. Trobarem l’indicador de…

Coll de les Bruixes i Puig de l’Hospici

Seguim la pista, cap a ponent, passem per sota la Socarrada i arribem a la cruïlla de camins de Coll de Roure. Seguim avançant vers llevant tot planejant o pujant suaument fins a una esplanada on s’acaba la pista: som a un minut del Puig de l’Hospici (el nom prové d’un antic hospital o hospici, ara en ruïnes).

Travessem l’esplanada i prenem el sender de la dreta, que baixa primer suaument i poc després de manera més abrupta (és la part més dificultosa de l’itinerari) fins a una important cruïlla de camins:

Coll de Bram

Aquí coincideixen els senders PR C-167, que deixarem ja que continua cap a Olesa, i el PR C-166. El coll en si és una petita esplanada. Prenem el sender estret que surt a la nostra dreta, indicat amb un cartell amb una fletxa de ferro, i que comença baixant uns metres per unes escales fetes amb travesses de fusta. El corriol està envoltat de vegetació fins que careneja la serra. Al fons veiem el nostre objectiu, la piràmide rocosa de Sant Salvador amb l’ermita encimbellada al capdamunt.

Sant Salvador de les Espases

Ermita documentada des de l’any 1342, construïda sobre una altra de més antiga, la del desaparegut castell de les Espases (s. IX). L’actual és del s. XVI amb reformes posteriors. La capella es troba a la confluència dels municipis d’Olesa de Montserrat, Vacarisses i Esparreguera, poblacions que hi celebren sengles aplecs en diferents dates de l’any.

sant-salvadorSón diverses les llegendes i mites que s’expliquen de Sant Salvador. La més coneguda parla de la seva creació. Diu la llegenda que el comte de Barcelona, Ramon Berenguer, lluitava contra els sarraïns quan el Llobregat era la frontera entre els dos regnes. Sentint-se el comte acorralat en plena batalla, demanà ajuda al Salvador, que se li aparegué oferint-li el seu ajut. Fou llavors, en el moment més difícil de la batalla, quan començaren a caure espases i fletxes de foc contra els sarraïns. L’ermita es va construir en commemoració d’aquests fets.

Per pujar al cim de Sant Salvador cal travessar el menjador i sortir pel costat oposat a través d’una porta que condueix fins al cim. Els membres de l’Associació d’Amics de Sant Salvador vetllen pel manteniment i promoció de tot el complex. El dijous i diumenge obren l’ermita i el bar.

Torrent de l’Afrau

sant-salvador-i-puig-cendrosDes de la balconada de davant l’ermita baixa un senderó que en 3 minuts arriba a la cova, tancada amb reixa, que conté una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Continuem per aquest marcat corriol que baixa vers el sud amb fantàstiques vistes cap a les Roques de l’Afrau, el Pla del Fideuer i els esperons rocosos que baixen del cim del Puig Cendrós.

Agulles del Petintó

Arribem a unes curioses formacions calcàries que queden a l’esquerra del agulles-del-petintocamí: són les Agulles de Petintó, també conegudes com les Espases de Baix.

El camí passa sobre la boca nord del túnel de la línia dels FGC. En el curt tram de via a cel obert estava situada la desapareguda estació de la Puda, que donava accés al balneari, al qual arribarem seguint la pista a la dreta.

La Puda (vídeo 1 vídeo 2)

A mà esquerra trobem l’entrada, tancada amb una reixa, del Balneari de la Puda. Els edificis semblen abandonats a corre-cuita, cosa que confereix al recinte un ambient romàntic i captivador.

Les aigües brollen a 32º i van començar a aprofitar-se amb finalitats medicinals el 1818. La font es troba a nivell del riu i surt amb un cabal de 4 l/s. El seu component de sofre, amb l’olor característica d’ou podrit, va donar nom a la font i al complex. L’any 1834 el complex estava en ple rendiment. Unes la-pudafortes riuades van malmetre de forma important els edificis els anys 1842-1843. L’any 1854 el reconegut psiquiatre Dr. Pujades, propietari i director de l’Hospital Mental de Sant Boi de Llobregat, va comprar els edificis i va encarregar la construcció del balneari a l’arquitecte Josep Oriol Bernadet, més conegut per ser l’autor del complex industrial de Can Ricart, a Barcelona. Per a la Puda, Bernadet va projectar un gran edifici format per un cos central en forma de cúpula on se situava el saló de reunions, biblioteca, un cafè i les estances dels socis. Els dos edificis annexos units al central, es dedicarien a les sales de bany i les estances dels banyistes. Completava el recinte una església amb capacitat per a 300 persones. Havia de ser un dels majors balnearis d’Europa, però va portar la ruïna al Dr. Pujades i no es va arribar a construir en la seva totalitat projectada.

L’època d’esplendor del balneari va ser entre finals del s. XIX i principis del s. XX, quan era sovintejat per la burgesia barcelonina. En una època ja de decadència, va acollir centenars de refugiats durant la Guerra Civil. El balneari va tancar l’any 1958, i el 1971 va patir de nou greus inundacions que afectaren greument els edificis.

Continuem uns dos quilòmetres per la pista fins accedir a la:

Presa del Cairat

La presa va ser construïda a l’engorjat del Cairat l’any 1878 per servir electricitat a la Colònia Sedó.

En aquest punt hi ha les restes d’un antic pont, que, segons alguns historiadors (més detalls), era un pont andalusí. Tenia 60 metres de llarg i pensen que va ser construït a mitjan segle VIII i que va desaparèixer abans de l’any 1155.

Després de visitar-la, si ens veiem amb ànims, podem acostar-nos per una desviació a la dreta a…

Can Tobella

Masia d’origen molt antic, ja esmentada en documents del segle X. Alguns autors fan derivar el seu nom de l’àrab “tûba” o totxo sense coure. Podria tractar-se fins i tot del nucli que dona nom i origen al mateix topònim Cairat, derivació de l’àrab “qaryat” que vol dir “aldea o masada”.

Un cop hem retornat a la pista que seguíem, i després de vorejar uns camps de cultiu, entrem al…

Camí de les Salmorres (més detalls)

És un tram del GR-270 o Camí de Sant Jaume, anomenat de les Salmorres per l’estat de les aigües no fa pas tants anys, que esdevé ombrívol sota un espès bosc de ribera amb pollancres, àlbers i plantes de lunària, llentiscle i canyissars… De tant en tant podem observar la muntanya de Montserrat sortint entre el bosc a l’altra riba del riu.

Satisfets, contents i, possiblement, cansats després de caminar uns 14 km, tanquem el cercle a l’Aeri de Montserrat (l’estació queda per sobre del camí).

Cartografia

Mapa Topogràfic 1.25.000 Espais Naturals Montserrat. Ed. ICGC (2015) (veure PR-C 167)
Sant Salvador de les Espases, Puig Ventós, Olesa de Montserrat, Martorell: camí històric a Montserrat : Terrassa, Coll Cardús, Monistrol. Ed. Alpina (1986) (veure PR-C 167)

Jaume Roig

Els cingles de Bertí

Us proposem una sortida –que per a alguns serà recordar gestes de joventut– per les cingleres de Bertí. La iniciem al santuari de Puiggraciós.

puiggraciosAquest santuari, construït a inicis del segle XVIII, va ser utilitzat durant uns anys com a temple parroquial, atès el mal estat de l’església de Sant Pau de Montmany. Durant la guerra civil espanyola, el 25 de juliol de 1936 va ser cremat i destruït el magnífic retaule barroc. Ben aviat s’hi va construir també la casa de l’ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria. En aquests entorns és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel·la Els sots feréstecs.

Actualment hi resideixen monges benedictines. També fa d’hostatgeria per a qui hi vulgui passar uns dies de repòs, reflexió o estudi.

Molt a prop contemplem la torre de senyals òptics o torre del telègraf. Va ser edificada l’any 1854 i es troba en perfecte estat de conservació. Està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Aquesta torre formava part d’un sistema de comunicació consistent en un aparell situat a distància visual d’un altre aparell similar. L’operador conduïa uns controls que situaven els elements del telègraf en una posició recognoscible per la torre següent. Aquesta repetia el missatge i així successivament. Els senyals es feien mitjançant uns elements mòbils fixats en un suport de fusta muntat dalt la torre. El missatge es desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts. La que veiem aquí correspon a la torre número 45 de la línia Barcelona-Vic.

Iniciem la ruta per una pista, el PR C-33 (marques grogues i blanques), que seguirem bona part de l’itinerari i que trobarem a la dreta del santuari. Ben aviat, després de rodejar el cim de Puiggraciós (809 m), on se sap que hi havia hagut un antic poblat ibèric, arribem al Collet d’en Tripeta. Continuem per la dreta, seguint els senyals.

Uns 2 km més enllà del santuari, i sempre per pista a voltes molt ajustada al grau-del-mercader-2penya-segat, iniciem l’ascens als cingles de Bertí pel Grau Mercader (760 m). Les vistes són magnífiques: el Vallès, la serralada litoral, la Mola, el Montcau… Ens allunyem de la cinglera i passem per davant de cal Mestret. Ara prenem el sender de l’esquerra, seguint sempre el PR C-33 i continuarem pel camí, que a trossos se’ns presenta d’un empedrat natural i molt trepitjat, fins a arribar al castell del Clascar, curiosa edificació molt malmesa.

clascar-2S’ha identificat el Clascar com el castell del Bertí, del qual es conserven notícies documentals des de l’any 978. En un document del 1370 apareix Guillem Clascar sota el domini de la família Centelles. L’any 1615 se l’anomena “domus” i havia passat als senyors de Bell-lloc. A principis del segle XX es va reformar l’antiga masia i es va convertir en un fantasiós castell on es barregen elements gòtics autèntics i imitacions. Havia existit el projecte de convertir-lo en un hotel, però no es portà a terme. L’obra, iniciada pels últims propietaris, els Almirall, va quedar inacabada. Té una curiosa capella, dedicada al Sant Crist.

Continuem pel petit sender de l’esquerra de l’edificació, i deixant momentàniament el PR C-33, passem per un espès alzinar i arribem a Sant Pere de Bertí. Hem caminat 4,5 km.

Sant Pere de Bertí, església de factura romànica, era la parròquia del veïnat. Sempre havia estat el centre de diverses masies esparses pel Bertí i era per tant el lloc de trobada, els diumenges, de la gent de la rodalia.

L’església és d’una sola nau, pràcticament rectangular, amb volta apuntada p1190358-st-pere-de-bertfeta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat s’hi van afegir dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d’uns graons empedrats en forma de ferradura. L’any 1659 va ser reconstruïda amb volta massissa. I el campanar, transformat tal com el veiem avui dia, ampliant els dos arcs amb l’edificació, sobre la volta de l’església, de tres parets amb arcs, formant un nou i únic campanar. L’accés al seu interior és mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, i té per nom Clara. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol.

Forma part de les construccions un petit edifici cobert, a l’angle del cementiri. Té quatre finestres, orientades als quatre vents i la coberta és a quatre aigües. Es tracta d’un comunidor. Tot i que hi ha diverses interpretacions, crec que podem explicar que es tracta del lloc, a cobert de la pluja i del vent, on el capellà s’hi protegia quan en situació de forta tempesta resava les seves oracions i benediccions als quatre vents amb la finalitat d’exorcitzar la tempesta i evitar d’aquesta manera que els conreus en resultessin massa malparats. Amb el temps, el petit lloc arrecerat va guanyar un banc de pedra en forma de U on els diumenges, els caps de cada masia, s’hi reunien i així podien parlar de les seves coses i dels interessos de la comunitat.

Ens dirigim a continuació cap a la masia de can Magre que està al costat i és habitada. Seguim la pista a la dreta, direcció nord, uns 100 metres, fins a un revolt i un cartell que indica direcció al santuari de Puiggraciós. Molt a prop prenem un sender a l’esquerra i recuperem les marques grogues i blanques del PR C-33 que tornem a seguir.

la-trona-2Passem pel costat de les ruïnes de Can Barnils i prenem la pista a l’esquerra sense abandonar els senyals. Trenquem a la dreta per arribar al collet de les Pereres. Un cop assolides l’eixuta Font del Pollancre, incrustada dins la roca, i la bassa propera, trenquem a la dreta. Passem vora el mas de Bellavista Vella i, tot acostant-nos a la cinglera pel costat d’uns camps de cultiu, seguim el PR que comença a perdre altura. En direcció contrària veiem la masia de Can Ragidell. Estem apropant-nos a la Trona, un esperó rocós amb impressionants vistes de les cingleres i de la depressió boscosa situada als seus peus. Hem fet 8 km des de l’inici.

Estem ara a la part alta del Sot del Bac, però nosaltres refem el camí de nou fins a l’altiplà i iniciem la tornada vorejant la cinglera seguint ara els senyals vermells i blancs del GR-5 direcció sud. El sender passa paral·lel a una pista, deixarem les parets ruïnoses de Can Rombella a la nostra esquerra i un quilòmetre més enllà les terres de cultiu i les restes de Can Volant. En acostar-nos a uns nous camps de cultiu mig quilòmetre més enllà, abandonem el GR-5 i continuem a l’esquerra, seguint la cinglera fins a la Taula de Pedra. Hem caminat 10 km.

Poc després abandonem la pista i prenem el sender de l’esquerra. Tot seguint-lo iniciarem el descens pel Grau de Montmany fent algunes ziga-zagues. Un cop a baix, el sender continua paral·lel a la línia de torres elèctriques fins a passar un torrent on podem optar per remuntar-lo fins al Collet d’en Tripeta, o bé canviar bruscament de direcció i arribar també al Santuari de Puiggraciós. En total haurem caminat 13 km per llocs ben agradables.

Jaume Roig

Mapa recomanable: Cingles de Bertí, Editorial Alpina, darrera edició de 2013.

Sant Amanç 360º, ruta mística

Avui veurem una part d’una ruta que per a en Lluís Maria Xirinacs i altres persones simbolitza tota una experiència espiritual i humana: el camí de Vidabona. És aconsellable consultar aquí i aquí.serra-de-sant-amant-1a

Tot i que la Serra de Sant Amanç (o Amand) tan sols està separada de la del Taga pel coll de Jou, tenen unes característiques ben diferents. Mentre en aquesta predominen els prats i els relleus suaus, la primera és com una fantàstica columna de pedra suspesa entre l’obaga atapeïda de vegetació i la blavor del cel. La varietat del mantell forestal és notable, amb rouredes, fagedes i pinedes de pi roig i negre, quasi sempre en companyia de l’omnipresent boix, que conformen un paisatge a voltes idíl·lic, a voltes salvatge.

Aquesta proposta pretén solament rodejar la Serra, ruta amb prou atractius. Cobreix una distància de 12 km i un desnivell de 400 m. Qui pretengui assolir el cim, que és preciós però implica certes dificultats, pot consultar altres itineraris.

L’accés el farem per Sant Joan de les Abadesses, amb referències a un personatge mític, el Comte Arnau.

És sorprenent la carta que Xirinacs, en el seu Dietari final, adreça al Comte convidant-lo a redimir-se del seu perllongat purgatori, i entre altres coses diu: “Deixa ja la teva Pena vagarosa i ajuda’ns a fer créixer aquest nou i vell plançó ple d’Esperit per totes les terres catalanes i per tot el món: la nova revolució.”

La llegenda vincula la muntanya de Sant Amanç al personatge del Comte Arnau, el qual donava sal al seu cavall a les salines dels masos del Jofré i del Boix de Vidabona per fer-lo més veloç. A les nits de tempesta, al Collet del Vent, sota el Puig, encara s’hi passeja el seu espectre. També es menciona un convent de monges al Pla de Pena, prop del cim, expulsades del monestir de Sant Joan, visitat sovint pel comte. Diu la cançó popular: “Les monges de Sant Aimanç, dotze monges, tretze infants”.

Seguidament continuem cap a Ogassa, amb el museu de les mines de carbó, i més amunt, cap a Sant Martí d’Ogassa, on cal visitar l’església romànica.

Anem guanyant altura per la pista encimentada fins a un revolt molt tancat que es creua amb una pista molt bona però de terra. Aquí podem deixar el cotxe.

Iniciem la ruta precisament per la pista sense encimentar, direcció sud, envoltats de bosc fins que a un km apareixen uns prats i un plmemorialafó informatiu sobre el camí de Vidabona: és el coll de Tuta i el pla de Can Pegot (1.420 m). Deixem la pista i continuem per un petit sender a la dreta, vers un roc granític aïllat, amb una gran X esculpida, que és el memorial de Lluís Maria Xirinacs. La vista és esplendorosa.

Aquest punt és el centre del 8 del Camí de Vidabona, el camí iniciàtic de què hem parlat a l’inici, on aquest camí, no el nostre, dibuixa una X sobre la terra. En aquest indret hi va morir en Lluís Maria Xirinacs el 6 d’agost del 2007, dia en què feia 75 anys, segons tenia planificat des de fsant-juliaeia anys. Va venir a ofrenar la seva vida en aquest bell indret on, segons deia, es va coure la nostra llengua i nació, en un acte del més alt nivell espiritual i en el moment de més plenitud de la seva vida: “Ofereixo el do més preuat, que és la meva vida, per l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra”. (Dietari final)

Cap a ponent veiem el Collet del Vent, per on passarem. Al sud, el perfil de Montserrat i, al pla verd del sud-oest, s’hi amaga el santuari de Santa Maria de Vidabona –segons en Xirinacs, mite de la plenitud nacional, la terra promesa catalana. Al nord, la Serra de Sant Amanç, mite de l’Amic i l’Amat de Ramon Llull.

Heus aquí un fragment del Dietari final de Lluís M. Xirinacs (Ed. Ara):

3 . 8 . 2007 Amanç  39. Tot és profecia

Es llevà de matí l’Amic i feia com qui anava cercant el seu Amat; i trobà gent que feia Camí i demanà si havien vist el seu Amat.

Li respongueren preguntant en quin moment el seu Amat s’absentà dels seus ulls.

Respongué l’Amic i digué: “Mai, d’ençà que vaig haver vist el meu Amat, no estigué absent en els ulls mentals de l’esperit, però tampoc no estigué absent dels meus ulls corporals, car totes les coses visibles em representen el meu Amat.”

Tot mostra la glòria de l’Amat per a qui té ulls. Tot canta l’oracle de l’Amat per a qui té orelles.»

Seguim el sender amb els senyals grocs. Quan entrem al bosc, continuem a la dreta. El camí va planejant. A 2 km del Memorial, deixem el bosc i assolim els prats del Collet del Vent. El sender torna a endinsar-se al bosc i en 2 km més ens plantem a Sant Julià de Saltor (1.365 m.). L’església, que és difícil d’endevinar, es troba unida a la rectoria formant un conjunt heterogeni, ja que l’edificació primitiva del segle XI, coberta amb volta romànica, va perdre l’absis, que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dos vessants. Al punt d’unió de la nau amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis amb obertures.

Aquí podríem iniciar l’ascens al Puig de Sant Amand (cosa que avui no sant-amand-des-de-coll-de-corones-2farem). El Puig i la Serra de Sant Amanç (o Amand) es troben a la banda sud del Taga. Té una altitud de 1.851 m. Per les seves vistes és considerat “el balcó del Ripollès”. Segons la llegenda, Sant Amanç habitava en el castell de la muntanya cap al segle IV. Era un cabdill rebel dels Begaudes. Aquest nom correspon a camperols revoltats contra els grans terratinents i el poder romà dominador. La revolta s’inicià a la fi del segle II a les Gàl·lies i durà fins al segle V.

Nosaltres, però, continuarem vers el coll de Saltor o de Corones (pel pic del mateix nom amb una bonica fageda). Deixem la pista i prenem a la seva dreta el sender marcat de groc que s’endinsa al bosc de roures i boix, tot planejant direcció ponent, fins a la Miranda o Portelleta. El sender gira bruscament de direcció, ara vers llevant i baixa travessant una bonica fageda. El sender finalitza en una pista i després d’un quilòmetre i mig arribem al torrent Roig. El travessem i continuem per la pista que ens duria a Bruguera. Nosaltres, però, prendrem un sender a l’esquerra que, per sobre d’una barrancada vermella, carenejant, remunta fins a trobar la pista asfaltada que prové d’aquella localitat en un revolt molt tancat (popularment anomenat revolt de paella). Immediatament l’abandonem per la dreta, per una pista sense asfaltar i prenem el primer sender que remunta a l’esquerra. Passem pel torrent de la Font de la Llobina, i assolirem el coll de Jou que separa Sant Amanç del Taga. Heus aquí com ens ho descriu en Xirinacs en el seu camí iniciàtic:

Separat pel coll del ioga (o de Jou), hi ha arraulit el serrat de Sant Amanç, feréstec, arbrat, ajupit, fascinat, embadalit, bavós?, contemplant el seu amor enciser, la Taga dels seus somnis. No mira res més. No veu res més. És petrificat en un èxtasi permanent… S’ha sadollat d’esperit en el coll del Vent. Sempre nord enllà. Ara s’està quiet, postrat en adoració davant de la gran Mare, la Taga. No es belluga. Com si estigués adormit. Un bell matí de Pasqua s’alçarà del seu encanteri, d’una gambada creuarà el coll del ioga s’abraçarà a tu, la Mare de tots, i es fondrà amb tu definitivament, en l’acte d’incest més escandalós, a la vista de tothom.

jou-i-tagaDesprés de gaudir dels prats i de les vistes del coll, tan sols ens resta seguir la pista asfaltada uns 2 km direcció ponent per retornar al punt inicial.

Que us sigui agradable i profitosa la sortida.

Si feu la caminada, us recomanem de situar-la i seguir-la dins el seu context amb l’edició 2014/2015 del plànol de l’Editorial Alpina, Taga / Serra Cavallera.

Jaume Roig

Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols

La proposta d’aquesta ruta és visitar quatre salts d’aigua naturals i espectaculars en tres rius diferents, i tot en un radi de només 2 km (el recorregut total és d’uns 9 km). És aconsellable realitzar-la poc després d’època de pluges, quan els salts fan patent tota la seva magnificència. Per raons evidents és totalment desaconsellable fer-la quan es preveuen imminents pluges fortes. L’itinerari s’emmarca dins del Parc Natural Cadí-Moixeró, i seguint l’eix del riu Bastareny, afluent del Llobregat. Els masos enrunats testimonien una vida que el turisme ha canviat totalment. Intentarem recordar la vida passada.

L’aproximació es fa des de Bagà, i fixant-nos en els indicadors, prenem l’estreta carretera de Gisclareny que és també un bonic i desprotegit passeig: atenció als vianants (en temps passats serien famílies cansades, famolenques, refugiats càtars provinents de França), fins que, passat un càmping, trenquem per una pista a la dreta que seguirem fins a l’actual casa de colònies La Salle Natura, on podem aparcar el cotxe.

La ruta s’inicia aquí, al veïnat de l’Hostalet. Veiem dues edificacions: cal Cerdanyola, actualment casa de colònies, que temps enrere era un molí fariner que aprofitava les aigües del riu del Pendís (el moliner ens explicaria històries i xafarderies de la contrada). La segona edificació, la casa de l’Hostalet, queda a l’altra banda de la pista, al costat del camí que puja cap al coll de Pendís pels Empedrats. Està enrunada, però encara és observable l’estructura d’una masia del segle XVI amb afegits posteriors a causa del seu ús com a hostal del camí ral de la Cerdanya (imaginem una corrua de rucs amb les sàrries ben plenes i els comerciants descansant o parant els seus negocis).

Antigament, fins que no es va perforar el túnel del Cadí-Moixeró, aquesta ruta era un dels camins habituals entre el nord i el sud del Moixeró (actualment Berguedà i Cerdanya) a través del Coll de Pendís, un dels punts més baixos de la serra (1.786 m).

Aquest camí ral també és un tram del Camí dels Bons Homes, un itinerari transpirinenc d’aproximadament 200 km que va des del Santuari de Queralt (Berga-Catalunya) al Castell de Montsegur (Arieja-França). Aquest itinerari rememora l’exili dels càtars occitans (són els grups de refugiats que hem imaginat prop de Bagà), anomenats altrament Bons Homes i Bones Dones, que promovien un cristianisme pur i senzill, basat en l’espiritualitat i contra l’autoritària, corrupta i ostentosa Església del s. XIII.

Un cop ben assabentats del lloc on som, iniciarem la nostra ruta. Al costat mateix de la casa ens abastim d’aigua a la Font Nostra. Creuem el petit pont, i just a la dreta prenem el camí indicat com a “ruta dels Empedrats” o PR C-125 i uns senyals grocs i blancs que seguirem. El camí segueix el curs del torrent per la riba dreta hidrogràfica, tot pujant suaument. Anem avançant per terreny obac, enmig de la vegetació esplendorosa pel sender molt fresat ja que és força concorregut.

El Bullidor de la llet

Al cap d’una estona de caminar trobem un indicador P1050031que ens desvia a l’esquerra vers el Bullidor de la Llet, un curiós fenomen que es produeix en èpoques de molta aigua, quan aquesta brolla pels forats de la roca calcària. En un d’aquests sortidors, l’aigua vessa contra una cubeta formant un efecte de bullició. Aquest espectacle només es pot veure quan hi ha molta aigua.

Cua de cavall dels Empedrats

7881611Tornem al camí principal i seguim pujant endavant per la ruta marcada. El camí s’endinsa en un congost, amb altes parets a banda i banda. En aquest tram trobem les poques restes que queden de l’antic camí empedrat que dóna nom a aquesta zona i aviat caldrà sortejar l’aigua, creuant el torrent en un parell d’ocasions per les pedres estratègicament col·locades. A voltes, quan l’aigua és realment abundant, pot ser difícil creuar el torrent sense mullar-se els peus.

Arribem al tram més congost i possiblement més bonic de la ruta i circulem al peu mateix del torrent fins a albirar a l’esquerra un bonic salt d’aigua, segon objectiu d’aquesta ruta. Podríem continuar enfilant-nos en fort pendent fins al refugi de Sant Jordi i el coll de Pendís… però això és una història que val la pena considerar per a un altre dia. Ara, una vegada que la vista s’ha sadollat de tanta bellesa, reculem fins a la casa de colònies repassant paisatges i racons.

Adou del Bastareny

Un cop arribats a la casa de colònies, continuem a la dreta de la pista forestal que prové de Bagà i passat el pont podem contemplar allí mateix les restes de l’antic Molí del Puig o del Forat, reconvertit en casa a finals del segle XIX. Un trencall senyalitzat ens escurçarà la pista fins a arribar a un encreuament de camins, un pont, una resclosa i una antiga edificació.

A principis de segle XX, aquí hi havia una serradora i els troncs eren transportats en telefèric fins a Bagà. Si baixeu al torrent, abans de passar la barrera de la pista, veureu dues columnes de ciment. Aguantaven la roda que es feia moure amb l’aigua portada del riu per un canal de fusta.

Ens sorprèn gratament escoltarP1050015 el soroll de l’aigua tant quan baixa per la llera com quan salta impetuosa la resclosa propera. Si hi ha hagut pluges recents, salta tumultuosa i brava i en fort bategar damunt les pedres. L’escuma blanca fa joc amb l’aigua també blanca en la seva lluita per obrir-se camí riu avall. Prop de la resclosa hi ha una caseta on hi havia un generador d’electricitat per a la propera casa de Monnell. Després d’extasiar-nos en la visió de la resclosa, seguim el camí que en porta fins a la Dou pròpiament dita. (Dou: Del llatí dŭce en el sentit de ‘font’. La forma dou s’ha conservat com a toponímic i cognom; com a nom comú ha evolucionat convertint-se en deu. Adou: Font cabalosa).

El corriol que hi mena està indicat. L’estrèpit de les aigües no deixen cap dubte. Primer veurem el Salt del Bastareny que surt fotografiat en innombrables postals. Seguint el corriol senyalitzat s’arriba de seguida a l’Adou, curiositat geològica on neix de cop i amb un gran cabal el riu Bastareny.

L’aigua brolla majestuosa i amb força de terra al peu d’una paret en un indret envoltat d’arbres, boixos i molses. La seva veu en néixer ja és forta, com avisant-nos que pot ser perillós entrar a les seves aigües per acostar-nos a fotografiar-la. El paratge és ombrívol, els raigs de sol només il·luminen la part alta d’uns plàtans espectaculars. Les pedres de la llera són negres però en el lloc mana la tranquil·litat només trencada pel brogit propi d’aquest fenomen de la naturalesa.

Salt de Murcarols

salt de Murcurols 010I per acabar la nostra sortida, què més adient que apropar-nos al salt de Murcarols! Refem el caminet fins a la pista i, passat el pont i la tanca que priva l’entrada als vehicles, anem seguint paral·lels al riu. Deixem a la dreta la pista que mena a can Monnell i seguim els senyals verds i blancs que ens condueixen a la riera per pujar després per un camí i tornar a baixar fins a ser davant del circ natural on cau des d’una bona alçada l’aigua del rec de Murcarols.

La tornada la farem pel mateix camí.

Per a més informació i orientació podeu consultar el mapa El Moixeró de l’Editorial Alpina i els webs:

http://www.engarrista.com/node/156
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5826831
https://indretsoblidats.wordpress.com/tag/pr-c-125/
http://www.baga.cat/municipi/el-municipi/historia.htm

Jaume Roig

Els cingles de Vallcebre (PRC-128)

Els Cingles de Vallcebre formen una muralla de roca calcària intensament clara, de forma semicircular. És visible des de molts quilòmetres enllà. Mirat de lluny, Vallcebre forma un altiplà, o més aviat un gran con inclinat, ja que no és pla sinó que tot aquest territori elevat s’aboca a la conca del Llobregat per l’estret de la Foradada com si fos un gegantí embut.

Però passejar-hi pel seu damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impressionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vallcebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus; es veuen –potser un altre dia hi passareu– diversos graus (així s’anomenen els passos habilitats per pujar o baixar la cinglera) que al llarg de la història han permès comunicar els veïns de les contrades, i han fet possible protegir de manera fàcil el poble de Vallcebre en èpoques de conflictes.

El poble de Vallcebre

L’entorn per on es transcorre és eminentment agrícola, però Vallcebre té un passat miner que es pot descobrir en altres rutes senyalitzades. D’altra banda, el poble també es comença a conèixer pels seus jaciments paleontològics. L’església de Santa Maria de Vallcebre, l’ermita de Santa Magdalena i les ruïnes d’un antic molí a la Foradada aporten el vessant històric i cultural del recorregut.

La ruta s’inicia a la plaça de l’església del poble, un poble que ja consta citat, amb el nom de Balcebre, l’any 839. La seva etimologia sembla provenir de l’expressió llatina “balteum separem”, és a dir, “esglaó que separa” i que devia fer referència al cingle que envolta la vila per l’est i pel sud.

Tradicionalment la nit de Nadal es feia el que s’anomenava el “foc de nuet”. A la plaça de l’església s’encenia el foc i no es deixava apagar fins per Sant Esteve. Des de potser l’any 1990 l’Ajuntament i la Comissió de Festes han recuperat la tradició i després de la missa del Gall també ofereixen uns bons plats de blat de moro, carn d’olla i botifarra, allioli i vi, que es reparteix entre els veïns del poble i familiars. Sembla que el nom i el foc tenen a veure amb la nuesa del nen Jesús, amb la finalitat que si ell passava, es pogués escalfar.

Inici de l’itinerari

El PR-128, d’uns 13 km de recorregut, transcorre bona part del temps per sobre de les cingleres, ben a prop de l’estimball. La ruta segueix tota l’estona unes marques grogues i blanques i no té pèrdua. Comencem a la plaça de l’església, de pujada, per la carretera B-401, seguint la senyalització fins a una pista a l’esquerra que indica “ermita Santa Magdalena”; passem per Cal Vila i Cal Pons, fins a la Creu de Collell, agafem a la dreta el camí i enfilem vers…

L’ermita de Santa Magdalena

L’ermita és molt austera i es troba situada al bell mig del bosc del Boixader de Vallcebre. Hi ha una llegenda que parla de les misterioses llums de Santa Magdalena. Eren dones del poble que a la nit acudien a la font que hi ha davant l’església, creien que aquella aigua guaria les berrugues.

Els graus

A partir d’aquí s’inicia un preciós sender boscós, entre pins i boixos, que ens durà ràpidament al grau de la Mola, un altre dels punts més clàssics i accessibles als cingles. Des d’aquí iniciem el camí més perimetral i aeri, resseguint la cinglera pel seu extrem sense cap mena de perill. Així anem passant per les capçaleres dels diferents i múltiples graus al llarg de les seves parets.

Grau de la Mola. Pas natural per baixar de Vallcebre a Fígols. Vistes esplèndides del Catllaràs i la vall del Llobregat.

Grau del Sastre. Poc utilitzat i força emboscat. Permetia als habitants de la masia de Cal Sastre pujar ràpidament al capdamunt de la cinglera. Nosaltres seguim els senyals i els indicadors gaudint de les canviants panoràmiques mentre s’entra i se surt del bosc fins que arribem al…

Grau dels Boits (pronúncia popular de ‘boigs’). Comunica per una petita canal amb Can Jou i Sant Corneli, sota la cinglera. És un pas fàcil, aeri i divertit. Pot ser la proposta per a un altre itinerari (PRC-128.3) Nosaltres el deixem a la dreta i continuem en direcció al grau del Jou. Però abans passem pel…

Grau de les Granotes. Aquí deixem a mà esquerra una altra variant (PR C-128.1), que corona el tossal Llissol, i seguim sempre cap al grau del Jou. Cal Menut i grau del Jou. Abans d’arribar-hi, rere els estables, s’observen trumferes, unes muntanyetes fetes de pedra i terra amb una petita obertura on es guarden les patates un cop collides. Passada la casa, s’abandona la pista i s’agafa un senderó de la dreta que duu en uns metres al grau del Jou, on es deixa un trencall a la dreta (l’esmentat PR C-128.3) que permet baixar ràpidament al mas del mateix nom. Nosaltres continuem cap al grau de Sant Climents seguint senyals i fites a través dels prats. Cal anar amb precaució: estem en una zona d’enfonsaments càrstics que no garanteix trepitjar ferm tothora (hi ha fins i tot una zona acotada per impedir l’accés a unes perilloses esquerdes). Se surt a un camí ample que es pren a la dreta, de baixada i se segueix poc després per un senderó que voreja la cinglera. S’entra de nou al bosc, amb força pins, boixos i roures fins al…

Grau de Sant Climents. Permetia baixar a la Torre de Foix i a l’església de Sant Climents, situats a la base del CinglesdeVallcebre_1cingle. Nosaltres seguim a mà esquerra (NO) en direcció a cal Felip Roc per un camí herbat que davalla lleugerament.

Grau de les Granoteres. Interessant perquè és força vertical i passa entremig d’una gran escletxa a la roca. A la paret hi ha diverses vies d’escalada de notable dificultat. Un cop passat, es troba una bifurcació, es deixa a l’esquerra l’última variant de l’itinerari (PR C-128.2), que ascendeix al tossal Llissol en 1,2 km, i es continua baixant per la dreta de cal Felip Roc fins al grau de Cap Deig. Es gaudeix d’amplíssimes vistes als quatre vents: d’Ensija, Vallcebre, el Pedraforca, el Cadí, la cara nord de la cinglera, Gisclareny, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Catllaràs… Es deixen enrere diverses masies, amb els camps de conreu i pastures adjacents, i es descendeix arran dels cingles.

Grau del Moro. Deixem a la dreta el grau del Moro i continuem baixant per un estret congost on el riu de Vallcebre ha modelat un bonic engorjat. Creuem el pont que ens permet passar-lo a una bona alçada i continuem per l’altra La Foradada_1banda, deixant a la dreta el grau de la Foradada, un pas excavat a la roca que permet baixar fins a la carretera de Saldes. A sota s’observa el torrent de Bosoms, tributari del riu de Saldes, i un antic molí de pedra adossat al rocam que aprofitava la força de l’aigua que hi baixava. Prosseguim pujant fortament pel rocam fent ziga-zagues fins a la cresta de la cinglera, que resseguirem a ponent. De seguida, a la dreta, podem veure les restes de la torre d’un antic telefèric construït als anys 40 del segle passat que baixava el carbó de les mines de Vallcebre. El trajecte careneja estratègicament el penya-segat per permetre gaudir tota l’estona de grans panoràmiques, com les que contemplem des del mirador de Capdeig…

Grau de Cap Deig. Per on puja la carretera B-401, que travessem, i se segueix a ponent per una pista del davant que es dirigeix a la Barceloneta. S’avança a migdia planejant entre extenses pastures, en què s’hi distingeixen velles feixes testimonis de conreus abandonats, i masies disperses. Es desemboca a una altra pista que es remunta a la dreta en direcció a cal Batlló per, uns metres més enllà, agafar un desviament senyalitzat de l’esquerra cap a cal Sastre. De seguida es pren una drecera a mà esquerra que davalla a la pista deixada abans: ara cal seguir-la per la dreta fins a tornar a la plaça de l’església de Vallcebre pel carrer Major.

Si cliqueu aquí podreu consultar un tríptic molt aclaridor de la ruta.

Jaume Roig

Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell

És possible que des de l’AP-7, a l’altura del peatge Sant Genis de Rocafortde Martorell, hàgiu albirat, alçant la mirada, les restes, encara impressionants, d’una edificació antiga: es tracta de l’església de l’antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort. Serà el primer lloc que visitarem d’aquesta proposta de caminada, que es pot dur a terme en un matí si disposem de quatre o cinc hores.

Es poden consultar les dades concretes de l’itinerari aquí. I més informació referent als llocs que visitarem es pot trobar en aquest magnífic web d’un itinerari semblant.

El camí s’inicia amb fort pendent. Per la dreta ens acompanya el torrent curull de vegetació, per l’esquerra aparenta caure’ns a sobre la muntanya esquerpa i erosionada. Sobre nostre el monestir tan aviat sembla escodrinyar-nos fredament com atreure’ns en el seu misteri. I si fem una ullada enrere constatem que a poc a poc anem deixant el brogit i l’agitació del que en diem civilització moderna. Comença l’aventura!

A la capçalera del torrent uns plàtans esdevenen signes d’un lloc especial; efectivament, és la font d’en Gilet. Avui abandonada, no en raja gens d’aigua, però el lloc delata trobades d’amics, de famílies. On trobem les fonts d’en Gilet avui?

És d’agrair com s’ha arranjat l’últim tram de pujada al monestir: uns graons que no desdiuen gens de l’entorn faciliten l’ascensió. Quan tractem amb cura la natura i la seduïm, l’obra humana és magnífica.

Les restes del monestir que contemplem tenen nou-cents anys d’història; es una església romànica, de planta rectangular, sense absis diferenciat i amb la volta esfondrada; tan sols resta un arc toral que la sostenia. De l’antic castell s’endevinen fragments de muralla i els fonaments d’una torre rodona. Tots els edificis estan construïts amb carreus rogencs de pedra d’esmolar ben tallats i escairats.

La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu…

Ara ens caldrà fer una petita grimpada pel darrere del monestir (hi ha senyals vermells) i assolir la carena. A mesura que ens enfilem, l’església va prenent formes diferents. El seu misteri ha deixat de ser esglaiador. És el misteri de qui esdevé amic, que sempre resta, però que ara ens el fa més atraient.

Pugem dalt la serra d’Ataix, paraula que sembla provenir de l’àrab i que significaria “sequera”. Consisteix en un petit altiplà allargat. Veurem els senyals d’una conducció de gas que relaciona la refineria de Tarragona amb la Solvay. També torres elèctriques. I les cicatrius d’antics incendis… Per què l’obra humana és a voltes tan poc respectuosa?

Rodegem el turó de Montgoi per ponent fins a arribar a la font i bassa de Sant Jaume avui envoltada de malesa i difícil de trobar. El seu estat és deplorable, però cinquanta anys enrere era un lloc preciós amb una bonica font i bancs de pedra per descansar. Fins i tot joves de Martorell pujaven a banyar-s’hi.

Travessat el torrent, continuem a la dreta i pugem pel tallafocs d’una línia elèctrica fins a la pista que envolta el mas de Sant Jaume. Castell de Sant JaumeA menys de 100 metres de l’entrada, un petit sender inicia la pujada al castell del mateix nom.

Som al terme de Castellví de Rosanes. Destaca per la seva situació estratègica: controlava el camí de la dreta de l’Anoia, per on passava l’antiga Via Augusta, i el del Llobregat, que permetia l’accés a Barcelona i a l’interior de Catalunya. Estava envoltat per tres muralles consecutives, de les quals podem veure restes. Aquest castell, com tants d’altres, va ser enderrocat per les tropes borbòniques el 1714. Avui, tres cents anys després, sembla que encara no hem après que guanyar un poble no es fa enderrocant ni prohibint.

Visitat el castell ens dirigirem a una extensa plana formada per sediments de gran qualitat i, per tant, de gran riquesa agrícola com en són testimoni els ametllers escampats per tota la seva superfície i, llàstima!, avui abandonats. Al mig de la plana, les parets blanques d’una edificació són les restes molt modificades de l’ermita de Sant Jaume.

Aquest lloc se l’havia anomenat pla de Matamoros. Sembla que hi va haver una cruenta batalla a l’edat mitjana, a conseqüència de la qual Capella de Sant Jaumei amb caràcter votiu, per la derrota quErmita-Sant-Jaume2e hi van patir els almoràvits, es va edificar la capella. És de suposar que el nom de Sant Jaume aplicat al castell, a la plana, al mas, a l’ermita… té a veure amb aquest fet. Va ser cremada l’any 1936 invocant altres ideals i simbolismes.

Retornem ara a la bassa i a la font. Passat el torrent, girem a mà dreta pujant suaument. Estem rodejant el turó de Montgoi, punt culminant de la serra d’Ataix, ara pel sud i per llevant. La vegetació que ens envolta està formada per pinedes poc denses, i el sotabosc de bruc, romaní, gatosa, estepes…

Constatem de tant en tant l’existència de marges de pedra seca, que delaten l’existència d’antics cultius en aquesta zona. Cada època, cada generació va deixant la seva empremta.

Poc abans d’arribar a la cruïlla d’un collet, a mà esquerra un petit sender ens convida a visitar una cova natural. Té el seu encant.

Castell de RosanesSeguim les indicacions de l’itinerari. La pujada al castell de Rosanes és impressionant: els conglomerats vermells erosionats pel vent carregat de partícules sòlides són afaiçonats per forats, incisions i canals que donen a aquestes roques un encant especial. Al cim del turó de forma allargassada hi ha les restes del castell. És el tercer castell que visitem avui i això manifesta la importància estratègica d’aquesta zona.

Després de rodejar completament per la base el castell i d’admirar les formes tan especials d’aquestes roques roges, és hora ja d’anar acabant la nostra ruta. Tornarem al cim de la carena de la Serra per prendre el camí que més endavant esdevé sender, que per llocs un pèl escarpats ens durà al punt inicial. Que hagi estat del vostre grat.

Jaume Roig