Calders, canal Jorba, Mas Rubió, Forat Micò, castell de Calders

La ruta proposada s’inicia a Calders, a la comarca del Moianès. Podem accedir-hi per la vall del Llobregat des de Manresa, i per la vall del Congost des de Malla. També, per Sant Feliu de Codines i Moià.

La caminada és d’uns 15 km i un desnivell de 250 m (acumulat 600 m).

Se’n pot trobar informació detallada aquí, i de la ruta aquí. Podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

CALDERS
Sortim de la plaça Major de Calders en direcció al carrer Manresa fins a arribar a una placeta on hi ha la creu de terme, davant mateix de la casa de Cal Pere Moliner, situada a la cruïlla de camins entre el camí ral de Manresa a Vic i el camí d’Artés. A continuació traspassem la carretera de Manresa (B-431) i continuem per un corriol en la direcció que portàvem fins a arribar a la urbanització de la Guàrdia. Girem a la dreta pel carrer del Montcau, continuem pel carrer Pica d’Estats fins molt a prop de les cases de la Vila i la Domènega, on girem, ara bruscament, cap a l’esquerra i continuant per la pista que s’endinsa al bosc.

BOSC, VINYES I BARRAQUES
La seguim en direcció sud-oest i paral·lels a la carretera. Passem a prop de barraques de vinya i continuem fins a la cruïlla del camí de Mont-ros. Travessem la pista i continuem pel corriol en la mateixa direcció que seguíem uns 300 m més, on tombem cap a l’esquerra, ara sí, en direcció a la carretera, que creuem per sota un petit pont de canalització. Un cop a l’altra banda, un corriol ens acosta a una propera pista que seguim. Primera cruïlla a l’esquerra i segona a la dreta fins que, havent deixat dos camps de conreu a la nostra dreta, prenem un corriol a l’esquerra. Al cap d’una estona enllacem amb una pista més ampla que prenem també cap a l’esquerra tot començant a pujar. Al cap de poc veiem, enlairada a mà esquerra, una altra barraca de vinya. Continuem avançant per la pista entre camps de conreu. Més endavant arribem a l’altura de la masia de Serramelera.

TORRENT DE LA POR I CANAL JORBA
Agafem un corriol que marxa cap a migdia seguint la vall del torrent de la Por. A mesura que anem baixant, el pendent augmenta i el corriol es fa més complicat. En arribar a baix de tot, ens trobem amb el canal d’aigua de la Colònia Jorba. El canal en aquest punt està revestit de ciment i té una profunditat d’1,5 m aproximadament. Actualment el pas sobre el canal està tancat; uns senyals grocs ens indiquen el camí paral·lel, que enllaça amb la pista de Rubió.

Aquest canal és l’obra d’enginyeria més complexa del riu Calders. Capta l’aigua per a la Central Elèctrica Jorba, a la resclosa situada poc després de la masia de Bellveí per on passarem més endavant. Des d’allà i fins a la central, el canal d’uns 3 m de fondària per 2 d’amplada, recorre més de 5 km per un terreny boscós i difícil, mitjançant trinxeres excavades a la roca, dos sifons i diversos túnels. Les seves parets estan revestides amb pedra i a més estan arrebossades. Finalment, l’aigua és canalitzada cap a un saltant que té un desnivell de 97 m.

En el moment que el canal entra en una mina, el nostre camí enllaça amb la pista de Rubió. La seguim cap a l’esquerra en lleugera pujada. Una mica més endavant arribem a una esplanada, el Meandre del Clot del Soldat.

MAS RUBIÓ
Continuem per la pista principal en direcció a llevant. En un primer moment, i de tant en tant, gaudim de les vistes sobre els meandres del riu Calders. Després ens n’anem allunyant. Més endavant deixem la pista i agafem una derivació, a mà dreta, en baixada. La seguim fins a arribar al mas Rubió, on podem contemplar l’anomenada Alzina Grossa de Rubió.

La caminada continua per la pista que havíem deixat anteriorment. La seguim per la dreta en direcció nord, tornant a pujar lleugerament. Passada una cruïlla descendim una mica fins a arribar a un revolt en què deixem la pista i agafem una drecera, a mà dreta, que ens permet escurçar-la. Tornem a enllaçar amb el camí de Comelles a l’altura del Torrent Fondo de Vilaclara. El seguim cap a la dreta i no tardem gaire a trobar un corriol a mà dreta que, baixant cap a la riera, ens permet acostar-nos a la formació geològica del Forat Micó.

EL FORAT MICÓ
Ens trobem davant d’un espai molt bonic i interessant, situat per sobre del riu a l’altura del canal de Jorba, que està format per un conjunt de roques erosionades per l’aigua. El Forat Micó és un túnel excavat a la cinglera pel qual regalima aigua. Aquí es troben el canal de Jorba, i el fenomen geològic que li dona el nom. L’indret és fosc, fresc i amb un cert misteri, no exempt d’una bellesa feréstega.

En acabar la visita tornem enrere fins a recuperar el camí de Comelles. La pista avança de nou, pujant suaument, amb boniques vistes, al cantó dret, sobre el canal i la riera de Calders. Més endavant arribem a una bifurcació. El camí de Comelles continua endavant, mentre que la caminada segueix pel trencall de la dreta tot baixant cap a la Plana del Campaner i travessem el riu Calders pel Gual de Bellveí. A l’altra banda i a mà esquerra hi ha el paratge de la font.

LA FONT DE BELLVEÍ
Situada en un entorn idíl·lic, al costat de la riera de Calders, i envoltada d’un magnífic conjunt de plàtans, es troba aquesta antiga font a la qual tradicionalment s’anava a fer aplecs i fontades. Al seu costat hi ha bancs i taules de pedra. La font és de dipòsit i es troba sota les arrels d’un gran plàtan.
Retornem a l’altra banda del riu per continuar la caminada. De seguida agafem el sender de la dreta que marxa cap al nord sempre paral·lel a la riera de Calders. Una mica més endavant, el caminet es decanta cap a llevant en passar per la Quintana de Comelles. Travessem una zona d’horts que pertanyen a la mateixa masia, i tot seguit, al marge esquerre del camí, trobem les restes d’una barraca de vinya. A continuació el sender gira cap a la riera i s’hi acosta molt. Avancem per sobre una llarga llosa de gres, que ens permet apropar-nos a la llera del riu i tocar l’aigua.

LA RIERA I SANT ANDREU DE BELLVEÍ
Ara passem enmig de pollancres i àlbers i comencem a pujar per una altra zona de gresos de color gris. A poc a poc anem guanyant altura respecte al riu. Al cantó de migdia, entre el bosc i envoltada de camps de conreu, veiem la masia de la Casa Gran de Bellveí, i més endavant, desviant-nos un xic a la dreta, podem visitar les restes de la capella de Sant Andreu de Bellveí.

A continuació tornem enrere, i per un corriol de la dreta comencem a baixar per sobre una gran codina de gres fins a aconseguir el nivell de la riera. Anem seguint pel marge dret, per entremig d’una bonica pollancreda. En sortir-ne enllacem amb la pista del Molí del Castell. En aquest punt el PR-C 197 s’ajunta amb el GR 177.

El recorregut continua per la pista en direcció nord-est i en pujada, seguint les marques conjuntes del PR i el GR. Ben aviat tornem a planejar travessant el Pla de Malniu. A la banda esquerra i per sobre el camp de conreu que ocupa la gran plana, veiem les edificacions de la masia del mateix nom. Davant nostre, cap al nord i enlairat, s’aixequen les restes de la torre del castell de Calders.

EL POU DE GLAÇ I EL MOLÍ DEL CASTELL
Una mica més endavant arribem a una bifurcació. A la nostra esquerra hi ha l’inici del camí d’accés al Pou de Glaç de Calders. Aquest està situat a uns 280 m, com assenyala un pal indicador. El camí primer guanya una mica d’altura i després continua més suaument. Recorrem una zona molt humida i fresca, és el Bac del Molí. Al cap de poc, al cantó dret i per sota del camí, veiem la cúpula del pou de glaç. Un cop visitat, tornem a la pista que ens porta al Molí del Castell.

Està format per un conjunt de dos edificis adossats. El més baix era un antic molí fariner; el més alt correspon a una casa. Actualment l’antiga bassa es troba coberta de vegetació i és de difícil accés. El molí disposa de planta baixa més dos pisos. A la planta baixa era on hi havia les moles, mentre que al primer pis hi havia l’habitatge. La casa adossada també té planta baixa més dos pisos. Fins a mitjan segle XX ha estat un molí fariner.

La pista passa pel costat dels Horts del Castell, voreja els edificis i guanya altura. Continuem cap a ponent fins a un replà sobre l’antic meandre. Bones vistes sobre la part de migdia i ponent del castell de Calders.

VOREJANT EL TURÓ DEL CASTELL I LA BALMA DEL CARGOLAIRE
A continuació la pista es dirigeix cap al nord, tot vorejant el turó del Castell. Més endavant baixem per creuar el Torrent de la Querosa, i un cop a l’altra banda seguim pel costat esquerre d’un camp i per una forta pujada. Descobrim exemplars de llentiscle, càdec, garric i altres. A mesura que anem guanyant altura s’incrementen les vistes panoràmiques cap a migdia.

En un dels revolts, quan més a prop dels espadats ens trobem, ens apareix el camí d’accés, a mà esquerra, a la cova del Cargolaire. Es passa arran d’una paret de roca que es va seguint per sota el cingle. Al cap d’uns 80 m trobem les parets fumades i restes de l’antiga construcció. Encara es pot anar seguint uns 100 m més per sota la cinglera. És un lloc arrecerat, una balma des d’on es veu una magnífica vista del meandre del riu i del castell.

Tornem enrere fins al trencall del corriol de pujada. Acabem d’ascendir els darrers metres de la cinglera per iniciar l’últim tram de la caminada. Un cop a dalt, el sender continua pel costat dret d’un gran camp i s’enfila lleugerament en direcció a la carretera. Passem per l’Alzina de l’Erola.

Sortim a la carretera de Monistrol de Calders i la seguim pel voral cap a l’esquerra. A l’inici del primer revolt, la travessem i ens enfilem fins a trobar la carretera de Manresa, que també creuem. Una vegada a l’altre costat, acabem de pujar fins a arribar al poble i posteriorment a la plaça Major, on hem iniciat la ruta.

Anuncis

Secrets d’Oristà

Aquesta proposta, una plàcida passejada pel Lluçanès que s’inicia i acaba a Oristà, destaca per l’atractiu de la població, pel seu paisatge característic i per ser la terra natal del bandoler Perot Rocaguinarda.

Com anar-hi?

Cal prendre l’Eix Transversal (C-25), des de Manresa o des de Vic, fins a la sortida 164, situada entre ambdues poblacions, i continuar per la B-670.

El poble d’Oristà

Hi podem visitar llocs d’interès com la cripta preromànica, l’església de Sant Andreu i el museu de terrissa catalana. També hi trobem la capella de Sant Nazari a uns 4 km d’Oristà i l’ermita de Sant Sebastià situada dalt d’un turó a tocar del poble pel nord.

L’església i la cripta preromànica

Hi ha força informació d’aquesta església de Sant Andreu d’Oristà, documentada ja al segle X i dedicada a sant Andreu i sant Joan. Durant el segle XVI s’hi van haver de fer reparacions, i un segle més tard es va construir una església nova, de característiques entre barroques i neoclàssiques amb un petit campanar, de tal forma que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Antoni Pascual (1686) durant una visita, més endavant, l’any 1969, es va poder trobar.

Impressiona per la puresa arquitectònica. La cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d’alabastre al darrere. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s’alça una volta d’aresta. Només queden cinc de les columnes originals, quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig. El conjunt és dins l’àmbit d’una antiga planta romànica d’església, segurament la primitiva església d’Oristà, bé que és difícil d’interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII.

El seu descobriment és fruit de l’obstinació de tot el poble. Primer va ser el jovent d’Oristà, qui, malgrat haver-se desestimat després d’unes primeres cales l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos va treballar en la recerca d’alguna paret que finalment va aparèixer. La troballa va fer sumar els homes d’Oristà a aquella tasca, i tothom, en acabar la jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal com avui el podem veure.

La ruta

Són 11 km i unes tres hores de recorregut molt agradables i amb pocs desnivells. Comencem a caminar des de l’església. La ruta està molt ben senyalitzada amb indicadors verds i senyals grocs. Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada: una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i, després de passar pel costat de cal Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la riera Gavarresa.

El paisatge

Observem un territori rural en mosaic: extensions considerables de boscos que es barregen amb zones àmplies de conreu i habitatges disseminats.

La tardor a Oristà té els seus encants especials; ens mostra als boscos els arbres de fulla caduca que s’afanyen per iniciar un nou cicle, l’entrada del fred: les blades, els aurons blancs i negres, les moixeres de guilla i les serveres són els arbres que donen color als boscos d’Oristà entre la tardor i l’hivern. Els roures, de colors més marronosos, també criden l’atenció.

Cal afegir-hi la placidesa dels camps, llaurats o bé amb el sembrat verd tot just despuntant. Aquest conjunt ens acompanyarà durant tota la ruta.

Seguim caminant i de seguida arribem a la grandiosa masia de la Quintana, construïda al segle XVIII. Es tracta d’una de les masies més importants de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. De totes maneres ens dol veure com són tractats els animals en una explotació industrial.

Després de rodejar-la, al costat del camí i mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a prop del casalot, hi trobem un pou de glaç, i pocs metres més enllà, també apareixen les restes del que va ser el molí de la Quintana. Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que en moure’s permetien moldre el gra.

Ens trobem davant una bifurcació de camins: un serà el d’anada i l’altre el de tornada. Agafem el de l’esquerra ben senyalitzat. Pugem una mica i no triguem a tenir una vista molt bona de l’explotació de la Quintana amb Oristà al fons. El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la masia de la Rierola. Molt interessant donar un cop d’ull a l’edificació enfonsada que hi ha davant la porta d’entrada principal. Què devia haver estat? Potser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera? (Per cert, en alguns trams del camí, es poden veure vinyes salvatges, probables restes d’aquest cultiu).

Ben aviat, però, quan tornem a travessar la riera Gavarresa, si mirem cap amunt i a la dreta, guaitem les parets argiloses d’un cingle que ens guarden sorpreses.

Més endavant es passa pel costat de Mas Miquelet, una masia recuperada amb molt bon gust com no podia ser d’altra manera, sent propietat d’uns socis fundadors del MNAC.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, finalment, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda, la casa natal del famós bandoler.

Perot Rocaguinarda (1582-1625)

Diuen les cròniques que era un jove alt, ben plantat, més aviat prim, amb el cabell ros tirant a roig, bigoti retallat, poca barba i gran boca. Que era valent i astut i que, en pocs anys, es va convertir en un dels bandolers més respectats de Catalunya. Més tard va decidir retirar-se, demanar l’indult de les autoritats i marxar cap a Nàpols per passar a ser oficial de l’exèrcit del virrei.

El Quixot ens en dona força detalls, però no és l’únic text en què apareix mencionat en Rocaguinarda. L’ombra del bandoler va ser allargada i la seva figura surt retratada en obres d’autors de diferents èpoques com el Rector de Vallfogona, Lope de Vega, Verdaguer, Maragall, Unamuno i Joan Amades. Qui més qui menys coneixia la seva existència. Tanmateix, la descripció que en va fer Cervantes va ser una de les més fidedignes, tant pel que fa al comportament, com als trets físics o la forma de vestir. Cervantes va retratar un home real, protagonista d’una vida digna de novel·la. Perquè en el llunyà segle XVI la realitat d’alguns personatges superava amb escreix la ficció.

Can Rocaguinarda presenta actualment un estat de ruïna total. Aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa ja que encara per dins es poden veure les parets i voltes de pedra que en formaven part. Sembla que a final del segle XX va canviar d’amos i part dels elements arquitectònics més valuosos de pedra i de fusta es van vendre.

El cingle dels tres còdols

Des del davant de la porta principal veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts a les parets argiloses albirades anteriorment. Cal anar una mica amb compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus arribem a la roca del cingle. Hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes i d’altres motius que constaten la presència humana al lloc al llarg de la història. Conta la tradició que aquí, en Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot llegir clarament, encara que és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per a la història.

Desfem el camí i de seguida tornem a ser al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de la Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb molta pedra ens baixa fins a arribar al ja visitat molí de la Quintana, des d’on tornem al camí inicial que ens durà fins a Oristà.

Per a més informació

Aquesta ruta segueix l’itinerari 19 del llibre A peu per Osona, 20 itineraris, de Josep Mauri i Portolès, Col·lecció Azimut 42, Cossetània Edicions 2003 (actualment exhaurit, però que podeu trobar a biblioteques).

A Wikiloc es troba l’itinerari, i al blog Ambotes més documentació. Per saber més dades sobre en Perot Rocaguinarda, podeu consultar aquí.

Jaume Roig

L’art de caminar

Caminar és una obertura al món. Restitueix en l’home el sentiment feliç de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. A vegades, hom torna de la caminada transformat, més inclinat a gaudir del temps que a sotmetre’s a la urgència que preval en les nostres existències contemporànies.

David Le Breton, (2017) Elogio del caminar. Ed. Siruela

La revista Altaïr de juny de 2017 publica un monogràfic amb aquest títol suggerent: L’art de caminar. Parla del caminar de les persones sense sostre, dels refugiats, d’infants per anar a l’escola, de dones que caminen a les nits amb por… També parla de l’art de caminar.

Com en qualsevol manifestació artística, en l’art de caminar cal tenir clars uns objectius i disposar dels instruments adients per assolir-los. En aquest escrit ens centrarem en els mapes o plànols topogràfics.

On anem?

Hi ha una sèrie de recursos per cercar rutes, des de llibres especialitzats en itineraris com els de Cossetània edicions. A l’antiga llibreria Quera, hi trobareu de tot.

A Internet disposem del web Wikiloc, on es poden trobar rutes escollint localitat, tipus, modalitat, diferents mapes, etc. Les informacions són responsabilitat de qui les hi ha penjat.

També podem utilitzar el programa Google Earth, que permet connectar-se amb Wikiloc (a Capes, Galeria, es troba l’enllaç).
Són força interessants els webs d’excursionistes que han fet un recull de sortides molt ben documentades.

Com a mostra:

http://xiruques-bs.blogspot.com.es/
http://senderisme.tk/index.php
https://senderismeentren.cat/7053-2/
http://apeupermontserrat.blogspot.com.es/

A cada web hi trobareu molts més enllaços recomanats.

Com hi anem?

Mapes o plànols topogràfics: format paper i format digital

En format paper destaquen els editats per Alpina i Piolet. Són els mapes que disposen d’indicacions més precises sobre senders, llocs a destacar, etc. En la seva elaboració hi han participat excursionistes.

També podem trobar en botigues especialitzades els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Es poden descarregar de http://www.icc.cat/vissir3/ a diferents escales. Aquests mapes són petites tessel·les i cal encertar la zona que realment volem. Últimament podem disposar online d’un mapa de tot Catalunya en un sol arxiu a escala 1:25.000 i també a escala 1:5.000 en un format nou anomenat mbtiles. Cal considerar que els mapes de l’ICGC són precisos respecte a les corbes de nivell, pistes i carreteres, edificis… però són deficients respecte a senders, coves, fonts, masies…

Un lloc similar de descàrrega, però d’àmbit espanyol, és http://www.ign.es/iberpix2/visor/

Podem disposar dels mapes d’Alpina i Piolet també en format digital, cada vegada més usats, però es necessita aparell GPS i en aquest article no hi entrarem.

El que sí que veurem són aplicacions gratuïtes, adaptades al mòbil o a tablets que disposin de GPS. Poden usar mapes online, és a dir, connectats a Internet i, per tant, amb gran consum de bateria, útils per a comprovacions momentànies, i mapes offline, mapes en forma de fitxer, radicats dins l’aparell. És el sistema més pràctic per a un ús continuat.

Destaquem Catalunya offline: permet descarregar un mapa de tot Catalunya, o bé mapes parcials de diferents zones, una mica més precisos. Basats en els mapes de l’ICGC, i, per tant, amb els seus avantatges i inconvenients. El programa permet orientació, posicionament i gravar rutes.

També Wikiloc ens ofereix una aplicació semblant a l’anterior que, a més, permet importar i seguir rutes ajuntant informació de posicionament, distàncies, desnivells, llocs rellevants… Online accedeix a molts tipus de mapes de gran qualitat. Offline utilitza mapes OpenStreetMap, similars als de l’ICGC pel que fa a Catalunya.

Altres aplicacions per a mòbil (tan sols suggeriments comprovats entre moltíssimes ofertes):

Oruxmaps IGN: sens dubte la millor aplicació gratuïta. Inclou un mapa d’Espanya de gran qualitat i precisió. Es molt útil perquè permet importar gran quantitat de mapes, rutes, etc.

Accurate altimeter: calcula l’altitud d’un punt per mitjà de diferents fonts.

GPS Status: brúixola molt precisa. Permet compartir la posició, aspecte important en cas de perdre’s. Altres mètodes per compartir posició són: amb Whatsapp (clicar el clip i ubicació), i amb Google Maps (clicar línies paral·leles i ubicació compartida).

Primeros auxilios, no calen comentaris.

Biocerca, per identificar arbres de manera semblant al clàssic llibre de F. Masclans Guia per a conèixer els arbres.

Map of Life, per identificar qualsevol tipus d’ésser viu (plantes i animals) i compartir observacions.

Pl@ntNet, programa científic i participatiu per identificar plantes per mitjà de fotografies.

Aves de España, característiques visuals, sonores, etc., amb el nom dels ocells també en català.

BioGuide, petita enciclopèdia dels éssers vius; per exemple, bolets, insectes… (noms en català).

Treballem les sortides

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Els seus antecedents són el Servei del Mapa Geogràfic de Catalunya, iniciat l’any 1915. Assumit per la Mancomunitat l’any 1919, l’embrió de l’actual Institut es va posar al servei de la modernització dels serveis públics del país i la vertebració del territori.

Destacarem els serveis que poden ser més útils:

1. Si obrim la pestanya “Ciutadà”, trobarem: explora Catalunya, descàrrega, crea el teu mapa que ens condueix a l’aplicació instamaps, i informa’t. Val la pena fer una ullada a totes. Cal remarcar instamaps que permet fer mapes específics (a la Galeria n’hi ha força exemples) que es poden compartir.

2. Pestanya “Administració i empresa”: a eines i serveis trobarem informació geològica, sísmica, allaus, especialitzada.

3. Pestanya “Innovació”: cal dirigir-se a “prototips” i clicar betaportal ICGC, on es troben multitud d’aplicacions útils, pràctiques o curioses que cal tenir en compte. En destaquem l’ull del temps (permet comparar qualsevol espai de Catalunya entre l’actualitat i els anys 1955 i 1945), evolució de la població de Catalunya, i moltes més, depenent dels interessos personals.

Altres programes d’ordinador:

Google Earth ja és prou conegut, però no tant les moltíssimes possibilitats que conté. Actualment disposa de dos models: Google Earth pro, en format programa (permet editar llocs, rutes, importar-les, sobreposar altres mapes, etc., més adient per al senderisme); i Google Earth, format web (més espectacular, més turístic).

Wikiloc. Si es crea un compte, permet moltíssimes possibilitats (crear rutes, inserir notes i fotos, compartir, llistat de preferits…).

IGN Visor, similar al http://www.icc.cat/vissir3/, però amb el mapa de tot Espanya.

Espero que alguna d’aquestes eines us facilitin gaudir millor del senderisme, en definitiva, de l’art de caminar.

Jaume Roig

 

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (II) (PR C-144)

(A Alcoi, a finals del XIX) …lluitaven contra unes condicions miserables de treball en les fàbriques tèxtils o metal·lúrgiques… unes condicions que afectaven també xiquets, vells i dones embarassades sense cap tipus de protecció, excepte la caritat, sempre escassa… Potser el fet de pensar en la història dels meus iaios, les seues circumstàncies i els seus contextos em servisca per a comprendre el que ens passa ara i aci, i pose en relleu el més significatiu que m’interpel·la. (Daniel Jover)

Les mirem de lluny (les colònies tèxtils), com ho fan milers de persones que transiten amunt i avall per les nostres carreteres en direcció a la Cerdanya i a Barcelona; les recordem esplendoroses, plenes d’activitat –”Soroll de telers, soroll de diners!”–, i alguns les ignoren; d’altres no les voldrien ni veure, però existeixen, hi són… Són la gent de colònia, sens dubte diferents dels de ciutat, dels de poble i de pagès, perquè hem de reconèixer que viure en una colònia és substancialment diferent que fer-ho en qualsevol altre dels llocs esmentats… (Revista L’Erol n. 86)

Continuem la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144) que com ja sabem està inclosa dins el Camí del Llobregat o GR-270. La ruta fa aproximadament 16 km i ens permet escollir o complementar diversos punts de vista:

Iniciem la ruta al nord de Cal Rosal, des de l’aparcament de la Via Verda que duu a Pedret (hi ha un pal indicador del PR C-144). Es contempla la fàbrica i el convent de la Colònia Rosal.

La Colònia Rosal fou la primera fàbrica de riu que s’instal·là a l’Alt Llobregat sota el règim de Colònia tèxtil l’any 1858.
Aquest conjunt urbanístic és fruit de diferents etapes constructives que van des del nucli més antic de la fàbrica, fins als anys 60 del segle XX.
La factoria va créixer, en alçada i llargària, tal com permet l’arquitectura industrial de pisos i sempre paral·lela al Llobregat. Va arribar a tenir prop de 2.000 treballadors.

Es travessa el riu Llobregat pel pont vell de la carretera, passant per davant del recinte de la fàbrica i es creua l’antiga C-16 per un pas soterrat amb escales. Ens tornem a acostar al riu i baixem a migdia cap al molí de Minoves i l’edifici de l’escola. Es voreja el pont d’Orniu.

La construcció d’aquest pont està directament relacionada amb la destrucció del pont vell durant la Guerra de Successió (1702-1714); la zona quedà desproveïda d’aquest pas tan important per la qual cosa fou necessari impulsar la construcció d’un pont nou, poc després de la fi d’aquella guerra, probablement a mitjan segle XVIII.

El camí porta a l’església de Sant Vicenç d’Obiols, una joia del romànic berguedà datada abans de l’any 888.

És un edifici de planta de creu llatina, amb nau única, transsepte de braços curts i capçalera rectangular. La seva aparença actual és el resultat de les obres i reformes que s’hi han fet al llarg dels segles.

Davant del temple, prenem el camí de l’esquerra (SE) que passa pel costat del mas Lledó i retorna al riu. S’accedeix a la Colònia de la Plana, que ens rep amb un magnífic bloc d’habitatges.

Des de l’inici es va concebre com una colònia industrial: el propietari, a més dels edificis industrials, bastí el conjunt d’habitatges i els serveis per als treballadors, així com una petita capella integrada a l’estructura dels habitatges que aviat quedà en desús a causa de l’augment de la població. Aleshores el culte es traslladà a Sant Vicenç d’Obiols. La vida del complex industrial ha estat molt irregular. Actualment al seu costat hi ha un modern polígon industrial.

Davallem cap a la fàbrica de la colònia i, a la vora del riu, continuem per un caminet fins al final de la zona industrial. Passem vora el canal i la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i gaudim del passeig presidit per l’església, edifici d’estil neogòtic d’una sola nau –coberta amb volta d’aresta– i capelles laterals.

Esteve Monegal, alcalde de Barcelona, singularitzà la seva colònia amb dues obres excel·lents: l’església i la torre de l’amo.

Travessem de nord a sud la colònia i, després de passar per sota la carretera C-16, prenem un corriol que voreja el canal d’aigua i porta a la Font del Balç. Entrem a la vila de Gironella, travessem el riu pel Pont Vell i trobem la Colònia de Cal Metre, situada a l’esquerra, dins del nucli urbà.

S’aprofità l’estructura de l’antic molí fariner de Gironella. El conjunt industrial disposava d’habitatges per als treballadors, serveis i muralla que tancava el recinte. Posteriorment es va anar ampliant. La torre, enlairada sobre el conjunt, és l’element destacat d’aquesta colònia i forma part del paisatge urbà de Gironella.

Passat el pont, es baixa a la dreta per unes escales, es creua la riera per un pont de fusta i es continua a la dreta pel Parc del Riu. Es passa sota el pont de les Eres, el camí s’eixampla i continua entre el riu i el canal. Més al sud, arribem a la zona esportiva vorejant el riu i poc després, ens plantem davant de la Colònia Bassacs, que compta amb una torre imponent (si la volem visitar cal creuar el riu).

Segueix una estètica historicista amb elements de caire medieval. Els anys cinquanta l’edifici fou convertit en escola i se’n modificà tot l’interior.

Continuem pel camí que seguíem, que ara discorre entre pollancres i camps. Sobre la resclosa de Viladomiu Vell hi ha un petit mirador amb taules per descansar. La Ruta de les Colònies segueix en direcció S vora el riu, passant pel costat de la palanca d’accés a la colònia de Viladomiu Vell.

“La fàbrica produïa cada vegada més, però els obrers de la colònia havien de treballar moltes hores (dotze hores al dia, sis dies a la setmana) i en condicions molt dures (dins una fàbrica plena de pols –la borra–, plena de perills laborals i havent de suportar un soroll eixordador). Per tal de protestar contra aquestes condicions laborals, els obrers es mobilitzaren durant els anys vuitanta del segle XIX. Aquest clima de mobilitzacions i conflictivitat laboral culminà amb les grans vagues de l’any 1890, com a conseqüència de les quals vuitanta obrers de Viladomiu Vell foren acomiadats i expulsats de la colònia. Una altra conseqüència, a més llarg termini, d’aquelles mobilitzacions fou la implantació, a càrrec dels amos i difós des de l’Església, de l’anomenat “model social del paternalisme”.

Un cop retornem a la palanca, continuem pel camí vorejant el marge del riu, fins a la palanca de Viladomiu Nou, per on passarem de nou el riu, després el canal i ens endinsarem fins a la fàbrica. Abans d’unes escales ens trobarem la desviació per pujar fins a la Torre de l’Amo, on podrem fer una visita guiada (prèvia concertació).

El senyor Viladomiu aviat s’adonà que el model de colònia industrial era un bon negoci i decidí comprar uns nous terrenys per ampliar la fàbrica. L’any 1897 els germans Josep i Jacint Viladomiu es partiren l’herència paterna, restant deslligades les dues Viladomiu. Poc després, s’inicià la construcció de dos dels edificis més emblemàtics: la torre de l’amo i l’església.

Si continuem per la fàbrica, una carretera ben asfaltada i flanquejada per plàtans ens condueix a la colònia del Guixaró. Seguim el canal fins a poder-lo travessar i retrocedim fins a trobar la palanca que ens permet creuar el Llobregat. Ara ens separem del riu, passem pel costat de can Rovira, travessem un torrent, voregem una resclosa i per una palanca entrem a la colònia de Cal Prat.

Cal esmentar l’edifici del casino-cafè i la torre del propietari, amb un jardí privat.

Baixarem al canal per creuar-lo i resseguirem direcció sud fins a l’entrada de la turbina. Al final del recinte industrial continuem per la vora del riu i creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte. Agafem un corriol a l’esquerra que discorre per sota d’un polígon industrial, es passa pel costat d’una font i ens tornem a apropar al riu. A l’antic pont de Periques continuem, sense creuar-lo, fins a arribar a la fàbrica de Cal Cases. Ara podem accedir al centre del poble de Puig-reig o continuar el camí de les colònies tèxtils per un corriol a l’esquerre, que passa entre el riu i un seguit d’horts que n’aprofiten l’aigua i les fèrtils terres, sota el castell de Puig-Reig. La majestuosa imatge de l’Església de can Pons ens indica el final de la ruta descrita.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i seguir-lo no presenta cap problema. Podeu consultar el topogràfic de l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) i a wikiloc.

Un últim apunt: després d’haver recorregut aquesta part del Llobregat val la pena llegir –o rellegir– Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

Jaume Roig

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144)

La ruta que proposem és una part del PR C-144, la Ruta de les Colònies, que s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny. Aquest PR (petit recorregut) actualment està inclòs dins el Camí del Llobregat o GR-270, que ressegueix tot el riu, des de Castellar de n’Hug fins al Prat de Llobregat. Per tant, trobarem senyals grocs i blancs (del petit recorregut) i sobretot vermells i blancs (els del gran recorregut).

En concret caminarem des de la colònia de Cal Pons, a Puig-reig, fins a l’Ametlla de Merola. Són menys de 9 km vorejant el Llobregat i el temps dependrà de les visites i parades que fem.

Aquest itinerari, planer i molt ben indicat, combina paisatges de ribera magnífics amb la visita discrecional de cinc colònies tèxtils, cadascuna amb una història i característiques especials que ens ajudaran a comprendre la industrialització del nostre país.

Entrant a Puig-reig pel sud i seguint els indicadors, ens acostem a l’església de Cal Pons, que és l’inici de la ruta.

Cal Pons (1875-1992)
Probablement la colònia tèxtil més interessant de Catalunya des del punt de vista monumental. Destaca especialment per l’església de Sant Josep –en diuen la catedral de l’Alt Llobregat–, d’estil neogòtic, actualment centre d’interpretació.

La fàbrica consta de naus separades per filades de ferro colat. Els habitatges plurifamiliars per als treballadors són de tres pisos d’alçada i dos per planta.
L’escola ha estat reconvertida en casa de colònies. A més d’altres serveis per als obrers, són de destacar les cases de l’amo envoltades de jardins i boscos amb cavallerisses, hivernacles i miradors.

Des d’aquí, deixem el passeig de til·lers i baixem a la fàbrica que voregem en sentit sud fins a retrobar el Llobregat. Després d’una frondosa arbreda, el camí enfila cap a Cal Marçal.

Cal Marçal (1890)
No esdevingué mai una colònia industrial pròpiament dita, sinó que aprofità els serveis que oferia la barriada de Cal Marçal.

La fàbrica, de tres pisos (paral·lela al Llobregat i al canal), és un gran edifici de planta rectangular cobert a doble vessant amb els emmarcats de portes i finestres d’obra vista.

Resseguim un llarg bloc d’habitatges, passem pel costat de la fàbrica i enllacem amb un corriol que duu a la palanca per on es passa el riu. Veiem la resclosa de Cal Marçal. Travessem la carretera C-16 per sota i continuem per una pista asfaltada passant pel costat de la depuradora fins a la finca de la Cortada. Aquí es trenca a mà dreta per un corriol que continua pel bosc fins a apropar-nos novament al riu. Albirem a l’altra riba la colònia de Cal Vidal.

Uns indicadors ens ofereixen dues opcions: continuar la ruta riu avall o bé fer una marrada per visitar la colònia. Nosaltres optem per la segona opció.

Seguint les indicacions travessem el riu, contemplem la resclosa i ens enfilem primer a la fàbrica i després per la palanca arribem als habitatges i al museu de Cal Vidal.

Cal Vidal (1901)

És l’última colònia tèxtil construïda al Berguedà i destaca pel seu urbanisme ordenat, racional i modern, i per l’existència d’un dels salts d’aigua més impressionants de la comarca. Avui es pot visitar com a museu.

Consta d’una gamma d’habitatges molt variada que formen carrers i places.

La fàbrica, de pisos, és centrada per la torre de muntacàrregues i té una elegant simetria en la disposició dels finestrals.

A més de l’església, les torres del propietari i del director, cal destacar l’edifici del Patronat, i l’escola convent per a l’educació de les noies de la colònia.

Una vegada acabada la visita, refem el camí, tornem a travessar el riu i continuem avall, a estones vorejant camps de conreu, a estones pel mig del bosc, fins a arribar davant de Cal Riera, on, fent una nova marrada i passant el riu per una palanca, podem visitar la colònia.

Cal Riera (1890-1980)
La fàbrica es va construir aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí fariner de la Casa Gran de cal Riera.

Cal destacar-ne el conjunt d’habitatges plurifamiliars, d’arquitectura funcional, alguns en estat deplorable i d’altres en procés de reestructuració, que acolliren pels anys 50 i 60 del segle passat molts immigrants d’Andalusia i Castella. Com en totes les colònies no hi pot faltar la torre de l’amo, la tenda economat, el cafè teatre, l’escola i l’església.

Retornem a la pista que seguíem. Travessem la riera de Merlès per una palanca. Sense ascendir, la ruta gira a mà dreta, passa per una pollancreda i ressegueix els marges del riu sempre cap a migjorn. L’ambient és humit, i la vegetació, espessa. Més avall s’enllaça de nou amb la pista rural. El nucli de Galera queda a llevant, encimbellat dalt d’un turó. Ens acostem a la masia de cal Mèlic i a la resclosa de l’Ametlla. Creuem el Llobregat per una palanca de ferro i fusta i accedim a l’Ametlla de Merola, que és la nostra destinació.

L’Ametlla de Merola (1870-1999)
L’Ametlla de Merola, d’uns 300 habitants actualment, deu el seu origen a un antic molí fariner que l’any 1832 va esdevenir una petita fàbrica de màquines de cardar.

Amb els anys es reconvertí en fàbrica tèxtil, es va engrandir i el 1873 ja hi ha noranta pisos i la “Casa de les Noies”, amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la colònia hi treballen 500 persones.

Es construeix l’església entre el 1875-1882, i també l’escola. Els diferents amos van convertint el que era una zona verge, més tard una fàbrica, en una colònia poble, dotada de serveis (botiga, teatre, cafè…) fins als nostres dies.

Gràcies a la creació d’unes primeres associacions de tipus religiós, les de Sant Lluís, Sant Josep i les Filles de Maria, i també d’una petita orquestra formada per treballadors, neixen moltes manifestacions folklòriques i culturals, com les representacions nadalenques dels Pastorets, el teatre, les caramelles, la festa major i d’altres, que han impregnat la gent de l’Ametlla d’un tarannà especial.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i no presenta cap problema seguir-lo. Però, si voleu, podeu consultar el mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) o també wikiloc. També es pot consultar informació molt interessant a Les colònies industrials.

Jaume Roig

Veure continuació

Sant Salvador de les Espases

En aquesta proposta veurem paisatges, com la muntanya de Montserrat, des d’angles desconeguts; dilatades panoràmiques, fondalades i formacions rocoses curioses. Però sobretot descobrirem Sant Salvador, una ermita refugi encinglerada i penjada sobre les roques de les Espases. Una ermita amb molta història i devoció i amb una particularitat segurament única: per accedir al cim de Sant Salvador cal obrir una porta que hi dóna accés.

Com a cloenda reviurem el passat del balneari de la Puda, visitarem la mil·lenària masia de Can Tobella i passejarem per l’idíl·lic camí de les Salmorres, vorejant el marge del Llobregat, de gran riquesa botànica i ornitològica.

 tot això serà possible sense necessitat d’agafar el cotxe: la ruta comença i acaba a l’estació de l’Aeri de Montserrat dels FGC. (Veure horaris)

Ens posem en camí

Des de la mateixa andana, avançant uns metres en direcció Olesa de Montserrat, a l’esquerra i en forta pujada, comença el PR-C 167, sender que seguirem bona part de la ruta i que reconeixerem pels senyals grocs i blancs.

Bufarem de valent, i aprofitarem els descansos per fer una ullada enrere i contemplar les magnífiques vistes de Montserrat. Podrem veure el monestir penjat a mitja muntanya, el torrent de Santa Maria i el camí que hi puja des de l’estació inferior de l’aeri, zigzaguejant muntanya amunt.

Després d’un quilòmetre, el corriol esdevé camí fressat i més planer. Continuem i ens trobem amb la primera vista espectacular de Sant Salvador amb el puig Cendrós al fons. Som a l’Era de les Bruixes, un balcó privilegiat a la capçalera del Baix Llobregat. Continuem fins a trobar una pista, que seguim amunt, a l’esquerra. Trobarem l’indicador de…

Coll de les Bruixes i Puig de l’Hospici

Seguim la pista, cap a ponent, passem per sota la Socarrada i arribem a la cruïlla de camins de Coll de Roure. Seguim avançant vers llevant tot planejant o pujant suaument fins a una esplanada on s’acaba la pista: som a un minut del Puig de l’Hospici (el nom prové d’un antic hospital o hospici, ara en ruïnes).

Travessem l’esplanada i prenem el sender de la dreta, que baixa primer suaument i poc després de manera més abrupta (és la part més dificultosa de l’itinerari) fins a una important cruïlla de camins:

Coll de Bram

Aquí coincideixen els senders PR C-167, que deixarem ja que continua cap a Olesa, i el PR C-166. El coll en si és una petita esplanada. Prenem el sender estret que surt a la nostra dreta, indicat amb un cartell amb una fletxa de ferro, i que comença baixant uns metres per unes escales fetes amb travesses de fusta. El corriol està envoltat de vegetació fins que careneja la serra. Al fons veiem el nostre objectiu, la piràmide rocosa de Sant Salvador amb l’ermita encimbellada al capdamunt.

Sant Salvador de les Espases

Ermita documentada des de l’any 1342, construïda sobre una altra de més antiga, la del desaparegut castell de les Espases (s. IX). L’actual és del s. XVI amb reformes posteriors. La capella es troba a la confluència dels municipis d’Olesa de Montserrat, Vacarisses i Esparreguera, poblacions que hi celebren sengles aplecs en diferents dates de l’any.

sant-salvadorSón diverses les llegendes i mites que s’expliquen de Sant Salvador. La més coneguda parla de la seva creació. Diu la llegenda que el comte de Barcelona, Ramon Berenguer, lluitava contra els sarraïns quan el Llobregat era la frontera entre els dos regnes. Sentint-se el comte acorralat en plena batalla, demanà ajuda al Salvador, que se li aparegué oferint-li el seu ajut. Fou llavors, en el moment més difícil de la batalla, quan començaren a caure espases i fletxes de foc contra els sarraïns. L’ermita es va construir en commemoració d’aquests fets.

Per pujar al cim de Sant Salvador cal travessar el menjador i sortir pel costat oposat a través d’una porta que condueix fins al cim. Els membres de l’Associació d’Amics de Sant Salvador vetllen pel manteniment i promoció de tot el complex. El dijous i diumenge obren l’ermita i el bar.

Torrent de l’Afrau

sant-salvador-i-puig-cendrosDes de la balconada de davant l’ermita baixa un senderó que en 3 minuts arriba a la cova, tancada amb reixa, que conté una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Continuem per aquest marcat corriol que baixa vers el sud amb fantàstiques vistes cap a les Roques de l’Afrau, el Pla del Fideuer i els esperons rocosos que baixen del cim del Puig Cendrós.

Agulles del Petintó

Arribem a unes curioses formacions calcàries que queden a l’esquerra del agulles-del-petintocamí: són les Agulles de Petintó, també conegudes com les Espases de Baix.

El camí passa sobre la boca nord del túnel de la línia dels FGC. En el curt tram de via a cel obert estava situada la desapareguda estació de la Puda, que donava accés al balneari, al qual arribarem seguint la pista a la dreta.

La Puda (vídeo 1 vídeo 2)

A mà esquerra trobem l’entrada, tancada amb una reixa, del Balneari de la Puda. Els edificis semblen abandonats a corre-cuita, cosa que confereix al recinte un ambient romàntic i captivador.

Les aigües brollen a 32º i van començar a aprofitar-se amb finalitats medicinals el 1818. La font es troba a nivell del riu i surt amb un cabal de 4 l/s. El seu component de sofre, amb l’olor característica d’ou podrit, va donar nom a la font i al complex. L’any 1834 el complex estava en ple rendiment. Unes la-pudafortes riuades van malmetre de forma important els edificis els anys 1842-1843. L’any 1854 el reconegut psiquiatre Dr. Pujades, propietari i director de l’Hospital Mental de Sant Boi de Llobregat, va comprar els edificis i va encarregar la construcció del balneari a l’arquitecte Josep Oriol Bernadet, més conegut per ser l’autor del complex industrial de Can Ricart, a Barcelona. Per a la Puda, Bernadet va projectar un gran edifici format per un cos central en forma de cúpula on se situava el saló de reunions, biblioteca, un cafè i les estances dels socis. Els dos edificis annexos units al central, es dedicarien a les sales de bany i les estances dels banyistes. Completava el recinte una església amb capacitat per a 300 persones. Havia de ser un dels majors balnearis d’Europa, però va portar la ruïna al Dr. Pujades i no es va arribar a construir en la seva totalitat projectada.

L’època d’esplendor del balneari va ser entre finals del s. XIX i principis del s. XX, quan era sovintejat per la burgesia barcelonina. En una època ja de decadència, va acollir centenars de refugiats durant la Guerra Civil. El balneari va tancar l’any 1958, i el 1971 va patir de nou greus inundacions que afectaren greument els edificis.

Continuem uns dos quilòmetres per la pista fins accedir a la:

Presa del Cairat

La presa va ser construïda a l’engorjat del Cairat l’any 1878 per servir electricitat a la Colònia Sedó.

En aquest punt hi ha les restes d’un antic pont, que, segons alguns historiadors (més detalls), era un pont andalusí. Tenia 60 metres de llarg i pensen que va ser construït a mitjan segle VIII i que va desaparèixer abans de l’any 1155.

Després de visitar-la, si ens veiem amb ànims, podem acostar-nos per una desviació a la dreta a…

Can Tobella

Masia d’origen molt antic, ja esmentada en documents del segle X. Alguns autors fan derivar el seu nom de l’àrab “tûba” o totxo sense coure. Podria tractar-se fins i tot del nucli que dona nom i origen al mateix topònim Cairat, derivació de l’àrab “qaryat” que vol dir “aldea o masada”.

Un cop hem retornat a la pista que seguíem, i després de vorejar uns camps de cultiu, entrem al…

Camí de les Salmorres (més detalls)

És un tram del GR-270 o Camí de Sant Jaume, anomenat de les Salmorres per l’estat de les aigües no fa pas tants anys, que esdevé ombrívol sota un espès bosc de ribera amb pollancres, àlbers i plantes de lunària, llentiscle i canyissars… De tant en tant podem observar la muntanya de Montserrat sortint entre el bosc a l’altra riba del riu.

Satisfets, contents i, possiblement, cansats després de caminar uns 14 km, tanquem el cercle a l’Aeri de Montserrat (l’estació queda per sobre del camí).

Cartografia

Mapa Topogràfic 1.25.000 Espais Naturals Montserrat. Ed. ICGC (2015) (veure PR-C 167)
Sant Salvador de les Espases, Puig Ventós, Olesa de Montserrat, Martorell: camí històric a Montserrat : Terrassa, Coll Cardús, Monistrol. Ed. Alpina (1986) (veure PR-C 167)

Jaume Roig

Els cingles de Bertí

Us proposem una sortida –que per a alguns serà recordar gestes de joventut– per les cingleres de Bertí. La iniciem al santuari de Puiggraciós.

puiggraciosAquest santuari, construït a inicis del segle XVIII, va ser utilitzat durant uns anys com a temple parroquial, atès el mal estat de l’església de Sant Pau de Montmany. Durant la guerra civil espanyola, el 25 de juliol de 1936 va ser cremat i destruït el magnífic retaule barroc. Ben aviat s’hi va construir també la casa de l’ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria. En aquests entorns és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel·la Els sots feréstecs.

Actualment hi resideixen monges benedictines. També fa d’hostatgeria per a qui hi vulgui passar uns dies de repòs, reflexió o estudi.

Molt a prop contemplem la torre de senyals òptics o torre del telègraf. Va ser edificada l’any 1854 i es troba en perfecte estat de conservació. Està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Aquesta torre formava part d’un sistema de comunicació consistent en un aparell situat a distància visual d’un altre aparell similar. L’operador conduïa uns controls que situaven els elements del telègraf en una posició recognoscible per la torre següent. Aquesta repetia el missatge i així successivament. Els senyals es feien mitjançant uns elements mòbils fixats en un suport de fusta muntat dalt la torre. El missatge es desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts. La que veiem aquí correspon a la torre número 45 de la línia Barcelona-Vic.

Iniciem la ruta per una pista, el PR C-33 (marques grogues i blanques), que seguirem bona part de l’itinerari i que trobarem a la dreta del santuari. Ben aviat, després de rodejar el cim de Puiggraciós (809 m), on se sap que hi havia hagut un antic poblat ibèric, arribem al Collet d’en Tripeta. Continuem per la dreta, seguint els senyals.

Uns 2 km més enllà del santuari, i sempre per pista a voltes molt ajustada al grau-del-mercader-2penya-segat, iniciem l’ascens als cingles de Bertí pel Grau Mercader (760 m). Les vistes són magnífiques: el Vallès, la serralada litoral, la Mola, el Montcau… Ens allunyem de la cinglera i passem per davant de cal Mestret. Ara prenem el sender de l’esquerra, seguint sempre el PR C-33 i continuarem pel camí, que a trossos se’ns presenta d’un empedrat natural i molt trepitjat, fins a arribar al castell del Clascar, curiosa edificació molt malmesa.

clascar-2S’ha identificat el Clascar com el castell del Bertí, del qual es conserven notícies documentals des de l’any 978. En un document del 1370 apareix Guillem Clascar sota el domini de la família Centelles. L’any 1615 se l’anomena “domus” i havia passat als senyors de Bell-lloc. A principis del segle XX es va reformar l’antiga masia i es va convertir en un fantasiós castell on es barregen elements gòtics autèntics i imitacions. Havia existit el projecte de convertir-lo en un hotel, però no es portà a terme. L’obra, iniciada pels últims propietaris, els Almirall, va quedar inacabada. Té una curiosa capella, dedicada al Sant Crist.

Continuem pel petit sender de l’esquerra de l’edificació, i deixant momentàniament el PR C-33, passem per un espès alzinar i arribem a Sant Pere de Bertí. Hem caminat 4,5 km.

Sant Pere de Bertí, església de factura romànica, era la parròquia del veïnat. Sempre havia estat el centre de diverses masies esparses pel Bertí i era per tant el lloc de trobada, els diumenges, de la gent de la rodalia.

L’església és d’una sola nau, pràcticament rectangular, amb volta apuntada p1190358-st-pere-de-bertfeta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat s’hi van afegir dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d’uns graons empedrats en forma de ferradura. L’any 1659 va ser reconstruïda amb volta massissa. I el campanar, transformat tal com el veiem avui dia, ampliant els dos arcs amb l’edificació, sobre la volta de l’església, de tres parets amb arcs, formant un nou i únic campanar. L’accés al seu interior és mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, i té per nom Clara. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol.

Forma part de les construccions un petit edifici cobert, a l’angle del cementiri. Té quatre finestres, orientades als quatre vents i la coberta és a quatre aigües. Es tracta d’un comunidor. Tot i que hi ha diverses interpretacions, crec que podem explicar que es tracta del lloc, a cobert de la pluja i del vent, on el capellà s’hi protegia quan en situació de forta tempesta resava les seves oracions i benediccions als quatre vents amb la finalitat d’exorcitzar la tempesta i evitar d’aquesta manera que els conreus en resultessin massa malparats. Amb el temps, el petit lloc arrecerat va guanyar un banc de pedra en forma de U on els diumenges, els caps de cada masia, s’hi reunien i així podien parlar de les seves coses i dels interessos de la comunitat.

Ens dirigim a continuació cap a la masia de can Magre que està al costat i és habitada. Seguim la pista a la dreta, direcció nord, uns 100 metres, fins a un revolt i un cartell que indica direcció al santuari de Puiggraciós. Molt a prop prenem un sender a l’esquerra i recuperem les marques grogues i blanques del PR C-33 que tornem a seguir.

la-trona-2Passem pel costat de les ruïnes de Can Barnils i prenem la pista a l’esquerra sense abandonar els senyals. Trenquem a la dreta per arribar al collet de les Pereres. Un cop assolides l’eixuta Font del Pollancre, incrustada dins la roca, i la bassa propera, trenquem a la dreta. Passem vora el mas de Bellavista Vella i, tot acostant-nos a la cinglera pel costat d’uns camps de cultiu, seguim el PR que comença a perdre altura. En direcció contrària veiem la masia de Can Ragidell. Estem apropant-nos a la Trona, un esperó rocós amb impressionants vistes de les cingleres i de la depressió boscosa situada als seus peus. Hem fet 8 km des de l’inici.

Estem ara a la part alta del Sot del Bac, però nosaltres refem el camí de nou fins a l’altiplà i iniciem la tornada vorejant la cinglera seguint ara els senyals vermells i blancs del GR-5 direcció sud. El sender passa paral·lel a una pista, deixarem les parets ruïnoses de Can Rombella a la nostra esquerra i un quilòmetre més enllà les terres de cultiu i les restes de Can Volant. En acostar-nos a uns nous camps de cultiu mig quilòmetre més enllà, abandonem el GR-5 i continuem a l’esquerra, seguint la cinglera fins a la Taula de Pedra. Hem caminat 10 km.

Poc després abandonem la pista i prenem el sender de l’esquerra. Tot seguint-lo iniciarem el descens pel Grau de Montmany fent algunes ziga-zagues. Un cop a baix, el sender continua paral·lel a la línia de torres elèctriques fins a passar un torrent on podem optar per remuntar-lo fins al Collet d’en Tripeta, o bé canviar bruscament de direcció i arribar també al Santuari de Puiggraciós. En total haurem caminat 13 km per llocs ben agradables.

Jaume Roig

Mapa recomanable: Cingles de Bertí, Editorial Alpina, darrera edició de 2013.