Molins de Rei, la Rierada, la Salut, el Papiol

Excursió que recorre el vessant de ponent del Parc de Collserola tot resseguint la riera de Vallvidrera, també coneguda com la Rierada. Dels 12 km de la riera, en recorrerem el curs mitjà entre Molins de Rei i les Cases de Castellví, en un tram on la riera va per un bosc de ribera força ben conservat, a estones ombrívol i exuberant, que ens farà pensar per uns instants que no som a la conurbació de Barcelona.

El camí que seguirem ens portarà a indrets sorprenents, com el Salt, punt on el corrent forma una petita cascada i un toll. Durant el recorregut visitarem l’ermita de la Salut, un dels més bells exemples de romànic de la serra.

Baixant cap al Papiol visitarem les Escletxes, un dels indrets segurament més sorprenents de la serra, on podrem passejar entre esquerdes naturals, algunes tan estretes que ens serà difícil de passar-hi.

Finalment donarem una volta pels voltants del castell, i del nucli antic del Papiol.

Dades tècniques

Sortida: estació de Molins de Rei (ADIF)
Arribada: estació del Papiol (ADIF)
Distància: 15,25 km
Desnivell acumulat: +/- 390 m
Època: tot l’any. Cal preveure a l’hivern la fira de la Candelera de Molins i també, a la tardor, el 2n diumenge de setembre quan es fa un aplec a l’ermita de la Salut.
Ruta: Estació de Molins de Rei – polígon industrial Riera del Molí – Can Rabella – Can Planes – el Salt – Can Castellví – collet de Batllivell – collet d’en Faura – la Salut – Puig Madrona – collet d’en Faura – les Escletxes – castell del Papiol – estació del Papiol.

Durant l’excursió trobarem els senders ben senyalats:

– PR C-171 Riera de Vallvidrera-La Mallol: Recorrerem part d’aquest sender entre Molins i les casetes de Castellví
– GR-96 Camí romeu Barcelona-Montserrat: El seguirem entre les Casetes de Castellví fins al coll de Batllivell i l’ermita de la Salut
– PR C-35 Carenejant Barcelona: Sender que seguirem entre el coll de Batllivell fins al Puig Madrona

Més informació: A Wikiloc, i també a l’Editorial Alpina: Collserola, parc natural, Escala 1:20.000. Any 2015-2016.

Itinerari

Molins de Rei

Sortim de l’estació i tirem a la dreta seguint els carrers Alfons II i carrer Major, que ens portaran a la plaça Catalunya, on hi ha la Casa de la Vila. Ara prenem el carrer de Francesc Samaranch, on comencem a trobar les marques blanques i grogues del PR C-171, sender que seguirem durant tota la Rierada fins a les Casetes de Castellví. Voregem les vies del tren fins a la zona industrial de la Riera del Molí. Aquí ens trobarem amb unes grans obres perquè s’hi pretén construir el Polígon Industrial Les Licorelles malgrat una forta oposició veïnal. Seguim la nova pista oberta amb la indicació de Can Rabella.

Can Rabella

Voregem el restaurant per la dreta i travessem la riera per un pont.

Can Rabella. Tot i les primeres referències al llinatge dels Rabella que s’esmenta en un document d’ofrena d’oli de l’any 1325, sembla que no és fins al s. XVII que el mas passa a mans d’aquesta família. El mas, en molt bon estat de conservació, es troba envoltat de camps de conreu i boscos. És de dues plantes amb teulada a dues aigües, i amb una marededeu de Montserrat a la façana. A la rodalia una gran bassa recull les aigües de la font de Can Rabella. Actualment és un restaurant.

La Rierada

El camí va per un bonic tram que travessa diverses vegades la riera de Vallvidrera entre canyissars. Més endavant caminem per un bosc d’alzines, roures i pollancres fins a una esplanada amb un oratori de l’any 1901 dedicat a Sant Venceslau situat a mà dreta del camí.

Oratori de Sant Venceslau

Segons explica J.M. Jordà al llibre Les Masies de Molins de Rei, Enric Llanés (propietari del mas) tornava en carro de l’estació de Molins de buscar les filles quan pel camí es van trobar enmig d’una potent tempesta amb llamps i trons que va fer caure un roure just després de passar-hi ells. En reconeixement a la intervenció divina que els havia protegit de la tempesta, féu aixecar l’oratori en advocació de Sant Venceslau, sant advocat aquell 28 de setembre per l’Església catòlica. L’any 2012 es va restaurar amb el canvi de la ceràmica i la renovació del petit edifici de l’oratori.

La pista fa una ziga-zaga i en dos minuts (150m) arribarem a la masia de Can Planes. A l’extrem sud del pla podem visitar el bell aqüeducte de Can Planes en un entorn ombrívol i fresc. El canal conduïa l’aigua als camps més separats de la riera i, per tant, difícils de regar.

Can Planes

Anomenada anteriorment Mas Vallvidrera, aquesta masia destaca per un gran plàtan i una vella olivera a l’exterior, on també trobem una taula i uns seients de pedra al voltant d’una roda de molí. A la dreta del camí hi ha un edifici que possiblement era un molí. A tocar de la bassa que hi ha a la dreta del camí, en un nivell inferior i dins de propietat particular, es troba la font de Can Planes, que inclou dues basses i un safareig. D’aquestes basses en sortia l’aigua que alimentava el canal de Can Planes.

Un cop passat Can Planes, a la cruïlla vinent seguim per la pista de l’esquerra fins que trobem un nou trencall també a l’esquerra amb l’indicador El Papiol, però que ometem. Pocs metres més enllà prenem un sender que baixa a la riera i que ens pot dur a la part superior i inferior del Salt.

El Salt

Raconada exuberant i ombrívola on definitivament oblidarem que som a tocar de Barcelona.

Som en un d’aquells espais que per si sols justifiquen una excursió. La riera forma un petit salt gràcies a una resclosa artificial construïda al s. XIX que portava l’aigua de la riera per una canonada, que encara podem veure a un costat del saltant, fins al molí de Can Planes. Podem baixar a la petita bassa que forma el caient, on, a l’estiu, els més petits encara ara poden fer un bany. El Salt està envoltat de vegetació exuberant i ombrívola, amb plàtans, alzines i roures que aporten frescor a l’estiu.

Can Salat

De nou a la pista principal, anem a la dreta pel tram més interessant de la Rierada. Passem entre els camps de Can Salat (s. XV) on trobem caquiers. El camí de seguida es fa més estret, amb la riera a la nostra dreta. Val la pena aprofitar petits corriols que surten del camí i que s’acosten al curs de l’aigua per gaudir d’un dels millors boscos de ribera de Collserola, amb pollancres, àlbers, freixes i plàtans.

Urbanització. Ermita Mare de Deu del Roser

Arribem a l’asfalt de la Rierada, nucli de població de Molins de Rei. Girem a la dreta seguint les marques de pintura grogues i blanques fins que al cap de pocs minuts arribem a la cruïlla amb la carretera de la Rierada, on trobem l’ermita de la Mare de Déu del Roser.

La història d’aquesta església és curiosa. L’edifici va acollir un cafè fins que l’any 1943 s’hi va celebrar la primera missa. Gràcies a aportacions dels feligresos es va comprar la finca i l’any 1978 s’hi celebrava la benedicció de l’església.

Can Castellví

Va ser al voltant d’aquesta masia del s. XIII que va créixer el nucli de la Rierada. Des del s. XVI pertany a la família Castellví, els quals regenten actualment el concorregut restaurant amb granja de la masia. Més informació aquí.

Deixem el PR C-171 que anàvem seguint per a continuar ara pel GR-96 Camí romeu a Montserrat, sender de gran recorregut que uneix Barcelona i Montserrat i que ens portarà fins a l’ermita de la Salut. Passem per la part superior de Can Castellví a través d’una tanca unipersonal. El camí s’enfila fins al collet de Batllivell, a la carena de la Serra de Can Julià.

Collet de Batllivell (PR-35)

Cruïlla múltiple amb cinc opcions de camins on trobem el GR 96 i el PR C-35 que coincideixen fins a l’ermita de la Salut i que ara seguirem. És la segona pista de l’esquerra que va en un ascens suau en direcció a l’ermita de la Salut i el Papiol tal com ens informa el pal indicador que trobarem al costat. Caminem per un bosc mixt de pi blanc i alzines força ben conservat. Cap a llevant tenim bones vistes de la plana vallesana i de Can Monmany.

Al fons de la vall, a tocar de Valldoreix, podem veure el gran casalot de Can Monmany (Sant Cugat), una masia d’aspecte senyorial que remunta al s. XVI. Fins que l’any 1639 va ser adquirida per Francesc Monmany era coneguda com a Mas Brunet. L’actual aspecte es deu a una remodelació del s. XIX feta per Francesc Olivé i Monmany. En destaca la seva torre i l’edifici principal, amb teulada a quatre aigües. Actualment és de propietat pública i els camps estan dedicats al conreu ecològic.

Coll d’en Faura

Important cruïlla a pocs minuts de l’ermita de la Salut. De tornada anirem al Papiol per la pista de l’esquerra.

Ermita de la Salut

Al sud de l’ermita hi ha una extensa pineda amb una zona de lleure amb taules i bancs. El segon diumenge de setembre s’hi fa un concorregut aplec.

Som davant d’un dels millors exemples de romànic, coneguda fins al s. XVIII com a Santa Eulàlia de Madrona (s. XIV) i Sant Pere de Madrona (XVI). L’ermita de la Salut es troba dins del terme municipal del Papiol. El seu origen és visigòtic (s. IX) però va ser reformada i adaptada a l’estil romànic durant el s. XI. És d’una sola nau de volta de canó, amb arcs torals. La porta d’entrada, possiblement del s. XII, es troba a la façana de migdia. Més informació aquí.

Puig Madrona

Prenem el corriol que surt de la part posterior de l’ermita i que s’enfila per un espès alzinar. El camí desemboca en una pista, la seguim a l’esquerra fins al cim del Puig Madrona.

Aquest cim és l’extrem de la serralada de Collserola per la vesant del Llobregat. No és un mirador excepcional, tot i així tindrem bones vistes de la serra de Collserola vers el Puig d’Olorda així com de bona part de la vall del Llobregat.

Retornem al coll d’en Faura

Ara podem baixar a l’ermita de la Salut per on hem pujat o també podem continuar pel corriol que baixa per l’extrem contrari; passarem per un alzinar fins a un edifici a la dreta. Ara prenem la pista a la dreta i retrobarem el corriol per on havíem pujat. Hem fet un petit recorregut de pocs minuts per envoltar el Puig. Un cop a l’ermita, retornem fins al coll d’en Faura (atenció, no és la primera cruïlla amb l’indicador del Papiol) i prenem la pista direcció al Papiol, les Escletxes.

Les Escletxes

Un cop passada una bòbila, un sender a la dreta ens durà al paratge natural de les Escletxes.

Les escletxes es van formar quan un turó calcari d’origen escullós (s’hi poden trobar múltiples fòssils a les roques) es va anar fragmentant en blocs en desplaçar-se sobre el terreny argilós i plàstic on s’assenta. Podem caminar pels passadissos que formen aquestes fissures a la roca, algunes molt estretes. Totes tenen nom. La més visitada per la seva amplada és la Rambla, on també trobarem vies d’escalada de diverses dificultats. Tot i l’alt interès d’aquest fenomen, inclòs a l’Inventari Geològic de Catalunya i amb un valor patrimonial internacional, l’entorn es troba força degradat. L’espai no està condicionat ni senyalitzat, com malauradament passa sovint al nostre país, on el medi natural mai s’ha protegit ni conservat prou adequadament. De fet, l’espai ocupat per les escletxes era molt més ampli. Durant la dècada dels 40 i 50 del segle passat, aquest fenomen era reconegut i fins aquí s’hi acostaven geòlegs i espeleòlegs. Les pedreres, urbanitzacions i bòbiles van fer desaparèixer bona part de les escletxes. Més informació aquí.

Ara entrarem a la població pel carrer del Carme que passa pel costat del cementiri. A la font de Can Tintorer prenem el carrer Major fins a l’església de Santa Eulàlia i d’aquí, per un porxo, passem al mirador del Castell.

Castell de Papiol

El Castell s’alça a 135 m sobre un turó calcari d’origen escullós que li fa de fonament, com les roques de les Escletxes. El primer document que parla del castell es remunta al 18 de gener de 1115 quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer III va infeudar als vassalls i germans Arnau Pere i Bernat Pere perquè es fessin càrrec del “castro quod vocant Papiol”. De dalt del turó el castell domina la vall del Llobregat i l’estratègica entrada a Barcelona venint des del Penedès i el Vallès. El castell és de propietat privada. Aquí podeu fer-ne una visita guiada virtual.

Un cop visitat el castell anem baixant pels carrers Barcelona, Joan Maragall, Mn. Jacint Verdaguer i Sant Antoni, i pel pas inferior de l’AP7 arribem a l’estació on acabem el recorregut.

Jaume Roig

Senderisme en temps de coronavirus (o per a després)

En temps de coronavirus… rutes de proximitat. Per descobrir llocs als quals no havíem prestat atenció. Ens centrarem en el Barcelonès. Hi ha molta bibliografia: de Josep M. Huertas Claveria, Lluís Permanyer… A la xarxa també hi podem trobar força recursos. Vegem-ne alguns:

• El Consorci del Parc Natural de Collserola ofereix un web molt pràctic per planificar passejades.
• Barnatresc, per Sant Jordi, va regalar un llibre virtual amb les deu rutes fetes durant el 2019 per diferents barris de Barcelona; aquí es poden consultar.
• També l’Ajuntament de Barcelona disposa d’un web i un mapa que ens poden ser de gran ajuda.
• Senderisme en tren ofereix també rutes interessants de proximitat (i de no tanta proximitat, és clar).
• Julià Buxadera, mestre jubilat, disposa d’un magnífic blog titulat buxaweb amb rutes molt ben descrites.

I una proposta concreta per a aquesta revista és la següent:

Dades tècniques
Sortida: estació de Penitents (Metro L3)
Arribada: estació de Guinardó-Hospital de Sant Pau (Metro L4)
Distància: 9 km
Desnivells acumulats: +225 m /-310 m
Dificultat: fàcil

Passejada pels Tres Turons de Barcelona

Una ruta prou coneguda pels amants del senderisme a ciutat i que es troba fàcilment a internet, per exemple aquí o aquí, llocs on hi ha prou informació sobre l’itinerari. La ruta segueix els següents llocs: metro Penitents, turó Creueta del Coll, ermita Mare de Déu del Coll, mirador del Parc Güell, turó del Carmel, carretera del Carmel, turó de la Rovira, font del Cuento, Mas Guinardó, metro Guinardó-Hospital de Sant Pau.

Durant la caminada visitarem múltiples punts d’interès històric i patrimonial de la ciutat, desconeguts per a molts barcelonins. Alguns dels més rellevants són:

Alberg Mare de Déu de Montserrat

Edifici catalogat com a Patrimoni Cultural Europeu. És la Casa Josepa Marsans i Peix, d’estil modernista i neomoresc absolutament encisadora que el 1983 va ser reconvertida en el primer alberg de Barcelona. Som a ciutat, però tot respira calma a l’alberg Mare de Déu de Montserrat. Començant per l’entorn, el barri de Vallcarca, una zona tranquil·la i envoltada de jardins ben comunicada amb el centre, i seguint per l’edifici que l’allotja.

Parc de la Creueta del Coll

Acàcies, xiprers, til·lers, plàtans, pins i salzes són alguns dels arbres del parc que ofereixen ombra i refugi als visitants. El parc havia estat, durant anys, l’antiga pedrera del barri del Coll, situada a la falda de Collserola. Aquest jardí urbà es va reconvertir en zona d’oci per als ciutadans als anys vuitanta, en part gràcies a l’acció popular. Suspesa sobre un estany per quatre cables d’acer, impressiona veure la gran escultura massissa de formigó, de 54 tones, que l’artista Eduardo Chillida va dissenyar especialment per a aquest espai. Titulada Elogi de l’aigua, l’obra remet al mite de Narcís, enamorat del seu propi reflex. També destaca el gran estany amb forma de mitja lluna, que es converteix en piscina pública durant els mesos d’estiu, envoltat de grades i terrasses. Una piscina de poca profunditat que ajuda a suportar els rigors de l’estiu barceloní. Una piscina on gaudir d’una natura envoltada d’art, ja que al parc es poden contemplar diferents obres a més de la de Chillida: el Tòtem d’Ellsworth Kelly i el Sol i Lluna de Montserrat Altet, un luxe a l’abast de tothom. El parc, de gairebé dues hectàrees, té un sistema de rampes que permet accedir a qualsevol lloc sense esforç.

Finca Sansalvador

És al passeig Mare de Déu del Coll, 89. Havia de ser la residència d›estiu del Dr. Salvador Sansalvador. Durant les obres iniciades per Josep M. Jujol el 1909, es va fer un pou al terreny i l’aigua que van trobar, un cop analitzada, van pensar que era d’interès medicinal. Sansalvador va demanar a Jujol que construís unes galeries subterrànies per accedir-hi millor i comercialitzar l›aigua que va dur el nom d’Aigua Radial, pel radi que contenia. Això va frenar el projecte de construcció de la casa, de la qual avui només hi ha els fonaments i algunes pilastres situades a la part alta del solar, que té un fort pendent. L’espai el va rehabilitar l’Ajuntament de Barcelona fa uns anys, incloses les galeries que conserven intactes els elements estructurals de suport de les voltes, fets amb uns originals pilars i arcs de fàbrica de maó, així com les reixes originals de les obertures. Les galeries es van fer servir de refugi durant la guerra. Actualment és la seu del Taller d’Història de Gràcia.

Turó Creueta del Coll

És el turó situat més al nord de la ciutat, també conegut com a turó d’en Falcó, pel nom d’una masia avui desapareguda. Les pedreres l’han buidat quasi del tot de manera que només se’n conserva la cara que mira al Tibidabo. Unes cases de 1880 parlen de les urbanitzacions més antigues. Un sender permet carenejar la muntanya tot baixant per arribar al parc de la Creueta del Coll.

Ermita Mare de Déu del Coll

Església documentada al segle XI. La zona era famosa per la quantitat i qualitat de les aigües. La Mare de Déu se la coneix per un doble nom: del Coll per la situació geogràfica, i de Font-rúbia per la font d’aigua vermellosa que hi havia a l’indret. Situada al peu del turó del Carmel, en la llavors vila de Gràcia, antigament una zona rural. La capella, situada en un encreuament de camins, esdevingué un monestir que depenia de Sant Cugat del Vallès. Diversos fets militars, especialment el 1714, van malmetre el santuari. Originalment romànica, pels volts del 1930 es va ampliar, fent el creuer, la volta i l’absis actual, mantenint un estil més o menys romànic. Les pintures de l’absis també són d’aquesta època. El campanar, que feia la funció de torre de defensa, té una espadanya afegida posteriorment. Al pòrtic d’entrada —que és també del segle xx—, destaca la figura d’una mà donant la benedicció cristiana: tres dits desplegats que representen la Trinitat, i dos encongits que representen les dues natures de Crist (divina i humana). L’edifici fou cremat durant la guerra civil espanyola i, reformat el 1948 per l’arquitecte Joan Maria Ros, esdevingué parròquia.

Can Móra

Masia situada damunt el coll del Portell, al final del camí de les Donzelles o de Can Móra i prop del santuari parròquia de la Mare de Déu del Coll. Segons consta a la llinda de la porta, la construcció data de l’any 1730. És un edifici amb un cos principal i un altre d’adossat perpendicularment, edificat anys més tard. El cos principal de la masia, de planta rectangular, es compon de planta baixa, més dos pisos i golfes, una configuració que li dona un aspecte típic de masia catalana, amb la façana encarada al mar, en la qual encara són presents els antics carreus que envolten les finestres, balcons i cantonades de l’edifici. Les finestres i els balcons també conserven els antics porticons. La coberta és de teulada a dues aigües, de manera perpendicular a la façana i amb els dos vessants dels cossos laterals més baixos. La part adossada el 1866 està porxada amb arcs rodons recolzats en columnes de capitells, només té planta baixa i pis i està coberta per un terrat. Actualment és una residència geriàtrica.

Les Tres Creus

Són a la part més alta del parc Güell, des d’aquí es pot veure gran part de Barcelona. Actualment hi ha tres creus sobre un turó de pedra, anomenat el calvari. Dues assenyalen els punts cardinals i l’altra apunta cap al cel. Però aquesta no era la intenció de Gaudí, ell volia construir aquí la capella de la ciutat jardí que projectava, però s’hi van trobar restes prehistòriques.

Plaça de la Natura i sala Hipòstila

Un gran porxo de vuitanta-sis columnes suporta la gran plaça del parc Güell. El sostre està cobert de trencadís blanc i uniforme, però no és pla, s’enfonsa entre columna i columna. Enmig hi ha catorze trencadissos, repartits desigualment. En els espais en què no hi ha trencadís hi ha medallons. Les columnes també estan recobertes de trencadís blanc per la part inferior. Cap columna fa angle recte respecte a terra, ni cap té la mateixa inclinació. Però no només serveixen de suport per a la plaça, també amaguen els desguassos de l’aigua de la pluja que s’hi acumula, que va a parar a una cambra dipòsit que hi ha sota la sala. Aquest porxo havia estat pensat com a mercat de la ciutat jardí, que mai es va arribar a construir. A sobre del porxo hi ha una plaça de grava delimitada per un banc d’estil totalment gaudinià, que té forma de serp i està totalment recobert de trencadís, amb unes bones vistes de Barcelona.

Turó del Carmel

Durant segles es deia de Can Móra, la masia avui convertida en residència de gent gran. Molts veïns el coneixen amb el nom de la Muntanya Pelada, per la manca generalitzada d’arbres, llevat d’algunes oliveres, ametllers i garrofers, testimonis d’un passat agrícola no tan allunyat en el temps. La vegetació dominant és la mateixa que trobem a les zones desforestades de Collserola, amb herbassars com prats d’albellatge, amb major o menor grau de degradació. Aquí trobareu informació sobre el barri.

Bar restaurant Delicias

L’escriptor Carlos Zanón en parla recordant Juan Marsé i Últimas tardes con Teresa: «“Al pasar frente al bar Delicias escuchó piropos indecentes de una vulgaridad que, sin embargo, no conseguía ahogar una nota plañidera, triste”. El Pijoaparte es previsible. No dice dónde vive pero todo el mundo sabe dónde encontrarlo. “En el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres jubilados”. De vez en cuando, envía un chaval a buscar un paquete de Chester. En el interior de un coche, una rubia que le ha venido a buscar se pone color. Ahora Teresa tendría más problemas de aparcamiento pero las tapas aún lo valen. Especialmente las bravas de dos colores, secreto de la casa».

Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel

El 1864 es va construir l’ermita anomenada santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, prop del camí que venia de Gràcia i que després seria la carretera del Carmel. Hi residia l’ermità Miquel Viladoms. Inicialment depenia de la parròquia de Sant Joan d’Horta. A l’inici del segle XX, era un lloc molt concorregut per fer-hi aplecs, fontades i celebracions religioses, amb gent vinguda de Gràcia i San Martí de Provençals, sobretot. A partir dels anys quaranta va ser molt freqüentada per la gentada que va anar a viure per aquella zona. L’any 1962 es va establir com a parròquia i a final dels anys vuitanta es va inaugurar el nou temple al costat de la primitiva ermita.

Pont de Mühlberg

Amb prop de 70 metres de llargada, el pont de Mühlberg es va instal·lar el 1991 per salvar el buit d’un dels esvorancs provocats per l’explotació de les pedreres del turó de la Rovira: des de mitjan segle XIX, el material calcari d’aquesta àrea s’ha extret per fabricar calç i pedra per a la construcció. Aquests esvorancs deixats per les pedreres són un dels trets diferencials del barri de Can Baró. Des del pont hi ha unes vistes espectaculars.

Turó de la Rovira

El 2011 es va inaugurar l’espai patrimonial del Turó de la Rovira, que va significar l’arranjament i l’actuació patrimonial en un indret de la ciutat fins llavors força degradat, aïllat i desconegut, on es conservaven les restes d’una bateria antiaèria que va defensar Barcelona durant la Guerra Civil, així com les traces de les barraques del barri dels Canons, que va perdurar fins al 1990, i que formava part d’aquella ciutat informal de barraques que a final dels cinquanta aixoplugava el 7% de la població barcelonina. El Turó de la Rovira constitueix un mirador de Barcelona que ha estat un veritable eco de la trajectòria de la plana de la ciutat. Antic assentament ibèric abandonat, l’impuls de la Barcelona moderna i contemporània va anar transformant el paisatge del turó, que es va convertir en terreny de conreu de garrofers, ametllers i vinya. Més tard esdevingué un espai poblat de cases d’estiueig i de casetes amb jardí. D’algunes zones s’extreien materials de construcció (pedrera de Can Baró) i posteriorment s’hi emplaçaren serveis de ciutat, com el dipòsit d’Aigües de Barcelona o les actuals antenes de telecomunicacions.

Parc del Guinardó

Un dels espais verds més grans de Barcelona, ocupa uns terrenys que eren d’ús agrícola i s’enfila turó amunt. Amb tres zones ben diferenciades, la part inferior correspon a un parc urbà; la mitjana, a uns jardins històrics, i la superior, a un bosc que sorprèn enmig de la ciutat. L’entrada del parc té com a protagonista l’escultura “El nen de la rutlla”, obra de Joaquim Ros i Bofarull del 1961. Des d’allà, un seguit de bancs, escales i zones de jocs infantils s’obren com a avantsala d’un espai natural sorprenent: el parc històric es va dissenyar el 1918, amb un projecte a càrrec dels arquitectes paisatgistes Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí, que van projectar uns jardins mediterranis i classicistes que donaven especial protagonisme a l’aigua, que corre per diferents fonts, canals i petites piscines. En destaca la popular font del Cuento, on des de temps antics acudien els veïns, especialment les parelles que buscaven un racó solitari. I dalt de tot, el paisatge està dominat per la vegetació forestal, amb pins, cedres i alzines. Els camins costeruts que s’entrecreuen condueixen a la plaça de Sant Joan de les Abadesses, amb bones vistes de la ciutat.

Mas Guinardó

El mas Guinardó, situat a la plaça de Salvador Riera, és una masia històrica i molt emblemàtica del barri. Des d’aquí es van dirigir els setges que va patir Barcelona els segles XVII i XVIII, especialment el setge del 1714, comandat pel duc de Berwick. El juliol del 1714, Berwick, al servei de les tropes borbòniques, va triar el mas Guinardó per dirigir les operacions militars sobre Barcelona. Ho va fer per la seva situació privilegiada i per les vistes que li oferia sobre la ciutat emmurallada i els camps i camins dels voltants. Uns anys abans, durant la Guerra dels Segadors, 1640-1652, Joan Josep d’Àustria també va dirigir el setge sobre la ciutat des del mas Guinardó. Rafel Casamitjana, conseller en cap de la ciutat, li va presentar la rendició de la ciutat en aquest lloc. El lloc on avui hi ha el bar del Casal d’Entitats Mas Guinardó és l’espai més antic del mas. Aquest espai va ser entre els segles XIV i XVI un colomar amb una torre, possiblement una torre de defensa.

I abans d’agafar el metro a l’estació Guinardó-Hospital de Sant Pau, si encara tenim temps i ganes, podem visitar el magnífic monument que és l’Hospital de Sant Pau.

Jaume Roig

Santa Maria del Catllar – per després del confinament..

A tenir en compte

• Punt de sortida i arribada: Aparcament d’Ordina (comissaria dels Mossos d’Esquadra)
• Dificultat: mitjana
• Desnivell: 513 m
• Recorregut: 8,38 km
• Senyalització: SL (marques blanques i verdes) i pals indicadors.
• Informació: Mapa «Taga, Serra Cavallera», Ed. Alpina, Escala 1:25.000
  FEEC: cliqueu SL C-12
  Revista Vertex nº 287, pag 54
  Wikiloc: cliqueu aquí (la ruta està indicada en sentit invers al proposat)
  Televisió del Ripollès: Aporta informació valuosa sobre alguns llocs de la ruta.

Ripoll està envoltat de quatre turons que són uns bons miradors sobre la vila i la confluència de les valls del Ter i del Freser: Sant Bartomeu a l’est, Sant Roc al nord, Sant Antoni de Morers al sud-est i Santa Maria del Catllar al sud-oest.
Aquesta proposta és una excursió circular que accedeix a aquest últim turó. Es tracta d’un sender local molt popular al Ripollès i catalogat per la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya) com SL C-12. Visitarem les restes de l’església de Santa Maria del Catllar així com el passeig prop del Freser i les seves fonts, les Basses Tèbies, la masia i la font de Tres Plans i bonics indrets com el fantàstic mirador de la Rosa dels Vents. Les bones panoràmiques, la frondositat del bosc i la història d’alguns llocs són elements destacables d’aquest itinerari.
A tenir en compte
Punt de sortida i arribada: Aparcament d’Ordina (comissaria dels Mossos d’Esquadra)
Dificultat: mitjana
Desnivell: 513 m
Recorregut: 8,38 km
Senyalització: SL (marques blanques i verdes) i pals indicadors.
Informació: Mapa «Taga, Serra Cavallera», Ed. Alpina, Escala 1:25.000
FEEC: cliqueu SL C-12
Revista Vertex nº 287, pag 54
Wikiloc: cliqueu aquí (la ruta està indicada en sentit invers al proposat)
Televisió del Ripollès: Aporta informació valuosa sobre alguns llocs de la ruta.

Comencem a caminar

Des de l’estació del tren ens dirigim a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, al marge dret del Freser, un xic més amunt de l’aiguabarreig amb el Ter, on hi ha un ampli aparcament (útil en cas de venir amb cotxe). És el punt de partida i d’arribada, per tant es pot escollir el sentit de la ruta i cal prestar atenció als indicadors.

Nosaltres seguirem el Freser, riu amunt, per l’antic camí de Ripoll a la Pobla de Lillet. Després de passar sota la C-17 observarem una resclosa que aportava energia a l’antiga Farga Casanoves i ben aviat arribarem a les fonts de la Roca i del Tòtil. Es tracta d’una popular zona d’esbarjo bastant malmesa al moment en què escric com a conseqüència de les pluges del Glòria.

Poc més enllà trenquem a l’esquerra, passem per sota la via del tren i a partir d’ara la pista va prenent altura. A les cruïlles seguirem sempre a l’esquerra, vorejant la riera.

Les Basses Tèbies

Un indicador a la dreta ens assenyala les Basses Tèbies. Cal baixar a la riera per veure petites basses que si no hi ha sequera i és l’estiu ens permeten fer una remullada.

Tornem a la pista i continuem prenent altura. A la cruïlla següent seguim a l’esquerra i tot seguit ens acostarem a una masia.

Mas dels Tres Plans i font

Es tracta de dues edificacions envoltades de camps de conreu. Passarem pel seu costat i més enllà per la font del mateix nom.

Continuem per la pista enmig de frondosos boscos de pi roig fins a una nova cruïlla. Aquí deixarem la pista per pujar a mà dreta per un corriol envoltat d’herbei, molsa i pineda. Fins aquí haurem seguit el torrent dels Tres Plans, que ara deixarem per enfilar-nos per corriols en què cal estar atents al marcatge de pintura.

El caminet el deixarem en trobar una pista forestal, que seguirem i que ens deixarà al cim del Catllar. Aquest tram és especialment espectacular a la tardor ja que hi domina el bosc de faig fins al mateix cim.

El cim del Catllar

Estem a 1.112 metres i hem superat un desnivell de 400. El que observarem és més significatiu pel que representa que pel que es veu. Es tracta de les restes d’una església parroquial consagrada l’any 1.040 per l’Abat Oliba sobre un antic castell. D’aquí que s’anomeni Santa Maria del Catllar.

Diu la llegenda que el primitiu castell era propietat del comte Guifré el Pilós. Ell i la seva dona Na Guinidilda no tenien descendència i varen prometre a l’abat del Monestir de Ripoll que en cas de tenir-ne, farien donació del castell i a més hi erigirien una església a sobre. De fet van tenir molts fills i així va ser com es va edificar Santa Maria del Catllar, primer parròquia i després santuari. Amb el temps va esdevenir un lloc de molta devoció de tal manera que part de les ruïnes pertanyen a la casa dels ermitans que acollien els pelegrins, especialment dones que volien ser mares.

L’església quedà molt malmesa a causa del terratrèmol de l’any 1428, com a conseqüència del qual s’ensorrà la volta, que hagué de ser refeta.

Amb el despoblament progressiu del seu terme, perdé el caràcter parroquial i quedà convertida en un simple santuari marià; això en provocà la remodelació, amb la supressió de l’absis per edificar-hi un cambril.

La seva història va molt vinculada a la del monestir de Santa Maria de Ripoll; amb l’abandonament d’aquest, l’any 1835, també quedà abandonat el santuari, fet que n’accelerà la ruïna.

Sota l’ombra omnipresent de la torre de comunicacions i d’altres muntatges radiotelevisius, donarem un volt per entre les pedres mil·lenàries imaginant per un moment com havia estat la vida en aquests edificis, lloc de reunió dels habitants dels masos veïns, i d’acollida per part de l’ermità de torn o del capellà els dies de missa.

Iniciem el descens

Visitat el lloc i contemplat el paisatge, iniciem el retorn. Prop de la torre de comunicacions, a l’esquerra del tallafoc per on arriba l’energia de les comentades instal·lacions, comença la baixada tot passant enmig de boscos de pins a la dreta i de faig a l’esquerra. El camí està bastant deteriorat per les pluges i sobretot pel pas de motos. Passem pel coll de Fornells, un petit replà. Seguim el sender que a la tardor està cobert de fullam fins arribar al…

…Sot de la dona morta

És un lloc on hi ha amuntegades una pila de pedres. Diu la llegenda que fa molt temps dues dones van fer la prometença de pujar amb un ciri encès (d’altres diuen que de genolls, aneu a saber) des de Ripoll per agrair a la Mare de Déu que els hagués alleujat uns dolors que patien. Quan cansades i faltant poc per arribar al cim, una d’elles va dir: «Gràcies a Nostre Senyor i la Verge Maria, que ja ens queda només un xic de pujada…», la seva companya va replicar: «Tant si Déu vol com si no vol, nosaltres hi arribarem!» Llavors, per la seva irreverència, a l’instant va caure morta. Actualment el camí passa pel costat d’un munt de rocs on es diu que hi ha enterrada la pobra dona… Històries que s’expliquen.

Continuem baixant. Albirem les primeres vistes sobre la vall fins que arribem a un lloc espectacular en dies clars.

Mirador Rosa dels Vents

Lloc de parada obligada. Les vistes són impressionants. Un semicercle amb informació permet identificar les muntanyes i els llocs de l’entorn: Ripoll als nostre peus amb una vista excepcional, des de les altures, del monestir, Sant Roc, Sant Bartomeu, Sant Antoni, el Puigmal, Sant Amand, Serra Cavallera…

Continuem baixant. De tant en tant petites clarianes ens permeten gaudir del paisatge. Aviat passarem per un lloc anomenat…

El salt del Llop

Topònim molt freqüent arreu. Es tracta d’una roca d’una silueta inconfusible. En aquest lloc hi havia unes sirenes durant la guerra civil que avisaven en cas de bombardejos. També hi havia unes trinxeres avui desaparegudes.

Continuen sent interessants les vistes sobre Ripoll i les muntanyes. Més avall veiem les restes d’una construcció especial.

El fortí del Pla de Bandera

Una de les obres defensives més importants que varen construir els liberals l’any 1838 per protegir la vila de Ripoll davant els atacs de les tropes carlines. A Ripoll és recordada la defensa heroica que en varen fer, però el 27 de maig de 1840 els carlins entraren a Ripoll i van arrasar ciutat i defenses. Es tracta d’una data important perquè es considera l’inici del Ripoll modern.

Continuem baixant. Trobem més restes d’edificacions.

El Calvari

Es tracta de vestigis d’una ermita del segle XVI que formava part d’una mena de Via Crucis que s’iniciava a Barcelona. Havia estat un lloc de molta devoció sobretot per Setmana Santa. Eren altres temps.

Ben aviat arribarem a la vall i ens trobem amb…

La font d’en Jordana

Bonica àrea recreativa on possiblement trobarem altres excursionistes o senzillament ripollesos que venen, si és època de bon temps, a dinar en aquest paratge.

Ara ja només ens cal seguir la pista que ens porta al pas per sota la C-17 i un xic més enllà també passem per sota la via fèrria i tanquem el cercle on l’havíem començat, a l’aparcament d’Ordina. Tan sols ens restarà, ja dins la vila, passar per sobre el Freser i el Ter, i arribar a l’estació de tren on donarem per acabada la ruta.

Jaume Roig

De Garraf a Sitges. Característiques i atractius de la proposta

Aquesta ruta discorre totalment pel GR 92, encara que els senyals estan mig esborrats pel pas del temps i la manca de manteniment. També trobarem senyals grocs de senders locals.

El seu atractiu consisteix, al meu entendre, en la varietat i diversitat de llocs i paisatges –com la vida mateixa–: camins pedregosos i àmplies pistes; senders enmig del bosc i urbanitzacions; vistes espectaculars i pedreres; una ermita idíl·lica, masies antigues amb torres de defensa i una fàbrica contaminant…

Fitxa de l’itinerari

• Comarca: Garraf
• Distància: 14,8 km
• Desnivell acumulat: 534m
• Dificultat: mitjana
• Altitud: 286 m
• Època: tot l’any
• Com arribar-hi: tren de rodalia, línia R2, baixar a l’estació de Garraf. Horaris en aquest enllaç. Circulen aproximadament cada mitja hora; però, alerta, no tots paren a l’estació de Garraf.
Més informació: La ruta es pot consultar aquí. També al mapa de l’Alpina, escala 1:25.000 Massís de Garraf.

La ruta

Iniciem el recorregut a l’estació de ferrocarril de Garraf.

Garraf
Era un antic poble de pescadors que va esdevenir lloc d’estiueig dels barcelonins; té una platja freqüentada, on s’han filmat diversos anuncis de televisió. Forma una petita cala amb casetes pintoresques que contrasten amb el rocallós massís del Garraf.

El 1902 s’hi va construir un port per poder transportar la pedra provinent de la Falconera cap a les obres del port de la Ciutat Comtal. Malmès pels temporals i la sorra, als anys cinquanta fou reconstruït com a petit port esportiu.

Del passat medieval de la població, en resten els vestigis del castell, dalt d’un tossal, i una torre de defensa del segle XV. Aquesta torre i una casa annexa van ser convertides per l’arquitecte Francesc Berenguer, deixeble d’Antoni Gaudí, en el Celler de Garraf, propietat del primer comte de Güell.

Sortim de l’estació per la plaça i l’avinguda de l’estació; pel pas subterrani travessem la carretera C-31. A partir d’aquí seguim les marques en vermell i blanc del GR-92 pel camí del Castellet.

El camí s’enfila decididament fent ziga-zagues enmig del bosc, predominant unes vistes esplèndides del litoral que a voltes es contraposen amb la imatge més desplaent d’alguna pedrera. És el camí vell de Garraf. Quan passem a la vora del pou de la Mota i el safareig adjunt, ja entreveiem una mica més amunt Can Lluçà.

Can Lluçà

Es tracta d’un edifici de tipologia popular, habitat. Consta de planta baixa i un pis. Té una coberta amb teulada a dues vessants. Les cantonades tenen reforços de pedra. La porta d’entrada és amb muntants de pedra i arc de maó vist. Murs i escales interessants, construïts de “pedra en sec”, és a dir, sense morter.

A partir d’ara continuem per la pista de l’esquerra i baixem a l’altiplà de Campdàsens (del llatí, campus asinorum).

Campdàsens

La plana de Campdàsens, al terme municipal de Sitges, és una gran dolina que ha estat habitada des del temps dels ibers. Les troballes de dues sitges amb restes de terrissa d’aquella època en són testimoni. Actualment els camps es destinen al conreu de la vinya. Consta de diverses edificacions habitades.

La torre de Campdàsens està situada al costat de diverses cases i una església. Té una planta gairebé quadrada d’uns 6 metres cada costat amb teulada a dues vessants. No està adossada a cap construcció. Té una alçada de més de 10 metres. És una construcció de datació difícil, sembla construïda a partir del segle XIII.

A Campdàsens no queden restes de l’antiga capella del segle XIV, dedicada al Sant Crist. L’església actual fou construïda el 1853 gràcies al propietari de la terra, Francesc Robert i Batlle, pare del Dr. Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona l’any 1899, que encapçalà el “tancament de caixes” contra Hisenda del govern espanyol.

Al costat de Ca n’Amell, una casa dels segles XV-XVI, al mateix altiplà, hi ha una torre de planta circular d’uns 8 metres d’alçada i uns 4 metres de diàmetre amb murs de 80 cm de gruix. Situada a uns metres de terra hi ha la porta de l’edifici. Els experts no la consideren anterior al segle XIII.

Deixem Campdàsens i baixem per pista asfaltada a la cimentera de Vallcarca. Aquesta és la part menys agraciada de la ruta, tant per les vistes com per la seva història.

Vallcarca

Vallcarca fou antigament un petit nucli de treballadors de la fàbrica de ciment Fradera (1903) i de les pedreres veïnes.

El port fou construït l’any 1913 per donar sortida als materials de la fàbrica de ciment. EIs vaixells mercants que ancoraven al port portaven ciment a les Illes Balears i també a molts llocs de la costa de la Península. En alguns viatges de tornada portaven carbó de les mines propietat dels mateixos Fradera a La Pola Llaviana. Amb el ciment de Vallcarca es van construir els embassaments de Susqueda i de Sau, i molts edificis de la Universitat de Barcelona. El port de Vallcarca va ser especialment actiu durant l’ampliació del port de Barcelona. 12 milions de tones de pedres del massís del Garraf s’han fet servir per als projectes d’ampliació.

L’any 1937, durant la guerra civil espanyola, els avions de les forces feixistes que donaven suport a la insurrecció del general Franco van bombardejar Vallcarca. Fou un dels objectius militars importants de la zona a causa de la fàbrica de ciment i la connexió marítima amb Mallorca.

A Vallcarca hi vivien els treballadors de les instal·lacions industrials i portuàries i de l’estació de RENFE, que era llavors l’únic mitjà de comunicació dels treballadors i les seves famílies. El problema era la pols que infestava la zona, causa de malalties, i que ho cobria tot amb una capa blanquinosa.

A la segona meitat del segle XX molts joves de la colònia de treballadors de Vallcarca van negar-se a treballar en les condicions de semiesclavatge i contaminació que havien acceptat les generacions precedents. Abandonant el domicili patern, propietat de la fàbrica, els joves s’havien d’amagar per anar a treballar a Sitges.

L’estació del tren es va tancar definitivament l’any 1994 i les antigues residències dels treballadors estan abandonades. Això dóna al lloc un aspecte fantasmagòric, sobretot a la nit.

Després de rodejar la fàbrica de ciment inactiva, es veu un petit grup de cases, les vivendes abandonades. Les envoltem i continuem el camí fins que a la dreta, a banda de muntanya un altre sender s’enlaira bosc amunt: és el que porta a l’ermita de la Trinitat. Després d’uns 20 minuts de caminar s’hi arriba: és una antiga capella marinera que constitueix un excel·lent mirador sobre la costa del Garraf.

Ermita de la Trinitat

Oberta el quart diumenge de cada mes. Telèfon de contacte, 626 992 393.

Conjunt d’edificis tots pintats de blanc. S’arriba a la part més alta on hi ha la casa de l’ermità i una entrada al cor de l’ermita. Baixant per unes escales es troba la font del Remei i l’entrada principal de l’ermita, amb façana feta a base de la pedra aspra de la zona. D’aquí surt un petit passeig fins al mirador, des d’on es poden descobrir diferents trams de costa, des de la plana del delta del Llobregat fins al massís dels Ports, en dies molt clars.

L’ermita ha sofert moltes modificacions; una de les més destacades fou l’arrebossat amb pedra de la façana de l’ermita feta el 1910. El lloc fou habitat per ermitans des del segle XIV. Tradicionalment s’hi tocaven les campanes avisant del mal temps i de la presència de pirates.

Una vegada hem gaudit del lloc, seguim la pista que voreja unes antenes fins que veiem uns indicadors: la pista continua i si la seguim, podem fer una desviació facultativa d’anada i tornada d’uns tres quarts a la Creu de Sant Isidre.

Nosaltres seguirem per un sender a l’esquerra, el GR-92, que ens durà a Sitges.

El sender passa en tot moment entre pins, llentiscle, bruc i romaní…, la flora típica del Garraf, i de tant en tant deixen entrellucar bones vistes del litoral.

Arribarem a un dipòsit, on ja s’albiren boniques vistes de Sitges. Ara, sempre seguint les marques del GR-92, trenquem a l’esquerra i baixem en fort pendent i molt de pedregam fins a assolir un bonic mirador en un extrem de la urbanització Llevantina, que domina tota la plana sitgetana.

Seguim pel carrer de la Trinitat fins a un revolt pronunciat on baixem per unes escales i en poca estona ens plantem a la rotonda de la C-31.

Si anem amb presses, podem vorejar les vies del tren fins a arribar a l’estació, però és més bonic arribar-hi passant per la platja de Sant Sebastià, el Cau Ferrat i el carrer Major; una petita volta que ens permetrà gaudir dels millors llocs de Sitges.

Jaume Roig

Montcada i Reixac, poblat Ibèric de Puig Castellar, dolmen d’en Genís, ermites de Sant Climent i Sant Onofre, Santa Coloma de Gramenet

Pels temps que corren també volem col·laborar en la lluita contra el canvi climàtic i demostrar que sense l’ús del cotxe particular és possible fer rutes ben boniques i que no necessàriament han de ser circulars. Per exemple l’itinerari que proposem.

Encerclat per grans nuclis urbans, el Parc de la Serralada de Marina acompleix un paper fonamental com a espai verd, educatiu i de lleure dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Malgrat la pressió humana, trobareu una fauna i vegetació de gran interès i un ric patrimoni històric, en què destaquen poblats ibèrics, ermites, monestirs i masies. També es pot consultar aquí informació del parc.

Per tenir en compte

• La ruta és d’uns 9 km i un desnivell de 250 m. No té dificultats especials. La podeu trobar aquí, però hi manca la visita a Sant Onofre.
• La durada pot ser molt variable: depèn del temps que dediquem a les diferents visites, especialment al poblat ibèric. Però és molt flexible perquè des del Coll de les Ermites podem fer més o menys desviacions.
• També és possible arribar a prop del Coll amb el bus B12, de Montcada a Can Ruti, parada Bosc d’en Vilaró – Perpinyà (ens estalviem l’ascensió).

Montcada i Reixac

Comencem la ruta en aquesta població. Montcada és una cruïlla ferroviària important: té sis estacions. Si venim de Barcelona, cal baixar a Montcada i Reixac (línies R2 i R2N), o també a Montcada Manresa (línies R4 i R7). Aquí podeu consultar horaris.

Des de qualsevol de les dues estacions, molt a prop l’una de l’altra, ens dirigim a la plaça Lluís Companys, i pel carrer Jaume I arribem al pont sobre el Besòs. Traspassat el riu seguim els senyals del GR 92, tombem a la dreta seguint una pista per a bicis i vianants durant uns 400 m fins que veiem uns indicadors que ens orienten vers la serra de la Marina. El sender, que passa per uns descampats prop de la depuradora, arriba just a la carretera de la Roca, que traspassarem amb molt de compte, i ens situem davant d’una masia important.

La mil·lenària Torre dels Frares

Els monjos de Sant Jeroni de la Murtra tenien la Torre com a casa de repòs. Era on els pagesos i parcers que conreaven les terres i horts propietat dels monjos, anaven a pagar-hi els delmes i tributs. A l’època dels Reis Catòlics, fou centre inquisidor. En temps de la desamortització fou venuda a trossos. El primer nom amb què fou coneguda és el de Can Vestit (Bestit?) o també Torre de Montcada.

Seguim la pista amb els senyals del GR 92 tot vorejant el torrent de la Vallençana. A l’esquerra veiem la Torre Valentí i Can Filaina. Hi ha un moment en què el GR deixa la pista per la dreta i s’enfila per un sender força deteriorat i en fort pendent, directe fins al cim del Puig Castellar. Nosaltres no el seguim; continuem per l’ampla pista, envoltats de la vegetació típica de zones obagues i humides. També veurem moltes figueres.

Quan deixem la fondalada i veiem una torre elèctrica, ara sí, deixem la pista i prenem a la dreta un sender costerut i bastant deteriorat en el seu inici per les pluges. Trobarem desviacions però nosaltres seguim sempre el sender més fressat que voreja el torrent. Ara la vegetació és la pròpia de la solana i veurem arboçars, curulls de cireretes. A l’altra banda del torrent se’ns fa visible una mena de cobert que hi ha al cim del Puig Castellar.

Arribem al coll de Puig Castellar. La vista sobre Badalona, Santa Coloma i Barcelona impressiona. Travessem la pista i ens enfilem al cim passant per una petita esplanada on hi ha un monòlit dedicat al GR 92, i també un mirador. Si el dia és clar, podrem admirar millor des del cim vistes de 360 graus sobre el Barcelonès, el Vallès, el turó de Montcada, Montserrat…, i molt més enllà. Entrem al poblat.

Poblat ibèric de Puig Castellar (més informació aquí)

El Puig Castellar és un poblat iber situat al terme de Santa Coloma de Gramenet, al cim del Puig Castellar, de 303 m. Fou fundat per la tribu dels laietans cap al segle VI aC i fou abandonat entre els segles III i II aC. Se’n pot destacar la part vella, al solell, i la part nova, a l’obaga. És un dels poblats ibèrics més ben conservats dels voltants de la ciutat de Barcelona. Actualment, el poblat és visitable i s’hi poden fer visites guiades.

Feta la visita, retornem al coll. Continuant a la dreta, arribarem al proper coll de les Ermites, on destaca un gran cartell que anuncia el dolmen d’en Genís.

Dolmen d’en Genís

El jaciment arqueològic va ser descobert l’any 1955 per Genís Ibáñez, el qual va donar nom a la troballa i va ser excavat pel Centre Excursionista Puig Castellar. D’aquestes excavacions van treure una tíbia humana, que es va fer desfer, i dos vasos de ceràmica que devien formar part de l’aixovar funerari. És un sepulcre de l’edat del bronze constituït per un gran bloc de granit que descansa sobre uns altres blocs més petits i forma una cavitat interior de 3 m d’ample per 2,50 m d’alt.

Retornem al coll de les Ermites i seguim la pista que s’enfila cap a llevant. Seguim el camí vorejat de xiprers.

Ermita de Sant Climent

Va ser erigida com a oratori pels monjos de Sant Jeroni l’any 1673. El 1980 va ser reconstruïda pel Centre Excursionista de Badalona. Té planta rectangular, amb capçalera semicircular, coberta amb volta de canó revestida exteriorment de rajoles. La porta és rectangular, amb llinda de fusta. Presideix la façana un campanar d’espadanya fet amb maons.

Les vistes són magnífiques, amb Sant Jeroni de la Murtra al peu.

Tornem un altre cop al coll de les Ermites. Si volem visitar l’ermita de Sant Onofre, seguim uns 500 m la pista que es dirigeix a la urbanització del Bosc d’en Vilaró i trobem a la dreta la desviació que s’hi enfila.

Ermita de Sant Onofre

Situada a 261 m d’altitud, en un petit turó, que com l’anterior també domina Sant Jeroni, s’aixeca l’ermita dedicada a sant Onofre. La finalitat primordial de la seva construcció era permetre als monjos retirar-se uns dies per lliurar-se a l’oració i a la penitència. Hem de tenir en compte que en aquells anys, al monestir es vivia un constant anar i venir de personalitats rellevants de l’època. L’estil gòtic tardà, genuí del monestir, es manifesta en les voltes i les fines nervadures interiors. La porta d’accés és adovellada amb arc de mig punt, i la planta, quadrada, amb l’absis semicircular.

Havent gaudit de la visita, retornem pel mateix camí al Coll de les Ermites i ara ja iniciem la baixada a Santa Coloma. Prenem la pista que voreja Puig Castellar pel sud fins que, a uns 500 m, trobem un sender costerut que prové del cim. Nosaltres el prenem a l’esquerra, de baixada. És el torrent de les Bruixes. Veurem que està arranjat amb esglaons de fusta. Passem per la font de la Bota, probablement una de les fonts d’abastament d’aigua del poblat ibèric, i ja a tocar de les primeres cases de Singuerlín, veiem la font del Drapet. Una mica més enllà som a la plaça de Sant Roc, on arriba l’autobús.

Nosaltres, però, continuem baixant per l’avinguda Ramon Berenguer IV, trenquem a la dreta per l’avinguda Primavera i a l’esquerra per l’avinguda Primavera i a l’esquerra per l’avinguda Catalunya fins al metro Singuerlín, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig

Del castell de Montesquiu al castell de Besora

Itinerari molt agradable que ens permetrà descobrir elements singulars del paisatge d’aquesta zona. La ruta ens conduirà des del castell de Montesquiu al castell de Besora, tot passant pel pla del Revell i el collet de Mongia. De tornada passarem per l’obaga de la muntanya fins al castell de Montesquiu.

Excursió fàcil: són aproximadament 11 km i amb poc desnivell (uns 300 m dels 700 als 1.000 m) També tenim l’opció de poder visitar el Castell de Montesquiu. El de Besora està en molt mal estat, però es poden veure les restes de l’església romànica i parts de les defenses. Si el dia és clar i net gaudirem de bones vistes del Pirineu.

A tenir en compte

Aquest itinerari és circular i està senyalitzat pel Parc del Castell de Montesquiu, correspon al sender local SL-C 129. Ratlles blanques i grogues. També trobarem algun tram amb marques blanques i vermelles de GR.

Pista i camí sense problemes. Tan sols cal prestar atenció a trobar el corriol un xic confós per l’obaga del Castell de Besora.

Per a més informació es pot consultar el mapa i guia Puigsacalm – Bellmunt, Parc del Castell de Montesquiu, Editorial Alpina, escala 1: 25.000. I també aquests enllaços Ges Bisaura, Mapa de Montesquiu de la Diputació, i Wikiloc.

Com arribar-hi?

Prenem la C-17 fins a arribar a la població de Sant Quirze de Besora. Passem el pont sobre el Ter en direcció a Vidrà per la BV-5227, i just després del pas a nivell, tombem a l’esquerra tal com ens indica un rètol. Enfilem la pista asfaltada i arribem a l’aparcament del Parc del Castell de Montesquiu.

El castell de Montesquiu

El castell de Montesquiu i els jardins que l’envolten presideixen un espai protegit, un paratge suggeridor del Prepirineu català. És la seu principal del Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, creat l’any 1986 per la Diputació de Barcelona.

El castell de forma quadrada, s’ha adequat com a museu i centre de recursos. Els orígens del castell és el resultat d’un llarg procés històric que ha durat més de deu segles. El procés d’edificació del castell comença al segle IX, amb una torrassa solitària que va fer edificar el comte Guifré el Pelós, pare de l’abadessa Emma, personatge documentat a l’arxiu del castell. A mitjan segle XIV, Arnau Guillem de Besora va ser el primer personatge de la seva nissaga que va habitar al castell. Al segle XVII, Lluís Descatllar va ampliar i ennoblir el casal, i s’hi afegí una capella dedicada a Santa Bàrbara. A principi del segle XX, Emili Juncadella va donar a l’antic casal l’aparença de castell que té en l’actualitat i el completà amb els jardins. Des de l’any 1972 la Diputació de Barcelona el té a càrrec seu i en garanteix la conservació. La troballa de l’arxiu del castell, l’any 1987, ha permès comprendre la realitat quotidiana de senyors i camperols al llarg dels segles.

El castell es pot visitar tots els caps de setmana i diàriament a l’estiu. L’audiovisual que es projecta narra la història del castell, de manera dramatitzada, a través dels fantasmes dels quatre personatges més significatius que hi han tingut relació. S’ofereixen visites guiades a l’edifici del castell.

El Parc

El parc té una extensió de 546 ha, i ocupa part dels termes municipals de Montesquiu, Sora, Sant Quirze de Besora i Santa Maria de Besora. Ofereix indrets de gran bellesa que justifiquen amb escreix una visita. Els gorgs de la riera de Vallfogona en el seu límit nord, la riera de les Codines amb el pont medieval homònim que la travessa, el camí de la carena de Sant Moí (amb les restes de l’antic camí que anava a Llaers a cercar les rutes del riu), amb magnífiques vistes sobre els Bevís i la serra dels Bufadors, ja fora dels límits del parc, o el curs de la riera de la Solana aigües amunt, són tots els trajectes de curta durada a l’abast de qualsevol visitant que vulgui gaudir del paisatge del parc. També es pot seguir l’itinerari senyalitzat “L’obaga del castell”, que discorre dins dels límits del parc.

A causa de les característiques benignes del clima, que el fan únic a la zona, la vegetació és abundant tant en varietat com en qualitat. L’abundància de pluges, contrastada amb les temperatures no gaire fredes, fa que les espècies més abundants siguin l’alzina, el garric, l’argelaga, la farigola, l’espígol, la sajolida, el roure, el faig, el boix, la molsa, el pi, i també moltes classes de bolets. La fauna també és molt rica i variada en espècies.

Al parc i als jardins del castell s’hi pot accedir sempre. Els jardins que envolten al castell configuren un entorn atractiu, bé amb les coníferes de la zona més baixa o bé amb l’enjardinament més clàssic de la zona més propera a l’edificació. Més informació en aquest enllaç.

Inici de la ruta

Sortim de l’aparcament i seguim amunt, per la pista encara asfaltada un trosset més. Tenim a l’esquerra el castell. Deixem dues pistes, primer a la dreta i després a l’esquerra i continuem, seguint en pendent suau la pista principal, la més fressada, contemplant els magnífics prats i majestuoses arbredes. El bosc mixt de roures, alzines i pi roig ens acompanya en aquest costat solell de l’itinerari. Arribem a una gran bassa.

La bassa, inici i final de la ruta circular

Nosaltres continuem per la dreta. La pista de l’esquerra serà per on tornarem. L’itinerari no té pèrdua si anem seguint els indicadors, els senyals blancs i verds, i la pista en suau pujada. Hi ha un moment que el bosc s’acaba i comencen els prats.

Pla de Revell, entre les serres de Bellmunt i Bufadors

Estem arribant al pla de Revell que vorejarem per la dreta. A mesura que anem avançant, pel davant nostre anirà sorgint el turó encimbellat amb el castell de Besora. Ens cal deixar la pista i seguir pel sender de la dreta que ens porta a prop de les restes de la casa del Revell. Una mica més enllà rodegem per la dreta una cabanya o pallissa. Ara ens dirigim cap al centre del pla fins a passar pel costat d’una petita bassa.

El pla ramader del Revell ens ofereix unes vistes espectaculars del Pirineu, al nord, i del Bisaura, al sud. En dies clars també podrem observar el Pedraforca i Montserrat.

Més enllà, quan ens acostem al bosc, hem d’estar atents a veure un pal indicador.

Pal indicador i cinglera

Fem un gir brusc a la dreta, en direcció sud. Travessem un filat i seguim el camí que ressegueix la cinglera per sota del pla fins a entreveure el coll de Mongia.

Coll de la Mongia

El coll, mancat de vegetació i on afloren margues blavoses, constitueix un paisatge peculiar. Voregem el turó de la Valona, que no ens deixa veure el castell, en suau ascensió fins al Pla de Besora.

Pla de Besora

Estem al peu del castell. Al fons tenim una gran masia: la casa rural Mas Pla, i més enllà, a 15 minuts, el municipi de Santa Maria.

Ara cal acostar-nos a una petita bassa des d’on per un confús corriol, que primer de forma imprecisa es dirigeix a un roquerar per sota dels arbres, i després ja per un sender ben definit i molt bonic, i iniciar l’ascensió al castell tot fent un seguit de giragonses.

Castell de Besora

Quan arribem a dalt de tot, sorprèn veure que el cim, que semblava punxegut, és en realitat una gran esplanada, on es troben les ruïnes del castell i de l’església de Santa Maria.

Les restes més antigues són ibèriques. La part més “sencera” és l’església romànica, ja que va restar dempeus fins a les guerres carlines. Va ser la primitiva parròquia de Santa Maria de Besora i, per tant, està voltada d’enterraments, que a poc a poc també estan sent excavats. És sorprenent, amb la mentalitat actual, pensar “l’excursió” que els calia fer a la gent de Santa Maria de Besora per anar a missa!

L’església romànica de Santa Maria, consagrada el 898 pel bisbe Gotmar a petició d’Emma, filla de Guifré el Pilós i abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, es va reconstruir al segle XI sota la protecció del castell. Hi destaca un interessant campanar quadrangular de tres plantes i el porxo, probablement del segle XII.

Val la pena la visita tant pel seu valor arquitectònic i històric, com pel geogràfic. El sinuós sender per arribar-hi des de Santa Maria de Besora és de gran bellesa i la vista panoràmica des del cim és magnífica.

Retornem al Pla de Besora i pista fins a Montesquiu

Desfem el camí que ens ha pujat dalt el castell fins al pedregar a prop de la bassa. Un cop a baix seguim la pista que queda per sota el sender per on hem vingut, en direcció contrària a Santa Maria, i que no deixarem fins a arribar de nou a la gran bassa sobre el castell de Montesquiu per on hem passat a l’inici del recorregut.

Aquest camí de baixada és un encantador passeig per l’obaga caducifòlia del turó tabular del pla del Revell. Notareu el canvi en la frescor i en la vegetació que ens acompanya. Els roures, ara més grans, s’alternen amb fagedes i s’esquitxen d’aurons de tots tipus, moixeres, avellaners, freixes i algun til·ler. El boix és l’arbust predominant per excel·lència. I si tenim sort, sentirem el tac-tac del picot negre.

En acabar, en cas de no tenir pressa, sempre hi ha la possibilitat de visitar el castell o de passejar pels jardins del parc.

Jaume Roig

Castellví de Rosanes, Creu de l’Aragall, castell de Sant Jaume

Castellví de Rosanes, encastat a la muntanya i abocat a la plana del Penedès, és un dels pobles més petits del Baix Llobregat i, a diferència per exemple de Corbera o Vallirana, s’hi respira un aire més pur, lluny de l’especulació urbanística.

El topònim Castellví es refereix al «castell vell» que hi ha al capdamunt del turó que visitarem, de manera opcional, al final de l’itinerari i que actualment es coneix com el castell de Sant Jaume.

La ruta discorre una part pel vessant nord de la Serra d’Ordal inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural, amb una vegetació exuberant, i una segona part pel vessant sud, més sec i modificat per l’especulació urbanística, però que la ruta evita excepte en l’ascensió al cim de la Creu de l’Aragall, que és opcional.

A tenir en compte

La distància total del recorregut és d’uns 12 km, que es fan amb poca dificultat, excepte potser les ascensions a la Creu de l’Aragall i sobretot al castell de Sant Jaume, que poden considerar-se optatives, sense que per això la ruta perdi el seu encant.

La ruta està parcialment senyalitzada amb senyals de color vermell i algunes fites.

Es pot trobar àmplia informació en el llibre de Jordi Sierra i Miquel Julià: Excursions a peu pel Baix Llobregat, Cossetània Edicions, Col·lecció Azimut – 60, Itinerari núm. 15

També es pot consultar el mapa de l’Editorial Piolet: SERRA D’ORDAL, escala 1:20.000, i a Wikiloc clicant aquí.

Com arribar-hi

Per la carretera C-243 de Martorell a Gelida, sortida Castellví. Cal entrar a Martorell, prendre el carrer Torrent de Rosanes i seguir les indicacions per anar a Gelida.

Castellví de Rosanes

El poble formava part de la baronia de Castellvell i es troba esmentat ja el 936. Probablement fou anomenat aviat Castellvell de Rosanes (del veí castell de Rosanes, que domina la vila de Martorell) per tal de distingir-lo del Castellvell de la Marca (Alt Penedès) també pertanyent a la baronia.

El segle XV, a Miralles en una antiga casa forta, s’hi instal·là un convent d’agustins. D’aquella època, es conserven en una sala gòtica reconvertida en capella del convent unes interessants pintures murals al fresc d’influència florentina.

Cal destacar el museu privat del cava Ramon Canals amb la sala d’arqueologia i enologia entre d’altres. Per a més informació, aquí i aquí.

Inici de la ruta

Situats a la plaça de Catalunya, pugem per l’avinguda de Pau Casals fins als afores del poble, i per una pista encimentada recentment i envoltats de vegetació, en suau però constant pujada, arribarem a la masia de Ca l’Alegre.

Ca l’Alegre

Es tracta d’una imponent i majestuosa masia. La voregem per la dreta i tot planejant ens endinsem pel bosc, ara ja per camí de terra. A les clarianes gaudirem d’espectaculars vistes dels cingles calcaris del vessant nord de la muntanya de la Creu de l’Aragall.

Roure de Ca l’Alegre

Després de travessar un torrent trobarem un roure grandiós que alça les branques buscant el sol que li nega el penya-segat proper. El camí continua pujant suaument. Ens acompanya un marge de pedres al nostre costat dret, engolit pel bosc, senyal de la seva antigor. Per l’esquerra i a través de les clarianes del bosc, ens acompanya la vista majestuosa de Montserrat. Malgrat que vegem alguna desviació, seguim a la dreta i pujant. Passem per una barrera que impedeix l’accés de vehicles motoritzats. A 10 metres el sender es bifurca, nosaltres seguim per l’esquerra.

Bruguerar

Hi ha un moment que el sender que seguim comença a planejar prop d’una línia elèctrica. Cal deixar el camí que seguíem i agafar el sender que gira en un gran revolt a la dreta i arrenca en pujada. Ara ens endinsem en un bosc ple de brucs força alts.

Coll de la Pedra Dreta

El sender que hem seguit acaba en una pista de gran amplària que careneja per la serra. La vista és impressionant sobre el Garraf, la serra de Collserola i el delta del Llobregat. A sota tenim Corbera i Vallirana amb les seves urbanitzacions; més enllà, Sant Ramon.

Si seguim la pista a la dreta, anirem de manera opcional al cim de la Creu de l’Aragall. Un cop fet el cim retornarem a aquest punt. L’ascensió i retorn, que és per pistes de terra i asfaltades, pot allargar-se més d’una hora.

Creu de l’Aragall

No hi ha dreceres practicables. Seguim la pista que rodeja la muntanya. Passem per una formació característica anomenada «la roca vermella». Arribarem als carrers asfaltats de la urbanització que ens duran pràcticament fins al cim (és possible, per tant arribar-hi amb cotxe des de Corbera).

Veurem una gran creu feta d’obra, una torre de vigilància contra incendis i un petit mirador. Hem arribat al punt culminant de l’excursió (548 metres) que ens permet una vista molt interessant: en primer terme els boscos per on discorre aquesta ruta amb el Penedès i Montserrat al fons; Sant Llorenç del Munt, el Montseny i la serra de Collserola; i mirant cap al sud la població de Corbera amb el Garraf, Sant Ramon i part del Baix Llobregat.

Ara hem de refer el camí tot baixant i tornem al coll.

Novament el Coll de la Pedra Dreta

Continuarem per la pista fins a la cruïlla on hi ha pròpiament el coll de la Pedra Dreta. Prenem la pista de la dreta que, tot baixant, es dirigeix a la masia de Can Xandri.

Can Xandri

Poc abans d’arribar a la masia, ens desviem a la dreta pujant suaument també per pista. Des d’aquí gaudirem d’una panoràmica molt interessant de tot el Vallès, amb les poblacions de Castellbisbal i Rubí en primer terme.

Bosc d’alzines sureres

Quan iniciem una baixada i tenim el primer contacte visual amb el turó del castell de Sant Jaume, inconfusible, la pista se separa en dues. Anirem a l’esquerra durant uns 200 metres fins a un revolt, on prendrem un petit sender que surt a la dreta. És un camí ben traçat i senyalitzat amb fites. Travessarem un bosc d’alzines sureres que ens recorda les muntanyes del Maresme o de la Selva.

Seguim el sender fins que a mà dreta, una desviació força empinada ens porta a una torre elèctrica. Ara el sender, tot passant sota els fils elèctrics, baixa a l’altre vessant, fins als camps del pla de Sant Jaume. Seguim el camí on hem fet cap, direcció esquerra.

Mas de Sant Jaume

Passem pel costat d’un camp de cirerers, al mig del qual es troba la petita ermita romànica de Sant Jaume molt deteriorada a causa de la Guerra Civil i abandonada. Tinguem en compte que és propietat privada. Arribarem a una pista, en un revolt força pronunciat. Després la seguirem baixant, a la dreta, per tornar a Castellví.

A l’esquerra la pista es dirigeix a l’impressionant mas del Castell, però un cartell prohibeix el pas fins i tot als vianants. Si volem acostar-nos a les ruïnes del castell de Sant Jaume, ens enfilem per un sender molt empinat aquí mateix, a l’esquerra, fins a trobar una pista que ens hi portarà. Es tracta d’una ascensió difícil.

Castell de Sant Jaume

El Castellvell de Rosanes, conegut també com el castell de Sant Jaume, és una fortificació ubicada a una altitud de 369 metres, dominant el pas pel corredor de la depressió penedesenca i controlant el pas pel curs del Llobregat.

El seu origen cal vincular-lo al procés de fortificació de tota aquesta zona, especialment intens a les darreries del segle IX i, encara més, als inicis del X. És el moment que veiem aparèixer a la documentació els castells de Masquefa, Gelida, Subirats, etc., i que hem de relacionar amb un procés de reorganització del territori i de consolidació del que serà l’administració altmedieval i crearà les bases del procés posterior de feudalització.

La destrucció definitiva del Castellvell de Rosanes va esdevenir-se l’any 1714, en el marc de la Guerra de Successió. Els defensors de la fortalesa, davant de la desproporció de forces, van prendre la decisió d’abandonar el castell i la nit del 22 al 23 de gener es van despenjar amb cordes per l’espadat posterior del recinte.

En dates posteriors, i un cop en mans de l’exèrcit filipista, es va procedir a la seva voladura, carregant explosius a la base de la torre mestra, que amb la caiguda va destrossar les edificacions adjacents.

Tornem a Castellví de Rosanes

Ara cal seguir pista avall des del mas de Sant Jaume. No té pèrdua. Passarem sota formacions rogenques de gran espectacularitat, fins a arribar a la C-243 entre Gelida i Martorell. La seguim amb molta precaució uns 200 metres fins a entrar a la urbanització El Taió. Seguim pel carrer Maria Sunyol, que va paral·lel a la carretera que hem deixat, però més enlairats i molt més tranquils. Quan tornem a sortir a la carretera continuem per un sender de vianants i arribarem al poble, i donarem per acabada la sortida.

Jaume Roig

La Llacuna, castell de Vilademàger, serra d’Ancosa, bosc del Paradís i font Cuitora

Les rodalies de la Llacuna sorprenen agradablement per una suavitat i una verdor superiors al paisatge que l’envolta. Una ratlla perfecta separa la part boscada dels conreus que s’escampen per la clotada, talment la clapa d’aigua que segles enrere devien emmirallar aquelles pinedes.

Les serres d’Ancosa i de la Llacuna, que separen les comarques de l’Alt Penedès i Anoia, estan carenejades pel GR-172 i ofereixen moltes possibilitats de senderisme. La que avui presentem és simplement un tast per animar-nos a conèixer millor aquests indrets.

A tenir en compte

Es tracta d’una ruta fàcil, relativament curta, d’uns 7 quilòmetres, i un desnivell d’uns 250 metres. En gran part transcorre per pistes, encara que un tram, el descens del torrent de la font Cuitora, és força pedregós i cal dur un bon calçat.

Es pot consultar el mapa de l’Editorial Piolet: FONT-RUBÍ, SERRA DE LA LLACUNA, escala 1:20.000. Una ruta aproximada es pot trobar a Wikiloc.

Com s’arriba a la Llacuna?

Des de Vilafranca, passant per Sant Martí Sarroca per la BP-2121. Des d’Igualada, per la C-37. També s’hi pot arribar des de Sant Sadurní, passant per Sant Quintí de Mediona i Sant Joan de Mediona.

La Llacuna

La vila de la Llacuna, d’uns 800 habitants, és a 614 m d’altitud, al fons de la vall. Han desaparegut les muralles medievals que l’envoltaven, en les quals s’obrien cinc portals (el d’en Bens, de la Font, d’en Badorc o de la Banya, del Vall i del Fort Micó). Des del segle XV es formà la plaça Major, porxada, que aixoplugava el mercat, i que és actualment un dels indrets més característics de la població. Als segles XIII-XIV hi hagué un call o comunitat jueva. Val la pena passejar-hi tranquil·lament, especialment un dia feiner.

Inici de la ruta

Iniciem la ruta al carrer Vilademàger, davant de les escoles, als afores de la població, on hi ha indicadors del castell de Vilademàger, cap on ens dirigirem. El camí és encimentat fins al càmping. Abans, però, passem per davant de Cal Conillet i del Cementiri. Seguim els indicadors fins a una esplanada a la dreta amb l’indicador de “prohibit acampar”. Travessem l’esplanada, seguim un corriol i més endavant pugem unes escales que ens duran a l’església de Sant Pere i a les restes del castell de Vilademàger.

El castell de VIlademàger

El castell de Vilademàger es va erigir a final del segle X al capdamunt d’una serra allargassada que domina el Pla de la Llacuna, un territori incorporat llavors als dominis del comtat de Barcelona.

El conjunt s’adapta al relleu, i forma un clos emmurallat impressionant que abraça el capdamunt de la serra. Al recinte superior, hi destaca una torre de base quadrangular i alçat cilíndric, a la qual s’adossen altres construccions quadrangulars que devien formar part de la residència senyorial. Just passat el mur que divideix els dos recintes, a l’inferior hi ha l’església de Sant Pere, també del segle X, però amb reformes notables i ampliacions des de llavors fins al segle XVII. De la resta del recinte inferior se’n pot resseguir el perímetre de muralles, amb diverses torres semicirculars adossades i el portal d’entrada ben conservat.

El lloc gaudeix d’unes vistes impressionants. La visita exterior és lliure. Per a les visites guiades concertades truqueu als telèfons 93 897 68 30 o 93 897 60 63.

La serra de la Llacuna

A continuació, per darrere les restes del castell, baixem a trobar una pista que s’enfila fins a dalt la carena de la serra de la Llacuna, on trobarem el GR-172 que seguirem cap a la dreta. La pista, força planera, transcorre entre espesses pinedes i, en ser carenera, de tant en tant permet boniques vistes tant de la comarca d’Anoia com de l’Alt Penedès.

Evitarem totes les desviacions, sempre seguint els senyals del GR, fins que passem per sota unes línies d’alta tensió, i després deixarem uns dipòsits d’aigua per als bombers a l’esquerra. Menys de cent metres més enllà, a la dreta, hi ha un camí boscater que es bifurca. Prenem el de l’esquerra, el que baixa seguint el torrent.

Torrent de la Font Cuitora

La pista ara és més pedregosa. Anem baixant una mitja hora fins que el torrent s’eixampla. Tinguem cura d’uns senyals vermells a l’esquerra i seguim el petit corriol.

Bosc del Paradís i Roques de la Crida

El sender ens duu a un dels boscos més interessants de l’espai natural d’Ancosa-Montagut. Envoltats de dretes pinasses, ens trobarem com si fóssim dins del paradís mateix. Un bell entorn natural on el silenci se sent.

Si mirem damunt nostre, a l’esquerra, veurem com treuen el cap les roques de la Crida. Es tracta d’una pintoresca cinglera de roques que s’alcen al capdamunt de la serra d’Ancosa i on hi ha una gran quantitat de coves. En destaquem la roca i la cova del Frare, on s’hi va localitzar un important jaciment arqueològic.

La Font Cuitora

Després de gaudir d’aquest bonic espai, tornem pel sender que havíem fet fins a retrobar la pista que seguíem, continuem baixant i en poca estona arribarem a la Font Cuitora.

L’aigua d’aquesta font té virtuts diürètiques i ha estat la font de consum d’aigua per al poble, pel fet de ser la més propera. El nom de la font també ens indica que hi brolla una aigua de la que en diem fluixa, que permet coure amb facilitat els aliments, especialment els llegums.

Els àlbers de la Font Cuitora

Amb les seves soques recargolades aquest conjunt d’àlbers, excepcionals a la comarca, foren declarats d’interès comarcal l’any 1995. Són un tipus d’arbres abundants als boscos de ribera de la terra baixa, que es coneix fàcilment per la seva escorça, blanca i llisa, amb bandes fosques i per les fulles curiosament peludes al revers, igual que els borrons, també singularment peluts.

Final del recorregut

Ara ja només ens resta tornar al poble. La pista passa pel costat del camp de futbol i arribarem al carrer de Vilademàger, prop de les escoles d’on havíem sortit.

Jaume Roig

Pels voltants del Brull

Casademunt, altres masos, poblat iber de Montgròs, serrat de la Peça

Introducció

Ruta d’uns 11 km que ens permet conèixer diferents masies dels voltants del Brull i les muralles de Montgròs. Combina pistes i senders. Tan sols cal fer atenció en canviar de vessant al congost del Raurell. Es pot considerar una ruta fàcil (encara que aquest concepte és força subjectiu). Consulteu el mapa de l’Alpina-25, El Montseny, escala 1:25.000 i també Wikiloc.

Aproximació

L’itinerari comença al Brull a la BV-5301, prop de Seva.

El Brull

Població prou coneguda. Pot ser interessant consultar aquest mapa del patrimoni cultural.

Itinerari

Sortim de l’aparcament que hi ha davant de l’església de Sant Martí del Brull i sota les ruïnes del castell. Agafem la pista enquitranada amb els senyals de GR que va a Aiguafreda, i uns 400 m més enllà trenquem a la dreta cap al conjunt d’edificis de Casademunt (hi ha indicadors).

Casademunt

(Per a informació més exhaustiva mireu aquí i aquí)
Consta del mas, edificis complementaris i la gran església del Sagrat Cor.

El mas

Se’n tenen dades des de finals del segle XIII. El mas Casademunt, tal com el veiem avui dia, és el fruit de moltes ampliacions i reformes, fetes bàsicament entre els segles XVII i final del XIX. Avui se’ns mostra com un gran casal rectangular, cobert a quatre vessants. La moguda història del mas, sobretot des del 1890 ençà, explica una bona part de les reformes, principalment quan els Pons el convertiren en un gran casal residencial. És molt notable la decoració de ceràmica vidriada o rajola, amb plafons de motius religiosos i florals que decoren l’entrada i altres estances importants de l’ edifici.

L’etapa senyorial

A partir d’inicis del segle XIX els hereus de Casademunt comencen a vendre terres, drets i, finalment, van vendre la propietat a Alexandre Maria Pons i Serra, un gran financer que va emprendre tot seguit notables obres de millora i embelliment en l’estructura i el mobiliari del mas, i el va convertir en un lloc de festes, trobades, recepcions i residència d’amics i familiars. Una mostra de la magnificència que l’Alexandre Maria Pons va voler donar a Casademunt és la construcció de la gran església dedicada al Sagrat Cor, en lloc dominant, i que ha esdevingut, amb el seu esvelt campanar, tot de pedra i color vermellós, una silueta característica del paisatge del Brull. L’església del Sagrat Cor és un edifici neogòtic amb solucions modernistes, que es va construir entre el 1892 i el 1895. Tot indica ser obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), autor de moltes cases senyorials i d’esglésies, entre les quals el temple del Sagrat Cor del Tibidabo.

El sanatori del Montseny

Alexandre Maria Pons moria pels volts de 1920, i amb ell es cloïa l’etapa més brillant i senyorial de Casademunt. Va passar per diverses mans fins que Ignasi Pons no va poder mantenir el ritme dels seus pares i el va vendre al Dr. Lluís Rosal, que convertí el mas, ampliant-lo amb annexos, en un sanatori antituberculós.

És curiós com en un reduït espai geogràfic, es troben tres sanatoris: el del Brull o del Montseny (1930), el de la Mare de Déu de les Victòries de Mas Badó (1931) i el de Puig d’Olena (1933).

Vet aquí algunes persones conegudes que van ingressar al sanatori del Brull:

• Josep M. Capdevila, escriptor i filòsof.
• Josep Mompou, pintor, germà del músic Frederic Mompou.
• Jacobo Sureda, pintor i poeta mallorquí.
• Vicenç Soler, pintor olotí.
• Evarist Vallès, pintor de Figueres.
• Ramon Camprubí, més conegut com “Càrtex”, germà del popular Joan Capri.
• Joaquim Serra, músic i compositor, autor de la sardana “Roses del Brull”.
• Dionisio Ridruejo, dirigent de la Falange.
• Bartomeu Rosselló-Porcel, poeta mallorquí (més informació).

Casademunt, casa d’espiritualitat

El 2 de juliol de 1956 van comprar la propietat de Casademunt les religioses de la Congregac

ió de Jesús i Maria de Barcelona. S’ha anat utilitzant com a lloc de descans i estiueig de religioses i alumnes, i estades temporals per a cursets o altres activitats religioses o pedagògiques durant el curs escolar, i a temporades la casa ha estat tancada.

 

Un cop acabada la visita, continuem seguint la pista i, si prestem atenció, observarem un impressionant ginebró abans de passar a redós de la magnífica masia de Can Serrà.

Can Serrà
Històrica masia del Brull, declarada Bé Cultural d’Interès Local, completament restaurada, al capdamunt d’uns breus prats i que podem veure des del camí d’accés. Té els seus orígens ben endinsats en l’edat mitjana, tot i que la fesomia actual de la casa és del segle XVIII. La restauració de finals del segle XX li ha donat un aspecte renovat però sense perdre l’aire de la vella masia. És de planta quadrada, amb teulada a dos vessants amb la part central més elevada, planta baixa, primer pis i golfes.

Aquí la pista es bifurca. Per la dreta vorejaríem el pantà de Les Illes, però nosaltres continuem per l’esquerra i anem rodejant un camp de golf (que ens quedarà sempre a la nostra dreta) durant un quilòmetre i mig. Podrem observar el pantà i, més lluny, l’alzina de l’Estanyol. Poc després de passar sobre el torrent de l’Estanyol trencarem a l’esquerra, seguint el camí d’unes torres elèctriques. A l’altura de la segona torre prenem un desviament també a l’esquerra per baixar a l’Afrau (o congost) del Raurell. Ara pugem per l’altra vessant del torrent, vorejant-lo al principi i enfilant-nos decididament fins a atènyer una pista que, a la dreta i en pocs centenars de metres, ens durà al jaciment de Montgròs.

Les muralles de Montgròs (per a informació més exhaustiva mireu aquí)

La fortificació ibèrica del turó de Montgròs es troba dins del Parc Natural del Montseny. Era una important fortificació amb antecedents en l’edat de bronze, que controlava el coll Formic, una de les vies de penetració a la plana des de la costa. Cap a l’any 300 aC, s’aixecà una gran muralla de doble parament, precedida d’un fossat, que tancava l’istme de la península del Montgròs (el Brull). Una barrera imponent de 145 m de longitud i 5 m de gruix. A mitjan segle III aC, la fortificació es va reforçar amb una torre central i altres defenses perifèriques.

Actualment, es creu que devia ser la seu d’una guarnició militar permanent en la qual, en èpoques de perill, es podia refugiar la gent de la contrada amb els seus ramats. L’incendi i la destrucció del nucli van coincidir amb el moment més dur de la Segona Guerra Púnica, cap al 205 aC. La fortificació es va tornar a utilitzar probablement del segle X fins al segle XIV. La muralla constitueix el principal atractiu del conjunt arqueològic.

El jaciment fou localitzat de manera fortuïta l’any 1974. Des d’aleshores, s’hi han fet diferents campanyes d’excavacions arqueològiques i de restauració, que encara continuen. Està totalment tancat i les visites són els caps de setmana i guiades.

Itineraris guiats:

Les visites a les muralles del Montgròs surten del Centre d’Informació de la Rectoria del Brull. Acompanyats per un arqueòleg ens dirigirem amb els cotxes particulars fins al jaciment situat a 4,5 km. Allà disposem d’un ampli pàrquing per deixar els vehicles. Començarem la visita introduint-nos al món dels ibers i passejarem per les restes desentrellant els secrets que amaga la imponent muralla.

• Durada: 1h 45 minuts (10 minuts abans de l’inici de la visita al Centre d’Informació)
• Època recomanada: Tot l’any.
• Nombre. màx/mín per grup: 1 / 8 persones (per a grups s’ha de concertar visita).
• Horaris: visites els dissabtes, diumenges i festius: gener i febrer a les 12 h.; de març a juny a les 11 i a les 13h.; de juliol a setembre a les 11, a les 13 i a les 16h.; d’octubre a desembre a les 11 i a les 13h.
• Preus aproximats: entrada normal 3€ (adults); entrada reduïda 2€ (jubilats i menors de 16 anys); entrada gratuïta menors de 6 anys.
• Més informació.

Ara cal recular per on hem vingut i continuar la pista fins a la masia del Boix.

El Boix

Masia de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes. Té la teulada a dues vessants i la façana principal és orientada a llevant. S’accedeix a l’interior a través d’un portal que condueix a l’era enllosada i delimitada per la casa, dos portals (un a llevant i un a ponent) i un cobert. A la part sud es pot veure un forn adossat a l’exterior del mur. Tot i que no és habitada amb regularitat, hom l’explota com a centre agrícola i ramader. Són destacables les llindes bellament decorades que es troben a la façana principal, a l’altura del primer pis.

A continuació tenim dues opcions: continuar per pista asfaltada fins al Brull, tot passant pel mas La Sala.

Jaume Roig

Les fonts de Pontons

Possiblement a més d’un o d’una dels lectors el nom de Pontons els recordarà les colònies de Penyafort com a infants o com a monitors o les trobades de moviments. Aquesta ruta, que no arriba als 7 quilòmetres i és de desnivells suaus, pot tenir un cert aire melangiós. A més té l’encant i la placidesa de visitar algunes de les seves fonts.

Informacíó

Per a més informació es pot consultar el mapa de l’editorial Piolet Font-rubí. Serra de la Llacuna, escala 1:20.000. També l’Ajuntament de Pontons disposa d’un plànol del terme municipal. A Internet es pot seguir l’itinerari aquí.

El poble de Pontons

El poble de Pontons està situat a 632 m d’altitud, a la riba dreta de la riera del mateix nom. És el més alt de la comarca de l’Alt Penedès. Presenta les característiques de poblament de la muntanya mitjana i el 2005 tenia 252 h.; actualment amb prou feines arriba als 500 h. Des de la Restauració, el centre del terme deixà de ser l’antiga parròquia de Sant Joan de la Muntanya i es desplaçà a la nova població fortificada de Pontons, sorgida als peus de l’església de Santa Magdalena (que visitarem), i que abans de ser parròquia havia estat sufragània de Sant Joan. La capella de Sant Joan de la Muntanya té un absis semicircular decorat en el seu exterior per bandes i arqueries d’estil llombard.

Just a l’altra banda de la riera de Pontons i sota un gran penya-segat, s’hi pot contemplar la capella de Sant Salvador.

També són interessants unes quantes masies fortificades del poble.

La ruta

Comencem la ruta de les fonts sortint de l’aparcament del poble de Pontons. Travessem el pont i a mà esquerra trobem una curiosa església modernista en molt mal estat. Seguim pel carrer Major i més endavant pel carrer de Dalt, on al final hi ha la font del Recó. Del fons de la placeta surt un camí amb la indicació de font de l’Esquerrà, que és on ens dirigim. Després de passar pel costat de vinyes, al costat d’una caseta de llum, trenquem a la dreta i arribem a les fonts de l’Esquerrà, amb tres brocs de sortida d’aigua, la Gatelleta, l’Esquerrà i la de Sant Bernat.

Continuem uns metres més enllà i seguim un camí a la dreta que davalla per un bosc de roures al N, fins a desembocar poc més avall en un camí més ample. Tot seguit aquest camí ample fa un revolt tancat, punt des d’on fem una breu desviació seguint un corriol que davalla de valent entre vegetació , ombrívola. Trobem uns esglaons rudimentaris i una escala de fusta fins a arribar a la riera del Molinot, que en aquest punt forma una bonica cascada depenent de les pluges. Refem el camí, i sortim de nou al costat del mas Xiroi, totalment tancat i que rodegem deixant-lo a la nostra dreta. Seguim uns indicadors cap a la font del Molinot, travessem el torrent de Can Soler vorejant uns camps d’arbres fruiters i després resseguim un breu tram de la riera del Molinot en un punt on forma alguns gorgs; travessem el torrent de Sant Bernat, passat el qual el camí puja uns pocs metres per un camí més estret que de seguida ens porta a vorejar unes vinyes fins a arribar poc després a la ben arranjada font del Molinot, que raja amb abundor aigua ben fresca i on trobem una taula i bancs de pedra a l’ombra d’un gran arbre. Des de la font continuem el camí uns pocs metres fins a una cruïlla, que seguim a l’esquerra i, tot seguit, just quan estem ara sobre la font del Molinot, iniciem de manera facultativa una nova desviació tot pujant a la dreta per una senda fitada que, obrint-se pas pel bosc, ens acaba deixant a l’entrada de la cova del Molinot, amb un total de 9 m de recorregut i formada per una cambra prou còmoda de fins a 3 m d’alçada. Diferents campanyes arqueològiques parlen d’una cavitat d’ús sepulcral, on s’ha trobat material ceràmic i lític des del Neolític fins a èpoques iberes.

Retornem a la pista que seguirem a la dreta en suau ascensió fins a la font de Sant Bernat o del Forner, també amb una taula i uns bancs de pedra. Retrocedim de nou fins que abans de travessar un torrent deixem la pista i enfilem per un corriol a mà esquerra senyalitzat amb fites i punts verds, entre pins i roures; sortirem més amunt a la plana Molinera, que anem travessant tot vorejant vinyes fins a les ruïnes del mas de Cal Pot. A les cruïlles sempre trenquem a la dreta fins a desembocar en una pista important que ens porta a la casa de colònies de Cal Diable, que deixarem a la nostra esquerra. Seguim la pista fins a una cruïlla i un revolt, al costat d’una torre elèctrica. Prenem el segon camí, senyalitzat amb punts verds que baixa a la riera i que està en més bon estat que el primer; davallem per un bosc de pi fins a arribar al torrent de Claramunt. Un cop som al peu del torrent ens desviem momentàniament a l’esquerra, tot remuntant el costat del torrent uns pocs metres fins a una petita presa on es forma un saltet d’aigua ben bonic i després reprenem el corriol (punts verds), que travessa el torrent i puja al NE passant de seguida al costat de l’amagada font de Claramunt. Aquest corriol de seguida ens porta a abastar una pista, que seguim a la dreta amb senyals vermells i blaus i en lleugera davallada tot deixant a la nostra esquerra i a certa distància els cingles de les Roques d’en Pinòs i les tarteres que els faldegen fins a arribar a una bifurcació, on un majestuós plàtan ens indica que a prop, a la raconada, hi ha la font d’Oriola, a l’ombra d’alguns arbres de bona grossària i que raja fresca i abundant. Continuem seguint la riera dels Carbons per la pista de l’esquerra en lleugera pujada, voltem Cal Jaume Marimon i arribem al cementiri i a Santa Magdalena.

Santa Magdalena

L’església parroquial de Santa Magdalena de Pontons es troba a l’esquerra de la riera, dalt d’un cingle que domina el poble. És un edifici d’origen romànic, que va ser reconstruït al segle XIII i modificat posteriorment. Conserva a la façana de ponent la porta romànica, amb doble arquivolta i impostes. Cal destacar-ne la interessant pica baptismal d’immersió, probablement procedent de l’església de Sant Joan.

Una vegada hem gaudit del lloc i de la bonica vista del poble, baixem cap a Pontons i trobem la que serà l’última de les fonts visitades, la font Voltada, també amb taula i bancs de pedra.

Una vegada som a baix el poble, travessem el pont sobre la riera (per cert, l’etimologia de Pontons, per si no ens n’hem adonat, seria ”lloc amb molts ponts”) i si no hem visitat el poble i tenim temps podem fer-ho o donem per acabada la sortida.

Jaume Roig

Les tines de la Vall del Flequer

Introducció
Quan fa cent cinquanta anys la comarca del Bages estava pràcticament entapissada de vinyes, els pagesos van excel·lir en la construcció d’elements que els ajudaven a treballar més còmodament i evitaven que la collita es malmetés. Són les barraques de vinya i les tines de vi (que és com s’anomenen els cups en aquesta zona) antigament situades enmig de les vinyes i que, pels canvis viscuts en el món rural, en l’actualitat moltes es troben engolides pels boscos. És el cas de la vall del Flequer, on un senzill recorregut circular permet descobrir construccions espectaculars.

L’itinerari transcorre en bona part per corriols i camins dins del bosc i dóna l’oportunitat de fer volar la imaginació per traslladar-se fins a una època en què el paisatge i la vida eren radicalment diferents. L’extraordinari conjunt de les tines de l’Escudelleta en són una mostra representativa, ja que, gràcies al seu bon estat de conservació, permeten reconstruir el passat, no tan llunyà, de la comarca. Els marges, les rases, els dipòsits de vinya i l’entorn natural són la resta d’elements definidors d’aquesta ruta.

Al torrent del Flequer i les valls del Montcau, aquestes tines estaven situades enmig de les vinyes, molt a prop dels mateixos llocs on el pagès desenvolupava i conreava els ceps, possiblement per facilitar el difícil transport del raïm per vessants i turons escarpats. De fet era més fàcil portar el raïm acabat de collir des de les feixes properes fins a aquests singulars cups per transformar-lo en vi per després transvasar-lo i transportar-lo fins al lloc d’origen, que transportar el raïm fins a les tines dels masos.

Però no era tan sols per facilitar el transport sinó que, a més, els petits pagesos acostumaven a tenir dues, tres i quatre vinyes a rabassa però no en un mateix mas, sinó en masos diferents i s’havien de traslladar d’un lloc a l’altre per efectuar els treballs de la vinya. El problema sorgia quan arribava la verema ja que s’havia de transportar des de la vinya fins al cup de la casa del poble amb un temps mínim si no es volia barrejar verema acabada de collir amb verema que era en ple procés de fermentació. En aquest entorn es van haver de buscar noves solucions i sorgiren les tines al costat dels masos i les tines enmig de les vinyes. Aquesta és l’explicació de l’aparició d’aquestes singulars construccions, gairebé situades a les fondalades per facilitar el transport del raïm i generalment prop d’algun curs d’aigua; ja que les tines s’havien de netejar curosament abans d’iniciar el procés de trepitjar el raïm perquè la fermentació fos correcta.

Hi ha dos models de tines al mig de la vinya: les tines solitàries, fetes per un rabassaire al seu tros, i els conjunts de tres, quatre o més tines, construïdes col·lectivament perquè els contractes de rabassa s’havien signat al mateix temps i sortia més barat, però cada pagès explotava la seva tina individualment. Les tines solen ser de forma cilíndrica, tot i que també n’hi han de cúbiques, i són construccions fetes de pedra, morter de calç i impermeabilitzades a l’interior amb rajoles envernissades d’un color vermellós, amb una capacitat mitjana d’unes 87 cargues de vi (10.500 litres).

La tècnica utilitzada és la pedra seca i la volta és de filades de pedres planes que es van tancant progressivament. Acostumen a tenir dues entrades: a la part superior, era per on s’entrava la verema i s’abocava sobre brescats de fusta per trepitjar-la; i a la part inferior hi havia la boixa, una mena d’aixeta que servia per extreure al vi. La tina es corona amb una estructura idèntica a la de les barraques de pedra seca que tant abunden al Bages, coronades amb una falsa cúpula que les protegeix de la pluja, i la boixa es protegeix amb una altra barraca que es pot tancar i que també es pot fer servir d’aixopluc.

Aproximació
Comencem la ruta al quilòmetre 4,2, de la BV-1124, que va del Pont de Vilomara a Rocafort, on veurem a la dreta una pista amb indicador de fusta, que posa TINES DEL FLEQUER, continuem uns metres, travessem la riera i arribarem a un petit aparcament per a 10 cotxes. Punt de sortida i arribada.

Itinerari
Continuem ara caminant per la pista cimentada i arribarem a una bifurcació, prenem la pista a mà dreta direcció les Tines del Flequer. Seguint la ruta, arribarem a les primeres tines.

Les Tines del Bleda
És un conjunt format per dues tines de planta circular cada una d’elles construïda amb la seva respectiva barraca al peu. La part inferior de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb l’interior recobert de rajoles de ceràmica. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió, i s’hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s’estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d’aproximació de filades i a sobre s’hi estén una capa de sorra i pedruscall.

Observant el conjunt de cara a les portes d’entrada a les tines d’esquerra a dreta observem que la primera té una finestreta i sota la cúpula s’hi pot observar un tronc encastat en el qual es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant el trepig del raïm. La segona tina presenta una llinda i també té una finestreta. Hi ha presència de restes de frontissa per a la porta d’entrada i, igual que a la primera tina, hi ha un troc encastat sota la cúpula. Les dues barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula.

Continuem per la pista i de seguida trobem a mà dreta una bona barraca de pedra, travessem el torrent i en poc temps arribarem a…

Les Tines del Tosques
A la riba esquerra del torrent del Flequer es configura aquest conjunt format per quatre tines cada una construïda amb la seva respectiva barraca. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i amb l’interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades.

A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió i s’hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s’estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d’aproximació de filades, i a sobre s’hi estén una capa de sorra i pedruscall. Cada una de les quatre tines té la boixa de sortida del dipòsit a la barraca corresponent, grans pedres foradades pel mig que comunicaven amb l’interior de la tina per poder-la buidar. Les quatre barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula.

El dipòsit de vinya
Continuem l’excursió refent les passes fins al camí principal, que es fa més estret a mesura que s’endinsa en l’obaga de la serra de Puig Gil. El bosc és frondós, però a estones ofereix vistes insospitades del vessant contrari, on es descobreixen diverses barraques de vinya amagades lluny de la pista. En aquest indret també es pot veure un dipòsit de vinya o xupet, que els pagesos utilitzaven bàsicament per elaborar el brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua que prevenia les malalties dels pàmpols dels ceps.

Les tines de l’Escudelleta
Quan el corriol canvia la tendència ascendent per la descendent és senyal que ens acostem al conjunt de tines més espectacular. Gairebé situades al mateix llit del torrent del Flequer s’alcen les tines de l’Escudelleta. En total, es comptabilitzen dotze tines en diferents grups en un recinte comú que devia experimentar una activitat frenètica en temps de la verema. Aquesta enorme concentració justificava que una barraca adossada a un dels grups de tines inclogués una premsa fixa, de la qual encara en queden les restes de la pedra de la base.

Les Tines del Ricardo
Continuem caminant i aviat les trobem. Són just al llit del torrent del Flequer. Aquest és un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i l’interior és recobert amb rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d’unió i és on es localitzen les entrades.

Sobre els murs s’estén el voladís, construït amb pedres més planes. I finalment hi ha la coberta, feta amb el mètode d’aproximació de filades, sobre la qual s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Aquestes tines es diferencien de les anteriors perquè la boixa al peu de la tina no està protegida per cap barraca.

Cap a la carena
Continuem per la banda esquerra del torrent, per pujar a unes altres tines que estan al costat del camí que va al Mas de can Flequer. Per això es diuen les Tines del Camí del Flequer.

Arribem a una cruïlla de pistes. La que seguim, amb una barrera que impedeix el pas de vehicles, ens duria a la masia. Actualment aquesta està completament vallada i no hi anirem. Nosaltres continuem per la pista de l’esquerra amunt. Poc abans d’arribar al cim de la carena continuem pujant per la pista de la dreta i ara carenegem una bona estona gaudint d’una gran panoràmica, ja que veiem el Canigó, Puigmal, Tossa d’Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca i les serres del Verd, Ensija i Peguera i a estones el Montseny; a part, queda la panoràmica de Montserrat que gaudirem tota l’estona. Passarem pel costat de can Dragó i més enllà, també a la dreta, veurem una barraca de vinya molt gran i ben conservada. Finalment, baixant suaument, arribem a …

Sant Pere d’Oristrell
Petita església d’una sola nau i planta rectangular, encimbellada sobre un turonet. A la façana de ponent hi ha la porta, de mig punt, amb la data de 1858. Culmina la façana principal un esvelt campanar quadrat.

Documentada el segle XIII, ha sofert diverses modificacions que no permeten identificar els elements constructius de la primitiva església.

Continuem camí, passant pel costat d’un dipòsit per a incendis i baixem, a mà esquerra, al nucli d’Oristrell.

El petit nucli d’Oristrell, antigament Ullastrell, apareix citat al segle X. Hi podrem observar també un grup de tines en bon estat de conservació.

Baixem per un camí pavimentat fins a retrobar el camí d’anada i l’aparcament.

Mes informacions
La ruta és de 7,5 quilòmetres i la durada depèn del temps que dediquem a visitar les tines.

Molta de la informació ha estat extreta dels webs que esmentem, que us recomanem de visitar. Cal destacar el gran treball que ha realitzat l’escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara.

El web de wikiloc correspon pràcticament al nostre recorregut, però nosaltres evitem el pas per Can Flaquer.

Quatre webs interessant a visitar

Jaume Roig

La ruta del margalló

Així s’anomena una caminada popular que cada any, per l’abril, se celebra a Olivella. Creiem que és una bona proposta per a conèixer els diferents ambients que conformen el Garraf tant des del punt de vista geogràfic com humà.

Són 13 km per camins i senders molt ben senyalitzats, amb desnivells suaus, més de la meitat per zones ombrívoles i fins i tot en alguns trams humides. El punt de partida i d’arribada és el nucli antic d’Olivella, que val la pena visitar.

També podeu consultar el recorregut al mapa de l’Alpina Massís del Garraf.

Olivella

El poble d’Olivella (211 m d’altitud) està situat damunt un turonet, a llevant de la riera de Begues, que passa a uns 500 m del poble. Moltes de les cases del poble han estat adequades com a segona residència.

L’església parroquial és dedicada a sant Pere i sant Feliu. Sobre les restes del Castell Nou, propietat dels descendents dels fundadors d’Olivella, s’edificà l’església actual, es creu que pels volts del 1429, tot i que encara possiblement no era parroquial. Es creu que originàriament era una església més petita i annexa a l›habitatge del Castell Nou. Fins al 1607 no va començar la reestructuració de l’edifici.

Can Pau és una masia inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un conjunt format per diverses dependències organitzades al voltant d’una construcció central d’estil neoclàssic i estructura simètrica. Aquest edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues vessants. La porta principal està formada per un arc de mig punt adovellat. Al primer pis hi ha tres balcons rectangulars. El conjunt està envoltat per un mur d’una alçada aproximada de tres metres. Està situada al costat de la carretera d’Olivella a prop del nucli. Can Pau presenta la tipologia característica de les construccions rurals desenvolupades de manera orgànica al llarg del temps, en funció de les diverses necessitats d’ús.

Encara que no pertany a aquest itinerari, és bo saber que una mica més amunt del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Olivella, damunt el turó anomenat del Castell Vell, de 303 m d’altitud. Dalt al castell hi havia també l’antiga parròquia dedicada a sant Pere. A partir del 1508 fou també dedicada a sant Feliu. És una església romànica d’una nau i un absis semicircular llis. Vora seu les restes del castell d’Olivella són coronades per una torre de planta circular que no pertany a l’obra de fortificació, sinó que va ser construïda al segle XVIII, època en què el castell ja era abandonat, pel rector del poble, que hi volia bastir un molí de vent.

Itinerari

A Olivella s’hi arriba per carretera asfaltada des de Sant Pere de Ribes, també des d’Avinyonet, i si volem travessar tot el Garraf, des de Castelldefels, per la pista de Ratpenat, passant prop de la Plana Novella.

Situats davant la Casa de la Vila, molt a prop del centre d’Informació del Parc del Garraf “La Sala” (obert els caps de setmana), seguirem un indicador i una fletxa sobre un fons taronja. El camí baixa per una filera d’escales que ens portarà directament a l’aparcament on trobem el cartell que ens indica el Camí antic d’Olivella.

De seguida, el camí s’endinsa en un bosc on la presència del pi blanc es fa més que evident. Esquitxat de roures a les raconades més frescals, també deixa lloc a altres formacions vegetals com les garrigues i les brolles de romaní amb llentiscle i càrritx. De tant en tant, anirem trobant la palmera autòctona del Mediterrani i representativa del Parc del Garraf: el margalló, que a final de setembre llueix els fruits cridaners de color taronja. El paisatge forestal, s’alterna amb camps d’oliveres i vinyes.

El camí creua la carretera i la riera de Begues prop de can Duran. Sempre paral·lels a la riera trobarem uns roures centenaris força alts just abans de can Suriol.

Can Suriol i els seus entorns

Es tracta d’un edifici de grans dimensions, envoltat de diverses construccions. Consta de planta baixa, pis i golfes i la coberta és a dues vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna; a l’extrem esquerre, els dos darrers arcs de cada galeria han estat tapiats. La coberta de la galeria és a un vessant. El camí passa per sota d’aquesta impressionant masia, plena de vitalitat, que, encara avui, juntament amb can Duran, fan possible el manteniment del paisatge agrícola i vitícola del poble.

Traspassem de nou la carretera, ara per sota, i descobrim un pou envoltat d’ullastres i amb unes defenses a prova de rierades que ens fa pensar que potser la riera no és tan seca com sembla.

Els forns de calç

Tot seguit, arribem al primer forn de calç, el de can Suriol. Anirem trobant la resta de forns al costat del camí. Uns plafons ens expliquen la seva arquitectura i funcionament. Si prestem atenció, més endavant veurem l’entrada d’una petita cova o avenc.

Després d’un forn sense nom, seguirem el camí cap al forn del Monàs, l’últim. En aquest darrer tram, la vegetació i la humitat ens permet gaudir de la nombrosa avifauna d’aquest ecosistema: mallerengues, picots, gaigs i esquirols entre altres.

Passat el forn del Monàs continuem el camí que trenca ara a la dreta de la riera gaudint dels cants dels ocells fins a arribar a un extrem de la urbanització de Mas Milà. Rodegem el camp de futbol, la depuradora i una bassa per a helicòpters apagafocs, deixem la riera de Begues i el sender cap a Sant Pere de Ribes, i ens endinsem al Fondo del Querol tal com veiem en els indicadors.

El Fondo del Querol i la roureda

El camí va resseguint les sinuositats de la riera, envoltat de pi blanc especialment. Més enllà ens sorprèn una roureda de fulla petita. Continuem seguint el Fondo fins a una cruïlla important al costat d’un roure impressionant, el roure de la Cotxa. L’indicador d’aquest punt pot crear confusió: cal seguir a l’esquerra fins a unes vinyes. La pista de la dreta ens duria a la urbanització de Can Pere de la Plana. Nosaltres, per tant, cap a l’esquerra, amunt suaument, fins a trobar una important pista.

Les vinyes
Pel camí haurem observat molts marges, restes de conreus abandonats. Ara se’ns faran presents vinyes molt ben cuidades, aprofitant les terres sedimentàries del fons de dues rieres. Nosaltres seguirem amunt per la vinya de la dreta.

Hem deixat el fondo, ens acostem a llocs habitats i comença la part més assolellada d’aquest itinerari. Aviat farem cap a la pista que va de Jafre a Olivella, anomenada PR C-37 i que seguirem amunt, en direcció a Olivella.

Les masies
Mas de Liona i mas Bargalló

Dalt d’un collet es troben aquests dos masos que formen una agrupació de cases a banda i banda de la pista.

El mas de Liona, a la dreta, format per dues vivendes separades, està documentat des de 1538 i al llarg dels segles ha estat propietat de les famílies Batlle i després Raventós. Presenta un estat ruïnós, però actualment nous propietaris l’estan restaurant.

No és aquest el cas del mas Bargalló situat a l’esquerra i molt ben restaurat. Està documentat des de 1334, i ha estat propietat de diverses famílies. Al segle XIX va anar canviant de mans fins que va quedar deshabitada el 1965 i restaurada modernament.

Can Camps
Des dels masos anteriors sembla que sigui a tocar, però la pista fa una gran volta per vorejar el torrent.

Al segle XIII era coneguda com el mas d’en Pere Ferrer. El nom de Can Camps prové de la família de masovers que s’hi va estar des d’abans de 1740 fins a 1911, quan el mas era propietat dels Falç, de Sitges. L’edifici, format per diversos cossos i encertadament restaurat, mostra un antic portal adovellat d’excel·lent factura.

Arribada a Olivella

Continuant per la pista i sense baixar a la carretera, entrarem a Olivella tot passant pel costat del barri residencial amb boniques torres.

Esperem que aquesta ruta ens aporti una visió de la diversitat de paisatges del Garraf i dels canvis que han experimentant per la intervenció humana.

Jaume Roig

Les Escletxes o Bores de Freixeneda

Les Escletxes o Bores de Freixeneda també conegudes amb altres noms com les Clapisses, o de la Correjada, estan situades a la serra de la Freixeneda, prop de Ciuret i de Collfred. Són grans esquerdes a la roca del subsol d’una fageda situada a uns 1.300 metres d’altitud.

Es tracta d’un entramat de blocs, passadissos estrets i camins que no duen enlloc. Un fenomen natural que ens recorda altres indrets que comparteixen el seu mateix origen, la diàclasi, com és el cas dels Bufadors de Beví o les escletxes del Papiol.

La magnitud de les esquerdes ens permet, amb precaució, entrar-hi dins i sentir-nos en un món diferent, envoltats de pedra, humitat, molsa, foscor, fullaraca i misteri. Si mirem als costats, paret de pedra humida; si mirem a terra, una muntanya de fulla; i si guaitem el cel, els faigs verds, marrons, o fantasmagòrics segons l’època de l’any.

El nostre recorregut és un itinerari fàcil d’uns 8 km, apte per a tots els públics, en el qual ens endinsarem i explorarem detingudament aquest indret amb prou temps per deixar-nos portar per la imaginació, l’encant i la màgia dels seus racons. De ben segur que us encantarà.

Com arribar-hi

S’hi pot arribar des de Sant Privat d’en Bas, a la Garrotxa, o des de Vidrà, Osona. En aquest cas s’ha optat fer-ho des de Vidrà.

El punt de partida és el collet de Collfred. Per arribar-hi cal seguir per la C-17 fins a Sant Quirze de Besora i des d’allà continuar cap a Vidrà. Un cop a Vidrà seguim per una pista estreta i asfaltada que passa per Ciuret, fins a arribar al collet de Collfred. Aproximadament uns 500 metres més avall es troben les masies de Casanova de Collfred (propietat privada). Al collet, per tant, aparquem i comencem la ruta.

El Veïnat de Ciuret

Al veïnat de Ciuret, tot i que només hi passem, val la pena fer-hi referència. Situat a 6 km de Vidrà i a 1.155 m d’altitud, està format pels masos de la Casa de Baix, Can Font, el Moreu i Can Pubill. Els prats de pastura que envolten aquest nucli de cases fan que sigui un lloc encisador.

L’església de Santa Llúcia de Ciuret es va construir l’any 1754 per desig dels feligresos de l’entorn, a fi de tenir més a prop un lloc de culte. Fins aleshores havien d’anar a Santa Margarida de Cabagès. L’any 1772 va ser ampliada.

Itinerari cap a les Escletxes

Des del collet i baixant vers les masies, prenem a la dreta un corriol paral·lel a la carretera. Rodegem les primeres edificacions per l’esquerra i seguim la pista que travessa el torrent amb una surgència d’aigua, la font de Collfred.

Continuem el camí que va planejant per l’obaga enmig d’una fageda. Quan fa cosa d’un quilòmetre que caminem, la pista es bifurca tot just després de creuar un torrent. Continuarem per l’esquerra en lleugera baixada fins a uns prats. Ara la pista va seguint per la dreta del torrent fins a arribar a un revolt molt acusat a l’esquerra, on canviem de vessant i passem pel costat d’un gran faig centenari. Més enllà la fageda presenta una petita clariana i uns 200 metres després arribem a una antiga i curiosa cabana de fusta.

Sembla que havia estat una cabana de carboners. La cabana està dividida interiorment en dos espais, un d’ample, el que mira a ponent i un altre, amb finestra i accés per una porta que mira a llevant. Aquest segon presenta diverses lliteres que ja no es fan servir. Actualment està força deteriorada.

Deixem la pista i ens enfilem amunt seguint uns senyals grocs. Ben aviat ens situarem sobre les escletxes.

Les escletxes

Es tracta de grans blocs de roca, esquinçats per l’efecte de plegaments tectònics, en què les escletxes van formar un seguit de passadissos i racons estrets, que una molsa atapeïda ha anat cobrint i les fulles entapissant, i que fan que la caminada pel seu interior sigui una descoberta contínua i un autèntic plaer, amb un cert punt de misteri.

A grans trets, es poden distingir tres grans esquerdes o conjunts d’esquerdes. D’acord amb la seva situació topogràfica s’han anomenat Correjada de Baix, Correjada del Mig i Correjada de Dalt. Cada una té unes característiques que les diferencien de les altres.

Entre les dues primeres correjades esmentades, hi ha una clariana allargassada i planera en el bosc, que per situar millor el conjunt, es va denominar Pla del Campament. La tercera correjada queda separada de la segona per una altra clariana que es va denominar Prat de Dalt.

El conjunt de totes les esquerdes assoleixen un recorregut de 1.835 metres, però és molt agosarat donar aquesta xifra com a total, ja que les tres esquerdes principals no tenen comunicació entre elles, per tant no hi ha una continuïtat evident, menys encara si tenim en compte que el tram continu més llarg no supera els 300 metres.

Correjada de Baix

Com indica el nom, és l’esquerda que trobem a una cota inferior respecte a les altres (si no considerem unes esquerdes aïllades, situades entre aquesta i la cabana forestal). En aquesta esquerda podem diferenciar dos sectors:

Sector Occidental: És molt obert, amb vegetació ocupant el seu fons. El llavi N és un cingle d’uns 10 metres d’alçada de mitjana; el llavi S és més indefinit.

Sector Central i Oriental: És relativament tancat, encara que de fondària variable, ja que el seu fons fa moltes pujades i baixades. Té un traçat amb nombrosos canvis de direcció en forma de baioneta.

Correjada del Mig

És la correjada on trobem els trams més espectaculars i tancats. Hi podem diferenciar tres sectors.

Sector Occidental: El tret més destacable és l’existència d’un cingle important, el Cingle Gran, que correspon al llavi S de l’esquerda, i que arriba als 20 metres d’alçada. El bloc corresponent al llavi N, està esllavissat i resta a manera de masses rocoses que s’interposen entre l’esquerda i el Pla del Campament, i hi ha passos que faciliten la comunicació.

Sector Central: És el de configuració més complexa. Està format per un conjunt d’esquerdes de diferents direccions i fondàries que s’intercomuniquen; algunes són estretes i ombrívoles, d’altres tenen algun tram que transcorre soterrat. Hi trobem també un avenc de 12 metres de fondària, i algun pou enmig de les esquerdes.

Sector Oriental: Aquest sector queda una mica aïllat de l’anterior, ja que no hi ha comunicació directa per esquerdes. Tret d’una, les esquerdes són obertes i asimètriques, amb un llavi més destacat que l’altre.

Correjada de Dalt

És una esquerda llarga i molt ben traçada, però molt ampla, i en conseqüència oberta. És molt asimètrica, ja que mentre el llavi S és continu i molt ben definit, encara que amb alçades moderades, el llavi N és més baix i sovint indefinit, fins i tot arriba a desaparèixer en un tram en el qual s’obre directament al Prat de Dalt. Amb aquestes característiques, la correjada està plena de vegetació.

Les hores se’ns fan curtes passejant per aquest lloc tan especial. Per fer el camí de tornada hi ha diverses possibilitats. Proposem, però, de refer el camí d’anada.

Més informació

Clicant aquí es troba l’estudi d’on s’ha extret molta de la informació exposada.

El mapa Puigsacalm – Bellmunt de l’editorial Alpina, escala 1:25.000 i edició 2016/2017 us pot ser de gran ajuda, també per seguir altres variants.

Pruit, puig d’Afra, collet de Pixanúvies i masies

Per què?

Els principals atractius de la sortida són:

• Les panoràmiques des de diferents punts de la ruta i, en especial, des del puig d’Afra són impressionants.
• Els prats que a la primavera estan preciosos i molt sovint amb bestiar pasturant.
• La vegetació abundant i variada: roureda, fageda, boixeda, farigolar…
• La parròquia de Pruit i les masies disperses.

Com arribar-hi

Passat Vic, desviem a la dreta per seguir la C-153 cap a Roda de Ter, Cantonigròs, coll del Bac, i al km 31, a l’esquerra, pista asfaltada a Pruit.

A tenir en compte

Cartografia: El Collsacabra de l’Editorial Piolet, escala 1:25.000, i també Collsacabra – Vall de Sau de l’Editorial Alpina, escala 1:25.000. A més es pot consultar el web de wikiloc.

El recorregut és d’aproximadament 8 quilòmetres i el desnivell d’uns 200 metres. Es pot considerar una ruta fàcil.

Itinerari

Arribats a Pruit, podem deixar el cotxe al costat del cementiri. Començarem per la visita a la parròquia i a l’antiga cúpula d’assaig de la companyia teatral Els Joglars.

La parròquia de Pruit

El lloc de Pruit és esmentat ja l’any 955 i sempre ha estat unit al Castell de Rupit. El 1978 les poblacions de Rupit i Pruit es van fusionar, i es donà el nom de Rupit i Pruit al municipi. Tot i això les dues poblacions ja compartien la mateixa jurisdicció del vescomte d’Osona al segle XVII. Amb la divisió del marquesat de Rupit, es formen les dues batllies de Sant Andreu de Pruit i Sant Joan de Fàbregues, que fou la primitiva església parroquial de l’actual nucli de Rupit, que fins al 1955 fou conegut per Sant Joan de Fàbregues.

El llogaret disseminat de Pruit (108 h el 2005), amb l’església de Sant Andreu de Pruit i la seva rectoria, la casa del Campaner, cal Forner, les antigues escoles i la casa del comú, era el centre del municipi de Pruit, unit a Rupit des del 1978 com hem dit. Es troba a 950m d’altura, en una posició dominant, al sector septentrional del terme. L’església és formada per un cos romànic, del segle XII, amb un gran portal adovellat, mutilat en part el 1936, i per un segon cos adaptat a l’anterior, àmplia edificació del segle XVIII. Sembla que els terratrèmols del 1428 enderrocaren l’antiga capçalera. Inicialment era dedicada a sant Andreu, la Santa Creu i santa Maria. L’antiga rectoria, datada el 1698, correspon a la casa del Campaner. Hom celebra a Pruit, el 8 de setembre, un aplec a la capella de la Mare de Déu del Roure, i la festa major, en honor de sant Andreu, s’escau el 30 de novembre.

Acabada la visita, retornem a la carretera i a sota del cementiri podem contemplar la cúpula, construïda el 1976 i utilitzada per Els Joglars per a gestar les seves creacions artístiques.

Carena de la Rovira

Iniciem la ruta continuant per la carretera per on hem arribat uns 50 metres en direcció Cabrera fins al primer revolt, on la deixem per seguir el camí de la dreta (hi ha pal indicador i seguim cap a la Rovira, Renyins…).

El corriol segueix tota la carena de la Rovira, passa per una petita creu de terme de ferro, i acaba a la pista de Renyins. Deixem a l’esquerra el mas del mateix nom envoltat de prats en una bonica vall i seguim a la dreta, pista amunt, durant menys de mig quilòmetre fins a un camí a mà esquerra que s’enfila a uns prats, continuem fins al final d’aquests i girem cap a la dreta. Pugem fins a trobar un tancat on hi ha una porta i arribem al puig d’Afra.

Puig d’Afra

Puig d’Afra, de 1.077 m, un cim modest però amb molt bona panoràmica. Hi ha les ruïnes d’una torre, anomenada del Coll o dels Carlins; les restes d’aquesta antiga torre de telegrafia òptica encara es poden intuir entre el descarnat i herbat cim. Assentada sobre una antiga construcció romana, la torre va estar en funcionament el segle XIX i formava part de la línia de telègraf militar Vic-Olot.

Les vistes són impressionants: a sota, les masies del Coll i el Torrent; més enllà, mirant al nord, el pla de Falgars, amb l’ermita de Sant Pere, a la seva dreta Sant Miquel de Castelló i al fons la vall d’en Bas. Com a teló de fons tenim el Pirineu on es distingeixen, entre altres pics, el Costabona i el massís del Canigó. Si anem girant la vista cap a l’oest, tenim el majestuós Puigsacalm, els cingles dels plans d’Ayats que ens oculten Cabrera, el Matagalls i les Agudes, les cingleres de Tavertet…

 

 

Masies del Coll i el Torrent

Un cop hem pogut gaudir del panorama, si el temps ho ha permès, baixem del puig d’Afra per la banda nord, cap a les masies del Coll i el Torrent, molt juntes l’una de l’altra i amb una petita bassa artificial a la seva dreta. Després de visitar-les, prenem un camí enmig del prat cap a l’esquerra que ens porta fins a una porta. Un cop passada (recordeu sempre de tancar-les), seguim per aquest camí preciós, enmig d’una fageda, fins al final on hi ha una altra porta, aquesta molt més petita que l’anterior, i comença el sender que puja uns metres fins al coll de Pixanúvies.

Collet de Pixanúvies

El nom d’aquest coll és atribuït a un fet real, o potser una llegenda?, recollit per Antoni Noguera al seu llibre Collsacabra: “El cas és que una donzella de Falgars, probablement de la Serra de Pruit, anava a casar-se, a contracor, a l’església de Pruit. Ja tenim, doncs, tota la comitiva, muntada sobre una rècula d’animals de bast, composta de la núvia, familiars i convidats, a més de l’aixovar femení. La núvia, en passar pel collet, va demanar per fer les seves necessitats; desmuntada que fou i amagada entre el brancatge de faigs i boixos, mai més no se n’ha sabut res”.

Masies de Casalons, l’Alou i el Collell

En aquest coll seguim la carena, que és el principi de la serra de Mateus, la seguim uns dos-cents metres i la deixem per agafar la pista corriol que baixa per l’esquerra fins a la masia de Casalons, molt ben restaurada i envoltada de prats, on arriba la pista asfaltada que ve de Pruit. Després d’una cruïlla i en un revolt molt pronunciat podem fer drecera si passem per una porta i un sender, que deixa el mas a la nostra esquerra, i torna a retrobar la pista. Passem més enllà per sobre el torrent de Casalons fins a la casa de l’Alou, una masia molt bonica de veure, amb finestres esculpides i un escut i portal adovellat. A la part del darrere hi ha la casa dels senyors ajuntada al mas.

Seguim per aquesta carretera que va baixant fins a les cases de l’Alou i el Collell, que, després de passar aquesta última, comença a pujar fins a Pruit, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig

Sender de la riera d’Oló

El sender de la riera d’Oló és una ruta circular molt bonica de 14 km. Comença a Santa Maria d’Oló, segueix vora la riera, aigües avall, fins a Sant Joan Vell i torna cap al poble passant per l’obaga del serrat de les Tosqueres i les Marrades. Es tracta d’un recorregut guiat per plafons divulgatius tot al llarg del camí, que ens informen dels hàbitats de la riera i el seu entorn, el paisatge del passat i d’avui, el funcionament d’un molí fariner, la formació geològica de la vall de la riera d’Oló i l’església romànica de Sant Joan Vell. Cap al final es pot gaudir d’una vista panoràmica del Pirineu. I com a colofó, es pot visitar el “poble de Dalt” de Santa Maria d’Oló, molt interessant, amb l’església, el castell i magnífiques vistes. Una ruta sorprenent.

Com arribar-hi

Santa Maria d’Oló es troba a 30 km de Manresa i a 25 de Vic i té un accés fàcil i ràpid des de l’eix transversal (C-25), sortida 157 i seguir indicacions. També s’hi arriba per la carretera BP-4313 enllaçant amb la carretera B-431 que ve de Manresa passant pels municipis d’Artés i Avinyó. També per la carretera BP-4313 enllaçant amb la carretera C-59 que ve de Barcelona passant pels municipis de Moià i l’Estany.

A tenir en compte

Es pot trobar informació de la ruta aquí. I podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

L’època més apropiada per fer-la és l’estiu per la frescor del recorregut i per la facilitat de traspassar la riera. De totes maneres cal estar atent a la previsió de pluges perquè la riera s’arriba a creuar unes quinze vegades.

Itinerari

Inici

Comencem a la plaça de Catalunya de Santa Maria d’Oló, on podem veure la singular església nova de Santa Maria, amb un disseny avantguardista per a l’època. Es va començar a construir el 1950 i va ser beneïda el 1963.

En una racó de la plaça, uns indicadors ens marquen l’inici de la ruta, que està molt ben senyalitzada. Al llarg del camí, panells informatius ens comenten la vegetació, la fauna i la història que gira al voltant de la riera. També uns pals indicadors als encreuaments de camins ens assenyalen el camí adequat.

Baixem per un caminet de ciment que ens portarà a la riera d’Oló.

La riera d’Oló

Inclosa dins l’Espai Natural Protegit del Moianès, neix a l’altiplà d’aquesta comarca, al vessant nord del puig Rodó, i creua de nord-est a sud-oest el municipi de Santa Maria d’Oló fins a desembocar a la riera Gavarresa. La riera d’Oló transcorre per un paisatge singular d’orografia abrupta modelada per l’aigua: els xaragalls, els torrents, els salts d’aigua, els cingles i les terrasses fluvials. Els sòls, d’origen sedimentari, aporten nutrients a l’aigua, i generen una diversitat de flora i, a la vegada, de fauna excepcionals.

Fàbrica Sauleda

Passem pel costat de la fàbrica de lones Sauleda SA, que respon al model de colònia amb diversos edificis i naus i blocs de pisos dels treballadors. Rere les reixes, destaquen, al nord, el conjunt de despatxos i magatzem, i al sud, l’habitatge del director, tots dos d’estil modernista; hi destaca la combinació cromàtica (blanc, vermell i blau) i de materials (maó, ceràmica, fusta, ferro), i l’ornamentació de les obertures, moltes compartimentades verticalment. A la casa del director, trobem balcons amb un plafó de rajoles amb la Mare de Déu de Montserrat, coronat per un fanalet de ferro forjat.

Font del Roc

A continuació es passa prop de la font del Roc, una zona recreativa amb ombra, taules i bancs, situada al sortir del nucli urbà, al costat esquerra de la riera.

A partir d’ara, el so relaxant de les aigües de la riera ens acompanyarà bona part del camí. El recorregut transcorre per una franja de bosc de ribera restaurat.

Arribem a una cruïlla: per l’esquerra s’enfila un sender indicat com “Les Marrades”; és per on tornarem. Ara continuem per la pista, vorejant la riera, i arribem a les antigues vinyes del Trabal i de l’Andreu, on es conserven dues barraques de pedra seca.

El molí d’Altimires

Uns quants metres més endavant, a la riba d’un meandre de la riera d’Oló, es troba un antic molí fariner, el molí d’Altimires, que aprofitava les aigües de la riera per moldre gra. Té aspecte de torre fortificada, amb merlets al capdamunt.

 

Els plecs de la serra Borina

Aquests plecs són l’expressió més espectacular de l’abrupte anticlinal i falla de Santa Maria d’Oló. S’observen els estrats progressivament més drets fins a arribar a la vertical i en colors ben destacats. Aquesta disposició s’aprecia de manera rotunda i bella gràcies a l’excavació que ha anat fent la riera.

Al costat de la riera, al segle XIX, hi havia l’horta de la riera d’Oló, on la gent del poble tenia el seu tros de terra per conrear hortalisses. També, més avall de les Marrades, hi havia hagut vinyes. Gairebé tota aquesta tasca es va abandonar pels anys setanta, però queden testimonis que els recorden, com els prats actuals, les fonts, els murs i les barraques.

Seguim la riera, travessant-la en algunes ocasions, i ens desviem en direcció a Sant Joan Vell.

L’església romànica de Sant Joan Vell

Es tracta de les restes d’una església romànica, possiblement construïda a mitjan segle XI i situada dalt d’un turonet, prop del mas Armenteres. És d’una sola nau, amb absis semicircular a sol ixent. Aquest absis està ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues distribuïdes en grups de cinc entre bandes llombardes. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada en molt mal estat, coronada amb un arc de mig punt. La porta es troba al capdavall del mur de migdia. El sostre està esfondrat. L’aparell és obrat amb carreus petits, disposats en filades, barreja d’arenisca i gres. Algunes de les dovelles són de pedra tosca. L’estat de l’edifici és de franca ruïna i la vegetació tendeix a envair-lo.

Continuem per la pista i voregem mas Armenteres, actualment un lloc per assistir a cursos, seminaris o bé per passar-hi uns dies de desconnexió en plena natura. Uns metres més enllà, en una raconada, veiem la font d’Armenteres i l’estanyet batejat pels actuals propietaris amb el nom de llac Flor de Loto.

Seguim de nou la pista, i a les dues cruïlles vinents prenem sempre la de l’esquerra fins al punt més alt de l’itinerari, on es troba el bonic mirador del Cingle de les Planes, amb vistes a la riera i al Pirineu.

Anem avançant per sobre la cinglera fins a trobar una línia elèctrica que seguim uns 200 m i arribem a una cruïlla on podem escollir dues rutes que ens portaran a la font de les Bruixes: la més llarga, el sender de l’esquerra, envolta el serrat de les Tosqueres i passa per una barraca de pedra tosca; la més curta, continua per la pista, sempre en lleugera pujada fins a un revolt pronunciat on seguim un sender a l’esquerra i també arribem a la font.

Continuem sense perdre altura tot resseguint per dalt els meandres de la riera fins a atansar-nos prop d’uns murs de pedra seca. Aquí comença la davallada cap a la riera pel sender de les Marrades, amb unes vistes precioses del poble Vell o de Dalt.

Un cop arribats a la riera, tanquem el cercle i ara resseguim de tornada el camí inicial uns 200 m, on, per l’esquerra, ens enfilem al turó del poble de Dalt, que val la pena visitar.

El poble de Dalt

Al nucli antic, situat al punt més alt, s’hi troben vestigis del castell, documentat ja el 930, l’antiga església parroquial de Santa Maria, edifici de la primera meitat del segle XVII, amb un magnífic retaule barroc, aixecada al mateix lloc de la que fou consagrada el 999, i tota una sèrie de cases construïdes la major part els segles XVII i XVIII. Baixant pel carrer de Sant Antoni, conegut popularment per “la costa” pel considerable pendent, que comunica el nucli antic amb el pla, on el poble va començar a créixer durant el segle XIX, donem per acabat el recorregut.

Jaume Roig

Calders, canal Jorba, Mas Rubió, Forat Micò, castell de Calders

La ruta proposada s’inicia a Calders, a la comarca del Moianès. Podem accedir-hi per la vall del Llobregat des de Manresa, i per la vall del Congost des de Malla. També, per Sant Feliu de Codines i Moià.

La caminada és d’uns 15 km i un desnivell de 250 m (acumulat 600 m).

Se’n pot trobar informació detallada aquí, i de la ruta aquí. Podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

CALDERS
Sortim de la plaça Major de Calders en direcció al carrer Manresa fins a arribar a una placeta on hi ha la creu de terme, davant mateix de la casa de Cal Pere Moliner, situada a la cruïlla de camins entre el camí ral de Manresa a Vic i el camí d’Artés. A continuació traspassem la carretera de Manresa (B-431) i continuem per un corriol en la direcció que portàvem fins a arribar a la urbanització de la Guàrdia. Girem a la dreta pel carrer del Montcau, continuem pel carrer Pica d’Estats fins molt a prop de les cases de la Vila i la Domènega, on girem, ara bruscament, cap a l’esquerra i continuant per la pista que s’endinsa al bosc.

BOSC, VINYES I BARRAQUES
La seguim en direcció sud-oest i paral·lels a la carretera. Passem a prop de barraques de vinya i continuem fins a la cruïlla del camí de Mont-ros. Travessem la pista i continuem pel corriol en la mateixa direcció que seguíem uns 300 m més, on tombem cap a l’esquerra, ara sí, en direcció a la carretera, que creuem per sota un petit pont de canalització. Un cop a l’altra banda, un corriol ens acosta a una propera pista que seguim. Primera cruïlla a l’esquerra i segona a la dreta fins que, havent deixat dos camps de conreu a la nostra dreta, prenem un corriol a l’esquerra. Al cap d’una estona enllacem amb una pista més ampla que prenem també cap a l’esquerra tot començant a pujar. Al cap de poc veiem, enlairada a mà esquerra, una altra barraca de vinya. Continuem avançant per la pista entre camps de conreu. Més endavant arribem a l’altura de la masia de Serramelera.

TORRENT DE LA POR I CANAL JORBA
Agafem un corriol que marxa cap a migdia seguint la vall del torrent de la Por. A mesura que anem baixant, el pendent augmenta i el corriol es fa més complicat. En arribar a baix de tot, ens trobem amb el canal d’aigua de la Colònia Jorba. El canal en aquest punt està revestit de ciment i té una profunditat d’1,5 m aproximadament. Actualment el pas sobre el canal està tancat; uns senyals grocs ens indiquen el camí paral·lel, que enllaça amb la pista de Rubió.

Aquest canal és l’obra d’enginyeria més complexa del riu Calders. Capta l’aigua per a la Central Elèctrica Jorba, a la resclosa situada poc després de la masia de Bellveí per on passarem més endavant. Des d’allà i fins a la central, el canal d’uns 3 m de fondària per 2 d’amplada, recorre més de 5 km per un terreny boscós i difícil, mitjançant trinxeres excavades a la roca, dos sifons i diversos túnels. Les seves parets estan revestides amb pedra i a més estan arrebossades. Finalment, l’aigua és canalitzada cap a un saltant que té un desnivell de 97 m.

En el moment que el canal entra en una mina, el nostre camí enllaça amb la pista de Rubió. La seguim cap a l’esquerra en lleugera pujada. Una mica més endavant arribem a una esplanada, el Meandre del Clot del Soldat.

MAS RUBIÓ
Continuem per la pista principal en direcció a llevant. En un primer moment, i de tant en tant, gaudim de les vistes sobre els meandres del riu Calders. Després ens n’anem allunyant. Més endavant deixem la pista i agafem una derivació, a mà dreta, en baixada. La seguim fins a arribar al mas Rubió, on podem contemplar l’anomenada Alzina Grossa de Rubió.

La caminada continua per la pista que havíem deixat anteriorment. La seguim per la dreta en direcció nord, tornant a pujar lleugerament. Passada una cruïlla descendim una mica fins a arribar a un revolt en què deixem la pista i agafem una drecera, a mà dreta, que ens permet escurçar-la. Tornem a enllaçar amb el camí de Comelles a l’altura del Torrent Fondo de Vilaclara. El seguim cap a la dreta i no tardem gaire a trobar un corriol a mà dreta que, baixant cap a la riera, ens permet acostar-nos a la formació geològica del Forat Micó.

EL FORAT MICÓ
Ens trobem davant d’un espai molt bonic i interessant, situat per sobre del riu a l’altura del canal de Jorba, que està format per un conjunt de roques erosionades per l’aigua. El Forat Micó és un túnel excavat a la cinglera pel qual regalima aigua. Aquí es troben el canal de Jorba, i el fenomen geològic que li dona el nom. L’indret és fosc, fresc i amb un cert misteri, no exempt d’una bellesa feréstega.

En acabar la visita tornem enrere fins a recuperar el camí de Comelles. La pista avança de nou, pujant suaument, amb boniques vistes, al cantó dret, sobre el canal i la riera de Calders. Més endavant arribem a una bifurcació. El camí de Comelles continua endavant, mentre que la caminada segueix pel trencall de la dreta tot baixant cap a la Plana del Campaner i travessem el riu Calders pel Gual de Bellveí. A l’altra banda i a mà esquerra hi ha el paratge de la font.

LA FONT DE BELLVEÍ
Situada en un entorn idíl·lic, al costat de la riera de Calders, i envoltada d’un magnífic conjunt de plàtans, es troba aquesta antiga font a la qual tradicionalment s’anava a fer aplecs i fontades. Al seu costat hi ha bancs i taules de pedra. La font és de dipòsit i es troba sota les arrels d’un gran plàtan.
Retornem a l’altra banda del riu per continuar la caminada. De seguida agafem el sender de la dreta que marxa cap al nord sempre paral·lel a la riera de Calders. Una mica més endavant, el caminet es decanta cap a llevant en passar per la Quintana de Comelles. Travessem una zona d’horts que pertanyen a la mateixa masia, i tot seguit, al marge esquerre del camí, trobem les restes d’una barraca de vinya. A continuació el sender gira cap a la riera i s’hi acosta molt. Avancem per sobre una llarga llosa de gres, que ens permet apropar-nos a la llera del riu i tocar l’aigua.

LA RIERA I SANT ANDREU DE BELLVEÍ
Ara passem enmig de pollancres i àlbers i comencem a pujar per una altra zona de gresos de color gris. A poc a poc anem guanyant altura respecte al riu. Al cantó de migdia, entre el bosc i envoltada de camps de conreu, veiem la masia de la Casa Gran de Bellveí, i més endavant, desviant-nos un xic a la dreta, podem visitar les restes de la capella de Sant Andreu de Bellveí.

A continuació tornem enrere, i per un corriol de la dreta comencem a baixar per sobre una gran codina de gres fins a aconseguir el nivell de la riera. Anem seguint pel marge dret, per entremig d’una bonica pollancreda. En sortir-ne enllacem amb la pista del Molí del Castell. En aquest punt el PR-C 197 s’ajunta amb el GR 177.

El recorregut continua per la pista en direcció nord-est i en pujada, seguint les marques conjuntes del PR i el GR. Ben aviat tornem a planejar travessant el Pla de Malniu. A la banda esquerra i per sobre el camp de conreu que ocupa la gran plana, veiem les edificacions de la masia del mateix nom. Davant nostre, cap al nord i enlairat, s’aixequen les restes de la torre del castell de Calders.

EL POU DE GLAÇ I EL MOLÍ DEL CASTELL
Una mica més endavant arribem a una bifurcació. A la nostra esquerra hi ha l’inici del camí d’accés al Pou de Glaç de Calders. Aquest està situat a uns 280 m, com assenyala un pal indicador. El camí primer guanya una mica d’altura i després continua més suaument. Recorrem una zona molt humida i fresca, és el Bac del Molí. Al cap de poc, al cantó dret i per sota del camí, veiem la cúpula del pou de glaç. Un cop visitat, tornem a la pista que ens porta al Molí del Castell.

Està format per un conjunt de dos edificis adossats. El més baix era un antic molí fariner; el més alt correspon a una casa. Actualment l’antiga bassa es troba coberta de vegetació i és de difícil accés. El molí disposa de planta baixa més dos pisos. A la planta baixa era on hi havia les moles, mentre que al primer pis hi havia l’habitatge. La casa adossada també té planta baixa més dos pisos. Fins a mitjan segle XX ha estat un molí fariner.

La pista passa pel costat dels Horts del Castell, voreja els edificis i guanya altura. Continuem cap a ponent fins a un replà sobre l’antic meandre. Bones vistes sobre la part de migdia i ponent del castell de Calders.

VOREJANT EL TURÓ DEL CASTELL I LA BALMA DEL CARGOLAIRE
A continuació la pista es dirigeix cap al nord, tot vorejant el turó del Castell. Més endavant baixem per creuar el Torrent de la Querosa, i un cop a l’altra banda seguim pel costat esquerre d’un camp i per una forta pujada. Descobrim exemplars de llentiscle, càdec, garric i altres. A mesura que anem guanyant altura s’incrementen les vistes panoràmiques cap a migdia.

En un dels revolts, quan més a prop dels espadats ens trobem, ens apareix el camí d’accés, a mà esquerra, a la cova del Cargolaire. Es passa arran d’una paret de roca que es va seguint per sota el cingle. Al cap d’uns 80 m trobem les parets fumades i restes de l’antiga construcció. Encara es pot anar seguint uns 100 m més per sota la cinglera. És un lloc arrecerat, una balma des d’on es veu una magnífica vista del meandre del riu i del castell.

Tornem enrere fins al trencall del corriol de pujada. Acabem d’ascendir els darrers metres de la cinglera per iniciar l’últim tram de la caminada. Un cop a dalt, el sender continua pel costat dret d’un gran camp i s’enfila lleugerament en direcció a la carretera. Passem per l’Alzina de l’Erola.

Sortim a la carretera de Monistrol de Calders i la seguim pel voral cap a l’esquerra. A l’inici del primer revolt, la travessem i ens enfilem fins a trobar la carretera de Manresa, que també creuem. Una vegada a l’altre costat, acabem de pujar fins a arribar al poble i posteriorment a la plaça Major, on hem iniciat la ruta.

Secrets d’Oristà

Aquesta proposta, una plàcida passejada pel Lluçanès que s’inicia i acaba a Oristà, destaca per l’atractiu de la població, pel seu paisatge característic i per ser la terra natal del bandoler Perot Rocaguinarda.

Com anar-hi?

Cal prendre l’Eix Transversal (C-25), des de Manresa o des de Vic, fins a la sortida 164, situada entre ambdues poblacions, i continuar per la B-670.

El poble d’Oristà

Hi podem visitar llocs d’interès com la cripta preromànica, l’església de Sant Andreu i el museu de terrissa catalana. També hi trobem la capella de Sant Nazari a uns 4 km d’Oristà i l’ermita de Sant Sebastià situada dalt d’un turó a tocar del poble pel nord.

L’església i la cripta preromànica

Hi ha força informació d’aquesta església de Sant Andreu d’Oristà, documentada ja al segle X i dedicada a sant Andreu i sant Joan. Durant el segle XVI s’hi van haver de fer reparacions, i un segle més tard es va construir una església nova, de característiques entre barroques i neoclàssiques amb un petit campanar, de tal forma que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Antoni Pascual (1686) durant una visita, més endavant, l’any 1969, es va poder trobar.

Impressiona per la puresa arquitectònica. La cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d’alabastre al darrere. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s’alça una volta d’aresta. Només queden cinc de les columnes originals, quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig. El conjunt és dins l’àmbit d’una antiga planta romànica d’església, segurament la primitiva església d’Oristà, bé que és difícil d’interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII.

El seu descobriment és fruit de l’obstinació de tot el poble. Primer va ser el jovent d’Oristà, qui, malgrat haver-se desestimat després d’unes primeres cales l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos va treballar en la recerca d’alguna paret que finalment va aparèixer. La troballa va fer sumar els homes d’Oristà a aquella tasca, i tothom, en acabar la jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal com avui el podem veure.

La ruta

Són 11 km i unes tres hores de recorregut molt agradables i amb pocs desnivells. Comencem a caminar des de l’església. La ruta està molt ben senyalitzada amb indicadors verds i senyals grocs. Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada: una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i, després de passar pel costat de cal Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la riera Gavarresa.

El paisatge

Observem un territori rural en mosaic: extensions considerables de boscos que es barregen amb zones àmplies de conreu i habitatges disseminats.

La tardor a Oristà té els seus encants especials; ens mostra als boscos els arbres de fulla caduca que s’afanyen per iniciar un nou cicle, l’entrada del fred: les blades, els aurons blancs i negres, les moixeres de guilla i les serveres són els arbres que donen color als boscos d’Oristà entre la tardor i l’hivern. Els roures, de colors més marronosos, també criden l’atenció.

Cal afegir-hi la placidesa dels camps, llaurats o bé amb el sembrat verd tot just despuntant. Aquest conjunt ens acompanyarà durant tota la ruta.

Seguim caminant i de seguida arribem a la grandiosa masia de la Quintana, construïda al segle XVIII. Es tracta d’una de les masies més importants de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. De totes maneres ens dol veure com són tractats els animals en una explotació industrial.

Després de rodejar-la, al costat del camí i mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a prop del casalot, hi trobem un pou de glaç, i pocs metres més enllà, també apareixen les restes del que va ser el molí de la Quintana. Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que en moure’s permetien moldre el gra.

Ens trobem davant una bifurcació de camins: un serà el d’anada i l’altre el de tornada. Agafem el de l’esquerra ben senyalitzat. Pugem una mica i no triguem a tenir una vista molt bona de l’explotació de la Quintana amb Oristà al fons. El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la masia de la Rierola. Molt interessant donar un cop d’ull a l’edificació enfonsada que hi ha davant la porta d’entrada principal. Què devia haver estat? Potser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera? (Per cert, en alguns trams del camí, es poden veure vinyes salvatges, probables restes d’aquest cultiu).

Ben aviat, però, quan tornem a travessar la riera Gavarresa, si mirem cap amunt i a la dreta, guaitem les parets argiloses d’un cingle que ens guarden sorpreses.

Més endavant es passa pel costat de Mas Miquelet, una masia recuperada amb molt bon gust com no podia ser d’altra manera, sent propietat d’uns socis fundadors del MNAC.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, finalment, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda, la casa natal del famós bandoler.

Perot Rocaguinarda (1582-1625)

Diuen les cròniques que era un jove alt, ben plantat, més aviat prim, amb el cabell ros tirant a roig, bigoti retallat, poca barba i gran boca. Que era valent i astut i que, en pocs anys, es va convertir en un dels bandolers més respectats de Catalunya. Més tard va decidir retirar-se, demanar l’indult de les autoritats i marxar cap a Nàpols per passar a ser oficial de l’exèrcit del virrei.

El Quixot ens en dona força detalls, però no és l’únic text en què apareix mencionat en Rocaguinarda. L’ombra del bandoler va ser allargada i la seva figura surt retratada en obres d’autors de diferents èpoques com el Rector de Vallfogona, Lope de Vega, Verdaguer, Maragall, Unamuno i Joan Amades. Qui més qui menys coneixia la seva existència. Tanmateix, la descripció que en va fer Cervantes va ser una de les més fidedignes, tant pel que fa al comportament, com als trets físics o la forma de vestir. Cervantes va retratar un home real, protagonista d’una vida digna de novel·la. Perquè en el llunyà segle XVI la realitat d’alguns personatges superava amb escreix la ficció.

Can Rocaguinarda presenta actualment un estat de ruïna total. Aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa ja que encara per dins es poden veure les parets i voltes de pedra que en formaven part. Sembla que a final del segle XX va canviar d’amos i part dels elements arquitectònics més valuosos de pedra i de fusta es van vendre.

El cingle dels tres còdols

Des del davant de la porta principal veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts a les parets argiloses albirades anteriorment. Cal anar una mica amb compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus arribem a la roca del cingle. Hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes i d’altres motius que constaten la presència humana al lloc al llarg de la història. Conta la tradició que aquí, en Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot llegir clarament, encara que és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per a la història.

Desfem el camí i de seguida tornem a ser al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de la Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb molta pedra ens baixa fins a arribar al ja visitat molí de la Quintana, des d’on tornem al camí inicial que ens durà fins a Oristà.

Per a més informació

Aquesta ruta segueix l’itinerari 19 del llibre A peu per Osona, 20 itineraris, de Josep Mauri i Portolès, Col·lecció Azimut 42, Cossetània Edicions 2003 (actualment exhaurit, però que podeu trobar a biblioteques).

A Wikiloc es troba l’itinerari, i al blog Ambotes més documentació. Per saber més dades sobre en Perot Rocaguinarda, podeu consultar aquí.

Jaume Roig

L’art de caminar

Caminar és una obertura al món. Restitueix en l’home el sentiment feliç de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. A vegades, hom torna de la caminada transformat, més inclinat a gaudir del temps que a sotmetre’s a la urgència que preval en les nostres existències contemporànies.

David Le Breton, (2017) Elogio del caminar. Ed. Siruela

La revista Altaïr de juny de 2017 publica un monogràfic amb aquest títol suggerent: L’art de caminar. Parla del caminar de les persones sense sostre, dels refugiats, d’infants per anar a l’escola, de dones que caminen a les nits amb por… També parla de l’art de caminar.

Com en qualsevol manifestació artística, en l’art de caminar cal tenir clars uns objectius i disposar dels instruments adients per assolir-los. En aquest escrit ens centrarem en els mapes o plànols topogràfics.

On anem?

Hi ha una sèrie de recursos per cercar rutes, des de llibres especialitzats en itineraris com els de Cossetània edicions. A l’antiga llibreria Quera, hi trobareu de tot.

A Internet disposem del web Wikiloc, on es poden trobar rutes escollint localitat, tipus, modalitat, diferents mapes, etc. Les informacions són responsabilitat de qui les hi ha penjat.

També podem utilitzar el programa Google Earth, que permet connectar-se amb Wikiloc (a Capes, Galeria, es troba l’enllaç).
Són força interessants els webs d’excursionistes que han fet un recull de sortides molt ben documentades.

Com a mostra:

http://xiruques-bs.blogspot.com.es/
http://senderisme.tk/index.php
https://senderismeentren.cat/7053-2/
http://apeupermontserrat.blogspot.com.es/

A cada web hi trobareu molts més enllaços recomanats.

Com hi anem?

Mapes o plànols topogràfics: format paper i format digital

En format paper destaquen els editats per Alpina i Piolet. Són els mapes que disposen d’indicacions més precises sobre senders, llocs a destacar, etc. En la seva elaboració hi han participat excursionistes.

També podem trobar en botigues especialitzades els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Es poden descarregar de http://www.icc.cat/vissir3/ a diferents escales. Aquests mapes són petites tessel·les i cal encertar la zona que realment volem. Últimament podem disposar online d’un mapa de tot Catalunya en un sol arxiu a escala 1:25.000 i també a escala 1:5.000 en un format nou anomenat mbtiles. Cal considerar que els mapes de l’ICGC són precisos respecte a les corbes de nivell, pistes i carreteres, edificis… però són deficients respecte a senders, coves, fonts, masies…

Un lloc similar de descàrrega, però d’àmbit espanyol, és http://www.ign.es/iberpix2/visor/

Podem disposar dels mapes d’Alpina i Piolet també en format digital, cada vegada més usats, però es necessita aparell GPS i en aquest article no hi entrarem.

El que sí que veurem són aplicacions gratuïtes, adaptades al mòbil o a tablets que disposin de GPS. Poden usar mapes online, és a dir, connectats a Internet i, per tant, amb gran consum de bateria, útils per a comprovacions momentànies, i mapes offline, mapes en forma de fitxer, radicats dins l’aparell. És el sistema més pràctic per a un ús continuat.

Destaquem Catalunya offline: permet descarregar un mapa de tot Catalunya, o bé mapes parcials de diferents zones, una mica més precisos. Basats en els mapes de l’ICGC, i, per tant, amb els seus avantatges i inconvenients. El programa permet orientació, posicionament i gravar rutes.

També Wikiloc ens ofereix una aplicació semblant a l’anterior que, a més, permet importar i seguir rutes ajuntant informació de posicionament, distàncies, desnivells, llocs rellevants… Online accedeix a molts tipus de mapes de gran qualitat. Offline utilitza mapes OpenStreetMap, similars als de l’ICGC pel que fa a Catalunya.

Altres aplicacions per a mòbil (tan sols suggeriments comprovats entre moltíssimes ofertes):

Oruxmaps IGN: sens dubte la millor aplicació gratuïta. Inclou un mapa d’Espanya de gran qualitat i precisió. Es molt útil perquè permet importar gran quantitat de mapes, rutes, etc.

Accurate altimeter: calcula l’altitud d’un punt per mitjà de diferents fonts.

GPS Status: brúixola molt precisa. Permet compartir la posició, aspecte important en cas de perdre’s. Altres mètodes per compartir posició són: amb Whatsapp (clicar el clip i ubicació), i amb Google Maps (clicar línies paral·leles i ubicació compartida).

Primeros auxilios, no calen comentaris.

Biocerca, per identificar arbres de manera semblant al clàssic llibre de F. Masclans Guia per a conèixer els arbres.

Map of Life, per identificar qualsevol tipus d’ésser viu (plantes i animals) i compartir observacions.

Pl@ntNet, programa científic i participatiu per identificar plantes per mitjà de fotografies.

Aves de España, característiques visuals, sonores, etc., amb el nom dels ocells també en català.

BioGuide, petita enciclopèdia dels éssers vius; per exemple, bolets, insectes… (noms en català).

Treballem les sortides

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Els seus antecedents són el Servei del Mapa Geogràfic de Catalunya, iniciat l’any 1915. Assumit per la Mancomunitat l’any 1919, l’embrió de l’actual Institut es va posar al servei de la modernització dels serveis públics del país i la vertebració del territori.

Destacarem els serveis que poden ser més útils:

1. Si obrim la pestanya “Ciutadà”, trobarem: explora Catalunya, descàrrega, crea el teu mapa que ens condueix a l’aplicació instamaps, i informa’t. Val la pena fer una ullada a totes. Cal remarcar instamaps que permet fer mapes específics (a la Galeria n’hi ha força exemples) que es poden compartir.

2. Pestanya “Administració i empresa”: a eines i serveis trobarem informació geològica, sísmica, allaus, especialitzada.

3. Pestanya “Innovació”: cal dirigir-se a “prototips” i clicar betaportal ICGC, on es troben multitud d’aplicacions útils, pràctiques o curioses que cal tenir en compte. En destaquem l’ull del temps (permet comparar qualsevol espai de Catalunya entre l’actualitat i els anys 1955 i 1945), evolució de la població de Catalunya, i moltes més, depenent dels interessos personals.

Altres programes d’ordinador:

Google Earth ja és prou conegut, però no tant les moltíssimes possibilitats que conté. Actualment disposa de dos models: Google Earth pro, en format programa (permet editar llocs, rutes, importar-les, sobreposar altres mapes, etc., més adient per al senderisme); i Google Earth, format web (més espectacular, més turístic).

Wikiloc. Si es crea un compte, permet moltíssimes possibilitats (crear rutes, inserir notes i fotos, compartir, llistat de preferits…).

IGN Visor, similar al http://www.icc.cat/vissir3/, però amb el mapa de tot Espanya.

Espero que alguna d’aquestes eines us facilitin gaudir millor del senderisme, en definitiva, de l’art de caminar.

Jaume Roig

 

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (II) (PR C-144)

(A Alcoi, a finals del XIX) …lluitaven contra unes condicions miserables de treball en les fàbriques tèxtils o metal·lúrgiques… unes condicions que afectaven també xiquets, vells i dones embarassades sense cap tipus de protecció, excepte la caritat, sempre escassa… Potser el fet de pensar en la història dels meus iaios, les seues circumstàncies i els seus contextos em servisca per a comprendre el que ens passa ara i aci, i pose en relleu el més significatiu que m’interpel·la. (Daniel Jover)

Les mirem de lluny (les colònies tèxtils), com ho fan milers de persones que transiten amunt i avall per les nostres carreteres en direcció a la Cerdanya i a Barcelona; les recordem esplendoroses, plenes d’activitat –”Soroll de telers, soroll de diners!”–, i alguns les ignoren; d’altres no les voldrien ni veure, però existeixen, hi són… Són la gent de colònia, sens dubte diferents dels de ciutat, dels de poble i de pagès, perquè hem de reconèixer que viure en una colònia és substancialment diferent que fer-ho en qualsevol altre dels llocs esmentats… (Revista L’Erol n. 86)

Continuem la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144) que com ja sabem està inclosa dins el Camí del Llobregat o GR-270. La ruta fa aproximadament 16 km i ens permet escollir o complementar diversos punts de vista:

• paisatgístic, amb entorns propers al riu de gran bellesa,
• paisatge humanitzat, com són les rescloses, els canals, les construccions de la primera revolució industrial,
• històric, aprofitant les moltes visites museístiques de les colònies (per cert, són molt interessants els articles de la magnífica revista cultural berguedana L’Erol, especialment el monogràfic número 86. En destaquem:
  • Les Colònies industrials i el projecte social paternalista
  • Les lluites obreres de 1890
  • L’escola de la Llar i l’escola complementària de Can Pons
• realitat actual, observant les transformacions actuals, deficiències, projectes, coneixent o participant de la seva vida associativa i cultural, parlant amb la gent…

Iniciem la ruta al nord de Cal Rosal, des de l’aparcament de la Via Verda que duu a Pedret (hi ha un pal indicador del PR C-144). Es contempla la fàbrica i el convent de la Colònia Rosal.

La Colònia Rosal fou la primera fàbrica de riu que s’instal·là a l’Alt Llobregat sota el règim de Colònia tèxtil l’any 1858.
Aquest conjunt urbanístic és fruit de diferents etapes constructives que van des del nucli més antic de la fàbrica, fins als anys 60 del segle XX.
La factoria va créixer, en alçada i llargària, tal com permet l’arquitectura industrial de pisos i sempre paral·lela al Llobregat. Va arribar a tenir prop de 2.000 treballadors.

Es travessa el riu Llobregat pel pont vell de la carretera, passant per davant del recinte de la fàbrica i es creua l’antiga C-16 per un pas soterrat amb escales. Ens tornem a acostar al riu i baixem a migdia cap al molí de Minoves i l’edifici de l’escola. Es voreja el pont d’Orniu.

La construcció d’aquest pont està directament relacionada amb la destrucció del pont vell durant la Guerra de Successió (1702-1714); la zona quedà desproveïda d’aquest pas tan important per la qual cosa fou necessari impulsar la construcció d’un pont nou, poc després de la fi d’aquella guerra, probablement a mitjan segle XVIII.

El camí porta a l’església de Sant Vicenç d’Obiols, una joia del romànic berguedà datada abans de l’any 888.

És un edifici de planta de creu llatina, amb nau única, transsepte de braços curts i capçalera rectangular. La seva aparença actual és el resultat de les obres i reformes que s’hi han fet al llarg dels segles.

Davant del temple, prenem el camí de l’esquerra (SE) que passa pel costat del mas Lledó i retorna al riu. S’accedeix a la Colònia de la Plana, que ens rep amb un magnífic bloc d’habitatges.

Des de l’inici es va concebre com una colònia industrial: el propietari, a més dels edificis industrials, bastí el conjunt d’habitatges i els serveis per als treballadors, així com una petita capella integrada a l’estructura dels habitatges que aviat quedà en desús a causa de l’augment de la població. Aleshores el culte es traslladà a Sant Vicenç d’Obiols. La vida del complex industrial ha estat molt irregular. Actualment al seu costat hi ha un modern polígon industrial.

Davallem cap a la fàbrica de la colònia i, a la vora del riu, continuem per un caminet fins al final de la zona industrial. Passem vora el canal i la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i gaudim del passeig presidit per l’església, edifici d’estil neogòtic d’una sola nau –coberta amb volta d’aresta– i capelles laterals.

Esteve Monegal, alcalde de Barcelona, singularitzà la seva colònia amb dues obres excel·lents: l’església i la torre de l’amo.

Travessem de nord a sud la colònia i, després de passar per sota la carretera C-16, prenem un corriol que voreja el canal d’aigua i porta a la Font del Balç. Entrem a la vila de Gironella, travessem el riu pel Pont Vell i trobem la Colònia de Cal Metre, situada a l’esquerra, dins del nucli urbà.

S’aprofità l’estructura de l’antic molí fariner de Gironella. El conjunt industrial disposava d’habitatges per als treballadors, serveis i muralla que tancava el recinte. Posteriorment es va anar ampliant. La torre, enlairada sobre el conjunt, és l’element destacat d’aquesta colònia i forma part del paisatge urbà de Gironella.

Passat el pont, es baixa a la dreta per unes escales, es creua la riera per un pont de fusta i es continua a la dreta pel Parc del Riu. Es passa sota el pont de les Eres, el camí s’eixampla i continua entre el riu i el canal. Més al sud, arribem a la zona esportiva vorejant el riu i poc després, ens plantem davant de la Colònia Bassacs, que compta amb una torre imponent (si la volem visitar cal creuar el riu).

Segueix una estètica historicista amb elements de caire medieval. Els anys cinquanta l’edifici fou convertit en escola i se’n modificà tot l’interior.

Continuem pel camí que seguíem, que ara discorre entre pollancres i camps. Sobre la resclosa de Viladomiu Vell hi ha un petit mirador amb taules per descansar. La Ruta de les Colònies segueix en direcció S vora el riu, passant pel costat de la palanca d’accés a la colònia de Viladomiu Vell.

“La fàbrica produïa cada vegada més, però els obrers de la colònia havien de treballar moltes hores (dotze hores al dia, sis dies a la setmana) i en condicions molt dures (dins una fàbrica plena de pols –la borra–, plena de perills laborals i havent de suportar un soroll eixordador). Per tal de protestar contra aquestes condicions laborals, els obrers es mobilitzaren durant els anys vuitanta del segle XIX. Aquest clima de mobilitzacions i conflictivitat laboral culminà amb les grans vagues de l’any 1890, com a conseqüència de les quals vuitanta obrers de Viladomiu Vell foren acomiadats i expulsats de la colònia. Una altra conseqüència, a més llarg termini, d’aquelles mobilitzacions fou la implantació, a càrrec dels amos i difós des de l’Església, de l’anomenat “model social del paternalisme”.

Un cop retornem a la palanca, continuem pel camí vorejant el marge del riu, fins a la palanca de Viladomiu Nou, per on passarem de nou el riu, després el canal i ens endinsarem fins a la fàbrica. Abans d’unes escales ens trobarem la desviació per pujar fins a la Torre de l’Amo, on podrem fer una visita guiada (prèvia concertació).

El senyor Viladomiu aviat s’adonà que el model de colònia industrial era un bon negoci i decidí comprar uns nous terrenys per ampliar la fàbrica. L’any 1897 els germans Josep i Jacint Viladomiu es partiren l’herència paterna, restant deslligades les dues Viladomiu. Poc després, s’inicià la construcció de dos dels edificis més emblemàtics: la torre de l’amo i l’església.

Si continuem per la fàbrica, una carretera ben asfaltada i flanquejada per plàtans ens condueix a la colònia del Guixaró. Seguim el canal fins a poder-lo travessar i retrocedim fins a trobar la palanca que ens permet creuar el Llobregat. Ara ens separem del riu, passem pel costat de can Rovira, travessem un torrent, voregem una resclosa i per una palanca entrem a la colònia de Cal Prat.

Cal esmentar l’edifici del casino-cafè i la torre del propietari, amb un jardí privat.

Baixarem al canal per creuar-lo i resseguirem direcció sud fins a l’entrada de la turbina. Al final del recinte industrial continuem per la vora del riu i creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte. Agafem un corriol a l’esquerra que discorre per sota d’un polígon industrial, es passa pel costat d’una font i ens tornem a apropar al riu. A l’antic pont de Periques continuem, sense creuar-lo, fins a arribar a la fàbrica de Cal Cases. Ara podem accedir al centre del poble de Puig-reig o continuar el camí de les colònies tèxtils per un corriol a l’esquerre, que passa entre el riu i un seguit d’horts que n’aprofiten l’aigua i les fèrtils terres, sota el castell de Puig-Reig. La majestuosa imatge de l’Església de can Pons ens indica el final de la ruta descrita.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i seguir-lo no presenta cap problema. Podeu consultar el topogràfic de l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) i a wikiloc.

Un últim apunt: després d’haver recorregut aquesta part del Llobregat val la pena llegir –o rellegir– Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

Jaume Roig

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144)

La ruta que proposem és una part del PR C-144, la Ruta de les Colònies, que s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny. Aquest PR (petit recorregut) actualment està inclòs dins el Camí del Llobregat o GR-270, que ressegueix tot el riu, des de Castellar de n’Hug fins al Prat de Llobregat. Per tant, trobarem senyals grocs i blancs (del petit recorregut) i sobretot vermells i blancs (els del gran recorregut).

En concret caminarem des de la colònia de Cal Pons, a Puig-reig, fins a l’Ametlla de Merola. Són menys de 9 km vorejant el Llobregat i el temps dependrà de les visites i parades que fem.

Aquest itinerari, planer i molt ben indicat, combina paisatges de ribera magnífics amb la visita discrecional de cinc colònies tèxtils, cadascuna amb una història i característiques especials que ens ajudaran a comprendre la industrialització del nostre país.

Entrant a Puig-reig pel sud i seguint els indicadors, ens acostem a l’església de Cal Pons, que és l’inici de la ruta.

Cal Pons (1875-1992)
Probablement la colònia tèxtil més interessant de Catalunya des del punt de vista monumental. Destaca especialment per l’església de Sant Josep –en diuen la catedral de l’Alt Llobregat–, d’estil neogòtic, actualment centre d’interpretació.

La fàbrica consta de naus separades per filades de ferro colat. Els habitatges plurifamiliars per als treballadors són de tres pisos d’alçada i dos per planta.
L’escola ha estat reconvertida en casa de colònies. A més d’altres serveis per als obrers, són de destacar les cases de l’amo envoltades de jardins i boscos amb cavallerisses, hivernacles i miradors.

Des d’aquí, deixem el passeig de til·lers i baixem a la fàbrica que voregem en sentit sud fins a retrobar el Llobregat. Després d’una frondosa arbreda, el camí enfila cap a Cal Marçal.

Cal Marçal (1890)
No esdevingué mai una colònia industrial pròpiament dita, sinó que aprofità els serveis que oferia la barriada de Cal Marçal.

La fàbrica, de tres pisos (paral·lela al Llobregat i al canal), és un gran edifici de planta rectangular cobert a doble vessant amb els emmarcats de portes i finestres d’obra vista.

Resseguim un llarg bloc d’habitatges, passem pel costat de la fàbrica i enllacem amb un corriol que duu a la palanca per on es passa el riu. Veiem la resclosa de Cal Marçal. Travessem la carretera C-16 per sota i continuem per una pista asfaltada passant pel costat de la depuradora fins a la finca de la Cortada. Aquí es trenca a mà dreta per un corriol que continua pel bosc fins a apropar-nos novament al riu. Albirem a l’altra riba la colònia de Cal Vidal.

Uns indicadors ens ofereixen dues opcions: continuar la ruta riu avall o bé fer una marrada per visitar la colònia. Nosaltres optem per la segona opció.

Seguint les indicacions travessem el riu, contemplem la resclosa i ens enfilem primer a la fàbrica i després per la palanca arribem als habitatges i al museu de Cal Vidal.

Cal Vidal (1901)

És l’última colònia tèxtil construïda al Berguedà i destaca pel seu urbanisme ordenat, racional i modern, i per l’existència d’un dels salts d’aigua més impressionants de la comarca. Avui es pot visitar com a museu.

Consta d’una gamma d’habitatges molt variada que formen carrers i places.

La fàbrica, de pisos, és centrada per la torre de muntacàrregues i té una elegant simetria en la disposició dels finestrals.

A més de l’església, les torres del propietari i del director, cal destacar l’edifici del Patronat, i l’escola convent per a l’educació de les noies de la colònia.

Una vegada acabada la visita, refem el camí, tornem a travessar el riu i continuem avall, a estones vorejant camps de conreu, a estones pel mig del bosc, fins a arribar davant de Cal Riera, on, fent una nova marrada i passant el riu per una palanca, podem visitar la colònia.

Cal Riera (1890-1980)
La fàbrica es va construir aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí fariner de la Casa Gran de cal Riera.

Cal destacar-ne el conjunt d’habitatges plurifamiliars, d’arquitectura funcional, alguns en estat deplorable i d’altres en procés de reestructuració, que acolliren pels anys 50 i 60 del segle passat molts immigrants d’Andalusia i Castella. Com en totes les colònies no hi pot faltar la torre de l’amo, la tenda economat, el cafè teatre, l’escola i l’església.

Retornem a la pista que seguíem. Travessem la riera de Merlès per una palanca. Sense ascendir, la ruta gira a mà dreta, passa per una pollancreda i ressegueix els marges del riu sempre cap a migjorn. L’ambient és humit, i la vegetació, espessa. Més avall s’enllaça de nou amb la pista rural. El nucli de Galera queda a llevant, encimbellat dalt d’un turó. Ens acostem a la masia de cal Mèlic i a la resclosa de l’Ametlla. Creuem el Llobregat per una palanca de ferro i fusta i accedim a l’Ametlla de Merola, que és la nostra destinació.

L’Ametlla de Merola (1870-1999)
L’Ametlla de Merola, d’uns 300 habitants actualment, deu el seu origen a un antic molí fariner que l’any 1832 va esdevenir una petita fàbrica de màquines de cardar.

Amb els anys es reconvertí en fàbrica tèxtil, es va engrandir i el 1873 ja hi ha noranta pisos i la “Casa de les Noies”, amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la colònia hi treballen 500 persones.

Es construeix l’església entre el 1875-1882, i també l’escola. Els diferents amos van convertint el que era una zona verge, més tard una fàbrica, en una colònia poble, dotada de serveis (botiga, teatre, cafè…) fins als nostres dies.

Gràcies a la creació d’unes primeres associacions de tipus religiós, les de Sant Lluís, Sant Josep i les Filles de Maria, i també d’una petita orquestra formada per treballadors, neixen moltes manifestacions folklòriques i culturals, com les representacions nadalenques dels Pastorets, el teatre, les caramelles, la festa major i d’altres, que han impregnat la gent de l’Ametlla d’un tarannà especial.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i no presenta cap problema seguir-lo. Però, si voleu, podeu consultar el mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) o també wikiloc. També es pot consultar informació molt interessant a Les colònies industrials.

Jaume Roig

Veure continuació