Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (II) (PR C-144)

(A Alcoi, a finals del XIX) …lluitaven contra unes condicions miserables de treball en les fàbriques tèxtils o metal·lúrgiques… unes condicions que afectaven també xiquets, vells i dones embarassades sense cap tipus de protecció, excepte la caritat, sempre escassa… Potser el fet de pensar en la història dels meus iaios, les seues circumstàncies i els seus contextos em servisca per a comprendre el que ens passa ara i aci, i pose en relleu el més significatiu que m’interpel·la. (Daniel Jover)

Les mirem de lluny (les colònies tèxtils), com ho fan milers de persones que transiten amunt i avall per les nostres carreteres en direcció a la Cerdanya i a Barcelona; les recordem esplendoroses, plenes d’activitat –”Soroll de telers, soroll de diners!”–, i alguns les ignoren; d’altres no les voldrien ni veure, però existeixen, hi són… Són la gent de colònia, sens dubte diferents dels de ciutat, dels de poble i de pagès, perquè hem de reconèixer que viure en una colònia és substancialment diferent que fer-ho en qualsevol altre dels llocs esmentats… (Revista L’Erol n. 86)

Continuem la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144) que com ja sabem està inclosa dins el Camí del Llobregat o GR-270. La ruta fa aproximadament 16 km i ens permet escollir o complementar diversos punts de vista:

Iniciem la ruta al nord de Cal Rosal, des de l’aparcament de la Via Verda que duu a Pedret (hi ha un pal indicador del PR C-144). Es contempla la fàbrica i el convent de la Colònia Rosal.

La Colònia Rosal fou la primera fàbrica de riu que s’instal·là a l’Alt Llobregat sota el règim de Colònia tèxtil l’any 1858.
Aquest conjunt urbanístic és fruit de diferents etapes constructives que van des del nucli més antic de la fàbrica, fins als anys 60 del segle XX.
La factoria va créixer, en alçada i llargària, tal com permet l’arquitectura industrial de pisos i sempre paral·lela al Llobregat. Va arribar a tenir prop de 2.000 treballadors.

Es travessa el riu Llobregat pel pont vell de la carretera, passant per davant del recinte de la fàbrica i es creua l’antiga C-16 per un pas soterrat amb escales. Ens tornem a acostar al riu i baixem a migdia cap al molí de Minoves i l’edifici de l’escola. Es voreja el pont d’Orniu.

La construcció d’aquest pont està directament relacionada amb la destrucció del pont vell durant la Guerra de Successió (1702-1714); la zona quedà desproveïda d’aquest pas tan important per la qual cosa fou necessari impulsar la construcció d’un pont nou, poc després de la fi d’aquella guerra, probablement a mitjan segle XVIII.

El camí porta a l’església de Sant Vicenç d’Obiols, una joia del romànic berguedà datada abans de l’any 888.

És un edifici de planta de creu llatina, amb nau única, transsepte de braços curts i capçalera rectangular. La seva aparença actual és el resultat de les obres i reformes que s’hi han fet al llarg dels segles.

Davant del temple, prenem el camí de l’esquerra (SE) que passa pel costat del mas Lledó i retorna al riu. S’accedeix a la Colònia de la Plana, que ens rep amb un magnífic bloc d’habitatges.

Des de l’inici es va concebre com una colònia industrial: el propietari, a més dels edificis industrials, bastí el conjunt d’habitatges i els serveis per als treballadors, així com una petita capella integrada a l’estructura dels habitatges que aviat quedà en desús a causa de l’augment de la població. Aleshores el culte es traslladà a Sant Vicenç d’Obiols. La vida del complex industrial ha estat molt irregular. Actualment al seu costat hi ha un modern polígon industrial.

Davallem cap a la fàbrica de la colònia i, a la vora del riu, continuem per un caminet fins al final de la zona industrial. Passem vora el canal i la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i gaudim del passeig presidit per l’església, edifici d’estil neogòtic d’una sola nau –coberta amb volta d’aresta– i capelles laterals.

Esteve Monegal, alcalde de Barcelona, singularitzà la seva colònia amb dues obres excel·lents: l’església i la torre de l’amo.

Travessem de nord a sud la colònia i, després de passar per sota la carretera C-16, prenem un corriol que voreja el canal d’aigua i porta a la Font del Balç. Entrem a la vila de Gironella, travessem el riu pel Pont Vell i trobem la Colònia de Cal Metre, situada a l’esquerra, dins del nucli urbà.

S’aprofità l’estructura de l’antic molí fariner de Gironella. El conjunt industrial disposava d’habitatges per als treballadors, serveis i muralla que tancava el recinte. Posteriorment es va anar ampliant. La torre, enlairada sobre el conjunt, és l’element destacat d’aquesta colònia i forma part del paisatge urbà de Gironella.

Passat el pont, es baixa a la dreta per unes escales, es creua la riera per un pont de fusta i es continua a la dreta pel Parc del Riu. Es passa sota el pont de les Eres, el camí s’eixampla i continua entre el riu i el canal. Més al sud, arribem a la zona esportiva vorejant el riu i poc després, ens plantem davant de la Colònia Bassacs, que compta amb una torre imponent (si la volem visitar cal creuar el riu).

Segueix una estètica historicista amb elements de caire medieval. Els anys cinquanta l’edifici fou convertit en escola i se’n modificà tot l’interior.

Continuem pel camí que seguíem, que ara discorre entre pollancres i camps. Sobre la resclosa de Viladomiu Vell hi ha un petit mirador amb taules per descansar. La Ruta de les Colònies segueix en direcció S vora el riu, passant pel costat de la palanca d’accés a la colònia de Viladomiu Vell.

“La fàbrica produïa cada vegada més, però els obrers de la colònia havien de treballar moltes hores (dotze hores al dia, sis dies a la setmana) i en condicions molt dures (dins una fàbrica plena de pols –la borra–, plena de perills laborals i havent de suportar un soroll eixordador). Per tal de protestar contra aquestes condicions laborals, els obrers es mobilitzaren durant els anys vuitanta del segle XIX. Aquest clima de mobilitzacions i conflictivitat laboral culminà amb les grans vagues de l’any 1890, com a conseqüència de les quals vuitanta obrers de Viladomiu Vell foren acomiadats i expulsats de la colònia. Una altra conseqüència, a més llarg termini, d’aquelles mobilitzacions fou la implantació, a càrrec dels amos i difós des de l’Església, de l’anomenat “model social del paternalisme”.

Un cop retornem a la palanca, continuem pel camí vorejant el marge del riu, fins a la palanca de Viladomiu Nou, per on passarem de nou el riu, després el canal i ens endinsarem fins a la fàbrica. Abans d’unes escales ens trobarem la desviació per pujar fins a la Torre de l’Amo, on podrem fer una visita guiada (prèvia concertació).

El senyor Viladomiu aviat s’adonà que el model de colònia industrial era un bon negoci i decidí comprar uns nous terrenys per ampliar la fàbrica. L’any 1897 els germans Josep i Jacint Viladomiu es partiren l’herència paterna, restant deslligades les dues Viladomiu. Poc després, s’inicià la construcció de dos dels edificis més emblemàtics: la torre de l’amo i l’església.

Si continuem per la fàbrica, una carretera ben asfaltada i flanquejada per plàtans ens condueix a la colònia del Guixaró. Seguim el canal fins a poder-lo travessar i retrocedim fins a trobar la palanca que ens permet creuar el Llobregat. Ara ens separem del riu, passem pel costat de can Rovira, travessem un torrent, voregem una resclosa i per una palanca entrem a la colònia de Cal Prat.

Cal esmentar l’edifici del casino-cafè i la torre del propietari, amb un jardí privat.

Baixarem al canal per creuar-lo i resseguirem direcció sud fins a l’entrada de la turbina. Al final del recinte industrial continuem per la vora del riu i creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte. Agafem un corriol a l’esquerra que discorre per sota d’un polígon industrial, es passa pel costat d’una font i ens tornem a apropar al riu. A l’antic pont de Periques continuem, sense creuar-lo, fins a arribar a la fàbrica de Cal Cases. Ara podem accedir al centre del poble de Puig-reig o continuar el camí de les colònies tèxtils per un corriol a l’esquerre, que passa entre el riu i un seguit d’horts que n’aprofiten l’aigua i les fèrtils terres, sota el castell de Puig-Reig. La majestuosa imatge de l’Església de can Pons ens indica el final de la ruta descrita.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i seguir-lo no presenta cap problema. Podeu consultar el topogràfic de l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) i a wikiloc.

Un últim apunt: després d’haver recorregut aquesta part del Llobregat val la pena llegir –o rellegir– Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

Jaume Roig

Anuncis

El que no he fet durant el curs

M’he proposat aprofitar les recomanacions de rutes i visites que tenim al nostre blog per gaudir dels dies de vacances que estigui a casa. Poso en el buscador del web el nom de l’autor dels articles “Jaume Roig” i em fa la llista de 11 rutes. Ja no tinc excusa per no posar-me en marxa! Aprofito per recordar-te de què van aquestes sortides:

  • El Berguedà oblidat: santuari de la Quar i monestir de la Portella. Arrecerats sota la serra de Picancel, l’un vigilant des de les altures, l’altre presidint una petita vall, hi ha els indrets que us proposem visitar.
  • Sant Ramon, el Camí Ral i la Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat. L’ermita està situada al cim del Montbaig, de 289 m, on es troben els termes municipals de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Hi ha molts camins per accedir-hi.
  • El Puig de les Agulles i la cova Cassimanya. Aquest puig és un dels principals miradors naturals del Parc del Garraf, des d’on es pot veure una espectacular panoràmica de la part marítima del Baix Llobregat i la pràctica totalitat del Barcelonès, sempre que el dia ho permeti.
  • Martorell: edificis emblemàtics, torretes i mines. En aquesta ruta podrem conjuminar la mirada sobre edificis emblemàtics i arqueològics de Martorell, la vista des de llocs alts de l’expansió industrial i de l’important nus de comunicacions del Congost.
  • Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell. La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu…
  • Els cingles de Vallcebre (PRC-128). Passejar-hi pel damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impressionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vallcebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus.
  • Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols. Es visiten quatre salts d’aigua naturals i espectaculars en tres rius diferents, i tot en un radi de només 2 km (el recorregut total és d’uns 9 km).
  • Sant Amanç 360º, ruta mística. És part d’una ruta que per a en Lluís Maria Xirinacs i altres persones simbolitza tota una experiència espiritual i humana: el camí de Vidabona.
  • Els cingles de Bertí. S’inicia i s’acaba al santuari de Puiggraciós.
  • Sant Salvador de les Espases. Veurem paisatges, com la muntanya de Montserrat, des d’angles desconeguts; dilatades panoràmiques, fondalades i formacions rocoses curioses.
  • Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144). La Ruta de les Colònies s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny.

Quiteria Guirao Abellán

 

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144)

La ruta que proposem és una part del PR C-144, la Ruta de les Colònies, que s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny. Aquest PR (petit recorregut) actualment està inclòs dins el Camí del Llobregat o GR-270, que ressegueix tot el riu, des de Castellar de n’Hug fins al Prat de Llobregat. Per tant, trobarem senyals grocs i blancs (del petit recorregut) i sobretot vermells i blancs (els del gran recorregut).

En concret caminarem des de la colònia de Cal Pons, a Puig-reig, fins a l’Ametlla de Merola. Són menys de 9 km vorejant el Llobregat i el temps dependrà de les visites i parades que fem.

Aquest itinerari, planer i molt ben indicat, combina paisatges de ribera magnífics amb la visita discrecional de cinc colònies tèxtils, cadascuna amb una història i característiques especials que ens ajudaran a comprendre la industrialització del nostre país.

Entrant a Puig-reig pel sud i seguint els indicadors, ens acostem a l’església de Cal Pons, que és l’inici de la ruta.

Cal Pons (1875-1992)
Probablement la colònia tèxtil més interessant de Catalunya des del punt de vista monumental. Destaca especialment per l’església de Sant Josep –en diuen la catedral de l’Alt Llobregat–, d’estil neogòtic, actualment centre d’interpretació.

La fàbrica consta de naus separades per filades de ferro colat. Els habitatges plurifamiliars per als treballadors són de tres pisos d’alçada i dos per planta.
L’escola ha estat reconvertida en casa de colònies. A més d’altres serveis per als obrers, són de destacar les cases de l’amo envoltades de jardins i boscos amb cavallerisses, hivernacles i miradors.

Des d’aquí, deixem el passeig de til·lers i baixem a la fàbrica que voregem en sentit sud fins a retrobar el Llobregat. Després d’una frondosa arbreda, el camí enfila cap a Cal Marçal.

Cal Marçal (1890)
No esdevingué mai una colònia industrial pròpiament dita, sinó que aprofità els serveis que oferia la barriada de Cal Marçal.

La fàbrica, de tres pisos (paral·lela al Llobregat i al canal), és un gran edifici de planta rectangular cobert a doble vessant amb els emmarcats de portes i finestres d’obra vista.

Resseguim un llarg bloc d’habitatges, passem pel costat de la fàbrica i enllacem amb un corriol que duu a la palanca per on es passa el riu. Veiem la resclosa de Cal Marçal. Travessem la carretera C-16 per sota i continuem per una pista asfaltada passant pel costat de la depuradora fins a la finca de la Cortada. Aquí es trenca a mà dreta per un corriol que continua pel bosc fins a apropar-nos novament al riu. Albirem a l’altra riba la colònia de Cal Vidal.

Uns indicadors ens ofereixen dues opcions: continuar la ruta riu avall o bé fer una marrada per visitar la colònia. Nosaltres optem per la segona opció.

Seguint les indicacions travessem el riu, contemplem la resclosa i ens enfilem primer a la fàbrica i després per la palanca arribem als habitatges i al museu de Cal Vidal.

Cal Vidal (1901)

És l’última colònia tèxtil construïda al Berguedà i destaca pel seu urbanisme ordenat, racional i modern, i per l’existència d’un dels salts d’aigua més impressionants de la comarca. Avui es pot visitar com a museu.

Consta d’una gamma d’habitatges molt variada que formen carrers i places.

La fàbrica, de pisos, és centrada per la torre de muntacàrregues i té una elegant simetria en la disposició dels finestrals.

A més de l’església, les torres del propietari i del director, cal destacar l’edifici del Patronat, i l’escola convent per a l’educació de les noies de la colònia.

Una vegada acabada la visita, refem el camí, tornem a travessar el riu i continuem avall, a estones vorejant camps de conreu, a estones pel mig del bosc, fins a arribar davant de Cal Riera, on, fent una nova marrada i passant el riu per una palanca, podem visitar la colònia.

Cal Riera (1890-1980)
La fàbrica es va construir aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí fariner de la Casa Gran de cal Riera.

Cal destacar-ne el conjunt d’habitatges plurifamiliars, d’arquitectura funcional, alguns en estat deplorable i d’altres en procés de reestructuració, que acolliren pels anys 50 i 60 del segle passat molts immigrants d’Andalusia i Castella. Com en totes les colònies no hi pot faltar la torre de l’amo, la tenda economat, el cafè teatre, l’escola i l’església.

Retornem a la pista que seguíem. Travessem la riera de Merlès per una palanca. Sense ascendir, la ruta gira a mà dreta, passa per una pollancreda i ressegueix els marges del riu sempre cap a migjorn. L’ambient és humit, i la vegetació, espessa. Més avall s’enllaça de nou amb la pista rural. El nucli de Galera queda a llevant, encimbellat dalt d’un turó. Ens acostem a la masia de cal Mèlic i a la resclosa de l’Ametlla. Creuem el Llobregat per una palanca de ferro i fusta i accedim a l’Ametlla de Merola, que és la nostra destinació.

L’Ametlla de Merola (1870-1999)
L’Ametlla de Merola, d’uns 300 habitants actualment, deu el seu origen a un antic molí fariner que l’any 1832 va esdevenir una petita fàbrica de màquines de cardar.

Amb els anys es reconvertí en fàbrica tèxtil, es va engrandir i el 1873 ja hi ha noranta pisos i la “Casa de les Noies”, amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la colònia hi treballen 500 persones.

Es construeix l’església entre el 1875-1882, i també l’escola. Els diferents amos van convertint el que era una zona verge, més tard una fàbrica, en una colònia poble, dotada de serveis (botiga, teatre, cafè…) fins als nostres dies.

Gràcies a la creació d’unes primeres associacions de tipus religiós, les de Sant Lluís, Sant Josep i les Filles de Maria, i també d’una petita orquestra formada per treballadors, neixen moltes manifestacions folklòriques i culturals, com les representacions nadalenques dels Pastorets, el teatre, les caramelles, la festa major i d’altres, que han impregnat la gent de l’Ametlla d’un tarannà especial.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i no presenta cap problema seguir-lo. Però, si voleu, podeu consultar el mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) o també wikiloc. També es pot consultar informació molt interessant a Les colònies industrials.

Jaume Roig

Veure continuació

Qui és l’E Street Band a Un País en Comú?

De la tradició d’esquerres a la “nova política”, del 15M a l’11S, entre la il·lusió i la precaució, amb el militant de tota la vida i el que ja ha entès allò de que “la política o la fas o te la fan”, amb la mirada local i el pensament global, des de la PAH a “lo riu és vida”, de la lluita antifranquista al “no ens representen!”, amb els que mai s’han resignat i pels que ara ja no es volen resignar, per a l’immigrant que volia millorar les condicions de vida als seus fills i per als seus néts universitaris emigrants… D’aquestes fonts i persones beu la confluència de partits d’esquerra que s’està forjant i que vol servir com a eina per donar veu a una majoria social que, malgrat ser majoria, ha quedat atrapada entre el neoliberalisme i la socialdemocràcia domesticada. Un projecte ambiciós i complex amb la intenció de sortir a guanyar la partida. Quasi res!

De moment el procés de debat previ a l’Assemblea del 8 d’abril ha comptat amb una molt nombrosa participació, i n’ha de sortir l’ideari que les persones inscrites (s’espera que superin les 5.000) podran aprovar i també la composició de la direcció provisional de la nova força política. La mobilització ha sigut i continuarà sent important i probablement la millor aportació serà la implicació de molta gent que se n’havia anat a casa fastiguejada, o que no havia fet mai el pas d’intervenir activament en política.

Però no hi ha sistema perfecte per fer política. Tal vegada el primer que caldrà que reconeguem els participants d’aquest projecte és que aquest tampoc és un projecte lliure de contradiccions. Hi ha qui pensa que les contradiccions vénen del fet que en aquesta fase hi ha hagut, encara, una forta incidència de les forces polítiques promotores. Hi ha qui pot pensar que les contradiccions poden venir de la inexperiència de moltes de les persones que de manera individual s’han acostat al projecte. Es pot sentir a dir que l’ús de les eines de participació via Internet han facilitat el debat, i també hi haurà qui pensi que la quantitat no té per què ser igual a qualitat. S’ha parlat que la política es cosa de tots però, potser afortunadament, en el punt de partida hi ha hiper-lideratges indiscutibles amb l’inevitable –indispensable diria jo– equip d’assessors a la motxilla. D’altra banda, és cert que fruit de la generositat, han confluït cultures polítiques i organitzatives ben diferents, i no per motius ideològics de fons: uns aporten un gran nombre d’inscrits, amb un discurs polític en construcció i implantació territorial molt desigual, i altres sumen una organització molt més travada i experimentada , amb programes i àmbits de discussió i organitzacions territorials a ple rendiment; tot plegat implica diferents concepcions del que vol dir militar en una organització. Per tot això, una primera decisió encertada haurà sigut mantenir un únic cens d’inscrits de manera conscient, voluntària i militant, i no la mera agregació dels censos de les diferents organitzacions.

Es viu en un estat anímic d’il·lusió i precaució, és evident… i amb ganes d’acabar aquestes reflexions aquí, podríem fer servir –com sempre– a Martí Pol i allò de “tot és possible…” que sempre queda bé i és políticament correcte i no acaba de concretar… Ahir, però, vaig sentir un company que ho clavava. Quan algú li va preguntar “… com ho veus?”, va dir: “pensa en un concert del Bruce Springsteen i la seva banda de músics. Qui és la peça fonamental del concert, el Bruce o el públic?… sense Bruce no hi ha públic, sense públic el Bruce no toca… Jo crec que la peça fonamental és l’E Street Band, que fa que el Bruce soni molt i molt bé… això atrau al públic –que no deixa de ser molt volàtil malgrat uns quants incondicionals– i el concert es fa possible… Doncs de nosaltres depèn que la banda soni bé, el Boss estigui en forma i que el públic torni!…”

Per tant, ni els líders indiscutits, ni els fans dels líders, ells sols faran res durador… Calen els millors músics a la banda, molts assajos… i, feina, feina i feina!…

Albert Farriol

Desobediència legítima i desobediència banal

Rosa Parks, la dona de raça negra que el dia 1 de desembre del 1951 no li va donar la gana d’aixecar-se d’un seient reservat als blancs, o Pepe Beunza, primer objector de consciencia polític que es va negar a fer la mili a l’any 1971, van desobeir. Actuacions individuals que van ser l’espurna que va encendre la metxa de moviments socials capaços de tombar lleis injustes, legalment aprovades. Els activistes de la PAH plantant cara a la policia que acompanya l’oficial del jutjat encarregat de dur a terme un desnonament, han desobeït, han recordat a la societat que el dret a l’habitatge és inalienable i com a conseqüència les diferents administracions i partits polítics han posat fil a l’agulla. Les mateixes entitats financeres s’han vist obligades a prendre mesures que els permetessin rentar-se una mica la cara.

Així doncs, la desobediència és una eina útil, legítima i efectiva. Com a persones compromeses hem de mantenir la capacitat i la tenacitat de desemmascarar els poders fàctics –voldria pensar que ja som capaços d’espantar-los… I és bo que siguem conscients que res depèn exclusivament dels que exerceixen el poder executiu, legislatiu o judicial. Rosa Parks: an introvert who changed the world.

John Bordley Rawls (1921-2002), filòsof polític i moral nord-americà, pretén donar una explicació convincent dels drets i llibertats bàsiques posant-los en la mateixa escala de valor, és a dir –i explicat amb traç gruixut– rebutja que l’exercici de qualsevol dret pugui anar en detriment de qualsevol llibertat i a l’inrevés. Parlant de desobediència, en la seva obra cabdal Teoria de la justícia ens diu: “La desobediència civil és l’eix central per a l’adequada comprensió dels fonaments morals de la democràcia, perquè implica la qüestió del límit i la naturalesa de la regla de les majories, en base a la qual s’adopten decisions públiques obligatòries en un sistema democràtic.” I aquest és el concepte que ens permet rebatre l’argument d’aquells que diuen que sense el compliment de la llei no hi ha democràcia –¿cal dir-ho en castellà o ja es coneix de qui parlo?– o quan es contraposa la seguretat jurídica a la legitimat de l’acció política. ¿O no és cert que qualsevol sistema polític hauria de buscar la legitimitat per sobre de tot?

Ara bé, si estic d’acord amb tot això i ho defenso, ¿per què quan escolto certes proclames en favor de la desobediència lligades al “procés nacional”, em ve picor, em grinyola?… a mi, que em sento i milito com a independentista?

D’entrada penso que s’han barrejat fets d’índole molt diversa: celebració del 9N, restriccions al debat parlamentari, una estelada al balcó de l’ajuntament, els ous que s’han de trencar per fer la truita i l’estripada d’unes quantes fotocòpies… Són, al meu parer, actes ben diferents i en alguns casos s’ha barrejat el propòsit de l’acte en si (penjo l’estelada al balcó) amb la repercussió en l’àmbit jurídic-policial (em vénen a buscar perquè no he fet cas del requeriment del jutge).

El conflicte derivat de la celebració d’una consulta popular, àmpliament participada en una mostra exemplar de mobilització pacífica, el fet que un regidor s’expressi lliurement donant veu als qui democràticament l’han votat i saltar-se qualsevol prohibició d’un debat en seu parlamentària, són conflictes sobre un dret fonamental com el de la llibertat d’expressió i de pensament. I un conflicte sobre drets fonamentals posa en contradicció el sistema i, per tant, ja hi ha una primera victòria en provocar aquesta contradicció.

En canvi, decidir que onegi l’estelada a l’ajuntament fins que es proclami la independència, crec que és un acte polític a l’empara de la “regla de les majories” que qüestiona Rawls. ¿O és que a Berga no hi ha ciutadans i regidors que els representen que no són independentistes però són plenament demòcrates?… La teatralització excessiva en estripar solemnement una fotocòpia d’un requeriment judicial, banalitza el concepte de desobediència civil. I sovint aquesta banalització s’amplifica en els mitjans de comunicació, públics i privats: donar la notícia que a l’alcaldessa de Berga els Mossos d’Esquadra li han demanat –educadament, n’estic segur!– que els acompanyi al jutjat, no es pot fer amb el fons musical de “…¿què volen aquesta gent que truquen de matinada?…” sense una ben poc respectuosa voluntat de manipulació. L’estudiant mort de la cançó es deia Rafael Guijarro Moreno, la “gent” era la policia del dictador i els fets passaven l’any 68… No hi ha comparació honrada possible.

Desobeir és una cosa seriosa. L’efecte transformador de la desobediència civil pacífica en el marc d’un sistema polític democràtic, no deriva del fet de desobeir en si mateix, sinó de l’acceptació personal de les conseqüències de l’acte. Només amb conseqüències personals, que normalment seran desmesurades i injustes, es pot posar en relleu les il·legitimitats del sistema que es volen combatre.

Em pregunto si, en alguns casos, no estem parlant a una mena de militància narcisista, a la qual cal enardir i mantenir la moral de combat i poca cosa més. Em pregunto si, en alguns casos, no estem pervertint la desobediència civil enfocant-la més a la pugna electoral que a la mobilització real, profunda i compromesa dels ciutadans en la lluita per la legitimitat del sistema polític o de les conquestes socials i nacionals.

Albert Farriol