De sotanes i pistoles: els capellans trabucaires

“Muchos reverendos sacerdotes, que trocando el cáliz por la canana y la cruz por el trabuco, han salido por esos campos de Dios sembrando luto, la desolacion y la muerte”. María de las Nieves Braganza, coneguda com “Doña Blanca”, esposa del Cap dels exèrcits carlistes de Catalunya, descrivia així una figura mítica dins l’imaginari del segle XIX: el capellà trabucaire.

Quan s’escrivien aquestes línies, l’any 1874, el personatge no era cap novetat. Producte de la transició entre l’Estat Absolutista i l’Estat Liberal, del xoc provocat amb l’arribada de la il·lustració, la modernitat i el laïcisme, i la crisi de la tradició, la confessionalitat i els privilegis de vella soca. Les trifulgues dels ultra-reialistes, dels malcontents i les tres carlinades, varen tenir com a constant actor aquest individu cruel i fascinant, fanàtic i estrambòtic.

El moviment anticlerical, instigat per la premsa liberal, que estimulava rancúnies per obrir el pas a les desamortitzacions dels patrimonis eclesiàstics, va generalitzar assalts i cremes de convents. El crit de “morin los caps pelats!” va sembrar el terror entre frares i capellans i, d’entre aquests, alguns decidiren passar a l’acció o, més aviat, a la reacció, cavalcant amb l’hàbit arremangat, capçats de boina o barret de teula i armats fins a les dents. La història d’aquests capellans trabucaires ens permet recórrer els turbulents anys del segle de les revolucions…

Antonio Marañón, el “Trapense”, fou un guerriller forjat en la guerra de la Independència. Apartat de l’exèrcit pels seus “despreciables vicios”, va canviar l’uniforme per l’hàbit cistercenc, però va reaparèixer al 1822 amb els reialistes purs, al capdavant d’una de les partides absolutistes més actives. Vestia sempre amb hàbit i crucifix, els quals assegurava que el feien invulnerable a les bales, i amb sabre i dues pistoles a la cintura. Va protagonitzar la conquesta de la Seu d’Urgell i accions d’extrema crueltat a Montblanc, Cervera o Cambrils. Paradoxalment, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís li van suposar caure en desgràcia: convertit en un problema, fou reclòs per sempre al monestir madrileny de la Trapa.

El frare Orri, àlies “Pare Punyal”, liderà una partida formada per clergues de terres tarragonines. Armat de cap a peus, calçava espardenyes, vestia l’hàbit franciscà, lluïa un crucifix entre dues pistoles i empunyava sempre un fuet de cuir. Durant l’alçament de 1828 va arribar a les muralles de Barcelona, cridant visques a la Inquisició i al Rei absolut i mort a les lleis i a la pàtria. En la reacció sanguinària de Ferran VII per sufocar la revolta va salvar la pell refugiant-se en un convent de monges.

El vicari Melcior Prat, al desembre de 1833, va acollir a la rectoria de Llanera els homes del carlí Plandolit, perseguits pels liberals. Sense perdre temps, des de la tribuna de l’església de Sant Martí, va exhortar els feligresos a armar-se i defensar la causa del pretendent Carles V. Acte seguit, va penjar-se un fusell a l’espatlla i va marxar a la muntanya amb els revoltats.

Josep Lluís de Garcia, el “Frare Servita”, fou un capellà exclaustrat de l’Orde dels Servents de Maria. En defensa de l’Altar i el Tron va prendre el trabuc l’any 1835 i va iniciar les correries entre la Conca de Barberà, la Baixa Segarra i la plana de Lleida. Al capdavant d’uns cinc-cents homes actuava “con arreglo á la santa moral del reverendo comandante”, fins que fou capturat i afusellat a Prades.

Mossèn Benet Tristany, d’Ardèvol, dit el “Canonge General” pels partidaris, per ostentar la canongia de Girona, i “Cap de Bou” pels enemics, fou el més cèlebre de tots. Capaç d’afusellar dos-cents cinquanta presoners a la Panadella havent-los confessat abans, de rebentar mur a mur les cases de Calaf per superar la muralla i accedir al centre de la vila o de penjar cap per avall en la boca d’un pou algun renuent contribuent a la causa, tallant a poc a poc la soga fins que revelava l’amagatall dels quartos o fins que cedia la corda, no feia escarafalls de prendre’s una tassa de xocolata a la casa de la ciutat de Cervera, en ple assalt, mentre comptava el botí o de fer broma (“Quina nevada ha caigut!”) dels corretatges blancs dels soldats isabelins en veure’s envoltat pels enemics. Fruit de la traïció va caure presoner i fou afusellat a Solsona, l’any 1837, acompanyat d’un altre clergue guerriller, mossèn Rossell, d’Àger.

Josep Agramunt, “lo capellà de Flix”, guanyà fama com a cabdill de partida a les ordres del general Rafael Tristany, nebot de Benet. Fou sonat el ban que va dictar al Perelló i a Tivenys imposant a les dones casades pel civil el pagament d’una multa de 20 pessetes, amb l’amenaça de rapar el cap de les desobedients. Coronel dels exèrcits del pretendent Carles VII, després de la guerra va acompanyar-lo a l’exili francès, exercint de rector a Clichy fins la mort, l’any 1887.

Fins i tot, el pare Claret, en el periple predicador al bisbat de Solsona, fou confós en un excés de zel del caporal dels mossos Jaume Mas, per caçador de carlins, i prop va estar de ser afusellat…

Avui són només caricatura per a retratar fanatismes sectaris, però qui gosi endinsar-se a la boira de les obagues de la Catalunya rural, i pari l’orella a la fressa del bosc, encara podrà escoltar els ecos del xiulet sorneguer i corglaçador de mossèn Benet.

Jaume Moya i Matas

Adopció: Com és possible que passi això?

En l’anterior número de L’Agulla escrivíem sobre la nostra experiència com a família adoptant a Catalunya. A partir d’una primera experiència negativa, que podeu consultar en aquest blog, plantejàvem la necessitat de remoure el passat i afirmàvem que podia ser una eina de gestió del dol i servir també per evitar que es tornin a repetir pràctiques que van en contra del bé dels infants.

En aquesta segona part, volem respondre a una altra de les qüestions que a vegades se’ns planteja un cop exposem el cas que vàrem viure: com és possible que passi això?

Després d’haver parlat amb diferents persones, des de professionals a altres famílies que han adoptat o acollit, i reconeixent que no hem fet una tasca d’investigació. Sempre des de la nostra perspectiva i experiència creiem que el sistema de protecció de menors té deficiències en molts punts, i que el procés d’adopció no n’està exempt. Alguns dels aspectes que ens sembla destacats són:

1.- Som hereves d’un sistema amb un passat obscur. Neus Roig ha documentat el robatori d’infants, des de la dictadura, fins ben entrada la democràcia, l’any 1996. (1) Ens hem de plantejar si encara queda en el nostre sistema una mirada dels casos que arriben a la DGAIA i l’ICAA des de la superioritat moral.

2.- Seguim tenint un present opac. Per què no hi ha control de les llistes d’adoptants? Per què no podem accedir a estadístiques de perfils de famílies? Són les famílies monoparentals o homoparentals discriminades en el procés d’assignació? No ho podem saber. El bé superior de l’infant ha de prevaldre, però no es pot garantir si no es garanteix que el sistema sigui transparent i validable.

3.- Què hi diuen els professionals? Si les professionals del camp no trenquen el silenci o si els col·legis oficials opten pel corporativisme cada cop que apareix un cas de mala praxi, el desprestigi de la professió i la desconfiança en el sistema anirà en augment.

4.- Ens podem qüestionar si els equips de professionals són realment interdisciplinars. Més aviat sembla que hi ha un predomini de les juristes i que són equips jerarquitzats. La mala fama de la DGAIA sembla merescuda davant actuacions com les que hem viscut nosaltres. Donar només resposta jurídica a casos socials no ajuda ni a prevenir ni a solucionar els problemes.

5.-Finalment, segur que la privatització dels serveis, amb uns dividends de 4.000€/mes per cura d’infant, no ajuda gaire a millorar el sistema.(2)

Segur que hi ha anàlisis més profundes i més extensives, però apuntem algunes qüestions a treballar. Qui comença a posar-hi mà?

Tresa Guarro i Laia Serra

(1) Podeu veure l’entrevista que li van fer arran de la publicació del seu llibre aquí.
(2) Podeu veure aquesta informació i d’altres sobre el sistema de protecció de menors al documental “desemparats: l’abús”. Disponible aquí.

Energia i territori

Hi ha preocupació pel despoblament que pateixen les comarques interiors de Catalunya. Segons dades de l’Idescat, el 60% dels pobles de menys de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. La previsió no és optimista: segons una estimació de la consultora McKinsey, el 70% de la població viurà el 2050 en ciutats de més de 300.000 habitants. A Catalunya, només Barcelona supera aquesta població però a mitjans de segle (només falten 30 anys) en podríem comptar almenys 4 si es confirma també aquí la tendència de la població mundial a concentrar-se a les ciutats. Aquesta tendència no és nova encara que s’hagi accentuat en els anys de crisi. A les ciutats grans s’hi acumula també la riquesa perquè és on es conrea coneixement, l’essència de les economies digitals. A Catalunya hi ha 63 ciutats mitjanes amb més de 20.000 habitants. Dos terços estan a la Regió Metropolitana de Barcelona. És en aquestes ciutats on té sentit parlar de proximitat com a sinònim de qualitat urbana: proximitat a hospitals, equipaments culturals, serveis administratius, centres de treball i universitats. Les ciutats mitjanes, junt amb Barcelona, sumen el 70,7% de la població total de Catalunya, i ocupen només el 6,4% del territori. I la concentració, segons l’Idescat, va en augment. Ens hem convertit en una espècie eminentment urbana. L’explicació és una creixent esquerda de desigualtat entre ciutadans que viuen en entorns urbans i la població dispersa pel territori, més desatesa des de la crisi. En conseqüència hi ha despoblament: l’Espanya buida, la Catalunya interior, o la França perifèrica. El punt d’ignició del conflicte plantejat pels armilles grogues a França va ser un augment d’impostos al gasoil. La despesa energètica marca una diferència entre els que es mouen en entorns de proximitat i els que no. La població que viu allunyada de les ciutats té més dependència del gasoil. Queda clar que viure lluny és car energèticament.

Quina relació hi ha entre energia i territori?

Les societats agràries primitives conreaven grans superfícies de territori per extreure l’energia necessària per sostenir les poblacions. L’ocupació del territori per les diferents civilitzacions sempre ha anat vinculada a satisfer les necessitats energètiques. L’alimentació és la font d’energia endosomàtica, pràcticament l’única energia disponible en les societats que realitzaven el treball només amb la força muscular humana i la del bestiar, apart de l’energia tèrmica de la combustió de llenya. Però les societats urbanes i tecnològiques d’avui necessiten molta més energia exosomàtica, és a dir, de fonts externes com el carbó, el gas i el petroli, i altres, per satisfer les seves necessitats de mobilitat, il·luminació, transformació dels bens industrials, etc. Ara, amb molta menys superfície d’uns conreus que són altament eficients obtenim la mateixa energia endosomàtica que antany. Resumint, les fonts energètiques en les societats industrials no depenen tant de l’agricultura, i en conseqüència no consumeixen tant territori. La dependència ara és dels combustibles fòssils que s’obtenen a través de la mineria i són d’importació. Aquest canvi de model energètic de les societats industrials com la nostra s’ha manifestat en el paisatge per exemple durant el segle XX a la península i a la mateixa Catalunya amb una notable pèrdua del mosaic agrari. Només cal consultar l’Idescat per constatar la disminució progressiva de l’ocupació de territori per conreus, en favor del bosc i la bosquina. Ha canviat el paisatge, per exemple de les muntanyes de Collserola curulles de pastures i conreus cap al 1900, on avui ha rebrotat un bosc mediterrani que espontàniament han repoblat espècies no domèstiques com el senglar. El canvi de model energètic explica el desplaçament de la població, abans més dispersa en el territori, que s’ha anat concentrant en els nuclis urbans.

Canviar d’energia, endreçar el territori, redistribuir les rendes

Avui les ciutats són netament consumidores d’energia. La importen de centrals tèrmiques de gas, nuclears, centrals hidroelèctriques i plantes de refinat de petroli o de regasificació distribuïdes pel territori, normalment lluny dels centres urbans, i que es troben a mans de molt poques grans empreses que concentren gran poder perquè el model és oligopòlic. La planificació futura preveu un canvi de model energètic: el 2050 tota l’energia hauria de ser de fonts renovables segons preveu el Pacte Nacional per la transició energètica de Catalunya i altres instruments de planificació de l’Estat a instància de les directives europees i els acords internacionals pel clima. Tornarem a ocupar el territori, ara per captar l’energia del Sol amb camps fotovoltaics i centrals solars de concentració. I l’energia del vent amb parc eòlics que canviaran de nou el paisatge dels nostres camps i muntanyes. Les ciutats continuaran sent netament demandants d’energia, encara que amb menys intensitat perquè haurem de reduir dràsticament els consums mitjançant polítiques d’estalvi i eficiència ja que la disponibilitat energètica serà menor. El gran territori a l’interior del país serà productor i exportador cap els nuclis metropolitans, una oportunitat per repoblar les zones rurals amb un transvasament de rendes de les ciutats cap els pobles que s’hauran convertit en agents productors d’energia. Els municipis de les comarques avui més despoblades podrien recuperar població i riquesa si saben explotar els seus recursos energètics com ara el sol, el vent allà on n’hi hagi, la biomassa forestal. Els boscos catalans produeixen 4 milions de tones anuals de biomassa ara mateix pràcticament desaprofitada, que es crema espontàniament o intencionadament quan la meteorologia és adversa. També la biomassa agrícola i les deposicions de l’abultada cabana ramadera en territori català. En un altre número hauria de parlar del rol dels cinturons industrials en la futura planificació del territori. Concloent, tot això és energia renovable, l’única que ens podem permetre consumir per no continuar esclafant el planeta. Aquí, al nostre país, portem ja retard amb relació a la resta de comunitats autònomes de l’Estat i d’altres països d’Europa en la planificació i desplegament de les infraestructures pel canvi energètic. Seria desitjable que els governs s’hi posin ja sense més demora.

Salvador Clarós

Joan Margarit: “Per tenir casa cal guanyar la guerra”.

Joan Margarit: “Per tenir casa cal guanyar la guerra”.
Ed. Proa. Col. A tot vent, n. 689. Barcelona, 2018

No oblidem d’on venim! A mi sempre m’és un exercici que em recentra. Joan Margarit presenta en aquest llibre els seus records d’infància, adolescència i primera joventut. Va néixer en plena guerra civil a la Segarra. Es retrotrau a la vida dels seus avis, als seus orígens… I fa un recorregut per unes vivències de guerra i postguerra, creuant la geografia catalana (La Cala, Sanaüja, Castellbisbal, Barcelona, Empúries, Rubí, Figueres, Girona, Santa Coloma de Gramenet). Fàcil identificar escenes semblants a les viscudes, explicades pels pares o avis, segons quina sigui la nostra generació. Tristor llegint de la realitat en blanc i negre del nacionalcatolicisme i de la duresa del franquisme: i que hi hagi qui ens hi vulgui tornar a dur! Aiii!

Joan Margarit ens presenta la seva història (fins al 1960), dona pinzellades per entendre on beu la seva obra lírica i alhora comprendre aquest altre perfil de catedràtic de Càlcul d’Estructures d’Arquitectura, que sempre m’ha semblat que s’adeia tan poc amb un poeta.

Així doncs, un bon llibre per qui vulgui conèixer en Margarit, la vida a la Catalunya de postguerra i a les dues primeres dècades de franquisme a Catalunya i albirar pistes per interpretar millor les seves composicions literàries.

Maria Antònia Bogónez Aguado

El que ja estem fent

Per parar els peus a l’extrema dreta

Penso que el que cal fer és seguir treballant en el que ja estem fent, en la participació en les accions alliberadores i humanitzants en les quals estem.

De fet l’extrema dreta ara senzillament la podem identificar amb més claredat, però ja hi era, i de fa temps, a dins del PP, de Ciutadans i en altres partits de caire falangista i franquista. De fet hem estat molt de temps governats a l’estat espanyol per una dreta (el PP) molt condicionada per l’extrema-dreta que hi ha dins. I els governs socialistes, poc han fet política d’esquerres, més aviat l’han feta de dretes, i observant massa a les dretes, i la por a l’extrema-dreta, que oferint un autèntic programa d’esquerres, ja que han volgut captar el centre polític, que és més de centre-dreta i de dreta (a les Espanyes), per una priorització de la política electoral. Per tant hem de continuar amb el que ja estàvem, potser amb més consciència, potser amb més intensitat, potser millorant insuficiències…

No crec gens convenient parlar-ne, ja que els podem donar més publicitat.

A Catalunya, l’extrema-dreta (PP i Ciutadans) no han governat, i les dretes (CDC, i ara PDECat, UDC, Demòcrates de Catalunya) tenen una sensibilitat antifranquista i una tradició democràtica, que els fa molt més impermeables a les extremes dretes.

Crec que des del “món de l’esquerra” ens convé abundar més en la pedagogia política, i en la política al carrer, a les places, en els moviments socials, entitats, en el tu a tu, i anar creant mes consciència política cítrica.

El feminisme està fent una tasca indispensable i importantíssima en posar fre a les cosmovisions i ideologies xenòfobes, antifeministes, racistes i homòfobes de les extremes-dretes. Cal desenvolupar al màxim el moviment feminista. També són bàsics l’ecologisme i el pacifisme com tot tipus de moviments alliberadors, entre ells d’emancipació social (moviment obrer i veïnal) i nacional (de “nació petita”).

I una feina fonamental és denunciar els fonamentalismes, fanatismes i integrismes religiosos, espirituals, que estan a la base de molts “esperits” de les extremes dretes. I en positiu ens cal promoure les versions alliberadores de les diferents tradicions religioses, espirituals i humanistes i el diàleg interreligiós, interespiritual i interconviccional, que permet descobrir i posar en valor aquestes dimensions alliberadores, i fer autocrítica i purificar els elements “tancats”, deshumanitzants, poderosos, manipulables, i manipuladors de les nostres creences, espiritualitats i ètiques. Les tradicions religioses, espirituals i humanistes de caire alliberador, poden anar esdevenint un “esperit plural” del comunisme i de l’anarquisme, en temps de precarietat i d’incertesa. Poden oferir “motor” i estimular a la transformació radical de les estructures socials injustes per afavorir als precaritzats, que som la majoria.

Quim Cervera i Duran

Jordi Quera: 30 excursions per a nois i noies.

Jordi Quera: 30 excursions per a nois i noies. (Anem d’excursió per Catalunya/Les excursions de Cavall Fort). Editorial Alpina / Cim Edicions, Granollers, 2014

Us presentem un llibre –no és cap novetat, però es troba– molt útil i interessant per a famílies, per a monitors d’esplai i caps d’agrupament, per a mestres i associacions de famílies de les escoles, que vulguin encomanar als infants el gust per la muntanya, a anar-hi segurs i amb la capacitat d’observació desperta.

El llibre consta de dues parts. La primera és una introducció a la muntanya i a l’excursionisme. Toca l’imprescindible: l’atracció dels humans pels paisatges i les muntanyes; una breu història de l’excursionisme català; escoltisme i excursionisme; aprendre a conèixer i a respectar la muntanya; fer-se la motxilla, material, menjar, beguda; entendre els mapes i orientar-se, el GPS; com caminar, la seguretat i el risc…

La segona recull 30 excursions entre les moltes més que s’han recomanat a la revista Cavall Fort. Excepte les últimes de la llista, són excursions fàcils d’una a tres hores de durada de mitjana, i sempre amb unes explicacions molt adequades (notícia històrica breu i amena, anècdotes excursionistes); dades i consells: com arribar-hi, tipus de descoberta, equip necessari, època recomanable, durada, dificultat, documentació… Aquí teniu la llista de les sortides proposades: el castell d’Eramprunyà, les escletxes de Papiol i el Puig Madrona, de cala Margarida a la platja de Castell, la serra de Collserola, la vall d’Olzinelles, el castell de la Popa, el castell de Burriac, volta al castell de Boixadors, Sant Sadurní de Gallifa, Tavertet –terra de bandolers–, Sant Salvador de les Espases, la Foradada del Montsià, les Agulles de Montserrat, els molins de Pontons i l’ermita troglodítica de l’Alt Penedès, els avencs de la Febró, el Cogulló de Turp, el Montcau i les coves Simanya, Sant Aniol d’Aguja, el Puigsacalm, l’estany de la Pradella, la Miranda de Sant Jeroni, el Matagalls, el congost de Fraguerau, la Roca del Corb i la font Viva, les Goges de Salenys, el Comabona del Cadí, el Puigmal, el Montardo, el Canigó i el Pedraforca. Com dèiem abans les darreres excursions ja suposen haver-se anat introduint progressivament a la muntanya.

I si us ha agradat i agrada la muntanya, però ara no podeu anar-hi per les raons que siguin, potser també us ho passareu bé llegint totes les anècdotes que s’expliquen al llibre i recordant algunes de les excursions que havíeu fet.

Josep Pascual

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.

Sender de la riera d’Oló

El sender de la riera d’Oló és una ruta circular molt bonica de 14 km. Comença a Santa Maria d’Oló, segueix vora la riera, aigües avall, fins a Sant Joan Vell i torna cap al poble passant per l’obaga del serrat de les Tosqueres i les Marrades. Es tracta d’un recorregut guiat per plafons divulgatius tot al llarg del camí, que ens informen dels hàbitats de la riera i el seu entorn, el paisatge del passat i d’avui, el funcionament d’un molí fariner, la formació geològica de la vall de la riera d’Oló i l’església romànica de Sant Joan Vell. Cap al final es pot gaudir d’una vista panoràmica del Pirineu. I com a colofó, es pot visitar el “poble de Dalt” de Santa Maria d’Oló, molt interessant, amb l’església, el castell i magnífiques vistes. Una ruta sorprenent.

Com arribar-hi

Santa Maria d’Oló es troba a 30 km de Manresa i a 25 de Vic i té un accés fàcil i ràpid des de l’eix transversal (C-25), sortida 157 i seguir indicacions. També s’hi arriba per la carretera BP-4313 enllaçant amb la carretera B-431 que ve de Manresa passant pels municipis d’Artés i Avinyó. També per la carretera BP-4313 enllaçant amb la carretera C-59 que ve de Barcelona passant pels municipis de Moià i l’Estany.

A tenir en compte

Es pot trobar informació de la ruta aquí. I podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

L’època més apropiada per fer-la és l’estiu per la frescor del recorregut i per la facilitat de traspassar la riera. De totes maneres cal estar atent a la previsió de pluges perquè la riera s’arriba a creuar unes quinze vegades.

Itinerari

Inici

Comencem a la plaça de Catalunya de Santa Maria d’Oló, on podem veure la singular església nova de Santa Maria, amb un disseny avantguardista per a l’època. Es va començar a construir el 1950 i va ser beneïda el 1963.

En una racó de la plaça, uns indicadors ens marquen l’inici de la ruta, que està molt ben senyalitzada. Al llarg del camí, panells informatius ens comenten la vegetació, la fauna i la història que gira al voltant de la riera. També uns pals indicadors als encreuaments de camins ens assenyalen el camí adequat.

Baixem per un caminet de ciment que ens portarà a la riera d’Oló.

La riera d’Oló

Inclosa dins l’Espai Natural Protegit del Moianès, neix a l’altiplà d’aquesta comarca, al vessant nord del puig Rodó, i creua de nord-est a sud-oest el municipi de Santa Maria d’Oló fins a desembocar a la riera Gavarresa. La riera d’Oló transcorre per un paisatge singular d’orografia abrupta modelada per l’aigua: els xaragalls, els torrents, els salts d’aigua, els cingles i les terrasses fluvials. Els sòls, d’origen sedimentari, aporten nutrients a l’aigua, i generen una diversitat de flora i, a la vegada, de fauna excepcionals.

Fàbrica Sauleda

Passem pel costat de la fàbrica de lones Sauleda SA, que respon al model de colònia amb diversos edificis i naus i blocs de pisos dels treballadors. Rere les reixes, destaquen, al nord, el conjunt de despatxos i magatzem, i al sud, l’habitatge del director, tots dos d’estil modernista; hi destaca la combinació cromàtica (blanc, vermell i blau) i de materials (maó, ceràmica, fusta, ferro), i l’ornamentació de les obertures, moltes compartimentades verticalment. A la casa del director, trobem balcons amb un plafó de rajoles amb la Mare de Déu de Montserrat, coronat per un fanalet de ferro forjat.

Font del Roc

A continuació es passa prop de la font del Roc, una zona recreativa amb ombra, taules i bancs, situada al sortir del nucli urbà, al costat esquerra de la riera.

A partir d’ara, el so relaxant de les aigües de la riera ens acompanyarà bona part del camí. El recorregut transcorre per una franja de bosc de ribera restaurat.

Arribem a una cruïlla: per l’esquerra s’enfila un sender indicat com “Les Marrades”; és per on tornarem. Ara continuem per la pista, vorejant la riera, i arribem a les antigues vinyes del Trabal i de l’Andreu, on es conserven dues barraques de pedra seca.

El molí d’Altimires

Uns quants metres més endavant, a la riba d’un meandre de la riera d’Oló, es troba un antic molí fariner, el molí d’Altimires, que aprofitava les aigües de la riera per moldre gra. Té aspecte de torre fortificada, amb merlets al capdamunt.

 

Els plecs de la serra Borina

Aquests plecs són l’expressió més espectacular de l’abrupte anticlinal i falla de Santa Maria d’Oló. S’observen els estrats progressivament més drets fins a arribar a la vertical i en colors ben destacats. Aquesta disposició s’aprecia de manera rotunda i bella gràcies a l’excavació que ha anat fent la riera.

Al costat de la riera, al segle XIX, hi havia l’horta de la riera d’Oló, on la gent del poble tenia el seu tros de terra per conrear hortalisses. També, més avall de les Marrades, hi havia hagut vinyes. Gairebé tota aquesta tasca es va abandonar pels anys setanta, però queden testimonis que els recorden, com els prats actuals, les fonts, els murs i les barraques.

Seguim la riera, travessant-la en algunes ocasions, i ens desviem en direcció a Sant Joan Vell.

L’església romànica de Sant Joan Vell

Es tracta de les restes d’una església romànica, possiblement construïda a mitjan segle XI i situada dalt d’un turonet, prop del mas Armenteres. És d’una sola nau, amb absis semicircular a sol ixent. Aquest absis està ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues distribuïdes en grups de cinc entre bandes llombardes. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada en molt mal estat, coronada amb un arc de mig punt. La porta es troba al capdavall del mur de migdia. El sostre està esfondrat. L’aparell és obrat amb carreus petits, disposats en filades, barreja d’arenisca i gres. Algunes de les dovelles són de pedra tosca. L’estat de l’edifici és de franca ruïna i la vegetació tendeix a envair-lo.

Continuem per la pista i voregem mas Armenteres, actualment un lloc per assistir a cursos, seminaris o bé per passar-hi uns dies de desconnexió en plena natura. Uns metres més enllà, en una raconada, veiem la font d’Armenteres i l’estanyet batejat pels actuals propietaris amb el nom de llac Flor de Loto.

Seguim de nou la pista, i a les dues cruïlles vinents prenem sempre la de l’esquerra fins al punt més alt de l’itinerari, on es troba el bonic mirador del Cingle de les Planes, amb vistes a la riera i al Pirineu.

Anem avançant per sobre la cinglera fins a trobar una línia elèctrica que seguim uns 200 m i arribem a una cruïlla on podem escollir dues rutes que ens portaran a la font de les Bruixes: la més llarga, el sender de l’esquerra, envolta el serrat de les Tosqueres i passa per una barraca de pedra tosca; la més curta, continua per la pista, sempre en lleugera pujada fins a un revolt pronunciat on seguim un sender a l’esquerra i també arribem a la font.

Continuem sense perdre altura tot resseguint per dalt els meandres de la riera fins a atansar-nos prop d’uns murs de pedra seca. Aquí comença la davallada cap a la riera pel sender de les Marrades, amb unes vistes precioses del poble Vell o de Dalt.

Un cop arribats a la riera, tanquem el cercle i ara resseguim de tornada el camí inicial uns 200 m, on, per l’esquerra, ens enfilem al turó del poble de Dalt, que val la pena visitar.

El poble de Dalt

Al nucli antic, situat al punt més alt, s’hi troben vestigis del castell, documentat ja el 930, l’antiga església parroquial de Santa Maria, edifici de la primera meitat del segle XVII, amb un magnífic retaule barroc, aixecada al mateix lloc de la que fou consagrada el 999, i tota una sèrie de cases construïdes la major part els segles XVII i XVIII. Baixant pel carrer de Sant Antoni, conegut popularment per “la costa” pel considerable pendent, que comunica el nucli antic amb el pla, on el poble va començar a créixer durant el segle XIX, donem per acabat el recorregut.

Jaume Roig

Els cristians i el moviment obrer. L’experiència catalana durant el franquisme. Emili Ferrando Puig

Un llibre editat pel seu autor, que es pot trobar fàcilment a Can Claret i que és una bona síntesi, ben contextualitzada, de l’acció de diversos militants dels moviments cristians de treballadors de la JOC, la GOAC i l’ACO.

M’ha fet constatar la duresa de la lluita, i el fet que la resposta dels treballadors ja des dels inicis del franquisme hi va ser, de vegades en formes que no podien ser gaire explícites, però hi eren. Crec que aquesta duresa, que va passar per llargues estades a la presó, tortures, llistes negres per treballar, etc. no sempre la valorem com caldria. Els drets dels treballadors han estat fets a partir d’aquesta lluita tan dura. I cal conservar-los.

La constatació, també, que el front de lluita era molt global: els drets laborals de la gent, però també els drets polítics i els drets culturals, i la formació dels treballadors, i la salut, i l’educació i els barris dignes, i més endavant la dona i l’ecologia. I les respostes han estat ben imaginatives i compromeses: des del cooperativisme per combatre l’atur o la manca d’habitatges, l’edició de llibres o revistes, a la solidaritat fraterna per afrontar una vaga, o, no us ho perdeu, la retransmissió de la revisió de vida per la ràdio (pl. 80). No ha estat delegar en professionals perquè ens resolguin els problemes, sinó comprometre-s’hi activament quan aquests problemes encara no han trobat solucions clares i contrastades. S’ha treballat des de la creativitat, l’esperança, la confiança amb les quals s’ha vençut la por a la novetat i la incertesa.

M’ha fet gràcia trobar-hi la pregària com a últim recurs. Fa poques setmanes, una colla d’entitats muntàvem una pregària cristiana i musulmana davant del Centre d’Internament d’Estrangers. L’any 1950 alguns militants de la HOAC resaven el rosari davant de les cases de Can Tunis per evitar el seu enderrocament (p. 39). La impotència esdevé pregària per trobar camins. I els camins, no en dubteu, s’acaben trobant.

Mercè Solé

Calders, canal Jorba, Mas Rubió, Forat Micò, castell de Calders

La ruta proposada s’inicia a Calders, a la comarca del Moianès. Podem accedir-hi per la vall del Llobregat des de Manresa, i per la vall del Congost des de Malla. També, per Sant Feliu de Codines i Moià.

La caminada és d’uns 15 km i un desnivell de 250 m (acumulat 600 m).

Se’n pot trobar informació detallada aquí, i de la ruta aquí. Podem disposar del mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i el de l’Editorial Piolet, El Moianès, escala 1:30.000.

CALDERS
Sortim de la plaça Major de Calders en direcció al carrer Manresa fins a arribar a una placeta on hi ha la creu de terme, davant mateix de la casa de Cal Pere Moliner, situada a la cruïlla de camins entre el camí ral de Manresa a Vic i el camí d’Artés. A continuació traspassem la carretera de Manresa (B-431) i continuem per un corriol en la direcció que portàvem fins a arribar a la urbanització de la Guàrdia. Girem a la dreta pel carrer del Montcau, continuem pel carrer Pica d’Estats fins molt a prop de les cases de la Vila i la Domènega, on girem, ara bruscament, cap a l’esquerra i continuant per la pista que s’endinsa al bosc.

BOSC, VINYES I BARRAQUES
La seguim en direcció sud-oest i paral·lels a la carretera. Passem a prop de barraques de vinya i continuem fins a la cruïlla del camí de Mont-ros. Travessem la pista i continuem pel corriol en la mateixa direcció que seguíem uns 300 m més, on tombem cap a l’esquerra, ara sí, en direcció a la carretera, que creuem per sota un petit pont de canalització. Un cop a l’altra banda, un corriol ens acosta a una propera pista que seguim. Primera cruïlla a l’esquerra i segona a la dreta fins que, havent deixat dos camps de conreu a la nostra dreta, prenem un corriol a l’esquerra. Al cap d’una estona enllacem amb una pista més ampla que prenem també cap a l’esquerra tot començant a pujar. Al cap de poc veiem, enlairada a mà esquerra, una altra barraca de vinya. Continuem avançant per la pista entre camps de conreu. Més endavant arribem a l’altura de la masia de Serramelera.

TORRENT DE LA POR I CANAL JORBA
Agafem un corriol que marxa cap a migdia seguint la vall del torrent de la Por. A mesura que anem baixant, el pendent augmenta i el corriol es fa més complicat. En arribar a baix de tot, ens trobem amb el canal d’aigua de la Colònia Jorba. El canal en aquest punt està revestit de ciment i té una profunditat d’1,5 m aproximadament. Actualment el pas sobre el canal està tancat; uns senyals grocs ens indiquen el camí paral·lel, que enllaça amb la pista de Rubió.

Aquest canal és l’obra d’enginyeria més complexa del riu Calders. Capta l’aigua per a la Central Elèctrica Jorba, a la resclosa situada poc després de la masia de Bellveí per on passarem més endavant. Des d’allà i fins a la central, el canal d’uns 3 m de fondària per 2 d’amplada, recorre més de 5 km per un terreny boscós i difícil, mitjançant trinxeres excavades a la roca, dos sifons i diversos túnels. Les seves parets estan revestides amb pedra i a més estan arrebossades. Finalment, l’aigua és canalitzada cap a un saltant que té un desnivell de 97 m.

En el moment que el canal entra en una mina, el nostre camí enllaça amb la pista de Rubió. La seguim cap a l’esquerra en lleugera pujada. Una mica més endavant arribem a una esplanada, el Meandre del Clot del Soldat.

MAS RUBIÓ
Continuem per la pista principal en direcció a llevant. En un primer moment, i de tant en tant, gaudim de les vistes sobre els meandres del riu Calders. Després ens n’anem allunyant. Més endavant deixem la pista i agafem una derivació, a mà dreta, en baixada. La seguim fins a arribar al mas Rubió, on podem contemplar l’anomenada Alzina Grossa de Rubió.

La caminada continua per la pista que havíem deixat anteriorment. La seguim per la dreta en direcció nord, tornant a pujar lleugerament. Passada una cruïlla descendim una mica fins a arribar a un revolt en què deixem la pista i agafem una drecera, a mà dreta, que ens permet escurçar-la. Tornem a enllaçar amb el camí de Comelles a l’altura del Torrent Fondo de Vilaclara. El seguim cap a la dreta i no tardem gaire a trobar un corriol a mà dreta que, baixant cap a la riera, ens permet acostar-nos a la formació geològica del Forat Micó.

EL FORAT MICÓ
Ens trobem davant d’un espai molt bonic i interessant, situat per sobre del riu a l’altura del canal de Jorba, que està format per un conjunt de roques erosionades per l’aigua. El Forat Micó és un túnel excavat a la cinglera pel qual regalima aigua. Aquí es troben el canal de Jorba, i el fenomen geològic que li dona el nom. L’indret és fosc, fresc i amb un cert misteri, no exempt d’una bellesa feréstega.

En acabar la visita tornem enrere fins a recuperar el camí de Comelles. La pista avança de nou, pujant suaument, amb boniques vistes, al cantó dret, sobre el canal i la riera de Calders. Més endavant arribem a una bifurcació. El camí de Comelles continua endavant, mentre que la caminada segueix pel trencall de la dreta tot baixant cap a la Plana del Campaner i travessem el riu Calders pel Gual de Bellveí. A l’altra banda i a mà esquerra hi ha el paratge de la font.

LA FONT DE BELLVEÍ
Situada en un entorn idíl·lic, al costat de la riera de Calders, i envoltada d’un magnífic conjunt de plàtans, es troba aquesta antiga font a la qual tradicionalment s’anava a fer aplecs i fontades. Al seu costat hi ha bancs i taules de pedra. La font és de dipòsit i es troba sota les arrels d’un gran plàtan.
Retornem a l’altra banda del riu per continuar la caminada. De seguida agafem el sender de la dreta que marxa cap al nord sempre paral·lel a la riera de Calders. Una mica més endavant, el caminet es decanta cap a llevant en passar per la Quintana de Comelles. Travessem una zona d’horts que pertanyen a la mateixa masia, i tot seguit, al marge esquerre del camí, trobem les restes d’una barraca de vinya. A continuació el sender gira cap a la riera i s’hi acosta molt. Avancem per sobre una llarga llosa de gres, que ens permet apropar-nos a la llera del riu i tocar l’aigua.

LA RIERA I SANT ANDREU DE BELLVEÍ
Ara passem enmig de pollancres i àlbers i comencem a pujar per una altra zona de gresos de color gris. A poc a poc anem guanyant altura respecte al riu. Al cantó de migdia, entre el bosc i envoltada de camps de conreu, veiem la masia de la Casa Gran de Bellveí, i més endavant, desviant-nos un xic a la dreta, podem visitar les restes de la capella de Sant Andreu de Bellveí.

A continuació tornem enrere, i per un corriol de la dreta comencem a baixar per sobre una gran codina de gres fins a aconseguir el nivell de la riera. Anem seguint pel marge dret, per entremig d’una bonica pollancreda. En sortir-ne enllacem amb la pista del Molí del Castell. En aquest punt el PR-C 197 s’ajunta amb el GR 177.

El recorregut continua per la pista en direcció nord-est i en pujada, seguint les marques conjuntes del PR i el GR. Ben aviat tornem a planejar travessant el Pla de Malniu. A la banda esquerra i per sobre el camp de conreu que ocupa la gran plana, veiem les edificacions de la masia del mateix nom. Davant nostre, cap al nord i enlairat, s’aixequen les restes de la torre del castell de Calders.

EL POU DE GLAÇ I EL MOLÍ DEL CASTELL
Una mica més endavant arribem a una bifurcació. A la nostra esquerra hi ha l’inici del camí d’accés al Pou de Glaç de Calders. Aquest està situat a uns 280 m, com assenyala un pal indicador. El camí primer guanya una mica d’altura i després continua més suaument. Recorrem una zona molt humida i fresca, és el Bac del Molí. Al cap de poc, al cantó dret i per sota del camí, veiem la cúpula del pou de glaç. Un cop visitat, tornem a la pista que ens porta al Molí del Castell.

Està format per un conjunt de dos edificis adossats. El més baix era un antic molí fariner; el més alt correspon a una casa. Actualment l’antiga bassa es troba coberta de vegetació i és de difícil accés. El molí disposa de planta baixa més dos pisos. A la planta baixa era on hi havia les moles, mentre que al primer pis hi havia l’habitatge. La casa adossada també té planta baixa més dos pisos. Fins a mitjan segle XX ha estat un molí fariner.

La pista passa pel costat dels Horts del Castell, voreja els edificis i guanya altura. Continuem cap a ponent fins a un replà sobre l’antic meandre. Bones vistes sobre la part de migdia i ponent del castell de Calders.

VOREJANT EL TURÓ DEL CASTELL I LA BALMA DEL CARGOLAIRE
A continuació la pista es dirigeix cap al nord, tot vorejant el turó del Castell. Més endavant baixem per creuar el Torrent de la Querosa, i un cop a l’altra banda seguim pel costat esquerre d’un camp i per una forta pujada. Descobrim exemplars de llentiscle, càdec, garric i altres. A mesura que anem guanyant altura s’incrementen les vistes panoràmiques cap a migdia.

En un dels revolts, quan més a prop dels espadats ens trobem, ens apareix el camí d’accés, a mà esquerra, a la cova del Cargolaire. Es passa arran d’una paret de roca que es va seguint per sota el cingle. Al cap d’uns 80 m trobem les parets fumades i restes de l’antiga construcció. Encara es pot anar seguint uns 100 m més per sota la cinglera. És un lloc arrecerat, una balma des d’on es veu una magnífica vista del meandre del riu i del castell.

Tornem enrere fins al trencall del corriol de pujada. Acabem d’ascendir els darrers metres de la cinglera per iniciar l’últim tram de la caminada. Un cop a dalt, el sender continua pel costat dret d’un gran camp i s’enfila lleugerament en direcció a la carretera. Passem per l’Alzina de l’Erola.

Sortim a la carretera de Monistrol de Calders i la seguim pel voral cap a l’esquerra. A l’inici del primer revolt, la travessem i ens enfilem fins a trobar la carretera de Manresa, que també creuem. Una vegada a l’altre costat, acabem de pujar fins a arribar al poble i posteriorment a la plaça Major, on hem iniciat la ruta.

Els grups de fe i vida

Anomeno Grups de fe i vida als grups de cristians i cristianes que relacionen la fe amb la seva vida personal quotidiana. Poden ser grups de revisió de vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de celebració de l’eucaristia, de lectura espiritual i/o teològica i bíblia, o la combinació d’algunes o de totes aquestes activitats.

Alguns d’aquests grups estan en moviments d’acció catòlica o en altres. També hi ha grups que el seu lloc de trobada i referència és la parròquia o al voltant d’algun orde o congregació religiosa, o d’una escola cristiana.

Ara bé, hi ha força grups a Catalunya, difícilment quantificables, que són de “fe i vida” però no estan vinculats ni a cap parròquia, ni escola cristiana, ni a moviments cristians, ni a alguna congregació religiosa. Són grups que tenen i volen una autonomia. Alguns procedeixen de parròquies que en estar condicionades massa pels rectors, en un canvi de rector, o de projecte parroquial, no s’hi han sentit bé i han marxat. Alguns s’havien reunit a l’escola on havien anat com a alumnes, com a pares o mares, o com a mestres, i després, en deixar l’escola, tot seguit o més tard, han continuat com a grup. Altres havien estat en moviments cristians, o també en associacions cristianes d’acció social, però per haver passat el temps, i haver canviat de lloc de viure, els van deixar i després al cap d’uns anys s’han retrobat i han reiniciat un grup. Altres també procedents de moviments, els van deixar per escissions en el moviment o per desacords en la marxa del moviment i s’han refet, refusionat com a grup. Alguns són grups formats per gent nouvinguda a la fe cristiana, o que hi ha retornat.

Força d’aquests grups han pogut continuar gràcies a un cert carismatisme d’una o més persones que els han aglutinat i mantenen la relació a través de la referència d’aquesta persona. És important l’amistat en aquest grups, un mínim de cohesió, de projectes de vida semblants i una forta voluntat d’alimentar i compartir la fe, ja que no ho troben en altres indrets. Fins i tot, com he indicat, alguns no ho han trobat a la parròquia. Els horaris, els continguts de la trobada, els ritmes, les responsabilitats, els símbols, estan a les mans d’ells mateixos i no depenen de cap “autoritat” eclesiàstica que els vulgui, si no controlar, sí saber de la seva existència per donar-los unes pautes o uns elements d’unitat, que en principi no cerquen, si no és que potser ni volen.

Les debilitats d’aquests grups són patents. La seva continuïtat a mesura que es fan grans es fa més dificultosa. Quan la persona carismàtica desapareix, el grup es pot diluir. En ser poc institucionalitzats tenen l’avantatge de ser més vitals, autònoms i frescos, però tenen l’inconvenient de desfer-se amb facilitat segons quin impediment o circumstància visquin.

Ara bé, podríem pensar que precisament per la seva poca institucionalitat, per la seva pròpia distribució de responsabilitats sense discriminació de gènere, per la seva democràcia interna, per les decisions autònomes sobre els seus mètodes i continguts i per ser generalment formats per laics i laiques, són grups que anuncien, si no tota la realitat de l’Església del futur, sí d’una bona part que cerca aquest model en les parròquies i en els moviments cristians. Si és important crear comunitats cristianes vives enmig dels barris, pobles, ciutats, i de les xarxes amicals i laborals, com han escrit i reescrit tants documents eclesials, des del Concili Vaticà II fins el Concili Tarraconense, en aquests grups de fe i vida en tenim un exemple. Caldria doncs prendre exemple d’ells, per part de Plans Pastorals diocesans o parroquials, i els moviments d’acció catòlica podrien també incorporar elements d’aquests grups, per avançar en la seva necessària transformació i adaptació a l’actualitat.

Quim Cervera

Ara ve el que costa més

Com veus la situació política actual de Catalunya?

Constato una triple crisi. La més evident, la de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, ergo alhora amb la Unió Europea i, per tant, amb un món amb grans actors a escala global en el qual si no reforcem l’únic dels blocs amb llibertat de mercat, drets socials i llibertat política, tot plegat pinta molt malament. La segona, la crisi institucional, la d’una democràcia representativa amb partits febles, fins a l’atemptat jurídic i democràtic perpetrat pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i acabant per la ineficaç i sovint contraproduent resposta de l’Estat.

Per últim, la pitjor, la crisi de relació entre els ciutadans de Catalunya, que s’expressa gràficament en l’abandonament de símbols comuns (pancartes als ajuntaments, estelades vs. banderes espanyoles, l’ús del català com a llengua comuna no només a l’escola) i que, com hem vist en altres escenaris de radicalització identitària, enormement perillosa. Per tant, la veig molt malament.

Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?

Les eleccions del 21 de desembre, si bé no han configurat una majoria parlamentària gaire diferent, i tot i repetint una majoria de vots no independentistes, i coincidint amb la presó preventiva i fuga del Govern Puigdemont, sí que han servit, em sembla, per alguna cosa. D’entrada, si bé el discurs de la majoria continua reivindicant una República que ha estat incapaç ni de preparar, els fets mostren un replegament. Cares noves al front del Parlament, per exemple, o dimissions com al de l’exconseller Mundó i altres, preocupació sobre els processos judicials i un debat soterrat, a banda de la lluita eterna pel poder entre ERC i l’antiga Convergència, sobre la “via unilateral” (aquí no ha passat res) i una altra cosa que encara no se sap què és.

Però no serà fàcil ni curt. El grau d’escalfament a banda i banda dels blocs continua sent alt. El risc dels partits independentistes en reconèixer la realitat també és altíssim, però imprescindible si volen sortir galdosos de la Justícia, per exemple. Segons la meva modesta opinió, tot i que no va ser guanyadora a les urnes, cal demanar pacte i concòrdia. Incansablement. Uns han d’aprendre a viure amb la realitat (quan es van despertar, Espanya era allà) i han de ser conscients que darrere la independència s’està esmicolant per dins la nació que volien protegir. Els altres han de ser conscients que l’alt índex de desafecció espanyola és una dada irrefutable, absolutament necessària a tenir en compte en qualsevol política que es vulgui fer a Catalunya i a Espanya. Com deia Raimon Panikkar, de qui ara celebrem el centenari, quan un no vol dialogar només hi ha una opció: esperar. Paciència, doncs.

Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

En les situacions límit apareix sempre el pitjor i el millor de nosaltres mateixos. Jo, per exemple, he viscut els últims mesos amb certa angoixa i molt mala bava. Hi afegiria que encara m’encrespa més la superioritat moral de l’independentisme: apel·lacions al Bé i el Mal, atribucions repressores a adversaris polítics, absència d’assumpció de responsabilitats polítiques i penals i, fins i tot, justificacions doctrinals catòliques a la independència. És el meu particular infern. Ara, és sempre des d’aquí, des de ben fosc, quan es veu més clara la llum de Déu. “On hi hagi odi, poseu-hi pau” (Sant Francesc) o, des del Crist, “ja no hi ha espanyols ni catalans, tabarnesos ni carlistes” (versió lliure de Sant Pau). És exactament això el que hem de fer. Que, sincerament, costa tant. Ajudem-nos-hi.

Ramon Bassas

Una Església al servei del poble: no hi ha neutralitat possible

La situació política actual del nostre país és fruit d’un conjunt elements entre els quals destaquen la intransigència del Govern del PP, l’afany recentralitzador de l’Estat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut que implica sobretot la manca de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. També s’han comès errors greus en les actituds i les estratègies dels sectors sobiranistes. Però més enllà de l’anàlisi de les causes del conflicte i de la situació actual amb l’aplicació de l’article 155 –el PSC i el PSOE n’han legitimat l’aprovació–, m’interessa més bastir algunes reflexions al voltant del paper de l’Església catalana i dels principis de la Doctrina Social de l’Església.

L’any 1995 els bisbes catalans aprovaven el document col·lectiu Arrels cristianes de Catalunya, redactat pel fundador del Grup Sant Jordi, Joan Carrera. “Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats. (…) L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat pertoca directament a l’ordenament civil”. En el rerefons d’aquest text, segurament el més emblemàtic i il·luminador sobre la qüestió, hi ha el pensament i el magisteri eclesial que reconeix els drets dels pobles i de les nacions, entre ells el de l’autodeterminació.

El 31 d’octubre de 2013, 55 entitats cristianes de signe transversal es van adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Dos anys més tard, una trentena d’intel·lectuals catòlics es van adreçar en una carta pública a la resta de cristians d’Espanya. En les dues iniciatives, es propugnava la defensa d’uns principis ètics i pre-polítics basats en la Doctrina Social de l’Església, allunyats de qualsevol opció política partidista. Aquest és el terreny que li pertoca a l’Església i que honradament crec que ha estat el posicionament de la majoria de l’Església catalana durant aquests darrers anys convulsos del procés català. La defensa del referèndum català no és una opció política. Ho han exposat amb molt d’encert Hilari Raguer i Carles Armengol. També en el mateix sentit es van expressar, entre d’altres, més de 400 capellans catalans.

Algunes veus s’han alçat per denunciar una pretesa “deriva nacionalcatòlica o integrista”, fent servir diferents eufemismes o jocs de paraules. El debat previ al discerniment cristià sempre ha de ser valorat positivament. Però en canvi aquests mateixos sectors defensen aferrissadament la Constitució i no fan escarafalls per justificar l’aplicació de l’article 155. El dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, és un dret fonamental, no una ideologia política concreta. Forma part del substrat més essencial dels principis morals propugnats per l’Església al llarg de la història. Una Església que, per damunt de tot, ha de procurar estar al servei del poble, caminar al seu costat.

En aquesta línia, Joan Carrera, vint anys abans de la publicació d’Arrels Cristianes, subratllava lúcidament a Qüestions de Vida Cristiana (Notes sobre pastoral i immigració) quin ha de ser el paper de l’Església: “Com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquesta lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”.

Marcel·lí Joan i Alsinella

La partida que es juga és als barris populars

Un estimat amic es definia com a persona poc de banderes i himnes, més aviat d’abraçades. La primera vegada que li vaig escoltar dir aquestes paraules vaig sentir que em lligava moltes més coses a aquell home de les que pensava. Un amic al qual he trobat molt a faltar durant tot aquest temps de processisme i constitucionalisme, on les banderes i cançons de l’una i l’altra part han ressonat de manera eixordadora. Per a les persones com jo que no ens sentim especialment lligades als elements simbòlics, aquest temps, m’he trobat de vegades perplexa, de vegades incrèdula, de vegades massa enfadada… i amb enyorança de l’amic.

La situació política de Catalunya a dia d’avui no la veig gaire diferent de la del 6 i 7 de setembre de l’any passat. Em refereixo als dies en què es va veure un trencament social i polític del qual, a hores d’ara, sabem el que les urnes han dit el 21 de desembre: un partit de dretes espanyolista, nascut per esquinçar l’acord de la immersió lingüística a l’escola catalana, ha estat el més votat, i una majoria parlamentària dels partits que van proclamar la república catalana el 27 d’octubre. No m’oblido de l’1 d’octubre. I dins d’aquest resultat ens trobem amb el que sembla portar-nos cap a un atzucac quan el cap de llista del partit més votat per l’independentisme planteja la seva investidura sense trepitjar el Parlament de Catalunya.

La situació política està clarament polaritzada i deixa la foto d’una Catalunya partida per la meitat en termes electorals. Amb l’agreujant, sota el meu parer, que aquell electorat que viu en barris i ciutats on les esquerres guanyaven (l’eix social) ara els trobem pintant de taronja (l’eix nacional-espanyol). Com a mostra la meva ciutat, Mataró, on Ciutadans guanya de forma clara arrasant als barris populars.

Mai havia estat tan urgent construir espais de diàleg i deixar de banda la campanya electoral constant en la qual estan immersos els partits. Algun partit vol treure el cap posant l’accent en les polítiques públiques que garanteixin drets de ciutadania i es troben amb un Parlament desaparegut des de fa quatre mesos i que l’opinió publicada, que ha de fer de caixa de ressonància, o bé estan en línia amb l’una o l’altra part o bé simplement no els interessa pel seu propi interès.

Els espais de diàleg han de servir per reconstruir el catalanisme popular que va fer que veritablement fóssim un sol poble, el poble Català. I on l’eix social i també la lluita per l’autodeterminació del nostre poble es construeixin de manera col·lectiva i plural.

La situació de polítics i activistes socials en presó preventiva ha de passar a ser de llibertat. Molt em temo que amb polítics encara a Brussel·les, això no canviarà.

En tot allò que sigui construir i reconstruir les cristianes i els cristians estem cridats a aportar el millor de nosaltres mateixos. Ens hem de creure, i hem de pregar perquè així sigui, que podem ser llum i esperança en el nostre temps. Partint d’una situació que pensem trencada i sentim que manca l’esperança hem de teixir comunitat. Ens n’hem de sortir!

Quiteria Guirao

La trampa dels dos blocs

El moment polític actual s’estudiarà en els textos sobre moviments socials, com a exemple de com es pot perdre tant i tant capital polític en poc més de 50 dies: els que van del 6 de setembre al 26 d’octubre. En aquest període hi ha dos dies en què la gent del carrer va fer la seva feina: el dia 1 i el dia 3 d’octubre… La resta de dies no són bon exemple de res.

Acabada la jornada històrica de l’1 d’octubre després d’hores de tensió col·lectiva tot esperant que vinguessin els de les porres, en l’aire hi havia sentiment d’orgull i empoderament compartit per centenars de veïns. Ho havíem fet!… En conversa amb un veí, dels que mai s’havien significat en política, i en els darrers anys entusiasta col·laborador de l’ANC, vàrem comentar: “Espero que ara no tinguin la pensada de fer la DUI!… Home! –va contestar– no hem arribat tan lluny per a no fer res!…”. Ai las!, és cert: mai hem anat tan lluny… amb la marxa enrere posada… i tot plegat per a una efímera república.

Els errors d’estratègia de l’independentisme des del 27/9/15 són evidents, encara que només es van fer clarament explícits durant dos o tres dies abans de la campanya electoral –petita catarsi que s’haurà de recordar en els propers anys. El problema però, no rau en no assolir un objectiu polític esclau d’un full de ruta equivocat. El problema és que correm el perill de tenir un país pitjor.

Queden dies per a la investidura del President i la formació de Govern. Encara veurem més d’una pirueta legal, intencions de desnaturalitzar els resultat de les urnes dificultant l’exercici del dret a representació i més d’una “astúcia”. Ara, ¿es tracta d’una ingenuïtat o d’una enganyifa fixar l’objectiu electoral en el retorn del President i l’aixecament de les penes anticipades de presó?… ¿No sabien encara que això no aniria així, per més just que fos?… Recrimino doncs als responsables polítics dels dos blocs, l’estratègia de bastir el seu creixement en solucions simples a problemes complexos, en el no reconeixement de l’altre, la desinformació, i l’obstinació de cadascun dels blocs a parlar exclusivament “als seus”, com si només es tractés de fidelitzar la clientela.

De moment a la Mesa del Parlament el bloc del 155 estarà en minoria. I quan escric això –el bloc del 155 està en minoria– me n’adono que he caigut a la trampa! Me n’adono que només d’esmentar-ho d’aquesta manera estic fomentant i reconeixent l’empat etern; aquest empat que no s’hauria de resoldre amb victòries i derrotes. Hi torno i em sap greu: si entre tots fem que acabi així, amb victòria i derrota, tindrem un país pitjor.

Recentment el papa Francesc ha recordat unes paraules de la Pacem in Terris: “Guanyar no vol dir mai humiliar al rival derrotat. La pau no es construeix com l’afirmació del poder del vencedor sobre el vençut. El que dissuadeix de futures agressions no és la llei de la por, sinó la força de la serena sensatesa que estimula el diàleg i la comprensió mútua per curar les diferències”. Així doncs, no ens queda altre remei que buscar i rebuscar en allò i amb allò que ens uneix a la majoria i cura diferències: la democràcia per convèncer, no per vèncer. I no hi fa res quina sigui l’actitud de l’adversari, que només la tossuderia en la democràcia i el diàleg ens poden portar un millor futur. Un futur que ara passa per recuperar les institucions i fer un govern al qual no cal demanar-li valenties, màrtirs, herois ni coherències a l’extrem… però al qual hem d’exigir la responsabilitat de posar-se al servei de tot el país –en especial de la gent necessitada– tot limitant els efectes de l’article 155 i de l’escanyament de les finances de la Generalitat.

Albert Farriol

La situació política catalana

Per ajudar-nos mútuament a entendre millor la complexa situació política en què ens trobem immersos, hem cregut que podria ser útil demanar a unes quantes persones de sensibilitats diferents que ens aportessin la seva reflexió.

Els hem fet tres preguntes orientatives, amb el benentès que qui volgués podia respondre-les una per una i qui volgués podia fer-ho amb un article seguit. Les preguntes eren:

  • Com veus la situació política actual de Catalunya?
  • Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?
  • Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

Aquí publiquem les sis respostes que hem rebut. Ens n’han fallat dues més, que haurien fet el ventall més ampli. Però les que aquí trobareu sens dubte que són totes elles reflexions valuoses i plantegen el tema des de perspectives prou diverses.

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (II) (PR C-144)

(A Alcoi, a finals del XIX) …lluitaven contra unes condicions miserables de treball en les fàbriques tèxtils o metal·lúrgiques… unes condicions que afectaven també xiquets, vells i dones embarassades sense cap tipus de protecció, excepte la caritat, sempre escassa… Potser el fet de pensar en la història dels meus iaios, les seues circumstàncies i els seus contextos em servisca per a comprendre el que ens passa ara i aci, i pose en relleu el més significatiu que m’interpel·la. (Daniel Jover)

Les mirem de lluny (les colònies tèxtils), com ho fan milers de persones que transiten amunt i avall per les nostres carreteres en direcció a la Cerdanya i a Barcelona; les recordem esplendoroses, plenes d’activitat –”Soroll de telers, soroll de diners!”–, i alguns les ignoren; d’altres no les voldrien ni veure, però existeixen, hi són… Són la gent de colònia, sens dubte diferents dels de ciutat, dels de poble i de pagès, perquè hem de reconèixer que viure en una colònia és substancialment diferent que fer-ho en qualsevol altre dels llocs esmentats… (Revista L’Erol n. 86)

Continuem la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144) que com ja sabem està inclosa dins el Camí del Llobregat o GR-270. La ruta fa aproximadament 16 km i ens permet escollir o complementar diversos punts de vista:

Iniciem la ruta al nord de Cal Rosal, des de l’aparcament de la Via Verda que duu a Pedret (hi ha un pal indicador del PR C-144). Es contempla la fàbrica i el convent de la Colònia Rosal.

La Colònia Rosal fou la primera fàbrica de riu que s’instal·là a l’Alt Llobregat sota el règim de Colònia tèxtil l’any 1858.
Aquest conjunt urbanístic és fruit de diferents etapes constructives que van des del nucli més antic de la fàbrica, fins als anys 60 del segle XX.
La factoria va créixer, en alçada i llargària, tal com permet l’arquitectura industrial de pisos i sempre paral·lela al Llobregat. Va arribar a tenir prop de 2.000 treballadors.

Es travessa el riu Llobregat pel pont vell de la carretera, passant per davant del recinte de la fàbrica i es creua l’antiga C-16 per un pas soterrat amb escales. Ens tornem a acostar al riu i baixem a migdia cap al molí de Minoves i l’edifici de l’escola. Es voreja el pont d’Orniu.

La construcció d’aquest pont està directament relacionada amb la destrucció del pont vell durant la Guerra de Successió (1702-1714); la zona quedà desproveïda d’aquest pas tan important per la qual cosa fou necessari impulsar la construcció d’un pont nou, poc després de la fi d’aquella guerra, probablement a mitjan segle XVIII.

El camí porta a l’església de Sant Vicenç d’Obiols, una joia del romànic berguedà datada abans de l’any 888.

És un edifici de planta de creu llatina, amb nau única, transsepte de braços curts i capçalera rectangular. La seva aparença actual és el resultat de les obres i reformes que s’hi han fet al llarg dels segles.

Davant del temple, prenem el camí de l’esquerra (SE) que passa pel costat del mas Lledó i retorna al riu. S’accedeix a la Colònia de la Plana, que ens rep amb un magnífic bloc d’habitatges.

Des de l’inici es va concebre com una colònia industrial: el propietari, a més dels edificis industrials, bastí el conjunt d’habitatges i els serveis per als treballadors, així com una petita capella integrada a l’estructura dels habitatges que aviat quedà en desús a causa de l’augment de la població. Aleshores el culte es traslladà a Sant Vicenç d’Obiols. La vida del complex industrial ha estat molt irregular. Actualment al seu costat hi ha un modern polígon industrial.

Davallem cap a la fàbrica de la colònia i, a la vora del riu, continuem per un caminet fins al final de la zona industrial. Passem vora el canal i la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i gaudim del passeig presidit per l’església, edifici d’estil neogòtic d’una sola nau –coberta amb volta d’aresta– i capelles laterals.

Esteve Monegal, alcalde de Barcelona, singularitzà la seva colònia amb dues obres excel·lents: l’església i la torre de l’amo.

Travessem de nord a sud la colònia i, després de passar per sota la carretera C-16, prenem un corriol que voreja el canal d’aigua i porta a la Font del Balç. Entrem a la vila de Gironella, travessem el riu pel Pont Vell i trobem la Colònia de Cal Metre, situada a l’esquerra, dins del nucli urbà.

S’aprofità l’estructura de l’antic molí fariner de Gironella. El conjunt industrial disposava d’habitatges per als treballadors, serveis i muralla que tancava el recinte. Posteriorment es va anar ampliant. La torre, enlairada sobre el conjunt, és l’element destacat d’aquesta colònia i forma part del paisatge urbà de Gironella.

Passat el pont, es baixa a la dreta per unes escales, es creua la riera per un pont de fusta i es continua a la dreta pel Parc del Riu. Es passa sota el pont de les Eres, el camí s’eixampla i continua entre el riu i el canal. Més al sud, arribem a la zona esportiva vorejant el riu i poc després, ens plantem davant de la Colònia Bassacs, que compta amb una torre imponent (si la volem visitar cal creuar el riu).

Segueix una estètica historicista amb elements de caire medieval. Els anys cinquanta l’edifici fou convertit en escola i se’n modificà tot l’interior.

Continuem pel camí que seguíem, que ara discorre entre pollancres i camps. Sobre la resclosa de Viladomiu Vell hi ha un petit mirador amb taules per descansar. La Ruta de les Colònies segueix en direcció S vora el riu, passant pel costat de la palanca d’accés a la colònia de Viladomiu Vell.

“La fàbrica produïa cada vegada més, però els obrers de la colònia havien de treballar moltes hores (dotze hores al dia, sis dies a la setmana) i en condicions molt dures (dins una fàbrica plena de pols –la borra–, plena de perills laborals i havent de suportar un soroll eixordador). Per tal de protestar contra aquestes condicions laborals, els obrers es mobilitzaren durant els anys vuitanta del segle XIX. Aquest clima de mobilitzacions i conflictivitat laboral culminà amb les grans vagues de l’any 1890, com a conseqüència de les quals vuitanta obrers de Viladomiu Vell foren acomiadats i expulsats de la colònia. Una altra conseqüència, a més llarg termini, d’aquelles mobilitzacions fou la implantació, a càrrec dels amos i difós des de l’Església, de l’anomenat “model social del paternalisme”.

Un cop retornem a la palanca, continuem pel camí vorejant el marge del riu, fins a la palanca de Viladomiu Nou, per on passarem de nou el riu, després el canal i ens endinsarem fins a la fàbrica. Abans d’unes escales ens trobarem la desviació per pujar fins a la Torre de l’Amo, on podrem fer una visita guiada (prèvia concertació).

El senyor Viladomiu aviat s’adonà que el model de colònia industrial era un bon negoci i decidí comprar uns nous terrenys per ampliar la fàbrica. L’any 1897 els germans Josep i Jacint Viladomiu es partiren l’herència paterna, restant deslligades les dues Viladomiu. Poc després, s’inicià la construcció de dos dels edificis més emblemàtics: la torre de l’amo i l’església.

Si continuem per la fàbrica, una carretera ben asfaltada i flanquejada per plàtans ens condueix a la colònia del Guixaró. Seguim el canal fins a poder-lo travessar i retrocedim fins a trobar la palanca que ens permet creuar el Llobregat. Ara ens separem del riu, passem pel costat de can Rovira, travessem un torrent, voregem una resclosa i per una palanca entrem a la colònia de Cal Prat.

Cal esmentar l’edifici del casino-cafè i la torre del propietari, amb un jardí privat.

Baixarem al canal per creuar-lo i resseguirem direcció sud fins a l’entrada de la turbina. Al final del recinte industrial continuem per la vora del riu i creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte. Agafem un corriol a l’esquerra que discorre per sota d’un polígon industrial, es passa pel costat d’una font i ens tornem a apropar al riu. A l’antic pont de Periques continuem, sense creuar-lo, fins a arribar a la fàbrica de Cal Cases. Ara podem accedir al centre del poble de Puig-reig o continuar el camí de les colònies tèxtils per un corriol a l’esquerre, que passa entre el riu i un seguit d’horts que n’aprofiten l’aigua i les fèrtils terres, sota el castell de Puig-Reig. La majestuosa imatge de l’Església de can Pons ens indica el final de la ruta descrita.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i seguir-lo no presenta cap problema. Podeu consultar el topogràfic de l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) i a wikiloc.

Un últim apunt: després d’haver recorregut aquesta part del Llobregat val la pena llegir –o rellegir– Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

Jaume Roig

El que no he fet durant el curs

M’he proposat aprofitar les recomanacions de rutes i visites que tenim al nostre blog per gaudir dels dies de vacances que estigui a casa. Poso en el buscador del web el nom de l’autor dels articles “Jaume Roig” i em fa la llista de 11 rutes. Ja no tinc excusa per no posar-me en marxa! Aprofito per recordar-te de què van aquestes sortides:

  • El Berguedà oblidat: santuari de la Quar i monestir de la Portella. Arrecerats sota la serra de Picancel, l’un vigilant des de les altures, l’altre presidint una petita vall, hi ha els indrets que us proposem visitar.
  • Sant Ramon, el Camí Ral i la Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat. L’ermita està situada al cim del Montbaig, de 289 m, on es troben els termes municipals de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Hi ha molts camins per accedir-hi.
  • El Puig de les Agulles i la cova Cassimanya. Aquest puig és un dels principals miradors naturals del Parc del Garraf, des d’on es pot veure una espectacular panoràmica de la part marítima del Baix Llobregat i la pràctica totalitat del Barcelonès, sempre que el dia ho permeti.
  • Martorell: edificis emblemàtics, torretes i mines. En aquesta ruta podrem conjuminar la mirada sobre edificis emblemàtics i arqueològics de Martorell, la vista des de llocs alts de l’expansió industrial i de l’important nus de comunicacions del Congost.
  • Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell. La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu…
  • Els cingles de Vallcebre (PRC-128). Passejar-hi pel damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impressionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vallcebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus.
  • Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols. Es visiten quatre salts d’aigua naturals i espectaculars en tres rius diferents, i tot en un radi de només 2 km (el recorregut total és d’uns 9 km).
  • Sant Amanç 360º, ruta mística. És part d’una ruta que per a en Lluís Maria Xirinacs i altres persones simbolitza tota una experiència espiritual i humana: el camí de Vidabona.
  • Els cingles de Bertí. S’inicia i s’acaba al santuari de Puiggraciós.
  • Sant Salvador de les Espases. Veurem paisatges, com la muntanya de Montserrat, des d’angles desconeguts; dilatades panoràmiques, fondalades i formacions rocoses curioses.
  • Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144). La Ruta de les Colònies s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny.

Quiteria Guirao Abellán