Els discapacitats i el catecisme progre

Cada any, a Viladecans, el dia de Sant Sebastià, que és la Festa Major d’Hivern, l’ajuntament concedeix les “Distincions d’Honor de la Ciutat”. Aquest any, un dels guardonats va ser Sergio Garrote, medallista paralímpic en ciclisme adaptat. El Sergio treballava a la construcció i el 2001, per causa d’un accident laboral, va patir una lesió medul·lar que el va deixar tetraplègic. Es va posar a estudiar, va començar Medicina i Cirurgia, però el 2014 va descobrir l’esport, i el ciclisme en concret, com un mitjà de superació i d’enfortiment personal.

¿I per què explico tot això? Doncs per destacar un detall que em sembla rellevant sobre la manera de parlar i de presentar les discapacitats, tant físiques com intel·lectuals. En el fulletó que va repartir l’ajuntament amb les biografies dels guardonats, després d’explicar el seu accident laboral, es llegeix: “Lluny de ser un dramàtic final, Sergio va afrontar la seva capacitat diferent com una segona oportunitat”. ¿I què vol dir, això? ¿“Capacitat diferent”? No, no. No és això. Al Sergio, l’accident no li va proporcionar una capacitat diferent. El que va fer va ser deixar-lo sense una capacitat que fins llavors tenia, i no li va canviar aquesta capacitat per una altra d’equivalent. O sigui que el que va fer va ser deixar-lo amb una discapacitat. Però com que ara no és permès reconèixer que hi ha coses que van malament, i que no tothom té totes les possibilitats, doncs no ho podem dir. Ara, els discapacitats físics i els discapacitats intel·lectuals no es pot dir que no tenen unes determinades capacitats que la gent generalment tenim. S’ha de fer veure que tenen unes capacitats alternatives equivalents a aquestes capacitats que habitualment tothom té. I aleshores inventem això de les capacitats diferents, que és una mentida. A veure quan trigarem a anomenar als cecs “persones amb capacitats visuals diferents” i als sords “persones amb capacitats auditives diferents”, perquè no es considera adequat dir que hi ha persones que no tenen capacitat de veure-hi i també persones que no tenen capacitat de sentir-hi. Sí, és cert, una discapacitat, sobretot les discapacitats físiques, pot ser estímul per adquirir noves capacitats en altres àmbits. Però aquestes noves capacitats mai no seran equivalents ni substitutòries de la capacitat perduda.

I ara vaig a una altra història. El passat 3 de desembre de 2021 hi va haver, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, una manifestació organitzada pel Dincat (Discapacitats Intel·lectuals de Catalunya) per reivindicar la necessitat de crear més equipaments on puguin anar-hi a viure les persones amb discapacitat intel·lectual. Una reivindicació imprescindible davant la infinita deixadesa de les administracions en aquest camp. Tot el meu suport, doncs, tant a la reivindicació com a la manifestació, i més quan a casa patim aquesta situació: el meu germà Jordi, en efecte, necessita urgentment una residència així, però les llistes d’espera són inacabables.

Però hi va haver una cosa que em va semblar lamentable: sota el lema de “Stop llistes d’espera” hi havia un eslògan que deia: “Les persones amb discapacitat intel·lectual tenim dret a poder triar on, com i amb qui viure”. I no, no és així. Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen dret a tenir a la seva disposició, si ho necessiten, pisos tutelats o residències adequades. Però, ni ells ni ningú altre, siguem discapacitats o no, podem reivindicar el dret a triar on, com i amb qui viure. Dependrà de les possibilitats a tots nivells, de les disponibilitats, de les circumstàncies de cada moment, d’una pila de coses. I dir als discapacitats intel·lectuals –que precisament per la seva discapacitat poden creure’s fàcilment qualsevol cosa que se’ls digui– que tenen dret a fer tot el que vulguin i a tenir tot el que desitgin és abocar-los a la frustració i augmentar-los, i molt, la seva incomoditat vital i la dels que els cuiden.

Sé d’un esplai per a discapacitats intel·lectuals on se’ls va demanar als usuaris que expressessin els seus desigs de futur. I els responsables de l’esplai explicaven després amb orgull que els esmentats usuaris havien escrit coses com ara “Jo vull ser monitor”, o “Jo vull casar-me i viure independent”, cosa que demostrava, segons aquests responsables, que eren persones empoderades i amb molta empenta. I no, això tampoc no és veritat. Perquè per ser monitor o per casar-se i viure independent calen unes certes condicions, que la majoria de discapacitats i discapacitades no tenen. I alimentar-los aquestes il·lusions sense fer-los tocar de peus a terra no em sembla la millor manera d’ajudar-los a caminar per la vida.

Ja sé que el catecisme progre actual no va gens per aquí. Però em sembla que al catecisme progre actual li falta molta saviesa. Per exemple, la saviesa d’acceptar, sense subterfugis, que tenim límits i que no tot és possible. Una saviesa que caldria transmetre també als discapacitats, i sobretot als discapacitats intel·lectuals, perquè els faria molt de bé.

Josep Lligadas

La salut del català: política i recursos

L’any 1983 s’aprovava la Llei de Normalització Lingüística que instaurava el sistema d’immersió a l’escola, amb un amplíssim suport: 105 vots a favor i només una abstenció. El 23 de novembre de 2021 el Tribunal Supremo desestima el recurs de cassació presentat per la Generalitat en contra de la sentència prèvia (17/12/20) del TSJC en què es fixava una quota mínima del 25% del castellà com a llengua vehicular. A més ho fa emparant-se en una llei promulgada en temps de la majoria del PP, la LOMCE, que havia sigut derogada per la LOMLOE aprovada pel govern PSOE-Unidas Podemos i partits bascos i catalans. I resulta que el poder judicial practica l’intrusisme professional al fixar criteris pedagògics, lluny del que hauria de ser la seva competència.

Però no podem deslligar la decisió judicial del que ha estat l’ambient polític dels darrers anys. Recordem-ho, el 2006 apareix el fenomen Ciutadans que aconsegueix representació parlamentària el 2010. Amb un programa ben indeterminat en l’àmbit econòmic i social, la seva única senya d’identitat era el profund anticatalanisme. A punt de desaparèixer, podem pensar que mai un partit polític ha fet tant de mal en tan poc temps, ja que ha aconseguit arrossegar el PP –els de VOX tenen vida pròpia– i el poder judicial a exercir de salvapàtries. I de passada, fer venir més d’un tremolor a les cames a la gent de l’actual PSC, quan han volgut recuperar els vots que se’n van anar a la formació taronja. En definitiva, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat ha quedat per més endavant.

Mentrestant, certament, es nota un cert retrocés en l’ús social de la nostra llengua. Nostra, sí, també dels que parlen castellà. Però, ni això significa que el model lingüístic –que s’ha reconegut internacionalment com un model d’èxit– no tingui més benzina, ni és culpa dels docents, ni culpa de la nova immigració com pretén algú. I cal reconèixer que qui en surt més perjudicat dels atacs al català, són els mateixos a qui les decisions judicials pretenen protegir. A Catalunya, ara, tothom entén i parla el castellà. A Catalunya, ara, tothom entén el català, però no tothom el parla amb fluïdesa. Qui hi està perdent?

Però no només podem donar la culpa a la dreta espanyola o als jutges. Pensem-hi. És a Santa Coloma de Gramenet –i en d’altres barris obrers– on els partits d’esquerra dels anys vuitanta van veure clar que la llengua havia de ser un factor de cohesió, motor d’igualtat d’oportunitats, i van convèncer la dreta catalana que la separació a l’escola segons la llengua materna era un error i totalment contrària a la idea d’un sol poble. La percepció era que l’ús del català ajudava a funcionar el que se’n diu l’ascensor social. No serà que l’ascensor social s’ha espatllat?…

Aquesta pot ser una causa identificada subjectivament, però n’hi ha d’altres que és poden contrastar amb números. Per exemple, en els darrers deu anys TV3 ha reduït la despesa en programes infantils i juvenils de 20 milions d’euros el 2011 a 10 milions el 2020. Als recents premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català hi havia sis pel·lícules candidates al guardó principal, i estaria bé si no fos que són les úniques sis pel·lícules rodades en català l’any 21. Hi ha dades que certifiquen que el nombre d’escriptures notarials o sentències judicials redactades en català són moltes menys que fa uns anys… i podríem seguir posant exemples que no depenen del fenomen migratori ni del possible desinterès dels que tenen el castellà com a llengua materna.

No serà que el tema diners hi té alguna cosa a veure? No són calers el que cal per mantenir unes ràtios adients a les aules de primària i secundària?… No són diners el que cal per tal que a alguna universitat li faci vergonya l’excusa del nombre d’estudiants Erasmus per a no ser exigent en l’ús del català en els graus i post-graus?…

Per acabar potser cal tornar als arguments polítics i posar en dubte l’eficàcia de la defensa de la llengua feta a l’estil del Manifest Koiné. En ple fervor independentista, aquest manifest reclamava que l’única llengua oficial de la república, que era a tocar, fos el català. Va ser signat per destacades personalitats polítiques –la mateixa Presidenta del Parlament. Preguntem-nos si aquest rebuig d’una societat i cultura bilingüe ha provocat més d’un trencament emocional.

No obstant, aquesta diagnosi que no està feta per cap sociolingüista sinó que només és fruit del que qualsevol persona pot observar, no hauria de ser pessimista si ens agafem al que escriu Joan Mena en el seu llibre No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial). En Mena, nascut a Sabadell al barri obrer de Torre Romeu, mestre i diputat al Congrés de Madrid, diu que hi ha tres consensos encara existents als quals ens hem d’agafar i reforçar: el consens en la comunitat educativa de que la immersió és el millor sistema pedagògic, el consens social que té la immersió com a eina de cohesió, i el consens polític –majoria política– que hi ha al Parlament de Catalunya i, malgrat tot, al Congrés tal com es va manifestar en l’aprovació de la LOMLOE que enviava a fer punyetes la “españolización de los niños catalanes” del ministre Wert.

Ara bé, en Mena també adverteix que aquests consensos han d’anar acompanyats de l’enfortiment del sistema escolar i en particular de l’escola pública. També es tracta doncs d’una qüestió de recursos i diners, esclar.

Albert Farriol

El PSOE i el pas de la concessió a la convicció

En una cala del Maresme, entre Calella i Sant Pol, hi ha una pintada que diu: “Estimem la terra, odiem les fronteres”. Un bon lema. Utopia per utopia, m’agrada molt més, i em sembla molt més factible i molt més fructuosa la d’una Espanya que funcioni i en la qual Catalunya hi càpiga bé, que no pas la d’una Catalunya independent, que, veient com va tot, crec que seria un país d’ànima molt esquifida i en què, a més, el procés d’independència provocaria una notable destrossa en molts àmbits.

De cara a aconseguir la meva utopia, però, hi ha moltes barreres que cal superar. I una d’elles és l’actitud del PSOE. I és que el PSOE encara no s’ha decidit a de fer el pas mental que el capacitaria per obrir realment el camí d’una estructura territorial espanyola que funcioni. I aquest pas mental és el de creure que realment la diversitat dels territoris que formen Espanya és una riquesa i no una nosa, i per tant, que aquesta diversitat s’ha d’integrar plenament en totes les decisions que prengui el govern de l’Estat.

I la pena és que això no és així. Que la pluralitat de les Espanyes és vista i viscuda pels polítics espanyols, majoritàriament, com una nosa, malgrat totes les proclames en sentit contrari que es fan de tant en tant. ¿I llavors què passa? Doncs que tot avanç en l’autogovern de Catalunya i en la potenciació de la llengua i la cultura catalanes és entès i viscut no com una cosa bona que fa millorar Espanya, sinó com una cosa que seria millor que no s’hagués hagut de fer però que no hi ha més remei que fer-la per apaivagar els catalans independentistes i per obtenir, eventualment, els seus vots. O sigui que es fa com una concessió, i no com a resultat d’una convicció. Per això passa, per exemple, el que va passar en el congrés del PSOE del setembre passat: que la referència a l’objectiu federal apareix en el document final per una esmena del PSC, perquè en el document inicial no hi era. ¿I per què no hi era? Doncs perquè al PSOE no li surt de dins, no n’està convençut, i només ho accepta perquè no té més remei. Més o menys com va passar en la llei de l’audiovisual, un tema que ara sembla que s’ha resolt.

Jo no soc independentista, com he dit. Però sí que vull, com a català, un nivell d’autogovern més sòlid i més clar, i una voluntat decidida del govern espanyol de potenciar la llengua i la cultura catalanes. I ho vull perquè m’estimo aquesta terra i totes les seves riqueses, i perquè crec que Espanya hi sortiria guanyant molt si les reconeixia també com un patrimoni col·lectiu que enriqueix a tothom i fa avançar el conjunt del país. O sigui que m’empipa molt veure la manca de convicció del PSOE, i m’empipa encara més que per al PSOE els catalans no independentistes se suposa que no tenim cap interès en el desenvolupament social, cultural i polític de Catalunya. Que els passos que fan són només per la pressió independentista, no per l’interès del conjunt dels catalans i dels espanyols, com hauria de ser. I a sobre sense adonar-se que així no aturaran l’independentisme, perquè l’independentisme considera les tals concessions com a victòries i com a passos nous que ha aconseguit fer enfront d’Espanya i cap a la independència. En canvi, si pensessin una mica, els avanços en l’autogovern i en la potenciació de la llengua els podrien presentar com a part d’un projecte volgut i convençut per vertebrar Espanya i consolidar-la de cara el futur.

Jo no sé de què deuen parlar Miquel Iceta i Salvador Illa quan es troben amb Pedro Sánchez. Però em sembla que farien un gran servei al país –entenent per país tant Catalunya com tot Espanya– si aconseguissin convèncer d’això Pedro Sánchez. I que a partir d’aquí el PSOE s’animés a fer una campanya pedagògica valenta, ben pensada, seriosa, sense subterfugis, explicant aquesta qüestió tant als seus propis militants com al conjunt de la població. La campanya que s’hauria d’haver fet en els primers anys de la democràcia i que lamentablement no es va fer.

Josep Lligadas

La indústria en transició

La conflictivitat despertada per les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques arreu del territori de Catalunya, que no és altra que la disputa dels recursos energètics, agroforestals, pesquers, ecològics o paisatgístics, ultrapassa ja les fronteres domèstiques i pren una dimensió global: el control dels gasoductes, l’aprovisionament de metalls escassos, la compra de terres de conreu a altres continents… la contenció dels refugiats.

Mentrestant, la manca de semiconductors paralitza a Catalunya i a mig món les cadenes de producció d’automòbils. El desproveïment va per llarg, i es van acumulant estocs ocasionant pèrdues pel capital immobilitzat. La manca de camioners al Regne Unit avisa també del risc de desproveïment, que podria empitjorar si continua pujant el preu del gasoil. La logística del Just In Time que lubrificava les cadenes de producció fordista ajustant amb precisió cost, temps i benefici ha encallat. Serà que el món ha arribat a un nivell de demanda ja impossible de satisfer? La interdependència, dins l’esfera planetària que s’ha fet petita, és un camp de forces que estira o empeny, atrau o resisteix però res n’és aliè. Tot està imantat. La COP 26, entre els pols de la riquesa i la pobresa d’aquest magnet gegantí que és el model industrial i de consum, és el lloc dels encontres i desencontres dins la tirania de la globalització que tot ho imanta. El món no para d’emetre senyals que imploren un canvi de model industrial.

Catalunya és un exemple de manual del col·lapse que ens espera si no es rectifica el rumb. Tenim a Catalunya una economia tan industrialitzada com la mitjana de la zona euro, que frega el 20% del PIB, que exporta per damunt de la mitjana, sobretot productes tecnològics. No obstant, la nostra indústria és altament dependent de les importacions de matèries primeres, d’energia i de tecnologia: el 93,4% del consum d’energia primària és d’importació, amb un cost anual proper als 6.000 milions d’euros. Pel que fa al balanç físic de materials, Catalunya importa més del 70%, cosa que significa 13 milions de tones més de les que exporta, i amb un fort component no renovable. Com a feblesa cal sumar també la dependència tecnològica, per exemple de microxips, que s’explica per la baixa inversió en innovació industrial, que a Catalunya és quasi la meitat dels nivells de la zona euro. Aquestes febleses expliquen perquè la competitivitat del sector industrial català es troba més ancorat en els baixos salaris, per sota de la zona euro i d’Espanya, i l’elevada temporalitat.

L’escenari actual d’un progressiu augment de preus dels recursos materials i energètics, a més de la dificultat d’aprovisionament de components tecnològics, conduirà la nostra indústria al col·lapse per manca de competitivitat. L’alternativa es troba en les renovables, la bioindústria, l’economia circular, i la inversió en recerca i innovació. Catalunya ha d’electrificar la indústria, la mobilitat i el transport, i disminuir molt significativament la intensitat material implementant l’economia circular i desplegant generadors eòlics i fotovoltaics a terra i mar.

La gran reconversió industrial que cal fer porta a replantejar un conjunt de sectors com ara el càrnic, gran consumidor d’aigua i energia, dos recursos escassos. Replantejar la ramaderia intensiva que, a més, és altament contaminant per les seves dejeccions. Reduir ostensiblement la cabana i valoritzar energèticament els residus per evitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i impulsar la producció de proteïna vegetal. Cal intervenir amb tecnologia digital en alguns cultius amenaçats pel canvi climàtic com la vinya, evitant pèrdues de productivitat pel descens de la pluviositat i la substitució de fertilitzants i plaguicides químics pel cultiu ecològic. Caldria fer també un projecte per la descarbonització del Delta de l’Ebre, per prevenir el retrocés dels arrossars per l’efecte del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar. Les masses forestals de Catalunya, que ocupen més del 60% del territori, són el gran recurs desaprofitat, després de l’energia solar, que cal protegir per garantir en el futur el seu valor ecològic, social i econòmic. Cal una política forestal integral de boscos per defensar-los dels incendis, protegir la biodiversitat, activar l’efecte d’absorció de carboni i proveir la indústria de la fusta per la construcció, d’una banda, i per subministrar biomassa per la producció de combustibles i materials de biorrefineria.

La Costa Brava, entre altres comarques que viuen de la indústria turística, haurà de redimensionar la seva oferta cap al turisme i el lleure de proximitat, reconsiderant les infraestructures de mobilitat entre les quals hi cabria novament el tren que ja va existir en el passat. Per acabar, la darrera gran reconversió industrial és la de la petroquímica del Camp de Tarragona per una biorrefineria que proporcioni els recursos energètics i matèries primeres que demandarà les biofactories que produiran nous materials per a la indústria, així com vectors energètics com l’hidrogen verd, que serà clau en l’economia d’aquest segle.

Són tan sols alguns exemples del gran canvi industrial que cal abordar des dels governs de Catalunya i de l’Estat sense esperar més. Requereixen d’inversions públiques i privades, i també de canvis legislatius, que haurien ja de figurar en els pressupostos de la Generalitat pel 2022, sense els quals l’economia catalana difícilment sobreviurà a aquesta dècada.

Salva Clarós

La Pastoral Obrera de Catalunya

Doncs sí. Aquest mes passat els bisbes de Catalunya, d’acord amb la candidatura que va presentar el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), van signar el meu nomenament com a directora durant els propers tres anys, en substitució de l’únic capellà obrer que tenim en actiu, en Pepe Rodado. Glups. Alea jacta est

D’una banda m’afalaga la confiança de tots plegats, d’una altra m’espanta una mica. Per diversos motius. En primer lloc perquè quan m’ho van plantejar vaig pensar que si alguna cosa m’és familiar és la Pastoral Obrera. Fa molts anys que d’una manera o altra hi col·laboro. He tingut moments de molta implicació i d’altres, com l’actual, de més relaxats. Però això no vol dir que estigui gaire al cas de la situació actual dels moviments que en formem part ni de la realitat social que ens envolta, més enllà de les generalitzacions en què tots ens podem posar fàcilment d’acord. 

Acte de la Pastoral Obrera de Catalunya en la celebració del Primer de Maig en el 2016
Acte de la Pastoral Obrera de Catalunya en la celebració del Primer de Maig en el 2016

Per tant crec que toca una primera fase d’apropament a moviments i delegats. El SIPOC està format pels delegats de pastoral obrera de les deu diòcesis catalanes, que a la pràctica són molt menys perquè alguns bisbes no consideren necessària aquesta feina, per tant tenim només delegats a Barcelona, Terrassa, Sant Feliu, Lleida i Girona. I no n’hi ha a Vic, Tortosa, Urgell, Solsona i Tarragona. Es podria dir que algunes comarques de caire rural tenen poca indústria. Però certament crec que els problemes derivats de la precarietat laboral, de l’atur, de la immigració en situació irregular o mal rebuda són universals avui a Catalunya. Per tant convé continuar treballant perquè l’Església s’esforci a connectar amb les persones que treballen en situacions d’injustícia per fer-los costat i per animar els cristians a lluitar contra els abusos laborals des de les organitzacions i entitats. Aquí, he de dir que la col·laboració que vaig iniciar aquest curs passat amb el programa Llevat dins la Pasta, que es fa a ràdio Estel per iniciativa justament de la Pastoral Obrera, em va fer adonar de la quantitat ingent d’iniciatives solidàries i eficaces, petites llavors de transformació tan invisibles com aquell gra de mostassa de l’evangeli, però que piquen pedra, obren camí, fan volar la imaginació i la creativitat i sobretot fan sentir acompanyada la gent que més pateix. Tossudament.

També formen part del Secretariat els moviments de treballadors cristians de l’Acció Catòlica especialitzada en el món obrer: la JOC, la GOAc, l’ACO, i, quan pot, el MIJAC, que és el moviment dels infants. I els acompanyen capellans obrers, jesuïtes en el món del treball, o religioses en barris. Gent tota ella molt estimada, però que fa molt de temps que va reduint el seu nombre per manca de vocacions. 
A mi em sembla que tenim molta feina per davant: d’una banda, els qui ja ens sentim part d’aquesta moguda, continuar treballant i aprofundint en el nostre compromís cristià dins de les associacions on som, però de l’altra crec que seria una bona cosa contribuir a fer més visible la realitat de la gent laboralment vulnerable, que és moltíssima i molt diversa, i que probablement anirà a més, i fer visibles també els diversos camins que es poden emprendre. Alguns d’aquests camins inspiren recel a bona part de l’Església: participar en sindicats o en la vida política sensible a la dignitat del treball, que habitualment es mou més cap a l’esquerra. D’altres camins també són punxeguts, perquè requereixen fer costat decididament als immigrants, evitar desnonaments o posicionar-te davant d’algunes decisions a l’empresa on treballes. La Pastoral Obrera, en cert sentit, és poc simpàtica o poc gratificant, perquè se sol moure en el conflicte. I de vegades el llenguatge i la ideologia actuen més com una barrera que com un estímul a l’hora de connectar amb altres sectors eclesials. 

La delegació catalana a les XXVII Jornades de la Pastoral Obrera a Àvila, el passat 20 de novembre

Però de fet en aquestes realitats difícils és on Joseph Cardijn, fa un centenar d’anys, va començar a treballar amb els joves a Bèlgica. “Un jove treballador val més que tot l’or del món”, deia. I va confiar-hi perquè fossin ells mateixos, des de les seves molt precàries ocupacions com a aprenents i des de la seva escassa formació com a estudiants, des dels barris més humils, qui transmetessin la Bona Notícia de Jesús als altres joves, una bona notícia que només té credibilitat si qui te la transmet fa el possible tant per acollir-te a tu com per contribuir a crear les condicions perquè siguis tractat com una persona. El fil de la JOC de Cardijn és el que avui encara continua.

I se m’acut, finalment, que una bona cosa també seria oferir materials senzills, amb un llenguatge que pugui ser ben rebut per tothom, que ajudessin a veure i a connectar amb dones i homes en atur, en precarietat, sense drets, sense habitatge. Perquè tots ens preguntem, en el nostre entorn més proper, qui són, què els passa, què hi podem fer nosaltres i ells, perquè preguem per ells. Junt amb aquell text esplèndid d’Isaïes 43: No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu. Si travesses aigües profundes, jo sóc amb tu; si passes rius, el corrent no et cobrirà. Si camines pel foc, no et cremaràs, no et consumiran les flames. Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu, el Sant d’Israel, el teu salvador. Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu…

Mercè Solé

Dos anys a París i tres a Madrid

Per estudiar Sociologia he passat dos anys de la meva vida (del 1976 al 1978) vivint a Montreuil-sous-bois a la perifèria est de Paris i estudiant a l’Institut d’Études Sociales (I.E.S.) de l’Institut Catholique de Paris. En aquests dos anys vaig poder conèixer força les perifèries obreres i la ciutat de París, que estimo i sempre tinc ganes de tornar-hi.

Vaig conèixer professors i alumnes francesos i africans de l’ I.E.S, capellans francesos, membres de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), persones de la parròquia Saint Pierre-Saint Paul. Vaig parlar amb exiliats espanyols, membres del PSUC, de Comissions Obreres, anarquistes, i amb immigrants espanyols militants del PCE.

Conèixer el món i la cultura francesa em va aportar racionalitat, ordre en l’exposició dels temes, sistematització, esperit tolerant i democràtic consolidat, obertura a idees i pensaments diferents, etc. Per altra banda també vaig poder observar i experimentar alguns elements no tan positius, al meu mode de veure. Ja sabia del xovinisme francès, i del seu sentiment quasi inconscient de creure’s “la llum” d’Europa, i de pensar que lo seu és el millor, però vaig aprendre que no solament és així, sinó que de manera instintiva els surt una tendència a alliçonar, a dir-te que la seva forma de funcionar i de fer és la que hem de adoptar també nosaltres. Així ho vaig viure quan, explicant el que fèiem a la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i populars), i intentant conèixer com actuaven a la JOC, em deien que no ho havíem de fer tal jo els exposava que fèiem en el principis de la JOBAC, sinó que havíem de fer com actua la JOC francesa. Quan vaig comentar aquest fet a un capellà francès em va dir que era veritat que l’ànima francesa tenia aquesta tendència, però que no ho digués mai a un francès.

Del 1989 al 1992 per seguir els estudis de Sociologia vaig passar també tres anys vivint al barri del nord de Madrid, Saconia, i col·laborant en la parròquia de la Cena del Señor. Vaig acabar la carrera de Sociologia a l’Institut León XIII, depenent de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Vaig compartir classes, estudis i congressos amb els companys alumnes de diferents llocs de les Espanyes. Vaig participar de reunions de capellans madrilenys, de tendència crítica i avançats, eclesialment parlant. Em vaig relacionar amb grups de matrimonis actius a la parròquia, que em van invitar a casa seva, i algun cop fins i tot vaig explicar com veia Catalunya i la relació amb les Espanyes. Em van escoltar amb molt de respecte. També em vaig implicar en la pastoral de joves, en grups de confirmació i de joves de la parròquia i de les parròquies del voltant, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer laiques i laics i religioses animadores d’aquests grups.

Conèixer la vida i la cultura madrilenya, que vaig descobrir que més que la capital d’Espanya, que és el que és oficialment, Madrid era una capital molt castellana (capital de les Castelles, sobretot de Castella-La Manxa) i per altra banda era molt cosmopolita. L’experiència madrilenya em va aportar el gaudir més de la vida, de l’amabilitat i de la capacitat de relació oberta, generosa, lúdica dels madrilenys, el seu saber perdre el temps. Per altra banda també vaig observar la rectitud, la solidesa ètica i austeritat dels castellans, i igualment les impuntualitats, la capacitat que tenen d’oblidar-te però quan retornes, saben tractar-te, amb tota amabilitat, com si els haguessis vist el dia abans. Així m’ho va fer veure una religiosa catalana que feia temps que vivia a Madrid. Vaig saber com ens veuen els catalans, els tòpics explicitats en bromes i acudits, i com relativitzar el nostre món català. Un altre aspecte molt madrileny és que els encanta que els diguis que t’agrada molt Madrid, a més t’ho pregunten sovint i els costa acceptar que hi estiguis només per un temps, si t’agrada. No he conegut catalans o catalanes que havent conegut Madrid no els agradi.

Una de les dimensions que em va impactar positivament és la poesia i la mística castellana, de sant Joan de la Creu, de santa Teresa i altres, que t’ajuden a entendre l’ànima castellana, vinculada als paisatges de llargs horitzons, de cereals, i de cels oberts i assolellats.

Per un català haver viscut a la capital de Castella (de les Espanyes) i a la de França, els dos països veïns, és molt interessant. Haver copsat els diferents elements de cada forma de viure i de cada cultura i fer-ne una valoració personal, encara que sigui limitada i relativa, em permet fer algunes consideracions.

En primer lloc, Catalunya es troba entre les dues, i per tant, el procés d’identitat catalana, està en relació directa amb el coneixement de les identitats castellana (espanyola) i francesa. Una teoria particular i pròpia em fa creure que cada país, cultura, mode de vida, és la barreja de la cultura dels països veïns.

En segon lloc, tot i les pretensions d’una certa “superioritat” il·luminadora i alliçonadora de la cultura francesa i una certa “tendència conqueridora” castellana, Catalunya, tot i reconeixent les seves influències, no s’ha de deixar condicionar per aquests corrents, i ha de mirar de ser ella mateixa, dignament.

En tercer lloc, cal reconèixer que a nivell quotidià i de les relacions properes, tant els ciutadans francesos (parisins) com els espanyols (madrilenys), ens respecten, valoren i aprecien, deixant a part qüestions esportives, i aquelles induïdes pels mitjans de comunicació o per la baixa política.

En quart lloc, podem aprendre molt dels veïns, i ens ajuden a relativitzar els nostres petits mons, o les nostres, a vegades, curtes mires. Ens convé, regularment, relacionar-nos amb cultures més àmplies i grans com són l’espanyola i la francesa. Crec que els catalans, de fet, ho realitzem força i bé.

I finalment en cinquè lloc, en relació amb el conflicte polític que avui dia vivim, ens convé refer ponts, deixar-nos enriquir per les diverses cultures i deixar-nos orientar per les dimensions sanes de les cultures que ens envolten i les presents en l’interior del nostre país. Tota cultura té un fons espiritual i conviccional. Ens cal enriure’ns dels nostres defectes i de les pretensions exagerades de les cultures veïnes, i aprofitar el bo que totes tenen. Això no treu que cal, amb realisme i determinació, alliberar-se de les opressions o repressions que ens puguin fer sofrir. I per això cal reconnectar els pobles en la base, i així evitar críticament les influències manipuladores i simplistes procedents d’interessos econòmics, de poder i d’imposició de pensaments aliens i hostils al poble.

Quim Cervera

Els socialistes serien els millors independentistes

El poder econòmic i social en democràcia ha d’estar subordinat a les urnes i així neix la representació política. Tanmateix, la realitat és crua, i calen recursos (financers, mediàtics…) per poder existir políticament. I això està en mans de grans empreses (Caixa, Naturgy, Indra…) que decideixen diferent, tot sovint.

I aquestes grans empreses, vinculades a la capacitat empresarial catalana, ara, en bona part, estan més o menys vinculades al PSC/PSOE. Així els poders fàctics de Catalunya, també dits catalans, són els que ara són en l’àmbit de confiança socialista. I aquestes poders mantenint la seva posició estratègica dins del PSC/PSOE en tenen prou.

En el moment que el PSC/PSOE hi perdi perquè no es capaç de tenir aquesta doble capacitat de convenciment a l’estat espanyol i entre els poders socioeconòmics, aquests seran els millors independentistes (Sala, Zaragoza, Serra, Collboni…). Amb els governs del PSOE l’autonomia catalana ha reculat. Amb el governs del PP ha crescut. És una paradoxa que es pot explicar en funció de com aquestes elits econòmiques autonòmiques poden mantenir la seva posició. Una posició que també està condicionada pels vots. Però només condicionada. I així el PP ha cedit competències per intentar guanyar influència en aquesta tasca d’intermediació.

En l’època Pujol, hom va intentar evitar aquest monopoli socialista, que per raons històriques havia obtingut un gran avantatge. I en part ho va aconseguir i d’aquí el repartiment, quasi contra natura, de les institucions claus de Catalunya. Ara el mateix model persisteix però amb una gran diferència: l’espai de conflicte pels vots serà dins el terreny de les esquerres i no serà el mateix tot i que no sigui per obtenir grans canvis.

L’oligarquia catalana ha treballat en silenci des de dins de la societat catalana però servint als de fora. El dia que això es normalitzi perquè els vots tinguin tot el valor que es mereixen Catalunya podrà equiparar-se amb qualsevol altra nació del món lliure.

Llorenç Prats
desdara@gmail.com

Els indults malmeten el procés i és bo

El procés, com idea d’una cosa que comença i acaba, és un parany autonomista. La lluita pel redreçament nacional és persistent i no va començar el 2012 quan Artur Mas va idear aquest concepte. La reconstrucció nacional és permanent des de segles ençà i no acabarà amb la independència sinó que continuarà, com passa entre totes les nacions lliures del món.

Els presos polítics catalans cerquen un indult que els reduirà a la condició de presos comuns. La seva condició política deixarà d’existir en la mesura que deixin de representar la seva funció validadora del resultat per la independència del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.

No són presos de consciència ni insubmisos. La seva causa és política perquè tres anys de solidaritat popular indicaven que la seva sort també era la del poble al que deien servir. Potser ara amb l’indult espanyol quedarà clar que el seu objectiu no era servir al país sinó servir-se’n, ateses les grans mobilitzacions anteriors al primer d’octubre i el resultat del referèndum vinculant.

Els presos polítics no reconeixen l’autoritat que els jutja ni la seva constant imposició. Es deuen a la voluntat col·lectiva que els empeny i els entén. Els referents penitenciaris de presos polítics és el d’una resistència visceral. Des dels que no volen assumir un determinat ordre carcerari propi de delinqüents, autèntics enemics de la societat, fins als que cerquen la manera d’escapar, a la mínima que poden, per poder reactivar la seva activitat política.

L’escenari català, tanmateix, no quadra amb cap experiència similar. La via catalana, democràtica i pacífica, per fer efectiva la independència està plena de peculiaritats. Anirà bé! Tot anirà bé!


Llorenç Prats
desdara@gmail.com

VOX: males noticies, però vull aquella gent

No crec que sorprengui a ningú si assenyalo que la irrupció de VOX als òrgans de representació parlamentària és una molt mala notícia. La recepta ideològica d’aquest partit inclou, entre d’altres, l’hipernacionalisme i masclisme exacerbat, el conservadorisme populista i la simplificació dels complexos problemes polítics. Una mostra més que evident d’aquest tarannà simplista és el programa polític amb què VOX es va presentar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: un full amb tant sols 10 propostes. El seu extremisme ideològic, el seu tarannà polític, i en últim terme, la seva capacitat de contagi presenten un important repte democràtic. Vegem-ho.

En primer lloc, la defensa de posicions extremes de VOX tracta d’explotar la por, menyscabant la convivència. En l’actual temps d’incerteses i de canvi constant, la recepta de VOX és una tempesta perfecta: espurnar la por, estigmatitzar la discrepància i el que és diferent, fer servir un llenguatge de veritats categòriques inqüestionables. Per a la ultradreta els avenços socials (drets LGTBI, el dret a una mort digna, la lluita contra la discriminació de gènere…) representen riscos per al nostre model de vida. Majoritàriament VOX planteja protegir els avantatges de la ciutadania més privilegiada de la nostra societat (home, blanc, heterosexual, cristià…). Assenyalar minories que no encaixen en el patró de ciutadà “normal” de VOX com a culpables dels problemes socials, econòmics o polítics és un risc enorme per a la convivència i per a la democràcia.

El segon perill que representa VOX és el seu tarannà polític. De nou pensant en el votant espantat, VOX es presenta com una força política plena de veritats, sense un mil·límetre de dubte. No accepta la discrepància, menysprea els plantejaments dels altres fins i tot els d’aquells més propers ideològicament (“la derechita cobarde”). Però, sobretot, cerca constantment la confrontació i la lluita. Refusa allò tan democràtic d’establir acords i consensos amb qui pensa diferent, ja que és en l’espai del combat on vol estar. Un actor polític que entén l’acord com una traïció i que només accepta la “seva” veritat representa una dificultat per al normal funcionament democràtic, basat en els consensos i en el respecte.

Però més enllà de l’evident perill que representen les seves idees i les seves formes, voldria alertar d’un altre risc menys evident i que representa, al meu parer, un repte molt més gran i subtil per a la nostra societat i pel conjunt del sistema democràtic. Es tracta del seu marc mental, es tracta del “nosaltres contra ells”, una manera de pensar quasi tribal, i que ens retrotrau uns quants segles d’avanç democràtic. I és que aquest plantejament conté un risc de contagi enorme, és fàcil “caure” a la seva trampa. Enfront dels plantejaments ideològics i de tarannà que he exposat, la reacció més immediata pot ser la de pensar també en termes de “nosaltres” (demòcrates) contra “ells” (seguidors de VOX).

Aleshores, però, sorgeix el risc de crear una societat completament polaritzada i basada en diferents “nosaltres” contra “ells”. Hem d’aspirar a una societat que sigui combativa amb les idees de l’extrema dreta, perquè representen un perill per la convivència, però que sigui plenament conscient que hem de ser empàtics amb qui pensa que els plantejaments de VOX són una solució.

Si no, l’estratègia de l’extrema dreta haurà aconseguit una primera victòria. Deixarem d’aspirar a convertir-nos en una societat inclusiva, on no sobri ningú. Ja he exposat que la presència de determinades idees són un perill per la convivència; també crec, però, que en el nostre dia a dia, en la nostra quotidianitat tenim una responsabilitat de cara a esvair les pors que aquestes forces polítiques pretenen espurnar. Però ser dur i tenaç amb els problemes no ha d’evitar que renunciem a un plantejament inclusiu: ningú no sobra a la meva societat. Hem de rebatre les idees, no les persones. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya VOX va aconseguir prop d’un 8% de suport electoral. És un important senyal d’alarma. Si el que pensem és que per combatre’ls els hem de fer fora, aquest model de societat no és el que jo vull. I en certa mesura, les seves idees respecte que a la nostra societat sobra gent, hauran començat a guanyar la partida.

Pablo Aguiar

Micropobles

Fa unes setmanes, en una de les activitats del Miracle, vaig tenir ocasió d’assistir a una breu xerrada de l’alcalde de Riner, Joan Solà. Riner és un municipi d’uns 300 habitants (durant la pandèmia ha passat de 250 a 300!), a la comarca del Solsonès. Està format per masies disperses i compta amb quatre petits nuclis de població, un dels qual és el Miracle, on, a la Casa Gran, hi ha l’alcaldia.

El públic a qui en Joan Solà s’adreçava som, sobretot, urbanites de l’àrea metropolitana, assedegats de natura i de silenci. La zona sud del Solsonès en aquest sentit reuneix tots els requisits per a nosaltres, que de vegades ens atemorim quan pensem en la possibilitat que el turisme massiu arribi a la zona. La densitat de població de Riner és de 5,6 habitants per quilòmetre quadrat. La de Barcelona, de 16.420.

Viure i treballar a Riner és, però, tota una altra cosa. Als habituals del Miracle, ja ens sorprèn que una ciutat com Solsona, que és el nucli gran més proper, només pugui enllaçar amb Barcelona amb una línia diària de bus. De Solsona al Miracle, cal agafar un taxi. El transport públic que comunica les diverses poblacions de la comarca és molt limitat. La gent no només ha de tenir un cotxe, ens diu l’alcalde, sinó dos. I, per l’actual normativa que regula la construcció, pensada per evitar abusos, molts pagesos es troben que han de viure a Solsona perquè no els és permès d’eixamplar la casa pairal. Com si pel fet de viure en una zona rural, hi hagués l’obligació de compartir habitatge amb els pares.

Durant el confinament, els estudiants universitaris s’han trobat doblement confinats, perquè l’internet de qualitat necessari per assistir de forma virtual a classe és inexistent. Els cables de la fibra òptica travessen físicament el territori, però Movistar, per exemple, considera que atesa la dispersió dels veïns no és rendible fer-la arribar a les masies.
Un gran desequilibri territorial, doncs, d’arrels històriques, que els consistoris d’aquestes petites poblacions intenten compensar. Un primer pas ha estat la creació de l’Associació de micropobles de Catalunya, que aplega els pobles amb menys de 500 habitants. Al Solsonès, s’intenta fer arribar la cultura a tot arreu amb diverses iniciatives. Vaig tenir ocasió de prendre part en una d’elles, les Espurnes Barroques, i em va semblar esplèndida, fruit d’un esforç considerable. També s’intenta promoure productes alimentaris de qualitat: reintroduir la vinya, elaboració de formatges, etc.

Una de les qüestions més difícils que tenen per davant és l’intent de seducció de grans empreses energètiques, que proposen als ajuntaments dedicar enormes espais a energies renovables: molins o plaques fotovoltaiques, que substituirien part del cultiu i malmetrien el paisatge… a canvi de sucoses subvencions per a uns ajuntaments que tenen una economia molt justeta.

Fa pensar el desequilibri mantingut al llarg de tants anys. Fa pensar el paper de les grans empreses elèctriques que fan propostes absolutament desproporcionades. Fa pensar si ha de ser el turisme (i quina mena de turisme) qui ha de donar vida al territori. Tampoc no pot ser que els urbanites exigim al món rural viure en unes condicions que no voldríem per a nosaltres i que són causa d’una gran desigualtat.

Equilibri, diversitat, sostenibilitat, respecte a la natura… Tenim feina per estona.

Mercè Solé

Del nacionalisme partidista a l’independentisme transversal


Ara fa deu anys, el 2011, en el Col·legi de Periodistes de Catalunya es va explicar, un cop acabada la consulta de Barcelona Decideix, que calia portar al Parlament de Catalunya una darrera ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació oficial. Després de molts intents, la feina més difícil ja s’havia fet. Era el 20 d’abril de fa deu anys. Una gran part de la població catalana ja s’havia emancipat i veia amb ulls de credulitat la viabilitat del nou estat català. Només quedava fer-ho de forma oficial, en nom de tots els catalans i a nivell nacional. S’havien presentat abans moltes ILP, rebutjades per la Mesa del Parlament, però la determinació de 554 municipis que havien votat sumant més d’un milió de vots, amb la participació de més 252 observadors internacionals.

Des d’aquell moment, fins a l’estiu del 2017, es van cometre molts errors, com per exemple, anticipar el resultat del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, tot redactant i aprovant una llei de transitorietat (“de la llei a la llei”) al Parlament de Catalunya el 7 de setembre de 2017 (DOGC Núm. 7451A ). Aquella decisió ja va constituir una greu fractura amb l’esperit i la línia de la “via catalana” per fer la independència: una emancipació democràtica per la via de fet, gradual i en creixement.

El pas que obria la porta del Parlament, no obstant això, va ésser un èxit. La ILP “per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació” va teixir les complicitats de base que van situar el president de la Generalitat d’aleshores, Artur Mas, en la necessitat de fer alguna cosa. El primer intent, gens reeixit, va ésser la consulta del 9 de novembre de 2014, anomenada com “la costellada dels catalans”. Aquest primer pas, de visceral regeneració democràtica, va ésser un èxit ben merescut d’un grup d’activistes de la societat civil catalana: Xavier Martínez, Elisenda Paluzié, David Vinyals, Joan Vives, Jordi Fité, Albert Calero, Víctor Cucurull, Esther Ponsa, Uriel Bertran, Miquel Àngel Garcia, i els lleidatans Josep Gonzalez Cambrany i Anna Arqué, també com a portaveu del grup. A ells els hi devem l’impuls necessari perquè després s’aprovés i es realitzés el referèndum d’autodeterminació el 2017.

A partir d’aquell moment es va evolucionar del nacionalisme partidista a l’independentisme tranversal. Així tot el debat polític a Catalunya es va centrar en com fer la independència. Del dret a decidir al dret de secessió. De la voluntat a l’efectivitat. Del parlar al fer. Una conquesta col·lectiva feta municipi a municipi de tot el país i que assoliria el seu punt més alt en el dia del primer d’octubre de 2017. Com deia Anna Arqué aleshores, “la finalitat és la convocatòria oficial d’un referèndum d’autodeterminació” i res més. Ni calia anticipar el resultat ni aprofitar-se de les estructures espanyoles (com la Generalitat) per fer drecera. Calia, cosa que no va succeir del tot, guanyar el referèndum amb totes les garanties i fer-lo valdre amb absoluta normalitat per tot seguit, de forma escalonada i sense estridències, anar consolidant la victòria.

Per tant, allò que va començar a Arenys de Munt un dia 13 de setembre de 2009 com a voluntat popular i radicalitat democràtica és el que havia de continuar essent després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Un exercici democràtic que evités bloquejos, com el del 3 d’octubre de 2017, o absurdes negociacions, com la del 10 d’octubre de 2017. Només calia seguir escoltant l’escalada d’afirmació nacional que l’energia de l’autodeterminació havia generat, i sobre la qual poques persones havien entès.

Llorenç Prats @llorenprats

La decadència de la Catalunya autonòmica

La gent ja sap que les solucions no poden venir d’Espanya. L’Espanya monàrquica que empara la corrupció no és la via. L’Espanya franquista on impera l’autoritarisme tampoc és la via. L’Espanya com a lloc d’emigració d’acadèmics i intel·lectuals és un fracàs. Els catalans ho saben i per això ja han pensat i decidit fer el seu país. Un país que respongui a la seva nació. Al seu poble.

Altres nacions del món han fet igual. Els Estats Units van fer el mateix quan es van independitzar. La metròpoli, a Londres, era un focus de desgast, era un sistema extractiu de les seves energies. I és així que van emprendre el seu camí i van reeixir. Avui els Estats Units és un model de progrés i iniciativa que inspira a molts catalans. Allí hi treballen i aprenen molts dels nostres, en empreses capdavanteres de les quals tots ens servim.

Els catalans hem descobert que no podem esperar. La decadència autonomista és minoritària i ja queda només en mans del més vells, els que no entenen de risc ni de progrés. En una imatge, d’altres temps, que encara continua oferint Foment del Treball. Un ambient resclosit de ressentiments i capelletes.

Catalunya, des de fa un temps, i al marge del que diguin els seus polítics, emergeix cada vegada més compacta, sabent que el seu destí ja ha estat triat i és innegociable. Aquest destí és la independència nacional per mantenir i recuperar el pols perdut. Les seus espanyoles del poder dins i fora del país ja desconfien sistemàticament dels catalans. Saben, i ho encerten, que qualsevol acte o gest està destinat a fer, més aviat que tard, un intent definitiu per recuperar la independència. I per tant, per part de la població, la lleialtat dels polítics catalans està contínuament sota escrutini en clau nacional per materialitzar el resultat del referèndum d’autodeterminació. És una fita encomiable que no para de créixer i expressar-se. És un viatge cap al món com a catalans. Únicament, com a catalans. I falta que fa.

Hi ha un excés de prudència. Sobretot, des de la matussera reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, segons la qual alguns poden perseguir els altres per raons polítiques. Vet aquí les raons de la decadència de la Catalunya autonòmica, s’ha quedat sense expressió política. Sense veu. La Catalunya autonòmica és, tot just, una divisió permanent en una lluita fratricida per aconseguir parcel·les de supervivència. Entre ajuntaments, entre àrees del govern, entre empleats públics, entre famílies i veïns, entre professionals i clients. Un món atomitzat sense cos nacional que lideri un futur de feina, salut i projectes.

Llorenç Prats
@llorenprats

Sensació d’ofec

El dia de la sessió constitutiva del Parlament vaig tenir una gran sensació d’ofec.

Veníem d’unes setmanes en què els tres partits independentistes havien deixat clar que no tenien cap interès a construir cap pont de comunicació amb els no independentistes, i havien mostrat també, amb la negativa a que la Generalitat fos present en l’acte de la Volkswagen a Martorell, que per a ells eren més importants les seves obsessions que la recuperació econòmica i social de Catalunya.

En aquest clima, aquests mateixos partits elegeixen la Laura Borràs com a presidenta del Parlament. I la Laura Borràs pronuncia un discurs en la més pura línia de l’independentisme màgic, amb to desafiant i buscant la confrontació, i sense escletxes que permetin albirar cap futur de concòrdia. Aquest independentisme que, com ha quedat ja prou demostrat, no servirà per aconseguir la independència, però que sí que serveix, a més a més de per assegurar uns bons llocs i uns bons sous als seus líders, per anar ensorrant Catalunya cada dia una mica més, i per anar consolidant la idea que, en relació amb tots els que no som independentistes, s’ha de fer com si no existíssim, se’ns ha d’invisibilitzar i, en el fons, se’ns ha de menysprear. ¿Us en recordeu d’allò que dèiem? “Catalunya, un sol poble!”. Doncs no, ja no.

No sé com acabarà tot això. Potser amb un altre 155, potser amb una explosió de no sé quina mena, o potser, qui sap, amb una sobtada recuperació del seny. La meva sensació d’ofec jo crec que es correspon amb el fet que Catalunya està també cada cop més ofegada i amb un futur de decadència que sembla imparable. Deixeu-me dir, tanmateix, abans d’acabar, que els socialistes haurien pogut fer unes quantes coses per evitar que tot plegat arribés fins a una tan pèssima situació, i no les han fet. A veure si s’hi animen d’una vegada, que ja s’està fent fosc.

Déu meu, quina tristesa.

Josep Lligadas

President d’ERC, govern de coalició amb els Comuns, suport extern del PSC

N’estic bastant convençut. Encara que ERC i PSC no parin de dir que mai no pactaran per al govern de la Generalitat, a mi em sembla que al final tindrem el govern que dic en el títol d’aquest article.

Jo em crec bastant que ERC ha fet una bona lectura del que va passar el setembre i l’octubre de 2017, i s’ha convençut que les il·lusions de l’independentisme màgic no poden passar d’això, d’il·lusions, i unes il·lusions que a més fan molt de mal a la població: impedeixen governar com cal, i alimenten una ruptura social insostenible. I la conseqüència de tot plegat és que Catalunya no pot fer aflorar les seves moltes riqueses i possibilitats. Això ha portat ERC a canviar el to i a buscar acords viables, cosa que és altament lloable. Llàstima que de tant en tant se senti obligada a deixar anar estirabots irritants de suposada èpica independentista, pensant, crec que equivocadament, que això és imprescindible per retenir els vots de la part més exaltada i irreflexiva de la seva parròquia. A mi em sembla que el que és imprescindible és proposar-se, sense complexos, fer una bona pedagogia envers aquests sectors.

I, a l’altra banda, el PSC sap la mar de bé que l’única manera de trencar la dinàmica frontista i de ruptura social és establint acords amb els qui hi estiguin disposats des de l’altra banda de la trinxera, i aquests són, òbviament, els d’ERC. I també sap que aquest seria el millor camí per estabilitzar el govern espanyol. I dels Comuns no en dic res perquè sempre han defensat aquesta opció.

Vist tot això, crec que la forma més suau de transitar cap a aquest pacte seria no pretendre governar junts ERC i PSC, perquè hi hauria moltes dificultats d’entesa i perquè al PSOE costaria molt de pair, però sí que podria ser un govern de coalició entre ERC i Comuns, amb el PSC donant suport des de fora. Tot plegat comportaria, això sí, que per una banda ERC consolidés la seva aposta pels camins viables, que inclou acceptar que la independència no és per demà, i per l’altra que el PSC defensés propostes clares de més autogovern, i empenyés el govern de Madrid perquè les implementés. I empenyés, també, perquè des de Madrid es posessin en marxa uns quants gestos de cara a la llengua i la cultura catalana.

Jo crec que tindrem un bon govern per tota la propera legislatura, una legislatura que haurà de durar quatre anys, per reflotar Catalunya després de tants anys de paràlisi. I per reflotar-la, òbviament, des de l’esquerra, que és l’única veritable manera de fer-ho.

Ara és l’hora de fer aquest pas, i estic convençut que el pas es farà. Ni que sigui només per aconseguir una cosa que desitgen tant ERC, com el PSC, com els Comuns: alliberar-se, i alliberar Catalunya, de les polítiques sense nord que practiquen l’home de Waterloo i la seva cohort.

Josep Lligadas

Primàries Catalunya es presenta per entrar al Parlament i fer efectiu el mandat democràtic del primer d’octubre

La via unilateral que defensen des de Primàries Catalunya en el marc de les properes eleccions autonòmiques és per fer, segons expliquen, que el Parlament i el Govern siguin agents de desconnexió i de blocatge com eines per abandonar el victimisme i centrar el debat en fer la independència. I això no és poc perquè mai s’ha fet. És trencar “amb els del 155” i deixar en evidència els que no volen fer la independència, principalment.

Un govern autonòmic català pot actuar com a alçaprem per activar la independència si treballa en base a dues premisses bàsiques: l’estat espanyol, en el qual està inclosa l’autonomia catalana, mai deixarà de prestar els serveis públics en benefici dels seus residents i la participació independentista en les institucions de l’estat espanyol, inclosa aquesta mateixa autonomia, compliquen i hipotequen la solució secessionista.

Per tant, els postulats de desconnexió i blocatge esdevenen la clau de volta d’una eventual acció de govern independentista, i per desenvolupar-la no queden massa opcions on triar, sobretot si tenim en compte que els dos partits hegemònics actuals ni remotament s’ho plantegen. Junts per Catalunya perquè es troba còmode amb un pacte a la Diputació de Barcelona que li assegura alguns avantatges del tot desconeguts per a la majoria de la gent. I Esquerra Republicana perquè ha posat totes les il·lusions en una govern de coalició espanyol que com a molt mirarà de fer la vida més fàcil als presos polítics.

La política catalana, fins ara, no ha sabut viure al marge de l’espanyola. Aprendre a fer aquest exercici ja no és possible pels polítics catalans actuals, acostumats a un discurs d’acontentament a la seva gent que només té solució anant a pidolar, d’amagat, per les diferents instàncies espanyoles. I d’aquí que el nou paradigma passi per una llista del poble, on el poble, el que es queixa i pateix, assumeixi la seva condició de lideratge autoorganitzat per obtenir les eines i els recursos per tirar endavant. Eines i recursos que són la independència del país.

La pluralitat ideològica i la diversitat de procedències quan formen part d’un projecte autoorganitzat esdevenen elements de força i impuls ja que entre els seus diferents membres ha nascut la complicitat, la pertinença i la solidaritat, com va passar durant el referèndum d’autodeterminació del 2017, que fa viable qualsevol projecte, i en especial, el nacional de la independència. Aquesta dinàmica no la poden liderar “els polítics” d’ara. Aquesta dinàmica o és des de baix, sense cuines ni despatxos, o no funciona.

Els que somien un futur per a Catalunya ho han de tenir clar. O és així o no hi haurà novetats de relleu en els propers quatre anys. El sistema de representació política, d’arrel espanyola per la força bruta, està viciat des de fa molts anys. Massa anys. Quan “els polítics” ja tenen acords presos o compromisos adquirits, i han “de vendre” les seves propostes a la seva mateixa gent, el recorregut democràtic de la seva representació ja no té cap sentit ni valor.

Només una llista del poble, feta pel poble i des del poble, a nivell nacional, esdevé el cim de regeneració democràtica i solidesa territorial que pot fer avançar el projecte social, col·lectiu i natural de la independència de Catalunya.

Llorenç Prats

De sotanes i pistoles: els capellans trabucaires

“Muchos reverendos sacerdotes, que trocando el cáliz por la canana y la cruz por el trabuco, han salido por esos campos de Dios sembrando luto, la desolacion y la muerte”. María de las Nieves Braganza, coneguda com “Doña Blanca”, esposa del Cap dels exèrcits carlistes de Catalunya, descrivia així una figura mítica dins l’imaginari del segle XIX: el capellà trabucaire.

Quan s’escrivien aquestes línies, l’any 1874, el personatge no era cap novetat. Producte de la transició entre l’Estat Absolutista i l’Estat Liberal, del xoc provocat amb l’arribada de la il·lustració, la modernitat i el laïcisme, i la crisi de la tradició, la confessionalitat i els privilegis de vella soca. Les trifulgues dels ultra-reialistes, dels malcontents i les tres carlinades, varen tenir com a constant actor aquest individu cruel i fascinant, fanàtic i estrambòtic.

El moviment anticlerical, instigat per la premsa liberal, que estimulava rancúnies per obrir el pas a les desamortitzacions dels patrimonis eclesiàstics, va generalitzar assalts i cremes de convents. El crit de “morin los caps pelats!” va sembrar el terror entre frares i capellans i, d’entre aquests, alguns decidiren passar a l’acció o, més aviat, a la reacció, cavalcant amb l’hàbit arremangat, capçats de boina o barret de teula i armats fins a les dents. La història d’aquests capellans trabucaires ens permet recórrer els turbulents anys del segle de les revolucions…

Antonio Marañón, el “Trapense”, fou un guerriller forjat en la guerra de la Independència. Apartat de l’exèrcit pels seus “despreciables vicios”, va canviar l’uniforme per l’hàbit cistercenc, però va reaparèixer al 1822 amb els reialistes purs, al capdavant d’una de les partides absolutistes més actives. Vestia sempre amb hàbit i crucifix, els quals assegurava que el feien invulnerable a les bales, i amb sabre i dues pistoles a la cintura. Va protagonitzar la conquesta de la Seu d’Urgell i accions d’extrema crueltat a Montblanc, Cervera o Cambrils. Paradoxalment, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís li van suposar caure en desgràcia: convertit en un problema, fou reclòs per sempre al monestir madrileny de la Trapa.

El frare Orri, àlies “Pare Punyal”, liderà una partida formada per clergues de terres tarragonines. Armat de cap a peus, calçava espardenyes, vestia l’hàbit franciscà, lluïa un crucifix entre dues pistoles i empunyava sempre un fuet de cuir. Durant l’alçament de 1828 va arribar a les muralles de Barcelona, cridant visques a la Inquisició i al Rei absolut i mort a les lleis i a la pàtria. En la reacció sanguinària de Ferran VII per sufocar la revolta va salvar la pell refugiant-se en un convent de monges.

El vicari Melcior Prat, al desembre de 1833, va acollir a la rectoria de Llanera els homes del carlí Plandolit, perseguits pels liberals. Sense perdre temps, des de la tribuna de l’església de Sant Martí, va exhortar els feligresos a armar-se i defensar la causa del pretendent Carles V. Acte seguit, va penjar-se un fusell a l’espatlla i va marxar a la muntanya amb els revoltats.

Josep Lluís de Garcia, el “Frare Servita”, fou un capellà exclaustrat de l’Orde dels Servents de Maria. En defensa de l’Altar i el Tron va prendre el trabuc l’any 1835 i va iniciar les correries entre la Conca de Barberà, la Baixa Segarra i la plana de Lleida. Al capdavant d’uns cinc-cents homes actuava “con arreglo á la santa moral del reverendo comandante”, fins que fou capturat i afusellat a Prades.

Mossèn Benet Tristany, d’Ardèvol, dit el “Canonge General” pels partidaris, per ostentar la canongia de Girona, i “Cap de Bou” pels enemics, fou el més cèlebre de tots. Capaç d’afusellar dos-cents cinquanta presoners a la Panadella havent-los confessat abans, de rebentar mur a mur les cases de Calaf per superar la muralla i accedir al centre de la vila o de penjar cap per avall en la boca d’un pou algun renuent contribuent a la causa, tallant a poc a poc la soga fins que revelava l’amagatall dels quartos o fins que cedia la corda, no feia escarafalls de prendre’s una tassa de xocolata a la casa de la ciutat de Cervera, en ple assalt, mentre comptava el botí o de fer broma (“Quina nevada ha caigut!”) dels corretatges blancs dels soldats isabelins en veure’s envoltat pels enemics. Fruit de la traïció va caure presoner i fou afusellat a Solsona, l’any 1837, acompanyat d’un altre clergue guerriller, mossèn Rossell, d’Àger.

Josep Agramunt, “lo capellà de Flix”, guanyà fama com a cabdill de partida a les ordres del general Rafael Tristany, nebot de Benet. Fou sonat el ban que va dictar al Perelló i a Tivenys imposant a les dones casades pel civil el pagament d’una multa de 20 pessetes, amb l’amenaça de rapar el cap de les desobedients. Coronel dels exèrcits del pretendent Carles VII, després de la guerra va acompanyar-lo a l’exili francès, exercint de rector a Clichy fins la mort, l’any 1887.

Fins i tot, el pare Claret, en el periple predicador al bisbat de Solsona, fou confós en un excés de zel del caporal dels mossos Jaume Mas, per caçador de carlins, i prop va estar de ser afusellat…

Avui són només caricatura per a retratar fanatismes sectaris, però qui gosi endinsar-se a la boira de les obagues de la Catalunya rural, i pari l’orella a la fressa del bosc, encara podrà escoltar els ecos del xiulet sorneguer i corglaçador de mossèn Benet.

Jaume Moya i Matas

Adopció: Com és possible que passi això?

En l’anterior número de L’Agulla escrivíem sobre la nostra experiència com a família adoptant a Catalunya. A partir d’una primera experiència negativa, que podeu consultar en aquest blog, plantejàvem la necessitat de remoure el passat i afirmàvem que podia ser una eina de gestió del dol i servir també per evitar que es tornin a repetir pràctiques que van en contra del bé dels infants.

En aquesta segona part, volem respondre a una altra de les qüestions que a vegades se’ns planteja un cop exposem el cas que vàrem viure: com és possible que passi això?

Després d’haver parlat amb diferents persones, des de professionals a altres famílies que han adoptat o acollit, i reconeixent que no hem fet una tasca d’investigació. Sempre des de la nostra perspectiva i experiència creiem que el sistema de protecció de menors té deficiències en molts punts, i que el procés d’adopció no n’està exempt. Alguns dels aspectes que ens sembla destacats són:

1.- Som hereves d’un sistema amb un passat obscur. Neus Roig ha documentat el robatori d’infants, des de la dictadura, fins ben entrada la democràcia, l’any 1996. (1) Ens hem de plantejar si encara queda en el nostre sistema una mirada dels casos que arriben a la DGAIA i l’ICAA des de la superioritat moral.

2.- Seguim tenint un present opac. Per què no hi ha control de les llistes d’adoptants? Per què no podem accedir a estadístiques de perfils de famílies? Són les famílies monoparentals o homoparentals discriminades en el procés d’assignació? No ho podem saber. El bé superior de l’infant ha de prevaldre, però no es pot garantir si no es garanteix que el sistema sigui transparent i validable.

3.- Què hi diuen els professionals? Si les professionals del camp no trenquen el silenci o si els col·legis oficials opten pel corporativisme cada cop que apareix un cas de mala praxi, el desprestigi de la professió i la desconfiança en el sistema anirà en augment.

4.- Ens podem qüestionar si els equips de professionals són realment interdisciplinars. Més aviat sembla que hi ha un predomini de les juristes i que són equips jerarquitzats. La mala fama de la DGAIA sembla merescuda davant actuacions com les que hem viscut nosaltres. Donar només resposta jurídica a casos socials no ajuda ni a prevenir ni a solucionar els problemes.

5.-Finalment, segur que la privatització dels serveis, amb uns dividends de 4.000€/mes per cura d’infant, no ajuda gaire a millorar el sistema.(2)

Segur que hi ha anàlisis més profundes i més extensives, però apuntem algunes qüestions a treballar. Qui comença a posar-hi mà?

Tresa Guarro i Laia Serra

(1) Podeu veure l’entrevista que li van fer arran de la publicació del seu llibre aquí.
(2) Podeu veure aquesta informació i d’altres sobre el sistema de protecció de menors al documental “desemparats: l’abús”. Disponible aquí.

Energia i territori

Hi ha preocupació pel despoblament que pateixen les comarques interiors de Catalunya. Segons dades de l’Idescat, el 60% dels pobles de menys de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. La previsió no és optimista: segons una estimació de la consultora McKinsey, el 70% de la població viurà el 2050 en ciutats de més de 300.000 habitants. A Catalunya, només Barcelona supera aquesta població però a mitjans de segle (només falten 30 anys) en podríem comptar almenys 4 si es confirma també aquí la tendència de la població mundial a concentrar-se a les ciutats. Aquesta tendència no és nova encara que s’hagi accentuat en els anys de crisi. A les ciutats grans s’hi acumula també la riquesa perquè és on es conrea coneixement, l’essència de les economies digitals. A Catalunya hi ha 63 ciutats mitjanes amb més de 20.000 habitants. Dos terços estan a la Regió Metropolitana de Barcelona. És en aquestes ciutats on té sentit parlar de proximitat com a sinònim de qualitat urbana: proximitat a hospitals, equipaments culturals, serveis administratius, centres de treball i universitats. Les ciutats mitjanes, junt amb Barcelona, sumen el 70,7% de la població total de Catalunya, i ocupen només el 6,4% del territori. I la concentració, segons l’Idescat, va en augment. Ens hem convertit en una espècie eminentment urbana. L’explicació és una creixent esquerda de desigualtat entre ciutadans que viuen en entorns urbans i la població dispersa pel territori, més desatesa des de la crisi. En conseqüència hi ha despoblament: l’Espanya buida, la Catalunya interior, o la França perifèrica. El punt d’ignició del conflicte plantejat pels armilles grogues a França va ser un augment d’impostos al gasoil. La despesa energètica marca una diferència entre els que es mouen en entorns de proximitat i els que no. La població que viu allunyada de les ciutats té més dependència del gasoil. Queda clar que viure lluny és car energèticament.

Quina relació hi ha entre energia i territori?

Les societats agràries primitives conreaven grans superfícies de territori per extreure l’energia necessària per sostenir les poblacions. L’ocupació del territori per les diferents civilitzacions sempre ha anat vinculada a satisfer les necessitats energètiques. L’alimentació és la font d’energia endosomàtica, pràcticament l’única energia disponible en les societats que realitzaven el treball només amb la força muscular humana i la del bestiar, apart de l’energia tèrmica de la combustió de llenya. Però les societats urbanes i tecnològiques d’avui necessiten molta més energia exosomàtica, és a dir, de fonts externes com el carbó, el gas i el petroli, i altres, per satisfer les seves necessitats de mobilitat, il·luminació, transformació dels bens industrials, etc. Ara, amb molta menys superfície d’uns conreus que són altament eficients obtenim la mateixa energia endosomàtica que antany. Resumint, les fonts energètiques en les societats industrials no depenen tant de l’agricultura, i en conseqüència no consumeixen tant territori. La dependència ara és dels combustibles fòssils que s’obtenen a través de la mineria i són d’importació. Aquest canvi de model energètic de les societats industrials com la nostra s’ha manifestat en el paisatge per exemple durant el segle XX a la península i a la mateixa Catalunya amb una notable pèrdua del mosaic agrari. Només cal consultar l’Idescat per constatar la disminució progressiva de l’ocupació de territori per conreus, en favor del bosc i la bosquina. Ha canviat el paisatge, per exemple de les muntanyes de Collserola curulles de pastures i conreus cap al 1900, on avui ha rebrotat un bosc mediterrani que espontàniament han repoblat espècies no domèstiques com el senglar. El canvi de model energètic explica el desplaçament de la població, abans més dispersa en el territori, que s’ha anat concentrant en els nuclis urbans.

Canviar d’energia, endreçar el territori, redistribuir les rendes

Avui les ciutats són netament consumidores d’energia. La importen de centrals tèrmiques de gas, nuclears, centrals hidroelèctriques i plantes de refinat de petroli o de regasificació distribuïdes pel territori, normalment lluny dels centres urbans, i que es troben a mans de molt poques grans empreses que concentren gran poder perquè el model és oligopòlic. La planificació futura preveu un canvi de model energètic: el 2050 tota l’energia hauria de ser de fonts renovables segons preveu el Pacte Nacional per la transició energètica de Catalunya i altres instruments de planificació de l’Estat a instància de les directives europees i els acords internacionals pel clima. Tornarem a ocupar el territori, ara per captar l’energia del Sol amb camps fotovoltaics i centrals solars de concentració. I l’energia del vent amb parc eòlics que canviaran de nou el paisatge dels nostres camps i muntanyes. Les ciutats continuaran sent netament demandants d’energia, encara que amb menys intensitat perquè haurem de reduir dràsticament els consums mitjançant polítiques d’estalvi i eficiència ja que la disponibilitat energètica serà menor. El gran territori a l’interior del país serà productor i exportador cap els nuclis metropolitans, una oportunitat per repoblar les zones rurals amb un transvasament de rendes de les ciutats cap els pobles que s’hauran convertit en agents productors d’energia. Els municipis de les comarques avui més despoblades podrien recuperar població i riquesa si saben explotar els seus recursos energètics com ara el sol, el vent allà on n’hi hagi, la biomassa forestal. Els boscos catalans produeixen 4 milions de tones anuals de biomassa ara mateix pràcticament desaprofitada, que es crema espontàniament o intencionadament quan la meteorologia és adversa. També la biomassa agrícola i les deposicions de l’abultada cabana ramadera en territori català. En un altre número hauria de parlar del rol dels cinturons industrials en la futura planificació del territori. Concloent, tot això és energia renovable, l’única que ens podem permetre consumir per no continuar esclafant el planeta. Aquí, al nostre país, portem ja retard amb relació a la resta de comunitats autònomes de l’Estat i d’altres països d’Europa en la planificació i desplegament de les infraestructures pel canvi energètic. Seria desitjable que els governs s’hi posin ja sense més demora.

Salvador Clarós

Joan Margarit: “Per tenir casa cal guanyar la guerra”.

Joan Margarit: “Per tenir casa cal guanyar la guerra”.
Ed. Proa. Col. A tot vent, n. 689. Barcelona, 2018

No oblidem d’on venim! A mi sempre m’és un exercici que em recentra. Joan Margarit presenta en aquest llibre els seus records d’infància, adolescència i primera joventut. Va néixer en plena guerra civil a la Segarra. Es retrotrau a la vida dels seus avis, als seus orígens… I fa un recorregut per unes vivències de guerra i postguerra, creuant la geografia catalana (La Cala, Sanaüja, Castellbisbal, Barcelona, Empúries, Rubí, Figueres, Girona, Santa Coloma de Gramenet). Fàcil identificar escenes semblants a les viscudes, explicades pels pares o avis, segons quina sigui la nostra generació. Tristor llegint de la realitat en blanc i negre del nacionalcatolicisme i de la duresa del franquisme: i que hi hagi qui ens hi vulgui tornar a dur! Aiii!

Joan Margarit ens presenta la seva història (fins al 1960), dona pinzellades per entendre on beu la seva obra lírica i alhora comprendre aquest altre perfil de catedràtic de Càlcul d’Estructures d’Arquitectura, que sempre m’ha semblat que s’adeia tan poc amb un poeta.

Així doncs, un bon llibre per qui vulgui conèixer en Margarit, la vida a la Catalunya de postguerra i a les dues primeres dècades de franquisme a Catalunya i albirar pistes per interpretar millor les seves composicions literàries.

Maria Antònia Bogónez Aguado