El que no he fet durant el curs

M’he proposat aprofitar les recomanacions de rutes i visites que tenim al nostre blog per gaudir dels dies de vacances que estigui a casa. Poso en el buscador del web el nom de l’autor dels articles “Jaume Roig” i em fa la llista de 11 rutes. Ja no tinc excusa per no posar-me en marxa! Aprofito per recordar-te de què van aquestes sortides:

  • El Berguedà oblidat: santuari de la Quar i monestir de la Portella. Arrecerats sota la serra de Picancel, l’un vigilant des de les altures, l’altre presidint una petita vall, hi ha els indrets que us proposem visitar.
  • Sant Ramon, el Camí Ral i la Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat. L’ermita està situada al cim del Montbaig, de 289 m, on es troben els termes municipals de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Hi ha molts camins per accedir-hi.
  • El Puig de les Agulles i la cova Cassimanya. Aquest puig és un dels principals miradors naturals del Parc del Garraf, des d’on es pot veure una espectacular panoràmica de la part marítima del Baix Llobregat i la pràctica totalitat del Barcelonès, sempre que el dia ho permeti.
  • Martorell: edificis emblemàtics, torretes i mines. En aquesta ruta podrem conjuminar la mirada sobre edificis emblemàtics i arqueològics de Martorell, la vista des de llocs alts de l’expansió industrial i de l’important nus de comunicacions del Congost.
  • Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell. La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu…
  • Els cingles de Vallcebre (PRC-128). Passejar-hi pel damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impressionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vallcebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus.
  • Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols. Es visiten quatre salts d’aigua naturals i espectaculars en tres rius diferents, i tot en un radi de només 2 km (el recorregut total és d’uns 9 km).
  • Sant Amanç 360º, ruta mística. És part d’una ruta que per a en Lluís Maria Xirinacs i altres persones simbolitza tota una experiència espiritual i humana: el camí de Vidabona.
  • Els cingles de Bertí. S’inicia i s’acaba al santuari de Puiggraciós.
  • Sant Salvador de les Espases. Veurem paisatges, com la muntanya de Montserrat, des d’angles desconeguts; dilatades panoràmiques, fondalades i formacions rocoses curioses.
  • Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144). La Ruta de les Colònies s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny.

Quiteria Guirao Abellán

 

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144)

La ruta que proposem és una part del PR C-144, la Ruta de les Colònies, que s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny. Aquest PR (petit recorregut) actualment està inclòs dins el Camí del Llobregat o GR-270, que ressegueix tot el riu, des de Castellar de n’Hug fins al Prat de Llobregat. Per tant, trobarem senyals grocs i blancs (del petit recorregut) i sobretot vermells i blancs (els del gran recorregut).

En concret caminarem des de la colònia de Cal Pons, a Puig-reig, fins a l’Ametlla de Merola. Són menys de 9 km vorejant el Llobregat i el temps dependrà de les visites i parades que fem.

Aquest itinerari, planer i molt ben indicat, combina paisatges de ribera magnífics amb la visita discrecional de cinc colònies tèxtils, cadascuna amb una història i característiques especials que ens ajudaran a comprendre la industrialització del nostre país.

Entrant a Puig-reig pel sud i seguint els indicadors, ens acostem a l’església de Cal Pons, que és l’inici de la ruta.

Cal Pons (1875-1992)
Probablement la colònia tèxtil més interessant de Catalunya des del punt de vista monumental. Destaca especialment per l’església de Sant Josep –en diuen la catedral de l’Alt Llobregat–, d’estil neogòtic, actualment centre d’interpretació.

La fàbrica consta de naus separades per filades de ferro colat. Els habitatges plurifamiliars per als treballadors són de tres pisos d’alçada i dos per planta.
L’escola ha estat reconvertida en casa de colònies. A més d’altres serveis per als obrers, són de destacar les cases de l’amo envoltades de jardins i boscos amb cavallerisses, hivernacles i miradors.

Des d’aquí, deixem el passeig de til·lers i baixem a la fàbrica que voregem en sentit sud fins a retrobar el Llobregat. Després d’una frondosa arbreda, el camí enfila cap a Cal Marçal.

Cal Marçal (1890)
No esdevingué mai una colònia industrial pròpiament dita, sinó que aprofità els serveis que oferia la barriada de Cal Marçal.

La fàbrica, de tres pisos (paral·lela al Llobregat i al canal), és un gran edifici de planta rectangular cobert a doble vessant amb els emmarcats de portes i finestres d’obra vista.

Resseguim un llarg bloc d’habitatges, passem pel costat de la fàbrica i enllacem amb un corriol que duu a la palanca per on es passa el riu. Veiem la resclosa de Cal Marçal. Travessem la carretera C-16 per sota i continuem per una pista asfaltada passant pel costat de la depuradora fins a la finca de la Cortada. Aquí es trenca a mà dreta per un corriol que continua pel bosc fins a apropar-nos novament al riu. Albirem a l’altra riba la colònia de Cal Vidal.

Uns indicadors ens ofereixen dues opcions: continuar la ruta riu avall o bé fer una marrada per visitar la colònia. Nosaltres optem per la segona opció.

Seguint les indicacions travessem el riu, contemplem la resclosa i ens enfilem primer a la fàbrica i després per la palanca arribem als habitatges i al museu de Cal Vidal.

Cal Vidal (1901)

És l’última colònia tèxtil construïda al Berguedà i destaca pel seu urbanisme ordenat, racional i modern, i per l’existència d’un dels salts d’aigua més impressionants de la comarca. Avui es pot visitar com a museu.

Consta d’una gamma d’habitatges molt variada que formen carrers i places.

La fàbrica, de pisos, és centrada per la torre de muntacàrregues i té una elegant simetria en la disposició dels finestrals.

A més de l’església, les torres del propietari i del director, cal destacar l’edifici del Patronat, i l’escola convent per a l’educació de les noies de la colònia.

Una vegada acabada la visita, refem el camí, tornem a travessar el riu i continuem avall, a estones vorejant camps de conreu, a estones pel mig del bosc, fins a arribar davant de Cal Riera, on, fent una nova marrada i passant el riu per una palanca, podem visitar la colònia.

Cal Riera (1890-1980)
La fàbrica es va construir aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí fariner de la Casa Gran de cal Riera.

Cal destacar-ne el conjunt d’habitatges plurifamiliars, d’arquitectura funcional, alguns en estat deplorable i d’altres en procés de reestructuració, que acolliren pels anys 50 i 60 del segle passat molts immigrants d’Andalusia i Castella. Com en totes les colònies no hi pot faltar la torre de l’amo, la tenda economat, el cafè teatre, l’escola i l’església.

Retornem a la pista que seguíem. Travessem la riera de Merlès per una palanca. Sense ascendir, la ruta gira a mà dreta, passa per una pollancreda i ressegueix els marges del riu sempre cap a migjorn. L’ambient és humit, i la vegetació, espessa. Més avall s’enllaça de nou amb la pista rural. El nucli de Galera queda a llevant, encimbellat dalt d’un turó. Ens acostem a la masia de cal Mèlic i a la resclosa de l’Ametlla. Creuem el Llobregat per una palanca de ferro i fusta i accedim a l’Ametlla de Merola, que és la nostra destinació.

L’Ametlla de Merola (1870-1999)
L’Ametlla de Merola, d’uns 300 habitants actualment, deu el seu origen a un antic molí fariner que l’any 1832 va esdevenir una petita fàbrica de màquines de cardar.

Amb els anys es reconvertí en fàbrica tèxtil, es va engrandir i el 1873 ja hi ha noranta pisos i la “Casa de les Noies”, amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la colònia hi treballen 500 persones.

Es construeix l’església entre el 1875-1882, i també l’escola. Els diferents amos van convertint el que era una zona verge, més tard una fàbrica, en una colònia poble, dotada de serveis (botiga, teatre, cafè…) fins als nostres dies.

Gràcies a la creació d’unes primeres associacions de tipus religiós, les de Sant Lluís, Sant Josep i les Filles de Maria, i també d’una petita orquestra formada per treballadors, neixen moltes manifestacions folklòriques i culturals, com les representacions nadalenques dels Pastorets, el teatre, les caramelles, la festa major i d’altres, que han impregnat la gent de l’Ametlla d’un tarannà especial.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i no presenta cap problema seguir-lo. Però, si voleu, podeu consultar el mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) o també wikiloc. També es pot consultar informació molt interessant a Les colònies industrials.

Jaume Roig

Veure continuació

Qui és l’E Street Band a Un País en Comú?

De la tradició d’esquerres a la “nova política”, del 15M a l’11S, entre la il·lusió i la precaució, amb el militant de tota la vida i el que ja ha entès allò de que “la política o la fas o te la fan”, amb la mirada local i el pensament global, des de la PAH a “lo riu és vida”, de la lluita antifranquista al “no ens representen!”, amb els que mai s’han resignat i pels que ara ja no es volen resignar, per a l’immigrant que volia millorar les condicions de vida als seus fills i per als seus néts universitaris emigrants… D’aquestes fonts i persones beu la confluència de partits d’esquerra que s’està forjant i que vol servir com a eina per donar veu a una majoria social que, malgrat ser majoria, ha quedat atrapada entre el neoliberalisme i la socialdemocràcia domesticada. Un projecte ambiciós i complex amb la intenció de sortir a guanyar la partida. Quasi res!

De moment el procés de debat previ a l’Assemblea del 8 d’abril ha comptat amb una molt nombrosa participació, i n’ha de sortir l’ideari que les persones inscrites (s’espera que superin les 5.000) podran aprovar i també la composició de la direcció provisional de la nova força política. La mobilització ha sigut i continuarà sent important i probablement la millor aportació serà la implicació de molta gent que se n’havia anat a casa fastiguejada, o que no havia fet mai el pas d’intervenir activament en política.

Però no hi ha sistema perfecte per fer política. Tal vegada el primer que caldrà que reconeguem els participants d’aquest projecte és que aquest tampoc és un projecte lliure de contradiccions. Hi ha qui pensa que les contradiccions vénen del fet que en aquesta fase hi ha hagut, encara, una forta incidència de les forces polítiques promotores. Hi ha qui pot pensar que les contradiccions poden venir de la inexperiència de moltes de les persones que de manera individual s’han acostat al projecte. Es pot sentir a dir que l’ús de les eines de participació via Internet han facilitat el debat, i també hi haurà qui pensi que la quantitat no té per què ser igual a qualitat. S’ha parlat que la política es cosa de tots però, potser afortunadament, en el punt de partida hi ha hiper-lideratges indiscutibles amb l’inevitable –indispensable diria jo– equip d’assessors a la motxilla. D’altra banda, és cert que fruit de la generositat, han confluït cultures polítiques i organitzatives ben diferents, i no per motius ideològics de fons: uns aporten un gran nombre d’inscrits, amb un discurs polític en construcció i implantació territorial molt desigual, i altres sumen una organització molt més travada i experimentada , amb programes i àmbits de discussió i organitzacions territorials a ple rendiment; tot plegat implica diferents concepcions del que vol dir militar en una organització. Per tot això, una primera decisió encertada haurà sigut mantenir un únic cens d’inscrits de manera conscient, voluntària i militant, i no la mera agregació dels censos de les diferents organitzacions.

Es viu en un estat anímic d’il·lusió i precaució, és evident… i amb ganes d’acabar aquestes reflexions aquí, podríem fer servir –com sempre– a Martí Pol i allò de “tot és possible…” que sempre queda bé i és políticament correcte i no acaba de concretar… Ahir, però, vaig sentir un company que ho clavava. Quan algú li va preguntar “… com ho veus?”, va dir: “pensa en un concert del Bruce Springsteen i la seva banda de músics. Qui és la peça fonamental del concert, el Bruce o el públic?… sense Bruce no hi ha públic, sense públic el Bruce no toca… Jo crec que la peça fonamental és l’E Street Band, que fa que el Bruce soni molt i molt bé… això atrau al públic –que no deixa de ser molt volàtil malgrat uns quants incondicionals– i el concert es fa possible… Doncs de nosaltres depèn que la banda soni bé, el Boss estigui en forma i que el públic torni!…”

Per tant, ni els líders indiscutits, ni els fans dels líders, ells sols faran res durador… Calen els millors músics a la banda, molts assajos… i, feina, feina i feina!…

Albert Farriol

Desobediència legítima i desobediència banal

Rosa Parks, la dona de raça negra que el dia 1 de desembre del 1951 no li va donar la gana d’aixecar-se d’un seient reservat als blancs, o Pepe Beunza, primer objector de consciencia polític que es va negar a fer la mili a l’any 1971, van desobeir. Actuacions individuals que van ser l’espurna que va encendre la metxa de moviments socials capaços de tombar lleis injustes, legalment aprovades. Els activistes de la PAH plantant cara a la policia que acompanya l’oficial del jutjat encarregat de dur a terme un desnonament, han desobeït, han recordat a la societat que el dret a l’habitatge és inalienable i com a conseqüència les diferents administracions i partits polítics han posat fil a l’agulla. Les mateixes entitats financeres s’han vist obligades a prendre mesures que els permetessin rentar-se una mica la cara.

Així doncs, la desobediència és una eina útil, legítima i efectiva. Com a persones compromeses hem de mantenir la capacitat i la tenacitat de desemmascarar els poders fàctics –voldria pensar que ja som capaços d’espantar-los… I és bo que siguem conscients que res depèn exclusivament dels que exerceixen el poder executiu, legislatiu o judicial. Rosa Parks: an introvert who changed the world.

John Bordley Rawls (1921-2002), filòsof polític i moral nord-americà, pretén donar una explicació convincent dels drets i llibertats bàsiques posant-los en la mateixa escala de valor, és a dir –i explicat amb traç gruixut– rebutja que l’exercici de qualsevol dret pugui anar en detriment de qualsevol llibertat i a l’inrevés. Parlant de desobediència, en la seva obra cabdal Teoria de la justícia ens diu: “La desobediència civil és l’eix central per a l’adequada comprensió dels fonaments morals de la democràcia, perquè implica la qüestió del límit i la naturalesa de la regla de les majories, en base a la qual s’adopten decisions públiques obligatòries en un sistema democràtic.” I aquest és el concepte que ens permet rebatre l’argument d’aquells que diuen que sense el compliment de la llei no hi ha democràcia –¿cal dir-ho en castellà o ja es coneix de qui parlo?– o quan es contraposa la seguretat jurídica a la legitimat de l’acció política. ¿O no és cert que qualsevol sistema polític hauria de buscar la legitimitat per sobre de tot?

Ara bé, si estic d’acord amb tot això i ho defenso, ¿per què quan escolto certes proclames en favor de la desobediència lligades al “procés nacional”, em ve picor, em grinyola?… a mi, que em sento i milito com a independentista?

D’entrada penso que s’han barrejat fets d’índole molt diversa: celebració del 9N, restriccions al debat parlamentari, una estelada al balcó de l’ajuntament, els ous que s’han de trencar per fer la truita i l’estripada d’unes quantes fotocòpies… Són, al meu parer, actes ben diferents i en alguns casos s’ha barrejat el propòsit de l’acte en si (penjo l’estelada al balcó) amb la repercussió en l’àmbit jurídic-policial (em vénen a buscar perquè no he fet cas del requeriment del jutge).

El conflicte derivat de la celebració d’una consulta popular, àmpliament participada en una mostra exemplar de mobilització pacífica, el fet que un regidor s’expressi lliurement donant veu als qui democràticament l’han votat i saltar-se qualsevol prohibició d’un debat en seu parlamentària, són conflictes sobre un dret fonamental com el de la llibertat d’expressió i de pensament. I un conflicte sobre drets fonamentals posa en contradicció el sistema i, per tant, ja hi ha una primera victòria en provocar aquesta contradicció.

En canvi, decidir que onegi l’estelada a l’ajuntament fins que es proclami la independència, crec que és un acte polític a l’empara de la “regla de les majories” que qüestiona Rawls. ¿O és que a Berga no hi ha ciutadans i regidors que els representen que no són independentistes però són plenament demòcrates?… La teatralització excessiva en estripar solemnement una fotocòpia d’un requeriment judicial, banalitza el concepte de desobediència civil. I sovint aquesta banalització s’amplifica en els mitjans de comunicació, públics i privats: donar la notícia que a l’alcaldessa de Berga els Mossos d’Esquadra li han demanat –educadament, n’estic segur!– que els acompanyi al jutjat, no es pot fer amb el fons musical de “…¿què volen aquesta gent que truquen de matinada?…” sense una ben poc respectuosa voluntat de manipulació. L’estudiant mort de la cançó es deia Rafael Guijarro Moreno, la “gent” era la policia del dictador i els fets passaven l’any 68… No hi ha comparació honrada possible.

Desobeir és una cosa seriosa. L’efecte transformador de la desobediència civil pacífica en el marc d’un sistema polític democràtic, no deriva del fet de desobeir en si mateix, sinó de l’acceptació personal de les conseqüències de l’acte. Només amb conseqüències personals, que normalment seran desmesurades i injustes, es pot posar en relleu les il·legitimitats del sistema que es volen combatre.

Em pregunto si, en alguns casos, no estem parlant a una mena de militància narcisista, a la qual cal enardir i mantenir la moral de combat i poca cosa més. Em pregunto si, en alguns casos, no estem pervertint la desobediència civil enfocant-la més a la pugna electoral que a la mobilització real, profunda i compromesa dels ciutadans en la lluita per la legitimitat del sistema polític o de les conquestes socials i nacionals.

Albert Farriol

Els cingles de Bertí

Us proposem una sortida –que per a alguns serà recordar gestes de joventut– per les cingleres de Bertí. La iniciem al santuari de Puiggraciós.

puiggraciosAquest santuari, construït a inicis del segle XVIII, va ser utilitzat durant uns anys com a temple parroquial, atès el mal estat de l’església de Sant Pau de Montmany. Durant la guerra civil espanyola, el 25 de juliol de 1936 va ser cremat i destruït el magnífic retaule barroc. Ben aviat s’hi va construir també la casa de l’ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria. En aquests entorns és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel·la Els sots feréstecs.

Actualment hi resideixen monges benedictines. També fa d’hostatgeria per a qui hi vulgui passar uns dies de repòs, reflexió o estudi.

Molt a prop contemplem la torre de senyals òptics o torre del telègraf. Va ser edificada l’any 1854 i es troba en perfecte estat de conservació. Està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Aquesta torre formava part d’un sistema de comunicació consistent en un aparell situat a distància visual d’un altre aparell similar. L’operador conduïa uns controls que situaven els elements del telègraf en una posició recognoscible per la torre següent. Aquesta repetia el missatge i així successivament. Els senyals es feien mitjançant uns elements mòbils fixats en un suport de fusta muntat dalt la torre. El missatge es desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts. La que veiem aquí correspon a la torre número 45 de la línia Barcelona-Vic.

Iniciem la ruta per una pista, el PR C-33 (marques grogues i blanques), que seguirem bona part de l’itinerari i que trobarem a la dreta del santuari. Ben aviat, després de rodejar el cim de Puiggraciós (809 m), on se sap que hi havia hagut un antic poblat ibèric, arribem al Collet d’en Tripeta. Continuem per la dreta, seguint els senyals.

Uns 2 km més enllà del santuari, i sempre per pista a voltes molt ajustada al grau-del-mercader-2penya-segat, iniciem l’ascens als cingles de Bertí pel Grau Mercader (760 m). Les vistes són magnífiques: el Vallès, la serralada litoral, la Mola, el Montcau… Ens allunyem de la cinglera i passem per davant de cal Mestret. Ara prenem el sender de l’esquerra, seguint sempre el PR C-33 i continuarem pel camí, que a trossos se’ns presenta d’un empedrat natural i molt trepitjat, fins a arribar al castell del Clascar, curiosa edificació molt malmesa.

clascar-2S’ha identificat el Clascar com el castell del Bertí, del qual es conserven notícies documentals des de l’any 978. En un document del 1370 apareix Guillem Clascar sota el domini de la família Centelles. L’any 1615 se l’anomena “domus” i havia passat als senyors de Bell-lloc. A principis del segle XX es va reformar l’antiga masia i es va convertir en un fantasiós castell on es barregen elements gòtics autèntics i imitacions. Havia existit el projecte de convertir-lo en un hotel, però no es portà a terme. L’obra, iniciada pels últims propietaris, els Almirall, va quedar inacabada. Té una curiosa capella, dedicada al Sant Crist.

Continuem pel petit sender de l’esquerra de l’edificació, i deixant momentàniament el PR C-33, passem per un espès alzinar i arribem a Sant Pere de Bertí. Hem caminat 4,5 km.

Sant Pere de Bertí, església de factura romànica, era la parròquia del veïnat. Sempre havia estat el centre de diverses masies esparses pel Bertí i era per tant el lloc de trobada, els diumenges, de la gent de la rodalia.

L’església és d’una sola nau, pràcticament rectangular, amb volta apuntada p1190358-st-pere-de-bertfeta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat s’hi van afegir dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d’uns graons empedrats en forma de ferradura. L’any 1659 va ser reconstruïda amb volta massissa. I el campanar, transformat tal com el veiem avui dia, ampliant els dos arcs amb l’edificació, sobre la volta de l’església, de tres parets amb arcs, formant un nou i únic campanar. L’accés al seu interior és mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, i té per nom Clara. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol.

Forma part de les construccions un petit edifici cobert, a l’angle del cementiri. Té quatre finestres, orientades als quatre vents i la coberta és a quatre aigües. Es tracta d’un comunidor. Tot i que hi ha diverses interpretacions, crec que podem explicar que es tracta del lloc, a cobert de la pluja i del vent, on el capellà s’hi protegia quan en situació de forta tempesta resava les seves oracions i benediccions als quatre vents amb la finalitat d’exorcitzar la tempesta i evitar d’aquesta manera que els conreus en resultessin massa malparats. Amb el temps, el petit lloc arrecerat va guanyar un banc de pedra en forma de U on els diumenges, els caps de cada masia, s’hi reunien i així podien parlar de les seves coses i dels interessos de la comunitat.

Ens dirigim a continuació cap a la masia de can Magre que està al costat i és habitada. Seguim la pista a la dreta, direcció nord, uns 100 metres, fins a un revolt i un cartell que indica direcció al santuari de Puiggraciós. Molt a prop prenem un sender a l’esquerra i recuperem les marques grogues i blanques del PR C-33 que tornem a seguir.

la-trona-2Passem pel costat de les ruïnes de Can Barnils i prenem la pista a l’esquerra sense abandonar els senyals. Trenquem a la dreta per arribar al collet de les Pereres. Un cop assolides l’eixuta Font del Pollancre, incrustada dins la roca, i la bassa propera, trenquem a la dreta. Passem vora el mas de Bellavista Vella i, tot acostant-nos a la cinglera pel costat d’uns camps de cultiu, seguim el PR que comença a perdre altura. En direcció contrària veiem la masia de Can Ragidell. Estem apropant-nos a la Trona, un esperó rocós amb impressionants vistes de les cingleres i de la depressió boscosa situada als seus peus. Hem fet 8 km des de l’inici.

Estem ara a la part alta del Sot del Bac, però nosaltres refem el camí de nou fins a l’altiplà i iniciem la tornada vorejant la cinglera seguint ara els senyals vermells i blancs del GR-5 direcció sud. El sender passa paral·lel a una pista, deixarem les parets ruïnoses de Can Rombella a la nostra esquerra i un quilòmetre més enllà les terres de cultiu i les restes de Can Volant. En acostar-nos a uns nous camps de cultiu mig quilòmetre més enllà, abandonem el GR-5 i continuem a l’esquerra, seguint la cinglera fins a la Taula de Pedra. Hem caminat 10 km.

Poc després abandonem la pista i prenem el sender de l’esquerra. Tot seguint-lo iniciarem el descens pel Grau de Montmany fent algunes ziga-zagues. Un cop a baix, el sender continua paral·lel a la línia de torres elèctriques fins a passar un torrent on podem optar per remuntar-lo fins al Collet d’en Tripeta, o bé canviar bruscament de direcció i arribar també al Santuari de Puiggraciós. En total haurem caminat 13 km per llocs ben agradables.

Jaume Roig

Mapa recomanable: Cingles de Bertí, Editorial Alpina, darrera edició de 2013.