Només imatges…

(AP Photo/Javier Bernardo)

No és fàcil conciliar sentiments, emocions i raons davant l’eclèctica seqüència d’imatges de la tanca de Melilla, els bombardejos d’Ucraïna i, a la vegada, la cimera de l’OTAN amb fons de pinacoteca. Per la seva simultaneïtat, aquestes imatges han estat relacionades, enraonades i judicades per construir relats subjectius i instrumentals que han animat a escriure articles d’opinió, a signar manifestos per Internet o a convocar manifestacions.

El judici reafirma quan l’emoció colpeix, sorprèn i desorienta. Jutgem perquè és una manera simple de justificar per tranquil·litzar una consciència personal i col·lectiva que s’ha vist trasbalsada per fets diferents, inconnexos en la seva gènesi, però relacionats en el relat global. Perquè tendim a fer relats globals. Obrim tant el focus de la mirada racional que desbordem els perímetres del coneixement abastable: Comencem veient un molí eòlic aturat un dia de vent, i acabem discursejant sobre l’especulació de les elèctriques.

Em ve a la memòria de la meva infància aquells àlbums de cromos de “les races i les cultures” del món. Una compilació de color i diversitat davant la qual ningú es preguntava sobre la realitat socioeconòmica, ni sobre migracions, ni conflictes armats, ni relacions geopolítiques. Només mostraven imatges, formes nues de significat. Potser com els quadres del Museu. Però les imatges de Melilla, d’Ucraïna i de Madrid que encara ressonen a la memòria venen plenes de significats que incomoden.

L’OTAN, silenciada durant molt de temps, inquieta uns més que altres, des de que es va despertar el monstre de la guerra. El Museu, relat de la nostra història d’europeus, sempre farcida de llances, espases, reis, generals i emperadors, de pau i de guerra, és el millor context per celebrar una cimera de l’OTAN. Les imatges de la tanca de Melilla, plenes de significat, tenen el poder de fer caure un govern. El goyesc afusellament del 3 de maig pot entendrir l’anima d’un general.

Europa ja no és el cor del món, tal vegada potser només un jardí cobejat, les tanques del qual ja no resisteixen la pressió dels assaltants, fugitius de mons invivibles, les fronteres del qual són cobejades també per imperis àvids de conquesta. I nosaltres, els europeus, hem de decidir si volem continuar defensant el drets i privilegis de la nostra llibertat, de la nostra sobirania, de la nostra arrogància o ens comprometem amb els drets dels altres pobles. Si continuem exigint el nostre dret a contaminar i espoliar els béns de la terra o estem disposats a fer renúncies personals en benefici del planeta sencer. Si entenem que només hi ha una pàtria o seguim rivalitzant, aixecant banderes i interposant la cultura com a diferència…

Salvador Clarós

Tres llibres plens de vida

Recomanacions per a l’estiu

Joseba Achotegui: La inteligencia migratoria. Manual para inmigrantes con dificultades. Ned Ediciones

El Dr. Achotegui té una gran experiència professional en l’atenció a persones que viuen o han viscut processos migratoris. És director del Servei d’atenció psicopatològica i psicosocial a Immigrants i Refugiats de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona. I és, també, el creador d’una expressió que descriu bé l’estrés que viuen persones i famílies que viuen o han viscut processos migratoris: la Síndrome d’Ulisses, que aplega dols diversos: la família, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus, els grups de pertinença, el risc de la pròpia vida… Ho explica molt bé en el seu llibre, en el qual fa recomanacions senzilles per reduir el patiment que genera una experiència migratòria sovint molt més dura del que va ser la de tantes persones que no fa pas tants anys, van haver de deixar el nostre país per obrir-se camí en d’altres indrets.

Molt recomanable també per entendre l’empremta que deixa el fet migratori en la gent que arriba i en la gent que som aquí, i els dols que genera en tots nosaltres, que mai no tornem exactament al port d’on havíem sortit.

Quim Pujolar i Nacho Duato: Amic, Amddukkl. Fernando Fonseca Fundación. Barcelona, juny 2022

Una història bonica i ben real. Dos infants a Tànger: un pastor amazic i el fill d’un militar espanyol. Una bona amistat, trencada pel tifus, que s’endú el pastor. L’altre infant, impactat per la mort del seu amic, decideix dedicar la vida a la medicina i a curar especialment els nens sense recursos de tot el món. I , efectivament, fins a la seva mort a Barcelona el 2014, el Dr. Fernando Fonseca es va especialitzar en cirurgia ortopèdica i traumatologia i va exercir en llocs on regnen la guerra i la pobresa: el Txad, Bòsnia, Palestina, Afganistan, Sri Lanka, Índia, Iraq, Darfur, el Senegal, Mauritània, el Marroc i Llatinoamèrica.

La Fernando Fonseca Foundation s’ha constituït per donar continuïtat a la seva obra. I acaba de publicar aquest conte, que recull la història que va donar origen a la tasca del Dr. Fonseca i que podeu trobar a la llibreria Altaïr. El text és de Quim Pujolar, i el ballarí, coreògraf i pintor Nacho Duato n’ha fet les il·lustracions.

Wilfred Owen: Poemes de guerra. Traducció de Jordi Fité, Edicions de 1984, Barcelona, abril de 2021

A principis de curs, que ja sembla una data molt llunyana, vaig tenir ocasió d’escoltar al Liceu una obra que tenia moltes ganes de conèixer: el War Requiem de Benjamin Britten, pacifista convençut que junt amb el seu company Peter Pears es va negar a fer el soldat en la segona Guerra Mundial. El War Requiem es basa en els textos clàssics d’una missa de rèquiem, barrejats amb els poemes d’Owen.

Wildred Owen va néixer el 1893 a Anglaterra i ell sí que va anar al front de la Gran Guerra. Va haver de retirar-se’n aviat per estrès posttraumàtic i, quan hi va tornar, va morir, amb 25 anys, a la trinxera just una setmana abans de l’armistici. La seva poesia ens aboca a la crueltat de la guerra, que apareix despullada de qualsevol idealització d’honor o de glòria.

Resulta molt oportú llegir avui en aquesta edició bilingüe, en plena guerra d’Ucraïna i en plena justificació del rearmament, aquests poemes tan amargs. Per no oblidar qui i com mor en totes les guerres.

Us deixo amb un dels poemes, com a tastet.

DULCE ET DECORUM EST
Encorbats, com captaires sota els sacs,
tossint i ensopegant, vam creuar el fang,
fins que, girats d’esquena a les bengales,
vam començar a marxar al distant repòs.
Caminant adormits, molts sense botes
però sense aturar-se, xops de sang,
coixos, cecs, embriacs de cansament,
sords, fins i tot, a les bombes que ens queien.

“Gas! Gas! Va, nois!” Un èxtasi de presses
amb el temps just per posar-nos les màscares;
pro algú encara cridava, entrebancant-se.
rebolcant-se, com si es cremés amb calç…
Borrós, enmig del baf i la llum verda,
com sota un mar, el vaig veure ofegar-se.

Quan el somien els meus ulls inútils,
cau als meus peus, s’ofega, s’asfixia.

Si tu, en els teus malsons, també marxessis
darrere el carretó on el vam llençar,
veient els seus ulls blancs i el rostre greu
d’un diable malalt de tant pecat;
si, a cada bot, sentissis tu la sang
sortir brollant dels seus pulmons cremats,
obscena com el càncer, amarga com el vòmit
de nafres vils en llengües innocents,
llavors, amic, potser no explicaries
als nens que frisen per un xic de glòria
el vell engany: Dulce et decorum est
pro patria mori.

Mercè Solé

De l’Otan al Gurugú

Qui ens havia de dir que a hores d’ara aquell pretèrit “Otan, no, bases fora”, el 2022, quaranta anys més tard del referèndum, es veuria convertit en més pressupost militar a Espanya per exigències de l’Otan i en consolidació de la base de Rota!

Les circumstàncies actuals són molt diferents de les d’aquell moment, però constatem amb tristesa que malgrat la pública invocació a la pau, per sota l’aparent democràcia el comerç armamentista ha gaudit arreu de bona salut. Segons Amnistia Internacional, som el setè país exportador d’armes. Parlem de pau, i preparem la guerra i no hem deixat de fer-ho. I en les actuals circumstàncies s’opta per eixamplar l’Otan i per reforçar-ne l’armament, amb l’argument de com les gasta Rússia. Però no ens preguntem on ens pot portar la progressiva escalada d’agressions. Ja sabem quines son les armes més potents. I sabem també qui hi té accés i quins són els codis ètics de qualsevol dels propietaris de les armes nuclears.

Al costat d’això, les previsions són de pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors a tot Europa i més enllà, de l’increment de refugiats i migrants, de fam en majúscules als llocs on ja avui les condicions de vida són molt difícils, i, és clar, d’un agreujament del canvi climàtic. No només perquè no fem el que hem de fer, sinó perquè la guerra sembla que justifiqui continuar incrementant les emissions de CO2. O mirar cap a una altra banda.

L’opacitat de la fabricació i comerç d’armes es complementa amb l’opacitat dels acords internacionals, dins i fora d’Europa. Ho acabem de veure amb el Marroc. El valor del seu paper estratègic en el nou mapa de subministrament energètic a Europa el paguen sobretot el poble sahrauí i l’homenatge per part de Pedro Sánchez a l’actuació sagnant i criminal de la policia marroquina amb els africans que intentaven saltar la tanca de Melilla. Com passa a Algèria, Líbia, Turquia, les autoritats marroquines fan la feina bruta a una Europa que se les dona de solidària amb els refugiats ucraïnesos, però que és sorda a les necessitats peremptòries dels que fugen d’altres guerres, sovint armades des del nostre continent. Se’n diu hipocresia i racisme.

Tres reflexions ucraïneses

Primera. Un país agredit té dret a defensar-se. Ucraïna, envaïda salvatgement per Rússia, té dret a defensar-se. I la defensa es fa amb armes, de manera que no és cap insensatesa facilitar-los-en. I no s’hi val a fugir d’estudi dient que això és fomentar la violència, ni elucubrant sobre com es reparteixen les culpes, per estalviar-se haver de respondre a la pregunta de què cal fer ara, allà en concret. Tampoc no crec que aquesta defensa vagi contra l’Evangeli. Jesús ens va convidar a parar l’altra galta com a gest profètic, però em sembla que això no es pot pretendre que ho faci tot un país que es juga la seva supervivència. Alhora, òbviament, caldrà tenir activats al màxim tots els mecanismes de negociació.

Segona. Estem en un món que fa pena. La guerra aquesta ho ha deixat molt clar. Cal continuar cridant el “No a la guerra!”. Cosa que comporta una lluita forta, insistent, decidida, contra tot allò que afavoreix les guerres, que n’hi ha moltes i a molts llocs. Denunciem tant com puguem el negoci de les armes, denunciem igualment els afanys de superioritat que fan niu a tot arreu on hi ha poder, exigim als nostres governants replantejaments seriosos, parlem-ne amb tothom, fem accions de protesta, creem un clima contrari a la ideologia tan estesa del jo per damunt de tot i del menyspreu dels febles…

Tercera. La guerra d’Ucraïna ha provocat una onada de solidaritat en què els governs s’han posat les piles de la millor manera i han fet molt perquè els que fugen de la guerra fossin adequadament acollits. I els mitjans de comunicació han fet un magnífic desplegament que ens ha fet posar atenció en la vida dels refugiats, els seus dolors i tristeses, les seves necessitats materials i emocionals, l’escolarització dels seus nens i nenes… Quina diferència amb els refugiats i immigrants dels països no europeus! Que sagnant que resulta veure que els dolors, les tristeses, les necessitats, les emocions d’aquests altres immigrants o refugiats no ens les ensenyen per la tele i que els nostres governants no els faciliten res i no tenen cap interès per ells!

Josep Lligadas

Guerres al planeta – Pau a la Terra

Hi ha cinquanta-nou casos de guerra en el planeta Terra. En conjunt, la principal conclusió que se’n pot extreure és que –amb la notable excepció del conflicte d’Ucraïna– la guerra esquiva tant els països del nord com els de l’anomenat cinturó austral de riquesa, que inclou l’Argentina, el Brasil, els països de l’extrem meridional de l’Àfrica, Oceania i el Japó. Si bé és cert que podem trobar conflictes en alguns països americans, la gran majoria de guerres del món es concentren al sud, en un arc que comprèn l’Àfrica i bona part del sud de l’Àsia. És, també, un racó del món que els mitjans, tot sovint, solen oblidar.

Hi ha una relació entre guerra i països rics en matèries primeres, però explotats i colonitzats de fa temps per grans empreses poderoses del Nord i per tant pel capitalisme destructor de la terra i de la vida. Es maten persones indefenses, víctimes dels interessos del negoci de la guerra i d’altres negocis, en països que els han convertit en dependents. No són països subdesenvolupats, ni països pobres, sinó països fets dependents, esdevinguts empobrits.

“La pau implica que l’amor, la compassió, la dignitat humana i la justícia siguin plenament preservades. La pau suposa que entenem que tots som interdependents i que estem relacionats els uns amb els altres. Som responsables del bé comú, incloent-hi el benestar de les generacions futures, tant a nivell individual com col·lectiu. La pau requereix que respectem la Terra i totes les formes de vida humana. La nostra consciència ètica ens demana que fixem límits a la tecnologia. Hem de dirigir els nostres esforços cap a l’eliminació del consumisme i la millora de la qualitat de vida. La pau és un camí, un procés que no acaba mai.” (art. 7-10, Declaració UNESCO sobre el paper de la religió en la promoció d’una cultura de la pau, Barcelona 1994)

La justícia, de fraternitat i de pau que proposa Jesús està als antípodes del misteri de la iniquitat i així ho expressava respecte als poders de la seva època: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor» (Mateu 20,25-26).

Pau, justícia i conservació de la creació són tres temes absolutament vinculats. Tot està relacionat, i tots els éssers humans estem junts com a germans i germanes en un meravellós pelegrinatge, entrellaçats per l’amor que Déu té a cada una de les seves criatures i que ens uneix també, amb tendre afecte, al germà sol, a la germana lluna, al germà riu i a la mare terra.

Quim Cervera

Eclipsi de Pau?

Vivim amb tota una història catalana de la pau a les espatlles, i malgrat les 53 guerres que ara cuegen per tot el món, som també conscients que ja l’any passat 37 processos de pau procuraven ser-hi «hospitals de campanya». L’anhel d’un cristià o una cristiana a Catalunya, podria ser un altre que recolzar la pau?

En canvi, tot d’una ve una guerra al nostre continent. No és pas més propera que la de Mali, per exemple. Ens veiem bombardejats per imatges extremes, com les de totes les guerres. I la llum de la pau s’esmorteeix, talment un eclipsi. Les persones que dubtaven, proclamen ara obertament el contraatac armat, i fins i tot les cristianes i pacifistes semblen dissimular el que han après sota la catifa, i acceptar resignats l’enviament d’armes… perquè si no, «què s’hi pot fer?»

En aquest breu article no parlaré de geopolítica, perquè aquesta és la temptació de la gran majoria de debats que s’han obert al respecte: «l’espectacle» de les estratègies militars fascina les societats. Tampoc puc desenvolupar-hi les causes del conflicte d’Ucraïna, encara que assumint clarament qui és l’agressor i qui l’agredit, després de dècades d’armar els països fins a les dents –tant els de l’OTAN com Rússia–, és evident que els conflictes no es volen resoldre amb el diàleg. La guerra es prepara, i la pau es prepara, depèn de nosaltres què volem per al futur.

M’interessa molt més subratllar quelcom que els cristians hem rebut: el tresor de contemplar un Déu que està contra tota guerra perquè estima cada criatura, i per tant cap guerra pot ser anomenada «justa»: és un fracàs per a la vida, per més que durant tantíssims segles i encara ara en el Catecisme de l’Església Catòlica aparegui a vegades com a «justa» (recordem que també s’hi acceptava la pena de mort fins que el 2018 el papa Francesc finalment va canviar-ho!). Aquest Déu l’hem vist en Jesús de Natzaret, i la seva vida sencera, passió i mort, parlen de pau i noviolència, a la qual fins i tot ens hi convida amb tres exemples inspiradors: l’altra galta, l’altre vestit i l’altra milla. La revelació d’una eficàcia noviolenta encaixa amb les conclusions dels pacifistes no-creients: la noviolència s’ha aplicat en centenars de conflictes internacionals, assolint el doble d’efectivitat que aplicant-hi violència, com demostren Maria Stephan i Erica Chenoweth. La pau és el camí, no és sols l’objectiu.

Per què, doncs, cristians i cristianes que avui defensem l’opció pacífica som titllats d’ingenus? «Jesús no ho faria, però què podem fer, si no?», o bé «No s’ha aplicat a gran escala, cal reservar-ho al terreny personal». Coneixem la història de la noviolència? Sense una conversió noviolenta és impossible fer de la pau un camí, perquè acceptem el discurs de que la violència pot posar punt i final a un conflicte, i això mai és veritat. Déu té tota la perspectiva de la història, i no revelaria ingenuïtats. A més de fugida i represàlia, també hi ha la noviolència. Ara bé, si es criden els bombers quan la casa està a punt d’esfondrar-se, és culpa seva que sigui ben difícil salvar-la?

Deixeu-me plantejar aquí algunes idees per al compromís per la pau: tens diners en una banca armada? Canvia’ls a banca ètica. Si no vols que amb els teus impostos Espanya segueixi sent el 7è exportador mundial d’armes, pots fer objecció fiscal. Aprèn la noviolència de la història per saber proposar alternatives eficaces a petites i grans violències, i practica la noviolència personalment o en grup. Com eduques i lideres? Amb forces de pressió o bé d’atracció? Castigues, o bé practiques justícia restaurativa? Quins espais facilites perquè expressin com se senten? Descanses mirant pel·lícules o videojocs de violència? Quina és l’última norma injusta que has desobeït? Has empoderat els vulnerables del teu entorn? Podries analitzar els noms de carrers i estàtues del teu voltant, i proposar a l’ajuntament canviar els referents per altres de no-bel·licistes? Podríem canviar el currículum educatiu perquè a més de la història de les guerres també s’hi ensenyi la història de la pau i la noviolència, amb els seus grans referents?…

I així un llarg etcètera, perquè la creativitat vers la pau no té límits. Art, símbols, accions, vides senceres que parlen de pau al voltant nostre, i fan llum arreu. Una llum que segueix brillant, malgrat els eclipsis.

Joan Morera

Preparar la pau

Ens espanta i horroritza la guerra d’Ucraïna, no ens imaginàvem que una guerra d’expansió imperialista com aquesta pogués tenir lloc a Europa, veiem molt de prop tota la crueltat que comporta, ens venen dubtes de tota mena sobre com cal reaccionar-hi, ens fem preguntes sobre quines actituds i accions dels països occidentals han contribuït a l’esclat d’aquesta tragèdia (tenint clar, això sí, qui és l’agressor i qui són els agredits)…

Aquests sentiments i dubtes els anirem arrossegant, i no només mentre duri la guerra sinó també després, quan s’hagi acabat. I estarà bé que sigui així.

Però en tot cas, sí que hi ha una cosa que ens hauria d’haver quedat clara i que hauria de ser un compromís ineludible per a qualsevol persona de bona voluntat i, amb més raó, per a qualsevol cristià. I és que vivim en un món que no es dedica a preparar la pau, com seria propi de persones honestes i civilitzades, sinó que es dedica, més aviat, a preparar la guerra amb tota mena de mitjans: la fabricació d’armes i l’immens negoci que mouen, la irresponsabilitats dels dirigents polítics que escalfen o refreden conflictes en funció dels interessos més primaris dels seus països o dels interessos encara més primaris de la seva pròpia popularitat, la submissió de gran part de la població mundial a la tortura de la fam, de la violència i de la impossibilitat de poder viure una vida digna, el rentat de cervell que la cultura dominant promou per tal de normalitzar la competitivitat sense escrúpols, l’individualisme al qual no li interessa gens el que els pugui passar als altres, o la forma d’afrontar els conflictes pel sistema de cridar més que el contrari…

Davant d’això, cal promoure amb totes les energies i mitjans la cultura de la pau. Cosa que comporta tenir com una de les nostres principals prioritats el combat contra tot allò que prepara la guerra. És aquesta una tasca imprescindible.

Cal vèncer la por!

En els últims anys el fenomen del terrorisme s’ha convertit en una notícia mediàtica. Després de cada atemptat en una ciutat europea, durant dies ens conten qui eren les víctimes, la seva vida laboral, familiar, els seus amics o els patiments que han ocasionat. Ens descriuen la vida del perpetrador, que viu en barris marginals i d’immigració, barris gueto, amb una vida precària sense gaire futur de prosperar en la vida.

Tinguem present que la majoria de morts per atemptat terrorista no tenen lloc a Occident, el 78% dels morts es produeixen a l’Afganistan, Iraq, Nigèria, Pakistan i Síria i en aquest cinc països tenen lloc el 57% dels atemptats. Els atemptats a Occident solament han provocat el 0,5% del totals de víctimes dels últims 15 anys.

Malgrat que la incidència amb víctimes dels atemptats aquí a Europa és baixa, molt baixa, la ressonància mediàtica dels mitjans de comunicació aconsegueix magnificar aquest fenomen de manera que a Espanya es 6% de la població considera que el terrorisme es un dels tres principals problemes del país.

Els mitjans de comunicació en la mesura que es fan ressò i difonen les proclames i declaracions de grups jihadistes, difonen una imatge de les persones que professen la religió musulmana i de l’islam com una religió que és intrínsecament violenta, misògina i contrària als valors i cultura occidentals, quan en realitat els grups jihadistes són una minoria allunyada de la centralitat de l’islam. Però lentament alimenten una imatge distorsionada de l’Islam i de les persones que el professen.

Els mitjans de comunicació donen molta difusió a debats sobre el vel, el burca, el nicab, la construcció de centres de culte; debats que resulten estar enverinats políticament i socialment, en tots ells s’acaba parlant de les dones musulmanes com a dones oprimides pels marits i els clergues que els imposen una manera de vestir i se’n dedueix que per tant som els occidentals els que hem d’alliberar-les de l’opressió. En definitiva, dones víctimes que cal protegir. No se les considera protagonistes ni amb capacitat de ser-ho.

La imatge que es difon dels musulmans és que son violents, misògins o inadaptats, generant en una part de la nostra societat pors, inseguretats o actituds xenòfobes cap a les minories o els diferents; provocant que apareguin individus o grups que actuen de manera racista, xenòfoba i violenta contra aquests col·lectius. Fa anys que certes minories pateixen el que s’anomena delictes d’odi, dones que pel carrer reben insults o recriminacions per vestir de manera que posi de manifest que practica una religió (musulmana), nens que a les escoles són insultats i culpabilitzats per ser musulmans, pintades en botigues jueves o musulmanes on es diu que se’n vagin a casa, profanacions en cementiris o pintades en centres de culte.

Tots aquests actes pretenen atemorir la societat i que els immigrants visquin la sensació i el sentiment de rebuig i de diferència. El musulmans que viuen a Europa experimenten diversos graus de discriminació i marginació en matèria de treball, educació o habitatge; sovint les polítiques i els programes de lluita contra el terrorisme o la radicalització fomenten una visió estereotipada negativa i plena de prejudicis cap al col·lectiu musulmà.

La discriminació cap els musulmans es pot atribuir tant a actituds islamofòbiques com a sentiments racistes i xenòfobs. Els actes islamofòbics, racistes i xenòfobs contra musulmans hauríem d’emmarcar-los en un context més general d’hostilitat cap els immigrants i les minories. El més preocupant és que aquestes actituds i idees han penetrat en el discurs polític europeu, apuntalant estereotips que qualifiquen els musulmans d’intolerants, misògins, violents, cruels i diferents.

En la mesura que la nostra ment accepta aquests estereotips, també accepta les polítiques repressives associades. Si la por s’instal·la en les nostres ments acabem acceptant que s’han de retallar drets com la llibertat d’expressió, el dret a la intimitat, el dret a l’honor o la presumpció d’innocència. En definitiva donem més arguments als autors dels atemptats: Veieu com reaccionen contra els musulmans! És l’eslògan per fomentar la radicalització i captar més terroristes.

Tica Font
Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau

Decàleg de Buenaventura

La pregunta és quina missió tenia/teníem en aquest viatge d’una delegació catalana a Buenaventura, ciutat del Pacífic colombià. Tot arrenca del juny de l’any passat quan ens visita a Barcelona una delegació de Buenaventura, encapçalada pel bisbe d’aquella diòcesi Héctor Epalza, un bisbe a punt de jubilar-se però  amb una força extraordinària per dir en veu alta que amb els pobres i marginats, que són centenars de milers, la majoria afrocolombians, no s’hi juga. Ell s’hi ha jugat la vida i continua amenaçat i escortat discretament… La seva veu la podem comparar amb Pere Casaldàliga i altres companys bisbes que s’impliquen amb totes les conseqüències.

Van venir amb ell líders de les comunitats i un senador que fa de pont amb les altes instàncies del govern. I van portar la seva causa al Parlament de Catalunya. El tema no és solament que una empresa que té la seu a Catalunya i que ha construït un dels megaports de tràfic de containers  i que amenaça l’ecosistema de la badia, i l’hàbitat de desenes de milers de famílies. El tema és el model de desenvolupament que pot malmetre espais de vida i el futur d’aquestes persones, per la cobejança, sense aturador, d’un desenvolupament que  no afavoreix la vida sinó que l’anihila.

Amb pocs dies hem connectat amb la realitat d’aquella ciutat a través dels seus líders  i ens hem compromès a fer un seguiment des d’aquí i a través de la coordinació de la taula catalana per Colòmbia. Proposarem que quan sigui possible el Parlament redacti uns principis ètico-ecològics per tal que les empreses catalanes que treballen al Tercer Món, ho facin amb criteris de salvaguarda dels drets humans i de sostenibilitat, més enllà del que les lleis del país permetin.

1. Buenaventura és una ciutat del Pacífic colombià a l’interior d’una gran badia envoltada de rius i de manglars que fins fa poc tenia un port de parada tècnica i de comerç mitjà de mercaderies. Ciutat amb una població de prop de 400.000 habitants, la majoria dels quals descendents dels antics esclaus negres, indígenes, i mestissos de tota mena i condició. Comunicacions precàries i difícils amb la resta del país. Dèficits crònics i abandó de les administracions locals i nacionals.

2. Colòmbia viu ara un moment de cruïlla important perquè s’ha culminat un procés de pau que ha durat 4 anys -les converses de pau a l’Havana- i que finalment, suposarà que les FARC abandonin la lluita armada i es reintegrin a la vida civil. El món rural i els desplaçats per la seva causa i pel conflicte amb l’exèrcit, paramilitars i narcos, viurà una etapa de noves oportunitats però també de nous conflictes locals. Redistribució de terres, compres il·legals o forçades…3. És un país d’una gran riquesa natural, de grans possibilitats agroindustrials, de matèries primeres, i d’una població molt diversa, amb molta consciència, però que ha viscut més de 50 anys enmig de violències extremes i sostingudes. Assassinats, segrestos, desaparicions, amenaces… a més de la cultura de la corrupció que afecta molt transversalment i forma part de l’imaginari col·lectiu.

4. La religió és molt present en la població i forma part de la vida quotidiana familiar i pública. Imatges, invocacions, festes, pregàries… Els religiosos, en general es fan presents en totes les realitats humanes, socials i polítiques, amb totes les contradiccions que comporta aquesta presència. Molt valorada per uns i criticada per altres.

5. Buenaventura és un cas paradigmàtic d’un model  de desenvolupament que ara entra amb força a tota Amèrica Llatina, allà on els capitals transnacionals i la cooperació interessada dels governs locals permet o promociona. Els megaprojectes portuaris a Buenaventura s’han convertit en oportunitat de negoci per a les grans fortunes i pel que es considera un gran desenvolupament de tota aquella franja del Pacífic fins fa poc oblidada.

6. La població afrocolombiana i la indígena desplaçada que havia trobat un modus vivendi amb l’economia local de cultiu i pesca i alguns serveis portuaris, queda sacsejada i abocada a integrar-se, si us plau per força, davant la força dels poders econòmics i polítics que els fan nosa els legítims pobladors d’aquests territoris. Desplaçaments forçosos, dragatges de la badia, construccions brutals de grues i naus logístiques que arrasen sense contemplacions els seus hàbitats.

7. La resistència de les comunitats, amb líders naturals de cada barri i territori s’han vist terroritzats o “desapareguts” per tal que no puguin frenar els projectes ja aprovats pels ministeris corresponents, sota la cobertura legal dels acords formals i que pressionen càrrecs i institucions fins que “accedeixen” a les seves propostes.

8. No es tracta només d’un conflicte amb una empresa que té la seu a Barcelona. Es tracta, com diu el bisbe de Buenaventura, Héctor Epalza, d’un context de catàstrofe humanitària provocada per un model de creixement que només contempla els beneficis econòmics especulatius de capital estranger i les expectatives del futur comercial a gran escala de la zona, i veu les poblacions locals com a comparses, a les quals només cal tenir en compte en algunes obres de beneficència. Els directius de l’empresa que vam visitar, TCBUEN, traspassen als responsables polítics la responsabilitat dels dèficits socials: sanitat, escoles, aigua, llum, etc. “Nosaltres paguem molts impostos però no som nosaltres els responsables de com han de revertir diners en la població. Complim amb les lleis i intentem afavorir les comunitats que són a prop del port que gestionem.”

9. Hi ha una xarxa de líders comunitaris molt sòlida, i que hem pogut constatar de primera mà. També alguns senadors que fan causa comú amb el clam d’una població marginada, així com un sector de càrrecs administratius, funcionaris, que tenen un diagnòstic clar de la situació d’emergència social, però que es veuen lligats de mans i peus per pressions de dalt i del costat. D’aquí la confiança -excessiva (?)- en les delegacions estrangeres que s’interessen pels seus problemes. En aquest sentit el treball fet per la Taula Catalana per Colòmbia, durant tots aquests anys, és molt apreciada i els manté esperançats i agraïts malgrat tot.

10. Colòmbia viu en un mar de conflictes i contradiccions però, a la vegada, la població -les poblacions-, com han observat molts visitants estrangers, no sucumbeix en la depressió col·lectiva sinó que continua aspirant a tenir noves oportunitats de refer els traumes familiars, comunitaris, territorials… En molts casos la fe actua de ferment de lluita i d’esperança.

¿Podem esperar que la signatura de pau entre Govern i les FARC marqui una etapa de reconciliació, de noves oportunitats per al conjunt del país i per al reconeixement de tanta gent que ha sacrificat joventut i vides, per milers, i que necessiten, amb urgència, recomençar sense sobresalts?

Josep M. Fisa