Les mans al cap

Si visitem el Museu de les Mines de Cercs, al nucli de Sant Corneli, a l’Alt Berguedà, i ho fem amb una mirada mínimament crítica, segur que ens impressionarà veure les condicions en què havien de treballar els miners als primer temps de l’explotació, a finals del segle XIX: estirats a terra, extraient el mineral a cops de pic que havien de fer anar de cantó, arrossegant aquest material fins al lloc corresponent, fent les seves necessitats a qualsevol racó, sense cap roba especial sinó amb la seva roba normal que després les seves dones rentaven com podien, i amb la por de qualsevol accident inesperat… Esfereeix, si un s’atura una estona a pensar-hi.

Ara estem molt més bé, almenys en la nostra Europa desenvolupada. Però, si els amos del món volguessin, podríem estar molt millor. Nosaltres, els de l’Europa desenvolupada, però també els de tants i tants llocs del món que molts cops estan en situacions que recorden molt, massa, les dels nostres miners de finals del segle XIX.

Cada any, a finals de curs, la redacció de L’Agulla acostumem a fer un sopar. I aquest any, en el sopar ens vam posar a parlar de la situació en què està el nostre món. Des de la barbaritat, que ningú no ens esperàvem, de la invasió d’Ucraïna, fins a la incapacitat, o la manca de voluntat, dels nostres polítics per tirar endavant mesures possibles i raonables que permetrien una vida millor i més tranquil·la tant per a la classe treballadora i per als pobres dels nostres països rics com, més encara, perquè la gent dels països pobres pogués veure una mica de llum i deixés de tenir la sensació d’enfonsament insoluble.

Anaven sortint a la conversa fets i més fets, i algú va dir: “N’hi ha per posar-se les mans al cap!”. I sí, n’hi ha per posar-se les mans al cap.

Aquest diumenge 18 de setembre, Jesús ens deia a l’evangeli: “No es pot ser alhora servidor de Déu i dels diners”. Doncs d’això es tracta: ens cal treballar per la causa de Déu enfront de la causa dels diners. I si ho voleu dir amb un llenguatge més laic, podeu dir que ens cal treballar per la causa de la humanitat enfront de la causa dels diners.

L’IRSC o la llei de l’embut

L’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) va néixer l’any 2006 com a punt de referència a l’hora d’accedir a determinades prestacions públiques: per accedir a la renda garantida de ciutadania, per fixar-ne la quantia, per ser perceptor de beques, per a ajuts als pagaments de lloguer, pensions d’aliments o per fer front a la pobresa energètica. Va ser fruit del consens i un dels seus objectius justament era garantir que s’ajustés més a la realitat econòmica de Catalunya que no pas l’Iprem (l’indicador d’àmbit estatal), que solia quedar per sota del cost de la vida a Catalunya.

Doncs bé. Aquest indicador es va fixar el 2006 en 7.137,2 € anuals i es va anar actualitzant fins al 2010, en què es va congelar. Des del 2010 fins avui, l’IRSC va quedar en 569,12 euros mensuals x 14 pagues. És a dir en 7.967,73 euros anuals. Dit d’una altra manera, el fet de sobrepassar aquesta quantitat en ingressos et deixa al marge de rebre uns quants ajuts. Vaja, que si no ets pobre de solemnitat no pots rebre suport.
Mentrestant, en l’evolució de l’IPC des de l’1 de gener de 2010 fins al 31 de març de 2022, es constata un increment d’un 24,8 % en l’àmbit estatal i d’un 27,1 a Catalunya. Paral·lelament a aquest increment, la crisi econòmica –encara no resolta– del 2008, la pandèmia, i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, han causat segons l’informe Foessa que un terç de la població catalana estigui en risc d’exclusió. Sis punts per damunt de la mitjana espanyola!

Per acabar-ho d’adobar, la llei de pressupostos de la Generalitat de l’any 2021 (disposició addicional 17) i de l’any 2022 obre la porta a un increment de l’IRSC si es produeix un increment de l’Iprem (l’indicador estatal). L’increment s’ha produït (un 5 % el 2021 i un 2,5 % el 2022), però la Generalitat no ha mogut fitxa.

En resum, paradoxalment, avui és més alt l’indicador estatal que el català, mentre que la depressió econòmica és força superior aquí que a la resta d’Espanya. El govern de Catalunya infringeix la seva pròpia llei… i els pobres, com sempre, en paguen la factura.

Reconec la meva ignorància en aquest tema, i la dificultat d’entendre bé els conceptes i les repercussions de tot plegat. Me’n vaig adonar quan vaig assistir a una reunió al Parlament, convocada pels promotors de la Renda Mínima Garantida amb els interlocutors socials de tots els partits de Catalunya, a la qual, per cert, només van assistir Junts, ERC, PSC, els Comuns i la CUP. Bones paraules per part dels partits en el Govern… però cap resultat. Sensació a més que hi ha a qui el tema li interessa només si en pot treure rendiment partidista.

La lluita contra la pobresa passa, doncs, per treure’ns la mandra del damunt i submergir-nos en la incòmoda lletra petita que manté en la pobresa tantíssima gent i per la mobilització. Res de nou.

Mercè Solé

La immersió és saber i és justícia

El consens per defensar l’idioma català prové de la societat catalana, en el sentit més ampli. La intromissió judicial espanyola, ara, intenta modificar-ho. Els partits catalans, independentistes o no, no saben com tractar-ho. És un cas clar de raons per a la lliure secessió.

La convulsió social que provoca l’alteració del consens dels darrers quaranta anys amb una llei de normalització lingüística que ha garantit bé el coneixement de la llengua catalana és molt gran. Es preveu, raonadament, que en cas d’aprovar-se amb els vots d’ERC i JXCAT necessària, tot plegat pot suposar un greu retrocés, el qual, en el marc de la globalització amenaça directament la vitalitat de l’àmbit comunicatiu en català.

Els grups parlamentaris d’ERC, JXCAT, PSC i PODEM volen establir per llei que el castellà sigui llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu. Fins ara, gràcies a la immersió, i només teòricament, això no era possible. Però el català és la llengua de Catalunya.

El bilingüisme, com diuen tots els experts, és un parany estratègic per reduir la llengua pròpia d’un país a que quedi residual, i amb el temps, a la seva feblesa interna (dialectalització del castellà), només un element exòtic, sense valor comunicatiu i només com a record històric. Un escenari que és inadmissible per una nació, com els Països Catalans, que han fet de la seva identitat cultural, l’essència de la seva existència. Tot i així, Marta Vilalta d’ERC i Monica Sales de JXCAT, defensen per escrit que cal fer-ho.
L’arquitectura jurídica és una cosa i la realitat sociolingüística una altra, poden dir. I certament, el fet evident és que el sistema normatiu espanyol no deixa escletxes buides per a la normalitat nacional de Catalunya i en un escenari de globalització imperant el compliment de la immersió en català ha estat sempre en qüestió.

Hom podria, per tant, escatir que la responsabilitat ara és dels ciutadans catalans per mantenir en totes les reunions o trobades i allà on sigui l’ús de la llengua, tot recordant com durant la dictadura espanyola patida després de la Guerra Civil es va continuar parlant i aprenent el nostre idioma. Diran que si ens entossudim a emprar el nostre idioma segur que no tindrà cap efecte, tot plegat. Res més trist, si aquesta és la conclusió a què s’arriba quan hi ha una majoria social i política que defensa la independència de Catalunya i hi ha una trajectòria creixent de consolidació en els treballs de reconstrucció nacional.

Una sentència espanyola ha estat el detonant d’aquesta reculada que protagonitzen, per igual, ERC i JXCAT. Una dinàmica que recorda perfectament com la sentència de l’Estatut d’Autonomia del 2006, el 2019 va fer prendre consciència a la societat catalana de fins a quin punt els poders de l’estat espanyol dirigeixen i limiten els drets nacionals dels catalans.

L’aprenentatge del castellà (espanyol) és obligatori encara que hom mai vagi a Espanya o a països amb aquesta llengua (cada vegada en són menys, ja que recuperen les seves llengües indígenes, un cop han superat el llast de la colonització). L’idioma castellà és imperatiu perquè hom està obligat a relacionar-se amb aquest idioma a les institucions espanyoles fora de Catalunya, àdhuc a les que presten serveis públics al país. Saber castellà és necessari per pura imposició política espanyola.

Una llei de normalització lingüística del català no pot incórrer en l’error de regular l’ús del castellà. Ha d’ésser una llei que vetlli pel ple coneixement del nostre idioma, amb qualitat i rigor, tot exigint responsabilitat social i jurídica si no és així. Tocar, encara que sigui una coma, la llei vigent que estableix la immersió és destruir la inflexió de la transició del 1978, quan anys de mort, dolor, misèria i calamitats es van bescanviar per la normalització de la llengua pròpia de Catalunya.

Llorenç Prats
@llorenprats 
desdara@gmail.com

Tots som espiats

Recordo que pels anys 70 (finals del franquisme) alguns militants de partits d’esquerres, quan tenien una conversa per telèfon, tenien el costum d’acabar amb la frase: «Aprovecho para saludar a los policías que me estarán escuchando…».

Recordo també que a l’agost del 78, després de la mort de Pau VI, quan s’havia convocat el conclave per a l’elecció del seu successor (justament Joan Pau I), un company meu em va comentar que la CIA i el KGB (serveis secrets dels EUA i l’URSS) de segur que estaven treballant l’entorn dels cardenals electors per a influir en el nomenament del nou Papa, atesa la importància estratègica del Vaticà en la política mundial… I afegia: «En tots els partits polítics hi ha un “infiltrat” del partit opositor –o dels serveis secrets de les grans potències– que està passant informació: és la seva missió».

I també el que em va explicar un amic, que aleshores era diputat al Parlament de Catalunya, que circulaven una sèrie de dossiers sobre parlamentaris i consellers, amb informacions «compromeses», per a poder-les utilitzar per part dels parlamentaris d’altres formacions polítiques quan els convingués estratègicament…

Ara que ha sorgit tot l’afer del seguiment de polítics i activistes del nostre país m’ha semblat una veritable comèdia tot l’enrenou que s’ha creat…. ¿Algú es pot creure seriosament que aquestes persones no podien sospitar que eren espiades? Si tots els serveis «d’intel·ligència» d’arreu (Catalunya inclosa) es dediquen justament a això!

A més, ¿que no sabem prou que les grans empreses d’informàtica obtenen informacions personals nostres a través dels nostres aparells (ordinadors, mòbils, etc.)? I que tot el tema de la «protecció de dades» és una mena de «pantalla falsa» per a fer veure que estem protegits?

Realment la nostra societat és una veritable comèdia, plena de falsedats i d’hipocresia… Em venen al cap els dos passatges evangèlics on Jesús diu: «No hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Lluc 12,2) i «Llavors Jesús es va posar dret i els digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra» (Joan 8,7).

Jesús Lanao

Macrogranges i canvi de paradigma

Una rara extrapolació lingüística associa allò gran amb el que és excessiu, en ambivalència entre el moralment rebutjable i l’atractiu pervers o libidinós. Expressions com «Preu per preu, sabates grosses» donen fe de l’arbitrarietat, la golosia. Mentre que «small is beatiful» (l’expressió anglesa ha fet fortuna) invita a la falsa humilitat o la justificació. Emprar doncs el prefix «macro» predisposa ja d’entrada a la recriminació. D’aquí que estiguem assistint des de fa setmanes a una peregrina discussió sobre les «macrogranges» amb relació a un debat que, sense la fogositat irrefrenable de Pablo Casado i els barons del partidisme hispànic, es reduiria a un debat serè sobre els impactes econòmics i ambientals de la ramaderia en les seves diverses modalitats, i els hàbits alimentaris de la nostra societat.

La nostra civilització té una capacitat de debat i de crítica circumscrita dins d’uns límits, més enllà dels quals tot trontolla, ens sentim incòmodes, insegurs, i ens tornem negacionistes. El límit que ens posem de marge de tolerància en el debat és el «paradigma» regnant. Podem debatre mentre no es posi en qüestió els valors estructurals de la nostra cultura. Per això és tan difícil dialogar amb qui és diferent perquè és d’una altra ètnia o cultura o religió. Ara també ens costa el diàleg amb els més propers perquè estem en un moment de transició, de canvi de paradigma. El model de comprensió del món que coneixem ens predetermina per interpretar el present i el futur. Segons Thomas Kuhn, el que veiem depèn tant del que mirem com del que l’experiència visual i conceptual prèvia ens ha preparat a veure. L’experiència és el filtre que pinta la realitat. Quan ens canvien les ulleres ja no reconeixem aquella realitat fins que no ens hi acostumem de nou. El missatge del ministre Garzón alertant de les conseqüències del consum de carn, desconcerta el ciutadà que creia que menjar carn era un signe de progrés i de benestar. Aquest dubte és el que aprofita la oposició política de Garzón en la seva histriònica resposta per desmentir-lo.

Vivíem en el creixement com a paradigma de progrés, que consistia en una naturalesa proveïdora de recursos i un lloc, el medi ambient, on abocar o externalitzar els impactes negatius originats pel desenvolupament. Tranquil·litzava saber que fixant uns límits o condicions i controls a la contaminació, vetllant pel medi ambient, no corríem perill. El ministre avança un nou paradigma, el de la sostenibilitat. En el nou model els límits i les condicions els posa l’ecosistema, que ja no és el medi ambient que havia inventat l’anterior paradigma. L’activitat humana, sigui industrial, sigui ramadera… s’ajusta a les dinàmiques de l’ecosistema, i el desenvolupament s’inscriu en el marc de l’energia renovable i de l’economia circular. D’aquí ve el canvi copernicà per tornar a una alimentació amb més proteïna vegetal i menor consum de carn. El model de la ramaderia industrial i intensiva no encaixa en el nou paradigma de la sostenibilitat perquè fa un ús intensiu d’aigua i energia, contamina el sòl amb les dejeccions i els abocaments nitrogenats, i fa ús abusiu d’antibiòtics. Pablo Casado no es vol treure les ulleres del progrés. Ara falta que la ministra de transports expliqui, no cal que sigui al The Guardian, que disputar partits de futbol entre el Barça i el Real Madrid a Aràbia Saudita és un disbarat que no només no encaixa en el paradigma de la sostenibilitat, sinó tampoc en el sentit comú, es miri amb les ulleres que es miri.

Salva Clarós

Similituds?

A propòsit de les darreres eleccions a la Comunitat de Madrid he comentat amb els meus amics Alexandre i Salvador, en dues converses diferents, el resultat final, no per esperat menys preocupant… Curiosament tots dos coincideixen a fer un paral·lelisme entre aquella comunitat i Catalunya. En síntesi diuen que els arguments utilitzats pel PP són els mateixos que empren les forces independentistes a casa nostra:

L’enemic sempre és el govern central… tant si decreta un estat d’alarma per a tot l’estat com si cedeix aquestes decisions a les comunitats autonòmiques.

La “identitat” (o fet diferencial), que es concreta en aspectes tan curiosos com el que “Madrid és Espanya dins d’Espanya”(?). “No ens entenen”.

La “llibertat”, davant d’un govern centralista (“comunista-separatista-veneçolà”), contra el qual cal lluitar fins a enfonsar-lo.

Amb paraules “màgiques”, que resulten atractives per a molta gent, i una bona campanya feta per una empresa de màrqueting, s’aconsegueixen els objectius (= el poder).

M’han deixat perplex i pensatiu…

Jesús Lanao

Llei Trans: no anem bé

El passat 29 de juny el Consell de Ministres va aprovar l’anomenada Llei Trans, en línia amb les múltiples reglamentacions en el mateix sentit que ja han aprovat la majoria de comunitats autònomes. Aquesta llei té com un dels punts estel·lars que qualsevol persona, per la seva simple voluntat, pot fer constar en el registre civil un sexe diferent del seu sexe biològic, sense cap més requisit. De manera que si un home “se sent” dona podrà constar com a dona, i si una dona “se sent” home podrà constar com a home, encara que no vulgui iniciar cap procés de transformació total o parcial del seu sexe biològic.

D’entrada, això sembla un avanç en les llibertats personals, un nou dret: el dret a constar com allò que un vol ser. Per això hi ha un bon nombre de persones que s’han alegrat d’aquest pas legal. I n’hi ha d’altres que, tot i dubtar que una possibilitat tan poc objectivable pugui tenir valor de llei, també la defensen amb l’argument que tot el que sigui ampliar drets és bo.

Però potser la cosa no és tan clara. El sexe biològic és una dada objectiva i és aquesta dada objectiva la que s’anota al registre civil. Amb la nova llei, en canvi, ja no existirà aquesta dada objectiva, i per tant, l’anotació del sexe al registre ja no servirà de gran cosa. Suposo que els teòrics d’aquesta mena de legislació, o sigui el moviment queer i el moviment transgenerista, el que desitgen és això: que desaparegui el sexe biològic com a dada bàsica en el reconeixement de les persones, perquè, pensen, això liquidarà definitivament el patriarcat i les opressions que el patriarcat comporta. No sé pas. Però de moment, amb aquesta llei poden passar coses com aquestes:

  • En un vestidor femení d’una piscina s’hi podrà veure entrar un dia una persona amb tots els atributs masculins, perquè aquella persona, que era un home, s’haurà registrat com a dona. Això, sens dubte, intranquil·litzarà moltes dones. ¿Segur que cal promoure aquesta situació? I al revés igual.
  • A les presons de dones hi haurà persones de sexe biològic masculí que s’han declarat dones, i a les d’homes hi haurà persones de sexe biològic femení que s’han declarat homes. ¿És raonable introduir un element distorsionador com aquest, i que pot acabar fàcilment en violència?
  • Homes amb tots els seus atributs masculins però que es declarin dones, podran competir esportivament com a dones, i convertiran l’esport femení de competició en una falsedat.
  • El llenguatge s’haurà de capgirar, i canviarà el sentit habitual d’“home” i “dona”. Les dones amb sexe biològic femení s’hauran d’anomenar, com ja s’està començant a fer, “persones que menstruen”, o “persones gestants”, o “persones amb vagina”, per distingir-les de les dones amb sexe biològic masculí. I els homes amb sexe biològic masculí potser s’hauran d’anomenar “persones productores d’espermatozous”. Uns disbarats lingüístics així, ¿voleu dir que no són indici de que tot plegat és un disbarat social?
  • I finalment, el més greu. La lluita feminista consisteix, bàsicament, en la defensa dels drets de les persones amb sexe biològic femení i que per això són discriminades. Però amb la nova llei, ja no serà possible tenir un cens d’aquestes persones, perquè al registre, sota l’epígraf de dones, hi haurà tant femelles que consten com a dones, com mascles que també consten com a dones. Per tant, serà impossible poder tenir estadístiques que permetin actuar contra la desigualtat. És el que s’ha anomenat “l’esborrament de les dones”.

La Llei Trans pot semblar una ampliació de drets, però no ho és, perquè de fet retalla drets d’altres persones. Començant, i no és poca cosa, per un mínim dret a viure tranquils, i a evolucionar en el pensament i en la pràctica social de manera paulatina, al ritme que la mateixa societat marqui. Les presses i un cert esperit manipulador i impositiu que hi ha darrere aquesta llei no presagia res de bo. De fet, els avanços importants que s’han produït en aquest tipus de drets, com ara el divorci, l’avortament, el matrimoni homosexual o l’eutanàsia, s’han produït amb el consens indiscutit de tota l’esquerra. En canvi, aquest nou dret i alguns altres que apareixen en aquesta mateixa llei es pretenen tirar endavant amb el desacord d’una part notable de l’esquerra. A mi em sembla que la Irene Montero i companyia el que pretenen és allò que que en català en diem voler fer entrar els claus per la cabota.

I és que, amb tot el respecte als desigs i sentiments de tota persona, crec que cal dir que no tot sentiment o desig ha de ser necessàriament convertit en un dret legal.

Josep Lligadas

VOX: males noticies, però vull aquella gent

No crec que sorprengui a ningú si assenyalo que la irrupció de VOX als òrgans de representació parlamentària és una molt mala notícia. La recepta ideològica d’aquest partit inclou, entre d’altres, l’hipernacionalisme i masclisme exacerbat, el conservadorisme populista i la simplificació dels complexos problemes polítics. Una mostra més que evident d’aquest tarannà simplista és el programa polític amb què VOX es va presentar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: un full amb tant sols 10 propostes. El seu extremisme ideològic, el seu tarannà polític, i en últim terme, la seva capacitat de contagi presenten un important repte democràtic. Vegem-ho.

En primer lloc, la defensa de posicions extremes de VOX tracta d’explotar la por, menyscabant la convivència. En l’actual temps d’incerteses i de canvi constant, la recepta de VOX és una tempesta perfecta: espurnar la por, estigmatitzar la discrepància i el que és diferent, fer servir un llenguatge de veritats categòriques inqüestionables. Per a la ultradreta els avenços socials (drets LGTBI, el dret a una mort digna, la lluita contra la discriminació de gènere…) representen riscos per al nostre model de vida. Majoritàriament VOX planteja protegir els avantatges de la ciutadania més privilegiada de la nostra societat (home, blanc, heterosexual, cristià…). Assenyalar minories que no encaixen en el patró de ciutadà “normal” de VOX com a culpables dels problemes socials, econòmics o polítics és un risc enorme per a la convivència i per a la democràcia.

El segon perill que representa VOX és el seu tarannà polític. De nou pensant en el votant espantat, VOX es presenta com una força política plena de veritats, sense un mil·límetre de dubte. No accepta la discrepància, menysprea els plantejaments dels altres fins i tot els d’aquells més propers ideològicament (“la derechita cobarde”). Però, sobretot, cerca constantment la confrontació i la lluita. Refusa allò tan democràtic d’establir acords i consensos amb qui pensa diferent, ja que és en l’espai del combat on vol estar. Un actor polític que entén l’acord com una traïció i que només accepta la “seva” veritat representa una dificultat per al normal funcionament democràtic, basat en els consensos i en el respecte.

Però més enllà de l’evident perill que representen les seves idees i les seves formes, voldria alertar d’un altre risc menys evident i que representa, al meu parer, un repte molt més gran i subtil per a la nostra societat i pel conjunt del sistema democràtic. Es tracta del seu marc mental, es tracta del “nosaltres contra ells”, una manera de pensar quasi tribal, i que ens retrotrau uns quants segles d’avanç democràtic. I és que aquest plantejament conté un risc de contagi enorme, és fàcil “caure” a la seva trampa. Enfront dels plantejaments ideològics i de tarannà que he exposat, la reacció més immediata pot ser la de pensar també en termes de “nosaltres” (demòcrates) contra “ells” (seguidors de VOX).

Aleshores, però, sorgeix el risc de crear una societat completament polaritzada i basada en diferents “nosaltres” contra “ells”. Hem d’aspirar a una societat que sigui combativa amb les idees de l’extrema dreta, perquè representen un perill per la convivència, però que sigui plenament conscient que hem de ser empàtics amb qui pensa que els plantejaments de VOX són una solució.

Si no, l’estratègia de l’extrema dreta haurà aconseguit una primera victòria. Deixarem d’aspirar a convertir-nos en una societat inclusiva, on no sobri ningú. Ja he exposat que la presència de determinades idees són un perill per la convivència; també crec, però, que en el nostre dia a dia, en la nostra quotidianitat tenim una responsabilitat de cara a esvair les pors que aquestes forces polítiques pretenen espurnar. Però ser dur i tenaç amb els problemes no ha d’evitar que renunciem a un plantejament inclusiu: ningú no sobra a la meva societat. Hem de rebatre les idees, no les persones. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya VOX va aconseguir prop d’un 8% de suport electoral. És un important senyal d’alarma. Si el que pensem és que per combatre’ls els hem de fer fora, aquest model de societat no és el que jo vull. I en certa mesura, les seves idees respecte que a la nostra societat sobra gent, hauran començat a guanyar la partida.

Pablo Aguiar

Reparar, tornar a la política

Molts catalans i catalanes hem vist els indults amb un bri d’esperança. Diria que no m’equivoco dient que som molts, i crec que tampoc si dic que des de diferents ideologies. Tenim necessitat de reparació. I vull aturar-me un moment en aquest concepte, reparar: tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany, parar-se a considerar quelcom, aturar-se i observar, restablir, preparar de nou… Una necessitat que aplega des de l’espai personal a l’institucional i polític, penso.

Vull assenyalar també una imatge (entre les milers que hi ha del procés), el 27 d’octubre de 2017. El Parlament votava la declaració unilateral d’independència, mentre el Senat aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual se suspenia l’autonomia de Catalunya. Molta gent ens vam sentir ostatges del joc en paral·lel que es produïa al mateix temps al Parlament i al Senat. Atònits, exclosos. Si la política és diàleg i negociació, assistíem en directe a un fracàs estrepitós. Estaria bé que algú s’entretingués a escriure l’anatomia dels instants previs i durant aquell dia.

En més d’una ocasió he defensat el dret al dubte i la valentia d’aplicar-lo. Davant de la fe cega i les certeses absolutes d’alguns, davant la calculada ofensiva per encasellar, ha estat un atreviment el fet de qüestionar, argumentar, debatre pausadament i raonadament des de conviccions diferents. Ja sabem que aquesta simplificació practicada el que busca és la negació del debat, substituint els raonaments per pura propaganda i demagògia. I això és molt perillós. Una prova és l’anomenada “casella de l’equidistància”, de forma intencionada per suprimir espais de deliberació. També estaria bé que algú s’entretingués a recopilar el diccionari del procés (dels dos blocs) amb els vocables i conceptes que han anat apareixent en un intent de simplificar al màxim quelcom que és d’una complexitat extrema. Cal tornar als espais de diàleg i transversals, cal reparar amb això.

Necessitem que un conflicte que és polític, torni a la política, i en política sovint s’han de prendre decisions arriscades amb llums llargs i en benefici del conjunt. Els indults son un gest, important, positiu (i he rebutjat la judicialització del conflicte des del primer moment). La prova és la polseguera que ha aixecat entre els falsos patriotes, els defensors del com pitjor millor. La convivència és un vas de terrissa del qual cal tenir cura, i més les persones que ostenten representació institucional. En aquest sentit també trobo que no s’ha exigit prou al PP sobre la seva enorme irresponsabilitat d’utilitzar Catalunya com a arma electoralista.

És del tot legítim aspirar a la independència de Catalunya com a opció. Però quina nació és la que prescindeix de la meitat de la població? Ningú pot atribuint-se el valor de parlar en nom del poble. Qui és el poble? Trobo imprescindible que la “taula de diàleg” comenci aquí, a Catalunya, entre els diferents partits polítics i entre diferents àmbits de la societat catalana. Igual que reparar també és afrontar els grans reptes que tenim com a país, la desigualtat, l’habitatge, els joves, la regeneració urbana, el canvi climàtic… amb això sí que tenim presa. El patriotisme dels drets en un espai on la diversitat és una riquesa. Reparar un projecte que ha de ser col·lectiu.

Consol Prados

Independència, la decepció

M’arriben de tant en tant comentaris adolorits d’independentistes que, per exemple, l’1 d’octubre de 2017 van anar entusiasmats a votar pensant que amb un acte com aquell empenyien Catalunya cap a la independència. O que havien participat en els Onzes de Setembre massius i plens d’il·lusió que van mobilitzar gentades i gentades de catalans i catalanes convençuts que l‘aleshores anomenada “revolució dels somriures” ens portaria, com sobre ales d’àguila, cap a l’anhelada Ítaca.

Aquests comentaris adolorits es pregunten que com és possible que totes aquelles il·lusions i somnis s’hagin anat deteriorant i esvaint fins a arribar al lamentable espectacle de les negociacions per formar govern de dos partits que no se suporten i que es menyspreen tant políticament com fins i tot personalment. Finalment s’han posat d’acord i formaran govern. Però no cal ser gaire llest per saber que no funcionarà. Serà un govern feble i permanentment desestabilitzat, que només servirà, si de cas, per continuar enfonsant Catalunya més i més en el pou de la frustració, l’esterilitat i la decadència.

He de dir que aquests comentaris decebuts em sorprenen, perquè venen de persones intel·ligents, cultes, amb capacitat de discerniment. Persones que no semblen, almenys d’entrada, que puguin deixar-se endur fàcilment pels vents de les pures emocions irreflexives.

I no entenc gaire com ha pogut passar això. Recordo que, en els primers anys del procés, davant les meves crítiques a la deriva que havia emprès la política catalana, un bon amic, independentista ell, em va preguntar un dia que com és que a mi em feia tanta por la independència de Catalunya. I jo li vaig contestar que no, que no era la independència el que em feia por. Jo vaig tenir clar des del primer moment –i no m’atribueixo per aquest motiu cap llestesa política especial: simplement, capacitat d’observació– que la independència de Catalunya no arribaria. No sé si no arribaria mai, però almenys no arribaria mentre jo fos viu. La meitat dels catalans no la volem, Espanya no la vol, Europa no la vol, i, a sobre, els dirigents independentistes mostren una notable incompetència. De manera que jo, que no vull la independència i que crec que no ens faria cap bé, mai no he patit per això. Però en canvi, li explicava al meu amic, el que sí que em feia patir i molt, era el gravíssim mal que comportaria per a Catalunya el procés en què estàvem ficats, que desgastaria el país, impediria cap projecte conjunt, dividiria la gent, ho paralitzaria tot, i ens convertiria en una nació estèril, en un moment en què era fonamental crear possibilitats per a un futur de més igualtat, de més justícia, de més dignitat per a tothom. Aquí i a tot arreu. Jo sempre he pensat que Catalunya té una gran potència i una gran reserva de creativitat. Però ara aquesta potència i aquesta creativitat estan bloquejades, tapades, ofegades per aquesta quimera que s’anomena independència.

No sé gens quin futur ens espera, i em sembla, a més, que tal com està tot plegat no hi ha motius per a l’optimisme. Suposo que l’única esperança és que l’independentisme es desgasti de tal manera que hagi de canviar d’orientació, buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya. Però estaria molt bé que, almenys els seus sectors més lúcids, tinguessin prou valentia per iniciar ja ara aquest viratge, comencessin a desinflamar les emocions desbordades que ells mateixos han creat, i apostessin per construir un país que camini cap endavant i deixi de donar voltes com un hàmster en una roda infinita.

Ai, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria!

Josep Lligadas

Contra la ultradreta, idees i polítiques d’igualtat

Com a tot Europa, malgrat els rostres i pretextos diferents, ja tenim aquí aquest monstre anomenat extrema dreta presentant-se a cara descoberta, desvetllant els instints més primaris de les persones, refermant un individualisme sense embuts, promovent supremacismes com més barroers millor, atiant tots els enfrontaments i tots els climes de violència possibles, convidant a menysprear els febles, fent creure que la culpa de tots els mals és d’ells –dels febles, vull dir–, i mirant de convèncer que els complexos problemes del nostre món es resolen a base de les solucions simples que ells afirmen que són capaços d’implementar.

Jo no sabria fer una anàlisi de tots els desajustaments socials que ens han dut fins aquí, ni de tots els instints profunds que aquí s’han concitat, ni tampoc soc capaç de tenir clar quines actuacions concretes serien millors per fer-hi front i quines en canvi els poden donar encara més ales. Però em sembla que el que sí que tinc clar és on hi ha la base per poder remuntar la situació en què ens trobem. I aquesta base és que tots els partits que se senten d’esquerres, és a dir, que volen primar l’interès col·lectiu per damunt de l’individual, i també els sindicats, i també les associacions i entitats amb voluntat progressista, se sentin amb el deure ineludible, sagrat i tot –deixeu-me fer servir aquesta paraula–, de treballar per unes societats més igualitàries i un món més igualitari. I fer-ho tant en els seus discursos com en els seus programes.

Per precisar més, voldria assenyalar que quan parlo de partits d’esquerres penso en els partits socialdemòcrates, socialistes, comunistes, verds, o de l’anomenada nova esquerra. Entre nosaltres penso bàsicament en el PSOE, el PSC, IU, Podem, Comuns. També Más Madrid i altres de similars. També penso en els partits de l’esquerra independentista, tot i que aquests tenen el problema que quan han de triar entre l’ànima d’esquerres i l’ànima nacionalista, gairebé sempre trien la nacionalista. Tot plegat, a més, no pot quedar-se tancat en l’àmbit més proper, sinó que caldrà també mirar més enllà, en clau europea, i saber coordinar-se i pensar i planificar junts.

Els sectors populars que s’han sentit seduïts per la ultradreta només podran revertir aquesta seducció si veuen que hi ha algú que presenta un projecte més real per millorar la seva vida, i si aquest projecte va acompanyat d’una manera de mirar el món que resulti més atractiva que la dels promotors de l’odi i el menyspreu mutu com a sistema de vida. I sí, és cert que els missatges simplistes, i la creació d’enemics fàcils d’identificar i d’estigmatitzar, arriben al cor més fàcilment que tot el que una esquerra raonable pugui oferir. Però això l’únic que vol dir és que cal treballar més, esforçar-se més, i trobar també tècniques millors de comunicació. Però també vol dir més sinceritat, i que la gent no tingui la sensació que tot el que es diu i es fa no és més que una tàctica conjuntural per aconseguir més vots, o més poder, o millor posicionament en això o en allò. La gent ha de tenir la sensació que darrere les polítiques que es proposen hi ha una veritable voluntat de millorar la vida de les persones.

¿Que tot això és fer volar coloms? Jo crec que no. Jo no vull creure que estiguem condemnats a viure en un món cada cop més inhumà. I per això crec que cal empènyer des de tot arreu, des de qualsevol lloc on sigui possible, també des del món cristià, per estendre aquests objectius, i fer-ho de manera creïble, és a dir, no només amb frases que ja de pronunciar-les es veu clarament que són buides.

Sí, aquesta és una base imprescindible per frenar el discurs de l’odi.

Josep Lligadas

Lliçons per a polítics en la digitalització, i per a tots nosaltres…

Els polítics no paren de traçar línies infranquejables (vermelles) entre uns i altres d’acord amb una lògica que ni el vell Aristòtil subscriuria avui, a la vista que una cosa i la contrària són possibles en temps de postveritat. Des que la racional modernitat esdevingué postmoderna, líquida, i els contorns de la realitat es deformaren fins a esvair-se o tornar-se difusos el món abraça una complexitat indigerible que ens retorna com a recurs, per efecte pèndol, a la rígida simplicitat del o estàs amb mi o contra mi. Un racionalisme cartesià que avui no comparteix ni la intel·ligència artificial que beu de la lògica difusa, la dels místics d’Orient força més tolerants amb l’ambigüitat i la vaguetat. Tinc un nebot de 22 anys que acaba de dissenyar, amb un equip escolar, un detector per a la correcta col·locació de la mascareta que accepta o rebutja els estudiants a l’entrada de l’institut analitzant la imatge d’una càmera. L’algoritme emprat pel sistema de reconeixement automàtic no es limita a comprovar la pertinença o no d’un valor (pixel) a un conjunt, és a dir un patró prèviament establert, perquè no es coneix amb exactitud el contorn de límit de la imatge o de cada part de la imatge d’un rostre amb una mascareta. El processador d’imatges amb lògica difusa resol el problema en un elevat grau de casos amb un marge ínfim d’error. Estic per recomanar als polítics catalans classes de robòtica de FP.

La disminució intel·lectual que ha guiat la política catalana en els darrers anys mostra la incapacitat de determinats polítics per comprendre que la lògica del veritat o fals, del tot o res, del ser o no ser, no ajuda gens a interpretar el món real. Més encara, el que fa és construir explicacions unívoques i inamovibles davant de fets complexos, canviants i ambivalents. Les coses són i no són al mateix temps. Sóc nacionalista i alhora unionista, soc catalanista i espanyolista en diferent grau. La pertinença 100%, això és, blanc o negre, són només dos casos particulars poc freqüents. Aquesta forma de veure la realitat ajuda a entendre millor el comportament de les persones, també l’electoral, allunyant el bloqueig que imposen les línies divisòries.

Exemplifico amb un cas que posarà nerviosos als adalils de la lògica aristotèlica. Tots som Vox en alguna mesura, en algun grau, perquè Vox és l’ànima nua, sense domesticar, amoral, de l’individu que sent que se l’ha deixat a la cuneta, i ja no confia en el sistema, i s’expressa més amb l’estomac que amb paraules enraonades: intolerància, ressentiment, menyspreu al diferent, a l’estranger, imposició i odi. Hi ha un denominador comú entre votar extrema dreta, sortir a les nits a cremar contenidors i expressar odi a través de les xarxes socials, són formes d’alliberar pressió d’un sistema sotmès a elevades dosis d’afartament, de frustració i desesperança. Els feminicidis, moltes vegades són conseqüència d’aquesta ànima nua que en circumstàncies personals difícils aflora el masclisme més descarnat amb indiferència de credo polític o de classe.

Ja que aquest és el clima (la meteorologia social tendeix també a l’escalfament) el que s’espera de la política institucional és seny i raonabilitat. La lògica binària del ells o nosaltres invita només a veure la diferència i negar l’afinitat. Amb ella ningú no eixamplarà cap base sinó que anirà engruixint línies divisòries. La nostra política està impregnada d’aquesta ceguesa racional que no deixa veure que dins la meva part (de raó) hi ha també el tot en cert grau, és a dir, altres raons. La bivalència expressa senzillesa, la multivalència, exactitud. ¿No us ha passat mai que com més heu intentat aprofundir en un tema més interrogants us han assaltat?

Salva Clarós

Fratelli Tutti: ningú no se salva sol

L’objecte de la política és el bé comú

La carta encíclica Fratelli tutti és una reflexió del papa Francesc que ve a tomb del malestar d’aquesta època en què la història dona mostres d’anar enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. Francesc ha anat a pouar en el món de les crisis, de la pandèmia, de les transicions. Un món desdibuixat en el qual tot sembla diluir-se i perdre consistència, amb un futur segrestat per incògnites incommensurables com el canvi climàtic i la crisi ecològica, l’exhauriment dels recursos de la Terra, i els conflictes socials de les migracions, dels que busquen refugi fugint de mons que s’han tornat inhabitables.

Montserrat Cabo

Les constants referències, de l’anterior carta papal Laudato si’, a la casa comuna que és el planeta i a la fraternitat que és el requisit per constituir-nos en un “nosaltres”, són la petjada inspirada per sant Francesc d’Assís que es pot resumir, a tomb del context social, polític i econòmic d’ara, en una veritat universal: Ningú no se salva sol. Únicament és possible salvar-nos junts.

Tots a la mateixa barca

Ho recorda el papa des de la tragèdia global de la Covid-19: la comunitat mundial navega en una mateixa barca –diu– on el mal d’un perjudica a tots. És la mateixa reflexió de fons que en l’encíclica Laudato si’ abraça una visió integral de la creació, com un tot connectat i vinculat, que escapa de l’antropocentrisme modern que assenyala com la causa de l’oblit i el menyspreu cap a les espècies i el Planeta. Tenir cura de la mare Terra, és a dir, un veritable plantejament ecològic, es converteix sempre en un plantejament social –diu Francesc– que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.

El papa parla de la funció social de la política: l’objecte de la política és el bé comú. Aquest pronunciament és, potser, el que ha suscitat més opinions i articles mediàtics, celebrat per uns i alhora criticat per altres. Des de l’encíclica Populorum progressio de Pau VI on afirma que “el dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats”, el Vaticà no s’havia pronunciat amb tanta contundència com ho fa el papa Francesc quan reafirma que “la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada”. Sempre, juntament amb el dret a la propietat privada, diu Francesc, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús. No és poca cosa en el context actual de les crisis i estralls que ha provocat la ideologia neoliberal, que atorga a aquestes paraules una especial rellevància quan la impúdica acumulació de riquesa contrasta amb desnonaments i naufragis en la darrera frontera social que és la nostra Mediterrània. A l’aparença de radicalitat en matèria social, a l’Església li passa com a moltes constitucions liberals, l’espanyola per exemple, que reconeix el dret a la propietat privada i l’herència, i a continuació proclama la seva funció social com a factor delimitador d’aquest dret, però difícilment el bé comú, el benefici social, s’imposa en les sentencies judicials abans que el desnonament. No hi ha cap dret per damunt del dret dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, diu el papa, repetint les reflexions de la carta encíclica Laudato si’.

La dignitat dels migrants

Imatge de Jim Black. Pixabay

Obrir el cor al món sencer per posar l’èmfasi en els drets i la dignitat dels migrants. Els drets dels ciutadans d’una determinada nació no han de negar els béns de la pròpia nació a persones necessitades que provinguin d’una altre lloc. Insisteix en la forma d’entendre l’intercanvi entre països. No importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament. Això que val per a les nacions –diu el papa– s’aplica també a les distintes regions de cada país, entre les quals sol haver-hi desigualtats. “La incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades condueix a fer que les regions més desenvolupades somiïn alliberar-se del llast de les regions més pobres a fi d’augmentar encara més el seu nivell de consum”. Tot el contingut de la carta encíclica refereix a un concepte recurrent: necessitem desenvolupar la consciència de què avui o ens salvem tots o no se salva ningú.

Amb relació a la millor política, el papa avisa del risc dels populismes, de la insana habilitat d’alguns líders per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. La política no ha de sotmetre’s a l’economia, i aquesta no ha de subordinar-se a la tecnocràcia. El diàleg és l’eina, l’instrument, de la política. Aquest diàleg que a casa nostra tothom demana però quasi ningú practica. Francesc demana als polítics la fraternitat del samarità. M’ha vingut a la memòria un llibre breu de Joan Herrera (Fraternidad y ecología, Libros de la Catarata, 2019) en el qual aborda la necessitat d’una esquerra fraterna enfront d’identitats excloents, evitant el risc de la fragmentació a l’hora d’abordar desafiaments descomunals com per exemple el canvi climàtic. L’home ferit a la paràbola del bon samarità som tots davant dels reptes que assetgen. El risc és que ens ignorem, que passem de llarg. La fraternitat és l’única esperança de salvació.

Salva Clarós

El president Torra ha de demanar perdó

En el discurs de la Diada Nacional, el president Torra va exigir al rei Felip VI i al president Pedro Sánchez que demanessin públicament perdó al poble de Catalunya per l’afusellament del president Companys.

Doncs, ficat dintre aquesta lògica, jo, com a catòlic català, exigeixo al president Quim Torra que demani públicament perdó als catòlics catalans per l’assassinat de la gran quantitat de bisbes, capellans, monges, frares, laiques i laics que van ser morts pel fet de ser catòlics en les primeres setmanes de la guerra civil.

Torra i el seu govern són els hereus d’aquell govern de Catalunya que va permetre tota aquella matança. No, ja ho sé, ells no la van promoure. Però no és tan clar que fessin realment tot el que calia per evitar-la. I en qualsevol cas, el que sí que és indiscutible és que ells no van complir amb el seu deure, que era el d’impedir tota aquella barbaritat.

Apa, president Torra, abans d’exigir tan solemnement res als altres, compleixi el que a vostè li correspon.

(Nota final: No, de fet jo no tinc cap interès perquè Torra demani perdó. Jo en el que sí que tinc molt d’interès és en que Torra i la seva colla parin de fer tanta comèdia).

Josep Lligadas

Tots junts, menys… excepte…

NQ era alumne meu ara fa dos anys, llest però gandul, rondinaire per falta de límits, enganxat a un mòbil d’alta gamma, que a partir de l’adolescència va començar a arribar tard, adoptar actituds xulesques i enfrontar-se sobretot a les professores. Des de tutoria es va fer un bon seguiment, el claustre proposà iniciatives diverses, també durant la repetició, al final del qual la solució va ser marxar a un altre centre. Ni ell ni els pares no van voler acceptar la realitat i el que se’ls proposava.

José Antonio Avilés és un jove de 23 anys natural de Córdoba, col·laborador de programes de TV i conegut per polèmiques, caràcter mentider i presumptes estafes. Des de la psicologia es pot afirmar que té dependència dels mitjans, les xarxes i el públic i que necessitaria una desconnexió per trobar-se i afermar la seva poca autoestima. A la producció audiovisual, tot i així, l’interessa més el profit que li reporta.

Joan Carles és un avi de 82 anys, natural de Roma, rei emèrit d’Espanya amb un llarg historial en pro del país que ell té en ment però també d’un altre historial amagat que va aflorant com merda a l’aigua des d’aquell “Lo siento mucho. Me he equivocado, no lo volveré a hacer más” (abril 2012). Tot indica que, marcat des d’infant, confon allò públic amb allò privat, el país amb la Monarquia, el servei amb el poder i el sou amb les comissions. Quan va ser més un problema que un mitjà, l’establishment va promoure la seva abdicació en el seu fill.

En el darrer número de L’Agulla se’ns proposava reflexionar envers els reptes que com a societat tenim per endavant i sobre les decisions polítiques necessàries, que haurien de ser reflex del que entre tots pensem, creem i proposem, amb la màxima implicació.

Bé, implicació de tots menys de les famílies que fomenten massa els drets i imposen pocs deures als seus fills;

  • excepte el sistema formatiu que iguala per sota, afavorint la mediocritat i poques vegades l’excel·lència;
  • tampoc comptem amb els abduïts pel focus mediàtic de la bona vida amb poc esforç;
  • ni molt menys comptar amb el cap d’estat preocupat per la nuesa del rei emèrit i per si ja hom veu que ell mateix va nu;
  • poc amb el govern de torn; aquest o aquell altre; aquests sí treballant pel partit i per la seva ideologia amb una mà, però amb l’altra fent malabars eufemístics, llençant globus sonda i atent a les enquestes com a mirall de la ciutadania;
  • menys de la resta partits polítics, escombrant pel propi interès, amb el “i tu més” a la boca i jugant al joc de les cadires del poder o al tocar i enfonsar;
  • i què dir de l’alta magistratura! Amb la cinta dels ulls cada cop més aixecada, la balança trucada i l’espasa brandada contra qui gosi ni tan sols cantar o dur un nas de pallasso;
  • vist allò vist, obviem també les grans fortunes i empreses de l’IBEX que juguen en una hisenda particular;
  • tot i la feina social d’emergència de l’exèrcit, poc de refiar el to i els tics autoritaris de molts dels seus comandaments dels quals la Constitució encara sembla no refiar-se passats 45 anys;
  • de l’Església dius? Sí de Francesc, sí les (persones) cristianes unides en comunitat de vida i fe, però no n’estic segur tampoc que ens puguem refiar del doble llenguatge, de la doble vara de l’Església jeràrquica que mira el món ara com a Santa Seu i ara com a Ciutat del Vaticà;
  • ni tan sols de mi mateix puc refiar-me quan em guanya l’ego!

Cal una lluita contra l’establishment polític, social, econòmic, empresarial, familiar, esportiu, eclesial, personal… sempre més preocupat per allò propi que per allò públic.

Poc podrem fer per col·laborar en la solució dels grans problemes de Catalunya, Espanya, Europa o el món si no fem alguns canvis: escoltar més que rondinar, ser-ne conscients, crítics, empassar-nos part de l’orgull, aixecar-nos del sofà sortint de la nostra àrea de confort, acceptar l’altre tal i com ell és o intenta ser; preocupar-nos pels veïns i els propers, col·laborar amb els de més enllà, concretar en accions tangibles tanta paraula. Comencem?

Sergi Bernabeu

Avui no entro al twitter

Què pensaríem si passejant per un poble, diguem-ne mitjà, amb geranis als balcons, el clinc-clinc d’alguna bicicleta i la senyora gran dient “Adeu Maria!…”, en arribar a la plaça veiéssim als veïns escridassant-se per la finestra o el balcó, insultant-se –calla, burro!–, exhibint pancartes amb eslògans contraris, fent sonar a tot volum “La internacional” a una banda i el “Cara el sol” a l’altra?…

Així son, molt sovint, les xarxes socials i en particular el twitter. Pensem-hi: estan sonats els de la plaça?… hi ha alguna explicació?

Les situacions tenses, des del “procés” a la pandèmia del bitxo, afecten a l’empatia i al diàleg. Els líders polítics –aconsellats per experts, compte!– volen reforçar el seu missatge i acaben en el blanc o negre. Llavors l’adversari ja és l’enemic.

Els mitjans de comunicació, públics i privats, han anat prenent el model de la premsa esportiva –compres el Marca o l’?– amplificant l’efecte de l’eslògan. Probablement “qui paga, mana”, menys en comptats casos de premsa digital independent, i al final qui en rep les conseqüències és la informació objectiva i útil.

I sí, en aquests dies de confinament hem esmorzat, dinat i sopat amb xifres i sobreinformació. A vegades sobreinformació contradictòria que porta a la desinformació…

I hi ha un dia que t’adones que darrera la xifra diària de morts –avui només 347– hi ha una cara i un nom que coneixes, el que fa 223. Aquell dia no tens ganes d’entrar al twitter.

Albert Farriol

Factfulness. Hans Rosling.

Factfulness. Hans Rosling. La Campana

Una confessió íntima de les reunions del consell editorial de L’Agulla… La lucidesa del Salva Clarós quan analitza el nostre món i els seus processos –la podeu copsar en els seus articles– em fa repetir en totes les reunions que és un home d’esperança…

I amb aquest llibre ho he entès… El seu sotstítol és “El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és”. El Salva té raó… El món va a millor.

En les seves pàgines, a partir d’un test sobre dades d’evolució, ens adonem del poc que sabem i dels riscos que correm quan les interpretem sovint des de fonts errònies. Els perills de les generalitzacions, de l’absolutesa de les xifres si no les comparem, la por, les presses i alguns més se’ns presenten com una crida a començar a llegir l’evolució del món en altres claus, a estar alerta, vetllar perquè no ens la colin sempre i puguem caure en un derrotisme que no està justificat.

Que les dades mostrin que l’evolució de les condicions de vida en el planeta són millors hauria de ser un estímul per treballar perquè ho siguin per a tothom i perquè les injustícies i desigualtats desapareguin… I és clar! I més esperançadament!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Volem pensar el futur i no en sabem

Fa massa temps que tot va accelerat, molta tàctica i poca estratègia, molt contraatac i poc projecte. L’anar i venir dels insomnis de Pedro Sánchez i la repetició d’eleccions només per motius tàctics. La unitat d’acció reclamada a l’independentisme oficial, mentre els ganivets volen que és un gust, i cada vegada és més evident que hi ha una lluita soterrada entre partits per l’hegemonia del projecte independentista. La convocatòria d’eleccions com a bala a la recambra. L’absurditat de negar-se a retirar una pancarta per part del President Torra –claudicant al cap de tres dies–, com si és tractés d’un ritus iniciàtic tot buscant el seu martirologi. El que ara se’n diu el “deep state” , que sense perdre els nervis, és implacable en les seves maniobres per obstaculitzar qualsevol solució que no sigui del seu gust –part de la jerarquia eclesiàstica és estat profund? La dreta més carcamal, mentidera i sense escrúpols que podia entrar al Congrés. Les declaracions grandiloqüents i exagerades que només miren d’acontentar als de cada casa. I les mines, les mines antipolítica que va sembrant el poder judicial, la JEC, i “tutti quanti” se senten amb l’obligació de fer de salvapàtries.

Volem pensar el futur i no en sabem. Polítics, particulars i mitjans de comunicació ens posem a especular a curt termini: “si passa X, llavors A farà Y…” però realment no passa X, A no sap què fer i al final anem a parar deu pàgines enrere… com si llegíssim un exemplar de “tria la teva aventura”.

La situació és molt complicada, però malgrat tot hi ha esperança si som capaços de tenir el cap per sobre les legítimes emocions. Del problema fem-ne parts i no el vulguem solucionar de cop:

1/ Ja tenim govern progressista a Madrid. Certament, per inexperiència d’uns, per prepotència d’altres i per allò del “deep state” hem perdut quatre anys, però això és aigua passada. La jugada PSOE – Unides Podem és arriscada, però són tants i tan poderosos els enemics que això mateix els ha de donar la saviesa, la cohesió i la valentia necessària per anar obrint camins de solució a problemes que se’ns estan fent vells: l’emergència climàtica, les desigualtats creixents, la política d’habitatge, la violència masclista, l’encaix de Catalunya… tot això és en el programa de govern… Personalment no em podré estar de mirar de reüll Pedro Sánchez, que de motius me n’ha donat, per no ser, per a mi, un personatge de confiança. Però no perdo l’esperança i fins i tot puc pensar que, com que de tontet no n’és, ell sap que només amb un govern efectiu que porti a terme el programa, pot assegurar la seva carrera política.

2/ Necessitem pressupostos aprovats, a la Generalitat i a l’Estat. Portem tres i dos anys respectivament, amb pròrrogues pressupostàries que no es poden repetir. Hauria de ser bo l’encreuament de debilitats al Parlament i al Congrés. En Comú Podem i ERC –ara sí– en són conscients i només falta que convencin a Junts X Cat perquè deixin de fer el petarrell. És clar que a més de superar el plantejament cupaire –legítim?– de no col·laborar en la governabilitat a Madrid, han d’acceptar que pactar només es pacta amb l’adversari.

3/ No podem esperar solucions sense diàleg en el contenciós Catalunya-Estat i només reconeixent l’altre hi pot haver diàleg. De les trucades sense resposta –quins collons!– s’ha passat a un reconeixement del President de la Generalitat encara que pugui ser inhabilitat estrambòticament per la JEC. Un pas endavant, sí, però experiències anteriors haurien de servir per entendre que, si bé no hi pot haver limitacions al diàleg, no cal fer públic tot el que es parli. Cal acceptar que cap de les parts pot guanyar-ho tot. Cal començar per parlar d’allò on les diferències son menors i cal saber allò que l’altra part no pot acceptar de moment. Això és contrari a la pressa. S’han d’acordar els desacords si es vol mantenir la vigència del que sí que s’ha acordat.

4/ Les línies vermelles i les posicions innegociables poden servir per motivar la pròpia parròquia, sobretot en campanya electoral, però difícilment serveixen per avançar si fan de barreres mentals. I és cert que aviat tornarem a votar a Catalunya, però cal fer un parell de precs: opinadors i tertulians, sisplau, deixeu d’assenyalar el polític que és capaç de canviar de discurs i fins i tot canviar d’opinió… polítics de tots els partits, feu el favor d’aprendre a usar les xarxes socials, que només amb titulars i eslògans no n’hi ha prou… entitats sobiranistes, en particular ANC, deixeu fer als que poden fer perquè tenen un mandat de tots…

5/ Sense un principi de realisme no es pot transformar la realitat i diuen que és l’objecte de la política. Allà a l’estat, han de saber, i alguns ho saben, que amb gent condemnada a la presó després d’un judici infame que ens va fer estar pendents de la radio i la tele –amb dolor i durant mesos– no es pot avançar. Per tant, és imprescindible la llibertat de les persones empresonades. Però tanmateix, a Catalunya, independentistes i sobiranistes han de ser conscients que, ara per ara, una amnistia és impensable per més que fos molt estètica i complaent. S’han de buscar altres camins, com la sol·licitud de l’indult del govern –no cal que el condemnat ho demani– o la reforma del codi penal que només requereix majoria simple al Congrés.

Tot va molt lligat, sí. I de fet cal reconèixer que amb aquest escrit seguim estant en el “tria la teva aventura”… ho hem provat i no en sabem més!

Albert Farriol

Bisbes, política i família

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli.

A aquesta sensació contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn.

Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?

Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar: “¿Sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos

Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”…), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que l’hi preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya

El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’una espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a una espiral exactament contrària. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai no satisfan ningú del tot i mai no aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals… cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Ramon Bassas