Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Anuncis

Ignacio Sánchez Cuenca. La superioridad moral de la izquierda.

Recomanacions per airejar l’estiu

Ignacio Sánchez Cuenca. La superioridad moral de la izquierda. Editorial Lengua de Trapo, 2018.

Proposo una lectura suggerent per a aquests dies d’estiu, quan les vacances permeten atendre allò que no és urgent, i el cap està més lliure i relaxat. Es tracta de La superioridad moral de la izquierda, d’Ignacio Sánchez Cuenca. Són un conjunt de reflexions sobre les percepcions i inclinacions humanes que intervenen en el procés ideològic. Diria que és una explicació de les ideologies exempta d’ideologia. A mi m’ha ajudat a entendre que ser de dretes o d’esquerres és un concepte no definitiu sinó que forma part de la transitorietat i la provisionalitat de la vida humana. Si bé la posició moral ve fixada amb certa contundència a través d’intricats mecanismes mentals i educatius, sempre hi ha una posició relativa… que acaba determinant la fidelitat política a l’hora de votar.

Salva Clarós

Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.

ONG i poders

Des de fa uns quants anys estem patint unes polítiques públiques que, en comptes d’afrontar una distribució més justa de la riquesa, apliquen unes retallades als sectors bàsics (educació, salut, serveis socials) per a “superar la crisi”….

I, evidentment, les partides dedicades a cooperació internacional han quedat als mínims o, simplement, a zero.

Un dels països europeus pioners en l’ajut internacional ha estat la Gran Bretanya (amb un 0’7% del pressupost per a cooperació). Fa temps, però, que en el seu Parlament, els partits polítics estan intentant rebaixar-lo (amb els arguments típics). Curiosament fa unes setmanes salten a la llum uns episodis de l’any 2011 per part d’uns responsables d’Oxfam a Haití, totalment reprovables. Aquesta ONG és la més important del Regne Unit (i una de les grans a nivell internacional). Feia tot just quinze dies que havia presentat l’estudi sobre desigualtat i pobresa al món….

Tres qüestions que cal remarcar sobre tot plegat:

  • Que l’Informe d’Oxfam Internacional de 2011 ja reflectia el “comportament inadequat” d’unes persones de l’entitat (sense entrar en detalls) i que havien estat acomiadades.
  • Que la Gran Bretanya, amb els problemes econòmics (i del Brexit), necessitava un argument per rebaixar dràsticament el pressupost de cooperació. I vet ací, doncs, el reportatge d’un periodista a primera plana titulat “Orgies de Calígula”(!).
  • El linxament mediàtic –que posa en dubte l’honestedat de totes les ONG– per part dels mitjans de comunicació dependents de gran corporacions…

Quan les ONG “guareixen les ferides” del sistema (amb assistencialisme) són lloades per tothom, però quan desvetllen, amb claredat i rigor, les causes de la pobresa i la desigualtat, entren en el punt de mira de tots els poders (econòmic, polític, mediàtic), que no poden acceptar aquest qüestionament.

D’altra banda, cal assenyalar la hipocresia de bona part de la nostra societat, que admet la prostitució com una realitat “necessària” (allò de l’“ofici més antic del món”)… –només cal anar a fires internacionals on s’ofereixen públicament aquests “serveis”– i, de l’altra, “esquinçar-se els vestits” quan una persona d’una ONG els contracta…

Caldrà molt d’esforç i pedagogia per ajudar (ajudar-nos) a analitzar amb cura els comportaments humans i no deixar-nos endur per la ràbia o els sentiments primaris que, volgudament, pretenen provocar certs mitjans de comunicació; i, de retruc, criminalitzar les ONG, que estan alleugerint el patiment de mig món, mentre prenem el cafè a la butaca de casa.

Jesús Lanao

Caterina de Siena

laica, santa, doctora de l’Església, mística, consellera i mediadora política i…(1)

Caterina va néixer a Siena (1347); era la 24a filla dels 25 que en van tenir els seus pares; una família benestant i religiosa que va educar la seva filla en l’amor a l’Església, malgrat les seves tares. Als set anys va fer vot privat de virginitat i als quinze va ingressar al Tercer Orde de Sant Domènec. Sense tenir una educació escolar i ni saber de lletres, va escriure més de 350 cartes adreçades als amics amb qui podia compartir les seves inquietuds espirituals, als Papes, al rei de França Carles V, a la reina de Nàpols, o encara al mercenari i maquiavèl·lic John Hawkwood, que massacrava els Estats Pontificis sota pretext de mantenir l’ordre. Caterina no escrivia, dictava sense descans a les quatre o cinc secretàries que tenia.

Tenim, doncs, l’escriptora i si llegim les seves cartes hi descobrirem la dona que als vint anys es va unir íntimament al Crist amb els seus esponsoris místics, la mare espiritual que engendra la família dels seus seguidors: dones i homes, seglars i frares que van a consultar-la. La dona que es lliura als pobres i abandonats, als malalts contagiosos i repugnants arreu marginats, la mestra espiritual de primer ordre que sabia anar a l’arrel dels problemes. I en el rerefons la preocupació per una Església més compromesa amb els afers temporals que atenta al missatge de l’Evangeli. Una Església de lluites internes i que patia encara les conseqüències de la pesta negra (1347-1352).

Caterina patia per tota la corrupció interna, dels papes fins el baix clergat, que arrossegava la pèrdua de credibilitat del papat: era difícil distingir entre el senyor temporal amb qui hi podia haver enemistat política i el Papa a qui es devia fidelitat. Tampoc hi ajudava el fanatisme religiós ni una pobra pietat popular, al costat de la crisi religioso-cultural del Renaixement que ja s’estava gestant. Sobretot, però, va patir a causa del Desterrament d’Avinyó (1305-1378), pel que significava de divisió de l’Església, de desconcert pels fidels i el sotmetiment a la monarquia del país veí. El nepotisme es va traslladar també d’Itàlia a França.

Al principi dels anys 70 comença la seva vida política i la seva relació amb grans personalitats dels governs i de l’Església. La seva força espiritual, viscuda entre el dolor i la pregària, la porta a intervenir decididament i personal davant del Papa. Va anar a Avinyó (1376), residència dels papes des de 1305, per fer que Gregori XI tornés a la seva seu de Roma, un fet que Caterina considerava bàsic per mantenir la unitat de l’Església i pacificar Itàlia, cosa que es va aconseguir el 1378.

A la mort de Gregori XI els francesos van pressionar pel retorn del papat a Avinyó i els cardenals italians van pressionar perquè el nou papa fos romà o, almenys, italià. Va ser elegit Urbà VI, però al cap de pocs mesos els cardenals no italians dubten de la legitimitat de l’elecció i elegeixen Climent VII, que torna a Avinyó. Tots dos es consideren el veritable Papa, fort cada un a la seva seu: dues cúries, dues autoritats, dues obediències, lluites, malentesos i anatemes mutus. Només hi mancava un tercer, l’aragonès papa Luna. Un altre llarg període d’una Església profundament dividida en el que es dirà el Cisma d’Occident, que s’acabarà amb el Concili de Constança, l’any 1414.

Caterina no pot quedar-se a casa, anava i venia de les respectives ambaixades en favor de la pau i de la unitat de l’Església i de la bona relació de l’Església amb els estats. Convençuda de la seva legitimitat, va defensar Urbà VI, però ho va fer sobretot amb una vivència molt profunda de la realitat de l’Església de Crist, cridant a la conversió, exhortant els seus deixebles, els cardenals i el Papa mateix. No pot més amb la gravetat del Cisma i el pes de l’Església. Va morir el 29 d’abril de 1380, quan encara faltaven 34 anys perquè s’albirés una nova llum per aquella Església, “Cos Místic de Crist”, que tant havia estimat.

El sienès Pius II la va canonitzar el 29 de juny de 1461; Pau VI, l’any 1970, la va nomenar Doctora de l’Església al costat de santa Teresa d’Àvila, les primeres dones que rebien el reconeixement, i Joan Pau II, a les portes del tercer mil·lenni, la va declarar patrona d’Europa, al costat de Brígida de Suècia i Edith Stein.

Caterina de Siena, dona d’una fe profunda, lluitadora en un món de barons pel que creia que no s’ajustava a l’Evangeli, estàs en la genealogia de les dones d’avui.

Roser Solé Besteiro

(1) Aconsello la lectura de Lucía Caram, Caterina de Siena, a Pere Lluís Font (ed.), Una altra mirada. Deu dones i el cristianisme, Cruïlla, Bardelona 2005

Inconsciència

Jesús deia: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34).

Aquesta frase, que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús de Natzaret mentre el crucifiquen, m’ha cridat sempre l’atenció. Més enllà de la petició de perdó hi veig una visió aguda, profunda (i, si voleu, crua), sobre els comportaments humans absurds i/o moralment reprovables.

Allò que s’anomena “pecat” penso que, en gran part (per no dir gairebé sempre), es tracta d’una conducta o una acció motivada per la inconsciència del que l’ha realitzat. Recordo que un company jesuïta (que ja és mort), cap als anys setanta, afirmava: “Jo diria que, a la ciutat de Barcelona, es cometen com a màxim 2 o 3 pecats mortals a l’any…”. Ho afirmava tenint en compte les condicions exigides en la moral tradicional per a la existència d’aquest pecat: qüestió (o matèria) greu, consciència real del mal que s’està causant, i voluntat expressa de fer-lo. Per tant, una acció molt greu, feta a consciència… és evidentment molt difícil que una persona la pugui fer. Una altra cosa és la banalitat amb què ens van “vendre” el concepte de pecat… i que va fer molt de mal (culpabilitats, neurosis, etc.).

El que vull remarcar és, doncs, la gran inconsciència existent en moltes conductes que tenim els humans: des de la persona que condueix beguda o que maltracta la parella fins als “terroristes” que maten en nom d’Al·là. I així podríem anar-ho aplicant a moltes accions que hom fa a diari i que repercuteixen molt negativament envers els altres, sense que l’autor hagi previst ni pensat llurs conseqüències. Si s’ho hagués pensat possiblement no ho hauria fet. Ha estat fruit de la inconsciència.

El mateix seria aplicable a la política: des de decisions dels caps de govern mundials fins a les que vivim a la Península en els darrers anys, tant dels responsables polítics del govern de l’Estat com dels de la Generalitat. I no solament en relació al “procés”, sinó en tot el relatiu a la seva actuació: les lleis laborals, les retallades socials, la política migratòria, la decadència de les institucions (i/o la seva paralització…). És a dir, en relació amb el que han fet i el que han deixat de fer (important per a la població)… ¿Es comportarien com ho fan si fossin conscients de les conseqüències de les seves decisions? Vull creure que no… i que, per això, són uns inconscients.

Això no vol dir, òbviament, que no tinguin una responsabilitat política i moral molt greu davant la gent a la qual han de servir (el famós “poble” que, curiosament, sempre anomenen…).

Jesús Lanao

Ensopegar en la mateixa pedra

Fa uns dies el meu amic Paco, vell militant d’esquerres, que ha treballat molts anys en institucions publiques, em deia: «Hi ha dues coses fonamentals per al qui té responsabilitats polítiques: tenir memòria i saber història. Alguns líders actuals sembla que ni tenen memòria ni coneixen la nostra història, malgrat siguin professors».

La situació política actual entre Catalunya i a Espanya em fa venir al cap els conflictes dels anys 30 del segle passat i les seves conseqüències (nefastes per a tots). Ineptitud total dels líders? (de les “dues” bandes). Interessos partidistes per davant del bé comú? Foc d’encenalls? Com es «recompondrà» la fractura que s’ha anat alimentant?

I, anant més a fons, ¿és que persones i pobles estem (fatalment) destinats a ensopegar sempre en la mateixa pedra…?

Jesús Lanao