10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

Un record de Josep Verde Aldea

El passat 2 de febrer va morir Josep Verde Aldea, dirigent del PSC Reagrupament que havia fundat Josep Pallach i que va esdevenir un dels integrants de l’actual PSC, juntament amb el PSC Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Verde Aldea era, alhora, un reconegut militant cristià, que en els temps de la dictadura va participar en multitud d’iniciatives al servei de la democràcia.

A mi, la seva mort m’ha portat al cap un record antic, de quan jo tenia catorze anys i estava al Seminari. Era l’any 1964 o 1965, jo feia quart de batxillerat i teníem de responsable mossèn Joaquim Brustenga. I un dia, dintre les activitats formatives que fèiem, en Joaquim Brustenga ens va fer venir un senyor que ens parlaria d’una cosa anomenada “els drets humans”. Era en Verde Aldea. No recordo què va dir en concret a la xerrada, però sí que em va quedar gravat el títol i vaig entendre clarament el que allò significava i el fet que allò, els drets humans, no lligava gens amb el que estàvem vivint a Espanya sota el règim de Franco. I també recordo que ens va recomanar que llegíssim una revista que ens ajudaria a estar més al cas de tot allò que ell ens explicava, i que ens ajudaria també a tenir més elements per valorar la realitat que vivíem. La revista es deia El Ciervo, i ens en va deixar uns quants exemplars. Aquells eren anys en què els responsables dels seminaris ensenyaven als seminaristes a viure una fe que volia fer realitat allò que el Concili Vaticà II propugnava.

I bé. Que serveixin aquestes ratlles com a petit record i homenatge a Josep Verde Aldea i a tots els qui com ell van treballar per la democràcia i per la dignitat de tots.

Josep Lligadas

Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.

Qui és l’E Street Band a Un País en Comú?

De la tradició d’esquerres a la “nova política”, del 15M a l’11S, entre la il·lusió i la precaució, amb el militant de tota la vida i el que ja ha entès allò de que “la política o la fas o te la fan”, amb la mirada local i el pensament global, des de la PAH a “lo riu és vida”, de la lluita antifranquista al “no ens representen!”, amb els que mai s’han resignat i pels que ara ja no es volen resignar, per a l’immigrant que volia millorar les condicions de vida als seus fills i per als seus néts universitaris emigrants… D’aquestes fonts i persones beu la confluència de partits d’esquerra que s’està forjant i que vol servir com a eina per donar veu a una majoria social que, malgrat ser majoria, ha quedat atrapada entre el neoliberalisme i la socialdemocràcia domesticada. Un projecte ambiciós i complex amb la intenció de sortir a guanyar la partida. Quasi res!

De moment el procés de debat previ a l’Assemblea del 8 d’abril ha comptat amb una molt nombrosa participació, i n’ha de sortir l’ideari que les persones inscrites (s’espera que superin les 5.000) podran aprovar i també la composició de la direcció provisional de la nova força política. La mobilització ha sigut i continuarà sent important i probablement la millor aportació serà la implicació de molta gent que se n’havia anat a casa fastiguejada, o que no havia fet mai el pas d’intervenir activament en política.

Però no hi ha sistema perfecte per fer política. Tal vegada el primer que caldrà que reconeguem els participants d’aquest projecte és que aquest tampoc és un projecte lliure de contradiccions. Hi ha qui pensa que les contradiccions vénen del fet que en aquesta fase hi ha hagut, encara, una forta incidència de les forces polítiques promotores. Hi ha qui pot pensar que les contradiccions poden venir de la inexperiència de moltes de les persones que de manera individual s’han acostat al projecte. Es pot sentir a dir que l’ús de les eines de participació via Internet han facilitat el debat, i també hi haurà qui pensi que la quantitat no té per què ser igual a qualitat. S’ha parlat que la política es cosa de tots però, potser afortunadament, en el punt de partida hi ha hiper-lideratges indiscutibles amb l’inevitable –indispensable diria jo– equip d’assessors a la motxilla. D’altra banda, és cert que fruit de la generositat, han confluït cultures polítiques i organitzatives ben diferents, i no per motius ideològics de fons: uns aporten un gran nombre d’inscrits, amb un discurs polític en construcció i implantació territorial molt desigual, i altres sumen una organització molt més travada i experimentada , amb programes i àmbits de discussió i organitzacions territorials a ple rendiment; tot plegat implica diferents concepcions del que vol dir militar en una organització. Per tot això, una primera decisió encertada haurà sigut mantenir un únic cens d’inscrits de manera conscient, voluntària i militant, i no la mera agregació dels censos de les diferents organitzacions.

Es viu en un estat anímic d’il·lusió i precaució, és evident… i amb ganes d’acabar aquestes reflexions aquí, podríem fer servir –com sempre– a Martí Pol i allò de “tot és possible…” que sempre queda bé i és políticament correcte i no acaba de concretar… Ahir, però, vaig sentir un company que ho clavava. Quan algú li va preguntar “… com ho veus?”, va dir: “pensa en un concert del Bruce Springsteen i la seva banda de músics. Qui és la peça fonamental del concert, el Bruce o el públic?… sense Bruce no hi ha públic, sense públic el Bruce no toca… Jo crec que la peça fonamental és l’E Street Band, que fa que el Bruce soni molt i molt bé… això atrau al públic –que no deixa de ser molt volàtil malgrat uns quants incondicionals– i el concert es fa possible… Doncs de nosaltres depèn que la banda soni bé, el Boss estigui en forma i que el públic torni!…”

Per tant, ni els líders indiscutits, ni els fans dels líders, ells sols faran res durador… Calen els millors músics a la banda, molts assajos… i, feina, feina i feina!…

Albert Farriol

Lluitar contra la pobresa: més enllà de donar coses

2-pobresaLa pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.

Relacions entre persones

D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?

Incidir en les causes dels problemes: fer política

No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.

Ajudar amb el cap i el cor

De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.

Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.

Reflexionar sobre la pobresa

La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.

  • Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
  • Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.

Mercè Solé

Desobediència legítima i desobediència banal

Rosa Parks, la dona de raça negra que el dia 1 de desembre del 1951 no li va donar la gana d’aixecar-se d’un seient reservat als blancs, o Pepe Beunza, primer objector de consciencia polític que es va negar a fer la mili a l’any 1971, van desobeir. Actuacions individuals que van ser l’espurna que va encendre la metxa de moviments socials capaços de tombar lleis injustes, legalment aprovades. Els activistes de la PAH plantant cara a la policia que acompanya l’oficial del jutjat encarregat de dur a terme un desnonament, han desobeït, han recordat a la societat que el dret a l’habitatge és inalienable i com a conseqüència les diferents administracions i partits polítics han posat fil a l’agulla. Les mateixes entitats financeres s’han vist obligades a prendre mesures que els permetessin rentar-se una mica la cara.

Així doncs, la desobediència és una eina útil, legítima i efectiva. Com a persones compromeses hem de mantenir la capacitat i la tenacitat de desemmascarar els poders fàctics –voldria pensar que ja som capaços d’espantar-los… I és bo que siguem conscients que res depèn exclusivament dels que exerceixen el poder executiu, legislatiu o judicial. Rosa Parks: an introvert who changed the world.

John Bordley Rawls (1921-2002), filòsof polític i moral nord-americà, pretén donar una explicació convincent dels drets i llibertats bàsiques posant-los en la mateixa escala de valor, és a dir –i explicat amb traç gruixut– rebutja que l’exercici de qualsevol dret pugui anar en detriment de qualsevol llibertat i a l’inrevés. Parlant de desobediència, en la seva obra cabdal Teoria de la justícia ens diu: “La desobediència civil és l’eix central per a l’adequada comprensió dels fonaments morals de la democràcia, perquè implica la qüestió del límit i la naturalesa de la regla de les majories, en base a la qual s’adopten decisions públiques obligatòries en un sistema democràtic.” I aquest és el concepte que ens permet rebatre l’argument d’aquells que diuen que sense el compliment de la llei no hi ha democràcia –¿cal dir-ho en castellà o ja es coneix de qui parlo?– o quan es contraposa la seguretat jurídica a la legitimat de l’acció política. ¿O no és cert que qualsevol sistema polític hauria de buscar la legitimitat per sobre de tot?

Ara bé, si estic d’acord amb tot això i ho defenso, ¿per què quan escolto certes proclames en favor de la desobediència lligades al “procés nacional”, em ve picor, em grinyola?… a mi, que em sento i milito com a independentista?

D’entrada penso que s’han barrejat fets d’índole molt diversa: celebració del 9N, restriccions al debat parlamentari, una estelada al balcó de l’ajuntament, els ous que s’han de trencar per fer la truita i l’estripada d’unes quantes fotocòpies… Són, al meu parer, actes ben diferents i en alguns casos s’ha barrejat el propòsit de l’acte en si (penjo l’estelada al balcó) amb la repercussió en l’àmbit jurídic-policial (em vénen a buscar perquè no he fet cas del requeriment del jutge).

El conflicte derivat de la celebració d’una consulta popular, àmpliament participada en una mostra exemplar de mobilització pacífica, el fet que un regidor s’expressi lliurement donant veu als qui democràticament l’han votat i saltar-se qualsevol prohibició d’un debat en seu parlamentària, són conflictes sobre un dret fonamental com el de la llibertat d’expressió i de pensament. I un conflicte sobre drets fonamentals posa en contradicció el sistema i, per tant, ja hi ha una primera victòria en provocar aquesta contradicció.

En canvi, decidir que onegi l’estelada a l’ajuntament fins que es proclami la independència, crec que és un acte polític a l’empara de la “regla de les majories” que qüestiona Rawls. ¿O és que a Berga no hi ha ciutadans i regidors que els representen que no són independentistes però són plenament demòcrates?… La teatralització excessiva en estripar solemnement una fotocòpia d’un requeriment judicial, banalitza el concepte de desobediència civil. I sovint aquesta banalització s’amplifica en els mitjans de comunicació, públics i privats: donar la notícia que a l’alcaldessa de Berga els Mossos d’Esquadra li han demanat –educadament, n’estic segur!– que els acompanyi al jutjat, no es pot fer amb el fons musical de “…¿què volen aquesta gent que truquen de matinada?…” sense una ben poc respectuosa voluntat de manipulació. L’estudiant mort de la cançó es deia Rafael Guijarro Moreno, la “gent” era la policia del dictador i els fets passaven l’any 68… No hi ha comparació honrada possible.

Desobeir és una cosa seriosa. L’efecte transformador de la desobediència civil pacífica en el marc d’un sistema polític democràtic, no deriva del fet de desobeir en si mateix, sinó de l’acceptació personal de les conseqüències de l’acte. Només amb conseqüències personals, que normalment seran desmesurades i injustes, es pot posar en relleu les il·legitimitats del sistema que es volen combatre.

Em pregunto si, en alguns casos, no estem parlant a una mena de militància narcisista, a la qual cal enardir i mantenir la moral de combat i poca cosa més. Em pregunto si, en alguns casos, no estem pervertint la desobediència civil enfocant-la més a la pugna electoral que a la mobilització real, profunda i compromesa dels ciutadans en la lluita per la legitimitat del sistema polític o de les conquestes socials i nacionals.

Albert Farriol