Caterina de Siena

laica, santa, doctora de l’Església, mística, consellera i mediadora política i…(1)

Caterina va néixer a Siena (1347); era la 24a filla dels 25 que en van tenir els seus pares; una família benestant i religiosa que va educar la seva filla en l’amor a l’Església, malgrat les seves tares. Als set anys va fer vot privat de virginitat i als quinze va ingressar al Tercer Orde de Sant Domènec. Sense tenir una educació escolar i ni saber de lletres, va escriure més de 350 cartes adreçades als amics amb qui podia compartir les seves inquietuds espirituals, als Papes, al rei de França Carles V, a la reina de Nàpols, o encara al mercenari i maquiavèl·lic John Hawkwood, que massacrava els Estats Pontificis sota pretext de mantenir l’ordre. Caterina no escrivia, dictava sense descans a les quatre o cinc secretàries que tenia.

Tenim, doncs, l’escriptora i si llegim les seves cartes hi descobrirem la dona que als vint anys es va unir íntimament al Crist amb els seus esponsoris místics, la mare espiritual que engendra la família dels seus seguidors: dones i homes, seglars i frares que van a consultar-la. La dona que es lliura als pobres i abandonats, als malalts contagiosos i repugnants arreu marginats, la mestra espiritual de primer ordre que sabia anar a l’arrel dels problemes. I en el rerefons la preocupació per una Església més compromesa amb els afers temporals que atenta al missatge de l’Evangeli. Una Església de lluites internes i que patia encara les conseqüències de la pesta negra (1347-1352).

Caterina patia per tota la corrupció interna, dels papes fins el baix clergat, que arrossegava la pèrdua de credibilitat del papat: era difícil distingir entre el senyor temporal amb qui hi podia haver enemistat política i el Papa a qui es devia fidelitat. Tampoc hi ajudava el fanatisme religiós ni una pobra pietat popular, al costat de la crisi religioso-cultural del Renaixement que ja s’estava gestant. Sobretot, però, va patir a causa del Desterrament d’Avinyó (1305-1378), pel que significava de divisió de l’Església, de desconcert pels fidels i el sotmetiment a la monarquia del país veí. El nepotisme es va traslladar també d’Itàlia a França.

Al principi dels anys 70 comença la seva vida política i la seva relació amb grans personalitats dels governs i de l’Església. La seva força espiritual, viscuda entre el dolor i la pregària, la porta a intervenir decididament i personal davant del Papa. Va anar a Avinyó (1376), residència dels papes des de 1305, per fer que Gregori XI tornés a la seva seu de Roma, un fet que Caterina considerava bàsic per mantenir la unitat de l’Església i pacificar Itàlia, cosa que es va aconseguir el 1378.

A la mort de Gregori XI els francesos van pressionar pel retorn del papat a Avinyó i els cardenals italians van pressionar perquè el nou papa fos romà o, almenys, italià. Va ser elegit Urbà VI, però al cap de pocs mesos els cardenals no italians dubten de la legitimitat de l’elecció i elegeixen Climent VII, que torna a Avinyó. Tots dos es consideren el veritable Papa, fort cada un a la seva seu: dues cúries, dues autoritats, dues obediències, lluites, malentesos i anatemes mutus. Només hi mancava un tercer, l’aragonès papa Luna. Un altre llarg període d’una Església profundament dividida en el que es dirà el Cisma d’Occident, que s’acabarà amb el Concili de Constança, l’any 1414.

Caterina no pot quedar-se a casa, anava i venia de les respectives ambaixades en favor de la pau i de la unitat de l’Església i de la bona relació de l’Església amb els estats. Convençuda de la seva legitimitat, va defensar Urbà VI, però ho va fer sobretot amb una vivència molt profunda de la realitat de l’Església de Crist, cridant a la conversió, exhortant els seus deixebles, els cardenals i el Papa mateix. No pot més amb la gravetat del Cisma i el pes de l’Església. Va morir el 29 d’abril de 1380, quan encara faltaven 34 anys perquè s’albirés una nova llum per aquella Església, “Cos Místic de Crist”, que tant havia estimat.

El sienès Pius II la va canonitzar el 29 de juny de 1461; Pau VI, l’any 1970, la va nomenar Doctora de l’Església al costat de santa Teresa d’Àvila, les primeres dones que rebien el reconeixement, i Joan Pau II, a les portes del tercer mil·lenni, la va declarar patrona d’Europa, al costat de Brígida de Suècia i Edith Stein.

Caterina de Siena, dona d’una fe profunda, lluitadora en un món de barons pel que creia que no s’ajustava a l’Evangeli, estàs en la genealogia de les dones d’avui.

Roser Solé Besteiro

(1) Aconsello la lectura de Lucía Caram, Caterina de Siena, a Pere Lluís Font (ed.), Una altra mirada. Deu dones i el cristianisme, Cruïlla, Bardelona 2005

Anuncis

Inconsciència

Jesús deia: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34).

Aquesta frase, que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús de Natzaret mentre el crucifiquen, m’ha cridat sempre l’atenció. Més enllà de la petició de perdó hi veig una visió aguda, profunda (i, si voleu, crua), sobre els comportaments humans absurds i/o moralment reprovables.

Allò que s’anomena “pecat” penso que, en gran part (per no dir gairebé sempre), es tracta d’una conducta o una acció motivada per la inconsciència del que l’ha realitzat. Recordo que un company jesuïta (que ja és mort), cap als anys setanta, afirmava: “Jo diria que, a la ciutat de Barcelona, es cometen com a màxim 2 o 3 pecats mortals a l’any…”. Ho afirmava tenint en compte les condicions exigides en la moral tradicional per a la existència d’aquest pecat: qüestió (o matèria) greu, consciència real del mal que s’està causant, i voluntat expressa de fer-lo. Per tant, una acció molt greu, feta a consciència… és evidentment molt difícil que una persona la pugui fer. Una altra cosa és la banalitat amb què ens van “vendre” el concepte de pecat… i que va fer molt de mal (culpabilitats, neurosis, etc.).

El que vull remarcar és, doncs, la gran inconsciència existent en moltes conductes que tenim els humans: des de la persona que condueix beguda o que maltracta la parella fins als “terroristes” que maten en nom d’Al·là. I així podríem anar-ho aplicant a moltes accions que hom fa a diari i que repercuteixen molt negativament envers els altres, sense que l’autor hagi previst ni pensat llurs conseqüències. Si s’ho hagués pensat possiblement no ho hauria fet. Ha estat fruit de la inconsciència.

El mateix seria aplicable a la política: des de decisions dels caps de govern mundials fins a les que vivim a la Península en els darrers anys, tant dels responsables polítics del govern de l’Estat com dels de la Generalitat. I no solament en relació al “procés”, sinó en tot el relatiu a la seva actuació: les lleis laborals, les retallades socials, la política migratòria, la decadència de les institucions (i/o la seva paralització…). És a dir, en relació amb el que han fet i el que han deixat de fer (important per a la població)… ¿Es comportarien com ho fan si fossin conscients de les conseqüències de les seves decisions? Vull creure que no… i que, per això, són uns inconscients.

Això no vol dir, òbviament, que no tinguin una responsabilitat política i moral molt greu davant la gent a la qual han de servir (el famós “poble” que, curiosament, sempre anomenen…).

Jesús Lanao

Ensopegar en la mateixa pedra

Fa uns dies el meu amic Paco, vell militant d’esquerres, que ha treballat molts anys en institucions publiques, em deia: «Hi ha dues coses fonamentals per al qui té responsabilitats polítiques: tenir memòria i saber història. Alguns líders actuals sembla que ni tenen memòria ni coneixen la nostra història, malgrat siguin professors».

La situació política actual entre Catalunya i a Espanya em fa venir al cap els conflictes dels anys 30 del segle passat i les seves conseqüències (nefastes per a tots). Ineptitud total dels líders? (de les “dues” bandes). Interessos partidistes per davant del bé comú? Foc d’encenalls? Com es «recompondrà» la fractura que s’ha anat alimentant?

I, anant més a fons, ¿és que persones i pobles estem (fatalment) destinats a ensopegar sempre en la mateixa pedra…?

Jesús Lanao

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

Un record de Josep Verde Aldea

El passat 2 de febrer va morir Josep Verde Aldea, dirigent del PSC Reagrupament que havia fundat Josep Pallach i que va esdevenir un dels integrants de l’actual PSC, juntament amb el PSC Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Verde Aldea era, alhora, un reconegut militant cristià, que en els temps de la dictadura va participar en multitud d’iniciatives al servei de la democràcia.

A mi, la seva mort m’ha portat al cap un record antic, de quan jo tenia catorze anys i estava al Seminari. Era l’any 1964 o 1965, jo feia quart de batxillerat i teníem de responsable mossèn Joaquim Brustenga. I un dia, dintre les activitats formatives que fèiem, en Joaquim Brustenga ens va fer venir un senyor que ens parlaria d’una cosa anomenada “els drets humans”. Era en Verde Aldea. No recordo què va dir en concret a la xerrada, però sí que em va quedar gravat el títol i vaig entendre clarament el que allò significava i el fet que allò, els drets humans, no lligava gens amb el que estàvem vivint a Espanya sota el règim de Franco. I també recordo que ens va recomanar que llegíssim una revista que ens ajudaria a estar més al cas de tot allò que ell ens explicava, i que ens ajudaria també a tenir més elements per valorar la realitat que vivíem. La revista es deia El Ciervo, i ens en va deixar uns quants exemplars. Aquells eren anys en què els responsables dels seminaris ensenyaven als seminaristes a viure una fe que volia fer realitat allò que el Concili Vaticà II propugnava.

I bé. Que serveixin aquestes ratlles com a petit record i homenatge a Josep Verde Aldea i a tots els qui com ell van treballar per la democràcia i per la dignitat de tots.

Josep Lligadas

Posar en valor la prevenció

Diuen que el valor d’una societat es mesura en la forma com tracta les persones més vulnerables. Doncs ja es veu que la nostra crea moltes vulnerabilitats. Algunes no són pas noves i potser ens han romàs invisibles o senzillament hi som poc sensibles: són les causades pels efectes perversos d’una forma de vida consumista i poc respectuosa amb els pobles i amb la natura. Els qui les pateixen són lluny… fins que no poden continuar vivint en aquestes condicions i arriben a les nostres fronteres.

Les altres, en un estat del benestar poc consolidat i una crisi econòmica que ha recaigut en les rendes més baixes, van eixamplant la desigualtat social de forma alarmant. Algunes d’aquestes vulnerabilitats són evidents i immediates com la precarietat laboral o la pèrdua de l’habitatge. A la pèrdua de poder adquisitiu, de feina o la incapacitat de mantenir el lloguer o la hipoteca, s’hi suma l’efecte de les retallades, que sol tenir conseqüències a llarg termini.

La duresa de les condicions de vida de molts dels nostres veïns i veïnes ha reclamat mesures imprescindibles i costoses per donar resposta a necessitats peremptòries. Al costat d’aquesta atenció a persones i famílies, però, caldria adoptar mesures preventives. El problema de la prevenció, però, és que és cara i que els seus efectes són difícils de mesurar. Però faríem bé de preguntar-nos: ¿Quina pensió cobraran les persones que no han pogut cotitzar per viure en situació constant d’atur o en l’economia submergida? ¿Quin tractament farà falta als infants que ara necessitarien un servei d’educació precoç i no el poden rebre per les retallades? ¿Quins efectes té l’augment de la ratio a classe a les escoles? ¿Quines fractures socials estem creant amb el rebuig als immigrants i als refugiats?

Preguntes incòmodes, però necessàries.