El PSC i el PSOE són d’esquerres?

Abans que res, honestament haig d’avisar que “els socialistes”, des de que tinc “raó política”, no m’han fet mai el pes. És a dir, més aviat “els hi tinc mania”. Això per tant sé que condiciona tot el que pugui afirmar d’aquests partits.

Solament vaig tenir-hi una certa simpatia en temps de la Convergència Socialista de Catalunya, a través d’uns amics que n’eren, i per la seva posició clarament d’esquerres i catalanista, que de certa manera, un sector del PSC va anar conservant. Però, llavors, pels anys 75-78, ja estava ben influenciat pel PSUC, que encara enyoro.

Sempre he recordat el que em van dir els exiliats del PSUC a París, que el PSOE va intentar pactar amb en Franco per acabar la guerra. I abans, la dictadura de Primo de Rivera va prohibir la CNT i no ho va fer així amb la UGT (?). El PSOE i el PSC van capitalitzar l’antifranquisme en les primers eleccions democràtiques, quan de fet foren sectors catòlics, anarquistes, catalanistes i comunistes els que participaren més en la lluita contra la dictadura. Després en temps de democràcia, ja va venir el fet de deixar el marxisme per part del PSOE, liderat per Felipe González i avui dia, ell i altres líders socialistes, els veiem de “socis” d’empreses ben poderoses.

Quan han tingut el govern de les Espanyes, poc han fet per la reforma agrària, i per avançar vers una societat socialista. Han fet gestió, en molts casos i llocs, positiva. Han actualitzat, desenvolupat serveis socials, sanitat, educació, urbanisme, etc. Però no han anat a fons per posar impostos forts a les grans empreses. Podríem dir que en el camp social (diferentment dels partits de dretes) han col·laborat a fer avançar el país, però en el camp econòmic, han fet polítiques semblants a la dreta. Han “modernitzat” el país, com ho podria haver fet qualsevol partit de centre o de centre-dreta. Han anat cercant els vots del centre, per a poder aconseguir majories parlamentàries i governs.

Per a mi les esquerres les conformen aquells partits i moviments que estan a favor de les capes treballadores i populars, que tenen programes per avançar vers el socialisme (“a cadascú segons el seu treball”) per més endavant arribar al “cadascú segons les seves necessitats” (comunisme), i que per anar realitzant tals programes no n’hi ha prou amb una gestió (més o menys bona) sinó que cal una pedagogia, sensibilització, i mobilització constant del poble. L’esquerra també es defineix per analitzar la societat a partir del que viuen, senten i pensen les capes populars i el que necessiten, i amb una escolta atenta i en estreta col·laboració amb elles. Per tot plegat, m’atreveixo a afirmar que el PSC el PSOE difícilment se’ls pot aplicar el qualificatiu d’esquerres.

A més de la construcció de la justícia social i de les polítiques en favor de les capes més necessitades (el “roig”), avui dia en una esquerra actual, caldria ajuntar-hi el treball per un medi ambient sostenible (“verd”), la construcció de la pau (“blanc”), com a instrument per afrontar els conflictes, el respecte i promoció de la diversitat nacional, ètnica, sexual, religiosa, cultural i del feminisme (“groc” i “lila”). Si anéssim repassant aquest elements, podem observar que el PSC i el PSOE alguns passos han fet en aquestes orientacions. Però, per què van estar a favor de la OTAN? I on queda el seu federalisme real, de tradició popular i d’esquerres? I el seu ecologisme i feminisme, a vegades, semblen més de maquillatge que de contingut real.

Al meu parer, tant el PSC com el PSOE s’han convertit en un partit de centre, poc atrevit, que serveix a un electorat força conservador i conforme amb l’estat actual de la societat i dels poders establerts, tant a nivell econòmic, com territorial. Ha perdut la utopia i els objectius clarament socialistes. Hi tenen tot el dret, però seria millor que traguessin de les seves sigles la paraula socialista.

Els “perills” que he indicat per “anar deixant de ser d’esquerres”, observo que també els tenen (en graus diferents) altres partits que es defineixen d’esquerres.

Quim Cervera

Anuncis

Pel diàleg

A la redacció d’aquesta revista, cristiana i d’esquerres, els resultats de les eleccions generals ens han produït una notable satisfacció. Perquè l’esquerra ha guanyat, tant a Catalunya com a tot Espanya, i perquè els electors han primat clarament la voluntat d’entesa i no l’afany de confrontació, també tant a Catalunya com a tot Espanya. I tant una cosa com l’altra es corresponen molt bé amb els valors que mouen aquesta publicació.

Ara, toca veure com es tradueix aquesta nova situació en les polítiques que cal dur a terme.

Per una banda, tant a Catalunya com a tot Espanya necessitem una política d’esquerres seriosa. Una política en què la voluntat sigui clara, i aquesta voluntat clara es digui públicament, i es faci. Sí, és cert no sempre es pot fer tot el que un voldria, però tot i així és imprescindible que tothom pugui percebre que, realment, els nostres governants volen dur a terme polítiques socials amb redistribució de la renda i també polítiques ecològiques.

I per una altra banda, necessitem diàleg i voluntat d’entesa en el conflicte català. La situació, sens dubte, és molt complicada. Però això no és excusa perquè no sigui exigible als nostres governants que actuïn amb sinceritat i lleialtat, activant un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i amb intel·ligència política.

Bona Pasqua!

El que ja estem fent

Per parar els peus a l’extrema dreta

Penso que el que cal fer és seguir treballant en el que ja estem fent, en la participació en les accions alliberadores i humanitzants en les quals estem.

De fet l’extrema dreta ara senzillament la podem identificar amb més claredat, però ja hi era, i de fa temps, a dins del PP, de Ciutadans i en altres partits de caire falangista i franquista. De fet hem estat molt de temps governats a l’estat espanyol per una dreta (el PP) molt condicionada per l’extrema-dreta que hi ha dins. I els governs socialistes, poc han fet política d’esquerres, més aviat l’han feta de dretes, i observant massa a les dretes, i la por a l’extrema-dreta, que oferint un autèntic programa d’esquerres, ja que han volgut captar el centre polític, que és més de centre-dreta i de dreta (a les Espanyes), per una priorització de la política electoral. Per tant hem de continuar amb el que ja estàvem, potser amb més consciència, potser amb més intensitat, potser millorant insuficiències…

No crec gens convenient parlar-ne, ja que els podem donar més publicitat.

A Catalunya, l’extrema-dreta (PP i Ciutadans) no han governat, i les dretes (CDC, i ara PDECat, UDC, Demòcrates de Catalunya) tenen una sensibilitat antifranquista i una tradició democràtica, que els fa molt més impermeables a les extremes dretes.

Crec que des del “món de l’esquerra” ens convé abundar més en la pedagogia política, i en la política al carrer, a les places, en els moviments socials, entitats, en el tu a tu, i anar creant mes consciència política cítrica.

El feminisme està fent una tasca indispensable i importantíssima en posar fre a les cosmovisions i ideologies xenòfobes, antifeministes, racistes i homòfobes de les extremes-dretes. Cal desenvolupar al màxim el moviment feminista. També són bàsics l’ecologisme i el pacifisme com tot tipus de moviments alliberadors, entre ells d’emancipació social (moviment obrer i veïnal) i nacional (de “nació petita”).

I una feina fonamental és denunciar els fonamentalismes, fanatismes i integrismes religiosos, espirituals, que estan a la base de molts “esperits” de les extremes dretes. I en positiu ens cal promoure les versions alliberadores de les diferents tradicions religioses, espirituals i humanistes i el diàleg interreligiós, interespiritual i interconviccional, que permet descobrir i posar en valor aquestes dimensions alliberadores, i fer autocrítica i purificar els elements “tancats”, deshumanitzants, poderosos, manipulables, i manipuladors de les nostres creences, espiritualitats i ètiques. Les tradicions religioses, espirituals i humanistes de caire alliberador, poden anar esdevenint un “esperit plural” del comunisme i de l’anarquisme, en temps de precarietat i d’incertesa. Poden oferir “motor” i estimular a la transformació radical de les estructures socials injustes per afavorir als precaritzats, que som la majoria.

Quim Cervera i Duran

Connectar amb la política

Per parar els peus a l’extrema dreta

Connectar amb la política intentant discernir quins són els principals problemes sobretot per als més vulnerables; quines les millors formes; quines les dificultats d’entesa i de convivència. Per comprendre millor què passa, per definir prioritats, per actuar de forma democràtica, per compartir l’atzarosa vida per al bé comú, que tant costa enmig del soroll que ens envolta. De tant dir-m’ho a mi mateixa m’he animat a fer-ho i he acceptat de formar part d’una de les llistes per a les municipals.

Mercè Solé

Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Ignacio Sánchez Cuenca. La superioridad moral de la izquierda.

Recomanacions per airejar l’estiu

Ignacio Sánchez Cuenca. La superioridad moral de la izquierda. Editorial Lengua de Trapo, 2018.

Proposo una lectura suggerent per a aquests dies d’estiu, quan les vacances permeten atendre allò que no és urgent, i el cap està més lliure i relaxat. Es tracta de La superioridad moral de la izquierda, d’Ignacio Sánchez Cuenca. Són un conjunt de reflexions sobre les percepcions i inclinacions humanes que intervenen en el procés ideològic. Diria que és una explicació de les ideologies exempta d’ideologia. A mi m’ha ajudat a entendre que ser de dretes o d’esquerres és un concepte no definitiu sinó que forma part de la transitorietat i la provisionalitat de la vida humana. Si bé la posició moral ve fixada amb certa contundència a través d’intricats mecanismes mentals i educatius, sempre hi ha una posició relativa… que acaba determinant la fidelitat política a l’hora de votar.

Salva Clarós

Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.