El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós

Patrimoni industrial, lluites veïnals, Barcelona…

canricart_sllc16

Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona. Salvador Clarós i Ferret. Universitat de Barcelona Edicions.

A la passada Setmana del Llibre en Català, en Salvador Clarós, company de L’Agulla, presentava el seu darrer llibre Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona.  I va ser una bona sorpresa! El títol em feia pensar en un llibre sobre un edifici, sobre una antiga fàbrica del Poblenou. Però no: a l’acte i després en les pàgines del llibre, es combinen temes diferents a partir de la reivindicació de Can Ricart per al Poblenou i per a Barcelona.

El Poblenou ha viscut en carns pròpies la transformació de la ciutat des de1433363882_048026_1433364096_noticia_normal l’emblemàtic 1992. S’hi aplegaven grans fàbriques i a poc a poc va començar a plantejar-se la necessitat de deslocalitzar-les i refer el barri com a zona residencial, hotelera i on la indústria tradicional quedés substituïda per les noves tecnologies digitals (així el 22@). El moviment veïnal va passar de voler fer fora les fàbriques del barri a adonar-se de la importància de mantenir el patrimoni industrial, donant-li usos. No es tractava només d’edificis magnes, alguns arquitectònicament brillants, sinó també de part de la nostra història. Es comentava a la presentació que si el passeig de Gràcia ens recorda la burgesia de finals de segle XIX i inicis del XX amb les seves vivendes, les fàbriques del Poblenou són en gran mesura causa del seu benestar i riquesa. Dues cares de la mateixa moneda.

I al llarg de les 174 pàgines del llibre, Salvador Clarós va presentant la transformació del Poblenou, les lluites veïnals que van canviar la concepció de l’Ajuntament i dels propis habitants del barri, l’exercici de participació i democràcia… Van apareixent termes tan habituals avui en el nostre vocabulari com desnonaments, urbanisme, especulació, conflictes, Pla d’usos, moviment okupa, cultura, descentralització, bombolla immobiliària, nou usos, ciutadania… Se’ns aclareixen i se’ns omplen de sentit.

img_20160908_183217L’autor aconsegueix que persones desconeixedores del tema del patrimoni industrial entenem que en l’urbanisme hi ha molt més que buscar un skyline atractiu per al turisme, que cal aconseguir que el nostre entorn afavoreixi vida i cultura, que es poden bastir projectes sostenibles en el temps que no neixin de decisions dels poders econòmics i especulatius. I ho fa amb coneixement del tema, amb dades històriques, amb recerca solvent de fonts, havent-ho viscut a peu de carrer com a veí i membre de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou.

Gràcies, Salva, per obrir-nos a mirar amb atenció la història que ens envolta i a descobrir que les lluites veïnals continuen sent inevitables i insubstituïbles. O tornarem a cometre els mateixos errors (o de ben semblants) ara que una nova bombolla immobiliària i turística sembla amenaçar-nos.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Carta a ‘Podemos’

(publicada a Viladecans Punt de Trobada, núm. 101)

Madrid,  La Arganzuela, 27 junio 2016.

A las y los  dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros:

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual, entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisisvista_hemiciclo_boveda de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p.e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

refugiats-12 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials.

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atempta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la Gran Bretanya del Brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruit d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?).

Àlex Masllorens

Amorologia i amorificació

Amorologia
Déu és amor (1 Joan 4, 8.16). Déu és àgape. Aquesta és la paraula escollida pels autors dels Evangelis quan parlen d’amor. No trien ni “eros”, ni “filia”, ni “storgé”, diferents paraules que té el grec per identificar diferents formes d’amor.

L’estudi de Déu (?) tradicionalment l’hem anomenat Teologia, prenent la paraula grega de “Theos” (Zeus) per dir Déu.

Però ens podríem preguntar que si Déu és amor, per als cristians, la Teologia no hauria de ser “Amorologia”? O “Agapologia”? D’aquesta manera aproparíem més aquest tipus de pensament i estudi a l’Art d’Estimar. El pensament sobre Déu, no és tant un coneixement llunyà de l’experiència humana, al contrari, la inclou plenament, més encara, és la més pregona, identificadora i essencial experiència humana. Tots som capaços d’estimar i de ser estimats. Tots n’aprenem al llarg de la vida, a través de les nostres relacions, des de petits. És l’Art d’Estimar.

La paraula Teologia ens transporta massa a Zeus, a una imatge de Déu llunyana, amb unes potencialitats totpoderoses, extraordinàries, quasi màgiques, i d’un ésser arbitrari, àrbitre, premiador i castigador, lluny del Déu-Misericòrdia i Fidelitat, manifestat per Jesús.

Per això proposo que a la Teologia n’hi diguem Amorologia. La Teologia així denotaria més un tipus d’estudi vivencial, narratiu, ple d’imatges i poesia i que directament ens orienta a estimar i a aprendre’n.

Amorificació
En coherència amb el Déu-Amor, també hauríem de reconvertir les nostres paraules referides a l’acció de Déu en nosaltres. El treball que Déu-Amor fa en nosaltres al llarg de tota la nostra vida, a través de les nostres relacions, esdeveniments, que tradicionalment se’n diu “salvació”, en podríem dir “amorificació”. Ens va ensenyant a estimar, i de manera concreta, i personal, vers cada persona.

I totes els nostres accions adreçades a la humanització, dignificació, alliberament nostre i dels altres són obres amorificadores, que col·laboren amb l’amorificació de Déu en nosaltres.

Quim Cervera

Flors 2

Viatge a l’Índia

Fa uns anys vaig conèixer la Fundació Vicent Ferrer (FVF) en una xerrada a la qual vaig assistir. Em va impactar tot el que feien i la seriositat com ho feien i vaig decidir col·laborar-hi econòmicament en el projecte De mujer a mujer. Aquest estiu una amiga em va proposar de viatjar a l’Índia amb la possibilitat de visitar la Fundació.

Una ciutat de vint-i-tres milions d’habitants
En la primera part del viatge, la turística, vam visitar Nova Delhi, Benarés (o Varanasi), Agra i Jaipur. Nova Delhi és una ciutat de 23 milions d’habitants (sí, 23!). Contrasta la part antiga de carrers estrets plens de botigues de colors i olors que ni sabia que existien, d’edificis a mig construir o a mig destruir –no ho sé ben bé–, de persones vivint al carrer, sota els ponts o en un petit parterre, d’infinitat de cables elèctrics d’una banda a l’altra, de munts d’escombraries apilonats al carrer, d’una circulació de vehicles caòtica i eixordadora i de molta gent amunt i avall; contrasta, deia, amb la part més nova, la que van construir els anglesos durant tres segles de domini, que és de grans avingudes enjardinades, d’edificacions senyorials, de jardins cuidats… Però també de famílies vivint en barraques, que són els treballadors de les cases senyorials. L’urbanisme de la ciutat és diferent de la part antiga a la nova, però les castes estan mesclades ja que les distàncies són tan grans i els transports tan complicats, que si no visquessin junts, els intocables no podrien anar a treballar a les cases de les castes més altes. És una qüestió pràctica i no d’igualtat social.

A Nova Delhi vaig viure un moment especial, emocionant. Va ser quan vam visitar la casa on un radical hindú va assassinar Gandhi el 30 de gener de 1948 quan es dirigia a una reunió a resar. Les seves últimes paraules van ser Hey, Rama (Oh, Déu meu), i estan escrites en el monument on el van incinerar, també a Nova Delhi. Aquestes paraules s’interpreten com un signe de la seva espiritualitat i del seu idealisme en la recerca de la pau en el seu país.

Prop del Ganges
La següent parada del viatge va ser Benarés, la ciutat santa, i la més antiga del món. Benarés viu de cara al Ganges i allí hi van els hindús a morir. Bé, alguns… L’autocar ens va deixar en un punt de la ciutat i a partir d’aquí vam anar caminant cap al riu. La baixada al riu va ser una mica aclaparadora per la multitud de gent, per la brutícia, pel caos circulatori, per les vaques, pels venedors ambulants… Aquí, a les botiguetes, hi venen diferents objectes relacionats amb el riu, com per exemple recipients per recollir-ne l’aigua i emportar-te-la de record.

Quan vam arribar als gaths, les escales de baixada al Ganges, el panorama va ser colpidor. Molts homes, grans i joves, i alguna dona, es banyaven al riu –d’aigües bastant tèrboles– fins a submergir-s’hi. I moltes barques, i molta gent, i nens i nenes venent flors, colors, postals, ampolles d’aigua… El panorama que vèiem des de la barca fins a l’altra riba era francament decadent: d’una banda s’aixecaven el que havien estat 80 luxosos palaus, que actualment estan en un estat lamentable; i de l’altra es percebien els fumejants crematoris a l’aire lliure. El guia ens va anunciar que visitaríem el crematori més antic, i ens hi vam dirigir amb la barca. El trobàrem situat sobre una terrassa on hi havia un munt de llenya cremant i més munts de llenya per cremar als peus de l’edificació. L’espectacle era dantesc: homes al voltant del cadàver que cremava dins del feix de llenya, molta brutícia arreu que ens feia caminar a poc a poc i mirant per on trepitjàvem, i una pudor insuportable.

La posta de sol al Ganges és preciosa. Els hindús s’hi acosten per presenciar una cerimònia religiosa que ofereixen al riu. Homes i dones llencen a les aigües fulles com el palmell d’una mà, amb calèndules i espelmetes que van tenyint el riu de taronja i de llum; i els sacerdots canten els seus mantra acompanyats de música. És un moment de gran plasticitat, però jo no vaig sentir cap experiència diguem-ne espiritual.

Seguint amb els contrastos de l’Índia, a Benarés es troba la universitat més gran d’Àsia. Un campus enorme amb tot tipus de facultats i habitatges per a professors i estudiants. És un espai ampli, enjardinat, ordenat i tranquil que res té a veure amb el Benarés que mira el Ganges.

A continuació vam anar a Agra i a Jaipur. Agra és la ciutat del Taj Mahal, preciós, d’una delicadesa sublim; i Jaipur, la ciutat rosa, un gran basar. A Agra vam viure un altre dels moments més dolorosos i impactants. Va ser quan vam visitar un centre de la mare Teresa de Calcuta, una edificació no gaire gran on atenen nens i nenes abandonats i malalts mentals. És un centre assistencial, de pocs recursos, on tens la percepció que poc poden fer per canviar-los la situació, però que en fan molt perquè els proporcionen un sostre, una alimentació i una afectuosa companyia, en un context de rebuig social i de marginació.

La Fundació Vicent Ferrer
Finalment, arribàrem a Anantapur, a la seu de la Fundació Vicent Ferrer. I allà tot canvià. A la porta ens hi esperava l’Anna Ferrer, vídua del Vicent, per donar-nos la benvinguda. La seva actitud acollidora i el seu semblant tranquil ens embolcallà. Després tinguérem altres ocasions de parlar amb ella i constatàrem que és una persona a qui agrada més escoltar les impressions i les experiències dels visitants que no pas explicar-los tot el que fan. Perquè el que fan t’ho ensenyen i ho vius de primera mà.

La FVF, gràcies a les aportacions econòmiques de tots nosaltres, actua en sis grans sectors: la sanitat, l’educació, l’habitatge, la dona, les persones discapacitades i l’ecologia. La seva seu és una mena de camp base on s’hi troben les oficines centrals, l’habitatge de l’Anna Ferrer, el de Moncho (fill de l’Anna i el Vicent i actual Director de Programes) així com també el d’alguns dels treballadors, les habitacions on s’hi allotgen els visitants, una cantina, una biblioteca, un auditori o sala d’actes i un parell de botigues d’artesania. Els carrers són de terra, amb arbres que hi fan ombra, i estan nets i cuidats. Les cases estan envoltades de petits jardins i l’ambient és agradable, tranquil.
FVF - ÍndiaAl llarg de quatre dies ens mostraren alguns dels projectes que tenen en marxa. Els tres primers dies ens distribuïren en grups de sis persones, ens repartiren en automòbils tot terreny acompanyats d’un conductor i una guia que parlava castellà i també català, i visitàrem des d’hospitals fins a escoles per a disminuïts auditius, així com plantacions dotades de plaques solars per generar energia i extreure aigua del subsòl, o dipòsits de biomassa per produir gas metà d’ús domèstic (volen incrementar la massa forestal per aconseguir canviar el clima, ja que la zona és desèrtica i pràcticament no plou). Ens convidaren a inaugurar 40 habitatges en un poblat per a persones que vivien al carrer o en barraques, anàrem a un centre on vivien i treballaven dones discapacitades, i coneguérem un projecte de nutrició infantil en què es proporciona a nens i nenes, dones embarassades i gent gran un ou dur i cereals per millorar la seva alimentació.

La guia que ens acompanyà durant aquests dies, la Babani, és una dona jove que, casualitats de la vida, és la mare d’una noia que està fent el doctorat i viu a Cornellà, el meu poble, a casa del Josep M. i la Dolors, coneguts nostres. La sorpresa i l’emoció foren grans; en un país de 1300 milions d’habitants trobàrem una persona “coneguda”!

El quart dia cada un de nosaltres visità el projecte amb el qual col·laborava, acompanyats també per un conductor i una guia. Mentre alguns coneixien el nen o la nena apadrinada, altres, com jo, ens acostàrem al poble on viuen les dones amb qui ens vincularen des del projecte De mujer a mujer. M’expliquen que abans vivien recloses, sense quasi parlar les unes amb les altres, i que no tenien res. No sabien ni escriure el seu nom ni fer cap gestió. Ara, gràcies a la FVF, s’han organitzat, tenen una responsable i es reuneixen setmanalment per parlar de les seves coses. Els han ensenyat a escriure el seu nom, els han donat microcrèdits per poder desenvolupar alguna activitat econòmica (unes compren búfales i venen la llet i el formatge, altres tenen una màquina de cosir amb la qual cusen saris que després vendran a altres dones) i els han escripturat els petits habitatges al seu nom. D’aquesta manera surten de la seva misèria, són valorades per la comunitat i guanyen autoestima.

La rebuda que ens feren arreu fou calorosa, emocionant. Dones, homes i nens i nenes es mudaren per a la trobada amb nosaltres. Les dones guarniren les seves llargues i negres trenes amb flors de gessamí que perfumaven l’ambient, i portaven un punt vermell entre les celles, que també ens pintaren a nosaltres. És el tercer ull que mira l’interior de les persones i amb profunditat. Ens penjaren collarets de calèndules i volien tocar-nos i fotografiar-se amb nosaltres. Ens explicaren com han canviat les seves vides gràcies a la FVF.

La FVF porta més de quaranta anys compromesa a eradicar la pobresa extrema i a lluitar per la millora de les condicions de vida dels més desfavorits. I ho està aconseguint. Un exemple és que hi treballen moltes persones que abans havien estat nens i nenes apadrinats: conductors, guies, administratius, mestres, metges…

L’últim dia vingué a acomiadar-se de nosaltres en Moncho que acabava d’arribar de viatge i no volia que marxéssim sense veure’ns. Ens preguntà com havíem estat, ens somrigué i es deixà fotografiar amb nosaltres. Ens digué que el seu pare sempre deia que mentre hi hagués un pobre a la terra, calia treballar sense descans, perquè la pobresa s’ha d’extingir. Quan preguntàrem a l’Anna i al Moncho què podíem fer ara que tornàvem a casa nostra, ens respongueren que fer d’ambaixadors de la FVF, és a dir, explicar el que havíem vist i animar-vos a què hi aneu a veure-ho vosaltres mateixos.

Esther Martínez és veïna de Cornellà