Les tres mirades

Un dia, fent una ruta turística amb uns familiars, ens vam aturar a Elx per visitar El huerto del Cura. Passàrem unes hores fruint corpresos d’aquella esplèndida abundància de palmeres que omplien tot el recinte. A la sortida, no ens vam poder estar de consignar les nostres impressions al llibre de visites.

La meva germana, aleshores estudiant de farmàcia, hi va escriure: “M’han interessat molt els diversos exemplars de palmeres adientment classificades d’acord amb la seva espècie i procedència”.

El meu pare, també farmacèutic, gran amant de la naturalesa, escrigué: “Amb tota la meva admiració per les palmeres!”

Pel que fa a mi, el que expressava millor el meu estat d’ànim van ser aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Aquell que a cap moment li digué: “atura’t”,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor;
jo, que voldria aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!

Moments més tard, quan repreníem el viatge carretera enllà, em vaig adonar que en aquelles dedicatòries hi havia tres mirades:

• una mirada científica
• una mirada poètica
• una mirada espiritual

Els tres familiars compartíem una mateixa consciència observadora, que en cadascú es desplegava a un nivell de profunditat diferent. Totes tres mirades eren humanes, sinceres, complementàries.

Quan parlem d’espiritualitat ens referim, al meu entendre, a aquesta tercera mirada englobant sobre la realitat i que brolla de la mateixa font de consciència. És el que ve a dir Saint Exupéry en el seu Petit Príncep: “Només hi veiem bé amb el cor; tot allò que és essencial és invisible als ulls”.

Se’m pot objectar, amb raó, que, fent ús del poema de Maragall, confonc mirada espiritual amb mirada creient, ja que, en aquest cas, es tracta d’una pregària-conversa amb la Transcendència, a qui el poeta anomena “Senyor”.

D’acord. L’espiritualitat és una dimensió de la persona que no necessàriament s’ha de descloure en una fe transcendent, puix, com afirma Tierno Galván en el seu llibret Qué es ser agnóstico, també aquest admet que la realitat conté una dimensió inefable no reduïble a la mera racionalitat.

En fi, sigui com sigui, l’experiència del Huerto del Cura em portaria a concloure que l’ésser humà està conformat per tres dimensions interdependents: la corpòria, la psicomental i l’espiritual. Això ens permetria parlar avui, a diferència d’altres temps més absolutistes i maniqueus, d’una espiritualitat encarnada, humanista, quotidiana, inclusiva i, fins, interdisciplinar.

Jordi Català

El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós

Patrimoni industrial, lluites veïnals, Barcelona…

Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona. Salvador Clarós i Ferret. Universitat de Barcelona Edicions.

A la passada Setmana del Llibre en Català, en Salvador Clarós, company de L’Agulla, presentava el seu darrer llibre Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona.  I va ser una bona sorpresa! El títol em feia pensar en un llibre sobre un edifici, sobre una antiga fàbrica del Poblenou. Però no: a l’acte i després en les pàgines del llibre, es combinen temes diferents a partir de la reivindicació de Can Ricart per al Poblenou i per a Barcelona.

El Poblenou ha viscut en carns pròpies la transformació de la ciutat des de l’emblemàtic 1992. S’hi aplegaven grans fàbriques i a poc a poc va començar a plantejar-se la necessitat de deslocalitzar-les i refer el barri com a zona residencial, hotelera i on la indústria tradicional quedés substituïda per les noves tecnologies digitals (així el 22@). El moviment veïnal va passar de voler fer fora les fàbriques del barri a adonar-se de la importància de mantenir el patrimoni industrial, donant-li usos. No es tractava només d’edificis magnes, alguns arquitectònicament brillants, sinó també de part de la nostra història. Es comentava a la presentació que si el passeig de Gràcia ens recorda la burgesia de finals de segle XIX i inicis del XX amb les seves vivendes, les fàbriques del Poblenou són en gran mesura causa del seu benestar i riquesa. Dues cares de la mateixa moneda.

I al llarg de les 174 pàgines del llibre, Salvador Clarós va presentant la transformació del Poblenou, les lluites veïnals que van canviar la concepció de l’Ajuntament i dels propis habitants del barri, l’exercici de participació i democràcia… Van apareixent termes tan habituals avui en el nostre vocabulari com desnonaments, urbanisme, especulació, conflictes, Pla d’usos, moviment okupa, cultura, descentralització, bombolla immobiliària, nou usos, ciutadania… Se’ns aclareixen i se’ns omplen de sentit.

L’autor aconsegueix que persones desconeixedores del tema del patrimoni industrial entenem que en l’urbanisme hi ha molt més que buscar un skyline atractiu per al turisme, que cal aconseguir que el nostre entorn afavoreixi vida i cultura, que es poden bastir projectes sostenibles en el temps que no neixin de decisions dels poders econòmics i especulatius. I ho fa amb coneixement del tema, amb dades històriques, amb recerca solvent de fonts, havent-ho viscut a peu de carrer com a veí i membre de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou.

Gràcies, Salva, per obrir-nos a mirar amb atenció la història que ens envolta i a descobrir que les lluites veïnals continuen sent inevitables i insubstituïbles. O tornarem a cometre els mateixos errors (o de ben semblants) ara que una nova bombolla immobiliària i turística sembla amenaçar-nos.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Carta a ‘Podemos’

(publicada a Viladecans Punt de Trobada, núm. 101)

Madrid,  La Arganzuela, 27 junio 2016.

A las y los  dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros:

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual, entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisis de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p.e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

2 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials.

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atempta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la Gran Bretanya del Brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruit d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?).

Àlex Masllorens

Amorologia i amorificació

Amorologia
Déu és amor (1 Joan 4, 8.16). Déu és àgape. Aquesta és la paraula escollida pels autors dels Evangelis quan parlen d’amor. No trien ni “eros”, ni “filia”, ni “storgé”, diferents paraules que té el grec per identificar diferents formes d’amor.

L’estudi de Déu (?) tradicionalment l’hem anomenat Teologia, prenent la paraula grega de “Theos” (Zeus) per dir Déu.

Però ens podríem preguntar que si Déu és amor, per als cristians, la Teologia no hauria de ser “Amorologia”? O “Agapologia”? D’aquesta manera aproparíem més aquest tipus de pensament i estudi a l’Art d’Estimar. El pensament sobre Déu, no és tant un coneixement llunyà de l’experiència humana, al contrari, la inclou plenament, més encara, és la més pregona, identificadora i essencial experiència humana. Tots som capaços d’estimar i de ser estimats. Tots n’aprenem al llarg de la vida, a través de les nostres relacions, des de petits. És l’Art d’Estimar.

La paraula Teologia ens transporta massa a Zeus, a una imatge de Déu llunyana, amb unes potencialitats totpoderoses, extraordinàries, quasi màgiques, i d’un ésser arbitrari, àrbitre, premiador i castigador, lluny del Déu-Misericòrdia i Fidelitat, manifestat per Jesús.

Per això proposo que a la Teologia n’hi diguem Amorologia. La Teologia així denotaria més un tipus d’estudi vivencial, narratiu, ple d’imatges i poesia i que directament ens orienta a estimar i a aprendre’n.

Amorificació
En coherència amb el Déu-Amor, també hauríem de reconvertir les nostres paraules referides a l’acció de Déu en nosaltres. El treball que Déu-Amor fa en nosaltres al llarg de tota la nostra vida, a través de les nostres relacions, esdeveniments, que tradicionalment se’n diu “salvació”, en podríem dir “amorificació”. Ens va ensenyant a estimar, i de manera concreta, i personal, vers cada persona.

I totes els nostres accions adreçades a la humanització, dignificació, alliberament nostre i dels altres són obres amorificadores, que col·laboren amb l’amorificació de Déu en nosaltres.

Quim Cervera

25 de novembre – Dia internacional contra la violència de gènere

Montserrat Cabo

Viatge a l’Índia

Fa uns anys vaig conèixer la Fundació Vicent Ferrer (FVF) en una xerrada a la qual vaig assistir. Em va impactar tot el que feien i la seriositat com ho feien i vaig decidir col·laborar-hi econòmicament en el projecte De mujer a mujer. Aquest estiu una amiga em va proposar de viatjar a l’Índia amb la possibilitat de visitar la Fundació.

Una ciutat de vint-i-tres milions d’habitants
En la primera part del viatge, la turística, vam visitar Nova Delhi, Benarés (o Varanasi), Agra i Jaipur. Nova Delhi és una ciutat de 23 milions d’habitants (sí, 23!). Contrasta la part antiga de carrers estrets plens de botigues de colors i olors que ni sabia que existien, d’edificis a mig construir o a mig destruir –no ho sé ben bé–, de persones vivint al carrer, sota els ponts o en un petit parterre, d’infinitat de cables elèctrics d’una banda a l’altra, de munts d’escombraries apilonats al carrer, d’una circulació de vehicles caòtica i eixordadora i de molta gent amunt i avall; contrasta, deia, amb la part més nova, la que van construir els anglesos durant tres segles de domini, que és de grans avingudes enjardinades, d’edificacions senyorials, de jardins cuidats… Però també de famílies vivint en barraques, que són els treballadors de les cases senyorials. L’urbanisme de la ciutat és diferent de la part antiga a la nova, però les castes estan mesclades ja que les distàncies són tan grans i els transports tan complicats, que si no visquessin junts, els intocables no podrien anar a treballar a les cases de les castes més altes. És una qüestió pràctica i no d’igualtat social.

A Nova Delhi vaig viure un moment especial, emocionant. Va ser quan vam visitar la casa on un radical hindú va assassinar Gandhi el 30 de gener de 1948 quan es dirigia a una reunió a resar. Les seves últimes paraules van ser Hey, Rama (Oh, Déu meu), i estan escrites en el monument on el van incinerar, també a Nova Delhi. Aquestes paraules s’interpreten com un signe de la seva espiritualitat i del seu idealisme en la recerca de la pau en el seu país.

Prop del Ganges
La següent parada del viatge va ser Benarés, la ciutat santa, i la més antiga del món. Benarés viu de cara al Ganges i allí hi van els hindús a morir. Bé, alguns… L’autocar ens va deixar en un punt de la ciutat i a partir d’aquí vam anar caminant cap al riu. La baixada al riu va ser una mica aclaparadora per la multitud de gent, per la brutícia, pel caos circulatori, per les vaques, pels venedors ambulants… Aquí, a les botiguetes, hi venen diferents objectes relacionats amb el riu, com per exemple recipients per recollir-ne l’aigua i emportar-te-la de record.

Quan vam arribar als gaths, les escales de baixada al Ganges, el panorama va ser colpidor. Molts homes, grans i joves, i alguna dona, es banyaven al riu –d’aigües bastant tèrboles– fins a submergir-s’hi. I moltes barques, i molta gent, i nens i nenes venent flors, colors, postals, ampolles d’aigua… El panorama que vèiem des de la barca fins a l’altra riba era francament decadent: d’una banda s’aixecaven el que havien estat 80 luxosos palaus, que actualment estan en un estat lamentable; i de l’altra es percebien els fumejants crematoris a l’aire lliure. El guia ens va anunciar que visitaríem el crematori més antic, i ens hi vam dirigir amb la barca. El trobàrem situat sobre una terrassa on hi havia un munt de llenya cremant i més munts de llenya per cremar als peus de l’edificació. L’espectacle era dantesc: homes al voltant del cadàver que cremava dins del feix de llenya, molta brutícia arreu que ens feia caminar a poc a poc i mirant per on trepitjàvem, i una pudor insuportable.

La posta de sol al Ganges és preciosa. Els hindús s’hi acosten per presenciar una cerimònia religiosa que ofereixen al riu. Homes i dones llencen a les aigües fulles com el palmell d’una mà, amb calèndules i espelmetes que van tenyint el riu de taronja i de llum; i els sacerdots canten els seus mantra acompanyats de música. És un moment de gran plasticitat, però jo no vaig sentir cap experiència diguem-ne espiritual.

Seguint amb els contrastos de l’Índia, a Benarés es troba la universitat més gran d’Àsia. Un campus enorme amb tot tipus de facultats i habitatges per a professors i estudiants. És un espai ampli, enjardinat, ordenat i tranquil que res té a veure amb el Benarés que mira el Ganges.

A continuació vam anar a Agra i a Jaipur. Agra és la ciutat del Taj Mahal, preciós, d’una delicadesa sublim; i Jaipur, la ciutat rosa, un gran basar. A Agra vam viure un altre dels moments més dolorosos i impactants. Va ser quan vam visitar un centre de la mare Teresa de Calcuta, una edificació no gaire gran on atenen nens i nenes abandonats i malalts mentals. És un centre assistencial, de pocs recursos, on tens la percepció que poc poden fer per canviar-los la situació, però que en fan molt perquè els proporcionen un sostre, una alimentació i una afectuosa companyia, en un context de rebuig social i de marginació.

La Fundació Vicent Ferrer
Finalment, arribàrem a Anantapur, a la seu de la Fundació Vicent Ferrer. I allà tot canvià. A la porta ens hi esperava l’Anna Ferrer, vídua del Vicent, per donar-nos la benvinguda. La seva actitud acollidora i el seu semblant tranquil ens embolcallà. Després tinguérem altres ocasions de parlar amb ella i constatàrem que és una persona a qui agrada més escoltar les impressions i les experiències dels visitants que no pas explicar-los tot el que fan. Perquè el que fan t’ho ensenyen i ho vius de primera mà.

La FVF, gràcies a les aportacions econòmiques de tots nosaltres, actua en sis grans sectors: la sanitat, l’educació, l’habitatge, la dona, les persones discapacitades i l’ecologia. La seva seu és una mena de camp base on s’hi troben les oficines centrals, l’habitatge de l’Anna Ferrer, el de Moncho (fill de l’Anna i el Vicent i actual Director de Programes) així com també el d’alguns dels treballadors, les habitacions on s’hi allotgen els visitants, una cantina, una biblioteca, un auditori o sala d’actes i un parell de botigues d’artesania. Els carrers són de terra, amb arbres que hi fan ombra, i estan nets i cuidats. Les cases estan envoltades de petits jardins i l’ambient és agradable, tranquil.
Al llarg de quatre dies ens mostraren alguns dels projectes que tenen en marxa. Els tres primers dies ens distribuïren en grups de sis persones, ens repartiren en automòbils tot terreny acompanyats d’un conductor i una guia que parlava castellà i també català, i visitàrem des d’hospitals fins a escoles per a disminuïts auditius, així com plantacions dotades de plaques solars per generar energia i extreure aigua del subsòl, o dipòsits de biomassa per produir gas metà d’ús domèstic (volen incrementar la massa forestal per aconseguir canviar el clima, ja que la zona és desèrtica i pràcticament no plou). Ens convidaren a inaugurar 40 habitatges en un poblat per a persones que vivien al carrer o en barraques, anàrem a un centre on vivien i treballaven dones discapacitades, i coneguérem un projecte de nutrició infantil en què es proporciona a nens i nenes, dones embarassades i gent gran un ou dur i cereals per millorar la seva alimentació.

La guia que ens acompanyà durant aquests dies, la Babani, és una dona jove que, casualitats de la vida, és la mare d’una noia que està fent el doctorat i viu a Cornellà, el meu poble, a casa del Josep M. i la Dolors, coneguts nostres. La sorpresa i l’emoció foren grans; en un país de 1300 milions d’habitants trobàrem una persona “coneguda”!

El quart dia cada un de nosaltres visità el projecte amb el qual col·laborava, acompanyats també per un conductor i una guia. Mentre alguns coneixien el nen o la nena apadrinada, altres, com jo, ens acostàrem al poble on viuen les dones amb qui ens vincularen des del projecte De mujer a mujer. M’expliquen que abans vivien recloses, sense quasi parlar les unes amb les altres, i que no tenien res. No sabien ni escriure el seu nom ni fer cap gestió. Ara, gràcies a la FVF, s’han organitzat, tenen una responsable i es reuneixen setmanalment per parlar de les seves coses. Els han ensenyat a escriure el seu nom, els han donat microcrèdits per poder desenvolupar alguna activitat econòmica (unes compren búfales i venen la llet i el formatge, altres tenen una màquina de cosir amb la qual cusen saris que després vendran a altres dones) i els han escripturat els petits habitatges al seu nom. D’aquesta manera surten de la seva misèria, són valorades per la comunitat i guanyen autoestima.

La rebuda que ens feren arreu fou calorosa, emocionant. Dones, homes i nens i nenes es mudaren per a la trobada amb nosaltres. Les dones guarniren les seves llargues i negres trenes amb flors de gessamí que perfumaven l’ambient, i portaven un punt vermell entre les celles, que també ens pintaren a nosaltres. És el tercer ull que mira l’interior de les persones i amb profunditat. Ens penjaren collarets de calèndules i volien tocar-nos i fotografiar-se amb nosaltres. Ens explicaren com han canviat les seves vides gràcies a la FVF.

La FVF porta més de quaranta anys compromesa a eradicar la pobresa extrema i a lluitar per la millora de les condicions de vida dels més desfavorits. I ho està aconseguint. Un exemple és que hi treballen moltes persones que abans havien estat nens i nenes apadrinats: conductors, guies, administratius, mestres, metges…

L’últim dia vingué a acomiadar-se de nosaltres en Moncho que acabava d’arribar de viatge i no volia que marxéssim sense veure’ns. Ens preguntà com havíem estat, ens somrigué i es deixà fotografiar amb nosaltres. Ens digué que el seu pare sempre deia que mentre hi hagués un pobre a la terra, calia treballar sense descans, perquè la pobresa s’ha d’extingir. Quan preguntàrem a l’Anna i al Moncho què podíem fer ara que tornàvem a casa nostra, ens respongueren que fer d’ambaixadors de la FVF, és a dir, explicar el que havíem vist i animar-vos a què hi aneu a veure-ho vosaltres mateixos.

Esther Martínez és veïna de Cornellà

“…La jugada era perfecta”

A L’escola de Ribera (1977), el cantautor valencià Ovidi Montllor rememorava el model d’escola franquista de la postguerra. Deixant de banda els canvis obvis, el final de la cançó em ve al cap repetidament quan penso en el que està passant amb els nostres estudiants en l’actualitat.

Fa trenta-dos anys que imparteixo classes de català, en un institut de Cornellà de Llobregat, a un alumnat provinent de la immigració espanyola dels anys 60 i 70 i, d’uns anys ençà, de la nova immigració internacional, especialment marroquina i sud-americana. Al llarg d’aquest temps, he vist formar-se promocions de joves que seguien els estudis de l’antiga FP –originàriament era un institut de Formació Professional– i, a partir de la implantació de l’ESO, un bon grapat de nois i noies que, en acabar el batxillerat, van triar la via dels Cicles Formatius de Grau Superior o bé van seguir estudis universitaris. Entre l’alumnat que va optar pels estudis universitaris, comptem amb professionals de diferents àmbits –tant humanístic i social com científicotecnològic–. Fa goig veure com joves de famílies desfavorides han pogut accedir a una formació que els ha permès aconseguir els llocs de treball que somiaven o, si més no, una experiència cultural enriquidora.

Era massa bonic, massa fàcil. Que joves amb pocs recursos poguessin arribar a competir –perquè així s’entén la vida– amb joves de cases benestants era un fet que podia fer trontollar un sistema bastit amb la tradicional piràmide de classes. I això el mateix sistema no ho pot consentir perquè el posa en perill. La crisi actual ha permès, oportunament, l’augment “necessari” de les taxes de les matrícules universitàries. Resultat: es barra el pas als nois i noies amb manca de recursos perquè 3.000 euros és una quantitat que no està a l’abast de moltes famílies, i més si tenim en compte que hi ha hagut una reducció considerable de l’accés a les beques.

Enguany hem pogut constatar com, dels cinquanta alumnes de segon de batxillerat del nostre institut, se n’han presentat a les PAU deu, dels quals, només tres es poden permetre el “luxe” d’anar a la universitat. La resta –alguns amb un currículum acadèmic excel·lent– han d’”optar” per un Cicle Formatiu de Grau Superior, amb la intenció de poder accedir a la universitat un cop hagin aconseguit feina i es puguin pagar la matrícula i les despeses de llibres i desplaçaments; això si tot va bé.

La crisi ha tocat de ple la classe treballadora: ja no es tracta solament del patiment d’haver de sobreviure amb sous irrisoris o amb el subsidi de l’atur, en el millor dels casos, sinó de veure perpetuar un sistema que afavoreix els forts i que menysté els febles: els nostre alumnat només té dret a una educació pública que els permeti ser mà d’obra qualificada. Els seus amos, els seus caps –triem l’eufemisme que vulguem– seran els altres. El resultat és un: la jugada és perfecta.

Isabel Ortega i Rion és professora

No hi haurà pau en el món sense autoritats mundials

Aquest estiu hem contemplat múltiples i tràgics conflictes violents on es dessagna la humanitat: Gaza, Ucraïna, Síria, Iraq, Sudan del Sud… i sabem d’altres que ara mateix queden fora dels focus mediàtics (Sàhara, Líbia, Somàlia, Afganistan…). La guerra i la violència entre Estats i grups polítics, ètnics o religiosos, els assassinats, les persecucions, el militarisme, el terrorisme, el recurs als exèrcits i les bombes…. semblen una constant històrica inevitable, malgrat tots els avenços econòmics, socials, jurídics i sobretot tecnològics. ¿Ens haurem de resignar? ¿És la pau una utopia impossible?

Però no, no a tot arreu ni sempre la violència imposa categòricament la seva llei per a resoldre els conflictes i les enemistats. Allà on existeixen autoritats polítiques democràtiques, independents i estables, reconegudes per tots i sotmeses a limitacions i lleis raonables, i on les persones i els grups tenen canals per participar en la vida política, allà la violència no sol tenir la primera ni l’última paraula, allà el conflicte té vies per ser resolt de forma més raonable i humana… ¿Què ens diu això?

Al segle XVI, el gran pensador anglès John Hobbes denominava “estat de naturalesa” a aquella situació originària dels éssers humans en què tots lluiten contra tots i on l’home és un “llop per a l’home”. Per a Hobbes, aquest estat de coses només pot superar-se quan els homes, sota la por de ser morts o de perdre-ho tot, confereixen el poder a un tercer independent que ostenta tot el poder, que és l’únic que pot emprar la violència, que té l’última paraula i la imposa, garantint així la pau i l’ordre social.

Hem de reconèixer que, malgrat la visió pessimista de l’ésser humà que tenia Hobbes, el món es troba avui submergit en un “estat de naturalesa”. Múltiples poders fàctics lluiten entre ells egoistament en favor de les seves necessitats, propietats i interessos, en diferents aliances sovint inestables, on els més forts s’imposen als febles. En certa mesura, això sempre ha estat així. Entre regnes, imperis i civilitzacions, la guerra o la llei del més fort han estat sempre finalment la darrera forma de solució dels conflictes. Ara bé, el gran fenomen de la globalització, que ha intensificat com mai la interrelació i la interdependència de la humanitat sencera, ens ha abocat a la urgent necessitat d’un govern mundial dels grans problemes comuns i d’una autoritat política independent, per sobre de tots, que sigui la instància inapel·lable per resoldre els conflictes que duen a la violència.

Necessitem una autoritat mundial que, com reclama insistentment fa molt de temps la doctrina social de l’Església, actuï veritablement al servei de la humanitat. Naturalment, i això és fonamental, ha de ser una autoritat constituïda per comú acord, sobre la base de la representativitat i la divisió de poders, regida pel dret i fonamentada sobre la raó moral. No estem parlant, doncs, ni d’un Estat mundial ni d’una dictadura global. Estem parlant d’una autoritat democràtica, limitada, participada i descentralitzada, formada per diversos organismes coordinats que prenen decisions orientades al bé comú universal i les imposen de manera vinculant a tots, superant una concepció nacionalista i aïllacionista de la sobirania. Estem parlant d’organismes que, preservant la necessària i imprescindible autonomia de governs locals, nacionals, estatals i regionals (principi de subsidiarietat), disposin de poders suficients per governar en aquelles qüestions que només poden ser garantides a escala mundial: els drets humans, el govern de l’economia i les finances, el desenvolupament, la salut pública, les migracions, la protecció del medi ambient i, naturalment, el desarmament, la pau i la seguretat.

De fet, existeixen ja organismes (com el Tribunal Penal Internacional) o de caràcter regional (Unió Europea) que ostenten alguns poders superiors als seus Estats membres. En general, però, els actuals organismes internacionals, per bé que desenvolupen un tasca immensa i necessària, resten impotents al desordre, perquè no disposen de cap poder polític ni jurídic vinculant.

Per això, és ja desesperadament urgent que els governs acceptin la necessitat d’iniciar un procés multilateral, sobre la base de la reforma de les Nacions Unides i d’altres organismes internacionals, de cessió de poders a autoritats supranacionals. En un primer terme, no es tracta segurament d’inventar res de radicalment nou, sinó de cedir poders a organismes existents: l’Assemblea de les Nacions Unides (reformant-ne el sistema de vot per fer-la més democràtica segons població representada), el Consell Econòmic i Social, el Consell de Drets Humans, el Consell de Seguretat (alliberant-lo del dret de veto que el paralitza) o el Secretari General; dotar de jurisdicció vinculant al Tribunal Internacional de Justícia (avui optatiu); ampliar els poders dels Tribunal Penal Internacional; crear un tribunal internacional vinculant de drets humans, etcètera.

Certament, cal no ser ingenus. Som realment molt lluny d’això. Els Estats (sobretot els grans) es resisteixen i es resistiran a cedir poders a organismes que no controlen, fins que no es convencin que mantenir la situació actual serà a la llarga pitjor per als seus interessos i poblacions. Avançar en aquesta direcció serà un procés molt llarg i molt difícil. Però és una necessitat absolutament inevitable. No hi ha cap altra opció per al futur de la humanitat.

Eduard Ibáñez és advocat i director de Justícia i Pau

Les eleccions: conclusions i reptes

Del resultat de les eleccions, tant de les coses que tothom preveia com de les que han estat més sorprenents, en podríem treure’n les següents conclusions:

1. Els tres partits del govern són els que han perdut diputats. Hi ha una voluntat de l’electorat de canviar de govern i de “castigar” el tripartit. Els tres partits hauran de reflexionar. Pot ser molt bo que els socialistes, degut aquests resultats, d’haver tocat fons es replantegin tant la seva política sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya, com la seva política social, perquè sigui veritablement d’esquerres.
2. Hi ha una decantació vers la dreta: si sumem els diputats del centre dreta de CiU i els del PP i Ciutadans, en resulta 83 diputats (en l’anterior Parlament eren 65). Caldrà estar atents sobre si el govern d’Artur Mas tira endarrere les bones pràctiques socials del govern Montilla i quines propostes socials fa. L’oposició d’esquerra no resta massa forta per defensar tot allò que pugui afavorir les capes socials més baixes. Caldrà apel·lar a la sensibilitat social inclosa en alguns sectors de Convergència i d’Unió?
3. Hi ha un important desplaçament del Parlament vers el sobiranisme: CiU, ERC i SI sumen 76 diputats (més de la meitat) als quals hi podem sumar els d’ICV (10 més) i alguns del PSC. Caldrà veure com el nou govern gestiona aquesta voluntat popular que ja es va manifestar el 10 de juliol passat al carrer.
4. L’independentisme declarat s’ha dispersat en els 10 d´ERC, els 4 de SI i els “perduts” vots de Reagrupament. De fet, possiblement molts vots d’ERC han anat vers aquestes candidatures i altres a CiU. ERC caldrà que reflexioni sobre el seu nou liderat, l’haver deixat més o menys “marginat” Carod Rovira, i replantejar-se la seva proposta sobiranista, les aliances amb altres nous partits emergents, etc.
5. Fa pensar i fa respecte l’aparició de percentatges significatius a totes les comarques de Plataforma per Catalunya, clarament xenòfoba, que si li apliquessin bé la llei de partits hauria d’estar prohibida. Cal tenir en compte que aquest sector existeix en el nostre teixit ciutadà.

Al nou govern li pertoca afrontar, i amb moltes dificultats aquests tres problemes polítics ben importants:

• 1er: La crisi econòmica, produïda per una crisi financera i especulativa, que pel que anem observant no la fan pagar a la banca (és la que mana al món) sinó que la pagarem de nou el poble. Darrera aquesta crisi hi ha la crisi alimentària, ecològica, energètica. Es veu difícil que un govern de centre-dreta pugui gestionar aquesta crisi tenint en compte els més desafavorits. Tampoc no es veu que hi hagi una esquerra real, que plantegi alternatives possibles a favor d’una alternativa global al capitalisme explotador, “gran manaire” del món. L’estat del benestar fa temps que està en crisi i sovint els governs (tant de dretes com dels anomenats d’esquerres) retallen les mesures més socials. No està gens clar que el nou govern prengui resolucions en favor del benestar general. Per on retallarà?
• 2on: L’encaix entre Catalunya i Espanya. Com gestionarà el nou govern el carreró sense sortida ni política ni jurídica en què ens ha posat el Tribunal Constitucional? Com atendrà la demanda creixent d´independència? Com resoldrà l’avinentesa d´una radicalitzaciò de l’independentisme i un refús al mateix per reacció dura? Com afrontarà les relacions amb el govern espanyol? Cap a quin camí es llançarà? Cal el federalisme, confederalisme, estat propi català, davant d´un autonomisme que sembla que ha tocat sostre? CiU farà un govern , o una aliança més o menys estable amb ERC (podria tenir un govern molt estable de 72 diputats) per avançar en el sobiranisme?
• 3er: La desafecció política davant dels partits polítics i dels personatges polítics (corrupció, dificultats de finançament, liderats mediocres, poc pensament polític de fons, superficialitat, mirades a curt termini, dèficits en la utopia i en les estratègies a llarg termini…) Tenim el perill de degradar la democràcia i en comptes de desenvolupar-la pel camí de la major participació popular, poden aparèixer fins i tot discursos antidemocràtics. Com regenerarà la política i la democràcia aquest govern nou? Tenint en compte que hi ha un dèficit impressionant de la Generalitat, es trobarà amb moltes dificultats en aquest sentit.

Les tres qüestions tenen relació, i seria una gran aportació de l’esquerra no solament tenir alternatives pels tres problemes sinó fer veure la imbricació dels tres, en referència al conflicte de classes, implicat amb el conflicte d’estat entre Catalunya i Espanya (competitivitat entre les classes dirigents dels diferents territoris, i la relació econòmica amb Europa i el món globalitzat). Un tret de les esquerres és escoltar la veu del poble i fer pedagogia entre els grups, els moviments socials, els partits per anar madurant una alternativa i un “gruix” de persones a favor de la mateixa.

Quim Cervera és sociòleg i capellà.

Les eleccions, entre el pessimisme i l’esperança

Han passat les eleccions i l’electorat ha parlat clar: Catalunya vol un govern fort, de centre dreta i no independentista. Per a mi, aquest és el missatge principal.
Evidentment, n’hi ha d’altres secundaris i s’admeten totes les interpretacions i tots els matisos. Però, d’entrada, aquesta primera lectura d’urgència em sembla que respon a algunes constatacions:
1) Continuem essent un país de mentalitat de botiguers, representants de comerç, petits industrials… en definitiva, uns petitburgesos que valoren la família, la feina, la missa de dotze (o els succedanis actuals) i el tortell de diumenge. Tranquil·litat i bons aliments.

2) Entre el seny i la rauxa, fa segles que s’imposa el seny (tret d’alguns moments de trist record). Aquest seny fa que el nostre antimadridisme (més que no pas antiespanyolisme) es manifesti en forma d’“independentisme rampellut”, o de cap de setmana; una mena de coitus interruptus entre la passió i la raó. Al final, la sang no arriba mai al riu i la majoria opta per un terme confús i equívoc (el sobiranisme) o es deixa impressionar per una opció inviable (el concert econòmic). Fum, fum, fum. I qui dia passa, any empeny.

3) El nostre cosmopolitisme és més de paraula que de fets. Ens impressiona que es parli de Barcelona i de Catalunya arreu del món, però ens costa acceptar la diversitat ètnica i religiosa, ens molesta que hi hagi massa turistes, passem de deixar anar tothom qui ho vulgui despullat pel carrer a perseguir els qui duen el tors descobert… i a la que hi ha una crisi econòmica votem opcions que pretenen castigar o fins i tot perseguir i expulsar els immigrants (els quals, naturalment, són els culpables de la crisi i de l’atur).

4) El franquisme sociològic i, en alguns punts, també ideològic, persisteix. La ciutadania del nostre país no ha paït bé que, durant dues legislatures, no hagi governat el líder que va obtenir més diputats, ni que els dos darrers governs hagin estat de coalició. Més enllà de les desavinences i d’una mala relació real entre els tres socis de govern, crec que hi havia alguns condicionants mentals previs que ja feien que la coalició estigués mal vista i mal digerida, per principi, per l’electorat. O sigui, Catalunya desitja un règim presidencialista.
Podríem arribar a altres conclusions, ja molt analitzades, com per exemple que el sector més ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica…), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil…
Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.

Àlex Masllorens és periodista

Aquest article pertany al número 72 de l’Agulla, que és a punt de sortir, però l’incloem ja en el blog per evidents raons d’actualitat.

I després de la vaga general…?

A Espanya hi havia uns problemes anteriors a la crisi, que aquesta no ha fet més que fer aflorar. Per una banda una feble economia industrial, amb empreses massa petites que tenen dificultats per exportar i que són massa dependents de recursos i de capital exterior. En segon lloc que l’economia es trobava edificada sobre el sector de la construcció, els serveis turístics, les empreses que generen poc valor afegit. S’inverteix poc en I+D… i així s’entenen algunes de les característiques del nostre mercat laboral: precari perquè hi ha massa contractes temporals. Amb massa accidentalitat perquè l’empresari no s’ocupa de la seguretat (cosa semblant es podria dir de la vigilància del medi ambient). Es paguen salaris baixos (massa mileuristes amb carreres universitàries) perquè els productes o serveis són de baix valor afegit. Hi ha massa autònom i massa microempresa perquè la falta d’inversió industrial i els baixos salaris fan que la gent trobi millors expectatives buscant-se la vida pel seu compte.
En conseqüència el que fa falta és sobretot una reforma empresarial, i no tant laboral. Posem un exemple de tot això: Com s’explica que, just ara fa un any, La Caixa va desinvertir en actius industrials venent AGBAR a la francesa Suez Environnement, a canvi de reforçar les seves inversions en actius financers amb la compra de l’asseguradora ADESLAS? Aquesta operació és significativa del tipus de negoci que vol fer el capital català. El mateix podem dir d’aquells empresaris que decideixen tancar o vendre les seves empreses industrials per dedicar-se a l’especulació immobiliària, negoci que a Espanya era més còmode i rentable. Un altre exemple: fa pocs anys Ecotècnia, una empresa catalana pionera en parcs eòlics, va ser comprada pel grup francès Alstom perquè quan una empresa es fa gran necessita capital i el va a buscar allà on hi ha gent disposada a invertir. Mentre a altres països s’inverteix en economia industrial productiva aquí s’han desviat les inversions cap el negoci immobiliari i l’especulació financera. El govern, primer del PP i després el PSOE, anava mirant cap a una altra banda–Catalunya no s’ha quedat enrere– sense articular veritables polítiques industrials que permetessin reconvertir l’economia cap a un model productiu i no especulatiu.
De tot plegat es desprèn que hi ha dos reptes que a Espanya estan íntimament lligats: la reconversió de l’economia i la creació d’ocupació. La vaga general és la contestació de l’únic agent que té poder de mobilització en aquest país, que són els sindicats malgrat que molts s’entestin en anunciar la seva defunció prematura, davant la subordinació del govern al dictat dels poders internacionals. Val a dir que aquests que ara li diuen a Zapatero que Espanya podria fer fallida si no pren mesures (Moody’s…) són els mateixos que assessoraven els centres mundials de decisió econòmica, que ens van arrossegar a la crisi.
I ara què
Després de la Reforma Laboral i de la vaga general, els canvis que calen per recuperar l’economia i sortir de la crisi estan encara per fer. L’ocupació ja no tornarà a ser com la d’abans de la crisi perquè el que va suposar la bombolla immobiliària va ser exactament manllevar el treball a les generacions que han de venir. No sembla pas fàcil ni desitjable que es pugui créixer en termes de PIB en els propers 10 anys fins el punt d’absorbir l’exèrcit d’aturats que hi ha a Espanya. Dic que no seria tampoc desitjable perquè hi ha altres condicionants que empenyen el creixement cap avall: la crisis climàtica, l’exhauriment de recursos entre ells els carburants que ens aboquen a una escalada de preus amb conseqüències desconegudes en els propers anys. La competència creixent de països en ràpida expansió econòmica…
El mercat laboral haurà de trobar noves regulacions que apuntin en direccions diferents com per exemple un millor repartiment del treball. En política fiscal caldrà fer aviat noves reformes per tal que l’Estat pugui pagar els subsidis de tants aturats que no trobaran feina perquè la reforma laboral que s’ha aprovat no els donarà feina. En política industrial Espanya necessita una reconversió per abandonar activitats com la mineria per exemple, i potenciar-ne altres com la rehabilitació energètica per adequar el parc edificat a unes noves pautes d’estalvi i eficiència i també autogeneració, o transformar industries com la de l’automòbil, que aquí és molt important, cap al vehicle elèctric. Moltes vegades per fer política industrial cal fer inversió pública i crear empreses de l’Estat. Això no ho farà un govern de dretes però tampoc un govern atemorit per les amenaces dels mercats financers i esclau del neoliberalisme imperant.
Ara els sindicats hauran de continuar negociant amb el govern i amb les patronals a través de la negociació col·lectiva perquè la feina està pràcticament tota per fer. Queden moltes reformes pendents perquè el que tenim al davant és una crisi de final de cicle. El que ha quedat obsolet no són els sindicats com diuen aquests dies tants i tants garlaires tocacampanes sinó fonamentalment el que no funciona és el model econòmic capitalista. No ha funcionat mai encara que ha sobreviscut i de manera força animada per alguns mentre hi ha hagut recursos o treballadors per explotar. Ara la festa s’acaba. No només ens anem adonant que el benestar d’uns pocs entre els quals ens hi podem comptar nosaltres mateixos ha liquidat els recursos propis i els de les generacions futures, a les quals deixem en herència un canvi climàtic irreversible. La crisi provocada per l’especulació financera ha descobert que en la nostra festa industrial també hem endeutat les generacions subsegüents.

Salvador Clarós és sindicalista

Aprendre dels que ensenyes

Avui he quedat per dinar amb la Mercè i la Núria, dues companyes de treball de la meva darrera feina (pobre marit de la Núria i pobre muller meva que hauran de tornar a sentir que si l’escola taller amunt, que si l’escola taller avall, que si el Pepet feia això o la Pepeta feia això altre…!). Després de dos anys, mil anècdotes!!!!. I és que en un programa ocupacional, com és una Escola Taller, dirigit a joves de 16 a 25 anys, i d’una durada de dos anys, les anècdotes estan garantides. Però si a més, la majoria de joves són joves que per si sols tindrien dificultats per entrar en el món laboral normalitzat –no han acabat els estudis bàsics, tenen alguna discapacitat, drogodependència, compleixen una mesura judicial, són fills reagrupats d’immigrats i/o busquen la primera feina en un context de crisi– aleshores no només tens anècdotes sinó també fortes vivències.
L’objectiu d’una escola taller és que els i les alumnes-treballadores aprenguin un ofici tot realitzant feines d’interès social. Per tant, és un recurs utilitzat tant per professionals com treballadores socials de diferents àmbits (salut mental, associacions de persones amb discapacitat i atenció primària, entre d’altres), professionals de les escoles, com també pels ajuntaments, que si concreten bé uns projectes, poden realitzar algunes feines, que d’altra manera necessitarien invertir molts recursos (podeu veure algunes de les feines que vam fer a l’escola taller on treballava a http://escolatallerciutatsostenible.blogspot.com/).
Encara que no entrés en el seu objectiu, l’escola taller també ha aconseguit que jo aprengués molt, moltíssim. He tocat i viscut noves i diferents realitats, m’he hagut d’adaptar, imposar, ser flexible, escoltar, equivocar-me i tornar-me a equivocar, renyar, dir que no i dir que sí, imaginar i obrir la ment, tornar a imaginar i negociar, i reflexionar i reflexionar i reaccionar amb rapidesa, i …. em sap greu que s’acabin, que no se’n facin més, així ho ha decidit la Generalitat. Em sap greu per tot el que impliquen aquests programes ocupacionals: oportunitats, apropament, intercanvi, educació, formació, etc.
Espero que es repensin i replantegin i millorin, no que les facin desaparèixer, perquè diria que no anem tan sobrades de programes per joves, especialment, per tots aquests joves; perquè si ja és difícil conèixer aquestes realitats, si no pensem com apropar-nos, què ens queda? Amagar-los? Xifrar-los, posar-los en una estadística? I després què, començar a blasfemar i buscar “Sarkozys”?
No t’embalis Laia perquè això ja és un altre debat, oi? O potser no? Bon profit, la Núria i la Mercè, m’esperen.

Laia Serra és exdirectora de l’ex-Escola Taller Ciutat Sostenible

Cooperació qüestionada

Arran de l’alliberament dels dos cooperants catalans en terres africanes han saltat a la palestra els qüestionaments de la Caravana de Barcelona Acció Solidària, continguts durant el temps de captiveri (per raons òbvies) i que s’han ampliat, abastant tots els programes i projectes de cooperació de les ONGD “Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament”).

Des de l’experiència de dues entitats dedicades a projectes concrets (petits) hom veu:

1) Que sempre es defensa la tasca pròpia, a voltes “enfront” de les altres, amb arguments reals, però normalment parcials.

2) Que tota la cooperació internacional té les seves contradiccions i limitacions. Les petites ONG fan, amb l’actuació concreta, el que les grans no poden fer i, normalment, amb gran eficiència i participació. Les grans, a voltes, tampoc poden incidir (com voldrien) en les estructures injustes dels països on actuen.

3) Que sempre hi ha d’haver garanties perquè l’ajuda arribi, de debò, als qui la necessiten. Si en algunes circumstàncies (segons països i contextos concrets) aquestes garanties no es poden donar… aleshores o s’assumeix el risc o, molts cops, és preferible no fer aquest tipus d’ajut.

4) Que econòmicament sigui justificable una tramesa (pel tipus de material o per la dificultat de tenir-lo en el país o zona concreta).

5) Que tots tenim el dret de fer l’ajut concret com ens sembli, però si és amb diners públics, s’ha d’ajustar als criteris comuns que regeixen per totes les ONGD.

6) Que les administracions públiques no poden contradir-se, finançant projectes o trameses que fan elles mateixes, i negant-los a ONGD que els fan amb molta professionalitat, eficàcia i economia (cost molt per sota de qualsevol tramesa “oficial”).

7) Que el qüestionament a “l’ajut oficial” (sobretot la dels governs català i espanyol) s’està fent des de les diverses plataformes col·lectives d’ONGD, atès que sovint contradiu l’esperit i la lletra dels Plans Rectors aprovats pels parlaments.

Jesús Lanao és jesuïta

De senyeres, barres i estrelles

Per motius obvis, sobretot el passat mes de juny, vam tenir ocasió d’observar un gran desplegament de senyals que presentem com identificatius dels nostres drets nacionals com a catalans. I això està molt bé, però tanmateix ens ha d’induir a reflexionar sobre el significat dels símbols i la seva correcta utilització, avui força desnaturalitzada per raons històriques i polítiques de tots conegudes.En primer lloc, per què diem senyera a la bandera catalana? El terme senyera correspon a l’emblema o estendard d’una institució, d’un gremi, o altra agrupació, però mai al d’un país, que només té la seva representació internacional en la bandera. Els símbols propis d’una bandera nacional es poden reproduir en altres objectes distintius d’entitats o corporacions, de cossos de funcionaris públics, etcètera, i és en aquests casos que adopten els noms de senyera, estendard, banderí, o altres segons correspongui. Atès que la utilització reglamentada de les banderes estatals no es va fer fins a primers del segle XVIII, a Catalunya ens va arribar massa tard i ja no hem pogut hissar-la amb propietat més que en períodes molt curts (República de 1931), que no han arribat a deixar empremta en l’imaginari col•lectiu de les generacions posteriors: en temps ben recents, els nostàlgics l’havíem d’anar a veure onejar sobre el Castellet de Perpinyà… Aquesta mancança de lloc oficial per a la nostra bandera ha fet que, gràcies a la popularització dels versos de Maragall dedicats a la senyera de l’Orfeó Català i al pes emblemàtic d’aquesta institució en la nostra identitat, s’acceptés popularment la part en lloc del tot, una definició de menor rang per substituir la veritable de bandera que ens correspon com a nació. És cert que si els catalans diem «la bandera», fàcilment s’entén que es tracta de l’altra, però hem de ser conscients que acceptant per a la nostra una denominació subordinada contribuïm a aquells vells objectius d’obtenir els efectes sin que se note el cuidado. Sí que és veritat que cal menys esforç per dir «senyera» que «bandera catalana», però crec que aquesta petita especificació addicional val la pena per no minvar la categoria que li correspon de dret. En segon lloc, toca parlar de les barres: aquest és un assumpte més complicat perquè antigament no sempre es diferenciaven les franges dibuixades sobre els escuts amb noms diferents segons la seva posició; en descripcions dels heraldistes antics és tant o més freqüent trobar l’escut dels comtes-reis catalans descrit com a barras o bastones si és en castellà, o barres i pals en català, cosa que exigia precisar-ne a més la posició. Com que a Catalunya, en haver-se perdut la sobirania, també va minvar la preocupació per mantenir actualitzat el llenguatge heràldic propi, la confusió en la terminologia i la dependència d’altres llengües quan s’havia de recórrer modernament a descriure banderes i escuts es va accentuar: només a partir de la creació de la Mancomunitat i en paral•lel amb l’interès per fixar les normes ortogràfiques del català i recobrar la toponínima pròpia, es va iniciar també un moviment de recuperació dels símbols representatius i ara, amb l’obra dels estudiosos que han estat pioners en aquest camp, disposem d’un lèxic autòcton, precís i normalitzat gramaticalment per descriure amb la deguda correcció el nostre patrimoni heràldic (escuts) i vexil•lològic (banderes). Així que ja no tenim excusa i cal dir les coses pel seu nom: les franges verticals dels escuts són anomenades pals, les horitzontals són faixes i les inclinades reben els noms de bandes si les veiem començant des de dalt a l’esquerra (\), i barres només si comencen a dalt al costat dret i acaben a baix l’esquerra (/). En el nostre cas, com que la nostra bandera té l’origen en un escut heràldic on apareixen verticals, caldrà que a les franges les anomenem pals; també les podríem anomenar faixes, perquè a la bandera apareixen horitzontals; però mai barres. Jo crec que el millor és mantenir la denominació de pals perquè denota clarament que és una bandera d’herència heràldica i no la bandera improvisada d’un estat de nova creació. Finalment, anem a les estrelles. L’estrella, o estel, és la figura més representada en els escuts catalans, majoritàriament de sis puntes i en menor proporció, de vuit: el mateix passa en la tradició heràldica mundial, amb escasses excepcions. De forma que l’estrella de cinc puntes va ser una absoluta innovació (alguns diuen que per error de disseny) quan va néixer la bandera nord-americana en declarar-se aquell país independent. Actualment les estrelles en una bandera, si no procedeixen d’una tradició heràldica, acostumen a representar un estat quan va sola, o estats federats si són més d’una. De forma que l’«estelada» simbolitza efectivament l’anhel de Catalunya de transformar-se en estat. Ara bé, cal tenir present que la bandera amb el triangle blau i l’estrella blanca és la del partit polític Estat Català creat els anys vint, i que els seus fundadors tenien molt clar que era de caràcter reivindicatiu i transitori: quan el propòsit estatalista s’hagués aconseguit, la bandera nacional de Catalunya seria indiscutiblement la històrica dels quatre pals. Lògicament, el seu model va ser l’americà, per l’analogia del simbolisme, però ignorant que l’estrella catalana és de sis o vuit puntes, mai de cinc. Basant-se també en aquesta –mala– interpretació, altres grups més afins a la ideologia marxista van crear la seva bandera de combat, però aquests van copiar l’estrella roja que la revolució bolxevic havia imitat al seu torn de la nord-americana. Per tant, no ens equivoquem: els catalans tenim una bandera nacional, no una senyera, de les més antigues que es coneixen, que s’ha expandit fins als territoris que abans van estar units a la corona catalano-aragonesa i que serà l’estatal el dia més o menys llunyà que aquest fet s’esdevingui. Mentrestant podem flamejar les estelades reivindicatives, però recordant sempre que són simples banderes de combat, imitades d’altres països i amb ignorància de la tradició catalana quant a l’estrella representada. Roser Tey

Referèndum català sobre la Diagonal

Jo no m’apunto a la lapidació de l’alcalde Hereu aprofitant la consulta ciutadana per la reforma de la Diagonal. Motius o excuses per deixar-me portar per l’impuls emocional no me’n falten perquè penso que Hereu, que a les darreres eleccions municipals va patir un sever avís dels electors, ha continuat menystenint els ciutadans amb preteses polítiques de proximitat com a succedani de l’exercici de la participació ciutadana. Ha estat la actitud arrogant impròpia d’un alt mandatari públic, més que no pas l’evident falta de carisma d’aquest alcalde, el que li ha passat ara factura. La Diagonal, però, n’és la víctima innocent.
Dic que no m’apunto a aquesta mena de linxament popular que ha promogut Xavier Trias al derivar el tema de la Diagonal cap a la renyina política, perquè encara que l’actitud sigui legítima per més que indecent –allà ell– qui hi perd és la ciutat i tots els ciutadans.
En primer lloc no estic d’acord amb la tan repetida consigna que ha fet córrer l’oposició de que en temps de crisi no és el moment de fer inversions d’aquesta naturalesa i que tampoc Barcelona necessita aquesta reforma tan ambiciosa. Al contrari, és el millor moment i la millor forma d’invertir a la ciutat. La reforma integral de l’avinguda no és una obra faraònica sinó un projecte de sana ambició pel que suposa de canvi de model de mobilitat al nucli dur de Barcelona, és a dir a l’Eixample. És una obra estratègica que ha de marcar la pauta del canvi de rol dels espais urbans en el segle XXI.
M’explicaré. En un món que ha de fer front a reptes de la magnitud del canvi climàtic, en plena crisi econòmica, amb crisis imminents com la del peak oil… cal una visió oberta i de futur per entendre que el que ens traurà de la crisi no serà ni l’obsoleta cultura tradicional de l’automòbil ni els negocis excessivament llastats per l’economia del carboni, ni uns Jocs Olímpics d’hivern impossibles, sinó l’electrificació del transport, el canvi de model energètic i productiu, la transició cap a una economia que serà cada cop més urbana… Negar doncs aquestes inversions amb el feble i romàntic argumentari de que ara no toca, que no es poden substituir els arbres de la Diagonal o que el tramvia és una regressió al passat és no haver entès res del moment que vivim, i menys encara del que ha de venir. Al contrari, invertir en el canvi de model és posar els diners allà on toca: les infrastructures en lloc de la promoció immobiliària o del turisme de masses; l’impuls de la industria autòctona d’energia renovable, de trens i tramvies, de l’electrificació de l’automoció…
La transformació de la Diagonal no fa més que continuar el canvi que s’està produint a Barcelona des de fa algun temps. La decisió de suprimir l’excalèxtric de la plaça de les Glòries i de la ronda del mig, la introducció amb gran èxit del Bicing, la implantació d’àrees verdes d’aparcament, la pacificació del transit amb zones 30 als nuclis històrics dels barris, els camins escolars, la regulació dels límits de velocitat per limitar les emissions de contaminants, l’extensió i modernització de la xarxa de metro i de tren de rodalies… són una aposta per passar del col·lapse a la sostenibilitat. Al mateix alcalde li ha costat adonar-se que calia fer aquests canvis, només fa tres anys negava la possibilitat d’interconnectar els tramvies per la Diagonal i també advertia que era impossible enderrocar el nus viari de les Glòries. Avui ho dóna per fet.
És una llàstima que quan hi ha una proposta estratègica ben pensada i amb futur, a diferència de propostes tronades del mateix alcalde com la de convertir el litoral barceloní en un parc marí o la de fer unes olimpíades d’hivern, una proposta com la de la Diagonal que no alimenta l’especulació ni el globus de la insostenibilitat sinó l’interès de tots, per culpa d’un combat polític aliè al futur de la ciutat els ciutadans acabin votant que no es faci res. És per això que discrepo de l’alcalde que per vergonya diu que els barcelonins no s’equivoquen quan voten. Jo penso que en aquesta ocasió s’han equivocat.

Salvador Clarós és sindicalista

La crisi: algunes causes i conseqüències

La present situació de crisi està tenint una durada superior a la que esperàvem i ha adquirit una profunditat major del que ens pensàvem. A finals de 2008 pensàvem que el 2009 seria un any molt complicat –com així ha estat– i que seria l’any de la crisi. La gent es desitjava directament un “feliç 2010”, mirant de passar de llarg del 2009. Ara estem a 2010 i continua sent un any complicat, ple d’interrogants i de reptes.
Com diu el professor Niño Becerra, en el seu apocalíptic llibre “El crash del 2010” (publicat el març de 2009), en darrera instància, la intensitat d’una crisi és en gran mesura una situació de percepció. Es viu pitjor anar a pitjor quan s’ha accedit a un nivell de vida mitjà-elevat que quan s’està vivint en un entorn miserable. Hem de pensar que si aquells primers proletaris que vivien en la més absoluta misèria sense esperança ni futur veiessin com es viu de bé ara, no s’ho creurien i no entendrien que al que avui està succeint ho anomenem crisi. I si no volem anar tan lluny en el temps, només ens cal agafar una “patera” en direcció contrària per trobar-nos amb una realitat semblant. Amb aquest comentari no voldria menystenir totes les persones que s’ho estan passant molt malament al nostre país, i sóc conscient que el faig des de la meva pertinença al conjunt dels privilegiats, és a dir, dels que tenen feina i habitatge dignes, i no tenen problemes econòmics (com a molt, tenen la por a tenir-los). Per tant, la crisi ens afecta a tots, però no d’igual manera. Aquí repassarem, simplement enunciant-les, algunes de les seves causes i conseqüències.
Per què estem on estem? Causes de la crisi
Després d’una dècada o més d’una bonança econòmica que semblava no tenir fi, a l’agost de 2007 els EUA fan públic que com a conseqüència de les hipoteques d’alt risc o “subprime” hi ha entre 1 i 3 milions de ciutadans que poden ser embargats i quedar-se sense habitatge. Com que aquests crèdits hipotecaris corrien per tot arreu en forma de participacions bancàries (que al final han tingut el mateix valor que les de la loteria de Nadal), això desencadena una crisi financera internacional sense precedents recents. Des d’aquell moment, es van produint tot un seguit de males notícies entre les quals destaca al setembre de 2008 la fallida de Lehman Brothers –la major de la història– que era un dels quatre grans bancs d’inversió dels EUA.
A Espanya ja feia temps que es parlava de “bombolla immobiliària” i ens vam voler creure allò de que no es produiria un esclat de la bombolla sinó un “aterrizaje suave”. La realitat ha estat que la crisi financera internacional ha precipitat la caiguda en picat del sector immobiliari, que era un dels puntals de creixement de l’economia nacional. Només una dada: a finals del anys 90 es construïen 350.000 habitatges/any i el 2007 se’n van construir 850.000.
De tota manera, costa de creure que uns milers o milions de persones que no poden pagar la seva hipoteca puguin desencadenar per si mateixes una crisi d’abast mundial. Això és el diu en Joan Majó –enginyer i exministre d’Indústria– en el seu llibre titulat “No m’ho crec” (publicat a l’abril de 2009). Ens ve a dir que un simple refredat només acaba en pneumònia quan el pacient ja està malalt ó molt baix de defenses.
Quines causes, doncs, podem assenyalar?
En primer lloc, el propi funcionament del nostre sistema econòmic, el capitalisme. El capitalisme es basa en que l’home està guiat per l’egoisme i la cobdícia, i això exigeix una expansió constant de l’economia que, òbviament no és possible. El sistema havia donat per suposat que les matèries primeres eren inesgotables, que sempre serien barates i que la demanda de béns i serveis seria il·limitada, de manera que els beneficis empresarials i personals mai no pararien de créixer. Això és el que en aquests moments està en crisi. El nostre model de creixement s’ha esgotat, semblantment al que passa amb els nens, que paren de créixer quan ja es fan grans. No estic dient que aquest sistema no ens hagi portat coses bones en relació a sistemes anteriors, sinó que té defectes i conseqüències que són greus.
D’altra banda, en els darrers temps hem viscut un miratge basat en un hiperconsum que estava animat per l’hiperendeutament, així com en el recurs al sector serveis per donar feina a uns treballadors cada vegada menys necessaris. L’especulació financera ha estat el combustible i el lubricant de tot el sistema. La nostra sensació de prosperitat estava cimentada en una piràmide de deutes. Això és el que s’anomena “efecte riquesa”. En conjunt, en aquests anys hem augmentat ingressos i consum, però hem actuat com a nous rics sense pensar en el futur.
Els habitatges s’havien convertit en un actiu especulatiu, i no en un bé de primera necessitat. Havíem convertit la propietat d’un pis en la destinació normal de l’estalvi personal, sobretot enlluernats per la seva contínua revalorització.
Venim d’una situació viciada per un creixement basat sobretot en sectors de poca productivitat i poc valor afegit, entre ells la construcció.
On estem? Algunes conseqüències de la crisi
La crisi financera internacional ha produït una crisi de confiança entre els mateixos bancs, i d’aquests cap als seus clients (a qui estaré deixant els diners?). A diferència d’abans, el crèdit és ara escàs i car. El sector privat (empreses i particulars) està en un procés de desendeutament forçós.
La crisi ha generat nous reptes, com ara l’augment del dèficit públic i l’augment de l’atur, que pot tardar anys a tornar als valors previs a la recessió.
En comparació amb les Espanyes, a Catalunya hem patit la crisi de la construcció –que tenia un pes important i ha arrossegat altres sectors–, però també una forta crisi industrial, que no ve d’ara, amb processos de desinversió i deslocalització d’empreses que tots coneixem. Entre el primer trimestre de 2008 i el tercer de 2009 es van destruir a Catalunya 225.000 llocs de treball, dels quals 180.000 han estat a la indústria i 110.000 a la construcció. Val a dir que a Catalunya la utilització de la capacitat productiva s’ha situat al 2009 al voltant del 70%, quan en el quart trimestre del 2007 estava en el 81%.
A Espanya, la taxa d’estalvi sobre la renda disponible està en màxims històrics (18%), per motius de precaució. La gent té por que les coses vagin més malament, i estalvia més que abans. Tot i la caiguda de l’ocupació, la renda familiar disponible hauria caigut només un 0,2% al 2009, gràcies a l’escàs augment de preus, la reducció dels tipus d’interès, les prestacions per desocupació i les diferents mesures fiscals. En canvi en el mateix període el consum privat ha retrocedit un 5%.
I finalment, s’ha produït una caiguda històrica de les compres a l’exterior (18,8% en termes reals, quan en la crisi de 1993 van caure el 5,2%). Això redueix el nostre dèficit amb l’exterior, la qual cosa és bona per a nosaltres i dolenta per als nostres proveïdors estrangers.

Xavier Domènech és economista

Esperanzah! World Music Festival

Aquest mes de juny de 2010, tornarà a celebrar-se el Festival de Músiques del món Esperanzah! en el Parc Nou del Prat de Llobregat. En la seva primera edició, aquest festival procedent del World Music Festival Esperanzah de Floreffe (Bèlgica), va aconseguir reunir més de 13.000 persones sota una mateixa consigna: Un altre Festival és possible, un altre món és possible. Els dies 25, 26 i 27 de juny d’enguany, les músiques, les danses, la gastronomia, el teatre o la reflexió més compromesa entorn de com aconseguir canviar allò que fa d’aquest món un lloc injust, insolidari i insostenible, ens tornarem a trobar en un festival que va deixar un gran sabor de boca entre els seus assistents i participants.
En la primera edició de l’Esperanzah! El Prat 2009, més de 13.000 persones, van tenir l’oportunitat de passejar pel recinte del festival, per a escoltar propostes de world music, visionar pel·lícules, documentals, escoltar xerrades i debats i veure les alternatives dels 35 estands de les més de 150 ONG que ens han acompanyat en aquest projecte per a representar un lloc no només de protestes sinó també d’alternatives per a la transformació social.
En aquest nou viatge, artistes compromesos com Amparo Sánchez, Ojos de Brujo, La Kinky Beat, Canteca de Macao, Pedro Guerra, Els Poutrelles Fiver, Sam Tshabalala, Quantic Orchestra Barbaro, Damba, Microguagua, el Niño de la Hipoteca o el projecte eclèctic de Trikordeón (Joan Garriga, Carles Belda, Antonio Rivas), seran la millor de les bandes sonores per a treballar tot allò que oferim dintre del festival com és el Poble dels nens, on s’oferirà animació i activitats per als més petits al llarg dels tres dies, el teatre ambulant amb accions per tot el Festival. El “zoco” Planetari serà l’espai dels artesans i el Poble Gastronòmic serà la zona on poder gaudir dels sabors de les cuines del món.
Les entitats, un dels eixos principals del Festival Esperanzah! conformaran La Plaça dels Possibles per a donar-nos elements de consciència i per a ajudar-nos a abordar la temàtica anual que aquest any girarà al voltant del Futbol com a eina de transformació social.
En aquest sentit, Esperanzah! proposa un espai de música, futbol i reflexió per a la transformació social, un espai participatiu on a més oferim l’oportunitat a grups musicals i companyies de teatre perquè tinguin la possibilitat d’estar en un festival de grans dimensions per a poder mostrar els seus nous projectes a través dels concursos de música i teatre que oferim des de la nostra pàgina web. En definitiva un festival per a tots i totes.
La política de preus del festival intenta ser coherent amb el món que vivim i per això hi ha preus des de 1 a 32 euros, orientats a fer que tothom pugui participar d’aquest projecte. Hi ha preus per a desocupats i desocupades, per a famílies monoparentals, per a famílies en general i per a entitats. Les entrades del festival estan concebudes també perquè tot tipus d’ONG puguin utilitzar-les per a obtenir recursos per als seus propis projectes.
Aquest any el festival associarà els ingressos obtinguts a diferents causes socials, ambientals, culturals o humanitàries que actuen tant en l’acció local com en la global. Com l’any passat, tornarà a ser un festival neutre en Co2 i compensarà les emissions generades pel festival plantant arbres a través d’un projecte de cooperació al desenvolupament a Bolívia.

Óscar Rando és director del Festival Esperanzah! (www.esperanzah.cat)

Meditació sobre una immigrant desconeguda

No sé qui ets, no sé com et dius, ni conec de quin país has vingut a Barcelona. Però et vaig veure l’altra tarda al carrer Roger de Llúria, a l’alçada d’Aragó, travessant el carrer mentre conduïes la cadira de rodes d’una senyora gran. Era capvespre i feia fred; la senyora duia un abric llarg de pells, un capell també de pell, guants i un bolso molt elegant. Tu anaves vestida molt senzillament amb una simple bufanda al coll, sense guants. Se’t veia jove i forta, potser una mica seriosa.
Pels teus trets, pel color de la teva pell, per la teva manera d’anar vestida, vaig comprendre clarament que no eres asiàtica, ni africana, ni tampoc de l’Europa oriental. Segurament eres llatinoamericana: equatoriana? boliviana? colombiana? peruana? No ho sé amb certesa.
Eres jove i duies una persona gran, anciana. Segurament a casa seva, la seva familia, et tracten bé –així ho espero–, et paguen un bon sou, més gran que el que rebies a Amèrica Llatina. M’imagino que ja tens els papers en regla i que no pateixes en sortir al carrer per por que la policia et detingui per il·legal i et retorni al teu país d’origen. Penso, però, en els que has deixat a la teva terra: has deixat els teus pares? has deixat els teus fills a la cura del teu marit o dels avis? Per què has abandonat el teu país, els teus costums, les teves tradicions, la teva familia? Segurament per guanyar més, i així poder pagar estudis dels teus fills, per poder comprar un trosset de terra i fer-te una caseta, per muntar un petit negoci quan hi retornis.
Però el preu de la teva estada aquí és molt alt: separació, soledat, trencaments culturals i humans. En veure’t dur la cadira de la vella dama em va semblar que tu representaves els països joves que ara ajuden el primer món, la vella Europa, culta i rica; decadent, però, en molts aspectes.
Fa 500 anys, l’Espanya colonial, concretament el Regne de Castella, va descobrir, conquerir, explotar, saquejar, violar i fins i tot extingir en bona part la població originària del continent americà. El Regne d’Aragó no va participar en la conquista, tot i que segurament no hagués actuat de manera gaire diferent: els historiadors afirmen que segles después, molts catalans es van enriquir a les Amèriques, amb el tràfic d’esclaus que treballaven la canya de sucre i el cafè.
Avui, després de 500 anys, els descendents –originaris o mestissos– d’aquells pobles, veniu a Espanya, convertits en servents, en els nous esclaus del segle XXI: teniu cura d’ancians, treballeu en la construcció, conreeu el camp, patiu també les conseqüències de l’actual crisi econòmica. Alguns són a l’atur, d’altres retornen al seu país d’origen… En realitat, però, tot i que no se sol dir gaire, aquí us necesiten: els immigrants sovint feu els treballs més durs i humiliants, els que ningú no vol fer. Què passaria si un dia tots els immigrants us declaréssiu en vaga? El país s’enfonsaria en el caos més absolut!
I aquells pobles llatinoamericans que entre llums i ombres van ser evangelitzats per l’església colonial, ara se sorprenen en veure que l’antiga metròpli catòlica està molt descristianitzada, molt secularitzada, molt agnòstica i freda pel que fa a religió. Segurament això t’estranya a tu, que cada dia pregues al “Diosito” i a la Mare de Déu, que estàs acostumada a posar espelmes als sants perquè protegeixin la teva familia. És molt posible que aquesta vella dama que tu acompanyes en la seva cadira de rodes, sigui una dona creient i piadosa, i que tingui més bona formació religiosa que tu; potser l’estaves duent a la veïna parròquia de la Concepció. Els seus fills i néts, però, molt probablement no sovintegen el temple.
Tu, segurament sense adonar-te, amb la teva fe senzilla, amb el teu tracte carinyós i dolç envers l’anciana, amb el teu sentit d’horadesa, d’austeritat, del compartir, amb el respecte que el teu poble té cap a les persones d’edat, els estàs evangelitzant.
A la gent que et va veure passar i travessar el carrer tot conduint la vella dama, no els devia cridar l’atenció: se’n veuen tants de casos semblants! No és tampoc la primera vegada que jo ho veig, però aquest cop em va tocar el cor, em va sacsejar perquè fa molts anys vaig tractar amb els espanyols que havien emigrat a Alemanya, i sé com van patir. I ara que visc a Bolivia veig el dolor de les famílies dividides per l’emigració, infants sense pares, sense l’afecte matern, i tants problemes humans, malgrat les trameses d’euros que reben mensualment. Això fa que als qui em pregunten si és possible viatjar a Espanya, jo els aconselli que es quedin al seu país, a la seva terra.
Tant de bo arribi un dia en què ningú no hagi d’abandonar el seu propi país per sobreviure, i s’acompleixin els desitjos del vell profeta Isaïes per al poble d’Israel que tornava de l’exili: “Edificaran cases i les habitaran, plantaran vinyes i en menjaran el fruit. No edificaran perquè un altre hi habiti; no plantaran perquè un altre s’ho mengi… i gastaran el que les seves mans hauran fabricat” (Is 65,21-22).
Tant de bo la vella dama que dus en cadira de rodes pugui un dia escoltar dels llavis del Senyor Jesús: “Jo era emigrant i em vas acollir” (Mt 25,35). Perquè l’orfe, la vídua i el foraster, sempre han estat els predilectes del Senyor, que amb ells s’identifica.
Mentrestant, jove emigrant desconeguda i anònima, segueix tenint cura de la vella senyora, amb carinyo. Tant de bo aviat puguis retornar a la teva pàtria!
Tot això pensava quan amb la cadira de rodes travessaves el carrer Roger de Llúria, tocant al carrer d’Aragó. M’hagués agradat saludar-te, parlar amb tu, però no hi va haver temps. Vas passar ràpidament abans que el semàfor es posés de color vermell. Et vaig perdre de vista..
Només va quedar el semàfor vermell com un senyal d’alerta per a tots nosaltres. Feia fred. En continuar caminant, vaig pensar que els pobres ens evangelitzen.

Víctor Codina és jesuïta i viu a Bolívia