Les tres mirades

Un dia, fent una ruta turística amb uns familiars, ens vam aturar a Elx per visitar El huerto del Cura. Passàrem unes hores fruint corpresos d’aquella esplèndida abundància de palmeres que omplien tot el recinte. A la sortida, no ens vam poder estar de consignar les nostres impressions al llibre de visites.

La meva germana, aleshores estudiant de farmàcia, hi va escriure: “M’han interessat molt els diversos exemplars de palmeres adientment classificades d’acord amb la seva espècie i procedència”.

El meu pare, també farmacèutic, gran amant de la naturalesa, escrigué: “Amb tota la meva admiració per les palmeres!”

Pel que fa a mi, el que expressava millor el meu estat d’ànim van ser aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Aquell que a cap moment li digué: “atura’t”,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor;
jo, que voldria aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!

Moments més tard, quan repreníem el viatge carretera enllà, em vaig adonar que en aquelles dedicatòries hi havia tres mirades:

  • una mirada científica
  • una mirada poètica
  • una mirada espiritual

Els tres familiars compartíem una mateixa consciència observadora, que en cadascú es desplegava a un nivell de profunditat diferent. Totes tres mirades eren humanes, sinceres, complementàries.

Quan parlem d’espiritualitat ens referim, al meu entendre, a aquesta tercera mirada englobant sobre la realitat i que brolla de la mateixa font de consciència. És el que ve a dir Saint Exupéry en el seu Petit Príncep: “Només hi veiem bé amb el cor; tot allò que és essencial és invisible als ulls”.

Se’m pot objectar, amb raó, que, fent ús del poema de Maragall, confonc mirada espiritual amb mirada creient, ja que, en aquest cas, es tracta d’una pregària-conversa amb la Transcendència, a qui el poeta anomena “Senyor”.

D’acord. L’espiritualitat és una dimensió de la persona que no necessàriament s’ha de descloure en una fe transcendent, puix, com afirma Tierno Galván en el seu llibret Qué es ser agnóstico, també aquest admet que la realitat conté una dimensió inefable no reduïble a la mera racionalitat.

En fi, sigui com sigui, l’experiència del Huerto del Cura em portaria a concloure que l’ésser humà està conformat per tres dimensions interdependents: la corpòria, la psicomental i l’espiritual. Això ens permetria parlar avui, a diferència d’altres temps més absolutistes i maniqueus, d’una espiritualitat encarnada, humanista, quotidiana, inclusiva i, fins, interdisciplinar.

Jordi Català

El túnel de la plaça de les Glòries és un error

Les ciutats es van renovant amb el temps per adaptar-se a les necessitats de cada època. Així com la supremacia de l’automòbil, no només com a mitjà de transport sinó com a indústria i fet cultural de masses, ha determinat la forma d’alguns paisatges urbans com la plaça de les Glòries durant el segle XX, els temps actuals apunten a una descolonització del cotxe a les ciutats. L’estratègia de la mobilitat sostenible a Barcelona, en aquest inici de segle, apunta cap a la millora de la qualitat de l’aire i la qualitat de vida dels ciutadans, la descongestió del centre urbà recuperant l’espai públic per a la mobilitat a peu i en bicicleta, i el reforç i modernització del transport públic.

En aquests moments s’està abordant la tercera reforma de la plaça de les

Fotografia Albert Beltran

Glòries des que jo en tinc memòria. Potser cal precisar que no ha estat mai pròpiament una plaça sinó un node viari força desendreçat. S’ha desmuntat l’anterior escalèxtric (per emprar una expressió del segle passat) perquè ara ja s’accepta que no cal que 150.000 vehicles entrin i surtin diàriament per aquell punt, d’acord amb les estratègies de mobilitat que s’estan implantant: les superilles, la nova xarxa Bus, les noves línies de metro i tramvia i la restricció d’aparcament al centre urbà. La contradicció és que en el seu lloc s’hi fa un túnel per als cotxes quan del que es tractaria és de reduir el flux d’entrada i sortida de vehicles per la Gran Via (C-31 entre les Glòries i Badalona). La pregunta que calia fer-se és si ha de continuar la Gran Via sent una autovia entre la Rambla Prim i el carrer Padilla, o pot esdevenir també en aquell tram l’avinguda que és a la resta de la ciutat. En aquest cas no calia fer un túnel per sota de les Glòries que, per altra banda, és una obra molt cara i arriscada tal com s’està veient ara que apareixen els imprevistos (es podien preveure) de demora i encariment, això si no s’acaba confirmant també les sospites de desviacions del famós 3%.

Argumentari

Eliminat el tercer nivell, la mobilitat urbana es reparteix en el dos restants: el pla del sòl que comparteixen els vianants, vehicles a motor, les bicicletes i el tramvia, i el pla del subsòl reservat al transport ferroviari (tren i metro), i vehicles únicament quan es tracta de vies ràpides com les Rondes. Però no és el cas a la les Glòries. Cal fer notar que el ferrocarril és incompatible amb la resta de modes de transport en un mateix pla i per això ha d’anar soterrat. Per què doncs un túnel? Què resol aquest túnel? No res! És una despesa innecessària perquè la Gran Via no té cap obstacle a les Glòries que impedeixi de travessar-la. A menys que es consideri incompatible la coincidència d’un vial i un parc urbà. Aquí s’ajunta el dogma urbanita de que una zona verda no pot ser profanada per cap mena de vehicle, amb el desig de fer desaparèixer els cotxes del centre urbà. Si no vols que entrin, no els facis un túnel! Al londinenc Hyde Park o al berlinès Tiergarten també els circulen vehicles en superfície. L’error a les Glòries és amagar cotxes sota terra –“ojos que no ven corazón que no siente”– en la temptativa de mantenir la virginitat de la plaça. Aquí ens estem mirant el melic de la ciutat en comptes de transformar l’actual autovia en un carrer de ciutat que discorri a cota zero, sense els ponts que ara la travessen infringint una fractura impenitent als barris de Sant Martí. Si el que es tracta és d’estendre el centre urbà més enllà de les Glòries, de riu a riu, incorporant els barris de Sant Martí com a membres de ple dret a una Barcelona que té dimensió metropolitana, la obra de les Glòries és errònia, i els recursos s’estan malbaratant novament com si no haguéssim après res de la crisi.

Salvador Clarós

Patrimoni industrial, lluites veïnals, Barcelona…

canricart_sllc16

Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona. Salvador Clarós i Ferret. Universitat de Barcelona Edicions.

A la passada Setmana del Llibre en Català, en Salvador Clarós, company de L’Agulla, presentava el seu darrer llibre Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona.  I va ser una bona sorpresa! El títol em feia pensar en un llibre sobre un edifici, sobre una antiga fàbrica del Poblenou. Però no: a l’acte i després en les pàgines del llibre, es combinen temes diferents a partir de la reivindicació de Can Ricart per al Poblenou i per a Barcelona.

El Poblenou ha viscut en carns pròpies la transformació de la ciutat des de1433363882_048026_1433364096_noticia_normal l’emblemàtic 1992. S’hi aplegaven grans fàbriques i a poc a poc va començar a plantejar-se la necessitat de deslocalitzar-les i refer el barri com a zona residencial, hotelera i on la indústria tradicional quedés substituïda per les noves tecnologies digitals (així el 22@). El moviment veïnal va passar de voler fer fora les fàbriques del barri a adonar-se de la importància de mantenir el patrimoni industrial, donant-li usos. No es tractava només d’edificis magnes, alguns arquitectònicament brillants, sinó també de part de la nostra història. Es comentava a la presentació que si el passeig de Gràcia ens recorda la burgesia de finals de segle XIX i inicis del XX amb les seves vivendes, les fàbriques del Poblenou són en gran mesura causa del seu benestar i riquesa. Dues cares de la mateixa moneda.

I al llarg de les 174 pàgines del llibre, Salvador Clarós va presentant la transformació del Poblenou, les lluites veïnals que van canviar la concepció de l’Ajuntament i dels propis habitants del barri, l’exercici de participació i democràcia… Van apareixent termes tan habituals avui en el nostre vocabulari com desnonaments, urbanisme, especulació, conflictes, Pla d’usos, moviment okupa, cultura, descentralització, bombolla immobiliària, nou usos, ciutadania… Se’ns aclareixen i se’ns omplen de sentit.

img_20160908_183217L’autor aconsegueix que persones desconeixedores del tema del patrimoni industrial entenem que en l’urbanisme hi ha molt més que buscar un skyline atractiu per al turisme, que cal aconseguir que el nostre entorn afavoreixi vida i cultura, que es poden bastir projectes sostenibles en el temps que no neixin de decisions dels poders econòmics i especulatius. I ho fa amb coneixement del tema, amb dades històriques, amb recerca solvent de fonts, havent-ho viscut a peu de carrer com a veí i membre de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou.

Gràcies, Salva, per obrir-nos a mirar amb atenció la història que ens envolta i a descobrir que les lluites veïnals continuen sent inevitables i insubstituïbles. O tornarem a cometre els mateixos errors (o de ben semblants) ara que una nova bombolla immobiliària i turística sembla amenaçar-nos.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Carta a ‘Podemos’

(publicada a Viladecans Punt de Trobada, núm. 101)

Madrid,  La Arganzuela, 27 junio 2016.

A las y los  dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros:

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual, entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisisvista_hemiciclo_boveda de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p.e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

refugiats-12 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials.

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atempta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la Gran Bretanya del Brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruit d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?).

Àlex Masllorens

Amorologia i amorificació

Amorologia
Déu és amor (1 Joan 4, 8.16). Déu és àgape. Aquesta és la paraula escollida pels autors dels Evangelis quan parlen d’amor. No trien ni “eros”, ni “filia”, ni “storgé”, diferents paraules que té el grec per identificar diferents formes d’amor.

L’estudi de Déu (?) tradicionalment l’hem anomenat Teologia, prenent la paraula grega de “Theos” (Zeus) per dir Déu.

Però ens podríem preguntar que si Déu és amor, per als cristians, la Teologia no hauria de ser “Amorologia”? O “Agapologia”? D’aquesta manera aproparíem més aquest tipus de pensament i estudi a l’Art d’Estimar. El pensament sobre Déu, no és tant un coneixement llunyà de l’experiència humana, al contrari, la inclou plenament, més encara, és la més pregona, identificadora i essencial experiència humana. Tots som capaços d’estimar i de ser estimats. Tots n’aprenem al llarg de la vida, a través de les nostres relacions, des de petits. És l’Art d’Estimar.

La paraula Teologia ens transporta massa a Zeus, a una imatge de Déu llunyana, amb unes potencialitats totpoderoses, extraordinàries, quasi màgiques, i d’un ésser arbitrari, àrbitre, premiador i castigador, lluny del Déu-Misericòrdia i Fidelitat, manifestat per Jesús.

Per això proposo que a la Teologia n’hi diguem Amorologia. La Teologia així denotaria més un tipus d’estudi vivencial, narratiu, ple d’imatges i poesia i que directament ens orienta a estimar i a aprendre’n.

Amorificació
En coherència amb el Déu-Amor, també hauríem de reconvertir les nostres paraules referides a l’acció de Déu en nosaltres. El treball que Déu-Amor fa en nosaltres al llarg de tota la nostra vida, a través de les nostres relacions, esdeveniments, que tradicionalment se’n diu “salvació”, en podríem dir “amorificació”. Ens va ensenyant a estimar, i de manera concreta, i personal, vers cada persona.

I totes els nostres accions adreçades a la humanització, dignificació, alliberament nostre i dels altres són obres amorificadores, que col·laboren amb l’amorificació de Déu en nosaltres.

Quim Cervera

Flors 2