Bécquer

Quin missatge extraordinari de tendresa, aquest de Gustavo Adolfo Bécquer: “El alma que puede hablar con los ojos, también puede besar con la mirada.” Hi ha tantes coses que no entenem fins que no topem amb elles… Com escriure poesia. Com pregar a l’infinit. Com plorar el silenci. Com necessitar el silenci. Com lluitar amb tu mateix sabent que perdràs. Com captar el valor del present. “L’ànima que pot parlar amb els ulls, també pot besar amb la mirada”. Si un dia una ànima així et besa insolentment amb la mirada… estàs perdut: et deixarà tocat per sempre.

Maria-Josep Hernàndez

Anuncis

Camí endins

cami-endinsCamí Endins neix a la primavera del 2013 en un sopar d’amigues i amics en què vàrem compartir un seguit d’intuïcions. Després d’aquella primera trobada en vingueren d’altres i, lentament, vàrem destil·lar aquelles primeres intuïcions en algunes certeses que ens han acompanyat al llarg del nostre recorregut vital: el nostre viatge de vida és més complet si realment connectem amb qui som; tothom pot arribar a connectar amb la seva interioritat; la descoberta d’aquest món interior es pot educar.

Camí Endins neix, doncs, a partir de l’experiència personal. I neix de la convicció que l’ésser humà ha de fer una introspecció, més que una exploració exterior, per respondre a la pregunta més fonamental a la qual ha de donar resposta: ¿Qui sóc jo?

La intuïció ens deia que hi havia un dèficit d’introspecció. Una mancança que ens feia estar descentrats, buscant la raó del nostre ésser per aquí i per allà. I al mateix temps copsàvem una necessitat, nascuda d’una anhel de profunditat.

Una segona intuïció era que aquesta dimensió interior també es podia educar en família. El repte és com iniciar tota la família en el desvetllament de la riquesa que ja som cadascú de nosaltres. Aquestes intuïcions ens varen animar a preguntar-nos què podíem fer per donar una petita resposta tant a nivell individual com col·lectiu.

La nostra tercera intuïció és que totes som mestres i deixebles. Cadascú de nosaltres, sent i vivint el que som, ensenyem. El mestre apareix en un infant de cinc anys que es queda extasiat davant la marieta que té a la seva mà. O en l’adult que, emocionat, explica com la natura ens indica que la cooperació, la interconnexió i interdependència, és el que fa que la vida s’esdevingui…

Així doncs, vàrem idear un itinerari pensat per a persones, grups i famílies que pogués ajudar a apropar-nos al nostre interior. L’itinerari que oferim està basat en practicar i viure el silenci, l’atenció plena i la meditació. Aquest itinerari no és d’estudi; ha de ser viscut. No es basa en conèixer, sinó en viure. Educar la interioritat no és quelcom que es fa des de fora, amb ensenyaments que s’han d’aprendre i repetir per a poder després tenir un bagatge de coneixements.

No és el mateix coneixement que saviesa. La saviesa suposa adonar-se i viure que som ja plenitud, que som harmonia i pau, que l’essència de tot ésser humà rau en estar connectat amb la Realitat que ens amara, que abasta, que ens sosté. Aquesta essència no cal anar-la a cercar fora de nosaltres. Està en nosaltres. Ja som allò que intuïm i anhelem.

Tot això es descobreix en l’Ara, que és el moment en què tot succeeix, el temps en què tot s’esdevé. No és ni en el passat ni el futur on es juga la vida. És cada moment, cada respiració, cada instant, que viscut així és etern.

I això només es pot fer en el silenci, que no és absència de soroll extern, sinó apaivagar el soroll de prejudicis, creences, pensaments, valoracions, que constantment produeix la nostra ment. És assistir com a testimoni a allò que succeeix, sense identificar-nos amb res, deixar que passi, que flueixi…

I per això és necessària la meditació, que no és res més que entrenar la ment per prendre consciència d’allò que som, per trencar la seqüència de pensaments, emocions, sentiments que constantment produïm i no confondre’ns entre el que sembla i el que és real.

Camí Endins ofereix aquest itinerari a tothom, perquè considera que totes les persones en recerca de veritat necessiten que el seu dit índex, en lloc d’assenyalar cap enfora assenyali cap al seu interior.

En concret, oferim trobades i tallers. Acompanyem persones, grups que ens ho demanen i també famílies. En les trobades familiars els adults inicien, guien i introdueixen a les criatures en l’escolta de si mateixes, en la descoberta del silenci i la pràctica de la meditació.

En la curta vida de l’associació, les nostres intuïcions es van confirmant i veiem que les persones que participen en els tallers i les trobades senten que aquest itinerari els ajuda a respondre la gran pregunta de: qui sóc?

Marta Digón
www.camiendins.org

Els Amics del Desert, la xarxa del silenci

Reconec que em va frapar llegir la Biografia del Silenci de l’escriptor i prevere Pablo d’Ors. Potser perquè està escrit d’una manera senzilla, o potser perquè està escrit en primera persona, a partir de la pròpia experiència de l’autor, o potser perquè m’ha arribat la resposta en el moment en què jo em feia la pregunta.

De fet això de la meditació, del fer silenci, sempre m’havia quedat molt lluny: sonava a cosa espessa, culturalment distant, i passiva. Ja es veu que visc plena de prejudicis, oi? Prego poc i malament, de forma irregular. Intento tenir present la gent que m’envolta, les seves i les meves inquietuds, i mirar-me la vida des de l’agraïment i la confiança. Tanmateix, no sé evitar la por. Com molts altres cristians, quan em poso a resar tinc molt present la Bíblia, sempre amb la sensació que no m’acabaré aquest pou immens de saviesa. Amb els anys, però, m’he anat quedant sense paraules.

D’una banda, potser ja no són tan necessàries. De l’altra, no sé si té gaire sentit fer girar tant la meva pregària sobre mi mateixa i les coses que em passen i que em preocupen. ¿Potser ha arribat l’hora d’escoltar amb una mica més d’atenció? ¿O bé de deixar de creure’m “secretària general de l’evangelització” segons una eloqüent expressió de Dolores Aleixandre? És a dir, jo faig el que puc, però qui fa no sóc pas jo. I això val especialment per la meva hiperactivitat, que encara que em sembla que de vegades dóna fruit, aquest fruit no sol estar relacionat amb l’èxit sinó més aviat amb el fracàs i els seus efectes col·laterals (ara la que es posa espessa sóc jo). És cert que vivim profunds canvis socials i culturals i que em sento una mica fora de joc, també per l’edat. Un àmbit en el qual m’he mogut sempre és el de l’Església i cada vegada estic més convençuda que bases i altures hauríem de fer una mena de “reset”. Però tot plegat només es pot fer si es va a la font, a allò que és essencial. I intueixo que el silenci és un camí. M’atrau aquest no-res, que no deixa de ser un salt en la gratuïtat i la confiança.amics-del-desert

Total, que em va alegrar molt poder contactar amb la xarxa dels Amics del Desert, una iniciativa promoguda pel mateix Pablo d’Ors i que també té seu a Barcelona. Els Amics del Desert es troben quinzenalment per fer meditació als locals de la parròquia de Sant Josep Oriol. Tothom qui vol fer silenci hi té cabuda, cristià o no. És un grup divers i respectuós, i amb sentit de l’humor. Quan ens trobem fem silenci i també comentem algun fragment de l’evangeli, en el criteri que Jesús no és propietat exclusiva dels cristians i que el seu missatge arriba a moltes persones i de moltes maneres. De tant en tant comentem alguns textos de Franc Jalics, un jesuïta mestre de la meditació. Recentment vaig tenir ocasió d’anar a un recés d’iniciació a la meditació que em va encantar. I properament, del 10 al 12 de juny de 2016, n’hi ha un altre de programat, amb Pablo d’Ors, a Poblet. Si hi esteu interessats, podeu escriure a
estevegrasset@grasset.es o bé a losamigosdeldesiertobarcelona@gmail.com.

Amb tot, ja veieu que el silenci no em fa emmudir… no.

Mercè Solé