Alienació obrera

Sembla evident –per molt que es vulgui negar– que alguns plantejaments econòmics i socials de Karl Marx són vigents en l’actualitat. Avui em vull fixar en el de “l’alienació dels treballadors”. I poso com a exemple unes experiències que he tingut en els darrers mesos amb algunes entitats bancàries.

Pel fet de pertànyer a diversos col·lectius, amb comptes corrents i targetes de dèbit, les complicacions que suposa demanar-ne una de nova o poder operar on line són dignes de les millors planes de Kafka. Les raons que donen són: els problemes que hi ha hagut en l’ús abusiu i punible d’aquests mitjans (per exemple, les famoses targetes black) i la “normativa europea” (recurs, per cert, molt utilitzat) en relació amb el control i moviments dels diners; és a dir, d’entrada, tu ets un potencial defraudador… Quan vaig comentar a un treballador d’un banc que els estafadors professionals no acostumen a anar a la “finestreta” d’una sucursal per a operar em va donar la raó…

Però el que més em va afectar és el funcionament i l’actitud de tres persones joves (en diversos llocs) que estaven “supeditades” a la màquina (l’ordinador que els deia el que havien de fer) sense parar-se a escoltar els meus raonaments… I s’escudaven (òbviament) en la normativa i els controls establerts. No se’ls acudia pensar que eren “víctimes” d’aquest sistema que els impedia pensar pel seu compte… Estaven alienats!

Amb aquestes “normatives” resulta que els treballadors d’aquestes entitats han de fer tasques alienes a la seva feina (i a les funcions de la seva empresa): d’inspectors d’Hisenda o de policies. Per exemple, si tu vols treure una quantitat “gran” del teu compte corrent (3.000 €) has de dir per a què els treus (o sigui la finalitat dels diners). O, si pertanys a una entitat, et poden demanar que justifiquis que ha complert amb les obligacions fiscals (pagament d’impostos i tributs). Perquè, si no, et poden denegar que treguis els teus diners… Un empleat d’una agència, molt dolgut per tot això, em comentava no solament el que suposa haver de fer aquestes funcions (les quals, d’entrada, no es poden negar de fer) sinó que això implica haver-se carregat el “principi sagrat” del secret bancari.

Com a conseqüència de tot plegat tu no ets la persona (el “client”) amb el qual s’estableix una relació comercial/humana sinó una peça més d’aquest engranatge de màquines i call centers que ens dominen des del “núvol” del ciberespai… Tot anònim i impersonal.

Em recordava també altres experiències amb alguns funcionaris d’administracions públiques: la “normativa” esdevé sagrada i cal aplicar-la estrictament… no hi ha marge per a la interpretació. Com sempre, la raó són “els abusos” que alguns han comès. Es posa de manifest la hipocresia del sistema o, dit en altres paraules, la “llei de l’embut”.

Tant de bo puguem ajudar a fer veure a les generacions joves aquestes noves formes d’alienació perquè, com a mínim, una bona part dels treballadors i treballadores siguin capaços de pensar críticament i de ser més lliures.
En la festa de l’1 de Maig.

Jesús Lanao

Anuncis

Parlant de Pastoral Obrera

Fa unes quantes setmanes, em van convidar a intervenir en la presentació d’un llibre d’Emili Ferrando a la seu de CCOO. Em van demanar que ho fes des de la perspectiva de la Pastoral Obrera. I jo ho vaig fer pensant que potser bona part de l’audiència no estava familiaritzada ni amb el nostre llenguatge ni amb l’Església. I em va sortir això:

La Pastoral Obrera és senzillament l’Església dels treballadors amb consciència de classe i ganes de treballar:

  1. Perquè tothom, i molt especialment les persones amb menys oportunitats a la vida, més febles, menys valorades, pugui viure en condicions de justícia i dignitat.
  2. Perquè aquestes persones, i tots els que som en aquest camí de la defensa dels drets, sentint-se valorades i estimades (lluitar per la justícia és també una forma de valorar i d’estimar) puguin conèixer, si ho volen, el Jesús que a nosaltres ens ha canviat la vida. O, com a mínim, sàpiguen que hi ha una Església que els fa costat.
  3. Perquè l’Església en el seu conjunt conegui i es faci seus els problemes que pateixen les persones que són al capdavall de l’escala social.

Aquesta pastoral obrera ve de lluny. Amb la industrialització a tot Europa, que va aprofundir notablement en la desigualtat social, es va posar en evidència una cosa que de fet no era cap secret: l’Església catòlica, que ocupava pràcticament tot l’espai religiós en alguns països, estava molt vinculada al poder, de manera que la gent que se sentia explotada i menystinguda, i que conservava sentit crític i llibertat interior, es va anar distanciant cada cop més del missatge cristià, que consideraven considerablement hipòcrita. Potser el personatge més singular d’aquesta història va ser el capellà belga Joseph Cardijn, que va considerar:

  1. Que si es volia que el missatge cristià, que de fet és missatge d’alliberament, arribés als treballadors, la transmissió d’aquest missatge s’havia de fer a través dels mateixos treballadors, i s’havia de basar sobretot en la coherència entre vida, paraula i acció.
  2. Preocupat especialment per la situació dels joves aprenents en el treball, va decidir crear un moviment on tot el protagonisme el tenien els joves, i els proposà un mètode singular, el de la revisió de vida: veure la realitat, jutjar-la (és a dir, valorar-la amb l’Evangeli a la mà, i actuar). Un mètode educatiu i transformador, que encara avui és, amb diferències de matisacions entre els diversos moviments, l’eix de la nostra forma d’entendre fe i vida.

Contrastar la vida diària amb la fe contribueix a mantenir un equilibri: no estar excessivament ideologitzats, mantenir el sentit crític, no deixar de banda les persones, no fer servir la fe com a pretext per a l’escaqueig. Es tracta de viure la nostra condició de reis (és a dir de persones lliures, amb la dignitat de fills de Déu), de sacerdots i de profetes (que és el que sembla que som des que ens bategen). Hi ajuda el fet que cadascun dels cristians de la pastoral obrera som fills del nostre pare i de la nostra mare, i en un mateix grup convivim militants de diversos partits, sindicats, cultures, cosa que ajuda a viure la pluralitat en positiu.

Personalment he de dir que he estat sindicalment activa, i també des de la política i des de les entitats. La pastoral obrera m’ha aportat diverses qüestions ben importants, al meu parer:

  • Formació intel·ligible i continuada
  • Pedagogia educadora en l’acció
  • Acompanyament, reflexió i sentit comunitari
  • L’esperança malgrat l’evidència del fracàs. No és que els cristians siguem masoques, és que justament el que creiem és que la mort dóna vida. Dit d’una altra manera, no perseguim l’èxit immediat sinó el donar fruit.

El treball polític, sindical i associatiu m’han ajudat en l’anàlisi i en l’acció, m’han fet veure les contradiccions de la realitat i de la meva persona. M’han fet formular i reformular la meva fe. M’han fet atenta als companys i al “com” de les coses, les decisions i les relacions, és a dir, a la democràcia.

Contenta de formar part d’aquesta història.

Mercè Solé

Els cristians i el moviment obrer. L’experiència catalana durant el franquisme. Emili Ferrando Puig

Un llibre editat pel seu autor, que es pot trobar fàcilment a Can Claret i que és una bona síntesi, ben contextualitzada, de l’acció de diversos militants dels moviments cristians de treballadors de la JOC, la GOAC i l’ACO.

M’ha fet constatar la duresa de la lluita, i el fet que la resposta dels treballadors ja des dels inicis del franquisme hi va ser, de vegades en formes que no podien ser gaire explícites, però hi eren. Crec que aquesta duresa, que va passar per llargues estades a la presó, tortures, llistes negres per treballar, etc. no sempre la valorem com caldria. Els drets dels treballadors han estat fets a partir d’aquesta lluita tan dura. I cal conservar-los.

La constatació, també, que el front de lluita era molt global: els drets laborals de la gent, però també els drets polítics i els drets culturals, i la formació dels treballadors, i la salut, i l’educació i els barris dignes, i més endavant la dona i l’ecologia. I les respostes han estat ben imaginatives i compromeses: des del cooperativisme per combatre l’atur o la manca d’habitatges, l’edició de llibres o revistes, a la solidaritat fraterna per afrontar una vaga, o, no us ho perdeu, la retransmissió de la revisió de vida per la ràdio (pl. 80). No ha estat delegar en professionals perquè ens resolguin els problemes, sinó comprometre-s’hi activament quan aquests problemes encara no han trobat solucions clares i contrastades. S’ha treballat des de la creativitat, l’esperança, la confiança amb les quals s’ha vençut la por a la novetat i la incertesa.

M’ha fet gràcia trobar-hi la pregària com a últim recurs. Fa poques setmanes, una colla d’entitats muntàvem una pregària cristiana i musulmana davant del Centre d’Internament d’Estrangers. L’any 1950 alguns militants de la HOAC resaven el rosari davant de les cases de Can Tunis per evitar el seu enderrocament (p. 39). La impotència esdevé pregària per trobar camins. I els camins, no en dubteu, s’acaben trobant.

Mercè Solé

Joan N. García-Nieto, encara

El passat 29 d’abril, la delegació de Pastoral Obrera del bisbat de Barcelona va organitzar un acte, amb ocasió del Primer de Maig, que va comptar amb la presència de Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix Llobregat, i Eduardo Rojo, catedràtic de Dret Laboral de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresident de la Fundació Utopia. El tema de fons de l’acte era: El treball decent, passat, present i futur. Va ser un acte reeixit, amb una elevada participació,  i amb la presència durant tot l’acte i entre el públic de l’arquebisbe Joan Josep Omella.

Patoral Obrera

Eduardo Rojo, persona molt propera a Joan N. García Nieto –en Nepo–, jesuïta, sindicalista, psuquero i membre de Cristians pel Socialisme, que morí el 1994 a Cornellà, tenia l’encàrrec de contrastar l’actual situació del món del treball amb la mirada del Nepo, que va deixar una profunda empremta lluitadora al Baix Llobregat i que va marcar diverses generacions de militants cristians i de sindicalistes.

Podeu llegir la intervenció sencera d’Eduardo Rojo aquí. Rojo assenyalà el declivi de les condicions laborals, que s’han aguditzat arran de la crisi, la desigualtat social, i resseguí algunes qüestions plantejades ja pel Nepo amb visió profètica i que es mantenen de rigorosa actualitat. Subratllà la necessitat de no caure ni en el pessimisme ni, com diu el papa Francesc, en la indiferència, seguint el fil d’una utopia que, en termes de Paulo Freire, pot definir-se com a l’“inèdit viable”, com a inspiració creativa de futur. No en va la Fundació Utopia, fundada per García Nieto, té com a objectiu oferir un servei públic de consulta d’un fons documental únic constituït per valuosa documentació de caràcter històric, social i sindical, i crear un espai de reflexió plural i obert on es puguin conèixer i analitzar els nous reptes i canvis a què s’enfronta la societat, especialment en el món del treball”.

D’entre les qüestions plantejades, Rojo va subratllar:

  1. L’anàlisi rigorosa i exhaustiva del món de l’activitat productiva i de la força de treball.
  2. La denúncia de l’explotació dels treballadors, que des de l’època de García-Nieto fins avui, han viscut diversos processos de fragmentació, descentralització i externalització.
  3. La imprescindible participació dels treballadors en les decisions que els afecten en el món empresarial i polític.
  4. L’impacte de les noves tecnologies. Des de la mort de García-Nieto fins avui es pot parlar fins i tot que som a les portes d’una quarta revolució industrial, amb l’ús de la intel·ligència artificial.
  5. La distribució, reorganització i repartiment del treball. Recordeu allò de “treballar menys perquè treballi tothom”?
  6. La recerca de models empresarials participatius i solidaris.
  7. La lluita contra qualsevol mena d’exclusió i de marginació.
  8. Un treball de qualitat, en condicions dignes.
  9. Abordar el fenomen migratori.
  10. Noves formes de redistribució de la renda.

Deu qüestions, que més aviat s’han aguditzat, i que continuen reclamant una resposta. Eduard Rojo les va sintetitzar en aquests reptes:

  1. L’atur estructural d’una part important de la població.
  2. Els canvis tecnològics.
  3. Els canvis en les estructures productives, amb transferència de la producció a països amb costos salarials molt inferiors.
  4. La importància d’adquirir els coneixements i la qualificació professional que les noves feines requereixen, partint ja de l’edat escolar.

I encara n’hi afegí un altre: el repte ecològic des de la perspectiva del papa Francesc, és a dir, de conservació de la natura i de preservació de condicions humanes dignes i justes en el treball.

Va ser un bon exercici de memòria històrica i simultàniament una injecció d’energia per continuar treballant en el món sindical, polític i social a favor d’un treball decent per a tothom.

Mercè Solé

L’Equip de Pastoral Obrera de Badalona: 20 anys

L’Equip de Pastoral Obrera de Badalona i Sant Adrià de Besòs es va crear durant el curs 1995-1996 fruit d’un compromís adoptat en el si del Consell Arxiprestal del Barcelonès Nord que les persones promotores estengueren ràpidament a tota la ciutat. L’EPO ha estat el marc en què membres de diferents moviments apostòlics, parròquies, religiosos i religioses i capellans obrers hem treballat conjuntament per estendre el Regne de Déu, intentant donar testimoni d’unitat i de complementarietat. No solament hem volgut fer de l’EPO un espai de formació sempre orientat al compromís evangelitzador i transformador, sinó també un espai comunitari on compartir pensaments, compromisos, somnis i vida quotidiana, un espai de germanor, celebratiu i joiós.

L’EPO s’ha relacionat amb un grapat d’entitats culturals, socials, sindicals, cíviques, polítiques de la ciutat, s’ha connectat amb persones d’altres religions i plataformes interreligioses, ha promogut itineraris i xerrades per conèixer la història obrera, Badalonaha participat i també encapçalat accions públiques compartides que han suposat un reconeixement de la dignitat dels treballadors i un record envers els obrers morts en el camp del treball i de la lluita obrera, ha realitzat cursets formatius de tipus social oberts a tothom i altres més específicament cristians. Per altra part la nostra tasca l’hem portada a terme en plena sintonia i comunió amb altres entitats eclesials: parròquies, Delegació Diocesana de Pastoral Obrera, Moviments Apostòlics Obrers, Consells Pastorals Arxiprestals, congregacions de religiosos i religioses, comunitats cristianes, altres EPO. També amb militants obrers que, tot i no ser creients, tenen com a referents Jesús de Natzaret i els valors evangèlics i simpatitzen amb la Pastoral Obrera.

Aproximadament l’EPO al llarg d’aquests 20 anys ha realitzat uns 200 actes culturals (xerrades, recessos, itineraris, cursos formatius, celebracions, etc.), tots ells gratuïts, amb una mitjana d’assistència de 25-30 persones. Temes destacats: l’acolliment dels nouvinguts i interculturalitat, els joves i la seva problemàtica, temes laborals i de treball, de vida quotidiana, de política (eleccions), de lluita per la justícia global, d’història obrera i moviment obrer, de fe, d’església,… Hem difós igualment els nostres plantejaments a través de fulletons (vuit), díptics, dossiers, documents, cartells, fulls, cartes… Amb una metodologia de fons de Veure, Jutjar i Actuar.

La nostra “petita i fràgil” història l’hem intentat difondre a partir de la publicació que porta per títol 20 anys de compromís obrer i espiritualitat cristina. Compromís i espiritualitat són dues paraules complementàries. En el nostre cas el compromís amb un món obrer i una classe treballadora que continua explotada, marginada i oprimida tot i ser la base de la societat, la que crea riquesa i fa avançar el món. I la nostra espiritualitat la qualifiquem de cristiana perquè la volem assentar en el seguiment de Jesús de Natzaret, el Crist, perquè creiem en Ell i que Ell és una proposta de vida autèntica i plena que nosaltres volem compartir i donar a conèixer als nostres companys de treball i de barri. Però volem deixar clar que el nostre model evangelitzador no és de proselitisme i conquesta sinó de compartir i contagiar-nos el que som, les nostres arrels, els nostres fonaments, els valors evangèlics, que de vegades no es diferencien gaire de l’espiritualitat i dels valors que tenen també molts companys lluitadors nostres no creients, que són -com ho va ser Jesús de Natzaret–, “persones per als altres”, persones generoses, solidàries. José A. Canillas: “Jo no sóc creient però els meus valors són els de l’Evangeli” .

Diverses raons ens han empès a publicar la nostra memòria històrica: Per mostrar que és possible una pastoral obrera unitària, que és necessari sortir de la “capelleta” particular en què de vegades ens movem i intentar caminar junts tal com Jesús desitjava. Per mostrar que l’Església –i l’EPO som Església– és sensible i propera a la realitat obrera, a la seva situació, als seus problemes, desitjos, utopies… Volem crear ponts d’entesa entre el món obrer i l’Església, durant molt de temps trencats, tot reconeixent els valors evangèlics ja presents en la lluita obrera per un món més just i fratern. Perquè el conjunt de cristians puguem créixer en consciència social i política, en compromís perquè els valors del Regne de Déu es visquin cada vegada més i amb més intensitat i es pugui construir una societat on totes les persones vegin reconeguda la seva dignitat.

Quedeu tots i totes convidats a la celebració dels vint anys de l’Equip de Pastoral Obrera de Badalona que tindrà lloc el 12 de març a l’Ateneu de Sant Roc de Badalona.

Emili Ferrando

Començar una nova responsabilitat sindical

“La teva trajectòria de vida t’ha portat fins aquí, Marta”. Aquesta frase la recordo d’una de les converses amb una bona amiga quan comentàvem i reflexionàvem sobre la responsabilitat que acabava d’assumir a Comissions Obreres. I és que no podia ser d’una altra manera.

Activista des de la meva adolescència, sent present en les associacions del barri, en l’esplai de la parròquia, en la JOC-JOBAC… juntament amb l’experiència personal, familiar i professional han conformat una manera de ser i estar en el món.

I aquesta manera d’entendre i interactuar en el món no és estàtica i perenne, però sí que es fonamenta en uns valors assumits i integrats com a persona. Valors que, sens dubte, han anat calant en la meva trajectòria tant personal com professional.

La lluita obrera, la defensa dels més desafavorits, la reivindicació d’un món més just per a tothom en definitiva, han marcat les decisions que he anat prenent al llarg de la vida. I la base d’aquestes conviccions sorgeixen d’una formació cristiana gestada a la parròquia d’un barri obrer, amb una Ensenyamentgent d’Església que entregava el seu temps per millorar les condicions de la gent que hi vivia.

Per això, el que assumeixo ara al sindicat és un pas més d’aquest camí. Com a professional de l’educació sé que tinc la responsabilitat de fer més just aquest món. Perquè la lluita també educa, perquè em “bull la sang” davant les injustícies que es donen en el món laboral, perquè crec que és possible influir en les polítiques educatives, perquè em sento classe obrera i perquè els valors de l’Evangeli que em van transmetre aquella gent d’Església senzilla del meu barri fonamenten les meves decisions.

Com diu la cançó, només puc donar “gracias a la vida que me ha dado tanto”… M’ha posat al davant persones que han confiat en mi oferint-me possibilitats d’acció diverses que m’han portat fins on estic ara. Vull agrair a tota aquesta gent senzilla, obrera, gent de fe, gent compromesa, haver cregut en mi. I acceptant les meves limitacions em poso al servei de CCOO, al servei de la gent, sent conscient d’on vinc i cap a on m’agradaria anar.

“Mare, mestra, sindicalista de CCOO… i una enamorada de la vida” rellegint el meu perfil de twitter observo que potser falta alguna cosa… ”dona de fe”.

Marta Tejedor

Treball decent

La reivindicació del treball digne o treball decent no és només cosa de les organitzacions sindicals, tant a nivell local com planetari. L’Organització Internacional del Treball (en endavant OIT) treballa de fa temps en aquest objectiu. Per tant és un front més que està obert en la lluita per assolir un treball decent per a tothom, a nivell planetari i global. Cal fer èmfasi en el terme «planetari» ja que la visió del treball decent cal entendre-la a aquesta escala.

La OIT fa temps que mobilitza recursos i promou encontres a diversos nivells entre representants dels governs, representants dels treballadors i representants de les patronals. Hi ha acords signats, una altra cosa és que en facin cas els qui han signat, però són acords amb full de ruta per assolir aquest objectiu del «treball decent». Per tant, quan parlem de treball decent com a reivindicació, ens podem recolzar a més a més en els objectius que promou l’OIT.A-treball digne

El concepte de «treball decent» està consensuat a nivell mundial. L’han formulat en els darrers anys governs, treballadors i patronals, sota les pautes que ha anat donant la OIT. El concepte «treball decent» es basa en el fet que el treball ha de ser font de dignificació, d’estabilitat familiar, de pau, de democràcies que han de treballar en benefici de tothom, d’un creixement econòmic per a tothom, no només per a uns quants.

Segons l’OIT el concepte «treball decent» es basa en quatre grans objectius que s’han d’assolir simultàniament per poder identificar el «treball decent».

1) Creació de treball, la qual cosa vol dir una economia productiva (no especulativa), inversions, llocs de treball i sostenibilitat, tot en un àmbit d’equilibri global.

2) Garantir els drets dels treballadors arreu del món: reconeixement i respecte a tots els drets a nivell planetari i en especial dels més desafavorits. Això vol dir marcs legals que protegeixin aquests drets.

3) Estendre la protecció social, com a mecanisme d’inclusió social, sense discriminació laboral per raó de gènere, seguretat laboral, horaris equilibrats i dignes, tenint en compte els valors familiars i socials, retribució digna i adequada, mecanismes de protecció davant la pèrdua o reducció d’ingressos (malaltia, atur, jubilació) i plena assistència sanitària.

4) Promoció del diàleg social i de la negociació col·lectiva, entre patronals i representants dels treballadors.

L’OIT ha promocionat en els darrers anys la celebració del Dia Mundial del Treball Decent, cada 7 d’octubre. Se’n comencen a fer ressò organitzacions sindicals, associacions i a casa nostra també diverses entitats d’Església sensibles a aquesta situació. Aquesta data comença a formar part del calendari reivindicatiu, i es van sumant esforços envers la seva celebració anual.

Tot això que planteja l’OIT pot semblar una quimera quan ho confrontem amb la nostra realitat de reformes laborals successives que van en el sentit contrari, quan el neoliberalisme econòmic ens ha portat a on estem. I pot semblar encara més una quimera o un broma de mal gust quan constatem les condicions de treball en països del ter món i el fenomen de l’emigració que tant de dolor provoca. Fins i tot hom pot criticar el mateix concepte de «treball decent» perquè no va a l’arrel de la injustícia que és el propi sistema capitalista. Però tenim un punt per on començar, i una legitimació de la lluita pel treball decent a nivell mundial, perquè el concepte l’avala la Organització Internacional del Treball, de la qual en formen part la majoria d’estats, que a més han signat el concepte i el seu pla de desenvolupament. Certament una eina més de suport a aquesta reivindicació.

El 7 d’octubre, any rere any, caldrà fer visible la lluita pel «treball decent».

Jaume Gubert