Llevat dins la pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el seu nom a la llista d’abaix.
Vincles:
Pastoral Obrera de Catalunya
Tres anys han hagut de passar per poder fer l’homenatge que amics, moviments i parròquies volíem fer a en Pep Soler. Josep Soler i Llopart, rector de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i consiliari de l’ACO, va morir sobtadament poques setmanes abans del confinament i cinc dies abans de complir els 70 anys. Finalment, el passat 15 de gener, la sala de d’actes de la parròquia de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu, es va omplir de gom a gom per fer-ne memòria.
Com es va dir a la presentació, “aquesta pandèmia que ens ha fet més conscients de la nostra fragilitat també ens ha portat a valorar més l’amistat, les empremtes que ens deixem els uns als altres, les petjades invisibles d’aquest Déu que va omplir de sentit la vida d’en Pep i que tant s’esforçà a fer-nos conèixer”.
Concepció Rovira havia preparat la decoració de l’escenari amb tres elements significatius: unes canyes que evocaven els “tacos” de billar que en Pep elaborava amb el torn quan treballava –com a bon capellà obrer, va treballar molts anys com a fuster–; branques d’olivera com a signe de la pau que transmetia, i pinyes per la seva capacitat d’aplegar gent per viure d’una manera o altra fent comunitat.
Una bona colla d’intervencions han fet present la vida d’en Pep des de diferents angles. En Pep Soler va ser consiliari de la desapareguda JOBAC (un moviment de joves nascut els anys 70 que s’integrà finalment dins la JOC) i de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). Fer revisió de vida un mes rere l’altre, un any rere l’altre, compartir la vida intentant contemplar-la a la llum de l’evangeli sens dubte crea vincles i comunitat. Edmon Ribatallada va oferir el testimoni del seu grup, un grup amb 40 anys de vida al darrere, del qual en Pep sempre havia estat el consiliari.
Josep Soler va ser també capellà de parròquia, sempre amb una gran implicació en tots els àmbits parroquials, però també arrelant la parròquia al barri. Ho va ser a La Sagrera, on va ser ordenat, i també als barris del Bon Pastor, de Can Vidalet a l’Hospitalet (a les parròquies de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric d’Ossó) i de Sant Andreu de Palomar. Cristina Manresa, que havia estat directora de l’escola parroquial del Bon Pastor, va aportar el testimoni d’una manera de ser rector creativa, cohesionadora, participativa i molt evangelitzadora.
L’acompanyament de persones i de grups que va practicar va anar en paral·lel amb el deixar-se acompanyar espiritualment. D’aquest camí fet conjuntament parlà el pare Josep M. Rambla, que coneixia en profunditat l’espiritualitat d’en Pep i que comentà com el seu ministeri de prevere va ser prioritari sempre en les seves opcions, en la seva molt clara vocació de pastor, sobretot perquè “no feia” de capellà, sinó que “era” capellà. De fet va voler ser capellà obrer per guanyar-se la vida i ser una persona com les altres. Però quan va considerar que la seva tasca pastoral ho demanava, va deixar la feina amb tota llibertat. Es llegiren també textos del propi Pep, fragments d’homilies.
L’estada del Pep Soler al Seminari va ser recordada per en Josep M. Fisa, company de curs, d’un curs especialment potent que, bo i estant en el seminari, va sentir-se cridat a viure a fons els canvis del recent Concili Vaticà II. Molts dels membres d’aquest curs (Xavier Morlans, Joan-Enric Vives, Josep M. Fisa, Josep M. Puxan, Jaume Grané, Ton Roca…) van concretar aquesta inquietud en la creació de grups de la JOBAC i, amb el pas dels anys, en un estil pastoral divers però fidel sempre a les propostes conciliars. Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell, que no va poder assistir a l’acte, va enviar també unes paraules de suport en la mateixa línia.
Albert Soler, germà d’en Pep, parlà de la família i de com es vivia a casa la imparable activitat pastoral d’en Josep, un “ventijol suau que ha passat prop nostre assenyalant la presència de Déu”. “Vam veure el Pep sempre lliurat en cos i ànima al servei de la gent: a escoltar-la, a acceptar-la, a acompanyar-la, a consolar-la, a visitar-la, a ajudar-la, a portar-la de vacances, si calia; a donar-li el millor que tenia, que no era ni plata ni or, sinó el Senyor Jesús, força i sentit per a la vida. En una ocasió va escriure: “Ser capellà és això: Déu i la gent.” Ni més ni menys.
Lluís Portabella, capellà i amic d’en Pep, va fer riure tothom explicant algunes de les seves aventures ciclistes. No tot a la vida són reunions formals, i a en Pep li agradava recórrer el món en bicicleta.
Josep Hortet va cloure l’acte amb una síntesi del llegat del Pep: “El nucli fort d’aquesta inspiració jocista de la JOBAC que ens va posar en marxa va ser el seguiment efectiu i afectiu de la persona de Jesús”. Continuar en aquest línia és la proposta del seu testimoni.
L’acte finalitzà amb la pregària del Parenostre… i amb unes quantes cançons, que Xavier Morlans, Tere Jorge i Lourdes Pérez al piano, van fer arribar a bon port.
Mercè Solé
Fotografies: Jordi Esplugas
Reproduïm aquí un dels testimonis que es van llegir a l’acte d’homenatge a en Tano Casacuberta que es va celebrar a la basílica del Pi el passat 21 de gener. Aquí en podreu llegir la resta de testimonis.
En primer lloc vull donar gràcies al Tano per tots els anys que hem treballat junts. Ha estat una sort treballar al costat d’una persona que estimava tant la pastoral obrera a la qual va dedicat la seva vida.
Va ser l’any 1988 quan el Tano em va proposar com a alliberada de l’ACO. Llavors ell era consiliari general del Moviment. Em feia una mica de respecte per tot el que suposava treballar pel moviment, però ell em va animar i vaig acceptar. Sempre li ho he agraït!
En aquell moment les tasques al Moviment les realitzaven voluntaris, però el moviment anava creixent i s’anava veient la necessitat d’una persona alliberada. Ell ho tenia molt clar. L’ACO, però, no tenia NIF propi i no em podien assegurar. Tano va ser el primer a posar en marxa tots els mecanismes per aconseguir que l’ACO fos una entitat amb NIF propi. Deia que un treballador/a de l’ACO no podia cobrar en negre i tenia raó. Un temps després l’ACO tenia la seva treballadora assegurada de forma legal, com havia de ser…
Quan es va produir el relleu com a alliberada, vaig entrar a la secretaria de l’Apostolat Seglar per treballar al servei de la Pastoral Obrera. En aquell moment en Tano era el Delegat de la Pastoral Obrera de Barcelona i de Catalunya. Realment ha estat una sort tot el treball que hem fet amb el Tano i la Coordinadora de Barcelona i de Catalunya. El Tano ha estat un treballador incansable, dedicat en cos i ànima als Moviments i a la Pastoral Obrera.
Entre d’altres, vull destacar dues coses importants:
Per acabar vull dir que també era un gran pastor! Sempre tenia temps per dedicar una estona a les noies de la secretaria, parlant, escoltant, debatent… crec que ens estimava i ens cuidava. Com a anècdota us vull dir que pels Reis sempre ens feia un regalet a cadascuna. Un any ens va regalar un davantal i ens va dir: aquest regal que us faig a vosaltres, no és per a vosaltres, és pels vostres marits. Puc dir que el Joan és el que té a la cuina i el fa servir. Tano: ets únic!!!
Hem treballat junts molt anys i ha estat molt enriquidor. Moltíssimes gràcies, Tano!!!
Carme Rodríguez
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms en el següent llistat:
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom de l’entrevistat.
Sergi Gordo, el bisbe de la Pastoral Obrera
Oriol Francesch, per combatre el canvi climàtic
Gaietà de Casacoberta, home d’Església
Pastoral Obrera de Catalunya
Penosament he de reconèixer que cada dia llegeixo menys i perdo més el temps mirant videos… de gossos. Que ja és. O jugant al Candy Crush, encara. Per això estic contenta d’aprofitar les vacances amb una mica de lectura.
M’he llegit un parell de llibres sobre la classe obrera, en concret sobre la cultura de la classe obrera. Un és un clàssic, que encara tinc a mitges. És un estudi de Richard Hoggart, que es diu Los usos del alfabetismo. Un retrato de la vida de la clase obrera. I és una delícia. Un bon retrat de la cultura obrera, dels vincles, les relacions, els costums de la classe obrera britànica de postguerra que, ja l’any 1957, alerta de l’impacte dels mitjans de comunicació de masses. Abans del 68, abans dels Beatles, abans del consumisme salvatge i del cultiu de l’individualisme. Hi trobo força punts de connexió amb el que em van transmetre els pares, amb el que jo mateixa havia viscut de petita (sóc del 56), i també amb algunes pel·lícules que m’han marcat, com Distant voices, still lives, de l’any 1988 de Terence Davies, que us recomano molt. És un film excel·lent, que explica la vida d’una família obrera a Liverpool al llarg dels anys 40 i 50, i on el cant és expressió de penes i alegries i el fil conductor de la vida. En el pub i sota les bombes, tant és. En el maltractament i la doble opressió de les dones. En les petites i les grans coses. La podeu veure encara, si us ve de gust i hi esteu subscrits, a Filmin.
L’altre llibre, Los rotos. Las costuras abiertas de la clase obrera, d’Antonio Maestre, acaba de sortir, publicat per Akal. Me’l vaig comprar perquè no és habitual sentir parlar del tema, així, fora de l’ambient eclesial, de la pastoral obrera, per entendre’ns. Suposo que en ambients més polítics o es dona per feta la pertinença, o es considera fora d’ús. Dins l’Església, fora de la pastoral obrera, es considera un terme ploramiques i antiquat, que obliga a la justificació constant, cosa que resulta irritant. I reconec que dins la Pastoral Obrera, hi ha qui té una ideologia a prova de bomba, però molta gent de la meva generació, que ha assolit un benestar impensable per als seus pares i avis, i que ha vist reduir-se l’àmbit industrial i eixamplar-se el de serveis, em sembla que posa en dubte la vigència del concepte. Un dubte que es pot entendre en dos sentits: continua existint la classe obrera? Continuem formant-ne part?
Jo la veritat és que sempre he intentat escapolir-me del debat. En part perquè em sembla que els termes en què es planteja no m’acaben d’agradar. Més aviat em són igual les essències (si soc o no soc, tot i que tinc clar que soc). El que em sembla rellevant és si continuen havent-hi persones en situació de perpètua precarietat, facin la feina que facin i provinguin d’un provinguin (hi són, òbviament!); si, malgrat l’individualisme creixent, continuem sent capaços de sentir allò que cridaven els treballadors de Laforsa al Baix Llobregat fa mil anys: “O todos o ninguno”, és a dir, em vagi com em vagi a mi, tots anem en el mateix sac i ningú no es pot considerar alliberat si no en som tots; i encara, amb la perspectiva que només una consciència de pertinença a una classe social oprimida pot donar-nos la força per organitzar-nos i tractar d’alliberar-nos tots, no només uns quants. Amb encert o no, així ho he rebut i així ho he intentat viure, amb moltes mancances, procurant no desclassar-me.
Algunes de les constatacions d’Antonio Maestre, per crues que semblin, em semblen molt encertades.
L’increment dels accidents laborals, dels problemes de salut mental, la manca d’habitatges i de feines dignes, la perpètua inestabilitat en horaris i en feines, els efectes tan perversos de la llei d’estrangeria recauen sempre en una mateixa franja de la població. Em sento afortunada d’haver tirat endavant, de moment, Però em sento lligada als que no han pogut fer-ho.
En altres sentits, hi he trobat a faltar un punt d’esperança i un toc d’humor. L’associacionisme –pòlític o no– és un motor senzill de fraternitat; una facilitat més gran per accedir a la bellesa i a la cultura, és una de les fites que teníem a casa de la qual gaudeixo dia a dia. Enmig de tot això, trobo que els nostres moviments d’Església aporten molt de sentit: aprendre a pensar –en equip–, a fer comunitat, a prendre decisions, a projectar futurs, a sentir-te valorat com a persona, a confiar en tu mateix i en els altres… En un temps en què sentim tan amenaçat l’estil de vida que hem portat fins ara, aquesta mútua valoració i confiança és intangible, però és el millor que tenim. Ens podem desprendre d’infinits trastos, però d’això, no.
Mercè Solé
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre cada nom del llistat.
Pastoral Obrera
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el llistat de noms sota les fotografies:
Pastoral Obrera de Catalunya
Em dic Liria Román López. Actualment tinc 57 anys. Treballo com a educadora social a l’Hospital de Dia d’adolescents de salut mental de la Fundació Vidal i Barraquer. Estic casada amb el Jordi Nocete i tenim una filla, la Paula. Soc militat de l’ACO, consiliària del MIJAC. Formo part de la comunitat de Santa Maria Magdalena al barri de les Roquetes de Barcelona. Faig de catequista. He acompanyat com a consiliària als joves de la JOC de Nou Barris. Actualment soc la directora del Secretariat de Pastoral Obrera de la diòcesi de Barcelona. I formo part de l’Equip Pastoral Obrera (EPO) de Nou Barris.
La meva primera experiència de viure en comunitat va ser amb la meva família. Vaig viure la fe a través del testimoni de la meva mare, d’amor i servei pels altres. Sovint feia referències al text de l’evangeli: “Qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mateu 20,17-28).
La segona a través del meu procés com a militant obrera i cristiana.
Des dels seus inicis la meva família ha format part de la comunitat de Santa Maria Magdalena. Aquesta comunitat es va formar amb les famílies nou vingudes dels pobles i províncies de l’estat espanyol, en busca d’un futur millor. La comunitat era el lloc de trobada d’aquestes famílies on compartien la fe i les seves necessitats. “Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Fets 2,42-44).
Recordo que amb els capellans obrers, en Pere Adell i l’Oriol Garreta, la comunitat constituïa la vida social, cultural i de lluita veïnal pels seus membres. Es tractava d’una comunitat plena de vida oberta al barri, que començava a sembrar.
La parròquia es va constituir com una escola de militància cristiana. S’havien d’organitzar per lluitar per tal d’aconseguir viure en unes condicions dignes, en un barri de la perifèria de Barcelona, Roquetes, a Nou Barris, on hi havia una manca d’infraestructura urbana, social, cultural i educativa. “Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors; però arriba a ser un arbre” (Mateu 13,31-32).
D’aquesta comunitat es van formar els primers equips de la JOC a Nou Barris, any 75. Aquests joves, comencen un procés d’evangelització lligat a la consciència de classe i la militància obrera al barri.
Seguint els passos de la meva germana, Encarna i el meu cunyat, Paco Villarrasa, amb 16 anys m’inicien al moviment de la JOC, l’any 1981. Per mi el descobrir el mètode de la JOC del compromís a través de l’acció-reflexió, em va deixar captivada. Estava vivint la joia d’un nou estil de viure l’evangeli d’anunci del Regne, essent jo protagonista. Volíem treballar per aconseguir viure en unes condicions dignes. Participar en les primeres festes majors del barri, realitzant activitats pels infants al carrer, reivindicar locals pels joves, organitzant actes i concerts. La meva mare sempre col·laborant amb els joves, fent les seves paelles. La meva germana i el meu cunyat un cop casats, posaven casa seva a la disposició dels joves, com a valors de compartir.
La JOC per a mi era el tresor amagat, la perla més preuada que havia trobat i que els altres no sabien trobar. “Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp” (Mateu 13,44).
Vaig iniciar-me en un grup de la Trinitat Nova. Allí hi havia fills de les famílies de la parròquia de Sant Josep Obrer. Vaig conèixer el Jordi Nocete i vam començar el projecte de parella. Ens acompanyaven consiliaris com el Miguel Elhombre, la Montse Comas, el Toni Mateu. Cal dir que la JOC i posteriorment l’ACO ha constituït una escola de formació integral de la meva persona, tant espiritual com educativa.
Des del principi el Jordi i jo hem volgut participar de la comunitat, educant la nostra filla, i així formar una família cristina en la fe en Jesucrist i el compromís. Celebrant els sagraments amb la comunitat. Sempre obertes i col·laborant en les celebracions.
Hem viscut unes etapes on a les celebracions de les eucaristies compartíem la nostra vida. Hi havia molta gent, i molts grups, acompanyats per diversos capellans, seminaristes, i religioses. Hi havia unes dates assenyalades, molt especials com la celebració de l’aniversari de la parròquia. Vam passar d’un barracó a l’actual església i els locals. Amb la paella de la meva mare, la Carmen. Fèiem germanor amb les altres parròquies veïnes. També una altra data important a principis d’any era la Romeria a Montserrat.
Ha estat a través del compromís des dels moviments que vaig sentir la necessitat de participar i formar part dels membres representatius, al Consell Pastoral i a l’arxiprestat, participant al Consell de Consells. I tot plegat em va fer sentir que l’Església és molt diversa i podia sentir-me en comunió amb d’altres persones que no són del moviment.
A l’hora que creixia en la fe, el meu compromís ha estat formar-me en acompanyar als moviments de joves i infants de la zona, la JOC i posteriorment el MIJAC. Fent camí junt a la meva filla Paula.
No ha estat un camí fàcil, hi ha hagut períodes de crisis, d’enfrontaments, depenent de la línia d’actuació dels capellans. Per exemple amb la JOC i la JOBAC, rivalitzant qui eren els millors. Posteriorment ens vam fusionar en un de sol, com era lògic, es tractava dels joves dels mateixos barris i les mateixes comunitats.” El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos…” (1 Corintis 12,12)
En un altre període, amb la marxa de capellans, vam haver de continuar com ovelles perdudes sense pastor. Cadascú anant a la seva. Va haver un temps que al Consell Pastoral em sentia sola, que anava a contra corrent. Hi havia temes enquistats, no podíem avançar ni fer projecte de comunitat. Molts dels antics militants abandonen la comunitat. Arriben nou-vinguts i es porta un altre manera de viure la fe, més espiritual. Cada vegada hi ha menys gent preparada i disposada a agafar responsabilitats. Hi ha el sentiment que els joves no assisteixen els diumenges a les misses. Els moviments tenen les seves maneres de viure la fe en comunitat. No obstant, organitzem celebracions a cada temps litúrgic, obertes a la comunitat de la parròquia on la realitzem.
He passat per períodes on acompanyant a la meva mare a missa, tenia la necessitat de l’eucaristia amb la comunitat de la parròquia. Però d’altres que vaig deixar d’anar-hi per tenir cura de la meva mare, i vaig perdre la motivació. Era més ric celebrar l’eucaristia tant sols amb als moviments. “Llavors se’ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d’esglaiats que estaven.” (Marc 9,2-10).
Amb la pandèmia, tota aquesta participació va quedar estroncada. La gent gran deixen de venir, I també famílies senceres. Les eucaristies dirigides exclusivament pel capellà.
Actualment, estem il·lusionades començant un nou projecte d’Unitat Pastoral amb quatre parròquies. Donem gràcies al nou equip format de capellans i el diaca, amb l’arribada del Miquel Álvarez. S’està donant un sentit al treball dels moviments i als joves. Es vol fer que tothom es conegui, participi i puguem fer camí junts.
Els meus reptes actualment estan en acompanyar els moviments dels infants i els joves a sentir-se Església i que visquin el seu procés de fe en comunitat.
Des de l’Equip de Pastoral Obrera, volem treballar la consciència de classe amb les comunitats, els joves i la societat. Realitzant un procés de formació i de visibilitat de les accions que ja es porten a terme. Tanmateix, acompanyar la coordinació dels moviments en la Pastoral Obrera diocesana; la formació del laïcat i visibilitat de la dona.
Per últim, donar gràcies a Déu pel camí fet amb totes les companyes de viatge. Als capellans que han estat a la parròquia, un record especial als consiliaris: Josep M. Puxan, el Pep Soler. Als de l’equip de RdVO; als consiliaris de la JOC de Nou Barris i als de la Nacional. Perquè he pogut créixer i compartir la fe i la vida. I a la meva família, al Jordi company inseparable, i a la meva filla, per la seva paciència.
Liria Román
La celebració del 75è aniversari de l’HOAC (1), que les diòcesis de Barcelona i Sant Feliu culminarem el pròxim 12 de juny a Montserrat, lloc d’acollida i tan estimat per Guillem Rovirosa i Albet, suposa un moment de memòria agraïda de la qual destaquem tres prioritats. Tres motivacions que extraiem de la publicació del llibre «Ara més que mai. El compromís cristià en el món del treball» (2).
La primera és rellegir, des de diferents testimonis de vida lliurada al servei de l’església en el món obrer, un breu escrit de Rovirosa, promotor i primer militant de l’HOAC, intitulat «La HOAC ¿qué es esto?» (1951).
En ell, Rovirosa, amb el seu estil característic, directe i provocador per a l’època, pretenia abrandar els ànims dels goacistes i en general, obrers cristians, per a impulsar-los al seguiment de Jesucrist, que passava, necessàriament, per augmentar la seva fidelitat a l’església i també cap a l’entusiasme evangelitzador que exigia comprometre’s perquè les condicions de vida del món obrer responguessin a la promesa de justícia i bé comú.
La segona és compartir com a militants de diferents diòcesis i generacions, per tant, de diverses circumstàncies històriques i vitals, intenten viure una espiritualitat que procura portar a totes les dimensions de la seva vida una experiència de comunió.
És a dir, fer vida aquesta experiència de fraternitat humana de la qual ens parla el papa Francesc en la seva encíclica Fratelli Tutti i que té com a pedra de toc fer-se proïsme com ho va ser el bon samarità (3), o la manera com ens encaminem cap a una vida de santedat (4) en la mesura que, per a nosaltres, personalment i comunitàriament, veiem, en la persona que pateix les conseqüències de l’empobriment, el rostre de Crist (Mateu 25,35-36). Alhora, perseverar en el fet que viure així, no sense dificultats ni contradiccions, ens condueix a la felicitat tal com ens proposen les Benaurances.
La tercera intenció és, en el context d’una celebració agraïda d’aquests 75 anys, mirar cap al futur d’una església en sortida, missionera i sinodal, que se sent cridada a plantar-se enmig de la part més nombrosa de la humanitat, la de les persones empobrides, descartades, que desitgen terra, sostre i treball decent, i que lluita per aquesta nova relació amb la Creació, una relació que abandoni la via suïcida d’espoli i depredació, tot buscant en comú nous camins socials i polítics que ens reconciliïn amb una existència de cura mútua, entre les persones i envers tota la naturalesa.
I pensem que això ens exigeix persistir en una església que cregui en l’adultesa de laiques i laics, disposats a posar en diàleg permanent la seva fe i la seva vida per a esbrinar quins són els signes dels temps i ser autèntics seguidors de Crist, que sempre va per davant en aquesta travessia cap a la justícia i la fraternitat; una església que precisa de comunitats cuidadores i promotores de cura, que testimoniïn una nova vida que bandegi la cultura tòxica del mèrit, que visquin l’absoluta dignitat de tota persona, que s’obstinin a enderrocar murs perquè tot ésser humà i tota institució vetllin pel bé comú i col·loquin en el centre de les seves preocupacions les víctimes d’aquest sistema capitalista que només causa indiferència, por i mort.
La GOAC, en aquesta acció de gràcies, prega a Déu, Pare i Mare, perquè ens permeti continuar, al costat de tants homes i dones de bona voluntat, en aquest somiar junts i continuar sembrant esperança enmig del món obrer al qual pertanyem i se’ns hi ha enviat.
Comissió Diocesana de la Germanor Obrera d’Acció Catòlica
(1) En català GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica), en castellà, HOAC.
(2) Teresa García Gómez i Abraham Canales Fernández (Ed.) Ahora más que nunca. El compromiso cristiano en el mundo del trabajo. Ediciones HOAC. 2021. Pàg. 247 i s.
(3) Fratelli Tutti, Capítol segon «un estrany en el camí», 56 i s.
(4) Gaudete et Exsultate, 95
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom corresponent.
L’Esperança, una amiga monja, fa molts dies que em va demanar, posades totes dues en mode sinodal, que reflexionés sobre el lligam entre la vida contemplativa i la vida d’acció a l’estil de moviments com l’ACO. Ella em deia ¿com hem de canviar els monestirs per estrènyer aquest lligam?
El repte em va agradar. De fet l’Esperança prové de la JOC i té una bona experiència de compromís sindical i polític, per tant sap bé de què parla. Fer-se monja no ha significat pas renegar d’això, sinó aportar-hi una altra dimensió, encara que en el dia a dia en sembli allunyada. Jo de fet em vaig fer conscient d’aquesta connexió profunda entre l’acció i la contemplació, a la Casa del Miracle, en conèixer en Ramon, també monjo i amic.
Amb tot, no se m’acudeixen gaire coses a canviar en la vida monàstica, si més no en la vida monàstica d’aquests dos personatges: tots dos mantenen portes obertes i sense prejudicis a gent de tota mena; tots dos ofereixen espais autèntics a partir del que són, no a partir d’una ideologia o d’una moda o d’un desig de “pescar” ningú. El que són vol dir amb molta senzillesa, amb limitacions, inquietuds i interrogants, com tothom. Vol dir no tenir resposta per tot, no enganyar-se, i tanmateix viure confiadament. Jo crec que aquesta manca de postureig és el que facilita i fa aflorar aquesta unitat: ells resen, jo no gaire. Ells viuen immersos en la contemplació i en la natura, jo vaig de bòlit (bé, sospito que ells Déu n’hi do: ser contemplatiu no és sinònim d’inactivitat, precisament). Ells es mouen en litúrgies, llenguatges i lectures complicades per a una majoria de mortals i jo en lloc de salms miro vídeos del youtube, però a mi aquestes diferències no em fan cap nosa. Més aviat al contrari, em miro amb simpatia aquestes litúrgies perquè les associo no pas a la norma sinó a l’amistat i a l’acollida, buscant l’equilibri entre allò profund que aporten i allò que clarament ja ha perdut sentit. Però no és tan fàcil com sembla distingir una cosa de l’altra. Corres el risc de llençar la criatura amb els bolquers.
Potser les paraules clau són l’acollida i la confiança. I també el silenci i la natura (brutal la del Miracle, casolana la de l’hort de les monges). I també per part meva la convicció creixent que el compromís social és molt important però també té les seves limitacions. Amb el temps he anat veient que la transformació de debò no la condueixo pas jo, ni tan sols en puc veure els fruits.
Ara que estic fent aquest servei de coordinació en la Pastoral Obrera de Catalunya, m’admira la militància de la nostra gent, alguna certament molt i molt compromesa en tota mena d’associacions. Només cal que escolteu el programa Llevat dins la Pasta, que promovem a Ràdio Estel. Hi ha qui viu al bany maria de reunions i manifestacions, jo no sé com poden compaginar la vida laboral, la del compromís i la familiar, però ho fan. Amb tot, com en el cas dels monjos, jo crec que la paraules claus continuen sent l’acollida i l’autenticitat. L’eficàcia i l’assoliment dels objectius queden en segon terme. I les paraules, també. A mi ja no m’omple la radicalitat dels mots, sinó l’intent, molt més gris, de pensar, fer i actuar de forma una mica més integrada, cosa que estic lluny d’assolir.
En aquest sentit, també la revisió de vida aporta punts de connexió. Potser dins la Pastoral Obrera es valora molt que la revisió de vida (allò del veure, jutjar i actuar) porta a l’acció i per tant al compromís transformador. A mi m’ajuda constatar que també porta a la contemplació: a mirar la realitat i sobretot les persones que ens envolten amb les ulleres de Déu, a acceptar amb bon humor (quan es pot) les pròpies limitacions, a viure la gratuïtat i la llibertat de saber que no ets imprescindible.
Els militants tenim la temptació de voler fer-ho tot i de fer passar l’eficàcia i la pressa (i en el fons els nostres interessos, i no només els personals) d’una forma una mica despietada o arrogant; els monjos poden sentir-se temptats de convertir-se en els més savis intel·lectualment del mundo mundial per prestigiar la seva organització. En el fons del fons uns i altres només ens podem reconèixer en l’acollida mútua i en l’estimació sincera. Perquè som u en l’U.
Mercè Solé
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar en els noms, sota les fotografies.
Josefina Ramos, des de Ciutat Meridiana
Pastoral Obrera de Catalunya
Doncs sí. Aquest mes passat els bisbes de Catalunya, d’acord amb la candidatura que va presentar el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), van signar el meu nomenament com a directora durant els propers tres anys, en substitució de l’únic capellà obrer que tenim en actiu, en Pepe Rodado. Glups. Alea jacta est.
D’una banda m’afalaga la confiança de tots plegats, d’una altra m’espanta una mica. Per diversos motius. En primer lloc perquè quan m’ho van plantejar vaig pensar que si alguna cosa m’és familiar és la Pastoral Obrera. Fa molts anys que d’una manera o altra hi col·laboro. He tingut moments de molta implicació i d’altres, com l’actual, de més relaxats. Però això no vol dir que estigui gaire al cas de la situació actual dels moviments que en formem part ni de la realitat social que ens envolta, més enllà de les generalitzacions en què tots ens podem posar fàcilment d’acord.
Per tant crec que toca una primera fase d’apropament a moviments i delegats. El SIPOC està format pels delegats de pastoral obrera de les deu diòcesis catalanes, que a la pràctica són molt menys perquè alguns bisbes no consideren necessària aquesta feina, per tant tenim només delegats a Barcelona, Terrassa, Sant Feliu, Lleida i Girona. I no n’hi ha a Vic, Tortosa, Urgell, Solsona i Tarragona. Es podria dir que algunes comarques de caire rural tenen poca indústria. Però certament crec que els problemes derivats de la precarietat laboral, de l’atur, de la immigració en situació irregular o mal rebuda són universals avui a Catalunya. Per tant convé continuar treballant perquè l’Església s’esforci a connectar amb les persones que treballen en situacions d’injustícia per fer-los costat i per animar els cristians a lluitar contra els abusos laborals des de les organitzacions i entitats. Aquí, he de dir que la col·laboració que vaig iniciar aquest curs passat amb el programa Llevat dins la Pasta, que es fa a ràdio Estel per iniciativa justament de la Pastoral Obrera, em va fer adonar de la quantitat ingent d’iniciatives solidàries i eficaces, petites llavors de transformació tan invisibles com aquell gra de mostassa de l’evangeli, però que piquen pedra, obren camí, fan volar la imaginació i la creativitat i sobretot fan sentir acompanyada la gent que més pateix. Tossudament.
També formen part del Secretariat els moviments de treballadors cristians de l’Acció Catòlica especialitzada en el món obrer: la JOC, la GOAc, l’ACO, i, quan pot, el MIJAC, que és el moviment dels infants. I els acompanyen capellans obrers, jesuïtes en el món del treball, o religioses en barris. Gent tota ella molt estimada, però que fa molt de temps que va reduint el seu nombre per manca de vocacions.
A mi em sembla que tenim molta feina per davant: d’una banda, els qui ja ens sentim part d’aquesta moguda, continuar treballant i aprofundint en el nostre compromís cristià dins de les associacions on som, però de l’altra crec que seria una bona cosa contribuir a fer més visible la realitat de la gent laboralment vulnerable, que és moltíssima i molt diversa, i que probablement anirà a més, i fer visibles també els diversos camins que es poden emprendre. Alguns d’aquests camins inspiren recel a bona part de l’Església: participar en sindicats o en la vida política sensible a la dignitat del treball, que habitualment es mou més cap a l’esquerra. D’altres camins també són punxeguts, perquè requereixen fer costat decididament als immigrants, evitar desnonaments o posicionar-te davant d’algunes decisions a l’empresa on treballes. La Pastoral Obrera, en cert sentit, és poc simpàtica o poc gratificant, perquè se sol moure en el conflicte. I de vegades el llenguatge i la ideologia actuen més com una barrera que com un estímul a l’hora de connectar amb altres sectors eclesials.
Però de fet en aquestes realitats difícils és on Joseph Cardijn, fa un centenar d’anys, va començar a treballar amb els joves a Bèlgica. “Un jove treballador val més que tot l’or del món”, deia. I va confiar-hi perquè fossin ells mateixos, des de les seves molt precàries ocupacions com a aprenents i des de la seva escassa formació com a estudiants, des dels barris més humils, qui transmetessin la Bona Notícia de Jesús als altres joves, una bona notícia que només té credibilitat si qui te la transmet fa el possible tant per acollir-te a tu com per contribuir a crear les condicions perquè siguis tractat com una persona. El fil de la JOC de Cardijn és el que avui encara continua.
I se m’acut, finalment, que una bona cosa també seria oferir materials senzills, amb un llenguatge que pugui ser ben rebut per tothom, que ajudessin a veure i a connectar amb dones i homes en atur, en precarietat, sense drets, sense habitatge. Perquè tots ens preguntem, en el nostre entorn més proper, qui són, què els passa, què hi podem fer nosaltres i ells, perquè preguem per ells. Junt amb aquell text esplèndid d’Isaïes 43: No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu. Si travesses aigües profundes, jo sóc amb tu; si passes rius, el corrent no et cobrirà. Si camines pel foc, no et cremaràs, no et consumiran les flames. Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu, el Sant d’Israel, el teu salvador. Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu…
Mercè Solé
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom dels protagonistes.
Joan Benach i la ferida de la desigualtat
Xavier Figuerola, Som mobilitat.
Monseñor Agrelo, la frontera dels pobres
Míriam Tarruell, el lloc de la dona
Itzi Díez, jove lluitadora
Agustín Rodríguez, a la Cañada Real
Miguel Verdaguer, solidàriament contra l’atur
Montse Castañé, càrnies en lluita
Pastoral Obrera de Catalunya
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el seu nom.
Maria Fornós, amb el poble saharaui
Anna Algarra, “la pública a judici”
Elisa Soler, al costat del poble gitano
Juan Antonio Delgado de la Rosa, conèixer la història
Noemí Rocabert, premi Rafael Juncadella
Mercè Solé, Pasqua i Primer de Maig
Amb Tica Font, en memòria d’Arcadi Oliveres
Berchmans Garrido i Llum Mascaray, 75 anys de GOAC
Àlex Guillamón i Miguel Pajares, parlem de refugiats climàtics
Pastoral Obrera de Catalunya
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms de la llista sota les fotografies.
Pastoral Obrera de Catalunya
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Doncs bé, a partir d’aquest número farem un pas més i anirem publicant els enllaços a les entrevistes. De moment aquí teniu les d’aquesta temporada. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sota la fotografia, al seu nom. Us agradarà escoltar-les. N’estem segurs!
Podeu trobar totes les entrevistes a la plataforma Ivoox, i les podeu escoltar tant des de l’ordinador com des del mòbil, si us baixeu l’aplicació d’aquesta plataforma.
Quim Mbengue i Adrià Clemente, el Mijac
Jordi Busquet, l’economia social de Catalunya
Llibert Reixach, Fruita amb Justícia Social
Santi Torres, entitats cristianes amb la immigració
Dèlia Viedma i Julia López, que tothom tingui un sostre
Pilar Nogués, des del sindicat de cuidadores municipals
Irene Masferrer i Josep Muñoz, el projecte de Justícia i Pau a les presons
Bernat Sellarés i Maria Villalonga, en l’economia de Francesc
Míriam Feu, pel treball decent
Lourdes Ponce, Nou Barris Acull
Antonio Puparelli, una fiscalitat justa
Pablo Navarro, la lluita dels MIR
Carla Benito, el Diari del Treball
«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.
La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.
El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.
Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).
En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.
En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!
Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.
Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!
Joan Andreu Parra
L'Agulla 