Mirar cap a l’Àfrica

La República Democràtica del Congo produeix grans quantitats de minerals molt valuosos, i alhora té una de les taxes de pobresa més grans del planeta, juntament amb unes condicions de treball vergonyoses. Tenen minerals valuosos tant per al luxe i l’exhibició dels rics, com els diamants, com també per a les necessitats imparables del nostre progrés tecnològic, com el coltan i el cobalt. I tenen sous de misèria –i riscos notables de mutilació o de mort– per als qui els extreuen, i apropiació de la riquesa per part del monstre capitalista occidental o xinès o rus, en bona connivència amb les autoritats corruptes locals, i lluites de tribus, de clans, de fronteres, de màfies de totes menes batallant per endur-se trossos del pastís.

Allà al costat mateix, al Sudan del Sud, un país acabat d’independitzar per fugir de l’ofec creat per les autoritats del Nord, hi ha desfermada una guerra insensata entre diverses faccions que es disputen el poder, i que és mantinguda gràcies a l’entusiasta suport dels fabricants d’armes que les fan arribar a totes les faccions. De manera que el Sudan del Sud, un país pobre però que, alliberat de les opressions del Nord, hauria pogut anar-se construint amb constància i ganes, està en fase de destrucció.

El papa Francesc va visitar aquells territoris entre el 31 de gener i el 5 de febrer. Un dels seus objectius era posar davant els ulls del món aquelles realitats inacceptables, i reclamar als que s’enriqueixen amb aquells drames que deixin de fer-ho. Durant aquells dies, més o menys, va aconseguir una mica d’atenció al tema. Però després, novament, el silenci.

No, no tenim dret a abandonar l’Àfrica.

Des d’Uganda, amb Covid

Articles extrets del blog de Sergi d’Assís Gelpí La font de Greccio

8 de juliol de 2021

Dilluns em van fer la prova del Covid, i he donat positiu. No m’ha sorprès, perquè els símptomes que vaig tenir amb els altres infectats eren molt semblants des del primer dia. Calculo que em vaig infectar fa tres setmanes exactes. Tots aquests dies m’han anat orientant principalment dos amics: un metge epidemiòleg americà i una infermera de Girona que havia estat diverses vegades amb Metges Sense Fronteres a l’Àfrica. Ells van anar veient que devia tenir Covid. I així ho vaig comentar al metge ugandès, però per dues vegades ho va descartar. I em sap greu dir-ho, però és així. És més, ell em va dir que no em calia estar confinat. Per sort, no he deixat de fer quarantena des del primer dia, per si de cas. 

Em pregunto quantes persones deuen estar mal diagnosticades en un context tan precari. I això sense comptar els qui ni tan sols acudeixen al metge…

Cada dia em trobo millor. Alguns dies vaig estar una mica apurat, però ara ja estic de remuntada. A la comunitat quedem 3 malalts, i n’hi ha 8 que ja han donat negatiu. Gràcies per tot l’interès que hi heu posat durant aquestes setmanes! I gràcies a tots els qui teniu alguna relació amb el món mèdic, i m’heu donat consells i informacions!

PD: A la foto hi podeu veure el “Covidex”, un producte fet d’herbes aquí Uganda. Bastanta gent considera que mata el virus. El que sí que us puc assegurar és que destapa el nas a l’instant!

13 de juliol de 2021

El diumenge que vaig caure malalt em va tocar predicar a la comunitat. Ja teníem 7 infectats de Covid, i l’ambient era intens. L’Evangeli era el de l’aigua que entra a la barca, i Jesús dorm. 

Els vaig compartir que era lògic i bo que intentéssim despertar Jesús fent-li saber que ens enfonsàvem. I per tant, desitjar que tothom es curés el més aviat possible. 

Però també els vaig explicar una anècdota de fa anys. En una Prevetlla de Santa Maria, a Montserrat, vaig convidar testimonis del món de la marginació que ens parlessin de l’esperança. Una d’aquestes persones vivia per opció amb malalts de SIDA. I va decidir que faria la reflexió sobre l’esperança conjuntament amb ells. Van pujar aquella nit a Montserrat, i ens van dir que l’esperança per ells no era imaginar que tot aniria bé (en aquell moment la SIDA encara era molt letal). I ens van parlar de l’esperança en un Amor més gran.

Això és el que vaig intentar transmetre en l’homilia de fa uns dies, davant el risc d’agafar tots el Coronavirus: l’esperança en un Amor més gran. I em vaig referir a les paraules de Sant Pau que m’han acompanyat espiritualment tots aquests dies: res no ens podrà separar de l’amor de Déu (Romans 8,38-39). Tampoc la malaltia.

Tot i que avui he tingut un dia amb força mal de cap perquè havia reduït paracetamols abans d’hora (els he reprès, és clar), començo a albirar la fi de la malaltia. Tinc entès que els altres infectats evolucionen bé. Però com que estic fent la quarantena, no en sé res més.

Estem a l’expectativa de què dirà el president d’Uganda d’aquí unes dues setmanes, i si s’acabarà el confinament del país o s’allargarà.

Sergi d’Assís Gelpí

«Cayucos» per sortir de l’exclusió

La ignominiosa travessa del Mediterrani de milers de migrants que es veuen obligats a marxar dels seus països és una història d’horror si coneixem cas a cas les persones afectades. A l’Arxiprestat Badalona Nord i Sud, aquesta situació s’ha encarnat amb l’assentament irregular del barri del Gorg a Badalona on una nau es va incendiar provocant la mort de cinc persones. Aquest cas, que va despertar un gran interès mediàtic i de l’opinió pública està remetent com a notícia, però el cert és que aquest col·lectiu continua vivint amb penúria.

Des de Justícia i Pau de Badalona s’ha ideat l’acció solidària «L’horitzó és Àfrica» que té el propòsit de sensibilitzar la ciutadania i recollir fons econòmics. Així, Ibrahima Seydi, un escultor senegalès que ja porta molts anys a Catalunya, ha produït al seu país d’origen unes 150 figures artesanals en fusta en sis models diferents amb noms de persones que han mort en la travessia. Els fons obtinguts de la venda (es calculen 5.500 €) serviran per donar suport a l’associació Almas Quemadas, que aglutina persones afectades per l’incendi de la nau, i també per pagar el treball de l’escultor.

En l’acció també s’han implicat les Càritas parroquials de Sant Josep i de Santa Maria, la Fundació Llegat Roca i Pi, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Stop Mare Mortum, l’Associació Noves Vies, Open Arms i el propi Arxiprestat. Igualment, també s’estan explorant altres sortides per a la integració sociolaboral d’aquest col·lectiu.

Aquí teniu l’enllaç al formulari per reservar les escultures.

La Panafricana, Ibrahima Seydi i solidaritat amb Gorg

Ja no som a temps de veure l’exposició, però sí de conèixer l’espai, seguir n’Ibrahima Seydi i sempre trobar maneres per ser solidari/es.

Primer de tot us presento l’espai, modest però ben viu, La Panafricana. Al carrer Junta de Comerç, 20, de Barcelona, entre el carrer Sant Pau i el carrer Hospital. Una llibreria especialitzada en Àfrica i els africans escampats pel món. Hi podreu trobar literatura (infantil i juvenil inclosa), assaig de política, economia, història, sociologia, religió, gastronomia… en diverses llengües, entre les quals català i castellà. A més de ser una llibreria és la seu de Wanafrica Ediciones; i aquí podeu consultar el seu catàleg. Tant visitar la llibreria com tafanejar pel catàleg ajuden a dirigir la mirada a aquest continent, a aquesta part d’humanitat, tan desconeguts. I pensem que estem informats del que passa pel món…!

I en segon lloc us recomano que hi visiteu una petita exposició dels treballs en fusta que fa Ibrahima Seydi, senegalès que al llarg dels vint-i-tres anys que fa que viu a Catalunya ha viscut molt de prop la vida de molts subsaharians aixoplugats en naus sense activitat econòmica. Justament per això, tota la recaptació que faci amb la venda de les peces exposades (a 10, 20, 30 €) es destinarà a les persones afectades per l’incendi de la nau de Gorg (Badalona). A @seydiescultor d’Instagram podreu veure moltes obres seves.

Josep Pascual Comellas

Una petita reflexió sobre la solidaritat des de Ngovayang (Camerun)

El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.

Ngovayang és una petita missió, una vall entre muntanyes, al sud del Camerun. Aquí convivim els pigmeus Bagyeli –uns 3.000 en el món, tots viuen aquí–, diferents poblacions bantús –principalment Ngumba, Fang i Basa–, dos missioners oblats –un de la RD del Congo i un altre de Nigèria–, un diaca camerunès i quatre germanes de la Puresa de Maria –dues germanes congoleses i dues germanes espanyoles.

Per a mi, la solidaritat està estretament lligada a l’amistat. És veure en l’altre –com diu Stephan Zweig en la seva genial novel·la– els ulls del germà etern. Veure en l’altre a una persona com jo, ni més ni menys, amb el mateix dret a viure una vida digna, a estudiar, a curar-se quan està malalt, a gaudir d’aigua potable… a somiar, a tenir una feina, a participar en la construcció de la societat, a formar una família, a desplaçar-se on vol, a tornar a la terra amb dignitat… a ser, simplement, un ésser humà.

La solidaritat és una forma d’amistat. I l’amistat és acceptar els altres tal com són, en la dignitat del que són, pel que són en si mateixos. És estimar en cada ésser humà a tota l›espècie humana, però estimant a cadascú en particular.

La solidaritat, en aquesta petita vall, està feta de coses petites: netejar junts el col·legi per preparar demà la vinguda dels nens, compartir junts un àpat o una fruita del camp, aprendre a dialogar en una llengua nova perquè expressa la visió del món d’una altra persona, el seu pensar i sentir… està teixida de noms i rostres concrets. Alguns d’aquests rostres són els dels nens de CM2 (6è de Primària) que després de més de dos mesos fora de les aules per la Covid19, tornen per a preparar els exàmens de fi de curs. Amb ells us deixo…

Victoria Braquehais
lasolidaritatunbonremei.com

L’impacte d’Oikocredit

El passat mes de gener un grup de 30 persones de 17 nacionalitats, sòcies, membres dels equips directius i equips tècnics de diferents associacions de suport europees, i tres representants de les oficines de Ghana, Kenia i Jamaica, vàrem tenir la oportunitat de participar en el “Study Tour 2020” a la república de Ghana. L’objectiu era conèixer les organitzacions finançades per Oikocredit, els agricultors, comerciants, famílies, cooperatives de dones, i altres col·lectius beneficiaris finals dels microcrèdits i les inversions.

Oikocredit és una cooperativa democràtica i participativa sense ànim de lucre, va ser fundada l’any 1975 als Països Baixos, i té com a missió principal atorgar préstecs a organitzacions i entitats financeres locals a països del sud, a partir dels dipòsits de les sòcies dels països Europeus i Canada. Treballa amb transparència i criteris ètics d’inversió, en els sectors de la inclusió financera, l’agricultura i les energies renovables, amb polítiques de finançament adreçades a grups que no tenen accés al crèdit comercial, per potenciar inversions productives i econòmicament viables i que tinguin un impacte socioeconòmic i ambiental positiu (economia social i solidària).

Oikocredit internacional té la seva seu social a Amersfoort (Països Baixos) i disposa d’una xarxa de 28 organitzacions de suport (SA) i 4 oficines estatals, que fan la difusió i la captació de sòcies en els seus territoris. Als països del sud disposa de 21 oficines regionals que donen servei a 684 organitzacions sòcies de 69 països. Un capital pendent de 1,047 M€ i 37,6 milions de persones beneficiaries, majoritàriament col·lectius de dones i cooperatives, que amb l’accés als microcrèdits milloren la seva vida i la del seu entorn familiar. L’oficina d’Accra, gestiona i coordina els projectes finançats a la republicà de Ghana i països de l’Àfrica occidental. Els seus clients principals són intermediaris financers que donen accés al crèdit a famílies que no en tindrien a través de la banca comercial. També participa directament en el finançament o en el capital d’algunes organitzacions com FEDCO en el sector de cultiu del cacau i PEG en el de les energies renovables, entre d’altres.

Una de les visites que vàrem fer va ser a una seu regional de FEDCO i a alguns dels seus agricultors. FEDCO és una societat limitada, implantada a 6 regions de Ghana amb un total de 2.000 PC (comunitats locals d’agricultors), en total uns 60.000 productors de cacau, que a banda de donar finançament i logística als agricultors, destina part dels seus beneficis a millores socials de les comunitats, manteniment d’escoles, biblioteques i altres serveis a la comunitat.

Després de més de 10 hores de carreteres “africanes” vàrem arribar a la ciutat de Tarkwa per visitar la seu regional de FEDCO. El magatzem central té un total de 12 empleats i gestiona 5 comunitats d’agricultors. Acompanyat de personal de FEDCO ens dirigim a Pieso, una petita comunitat rural a una hora de Tarkwa, per conèixer una plantació i entrevistar-nos amb un dels agricultors que ens espera.

En Paul Bukiroh Appiah ens rep molt amablement i ens explica que treballa a la seva granja des dels divuit anys i dona seguiment a la feina del seu pare que també cultivava cacau. Ens comenta que té uns 600 arbres en una plantació de 15 acres, la majoria dels arbres tenen cinc anys, la producció comença a partir del tercer any. En comparació amb altres agricultors de la zona considera que la seva granja és mitjana. La compra dels arbres de cacau, la va poder realitzar accedint a un préstec d’un banc rural. En Paul té tres fills i dues filles, tots van a l’escola i espera que segueixin fins a l’educació superior, i en el seu temps lliure ajuden a la granja. El seu somni és que els fills es facin càrrec de la granja i així puguin assegurar la seva vellesa.

Ens desplacem fins a la plantació i ens explica el cicle de cultiu i recollida del cacau. Les beines de cacau maduren tot l’any, per la qual cosa cal un seguiment diari, tot i que hi ha una gran concentració de feina els mesos d’octubre a maig. Tant bon punt les beines estan madures es tallen o recullen del terra i s’extreuen les llavors a mà, per col·locar-les en un llit de fulles de plàtan i deixar-les fermentar uns sis dies, al costat dels arbres. Passat aquest període, les recullen i les porten cap al poblat per escampar-les en taules d’assecat, el procés s’allarga de tres a sis dies en funció de la intensitat solar, s’ha d’anar remenant durant el dia i tapar-ho a la nit perquè no agafi humitat. Una vegada acabat el procés d’assecament es posen en sacs de 64 Kg, i esperen que el transport de FEDCO els passi a recollir per portar-los al magatzem del districte, passar els corresponents controls d’humitat i de qualitat i des d’allà als ports de sortida del país.

En Paul ha compartit amb el grup, la seva passió per treball de la terra, les seves preocupacions, les necessitats per millorar la feina a la plantació i el neguit per l’educació i el futur dels seus fills. En Paul i la seva família són un bon exemple d’aquest 37 milions de beneficiaris finals dels projectes de finançats per Oikocredit.

Vull acabar agraint a l’equip d’Oikocredit l’organització d’aquest estudi a Ghana i la oportunitat de participar-hi. Malgrat que fa anys que som col·laboradors d’Oikocredit, el fet de conèixer els responsables als països del sud, els clients directes en els sectors financers, agrícoles i de les energies renovables i sobretot el contacte directe amb els agricultors, les famílies i les comunitats de dones, beneficiaris finals del finançament i la constatació del impacte positiu en les seves vides, ens anima a seguir col·laborant amb Oikocredit i fer-ne difusió en el nostre entorn.

Per a més informació podeu visitar http://catalunya.oikocredit.es/ca/

Domènec Creus

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Indestructibles. Per Xavier Aldekoa. Ed. Península. Col. Odiseas. Barcelona, 2019. 

Llegir un llibre de Xavier Aldekoa sempre és una manera de tornar a l’Àfrica. A la viscuda, a la desconeguda, a la somiada… Ens transporta a rostres, vivències, paisatges als quals ell pot arribar com a magnífic reporter especialitzat en aquell continent. I ens obre a les experiències dels migrants que intenten fer el trajecte cap a Europa, les nenes casades, els nens soldats, els infants del carrer, Boko Haram i les persones que espanta, el racisme, la fam, la situació d’emergència climàtica… 216 pàgines plenes de sensibilitat, compromís, tendresa malgrat la duresa i cruesa de les realitats, mirades encuriosides, esperança lúcida…

I un títol que fa referència al coratge per sobreviure, mantenir el somriure, crear xarxes, confiar en un futur que pot semblar negre però que tenyeixen de llum. Són indestructibles, lluiten per tirar endavant… Perquè com ens explica l’autor, víctimes són les persones que s’aferren al passat, supervivents qui mira cap a l’avenir.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pelle Maha

Ha sorgit una nova iniciativa (en la qual jo hi participo) de revista, de plana web i de xarxa i trobades anomenat Pelle Maha –la Casa Gran, en llengua basaa, de sud Camerun– i és una proposta de tradicionals africans feta a tradicionals d’arreu del món.

Pelle Maha és un espai de reflexió des de diferents tradicions religioses i espirituals del món que miren amb ulls crítics els temps en els quals ens ha tocat viure. Es vol que Pelle Maha sigui una mena de modesta aliança de l’Esperit, que agrupi persones de distintes tradicions que sentin la necessitat d’expressar el seu punt de vista sobre la Realitat des de l’experiència tradicional o religiosa. Pelle Maha és una iniciativa que va sorgir a les planures equatorials de Camerun, on un sacerdot de la tradició Mbog (el sistema de pensament tradicional dels basaa del sud de Camerun), Mbombog Badjang, va fer-li arribar al Ferran Iniesta i a l’Agustí Nicolau, a Barcelona. Pelle Maha està format per tres petits fòrums reflexius: Douala, Barcelona i Montreal, que en sí no són ni una associació ni un projecte, és una xarxa agermanada amb la missió de redreçar la nau humana.

Les eines de Pelle Maha són senzilles: les nostres tradicions espirituals –arrelades, vives– i el coratge de dir la veritat, obrint horitzons a l’esperança.

Quim Cervera

Dona Beatriz/Kimpa Vita

En el número anterior ens preguntàvem si no hi hauria alguna Joana d’Arc que hagués donat la vida pel seu poble. Doncs sí: Dona Beatriz, màrtir, lluitadora, profeta. La seva crida contra la ingerència dels portuguesos va tenir tant d’èxit que els missioners van convèncer el rei de condemnar-la. Era a principis del segle XVIII, a un país “civilitzat fins la medul·la”, el Kongo, convertit per missioners franciscans, jesuïtes, caputxins, dominics, agustins, calvinistes… Es van crear moltes escoles i es van formar sacerdots africans; un d’ells fins i tot va arribar a la Cúria vaticana de ben jovenet.

Tot anava prou bé, però aquest idil·li es va acabar amb l’esclavitud. El rei, en veure que els principis morals cristians no s’aplicaven als homes i dones negres, es va oposar radicalment al comerç d’esclaus. fins al punt que van intentar matar-lo en la Pasqua de l’any 1540. Molts dels capellans blancs hi estaven implicats.

L‘any 1704, quan la violència tocava fons, va córrer el rumor sobre un personatge estrany que omplia d’esperança aquell poble desesperat. Era una noia de 22 anys, Kimpa Vita. Proclamava que havia rebut de sant Antoni, la missió de reunir el seu poble per posar fi a aquella barbàrie. No entenien que si el missatge de Jesús era el de la fraternitat sense distinció, els blancs europeus els imposessin una desigualtat fonamentada en el racisme.

Exhortava a la pregària, els feia desobeir les càrregues que els havia imposat la religió estrangera, i anunciava l’advent d’un temps nou i el renaixement d’un regne en el que el poble ja no coneixeria l’esclavitud. Els predicava una religió en la qual els àngels ja no eren només blancs i que el cel també estava habitat per negres.

És clar que també predicava algun disbarat històric, però el que realment molestava és que cridés contra els missioners que s’apoderaven de les seves riqueses. I ho feia en nom de sant Antoni, que era l’únic que els escoltava. Animava a tornar al país ple d’or i plata; que totes les riqueses que els blancs els havien arrabassat retornarien a tots aquells que s’adherissin a la fe veritable i contribuïssin al renaixement del regne… Relats de miracles s’estenien arreu del país, cosa que satisfeia plenament l’esperança del poble.

La seguien centenars de deixebles que ella anomenava els “petits Antonis”. Portaven la novetat del regne a tots els extrems del país animant a participar en el moviment de pau i restauració del regne. Molts de l’aristocràcia s’hi van avenir, van anar abandonant l’Església catòlica i es van adherir a la nova Església africanitzada. La pugna ja va ser religiosa i els problemes anaven augmentant.

Dona Beatriz va ser perseguida i es va amagar algun temps a les muntanyes. De les muntanyes en va tornar amb un fill, que se sap que era del seu company de camí, un tal Barro. Els soldats la van trobar donant el pit al nen i no la van detenir; els semblava que era sincera quan assegurava que era verge. Però les autoritats van sentenciar que era una impostora i la van castigar.

Els capellans blancs la interrogaren. Li pregunten sobre l’origen del nen i ella responia: “No puc negar que sigui meu, però desconec com el vaig tenir. No obstant, sé que em va venir del cel i que serà el salvador del nostre poble”. Un cel en què no hi ha àngels blancs i negres perquè al cel no hi ha colors.

Els jutges es posen furiosos perquè la noia profanava els principis sagrats: mai hi ha hagut negres al cel! I l’acusen d’heretgia. Per tant, pena de mort.

Però ella respon: “No m’importa morir! El meu cos només és una mica de terra. Abans o després serà reduït a cendra”. Va ser executada el 2 de juliol de 1706 i més tard se li va donar el sobrenom de “Joana d’Arc congolesa”. Va ser cremada viva a la foguera:

El jutge va pronunciar finalment la sentència contra Dona Beatriz, dient que sota el fals nom de sant Antoni havia enganyat el poble amb les seves heretgies i falsedats. En conseqüència, el rei i el Consell reial la condemnaven a morir a la foguera, a ella i el seu amant, que es feia dir sant Joan. Ella portava el nen en braços. Aleshores es va produir un aldarull tan gran entre la multitud desemparada que no hi va haver manera de poder ajudar els condemnats. Es va recollir una gran quantitat de fusta sobre la qual van ser llençats i els van cremar vius […]

El poble es va enfonsar i no van voler creure els caputxins que els deien que aquella “dona del diable” s’havia penedit i havia renegat de tot el que havia predicat. El nadó va ser salvat i va obtenir la gràcia del rei.

Preocupats per la seva memòria, la tradició oral ha guardat el seu record. Es va fer córrer la notícia que després de la seva mort van aparèixer dos pous profunds al lloc de l’execució i que enmig dels pou hi brillaven dues estrelles que simbolitzaven les ànimes de Dona Beatriz i de Barro.

Roser Solé i Besteiro

Dones d’Àfrica

La filla de l’autora del llibre referenciat(1) va preguntar a la seva mare, de raça negra: ¿Com és que els altres països tenen dones cèlebres i no en tenim la gent com nosaltres (de pell negra)? I nosaltres, lectores i lectors de L’Agulla, ¿ens hem preguntat alguna vegada si hi ha dones cèlebres en les genealogies de raça negra? Segurament que sí, però potser no sabríem on trobar la resposta fora d’algunes vagues referències que tenen com a rerefons el greu fenomen (el gran pecat mundial del qual no en sentim pas demanar perdó) de l’esclavitud i les històries aïllades de la colonització que la literatura i el cinema han posat a les nostres mans. No ens referim aquí a tota la quantitat d’informació que els homes i dones missioners per terres d’Àfrica ens han proporcionat a través de les seves revistes especialitzades.

Si en la genealogia de tots els pobles s’hi troben els grans referents de dones importants que donen sentit a la seva història, és que abans, es pregunta Silvia Serbin, no existien, en els pobles de raça negra, dones que destaquessin per haver estat influents, o profetesses, o reines, o lluitadores contra l’esclavitud, o mares d’herois? I fundadores d’alguna Església? ¿No hi ha hagut víctimes de la colonització, lluitadores i resistents com els barons, que es poguessin erigir com figures emblemàtiques, amb nom i cognoms, en el seu país? ¿No hi ha hagut cap Joana d’Arc? I, en canvi, sí que hi ha hagut dones que van dirigir regnes, que governaven i anaven a la guerra com feien els reis. Dones que no es quedaven a casa esperant les notícies de la guerra. I afegeix “¿A qui faríem creure que una meitat del gènere humà hagi quedat muda, inactiva, silenciosa, absent, transparent àdhuc, mentre que l’altra part estava ocupada en lluitar, dirigir, construir i protegir? Perquè des que el món és món les dones també han intervingut per a canviar les coses i seria absurd fer creure que l’animació de les escenes històriques només depenen dels homes”. I es queixa de l’oblit imposat pels homes, perquè mai cap dona negra ha estat reconeguda com a heroïna per la història, diguem-ne, universal. En un país africà, de colonització francesa, hi havia un llibre d’història del seu poble que començava així: “Nos ancêtres les Gaulois…”. Si les dones blanques han estat silenciades, preguntem-nos com n’han estat, de silenciades, les dones de moltíssims pobles que ni tan sols coneixem… Potser un dia haurem de reescriure tota la història universal…

Antigament, en les societats africanes, el rol de les dones era respectat i podien participar en diversos afers socials. Aleshores, ens hem de preguntar quin és l’origen de la seva marginació. Les causes són diverses: per una banda la influència cultural dels “descobridors/conqueridors”, és a dir, de la colonització i, amb ells, de la presència de religions foranes, el cristianisme i l’islam. Amb la islamització, els musulmans consideraven que les dones no podien tenir un rol de primera línia, i amb el cristianisme la cosa no els va anar millor, perquè els europeus, junt amb la cultura/religió, els van transmetre el sistema patriarcal i endocèntric de les seves pròpies organitzacions socials i religioses. I el resultat va ser el desplaçament de les dones a segon pla. Recloses a la llar i al sosteniment de la família, van perdre tota possibilitat d’influència pública i social.

D’altra banda, si la ignorància d’Europa respecte a l’existència de les dones negres és gran, es deu, en part, primer perquè ben poca és la història que hem pogut conèixer d’aquests països africans a través dels nostres llibres de text, però també pel masclisme imperant generalitzat i una historiografia volgudament marcada per l’absència de dones, de la qual només se’n salvaven aquelles que no hi havia manera de poder amagar.

Per tot això el nostre propòsit és el de donar a conèixer algunes d’aquestes dones negres i feministes, que per no ser blanques i europees han estat expulsades del paradís del reconeixement universal. No són teòlogues, ni santes, ni abadesses, sinó protagonistes i testimonis que han marcat la història del seu país.

Roser Solé i Besteiro

(1) Sylvia Serbin, Reinas de África y heroínas de la diáspora negra, Wanafrica Ediciones, Barcelona 2017