Neix La Madrasseta, l’escola popular del sud de Sabadell

No és fàcil parlar d’un projecte que tot just acaba de néixer. Un cert pudor, una certa impaciència també, voldrien que en parléssim tal i com només el propi desenvolupament, la pròpia pràctica del projecte ens permetrà de fer-ho, més endavant.

I no només perquè ens agradaria poder-ne parlar avalats per l’experiència, sinó també perquè ens sentim expectants d’allò que la Madrasseta ens pot arribar a donar. No ho coneixem amb certesa, i dir-ne això parla a favor de la força del projecte.

La Madrasseta és un una experiència en moviment, oberta, no del tot previsible. Una escola popular, gratuïta i sense ànim de lucre, enfocada principalment a l’aprenentatge de llengües/cultures, on persones d’orígens, edats i condicions diverses poden venir a aprendre-hi o a ensenyar, o totes dues coses alhora, i a descobrir-hi noves llengües i nous rols, dins d’un horitzó de construcció social.

És, si voleu, com si haguéssim creat un artefacte volador però encara no sabéssim del tot quin serà el seu abast de vol: quant volarà, cap a on exactament, amb quines trajectòries i utilitats, etc.

Naturalment, no som completament ignorants. Sabem amb quines concepcions inicials ens hem llançat a donar-li forma, i en el moment en què escrivim aquest article l’escola fa ja un mes llarg que ha obert portes i que omple aules.

L’experiència, per bé que curta, ens fa preveure que moltes d’aquestes concepcions aniran agafant cos. I ens fa veure que moltes d’elles aniran enriquint-se, matisant-se.

Quines són aquestes idees? Què busca l’escola popular? Vegem-ho, tenint present que és un quadre en moviment:

  • La Madrasseta vol ser un projecte útil: vol ser un instrument que faciliti l’aprenentatge de llengües i cultures a tothom, i especialment a aquells que tenen més dificultats per accedir-hi (estudiants, persones amb pocs recursos, etc.).
  • La Madrasseta és un projecte horitzontal. Si el projecte avança, només pot avançar des de baix, perquè individus voluntaris la fan viure, la nodreixen i se’n nodreixen.
  • La Madrasseta no és un projecte assistencialista. L’assistencialisme es basa en una imatge rebaixadora de l’altre (“l’altre no sap res”) i en una imatge errònia d’un mateix (imatge d’autosuficiència, de perfecció). La Madrasseta, en canvi, diu: tothom ha de tendir a jugar un paper en l’escola, tothom ha d’aprendre de l’altre.

L’assistencialisme fa d’aquell que rep l’assistència un objecte passiu, sense oportunitat de participar en el procés de la seva pròpia recuperació. […] L’assistencialisme és una forma d’acció que roba a l’ésser humà les condicions per aconseguir una de les necessitats fonamentals de la seva ànima: la responsabilitat (Paulo Freire).

  • La Madrasseta ha de ser alhora una eina d’inclusió però també de “desclosió”: permetre a tothom sortir dels seus universos culturals i lingüístics habituals, contribuir a fer caure barreres per generar comunitat.
  • La Madrasseta no parteix de la imatge “uns que saben ensenyen a uns que no saben”, sinó més aviat de la imatge: “uns que saben X ajuden uns altres a aprendre X mentre aquests n’ajuden d’altres a aprendre Y”.
  • La Madrasseta busca constantment la reversibilitat de rols: que el que fa de professor o facilitador sigui també alumne, que l’alumne sigui professor o facilitador. Tothom és alhora mestre d’una cosa i ignorant d’una altra, i aquesta consciència és generadora d’igualtat.
  • L’escola popular ha de servir per facilitar(-nos) l’accés al coneixement, a l’aprenentatge i als processos subjectivadors que comporta. Aprendre els uns dels altres i els uns amb els altres. I aprendre del fet d’estar aprenent els uns dels altres i els uns amb els altres.

La gent no s’adona del poder que té (Joan Brossa).

  • La Madrasseta ha de ser una eina de construcció social que ajudi també les persones a construir-se: a adoptar nous rols, a aprendre noves llengües, a descobrir noves relacions, nous objectius, etc.

Una definició possible de la felicitat seria la següent: descobrir en un mateix una capacitat activa que fins llavors s’ignorava que es posseïa. (Alain Badiou).

  • La Madrasseta és un instrument, però també un fi: com a instrument, facilita l’aprenentatge de llengües, com a fi, articula una espai d’intercanvi, de coneixement, de vida col·lectiva solidària.

Quins d’aquests punts tendiran a desenvolupar-se més clarament? Quines d’aquests concepcions s’acabaran materialitzant en la vida quotidiana de l’escola? Quins resultats imprevistos, quines sorpreses trobarem?

Potser ens haurem de citar a l’estiu, per fer balanç. Fins llavors, fem nostres les paraules de Gramsci, diguem-nos: Força! Intel·ligència! Entusiasme!

Comissió Pedagògica de L’Escola Popular del Sud La Madrasseta

Anuncis

El voluntariat, eina de transformació social

És dilluns al matí. Com cada dilluns, m’arriba un correu de la coordinadora del voluntariat amb el llistat de visites preferents per a la tarda. Els dos voluntaris del dilluns ens encarreguem de visitar una dotzena d’usuaris de les instal·lacions del centre Albada del Parc Taulí de Sabadell com a convalescents de llarga durada.

El servei de voluntariat té activitats programades com aquesta on participa el voluntariat de forma habitual i d’altres on s’actua sota demanda, segons les necessitats de cada moment. El voluntariat sempre té una funció de complementarietat amb l’equip sanitari i social, fent tasques d’acompanyament a la persona hospitalitzada com la lectura, conversa, companyia, escolta… tasques de suport a les activitats lúdiques i terapèutiques que es programen com manualitats, tallers de memòria, jocs de taula… d’acompanyament en passejades per dins o fora dels centres, deambulacions pel passadís… i fins i tot tasques d’acompanyament a tràmits i gestions com ara oficines del DNI o passaport, visites a altres centres i serveis.

I tot això es fa a l’Hospital de Sabadell (Planta hospitalària, Pediatria, Ludoteca), al Centre Albada (Convalescència, Demències, Unitat de Cures Pal·liatives), a l’espai Sabadell Gent Gran (Coral SGG, Hort) i al Centre Salut Mental (Centre Antaviana, Hospitalització adults).

Quan a la tarda arribo al centre Albada i a la planta corresponent, miro a la llibreta de Voluntariat el registre de les visites dels meus companys de la setmana anterior. A la Maria li han donat l’alta el divendres, que bé! espero que hagi trobat la manera d’organitzar-se a casa; el Carlos, divendres no tenia gaires ganes de parlar, se’l veia desanimat, diu el meu company, a veure si avui en té ganes i el puc distreure una mica i fins potser verbalitzar què l’amoïna. L’Àngels, sembla que millora i té conversa animada. L’Amadou ja ha començat a caminar amb la pròtesi que li permetrà incorporar-se al món laboral després de l’accident. La Carmen necessita dues persones que l’ajudin a passejar pel passadís, esperaré que arribi l’altre voluntari per passar a veure-la tots dos.

Pel que fa als usuaris del Centre Albada, que és al que faig referència, acostumen a ser persones de qualsevol edat, convalescents, que porten força temps ingressades i que per les raons que sigui no tenen a l’abast prou suport familiar o d’amistats que els permeti continuar connectats amb el món exterior més enllà de les qüestions més pràctiques i quotidianes relacionades amb la seva recuperació. Em refereixo al fet que no tenen ningú que els passi a veure una estona per només parlar del temps o de com es troben avui per exemple. I és això el que fem els voluntaris, passar una mica de temps al costat de les persones que poden necessitar aquesta estoneta de conversa.

Parlar del temps és una manera de començar però quan et presentes i t’interesses per ells, els seus orígens, les diferents etapes de la seva vida, familiar, laboral, és quan molt sovint es relaxen i s’expliquen obertament. Per tant la feina dels voluntaris no és tant parlar com escoltar. I si n’hi ha d’històries! …per fer-ne un llibre!

A mesura que van passant les setmanes –hi ha persones que poden estar més de mig any ingressades– es va establint una relació de confiança i un cop repassat el passat es comença a parlar del present i del futur immediat. Quan un cop superades les fases més difícils de la malaltia es comença a parlar del retorn a casa comencen a sorgir les pors. Sobretot a la manca d’autonomia i a la solitud.

I els voluntaris? Un equip de persones de totes les edats que, ben coordinades i amb formació prèvia i continuada, ofereixen part del seu temps lliure a escoltar i acompanyar. Què més es pot demanar?

Doncs penso sovint que sí que podem demanar-nos crear aquestes xarxes de suport social entre veïns i veïnes, a tots nivells. Ens cal treballar per transformar la societat de manera que es creïn aquelles xarxes d’acció comunitària, de responsabilitat col·lectiva, que ens protegeixin de l’individualisme, del mirar cap una altra banda, del content jo, contents tots! I ens hi hem de comprometre personalment, no esperant que les administracions ho resolguin tot. I aquí hi té un gran paper el voluntariat. I de possibilitats d’actuació n’hi ha de sobres. Actualment em sap greu, amb l’excusa de la feina i l’atenció familiar, no haver començat abans aquesta col·laboració.

Abans de marxar deixo constància de com han anat les visites a la llibreta del Voluntariat per tal de facilitar, demà, la tasca dels meus companys. Ha anat bé la tarda. Les converses, les mostres d’agraïment i els somriures silenciosos em carreguen les piles per tota la setmana.

Isabel Cruells

“Porque Jesús vino para liberarnos”

Parlar i escriure sobre Nicaragua, un any després d’haver tornat, m’implica sencera. Sento que la porto a dins, amb totes les persones estimades d’allà. I ara fa mesos que fa especialment mal, per la situació de violència i repressió que estan patint. Poder canalitzar aquest dolor i impotència amb grups de solidaritat d’aquí ha estat important, així com també ho és poder seguir compartint l’experiència viscuda.

Durant dos anys vaig estar al Proyecto NATRAS-CEB com a voluntària, acompanyant infants i adolescents en situació de treball infantil, juntament amb un equip d’educadores nicaragüenques ben valentes i voluntàries d’arreu. Igual d’importants en el procés dels infants i adolescents, les seves mares i persones referents de les comunitats.

Dos anys que han estat d’un aprenentatge intensíssim, de posar mans i cor però, sobretot, d’ESTAR, d’escoltar, de compartir, d’anar-me contagiant de la seva força per transformar les realitats d’injustícia i celebrar la Vida, de deixar-me desarmar per la generositat, l’acollida i la valentia de la gent d’allà.
Tantes persones… Com Doña Benita, que vora la llar de foc de casa seva, una Setmana Santa, en una petita comunitat de Matagalpa, m’explicava com l’havia canviat la vida conèixer un Jesús llibertador: “Porque Jesús vino para liberarnos, para que no hubiera injusticia, por eso yo les digo a la gente de la comunidad que cuando vienen a sacarnos tierras para cultivar café hemos de organizarnos”. Ay, Doña Benita, ¡cuánto aprendí junto a vos, platicando junto al fuego, de lo que significa la Buena Noticia de Jesús, de lo que es amar y luchar para transformar la realidad! I així de tantes dones i homes, valentes i lluitadores i generoses. Com Doña Julia, que compartia les “tortillas” que palmejava amb esforç, regalant-ne a les persones amb més dificultat del barri. O l’Anabel, que havent estat nena del projecte, ara és educadora i acompanya les mares i els “chavalos” amb tot l’amor del món.

Déu dels mil rostres, que present et feies! En els “chavalos” i les “chavalas” del Proyecto, en la gent del barri, en les mares, a la comunitat del Chile (Matagalpa), en les Comunidades Eclesiales de Base… arreu! Present, constantment, en una terra de lluita, de VIDA, de ferida, de celebració, d’esperança. En una terra marcada per la injustícia però també per la resistència. Una terra de mans obertes i cors generosos.

A Nicaragua sento que vaig tocar amb la punta dels dits (del cor) l’entendre d’alguna manera la història de la vídua que ofereix les dues monedes o la multiplicació dels pans i els peixos. En veure que el que es té es reparteix, una i altra vegada. I que on mengen dos, en mengen sis. I on és benvinguda una també ho és la seva família. I el “no hay falla, pase adelante” i el deixar les agendes, i les presses de banda. I adonar-me que sí, que hi ha molt a fer, però que molt del que és essencial es juga en l’estar. En estar, escoltar, acompanyar-se…

Temps de descobrir que fragilitat i fortalesa, trencament i sanació, mort i resurrecció, a vegades es donen misteriosament alhora. Temps de seguir pregant fort aquella oració: “No ens deixis acostumar-nos-hi”, perquè tenim germanes i germans que no poden donar la vida per suposada. Temps de descobrir-me caminat amb molta gent d’allà, d’aquí, de molts llocs. Gent travessada per la realitat i profundament compromesa, des de cada particular forma de ser i habitar el món. Ara, la tasca segueix aquí, en les fronteres i ferides de prop. Com sempre, per sort, amb moltes altres persones.

Lucía Mendoza

SETEM, els 50 anys que van del 1968 al 2018

Corria l’any 1968 quan en Francesc Botey decideix fundar un secretariat -conjuntament amb altres escolapis- pel llavors anomenat tercer món. Així va néixer SETEM. Com deia el filòsof Ortega y Gasset, jo soc jo i les meves circumstàncies. I quines eren les circumstàncies, el context d’aquell moment? Guerra Freda entre el 1r món (capitalista) i el 2n món (comunista); descolonització de molt països (inclosos al 3r món); Primavera de Praga, un intent de “socialisme amb rostre humà”; revolta de maig del 68 (sigueu realistes, demaneu l’impossible…); Caputxinada el 1966; Estiu de l’Amor hippie el 1967; The Beatles encara gravaven discos, amb cançons com All You Need Is Love o Revolution. En fi, un context interessant per néixer, no?

En Francesc Botey, poc temps després, va ser ficat a la presó de Zamora durant un any pel règim franquista, per denunciar la situació que patien els gitanos al Camp de la Bota. Allà, ell havia format un grup de professors disposats a tot per tal que aconseguissin accés a l’educació, aplicant les teories pedagògiques alliberadores de Paulo Freire. Finament, l’any 1971 en Francesc (que mentre era a la presó va ser substituït al Camp de la Bota pel seu germà Jaume) fou destinat a Mèxic, on va viure fins a la seva mort.

En aquestes circumstàncies, la vida inicial de SETEM va ser accidentada i curta i durant bastants anys l’organització va restar en estat d’hibernació. Va ser a mitjans dels anys 80 quan el també escolapi Andreu Trilla, que casualment havia viscut el maig del 68 a Paris, i que coneixia en Jaume Botey, va rebre l’encàrrec de tornar a posar en marxa SETEM. Aleshores es va decidir fer-ho en forma d’associació, desvinculada formalment de l’Escola Pia.

Aquí comença la segona etapa de SETEM Catalunya, que continua fins els nostres dies, com a associació independent de solidaritat internacional. I ara afegeixo Catalunya al nom perquè els anys posteriors van anar sorgint altres SETEM a diferents territoris de l’Estat, que l’any 1995 es van associar creant la Federación SETEM. En aquesta segona etapa, en Jaume Botey, que malauradament ens va deixar fa uns mesos i que crec que no necessita presentació, hi ha tingut un paper destacat, com a membre de junta o com a formador.

I què ha fet SETEM Catalunya durant tot aquest temps? L’activitat més emblemàtica són els Camps de Solidaritat i potser recordeu que la Maria Antònia Bogónez va escriure un fantàstic article sobre ells en aquesta mateixa revista. I ara entra en escena l’Arcadi Oliveres, activista que tampoc necessita presentació i que va conèixer en Jaume Botey a partir del seu germà Francesc, al qual visità a Mèxic en el seu viatge de noces. L’Arcadi ha estat una peça clau durant tot aquest temps en la formació de les persones participants de Camps. Quin privilegi!

Per què més existeix SETEM? Bàsicament, per denunciar injustícies globals i per proposar alternatives. Ha denunciat, entre altres: els Tractats de Lliure Comerç; les condicions de treball a la indústria del tèxtil, de l’electrònica o de les sabates; o el finançament de la indústria armamentista per part dels bancs espanyols. I a nivell d’alternatives, porta anys amb propostes que tenen una repercussió creixent: la Comercialització Justa, la Banca Ètica, la Compra Pública Ètica, l’Economia Social i Solidària, Pam a Pam o el Mobile Social Congress.

Per l’entitat han passat diferents persones, activitats o campanyes però crec que puc afirmar que, en tots aquests anys, conjuntament amb altres organitzacions, SETEM ha treballat per la solidaritat i la justícia global, tenint ben present això que Galeano va explicar tan bé: “A diferencia de la solidaridad, que es horizontal y se ejerce de igual a igual, la caridad se practica de arriba hacia abajo, humilla a quien la recibe y jamás altera ni un poquito las relaciones de poder: en el mejor de los casos, alguna vez habrá justicia, pero en el alto cielo. Aquí en la tierra, la caridad no perturba la injusticia. Sólo se propone disimularla”.

Per celebrar aquest 50è aniversari, us esperem el dia 1 de desembre a partir de les 11 hores al Casal Girapells de Barcelona.

Jaume Osete

Cuarenta años de MOCEOP

MOCEOP (Movimiento pro Celibato Opcional) surgió hacia 1977 en torno al fenómeno de los curas casados y a las esperanzas de renovación originadas por el Concilio Vaticano II. Eran años de gracia, tiempos encuadrados en una etapa dinámica tanto sociopolítica (final de la dictadura) como de construcción eclesial desde las bases.

Desde su inicio Moceop se presentó como un grupo de creyentes en Jesús de Nazaret, afectados, más o menos directamente, por la ley del celibato impuesto a los sacerdotes y otros cristianos que sintonizaban con nuestras apuestas en la lucha por los derechos humanos dentro y fuera de la Iglesia. Nunca quisimos ni creímos ser algo paralelo o subterráneo. Pero había que dar voz y visibilidad a muchas personas (sacerdotes, mujeres, familias, hijos), que por decidir incumplir la ley canónica del celibato y desde su situación de ilegalidad conscientemente asumida, estaban decepcionadas, criticadas, marginadas y hasta excomulgadas. Traíamos heridas y necesidades, pero también esperanzas de encontrar otras coordenadas de vida. Empezamos a encontrarnos y de ahí surgió Moceop, que abrió sus puertas y también sus casas y sus corazones.

Intuiciones-apuestas

En esta nueva situación humana sacerdotes y sus parejas tuvimos que resituarnos a través de una transformación personal fundamental y progresiva. Nos situamos en la vida, nos abrimos al amor y a nuevos retos por descubrir dentro de una nueva concepción del ser humano, una nueva antropología integradora.

Esta tarea de transformación personal la ofrecimos a otras muchas parejas de andadura similar, siempre difícil en los primeros tiempos. Por eso, el acoger, cuidar y compartir fueron urgencias decisivas que aparecen cargadas de utopía y esperanzas activas. Nos consta que sirvieron de terapias para encarar vidas con un futuro más luminoso.

Empezamos a vislumbrar también la conveniencia de no contraponer ministerio presbiteral a una vida en pareja y a la formación de una familia. De ahí que una reivindicación inicial era la opcionalidad del celibato para los sacerdotes. Era apostar por la dignidad de todos los creyentes en la Iglesia, respetando la libertad para elegir estado y hogar, como dones de Dios. Estos derechos los defendimos, y seguimos defendiendo, como derechos no sometidos a ninguna imposición ni ley.

Nos seguimos sintiendo una Iglesia en marcha, elementos activos, seguidores de la convocatoria de Jesús, pero desclericalizándonos y rompiendo con rancios dualismos y divisiones maniqueas: clérigos-laicos, cristiandad-ritualismo…

Nos hemos integrado en pequeñas comunidades en donde vivimos nuestra fe común desde la corresponsabilidad, la fraternidad y la igualdad. Insistimos en que los ministerios eclesiales, no solo el presbiteral, deben ser servicios a las personas y a las comunidades, nunca un poder al margen ni por encima de ellas. La comunidad está por delante, e incluso en lugar, del clérigo. La comunidad es la que decide, elige, designa, convoca, celebra.

La transformación de nuestra tierra en un mundo más humano y solidario (Reino de Dios) nos importa más que los entornos eclesiásticos. Por eso, las causas justas: ecología, solidaridad, pacifismo, feminismo… están entre nuestras coordenadas. Y, por supuesto, el Evangelio, como Buena Nueva, nos da ilusión, esperanza, sentido de la vida.

Hemos compartido con personas y grupos que se sienten en la frontera de la marginalidad eclesial, el ser iglesia y vivir la fe de otra forma más comunitaria. Hemos ofrecido un espacio verde, un ambiente cálido en el que haya otra sensibilidad y otra tonalidad de fe y de Iglesia.

Cuarenta años

Estamos de aniversario. Llevamos cuarenta años. Y el balance es de recuerdo y memoria agradecida. Si recordar es “volver a pasar por el corazón”, tengo que decir que la historia de Moceop tiene mucho corazón. Y aquí tengo que hacer un recuerdo gratificante de las mujeres del movimiento. Moceop es de hombres y mujeres, pero la presencia, la mirada y compromiso de las mujeres ha supuesto un aporte en el proceso de desaprender teologías y mundos androcéntricos. Los hombres hemos salido beneficiados y la visión y consideración de la igualdad de la mujer fortalecida. Como Coordinadora General de Moceop siento agradecimiento, porque entre todos y todas hemos conseguido hacer un movimiento igualitario, inclusivo y fiel al Evangelio.

Sigo viendo en Moceop cariño, cuidados, alegría. Invitamos a todas las personas, creyentes o no, incluidas aquellas que no entendéis nuestra forma de vivir, que os paséis por nuestras casas y familias de curas casados y veréis que no hay remordimientos de traiciones o deserciones sino paz, amor, fe, puertas abiertas y la mesa puesta. Podéis también navegar por nuestra página web (moceop.net) en donde se divisa con más detalle nuestro camino.

Tere Cortés

Hem fet Amics al Miracle

La meva aventura al Miracle va començar fa uns cinc anys. Em vaig inscriure en un curs sobre fotografia i espiritualitat sense saber gaire què em trobaria. La veritat és que la temàtica del curs em venia molt bé: m’agrada la fotografia i, per la feina que faig, em calia treballar com expressar l’espiritualitat a través de la imatge.

Però, com sol passar, la realitat va desbordar absolutament la meva previsió inicial. De la fotografia, vaig passar als quatre cicles estacionals de Natura & Espiritualitat. I després van arribar la música, la literatura, la Bíblia i un munt de coses més. Ha estat una descoberta que realment m’ha sacsejat des de l’interior: l’estupor davant del silenci, la consciència de la vida natural (i de la meva distància amb la natura), l’experiència de sentir-me acollida, la creativitat, l’obertura, i el respecte que destil·la El Miracle, una litúrgia treballada i viscuda… Per a mi, que tinc una tendència malaltissa cap a l’organització i el control, ha estat un deixar-se portar i deixar-se cuidar que m’adono que ha donat resposta a una set profunda. Set compartida amb molta altra gent amb qui, finalment, ens van unint vincles d’amistat.

Tot plegat, obra sobretot d’un parell de monjos montserratins (Ramon Ribera-Mariné i Vicenç Santamaria), d’una cuinera extraordinària (Mercè Delgado) i d’uns quants laics ben inspirats. Uns recursos modestos, d’entrada, en relació als fruits obtinguts. I uns recursos que, en el moment eclesial en què vivim, s’han mostrat també fràgils. També a Montserrat la comunitat es fa gran, es fa difícil respondre a tots els reptes, i costa trobar relleus.

Aquests valors viscuts al Miracle: la natura, l’acollida, l’austeritat, l’atenció, el respecte mutu, la diversitat, la creativitat, l’espiritualitat com a Evangeli viscut… necessiten continuar comunicant-se a través d’una altra forma d’organització. Per això, els monjos de la petita comunitat de Montserrat al Miracle i uns quants laics ens hem animat a tirar endavant una associació d’Amics de la Casa del Miracle. Per contribuir a sostenir-la (una casa d’espiritualitat de la dimensió –i l’aïllament– de la del Miracle, absorbeix recursos personals i econòmics considerables), per donar continuïtat a les activitats que s’hi organitzen i crear-ne de noves (aquí podeu trobar les que es duen a terme aquest any 2018), per donar a conèixer tot allò que s’hi fa i poder compartir-ho amb altres persones. En definitiva, per continuar mantenint el llum de l’Evangeli en un lloc visible en la foscor del nostre món convuls.

He de dir que és un projecte que em fa molta il·lusió. Me’n fa perquè em permet continuar treballant en una línia de la qual em sento deutora. I me’n fa perquè agraeixo la confiança que els monjos dipositen en el grup de laics que ens hi posem, confiança que permet anat trencant aquesta línia divisòria laics/clergues i que és un estímul a avançar en la comunió. De fet, moltes congregacions religioses ja fa temps que han emprès aquest camí. Són sobretot els bisbats els qui hi oposen més resistències i mantenen una línia més clerical. No hi ha dubte que és un repte per a tothom i que no és cap garantia d’èxit el fet que els laics i laiques agafem més responsabilitats. Però sens dubte és més sa i respon molt millor a la Bona Notícia, posar els cinc sentits en els reptes de futur, malgrat les pròpies mancances, que veure des de la passivitat forçosa com l’Església, en el nostre entorn, es va esllanguint. Al cap i a la fi, des dels seus inicis aquesta empresa sempre ha estat conduïda per l’Esperit i no pas pels mèrits personals, oi?

Presentarem l’Associació d’Amics de la Casa del Miracle públicament el proper diumenge 27 de maig, a les 16 h., al Miracle (pròpiament a la sala de la Casa Gran de Riner, que es troba al costat del Santuari). A banda dels parlaments preceptius, gaudirem també de la música medieval de Laura de Castellet. Estarem contents si ens hi voleu acompanyar.

Mercè Solé

Felicitats, Sostre, pels 25 anys!!!

Mentre Barcelona s’anava transformant per poder ser la seu olímpica del 92 un grup de persones de la Barceloneta ens reuníem cada setmana per fer realitat un projecte solidari per als nostres veïns Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu, quatre homes sense llar que passaven el dia pels carrers del nostre barri i maldormien en algun racó. I aquest grup de veïnes i veïns vam esforçar-nos tant intel·lectualment com físicament per obrir el SOSTRE, al mateix barri, on poguessin dormir i establir lligams amb els voluntaris.

En Gonzalo, més conegut com a Manolo, es passava el dia pels voltants del mercat de la Barceloneta on era ajudat per veïns i veïnes que li donaven menjar i beure i alguna moneda. Algunes nits anava a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital del Mar on no feia tant de fred i potser podia fer un cafè. Passava la nit als porxos sota el Passeig Marítim arraulit amb cartrons i potser alguna manta. En Bartolo tenia com a casa un cotxe abandonat del barri on hi dormia i hi guardava el que recollia. Passava el dia assegut en un banc al passeig Joan de Borbó i era ajudat per persones i botigues properes.

En Juan, més conegut com a Capitán, era pescador i dormia en un petit quartet de guardar eines de pescar. En Mateu ajudava a aparcar cotxes a prop de l’Hospital del Mar i així recollia alguna propina. Aquests eren els quatre homes que nosaltres volíem atendre. Nosaltres els coneixíem, parlàvem amb ells i els anàvem explicant el projecte perquè quan obríssim volguessin venir. Arrels ja treballava des de finals dels 80 però per als nostres homes el projecte estava massa lluny i a més a més hi havia unes normes d’higiene i de prohibició d’alcohol i tabac que ells no podrien complir. El rector de la parròquia ens va oferir uns locals al carrer Pescadors i també l’aixopluc legal. I finalment vam poder fer realitat el nostre somni!

I la nit del 9 de desembre de 1992 vam obrir la porta del nostre SOSTRE! I fins avui! Més de 300 voluntaris obrint la porta cada nit per atendre primer en Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu i fins a més de 50 residents que han anat passant pel centre al llarg d’aquests 25 anys. Els primers mesos els vam passar provisionalment als locals de la parròquia del carrer Almirall Cervera mentre anàvem arreglant el local del carrer Pescadors on podien dormir fins a 6 homes.

El SOSTRE ofereix llit, sopar (cada nit el porta una voluntària), roba i dutxa.

El SOSTRE ajuda a aconseguir documentació, pagues mínimes, feina, pis compartit o residència en cas de ser necessari.

El SOSTRE programa visites mèdiques, operacions i tractaments en els centres mèdics que convingui.

Però, el més important… el SOSTRE ofereix suport i companyia per aconseguir fer pujar l’autoestima de persones a qui un dia el camí de la vida se’ls va tòrcer de manera tan brutal que del sotrac van perdre tot el que tenien: feina, família, amics…

El passat dia 28 de gener ens vam reunir molts voluntaris i residents i també membres d’entitats que col·laboren amb el projecte per celebrar aquests 25 anys. Va ser una festa molt emotiva. L’èxit de la festa fou possible gràcies a la gran participació, a la comissió organitzadora i al granet de sorra que molts vam posar anant a comprar, a buscar residents (no era tasca fàcil ja que alguns van amb cadira de rodes), a trucar i enviar cartes perquè les voluntàries de sopar i els voluntaris més grans rebessin la informació. Vam poder fer la festa a l’escola Sant Joan Baptista que les germanes de Marillac ens van deixar utilitzar amb totes les facilitats. Vam convocar l’inici de la trobada a dos quarts d’una per saludar-nos, abraçar-nos i posar-nos al dia. Quantes emocions! Cap a la una del migdia vam anar al gimnàs de l’escola totalment preparat per fer el concert del Cor Evolution del Raval. Un grup de persones molt animades que van cantar i ballar un bon grapat de cançons. Tenen molt ritme i es nota que s’ho passen bé cantant i no els importa regalar el seu temps a entitats solidàries. Moltes gràcies!

Acabada l’actuació vam anar al menjador de l’escola i al pati on vam poder dinar, a peu dret, una fideuà que vam encarregar a D’ins, escola d’hosteleria de la Fundació Formació i Treball de Càritas. Una parella molt amable ens servia. També vam picar tacos d’unes truites enormes (30 ous!), olives i seitons que ens havia regalat el bar Jaica de la Barceloneta. Tot un detall! No va ser l’únic detall: el famós restaurant Salamanca ens va regalar pastís de Santiago per a tothom.

Uns menjàvem drets, altres asseguts, altres al terra del pati…Tothom trobava un racó on gaudir del solet, del bon menjar i de la bona companyia.

Després de dinar vam tornar al gimnàs per veure una obra de teatre molt emotiva feta per Grup Teatre Arrels Fundació on la història del nostre Sostre formava part de la trama. Dins de l’obra es va projectar un muntatge de fotografies.

Acabada l’obra vam agrair l’assistència, el bon ambient i ens vam citar per una propera celebració.

Per fer difusió de la celebració (la festa del 28 de gener i una eucaristia el 17 de desembre a la parròquia de sant Miquel) vaig escriure un text on volia transmetre que el Sostre és un projecte fet a mida i feia un símil amb un vestit fet per una modista o un sastre. Abans no era tan excepcional que la mare volgués que una modista ens fes alguns vestits.

En el text també escrivia…
Vam fer realitat el somni d’obrir el Sostre per als nostres veïns. Estem molt contents d’aquest projecte original que enguany compleix 25 anys. Projecte de solidaritat amb més de 300 voluntaris amb diferents serveis (sopar, roba, dormir, documents…) i més de 50 residents que han fet gran el projecte.
Pescadors 42 ha obert cada vespre com a espai de trobada de residents i voluntaris per sopar, xerrar i dormir; però a més a més dels recursos materials que hem ofert hem establert relacions cordials entre ells i amb nosaltres. Hem volgut que tornessin a sentir-se persones.
Tots i totes ens estimem molt el nostre Sostre!

S(omni)
O(riginal)
S(olidaritat )
T(robada)
R(ecursos)
E(stimació)

Per acabar si voleu ens trobareu cada vespre a partir de les vuit del vespre al carrer Pescadors 42 (el primer dissabte de mes fem portes obertes). El nostre correu electrònic és: informacio@projectesostre.org. La nostra bonica pàgina web i el nostre compte bancari: ES33 2100 0801 1002 0052 0814.

Carme Bellart