Una petita reflexió sobre la solidaritat des de Ngovayang (Camerun)

El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.

Ngovayang és una petita missió, una vall entre muntanyes, al sud del Camerun. Aquí convivim els pigmeus Bagyeli –uns 3.000 en el món, tots viuen aquí–, diferents poblacions bantús –principalment Ngumba, Fang i Basa–, dos missioners oblats –un de la RD del Congo i un altre de Nigèria–, un diaca camerunès i quatre germanes de la Puresa de Maria –dues germanes congoleses i dues germanes espanyoles.

Per a mi, la solidaritat està estretament lligada a l’amistat. És veure en l’altre –com diu Stephan Zweig en la seva genial novel·la– els ulls del germà etern. Veure en l’altre a una persona com jo, ni més ni menys, amb el mateix dret a viure una vida digna, a estudiar, a curar-se quan està malalt, a gaudir d’aigua potable… a somiar, a tenir una feina, a participar en la construcció de la societat, a formar una família, a desplaçar-se on vol, a tornar a la terra amb dignitat… a ser, simplement, un ésser humà.

La solidaritat és una forma d’amistat. I l’amistat és acceptar els altres tal com són, en la dignitat del que són, pel que són en si mateixos. És estimar en cada ésser humà a tota l›espècie humana, però estimant a cadascú en particular.

La solidaritat, en aquesta petita vall, està feta de coses petites: netejar junts el col·legi per preparar demà la vinguda dels nens, compartir junts un àpat o una fruita del camp, aprendre a dialogar en una llengua nova perquè expressa la visió del món d’una altra persona, el seu pensar i sentir… està teixida de noms i rostres concrets. Alguns d’aquests rostres són els dels nens de CM2 (6è de Primària) que després de més de dos mesos fora de les aules per la Covid19, tornen per a preparar els exàmens de fi de curs. Amb ells us deixo…

Victoria Braquehais
lasolidaritatunbonremei.com

Crisi sanitària global des de la proximitat d’un mitjà local

¿Com ha viscut un municipi de 27.000 habitants, Pineda de Mar (El Maresme), l’arribada del Covid-19 i aquests dos mesos de confinament i inici de la crisi? Com ho hem viscut i com n’hem informat els periodistes des del mitjà local, Ràdio Pineda?

Dissabte, 26 de gener, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, visita Pineda de Mar. Res a veure, encara, amb la Covid-19: el temporal Glòria ha destrossat el nostre Passeig Marítim i ens talla les comunicacions en tren amb Girona. Després de dies de patiment i dormint poc, pensàvem que seria el fet més greu que cobriríem enguany l’equip de la ràdio. Fins i tot, els Premis Ràdio Associació ens atorguen un premi per la cobertura informativa de les ràdios de l’Alt Maresme en el temporal. Aquest dia, amb el ministre Illa a Pineda, no només hi ha Ràdio Pineda. Han vingut mitjans de tot l’Estat que pregunten per una informació que encara no sabem com ens trasbalsarà els pròxims mesos: Coronavirus a Wuhan. La Xina parla de 56 morts i comencen el seu confinament. Les primeres preguntes al ministre sobre el nou Coronavirus es fan davant de l’estació de Pineda.

Arriba el Covid-19 i el decret de l’Estat d’Alarma

Un mes després, el 25 de febrer, es coneix el primer cas de Covid-19 a Catalunya: “Un cas lleu d’una dona italiana”. I el degoteig comença: cada dia rebem un nou comunicat del Departament de Salut. Ens anem preocupant cada cop més i veiem que clarament hem d’oblidar-nos d’aquells missatges inicials que rebíem, que “això no és gaire més fort que una grip”…

Ràpidament es comencen a suspendre actes culturals, esportius, jornades… Finalment, el dijous 12 de març ens avisen que les escoles hauran de tancar dilluns. Al vespre ja hem d’anunciar que no, que serà demà divendres, dia 13. Tot es precipita. El dissabte 14 de març es declara l’Estat d’alarma i tanquen els establiments, menys els considerats essencials: alimentació, farmàcies, benzineres… Nosaltres, com a mitjà local i públic de la tercera població del Maresme en nombre d’habitants, som considerats “serveis essencials” i seguirem treballant, com altres serveis municipals: Policia Local, Brigada, Benestar Social… La resta, tots a casa i treball on line.

Reorganitzem les tasques prioritzant els serveis informatius, la web i les xarxes socials. Toca, més que mai, el compromís professional des de la proximitat. Allò que expliquen els grans mitjans, com es trasllada a Pineda i l’Alt Maresme? Si parlen d’escoles… nosaltres hem de saber què passa a les vuit escoles de Pineda o als tres instituts. Si parlen d’atenció primària, nosaltres hem d’explicar què està passant als nostres dos ambulatoris. Si hi ha accions solidàries, nosaltres hem de posar en relleu què fan a Pineda Càritas, el Rebost Solidari o el Menjador Social. Si es parla de cossos de seguretat, què ens diu la Policia Local de Pineda, amb qui connectem cada matí a les 8. I si es parla d’accions dels municipis, hem de saber què diu l’Ajuntament de Pineda i els partits a nivell local.

Els primers dies veiem en primera persona els efectes de la por, el desconeixement i la manca de material de protecció. Veiem com s’han buidat supermercats i com les farmàcies des del febrer no paren de dir: “No, no tenim mascaretes ni gel de mans…”. Ens adonem que tot el que expliquem per antena o publiquem a la web té una gran transcendència, més que mai. La gent mira la tele per saber què diu el ministre i la consellera, però ens escolten a nosaltres i miren la nostra web de notícies per saber què està passant a Pineda.

15 de març: Pere Aragonès, primer cas confirmat d’un pinedenc

El primer cas local confirmat a Pineda de Mar de Covid-19 no és una persona anònima: és el del vicepresident de la Generalitat, el pinedenc Pere Aragonès. A més de la notícia, quan es decreta el confinament, publiquem unes imatges amb gent passejant com si res. Per xarxes socials no cal dir res més: la gent crida a quedar-se a casa i complir amb l’Estat d’Alarma. El nostre alcalde, Xavier Amor, fa una crida a la responsabilitat de tothom i engega mesures. I els dies que continuen intentem suplir el desconcert general actualitzant a cada moment la informació.

Finals de març: l’angoixa dels sanitaris i pacients

L’escalada de casos es produeix a tot Espanya. Aviat tenim ja dades de proximitat, primer dels hospitals de Calella i Blanes (CSMS). La gent ens pregunta: Quants casos hi ha a Pineda? La Generalitat informa primer de casos per ABS, després ja dona, obertament, casos per municipis. Nosaltres ens mantenim en contacte permanent amb els ambulatoris de Pineda i podem donar informació i consells de primera mà, des de la proximitat. També fem seguiment de les residències de gent gran de Pineda: cap cas (una bona notícia!).

De portes endins de l’ambulatori, i també dels hospitals de Calella i Mataró, ens arriba l’angoixa dels metges i metgesses: no tenen EPIs, no estan protegits i poden estar contagiats o contagiant! Una doctora del CAP m’ho diu així de clar: “És com si els paletes treballessin sense casc”. També ens expliquen les primeres angoixes, els primers pacients que han d’ingressar amb molta preocupació, també gent jove. ‘Un pacient de 47 anys sense antecedents patològics, mentre parlava amb ell per telèfon ell estava a ja l’hospital de Calella esperant per ingressar, l’acabaven de diagnosticar Covid19, estava amb oxígen i la radiografia feia por… feia quatre dies que havia començat els símptomes”, m’explica una doctora per posar-me un exemple.

I a primers d’abril ja tenim testimonis de pacients que ens arriben en primera persona:

“És angoixant tenir tots els símptomes de la Covid sense cap test que t’ho confirmi”. Així ho ha explicat a Ràdio Pineda una veïna pinedenca que vol preservar la seva identitat. Els símptomes li van començar de forma lleu, amb mal de coll, de cames i molt mal de cap, i passat pocs dies va arribar la febre alta, vòmits, diarrea i dolor a tot el cos. La seva filla està en la mateixa situació i totes dues estan confinades.

Abril: tot empitjora… però la solidaritat és impressionant

Com si el cercle s’anés tancant, a la ràdio ens arriben cada cop més males notícies, a nivell professional però també personal. Som un equip petit i que fa pinya, però emocionalment comencem a estar tocats. Veiem patir i estem patint. Som persones i no podem desconnectar. I les persones de les quals fem notícia no són de lluny, són de prop: les coneixem. La cara i la creu de treballar al teu poble.

Veiem també coses positives: l’enorme esforç dels sanitaris, de les residències, del SEM, de Benestar Social de l’Ajuntament, del PADES de l’Hospital, de la brigada de neteja, la Policia Local… veiem com l’Ajuntament deixa de banda totes les altres prioritats per centrar-se en els ajuts econòmics per a empreses i famílies, pels efectes greus que ja es veuen venir en un municipi turístic, veiem govern i oposició a nivell local que treballen conjuntament amb els mateixos objectius, i veiem molta, moltíssima gent, amb gestos solidaris: un centenar de persones es posen a cosir mascaretes coordinades per una entitat i l’ajuntament, joves amb impressores làser i botigues comencen a fer mascaretes especials, les farmàcies fan donacions del primer material que aconsegueixen al CAP, hospital i residències. I com sempre, les entitats socials, a primera línia: El menjador social de Càritas Poblenou ha de tancar… no està permès obrir però els voluntaris són gent gran i 18 joves els agafen el relleu, primer repartint entrepans i després menjar per emportar. Càritas Santa Maria multiplica esforços per altres necessitats urgents: menjar, bolquers… El Rebost Solidari, de Creu Roja i Ajuntament, multiplica enormement la demanda: la gent que havia de començar a treballar als hotels i establiments per Setmana Santa no tindrà feina. 3.000 persones amb un ERTO a Pineda, que se sumen als més de 2.000 aturats actuals.

I el dolor que seguim de més a prop: familiars de persones mortes que no poden fer el comiat ni el dol, gent anímicament destrossada que també ens truca a la ràdio, dedicatòries alegres de cançons per nens que fan anys i dedicatòries tristes per persones que han mort i no se’ls ha pogut acomiadar. I ens truquen: comencem atenent una consulta i ens acaben explicant tot el que estan patint.

Alhora, mantenim algunes iniciatives positives: parlem amb pinedencs confinats a d’altres països del món, i sabem de veïns nostres que estan a llocs tan diversos com l’Argentina, Austràlia, Alemanya… La cantada escolar que cada any es fa al camp de futbol amb 2.000 nens, es trasllada als balcons i els nens posen Ràdio Pineda i canten des de casa. També celebrem el Sant Jordi als balcons i les escoles demanen la implicació de la ràdio. I també fotografiem el nostre poble buit. Impressiona.

Mentrestant, i en ple confinament, el 21 d’abril arriba un altre temporal de mar. A Pineda destrossa el que s’havia salvat del passeig al tram central i pinedencs i pinedenques pregunten si estem vivint les set plagues d’Egipte…: “Només ens faltava això”. Per sort, cap dany personal, tots estàvem confinats.

Maig: una mica de llum però molta incertesa

Ja es parla de fase 0 de desconfinament. I a Pineda (Regió Sanitària de Girona) molts esperen la fase 1 per poder obrir, amb mesures, alguns establiments i terrasses. Però la directora i metgessa de l’ABS de Pineda, alerta: “El virus està actiu, ens podem contagiar els pròxims dies o setmanes”.

Voldria acabar aquest article amb un reconeixement a l’esforç dels mitjans de comunicació locals. Sense totes les eines i amb molt poc personal, però amb professionalitat i vocació de servei. Ara, més que mai, hem d’implicar-nos en els reptes que es poden presentar als nostres pobles i ciutats com a servei públic i de proximitat, amb informació veraç i sobretot, sent útils i humans en un moment així.

Maria-Josep Hernàndez

Resistir desde las Tres Magnolias

Concentración de vulnerabilidad

En las residencias de ancianos viven personas mayores. Es obvio, pero hay que decirlo.

La edad media de los residentes en estos centros, supera con creces los 80 años. Son colectivos con algún grado de dependencia. Normalmente medio-alto. Son personas con multipatologías. Es frecuente que algunos de ellos necesiten más de 10 pastillas diferentes al día para poder sobrevivir. Están en centros de mayores porque no pueden estar en casa. Están en residencias por una necesidad.

En épocas normales, o sea sin pandemias, siempre tememos las épocas de cambio de tiempo, de otoño a invierno, porque un pequeño resfriado puede ser fatal. Y ocasionalmente se producen bajas.

Pues bien, los informativos repiten una y otra vez que la mayoría de los fallecimientos de ancianos se ha producido en las residencias. Obviamente es en las residencias de ancianos donde se concentran las personas más vulnerables y además con más posibilidades de contagio.

Falta de información y de medios

¿Se dice en esos informativos que en las residencias hemos estado trabajando a ciegas desde el inicio de esta pandemia? Es decir, sin conocimiento objetivo de quién era PCR positivo o negativo? ¿Ni de los residentes ni de los trabajadores? No se dice nada.

¿Se comenta en estos medios de comunicación que la mayoría de trabajadores de residencias se han contagiado del virus porque, sobre todo en la primera semana, no se disponía de medios de seguridad adecuados ni de información suficiente? Tampoco se comenta.

Solamente se habla de los centros de mayores como lugares lúgubres donde se maltrata, se desatiende a las personas que más cuidados requieren. Y estas situaciones, aunque se dan por desgracia en algunos casos, no representan al colectivo de residencias ni de profesionales que trabajamos en ellas. Todo lo contrario.

¿Quién debe garantizar la calidad de la residencias?

Precisamente hace unos días, en un debate televisivo un tertuliano decía que el problema de tantas muertes en las residencias de ancianos se podría haber evitado si las residencias fuesen públicas.

La calidad de servicio en las residencias de ancianos, como en muchos otros negocios, nace de las exigencias de los clientes. En este caso, sobre todo, de las exigencias de los familiares de los residentes. No de si la residencia es pública o privada. A ambas hay que exigirles que su servicio sea excelente.

No acabo de entender que ahora, sí, ahora, todo el mundo se rasgue las vestiduras porque tal o cual residencia ha tenido una mala gestión de los contagios y esa es la causa de la alta mortalidad por el virus durante este mes.

Y hace dos meses, ¿esa residencia funcionaba correctamente? ¿Todo era perfecto? Si no, ¿por qué se permitió que siguiera trabajando con deficiencias? ¿Dónde estaba la Administración que ha de controlar? Y, sobre todo, ¿dónde estaban los familiares que permitieron que, en situación normal, aquel centro no desarrollara bien su cometido?

¿Ahora denunciamos una gestión que ya era deficiente anteriormente?

Buscamos culpabilidad y esta está ante nuestras narices: somos culpables todos los que permitimos que estos centros de gente mayor sigan sin funcionar bien. Somos culpables todos.

Nos han dejado solos

Durante las dos semanas que duró el incremento descontrolado de casos de contagio y de fallecimientos, en nuestro caso entre el 26 de marzo y el 7 de abril, los hospitales, los servicios de salud y los servicios funerarios estaban totalmente colapsados.

No culpamos a nadie por una situación de colapso generalizado, pero ¿se está explicando que cuando llamábamos a los servicios de salud se nos decía que no vendría nadie a visitar al anciano a nuestro centro? Porque no podían. Porque los recursos eran limitados y estaban exhaustos. No lo dudamos. Pero ¿alguien está diciendo que estábamos solos con el anciano con fiebre, con síntomas evidentes de contagio del virus? Que, a lo sumo, las instrucciones eran: “Dale paracetamol” o “Ponle oxígeno a 4 minuto”.

O estamos confundidos o es verdad que nadie explica que en las residencias de ancianos hemos estado solos, solos, solos.

Los servicios de salud deberían aclarar a la comunidad lo que pasaba en estos doce días. No deberían mantenerse en silencio porque ese silencio refuerza la idea de mal funcionamiento de las residencias. Las residencias no somos centros sanitarios. Cuidamos, atendemos a gente mayor pero no somos responsables de la sanidad. Esa es la responsabilidad de los sanitarios.

¿Se está explicando que no se permitía la derivación al hospital de ningún anciano de residencia? Por encima de 80 años, ni lo sueñes. En nuestro caso sólo se permitió la derivación de los dos primeros casos que se nos presentaron. ¿O eso nos lo estamos inventando?

En algunas residencias se habían encontrado ancianos fallecidos en sus camas. ¿Alguien ha explicado en esos medios de comunicación que los servicios funerarios colapsados tardaban hasta ocho horas en pasar por el centro para recoger a la persona? Tampoco nos consta que nadie aclare estos puntos.

Pues bien, nos hemos sentido solos porque hemos estado solos.

¿Seguiremos igual o seremos capaces de cambiar?

Los centros de mayores estamos en el punto de mira siempre. Unas pocas residencias mal gestionadas manchan la imagen de un colectivo de más de mil centros en toda Cataluña.

Después de esta pandemia, las residencias vamos a seguir siendo actividades no bien consideradas socialmente.

Los noticiarios se encargan de ello. Los silencios de los otros artífices apoyan esta idea.

Tenemos que trabajar mucho para revertir esta idea. Necesitamos trabajar bien siempre y no permitir que existan centros que no compartan el objetivo común que tenemos la mayoría: lograr la máxima satisfacción de nuestros residentes y de sus familiares.

Nos tenemos que esforzar en que se reconozca que nuestra labor social es de suma importancia.

Logramos hacer la vida de nuestra gente mayor algo más agradable. Reducimos significativamente las intervenciones de los servicios de salud con el colectivo de gente mayor porque las residencias filtramos mucho antes de derivar al hospital.

Todo esto lo hacemos con un personal mal valorado y que, sin embargo, en su mayoría, prefiere trabajar en este sector antes que tomar opciones con menor responsabilidad y mejor pagadas.

Lo que hemos vivido estos días de locura, de lucha, de desánimo continuo, no lo olvidaremos nunca. Nos recuperaremos pero no lo olvidaremos.

El sistema que hemos montado ha dejado sin ayuda al colectivo de personas al que debemos el estado de bienestar que estamos viviendo. Hemos aplicado criterios económicos, criterios de utilidad para decidir dejarlos fuera.

Lo pagaremos, como sociedad nos va a costar caro.

Para acabar, si de algo nos ha de servir una crisis como la de esta pandemia, es para provocar un cambio. Necesitamos cambiar para ser mejores personas, más solidarios. Para pensar menos en lo material y pensar más en que hemos venido a este mundo a hacer algo positivo para los demás.

Nos queda tiempo para reflexionar, para reaccionar. Seguimos.

Antonio Cruz
(Publicat a “Viladecans Punt de Trobada”, maig de 2020)

Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor

Rellegint els números anteriors de L’Agulla, m’aturo en l’article “Bisbes, política i família” del número 118 del gener passat que fa referència a la unitat d’Espanya, pregàries per salvar-la, enfrontament, anticatalanisme, promoció de la no entesa, Església conservadora i arrenglerada amb les dretes, formació del passat… I és per això que vull parlar de la realitat d’Església que he conegut aquest mes de febrer a Bangladesh, en un voluntariat a la missió marista de Giasnogor, zona de plantacions de te, les quals, sota una imatge bucòlica amaguen la problemàtica d’un nou tipus d’esclavatge.

El text de 2014, “Agenda of the Tea Workers and Little-known Ethnic Communities of Bangladesh” de l’ONG nacional SEHD (The Society for Environment and Human Development) planteja de forma clara i sintètica alguns dels grans problemes de les (persones) treballadores de les plantacions de té, així com de les “poc conegudes” comunitats ètniques d’aquest país. Entre elles… escassos recursos econòmics, fruit d’un treball per a empreses privades amb sous insuficients, habitatge cedit per la propietat en usdefruit, treball infantil, drets laborals bàsics poc desenvolupats com contractació fixa, baixa per maternitat o malaltia, disposició de material de seguretat en usar pesticides…; problemes de salut generalitzats en les dones i infants, fruit de la malnutrició per insuficient quantitat i varietat, preeminència de diarrees i altres malalties fàcilment evitables, sistemes de drenatge insuficients, inexistència de latrines ni formació i costum en el seu ús, de centres d’atenció primària i ambulàncies per urgències…; l’escassetat d’escoles de primària estatals –només sis per a 156 grans plantacions– i pitjor en el cas de les secundàries…; aïllament de la resta de la societat per desconeixement, manca de suport real per part de l’executiu i dels partits polítics així com impossibilitat d’accedir al sufragi passiu i formar part de la vida social i política del país…; tot i el que diu la Constitució de 1972 i els diversos tractats internacionals signats i ratificats com la Convenció de Poblacions Indígenes i Tribals de 1957 o la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de 2007. La segona part del document proposa accions per a la millora de les condicions de vida de totes aquestes persones. Una d’elles: la creació de, com a mínim, una escola de primària a cada plantació de te i l’increment de les de secundària en les diverses valls. I justament és a això el que intenta donar solució la missió de Giasnogor, la promoció de la dignitat de persona des de l’àmbit de l’educació.

I allà he pogut recordar el que és la diversitat humana pel que fa a nacionalitats, ètnies, religions, cultures, llengües i formes de pensar. I com es pot viure des de la imposició del més fort o des de la gràcia de la comunió, quan l’acollida i l’acceptació de l’altre són el primer en rebre a qui s’hi apropa. Comunió marista, eclesial, catòlica, cristiana, hindú i islàmica, comunió humana, tot i les dificultats evidents. Així és com les (persones) missioneres cristianes, també els professors seglars Osibj i Umar i entre d’altres, des de les seves confessions ens han obert casa seva, i així és com ens vàrem apropar, la Carme i jo, des de la nostra especificitat catalana.

No és difícil adonar-se del procés que en les últimes dècades que està portant l’Església catalana, espanyola i europea a desenvolupar socialment un paper cada cop més minoritari, així com els esforços de part de la jerarquia i de determinats sectors per mantenir la presència pública, els privilegis i el poder d’antuvi. La diòcesis de Syhlet i la missió marista, pel contrari, també són petites i minoritàries en un país de tradició islàmica, i això les fa més conscients de la senzillesa del Missatge i millor exemple dels valors de l’evangeli.

I és per això que dono gràcies no només a Déu Pare, al qual com a fills i filles anomenen Abba (cfr. Rm 8,15), sinó també en aquest cas a Al·là i als déus hindús Brahma, Vishnu i Shiva, entre d’altres.

Sergi Bernabeu

Es pot trobar mes informació en el bloc en-línia Tunajifunza, a l’entrada de 7 de febrer de 2020 i següents. Recomano la seva lectura per donar sentit al que segueix.

L’impacte d’Oikocredit

El passat mes de gener un grup de 30 persones de 17 nacionalitats, sòcies, membres dels equips directius i equips tècnics de diferents associacions de suport europees, i tres representants de les oficines de Ghana, Kenia i Jamaica, vàrem tenir la oportunitat de participar en el “Study Tour 2020” a la república de Ghana. L’objectiu era conèixer les organitzacions finançades per Oikocredit, els agricultors, comerciants, famílies, cooperatives de dones, i altres col·lectius beneficiaris finals dels microcrèdits i les inversions.

Oikocredit és una cooperativa democràtica i participativa sense ànim de lucre, va ser fundada l’any 1975 als Països Baixos, i té com a missió principal atorgar préstecs a organitzacions i entitats financeres locals a països del sud, a partir dels dipòsits de les sòcies dels països Europeus i Canada. Treballa amb transparència i criteris ètics d’inversió, en els sectors de la inclusió financera, l’agricultura i les energies renovables, amb polítiques de finançament adreçades a grups que no tenen accés al crèdit comercial, per potenciar inversions productives i econòmicament viables i que tinguin un impacte socioeconòmic i ambiental positiu (economia social i solidària).

Oikocredit internacional té la seva seu social a Amersfoort (Països Baixos) i disposa d’una xarxa de 28 organitzacions de suport (SA) i 4 oficines estatals, que fan la difusió i la captació de sòcies en els seus territoris. Als països del sud disposa de 21 oficines regionals que donen servei a 684 organitzacions sòcies de 69 països. Un capital pendent de 1,047 M€ i 37,6 milions de persones beneficiaries, majoritàriament col·lectius de dones i cooperatives, que amb l’accés als microcrèdits milloren la seva vida i la del seu entorn familiar. L’oficina d’Accra, gestiona i coordina els projectes finançats a la republicà de Ghana i països de l’Àfrica occidental. Els seus clients principals són intermediaris financers que donen accés al crèdit a famílies que no en tindrien a través de la banca comercial. També participa directament en el finançament o en el capital d’algunes organitzacions com FEDCO en el sector de cultiu del cacau i PEG en el de les energies renovables, entre d’altres.

Una de les visites que vàrem fer va ser a una seu regional de FEDCO i a alguns dels seus agricultors. FEDCO és una societat limitada, implantada a 6 regions de Ghana amb un total de 2.000 PC (comunitats locals d’agricultors), en total uns 60.000 productors de cacau, que a banda de donar finançament i logística als agricultors, destina part dels seus beneficis a millores socials de les comunitats, manteniment d’escoles, biblioteques i altres serveis a la comunitat.

Després de més de 10 hores de carreteres “africanes” vàrem arribar a la ciutat de Tarkwa per visitar la seu regional de FEDCO. El magatzem central té un total de 12 empleats i gestiona 5 comunitats d’agricultors. Acompanyat de personal de FEDCO ens dirigim a Pieso, una petita comunitat rural a una hora de Tarkwa, per conèixer una plantació i entrevistar-nos amb un dels agricultors que ens espera.

En Paul Bukiroh Appiah ens rep molt amablement i ens explica que treballa a la seva granja des dels divuit anys i dona seguiment a la feina del seu pare que també cultivava cacau. Ens comenta que té uns 600 arbres en una plantació de 15 acres, la majoria dels arbres tenen cinc anys, la producció comença a partir del tercer any. En comparació amb altres agricultors de la zona considera que la seva granja és mitjana. La compra dels arbres de cacau, la va poder realitzar accedint a un préstec d’un banc rural. En Paul té tres fills i dues filles, tots van a l’escola i espera que segueixin fins a l’educació superior, i en el seu temps lliure ajuden a la granja. El seu somni és que els fills es facin càrrec de la granja i així puguin assegurar la seva vellesa.

Ens desplacem fins a la plantació i ens explica el cicle de cultiu i recollida del cacau. Les beines de cacau maduren tot l’any, per la qual cosa cal un seguiment diari, tot i que hi ha una gran concentració de feina els mesos d’octubre a maig. Tant bon punt les beines estan madures es tallen o recullen del terra i s’extreuen les llavors a mà, per col·locar-les en un llit de fulles de plàtan i deixar-les fermentar uns sis dies, al costat dels arbres. Passat aquest període, les recullen i les porten cap al poblat per escampar-les en taules d’assecat, el procés s’allarga de tres a sis dies en funció de la intensitat solar, s’ha d’anar remenant durant el dia i tapar-ho a la nit perquè no agafi humitat. Una vegada acabat el procés d’assecament es posen en sacs de 64 Kg, i esperen que el transport de FEDCO els passi a recollir per portar-los al magatzem del districte, passar els corresponents controls d’humitat i de qualitat i des d’allà als ports de sortida del país.

En Paul ha compartit amb el grup, la seva passió per treball de la terra, les seves preocupacions, les necessitats per millorar la feina a la plantació i el neguit per l’educació i el futur dels seus fills. En Paul i la seva família són un bon exemple d’aquest 37 milions de beneficiaris finals dels projectes de finançats per Oikocredit.

Vull acabar agraint a l’equip d’Oikocredit l’organització d’aquest estudi a Ghana i la oportunitat de participar-hi. Malgrat que fa anys que som col·laboradors d’Oikocredit, el fet de conèixer els responsables als països del sud, els clients directes en els sectors financers, agrícoles i de les energies renovables i sobretot el contacte directe amb els agricultors, les famílies i les comunitats de dones, beneficiaris finals del finançament i la constatació del impacte positiu en les seves vides, ens anima a seguir col·laborant amb Oikocredit i fer-ne difusió en el nostre entorn.

Per a més informació podeu visitar http://catalunya.oikocredit.es/ca/

Domènec Creus

Un llegat més d’en Jaume Botey

Benvolguts amigues i amics d’en Jaume Botey,

Tal com vam exposar a la trobada del passat 15 de febrer a l’Institut Torras i Bages de l’Hospitalet, estem treballant per donar continuïtat i aprofundir en el que ha estat per nosaltres el Llegat d’en Jaume. Simplificant una mica dèiem que el principal llegat som cadascuna de nosaltres i allò que nosaltres puguem i vulguem fer en els eixos vitals que hem vist i hem compartit amb ell.

Un aquests eixos és la solidaritat entre persones i entre pobles, solidaritat horitzontal de tu a tu. Juntament amb la Fundació l’Olivera en Jaume estava compromès amb la comunitat rural de San Pablo Tacaná, de Guatemala, específicament amb el projecte de construir una microcentral hidroelèctrica per tal que tinguessin llum a partir dels seus recursos propis, l’aigua. El projecte porta el nom de LUZ DE TODOS.

És per aquest motiu que us enviem aquest projecte que ja porta sis anys treballant-se a nivell tècnic i comunitari, des d’aquí i des d’allà. Ara estem en el punt de recollida de diners per fer-lo possible. Bàsicament es tracta d’avalar el préstec que els donarà la Cooperativa de Crèdit Coop57. També es necessitarà una quantitat a fons perdut, per qui pugui i vulgui fer una aportació en aquest sentit.

En la informació que us adjuntem està molt explicat el què i el com. Ha estat preparada per en Carles Ahumada (Cooperativa l’Olivera), pel Paco Hernández (CASAL) i per la cooperativa de crèdit Coop57.

Us animem a participar en aquest projecte i a donar-li difusió en el vostre entorn: “Un altre món és possible, molt necessari i l’anem construint”.

Cordialment,

Grup Promotor Llegat Jaume Botey i Vallès

Necessitem el vostre suport

LUZDETODOS és un programa per proporcionar un servei digne, mediambientalment sostenible i econòmicament accessible per a tots els habitants de comunitats aïllades de San Pablo de Tacanà, regió occidental de Guatemala, víctimes dels abusos dels poders econòmics i fàctics que s’han apropiat de la producció d’energia en el seu propi territori.

Aquest programa forma part dels projectes que la Fundació L’Olivera duu a terme en l’àmbit de la cooperació internacional, que en aquesta ocasió compta també amb el suport d’altres entitats com Aiguasol, Tandem Social, Fets i el Centro Autogestionario Solidaridad Área Latina Casal. Ens ajudes a encendre el llum? Per fer-lo possible, és necessària la implicació de molta gent que sumi esforços per tal d’aconseguir els avals necessaris per al finançament de la construcció de la central hidroelèctrica que ha d’assegurar l’autosuficiència energètica d’aquestes comunitats, ara sense garanties de subministrament elèctric. També pots ajudar-nos a difondre aquest video.

Els vulnerables al centre…

Ja hem anat parlant algunes vegades del Projecte Sostre a les pàgines de “L’Agulla”.

Avui em preguntava la Mercè com ho fèiem allà en aquests moments de COVID-19, ara que en els nostres carrers (almenys el meu) han aparegut molts homes que abans no s’estaven al barri.

I no me n’he pogut estar de voler compartir també per escrit el que ha estat per a mi una lliçó, una emoció, un raig d’esperança…

Sostre és un recurs de baixa exigència per a homes sense llar. Tenim una capacitat de sis llits i es tracta d’acompanyar persones que s’estan al carrer i que no tindrien accés a centres més estables, i d’anar construint amb ells hàbits que els preparin per a una sortida a un habitatge més permanent. De fet en aquests moments en tenim quatre: el mes passat un dels usuaris va entrar en una residència d’avis i un altre va entrar en un pis compartit de la Fundació Mambré.

Doncs bé, el Sostre obre en la seva vida quotidiana a les 20 hores de la nit fins a mig matí, quan marxa l’educadora que relleva els dos voluntaris i voluntàries que hi hem fet nit. Allà se’ls ofereix un espai segur, un ambient de relació cordial, a més del sopar, la medicació, una estona de lleure. La resta del dia els nostres residents van a centres de dia, a algun curs de Càritas, dinen a menjadors socials, i malauradament s’estan al carrer moltes altres hores.

Però la gran riquesa del Sostre que és la pluralitat de rostres diversos que garantim que cada nit s’obri la porta verda de Pescadors 42 i que els residents tinguin aixopluc, en temps de coronavirus es converteix en el seu punt més fràgil, perquè aquesta pluralitat posa en risc la salut dels usuaris i, de retruc, de tothom en la nostra ciutat.

I pensant en ells, l’equip que ara va coordinant els diferents àmbits del projecte, amb el suport de la parròquia de Sant Miquel (que és la que ens dona el marc legal) es va buscar com garantir que els menys voluntaris possibles cobrissin totes les nits. Se’n van oferir uns quants per fer la nit sols i tenir més freqüència de servei. Joves i sans, sense persones vulnerables en els seus entorns. El risc baixava considerablement. Primer pas assolit! Garantides les nits! Ole, ole!

Però la preocupació per les persones més vulnerables va conduir a fer un pas més en la reflexió: els residents s’hi havien d’estar tot el dia al carrer. Per la crisi sanitària, molts recursos han tancat (biblioteques, centres cívics, activitats formatives,…), per anar a menjadors socials cal agafar transport públic… Ningú no hauria d’estar-s’hi al carrer: el seu nivell de risc augmentava molt en aquests moments de pandèmia i de por.

I l’equip de voluntaris va trobar una solució més: apel·lar a la disponibilitat i generositat de voluntaris i voluntàries un cop més. I el Sostre està obert 24/7 que dirien els moderns… Sí, el Sostre ara està obert cada dia, tot el jorn. El grupet de voluntaris que fan les permanències ara s’ha enriquit el necessari com per fer torns de 24 hores, o torns de dia per assegurar que els 4 veïns de Pescadors 42 puguin estar confinats a Sostre, a casa seva, sense haver de sortir…

L’educadora (magnífica sempre!) està al peu del canó fent el seu horari matiner. Les voluntàries que portaven sopars preparen alguns dinars de migdia. Se’ls recull a la porta de casa seva perquè no hagin de baixar a Sostre. Si cal es compra i es cuina allà mateix… Una voluntària del barri quan baixa a fer la seva compra recull a la porta de Sostre el carret i la llista de necessitat i fira tot allò que cal. A la tornada deixa el carret de nou a la porta.

Es va mantenint un protocol de seguretat amb mascaretes, augmentant la neteja… Es van tractant de dinamitzar les hores que estan allà. Alguns dels nostres homes s’han compromès a fer neteja i manteniment més a fons: que no és el que fem tothom a casa nostra?

És un espai petit i cal vetllar per aquesta convivència de tantes hores… però de moment, les notícies que ens arriben és que tot va prou bé. Viuen el confinament amb prou serenor. Els voluntaris i voluntàries amb entusiasme, lucidesa i actitud de servei.

Jo només puc dir que vaig rebre la proposta i la solució, creativa, agosarada, generosa, eficaç, prudent, que posa al centre als més vulnerables, amb profunda emoció. I cert orgull, per ser part del projecte, tot i que en aquests moments incerts només la meva activitat només sigui des de la pregària i el donar ànims.

Un chapeau! i una abraçada virtual a tots aquells qui des del voluntariat o la professionalitat s’estan mullant per als més febles, per la seva salut i benestar que alhora és la salut de tota la societat! Sou una lliçó! Moltíssimes gràcies!

Com sempre diem: Tots i totes fem Sostre. Ara més que mai!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Alcem la veu!

El proppassat diumenge 1 de març uns quants centenars de persones, majoritàriament però no únicament, dones de diferents generacions, ens reuníem a les escales davant de la catedral. Un dia assolellat i que va resultar estimulant, ple d’energia i entusiasme.

I és que l’aventura havia començat mesos abans quan algunes dones de diferents moviments eclesials havien somiat fer alguna acció per mostrar. I va anar prenent cos a poc a poc en assemblees àmplies i eficaces, amb pregària inicial i somriures… I amb molt de dons que s’anaven posant sobre la taula… Pensar, trobar solucions, fer un taller de pancartes, assumir tasques, serveis organitzats en petits equips horitzontals…

I es va infantar un acte senzill, breu, participat… però alhora contundent. Signes com un simple esparadrap sobre les boques silenciades de dones, unes xarxes on anar posant les pancartes de les nostres constatacions i peticions, també en cartells (Venim de lluny, Som moltes, Alcem la veu, I diem prou, Trenquem el silenci, Iguals davant Déu, desiguals a l’església?, Les dones a l’Església amb veu i vot, Si la societat avança, l’església també, La sororitat és la nostra força i Prou a la feminització de la pobresa), la força de la batucada que donava ritme, arrencar-nos la cinta que ens mantenia callades i un manifest breu però ferm. El podeu llegir aquí.

Però alhora, amb l’empenta dels moviments de les dones que fa dos anys havia esclatat en els carrers d’arreu del món civil el 8 de març, impulsats per fets com el #MeToo a nivell internacional o la penosa sentència de la Manada a nivell estatal, aquesta acció no podia quedar simplement con un esdeveniment local. Les xarxes de dones creients i feministes, els vincles d’amistat, els moviments eclesials van estendre el clam i la proposta per la resta de l’Estat. Madrid, Sevilla, Burgos, Saragossa, València, Granada… el mateix dia o en els següents van acollir actes equivalents. Amb el lema d’Alcem la veu com a casa nostra o bé “Hasta que la igualdad se haga costumbre” de la “Revuelta de mujeres en la Iglesia”, centenars de dones més s’hi van aplegar, creant l’onada feminista i creient, i cridant per la dignitat i la igualtat en la nostra Església.

Voices of faith és una iniciativa que vol empoderar les dones catòliques en la presa de decisions dins l’Església Catòlica. Van aixoplugar l’acció barcelonina i van venir dues representants a compartir-lo. Estan preparant un sínode en la tardor del 2021 amb el Consell de Dones Catòliques… Pot ser una fita més en el nostre camí per fer de l’Església un espai d’igualtat i dignitat per a tots, barons i dones… Mentrestant, il·lumina les passes des de la xarxa, la comunió i la sororitat…

Alcem la veu i avancem: fins que la igualtat sigui possible!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat: nova etapa

El Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat porta 33 anys de vida afavorint una mirada violeta a dones creients i presentant que és possible ser cristiana i feminista.

Al llarg de la seva història ha treballat en diferents àmbits. Ha denunciat la desigualtat de les dones en el si de l’Església: els actes davant de la catedral el dia 25 de març, els manifestos amb motiu del 8M o el dia de Maria de Magdala. Ha sensibilitzat, format i empoderat moltes persones en temes de teologia feminista. Ha dinamitzat grups locals creant xarxes que feien cursos, organitzaven pregàries i construïen entre elles relacions sororals (Girona, Sabadell, Horta, Sant Just…). Soles? No en xarxes. De dones de la resta de l’Estat (Mujeres y Teología, Dones i Creients, Mulleres Cristiás Galegas Exeria, etc.) i també internacionals (com l’European Society of Women in Theological Research).

Algunes fites mostren la força del CDE que ha estat capaç d’organitzar el Sínode Europeu de Dones a Barcelona en el 2003 o dissenyar cursos sobre teologia feminista amb reconeixement de crèdits universitaris.

Però el CDE pateix el mateix procés que la pròpia Església (i el de tantes entitats socials, culturals o de voluntariat del nostre país). L’envelliment, la manca de relleu generacional, la dificultat per aconseguir ingressos, el cansament de les persones que tenaçment tiraven endavant les activitats van fer que l’any passat es plantegés el canvi de la junta en un parell d’assemblees extraordinàries. Calia renovar-la junta i donar una embranzida nova, o bé el Col·lectiu havia de tancar les portes.

Va haver-hi debat entre optar per morir amb dignitat i agrair el viscut i aportat a la societat i a l’Església, o bé intentar tirar endavant ni que fos d’una altra manera, probablement més senzilla, austera, més de llevat discret en la massa. Els grups locals que tenen una vida pròpia, amb activitats i relacions personals entre les sòcies, com els de Girona o Sabadell, pesaven com una raó per la continuïtat. A Barcelona tot és més gran, es perd aquesta dimensió petita dels grups de dones que posen la cura en el centre. Es veia que caldria tancar l’oficina per evitar costos, renunciar a tenir una persona contractada, veure què se’n feia amb l’arxiu…

I en el mes de novembre cinc dones (inconscients o esperançades?, el temps ho dirà), vam assumir el nou grup motor per provar si aqusta nova etapa era viable.

Una pregària al desembre –la que anomenem memorial i ens aplega periòdicament per recordar les propostes de Jesús als evangelis–, va servir per acomiadar-nos del local del CIEMEN del carrer Rocafort, agrair el camí fet i desitjar que allò que diem sovint els cristians (“si és de Déu…”) faci que el Col·lectiu continuï endavant.

Aquests mesos han estat centrats bàsicament en tancar l’oficina i buscar que l’arxiu de la feina feta en aquests 33 anys no es perdés. I n’estem contentes: Ca la Dona té un Centre de Documentació dels moviments de dones del nostre país, que és referència en el sud d’Europa. Allà tenen des del 7 de gener tots els nostres arxius, però també els llibres de la biblioteca. Enriquiran la seva, especialitzada en temes de dones, i on l’espiritualitat ocupava només un prestatge. La veritat és que només podem valorar l’entusiasme de Ca la Dona (amb la Mercè Otero com a portaveu) i l’agraïment que ens expressaven perquè donéssim tots els documents, pancartes, objectes, que formen part de la història del Col·lectiu i per tant de la de de les dones creients, però també dels moviments feministes a Catalunya. Allà els organitzaran amb criteris especialitzats i estaran oberts a qui necessiti fer recerca. I fins i tot la Creu de Sant Jordi va quedar exposada en una vitrina.

Ara encarem l’any amb desitjos de posar al dia la web, de fer noves activitats senzilles… Caldrà superar les dificultats de no tenir local i les de les mans ja abans ocupades en altres activitats, envellides, però alhora engrescades del grup motor.

De moment, ja tenim un memorial pensat per celebrar el 8M, que tindrà lloc el dia 9 de març. Celebrar pregant plegades l’alegria de ser dones i el dolor de la injustícia de la desigualtat, dels abusos, dintre i fora de l’Església, servirà per completar com a creients la lluita expressada al carrer el dia 8 de març. Abans, el dia 1 de març, ens unirem a la crida de la Coordinadora de Dones Creients, en la qual també modestament participem.

Confiem que l’Esperit Sant, la Ruah, ens impulsi, obri portes i creï novetat. I tant de bo s’acostin dones que puguin trobar una manera diferent de llegir l’Evangeli, de sentir-se empoderades, d’aprofundir en teologia feminista, de treballar per una Església on homes i dones caminem en la igualtat amb la qual sentim que Jesús va tractar les seves contemporànies.

Us hi engresqueu? Podeu contactar-nos a cde@donesesglesia.cat i anar descobrint el que hem estat, el que som i el que volem ser i fer a la web. I juntes continuarem construint!

Maria Antònia Bogónez Aguado

«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Antón Costas, primer entrevistat

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).

 

En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.

En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!

Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.

Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

Record, denúncia, delicadesa…

La vigília de Tots Sants, l’avinguda de la Catedral de Barcelona va omplir-se de silenci i de llum, de música, de roses blanques… El record de les 56 persones sense llar que han mort en l’últim any. Llànties amb els seus noms, la proclamació dels seus noms, el silenci, la música clàssica, la brillantor del gòspel del cor del Lloc de la Dona, el testimoni sobre alguns d’ells… Un intent per visibilitzar el que ni tan sols surt a les notícies… I els punyents “homes” per referir-nos a aquells de qui ni tan sols en sabíem un nom… Interpel·lador…

Darrere, un bon grapat d’entitats encapçalades per Arrels ho han preparat.

Tot un acte de denúncia pels drets que no es respecten a la nostra societat per massa gent, per tants que queden exclosos i oblidats.

Gràcies per la delicadesa, la contundència del silenci, per haver posat nom a veïns i veïnes que ja no trobarem en els nostres carrers i que potser, per la nostra indiferència, ni tan sols havíem vist…

Maria Antònia Bogónez Aguado

La música a través de Vozes

La Fundació Vozes és un projecte musical amb vocació social, fundat l’any 2005 per Pablo González a Barcelona. S’inspira en el Sistema d’Orquestres Infantils i Juvenils de Veneçuela, una xarxa de 120 orquestres formades per 135.000 nenes, nens i adolescents sense recursos, fundat pel Mestre José Antonio Abreu, alguns dels quals acabaran integrant la prestigiosa Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Venezuela. El mateix Pablo González va formar part del Sistema: “La música me hizo descubrir un mundo completamente diferente, es tener contacto con la belleza, con la belleza de esa música, es saber que el ser humano a través de esa música y de otras artes, sin duda, llega bastante lejos y muestra su lado más noble”, reflexiona Pablo González.

Vozes ofereix formació musical gratuïta a infants, nois, noies i joves, dels barris dels Districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris. En total uns cinc-cents, organitzats en l’Orquestra Simfònica Internacional Vozes, l’Orquestra Simfònica Vozes, l’Orquestra Amadeus, l’Orquestra Beethoven, l’Orquestra Corelli, una Orquestra de guitarres, una Batucada, i una Orquestra d’infants amb diversitat funcional, una Coral infantil, una Coral de mares i pares i una Coral de seniors.

Explica Pablo González que “hay una parte de excelencia musical con ese rescate social, que cuando tú los unes se convierte en una altísima dignidad de la persona que pertenece a eso. Del Maestro Abreu aprendimos eso. Dar ese derecho de dar esa belleza a todos”.

Tant els qui es volen dedicar en un futur a la música, com els qui no, poden arribar a fer música d’una manera diferent de com s’acostuma a ensenyar i molt enriquidora. És un aprenentatge musical on tu personalment dins de l’orquestra, a partir dels reptes musicals que et donen, has d’evolucionar per arribar al nivell musical que t’exigeix la peça, i això només ho pots fer tu. I l’orquestra conjuntament va evolucionant.

Fem concerts a llocs molt diferents, a la seu del Districte de Nou Barris, per la Mercè, per la Festa Major i en dates assenyalades; a les festes majors dels barris de Sant Martí i Sant Andreu; a la Sagrada Família; al Tibidabo; al Museu Pau Casals del Vendrell; a Palamós a les “Nits Blanques”; a sant Andreu de Llavaneres; a Madrid i a Bilbao; participem cada any al Festival de Concerts Simultanis Simfònic. I anualment fem un concert on hi participa tot Vozes, a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona. També hem fet intercanvis amb orquestres semblants a la nostra de Suïssa i de Venècia, Itàlia.

Hem rebut reconeixements i guardons, de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Honor; el Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival Clam a Navarcles; i el darrer, el Premi Altaveu de Sant Boi.

A més de fer música es fa convivència, ens eduquen en el respecte, ens ajudem els una als altres, és una família. Es busca la pau i l’harmonia i els valors a través de la música, és un projecte molt proper a tots els que en formem part. No has de tenir estudis musicals previs per entrar-hi, la música és el mitjà de cohesió i d’acollida de totes les persones.

Bruna Lira Comín

L’Hospital de Campanya Santa Anna. El sentit d’una iniciativa

Quan heu viatjat per alguna ciutat d’Europa segur que us heu trobat alguna vegada una vella església gòtica reconvertida en sala d’exposicions, cafeteria, floristeria o saló de desfilades de moda. A Amsterdam, per exemple, ho podeu trobar. La secularització, el decreixement del nombre de fidels i de preveres ha urgit els responsables d’aquelles diòcesis a treure un rendiment econòmic amb el lloguer o venda de les esglésies sense feligresos per a poder subvenir al cost d’altres necessitats, com el manteniment d’altres esglésies i edificis d’ús pastoral o el sosteniment dels preveres grans.

En el Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats celebrat a Barcelona el 2014 es van plantejar dues grans orientacions de cara a la reorganització de les parròquies de centre ciutat: Cal passar del territorial al cultural i del racional al simbòlic. És a dir, les parròquies del centre de la ciutat ja no es poden regir pel criteri de la territorialitat (atendre als feligresos del propi territori) en part perquè en moltes d’elles no hi ha habitants donat que tot és ple d’hotels, restaurants, bars, grans magatzems i cinemes i botigues, i perquè avui dia tothom tria a quina església vol assistir en funció de com s’hi desenvolupa la litúrgia o altres serveis. La parròquia de centre ciutat s’ha d’especialitzar en atendre un interès cultural –els universitaris, els llatins, els artistes, els esportistes, els joves de les diverses tribus urbanes…– o una necessitat social (els refugiats, els vells que viuen sols, els qui dormen al carrer). I d’altra banda en aquesta renovació de la parròquia de centre ciutat hi pot tenir el seu paper la importància del valor simbòlic del tipus d’activitat que s’hi realitza. Hi ha un missatge que també es transmet amb la força icònica dels signes.

Aquest és el sentit de la iniciativa que des del gener del 2017 es va posar en marxa a l’Hospital de Campanya Santa Anna, just darrera el Hard-Rock Cafe de la plaça Catalunya. Abans que el conjunt gòtic de l’església i claustre de Santa Anna esdevingui merament un part temàtic per a turistes (gran repte d’altres temples emblemàtics de la ciutat, per cert) o que en un futur hagués de compartir la sort d’aquelles esglésies “dessacralitzades” d’Europa, ens va semblar adient seguir, entre d’altres, les dues orientacions del congrés abans mencionat.

Les circumstàncies d’una forta onada de fred i la preocupació compartida per les diverses institucions dedicades als qui viuen al carrer al Raval i al Gòtic (Arrels, Vincles, Dit i Fet, Germanetes de l’Anyell, entre d’altres) van forçar l’obertura de Santa Anna per acollir els qui en aquells dies no tenien aixopluc. Amb aquesta intenció es van preparar dotze llits a l’antiga sala capitular que la primera nit ja va quedar desbordada. A la quarta nit ja eren unes vuitanta persones les que dormien ocupant excepcionalment tots els bancs de la nau central.

Val a dir que la ràpida intervenció de Càritas de Barcelona i també, una mica més reticents, dels serveis socials de l’Ajuntament, va fer que a la setmana vuitanta persones fossin ateses per un equip de treballadors socials que les van derivar cap a albergs, pisos de Càritas o altres indrets. Els responsables de Càritas van copsar que calia salvar el carisma de la iniciativa. En efecte, passat el primer moment d’improvisació, l’Hospital de Campanya Santa Anna es configura no pas com un dormitori nocturn, ni com un menjador, sinó com un casal on de dia s’hi acull, per escoltar i orientar les persones que dormen al carrer i no tenen on anar de dia.

De fet es dedica als acollits un vint-i-cinc per cent de l’espai “sagrat”. Es a dir la capella de la Pietat (entrant a la dreta) amb capacitat per a unes seixanta persones assegudes, on s’hi serveixen cent vint esmorzars –només esmorzar– per torns i on un equip de cent trenta voluntaris i voluntàries, en torns setmanals de tres hores fan possible l’acolliment i el diàleg.

Hi ha també, com suggeria el congrés de pastoral de les grans ciutats, un missatge i un valor simbòlic en el fet de col·locar els pobres en una part de l’espai sagrat: potser amb una mentalitat cartesiana hem separat massa la litúrgia de la caritat, fins al punt que la societat ja no percep la vinculació de les grans iniciatives de caritat amb la vivència cristiana que les sosté. Per dir-ho ràpid, a l’Hospital de Campanya Santa Anna entrem tots –acollits, voluntaris i feligresos– per la mateixa porta i seiem tots a la mateixa taula que, ordenadament i fent cada cosa al seu temps i amb el context propi, esdevé taula de menjar i de conversa, taula d’orientació professional, i taula de la Paraula i de l’Eucaristia compartida.

Xavier Morlans

L’Associació de familiars d’afectats per trastorn de conducta (AFATRAC)

L’associació AFATRAC representem un col·lectiu de pares i mares “desesperats” (per “desassistits” i “frustrats”), amb fills amb trastorn greu de conducta procedents de diferents patologies mentals prèvies. Els nostres fills es troben en diferents estadis de gravetat, però tots segueixen una mateixa clínica.

Es tracta d’alguns adults però la majoria adolescents, quasi nens encara, que s’escapen de casa, passen nits fora, al carrer, a casa d’algun desconegut, sense por, consumeixen alcohol i cànnabis (i altres substàncies posteriorment), i son promiscus sexualment. Agressius amb la família, amb altres… Ens roben. Ens destrossen la casa i la vida.

Aquests trastorns provoquen dificultats en totes les àrees. El consum d’alcohol i de cànnabis a edat molt primerenca acaba en més fracàs escolar. I és molt fàcil passar a consums més importants: crac, heroïna.. No poden accedir a estudis posteriors, ni oficis… ni treball.

Per poder dur a terme el tractament biopsicosocial que necessiten aquests nois i noies, els pares que poden, han d’ingressar-los en centres privats, ja que no hi ha centres de l’Administració pública que els puguin atendre adequadament, la qual cosa comporta una despesa econòmica molt elevada a la qual moltes famílies no poden accedir o cedir la seva tutela a la Generalitat… Si aconseguim pagar-ho, al sortir ens trobem sense continuïtat en el tractament i tornen a recaure.

Hi ha nois i noies que, malgrat el treball dels terapeutes i l’esforç de les famílies, són casos crònics que necessitarien un centre de llarga estada on poder viure i treballar… que actualment no existeix, i com a conseqüència, aquests joves es queden sense una solució terapèutica que provoca que el destí de molts d‘ells sigui la presó o el cementiri.

Els nostres nois que han estat a la presó (si tenen la sort que els admetin a psiquiatria…) és on han estat millor: límits que venen de fora (i que per tant ells no han de posar-se), control en els horaris, en els àpats, en la presa de medicació… activitats en les quals han de participar, vigilància contínua, accés a teràpia obligatòria, activitats esportives i sanes…

Però la presó no pot ser el substitut de la Sanitat. Prèviament s’ha de cometre un delicte i, doncs, ¿han de cometre un delicte perquè els nostres fills rebin un bon tractament?

Fruit de les nostres experiències, i de la manca de perspectives de solució en un futur a curt termini, AFATRAC va comparèixer en el Parlament de Catalunya el 5 de juliol de 2017, amb una unànime acollida i comprensió envers la nostra problemàtica. Podeu llegir aquí el discurs que vàrem pronunciar al Parlament.

I de resultes d’aquesta compareixença el Departament de Salut de la Generalitat va crear al novembre del 2018 el “Programa d’abordatge integral sobre els casos de salut mental en casos d’elevada complexitat en salut mental” que dirigeix Magda Casamitjana, en la qual tenim posades tota la nostra confiança i esperança.

Veieu la nostra web. En ella sabreu qui som i què fem.

Estem federats a la Federació de Salut Mental de Catalunya (SMC), formem part de la Coordinadora de “Asociaciones de Adopción y Acogimiento”, que agrupa més de 13 entitats y estem en contacte amb totes les associacions i col·lectius que treballin en salut mental i addiccions.

Ara per ara la nostra feina es:

    • Posada en comú i suport mutu. Grups d’ajuda mútua GAM.
    • Reunions amb professionals.
    • Incidència política en els àmbits de salut, justícia, educació, famílies i afers socials.
    • Promovem la creació de recursos terapèutics idonis.
    • Organitzem jornades monogràfiques. Properament (6 de febrer 2020) organitzem la 1ª Jornada d’AFATRAC: Repensem la justícia.
    • Mantenim i afavorim tots els contactes possibles amb les associacions i entitats relacionades amb la salut mental i el consum de drogues (patologia dual) per treballar plegats en la prevenció, tractaments i sortides laborals pels afectats.
    • Promovem la formació assistint a congressos, cursos i jornades.

Tots aquests motius ens mouen a oferir-nos per promoure xerrades informatives, divulgar la nostra xarxa de suport mutu entre famílies (GAM Grup d’ajuda mútua) i assessorament psicològic, educatiu, legal, etc.

Montserrat Boix

Podeu llegir les cartes publicades per dues mares fundadores, a La Vanguardia i El Periódico al maig del 2016.

Juan de Maya, per la cohesió i la dignitat

El passat dia 5 de juliol, Òmnium Mataró va concedir la seva distinció anual a un activista del barri de Cerdanyola de Mataró, Juan de Maya. A mi em va correspondre fer la presentació del Juan i he pensat que, encara que el text tingui referències molt locals, ofereix un retrat retrat d’un personatge que pot resultar interessant per als lectors de “L’Agulla”. O sigui que aquí el teniu.

Déu vos guard.

Com podeu suposar, per mi és tot un plaer estar aquí en aquest acte. Per molts motius, que no us explicaré perquè l’objectiu de la meva intervenció no és explicar la meva vida, sinó una altra vida, la del Juan de Maya.

Però en la vida del Juan de Maya i en el perquè d’aquesta distinció que avui li atorga Òmnium Mataró hi entraré d’aquí una miqueta. Abans, farem una mirada més àmplia. I és que, quan es concedeix una distinció a una persona, de fet, no es distingeix només aquesta persona. Es distingeixen alhora una colla de coses que conflueixen en ella.

En el cas del Juan de Maya, crec que la primera d’aquestes coses és la realitat mateixa del barri de Cerdanyola. El barri gran de Mataró, com ell va voler titular aquell llibre d’història que vam publicar conjuntament fa dinou anys. El barri gran de Mataró, i un barri que no sé jo si arreu de Catalunya en trobaríem cap altre amb unes riqueses secretes com aquest. Ara, amb la uniformització que estem vivint a tot arreu, aquestes riqueses secretes es van diluint, però hi han estat, i encara més o menys perduren en la memòria. Per això té tanta raó el Juan de Maya reivindicant un Centre de Documentació Històrica del barri. Jo, com sens dubte la majoria sabeu, vaig estar uns anys com a capellà a la parròquia de Maria Auxiliadora, i vaig quedar fascinat descobrint a poc a poc aquestes riqueses amagades, aquesta capacitat de generar activitats que a altres llocs necessiten molts i molts anys per generar-se, aquestes xarxes que des de fora no es noten però que hi són.

La segona cosa que conflueix en la persona de Juan de Maya és la voluntat de fer un Mataró inclusiu, global, no compartimentat. La manera d’entendre Cerdanyola sempre ha estat estretament lligada a la manera d’entendre Mataró. Recordo que fa anys, havia discutit amb l’alcalde Manuel Mas sobre el fet que la Festa Major de Cerdanyola és digués Festa Major. Ell volia que es digués Festa de Barri, perquè segons ell, la ciutat només pot tenir una festa major, i tenir-ne més d’una divideix. Doncs no. Cerdanyola, dèiem nosaltres, té una Festa Major, molt arrelada, amb característiques molt pròpies d’una Festa Major. I això no treu que la Festa Major de Mataró sigui la Festa Major de tothom. Una personalitat forta i ben viscuda per una part de la ciutat, si és assumida pel conjunt de la ciutat, fa la ciutat més potent i rica, no més feble. Per això, em sembla molt important que Òmnium hagi mirat aquest cop més enllà del rovell de l’ou, i hagi considerat que Mataró va més enllà dels entorns de la Riera. De fet, la destinatària d’aquesta mateixa distinció l’any passat, la Margarida Colomer, va ser una de les moltes persones del Mataró de tota la vida que en el seu moment va anar cap a Cerdanyola a donar-hi un cop de mà, amb l’escola Bons Amics.

I la tercera cosa que conflueix és que Juan de Maya és un militant de pedra picada. Li van ensenyar els seus pares, que eren rojos, diu ell. I també diu que l’adjectiu amb què voldria ser recordat quan es mori és el d’haver estat una persona coherent i honesta, que ha volgut viure allò mateix que deia i defensava. A mi no m’agrada quan ara veig que hi ha partits que pensen que la paraula militant espanta i la substitueixen per expressions més toves i desimplicades. No, el que necessitem és gent que militi, és a dir, que actuï, que estimi el lloc on és i la gent amb qui és, que vulgui transformar la vida i fer-la més viva, que lluiti pel benestar de tots i per la igualtat, que combati el poder sense ànima que se’ns menja. Juan de Maya és un exemple clar d’això.

Aquestes són, crec jo, les tres característiques principals que conflueixen en el Juan de Maya. Però el Juan de Maya, a més d’unes confluències, és una persona concreta que ha viscut una vida concreta. I d’això voldria parlar jo ara.

El Juan de Maya Jiménez va néixer a Cehegín, la pàtria de tants altres mataronins, el 2 de gener de l’any 1943. Té, doncs, 76 anys.

L’any 1953, quan tenia 10 anys, va venir a Mataró, al barri de Cerdanyola, i ja no se n’ha mogut mai.

Als 12 anys, com molta gent de la seva edat, va començar a treballar d’aprenent de mecànic, i va continuar al ram del metall fins que es va jubilar. La realitat del treball va ser, de fet, la seva gran escola social i cívica. I és que, tres anys després d’entrar d’aprenent, va entrar en un altre àmbit que ajudava a entendre i viure allò que el treball significava: el primer grup de nois de Mataró de la JOC, la Joventut Obrera Catòlica, fundat a la parròquia de Maria Auxiliadora.

I ara em permetreu un record personal. Quan estàvem preparant el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró”, el Juan em va ensenyar els materials que feien servir en aquell grup de la JOC. En una enquesta adreçada als aprenents, per a la pregunta “¿Cuántas horas trabajas semanalmente?”, s’oferien aquestes possibles respostes per marcar: 48, 50, 52, 54, 56. Aquestes xifres em van impressionar. Llavors no era imaginable que un noi de 15 anys fes només 40 hores. I això que ja feia 40 anys que amb la vaga de la Canadenca s’havia oficialitzat per a tot Espanya la jornada universal de, precisament, 40 hores… I també em va impressionar que entre les peticions que feien aquells nois hi havia la de que posessin portes als vàters del seu lloc de treball.

Aquell grup de la JOC va ser fonamental per al Juan, per aprendre a llegir la realitat i a tenir eines per afrontar-la. Juan de Maya serà el responsable d’aquesta JOC incipent, i l’encarregat de la coordinació amb la JOC barcelonina. Al cap d’un temps, però, les desavinences amb el rector de la parròquia, mossèn Juan Luis González Haro, van fer que haguessin de començar a reunir-se a altres llocs. Mossèn Juan Luis González Haro, el mític mossèn Biscúter, com tothom sap, va ser una persona clau perquè aquell barri que naixia tingués ja d’entrada una vitalitat de poble. Però el fet és que aquells nois poc domesticables el posaven nerviós.

Sense deixar de treballar, Juan de Maya, als vespres, va fer els estudis de Mestria Industrial, i la seva promoció va ser l’última que va sortir de l’antiga Escola d’Arts i Oficis de darrere l’Ajuntament. I, alhora, va participar en els inicis de Comissions Obreres a Mataró, i més tard va ser president del Ram del Metall a Argentona.

I, fent un parèntesi en el relat de les seves activitats socials, deixeu-me introduir aquí una altra activitat social, però d’una mena ben diferent: l’any 1973 el Juan de Maya es va casar amb la Tina Alonso, i van tenir dos fills, el David i la Maribel. Una activitat social, gosaria dir, especialment satisfactòria.

I tornem al barri. Juan de Maya va participar, en els seus inicis, en un dels emblemes de Cerdanyola, el grup de teatre de la parròquia, i va actuar en diverses obres.

Però, de cara al barri, on va abocar més energies va ser en el Centre Social, a partir de mitjans dels anys seixanta, que és qui va canalitzar en el seu moment tant l’acció cultural com reivindicativa, i en va ser president durant uns anys.

S’ha dedicat també, des de diverses plataformes, a la tasca amb joves del barri.

I, després, va incorporar-se a l’Associació de Veïns, de la qual també va ser president durant uns anys.

Actualment, forma part de la junta de l’Associació Cultural Cerdanyola, i això enllaça amb l’última cosa que voldria ressenyar. I és que Juan de Maya ha tingut com una afició, gairebé com un deure, classificar documents i papers de tot tipus de la història del barri. Una afició, diu ell, que tenia com a primer objectiu la publicació d’un llibre per recollir aquesta història, tasca en la qual vaig tenir l’honor de participar i que es va concretar en el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró. 1920-2000”. I ara, un cop complert aquest primer objectiu, apunta cap a un altre que ja he esmentat al començament: la creació d’un Centre de Documentació Històrica del barri. Cerdanyola, ja ho he dit, té unes riqueses amagades i unes xarxes internes que dubto jo que es donin en cap altre barri de Catalunya. Doncs això no es pot perdre. Per cert, he recordat aquests dies l’existència, al Centre Cívic de Ramon Berenguer, d’un armari amb tot de dossiers amb documentació del barri, que quan fèiem el llibre vaig conèixer gràcies a la Quiteria Guirao i que no sé si està ara suficientment preservat. Vigileu-ho, sisplau…

I bé. Aquí acabo. Juan, felicitats per aquesta distinció, i felicitats per la bona feina de tants anys. I moltes gràcies a Òmnium Mataró per haver-nos facilitat de fer aquest recordatori de tanta història viva.

Moltes gràcies a tots.

Josep Lligadas

Reflexió després de les municipals

Va ser en una reunió de la redacció de L’Agulla. Ens preguntàvem com aturar Vox i a mi em va fer pensar que convindria retornar a la política, després de deu o quinze anys d’haver-ho deixat. A la política de base que és la meva, sense més pretensions. L’endemà mateix, sense haver-ne parlat amb ningú més fora de L’Agulla, vaig rebre una trucada proposant-me d’anar a les llistes municipals. I, sí, vaig participar-hi com a número 3 en una llista que va aconseguir un sol regidor, o sigui amb poc èxit. I aquestes són les conclusions de la meva molt modesta experiència.

El garbuix que hi ha a l’esquerra del PSC és notable i fa imprescindible treballar per a la cohesió

Per començar jo, a la lluna com sempre, pensava que em presentava per ICV. Ja vaig ser degudament informada que no era així, sinó que anava a la llista dels Comuns, on de fet hi ha un aiguabarreig d’organitzacions totes molt geloses de la seva sobirania, cosa que em pregunto si ajuda o dificulta el treball conjunt. Per començar, perquè menja temps als poquíssims militants de totes aquestes organitzacions, alguns dels quals porten una doble o una triple militància. I per continuar, perquè, si som capaços d’arribar a un acord fàcilment entre nosaltres, no ens calen tants filtres, i, si no en som, les exigències de cada petita organització no sempre ajuden a arribar a un consens.

Aquest garbuix ha comportat qüestions curiosíssimes: com anar junts a les generals i a les europees, i separats a les municipals. Els canvis de nom respecte a les municipals anteriors tampoc no han ajudat: la Junta Electoral ha considerat com a noves algunes organitzacions que havien canviat de nom però que portaven 40 anys a l’Ajuntament. Això ha significat perdre molts espais de publicitat i la participació en debats. La gent no sabia a qui havia de votar i no em digueu que és fàcil encertar la papereta quan fa quinze dies has votat En Comú-Podem i, en canvi, a un lloc com Viladecans, a les municipals has hagut de triar entre: Viladecans en Comú (En comú guanyem); Podem Viladecans; Viladecans sí que es pot i Veïns municipalistes. No cal dir que el fracàs ha estat considerable.

En la meva opinió, la tasca que cal fer en aquests quatre anys que tenim per davant és sobretot de cohesió. De cohesió lenta i pacient. Perquè estic segura que encara que haguéssim estat capaços d’anar en una sola llista, l’endemà del primer ple ja estaríem tots barallats i dividits. Cal conèixer-se, discernir criteris comuns, formar-se per eliminar consignes buides i crear alternatives, fer un programa mínim que tothom pugui assumir, promoure la confiança i, sobretot, allunyar-se d’aquesta cultura del “qué hay de lo mío” que ha comportat que el tema principal de les negociacions entre aquestes faccions minúscules no hagi estat el programa sinó el repartiment del pastís, en la línia més fidel al conte de la lletera. Perquè la llet s’ha vessat, i tant que s’ha vessat! A tot això cal afegir la liquidació express d’ICV i la divisió (amb tot el que suposa) a EUiA, on els partidaris del Nuet reclamen una part important del patrimoni.

Més per mal que per bé, les eleccions municipals no són valorades com caldria

Per començar, el programa municipal, és a dir, el projecte de ciutat que hi ha al darrere no sempre té el protagonisme que li correspon. De fet, reconec que els “meus”, que sí que tenim a Viladecans projecte de ciutat sobretot en aquells àmbits en què hem estat governant (Cultura, Medi Ambient, Serveis Socials), hem dedicat més esforços a fer conèixer la candidatura i la seva cap de llista que a explicar què volíem fer. Aquí també he detectat molts punts en comú amb les meves militàncies eclesials i culturals: costa molt arribar a la gent que no forma part del teu entorn, estem encallats a l’hora de transmetre les nostres inquietuds i experiència a les noves generacions i, en conseqüència, ens hem envellit considerablement. En el vot municipal triomfa més el pes mediàtic sovint desconnectat de la localitat concreta, que no pas l’obra de govern o el compromís dels militants de la candidatura en la vida de la ciutat en general.

En fi, no veig altra sortida que continuar treballant contracorrent, que continuar apostant per opcions potser poc simpàtiques per a molts (com l’aposta pels més vulnerables: malalts, aturats, treballadors sense papers, dones, joves…); que exercir la confiança en les persones, que fer una gestió de les xarxes socials enraonada i no bel·ligerant o demagògica. A poc a poc. Potser no s’obtinguin grans èxits electorals, però sí que crec que tot plegat pot ajudar a pensar i a crear consciència i solidaritat. A construir amb fonaments que aguantin millor l’envestida del capitalisme dur i del populisme sense ànima.

De moment els meus “comuns” hem decidit anar a un monestir a pensar-hi un cap de setmana. A veure si ho aconseguim!

Mercè Solé

Neix La Madrasseta, l’escola popular del sud de Sabadell

No és fàcil parlar d’un projecte que tot just acaba de néixer. Un cert pudor, una certa impaciència també, voldrien que en parléssim tal i com només el propi desenvolupament, la pròpia pràctica del projecte ens permetrà de fer-ho, més endavant.

I no només perquè ens agradaria poder-ne parlar avalats per l’experiència, sinó també perquè ens sentim expectants d’allò que la Madrasseta ens pot arribar a donar. No ho coneixem amb certesa, i dir-ne això parla a favor de la força del projecte.

La Madrasseta és un una experiència en moviment, oberta, no del tot previsible. Una escola popular, gratuïta i sense ànim de lucre, enfocada principalment a l’aprenentatge de llengües/cultures, on persones d’orígens, edats i condicions diverses poden venir a aprendre-hi o a ensenyar, o totes dues coses alhora, i a descobrir-hi noves llengües i nous rols, dins d’un horitzó de construcció social.

És, si voleu, com si haguéssim creat un artefacte volador però encara no sabéssim del tot quin serà el seu abast de vol: quant volarà, cap a on exactament, amb quines trajectòries i utilitats, etc.

Naturalment, no som completament ignorants. Sabem amb quines concepcions inicials ens hem llançat a donar-li forma, i en el moment en què escrivim aquest article l’escola fa ja un mes llarg que ha obert portes i que omple aules.

L’experiència, per bé que curta, ens fa preveure que moltes d’aquestes concepcions aniran agafant cos. I ens fa veure que moltes d’elles aniran enriquint-se, matisant-se.

Quines són aquestes idees? Què busca l’escola popular? Vegem-ho, tenint present que és un quadre en moviment:

  • La Madrasseta vol ser un projecte útil: vol ser un instrument que faciliti l’aprenentatge de llengües i cultures a tothom, i especialment a aquells que tenen més dificultats per accedir-hi (estudiants, persones amb pocs recursos, etc.).
  • La Madrasseta és un projecte horitzontal. Si el projecte avança, només pot avançar des de baix, perquè individus voluntaris la fan viure, la nodreixen i se’n nodreixen.
  • La Madrasseta no és un projecte assistencialista. L’assistencialisme es basa en una imatge rebaixadora de l’altre (“l’altre no sap res”) i en una imatge errònia d’un mateix (imatge d’autosuficiència, de perfecció). La Madrasseta, en canvi, diu: tothom ha de tendir a jugar un paper en l’escola, tothom ha d’aprendre de l’altre.

L’assistencialisme fa d’aquell que rep l’assistència un objecte passiu, sense oportunitat de participar en el procés de la seva pròpia recuperació. […] L’assistencialisme és una forma d’acció que roba a l’ésser humà les condicions per aconseguir una de les necessitats fonamentals de la seva ànima: la responsabilitat (Paulo Freire).

  • La Madrasseta ha de ser alhora una eina d’inclusió però també de “desclosió”: permetre a tothom sortir dels seus universos culturals i lingüístics habituals, contribuir a fer caure barreres per generar comunitat.
  • La Madrasseta no parteix de la imatge “uns que saben ensenyen a uns que no saben”, sinó més aviat de la imatge: “uns que saben X ajuden uns altres a aprendre X mentre aquests n’ajuden d’altres a aprendre Y”.
  • La Madrasseta busca constantment la reversibilitat de rols: que el que fa de professor o facilitador sigui també alumne, que l’alumne sigui professor o facilitador. Tothom és alhora mestre d’una cosa i ignorant d’una altra, i aquesta consciència és generadora d’igualtat.
  • L’escola popular ha de servir per facilitar(-nos) l’accés al coneixement, a l’aprenentatge i als processos subjectivadors que comporta. Aprendre els uns dels altres i els uns amb els altres. I aprendre del fet d’estar aprenent els uns dels altres i els uns amb els altres.

La gent no s’adona del poder que té (Joan Brossa).

  • La Madrasseta ha de ser una eina de construcció social que ajudi també les persones a construir-se: a adoptar nous rols, a aprendre noves llengües, a descobrir noves relacions, nous objectius, etc.

Una definició possible de la felicitat seria la següent: descobrir en un mateix una capacitat activa que fins llavors s’ignorava que es posseïa. (Alain Badiou).

  • La Madrasseta és un instrument, però també un fi: com a instrument, facilita l’aprenentatge de llengües, com a fi, articula una espai d’intercanvi, de coneixement, de vida col·lectiva solidària.

Quins d’aquests punts tendiran a desenvolupar-se més clarament? Quines d’aquests concepcions s’acabaran materialitzant en la vida quotidiana de l’escola? Quins resultats imprevistos, quines sorpreses trobarem?

Potser ens haurem de citar a l’estiu, per fer balanç. Fins llavors, fem nostres les paraules de Gramsci, diguem-nos: Força! Intel·ligència! Entusiasme!

Comissió Pedagògica de L’Escola Popular del Sud La Madrasseta

El voluntariat, eina de transformació social

És dilluns al matí. Com cada dilluns, m’arriba un correu de la coordinadora del voluntariat amb el llistat de visites preferents per a la tarda. Els dos voluntaris del dilluns ens encarreguem de visitar una dotzena d’usuaris de les instal·lacions del centre Albada del Parc Taulí de Sabadell com a convalescents de llarga durada.

El servei de voluntariat té activitats programades com aquesta on participa el voluntariat de forma habitual i d’altres on s’actua sota demanda, segons les necessitats de cada moment. El voluntariat sempre té una funció de complementarietat amb l’equip sanitari i social, fent tasques d’acompanyament a la persona hospitalitzada com la lectura, conversa, companyia, escolta… tasques de suport a les activitats lúdiques i terapèutiques que es programen com manualitats, tallers de memòria, jocs de taula… d’acompanyament en passejades per dins o fora dels centres, deambulacions pel passadís… i fins i tot tasques d’acompanyament a tràmits i gestions com ara oficines del DNI o passaport, visites a altres centres i serveis.

I tot això es fa a l’Hospital de Sabadell (Planta hospitalària, Pediatria, Ludoteca), al Centre Albada (Convalescència, Demències, Unitat de Cures Pal·liatives), a l’espai Sabadell Gent Gran (Coral SGG, Hort) i al Centre Salut Mental (Centre Antaviana, Hospitalització adults).

Quan a la tarda arribo al centre Albada i a la planta corresponent, miro a la llibreta de Voluntariat el registre de les visites dels meus companys de la setmana anterior. A la Maria li han donat l’alta el divendres, que bé! espero que hagi trobat la manera d’organitzar-se a casa; el Carlos, divendres no tenia gaires ganes de parlar, se’l veia desanimat, diu el meu company, a veure si avui en té ganes i el puc distreure una mica i fins potser verbalitzar què l’amoïna. L’Àngels, sembla que millora i té conversa animada. L’Amadou ja ha començat a caminar amb la pròtesi que li permetrà incorporar-se al món laboral després de l’accident. La Carmen necessita dues persones que l’ajudin a passejar pel passadís, esperaré que arribi l’altre voluntari per passar a veure-la tots dos.

Pel que fa als usuaris del Centre Albada, que és al que faig referència, acostumen a ser persones de qualsevol edat, convalescents, que porten força temps ingressades i que per les raons que sigui no tenen a l’abast prou suport familiar o d’amistats que els permeti continuar connectats amb el món exterior més enllà de les qüestions més pràctiques i quotidianes relacionades amb la seva recuperació. Em refereixo al fet que no tenen ningú que els passi a veure una estona per només parlar del temps o de com es troben avui per exemple. I és això el que fem els voluntaris, passar una mica de temps al costat de les persones que poden necessitar aquesta estoneta de conversa.

Parlar del temps és una manera de començar però quan et presentes i t’interesses per ells, els seus orígens, les diferents etapes de la seva vida, familiar, laboral, és quan molt sovint es relaxen i s’expliquen obertament. Per tant la feina dels voluntaris no és tant parlar com escoltar. I si n’hi ha d’històries! …per fer-ne un llibre!

A mesura que van passant les setmanes –hi ha persones que poden estar més de mig any ingressades– es va establint una relació de confiança i un cop repassat el passat es comença a parlar del present i del futur immediat. Quan un cop superades les fases més difícils de la malaltia es comença a parlar del retorn a casa comencen a sorgir les pors. Sobretot a la manca d’autonomia i a la solitud.

I els voluntaris? Un equip de persones de totes les edats que, ben coordinades i amb formació prèvia i continuada, ofereixen part del seu temps lliure a escoltar i acompanyar. Què més es pot demanar?

Doncs penso sovint que sí que podem demanar-nos crear aquestes xarxes de suport social entre veïns i veïnes, a tots nivells. Ens cal treballar per transformar la societat de manera que es creïn aquelles xarxes d’acció comunitària, de responsabilitat col·lectiva, que ens protegeixin de l’individualisme, del mirar cap una altra banda, del content jo, contents tots! I ens hi hem de comprometre personalment, no esperant que les administracions ho resolguin tot. I aquí hi té un gran paper el voluntariat. I de possibilitats d’actuació n’hi ha de sobres. Actualment em sap greu, amb l’excusa de la feina i l’atenció familiar, no haver començat abans aquesta col·laboració.

Abans de marxar deixo constància de com han anat les visites a la llibreta del Voluntariat per tal de facilitar, demà, la tasca dels meus companys. Ha anat bé la tarda. Les converses, les mostres d’agraïment i els somriures silenciosos em carreguen les piles per tota la setmana.

Isabel Cruells

“Porque Jesús vino para liberarnos”

Parlar i escriure sobre Nicaragua, un any després d’haver tornat, m’implica sencera. Sento que la porto a dins, amb totes les persones estimades d’allà. I ara fa mesos que fa especialment mal, per la situació de violència i repressió que estan patint. Poder canalitzar aquest dolor i impotència amb grups de solidaritat d’aquí ha estat important, així com també ho és poder seguir compartint l’experiència viscuda.

Durant dos anys vaig estar al Proyecto NATRAS-CEB com a voluntària, acompanyant infants i adolescents en situació de treball infantil, juntament amb un equip d’educadores nicaragüenques ben valentes i voluntàries d’arreu. Igual d’importants en el procés dels infants i adolescents, les seves mares i persones referents de les comunitats.

Dos anys que han estat d’un aprenentatge intensíssim, de posar mans i cor però, sobretot, d’ESTAR, d’escoltar, de compartir, d’anar-me contagiant de la seva força per transformar les realitats d’injustícia i celebrar la Vida, de deixar-me desarmar per la generositat, l’acollida i la valentia de la gent d’allà.
Tantes persones… Com Doña Benita, que vora la llar de foc de casa seva, una Setmana Santa, en una petita comunitat de Matagalpa, m’explicava com l’havia canviat la vida conèixer un Jesús llibertador: “Porque Jesús vino para liberarnos, para que no hubiera injusticia, por eso yo les digo a la gente de la comunidad que cuando vienen a sacarnos tierras para cultivar café hemos de organizarnos”. Ay, Doña Benita, ¡cuánto aprendí junto a vos, platicando junto al fuego, de lo que significa la Buena Noticia de Jesús, de lo que es amar y luchar para transformar la realidad! I així de tantes dones i homes, valentes i lluitadores i generoses. Com Doña Julia, que compartia les “tortillas” que palmejava amb esforç, regalant-ne a les persones amb més dificultat del barri. O l’Anabel, que havent estat nena del projecte, ara és educadora i acompanya les mares i els “chavalos” amb tot l’amor del món.

Déu dels mil rostres, que present et feies! En els “chavalos” i les “chavalas” del Proyecto, en la gent del barri, en les mares, a la comunitat del Chile (Matagalpa), en les Comunidades Eclesiales de Base… arreu! Present, constantment, en una terra de lluita, de VIDA, de ferida, de celebració, d’esperança. En una terra marcada per la injustícia però també per la resistència. Una terra de mans obertes i cors generosos.

A Nicaragua sento que vaig tocar amb la punta dels dits (del cor) l’entendre d’alguna manera la història de la vídua que ofereix les dues monedes o la multiplicació dels pans i els peixos. En veure que el que es té es reparteix, una i altra vegada. I que on mengen dos, en mengen sis. I on és benvinguda una també ho és la seva família. I el “no hay falla, pase adelante” i el deixar les agendes, i les presses de banda. I adonar-me que sí, que hi ha molt a fer, però que molt del que és essencial es juga en l’estar. En estar, escoltar, acompanyar-se…

Temps de descobrir que fragilitat i fortalesa, trencament i sanació, mort i resurrecció, a vegades es donen misteriosament alhora. Temps de seguir pregant fort aquella oració: “No ens deixis acostumar-nos-hi”, perquè tenim germanes i germans que no poden donar la vida per suposada. Temps de descobrir-me caminat amb molta gent d’allà, d’aquí, de molts llocs. Gent travessada per la realitat i profundament compromesa, des de cada particular forma de ser i habitar el món. Ara, la tasca segueix aquí, en les fronteres i ferides de prop. Com sempre, per sort, amb moltes altres persones.

Lucía Mendoza

SETEM, els 50 anys que van del 1968 al 2018

Corria l’any 1968 quan en Francesc Botey decideix fundar un secretariat -conjuntament amb altres escolapis- pel llavors anomenat tercer món. Així va néixer SETEM. Com deia el filòsof Ortega y Gasset, jo soc jo i les meves circumstàncies. I quines eren les circumstàncies, el context d’aquell moment? Guerra Freda entre el 1r món (capitalista) i el 2n món (comunista); descolonització de molt països (inclosos al 3r món); Primavera de Praga, un intent de “socialisme amb rostre humà”; revolta de maig del 68 (sigueu realistes, demaneu l’impossible…); Caputxinada el 1966; Estiu de l’Amor hippie el 1967; The Beatles encara gravaven discos, amb cançons com All You Need Is Love o Revolution. En fi, un context interessant per néixer, no?

En Francesc Botey, poc temps després, va ser ficat a la presó de Zamora durant un any pel règim franquista, per denunciar la situació que patien els gitanos al Camp de la Bota. Allà, ell havia format un grup de professors disposats a tot per tal que aconseguissin accés a l’educació, aplicant les teories pedagògiques alliberadores de Paulo Freire. Finament, l’any 1971 en Francesc (que mentre era a la presó va ser substituït al Camp de la Bota pel seu germà Jaume) fou destinat a Mèxic, on va viure fins a la seva mort.

En aquestes circumstàncies, la vida inicial de SETEM va ser accidentada i curta i durant bastants anys l’organització va restar en estat d’hibernació. Va ser a mitjans dels anys 80 quan el també escolapi Andreu Trilla, que casualment havia viscut el maig del 68 a Paris, i que coneixia en Jaume Botey, va rebre l’encàrrec de tornar a posar en marxa SETEM. Aleshores es va decidir fer-ho en forma d’associació, desvinculada formalment de l’Escola Pia.

Aquí comença la segona etapa de SETEM Catalunya, que continua fins els nostres dies, com a associació independent de solidaritat internacional. I ara afegeixo Catalunya al nom perquè els anys posteriors van anar sorgint altres SETEM a diferents territoris de l’Estat, que l’any 1995 es van associar creant la Federación SETEM. En aquesta segona etapa, en Jaume Botey, que malauradament ens va deixar fa uns mesos i que crec que no necessita presentació, hi ha tingut un paper destacat, com a membre de junta o com a formador.

I què ha fet SETEM Catalunya durant tot aquest temps? L’activitat més emblemàtica són els Camps de Solidaritat i potser recordeu que la Maria Antònia Bogónez va escriure un fantàstic article sobre ells en aquesta mateixa revista. I ara entra en escena l’Arcadi Oliveres, activista que tampoc necessita presentació i que va conèixer en Jaume Botey a partir del seu germà Francesc, al qual visità a Mèxic en el seu viatge de noces. L’Arcadi ha estat una peça clau durant tot aquest temps en la formació de les persones participants de Camps. Quin privilegi!

Per què més existeix SETEM? Bàsicament, per denunciar injustícies globals i per proposar alternatives. Ha denunciat, entre altres: els Tractats de Lliure Comerç; les condicions de treball a la indústria del tèxtil, de l’electrònica o de les sabates; o el finançament de la indústria armamentista per part dels bancs espanyols. I a nivell d’alternatives, porta anys amb propostes que tenen una repercussió creixent: la Comercialització Justa, la Banca Ètica, la Compra Pública Ètica, l’Economia Social i Solidària, Pam a Pam o el Mobile Social Congress.

Per l’entitat han passat diferents persones, activitats o campanyes però crec que puc afirmar que, en tots aquests anys, conjuntament amb altres organitzacions, SETEM ha treballat per la solidaritat i la justícia global, tenint ben present això que Galeano va explicar tan bé: “A diferencia de la solidaridad, que es horizontal y se ejerce de igual a igual, la caridad se practica de arriba hacia abajo, humilla a quien la recibe y jamás altera ni un poquito las relaciones de poder: en el mejor de los casos, alguna vez habrá justicia, pero en el alto cielo. Aquí en la tierra, la caridad no perturba la injusticia. Sólo se propone disimularla”.

Per celebrar aquest 50è aniversari, us esperem el dia 1 de desembre a partir de les 11 hores al Casal Girapells de Barcelona.

Jaume Osete