…que el dia 26 de novembre convertirem en joc a la Parròquia de Sant Miquel del Port
Fa poc una amiga d’entre els voluntaris de Sostre –perquè entre els voluntaris sorgeixen belles amistats!– va elogiar quelcom que vaig dir de passada un dia a la ràdio parlant del projecte: Quan fem nit a Sostre no és que entrem en una altra realitat diferent de la nostra, el que “procurem fer” és sortir de la nostra ficció per entrar a la Realitat. Evidentment he de dir que no és una reflexió meva, sinó la reflexió que ens proposen totes les grans tradicions espirituals, inclosa la cristiana, en la qual em sento profundament arrelat. I he de dir que tot i que “procurem fer-ho”, difícílment ho assolim… però val la pena insistir-hi.
Fa poc un amic d’entre els residents de Sostre –perquè entre voluntaris i residents sorgeixen belles amistats!– es va estovar amb mi –normalment és molt ferreny– i em va agrair repetidament i de manera entendridora que li hagués fet un bon massatge de cames i peus amb crema hidratant, mentre parlàvem de la nostra particular manera de veure el món. El que s’acostava a la Realitat –sense arribar-hi– no era la nostra visió del món, sinó que de manera sorprenent –sobretot per a mi– un impuls impropi em portés a proposar-li el massatge sense ell demanar-lo –ell no gosava– i fent-ho jo hagués vençut la meva aprensió natural –que és molta– per “atrevir-me” amb aquella pell estranya, malalta, inflada, nafrada i bruta. La Realitat era el massatge, l’impuls que ens va portar a trobar-nos “en la seva pell” mentre enraonàvem amb gran passió de les nostres respectives veritats – visions carregades de prejudicis.
Perquè la Realitat no és la “seva visió” vivint en condicions de pobresa radical ni tampoc la “meva visió” vivint en condicions de moderada riquesa, la Realitat és aquell estadi relacional en què la seva vida i la meva es troben sense embuts, fràgilment i a banderes desplegades, sense aprensions, prejudicis ni presumpcions. Com seria també Realitat la nostra relació amb amics de tota la vida si fóssim capaços de gestionar-la sense les susceptibilitats ni la sistemàtica “lluita pel reconeixement” que ens falseja a nosaltres i la nostra visió d’ells.
I paradoxalment, encara que sigui difícil procurar sortir de les nostres fixacions mentals i emocionals en tots els casos, potser en el context de Sostre la possibilitat de fer-ho és més oberta que amb els amics de tota la vida, doncs no és un entorn d’aferrament competitiu sinó que convida a la comunió de fragilitats –fragilitats diferents, però fragilitats al capdavall.
El Jesús se sent fràgil perquè, acostumat a una vida en què no espera massa de ningú, no sap exactament què pot esperar de mi; jo em sento fràgil perquè, acostumat a una vida en que ho espero tot de tothom, no sé exactament què puc donar de mi.
Sostre és un magnífic taller experiencial per procurar el nostre despreniment d’allò que ens falseja i falseja la nostra visió del món, i fent-ho aprendre quelcom que ens pot ajudar a la nostra vida en tots els seus escenaris. Reconec les resistències que –deu anys més tard d’haver-hi fet la primera nit– segueixo patint. Però em reconec també amb la determinació a seguir intentant fer el pas cada nit que hi vaig. No el primer pas o un pas més ni molt menys el darrer pas, sinó El Pas. Doncs en l’experiència del Sostre no hi ha etapes conquerides ni graduació final, no hi ha lectures ni xerrades que ens commoguin, només es viu com dic una experiència imperfecta que es repeteix, una experiència que sempre comença i no acaba mai, una experiència tossuda en dir-me que per “aconseguir fer El Pas i veure el que hi ha de Real” darrere de tanta ficció cal el valor de saber morir d’una manera per aprendre a viure d’una altra… i aquesta és la llum d’un procés que potser dura tota la vida.
Sostre farà 30 anys aquest desembre. El 26 de novembre farem una festa amb missa a la parròquia de Sant Miquel del Port. Hi anirem voluntaris –el primer, mossèn Antoni que ens acollirà– i residents. I per què no? Veïnes i veïns de la Barceloneta, hi sou convidats i hi sereu molt benvinguts! Allà jugarem a “caminar pel Sostre”! En què consisteix aquest joc? Veniu i ho sabreu! La parròquia de Sant Miquel només està a un Pas…
Pere Agustí Maragall
El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.
Mar. Res a veure, encara, amb la Covid-19: el temporal Glòria ha destrossat el nostre Passeig Marítim i ens talla les comunicacions en tren amb Girona. Després de dies de patiment i dormint poc, pensàvem que seria el fet més greu que cobriríem enguany l’equip de la ràdio. Fins i tot, els Premis Ràdio Associació ens atorguen un premi per la cobertura informativa de les ràdios de l’Alt Maresme en el temporal. Aquest dia, amb el ministre Illa a Pineda, no només hi ha Ràdio Pineda. Han vingut mitjans de tot l’Estat que pregunten per una informació que encara no sabem com ens trasbalsarà els pròxims mesos: Coronavirus a Wuhan. La Xina parla de 56 morts i comencen el seu confinament. Les primeres preguntes al ministre sobre el nou Coronavirus es fan davant de l’estació de Pineda.
Reorganitzem les tasques prioritzant els serveis informatius, la web i les xarxes socials. Toca, més que mai, el compromís professional des de la proximitat. Allò que expliquen els grans mitjans, com es trasllada a Pineda i l’Alt Maresme? Si parlen d’escoles… nosaltres hem de saber què passa a les vuit escoles de Pineda o als tres instituts. Si parlen d’atenció primària, nosaltres hem d’explicar 
ens arriba l’angoixa dels metges i metgesses: no tenen EPIs, no estan protegits i poden estar contagiats o contagiant! Una doctora del CAP m’ho diu així de clar: “És com si els paletes treballessin sense casc”. També ens expliquen les primeres angoixes, els primers pacients que han d’ingressar amb molta preocupació, també gent jove. ‘Un pacient de 47 anys sense antecedents patològics, mentre parlava amb ell per telèfon ell estava a ja l’hospital de Calella esperant per ingressar, l’acabaven de diagnosticar Covid19, estava amb oxígen i la radiografia feia por… feia quatre dies que havia començat els símptomes”, m’explica una doctora per posar-me un exemple.
Veiem també coses positives: l’enorme esforç dels sanitaris, de les residències, del SEM, de Benestar Social de l’Ajuntament, del PADES de l’Hospital, de la brigada de neteja, la Policia Local… veiem com l’Ajuntament deixa de banda totes les altres prioritats per centrar-se en els 
años. Son colectivos con algún grado de dependencia. Normalmente medio-alto. Son personas con multipatologías. Es frecuente que algunos de ellos necesiten más de 10 pastillas diferentes al día para poder sobrevivir. Están en centros de mayores porque no pueden estar en casa. Están en residencias por una necesidad.
La calidad de servicio en las residencias de ancianos, como en muchos otros negocios, nace de las exigencias de los clientes. En este caso, sobre todo, de las exigencias de los familiares de los residentes. No de si la residencia es pública o privada. A ambas hay que exigirles que su servicio sea excelente.
om de les “poc conegudes” comunitats ètniques d’aquest país. Entre elles… escassos recursos econòmics, fruit d’un treball per a empreses privades amb sous insuficients, habitatge cedit per la propietat en usdefruit, treball infantil, drets laborals bàsics poc desenvolupats com contractació fixa, baixa per maternitat o malaltia, disposició de material de seguretat en usar pesticides…; problemes de salut generalitzats en les dones i infants, fruit de la malnutrició per insuficient quantitat i varietat, preeminència de diarrees i altres malalties fàcilment evitables, sistemes de drenatge insuficients, inexistència de latrines ni formació i costum en el seu ús, de centres d’atenció primària i ambulàncies per urgències…; l’escassetat d’escoles de primària estatals –només sis per a 156 grans plantacions– i pitjor en el cas de les secundàries…; aïllament de la resta de la societat per desconeixement, manca de suport real per part de l’executiu i dels partits polítics així com impossibilitat d’accedir al sufragi passiu i formar part de la vida social i política del país…; tot i el que diu la Constitució de 1972 i els diversos tractats internacionals signats i ratificats com la Convenció de Poblacions Indígenes i Tribals de 1957 o la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de 2007. La segona part del document proposa accions per a la millora de les condicions de vida de totes aquestes persones. Una d’elles: la creació de, com a mínim, una escola de primària a cada plantació de te i l’increment de les de secundària en les diverses valls. I justament és a això el que intenta donar solució la missió de Giasnogor, la promoció de la dignitat de persona des de l’àmbit de l’educació.
lucre, va ser fundada l’any 1975 als Països Baixos, i té com a missió principal atorgar préstecs a organitzacions i entitats financeres locals a països del sud, a partir dels dipòsits de les sòcies dels països Europeus i Canada. Treballa amb transparència i criteris ètics d’inversió, en els sectors de la inclusió financera, l’agricultura i les energies renovables, amb polítiques de finançament adreçades a grups que no tenen accés al crèdit comercial, per potenciar inversions productives i econòmicament viables i que tinguin un impacte socioeconòmic i ambiental positiu (economia social i solidària).
Bages de l’Hospitalet, estem treballant per donar continuïtat i aprofundir en el que ha estat per nosaltres el Llegat d’en Jaume. Simplificant una mica dèiem que el principal llegat som cadascuna de nosaltres i allò que nosaltres puguem i vulguem fer en els eixos vitals que hem vist i hem compartit amb ell.
COVID-19, ara que en els nostres carrers (almenys el meu) han aparegut molts homes que abans no s’estaven al barri.
majoritàriament però no únicament, dones de diferents generacions, ens reuníem a les escales davant de la catedral. Un dia assolellat i que va resultar estimulant, ple d’energia i entusiasme.
Signes com un simple esparadrap sobre les boques silenciades de dones, unes xarxes on anar posant les pancartes de les nostres constatacions i peticions, també en cartells (Venim de lluny, Som moltes, Alcem la veu, I diem prou, Trenquem el silenci, Iguals davant Déu, desiguals a l’església?, Les dones a l’Església amb veu i vot, Si la societat avança, l’església també, La sororitat és la nostra força i Prou a la feminització de la pobresa), la força de la batucada que donava ritme, arrencar-nos la cinta que ens mantenia callades i un manifest breu però ferm. El podeu llegir 
Però alhora, amb l’empenta dels moviments de les dones que fa dos anys havia esclatat en els carrers d’arreu del món civil el 8 de març, impulsats per fets com el #MeToo a nivell internacional o la penosa sentència de la Manada a nivell estatal, aquesta acció no podia quedar simplement con un esdeveniment local. Les xarxes de dones creients i
feministes, els vincles d’amistat, els moviments eclesials van estendre el clam i la proposta per la resta de l’Estat. Madrid, Sevilla, Burgos, Saragossa, València, Granada… el mateix dia o en els següents van acollir actes equivalents. Amb el lema d’
Voices of faith és una iniciativa que vol empoderar les dones catòliques en la presa de decisions dins l’Església Catòlica. Van aixoplugar l’acció barcelonina i van venir dues representants a compartir-lo. Estan preparant un sínode en la tardor del 2021 amb el Consell de Dones Catòliques… Pot ser una fita més en el nostre camí per fer de l’Església un espai d’igualtat i dignitat per a tots, barons i dones… Mentrestant, il·lumina les passes des de la xarxa, la comunió i la sororitat…
dinamitzat grups locals creant xarxes que feien cursos, organitzaven pregàries i construïen entre elles relacions sororals (Girona, Sabadell, Horta, Sant Just…). Soles? No en xarxes. De dones de la resta de l’Estat (Mujeres y Teología, Dones i Creients, Mulleres Cristiás Galegas Exeria, etc.) i també internacionals (com l’European Society of Women in Theological Research).
llum, de música, de roses blanques… El record de les 56 persones sense llar que han mort en l’últim any. Llànties amb els seus noms, la proclamació dels seus noms, el silenci, la música clàssica, la brillantor del gòspel del cor del Lloc de la Dona, el testimoni sobre alguns d’ells… Un intent per visibilitzar el que ni tan sols surt a les notícies… I els punyents “homes” per referir-nos a aquells de qui ni tan sols en sabíem un nom… Interpel·lador…
2005 per Pablo González a Barcelona. S’inspira en el Sistema d’Orquestres Infantils i Juvenils de Veneçuela, una xarxa de 120 orquestres formades per 135.000 nenes, nens i adolescents sense recursos, fundat pel Mestre José Antonio Abreu, alguns dels quals acabaran integrant la prestigiosa Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Venezuela. El mateix Pablo González va formar part del Sistema: “La música me hizo descubrir un mundo completamente diferente, es tener contacto con la belleza, con la belleza de esa música, es saber que el ser humano a través de esa música y de otras artes, sin duda, llega bastante lejos y muestra su lado más noble”, reflexiona Pablo González.
Mercè, per la Festa Major i en dates assenyalades; a les festes majors dels barris de Sant Martí i Sant Andreu; a la Sagrada Família; al Tibidabo; al Museu Pau Casals del Vendrell; a Palamós a les “Nits Blanques”; a sant Andreu de Llavaneres; a Madrid i a Bilbao; participem cada any al Festival de Concerts Simultanis Simfònic. I anualment fem un concert on hi participa tot Vozes, a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona. També hem fet intercanvis amb orquestres semblants a la nostra de Suïssa i de Venècia, Itàlia.
L’associació AFATRAC representem un col·lectiu de pares i mares “desesperats” (per “desassistits” i “frustrats”), amb fills amb trastorn greu de conducta procedents de diferents patologies mentals prèvies. Els nostres fills es troben en diferents estadis de gravetat, però tots segueixen una mateixa clínica.
un futur a curt termini, AFATRAC va comparèixer en el Parlament de Catalunya el 5 de juliol de 2017, amb una unànime acollida i comprensió envers la nostra problemàtica. Podeu llegir 
motius, que no us explicaré perquè l’objectiu de la meva intervenció no és explicar la meva vida, sinó una altra vida, la del Juan de Maya.
a i ben viscuda per una part de la ciutat, si és assumida pel conjunt de la ciutat, fa la ciutat més potent i rica, no més feble. Per això, em sembla molt important que Òmnium hagi mirat aquest cop més enllà del rovell de l’ou, i hagi considerat que Mataró va més enllà dels entorns de la Riera. De fet, la destinatària d’aquesta mateixa distinció l’any passat, la Margarida Colomer, va ser una de les moltes persones del Mataró de tota la vida que en el seu moment va anar cap a Cerdanyola a donar-hi un cop de mà, amb l’escola Bons Amics.
L'Agulla 