Crisi sanitària global des de la proximitat d’un mitjà local

¿Com ha viscut un municipi de 27.000 habitants, Pineda de Mar (El Maresme), l’arribada del Covid-19 i aquests dos mesos de confinament i inici de la crisi? Com ho hem viscut i com n’hem informat els periodistes des del mitjà local, Ràdio Pineda?

Dissabte, 26 de gener, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, visita Pineda de Mar. Res a veure, encara, amb la Covid-19: el temporal Glòria ha destrossat el nostre Passeig Marítim i ens talla les comunicacions en tren amb Girona. Després de dies de patiment i dormint poc, pensàvem que seria el fet més greu que cobriríem enguany l’equip de la ràdio. Fins i tot, els Premis Ràdio Associació ens atorguen un premi per la cobertura informativa de les ràdios de l’Alt Maresme en el temporal. Aquest dia, amb el ministre Illa a Pineda, no només hi ha Ràdio Pineda. Han vingut mitjans de tot l’Estat que pregunten per una informació que encara no sabem com ens trasbalsarà els pròxims mesos: Coronavirus a Wuhan. La Xina parla de 56 morts i comencen el seu confinament. Les primeres preguntes al ministre sobre el nou Coronavirus es fan davant de l’estació de Pineda.

Arriba el Covid-19 i el decret de l’Estat d’Alarma

Un mes després, el 25 de febrer, es coneix el primer cas de Covid-19 a Catalunya: “Un cas lleu d’una dona italiana”. I el degoteig comença: cada dia rebem un nou comunicat del Departament de Salut. Ens anem preocupant cada cop més i veiem que clarament hem d’oblidar-nos d’aquells missatges inicials que rebíem, que “això no és gaire més fort que una grip”…

Ràpidament es comencen a suspendre actes culturals, esportius, jornades… Finalment, el dijous 12 de març ens avisen que les escoles hauran de tancar dilluns. Al vespre ja hem d’anunciar que no, que serà demà divendres, dia 13. Tot es precipita. El dissabte 14 de març es declara l’Estat d’alarma i tanquen els establiments, menys els considerats essencials: alimentació, farmàcies, benzineres… Nosaltres, com a mitjà local i públic de la tercera població del Maresme en nombre d’habitants, som considerats “serveis essencials” i seguirem treballant, com altres serveis municipals: Policia Local, Brigada, Benestar Social… La resta, tots a casa i treball on line.

Reorganitzem les tasques prioritzant els serveis informatius, la web i les xarxes socials. Toca, més que mai, el compromís professional des de la proximitat. Allò que expliquen els grans mitjans, com es trasllada a Pineda i l’Alt Maresme? Si parlen d’escoles… nosaltres hem de saber què passa a les vuit escoles de Pineda o als tres instituts. Si parlen d’atenció primària, nosaltres hem d’explicar què està passant als nostres dos ambulatoris. Si hi ha accions solidàries, nosaltres hem de posar en relleu què fan a Pineda Càritas, el Rebost Solidari o el Menjador Social. Si es parla de cossos de seguretat, què ens diu la Policia Local de Pineda, amb qui connectem cada matí a les 8. I si es parla d’accions dels municipis, hem de saber què diu l’Ajuntament de Pineda i els partits a nivell local.

Els primers dies veiem en primera persona els efectes de la por, el desconeixement i la manca de material de protecció. Veiem com s’han buidat supermercats i com les farmàcies des del febrer no paren de dir: “No, no tenim mascaretes ni gel de mans…”. Ens adonem que tot el que expliquem per antena o publiquem a la web té una gran transcendència, més que mai. La gent mira la tele per saber què diu el ministre i la consellera, però ens escolten a nosaltres i miren la nostra web de notícies per saber què està passant a Pineda.

15 de març: Pere Aragonès, primer cas confirmat d’un pinedenc

El primer cas local confirmat a Pineda de Mar de Covid-19 no és una persona anònima: és el del vicepresident de la Generalitat, el pinedenc Pere Aragonès. A més de la notícia, quan es decreta el confinament, publiquem unes imatges amb gent passejant com si res. Per xarxes socials no cal dir res més: la gent crida a quedar-se a casa i complir amb l’Estat d’Alarma. El nostre alcalde, Xavier Amor, fa una crida a la responsabilitat de tothom i engega mesures. I els dies que continuen intentem suplir el desconcert general actualitzant a cada moment la informació.

Finals de març: l’angoixa dels sanitaris i pacients

L’escalada de casos es produeix a tot Espanya. Aviat tenim ja dades de proximitat, primer dels hospitals de Calella i Blanes (CSMS). La gent ens pregunta: Quants casos hi ha a Pineda? La Generalitat informa primer de casos per ABS, després ja dona, obertament, casos per municipis. Nosaltres ens mantenim en contacte permanent amb els ambulatoris de Pineda i podem donar informació i consells de primera mà, des de la proximitat. També fem seguiment de les residències de gent gran de Pineda: cap cas (una bona notícia!).

De portes endins de l’ambulatori, i també dels hospitals de Calella i Mataró, ens arriba l’angoixa dels metges i metgesses: no tenen EPIs, no estan protegits i poden estar contagiats o contagiant! Una doctora del CAP m’ho diu així de clar: “És com si els paletes treballessin sense casc”. També ens expliquen les primeres angoixes, els primers pacients que han d’ingressar amb molta preocupació, també gent jove. ‘Un pacient de 47 anys sense antecedents patològics, mentre parlava amb ell per telèfon ell estava a ja l’hospital de Calella esperant per ingressar, l’acabaven de diagnosticar Covid19, estava amb oxígen i la radiografia feia por… feia quatre dies que havia començat els símptomes”, m’explica una doctora per posar-me un exemple.

I a primers d’abril ja tenim testimonis de pacients que ens arriben en primera persona:

“És angoixant tenir tots els símptomes de la Covid sense cap test que t’ho confirmi”. Així ho ha explicat a Ràdio Pineda una veïna pinedenca que vol preservar la seva identitat. Els símptomes li van començar de forma lleu, amb mal de coll, de cames i molt mal de cap, i passat pocs dies va arribar la febre alta, vòmits, diarrea i dolor a tot el cos. La seva filla està en la mateixa situació i totes dues estan confinades.

Abril: tot empitjora… però la solidaritat és impressionant

Com si el cercle s’anés tancant, a la ràdio ens arriben cada cop més males notícies, a nivell professional però també personal. Som un equip petit i que fa pinya, però emocionalment comencem a estar tocats. Veiem patir i estem patint. Som persones i no podem desconnectar. I les persones de les quals fem notícia no són de lluny, són de prop: les coneixem. La cara i la creu de treballar al teu poble.

Veiem també coses positives: l’enorme esforç dels sanitaris, de les residències, del SEM, de Benestar Social de l’Ajuntament, del PADES de l’Hospital, de la brigada de neteja, la Policia Local… veiem com l’Ajuntament deixa de banda totes les altres prioritats per centrar-se en els ajuts econòmics per a empreses i famílies, pels efectes greus que ja es veuen venir en un municipi turístic, veiem govern i oposició a nivell local que treballen conjuntament amb els mateixos objectius, i veiem molta, moltíssima gent, amb gestos solidaris: un centenar de persones es posen a cosir mascaretes coordinades per una entitat i l’ajuntament, joves amb impressores làser i botigues comencen a fer mascaretes especials, les farmàcies fan donacions del primer material que aconsegueixen al CAP, hospital i residències. I com sempre, les entitats socials, a primera línia: El menjador social de Càritas Poblenou ha de tancar… no està permès obrir però els voluntaris són gent gran i 18 joves els agafen el relleu, primer repartint entrepans i després menjar per emportar. Càritas Santa Maria multiplica esforços per altres necessitats urgents: menjar, bolquers… El Rebost Solidari, de Creu Roja i Ajuntament, multiplica enormement la demanda: la gent que havia de començar a treballar als hotels i establiments per Setmana Santa no tindrà feina. 3.000 persones amb un ERTO a Pineda, que se sumen als més de 2.000 aturats actuals.

I el dolor que seguim de més a prop: familiars de persones mortes que no poden fer el comiat ni el dol, gent anímicament destrossada que també ens truca a la ràdio, dedicatòries alegres de cançons per nens que fan anys i dedicatòries tristes per persones que han mort i no se’ls ha pogut acomiadar. I ens truquen: comencem atenent una consulta i ens acaben explicant tot el que estan patint.

Alhora, mantenim algunes iniciatives positives: parlem amb pinedencs confinats a d’altres països del món, i sabem de veïns nostres que estan a llocs tan diversos com l’Argentina, Austràlia, Alemanya… La cantada escolar que cada any es fa al camp de futbol amb 2.000 nens, es trasllada als balcons i els nens posen Ràdio Pineda i canten des de casa. També celebrem el Sant Jordi als balcons i les escoles demanen la implicació de la ràdio. I també fotografiem el nostre poble buit. Impressiona.

Mentrestant, i en ple confinament, el 21 d’abril arriba un altre temporal de mar. A Pineda destrossa el que s’havia salvat del passeig al tram central i pinedencs i pinedenques pregunten si estem vivint les set plagues d’Egipte…: “Només ens faltava això”. Per sort, cap dany personal, tots estàvem confinats.

Maig: una mica de llum però molta incertesa

Ja es parla de fase 0 de desconfinament. I a Pineda (Regió Sanitària de Girona) molts esperen la fase 1 per poder obrir, amb mesures, alguns establiments i terrasses. Però la directora i metgessa de l’ABS de Pineda, alerta: “El virus està actiu, ens podem contagiar els pròxims dies o setmanes”.

Voldria acabar aquest article amb un reconeixement a l’esforç dels mitjans de comunicació locals. Sense totes les eines i amb molt poc personal, però amb professionalitat i vocació de servei. Ara, més que mai, hem d’implicar-nos en els reptes que es poden presentar als nostres pobles i ciutats com a servei públic i de proximitat, amb informació veraç i sobretot, sent útils i humans en un moment així.

Maria-Josep Hernàndez

Resistir desde las Tres Magnolias

Concentración de vulnerabilidad

En las residencias de ancianos viven personas mayores. Es obvio, pero hay que decirlo.

La edad media de los residentes en estos centros, supera con creces los 80 años. Son colectivos con algún grado de dependencia. Normalmente medio-alto. Son personas con multipatologías. Es frecuente que algunos de ellos necesiten más de 10 pastillas diferentes al día para poder sobrevivir. Están en centros de mayores porque no pueden estar en casa. Están en residencias por una necesidad.

En épocas normales, o sea sin pandemias, siempre tememos las épocas de cambio de tiempo, de otoño a invierno, porque un pequeño resfriado puede ser fatal. Y ocasionalmente se producen bajas.

Pues bien, los informativos repiten una y otra vez que la mayoría de los fallecimientos de ancianos se ha producido en las residencias. Obviamente es en las residencias de ancianos donde se concentran las personas más vulnerables y además con más posibilidades de contagio.

Falta de información y de medios

¿Se dice en esos informativos que en las residencias hemos estado trabajando a ciegas desde el inicio de esta pandemia? Es decir, sin conocimiento objetivo de quién era PCR positivo o negativo? ¿Ni de los residentes ni de los trabajadores? No se dice nada.

¿Se comenta en estos medios de comunicación que la mayoría de trabajadores de residencias se han contagiado del virus porque, sobre todo en la primera semana, no se disponía de medios de seguridad adecuados ni de información suficiente? Tampoco se comenta.

Solamente se habla de los centros de mayores como lugares lúgubres donde se maltrata, se desatiende a las personas que más cuidados requieren. Y estas situaciones, aunque se dan por desgracia en algunos casos, no representan al colectivo de residencias ni de profesionales que trabajamos en ellas. Todo lo contrario.

¿Quién debe garantizar la calidad de la residencias?

Precisamente hace unos días, en un debate televisivo un tertuliano decía que el problema de tantas muertes en las residencias de ancianos se podría haber evitado si las residencias fuesen públicas.

La calidad de servicio en las residencias de ancianos, como en muchos otros negocios, nace de las exigencias de los clientes. En este caso, sobre todo, de las exigencias de los familiares de los residentes. No de si la residencia es pública o privada. A ambas hay que exigirles que su servicio sea excelente.

No acabo de entender que ahora, sí, ahora, todo el mundo se rasgue las vestiduras porque tal o cual residencia ha tenido una mala gestión de los contagios y esa es la causa de la alta mortalidad por el virus durante este mes.

Y hace dos meses, ¿esa residencia funcionaba correctamente? ¿Todo era perfecto? Si no, ¿por qué se permitió que siguiera trabajando con deficiencias? ¿Dónde estaba la Administración que ha de controlar? Y, sobre todo, ¿dónde estaban los familiares que permitieron que, en situación normal, aquel centro no desarrollara bien su cometido?

¿Ahora denunciamos una gestión que ya era deficiente anteriormente?

Buscamos culpabilidad y esta está ante nuestras narices: somos culpables todos los que permitimos que estos centros de gente mayor sigan sin funcionar bien. Somos culpables todos.

Nos han dejado solos

Durante las dos semanas que duró el incremento descontrolado de casos de contagio y de fallecimientos, en nuestro caso entre el 26 de marzo y el 7 de abril, los hospitales, los servicios de salud y los servicios funerarios estaban totalmente colapsados.

No culpamos a nadie por una situación de colapso generalizado, pero ¿se está explicando que cuando llamábamos a los servicios de salud se nos decía que no vendría nadie a visitar al anciano a nuestro centro? Porque no podían. Porque los recursos eran limitados y estaban exhaustos. No lo dudamos. Pero ¿alguien está diciendo que estábamos solos con el anciano con fiebre, con síntomas evidentes de contagio del virus? Que, a lo sumo, las instrucciones eran: “Dale paracetamol” o “Ponle oxígeno a 4 minuto”.

O estamos confundidos o es verdad que nadie explica que en las residencias de ancianos hemos estado solos, solos, solos.

Los servicios de salud deberían aclarar a la comunidad lo que pasaba en estos doce días. No deberían mantenerse en silencio porque ese silencio refuerza la idea de mal funcionamiento de las residencias. Las residencias no somos centros sanitarios. Cuidamos, atendemos a gente mayor pero no somos responsables de la sanidad. Esa es la responsabilidad de los sanitarios.

¿Se está explicando que no se permitía la derivación al hospital de ningún anciano de residencia? Por encima de 80 años, ni lo sueñes. En nuestro caso sólo se permitió la derivación de los dos primeros casos que se nos presentaron. ¿O eso nos lo estamos inventando?

En algunas residencias se habían encontrado ancianos fallecidos en sus camas. ¿Alguien ha explicado en esos medios de comunicación que los servicios funerarios colapsados tardaban hasta ocho horas en pasar por el centro para recoger a la persona? Tampoco nos consta que nadie aclare estos puntos.

Pues bien, nos hemos sentido solos porque hemos estado solos.

¿Seguiremos igual o seremos capaces de cambiar?

Los centros de mayores estamos en el punto de mira siempre. Unas pocas residencias mal gestionadas manchan la imagen de un colectivo de más de mil centros en toda Cataluña.

Después de esta pandemia, las residencias vamos a seguir siendo actividades no bien consideradas socialmente.

Los noticiarios se encargan de ello. Los silencios de los otros artífices apoyan esta idea.

Tenemos que trabajar mucho para revertir esta idea. Necesitamos trabajar bien siempre y no permitir que existan centros que no compartan el objetivo común que tenemos la mayoría: lograr la máxima satisfacción de nuestros residentes y de sus familiares.

Nos tenemos que esforzar en que se reconozca que nuestra labor social es de suma importancia.

Logramos hacer la vida de nuestra gente mayor algo más agradable. Reducimos significativamente las intervenciones de los servicios de salud con el colectivo de gente mayor porque las residencias filtramos mucho antes de derivar al hospital.

Todo esto lo hacemos con un personal mal valorado y que, sin embargo, en su mayoría, prefiere trabajar en este sector antes que tomar opciones con menor responsabilidad y mejor pagadas.

Lo que hemos vivido estos días de locura, de lucha, de desánimo continuo, no lo olvidaremos nunca. Nos recuperaremos pero no lo olvidaremos.

El sistema que hemos montado ha dejado sin ayuda al colectivo de personas al que debemos el estado de bienestar que estamos viviendo. Hemos aplicado criterios económicos, criterios de utilidad para decidir dejarlos fuera.

Lo pagaremos, como sociedad nos va a costar caro.

Para acabar, si de algo nos ha de servir una crisis como la de esta pandemia, es para provocar un cambio. Necesitamos cambiar para ser mejores personas, más solidarios. Para pensar menos en lo material y pensar más en que hemos venido a este mundo a hacer algo positivo para los demás.

Nos queda tiempo para reflexionar, para reaccionar. Seguimos.

Antonio Cruz
(Publicat a “Viladecans Punt de Trobada”, maig de 2020)

Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor

Rellegint els números anteriors de L’Agulla, m’aturo en l’article “Bisbes, política i família” del número 118 del gener passat que fa referència a la unitat d’Espanya, pregàries per salvar-la, enfrontament, anticatalanisme, promoció de la no entesa, Església conservadora i arrenglerada amb les dretes, formació del passat… I és per això que vull parlar de la realitat d’Església que he conegut aquest mes de febrer a Bangladesh, en un voluntariat a la missió marista de Giasnogor, zona de plantacions de te, les quals, sota una imatge bucòlica amaguen la problemàtica d’un nou tipus d’esclavatge.

El text de 2014, “Agenda of the Tea Workers and Little-known Ethnic Communities of Bangladesh” de l’ONG nacional SEHD (The Society for Environment and Human Development) planteja de forma clara i sintètica alguns dels grans problemes de les (persones) treballadores de les plantacions de té, així com de les “poc conegudes” comunitats ètniques d’aquest país. Entre elles… escassos recursos econòmics, fruit d’un treball per a empreses privades amb sous insuficients, habitatge cedit per la propietat en usdefruit, treball infantil, drets laborals bàsics poc desenvolupats com contractació fixa, baixa per maternitat o malaltia, disposició de material de seguretat en usar pesticides…; problemes de salut generalitzats en les dones i infants, fruit de la malnutrició per insuficient quantitat i varietat, preeminència de diarrees i altres malalties fàcilment evitables, sistemes de drenatge insuficients, inexistència de latrines ni formació i costum en el seu ús, de centres d’atenció primària i ambulàncies per urgències…; l’escassetat d’escoles de primària estatals –només sis per a 156 grans plantacions– i pitjor en el cas de les secundàries…; aïllament de la resta de la societat per desconeixement, manca de suport real per part de l’executiu i dels partits polítics així com impossibilitat d’accedir al sufragi passiu i formar part de la vida social i política del país…; tot i el que diu la Constitució de 1972 i els diversos tractats internacionals signats i ratificats com la Convenció de Poblacions Indígenes i Tribals de 1957 o la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de 2007. La segona part del document proposa accions per a la millora de les condicions de vida de totes aquestes persones. Una d’elles: la creació de, com a mínim, una escola de primària a cada plantació de te i l’increment de les de secundària en les diverses valls. I justament és a això el que intenta donar solució la missió de Giasnogor, la promoció de la dignitat de persona des de l’àmbit de l’educació.

I allà he pogut recordar el que és la diversitat humana pel que fa a nacionalitats, ètnies, religions, cultures, llengües i formes de pensar. I com es pot viure des de la imposició del més fort o des de la gràcia de la comunió, quan l’acollida i l’acceptació de l’altre són el primer en rebre a qui s’hi apropa. Comunió marista, eclesial, catòlica, cristiana, hindú i islàmica, comunió humana, tot i les dificultats evidents. Així és com les (persones) missioneres cristianes, també els professors seglars Osibj i Umar i entre d’altres, des de les seves confessions ens han obert casa seva, i així és com ens vàrem apropar, la Carme i jo, des de la nostra especificitat catalana.

No és difícil adonar-se del procés que en les últimes dècades que està portant l’Església catalana, espanyola i europea a desenvolupar socialment un paper cada cop més minoritari, així com els esforços de part de la jerarquia i de determinats sectors per mantenir la presència pública, els privilegis i el poder d’antuvi. La diòcesis de Syhlet i la missió marista, pel contrari, també són petites i minoritàries en un país de tradició islàmica, i això les fa més conscients de la senzillesa del Missatge i millor exemple dels valors de l’evangeli.

I és per això que dono gràcies no només a Déu Pare, al qual com a fills i filles anomenen Abba (cfr. Rm 8,15), sinó també en aquest cas a Al·là i als déus hindús Brahma, Vishnu i Shiva, entre d’altres.

Sergi Bernabeu

Es pot trobar mes informació en el bloc en-línia Tunajifunza, a l’entrada de 7 de febrer de 2020 i següents. Recomano la seva lectura per donar sentit al que segueix.

L’impacte d’Oikocredit

El passat mes de gener un grup de 30 persones de 17 nacionalitats, sòcies, membres dels equips directius i equips tècnics de diferents associacions de suport europees, i tres representants de les oficines de Ghana, Kenia i Jamaica, vàrem tenir la oportunitat de participar en el “Study Tour 2020” a la república de Ghana. L’objectiu era conèixer les organitzacions finançades per Oikocredit, els agricultors, comerciants, famílies, cooperatives de dones, i altres col·lectius beneficiaris finals dels microcrèdits i les inversions.

Oikocredit és una cooperativa democràtica i participativa sense ànim de lucre, va ser fundada l’any 1975 als Països Baixos, i té com a missió principal atorgar préstecs a organitzacions i entitats financeres locals a països del sud, a partir dels dipòsits de les sòcies dels països Europeus i Canada. Treballa amb transparència i criteris ètics d’inversió, en els sectors de la inclusió financera, l’agricultura i les energies renovables, amb polítiques de finançament adreçades a grups que no tenen accés al crèdit comercial, per potenciar inversions productives i econòmicament viables i que tinguin un impacte socioeconòmic i ambiental positiu (economia social i solidària).

Oikocredit internacional té la seva seu social a Amersfoort (Països Baixos) i disposa d’una xarxa de 28 organitzacions de suport (SA) i 4 oficines estatals, que fan la difusió i la captació de sòcies en els seus territoris. Als països del sud disposa de 21 oficines regionals que donen servei a 684 organitzacions sòcies de 69 països. Un capital pendent de 1,047 M€ i 37,6 milions de persones beneficiaries, majoritàriament col·lectius de dones i cooperatives, que amb l’accés als microcrèdits milloren la seva vida i la del seu entorn familiar. L’oficina d’Accra, gestiona i coordina els projectes finançats a la republicà de Ghana i països de l’Àfrica occidental. Els seus clients principals són intermediaris financers que donen accés al crèdit a famílies que no en tindrien a través de la banca comercial. També participa directament en el finançament o en el capital d’algunes organitzacions com FEDCO en el sector de cultiu del cacau i PEG en el de les energies renovables, entre d’altres.

Una de les visites que vàrem fer va ser a una seu regional de FEDCO i a alguns dels seus agricultors. FEDCO és una societat limitada, implantada a 6 regions de Ghana amb un total de 2.000 PC (comunitats locals d’agricultors), en total uns 60.000 productors de cacau, que a banda de donar finançament i logística als agricultors, destina part dels seus beneficis a millores socials de les comunitats, manteniment d’escoles, biblioteques i altres serveis a la comunitat.

Després de més de 10 hores de carreteres “africanes” vàrem arribar a la ciutat de Tarkwa per visitar la seu regional de FEDCO. El magatzem central té un total de 12 empleats i gestiona 5 comunitats d’agricultors. Acompanyat de personal de FEDCO ens dirigim a Pieso, una petita comunitat rural a una hora de Tarkwa, per conèixer una plantació i entrevistar-nos amb un dels agricultors que ens espera.

En Paul Bukiroh Appiah ens rep molt amablement i ens explica que treballa a la seva granja des dels divuit anys i dona seguiment a la feina del seu pare que també cultivava cacau. Ens comenta que té uns 600 arbres en una plantació de 15 acres, la majoria dels arbres tenen cinc anys, la producció comença a partir del tercer any. En comparació amb altres agricultors de la zona considera que la seva granja és mitjana. La compra dels arbres de cacau, la va poder realitzar accedint a un préstec d’un banc rural. En Paul té tres fills i dues filles, tots van a l’escola i espera que segueixin fins a l’educació superior, i en el seu temps lliure ajuden a la granja. El seu somni és que els fills es facin càrrec de la granja i així puguin assegurar la seva vellesa.

Ens desplacem fins a la plantació i ens explica el cicle de cultiu i recollida del cacau. Les beines de cacau maduren tot l’any, per la qual cosa cal un seguiment diari, tot i que hi ha una gran concentració de feina els mesos d’octubre a maig. Tant bon punt les beines estan madures es tallen o recullen del terra i s’extreuen les llavors a mà, per col·locar-les en un llit de fulles de plàtan i deixar-les fermentar uns sis dies, al costat dels arbres. Passat aquest període, les recullen i les porten cap al poblat per escampar-les en taules d’assecat, el procés s’allarga de tres a sis dies en funció de la intensitat solar, s’ha d’anar remenant durant el dia i tapar-ho a la nit perquè no agafi humitat. Una vegada acabat el procés d’assecament es posen en sacs de 64 Kg, i esperen que el transport de FEDCO els passi a recollir per portar-los al magatzem del districte, passar els corresponents controls d’humitat i de qualitat i des d’allà als ports de sortida del país.

En Paul ha compartit amb el grup, la seva passió per treball de la terra, les seves preocupacions, les necessitats per millorar la feina a la plantació i el neguit per l’educació i el futur dels seus fills. En Paul i la seva família són un bon exemple d’aquest 37 milions de beneficiaris finals dels projectes de finançats per Oikocredit.

Vull acabar agraint a l’equip d’Oikocredit l’organització d’aquest estudi a Ghana i la oportunitat de participar-hi. Malgrat que fa anys que som col·laboradors d’Oikocredit, el fet de conèixer els responsables als països del sud, els clients directes en els sectors financers, agrícoles i de les energies renovables i sobretot el contacte directe amb els agricultors, les famílies i les comunitats de dones, beneficiaris finals del finançament i la constatació del impacte positiu en les seves vides, ens anima a seguir col·laborant amb Oikocredit i fer-ne difusió en el nostre entorn.

Per a més informació podeu visitar http://catalunya.oikocredit.es/ca/

Domènec Creus

Un llegat més d’en Jaume Botey

Benvolguts amigues i amics d’en Jaume Botey,

Tal com vam exposar a la trobada del passat 15 de febrer a l’Institut Torras i Bages de l’Hospitalet, estem treballant per donar continuïtat i aprofundir en el que ha estat per nosaltres el Llegat d’en Jaume. Simplificant una mica dèiem que el principal llegat som cadascuna de nosaltres i allò que nosaltres puguem i vulguem fer en els eixos vitals que hem vist i hem compartit amb ell.

Un aquests eixos és la solidaritat entre persones i entre pobles, solidaritat horitzontal de tu a tu. Juntament amb la Fundació l’Olivera en Jaume estava compromès amb la comunitat rural de San Pablo Tacaná, de Guatemala, específicament amb el projecte de construir una microcentral hidroelèctrica per tal que tinguessin llum a partir dels seus recursos propis, l’aigua. El projecte porta el nom de LUZ DE TODOS.

És per aquest motiu que us enviem aquest projecte que ja porta sis anys treballant-se a nivell tècnic i comunitari, des d’aquí i des d’allà. Ara estem en el punt de recollida de diners per fer-lo possible. Bàsicament es tracta d’avalar el préstec que els donarà la Cooperativa de Crèdit Coop57. També es necessitarà una quantitat a fons perdut, per qui pugui i vulgui fer una aportació en aquest sentit.

En la informació que us adjuntem està molt explicat el què i el com. Ha estat preparada per en Carles Ahumada (Cooperativa l’Olivera), pel Paco Hernández (CASAL) i per la cooperativa de crèdit Coop57.

Us animem a participar en aquest projecte i a donar-li difusió en el vostre entorn: “Un altre món és possible, molt necessari i l’anem construint”.

Cordialment,

Grup Promotor Llegat Jaume Botey i Vallès

Necessitem el vostre suport

LUZDETODOS és un programa per proporcionar un servei digne, mediambientalment sostenible i econòmicament accessible per a tots els habitants de comunitats aïllades de San Pablo de Tacanà, regió occidental de Guatemala, víctimes dels abusos dels poders econòmics i fàctics que s’han apropiat de la producció d’energia en el seu propi territori.

Aquest programa forma part dels projectes que la Fundació L’Olivera duu a terme en l’àmbit de la cooperació internacional, que en aquesta ocasió compta també amb el suport d’altres entitats com Aiguasol, Tandem Social, Fets i el Centro Autogestionario Solidaridad Área Latina Casal. Ens ajudes a encendre el llum? Per fer-lo possible, és necessària la implicació de molta gent que sumi esforços per tal d’aconseguir els avals necessaris per al finançament de la construcció de la central hidroelèctrica que ha d’assegurar l’autosuficiència energètica d’aquestes comunitats, ara sense garanties de subministrament elèctric. També pots ajudar-nos a difondre aquest video.

Els vulnerables al centre…

Ja hem anat parlant algunes vegades del Projecte Sostre a les pàgines de “L’Agulla”.

Avui em preguntava la Mercè com ho fèiem allà en aquests moments de COVID-19, ara que en els nostres carrers (almenys el meu) han aparegut molts homes que abans no s’estaven al barri.

I no me n’he pogut estar de voler compartir també per escrit el que ha estat per a mi una lliçó, una emoció, un raig d’esperança…

Sostre és un recurs de baixa exigència per a homes sense llar. Tenim una capacitat de sis llits i es tracta d’acompanyar persones que s’estan al carrer i que no tindrien accés a centres més estables, i d’anar construint amb ells hàbits que els preparin per a una sortida a un habitatge més permanent. De fet en aquests moments en tenim quatre: el mes passat un dels usuaris va entrar en una residència d’avis i un altre va entrar en un pis compartit de la Fundació Mambré.

Doncs bé, el Sostre obre en la seva vida quotidiana a les 20 hores de la nit fins a mig matí, quan marxa l’educadora que relleva els dos voluntaris i voluntàries que hi hem fet nit. Allà se’ls ofereix un espai segur, un ambient de relació cordial, a més del sopar, la medicació, una estona de lleure. La resta del dia els nostres residents van a centres de dia, a algun curs de Càritas, dinen a menjadors socials, i malauradament s’estan al carrer moltes altres hores.

Però la gran riquesa del Sostre que és la pluralitat de rostres diversos que garantim que cada nit s’obri la porta verda de Pescadors 42 i que els residents tinguin aixopluc, en temps de coronavirus es converteix en el seu punt més fràgil, perquè aquesta pluralitat posa en risc la salut dels usuaris i, de retruc, de tothom en la nostra ciutat.

I pensant en ells, l’equip que ara va coordinant els diferents àmbits del projecte, amb el suport de la parròquia de Sant Miquel (que és la que ens dona el marc legal) es va buscar com garantir que els menys voluntaris possibles cobrissin totes les nits. Se’n van oferir uns quants per fer la nit sols i tenir més freqüència de servei. Joves i sans, sense persones vulnerables en els seus entorns. El risc baixava considerablement. Primer pas assolit! Garantides les nits! Ole, ole!

Però la preocupació per les persones més vulnerables va conduir a fer un pas més en la reflexió: els residents s’hi havien d’estar tot el dia al carrer. Per la crisi sanitària, molts recursos han tancat (biblioteques, centres cívics, activitats formatives,…), per anar a menjadors socials cal agafar transport públic… Ningú no hauria d’estar-s’hi al carrer: el seu nivell de risc augmentava molt en aquests moments de pandèmia i de por.

I l’equip de voluntaris va trobar una solució més: apel·lar a la disponibilitat i generositat de voluntaris i voluntàries un cop més. I el Sostre està obert 24/7 que dirien els moderns… Sí, el Sostre ara està obert cada dia, tot el jorn. El grupet de voluntaris que fan les permanències ara s’ha enriquit el necessari com per fer torns de 24 hores, o torns de dia per assegurar que els 4 veïns de Pescadors 42 puguin estar confinats a Sostre, a casa seva, sense haver de sortir…

L’educadora (magnífica sempre!) està al peu del canó fent el seu horari matiner. Les voluntàries que portaven sopars preparen alguns dinars de migdia. Se’ls recull a la porta de casa seva perquè no hagin de baixar a Sostre. Si cal es compra i es cuina allà mateix… Una voluntària del barri quan baixa a fer la seva compra recull a la porta de Sostre el carret i la llista de necessitat i fira tot allò que cal. A la tornada deixa el carret de nou a la porta.

Es va mantenint un protocol de seguretat amb mascaretes, augmentant la neteja… Es van tractant de dinamitzar les hores que estan allà. Alguns dels nostres homes s’han compromès a fer neteja i manteniment més a fons: que no és el que fem tothom a casa nostra?

És un espai petit i cal vetllar per aquesta convivència de tantes hores… però de moment, les notícies que ens arriben és que tot va prou bé. Viuen el confinament amb prou serenor. Els voluntaris i voluntàries amb entusiasme, lucidesa i actitud de servei.

Jo només puc dir que vaig rebre la proposta i la solució, creativa, agosarada, generosa, eficaç, prudent, que posa al centre als més vulnerables, amb profunda emoció. I cert orgull, per ser part del projecte, tot i que en aquests moments incerts només la meva activitat només sigui des de la pregària i el donar ànims.

Un chapeau! i una abraçada virtual a tots aquells qui des del voluntariat o la professionalitat s’estan mullant per als més febles, per la seva salut i benestar que alhora és la salut de tota la societat! Sou una lliçó! Moltíssimes gràcies!

Com sempre diem: Tots i totes fem Sostre. Ara més que mai!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Alcem la veu!

El proppassat diumenge 1 de març uns quants centenars de persones, majoritàriament però no únicament, dones de diferents generacions, ens reuníem a les escales davant de la catedral. Un dia assolellat i que va resultar estimulant, ple d’energia i entusiasme.

I és que l’aventura havia començat mesos abans quan algunes dones de diferents moviments eclesials havien somiat fer alguna acció per mostrar. I va anar prenent cos a poc a poc en assemblees àmplies i eficaces, amb pregària inicial i somriures… I amb molt de dons que s’anaven posant sobre la taula… Pensar, trobar solucions, fer un taller de pancartes, assumir tasques, serveis organitzats en petits equips horitzontals…

I es va infantar un acte senzill, breu, participat… però alhora contundent. Signes com un simple esparadrap sobre les boques silenciades de dones, unes xarxes on anar posant les pancartes de les nostres constatacions i peticions, també en cartells (Venim de lluny, Som moltes, Alcem la veu, I diem prou, Trenquem el silenci, Iguals davant Déu, desiguals a l’església?, Les dones a l’Església amb veu i vot, Si la societat avança, l’església també, La sororitat és la nostra força i Prou a la feminització de la pobresa), la força de la batucada que donava ritme, arrencar-nos la cinta que ens mantenia callades i un manifest breu però ferm. El podeu llegir aquí.

Però alhora, amb l’empenta dels moviments de les dones que fa dos anys havia esclatat en els carrers d’arreu del món civil el 8 de març, impulsats per fets com el #MeToo a nivell internacional o la penosa sentència de la Manada a nivell estatal, aquesta acció no podia quedar simplement con un esdeveniment local. Les xarxes de dones creients i feministes, els vincles d’amistat, els moviments eclesials van estendre el clam i la proposta per la resta de l’Estat. Madrid, Sevilla, Burgos, Saragossa, València, Granada… el mateix dia o en els següents van acollir actes equivalents. Amb el lema d’Alcem la veu com a casa nostra o bé “Hasta que la igualdad se haga costumbre” de la “Revuelta de mujeres en la Iglesia”, centenars de dones més s’hi van aplegar, creant l’onada feminista i creient, i cridant per la dignitat i la igualtat en la nostra Església.

Voices of faith és una iniciativa que vol empoderar les dones catòliques en la presa de decisions dins l’Església Catòlica. Van aixoplugar l’acció barcelonina i van venir dues representants a compartir-lo. Estan preparant un sínode en la tardor del 2021 amb el Consell de Dones Catòliques… Pot ser una fita més en el nostre camí per fer de l’Església un espai d’igualtat i dignitat per a tots, barons i dones… Mentrestant, il·lumina les passes des de la xarxa, la comunió i la sororitat…

Alcem la veu i avancem: fins que la igualtat sigui possible!

Maria Antònia Bogónez Aguado