Hem fet Amics al Miracle

La meva aventura al Miracle va començar fa uns cinc anys. Em vaig inscriure en un curs sobre fotografia i espiritualitat sense saber gaire què em trobaria. La veritat és que la temàtica del curs em venia molt bé: m’agrada la fotografia i, per la feina que faig, em calia treballar com expressar l’espiritualitat a través de la imatge.

Però, com sol passar, la realitat va desbordar absolutament la meva previsió inicial. De la fotografia, vaig passar als quatre cicles estacionals de Natura & Espiritualitat. I després van arribar la música, la literatura, la Bíblia i un munt de coses més. Ha estat una descoberta que realment m’ha sacsejat des de l’interior: l’estupor davant del silenci, la consciència de la vida natural (i de la meva distància amb la natura), l’experiència de sentir-me acollida, la creativitat, l’obertura, i el respecte que destil·la El Miracle, una litúrgia treballada i viscuda… Per a mi, que tinc una tendència malaltissa cap a l’organització i el control, ha estat un deixar-se portar i deixar-se cuidar que m’adono que ha donat resposta a una set profunda. Set compartida amb molta altra gent amb qui, finalment, ens van unint vincles d’amistat.

Tot plegat, obra sobretot d’un parell de monjos montserratins (Ramon Ribera-Mariné i Vicenç Santamaria), d’una cuinera extraordinària (Mercè Delgado) i d’uns quants laics ben inspirats. Uns recursos modestos, d’entrada, en relació als fruits obtinguts. I uns recursos que, en el moment eclesial en què vivim, s’han mostrat també fràgils. També a Montserrat la comunitat es fa gran, es fa difícil respondre a tots els reptes, i costa trobar relleus.

Aquests valors viscuts al Miracle: la natura, l’acollida, l’austeritat, l’atenció, el respecte mutu, la diversitat, la creativitat, l’espiritualitat com a Evangeli viscut… necessiten continuar comunicant-se a través d’una altra forma d’organització. Per això, els monjos de la petita comunitat de Montserrat al Miracle i uns quants laics ens hem animat a tirar endavant una associació d’Amics de la Casa del Miracle. Per contribuir a sostenir-la (una casa d’espiritualitat de la dimensió –i l’aïllament– de la del Miracle, absorbeix recursos personals i econòmics considerables), per donar continuïtat a les activitats que s’hi organitzen i crear-ne de noves (aquí podeu trobar les que es duen a terme aquest any 2018), per donar a conèixer tot allò que s’hi fa i poder compartir-ho amb altres persones. En definitiva, per continuar mantenint el llum de l’Evangeli en un lloc visible en la foscor del nostre món convuls.

He de dir que és un projecte que em fa molta il·lusió. Me’n fa perquè em permet continuar treballant en una línia de la qual em sento deutora. I me’n fa perquè agraeixo la confiança que els monjos dipositen en el grup de laics que ens hi posem, confiança que permet anat trencant aquesta línia divisòria laics/clergues i que és un estímul a avançar en la comunió. De fet, moltes congregacions religioses ja fa temps que han emprès aquest camí. Són sobretot els bisbats els qui hi oposen més resistències i mantenen una línia més clerical. No hi ha dubte que és un repte per a tothom i que no és cap garantia d’èxit el fet que els laics i laiques agafem més responsabilitats. Però sens dubte és més sa i respon molt millor a la Bona Notícia, posar els cinc sentits en els reptes de futur, malgrat les pròpies mancances, que veure des de la passivitat forçosa com l’Església, en el nostre entorn, es va esllanguint. Al cap i a la fi, des dels seus inicis aquesta empresa sempre ha estat conduïda per l’Esperit i no pas pels mèrits personals, oi?

Presentarem l’Associació d’Amics de la Casa del Miracle públicament el proper diumenge 27 de maig, a les 16 h., al Miracle (pròpiament a la sala de la Casa Gran de Riner, que es troba al costat del Santuari). A banda dels parlaments preceptius, gaudirem també de la música medieval de Laura de Castellet. Estarem contents si ens hi voleu acompanyar.

Mercè Solé

Anuncis

Felicitats, Sostre, pels 25 anys!!!

Mentre Barcelona s’anava transformant per poder ser la seu olímpica del 92 un grup de persones de la Barceloneta ens reuníem cada setmana per fer realitat un projecte solidari per als nostres veïns Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu, quatre homes sense llar que passaven el dia pels carrers del nostre barri i maldormien en algun racó. I aquest grup de veïnes i veïns vam esforçar-nos tant intel·lectualment com físicament per obrir el SOSTRE, al mateix barri, on poguessin dormir i establir lligams amb els voluntaris.

En Gonzalo, més conegut com a Manolo, es passava el dia pels voltants del mercat de la Barceloneta on era ajudat per veïns i veïnes que li donaven menjar i beure i alguna moneda. Algunes nits anava a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital del Mar on no feia tant de fred i potser podia fer un cafè. Passava la nit als porxos sota el Passeig Marítim arraulit amb cartrons i potser alguna manta. En Bartolo tenia com a casa un cotxe abandonat del barri on hi dormia i hi guardava el que recollia. Passava el dia assegut en un banc al passeig Joan de Borbó i era ajudat per persones i botigues properes.

En Juan, més conegut com a Capitán, era pescador i dormia en un petit quartet de guardar eines de pescar. En Mateu ajudava a aparcar cotxes a prop de l’Hospital del Mar i així recollia alguna propina. Aquests eren els quatre homes que nosaltres volíem atendre. Nosaltres els coneixíem, parlàvem amb ells i els anàvem explicant el projecte perquè quan obríssim volguessin venir. Arrels ja treballava des de finals dels 80 però per als nostres homes el projecte estava massa lluny i a més a més hi havia unes normes d’higiene i de prohibició d’alcohol i tabac que ells no podrien complir. El rector de la parròquia ens va oferir uns locals al carrer Pescadors i també l’aixopluc legal. I finalment vam poder fer realitat el nostre somni!

I la nit del 9 de desembre de 1992 vam obrir la porta del nostre SOSTRE! I fins avui! Més de 300 voluntaris obrint la porta cada nit per atendre primer en Gonzalo, Bartolo, Juan i Mateu i fins a més de 50 residents que han anat passant pel centre al llarg d’aquests 25 anys. Els primers mesos els vam passar provisionalment als locals de la parròquia del carrer Almirall Cervera mentre anàvem arreglant el local del carrer Pescadors on podien dormir fins a 6 homes.

El SOSTRE ofereix llit, sopar (cada nit el porta una voluntària), roba i dutxa.

El SOSTRE ajuda a aconseguir documentació, pagues mínimes, feina, pis compartit o residència en cas de ser necessari.

El SOSTRE programa visites mèdiques, operacions i tractaments en els centres mèdics que convingui.

Però, el més important… el SOSTRE ofereix suport i companyia per aconseguir fer pujar l’autoestima de persones a qui un dia el camí de la vida se’ls va tòrcer de manera tan brutal que del sotrac van perdre tot el que tenien: feina, família, amics…

El passat dia 28 de gener ens vam reunir molts voluntaris i residents i també membres d’entitats que col·laboren amb el projecte per celebrar aquests 25 anys. Va ser una festa molt emotiva. L’èxit de la festa fou possible gràcies a la gran participació, a la comissió organitzadora i al granet de sorra que molts vam posar anant a comprar, a buscar residents (no era tasca fàcil ja que alguns van amb cadira de rodes), a trucar i enviar cartes perquè les voluntàries de sopar i els voluntaris més grans rebessin la informació. Vam poder fer la festa a l’escola Sant Joan Baptista que les germanes de Marillac ens van deixar utilitzar amb totes les facilitats. Vam convocar l’inici de la trobada a dos quarts d’una per saludar-nos, abraçar-nos i posar-nos al dia. Quantes emocions! Cap a la una del migdia vam anar al gimnàs de l’escola totalment preparat per fer el concert del Cor Evolution del Raval. Un grup de persones molt animades que van cantar i ballar un bon grapat de cançons. Tenen molt ritme i es nota que s’ho passen bé cantant i no els importa regalar el seu temps a entitats solidàries. Moltes gràcies!

Acabada l’actuació vam anar al menjador de l’escola i al pati on vam poder dinar, a peu dret, una fideuà que vam encarregar a D’ins, escola d’hosteleria de la Fundació Formació i Treball de Càritas. Una parella molt amable ens servia. També vam picar tacos d’unes truites enormes (30 ous!), olives i seitons que ens havia regalat el bar Jaica de la Barceloneta. Tot un detall! No va ser l’únic detall: el famós restaurant Salamanca ens va regalar pastís de Santiago per a tothom.

Uns menjàvem drets, altres asseguts, altres al terra del pati…Tothom trobava un racó on gaudir del solet, del bon menjar i de la bona companyia.

Després de dinar vam tornar al gimnàs per veure una obra de teatre molt emotiva feta per Grup Teatre Arrels Fundació on la història del nostre Sostre formava part de la trama. Dins de l’obra es va projectar un muntatge de fotografies.

Acabada l’obra vam agrair l’assistència, el bon ambient i ens vam citar per una propera celebració.

Per fer difusió de la celebració (la festa del 28 de gener i una eucaristia el 17 de desembre a la parròquia de sant Miquel) vaig escriure un text on volia transmetre que el Sostre és un projecte fet a mida i feia un símil amb un vestit fet per una modista o un sastre. Abans no era tan excepcional que la mare volgués que una modista ens fes alguns vestits.

En el text també escrivia…
Vam fer realitat el somni d’obrir el Sostre per als nostres veïns. Estem molt contents d’aquest projecte original que enguany compleix 25 anys. Projecte de solidaritat amb més de 300 voluntaris amb diferents serveis (sopar, roba, dormir, documents…) i més de 50 residents que han fet gran el projecte.
Pescadors 42 ha obert cada vespre com a espai de trobada de residents i voluntaris per sopar, xerrar i dormir; però a més a més dels recursos materials que hem ofert hem establert relacions cordials entre ells i amb nosaltres. Hem volgut que tornessin a sentir-se persones.
Tots i totes ens estimem molt el nostre Sostre!

S(omni)
O(riginal)
S(olidaritat )
T(robada)
R(ecursos)
E(stimació)

Per acabar si voleu ens trobareu cada vespre a partir de les vuit del vespre al carrer Pescadors 42 (el primer dissabte de mes fem portes obertes). El nostre correu electrònic és: informacio@projectesostre.org. La nostra bonica pàgina web i el nostre compte bancari: ES33 2100 0801 1002 0052 0814.

Carme Bellart

La Fundació Marianao: una comunitat que somia, lluita i estima

La Fundació Marianao va néixer fa 32 anys. En uns moments difícils, en els quals tot estava per fer als nostres barris, l´Associació de Veïns de Marianao i la seva Vocalia de Joves van decidir ocupar l´any 1985 un edifici que estava abandonat, en situació il·legal a nivell urbanístic, i que era un focus de marginalitat i de brutícia. L´any 1987 aquest moviment juvenil es va constituir com a Casal Infantil i Juvenil de Marianao.

L’any 1995 va haver-hi un important moviment ciutadà en contra el projecte municipal d’enderrocament de l’edifici ocupat. La gran mobilització popular va evitar que el Casal fos enderrocat i va testimoniar que constituïa un patrimoni significatiu del poble de Sant Boi. Posteriorment, l´any 1998, es va crear la Fundació Marianao.

Actualment, la Fundació Marianao està configurada per 75 professionals contractats, 150 persones voluntàries, i més de 5.000 persones participants de Sant Boi i comarca del Baix Llobregat. En els seus projectes hi participa tot el conjunt de la comunitat (infants, joves i adults), amb una incidència significativa en els col·lectius que es troben en situació de major indefensió i vulnerabilitat social, promovent la seva dignitat, el seu protagonisme i el seu empoderament.

La Fundació Marianao desplega, en aquests moments, 34 projectes que promouen el desenvolupament comunitari a Sant Boi i comarca en diversos àmbits: formació ocupacional i inserció sociolaboral; lleure educatiu infantil, juvenil i adult; defensa del medi ambient, serveis jurídics comunitaris; atenció a col·lectius en situació de vulnerabilitat social (infants i joves en risc, persones nouvingudes, persones empresonades i les seves famílies, persones amb malaltia mental…); promoció sociocultural de persones adultes; educació en les noves tecnologies de la informació i la comunicació; associacionisme juvenil; horts comunitaris; etc.

Un dels projectes que té una significativa projecció política en la ciutat i comarca és l’Escola de Formació Joan García-Nieto, que vol promoure la participació activa de les persones en la presa de consciència crítica de la realitat i per un compromís social alliberador, oferint espais per al creixement i la promoció personal i comunitària, a partir de les necessitats i propostes expressades pels participants. En aquests darrers dos anys, l´Escola ha posat en marxa el Curs-Taller d´Anàlisi de la Realitat i el Compromís Social, el Seminari d´Economia Crítica, el Taller de Fonts Orals i Memòria Històrica i el Programa de Formació Juvenil L´Espurna.

La Fundació Marianao és una “fàbrica de somnis” fets realitat. Un espai on moltes persones, petites, joves i grans, han trobat i troben el seu “lloc en el món”. Un espai utòpic, construït per la pròpia Comunitat, com ens deia en Joan N. García-Nieto: “Cal construir illes utòpiques, arxipèlags d´utopies, on alimentar la solidaritat i l´esperança perquè ningú ens robi el somni que podem construir ja des d´ara un món millor.”

Les institucions públiques i d´iniciativa social han reconegut amb més de trenta premis i reconeixements la important tasca social i educativa de la Fundació Marianao, entre els quals destaca la Creu de Sant Jordi, concedida l´any 2012.

La Fundació Marianao constitueix una gran comunitat de comunitats de gent petita, jove i gran, que somia, lluita i estima, de generació en generació. Una terra fecunda, regada per milers de persones, autèntiques heroïnes de la vida quotidiana, que han estat i són les protagonistes de la seva història. La vivència comunitària de Marianao produeix uns fruits generadors de petits-grans canvis revolucionaris en les persones i en els territoris: l’estimació, l’alegria, la dignitat humana, la rebel·lia somiadora, la tendresa solidària, la justícia social… Sentir-nos tots i totes importants i necessaris. Aquest és el nostre millor regal. Moltes gràcies, amigues i amics, per tanta vida solidàriament compartida!

Xavier Pedrós
President de la Fundació Marianao

Per a més informació: www.marianao.net

25 anys oferint Sostre

Aquest desembre passat el Sostre de la Barceloneta va fer 25 anys obrint les seves portes per aixoplugar homes del barri que vivien al carrer. El barri, la ciutat han canviat molt… però el Projecte Sostre continua oferint un lloc d’estada, de convivència, de refer vincles, de regularitzar situacions d’homes. Amb pocs mitjans, però amb un gran tresor humà: el dels seus voluntaris i voluntàries. Més de 300 persones que amb la seva dedicació al llarg en aquest temps han permès que 62 homes poguessin trucar a la porta verda cada vespre del carrer Pescadors i fer d’aquell espai casa seva.

Es per això que el dia 28 de gener, a l’escola Sant Joan Baptista de la Barceloneta ens retrobarem tants com puguem per somriure, comentar, dinar, escoltar música… i sobretot agrair el que Sostre ha fet (i fa) per tots els que trepitgem el seu llindar.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Teixint xarxes

En ple segle XXI sovint vivim tan immersos en la immediatesa del present i el desig del futur que oblidem allò que hem estat. Els catalans tenim un passat musulmà, al sud de Catalunya ho sabem bé i de fet encara mantenim vocabulari, toponímia i arquitectura d’aquells temps. Començo parlant de la memòria perquè ens permet adonar-nos que la religió musulmana no acaba d’aparèixer al nostre país però precisament el fet que la tractem com una desconeguda, des de la distància i a vegades el rebuig, té encara més connotació si recordem el passat en comú.Actualment, Catalunya és un país amb una rica diversitat religiosa, en gran part gràcies a l’arribada de persones procedents d’altres països durant els darrers vint anys. Fruit dels processos migratoris de persones sobretot del Magreb, l’Àfrica Subsahariana i l’Àsia, entre d’altres, l’Islam ha adquirit més presència al territori català. Tot i que aquest fet és clarament enriquidor, existeix desconeixement i fins i tot prejudicis i pors per part d’alguns sectors de la societat, cap a les persones de religió musulmana. Malauradament, fins i tot hi ha hagut actituds d’islamofòbia i xenofòbia clara amb la inauguració de centres de culte islàmic o la presència de noies estudiants amb hijab en escoles públiques. Aquesta circumstància dificulta molt la inclusió d’aquestes persones i el seu dret a viure la seva religió amb llibertat.

Atesa la severitat d’aquests fets, l’entitat Justícia i Pau, des de la seva posició d’entitat cristiana en defensa dels drets de les persones, va valorar iniciar una tasca lenta però fructífera d’apropament i establiment de relacions amb les persones de religió musulmana. Precisament va ésser el grup de Justícia i Pau al Maresme qui fa més d’una dècada va iniciar la relació amb les comunitats musulmanes de la comarca.

Avui en dia Teixint Xarxes és una campanya activa de Justícia i Pau, que pretén apropar la realitat de les persones i col·lectius procedents de països de religió majoritàriament musulmana a la resta de la societat catalana. Amb aquesta campanya pretenem afavorir la integració social, la igualtat d’oportunitats i l’exercici dels drets d’aquestes persones i col·lectius. Alhora també creiem que és rellevant promoure el sentit de pertinença d’aquestes persones i la seva identificació amb la societat d’acollida. Per tant, volem facilitar la convivència i la pau social tot contribuint a evitar accions i actituds d’exclusió, xenofòbia i islamofòbia.

Una de les accions principals de la campanya són les visites a comunitats musulmanes, en les quals ens interessem per la seva tasca i relació amb la xarxa d’entitats del barri o població, compartim posicionaments sobre temàtiques que ens afecten a tots i ens comuniquem possibles problemàtiques, etc. Enguany ja hem realitzat una desena d’aquestes visites i en el total de la campanya ens hem apropat a comunitats de diverses poblacions: Barcelona, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Manresa, Badalona, Mataró, Sabadell, L’Hospitalet de Llobregat… i un llarg etcètera. Atès que aquest és el tercer any de la campanya, ja hem establert una relació més sòlida amb determinades comunitats, fet que ens ha permès fer xarxa en moments de necessitat i ajudar a trobar una solució, com per exemple va ocórrer amb un episodi de rebuig veïnal enfront l’obertura d’un centre de culte islàmic. El nostre granet de sorra el posem també organitzant actes públics i tertúlies als mitjans de comunicació, que permetin donar la veu a aquestes persones.

Amb la campanya Teixint Xarxes aportem el nostre granet de sorra, afavorint aquest coneixement de la realitat de les persones musulmanes i els seus col·lectius i ajudant a la interconnexió entre entitats. La tasca, però, no té sentit si no és compartida amb la resta de persones, col·lectius i institucions del país: és un compromís de totes.

Anna Sangrà

Celebrar i agrair. 25 anys de camps de solidaritat de Setem Catalunya

25-anys-setemFa 25 anys que Setem Catalunya organitza camps de solidaritat en països del Sud, en racons del món empobrits per la desigualtat i la injustícia. 25 anys! Milers de joves i no tan joves hem fet l’experiència de posar rostre a les notícies (poques, sovint violentes i tràgiques) que ens parlen de la realitat d’Amèrica Central, d’Amèrica del Sud, de l’Àfrica o de l’Àsia.

I enguany van tenir la bona pensada de voler celebrar-ho convocant-nos a tots els participants d’aquests cinc lustres. A l’escola dels Gabrielistes del Besòs, el 2 d’octubre ens vam aplegar persones de diverses generacions. Alguns tot just arribats del camp, d’altres de les primeres fornades. La il·lusió fresca, els ulls brillants de l’entusiasme del viscut aquest estiu revifava els nostres records de fa 8, 10, 15, 21 anys… Podrien ser els nostres fills i filles i les seves reaccions eren com les nostres unes dècades enrere! Preciós! Allò que ens va fer tant de bé, que va fer canviar vides, trajectòries professionals, que va empènyer a assumir compromisos (socials, sindicals, polítics…), que en qualsevol cas va obrir la nostra sensibilitat, es continuava repetint i fent-se ben viu.

Els testimonis del matí assenyalaren la importància d’una experiència, per a molts crucial i fundant. L’intercanvi entre persones de diverses edats, experiències i camps va ser riquíssim: l’energia aclaparadora i la incertesa de com plasmar tot el viscut, com comprometre’s, els somnis apassionats per un món millor del jovent tot just arribat aquest estiu es barrejava amb l’agraïment, la perspectiva, de qui havia fet la vivència anys enrere. Anar a Filipines els havia permès de visitar les presons; a l’Argentina descobrir els moviments polítics i sindicals; arreu havia evidenciat el paper de les dones com a motors de les seves famílies i societats…

I és que anar al Sud, veure la realitat causada per la desigualtat i la injustícia en persones com tu i com jo, amb la sola diferència d’haver nascut en llocs empobrits, fereix, denuncia, interpel·la, commou, trasbalsa… i du a plantejar-se com comprometre’s per construir un món millor, diferent, possible. Al llarg dels anys moltes persones ho han fet. Alguns testimonis en són bon exemple en el web de Setem (http://www.setem.org/site/cat/camps). Tot i que la realitat del món ha canviat i les tecnologies han disminuït distàncies (“com us podíeu organitzar en el grup per vendre samarretes, per quedar, fa 22 anys, quan no hi havia mòbils?”, preguntava algú en un dels grups, sense fer-se a la idea que sense cel·lulars es podia viure fa no massa temps), fer experiència de la realitat pobra i empobrida del Sud continua sent molt recomanable. I ho és fer-ho en grup (es creen vincles que perduren al llarg de la vida i es converteixen en amistat sòlida perquè el compartit és únic i clau en les nostres històries personals) i en el marc d’un procés cuidat com el de Setem. Abans d’anar-hi, cal formar-se, saber on vas, descobrir el mapa de Peters, conèixer persones de camps anteriors, deixar prejudicis. Un cop allà cal –com ens deien en el 94 quan jo vaig anar al Txad–, prendre nota de tot el que viuràs. I de retorn, implicar-se a difondre el que hem vist, escoltat, olorat, tocat, sentit. I posar nom a sentiments, indignacions, somriures, pors… Perquè tot això forma part d’un camp de solidaritat.

Com a novetat de les darreres convocatòries, ens van parlar de famílies que han fet l’experiència juntes. Ha de ser un regal per a tots els membres, grans i petits. I com ho recomanaven!

El diumenge 2 d’octubre va ser un luxe. Un permetre reviure moments importants. Un saber-se part d’un grup ben gran de persones privilegiades que vam poder anar lluny, ben lluny, i ser acollides per qui tenia poc o res. Un renovar el desig de viure existències més coherents (comerç just, austeritat, reciclatge, denúncia, implicació política o sindical,…). Un refermar amistats amb qui van ser companys de viatge i de camp. Un agraïment infinit al Setem que va fer i continua fent possible un sacseig que ens remou, que ens construeix, que ens descentra i obre al món. Un món que és de tothom i pel qual cal lluitar a cada instant.

Gràcies, Setem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

La Xarxa de familiars de persones detingudes

xarxaUna nit de finals de maig del 2014, el meu fill, juntament amb tres nois més, va ser detingut i encausat de forma arbitrària quan tornava d’una manifestació en contra del desallotjament de Can Vies. Durant la detenció els nois varen ser objecte de maltractaments greus per part de les forces policials.

Des d’aleshores la meva vida va canviar. Si bé en un primer moment ja em va indignar la detenció del fill, pensava que aquell “nyap” descomunal es resoldria de forma favorable, reconeixent tant l’Administració com els polítics que s’havia comès un error. Res més lluny de la realitat.

En poques setmanes, vaig descobrir que aquest no era un fet anecdòtic sinó que es tractava d’una pràctica habitual. Aleshores, les preguntes es succeïren: Com pot ser que les institucions del meu país no respectin els dret humans bàsics? Com pot ser que això passi en un moment històricament i políticament clau, quan diem que volem un país nou? El trasbals i el dolor que es viu quan et detenen un fill no sempre és entès per l’entorn. No vols compassió sinó que cerques comprensió i solidaritat.

El cor em deia que calia fer alguna cosa i no era pas jo sola que ho veia així. Una mare contactà amb mi amb el mateix neguit i sabíem que n’hi havia d’altres que estaven disposades a fer front al sentiment d’indefensió que ens envaïa. I així va ser com a finals de desembre del 2014 quatre mares de nois i noies encausats per l’afer de Can Vies vàrem crear la Xarxa Anti repressió de Familiars de Detingudes amb la intenció de sumar-hi, també, familiars de nois i noies repressaliades per altres causes originades en el marc de la dissidència.

La Xarxa treballa en tres àmbits que interactuen entre si: donar acollida i suport, ser veu constructiva i denunciant, i finalment treballar en xarxa perquè no és en va que constatem l’impacte negatiu que aquesta situació té en els familiars, els quals han de fer front a un alt cost emocional i econòmic i als efectes psicosocials de la repressió.

La Xarxa ha anat creixent i des de ben aviat ha esdevingut un espai de fortalesa personal i col·lectiva que quan convé s’erigeix en veu dels sense veu, reclamant als polítics i a les institucions que posin els mitjans necessaris per eradicar la impunitat existent i les irregularitats que es donen tant en les detencions com en els procediments penals que se’n deriven: reconeixements d’identitat en les detencions, maltractaments físics i psicològics, vulneració del dret de presumpció d’innocència, versió policial suficient que comporta que no es demanin altres proves, aplicació del principi de presumpció de veracitat.

Per això, sortim als mitjans de comunicació, participem en debats i Jornades, parlem amb els polítics i fem tot el possible per trencar el silenci nascut de la repressió.

Tenim la certesa que els nostres fills i filles són represaliades no pel que suposadament han fet, sinó pel que defensen. Són nois i noies amb valors, que surten al carrer de la mateixa manera com al seu moment ho fèiem nosaltres.

En aquest sentit, recomano un reportatge que transmet amb molta força el sentir dels familiars de la Xarxa : Districte 15. Mares en lluita. https://www.youtube.com/watch?v=nNWgFFqJJFQ

Finalment, vet aquí una consideració personal. Sóc creient, hereva d’una tradició cristiana que sovint s’ha anat forjant en allò que anomenem “Església de frontera”. Sóc creient amb totes les incerteses i dificultats que em suposa seguir amb coherència la Bona Nova anunciada per Jesús de Natzaret. Però, justament és des d’aquesta experiència personal que em sento empesa a fer camí dins la Xarxa. Potser he dubtat de Déu, però no del missatge fresc, interpel·lador i alhora amorós de l’Evangeli.

I, en aquest fer camí, copso que l’Evangeli es fa vida en mi i descobreixo com la Xarxa és un espai alliberador; un espai de creixement. Una mare deia: “He rebut tant suport que necessàriament haig de fer visible el meu agraïment i col·laborar activament a la Xarxa “. Sense ella saber-ho, aquesta mare està materialitzant l’essència del missatge de Jesús: la meravella del donar, rebre i compartir.

La Xarxa no està sola; anem trobant persones i institucions que ens fan costat fent seves les causes que treballen a favor de la dignitat de les persones.Gràcies!

Rosa Seguí

xarxafamiliarsdetingudes@gmail.com
Facebook:  https://www.facebook.com/pages/Xarxa-anti-repressió-de-familiars-de-detingudes/1579180782349268