Jordi Quera: 30 excursions per a nois i noies.

Jordi Quera: 30 excursions per a nois i noies. (Anem d’excursió per Catalunya/Les excursions de Cavall Fort). Editorial Alpina / Cim Edicions, Granollers, 2014

Us presentem un llibre –no és cap novetat, però es troba– molt útil i interessant per a famílies, per a monitors d’esplai i caps d’agrupament, per a mestres i associacions de famílies de les escoles, que vulguin encomanar als infants el gust per la muntanya, a anar-hi segurs i amb la capacitat d’observació desperta.

El llibre consta de dues parts. La primera és una introducció a la muntanya i a l’excursionisme. Toca l’imprescindible: l’atracció dels humans pels paisatges i les muntanyes; una breu història de l’excursionisme català; escoltisme i excursionisme; aprendre a conèixer i a respectar la muntanya; fer-se la motxilla, material, menjar, beguda; entendre els mapes i orientar-se, el GPS; com caminar, la seguretat i el risc…

La segona recull 30 excursions entre les moltes més que s’han recomanat a la revista Cavall Fort. Excepte les últimes de la llista, són excursions fàcils d’una a tres hores de durada de mitjana, i sempre amb unes explicacions molt adequades (notícia històrica breu i amena, anècdotes excursionistes); dades i consells: com arribar-hi, tipus de descoberta, equip necessari, època recomanable, durada, dificultat, documentació… Aquí teniu la llista de les sortides proposades: el castell d’Eramprunyà, les escletxes de Papiol i el Puig Madrona, de cala Margarida a la platja de Castell, la serra de Collserola, la vall d’Olzinelles, el castell de la Popa, el castell de Burriac, volta al castell de Boixadors, Sant Sadurní de Gallifa, Tavertet –terra de bandolers–, Sant Salvador de les Espases, la Foradada del Montsià, les Agulles de Montserrat, els molins de Pontons i l’ermita troglodítica de l’Alt Penedès, els avencs de la Febró, el Cogulló de Turp, el Montcau i les coves Simanya, Sant Aniol d’Aguja, el Puigsacalm, l’estany de la Pradella, la Miranda de Sant Jeroni, el Matagalls, el congost de Fraguerau, la Roca del Corb i la font Viva, les Goges de Salenys, el Comabona del Cadí, el Puigmal, el Montardo, el Canigó i el Pedraforca. Com dèiem abans les darreres excursions ja suposen haver-se anat introduint progressivament a la muntanya.

I si us ha agradat i agrada la muntanya, però ara no podeu anar-hi per les raons que siguin, potser també us ho passareu bé llegint totes les anècdotes que s’expliquen al llibre i recordant algunes de les excursions que havíeu fet.

Josep Pascual

Anuncis

Quan el professorat i Ensenyament acompanyen i ajuden davant la malaltia greu de l’alumne. I quan no. (2)

Bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns

En el número passat us vaig explicar que, juntament amb la meva filla, hem decidit col·laborar en un projecte de la professional dels Serveis Territorials d’Ensenyament que ens va acompanyar quan la meva filla va estar llargament hospitalitzada. En aquest procés vam viure en primera persona el que és l’eix d’aquest treball: quines pràctiques o actituds poden ser determinants perquè un noi o noia amb alguna malaltia o trastorn, hospitalitzat o en tractament, abandoni els estudis o els pugui continuar amb èxit. En el nostre cas, la meva filla, amb altes capacitats reconegudes per dos hospitals, però alhora amb un grau de discapacitat reconegut oficialment, si en el seu moment no hagués rebut cap suport ni l’acompanyament de l’EAP (Equips d’Atenció Psicopedagògica del Departament), hagués abandonat els estudis. Actualment, fa segon de Batxillerat amb notes excel·lents en un institut públic i es prepara per a la selectivitat. I avui, que escric aquest article, venim del Cosmocaixa perquè amb tres companyes de l’institut han estat premiades al concurs de webs de la Fundació PuntCat. Però…. què va ajudar a fer que no abandonés els estudis ni quedés exclosa del sistema educatiu? Bons professionals i alhora bones persones.

Si al número passat us parlava de males pràctiques (algunes greus) que vam patir (i que van fer que l’hospital on estava ingressada demanés ajuda al Departament d’Ensenyament) em fixaré ara en aquelles pràctiques positives que han vingut del professorat i directors/es dels centres, i del Departament d’Ensenyament, i que han ajudat.

Actitud positiva

No vol dir negar que l’alumne pugui tenir un problema. Vol dir transmetre a l’alumne (i als pares) que estem convençuts que, malgrat les dificultats, podrà treure el millor d’ell mateix. I que som aquí per ajudar, que és la nostra feina, i que de nois i noies amb dificultats n’hi ha molts casos, i hem tingut molts casos d’èxit: s’ha d’intentar. Amb aquesta actitud ens van rebre a l’Escola d’Adults (on va fer un curs pont per acabar l’ESO quan als matins encara estava a l’hospital) i després a un institut públic i ple de realitats complexes, on ens van rebre amb les portes obertes pel Batxillerat (no com “fent-nos un favor” per atendre un alumne malalt, que és el que vam viure d’alguns mestres d’un centre educatiu anterior).

Actitud humana. Ser humans i transmetre humanitat

Això es pot fer de moltes maneres: fent el gest de preguntar com estàs, preocupant-nos per com ha anat una visita mèdica, convidant a la classe a fer una postal d’ànims signada per tots (sobretot en els ingressos hospitalaris llargs, i si són molt llargs, fer la postal cada quinze dies i per grups diferents, una també dels mestres), no tenint por d’anar a visitar l’alumne hospitalitzat si la malaltia ho permet, ni de trucar als pares per transmetre’ls el nostre afecte… Cada petit gest humà es multiplica per mil quan hi ha una vivència dura.

“Els professors em veuen com a persona, no com un diagnòstic mèdic”

Transmetre a l’alumne que és una persona, amb les seves pròpies característiques, no les característiques de la malaltia que pugui tenir. Confiar en tu mateix, com a mestre, en la teva capacitat de veure la persona que hi ha en aquest noi o noia que saps que està patint. Donar-li confiança, escoltar-lo amb una escolta activa i tenint una actitud humil que també va bé transmetre-li: “Potser no sé exactament com ajudar-te, però ho vull intentar. Què puc fer per tu?”

“Quan em trobo malament, hi ha una actitud positiva i no de drama”

Un alumne amb malaltia es pot trobar malament a classe, pot no ser “agradable” per als altres companys viure alguna realitat dura de prop, pot suposar que falti a classe… però no és un drama! S’ha de transmetre empatia al noi o noia i normalitat a la resta de la classe. Si falta, ja recuperarà, li facilitarem les coses de forma clara i sense amuntegar-li deures. També va bé ser flexible (els treballs, dates d’entrega…) si veiem una actitud de treball i ganes de recuperar i no caure en la por del “què diran els altres alumnes o els altres pares”.

Exempció de l’Educació Física

Ha de ser recomanació mèdica. No és fàcil. Fins i tot a Inspecció et poden tractar amb una certa “sospita” que potser demanes una cosa que no toca o prejutjar que vols sobreprotegir el fill/a (perquè desconeixen que un mateix diagnòstic pot comportar efectes diferents segons la persona). Però si el metge corresponent ho veu clar i et fa un escrit, un informe, en què de forma clara i explícita recomani l’exempció, quan arribin els papers a Ensenyament, ho aprovaran.

“La professora m’exigeix molt, i alhora m’ajuda a creure en mi mateixa”

Això és clau. No hem de deixar de ser exigents amb l’alumne, però hem de tenir una actitud d’escolta, per saber quan hem d’afluixar i quan podem apretar. I li explicarem que, si exigim, és perquè sabem que pot fer-ho encara millor. I quan veiem que cal afluixar, ho farem amb naturalitat.

“M’agrada que ens tractin a tots per igual, però sent flexibles quan és necessari”

De vegades, davant del dubte, cal fer “la vista grossa”. Un exemple: “A la classe d’anglès, el professor ens va donar un tema de conversa per fer-nos parlar. Com que vaig molt bé d’anglès, sempre participo. Va dir el tema: el ioga. Vaig començar a tremolar, no volia parlar, vaig fer senyals al professor que no em preguntés res. Em va respectar i no ho va fer. El que no sabia ell és que associava el ioga amb una activitat diària de l’hospital i mentalment vaig fer un salt en el temps i em vaig angoixar. Si m’hagués forçat a preguntar-me… potser m’hagués posat a plorar”. Amb això vol dir que cal respectar l’alumne si veiem que alguna cosa el neguiteja, és bo ser flexible… però per experiència hi ha professors que haguessin fet tot el contrari.

Atac d’ansietat

Un alumne que no està bé pel motiu que sigui es pot bloquejar o patir un atac d’ansietat. Afrontar això en una classe amb 30 alumnes més, junt amb l’afectat, és complicat. Recomanació: mantenir l’actitud serena, preguntar clarament “com et puc ajudar?”, no forçar a sortir de la classe sinó anar poc a poc “estaràs millor si sortim fora?”, no jutjar ni buscar causes, simplement acompanyar, i no dramatitzar sinó normalitzar: “aquestes coses poden passar, no et sentis avergonyit/da”, buscar un espai de l’escola més silenciós on pugui reposar, i un cop tranquil·litzat, prendre junts una decisió: tornem a classe? Truquem a casa? És important comptar i escoltar amb el que digui l’alumne. I en tornar a la classe, deixar ben clar a la resta que això (com altres coses) ens pot passar a tots.

I acabo amb el resum que va fer la meva filla, en forma d’esquema, pel vídeo que s’està preparant per ajudar a formar els mestres des de l’EAP, amb casos i circumstàncies reals (com el nostre).

Pràctiques del professorat que ens han ajudat:

  • accepten que no tots podem fer el mateix
  • no decidir per mi
  • entendre que cada persona/alumne pot viure diferent una mateixa situació
  • acceptar el problema, no viure-ho com un drama
  • empatitzar, posar-se a la pell de l’altre
  • acolliment: oferir ajuda
  • fomentar l’autoestima
  • tots som diferents, tots som persones.
  • no obligar a fer una feina si intuïm que l’alumne es bloqueja
  • no jutjar
  • ser humils: som professors però no ho sabem tot

L’educació té molts reptes i moltes complexitats, i al professorat tampoc els podem fer grans exigències, ja que també hem d’empatitzar amb les dificultats de la seva feina. Però segur que entre tots, escoltant-nos i escoltant-vos entre professionals, podem fer una educació millor i més humana i que no es deixi pel camí a bons i bones alumnes, bones persones.

Maria-Josep Hernàndez

“Si no sou com infants…”

Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells (Mc 10,13-14).

Alguns presentaven a Jesús uns infants molt petits perquè els imposés les mans, però els deixebles, en veure-ho, els renyaven (Lc 18,15).

Però a qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una roda de molí i l’enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6).

Aquestes paraules de Jesús sempre m’han plantejat interrogants. Què ens volen dir a nosaltres avui? Quines són les característiques de la infantesa que Jesús ens demana mantenir? Observem de quina manera l’actitud de Jesús envers els infants s’oposa a la dels qui l’envolten i de quina manera Jesús és contundent a l’hora de condemnar aquells que escandalitzin els infants.

Els infants, persones immadures o models a emmirallar-nos?

No és infreqüent trobar entre nosaltres mostres de rebuig cap a als infants: es mouen, destorben, no paren quiets, esdevenen adolescents caòtics, prenen decisions de risc, no són prou educats… etc. Tot això té la seva part de veritat però obeeix també a alguns estereotips molt arrelats a la nostra societat. Fins i tot, determinats comportaments infantils que molesten particularment certes persones adultes han estat qualificats com a malaltissos i, per tant, diagnosticats i medicalitzats. Si parlem amb els mestres, sobretot, sabrem fins a quin punt a cada aula hi trobem nens i nenes amb algun “trastorn” de comportament i “empastillats”.

Però, més enllà dels tòpics no sempre justificats que circulen entre nosaltres, ens interessa veure quines són les “fortaleses” dels infants que caldria mantenir i de les quals puguem aprendre. O és que els infants no en tenen, o no en teníem quan ho érem?

He pogut comprovar en una recent recerca sobre la problemàtica d’educació escolar de nens i nenes afectats per la Síndrome de Gilles de la Tourette, constatació aplicable per altra banda a la immensa majoria d’infants, que aquesta canalla són capaços d’il·lusionar-se, confiar, ser creatius, imaginatius, juganers, agraïts, curiosos, capaços de sorprendre’s, de molestar amb les seves preguntes, d’acceptar i integrar la diversitat, d’establir molt fàcilment relacions amb els companys, de tenir un embrionari, però potent, sentit de la justícia entre moltes altres característiques. Però també el sentiment de desemparament, que els fa patir sovint no se sap quant! Jesús també va experimentar aquest sentiment especialment durant la seva pregària a l’Hort de les Oliveres abans de la seva Passió i un cop clavat a la Creu (Mt 27,45-46).

És una percepció força comuna entre el professorat de secundària –i jo mateix ho he estat uns quants anys– amb un mínim de sensibilitat pedagògica, que aquests preadolescents, a mesura que avancen en edat perden frescor, espontaneïtat, transparència, “innocència” –potser diríem– i que es van tornant més reservats, més “convencionals”. I ens preguntem fins a quin punt el sistema educatiu i la nostra pràctica no contribueix a fer-los perdre aquelles qualitats que creiem que no haurien de perdre. Certament que l’adolescència comporta aquesta tendència –i ho hem d’acceptar– a protegir la seva intimitat, a afirmar la seva personalitat, a aconseguir la independència de diverses tuteles. Però cal estar atents als aspectes negatius que se’n poden derivar, intentar fer-los-en conscients i, per tant, poder-los superar.

Si els adolescents van perdent aquesta “frescor”, què dir de les persones grans? L’hem perduda? L’hem recuperada?(1)”. Sovint podem sentir i segurament interioritzar alguns estereotips negatius sobre la “tercera edat”. Entre molts altres:

  • Són relíquies del passat.
  • Ja no tens edat per a aquestes coses!
  • Ja hi torna amb les batalletes!
  • Són fràgils i dependents.
  • Sols, aïllats, tristos.
  • Rígids i rondinaires.
  • a la seva edat no s’ha de vestir tan cenyida;
  • sembles una àvia amb aquest vestit;

Frases com aquestes o altres, ens adverteixen els neurolingüistes, acaben configurant una manera de ser, si ens les creiem.

I aquests estereotips poden influir, i ho fan sovint, en una manera poc genuïna de viure la fe, com ens adverteix J. Thomas.

Caldrà anar més lluny. Però tindrem el dret, i ben sovint el deure, d’envejar el privilegi dels infants, ja que el coneixement religiós corre el risc en l’adult, de trobar-se singularment empobrit per la rigidesa racional.(2)

Podem mantenir o recuperar, les persones adultes, els valors de la infantesa?

(Continuarà)
Ramon Pujades

(1) López, Celeste. “Els estereotips negatius sobre el fet d’envellir passen factura més enllà dels 60, malgrat que no s’ajusten a la realitat”, La Vanguardia 26.02.2018.
(2)Thomas, J. (1961). Creure en Jesucrist. Ed. Estela. Barcelona. P.35.

Vegeu article relacionat.

Quan el professorat i Ensenyament acompanyen i ajuden davant la malaltia greu de l’alumne. I quan no (1)

Bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns

Amb un somriure de bat a bat entrem, mare i filla, a la seu de la nostra zona dels Serveis Territorials d’Ensenyament. Som una mena de “cas d’èxit”, de “prova superada” i, des del Departament, ens han demanat col·laborar en un projecte que veurà la llum el curs vinent. És una iniciativa de la professional que un dia ens va ajudar i acompanyar quan la meva filla va estar llargament hospitalitzada, i que va tenir un paper clau fent de pont entre hospital, aula hospitalària (on estudien els nens i joves ingressats a l’hospital), i centre educatiu. L’objectiu era que no perdés els estudis i, un dia, es pogués re-connectar, i vetllar, sobretot, perquè la qüestió dels estudis fos un ajut i motivació, i no pas un escull en moments de vivències duríssimes.

Ara, aquesta professional, ja no atén directament alumnat i famílies sinó que s’encarrega d’assessorar sobre casos complicats als professionals dels EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament) i de fer formació al professorat d’escoles i instituts. Ens anima a participar en un projecte que serà formatiu per als mestres, amb suport audiovisual, per fer entendre i visualitzar bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns. No s’esmenten centres educatius en concret, l’objectiu no és “renyar” ni “premiar”. No ho vol fer com un dossier teòric, sinó partint de les vivències reals de joves que han passat i superat moments difícils, i també amb els pares que els hem acompanyat. Tot plegat, amb l’objectiu d’ajudar, per aconseguir que les actituds negatives no es repeteixin, i que les actituds positives es fomentin. I això pel bé dels nens i nenes, i joves, que avui estan sent tractats d’alguna malaltia o trastorn, hospitalitzats o no. Per ells i elles, la meva filla i jo no tenim cap problema de posar-nos davant la càmera i parlar. I sumar el nostre testimoni al d’altres que s’aniran recollint els pròxims mesos.

Òbviament, el treball només està començat. En aquest article vull fer una pinzellada per compartir algunes coses que vam respondre a un breu esquema: presentar-nos i pràctiques que no ens han ajudat. Al proper número de L’Agulla parlaré de les pràctiques que ens han ajudat i de tot el que hem après.

Presentació

La meva filla es va presentar així davant de càmera: “Hola, sóc l’Elisenda, tinc 18 anys, estic molt contenta perquè estic acabant segon de Batxillerat, a l’institut em sento molt bé, he fet bones amigues, trec molt bones notes i aviat em presentaré a la selectivitat per entrar a la Universitat. Però no sempre ha estat així. Participo en aquest projecte per ajudar a qui pugui estar vivint el que jo he viscut. I m’ofereixo, si cal, per donar el meu testimoni, no només en aquest vídeo, sinó a través de xerrades que feu el Departament d’Ensenyament. Això és una cosa que m’importa molt, ajudar a qui pugui estar patint el que jo vaig patir”.

Jo em presento i explico el cas de la meva filla. Actualment té reconeixement d’Altes Capacitats (per dos hospitals públics) i alhora, reconeixement de Grau de Discapacitat per part de la Generalitat, per aquelles discapacitats que en diuen “invisibles” (=incompreses) però que existeixen. A l’escola de primària, era feliç però era diferent, i a cinquè i sisè de primària va patir bulling i li va afectar molt emocionalment. A l’ESO va anar molt bé, va fer amistats, treia bones notes. Però a tercer d’ESO va emmalaltir. Es va barrejar malaltia física i trastorn mental. Vam començar peregrinació i derivacions de serveis i hospitals, fins que durant tres anys de tractament i ingressos, els equips de l’Hospital de Sant Joan de Déu i l’Hospital comarcal de Mataró podem dir que ens van salvar la vida. A tot això, els estudis d’ESO van penjar d’un fil, i va poder reenganxar-se gràcies a l’aula hospitalària, l’Escola d’Adults (amb un permís especial d’Ensenyament), i finalment, l’institut. En aquest trajecte, algunes actituds de professors/es van ajudar molt. Altres, van perjudicar i fer mal. Tant és així que va ser la professora de l’aula hospitalària i la doctora que la portaven a l’hospital, les que van contactar amb Ensenyament per demanar ajuda, donat que les recomanacions que feien a l’escola on cursava l’ESO eren poc ateses o ignorades, amb el perjudici emocional i vital que li comportava.

Exemples de pràctiques que no han ajudat

  • “M’han oblidat. Per ells, ja m’he mort”. Amb un llarg ingrés a l’hospital i poca assistència a classe “normal”, només classe a l’hospital, l’hospital i l’EAP van demanar a l’escola: “No toqueu per res la seva taula de classe, no la canvieu de lloc, que l’entorn sigui el més igual possible quan torni”. Situació: Torna a classe després d’una llarga absència i troba totes les taules amb una nova distribució i el seu pupitre, amb les seves coses, sol, separat i arraconat a la paret. Resultat: Crisi d’ansietat. “M’han oblidat”. “Per ells ja m’he mort”. Quan ho sap la doctora de l’hospital es posa les mans al cap, no s’ho pot creure… havia avisat i no s’ho han pres seriosament! Ara costarà molt que torni a classe i combini aula hospitalària i escola els dies que no està a l’hospital. Jo encara la recordo a casa plorant hores seguides. Professors: Feu cas als professionals, encara que no us sembli important el que us diuen!
  • Els deures d’estiu ingressada a l’hospital. Jo crec que aquest cas és el més increïble vist des de fora, si no fos perquè tenim els testimonis de l’EAP del Departament d’Ensenyament i de l’equip de l’hospital. Acaba el curs estant ingressada i, òbviament, no ha assolit els objectius del tercer d’ESO. Per acabar-los d’assolir, cada professor/a dona al tutor els deures per a l’estiu de la seva assignatura. Recullo els deures a l’escola, i ho trasllado a la doctora i la professora de l’hospital. Amb l’excepció de dos dels vuit professors d’ESO, que han fet una tria d’exercicis, en la majoria de deures de recuperació, el volum de feina és tan gran que doctora i professora de l’hospital comptabilitzen, aproximadament, les hores que caldria per fer-ho tot. Resum: ni fent 10 hores diàries a l’aula hospitalària tot l’estiu tindria temps d’acabar-ho. “Això no ens havia passat amb cap centre educatiu de la comarca”, em diu la doctora… A l’hospital li diuen a la meva filla que no es preocupi, que a l’aula de l’hospital aniran fent a poc a poc el que pugui. Però el mal ja està fet: té una angoixa immensa, ella estava acostumada a treure bones notes, a fer la feina que li demanen i vol passar de curs… La qüestió provoca angoixa tot l’estiu i no ajuda gens en la seva millora mèdica. Per cert, els dos professors que han mirat amb cura els deures que posaven, són els únics d’adreçar-li una nota humana a la primera pàgina de les feines, amb una mica d’afecte: “Desitjo que et vagis recuperant. A poc a poc veuràs que ho pots fer.” “Tenim ganes de veure’t a classe amb nosaltres”. Una mica d’oxigen enmig de la indiferència i la fredor dels altres.
  • Passar de curs. La recomanació de l’hospital és no desvincular-la del seu grup de classe a l’ESO, amb el qual se sent bé, i que malgrat no haver assolit els objectius del programa educatiu, passi de curs. Aquesta recomanació la fan directament des de l’hospital a l’escola i el tutor es nega en banda. Nosaltres ho vam saber després. Des de l’hospital demanen la intervenció de l’EAP, del Departament d’Ensenyament, que acudeixen a l’hospital a interessar-se pel cas, i després, insisteixen amb l’escola. Finalment s’imposa el criteri d’Ensenyament i de l’hospital, al del tutor en qüestió. Passa de curs amb el seu grup. La meva filla explica: “Jo sé que el tutor ho feia amb bona intenció perquè volia que assolís els coneixements del tercer d’ESO, però si m’arriben a separar del meu grup, jo no hagués tornat a estudiar, tenia por”. Afegeix amb rotunditat: “La prioritat no és l’ensenyament, sinó que la persona es refaci, que l’alumne no es suïcidi”. “Tenia molta por i inseguretat. No era el moment de fer-me repetir”. I jo dic: “Si us plau, escolteu-vos entre professionals. Entenc que a un pare o una mare potser no ens vulgueu escoltar… però a un metge/essa d’un hospital públic…? a un psicopedagog d’Ensenyament…? Heu de veure l’EAP com uns professionals que ajuden a l’escola o l’institut, no com un enemic que ve a decidir què feu a l’aula.”
  • Tractar l’alumne com si fos la malaltia. D’això hi ha molts exemples, però n’esmentaré un. Diu la meva filla: “Creuen que ja no puc fer res o que sóc tonta”. “Donen una feina de literatura, molt interessant, a tota la classe. Sense preguntar, la professora pressuposa que jo no puc fer-la i me’n dona una de diferent, molt elemental. Em poso a plorar. Tremolo. Brot d’ansietat. Surto de classe. Després parlo amb la professora amb calma. M’ha fet mal que prejutgés que això jo no ho podia fer. Després d’una llarga conversa sobre literatura, ella em diu, en positiu: “No em pensava que eres així”: I jo em pregunto: “I com et pensaves que sóc? Què t’han dit de mi? Sóc un diagnòstic escrit en un paper? Una nena malalta? O una persona a la qual li pots preguntar: Et veus amb cor de fer aquest exercici?” “Sóc una persona, no una malaltia”, conclou la meva filla.
  • El bulling. El bulling no ens va coincidir en el temps amb la malaltia, va ser abans, a Primària. Les víctimes acostumen a ser alumnes més sensibles, diferents per algun motiu (orientació sexual, trastorns del desenvolupament…), o alumnes amb altes capacitats que als altres els semblen “rarets”. Et sembla increïble que, davant del patiment del teu fill/a, el professor minimitza o nega la situació. O pitjor encara: fa sentir culpable l’alumne. Es va acabar en canviar de centre i mai més ens hi hem trobat. El que em preocupa, coneixent l’experiència d’altres pares, és que els casos es tapen a l’escola i no arriben a Ensenyament, i per tant, no hi ha opció que intervingui algun professional més qualificat o amb més experiència que el professor/a que es troba amb aquesta situació. Un consell per a pares? Si no us fan cas a l’escola, si ho tapen o minimitzen, demaneu ajuda als Serveis Territorials d’Ensenyament. En principi, no atenen els pares però insistiu i no pareu fins a ser escoltats per algun professional.

Com a conclusió per a mestres i educadors

Escolteu els altres professionals (els metges, psicòlegs, professors d’aules hospitalàries…), ateneu a les recomanacions de l’EAP (no ho visqueu com una intrusió del Departament d’Ensenyament a la vostra feina), mireu i tracteu amb empatia l’alumne que està patint, i sigueu sensibles i atents amb els més febles.

Veureu que he explicat tot això sense cap rancúnia. I encara menys rancúnia i més bondat veuríeu en la meva filla. No porta a res. Voldríem només que les coses milloressin i que no hi hagi alumnes que quedin fora del sistema educatiu volent estudiar. No són alumnes que puguin anar a un centre d’Educació Especial (hi ha casos d’altes capacitats!) però sí que necessiten en algun moment atenció especial. Tant de bo hi hagués almenys un institut per comarca per atendre’ls només a aquests casos especials. Al proper número faré la segona part de l’article amb aquelles pràctiques positives que han vingut del professorat i directors/es dels centres, i del Departament d’Ensenyament, i que han ajudat. Com un petit avanç, cito frases de la meva filla en la gravació del vídeo:

“Els professors em veuen com a persona, no com un diagnòstic mèdic”

“M’he sentit escoltada i respectada”

“La professora m’exigeix molt, i alhora m’ajuda a creure en mi mateixa”

“Quan em trobo malament, hi ha una actitud positiva i no de drama”

“M’agrada que ens tractin i exigeixin a tots per igual, però sent flexibles quan és necessari”

“Del meu pas per l’hospital he conegut molts nois i noies patint per moltes circumstàncies diferents, i he aprés a no jutjar. Les aparences enganyen. Pot semblar que no tens res i patir molt. Necessitem ser escoltats i compresos.”

Maria-Josep Hernàndez

Continuació

Infants, adolescents i l’estigma i desatenció de la Salut Mental

AspergerCom més profunds són els sentiments, més costen de verbalitzar; però quan el dolor viscut comença a cicatritzar, pots començar a parlar-ne. Veure un fill greu és el pitjor que podem viure uns pares. (Bé, evidentment pitjor és veure’l morir). Però veure un fill greu quan apareix un trastorn mental és doblement dolorós: la criatura no entén què li passa, la resta de la família no ho entén, els metges no poden diagnosticar fàcilment, els amics i l’escola s’espanten, es crea l’estigma, la solitud…

Les cèl·lules poden fallar i generar un càncer, això ho entén tothom, però el cervell també pot tenir o desenvolupar una disfunció i això, en canvi, és incomprès socialment. Tant, que la primera reacció és buscar culpables: el nen és un malcriat, els pares se’n desentenen, són uns irresponsables… I és que som en la societat del judici: abans jutgem que pensar: “què li deu passar?” (preocupació per l’altre), “com estan patint…” (empatia). És més fàcil dir: “quin boig”, o etzibar amb menyspreu “que vagi al psiquiatra”… Per cert, coneixeu alguna altra especialitat mèdica que arrossegui, en el to, tant de menyspreu? Us imagineu: “que vagi a l’oncòleg” o “que vagi al cardiòleg” dit amb el mateix to despectiu?

Situem-nos en alguna realitat que es pot trobar a un hospital infanto-juvenil, en l’àrea de salut mental. La criatura «A» ingressada per anorèxia, es veu incapaç de menjar; la ment la venç; pateix molt, i més quan s’ha hagut de sentir, d’una amiga: “Si estàs ingressada és perquè ho vols, tu en tens la culpa”. El noi «B» amb TDA H que ha tingut una crisi d’ansietat després de rebre, dia rere dia, els insults i les mofes dels companys d’institut, que al final ha esclatat de ràbia i ha tirat una cadira al cap d’un company: els professors ara s’han escandalitzat, però ningú havia fet prou per frenar el bulling. La nena «C», amb trastorn psicòtic, que ja no pot controlar l’ansietat i una nit, amb un ganivet, s’ha fet talls a les cames «perquè la tranquil·litza»: la mare la troba sagnant, no entén que allò pugui estar passant, i ploren totes dues fins que arriba l’ambulància, amb els professionals acompanyats dels Mossos perquè ho diu el protocol de Salut Mental. El noi «D» amb Síndrome d’Asperger  i que és superdotat, que es bloqueja fent els deures, crida i es colpeja amb el cap a la paret fins que perd el coneixement. O la noia «E» amb agorafòbia, que s’ha enclaustrat a casa per la por del món exterior; és molt intel·ligent, però se sent tan observada que no pot ni fer una passa al carrer. Cinc casos dels quals, només, en dono una pinzellada: tot és molt més complex, us ho podeu imaginar.

La gran majoria, malgrat que sembli impossible, poden superar tot això i fer vida normal si reben suport mèdic adequat i del conjunt de professionals (importantíssim el suport educatiu dels Equip d’Assessorament Psicopedagògic). Però, si no és un trastorn evident des de la primera infància, caldrà una constància èpica dels pares per aconseguir, primer, l’atenció de la Sanitat Pública, ja que davant els primers símptomes, pocs els prendran seriosament. Quan la cosa es comenci a agreujar, el pediatra sí que veurà que no és pas “comèdia” del nen o “exageració” dels pares i vindrà la derivació al CESMIJ (Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil). Aquests centres, col·lapsats, amb pocs recursos i mancats alguns de psiquiatres, en molts casos greus no els atendran a temps, o ho faran dedicant-hi poc temps. Només quan l’infant es trobi ja en una situació més greu (o que es temi per la seva vida, o un possible intent de suïcidi) acabarà a les urgències d’un gran hospital. Allà sí, no patiu, que trobareu excel·lents metges i professionals que no els deixaran sols, ni a la criatura ni als pares.

Però atenció: us imagineu que en un cas de càncer, la Sanitat Pública no ens atengués fins que estem amb risc de morir? Doncs ja ho he dit tot de com està de desatesa la Salut Mental Infantil i Juvenil al nostre país, no pas per culpa dels professionals sinó per manca de recursos. I perquè els pares, per preservar l’anonimat dels fills menors, no poden omplir de cartes els diaris per queixar-se. I si a això hi afegim el continu estigma de la salut mental, en què socialment es fa culpable al malalt, veurem que queda molt de camí a fer.

Maria Font