Sempre que he anat a la Casa d’Espiritualitat del Miracle, he tornat pensant que s’hi menjava molt bé. Menjar equilibrat i gustós, ben triat i ben cuinat, encara que fos per a una tropa nombrosa. Des que hi col·laboro una mica més assíduament, com a membre dels Amics de la Casa del Miracle, aquesta valoració s’ha eixamplat. 
Jo la veritat és que soc una cuinera de circumstàncies. Vull dir que posada en la necessitat de cuinar ho faig tan bé com puc, procurant complaure la concurrència, però des d’una mirada benèvola diria que no guanyaria cap concurs. La proximitat amb la cuina del Miracle i la Mercè, la seva cuinera, m’ha fet adonar d’unes quantes coses, tant del funcionament d’una bona cuina amb vocació de servei per dir-ho així, com del funcionament dels hostes que som nosaltres.
En primer lloc, que hi ha moltes coses de la bona cuina que no es veuen: la utilització de farines que no recremin l’oli, desterrar les fregidores, prendre’s la molèstia de desgreixar el menjar, coure al forn evitant al màxim els fregits; fer servir verdures fresques i aliments de proximitat; aprofitar i reciclar el menjar que ha sobrat, buscar que el menjar també entri pels ulls; procurar oferir aliments fàcils de mastegar i fàcils de pair per a tothom; aprendre a fer una cuina equilibrada quan s’hi afegeixen criteris vegetarians o vegans.
En segon lloc, reconec que ser cuiner avui és altament meritori, perquè proliferen tota mena d’al·lèrgies i intoleràncies. Algunes de ben serioses, les altres potser no tant. En qualsevol cas, planificar un dinar vol dir tenir en compte moltes variables i de vegades fer diversos menús. És feina, sens dubte. Al menjador del taller ocupacional de discapacitats de Viladecans, que fa servei a un centenar llarg de persones, el servei de càtering proporciona dinou menús diferents per adaptar-se a les necessitats de tots els usuaris: sense sal, sense gluten, sense greixos, sense sucres i un llarg etcètera que reconec que se m’escapa.
Us deia, però, que la cuina del Miracle m’ha fet adonar d’alguns aspectes de nosaltres mateixos, hostes. Per començar, que no sempre valorem la feina que hi ha al darrere d’un servei. També que, amb totes les excepcions que calgui, sospito que hi ha qui confon la intolerància de debò amb la conveniència o no de prendre determinats aliments. He pogut comprovar com gent que demana una dieta sense gens de lactosa, cosa que per a la cuinera vol dir preparar unes quantes coses a part, si li fan goig unes croquetes se les menja sense manies. Ho celebro perquè vol dir que la seva salut és millor del que semblaria, però no sé si és conscient que complica la vida innecessàriament als altres.
Després també observo que tots estem molt acostumats a menjar a la carta. Si hi ha pomes, volem peres. Si hi ha làctics (amb greixos i sense greixos, amb sucres i sense sucres) desitgem peremptòriament la fruita. Si hi ha alguna cosa que no ens ve de gust o que potser ens fa mal, n’exigim una altra. Passar amb no menjar-ne o menjar-ne menys no forma part de les nostres expectatives. No n’hi ha prou amb les alternatives habituals: si no pots prendre llet, pots prendre una infusió per esmorzar. Però no, cal llet de soja. I si és de soja, la voldrem de civada. I si la donem de civada en pols, la voldrem líquida. Sospito que allò de desitjar sempre el berenar del veí forma part de la nostra constitució humana.
Potser direu que em passo i tindreu raó. Però igual que cuinar amb cura, atenció i estimació per als hostes, intentant respondre a totes les seves necessitats, és un acte d’acollida, una certa austeritat en els hostes és també una forma de respecte i d’agraïment per tot allò que és a la nostra disposició, que és molt en una societat, com la nostra, d’abundància (si més no de moment). Bon profit!
Mercè Solé