Al palau que es troba en el número 1 del carrer de Montcada de Barcelona, a la paret de l’esquerra just després de la portalada d’entrada, hi ha col·locada una làpida que diu, en llatí:
“Quia pluvia irruentis causa, Sanctissimum Corpus Domini Nostri Jesu Christi in actu processionis generalis die 13 junii anni 1762 duabus horis hic permansit, Joseph Puiguriguer et Clarina aedis istius Dominus, in tantae foelicitatis memoriam, hoc posuit monumentum”.
Que, traduït, vol dir:
“Ja que, per causa de la forta pluja que queia, el Santíssim Cos de Nostre Senyor Jesucrist, durant la processó general del dia 13 de juny de l’any 1762 va restar aquí durant dues hores, Josep Puiguriguer i Clarina, propietari d’aquest edifici, en memòria d’una tan gran felicitat va col·locar aquest monument”.
Difícilment faria ara ningú una cosa així… En tot cas, queda clar que el tal Josep Puiguriguer i Clarina, piadós ho era.
Ben desvetllat, pensava com la comunicació és vital o imprescindible per a teixir el dia a dia.
He fet “vacances” i ara, torno a “enfilar l’agulla”. Enfilar per a no deixar de cosir, tot i que més d’una vegada, “ens punxem”, el fil s’ha trencat o no hem tingut paciència per anar cosint.
Vacances, no val no tenir temps o que el mateix temps, et pregunti: I ara, què? Amb tota sinceritat i amb tota franquesa a la vida i a nivell personal, hi ha una mica de tot.
La Bona Nova o Evangeli, em fa pensar, tot llegint el “veniu i descanseu”. En aquest cas, ho interpreto davant dels obstacles que moltes vegades, costen de superar.
Somnio truites? Potser, però és el que voldria: ser un més per a no desenfilar l’agulla i sobretot, no tenir por de cosir.
El dissabte 2 d’abril d’enguany al matí vam celebrar als Escolapis de la Ronda una trobada rememorant les petjades de persones que han estat, entre moltes altres, referents per molts de nosaltres i que ens han deixat fa poc. Vam recordar a: – Teresa Losada (Bayt-al Thaqafa) – Josep Soler (ACO) – Jaume Botey (Llegat Jaume Botey i Vallés, Cristianisme i Justícia, Fòrum d’ Alliberament, i Associació Cristianisme al Segle XXI) – Manel Pousa (Fundació Pare Manel) – Pere Casaldàliga (Fundació Pere Casaldàliga i Associació Araguaia) – Arcadi Oliveras (Justícia i Pau) – Cèlia Sabarich (Auxiliars Diocesanes i grup de noies i Comitè Oscar Romero) – Mercè Guillemany i Josep Vaquer (Legió de Maria, Grup Sant Jordi) – Joan Casañas (Agermanament i Comunitats Populars).
La intenció era:
Fer present el seu testimoni.
Oferir una visibilització i un suport a tots aquells i totes aquelles que seguim un cristianisme d’alliberament o un “cristianisme transgressor”, o un “cristianisme subversiu”. És bo visualitzar i reconèixer una part i una forma de fer església, de seguir l’evangeli en què ens hi sentim i que aquestes persones van ser referents per tots nosaltres, i agrair-los la seva petjada, les seves obres.
Tenir una certa incidència social, i eclesial.
Contrarestar la tendència de monopolitzar el cristianisme catòlic per part de sectors més conservadors.
Reflectir que persones atees, agnòstiques, o creients d’altres tradicions religioses i espirituals o d’altres cosmovisions i conviccions, diferents a les d’ells i elles, es van identificar amb les seves causes, ja que van ser portadores d’esperança i d’una gran humanitat i van treballar per una societat més justa, igualitària, fraternal, i avançar en llibertat i en pau.
Visibilitzar les causes a les quals elles i ells han dedicat la seva vida.
Mostrar la dificultat de treure de l’anonimat a dones testimonis-referents, tot i que elles són majoria en moltes de les tasques humanistes i en serveis eclesials i per tant denunciar aquesta anomalia d’una església que encara valora i visibilitza poc les dones.
En la trobada, a la qual hi van assistir unes 350 persones, vam destacar alguns punts comuns d’aquests deu testimonis com són:
Ser persones d’una gran fidelitat, dedicació, entrega i compromeses per una transformació social, incloent-hi l’acció política.
Ser molt sensibles i dedicats en paraula i acció al món dels exclosos i sobrants, d’aquí i de fora.
Ser representants d’un cristianisme alliberador, obert, fronterer, treballant colze amb colze amb persones d’altres tradicions espirituals i creences, que també els han tingut com referents.
Viure una espiritualitat (pregària, reflexió evangèlica…) i tenir un discurs clar, transparent, vinculats a una gran activitat.
Ser persones catalanes afermades a Catalunya que han estimat, servit i han defensat la seva llengua, cultura i com a país d’acollida.
Ser persones cristianes amb una creença oberta, gens dogmàtica, no imposada, sinó proposada, i seguidors d’una teologia i una pràctica d’alliberament, essent crítics amb les estructures eclesials, amb les que van tenir els seus problemes, fins i tot algun cop, patint menyspreu i marginació.
Compartir en comunitat la seva fe de seguidors i seguidores de l’evangeli de Jesús de Natzaret, implicada en l’estar al costat dels més vulnerables i exclosos i en la celebració-festa de la Vida.
A la sala es va col·locar un mural per cada referent amb una foto i alguna frase seva. Vam iniciar la festa tot escoltant musica de jazz de components de Locomotora Negra (Toni Gili, Oriol Romaní i Pep Rius) que ens van acompanyar durant l’acte, posant un fons musical molt adequat a la lectura de poemes del Pere Casaldàliga (llegits per Pere Coromines i Anna Maria Obradors, rapsodes dels pastorets de Balsareny), després d’una introducció donant el sentit de l’acte.
Vam dedicar un fort aplaudiment a totes les persones referents.
Posteriorment vam visionar un vídeo d’uns 40 minuts, que Jordi Soriano, Carlos Argueta, Anna Argueta i Juanjo Sánchez van confeccionat a partir dels vídeos que cada entitat de cada referent ens havia enviat.
Després hi hagué una taula rodona amb persones que van conèixer els deu referents, moderada per la periodista de Catalunya Religió Glòria Barrete.
L’acte va finalitzar amb un breu recital de quatre cançons del grup DUM i un pica-pica de patates, aigua i vi, en què vam tenir l’ocasió de saludar-nos i qui va voler d’escriure en uns papers les respostes a unes preguntes sobre el llegat que ens deixaven pel present i el futur aquestes persones, com també de posar els noms dels referents de cadascú en un mural en blanc.
L’acte ha estat molt valorat per la necessitat de retrobar-se després dels confinaments i de fer present aquest cristianisme d’alliberament dins la nostra església. Som a la primavera, els arbres floreixen i ens emmirallen de colors. Ens fa bé recordar-nos que ens cal mantenir-nos arrelats en la nostra mare terra com elles i ells van saber fer. Com elles i ells, ens és convenient un tronc sòlid per sostenir els vents i entrebancs de la vida i que les seves branques, branquillons i fulles omplin d’iniciatives creatives i de verdor airejada tots els nostres àmbits i espiritualitats.
Intentàvem amb la trobada que les flors de tots els nostres referents ens ofereixin l’aroma del seu estil alliberador, que els seus fruits de tantes bones obres, d’entrega i dedicació per les víctimes innocents d’aquest sistema capitalista devastador, depredador i assassí de la natura i de la vida, ens encoratgin a seguir les seves petjades i que les seves llavors no les oblidem ni deixem de banda, sinó que creixin en els nostres entorns, convertint-nos sempre en artesans i artesanes de la pau i d’esperança. El seu feminisme, ecologisme, el seu amor pel país, la seva fam de justícia i d’igualtat ha de seguir impregnant el nostre fer i la nostra paraula. El seu temps pels més necessitats ens segueix essent far i estel. La seva llum evangèlica, tan humana i tan tendra, ens acompanya en la festa de la vida.
Tota simplificació és excessiva, i aquesta segurament també: la resposta del pare ve a ser una caricatura dels temps superficials i individualistes que ens toca viure. Pocs valors personals més enllà de no fer mal a ningú, i encara menys valors col·lectius.
No m’agrada una societat banal, consumista i individualista. No m’agrada, però no me’n vull plànyer. Enmig de la foscor, no serveix de res queixar-se de la foscor: només serveix ser llum. Llum enmig de la foscor! Avui, per a mi, ser llum en la foscor vol dir ser alegrement actiu en contra de la banalitat i de l’individualisme.
I ser-ho en els tres aspectes que més ens fan ser Persones, en majúscules: el pensament individual i les corresponents coherència personal i acció col·lectiva.
El pensament individual
En la meva opinió, cal preguntar-se personalment i cal intentar construir respostes pròpies a les grans preguntes sobre l’origen i el sentit de la vida i de la mort… essent plenament conscients que no hi ha cap evidència que avali “científicament” cap resposta.
Algunes persones responen a les grans preguntes amb la “consciència del no-res”: 1) no té sentit qüestionar-se l’origen de l’Univers perquè la noció del temps i l’espai no tenen sentit prèviament al Bing Bang, 2) l’atzar és el que va determinar la transformació de l’enorme energia alliberada en aquells segons inicials en les primeres formes de matèria, posteriorment les primeres formes unicel·lulars de vida i, en els darrers milions d’anys, en el conjunt d’éssers vius que poblen la Terra, i 3) en tant que simple matèria viva, amb la mort simplement desapareixem i, darrere seu, no hi ha res. Res abans de la vida, res després de la mort. Cal viure, doncs, amb consciència del no-res. És una síntesi personal brevíssima del materialisme dialèctic, fonament de l’ateisme.
Moltes altres persones, consideren que com que és impossible afirmar res de l’origen i sentit de la vida, de la transcendència o no després de la mort, de l’existència de cap divinitat, cal deixar simplement de fer-se grans preguntes perquè és senzillament impossible trobar-hi respostes amb evidència científica. És una síntesi personal meva també brevíssima de l’agnosticisme.
Sóc perfectament conscient que no hi ha cap evidència científica de l’existència de Déu. Però no em vull deixar de fer preguntes pel fet que no tenen respostes evidents (agnosticisme), ni vull creure que la resposta a les grans preguntes és directament la matèria en ell mateixa i el no-res (ateisme). Crec (sense evidència científica: això és la fe!) que la vida té un origen transcendent, que la mort no és un buit definitiu i que no és l’atzar sinó l’Amor qui explica la creació de la matèria i l’origen de la Vida. I la meva fe en Déu no només és, per a mi, la meva resposta conscient a les grans preguntes, sinó la manera concreta com el seu missatge i testimoni d’Amor vull que marqui les vint-i-quatre hores de tots els meus dies, tant personalment com socialment. Ser cristià, en definitiva, m’explica individualment, de pell endins, en diàleg permanent amb mi mateix.
Altres respostes individuals es poden donar des d’una visió transcendent i no només materialista de la vida. Potser en un altre context cultural, jo mateix tindria una fe diferent. Totes les respostes a les grans preguntes, totes les anàlisis personals de la vida i la mort, sobre l’individu i la societat em semblen respectuoses sempre que siguin igualment respectuoses i no es vulguin convertir en forçosament col·lectives. Per això és fonamental per a mi una definició laica de les institucions públiques: amb ple respecte a les conviccions individuals de cada persona, organitzant la vida col·lectiva des dels drets humans i els valors democràtics i no des de cap fe religiosa.
La coherència personal
“Fes el que jo dic… no el que jo faig”… és la dita que millor resumeix el drama col·lectiu de la incoherència. Sovint, els valors de les religions i les utopies de les ideologies han topat amb la incoherència dels qui diuen representar-les. No, però, en la vida de Jesús. Sense cap contradicció entre el que deia i el que feia, amb afirmacions claríssimes sobre la igualtat i la fraternitat, amb actituds claríssimes de vinculació i servei als pobres i desheretats, amb una Vida viscuda en l’Amor fins a vèncer la Mort, en aquell primer Diumenge de Resurrecció. És evident que la construcció humana posterior (l’església i la seva doctrina) perviu de manera incoherent en molts casos amb aquella vida de Jesús, malgrat els esforços de molts sectors de la pròpia Església i del mateix papa Francesc. Però també és evident que aquella vida és la força i el sentit de la vida de milions i milions de les persones més generoses i solidàries al llarg dels segles i al llarg de tot el món. Milions i milions de persones que no es limiten a no fer mal, sinó que, seguint Jesús, viuen per fer el bé.
Aquesta incoherència entre el que predica i el que es practica, no és, com deia, exclusiva del cristianisme. Malauradament, en nom de tots els grans ideals, s’han comès grans crims. Però sempre, sempre, he recordat una dita que em manté la confiança en la Humanitat: “Fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen”, i (afortunadament!) no paren de créixer molts més arbres dels que cauen, per més que ens puguin passar desapercebuts.
L’acció col·lectiva
“Comunió”, “comunitat”… fan referència a ser col·lectivament “com un”, a actuar col·lectivament “com un”. I la fraternitat en boca i vida de Jesús (“no hi ha home ni dona, ric ni pobre, blanc ni negre, tots són germans als ulls de Déu”) obliga a un compromís comunitari, a una acció col·lectiva, a un treball social en benefici dels més desafavorits (”els últims seran els primers”, “he vingut a servir, no a ser servit”). La fe és una opció individual, però rebutja l’individualisme (“estimaràs el proïsme, com a tu mateix”, “¿on éreu, quan vau veure que tenia set, que tenia fred, que tenia gana?”). Per a mi, la fe, com a motor de vida, s’ha de viure individualment i familiarment, però també en comunitat: en les celebracions de la comunitat, i en les aspiracions de la comunitat per viure de manera millor, més digna. Això implica acció col·lectiva i, això implica, en la meva perspectiva, activisme social i polític.
Un compromís i un activisme social i polític fonamentat en els valors de l’Evangeli s’han de vehicular en organitzacions, en la meva perspectiva, que prioritzin la igualtat de drets, deures i oportunitats de totes les persones. És a dir, a organitzacions que treballin per la sostenibilitat de la vida humana al planeta i per l’equitat i la justícia entre les condicions de vida de les persones humanes al planeta. En el meu cas concret, era allò que Alfons Comín o Juan García Nieto en deien cristians al partit i comunistes a l’Església, sempre crítics amb les inquisicions i les kgb, sempre presents les utopies personal i social que representen. No concebo, en definitiva, una fe limitada a la reflexió personal, sinó ben arrelada a la societat i amb un paper molt actiu per millorar-la: un bisbe com Pere Casaldàliga o un capellà com Ignacio Ellacuría en són referents molt clars.
Una invitació final
A la reflexió: fes-te preguntes i construeix les teves respostes, sobre els grans temes, els mitjans i els petits, sobre la teva Vida… No et deixis endur per cap corrent que no vulguis, i porta sempre tu el timó o el volant de la teva Vida. Rebel·la’t contra la banalitat!
A la coherència: que els teus fets no espatllin les teves paraules, que arreu sàpigues generar confiança, que es vegin en els teus fets les conviccions que guien el teu cap i el teu cor, i que sàpigues respectar altres caps, altres cors.
Al compromís: sigues llum en la foscor, llavor que cau a terra i germina, mans amb altres mans, sigues “com un”, en comunió per una vida plena, digna i sostenible per a tothom, sigues sempre socialment útil…
Kafka escrivia, el 19 d’octubre de 1921 (p.192 dels Diaris, 1910-1923, Lumen, 1975): «Moisès no va arribar a la terra de Canaan, no perquè la seva vida fos massa curta, sinó perquè era una vida humana». Hi he pensat quan els de L’Agulla m’han demanat un escrit sobre la Quaresma i la Setmana Santa. La raó és senzilla: els quaranta dies –la quarantena tan de moda en la pandèmia, ni que sigui en versió reduïda– no parlen de «llarg» o «curt», conceptes relatius. Parlen d’humanitat. Quaranta anys va ser durant segles l’esperança mitjana de la vida humana, i encara ho és en alguns llocs. Des del punt de vista de «llarg» o «curt», hem duplicat l’esperança de vida i semblaria que hauríem de tenir temps de sobres per entrar a la terra promesa… però no és així. La dimensió humana no ho permet.
Ara que som a la Quaresma és el moment de recuperar la seva força d’humanització, més enllà d’una visió superficial. La litúrgia intenta ajudar-nos-hi ja que la iniciem proclamant les temptacions de Jesús (i les nostres), o sigui la necessitat, per ser humans, de saber quin és el nostre aliment, ja que no sols vivim de «pa». Durant quaranta dies tenim ocasió d’aprofundir en la nostra veritable humanitat, feta d’escolta i de diàleg, en un moment de crisi tan profunda i seguida, amb els serveis psiquiàtrics desbocats. Ens haurem de demanar què ens passa perquè hàgim embogit d’una manera tan innegable. Som el que mengem, diuen alguns dietistes, i ja es veu que devem menjar coses abominables perquè el resultat salta a la vista.
El camí de la Quaresma està ben estructurat, restes dels temps en què els qui volien entrar en la comunitat havien de seguir un camí iniciàtic, perdut avui. Però, ¿com es pot ser humà sense iniciació en els misteris de la vida, d’un mateix, dels altres i de l’Altre? Patim una societat i una comunitat eclesial sense arrels, on cadascú la campa per on pot. M’adono que ho engego pel broc gros i que caldria matisar més; però no faig marxa enrere. La crisi personal i comunitària, alimentada per la pandèmia, palesa la poca qualitat del nostre aliment, la nostra migradesa de reserves, el nostre tancament dins un jo malaltís i fràgil.
Ens urgeix posar-nos en camí amb Jesús cap al «desert», lloc de prova, d’interioritat, de comunió a partir d’arrels comunes. Allunyem-nos del «soroll» que ens impedeix veure-hi i escoltar: així guarirem la buidor que ens habita i que ens genera por i angoixa. Busquem allò que ens pot curar. Necessitem un «tractament de cavall» que ens regeneri, i no uns drapets calents que ens ajudin a fer la viu-viu.
Si ens hi posem –no podem deixar de fer-ho–, al final del camí quaresmal arribarà la setmana gran: serà un bon resum per comprovar si el nostre esperit ha redescobert allò que ens fa viure. Hi veurem un Jesús tremolós però decidit que fa de la seva vida una ofrena generosa, una religió que ni enganya ni aliena. Ens farà bé de contemplar-lo. I seurem a taula amb ell i la seva colla, i ficarem la mà al plat i ell ens dirà com som, i ens rentarà els peus, s’entendrirà per nosaltres i el seu amor encendrà una guspira en el nostre cor on hi ha massa cendra i poca brasa. Amb l’ànim encongit el veurem entrar angoixat al trull de la seva passió i ens ensenyarà a morir per entrar avui mateix al seu regne tan allunyat dels valors d’aquest món. Reposarem amb ell al sepulcre. Com ell en sortirem, com la papallona de la crisàlide, deixant-lo buit, i serem humans, finalment humans, regenerats. Un esperit impetuós ens haurà tornat a posar dempeus perquè no dobleguem mai més els genolls davant de ningú, sobiranament lliures. Les nostres relacions esquinçades hauran recuperat l’alè generós i solidari que les manté. I tot el nostre jo s’haurà oblidat per fi de les nostres apetències en el terreny del «llarg» i del «curt» perquè haurem recuperat l’arrel que ens sosté i ens alimenta com a humans. Serà «la pasqua», és a dir «el pas del Senyor» per acompanyar-nos en el camí de la llibertat.
Quan una persona és militant de la JOC (Joves Obrers Cristians), passa per moltes etapes: la de “Jo de moment només soc militant de base”, la de “La meva acció passa pels estudis/feina i no em puc implicar en l’organització del moviment”, la de “Vull fer un servei al moviment i implicar-m’hi a fons”… Actualment la meva etapa és: “Ara que ja tinc trenta anys i no soc tan jove, ha arribat el moment que em plantegi deixar el moviment”. Com que hi ha més gent a la JOC en aquesta situació, hem decidit reunir-nos per compartir les inquietuds que tenim i reflexionar sobre el nostre pas pel moviment.
Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.
Explicada d’aquesta manera, la situació sembla excessivament complexa; però la gràcia de poder fer una reflexió com aquesta en un moviment com la JOC és que posa l’accent en el procés i el creixement personal. És veritat que actualment els joves tenen una situació complicada; constatem que les condicions de vida de molts d’ells està en contradicció amb el Regne de Déu. Però hi ha un element capaç d’aportar-los esperança i empenta: la descoberta del Jesús quotidià, del que actua en les petites coses i a través de les persones, el “Jesús amic” (tal com dirien els consiliaris). I dic que és un element clau perquè en molts casos va acompanyat també d’un moment de maduració personal. Quan parlo de descoberta no em refereixo a un moment d’il·luminació similar a l’eureka d’Arquimedes, sinó a una descoberta gradual, a un procés que ajuda a tenir una fe més aterrada, que mostra que la fe i la vida van lligades.
De tots els elements que ajuden a aquesta descoberta, en destaco quatre. El primer de tots són els referents, persones de qualsevol edat amb vivències similars a les nostres i amb capacitat de verbalitzar-les des del punt de vista cristià; algú que ajudi a crear ponts amb la nostra vida. El segon és la necessitat de tenir diàlegs o debats amb aquells diferents de nosaltres. A través del diàleg aprenem a crear discurs i també descobrim les pròpies incoherències. El tercer element és el silenci i la pregària, precisament perquè no sempre es poden corregir les incoherències, així que haurem d’aprendre a viure amb elles i estar-hi en pau. I el quart i últim element és el dret a equivocar-nos. Dit d’aquesta manera sona estrany, però l’explicació és ben senzilla: aprenem a partir de l’assaig-error i és quan analitzem l’error que descobrim quina ha estat la nostra responsabilitat, què hem de millorar. Quan tenim la combinació dels referents, el diàleg, l’error, el silenci i la pregària és el moment de preguntar-nos: ¿I en tot això que has viscut, quina ha estat la presència de Jesús?
Així doncs, i ja que acabo la militància a la JOC, ¿on he descobert jo la presència de Jesús? Per un costat, en els que m’han acompanyat en el meu procés i han tingut la paciència de deixar que m’equivoqui per créixer al meu ritme. I per l’altre en els militants de la JOC que m’encomanen la seva empenta, que em qüestionen des de l’amor i que no deixen de sorprendre’m cada dia.
Els diumenges a les deu la parròquia de Santa Claudina al barri de Lamper, a Malabo, queda plena d’infants. És una normalitat a totes les esglésies del país presenciar l’assistència de quitxalla. Unes eucaristies d’una durada de més d’una hora, les homilies són llargues, de trenta o quaranta minuts. Una situació poc habitual per nosaltres els blancs, perquè les esglésies de les nostres parròquies no les omplim i quan estan plenes de canalla és quan fan la primera comunió.
A Guinea Equatorial és freqüent assistir a la celebració de la primera comunió de nois i noies havent estat fent dos anys de catequesi a unes edats diferents de les nostres i em sembla encertat perquè són més conscients del que fan. Sempre veus la vestimenta de les noies i els nois molt engalanats, un recordatori de fa anys, vestits de mariners o vestides com unes princeses de contes de fades.
Aquesta presència dominical és un fet religiós i social, els pares volen que facin la primera comunió per tenir una formació religiosa, però potser no continuen anant a missa els diumenges i és un fet social perquè escenifiquen el seu testimoni d’amor als fills i filles i visualitzar que poden costejar aquesta despesa amb una celebració familiar. Els nois i noies assisteixen a missa el 00diumenge omplint de gom a gom els bancs i a vegades encara en falten. Les “martes”, les assistentes de la parròquia, poden buscar-te lloc per si arribes tard o vigilar que els infants es portin bé i escoltin al capellà de torn, encara que a vegades la seva homilia és poc adequada a la seva edat i no es concreta gens el missatge que es vol transmetre per limitacions del capellà, és una pena perquè caldria aprofitar millor aquesta gernació de canalla.
Quan en l’evangeli de Marc deia Jesús: Deixeu que els infants vinguin a mi, em pregunto quants nens i nenes assisteixen a l’església amb tota la seva serenitat i escoltant sense fer massa guirigall. De fet anar a missa el diumenge és fer quelcom diferent dels altres dies, a vegades deixar la mare sola a casa perquè avanci feina de la casa o simplement moltes dones estan treballant, el pare no sé sap on és, encara que a vegades pots veure famílies senceres a missa o pares amb els infants molt satisfets pel gest d’afecte que reben.
A l’escola religiosa també m’adono d’una minoria que tenen la consciència d’anar a una escola diferent d’altres; es resa abans de començar la classe després d’haver cantat l’himne nacional al pati de l’escola, i a vegades a la sortida. Enmig del trimestre s’assisteix a missa per alguna celebració concreta o en l’inici o cloenda del trimestre o del curs. Precisament aquest Dimecres de Cendra fem una eucaristia plegats.
Cal anar recordant el context religiós de l’escola, perquè el seu comportament després de fer la primera comunió és molt dubtós i no dona sentit al que ha celebrat fa unes setmanes. S’aprofundeix en aquest sentit i quan celebrem Santa Claudina recordant el seu missatge evangelitzador d’amor i acolliment dels infants.
No és una situació massa diferent de la nostra, em recorda els anys anteriors quan celebràvem amb tanta opulència la primera comunió i ara ja anem cap a una austeritat. Cal anar alimentant les ànimes més adultes i recordar als pares la necessitat del seu exemple de fe i compromís a l’església, encara que a les misses hi assisteixen molts adults, però a la parròquia hi manca molt compromís dels creients.
A l’evangeli de Marc, Jesús diu: Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Entenc que fa referència a la seva innocència i capacitat per estimar encara que pel seu context social a vegades tenen una vida complicada, gens encoratjadora i la seva innocència innata va minvant.
A la meva petita parròquia, un cop acabada l’Eucaristia, és moment de converses i salutacions, sovint efusives i animades, amb una germanor que sempre em corprèn. La majoria de vegades m’hi afegeixo, però avui prenc la guitarra amb la qual he acompanyat els cants i vaig cap a la sagristia a endreçar-la. A poc a poc vaig posant-la a la funda, i tranquil·lament endreço els cançoners i algun paper on apunto acords. Avui no tinc gaire ànims de xerrar amb uns i altres, més aviat vull escapolir-me, ho reconec. Però, ai las… el meu pla improvisat surt de l’inrevés. Us asseguro que passa poques vegades que, en acabar, algú et vingui a buscar per dir-te res. Quina por. Primer s’acosta un senyor a felicitar-me pels cants. No ve gaire per la parròquia i no el conec. Li agraeixo dient que aquí cadascun posem un granet de sorra… que hi ha altres coses que no em veuria amb cor de fer, però això sí. Li dono les gràcies per les gràcies, encara que em faci una mica de vergonya que em diguin res. Poc després, confirmo que el meu amagatall avui serà del tot inútil. Ara entra un matrimoni, que em coneixen més de la meva professió que no pas de la parròquia. També em diuen que els han agradat tant els cants, que la veu, l’entonació… són de tarannà seriós, però es mostren propers i afectuosos, com qui agraeix un regal. I per tercer cop, quan sento poc xivarri i surto, ve cap a mi una senyora gran, la Isabel, plena d’energia i vitalitat, amb la qual tinc bona amistat. Em diu: “Dóna gust de veure’t cantant, amb la veu, els ulls i el somriure ens transmets felicitat. Moltes gràcies!”. Em quedo muda. Ens fem una abraçada (ella i jo som d’abraçar les amistats) i no li explico res del que, ho reconec, tinc ganes de treure enfora. Però avui, a la parròquia, sincerament no sé pas què he fet diferent d’altres dies cantant amb la guitarra…
Si això era diumenge, arriba dimarts i rebo la trucada d’una amiga que és metgessa. També hi era a la parròquia diumenge, però va marxar de seguida. Em ve a dir que ha notat quelcom diferent en mi, que em va veure bé, però no sap per què, s’ha preguntat com estic jo, com em trobo… I em quedo de pedra. No li he explicat res, ni a ella ni a ningú, del que m’ha passat i que m’ha portat a l’hospital, i que té raó, que sento alguna cosa diferent dins meu. Només sap que durant un període molt llarg de temps he patit molt per persones properes que estimo, i que tot ho he anat acompanyant com bonament he pogut. El “com estàs tu?” em desmunta.
“Noia -li dic-, tens un radar, o és deformació professional?”. I li explico el que m’ha passat. En la meva vida no havia experimentat un dolor tan fort com el que he patit, i que m’ha portat dues vegades a urgències… fins que ha estat tan brutal i insuportable, que els calmants no servien per res. Al final, he acabat a l’hospital, ingressada, plorant desesperadament de mal al cap, amb calmant per una via, amb un TAC cranial… El dolor s’anava incrementant, de menys a més, i finalment han estat tres dies duríssims, fins a un dolor insuportable. Però tot ha acabat bé. Bàsicament perquè a l’hospital temien un tumor al cap, i en canvi, el que és, té solució i ha acabat amb una petita intervenció. Vaja, una anècdota, comparat amb el que podia haver estat.
Li explico que amb tant dolor no he tingut temps ni de pensar (dolor pitjor que el del part, i vaig ser mare amb un part llarg i dur, sé de què parlo), que el dolor anul·la tota capacitat de pensar… Li explico també que no he tingut ni força per pregar (simplement, m’he rendit i només he pensat “Senyor, no tinc por, ja em diràs si se m’ha acabat la treva, sóc a les teves mans…”). I que quan veus entrar a la doctora amb un somriure d’orella a orella (donava per fet que tenia un tumor, s’ho han mirat amb més especialistes) te n’adones que la vida et pot fer un gir quan menys ho esperes, quan has baixat la guàrdia perquè et penses que tot ho tens sota control o quan t’oblides la humilitat al fons de la butxaca i penses que tu sempre has pogut amb tot. Sí, tot pot fer un gir qualsevol dia, en qualsevol moment. I ho sabem, però ho oblidem.
I dec haver cantat amb més energia, o amb una energia diferent, o que de vegades estem en sintonia o en la mateixa freqüència de qui menys ens ho pensem i per motius que desconeixem, o deu ser que em retorna l’agraïment que sento jo, de tant donar les gràcies interiorment (no tant per la meva vida, sinó per la vida de qui depèn de mi) que ha estat un diumenge diferent, que algú ho ha captat i ho ha rebut. I amb l’amiga em desmunto, jo que amb poques persones parlo de mi, perquè em passen darrerament tantes coses que no vull avorrir. Jo, que us prometo que sóc més de rialles i bon humor, o de silencis en pau. Paraula. Us ho confirmarien els meus amics, que sovint em diuen: “Quina sort que tens, de ser tan positiva.”
I avui m’ha sortit d’escriure-ho, de compartir-ho. He recordat les vegades que defensem els de L’Agulla que ens escriviu des del vostre punt de vista humà, des de les vostres vivències. I així ho he fet jo. M’ha sortit d’explicar-ho perquè tot plegat, l’experiència del dolor aclaparant i de l’acceptació davant el que pugui ser, sento que m’ha transformat. És un sentiment nou que vull compartir en positiu. I que puc compartir perquè ha acabat bé. Se m’ha afegit a una suma de vivències, de lluites, de pèrdues, de sentiments que no esperava, de patiments i acompanyaments, que porto els darrers anys a la motxilla, que de vegades pesen i de vegades oblido, amb els quals vaig caminant amb un somriure i una pregària constant d’acció de gràcies.
Però aquest cop, sento que alguna cosa ha fet un gir dins meu. Francament, no sé cap a on. Però avui respiro, sento, estimo, visc… i dono gràcies per cada vivència que em pot ensenyar a créixer.
La pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.
Relacions entre persones
D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?
Incidir en les causes dels problemes: fer política
No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.
Ajudar amb el cap i el cor
De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.
Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.
Reflexionar sobre la pobresa
La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.
Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.
És cert que critiquem sovint la realitat de la nostra Església, que sovint sentim allunyada de tanta gent, fins i tot de molts dels nostres moments existencials. Les institucions grans tenen un ritme lent i van a remolc de la velocitat de la vida, cada cop més ràpida i canviant.
Però alhora em van arribant experiències fora de les instàncies eclesials diguem-ne oficials però que neixen de la fe, de la necessitat de compartir de gent creient. Uns exemples: un grup de pregària que es reuneix rotatòriament a les cases dels seus membres; uns pares i mares que preparen conjuntament la catequesi en un centre social barceloní els diumenges el matí (amb dos nivells, no us penséssiu, i amb activitats per conèixer realitats de fe i solidaritat); famílies que preparen els seus fills i filles per a la primera comunió i la celebren en una casa al camp en un clima d’alegria participada i lluny de regals i convencions socials; grups de compartir i reflexionar al marge dels moviments…
Segur que la llista la podríeu enriquir qualsevol de vosaltres… Són signes dels temps, són exemples esperonadors d’espais de trobada amb Jesús, amb els altres… Cal agrair-los i tant de bo no els fem petits cercles privilegiats però tancats!
Vaig ràpida a dir que sí i lenta a posar-me a fer feina, ja ho veig. Quan em proposen de fer aquest article jo que penso, ui, apa que no tens dies per davant! I mira, ara, a corre-cuita, aquí escrivint… que no he trobat el moment… ni el trobo. I no és mandra. És pensar: Què diré? Com dir-ho? Com transmetre el que he viscut i visc? Em sento de vegades tan fora d’onda! Les dones de la meva edat estan molt actives i jo sóc una iaieta jove.
De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.
Només dir-ho així: tinc càncer! i ja hi ha gent que diu alguna coseta i adéu! o ja quedarem! O… res. La solitud del càncer també donaria per a un article.
Diem càncer i volem èxit. Volem un triomf sobre la malaltia. Volem una dona forta que té empenta i lluita i se’n surt. I la que no té empenta? I la que està cansada? I la que lluita, lluita i lluita i no se’n surt? Massa tòpics tenim al cap o massa imatges roses i ensucrades tal vegada.
La meva realitat? Un càncer de mama fa quinze anys. Un bon càncer. Del que fa que et treguin tot el pit i et buidin els ganglis de l’aixella. El càncer que t’enfronta a quimioteràpia dura i a sessions interminables de radioteràpia. I a tractament hormonal durant anys. I quan sembla que ja està enrere (si no fos pels dolors articulars, pel cansament…) doncs ressorgeix amb metàstasis òssies que a poc a poc van okupant columna, costelles, malucs, estèrnum… I torna a haver-hi radioteràpia. I químio. I més químio. I el càncer fa metàstasi al fetge. I més químio. I arribo a una fase IV i el que em toca són pal·liatius. I afrontar el tram final de la teva vida quan, per edat i expectatives, no toca.
Em demanaren la meva experiència. I porto mig article i encara no m’he posat a dir-la. Però calia situar-vos primer. I això he intentat. Ara uns moments i unes cançons associades, viscudes i cantades!
Primer de tot una mare amb unes nenes petites, llavors tenien set i deu anys. El meu desig pregon: vida, més vida! Per elles. Però m’agafa el càncer en una etapa molt curiosa de la meva vida creient. Jo, força descreguda, acabo de passar un enamorament de Déu que em fa sentir feliç i estimada. Una cosa que enyoraré sempre… era tot tan fàcil! Si mai heu estat enamorats ho entendreu. Tot era res… comparat amb l’enamorat: l’Estimat! I era una etapa en la que la cançó era “I si vivim, per a Ell vivim, i si morim, per a Ell morim. Tant si vivim com si morim som del Senyor, som del Senyor”.
La segona etapa-cançó va ser la de la lluita i sentir-me que podia… que sí. “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació, en Ell confio i no tinc por”. Recaiguda. Però sense amoïnar-me massa doncs. I sempre pensant que visc en el món del privilegi, que no puc queixar-me de res. Vinc d’anys de voluntariat i conec la realitat del Tercer, Quart Món. I llegeixo cada dia el diari. Així que… de què em puc queixar? Si em miro a mi sola puc dir: quina pena; però si miro el món, si miro els germans… de què, torno a dir-ho, em puc queixar? Cal situar-se de nou davant la realitat, fer l’exercici i adonar-me de quant hi ha vessat a la meva vida. I quant per agrair.
Etapa més complicada: les metàstasis creixen. Sento que vaig fent camí de despullament. Dir-li neteja!, poda!, fes el que vulguis. I pren força “Les mans ben buides, això esperes Tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui, ja no tingui res; i així Tu puguis entrar, i omplir-me fins a vessar”.
Recent. Em sento en fase terminal. Veig que m’acosto a la meva fi. És dur. I ara no estic en aquell moment inicial, enamorada! Ara estic en dubtes… molts! Dono pals de cec amunt i avall. Passo angoixes. Passo dubtes. Prego. Ho intento. Intento escoltar. Estar atenta. I se’m barregen missatges i em centro en la creu i no la vull!!!!! I no veig la Resurrecció… i la Vida.
Em centro en la Vida. Demano Vida, en majúscules. La vida que fa que visquis de veritat, que et dóna pau, que et fa feliç, que no et fa caure en la angoixa ni fa que duguis mal moment a qui t’envolta. Voldria tant tenir aquesta pau i vida, en majúscules, dins! I la demano… I demano vida en lletra petita, si pot ser! Un temps més ara que el meu home s’agafa una prejubilació! Poder gaudir junts un temps…
De vegades res ja. Des del dubte el miro i penso: el que vulguis. I els Salms em semblen tan humans i propers, des del clam i el crit humà! I acabo “In manus tuas, Pater, commendo spiritum meum”. Potser ja no cal cantar res més.
Confio en la tradició que sosté que els éssers humans tenim un instint de valors positius, de valors eterns (o almenys, més que passatgers). I que els volem conrear, per millorar nosaltres i Tots i Tot.
Crec en la Realitat (en majúscula) que És…; que és Déu-PaMa (de Pare i Mare), Veritat (intangible i inefable), Consciència, Esperit, Transcendència, Alè de Vida.
Confio en la tradició que diu que un tal Jesús de Natzaret ensenyava a estimar el proïsme com a un mateix; i a fer-ho des d’escoltar i escoltar-nos, des de la contemplació (Lc 10).
I ens convida, i va al davant i ens guanya (per això cal ser humils), a donar, a donar-nos, a deixar-nos prendre. Tinc fe en que Jesús és vida (i no tant en que és la vida).
Si això és ser creient o cristià, doncs bé. Si és… també bé.
Els anys m’ajuden (i no a l’inrevés) a mantenir la mirada capaç de veure. I veient… vull empènyer, cap una societat que no separi la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat (Pr.C.). Tot cercant trobem l’economia del bé comú, el comunalisme, la democràcia participativa…
Si sabéssim quin és el taló d’Aquil·les del nostre sistema socioeconòmic caduc, podríem furgar la ferida per tal que l’agonia fos el més curta possible; perquè el patiment dels febles i la consciència de molts, ho demanen.
Calen postures clares, radicals, rupturistes; per això a casa, a la feina, en el lleure… faig el que puc. I en política recolzo la CUP.
I l’experiència em diu que ho fem (ho faig) amb més pena que glòria, però tot i així, el camí val la pena.
Preferiria viure en un país petit, i millor encara en una agrupació en què els municipis ho fossin quasi tot.
Valoro més la democràcia que l’independentisme, i per tant valoro el dret a decidir. Però en l’actual situació diria que el “xoc de trens” és inevitable. En divuit mesos caldria convocar noves eleccions (ja que em sembla que un referèndum vinculant és una quimera), per tal d’avaluar de nou les forces i veure si es trenca el més o menys empat actual. Si hi hagués majoria indepe (de vots, no d’escons), diria que la DUI seria més legitima que la feble legalitat vigent.
Cal defensar algunes línies vermelles. Abans de salvar bancs i l’avar sistema financer, salvar persones i els habitatges on viuen. Prou de cinisme en el gran negoci de la guerra. Ni un euro públic per a la sanitat o l’educació privades, ja que aquests àmbits públics necessiten tots els recursos per tal que tinguin qualitat.
I qui robi diner públic, n’hauria de tornar el doble i a la garjola.
També, fent alguna correcció en la política impositiva (ja que ha de pagar qui més té), cal reivindicar la renda bàsica universal com a eina que apaivaga alguns mals.
Amb tot això i posats a escollir una etiqueta, m’adjudico la d’una espècie emergent que es podria anomenar donhom (de dona i home) contradictus. Es definiria com aquelles persones que caminen a les palpentes (que no a cegues), cercant apropar-nos a alguna benaurança (m’apunto a la de fam i set de ser justos, i una mica a la primera), per tal de recordar la lliçó que ens fa humans, i fer que les contradiccions de viure en el primer món siguin més lleugeres. I poder somiar, que sent molts, hi haurà un sol món amb vida digna per a Tots, pujant uns i baixant altres.
Sinceritat, paciència, encert, i per què no, sort, és el que aquesta espècie (o almenys jo), cerca i necessita.
[Aquestes paraules s’han escrit poc a poc, fent xup xup a foc lent. Convido a llegir de la mateixa manera. Gràcies.]
Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.
de nois i noies havent estat fent dos anys de catequesi a unes edats diferents de les nostres i em sembla encertat perquè són més conscients del que fan. Sempre veus la vestimenta de les noies i els nois molt engalanats, un recordatori de fa anys, vestits de mariners o vestides com unes princeses de contes de fades.
em pregunto quants nens i nenes assisteixen a l’església amb tota la seva serenitat i escoltant sense fer massa guirigall. De fet anar a missa el diumenge és fer quelcom diferent dels altres dies, a vegades deixar la mare sola a casa perquè avanci feina de la casa o simplement moltes dones estan treballant, el pare no sé sap on és, encara que a vegades pots veure famílies senceres a missa o pares amb els infants molt satisfets pel gest d’afecte que reben.
No és una situació massa diferent de la nostra, em recorda els anys anteriors quan celebràvem amb tanta opulència la primera comunió i ara ja anem cap a una austeritat. Cal anar alimentant les ànimes més adultes i recordar als pares la necessitat del seu exemple de fe i compromís a l’església, encara que a les misses hi assisteixen molts adults, però a la parròquia hi manca molt compromís dels creients.
L'Agulla 