Lluitar contra la pobresa: més enllà de donar coses

2-pobresaLa pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.

Relacions entre persones

D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?

Incidir en les causes dels problemes: fer política

No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.

Ajudar amb el cap i el cor

De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.

Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.

Reflexionar sobre la pobresa

La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.

  • Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
  • Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.

Mercè Solé

Esglésies domèstiques

És cert que critiquem sovint la realitat de la nostra Església, que sovint sentim allunyada de tanta gent, fins i tot de molts dels nostres moments existencials. Les institucions grans tenen un ritme lent i van a remolc de la velocitat de la vida, cada cop més ràpida i canviant.

Però alhora em van arribant experiències fora de les instàncies eclesials diguem-ne oficials però que neixen de la fe, de la necessitat de compartir de gent creient. Uns exemples: un grup de pregària que es reuneix rotatòriament a les cases dels seus membres; uns pares i mares que preparen conjuntament la catequesi en un centre social barceloní els diumenges el matí (amb dos nivells, no us penséssiu, i amb activitats per conèixer realitats de fe i solidaritat); famílies que preparen els seus fills i filles per a la primera comunió i la celebren en una casa al camp en un clima d’alegria participada i lluny de regals i convencions socials; grups de compartir i reflexionar al marge dels moviments…

Segur que la llista la podríeu enriquir qualsevol de vosaltres… Són signes dels temps, són exemples esperonadors d’espais de trobada amb Jesús, amb els altres… Cal agrair-los i tant de bo no els fem petits cercles privilegiats però tancats!

Maria Antònia Bogónez Aguado

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Vaig ràpida a dir que sí i lenta a posar-me a fer feina, ja ho veig. Quan em proposen de fer aquest article jo que penso, ui, apa que no tens dies per davant! I mira, ara, a corre-cuita, aquí escrivint… que no he trobat el moment… ni el trobo. I no és mandra. És pensar: Què diré? Com dir-ho? Com transmetre el que he viscut i visc? Em sento de vegades tan fora d’onda! Les dones de la meva edat estan molt actives i jo sóc una iaieta jove.

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Només dir-ho així: tinc càncer! i ja hi ha gent que diu alguna coseta i adéu! o ja quedarem! O… res. La solitud del càncer també donaria per a un article.

Diem càncer i volem èxit. Volem un Foto Mercè - Teresatriomf sobre la malaltia. Volem una dona forta que té empenta i lluita i se’n surt. I la que no té empenta? I la que està cansada? I la que lluita, lluita i lluita i no se’n surt? Massa tòpics tenim al cap o massa imatges roses i ensucrades tal vegada.

La meva realitat? Un càncer de mama fa quinze anys. Un bon càncer. Del que fa que et treguin tot el pit i et buidin els ganglis de l’aixella. El càncer que t’enfronta a quimioteràpia dura i a sessions interminables de radioteràpia. I a tractament hormonal durant anys. I quan sembla que ja està enrere (si no fos pels dolors articulars, pel cansament…) doncs ressorgeix amb metàstasis òssies que a poc a poc van okupant columna, costelles, malucs, estèrnum… I torna a haver-hi radioteràpia. I químio. I més químio. I el càncer fa metàstasi al fetge. I més químio. I arribo a una fase IV i el que em toca són pal·liatius. I afrontar el tram final de la teva vida quan, per edat i expectatives, no toca.

Em demanaren la meva experiència. I porto mig article i encara no m’he posat a dir-la. Però calia situar-vos primer. I això he intentat. Ara uns moments i unes cançons associades, viscudes i cantades!

Primer de tot una mare amb unes nenes petites, llavors tenien set i deu anys. El meu desig pregon: vida, més vida! Per elles. Però m’agafa el càncer en una etapa molt curiosa de la meva vida creient. Jo, força descreguda, acabo de passar un enamorament de Déu que em fa sentir feliç i estimada. Una cosa que enyoraré sempre… era tot tan fàcil! Si mai heu estat enamorats ho entendreu. Tot era res… comparat amb l’enamorat: l’Estimat! I era una etapa en la que la cançó era “I si vivim, per a Ell vivim, i si morim, per a Ell morim. Tant si vivim com si morim som del Senyor, som del Senyor”.

La segona etapa-cançó va ser la de la lluita i sentir-me que podia… que sí. “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació, en Ell confio i no tinc por”. Recaiguda. Però sense amoïnar-me massa doncs. I sempre pensant que visc en el món del privilegi, que no puc queixar-me de res. Vinc d’anys de voluntariat i conec la realitat del Tercer, Quart Món. I llegeixo cada dia el diari. Així que… de què em puc queixar? Si em miro a mi sola puc dir: quina pena; però si miro el món, si miro els germans… de què, torno a dir-ho, em puc queixar? Cal situar-se de nou davant la realitat, fer l’exercici i adonar-me de quant hi ha vessat a la meva vida. I quant per agrair.
Etapa més complicada: les metàstasis creixen. Sento que vaig fent camí de despullament. Dir-li neteja!, poda!, fes el que vulguis. I pren força “Les mans ben buides, això esperes Tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui, ja no tingui res; i així Tu puguis entrar, i omplir-me fins a vessar”.

Recent. Em sento en fase terminal. Veig que m’acosto a la meva fi. És dur. I ara no estic en aquell moment inicial, enamorada! Ara estic en dubtes… molts! Dono pals de cec amunt i avall. Passo angoixes. Passo dubtes. Prego. Ho intento. Intento escoltar. Estar atenta. I se’m barregen missatges i em centro en la creu i no la vull!!!!! I no veig la Resurrecció… i la Vida.

Em centro en la Vida. Demano Vida, en majúscules. La vida que fa que visquis de veritat, que et dóna pau, que et fa feliç, que no et fa caure en la angoixa ni fa que duguis mal moment a qui t’envolta. Voldria tant tenir aquesta pau i vida, en majúscules, dins! I la demano… I demano vida en lletra petita, si pot ser! Un temps més ara que el meu home s’agafa una prejubilació! Poder gaudir junts un temps…

De vegades res ja. Des del dubte el miro i penso: el que vulguis. I els Salms em semblen tan humans i propers, des del clam i el crit humà! I acabo “In manus tuas, Pater, commendo spiritum meum”. Potser ja no cal cantar res més.

Teresa Català

Donhom contradictus

Neandertal, Cromanyó, Sapiens… cristià, d’esquerres, indepe…  classificacions…

Confio en la tradició que sosté que els éssers humans tenim un instint de valors positius, de valors eterns (o almenys, més que passatgers).  I que els volem conrear, per millorar nosaltres i Tots i Tot.

Crec en la Realitat (en majúscula) que És…; que és Déu-PaMa (de Pare i Mare), Veritat (intangible i inefable), Consciència, Esperit, Transcendència, Alè de Vida.

Confio en la tradició que diu que un tal Jesús de Natzaret ensenyava a estimar el proïsme com a un mateix; i a fer-ho des d’escoltar i escoltar-nos, des de la contemplació (Lc 10).

I ens convida, i va al davant i ens guanya (per això cal ser humils), a donar, a donar-nos,  a deixar-nos prendre. Tinc fe en que Jesús és vida (i no tant en que és la vida).

Si això és ser creient o cristià, doncs bé.  Si és… també bé.

Els anys m’ajuden (i no a l’inrevés) a mantenir la mirada capaç de veure. I veient… vull empènyer, cap una societat que no separi la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat (Pr.C.). Tot cercant trobem l’economia del bé comú, el comunalisme, la democràcia participativa…

Si sabéssim quin és el taló d’Aquil·les del nostre sistema socioeconòmic caduc, podríem furgar la ferida per tal que l’agonia fos el més curta possible; perquè el patiment dels febles i la consciència de molts, ho demanen.

Calen postures clares, radicals, rupturistes; per això a casa, a la feina, en el lleure… faig el que puc.  I en política recolzo la CUP.  A-Cat-lliure

I l’experiència em diu que ho fem (ho faig) amb més pena que glòria,  però tot i així, el camí val la pena.

Preferiria viure en un país petit, i millor encara en una agrupació en què els municipis ho fossin quasi tot.

Valoro més la democràcia que l’independentisme, i per tant valoro el dret a decidir. Però en l’actual situació diria que el “xoc de trens” és inevitable.  En divuit mesos caldria convocar noves eleccions (ja que em sembla que un referèndum vinculant és una quimera), per tal d’avaluar de nou les forces i veure si es trenca el més o menys empat actual.  Si hi hagués majoria indepe (de vots, no d’escons), diria que la DUI seria més legitima que la feble legalitat vigent.

Cal defensar algunes línies vermelles. Abans de salvar bancs i l’avar sistema financer, salvar persones i els habitatges on viuen.  Prou de cinisme en el gran negoci de la guerra. Ni un euro públic per a la sanitat o l’educació privades, ja que aquests àmbits públics necessiten tots els recursos per tal que tinguin qualitat.

I qui robi diner públic, n’hauria de tornar el doble i a la garjola.

També, fent alguna correcció en la política impositiva (ja que ha de pagar qui més té), cal reivindicar la renda bàsica universal com a eina que apaivaga alguns mals.

Amb tot això i posats a escollir una etiqueta, m’adjudico la d’una espècie emergent que es podria anomenar donhom (de dona i home) contradictus. Es definiria com aquelles persones que caminen a les palpentes (que no a cegues), cercant apropar-nos a alguna benaurança (m’apunto a la de fam i set de ser justos, i una mica a la primera), per tal de recordar la lliçó que ens fa humans, i fer que les contradiccions de viure en el primer món siguin més lleugeres. I poder somiar, que sent molts, hi haurà un sol món amb vida digna per a Tots, pujant uns i baixant altres.

Sinceritat, paciència, encert, i per què no, sort, és el que aquesta espècie (o almenys jo), cerca i necessita.

[Aquestes paraules s’han escrit poc a poc, fent xup xup a foc lent. Convido a llegir de la mateixa manera. Gràcies.]

Joandreu  Macià  Valldeperas