Vols llegir el primer número de L’Agulla? Clica aquí.
Celebrem els 25 anys de la revista!
“Fins que la igualtat sigui un costum a l’Església”
Com deia el lema d’Alcem la Veu per a la convocatòria de la concentració en el marc de les mobilitzacions del 8M d’enguany i que he posat com a títol d’aquest article, les dones a l’Església fem camí en l’exigència d’una Església on tots i totes caminem junts, i les dones tinguem veu i vot. La commemoració del 8 de març és el moment que el col·lectiu de dones creients i feministes de Catalunya, junt amb altres territoris de l’estat espanyol (Revuelta de mujeres en la Iglesia), visibilitzen les demandes de les dones compromeses amb Jesús i amb la renovació de l’Església perquè deixi d’estar al marge del avenços socials en igualtat i corresponsabilitat.
Un moviment que cada vegada han anat a més, al 2020 el col·lectiu de dones creients i feministes van convocar a 5 ciutats, al 2022 ho van fer a 19 llocs i al 2024 han estat 25 ciutats.
Ha estat una ocasió propicia que aquest moviment integrat en el Consell de Dones Catòliques (CWC) (manifest) , xarxa de grups catòlics que treballen pel ple reconeixement de la dignitat i la igualtat a l’Església, participessin durant el 2022 i 2023 en el sínode paral·lel al de la sinodalitat. En aquest sínode, les dones han demanat de manera genèrica:
- Una Església pobra que torni a Jesús i a l’Evangeli, i on les dones siguin tractades en plena igualtat i sense cap discriminació́ per raó de sexe o d’orientació́ sexual.
- La reforma urgent dels òrgans de participació́ perquè̀ de consultius passin a ser decisoris i una necessària renovació́ de la teologia, a través de la incorporació́ de la teologia feminista.
- Una Església en marxa que ha d’anunciar l’evangeli de Jesús i respondre a la humanitat d’avui, on s’estableixin unes relacions horitzontals davant de l’asimetria de poder actual i on prevalgui la circularitat sobre la verticalitat jeràrquica.
Juntament amb la participació al Sínode, la Revolta s’ha bolcat amb les dones abusades a l’Església, relegades i invisibilitzades. Ha dut a terme una tasca de sensibilització important i l’exigència d’una petició pública de perdó i de reparació íntegra i econòmica a les supervivents.
Per acabar, recomano l’entrevista de l’Agustina Rico a la Noemí Ubach en Forum Grama: “No entenc ser cristiana i no lluitar per la igualtat de les dones”.
TRES TESTIMONIS EN VÍDEO, DES DE LA PASTORAL OBRERA DE CATALUNYA
Clica en aquests noms per veure el vídeo:
- Helena Antó (El Lloc de la Dona)
- Ana Fernández (Escoltant activament…)
- Montserrat Mena (Alcem la Veu)
Quiteria Guirao Abellán
El Matarranya: magnífics racons, magnífica llengua
Hem estat un parell de dies visitant Calaceit i Queretes (o Cretes). En part empesos pel fet que a Viladecans hi tenim una notable colònia d’aquelles terres, que van arribar ja fa molts anys. I empesos també per les moltes bones notícies sobre la bellesa d’aquells pobles i d’aquella comarca, el Matarranya, que forma part de la franja aragonesa de parla catalana.
I sí, val la pena visitar-ho tot allò. Aquells dos pobles, i uns quants més de la zona. Llocs tranquils, amb molts edificis antics, palaus que fan pensar en èpoques d’esplendor… Passejar-hi, aturar-s’hi, mirar aquesta o aquella altra façana, seure una estona, mirar cap als camps que els envolten… O sigui que vam decidir que aquest estiu ens instal·larem una setmana a la capital, Vall-de-roures, i recorrerem el territori.
I ho farem, també, per un altre atractiu. I és que allà, efectivament, la gent parla català, aquesta llengua que segons el PP i Vox ningú no parla a l’Aragó. Doncs mira per on, resulta que pràcticament tothom el parla. O almenys, a nosaltres ens semblava que allò era català, i quan nosaltres dels dèiem alguna cosa en la nostra llengua, ells ens entenien perfectament i ens contestaven igual. Vaig llegir no sé on que de tots els territoris de parla catalana, és a la franja aragonesa on percentualment més es parla el català. Doncs deu ser veritat. I fa goig de veure i sentir.
Josep Lligadas
No mentiràs – Carla Vall i Duran
Sèrie Deu Manaments. Fragmenta Editorial
L’editorial Fragmenta ja ens va oferir una sèrie sobre els pecats capitals. Ara toca el torn als deu manaments, no des de la teologia, sinó des de l’actualitat i el pensament.
El llibre “No mentiràs” de Carla Vall i Duran, una advocadessa especialitzada en els drets humans i en l’abordatge de les violències masclistes, és tota una sorpresa. Perquè sí, sota aquesta frase del Decàleg, les violències masclistes estan marcades per la veritat i per la mentida. I grans silencis.
I així, a poc a poc, en només 76 pàgines l’autora ens fa entrar en la duresa i gravetat d’aquest fenomen posant rostres i exemples, testimonis de dolor i d’injustícia… que van tan enrere en el temps per recollir el cas de la pintora barroca Artemisia Gentileschi o tan a prop com en el cas de la Manada de Pamplona.
Descobrim mecanismes, complicitats, ferides enormes… I jo, com a lectora, de tant en tant havia de tancar el llibre i fer un sospir profund. Hi ha una sola al·lusió als abusos en l’Església, si bé tot el llibre il·lumina com poden ser possibles en el seu si, ja que les relacions de poder que permeten aquestes violències hi són paradigmàtiques. I el parany del silenci!
Val molt la pena! Gràcies, Carla, per obrir-te i obrir-nos a aquesta realitat tan flagrant i alhora tan amagada! Qualsevol esforç per visibilitzar les violències masclistes ajudarà a fer que resultin injustificables i un dia siguin definitivament vençudes i un record del passat! Tant de bo!
Maria Antònia Bogónez Aguado
Anne Askew, o la força de la fe
Lincoln 1521- Londres 1546
Anys convulsos per a Anglaterra, també per a l’Església: 1534 Enric VIII s’erigeix en Cap de l’Església d’Anglaterra, cosa que va atiar els problemes entre reformistes i tradicionalistes, sense oblidar la influència d’un recent luteranisme (1520) que entusiasmava homes i dones amb el seu apropament al coneixement de la Bíblia. Temps de persones valentes, entre les quals destaca Anne Askew, un jove mare de dos fills, casada per obediència paterna als 15 anys.
Anne era un noia protestant, poetessa, devota, que coneixia bé l’Escriptura. El marit catòlic, una diferència religiosa que va acabar amb el seu matrimoni, la va expulsar de casa, cosa que no la va afectar perquè ella ja anava preparant el seu divorci, que va obtenir, a Londres, després d’una llarga espera. A la capital, però, no va perdre el temps perquè es va convertir en predicadora.
El que ens arriba d’ella, es coneix pel que va escriure, des de la presó, en els moments més durs de tortura i sofriment. L’escrit Examinations constitueix la crònica autobiogràfica en la que relata la seva persecució i interrogatoris; interessant, perquè ofereix un punt de vista únic de la feminitat, la religió i la fe del segle XVI, sobretot de les dones de l’època Tudor.
No tenia 25 anys quan va ser citada a comparèixer davant d’un tribunal religiós catòlic. I en aquella Anglaterra que encara potser no se sabia ben bé qui era catòlic, anglicà o protestant, va parlar de tal manera que se la pot considerar una dona intel·lectualment educada, lluitadora activa i que plantà cara al control dels barons. I que car ho va pagar!
Els jutges no van aconseguir que delatés ningú dels qui volien condemnar per heretges; contestava les preguntes amb textos de l’Escriptura. Quan li van preguntar si les misses pels difunts podien donar als morts el consol, Anne va contestar molt decidida: “Seria idolatria i gran blasfèmia confiar més en les misses com a obres meritòries que en la sang de Crist, que ha estat vessada per nosaltres”.
El canceller del bisbe li va preguntar com gosava, sent dona, parlar de Déu i de coses divines, quan precisament Pau havia prohibit a les dones parlar de les Sagrades Escriptures. I va contestar: “No desconec l’opinió de l’apòstol Pau sobre la qüestió que les dones callin en les congregacions, però, és que m’heu vist alguna vegada parlar des de la trona? Vosaltres em voleu condemnar per això amb un judici incongruent, però la llei m’absol”. Resultat: el jutge va interrompre l’interrogatori i va ordenar que fos portada a la presó.
Ni cruelment castigada van aconseguir d’ella que es retractés. La van citar una segona vegada, novament li van preguntar pel “sagrament de l’altar”. Sabia que Enric VIII havia decretat pena de mort per a qui negués la transsubstanciació, però així i tot, va contestar: “Crec que tantes vegades com prenc en la congregació el sagrament del cos i la sang en memòria de la passió i mort de Crist, amb acció de gràcies segons la seva Sagrada Institució, em faig partícip del fruit del sofriment beneficiós de Nostre Senyor”. Al dia següent hi van insistir, es va negar a signar una declaració sobre el sagrament. Li van oferir un sacerdot per a que es confessés… i somrient va dir: “És suficient que confessi els meus pecats a Déu i no dubto gens que Ell m’escolta i em vol perdonar, perquè tinc un cor penedit”.
Va ser condemnada a mort i portada a la famosa Torre de Londres. Víctima de terribles tortures, fins i tot amb els seus ossos dislocats, i cridant tan fort de dolor que se la sentia des dels jardins, es va mantenir ferma en la fe. I com que temien que se’ls morís en plena activitat la van haver de portar ràpidament a la foguera. Amb un cos tan desfet que no podia ni caminar ni mantenir-se dreta, per la qual cosa la van haver de portar al suplici amb una cadira…
Amb serenitat va patir el martiri el dia 16 de juliol de 1546, als 24 anys (Enric VIII moriria al cap de sis mesos).
Quants màrtirs en nom de Déu, nom pronunciat amb diverses llengües i des de diverses confessions! Dones i homes fidels fins la mort als quals Déu ha donat la corona de la vida (cf. Apocalipsi 2, 10)
Roser Solé Besteiro
A Jesús ressuscitat
Us estimo, Jesús, el Crist.
Heu irromput en la meva vida
i ara res ni ningú no em farà desdir
de la seguretat de l’amor que vós em teniu,
ni de l’amor que desitjo tenir-vos jo,
cada dia més gran i més pregon.
Vull seguir-vos incondicionalment.
Vull anunciar el vostre nom a qualsevol preu.
Feu-me serè i doneu-me la vostra pau.
Feu-me coratjós i callat
per a assumir el sofriment si cal.
Disposeu de mi tal com us plagui.
Doneu-me lucidesa sobre els vostres camins
per tal que no els esbulli.
Que jo us aculli amorosament,
per tal de donar-vos als germans generosament.
Amén.
Pere Farriol
La benedicció de parelles irregulars
El desembre del 2023 el Dicasteri romà per a la Doctrina de la Fe va publicar la Declaració (Fiducia Supplicans, La Confiança Suplicant, FS) sobre la benedicció de les parelles en situació irregular, especialment de la parelles homosexuals. Podem dir que aquesta Declaració era una mena d’últim document sobre el tema després de tres anys d’intervencions a diversos nivells. És bo de recordar el procés històric del tema; fins i tot és bo de fer-ne el que en podem dir la prehistòria, que es pot trobar ja en l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia del Papa Francesc, del 2016.
HISTÒRIA RECENT DEL TEMA
El silenci del Sínode
Quan el papa Francesc va anunciar un Sínode dedicat al tema del matrimoni, Sínode que es va realitzar els anys 2014-2015, l’ambient social i eclesial va evocar de seguida els cinc grans desafiaments amb els quals es troba l’Església en aquest tema: les parelles que conviuen sense casar-se, les parelles catòliques que es casen només civilment, els divorciats, els divorciats tornats a casar, i les parelles homosexuals. Aquests temes es van anar tractant en els mesos de preparació del Sínode. Cal, però, posar en relleu un fet important: la qüestió de les parelles homosexuals es va anar oblidant fins que va quedar pràcticament ignorat. De fet, l’Exhortació Apostòlica post-sinodal del papa Francesc Amoris Laetitia (any 2016) dedica el capítol VIII, llarg i molt interessant, al tracte pastoral de les quatre situacions conflictives (AL 297), dedicant només dos números al tema de les parelles homosexuals (AL 250-251); hi repeteix la posició tradicional de l’Església, sense cap accent especial. S’ha plantejat la pregunta sobre el sentit d’aquesta absència. Probablement no és lluny de la realitat el fet que el tema de l’homosexualitat comporta dificultats pròpies que el Papa va decidir no plantejar. Només els últims conflictes viscuts sobre la qüestió confirmen aquesta interpretació.
La negativa de la Congregació Romana
El febrer del 2021 la Congregació per a la Doctrina de la Fe es va fer ressò d’un ambient eclesial que promou algun tipus de benedicció per a les parelles del mateix sexe, i ho plantejà amb una pregunta: ¿Disposa l’Església del poder per a impartir la benedicció a unions de persones del mateix sexe?; pregunta que començava a evocar la qüestió de les “Benediccions”. La resposta de la Congregació és: “Negatiu”. La Nota Explicativa corresponent subratlla que “no és lícit impartir una benedicció a relacions, o a parelles fins i tot estables, que impliquen una praxi sexual fora del matrimoni”. Després parla dels “sagramentals”, entre els quals hi ha les Benediccions, “amb les quals l’Església invita els homes a lloar Déu i els exhorta a créixer en la santedat de vida”. “Són compatibles amb l’essència de la benedicció impartida per l’Església només aquelles realitats que estan de per si ordenades a servir els designis del Creador”. “Per això no és lícit impartir una benedicció a relacions fora del matrimoni” com “és el cas de les unions entre persones del mateix sexe.”
El Dubium preguntat al Papa
El 25 de setembre del 2023, el Dicasteri per la Doctrina de la Fe (successor de la Congregació per a la Doctrina de la Fe) va publicar cinc Dubium (Dubtes) preguntats al Sant Pare per part de cinc cardenals, entre els quals hi ha el Dubte 2: “¿Pot l’Església… acceptar com a bé possible situacions objectivament pecaminoses, com les unions entre persones del mateix sexe, sense faltar a la doctrina revelada?”. És interessant escoltar la resposta general del Papa: “Benvolguts germans, si bé no sempre em sembla prudent respondre a les preguntes dirigides a la meva persona, i seria impossible contestar-les totes, en aquest cas m’ha semblat adequat fer-ho degut a la proximitat del Sínode“.
La resposta al Dubte 2 és molt més concisa que els textos anteriors. Després de confirmar la doctrina tradicional de l’Església sobre el matrimoni, diu: “En el tracte amb les persones… no podem constituir-nos en jutges que només neguen, rebutgen i exclouen”. “Per això, la prudència pastoral ha de discernir adequadament si hi ha formes de benedicció, sol·licitades per una o per diverses persones, que no transmetin una concepció equivocada del matrimoni”. El to pastoral d’aquesta Resposta és més obert que la del febrer del 2021. No van faltar les crítiques. I el 18 desembre del 2023 el Dicasteri per la Doctrina de la Fe va publicar la Declaració Fiducia Supplicans (FS), llarga i detallada sobre el sentit pastoral de les Benediccions “a parelles en situació irregular, especialment les parelles del mateix sexe”. Al final de la llarga exposició, el Dicasteri diu que aquest document és “suficient per orientar el discerniment dels ministres ordenats” i, per tant, “no cal esperar altres intervencions oficials sobre el tema” (FS 41). Poques vegades s’ha presentat un document amb aquest to. Com si digués: sabem que alguns seguiran sense acceptar l’orientació pastoral d’aquesta Declaració; però que ho pensin.
PUNTS FONAMENTALS DE LA DECLARACIÓ “FIDUCIA SUPPLICANS”
1. Tot té l’arrel en la revelació de Jesús, el Fill de Déu fet home, sobre l’amor previ i incondicional de Déu. Déu no observa el nostre món humà amb mirada de condemna o de càstig, ni tan sols amb mirada neutra i objectiva, sinó amb una mirada paternal, que estima la humanitat amb actitud misericordiosa i envia el seu Fill Jesucrist no per condemnar sinó per salvar i portar a la vida en Ell. La gran benedicció de Déu és Jesucrist, és el gran do de Déu, el seu Fill (FS 1). I el món “que Déu estima” és el nostre món tan ple d’inhumanitats, de violència, de mal i de mort. Precisament per salvar aquest món Déu Pare envia el seu Fill Jesucrist. El que l’Església es pregunta sobre la benedicció de les parelles homosexuals cal respondre-ho a la llum d’aquesta misericòrdia salvadora de Déu.
2. Continua vàlida com a doctrina de l’Església la seva concepció del sagrament del matrimoni “com a unió exclusiva, estable i indissoluble entre un home i una dona, naturalment oberta a engendrar fills. Només en aquest context les relacions sexuals troben el seu sentit natural, adequat i plenament humà. La doctrina de l’Església sobre aquest punt es manté ferma” (FS 4).
La benedicció impartida en la celebració del sagrament del matrimoni no és una benedicció qualsevol sinó un gest reservat al ministre ordenat. Aquesta benedicció està directament connectada a la unió conjugal específica de l’home i la dona (FS 6). L’Església no té el poder d’impartir la benedicció conjugal a les unions de persones del mateix sexe (FS 5).
3. La riquesa de l’Església no s’acaba en la celebració dels sagraments sinó que s’arrela en la benedicció que és el misteri del mateix Jesucrist, salvació de la humanitat sencera. “Sostingut per aquesta veritat tan gran i tan consoladora, el Dicasteri ha pres en consideració algunes preguntes, tant formals com informals, sobre la possibilitat de beneir parelles del mateix sexe” (FS 2). Per respondre aquesta pregunta, la Declaració dedica un estudi complet a l’àmbit de les benediccions en el conjunt de la vida cristiana subratllant que l’Església ofereix a les parelles irregulars i a les del mateix sexe la mateixa riquesa de benediccions que omple la vida cristiana diària dels seus fills en les seves tres dimensions: ”En aquests casos, s’imparteix una benedicció que no només té un sentit ascendent, sinó que és també la invocació d’una benedicció descendent del mateix Déu sobre aquells que, reconeixent-se desemparats i necessitats de la seva ajuda, no pretenen la legitimitat del seu propi estatus sinó que preguen que tot el que hi ha de veritable, bo i humanament vàlid en les seves vides i relacions, sigui investit, santificat i elevat per la presència de l’Esperit Sant… Aquestes formes de benedicció expressen una súplica a Déu per tal que concedeixi aquelles ajudes que provenen de l’Esperit Sant perquè les relacions humanes puguin madurar i créixer en la fidelitat a l’Evangeli, alliberar-se de les pròpies imperfeccions i expressar-se en la dimensió sempre més gran de l’amor diví” (FS 31) . “La petició d’una benedicció expressa i alimenta l‘obertura a la transcendència, la pietat i la proximitat de Déu en mil circumstàncies concretes de la vida, i això no és poca cosa en el món en el que vivim. És una llavor de l’Esperit Sant que cal cuidar, no obstaculitzar” (FS 33).
4. Les condicions. Les benediccions que l’Església ofereix a les parelles irregulars han de complir algunes condicions. La primera i més important és que sigui quin sigui aquest tipus de benedicció no s’equipari en absolut a la benedicció nupcial d’un home i una dona pròpia del sagrament del matrimoni. Aquest punt és subratllat sovint en la Declaració FS i en els diversos documents dedicats al tema. “L’Església té el dret i el deure d’evitar qualsevol tipus de ritus que pugui contradir aquesta distinció o portar a qualsevol confusió” (FS 5). L’altra condició és que aquestes parelles del mateix sexe no pretenguin legitimar de cap manera la seva situació. “És precisament en aquest context en el qual es pot entendre la possibilitat de beneir les parelles en situacions irregulars i les parelles del mateix sexe, sense convalidar oficialment el seu status ni alterar de cap manera l’ensenyament perenne de l’Església sobre el Matrimoni” (FS Presentació).
5. I al costat d’aquest accent, cal subratllar l’existència, el sentit i la importància d’aquestes benediccions, tan abundants en la vida de l’Església, que evoquen de manera senzilla la fe cristiana en la presència amorosa i salvadora de Déu en la vida concreta de les persones que Déu estima. De fet, l’Església té a la mà un tresor, el llibre De Benedictionibus, on s’explicita un ventall amplíssim de benediccions de tot tipus. Els mateixos documents denuncien la mentalitat d’alguns sectors de l’Església que voldrien reduir l’àmbit d’aquestes benediccions. Més aviat cal felicitar-se d’aquesta riquesa que realitza la presència amorosa de Déu en la nostra vida cristiana, sense exigir una declaració de vida santa, cosa que portaria a una casuística insuportable i a la falsa consideració de l’Església com una comunitat de purs i incontaminats.
6. La reivindicació d’un àmbit de benediccions propi dels membres de l’Església, també els de les parelles en situacions irregulars, porta sovint els documents citats a desaconsellar la creació de fórmules i pregàries de benedicció proposades per alguna Conferència Episcopal o per Centres d’Investigació Litúrgica, per evitar la sensació de fórmula consagrada massa semblant a la benedicció conjugal que podria portar a confondre-les. (FS 37). Més aviat s’aconsella als preveres, a mantenir el to d’espontaneïtat i de creativitat que es viu ja en les benediccions senzilles i espontànies de la vida de l’Església.
7. Fixem-nos en l’exemple que proposa la Declaració: “No cal promoure un ritual per a les benediccions de parelles en situació irregular, però no cal tampoc impedir o prohibir la proximitat de l’Església a cada situació en la qual es demana l’ajuda de Déu a través d’una simple benedicció. En l’oració breu que pot precedir aquesta benedicció espontània, el ministre ordenat podria demanar per a ells la pau, la salut, un esperit de paciència, diàleg i ajuda mutus, però també la força de Déu per poder complir plenament la seva voluntat” (FS 38).
Recollim altres exemples de benedicció o d’elements que la componen proposats en el text de FS; i fem l’esforç de visualitzar-los. Han de ser molt breus, de pocs segons; no un lloc important de l’Església, o del presbiteri; en ocasió d’un viatge, una peregrinació, la visita a algun santuari; que no sigui amb motiu d’un aniversari, només els interessats, potser amb algú que els acompanya…
En la benedicció, calen algunes paraules d’introducció per part del prevere; evitar al·lusions a possible consolidació del status, per exemple “aquesta parella que avui comença una vida en comú…”; lectura d’algun fragment de l’Escriptura; pregària espontània; pregària del prevere; algun gest o signe: imposició de mans, aspersió d’aigua beneita, benedicció amb les mans en forma de creu, fer un petó a algun signe important: la creu, una imatge.
Pot ajudar llegir la Nota de Premsa del Dicasteri per la Doctrina de la Fe. “Ja que alguns han dit que els costa entendre com podrien ser aquestes benediccions, posem un exemple. Imaginem que enmig d’una gran peregrinació una parella de divorciats tornats a casar diuen al capellà: Per favor, doni’ns una benedicció; no tenim treball, ell està malalt, no tenim casa, la vida se’ns ha tornat molt difícil, que Déu ens ajudi. En aquest cas el sacerdot pot dir una simple oració semblant a aquesta: “Senyor, mireu aquests fills vostres, concediu-los salut, treball, pau, ajuda mútua. Allibereu-los de tot el que contradiu el vostre Evangeli i concediu-los de viure segons la vostra voluntat. Amén”. I finalitza amb el senyal de la creu sobre cadascun dels dos. Són 10 o 15 segons. ¿Té sentit negar aquest tipus de benediccions a aquestes dues persones que la supliquen? ¿No val la pena sostenir la seva fe, poca o molta, auxiliar la seva debilitat amb la benedicció divina, oferir un camí a aquesta obertura a la transcendència que podria portar-los a ser més fidels a l’Evangeli?
ALGUNES REFLEXIONS CRITIQUES
El silenci de la “Fiducia Supplicans” sobre el caràcter negatiu de la situació irregular
La primera intervenció de la Congregació per a la Doctrina de la fe sobre el tema (febrer 2021) formula la doctrina de l’Església sobre els Sagramentals i en concret sobre les Benediccions: “Quan s’invoca una benedicció sobre algunes relacions humanes, es necessita –més enllà de la recta intenció d’aquells que hi participen– que allò que es beneeix estigui objectivament i positivament ordenat a rebre i expressar la gràcia, en funció dels designis de Déu inscrits en la Creació i revelats plenament per Crist Senyor. Per tant, són compatibles amb l’essència de la benedicció impartida per l’Església només aquelles realitats que estan de per si ordenades a servir aquests designis. Per aquest motiu no és lícit impartir una benedicció a relacions, o a parelles fins i tot estables, que impliquen una praxi sexual fora del matrimoni (és a dir, fora de la unió indissoluble d’un home i una dona oberta, per ella mateixa, a la transmissió de la vida), com és el cas de les unions entre persones del mateix sexe.” (Responsum ad dubium, Nota Explicativa, febrer 2021).
El Document es planteja la possibilitat de la benedicció de persones individuals amb inclinacions homosexuals, que es manifestin disposades a viure fidelment segons l’ensenyament de l’Església, però declara il·lícit qualsevol reconeixement d’aquestes unions.
La Declaració FS (desembre 2023) dedica una de les quatre parts del document –números 31-41– al tema central del document, la benedicció de parelles irregulars, especialment les parelles homosexuals, i no fa cap al·lusió al fet que aquesta sigui una situació contrària a la voluntat de Déu. Sorprèn, sens dubte, que el document més important sobre el tema, i definitiu (FS 41!), simplement ignori la raó principal de la negativa a les benediccions del document publicat dos anys abans. I sorprèn que, a més d’aquest silenci, la Declaració subratlli com a principal condició que la benedicció d’aquestes parelles no es confongui amb la benedicció pròpia del sagrament del matrimoni.
En el debat social sobre aquesta qüestió, a vegades s’ha dit que el Papa proposa la benedicció de les persones però no de les unions; o també que la benedicció de les parelles del mateix sexe es faci “prescindint de” la seva situació i valorant altres aspectes positius; però els documents que tenim a les mans no parlen en aquest sentit.
Pot ser que aquesta qüestió tingui relació amb un tema igualment delicat a propòsit del tracte de l’Església amb divorciats tornats a casar. Ja el papa Joan Pau II a Familiaris Consortio es planteja aquest repte pastoral i parla llargament de l’actitud acollidora de l’Església respecte a aquestes parelles i de la seva inserció en la vida de la comunitat cristiana (Familiaris Consortio 84), i només cap al final, i podria semblar quasi de passada, parla de “l’obligació de la separació” sense més consideracions. Aquesta actitud, que remou la pastoral secular de l’Església amb els divorciats tornats a casar, pot ser que tingui relació amb la ignorància del caràcter irregular, segons el pensament moral tradicional, de les parelles homosexuals.
Un esdeveniment amb diversos interlocutors
Un dels accents importants de FS és l’absència de qualsevol intent de “legitimar el seu status com a parelles”. Això obre un camp ampli de situacions. Aquesta possible legitimació podria tenir alguna constatació escrita, que no és el cas. O pot tenir una constatació verbal; per exemple, la parella que demana una benedicció diu que ho fa per donar una dimensió cristiana al seu nou estatus civil. Aleshores pot intervenir el ministre ordenat, corregint les paraules de la parella, o donant-los un nou sentit. Sense voler complicar massa la cosa, es pot dir que en una benedicció d’aquest estil hi intervenen quatre interlocutors: la parella, el ministre ordenat, el que en podríem dir el grup cristià i el clima social. Pot ser que els interessats ho visquin d’una manera poc adequada, o que ho visqui també el prevere. O pot ser que el grup cristià al qual pertany la parella ho entengui a la seva manera; o també que ho faci el clima social. Davant una parella de gais que fa una pregària amb uns amics i un prevere, i aquest acaba beneint-los o aspergint amb aigua beneita, de seguida ve el comentari: “L’Església ja els accepta?”; o potser: “El capellà ha matisat molt, però això ja és un mini-casament”. Allà on hi intervenen moltes persones i hi ha al·lusions a la seva reacció particular o en grup, hi ha un camí obert a totes les interpretacions. FS insisteix que no hi hagi constatacions escrites per preservar l’espontaneïtat i la no-oficialitat, però semblen convenients si es vol evitar qualsevol espontaneïtat incontrolable.
CONCLUSIÓ: EL “SÍ” DEL PAPA FRANCESC
En començar aquesta reflexió sobre FS he al·ludit a Amoris Laetitia, del papa Francesc (2016), com a historia prèvia del Document. Podem dir que la història ve del tractament pastoral que fa el cap VIII d’AL sobre els qui estan en situació “irregular”: parelles no casades, casades civilment, divorciades i divorciades tornades a casar. El Papa canvia el to tradicional de la pastoral eclesial; d’un “no” passa a un “si”. El fet de viure en “situació irregular” era l’argument definitiu per a l’exclusió i el tracte negatiu d’aquelles parelles i famílies. El papa Francesc canvia el to i elabora un pensament pastoral centrat en el “sí” de l’Església a l’acolliment, l’avaluació i l’acompanyament d’aquests fills i filles de l’Església. Ja hem comentat la sorpresa del silenci d’Amoris Laetitia sobre el tema de les parelles del mateix sexe. Uns pocs anys després FS ve a omplir aquest buit. Aquestes parelles són capaces de rebre la benedicció de l’Església, amb la condició de respectar la diferència essencial entre aquesta benedicció pastoral i la benedicció conjugal pròpia del sagrament del matrimoni. Aquesta acceptació és el signe de l’actitud pastoral oberta de l’Església, cridada a acompanyar aquestes parelles a la realització i creixement de la seva vida cristiana.
Aquesta nova actitud pastoral comporta un fet que té, em sembla, una importància decisiva. És el silenci, tant d’Amoris Laetitia com de FS sobre l’exigència que les parelles interessades retornin a la situació “regular”. En la pastoral clàssica, tant dels divorciats tornats a casar com de les parelles homosexuals, un accent decisiu era l’exigència del “retorn” a la situació “regular”, és a dir, l’abandó del segon matrimoni, teòricament invàlid, i de l’aparellament homosexual. Aquesta condició es presentava com una exigència primera, abans de qualsevol participació a la vida de la comunitat. En tot cas s’acceptava un ajornament d’aquesta obligació segons les circumstancies, però sempre hi havia la consideració de situació provisional d’aquestes parelles amb vista a la realització fàctica de la seva “regularització”. Ja el papa Joan Pau II recupera una pastoral d’acolliment i d’integració, i al·ludeix quasi de passada a l’obligació del retorn a la situació regular (Familiaris Consortio 84). El papa Francesc dona un pas definitiu, i ni a Amoris Laetitia ni a FS fa cap al·lusió a aquesta obligació i a la possible situació de provisionalitat mentre no es realitzi la “regularització”.
Aquesta acceptació de la nova situació de les parelles com a situació definitiva i estable en la comunitat és, em sembla, la veritable novetat pastoral, i teològica, que ha de marcar l’Església a partir d’ara.
Gaspar Mora
Consciència de pau
Ara s’han complert els dos anys de la guerra a Ucraïna i malauradament no es veu una sortida pacífica al conflicte. Tot el contrari, Macron i Von der Leyen, demanen més despesa militar i insinuen que, potser, caldrà enviar-hi soldats. Entretant, la violència s’ha desfermat a Palestina i, alhora, continuen existint moltes guerres con les de Síria, Iemen, Mali, Líbia… i un llarg etcètera. Conflictes que provoquen mort i destrucció i que obliguen a milers de persones a fugir diàriament dels seus països jugant-se la vida al Mediterrani i en altres indrets. Persones que, a més a més, són víctimes de l’explotació de les màfies amb la indiferència, més o menys dissimulada, dels governs.
Davant d’aquesta situació la propaganda oficial, secundada per alguns tertulians i mitjans de comunicació, ens fan creure que no hi altra sortida que augmentar la despesa en armament i alçar més murs per evitar que entri la gent que fuig de la barbàrie. No ens ho creguem! Amb aquests discursos intenten adormir la nostra consciència. No caiguem en el parany del “no hi ha res a fer”.
Tots podem contribuir a obrir camins de pau. La recent vaga de fam de la Llum Mascaray, la Gabriela Serra i el Martí Olivella per la pau a Palestina; la recollida de signatures; les marxes per la pau en diferents ciutats; les crides de moltes entitats perquè es prohibeixi la venda d’armes a Israel; les trobades interreligioses de la Xarxa Interreligiosa per la Pau o la Setmana per la Pau organitzada per Justícia i Pau i moltes altres iniciatives promogudes per diverses entitats són algunes de les moltes espurnes que ens mostren el camí.
Cadascú en la seva concreta situació pot contribuir de forma individual o col·lectiva (associant-se amb d’altres) a construir la pau. Així, per exemple, tots podem escollir en quin banc posem els estalvis o de quin banc som accionistes. Descartem aquells que financen la indústria de l’armament. En les properes eleccions europees mirem què proposen els partits i decidim el nostre vot prenent en compte aquells que promoguin el diàleg, l’acollida i la pau.
Ara que s’obrirà el termini per presentar la declaració de l’IRPF, seria convenient reflexionar a què es destinen els nostres impostos. Fora bo promoure una reforma de l’Impost de la Renda per tal que les persones puguin indicar que no volen que els seus impostos es destinin a la compravenda d’armes. La Constitució reconeix el Dret a l’objecció de consciència. Per molts és un atac a la consciència que amb els nostres impostos es comprin armes. Si bé és cert que existeixen campanyes d’objecció fiscal, l’Agència Tributària no l’accepta. Cal anar més enllà, a l’arrel del problema, i exigir una reforma de la Llei de l’IRPF per tal que cada persona decideixi si vol que amb els seus impostos es comprin armes.
El Papa Francesc en la seva encíclica Fratelli Tutti ens esperona a tots a ser artesans de pau. Ens diu que “hi ha una arquitectura de la pau, on intervenen les diverses institucions de la societat, cadascuna des de la seva competència, però també hi ha una artesania de la pau que ens involucra a tots”. Sens dubte aquesta arquitectura de la pau comença en el nostre entorn més proper, a la família, al treball i al barri. En aquests àmbits propers hem d’evitar conflictes i promoure l’escolta i el diàleg. És més, estem cridats a intentar resoldre les disputes del nostre entorn oferint-nos a fer de mediadors. Tot i això, alhora, hem de ser més ambiciosos i treballar per la pau juntament amb altres persones, unint-nos o donant suport a les associacions i entitats que defensen els drets humans i promouen l’acollida, el diàleg i la pau.
No deixem que ens guanyi la indiferència ni que anestesiïn la nostra consciència. Mantinguem-nos desperts. Imaginem i cerquem nous camins per a la pau.
Joan Maria Raduà Hostench
A propòsit dels tractors
No s’entén la protesta de la pagesia, més enllà de l’efecte que desperta a l’urbanita el sentiment de nostàlgia del món rural, sense abraçar la complexitat del context. L’ordre de les coses es regeix en relació amb una harmonia que assossega o inquieta segons la dificultat de la seva comprensió. Sempre hi ha, o no, explicació quan veus tractors fora del context ocupant una avinguda de la ciutat.
Una llarga fila de tractors de la marca canadenca Massey-Ferguson ocupen les vores de l’avinguda Icària del barri del Poblenou de Barcelona. Som a la darreria dels anys seixanta. La tractorada estàtica sortida de la barcelonina fàbrica Motor Ibérica va deixar empremta a la retina del nen que agafat a la mà de la mare passejava tots els dissabtes cap a la fàbrica on l’avi destil·lava licors. Els tractors -més tard de la marca Ebro- explicaven el progrés industrial que amb la mà d’obra emigrada dels camps castellans, andalusos i extremenys, omplia les fàbriques del cinturó industrial de Barcelona. Hereva de la mítica Ford, Motor Ibérica proveïa la pagesia de camions, tractors i furgonetes. La mecanització del camp, junt amb la incorporació d’agroquímics i fertilitzants industrials, va multiplicar la productivitat reduint extraordinàriament els costos, alhora que deixava els agricultors sense feina alimentant un bucle pervers de migracions massives que buidaven el camp i omplien fàbriques i ciutats. L’empremta d’aquells esquelets amb rodes gegantines a la retina de l’infant resignifica un mosaic fet de fragments de carreteres, vinyes, camps de blat, i polígons industrials a les comarques metropolitanes, que ara veuen de nou la fluència del tractor com a signe d’un malestar.
Alt Penedès, tardor de 2023. Un paisatge de bosc tacat de vinyes copa turons i planures a la ribera alta del Foix. El paisatge és d’una naturalesa humanitzada en equilibri només aparent. El silenci, destorbat pel rondineig d’un tractor llunyà enmig de la vinya, invita al passeig cap al tard quan el camp exhibeix tots els matisos d’una policromia de tardor. El pagès m’ha vist i es fa trobadís. Així com m’hi aproximo, treu revolucions al motor fins a deixar-lo al ralentí. Ens saludem encara a distància, ell assegut sobre el sexagenari Barreiros de color vermell. No paro el motor, diu, perquè costa engegar-lo. I jo penso que és un miracle que encara funcioni aquella andròmina més pròpia d’un museu. El motor té les camises ratllades per la pols del camp. Ja no hi ha recanvis, i els temps tampoc estan per invertir en un de nou, m’etziba així tot de cop sense pauses, aixecant la veu per sobre el llindar decibèlic del motor. Entre que no plou i la moda ecològica, que quasi no ens deixen sulfatar, la cosa no dona per gaire més, conclou. Quedo un xic aclaparat per l’andanada que interpreto a parts iguals entre la reivindicació i les ganes de buidar el pap després d’hores de silenci a cavall del Barreiros vermell. Els camps que treballa ara ell tot sol –el pare ja és massa gran i ha perdut l’esma– sortiran a subhasta. Són propietat d’una empresa que va fer fallida fa temps, i s’ho ha quedat el banc Santander. No fa gaire van venir uns xinesos a mirar-se’ls però això no val res!, sentencia, sense perdre l’animositat que mai abandona i que em té corprès. M’explica que de les poques hectàrees cultivables entre vinya i hort -la resta fa temps que l’abandó les va convertir en bosc- donen tot just per no perdre diners. Aquella naturalesa tranquil·la i humanitzadora feta de sons, colors i aromes, que componen per mi una bella simfonia espiritual en equilibri aparent, es troba a un pas de l’abisme.
El context del clima social i atmosfèric entre l’Espanya industrialista de mitjans del segle passat i l’actual ha canviat. Els tres anys de sequera extrema que venim patint a Catalunya no proven altra cosa que la dificultat d’admetre una evidència: els pantans inaugurats en temps de la dictadura, la mecanització del camp amb els tractors fabricats a Barcelona i, ja posteriorment, la megainfraestructura hidràulica del canal Segarra-Garrigues per regar setanta-mil hectàrees dels camps més eixuts de les comarques de Lleida, o la desbordant cabana ramadera en explotacions intensives que recorre la C25 -com descrivia el programa Sense Ficció de TV3- han canviat alguns paisatges. Una Catalunya més verda, més blava i més grisa: grans extensions de conreu d’enciams on abans hi havia vinya o cereal, camps de golf, piscines, hotels i un litoral hiperurbanitzat, que demanda una aigua que no tenim perquè l’espectacular creixement demogràfic ha quasi doblat la població els darrers cinquanta anys. El canvi no és només climàtic sinó sobretot cultural. La paraula cultura ve de cultiu. Hem deixat de cultivar la terra per cultivar els excedents econòmics de la tecnologia, ignorant el seu origen. La terra sempre és l’origen i el destí. Tractors a l’autopista, urbanitzacions enmig del bosc, turistes amb xancletes a la Sagrada Família… són fragments desendreçats que ara es recomponen en l’eclecticisme propi de la descontextualització.
Conscient que les raons i desraons de la pagesia que es manifesta arreu de la geografia mereix més que un articlet escrit pràcticament a raig a partir de l’excitació del moment, retorno mentalment al missatge d’un pagès amb el cul escalfat per un vell tractor ranquejant: «Això no val res!». El clam és una alerta avui embarcada en processó de tractors que avisa que tenim el motor gripat pel cofoisme cosmopolita i abstret de l’evidència que alguna cosa no rutlla quan les inevitables polítiques ecològiques posen la corda al coll a un sector primari ja escanyat. De nou la tecnologia, aquella modernitat de rodes gegantines que va il·luminar la mirada del nen, ens pot salvar de l’abisme si sabem recompondre els fragments en el nou context que no és altre que entendre que camp i ciutat no són pols antagònics sinó nodes d’una economia que ha de ser circular.
Salvador Clarós i Ferret
Adeu-siau, Carmelites
Comiat
Divendres al capvespre vaig anar a pregar i acomiadar-me de les monges, en les seves darreres Vespres al monestir de la Torre de Mossèn Homs. Érem una quinzena de persones que al llarg dels anys ens hi hem sentit molt ben acollits. Gràcie,s germanes Pili Espuche, Elisa Aymerich i Rosa Puig; no hi va poder ser, la Rafi-Maria Ayala. Són les darreres que quedaven, la resta ja havien marxat i dispersat abans. Desitgem que al Monestir de Mataró -de fet la casa mare de la fundació terrassenca- on aquestes han escollit anar s’hi trobin tan ben acollides com ho han estat a Terrassa. En acabar el rés de Vespres unes molt breus paraules de la qui fou la darrera superiora, ara en funcions. En Joan Casals ens va obsequiar amb un breu concert d’orgue i petons i abraçades molt sinceres per part de tothom. Us trobarem a faltar, no en dubteu, quedem una mica orfes, no ens serà fàcil trobar un nou lloc on ens hi trobem tan bé celebracions de Pasqua, Nadal, Vespres ecumèniques, etc. tot amb senzillesa i presidides per bons i també senzills clergues que ens ajudaven en l’aprofundiment de la Paraula. Cercarem el nou lloc sabedors de les paraules del Senyor “perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells”. La fe mou muntanyes, diu també el refrany popular, i Jesús ho corrobora. La Paraula ens ajuda i empeny a fiar-nos-en i ho sabem perquè ho hem viscut amb confiança, ”ho hem vist amb els nostres ulls” deien les dones i els homes contemporanis de Jesús. Que l’Esperit ens ajudi en tots els discerniments de la vida, ara a trobar el lloc substitut del Monestir de les Carmelites.
La fundació a Terrassa
Va ser el 28 d’abril del 1948 el dia de la fundació del monestir al carrer Martín Díaz, que prengué el nom de Monestir de Jesús Diví Obrer i Sant Josep Oriol. La fundació va ser empesa per la germana terrassenca Maria Rosa Marcet Cabasa (1892-1979), i sis monges més, des del monestir de Mataró on residien. El 1936 la comunitat es va dispersar, però el 1939 es va reconstituir amb nombroses vocacions i la Maria Rosa, amb tot l’ajut de la seva família, no va parar fins a aconseguir la desitjada fundació terrassenca, enmig del brogit fabril d’aquells anys a “la ciutat del fum”, al barri de Ca n’Aurell, al costat de la gent treballadora i de molts nouvinguts d’arreu que hi vingueren a guanyar-se el pa. Eren temps immediats a la postguerra i molts havien passat por, malalties, gana i tot el que veiem, malauradament encara avui a les guerres que sempre són fratricides. L’11 de maig del 1958 en el mateix edifici però amb façana al carrer Frederic Soler inaugurava l’església dedicada a Jesús Obrer; aleshores ja eren vint-i-tres monges.
Amb els anys van veure com la ciutat creixia i amb el pas dels anys van quedar a recer de nous edificis de vivendes molt dimensionats -avui ja no hi queden ni les fàbriques- el monestir es va construir en una sola planta i amb el pas dels anys va anar quedant com en un sotabosc humit i amb poc sol. Tot plegat el feia inhòspit i gairebé sota mínims per a viure-hi. El 1995 hi havia una vintena de monges i és aleshores que cerquen un nou habitatge més confortable. A alguns ens va doldre la decisió que van prendre de deixar el monestir pel que suposava de sortir del barri de gent senzilla que les va acollir. Però receptar és fàcil i prendre no ho és tant i vam respectar, com no podia ser d’una altra manera, la seva decisió.
El Monestir de Mossèn Homs
Van tenir la sort de trobar bons col·laboradors i professionals que les van ajudar en la construcció d’una nova estança, a la zona coneguda com Torre de Mossèn Homs, als afores de Terrassa, un espai agrícola i semiboscós al nord-est de la ciutat. L’arquitecta Beatriz Wurth Veiga es va fer càrrec de la construcció del nou monestir en una única planta rectangular en una superfície de 1.103 metres quadrats. Tot porta a pensar que la gentilesa de persones benefactores i la venda del monestir del carrer Martin Díaz, els va permetre aquest nou emplaçament de modèlica construcció i senzillesa on hi han residit les monges, conservant-lo pulcrament fins ara. Aquest Carmel, històricament fruit de les fusions dels Monestirs de Reus, Sabadell i Terrassa fins fa ben poc comptava amb deu germanes. Ha format part de la federació Santa Maria de Montserrat de Carmelites Descalces de Catalunya i Balears. El nombre reduït de germanes, l’avançada edat d’algunes i la manca de vocacions les ha portat a prendre aquesta decisió, no del tot aliena a la seva voluntat. Poques opcions més tenien a l’abast forçades per la realitat.
I ara al Monestir què?
Puc dir que la impressió de molts és que les monges no han rebut el suport, que molts creiem que mereixien, per part de l’ordinari del lloc. Tothom va trobar estrany, tot i les disculpes -per raons d’agenda- que va presentar l’arxipreste de Terrassa, Miquel Planas, que va presidir la Missa d’acció de gràcies en què hi van participar unes cent cinquanta persones, pel cap baix, que es va celebrar el dia 2 de desembre a les 9 del matí, acompanyat de nombrosos capellans. També puc dir que molts vam trobar estrany que Salvador Cristau, el bisbe, no hi fos, va preferir anar-hi un altre dia en una visita més personal i íntima.
I seguint amb la manca de suport… Fa mesos, potser algun any, que sabem tot i el discret silenci de les monges que respectem i entenem, que el Monestir és cobejat pels veïns -una casa sacerdotal dels escrivanistes. Algun dels seus membres ha afirmat amb rotunditat que se’l queden (no que se’l quedaran) per ampliar la residència que hi tenen a tocar, un edifici tancat, sovint fosc que molts ens preguntàvem què era.
El Bisbat sembla que també ha jugat aquesta carta, si més no per omissió, empenyent l’operació, també immobiliària, a favor de l’Opus. Francament i sincera, som molts els qui hauríem preferit que anés a parar a altres mans més d’acord amb el present i futur de l’Església més senzilla i compromesa amb els més vulnerables que Francesc, el papa, defensa a capa i espasa, amb la radicalitat i la força de l’evangeli de Jesucrist. Res d’estrany, ja coneixem el tarannà dels anys de Saiz i ara de Cristau. Res d’essencial ha canviat, com allò del Guepard de Lampedusa. Tampoc hi teníem grans esperances sabent d’on venien i l’estil de les seves obres i principals col·laboradors.
Preguem
L’Església, no viu a arreu els seus millors moments, ni els pitjors en aquest món convuls que ens ha tocat viure tot i que penso que la seva “democratització” i l’ajut de Francesc que des de Roma ha empoderat el Poble de Déu, homes i dones, cada dia més, que s’han fet adults i adultes. Francesc ha despertat el Vaticà II, després d’anys i panys d’adormit i desconstruït activament.
Mentrestant hi ha penes i glòries i avui ens toca pregar per: les eleccions a la Conferència Episcopal Espanyola d’aquesta setmana, perquè menin a bon port, a l’Evangeli, a Natzaret, no a Toledo; les persecucions i assassinats a esglésies d’Àfrica, d’Àsia, de Centreamèrica, bisbes i cardenals infidels a Roma i fidels a grups polítics de tots colors sobretot d’ultradreta: Brasil, Estats Units, caps d’estat i partits que utilitzen el clergat de tots els escalafons per als seus objectius dictatorials sobre el poble.
I que Déu hi faci més que nosaltres!
Josep-Maria Font i Gillué
Aporofòbia
Els proppassats 30 i 31 d’octubre va tenir lloc la primera conferència internacional sobre aporofòbia, organitzada per l’IQS. No podia ser de cap altra més manera: la ponència inaugural venia de la mà de l’Adela Cortina, “inventora” del mot, que vol expressar la fòbia, la por a la pobresa, i per tant, al pobre, a la pobra…
Va ser un bon esforç que va obrir les portes del que avui es diu l’acadèmia a una realitat en la qual es buscava d’aprofundir, identificar, quantificar… Algunes coses, però, em van grinyolar: que algú es referís a un cambrer o a un taxista com a pobres (una cosa és que el treball estigui sent insuficient per viure i que molts treballadors i treballadores siguin pobres, però no semblava que fos aquesta la crítica a la realitat del món del treball avui, sinó que semblava un biaix de món universitari respecte a d’altres activitats laborals, si em permeteu); que fos la Fundació la Caixa la que patrocinés i que en el discurs inaugural s’omplís de legitimitat, quan en la visita en un centre d’acollida a persones sense llar es verbalitzava com fa de difícil CaixaBank que una persona immigrant pugui obrir un compte que li permetrà cobrar la seva primera nòmina com a forner…
I s’agraeix que es posi el focus en la vida de tantes persones que són invisibles en els nostres carrers… Però ¿no els fem la vida més difícil cadascú/una de nosaltres quan utilitzem estructures d’arquitectura hostil perquè no dormin a la porta de casa, a les escales de la nostra església (sí, allà on anem a celebrar la nostra fe en Aquell que ens va dir que l’acollírem quan acollíem un rostre anònim), al nostre banc (permetent que els nostres diners puguin justificar la discriminació i l’exclusió més absoluta…), en el banc del passeig (espai públic però no per a tothom!)…
Algunes fotos d’espais deshumanitzats i deshumanitzants en el meu propi districte… De ben segur que en els vostres barris, en les vostres ciutats (si sou de vil·les més petites, estareu més de sort!) podeu obrir els ulls… I tots junts, a veure si alcem la veu davant les mesures que semblen fer-se en el nostre nom per no incomodar-nos i, de ben segur, gràcies al nostre silenci!
Maria Antònia Bogónez Aguado
Nomenament de bisbes: així no es pot funcionar
Fa poc, va ser nomenat l’abat de Poblet, Octavi Vilà, com a nou bisbe de Girona, cosa que és una bona notícia. O sigui que alegrem-nos-en. Però, un cop alegrats, farem bé de reflexionar-hi una mica. ¿Quin procés deuen haver seguit per arribar a aquest nomenament? Dos anys han calgut! No es pot tenir una diòcesi així aturada tant de temps. És un nou exemple d’una cosa òbvia: que el sistema actual de nomenament de bisbes no funciona. I, si m’ho permeteu, goso afegir que cap organització, o cap empresa, podria funcionar amb un sistema de selecció dels seus quadres intermedis com el que té l’Església catòlica. S’enfonsaria.
La cosa va així. A cada país hi ha un nunci, nomenat pel papa (o més aviat pels responsables de la Secretaria d’Estat), que fa les funcions d’ambaixador de l’estat del Vaticà davant cada govern. Aquests funcionaris, que són ordenats bisbes, estudien les matèries que seran adequades per a aquesta funció d’ambaixadors a l’anomenada Acadèmia Eclesiàstica Pontifícia.
Però el cas és que, a més d’això, a partir de Pau VI, als nuncis se’ls encomana també coordinar el sistema de selecció de persones per cobrir les vacants episcopals que es vagin produint. Aquesta selecció té un primer moment que és recollir totes les informacions i propostes que els diversos bisbes, les províncies eclesiàstiques o les conferències episcopals envien periòdicament a Roma, al Dicasteri de Bisbes. Tenint aquestes informacions i propostes, el nunci fa les seves consultes: als bisbes de l’entorn, a alguns capellans de la diòcesi, també a alguns laics… i amb tot això, i segons el seu lliure criteri (que, per tant, pot no coincidir amb cap de les propostes rebudes o no tenir res a veure amb les consultes fetes) elabora una terna de noms, amb els seus corresponents dossiers explicant els perquès de la seva tria, i els envia al Dicasteri. Allà, els membres d’aquest organisme, que són majoritàriament bisbes d’arreu del món (d’Espanya n’hi ha tres: Omella de Barcelona, Cobo de Madrid i Satué de Terol), es miren els dossiers, els debaten, i trien un nom, que presenten al papa, el qual, si li sembla correcte, el designa. Evidentment, el papa pot triar-ne un de diferent, o intervenir-hi de qualsevol altra manera que consideri oportuna. També pot passar, i passa, que alguns bisbes amb especial influència actuïn per fer que el nunci incorpori determinats noms a les ternes, encara que potser a ell (al nunci, vull dir) no li facin gaire gràcia. També pot passar que, al final del procés, els bisbes del Dicasteri tombin la terna del nunci. O pot passar que un cop triat el candidat, aquest no accepti el nomenament. Si passa alguna d’aquestes dues darreres coses, doncs tornem a començar.
He dit al principi que cap organització o empresa podria tirar endavant amb un sistema així. I l’Església, de fet, tampoc. Fixem-nos-hi. El nunci de la Santa Seu a Espanya és l’arquebisbe Bernardito Auza, filipí de 65 anys, que ha estat a diverses destinacions arreu del món abans d’arribar a Espanya. Doncs bé. El nunci Auza, com és natural, no tenia quan el van nomenar cap coneixement específic de la realitat eclesial espanyola, ni tampoc de la realitat social i cultural. Li devien donar, suposo, uns amplis informes (més o menys ben fets) sobre aquestes realitats perquè se’ls estudiés. D’altra banda, no consta tampoc que en els seus estudis a la Pontifícia Acadèmia Eclesiàstica hi hagués alguns estudis pastorals que li fornissin criteris per a la tria de futurs bisbes, perquè allà el que s’estudia són temes centrats en les tasques diplomàtiques. Potser li van donar algunes instruccions concretes sobre tal i tal altra cosa. I amb aquest pobre bagatge, a ell li toca buscar bisbes. Com és obvi, no té les antenes necessàries per captar la gent que pugui ser útil per a l’episcopat, i per a l’episcopat d’un lloc o d’un altre, i, a més, els criteris amb què es mou són els seus propis, els que ell s’ha anat formant amb les influències rebudes al llarg dels anys. Per tant, és clar que per moure’s en el complex camp de la vida eclesial a Espanya, amb les seves immenses varietats a tots nivells, s’haurà de refiar bastant de les persones amb qui més sintonitzi, que vés a saber quines seran. A mi em semblaria un miracle, si el resultat de tot plegat pogués ser gaire encertat…
I una pregunta. Quan el nunci envia els dossiers de la terna que ha triat, ¿aquests dossiers se’ls miren, els cardenals i bisbes del Dicasteri? ¿Tenen temps? Perquè, si volen transmetre bé la realitat i el seu context, els dossiers deuen haver de ser llarguíssims, no?
Estic parlant de l’eficàcia i l’encert del sistema, no de la democràcia i la participació del Poble de Déu. I la meva conclusió serà també sobre el tema de l’eficàcia i l’encert, no sobre l’altra part del problema. I la conclusió és: per triar uns bisbes adequats, ¿no seria molt més eficaç, i ràpid, crear un comitè de tres bisbes del país i que ells triïn els candidats a bisbe? Com a coneixedors del país i de la gent, amb una tarda de trucades podrien tenir ja uns quants candidats, no? I després, parlar-ne i garbellar-los. I després, si es vol, que hi facin un cert control des de Roma. Estalviaríem molta complicació inútil, i segur que les tries serien millors.
Josep Lligadas
Deixeu que els professors facin de professors
Vaig anar a parar a l’ensenyament a secundària una mica per casualitat, sense saber ben bé on em ficava, el setembre del 2000. L’escola que m’havia contractat, una de les que durant el franquisme ensenyava en català, era un molt bon lloc on treballar.
Els primers anys em sentia saturada de feina, però alhora, intensament feliç. Les classes eren com sempre havia somniat: No predominava la classe magistral, es valoraven els procediments, es buscava la motivació de l’alumne. Molt sovint recordava companys meus de classe… i pensava que tant de bo haguessin pogut estudiar amb aquest pla d’estudis.
Així doncs, vaig gaudir molt de l’ensenyament. Ser la professora de música en aquella escola on l’assignatura no era la “maria”, va ser un moment de gran aprenentatge, de gaudi personal. Veure com els alumnes creixien, se superaven a si mateixos, trobar-me antics alumnes que em feien saber els seus èxits… Sentir-me una part petita del camí de maduresa d’aquelles personetes, m’omplia molt. Vaig entendre que en tenia vocació. Que la meva feina ajudava a fer el món millor, i que valia la pena, malgrat el cansament, l’estrès i les hores d’insomni.
A mesura que passaven els anys, però, vaig començar a desencisar-me. Potser havia perdut l’enamorament del principi, com aquelles parelles que passen d’“aquestes particularitats teves” a “les teves punyeteres manies”? És possible. Cada poc temps es canviaven plans d’estudis, lleis amb noms semblants però matisos diferents que ens obligava a canviar programacions, mètodes d’avaluació i fer cada vegada més paperassa.
A veure, escolteu. La feina de professor és molt dura. Té moments lluminosos, té grans alegries, i té un molt bon horari. A canvi, però, físicament és molt exigent: tantes hores dempeus, havent de mantenir l’atenció i la motivació d’un públic tan exigent. Cada vegada les aules estan més massificades, amb alumnes amb necessitats més diverses, alguns amb actituds disruptives o pares que qüestionen la teva feina. Passar tots els caps de setmana corregint, treballar tantíssimes hores de més… La cirereta del pastís, el fet que qui fa les lleis, qui decideix què s’ha de fer a les aules, és gent que fa molt temps que no trepitja una classe. Solen ser pastors que no fan olor d’ovella, aquí entre nosaltres.
Vaig continuar fent la meva feina el millor que podia. Hi posava tota la il·lusió. Sabia que en la vida d’alguns d’aquells adolescents, jo hi podia posar la diferència. Sent la professora de música podia treballar l’educació emocional, la disciplina, el treball en equip, la superació.
Ho feia tan bé com podia, però no n’hi havia prou.
Soc una persona animosa i optimista. Tot i així, vaig anar veient com deixava de fer-me il·lusió treballar. Com treballava amb desencís, com el malestar s’anava fent gros, com un càncer que no li fem cas. Els darrers anys ja sentia que estava fent una educació cupcake. Sabeu aquestes magdalenes que són tan vistoses, tan decorades, però que no tenen gust de res? Doncs això foren els meus darrers anys a la docència. Amb l’adoració de les noves tecnologies, els alumnes feien presentacions de diapositives, exposicions, treballs en grup, jocs… a classe es divertien, i molt.
Però no aprenien. Les avaluacions eren cada vegada més elàstiques, i era de mal gust demanar esforç a l’alumnat. Va arribar el moment en què no podíem posar zeros. Els alumnes ho sabien. Com també sabien que, per més que lliuressin un examen en blanc, passarien de curs. Van desaparèixer els exàmens de setembre, no fos cas que els mandrosos no poguessin descansar a l’estiu de no haver fet res durant l’hivern.
Hi va haver un moment en què vaig sentir que estava venent un producte en el qual no creia. Que es graduarien sense uns coneixements bàsics, que s’haurien passat l’etapa de secundària en un perpetu flower-power.
Després de molts dubtes, vaig decidir dedicar-me a una altra cosa. Havia perdut la vocació? Diria que no. Però les condicions en què havia de treballar em van fer plantejar si estava sent sincera amb l’alumnat i amb mi mateixa.
Ja fa dos anys que vaig deixar aquella escola, que encara m’estimo. No m’han sorprès en absolut els resultats de l’informe PISA, i qui digui que s’ha sorprès, o menteix, o no està al peu del canó.
No soc cap experta pedagoga, però us asseguro que tinc la solució per apujar el nivell educatiu: Deslliurar als professors de la burocràcia, de la paperassa infame i extenuant a què els sotmeten, del mareig dels continus canvis de llei. I que baixin les ràtios, que no es trobi un professor amb trenta alumnes a classe, dels quals n’hi ha deu amb TDH, hiperactivitat, disminució psíquica, altes capacitats o TOC.
En definitiva, deixeu que els professors facin de professors. I veureu com tot millora.
Maria Escalas
Jaume Botey i Pere Casaldàliga, units en una trobada
Semblava una bona iniciativa: unificar les trobades anuals del Fons Jaume Botey i de la Fundació Pere Casaldàliga. Dos homes que van viure en funció dels altres, en funció dels marges, en funció de la seva amistat amb un Jesús alliberador.
Unes 150 persones ens vam aplegar a la Casa de Reconciliació del barri de Can Serra de l’Hospitalet per compartir el tema de l’Agenda Llatinoamericana 2024, “Decolonitzar el món i la vida: missió alliberadora”.
Amb aquest títol, José Fernández, un dominic brasiler que treballa amb el MST (Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra) i altres moviments socials, i que és impulsor de l’Agenda Llatinoamericana, ens va anar interpel·lant, emocionant, obrint horitzons, cridant-nos a comprometre’ns i a actuar… Amb unes habilitats comunicatives i dinamitzadores que van fer que el temps s’escolés ràpidament…
La taula rodona amb les representants de Mujeres Migrantes i La Florida s’aveïna, va posar cossos i rostres al que José Fernández havia presentat: dones valentes, compromeses, que creen xarxes, que configuren espais d’acolliment, que denuncien la situació d’aquelles sobre qui recauen especialment les cures.
Un brindis final, amb vi de la Cooperativa L’Olivera, va servir per posar punt final a un matí entranyable i alhora dinamitzant. Bona idea sumar esforços d’entitats germanes!
Maria Antònia Bogónez Aguado
Torre de Vallferosa (Torà)
Del fons de la vall, fins pel damunt de les carenes que la circumden, s’alça la daurada torre de Vallferosa, deixant petites totes les altres.
De Vallferosa
domina la carena
torre daurada
Del fons de la vall,
fins damunt de la serra,
d’or una torre.
SONY CYBERSHOT
rribera/imatges/excursions/Cerdanya 10 …carabassa(1).jpg
Distància focal: 21 mm f/2.0 1,42 MB
21.06.2010 10,36 Picasa
Ramon Ribera-Mariné
«Fam de pau». Reflexions d’una vaguista de fam per Palestina
A l’article de balanç aparegut a la pàgina web de la GOAC, vull afegir-hi unes reflexions, precs al cel i un fet farcit d’esperança…
A Mateu 4, Jesús ens diu «No sols de pa [vivim]». A la pancarta d’algunes joves de la vaga tèxtil a Lawrence, EUA, «Reclamem el pa i també les roses!»
I nosaltres, que vam voler ser amb els qui perden, no pas còmplices amb els poderosos i violents, en aquest temps final de Quaresma, resem
- perquè l’empatia continuï amb totes les vagues que arreu del món s’estan fent per la pau, la justícia i la reparació, però no tant amb l’individu «valent» que dejuna, sinó sobretot amb els milions de persones que, per dècades, es veuen obligades a resistir contra l’odi, el menyspreu, l’insult, l’engany, la crueltat, la sevícia, la consideració de qualsevol civil palestí com a objectiu militar, l’assassinat de masses de civils de totes les edats, el colonialisme, l’apartheid, el poder d’impunitat de l’estat d’Israel i la complicitat dels estats més poderosos del planeta… la fam de pau, la fam total…
- perquè Déu Pare-Mare ens ajudi a saber renunciar, a saber privar-nos del que calgui per tal que el nostre testimoni animi a caminar per la vida fent el bé i no cercant resultats ni immediateses…
- perquè no se’ns acostumi el cor a veure éssers humans patint injustícies… fins i tot genocidi…
- perquè sapiguem acompanyar la gent adolescent a «veure» les guerres com la incapacitat macabra de la gent adulta per resoldre els conflictes pacíficament; com el negoci del comerç d’armes interessat pels seus beneficis i geoestratègies, per damunt del respecte a la vida. Ajuda’ns, a saber fer que la gent adolescent no «vegi» les guerres com un divertit videojoc…
- perquè aquesta invitació concreta a actuar tingui ressò i es faci efectiva: Si el 13 de març el Congrés de l’Estat aprovà una proposició no de llei que demana la fi del comerç d’armes amb Israel, ara més que mai augmentem la pressió per tal que el govern implementi un embargament d’armes formal a Israel…
Durant la vaga vam rebre moltes visites. Vull compartir la d’una família obrera i nombrosa, en què la parella està compromesa amb la Noviolència, i portaven els interrogants dels seus fills adolescents allí presents i callats davant de tanta gent adulta: Per què Palestina i no un altre conflicte bèl·lic? Per què no mengeu, si no serveix per a res? Les armes ens defensen, per què hi esteu en contra?
Compte! Als xavals els importaven les vides de la població civil (sobretot dels infants) sota les guerres i els seus bombardeigs… Déu s’hi va fer present.
Déu es mostrà també en l’actitud d’escolta dels nanos, en l’hàbit de diàleg i sentit crític a la llar i en aquella visita, en l’agraïment perquè els explicàvem tot al nivell seu d’adolescents, en la capacitat de modificar el parer i allunyar-se del sentiment d’odi, i sobretot en el fet preciós de sortir de la trobada fent abraçades d’empatia amb el poble palestí… unes consciències i uns sentiments contraris a la indiferència i proclius a l’amor.
A la GOAC, sovint ens diem: «Mira que n’és d’important ser conscients de la necessitat de la llibertat contra l’alienació; recordar-nos que volem ser seguidores de Jesús amb l’estil rovirosià [d’en Guillem Rovirosa] de treballar per la veritat, contra el relat fals, i experimentar l’alegria de la Gràcia.
Llum Mascaray
Conseqüències de la sequera
La falta de pluja a Catalunya ha portat el país a una situació molt compromesa per falta de previsió encara que estàvem avisats fa temps. La sequera de 2008 va ser el senyal d’alerta desatès. Les respostes ara amb presses són, genèricament i sense entrar en detalls, les següents: en el curt termini, estalviar aigua i, si no hi ha pluges generoses aquesta primavera, restringir l’activitat econòmica del camp, la indústria i alguns serveis com el turisme, amb el conseqüent refredament de l’economia i risc de perdre ocupació. A mig termini es construiran infraestructures per augmentar la capacitat de dessalinització d’aigua marina i de regeneració d’aigües residuals, comportant fortes inversions i un temps d’execució no inferior a dos anys. Aquestes mesures representen un canvi estructural cap a la circularitat del cicle de l’aigua per proveir la Regió Metropolitana. El canvi de model és passar de les captacions en superfície de rius i pantans a un reaprofitament en bucle tancat de l’aigua residual reforçat amb aigua de mar dessalinitzada que repercutirà en el preu de l’aigua pel cost energètic de dessalinitzar, regenerar i bombar l’aigua riu amunt.
I a llarg termini? La disminució del règim de pluges a la conca mediterrània ens hauria de fer qüestionar globalment l’activitat econòmica per ajustar-la al recurs disponible. Sense ànim d’exhaustivitat, alguns exemples: reduir les hectàrees de regadiu, tornant a cultius més resilients amb tècniques de bioeconomia circular i agricultura regenerativa amb suport de tecnologia digital. Qüestionar la dimensió de la cabana ramadera, sobretot el porcí. Actualment, els escorxadors catalans sacrifiquen més de 23 milions de caps/any només de porcí, amb un consum de 6.000 litres per quilo de carn produïda. També replantejar l’ús lúdic i turístic de l’aigua que significa redimensionar aquesta indústria d’altíssima intensitat a la costa catalana. Actuar ara és evitar la crisi de demà.
Fem camí cap a la Pasqua!
Acabem els 40 dies de camí quaresmal, marcat per les cruels guerres properes i llunyanes, el canvi climàtic tan evident en la llarga sequera que patim i la manca de solidaritat en aquest món on prolifera la deshumanització en forma d’injustícia i de discriminació que pateix la població més desafavorida. Tot això viscut des de la impotència però, també, des de la compassió i la confiança ens ha fet viure aquest camí més conscients de la realitat i ens ha preparat per a viure intensament el temps de passió.
Així, doncs, entrem en el temps de passió, de meditació sobre el camí de sofriment de Jesús fins a morir a la Creu. Aquests dies ajuden a encarar-se i reconciliar-se amb el propi sofriment que, sense buscar-lo, apareix a la nostra vida i ens la capgira de tal manera que, moltes vegades, fa canviar la nostra relació amb Déu. Pensar només en el sofriment és estavellar-se contra un mur. En canvi, pensar que té sortida, que té Pasqua, i que Jesús t’acompanya en el camí que Ell ja ha fet abans que tu, reconforta i empeny a continuar. Sabem que sense Getsemaní i la Creu no podem arribar a la Pasqua!
Propostes per a viure aquests dies de passió:
- Meditar amb el via crucis a partir dels textos bíblics en grup o individualment…
- Escoltar i reflexionar amb els textos i la música de la Passió segons sant Mateu i la Passió segons sant Joan de J. S. Bach…
- Assistir a una representació de la Passió o llegir l’evangeli amb actitud de pregària…
- Oferir l’almoina penitencial fruit del dejuni quaresmal…
- En silenci contemplar Jesús a la creu tenint presents els crucificats del nostre temps…
Després del silenci del dissabte sant arriba l’esclat de la Pasqua amb la celebració de la Vetlla Pasqual! Partim de les foscors personals i del nostre món però confiem que el FOC NOU que és la LLUM del ressuscitat, escampada des del ciri pasqual, tocarà el nostre cor i el dels que tenen poder per pal·liar el sofriment de tanta part de la humanitat i que amb impotència aclapara la resta. Proclamada la PARAULA amb les lectures i salms i abans de l’evangeli, aquest any de sant Marc, tornarem a cantar amb joia l’AL·LELUIA celebrant amb alegria i agraïment la VIDA NOVA que ens ha donat el nostre Salvador! És freqüent que dins de la vetlla hi hagi algun infant o adult per a batejar.
Abans es beneeix l’AIGUA i tota la comunitat renova el seu propi baptisme. Una renovació que no ens hauria de deixar indiferents i que amb agraïment hauríem de valorar més i recordar-ne la data com diu el papa Francesc.
Aquest any, especialment, pensar en Pasqua és pensar en l’acció alliberadora de Jesús ara i aquí! Anhelem la seva arribada perquè no volem que sigui una Pasqua més, sinó que volem assaborir-la i compartir-la, amarant-nos del seu Esperit de Ressuscitat. Pregant-li que esvaïts els dubtes i les pors, capgiri les nostres vides com ho va fer amb Maria Magdalena i les altres dones el matí de Pasqua amb el sepulcre buit. Avui, nosaltres, volem escoltar la seva invitació a anunciar a d’altres la seva presència viva i real i ser-ne fidels testimonis esdevenint bàlsam guaridor per a qui ho necessiti!
Avui, Jesús Ressuscitat, continua alliberant, dignificant i acollint a tothom qui li obre el cor! Nosaltres, des de la nostra petitesa, tenim l’oportunitat de viure i fer viure en la quotidianitat la VIDA NOVA que ens ofereix com a seguidors i seguidores d’ELL transformant les situacions de mort a vida amb la seva PASQUA!
Propostes per a viure el temps de Pasqua:
- Participar de les celebracions litúrgiques, començant per la Vetlla Pasqual…
- Dedicar temps a fer una lectura continuada dels Fets dels Apòstols per reflexionar sobre la vida de les primeres comunitats cristianes i les d’avui…
- Tenir cura de persones que per vellesa, malaltia, solitud… agrairan una trucada, visita, sortida o una estona de companyia…
- Temps de Pasqua, temps de primavera, gaudir de la natura fent-ne pregària d’agraïment al Creador conscienciant de que cal preservar-la…
Carme Gomà
Al bon amic Oriol Badia
(Matadepera 1933-2024)
De bon matí he rebut la notícia que no esperava entre festes, feia tant temps que coratjosament lluitava, amb fe i esperança amb la malaltia -i sempre amb el seu somriure que el caracteritzava-, que jo no seguia amb neguit el seu dia a dia, perquè se n’anava sortint i el veia amb fortalesa. Ens vèiem de tant en tant i seguia la seva malaltia a través d’amics comuns. Però tots hem de marxar i avui ha estat la seva partença, pels que tenim fe, cap a la Vida.
De tota la vida he conegut l’Oriol i la seva activitat militant eclesial, nacional, cultural…
El recordo al CIC (1962…) del carrer Sant Jaume que tants bons moments culturals ens va oferir, a la llibreria Àmfora (1963…) a la plaça Vella, a Òmnium Cultural (1969-1971) al carrer Sant Antoni, al Social en unes conferències sobre Les terceres vies a Europa, com a secretari d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals (1979-1980), com a patró fundador de la Fundació Privada Torre del Palau (29 de març del 1985 fins el 16 de juny del 1998), com a conseller de Treball (1984 al 1988), que un bon amic seu el va empènyer a acceptar el càrrec proposat pel president Jordi Pujol -una anècdota, els primers dies anava i venia de Barcelona en tren fins que el president li va dir que per seguretat havia d’anar amb el cotxe oficial, l’Honorable el va creure. El recordo també com a president de Caixa Terrassa (1993-2003). Tenia una especial sensibilitat en l’obra social, alguns consellers de Caixa Terrassa no oblidaran mai les seves paraules solidàries i d’exigència moral dites en un sopar de Nadal. Que no van agradar a tothom. Aquells anys va ser també membre del Rotary de Terrassa, filiació que ha mantingut fins a la seva mort.
L’origen familiar el va marcar, no només a ell sinó a tota la família, l’assassinat del pare per la colla del “Pedro Alcocer” a la carretera de la Mata amb l’únic argument que havia construït una ermita a casa seva, a Can Prat de Matadepera, el va fer defensor, anys a venir, de la no violència. Al llarg de la seva vida, va investigar, sobretot a partir de la seva jubilació, la recuperació de la memòria històrica familiar.
Va editar Els últims dies de Francesc de Paula Badia i Tobella, del que se’n van fer dues edicions el 2013, la primera privada, la segona a càrrec de la Fundació Torre del Palau. El 2018 publica Francesc de P. Badia i Tobella, ferm cristià i excel·lent patriota a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Era molt ordenat, li agradava la fotografia, en guardava amb cura un bon aplec que referenciava amb esforç i a voltes, amb dificultats, cercava els noms dels qui hi apareixien. Les efemèrides familiars les treballava amb tota cura i quan hi havia algun document imprès era exigent en la seva presentació. És el cas de Capella Badia. Historial gràfic i efemèrides familiars 1936 a 1996 editat per la Família Badia Tobella, Can Prat, Matadepera.
Per herència del pare i de l’escolapi Miquel Altisent i Domenjó va cultivar el cant gregorià, va ser secretari de la Schola Cantorum (1956…) de Terrassa. Ha ofert conferències a Matadepera al Casal de la Gent Gran per a la gent gran i per a tothom qui hi ha pogut anar sobre autors catalans, sempre curosament preparades i participades pels assistents. No vull oblidar tampoc la seva estreta vinculació de tota la vida amb el Monestir de Montserrat. Membre de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat i del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans.
La seva professió d’advocat, que també té arrels familiars, el va portar a formar part de la delegació catalana (2006…) de la Fundació Centesimus Annus dedicada a la difusió de la Doctrina Social de l’Església Católica.
I acabo recordant sempre el seu esperit col·laborador. Sé de moltes persones agraïdes pel seu tracte afable i servicial. I, deixeu-m’ho dir, sempre amb la major discreció que també era patró familiar.
Aquests darrers anys de trasbalsos polítics, ell no va perdre mai la confiança que ens en sortiríem malgrat totes les malvestats que hem patit. Ha sigut un militant lluitador optimista fins el darrer moment.
Cristià i catòlic compromès amb l’Església que el Vaticà II va renovellar, era home de missa dominical, que cercava el lloc on participar-hi d’acord a les seves conviccions més íntimes. No es perdia el dia 11 de setembre la missa pels patriotes catalans a primera hora a Santa Maria del Mar a Barcelona, una bona manera de començar la Diada.
Oriol, que al Cel ens puguem veure!
Josep-Maria Font i Gillué
Llevat dins la pasta
Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms dels convidats i convidades.
Josep Lligadas, la JOBAC, una proposta eclesial i social
Mar Galceran i la cara oculta de la prostitució
Vanessa Torres i Jesús Arribas, amb Acció Solidària contra l’Atur
Marina Muñoz, des de la Fundació Obertament
José G. Alonso, i la precarietat dels cuidadors de persones amb discapacitat
Patricia Castro, i la precarietat laboral
Neus Cerdà i Josep Hortet: Fundació Mans a les Mans
Aitzal Ruíz de Azúa: la subcontractació a Telefónica
Pastoral Obrera de Catalunya
Records del Francesc Porret i Gay
Vaig conèixer el Francesc Porret quan l’any 1982 vaig arribar a Sant Andreu, com a vicari de la parròquia de Sant Andreu del Palomar. Ja sabia que era de l’ACO (Acció Catòlica Obrera) i de seguida vaig saber de la seva activitat en el barri, com a fundador i president de l’Associació de Veïns. Venia sovint a la parròquia de Sant Andreu del Palomar, amb la seva estimada Pepa Brossa. Ja coneixia del Seminari el seu gendre Josep Pascual, del curs de davant meu, que va ser de les primeres persones que vaig visitar a casa seva, en arribar a Sant Andreu, i vaig tenir una molt bona conversa amb ell i la Gemma, filla del Francesc i la Pepa. Em van situar i orientar en el barri estimat.
Francesc Porret va ser un home fidel, a la seva esposa, a la família, al barri, a la seva gent, a la classe obrera, al país, a la parròquia, a l’ACO, i tot mogut per una fe transparent i profunda.
Un home savi, que en la seva conversa, sempre agradable i que anava a fons, traspuava bondat i pau.
Un home honest que reconeixia les seves limitacions i defectes. Recordo quan li van fer un homenatge en un restaurant de Sant Andreu, va dir: “La meva dona no és aquí, perquè no està d’acord que m’hagi dedicat tant al barri, i a moltes activitats socials, i he descuidat l’atenció a la família”. Em va semblar d’una gran honestedat i de fer un reconeixement en púbic d’una defallença, i a la vegada una valoració de la dedicació de la seva dona als fills i filles i a la casa.
Un home activista, amb un gran equilibri entre la reflexió, la pregària, el treball interior d’autoconeixement i l’acció envers els altres, especialment envers els que més patien: la gent gran (va fundar el Casal d’Avis Bascònia de Sant Andreu), els necessitats, els més vulnerables. A la parròquia va insistir molt a crear el que en va dir “El Grup de barri” que intentava connectar la comunitat cristiana amb les necessitats i entitats del barri i viceversa. D’aquest grup va néixer, si no recordo malament, un grup d’atenció als interns en Centres Penitenciaris, i més endavant un Casal d’Avis.
Era un home preocupat per la marxa dels esdeveniments socials i polítics, amb la seva opinió pròpia, i que sabia preguntar per atendre i escoltar (en tinc experiència personal) el que pensaven els altres sobre la política, el paper de les associacions de veïns, el paper de l’església en la societat… Recordo que per l’any 1989 va iniciar el I Congrés de la Gent de Sant Andreu i em va demanar col·laborar-hi com a sociòleg. Sabia descobrir les qualitats de cada persona, el que podia aportar i ens ajudava a sentir-nos útils.
Era un bon mediador, que sabia reconciliar parts i posicions en principi enfrontades. Un gran constructor d’espais de diàleg i de la pau. Un home-pont. Un demòcrata quotidià, a més de ser un antifranquista i contra tota dictadura dels poders i de la violència.
Un home agraït. Recordo que em va agrair personalment i a l’Associació de joves aturats de Sant Andreu, que vam constituir, que haguéssim atès i ocupat un del seus fills que cercava el seu lloc en la vida, i una ocupació que li donés horitzons. Estava molt preocupat pels seus fills, que li van donar moltes alegries i també patiments, els quals els intentava afrontar amb serenitat. I tot era possible sobretot, per la companyia, suport i plena dedicació de la Pepa.
Creava, pintava, formava part i en va ser fundador del Grup de pintors del barri, i apreciava la bellesa. Tot un home d’acció, tenia els seus moments contemplatius en el gaudi de l’art, realitzat i observat.
En definitiva, Francesc Porret i Gay, va encarnar l’essència i el nucli de l’ACO: ser cercador del Déu-Amor de Jesús en les persones, en les relacions interpersonals, i descobrir la llum del Jesús vivent en els esdeveniments de cada dia, del barri, del país i del món. Un cristià complet. Un referent per a mi i per a moltes persones, de conviccions profundes, que com altres, ha mostrat un cristianisme d’alliberament, un cristianisme arrelat en el poble, al costat dels més indefensos, de les víctimes de les injustícies socials, un cristianisme obert i motor de l’acció, que apunta vers una utopia, i que engresca i esperona a apropar-s’hi.
El re-COR-darem i seguirà essent per mi un gran i bon testimoni. Descansi en PAU.
Quim Cervera i Duran
L'Agulla 