El dia 3 de juny de 1963, al vespre, enmig de l’expectació i l’emoció del món sencer, moria a Roma, als 81 anys, el papa Joan XXIII.
Poques setmanes abans, l’11 d’abril, que era Dijous Sant, havia firmat l’encíclica “Pacem in terris”, tota una invitació a mirar el món des de l’Evangeli, amb profunda estimació i amb un profund desig de pau i de justícia que arribés a tothom. I vuit mesos abans, l’11 d’octubre de 1962, havia inaugurat el Concili Vaticà II, aquell decisiu esdeveniment que tantes coses va canviar.
Ara fa seixanta anys de tot això. I per fer-ne record i memòria, volem reproduir en aquestes pàgines un dels textos més emblemàtics de l’estil i el missatge de Joan XXIII. Són unes paraules improvisades, que va pronunciar des de la seva finestra sobre la plaça de Sant Pere el dia mateix de la inauguració del Concili al vespre, davant la gentada que s’hi havia congregat, venint de tots els racons de Roma i portant torxes a les mans, repetint el gest que els romans havien fet l’any 431 per celebrar que el Concili d’Efes havia declarat que Maria era Mare de Déu. De fet, en el calendari antic, l’11 d’octubre se celebrava la festa de la Maternitat de Maria, en commemoració d’aquella definició del Concili d’Efes.
Aquestes paraules són conegudes com “el discurs de la lluna”, perquè al començament parla de la lluna. És, com hem dit, un text improvisat, i això es nota en l’estil trencat, col·loquial, amb frases a vegades inacabades. Però és, sobretot, un text ple de proximitat, que mostra una Església amiga de les persones, profundament popular, que s’acosta personalment a cadascú, que valora per damunt de tot l’estimació mútua, confiada i esperançada… Un text que és tot un goig llegir-lo.
Estimats fills, sento les vostres veus.
La meva és una sola veu, però recull la veu del món sencer. Aquí hi és representat tot el món. Es podria dir que fins i tot la lluna s’ha afanyat a venir aquest vespre –mireu-la allà dalt– a veure aquest espectacle.
És que estem acabant una gran diada de pau, de pau.
Glòria a Déu i pau als homes de bona voluntat. Repetim-lo sovint, aquest desig. I quan podem dir que veritablement la llum, la dolcesa de la pau del Senyor ens uneix i ens agafa, diem: “Heus aquí un tast d’allò que hauria de ser la vida, sempre, de tots els segles, i de la vida que ens espera en l’eternitat”.
Digueu-me: si us demanés o pogués demanar a cadascú: “Vosaltres, ¿d’on veniu?”. Els fills de Roma, que són aquí especialment representats: “Ah, nosaltres som els vostres fills més propers, vós sou el bisbe de Roma”. Però vosaltres, fills de Roma, vosaltres sentiu que representeu veritablement la Roma caput mundi [cap del món], tal com en la providència ha estat cridada a ser per la difusió de la veritat i de la pau cristiana. En aquestes paraules hi ha la resposta al vostre homenatge. La meva persona no compta gens, és un germà que us parla a vosaltres esdevingut pare per la voluntat de Nostre Senyor, però tots junts, paternitat i fraternitat, és gràcia de Déu. Tot! Tot. Continuem doncs estimant-nos, estimant-nos així, mirant-nos així en trobar-nos: agafar allò que ens uneix, deixar de banda allò, si és que hi és, que ens pugui fer dificultat. Res. Fratres sumus [Som germans].
La llum que resplendeix sobre nosaltres, que és en els nostres cors, que és en les nostres consciències, és la llum de Crist, el qual veritablement vol fer-se seves, amb la seva gràcia, totes les ànimes. Aquest matí ha tingut lloc un espectacle que fins i tot la Basílica de Sant Pere, que té quatre segles d’història, mai no havia pogut contemplar. Pertanyem a una època en la qual som sensibles a les veus de dalt, i volem ser fidels i viure segons l’orientació que el Crist beneït ens ha indicat. Acabo donant-vos la benedicció. Al meu costat em plau de convidar-hi la Mare de Déu santa i beneïda, de la qual avui recordem el gran misteri. He sentit algú de vosaltres que ha recordat Efes i les llànties enceses entorn de la basílica, allà, que jo he vist amb els meus ulls, vull dir no en aquell temps, sinó recentment, i que recorda la proclamació del dogma de la divina maternitat de Maria.
I bé, invocant-la a ella, alçant tots junts la mirada cap a Jesús beneït, el seu fill, tornant a pensar en allò que hi ha en vosaltres, en allò que hi ha a les vostres famílies, de joia, de pau, i una mica també de tribulació i de tristesa, la gran benedicció. Acolliu-la amb bon esperit.
Aquest vespre l’espectacle que m’heu ofert és tal que restarà en la meva memòria, com restarà en la vostra. Fem honor a les impressions d’aquest vespre! Que siguin sempre els nostres sentiments tal com ara els expressem davant el cel i davant la terra. Fe, esperança, caritat, amor de Déu, amor als germans, i després, tots junts, ajudats així en la santa pau del Senyor, per a les obres del bé.
Tornant a casa, trobareu els fills.
Feu una carícia als vostres fills i digueu-los: “Aquesta és la carícia del papa!”. Trobareu alguna llàgrima per eixugar. Feu alguna… digueu alguna bona paraula: “El papa és amb nosaltres, sobretot en les hores de la tristesa i de l’amargor”. I després, tots junts animem-nos, cantant, sospirant, plorant, però sempre, sempre plens de confiança en el Crist que ens ajuda i que ens escolta, continuar i reprendre el nostre camí.
Així doncs, vulgueu esperar la benedicció que us dono i també la bona nit que em permeto desitjar-vos, amb la pregària, però, que no sigui només començar…
Avui nosaltres comencem un any, un any, potser… esperem que vagi bé! El Concili comença i no sabem quan acabarà, podria acabar abans de Nadal, però potser no aconseguirem dir-ho tot, entendre’ns bé sobre tot. Caldrà una altra trobada, però si trobar-nos així ha d’alegrar les nostres ànimes, les nostres famílies, Roma i tot el món sencer, doncs que vinguin aquests dies, els esperem en benedicció.
L'Agulla 