Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom dels protagonistes.

Joan Benach i la ferida de la desigualtat

Xavier Figuerola, Som mobilitat.

Monseñor Agrelo, la frontera dels pobres

Míriam Tarruell, el lloc de la dona

Itzi Díez, jove lluitadora

Agustín Rodríguez, a la Cañada Real

Miguel Verdaguer, solidàriament contra l’atur

Montse Castañé, càrnies en lluita

Set pregàries per fermentar

Pastoral Obrera de Catalunya

La història a vegades rima

“1962/2022 Dos moments de canvi de direcció (la història no es repeteix però rima)” és la conversa entre el periodista Enric Juliana i el sindicalista Isidor Boix, amb la conducció de la politòloga i historiadora Paola Lo Cascio, que va tenir lloc aquest juliol amb la convocatòria de la fundació Cipriano García de CCOO i la revista Nous Horitzons. Com que jo soc de la generació que ha viscut aquests 60 anys, soc també testimoni d’aquesta rima, és a dir d’una incerta cadència de moments històricament diferents que evoquen canvis tecnològics, socials i polítics, eclesials, culturals… i de tota mena.

Els anys 60 van ser anys de grans expectatives de futur. L’impuls del Pla Nacional d’Estabilització Econòmica, promogut des de la mateixa dictadura, havia tret al país de l’autarquia imprimint un fort creixement industrial sobretot a Catalunya i el País Basc. Els turistes, la televisió, el 600 i el rock & roll, entre altres esnobismes significaven modernitat i progrés que tenia nom de ciutat. El moviment migratori de la població rural cap a les fàbriques que desencadenà no planyia el territori buidat, com ara, sinó que celebrava la prosperitat urbana acabada de descobrir a pesar de les draconianes (ens semblarien avui) condicions d’existència en els barris dormitori del cinturó industrial de Barcelona, i les penoses condicions laborals (ens semblarien avui) a les fàbriques del cinturó roig. Juliana aprofita sempre per recordar que just aquell progrés industrial va sembrar la llavor de la principal contestació del tardo-franquisme: les CCOO a les fàbriques i les AVV a les perifèries urbanes. El bikini, la minifaldilla, els Beatles, signes d’obertura, d’atreviment i desafiament confirmant una voluntat de deixar enrere els temps de la depressió. L’onada de canvis era una conseqüència del New Deal que havia tret els EUA de la gran depressió econòmica dels anys 30, i també del Pla europeu de recuperació (Pla Marshall) que invertia milions de dòlars en la reactivació de les malmeses economies europees de postguerra. Vindrien els famosos 30 gloriosos anys de progrés.

L’any que ve podria començar un nou període de creixement i de progrés que deixaria enrere la recessió en què ens va sumir la crisi de 2008, agreujada després per la pandèmia. L’èxit de la vacuna i el pla de recuperació per Europa Next Generation serien els grans artífexs d’un nou període de creixement amb pluja de milions, ara d’euros, per crear ocupació entorn de les infraestructures del nou temps. Espanya també té un Pla sincronitzat al full de ruta europeu: Plan de Recuperación, transformación y resiliencia “España Puede”. Res no assegura que passi però si la història rima, ens esperarien uns altres 30 gloriosos anys de benestar amb el desplegament de la digitalització i el paradigma de la sostenibilitat ambiental com a motors de canvi. La història no es repeteix, així que ningú es faci il·lusions. El projecte europeu (als anys 60 era el Mercat Comú) és ara mateix una esperança (el Green New Deal) per rellançar la indústria i donar nova moral al conjunt del Continent.

Les expectatives dels 30 gloriosos van començar a decaure quan el 1974 el barril de petroli multiplicava per 7 els 1.5$ de 1962 creant una crisi mundial que obria la porta a l’escenari neoliberal que hem conegut. L’escalada del preu del petroli no s’ha aturat, arribant l’11 de juny de 2008 a rondar els 147,2$ el barril de Brend. Avui el petroli és l’enemic a batre, i per això el nou cicle de creixement s’enfronta novament a la crisi energètica que ara amenaça amb un col·lapse de subministrament si no transformem molt ràpidament l’economia descarbonitzant i desmaterialitzant el model productiu i de consum. D’això va el nou pla Marshall, ara anomenat Next Generation, que començarà a rajar milions a partir d’aquest mateix mes d’agost. Que la història rimi dependrà de les decisions polítiques. De que hi hagi la lucidesa necessària per sumar majories a favor d’un altre progrés. A Espanya no sembla que encara hi hagi aquesta maduresa. Amb el retard que ens ha caracteritzat, aquí encara estem en la fase de passar comptes. Només cal veure com enmig de les tempestes polítiques, econòmiques i ecològiques la divisió de poders s’ha convertit en aquest país, també a Catalunya, en una confrontació de poders. Fins que no passem comptes, no retrobarem la rima.

Salvador Clarós i Ferret

Pau de Tars (6) – Pau i la declaració de justícia

Comentarem en el següent article Romans 3,21-31.

EL PECAT, LA LLEI, L’ESPERIT I LA FE són els personatges del combat antropològic paulí que fins ara han entrat en joc. Ara Pau ens voldrà aclarir a quina FE es refereix i fins a on arriba la força del PECAT, és a dir, a on es fonamenta: EN LA CARN.

Hem vist, fins ara, com els pagans i els jueus es deshumanitzen fonamentant-se en les seves lleis, unes profanes (els pagans) i altres religioses (els jueus), de tal manera que es desvirtua la que hauria de ser la seva finalitat. La finalitat de tota llei és humanitzar-nos. Això és el que es trenca.

La FE en tant que oposada a les “obres de la LLEI” te una relació directa amb el mecanisme que posa als jueus sota l’esclavitud del PECAT (capítol 2). Ara bé: els pagans tenen també els seus mecanismes propis per caure sota una esclavitud semblant, a l’impuls dels “desitjos dels seus cors” (capítol 1). Hem vist a més que en tots dos casos aquest mecanismes portaven a la esclavitud mitjançant “la presó de la veritat”, és a dir, mitjançant l’autoengany: LA CARN. Mecanisme d’oposició, que és connatural a la mateixa creatura (mecanisme antropològic). 1 Cor 3,3 perquè encara viviu de manera carnal. Les vostres gelosies i desavinences, què són sinó comportar-se de manera carnal i massa humana.

TOTS, JUEUS I PAGANS, SÓN IGUALS. Tots són pecadors sotmesos al mecanisme de la carn. El PECAT és un dels grans personatges antropològics i està fonamentat en una part de la mateixa estructura antropològica de la criatura: la CARN (explicat mínimament en l’escrit 3 publicat a L’Agulla).

La CARN és el temor de la criatura a la MORT (tots els sinònims com la por al fracàs, la frustració, a viure amb la misèria…) que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. La crida de l’Esperit es concreta en fer el bé (Rm 2,10-11), és a dir, la FE en Jesucrist és actuar sota l’AMOR (Gal 5,1-6 ), i això ens iguala a totes (les paganes i les jueves).

Si totes som pecadores i el judici de Déu és el que és, qui es podrà salvar? Quina és la justícia salvadora de Déu per a les seves criatures? Es pregunta Pau i ens avança la solució que ja estava continguda en els profetes: la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, Déu vol fer conscients amb el seu Fill Jesucrist i el seu caràcter redemptor de quina és la seva voluntat sobre l’actuar de les seves creatures. (Rm 3,24-26, extret d’Is 53) (direm doncs que Pau introdueix en la TEOLOGIA DEL CRISTIANISME el concepte DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA en identificar Jesús amb el Servent de Jahvè dels profetes:
Is 53,2 El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot, com una soca que reviu en terra eixuta.

11 El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se’n saciarà; ell, que és just, farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells.

12 Per això els hi dono tots en possessió, i tindrà per botí una multitud, perquè s’ha despullat de la pròpia vida fins a la mort i ha estat comptat entre els malfactors.

La FE EN JESUCRIST implica el tenir consciència de quina és la voluntat de Déu sobre totes nosaltres: pel seu amor infinit quedem justificats (perdonats) del PECAT/s en tant que estructuralment som CARN i per tant impossibilitats de construir el REGNE DE GERMANOR, humanitzar-nos.

Els CRISTIANS, per tant, som conscients de la voluntat de Déu. Però, ¿aquesta FE és suficient per superar la nostra limitació estructural (som CARN) i així respondre afirmativament a L’ESPERIT que sempre crida? La resposta a aquesta pregunta la trobarem en Rm 7,24 – 8,2.

Ara toca confrontar-nos amb el darrer tema del text que tenim davant: ens trobem que al començament de la segona part del capítol Pau formula una afirmació Rm 3, 21-22 “ara, independentment de la LLEI, la justícia de Déu s’ha manifestat… per la FE en Jesucrist…” que cau en contradicció 10 versets després Rm 3,30 ja que Déu és un de sol, i ell, per la fe, fa justos els circumcisos i els incircumcisos. 31 ¿Anul·lem, doncs, la Llei amb la fe? Ben al contrari: la refermem!

I la solució la trobem en el mateix Pau en la seva carta als Gal 3,23 Abans que arribés la fe estàvem reclosos sota la custòdia de la Llei, esperant el moment que la fe es revelaria. 24 Així, doncs, la Llei ens ha fet de guia vers el Crist, per tal que fóssim justos en virtut de la fe.

Cesc Cònsola

Dos anys a París i tres a Madrid

Per estudiar Sociologia he passat dos anys de la meva vida (del 1976 al 1978) vivint a Montreuil-sous-bois a la perifèria est de Paris i estudiant a l’Institut d’Études Sociales (I.E.S.) de l’Institut Catholique de Paris. En aquests dos anys vaig poder conèixer força les perifèries obreres i la ciutat de París, que estimo i sempre tinc ganes de tornar-hi.

Vaig conèixer professors i alumnes francesos i africans de l’ I.E.S, capellans francesos, membres de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), persones de la parròquia Saint Pierre-Saint Paul. Vaig parlar amb exiliats espanyols, membres del PSUC, de Comissions Obreres, anarquistes, i amb immigrants espanyols militants del PCE.

Conèixer el món i la cultura francesa em va aportar racionalitat, ordre en l’exposició dels temes, sistematització, esperit tolerant i democràtic consolidat, obertura a idees i pensaments diferents, etc. Per altra banda també vaig poder observar i experimentar alguns elements no tan positius, al meu mode de veure. Ja sabia del xovinisme francès, i del seu sentiment quasi inconscient de creure’s “la llum” d’Europa, i de pensar que lo seu és el millor, però vaig aprendre que no solament és així, sinó que de manera instintiva els surt una tendència a alliçonar, a dir-te que la seva forma de funcionar i de fer és la que hem de adoptar també nosaltres. Així ho vaig viure quan, explicant el que fèiem a la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i populars), i intentant conèixer com actuaven a la JOC, em deien que no ho havíem de fer tal jo els exposava que fèiem en el principis de la JOBAC, sinó que havíem de fer com actua la JOC francesa. Quan vaig comentar aquest fet a un capellà francès em va dir que era veritat que l’ànima francesa tenia aquesta tendència, però que no ho digués mai a un francès.

Del 1989 al 1992 per seguir els estudis de Sociologia vaig passar també tres anys vivint al barri del nord de Madrid, Saconia, i col·laborant en la parròquia de la Cena del Señor. Vaig acabar la carrera de Sociologia a l’Institut León XIII, depenent de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Vaig compartir classes, estudis i congressos amb els companys alumnes de diferents llocs de les Espanyes. Vaig participar de reunions de capellans madrilenys, de tendència crítica i avançats, eclesialment parlant. Em vaig relacionar amb grups de matrimonis actius a la parròquia, que em van invitar a casa seva, i algun cop fins i tot vaig explicar com veia Catalunya i la relació amb les Espanyes. Em van escoltar amb molt de respecte. També em vaig implicar en la pastoral de joves, en grups de confirmació i de joves de la parròquia i de les parròquies del voltant, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer laiques i laics i religioses animadores d’aquests grups.

Conèixer la vida i la cultura madrilenya, que vaig descobrir que més que la capital d’Espanya, que és el que és oficialment, Madrid era una capital molt castellana (capital de les Castelles, sobretot de Castella-La Manxa) i per altra banda era molt cosmopolita. L’experiència madrilenya em va aportar el gaudir més de la vida, de l’amabilitat i de la capacitat de relació oberta, generosa, lúdica dels madrilenys, el seu saber perdre el temps. Per altra banda també vaig observar la rectitud, la solidesa ètica i austeritat dels castellans, i igualment les impuntualitats, la capacitat que tenen d’oblidar-te però quan retornes, saben tractar-te, amb tota amabilitat, com si els haguessis vist el dia abans. Així m’ho va fer veure una religiosa catalana que feia temps que vivia a Madrid. Vaig saber com ens veuen els catalans, els tòpics explicitats en bromes i acudits, i com relativitzar el nostre món català. Un altre aspecte molt madrileny és que els encanta que els diguis que t’agrada molt Madrid, a més t’ho pregunten sovint i els costa acceptar que hi estiguis només per un temps, si t’agrada. No he conegut catalans o catalanes que havent conegut Madrid no els agradi.

Una de les dimensions que em va impactar positivament és la poesia i la mística castellana, de sant Joan de la Creu, de santa Teresa i altres, que t’ajuden a entendre l’ànima castellana, vinculada als paisatges de llargs horitzons, de cereals, i de cels oberts i assolellats.

Per un català haver viscut a la capital de Castella (de les Espanyes) i a la de França, els dos països veïns, és molt interessant. Haver copsat els diferents elements de cada forma de viure i de cada cultura i fer-ne una valoració personal, encara que sigui limitada i relativa, em permet fer algunes consideracions.

En primer lloc, Catalunya es troba entre les dues, i per tant, el procés d’identitat catalana, està en relació directa amb el coneixement de les identitats castellana (espanyola) i francesa. Una teoria particular i pròpia em fa creure que cada país, cultura, mode de vida, és la barreja de la cultura dels països veïns.

En segon lloc, tot i les pretensions d’una certa “superioritat” il·luminadora i alliçonadora de la cultura francesa i una certa “tendència conqueridora” castellana, Catalunya, tot i reconeixent les seves influències, no s’ha de deixar condicionar per aquests corrents, i ha de mirar de ser ella mateixa, dignament.

En tercer lloc, cal reconèixer que a nivell quotidià i de les relacions properes, tant els ciutadans francesos (parisins) com els espanyols (madrilenys), ens respecten, valoren i aprecien, deixant a part qüestions esportives, i aquelles induïdes pels mitjans de comunicació o per la baixa política.

En quart lloc, podem aprendre molt dels veïns, i ens ajuden a relativitzar els nostres petits mons, o les nostres, a vegades, curtes mires. Ens convé, regularment, relacionar-nos amb cultures més àmplies i grans com són l’espanyola i la francesa. Crec que els catalans, de fet, ho realitzem força i bé.

I finalment en cinquè lloc, en relació amb el conflicte polític que avui dia vivim, ens convé refer ponts, deixar-nos enriquir per les diverses cultures i deixar-nos orientar per les dimensions sanes de les cultures que ens envolten i les presents en l’interior del nostre país. Tota cultura té un fons espiritual i conviccional. Ens cal enriure’ns dels nostres defectes i de les pretensions exagerades de les cultures veïnes, i aprofitar el bo que totes tenen. Això no treu que cal, amb realisme i determinació, alliberar-se de les opressions o repressions que ens puguin fer sofrir. I per això cal reconnectar els pobles en la base, i així evitar críticament les influències manipuladores i simplistes procedents d’interessos econòmics, de poder i d’imposició de pensaments aliens i hostils al poble.

Quim Cervera

L’enreixat

Horitzontals

  1. Intercanvi de parers. Interjecció grollera.
  2. President de la Generalitat de Catalunya. Déu egipci.
  3. Lloc on es formen els futurs capellans. Universitat Ramon Llull.
  4. Als tebeos n’hi havia una que es deia del Percebe. Conjunció disjuntiva. Primera lletra de l’afabet. Capità que perseguia una balena blanca.
  5. Al revés, patriarca bíblic que li va caure a sobre un diluvi. Aficionat al Liceu.
  6. Segona lletra de l’alfabet. Abundant en greix. Símbol químic del radó. Primera lletra de l’alfabet.
  7. Facultat de raonar. Símbol químic del carboni. En italià, forma familiar de Joan. Indicatiu d’àrea de servei.
  8. Al revés, tipus de plantes exòtiques del grup de les liliïflores, de fulles suculentes i flors tubuloses, cultivades sovint com a ornamentals. Clorur de sodi que s’utilitza com a condiment i per guardar els aliments. Al revés, espai aplanat i compactat, empedrat o no, que s’utilitzava per batre.
  9. Codi de país de l’estat micronesi de Nauru. Segment rectilini que va del centre d’un cercle a qualsevol punt de la seva circumferència. President de la Generalitat Valenciana.
  10. Camins. Primera lletra de l’alfabet.
  11. Atac cibernètic. Al revés, s’adreça cap aquí.
  12. Un dels noms que es dona al diable. En aquest moment.

VERTICALS

  1. En nombres romans, 500. Població de Bòsnia.
  2. Totes les vocals, però desendreçades. Relatiu a l’aorta.
  3. Presidenta del Govern de les Illes Balears. Al revés, en llatí, on.
  4. Tipus de poema medieval. Abreviatura de resposta. Dispositiu de seguretat que utilitzen els escaladors.
  5. Al revés, població de la Costa Brava. Al revés, zona.
  6. Ciutat de l’Índia. Al revés, adverbi afirmatiu. Al revés, tipus de fletxes que es tiren amb la mà.
  7. Al revés, conjunt dels músculs de l’home i dels animals. Tipus de bastó.
  8. Cap d’estat hereditari. Casa de Guissona en la qual el fill petit canta. Estrany.
  9. Existeix. Anna. Muntanya.
  10. Símbol químic del nitrogen. Unió Catalana de Surf. Construccions aptes per a surar i córrer sobre l’aigua. Primera lletra de l’alfabet.
  11. Equivocació comesa en un text escrit. Abreviatura de l’estat nord-americà de Rhode Island. Població de l’Alta Cerdanya.
  12. Dona que no té cabell. Tallar les messes o l’herba amb la falç o qualsevol altre estri adient.

Josep Lligadas

La solució de l’enreixat

Similituds?

A propòsit de les darreres eleccions a la Comunitat de Madrid he comentat amb els meus amics Alexandre i Salvador, en dues converses diferents, el resultat final, no per esperat menys preocupant… Curiosament tots dos coincideixen a fer un paral·lelisme entre aquella comunitat i Catalunya. En síntesi diuen que els arguments utilitzats pel PP són els mateixos que empren les forces independentistes a casa nostra:

L’enemic sempre és el govern central… tant si decreta un estat d’alarma per a tot l’estat com si cedeix aquestes decisions a les comunitats autonòmiques.

La “identitat” (o fet diferencial), que es concreta en aspectes tan curiosos com el que “Madrid és Espanya dins d’Espanya”(?). “No ens entenen”.

La “llibertat”, davant d’un govern centralista (“comunista-separatista-veneçolà”), contra el qual cal lluitar fins a enfonsar-lo.

Amb paraules “màgiques”, que resulten atractives per a molta gent, i una bona campanya feta per una empresa de màrqueting, s’aconsegueixen els objectius (= el poder).

M’han deixat perplex i pensatiu…

Jesús Lanao

Drets i deures, agraïment, confiança i compromís

El 10 desembre de 1948, després de les atrocitats de la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, una fita històrica per a la humanitat per allò a què aspirava. Dècades després, el 20 de novembre de 1989, aquells 30 drets bàsics quedaven reforçats amb l’aprovació, amb rang de tractat internacional, de la Convenció sobre els Drets dels Infants. I es pot afirmar que també els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’any 2000 van ser un nou compromís i camí de transit del conjunt de la humanitat cap un model de salut, supervivència i progrés.

En la meva etapa com a directiu d’una ONG vaig conèixer la complicada i bona feina que es fa des de dalt, a Ginebra, –les ONG i altres entitats locals, en col·laboració amb el Comitè de Drets dels Infants– revisant informes i proposant reptes als països per avançar en millors practiques. I amb la mirada posada en les societats del Nord, vàrem impulsar la creació de materials i campanyes per a la sensibilització d’infants i joves en l’àmbit escolar, sobre els drets a l’alimentació, a la salut, la educació, el joc, al propi nom i desenvolupament… tot molt lloable, però ara m’adono que faltava quelcom.

I ho constato en veure com les societats capitalistes estem educant els nostres fills i filles, des de casa i des de l’escola, posant en risc així, el futur global. Ja no serà cosa del canvi climàtic o la finitud dels recursos només, sinó que pot arribar a ser el domini del “meu propi lliure albir”, sense comptar amb els altres, en una mescla de les lleis de la jungla i la del més fort.

Tothom sembla saber i defensa els propis drets, oblidant sovint els deures associats: pel dret dels altres i del de la societat en el seu conjunt. Per exemple, el dret a la meva salut ha d’estar en consonància amb el dret a la salut dels altres i la comunitària; el de l’educació dels infants ha d’implicar el respecte als mestres i aprofitar la possibilitat rebuda, pel seu propi futur i per ser útils a la societat; el meu dret al joc implica el no fer trampes, respectar els arbitres i deixar jugar els companys; el meu dret a la sexualitat implica respectar el “no” dels altres i acceptar l’orientació sexual i la identitat de gènere dels altres… És evident que com a societat hem perdut el sentit de la responsabilitat i la implicació comunitària. Ja des de petits aprenen a demanar i a exigir; alguns infants veuen com els progenitors menyspreen els colors del semàfor, falsegen les faltes comeses, saben més que el seleccionador, el mecànic o el metge, insulten els polítics, maltracten determinats col·lectius, s’enfronten als poders… i tot això mentre es mouen des dels dispositius mòbils lliurement, entre memes grollers, músiques eròtiques, jocs de matar o escenes barroeres de sexe de qualsevol tipus.

Per a les persones cristianes, el Pare Nostre, pregària rebuda del propi Jesús (Mt 6,7-15), és també lliçó i tarannà: les seves sentències, unes sobre el Creador i altres sobre la humanitat, són peticions que mostren respecte i confiança en Aquell que ens supera. Apresa des de les primeres catequesis i animada a repetir al llarg de la vida en situacions vitals i emocionals diverses, mostra una actitud agraïda pels dons presents, confiada en els del futur i implicada en la consecució, “així com nosaltres”.

Els tres pilars que més falta ens fan i dels quals no semblen disposar els futurs protagonistes de la història: agraïment, confiança i compromís.

Sergi Bernabeu

Els socialistes serien els millors independentistes

El poder econòmic i social en democràcia ha d’estar subordinat a les urnes i així neix la representació política. Tanmateix, la realitat és crua, i calen recursos (financers, mediàtics…) per poder existir políticament. I això està en mans de grans empreses (Caixa, Naturgy, Indra…) que decideixen diferent, tot sovint.

I aquestes grans empreses, vinculades a la capacitat empresarial catalana, ara, en bona part, estan més o menys vinculades al PSC/PSOE. Així els poders fàctics de Catalunya, també dits catalans, són els que ara són en l’àmbit de confiança socialista. I aquestes poders mantenint la seva posició estratègica dins del PSC/PSOE en tenen prou.

En el moment que el PSC/PSOE hi perdi perquè no es capaç de tenir aquesta doble capacitat de convenciment a l’estat espanyol i entre els poders socioeconòmics, aquests seran els millors independentistes (Sala, Zaragoza, Serra, Collboni…). Amb els governs del PSOE l’autonomia catalana ha reculat. Amb el governs del PP ha crescut. És una paradoxa que es pot explicar en funció de com aquestes elits econòmiques autonòmiques poden mantenir la seva posició. Una posició que també està condicionada pels vots. Però només condicionada. I així el PP ha cedit competències per intentar guanyar influència en aquesta tasca d’intermediació.

En l’època Pujol, hom va intentar evitar aquest monopoli socialista, que per raons històriques havia obtingut un gran avantatge. I en part ho va aconseguir i d’aquí el repartiment, quasi contra natura, de les institucions claus de Catalunya. Ara el mateix model persisteix però amb una gran diferència: l’espai de conflicte pels vots serà dins el terreny de les esquerres i no serà el mateix tot i que no sigui per obtenir grans canvis.

L’oligarquia catalana ha treballat en silenci des de dins de la societat catalana però servint als de fora. El dia que això es normalitzi perquè els vots tinguin tot el valor que es mereixen Catalunya podrà equiparar-se amb qualsevol altra nació del món lliure.

Llorenç Prats
desdara@gmail.com

El Guti, l’optimisme de la voluntat

El Guti, l’optimisme de la voluntat. Txema Castellà. Edicions 62.


El llibre ressegueix cronològicament la biografia d’Antoni Gutiérrez, el Guti, el que fou força temps secretari general del PSUC, amb un estil clar i amè. Introdueix les diferents etapes de la seva vida amb una mena de crònica periodística del míting a la Monumental del PSUC amb Enrico Berlinguer, del 29 de maig del 1978, mostrant la fidelitat eurocomunista del Guti i narrant detalls anecdòtics ben interessants.

Txema Castellà, l’autor, s’ha documentat molt a partir de materials del PSUC, d’entrevistes a persones que van conèixer a Antoni Gutiérrez i altres documents i els combina tan bé que fa aflorar la personalitat del Guti en cada moment de la seva vida personal, familiar, professional, de lleure i sobretot política.

En la seva trajectòria, de jove, va connectar amb grups catòlics oberts que li van aportar, tant un profund respecte a la persona, com una obertura de pensament crític, i també la possibilitat d’acceptar, més endavant, en el partit, la militància de cristians, que no solament creia que mereixien tots els respectes, sinó que podien aportar molt “esperit fidel i obert” al partit. El Guti, igualment, va estar obert als plantejaments pacifistes, ecologistes i feministes.

L’autor de la biografia destaca molt la seva vitalitat, l’amor a la vida, al país, a la democràcia, a la classe treballadora i als intel·lectuals-professionals i a Europa (fou un gran europeista). Sobretot exposa la gran capacitat i habilitat admirable del Guti per teixir unitat, per relacionar parers ben diferents, per mediar, per negociar, per intuir la veritat de l’altre i posar-la en circulació envers el bé del país, de la ciutadania. Aquest do el Guti el va emprar al final del franquisme i en la transició democràtica i li va permetre ser un puntal de l’Assemblea de Catalunya. L’autor qualifica el Guti de ser una persona “entregent” (vocable per a mi nou i desconegut, però molt ben trobat) per mostrar aquesta capacitat de relacionar persones i grups, que fins i tot poden ser contraposats, per arribar a cercar punts comuns per un bé que afavoreixi a tothom. Fou un polític pràctic. A vegades fou criticat de “massa pràctic”, però ell no va deixar mai les seves profundes conviccions.

Aquesta qualitat, la seva característica de seductor afable i respectuós i el posar al dia i adaptar al territori la proposta comunista (eurocomunisme català) és el que personalment vaig admirar del Guti, i per a mi ha estat un referent. Aquest fet i el seguiment de fets relatats en el llibre, molts dels quals també he viscut –i fa bé recordar-los, avui– és el que m’ha acompanyat agradablement la lectura del llibre.

Quim Cervera

Tot esperant Godot

Algú podia pensar que l’indult calmaria les aigües embravides de la retòrica processista. Pel que anem veient no serà així. Al processisme li ha anat molt bé electoralment el dolor i l’èpica dels seus màrtirs, tan bé com malament al conjunt de la Catalunya política i de la Catalunya social. Els hereus de Convergència han malbaratat l’única herència del pujolisme que la Marta Ferrusola no va poder ingressar a un banc d’Andorra: la fiabilitat política.

L’independentisme rampant ha buscat models on emmirallar-se. Primer va ser el Quebec, després Escòcia, però l’1 d’Octubre i la declaració unilateral d’independència va ser una aportació original, que més tenia a veure amb una “asonada” del segle XIX –això sí, retransmesa en directe per TV3– que amb nous drets dels països democràtics del segle XXI. Encara que el model processista sembla inspirat en una pintada del maig francès. Siguem realistes, demanem l’impossible. S’ha aconseguit l’indult? Està en marxa la modificació del delicte de sedició? Doncs ara la reivindicació de l’estiu és l’amnistia i l’autodeterminació, com una nova versió amb lletra nova de trinca del vell ho tornarem a fer. Es qüestió de temps. Denos tiempo, diu Rufián. El món ens mira.

Mentre batem rècords de contagis, el processisme segueix hipnotitzat per somnis nacionalistes. Manté una obra de teatre en cartell que va començar amb el títol “La revolució dels somriures” i que ara genera qualsevol cosa excepte somriures. Quina Catalunya reclama el procés? Una Catalunya molt poc salomònica, antes muerta que sencilla, esquinçada per la meitat en dos pedaços. Encara que el processisme, pam amunt, pam avall, representi només a la meitat dels que van a votar, ha fet mal al conjunt de la Catalunya real, que era i és la suma imperfecta de projectes plurals i d’identitats saludablement mestisses en un món cada cop més barrejat, interdependent i canviant. En un moment en què la geopolítica comença a canviar l’equilibri de poders del món, on aquella Europa que abans de la primera guerra mundial dominava el món, avui se sent petita davant la Xina, Rússia i EEUU, el Regne Unit practica el Brexit i Catalunya inventa una república de fireta, de joguina, per jugar a moros i cristians, encara que sigui amb el trist balanç polític i personal de la desobediència legal i constitucional.

Els assumptes pendents creixen a la taula dels Molts Honorables des del començament de la fase dura del procés, allà per l’octubre del 17, s’encongeix el paper de Catalunya com a potència industrial, econòmica i cultural al conjunt d’Espanya (fins no fa gaire Barcelona era la capital mundial de l’edició en castellà, que ara és Mèxic), podem llegir a l’entrada d’alguns dels nostres pobles i ciutats “Municipi de la república catalana”, amb la mateixa força legal de les catifes d’Ikea, aquelles del “Benvinguts a la República independent de casa meva”.

El pitjor no és que sigui una república imaginària, sinó que vulgui ser una república que enfonsi les seves arrels “democràtiques” dels seus 132 “caps” en el segle XIV, en Berenguer de Cruïlles, bisbe i ferm defensor de la Inquisició, quatre cents anys anterior a la revolució francesa i a la divisió de poders en legislatiu, judicial i executiu. Al segle XXI el procés vol obviar i ignorar la existència dels contrapesos dels tres poders (imperfectes quasi per definició) de qualsevol sistema parlamentari i democràtic. Qualsevol república del segle XXI, per imaginària que sigui, ha d’acceptar aquest fet, perquè més enllà de tenir rei o president, de les amnisties o les autodeterminacions, la forma de govern ha de ser democràtica, en la salut i en la malaltia. I les maneres del procés per reivindicar les seves propostes semblen més una petició a un rei amb poder absolut, que a un govern limitat per les regles democràtiques.

¿Quan recuperarem el sentit comú per solucionar les coses del cada dia i abandonar uns i altres, a Catalunya i a Espanya, el sentiment tràgic de la política i la vida? Semblaria que mai, encara que els asturians tenen un refrany incontestable. Nunca llovió que nun abocanare. Mai va ploure que no escampés.

José Luis Atienza

Els indults malmeten el procés i és bo

El procés, com idea d’una cosa que comença i acaba, és un parany autonomista. La lluita pel redreçament nacional és persistent i no va començar el 2012 quan Artur Mas va idear aquest concepte. La reconstrucció nacional és permanent des de segles ençà i no acabarà amb la independència sinó que continuarà, com passa entre totes les nacions lliures del món.

Els presos polítics catalans cerquen un indult que els reduirà a la condició de presos comuns. La seva condició política deixarà d’existir en la mesura que deixin de representar la seva funció validadora del resultat per la independència del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.

No són presos de consciència ni insubmisos. La seva causa és política perquè tres anys de solidaritat popular indicaven que la seva sort també era la del poble al que deien servir. Potser ara amb l’indult espanyol quedarà clar que el seu objectiu no era servir al país sinó servir-se’n, ateses les grans mobilitzacions anteriors al primer d’octubre i el resultat del referèndum vinculant.

Els presos polítics no reconeixen l’autoritat que els jutja ni la seva constant imposició. Es deuen a la voluntat col·lectiva que els empeny i els entén. Els referents penitenciaris de presos polítics és el d’una resistència visceral. Des dels que no volen assumir un determinat ordre carcerari propi de delinqüents, autèntics enemics de la societat, fins als que cerquen la manera d’escapar, a la mínima que poden, per poder reactivar la seva activitat política.

L’escenari català, tanmateix, no quadra amb cap experiència similar. La via catalana, democràtica i pacífica, per fer efectiva la independència està plena de peculiaritats. Anirà bé! Tot anirà bé!


Llorenç Prats
desdara@gmail.com

Llei Trans: no anem bé

El passat 29 de juny el Consell de Ministres va aprovar l’anomenada Llei Trans, en línia amb les múltiples reglamentacions en el mateix sentit que ja han aprovat la majoria de comunitats autònomes. Aquesta llei té com un dels punts estel·lars que qualsevol persona, per la seva simple voluntat, pot fer constar en el registre civil un sexe diferent del seu sexe biològic, sense cap més requisit. De manera que si un home “se sent” dona podrà constar com a dona, i si una dona “se sent” home podrà constar com a home, encara que no vulgui iniciar cap procés de transformació total o parcial del seu sexe biològic.

D’entrada, això sembla un avanç en les llibertats personals, un nou dret: el dret a constar com allò que un vol ser. Per això hi ha un bon nombre de persones que s’han alegrat d’aquest pas legal. I n’hi ha d’altres que, tot i dubtar que una possibilitat tan poc objectivable pugui tenir valor de llei, també la defensen amb l’argument que tot el que sigui ampliar drets és bo.

Però potser la cosa no és tan clara. El sexe biològic és una dada objectiva i és aquesta dada objectiva la que s’anota al registre civil. Amb la nova llei, en canvi, ja no existirà aquesta dada objectiva, i per tant, l’anotació del sexe al registre ja no servirà de gran cosa. Suposo que els teòrics d’aquesta mena de legislació, o sigui el moviment queer i el moviment transgenerista, el que desitgen és això: que desaparegui el sexe biològic com a dada bàsica en el reconeixement de les persones, perquè, pensen, això liquidarà definitivament el patriarcat i les opressions que el patriarcat comporta. No sé pas. Però de moment, amb aquesta llei poden passar coses com aquestes:

  • En un vestidor femení d’una piscina s’hi podrà veure entrar un dia una persona amb tots els atributs masculins, perquè aquella persona, que era un home, s’haurà registrat com a dona. Això, sens dubte, intranquil·litzarà moltes dones. ¿Segur que cal promoure aquesta situació? I al revés igual.
  • A les presons de dones hi haurà persones de sexe biològic masculí que s’han declarat dones, i a les d’homes hi haurà persones de sexe biològic femení que s’han declarat homes. ¿És raonable introduir un element distorsionador com aquest, i que pot acabar fàcilment en violència?
  • Homes amb tots els seus atributs masculins però que es declarin dones, podran competir esportivament com a dones, i convertiran l’esport femení de competició en una falsedat.
  • El llenguatge s’haurà de capgirar, i canviarà el sentit habitual d’“home” i “dona”. Les dones amb sexe biològic femení s’hauran d’anomenar, com ja s’està començant a fer, “persones que menstruen”, o “persones gestants”, o “persones amb vagina”, per distingir-les de les dones amb sexe biològic masculí. I els homes amb sexe biològic masculí potser s’hauran d’anomenar “persones productores d’espermatozous”. Uns disbarats lingüístics així, ¿voleu dir que no són indici de que tot plegat és un disbarat social?
  • I finalment, el més greu. La lluita feminista consisteix, bàsicament, en la defensa dels drets de les persones amb sexe biològic femení i que per això són discriminades. Però amb la nova llei, ja no serà possible tenir un cens d’aquestes persones, perquè al registre, sota l’epígraf de dones, hi haurà tant femelles que consten com a dones, com mascles que també consten com a dones. Per tant, serà impossible poder tenir estadístiques que permetin actuar contra la desigualtat. És el que s’ha anomenat “l’esborrament de les dones”.

La Llei Trans pot semblar una ampliació de drets, però no ho és, perquè de fet retalla drets d’altres persones. Començant, i no és poca cosa, per un mínim dret a viure tranquils, i a evolucionar en el pensament i en la pràctica social de manera paulatina, al ritme que la mateixa societat marqui. Les presses i un cert esperit manipulador i impositiu que hi ha darrere aquesta llei no presagia res de bo. De fet, els avanços importants que s’han produït en aquest tipus de drets, com ara el divorci, l’avortament, el matrimoni homosexual o l’eutanàsia, s’han produït amb el consens indiscutit de tota l’esquerra. En canvi, aquest nou dret i alguns altres que apareixen en aquesta mateixa llei es pretenen tirar endavant amb el desacord d’una part notable de l’esquerra. A mi em sembla que la Irene Montero i companyia el que pretenen és allò que que en català en diem voler fer entrar els claus per la cabota.

I és que, amb tot el respecte als desigs i sentiments de tota persona, crec que cal dir que no tot sentiment o desig ha de ser necessàriament convertit en un dret legal.

Josep Lligadas

A propòsit de la marxa del bisbe de Terrassa

El diumenge dia 30 de maig es va acomiadar el bisbe en una missa d’acció de gràcies, al final de la qual fa fer agraïment i un cofoi balanç del seu pontificat. Anirà a “remar mar endins” a terres andaluses on trobarà, probablement, les aigües més calmades ja que les pasteres no arriben fins al Guadalquivir, però els immigrants i altres damnats sí que hi arriben. Mirant enrere tot fa pensar que el canvi es coïa d’uns mesos ençà, potser abans de Nadal, ja que en una visita de l’ínclit José Enrique Millo al bisbe, que no va passar desapercebuda pel Diari de Terrassa, el Secretario General de Acción Exterior de la Junta de Andalucía, li deuria proposar i suggerir com veuria i si li agradaria anar a Sevilla. I ja ho veieu, la justificació –costa trobar-ne d’altra– la religiositat popular tan sovint mal entesa, encaixaven amb la pastoral popular andalusa: misses a la “Feria de Abril” de Can Petit i de les cases regionals a la catedral terrassenca entre d’altres. Els bisbes de Roma i Barcelona i el nunci Bernardito, es diu que escoltant veus discordants diocesanes, han pensat que al sud el patró de la barca també remaria i l’han allunyat d’aquest país, que malgrat confessar que s’hi trobava bé i ben acollit, no era ben bé el seu, ni per formació –recordem que la va voler fer a Toledo en temps del bisbe Marcelo Gonzàlez Martin, que era més “ortodox” que en Narcís Jubany a Barcelona, ni per naixement, era de Conca.

I ara què, qui, com?

Veurem qui el substituirà, el relleu natural seria, tot i que per pocs anys, l’auxiliar Salvador Cristau –amb 71 anys– de qui se’n valora la pietat, l’esperit de servei, el treball incansable per la causa, sociable i fins ara la cara amable de l’ordinari i rector del Seminari de Vallvidrera, per a alguns, la joia de la corona. Potser faran alguns canvis de mitra dins les diòcesis catalanes, ho veurem aviat. Hi ha un autèntic malestar entre els bisbes de les Espanyes i alguns capellans als quals se’ls ha proposat la mitra i l’han declinat i a altres que la desitjarien no els la proposen, no són de la corda franciscana romana i també hi ha malestar entre comunitats de diversos bisbats i és que els moments no són ni agraïts ni clars. Però compte, no sé on poden ser-ho, potser a Polònia, el país del santo súbito. Són tan greus els greuges eclesials conreats els darrers anys que Roma s’ha vist obligada a tipificar-los penalment al Codi de Dret Canònic. La Cúria romana lamentablement ha estat còmplice en massa casos. Mentre el papa santificat portava la Bona Nova per tot el món, a casa “li feien la feina”, el dimissionari fent teologia i obviant la situació fins que se li va fer explosiva i pren una decisió històrica que mai haguéssim esperat, talment un “suïcidi” papal. I l’Esperit i la bona política ens porta a Bergoglio, a Omella, a Osoro. Cadascun en el seu territori i àmbit desemmascaren i cerquen posar remei, Déu meu ajudeu-me!, a les difícils situacions en què es troben. Se’ns en va al cel Pere Casaldàliga, només per dir-ne un –per cert, incomprensiblement Francesc ni piu. I també tants d’altres que ens han deixat, actors de primera línia de la pastoral conciliar i evangèlica, que desprès d’anys d’hibernació activament promoguda –gairebé des del bisbe Carles– havia quedat també esmorteïda per la pressió sociològica i lingüística de la immigració civil i d’alguns religiosos vinguts en auxili dels bisbats de la descreguda Europa. Grups de tints sectaris i polítics “nacionalcatòlics” i la prelatura de l’Opus Dei, a parer meu, una relliscada papal que s’ha pagat cara i cobrat millor pels seus beneficiats en uns moments de bancarrota vaticana, amb vergonyosos escàndols personals i econòmics d’extrema gravetat, alguns dels quals encara duren. Tot plegat va acabar de reblar el clau d’una pastoral preconciliar que a Catalunya i a Terrassa també, majoritàriament havíem superat amb nota.

Jo voldria un nou bisbe del país “volem bisbes catalans”, dèiem els anys 60 del segle passat, un bisbe servidor de la comunitat i no l’amo i senyor. Com a primer pas a la diòcesi, proposo un canvi de curials, sobretot d’aquells que tenen un tarannà més autoritari i manipulador, als qui el càrrec i la seva poca sensibilitat sinodal i democràtica els ha possibilitat aquest fer que tan bé ha anat al bisbe, perquè li treien les castanyes del foc. Però això era i és rebutjat per una part de la feligresia que se sent menystinguda. Confiem, esperem i desitgem que el nou bisbe s’informi, doni la veu als qui s’han sentit foragitats, o simplement han marxat de les parròquies per cansament, per considerar impossible i inviable viure l’Evangeli en una estructura parroquial que els ofegava, amb la qual no se sentien identificats, a vegades per la llengua, per la submissió al prelat, per la nul·la escolta i participació en fets tan decisius com el canvi de rectors de les parròquies, pels criteris pastorals, per la pompa, i la litúrgia que recorda massa temps que havíem superat, etc.

Passarem un temps d’aguait, d’esperança, sempre al bell mig dels corrents d’aire en què es mou l’Esperit Sant, sempre seguint el camí de l’Evangeli de Jesús de Natzaret, al costat dels més vulnerables que cada dia augmenten. Un d’aquests vulnerables ja ens hauria d’avergonyir! Però, com deia la cançó, “la nostra esperança ningú no ens la prendrà” i la llibertat d’expressió tampoc.

Josep-Maria Font i Gillué

No diguis res

Tinc ganes de tornar a Irlanda. Tota l’illa és una delícia: la gent, el verd, el mar, la cervesa i els pubs, ovelles llanudes per tot arreu… a cada racó et pararies i quinze dies es fan curts. Recordo però, que al passar de la República d’Irlanda a l’Ulster o Irlanda del Nord, sense cap frontera física visible –amb el mateix verd, mar i persones– a les ciutats (Belfast, Derry…) i fins i tot en pobles més petits, es respirava encara un aire d’enfrontament somort. Un carrer amb la Union Jack a quasi totes les cases i el de més avall lluint banderes republicanes verd-blanc-taronja. Era l’any 2006, 8 anys després dels acords de pau del 1998 i eren quasi palpables unes invisibles muralles interiors. I és que, malgrat que els acords de Divendres Sant establien que el Govern regional havia de ser sempre de coalició, amb representació catòlica i protestant, aquesta mena d’empat oficial permanent no ha evitat que la gent del carrer segueixi caminant cadascú per la “seva” vorera.

Sembla que el Brexit no està ajudant a enderrocar muralles entre la comunitat catòlica i la protestant. El complex acord entre el Regne Unit i la UE ha portat a situacions estrambòtiques. La frontera duanera, control de passaports, etc., s’ha situat en el mar, mentre que un ciutadà britànic de Belfast o qualsevol mercaderia pot anar sense papers a Dublín. Els nascuts a Irlanda del Nord poden obtenir la doble nacionalitat i això és rebutjat pels Unionistes més radicals que es senten traïts per Londres en veure que la política exterior atorga avantatges als republicans.

En el referèndum del Brexit va guanyar el remain i les enquestes diuen que en un possible referèndum sobre la integració a la República Irlandesa, es podria donar un resultat decantat per poc cap al SÍ, malgrat el lleuger major pes demogràfic que encara manté la comunitat protestant. No obstant la classe dominant, rendes per sobre la mitjana, funcionaris…, segueix essent majoritàriament protestant i l’índex d’atur és molt més elevat en la part catòlica. Tot plegat pot estar portant a una nova radicalització de postures. De fet, al març i abril d’aquest any van tornar a haver-hi protestes, enfrontaments i algun còctel molotov… En definitiva, és dubtós poder afirmar que hi ha una solució definitiva a un conflicte que fa més d’un segle que dura.

Confrontació entre catòlics i protestants com a factor identitari, però sobretot xoc de classes i cultural, radicalitzat per la incapacitat de la política, el biaix colonialista del poder britànic que perdura… I sobretot, la repressió, els assassinats, el comportament tribal de les dues comunitats molt impermeables l’una vers l’altre…

Tot això queda magníficament reflectit en l’excel·lent llibre No diguis res de Patrick Radden Keefe (Editorial Periscopi, 574 p). Colpidor i rigorós (459 referències a fonts documentals!)… escrit amb un llenguatge directe però que no estalvia entrar en el component psicològic dels personatges reals de la història del conflicte. La millor definició que se’n pot fer la vaig trobar en una ressenya de la revista L’Avenç (núm 479 maig 2021) que en deia que “…és un llibre d’història que es llegeix com una novel·la”. I certament, el llegiries d’una tirada si no fos que de tant en tant has de parar per respirar i reflexionar!

+

El text comença a l’any 1969. Hi trobem els moviments pels drets civils iniciats pels joves de la comunitat catòlica, en contra de les discriminacions socials; la repressió subsegüent, que va ser liderada pel conegut Ian Paisley, i que va desembocar en que els “fills” dels membres històrics de l’IRA reprenguessin les armes; el naixement de l’IRA Provisional, atemptats, persones infiltrades a tots dos bàndols, política repressora de l’exercit britànic –amb mètodes inspirats en els que s’utilitzaven a les colònies– delators (touts)… I les vagues de fam dels presos, utilitzades políticament de manera cínica pels dos bàndols… La decisió per part del Sinn Féin de participar en les eleccions del parlament britànic com a operació política de denúncia… Segueix amb la lenta cuina dels acords de pau del 98, sabotejada sovint pels més radicals, i acaba l’any 2007, havent parlat del procés inacabat de reparació a les víctimes i reconciliació de la societat. Tot això ho fa entrecreuant les biografies, pensaments i actes, d’un gran nombre de protagonistes d’aquests quaranta anys foscos a Irlanda del Nord. Tot d’una manera, insisteixo, molt documentada i solvent.

Potser el fet que el llibre sigui escrit per un irlandès resident als Estats Units, proporciona un punt de vista que permet l’aprofundiment en las causes –personals i col·lectives– i les conseqüències del conflicte –també personals i col·lectives– amb una mirada implicada però neutra, sense motxilles personals, que permet entreveure les ombres i llums de tots els personatges. Potser és un enfoc que ens caldria quan parlem d’algunes coses del nostre país.

P.S. Acabat l’escrit, l’he donat a llegir a una persona. Per ella m’he assabentat que el Jordi Armadans va fer una recomanació entusiasta del llibre. Compartir opinió amb l’Armadans és una satisfacció… no es pot negar!

Albert Farriol

Una amistat prohibida.

Una amistat prohibida. L’estat d’Israel contra Tali Fahima. Montserrat Arbós. Tigre de Paper, 2016

Aquest no és un llibre nou, però a partir del relat de l’amistat entre la Tali, jueva, i en Zakariya, palestí, la Montserrat Arbós, periodista especialitzada en aquella zona mediterrània, ens explica el procés històric des de 1948 fins els primers anys del segle XXI. És una història que sempre he tingut una mica fosca perquè resulta difícil comprendre les etapes, les intifades, com de mica en mica els jueus han anat fent seus territoris dels àrabs, com els han arraconat i els han limitat la vida. M’ha quedat molt més clar perquè es produeixen les intifades i, sense justificar la violència, entenc l’horror que viuen els palestins del qual volen alliberar-se.

La injustícia d’Israel envers els àrabs, però també envers els propis ciutadans jueus, es fa palesa al llarg de tot el llibre. El pitjor és que aquesta història és verídica i confirma l’egoisme, les trampes i la brutalitat dels governants jueus.
L’evolució de la Tali em sorprèn, ella, una jueva, que al principi més aviat és de dretes, no passa del que l’envolta, reflexiona i vol entendre el perquè d’algunes coses, se sent interpel·lada i decideix intentar empatitzar i comprendre l’actitud dels palestins. És una dona valenta que veurà l’horror i el mal causat pels jueus en el vida quotidiana dels àrabs, sobretot en el camp de refugiats de Jenín, on anirà dues vegades malgrat la prohibició dels governants. També corre risc perquè sap que els refugiats han amenaçat de mort a tota persona jueva que trobin. Malgrat això, hi va.
Em sorprèn una mica la maldat amb què la tracten els seus propis conciutadans, les aberrants i cruels situacions per les quals fan passar la Tali a la presó. En el seu cas, el fet de ser dona suposa un agreujant. Una dona enfrontant-se amb el totpoderós Israel!

Voldria acabar aquest petit comentari amb les paraules que la Tali diu a la periodista Rona Segal en una entrevista i que expliquen, d’alguna manera, la convicció amb què va lluitar per aconseguir una pau que encara no ha arribat: “Un dia vaig entendre que són éssers humans i que nosaltres som responsables de la seva vida”.

Maria Rivero Galindo

VOX: males noticies, però vull aquella gent

No crec que sorprengui a ningú si assenyalo que la irrupció de VOX als òrgans de representació parlamentària és una molt mala notícia. La recepta ideològica d’aquest partit inclou, entre d’altres, l’hipernacionalisme i masclisme exacerbat, el conservadorisme populista i la simplificació dels complexos problemes polítics. Una mostra més que evident d’aquest tarannà simplista és el programa polític amb què VOX es va presentar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: un full amb tant sols 10 propostes. El seu extremisme ideològic, el seu tarannà polític, i en últim terme, la seva capacitat de contagi presenten un important repte democràtic. Vegem-ho.

En primer lloc, la defensa de posicions extremes de VOX tracta d’explotar la por, menyscabant la convivència. En l’actual temps d’incerteses i de canvi constant, la recepta de VOX és una tempesta perfecta: espurnar la por, estigmatitzar la discrepància i el que és diferent, fer servir un llenguatge de veritats categòriques inqüestionables. Per a la ultradreta els avenços socials (drets LGTBI, el dret a una mort digna, la lluita contra la discriminació de gènere…) representen riscos per al nostre model de vida. Majoritàriament VOX planteja protegir els avantatges de la ciutadania més privilegiada de la nostra societat (home, blanc, heterosexual, cristià…). Assenyalar minories que no encaixen en el patró de ciutadà “normal” de VOX com a culpables dels problemes socials, econòmics o polítics és un risc enorme per a la convivència i per a la democràcia.

El segon perill que representa VOX és el seu tarannà polític. De nou pensant en el votant espantat, VOX es presenta com una força política plena de veritats, sense un mil·límetre de dubte. No accepta la discrepància, menysprea els plantejaments dels altres fins i tot els d’aquells més propers ideològicament (“la derechita cobarde”). Però, sobretot, cerca constantment la confrontació i la lluita. Refusa allò tan democràtic d’establir acords i consensos amb qui pensa diferent, ja que és en l’espai del combat on vol estar. Un actor polític que entén l’acord com una traïció i que només accepta la “seva” veritat representa una dificultat per al normal funcionament democràtic, basat en els consensos i en el respecte.

Però més enllà de l’evident perill que representen les seves idees i les seves formes, voldria alertar d’un altre risc menys evident i que representa, al meu parer, un repte molt més gran i subtil per a la nostra societat i pel conjunt del sistema democràtic. Es tracta del seu marc mental, es tracta del “nosaltres contra ells”, una manera de pensar quasi tribal, i que ens retrotrau uns quants segles d’avanç democràtic. I és que aquest plantejament conté un risc de contagi enorme, és fàcil “caure” a la seva trampa. Enfront dels plantejaments ideològics i de tarannà que he exposat, la reacció més immediata pot ser la de pensar també en termes de “nosaltres” (demòcrates) contra “ells” (seguidors de VOX).

Aleshores, però, sorgeix el risc de crear una societat completament polaritzada i basada en diferents “nosaltres” contra “ells”. Hem d’aspirar a una societat que sigui combativa amb les idees de l’extrema dreta, perquè representen un perill per la convivència, però que sigui plenament conscient que hem de ser empàtics amb qui pensa que els plantejaments de VOX són una solució.

Si no, l’estratègia de l’extrema dreta haurà aconseguit una primera victòria. Deixarem d’aspirar a convertir-nos en una societat inclusiva, on no sobri ningú. Ja he exposat que la presència de determinades idees són un perill per la convivència; també crec, però, que en el nostre dia a dia, en la nostra quotidianitat tenim una responsabilitat de cara a esvair les pors que aquestes forces polítiques pretenen espurnar. Però ser dur i tenaç amb els problemes no ha d’evitar que renunciem a un plantejament inclusiu: ningú no sobra a la meva societat. Hem de rebatre les idees, no les persones. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya VOX va aconseguir prop d’un 8% de suport electoral. És un important senyal d’alarma. Si el que pensem és que per combatre’ls els hem de fer fora, aquest model de societat no és el que jo vull. I en certa mesura, les seves idees respecte que a la nostra societat sobra gent, hauran començat a guanyar la partida.

Pablo Aguiar

Dorothy Day, a tots els fronts

Dorothy Day va ser una dona inesgotable. No es va aturar mai, treballant sempre pels ideals que la movien, i que es poden resumir bàsicament en la passió per la justícia i la recerca d’una vida millor per a la classe obrera i per als exclosos. I això tant en els seus primers trenta-quatre anys, quan no havia descobert la fe cristiana com a peça clau de la seva vida, com en els restants cinquanta-tres, quan va fer de la fe el seu pal de paller vital.

Dorothy Day va néixer el 8 de novembre de 1893 a Brooklyn, Nova York, en una família de classe mitjana i vida tranquil·la. Eren protestants episcopalians, però pràcticament no anaven a l’església. Ella, ja de molt jove, es va sentir atreta simultàniament per les qüestions socials i la literatura russa. Va estar vinculada al món socialista, però se sentia atreta especialment per l’anarquisme. Quan va esclatar la revolució russa del 1917, ho va celebrar, però ja tenia clar que no li interessava gens l’estatalisme comunista. Aquell mateix 1917 va ser detinguda per primer cop, concretament en una manifestació pel vot femení.

Va tenir diverses parelles, va avortar una vegada –i se’n va penedir tota la vida–, i el 1925 va iniciar una relació força estable amb un company de lluites, Forster Batterham, amb qui va tenir una filla.

Simultàniament a la relació amb Batterham, però, va iniciar una altra mena de relació, que li canviaria radicalment la vida: la relació amb Déu, i la relació amb l’Església Catòlica. I aquestes dues relacions podem dir que responien a una doble necessitat, o un doble anhel: per una banda, la necessitat de tenir un referent vital sòlid, que estigués sempre a punt, que no fallés; i per una altra, la necessitat de formar part d’un col·lectiu igualment sòlid, que la introduís en un corrent històric fort, ampli, amb contingut, amb projecció de futur. I va començar a entrar a les esglésies a passar-hi estones en silenci, i va contactar amb gent catòlica, i finalment a finals del 1927 es va integrar a l’Església. Aquest pas va provocar el trencament de la relació amb la seva parella.

Ja com a catòlica, va experimentar que les seves dues passions, la de la justícia i la de la fe, tot i que, en el fons, eren clarament properes, en la realitat no semblaven tenir punts de contacte. I a partir d’aquesta inquietud, i juntament amb un amic amb inquietuds semblants, Peter Maurin, van decidir engegar un moviment que unís les dues passions. Un moviment que inicialment va ser un periòdic mensual, que va treure el primer número el Primer de Maig de 1933, i que es deia The Catholic Worker, “El Treballador Catòlic”. Però aquell moviment va començar a créixer de seguida i va reunir un ampli nombre de voluntaris, que van posar en marxa centres d’acollida per a exclosos de tota mena i, més endavant, granges agràries on es compartia vida i treball.

Dorothy Day va esdevenir un punt de referència fonamental per a un sector del catolicisme nord-americà. Ella continuava cultivant la seva vida de pregària i de participació litúrgica, però alhora dedicava les seves energies a tots aquells projectes que havia engegat, i escrivia al seu periòdic o on fos, comentant l’actualitat laboral, defensant drets trepitjats, opinant sobre sortides possibles als problemes socials, i reivindicant també un pacifisme sense fissures. I juntament amb això, no deixava mai de participar en totes les manifestacions que li semblaven oportunes, en les quals de tant en tant era arrestada. Quan l’any 1955 la van detenir després d’un acte de desobediència civil contra els plans de defensa nuclear, va dir al jutge que estava fent penitència pública per l’ús que els Estats Units feien de l’energia atòmica per construir bombes.

I així, fins al final de la seva vida, el 29 de novembre de 1980. A la seva tomba hi ha gravats uns pans i uns peixos i la incripció “Deo Gratias”, és a dir, “Gràcies a Déu”.

Per conèixer més el personatge:

Josep Lligadas, Dorothy Day, per la classe treballadora, CPL, Col·lecció Sants i Santes 282, Barcelona 2021, 28 pàgines.

Josep Lligadas Vendrell

Reparar, tornar a la política

Molts catalans i catalanes hem vist els indults amb un bri d’esperança. Diria que no m’equivoco dient que som molts, i crec que tampoc si dic que des de diferents ideologies. Tenim necessitat de reparació. I vull aturar-me un moment en aquest concepte, reparar: tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany, parar-se a considerar quelcom, aturar-se i observar, restablir, preparar de nou… Una necessitat que aplega des de l’espai personal a l’institucional i polític, penso.

Vull assenyalar també una imatge (entre les milers que hi ha del procés), el 27 d’octubre de 2017. El Parlament votava la declaració unilateral d’independència, mentre el Senat aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual se suspenia l’autonomia de Catalunya. Molta gent ens vam sentir ostatges del joc en paral·lel que es produïa al mateix temps al Parlament i al Senat. Atònits, exclosos. Si la política és diàleg i negociació, assistíem en directe a un fracàs estrepitós. Estaria bé que algú s’entretingués a escriure l’anatomia dels instants previs i durant aquell dia.

En més d’una ocasió he defensat el dret al dubte i la valentia d’aplicar-lo. Davant de la fe cega i les certeses absolutes d’alguns, davant la calculada ofensiva per encasellar, ha estat un atreviment el fet de qüestionar, argumentar, debatre pausadament i raonadament des de conviccions diferents. Ja sabem que aquesta simplificació practicada el que busca és la negació del debat, substituint els raonaments per pura propaganda i demagògia. I això és molt perillós. Una prova és l’anomenada “casella de l’equidistància”, de forma intencionada per suprimir espais de deliberació. També estaria bé que algú s’entretingués a recopilar el diccionari del procés (dels dos blocs) amb els vocables i conceptes que han anat apareixent en un intent de simplificar al màxim quelcom que és d’una complexitat extrema. Cal tornar als espais de diàleg i transversals, cal reparar amb això.

Necessitem que un conflicte que és polític, torni a la política, i en política sovint s’han de prendre decisions arriscades amb llums llargs i en benefici del conjunt. Els indults son un gest, important, positiu (i he rebutjat la judicialització del conflicte des del primer moment). La prova és la polseguera que ha aixecat entre els falsos patriotes, els defensors del com pitjor millor. La convivència és un vas de terrissa del qual cal tenir cura, i més les persones que ostenten representació institucional. En aquest sentit també trobo que no s’ha exigit prou al PP sobre la seva enorme irresponsabilitat d’utilitzar Catalunya com a arma electoralista.

És del tot legítim aspirar a la independència de Catalunya com a opció. Però quina nació és la que prescindeix de la meitat de la població? Ningú pot atribuint-se el valor de parlar en nom del poble. Qui és el poble? Trobo imprescindible que la “taula de diàleg” comenci aquí, a Catalunya, entre els diferents partits polítics i entre diferents àmbits de la societat catalana. Igual que reparar també és afrontar els grans reptes que tenim com a país, la desigualtat, l’habitatge, els joves, la regeneració urbana, el canvi climàtic… amb això sí que tenim presa. El patriotisme dels drets en un espai on la diversitat és una riquesa. Reparar un projecte que ha de ser col·lectiu.

Consol Prados