Ser conseqüent

M’agradaria, amic Ramon, dir-te tot el que aquests dies, he anat pensant i que he sentit, després d’haver-te escoltat els motius pels quals ja fa temps, havies decidit jubilar-te en fer 65 anys. SER CONSEQÜENT, és el mot que m’he anat repetint i que he entès.

Em deies que 32 anys com a capellà a la parròquia de Sant Joan Baptista de Poble Nou de Pineda de Mar, t’havia ajudat a conèixer les persones i a fer-te conèixer. Acompanyant-te més d’una vegada pel carrer o bé participant en el Temple a les celebracions, era ben evident que el que em deies, era cert. Fa anys, se’ns deia que com a capellans no podíem passar gaires anys a la mateixa parròquia. Alguns dels motius eren que no et podies enganxar massa amb la gent. Quines coses! És veritat, també, que en aquells moments, hi havia tants capellans que fins i tot, en els llocs més impensables, s’hi feien presents. Hi havia vicaris i d’altres. Més d’una vegada, el nostre bisbe, davant de la insistència d’algunes comunitats ha respost amb una frase ben popular i entenedora: “No tinc més banqueta” i tal i com van les coses, els que podríem anomenar en actiu i els més joves, se’ls carrega amb més feina. Que en fa de temps que es parla d’aquest tema de les vocacions, però cada vegada, la cosa és més greu. El que és curiós és que els que es jubilen o que ens jubilen no “pleguem” i ni de bon tros, amb aquella actitud del ja us ho fareu. Vam ser formats, en el Seminari, per a les verdes i per a les madures.

Ramon, he comprovat que a la parròquia que has treballat, amb unes perspectives ben humanes i evangèliques, hi ha grups de persones que han arrelat, que han col·laborat i que seguiran fent-ho, per camins tan diversos com són: la Celebració de la Fe, fer companyia als avis i a les àvies, als malalts, l’amor a la Natura i oferir un plat a taula als més pobres i als més necessitats. Això, ningú no t’ho podrà negar i sens dubte, que és de les alegries de la teva feina vocacional.

Segons el meu criteri i el d’altres companys, has estat CONSEQÜENT amb tu mateix i amb el que has fet.

Se t’ha reconegut i no és per afalagar-te, però tal i com dius, ara, faré jubilat allò que cregui que he de fer, sense nomenaments i sense imposicions. Ets un bon caminador i un manetes en coses, jo diria fins i tot, artístiques, però sobretot, com diem a casa nostra, en el pot petit hi ha la bona confitura i amb tota sinceritat, Ramon, cal donar-te les gràcies i créixer en l’amistat.

Ignasi Forcano Isern
20 d’agost de 2018

Anuncis

Tornant a la font… de Taizé…

De noche iremos de noche, que para encontrar la fuente, solo la sed nos alumbra.
Molts de nosaltres hem begut de l’espiritualitat de Taizé. Anar a la Comunitat o participar a les trobades europees del cap d’any han estat escoles de pregària, exercicis de convivència, experiència de senzillesa, font d’amistats…
I enguany l’encontre europeu s’acosta a casa nostra: del 28 de desembre a l’1 de gener, Madrid acollirà jovent (entre 17 i 35 anys) procedents de tots els racons del Vell Continent.

Laudate Dominum omnes gentes, alleluia!
Aquest mes d’octubre vaig coincidir a la pregària a la parròquia de Guadalupe de Madrid organitzada pels germans de Taizé per tal d’explicar als feligresos la proposta d’acolliment de joves a les cases del barri. Un viatge en el temps! Recordar (passar pel cor), l’experiència com a noia acollida en una escola romana o en una família senzilla (i ni tan sols creient) de Praga, però sobretot les vivències en els tres encontres que han tingut lloc a Barcelona. Fer remembrança de les crides fetes a les parròquies; la mobilització amb companys i companyes de les comunitats veïnes (quina meravella descobrir-nos i fer xarxa!); la disponibilitat de persones grans, de famílies amb criatures, obrint les portes de casa seva a persones desconegudes i que ni tan sols podrien probablement entendre fora de la meravella del llenguatge universal del somriure i el gest… Inoblidable!!!

La capacitat dinamitzadora i esperonadora de la Comunitat de Taizé quan organitza una trobada europea és remarcable i deixa empremta. Temples de tota la ciutat oberts de bon matí per pregar, escoltar la Paraula, fer silenci, cantar. Grans i joves. Els de casa i els vinguts de ben lluny. Asseguts a terra o en bancs. El miracle de l’acollida sense esperar res a canvi. Assaborir que som membres de la mateixa església universal, persones en recerca, amigues de Jesús. Descobrir llocs d’esperança en les nostres ciutats: entitats i projectes que construeixen solidaritat, justícia, Regne, en els nostres barris. La fira de mostres s’omplia de silenci respectuós i de la música repetitiva que caracteritza les pregàries a l’estil Taizé. Cues per recollir àpats senzills.

Misericordias Domini in aeternum cantabo (Tota la vida cantaré la bondat que em té el Senyor)

Tant de bo Madrid rebi els mateixos fruits de què va gaudir Barcelona en el seu moment. És cert que no seran les 100.000 persones acollides en la darrera trobada a casa nostra. La realitat social i eclesial del nostre continent ha canviat molt. Els germans parlaven a Madrid d’aplegar entre 15.000 i 20.000 joves participants en aquesta nova etapa del Pelegrinatge de Confiança a través de la terra, que ja ha celebrat més de 40 aplecs europeus entre Nadal i Cap d’Any. No són tants, però continuen sent molta gent, una gran mobilització.

I a aquests caldrà que hi afegim totes aquelles persones de tota la península que aprofitarem per compartir aquells dies, ja com a adultes, compartint pregàries en les parròquies i a IFEMA (el recinte firal de Madrid), retrobant vells companys i companyes d’estades a Taizé, recordant experiències viscudes però que encara ens nodreixen…

Sí, ressonarà en els nostres llavis… Magnificat, magnificat anima mea Dominum!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Fugida del paradís

El canvi climàtic és ja el major desafiament. Aquesta generació ha trigat 30 anys a reaccionar a l’evidencia de l’origen antropogènic de la desestabilització del clima. Cada minut que passa s’agreuja l’amenaça per a la humanitat. Les contramesures per fer front a una probable catàstrofe ambiental, econòmica i humanitària centraran els conflictes, les aliances, i les polítiques internacionals d’aquest segle. Les possibilitats que tenim d’aturar el canvi climàtic són escasses o nul·les. I la capacitat de resiliència per sobreviure’l fa temps que la vam perdre com a espècie. Als humans només ens queda la política i la fraternitat.

El llibre del Gènesi diu que Déu va fer la matèria i l’energia que formen l’Univers. Déu va fer els planetes, els rius, els mars i les muntanyes. La matèria s’organitzava creant ordre. Déu va fer la vida, totes les espècies, també l’home i la dona, fruit d’una evolució en la qual els organismes vius han anat adquirint forma i funcions complexes per sobreviure, competir, reproduir-se i colonitzar l’hàbitat. La seva raó de ser no era altra que desenvolupar capacitats adaptatives a un medi que per aquesta raó els seria cada cop menys hostil. Jerarquies tròfiques i de poder definien l’equilibri entre les diferents entitats. I així, l’ecosistema esdevingué el paradís i única casa de les espècies vives.

L’home i la dona –explica el Gènesi– van desobeir el mandat de Déu. Creient-se, ells mateixos, l’obra més acabada i perfecta de la creació, els humans capgiraren l’ordre adaptatiu emmotllant l’ecosistema sencer al seu desig i ambició. En invertir la lògica adaptativa, Adam i Eva, assessorats per la raó intel·ligent, emprenien un procés involutiu lliurats al coneixement de la física de les coses, canviant la capacitat innata (genètica) de submissió a l’ordre natural per la voluntat de subvertir-lo. El camí sense retorn, tal vegada la involució neolítica, la vam desenvolupar els humans fa uns 7.000 anys amb profunds canvis socials com l’aparició de l’excedent de producció, germen del capitalisme actual. Cap al segle XV, amb els descobriments, s’accelerava un procés de globalització amb notables impactes en els ecosistemes. Fins que la revolució industrial, amb la incineració del reservori combustible fòssil, l’energia acumulada en el decurs de 4.500 milions d’anys a les entranyes del planeta, va precipitar un canvi climàtic que ja no s’aturarà, almenys en la petita escala temporal de les generacions actuals.

El nostre paradís terrenal és un sistema energèticament obert que intercanvia amb l’espai exterior. Es comporta com un receptor i acumulador d’energia procedent de l’estrella solar, mare i senyora d’aquesta part de l’Univers, que amb l’alè dels seus raigs va infondre vida al fang inert creant la biosfera o comunitat d’éssers vius. Els metabolismes de la biosfera regulen l’intercanvi d’energia amb l’exterior a través de la persiana de carboni atmosfèric que en filtra el flux. D’aquest singular equilibri, que anomenem clima, en devem la forma i funció de tota espècie viva. La Terra, però, és un sistema tancat pel que fa a la matèria que no intercanvia amb l’espai exterior. Els balanços materials de tota activitat planetària són de suma zero. És un jardí sense portes que la comunitat humana no podrà abandonar mai perquè és la seva única raó de ser. Potser sí els seus gens. No obstant, arribada l’edat del foc, amb l’antropocentrisme arrogant fruit del coneixement i la raó, Adam i Eva van emprendre la fugida del paradís. Amb una increïble capacitat simbòlica havien inventat un metabolisme fictici, que anomenaren economia, a través del qual es creava riquesa miraculosament a partir de res. L’aparent capacitat creadora de l’Homo Sapiens ens havia negat la humilitat necessària per reconèixer, un cop ja exclosos del verger, que al capdavall allò que comptabilitzàvem com a guany era tan sols un préstec d’energia de l’arbre del coneixement del bé i el mal que no podrem retornar mai més per generacions i generacions…

Salvador Clarós

Dona Beatriz/Kimpa Vita

En el número anterior ens preguntàvem si no hi hauria alguna Joana d’Arc que hagués donat la vida pel seu poble. Doncs sí: Dona Beatriz, màrtir, lluitadora, profeta. La seva crida contra la ingerència dels portuguesos va tenir tant d’èxit que els missioners van convèncer el rei de condemnar-la. Era a principis del segle XVIII, a un país “civilitzat fins la medul·la”, el Kongo, convertit per missioners franciscans, jesuïtes, caputxins, dominics, agustins, calvinistes… Es van crear moltes escoles i es van formar sacerdots africans; un d’ells fins i tot va arribar a la Cúria vaticana de ben jovenet.

Tot anava prou bé, però aquest idil·li es va acabar amb l’esclavitud. El rei, en veure que els principis morals cristians no s’aplicaven als homes i dones negres, es va oposar radicalment al comerç d’esclaus. fins al punt que van intentar matar-lo en la Pasqua de l’any 1540. Molts dels capellans blancs hi estaven implicats.

L‘any 1704, quan la violència tocava fons, va córrer el rumor sobre un personatge estrany que omplia d’esperança aquell poble desesperat. Era una noia de 22 anys, Kimpa Vita. Proclamava que havia rebut de sant Antoni, la missió de reunir el seu poble per posar fi a aquella barbàrie. No entenien que si el missatge de Jesús era el de la fraternitat sense distinció, els blancs europeus els imposessin una desigualtat fonamentada en el racisme.

Exhortava a la pregària, els feia desobeir les càrregues que els havia imposat la religió estrangera, i anunciava l’advent d’un temps nou i el renaixement d’un regne en el que el poble ja no coneixeria l’esclavitud. Els predicava una religió en la qual els àngels ja no eren només blancs i que el cel també estava habitat per negres.

És clar que també predicava algun disbarat històric, però el que realment molestava és que cridés contra els missioners que s’apoderaven de les seves riqueses. I ho feia en nom de sant Antoni, que era l’únic que els escoltava. Animava a tornar al país ple d’or i plata; que totes les riqueses que els blancs els havien arrabassat retornarien a tots aquells que s’adherissin a la fe veritable i contribuïssin al renaixement del regne… Relats de miracles s’estenien arreu del país, cosa que satisfeia plenament l’esperança del poble.

La seguien centenars de deixebles que ella anomenava els “petits Antonis”. Portaven la novetat del regne a tots els extrems del país animant a participar en el moviment de pau i restauració del regne. Molts de l’aristocràcia s’hi van avenir, van anar abandonant l’Església catòlica i es van adherir a la nova Església africanitzada. La pugna ja va ser religiosa i els problemes anaven augmentant.

Dona Beatriz va ser perseguida i es va amagar algun temps a les muntanyes. De les muntanyes en va tornar amb un fill, que se sap que era del seu company de camí, un tal Barro. Els soldats la van trobar donant el pit al nen i no la van detenir; els semblava que era sincera quan assegurava que era verge. Però les autoritats van sentenciar que era una impostora i la van castigar.

Els capellans blancs la interrogaren. Li pregunten sobre l’origen del nen i ella responia: “No puc negar que sigui meu, però desconec com el vaig tenir. No obstant, sé que em va venir del cel i que serà el salvador del nostre poble”. Un cel en què no hi ha àngels blancs i negres perquè al cel no hi ha colors.

Els jutges es posen furiosos perquè la noia profanava els principis sagrats: mai hi ha hagut negres al cel! I l’acusen d’heretgia. Per tant, pena de mort.

Però ella respon: “No m’importa morir! El meu cos només és una mica de terra. Abans o després serà reduït a cendra”. Va ser executada el 2 de juliol de 1706 i més tard se li va donar el sobrenom de “Joana d’Arc congolesa”. Va ser cremada viva a la foguera:

El jutge va pronunciar finalment la sentència contra Dona Beatriz, dient que sota el fals nom de sant Antoni havia enganyat el poble amb les seves heretgies i falsedats. En conseqüència, el rei i el Consell reial la condemnaven a morir a la foguera, a ella i el seu amant, que es feia dir sant Joan. Ella portava el nen en braços. Aleshores es va produir un aldarull tan gran entre la multitud desemparada que no hi va haver manera de poder ajudar els condemnats. Es va recollir una gran quantitat de fusta sobre la qual van ser llençats i els van cremar vius […]

El poble es va enfonsar i no van voler creure els caputxins que els deien que aquella “dona del diable” s’havia penedit i havia renegat de tot el que havia predicat. El nadó va ser salvat i va obtenir la gràcia del rei.

Preocupats per la seva memòria, la tradició oral ha guardat el seu record. Es va fer córrer la notícia que després de la seva mort van aparèixer dos pous profunds al lloc de l’execució i que enmig dels pou hi brillaven dues estrelles que simbolitzaven les ànimes de Dona Beatriz i de Barro.

Roser Solé i Besteiro

Quan l’estupidesa substitueix la intel·ligència

Cinc conceptes defineixen bastant bé l’etapa històrica que estem transitant: complexitat, canvi, velocitat en el canvi, incertesa i crisi. Podríem trobar encara moltes més expressions. Del canvi i de la seva velocitat, se’n derivarien, per exemple, les nocions de risc, caos, atzar…; també d’oportunitat, avenç, innovació, millora… De la incertesa i de la crisi, emanarien la inseguretat, la precarietat, la por, el perill, les amenaces… I així successivament. Però em conformo, per ara, amb les cinc primeres idees, que configuren un dibuix interessant, i alhora preocupant, del present i del futur.

En efecte, el paisatge quotidià s’està transformant de forma permanent. I els ciutadans del món, instal·lats en el limitat i imprecís mirador de la vida quotidiana, contemplen vacil·lants, i sovint inquiets, com la complexitat envaeix la seva efímera existència. Observen com el paisatge s’altera constantment per l’acceleració del coneixement, el progrés de la ciència, l’enorme desenvolupament de la tecnologia, i el procés de globalització. I al mateix temps, veuen com apareixen en l’horitzó grans i greus amenaces que condicionen la supervivència de la humanitat. Els avenços científics i tecnològics podrien superar, segons alguns pensadors, la capacitat d’assimilació dels éssers humans.

Tothom, en un moment o altre, ha sentit el vertigen del temps. Es percep que es produeixen molts canvis, però sovint ningú no endevina exactament en quina direcció. Ni tampoc els experts saben si seran en la bona direcció. Ilya Prigogine, Nobel de Química 1977, va anunciar la fi de les certeses, fent referència al naixement d’una nova ciència de la complexitat. No hi ha veritats absolutes, sinó preguntes. I la complexitat, la incertesa i la sensació de temps accelerat augmenta el risc global, segons la coneguda sentència del sociòleg alemany Ulrich Beck.

Les innovacions científico/tecnològiques no suposen, de forma automàtica, una millora en les condicions de vida dels humans. Ja ho va advertir Manuel Castells. L’era de la informació o del coneixement divideix la societat en dos estats: els interactuants (dins de la xarxa) i els exclosos. Segons alguns analistes, es produirà (de fet, s’està produint) una esquerda creixent entre els nivells més alts i més baixos de l’escala ocupacional, una segregació social en funció de l’educació, una dualització creixent, una pèrdua dels vells drets laborals, una reducció de la societat del benestar. Castells avisa que la societat tecno/informacional és un nou mode de desenvolupament econòmic i social que altera, però no substitueix, el sistema de producció dominant (el capitalisme).

Heus ací la paradoxa que s’està produint: la intel·ligència (col·lectiva) dona pas a l’estupidesa (també col·lectiva). Enfront de la complexitat, niciesa i idees simples. Enfront de la incertesa, dogmatisme (certesa absoluta) i demagògia. Enfront del canvi, immobilisme. Els períodes de turbulències originen respostes antitètiques, perquè la gent se sent insegura i desconcertada. La racionalitat i el diàleg enriquidor es perden de vista. El dubte es concep com a signe de debilitat. En aquest escenari, la radicalitat conservadora ofereix fórmules rudimentàries i contundents, però aparentment efectives: patrioterisme, irredemptisme nacionalista, despotisme, racisme, individualisme, xenofòbia, rebuig de la diferència… Fonamentalisme religiós. L’extrema dreta explota aquests sentiments més primaris i irracionals. I força ciutadans, esporuguits i vacil·lants davant uns canvis que no entenen, s’hi apunten.

Tot això crec que pot explicar, en part, la presidència de Donald Trump als Estats Units o la recent victòria de Jair Bolsonaro al Brasil; l’ascens dels neofeixismes disfressats de liberal-populismes, dels nacionalismes i dels ultraismes a Europa; la deriva d’alguns partits conservadors, com el Partit Popular o Ciudadanos; el reforçament del cesarisme a Rússia i territoris adjacents. Fixin-s’hi bé: es tracta de països avançats, en els quals els canvis s’estan produint de forma més determinant, molts d’ells líders globals, alguns amb democràcies consolidades però ara desgastades, institucions arrelades però ara desprestigiades i partits afermats però ara desacreditats.

Molt pocs preveien que la transformació actual portaria a aquesta inanició. Molt pocs vaticinaven que el procés imparable de globalització alimentaria el tancament de fronteres. És, sens dubte, una molt mala notícia. Però el pitjor de tot és que abans les crisis degudes als canvis de paradigma es produïen de tant en tant: cada mil·lenni, cada segle (en els últims temps) o potser cada cinquanta anys. Hi havia espai per a assumir, pair i administrar les transicions, les transformacions i fins i tot les revolucions. Però ara hom té la sensació que hem entrat en l’era de la innovació i la mutació constants i, en conseqüència, de la crisi persistent, ininterrompuda, crònica i perpètua. Per a moltes persones, el demà arriba massa aviat.

L’escriptor uruguaià Mario Benedetti descrivia perfectament aquest estat d’ansietat que provoca aquesta col·lisió brusca amb el present i amb el futur: quan pensàvem que teníem totes les respostes, ara van i ens canvien les preguntes. I no tenim respostes infal·libles, perquè no existeixen, però també perquè hem intentat córrer abans de saber caminar.

Per a guanyar aquesta batalla contra l’estupidesa caldrà aprendre, entre tots, a construir una intel·ligència col·lectiva.

Santiago Ramentol

L’Advent i les fàbriques d’armes

El quart diumenge abans de Nadal comença cada any el temps d’Advent. Aquest any, el 2 de desembre. I cada any es llegeix, a l’inici del temps, o bé en diumenge o bé en dia feiner, segons els anys, un text emblemàtic. És un text del capítol segon del llibre d’Isaïes que anuncia un nou temps, en el qual tots els pobles “forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Probablement aquesta és una de les millors formulacions possibles del món que tota persona honesta desitja en el fons del seu cor. No és només un desig genèric de pau, ni és només un desig igualment genèric que s’acabin les guerres. No diu: “Deixaran de fer servir les espases i les llances”. Sinó que diu: “Deixaran d’existir les espases i les llances”. I, a més, no diu que deixaran d’existir perquè seran destruïdes, sinó perquè “de les espases en forjaran relles i de les llances en forjaran falçs”. Traduint-ho: No es tracta de desitjar que no es facin servir armes, es tracta que d’armes ja no n’hi hagi. I no es tracta que no n’hi hagi perquè siguin destruïdes, sinó que es tracta que tot l’esforç destinat a la fabricació d’armes passi a destinar-se a construir per exemple plantes potabilitzadores d’aigua, o a promoure cultius allà on calgui, o a la reconversió energètica davant el canvi climàtic, o a estendre els mínims de benestar o de cultura a tot arreu.

En comptes de dir que volem la pau, o que no volem la guerra, hauríem de començar a dir les coses més clares. El que volem és que desapareguin les fàbriques d’armes i que siguin substituïdes per eines que facin la vida més feliç i digna per a tothom. Certament, seria una bona campanya cristiana, per a aquest Advent.