Secrets d’Oristà

Aquesta proposta, una plàcida passejada pel Lluçanès que s’inicia i acaba a Oristà, destaca per l’atractiu de la població, pel seu paisatge característic i per ser la terra natal del bandoler Perot Rocaguinarda.

Com anar-hi?

Cal prendre l’Eix Transversal (C-25), des de Manresa o des de Vic, fins a la sortida 164, situada entre ambdues poblacions, i continuar per la B-670.

El poble d’Oristà

Hi podem visitar llocs d’interès com la cripta preromànica, l’església de Sant Andreu i el museu de terrissa catalana. També hi trobem la capella de Sant Nazari a uns 4 km d’Oristà i l’ermita de Sant Sebastià situada dalt d’un turó a tocar del poble pel nord.

L’església i la cripta preromànica

Hi ha força informació d’aquesta església de Sant Andreu d’Oristà, documentada ja al segle X i dedicada a sant Andreu i sant Joan. Durant el segle XVI s’hi van haver de fer reparacions, i un segle més tard es va construir una església nova, de característiques entre barroques i neoclàssiques amb un petit campanar, de tal forma que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Antoni Pascual (1686) durant una visita, més endavant, l’any 1969, es va poder trobar.

Impressiona per la puresa arquitectònica. La cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d’alabastre al darrere. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s’alça una volta d’aresta. Només queden cinc de les columnes originals, quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig. El conjunt és dins l’àmbit d’una antiga planta romànica d’església, segurament la primitiva església d’Oristà, bé que és difícil d’interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII.

El seu descobriment és fruit de l’obstinació de tot el poble. Primer va ser el jovent d’Oristà, qui, malgrat haver-se desestimat després d’unes primeres cales l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos va treballar en la recerca d’alguna paret que finalment va aparèixer. La troballa va fer sumar els homes d’Oristà a aquella tasca, i tothom, en acabar la jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal com avui el podem veure.

La ruta

Són 11 km i unes tres hores de recorregut molt agradables i amb pocs desnivells. Comencem a caminar des de l’església. La ruta està molt ben senyalitzada amb indicadors verds i senyals grocs. Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada: una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i, després de passar pel costat de cal Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la riera Gavarresa.

El paisatge

Observem un territori rural en mosaic: extensions considerables de boscos que es barregen amb zones àmplies de conreu i habitatges disseminats.

La tardor a Oristà té els seus encants especials; ens mostra als boscos els arbres de fulla caduca que s’afanyen per iniciar un nou cicle, l’entrada del fred: les blades, els aurons blancs i negres, les moixeres de guilla i les serveres són els arbres que donen color als boscos d’Oristà entre la tardor i l’hivern. Els roures, de colors més marronosos, també criden l’atenció.

Cal afegir-hi la placidesa dels camps, llaurats o bé amb el sembrat verd tot just despuntant. Aquest conjunt ens acompanyarà durant tota la ruta.

Seguim caminant i de seguida arribem a la grandiosa masia de la Quintana, construïda al segle XVIII. Es tracta d’una de les masies més importants de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. De totes maneres ens dol veure com són tractats els animals en una explotació industrial.

Després de rodejar-la, al costat del camí i mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a prop del casalot, hi trobem un pou de glaç, i pocs metres més enllà, també apareixen les restes del que va ser el molí de la Quintana. Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que en moure’s permetien moldre el gra.

Ens trobem davant una bifurcació de camins: un serà el d’anada i l’altre el de tornada. Agafem el de l’esquerra ben senyalitzat. Pugem una mica i no triguem a tenir una vista molt bona de l’explotació de la Quintana amb Oristà al fons. El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la masia de la Rierola. Molt interessant donar un cop d’ull a l’edificació enfonsada que hi ha davant la porta d’entrada principal. Què devia haver estat? Potser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera? (Per cert, en alguns trams del camí, es poden veure vinyes salvatges, probables restes d’aquest cultiu).

Ben aviat, però, quan tornem a travessar la riera Gavarresa, si mirem cap amunt i a la dreta, guaitem les parets argiloses d’un cingle que ens guarden sorpreses.

Més endavant es passa pel costat de Mas Miquelet, una masia recuperada amb molt bon gust com no podia ser d’altra manera, sent propietat d’uns socis fundadors del MNAC.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, finalment, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda, la casa natal del famós bandoler.

Perot Rocaguinarda (1582-1625)

Diuen les cròniques que era un jove alt, ben plantat, més aviat prim, amb el cabell ros tirant a roig, bigoti retallat, poca barba i gran boca. Que era valent i astut i que, en pocs anys, es va convertir en un dels bandolers més respectats de Catalunya. Més tard va decidir retirar-se, demanar l’indult de les autoritats i marxar cap a Nàpols per passar a ser oficial de l’exèrcit del virrei.

El Quixot ens en dona força detalls, però no és l’únic text en què apareix mencionat en Rocaguinarda. L’ombra del bandoler va ser allargada i la seva figura surt retratada en obres d’autors de diferents èpoques com el Rector de Vallfogona, Lope de Vega, Verdaguer, Maragall, Unamuno i Joan Amades. Qui més qui menys coneixia la seva existència. Tanmateix, la descripció que en va fer Cervantes va ser una de les més fidedignes, tant pel que fa al comportament, com als trets físics o la forma de vestir. Cervantes va retratar un home real, protagonista d’una vida digna de novel·la. Perquè en el llunyà segle XVI la realitat d’alguns personatges superava amb escreix la ficció.

Can Rocaguinarda presenta actualment un estat de ruïna total. Aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa ja que encara per dins es poden veure les parets i voltes de pedra que en formaven part. Sembla que a final del segle XX va canviar d’amos i part dels elements arquitectònics més valuosos de pedra i de fusta es van vendre.

El cingle dels tres còdols

Des del davant de la porta principal veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts a les parets argiloses albirades anteriorment. Cal anar una mica amb compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus arribem a la roca del cingle. Hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes i d’altres motius que constaten la presència humana al lloc al llarg de la història. Conta la tradició que aquí, en Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot llegir clarament, encara que és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per a la història.

Desfem el camí i de seguida tornem a ser al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de la Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb molta pedra ens baixa fins a arribar al ja visitat molí de la Quintana, des d’on tornem al camí inicial que ens durà fins a Oristà.

Per a més informació

Aquesta ruta segueix l’itinerari 19 del llibre A peu per Osona, 20 itineraris, de Josep Mauri i Portolès, Col·lecció Azimut 42, Cossetània Edicions 2003 (actualment exhaurit, però que podeu trobar a biblioteques).

A Wikiloc es troba l’itinerari, i al blog Ambotes més documentació. Per saber més dades sobre en Perot Rocaguinarda, podeu consultar aquí.

Jaume Roig

Anuncis

Art contemporani i experiència

Dimarts, gràcies al suggeriment d’un company de feina, vaig anar amb ell a veure una exposició, d’una artista per a mi desconeguda…

Cada setmana, en un suplement cultural, hi ha una pregunta que plantegen a l’entrevistat sobre si entén, si l’emociona l’art contemporani… Hi ha respostes de tota mena… Algunes que semblen per cobrir l’expedient, políticament correctes i d’altres més elaborades… Jo m’havia emocionat amb alguna obra concreta, fins i tot amb algun muntatge, però mai amb tota l’obra exposada…

I és que l’exposició “Lita Cabellut. Retrospective” és un continu estímul a les sensacions. Et plantes davant d’un dels quadres (la majoria molt grans) i passen coses per dintre: intueixes, et remouen, t’interpel·len… Les mirades, les textures, les tècniques multidisciplinars… Els dos vídeos que projecten són deliciosos…

Descobrir que d’una infància duríssima, una visita als 15 anys al Prado la va trasbalsar i la va dur al món de l’art, ens parla de la resiliència i de la capacitat de superació. I dels dons amagats en cada persona.

No us espanteu: són obres hiperrealistes, diria. Fascinants!

Apa, per si voleu trobar un forat. L’exposició és ben cèntrica a Barcelona, a la Fundació Vila Casas, a tocar la plaça Urquinaona, i dura fins al 27 de maig.

Visca l’art i la cultura, que ens fan créixer, que ens donen perspectiva per mirar el món, que ens fan adonar-nos que la bellesa ens cura, ens mima, ens cal!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Teixint xarxes

En ple segle XXI sovint vivim tan immersos en la immediatesa del present i el desig del futur que oblidem allò que hem estat. Els catalans tenim un passat musulmà, al sud de Catalunya ho sabem bé i de fet encara mantenim vocabulari, toponímia i arquitectura d’aquells temps. Començo parlant de la memòria perquè ens permet adonar-nos que la religió musulmana no acaba d’aparèixer al nostre país però precisament el fet que la tractem com una desconeguda, des de la distància i a vegades el rebuig, té encara més connotació si recordem el passat en comú.Actualment, Catalunya és un país amb una rica diversitat religiosa, en gran part gràcies a l’arribada de persones procedents d’altres països durant els darrers vint anys. Fruit dels processos migratoris de persones sobretot del Magreb, l’Àfrica Subsahariana i l’Àsia, entre d’altres, l’Islam ha adquirit més presència al territori català. Tot i que aquest fet és clarament enriquidor, existeix desconeixement i fins i tot prejudicis i pors per part d’alguns sectors de la societat, cap a les persones de religió musulmana. Malauradament, fins i tot hi ha hagut actituds d’islamofòbia i xenofòbia clara amb la inauguració de centres de culte islàmic o la presència de noies estudiants amb hijab en escoles públiques. Aquesta circumstància dificulta molt la inclusió d’aquestes persones i el seu dret a viure la seva religió amb llibertat.

Atesa la severitat d’aquests fets, l’entitat Justícia i Pau, des de la seva posició d’entitat cristiana en defensa dels drets de les persones, va valorar iniciar una tasca lenta però fructífera d’apropament i establiment de relacions amb les persones de religió musulmana. Precisament va ésser el grup de Justícia i Pau al Maresme qui fa més d’una dècada va iniciar la relació amb les comunitats musulmanes de la comarca.

Avui en dia Teixint Xarxes és una campanya activa de Justícia i Pau, que pretén apropar la realitat de les persones i col·lectius procedents de països de religió majoritàriament musulmana a la resta de la societat catalana. Amb aquesta campanya pretenem afavorir la integració social, la igualtat d’oportunitats i l’exercici dels drets d’aquestes persones i col·lectius. Alhora també creiem que és rellevant promoure el sentit de pertinença d’aquestes persones i la seva identificació amb la societat d’acollida. Per tant, volem facilitar la convivència i la pau social tot contribuint a evitar accions i actituds d’exclusió, xenofòbia i islamofòbia.

Una de les accions principals de la campanya són les visites a comunitats musulmanes, en les quals ens interessem per la seva tasca i relació amb la xarxa d’entitats del barri o població, compartim posicionaments sobre temàtiques que ens afecten a tots i ens comuniquem possibles problemàtiques, etc. Enguany ja hem realitzat una desena d’aquestes visites i en el total de la campanya ens hem apropat a comunitats de diverses poblacions: Barcelona, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Manresa, Badalona, Mataró, Sabadell, L’Hospitalet de Llobregat… i un llarg etcètera. Atès que aquest és el tercer any de la campanya, ja hem establert una relació més sòlida amb determinades comunitats, fet que ens ha permès fer xarxa en moments de necessitat i ajudar a trobar una solució, com per exemple va ocórrer amb un episodi de rebuig veïnal enfront l’obertura d’un centre de culte islàmic. El nostre granet de sorra el posem també organitzant actes públics i tertúlies als mitjans de comunicació, que permetin donar la veu a aquestes persones.

Amb la campanya Teixint Xarxes aportem el nostre granet de sorra, afavorint aquest coneixement de la realitat de les persones musulmanes i els seus col·lectius i ajudant a la interconnexió entre entitats. La tasca, però, no té sentit si no és compartida amb la resta de persones, col·lectius i institucions del país: és un compromís de totes.

Anna Sangrà

L’Infern segons Rodin

Exposició a la Fundación Mapfre (Barcelona) fins al 28 de gener de 2018

Una visita a la Fundación Mapfre ens permet de descobrir “La porta de l’Infern”, obra central d’Auguste Rodin, en la qual va anar treballant al llarg de gran part de la seva vida. Trobant la inspiració en la “Divina Comèdia” de Dante Alighieri i també en “Les flors del mal” de Charles Baudelaire, és un viatge per elements mitològics, però també per sentiments i sensacions: dolor, desesper, amor, sensualitat… Poder assaborir “El pensador” (qui és? a qui o què representa?) o “El petó” (obra plena de moviment, erotisme, tendresa) justifica sobradament la visita a la cèntrica fundació i experimentar l’oportunitat de quedar aclaparada no només per la tècnica de l’escultor, sinó per la fondària de la seva cultura, les seves reflexions, el seu afany de perfeccionisme.

Maria Antònia Bogónez Aguado

A Grècia amb els refugiats

Quan vaig acabar la carrera de mestra, vaig decidir fer un any sabàtic, cansada de la rutina i del mal plantejament dels continguts de la carrera. Tenia clar que tot i passar a ser una “ni-ni” (ni treballa, ni estudia) volia fer un voluntariat. Després de parlar amb un amic que havia estat a un camp de refugiats, ho vaig tenir clar. A principis d’octubre del 2016, després de buscar amb quin projecte volia participar, vaig marxar al camp de Cherso, al nord de Grècia a col·laborar amb l’associació Open Cultural Center (OCC) l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, socials i educatives a les persones refugiades.

A principi d’octubre érem un 10 voluntaris d’arreu del món que intentàvem tirar endavant l’escola que havíem aixecat al camp. Cada matí quan arribàvem al camp, als volts de les 9 del matí, organitzàvem jocs mentre fèiem temps abans de començar les classes. L’escola començava a les deu i acabava a les quatre, però a les dotze ja no quedava ningú, perquè els alumnes marxaven a mig matí. Cada classe tenia una durada d’una hora. Els infants que venien els separàvem per diferents grups d’edats: de 6 a 8, de 9 a 11, de 12 a 14 i de 15 a 17. En funció de l’assignatura (anglès, matemàtiques, grec…) ho feia un voluntari o un altre, però intentàvem que hi hagués un responsable referent a cada un dels grups. Fer classe era molt complicat. Molts d’ells mai han anat a l’escola i d’altres hi van deixar d’anar quan va començar la guerra. El fet de no haver-hi anat, no només ha fet que, en general, tinguin un nivell de coneixement molt baix, sinó que també hagin perdut els hàbits d’estudi, d’arribar puntual, d’escriure, de fer silenci, de respectar als companys i companyes i al mestre…

Enmig d’aquell caos, mig controlat, vam començar un taller de dibuix, però va ser un fracàs: els infants no tenien paciència, feien quatre gargots i marxaven donant el dibuix per acabat. Arribats en aquest punt vam tenir la idea de fer un conte, Amic meu!, amb els nens i les nenes del camp, que dibuixessin i ens expliquessin la seva història i que al mateix temps servís com a eina de comunicació i sensibilització per explicar la situació de les persones refugiades als infants d’altres països. I així va ser com, després de moltes tardes de dibuixos i d’entrevistes a vuit dels infants del camp, d’haver fet una selecció dels dibuixos i del contingut de les entrevistes, de demanar a en Màrius Serra que ens fes un pròleg, en Lluís Torres que des de Castellbisbal ens va ajudar a definir com volíem que fos el disseny del conte i ens va fer la maquetació, vam tenir el conte llest. Però aquest conte necessitava finançament, algú que es fes càrrec de la impressió. Va ser el Grup Maculart, una empresa dedicada a d’impressió d’estotjos i prospectes farmacèutics de Cerdanyola del Vallès qui ens va regalar els primers 2.500 exemplars.

La presentació del conte va ser a finals de gener de 2017 a la llibreria Claret de Barcelona amb la companyia de l’Arcadi Oliveres i d’en Màrius Serra. A partir d’aquí, vam contactar amb llibreries d’arreu de Catalunya que molt amablement van voler formar part del projecte i ser un punt de venda del conte. També vam començar anar a escoles, instituts, caus i esplais a fer activitats de sensibilització. Mesos més tard de la primera edició, basat en el conte, hem muntat un espectacle pluridisciplinari amb música, dansa, teatre, imatges… que ja hem representat tres vegades.

Després del curs passat, contents per la resposta que va tenir el conte i totes les activitats que en deriven, vam decidir donar nom al projecte de les visites a les escoles. Ara en diem Escola Refugi i és un programa educatiu que segueix el mateix objectiu: sensibilitzar als infants, adolescents i joves de la situació de les persones refugiades, de les quals, per desgràcia, sembla que ja ningú no se’n recordi, però encara està present.

Gràcies al finançament obtingut en el projecte “Amic meu”, OCC ha pogut continuar treballant a Grècia. El camp de refugiats de Cherso, on es va fer el llibre, va ser tancat per les autoritats gregues fa més de mig any. Els seus ocupants han estat traslladats a zones urbanes de la ciutat de Polykastro i és aquí on seguim al seu costat. Actualment estem donant suport a més de 100 persones refugiades a través d’una escola per a infants i adults, un espai per a dones, un centre comunitari i una escola bressol, promovent la seva participació i inclusió local.

Ara que fa un any que marxava, recordo que quan era allà pensava en tota la gent que sou aquí. Pensava que volia que veiéssiu el que està passant, la injustícia d’aquest món, les cruels conseqüències de la guerra i la força de superació i d’adaptació d’aquestes persones. Ara que sóc aquí, me n’adono que és realment complicat entendre el que està passant als camps de Grècia, perquè sembla un altre món, ben lluny de la nostra vida tot i estar a només tres hores llargues d’avió. Però cal que no oblidem que tots formem part del mateix, som iguals i com diu la poetessa Joana Raspall en el seu poema Podries hem de tenir una actitud compromesa ni que sigui per recordar que tots estem exposats, encara que ens pugui semblar impossible, a situacions similars: “Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar a qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”.

Maria Clapés

Un llibre per pensar, un llibre per pregar

Els pobres salvaran el món. Oriol Xirinachs. Barcelona: CPL 2017

Un llibre excel·lent per la seva mirada sobre la pobresa. Esperar que els pobres salvin el món sens dubte resulta revolucionari. Més aviat tendim a pensar que el món el salvarem nosaltres o la gent que té poder, diner o capacitat. Perquè… dels pobres, ¿què se’n pot esperar? Però la pobresa ens canvia el nord, ens inquieta, ens recorda allò que no funciona i sobretot ens fa entendre molt millor un Evangeli que fa protagonistes de la confiança de Déu als més humils.

Pregàries de tot l’any. Oriol Garreta. Barcelona: CPL 2017

L’Oriol Garreta té el costum de fer pregàries per a les reunions dels grups de revisió de vida dels quals és consiliari, a l’ACO, a la JOC o a la parròquia. I també per als fulls parroquials de les comunitats de les quals ha estat rector. Un munt de material molt pràctic, molt arrelat a la vida, amarat de la litúrgia que l’Església celebra. Està molt bé per aprendre a pregar, està molt bé per iniciar qualsevol reunió.

 

 

Mercè Solé

Tenim una cita per celebrar l’aprenentatge servei

– Dani, quan feu aquest any el concert de la classe de música?

– Aquest any fem dos concerts, el de sempre en la sala d’actes i un altre en la residència d’avis.

– Com? A veure, explica’m…

– Si ja t’ho vaig dir, el que passa és que no em fas cas, mare… Abans de vacances van venir els de sisè a la nostra classe i ens van dir que aquest any ens tocava a nosaltres. A la classe de música hem estat preparant un concert per als avis. Bé, primer els vam anar a veure, vam passar una tarda amb ells i ens van dir quines cançons els agradaven. Després vam parlar amb la directora de la residència i ens va dir que un concert és una activitat que els va molt bé, perquè s’animen quan ens veuen, ells també es preparen i se senten acompanyats. Després, a la classe de música vam aprendre cançons antigues i també a cantar fort, perquè alguns avis estan una mica sords. I a la classe de socials vam estudiar el que és l’Estat del Benestar i els serveis socials, i també a la classe de…

La conversa s’allarga i tu li vas preguntant, perquè veus com n’està ell de motivat i com li encanta mostrar-te que és capaç de fer coses “importants”. Comentant-ho amb les teves amistats, t’adones que en altres escoles també es porten a terme experiències com aquesta: un t’explica que a la classe de llengua la seva filla Marta prepara contes per a contar-los als nens de parvulari i des que fa aquesta activitat la mateixa Marta llegeix i parla molt millor que abans; un altre t’explica que a la classe de ciències els nois i noies van estudiar la processionària del pi i els estralls que provoca en els boscos, i després van construir caixes niu per a les mallerengues i en una excursió les van penjar en els pins per a frenar la plaga…

Tots aquests infants estan aprenent ciències, llengua, expressió musical, tecnologia, treball en equip, habilitats socials, compromís cívic… amb una finalitat social. T’adones que es tracta d’un còctel! Això és l’aprenentatge servei (ApS): Aprendre fent un servei a la comunitat.

No, no és un “invent pedagògic sofisticat”, és un descobriment, perquè totes les bones escoles, mestres, entitats socials ho promouen algun cop al llarg de la seva història. I, com que és una manera d’aprendre valuosa i que funciona, cal difondre-la i estendre-la.

El divendres 1 de desembre tindrà lloc al Centre d’Activitats La Farga de l’Hospitalet la X Trobada Estatal d’Aprenentatge Servei, que acollirà el lliurament dels Premis Aprenentatge-Servei 2017, i on participen centres educatius, entitats de l’àmbit social, educatiu, cultural, esportiu, etc., i representants municipals. Hi intervindran, com a ponents destacats, Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la UNESCO, i Josep Maria Puig Rovira, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Aquesta jornada l’organitzen conjuntament l’Ajuntament de la ciutat, la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei, la Fundació Educo i l’Editorial Edebé, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

Els premis compten amb el suport de diverses empreses, entitats socials i institucions: DKV Assegurances, Obra Social “la Caixa”, CENEAM, Fundació Princesa de Girona, ACIDH, Fundación Anabella, Mullor S.A., Abacus i el propi Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

Per tot això, ens encantaria que participéssiu en aquest esdeveniment enfocat a intercanviar experiències i reflexions sobre com els nens, nenes i joves són capaços de transformar el seu entorn. La participació en la X Trobada és gratuïta, però és absolutament necessari inscriure’s, per a això heu d’emplenar el formulari d’inscripció online.

Roser Batlle
Presidenta de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei
http://www.roserbatlle.net