Seguint la missa de Montserrat

Per a mi, una bona manera de sentir-me connectat amb la celebració cristiana durant aquest temps de confinament ha estat seguir la missa de Montserrat cada diumenge. I afegint-hi alguna torna, com el dia de la Mare de Déu de Montserrat o el Primer de Maig, en aquest darrer cas, per cert, amb una magnífica homilia del Josep Laplana. Entrar en comunió amb la missa de Montserrat té un parell de valors bàsics: un, que allà ho fan bé, i l’altre, el més important, que aquella és una comunitat ja existent, no constituïda ad hoc, cosa que dona a la seva celebració una autenticitat que no tenen les altres misses retransmeses a través de diversos mitjans.

Jo entenc i valoro, sens dubte, les misses que es retransmeten des d’algunes parròquies: encara que la comunitat que allà es crea és poc real, el fet que qui la presideixi sigui el capellà que presideix la missa en la qual, en temps normal, un participa habitualment, crea uns vincles prou valuosos. Però vaja, d’entrada la idea no m’atreu gaire.

No ho sé, a mi m’hauria semblat una bona idea que els bisbes catalans haguessin dit que convidaven els feligresos a unir-se a la missa de la comunitat de Montserrat, i que ells, els bisbes, també s’unissin a aquella celebració des del sofà de casa seva. I els dies de cada dia igual: els bisbes i capellans que celebren la missa sols o amb una companyia mínima, segurament que farien millor si s’unissin a la missa d’una comunitat normal com és Montserrat, ara que tantes facilitats tenim per fer-ho a través dels múltiples mitjans de comunicació de què gràcies a Déu disposem.

Sé perfectament que seguir la missa de Montserrat no equival a participar de la missa dominical com fèiem fins que va arribar la pandèmia: a la missa s’hi participa formant part de la comunitat celebrant reunida en un lloc, i no de cap altra manera. Si la mirem per la tele, ens podem unir amb el màxim esperit de comunió amb els qui la celebren, però no “anem a missa”, ni “val” com a missa. Però el que no té sentit és plantejar-s’ho així. Si resulta que no podem participar de la missa pel motiu que sigui, i una pandèmia com aquesta és òbviament un motiu molt indiscutible, aleshores el que cal fer és buscar cadascú de viure de la millor manera que pugui aquest dejuni celebratiu. A mi, ja dic, la millor manera que he trobat ha estat unir-me a una missa ben celebrada en una comunitat real. Tranquil·lament, deixant que allò que fan en aquesta comunitat m’entri a dintre amb esperit de pau. Altres, en canvi, els anirà bé fer algun tipus de celebració pròpia, familiar. Altres, seguir la missa que diuen a la parròquia i retransmeten per algun canal d’internet. Altres servir-se de vídeos dominicals, que no són misses sinó estones de pregària, com els que fan a Roda de Ter. Altres, no fer res i viure la situació des de dins del cor. Tot és bo.

Sí, és cert que aquí hi ha una mena de barrera teològica i espiritual que potser la situació que estem vivint hauria pogut ajudar a superar però que no sé pas si ho deu haver fet: la de posar el sentit màxim del ser capellà en el fet de celebrar l’eucaristia com sigui, més enllà del caràcter comunitari que li és connatural. S’ha anat creant, en efecte, des de fa segles, el sentiment que el capellà que no presideix l’Eucaristia, ni que sigui com a mínim com a concelebrant, no és prou capellà. I això, certament, em sembla que és una distorsió notable del ministeri presbiteral. I més encara quan en el fons d’aquest sentiment hi ha aquella teologia tan insostenible segons la qual és important celebrar moltes misses perquè en cada missa Déu dona la seva gràcia, i com més misses es diguin més gràcia donarà. Sant Francesc aconsellava als seus frares que a cada convent es digués només una missa al dia, i que si hi havia més d’un capellà, presidís un d’ells i els altres oïssin la missa del seu company, com els altres fidels. Doncs em sembla que en aquesta situació actual també hauria estat educatiu i refrescant per als mateixos capellans que haguessin actuat com els altres fidels, sense recórrer a la missa privada.

I bé, ara entrem en una altra fase, la de les misses amb els signes comunitaris altament disminuïts. Que estranyes, les misses amb l’admissió i la col·locació taxades! Sé que per a molts serà una gran alegria poder recuperar la missa ni que sigui en aquestes condicions. A mi, em sembla que no em vindrà gaire de gust i preferiré continuar de moment amb la missa montserratina. Però en tot cas, l’important és que cadascú trobi allò que més bé li vagi.

Josep Lligadas

Dos mesos sense celebracions litúrgiques… o no?

Recordo la darrera eucaristia setmanal al Casal Loiola: ens vam mirar als ulls i vam fer gestos amb el cap en lloc de donar-nos la pau; els celebrants es van netejar amb solució hidroalcohòlica abans de donar la comunió; només es podia combregar recollint el pa a la mà… I poc després començava el confinament…

El final de la Quaresma, la Setmana Santa, i fins i tot la Pasqua, la majoria dels catalans el passarem sense haver-nos pogut aplegar en els temples i celebrar la nostra fe com ho veníem fent des de sempre…

Però no, la nostra fe l’hem celebrada i compartida… Sí, cadascú a casa seva…Tanmateix aquesta Covid-19 ens ha permès de comprovar que la nostra vivència cristiana s’ha manifestat a nivell personal, familiar, grupal i comunitari, de maneres riques i enriquidores, creatives i creadores.

Moltes parròquies, bisbats, comunitats, han anat ofertant celebracions de tota mena (viacrucis, eucaristies, els oficis del Tridu Pasqual…) a través de la televisió o per Internet. He de confessar que jo no m’hi he sentit convocada… Veure allà algun capellà oficiant amb un parell de persones que l’ajudaven em resultava carrincló i poc comunitari. Em mancava la comunitat… I em semblava que em posicionava com a espectadora i en una Eucaristia mai ningú s’hi hauria de sentir espectador, mentre algú “celebra”… O tothom celebra o com podem dir que és una celebració comunitària?

A casa vam optar per llegir la Paraula, fer silenci, fer memòria de Jesús, portar rostres a la nostra pregària, sentir-nos en comunió amb el món, però també amb qui arreu del planeta no podia participar en celebracions com les habituals dels nostres diumenges… Hi ha tants milions de cristians que no poden celebrar l’Eucaristia cada diumenge a l’Àfrica i només en tenen ocasió potser un cop al mes!

Però també és cert que la nostra fe cristiana no la podem viure si no és amb altres… I aquests mesos, a més de les transmissions de celebracions “tradicionals” per la televisió o a través d’Internet, ens hem sentit acomboiats per les nostres comunitats, amb qui hem expressat i compartit les nostres creences.

Molts grups que tenien una periodicitat quinzenal o mensual han passat a tenir reunions virtuals setmanals. La pregària, el compartir, la revisió de vida… omplien les nostres pantalles i tots hem esdevingut usuaris de sistemes de videotrucades dels que ni havíem sentit parlar. I malgrat l’aparent fredor del plasma, els vincles i l’escalf es mantenia. Ens anàvem acompanyant i posant davant Déu la incertesa, la vulnerabilitat, les pors, les petites alegries i descobertes que anàvem fent…

El Tridu Pasqual ens aplegava a famílies de tota la península amb unes estones de pregària, preparades per comissions, i connectant tots alhora en una estrena de Youtube: música, imatges, les reflexions gravades en vídeo… I el moment de silenci s’omplia amb les pregàries compartides per mitjà del xat. I sentíem que la força litúrgica de la celebració del dia de l’amor fratern o de la vetlla pasqual es manifestava d’una altra manera, nova, senzilla, que deixava ben palès el regal de la comunió entre els amics i amigues de Jesús…

I la litúrgia de cada casa… Petits altars per compartir el pa i la paraula en família i comunitat. Espelmes, icones, però també una mascareta o uns guants… signes de la presència del dolor que ens envoltava i ens aclaparava. Unes flors per recordar-nos la Resurrecció de Jesús amb una espelma lluminosa en un racó de la casa. I fer que els infants hi participessin… Uns amics malaguenys reproduïen les processons amb els ninots clics de la canalla… Ells preparaven els passos de cada dia com si fos un taller de manualitats… I al passadís de casa seva els posaven arrenglerats, sonava la música adient i ho gravaven amb vídeo… Voldreu dir que no serà una de les processons més participades que ells viuran mai? Construir el pas amb la taula del Sant Sopar, la Creu o el mantell de Maria amb els materials que tenien a casa (cartolina, paper d’alumini, retoladors de colors…) va ser un exercici de catequesi però també de devoció popular.

 

 

 

 

Rebre la fotografia d’una família amb la mainada al voltant de la taula amb les candeles com a felicitació de la Pasqua, omplia de goig… Sí, veritablement ha ressuscitat!

Sí, aquesta ha estat una oportunitat per fer nostra la litúrgia, per adaptar-la a la nostra realitat confinada… i alhora per fer-nos experimentar ser part del poble de Déu…

Han estat temps no de litúrgia sinó de litúrgies renovades, simples, alimentades per la creativitat, la voluntat i fins i tot l’esforç… De vegades ens és tan fàcil que tot ens vingui donat!

Ha estat una lliçó, ens hem descobert capaços de trobar maneres d’expressar el que creiem, sentim, desitgem, sense caure en clericalismes… Podem celebrar i viure la nostra fe des de la nostra realitat, com a laics i laiques, amb llenguatges i signes adaptats als nostre moment històric i social. Crec que com a Església hem de prendre’n nota. Alguna cosa hauria de canviar en les nostres comunitats. Som capaços de litúrgia… Tant de bo no ho oblidem quan les portes de les nostres esglésies s’obrin… i les nostres celebracions puguin enriquir-se amb la sensibilitat i creativitat múltiple i sincera que s’ha anat manifestant en la nostra reclusió a casa.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Conviure amb el virus a Uganda

En Sergi d’Assís Gelpí és un monjo de Montserrat que des de fa uns mesos viu a Uganda. Potser molts el coneixeu perquè és un bon comunicador que sap aprofitar molt bé les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies. Té un blog, actualment, que es diu La Font de Greccio i que us recomano vivament. Hi explica el què i el perquè de la seva estada amb els benedictins d’Uganda i com és la seva nova vida a l’Àfrica i , és clar, quin és l’impacte del virus entre la gent del seu entorn.
Us en transcrivim un tastet publicat el 9 de maig passat. En el blog, podeu trobar-hi molta més informació.
Mercè Solé

Amb aquestes ratlles intentaré respondre preguntes que molts m’heu fet aquestes setmanes. Aquí a Uganda estem bé en relació amb el virus. Hi han hagut uns 100 casos en tot el país (de 40 milions d’habitants), i de moment cap mort. Això ha estat gràcies a una reacció ràpida del govern fa setmanes, amb mesures dràstiques. Han tancat fronteres del tot i per tots els mitjans. Deixen entrar camioners provinents d’altres països (crec que majoritàriament de Kènia) amb aliments i productes necessaris, però fan la prova a tots els camioners. De fet, dels 100 casos n’hi ha força de camioners. Quan en troben un, prenen totes les mesures possibles perquè el virus no s’escampi.

Això significa que fa setmanes que vivim una mena de confinament. Jo evito sortir del monestir (el recinte és molt gran perquè hi ha molts camps i els diferents projectes del monestir). La raó és sobretot de seguretat. Sé que a alguns llocs han relacionat els blancs amb els portadors del virus, i a Etiòpia per exemple han tirat pedres a ciutadans americans. Per què? Bé, pot ser una barreja de superstició, de por… i a vegades també de falta de formació. He sortit només per anar a recollir els diners dels donatius per la campanya de l’escola, però m’han portat amb cotxe i acompanyat per un monjo africà. No he notat res de dolent, però penso que no s’han de córrer riscos innecessaris.

El tancament de fronteres implica que em van cancel·lar el vol de tornada per finals de maig. Estic en contacte amb l’ambaixada que, en coordinació amb la Unió Europea, ens informa amb eficiència de possibles solucions.

Una de les mesures del govern és que no hi poden haver més de 5 persones reunides. Per això, fem les pregàries i els àpats en 8 llocs diferents de la casa. A mi aquestes setmanes m’ha tocat una balconada amb força insectes voladors, sobretot a l’hora de Matines i de Completes (o sigui, quan és fosc). Però al mateix temps té una vista fenomenal (la foto que us poso) amb aquests dos mangos majestuosos sota dels quals a vegades algun monjo s’hi asseu per parlar o per meditar. Des d’aquesta balconada veiem sortir el sol, fer-se de nit, llamps i trons… tot el que vulgueu. Cada dia les Matines comencen que encara és de nit, i ho enllacem amb les Laudes i després la Missa, que acaba amb el sol ja força amunt.

Sergi d’Assís Gelpí

Crisi sanitària global des de la proximitat d’un mitjà local

¿Com ha viscut un municipi de 27.000 habitants, Pineda de Mar (El Maresme), l’arribada del Covid-19 i aquests dos mesos de confinament i inici de la crisi? Com ho hem viscut i com n’hem informat els periodistes des del mitjà local, Ràdio Pineda?

Dissabte, 26 de gener, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, visita Pineda de Mar. Res a veure, encara, amb la Covid-19: el temporal Glòria ha destrossat el nostre Passeig Marítim i ens talla les comunicacions en tren amb Girona. Després de dies de patiment i dormint poc, pensàvem que seria el fet més greu que cobriríem enguany l’equip de la ràdio. Fins i tot, els Premis Ràdio Associació ens atorguen un premi per la cobertura informativa de les ràdios de l’Alt Maresme en el temporal. Aquest dia, amb el ministre Illa a Pineda, no només hi ha Ràdio Pineda. Han vingut mitjans de tot l’Estat que pregunten per una informació que encara no sabem com ens trasbalsarà els pròxims mesos: Coronavirus a Wuhan. La Xina parla de 56 morts i comencen el seu confinament. Les primeres preguntes al ministre sobre el nou Coronavirus es fan davant de l’estació de Pineda.

Arriba el Covid-19 i el decret de l’Estat d’Alarma

Un mes després, el 25 de febrer, es coneix el primer cas de Covid-19 a Catalunya: “Un cas lleu d’una dona italiana”. I el degoteig comença: cada dia rebem un nou comunicat del Departament de Salut. Ens anem preocupant cada cop més i veiem que clarament hem d’oblidar-nos d’aquells missatges inicials que rebíem, que “això no és gaire més fort que una grip”…

Ràpidament es comencen a suspendre actes culturals, esportius, jornades… Finalment, el dijous 12 de març ens avisen que les escoles hauran de tancar dilluns. Al vespre ja hem d’anunciar que no, que serà demà divendres, dia 13. Tot es precipita. El dissabte 14 de març es declara l’Estat d’alarma i tanquen els establiments, menys els considerats essencials: alimentació, farmàcies, benzineres… Nosaltres, com a mitjà local i públic de la tercera població del Maresme en nombre d’habitants, som considerats “serveis essencials” i seguirem treballant, com altres serveis municipals: Policia Local, Brigada, Benestar Social… La resta, tots a casa i treball on line.

Reorganitzem les tasques prioritzant els serveis informatius, la web i les xarxes socials. Toca, més que mai, el compromís professional des de la proximitat. Allò que expliquen els grans mitjans, com es trasllada a Pineda i l’Alt Maresme? Si parlen d’escoles… nosaltres hem de saber què passa a les vuit escoles de Pineda o als tres instituts. Si parlen d’atenció primària, nosaltres hem d’explicar què està passant als nostres dos ambulatoris. Si hi ha accions solidàries, nosaltres hem de posar en relleu què fan a Pineda Càritas, el Rebost Solidari o el Menjador Social. Si es parla de cossos de seguretat, què ens diu la Policia Local de Pineda, amb qui connectem cada matí a les 8. I si es parla d’accions dels municipis, hem de saber què diu l’Ajuntament de Pineda i els partits a nivell local.

Els primers dies veiem en primera persona els efectes de la por, el desconeixement i la manca de material de protecció. Veiem com s’han buidat supermercats i com les farmàcies des del febrer no paren de dir: “No, no tenim mascaretes ni gel de mans…”. Ens adonem que tot el que expliquem per antena o publiquem a la web té una gran transcendència, més que mai. La gent mira la tele per saber què diu el ministre i la consellera, però ens escolten a nosaltres i miren la nostra web de notícies per saber què està passant a Pineda.

15 de març: Pere Aragonès, primer cas confirmat d’un pinedenc

El primer cas local confirmat a Pineda de Mar de Covid-19 no és una persona anònima: és el del vicepresident de la Generalitat, el pinedenc Pere Aragonès. A més de la notícia, quan es decreta el confinament, publiquem unes imatges amb gent passejant com si res. Per xarxes socials no cal dir res més: la gent crida a quedar-se a casa i complir amb l’Estat d’Alarma. El nostre alcalde, Xavier Amor, fa una crida a la responsabilitat de tothom i engega mesures. I els dies que continuen intentem suplir el desconcert general actualitzant a cada moment la informació.

Finals de març: l’angoixa dels sanitaris i pacients

L’escalada de casos es produeix a tot Espanya. Aviat tenim ja dades de proximitat, primer dels hospitals de Calella i Blanes (CSMS). La gent ens pregunta: Quants casos hi ha a Pineda? La Generalitat informa primer de casos per ABS, després ja dona, obertament, casos per municipis. Nosaltres ens mantenim en contacte permanent amb els ambulatoris de Pineda i podem donar informació i consells de primera mà, des de la proximitat. També fem seguiment de les residències de gent gran de Pineda: cap cas (una bona notícia!).

De portes endins de l’ambulatori, i també dels hospitals de Calella i Mataró, ens arriba l’angoixa dels metges i metgesses: no tenen EPIs, no estan protegits i poden estar contagiats o contagiant! Una doctora del CAP m’ho diu així de clar: “És com si els paletes treballessin sense casc”. També ens expliquen les primeres angoixes, els primers pacients que han d’ingressar amb molta preocupació, també gent jove. ‘Un pacient de 47 anys sense antecedents patològics, mentre parlava amb ell per telèfon ell estava a ja l’hospital de Calella esperant per ingressar, l’acabaven de diagnosticar Covid19, estava amb oxígen i la radiografia feia por… feia quatre dies que havia començat els símptomes”, m’explica una doctora per posar-me un exemple.

I a primers d’abril ja tenim testimonis de pacients que ens arriben en primera persona:

“És angoixant tenir tots els símptomes de la Covid sense cap test que t’ho confirmi”. Així ho ha explicat a Ràdio Pineda una veïna pinedenca que vol preservar la seva identitat. Els símptomes li van començar de forma lleu, amb mal de coll, de cames i molt mal de cap, i passat pocs dies va arribar la febre alta, vòmits, diarrea i dolor a tot el cos. La seva filla està en la mateixa situació i totes dues estan confinades.

Abril: tot empitjora… però la solidaritat és impressionant

Com si el cercle s’anés tancant, a la ràdio ens arriben cada cop més males notícies, a nivell professional però també personal. Som un equip petit i que fa pinya, però emocionalment comencem a estar tocats. Veiem patir i estem patint. Som persones i no podem desconnectar. I les persones de les quals fem notícia no són de lluny, són de prop: les coneixem. La cara i la creu de treballar al teu poble.

Veiem també coses positives: l’enorme esforç dels sanitaris, de les residències, del SEM, de Benestar Social de l’Ajuntament, del PADES de l’Hospital, de la brigada de neteja, la Policia Local… veiem com l’Ajuntament deixa de banda totes les altres prioritats per centrar-se en els ajuts econòmics per a empreses i famílies, pels efectes greus que ja es veuen venir en un municipi turístic, veiem govern i oposició a nivell local que treballen conjuntament amb els mateixos objectius, i veiem molta, moltíssima gent, amb gestos solidaris: un centenar de persones es posen a cosir mascaretes coordinades per una entitat i l’ajuntament, joves amb impressores làser i botigues comencen a fer mascaretes especials, les farmàcies fan donacions del primer material que aconsegueixen al CAP, hospital i residències. I com sempre, les entitats socials, a primera línia: El menjador social de Càritas Poblenou ha de tancar… no està permès obrir però els voluntaris són gent gran i 18 joves els agafen el relleu, primer repartint entrepans i després menjar per emportar. Càritas Santa Maria multiplica esforços per altres necessitats urgents: menjar, bolquers… El Rebost Solidari, de Creu Roja i Ajuntament, multiplica enormement la demanda: la gent que havia de començar a treballar als hotels i establiments per Setmana Santa no tindrà feina. 3.000 persones amb un ERTO a Pineda, que se sumen als més de 2.000 aturats actuals.

I el dolor que seguim de més a prop: familiars de persones mortes que no poden fer el comiat ni el dol, gent anímicament destrossada que també ens truca a la ràdio, dedicatòries alegres de cançons per nens que fan anys i dedicatòries tristes per persones que han mort i no se’ls ha pogut acomiadar. I ens truquen: comencem atenent una consulta i ens acaben explicant tot el que estan patint.

Alhora, mantenim algunes iniciatives positives: parlem amb pinedencs confinats a d’altres països del món, i sabem de veïns nostres que estan a llocs tan diversos com l’Argentina, Austràlia, Alemanya… La cantada escolar que cada any es fa al camp de futbol amb 2.000 nens, es trasllada als balcons i els nens posen Ràdio Pineda i canten des de casa. També celebrem el Sant Jordi als balcons i les escoles demanen la implicació de la ràdio. I també fotografiem el nostre poble buit. Impressiona.

Mentrestant, i en ple confinament, el 21 d’abril arriba un altre temporal de mar. A Pineda destrossa el que s’havia salvat del passeig al tram central i pinedencs i pinedenques pregunten si estem vivint les set plagues d’Egipte…: “Només ens faltava això”. Per sort, cap dany personal, tots estàvem confinats.

Maig: una mica de llum però molta incertesa

Ja es parla de fase 0 de desconfinament. I a Pineda (Regió Sanitària de Girona) molts esperen la fase 1 per poder obrir, amb mesures, alguns establiments i terrasses. Però la directora i metgessa de l’ABS de Pineda, alerta: “El virus està actiu, ens podem contagiar els pròxims dies o setmanes”.

Voldria acabar aquest article amb un reconeixement a l’esforç dels mitjans de comunicació locals. Sense totes les eines i amb molt poc personal, però amb professionalitat i vocació de servei. Ara, més que mai, hem d’implicar-nos en els reptes que es poden presentar als nostres pobles i ciutats com a servei públic i de proximitat, amb informació veraç i sobretot, sent útils i humans en un moment així.

Maria-Josep Hernàndez

Resistir desde las Tres Magnolias

Concentración de vulnerabilidad

En las residencias de ancianos viven personas mayores. Es obvio, pero hay que decirlo.

La edad media de los residentes en estos centros, supera con creces los 80 años. Son colectivos con algún grado de dependencia. Normalmente medio-alto. Son personas con multipatologías. Es frecuente que algunos de ellos necesiten más de 10 pastillas diferentes al día para poder sobrevivir. Están en centros de mayores porque no pueden estar en casa. Están en residencias por una necesidad.

En épocas normales, o sea sin pandemias, siempre tememos las épocas de cambio de tiempo, de otoño a invierno, porque un pequeño resfriado puede ser fatal. Y ocasionalmente se producen bajas.

Pues bien, los informativos repiten una y otra vez que la mayoría de los fallecimientos de ancianos se ha producido en las residencias. Obviamente es en las residencias de ancianos donde se concentran las personas más vulnerables y además con más posibilidades de contagio.

Falta de información y de medios

¿Se dice en esos informativos que en las residencias hemos estado trabajando a ciegas desde el inicio de esta pandemia? Es decir, sin conocimiento objetivo de quién era PCR positivo o negativo? ¿Ni de los residentes ni de los trabajadores? No se dice nada.

¿Se comenta en estos medios de comunicación que la mayoría de trabajadores de residencias se han contagiado del virus porque, sobre todo en la primera semana, no se disponía de medios de seguridad adecuados ni de información suficiente? Tampoco se comenta.

Solamente se habla de los centros de mayores como lugares lúgubres donde se maltrata, se desatiende a las personas que más cuidados requieren. Y estas situaciones, aunque se dan por desgracia en algunos casos, no representan al colectivo de residencias ni de profesionales que trabajamos en ellas. Todo lo contrario.

¿Quién debe garantizar la calidad de la residencias?

Precisamente hace unos días, en un debate televisivo un tertuliano decía que el problema de tantas muertes en las residencias de ancianos se podría haber evitado si las residencias fuesen públicas.

La calidad de servicio en las residencias de ancianos, como en muchos otros negocios, nace de las exigencias de los clientes. En este caso, sobre todo, de las exigencias de los familiares de los residentes. No de si la residencia es pública o privada. A ambas hay que exigirles que su servicio sea excelente.

No acabo de entender que ahora, sí, ahora, todo el mundo se rasgue las vestiduras porque tal o cual residencia ha tenido una mala gestión de los contagios y esa es la causa de la alta mortalidad por el virus durante este mes.

Y hace dos meses, ¿esa residencia funcionaba correctamente? ¿Todo era perfecto? Si no, ¿por qué se permitió que siguiera trabajando con deficiencias? ¿Dónde estaba la Administración que ha de controlar? Y, sobre todo, ¿dónde estaban los familiares que permitieron que, en situación normal, aquel centro no desarrollara bien su cometido?

¿Ahora denunciamos una gestión que ya era deficiente anteriormente?

Buscamos culpabilidad y esta está ante nuestras narices: somos culpables todos los que permitimos que estos centros de gente mayor sigan sin funcionar bien. Somos culpables todos.

Nos han dejado solos

Durante las dos semanas que duró el incremento descontrolado de casos de contagio y de fallecimientos, en nuestro caso entre el 26 de marzo y el 7 de abril, los hospitales, los servicios de salud y los servicios funerarios estaban totalmente colapsados.

No culpamos a nadie por una situación de colapso generalizado, pero ¿se está explicando que cuando llamábamos a los servicios de salud se nos decía que no vendría nadie a visitar al anciano a nuestro centro? Porque no podían. Porque los recursos eran limitados y estaban exhaustos. No lo dudamos. Pero ¿alguien está diciendo que estábamos solos con el anciano con fiebre, con síntomas evidentes de contagio del virus? Que, a lo sumo, las instrucciones eran: “Dale paracetamol” o “Ponle oxígeno a 4 minuto”.

O estamos confundidos o es verdad que nadie explica que en las residencias de ancianos hemos estado solos, solos, solos.

Los servicios de salud deberían aclarar a la comunidad lo que pasaba en estos doce días. No deberían mantenerse en silencio porque ese silencio refuerza la idea de mal funcionamiento de las residencias. Las residencias no somos centros sanitarios. Cuidamos, atendemos a gente mayor pero no somos responsables de la sanidad. Esa es la responsabilidad de los sanitarios.

¿Se está explicando que no se permitía la derivación al hospital de ningún anciano de residencia? Por encima de 80 años, ni lo sueñes. En nuestro caso sólo se permitió la derivación de los dos primeros casos que se nos presentaron. ¿O eso nos lo estamos inventando?

En algunas residencias se habían encontrado ancianos fallecidos en sus camas. ¿Alguien ha explicado en esos medios de comunicación que los servicios funerarios colapsados tardaban hasta ocho horas en pasar por el centro para recoger a la persona? Tampoco nos consta que nadie aclare estos puntos.

Pues bien, nos hemos sentido solos porque hemos estado solos.

¿Seguiremos igual o seremos capaces de cambiar?

Los centros de mayores estamos en el punto de mira siempre. Unas pocas residencias mal gestionadas manchan la imagen de un colectivo de más de mil centros en toda Cataluña.

Después de esta pandemia, las residencias vamos a seguir siendo actividades no bien consideradas socialmente.

Los noticiarios se encargan de ello. Los silencios de los otros artífices apoyan esta idea.

Tenemos que trabajar mucho para revertir esta idea. Necesitamos trabajar bien siempre y no permitir que existan centros que no compartan el objetivo común que tenemos la mayoría: lograr la máxima satisfacción de nuestros residentes y de sus familiares.

Nos tenemos que esforzar en que se reconozca que nuestra labor social es de suma importancia.

Logramos hacer la vida de nuestra gente mayor algo más agradable. Reducimos significativamente las intervenciones de los servicios de salud con el colectivo de gente mayor porque las residencias filtramos mucho antes de derivar al hospital.

Todo esto lo hacemos con un personal mal valorado y que, sin embargo, en su mayoría, prefiere trabajar en este sector antes que tomar opciones con menor responsabilidad y mejor pagadas.

Lo que hemos vivido estos días de locura, de lucha, de desánimo continuo, no lo olvidaremos nunca. Nos recuperaremos pero no lo olvidaremos.

El sistema que hemos montado ha dejado sin ayuda al colectivo de personas al que debemos el estado de bienestar que estamos viviendo. Hemos aplicado criterios económicos, criterios de utilidad para decidir dejarlos fuera.

Lo pagaremos, como sociedad nos va a costar caro.

Para acabar, si de algo nos ha de servir una crisis como la de esta pandemia, es para provocar un cambio. Necesitamos cambiar para ser mejores personas, más solidarios. Para pensar menos en lo material y pensar más en que hemos venido a este mundo a hacer algo positivo para los demás.

Nos queda tiempo para reflexionar, para reaccionar. Seguimos.

Antonio Cruz
(Publicat a “Viladecans Punt de Trobada”, maig de 2020)

Benaurances en temps de pandèmia

  • Felices les persones que tenen com a professió la neteja, perquè fan viables els espais per a la vida i ens recorden que la higiene és la primera i més bàsica de les prevencions.
  • Felices les persones que tenen cura, a casa o en un centre, de la fragilitat que ens és més estimada, en tota circumstància i arriscant la seva salut.
  • Felices les persones que estan passant en solitud tot aquest confinament. Tant de bo que se sentin estimades per tots.
  • Felices les persones professionals de la salut, perquè posen amb molt d’esforç els seus coneixements i les seves habilitats al servei de la salut de tots, i ens ensenyen el valor de la generositat.
  • Felices les persones la feina de les quals no es veu perquè no sabem de logístiques, però que amb imaginació, rigor i disciplina aconsegueixen eixamplar els espais de la cura i la solidaritat i vetllar per la seguretat de tots.
  • Felices les persones que fan recerca, perquè el seu estudi ens retorna l’esperança.
  • Felices les persones que treballen al camp, perquè de la seva atenció a la natura surt l’aliment imprescindible.
  • Feliços els homes i dones que són mestres i professors i que fan sentir el seu caliu als més petits i als joves, més enllà dels coneixements.
  • Feliços els treballadors i treballadores que, des de casa i sovint amb mitjans escassos, procuren que continuem disposant dels serveis necessaris i que l’economia no s’enfonsi.
  • Felices les persones que han perdut la feina, o que no poden arribar a fi de mes, perquè ens recorden que per fer possible la justícia de Déu hem de canviar moltes coses de la nostra forma de viure.
  • Felices les persones que s’ocupen aquests dies de vetllar perquè els infants se sentin estimats, que l’alegria que creen els il·lumini la vida.
  • Feliços els homes i dones que fan feines poc valorades i mal pagades: repartint paquets, reposant prestatgeries, despatxant, conduint, perquè ens han retornat el sentit de l’agraïment.
  • Feliços els homes i dones que des de les administracions públiques, des de les Esglésies, des dels mitjans de comunicació mostren el seu interès per allò que ens passa i, en circumstàncies adverses, ens expressen la seva proximitat.
  • Felices les persones que voluntàriament s’impliquen en aquesta crisi per estar al costat dels qui més pateixen, perquè ens fan viure la plenitud de l’amor.
  • Feliços tots els ciutadans i ciutadanes que, cadascú en les seves circumstàncies, s’esforcen per actuar amb esperit cívic i solidari, i tots els cristians i cristianes que, a més, preguen i viuen la presència amorosa de Déu de tantes i tantes maneres diferents.
  • Felices les persones que es dediquen a la política i que amb humilitat prenen decisions difícils amb honestedat i posant el bé comú per damunt del propi prestigi i interès, perquè en la senzillesa hi ha la veritat.
  • Feliços els presos, els malalts, els qui no tenen papers, els maltractats, els refugiats, els que viuen al carrer, perquè Jesús és sempre al seu costat.

Mercè Solé