10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán

T’hi has fixat?

Avui, passant pel carrer, dues bones dones comentaven que la informació sobre el temps ja havia anunciat que les temperatures es mourien i força. Això em fa pensar com d’un temps ençà, la gent es fixa i escolta les informacions climatològiques. Recordo i ho he escrit alguna vegada, que en l’època d’estudiant, els dijous a la tarda, teníem festa i anàvem a passeig. Aquest dia, doncs, en llevar-te, el primer que feies, més d’una vegada, era mirar per la finestra quin cel hi havia. Per què? Doncs per poder anar a jugar. Parlant d’aquest interès que normalment, surt a les converses, van normalitzant-se expressions com la causa d’això o d’allò, que es deu al canvi climàtic, al perill de la contaminació… En el llenguatge popular, més d’una vegada, manifestem que estem bé o no tant quan diem: l’aire d’aquesta habitació és enrarit, no es pot viure amb tanta calor… Per altra banda, com agraïm l’aire del camp o d’aquells indrets on el clima es gratificant. La climatologia, realment, juga un paper molt important a les nostres vides. És veritat, però, que no som prou conscients de la influència que l’estat d’ànim ens proporciona. Més d’una vegada, i parlo ja de temps, dèiem: Ens hem reunit, però com que no sabíem què dir, hem parlat del temps…

Fa temps, els homes del temps eren la gent del camp, amb aquelles expressions que fent-ne pregunta dèiem: quin temps farà, demà? Ara, s’ha avançat tant, que fins i tot hi ha programes emesos a la televisió on la gent pregunten quin temps farà per organitzar-se les vacances, el descans, fins i tot, en indrets llunyans. La ciència com avança i ben aparellada amb la tècnica.

Insisteixo, tot això, més d’una vegada em porta en aquesta reflexió: A nivell del món religiós i del catòlic, com és que anem tan fora de temps?

Ignasi Forcano Isern

La UEC del Centre Educatiu Esclat

Fa dotze anys que dirigeixo el Centre Educatiu Esclat. És una entitat sense afany de lucre que promou diversos projectes per a infants, joves i adults de la ciutat de l’Hospitalet. Un dels projectes que realitza és la UEC (Unitat d’Escolarització Compartida). És un recurs educatiu que lluita contra l’absentisme i el fracàs escolar. Tenim 54 places en conveni amb el Departament d’Ensenyament i amb l’Ajuntament de la ciutat. Treballem amb adolescents que, per diverses raons, no poden continuar la seva escolarització obligatòria a l’institut. Per tant i d’entrada, alumnes difícils, diríem… En canvi el que voldria expressar en aquest espai és el gran projecte pedagògic que ens permet gaudir a tots plegats, educadors/es i alumnes, i al mateix temps créixer, madurar i obtenir un graduat en secundària, que a priori semblava molt difícil.

Els eixos metodològics que fan possible aquest projecte educatiu són tres:

Una adaptació curricular centrada en una diversitat gran de tallers, els continguts dels quals recullen el currículum bàsic de l’ESO. Aquesta adaptació curricular ens permet uns canvis en el procés d’ensenyament-aprenentatge, imprescindibles per a aconseguir els objectius proposats:

  • Els tallers permeten crear un clima de treball on els adolescents s’hi senten còmodes: l’organització, la maquinària, el propi local, i les relacions que s’estableixen contribueixen a assolir aquest objectiu. Els alumnes s’incorporen als tallers com a “aprenents”, sota el guiatge del mestre de taller, i amb l’ajuda constant del seu tutor/a. L’adolescent a poc a poc canvia el seu rol i els aprenentatges que va fent comencen a interessar-li cada vegada més.
  • L’aprenentatge basat en la manipulació és un altre element important. En els tallers l’alumne aprèn de la seva pròpia experiència. Es comença “fent” i s’aprèn “fent”. És feina de l’educador/a afegir-hi els elements més reflexius que porten a saber el “perquè”.
  • L’adaptació curricular possibilita també un canvi en la percepció que tenen de si mateixos, transformant el seu negativisme de base, el seu fracàs (“jo no ho sé fer”) en expectatives positives de futur. Propiciar experiències d’aprenentatge satisfactòries, on els adolescents comproven que són capaços d’aprendre, és imprescindible per a assolir l’èxit educatiu.

La tutoria és un altre element fort del nostre projecte educatiu. Una tutoria que cerca la relació personal amb els nois i noies, acompanyant constantment. És per això que el tutor/a segueix l’alumne al llarg de tot l’horari escolar.

L’aprenentatge servei (APS) és el tercer element. És una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un únic projecte ben articulat en el qual els participants aprenen alhora que treballen en necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo.

Es parteix d’una concepció de l’aprenentatge basada en l’exploració, l’acció i la reflexió per destacar l’aplicabilitat i utilitat del coneixement.

Conclusions

La UEC és una veritable oportunitat per a molts adolescents que necessiten una forma d’aprendre diferent. En aquest sentit és un repte per als educadors/es, ja que cal ensenyar també d’una forma diferent. La UEC és un espai on es possibilita d’una forma natural l’atenció a la diversitat, l’atenció a cada alumne perquè tots som diferents. Des de sempre la UEC ha treballat amb aquestes “noves metodologies” que, efectivament, possibiliten l’èxit d’un grup d’alumnes, exclosos del sistema educatiu “normalitzat” i destinats al fracàs. Caldria fer una seriosa reflexió sobre la necessitat de crear espais educatius plurals i diversos, on les diferents propostes d’ensenyament-aprenentatge siguin vistes com espais d’inclusió i facilitadores d’itineraris educatius reeixits.

Mercè Basté

Carta a Pedro Sánchez sobre el caràcter nacional de Catalunya

Benvolgut Pedro. En primer lloc, et vull felicitar per la teva victòria a les primàries del PSOE. Me n’alegro, perquè en tot cas, manifesta la voluntat del teu partit de no encarcarar-se, sinó de buscar una manera de fer política que respongui més a la realitat actual, que espero que es tradueixi sobretot en la lluita per la igualtat i el servei als més febles.

T’escric aquesta carta a propòsit d’un tema tan debatut actualment com és el de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya. En la campanya de les primàries s’ha parlat d’Espanya com a nació de nacions, o d’estat plurinacional, o de nació plurinacional (que és, de totes tres, la formulació que a mi més m’agrada). I tu has dit que, en efecte, Catalunya és una nació, encara que finalment vas creure necessari aclarir que ho és en el sentit de “nació cultural”. Sobre això volia parlar-te, esperant que potser algun lector de L’Agulla que tingui accés a tu et pugui fer arribar aquesta reflexió.

Catalunya no és una nació cultural. I és que l’expressió “nació cultural” gosaria dir que no significa res. Catalunya és, simplement, una nació. Perquè no hi ha nacions de diverses menes, sinó que el caràcter nacional d’un territori és una realitat global.

Catalunya és una nació perquè té una personalitat cultural i lingüística pròpia, i un sentiment de pertinença molt fort. Els referents culturals i socials de Catalunya són força diferents dels de la major part d’Espanya, i la llengua que parlem, com totes les llengües, configura una manera d’expressar la realitat que no es redueix només a l’ús d’unes paraules en comptes d’unes altres. I la història d’aquest país ha anat deixant un pòsit de poble, de vinculació comuna, molt potent, i això més enllà de les estructures polítiques i socials en què aquest sentit de poble s’hagi pogut configurar al llarg dels segles. I tot això és el que els catalans volem expressar quan diem que Catalunya és una nació.

Tota aquesta realitat, però, no s’acaba aquí. La consideració d’un determinat territori com a nació no s’acaba només en aquest camp que podem anomenar cultural i emocional. No s’acaba aquí, sinó que té sempre, inevitablement, unes conseqüències pròpiament polítiques. Qualsevol realitat nacional necessita, i vol, ser reconeguda. I aquest reconeixement entra, ja, en el camp polític. Hi entra, però no marca com ha de ser en concret aquest reconeixement. Pot ser, simplement, un reconeixement de les peculiaritats culturals. Però normalment acostuma a anar més enllà, i en el cas català certament que hi va. I es tradueix en una voluntat d’autogovern, que pot ser molt o poc, i que pot arribar fins a la voluntat d’independència. Però la concreció d’això depèn de cada cas i de cada moment històric. En aquest moment nostre, a Catalunya una part de la població ho vol concretar amb la independència, mentre que una altra part el que vol és un augment de les possibilitats d’autogovern. I, al mateix temps, una part vol que això és decideixi mitjançant un referèndum d’autodeterminació, mentre que una altra part el que voldria és una reforma constitucional que reorganitzés l’autogovern, i una tercera part creu que ja estem bé com estem. Però cap d’aquests possibilitats es dedueix del fet en si de que Catalunya sigui una nació. O, dit d’una altra manera, de l’afirmació del caràcter nacional de Catalunya no es dedueixen unes conseqüències ni polítiques ni jurídiques predeterminades, però sí que posa sobre la taula la necessitat de debatre i negociar com es concreta políticament i jurídicament aquest caràcter.

I això és tot el que et volia explicar. Bona feina!

El futur dels sindicats

Veure 1. Sindicalisme, trenta anys després – Mercè Solé

2. Passat, present i futur dels sindicats

[Salvador Clarós] Els sindicats són fills de la revolució industrial. La seva raó de ser està perfectament acoblada a les vicissituds del treball en el capitalisme industrial. Les successives revolucions industrials han anat determinant les condicions del factor treball en la lògica capitalista. Del treball manual a la mecanització, els sistemes de producció en massa, l’automatització i la robòtica hi ha un periple en el qual el moviment sindical actua de contrapunt a la lògica productivista que sotmet l’home, el treballador, als condicionants del procés productiu anul·lant els drets de la persona. El sindicalisme reivindica la llibertat de l’home que, com a treballador, ha esdevingut un factor de producció. Per tant, els sindicats en cada moment de la història han lluitat per alliberar el treballador de les cadenes imposades per l’organització del treball en el sistema productiu. Valgui aquesta introducció per afirmar que el sindicalisme s’ha anat constituint en cada període històric en funció d’allò que l’organització del treball suposava de límit als drets del treballador. El salari, la jornada, les condicions de seguretat i salut en el treball, la capacitació… són els drets que estan en disputa permanent, subjectes a les condicions de la producció que imposa cada època o revolució tecnològica.

Els cicles del capitalisme industrial determinen també en gran manera els avenços i retrocessos en matèria sindical. Si bé és cert que el sindicalisme històricament ha anat conquerint fites cada cop més altes pel que fa a drets, també es veritat que en una escala menor de temps hi ha hagut avenços i retrocessos. Només cal veure com, abans i després de la crisi de 2008, les reformes laborals han conculcat drets adquirits prèviament. Els cicles tecnoeconòmics tenen fases de creixement de la productivitat i altres d’estancament. En el període d’estancament -el darrer s’inicia aproximadament a partir de 1973- cauen els beneficis industrials i s’estanquen els mercats per l’esgotament de la capacitat d’innovació d’un cicle tecnològic madur i en declivi (Carlota Pérez – 2002). És llavors quan el capital financer intenta compensar la caiguda de beneficis industrials esgarrapant les rendes del treball: congelació de salaris, deslocalització d’empreses a països amb costos menors, acomiadaments, flexibilització i contractació precària. És l’escenari en què apareixerà l’ofensiva neoliberal en la dècada dels noranta caracteritzada per la desregulació i el retall de l’estat de benestar. La fase d’estancament de la productivitat es resol històricament inflant, el capital financer, bombolles especulatives que porten al col·lapse i posterior recessió, com la crisi financera de 2008 i conseqüent recessió. La nova onada tecnològica que ja ve instal·lant-se des de fa temps (la de les TIC i internet) serà la que amb la seva capacitat d’innovació crearà de nou empreses altament productives en un nou futurible cicle de bonança. Però amb unes noves característiques que determinaran les futures relacions laborals i les condicions del treball, que fixarà nous reptes sindicals. Quin seran aquests nous reptes per als sindicats?

Alguns autors vénen reflexionant des dels anys 80 sobre les característiques del treball en una societat on l’automatització de la producció de béns i serveis tendeix a crear un atur estructural. Jeremy Rifkin a El Fin del Trabajo (1994) entonava un rèquiem per la classe treballadora, perquè cada vegada es necessitaran menys treballadors i el valor de mercat de la mà d’obra disminuirà constantment. La completa substitució del treball humà per la màquina deixarà els treballadors orfes socialment i econòmicament. El minvant paper dels sectors públic i empresarial determinarà una societat dual formada per la classe dels empleats i una altra formada per aturats permanents i treballadors precaris. Aquesta subclasse és la que l’economista Guy Standing, a The Precariat (2011), anomena precariat, justificant la necessitat d’una renda universal de ciutadania. Visions més o menys catastrofistes apunten a un canvi important en el valor treball. La realitat és que la quarta revolució industrial comporta una crisi del model fordista de producció en massa, que ha configurat la societat de consum també massiu. El treball en un món postfordista adoptarà unes noves formes en les quals l’home no estarà tant condicionat pel procés productiu. El sindicalista italià Bruno Trentín aborda la qüestió del treball en el postfordisme a La Ciudad del Trabajo (1997) anant a l’essència del concepte treball que ja preveia Marx: “El treball és un instrument d’autorealització de la persona, un factor d’identitat i de canvi”. Els grans canvis en curs que acompanyen l’esgotament de l’era fordista marquen el final del concepte de treball en abstracte, sense qualitat, per tal que el punt de referència d’una nova divisió del treball i d’una nova organització de l’empresa siguin el treball concret i la persona que treballa.

El món a mitjans del present segle pot ser ben diferent de com el coneixem avui. El factor tecnològic ho canvia tot, igual que el canvi climàtic que obliga a replantejaments globals del sistema productiu. O el final del petroli barat que pot sumir el món en una crisi sense precedents. Els canvis estan en marxa i s’anomenen quarta revolució industrial, per més que la seva transcendència afecti tots els sectors econòmics. La tecnologia digital i els condicionaments energètics i ambientals suposen una revolució social en el sentit de canvis profunds de model productiu i de sentit comú col·lectiu. El futur dependrà de les decisions polítiques que es prenguin. I aquestes necessiten mediacions. Després de l’esfondrament de les esquerres socialdemòcrates a Europa hi ha encara un subjecte de mediació que són els sindicats. Els sindicalisme sociopolític és avui la gran mediació en aquest país perquè suma la major força social que és la seva afiliació, i la seva organització territorial i sectorial.

Salvador Clarós

El futur dels sindicats

Veure: 2. Passat, present i futur dels sindicats.

1. Sindicalisme, trenta anys després

[Mercè Solé]  Gràcies al facebook ens vam retrobar les set “nenes” de la Mútua. Amb la majoria feia més 30 anys que no ens vèiem. Totes vam començar a treballar entre els 15 i els 16 anys com a administratives, i ens hi vam posar a la mateixa època. Érem les “nenes” i en nenes ens vam quedar, perquè l’atur dels anys 80 (i la progressiva informatització i reestructuració del sector d’assegurances) van impedir que entrés ningú més darrere nostre.

Servidora, en aquells anys, era una sindicalista convençuda. En plena transició, anàvem creant l’organització de CCOO, intentàvem promoure una certa consciència col·lectiva i normalitzar les relacions laborals, amb un cert èxit reivindicador. Encara vaig continuar com a sindicalista en altres moments i en altres empreses, però aquells anys van “imprimir caràcter” amb la frescor que tenen els inicis. Van ser les meves companyes, no pas jo, qui, en la nostra trobada, va rememorar, amb gran sorpresa per part meva, amb agraïment les batalletes sindicals, potser una mica idealitzades pel pas del temps. 30 anys després, els reptes sindicals continuen:

  • En primer lloc, cal portar la democràcia a l’àmbit laboral. Hauria de ser habitual que tota empresa comptés amb l’oportuna representació sindical. I aquesta és la responsabilitat dels treballadors. No hi ha drets laborals sense deures sindicals.
  • En un moment de gran patiment per causa de l’atur i d’una precarització general de les condicions de treball, és fonamental que el sindicat sigui un espai d’acollida, de formació i d’organització, capaç de transmetre al conjunt de la societat en un llenguatge intel·ligible (ai, l’argot sindical!) la situació de la gent que pateix. Els sindicats tenen l’autoritat que prové del contacte amb les persones que pateixen i de la lluita per eradicar les causes d’aquest patiment. Es fa una molt penosa política de desregularització laboral i es fa gairebé des de l’anonimat que permet el confús tramat empresarial que busca l’especulació o l’evasió fiscal. I això només s’arregla des de la política i amb una bona comunicació i informació dels agents socials. Difícil, perquè en generals els mitjans de comunicació juguen a la contra.
  • És evident que fer sindicalisme fa trenta anys era molt menys exposat que fer-ho avui, quan saps que només pel fet d’estar afiliat pots perdre la feina. Però justament per això no s’ha de renunciar a aquesta lluita. Cal crear un relat propi i incidir en l’opinió pública denunciant l’arbitrarietat i la manca de respecte als drets dels treballadors. El relat dominant és absolutament individualista i en cas d’assetjament o de conflicte planteja una resposta en forma d’atenció psicològica individual en lloc d’un suport sindical col·lectiu i solidari.
  • El paper del sindicat en l’acollida de la diversitat i en la creació de la consciència que tots, totes som treballadors vinguem d’on vinguem, i per tant hauríem de tenir els mateixos drets i deures, és imprescindible per combatre la xenofòbia, a la qual cal contraposar la consciència de classe. De fet, la llei d’estrangeria i no tant les diferències culturals entre els treballadors és la causa de la fragmentació del món laboral, de la precarització laboral i de l’imperi de l’economia submergida i de l’evasió fiscal. Igualment, ningú com el sindicat por defensar millor la necessitat d’unes condicions laborals internacionals dignes i equilibrades. D’aquí la imperiosa necessitat de coordinació internacional. La classe obrera o és internacionalista o no serà.
  • El sindicalisme, en el coneixement de primera mà que li permet el contacte amb les empreses crec que té el deure de conscienciar tothom dels temes ambientals i de consum. L’esquer d’uns llocs de treball immediats no ha de fer perdre la perspectiva global a mitjà i llarg termini. Noves formes més participatives de gestió empresarial, noves feines a fer, noves formes de finançament. La creació d’un nou teixit empresarial regenerat i sostenible és responsabilitat de tots. La famosa emprenedoria només té sentit si és col·lectiva.

En fi, la carta als reis, com podeu veure. Però, amb tot, estic ben segura que sense vida sindical no hi ha democràcia ni es poden defensar els interessos dels homes i dones que, a falta d’altres recursos, vivim només del nostre treball.

Mercè Solé