Les fonts de Pontons

Possiblement a més d’un o d’una dels lectors el nom de Pontons els recordarà les colònies de Penyafort com a infants o com a monitors o les trobades de moviments. Aquesta ruta, que no arriba als 7 quilòmetres i és de desnivells suaus, pot tenir un cert aire melangiós. A més té l’encant i la placidesa de visitar algunes de les seves fonts.

Informacíó

Per a més informació es pot consultar el mapa de l’editorial Piolet Font-rubí. Serra de la Llacuna, escala 1:20.000. També l’Ajuntament de Pontons disposa d’un plànol del terme municipal. A Internet es pot seguir l’itinerari aquí.

El poble de Pontons

El poble de Pontons està situat a 632 m d’altitud, a la riba dreta de la riera del mateix nom. És el més alt de la comarca de l’Alt Penedès. Presenta les característiques de poblament de la muntanya mitjana i el 2005 tenia 252 h.; actualment amb prou feines arriba als 500 h. Des de la Restauració, el centre del terme deixà de ser l’antiga parròquia de Sant Joan de la Muntanya i es desplaçà a la nova població fortificada de Pontons, sorgida als peus de l’església de Santa Magdalena (que visitarem), i que abans de ser parròquia havia estat sufragània de Sant Joan. La capella de Sant Joan de la Muntanya té un absis semicircular decorat en el seu exterior per bandes i arqueries d’estil llombard.

Just a l’altra banda de la riera de Pontons i sota un gran penya-segat, s’hi pot contemplar la capella de Sant Salvador.

També són interessants unes quantes masies fortificades del poble.

La ruta

Comencem la ruta de les fonts sortint de l’aparcament del poble de Pontons. Travessem el pont i a mà esquerra trobem una curiosa església modernista en molt mal estat. Seguim pel carrer Major i més endavant pel carrer de Dalt, on al final hi ha la font del Recó. Del fons de la placeta surt un camí amb la indicació de font de l’Esquerrà, que és on ens dirigim. Després de passar pel costat de vinyes, al costat d’una caseta de llum, trenquem a la dreta i arribem a les fonts de l’Esquerrà, amb tres brocs de sortida d’aigua, la Gatelleta, l’Esquerrà i la de Sant Bernat.

Continuem uns metres més enllà i seguim un camí a la dreta que davalla per un bosc de roures al N, fins a desembocar poc més avall en un camí més ample. Tot seguit aquest camí ample fa un revolt tancat, punt des d’on fem una breu desviació seguint un corriol que davalla de valent entre vegetació , ombrívola. Trobem uns esglaons rudimentaris i una escala de fusta fins a arribar a la riera del Molinot, que en aquest punt forma una bonica cascada depenent de les pluges. Refem el camí, i sortim de nou al costat del mas Xiroi, totalment tancat i que rodegem deixant-lo a la nostra dreta. Seguim uns indicadors cap a la font del Molinot, travessem el torrent de Can Soler vorejant uns camps d’arbres fruiters i després resseguim un breu tram de la riera del Molinot en un punt on forma alguns gorgs; travessem el torrent de Sant Bernat, passat el qual el camí puja uns pocs metres per un camí més estret que de seguida ens porta a vorejar unes vinyes fins a arribar poc després a la ben arranjada font del Molinot, que raja amb abundor aigua ben fresca i on trobem una taula i bancs de pedra a l’ombra d’un gran arbre. Des de la font continuem el camí uns pocs metres fins a una cruïlla, que seguim a l’esquerra i, tot seguit, just quan estem ara sobre la font del Molinot, iniciem de manera facultativa una nova desviació tot pujant a la dreta per una senda fitada que, obrint-se pas pel bosc, ens acaba deixant a l’entrada de la cova del Molinot, amb un total de 9 m de recorregut i formada per una cambra prou còmoda de fins a 3 m d’alçada. Diferents campanyes arqueològiques parlen d’una cavitat d’ús sepulcral, on s’ha trobat material ceràmic i lític des del Neolític fins a èpoques iberes.

Retornem a la pista que seguirem a la dreta en suau ascensió fins a la font de Sant Bernat o del Forner, també amb una taula i uns bancs de pedra. Retrocedim de nou fins que abans de travessar un torrent deixem la pista i enfilem per un corriol a mà esquerra senyalitzat amb fites i punts verds, entre pins i roures; sortirem més amunt a la plana Molinera, que anem travessant tot vorejant vinyes fins a les ruïnes del mas de Cal Pot. A les cruïlles sempre trenquem a la dreta fins a desembocar en una pista important que ens porta a la casa de colònies de Cal Diable, que deixarem a la nostra esquerra. Seguim la pista fins a una cruïlla i un revolt, al costat d’una torre elèctrica. Prenem el segon camí, senyalitzat amb punts verds que baixa a la riera i que està en més bon estat que el primer; davallem per un bosc de pi fins a arribar al torrent de Claramunt. Un cop som al peu del torrent ens desviem momentàniament a l’esquerra, tot remuntant el costat del torrent uns pocs metres fins a una petita presa on es forma un saltet d’aigua ben bonic i després reprenem el corriol (punts verds), que travessa el torrent i puja al NE passant de seguida al costat de l’amagada font de Claramunt. Aquest corriol de seguida ens porta a abastar una pista, que seguim a la dreta amb senyals vermells i blaus i en lleugera davallada tot deixant a la nostra esquerra i a certa distància els cingles de les Roques d’en Pinòs i les tarteres que els faldegen fins a arribar a una bifurcació, on un majestuós plàtan ens indica que a prop, a la raconada, hi ha la font d’Oriola, a l’ombra d’alguns arbres de bona grossària i que raja fresca i abundant. Continuem seguint la riera dels Carbons per la pista de l’esquerra en lleugera pujada, voltem Cal Jaume Marimon i arribem al cementiri i a Santa Magdalena.

Santa Magdalena

L’església parroquial de Santa Magdalena de Pontons es troba a l’esquerra de la riera, dalt d’un cingle que domina el poble. És un edifici d’origen romànic, que va ser reconstruït al segle XIII i modificat posteriorment. Conserva a la façana de ponent la porta romànica, amb doble arquivolta i impostes. Cal destacar-ne la interessant pica baptismal d’immersió, probablement procedent de l’església de Sant Joan.

Una vegada hem gaudit del lloc i de la bonica vista del poble, baixem cap a Pontons i trobem la que serà l’última de les fonts visitades, la font Voltada, també amb taula i bancs de pedra.

Una vegada som a baix el poble, travessem el pont sobre la riera (per cert, l’etimologia de Pontons, per si no ens n’hem adonat, seria ”lloc amb molts ponts”) i si no hem visitat el poble i tenim temps podem fer-ho o donem per acabada la sortida.

Jaume Roig

Anuncis

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón.

Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuarón. Es pot veure al cinema i també a Netflix.

Una mirada agraïda a la vida, sobretot a la vida de les dones treballadores en el servei domèstic. Cuarón fa un retrat bellíssim, detallista, de la vida d’una família de classe mitjana en el Mèxic de la seva infantesa i de les dones que estan al seu servei. En blanc i negre. Barrejant actors professionals amb actors esporàdics. Amb una sensibilitat extraordinària tant per mostrar l’univers polític i social, com una vida quotidiana impregnada de gratuïtat i d’estimació, però també d’un gran classisme i de masclisme. És una pel·lícula que estimula a esmolar la mirada i l’oïda (per escoltar les llengües minoritàries!), a prestar atenció als detalls i a les persones, a preguntar-se per les causes i les conseqüències de les coses. Amb pocs diàlegs. Gairebé contemplativa.

Molt recomanable. Aquí en podeu veure el tràiler. Si us ve de gust, val la pena escoltar alguna de les moltes entrevistes amb Cuarón (que també s’ocupa de la fotografia) en què descrigui la manera com va dirigir els actors i com es va plantejar la pel·lícula.

Mercè Solé

Però si ho veiem en tots els contes de Disney!

Et pots creure que el mascle és qui domina a la natura, que el sexes estan definits i que també ho són els rols de gènere. Pots pensar que els animals tenen sexe per reproduir-se, i que si hi ha pràctiques sexuals entre el mateix sexe es perquè els individus (evidentment els mascles que són els promiscus, no les femelles que són passives sexualment) no han pogut copular amb el sexe oposat. Ui, espera, que això contradiu que el sexe es per reproduir-se… bé, ho passem perquè ja hem dit que els mascles van molt sortits.

Pots creure-t’ho o escoltar a l’ecòloga Joan Roughgarden, veure el documental Out in nature, o llegir el llibre per tota la família La vida amorosa de los animales (L. Daugey i N. Desforges, 2017). Descobriràs que el que predomina en la natura es la diversitat. Una diversitat amb majúscules on l’única cosa que no s’ha pogut documentar a la natura es la discriminació per comportaments sexuals.

Laia Serra

Bon hivern

22 de desembre de 2018

Primer dia d’hivern. Renoi, quin dia, ningú no ho diria. Ara, s’hi està tan bé, no només al sol, sinó també, contemplant el mar i tot l’entorn.

La gent no deixa de repetir: Bon Nadal. Amb els que tinc més proximitat, els hi afegeixo: “ I cada dia…”.

Aquesta tarda, s’ha escurçat tant el dia i el fred se n’aprofita. Renoi, es fa sentir!

Darrer dissabte abans de celebrar el naixement de Jesús. Gràcies, per poder-lo seguir, ja que ens porta com diu molt bé Ell mateix, a la vida nova. En la Bona Nova que proclamem, Maria va de pressa per ajudar Elisabet i estan tan contentes que ens ho encomanen. Siguem-ne conseqüents i compartim-ho. Fins i tot l’hivern canvia de temperatura i es converteix en una fornal d’esperança.

Ignasi Forcani Isern

La “Boulangerie”

Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.

A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.

El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art… A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès… però el “geni” de la Boulanger s’intueix).

Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.

Mercè Solé

Experiències de la trobada de Taizé

Una experiència tan plural com una trobada de Taizé té molts prismes, moltes mirades… Aquí unes quantes de participants, que ens han respost a la proposta de compartir allò que més els ha colpit… I en totes, agraïment pel regal que un cop més una trobada europea de Taizé suposa: a Madrid del 28 a l’1 de gener a Madrid i l’epíleg de la pregària a Santa Maria del Mar a Barcelona del dia 4 de gener…

Resar el Parenostre

Sempre resulta una experiència del tot nova i inesperada la trobada internacional de joves (i també dels que no ho som tant però estimem Taizé i el seu esperit de pregària) que es troben, per compartir uns dies amb gent d’arreu del món, la manera d’adreçar-se a Déu en diferents llengües i en un recolliment ben aclaparador.

Aquesta vegada, el que m’agradaria destacar de la meva vivència actual en la participació de les tres pregàries diàries, és el moment en què es resava el Parenostre cadascú en el seu idioma però al mateix temps i amb una sola veu; tenint ben clar que és Ell qui ens uneix, independentment de la nostra procedència, la nostra llengua o la nostra confessió religiosa.

Maria Rivero Galindo

Sobtadament

Dir Taizé és dir: ambient d’interiorització, pregària, acollida, diversitat, ecumenisme, respecte, cants; i dir “Taizé Madrid 2019” es dir: “Hospitalitat generosa”: “No oblidem l’hospitalitat: per ella alguns, sense saber-ho, van hostatjar àngels” (Hebreus 13,2). Així vaig començar a viure aquesta trobada “Taizé 2018” el dies 28, 29, 30 i 31 de desembre a Madrid.

L’ambient de pregària es feia present cada dia al matí a una parròquia o comunitat, continuava al migdia a l’Almudena i finalitzava a Ifema al capvespre, amb el silenci, cants, paraula bíblica, adoració de la creu…

Aquesta realitat la vivia enmig de gestos valents de comunicació, escolta, mirada, acollida, silenci, de manera que a poc a poc sentia com a germà meu a qui era al meu costat.

“Taizé Madrid 2018” se m’anava revelant com la potencialitat que és possible viure junts, tenir un projecte comú, sentir-me unida a tota la diversitat allí present.

Quan vius enmig d’aquestes vivències, de sobte hi ha quelcom que et parla des del més íntim, i per mi va ser un raig de llum penetrant davant meu a través d’un vitrall de la catedral de l’Almudena en la pregària del migdia.

Va ser una llum que m’atrapava totalment i m’habitava. No sabia ben bé el que passava dintre meu però vaig viure un moment revelador de què “el llenguatge del cor, era el llenguatge que havia de viure”.

Aquella llum em va mobilitzar interiorment des de la bellesa de la seva senzillesa i em va conduir al final de la trobada a assumir amb responsabilitat, des del llenguatge de l’amor, els tres reptes que el germà Alois en la cloenda ens demanava assumir:

  • Reduir la bretxa entre rics i pobres
  • Acollir els migrats i refugiats
  • Solidaritzar-me amb la creació

Maria Arrese

Peregrinació de confiança…

El moment que m’ha marcat més de la trobada a Madrid va ser la “Carta de Taizé” que vam llegir a una de les pregàries a Ifema. Aquesta carta ens convidava a fer una “peregrinació de confiança”. Era una invitació a una aventura interior d’augmentar la confiança en els altres, en nosaltres i en Déu. Una peregrinació que porta de la por i el dubte a l’amor i la confiança. I una invitació a convertir-nos en artesans de confiança i de pau tant a prop com lluny nostre.

La carta definia la confiança com “la certesa que, en qualsevol situació, fins i tot en l’obscuritat, es pot obrir un camí de vida”. Deia que la confiança no és passiva, sinó que exigeix fer un pas, assumir riscos, llançar-se i prendre decisions valentes, per tal de viure una vida plena i bella.

Cal vetllar perquè la font de la confiança no tan sols no s’apagui, sinó que creixi en el temps. Clavar fixament la mirada en Jesús és la clau. I sentir com Jesús ens diu, amb el nostre nom: “No tinguis por, (el teu nom). Estic aquí, amb tu. Vine. Jo confio plenament en tu i t’envio, tal com vaig fer amb els meus deixebles”.

Isabel Pera Segarra

Ecos d’una trobada d’amistat

Aquest cap d’any vaig tenir oportunitat de participar en la peregrinació de confiança que promou la comunitat de Taizé en la seva trobada a Madrid. Fou una trobada molt desitjada per part del seu bisbe i bona part de l’església madrilenya.

Però el que de veritat voldria compartir amb vosaltres és la joia de participar en la preparació d’una altra etapa d’aquesta peregrinació, la petita parada que els germans i tothom que va baixar de Taizé per participar a la trobada de Madrid va fer a Barcelona. Cent seixanta persones que varen arribar a les 5 de la tarda per compartir una pregària amb la nostra gent a las 8 del vespre i que continuaven viatge a les 10.30 de la nit per arribar l’endemà a Taizé.

Emociona l’amistat i disponibilitat que la comunitat ens mostrà. Un tastet “d’una amistat que perdura”, una amistat que no ens tanca en nosaltres mateixos sinó que ens obre a la universalitat d’una església comunitat de comunitats. Una espai de pregària on hi eren representades totes les generacions apropant-nos plegats al misteri de Déu entre nosaltres.

Una pregària organitzada per quatre amics als quals se’ls varen obrir totes les portes: les de la basílica de Santa Maria del Mar, les de les escoles a qui els vàrem demanar aixopluc per oferir-los berenar i sopar, les de la catedral on alguns i algunes acompanyaren al bisbe Toni Vadell que els esperava per oferir-los una visita a l’església gran de Barcelona i un munt de joves disposats a acollir-los, acompanyar-los i mostrar-los l’hospitalitat d’una ciutat amb set de sentit.

Estem agraïdes i agraïts d’aquesta trobada, d’aquesta amistat que ens ajuda a seguir endavant. Amics que ens acompanyen en la joia i en el patiment. Amistat que ens fa ser el que som, homes i dones per als altres.

Glòria Andrés

 

L’independentisme i la llengua catalana

El passat mes de desembre, un grup de cristians i cristianes vam fer pública una carta adreçada a les comunitats cristianes i a tothom qui li pogués interessar, en què reflexionàvem, en nou punts, sobre la situació que estem vivint actualment a Catalunya. El setè punt es referia a com afecta el procés independentista a la salut de la llengua catalana, i sobre aquest tema voldria ampliar aquí una mica la reflexió.

Aquest punt deia: “Dintre l’objectiu de ser un sol poble, voldríem fer parar atenció en un aspecte que a Catalunya té un pes determinant. Ens referim a la situació de la llengua catalana. Les convulsions dels darrers anys han provocat que un cert nombre de catalans i catalanes, que no tenien el català com a llengua de família però que havien assumit i interioritzat que l’aprenentatge i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya era un bé tant personal com social, ara hagin començat a girar-li l’esquena. Des de l’independentisme, s’ha actuat de manera com si el català anés indestriablement unit a la independència. I com que aquests catalans i catalanes d’orígens familiars no catalans no la volen, la independència, han passat a veure el català com una llengua enemiga. Així, s’ha trencat un consens que havia costat molt de crear. Creiem que els partits independentistes haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta realitat. I haurien de reflexionar també sobre el mal que es pot provocar en els altres territoris amb qui compartim la mateixa llengua”.

Un servidor, vaig aprendre a llegir i després a escriure en català de petit, gràcies als llibres de pietat d’abans de la guerra que hi havia a casa i que havien sobreviscut a la guerra i a la postguerra: llibres en català i alhora llibres catòlics, o sigui llibres que tenien tots els números per ser condemnats a la desaparició per una banda i l’altra. Però van sobreviure. El que més recordo i que encara conservo és un que es deia Jesuset, del claretià Lluís Ribera, amb unes encantadores il·lustracions de Ricard Fàbregas, que era un dibuixant que va morir als 41 anys i que tant feia dibuixos de missa com cartells de cabaret.

Després, quan tenia 8 o 9 anys, el vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, mossèn Joaquim, un home que va deixar petjada forta al meu poble, em va posar a ensenyar a escriure en català als altres nens, i recordo que m’hi vaig esforçar molt, no sé si amb gaire èxit. Però en tot cas, el que tinc clar és que, des de ben petit, i amb poca ideologia a sobre, el treball per la llengua i la cultura catalana ha estat fonamental per a mi, incloent-hi algunes piruetes davant la dictadura franquista quan va caldre.

Després, gràcies a la transició democràtica –aquest procés que alguns, insensatament, volen desacreditar anomenant-lo “el règim del 78”–, es van aconseguir importants consensos sobre la llengua, uns consensos molt inclusius i que han anat obrint camins de recuperació molt importants.

I bé. Ara tot això s’està destruint. Sens dubte que la dreta rància espanyola ha mirat de boicotejar tant com ha pogut la recuperació del català. Però gosaria dir que qui més mal ha fet, i més mal està fent, a l’estabilitat de la llengua catalana, és l’independentisme que ens governa. La liquidació d’Òmnium Cultural per esdevenir un grup independentista més, és un molt il·lustratiu i lamentable exemple d’aquest fet. Els que tenien el compromís de promoure la llengua i la cultura catalanes ens estan dient que, això, només es pot fer des de l’independentisme. Que la llengua catalana no és una riquesa transversal, sinó només d’un sector de la població.

El meu germà Jordi, que és discapacitat i va a un taller ocupacional, m’explicava un dia que una companya del taller, d’origen no català però que s’havia acostumat a parlar amb ell en català, un dia va començar a parlar-li en castellà. I quan el Jordi li va preguntar el perquè d’aquell canvi, la noia li va dir: “Pues porque yo no quiero la independencia de Cataluña”. Doncs això.

Josep Lligadas