Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Anuncis

Amb el mantell d’Elies

És d’hora, m´he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d´anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.

El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.

La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis 19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.

Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)

La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.

Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.

Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.

Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…

Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.

Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.

El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.

Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.

El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.

Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.

Concepció Rovira

Maig del 68, quan jo tenia 17anys

Em permetreu començar amb una boutade per épater una mica. Jo crec que el maig del 68 a París, del qual ara hem celebrat el cinquantè aniversari, se’l van inventar sis anys abans, a Roma, els cardenals Frings i Liénart quan, a la primera sessió del Concili Vaticà II, es van aixecar a l’aula conciliar i van dir que no estaven disposats a votar les comissions de treball que havia preparat la Cúria Romana, sinó que demanaven uns dies d’aturada perquè tots es poguessin conèixer una mica i votar amb coneixement de causa. Aquella intervenció valenta va salvar el Concili i el va convertir en el que va ser: un lloc de debat lliure.

Em permetreu ara continuar amb una història recent. Un capellà amic va ser recriminat per una jerarquia eclesiàstica dient-li que “el problema dels del maig del 68 és que ho relativitzeu tot!”. El meu amic, de fet, durant el maig del 68 era bastant criatura, però potser sí que té raó la tal jerarquia: el maig del 68 ens va ensenyar a relativitzar les coses, a preguntar-nos els perquès, a fer servir el cervell per decidir si una cosa val la pena o no. Com també ens ho va ensenyar el Concili Vaticà II. I això un servidor gosaria dir que és una virtut.

Caputxinada, 1966

I una tercera, si voleu, boutade. Si us mireu les fotos de la Caputxinada de 1966 veureu que tots, estudiants, professors i intel·lectuals presents, van amb corbata. En una tancada incòmoda, van amb corbata! Des del 1968, van deixar d’anar-hi: els estudiants, tots; la resta, bastants.

En fi. Jo, com dic en el títol, tenia llavors 17 anys i era el meu primer any d’estada al Seminari Major de Barcelona. Recordo que molts de nosaltres seguíem els fets de París amb passió. Jo, com a mínim, amb molta passió. L’ocupació de universitat de Nanterre, després l’ocupació de la Sorbona, després la presa de l’Odéon… La tarda de la presa de l’Odéon, el professor de francès que teníem, monsieur Mazélon, ens va venir a classe amb el diari Tele-exprés, que sortia a la tarda i que havia dedicat tota la portada a una gran foto de l’esdeveniment, i ens va dir, només faltaria, que França era més o menys la capdavantera de la història de la humanitat.

Ho vivíem amb passió, i ho vivíem des d’una situació de dictadura, que és el que llavors teníem aquí.

A França, que era un país democràtic, el que els estudiants demanaven era un canvi de sistema, segurament sense saber gaire en què havia de consistir. Però en tot cas, tenint clar que tant els dogmes com les cotilles culturals de les democràcies occidentals no tenien per què ser tals dogmes ni tals cotilles i havien de ser canviats. Era, diria jo, un qüestionament de les bases del capitalisme democràtic, que malgrat ser democràtic continua sent capitalisme, i que com a tal té coses, o sigui privilegis, intocables. Potser ara encara ho veiem més, quan arran de la crisi del 2008 ens adonem de l’existència d’aquesta cosa que anomenem la dictadura dels mercats.

Aquí, en canvi, ho vivíem des d’una situació de dictadura, i de fet el maig francès ens convidava a anar més enllà del simple anhel d’una democràcia convencional. Per això, diria també, quan miràvem a París miràvem també alhora a l’experiment que en aquell mateix temps s’estava duent a terme a Txecoslovàquia de la mà d’Alexander Dubcek: la “Primavera de Praga”, el “socialisme de rostre humà” que volia mantenir un sistema sense les injustícies del capitalisme però també sense l’estil dictatorial soviètic. I diria, encara, que aquest sentiment i aquests desigs van quedar magníficament plasmats en l’obra teatral de Jordi Teixidor, publicada aquell mateix any 1968 i que quan es va estrenar, el 1970, va tenir un notabilíssim èxit: El retaule del flautista. L’obra presenta un règim municipal democràticament elegit, però que pel que serveix és perquè els elegits s’aprofitin dels seus càrrecs per tenir tota mena d’avantatges… En època de dictadura, el que l’autor ens deia era: Amb la democràcia no n’hi ha prou.

El maig del 68, de fet, no va tenir conseqüències polítiques directes i, a les següents eleccions, a França va tornar a guanyar la dreta. Però va ser un fort impuls per a un canvi de cultura que va venir, com diuen, per quedar-se.

Josep Lligadas

No me n’he oblidat

Fa massa temps que no he escrit una pregària i avui, en celebrar el 56è aniversari de la Primera Eucaristia, (cantar missa), vull fer-ho. Tal volta, amb una sola paraula ja s’hi inclou tot, però vés a saber.

GRÀCIES!
Per ser persona
per viure
per tenir salut
per tenir una família
per tenir una vocació
amb debilitats.

Davant d’aquestes debilitats i dels dubtes, hi ha una reafirmació lliure i desitjada, moguda per la força de la persona de Jesús que em fa dir: Per què no?

La vida com a capellà, com totes les altres, és farcida d’il·lusió, de treball, de penes i d’alegries… Però avant! Treball acompanyat per la pregària essent testimoni i servint tantes i tantes persones que esperen, que col·laboren i també, que no t’accepten. Tu mateix que més d’una vegada, has de pensar i has de meditar amb aquelles paraules que són Bona Nova: Augmenteu la meva fe.

Arriba, però, el moment on aparentment, et diuen que segons el Dret Canònic, t’has de jubilar i hi afegeixen: “Ara, sortiràs per la porta gran”… A mi, però, Senyor, em recorda aquelles teves paraules que dius i que parles de “la porta estreta”… Em costa d’acceptar-ho.

Crec que la salut és un bon termòmetre tot i que et fa alguna mala passada, però vés a saber…

Ara, amb joia i amb il·lusió col·laboro ajudant…

Visc una nova etapa de la vida i el 56è aniversari de la meva ordenació, això no t’ho treu ningú i com em deia un bon amic: “te’ls has ben guanyat”, referint-se als 56 anys de capellà.

Senyor, ja veus quina espècie de monòleg, però tu sempre escoltes i amb aquest silenci aparent, la teva Paraula és Vida Eterna. Amén.

Ignasi Forcano Isern

Una actitud imprescindible

Enmig de l’embolic polític i social que estem vivint tant a nivell nacional com a nivell internacional, bo és de tant en tant aturar-se en realitats més abastables i menys embolicades. A la redacció parlàvem d’alguns casos que coneixem i que es repeteixen: el de persones grans que viuen soles i que no tenen família o que tenen una família que es desentén d’elles. Aquestes persones arriba un moment que ja no poden valdre’s per elles mateixes i que queden desemparades. Per sort, els serveis socials públics i les diverses entitats dedicades a aquestes tasques tenen sistemes de detectar i cobrir en part aquestes situacions. Però hi ha també un altre sistema menys organitzat que és el que aquí voldríem posar en valor. I és el del servei espontani que, sense cap organització al darrere, ciutadans i ciutadanes de bona voluntat duen a terme envers aquestes persones.

El veí o veïna del mateix replà on viu la persona gran, que està al cas del que passa i, en un cert moment, n’assumeix oficialment la tutela i gestiona el que calgui fer per assegurar-li l’atenció futura. O aquella dona que ha conegut durant anys la persona gran comprant a la mateixa parada del mercat i que quan veu que cal intervenir, ho fa. O, posem per cas, el rector de la parròquia on la persona gran acostuma, o acostumava, a anar a missa.

Aquesta situació concreta, i aquesta manera espontània de resoldre-la és un magnífic exemple de moltes altres situacions de precarietat i de les respostes espontànies que gent determinada és capaç de donar-hi. No en farem aquí la llista. El que voldríem fer és, simplement, assenyalar la importància que té que, en la nostra societat, es mantingui viva aquesta capacitat de tenir les antenes posades en les necessitats dels altres i les ganes també posades a intentar respondre-hi. Perquè aquesta és una actitud imprescindible per construir una societat digna.

Pregant per l’Amparín

Vaig anar a una missa per l’Amparín, que va morir fa pocs dies i amb qui teníem una amiga comuna, la Carme. La missa es va fer a la Casa asil del barri de Sant Andreu, a Barcelona, perquè l’Amparín era veïna del barri de tota la vida i va aconseguir continuar vivint-hi, ara a la casa-asil, una entitat amb 150 anys d’història. El seu home ja és mort i no tenia fills, per tant la Carme ja fa anys que, quan l’Amparín va començar a tenir dificultats per viure amb autonomia, per prendre les pròpies decisions, per tenir cura de si mateixa, per organitzar els seus molt escassos recursos, va decidir acompanyar-la fins al final i assumir-ne la tutela legal. Les pregàries que la Carme va preparar per a la missa em van agradar molt i li he demanat de publicar-les.

Mercè Solé

L’Amparín era la veïna dels meus pares, ella deia que em va veure néixer i que varen estar tots molt contents perquè era una nena.
Jo ara us dic que estic ben contenta d’haver-la pogut acompanyar en els seus últims anys de vida i que ha estat una bonica lliçó que vull compartir amb vosaltres.
De l’Amparín hem pogut aprendre la neteja i l’ordre com a manera de fer i de portar una casa. Déu Pare, preguem perquè tots siguem ben escrupolosos i honrats en les nostres feines i les nostres relacions.
De l’Amparín, la Lídia i jo vàrem aprendre a fer dinarets a l’eixida, a ballar sardanes i a donar menjar als coloms. Li encantaven els nens. Déu Pare, preguem per la infància, perquè sapiguem sempre cuidar-la i atendre-la com cal, amb límits i també amb amor.
De l’ Amparín hem après a ser fidels als nostres convenciments. Quantes vegades li hem sentit dir: sóc catalana fins la medul·la, i catòlica! Déu Pare, preguem per l’ Església, pels capellans i per tots els creients. Que sapiguem transmetre els valors reals on s’empara la nostra fe.
De l’Amparín hem pogut aprendre convivència. Moltes vegades a la Margarida o a mi ens havia preguntat: ¿Que molesto? Déu Pare ajuda’ns perquè tots aprenguem a conviure millor.
I de l’Amparín també hem pogut aprendre agraïment, com el que ara us vull transmetre a tots vosaltres.
Gràcies per la vostra companyia.

Carme Llaó
Veïna , tutora judicial i amiga