Per unes celebracions més riques

El 8 de setembre és la Festa Major de Viladecans, amb motiu de la diada de la seva patrona, la Mare de Déu de Sales. I el dia abans, a les 6 de la tarda, se celebra la pregària de Vespres. Aquest ha estat el sisè any que es fa. Ho vam començar a fer a la parròquia, quan l’ermita de Sales estava en obres, però així que l’espai ho va permetre, tot i que les obres no s’havien acabat, vam passar a fer-ho a l’ermita. Amb un any que ho vam fer a l’aire lliure per la pandèmia. Aquest any, per primer cop, les hem pogut celebrar a l’ermita sense restriccions sanitàries i amb la restauració ja acabada.

Per mi, va ser una gran celebració. Érem només 25 persones, però amb moltes ganes de resar junts i també d’estar junts, i això, unit a la magnífica sonoritat de l’ermita (amb aquelles olles acústiques que hi van instal·lar les deodates que se n’encarregaven al segle XIII), ens va permetre crear un moment celebratiu molt ric. No, no eren les Vespres de Montserrat. Eren les Vespres de Viladecans, és a dir, unes Vespres més simples però no menys potents. Vam cantar la invocació inicial, l’himne (“Noia del poble”), el Magníficat, la resposta a les pregàries, el Parenostre de Rimsky Korsakov i els Goigs per acabar. No vam cantar ni antífones ni salms, però els vam recitar amb intensitat. I un diaca va fer-nos una homilia que convidava a mirar la Maria de l’evangeli i a entrar amablement en la pregària. Ja dic, molt bé.

A mi em sembla que cal potenciar moments especials com aquests. Recordo l’any passat, pels volts de Nadal, que vam “allargar” la celebració de les Primeres Vespres del diumenge abans de Nadal a les Carmelites de Mataró amb una audició-explicació de cants d’Advent i Nadal molt ben escollits, i sens dubte que això ens va fer entrar més en el misteri que celebràvem aquells dies. Com també ens hi va ajudar molt, aquest cop a Viladecans, a la mateixa ermita de Sales de què he parlat abans, i fora del marc de cap celebració litúrgica, la recitació i escenificació del Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra.

Ens cal potenciar i utilitzar tota aquesta capacitat de riquesa celebrativa que sens dubte tenim i que no cultivem prou. Dit d’una altra manera: ens cal treballar molt més els elements que facin entrar la fe no només a través de la paraula, com passa ara gairebé sempre, sinó a través dels sentits: els gestos, el cant, la música, la vivència de comunitat, l’expressió de sentiments. Es tracta de proposar-s’ho, de voler-ho fer, d’aturar-se a pensar-hi, de superar les rutines i la mandra. I també d’assessorar-se, si cal.

El dia de la Festa Major del meu poble, el costum era, fins fa pocs anys, de col·locar la imatge de la patrona sobre la pica baptismal, que està situada al mateix presbiteri, i posar-hi un ciri al davant. També, al final, cantàvem els goigs, que repassen els set goigs de la Mare de Déu, mentre la gent anava marxant, i quan arribàvem més o menys al tercer goig, ja paràvem. O sigui que les alegries de la Mare de Déu, pobre, s’acabaven amb la visita dels Reis. Ara, hem buscat un peu més vistós per col·locar la imatge, i hi hem posat flors. Hem millorat molt la cosa, però encara caldria prendre-s’ho més seriosament i millorar-la més. I igualment, hem agafat la música dels goigs i hi hem posat una lletra nova, que només té dues estrofes i un contingut més accessible i significatiu, i la cantem amb els capellans fent cor entorn de la imatge i sense que ningú marxi. La lletra original, i sencera, dels goigs, perquè no es perdi, la cantem al final de les Vespres, en què el públic hi està més disposat. Certament que ha calgut superar unes quantes mandres i inèrcies, però ara, amb aquests dos canvis, la nostra missa de Festa Major és més rica, té més qualitat, i entra més pels sentits. Tot i que, sens dubte, en podria tenir més.

I bé. Arribats en aquest punt, podríem continuar posant exemples i comentant possibilitats. N’hi ha moltes. El que cal, com he dit, és aturar-se i pensar, i fer-ho sense, per una banda, sentir-se constret per una fidelitat idolàtrica a les rúbriques, i per una altra, sense creure que el que cal és partir de zero, del que a la gent (o al capellà) se li acudeix o li ve de gust.

I acabo aquí. El que he tractat en aquest article no pretén ser la solució dels nostres problemes celebratius, ni menys encara he pretès entrar a debatre quin serà el futur de les nostres celebracions i, fins i tot, el futur de les nostres comunitats cristianes. El que pretén és només destacar un aspecte. Però un aspecte que, en qualsevol cas i vagin com vagin les coses, caldria prendre’ns molt seriosament.

Josep Lligadas

Església de Sant Pere de Graudescales (Navès)

Des del Mirador del President vista de l’esglesiola romànica de Sant Pere de Graudescales, tocant a l’Aigua d’Ora (Solsonès), refeta a la segona meitat del segle passat: són les restes d’un antic cenobi benedictí de vida efímera. Els últims raigs del sol d’una tardor ja avançada, provoquen un gran contrast, accentuat per la càmera i pel treball sobre la fotografia, entre la part il·luminada, l’església, i el bosc de pins de si verd fosc, la part no visible; el cromatisme és major en una curta època de l’any, un regal, doncs, quan els caducifolis són multicolors. L’estampa provoca una agradable sensació de solitud en plena natura salvatge, tot i que el cotxe ben visible, i que no ha volgut ser obviat, és un reclam de la civilització ben propera.

Església. Monument. Natura. Romànic.

SONY CYBERSHOT
Imatges/Excursions/Sant Pere de Gaudescales-Vilielles Sant Pere Graudescales R.jpg
Distància focal: 21,0 mm f/2.0 297 k
27.10.2009 15:14 Photoshop

Ramon Ribera-Mariné

La importància d’Eva en el procés del desenvolupament humà

¡Quantes vegades no hem llegit la narració bíblica de la creació! En aquest espai només volem donar unes pinzellades que ens ajudin en la reflexió.

En la lectura del relat, podem dubtar de si és el narrador qui, en el desig d’explicar l’origen de l’ésser humà, relata els processos de desenvolupament que creu descobrir o bé si és el propi ésser humà –Adam i Eva–, que li diu al narrador: des del futur que nosaltres ja vivim, intenta esbrinar el camí que hem seguit des de l’instant en què el Creador ens ha situat en el Paradís, fins el moment en què hem adquirit consciència de la nostra identitat i autonomia… És un procés molt lent, no tinguis pressa ni vulguis explicar-ho tot, perquè en l’acció creadora de Déu, el temps inclou l’acció i la passivitat contemplativa, la paraula i els silencis. Els seus temps no són els nostres. Tampoc els lectors hem de tenir pressa en treure conclusions, sinó que hem de prendre el nostre temps per a comprendre les claus més significatives en l’acció creadora de Déu.

És un treball de recerca que fa més de 2.000 anys ha inquietat la humanitat, perquè es tracta de la recerca de la nostra identitat –origen i destí–, que pren com a punt de partença el relat mític del Gènesi que, en el coneixement de la seva riquesa calidoscòpica, cada vegada ens ha apropat més al Creador, al propi jo, a la Humanitat de tots els temps i a la Naturalesa tota que compartim.

De la infinitat d’aspectes i matisos, només n’hem elegit un, el que fa referència a la maltractada Eva que, per haver estat llegida amb massa presses i pocs coneixements, sense menysprear altres interessos de caire ideològic, repetidament se l’ha fet responsable d’un pecat que afecta tota la humanitat, recorrent per activa i per passiva des dels volums teològics als acudits més dolents.

Adam i Eva, de Suzanne Valadon

Ja sabem com apareix Eva a la història, embolcallada en la riquesa del llenguatge mític i carregada d’una significació simbòlica difícilment captada en una sola lectura. A l’escenari, l’espai sagrat amb un arbre al mig que es regenera periòdicament per l’acció de l’aigua dels rius, símbol de fertilitat que representa el poder de la vida. No hi ha intervenció humana, l’home només ha de guardar el jardí. Pot passejar i gaudir de la seva bellesa, però Déu li ha prohibit menjar la fruita de l’arbre del bé i del mal perquè, si en menja, morirà; és l’arbre de la Vida. La lectura segueix amb l’acció de donar nom als animals i la creació d’Eva.

Ambdós, Adam i Eva, van despullats, no tenen consciència de la seva nuesa, el que fa pensar que hi ha una identificació total de l’home amb la natura. I apareix la serp. La serp, coneixedora del desig humà ocult i inconscient de ser com déus, es dirigeix a la dona, més inquieta i permeable, perquè a Adam sembla que ja li està bé acatar una ordre sense qüestionar-la. La invita a transgredir la prohibició… i ho sap fer, només ha posat de manifest allò que ja està latent: Eva s’adona que el fruit és temptador ¡poder dominar el bé i el mal!, ¡dominar el món! Demés, si el desig no hagués existit, Déu no l’hagués prohibit, i per a tu i per a mi, si no es té el sentit de la prohibició, no hi ha desig de la transgressió.

L’efecte immediat és que han obert els ulls, es veuen despullats davant l’un de l’altra, de la naturalesa, de la fam, del dolor… i se les han d’enginyar per fer front a les pròpies necessitats, pors i desigs. Ara hauran de pensar, inventar, treballar, estimar, prendre decisions… en un espai que ja no és infinit.

En la transgressió hi ha pèrdua, però sobretot una victòria: l’adquisició de la condició d’éssers humans. En el mite del Paradís la comprensió d’Eva ha canviat radicalment: de ser responsable de l’entrada del pecat al món passa a jugar un paper fonamental en el despertar de la consciència. La incomprensió històrica de l’acció divina ens ha fet una mala jugada tot al llarg de la història: l’oscil·lació entre dos extrems igualment viciosos: ser col·locades en els altars, si ens mantenim en un món virginal, o ser cremades a la foguera si ens apartem de determinats patrons.

Gràcies, Eva, perquè vas tenir la gosadia del desig, i aquesta gosadia va ser fonamental en l’adquisició de consciència i en la conquesta de la llibertat. Consciència de la dignitat humana que ens ha descobert la plenitud a la que estem igualment cridades i cridats tota la humanitat: ser filles i fills de Déu.

Ara sento el deure de parlar, en el proper article, de Maria, arquetip, però de què?

Roser Solé Besteiro

Parlant d’inflació: El liberalismo es pecado

Encara que no en sapiguem gaire d’economia, tots estem esperant la garrotada que ens ve a sobre els propers mesos, fins i tot, amb una certa resignació. Com podria ser d’una altra manera, si la culpa de tot la té el Putin?…

Doncs no és ben bé així. Si ara la inflació està al voltant del 10,5 %, cal recordar que abans de la invasió d’Ucraïna ja superava el 5%. Per tant, no tot s’explica per l’aixeta del gas que té el sàtrapa. Prèviament els poders econòmics havien decidit que ens havíem de globalitzar per rascar punts de rendibilitat a base d’aprofitar mercats laborals més barats. I ara ens trobem, per exemple, que hi ha components que es comencen a fabricar al Baix Llobregat, s’acaben a la Xina i munten al cotxe a Martorell. Què podia fallar?… doncs que la cadena de subministrament es trenqués, produís escassedat i preus a l’alça. Per tant, aquesta part de la inflació ens l’hem ben buscat i després hi hem afegit els efectes de la crisi energètica i alimentària.

Tots sabem que la inflació consisteix en un augment dels preus generalitzat i sostingut, per sobre d’uns límits tolerables. És perjudicial per a molts, sobretot per a les persones amb menys poder econòmic. L’economista José Luis Sampedro deia que “la inflació és l’impost dels pobres”… i si els impostos serveixen per redistribuir la renda, és evident que serveix per a una perversa redistribució. Però no ens expliquen prou que hi ha dos tipus d’inflació, la produïda per un augment del consum, i la produïda per un augment de costos –clarament la situació actual. Els instruments apropiats per a apaivagar l’augment de preus, són ben diferents en un cas i l’altre.

En el cas de la inflació provocada per l’excés de demanda, una pujada dels tipus d’interès pot ser eficaç al “refredar” l’economia (eufemisme per dir que baixi el nivell d’inversió i de consum) a l’encarir els crèdits. De fet, un efecte colateral és que els rics amb capacitat d’estalvi acaben guanyant-hi diners, ja que cobren més pels seus dipòsits bancaris. Efectivament, com sempre, uns hi guanyen i els altres hi perden…
En el cas de la inflació provocada per un increment dels costos, un augment dels tipus d’interès no fa més que incrementar aquests costos. Arribats en aquest punt, el que passa és que les empreses segueixen repercutint els majors costos en el preu, mantenint o fins i tot augmentant els beneficis, mentre la gent del carrer no s’escapa de ser cada vegada més pobra. Si la inflació ve per la part dels costos, l’única manera de sortir-se’n és el que s’anomena “pacte de rendes”. És a dir, els empresaris redueixen beneficis –voluntàriament o per imposició fiscal– , els treballadors accepten no recuperar del tot el poder adquisitiu i el govern adopta mesures de protecció dels més desafavorits. Això és el que –amb més o menys encert– està intentant el govern actual, en què una part està més decidida a fer-ho (Unides Podem) i l’altra (PSOE) hi està anant més xino-xano. És clar, però, que sense una mínima predisposició de les grans empreses, les energètiques i la banca, sense una fiscalitat progressiva, són mesures complicades d’adoptar, i no és poden sostenir molt de temps.

Ara, és evident que per augmentar els tipus d’interès només cal que uns quants banquers i consellers delegats es posin d’acord. I és que de tontets no en tenen res. El mateix dia que el BCE va augmentar 0.75% el tipus d’interès, les sis entitats financeres d’Espanya –que per altra banda estan estretament vinculades a les empreses energètiques– van augmentar un 10% la seva cotització borsària. I és que no fan cap pas en va. Si s’apugen els tipus, els seus dipòsits en el BCE tenen més rendibilitat… i si a un pobre mortal li puja 100 euros la quota mensual de la hipoteca, ja sabeu a quina butxaca van, no?…

El drama és que estem en mans dels poders econòmics i dels economistes que tenen al seu servei. No tots, però la majoria. Deia Paul Samuelson (premi Nobel d’economia l’any 70), que “un economista és una persona amb els coneixements suficients per fer creure a la gent el que interessa que pensin que passarà i, un cop no ha passat el que ells profetitzen, tenen els coneixements per a explicar per què no ha passat el que deien que passaria”. De moment, sembla que ens estan aplicant les mesures fàcils de prendre, l’augment del preu del diner, i el ”pacte de rendes” està molt encallat… Quan estiguem en plena recessió i patint els de sempre, tindrem un orfeó d’economistes que ens ho explicaran tot. I com que ho supediten tot al mercat i a les polítiques liberals, n’hi haurà algun que potser dirà –amb la boca petitona– que aquesta vegada el mercat no ha sigut del tot eficient. La gent que és quedarà a la cuneta seran danys col·laterals.

Ja ho deia el Dr. Sardà i Salvany: “El liberalismo es pecado”… esclar que ho afirmava en un altre sentit!

Albert Farriol

Les mans al cap

Si visitem el Museu de les Mines de Cercs, al nucli de Sant Corneli, a l’Alt Berguedà, i ho fem amb una mirada mínimament crítica, segur que ens impressionarà veure les condicions en què havien de treballar els miners als primer temps de l’explotació, a finals del segle XIX: estirats a terra, extraient el mineral a cops de pic que havien de fer anar de cantó, arrossegant aquest material fins al lloc corresponent, fent les seves necessitats a qualsevol racó, sense cap roba especial sinó amb la seva roba normal que després les seves dones rentaven com podien, i amb la por de qualsevol accident inesperat… Esfereeix, si un s’atura una estona a pensar-hi.

Ara estem molt més bé, almenys en la nostra Europa desenvolupada. Però, si els amos del món volguessin, podríem estar molt millor. Nosaltres, els de l’Europa desenvolupada, però també els de tants i tants llocs del món que molts cops estan en situacions que recorden molt, massa, les dels nostres miners de finals del segle XIX.

Cada any, a finals de curs, la redacció de L’Agulla acostumem a fer un sopar. I aquest any, en el sopar ens vam posar a parlar de la situació en què està el nostre món. Des de la barbaritat, que ningú no ens esperàvem, de la invasió d’Ucraïna, fins a la incapacitat, o la manca de voluntat, dels nostres polítics per tirar endavant mesures possibles i raonables que permetrien una vida millor i més tranquil·la tant per a la classe treballadora i per als pobres dels nostres països rics com, més encara, perquè la gent dels països pobres pogués veure una mica de llum i deixés de tenir la sensació d’enfonsament insoluble.

Anaven sortint a la conversa fets i més fets, i algú va dir: “N’hi ha per posar-se les mans al cap!”. I sí, n’hi ha per posar-se les mans al cap.

Aquest diumenge 18 de setembre, Jesús ens deia a l’evangeli: “No es pot ser alhora servidor de Déu i dels diners”. Doncs d’això es tracta: ens cal treballar per la causa de Déu enfront de la causa dels diners. I si ho voleu dir amb un llenguatge més laic, podeu dir que ens cal treballar per la causa de la humanitat enfront de la causa dels diners.

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre cada nom del llistat.

Juan Guerrero

Dani, Gómez-Olivé

Joseba Achotegui

Lourdes Ponce, “Pitusa”

Carles Hinojosa

Elisabet Ureña

Pere Asensio

Primavera per la Pau

Pastoral Obrera

Pau de Tars (12) – El seguiment de Jesucrist com a motor de la historia en donar sentit a la criatura (Rm 8)

Al capítol 8 de la Carta als Romans, Pau culminarà la seva teologia amb la qüestió històrica després de mostrar l’antropològica en el capítol anterior. Així, podem dir que la teologia paulina se sosté en el saber antropològic i en la finalitat escatològica que dona a la història un sentit concret: la humanització. És en la història on la CRIATURA, en l’exercici de la seva llibertat creadora, se sentirà existencialment realitzada al trobar el sentit d’ella mateixa.

La teologia paulina recobra així el sentit històric-religiós característic del Jesús històric que va lluitar i morir per construir el Regne.

Pau ens guiarà en aquest procés de la següent manera:

  • En els versets 1 al 14 Pau ens tornarà a parlar de la declaració de justícia. Aquesta consisteix en l’experiència existencial d’Amor gratuït de Déu envers les seves criatures. Per la resurrecció de Jesús la vida ha triomfat sobre la mort i el pecat i per tant totes les criatures participen d’aquest acte on tots som perdonats dels nostres actes.
    Aquest fet allibera la nostra llibertat ja que fa que l’actuació de la criatura no se sustenta en la por a la salvació (de la qual ja estem salvats per la resurrecció de Jesús), sinó que és fonamenta en l’acte profund d’estimar a l’altre i a un mateix com Déu ens ha estimat. Això pressuposa una manera de viure (estimar gratuïtament) donant-nos el sentit de l’existència, únic camí per a la nostra realització (humanitzar-nos). Aquest és el motor on es fonamentarà el que la intenció vulgui fer possible la realització.
  • El descobrir que som fills de Déu:
    15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abba, Pare.
  • Que som germans a imatge del seu Fill Jesucrist:
    Jesús participa de la carn, si no fos així, Jesús no hagués necessitat col·laboradors i els homes seríem mers espectadors. El que creu en Jesús ha de saber que no pot, ni amb l’ajut de l’Esperit, construir un Regne distint del que va intentar i construir Jesús de Natzaret.
    La tasca de construir amb Déu el pas següent prosseguirà, amb tota la seva radicalitat, enfrontant a cada home i a cada generació i sol·licitant tota la creativitat del seu amor.
    29 perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans.
  • El com: estat i destí de l’univers. La història i el seu sentit.
    En ell, amb ell i per Jesucrist ens sentim corresponsables de la tasca de construir el Regne aquí a la terra tot esperant el triomf definitiu de la vida sobre la mort.
    I les criatures queden lligades a la construcció del Regne perquè nomes estimar els realitza i dona sentit a la seva existència i malgrat totes les seves limitacions estan abocades a intentar-ho una vegada i una altra.
    Si analitzem la història, veiem que el progrés es torça i es torna contra l’home; que les revolucions, fins i tot les més humanitàries i prometedores, es desvien; que les ideologies de llibertat i germanor i amor s’esclerotitzen i burocratitzen; que els martiris es perden en l’oblit i la incomprensió, que els sacrificis a llarg termini es fan en va…
    22 Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. 23 I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit.
    36 Tal com diu l’Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar
    .
  • El regne de germanor que anhelem construir és:
    Gal 3, 28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.
  • El motor de la història és la resurrecció.
    El capítol 8 estableix una relació entre el que és visible (històric), que ens fa constatar el continu fracàs a tot intent humanitzador, i el que és invisible (escatològic), que ens fa albirar en l’experiència de la resurrecció l’esperança de la instauració del Regne. En definitiva, entre el que es constata i el que es manifestarà (8, 17-18. 21) al final, fent expressa menció de la diferència entre el que es veu i el que s’espera (8, 24-25).
    17 I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.
    18 Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres 21 que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu
    24 Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? 25 Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.

Aquesta relació es presenta en Jesús mateix com dos aspectes aparentment contradictoris, però compatibles quan se’ls situa en dos plans diferents: la mort, una derrota verificable, i la resurrecció, una victòria inverificable, encara que experimentable. ¿No descobreix així Jesús de Natzaret, amb la pròpia vida coherent amb la seva fe, el costat amagat, es a dir, la dada transcendent clau per a comprendre la realitat que se li ofereix a la criatura?

Només un amor creador que, de forma realista, lluita contra els mecanismes naturals i socials esperant que, contra tota esperança, tindrà accés a allò definitiu. Això és el que mostra la resurrecció. Allò que dona el sentit de la vida del cristià.

Com que hem comprès conscientment i existencialment això, entenem que la resurrecció és allò inverificable que ens crida vers allò verificable. És aquí on reposa el SENTIT, L’ESPERANÇA i el MOTOR que ens farà actuar LLIUREMENT vers la consecució del REGNE.

Només l’amor gratuït -la resurrecció que ha vençut la mort- ens portarà a verificar la nostra experiència (el seguiment del Crist vers la dignitat de totes les seves criatures):

Gal 3, 28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.

Però això mai serà una dada adquirida, és inverificable, i només a la fi es manifestarà el que és més valuós de nosaltres gràcies al regal de Déu: LA NOSTRA LLIBERTAT. Gracies aquesta som SUBJECTES CREADORS vers la HUMANITZACIÓ DE LA HISTÒRIA i no meres comparses incapaços de construir res, es a dir NO som OBJECTES.

Cesc Cònsola

L’enreixat

Horitzontals

  1. Força, vigor, empenta. Símbol químic del titani.
  2. Barri de Rio de Janeiro. Fer servir.
  3. Personatge bíblic molt forçut, a qui Dalila li va fer perdre la força tallant-li els cabells. Riu d’Itàlia. Sacerdot israelita del temple de Siló.
  4. Instituto Nacional de Industria. Persones que tenen devoció a les coses santes.
  5. Hormona sexual masculina.
  6. Estima. Disc de llarga durada. Abreviatura del tractament que s’acostuma a donar als frares. Indicatiu de taxi, duplicat.
  7. Format de teixit de cartílag.
  8. Conjunció copulativa. Dona a entendre una determinada cosa, però sense dir-la. Símbol químic del sofre.
  9. Al revés, Expedient de Regulació d’Ocupació. Agència Central d’Intel·ligència del govern dels Estats Units. Primera lletra de l’alfabet. Primera vocal.
  10. Persona que excel·leix en un esport. Emmatxucar.
  11. Acusatiu o datiu del pronom “tu”. Que reneix.
  12. Llengua parlada actualment en diverses zones de Mèxic i Amèrica Central. Historiador i heraldista valencià.

Verticals

  1. Nom que es dona a l’escena evangèlica de la visita de Maria a la seva cosina Elisabet. Article personal masculí.
  2. Barri de Rio de Janeiro. Mamífer rosegador de la família dels múrids.
  3. Passaries pel tamís. Indicatiu d’hospital.
  4. Conjunció adversativa. Indicatiu de taxi. Telenotícies. Símbol químic del ruteni.
  5. Nom amb què va ser fundada la ciutat ucraïnesa de Lviv. Dona culpable.
  6. Al revés, nota musical. Persona que no troba gust en res i que, a sobre, ha perdut la d’inicial.
  7. Cobert, amagat. Cabdill cartaginès, però en versió castellana.
  8. Primera vocal. Al revés, antic nom de la ciutat de Tòquio. Va alliberar una persona d’una malaltia.
  9. Pronom personal de la segona persona del singular. Festa disbauxada, especialment a nivell sexual. Prefix que significa “a la part de fora”.
  10. Al revés, bisbe d’Osca de 1969 a 2001, conegut pel seu tarannà obert i progressista. Símbol químic del nitrogen. Població de la comarca de la Noguera.
  11. Que té talent. Mamífer remugant de la família dels cèrvids.
  12. Acolorits amb els colors de l’iris. Ormeigs de pesca.

La solució de l’enreixat

Transport públic

Aquesta imatge que veieu és, des de fa dies, el sostre de l’autocar que cada dia recull i acompanya al taller ocupacional uns quants nois i noies amb discapacitat de Gavà, Viladecans i Castelldefels. Avui és el sostre de l’autocar, l’altre dia va ser la suspensió, la rampa per a les cadires de rodes ha estat protagonista uns quants dies, les marxes també han tingut el seu moment de glòria i, sempre, tot i l’obligació de treure’l, l’accés al bus ha estat marcat per una màquina validadora que no fa cap falta i que obstaculitza, i molt, el pas, dins el bus, a unes persones que ja solen tenir prou problemes de mobilitat. Per no parlar dels retards constants, que porten molts maldecaps als familiars d’aquests nois que treballen, perquè no hi ha manera de garantir la puntualitat a la feina.

Màquines validadores que entorpeixen innecesàriament el pas.

Aquest és el nefast servei que presta l’empresa Monbus, que es va endur el contracte posat a concurs pel Consell Comarcal del Baix Llobregat. A l’Associació de Familiars del taller ocupacional, aquesta mena de problemes no ens venen de nou. El contracte anterior, amb una altra empresa, era tant o més dolent que aquest i no hi va haver manera de rescindir-lo. Aquest servei, com molts altres serveis d’atenció a persones vulnerables del Baix Llobregat, són en mans de grans corporacions, que abarateixen costos (de fet qui els abarateix són els seus treballadors, que es mouen en la precarietat laboral), menteixen descaradament sobre la seva organització i l’estat dels seus recursos (sembla que hagin tret els autobusos directament de la ferrovelleria) i compten amb molt bons advocats, capaços de driblar tots els intents de rescindir contracte per incompliment. Estem parlant d’un servei que té un cost per al consell comarcal de més de 100.000 euros l’any.

A aquesta situació cal afegir la d’Avanza, l’empresa de bus que, substituint la Mohn de tota la vida, s’ha fet càrrec del transport públic de mig Baix Llobregat. Busos vells, avaries continuades, retards injustificables (d’una hora o més!) dia sí i dia també… El servei de transport per carretera s’ha encallat i s’està posant al nivell de l’estimada Renfe, que amb el pretext de la Covid, també ha reduït serveis a determinades hores.

El transport públic no funciona: als forats de sempre, s’hi afegeixen les cada vegada més recurrents males pràctiques de les empreses concessionàries. I és que el sistema de licitacions crec que mereixeria una bona revisió, perquè està per veure que realment garanteixi que els contractes no es facin a dit, però el que és segur és que no garanteix la qualitat del servei i que a més precaritza els seus treballadors. Perquè en el cas del transport adaptat, el canvi d’empresa no obliga la nova a absorbir els treballadors de l’antiga, per més que conèixer bé rutes i usuaris és importantíssim per a la qualitat de la feina, i per més que els usuaris són persones especialment sensibles i no pas peces d’una cadena de muntatge.

En relació al sistema públic de transport, encara hi afegiria el desequilibri permanent entre preus i destinacions. No puc entendre que sigui més ràpid i barat anar a Madrid (19 euros, per exemple, dues hores) que no pas anar a Solsona (23 euros, dues hores i mitja).

Amb tot això, és clar, molts fem servir més del que voldríem el cotxe privat.

En aquest context m’han sorprès tres mesures governamentals. Una, la rebaixa generalitzada de la benzina, quan omples el dipòsit del cotxe, per pal·liar els efectes del sobtat increment del preu de l’energia. Estic molt d’acord que empreses i pagesos puguin veure rebaixat el preu, ¿però voleu dir que si tots aquests diners que van a particulars amb diversos nivells de renda es destinessin a la millora del transport públic no aniríem molt millor?

Una altra és la gratuïtat de la Renfe, que es podrà mantenir un temps, i prou, perquè té un cost important. No seria millor, a llarg termini, invertir el que calgui en la xarxa pública de transports per racionalitzar-la, fer-la eficaç, incrementar el seu abast, equilibrar els preus, posar-la al dia, fer-la més sostenible, en definitiva? Pensant a mitjà i llarg termini i no en la immediatesa?

Hi afegiria encara la tan desitjada supressió dels peatges, en un moment en què justament el que no convé és promoure l’ús del vehicle particular. El que abans era un negoci per a unes empreses, ara és una despesa incrementada a la salut de tots, amb els diners de tots.

I, finalment, és clar, la revisió del sistema de licitació per fer serveis públics, que hauria de garantir no només la transparència de la decisió, sinó també la qualitat del servei.

Perquè, no ens enganyem, la crisi energètica que ens tenalla, a banda d’anunciadíssima, anirà a més. Amb gravíssimes repercussions per a tots plegats. Cal preparar-nos amb la perspectiva necessària i sent conscients que els recursos energètics i econòmics són limitats.

Mercè Solé

Llum dalt de Betlem

José Viladecans, amic de L’Agulla, ha publicat un poemari en català i castellà que porta per títol Llum sobre Belén / Llum dalt de Betlem, i ens l’envia perquè el difonguem. El llibre està publicat en paper per Libros Pneuma, Osca 2021, però també és d’accés lliure per internet. Aquí el teniu, podreu obtenirlo clicant aquest enllaç.

Què és l’hidrogen verd i per a què serveix?

Per nou i sorprenent que pugui semblar, a Europa sonen alarmes de desproveïment energètic per l’amenaça russa de deixar d’enviar gas i petroli. En la meva fràgil memòria, situacions semblants es remunten al relat dels meus pares dels temps de la postguerra civil, o bé ja de vivència directa de la famosa crisi del petroli de l’any 1973. Pot semblar estrany que Alemanya, la primera economia industrial d’Europa, depengui fins a tal punt dels hidrocarburs russos. En situació semblant es troben molts altres països del continent. Curiosament Espanya i Portugal estem millor perquè tenim un subministrament més diversificat per les canonades que venen d’Algèria i per vaixell des d’altres països productors. Però el que ens hauria de sorprendre encara més, si no fos que ens hi hem acostumat, és el nostre elevat consum d’energia per càpita. Som esclaus del transport de persones i mercaderies, del processat d’aliments, dels béns manufacturats i de la construcció d’infraestructures necessàries per mantenir un tren de vida amb gran consum energètic.

La intensitat energètica de les economies desenvolupades es va disparar des de la revolució industrial, i es va accentuar encara més amb l’ús d’hidrocarburs, creant una gran dependència d’aquest recurs. El canvi climàtic, l’esgotament dels recursos fòssils i el deteriorament dels ecosistemes formen part del mateix: una civilització, la nostra, que viu per sobre de les possibilitats i dels recursos del planeta. La guerra d’Ucraïna, amb les seves conseqüències geopolítiques, aguditza el desproveïment d’energia i cereals, i dispara la inflació, però la crisi energètica és sistèmica. Només s’hi pot fer front disminuint el consum per càpita i transitant cap a les fonts d’energia renovable.

L’hidrogen (H2) és l’element més abundant de l’univers; ara bé, no es troba lliure a la naturalesa. L’hidrogen no és doncs una font energètica sinó el que anomenem un vector energètic, és a dir, alguna cosa que conté potencialment energia, que l’emmagatzema, la transporta (és un gas relativament fàcil de contenir en un dipòsit o de transportar a través de canonades). Es pot usar directament com a combustible de manera semblant a com ho fem amb el gas natural, o bé generar electricitat a través d’un procés electroquímic anomenat cel·la de combustible. Es parla ara de l’hidrogen verd com una part de la solució per al canvi de model energètic, però per produir l’hidrogen “verd” separant-lo de la molècula d’aigua (H2O) o d’altres molècules que el continguin com per exemple la de metà (CH4) cal invertir energia procedent d’una font renovable a través d’un procés electroquímic anomenat hidròlisi. El balanç energètic del procés fins a la transformació en electricitat com a energia final no és eficient: consumeix més energia que no pas en genera. ¿Quin interès pot tenir doncs l’hidrogen davant l’eòlica, la fotovoltaica, la biomassa o la hidràulica que generen electricitat directament a partir del vent, el sol, o el salt d’aigua sense totes aquestes transformacions tan poc eficients?

L’hidrogen, com s’ha dit, no és una font energètica però formarà part d’un nou model energètic renovable, lliure de carboni, per la seva capacitat d’emmagatzemament i de transport que és semblant a la d’hidrocarburs com el gas. Un sistema energètic 100% renovable com el que aspirem a tenir el 2050, requerirà de vectors com l’hidrogen amb capacitat d’acumulació a gran escala per contribuir a regular el sistema elèctric, d’una banda, i per proveir combustibles descarbonitzats a aplicacions no electrificables com per exemple l’aviació o determinats processos industrials tèrmics com ara la producció d’acer o de ciment. L’electricitat que és un altre vector energètic no es pot acumular a gran escala però l’hidrogen si. Pensem, per exemple, que aprofitant l’energia solar que incideix en el desert del Sàhara mitjançant parcs fotovoltaics de centenars o milers d’hectàrees, i transformant in-situ els GWh elèctrics produïts en hidrogen exportable als països del continent africà i europeu a través de gasoductes, s’estaria no només elevant la capacitat econòmica i de benestar de molts països sinó que també s’estarien canviant lògiques geoestratègiques de poder a mans fins a dia d’avui o bé de EUA, Rússia i Xina, o de càrtels com la OPEP. No vull fer política ficció, només fer notar que una de les conseqüències de la guerra d’Ucraïna és el canvi dels fluxos mundials de l’energia. Europa ja no mira cap a l’est en matèria energètica sinó cap el Sud on la península ibèrica, més Espanya que Portugal, jugaran un paper estratègic clau en el provisionament energètic europeu. Espanya és el país europeu amb la major superfície de sòl que rep la major irradiació solar del continent. No és perquè sí que el govern de l’Estat ha fer l’aposta per l’hidrogen i és aquí on hi ha ara mateix les principals inversions d’Europa. En els propers anys veurem com l’hidrogen canvia no només el panorama energètic sinó alguna cosa més.

Salva Clarós

Quan el 1921 hom pretenia que l’Estat fes complir les lleis de l’Església

He estat preparant un llibre de la història de la parròquia de Sant Joan de Viladecans i, de les múltiples coses que he anat trobant en la tasca de recerca, voldria fixar-me en una resposta que, ara ha fet just cent anys, el gener de 1921, va escriure en un qüestionari que li van enviar des del bisbat Mn. Pere Sala, que era aleshores el rector de la població i tenia 47 anys. Una text que em sembla altament significatiu.

La resposta correspon a l’apartat de “Moralidad”, i és aquesta: “No ocurren en la parroquia escándalos graves. Los vicios dominantes son la blasfemia y la profanación de los días festivos, creyendo a nuestro humilde juicio que el remedio, á más de la exhortación, sería la aplicación de las Leyes del Reino por las autoridades civiles”.

Fa pensar molt, realment. Cent anys enrere, només cent anys, el rector de Viladecans considerava que la solució perquè aquells pagesos que renegaven compulsivament i que treballaven els diumenges deixessin de fer-ho era, per una banda, que la guàrdia civil anés pels camps els dies de festa i fes tornar a casa els que trobés treballant, i, per una altra, que es muntés alguna mena de servei de detecció de renecs per multar o detenir els renegaires. Suposo que “aplicar las Leyes del Reino por las autoridades civiles” deu voler dir això.

Mn. Andreu Samaranch, un dels representants més reaccionaris de l'Església a Viladecans
Mn. Andreu Samaranch, un dels representants més reaccionaris de l’Església a Viladecans

Ja dic, fa pensar molt. Que un capellà del segle XVI, en plena cristiandat, pretengués una cosa així, podria resultar raonable, propi del seu temps, encara que a nosaltres ens grinyoli molt. Però que pretengui això un capellà del 1921, després de la Il·lustració, la Revolució Francesa, la liquidació dels Estats Pontificis, la Primera República espanyola, la Setmana Tràgica i l’auge imparable del pensament polític liberal i de l’obrerisme antireligiós fa, en definitiva, més que res, pena. I més quan aquest capellà era dels que es podrien anomenar moderats, ja que l’havien enviat a Viladecans per apaivagar els ànims després de l’etapa del rector Andreu Samaranch, un integrista radical i polèmic que havia creat un pèssim ambient al poble.

Deu anys després d’aquesta resposta, es va proclamar la Segona República. La majoria de capellans i de responsables eclesiàstics, que havien estat formats en aquesta convicció de que les lleis civils havien de fer complir les normes catòliques, i que per tant, en definitiva, l’Església tenia dret a donar ordres a les autoritats civils, no estaven en absolut preparats per entendre que l’Estat volgués treure’s de sobre el jou eclesiàstic i rebaixar les pretensions de l’Església. Mentre que, a l’altra banda, una part important de la població considerava que la posició de l’Església dintre la societat, amb els seus drets i privilegis per a ells injustificats, era un enemic que calia combatre sense miraments. Amb les conseqüències tràgiques que això, com sabem, va acabar comportant.

L’Església, al llarg del segle XIX, va ser incapaç d’adonar-se del sentit dels canvis que s’estaven esdevenint, i en conseqüència no va fer res per adaptar-s’hi. Els dirigents eclesiàstics semblaven convençuts que el que Déu volia era que no es moguessin ni un mil·límetre de les posicions que tenien amb l’Antic Règim. És emblemàtica en aquest sentit l’última proposició del Syllabus amb què Pius IX va condemnar els “errors moderns” l’any 1864. Aquesta proposició, la número 80, presentava com una cosa condemnable afirmar que “el papa pot i ha de reconciliar-se i entendre’s amb el progrés, el liberalisme i la civilització moderna”.

Sí, hi havia pensadors cristians que miraven d’obrir altres vies. Però l’Església, en col·lectiu, estava molt lluny de cap capacitat de veure les coses d’una altre manera.

Fins al Concili Vaticà II no es va obrir la porta per a una altra idea d’Església. I farem bé de no oblidar aquesta motxilla pesadíssima que arrosseguem, que això ens ajudarà a entendre millor unes quantes coses.

Josep Lligadas

El Regne de Déu

L’expressió “Regne de Déu” és de les més presents en els Evangelis. Forma part fonamental de la predicació de Jesús. Potser s’hauria de dir més aviat Regnat de Déu.

S’han escrit i s’escriuran molts llibres sobre el significat i les diverses interpretacions del Regne (Regnat) de Déu en la predicació del Jesús històric, en els Evangelis, en tot el Nou Testament, i en els escrits posteriors de les diferents esglésies cristianes.

Pel que he llegit darrerament sobre els estudis sobre el Jesús històric (no el Jesús real, que és impossible de saber de forma exhaustiva qui fou, què creia i què va fer exactament), és a dir, el que es pot detectar del seu pensament i creences, de la seva predicació i els seus gestos, accions i estil de vida, a través de l’anàlisi critica des evangelis i d’altres documents exteriors al Nou Testament, es plantegen tres dilemes sobre el Regne de Déu.

El primer és si el Jesús històric es referia a un regne de béns materials o/i espirituals. Els béns materials serien una abundància de menjar i de vida digna, amb igualtat de condicions, per a tothom, especialment pensant en els pobres, la condonació dels deutes, la guarició de malalties, la justícia i la pau, l’alliberament del domini romà, etc. I com a béns espirituals la humilitat, la reconciliació interior, la conversió, el retorn a la voluntat de Déu, el consol, la compassió, la senzillesa, el despreniment, la misericòrdia, l’amor, és a dir tot el que es recull a les Benaurances i al Magnificat. Sembla que la majoria d’autors s’inclina per un Regne dels dos tipus de béns. Fou més tard que es concebé un Regne sobretot de caire espiritual. Davant del fracàs de la creu, i sobretot de la destrucció de Jerusalem (any 70), en la qual no solament no es va implantar un Regnat nou d’Israel alliberant-se del domini de l’imperi romà, sinó que aquest va seguir reprimint i dominant, es va pensar en un Regne espiritual o si de cas que vindria material i espiritual, més llunyà en el futur.

El segon és precisament si el Regne de Déu era cregut per Jesús com una situació present, futura i d’un futur imminent o més llunyà. La majoria d’autors sembla que indiquen que Jesús creia en un Regnat de Déu imminent. És veritat que hi ha cites evangèliques col·locades en boca de Jesús que afirmen un Regne de Déu present entre nosaltres i dins nostre (espiritual), però sembla que ja són fruit d’una elaboració teològica posterior, i no del Jesús històric. Són precisament construïdes per gestionar el fracàs del Regne imminent esperat.

El tercer dilema és si el Regne de Déu és una proposta d’una comunitat alternativa a la societat de l’entorn, com una societat-signe (comunitats de vida que ho comparteixen tot com s’exposa en els Fets dels Apòstols) dins de la societat, o es tracta d’una utopia-motor que estimula l’esperança per treballar i construir per a tota la societat, unes noves estructures socials més justes, igualitàries i més favorables als més vulnerables. És a dir, si es tracta de crear unes comunitats més o menys autèntiques que realitzen amb el màxim de radicalitat la proposta evangèlica (com els monestirs o altres propostes de comunitats de vida en comú) o es tracta de viure enmig del món. I llavors a través de l’economia (el treball, les empreses, l’ecologia, la tecnologia…), la política (la participació, la democràcia, els moviments socials…) i la cultura (la ciència, l‘art, el pensament, la ètica, les religions, les savieses de la humanitat, les espiritualitats…) anar-lo transformant en un món més vivible per a tothom on vagin desapareixent les violències, les discriminacions, les desigualtats i la depredació de la natura. En aquest sentit el Regne de Déu seria l’esperó-motor espiritual que dinamitza interiorment i dona sentit a aquesta construcció i dinàmica social noves. Pel que tinc entès aquí els autors es divideixen a l’hora d’interpretar què volia dir Jesús quan parlava del Regnat de Déu. Sembla que les primeres comunitats van optar per la primera fórmula, i possiblement va ser producte de que si creien que tot el judaisme havia de seguir a Jesús i així no va ser, i si creien que s’alliberarien de l’imperi romà i així no va ser, es van dedicar a crear comunitats de vida alternativa. El fet és que amb els anys van créixer, i pel segle IV el cristianisme esdevé religió d’Estat i d’alguna manera es compleix la segona opció construint el que s’ha anomenat “la cristiandat” avui dia en total decadència. Potser les dues opcions són vàlides i necessàries. I estan en una tensió dialèctica entre el signe sempre necessari (que apunta l’horitzó) del que hauria de ser en el futur tota la societat, i el treball fidel, quotidià, constant i permanent per realitzar-la en el propi entorn.

Quim Cervera i Duran

Transfòbia? No, en absolut

Soc lector habitual del Periódico, i hi ha dos autors del diari que segueixo amb especial fruïció: el Ferran Monegal i l’Emma Riverola. En el cas de la Riverola, però, aquesta fruïció desapareix de cop quan tracta un tema concret: el de la suposada transfòbia dels qui no estem d’acord amb el fet que qualsevol persona pugui canviar de sexe a tots els efectes oficials sense cap altre requisit que l’expressió de la seva voluntat. O sigui, sense necessitat de voler que aquest canvi de sexe comporti cap canvi físic: jo, sent biològicament home, i sense cap interès a deixar de ser-ho, si vull, puc fer constar en el meu DNI que soc una dona.

Em sembla que d’això ja n’he parlat més d’un cop a L’Agulla, però com que el tema és recurrent, em permetreu que hi torni. I és que l’altre dia l’Emma Riverola deia que un cert feminisme i una certa esquerra aplaudim els posicionaments trànsfobs de l’extrema dreta quan manifestem el nostre desacord amb això que acabo d’explicar. I no, no accepto que em diguin això. I em sorprèn que l’Emma Riverola caigui en aquestes desqualificacions pel broc gros, seguint l’estil intransigent i dogmàtic amb què des del món queer s’acostuma a abordar el tema. Em sorprèn, perquè ella no funciona així en tots els altres temes que tracta. I per això crec que n’he de continuar parlant, tot i que soc conscient que la “batalla del relat” els qui pensem com jo la tenim ben perduda.

Permeteu-me fer una mica d’història. Fa uns anys, no pas tants, les paraules sexe i gènere aplicades a una persona volien dir el mateix: sexe o gènere masculí, sexe o gènere femení. En un determinat moment, però, es va començar a fer una distinció important: es va distingir, per una banda, el que era la realitat biològica d’una persona, que incloïa els seus cromosomes, els seus genitals, les seves hormones, les seves formes i característiques físiques, i es va reservar la paraula sexe per a aquesta realitat; i per una altra banda, els comportaments, les actituds, els rols, etc., que una cultura determinada atorga en un moment donat a una persona en funció del seu sexe, i per als quals es va reservar la paraula gènere. El gènere seria, doncs, la manera que en cada moment social s’entén la “masculinitat” o la “feminitat”, una manera que en les nostres societats perjudica clarament a les dones. Una peça clau de la lluita feminista seria, per tant, “deconstruir” aquests rols de gènere.

Molt bé. Però heus ací que, tot d’una, tot aquest plantejament queda capgirat i s’entra en una nova comprensió de les coses. Es comença a considerar que el que és determinant en la persona és el seu gènere, és a dir, la manera com ell se sent, la consciència de masculinitat o feminitat que pugui tenir, els rols o actituds que vulgui adoptar. En un bon nombre de casos, quan aquest gènere que una persona vol assumir no coincideix amb el que mostren els seus genitals i els seus trets físics, aquesta persona es planteja un canvi biològic de sexe, sigui només amb hormonació o sigui també amb cirurgia. Però hi ha un nombre no desdenyable de casos en què aquest canvi de gènere és estrictament nominal i de formes de vestir o de presentar-se. Els primers, els que volen un canvi biològic de sexe, s’anomenen transsexuals; els segons, transgènere. En resum, que allò que abans es considerava un constructe cultural que calia combatre, ara esdevé l’únic punt de referència acceptable; i allò que era el referent bàsic, el sexe biològic, ara passa a no tenir cap importància. Però llavors, resulta que aquest sexe que no significa res important, és el que es pot canviar al DNI. Al DNI, en efecte, hi ha un apartat on es pregunta el sexe, i és allà on, si vols, pots canviar sense cap problema home per dona o al revés.

No, no anem bé. Què vol dir, doncs, ara, “home” o “dona”. Vol dir allò que jo em sento. I això, ¿quina consistència jurídica té, per constar en un document oficial? I més si aquí hi afegim el fet, evident, que enmig d’aquest magma, un pot sentir-se home però sentir-se també en part portador d’un bon nombre de característiques considerades culturalment femenines, o al revés. I llavors es dirà que aquesta persona és no binària. Però si, des del punt de vista dels rols, actituds, etc., tots som una mica de tot! Tots som, de fet, no binaris.

Suposo que al final de tot, del que es tracta és de que, de la mateixa manera que al DNI ja no hi consta si ets solter, casat, poliamorós o vidu, tampoc no hi consti el sexe. Potser no està tan malament, la idea.

Però atenció, molta atenció. Perquè això és una bomba sobre la lluita feminista. Perquè, si no hi ha manera de saber qui són les dones biològiques, o sigui, les que pateixen la bretxa salarial, i les que tenen més dificultats que els homes per a ocupar llocs directius, i les que assumeixen la majoria de feines de cura, i les que són maltractades de mil maneres, no hi haurà possibilitat de combatre aquests flagells socials. I això és el que denuncien molts sectors feministes: que aquest canvi de perspectiva significa l’esborrament de les dones. I més quan, a sobre, ara el llenguatge políticament correcte imposa realment esborrar la paraula “dones”, i passar a anomenar-les de maneres tan estrambòtiques com “persones gestants”, “persones amb vagina”, o “persones menstruants”. L’autora de Harry Potter, J. K. Rowling, i l’actriu Bette Midler, han protestat contra aquest esborrament lingüístic i han estat durament atacades amb la intransigència i el dogmatisme de què abans he parlat. El Consell d’Estat espanyol, per cert, ha demanat que a la llei trans de la Irene Montero substitueixin l’expressió “persones gestants” per “mares”. Però no crec que li facin cas.

Acabo. Jo no tinc cap objecció al fet que cada persona pugui fer el que consideri oportú amb el seu cos, incloent-hi la possibilitat de canviar de sexe, sempre i quan no faci mal als altres (ni tampoc a si mateix, com em sembla que passa amb un determinat nombre d’adolescents, als quals l’ambient inclina innecessàriament cap a aquest canvi), i donant-li tot el suport i fent possible, en aquest cas, que el canvi consti al registre civil.

També em sembla bé que si un home vol posar-se un nom de dona o al revés, i adoptar formes externes corresponents a aquest nou nom, doncs que també ho faci. O si vol dir que és no binari i se sent tant home com dona, doncs que també ho manifesti. I que tinguin també tot el suport. Però no em sembla gens raonable que això hagi de comportar fer desaparèixer el sentit original d’home i dona. No, no és seriós. Potser algun dia no caldrà fer aquesta distinció en els documents oficials. Però mentrestant, tal com està el panorama de les dones en la nostra societat, em sembla que aquest intent d’esborrament de les dones és immensament individualista i, deixeu-m’ho dir, immensament reaccionari.

Josep Lligadas

Memòria per jutjar els responsables espanyols

La massacre de Melilla políticament pot tenir contrapartides pels qui no en facin sang. És el llastimós intercanvi de favors que la lògica d’interessos provoca. L’estira i arronsa que dificulta entendre els motius de determinades decisions.

Bildu ha pactat una esmena de la Llei de Memòria que declara il·legals els judicis de l’etapa franquista. ERC en canvi ho veu insuficient perquè no es plantegen responsabilitats ni rescabalaments als perjudicats. Però el terreny per a una demanada col·lectiva contra l’estat espanyol pels crims de la guerra civil i del franquisme s’ha tornat a preparar.

La persecució lingüística i social que pateix i ha patit la identitat cultural catalana no pot quedar impune ja que molts dels responsables espanyols romanen vius i sovint en àrees d’influència de l’estat espanyol (dins les estructures judicials i militars, principalment).

La justícia, en majúscules, no ha arribat a les diferents capes socials i nacionals de l’estat espanyol, tot i que el dia a dia sembla que ho hagi resolt. El desmembrament de l’estat cada dia és més clar quan passen els anys i no es resolen el greuges històrics que ha provocat una minoria, principalment castellana.

Altres països com Espanya que van abraçar el feixisme han tingut profunds processos de revisió. Encara ara, a Alemanya es jutgen membres nazis que van dirigir operacions criminals com les que van cometre dirigents espanyols. La diferència és que en el cas espanyol no s’ha fet justícia quan la gravetat dels delictes és absolutament equiparable (violacions de drets humans i polítics de lesa humanitat).

Tot i les atrocitats sofertes, la resiliència catalana, arreu dels Països Catalans, és encomiable, i en general, s’han fet de les mancances virtut, tot adaptant-se a les noves situacions sense capficar-se en un passat d’exili, mort, ignomínia i permanent humiliació. Tanmateix, en clau democràtica, ara mateix, això ja no és lògic ni de rebut.

La maduresa social i nacional de Catalunya suposa no admetre més vexacions, sobretot si provenen d’instàncies espanyoles, ja que són coneixedors i causa de bona part d’aquestes. Escau, per tant, abandonar el victimisme (una forma més de culpabilitzar-se) i assumir reptes col·lectius amb una agenda pròpia, sense intromissions ni subordinacions.

Tant de bo totes les entitats i institucions catalanes ho tinguin clar, i facin d’aquest país un referent de justícia i un baluard dels drets civils. Dos objectius que només es poden completar amb la independència.

Llorenç Prats
desdara@gmail.com

Trets alliberadors de Tecla d’Iconi

A la fi del segle II i principis del III, es produeix un canvi significatiu en l’expansió del cristianisme. Les dones van anar quedant relegades en la tasca evangelitzadora i de responsabilitats en les comunitats cristianes que havien liderat. La Gran Església va anar deixant gradualment de banda les dones cap a la perifèria de l’Església. Elles, però, van anar buscant altres vies per a continuar la seva tasca evangelitzadora i l’acció social. L’encàrrec de Jesús (Gàlates 3,28) es veurà truncat ràpidament, però Tecla restarà com a paradigma exemplar en l’ensenyament de l’evangeli i en el compromís inseparable de l’acció social als més necessitats.

Amb l’ajuda de la metodologia teològica feminista, es desvelen els trets alliberadors de la vida de Tecla, així com el lideratge de les dones en els inicis del cristianisme a l’Àsia Menor. Trets que exposem a continuació:

  1. La seva ubicació entre la història i la llegenda. F. Cabrol OSB considera que “no es pot afirmar res ni negar res” quan es tracta de fets descrits en els Apòcrifs, però finalment reconeix que “l’existència de Tecla sembla totalment indefugible”.
  2. Tecla ha estat cridada a ser apòstol a través de Pau. Gregori Nazianzè la cita al costat de Joan, Pere, Pau, Jaume, Esteve, Lluc i Andreu. És reconeguda, també com a dona bíblica, subjecte actiu en la història de la salvació.
  3. Des que va escoltar la predicació de Pau, acull sense reserves la seva vocació de deixebla i és “enviada” per ell a una tasca missionera.
  4. Tecla passa de tots els convencionalismes socials i culturals de l’època i posa en risc les relacions establertes com a normatives per a uns i altres, cosa que provocarà la desestabilització d’aquest sistema; conseqüències que no trigaran a mostrar-se.
  5. La virginitat és el tret fonamental que Tecla adopta des de la seva conversió, desobeint les normes patriarcals que li imposa el seu entorn familiar. Elecció que creu indispensable per al seguiment de Crist.
  6. Se la considera la primera màrtir, inaugurant la categoria de protomàrtir; com un equivalent d‘Esteve, ella lidera les dones com ell liderava els homes.
  7. Tecla segueix un camí creatiu i inusual per una dona que la conduirà a ensenyar, predicar, fundar, i assolir la santedat a la qual se sent cridada a través del servei i cura dels més pobres.
  8. La dona havia quedat relegada a l’àmbit privat. Però hi va haver un moviment de resistència al procés de patriarcalització que queda reflectit a les cartes pastorals, en els escrits dels heresiòlegs i en els apòcrifs. A l’optar per romandre cèlibes els permetia una major participació activa en la comunitat.
  9. El fet que Tecla hagi pogut ser utilitzada per justificar l’accés femení al ministeri ha de reflectir una realitat històrica. L’hermenèutica de la sospita ajuda a reinterpretar les tradicions sobre les dones i desemmascara traduccions i interpretacions androcèntriques i sexistes. També és possible que, com han posat de manifest algunes investigacions, estiguem en presència d’un conflicte d’herències paulines, una favorable a les dones i una altra que li és hostil, segons 1 Timoteu 2,9-15; 5,9-16.
  10. És important eliminar les adherències del llenguatge en què s’ha transmès el text per desvetllar el veritable sentit de la història de Tecla, situant-la com a protagonista i Pau més aviat en un segon pla. Xoca que l’apòstol no l’anomeni mai en les seves cartes. En la tradició posterior a Pau, no interessava que la història de Tecla fos coneguda. La institucionalització eclesial que desplaçava les dones ja estava molt avançada.
  11. Tant Tecla com els personatges femenins que intervenen en la narració posseeixen una categoria central i normativa. El principi normatiu és, doncs, la “plena humanitat de les dones”. L’experiència de Tecla no és privada sinó pública, perquè està socialment construïda a través de les categories de raça, sexe, classe, edat, religió, estat, etc., i és el punt de partida hermenèutic, no una norma.
  12. La nostra ubicació social, cultural i religiosa configura la nostra experiència amb el text objecte d’estudi i ens fa reaccionar davant d’ell. Els textos poden legitimar i inculcar relacions de dominació, però també destacar el seu potencial per fomentar la justícia i l’alliberament en l’horitzó de l’ekklesia-comunitat, on es viu la fraternitat.
  13. Des de l’hermenèutica de la remembrança i la reconstrucció, podem reescriure la història de Tecla sospitant dels silencis i llacunes a fi de recuperar el passat oblidat de les dones, com a líders de les comunitats en el Cristianisme primitiu.
  14. A la llum de les últimes investigacions, podem reconstruir una història diferent de Tecla com a dona creient que subverteix el model de conducta de submissió en el seguiment de Jesús que comportava assumir funcions de lideratge i autoritat.

En definitiva, hem de contemplar sense prejudicis i amb una nova mirada la història de Tecla com a dona forta, apòstol, profeta, deixebla, màrtir, cridada a la santedat i evangelitzadora fecunda, venerada tant a l’Església oriental com occidental.

M. Luisa Paret García

Setmana per la Pau Arcadi Oliveres

La Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres, convocada i organitzada per Justícia i Pau, ha estat un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, un espai de festa, d’intercanvi de coneixements i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a concretar accions d’incidència sociopolítica, de manera pacífica, transformadora i no-violenta.

S’ha realitzat del 27 al 30 de juny en quatre actes per mantenir viu el missatge i llegat de l’Arcadi.

El dilluns 27 juny a l’Espai Fontana es va realitzar l’Acte d’inici amb la presentació, per part de Justícia i Pau Barcelona i la família Oliveres-Künzi, de la 1a edició de la Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres 2022. Es va passar l’entrevista a l’Arcadi que van fer la Directa i el Crític.

El dimarts 28 juny, uns 100 joves de diversos moviments i associacions juvenils es van trobar a la Lleialtat Sansenca pel Conversatori, en un espai on els joves van compartir i presentar les seves demandes i propostes davant de representants de les institucions europees (Marisa Matías, eurodiputada portuguesa del Bloc d’ Esquerra, i Sergi Barrera, cap de la oficina del Parlament Europeu a Barcelona). Es van tractar temes com les migracions, la Llei d’estrangeria, l’acollida i l’hospitalitat als migrants i als refugiats, la guerra d’Ucraïna, la violència institucional, policial, domèstica i en els barris, la salut mental en els joves, la reinserció cultural i social i l’accés als recursos per part dels joves en els Centres penitenciaris, l’educació, el feminisme, les discriminacions envers el col·lectiu LGTBI, els drets humans del poble gitano, els discursos d’odi i l’augment de l’extrema dreta, l’educació sexual, el canvi climàtic, les finances ètiques, la desigualtat Nord-Sud.

El dimecres 29 juny a la Plaça de Sant Jaume (el cor de Barcelona i de Catalunya) es va ambientar un espai de silenci, meditació i vetlla interreligiosa per la pau (La Pau del Cor), amb la participació de 24 tradicions espirituals i conviccionals presents a Barcelona i a Catalunya, i cadascuna va llegir un breu text sobre la pau de la seva tradició de saviesa espiritual i ètica.

Al llarg dels anys, en aquesta plaça s’han fet reivindicacions ciutadanes de molts i diferents col·lectius i també celebracions de signe divers. L’acte fou conduït per la periodista Rosa Maria Calaf i coorganitzat amb la Direcció General d’Afers Religiosos del Departament de Justícia, l’Ajuntament de Barcelona i la XIP (Xarxa Interreligiosa per la Pau) i l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional (AUDIR), i amb la col·laboració de Càritas Diocesana de Barcelona.

Un toc de campanes i un cant en àrab van obrir la crida a l’oració. Hi van assistir unes 650 persones. Fou un acte senzill on totes les persones atentes, escoltant i en calma i respectant el silenci, situades en cercle al voltant del músic Ravid Goldschmidt que tocava el seré i profund handpan entre cada cinc textos llegits i es va acabar amb unes referencies a l’Arcadi i cantant tothom el “Hevenu shalom alejem”, “sigui la pau amb nosaltres” en català, euskera, castellà, àrab, gallec i hebreu.

“Apostar pel pacifisme és apostar per una manera de viure no-violenta i que fomenti els vincles, la comprensió, la tolerància”, deia l’activista Arcadi Oliveres. Són paraules de qui va ser president de Justícia i Pau, que vol mantenir viu el seu llegat, i que Calaf va pronunciar en un context en què, com apuntava Oliveres, “s’ha normalitzat la violència” i sovint resulta “més fàcil trobar la guerra”.

Entre els representats polítics, hi van assistir l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, la directora general d’Afers Religiosos, Yvonne Griley, el Comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós de l’Ajuntament, Khalid Ghali, així com també la família d’Arcadi Oliveres, amb la seva dona Janine Künzi, i el seu fill i codirector de l’AUDIR, Arnau Oliveres, la candidata a presidenta de Justícia i Pau proposada pels socis , Dolors Fernández, el president sortint, Eudald Vendrell, i el director de l’entitat, Miquel Torres.

Van llegir textos lectores i lectors de l’Església Cristiana Evangèlica de Gràcia, la Sinagoga Bet Shalom, budistes de tradició tibetana, l’Església Cristiana Ortodoxa Siriana d’Antioquia, l’Església Evangèlica Protestant de Barcelona-Centre, Església Ortodoxa Romanesa, el Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau, l’Església Anglicana de Barcelona, l’Església de Nostra Senyora del Perpetu Auxili d’Ucraïna, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, l’Església Evangèlica Baptista el Redemptor de Sabadell, de la Comunitat filipina de la Parròquia de Sant Agustí de Barcelona, l’Església Adventista del Setè Dia, de l’hinduisme-vaishnava, de la Fe Bahà’í, de la comunitat sikh, de Brhama Kumaris. de la Maçoneria, l’Església de la Cienciologia, la Federació de Famílies per la Unificació i la Pau Mundial, de Sukyo Mahikari, de la Federació Catalana de Voluntariat Social, l’Institut Català Internacional per la Pau i de la La Fede.cat.

El dijous dia 30 juny, darrer dia de la Setmana, s’organitzà la Plaça del Diàleg, a la Plaça Universitat, de les 10h del matí fins a les 20h, va ressonar el missatge de l’Arcadi sobre justícia social, pau, ecologia, desarmament, banca ètica, fiscalitat justa, crítica al capitalisme, etc., en unes balances amb una pregunta i la possibilitat de respondre dues respostes en una dinàmica preparada per Domestic Data. Cada persona que passava per la plaça, invitat per algun voluntari o voluntària col·locava una pedreta en el plat de la balança triat, que hi havia sobre la resposta. Hi van passar més de mil persones. Qui volia podia aprofundir sobre la temàtica en unes taules amb un refrescs, regalats per la casa Vichy, i dialogar amb alguna persona d’alguna de les entitats per la pau presents sota unes carpes (Càritas Barcelona, Centre Delàs, Escola Cultura de Pau, FCVS, FETS, Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU, Fundipau, Novact, Plataforma per una Fiscalitat Justa i Unipau), i on també es mostraven uns materials que els ciutadans i ciutadanes es podien emportar.

A la plaça hi havia un piano a disposició de totes les persones i Albert Oliveres, fill músic de l’Arcadi Oliveres, va interpretar algunes cançons del seu últim àlbum “Preludis d’un adéu”, que va compondre i tocar davant del seu pare pocs dies abans de morir.

Brigitta Lamoure feu la presentació de la cloenda de la Setmana, amb el seu humor i improvisació innats i divertits i va consistir en la lectura d’un manifest impulsat per diferents organitzacions de pau, drets humans i cooperació de tot l’estat. Aquests organitzacions han demanat al Govern català el compliment dels acords sobre la desmilitarització de Catalunya coincident amb la cimera de la OTAN a Madrid. En el manifest s’indica que “demanar la pau no és naïf, és l’única opció acceptable per a garantir la vida del planeta”, i que “la militarització de les relacions internacionals no evita les guerres, sinó que les promou”. De fet, amb la guerra d’Ucraïna, s’està transmetent la idea que ens cal augmentar la despesa militar, i aquesta tendència és la inversa del moviment pacifista que és la necessària i realista. Per tant en el manifest hi ha un compromís per les iniciatives per la pau, per la cultura de pau i una invitació per tal que la ciutadania s’impliqui en el moviment pacifista i en l’educació permanent per la pau.

Han col·laborat en l’acte l’Ajuntament de Barcelona, l’Institut Català Internacional per la Pau, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i Lafede.cat.

La valoració de la Setmana és totalment positiva i Justícia i Pau es veu en cor i amb ganes de celebrar-la cada any. Cal esmentar el treball dels voluntaris i voluntàries i de l’equip tècnic de Justícia i Pau que ha treballat amb molta il·lusió i dedicació, de manera conjuntada, i amb diverses aliances i en xarxa amb altres entitats i comunitats.

Quim Cervera i Duran

Només imatges…

(AP Photo/Javier Bernardo)

No és fàcil conciliar sentiments, emocions i raons davant l’eclèctica seqüència d’imatges de la tanca de Melilla, els bombardejos d’Ucraïna i, a la vegada, la cimera de l’OTAN amb fons de pinacoteca. Per la seva simultaneïtat, aquestes imatges han estat relacionades, enraonades i judicades per construir relats subjectius i instrumentals que han animat a escriure articles d’opinió, a signar manifestos per Internet o a convocar manifestacions.

El judici reafirma quan l’emoció colpeix, sorprèn i desorienta. Jutgem perquè és una manera simple de justificar per tranquil·litzar una consciència personal i col·lectiva que s’ha vist trasbalsada per fets diferents, inconnexos en la seva gènesi, però relacionats en el relat global. Perquè tendim a fer relats globals. Obrim tant el focus de la mirada racional que desbordem els perímetres del coneixement abastable: Comencem veient un molí eòlic aturat un dia de vent, i acabem discursejant sobre l’especulació de les elèctriques.

Em ve a la memòria de la meva infància aquells àlbums de cromos de “les races i les cultures” del món. Una compilació de color i diversitat davant la qual ningú es preguntava sobre la realitat socioeconòmica, ni sobre migracions, ni conflictes armats, ni relacions geopolítiques. Només mostraven imatges, formes nues de significat. Potser com els quadres del Museu. Però les imatges de Melilla, d’Ucraïna i de Madrid que encara ressonen a la memòria venen plenes de significats que incomoden.

L’OTAN, silenciada durant molt de temps, inquieta uns més que altres, des de que es va despertar el monstre de la guerra. El Museu, relat de la nostra història d’europeus, sempre farcida de llances, espases, reis, generals i emperadors, de pau i de guerra, és el millor context per celebrar una cimera de l’OTAN. Les imatges de la tanca de Melilla, plenes de significat, tenen el poder de fer caure un govern. El goyesc afusellament del 3 de maig pot entendrir l’anima d’un general.

Europa ja no és el cor del món, tal vegada potser només un jardí cobejat, les tanques del qual ja no resisteixen la pressió dels assaltants, fugitius de mons invivibles, les fronteres del qual són cobejades també per imperis àvids de conquesta. I nosaltres, els europeus, hem de decidir si volem continuar defensant el drets i privilegis de la nostra llibertat, de la nostra sobirania, de la nostra arrogància o ens comprometem amb els drets dels altres pobles. Si continuem exigint el nostre dret a contaminar i espoliar els béns de la terra o estem disposats a fer renúncies personals en benefici del planeta sencer. Si entenem que només hi ha una pàtria o seguim rivalitzant, aixecant banderes i interposant la cultura com a diferència…

Salvador Clarós

Art descalç per la Terra

Aquest és el nom d’un projecte col·lectiu que està naixent, impulsat per l’entitat Justícia i Pau, amb la col·laboració de la Xarxa Interreligiosa per la Pau. D’entrada, en dir-se «Art» i «per la Terra», probablement indueixi a pensar que consisteix en fer Art amb una finalitat que té a veure amb la defensa de la Terra; i la cosa va ben encaminada.

Està clar que ens trobem davant el repte més gran que ha afrontat mai la humanitat: La Terra, el nostre planeta viu, l’únic dels coneguts que té vida, està abocada a una crisi ecològica sense precedents en els darrers milions d’anys, provocada pel funcionament dels humans en els darrers dos segles. La globalització d’un sistema capitalista basat en l’ús de combustibles fòssils i en el consum de béns innecessaris d’una part de la població mundial ha comportat un vertiginós escalfament global, una reducció dràstica dels ecosistemes naturals, una taxa d’extinció d’espècies inaudita i unes tràgiques migracions humanes de tremendes dimensions. Però, sorprenentment, l’exhaustiva descripció científica dels fets i la predicció del col·lapse al qual ens aboquem no ha estat suficient per a aturar-ho. Per què sabent-ho no estem reaccionant com cal? De la mateixa manera que els sistemes naturals del planeta es troben subjectes a una inèrcia que impedeix deturar certes dinàmiques un cop instaurades, això és igualment cert pel sistema socioeconòmic imperant, on tot està travat i ben travat (lleis, missatges dels mitjans, estils de política, funcionament dels mercats…) per mantenir la dinàmica per la qual una minoria dominant s’enriqueix i acapara els recursos del planeta fins que aquests no quedin exhaurits. Estem doncs en lluita. Per aturar aquest sistema, cal actuar urgentment, intel·ligentment i col·lectivament contra aquesta inèrcia de la qual, en major o menor grau, tots en participem. No oblidem que hi ha països (Colòmbia, Mèxic i Filipines, Brasil, Hondures, el Congo, entre molts altres) on comprometre’s en la defensa de la Terra i del dret a la Terra es paga amb la persecució, la tortura o l’assassinat. I és que, com afirma el papa Francesc en la seva encíclica Laudato Si’, aquest funcionament globalitzat té les seves arrels en l’ànima humana (LS9, LS217), que s’ha desvinculat de la seva pertinença a una comunitat de vida de la qual n’ha rebut l’existència i en rep la seva possibilitat de supervivència; dit d’altra manera, la causa última de tot això i alhora també la seva conseqüència més profunda és la pèrdua de la nostra vivència espiritual de la Vida i l’oblit que aquest planeta viu és la nostra casa comuna.

Una imatge del primer diàleg Laudato si' organitzat per Justícia i Pau al monestir de Sant Benet de Montserrat

I l’Art? Admetent que, com diu Laudato Si’, els problemes complexos requereixen solucions complexes, procedents dels diversos àmbits de saviesa (LS63), creiem que un dels camins que ens pot ajudar a tornar a establir aquests lligams amb la Terra és l’Art, perquè l’Art coneix el llenguatge de la Bellesa i la Bellesa és inherent a la Natura i a l’Esperit; perquè l’Art s’obre pas per damunt de les constriccions de la racionalitat i, a través de les emocions, arriba a l’ànima humana, el lloc de comunió espiritual profunda amb la realitat, on el seu misteri i la seva transcendència hi tenen cabuda. Perquè «aturar-se a contemplar la bellesa i estimar-la és sortir del paradigma utilitarista» (LS215); perquè l’Art crea comunió; perquè l’Art ens transforma en el nostre nucli profund, des d’on pot néixer una nova consciència i una motivació ferma per a posicionar-nos en aquesta lluita.

Però «descalç»… per què? Aquest mot indica moltes coses que segurament també s’intueixen: Anar descalç vol dir estar en contacte directe amb la Terra, sentir-la amb la pròpia pell, recuperar en certa manera la nostra manera biològica i nua de caminar, de formar part de la biosfera; de moure’ns-hi amb respecte.

Anar descalç també indica una certa pobresa o una actitud d’humilitat; una actitud des de la qual volem situar-nos, tant en relació amb l’Art com amb la Terra; no creure’ns més importants del que som i renunciar a tot el que és sobrer. Pel que fa a la Terra, reconèixer que som fills seus, que hem estat engendrats pel ventre fèrtil de Gaia i que la nostra vida depèn d’ella, de les seves lleis, dels seus equilibris que pretensiosament hem menystingut. Pel que fa a l’Art, partir de la certesa que viure l’art és una capacitat intrínseca de tot ésser humà, per més que alguns, que hi tenen una especial sensibilitat, es singularitzen per fer d’aquest un camí vital ple de coneixement que és llum per a d’altres.

Finalment, descalçar-se és el gest que, en moltes cultures i tradicions espirituals, es fa en entrar en un lloc sagrat; i volem reconèixer obertament la sacralitat de la Natura, la Terra, i tot l’univers com a lloc de la manifestació del Transcendent; i quan això ens disposem a viure-ho, tot seguit, la nostra pròpia vida i la dels altres esdevé també sagrada.

Exposades les conviccions profundes que sustenten el projecte, potser ens preguntem a qui se li ha acudit aquesta idea; i la gràcia d’això és que no es tracta d’una idea de ningú, sinó que és el resultat d’un bonic procés de discerniment col·lectiu que s’inicia en el si del grup d’Ecologia i Justícia de Justícia i Pau, que des de fa uns anys treballa amb objectiu de «viure i ajudar a viure la Laudato Si’». És aprofundint en Laudato Si’ que ens adonem que la vivència de la Natura des de l’Art, entès com hem exposat abans, té molt a veure amb la vivència de sant Francesc d’Assís, que de ben segur que tenia esperit d’artista i, fent-se pobre, va viure el joiós retrobament amb totes les criatures de la creació i amb el Creador i va compondre el seu Càntic del Germà Sol, la música del qual no coneixem i que ben segur va acompanyar del gest i la dansa. Curiosament, el papa, que es va envoltar d’experts de tota mena per a escriure Laudato Si’ i que va entrellaçar magistralment idees d’ecologia, de sociologia, d’economia, de política, d’espiritualitat… no va obrir la porta de l’Art; potser no comptava amb artistes en el seu equip. Nosaltres, animats pel seu mateix esperit, ens vàrem proposar obrir-la convocant dues trobades d’artistes, amb l’objectiu de veure junts quines ressonàncies i sinergies percebíem entre l’Art i la Laudato Si’. I va ser d’aquests preciosos diàlegs (aquí trobareu informació del primer diàleg i aquí en trobareu del segon) que van aparèixer les clares intuïcions que hem expressat i la certesa que calia emprendre el camí d’Art descalç per la Terra; un camí d’església en sortida, a la recerca de fer comunió amb d’altres espiritualitats sinceres, d’aprendre i parlar llenguatges nous, per anar construint junts la nova humanitat que la Terra anhela.

En què consisteix exactament el projecte? En aquest enllaç que indiquem podeu trobar la seva descripció detallada i les diferents fases en què es concreta, així com la manera d’inscriure’s-hi. De forma resumida podem dir que s’adreça als artistes i també als «no-artistes» que se sentin atrets per la proposta i que consta d’aquestes quatre fases:

  1. el 12 de novembre, punt de partida amb la Trobada de Meditació per la Terra a través de l’Art, interreligiosa, interespiritual i interconviccional, convocada junt amb la XIP.
  2. des d’aquell moment fins a l’abril, Temps de Creació dels artistes amb el rerefons de la Trobada; a més, amb l’acompanyament d’alguns d’ells oferirem tallers oberts a tothom per a endinsar-se en l’experiència de comunió amb la Natura a través de l’Art.
  3. maig de 2023, Exposició col·lectiva de les creacions realitzades pels artistes i pels participants en els tallers, acompanyada de nous tallers per a participar activament de l’experiència i també d’actuacions d’art en viu.
  4. itinerància de l’exposició per diferents centres de cultura, espiritualitat i/o de serveis a la comunitat, amb un format similar.

En aquest moment comptem amb l’adhesió d’una vintena d’artistes per tirar-ho endavant, uns de renom i d’altres de no tant, i esperem que se n’hi uniran més. La força i la vàlua de tot això raurà en la vivència i la transformació personal de tots els qui hi participarem, artistes i «no-artistes», coneguts i desconeguts, tant si som molts com si som pocs.

Tant de bo que a través d’aquest projecte que uneix Art, Ecologia i Espiritualitat, puguem fer un camí sincer, empeltat de mística, poesia i compromís, com va anticipar profèticament Pere Casaldàliga, descalç sobre la terra vermella.

Roser Bosch