Una beatificació en època de pandèmia

Quan el dissabte 7 de novembre vaig veure per TV3 la celebració de la beatificació del jove Joan Roig a la Sagrada Família, em vaig quedar de pedra, indignada i trista.

¿Com pot ser que amb aquesta pandèmia que patim tots plegats, que no podem sortir, no ens podem relacionar amb els nostres familiars, contactes socials, etc., els dirigents i caps de l’Església s’atreveixin a fer un acte així? ¿Aquest és l’exemple que ha de donar l’Església?

No vaig en contra de la beatificació, ja que el jove s’ho mereix , però sí que estic en contra de la manera com s’ha fet.

Els bisbes i representants eclesiàstics crec que haurien de penedir-se d’haver fet aquest acte tan solemne ja que les autoritats sanitàries i civils estan demanant el nostre confinament, que les famílies no facin celebracions amb més de sis persones, que les residències de la gent gran estiguin també confinades… doncs ara l’Església va i fa un acte tant poc exemplar!

I el pitjor de tot plegat és que no surti gent d’Església que protesti o ho censuri. Si la cosa continua així és que estem mig morts.

Espero que l’Esperit Sant “bufi” millor.

Pilar Cristóbal

Bona notícia, un pas

Entre la crisi sanitària i social provocada per la Covid i les eleccions americanes, la notícia ha passat desapercebuda. El dia 24 d’octubre Hondures va ratificar el Tractat per a la Prohibició de les Armes Nuclears de les Nacions Unides enllestit el juliol del 2017. És significativa aquesta ratificació perquè ha estat el cinquantè membre que ho ha fet i cinquanta era el mínim d’estats que havien de ratificar el tractat perquè al cap de noranta dies entrés en vigor. Això vol dir que el 22 de gener de 2021 el tractat entrarà en vigor i es convertirà en llei internacional vinculant. Un pas esperançador.

El camí fins a arribar al desarmament nuclear i treure’ns del damunt l’amenaça real d’autodestruir-nos com a humanitat serà llarg, però s’ha de fer. Hem de desactivar aquesta amenaça que pesa sobre la família humana. Un pas en aquest camí pot ser aconseguir que l’Estat espanyol ratifiqui aquest tractat. Des del juliol de 2017 fins ara encara no ho ha fet.

Més informació al web del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

Josep Pascual

Gent gran: viure la pandèmia eternament confinats?

Reproduïm aquí fragments del pregó de la festa major del Poblenou de Barcelona, el passat mes de setembre. El van elaborar un grup d’estadants de la residència Pere Relats, tot un punt de referència per al barri, i el van llegir dues representants del grup el 12 de setembre. Us el transcrivim, però el podeu escoltar aquí.

Ens hem reunit un grup de companyes per parlar i compartir tot el que hem sentit aquests mesos, com hem viscut la situació i com estem actualment. També ens agradaria reivindicar les nostres necessitats. Segur que les compartim amb moltes de les persones que viuen en les diferents residències del barri.

Ahir es van complir sis mesos de confinament aquí, a la residència, amb la duresa que això representa i la manca de llibertat. No podem sortir ni veure els nostres familiars, ni amics ni amigues. Volem una miqueta de llibertat, ni que sigui una mica. Entenem la situació que estem vivint amb la Covid19, però tenim la necessitat d’escampar la boira. En canvi, hem hagut d’estar aïllades a l’habitació, cansades de les quatre parets i només amb una tele o una ràdio. Com diu un company, “cada ovella al seu corral”.

Durant aquests mesos, només ens hem pogut comunicar a través de videotrucades amb la família i les amigues. A més a més, la incertesa de no saber què passa a l’exterior ens fa patir. Hem hagut de deixar de compartir les festes. Només hem pogut estar amb les persones que ens cuidaven.

Però hem tingut sort d’estar a la residència en què estem. Pensem que totes les treballadores han fet una gran labor i que tot el que han fet no es pot pagar amb diners. Tot i això, trobem molt a faltar les persones que estimem.

A tota aquesta situació, hi hem d’afegir la mort de moltes companyes amb les quals havíem compartit la vida fins ara. I en alguns casos sense poder acomiadar-nos-en com Déu mana. De fet, tenim fotos a les nostres habitacions amb companyes que ja no hi són. No les volem treure perquè és la nostra manera de recordar-les.

Hi hem posat de la nostra part i hem après a conviure junts, però volem recordar que un any nostre és com deu anys d’un jove. Ens estan prenent els nostres últims anys. També volem recordar que la llibertat és un dret universal i ens l’han tret. Ningú no ens ha preguntat què volem.

En totes aquestes situacions, ens hem adonat que hi ha una paraula que ens defineix: la resiliència.

Volem aprofitar que ens han donat veu per enviar un missatge a les administracions:

Tenim necessitats i no ens esteu escoltant. És molt fàcil decidir des d’un despatx on la teva hora de plegar és a les 15 h. Nosaltres som aquí 24 hores, dia rere dia… Ens agradaria convidar-vos a viure la nostra situació només un mes, ja no diem sis mesos, que és el que portem nosaltres.

Per això demanem que continueu treballant i que milloreu la comunicació, perquè en molts casos ens hem hagut d’assabentar dels canvis a través de les notícies. Parleu de visites familiars, però no de sortides, com si aquestes no existissin.

Pensem que dirigir aquesta situació és la vostra responsabilitat, i no creiem que ho estigueu fent malament, però també ens heu d’escoltar. Sabem que és difícil, perquè, ¿qui decideix el futur de les residències en aquesta situació? Ho tenim clar, el problema és al sistema i nosaltres en som les víctimes.

Tot i això, volem continuar sentint-nos vius i relacionar-nos amb el barri com sempre. Per això som aquí. Volem enviar-vos, veïns i veïnes, el següent missatge: Sabem que no seran les festes de cada any, però el poc que us deixin fer, ho heu de gaudir. Celebreu les festes! Portem molts mesos que aquest virus ens està fent la punyeta i ara ens mereixem gaudir una mica, però també us demanem que ho feu amb responsabilitat i seguint les recomanacions.

Bones festes i visca el Poblenou!

Pilar Cristóbal i Carme Vidal, en nom de tot el grup.

Associació Llegat Jaume Botey i Vallès


Aquest octubre ha començat a fer camí l’Associació Llegat Jaume Botey i Vallès. Vet aquí unes paraules de la primera presidenta, Sandra Pardo, que la defineixen: «Nosaltres avui, totes i tots plegats, agafem encara més força per caminar construint l’esperança. L’esperança de la qual tant ell parlava i que encarnava a través de les seves accions cap a un altre món. Un món més just, divers, humà, sensible on les lluites mai són perdudes i posen la persona al centre. Nosaltres som una part molt important del seu llegat. Un llegat viu. Aquest és un principi essencial d’aquesta associació».

Aquí teniu el web on trobareu informació sobre el Jaume Botey, els projectes de l’associació, l’esperit que la mou, les entitats amb què està vinculada… i una invitació a associar-vos-hi si podeu i ho creieu oportú.

Josep Pascual

Que dur que és tercer! Au va!

Després d’un any d’excedència, la meva “nova normalitat” torna a ser l’escola i d’entre totes les tasques en destaco la de control d’accessos: fins a les vuit i deu els de tercer i quart d’ESO, fins a tres quarts de nou els petits arribant en comptagotes a l’acollida i a tocar les nou, l’entrada massiva de la primària. Les normes són clares: només alumnat, professorat i comptades altres excepcions, amb l’objectiu de salvaguardar l’espai lliure de Covid i les bombolles de convivència, cuidant de la salut comunitària, diuen. I la destaco perquè em situa diàriament una hora a la talaia que són els tres esglaons d’entrada, pocs però suficients: es donen 60 períodes semafòrics, paren uns 5 repartidors, passen algunes (persones) passejadores de gos, els que entren i surten del CAP… També els gairebé 500 alumnes, alguns acompanyats, i els companys del claustre traspassen la porta sota la meva supervisió, acompanyada d’un somriure o salutació. Alguns saluden de tornada, amb els més propers intercanviem conversa i alguns altres hi passen capcots amb el mòbil o pensant en les seves coses.

Tres petites històries d’aquests dos mesos: en Max, un matí amb semblança de no haver sortit encara del llit, en la conversa amb els més matiners de quart em pregunta irònicament, “Sergi, tu cobres per estar aquí tan aviat i així de content?”

Una alumna d’origen xilè de quart de primària que arriba cada dia abans de dos quarts per l’acollida. Un somriure, la mà estesa i unes paraules facilitadores han aconseguit que la separació de la Isabel de la mà de la mare ja no vagi amb els plors de setmanes enrere. Fins i tot, en veure’ns per l’escola, ve corrents a saludar-me.

I la tercera, amb una altra alumna, de la qual no sé el nom i que no he pogut tornar a identificar dies després: s’aturà al meu costat i amb cara seriosa em digué “què dur que és tercer!”. De forma automàtica, gairebé sense pensar em va sortir un “Au va! Què dius? Endavant i ja veuràs que bé avui”. Pensativa ella uns segons, perplex jo també per la mútua espontaneïtat, em somrigué i saludant-me, continuà reconfortada.

Tres petites històries que viscudes al moment i rememorades en la pregària em recorden les paraules burlesques del criminal també penjat, en el fons preguntant-se per les raons profundes de Jesús (Lc 23,39), la mà estesa a la sogra de Simó (Mc 1,29-34) o el “No tingueu por” amb la bona notícia de la resurrecció (Mt 28,5).

El mirar al meu voltant i l’escoltar, el restar atent i disposat, el viure des de la fe amb una certa gratuïtat, em demostra un cop més que, malgrat tot, val la pena viure. Preocupat per la situació, amb certa por i a milers de quilòmetres de la meva parella, en la intimitat ploro sovint, però sempre trobo una mà estesa que em dona esperança i m’ajuda a continuar. Avui, aquest escrit ha estat aquesta mà.

Sergi Bernabeu

Els 150 salms, l’un darrere l’altre

Ho vam fer al Miracle, a finals de setembre: vam llegir tots els salms, l’un darrere l’altre. Sense gaires explicacions. De fet havíem parlat dels salms en aquella Casa un munt de vegades: els salms a la Litúrgia de les Hores, els salms com a poesia (amb en David Jou i la Maria Sevilla), o els salms com a pretext, perquè sí. L’any passat, fins i tot a l’ACO vam fer els exercicis d’estiu sobre els salms, amb l’Olga Nicolau. En Ramon Ribera, monjo i director fins fa poc de la Casa d’Espiritualitat del Miracle, confessa viure rumiant salms, més en hebreu que en català. En les seves nits d’insomni o en les llargues caminades en el camí de Sant Jaume, llegeix, rellegeix i recita salms. Els seus amics intuïm que avui potser l’acompanyen a l’hospital, en els moments de consciència i en l’endormiscament propi d’una estada massa llarga a la UCI provocada per un greu accident a Montserrat. El cert, tanmateix, és que en Ramon ha aconseguit transmetre als Amics del Miracle la seva passió.

Total, que vam pensar que seria una bona cosa llegir tots els salms d’una correguda. També com a homenatge a en Ramon. Estem molt acostumats a l’anàlisi i a la fragmentació. Llegir tot el poemari sencer, sense gaires comentaris, receptius a un contingut farcit d’expressions d’una gran força poètica, també de reiteracions i d’imatges que passen de la tendresa a la crueltat més gran és una bona sacsejada.

La lectura dels salms es va programar tenint en compte diversos criteris. En primer lloc, la distribució que ja fa anys en feu en Ramon. En Ramon i l’Olga veuen els salms, no pas com un recull més o menys ordenat de poemes dispersos, sinó com una unitat, on la significació de cada element ve donada també pel lloc on és, per tant, encara que els oients no coneguem explícitament l’estructura del salteri, segur que escoltar-los en aquest ordre i sense escapçar-ne cap de les unitats ajuda a la comprensió del conjunt.

En segon lloc, ho vam pensar tenint present que és difícil mantenir l’atenció de tots plegats durant tota la lectura, per tant tots ens fèiem càrrec que es produïen desconnexions en cada oient… i no passava res. De fet, quan vam fer la valoració de l’experiència, algú deia que l’oïda es torna a connectar gairebé inconscientment quan les paraules s’apropen a una realitat significativa per a cadascú. Ens vam donar permís per entrar i sortir, per no ser presents tota l’estona en la lectura. Però curiosament, a mesura que passaven les hores, l’atenció cap als salms més aviat creixia que no pas minvava. O sigui que de fet tots hi vam ser pràcticament tota l’estona.

En tercer lloc, vam optar per escoltar els salms, més que no pas per llegir-los. No estem gaire avesats a escoltar, requereix un plus d’atenció, per tant té el seu mèrit. Vam intentar, però, mantenir l’interès de diverses maneres: aprofitant els espais diversos que el Miracle ens regala, tan a l’aire lliure com vam poder, intentant així minvar possibilitats de contagi enmig de la pandèmia. A la nit (quin fred!) davant la capella de la Desaparició, a primera hora del matí, mentre es feia de dia, en un parell de parades en la caminada contemplativa. A la Bassa d’Òria, al claustre del monestir, davant del retaule del Santuari… i mentre esmorzàvem, dinàvem i sopàvem. La lectura dels salms també era variada: un lector, o dos o tres, o tots junts, o en cors que s’alternaven, segons el caràcter de cada salm. Reconec que la versió natural dels salms, la cantada, és la que vam deixar més de banda: no cantem, o cantem malament. Una pena, com deia la Montserrat Calduch, organista del Miracle i capaç de fer cantar les pedres, i que va tenir la deferència d’acompanyar-nos a l’orgue intercalant petites peces de l’escola montserratina mentre llegíem davant del retaule.

Vam deixar també que ressonessin dins nostre algunes versions musicades dels salms, de grans autors de totes les èpoques i en vam escoltar algun en hebreu i tot. Dissabte al vespre vam gaudir d’una audició dels Chichester Salms, de Leonard Bernstein.

Vam procurar donar una certa solemnitat a la lectura i fer més agradables els espais amb espelmes o amb flors. Llegíem en un faristol, al qual, a cada salm llegit, afegíem una baula. Una bona manera de visibilitzar la feina feta i de remarcar la unitat de tot plegat.

Tot plegat no hagués estat possible sense la bona disposició i la participació d’un munt de lectors. I, contra tot pronòstic, els salms van cabre bé en l’espai que se’ls havia reservat i vam poder llegir-los tots, amb prou descans entre els diversos blocs de lectura.

A més a més de llegir els salms, vam comptar amb una molt bona introducció per part de la Maria Claustre Solé, que ens va acompanyar dissabte al matí. I vam presentar un llibre traduït per en Ramon Ribera i publicat pel CPL, Preguem els salms, del pastor Daniel Bourguet, que van presentar l’Olga Nicolau i l’Albert Soler.

Un cap de setmana fantàstic.  L’organització de la lectura dels salms és complexa. Ja està feta. Es pot reutilitzar. Al vostre servei. I el fet de llegir tots junts, creatiu per si mateix, pot aplicar-se a qualsevol text de qualitat, de la Bíblia o de la Virginia Woolf… Us regalem la idea.

Mercè Solé

Jofre no és nom de cambrer

Un cafè amb llet, llarg de cafè i amb la llet freda!…

Ara que no puc anar a esmorzar al bar m’ho “canto” a l’entrar a la cuina. És un petit homenatge al Jofre, el cambrer, que sempre es dona l’ordre a si mateix tot just em veu entrar per la porta. És trempat el Jofre i té bon ull per tractar la gent. “Avui hauràs de llegir això, que La Vanguardia està ocupada…”. Sap que m’importa ben poc el Messi i tota la colla, però m’acosta un “Sport” rebregat i mal plegat que fa hores que passa de mà en mà.

Fa dies que no veia al Jofre i avui ens hem trobat per casualitat pel carrer. “Sí, torno a estar en ERTO. La dona, que és cuinera, també… hem tardat a cobrar, però mira ja està… ara me’n vaig a cuidar l’hort. És una sort, tu, això de l’hort!… em distrec i almenys de verdura no en falta a casa…”

Jo, que no aguantava que es digués la collonada aquella de “Tot anirà bé…” i que ja no s’escolta, m’he trobat dient una cosa semblant… que si ja ens en sortirem, que la vacuna i l’índex que baixa… El Jofre ha aixecat el dit –cara seriosa– i m’ha engegat: “No. Jo estic segur que me’n sortiré. Soc jove i tinc ofici… però tot plegat és una merda, i ara començarà allò de fill de puta l’últim!… i serà molt i molt dur. Només amb una societat molt més solidària ens en sortiríem… però mira com estan a les illes Canàries amb els cayucos!…”.

Ens hem donat un copet a l’esquena i ha enfilat carrer amunt. Al cap d’uns metres s’ha girat i picant l’ullet, sorneguer, m’etziba: “I qui et farà el cafè amb llet amb escumeta a partir d’ara?…”, m’ha donat l’esquena i m’ha deixat ben fotut.

Sempre he pensat que Jofre no és nom de cambrer.

Albert Farriol

Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat.

Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat. Xavier Badia, Juli de Nadal, Roser Garcia i Irene Monferrer. Icaria Más Madera

Un llibre imprescindible per conèixer una part de la realitat a la qual vivim decididament d’esquena. El llibre recull diverses experiències dels voluntaris del programa Suport de Justícia i Pau, que acompanyen alguns homes i dones en la seva última etapa de presó i en els inicis de la vida en llibertat. Una etapa molt difícil per diversos motius: perquè passen d’un règim molt institucionalitzat en el qual mai no poden prendre cap decisió a haver de prendre’n moltes cada dia en un entorn que els ve de nou; perquè molts dels presos no compten amb cap suport familiar que els pugui acollir, a banda, és clar, de trobar-se amb ingressos econòmics insuficients, sense feina i sense habitatge; perquè l’estada a la presó en absolut no garanteix que la persona que en surt ho faci en una situació administrativa en regla (pots passar-te vint anys a la presó i surts sense papers!); perquè les presons no aconsegueixen acabar ni amb el tràfic de drogues ni amb les addiccions; perquè tots estem plens de prejudicis respecte als ex-convictes i perquè els recursos socials que faciliten la sortida són escassos i fragmentats.

Amb tot, els voluntaris hi són, creen relacions d’escolta i de confiança, acompanyen amb respecte, faciliten allò que poden en el laberint de gestions. Són testimonis de vegades impotents davant les dificultats, però també construeixen sobre la roca relacions de gratuïtat i d’honestedat.

Llegir aquest llibre és un deute amb un sector de la nostra societat que sol haver patit ja una gran exclusió, que sovint es veu discriminada per la seva situació d’estrangeria, que pateix més que ningú un sistema judicial que malauradament s’ha fet famós últimament per la seva incompetència i que, com nosaltres, es veurà afectat per la Covid i les seves conseqüències.

Aquí podreu veure’n una presentació molt interessant per part d’en Xavier Badia, un dels seus autors i coordinador durant uns anys de la comissió de presons de Justícia i Pau.

Mercè Solé

Fratelli Tutti: ningú no se salva sol

L’objecte de la política és el bé comú

La carta encíclica Fratelli tutti és una reflexió del papa Francesc que ve a tomb del malestar d’aquesta època en què la història dona mostres d’anar enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. Francesc ha anat a pouar en el món de les crisis, de la pandèmia, de les transicions. Un món desdibuixat en el qual tot sembla diluir-se i perdre consistència, amb un futur segrestat per incògnites incommensurables com el canvi climàtic i la crisi ecològica, l’exhauriment dels recursos de la Terra, i els conflictes socials de les migracions, dels que busquen refugi fugint de mons que s’han tornat inhabitables.

Montserrat Cabo

Les constants referències, de l’anterior carta papal Laudato si’, a la casa comuna que és el planeta i a la fraternitat que és el requisit per constituir-nos en un “nosaltres”, són la petjada inspirada per sant Francesc d’Assís que es pot resumir, a tomb del context social, polític i econòmic d’ara, en una veritat universal: Ningú no se salva sol. Únicament és possible salvar-nos junts.

Tots a la mateixa barca

Ho recorda el papa des de la tragèdia global de la Covid-19: la comunitat mundial navega en una mateixa barca –diu– on el mal d’un perjudica a tots. És la mateixa reflexió de fons que en l’encíclica Laudato si’ abraça una visió integral de la creació, com un tot connectat i vinculat, que escapa de l’antropocentrisme modern que assenyala com la causa de l’oblit i el menyspreu cap a les espècies i el Planeta. Tenir cura de la mare Terra, és a dir, un veritable plantejament ecològic, es converteix sempre en un plantejament social –diu Francesc– que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.

El papa parla de la funció social de la política: l’objecte de la política és el bé comú. Aquest pronunciament és, potser, el que ha suscitat més opinions i articles mediàtics, celebrat per uns i alhora criticat per altres. Des de l’encíclica Populorum progressio de Pau VI on afirma que “el dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats”, el Vaticà no s’havia pronunciat amb tanta contundència com ho fa el papa Francesc quan reafirma que “la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada”. Sempre, juntament amb el dret a la propietat privada, diu Francesc, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús. No és poca cosa en el context actual de les crisis i estralls que ha provocat la ideologia neoliberal, que atorga a aquestes paraules una especial rellevància quan la impúdica acumulació de riquesa contrasta amb desnonaments i naufragis en la darrera frontera social que és la nostra Mediterrània. A l’aparença de radicalitat en matèria social, a l’Església li passa com a moltes constitucions liberals, l’espanyola per exemple, que reconeix el dret a la propietat privada i l’herència, i a continuació proclama la seva funció social com a factor delimitador d’aquest dret, però difícilment el bé comú, el benefici social, s’imposa en les sentencies judicials abans que el desnonament. No hi ha cap dret per damunt del dret dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, diu el papa, repetint les reflexions de la carta encíclica Laudato si’.

La dignitat dels migrants

Imatge de Jim Black. Pixabay

Obrir el cor al món sencer per posar l’èmfasi en els drets i la dignitat dels migrants. Els drets dels ciutadans d’una determinada nació no han de negar els béns de la pròpia nació a persones necessitades que provinguin d’una altre lloc. Insisteix en la forma d’entendre l’intercanvi entre països. No importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament. Això que val per a les nacions –diu el papa– s’aplica també a les distintes regions de cada país, entre les quals sol haver-hi desigualtats. “La incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades condueix a fer que les regions més desenvolupades somiïn alliberar-se del llast de les regions més pobres a fi d’augmentar encara més el seu nivell de consum”. Tot el contingut de la carta encíclica refereix a un concepte recurrent: necessitem desenvolupar la consciència de què avui o ens salvem tots o no se salva ningú.

Amb relació a la millor política, el papa avisa del risc dels populismes, de la insana habilitat d’alguns líders per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. La política no ha de sotmetre’s a l’economia, i aquesta no ha de subordinar-se a la tecnocràcia. El diàleg és l’eina, l’instrument, de la política. Aquest diàleg que a casa nostra tothom demana però quasi ningú practica. Francesc demana als polítics la fraternitat del samarità. M’ha vingut a la memòria un llibre breu de Joan Herrera (Fraternidad y ecología, Libros de la Catarata, 2019) en el qual aborda la necessitat d’una esquerra fraterna enfront d’identitats excloents, evitant el risc de la fragmentació a l’hora d’abordar desafiaments descomunals com per exemple el canvi climàtic. L’home ferit a la paràbola del bon samarità som tots davant dels reptes que assetgen. El risc és que ens ignorem, que passem de llarg. La fraternitat és l’única esperança de salvació.

Salva Clarós

Estats d’ànim en temps de pandèmia

Des de primers de març d’enguany, la nostra vida ha anat passant per diferents estats d’ànim: por, respecte, angoixa, vergonya aliena, admiració, pena, indignació, desencís.

Quan es va anar anunciant l’arribada de la Covid-19 i es van començar a conèixer els seus efectes, vàrem tenir un sentiment de POR, davant d’un fenomen desconegut.

Foto: Francisco Leao. Pixabay
  • Vàrem anar aprenent a protegir-nos amb les mascaretes, el rentat de mans, el gel hidroalcohòlic, el confinament… i la por es va anant convertint en RESPECTE.
  • De tota manera, si teníem alguna persona propera infectada o hospitalitzada, aquest respecte ja es va anar convertint en ANGOIXA.
  • Amb les decisions contradictòries dels diferents governs, i les compareixences dels informadors uniformats i carregats de medalles, que moltes vegades ens semblaven absurdes i sense sentit, vàrem sentir VERGONYA ALIENA.
  • Cada vespre a les 20h quan sortíem als balcons a aplaudir els sanitaris i el personal dels serveis essencials que no van deixar de treballar per protegir-nos i cuidar-nos, sentíem ADMIRACIÓ.
  • Si algun familiar o amistat empitjorava o moria estant sol o sola en una UCI o en una residència, sense tenir la possibilitat de visitar-lo i agafar-li la mà, vàrem experimentar PENA.
  • A mesura que hem anat escoltant les dades que els diferents organismes ens anaven transmetent, hem anat experimentat INDIGNACIÓ. A qui hem de creure? Les dades no ens quadren i tenim dubtes de si les informacions que rebem són realment reals o ens diuen el que interessa políticament.
  • Com pot ser que no hi hagi diners per pagar els ERTO o per ajudar les petites i mitjanes empreses que han de tancar, o per a les famílies que s’han quedat sense ingressos, i en canvi es puguin pagar 1.300.000.000 d’euros a Caixa Bank, Santander i Bankia per l’estafa del Castor, o apujar un 6,9% la despesa de la casa reial corrupta fins al moll de l’os?
  • El DESENCÍS apareix en preguntar-nos: On són aquells equips, programes de rastrejaments i personal sanitari que havia de ser incorporat per suavitzar l’impacte de la Covid-19 i que ens havien promès perquè eren necessaris per afrontar la segona onada del virus?

Som només els ciutadans els qui hem de fer tots els esforços per frenar aquest virus? La majoria estem disposats a fer el que calgui, però potser també caldria que els governs (tots) fessin un acte de contrició per totes les retallades en sanitat, ensenyament i cultura que han anat fent els darrers anys i que ens han abocat a no estar preparats per a una emergència com aquesta.

Tant de bo que aquesta pandèmia, ens ensenyi a valorar les bones persones que tenim al nostre voltant, i també a aprendre a viure d’una forma diferent tot respectant la natura que és la nostra vida.

Rosa Prats

Celebracions a casa

En temps de confinament, moltes famílies i petits grups han realitzat a casa o en un local, pregàries i celebracions, per seguir compartint la fe.

Aquest fet ens recorda altres èpoques, quan es van començar a “posar de moda” les misses domèstiques a les cases, a finals dels seixanta i principis del setanta. Recordo l’equip de matrimonis dels meus pares que es reunien tot fent un tema, amb una lleuger sopar, i celebraven l’Eucaristia, canviant de torn de casa per cada reunió. També les comunitats populars, grups de revisió vida de moviments d’Acció Catòlica van començar a celebrar en petit grup l’eucaristia o una pregària, o una celebració de la paraula. Eren trobades que es sentien molt viscudes, familiars, properes, participatives i en molts casos així s’ha anat continuant. Permetien aproximar-se a l’experiència de les primeres comunitats cristianes, o al que es percebia o imaginava d’elles. Aquestes celebracions s’allunyaven de la possible o esperada i avorrida fredor de les celebracions a les parròquies. Es podia comentar l’evangeli sense discursos moralistes protagonitzats solament pel capellà.

Aquestes celebracions també poden connectar amb les experiències de cristians que en alguns països han compartit la fe i han mantingut la seva celebració i transmissió, sense capellans (comunitats japoneses dels segles XVI-XVII).

En moltes cases i famílies cristianes, sobretot per Setmana Santa, han fet les celebracions sense capellà. Han estat experiències autogestionades per la parella, per tota la família, segons casos, a partir de diferents elements que s’han anat aprenent al llarg dels anys (d’haver participat de moviments, grups, parròquies, comunitats de referència…) i de materials que bons amics (de capellans, religioses, de monjos, de moviments cristians, de parròquies…) els feien arribar.

Les celebracions consistien a posar a la taula algun signe, com encendre una espelma, o col·locar alguna fotografia, escultura o altres objectes, com a gest simbòlic per fer present la família, les amistats, les comunitats. L’espelma, il·luminava així la pregària confinada. Les fotografies, o altres objectes podien recordar diferents moments de la vida de la família: estades en altres països, viatges, persones referents, grups més necessitats, la pobresa i la desigualtat en el món, la degradació de la natura i la seva mateixa energia que ens dóna vida…

Un altre element de tals celebracions ha estat la música: de Taizé, o cants i himnes cristians d’altres tradicions musicals, salms, músiques que ajudessin a la contemplació, agradables, que transportessin a records de vida. La música es combinava amb estones de silenci.

Un tercer element han estat les lectures de textos bíblics, espirituals i poètics. Es comentava el text i si anava acompanyat de preguntes, la parella o tota la família, o grup d’amics i de fe, les responia, cosa que ajudava a aprofundir en l’interior de cada persona i conèixer l’evolució espiritual de cadascú.

També algunes famílies i grups van seguir les misses en línia d’algunes comunitats conegudes.

L’experiència ha estat viscuda com una activitat molt bona i necessària. Ha permès reconèixer-se mútuament en la dimensió de fe de cada persona, del seu seguiment de l’evangeli, del que el motiva profundament… El sentiment era de transformació interior, de transfiguració, de vida, de resurrecció, de pau i joia. També va donar la oportunitat a les parelles, famílies i amics a sentir-se més units, no solament a la pròpia comunitat regular cristiana (parròquia, grup de revisió de vida, de pregària…) sinó també a tota la comunitat àmplia de cristians i cristianes que arreu del món estava fent alguna celebració semblant.

Aquestes experiències de celebració i pregària en temps de confinament suggereixen tres reflexions.

La primera és que seria interessant seguir oferint materials (textos, músiques, símbols…) a les famílies i grups de fe i vida, cristians, que són petites comunitats, futur del cristianisme a Europa. Un primer pas seria, per part de qui ho cregui i pugui fer, recollir el material que s’ha ofert en aquest confinament i sistematitzar-lo. Un segon pas seria constituir un equip (diocesà, o en cada moviment, o parroquial) que vagi proporcionant material.

La segona, ja insinuada, és la necessitat de reflexionar sobre el futur de l’Església a casa nostra, i del paper que poden tenir aquest petits grups familiars i amicals, pel que fa a compartir, celebrar i transmetre la fe en Jesús i en el seguiment del seu missatge, que de ben segur que repercutirà en la transformació de la nostra societat en bé dels més vulnerables.

La tercera reflexió és fer notar el gran recorregut que pot tenir una comunitat que s’autogestiona, sense necessitat de capellà. Per seguir un camí així cal, en primer lloc, al meu entendre, una presa de consciència de la capacitat que té cada persona i cada petita comunitat de celebrar la fe. En segon lloc, cal una obertura a la formació que pot anar recolzada pels materials proporcionats (primera reflexió). En tercer lloc demana un respecte, reconeixement i valoració per part de les autoritats eclesials de tot aquest moviment autogestionat (que no ha de ser solament en temps “extraordinari”· de confinament) per evitar actituds de control, de reticència o menyspreu o ignorància. I en quart lloc, cal invitar a aquestes petites comunitats a connectar-se entre elles, i amb les comunitats més grans del territori, siguin parròquies o moviments eclesials.

Quim Cervera

Nosaltres i la Covid-19

De veres que no pensava que el rebrot de la Covid-19 fos tan fort i tan seguit. És clar que a mi em pot venir de nou, però que els passi el mateix a les autoritats sanitàries i als nostres governants, ja és un pèl massa, amb el ball de prohibicions i permisos per decret, confinaments en diferents zones i graus i atenció a les persones malaltes.

El malestar és més gran perquè s’han tret recursos personals i econòmics d’altres malalties cròniques o degeneratives, tant com costa l’externalització dels ajuts de cures! S’estan cronificant malalts que no haurien de ser-ho.

Recordem que el coronavirus té diferent incidència segons els barris i municipis de Catalunya de fins a 11 punts (Laia Pineda, conferència “Covid-19. Hem confinat els drets de la infància?”). El seu contagi és transversal. Així afecta més els pobres que els rics, les dones que els homes, les diferents ètnies que viuen i treballen aquí, més exposades, –especialment les dones, que ja feien i fan les feines de neteja, acompanyament, cura dels malalts a les llars, gent gran, discapacitats, crònics…–. Aquestes senyores queden aïllades dels seus parents, amistats, grups d’ajuda mútua, que han importat de les seves societats d’origen i que poc o molt les protegeixen.

Aquesta fotografia acompanyava la notícia que RyanAir es va negar a assistir aquesta dona per pujar a l’avió. La van pujar a pes per les escales les seves acompanyants.

Les dades que donen les institucions són aproximades. Les dones pobres d’aquí o foranes s’invisibilitzen, com les seves dobles o triples jornades de treball. Les dones amb discapacitats que rebem ajuda externa, moltes vegades som alhora cuidadores en el nucli familiar. Els ajuts arriben fins on arriben. No es té en compte que les dones amb discapacitats també som dones, i algunes feministes i prou actives en xarxes de suport, protecció, informació, acompanyament de les nostres germanes menystingudes, perquè són nouvingudes, maltractades a la feina o a la llar, explotades…

La creença popular ens tracta com si no tinguéssim res a aportar i menys, en temps de pandèmia. Se’ns considera en termes d’utilitat; en societats patriarcals, som improductives i font de malestar (fa mal de veure’ns) i de malbaratament de recursos humans i econòmics.

Els homes discapacitats tenen més i més accés directe a les cures. Són objecte de cures des del naixement, accedeixen abans i amb més quantitat al menjar, a l’aigua, a l’atenció mèdica, a l’educació…

Podem argumentar que a casa nostra això no passa, però, si hi pensem una miqueta ens adonem que anem “de micromasclisme en micromasclisme”.

Segons Ivone Gebara (“El rostro oculto del mal. Una teología desde la experiencia de las mujeres”. Trotta. Madrid, 2002), el context del patiment de les dones es pot sistematitzar en quatre elements de la quotidianitat:
1) Només tenim obligacions, el servei passa a ser una imposició. Si no podem, no valem, no hi ha cap problema en no respectar els nostres cossos, les nostres divinitats.
2) Som objectes malmesos, espatllats, una càrrega per la societat, i moltes vegades per la pròpia família. No corresponem a la imatge que la societat fa del nostre gènere; cal dir que no sempre es viu en un ambient de solidaritat.
3) La xarxa de sororitat té un munt de forats. La que té la sort d’escapar de situacions molt dolentes, per res del món admet que té motius per demanar respecte per a la seva dignitat. Ens consideren com unes desgraciades que no ens ho hem sabut “muntar”, que no ens fem valer i ens tracten amb especial duresa. Som bones reproductores del patriarcat ben masclista.
4) Vivim en els marges de la insignificança.

La malaltia se sofreix diferent si ets dona amb discapacitat. Sí, som un col·lectiu sofrent. La pandèmia ens pot donar l’oportunitat de prendre consciència, de la nostra mirada, dels objectius. Ens pot aïllar o impulsar-nos a fer xarxes relacionals prou fortes, que ens permetin de viure amb dignitat l’experiència de la Covid-19 i tot el que vingui.

Lluïsa Carbajo

Pau de Tars (2)

En aquest segon escrit centraré mínimament la cristologia de Pau en les cartes que els estudiosos han considerat més fiables en la seva autoria i dins d’aquestes subratllar les del període central i sobretot la carta als Romans. És en aquesta carta que intentaré aprofundir en els propers escrits.

Aquestes cartes més fiables estan dividides en tres períodes:

  • en el primer període trobem les dues de Tessalonicencs (escrites cap al 50)
  • en el període central, en el qual es troba la carta als Romans, trobem també la primera i segona als Corintis i la dels Gàlates (escrites cap l’any 57)
  • en el tercer període trobem la de Colossencs i Filèmon (escrites en el captiveri de Roma, en els anys 61-63).

A partir d’aquestes cartes observem:

  1. Aquests tres períodes mostren “etapes” de Pau en la seva cristologia.

2. Pau utilitza el gènere epistolar per donar resposta als problemes pràctics que les diverses comunitats d’origen grec estan vivint.

3. Pau, a diferència dels evangelis sinòptics (escrits posteriorment), no narra cap vida de Jesús, encara que sembla que Pau els conegués (les comunitats devien tenir coneixement dels sinòptics en les seves tradicions orals o en petits documents escrits anteriors als redactats finals, que es van fer cap als anys 70). Amb aquestes constatacions podem dir que Pau construirà la seva cristologia a partir del coneixement de les tradicions orals dels sinòptics i de la seva experiència personal amb Crist (encara que Pau no el va conèixer en vida, ell parla de la seva experiència de conversió uns anys més tard de la mort de Jesús, cap l’any 36). Aquesta experiència de conversió i les tradicions orals fan que Pau fonamenti l’Església naixent en la mort i la resurrecció de Jesús, donant-li molt del sentit que avui té.

4. En les cartes centrals, sobretot a Gàlates i Corintis, Pau ha de fer front, a part de qüestions concretes de les comunitats, a les gran qüestions que la predicació de Jesús va introduir però no va resoldre:

  • La suposada obligatorietat de la circumcisió per als nous cristians que acabarà formulant la qüestió de fons: quina és la diferència i, per tant, la novetat de Crist, respecte a la formulació veterotestamentària? (Gàlates).
  • El problema de la resurrecció de Jesús i la seva relació amb la resurrecció escatològica de (tots) els morts (1 Corintis 15, 1-58).
  • Al principi de la Carta als Corintis, el problema de com jutjar la inserció en la fe cristiana d’“ideologies religioses” provinents del paganisme o, potser més radicalment, de les tendències mateixes de l’home.
  • A la carta als Romans, Pau elabora un llenguatge únic i, per tant, nou, per parlar a jueus, pagans i cristians, es a dir, a la humanitat en la seva totalitat, sobre el significat de Crist, Jesús de Natzaret.

És important, i cal remarcar-ho, que quan a les cartes del període central ens parla de Jesús, i alguna vegada d’algun dels seus atributs (“fill de David”, “fill de dona nascut sota la llei”), ho fa sempre en un context estructurat entorn a una pregunta més àmplia o d’altre ordre: quina és la transformació que l’home ha d’esperar de Crist?

5. En aquest període la clau d’interpretació ha canviat respecte als Sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

6. Pau utilitza, per tant, una altre clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

7. Dins de la part central, que serà representativa i on se’ns oferirà el nus de tota l’estructura de pensament paulí, escollirem els vuit primers capítols de Romans on trobarem, si més no, el pensament més nuclear.

Cesc Cònsola

Per llegir la primer part, premeu aquí.

Educació i Covid (6)

Efectes col·laterals indesitjats

No és l’escola. No és la feina. Es tracta del taller ocupacional on va en Jordi, el meu cunyat, que té una discapacitat intel·lectual del 65 %. Un equipament bàsic per a la seva salut física, psíquica i emocional, com hem pogut constatar durant l’aïllament.

Fotografia: Taller Ocupacional Caviga (Facebook)

El retorn ha comportat un gran esforç imaginatiu i organitzatiu per als professionals que atenen en Jordi i els seus 90 companys: protocols molt estrictes de neteja (que impliquen, per exemple, canvi de tota la roba cada dia); adaptació d’equipaments municipals, com ara centres cívics, per donar cabuda a alguns grups de treball, perquè en el taller és impossible mantenir les distàncies preceptives; remodelació de les rutes del bus que els porta al taller des del seu centre; reorganització del menjador; acompanyament dels usuaris que per la seva salut són molt de risc i no poden assistir al centre, canvis d’horaris. Tothom hi ha col·laborat tan bé com ha sabut i els estem molt i molt agraïts.

Això no significa, però, que tot plegat no comporti alguns desajustaments. El més obvi és la dificultat dels nois per entendre la impossibilitat de tocar ningú, acostumats com estan a comunicar-se a través d’abraçades. Però també el fet que alguns, com en Jordi, pateixen habitualment alguns petits símptomes políticament incorrectes segons la Covid i que quan es manifesten comporten que hagin de passar pel preceptiu PCR i tornar cap a casa: des de qui sol tenir una temperatura corporal més elevada de la mitjana a qui té tendència a la diarrea. Això comporta informes extres dels metges (amb els quals sovint és molt difícil contactar) i diverses anades i vingudes. El primer cop que ens hi vam trobar, en Jordi va seguir estrictament el protocol de confinar-se a l’habitació mentre esperava el resultat del PCR. Li va fer il·lusió i tot… però la cosa va acabar amb un atac amb convulsions a la primera sortida que va fer al carrer: la policia el va portar a l’hospital, nou PCR i així anar fent. És difícil saber si l’emoció del confinament està relacionada amb el seu atac epilèptic, però podria molt ben ser. Ara quan li fan un PCR ja no el confinem esperant els resultats… Perquè, si no hi ha indicis que realment pot ser la Covid, intentem evitar unes convulsions que també li han provocat lesions a l’espatlla. Un camí incert, on no saps gaire si actues correctament, que has de fer amb menys suport sanitari del que voldries i on cal el sentit comú de tots plegats.

Amb tot, mil vegades millor anar al centre que quedar-se a casa.

Mercè Solé
Familiar d’un usuari d’un Taller Ocupacional

Educació i Covid (5)

Uns mesos difícils

Aquesta quarantena ha estat un cop baix per a tothom, des de l’economia fins a l’educació, però sobretot la més afectada ha estat la salut. Com a estudiant de 2n de batxillerat, he viscut tot un trimestre a casa, d’una forma difícil d’entendre’s amb el professorat, que malgrat els seus intents, no va poder actuar de forma adequada al començament, ja que la pandèmia va venir de sobte i es pensava que només serien uns dies, però aquests dies es van convertir en mesos.

Va ser un moment de molt d’estrès, ja que no només vam haver de portar la càrrega de primer de batxillerat (el curs passat), que ens perjudica directament a la nostra preparació per a la universitat, tant per coneixements com per notes. Però en moments difícils hi ha errors que es cometen i no es pot criticar de forma generalitzada. Només el fet que tothom va actuar com va poder ja és un mèrit que s’ha d’agrair, tant professors, com sanitaris i polítics. Igualment dir que des d’educació s’hauria d’entendre i motivar més els joves (més enllà del confinament): no som màquines que es puntuïn amb una nota.

Al fet que la part educativa va ser molt més difícil de gestionar i digerir, li hem de sumar el fet de no poder sortir i angoixar-se a casa, i el fet de no poder anar de festa o amb els amics. Ens afecta directament a la nostra vida adolescent.

Però no tot és negatiu, perquè amb tant de temps a casa, permet fer altres coses que no podríem fer abans, com cuinar, fer manualitats, llegir més, o com en molts casos i en el meu cas, conèixer gent nova de forma online i poder compartir els moments de confinament amb un somriure.

Joan Palacios Prados
Estudiant de segon de Batxillerat

Educació i Covid (4)

Manteniu les escoles obertes, ho agraïm!

Som l’Ana i l’Ignasi i tenim una filla, la Naiara, que aquest curs està a P5 en una escola pública de Sant Andreu.

Els tres mesos de confinament del curs passat es van fer difícils per ella. Nosaltres passàvem moltes hores teletreballant i no podíem atendre-la bé. I les opcions d’escola telemàtica, que poden funcionar amb alumnes més grans, no van encaixar amb ella. Els infants d’aquestes edats demanen la presència del grup i dels i les mestres. La Naiara es cansava de seguida a les trobades virtuals i les activitats que ens arribaven no l’acabaven d’enganxar.

Estar amb nens i nenes de la mateixa edat és molt important perquè els infants entrin en la dinàmica i aprenguin. La Naiara estava contenta d’estar a casa però trobava a faltar els seus amics i amigues. Per això, nosaltres com a família celebrem l’obertura de les escoles aquest curs, malgrat totes les mesures excepcionals que s’han hagut de prendre.

És cert que ella fa P5 i no ha de portar la mascareta tot el dia, potser si l’hagués de dur estaria més cansada, però en general la veiem contenta. A més, tenim una sensació positiva de com s’estan organitzant les entrades i sortides, els patis, les mesures d’higiene… El grup de la Naiara va estar una setmana confinat perquè es va detectar un cas positiu. La reacció de l’escola va ser ràpida, les PCR es van fer correctament el dia següent (per cert, no hi havia cap company/a contagiat/da) i es va oferir als alumnes un material per treballar durant els dies que van estar confinats.

No és la millor vivència de l’escola, i és cert que les mesures actuals no permeten el contacte entre alumnes de diferents grups ni l’ús de tots els espais. És una riquesa que es perd i que esperem que es pugui recuperar ben aviat. Malgrat tot, veiem la Naiara contenta i agraïm la tasca que fan els docents i tot el personal que treballa a les escoles per mantenir-les obertes.

Ana de la Torre i Ignasi Flores
Pare i mare de la Naiara

Si cliqueu al damunt de la imatge, veureu el preciós conte que han fet l’Ignasi i l’Ana per a la Naiara

Educació i Covid (3)

Primer em vaig posar contenta, després ja no

El 12 de març ens van dir que al dia següent no tornaríem a l’escola. Em vaig posar contenta, com tota la classe. Pensava que serien només un parell de setmanes, però van anar passant els dies i no tornàvem.

Em vaig començar a agobiar i vaig tenir algun dia de bajón, trobava a faltar les meves amigues, trobava a faltar una rutina diària. Però sort tenia de les videotrucades. Els meus pares em van deixar utilitzar el whatsapp i així vaig poder mantenir el contacte amb les amigues.

També vaig poder aprendre a centrar-me en els estudis, ja que tenia molt temps lliure. A partir d’aleshores he tret encara millors notes.

Cada matí em llevava, esmorzava i feia temps fins a connectar-me a les videotrucades de classe.

A casa teníem pocs dispositius perquè als meus pares no els havien donat els ordinadors per fer la feina i no donàvem l’abast. Això comportava que jo estigués més estressada, no era gaire fàcil lligar les videoconferències, els deures i el teletreball.

Una de les coses que va comportar que estigués trista va ser perdre’m la famosa graduació. Tots teníem moltes ganes d’assistir-hi i alguns fins i tot tenien el modelet preparat.

Ariadna Ginjaume Lligadas
Estudiant de primer d’ESO

Educació i Covid (2)

Un inici de curs estressant

Aquest curs ha començat tan diferent com va acabar el passat. Molts dubtes i poques respostes segures.

Hem fet i refet el pla d’obertura del centre adaptant-lo a l’enèsima consigna enviada des del departament.

Els primers dies de curs han estat d’adaptació per part dels mestres, les famílies i l’alumnat.

Els mestres hem hagut de repensar la metodologia sense barrejar classes, sense sortir del grup bombolla, respectant la distància. I tot això sense perdre el treball cooperatiu i per projectes. Una adaptació molt difícil. El que més ens ha costat ha estat la distància física i portar la mascareta a totes hores. Moltes vegades ens expressem més amb un somriure i una gesticulació de la boca que amb paraules, i la mascareta ens ho impedeix.

Les famílies tenien una preocupació legítima sobre les mesures establertes. Això ens ha comportat fer un treball molt gran de pedagogia, d’explicar per què fem servir aquesta mesura i no aquesta altra, perquè hem desdoblat un grup i no un altre. Com diu l’expressió “tants caps, tants barrets”, hi ha qui opina que les mesures són massa severes o massa toves.

L’alumnat tenia moltes ganes de retrobar-se i no s’ha pogut abraçar, hi ha hagut disgustos pels grups desdoblats. Per sort, els infants, en general, tenen una gran capacitat d’adaptació. Quan reben unes consignes clares i se’ls explica bé el motiu, ho entenen i ho incorporen al seu dia a dia amb normalitat.

Hi ha hagut famílies en les quals han mort parents, o han perdut la feina o han treballat a tot drap amb el risc que comportava per a la salut de la resta de la família. Els nens i nenes necessitaven gestionar les diverses emocions que han anat tenint, així que hem preparat unes activitats d’educació emocional especials per tal de poder treballar el que han viscut durant aquests mesos.

A nivell personal ha estat un inici de curs estressant, ple d’incògnites, amb la sensació que tot fluctua, res no és definitiu ni clar. Sóc una persona una mica impacient, m’agrada tenir les coses clares i saber el terreny que trepitjo i la veritat és que ha estat tot el contrari. Així que he fet una cura de paciència i d’aprendre a viure el dia a dia.

Maria Puig
Mestra de Primària

Educació i Covid

Hem pensat que seria una bona cosa oferir en aquest número de L’Agulla un mosaic de mirades sobre com s’ha viscut aquest començament de curs en el món de l’educació, i aquí el teniu. Parlen estudiants, mestres, pares… Una bona perspectiva, certament.

De tornada al col·le, quin embolic!

Em dic Lidia i he començat la secundària a l’escola Salesians Sant Antoni de Pàdua de Mataró.

Montserrat Cabo

El final de curs de l’any passat va ser molt diferent del que m’havia imaginat en iniciar el 6è. Ens vam perdre: les colònies, el fi de curs i el ball que hi fem… tot va ser per videotrucada, i no és el mateix, és clar.
L’inici de curs va ser també molt diferent.

Quan vam arribar ens vam haver de posar en fila perquè ens prenguessin la temperatura com ho vèiem a la televisió. I ho seguim fent cada dia. Uns dies després ens van donar unes mascaretes de color taronja perquè ja no portéssim les normals. La idea és que portem les mascaretes de diferents colors, és a dir, tot primer d’ESO ha de portar les mascaretes de color taronja, per visualitzar els diferents nivells…

A classe, aquest any, per la situació que vivim no podem estar en grups, només quan hem de fer un treball en grup ens deixen col·locar les taules amb una distància a l’hora de treballar. Us podeu imaginar que això provoca molt enrenou a la classe perquè ens hem de parlar a distància.

En el pati, no ens podem barrejar amb les altres classes, i cada setmana ens toca en un pati diferent (perquè el col·le és gran i hi ha diferents espais de pati). Això és el causant que no puguem relacionar-nos tant amb altres companys de classes diferents, però no ens ho hem pres molt malament, la veritat.

Hem tingut molta sort (almenys la meva classe) perquè no ens han confinat, encara!

Parlant d’això, la meva experiència amb el confinament va ser bastant estressant. Havia de fer videotrucada cada dia i després estava unes quatre o cinc hores fent deures, el mateix que dir cinc hores amb l’ordinador a la cara. Imagineu-vos com van acabar els meus ulls…

I doncs, la veritat, m’alegro que la meva classe no estigui confinada per ara, tot i que sé que seran deu dies és molt millor fer classe presencial i poder compartir temps amb els amics de l’any passat i amb els que he fet nous aquest any.

Lidia Maldonado Guirao
Estudiant de primer d’ESO