Evangelizar desde el Ciberespacio en contexto de Pandemia.

Juan Antonio Popó Vallecilla. Uniclaretiana

És el títol d’un llibre que ha publicat el capellà i teòleg colombià Jairo Antonio Popó Vallecilla i que ell mateix presenta en aquest video. El seu canal de youtube (Pensamiento virtual) és un bon aparador de formació online i de recursos digitals. A destacar la seva entrevista a Hans Hänsel sobre la comunicació no violenta.

Mercè Solé

Extutelados: de la tutela al abandono a los 18. Jóvenes en movimiento. Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes.

L’Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes ens envia aquest reportatge sobre la situació dels joves marroquins menors d’edat que arriben sols al nostre país quan compleixen els 18 anys i són considerats majors d’edat. A partir del testimoni de tres joves, s’hi exposen algunes de les principals dificultats d’aquest col·lectiu: la manca de places en recursos habitacionals, els problemes amb la documentació, que els impedeixen treballar de forma regular. Tot plegat, a més a més, en un context social que els menysprea i subestima. Podeu veure’l clicant aquí.

Mercè Solé

Pau de Tars (7). Pau i la fe: l’exemple d’Abraham

Comentarem en aquest article el capítol 4 de la carta als Romans.

L’argument d’Abraham està lògicament destinat a convèncer, en primer terme, als jueus conversos de la comunitat de Roma. Després ens hem de preguntar per què aquest capítol ens exposarà el primer exemple d’una declaració de justícia per la fe utilitzant un personatge, Abraham, que no va poder tenir la fe exigida per Pau en el capítol tercer: la fe en Jesús.

Pau arriba a la conclusió que la fe és quelcom molt distint d’un acte específic, accessible a criatures específicament situades en la història: aquells que han rebut la circumcisió com els jueus. La crida de l’Esperit es concreta en fer el bé (Rm 2,10-11), és a dir, la FE en Jesucrist és actuar sota l’AMOR (Gal 5,1-6 ), i això ens iguala a totes (les paganes i les jueves).

Per tant, Pau ho veu com una manera de ser criatura. La criatura davant de Déu (o de l’experiència de TOTALITAT) amb el seu actuar amorós vers els altres experimenta una comprensió absoluta de la seva condició humana i, per tant, una tranquil·litat i un perdó inefables. Podríem dir que la criatura que actua vers l’estimar, independentment de si creu o no en la Llei o en una concreció d’un Déu (Rm 1), se sentirà cridat a fer allò que ha de fer encara que això el situï en contra de la Llei.

Es podria dir que aquesta experiència és com quelcom que fa passar a la criatura de la seva timidesa infantil a la maduresa, com quelcom que remou els càlculs mesquins per fer que la criatura sigui de manera gratuïta i creadora, posant-la en acció (OBRES) vers la construcció de quelcom més just.

14 De fet, si l’herència s’aconseguís en virtut de la Llei, la fe no seria res, i la promesa quedaria anul·lada; 15 d’altra banda, la Llei comporta un càstig, perquè, on no hi ha Llei, tampoc no hi ha transgressió. 16 Per això els qui ara són hereus en virtut de la fe, ho són per pura gràcia (Rm 4,14-16).

D’aquí la importància de comprovar que l’oposició que fa justícia a tot el pensament paulí no és FE/OBRES, sinó FE/OBRES DE LA LLEI. I que Llei –o sigui un tipus de regles de càlcul per a les relacions Déu-criatura– està sobreentesa cada cop que Pau, en un context semblant, parla d’obres (en plural). Ho podem veure a Rm 4,2: Si hagués estat just en virtut de les seves obres, hauria tingut motius de gloriar-se’n, però no davant de Déu. Aquestes “obres” es refereixen a les obres de la Llei; recordem que aquestes són justificadores de la deshumanització de la criatura (veure articles anteriors, sobretot: “L’estructura i pensament humanista paulí dels 8 primers capitols de romans”).

Això significarà, esclar, l’aposta per una dada transcendent que les criatures formularan de manera diferent, però que serà radicalment el mateix i apareixerà clar en la resurrecció de Jesús. Per Pau Jesucrist és l’encarnació de tot el que ell havia cregut a partir de la fe jueva. La intuïció existencial de Pau (el Pau antropòleg humanista) és explicada en aquell Jesús que va viure, morir i ressuscitar. Per a Pau, doncs, Jesús és el garant del que ell ja experimentava existencialment en la seva vida: ell sentia profundament que Déu ja l’havia perdonat i això el feia més humà, en tant que que el feia més amorós i just. És a dir, en Jesucrist es fa visible, per als cristians, allò que en Abraham, els pagans i els jueus ja intuïen:

24 sinó també per a nosaltres, a qui Déu també havia de comptar la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, 25 entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos. (Rm 4,24-25)

Així, la criatura, encara que pecadora, serà una irreprotxable col·laboradora de Déu. Perquè, un cop més, no existeix antinòmia entre FE i obres. Tot el contrari, només la fe fa possible un obrar humà.

Cesc Cònsola

L’enreixat

Horitzontals

  1. Capital de França. Principal museu de la capital de França.
  2. Finalitzaran. Al revés, cap d’estat hereditari.
  3. Paper cargolat de forma cònica. En el moment present.
  4. Guarneix, adorna. Lliurem.
  5. El déu, en femení i amb l’article i el substantiu enganxats. Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Indicador d’aparcament.
  6. Eixerides. Primera lletra de l’alfabet. Ciutat d’on va sortir Abraham.
  7. Online Linguistic Support. Abreviatura de l’estat nord-amercà de Connecticut. Al revés, poble de la Cerdanya.
  8. Nom grec de la ciutat de Nàpols. Arran.
  9. Símbol químic de l’einsteini. Dona ànims. Període de temps de 365 dies o, a vegades, de 366.
  10. Desena lletra de l’alfabet. Al revés, dona de Lapònia. Fa niu.
  11. Pare del pare o de la mare. Habilitat i enginy a l’hora d’aconseguir un objectiu.
  12. Última lletra dels infinitius dels verbs de la primera conjugació. Petit país que, fa tres mil anys, ocupava part de la riba oriental del Mediterrani. Símbol químic de l’urani.

Verticals

  1. Anar d’un lloc a un altre sense cap objectiu clar.
  2. Moments finals d’un esdeveniment. Símbol químic del vanadi.
  3. Celeritat. Al revés, ven sense cobrar al comptat.
  4. Monument molt important de Madrid, i molt important per al Real Madrid, però que li han robat la C. Al revés, planta d’arrel comestible. Conjunció copulativa.
  5. Població francesa. Una entitat que segurament no existeix: l’Organització Nacional d’Ocellaires Ardits i Lluitadors.
  6. Vall profunda excavada per un riu i envaïda pel mar. Ocultació total o parcial d’un astre per la interposició d’un altre astre entre ell i l’observador.
  7. Última síl·laba del nom precolombí de la ciutat de Mèxic. Benvolguts.
  8. Ona. Estat de l’organisme lliure de malalties i capaç d’excercir amb normalitat les seves funcions.
  9. Primer nombre. Al revés, població de l’Anoia. Nom de la tercera lletra de l’alfabet.
  10. Població de Navarra. Musa de l’astronomia i l’astrologia.
  11. Que va, o està, immediatament després d’algú o d’alguna cosa. Musa de l’astronomia i l’astrologia.
  12. Castell del municipi de Gavà, que va ser cap d’un baronia. Símbol químic de l’urani.

Per fer aquest enreixat em temo que no tindràs més remei que imprimir-te aquesta plana. Sí, sí, en detriment del medi ambient. Podria ser interactiu? Segur, però no en sabem més.

Estic segur que te’n sortiràs, de fer aquest enreixat. Però si no és així, sempre pots consultar la solució de l’enreixat:

L’esvoranc digital o com “desempoderar” els ciutadans

Ja fa uns quants dies que vaig rondinant arran de la llei (39/2915, de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques) que obliga les entitats a relacionar-se amb les administracions públiques a través de mitjans digitals. Fins ara ens en podíem escaquejar però des del 2 d’abril del 2021 és obligatori que les entitats jurídiques es relacionin amb les Administracions Públiques exclusivament per mitjans digitals, cosa que, com si no res, afecta totes les entitats ciutadanes de qualsevol mena. D’aquí que els ajuntaments (el nostre també) hagin anat formant les entitats i oferint diversos suports.

Com més va, servidora hi oposa més resistències. Reconec que hi ha un punt de mandra, però sobretot hi ha una certa consternació davant les conseqüències d’aquesta mena de mesures, que deixen a les persones amb poques habilitats informàtiques a la vora del camí i, al meu entendre, en una certa vulnerabilitat. D’una banda em sembla una bona cosa oferir la possibilitat de fer els tràmits per via telemàtica. Pots estalviar-te molt de temps. Però de l’altra jo hi veig uns quants problemes:

  • Ser un bon president o un bon gestor d’una entitat no és necessàriament sinònim de dominar els recursos digitals. Aquesta és la meva experiència en algunes entitats: un bon president vetlla perquè s’assoleixin els objectius de l’entitat, reforça els aspectes que queden una mica penjats, coordina les activitats, acompanya les persones, impulsa nous projectes, busca recursos, representa l’entitat davant de tercers… Que a més a més sàpiga obtenir i utilitzar les preceptives signatures digitals a mi em sembla una qüestió secundària. He pogut constatar a més que les grans entitats, amb prou recursos, el que fan és pagar algú perquè se n’ocupi. O sigui que també hi ha en el fons un esvoranc econòmic entre les grans i les petites entitats.
  • El llenguatge administratiu, en paper o digital, continua sent inintel·ligible massa sovint per a molta gent. De vegades les administracions públiques fan formularis o envien notificacions que resulten d’un rococó innecessari. Estic segura que el llenguatge podria simplificar-se força. Estic segura també que la presencialitat, més que no pas la consulta telefònica o el xat institucional, ajuda a la comprensió general dels tràmits, perquè, al cap i a la fi, promou l’encontre entre persones.
  • Ja és prou complicat trobar persones que vulguin col·laborar o comprometre’s amb una entitat, com per, a més, haver d’exigir unes habilitats digitals que no són a l’abast de tothom. Resulten una barrera per a persones grans que en canvi ofereixen temps (potser estan jubilades) i experiència (pel seu ampli recorregut vital). També aquí hi ha un altre esvoranc: el generacional, a banda de l’econòmic personal: per moure’s amb agilitat en el front digital calen també diners: els d’una bona xarxa de comunicacions i uns aparells (tablets, mòbils, ordinador…) al dia. Això avui no és a l’abast de tothom, com s’ha posat en relleu arran de la pandèmia.
  • La major part d’entitats que conec hi posa remei amb bona voluntat i col·laboració mútua. Dit d’una altra manera, els membres de la junta que es desenvolupen bé en el medi digital “controlen” la signatura dels que hi tenen dificultats. Una bona solidaritat, si no fos perquè de vegades s’han de fer passar per altres persones. Si ets un president no prou digital, cedeixes la teva identitat a tercers i per tant, tant tu com l’entitat que representes et poses innecessàriament en situació de vulnerabilitat. Ve’t aquí un grapat d’oportunitats per a espavilats.

Resumint, a mi em sembla que tant que utilitzem aquesta paraula (que a mi em carrega) d’empoderar i tant que empenyem molta gent a un progressiu desempoderament. Amb el temps i una canya, diuen, tots haurem après a moure’ns en el camp digital, o potser ja només quedaran vius els nadius digitals. Mentrestant estaria bé permetre altres sistemes de funcionament més universals que evitessin discriminacions econòmiques, culturals i generacionals.

Mercè Solé

Des d’Uganda, amb Covid

Articles extrets del blog de Sergi d’Assís Gelpí La font de Greccio

8 de juliol de 2021

Dilluns em van fer la prova del Covid, i he donat positiu. No m’ha sorprès, perquè els símptomes que vaig tenir amb els altres infectats eren molt semblants des del primer dia. Calculo que em vaig infectar fa tres setmanes exactes. Tots aquests dies m’han anat orientant principalment dos amics: un metge epidemiòleg americà i una infermera de Girona que havia estat diverses vegades amb Metges Sense Fronteres a l’Àfrica. Ells van anar veient que devia tenir Covid. I així ho vaig comentar al metge ugandès, però per dues vegades ho va descartar. I em sap greu dir-ho, però és així. És més, ell em va dir que no em calia estar confinat. Per sort, no he deixat de fer quarantena des del primer dia, per si de cas. 

Em pregunto quantes persones deuen estar mal diagnosticades en un context tan precari. I això sense comptar els qui ni tan sols acudeixen al metge…

Cada dia em trobo millor. Alguns dies vaig estar una mica apurat, però ara ja estic de remuntada. A la comunitat quedem 3 malalts, i n’hi ha 8 que ja han donat negatiu. Gràcies per tot l’interès que hi heu posat durant aquestes setmanes! I gràcies a tots els qui teniu alguna relació amb el món mèdic, i m’heu donat consells i informacions!

PD: A la foto hi podeu veure el “Covidex”, un producte fet d’herbes aquí Uganda. Bastanta gent considera que mata el virus. El que sí que us puc assegurar és que destapa el nas a l’instant!

13 de juliol de 2021

El diumenge que vaig caure malalt em va tocar predicar a la comunitat. Ja teníem 7 infectats de Covid, i l’ambient era intens. L’Evangeli era el de l’aigua que entra a la barca, i Jesús dorm. 

Els vaig compartir que era lògic i bo que intentéssim despertar Jesús fent-li saber que ens enfonsàvem. I per tant, desitjar que tothom es curés el més aviat possible. 

Però també els vaig explicar una anècdota de fa anys. En una Prevetlla de Santa Maria, a Montserrat, vaig convidar testimonis del món de la marginació que ens parlessin de l’esperança. Una d’aquestes persones vivia per opció amb malalts de SIDA. I va decidir que faria la reflexió sobre l’esperança conjuntament amb ells. Van pujar aquella nit a Montserrat, i ens van dir que l’esperança per ells no era imaginar que tot aniria bé (en aquell moment la SIDA encara era molt letal). I ens van parlar de l’esperança en un Amor més gran.

Això és el que vaig intentar transmetre en l’homilia de fa uns dies, davant el risc d’agafar tots el Coronavirus: l’esperança en un Amor més gran. I em vaig referir a les paraules de Sant Pau que m’han acompanyat espiritualment tots aquests dies: res no ens podrà separar de l’amor de Déu (Romans 8,38-39). Tampoc la malaltia.

Tot i que avui he tingut un dia amb força mal de cap perquè havia reduït paracetamols abans d’hora (els he reprès, és clar), començo a albirar la fi de la malaltia. Tinc entès que els altres infectats evolucionen bé. Però com que estic fent la quarantena, no en sé res més.

Estem a l’expectativa de què dirà el president d’Uganda d’aquí unes dues setmanes, i si s’acabarà el confinament del país o s’allargarà.

Sergi d’Assís Gelpí

Núvols

Contemplant els núvols des de la piscina de Peramola

Els núvols s’esfilagarsen, es difonen, es desfan a poc a poc, es dissolen, desapareixen. El vapor d’aigua no es veu però hi és i impregna l’aire.

Un núvol acompanyava el poble d’Israel en el desert vers la Terra Promesa de llibertat. Un núvol envoltava Pere, Jaume i Joan en el mont Tabor, i trans-veien, somiaven, desitjaven veure, mig envoltats de boira, Elies i Moisés verificant com profeta i Llei, la materialització de l’Amor en la persona de Jesús.

Déu, com el núvol que el representa en les sagrades escriptures, es mou, guia, es difon, a vegades es dilueix i desapareix com el vapor d’aigua invisible però és allà, ens acompanya i impregna de vida, l’aire, tota la nostra vida, com Esperit que ens amara d’aigua viva.

Quim Cervera

Cristianismes

Sempre han coexistit diferents cristianismes, o diverses formes de viure i sentir el cristianisme, o dit d’una altra manera han conviscut una pluralitat de persones que, implícitament o explícitament, s’han auto-afirmat com a cristianes.

Avui dia podem detectar, independentment de les variades confessions cristianes, els següents cristianismes:

  • Un cristianisme bàsic, de caire humanista, quasi inconscient, força estès, que pren com a principi i valor bàsic, criteri del seu comportament, l’amor i el servei als altres.
  • Un cristianisme cultural, expressat en aquelles famílies que porten els filles i filles a les escoles cristianes, senzillament per la percepció que tenen d’una moral, una doctrina, unes normes, uns valors i símbols que creuen que els faran bé. Aquesta versió del cristianisme no necessita incloure la creença en el Déu cristià, ni un seguiment pràctic de l’evangeli del Crist. Més aviat es deixa portar per una tradició del sistema sociocultural dominant de cristiandat, que ha existit a Europa durant segles i s’ha exportat a altres continents, i ha tingut, en forces països, com a institució-eix, la mateixa església catòlica i en altres països la protestant o l’ortodoxa.
  • Un cristianisme antropològic, també cultural, que reconeix una tradició positiva en la família i en la societat on s’ha nascut, i segueix de forma moderna, però amb certes crítiques a la modernitat (valorar a més de la raó científica, les raons del cor; a més de valorar la llibertat d’opció, també apreciar els costums, els símbols, com a constructors d’humanitat, l’espiritualitat…). Algunes persones que s’inscriuen en el que s’ha anomenat espiritualitat laica, es trobarien en aquest cristianisme, en la mesura en què accepten i inclouen en aquesta espiritualitat elements cristians.
  • Un cristianisme moral, que prioritza la moral cristiana, i com que aquesta moral pot tenir diverses interpretacions, com a mínim pot tenir dues versions:

Una de conservadora, que s’apropa al cristianisme cultural (el 2) de cristiandat.

Una de compromís social, de solidaritat, i d’estar al costat de les persones més necessitades. Molts fills i filles de famílies cristianes de pares nascuts entre 1920 i 1940, segueixen aquest tipus de cristianisme, sense que en força casos inclogui la creença en el Déu cristià i en Jesús com Fill de Déu.

  • Un cristianisme místic profund, autèntic, evangèlic, però anti-autoritari, anti-institucional, com el de Simone Weil.
  • Un cristianisme devocional, popular, que prioritza la veneració a santes, sants i marededeus, en processons, en santuaris, temples, o a casa mateix.
  • Un cristianisme doctrinal, més aviat conservador, que prioritza els aspectes ideològics del cristianisme, entesos i percebuts com a factors de cohesió social, com a creadors d’un pensament aglutinador que es concep necessari per mantenir el sistema social.
  • Un cristianisme integrista (en el camp catòlic) o fonamentalista (en el camp protestant), que és l’exageració de l’anterior, és a dir, el doctrinal portat fins a l’extrem, creient que per un cantó es defensa l’ortodòxia (quan de fet és una falsa ortodòxia, i una falsa ortopraxis) i per un altre es defensa el capitalisme, quan aquest està en crisi, o en situacions difícils per mantenir-se. Sempre hi ha hagut aquest tipus de fals cristianisme, proper o col·locat de ple en l’extrema dreta política, ja que ofereix elements ideològics per tapar les veritables realitats, i segregar pensament únic manipulador de consciències.
  • Un cristianisme neo-conservador, dels moviments de caire carismàtic (de lideratges seductors, normalment de laiques o laics) que prioritzen l’anomenada “nova evangelització”, i recolzen la nova etapa del capitalisme globalitzador.
  • Un cristianisme institucional, que mostra una forta vinculació amb la jerarquia eclesiàstica, valorada com a institució referent. És un cristianisme en el qual s’hi troben persones que necessiten una certa seguretat i protecció institucional. Noten i demanen l’empara i la maternitat eclesial.
  • Un cristianisme aprofitat. Seria l’exageració de l’anterior, on s’hi troben persones que, independentment que creguin o no en l’evangeli, cerquen amb ambició càrrecs eclesiàstics de poder i s’aprofiten de la institució eclesial pels seus interessos de domini i per substituir possibles mancances psicològiques.
  • Un cristianisme litúrgic que se sent bé en els rituals, símbols, temples, celebracions, músiques antigues i més noves i a qui la litúrgia ajuda a pregar, a entrar en una contemplació del misteri de la vida, de Déu, o en una atmosfera que el transporta i l’ajuda a construir la seva identitat, la seva humanitat.
  • Un cristianisme de gueto tancat, que percep la societat actual liberal com a hostil i com a caos, i que necessita tancar-se en el seu “món” i organitzar com una altra “petita societat” protectora on poder realitzar l’evangeli, sense contaminacions exteriors.
  • Un cristianisme d’alliberament, compromès socialment, que conformat en petits grups, petites comunitats o en moviments, tira endavant accions de transformació de les estructures socials injustes, combinant celebració, pregària, acció social i vida de germanor. Està força vinculat a posicions polítiques d’esquerres i és força crític amb la institució eclesial pels seus defectes poc evangèlics.

La realitat és més complexa. Aquesta classificació no deixa de ser, entre altres, una tipologia que no retrata del tot bé la realitat. Hi ha encara més cristianismes. Però, a més, en cada cristià o cristiana, en cada persona que de manera implícita o explicita se sent cristiana, s’hi barregen diversos d’aquests cristianismes, forjant un estil, una forma de viure, de pensar, de sentir i d’actuar única i singular.

Quim Cervera

La Ricarda, els avions i els milions d’Aena

Les anades i vingudes amb la proposta d’ampliar l’Aeroport de Barcelona ens agafen en un clima de tacticisme polític de curta volada i de crispació que no permet debatre amb tranquil·litat. Debat i tranquil·litat són pràctiques quasi oblidades a Catalunya i a Espanya. Els desacords entre els socis de la coalició que governa la Generalitat, no haurien d’incapacitar-la per pactar i mantenir el que s’ha pactat. De la literatura sobre la Ricarda, els avions i els milions d’Aena, el que s’espera del Govern és domini de la gramàtica per escriure un guió amb algun sentit, no ja sobre l’aeroport sinó que comprengui el conjunt de les infraestructures, en el marc de desenvolupament social i econòmic que demana l’actual cicle industrial, i que sigui realista d’acord amb les condicions i els perímetres físics, econòmics i ambientals del país i dels temps que corren. Sense un projecte de país amb consens és molt difícil acordar el futur de l’aeroport. Governar és això i no estar permanentment agitant banderes de confrontació.

L’aeroport ens recorda que vivim una transició, un canvi de model de desenvolupament forçat per uns límits en els usos del territori i dels recursos naturals molt pròxims, si no sobrepassats. Les tensions provocades per l’augment del preu de la llum, els peatges de les autopistes o la capacitat de l’aeroport, tenen a veure amb aquests límits. Catalunya no és exemple d’equilibri territorial. Una capital molt potent, la regió metropolitana de la qual, en només el 7,6% del territori acull una població del 64% i genera el 70% del PIB. El territori metropolità és molt dens i està ocupat pràcticament en la seva totalitat. Això explica les tensions a l’hora d’ampliar l’aeroport i en general qualsevol planejament urbanístic com per exemple el polèmic pla Gran Via Sud, anul·lat pel TSJC perquè afectava sòl agrícola a l’Hospitalet del Llobregat.

El delta del Llobregat comprèn espais naturals protegits i un parc agrari, a més de diversos nuclis urbans, i també zones industrials i logístiques com el Port i l’Aeroport. Cap d’aquests espais o instal·lacions pot créixer sense afectar-ne d’altres. La proposta d’Aena per ampliar la capacitat operativa del camp de vol afecta inevitablement l’espai natural i agrari que l’envolta per no sacrificar la urbanització Gavà Mar que, de fet, és la responsable que els avions no puguin enlairar-se en aquella direcció.

Ni als Vallesos ni al Baix Llobregat hi ha espai per a nous corredors ferroviaris que permetin grans creixements respecte del trànsit actual. El Port ja no creixerà més perquè limita amb el riu que ja va ser desviat en una anterior ampliació. Els polígons industrials del Baix Llobregat poden créixer en densitat amb indústria i serveis digitals, però no tenen sòl suficient per a una fàbrica de cel·les de liti per a la Seat de Martorell, per posar un exemple. El territori metropolità es troba saturat. Algunes grans empreses industrials com la CELSA de Castellbisbal estan ocupant finques ja al límit de la zona inundable de la llera del Llobregat.

L’electrificació de la mobilitat i la climatització d’edificis comportarà una demanda elèctrica a l’àrea metropolitana que aquesta no podrà satisfer amb renovables perquè no hi ha prou superfície de sòl ni de teulades. Portar-la d’altres comarques de Catalunya on hi fa vent o hi ha sòl disponible xoca sovint amb una ciutadania que es manifesta en contra de la instal·lació de parcs eòlics i fotovoltaics. Si Catalunya no és autosuficient en la producció d’energia renovable l’haurà d’importar de l’Aragó amb línies elèctriques de molt alta tensió que també rebutja una part de la població. En conclusió, ens trobem en un moment en què la gramàtica per escriure un relat per a la Catalunya d’aquest segle és diferent de la que coneixíem. Però és absolutament necessari escriure el guió d’aquest projecte de país en lloc de fer promeses ideals com si Catalunya fos el que no és. Queda clar que el marc de les decisions va força més enllà del futur d’una llacuna pratenca, emprada com a excusa per la confrontació. La inacció que ens estem autoimposant pot comprometre seriosament el futur del país.

Quina és la nova gramàtica? Primerament, l’escassesa de matèries primeres energètiques i de materials escassos que augura un increment de preus generalitzat, que ha agafat els governs desconcertats i desarmats, com l’espanyol que, per boca de la ministra Ribera, demana empatia a les elèctriques que és tant com demanar la lluna. En segon lloc el context d’«emergència climàtica» com ho han definit els mateixos governs davant l’advertiment de la comunitat científica, i més recentment l’informe de l’IPCC, dels danys irreversibles que pot provocar no actuar amb fermesa i urgència. Tot, acompanyat –per a major credibilitat– de l’impacte emocional aquest estiu dels incendis, sequeres, huracans i fenòmens meteorològics extrems, que està encenent alarmes no només en els governs sinó també en els mercats financers i les empreses del sector energètic.

Catalunya, país petit i amb pocs recursos naturals, ha sabut contrapesar les mancances aprofitant l’estratègica posició de centralitat en la mediterrània occidental, i un potencial emprenedor enfocat a la indústria i el comerç. L’oportunitat que brinda ara la digitalització i l’economia verda i circular ha de guiar la transformació cap una economia menys depenent dels recursos energètics i materials que no tenim. Desenvolupar una economia que redueixi enèrgicament la mobilitat comportarà transformar el model turístic i en conseqüència el tràfic aeri, sense que això signifiqui un retrocés en ocupació i benestar si som capaços d’incrementar proporcionalment el pes del PIB industrial: electrificar tant com sigui possible els consums energètics, tenir cura del territori aprofitant el potencial del recurs de biomassa dels nostres boscos i cultius. Limitar l’activitat agroalimentària a aquella que no sobreexplota els recursos hídrics i manté la producció càrnica dins del que poden absorbir els embornals per a les dejeccions ramaderes. Buscar en definitiva la sostenibilitat econòmica i mediambiental en tots els àmbits. Les inversions necessàries que cal fer sobrepassen els pressupostos de la Generalitat, i requereixen els fons europeus de recuperació perquè siguin tractors d’inversió privada. I, no ens enganyem, la transició la pagarem entre tots com podem veure ja amb l’increment del cost de l’energia que dona senyals per a una autocontenció també en el consum privat. El Govern ha de protegir amb polítiques socials les franges més vulnerables de població davant l’increment de preus dels recursos bàsics.

Un acord per a l’aeroport que persegueixi criteris de desenvolupament sostenible ha de contemplar, en el meu criteri, una inversió que millori les seves instal·lacions, fent-les més eficients i sostenibles. Inversió en una nova terminal que ajudaria a descongestionar i guanyar una mica més d’operativa en el camp de vol. Instal·lacions d’autogeneració i millora de l’eficiència energètica. Inversions en recerca d’aeronaus sostenibles en col·laboració amb l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels. Però sense sortir del perímetre actual de l’Aeroport, és a dir, renunciant al Hub Intercontinental perquè la lògica actual no ha de ser expansiva sinó de contenció. Ni Catalunya ni Espanya perdran oportunitats renunciant a fer créixer l’aeroport de Barcelona, si tenim però un Pla de País per desenvolupar una economia moderna, sostenible i inclusiva amb major justícia i equitat. Aquesta negociació amb Aena i el govern de l’Estat ha de ser possible en un clima de cooperació.

Salvador Clarós i Ferret

Obituari d’Ezequiel Sendrós i Argelich

Per viure la fe, amb el Pare Nostre i les Benaurances ja n’hi ha prou.

Fa unes setmanes ens va deixar l’Ezequiel Sendrós i Argelich (Cervera 3-7-1937 – San Martí de Tous 8-6-2021), després de 41 anys dedicat al servei de diferents parròquies com a capellà. Ordenat a Cornellà de Llobregat el 1961 va passar a ser vicari a Rubí i a l’Hospitalet de Llobregat. Va ser el primer rector de Sant Cosme i Damià al Prat del Llobregat el 1968 –un barri construït de la nit al dia per l’Obra Sindical del Hogar per ubicar-hi els qui vivien a les barraques de Montjuïc i damnificats de les riuades del Vallès del 1962 que vivien en barracons– allà hi fou fins el 1973 en què fou nomenat rector de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau. El 1977 nomenat rector de Pallejà i el 1986 de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet del Llobregat, d’on en va marxar al cap de dos anys presentant la seva dimissió al bisbe. Jo el vaig conèixer com successor de Miquel Bonet, el fundador de la parròquia de la Santa Creu de Terrassa, l’any 1988 fins que en va marxar el setembre del 1994 en una situació difícil per a ell, davant el desacord d’alguns feligresos que no compartien el seu fer i pensament teològic; després va anar a Santa Maria de Gràcia fins el 2002 que als 65 anys es va jubilar –el 1995 havia estat considerat malalt de risc però donat que la seva feina no comportava cap esforç físic, va continuar amb les profitoses catequesis d’adults a la parròquia– deixant definitivament el servei parroquial.

En la seva estada al Prat del Llobregat aviat va tenir cert reconeixement per les seves homilies i reflexions a la missa. Ciutadans pratencs, es desplaçaven –tot i la llarga caminada que els suposava– per escoltar les seves lúcides homilies inspirades en el Concili i que no trobaven a Sant Pere i Sant Pau, que és la parròquia principal on hi havia un fer més tradicional. L’Ezequiel va introduir gestos tant senzills com posar música abans de les celebracions propiciant així un ambient de pregària en els qui hi participaven. En acabar la missa sortia a l’entrada de l’església saludant i parlant amb tothom alhora que procurava implicar-los en les activitats parroquials: assemblees, consell parroquial i d’altres innovacions conciliars. Els diumenges celebrava missa a l’Aeroport ja que aquest estava i està al terme de la parròquia. Tot plegat va suposar un apropament de gent del Prat al nou barri el qual, sense aquests lligams, hauria esdevingut un barri aïllat, un gueto. Va organitzar viatges, a ell li agradava molt viatjar i conèixer món, viatges que preparava i en què també feia de guia. El 1973 el bisbat, atenent peticions de la feligresia i per tal de revitalitzar la parròquia, el nomenà rector de Sant Pere i Sant Pau del Prat. Allí va aconseguir engrescar força parroquians encetant noves vies com la catequesi d’adults, en la qual ell es movia com peix a l’aigua, la inèrcia d’anys de la parròquia i de “les forces vives” de tarannà més conservador el van superar.

En la seva estada a Pallejà va publicar el llibre Home o fill, assaig d’antropologia cristiana, el tema de la seva tesi, i va continuar exercint amb eloqüència el seu mestratge catequètic i teològic aplegant fins a algun centenar de conciutadans i d’altres poblacions que s’hi desplaçaven. Va arribar a muntar un hemicicle a l’estil universitari per acollir-los. Són molts els qui el recorden vivament com un mestre, també com a profeta, diuen alguns. Els anys que va passar al Seminari de Solsona, el seu mentor Josep Maria Ballarín el va marcar per sempre. L’Ezequiel va desvetllar en el cor dels feligresos, molts conceptes que fins aleshores havien estat mal explicats, mal compresos i mal assumits. Va crear comunitat de seguidors de Jesús, no d’una religió nacionalcatòlica que no permetia discrepar en res que vingués de l’autoritat eclesial.

El dissabte 31 de juliol, acabada la missa, a Pallejà li van fer un acte de record i homenatge amb la participació de la feligresia, que el recorden i recordaran sempre amb afecte per haver-los desvetllat i posat al dia la seva fe que alguns diuen tenien adormida, fins i tot abandonada. També d’altres parròquies, que va regentar i a les quals va servir pensen retre-li memòria properament.

El primer any a Terrassa es reunia sovint en alguna casa particular on també els explicava magistralment, amb llenguatge planer, les seves lliçons i compartia amb tots ells els diferents punts de vista, després va fer fins a cinc cursos de catequesi a la parròquia. Els qui hi van participar recorden que van treballar Ser Cristiano i ¿Existe Dios? de Hans Küng. També ho havia fet abans a Pallejà. Després Jesús de Nazaret de Ratzinger –el papa que va abdicar– i el 1984 El problema del hombre de J. Gevaert. Una colla de laics, antics membres del Centre Catequístic Sant Nebridi –l’origen del qual va ser una reeixida iniciativa dels pares cristians de l’escola La Roda– i gent d’altres parròquies van trobar acolliment en l’Ezequiel i a la parròquia de la Santa Creu i a les respostes i interrogants que els suscitava la seva vivència cristiana. Hi anaven a missa i gaudien de les seves homilies i interpel·lacions des de la fe i els convidava a la conversió, a seguir Jesucrist.

A Terrassa, a la parròquia hi va fer fins a sis cursos per a catequistes i d’altres que volien endinsar-se en el missatge de l’Evangeli, descobrint “els signes dels temps” –vivíem en els anys del post concili– estroncats amb el pontificat de Joan Pau II i la seva teologia clàssica. L’estudi i la docència és on ell es trobava més còmode, les tasques més funcionarials no li agradaven gairebé gens. També va dinamitzar la vida parroquial amb arrossades i excursions, que molts enyoren, perquè els ajudava a descobrir nous horitzons, malgrat el seu a vegades to agre i de menysteniment als qui no pensaven com ell. Va donar joc al Consell Parroquial i a la comissió d’economia en una gestió corresponsable. Recordo bé que els dijous venia a dinar, ja l’esperàvem, amb una colla de capellans que diàriament ens trobàvem a la Sagrada Família i conversàvem de l’actualitat del món, de l’església i de qüestions de pastoral i anècdotes ben diverses. El seu caràcter feia que sempre fos sorprenent. Aquells anys feia classes a l’Escola Suïssa de Barcelona de la qual admirava el seu tarannà obert pedagògicament. Va deixar, deia, les classes per poder atendre els enterraments de la seva parròquia, sempre imprevisibles.

Quan va marxar de Terrassa a Barcelona, la seva mare Peronella –va morir el 2001– va emmalaltir i va ser llavors quan la Mercè Cartañà i la seva filla van anar a conviure amb ells dos per cuidar-los. L’Ezequiel sempre que podia anava a casa seva a Sant Martí de Tous a “fer de pagès”, reposar i on es va retirar amb la seva companya, feia sis anys que patia símptomes d’Alzheimer progressius fins a patir, sobtadament, un ictus irreversible. Allà va anar a l’encontre del Senyor de la Vida. Va ser enterrat a Pallejà amb els seu pare Nicolau que hi havia estat enterrat.

Que al Cel sia!

Josep-Maria Font i Gillué

Quan ets testimoni d’un ecocidi…

Des de fa uns anys, La Manga del Mar Menor acull alguns dies de les nostres vacances estiuenques. Uns amics murcians hi tenen un apartament. Són un exemple d’acollida, generositat, vida senzilla i atenta al món…

I des del seu pis, les postes de sol sobre el Mar Menor ens han estat un regal moltes vegades. Impressionants! L’esplendor de la creació… excusa per a moments de pregària i contemplació.

Ja feia temps que ens comentaven que l’altra banda de la gran albufera, la més allunyada del mar Mediterrani, estava ressentint-se… I no era només l’especulació urbanística (que també) la que estava a l’arrel del problema, sinó sobretot l’abús de l’agricultura intensiva. Sí, uns camps que deixaven anar a l’aigua fertilitzants que anaven ofegant la flora i la fauna (abans riquíssimes) d’un espai que devia ser un paradís fa unes dècades.

I aquests dies d’agost ens vam arribar a banyar-nos-hi, i cada cop es veien menys peixos, i l’aigua perdia transparència… Però uns dies abans del nefast dissabte 21 d’agost, vam pensar que ja no tocava: feia pena veure la pèrdua de qualitat de l’aigua i la natura…

Res comparable al que vam copsar aquell dia… De sobte, una platgeta deserta estava plena de gent… Alguns d’uniforme… Un parell d’agents de medi ambient feien comprovacions, agafaven mostres dels peixos i animalons marins que estaven arribant a la sorra en un intent desesperat de trobar oxigen… Un altre parell d’operaris omplien coves amb peixos morts… Alguns infants feien servir les seves xarxetes per ajudar-los… I uns ecologistes encapçalats per Pedro García, director de l’Asociación de Naturalistas del Sudeste, que porta més de 20 anys denunciant la situació degradada del Mar Menor, recorria la caleta, telèfon mòbil en mà.

Quan vam baixar, alguns acusaven els ecologistes, com si el que passava fos la seva responsabilitat: sort que hi eren, que han fet tanta feina de denúncia a tots els nivells. Ens deia que a la Unió Europea tenen el tema obert, però els mecanismes són lents… Que acabava de parlar amb la ministra de Medi Ambient… Però clarament denunciava al govern del PP que fa 24 anys que es manté a la comunitat autònoma de Múrcia. I que han anat optant per prioritzar el lucre d’uns pocs en detriment de la natura i del benestar de tots. La història de sempre: fer com si el planeta no tingués límits, com si tot quedés justificat pel guany i l’economia, per afavorir els amics poderosos… I sempre amb el discurs que fent-ho d’una altra manera es perdrien molts llocs de treball (com, si no, es poden perdre si ja no hi ha turisme a la zona, i qui hi anirà si s’acaba convertint en la claveguera que amenaça esdevenir?) Fins i tot el Pedro García comentava que potser l’única possibilitat era treure les competències mediambientals al govern murcià: sí, el 155 que tan bé coneixem els catalans!

Gairebé un mes després, cap mesura radical sembla presa. Lamentable!

Tots i totes hem vist imatges d’ecocidis en el món (incendis, inundacions, vessament de combustible al mar…) però veure peixos de tota mena (llenguados o angules inclosos), llagostins o crancs enormes intentant respirar on trenquen les minúscules onades del Mar Menor, o ensumar el seu olor a putrefacció sota el sol d’agost, és un record inesborrable. Espero no oblidar-lo… Però també desitjo que tots prenguem nota del que s’ha viscut a uns centenars de quilòmetres al sud de casa nostra perquè l’emergència climàtica que vivim i la cobdícia del capitalisme faran que episodis semblants vagin sovintejant deixant assolats racons del nostre planeta, paisatges estimats.

El 2050 és massa lluny: cal posar-hi fil a l’agulla ja, aquí, ara, arreu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Música Vocal Litúrgica

Música Vocal Litúrgica. Gregori Estrada. Amb motiu dels 50 anys de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Conjunt vocal dirigit per Marc Díaz, amb Mercedes Saladich, guitarra.

Un disc esplèndid, en homenatge a Gregori Estrada (1918-2015), monjo de Montserrat, excel·lent organista i compositor, que, arran del Concili Vaticà II, va posar música a molts textos litúrgics per tal de dotar l’Església catalana dels materials que la nova litúrgia requeria. Va ser també un grandíssim divulgador de la música litúrgica, i l’ànima de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia que, des de l’any 1970, s’organitzen a Montserrat. La veritat és que la seva música, escoltada més enllà de la celebració, com a concert, és expressiva, és novedosa, és complexa i, sobretot, es nota molt que està pensada per posar en relleu els textos i les formes litúrgiques. La qualitat de la interpretació sens dubte contribueix a fer d’aquest disc una delícia. Us el recomano. Aquí en podeu fer un tastet.

Mercè Solé

50×20 multiplica la solidaritat

Com sabeu, la crisi econòmica de 2008 va castigar molt a les classes populars: la precarietat i la manca de recursos es van estendre profundament pels barris. Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, del districte de Nou Barris de Barcelona, en van ser un trist exemple: atur, abandonament escolar i desnonaments han estat una notícia massa repetida als diaris.

Aquesta situació de pobresa afecta molt especialment els infants i joves en la seva trajectòria educativa i formativa, i suposa una càrrega que provoca desigualtat per al seu desenvolupament personal i de tota la comunitat. Sensibles a aquestes amenaces que aixequen murs socials, un grup de persones d’aquests barris van crear una caixa comuna amb les seves aportacions per donar resposta solidària a casos a on no arriben les ajudes públiques. Naixia l’associació 50×20: la fita era arribar a 50 voluntaris que aportessin 20 € mensuals per a aquesta causa.

Inicialment les ajudes per a urgències de vivenda i subministraments van ser nombroses, però de mica en mica les adreçades a infants i joves (menjador, material escolar, matrícules de formació, sortides, colònies, activitats extraescolars, desplaçaments…) van tenir més pes.

El funcionament de 50×20 descansa en els seus col·laboradors: mestres, professors i educadors de centres educatius i de formació i lleure que identifiquen els casos de necessitats o urgències no cobertes pels programes públics, per manca de recursos o limitacions administratives. Junts hem creat una xarxa d’ajudes que fa arribar les demandes a l’associació, que les avalua i distribueix als centres.

Des del seu inici, l’associació té una voluntat comunitària i procura que els mestres i formadores demanin una contrapartida educativa als beneficiaris: per exemple, la participació dels pares als actes de l’escola del seu fill, unes hores de voluntariat del jove… Mostres de que les ajudes rebudes suposen un esforç que s’ha de retornar a l’escola i al barri.

La nostra actuació és discreta però transparent: treballem amb els col·laboradors de centres, parròquies i entitats i només per a ells i elles són visibles. Es tracta d’una xarxa solidària de confiança mútua. El nostre blog i correus als socis recullen informació de les ajudes mensuals, a més de la memòria anual de la nostra assemblea de socis i sòcies. Els col·laboradors reben també aquesta informació. De fet, molts dels col·laboradors són socis i van participar en la creació de 50×20.

Som una associació petita que fa coses petites però importants: infants i joves que han tingut un amic invisible gràcies al qual han gaudit de colònies escolars o programes formatius. Escoles com el Mestre Morera o la comunitat parroquial de Sant Bernat estan des del seu començament compromesos amb la iniciativa. I ara, amb la bona experiència recollida, una plataforma similar s’està posant en marxa als barris de Besòs, la Pau i la Mina.

A 50×20 multipliquem els esforços per donar oportunitats a infants, joves i famílies. Us deixem l’enllaç al nostre blog per a més informació.

Manu Quero

Pastís 25 aniversari de L’Agulla

Sembla que va ser ahir i ja celebrem un quart de segle!!! L’altre dia recordàvem que una servidora en el moment d’iniciar aquesta aventura de L’Agulla, estava esperant la meva filla Laura, per tant ella també farà 25 anys properament. Doble motiu de celebració a casa nostra.

Semblava molt adient que la recepta d’aquest número fos un pastís d’aniversari i és el que us ofereixo. Però com ja heu pogut veure al llarg d’aquests 25 anys, els dolços no formen part del meu receptari habitual i per tant el pastís d’avui té tocs salats, però és boníssim.

Si us animeu a fer la recepta, podríem fer una mena de pacte i la primera vegada que la feu posar 25 espelmes i bufar per celebrar simbòlicament l’aniversari de L’Agulla i felicitar-nos mútuament per aquesta humil revista que l’únic que pretén és mantenir-nos desperts per tal de no restar indiferents al que passa al nostra voltant, encara que de tant en tant necessitem que la realitat ens punxi.

Felicitats i un profund agraïment a totes les persones que seguiu aquesta publicació.


Ingredients

  • 300g de pastanaga ratllada
  • 200g de sucre
  • 200g de farina
  • 1/2 sobre de llevat de rebosteria
  • 3 ous
  • 100ml d’oli d’oliva suau
  • Un pessic de sal
  • Una mica de canyella en pols


Per a la cobertura

  • 300g de formatge mascarpone
  • 40g de mantega a temperatura ambient
  • 50g de sucre llustre

Preparació

En un bol, amb l’ajuda d’una batedora, mesclem l’oli i el sucre i anem batent. Hi afegim els ous (un per un) i seguim batent a velocitat lenta. Aquest procés durarà uns 4 minutets aproximadament perquè l’oli quedi ben emulsionat.

Passem la farina i el llevat per un sedàs i ho afegim a la barreja. Introduïm la resta d’ingredients i els incorporem directament a la massa: la pastanaga ratllada, la sal i la canyella.

Cobrim un motlle rodó amb paper de forn i hi aboquem la preparació. Sacsegem el motlle perquè quedi ben repartida.

Ho tindrem al forn uns 30-35 minuts a 170ºC aproximadament. Com ja sabeu, cada forn és un món, així que us recomano coure’l a foc lent perquè no es cremi massa de baix i fer la prova del pinxo o, com seria més propi, amb una “agulla” llarga.

Un cop l’haguem tret del forn, el deixem refredar i el desemmotllem.

Per fer la cobertura barregem en un bol la mantega a temperatura ambient, el mascarpone i el sucre. Podem ajudar-nos de la batedora. Quan estiguin els ingredients ben mesclats, aboquem la barreja per sobre del pastís i la deixem ben escampada amb una espàtula.

Ara només resta que hi poseu les espelmes!!!

Tere Jorge

L’Agulla: 25 anys d’escoltar

“Butlletí de reflexió i diàleg”: Com a lectora recent de L’Agulla, he “fullejat” números antics de la revista, impressionada per la continuïtat de l’ambiciós subtítol. “Diàleg” implica voluntat d’escoltar més enllà del que sentim (referit a un dels sentits i també als nostres sentiments), i voluntat d’explorar les dades darrere de les opinions, aquelles que convenen al nostre punt de vista i aquelles que no, però ajuden a aprofundir en totes les cares del tema i a fer justícia a la història i la veritat.

Els editorials de L’Agulla contenen gràfics exemples d’una voluntat d’escoltar:

– La revista pretén “ser un instrument d’intercanvi i difusió des de la perspectiva cristiana” (Núm. 91, Setembre 2014).

– Arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, “Queda pendent enfrontar-nos … a algunes preguntes, per incòmodes que siguin”; “Ens falta humilitat per fer autocrítica” (Núm.104, Setembre 2017).

Tanmateix, a una major part d’editorials s’ofereix una invitació a pensar, més que no a respondre:

– “Què hi hem aportat? Garantir el respecte per qui pensa diferent, garantir la pluralitat que permet la convivència, fer palès que creiem en la igualtat dels pobles i cultures” (Núm. 81, octubre 2012).

– “Potser el paper de L’Agulla, a més de continuar punxant, sigui el de cosir voluntats, aprofitar tot allò que ens uneix, treballar per la pau i pel diàleg, per la defensa dels més vulnerables”. (Núm. 90, Juny 2014).

El diàleg que s’estableix entre articles d’un número de L’Agulla, entre números veïns, així com al llarg de la història de L’Agulla, em fa recordar un grup d’amics amb qui he mantingut una amistat incondicional durant dècades, malgrat grans diferències ideològiques entre nosaltres. El secret: el gran respecte, fins i tot admiració, pels coneixements i desig d’aprofundir en cada tema, per la voluntat de reflexió i per la disposició a escoltar i al diàleg.

Felicitats, L’Agulla, per 25 anys d’escoltar!

Mercè Gracia

Enhorabona pels 25 anys i gràcies pel vostre treball

Estimades amigues i amics de L’Agulla,

Gràcies per mantenir-nos informats i per convidar-nos a reflexionar sobre els fets més rellevants que ens afecten directament ja siguin de caràcter social, econòmic, polític, cultural, religiós, etc. i, per suposat, els que afecten directament la nostra Església i la nostra manera de viure la Fe.

Reconforta rebre la vostra revista perquè et sents acompanyat per companyes i companys amb els quals, en gran manera, t’identifiques. Totes les vostres seccions són interessants i abracen un ventall de temàtiques, la lectura de les quals ens enriqueixen.

Algunes vegades, fins i tot, hi ha coincidència entre el que escriviu i el que jo estic llegit en aquest moment. Un exemple és la referència que feu del llibre de Patric Radden Keefe, No digues res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord. Un altre exemple, és la secció Micropobles on expliqueu la problemàtica de la comarca del Solsonès on acabo de passar un parell de setmanes amb la meva família a Casafont. Coincideixo amb l’explicació de Joan Solà.

Una altra qüestió que em sembla important és el tarannà de la publicació. És oberta i gens dogmàtica. I això, en els temps que vivim, té un valor afegit. Sempre, però ara més que mai, en el nostre país, cal establir ponts de diàleg i no deixar mai que les discrepàncies polítiques deteriorin les relacions personals que sempre han de ser respectuoses i amb un fort component afectuós. Recordo ara el que ens diu el papa Francesc a Fratelli Tutti i que està en les nostres mans practicar-ho: sempre que es pugui cal ser amable, tractar a les persones amb amabilitat.

Estimats i estimades, us animo a seguir el camí que vau iniciar ara fa 25 anys. Heu fet una tasca que val la pena continuar.

Gràcies novament per tot i una abraçada.

José Fernández Segura

16 anys a la redacció de L’Agulla i infinit agraïment

Era l’any 2005. Moria el Papa Joan Pau II i l’elecció del cardenal Ratzinger va provocar “una decepció notable entre els sectors cristians progressistes que desitjàvem, amb més o menys esperança, que sortís triat algú que d’entrada semblés capaç de tenir un esperit més obert, més democràtic, més capaç d’entendre què passa al món i més disposat a acceptar la necessitat d’un canvi de rumb eclesial […]” (Editorial de L’Agulla Juny 2005).

Jo feia pocs anys que havia trobat una comunitat parroquial on em sentia identificada amb els seus valors i esperit. Però abans, portava mitja vida amb absoluta desconnexió de l’Església, pel desencís que em genera una institució caduca i una jerarquia hipòcrita, que em sembla perennement lluny del món i de l’essència del missatge de Jesús. En aquella comunitat senzilla, de valors més propers a Pere Casaldàliga que no pas a molts bisbes, a més de trobar un espai on compartir la fe (fe de la qual mai havia desconnectat, encara que la visqués lliurement i en solitari) vaig descobrir la revista L’Agulla, de la qual aquest 2021 celebrem 25 anys. Em va meravellar la diversitat d’articles i d’opinions, i l’amplitud de mires en la fe, amb articles que obrien portes i finestres per ventilar un món eclesial fosc i amb olor de resclosit. Vaig llegir dos o tres números… i els vaig escriure. Una carta d’aquelles que posàvem a la bústia, recordeu? M’hi vaig subscriure. I els vaig dir el que m’aportaven, i l’agraïment perquè fessin possible que arribés a la gent una altra veu de creients, una altra mirada cap a la fe. Va ser així que em van convidar a participar-hi. Sóc periodista i potser alguna cosa hi podia sumar… i vaig començar a anar a les reunions el consell de redacció i aportar el meu granet de sorra.

Però és molt més el que, des de llavors, n’he rebut. Perquè el balanç d’aquests 16 anys que fa que sóc a la revista és el d’infinit agraïment. A més d’aportar el que hagi pogut donar, sobretot sento agraïment per aprendre dia a dia d’unes persones en les quals sovint m’emmirallo i amb les quals m’hi trobo i em fan sentir en família, “la família que tries, que és el que li dóna valor”, com diu una persona que estimo. I agraïment per tot el que continua aportant aquest equip per fer possible L’Agulla encara avui, en aquest món tan canviant i inestable que ens fa agafar vertigen, i en aquesta església lluny del “canvi de rumb eclesial” del qual parlàvem en l’editorial de L’Agulla d’aquell juny de 2005. Gràcies, companys i companyes de L’Agulla.

Maria-Josep Hernàndez

L’Agulla en un món digital

En néixer L’Agulla, l’octubre de 1996, apareixien simultàniament al mercat un conjunt de novetats digitals que avui, 25 anys després, persisteixen: Netflix s’ha fet preeminent a moltes llars catalanes; les pantalles planes han desplaçat completament els vells i voluminosos televisors; l’algoritme de compressió d’arxius de música MP3 i el buscador de Google, el més famós del món, són productes d’aquell moment que va consolidar l’era digital, com queda demostrat que 25 anys després han aconseguit fer-se un lloc molt sòlid i formen part de la quotidianitat.

Enmig d’aquell frenesí innovador, L’Agulla va fer aparició en forma de revista impresa i amb tramesa postal als amics i subscriptors perquè segurament no es concebia d’una altra forma, tot i aquell incipient i frenètic volcà de tecnologia digital. Pot semblar contradictori, però així són els processos de canvi de paradigma quan un conjunt de tecnologies noves fan irrupció de sobte trasbalsant els usos i costums, indicant un camí nou, però que l’escepticisme i la resistència innata al canvi relega a la cua d’espera. Només al cap de 20 anys L’Agulla va transitar cap al format digital (el 2015) consolidant el canvi cultural d’abandonar el suport físic per pujar al «núvol» al món intangible.

L’Agulla va ser un producte innovador per la seva fórmula d’intercanvi dialogat entre persones de la comunitat cristiana, plural, a l’esquerra ideològica, i amb una mirada àmplia per a comprendre i interpretar on-line el món, el país, el sentit de transcendència, i l’acció política i eclesial. On-line vol dir sobre la marxa, en temps real, evolutivament i de forma canviant d’acord als canvis que experimenten les persones que es reconeixen lliures. La fórmula contraria al dogma, la idea preconcebuda que determina l’estereotip o el marc del pensament. L’Agulla s’ha consolidat en la quotidianitat dels agullaires, i està en disposició per a desplegar tot el seu potencial digital i d’interacció i diàleg.

Salva Clarós

Què va passar l’any que va néixer L’Agulla.

Mirem 25 anys enrere

El 1996 va ser un any de traspàs i va ser declarat Any Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa per l’Organització de les Nacions Unides. 25 anys després, hi ha coses que no han canviat, mentre que d’altres, vist amb perspectiva, van obrir les portes a les noves maneres de veure el món o si més no ens han tornat amb matisos. Tot i que en alguns casos he tingut la temptació de posar algun comentari, prefereixo que vosaltres mateixos tragueu les vostres pròpies conclusions seguint la dita castellana que “a buen entendedor, pocas palabras bastan”.

Així doncs, aquí teniu una relació de fets que van compartir titulars en aquell moment junt amb el primer número de la nostra revista.

  • A les eleccions generals espanyoles celebrades el mes de març, José María Aznar es converteix en el 4t president de govern espanyol en democràcia, substituint Felipe González, i tallant els gairebé 14 anys d’hegemonia socialista. El nou president electe no té majoria i això l’obliga a pactar amb altres partits minoritaris com el PNB, Catalans i Canaris.
  • A Itàlia, guanya les eleccions la coalició de centresquerra L’Olivera, i Romano Prodi esdevé primer ministre desbancant Silvio Berlusconi.
  • Primer implant d’un cor artificial a Espanya.
  • Inauguració a Barcelona del Museu d’Història de Catalunya
  • A Perú, un “comando” de l’MRTA, pren l’Ambaixada del Japó a Lima, on es realitzava una festa, i reté com a ostatges més de 600 persones.
  • Se signa a Guatemala la Pau, ferma i duradora, entre la URNG i el Govern, després de 36 anys de lluites internes.
  • S’utilitza per primera vegada públicament el terme Nova Economia a la Revista BusinessWeek en l’informe de Michael J. Mandel denominat El triomf de la Nova Economia.
  • Tràgiques inundacions al càmping Las Nieves, de Biescas (Osca), que produí 87 morts i 183 ferits.El càmping, situat en un barranc proper a el riu Gállego, va quedar arrasat per un corrent d’aigua, fang, roca i fusta produït per una gran tempesta.
  • A la Unió Europea, el Comitè Veterinari prohibeix l’exportació de bovins britànics i dels seus productes derivats, a causa de la malaltia de les “vaques boges”.
  • Unicef ​​demana explicacions a la Xina per la mort de milers de nens en orfenats a causa de les deplorables condicions en què viuen.
  • S’aconsegueix introduir ADN en el genoma del paràsit de la malària.
  • Estats Units llança dos atacs amb 44 míssils contra objectius militars a l’Iraq.
  • Croàcia i Iugoslàvia estableixen relacions diplomàtiques completes després de cinc anys de guerra.
  • Bill Clinton és reelegit president dels Estats Units.
  • Mor l’expresident francès François Mitterrand.
  • Un equip d’arqueòlegs submarins francesos descobreix a Egipte les restes del palau de Cleopatra i de la setena meravella del món, el mític Far d’Alexandria, a sis metres de profunditat davant el port d’aquesta ciutat.
  • Científics de CERN anuncien haver obtingut nous antiàtoms d’hidrogen, el primer assoliment en l’obtenció d’antimatèria.
  • A Los Angeles (Califòrnia), l’informàtic indi Sabir Bhatia (27) llança el lloc web Hotmail.com, el primer correu electrònic gratuït. Un any i mig després (el 31 de desembre de 1997) el vendrà a l’empresa Microsoft per 400 milions de dòlars americans.
  • A Roslin (Escòcia), neix l’ovella Dolly, el primer animal clonat.
  • Els ordinadors es converteixen en campions d’escacs. Deep Blue és la primera computadora que venç un campió del món vigent, ni més ni menys que Gary Kasparov.
  • Després de diversos anys d’escàndols i desavinences, el príncep Carles d’Anglaterra li demana el divorci de manera oficial a Lady Di. A partir d’aquest moment, ella comença a ser considerada la “princesa del poble” arreu del món.
  • Casament de Rocío Carrasco, de 18 anys, amb el guàrdia civil Antonio David Flores a la capella de les Verges a la finca Yerbabuena, encara que els pares de “Rociíto” no acabaven de veure amb bons ulls el precipitat enllaç. 25 anys després ens han bombardejat amb la famosa “docusèrie” de gran repercussió mediàtica.

Tere Jorge

L’Agulla, 25 anys

25 anys d’una revista, avui dia que tot va molt accelerat, són molts. A més, en temps de xarxes socials, de reflexions o a-reflexions curtes, escriure articles de fons, llargs, pensats, i re-pensats, té un gran valor. Especialment si els articles són de caire social, econòmic, polític, cultural, religiós i eclesial. Ens fa molta falta, en temps de crisis de tot tipus, reflexionar a fons sobre aquestes temàtiques, sobre el que ens passa i per què passa, compartir-ho i obrir la revista a qui vulgui dir-hi la seva.

Haver-se proposat una revista que difongui opinions i anàlisis des de l’esquerra política i des d’una perspectiva evangèlica és agosarat. I crec que ens n’hem sortit prou bé. Hem promogut que siguin presents diverses versions de l’esquerra i diverses maneres d’entendre el cristianisme d’alliberament. Hem intentat mostrar com la fe i l’espiritualitat cristiana –en les seves diverses versions– pot ser un dels motors, estímuls, fars, llums, esperits i dinamitzadors del treball per una societat més justa, igualitària, lliure, alliberada i en pau, en favor dels més vulnerables i comptant amb ells com a subjectes protagonistes de la mateixa, i que apunti vers l’horitzó de “a cadascú segons les seves necessitats”.

La combinació d’articles més polítics o de caire espiritual i eclesial amb recomanacions d’excursions, gastronòmiques, de lectures i música, ha estat un encert. Igualment les informacions d’entitats interessants o de testimonis-referents, savis i profetes, que tant necessitem.

És positiu que l’equip de redacció s’hagi mantingut estable durant tants anys, tot i que en la nova etapa podríem obrir-lo a gent més jove, i d’altres procedències.

De fet, en vistes als nous propers 25 anys, al meu parer, podríem ampliar el nombre d’articulistes més enllà de l’entorn barceloní, i obrir més el ventall per fer presents en la revista persones de tot Catalunya, de les Espanyes, d’Europa i del món. També seria bo pluralitzar més l’àmbit polític de les esquerres i l’adscripció religiosa i ètico-humanista –importància del diàleg interreligiós i interconviccional– i eclesial.

Quim Cervera