La presó permanent revisable al segle XXI

Com és sabut, la reforma operada per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març, va incorporar la presó permanent revisable; de la qual se’n va qüestionar la constitucionalitat des d’un primer moment. Si la reforma va entrar en vigor l’1 de juliol de 2015, el 20 de juliol el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diversos grups parlamentaris en aquesta qüestió. ¿En què consisteix i per què es refusa la seva constitucionalitat?

Si bé tan sols es contempla la seva aplicació en determinats supòsits, comporta el compliment íntegre de la pena de, com a mínim, 25 anys de presó (pot variar en funció de si la condemna és per un o diversos delictes). Un cop complerts, es pot revisar la pena imposada tot i que requereix un pronòstic individualitzat favorable de reinserció. Per tant, es tracta d’una pena revisable, però indeterminada en no tenir previst un límit màxim de duració.

El recurs d’inconstitucionalitat presentat, al·lega que aquesta pena vulnera quatre principis de la Constitució Espanyola: el principi de resocialització (25.2 CE), el de legalitat penal (25.1 CE), dret a la llibertat (art. 17 CE), el principi de proporcionalitat i la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 CE).

Ara bé, també cal recordar la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Si bé no ha resolt supòsits de presó permanent revisable, sí que s’ha pronunciat en penes de cadena perpètua no revisables de iure i de facto, considerant-les contràries al Conveni Europeu de Drets Humans. Així, el TEDH requereix que es faciliti la revisió de les sentències de cadena perpetua per tal de no vulnerar l’article 3 del CEDH, que estableix la prohibició dels tractes inhumans o degradants.

Ja des del segle XIX Concepción Arenal defensava la necessitat de reformar el Codi Penal i esdevenia la primera dona Visitadora de Presons, mostrant enèrgicament el seu rebuig a qualsevol càstig físic així com també qüestionant el model penitenciari vigent. Des d’aleshores, han estat diverses reformes les que han acabat al punt en què ens trobem. Una pena privativa de llibertat persegueix la reinserció social del penat, i per tant, es regeix la individualització de la pena, que progressivament conduirà al penat a la llibertat dins un determinat tractament penitenciari. Es permet, doncs, no només la comunicació amb l’exterior sinó permisos de sortida, procurant alhora que el compliment de la pena es realitzi a prop d’on el penat hi tingui les arrels. ¿Com pot ser que, basant-se en aquests principis, s’hagi incorporat la pena de presó permanent revisable?

Considero que el paper dels mitjans de comunicació com a quart poder ha sigut una gran influència en aquest fet, alhora que s’ha promogut una sensació de inseguretat ciutadana vers el delicte –no corroborada per les estadístiques de delinqüència– que ha derivat en un populisme punitiu preocupant. En funció dels crims que es cometen i el ressò que tenen als mitjans, ressorgeixen demandes d’enduriment tant dels delictes com de les penes, sense tenir en compte que en el nostre sistema penitenciari hi ha uns principis que regeixen, sense que es puguin contradir en cap cas.

La presó permanent revisable resulta, des d’un punt de vista garantista, una clara vulneració dels drets fonamentals establerts en la Constitució Espanyola així com també un exemple de regressió en aquests drets. Caldrà esperar a veure com resol el Tribunal Constitucional al respecte, i confiar en futures reformes legislatives que s’adeqüin a l’Estat Social i Democràtic de Dret en què vivim.

Norma Pedemonte Rubió
Advocada i coordinadora del Sociojurídic del FICAT

Anuncis

Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

Galilea.153: una nova revista per a laics i laiques

Ja ho sé que, amb la mala fama que té, la litúrgia no sol entusiasmar ningú. I menys dins del món progre. La idea que tant ens van matxacar de petits que la missa era un precepte obligatori, el fet que algunes formes litúrgiques s’hagin convertit en dards ideològics (combregar a la mà o a la boca, agenollar-se o no, l’ús del llatí, el fet que els preveres es posin de cara o d’esquena a la gent, la quantitat de randes per metre quadrat que exhibeixen alguns capellans, l’ostentació de molts elements litúrgics, la marginació de la dona…) i, per acabar-ho de rematar, l’actitud repatània del cardenal Sarah –gran “jefe” de la litúrgia, pedra a la sabata del papa Francesc– no ens fan la litúrgia més simpàtica. Molts cristians, de forma gairebé inconscient, hem anat peixant un munt d’anticossos litúrgics.

Doncs bé, farem bé d’intentar recuperar el sentit original de la litúrgia i de no regalar als sectors eclesials més conservadors una tradició, que potser necessita una revisió, però que és patrimoni de tots els cristians i cristianes. Perquè les celebracions litúrgiques són centrals en la vida cristiana. I no només perquè ens sentim millor o perquè nosaltres en siguem més o menys protagonistes. També perquè el sentit comunitari forma part de l’essència de la fe, i perquè de fet la trobada no és només amb nosaltres mateixos, sinó amb Jesucrist, seguint, en el cas de l’Eucaristia, allò que ell ens va demanar: “Feu això que és el meu memorial”. No hi ajuda tampoc el fet que les comunitats cristianes solen viure molt compartimentades i no hi ha gaire consciència d’unitat profunda. I tampoc la constatació que solem centrar la nostra atenció en la racionalitat i en les paraules (més que en la Paraula), mentre que la litúrgia fa jugar elements que de vegades ens mirem per damunt l’espatlla: el silenci, la música (sobretot el cant comú), el gest, el color, l’espai… Vivim immersos en l’emoció continuada, i la publicitat prou que se n’aprofita, però som més sensibles a les litúrgies orientals (des de l’ortodoxa fins al budisme) que no pas a la nostra pròpia.

Com que al Centre de Pastoral Litúrgica som molt llançats, fins i tot temeraris, enmig d’una situació en què l’Església va de baixa i de la manca de simpatia general pel tema, ens hem animat a fer una revista sobre litúrgia per a laics i laiques. Una revista que vol contribuir a unificar vida cristiana i litúrgia (ep, unificar vol dir fer-nos conscients de la unitat, no pas uniformitzar-nos!), a crear sentit comunitari, a aportar elements de formació que ens permetin comprendre millor el perquè de la litúrgia, a donar protagonisme als laics i laiques en un món que fàcilment es redueix a capellans i diaques, a suggerir materials i accions pastorals per a grups diversos… i sobretot a valorar i estimar la litúrgia des de la vida.

Aquí teniu l’enllaç al primer número, per si voleu fer-hi un cop d’ull. Goso dir-vos que us animeu a pagar o a regalar una subscripció. Crec que és assequible a moltes economies. Fer una revista des de la base, de qualitat, costa diners. Ja sé que som reacis a pagar i que en matèria cultural o eclesial ens estem acostumant a tenir-ho tot gratis (o a dependre del voluntarisme –com aquesta revista que esteu llegint, he, he– o de la subvenció), però és raonable destinar recursos propis a la cultura, si volem que sigui creativa, i a l’Església, si volem que sigui fidel a l’Evangeli.

Fet aquest molt sincer míting, mireu-la i feu arribar la vostra opinió a la directora de la publicació, M. Àngels Termes (matermes@cpl.es). Els vostres comentaris i suggeriments seran ben acollits. I si us agrada, trenqueu el mur de la mandra i rasqueu-vos la butxaca. A fi de bé. Us ho diu una persona gens neutra, que treballa al CPL i que vol arribar a una sana jubilació. Petons.

Mercè Solé

Servei Sociojurídic a la presó de joves

La Fundació Ficat té en marxa el Servei d’Acompanyament Sociojurídic en el marc d’un conveni amb la Conselleria de Justícia de la Generalitat, al Centre Penitenciari de Joves.

El Servei d’Acompanyament Sociojurídic al Centre Penitenciari de Joves, a la Roca del Vallès, és un servei multidisciplinar per a acompanyar, apoderar i formar en Dret. Va néixer fa 22 anys com a conseqüència d’haver detectat una manca d’informació legal a interns a la presó de joves sobre la seva situació, en especial a persones provinents de l’exclusió social, que en ocasions pot comportar una indefensió per desconeixement dels drets i les possibilitats legals.

Com el seu nom indica es tracta d’un acompanyament (fer camí amb) als joves de 18 a 21/24 anys que es troben complint condemna al Centre Penitenciari, acollint-los, escoltant-los, empatitzant amb ells, supervisant la seva situació legal i aportant els nostres coneixements jurídics per tal de prevenir situacions d’indefensió. Ajudem a contenir ansietats i prevenir conflictes.

És un servei totalment gratuït que es presta en col·laboració i coordinació amb els serveis ja establerts (Administració, director, serveis de tractament penitenciari, SOJP, advocats designats –reforçant el contacte amb l’intern i ajudant a la preparació del judici). El servei s’estructura a demanda dels interns als centres penitenciaris, dels professionals socials, de les entitats socials o recursos socials externs i en plena coordinació amb tots ells.

S’acompanya nois joves condemnats amb una clara situació d’exclusió social i manca de recursos econòmics i socials a l’exterior del centre penitenciari. Generalment atenem persones amb diferents perfils d’aïllament social, malaltia mental, addiccions, discapacitat…

Els oferim informació i orientació sobre què cal fer, on anar, quins procediments seguir davant problemes i/o dubtes de tipus penal i penitenciari. Alhora es treballa des d’una perspectiva d’acollida i suport personal i social, tenint present la circumstància de cada persona i el seu moment processal. Es proposa aquest servei de manera global i no limitat a un assumpte concret, tot aportant una informació general sobre el funcionament de la Justícia, sobre conceptes jurídics, sobre els recursos existents, per exemple, quadres de causes, situació processal, suport als advocats designats…

Intentem apoderar els propis joves condemnats i formar-los jurídicament a ells i les seves famílies. El nostre servei te un caràcter socioformatiu de cara als interns/es, no només d’assessorament, s’intenta fomentar la seva responsabilitat, una major autoestima, el seu apoderament i la seva implicació en la resolució dels problemes o dubtes.

És molt important remarcar que en cap moment substituïm ni interferim en la derivació dels casos dels joves als corresponents serveis públics (Torn d’ofici o Servei d’Orientació Jurídica Penitenciari), ni substituïm ni interferim en la feina especialista de l’advocat/da designat/da per a cada causa o expedient, ni en cap cas assumim la defensa ni la representació del jove als procediments penals. Tot el contrari, pensem que som un bon recurs per a tots aquests actors ja que esdevenim per a ells en bons aliats per aconseguir que els joves gaudeixin d’una defensa amb uns estàndards correctes de qualitat.

Des de Fundació Ficat ens interessa que els lectors i lectores de la revista L’Agulla pugueu conèixer aquest servei i, en especial, els/les qui sigueu professionals de l’educació i treball socials. Els col·lectius joves amb què treballem són vulnerables i poden passar temporalment períodes en règim tancat, primer als centres de menors i posteriorment al Centre Penitenciari de Joves. Pensem que els agents educatius, socials i jurídics ens hem de conèixer i coordinar per tal de donar un millor servei a aquests joves que han de refer les seves vides, que és del que es tracta.

Per a qualsevol derivació o coordinació al respecte, no dubteu contactar a penitenciari@ficat.org

Josep M. Garcia Picola
Membre del Servei d’Acompanyament Sociojurídic al
Centre Penitenciari de Joves i president de Ficat

Per què anem a les presons?

En una situació social cada vegada més dual, en què la diferència d’oportunitats per construir una vida digna esdevé cada vegada més estructural, les persones que compleixen penes de presó es situen generalment al nivell més baix de la societat. Les raons que expliquen aquesta situació tenen a veure, d’alguna manera o altra, amb tres fets que generalment es donen simultàniament: en primer lloc, els condicionants que comporta l’estada en una presó: l’aïllament i la solitud, la crisi emocional, la desconfiança en un mateix, la manca d’autonomia personal, un règim disciplinari ferri, l’agressivitat de l’entorn… En segon lloc, les dificultats en què es troben en el moment de la sortida en llibertat: l’estigma, el recel, els problemes de salut física i mental, les addiccions, les dificultats per trobar feina, el rebuig de l’entorn familiar i social, la insuficiència de recursos públics…; i en tercer lloc, la gran majoria de persones que compleixen condemnes de presó provenen de sectors socials de contextos de pobresa, d’entorns de famílies desestructurades, amb escassa formació, procedents de zones i/o barris amb risc d’exclusió, amb forta incidència de consums, d’entorns violents, o estrangers amb nivells d’arrelament social molt baix o nul…

La vida en un centre penitenciari ve marcada per les parets i les reixes, l’horari pautat i la rutina. Qui utilitzi el concepte demagògic de “mira com viuen”, o bé “tenen la vida solucionada”, i altres comentaris més despectius encara, mostra un desconeixement total d’aquesta realitat. Si a més parlem de llargues condemnes, ens trobem davant d’un gran deteriorament personal. La monotonia, el pas dels dies i les hores buides són elements omnipresents en totes les persones que són als centres penitenciaris. Alhora, allà dins, s’estableixen relacions molt variades i creuades. Hi ha la persona que intenta superar un moment crític de la seva vida, hi ha gent violenta, també persones que reconeixen el delicte, o bé persones que malden per deixar enrere múltiples addiccions. És un món tancat, format per persones que van totes amb la seva feixuga motxilla; algunes han viscut situacions extremes.

Fem l’activitat que fem, l’objectiu dels voluntaris penitenciaris és el d’acompanyar unes persones que estan en una situació de gran fragilitat i que tenen dret a una segona oportunitat. La nostra tasca és contribuir a millorar les condicions per a la seva rehabilitació i posterior reinserció a la societat. Volem posar el nostre gra de sorra per humanitzar un entorn molt hostil, jeràrquic i forçosament repressor, i destacar aquelles qualitats bones que tots tenim i millorar l’autoestima.

Crec que cal una atenció a les persones més fràgils i desvalgudes. Entre aquestes hi ha les persones que compleixen condemnes. No es tracta de jutjar-les ni d’obviar el mal que han provocat. No ens podem oblidar de les víctimes. Per això són a la presó. A partir d’aquí, què podem fer perquè surtin del forat? La nostra activitat no és solucionar-los la vida, sinó ajudar-los, i facilitar-los eines perquè ells mateixos se’n surtin. I si tornen a ensopegar, tornem-hi.

També volem contribuir a sensibilitzar la població respecte a la responsabilitat de tots en la reinserció de les persones empresonades. La societat ha d’entendre que la persona que surt de la presó i que vol refer la seva vida ha de tancar una carpeta, i que no la podrà tancar si entre tots reforcem l’estigma que porta d’ex-presoner, si no troba feina, si no té on anar a viure, o si no li facilitem la creació de noves relacions socials. La reinserció parteix de la voluntat personal, però també necessàriament de la complicitat de tots nosaltres.

Xavier Badia i Cardús
Justícia i Pau

En la mort de Jaume Botey

En el primer número de L’Agulla, l’octubre del 1996, quan vam començar aquesta revista i la fèiem en paper, el nom de Jaume Botey figurava entre els nou noms de l’equip promotor. En aquell primer número, ell hi va escriure un article dedicat a la figura de José María Valverde, que havia mort el mes de juny anterior. Allà, explicava que acabava d’arribar de Chiapas, de l’Encuentro Zapatista, i que Valverde i els indígenes de Chiapas coincidien en la voluntat i la necessitat de recuperar les paraules. Valverde, deia el Jaume Botey, “no es cansà de blasmar les regles de joc occidentals, pel mal ús que fa de les paraules, utilitzant les paraules nobles i de sempre com a cobertura per salvaguardar els interessos d’uns pocs i deixar al marge la majoria, i la majoria són sempre els pobres, els sense veu ni paraula”.

Aquest text és un bon reflex de qui era el Jaume Botey. Per una banda, la capacitat per a ser i col·laborar a qualsevol lloc on es construeixi futur, i futur a favor dels pobres i els exclosos. I per una altra, la recerca de l’autenticitat, de la paraula veritable, és a dir, lluitant contra tot allò que és falsedat, hipocresia, engany, interès, i cercant, com diu en aquest mateix article, de fer present aquell que és la Paraula en majúscula: “…mirant en el cos dels més febles el cos de Jesús o mirant de traduir la Paraula vertadera, la Paraula sòlida i de sempre, en fets i carn”.

Jaume Botey va participar a la redacció de L’Agulla una colla d’anys. Per això ara el recordem d’una manera especial, tant per tot el que va aportar a la nostra publicació, com, més encara, pel que va aportar a vida social, política i eclesial.

Nascut a Barcelona el 1940 en una família molt senzilla, Jaume Botey es va fer escolapi i, ordenat capellà, va anar de rector al barri de Can Serra, a L’Hospitalet. Allà, dintre els corrents de renovació del Concili Vaticà II, va iniciar una experiència de parròquia ben diferent del que era habitual: va crear la Casa de Reconciliació, i aquell espai va esdevenir centre de molta vida i de moltes lluites del barri, a més de l’activitat pròpiament cristiana. Va ser professor d’institut, va promoure l’ensenyament d’adults i va esdevenir professor a la universitat. Va ser també regidor d’Ensenyament a L’Hospitalet, en el primer ajuntament democràtic, per les llistes del PSUC. I el 1982 es va casar amb Maria Pilar Massana.

De fet, tota la seva vida ha estat un activista en totes les causes en què considerava que valia la pena participar, amb una especial dedicació a l’Amèrica Llatina però també, quan va caldre, a l’Iraq, a Palestina i en el moviment contra la guerra. Igualment, va promoure la Cooperativa l’Olivera, a Vallbona de les Monges, per a la integració social de persones en dificultats. I, a nivell religiós, destaca el treball amb el moviment Creients en Diàspora, el Fòrum Universal de les Religions, el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i l’associació Cristianisme al segle XXI. Però no era només un activista: era un activista que anava més enllà, i creava pensament, i ajudava a crear-lo, perquè les bones causes no fossin només un rampell, o una emoció, sinó una guia de futur.

Des de L’Agulla no oblidarem el seu testimoni. Jaume, que visquis en Déu!

Josep Lligadas