Els reptes de Pepa Torres

No hi ha res com llegir-se la ponència sencera amb el seu llenguatge fresc, però vull compartir amb vosaltres els aspectes que em van semblar més suggerents. No es tracta, tanmateix, d’un resum sistemàtic:

Foto: Francisco Leao. Pixabay

El passat 12 d’octubre, com és costum, l’ACO va celebrar la seva jornada general. Ho va fer, per via telemàtica, amb una ponència esplèndida de Pepa Torres, que portava per títol “Obrir camins d’esperança i d’inclusió en temps de pandèmia”, que podeu llegir sencera aquí.

  1. Correm el risc de trobar “natural” i per tant d’acceptar amb resignació la creixent desigualtat i l’exclusió i el fet que l’economicisme de les grans corporacions, que campen al seu aire, ens porta a una crisi energètica que causa ja ara moltes víctimes i que amenaça la població mundial.
  2. La convicció estesa que cadascú obté allò que es mereix. De manera que les persones que van quedant excloses ho són per causes de què nosaltres no ens sentim responsables. És el mateix, en el fons, que pensar que Déu premia els bons i castiga els dolents, una percepció que ja el llibre de Job intenta desmuntar.
  3. La volàtil ètica emocional que ens mou només a curt termini, de forma individualista, sense organització col·lectiva.
  4. La desafecció política i institucional, la desconfiança i la crítica continuada… sense compromís. Substituïm vinculació per connexió.
  5. L’increment de l’aporofòbia (rebuig als pobres) i del racisme. Els pobres ho són per la seva incapacitat personal i esdevenen un llast per al conjunt. Per això és legítim invisibilitzar-los o marginar-los.
  6. L’autoritarisme com a control social. Els i les “policies de balcó” en són una mostra. Es denuncia més fàcilment que no pas es busquen solucions.

Pepa Torres va proposar algunes escletxes per obrir camins d’inclusió i d’esperança. D’entre les moltes coses que va dir em van cridar l’atenció especialment aquestes:

  1. Substituir la fantasia de la suficiència per l’experiència de la interdependència mútua. Això ens recorda que tots som vulnerables i posa al mig de les nostres relacions la cura mútua, la “cuidadanía”, que deia la Pepa.
  2. Canviar de ritme. Promoure la cultura de la pausa respecte a la “rapidació”, aquest ritme brutal d’actuar sense pensar gaire, de fer diverses coses simultàniament i immediatament. Sense visió contemplativa, silenci, dubte, crítica compartida no anem enlloc.
  3. La urgència de les tres tes. En castellà, “techo, trabajo y tierra”. El tema de la manca d’habitatge accessible s’ha aguditzat més encara amb la Covid, la precarietat laboral i l’amplitud del ventall de les condicions de treball s’ha fet molt gran i la necessitat d’una agricultura –i d’una alimentació– sana, sostenible i per a tothom s’ha posat en evidència.

Venceu la mandra i llegiu la Pepa. A mi em va fer pensar i em va animar a continuar buscant camins. A veure si soc capaç de trobar-ne.

Mercè Solé

President d’ERC, govern de coalició amb els Comuns, suport extern del PSC

N’estic bastant convençut. Encara que ERC i PSC no parin de dir que mai no pactaran per al govern de la Generalitat, a mi em sembla que al final tindrem el govern que dic en el títol d’aquest article.

Jo em crec bastant que ERC ha fet una bona lectura del que va passar el setembre i l’octubre de 2017, i s’ha convençut que les il·lusions de l’independentisme màgic no poden passar d’això, d’il·lusions, i unes il·lusions que a més fan molt de mal a la població: impedeixen governar com cal, i alimenten una ruptura social insostenible. I la conseqüència de tot plegat és que Catalunya no pot fer aflorar les seves moltes riqueses i possibilitats. Això ha portat ERC a canviar el to i a buscar acords viables, cosa que és altament lloable. Llàstima que de tant en tant se senti obligada a deixar anar estirabots irritants de suposada èpica independentista, pensant, crec que equivocadament, que això és imprescindible per retenir els vots de la part més exaltada i irreflexiva de la seva parròquia. A mi em sembla que el que és imprescindible és proposar-se, sense complexos, fer una bona pedagogia envers aquests sectors.

I, a l’altra banda, el PSC sap la mar de bé que l’única manera de trencar la dinàmica frontista i de ruptura social és establint acords amb els qui hi estiguin disposats des de l’altra banda de la trinxera, i aquests són, òbviament, els d’ERC. I també sap que aquest seria el millor camí per estabilitzar el govern espanyol. I dels Comuns no en dic res perquè sempre han defensat aquesta opció.

Vist tot això, crec que la forma més suau de transitar cap a aquest pacte seria no pretendre governar junts ERC i PSC, perquè hi hauria moltes dificultats d’entesa i perquè al PSOE costaria molt de pair, però sí que podria ser un govern de coalició entre ERC i Comuns, amb el PSC donant suport des de fora. Tot plegat comportaria, això sí, que per una banda ERC consolidés la seva aposta pels camins viables, que inclou acceptar que la independència no és per demà, i per l’altra que el PSC defensés propostes clares de més autogovern, i empenyés el govern de Madrid perquè les implementés. I empenyés, també, perquè des de Madrid es posessin en marxa uns quants gestos de cara a la llengua i la cultura catalana.

Jo crec que tindrem un bon govern per tota la propera legislatura, una legislatura que haurà de durar quatre anys, per reflotar Catalunya després de tants anys de paràlisi. I per reflotar-la, òbviament, des de l’esquerra, que és l’única veritable manera de fer-ho.

Ara és l’hora de fer aquest pas, i estic convençut que el pas es farà. Ni que sigui només per aconseguir una cosa que desitgen tant ERC, com el PSC, com els Comuns: alliberar-se, i alliberar Catalunya, de les polítiques sense nord que practiquen l’home de Waterloo i la seva cohort.

Josep Lligadas

Dones de poca ciència, però de molta saviesa

…i de la fe que es necessita per a transformar el món, en la parcel·la que a cadascú li és donada. Aquest és un títol que li escau a Francisca Pascual Doménech, nascuda a Montcada (València) l’any 1833, filla d’una humil família de pagesos que no va poder donar-li estudis, vetats en aquella època als més pobres. Treballadora de fàbrica de filatures des de ben jove, va experimentar aviat la duresa de la feina, l’esgotament dels 14 quilòmetres de recorregut diari a peu i un horari i condicions que avui reclamarien tota mena de protestes sindicals. Però va ser en aquest dia a dia on es va mostrar i forjar la seva gran qualitat humana i la seva sensibilitat.

Els seus ulls estaven posats en Déu i en les seves companyes que patien aquelles dures condicions. Sense diners i amb menys possibilitats de lluita, els va proposar llogar un pis a la capital on hi podrien residir durant la setmana, compartir despeses, descansar, parlar… Una cosa ben senzilla, però va ser el primer pas. Com moltes dones del segle XIX, conscients de les necessitats que les persones més desgraciades patien, va saber interpretar el missatge del Jesús de l’Evangeli en favor dels germans i germanes més desvalgudes. La fe, la pietat, l’experiència de la misericòrdia de Déu, aguditzen la perspicàcia, fan viure amb els ulls oberts, donen l’empenta per a buscar recursos i fan cercar solucions allà on la societat/l’estat encara no n’ha sabut trobar. De quantes dones amb empenta podríem parlar!

Francisca era tan pobra que ni tan sols podia entrar en un convent, motiu pel qual va recórrer al Beateri de Terciàries de Sant Francesc d’Assís, on podia endinsar-se en la pregària i la caritat. La seva personalitat i prudència van fer que les companyes l’elegissin superiora d’aquella fraternitat, i a fe que en va fer: va fomentar la vida comunitària fent realitat el seu projecte de fraternitat, va obrir les portes del beateri al món, i juntes van tractar de remeiar les necessitats més urgents: cecs, sords, ancians, leprosos. Un altre pas!, que perdura en les germanes d’avui des de la congregació de vida religiosa que va fundar, lliurada també ara als nous apostolats que les mancances humanes exigeixen.

Aquell somni de la jove filadora, als 40 anys es concretava en una fraternitat senzilla, alegre i solidària, inserida enmig dels homes i dones del seu poble i del seu temps, i els d’avui, concretada en un ventall d’implicacions en els diversos camps de la realitat que pateix la societat en general i dels més pobres en particular. En aquells moments s’havia de tenir cura de la promoció i dignitat de les dones obreres, es van crear “guarderies” no sols per a tenir cura dels infants sinó també per a formar les mainaderes, cuines econòmiques (els “menjadors” actuals), escoles dominicals i nocturnes (a quantes dones ens han ajudat!), asils-hospitals per a ancians i ancianes malalts i necessitats. Amb tot, i fent suma amb altres moviments semblants de l’època, els esforços de les germanes es van orientar d’una manera especial vers la formació de nenes i noies i, amb un carisma encara més afinat, a l’educació de nens i nenes sordmuts (no-oients, diem avui) i cecs. Un compromís que ha obligat a moltes de les germanes a preparar-se en profunditat en les tècniques i mètodes més apropiats en aquest camp d’ensenyament especialitzat.

L’ara ja mare Francisca va morir l’any 1903, deixant darrere seu un estol de “cases” tant a l’Estat Espanyol com a Amèrica del Sud i Àfrica i dedicades als serveis apropiats. Està en camí de ser reconeguda per tota l’Església com a model de santedat, una santedat d’ulls oberts.

Francisca, de teologia no en sabia pas gaire, tampoc va ser una feminista a ultrança, ni tan sols feminista, perquè ni el concepte podia conèixer. No va ser una lluitadora amb la bandera del reconeixement de les dones en la societat ni en l’Església, ni una lletrada. Va ser una dona d’una profunda adhesió a Déu amb els ulls ben oberts a les necessitats del seu món, davant les quals només entenia una cosa: fer sempre el bé amb senzillesa, alegria i misericòrdia des de la fraternitat. A les seves seguidores, i a cada una de nosaltres, toca viure aquest missatge segons les exigències del nostre espai i temps perquè, sigui a la catequesi o a la universitat, a les parròquies o a les associacions socials i polítiques del poble o ciutat, en el lloc on es prenen les decisions en l’Església o en la societat. Arreu ha de ser reconeguda, conquistada i exigida la dignitat de les dones, que no es mostra amb paraules i discursos, sinó en els fets. En l’Església que estimem encara hem de parlar de conversió!

Roser Solé Besteiro

Primàries Catalunya es presenta per entrar al Parlament i fer efectiu el mandat democràtic del primer d’octubre

La via unilateral que defensen des de Primàries Catalunya en el marc de les properes eleccions autonòmiques és per fer, segons expliquen, que el Parlament i el Govern siguin agents de desconnexió i de blocatge com eines per abandonar el victimisme i centrar el debat en fer la independència. I això no és poc perquè mai s’ha fet. És trencar “amb els del 155” i deixar en evidència els que no volen fer la independència, principalment.

Un govern autonòmic català pot actuar com a alçaprem per activar la independència si treballa en base a dues premisses bàsiques: l’estat espanyol, en el qual està inclosa l’autonomia catalana, mai deixarà de prestar els serveis públics en benefici dels seus residents i la participació independentista en les institucions de l’estat espanyol, inclosa aquesta mateixa autonomia, compliquen i hipotequen la solució secessionista.

Per tant, els postulats de desconnexió i blocatge esdevenen la clau de volta d’una eventual acció de govern independentista, i per desenvolupar-la no queden massa opcions on triar, sobretot si tenim en compte que els dos partits hegemònics actuals ni remotament s’ho plantegen. Junts per Catalunya perquè es troba còmode amb un pacte a la Diputació de Barcelona que li assegura alguns avantatges del tot desconeguts per a la majoria de la gent. I Esquerra Republicana perquè ha posat totes les il·lusions en una govern de coalició espanyol que com a molt mirarà de fer la vida més fàcil als presos polítics.

La política catalana, fins ara, no ha sabut viure al marge de l’espanyola. Aprendre a fer aquest exercici ja no és possible pels polítics catalans actuals, acostumats a un discurs d’acontentament a la seva gent que només té solució anant a pidolar, d’amagat, per les diferents instàncies espanyoles. I d’aquí que el nou paradigma passi per una llista del poble, on el poble, el que es queixa i pateix, assumeixi la seva condició de lideratge autoorganitzat per obtenir les eines i els recursos per tirar endavant. Eines i recursos que són la independència del país.

La pluralitat ideològica i la diversitat de procedències quan formen part d’un projecte autoorganitzat esdevenen elements de força i impuls ja que entre els seus diferents membres ha nascut la complicitat, la pertinença i la solidaritat, com va passar durant el referèndum d’autodeterminació del 2017, que fa viable qualsevol projecte, i en especial, el nacional de la independència. Aquesta dinàmica no la poden liderar “els polítics” d’ara. Aquesta dinàmica o és des de baix, sense cuines ni despatxos, o no funciona.

Els que somien un futur per a Catalunya ho han de tenir clar. O és així o no hi haurà novetats de relleu en els propers quatre anys. El sistema de representació política, d’arrel espanyola per la força bruta, està viciat des de fa molts anys. Massa anys. Quan “els polítics” ja tenen acords presos o compromisos adquirits, i han “de vendre” les seves propostes a la seva mateixa gent, el recorregut democràtic de la seva representació ja no té cap sentit ni valor.

Només una llista del poble, feta pel poble i des del poble, a nivell nacional, esdevé el cim de regeneració democràtica i solidesa territorial que pot fer avançar el projecte social, col·lectiu i natural de la independència de Catalunya.

Llorenç Prats

El pessebre en temps de pandèmia

Aquest Nadal no podrem contemplar el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. I el que és pitjor: no podrem discutir sobre si el seu disseny és encertat o no! Deixeu-me dir que, personalment, considero un error que no s’hagi fet aquest pessebre (a l’aire lliure… se m’acudeixen altres activitats que es podran fer i que de ben segur comporten més risc de contagi); però tant se val: no és d’això del que us volia parlar.

El que vull explicar-vos és com la pandèmia afectarà la tradició del pessebre. I, més concretament, els valors del pessebre. Perquè fer el pessebre porta implícit la vivència de certs valors. Sant Francesc d’Assís, que la tradició defineix com l’inventor del pessebre, en realitat no va fer mai cap pessebre. En canvi, va fer una cosa molt més important de cara a la tradició de fer el pessebre per Nadal: va celebrar una missa en una cova de Greccio (la nit de Nadal de 1223) i allà ens va ensenyar a viure el pessebre.

Sant Francesc, per exemple, ens mostra com fer el pessebre ha de tenir una dimensió comunitària. I ja es veu que la Covid-19 no ens ajudarà massa en aquest sentit. No sé si aquest Nadal es faran més o menys pessebres, o si els podrem visitar. A la manca del pessebre de la plaça Sant Jaume hi podem sumar (o restar!) moltes exposicions de pessebres que cada any s’organitzen als nostres pobles i ciutats i que, enguany, no obriran o, en el millor dels casos, es podran visitar amb restriccions. Això és una llàstima. Però el que em sap més greu són aquells pessebres que fem i compartim en família o en comunitat (a la parròquia, a l’entitat, al carrer…) i que inevitablement es veuran afectats per les limitacions a la mobilitat i a les trobades en grup.

Hi ha un altre ensenyament de sant Francesc d’Assís (de fet, n’hi ha moltíssims, però no tinc espai per explicar-los tots!) que és oportú explicar en aquest temps de pandèmia. El pessebre de sant Francesc no és, en cap moment, una recreació històrica d’un fet passat. El sant d’Assís ens recorda que el Naixement és quelcom que «passa» avui, en els nostres dies.

Explico això perquè en el moment d’escriure aquest text, a finals del mes de novembre, ja tinc notícies de pessebres que incorporen figuretes amb mascareta (de fet, els fabricants de caganers ja han presentat models d’aquesta figura popular que porten la mascareta «de sèrie»; però això dels caganers és un capítol a part).
Un exemple: el d’un pessebre d’un poble de Granada (un pessebre monumental que cada Nadal basteix una colla del poble) en el qual enguany les figures porten mascaretes i estan col·locades en el pessebre complint amb la distància social; en aquest pessebre els Reis porten com a present una vacuna contra la Covid, les filadores han canviat els seus estris per teixir mascaretes, i entre els pastors hi ha algun metge (en homenatge al personal sanitari). I un segon exemple: a l’exposició de l’Associació de Pessebristes de Badalona s’hi pot contemplar un diorama en què els tres Reis, degudament equipats amb mascareta, porten els seus regals a un nen que està ingressat en una habitació d’hospital.

Potser hi ha qui pensi que aquests pessebres estan fora de lloc: «A l’època de Jesús la gent no portava mascaretes!», es podria dir. I és cert. És clar que ben mirat a l’època de Jesús la gent tampoc portava barretina, ni els pastors feien allioli, ni la cova del Naixement estava al Pirineu! En canvi, si veiem pessebres amb aquestes característiques no ens estranyem pas, al contrari! Perquè, al capdavall, el pessebre reflecteix allò que és i que viu una societat. El pessebre reflecteix els paisatges, les pors i les alegries de la societat que el fa.
I, tornant al pessebre de sant Francesc d’Assís, si creiem que Déu s’ha fet home per compartir les dificultats i els dolors, i també les il·lusions, dels homes i les dones ¿per què no hauríem de posar aquestes dificultats i aquestes alegries al pessebre que, al capdavall, és la representació d’aquest «Déu-s’ha-fet-home»? Vist així, benvinguda sigui la pandèmia «en» el pessebre!

I, sobretot, feu el pessebre! (encara que els pastors no portin mascareta!).

Albert Dresaire Gaudí

Pau de Tars (1)

Pau de Tars ha estat un del grans personatges de l’Església perquè l’ha estructurat en la seva comprensió del que hauria de ser més tard el cristianisme tal com avui l’entenem.

En aquest primer escrit em cenyiré a fer una biografia d’ell comptant només amb les dades que ens aporta el Nou Testament.

  1. Era jueu i de Tars:
    “Jo mateix soc israelita, descendent d’Abraham, de la tribu de Benjamí!” (Romans 11, 1). “Circumcidat el dia vuitè, soc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d’hebreus; en l’observança de la Llei, era fariseu.” (Filipencs 3, 5).
    “Jo soc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d’una ciutat que no és pas desconeguda.” (Fets 21, 39).
  2. Segurament va néixer cap a l’any 10 i possiblement tenia un germà i una germana:
    “Saludeu Rufus, que ha estat escollit en el Senyor, i la seva mare, que considero també meva.” (Romans 16, 13).
    “Però el fill de la germana de Pau es va assabentar de l’emboscada. Anà a la caserna i va entrar-hi per contar-ho a Pau.” (Fets 23, 16)
  3. Parlava l’arameu i l’hebreu:
    “(…) i llavors Pau els adreçà la paraula en la llengua dels jueus” (Fets 21, 40).
  4. Era fill de comerciants hebreus i descendent de la tribu de Benjamí, és circumcidat al cap de vuit dies de néixer, educat segons la llei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l’escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més liberal dels fariseus, on aprofundeix en l’estudi i història de l’Antic Testament i amb qui també aprèn dialèctica:
    “En la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat” (Gàlates 1, 14).
    “Jo soc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l’observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n’esteu avui tots vosaltres.” (Fets 22, 3).
  5. Esdevé un activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús. Presencia i participa en la mort per lapidació del seu company d’escola Esteve, considerat el primer màrtir cristià. L’any 36, anant cap a Damasc mentre perseguia cristians per dur-los a Jerusalem per ser jutjats és quan té lloc la seva conversió:
    “Però mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?”. Ell respongué: “Qui ets, Senyor?” Li digué: “Jo soc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, ves cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer…”(Fets dels apòstols 9,1-18).
    A les seves cartes no parla d’aquest fet, però afirma que perseguia als cristians i que se li aparegué Jesús “com a un que neix fora de temps” (1 Corintis 15, 8).
    Recobra immediatament la vista, es converteix al cristianisme i és batejat per Ananies. Comença a ensenyar i a predicar a les sinagogues de Damasc que Jesús és el Messies que els jueus esperen. Retorna a Jerusalem on Bernabé, antic company d’escola l’espera, i el presenta als apòstols, on continua predicant-hi.
  6. Va ser l’apòstol que obrí l’Església naixent als “gentils”. En aquella època l’ensenyament s’adreçava als jueus per a convertir-los. A ulls dels primers cristians, que encara se sentien jueus, els incircumcisos (els “gentils”) eren persones considerades impures i per tant el missatge de Crist no semblava adreçat a elles. Segons Lluc, al Concili de Jerusalem aconsegueix convèncer els altres caps de la primera comunitat cristiana que es podia ser batejat (ritu de la purificació) sense haver estat circumcidat prèviament (Fets 21, 15-26). Malgrat això les tensions persistiren amb el corrent encapçalat per Jaume (Gàlates 2, 11-14).
  7. Fou un gran viatger que va fundar i sostenir les primeres esglésies de tot l’est de la conca mediterrània i quan no li era possible visitar les comunitats personalment s’hi comunicava per cartes.
  8. El fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus. Fou arrestat a Jerusalem i a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d’una mort segura. El governador romà l’empresonà durant dos anys a Cesarea de Palestina. A petició del mateix Pau, va ser enviat per mar cap a Roma per comparèixer davant l’emperador. Una tempesta el desvià a Malta on es va quedar uns mesos, després arribà a Roma on es va instal·lar, primer en llibertat vigilada i després completament lliure. Aquí morí decapitat, molt probablement l’any 67, a conseqüència de les detencions per l’incendi de Roma l’any 64, durant el mandat de Neró.

Cesc Cònsola

Si voleu llegir la segona part, premeu aquí.

Pere Casaldàliga, al XVIIIè Fòrum Vida i Evangeli

L’any 1997, els convocants del XIIIè Fòrum Vida i Evangeli, que aquell any tractava el tema “Drets humans: Què n’has fet del teu germà?”, van demanar a Pere Casaldàliga que els fes una petita aportació en vídeo i que podeu veure aquí. Això és el que el bisbe Pere va dir:

Germanes, germans, Déu vos guard! I començo per les germanes perquè ara el Fòrum ja no és més de l’home, és de la dona també. És broma meva, però ja és significatiu: els drets de la dona es van imposant.

No faré ni de lluny una ponència ni un sermó. González Faus ho farà molt bé; com ell sap fer-ho sempre. Teòleg i periodista alhora, historiador i una mica vident també, oi? Per cert que ell us podrà dir també com li ha costat a l’Església acceptar això dels drets humans. Pius VI va condemnar els drets de l’home com si fossin una mena d’usurpació dels drets de Déu. Dins de l’Església vosaltres i nosaltres, tots, encara ens queixem de tant en tant que els drets humans no són prou respectats i, evidentment, no són prou reconeguts els drets de la dona. I, pràcticament és això el que voldria dir-vos: que els drets humans són drets divins. Imatges d’Ell som: com a persones, imatges individuals, imatges d’Ell col·lectives com a pobles o comunitats. Ell és gelós de la seva glòria, que som nosaltres, diria sant Ireneu; més encara, que són els pobres diria el nostre sant Romero d’Amèrica. La humanitat és l’únic problema que té Déu, els nostres drets el preocupen, tant que va haver de venir a ficar-s’hi i sentir-los materialment a la pròpia pell i salvar-los definitivament.

Som a la Quaresma i ens trobarem aviat novament davant de l’home despullat; despullat dels seus drets, “Ecce homo”, galdós com l’hem deixat. No soc especialista en el tema, però sento que hem de saber destriar quan parlem dels drets humans. Si tothom està d’acord a proclamar-los, vol dir que no signifiquen per a tothom una mateixa cosa. Hem de sospitar. Hi ha massa consens. Com dèiem ja fa temps quan parlaven de la llibertat, hem de dir avui dels drets humans: els meus drets humans comencen on comencen els drets humans del proïsme, de tothom, i acaben on comencen aquells drets del proïsme de tothom. Els meus drets no són absoluts, són relatius, o millor dit, relacionals. Déu en la humanitat i en la natura, també.

Els indígenes de Chiapas, benvinguts, ens han recordat que volen una democràcia amb justícia i dignitat, no la democràcia que ells coneixen i que nosaltres coneixem. Un dels llibres importants de la col·lecció “Teologia i Alliberament” es titula “Drets humans, drets dels pobres”. Els indígenes de Chiapas i els pobres de l’Amèrica llatina i del Tercer Món (em penso que tots els pobles de la terra, oi?) volen, volem, pau amb justícia i aquest és un crit dels nostres pobles fa molt de temps. Volem els drets civils, volem els drets socials, volem els drets econòmics, volem els drets culturals, exigim primer el que que podríem dir l’elementalitat dels drets humans: viure, menjar, tenir casa… “Els drets humans de cada dia, doneu-nos Senyor el dia d’avui”. La igualtat de les persones i dels pobles, dins del pluralisme natural, és el principi i fonament de la vivència dels drets humans; la igualtat. Jo penso que els drets dels pobles encara no han començat. Espectacle de les intervencions dels vetos dels quatre grans, de la venda d’armes als pobles de l’Àfrica, del no reconeixement de les autonomies ni independències. Timor-Est, per exemple, només ara s’ha fet notícia pel premi Nobel. Tot això i el gran mur, el més gran de tots, el gran mur del Nord-Sud ens obliguen a reconèixer que els drets dels pobles encara no han començat a vigir. I no parlem dels drets de la terra, dels drets del Cosmos. Podríem dir que encara som pràcticament analfabets en drets humans, de les persones, els pobles de l’Univers. Vosaltres em direu que els drets de l’Univers no són humans. Són humans perquè l’Univers és “a casa”, la casa de la família humana: “Oikós”, com diuen els savis.

Amb la major naturalitat d’aquest món, deia no fa gaire el president del Brasil, ja sabeu, sociòleg i d’Esquerra Unida… (les esquerres de vegades es passen a la dreta, oi? i els socialismes de vegades són neo-liberals. Em sembla que vosaltres a Espanya, a Europa ho coneixeu això també). Doncs el president va dir textualment que l’actual sistema no és pas pels exclosos, perquè no ho pot ésser. Amb una freda fatalitat accepta l’ús exclusiu de la majoria, del Brasil o de la humanitat.

Tothom s’escandalitza del segrest que han fet els Tupac Amaru al Perú, però molt pocs s’escandalitzen del segrest en la misèria dels tretze milions de persones com els guerrillers Tupac Amaru han recordat. Haurem de dir també benvinguts els Tupac Amaru?

El terrorisme d’estat a Colòmbia, per exemple, –i cito Colòmbia perquè fa poc que ho he sentit molt de prop–, el terrorisme d’estat, dic, és encara avui el més gran, més estructurat i més oblidat. Hi ha tres paraules fatals avui dia contra la vigència dels drets humans de les persones i dels pobles i que avui com mai en la història humana constitueixen el funcionament normal de la societat: propietat privada, mercat i consumisme. Ara més que mai també hauríem de recordar la vella afirmació de la moral: que en la necessitat, tot és de tothom. Envair terra, aquí al Brasil, és un dret. Assaltar un shoping center, en molts llocs del món, és un dret. Les grans migracions que diuen que seran el fenomen social més espectacular del segle vinent, ho recordaran a la força. Prepareu-vos, que els nous bàrbars us envairem el carrer, la taula i la son. M’agradaria que no fos necessari arribar fins aquí i que els nous bàrbars ens envaïssin la consciència i, si són cristians, la fe.

L’any que ve celebrarem el cinquanta aniversari de la declaració universal dels drets humans, una bona ocasió per fer-ne matèria de conversió, d’educació, de publicitat, de compromís i de fe cristiana. Educació, Ciutadania i Drets Humans han estat el tema de la inauguració de la càtedra Unesco “Universitat de Sao Paulo d’Educació per la Pau, Drets Humans, Democràcia i Tolerància”. A l’agenda llatino-americana d’enguany, i aprofito per fer publicitat, doncs l’heu de comprar, proposem uns suggeriments per a la celebració de les noces d’or i de molta sang d’aquesta declaració de drets humans: estudiar llur història, investigar la situació real dels drets humans al nostre país, continent, etc., contactar organismes de defensa dels drets humans i col·laborar amb ells. Participar d’algun servei d’informació sobre els drets humans, estudiar i viure la relació entre els drets humans i l’Evangeli –penso que l’Evangeli és la bona nova dels drets humans i dels drets divins–, recapitular i reveure els drets humans a la nostra pròpia família, la comunitat, el lloc de treball, o d’esport, o de viatge. I, per acabar, vull dir-vos de cor que crec en el Déu únic dels drets humans de totes les persones i de tots els pobles, que crec també en l’única família humana d’aquest Déu, pare i mare de la vida i que aquesta família té genètica divina i per això mateix no és suïcida i viu i viurà i s’anirà fent més humana i més divina.

I que us agraeixo en nom de tot el meu poble, de tota la nostra Amèrica, de tot el nostre tercer món, la vostra solidaritat. Que aquest Déu que s’ha dignat girar vers nosaltres el seu rostre amb cara de nadó marginat, us ompli de la llum, de l’alegria i de la força del seu esguard.

Una forta abraçada, gent meva. Gràcies.

Pere Casaldàliga

El regne de les (persones) nues

El Soldadet de Plom, L’Aneguet Lleig i El Rei Nu són contes infantils de Christian Andersen (1805-1875). D’aquest últim se’n coneixen versions diverses arreu, una de les quals narra l’arribada al país d’un vell dèspota, també sastre ocasional, d’un infant, per formar-se com a rei. La premsa de l’època recull com, jugant, disparà el seu germà amb resultat de mort; no hi va haver investigació ni autòpsia i la pistola desaparegué; expliquen també de l’atropellament d’un ciclista mentre conduïa als 17, encara sense carnet; la solució del sobirà i padrí fou fer-li encarregar el permís. Aquesta era la formació moral establerta.

Passats els anys, i sabent-se a prop de la mort, el sobirà va oferir al príncep, ja adult, un vestit de monarquia amb les millors teles, les més suaus i cares. L’encara príncep, cegat de vanitat, acceptà. I així és com, finides quatre dècades de dictadura, i amb una transició millor del que podia haver arribat a ser, però simplement maquillada, aquell petit gran país entrà en una nova època de dictanècia. El que tothom desconeixia era el poder del vestit de despullar els afalagadors. Des d’aquell moment, aquell nou rei es feia visitar al palau de nom musical i, ben parapetat per la guàrdia reial, policial, secreta, mediàtica, faldillera i de claca, sortia a passejar per cases senyorials, ministeris, la judicatura, seus institucionals, de partits, de grans empreses, llotges esportives i taurines, iots, vedats de caça, reservats d’hotels i restaurants si no pels tàlems que, alguns deien, tenia repartits.

I així és com gran part del país començà a perdre la roba, alguns, fins i tot, les calces! Des dels caps de govern i els ministres acompanyants de jornada, passant per les autoanomenades amigues que l’omplien de cars regals, tots al crit de “Visca el rei! Visca la pàtria!”. Alguns pocs, en veure el despropòsit feien com si allò no anés amb ells, o potser callaven en saber que també se n’enriquien. Resumint: les classes dirigents, nues.

El grup de gent treballadora i senzilla, que s’ho mirava tot per televisió, era dels més entusiastes i en veure’l passar pel carrer cridaven: “Visca el Rei! Guapo! Bonic!”. Expliquen les cròniques de la nuesa d’algunes d’aquelles velles pies de missa diària, que arribaven a vantar-se elles mateixes d’anar amb joves acompanyants –un somni eròtic insatisfet, potser?– quan sortia algun rumor de faldilles, desmentit per la premsa groga, també nua.

La cosa estranya d’aquell regne és que gairebé ningú no n’era conscient. Poques eren les que es qüestionaven aquella ostentació i devoció: algunes de les que passaven fred en temps de tempesta, part de la ciutadania de dues regions singulars per on el rei ja no podia ni passejar i, sortosament, un grupet d’infants en girar momentàniament el cap, tot i seguir embadalits en el seus jocs.

Amb el pas dels anys el seu renom s’estengué i començà a ser ben rebut més enllà de les fronteres del regne, entre veïns i també llunyans. Alguns dignataris estrangers, seguint les normes protocol·làries també l’afalagaven en públic, però en veure’s perdent les pròpies robes, callaven o bé afirmaven de forma política, “afers interns”, girant la mirada. Altres acabaven nus, però des del poder tot s’aguanta.

Però tot corrent el temps, les coses es van desbordar: quan havent de rubricar una llei, ningú no el trobava; o en cridar grollerament un dignatari estranger; o en no poder llegir un discurs o… però la gota que vessà el got, el nou menjar de l’arbre del paradís (cfr. Gn 3,7) que obrí els ulls al perill de pèrdua del statu quo, va ser un paquiderm amb una rosa espinosa! I així és com s’intentà acabar un conte de quatre dècades: l’establishment va fer abdicar el vell rei, se l’exilià a un país de nues d’altres tonalitats i encimbellà al fill –mig nu– i, en previsió, a la càndida neta –encara vestida–, també rosa però sense espines. I a tot això, el poble, estabornit i bocabadat, mirant-se el melic i més avall.

Però, acabà aquí la història? Va perdre la innocència i les calces la nena princesa? Desenvolupà espines, d’adulta? Va buscar robes noves el poble? Com van ser els següents quaranta anys? Ho desconec. Però el futur d’aquell regne resta obert en mans d’aquells que jugaven a soldats i princeses i que avancen per un món real.

Sergi Bernabeu

Les celebracions de la fe en temps de confinament

Aquest mesos de confinament, moltes famílies i petits grups han realitzat a casa o en un local, mantenint els “protocols” assenyalats, pregàries i celebracions, per seguir compartint la fe. També s’han fet trobades, reunions i celebracions virtualment.

Hem preguntat a algunes persones de diverses tradicions cristianes: Què us han aportat aquest tipus de celebracions més o menys domèstiques i/o virtuals? En què us fan pensar? I vers quin un model nou de comunitats cristianes, us sembla que anem?

Aquestes han estat les respostes d’una comunitat cristiana ortodoxa i d’una comunitat cristiana evangèlica.

EvgeniT-Pixabay

Església Ortodoxa

Penso que no és la primera ni l’última vegada que la humanitat es troba abocada a situacions límit: persecucions, guerres, empresonaments, pandèmies… La tradició cristiana ens parla des de fa segles: en moments de perill la unió en la pregària i el compartir el dolor, ajudant-se els uns amb altres ha estat sempre present…

En aquest temps de confinament es reforça la necessitat de la trobada, de compartir en comú aquests moments. El sentit comunitari es propi del cristià, que sap entrar en la cambra del seu cor, en secret, i al mateix temps compartir la pregària amb els germans, allà on sigui i principalment en el temple de les esglésies, així com també en les cases que es converteixen en esglésies domèstiques.

Crec que no hi ha res de nou sota el sol. Les limitacions a què estem sotmesos a causa de la pandèmia és la circumstància, però la nostra referència està en Aquell que va dir: Jo sóc l’Alfa i l’Omega”.

Maria Rosa Ocaña

Església Evangèlica

Què ens han aportat aquestes celebracions?

Aquest temps és difícil, la nostra comunitat gaudeix molt de les trobades i d’estar junts. Les celebracions de la fe a casa estan bé i són necessàries, ja és habitual en temps normal però sempre sabem que ens retrobem per a fer la celebració comunitària. Així que ens hem hagut de reinventar i adaptar-nos a les tecnologies, a les quals, tot i no ser noves, no estàvem avesats. Aquestes trobades en petit grup ens aporten alegria, somriure, estones de reflexió i de pregària i de compartir. Però mai pot reemplaçar el fet d’estar junts.

En què ens fan pensar?

Ens fan pensar en tot el que perdem de no poder estar junts, en com ens trobem a faltar i com necessari és el poder estar junts per viure la fe. Els nostres cultes del diumenge es caracteritzen per la lliure participació de tothom i això és difícil de fer virtualment.

Vers un model nou de comunitats cristianes?

Segur que tot aquest temps obre un nou camí a les esglésies que donant prioritat sempre els seus cultes presencials no deixaran de banda la possibilitat de fer-ho virtualment per aquells que no ens poden acompanyar perquè estan malalts o estan lluny.

Noemí Cortés

Les actituds evangèliques dels presos polítics catalans

En aquesta etapa històrica cap a la independència de Catalunya, promoguda per les entitats Òmnium Cultural i Assemblea Nacional de Catalunya i en la qual un servidor hi ha participat anant a les manifestacions, la nostra actitud i acció, tal com s’ha portat, sempre ha tingut un estil pacifista i, a més, joiós, festiu. No ha estat un crit violent (sempre hi ha excepcions). El crit “independència”, proclamat des de tots els cims de Catalunya, els turons il·luminats han tingut aquest estil festiu; les colles castelleres, tan nostres, acollidores de tota mena de gent, les corals, els esbarts, han estat trobades de fraternitat i cants de pau i diàleg. I les cantades davant les presons i els ajuntaments. L’estil d’aquestes manifestacions amb el seu missatge és el que ja visqueren i promogueren els nostres empresonats.

Jo no m’hagués imaginat que el “procés”, portat amb tanta dignitat, amb convicció, pacífic, festiu, amb llibertat, que els nostres polítics representants acolliren fent primer una consulta i després un referèndum (cert que el govern d’Espanya no l’autoritzava amb violència de la policia) acabés amb la presó provisional. L’actitud i l’actuació del govern i dels jutges no ha estat de diàleg sinó tot al revés. Llavors, en aquesta etapa que encara estem vivint, els nostres polítics, sense excepció, sempre han insistit amb la “no-violència”, el no-odi-venjança, la fidelitat a les seves conviccions, i alguns han escrit amb profunditat espiritual.

Davant d’aquesta condemna de l’aspiració independentista, tal com s’ha fet, ens ha portat més aviat a mantenir aquesta idea. Com podem conviure amb aquesta gent que ens castiga? Val més estar sols! No hi ha hagut la pedagogia del “parlem-ne”, sinó la pedagogia del càstig, i dic irònicament la pedagogia “exemplar”. No han fet com en les nostres famílies, que hi ha diferències d’idees i comportaments i convivim. El meu pare deia: “Ells són els separatistes”.

Els que som de països petits som més internacionals que els països poderosos. Ells parlen només la seva llengua. És l’imperi del castellà, de l’anglès, del francès… Nosaltres parlem el català i el castellà. Fins els discapacitats. Sí, ells només la seva, que han d’imposar als altres (recordeu la colonització d’Amèrica, Àfrica, Àsia…). A Catalunya, terra de pas, sempre s’ha acollit el foraster, l’immigrant (els Sánchez, els Pérez, els González…). Un servidor ha volgut aprendre altres llengües. Tenim el goig de la Pentecosta que parla totes les llengües. En la doctrina social es proclama el dret de l’autodeterminació dels pobles. A la pràctica, la Litúrgia, la Bíblia en totes les llengües.

El “jo” de cadascú (la psicologia) pot ésser un “jo” individualista, només jo, o un jo-amb-els-altres, comunitari. Una Catalunya independent no és individualista sinó comunitària. Com el creixement personal, desenvolupant totes les capacitats, però sóc jo. Catalunya desenvolupa tot el que té, la geografia, la terra, la llengua, l’art, la ciència, el comerç… i agermanada amb els veïns, els de més a prop i els de més lluny.

La convivència, el respecte, el diàleg, la valoració de l’altre, la complementarietat, el coneixement de la pròpia història i la dels altres són valors que veig en els nostres amics que encara són a la presó injustament i que volem lliures. No a la pedagogia de l’enemic sinó de l’amic.

Lluís Bonet i Armengol

Ludmila Javorova, prevera

Des que el món és món, sempre i arreu hi ha hagut dones de fang i alè, dones de llum, místiques, poetes, científiques, religioses i laiques, fundadores, pageses, sàvies, mares; dones que per allà on han passat han donat la seva vida, n’hi ha tantes que ni es poden comptar, però de dones silenciades, històricament silenciades, encara n’hi ha més.

D’aquestes, i potser més desconeguda, recordem Ludmila Javorova, que va rebre l’ordenació presbiteral el 29 de desembre de 1970, a Brno. Perquè aquesta ordenació fos possible va ser necessària la confluència de dues condicions: primer, una profunda preparació espiritual i el desig de servir el món i l’Església del seu país; i segon, la necessitat de capellans, i un bisbe, Fèlix M. Davidek, obert a l’acció de l’Esperit, que va comprendre que l’Església havia de donar resposta allà on urgia la presència del capellà.

Ludmila, des de molt joveneta havia sentit la crida de Déu al servei de l’Església. Se sentia preparada, però va haver de patir el silenci d’aquells capellans que només donaven ordres i no comptaven amb les dones a l’hora de prendre les decisions pastorals. Barons, i a més sacerdots, no van ser educats per a treballar amb els laics i no sabien relacionar-se amb les dones i tractar-les com a iguals. El bisbe Davidek, atent a l’acció de l’Esperit, creia que era injust el tracte que es donava a les dones en l’Església, a la vegada que constatava tota la riquesa que elles podien aportar com a preveres a les diverses comunitats, que n’eren moltes i es reunien d’amagat. Faltaven pastors.

A l’any 1970, en plena època de la més dura repressió que ha sofert l’antiga Txecoslovàquia, el bisbe va convocar un “concili del Poble de Déu” en els llocs on eren més actives les comunitats cristianes (anomenades Koinotes) amb la finalitat de discernir la pastoral més adequada per a cada lloc. I és aquí on es va prendre la decisió de l’ordenació de les dones i la proposta de l’ordenació presbiteral de Ludmila.

Aquesta ordenació ni va ser fàcil ni immediata: no hi va haver acord entre els preveres i els bisbes i, no obstant, el bisbe Fèlix va tirar la proposta endavant. Va dir a la candidata: “l’Església et necessita”, la resposta va ser un sí, sense saber quines en serien les conseqüències ni com podria desenvolupar el carisma; tenia plena confiança en l’Esperit i va acceptar aquell do amb fe, responsabilitat i amor.

La cerimònia es va celebrar en privat, va ser ordenada amb una litúrgia presa literalment del Ritu d’ordenació segons el Pontifical Romà, usat durant segles i segles per a ordenar els barons. L’únic testimoni present a l’acte va ser el seu germà capellà, ni els pares, ni amics ni cap altre capellà, és a dir, amb el mateix secret en què s’havien ordenat altres capellans barons, per exigències de la situació política del país, per la qual cosa ni tan sols podien quedar registrades.

Ludmila ja era sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec.

El seu ministeri havia estat invisible i la seva ordenació secreta. Joan Pau II va considerar aquesta ordenació només com un “problema que s’havia de resoldre”. Ludmila va escriure a Roma, però no hi va haver resposta, no hi va haver diàleg, ni tan sols amb el cardenal que havia portat la carta al papa. Tampoc va ser acceptada per tothom en les comunitats Koinotes; capellans que sabien que estava ordenada es van anar distanciant d’ella. Un camí ben difícil: dona ordenada en un món de barons…

Com diuen els seus biògrafs, no s’havia fet il·lusions que el Vaticà validés el seu presbiterat, però ella volia que almenys es reconegués que també ella havia estat ordenada. Silenci absolut, cap reconeixement, cap pronunciament, tot continuava sota secret, no hi havia cap constància de la seva ordenació. Era invisible.

Al 1995 (tenia 63 anys) la van entrevistar i va considerar que era el moment de donar-se a conèixer: va confirmar clarament que s’havia ordenat, un fet fins al moment confidencial; però el director de la revista li va suggerir que no ho podia mantenir més en secret i es va publicar. Ara sí que l’Església va córrer a pronunciar-se: el 1996 el bisbe de Brno la va convocar i li va notificar que se li prohibia formalment exercir el ministeri per ser considerat invàlid. La prohibició venia de Roma.

Un bisbe li va dir “l’Església et necessita” i la va ordenar, potser avui ja no la necessita i ja no és vàlid aquell do, però ella està convençuda que la prohibició de l’exercici públic no significa la pèrdua del sacerdoci.

Les reflexions que se’n segueixen són moltes, a mi me n’ha vingut una que, per petita, no és menys important: L’Agulla no és la revista més important del món, només és una gota d’aigua en l’immens oceà literari, però una gota que gràcies a la seva projecció moltes de les figures femenines que restarien invisibles en el vòrtex de l’oceà històric van trobant el lloc que els correspon en la història de la humanitat.

Roser Solé Besteiro

El president Torra ha de demanar perdó

En el discurs de la Diada Nacional, el president Torra va exigir al rei Felip VI i al president Pedro Sánchez que demanessin públicament perdó al poble de Catalunya per l’afusellament del president Companys.

Doncs, ficat dintre aquesta lògica, jo, com a catòlic català, exigeixo al president Quim Torra que demani públicament perdó als catòlics catalans per l’assassinat de la gran quantitat de bisbes, capellans, monges, frares, laiques i laics que van ser morts pel fet de ser catòlics en les primeres setmanes de la guerra civil.

Torra i el seu govern són els hereus d’aquell govern de Catalunya que va permetre tota aquella matança. No, ja ho sé, ells no la van promoure. Però no és tan clar que fessin realment tot el que calia per evitar-la. I en qualsevol cas, el que sí que és indiscutible és que ells no van complir amb el seu deure, que era el d’impedir tota aquella barbaritat.

Apa, president Torra, abans d’exigir tan solemnement res als altres, compleixi el que a vostè li correspon.

(Nota final: No, de fet jo no tinc cap interès perquè Torra demani perdó. Jo en el que sí que tinc molt d’interès és en que Torra i la seva colla parin de fer tanta comèdia).

Josep Lligadas

Dialogar sobre Catalunya des de la fe cristiana

La pandèmia ha fet que el conflicte polític que viu a Catalunya hagi quedat en un segon pla. Però tots sabem que la qüestió persisteix, que continua condicionant fortament la política al nostre país i que, tard o d’hora, tornarà amb força.

També sabem que les decisions judicials que s’han pres en els darrers mesos no han resolt res (segurament ho han complicat més), i tampoc ho faran les que previsiblement vindran.

Per això, tot i que cal atendre prioritàriament la situació sanitària i social derivada de la pandèmia, sembla necessari que governs i partits continuïn treballant, sobre la base del diàleg seriós i sincer, en favor d’una solució justa, pacífica i duradora, com crec que reclama la immensa majoria de la població catalana.

Certament, quan es donen conflictes polítics i socials importants, resulta difícil trobar solucions estables des de la política si no hi ha una suficient base social que les prepari, les afavoreixi o les pugui assimilar.

Segurament és el cas de Catalunya. Serà difícil trobar una solució (sigui la que sigui) mentre existeixin una crispació i una polarització social i política tan alta com l’actual (si més no, en les zones més poblades de Catalunya) o almenys mentre no hi hagi una certa predisposició a trobar un acord sobre certes bases recolzades o acceptables per una gran majoria de la població. I tot i així, qualsevol solució també requerirà un certa predisposició en una part suficient de l’opinió pública en el conjunt d’Espanya.

És evident que quan les discrepàncies polítiques afecten a qüestions fonamentals (com ho és l’estatus polític o la sobirania en un territori), fàcilment la crispació i la tensió generen malestar, riscos per a la convivència i dificultats pel bon govern o pel desenvolupament d’una societat. A priori, aquestes conseqüències no es poden imputar a cap de les parts (ni la que vol un canvi ni la que el rebutja), si actuen de bona fe en defensa d’opcions o interessos legítims. Però el cert és que la tensió fa mal a tots.

Però, ¿com es pot crear un clima social favorable? Les actituds i opcions dels partits i dels gran mitjans de comunicació són clau, naturalment. Però també altres col·lectius poden jugar un paper important, sobretot si el debat polític es manté enquistat. Per exemple, moviments cívics, organitzacions governamentals o institucions religioses (i, en el nostre àmbit, l’Església), també poden contribuir a abonar el terreny per afavorir un clima de diàleg i d’entesa propicis.

A Catalunya, diferents organitzacions no governamentals de signe molt divers han començat a elaborar i experimentar iniciatives en aquesta direcció.

També des de Justícia i Pau, com a entitat d’església i per coherència amb la

nostra missió, volem fer una modesta aportació, adreçada especialment a ambients cristians on també hi ha hagut discrepàncies o tensions.

A partir de l’experiència interna feta en el si de la nostra organització, hem formulat una proposta adreçada a les comunitats i entitats cristianes: la creació d’uns espais de diàleg entorn al conflicte sota la inspiració de l’Evangeli i el pensament social cristià.

Es tracta d’uns espais on persones creients amb visions i perspectives diferents o contraposades puguin escoltar-se, compartir preocupacions i sentiments i enriquir la pròpia visió, per fer-la més àmplia i profunda. Cal només persones interessades i predisposades a escoltar i aprendre dels altres.

És una proposta oberta i flexible, que cada entitat o col·lectiu pot adaptar al seu context. Des de Justícia i Pau ens oferim també, si es creu convenient, a conduir i facilitar el desenvolupament d’aquests grups, per tal que resultin una experiència fructífera i gratificant per als participants.

El que es pretén és crear uns grups de diàleg on poder expressar i intercanviar experiències, sentiments i processos personals sobre com vivim personalment el conflicte. Un moment també per conèixer o aprofundir en l’ensenyament social de l’Església sobre les grans qüestions que hi ha implicades. A la vegada, es tracta d’ajudar els participants a conèixer i comprendre millor les diferents actituds, punts de vista, posicions, estratègies o horitzons existents sobre el conflicte, que permetin ampliar la seva mirada al problema. I, en la mesura del possible, s’orienten també a cercar entre els participants les “llums i ombres” evangèliques presents en cada una de les diferents posicions o estratègies, amb vista a copsar i comprendre, des de la fe cristiana i l’Evangeli, quins elements de legitimitat i de veritat contenen.

En definitiva, a partir d’una metodologia molt acotada (en principi, tres sessions), pretenem oferir una oportunitat perquè els participants, cadascun des de posicions o actituds diferents, puguin escoltar-se a fons per intentar comprendre al qui pensa i viu la situació de manera molt diferent, per sortir amb millors capacitats i eines que afavoreixin i promoguin el diàleg, l’escolta i l’entesa, tant individualment com com a comunitat.

Si aquests espais funcionen bé, les comunitats, moviments, o entitats que els acullin poden obtenir nous elements de judici per gestionar les situacions viscudes i a desenvolupar iniciatives en favor del diàleg i l’entesa.

L’experiència ens permetrà veure el valor i utilitat d’aquesta proposta o la necessitat d’una eventual reformulació. En tot cas, mostrem la nostra disponibilitat a sumar esforços amb altres iniciatives semblants dins i fora de l’àmbit cristià.


Eduard Ibáñez

Sargir, embastar… cosir!

Avui, em decideixo a fer quatre ratlles de quelcom que des que va començar la pandèmia, no només em balla pel cap, sinó que m’esgarrapa per dintre. Vosaltres, amics i amigues que treballeu i que tenim a les mans la nostra publicació de L’Agulla un dia vàreu obrir-me les portes perquè també hi fes alguna puntada. Com podeu veure, des del mateix encapçalament, faig servir paraules d’aquest art casolà que és i que anomenem: cosir.

Ja el mateix Jesús, en l’Evangeli ens parla de fer les coses ben fetes, no fos cas que volent-ho arreglar ho féssim malbé. Aquest mateix passatge, en el seu testament, el màrtir Joan Alsina i Hortós, assassinat durant el mandat de Pinochet a Xile, també ens ho recorda i mirant bé el context del que diu Jesús davant de la reacció de Judes quan aquell perfum vessat en el cos de Jesús, el fa reaccionar amb una visió totalment materialista i amb la doble intenció de vendre’l pels pobres… Jesús és contundent, “els pobres els tindreu sempre entre vosaltres…”, però alerta, si aquests pobres amb ells i en ells no hi descobrim Jesús, les Benaurances se’ns en van en orris.
Què vull dir amb tot això? En el virus, s’hi treballa, però tenim una gran pandèmia que tal i com dèiem, Jesús la té com el seu gran objectiu, lluitar i viure en la igualtat de les persones.

A casa nostra ja ho diem: Sempre plou sobre mullat. La pandèmia de la pobresa té tantes branques i tant de bo que tots plegats, no només hi pensem, sinó que lluitem per extingir-la.

Acabo subratllant l’enunciat: No s’hi val només de tenir les coses embastades o fer-hi un sargit: Cosim bé d’una vegada!

Ignasi Forcano Isern

Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción. Ed. Santillana, 2020

Hola, estimats amics i amigues,

Voldria compartir amb vosaltres l’últim llibre que he escrit: Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción, publicat per Santillana a la col·lecció Santillana Activa.

Si no fos per la pandèmia, n’hauríem fet una presentació divertida el passat 1 d’abril a la Biblioteca de Bellvitge, amb la col·laboració de tres grans amics: Javier Torregrosa, president de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge-Servei; Xus Martín, professora de la Universitat de Barcelona i Pep Vallecillos, tècnic d’Educació a l’Ajuntament del Prat de Llobregat.

No va poder ser i espero poder muntar-la en una altra ocasió! També es va frenar la distribució, però bé, ara ja està disponible a les llibreries.

És una obra de divulgació pensada per a docents i futurs docents de Primària, Secundària i Formació Professional i també per a entitats socials. Recull fidelment el que acostumo a treballar en els meus cursos d’iniciació a l’aprenentatge servei. Crec que el llenguatge directe, la maquetació i les il·lustracions que conté, fa que sigui un llibre assequible per a un públic molt ampli. Aquest és el meu desig, almenys. No pretén ser una obra de gran valor acadèmic ni d’aprofundiment. És per començar i per tenir quatre idees clares i senzilles.

Si he pogut escriure aquest llibre és perquè durant aquest temps m’he anat alimentant de les pràctiques i reflexions d’innombrables entitats socials, centres educatius, municipis i administracions públiques de diversa índole a qui he d’agrair profundament tot el que m’han aportat i el que ara sé de l’aprenentatge servei, una manera d’aprendre per canviar el món.

Finalment, m’agradaria acabar precisant una cosa: cal entendre l’ApS no només sota un enfocament educatiu, sinó també sota un enfocament de desenvolupament social. No només interessa als educadors que almenys uns quants projectes educatius tinguin per finalitat un impacte positiu en l’entorn, també li interessa a la societat en el seu conjunt i, de manera especial, a les organitzacions i institucions que treballen pel bé comú. L’aprenentatge-servei no és només un assumpte educatiu, sinó també un assumpte social.

Per fer-vos-en una idea, aquí en teniu un avanç i aquí un petit vídeo de presentació de el llibre (molt “d’estar per casa”, ho vaig fer durant el confinament…).

M’encantaria, si ho llegiu, rebre les vostres impressions sinceres.

Roser Batlle Suñer
roserbatllesuner@gmail.com

Una pinzellada sobre la “Laudato si’”

Acabem de celebrar el cinquè aniversari de l’encíclica Laudato si’, justament en plena pandèmia mundial. Aquesta coincidència és molt significativa perquè és un fet global, que ens toca a tots i que s’ha estès per tot el planeta. I ens fa ben conscients que, com subratlla constantment el papa, estem interconnectats i formem una xarxa indestriable amb totes les criatures. Una unitat que és obra del Creador. L’oportunitat i el contingut de l’encíclica tenen un segell profètic, tant per l’estil del seu llenguatge entenedor, com per la denúncia i la crida a la conversió i al retorn a la mirada de Déu que vol el bé de tota la humanitat. El consens que hi ha en la comunitat científica que alerta des de fa anys de la crisi planetària, encara li dona més autoritat moral. Es una crida, més que mai, a tota la família humana que ara es veu fràgil i impotent. I esdevé una guia moral més enllà de l’església catòlica.

Es veritat que la preocupació per la cura de la creació ha estat present en desenes de declaracions vaticanes i de conferencies episcopals a partir dels anys 70, però la Laudato si’ és la primera encíclica dedicada a la cura de la creació.

L’encíclica no és llarga i crec que se’n podrien fer lectures públiques sense cansar l’auditori. Té sis capítols que segueixen una lògica clarificadora, un crescendo musical encara que constantment toca de peus a terra.

1. En el primer capítol respon com fan els metges amb el seu fonendo: ”Què et passa estimada terra? Què tens? A on et fa mal? Perquè has de llençar tantes coses?” 2. En el segon, ja apunta cap al diagnòstic: “No serà que t’has oblidat de qui ets, benvolguda espècie humana, i has fet trencadissa? Que no et vaig avisar?” I li recorda l’evangeli de la creació. 3. En el tercer ja aprofundeix en les causes de la crisi ecològica i, evidentment de la crisi de valors de la cultura humana global i apunta al fonament de la vida humana. 4. En el quart ja toca el nucli de la qüestió: la integralitat de la vida humana, per això conversió integral, que no es pot deixar en les mans destructores sinó en les mans solidàries dels que estan disposats a transformar el nostre món, abans de fugir cap a un planeta desconegut…5. I en el cinquè parla de la responsabilitat col·lectiva de tots els agents mundials, locals i globals i dona algunes orientacions a tall d’exemple. 6. Finalment en el sisè rebla el clau en demanar una nova espiritualitat, nova per oblidada, basada en una contemplació franciscana de la vida que no defugi ni la bellesa de la creació ni la realitat descarnada dels empobrits i espoliats d’aquesta Casa Comuna, que cal refer com el temple de Sant Damià d’Assís.

A més de subratllar que és una encíclica extraordinària i que toca el cor de la humanitat, a més de dir que ella mateixa és una recreació del Càntic de les Criatures al segle XXI. A més de dir que és i serà en els propers anys una excel·lent proposta evangelitzadora. A més de dir que tenint molt en compte les aportacions científiques que fan diagnosi de la salut del planeta, també introdueix una nova lectura teològica en profunditat i que renova el seu llenguatge. A més de dir que hi ha una crítica molt lúcida sobre les posicions que volen minimitzar el seu contingut, a més de dir que l’espiritualitat de Sant Francesc està perfectament recollida en l’encíclica… A més de tot això, penso que hauria de ser la guia per a la pastoral d’aquesta dècada vinent. Té tots els elements que poden orientar o reorientar tant la catequesi, com la predicació-anunci, com la litúrgia, com totes les celebracions sagramentals i totes les propostes d’acompanyament espiritual i de compromís social.

Una paraula clau, com sabem, és la conversió. Conversió integral. Paraula desgastada pel color penitencial, però recuperada en un sentit nou. Integral vol dir que abraça tots els aspectes de la vida humana, no solament personals sinó i molt especialment col·lectius, que ens afecten a tots. I l’altra expressió clau és parlar de l’evangeli de la Creació. Com diu el cardenal Turkson que acompanya al papa en aquest repte de trucar a la porta de la consciència de la humanitat, el papa ens exhorta a fer nostra la realitat de la família humana, de la Casa Comuna del planeta i del cosmos insondable i caure de genolls com a signe d’agraïment i com a compromís d’adoració, perquè la seva presència hi està impresa. És un llibre obert del seu autor.

Fotogra
Fotografia: Jaume Molins

Toca el moll de l’os de la realitat actual del nostre món, el planeta, que va a la deriva. Toca el moll de l’os de la insatisfacció del món ric, incapaç de veure les repercussions del seu benestar depredador de la natura. Toca el moll de l’os dels problemes socials d’aquí i d’arreu, perquè, en bona part, són fruit de les desigualtats econòmiques i d’una cultura que margina en comptes d’incloure. Toca el moll de l’os de l’acció solidària i caritativa que des de fa anys ens remet a les causes de les injustícies… però ens eximeix de les nostres responsabilitats còmplices. Toca el moll de l’os de la política que fa mutis quan es posen sobre la taula els temes del canvi climàtic i del desarmament. Toca el moll de l’os de l’economia quan diu coses tan òbvies com que l’economia que no serveix al bé comú és una economia criminal. Toca el moll de l’os quan denuncia que amplis sectors cristians no se senten cridats a la conversió perquè, com el jove ric, prefereix fer veure que amb els manaments escrits ja no li cal deixar res del seu estat de confort i mira cap a una altra banda. Devoció contra conversió. Toca el moll de l’os quan elogia la saviesa dels pobles indígenes -salvatges encara per a molts- que han conservat un estil de vida comunitari i respectuós amb el seu entorn, cada vegada més amenaçat i espoliat. Toca el moll de l’os quan contesta als que critiquen que l’ecologia és un aspecte, però no el més important, de la vida humana i als que critiquen que l’important són els problemes socials i polítics i no la defensa dels animals. Contesta dient que es tracta d’un sol problema: la vida humana, l’evangeli de la Creació. I una conseqüència que ens toca a tots, la conversió integral. Una nova visió del sentit de la vida, una nova comprensió del nostre rol personal i col·lectiu, una nova manera d’entendre l’església, com a instrument i servidora de causa de la dignitat humana interdependent i global. Una nova manera de fer teologia -de donar un nou sentit a formulacions sovint difícils d’entendre- i, sobretot d’oferir el missatge de l’evangeli en una clau contemplativa com ho va fer Francesc d’Assís. El papa actual ha sabut intuir la gràcia del Poverello i ha obert una escletxa, com diu Xavier Morlans, per on es pot trobar la radicalitat i la força de l’evangeli. La contemplació de la natura, llibre obert, ens porta als altres i a transformar el nostre món, en un món fraternal. Espero amb delit la nova encíclica, regal per a la festa de Sant Francesc. Aquest papa és un luxe, perdoneu la paraula, per a l’església. Ah! i segueix l’estil de la revisió de vida…

Josep Maria Fisa

Tenir cura de la casa comuna: un llarg camí per endavant

L’encíclica Laudato si’ del papa Francesc ens parla de la casa comuna, la Terra, que per la nostra irresponsabilitat s’ha convertit en un planeta malalt i esgotat, on mentre uns malbaraten altres malviuen. Restaurar la casa comuna i aprendre a tenir-ne cura, perquè tothom pugui tenir el necessari per a la seva subsistència sense malmetre els ecosistemes que sostenen la vida, és una emergència. Però, què cal fer? per on començar?

Fotografia: Anncapictures. Pixabay

No podem ser il·lusos i pensar que el canvi d’uns quants hàbits quotidians, cosa que sens dubte cal fer, i la participació en algunes protestes i activitats comunitàries, a les quals no podem faltar, seran suficients per donar resposta als grans reptes que se’ns plantegen. La resposta ha de ser tan de fons i tan global que ha de trasbalsar fins els fonaments de la nostra societat i ens plateja, sens dubte, un llarg i costerut camí, tant personal com col·lectiu, pel qual cal avançar.

 

Per abordar-lo el papa ens proposa la conversió ecològica integral, és a dir, un canvi de mentalitat en profunditat, que eradiqui la nostra manera utilitària i consumista d’entendre el món, per obrir-nos a una nova perspectiva, arrelada profundament en la nostra fe viscuda en plena coherència, que ens porti a un canvi rotund d’estil de vida i al compromís social i polític vers un món sostenible, just i fraternal.

Com podem generar aquest canvi de mentalitat? Com podem alimentar una espiritualitat ecosolidària capaç de sostenir unes opcions de vida coherents amb la nostra fe? Quins canvis es requereixen en el nostre estil de vida? Com aconseguir i, si és necessari, forçar el compromís social i polític? Segurament és difícil donar una resposta categòrica a aquestes preguntes però podem aportar aproximacions, extretes de l’experiència, que ens hi poden atansar:

Canviar la cosmovisió requereix una actitud personal d’obertura i una disposició contínua a formar-se i informar-se a partir d’un l’esforç col·lectiu de sensibilització i educació de la comunitat. Alguns elements que poden ajudar:

  • Lectures: llibres, revistes, butlletins, informació contrastada de la xarxa…
  • Conferències, taules rodones, documentals, cinefòrum…
  • Tallers i dinàmiques diverses, jocs de rol…
  • Cursos, seminaris, jornades…
  • Grups de lectura, reflexió, revisió de vida, catequesi…
  • Intercanvi d’experiències, testimonis, agermanaments…
  • Exposicions, visites, sortides, rutes de descoberta de noves realitats…

Alimentar una espiritualitat ecosolidària implica no deixar-se atrapar per l’espiral d’activisme que ens envolta i dedicar temps a la interiorització, a la contemplació i a la pregària, deixant-se acompanyar per una comunitat que lloa el Creador, se sent immersa en el seu “projecte d’amor” per a tota la seva creació i sap “escoltar el clam de la Terra i el clam dels pobres”. Es tracta bàsicament que la perspectiva ecosolidària amari:

  • La pregària personal, familiar, en petit grup, en comunitat, interreligiosa…
  • Celebracions, vetlles, sagraments…
  • Recessos, exàmens de consciència, meditacions bíbliques, estudis d’evangeli…
  • Celebracions i pregàries a l’aire lliure, itineraris contemplatius a la natura, rutes eco-espirituals, pelegrinatges…
  • Celebracions específiques (Temps de la creació, dia de la Terra, del migrant, del medi ambient, de l’aigua, del canvi climàtic, de la justícia social, setmana de la reducció de residus…).
  • Els temps litúrgics forts (Advent, Quaresma, Pasqua, Pentecosta).

Fotografia: Iris_Bravo. Pixabay

Adoptar un estil de vida coherent amb la fe que professem, vol dir passar –tant a nivell personal i familiar, com a nivell de comunitat– del malbaratament a la sobrietat, del consumisme al consum responsable, de la indiferència a la solidaritat, de la inhibició a la implicació…. A tall d’exemple algunes propostes per al conreu de virtuts i hàbits ecosolidaris poden ser:

 

  • Realitzar compres amb criteris d’austeritat, respecte pel medi ambient, tracte just, solidaritat i coherència.
    • Austeritat: Evitar tot tipus de compra innecessària. Reparar i reutilitzar abans que comprar. Optar per objectes de segona mà. Evitar malbaratar.
    • Respecte pel medi ambient: Optar per productes de proximitat, de temporada, ecològics, respectuosos amb la biodiversitat, de residu mínim…
    • Tracte just: Optar per productes que garanteixen, tant en l’obtenció, en la producció com en la distribució, condicions laborals justes i respecte als Drets Humans.
    • Solidaritat: Optar per productes amb valor afegit perquè afavoreixen a col·lectius vulnerables
    • Coherència: Optar per comprar als establiments i empreses que garanteixin les condicions anteriors.
  • Practicar una economia ètica, solidària i coherent.
    • Operar amb entitats financeres que actuïn de forma ecosolidària (Banca ètica).
    • Establir, si s’escau, relacions laborals ètiques i coherents.
    • Complir amb totes les obligacions comptables i fiscals.
    • Donar suport econòmic a causes i accions ecosolidàries.
  • Minimitzar el consum energètic i proveir-se per mitjà d’energies renovables.
    • Contractar l’electricitat a una cooperativa que treballi amb energies renovables.
    • Instal·lar sistemes d’autoconsum: panels solars , aerogeneradors…
    • Evitar llums innecessaris i il·luminacions exagerades, usar bombetes de baix consum.
    • Optar per aparells elèctrics de baix consum “classe A” i utilitzar-los de forma eficient.
    • Revisar periòdicament aparells i instal·lacions (xarxa elèctrica, de gas, radiadors…)
    • Apagar els aparells elèctrics quan no són estrictament necessaris, inclòs el stand by.
    • Reforçar l’aïllament dels edificis (murs, tancaments…)
    • Evitar escalfar/refredar espais innecessàriament i controlar la temperatura de confort.
    • Reduir l’ús del cotxe: transport públic, compartir vehicles, anar peu o amb bicicleta…
    • Evitar viatges innecessaris i, en tot cas, escollir el mitjà de transport més sostenible.
    • Fer servir Internet de manera responsable i limitar l’emmagatzematge de dades digitals.
  • Reduir el consum d’aigua i evitar-ne la contaminació.

    Fotografia: Mafred Antranias. Pixabay

    • Instal·lar dispositius per reduir el cabal d’aigua (aixetes, wàters, dutxes…).
    • Revisar periòdicament les instal·lacions i reparar les petites pèrdues.
    • Recollir l’aigua de pluja i/o aigües grises i fer-la servir pel wc, regar…
    • Usar reg gota a gota i usar programadors per regar de bon matí o al vespre.
    • No emprar productes químics nocius pel medi per netejar ni per desembussar.
    • Evitar abocar objectes, olis, pintures, lleixiu… als lavabos i wc.
  • Optar per una alimentació ecosostenible.
    • Reduir el consum de productes càrnics i optar per alternatives vegetarianes i/o veganes.
    • Optar per productes locals frescos i ecològics.
    • Optar per plats d’elaboració pròpia i cuina casolana i evitar els productes precuinats.
    • Evitar malbaratar aliments: no cuinar en excés i reaprofitar.
  • Preservar la biodiversitat.
    • Ornamentar amb plantes naturals.
    • Plantar/cultivar vegetació mediterrània autòctona i evitar plantes exòtiques invasores.
    • Evitar utilitzar fertilitzants i biocides/insecticides químics tòxics.
    • Posar nius, casetes, menjadores d’ocells, hotels d’insectes…
    • Informar-se sobre l’impacte ambiental quan es fan obres o rehabilitacions.
    • Participar en horts i jardins ecològics compartits.
  • Reduir, reutilitzar i reciclar els residus.
    • Evitar productes d’un sol ús i embalatges innecessaris (especialment els plàstics).
    • Optar per reparar els aparells, reutilitzar els objectes i el mercat de segona mà.
    • Fer una selecció responsable dels residus i/o fer compost amb els residus orgànics.
    • Reduir la utilització de paper on sigui possible (correus per mail, impressions doble cara).
    • Fer servir paper reciclat, cartutxos de tinta reutilitzables…

Però els nous estils de vida han d’anar més enllà de l’esfera personal, han d’abastar les estructures socioeconòmiques, polítiques i culturals, per això el compromís social i polític és imprescindible. Estem cridats a ser una ciutadania que empeny, a través de l’esforç col·lectiu i del treball en xarxa, una política que tingui com a centre el bé comú i no els interessos d’una minoria. Alguns elements que poden servir per canalitzar aquest compromís poden ser:

  • Triar els representants polítics en funció que compleixin amb els compromisos de la cura al nostre planeta i a les persones més vulnerables.
  • Articular xarxes de suport i comunitats de solidaritat capaces de sostenir opcions de vida individuals que no resulten gens senzilles.
  • Participar en campanyes, accions, entitats i xarxes que treballen per a una societat més justa, solidària i respectuosa amb la natura.
  • Constituir plataformes ecosolidàries (compartir vehicles, intercanvi de serveis, horts compartits…).
  • Participar en accions de sensibilització entorn a determinades causes i recollir fons per a projectes ecosolidaris.
  • Denunciar les injustícies, la vulneració de drets humans i la devastació de la natura i participar en campanyes i accions reivindicatives de caire ecosolidari.

Tenim un llarg camí per endavant, només ens falta l’empenta de començar a caminar. Des d’EcoParròquia, la xarxa de parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries us convidem a fer-lo plegats.

Maria Bargalló

La Meritxell i l’Anna, al teatre

Parlem amb la Meritxell i l’Anna, de les dificultats, alegries, grandeses i misèries del sector teatral… De com ha afectat la Covid i de les perspectives a mig termini.

Son dues “malaltes de teatre” que han aconseguit viure –més o menys– de la seva professió, i no pensen abandonar. Bona part del que ens diuen sobre les arts escèniques, podria aplicar-se a altres activitats com la música.

Per començar, expliqueu com heu arribat a tenir aquesta professió tan “perillosa”?
M.– Mira, quan era joveneta era un cul inquiet i volia ser de tot quan fos gran. Em va agafar per pensar la ximpleria de que el teatre em permetia ser moltes persones alhora… llavors comences al teatre d’aficionat… t’engresques i acabes, sí, a l’Institut del Teatre. Intentava disfrutar a la feina!… Després, en acabar la carrera, vaig adonar-me que era més complicat… Que calia fer moltes relacions públiques i contactes per aconseguir treballar.

Hi ha una mica d’endogàmia en el sector, no?

M.– Sí, molta. Quan acabes la carrera et sents sol i molt perdut. A mi no em venia de gust tota aquesta història i em vaig passar a l’altre banda del teló, i ara em dedico a la part de producció que m’entusiasma, i segueixo al món del teatre que és el meu món.

I el teu camí cap aquí com va començar?

A.– Doncs com molta gent… comences per un taller de teatre a l’escola jo era molt petitona i “ai! quina gràcia aquesta nena…”, els Pastorets, teatre d’aficionat en el meu cas a La Faràndula de Sabadell que és molt bona escola i “ai!, aquesta noia és bona!…”. I ja estàs embolicada! Recordo haver pres la decisió als catorze anys un dia d’estrena. Respirava fondo pels nervis abans d’aixecar el teló i ufff!… vaig dir-me: jo soc feliç aquí, jo vull ser actriu. Després l’Institut del Teatre i anar fent.

Sou al teatre, doncs, perquè disfruteu i us agrada. Però no penseu que això us perjudica, en el sentit de que en general es pensi: “Bé, aquests son aquí perquè els agrada i ja tenen la seva compensació”?

A.– Sí!, i tant! Ara, això passa també en altres camps com el de la música. Depèn del país i de la política cultural. Aquí hi ha el pensament que l’art i la cultura és per passar-s’ho bé, tant els que produeixen com els que consumeixen. Jo recordo que al darrer curs de l’Institut, vam tenir una visita d’estudiants del Conservatoire de París. Flipaven de com n’estàvem de bojos per acceptar les condicions laborals que aquí ens trobem a l’acabar els estudis. A França, els acabats de llicenciar, durant tres anys estan en una borsa de treball becats i pagats per l’estat. Els directors de teatre i de cinema tenen a l’abast tot aquest planter, amb una formació excel·lent i necessitats d’experiència i visibilitat. És una combinació pròpia d’una administració que el mateix dia que decretava el confinament per la pandèmia, declarava la Cultura com a sector essencial.

M.– Sí, aquí els actors i actrius s’han de buscar la vida, tot i que ara amb les xarxes socials potser és una mica més fàcil donar-se a conèixer. Però és complicat!… Jo mateixa vaig muntar amb un soci una empresa que ajudava a nous creadors en la materialització de projectes i en els aspectes administratius que actors i gent de teatre no dominen. La veritat és que no ens va anar massa bé. Ara, la persistència dels que comencen o hem començat és molt gran. El projecte s’intenta tirar endavant, encara que arribi a costar calers.

Això em fa pensar que durant el confinament hi va haver molta oferta gratuïta de teatre i música per internet. Voleu dir que això va ser positiu? No pot contribuir a desvaloritzar la vostra feina?

A.– Sí… tot gratuït, que hem d’anar tots junts i que és molt fotut estar tancat a casa… Molt bé. Però després de penjar l’espectacle al YouTube, me’n vaig a comprar amb mascareta una barra de pa, i bé que l’haig de pagar… no sé si m’entens!… és la meva feina!

Cultura necessària, però precaritzada i fins i tot gratuïta… què és el que ha de canviar?

M.– La cultura és entreteniment, goig de disfrutar-ne i divertir-se, esclar, però també ha de ser una eina de transformació. Per tant, hi ha una part comercial que pot tirar sola, però una altra part necessita crosses.

Les administracions s’omplen la boca de bones intencions, però es concreta ben poc, no? La Conselleria de Cultura de Catalunya em sembla que gestiona menys d’un u per cent del pressupost i, en els darrers anys, el mandat mitjà de cada conseller o consellera de cultura ha sigut d’un any o any i mig.

A.– Sí, temps de fer la declaració d’intencions, anunciar ajudes i subvencions, poques i mal pensades, i cap a casa!… Quant temps fa que es parla d’una llei de mecenatge que facilités l’obtenció de recursos privats?… A la resta d’Europa això ho tenen molt clar. Només caldria copiar.

M.– D’altra banda, hi ha tendència a centrar els ajuts a la fase de creació, i creiem que caldria estimular també la demanda. Estimular els circuits comarcals per exemple o subvencionar directament l’espectador.

Però una excessiva intervenció dels polítics, no podria condicionar la llibertat de creació?

M.– Sí, esclar. Però això depèn dels ciutadans. Tenim els polítics que triem… i aquí entraria en joc, en la petita part que li toca, el teatre. Hem d’ajudar a pensar i fer-ho en la “bona” direcció… (riu)

Vosaltres us dediqueu al teatre per a nens. Com es pot aconseguir això amb els menuts de públic?

A.– D’entrada t’haig de corregir. Nosaltres fem teatre per a totes les edats, que és diferent a parlar de teatre infantil. Jo crec que és un plantejament adoptat per moltes companyies.

Home, “La caputxeta i el llop”, per exemple, també es programa… i compte que hi ha muntatges molt i molt ben fets d’aquest tipus de textos. Hi ha un mercat i s’hi fan coses molt ben fetes. Però a nosaltres ens agrada dir que expliquem “grans històries per a petits i petites històries per a gent gran”.

A “Loops” que és el penúltim muntatge que hem estrenat plantegem una reflexió sobre el cicle de la vida, la joventut, la experiència, la vellesa i fins i tot la mort. És una espectacle amb diferents capes de significació. Els petits de quatre anys en fan una lectura, el germà de vuit o deu una altra i el pare o la mare una altra. A “Sopa de pedres” que és el darrer muntatge, abordem sense massa contemplacions l’acolliment que Europa fa dels refugiats…

Quan algun pare que ha vist “Loops” ens ve a dir que l´ha sotraguejat, creiem que l’hem encertat… I a “Sopa de pedres” els pares acompanyen als nanos a teatre, però no saben que tornaran cap a casa amb unes quantes preguntes per contestar i reflexions per a ells… (riu)

Això és una mica subversiu, no?

A.– Sí, potser sí… (mira amb murrieria) i ens està molt bé!… Mira, el nostre públic son els nanos i a ells ens dirigim i per a ells modulem la proposta, però amb la intenció també de formar-los com a espectadors del futur. Passa que, de rebot, també fem aquesta feina de cara als adults que els acompanyen i que potser encara no son consumidors habituals de teatre. Qui anirà a veure un Brecht, per exemple, si no ha tingut cap incentiu, formació, cap experiència teatral ?

El teatre per adults i el teatre familiar són diferents?

A.– El teatre és el teatre i com a concepte només hi ha teatre. Aquest joc de complicitat, imaginació, de mentida compartida, immediatesa… és exactament el mateix. Ara, és veritat que hi ha matisos… Com a actriu que també he fet teatre d’adults, puc dir-te per exemple que el públic més crític i exigent són els infants, no tenen manies ni fan aplaudiments de compromís… si no els enganxa l’obra s’aixequen i se’n van!…

M.– Pel que fa a les estructures empresarials i de producció també hi ha diferències. Les companyies de teatre familiar son molt més estables, amb estructures més sòlides i amb muntatges amb més recorregut. També hi ha més col·laboració entre companyies. A Lleida, hi ha com un “clúster” de companyies que comparteixen local, serveis, s’ajuden en qüestions artístiques i els dona molt bon resultat. Són molt bons a Lleida!

En el teatre per a adults, el concepte de companyia fa temps que ha desaparegut. Un director, un dramaturg i actors que s’ajunten per un projecte i després es separen i segueixen buscant-se la vida cadascú…

A.– Bé, el cercle tancat, tancadíssim, del TNC o del Lliure respon a una altra realitat. Sovint es confon i sembla que només hi ha això. Si fos així a Catalunya només hi hauria una vintena d’actors i quatre o cinc directors.

Tornant al que diu la Meritxell, fa uns mesos l’Oriol Puig, que és tot un referent en les arts escèniques, va fer un article parlant d’això. I en destacava que en el que fa a internacionalització, projectes sòlids, reconeixement internacional i a l’estat, el teatre familiar anava molt per davant. I, sí, nosaltres ja hem fet tot Espanya, cosetes per França, ara anirem a Portugal a un Festival, i amb “Sopa” ho pensem petar!… oi Meritxell?…

M.– Sí!!!

Parlem de la Covid?… Com us ha anat?

M.– Uff!… ha sigut el Dragon Khan. De cop va caure tot! Havíem de presentar “Sopa de pedres” a la Mostra Internacional d’Igualada… en fi! Quatre mesos parades totalment!… Bé, parades no, treballant molt en nous projectes però sense veure un duro. Després havien de venir les Festes Majors i en un matí contractaves un bolo i te’n queien tres, quasi d’un dia per l’altre… Hi ha ajuntaments que hi han posat ganes i imaginació. I molts altres que han anat per la via més còmoda de suspendre-ho tot. I és empipador, perquè és clar que és una activitat segura. A partir d’ara incertesa, incertesa i incertesa… Crec que ens en sortirem, però els que manen han d’entendre que tot plegat penja d’un fil. El sector sencer, també els de la música i dansa, pot quedar anorreat… després ho trobarem a faltar.

Albert Farriol

Més informació: Engruna Teatre

 

Nous actors polítics tres anys després del referèndum

La centralitat de la vida política catalana no rau a la presó o a l’exili, com cada dia intenten uns i altres, amb certa mala intenció. Per sort, algunes noves propostes prenen força per deixar el discurs victimista en retirada i obrir una nova senda activa per refermar i concretar el mandat democràtic del Primer d’Octubre i poder fer, de forma natural, la independència de Catalunya des de les institucions.

Els espanyols a Catalunya i a fora del país amb molt poc esforç, només centrant-se en el que fan i diuen els presos polítics catalans o els que gosen parlar des de l’exili, han reconduït el debat públic català de recuperació nacional en un debat que ha estat i serà per sempre més, com a molt, el debat pels drets civils, aquí i arreu, com no podia ésser d’una altra manera.

Per tant, ni de la presó ni de l’exili en sortirà cap opció més que la denúncia de la vulneració d’uns drets individuals, certament lloables i necessaris, que res tenen a veure amb la recuperació dels drets nacionals dels catalans, els quals només es poden fer valdre des de la perspectiva de l’acció política (col·lectiva).

La força espanyola, com qualsevol altra força que ha d’ordenar la vida pública, és la que prové d’instigar la por, i la millor caixa de ressonància, a la mida d’Espanya, són els presos polítics i els exiliats catalans, que dia sí dia també ens recorden, amb tota mena de detalls, com per tant poca cosa com manifestar-se porten tres anys engarjolats o malvivint en d’altres latituds.

La dignitat nacional que tant prediquen, uns i altres, passa per traslladar molt més al poble confiança i temperança, i també, ja d’una vegada, en apartar-se per deixar que nous polítics o activistes maldin per conquerir les llibertats nacionals que ens han de donar protecció i seguretat. Qualsevol lluita necessita una moral de victòria i d’afirmació que en cap cas passa per assumir tantes i tantes mancances, sobretot quan es fa des d’una posició de feblesa total com és la que prové de la presó o de l’exili.

Els presos polítics i els exiliats viuen reactivament, a tot el que els va passant, transmetent desconcert i desànim a la població catalana, la qual els ha atorgat un xec en blanc de tres anys llençat al pou de la història. La seva reacció sempre prové d’una nova decisió espanyola (normalment judicial) i per això, el seu discurs i missatge s’han convertit, ja a hores d’ara, en la principal eina d’espanyolització.

Per contra, els catalans clamen per la desconnexió d’Espanya com la millor via per refer el camí cap a la independència i la construcció d’un nou estat dins d’Europa. La desconnexió suposa tenir una agenda pròpia, uns debats interns vius i un imaginari social sempre emergent. Coses que ja existeixen entre molts catalans, per sort, i entre els que sorgeix una renovada energia. Hi ha nous actors socials i polítics que ja veuen clar el desgavell viscut fins ara i estan decidits a reaccionar per construir alternatives des de baix.

Algunes propostes disruptives i constructives sorgeixen de les entitats civils existents com Òmnium, ANC, etc., però d’altres iniciatives com Primàries Catalunya (que va néixer a instàncies de l’ANC) i provinents de persones amb lideratge a les xarxes socials, ja són ben vives. Són nous nius d’esperança que, amb tots els respectes pels represaliats i la més ferma solidaritat, busquen una sortida natural a les ànsies dels catalans.

El nucli fonamental de totes aquestes noves i fortes propostes passen per deixar d’acusar l’estat espanyol o Espanya, tot assumint que un nou estat català tampoc seria perfecte. Acusar constantment l’estat espanyol, la seva monarquia, els seus jutges, els seus sistemes de poder i, en definitiva, la seva democràcia… és posar en el centre del debat polític i social català la seva suposada força quan el que convé és posar la força i la voluntat dels catalans en el centre de tot el que vivim i sentim. Ignorant i desconnectant d’una impossible i inviable reforma espanyola des de Catalunya o feta per catalans.

És estratègicament necessari considerar Espanya i l’estat espanyol com una democràcia europea que respecta i reconeix els drets humans, en especial, el dret a l’autodeterminació. Estigmatitzar els espanyols com a feixistes, per defecte, com tan sovint passa, tanca totes les opcions a fer que, amb l’aplicació del mandat del Primer d’Octubre, aixecant la suspensió de la declaració d’independència, hi hagi un respecte mínim a les decisions i a la voluntat dels catalans.

Llorenç Prats