Carta oberta a Josep Lligadas

Benvolgut Josep,

Jo soc un “independentista decebut”, dels quals parles al numero 126 de L’Agulla. Per això he llegit el teu article. M’interessa el que diguis en un tema en el qual no pensem igual. Quan he acabat la lectura he fet la pregunta que em faig sovint davant les posicions més unionistes: quina alternativa proposen. No accepten la independència, doncs què proposen pròpiament. Tampoc el teu article parla d’això. Només una frase expressa el que crec que realment penseu: “… buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya”.

Aquí hi ha la qüestió fonamental, almenys el meu sofriment més fondo. Abans que la decepció pels camins que ha anat prenent el procés independentista, visc una decepció molt més profunda, la que en podríem dir la decepció autonomista, la decepció espanyola. Els meus coneixements històrics no són gaire galdosos, però m’atreviria a dir que l’intent espanyol més seriós per integrar Catalunya a Espanya de manera raonable i satisfactòria per a tothom ha sigut l’Estat de les Autonomies. El rebombori que ha constituït en el conjunt social i polític ha estat d’una envergadura enorme. Jo, com tu i molts, vàrem fer els primers passos democràtics en un clima autonomista. Jo el vaig viure de manera honesta i sincera. Vàrem viure aquells primers anys amb la il·lusió d’una Catalunya autònoma. Ens van dir que hi havia una condició, l’autonomia dels altres territoris de l’Estat, i vàrem acceptar aquesta condició, crec que sincerament, perquè s’afirmava i es treballava per una Catalunya realment autònoma.

Han anat passant els anys i el clima s’ha fet cada vegada més irrespirable: campanyes de boicot a Catalunya, tancament de les seves seus comercials a l’estranger, “Pujol, enano, habla castellano”, llista de decisions del Parlament, el temple de l’autonomia catalana, tombades pel Tribunal Constitucional, retallades substancials a l’Estatut de Catalunya aprovat per la majoria del Parlament, on encara ningú parlava d’independència; fins arribar al paroxisme, la prohibició d’una consulta, les càrregues policials de l’1 d’octubre, absolutament inacceptables des de qualsevol punt de vista raonable, els “a por ellos”, el 155, i l’espectacle sense qualificatiu d’uns dirigents polítics jutjats i condemnats, persones honorables al màxim, condemnades per un tribunal que provoca terror, una mena d’Inquisició Política Espanyola; i una exigència idiota de “arrepentimiento y conversión”. No puc entendre que algú es miri aquests fets, greus, com quelcom provisional o anecdòtic, mirant cap a un altre costat. Com si diguessin: ens tracten així perquè ens portem malament; quan ens portem bé ens abraçaran amb una amistat eterna.

Aquesta és la meva veritable decepció, profunda, definitiva, irrecuperable. L’autonomia de Catalunya ha estat impossible. Espanya no accepta Catalunya, i la llengua és el 90 % de la qüestió, i alhora no accepta que se’n vagi, en una mena d’amor–odi quasi patològic. Si seguim a Espanya, sigui de la forma que sigui, sempre serem súbdits. Catalunya dins d’Espanya és impossible. Els Aznar, els Rivera, les Arrimadas, no són fills del franquisme, són fills de la democràcia. Sigui davant la proposta que sigui, tornaran a sortir. Per a mi és una pena immensa, una decepció profunda, dolorosa, insalvable, molt més destructora que la decepció per la deriva independentista.

I una nota abans d’acabar. Dius que la independència de Catalunya és impossible; no la volen molts catalans, no la vol Espanya, no la vol Europa. Deixa’m al·ludir a la meva experiència. De fet, les coses importants en les que crec i que donen sentit a la meva vida, pràcticament totes són impossibles. Però hi crec. No cal que les expliciti. Segurament tu mateix has dit, parlant d’altres temes: les utopies no són impossibles; la fe les fa possibles. Si algun moment sents a dins el corc dolorós de la decepció espanyola, ens podem trobar i parlar.

Cordialment,

Gaspar Mora

Ampliar l’aeroport? I ara!

Sembla una broma de mal gust que quan encara no ens hem tret de sobre la Covid19 i en plena emergència climàtica es torni a plantejar l’ampliació de l’aeroport del Prat. Segurament la necessitat de recuperar l’economia és un dels motius pels quals s’està pressionant les administracions i s’està venent la moto a l’opinió pública, però crec que és un caramel molt i molt enverinat. Sobretot tenint en compte que fa quatre dies (al febrer d’aquest any) la Comissió Europea va obrir un procediment d’infracció a Espanya per deixadesa mediambiental en relació justament al delta del Llobregat, que forma part de la xarxa Natura 2000. Val a dir que s’han incomplert les mesures a què es van comprometre les administracions públiques i Aena en l’anterior ampliació de l’aeroport. El seu actual compromís, doncs, d’entrada és paper mullat, perquè no han complert els anteriors.

Concentracions urbanes i desplaçaments innecessaris

Un dels motius pels quals ens hem fet tan vulnerables a les epidèmies són les concentracions urbanes i els desplaçaments continus per tot el món. El sistema econòmic i l’escalfament global contribueixen sens dubte a les grans aglomeracions, perquè la inclemència del clima va tornant erms grans territoris i l’escassetat d’aigua es va estenent, cosa que força primer desplaçaments i després grans moviments migratoris. D’altra banda, el baix cost econòmic dels vols –l’altíssim preu ecològic no es té en compte– afavoreix rutes turístiques i desplaçaments banals. Reduir desplaçaments innecessaris hauria de ser un objectiu general. I evitar l’escalfament global, també. Altrament ben aviat la Covid19 serà substituïda per una altra pandèmia.

Malgrat els compromisos formals, la realitat s’encamina al sobreescalfament global

Segons diuen els experts (ho va comentar Salvador Samitier, cap de l’oficina contra el canvi climàtic de la Generalitat, a la primera reunió de la Taula d’emergència climàtica de Viladecans, al novembre passat) avancem a tota velocitat cap a l’opció més pessimista de l’escalfament global. Es considera que superar l’1,5 graus d’escalfament aboca cap a un desastre ecològic. Si no frenem, podria ser que a finals de segle haguéssim arribat als 4 graus. Molts ajuntaments han adoptat formalment el compromís de reduir un 40 % les emissions de gasos d’efecte hivernacle per a l’any 2030 i la Unió Europea es va comprometre, a finals de 2020, a reduir-los en un 55 %. L’ampliació de l’aeroport no només no contribuiria a reduir aquestes emissions, sinó que les incrementaria en un 33 %.

L’economia només es recupera de debò si les condicions de treball són dignes

La creació d’ocupació pot ser clarament un motor de recuperació econòmica. Però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera. L’economia també es recuperarà si la precarietat de la reforma laboral desapareix, si els salaris són dignes, si hi ha voluntat d’acabar amb l’economia submergida, si s’evita que gran part de la població immigrada hagi de treballar fora de la legalitat. I de llocs de treball per crear se me n’acudeixen molts: en l’atenció de les persones, en la sanitat, en els serveis socials, en l’educació… Una economia que viu en part dels serveis creats per les administracions públiques, sí, però convé recordar que no és que tots ens hàgim fet més pobres, sinó que ha crescut la desigualtat social. Per tant la reforma fiscal i la lluita contra el frau són imprescindibles perquè allà on s’acumula la riquesa es redistribueixi.

Catalunya també necessita un equilibri en el territori i un millor transport públic

Tampoc a casa nostra ens vam escapar de construir infraestructures que s’han mostrat inútils. Jo no dubto que sigui una bona cosa connectar l’aeroport del Prat amb destinacions intercontinentals, però potser es pot repensar i redistribuir el trànsit aeri aprofitant els altres aeroports de què disposem, infrautilitzats, i promovent tant com sigui possible un trànsit aeri més sostenible. Que per això fa falta millorar l’estructura ferroviària? Sens dubte. Tant la de rodalies com la de llarga distància.

Preservar l’espai natural del Delta

El Remolar, en el terme municipal de Viladecans, una de les zones amenaçades.
El Remolar, en el terme municipal de Viladecans, una de les zones amenaçades.

El Delta del Llobregat sobreviu miraculosament enmig de carreteres, autopistes, vies de tren i un aeroport en constant moviment. El Delta del Llobregat, diuen, va aconseguir endarrerir la caiguda de Barcelona a la guerra civil, perquè la seva fertilitat va garantir l’alimentació de molta gent. Malgrat tot, pel seu valor estratègic en les comunicacions, es veu constantment amenaçat. Només cal recordar com el govern d’Artur Mas va intentar de totes totes convertir-lo en una mena de puticlub a l’engrós (recordeu el delirant projecte d’Eurovegas i el seu no menys delirant promotor, Sheldon Adelson, trumpista “avant la lettre” i rebut a Catalunya amb honors de cap d’estat?).

Avui sens dubte toca tant preservar el Delta com promoure’n la zona agrària, dos espais que de vegades semblen oposats, però que es necessiten mútuament, i dels quals cal millorar-ne, i molt, la gestió.

Sense postureigs polítics, si us plau

Quan no hi ha cap projecte concret damunt la taula, els grups polítics competeixen mútuament a veure qui fa la moció més agosarada contra el canvi climàtic. També al Delta del Llobregat. Però ara mateix veiem com els dos alcaldes socialistes de Gavà i de Viladecans (el de Viladecans és també president de la xarxa de governs locals per la biodiversitat, una organització d’abast espanyol) es manifesten com si res a favor de l’ampliació. Potser per això l’alcaldessa de Gavà s’ha convertit en ministra de Transports?

Per lluitar contra el canvi climàtic cal determinació, unitat, bona informació i prou imaginació com per crear alternatives a allò que se’ns ven com a única sortida. Amb el simple postureig no anem enlloc.

Mercè Solé

“Evangelizar la cultura en Valencia”

Aquest era el títol de la carta pastoral (en castellà) que el desembre de 2105 va escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l’arquebisbe de València exposava una qüestió de gran actualitat: “que la fe se haga cultura”. Això, la fe en la cultura d’un poble, es va fer realitat el diumenge 26 de març de 2017, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar l’Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua ucraïnesa.

És bonic que els diversos pobles puguin expressar la seva fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. O com ho fan els filipins, els polonesos, els britànics o els xinesos que viuen al País Valencià. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua, com poden fer-ho aquests cristians en les seves llengües.

Com va dir el papa Pau VIè, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquella carta pastoral), “la ruptura entre el Evangelio y la cultura es sin duda el drama de nuestra época” (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquella carta pastoral defensava que “una fe que no se haga cultura, no es plenamente acogida”.

Per això mateix, si l’arquebisbe de València propugnava la necessitat que l’Església integri totes les cultures, ¿com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text “las raíces cristianas de la identidad valenciana”, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, “centro de diálogo y de convivencia” i “cruce de culturas”. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de “crear, desde la inmensa riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una auténtica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso, que pueda contribuir al diálogo entre ciencia y fe, entre la cultura cristiana y la civilización universal”. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la seva vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí, va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. ¿Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? ¿Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguin a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l’hauria pogut signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula “Valencia” (sempre en castellà), no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L’arquebisbe parlava de “la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso”. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitzo plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. ¿Però no s’hauria també d’inculturar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

En una entrevista (Levante, 29 de gener de 2017), el cardenal Cañizares, a més de dir que desitja “la misa en valenciano de manera habitual”, afirmava el seu interès “en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes”. D’ell i dels altres bisbes valencians depèn que això sigui una realitat. Com també depèn d’ell que les misses siguin en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible. Hi ha el Missal Romà traduït al valencià per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però el cardenal Cañizares continua sense presentar-lo a la CEE perquè sigui aprovat. Per això no hi ha textos litúrgics oficials i les misses se celebren en molts pocs pobles, degut a la bona voluntat o a l’interès dels mossens més conscienciats per la llengua.

Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos que viuen al País Valencià, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.

Josep Miquel Bausset

I els joves, què?

Durant les últimes setmanes no han faltat a cap mitjà de comunicació les referències a l’onada de Covid-19 que està afectant, aquest cop i principalment, a la gent jove. Els judicis morals i la culpabilització han seguit de manera quasi immediata totes aquestes notícies, però no ha estat el primer cop que la culpabilització i els joves s’han trobat; jo mateixa he escoltat a molta gent dir que la causa d’algunes de les onades que s’han donat al llarg de la pandèmia han estat únicament responsabilitat dels joves. I s’ha de parlar de responsabilitat col·lectiva, quelcom que ha estat clau per fer front a una pandèmia mundial com la que estem vivint, no només exigida als joves sinó al conjunt de la societat.

Però és injust que, ara que la onada de Covid-19 està afectant el jovent, s’assenyali només a un grup com a irresponsable i culpable, quan d’irresponsabilitat n’hi ha hagut de totes les edats i en tots els àmbits. Potser culpar a la gent jove sempre ha estat el més senzill, molt més senzill que obrir un debat sobre com els trastorns mentals, l’ansietat, la depressió o els trastorns alimentaris, entre els més destacats, han incrementat entre els adolescents i joves, molt més senzill que intentar obrir les universitats per a restablir la normalitat o semi normalitat acadèmica, molt més senzill que donar solucions a l’augment de l’atur juvenil. Si es parla dels joves per culpabilitzar-los, també cal parlar de tots aquests altres temes que han quedat al marge del debat públic.

La universitat va ser de les primeres coses que van tancar, no només al març de 2020 quan la pandèmia de Covid-19 estava descontrolada, sinó també a l’octubre del mateix any quan escoles i instituts reprenien amb cautela l’activitat docent. I pot tenir sentit que es tanqui la universitat per evitar, sobretot, la mobilitat. Però un cop es va tancar la universitat a l’octubre, i tenint en compte que tampoc havíem pogut fer docència la meitat del curs 2019-2020, ja no se n’ha tornat a parlar. I fer un curs universitari sencer des de casa amb totes les limitacions que això suposa, comptant, a més, el període del confinament anterior, acaba perjudicant molts àmbits diferents; no només les relacions socials o la vida universitària, també la pèrdua d’un ritme de vida i d’uns hàbits a la qual cosa s’hi suma el cansament que s’ha anat acumulant, el cansament de la incertesa i de les nul·les propostes per reprendre, d’una manera o d’una altra, la normalitat. Hi ha estudiants que sí que van acabar tornant a les aules i n’hi ha d’altres, com en el meu cas, que vam acabar asseguts a l’escriptori de casa comentant i compartint, tant amb professors com amb alumnes, el desgast que ha suposat aquest curs anòmal.

Carme Palacios Prados

Ressorgeix l’homofòbia, rearmem la solidaritat

En els darrers dies, arran de l’assassinat del jove Samuel Luiz a La Corunya, estem vivint un qüestionament sobre què és i que no és homofòbia. Diversos sectors de la política i de la judicatura estan intentant negar una realitat que ha sigut evident: que algú pressuposi quina és la teva sexualitat, t’assenyali i ho faci servir per ferir-te o atacar-te és homofòbia i lgtbifòbia. Se’ns ha intentat dir que aquest assenyalament no és important, ja que la paraula “maricón” és d’ús habitual. Efectivament ho és, tanmateix, amb un sentit pejoratiu. Davant d’això, al col·lectiu LGTB+ tenim la tradició d’agafar les paraules que ens llencen i fer-les servir per reivindicar-nos. Maricón, marieta, bollera… Ho fem per canviar-ne el significat, perquè l’insult forma part del nostre paisatge, com a mecanisme de defensa i com a símbol d’identitat col·lectiva, per identificar la nostra gent.

Per escriure aquest article hem volgut centrar-nos en la nostra vivència personal, ja que sota un pretès debat jurídic s’estan posant en dubte les experiències en les quals nosaltres mateixos vivim i hem viscut: l’homofòbia. Formem part d’una generació de joves que ha crescut abans de la normalització de persones referents LGTB+, abans de les campanyes de sensibilització, i hem hagut de lidiar no sols amb les agressions homofòbiques, sinó també amb l’homofòbia internalitzada, i que ens causa dolor sense necessitat que ho faci una tercera persona. Aquest dolor ve fruit que, sense referents positius ni normalització, l’“adonar-nos” de la pròpia orientació sexual o expressió de gènere (en definitiva, de la pròpia identitat) ens arribava seguida d’un gran silenci i d’una sensació de soledat. Silenci ja que en la nostra intimitat ens hem preguntat com se suposa que havíem de viure la nostra identitat, sense trobar una resposta. També d’una sensació de soledat, de no saber amb qui parlar-ne, de por al rebuig de familiars, companys de classe, amigues i amics, de por a ser ridiculitzat, assenyalat, o fins i tot violentat… Els qui escrivim aquestes línies vam tenir la sort de poder sortir de l’armari i tenir un entorn proper que va acollir amb relativa acceptació, sense obviar algunes situacions concretes de violència que hem patit a les classes, als carrers, sortint de festa… No obstant això, vam haver d’aprendre a com lluitar contra l’homofòbia, no sols individualment establint mecanismes de defensa i prevenció, també organitzant-nos col·lectivament generant entorns segurs. En aquests espais de trobada hem pogut compartir que allò que havíem viscut com un drama individual, és un problema social, i hem après a viure positivament la nostra identitat.

Després de cert temps en aquesta còmoda tranquil·litat, pensàvem que la sensació de relativa seguretat, per a nosaltres i per a la gent més jove, ja era irreversible. Que la nostra societat havia arribat a uns nivells de progrés profitosos per a nosaltres i per a les generacions futures. Amb els anys hi ha hagut un procés de consolidació d’un consens social que havia esdevingut un veritable progrés civilitzatori. La majoria de les persones de la nostra societat entenen que els drets LGTB+ són drets humans, i que no són opinables, Aquest consens fa que qui està en contra dels drets LGTB+ esdevingui una minoria, calli la seva homofòbia i quedi fora del debat.

La ultradreta ha aprofitat aquesta minoria com a nínxol per a alimentar la seva base social i electoral, i els diu que allò que pensen en la intimitat no hi ha problema en fer-ho públic. Això ha causat un ressorgiment del pensament egoista, insolidari, que veu el discurs homòfob com una forma de “trencar el que és políticament correcte”, un discurs que cala no només en persones adultes sinó també en joves desorientats que ho veuen com una forma de rebel·lia.

Una forma de rebel·lia que porta a persones joves a parlar sense embuts a les xarxes sobre com apallissar homosexuals, i que porta fins i tot a normalitzar-ho per segons qui. Som conscients que d’homofòbia n’hi ha cada dia, però el cas del Samuel ens ha afectat en particular.

Ens remou per dins, moltes persones LGTB+ ens sentim interpel·lades, ja que moltes hem viscut experiències molt semblants. Ens podria passar avui mateix. I no només a nosaltres, li pot passar a qualsevol persona que pugui ser llegida com a diferent, amb certa ploma o que vesteixi de forma poc normativa, ens podria passar a totes.

Ens havien ensenyat a no abaixar el cap, ens havien dit que havíem de ser valents i respondre amb dignitat davant les agressions. “No deixis que et converteixin en una víctima”, ens hem sentit dir moltes vegades. Però el Samuel va respondre “de què” quan li deien “maricón”, i el van matar.

I com diuen les feministes al parlar de la violència masclista: no volem ser valentes, volem ser lliures. No estem disposats a tornar a passar por i això passa per tornar a construir un consens que ens protegeixi, a nosaltres i a altres col·lectius. Per fer-ho, ens calen aliances. Necessitem que quan algú faci servir la nostra identitat com un insult, el silenci no sigui còmplice. Necessitem persones que sense formar part del col·lectiu LGTB+ ens defensin, de la mateixa manera que nosaltres les defensaríem davant d’altres discriminacions. Davant el ressorgiment de l’homofòbia i la lgtbifòbia, aixequem la bandera de la solidaritat.

Marc Collado i Ramon Gutiérrez

Micropobles

Fa unes setmanes, en una de les activitats del Miracle, vaig tenir ocasió d’assistir a una breu xerrada de l’alcalde de Riner, Joan Solà. Riner és un municipi d’uns 300 habitants (durant la pandèmia ha passat de 250 a 300!), a la comarca del Solsonès. Està format per masies disperses i compta amb quatre petits nuclis de població, un dels qual és el Miracle, on, a la Casa Gran, hi ha l’alcaldia.

El públic a qui en Joan Solà s’adreçava som, sobretot, urbanites de l’àrea metropolitana, assedegats de natura i de silenci. La zona sud del Solsonès en aquest sentit reuneix tots els requisits per a nosaltres, que de vegades ens atemorim quan pensem en la possibilitat que el turisme massiu arribi a la zona. La densitat de població de Riner és de 5,6 habitants per quilòmetre quadrat. La de Barcelona, de 16.420.

Viure i treballar a Riner és, però, tota una altra cosa. Als habituals del Miracle, ja ens sorprèn que una ciutat com Solsona, que és el nucli gran més proper, només pugui enllaçar amb Barcelona amb una línia diària de bus. De Solsona al Miracle, cal agafar un taxi. El transport públic que comunica les diverses poblacions de la comarca és molt limitat. La gent no només ha de tenir un cotxe, ens diu l’alcalde, sinó dos. I, per l’actual normativa que regula la construcció, pensada per evitar abusos, molts pagesos es troben que han de viure a Solsona perquè no els és permès d’eixamplar la casa pairal. Com si pel fet de viure en una zona rural, hi hagués l’obligació de compartir habitatge amb els pares.

Durant el confinament, els estudiants universitaris s’han trobat doblement confinats, perquè l’internet de qualitat necessari per assistir de forma virtual a classe és inexistent. Els cables de la fibra òptica travessen físicament el territori, però Movistar, per exemple, considera que atesa la dispersió dels veïns no és rendible fer-la arribar a les masies.
Un gran desequilibri territorial, doncs, d’arrels històriques, que els consistoris d’aquestes petites poblacions intenten compensar. Un primer pas ha estat la creació de l’Associació de micropobles de Catalunya, que aplega els pobles amb menys de 500 habitants. Al Solsonès, s’intenta fer arribar la cultura a tot arreu amb diverses iniciatives. Vaig tenir ocasió de prendre part en una d’elles, les Espurnes Barroques, i em va semblar esplèndida, fruit d’un esforç considerable. També s’intenta promoure productes alimentaris de qualitat: reintroduir la vinya, elaboració de formatges, etc.

Una de les qüestions més difícils que tenen per davant és l’intent de seducció de grans empreses energètiques, que proposen als ajuntaments dedicar enormes espais a energies renovables: molins o plaques fotovoltaiques, que substituirien part del cultiu i malmetrien el paisatge… a canvi de sucoses subvencions per a uns ajuntaments que tenen una economia molt justeta.

Fa pensar el desequilibri mantingut al llarg de tants anys. Fa pensar el paper de les grans empreses elèctriques que fan propostes absolutament desproporcionades. Fa pensar si ha de ser el turisme (i quina mena de turisme) qui ha de donar vida al territori. Tampoc no pot ser que els urbanites exigim al món rural viure en unes condicions que no voldríem per a nosaltres i que són causa d’una gran desigualtat.

Equilibri, diversitat, sostenibilitat, respecte a la natura… Tenim feina per estona.

Mercè Solé

L’Agulla fa 25 anys. Envieu-nos impressions!

El primer número d’aquesta revista, que llavors era en paper, va aparèixer l’octubre de 1996. O sigui que ara farà 25 anys. En el proper número, el de setembre, hi volem donar relleu.

Però, perquè aquest relleu pugui ser de tothom, us proposem que, tots aquells i aquelles que us vingui de gust, ens envieu les vostres impressions, que estiguin relacionades d’alguna manera amb la revista: sobre la revista mateix, sobre el que ha passat al món i a l’Església en aquests 25 anys, sobre el futur… El que vulgueu.

El que envieu pot ser curt o llarg, però no superior a les 600 paraules. I hauríem de tenir-ho com a més tard el 15 de setembre. El nostre correu és

agulla.revista@movistar.es

O sigui que ja ho sabeu: podeu posar-vos-hi ara i enviar-nos-ho, o pensar-hi tot l’agost i enviar-nos-ho a primers de setembre.

Esperem les vostres impressions!

No viatgeu!

Un consell per aquestes vacances: no viatgeu, i si ho feu que sigui a prop. Ho agrairà el planeta. La gent a les nostres ciutats es queixa dels turistes que envaeixen les terrasses, interfereixen el mercat de l’habitatge, col·lapsen hotels i desfiguren la fesomia dels barris. També es queixen de la contaminació dels creuers, del projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona que faria malbé els espais naturals del delta del Llobregat. Feu-me cas, no viatgeu amb avió, ni amb vaixell ni aneu a altres ciutats del món perquè els seus habitants us maleiran els ossos. I a veure si així descobrim aquest elefant dins l’habitació que som nosaltres mateixos així de contradictoris.

Salva Clarós

Exposició Banksy a Barcelona: per no quedar-nos amb el titular

Banksy és un artista dels que aconsegueixen ser notícia. Sap unir denúncia política, poesia i ironia. Sap provocar, conscienciar, fer-nos dubtar. Sap que el seu anonimat reforça el mite. I sap allò que el farà sortir a totes les televisions del món: recordeu les imatges de la subhasta d’art, on, en el moment que adjudiquen la seva obra a un preu astronòmic, aquesta s’autodestrueix? Així és Banksy.

El perill, com passa sovint, és quedar-nos només en allò que és notícia, en el titular. Aquest estiu, i més enllà, l’espai Trafalgar de Barcelona ens permet, a través de l’exposició The World of Banksy, descobrir-lo més a fons. Una part de l’exposició està dedicada a petites rèpliques de les seves obres gràfiques que ens conviden a veure el món amb ulls crítics: algunes molt conegudes, d’altres no tant. L’altra part, més immersiva, inclou reproduccions a gran escala: còpies de murals que ens traslladen a París, a Palestina, al mur de Berlín, als Estats Units… Tant si sou coneixedors del món Banksy com si només l’heu descobert superficialment, recomano aturar-se a llegir tranquil·lament, i una per una, la petita ressenya que acompanya cada obra i que ens posa en context de forma breu i clara. Complementen de forma idònia l’exposició alguns racons amb contingut audiovisual. Per tant, no ens quedem només en obres com “Sempre hi ha esperança”, coneguda com la nena del globus, o l’anti-militarista “El llençador de flors”… i fem immersió. Val la pena.

I per cert, en sortir, inevitablement anireu a parar a la botiga amb una àmplia oferta de marxandatge, cosa que molt ‘esperit Banksy’ no és. Però vaja, d’alguna manera, a les ments inquietes que conec també les ha remogut… i això sí que és més ‘banksyià’.

Espai Trafalgar. C/ Trafalgar, 34 – Barcelona
Horari: De dilluns a diumenge, de 10:00 a 20:00. Preus: de 9 a 12€. Gratuït: Infants fins a 6 anys i persones amb Grau de Discapacitat. Visites guiades: dilluns. Fins al 31 de desembre.
Més info: www.espaciotrafalgar.es

Maria-Josep Hernàndez

Un magnífic llibre sobre el xoc de valors del cristianisme amb l’imperi romà

L’aparició del cristianisme enmig de l’imperi romà, amb el seu nou sistema de valors que xocava frontalment amb les maneres d’entendre i de viure la vida que la civilització pagana tenia profundament arrelades, va significar una profunda sacsejada. Valors com la igualtat entre tots els éssers humans o la compassió envers els pobres estaven en total contradicció amb el que es vivia i es pensava en aquella societat. I aquesta va ser una causa fonamental de les persecucions que va patir el cristianisme en els seus primers segles d’existència.

Entre les moltes coses que podem fer aquest estiu, jo voldria recomanar la lectura d’un llibre que fa entendre molt bé el que va significar aquest xoc de valors. I que no ho explica mitjançant un estudi sistemàtic, sinó mitjançant unes cartes entre un pagà i un cristià, escrites amb un estil narratiu molt agradable de llegir, i amb un permanent punt de suspens.

La contraportada del llibre ens diu que durant unes excavacions arqueològiques a la ciutat de Pèrgam, a la costa de l’Àsia Menor, o sigui a l’actual Turquia, es van descobrir unes cartes que podien datar-se de finals del segle primer després de Crist. En elles, el noble romà Antipes intercanvia amb Lluc, l’autor del tercer evangeli, els respectius punts de vista sobre el món i la societat en què viuen.

La lectura d’aquestes cartes, continua la contraportada, són, per al lector actual, un magnífic mitjà per anar-nos introduint en la mentalitat d’un ciutadà romà, ferm defensor dels valors de la seva cultura i del paper de Roma en el govern del món, i veure el procés pel qual un home així va poder percebre, passant pel refús, la perplexitat, la curiositat i l’atracció, el que significava la novetat de les formes de vida de la tercera generació de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret.

Les cartes són, certament, una ficció. Però magníficament documentada i, a més, amb un final impactant. I a sobre, el llibre porta uns apèndixs en què l’autor explica quines de les coses que surten a les cartes són indubtablement històriques, quines seria versemblant que haguessin passat, i quines són simplement ficció.

El títol del llibre és Las cartas perdidas de Pérgamo, va ser publicat per Ediciones Sígueme l’any 2007, té 200 pàgines i el seu autor és el professor d’estudis sobre el Nou Testament Bruce W. Longenecker.

Josep Lligadas

Desconnexió…

Sovint diem que necessitem uns dies de vacances per desconnectar… I aquesta és la meva proposta per fer-ne experiència alguns jorns… Sí, desconnectar de les xarxes socials… Costa? Oitant! Sobretot al principi… I trobes a faltar no poder enviar un WhatsApp, no mirar el Twitter compulsivament per saber què diu la gent (la que t’importa, la que fins i tot odies…), no haver-te de fer selfies allà on vas… Però a poc a poc, notes més silenci, te n’adones de com som de dependents del mòbil i de les seves aplicacions… i et planteges trucar a persones amb les que fa mesos (o anys!) que no parles perquè un missatget ha substituït una telefonada, una conversa en directe…

Proveu-ho… Jo em vaig veure impulsada a treure’m WhatsApp el març per un col·lapse personal després d’un any dur per la pandèmia… I m’ha resultat terapèutic… No cal ser tan dràstic si no en sentiu la necessitat, però l’experiència de viure sense mirar el mòbil durant alguns dies segur que és higiènica i ens fa més lliures i conscients…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Tornen les lectures d’estiu

Dedicaré bona part de les meves vacances a gaudir de la ploma de quatre dones. He anat aplegant els llibres que m’acompanyaran en viatges, visites familiars i dies estivals. Que siguin quatre dones en aquests moments de la meva vida té sentit. Té a veure amb que gaudeixo més de creacions femenines intel·ligents i compromeses.

Un premi Planeta; un assaig novel·lat que va per la 34 edició; un de dones valentes de l’Orient Mitjà; i un “episodi” ambientat en la postguerra. Vist un darrere de l’altre penso que la cosa promet.

Aquitania, de l’Eva García Saenz de Urturi, és premi Planeta 2020. El que té aquest premi, i d’altres, és que donen les guanyadores pràcticament en directe dins el TN de TV3. I allà estava jo escoltant de què anava el llibre guanyador i dient-me “aquest l’he de llegir”. La reina Elionor de Aquitània i Lluís de França en les corts d’Aquitània i París en el segle XII. Ells van construir el que en el segle XX es dirà Europa. M’esperen intrigues i passions diverses.

El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo, de la Irene Vallejo Moreu, és premi nacional d’assaig 2020. Aquest llibre ha arribat a les meves mans perquè el vaig agafar de la prestatgeria de casa d’una amiga. El vaig obrir per l’índex i vaig preguntar en veu alta “me’l puc emportar?”. Sé que està traduït al català, ara bé, jo el llegiré en la llengua amb què l’autora el va escriure.

La madre de Frankenstein, de l’Almudena Grandes Hernández, penúltim dels llibres que formen la saga d’Episodios de una Guerra Interminable. Vaig començar fa deu anys llegint el primer dels episodis, Inés y la alegría, i he anat seguint la saga que sota el gènere de la novel·la construïda sobre fets reals, m’ha portat a viure moments de la guerra civil i de la postguerra espanyola. Jo soc d’una generació nascuda en els anys 60 i la lectura d’aquestes històries m’ha apropat a realitats llunyanes en el temps que em fan vindicar convençuda la memòria històrica democràtica.

I per últim, Dones valentes, de Txell Feixas Torras, publicat per Ara llibres. La Txell és una periodista corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio, segur que la coneixes. Ens informa sobre l’Orient Mitjà i d’Àsia des de Beirut de manera rigorosa i amb humanitat. En aquest llibre ens parla a través de les dones dels canvis que vindran i que fa temps que truquen a la porta dels països àrabs. Aquest llibre formarà part de les coses que es mouran amb mi aquest estiu i que me’l farà més interessant.

Quiteria Guirao

Abús de confiança en temps de vacances

No és una activitat exclusiva de l’estiu, qualsevol dia festiu podria anar bé, però convé que es faci amb dies per davant per anar practicant i disfrutar-ho. Sí, la primera setmana de vacances pot ser un bon moment.

Necessiteu trobar un carrer tranquil, una plaça sense massa gent o un camí amb pocs sotracs i, sobretot, un nen o nena. Edat ideal, cinc o sis anys. És indispensable que la criatura us tingui total confiança. A aquesta edat, la confiança màxima de l’infant es diposita en el pare i la mare, o sigui que us haureu de buscar un fill o filla d’aquesta edat. Un net també pot valer, però absteniu-vos de practicar amb nebots o fills d’amics, el resultat és més dubtós. Cal dir que, en el curs de l’experiència, probablement haureu d’abusar d’aquesta confiança però serà per una bona causa, no patiu!…

Cal crear el clima, la motivació adient. Per exemple …trobo que ja ets una mica gran per anar amb rodetes a la bici, si vols t’ajudo a anar sense… de fet quasi ja en saps, ja veuràs que no és difícil i podràs anar per tot arreu… Podeu utilitzar altres estímuls en funció de la personalitat del nano, es clar.

Amb el nen o nena dalt la bicicleta, vosaltres aguantant per darrera la sella …vinga, mira endavant i pedala que t’aguanto… comença l’experiència que molt probablement acabarà amb una morrada o un genoll pelat. És el preu de la llibertat!

Atenció: les primeres pedalades –com quasi tot a la vida– són les mes importants. Potser cal ajudar a que no es torci el manillar i empènyer una mica per assegurar una velocitat mínima. Sou vosaltres qui sabeu que, en aquest cas, és important una certa velocitat.

…no miris a terra, mira endavant!… ho fas molt bé!… va, va!… i ja us podeu preparar per la trompada. Si el nano percep la vostra veu més i més llunyana, pot girar el cap. Si passa això, quasi inevitablement s’escurça el trajecte. No hi fa res!… final previsible, necessari.

Potser caldrà algun consol, alguna frega, una mica d’aigua-que-ho-cura-tot. Però sereu feliços tots dos i recordareu molt temps –tota la vida?– aquell moment.

Albert Farriol

Entrevistes de les d’abans, amb gent molt significativa

És un bon exercici recordar que hi havia una altra manera de fer entrevistes a la televisió: entrevistes llargues, respectuoses amb el convidat, ben preparades, que no necessitaven cap xou extra llevat del que, de vegades, oferia el propi entrevistat. Avui potser ens resulten una mica impostades, però són un bon aparador de la història de la Catalunya recent a través de persones rellevants de la cultura, la ciència, la política… Us recomano visitar les seccions “a la carta” de tres sèries d’entrevistes:

  • A fondo, amb Joaquín Soler Serrano, on podreu trobar entrevistes amb Josep Pla, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Teresa Pàmies; o Ennio Morricone, Federico Fellini, Alejo Carpentier, Octavio Paz i una llarguíssima filera de personatges interessants, en una època apassionant: entre 1976 i 1981.
  • Personatges, amb Montserrat Roig. Un programa de Televisió Espanyola a Catalunya, en les primeres emissions en català, abans de l’existència de TV3. El programa va començar el 1977.
  • Identitats, amb Josep Maria Espinàs, a TV-3 del 1984 al 1988.

Un bon exercici per quan tenim la temptació de pensar que avui comença tot. No és veritat: ja fa temps que ha començat.

Mercè Solé

Ampliar l’aeroport és accelerar el canvi climàtic

Que el canvi climàtic avança a gran velocitat per l’acció humana comença a ser una evidència que esdevé un malson per a gran part de la població mundial. Temperatures extremes, com acaba de passar al nord del continent americà, inundacions, sequeres i incendis d’una intensitat i velocitat anòmales cada cop són més freqüents arreu. Això no té causes naturals, sinó que clarament es deu a posar l’economia (una economia al servei d’una minoria) per damunt de la política i per descomptat de la sensatesa, i tendeix a incrementar-se de forma exponencial. Perilla l’abastiment d’aigua potable per a molta gent, es redueixen les zones de cultiu, algunes zones costaneres es van inundant. El nostre Mediterrani és una d’aquestes zones sensibles, on els pronòstics apunten a una reducció de la pesca i de la biodiversitat. Els experts indiquen que només una frenada decidida i immediata en l’emissió de CO2 i un canvi d’hàbits pot limitar un escalfament amb conseqüències que arriben a amenaçar l’espècie humana.

En aquest context i encara sota els efectes d’una pandèmia que ha estat un tastet dels efectes imprevisibles d’una forma de vida que assetja el món natural i afavoreix una contagiosa massificació, AENA proposa, amb presses, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una ampliació que ha de permetre l’increment de vols i, és clar, de l’emissió de CO2. Per no esmentar, també, la destrucció d’espais naturals del Delta del Llobregat i la promoció del turisme com a monocultiu a Catalunya.

Repensar quina és la indústria que volem i necessitem, promoure l’equilibri territorial, potenciar comunitats energètiques que s’autoabasteixin, garantir una bona infraestructura ferroviària, donar suport a la pagesia per garantir una alimentació ecològica i de proximitat són reptes que cal abordar, entre molts d’altres. Perquè les generacions que arriben puguin senzillament viure dignament.

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el seu nom.

Maria Fornós, amb el poble saharaui

Anna Algarra, “la pública a judici”

Elisa Soler, al costat del poble gitano

Juan Antonio Delgado de la Rosa, conèixer la història

Noemí Rocabert, premi Rafael Juncadella

Mercè Solé, Pasqua i Primer de Maig

Amb Tica Font, en memòria d’Arcadi Oliveres

Berchmans Garrido i Llum Mascaray, 75 anys de GOAC

Àlex Guillamón i Miguel Pajares, parlem de refugiats climàtics

Pastoral Obrera de Catalunya

En record…

Temps de moltes pèrdues… Temps de moltes abraçades del Pare-Mare… I ben segur que la de la Maria Amor Torns amb Qui més estimava va ser sentida. Fa unes setmanes, la Maria Amor, una subscriptora de L’Agulla des de fa anys, va morir a València. Allà, a la casa de les germanes grans de les Filles del Cor de Maria, va anar afeblint-se.

Era una dona bona, profundament bona. Senzilla, de cor generós, acollidora. I oberta de ment. Filla de família treballadora de Collblanc, cerdanyolenca d’adopció, envoltada dels joves del Mijac, catalana de cor.

Et trobaré a faltar. En els darrers anys, quan ja no se t’entenia al telèfon, o no em reconeixies quan et visitava, et retrobava en el teu somriure plàcid. Molts records compartits, moltes coses que m’has ensenyat i que ja formen part de mi.

Descanses en Pau!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Resseguint el litoral de Garraf: de Sitges a Vilanova

Entre Sitges i Vilanova i la Geltrú trobem un agradable caminet de ronda que ressegueix la costa. La ruta recorre un territori rocós amb vegetació mediterrània i un seguit de cales tranquil·les fora de la temporada d’estiu i amb vistes precioses de la Mediterrània. Alguns trams van paral·lels a la via del tren i podrem observar la gran obra d’enginyeria de final del segle XIX i imaginar la vida ferroviària. Els senyals que cal seguir corresponen al GR-92, que aquí pren el nom de Ruta de les Cales o Camí dels Colls.

Aquest itinerari permet diverses opcions: caminar només d’anada i tornar amb tren des de Vilanova (és la ruta que presentem); aprofitar per visitar Vilanova, fer la tornada a Sitges a peu pel mateix recorregut de la costa o bé passant per l’interior.


Dades tècniques

Inici: estació de Sitges. Horari
Final: estació de Vilanova i la Geltrú. Horari
Itinerari: Estació de Sitges – platges de Sitges – riera de Ribes – Atlàntida – punta de les Coves – punta de la Desenrocada – punta Grossa – punta Llarga i masia dels Colls – platja de Sant Cristòfol – estació de Vilanova
Distància: 8,7 km
Desnivell acumulat: +/- 50 m
Dificultat: Baixa. Cal portar calçat adequat per a camins pedregosos
Més informació: Mapa 41 – Vilanova i la Geltrú de l’ICGC 1:25000; Penedès, 1: 50.000 de l’Ed. Alpina i els webs: Senderisme en tren i Wikiloc

La ruta

De l’estació a Sant Bartomeu i Santa Tecla

Sortint de l’estació ens dirigirem a la platja. Un bon recorregut consisteix a baixar pel carrer Illa de Cuba, plaça del Cap de la Vila i arribar pel carrer Major a l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla.

Aquesta església fou inaugurada el 19 de Juliol de 1672 i fou bastida en substitució de l’anterior, romànica, malmesa per les mines i les bombes el 15 d’octubre de 1649 a la Guerra dels Segadors.

Per unes escales baixarem a la platja.

Les platges

Durant uns dos quilòmetres les resseguirem fins al Club de Mar, on per la dreta entrarem al passeig marítim. Passat l’hotel Terramar, un enorme bloc de color blanc, arribarem a la riera de Ribes.

La riera de Ribes

Continuem o bé per la platja o també pel passeig marítim, ara exclusiu per a vianants, fins a traspassar la desembocadura de la riera de Ribes (en cas que anés plena, cal cercar un pont més amunt). Aquest lloc s’anomena cap de Grills.

L’Atlàntida

Ara resseguim la platja de Santa Margarida fins a una antiga discoteca, l’Atlàntida; travessem un gran descampat i trobem una nova edificació anomenada la masia de les Coves, que haurem de superar passant pel costat de la paret dreta (en aquest tram veurem marques blanques i vermelles del GR-92 i un rètol informatiu que ens orientarà correctament en direcció a Vilanova i la Geltrú).

Zona de les Coves

El sender ascendeix lleugerament per un camí pedregós fins a un petit túnel del tren. Nosaltres avancem sempre deixant les vies a la nostra dreta.

Aquí, entre la zona de les Coves i la punta de les Coves, podem veure un avenc protegit que comunica amb la cova del Gegant, que és accessible des de la platja. N’hi ha d’altres de més petites i en algunes s’han fet troballes arqueològiques. També hi ha la curiosa cova dels Bufadors, es tracta de dos conductes subaquàtics on només és pot entrar capbussant-se en el mar i es diuen així per uns forats que tenen a la part superior (forats a la roca) que bufen i xiulen quan el mar està embravit.

Continuem en direcció a la punta de les Coves, la primera de les “puntes” que trobarem al llarg de la ruta de les Cales. Davant nostre veurem el primer dels tres túnels de les vies del tren que trobarem al llarg del recorregut abans d’entrar a Vilanova i la Geltrú.

Punta de les Coves

Igual que les altres “puntes” per on passarem, en aquest indret veurem diferents corriols que l’envolten i fan un circuit d’anada i tornada. Alguns d’aquests corriols ens portaran al penya-segat, aneu amb compte, on gaudirem de bones vistes.

Seguirem la direcció del rètol informatiu cap a Vilanova i la Geltrú i farem una lleugera i curta baixada en direcció a les vies del tren; tot i que la ruta de les Cales en general no té cap dificultat, en els trams de pujada i baixada hi ha moltes pedres i cal caminar amb precaució.

Anirem trobant al llarg del camí platges i cales; entre la punta de les Coves i la següent, la punta de la Desenrocada, hi ha la petita platja de Rosés i més endavant, ja tocant la punta de la Desenrocada, veurem la platja de l’Home Mort.

Punta de la Desenrocada

Arribats a la part superior de la punta de la Desenrocada, igual que en l’anterior, veurem diferents corriols que l’envolten i que podem seguir amb precaució.

Iniciem el descens a les vies del tren. Un sender baixa a la cala dels Gegants, però nosaltres continuem un petit tram pel costat de les vies fins que iniciem l’ascensió suau a la punta Grossa.

Punta Grossa

Estem situats sobre el túnel on veurem un rètol enmig d’una cruïlla: a la dreta, en direcció al bosc (serra dels Paranys), a l’esquerra en direcció a la part més alta de la Punta i del recorregut, on es pot aprofitar per anar fins als penya-segats i gaudir de la costa Mediterrània i les seves vistes. La ruta de les Cales continua endavant, baixant altra volta a les vies del tren, direcció Vilanova fins prop de l’entrada d’un altre túnel, sota la punta Llarga, que rodejarem per l’esquerra.

Punta Llarga i masia dels Colls

La ruta de les Cales per aquest tram de la punta Llarga és molt suau i còmode, amb poc pendent. Va resseguint un mur o marge de pedra seca que rodeja la masia dels Colls, situada justament sobre el túnel, envoltada de jardins i a la qual és prohibida l’entrada.

Igual que en les anteriors, aquí també trobarem diferents corriols que creuen tota la Punta d’una banda a l’altra.

Arribats a la platja dels Colls, tornarem a seguir la via del tren fins a un pont per a vianants que creua les vies. En cas que volguéssim tornar a Sitges pels bosquets de l’interior passaríem per aquest pont.

Continuem pel carrer de Sant Cristòfor, sobre la gran platja del mateix nom.

Platja de Sant Cristòfor

Seguint el carrer, veurem la senzilla ermita de Sant Cristòfor a la dreta. Al segle XVII serví per a atendre-hi els afectats per l’epidèmia de pesta. Un ‘americano’ la va comprar després de la desamortització i va passar de mà en mà fins que el 1944 la va adquirir Eugeni d’Ors. L’escriptor es va fer construir el seu habitatge adossat a l’ermita on, a més de fer-hi estades, aplegaria escriptors, periodistes i intel·lectuals de l’època.

Continuant pel passeig i pel primer trencall a l’esquerra direcció mar, podem visitar l’Espai far de Sant Cristòfor, situat a l’emblemàtic far del mateix nom. Es tracta d’un equipament museístic que mostra el ric patrimoni mariner vilanoví. Compta amb tres espais amb exposició permanent: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, l’Espai Víctor Rojas i el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués.

També podem acostar-nos a la platja i dins dels jardins d’Enric Granados veurem les restes d’un molí fariner construït a inici del segle XIX, un enginy molt innovador per a l’època, capaç d’aprofitar la força de les onades per a fer girar una sínia, que lligada a una llanterna, generava la rotació d’una mola per a moldre farina.

Estació de tren de Vilanova

Pel passeig Martí Torrents anirem a trobar el carrer Llibertat que per un pas soterrat ens permetrà arribar a l’estació de tren.

I, si encara ens resta temps i ganes, podrem visitar el museu del Ferrocarril, al costat de l’estació.

Jaume Roig

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls.

Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls (Barcelona, 1961), professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya i membre de l’Associació Bíblica de Catalunya.


El llibre explica les històries dels personatges bíblics que han sofert empresonament o exili, perquè empatitzant amb les seves vicissituds il·luminen esperançadament les nostres.

És un llibret senzill, ben escrit, condensat, profund, caracteritzant el més important, clar. Es llegeix molt bé, en capítols breus i ben explicats sobre cada personatge bíblic, mostrant els trets diferencials. És un bon recull d’història bíblica que l’autor coneix molt bé. De cada situació, de cada personatge se’n pot treure una bona lliçó.

Es nota la perspectiva del que coneix el dins de les presons (Fra Jordi de fa temps és voluntari que visita els interns de Centres Penitenciaris). L’autor escriu un molt bon resum en els dos capítols darrers que implícitament, en la lectura, un pot anar aplicant als nostres presos i exiliats polítics (amb la gràcia de no mencionar-lo directament), dels quals se sent solidari. També un va observant els rostres de les persones preses, els que visitem els Centres Penitenciaris.

Som d’una tradició espiritual (judeo-cristiana) feta de persones empresonades, torturades, exiliades… Seguir Jesús és seguir un pres sentenciat a mort.

És un llibre molt recomanable, que aniria bé que el llegissin tant els voluntaris i voluntàries visitadors i els que fan un servei en els Centres Penitenciaris, com els nostres polítics, els que s’interessen per la història de Catalunya i els que treballem per una societat més igualitària, i de germanor, lliure i alliberada.

És molt necessari sensibilitzar la població que en general etiqueta de forma molt simplista les persones preses. Es desconeix molt el seu itinerari vital i les causes que els han portat a aquesta situació. Per això hi ha tantes apreciacions simplistes sobre el món penitenciari. Ens preguntem poc tant per intentar comprendre aquestes persones com per cercar alternatives més adequades per on assolir un mínim de vida digna per a elles. Si seguim Jesús, un pres, i ell és autoritat per nosaltres, aleshores els presos i els que sofreixen han de ser unes les nostres autoritats, mereixedors de ser tractats com a persones.

Quim Cervera