Després dels atemptats

Ja fa un mes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Hi ha hagut temps per deixar reposar les emocions, els sentiments i els pensaments que hem exterioritzat col·lectivament les darreres setmanes amb missatges i litúrgies diverses amb les quals ens hem abraçat col·lectivament. Davant de la contrarietat ha sortit allò de bo que tenim els humans: l’ajuda, la solidaritat, el perdó… però també allò tan humà que és la por. Per això vam cridar “No tenim por”: un crit d’autoafirmació que ens ha permès no caure en el victimisme, ocultant-nos mútuament que efectivament el terrorisme gihadista ens fa por, ens fa sentir vulnerables i indefensos, per més que tinguem els Mossos d’Esquadra per àngel de la guarda.

Els representants institucionals s’han unit, més o menys maldestres, a la catarsi col·lectiva per reivindicar-se ara que no corren per a ells vents favorables. I un cop superat el dol, ens queda pendent enfrontar-nos individualment i col·lectivament a algunes preguntes per incòmodes que siguin, i per més que cap d’elles pugui explicar del tot per què uns joves esdevenen criminals.

El benestar d’Occident, edificat sobre uns recursos naturals de què no disposem, té molt a veure amb la despossessió dels pobles musulmans. La complicitat amb les dictadures petrolieres del Golf que financen el terrorisme no es pot atribuir només a determinats governants hipòcrites, com es llegia en algunes pancartes a la manifestació de Barcelona. És el nostre estil de vida addicte al petroli, les nostres empreses que fan el tren d’alta velocitat a la Meca, els nostres negocis industrials i turístics i també la complicitat d’empreses tan poc qüestionades com el Barça. Vaja, que aquests són els valors que exhibim com a societat. Ens falta humilitat per fer autocrítica abraçant aquesta complexitat de la qual en alguna mesura en som còmplices si no volem que sigui la pròpia mentida qui ens faci ostatges del terror. El terrorisme és com una veu que ens ve a dir: vosaltres també podeu ser víctimes de les vostres accions. Efectivament, només ens alliberarem de veritat de la por si som capaços de treballar per la pau i el diàleg no només amb pancartes sinó amb fets i coherència de vida.

Anuncis

Tres sentiments, tres preguntes i tres reflexions d’anàlisi política

Els sentiments:

En aquests dies d’accelerada tensió política, em sap greu que alguns diputats del PSC i de Ciutadans hagin qualificat les sessions darreres del parlament de circ i teatre. M’agrada el circ i el teatre i crec que són molt positives aportacions culturals a la societat.

En segon lloc em sento insultat com a català, ciutadà i independentista, amb les paraules de la vicepresidenta del govern espanyol, que és una síntesi dels insults i maltractes que hem rebut, dels que encara ens administren els nostres impostos.

I en tercer lloc em fa pena que el portaveu de Catalunya Sí Que Es Pot hagi estat, en alguns moments, aplaudit per la dreta del PP i de Ciutadans.
Les preguntes:

¿El govern espanyol i el poder judicial, acompanyats del PSOE, ens volen demostrar que la via pacifica per una revolució política no és possible?
¿Qualsevol població, independentment de ser nació, o del sentiment nacional, no pot desitjar tenir l’eina política d’un estat, com passa a Andorra, Mònaco i altres?

A part de qüestions legals, procedimentals, i judicials, ¿algú ha escoltat per part del PP i Ciutadans exposar quins avantatges econòmico-socials, polítics i culturals té per Catalunya seguir en l’estat autònom, ja “degradat”? ¿i per part del PSC i els federalistes de “Catalunya Sí Que Es Pot”, han explicat quins avantatges, sobretot per a les classes populars, té un Estat federal espanyol? Agrairia que m’ho expliquessin perquè els avantatges d’un Estat Català, s’han publicat en articles, llibres, conferències i taules rodones amb molta claredat.

Les reflexions:

Un fet quasi invisible, molt real, potent i causant, en tot el debat que vivim, és la voluntat que Catalunya no s’independitzi perquè Espanya en depèn econòmicament en molta part. Tinc les meves explicacions per les quals una part de les esquerres catalanes no estan per un Estat Català, però això donaria per un altre article.

Estic convençut que estem en una revolució política semblant a la de la transició del 1976-78, precisament perquè aquella s’ha esgotat. Una revolució comporta riscs i incerteses i per tant persones que cerquen la seguretat i volen conservar el que es té. No és una revolució social, com tampoc ho va ser la de la transició, però tindrà repercussions socials i econòmiques innegables que poden fer avançar vers el canvi de sistema econòmico-social.

Des de la sociologia de la religió (o de les conviccions i espiritualitats), penso que per analitzar i conèixer una societat i les seves dinàmiques cal analitzar el fet religiós i el paper que té en les persones, la religió, l’espiritualitat i les conviccions profundes. En el PSC poques vegades han treballat la presència del cristianisme o altres religions en els seus militants. En el PSUC es va treballar en temps del García Nieto i el Comín, després s’ha deixat. Els anys setanta i vuitanta podríem dir que hi havia dues conviccions en el PSUC i després a ICV: la utopia comunista (quasi en alguns militants, religiositzada) i la fe cristiana combinada amb les aspiracions sòcio-polítiques. I ara, ¿quines són les espiritualitats de fons del PSC i d’ICV (o de Catalunya en comú; sembla que Podemos dóna importància a l’espiritualitat)? ¿L’abundància en les referències a les lleis i a la constitució no s’haurà convertit en una “religió del legalisme”? Sé que el nacionalisme, per alguns, en aquests temps de “buits religiosos i espirituals”, també pot ser una “religió”. Per moure les persones per una fita política és molt important conscienciar l’espiritualitat i convicció que hi ha en el seu fons.

Quim Cervera

Reflexions sobre la marxa d’un “indepe” emprenyat

Estic acostumat a formar part de la minoria. Als dinars de Nadal si es parla de política, a l’Església, al Partit –Antoni C. Comin, no saps com vas marcar la meva vida!–, en aspectes quotidians… i en general ho he portat bé. Qui sap si per un refotut esperit de contradicció innat. Darrerament, però, em preocupa fer-ho en el tema nacional; s’ha convertit en un esport de risc.

Independentista confés, m’he situat des de sempre en “l’independentisme pacient”. No vaig votar independència el 27S, almenys segons el cànon vigent. No he entès mai les presses. No he compartit mai que a les Espanyes ningú ens escolta. M’ha sorprès la poca capacitat d’interpel·lar als “no indepes” per part de l’independentisme canònic, el de debò per a alguns. He discrepat dels companys que deixaven la meva organització política perquè els “indepes” érem minoria. He valorat que la complexitat era incòmoda però efectiva, i per això penso en quin paper podrà fer el PSC després que el sector sobiranista es donés per vençut i se n’anés. I em va doldre la utilització oportunista que des del Govern es va fer del Pacte Nacional del Referèndum i el malbaratament que representa no aprofitar un Manifest de més de 500.000 signatures, personalitats internacionals, el Barça, la PIMEC, col·legis professionals, CCOO i l’UGT…

I dies enrere, d’“independentista pacient” vaig passar a ser un “independentista emprenyat”. Saber i acceptar que ets minoria et porta a lamentar profundament que s’imposi la força de la majoria, només per la força. Em va emprenyar que, malgrat el país “guai” que volem ser, s’aprovés una “pre-constitució” que llegida posa els pèls de punta. Dos exemples: preveu que el President del Tribunal Suprem sigui nomenat només per majoria no qualificada, és a dir més SI que NO al Parlament, i que la Constitució definitiva, elaborada després d’un estrambòtic procés assembleari que no és defineix, es pugui aprovar en segona votació, també, per una majoria no qualificada. Però no hi fa res!… Entre l’independentisme quasi tothom la dona per bona… i és que quasi ningú se l’ha llegit. Sort, penso, que la independència va per llarg, que aquesta llei ja està suspesa i que quan sigui el moment de la veritat serem capaços de fer millor les coses.

El dia que començava la campanya pel SI, vaig pensar: Oriol vas tard!… massa temps parlant només als convençuts, no s’ha eixamplat el gruix dels partidaris del SI i heu fet fora del debat –necessari i legitimador– als partidaris del NO, malgrat que avui, primer dia de campanya, facis el gest de demanar-los que vagin a votar –o és només una qüestió estètica?– Sí, definitivament em vaig sentir “independentista emprenyat”.

Crec que ho he entès uns dies després. Primer pas: insistim en un referèndum que no té cap possibilitat de ser efectiu en cas que s’arribi a fer. Segon pas: confiem que la testosterona de l’adversari faci la resta… Tinc la impressió que la carta d’en Junqueras al Montoro, dient que aquí som més xulos que un vuit i que de donar la informació demanada res de res, era encendre la metxa del castell de focs. Potser calia que esclatés aviat per tal de donar temps a Madrit a cometre l’error esperat. Ai las!… en política, diuen, el tempo és molt important.

I tant que ha esclatat!… 20 de setembre del 2017, recordarem la data. La reacció del poder estatal és l’esperada i més bèstia encara. L’Estat i les tres potes del poder entren definitivament en fallida democràtica. Hi ha les primeres víctimes: alcaldes citats al jutjat, presos polítics, multes, i el que està per arribar… No serà la revolta dels somriures. No hi ha cap revolta dels somriures, no ens enganyem.

No s’haurà pogut fer el referèndum que volíem per la persecució “por tierra, mar y aire”. I som molts els que pensem que amb menys espetec, tal com s’havia convocat originàriament, tampoc era vàlid. No obstant, com tants d’altres, em sento interpel·lat per aquest referèndum que, si es fa, tothom sap que no servirà per a l’objectiu immediat que pretenia. Però s´ha de persistir, tossudament, per a aconseguir el referèndum que ens mereixem i defensar les llibertats, els drets i les nostres institucions.

I ho farem entre tots, independentistes i no independentistes. Com la gent de CCOO que a dos quarts de nou del matí, pocs minuts després que es donés la notícia dels primers escorcolls, ja tallaven la Via Laietana. I això que els sindicats, com algunes patronals, no s’han manifestat en favor del SI –és per això que l’acció no va tenir massa ressò a TV3?– “només” reivindiquen el dret a l’autodeterminació i no poden fer altra cosa. Però encara que les revoltes que han triomfat, fins i tot la soviètica, ho han fet al mantenir un cert aire interclassista, em pregunto si és oportú que els estudiants de la UAB demanin una vaga general –només!– com si tots els treballadors, és a dir tothom, fos “indepe”… serà botifler aquell treballador que no secundi la vaga quan recordi les retallades o el suport a la reforma laboral que CiU va aprovar amb el PP?
No queda altre camí que recuperar l’esperit transversal i la intel·ligència del Pacte Nacional pel Referèndum. És el tipus d’eina que ens pot ajudar a passar del RUI (Referèndum Unilateral Inútil) al RQS (Referèndum Que Serveixi), i cosir algunes ferides que s’han obert.

I sobretot, no ens desanimem perquè el Gobierno i molta de la premsa estatal mai falla: Rajoy amenaçant amb “males mayores” com un buscabregues i la portada de l’ABC dient “La democracia se ha reinstaurado en Cataluña”… Aneu a fer punyetes!

Albert Farriol

Ballant amb la més lletja

L’Agulla em demana que faci un paper poc agraït: explicar-vos com veig l’1-O des d’una perspectiva gens independentista. A més a més, és possible que quan llegiu aquest article hagin canviat moltes coses, perquè en aquests moments som dins la centrifugadora.

1. Per bé o per mal, no sento els colors ni les banderes. Per mi estimar Catalunya sempre ha estat treballar-hi a favor de la gent més pobra, de la llengua, de la cultura, de forma participativa i descentralitzada. Em molesten els supremacismes i penso que, a banda i banda de l’Ebre, hi ha gent de tota mena, i que ens assemblem força. La gent com jo, que estima Catalunya i que no desitja un trencament amb Espanya, som invisibles potser perquè no tenim bandera. L’enfrontament entre indepes i peperos els ha reforçat mútuament i dificulta una millor comprensió de Catalunya dins el territori espanyol. Els estereotips creixen.

2. Els problemes del nostre món cal abordar-los comptant amb tothom. Fer front als grans reptes és urgent i requereix un treball conjunt de tota la gent de bona voluntat, visqui on visqui: des dels temes ecològics al comerç d’armes, al maltractament de les dones, a la fam i a l’explotació dels més pobres, o al racisme i l’obligat exili de tants refugiats. Cal promoure allò que ens uneix. Una patada als morros del veí no ajuda.

3. Cap frontera no pot substituir el diàleg. Sempre he pensat que les fronteres sobren, sobretot perquè incomoden els més senzills i els més pobres. No veig cap sentit a fer-ne de noves: més control, més paperassa, més inconvenients. Amb o sense independència, tocarà dialogar amb els veïns i compartir-hi infrastructures.

4. Trinxar políticament la llengua catalana no la beneficia. I cal imaginació i seducció perquè la gent que viu a Catalunya i té altres llengües maternes s’avingui a fer-se-la seva. Prou que ho sabem, que la sola obligació provoca rebuig.

5. Amb Espanya compartim tant problemes com oportunitats de canvi. Jo veig patiment, contradiccions i lluites a Espanya i a Catalunya. Tots patim una reforma laboral votada pel PP i per CiU, un dèficit democràtic, una reculada de l’estat del benestar, una desigualtat social creixent i un llarg etcètera. De corruptes n’hi ha a tot arreu, i no sembla pas que la gent deixi de votar-los, ni aquí ni allà. Hi ha molts greuges acumulats, de moltes menes, però no únicament en som víctimes els catalans. I independentistes i no independentistes estaven ben disposats fa quatre dies a vendre la sobirania del Baix Llobregat a un mafiós nord-americà amb la construcció d’Eurovegas. La sobirania és al mercat, es veu.

6. Vull un referèndum com cal, pensat, dialogat, pactat i legal. Un referèndum fet mig d’estranquis i controlat per voluntaris d’una de les parts no és transparent, ni democràtic ni pot ser vinculant. Per això no votaré.

7. La democràcia, a més del què, és el com. En Joan Coscubiela va expressar bé com em vaig sentir en les sessions parlamentàries. El driblatge parlamentari i el menyspreu per l’oposició no ha estat una bufetada a Espanya, ho ha estat sobretot a la meitat dels catalans. Si així serà la república catalana, no em sembla cap millora. I per l’altra banda, les bestieses anteriors i posteriors del PP poden ser infinites i desmesurades. ¿O potser algú esperava una altra cosa?

8. Vull cosir i no esquinçar. Estic farta d’etiquetes, d’insults, manipulacions, assetjaments i ofenses de totes bandes, que provenen dels polítics i dels mitjans de comunicació oficials i oficiosos i que troben altaveu a les xarxes socials. És material inflamable. Em nego a veure el meu veí com a enemic perquè començo a entendre els mecanismes de la guerra civil. Si no contenim el llenguatge, prendrem molt de mal.

Fins aquí el que vaig escriure abans del 20 de setembre. Tot el que ha fet el govern del PP a les institucions de Catalunya a mi no m’ha sorprès i m’imagino que als impulsors del procés, tampoc: d’assessors no els en falten. I per tant entenc que volien provocar la resposta que han obtingut: en el PP i en la gent. Em sento agredida per diverses bandes: sobretot per l’actuació parlamentària de l’independentisme, per la seva decisió de posar en risc unes institucions catalanes, patrimoni de tots, institucions que ja han utilitzat reiteradament en benefici propi, i, és clar, per la resposta autoritària i desproporcionada del PP. Estic disposada a defensar el que calgui les institucions de Catalunya, però no penso pas anar a votar l’1-O, que visc com una gran manipulació. Espero el dia que puguem fer-ho democràticament.
Dic tot això conscient de la meva petitesa, de la meva vehemència i de les meves contradiccions. Però ho veig així.

Mercè Solé

10 contrapunts per una setmana en pau

  1. Fugim de l’«ells-nosaltres», que provoca odi perquè demonitza. Sembla evident, però acaba entrant en la majoria de discursos. La bondat no necessita acusar per brillar en la fosca.
  2. Tens algun amic que pensa completament diferent de tu? Pren-te temps per escoltar els seus arguments amb interès, sense interrompre’l. Completarà les àrees que no veus, i acabaràs més madur.
  3. Tens algun amic que sent completament diferent de tu? Pregunta-li com se sent davant d’aquesta situació, i intenta tenir empatia pel sofriment que expressa. Tenir en compte el sofriment de l’altre ens estalvia fer allò que empitjoraria el conflicte.
  4. Quina informació «menges»? Atreveix-te a començar una nova manera d’informar-te: tria un mitjà d’informació seriós català, i un altre de seriós espanyol, i cada dia escolta’ls tots dos. Sospita del de sempre, i mira d’aprendre alguna cosa d’aquell que mai escoltaries… Aquest esperit crític ens farà ser amos dels nostres actes i paraules, sense deixar-nos portar només per sentiments.
  5. El fi no justifica els mitjans. Si el fi és una manera d’entendre el país, el mitjà mai no pot deixar excloses i ferides les persones pel camí. Busca ponts amb el qui pensa ben diferent. Sovint els polítics no ho han fet, i així de crispat està l’ambient. Qui té cura del camí no és dèbil sinó algú que s’assegura el final.
  6. No humiliar. Distribuir acudits és divertit, però si denigren la dignitat de col·lectius es propaga l’enfrontament. Tampoc no ajuden les humiliacions verbals, ni fer discursos damunt de cotxes de la Guàrdia Civil (encara menys destrossar-los). Tot això dóna un missatge indigne que no uneix persones diferents ni construeix país.
  7. L’absolut són les persones, no les idees ni les paperetes, que estan al servei de les persones. Si algú agredeix aquell qui no pensa com tu, protegeix-lo! Les persones no es classifiquen per les idees, totes tenen igual dignitat. Al final, el teu gest canviarà el cor de la gent.
  8. Què em crispa més i per què? Només mantindrà la serenitat qui és capaç d’entrenar-se per tal que els propis sentiments no el controlin. Si ets cristià, prega-ho (Romans 12,21!); i si no, medita-ho.
  9. Quines accions podria fer per tocar el cor del qui no pensa com jo? La millor no violència busca desarmar amb fets generosos, ni que sigui en resposta a una injustícia que m’han fet. Regalar clavells anava en aquesta direcció.
  10. Estar disposats a rebre injustícia. El contrari és rebotar la injustícia en venjança, i així l’espiral empitjora. Qui té la maduresa per rebre cops i no tornar-los (la pau és el camí, segons Gandhi), està avançant el final del conflicte.

Joan Morera Perich, S.J.

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (II) (PR C-144)

(A Alcoi, a finals del XIX) …lluitaven contra unes condicions miserables de treball en les fàbriques tèxtils o metal·lúrgiques… unes condicions que afectaven també xiquets, vells i dones embarassades sense cap tipus de protecció, excepte la caritat, sempre escassa… Potser el fet de pensar en la història dels meus iaios, les seues circumstàncies i els seus contextos em servisca per a comprendre el que ens passa ara i aci, i pose en relleu el més significatiu que m’interpel·la. (Daniel Jover)

Les mirem de lluny (les colònies tèxtils), com ho fan milers de persones que transiten amunt i avall per les nostres carreteres en direcció a la Cerdanya i a Barcelona; les recordem esplendoroses, plenes d’activitat –”Soroll de telers, soroll de diners!”–, i alguns les ignoren; d’altres no les voldrien ni veure, però existeixen, hi són… Són la gent de colònia, sens dubte diferents dels de ciutat, dels de poble i de pagès, perquè hem de reconèixer que viure en una colònia és substancialment diferent que fer-ho en qualsevol altre dels llocs esmentats… (Revista L’Erol n. 86)

Continuem la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144) que com ja sabem està inclosa dins el Camí del Llobregat o GR-270. La ruta fa aproximadament 16 km i ens permet escollir o complementar diversos punts de vista:

Iniciem la ruta al nord de Cal Rosal, des de l’aparcament de la Via Verda que duu a Pedret (hi ha un pal indicador del PR C-144). Es contempla la fàbrica i el convent de la Colònia Rosal.

La Colònia Rosal fou la primera fàbrica de riu que s’instal·là a l’Alt Llobregat sota el règim de Colònia tèxtil l’any 1858.
Aquest conjunt urbanístic és fruit de diferents etapes constructives que van des del nucli més antic de la fàbrica, fins als anys 60 del segle XX.
La factoria va créixer, en alçada i llargària, tal com permet l’arquitectura industrial de pisos i sempre paral·lela al Llobregat. Va arribar a tenir prop de 2.000 treballadors.

Es travessa el riu Llobregat pel pont vell de la carretera, passant per davant del recinte de la fàbrica i es creua l’antiga C-16 per un pas soterrat amb escales. Ens tornem a acostar al riu i baixem a migdia cap al molí de Minoves i l’edifici de l’escola. Es voreja el pont d’Orniu.

La construcció d’aquest pont està directament relacionada amb la destrucció del pont vell durant la Guerra de Successió (1702-1714); la zona quedà desproveïda d’aquest pas tan important per la qual cosa fou necessari impulsar la construcció d’un pont nou, poc després de la fi d’aquella guerra, probablement a mitjan segle XVIII.

El camí porta a l’església de Sant Vicenç d’Obiols, una joia del romànic berguedà datada abans de l’any 888.

És un edifici de planta de creu llatina, amb nau única, transsepte de braços curts i capçalera rectangular. La seva aparença actual és el resultat de les obres i reformes que s’hi han fet al llarg dels segles.

Davant del temple, prenem el camí de l’esquerra (SE) que passa pel costat del mas Lledó i retorna al riu. S’accedeix a la Colònia de la Plana, que ens rep amb un magnífic bloc d’habitatges.

Des de l’inici es va concebre com una colònia industrial: el propietari, a més dels edificis industrials, bastí el conjunt d’habitatges i els serveis per als treballadors, així com una petita capella integrada a l’estructura dels habitatges que aviat quedà en desús a causa de l’augment de la població. Aleshores el culte es traslladà a Sant Vicenç d’Obiols. La vida del complex industrial ha estat molt irregular. Actualment al seu costat hi ha un modern polígon industrial.

Davallem cap a la fàbrica de la colònia i, a la vora del riu, continuem per un caminet fins al final de la zona industrial. Passem vora el canal i la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i gaudim del passeig presidit per l’església, edifici d’estil neogòtic d’una sola nau –coberta amb volta d’aresta– i capelles laterals.

Esteve Monegal, alcalde de Barcelona, singularitzà la seva colònia amb dues obres excel·lents: l’església i la torre de l’amo.

Travessem de nord a sud la colònia i, després de passar per sota la carretera C-16, prenem un corriol que voreja el canal d’aigua i porta a la Font del Balç. Entrem a la vila de Gironella, travessem el riu pel Pont Vell i trobem la Colònia de Cal Metre, situada a l’esquerra, dins del nucli urbà.

S’aprofità l’estructura de l’antic molí fariner de Gironella. El conjunt industrial disposava d’habitatges per als treballadors, serveis i muralla que tancava el recinte. Posteriorment es va anar ampliant. La torre, enlairada sobre el conjunt, és l’element destacat d’aquesta colònia i forma part del paisatge urbà de Gironella.

Passat el pont, es baixa a la dreta per unes escales, es creua la riera per un pont de fusta i es continua a la dreta pel Parc del Riu. Es passa sota el pont de les Eres, el camí s’eixampla i continua entre el riu i el canal. Més al sud, arribem a la zona esportiva vorejant el riu i poc després, ens plantem davant de la Colònia Bassacs, que compta amb una torre imponent (si la volem visitar cal creuar el riu).

Segueix una estètica historicista amb elements de caire medieval. Els anys cinquanta l’edifici fou convertit en escola i se’n modificà tot l’interior.

Continuem pel camí que seguíem, que ara discorre entre pollancres i camps. Sobre la resclosa de Viladomiu Vell hi ha un petit mirador amb taules per descansar. La Ruta de les Colònies segueix en direcció S vora el riu, passant pel costat de la palanca d’accés a la colònia de Viladomiu Vell.

“La fàbrica produïa cada vegada més, però els obrers de la colònia havien de treballar moltes hores (dotze hores al dia, sis dies a la setmana) i en condicions molt dures (dins una fàbrica plena de pols –la borra–, plena de perills laborals i havent de suportar un soroll eixordador). Per tal de protestar contra aquestes condicions laborals, els obrers es mobilitzaren durant els anys vuitanta del segle XIX. Aquest clima de mobilitzacions i conflictivitat laboral culminà amb les grans vagues de l’any 1890, com a conseqüència de les quals vuitanta obrers de Viladomiu Vell foren acomiadats i expulsats de la colònia. Una altra conseqüència, a més llarg termini, d’aquelles mobilitzacions fou la implantació, a càrrec dels amos i difós des de l’Església, de l’anomenat “model social del paternalisme”.

Un cop retornem a la palanca, continuem pel camí vorejant el marge del riu, fins a la palanca de Viladomiu Nou, per on passarem de nou el riu, després el canal i ens endinsarem fins a la fàbrica. Abans d’unes escales ens trobarem la desviació per pujar fins a la Torre de l’Amo, on podrem fer una visita guiada (prèvia concertació).

El senyor Viladomiu aviat s’adonà que el model de colònia industrial era un bon negoci i decidí comprar uns nous terrenys per ampliar la fàbrica. L’any 1897 els germans Josep i Jacint Viladomiu es partiren l’herència paterna, restant deslligades les dues Viladomiu. Poc després, s’inicià la construcció de dos dels edificis més emblemàtics: la torre de l’amo i l’església.

Si continuem per la fàbrica, una carretera ben asfaltada i flanquejada per plàtans ens condueix a la colònia del Guixaró. Seguim el canal fins a poder-lo travessar i retrocedim fins a trobar la palanca que ens permet creuar el Llobregat. Ara ens separem del riu, passem pel costat de can Rovira, travessem un torrent, voregem una resclosa i per una palanca entrem a la colònia de Cal Prat.

Cal esmentar l’edifici del casino-cafè i la torre del propietari, amb un jardí privat.

Baixarem al canal per creuar-lo i resseguirem direcció sud fins a l’entrada de la turbina. Al final del recinte industrial continuem per la vora del riu i creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte. Agafem un corriol a l’esquerra que discorre per sota d’un polígon industrial, es passa pel costat d’una font i ens tornem a apropar al riu. A l’antic pont de Periques continuem, sense creuar-lo, fins a arribar a la fàbrica de Cal Cases. Ara podem accedir al centre del poble de Puig-reig o continuar el camí de les colònies tèxtils per un corriol a l’esquerre, que passa entre el riu i un seguit d’horts que n’aprofiten l’aigua i les fèrtils terres, sota el castell de Puig-Reig. La majestuosa imatge de l’Església de can Pons ens indica el final de la ruta descrita.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i seguir-lo no presenta cap problema. Podeu consultar el topogràfic de l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) i a wikiloc.

Un últim apunt: després d’haver recorregut aquesta part del Llobregat val la pena llegir –o rellegir– Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

Jaume Roig

Dol pel meu barri…

Visc a Sant Antoni des de fa 50 anys. Tota la vida. El barri és la meva referència d’escola, de parròquia, de gimnàs, de comerços de proximitat, de veïns i veïnes que fan que el meu racó de ciutat tingui rostre, no sigui l’anonimat que sovint atribuïm a les grans ciutats.

Però fa un parell d’anys vaig començar a sentir que cada cop que sortia pel barri que vivia un dol: dol per les botigues de tota una vida tancades; dol per veïns que desapareixien; dol perquè cada cop més edificis esdevenien hotels o blocs de pisos turístics; dol perquè la tranquil·litat d’alguns carrers havia canviat pel soroll de maletes arrossegades; dol pel canvi d’estil de comerços o bars destinats a hipsters o forasters… Digueu-me antiga, però no la sento la meva ciutat i, sabeu?, crec que no m’hi vull adaptar…

El barri ha canviat. Moltes persones han decidit convertir els seus pisos no en habitatges per a veïns o veïnes sinó per a turistes. Mirar el guany immediat i l’especulació. Sense sentir pròpia la conseqüència que persones siguin desnonades, hagin de sortir del seu entorn i marxar fora del districte o fins i tot de la ciutat; que es trenqui el teixit; que alguns dels que han comentat el temps amb tu a l’ascensor o t’han deixat sal desapareguin per sempre. I què hi fa? “Guanyar diners i treure el màxim pel pis és legítim” és la cançoneta repetida i que va perforant les nostres oïdes però, el que és pitjor, arrelant als nostres cors.

Aquest procés va començar al Raval, seguit després per la Barceloneta, el Born… Ara ja ens trobem així Gràcia, l’Eixample en el seu conjunt, Poble Sec, Sant Antoni, Sagrada Família, Poblenou… i es veuen ja indicis a Sants, el Clot… Estic convençuda que el present govern municipal està fent tot el que pot. El procés estava perillosament engegat i amb una inèrcia difícil d’encarrilar.

I els mateixos que criticaven la bombolla immobiliària i l’estafa dels bancs, davant la nova bombolla turística de què potser es beneficien per disposar de pisos (heretats, comprats com a inversió…), opten per callar, tot i tornar-se protagonistes i còmplices de desnonaments, de desarrelaments en els barris, de fer que la ciutat es vagi convertint en un parc temàtic sense teixit social de manera progressiva i, com no ens mobilitzem, inaturable.

Fa quinze o vint anys, una senyora gran que vivia al Raval i visitava persones encara més velletes i sovint soles, en una trobada de Marginació de la Pastoral Social de Barcelona, ens explicava escandalitzada com havia començat el “mobbing immobiliari” i com moltes de les persones propietàries que deixaven que les vivendes o finques es fessin malbé per treure’s de sobre els veïns amb rendes antigues eren persones que ella trobava a la parròquia… No ho he oblidat mai!

Ara avui, podem parlar dels fons voltors que compren edificis, que són capaços de deixar que a Borrell 18 es visqui un calvari (oitant, i mereixen tota la nostra censura sense contemplacions), però hi ha persones concretes que els han facilitat comprar-ne l’edifici, que ha optat per no posar en lloguer convencional una vivenda sinó destinar-la a turistes (“tindré més rendibilitat”, “tant me fa que facin soroll i no deixin dormir als altres”…)… Això m’entristeix profundament. Sovint són (o han estat) gent com nosaltres llogaters: treballadors per sous minsos, que han pogut viure l’atur en pell pròpia o propera, que intenten tirar endavant la família, que han criticat bancs i grans especuladors, que s’acarnissen amb els polítics corruptes… I ara les seves decisions afecten i destrueixen vides alienes…

Com a creient, sempre em sobta com ens resulta de fàcil separar la nostra vida cristiana de la nostra vida diguem-ne financera: com si els diners juguessin en una altra divisió… Som els reis i les reines per justificar-nos, per fer servir la legitimitat o la legalitat com a criteri: doncs no! El nostre criteri ha de ser l’Evangeli, alliberador però qüestionador… Em surt un comentari àcid… ho sé… però més ho és l’expulsió de tants i tantes de les seves llars només per guanys econòmics. Però també sóc crítica amb els que ho veiem i no fem; amb els que potser, com en el poema de Martin Niemöller (i sovint atribuït a Brecht), aviat serem foragitats del nostre barri i no ens mobilitzem! Mea culpa! I alhora poso la meva esperança en iniciatives com Fem Sant Antoni, el Sindicat de Llogaters, la feina de formigueta de les associacions de veïns i veïnes i del propi Ajuntament que s’esforça, tot i que no arribi a parar la dinàmica perversa en què es veu atrapada la ciutat de Barcelona. Un cop més: només junts podrem!

Maria Antònia Bogónez Aguado