Viure la mort de la parella. Testimoni en una jornada d’ACO

Em dic Paquita, tinc 68 anys, en fa tres anys que estic jubilada. He treballat com a metgessa durant 42 anys a l’Hospital de Martorell. Fa 8 anys va morir el meu marit, en Ramon. Tinc tres fills i una neta. El meu fill gran, l’Andreu, és Síndrome de Down i actualment té 40 anys. Vivim tots dos junts. Remarco això perquè crec que és una dada important en les meves vivències posteriors.

La malaltia d’en Ramon

En Ramon, el meu marit, era una persona molt forta i sana i mai fumador. Als 60 anys li van diagnosticar un càncer de pulmó metastàtic d’origen genètic i des del primer moment li van dir que no es podia operar ni curar. Tenia dues opcions, fer quimioteràpia o entrar en un estudi amb uns fàrmacs que en aquell moment encara eren experimentals. Que cap de les dues opcions eren curatives sinó que el que farien seria allargar al màxim la vida. Va tenir la sort de poder fer aquest tractament nou, que consistia en prendre unes pastilles dos cops al dia sense quasi efectes secundaris. Això li va permetre poder fer vida normal amb bona qualitat de vida durant tres anys (treballava, cantava, anava a la muntanya, etc. etc.). Als tres anys se li va escampar cap al cap i va ser el principi del final, va viure tres mesos fent radioteràpia amb empitjorament de la qualitat de vida però lluitant perquè fos el màxim de normal. El final-final va durar una setmana. Havia deixat preparada la cerimònia del seu enterrament i el recordatori.

La meva experiència sobre la mort

La mort en la meva vida hi ha estat molt present. A la feina, família i amics. He viscut i acompanyat morts molt properes: pares, germà, amics molt propers. La majoria d’aquestes morts han estat anunciades, però algunes també sobtades. No és el mateix viure una mort per a la qual t’has pogut preparar que una mort sobtada. En el nostre cas vam poder preparar-la durant tres anys.
Vam anar incorporant a la vida quotidiana, a la vida normal, aquesta incertesa de la malaltia sense cura, amb un final anunciat però incert en el temps.

Pouant en l’espiritualitat

El Ramon va iniciar un treball intens sobre la malaltia (el càncer), la mort. Va fer un creixement espiritual molt gran. Va buscar bibliografia, va contactar amb professionals de l’espiritualitat, va fer recessos. Va començar a fer meditació i es va crear un grup de meditació a Santa Maria. Jo al seu costat anava creixent també espiritualment.

Un altre aspecte del procés, va ser el compartir. Va compartir molt, amb mi, els fills, la família, amics i grup de revisió de vida. Però sempre amb naturalitat, sense “heroïcitat, volent fer veure que no passava res”. Va començar a escriure totes les seves vivències i experiències.

M’he adonat que ell liderava la meva espiritualitat. Jo em deixava portar perquè hi estava d’acord, però gairebé mai havia de decidir. En faltar, vaig haver de començar a decidir per mi mateixa moltes coses, fins i tot el que fa referència a la meva Fe.

Malgrat tot hem estat uns afortunats, de com va anar tot i com ho vam poder viure, cosa que m’ha desvetllat un sentiment de gratitud.

Algunes inquietuds que se’m desvetllen

Em sentia una mica malament per pensar que jo tenia la sort de quedar-me amb la millor part: la de continuar vivint i gaudint de la vida i dels meus fills, que em podria “refer”. És això una valoració de la vida????

El seu testimoni de vida compromesa m’esperona a comprometre’m. Sempre deia que quan es jubilés es presentaria per president d’ACO.

Arran de la seva mort, la nostre filla “diu” que ha deixat de creure. No sé com afrontar-ho i em sap molt de greu no ser capaç de fer-ho.

Sento por de morir per tot el tema familiar de l’Andreu i la “càrrega” que deixo als meus altres fills. Tot i que això ha afavorit algunes converses, al respecte, amb ells. Por a deixar “de gaudir de la vida”.

Jo havia planejat un final (amb la meva experiència laboral, els meus coneixements, les meves teories idealitzades, etc.). Un final en què parlaríem, ens diríem adéu, que parlaríem del futur… però va ser tot al revés. L’última setmana ell no va parlar i jo tampoc.

Això encara ara em fa reflexionar de si ho vaig fer bé o malament, em fa reflexionar novament de com la vida escapa als nostres plans, de la importància que té el “respectar “ i què vol dir acompanyar.

La mort: tragèdia o alliberament?

La mort sobtada o inesperada és una tragèdia. Un procés de malaltia que porta a la mort no deixa de tenir una part de tragèdia, però com diu la paraula és un procés i et permet fer un procés per preparar-te per tenir una bona mort i en aquest procés sovint al final la mort pot ser un “alliberament”.

Preparar-nos per a ben morir

Crec que és un tema molt complicat. Com he dit abans jo en el fons pensava “jo em quedo”. És difícil pensar en la pròpia mort. Imaginar que el que ha passat o està passant a un altre, ens pot passar a nosaltres.

Potser és important no ocultar-la. Parlar-ne, normalitzar-la, fer-la present en la vida, pensar-hi… Des del punt de vista pràctic, intentar resoldre els temes que ens preocupen en pensar-hi: tant temes logístics com qüestions pendents amb altres persones…

Però crec que només ens podem preparar per aconseguir una bona mort (una mort amb pau) des de la nostra vivència espiritual més íntima.

Rellegint els escrits del Ramon, he vist que fins dos mesos abans (quan definitivament va empitjorar amb les metàstasis al cervell) no va començar a escriure sobre com preparar-se per aquesta mort que ja era imminent. Abans escrivia més sobre la malaltia. Explicitava que no sabia com ho havia de fer ni “com es feia” això de preparar-se per la mort.

Potser es tracta de deixar fluir la situació sense masses plantejaments racionals, perquè no hi ha gaire a pensar, sinó més aviat a posar-se en mans de Déu.

Déu no ens ha donat un càncer. El càncer ha vingut i el que Déu vol és que visquem aquesta situació d’una determinada manera. Déu pateix la malaltia amb nosaltres al nostre costat. “He de descobrir què espera Déu de mi”, deia en Ramon, que escrivia també que descarregava davant Déu la seva angoixa. “Vaig entreveure –deia– que en endavant podria dir ‘el Senyor és la meva roca i la meva força’ sabent què estic dient”.

I jo em pregunto: podem passar per aquesta experiència quan no sentim la mort a prop? Jo vaig compartir el camí amb el Ramon però crec que encara no estic preparada per a la meva mort.

Paquita Montaner

La taula rodona sobre la mort, organitzada per l’ACO el passat 3 de desembre, amb Paquita Montaner, Jesús Lanao i Víctor Codina. Podeu escoltar-la aquí.

Saber llegir el moment

A ERC som independentistes perquè som demòcrates, republicans i d’esquerres. Per a nosaltres ser independentista és un estat transitori, que volem que duri el mínim possible, perquè entenem que assolir un estat propi és l’única manera de poder ajudar amb totes les eines a la nostra ciutadania.

És qüestió de ser útils. Per això, a partir de 2017, el partit ajusta el rumb, se n’adona que un full de ruta no serveix per explorar un camí inhòspit que ningú ha transitat abans. L’objectiu és clar: constituir la República catalana. Però per tal d’assolir-lo és imprescindible ajustar-se als reptes, saber decidir quin pas fer en cada moment i, si convé, tornar enrere per agafar impuls o emprendre un altre trajecte (amb idèntic destí).

A l’entorn dels fets de l’1 d’octubre van emergir dues qüestions que ens van alarmar i calia saber llegir: l’Estat espanyol estava disposat a anar molt més lluny del que ens pensàvem i hi havia una part de la ciutadania a qui no ens havíem sabut dirigir i que ho vivia tot plegat amb consternació i por. Davant d’aquests dos fets, era imprescindible aturar-se, reflexionar i modificar l’estratègia. 

De manera que mentre alguns continuen ancorats a les fases 1 i 2 del dol de l’1 d’octubre (negació i ira), altres hem superat el dol i portem anys arromangant-nos per estar al servei de la ciutadania, al costat de la gent. I els resultats són més que evidents. Perquè això no va de ser els més purs o de defensar la teva raó irracionalment, ans al contrari. Va de diversitat, de pacte, de construir consensos, de créixer, d’escoltar l’altre, d’ampliar la base. Aquesta darrera expressió ha estat molt menystinguda, però és evident que cap objectiu polític s’assoleix restant o sent menys.

Per tant, Esquerra Republicana no ha renunciat a res. Simplement ha sabut continuar avançant, perquè quedar-se ancorat al 2017 quan ens ha passat per sobre una pandèmia i una guerra dins de les fronteres europees, i ens amenaça quelcom tan seriós com l’emergència climàtica, és d’un maniqueisme que esparvera.

Però hi ha un altre sector polític del país que també ha quedat atrapat en el temps, en aquest cas al segle passat. Amb receptes antigues per a reptes nous. Receptes que en el seu moment ja resultaven caduques, i que avui demostren com renuncien a llegir els nous temps. Posar com a condició per aprovar uns pressupostos el Hard Rock de Tarragona, el quart cinturó o l’ampliació de l’aeroport del Prat és absolutament incomprensible.

Són els mateixos que han construït el seu projecte polític a base d’especulació. Municipis metropolitans densificats sense oferir a la ciutadania els serveis que els pertoquen i mereixen, mentre trinxen el territori i amenacen els pulmons verds que encara queden. Sigui els Gallecs al Vallès Oriental, el Delta del Llobregat o la plana del Castell de Cerdanyola, per posar només tres exemples.
Per tot plegat i segurament quelcom més, els republicans hem esdevingut la primera o segona força a pràcticament tot el territori del principat. Perquè hem sabut interpretar què necessiten els catalans i catalanes, i hem demostrat que tant des del govern com des de l’oposició estem al seu servei. Es tracta de fer política, en lloc de partidisme. I de fugir de missatges fàcils i simplistes i tractar la ciutadania amb el respecte que es mereix, sense menystenir la seva intel·ligència. Sent honestos quan els reptes són ingents.

Tampoc oblidem una altra amenaça compartida lamentablement amb altres parts del planeta: l’extrema dreta. La simplificació dels debats només els beneficia a ells, i ens hi juguem tots els drets assolits fins ara. Especialment els de les dones. Que es posi en entredit el dret a l’avortament o es negui la violència masclista són dues línies vermelles que traspassen sense escrúpols. Un atac a la línia de flotació dels fonaments democràtics més essencials, i tampoc podem obviar-ho, menystenir-ho o ignorar-ho. Esquerra Republicana, com a partit antifeixista, tampoc oblida aquesta lluita i esdevé un referent per a qualsevol demòcrata del país. Aquí i ara, sempre, al costat de la gent.

Bàrbara Lligada

Possibilitats ecumèniques: recordatori

En diversos ambients cristians quan arriba la setmana de pregària per la unitat dels cristians, apareixen un bon grapat de preguntes sobre el que recentment es proposa i es realitza per tal d’afavorir i potenciar la petició de Jesús, «que tots siguin u» (Jn 17,21). L’ecumenisme reclama i exigeix a tots els cristians, sigui quina sigui la confessió, la sensibilitat suficient per no defallir en el desig d’aprofundir en la pròpia identitat confessional i en la voluntat real de posar tots els mitjans necessaris per seguir caminant vers el veritable reencontre entre tots els cristians. Un d’aquests mitjans, sense cap mena de dubte, és l’oració, aquella per la qual ens retrobem amb Déu el Pare i així també escurcem distàncies entre uns i altres. Aquesta premissa és indubtable, irrenunciable i inqüestionable.

Però no deixem l’ecumenisme reduït a l’àmbit de l’espiritualitat com si es tractés d’una opció personal. El camí per atènyer la unitat ens exigeix que la unitat sigui concretada en àmbits quotidians, tant personals com socials. Les realitats on podem viure la implicació ecumènica són ben diverses i variades. El cert és que avui per avui aquestes concrecions són més aviat situacions pastorals reduïdes, de poc volum, si es vol dir així. La majoria d’elles es troben subjectes a determinacions socials concretes, o relacions personals, o situacions humanes específiques. En tot cas, no per això deixen de ser importants. L’ecumenisme ha anat introduint-se en el món de les relacions personals, i això és un fet. Dit això, m’atreveixo més aviat a descriure, millor encara, a recordar aquells camps de col·laboració genèrics, que des de la comprensió de la nostra confessió, el catolicisme, vàrem identificar com a importants amb el Directori ecumènic del 1993. Em remeto bàsicament a quatre escenaris plens d’oportunitats.

En primer lloc trobem un camp ben obert en l’estudi sobre qüestions socials i ètiques. L’objectiu és guanyar destresa per esdevenir més hàbils en la construcció de la «civilització de l’amor» i, per tant, en una concepció de l’humanisme cristià que afavoreixi el respecte al valor de la vida, la importància del treball i d’altres escenaris que subratllin la necessitat de la pau, la llibertat religiosa i els drets fonamentals de la persona humana, com per exemple, l’eradicació de la pobresa, del racisme, del terrorisme i de tot allò que amenaci la vida humana.

Un segon escenari el trobem en la cura de la creació. Ens cal vetllar en tot moment perquè el desenvolupament tecnològic no deteriori el medi ambient, i tota col·laboració entre cristians de diverses confessions doni suport a l’ideal de que la població, especialment la més desafavorida, tingui un habitatge digne, així com tingui cobertes les necessitats més bàsiques com alimentació, roba, aigua i higiene.

El tercer àmbit és justament el mèdic, és a dir, tot allò que tingui a veure amb un accés normalitzat a una atenció mèdica suficient. Cal dir, que en aquest escenari trobem més dificultats de caire moral en certes situacions límit, especialment aquelles referides al món de la genètica.

Finalment, el darrer espai de col·laboració el trobem en els mitjans de comunicació, els quals avui més que mai hauran de trobar programes específics de recolzament per aprendre a gestionar un bon ús dels mitjans digitals per a les noves generacions. No seria oportú oblidar que en aquest món de la comunicació es pot trobar un bon to ecumènic que permeti generar programes comuns de ràdio o televisió locals, així com altres projectes de debat i formació al voltant del món de la informació.

Ens adonem que aquests quatre àmbits cal emmarcar-los en un escenari més ampli, per un costat el conjunt de la doctrina social de l’Església tal com hem dit inicialment, i per un altre en la urgència actual a descobrir-nos tots els creients en Crist com artesans de pau. La darrera carta encíclica Fratelli tutti del papa Francesc ho articula amb molta claredat, la pau «ens implica a tots» (FT 231), no és pas un accident, un detall o una realitat ocasional, sinó una experiència volguda de manera constant. Tots aquells que ens diem cristians no som sinó cridats a viure en una diferència reconciliada, a partir de la qual puguem reconèixer i dir que som germans.

Daniel Palau Valero

Apostem per la pau. Sí a la cultura del diàleg

Segur que tots els lectors de “L’Agulla” signaríem aquest lema, que va ser el que encapçalava la VIII trobada del Foro Cristiano de Saragossa, organitzada per un seguit d’entitats creients, que tingué lloc el proppassat 12 de novembre de 2022.

Cada any el tema canvia, però enguany es dedicava a la noviolència, així, escrit junt, com un concepte que no és només l’absència de violència, sinó una lluita activa i sense violència per la justícia, amb una dimensió ètico-espiritual.

Participar en l’encontre va ser una alenada per despertar la consciència, just en aquest moment en què les nostres pantalles, les pàgines informatives s’omplen de notícies de guerres (millor, de la guerra d’Ucraïna, que encara deixa més en l’oblit les desenes de conflictes bèl·lics que esquitxen el planisferi), d’augments obscens en els pressupostos de despesa militar (el d’Espanya aquest 2023 s’incrementa en gairebé un 28 %, sense incloure-hi les partides que sibil·linament apareixen en partides d’altres ministeris), de víctimes de múltiples formes de violència, quan sembla que la nostra societat està condemnada al frontisme, a la radicalitat, als blancs i negres sense possibilitats de matisos, a populismes i extremes dretes que atien la confrontació…

Un centre municipal oferia el seu auditori per a uns centenars de persones. Una decoració sòbria, blanca, elegant donava un toc acollidor a l’escenari. L’acte es va iniciar amb una estona de pregària que va donar pas a les intervencions dels tres ponents: en Pere Ortega (vell conegut de l’antimilitarisme, del pacifisme, de la investigació en aquests temes a casa nostra), en Joan Morera (un jove jesuïta, teòleg i integrant del Grup de Treball en Noviolència Cristiana a Cristianisme i Justícia) i la Koldobi Velasco (professora universitària i activista en les causes de la pau i de la justícia, com l’antimilitarisme, l’antirracisme, el feminisme, la noviolència o l’ecologia).

El conversatori ho era realment. Tot fluïa suaument, amb un to d’estima i respecte entre ells, coordinat pel moderador, en José Ramón Lopez Goni. I malgrat el to, veritats que ens estimulaven a anar més enllà. Educació, estratègies, objecció fiscal, governança mundial, ecologia, seguretat alimentària, igualtat, emancipació, lluita per la pau, la vida en el centre, el feminisme, desobediència civil, provenció dels conflictes (sí, provenció, no és una errata, sinó espais d’acollida i diàleg de conflictes larvats que així no arriben a esclatar violentament), comunicació noviolenta són conceptes, entre molts d’altres, que van anar apareixent en el matí de reflexió. Suggeridor, oi? Doncs aquí podeu trobar tota la sessió gravada…

Ens obre a noves lectures, a anar endins, a fer passes actives, a optar per una comunicació noviolenta, a assumir compromisos, a optar per la pau com a actitud personal… I a posar les arrels en el propi evangeli. En Jesús i en el seu testimoni trobem vies per actuar sempre noviolentament, sense caure en el parany de pensar que qualsevol tensió no ve de Déu: hi ha una violència estructural (amagada) que per transformar-la cal que, des del voler el bé de l’altri, arribem a la tensió i a la lluita. La desobediència, ens assenyalà Joan Morera, és una lluita tensa.

Un acte al cor de la ciutat, a la plaça del Pilar, entre grups de passejants, mentre aixecaven les estructures del mercat de nadal, ens va permetre de fer visible el que havíem reflexionat… Un conte, unes pancartes amb el lema i la cançó “La guerrilla de la concòrdia” de Jorge Drexler van donar forma a un gest que culminava la trobada.

Encara, però, la comensalitat a la que som convidats i convidades com a persones mediterrànies i com a cristianes: un menú en un restaurant amb taules riques en compartir, barrejats els orígens, rostres amb somriures… Circularitat, conversa rica, desigs de continuar creant xarxes… Va ser la cirereta d’un dia entranyable, preciós, de reptes i de voluntats que es volen disposar a actuar.

No voldria, però, acabar la ressenya sense recomanar-vos que mireu els materials del Grup de Treball en Noviolència Cristiana de Cristianisme i Justícia, del que en Joan Morera és membre. Es tracten d’unes unitats didàctiques per a tothom que vulgui treballar el tema de la Justícia i la Pau en qualsevol àmbit de l’educació, formal i no formal. Mira’t el web de “Mou la noviolència”! Segur que hi trobes opcions per aplicar algunes (o totes) de les dotze unitats didàctiques que el componen.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ermita de sant Gabriel (El Miracle. Riner)

Un annex del recinte de l’ampli Santuari del Miracle, que desborda, i de molt, l’església, és la capella de Sant Gabriel, que està al punt més alt de la contrada, des d’on es frueix d’una ampla visió als quatre vents: és tarda, amb el sol ja baix, de llum blanca, augmentada pel reflex de la nevada nocturna. No sóc el primer que hi pujo, altres ho han fet abans, les petjades ho testifiquen, però sense malmetre la neu. Damunt del blanc dos altres colors contrasten, el daurat de la pedra de l’ermita, i el fred blau, clapat amb estrats grisosos preludi de la propera nit. Malgrat el temps inclement l’arcàngel Gabriel continuarà enviant la bona nova del seu missatge, naixerà fet home, el Crist.

Església. Monument. Nevada.

SONY CYBERSHOT
Imatges/geografia/Riner/Miracle… nevada 10081.jpg
Distància focal: 13,9 mm f/2.0 1,53 MB
9.01.2010 16:26 Picasa

Ampliació de l’aeroport del Prat

Montserrat Cabo

Caldrà canviar el Dret Canònic

El Dret Canònic és el cos de lleis amb què es regeix l’Església Catòlica. Doncs bé. Si l’Església vol ser veritablement sinodal, i si l’Església vol deixar enrere el clericalisme, haurà de canviar aquest cos de lleis, haurà de canviar el Dret Canònic.

Certament, si els bisbes i els capellans volen, el funcionament de les comunitats cristianes serà més compartit, es parlaran més les coses, el capellà o el bisbe no pretendran tenir sempre l’última paraula… Però tot això dependrà de la bona voluntat de cada un d’ells, de les seves capacitats d’empatia, de la seva convicció que tots els fidels tenen l’Esperit Sant. I el cas és que l’Església és
una estructura molt gran, i deixar la seva sinodalitat en mans de la bona voluntat dels seus dirigents mentre les lleis continuen dient que ells, aquests dirigents, tenen realment l’última paraula i l’última responsabilitat de tot, és la millor garantia perquè aquesta sinodalitat continuï sent eternament només una paraula bonica.

Per construir una Església sinodal cal, certament, que els que hi dediquen de ple la seva vida tinguin ganes que sigui així. Però cal, alhora, i ineludiblement, que les lleis de l’Església deixin clar que els capellans i bisbes no tenen l’última paraula, ni l’última responsabilitat, de tot el que passa a la comunitat eclesial. I que arbitrin els mitjans organitzatius necessaris perquè aquests últimes paraules i últimes responsabilitats siguin adequadament compartides.

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre els noms en el següent llistat:

• José Ramon Ubieta
• Èrika Fabregat
• Diosdado Toledano
• Merche Rodríguez
• Josep Jiménez Montejo
• Jordi Pujadas
• Miguel Montenegro
• Cristina Manresa

L’enreixat

HORITZONTALS

1. Dones que treballen a la mar. Nom de la lletra “g”.
2. Un dels cinc continents. Al revés, bonic.
3. Espontaneïtat, manca d’artificiositat.
4. Població valenciana. Al revés, petit bastó que utilitzen els directors d’orquestra. Consonant amb què acaben la majoria d’infinitius.
5. Dona que té propensió a provocar incendis. Article indeterminat.
6. Expert en la llei islàmica. Ho són les bèsties que tenen ales.
7. Nom d’una actriu espanyola. Primera vocal. Al revés, metall utilitzat per a la fabricació d’armes nuclears.
8. Al revés, la teva. Nom de pila d’un exjugador del Barça, conegut també per la seva lluita contra del racisme. Lloc de procedència del patriarca Abraham.
9. Feixes de terra plana en pendent esglaonat. Òpera de Verdi.
10. Codi de país de Lituània. Segona vocal. Mamífer remugant de la família dels cèrvids. Al revés, es dirigeixen cap a un lloc determinat.
11. Segona vocal. Qualitat d’àrid. Segona vocal.
12. Primera persona del singular del present d’indicatiu del verb ser. Esglésies petites.

VERTICALS

1. Fàcils de manipular.
2. Qualitat d’amable. Conjunció disjuntiva.
3. Aparten una cosa del lloc on era. Símbol químic del nitrogen. Al revés, gos.
4. Al revés, nom d’home. Al revés, exigeixo una cosa a què considero que tinc dret.
5. Al revés, impregnin d’un líquid una cosa. Al revés, gemec. Al revés, en gal·lès, gos.
6. Accepta una sentència judicial; però canviant la primera lletra per una altra que, en el català oriental, es pronuncia exactament igual. Picada d’alls.
7. Al revés, que té forma d’anell. Al revés, exerceixi la facultat de raonar, de formar idees.
8. Segona vocal. País del sud d’Europa. Al revés, orient.
9. En el joc de cartes, carta amb el número 10 i la figura d’un patge. Nom de dona. Contracció de la preposició “a” i l’article “el”.
10. Tossuda. Abreviatura de l’estat nord-americà d’Indiana. Indicatiu de conductor novell.
11. Mamífer de la família dels fèlids que ha esdevingut un dels animals domèstics més habituals. Poeta xilè. Segona vocal.
12. Acusatiu i datiu del pronom “jo”. Afaitaves.

Josep Lligadas

LA SOLUCIÓ DE L’ENREIXAT

Honecker und der Pastor (Cerca de tu enemigo)

Aquesta pel·lícula estrenada enguany i dirigida per Jan Josef Liefers recrea un fet per a mi desconegut. Un cop caigut el mur de Berlin, Erich Honecker, ex dirigent de la República Democràtica Alemanya, malalt i foragitat no només del seu càrrec sinó de casa seva, va ser acollit junt amb la seva dona per l’Església evangèlica alemanya. Així, es va instal·lar a casa del pastor Uwe Holmer i de la seva família durant un parell de mesos. Uwe Holmer (a la fotografia), que encara és viu, era pare de família nombrosa i vivia al petit poble de Lobetal, del qual va ser alcalde. S’ocupava també de l’atenció a les persones ateses per l’hospital neurològic que hi havia a la comarca.

La pel·lícula expressa bé el contrast entre la tossuderia evangèlica del pastor i de la seva família, que viuen l’acollida com un repte de l’Evangeli, i la ideologia rígida i allunyada dels problemes de la gent dels dirigents comunistes. No cal dir que aquesta convivència va venir acompanyada de la incomprensió i el rebuig de bona part de la població, que no veia amb bons ulls l’acollida del dictador, i de l’assetjament dels periodistes.

A mi, que no soc gaire o gens coneixedora de la història de la República Democràtica Alemanya, Heinecker gairebé em desvetlla simpatia. Però per entendre bé la pel·lícula vaig haver de substituir-lo mentalment per Pinochet o per Videla. Aleshores apareix netament el significat de l’acollida cristiana en un context d’injustícia. Per pensar-hi.

Mercè Solé

Gràcies, Tano!

La vida contada por un sapiens a un neandertal i La muerte contada por un sapiens a un neandertal

La vida contada por un sapiens a un neandertal i La muerte contada por un sapiens a un neandertal. Juan Luis Arsuaga i Juan José Millás. Ed. Alfaguara.

Fa setmanes, per no dir mesos, que aquests dos volums del paleontòleg valencià i l’escriptor madrileny que el signen, figuren entre els llibres més venuts.

Lectura recomanada per uns bons amics i que realment no m’ha decebut. Dos volums successius però independents que recullen les converses que ens fan anar a la nostra història més llunyana, reconèixer aquelles dimensions de la vida i de la mort, de l’existència com a éssers vius i els seus límits… I resulten unes pàgines clarividents sobre la nostra realitat present i el nostre futur immediat.

L’Arsuaga es mostra un mestre capaç de fer les lliçons en entorns variats (una muntanya, un zoo, un sex-shop,…) al llarg de tota la geografia de l’Estat, un mètode atractiu que ja haguéssim volgut molts en la nostra formació. En Millás plasma la seva curiositat, planteja les inquietuds, els dubtes, la sorpresa…

Són dues lectures que t’atrapen i et permeten trencar amb aquelles presumpcions que donem per òbvies i que, des de la ciència, cal que ens qüestionem i potser modifiquem.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Més Europa

La pau, tal com l’hem coneguda, s’ha acabat. «De moment, la guerra freda a Europa ja és irreversible», deia Manuel Castells el juliol passat. Afegia l’exministre: «La crisi energètica en subministrament i preus, serà devastadora abans que fem la transició. Lamentarem no haver-ho fet abans». En aquells dies, una turbina espatllada, marca Siemens, del gasoducte Nord Stream 1 s’encreuava entre una Alemanya que tem el pitjor dels escenaris d’hivern, i la Rússia de Putin disposada a canviar gas per l’aixecament del règim de sancions i relaxació occidental en el front armamentista d’Ucraïna. Alemanya és la principal afectada, perilla la indústria alemanya.

L’agitació és mundial, no només a casa nostra on sembla que alguns polítics s’han proposat fer el país ingovernable. Calma tensa entre Xina i Taiwan, primer productor mundial de microxips essencials tant per a la indústria de l’automòbil com per als míssils russos. Corea del Nord es reivindica amb llançament de coets que no són precisament de Sant Joan. Tensió també al nord d’Àfrica entre Algèria i el Marroc, sumat al canvi de posició espanyola sobre el conflicte del Sàhara, amb el resultat de tancament d’un gasoducte i reducció del flux de gas cap a Espanya. Ara a l’opinió pública espanyola l’ocupa la crònica en diferit del salt de la tanca de Melilla, una frontera sud d’Europa. El risc de propagació del virus trumpista als EUA, país de procedència del gas liquat que proveeix ara les regasificadores europees, sembla que es conté després de les eleccions de novembre. La victòria de Lula al Brasil és un altre fre al trumpisme. Europa ha tingut l’estiu més càlid de la història, amb els pitjors incendis des de fa temps, mentre prepara el que podria ser el pitjor hivern reprogramant aliances i hostilitats. Merkel creia que a la primera economia europea no li faltaria el gas rus a través del megatub Nord Stream 2. No podia estar més equivocada. L’exportació espanyola d’electricitat a França ha batut rècords aquest agost pel risc de col·lapse de la xarxa de centrals nuclears del país veí, i per la baixa hidraulicitat a la riba mediterrània. La ministra Teresa Rivera volia completar el més aviat possible els 226 quilòmetres que falten per connectar Catalunya amb el Sud de França (el MidCat), però França no vol ser país de pas entre la península Ibèrica i Alemanya i Itàlia sinó una peça clau (hub) en la distribució, avui de gas natural, i demà d’hidrogen i gasos renovables al nord dels Pirineus. L’acord final després de mesos d’estira i arronsa és el MarBar, una connexió submarina entre l’estació de Enagas del Port de Barcelona i el Port de Marsella.

En resum, la transició que experimenten les economies del món, que ara freguen les vores materials i energètiques del planeta, ha canviat els eixos cardinals de la geoestratègia mundial. Europa ara ha d’accelerar l’auto-proveïment renovable, i assegurar les energies de transició com el gas natural. Però en el mitjà i llarg termini, Europa ha de reforçar les interconnexions de gas, electricitat i ferrocarril per garantir el subministrament energètic i material, i harmonitzar els preus energètics, ja que en cas contrari l’activitat industrial més intensiva en energia es podria desplaçar cap al sud, canviant el repartiment de pesos, és a dir de poder, de les economies del Continent.

La península Ibèrica és la regió més ben dotada avui per fer la transició si Espanya i Portugal modernitzen la indústria per atraure capital, i recursos materials i tecnològics, dins d’una economia productiva descarbonitzada i circular. Pel seu potencial renovable, a la Península es produirà el Kwh més barat de tota la UE, avantatge que ressituaria les produccions industrials més intensives en energia. A la llarga, el sud exportarà també hidrogen al nord, encara que avui aquesta és una qüestió controvertida perquè la volatilitat de la molècula d’hidrogen dificulta el seu confinament i més encara el transport a llargues distàncies. Els països del nord necessiten produir fertilitzants en l’expectativa d’un clima més càlid que farà més productius els camps francesos, alemanys, polonesos… més ben irrigats que la cada cop més estepària península Ibèrica. Sense un mercat energètic integrat, amb interconnexió elèctrica, gasística i ferroviària, Europa es veurà abocada a una guerra de preus i conflictes.

El temps per fer una transició energètica tranquil·la es va acabar, i ara tot és urgent i va a remolc de la Rússia de Putin i dels càrtels del petroli perquè quan un recurs escasseja, i és el cas de tots els combustibles fòssils, l’especulació ve servida. Europa ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat i ara resta hostatge de la Rússia de Putin. Europa no comptava amb el canvi climàtic, no el va preveure i menys prevenir. Aquest és el retret dels joves que es manifesten avui i empastifen obres d’art. És la ràbia encara força continguda de les noves generacions cap a la dels seus predecessors. Un retret que, sens dubte, anirà a més.

Salvador Clarós i Ferret

Més bretxes digitals

A l’estació de tren de Viladecans, com a tants altres indrets, m’imagino, s’ha establert el sistema Park & Ride (aparcament + Renfe), que a la pràctica vol dir que les places que abans eren lliures de pagament es reconverteixen en una gran majoria en places de zona blava. La zona blava es converteix en gratuïta si tu pots demostrar que has viatjat amb la Renfe.

Complicat, sobretot perquè tot plegat, perquè sigui àgil, ha de funcionar amb l’enèsima aplicació (P+R) vinculada a l’aplicació (TMB) que faig servir habitualment per comprar i pagar els bitllets metropolitans de transport.

Crec que vaig llegir-ne alguna cosa al butlletí municipal de Viladecans, però no hi vaig parar gaire atenció, perquè no acostumo a deixar el cotxe al pàrquing de la Renfe. El cas és que el dia que sí que el vaig fer servir, amb pressa perquè se m’escapava el tren, em vaig trobar super angoixada: zona blava que no saps com pagar, instruccions complicades que no sabia com fer baixar de pressa… Total, que em vaig enfilar al tren deixant el cotxe tal qual amb el risc de rebre la corresponent multa. De moment, no n’he rebut cap, però creuem els dits!

Després, a casa, vaig baixar i interconnectar totes les aplicacions recomanades. Entre la meva cada dia una mica més escassa perícia i el fet que tampoc et donen unes instruccions gaire clares, vaig suar la cansalada. I vaig descobrir també que algunes de les places d’aparcament a l’estació estan alliberades de semblant cosa.

Bé. Em pregunto ben sincerament si el proper dia que l’hagi d’utilitzar sabré fer-ho. I també em pregunto què passa amb la molta gent que no s’acaba d’aclarir amb els mòbils o que senzillament no en té o en té un de molt senzill. De vegades crec que les aplicacions i les administracions ens assetgen. I no només és un malson. Cada dia tot plegat és més real.

Mercè Solé

En record del Pep Soler

Maleïdes maquinotes

Per qüestions laborals treballo amb ordinador des del temps del “floppy disk”, quan les lletres eren verdes i quasi se li havia de donar corda a l’ordinador… No, no soc cap tontet informàtic i de fet, a la feina i a la vida privada he agraït que tants i tants tràmits administratius vinculats amb hisenda, la seguretat social o el banc, es puguin fer des de casa. No obstant, haig de reconèixer que no tot són flors i violes. Avui mateix he entrat en aquell bucle maligne en el qual tothom s’hi troba de tant en tant. Es tracta del bucle “usuario o contraseña incorrecta”: Amb tota la fe del món intentes pensar si l’usuari era el nom, nom i cognom, amb dos cognoms o l’adreça de correu –quina?… la de la feina o la personal?– i vas provant… i al final arriba la pregunta estúpida: “ha olvidado la contraseña?”… doncs es clar que l’he oblidat, carallot! … “indique el correo electrònico que utilizó para darse de alta”… que no me’n recordo!… i proves el de la feina i proves el particular, i al final t’arriba el “código de verificación”. Eureka!…però no te n’adones –la mare que el va parir!– que l’esperat código tiene un validez de diez minutos desde su recepción y en caso de que expire deberá ponerse en contacto con nuestro departamento de Customer Support –així, en anglés que fa més fi. I el cas és que el Customer Support és un telèfon que parla sol amb accent sud-americà…

No, avui no he tingut cap bona experiència en l’entorn informàtic. Estic empipat amb aquest entorn, però no menys emprenyat amb mi mateix. Me n’adono que formo part d’aquesta elit d’usuaris que hem fet anar –per activa o per passiva– el món cap a aquesta modernització despersonalitzada i insolidària, que no pensa en els vulnerables tecnològics, en les persones que no disposen de connexió a preus raonables, en la gent gran, en persones que de cop se’ls canvien les regles del joc i se’ls exigeix noves habilitats per relacionar-se amb l’administració, el sistema sanitari, o simplement per actuar com a clients de les empreses que es mouen en mercats captius –telefonia, elèctriques, financeres, etc.–, tot donant per bo que per a qualsevol tràmit sigui exigible la maleïda, la inexorable cita prèvia.

I la crítica a aquesta modernització que ens hauria de fer la vida més fàcil, no acaba aquí, que tot plegat és al servei d’estalviar uns quants sous. Ara que han desaparegut els homes de la garita, fins i tot per pagar l’estada en un aparcament es necessita un grau universitari. Palplantats davant el caixer, el tiquet de sortida a una mà, la tarja de crèdit a l’altra… no us heu sentit sovint idiotes tot pensant com punyetes es paga?… i mira que ho diu clar “per al pagament seguiu les instruccions de la pantalla”.

Potser que, com a usuaris maltractats, ens comencem a rebel·lar. Fa uns dies vaig aplicar l’actitud ecologista de “pensa globalment i actua localment” i n’estic content. Era fent cua per pagar a una caixa d’un centre comercial i se m’acosten dues noies uniformades. Fent-me un favor, em diuen que aniré més ràpid si vaig a la “Caixa amiga” –eufemisme per dir que t’ho has de fer tu solet i ells s’estalvien personal. No gràcies, vaig dir, i davant la seva insistència vaig reblar: Quan els teus caps aconsegueixin que tots anem a la “Caixa amiga”, vosaltres us quedareu sense feina!…

Una no ho va entendre. L’altra, més llesta, sí.

Albert Farriol

Revuelta de mujeres en la Iglesia. Alzamos la voz.

Amb aquest títol hem fet un recull de l’experiència d’aquests tres últims anys les dones creients i feministes, les seves accions i les seves reflexions i tot això ha vist la llum en un llibre coordinat de manera coral i amb la col·laboració de moltes altres dones.

El fruit d’aquests darreres anys és l’experiència heretada d’un camí que ve de lluny, de tantes i tantes dones. És el fruit d’una resistència creativa i sostinguda durant molt de temps i que ens empeny a continuar ara i aquí. Per a nosaltres és un regal i alhora una responsabilitat, fer recull de les que ens van precedir, fer-lo nostre i llançar-nos a l’esperança. Aquí a Barcelona, va prendre la forma de coordinadora que té per nom “Alcem la Veu”, una veu, la de les dones, tan silenciada a la nostra església.

Totes aquestes vivències parlen d’un camí en comú, de la necessitat d’acollir-nos, d’acompanyar-nos i de trobar-nos, d’implicar-nos en aquesta realitat, de llegir els signes dels temps i de ser conseqüents, deixar-nos interpel·lar per les companyes i continuar el camí comprometent-nos perquè la vida sigui una vida de justícia per a tots i totes a tots els camps, el social, el polític i també l’eclesial i, per tant, un camí que busca models d’equitat real a l’Església.

Durant aquests darrers anys hem fet vida “la sororitat”, una experiència col·lectiva (Revuelta de mujeres en la Iglesia, Exeria, Red Miriam, Alcem la Veu, Col·lectiu de Dones a l’Església, Tras las huellas de Sofía, CWC, comunitats religioses…) hem anat creant vincles i espais de confiança on hem experimentat que cadascuna és necessària per a la trobada amb les altres. És la nostra força i ens ha possibilitat experimentar accions transformadores. La “sororitat “ ens ha possibilitat posar “fil a l’agulla” teixint una xarxa que ha anat creixent, guanyant força i valentia a la reivindicació de noves estructures eclesials en comunitats igualitàries, justes i evangèliques, una Església nova per a un món diferent, plural i divers.

I en aquesta vall “sororal” i de complicitat, s’ha escrit aquest llibre, des de diferents punts de la geografia (Madrid, Barcelona, Saragossa, Galícia, Sevilla, Santander) des de la diversitat que som però amb un mateix objectiu. Som creients, som Església, som filles de Déu, amb la mateixa dignitat, cridades a respondre a l’Esperit que ens empeny a la construcció d’un món millor i a fer vida el Regne.

D’això tracta aquest llibre. D’on venim, la nostra genealogia i fer memòria agraïda del que hem viscut. Va també de compartir reflexions teològiques d’aquesta experiència des de diversos punts del món on la Paraula es fa vida arrelada. I de somniar juntes una altra Església possible, de proposar gestos concrets amb els quals avançar cap a altres models eclesials.

Agraïm profundament a la Ruah, l’Esperit diví, que ens desperta l’esperança i bufa vents de renovació, assenyalant-nos el camí cap a unes relacions recíproques, justes i comunitàries. I que ens empeny a treballar en favor de tot allò que constitueixi la vida en plenitud.

Pilar Calle

Augment de la incidència política de l’extrema dreta a Europa

Darrerament l’extrema dreta, afavorida de fa temps per partits de dreta extrema, ha guanyat les eleccions a Itàlia. I ja fa un temps que va guanyant incidència en altres països d’Europa, inclòs el nostre.

Ens podem preguntar quines en són les causes. És una qüestió complexa i hi ha molts factors que hi juguen. N’apunto dos que em semblen importants.

La primera, penso, és que quan el capital es veu amenaçat o percep que la indignació popular provocada per la manca de resolucions als seus problemes bàsics es pot canalitzar en moviments més o menys revoltosos, va desprenent-se dels mètodes democràtics i en va incorporant de més autoritaris. Va deixant pas a l’extrema dreta que va marcant l’agenda política i els altres partits es veuen “provocats” i “mig obligats” a posicionar-se vers la seva dreta, per la por que l’espai l’ocupi l’extrema dreta. És la forma com l’extrema dreta guanya terreny amb el seu discurs i activitats de denúncia i acusacions pròpies i també en el fet que el seu pensament i pràctica s’introdueix en altres partits. Així ho hem observat en la manera d’afrontar la pandèmia de la covid, en força governs europeus. Així el capitalisme es defensa, i quan la democràcia i el consens no li acaba de ser un bon instrument, utilitza (fent servir els camins “democràtics”) els instruments de coacció policial, judicial, mediàtica i política.

La segona, opino, és el fet que les esquerres polítiques s’han quedat sense projecte polític unitari, que basant-se en una autèntica anàlisi de classes, del conflicte entre classes, respongui realment a les necessitats de la majoria treballadora de la població i comptant amb ella a l’hora d’elaborar el programa polític. La manca de profundes conviccions, no “dogmàtiques”, la manca de “mites” esperançadors i esperonadors i d’una ètica ferma, és aprofitada per les extremes dretes per oferir una esperança falsa i contrària als interessos de les capes populars. En la ultramodernitat racionalista i tecnopràctica que ha menyspreat i marginat les grans savieses de la humanitat (religions i espiritualitats) i també les grans utopies socials (socialisme, comunisme i anarquisme) ens hem quedat en un buit conviccional, en el qual molta part de l’esquerra política ha caigut. L’extrema dreta seductora sap manipular moltes capes socials i omple aquest buit “espiritual” necessari com a motor polític. Les esquerres per tant en la seva desunió i manca d’utopia política tenen també responsabilitat en aquest augment de la incidència política de l’extrema dreta. ¿Quan acceptaran les esquerres que les grans savieses de la humanitat –religioses i laiques– els hi poden oferir algun element d’una tal utopia? La marginació d’aquestes savieses no és neutral, és interessada. El capitalisme ha aconseguit en part erradicar-les o transitar-les al terreny privat, ja que no interessa la seva potencialitat revolucionària en els seus fonaments més autèntics. El capitalisme prefereix els falsos cants de sirena de l’extrema dreta, falsos profetes pel poble, però criats submisos del capital. Sort encara tenim de les recerques espirituals autèntiques (no les propostes pseudoespirituals individualistes) que poden fecundar una nova revolució política.

Quim Cervera i Duran

¿Què és un profeta?

“Profetisme i xarxes socials”. El tema, formulat així, no deixa de ser curiós. Es tracta d’una xerrada que va fer el bisbe auxiliar de Managua, Silvio José Báez, d’origen carmelità i excel·lent biblista, adreçada a persones que es plantegen com evangelitzar a través de les xarxes socials. De fet es tracta d’una associació que es diu I-Misión, amb la qual estic en contacte, i que està estesa per tot el món de parla hispana. Vol dir que quan el bisbe Silvio va fer la xerrada estàvem connectats des d’Espanya, Filipines, Corea, Estats Units d’Amèrica, Mèxic, Argentina, Perú, Paraguai i una llista més que ja no recordo.

El gruix de la xerrada no va ser tant sobre les xarxes socials sinó sobre què significa ser profeta avui. I tal com està formulat qualsevol cristià compromès dels nostres moviments ho podria subscriure. A mi em van agradar diversos aspectes. En primer lloc, que un bisbe que de fet encarna una arriscada oposició al govern de Nicaragua i que, per mandat del papa Francesc, viu exiliat a Miami, quan parla de profetes es remet a la Bíblia i no a la pròpia experiència. Tenia molts motius per posar-se medalles i no se’n va posar ni una.

En segon lloc el to clar i lúcid de la xerrada em va permetre entendre molt millor què és un profeta i perquè a Jesús als evangelis se’l titlla de profeta i no de sacerdot, i encara menys de rei.

I finalment, fer-ho lligar tot amb la nostra poca o molta actuació a les xarxes socials, em va semblar una molt bona actualització.

Us el recomano molt. Aquí el podeu trobar. Dona també per mirar-lo en grup i comentar-lo després.

Mercè Solé

Límits – Autoregulació

Són dos conceptes que avui no estan de moda. Tot i ser necessaris per al nostre creixement personal i col·lectiu en les darreres dècades són vistos i viscuts com a elements negatius que impedeixen el desenvolupament de l’infant i del jove. Des de la psicologia es valora la necessitat de fixar límits des dels primers moments de la vida d’un ésser humà per tal que pugui, a través de l’autoregulació, anar construint el seu propi Jo i una satisfactòria integració a la societat de referència.

Tradicionalment, els encarregats d’iniciar i consolidar aquest procés era la família. Actualment no podem afirmar que això passi de manera generalitzada. Juntament amb la retirada d’aquests aprenentatges dins de l’àmbit familiar apareix la renúncia a exercir el rol parental per part d’una o més persones de referència per a l’infant o jove substituint-lo pel rol de “col·lega-amic”. Aquest canvi de paradigma genera sovint desconcert en el menor fins al punt que alguns experts parlen d’“infants i/o joves orfes” ja que cap adult de l’entorn familiar s’estableix com a referent parental i d’inserció social.

En aquests moments molts infants i joves estan creixent sense algú que els acompanyi (dins de l’estructura familiar) a establir els límits necessaris per a acceptar-se i entendre i respectar als altres. La manca d’unes normes clares generen persones cada vegada més egocèntriques i convençudes que tot és possible i que preval ell o ella com a individu per sobre del bé col·lectiu.

La poca tolerància a la frustració a causa de la manca de límits genera problemes de seguretat personal, autoestima i de relació social sostenible, positiva i satisfactòria.

Darrerament preval el lema “tot s’hi val”; “el més important és ser feliç” encara que això comporti vulnerar els drets individuals i col·lectius de la resta de les persones. Hem de prendre consciència que no vivim aïllats i que hi ha d’haver un marc comú que ens permeti el desenvolupament individual i col·lectiu de totes les persones. Aquest marc comú ha d’anar acompanyat de límits consensuats i aplicats que ens ajudin a construir una societat més justa i respectuosa amb el nostre món i amb les persones que l’habitem.

Soc un gran defensor d’una societat plural on tots els seus individus puguin créixer i expressar-se en plena llibertat; malgrat això, el dret individual no pot sotmetre al col·lectiu a situacions d’injustícia.

Hem de reformular el paper educatiu que desenvolupa la família, l’escola, els instituts, les entitats, les institucions polítiques, els espais públics… És cert que un infant necessita que “l’eduqui tota la tribu”; a l’igual que cal que ningú renunciï a la seva responsabilitat delegant-la a tercers.

Us imagineu que no tinguéssim un codi de circulació de vehicles (per posar un exemple)? Viure en societat és acceptar l’aplicació d’unes regles que permetin la projecció individual i col·lectiva cap a entorns de progrés i de millora.

Espero i desitjo que plegats arribem a reflexionar sobre les situacions quotidianes que vivim i que siguem capaços de repensar quin model de societat volem construir plegats i així dotar-nos d’unes normes comunes que ho permetin a curt, mitjà i llarg termini.

Davant d’aquest gran repte: Molt bon camí i molts encerts!

Agustí Martí
(Publicat a “Viladecans Punt de Trobada”)