¿Desmuntant mites o construint-ne de nous?

Llegeixo superficialment, tot menjant una poma, un article del full dominical del bisbat de Vic, arran de la campanya de la renda 2017. L’article es titula “Desmuntant mites sobre el finançament de l’Església”. Toca els tòpics que tots hem sentit alguna vegada. Quan arribo al finançament de Càritas, però, gairebé m’ennuego. Hi diu “Mite: només el 2 % dels diners de l’Església va a parar a Càritas. Càritas i l’Església són el mateix. Prop de 65 % dels diners de Càritas procedeix de l’Església que formem tots els catòlics, amb les nostres col·lectes a les parròquies, donatius, subscripcions. És a dir, el finançament de Càritas procedeix, en gran mesura, de les butxaques de tots els catòlics”.

Doncs no anem gaire bé, atès que l’article es refereix a la campanya de la renda i a la creueta de l’Església. No, els diners de la creueta a l’Església, que jo sàpiga no van a Càritas si no és molt indirectament. Càritas es finança de donatius directes provinents de cristians o no cristians i de subvencions. Es beneficia, és clar, de locals i infrastructura eclesial, però no dels diners que l’Església recapta per al seu funcionament ordinari.

Crec que per desmuntar mites, encara creen més confusió i em sap greu que utilitzin l’obra social de l’Església per manipular l’opinió. A banda d’això, quin mal hi ha a dir que els diners de la creueta es destinen pròpiament al pagament de sous, d’edificis i de coses que deuen ser ben legítimes?

Servidora, amb tot, paga quota al moviment de l’ACO, a la parròquia i a alguna cosa més d’Església, a banda de les entitats socials. Mai, però, no he volgut posar la creu a l’Església en la campanya de la renda. Em sembla que l’Església hauria de prescindir de l’Estat per recaptar allò que necessita, em sembla que hauria de tenir una forma d’organització que permetés als cristians normalets decidir a què es destinen els diners i encara em sembla que no em ve de gust finançar una institució tan obertament masclista i, com es desprèn d’aquest full dominical, poc transparent.

Mercè Solé

Paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme

Es calcula que als paradisos fiscals hi ha amagats 7,6 bilions de dòlars. Aquests diners haurien de proveir via impostos uns 190.000 milions de dòlars al ‘pot comú’ del qual els estats disposen per a garantir educació, sanitat o serveis socials bàsics de qualitat i universals. Fer front a aquesta xacra global no és gens fàcil. Primer, perquè es tracta, en la majoria de casos, d’actuacions de països sobirans que estableixen lliurement les seves jurisdiccions fiscals facilitant aquests tipus de pràctiques. Segon, perquè no hi ha un consens global respecte al que significa ser o no ser paradís fiscal.

Què són doncs els paradisos fiscals? Es tracta d’un concepte àmpliament utilitzat però que genera moltes controvèrsies. Jurídicament un paradís fiscal és definit sobretot per la seva opacitat, és a dir, es tracta d’aquell país tercer amb el qual o bé no hi ha intercanvi d’informació o bé manté en secret els propietaris i administradors de comptes i societats empresarials. Una segona raó per a considerar un país paradís fiscal és pel fet que tingui baixa o nul·la tributació. Tot i això no existeix unanimitat respecte a la seva definició jurídica. Cada estat determina la seva llista de països considerats paradisos fiscals i el règim fiscal que aplicarà a les persones o societats que hi tinguin inversions. Però ho fa segons els seus criteris, que moltes vegades responen més a raons diplomàtiques o de relacions comercials que a una verdadera voluntat de vetar o frenar les pràctiques de frau i d’elusió fiscal. En el cas d’Andorra, per exemple, entre 2011 i 2015 va signar dos convenis amb l’Estat Espanyol d’intercanvi d’informació i de no doble imposició que li han permès abandonar la llista, igual que Panamà que el 2011 va ser retirada de la llista per a poder tancar contractes comercials amb empreses espanyoles pel canal de Panamà.

En un esforç que, com passa gairebé sempre, arriba tard, la Comissió Europea està estudiant d’establir una llista oficial de Paradisos Fiscals on hi hauria països de gran opacitat com són alguns països exòtics com Antigua i Barbuda o les Illes Cook, però on no hi apareixen països que contribueixen a aquesta dinàmica de baixa tributació i que es troben dins Europa mateix com Holanda, Irlanda o Luxemburg.

Des dels moviments socials han nascut també iniciatives que cal tenir en compte. És el cas de la campanya “Zones Lliures de Paradisos Fiscals” que busca incentivar que ajuntaments i altres ens administratius evitin en la mesura del possible la contractació d’empreses que operen en paradisos fiscals. Si tenim en compte que la contractació pública representa una cinquena part del PIB estatal, sembla raonable voler que aquests diners no acabin en territoris opacs o en jurisdiccions amb tipus fiscals mínims. I això per dues raons: per la injustícia flagrant que suposa en moments de crisi i retallades l’enginyeria fiscal d’aquestes empreses, i per l’evident competència deslleial respecte a aquelles empreses que sí que són responsables fiscalment, repercutint el no pagament d’impostos en un cost menor del servei i per tant en més possibilitats de guanyar els concursos públics.

Ja hi ha més de vint municipis a casa nostra que han demostrat la voluntat política de fer-ho efectiu. Som conscients però de la dificultat jurídica i tècnica d’implementar mesures així. S’obren possibilitats relatives a establir clàusules en els plecs de condicions, afegir nous criteris d’adjudicació relatius a la responsabilitat fiscal de l’empresa o retirar ajudes i bonificacions si es demostra l’activitat il·legítima de les empreses contractades. Just ara celebrem que fa un any que l’Ajuntament de Barcelona, i després d’ell Badalona i Sabadell, hagin ja fet modificacions en els plecs de contractació pública per començar a fer efectives aquestes propostes.

Mentre seguim lluitant per una harmonització fiscal a nivell europeu o per superar la inequitat entre la tributació de les rendes del treball i les del capital, ens calen mesures concretes que vagin anticipant aquest futur lliure de paradisos fiscals. El camí doncs és llarg però caldrà empènyer fortament per acabar amb els paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme.

Xavier Casanovas
director de Cristianisme i Justícia i
portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa.

El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías.

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías. Emaús 139. Barcelona: CPl 2017

És un llibre per a gent normal. Bé, això de la normalitat costa de mesurar. Potser és un llibre per a friquis. Però la Breu història dels concilis ecumènics és un bon punt de referència per als cristians “de a pie” que anem llegint cosetes i de tant en tant se’ns entravessa o ens atropella un concili que no sabem com emmarcar. I et comencen a parlar d’heretgies o de formulacions dogmàtiques i t’adones que el temps se t’ha endut la primíssima capa de la història que vas aprendre al batxillerat, i que no saps per on vas. Esgarrifa sentir allò del “Credo niceno-constantinopolità” (àlies Credo llarg) en contraposició al “símbol dels apòstols! (àlies Credo curt). O veure que en els concilis s’han pres grans decisions i sovint s’ha parlat més del poder que de Déu, o de qüestions, sense resoldre les quals servidora dormiria la mar de bé. A banda de comprovar com ens arribem a complicar la vida dins l’Església, va bé trobar un lloc on, de forma senzilla, et facin cinc cèntims de cadascun dels vint-i-un concilis ecumènics de l’Església, de manera ordenada i sistemàtica. Per llegir seguit o només per consultar i, sobretot, per entendre millor les bases de l’ecumenisme.

Mercè Solé

Pasqua permanent

Quan llegiu aquest article, la Pasqua estarà a punt d’acabar… Voleu dir? Acabarà el temps litúrgic, però nosaltres portem tota la nostra existència vivint en temps pasqual. O no és amb Jesús ressuscitat que caminem, a qui preguem, qui ens consola, qui ens convoca…? Sí, el Ressuscitat!

La Setmana Santa recordem el Sopar de Jesús amb els seus amics. La seva opció per servir des de baix. Ens sentim convidats a la seva taula. Ens renta els peus (i com costa que deixem que ens els rentin i deixar la nostra autosuficiència!). Plora i demana que passi el calze a Getsemaní… i allà deixem ben palesa la nostra manca de constància a Getsemaní (ai, Senyor, que ens quedem adormits!). I arriba el ser difamat, jutjat pels poderosos civils i religiosos… i com la gentada és manipulable (no ho som i sovint cridem que alliberin Barrabàs?)… I la Creu, signe de tortura, és instrument de la seva mort. I a punt de finar encara és capaç de perdonar sense límits (encarnant allò que havia predicat de perdonar 70 vegades 7). I els deixebles s’entristeixen, les seves esperances estan enfosquides, esvaïdes. No hi ha futur, no hi ha camí. Es dispersen, s’amaguen temorosos de repressió.

Però l’Amor és més fort que la mort! I el que Jesús havia anunciat, es torna vivència. Les dones el descobreixen. Sí, elles que no podien ser testimonis de res, el veuen i reconeixen… Com després els deixebles d’Emaús, que només el descobreixen quan parteix el pa, al voltant de la taula de l’acollida, després d’haver expressat com Déu s’ha fet història a Israel.

Dos mil anys després aquell Jesús que anomena Maria de Magdala pel nom i l’envia com a “apòstola dels apòstols”, que s’afegeix en el camí d’Emaús, que dóna proves de vida a l’escèptic Tomàs, continua viu!

I l’endevinem en el somriure d’un infant. I en la mà que acarona una persona malalta d’alzheimer. En qui comparteix la vida dels refugiats en els camps, en la frontera de Melilla, en un vaixell en el Mediterrani. En la força de la primavera que fa esclatar plantes enmig de parets de pedra. En qui lluita en associacions, partits polítics, sindicats, pel bé comú i les persones empobrides, sense caure en el parany del desengany (malgrat tot). En qui realment viu confiat en la providència, sense tenir res i sabent que, paradoxalment, ho té tot. En el silenci desitjat i que ens parla. En la música, en l’art, la poesia. En la pròpia història, plena de rostres i de moments de salvació. En funerals que són mostres d’agraïment per la vida rebuda, gaudida. En qui lluita per l’ecologia i veu en el planeta un gran regal de Déu que hem de preservar…

Pasqua és ara, és sempre, si tenim la mirada neta. Si ens anem fent a descobrir les picades d’ull del Senyor en la nostra vida senzilla i sovint rutinària… I realment tot es vesteix de festa. Viure ja és festa! Tot pren un sentit nou. Ell fa noves totes les coses… I se’ns hauria de notar en un gran somriure, en un impuls a fer “lío” que diria el germà Francesc de Roma. La Pasqua és creativa, subversiva, engrescadora, renovadora!!!

I podrem llevar-nos el matí, posar peus a terra i sentir que per dintre podem proclamar tots els dies de l’any: “El Senyor ha ressuscitat. Sí, veritablement, ha ressuscitat”. Com un mantra íntim que ens obre a Déu, als germans i germanes, a l’alegria profunda de saber que vivim temps de Pasqua, perquè l’Amor és més fort que la mort.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144)

La ruta que proposem és una part del PR C-144, la Ruta de les Colònies, que s’inicia a Cal Rosal, prop de Berga fins a Balsareny. Aquest PR (petit recorregut) actualment està inclòs dins el Camí del Llobregat o GR-270, que ressegueix tot el riu, des de Castellar de n’Hug fins al Prat de Llobregat. Per tant, trobarem senyals grocs i blancs (del petit recorregut) i sobretot vermells i blancs (els del gran recorregut).

En concret caminarem des de la colònia de Cal Pons, a Puig-reig, fins a l’Ametlla de Merola. Són menys de 9 km vorejant el Llobregat i el temps dependrà de les visites i parades que fem.

Aquest itinerari, planer i molt ben indicat, combina paisatges de ribera magnífics amb la visita discrecional de cinc colònies tèxtils, cadascuna amb una història i característiques especials que ens ajudaran a comprendre la industrialització del nostre país.

Entrant a Puig-reig pel sud i seguint els indicadors, ens acostem a l’església de Cal Pons, que és l’inici de la ruta.

Cal Pons (1875-1992)
Probablement la colònia tèxtil més interessant de Catalunya des del punt de vista monumental. Destaca especialment per l’església de Sant Josep –en diuen la catedral de l’Alt Llobregat–, d’estil neogòtic, actualment centre d’interpretació.

La fàbrica consta de naus separades per filades de ferro colat. Els habitatges plurifamiliars per als treballadors són de tres pisos d’alçada i dos per planta.
L’escola ha estat reconvertida en casa de colònies. A més d’altres serveis per als obrers, són de destacar les cases de l’amo envoltades de jardins i boscos amb cavallerisses, hivernacles i miradors.

Des d’aquí, deixem el passeig de til·lers i baixem a la fàbrica que voregem en sentit sud fins a retrobar el Llobregat. Després d’una frondosa arbreda, el camí enfila cap a Cal Marçal.

Cal Marçal (1890)
No esdevingué mai una colònia industrial pròpiament dita, sinó que aprofità els serveis que oferia la barriada de Cal Marçal.

La fàbrica, de tres pisos (paral·lela al Llobregat i al canal), és un gran edifici de planta rectangular cobert a doble vessant amb els emmarcats de portes i finestres d’obra vista.

Resseguim un llarg bloc d’habitatges, passem pel costat de la fàbrica i enllacem amb un corriol que duu a la palanca per on es passa el riu. Veiem la resclosa de Cal Marçal. Travessem la carretera C-16 per sota i continuem per una pista asfaltada passant pel costat de la depuradora fins a la finca de la Cortada. Aquí es trenca a mà dreta per un corriol que continua pel bosc fins a apropar-nos novament al riu. Albirem a l’altra riba la colònia de Cal Vidal.

Uns indicadors ens ofereixen dues opcions: continuar la ruta riu avall o bé fer una marrada per visitar la colònia. Nosaltres optem per la segona opció.

Seguint les indicacions travessem el riu, contemplem la resclosa i ens enfilem primer a la fàbrica i després per la palanca arribem als habitatges i al museu de Cal Vidal.

Cal Vidal (1901)

És l’última colònia tèxtil construïda al Berguedà i destaca pel seu urbanisme ordenat, racional i modern, i per l’existència d’un dels salts d’aigua més impressionants de la comarca. Avui es pot visitar com a museu.

Consta d’una gamma d’habitatges molt variada que formen carrers i places.

La fàbrica, de pisos, és centrada per la torre de muntacàrregues i té una elegant simetria en la disposició dels finestrals.

A més de l’església, les torres del propietari i del director, cal destacar l’edifici del Patronat, i l’escola convent per a l’educació de les noies de la colònia.

Una vegada acabada la visita, refem el camí, tornem a travessar el riu i continuem avall, a estones vorejant camps de conreu, a estones pel mig del bosc, fins a arribar davant de Cal Riera, on, fent una nova marrada i passant el riu per una palanca, podem visitar la colònia.

Cal Riera (1890-1980)
La fàbrica es va construir aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí fariner de la Casa Gran de cal Riera.

Cal destacar-ne el conjunt d’habitatges plurifamiliars, d’arquitectura funcional, alguns en estat deplorable i d’altres en procés de reestructuració, que acolliren pels anys 50 i 60 del segle passat molts immigrants d’Andalusia i Castella. Com en totes les colònies no hi pot faltar la torre de l’amo, la tenda economat, el cafè teatre, l’escola i l’església.

Retornem a la pista que seguíem. Travessem la riera de Merlès per una palanca. Sense ascendir, la ruta gira a mà dreta, passa per una pollancreda i ressegueix els marges del riu sempre cap a migjorn. L’ambient és humit, i la vegetació, espessa. Més avall s’enllaça de nou amb la pista rural. El nucli de Galera queda a llevant, encimbellat dalt d’un turó. Ens acostem a la masia de cal Mèlic i a la resclosa de l’Ametlla. Creuem el Llobregat per una palanca de ferro i fusta i accedim a l’Ametlla de Merola, que és la nostra destinació.

L’Ametlla de Merola (1870-1999)
L’Ametlla de Merola, d’uns 300 habitants actualment, deu el seu origen a un antic molí fariner que l’any 1832 va esdevenir una petita fàbrica de màquines de cardar.

Amb els anys es reconvertí en fàbrica tèxtil, es va engrandir i el 1873 ja hi ha noranta pisos i la “Casa de les Noies”, amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la colònia hi treballen 500 persones.

Es construeix l’església entre el 1875-1882, i també l’escola. Els diferents amos van convertint el que era una zona verge, més tard una fàbrica, en una colònia poble, dotada de serveis (botiga, teatre, cafè…) fins als nostres dies.

Gràcies a la creació d’unes primeres associacions de tipus religiós, les de Sant Lluís, Sant Josep i les Filles de Maria, i també d’una petita orquestra formada per treballadors, neixen moltes manifestacions folklòriques i culturals, com les representacions nadalenques dels Pastorets, el teatre, les caramelles, la festa major i d’altres, que han impregnat la gent de l’Ametlla d’un tarannà especial.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i no presenta cap problema seguir-lo. Però, si voleu, podeu consultar el mapa topogràfic de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) o també wikiloc. També es pot consultar informació molt interessant a Les colònies industrials.

Jaume Roig