Picar quan el ferro és roent

25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. No hi havia gaires manifestants davant la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, pocs cartells i consignes.

Certament el 25N estàvem en confinament, però feia pena que tan poques dones es manifestessin.

Quan ja tornàvem la connexió els informatius de TV3, una senyora del grup de les Kellys es va encarar amb les càmeres per manifestar el poc suport que rep el seu col·lectiu per part dels grups feministes i d’altres. Dones ben preparades (universitàries) havien tingut molt d’interès en les seves condicions de treball, malalties derivades, sou… tot en profunditat, que foren publicats en els mitjans adients. La senyora deia que se sentien abandonades. Amb la Covid les seves vides són més difícils, la feina, la cura de la família, els pagaments…

Penso que les migrants no són només font d’informació o d’un ajut i visibilització puntual: ens necessitem per anar totes juntes en una relació horitzontal, sororal.

Lluïsa Carbajo

Religió a l’escola?

Ens agradi o no el tema religiós continua present a les aules i és motiu de controvèrsies. Darrerament s’ha parlat de la presència de la religió islàmica després que el departament d’Educació ha recordat la normativa que la recolza, i s’ha tornat a opinar sobre la presència de les religions a les escoles amb la discussió de la nova llei, la LOMLOE.

Segons la Constitució el nostre país és aconfessional però amb una relació especial amb l’Església Catòlica. Això es tradueix en una presència constant de l’esmentada església a les aules de totes les escoles i instituts. En virtut dels acords de l’estat espanyol amb l’estat del Vaticà, les famílies tenen dret a demanar classes de religió catòlica per als seus infants i tots els centres escolars l’obligació d’atendre la petició. La normativa també reconeix, com dèiem, el dret a demanar classes de les religions jueva, musulmana i evangèlica.

Hi ha força persones, ensenyants o no, que pensem que l’escola hauria de ser laica: que l’ensenyament de les creences religioses, opcions personals, no pertany al currículum escolar. Les persones que creuen en quelcom religiós tenen al seu abast les parròquies catòliques, els oratoris musulmans (i alguna mesquita), les sinagogues jueves, els centres de culte evangèlics (com el culto de moltes famílies gitanes) i d’altres confessions.

És cert que les religions, en el nostre entorn històric i cultural, tenen una presència remarcable. Però haurien de tractar-se com un aspecte més de la història. Sense un mínim coneixement del que ha passat al llarg dels segles amb les diferents creences religioses no s’entenen del tot obres importants de la pintura, l’escultura i l’arquitectura que podem contemplar sense anar gaire lluny de casa. És evident quina ha estat la història dels darrers dos mil anys a casa nostra. Passejant per qualsevol indret en trobem senyals; les creus de terme que delimitaven el terreny de cada municipi, ermites, capelles, imatges… i a nivell oral llegendes i contes que giren al voltant de fets religiosos. La religió catòlica, a més, ha dominat la ideologia del nostre país durant segles i la jerarquia ha exercit el poder espiritual i temporal alhora.

Una cosa no treu l’altra. Coneixement històric sí, pràctica religiosa, moral, doctrina de qualsevol religió al seu espai concret. No és de rebut que l’adoctrinament de la jerarquia catòlica, dels imams musulmans o dels pastors evangèlics arribi als centres escolars on s’estan formant i aprenent totes les criatures del país, no només les creients.Ara bé, hi ha infants i adolescents creients o interessats pel fet religiós i ho porten a la seva motxilla quan entren a l’escola. Vegem-ne alguns exemples que he viscut

*Un adolescent acabat d’arribar d’un país centramericà portava sempre la Bíblia amb ell. Des que estava a Catalunya anava al local de culte d’una església evangèlica on podia expressar amb la música el que sentia (a classe només amb el pupitre ens enganxava a tots amb el seu ritme) i es sentia acollit; va poder fer una elaboració del dol i una adaptació al nou país força bones gràcies a la comunitat religiosa que l’acollia. Tenia una confiança un xic naïf en la seva Bíblia; allí hi havia totes les respostes i intentava convèncer-nos que l’havíem de llegir (a mi el primer). A una xerrada sobre drogodependències un ex-consumidor de substàncies va explicar les dificultats que havia trobat i com li va costar deshabituar-se del consum. El nostre alumne, en acabar, va anar a oferir-li el consol i les alternatives de la seva Bíblia.

*Demà, divendres, hauria de sortir abans, haig d’anar a la mesquita, és una festa important (encara que fos un oratori, ell en deia mesquita).

*Sortida a la muntanya, un dia calorós… en Nabil està molt suat, li oferim aigua perquè veiem que no en porta. La refusa amb amabilitat… entenc el que passa i intento explicar-li que pot beure aigua, que a la seva edat no ha de ser tan rigorós amb el dejuni del Ramadà… però no es deixa convèncer i camina tota l’excursió sense beure’n una gota.

*El dia 2 de novembre uns quants alumnes falten a classe… és el dia dels difunts i han de recordar els morts de la seva família, la cultura gitana els té molt presents.

*Se celebren tots els aniversaris de les criatures d’infantil, però n’hi ha un parell que no ho volen fer; tampoc no van assistir el dia de carnaval quan tota l’escola es va disfressar.

Moltes escoles de primària fan el pessebre o celebren el Nadal… Les primeres comunions tenen un cert ressò a l’àmbit escolar. Els nens i les nenes en parlen, ho expliquen i a vegades algun altre company o companya demanarà a casa seva poder fer la comunió, sobre tot la festa que hi va implícita, els regals, els vestits… Ha estat una manera de començar a fer-se gran, un ritu d’iniciació cristianitzat. No és el mateix però recorda les festes dels quinze anys de moltes adolescents centre-americanes i sud-americanes. He estat testimoni de festes de primera comunió sense haver passat per cap església. També he vist famílies demanar un crèdit per poder celebrar com calia la festa de la seva filla. Yo no pude hacerla en el pueblo; no teníamos dinero, mi hija la hará aunque yo no me acercaré a la iglesia.

No podem negar la presència de les religions als centres escolars. Ho hem de tenir en compte i contemplar-ho dins el projecte educatiu integral que duem a terme. Ser una escola laica no vol dir ser atea, ni molt menys fer propaganda en contra de les religions. Una escola laica és aquella que respecta totes les opcions religioses i no religioses o atees com un dret més que tenen les persones, dret contemplat a la declaració dels drets humans i regulat per la mateixa declaració que en posa els límits.

Quan les criatures (i els adolescents) expliquen alguna cosa al voltant del fet religiós o expressen els seus dubtes o convenciments ho hem de tractar com un tema més per ajudar i fomentar l’esperit crític de l’alumnat. Podem reflexionar conjuntament: Per a què serveixen els ritus religiosos, les pràctiques que imposen el pertànyer a una o altra confessió religiosa? Es compleixen sense cap relació o compromís amb el que faig cada dia? Hi ha persones públiques que van a la missa catòlica i després cometen una pila d’injustícies; com es contempla?

Podem comentar que els cristians utilitzen el pa i el vi, i l’oli, a les seves celebracions més importants perquè és una religió que es va originar al Mediterrani, on aquests productes són els més habituals. Voler imposar-los a altres països i cultures com les asiàtiques, per exemple, no deixa de ser un contrasentit. A moltes zones l’aliment bàsic és el blat de moro o l’arròs.

Podem pensar per què pràctiques higièniques i saludables (no menjar porc, menjar carn prèviament dessagnada, dejunar uns quants dies, circumcidar els infants…) s’han convertit en obligacions durant segles fins avui quan ja no són tan importants per a la salut de les persones.

I recordar que pràctiques ancestrals de domini patriarcal, com seria l’ablació, han estat beneïdes i reconegudes des de les religions. La qual cosa no les legitima.

El fet religiós doncs, ha de ser present als centres escolars? Ho vulguem o no, hi és, encara que cap família demani classes de creences religioses. Tot allò que forma part de la vida d’infants i adolescents està present a les aules i als passadissos d’escoles i instituts. No podem menystenir-ho. Hi serà present a les activitats acadèmiques dins i fora de les aules, però sobretot hi serà present en els pensaments, les emocions i les creences del nostre alumnat. Tot allò que els afecta ens ha d’importar als educadors. Podem dir que cada vegada la presència dels aspectes religiosos va minvant… però no desapareix del tot i a voltes és compensat per creences esotèriques o per sectes pseudo-religioses o d’altra mena; un argument més per pensar-hi i per proporcionar elements crítics i valoratius amb l’objectiu que cada un o cada una del nostre alumnat sigui capaç de prendre decisions en aquest camp amb coneixement de causa, amb criteri propi, que no es deixi arrossegar…

Joan M. Girona


(Aquest article és l’actualització d’aspectes apuntats a: Girona, J.M (2015) Vaig començar a anar a escola als sis anys, Ed. Rosa Sensat. Barcelona).

Sentir… Escoltar… a les Amèriques?

Sombras que sólo yo veo, 
me escoltan mis dos abuelos.
Lanza con punta de hueso,
tambor de cuero y madera: 
mi abuelo negro.
Gorguera en el cuello ancho,
gris armadura guerrera:
mi abuelo blanco.
Pie desnudo, torso pétreo 
los de mi negro;
pupilas de vidrio antártico 
las de mi blanco.
África de selvas húmedas
y de gordos gongos sordos…
 —¡Me muero!
(Dice mi abuelo negro).
Aguaprieta de caimanes, 
verdes mañanas de cocos… 
—¡Me canso!
(Dice mi abuelo blanco).
Oh velas de amargo viento,
galeón ardiendo en oro… 
—¡Me muero!
(Dice mi abuelo negro.)
¡Oh costas de cuello virgen 
engañadas de abalorios…! —¡Me canso!
(Dice mi abuelo blanco.)


Sombras que sólo yo veo, 
me escoltan mis dos abuelos.
Don Federico me grita
y Taita Facundo calla;
los dos en la noche sueñan 
y andan, andan.

Yo los junto.
—¡Federico!¡Facundo! 
Los dos se abrazan. 
Los dos suspiran. Los dos
las fuertes cabezas alzan:
los dos del mismo tamaño, 
bajo las estrellas altas;
los dos del mismo tamaño, 
ansia negra y ansia blanca,
los dos del mismo tamaño,
gritan, sueñan, lloran, cantan. 
Sueñan, lloran. Cantan. 
Lloran, cantan.
¡Cantan!

Nicolas Guillén,
Balada de los dos abuelos
(West Indies Ltd., 1934)


L’any 2020 va posar la humanitat a prova, deixant-nos, també, esperançadores eines per a sortir-ne. Les noticies sobre països amb menys poder econòmic, i sobre comunitats i persones desplaçades ens mostren la pandèmia com a un repte més entre els ja desconcertants i enormes que sofreixen, i que depenen de bones i decidides voluntats.

I després hi ha el cas dels Estats Units, a on el dol per la pandèmia va ser superat a partir del maig de 2020 per l’horror, la ira i la frustració davant la manca d’esforç en voler escoltar qui eren George Floyd o les persones del seu entorn. Com d’altres vegades, molts han expressat el seu perdó… però a l’extrem emissor del missatge pocs semblen demanar-lo. Arribat el judici de la causa, al mes de març de 2021, trobem aquesta societat optimista i dinàmica, però de breu i impacient memòria, submergida en un enèrgic projecte d’administració de les vacunes Covid-19, i tímidament entusiasta quant a l’economia. A una emissora de Nova York un autor recent es lamenta: “Fins que tornem a plorar…”

Durant aquelles setmanes de foscor, dol i confinament al 2020, em confortaven més que mai textos literaris com el poema cubà “Balada de los dos abuelos”, no solament pel seu happy ending, sinó perquè aquest resultava de la voluntat i l’esforç d’un difícil viatge (personal i dels pobles llatinoamericans) per geografies, històries i cultures estranyes les unes de les altres, tot traçant els passos que havien estat imposats a tots dos avis. Cal notar que, abans de cantar, els dos avis han patit, cridat i plorat junts:

ansia negra y ansia blanca,
los dos del mismo tamaño,
gritan, sueñan, lloran, cantan.

Aquest poema conciliador i tants d’altres textos hispanoamericans que celebren l’enriquiment cultural aportat per les seves diverses arrels, i que van produir hits mundials durant els primers tres quarts del segle XX, són resultat d’un pròsper “diàleg”, iniciat a principis del segle XIX, sobre com seria la identitat dels pobles que estaven a punt de néixer. Tampoc podem oblidar el pes de tants testimonis escrits i monumentals que avalen el prestigi de civilitzacions com la maia o la inca, en contrast amb els menys exuberants testimonis materials que proven el no menys sofisticat pensament nadiu al nord del Rio Grande.

Evidentment, no volem una conclusió de paradoxes: ¿escollim una Amèrica pròspera amb una cultura de masses que trivialitza la diversitat de la seva historia i del seu present, o una Amèrica de pensament complex, nascuda de la voluntat d’escoltar-se (llegeixi’s acceptar, respectar), d’escoltar les arrels diverses que defineixen la seva essència, a on la corrupció o les maras, però, fan tan difícil la supervivència?

Mercè Gracia

Llegiu la continuació aquí.

El 23 de febrer de 1981

La tarda del 23 de febrer de 1981 em va agafar fent la mili. Fins avui, mai no havia escrit aquests records, només els havia rememorat en família. El clima social i polític d’ara, han passat 40 anys i la data rodona ha servit per fer memòria col·lectiva, m’invita a tornar a aquells records llunyans, a deixar que aflorin les emocions i potser alguna reflexió.

L’hivern del 81 el recordo fred. M’havien destinat a un polvorí de la divisió cuirassada Brunete (DAC), a 18 quilòmetres de Madrid en direcció a Colmenar Viejo. El Goloso era una de les bases de carros de combat i peces d’artilleria autopropulsada més grans de la DAC. El polvorí, allunyat del nucli central de l’aquarterament, en un típic paratge manxec ple de costes solcades d’escorrancs, era una molt petita unitat logística un xic singular pel seu aïllament. Estava fortificat per un doble tancat de filferro espinós, amb garites de vigilància separades per cables d’acer que recorrien sengles gossos amarrats al cable amb argolles fins completar tot el perímetre. Recordo especialment l’aspecte sinistre d’un dels gossos junt a la tanca d’entrada anomenat Rocky.

La tarda del 23 de febrer transcorria amb normalitat. Quasi tots érem a la cantina o dedicats als afers personals, fins que de sobte el caporal de guàrdia va ordenar formar la tropa, cosa inhabitual. La petita unitat d’artilleria que estava a la cura del polvorí vivíem de forma força familiar i amb una informalitat que semblaria impròpia de l’exèrcit. L’únic comandament present aquella tarda era un sergent de guàrdia, un fatxenda que s’havia guanyat certa gent de la tropa. Era jove, alt i ben girbat. Vestia uniforme de feina molt cenyit, la gorra cap endavant enfosquint-li mitja cara, gest desafiant i duia un revòlver a la cintura a l’estil cowboy en lloc de la pistola reglamentària. Alguns, que es resistien a abandonar el lleure d’aquella forma tan sobtada, van creure que aquella crida era una excentricitat més del sergent.

El sergent es va situar davant de l’armer, al qual un caporal havia llevat ja el cadenat de seguretat, llavors es va adreçar a tothom “señores, estamos en guerra” i acte seguit empunyant un fusell “quién quiere un CETME (fusell)?”. La pregunta era retòrica. Transcorregut un breu silenci, un company basc que es deia Maldonado, que sempre anava ebri, va fer senyal i balbucejant “yo, mi sargento”, i aquest li va lliurar l’arma llançant-l’hi a les mans. A continuació el caporal va repartir els fusells a tota la tropa. Es va passar de cop del silenci a un gran enrenou motivat per l’arribada atropellada dels comandaments superiors. Mentre es repartia la munició a la tropa es donaven les instruccions: portar un carregador de 20 bales inserit al fusell i la resta a les cartutxeres del corretjam.

Entre la tropa ja corrien rumors -algú havia sentit la ràdio- que la guàrdia civil era a les Corts. La concisió de la notícia junt amb l’enrenou tan inhabitual sobrepassava l’expectació, a la vista dels rostres angoixats dels companys. Tot se succeïa a gran velocitat. Un tinent anomenat Porras em va sol·licitar per fer-li d’escorta. Al pujar al Land Rover, ell va armar la seva pistola i em va demanar que jo fes el mateix amb el fusell, alhora que amb un gest m’indicava la direcció que havia de girar el canó que, sense jo adonar-me’n, apuntava a la seva esquena. El trajecte va ser curt, a penes uns quilòmetres vorejant la caserna per fer cap a l’entrada principal de El Goloso. Ja fosquejava, i al travessar la barrera del cos de guàrdia vaig sentir por: tot era intensament il·luminat d’un to groguenc semblant a les llums nocturnes d’una refineria, l’activitat frenètica amb gent corrent, carros de combat i camions carregant combustible. De cop vaig prendre consciència d’una gravetat incerta que impregnava l’ambient. Vaig pensar en la família. La possibilitat d’una guerra em remetia als relats de la mare que amb 13 anys va viure una guerra que li esguerraria l’adolescència i la joventut. Només els ingenus que hem crescut en pau, democràcia i benestar creiem en el progrés.

Aviat vaig descobrir l’objectiu de la missió: recollir un sobre amb les ordres a l’oficina de comandància. Ja de tornada al polvorí, una llarga fila de camions i vehicles TOA (transporte oruga acorazado) feien cua a la carretera esperant l’ordre per entrar al polvorí a municionar. Mentrestant una columna de carros de combat AMX30 sortia en direcció cap a la plaça Castilla de la capital. Les ordres les havia donat el cap de l’estat major de la DAC, coronel José Ignacio San Martín i el general Luís Torres Rojas, que van ser, com se sabria després, condemnats per instigadors de la rebel·lió. Però les portes del polvorí no es van obrir aquella nit, i els tancs van ser aturats per ordre de qui estava en aquell moment al front de la Divisió Cuirassada, el general José Juste. Entre unes ordres i les contràries van passar unes hores que no sabria dir si se’m van fer llargues o curtes. Els militars d’ofici amb rang estaven reunits. La tropa patrullava per reforçar la vigilància que ja d’habitual era intensa en tot el perímetre del polvorí.

Les hores passaven i el silenci sota la llum de la lluna quasi plena invitava a la introspecció amb tota mena de pensaments fugissers que acudien i marxaven sense aconseguir travar cap explicació convincent relacionant els fets propers de la dimissió de Adolfo Suárez, i els menys propers però candents per un jove de 20 anys que d’ençà que tenia us de raó havia vist morir el dictador, votar per primer cop una constitució, elegir els ajuntaments democràticament encara no feia un any… Alguna cosa em deia que no era possible ja una marxa enrere, només la ingenuïtat com em recordava la mare, no fa tant, just abans de morir. A vegades el que separa la pau de la guerra és una nit. A vegades el foc de la intolerància pot arrasar una ciutat pròspera. Tot es pot perdre i tot es pot guanyar en una nit. Després de l’al·locució del Rei, passada la mitja nit, tot es va desmobilitzar.

Salva Clarós

Parlem sobre la llei de despenalització de l’eutanàsia

D’entrada cal començar dient que aquesta llei no legalitza l’eutanàsia, sinó que la despenalitza. Vol dir que no es retira del codi penal, sinó que persisteix al codi penal, però no s’aplica cap pena si es compleixen els requisits que marca la llei.

Aquesta és la primera llei d’eutanàsia en què cal obtenir un permís per poder-la aplicar. És el que s’anomena control “Ex Ante”. En altres països on l’eutanàsia està regulada, els professionals sanitaris exerceixen el dret de l’eutanàsia i posteriorment es revisa si hi ha alguna errada en el procediment: control “Ex Post”.

A l’estat espanyol, la llei és “garantista”, s’assegura que els requisits estan acomplerts abans de donar llum verda al procediment. Això és positiu perquè dona molta seguretat de que es farà bé, però burocratitza molt el procediment, i es considera que probablement molts pacients que es troben en situació de malaltia terminal no arribin a obtenir el permís per qüestions temporals.

Es tracta d’una proposició de llei i no un projecte de llei, per la qual cosa s’ha tramitat sense demanar informes a societats o col·lectius referents, com el Comitè de Bioètica espanyol o a societats científiques. Tampoc s’ha consultat al Consell General del Poder Judicial, tot i modificar el codi penal.

La llei es va aprovar al Congrés de Diputats el 17/12/20. Actualment està pendent d’aprovació per part del Senat, hi ha moltes esmenes a debatre. S’espera que de cara a l’estiu del 2021 pugi retornar al Congrés i es pugui aprovar.

Aquí us voldria oferir les meves reflexions personals a partir de la lectura de diferents posicionaments, sessions formatives, i de la meva experiència personal de treballar com a metgessa amb persones al final de la vida:

  • Provocar la mort a alguna persona no deu ser una acció gens agradable, encara que sigui la persona qui ho demana. Caldrà un bon treball en equip i que els professionals que atenguin aquests processos puguin rebre acompanyament emocional i espiritual.
  • El debat de l’eutanàsia pot ajudar a fer que la societat s’acosti més a la mort i al procés de morir. Cada persona hauria de pensar com li agradaria morir i en quines condicions, ja que tenim molt a opinar si la mort no és accidental o traumàtica. Als països on s’aplica l’eutanàsia, aquesta representa el 4% de les morts, per la qual cosa cal reflexionar sobre com mor el 96% que ho fa d’una altra manera. Els documents de voluntats anticipades ajuden a plantejar el nostre final. També podem anar més enllà: qui ens cuidarà durant el procés de final de vida, si volem morir a casa o en un centre sanitari, qui ens pot acompanyar en el moment del traspàs, quina escenografia, si farem celebració, quins textos llegirem, quina música voldríem escoltar, quins objectes deixarem a determinades persones i amb quin significat, de qui ens volem acomiadar, amb qui ens volem reconciliar, entre molts altres aspectes.
  • El Comitè de Bioètica de España, la Sociedad Española de Cuidados Paliativos (SECPAL) i el grup de Bioètica de UNIJES-Universitats Jesuïtes consideren que fins que no hi hagi plena cobertura d’atenció sanitària en cures pal·liatives a tot l’Estat, no s’hauria de tirar endavant la despenalització de l’eutanàsia. A l’estat espanyol es considera que més d’un terç de les persones que necessiten atenció pal·liativa no l’estan rebent (depèn també molt de les diferents comunitats). Al Canadà, dels pacients sotmesos a eutanàsia o suïcidi mèdicament assistit, el 82% van rebre atenció pal·liativa prèviament que va millorar la seva situació de patiment, però van persistir en la petició de morir. També van rebre ajudes socials per discapacitat en el 89,8% dels casos. Les cures pal·liatives no són una alternativa, sinó un bon servei a les persones que estan en situació de malaltia greu que estan patint. D’aquestes, sempre n’hi haurà que demanaran morir de forma anticipada. Tots els equips referents (metges responsables) haurien de tenir formació en atenció pal·liativa i demanar col·laboració als equips especialitzats en els casos més complexos. L’atenció pal·liativa no s’hauria de reservar als processos de malaltia avançada o terminal, és una manera molt humanitzada de fer atenció sanitària, en qualsevol moment de la malaltia, és una actitud envers la manera de treballar la medicina. La despenalització de l’eutanàsia pot fer que es parli més de les cures pal·liatives i s’augmentin els recursos, tant de bo.
  • Les condicions socials desafavorides sempre empitjoren la qualitat de vida de les persones. Cal millorar les ajudes socials i les ajudes a la dependència, també amb criteri de temporalitat, ja que sovint la necessitat social no queda coberta al mateix temps que la sanitària. El sistema de pensions de les persones grans tampoc ajuda a fer que tinguin llibertat en decidir on i com volen ser cuidades, per la qual cosa sovint depenen de les decisions de la família. Però tot i tenir recursos socials i entorn familiar afectiu, sempre hi haurà persones que continuaran demanant anticipar la seva mort.
  • El sistema públic tampoc té garantida l’atenció psicològica. Els recursos de salut mental públic són molt limitats i cada vegada tenen més demanda d’atenció. Sovint, les persones necessiten un ritme de visites de seguiment que el recurs públic no pot assumir, per la qual cosa els que s’ho poden finançar busquen alternatives privades que suposen un cost elevat per a les famílies.
  • Cap pacient hauria de demanar l’eutanàsia pel fet de no rebre una atenció de qualitat, tant des del punt de vista pal·liatiu com social com psicològic.
  • La llei parla poc del paper de la infermeria, quan és aquesta disciplina la que té la part més activa en la cura de la persona malalta. Crec que cal incloure les infermeres en els equips que valoren i atenen les peticions d’eutanàsia, ja que són professionals fonamentals en els processos assistencials dels pacients i les seves famílies.
  • A Holanda, el 80% de procediments d’eutanàsia es fan a domicili. Actualment l’atenció primària de salut està sobrecarregada de feina i la pandèmia ha empitjorat molt la seva disponibilitat per atendre les demandes de salut que ha de cobrir. Cal fer una estratègia per reforçar els equips d’atenció domiciliària. Considero que la societat i els mateixos metges d’especialitats hospitalàries no valoren prou el paper de l’atenció primària.
  • El procés deliberatiu entre el demandant d’eutanàsia i el seu metge millorarà molt la comunicació. Els metges tenim molt poca formació en comunicació sanitària. Crec que aquest diàleg profund amb el pacient pot ser molt enriquidor per als professionals sanitaris.
  • Aquesta llei reforçarà el principi ètic de l’Autonomia. A la nostra societat la família té un paper molt actiu en les decisions de les persones malaltes. Sovint s’informa abans a la família que al propi pacient, i això és una falta ètica molt greu. Ens fa por donar males notícies i la família modula el que podem informar. En aquesta llei la família quasi ni es cita. Penso que a les famílies cal tenir-les molt presents, tant pel tipus de model familiar de la nostra cultura, com per la seva responsabilitat en la cura de la persona malalta. L’eutanàsia és una decisió totalment individual, però afectarà tota la família i necessitaran que els acompanyem tant a nivell emocional com espiritual.
  • Cal millorar el procés de morir dels hospitals. A Catalunya, el 54% de les persones moren als hospitals. Sovint els hospitals d’aguts no estan preparats per atendre el procés d’agonia ni tampoc un acompanyament al dol.
  • Tenir religió no vol dir que no es pugui discrepar de dogmes o morals. La religió és un camí d’ajuda i creixement personal. Jo penso que les persones poden tenir opinions diferents a certes normes morals sense haver de renunciar a la seva religió.
  • La despenalització de l’eutanàsia protegeix tant a les persones que estan a favor com a les que s’hi oposen, ja que és la persona qui decideix si s’hi vol acollir. En canvi, si no es disposa d’aquest dret, privem a les persones que sí que el volen exercir.
  • Ens trobarem davant situacions on sabrem valorar molt bé el patiment, com si ens posessin un mirall davant nostre, i l’ajuda a morir la farem amb convenciment, sobretot si es tracta d’un procés de final de vida. El problema el tindrem quan el pacient demani morir en una determinada fase de la seva malaltia, o quan pensem que la persona es troba vulnerable o pateixi una malaltia mental però amb capacitat legal per decidir o sigui un menor d’edat. Aquestes peticions seran les que poden posar en dubte la nostra consciència.
  • L’objecció de consciència professional és a tota la llei. Es planteja que es pugui fer a casos concrets, però aleshores haurem de pensar si no estem fent judicis de valor personal davant d’aquelles decisions que fan trontollar la nostra consciència, però que han superat la validesa de la seva tramitació. Tampoc les podem abandonar. Els Comitès d’Ètica Assistencial dels centres sanitaris poden ajudar molt en aquest aspecte.

La vida ens és donada, és un do i un bé. Jo aposto per una vida viscuda en plenitud. Som només nosaltres mateixes les que podem valorar la dignitat de la nostra vida.

Les reflexions que aquí acabo d’exposar les podreu trobar molt més ampliades i documentades si cliqueu aquí. Aquí sota trobareu l’índex d’aquest petit dossier.

Marta Vidal

No badem!

De tant en tant, va bé escriure, parlar, pensar sobre la salut. Quin gran regal! També, és veritat que algunes vegades no ho tenim en compte o actuem arriscant… És bo adquirir el costum de l’agraïment, fent realitat cuidar-se i cuidant.

En el nostre món, temes que són autèntics crits com el canvi climàtic, la pandèmia actual i per no fer-me pesat, però sí, conseqüent, la lluita contra la pobresa. Hi ha moments que pot entrar el virus del “Què hi vols fer…”, i també, aquella actitud de: “Ja hi ha qui se’n cuida…”.

Crec que seria una infecció a nivell personal que no només et perjudica, sinó a totes les persones d’arreu.
Cuidem i cuidem-nos.

Ignasi Forcano Isern

Pel bé comú

Fa uns dies, abans que es constituís formalment el Parlament de Catalunya i mentre escrivia a un amic que viu a l’Àfrica sobre la situació de Catalunya, vaig pensar que estaria molt bé si cristians de divers pelatge polític fóssim capaços de fer alguna cosa conjunta per tal de significar la necessitat d’unir esforços per millorar la vida dels qui més pateixen a casa nostra (des dels immigrants i refugiats, als joves, dones, malalts i gent gran, per no parlar dels qui han perdut el seu mitjà de vida durant la pandèmia) i per treballar seriosament per evitar el desastre climàtic. Això voldria dir aparcar de moment diferències i ritmes, reconèixer la legitimat dels diversos projectes i la injustícia d’algunes institucions i evidentment deixar de banda l’afany de poder per esforçar-nos a reconèixer i fer visible la dignitat en l’adversari. Igual si gent de diferents tendències treballàvem junts deixaríem de trobar-nos tan horrorosos. No sé si perquè “el roce hace el cariño” o si perquè endinsar-nos en les dificultats per tirar endavant en dos camps tan complexos, ens ajudaria a relativitzar les batalletes de cada dia.

Si aquestes dues pastanagues aconsegueixen unir-se, nosaltres per què no?

Jo, justament com que soc tan desmanegada, com que m’enfado amb facilitat, com que el procés encén en mi totes les ires de forma desmesurada, trobo molt a faltar des del meu tarannà tan volàtil gestos que ens ajudin a tots plegats a conviure mútuament i a anar una mica més enllà de les emocions que mútuament ens provoquem. Per això justament entenc que són especialment rellevants les institucions i els protocols, ben útils precisament ara, en moments estripats. Estic descobrint que les formes serveixen per preservar la dignitat de tothom. La política de girar l’esquena, negar-se a parlar, fer una línia vermella rere l’altra, insultar i desqualificar em semblen un recurs paralitzador o potser provocat per la manca de ganes d’implicar-se en coses majors. Un recurs més propi de la impotència que de la creativitat. No ho sé.

Això crec que els cristians ho podem entendre, perquè seguim algú que predicava la humilitat i la mansuetud, no pas enteses com a renúncia dels propis projectes, sinó per relativitzar el propi ego en benefici del Regne de Déu. Algú que estimava tothom, convençut que tothom pot aportar alguna cosa de bo.

Jo no soc una líder, ni una intel·lectual, ni una personalitat. Visc ran de terra. Però si algú s’animés a fer-ho li ho agrairia moltíssim. Crec que seria un gran i profètic servei.

Mercè Solé

Lliçons per a polítics en la digitalització, i per a tots nosaltres…

Els polítics no paren de traçar línies infranquejables (vermelles) entre uns i altres d’acord amb una lògica que ni el vell Aristòtil subscriuria avui, a la vista que una cosa i la contrària són possibles en temps de postveritat. Des que la racional modernitat esdevingué postmoderna, líquida, i els contorns de la realitat es deformaren fins a esvair-se o tornar-se difusos el món abraça una complexitat indigerible que ens retorna com a recurs, per efecte pèndol, a la rígida simplicitat del o estàs amb mi o contra mi. Un racionalisme cartesià que avui no comparteix ni la intel·ligència artificial que beu de la lògica difusa, la dels místics d’Orient força més tolerants amb l’ambigüitat i la vaguetat. Tinc un nebot de 22 anys que acaba de dissenyar, amb un equip escolar, un detector per a la correcta col·locació de la mascareta que accepta o rebutja els estudiants a l’entrada de l’institut analitzant la imatge d’una càmera. L’algoritme emprat pel sistema de reconeixement automàtic no es limita a comprovar la pertinença o no d’un valor (pixel) a un conjunt, és a dir un patró prèviament establert, perquè no es coneix amb exactitud el contorn de límit de la imatge o de cada part de la imatge d’un rostre amb una mascareta. El processador d’imatges amb lògica difusa resol el problema en un elevat grau de casos amb un marge ínfim d’error. Estic per recomanar als polítics catalans classes de robòtica de FP.

La disminució intel·lectual que ha guiat la política catalana en els darrers anys mostra la incapacitat de determinats polítics per comprendre que la lògica del veritat o fals, del tot o res, del ser o no ser, no ajuda gens a interpretar el món real. Més encara, el que fa és construir explicacions unívoques i inamovibles davant de fets complexos, canviants i ambivalents. Les coses són i no són al mateix temps. Sóc nacionalista i alhora unionista, soc catalanista i espanyolista en diferent grau. La pertinença 100%, això és, blanc o negre, són només dos casos particulars poc freqüents. Aquesta forma de veure la realitat ajuda a entendre millor el comportament de les persones, també l’electoral, allunyant el bloqueig que imposen les línies divisòries.

Exemplifico amb un cas que posarà nerviosos als adalils de la lògica aristotèlica. Tots som Vox en alguna mesura, en algun grau, perquè Vox és l’ànima nua, sense domesticar, amoral, de l’individu que sent que se l’ha deixat a la cuneta, i ja no confia en el sistema, i s’expressa més amb l’estomac que amb paraules enraonades: intolerància, ressentiment, menyspreu al diferent, a l’estranger, imposició i odi. Hi ha un denominador comú entre votar extrema dreta, sortir a les nits a cremar contenidors i expressar odi a través de les xarxes socials, són formes d’alliberar pressió d’un sistema sotmès a elevades dosis d’afartament, de frustració i desesperança. Els feminicidis, moltes vegades són conseqüència d’aquesta ànima nua que en circumstàncies personals difícils aflora el masclisme més descarnat amb indiferència de credo polític o de classe.

Ja que aquest és el clima (la meteorologia social tendeix també a l’escalfament) el que s’espera de la política institucional és seny i raonabilitat. La lògica binària del ells o nosaltres invita només a veure la diferència i negar l’afinitat. Amb ella ningú no eixamplarà cap base sinó que anirà engruixint línies divisòries. La nostra política està impregnada d’aquesta ceguesa racional que no deixa veure que dins la meva part (de raó) hi ha també el tot en cert grau, és a dir, altres raons. La bivalència expressa senzillesa, la multivalència, exactitud. ¿No us ha passat mai que com més heu intentat aprofundir en un tema més interrogants us han assaltat?

Salva Clarós

Què desitges?

Quan la mare del fills de Zebedeu s’acosta a Jesús, aquest li pregunta “Què desitges?” I aquesta pregunta sovint no ens l’hem permesa les dones, educacionalment disposades a posposar els nostres anhels als dels altres.

Les dones fa anys que estem en lluita per la igualtat… i fa més de 30 anys que a casa nostra, el Col·lectiu de Dones en l’Església va anar despertant en moltes de nosaltres la necessitat de veure’ns amb els ulls amorosos de Déu que estima tota criatura, i les ganes de lluitar per aconseguir que aquells drets que en el món civil han anat consolidant-se en el nostre entorn europeu i occidental vagin fent-se realitat en el si de la nostra Església…

I des del 2020, en el marc del moviment que el #metoo va universalitzar, les dones creients hem sortit als carrers, com tot ara, globalitzats… Voices of Faith i el Catholic Women Council a nivell mundial, la Revuelta de las Mujeres a nivell de l’estat i Alcem la Veu a Catalunya, van organitzar actes l’any passat, just abans del confinament pandèmic… i enguany ho han repetit, d’acord amb les mesures que les autoritats sanitàries i la prudència recomanaven.

El diumenge 7 de març, davant de la catedral de Barcelona, unes cent dones es van aplegar per reclamar que a l’Església tots hi cabem. Era l’aforament màxim que es permetia. Un to festiu no va impedir la profunditat d’un comentari de la Neus Forcano de l’episodi de la dona samaritana. Un mural que anava il·lustrant la Marta Romay. I un cant final amb paraules de santa Teresa, Nada te turbe, en la veu de Rosa Zaragoza.

Una nova etapa cap a una trobada sinodal mundial que es prepara per celebrar a Roma el 2022, potser virtualment però amb la voluntat de ser veu de les vivències, possibilitats, reclamacions, de tantes dones per la justícia, l’equitat i la dignitat en la nostra església.

Cada cop som més les dones que ja no només ens costa, sinó que ens és difícilment suportable la situació actual de discriminació, d’invisibilitat, de serveis als quals no podem optar (tot i que moltes companyes viuen clarament la crida a ministeris concrets, i qui se sent capaç de posar en dubte el que una sent amb certesa en el seu diàleg amb Déu?), de no ser on es prenen les decisions, de saber-nos vàlides en altres àmbits i no poder ni demostrar-ho a l’Església. I el pitjor és que s’han acabat les paraules i les fórmules si alguna noia més jove et pregunta per com es poden sostenir actuacions i afirmacions tan desiguals, injustes, entre cristians, pel simple fet de ser baró o dona. Sense entrar en casos de violències contra les dones exercides en abús de situacions de poder d’homes i protegits pel silenci que ha perdurat al llarg dels anys… Això, no és que sigui injustificable, és que és condemnable jurídicament però també amb l’Evangeli a la mà.

Perquè, com deien les companyes de Madrid a la Revuelta de Mujeres en la Iglesia, som creients, feministes i lluitadores… I és en l’Evangeli i en el testimoni de Jesús on pouem com la dona samaritana per sentir-nos així i ser cridades a compartir la Bona Notícia a la qual se’ns convida a tothom.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La no ordenació de les dones: ¿Jesús assumeix la condició humana a mitges?

L’únic argument que es pot considerar una mica sòlid per justificar que les dones no puguin ser ordenades preveres és que Jesús, quan en el darrer sopar va encomanar als seus comensals de fer aquell ritu com a memorial seu, els comensals només eren homes.

Doncs bé. Si donem per bo que, efectivament, en el darrer sopar només hi eren Jesús i els dotze apòstols, i que els que han de continuar fent present el memorial de Jesús han de tenir les característiques d’aquells primers a qui se’ls va encarregar, podríem dir que les característiques bàsiques que compartien els apòstols eren dues: ser homes, i ser jueus. Per tant, els qui haurien de presidir l’Eucaristia haurien de ser sempre homes jueus. Però el cas és que d’aquestes dues característiques només es dona valor a la primera, la de ser homes, i es deixa de banda la segona, la de ser jueus. Cosa que desqualifica bastant tota l’argumentació.

Però hi ha encara una segona qüestió, en aquesta mateixa línia. Resulta que, en el darrer sopar, Jesús va dir als dotze apòstols, i només a ells: “Feu això, que és el meu memorial”. Però resulta que abans, prenent el pa, els havia dit també: “Preneu i mengeu-ne tots”. I passant-los el calze els havia dit igualment: “Preneu i beveu-ne tots”. Ho va dir als dotze apòstols, a dotze homes. A cap dona. Doncs, si del fet que l’encàrrec de presidir l’Eucaristia el va fer a dotze homes en deduïm que només els homes poden presidir-la, també, del fet que l’encàrrec de menjar el pa i beure el vi també el va fer només a homes, n’hauríem de deduir amb la mateixa seguretat que les dones no poden combregar, que això és una cosa reservada només a homes.

Però tot això no deixa de ser una argumentació superficial, exterior, que no va al sentit profund de les coses. Perquè el fet és que, si anem a fons, ens adonarem de la poca solidesa teològica i cristològica que hi ha darrere la negativa a l’ordenació presbiteral de les dones.

Déu, en Jesús, va assumir la condició humana en la seva totalitat. Tot ésser humà, sigui home o dona, porta plenament en el seu rostre la imatge de Jesús, i per tant, la imatge de Déu. Per assumir la condició humana, que és finita, Déu no va pretendre assumir totes les modalitats d’aquesta condició, perquè això, precisament, no hauria estat humà. Jesús va ser home i no dona, Jesús va ser jueu i no grec, Jesús va ser lliure i no esclau. Però sant Pau ja ens va aclarir, a Gàlates 3,28, que això no vol dir que els homes, els jueus i els lliures portin més intensament gravada la imatge de Jesús: “En Jesús, no hi ha jueu ni grec, no hi ha esclau ni lliure, no hi ha home ni dona”. També ens va aclarir, a 2 Corintis 5,16-17, que els cristians som una creació nova, en la qual no compta el que siguem “segons la carn”.

Doncs bé. Resulta que la prohibició que les dones puguin ser preveres liquida aquests principis. Perquè resulta que, segons aquest prohibició, hi ha éssers humans que poden assumir plenament la imatge de Jesús, inclosa la de cap de la comunitat, i altres que no, que no poden assumir la imatge de Jesús en la seva totalitat: els està vetada la imatge de cap de la comunitat, per un motiu que no és “de l’Esperit”, és a dir, que no depèn de l’esperit de cada persona que el fa més o menys apta per a aquesta tasca –això que en llenguatge cristià anomenem els “carismes”–, sinó que el veto és per un motiu “de la carn”: ho tenen prohibit per causa del sexe amb què van néixer.

Les dones, doncs, segons l’actual disciplina eclesiàstica, són menys imatge de Jesús que els homes. Les dones són una imatge coixa de Jesús.

Ja es veu, que això no pot ser. Déu vulgui que canviï aviat.

Josep Lligadas

Carta al bisbe de Terrassa

El dilluns dia 25 de gener vaig anar, com acostumo a fer cada any, a la pregària de la catedral en el marc de la Setmana per la Unitat dels Cristians. No hi éreu, com de costum, suposo que el tema no deu ser prioritari per a vós –de fet mai us he vist a cap celebració a l’Església Unida, per exemple– i vau delegar en el vostre auxiliar en Salvador Cristau, sempre ben disposat. Tots els servidors (Reverenda i Reverends) com s’indicava al full per seguir la pregària, es van presentar, discretament vestits, llevat del representant de l’Església Evangèlica de Catalunya, que anava també un xic disfressat, amb botins, sotana curta i llaç blanc al coll, però el qui més, qui presidia i sobresortia entre els altres tres, era en Salvador que un cop més vestia la capa i l’estola, que es ve utilitzant d’ençà que vau arribar a Terrassa. No consta que abans s’hagués utilitzat, ni consta si la capa i les estoles ja hi eren (és possible que vinguessin dels anys de postguerra), però desprès no es va utilitzar mai. Ni em vull imaginar si la decoració espúria de la capa i les estoles fos la bandera catalana on hauria anat a parar quan vau venir a Terrassa. En tot cas aquesta no ha anat al racó de la història o al drapaire.

I m’estranya que sabent que incomoda, com dieu en una recent entrevista a Catalunya Religió, a la meitat de la feligresia –o potser no?– no doneu resposta i remei a la queixa que s’ha publicat i sabeu de primera mà, de fa massa temps. Molta persistència no us sembla?

L’acord del Consell d’Arxiprestos –curant-se tots ells en salut però sobretot al germà gran, encara que ara us en desentengueu dient que no és cosa vostra– prohibint l’ús d’esglésies i locals parroquials per a activitats amb connotacions polítiques, ni que siguin pregàries, no us eximeix de la vostra responsabilitat. Tan neutral que voleu ser i dieu que sou i ves per on no us apliqueu el remei ni a vos, ni als acòlits.

Germà Josep Àngel, fa anys que sou a Terrassa, potser tocaria un canvi, abans no acabéssiu de consolidar un sectarisme, que us premia la Conferencia Episcopal Española en un joc d’equilibri polític eclesial, però que molts fidels de la nostra diòcesi no aprovem. No us adoneu de quanta gent compromesa amb l’Evangeli i el seguiment del Natzarè ha fet dolgudament un pas al costat, deixant de participar a les celebracions litúrgiques? Sociològicament els temps no acompanyen, però és que majoritàriament el clero tampoc ajudeu a contrarestar l’empenta ambiental, ans al contrari fomenteu amb el vostre fer, el no fer i el vestir litúrgic obsolet, entre d’altres moltes coses, l’absència i continuïtat de nombrosa feligresia que cada cop més li costa trobar-se acollida a aquesta església diocesana de Terrassa on dieu trobar-vos-hi tant bé i ben encaixat. Jo i moltes i molts d’altres que ignoreu volgudament no podem dir el mateix i ens agradaria, us ho ben asseguro. Desitjaríem que tinguéssiu una visió pastoral àmplia, inclusiva de veritat, voldríem, com dieu, que l’Església de Terrassa jugués un paper de cohesió social, educativa i cultural. Jo hi afegeixo i política. No us faci por la paraula, no tinc cap dubte que feu política, com ho fan cardenals curials i altres bisbes en defensa d’un estatus i un model d’església caduca que per sort Francesc, bisbe de Roma, va canviant amb suor i llàgrimes, obert a l’Esperit. No es pot nedar i guardar la roba! Això ho va fer Herodes i Jesús hi va deixar la pell. No mireu cap a una altra banda, els temps, el país i la responsabilitat com a servidor a l’església diocesana us ho demana, ho necessita i som més dels que penseu que ho trobem a faltar. Si no escolteu, als qui han fet el pas al costat, no sou el Bon Pastor que vetlla per tot el ramat, com dieu en l’entrevista abans esmentada.

Disculpeu el to col·loquial però sincer. Una abraçada en la fe, tot i que sovint em costa trobar-hi la connexió entre la vostra i la meva. Que Déu hi faci més que nosaltres!

Josep-Maria Font i Gillué

La decadència de la Catalunya autonòmica

La gent ja sap que les solucions no poden venir d’Espanya. L’Espanya monàrquica que empara la corrupció no és la via. L’Espanya franquista on impera l’autoritarisme tampoc és la via. L’Espanya com a lloc d’emigració d’acadèmics i intel·lectuals és un fracàs. Els catalans ho saben i per això ja han pensat i decidit fer el seu país. Un país que respongui a la seva nació. Al seu poble.

Altres nacions del món han fet igual. Els Estats Units van fer el mateix quan es van independitzar. La metròpoli, a Londres, era un focus de desgast, era un sistema extractiu de les seves energies. I és així que van emprendre el seu camí i van reeixir. Avui els Estats Units és un model de progrés i iniciativa que inspira a molts catalans. Allí hi treballen i aprenen molts dels nostres, en empreses capdavanteres de les quals tots ens servim.

Els catalans hem descobert que no podem esperar. La decadència autonomista és minoritària i ja queda només en mans del més vells, els que no entenen de risc ni de progrés. En una imatge, d’altres temps, que encara continua oferint Foment del Treball. Un ambient resclosit de ressentiments i capelletes.

Catalunya, des de fa un temps, i al marge del que diguin els seus polítics, emergeix cada vegada més compacta, sabent que el seu destí ja ha estat triat i és innegociable. Aquest destí és la independència nacional per mantenir i recuperar el pols perdut. Les seus espanyoles del poder dins i fora del país ja desconfien sistemàticament dels catalans. Saben, i ho encerten, que qualsevol acte o gest està destinat a fer, més aviat que tard, un intent definitiu per recuperar la independència. I per tant, per part de la població, la lleialtat dels polítics catalans està contínuament sota escrutini en clau nacional per materialitzar el resultat del referèndum d’autodeterminació. És una fita encomiable que no para de créixer i expressar-se. És un viatge cap al món com a catalans. Únicament, com a catalans. I falta que fa.

Hi ha un excés de prudència. Sobretot, des de la matussera reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, segons la qual alguns poden perseguir els altres per raons polítiques. Vet aquí les raons de la decadència de la Catalunya autonòmica, s’ha quedat sense expressió política. Sense veu. La Catalunya autonòmica és, tot just, una divisió permanent en una lluita fratricida per aconseguir parcel·les de supervivència. Entre ajuntaments, entre àrees del govern, entre empleats públics, entre famílies i veïns, entre professionals i clients. Un món atomitzat sense cos nacional que lideri un futur de feina, salut i projectes.

Llorenç Prats
@llorenprats

Acompanyar-nos en el camí

Fa uns anys com a professor de (personetes) alumnes de 2n d’ESO en algunes de les sessions de tutoria passàvem el curtmetratge de 2009 The Butterfly Circus, dirigit per Joshua Weigel i amb la participació com a protagonista indiscutible de l’australià Nick Vujicic. Els que no el conegueu, el trobareu fàcilment, així com també informació sobre Nick, a la xarxa. Val la pena.

El curt narra la història del circ del senyor Méndez, als EUA en el temps de la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat, un espai on, entre els seus membres, passen moltes més coses que allò que es mostra al públic quan s’encenen els llums i s’obre el teló. En una de les parades entre pobles, aquesta comunitat de circ s’interessa per un anomenat espectacle de carnestoltes on es pot trobar allò més extravagant d’arreu: l’endevinadora, la dona amb barba, les joves siameses, la més grossa, el cos tatuat, el més fort del món i, també “la més gran perversió de la natura, rebutjat fins i tot per Déu, l’home sense braços ni cames, si se’l pot anomenar home”, com diu l’animador de l’espectacle amb veu encisadora. “Mira això, quina pena”, se sent entre el públic, ganyotes de pena d’alguna dona, de por d’algun infant, de fàstic… en veure’l; fins i tot dos trapelles, gosen llençar-li tomàquets com a atracció de fira que és. Només Méndez, en veure’l es meravella en veure’l i s’hi apropa amb un “ets meravellós”. Sorprès de la gosadia, i sense dir res, l’escup a la cara. L’ultratjat, educadament es disculpa per haver-se apropat massa i marxa desitjant-li bona nit. Fins aquí la primera part, però l’ham ja està llençat. A partir d’aquí, una escapada cap endavant, l’enrolament en l’espai d’oportunitats que és el Circ de les Papallones, fins a trobar el propi sentit de la seva existència.

Al llarg de la vida, i més en aquest últim any complicat de Covid19 que ha estat per a tothom, sovint ens trobem en situacions que, per a nosaltres com a protagonistes, són complicades, límit, fins i tot arribem a pensar. Algunes situacions de la vida, siguin les que siguin, ens fan mal, ens saben greu, ens deixen mig estabornits mirant-nos el melic sinó la pròpia impotència, ràbia i plor. Natural i molt humà. Però també és natural i humà la convivència i el compartir: “viure amb” i “partir”, també “patir amb”. Mirar més enllà, sortir de nosaltres mateixos, trucar alguna porta, sinó obrir-la quan algú truca a la nostra. La relació és un do, l’adonar-se una altra i el compartir també.

I les (persones) cristianes, també podem trobar en les escriptures escenes similars, en què Jesús, com a senyor Méndez, guia un grup heterogeni pels camins, trobant-se amb qui s’hi apropa, tot i que sigui una mica per, en contacte amb l’altre, aquest cas l’Altre, veure desestructurada la pròpia situació, obrir els ulls i animar-se a caminar en pro de la pròpia dignitat, de la pròpia vida, que és el més valuós. De vegades són unes simples paraules, “aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa” (Lluc 5,24) , de vegades grans miracles que no acabem d’entendre (vegeu Marc 4,35-41), però sempre a partir d’un diàleg amb la persona.

Tant de bo aquest temps en què sembla que anem tornant a una certa normalitat, siguem capaços al llarg del camí de la nostra vida de demanar ajuda en la necessitat i de fer-nos propers en la fortalesa. Nosaltres i els altres ho notaran.

Sergi Bernabeu

Elogio del silencio (2)

Como decíamos ayer (hace un mes para ser más preciso), y rompiendo el ayuno de palabras cuaresmal, volvemos a cometer el oxímoron de hablar del silencio, elogiándolo. Hoy no vamos a escudarnos en los Padres y Madres de la Iglesia, a los que dejaremos para otras ocasiones, sino que voy a retroceder hasta los silencios de Jesús, algo complicado porque: ¿cómo la Palabra de Dios puede estar en silencio?

Y, sin embargo, es verdad que la Palabra estuvo en silencio. No solo, como es lógico, en su infancia (al fin y al cabo, in-fans significa “que no habla”): los evangelios no reflejan ni una sola palabra de Jesús hasta los doce años, en su adolescencia (Lc 2,43); luego volvió a estar callado durante los años de su “vida oculta”. Incluso en su bautismo estuvo silencioso, para permitir que la Voz del cielo pudiera hablar.

Será solo cuando la voz de Juan sea silenciada cuando la Palabra empiece a proclamar en público que el Reinado de Dios está cerca. Una palabra que nunca será callada por más que lo intentaron sus adversarios, sino que se mantuvo activa, proclamando esta cercanía del Abba.

Hay, sin embargo, un episodio donde la Palabra se calla. Se encuentra en el evangelio de Juan, en el capítulo octavo, un episodio censurado en muchas comunidades cristianas, que sobrevivió gracias a la iglesia de Alejandría, que transmitió esta historia tan escandalosa (la mujer pillada en flagrante adulterio).

Frente a la algarabía de los escribas y fariseos, que no hacen más que vociferar, para presionar a Jesús (es sorprendente la cantidad de verbos de habla que aparecen al inicio del texto) a que se decante por una de las dos alternativas de esta trampa capciosa: o perdona a la mujer adúltera, y va en contra de la Ley de Moisés, o la condena, y va en contra de su Abba (además de contra la ley romana).

Y cuando todos esperamos que Jesús, el Maestro que había estado enseñando poco antes en el templo (Jn 8,2), desmontara implacablemente los argumentos de los acusadores y defendiera brillantemente a la pobre mujer, resulta que Jesús: “Inclinándose se puso a escribir con un dedo en la tierra” (Jn 8,6, gesto que repite en el v. 8).

Muchas personas lo han entendido desde una postura estratégica, a la defensiva: cuando no hay nada sensato que decir, lo mejor es callar. Pero el texto esconde en su interior una doble kénosis (abajamiento): espacialmente, al inclinarse, Jesús se coloca por debajo del nivel de los acusadores, asumiendo voluntariamente una situación de inferioridad, compartiendo la condición de la mujer acusada, mientras los demás están de pie; verbalmente, su silencio es un acto de humillación (el Maestro guarda silencio).

Sin embargo, esta doble kénosis da como resultado algo imprevisto: mientras el silencio de la mujer la sitúa en clara indefensión, el silencio de Jesús, la Palabra de Dios hecha carne, desmonta los argumentos de escribas y fariseos, y vuelve contra ellos la acusación. Frente a la agresividad de los acusadores, Jesús responde con paz y tranquilidad, frente al griterío de los denunciantes, Jesús les invita a mirar en su propio interior: “Aquel de vosotros que esté sin pecado, que le arroje la primera piedra”, ofrece la oportunidad para elegir, para quitarse la máscara que todos llevamos.

Y es que, de manera paradójica, la Palabra sabe cuándo hablar y cuándo callar, porque si la Palabra estuviera siempre hablando, el ser humano Jesús no podría escuchar y no habría diálogo ni recíproco enriquecimiento entre ambas dimensiones.

Y aquí lo dejamos, para que no se convierta en una Biografía del silencio (segunda parte).


Fernando Rivas Rebaque

Carta abierta a la humanidad

Amigos/as:

Estoy enviando a Ustedes un manifiesto, fruto de nuestra desesperación. Tenemos una verdadera guerra movida por el necrófilo BolsoNero que parece querer desde Brasil afectar todo el mundo, especialmente a nuestros vecinos, que están muy preocupados. El virus amazónico es muy letal, está en todo en país y ha llegado ya a Estados Unidos. Él es negacionista, está en contra de todas las vacunas, y favorece la difusión del virus sin mascarillas y con aglomeraciones. Es verdaderamente un psicópata.

Les mando el manifiesto en varias lenguas. Si pueden divulgarlo en vuestros canales te lo agradecería mucho. 

Con un gran abrazo con los brazos ya cansados,

Leonardo Boff

Vivimos en tiempos oscuros, donde las peores personas han perdido el miedo y las mejores han perdido la esperanza. Hannah Arendt

Brasil pide ayuda a gritos.

Brasileños y brasileñas comprometidos con la vida son rehenes del genocida Jair Bolsonaro, que ostenta la presidencia de Brasil, junto con una banda de fanáticos impulsados por la irracionalidad fascista.

Este hombre sin humanidad niega la ciencia, la vida, la protección del medio ambiente y la compasión. El odio al otro es su razón para ejercer el poder.

Brasil sufre hoy el colapso provocado del sistema de salud. El descuido de la vacunación y las medidas preventivas básicas, el fomento de la aglomeración y la ruptura del confinamiento, sumado a la ausencia total de una política de salud, crean el ambiente ideal para nuevas mutaciones del virus, y ponen en peligro a los países vecinos y a toda la población. Vemos con horror el exterminio sistemático de nuestra población, especialmente de los pobres, quilombolas e indígenas.

Brasil se ha convertido en una “cámara de gas” a cielo abierto.

El monstruoso gobierno genocida de Bolsonaro ha pasado de ser solo una amenaza para Brasil, a convertirse en una amenaza global.

Apelamos a los organismos nacionales –STF, OAB, Congreso Nacional, CNBB– y a la OSM y las Naciones Unidas. Instamos a la Corte Penal Internacional (CPI) a condenar urgentemente la política genocida de ese gobierno que amenaza a la civilización.

La vida por encima de todo.

Para firmar entra aquí.

Leonardo Boff té una plana web aquí, a la qual us podeu subscriure.

Edith Stein (Breslau 1891-Auschwitz 1942)

Teresa Beneta de la Creu, jueva, cristiana conversa, carmelita descalça, màrtir, filòsofa, alumna dels més grans filòsofs alemanys (primera filòsofa doctorada a Alemanya, 1916), de sòlida formació intel·lectual, feminista radical (1), autora d’obres de filosofia, pedagogia, psicologia, teologia, traductora de Tomàs d’Aquino del llatí a l’alemany…; “Medalla d’Honor” per la seva col·laboració com a infermera a la Primera Guerra Mundial; apassionada pels esdeveniments polítics, sempre patint amb el sofriment del poble jueu, el seu poble, i pensant en el futur incert d’aquella Europa que havia obert les portes al nazisme. Edith va escriure a Pius XI demanant una clara postura de l’Església, que potser va tenir alguna influència en la mai publicada encíclica Humani Generis Unitas a causa de la mort del papa. Professora, però no universitària a causa de les lleis nazis que prohibien que les dones i els jueus ensenyessin a les universitats; conferenciant, per acabar dient i ¡santa!. Amb el respecte i el més profund reconeixement de l’Església expressats amb la canonització, l’11 d’octubre de 1998. Joan Pau II la va honorar com “una filla d’Israel que durant les persecucions dels nazis va romandre unida a la fe i l’amor al Senyor Crucificat, Jesucrist, com a catòlica, i amb el seu poble com a jueva”. Només havia passat un any quan va ser proclamada co-patrona d’Europa l’1 d’octubre de 1999. Respirem!

M’ha semblat que havia d’escriure les múltiples projeccions de la seva rica personalitat perquè crec que representa moltes dones, jueves (converses o no), també cristianes o atees, que van viure en el mateix temps i van compartir, amb amor o ràbia, però amb decisió i amb iniciatives molt arriscades d’ajuda, el sofriment de veure la destrucció d’un poble, de milers i milers de persones, grans, joves, infants, amb la desesperació de no saber ni per què.

Va patir les discriminacions que li impedien ser professora universitària; va lluitar; el Ministre de Cultura li va donar la raó…., però va haver de fundar la seva propis acadèmia. Ella sabia el que havia costat que s’obrissin les portes de la universitat a les dones el 1901 i ara havia de continuar en la lluita perquè “cap dona no és només una dona, cadascuna té trets individuals i disposicions específiques, com l’home, per la capacitat d’exercir tal o qual professió en el món artístic, científic o tècnic” (2). Reconeixement sí, però mai han regalat l’exercici d’això mateix que es reconeix.

Després d’una llarga recerca intel·lectual i espiritual de la veritat, que acompanyava el camí de la seva conversió, l’any 1922 va rebre el baptisme. Darrere la seva conversió: Teresa, Ignasi de Loiola, Agustí, Kierkegaard…. Va prendre els nom d’Edith (no oblida el seu origen), Teresa (de qui tenia un profund coneixement), Hedwig (per la padrina, també conversa). La seva activitat intel·lectual no va parar, però, en el camí, la trobada amb Crist es fa cada vegada més forta fins que l’octubre de 1933 ingressà al Carmel de Colònia. El nom que prendrà en aquest segon pas és el de Teresa Beneta de la Creu, com una lúcida i estimada presa de consciència que Déu la cridava a un altre saber, el del misteri de la creu, el de la Ciència de la Creu (3), una expressió de la seva fisonomia espiritual, com a sublimació del sofriment humà, com un acte de despreniment definitiu, una donació total sense condicions que la va comprometre fins el darrer instant de la seva vida a Auschwitz.

Davant del perill nazi, a finals de 1938 es trasllada al Carmel d’Echt (Holanda); la seva germana Rosa, convertida també, entrarà al mateix Carmel. S’havia registrat a les oficines d’immigració com a jueva. La situació s’agreuja. També elles portaven les insígnies que delataven la seva raça. Van ser arrestades l’agost del 42 i portades successivament als camps de Amersfoort i de Westerbork, on es van retrobar amb una altra gran dona, Etty Hillesum. Finalment va ser enviada a Auschwitz. Va sortir del seu barracó 36 “per dutxar-se”, més ben dit, on va ser gasejada amb àcid cianhídric, el 9 d’agost de 1942, als 51 anys. La seva germana va patir la mateixa mort al mateix dia.

Les cendres d’Edith van ser llençades a un camp proper, unes deurien quedar ben amagades a terra, com a adob, altres podrien haver volat, com seguint els passos del cos –de la persona– que van sostenir.

Teresa Beneta de la Creu, dona culta, de gran intel·ligència, de profunda espiritualitat, de vida virtuosa i sempre donada als altres.

Roser Solé Besteiro

(1) Dit per ella mateixa. Va ser membre de la secció local de l’Associació Prussiana pel Vot de les Dones, recolzant l’ala més radical del moviment feminista, en el sentit que exigia la igualtat total entre homes i dones; més endavant va abandonar el partit pel marcat caràcter triomfalista i militarista que anava prenent l’Associació. El 1919 s’afilia al Partit Demòcrata Alemany de centre-esquerra que acollia feministes i jueus.

(2) Conferència sobre L’ètica de les professions femenines, Salzburg (1-XI-1930)

(3) Obra pòstuma, estudi sobre sant Joan de la Creu que porta el mateix nom. Traducció castellana Burgos, 1999

El misteri de Pasqua, novament

Si tot va com està previst, quan llegeixis aquest escrit estarem a punt de celebrar Pasqua. I, com cada any, tindrem l’ocasió de centrar-nos-hi per créixer en la comprensió del seu misteri. I qui diu misteri, es refereix a una realitat d’un altre ordre, a la qual no s’arriba pels camins habituals.

Fins i tot en el llenguatge més ordinari es fan servir expressions per apuntar cap al misteri, com un dit assenyala la lluna. En tots aquests casos, seria estúpid quedar-se contemplant el dit en comptes de mirar cap a on assenyala. Per exemple, es diu «cremar les naus» per indicar que no hi ha marxa enrere possible; o «saltar una muntanya» per ressaltar una dificultat molt gran; o «travessar la Mar Roja» com a sinònim d’una cosa literalment impossible… Les Escriptures de les diverses tradicions religioses n’estan plenes, d’expressions com aquestes. Per comprendre-les bé, no ens podem situar en un punt de vista «anecdòtic», preguntant-nos com s’ha fet, sinó que hem de mirar cap a on el dit assenyala, cap al misteri amagat.

La resurrecció pertany del tot a aquesta mena d’afirmacions. Els evangelis s’hi aproximen de diverses maneres, perquè pròpiament no tenim manera de dir amb paraules allò que només es pot experimentar vitalment. Quan l’àngel de Pasqua diu a les dones «Per què busqueu entre els morts el qui viu?», no els està demanant una resposta de l’estil «Perquè ens l’estimem» o «Perquè és aquí on el vam enterrar», sinó que indica la presència d’un misteri, dur de rosegar: aquell que ha estat catalogat entre els morts, viu. I el misteri consisteix en aquesta vida del tot nova, que no és igual que l’anterior. Com és, doncs? Quan el ressuscitat diu als que van a Emaús «No calia que patís tot això…?» tampoc no els demana una resposta que digui «sí» o «no»; simplement els situa davant el misteri perquè, fent camí, se’ls obrin els ulls, com passa efectivament en el text. Passa també en la nostra vida?

Podem deixar de banda el temps en què ni tan sols ens podíem plantejar aquestes qüestions, i la nostra comprensió de la vida cristiana era del tot dependent i bolcada a allò que es veu amb els ulls, i que es pot regular amb normatives o rituals. És, com diu Pau, el temps de la nostra infantesa (en el benentès que per a alguns, dura tota la vida), quan només som capaços de prendre llet i no menjar sòlid. Hauria d’arribar, però, algun moment (ens ha arribat?) en què deixem de banda allò que era infantil, per reaccionar amb adultesa al misteri que se’ns acosta. Totes les tradicions religioses coneixen aquest pas qualitatiu entre l’exterioritat i la il·luminació interior, quan s’obren els ulls i comprenem. A partir d’aquí, tot és nou, el qui era mort viu. I parlem d’haver nascut de l’aigua i de l’Esperit, d’una incorporació a la vida gloriosa del Crist, tant que ja no som nosaltres qui vivim, sinó ell en nosaltres.

Evidentment, el misteri topa amb una comprensió basta de les coses perquè exigeix una finor d’esperit de què no sempre disposem. Fins i tot ens podem demanar si el nostre esperit és capaç de copsar el misteri, i llavors ens adonem que no és el nostre esperit qui ens en dóna la comprensió, sinó l’Esperit Sant que Déu ens dóna en Crist, perquè en l’ordre del misteri, tot és do, tot és gràcia, no musculatura. Llavors sí: on hi ha l’Esperit hi ha la llum, la comprensió profunda i la llibertat. És un Esperit absolutament lliure, que no s’avé amb cap mena de lligams o condicionants, i que exigeix una disponibilitat completa. Així porta a una vida del tot nova. És la vida pròpia de persones ressuscitades. Així el misteri es fa carn un cop més.

Celebrarem, doncs, la Pasqua tal com nosaltres som capaços de fer: amb ritus, paraules, gestos, tot confiant però que l’Esperit il·lumini els nostres cors («cors indecisos a creure») i que ens obri els ulls: el misteri és ben present, però nosaltres no el veiem… ni que el nostre cor el pressenti i s’abrusi dins nostre mentre Jesús ens parla… i ens porta a taula. Bona Pasqua!

Andreu Trilla Llobera

Sensació d’ofec

El dia de la sessió constitutiva del Parlament vaig tenir una gran sensació d’ofec.

Veníem d’unes setmanes en què els tres partits independentistes havien deixat clar que no tenien cap interès a construir cap pont de comunicació amb els no independentistes, i havien mostrat també, amb la negativa a que la Generalitat fos present en l’acte de la Volkswagen a Martorell, que per a ells eren més importants les seves obsessions que la recuperació econòmica i social de Catalunya.

En aquest clima, aquests mateixos partits elegeixen la Laura Borràs com a presidenta del Parlament. I la Laura Borràs pronuncia un discurs en la més pura línia de l’independentisme màgic, amb to desafiant i buscant la confrontació, i sense escletxes que permetin albirar cap futur de concòrdia. Aquest independentisme que, com ha quedat ja prou demostrat, no servirà per aconseguir la independència, però que sí que serveix, a més a més de per assegurar uns bons llocs i uns bons sous als seus líders, per anar ensorrant Catalunya cada dia una mica més, i per anar consolidant la idea que, en relació amb tots els que no som independentistes, s’ha de fer com si no existíssim, se’ns ha d’invisibilitzar i, en el fons, se’ns ha de menysprear. ¿Us en recordeu d’allò que dèiem? “Catalunya, un sol poble!”. Doncs no, ja no.

No sé com acabarà tot això. Potser amb un altre 155, potser amb una explosió de no sé quina mena, o potser, qui sap, amb una sobtada recuperació del seny. La meva sensació d’ofec jo crec que es correspon amb el fet que Catalunya està també cada cop més ofegada i amb un futur de decadència que sembla imparable. Deixeu-me dir, tanmateix, abans d’acabar, que els socialistes haurien pogut fer unes quantes coses per evitar que tot plegat arribés fins a una tan pèssima situació, i no les han fet. A veure si s’hi animen d’una vegada, que ja s’està fent fosc.

Déu meu, quina tristesa.

Josep Lligadas