Inconsciència

Jesús deia: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34).

Aquesta frase, que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús de Natzaret mentre el crucifiquen, m’ha cridat sempre l’atenció. Més enllà de la petició de perdó hi veig una visió aguda, profunda (i, si voleu, crua), sobre els comportaments humans absurds i/o moralment reprovables.

Allò que s’anomena “pecat” penso que, en gran part (per no dir gairebé sempre), es tracta d’una conducta o una acció motivada per la inconsciència del que l’ha realitzat. Recordo que un company jesuïta (que ja és mort), cap als anys setanta, afirmava: “Jo diria que, a la ciutat de Barcelona, es cometen com a màxim 2 o 3 pecats mortals a l’any…”. Ho afirmava tenint en compte les condicions exigides en la moral tradicional per a la existència d’aquest pecat: qüestió (o matèria) greu, consciència real del mal que s’està causant, i voluntat expressa de fer-lo. Per tant, una acció molt greu, feta a consciència… és evidentment molt difícil que una persona la pugui fer. Una altra cosa és la banalitat amb què ens van “vendre” el concepte de pecat… i que va fer molt de mal (culpabilitats, neurosis, etc.).

El que vull remarcar és, doncs, la gran inconsciència existent en moltes conductes que tenim els humans: des de la persona que condueix beguda o que maltracta la parella fins als “terroristes” que maten en nom d’Al·là. I així podríem anar-ho aplicant a moltes accions que hom fa a diari i que repercuteixen molt negativament envers els altres, sense que l’autor hagi previst ni pensat llurs conseqüències. Si s’ho hagués pensat possiblement no ho hauria fet. Ha estat fruit de la inconsciència.

El mateix seria aplicable a la política: des de decisions dels caps de govern mundials fins a les que vivim a la Península en els darrers anys, tant dels responsables polítics del govern de l’Estat com dels de la Generalitat. I no solament en relació al “procés”, sinó en tot el relatiu a la seva actuació: les lleis laborals, les retallades socials, la política migratòria, la decadència de les institucions (i/o la seva paralització…). És a dir, en relació amb el que han fet i el que han deixat de fer (important per a la població)… ¿Es comportarien com ho fan si fossin conscients de les conseqüències de les seves decisions? Vull creure que no… i que, per això, són uns inconscients.

Això no vol dir, òbviament, que no tinguin una responsabilitat política i moral molt greu davant la gent a la qual han de servir (el famós “poble” que, curiosament, sempre anomenen…).

Jesús Lanao

Anuncis

Acedía: crisis de los 40 o enfermedad del desencanto

Dentro de las diversas enfermedades espirituales, hay una a la que los Padres y Madres de la Iglesia (PMI) conceden una especial atención por la centralidad que tiene en el recorrido creyente y la gravedad de sus consecuencias , la acedía.

Se trata de una enfermedad situada en la mitad de nuestras vidas. Por eso se le denomina “demonio meridiano”, en referencia al Salmo 91,5-5: “No temerás… el azote que devasta a mediodía”, el período de mayor calor en el desierto. Evagrio Póntico, monje del s. IV y gran analista de esta pasión, la describe así: “El demonio de la acedía, también llamado ‘demonio del mediodía’, es de todos los demonios el más gravoso. Ataca al monje hacia la hora cuarta y asedia su alma hasta la hora octava”, Tratado práctico 11. Hoy se prefiere hablar de crisis de los 40, aunque pueda prolongarse hasta mucho más adelante (cf Javier Garrido, Adulto y cristiano: crisis de realismo y madurez cristiana, Sal Terrae 1997, libro más que recomendable).

Algunos síntomas por lo que podemos descubrir esta pasión son el cansancio, el desánimo, la pérdida de las ilusiones, una insatisfacción vaga y generalizada que va apoderándose de nuestras vidas. Aparece de improviso, sin que hayamos hecho nada, comienza con lo afectivo, se traslada a lo psíquico y acaba por instalarse en lo espiritual.

Entre las causas que generan la acedía suele encontrarse el activismo, una cierta frialdad religiosa (encubierta a veces en racionalismo), la rutinización de nuestra existencia o la frustración por proyectos personales y comunitarios en los que hemos puesto excesiva confianza.

Los efectos patológicos más evidentes se expresan: a) en el ámbito corporal por el descuido o abandono por todo lo relacionado con el cuerpo (aunque a veces pude encubrirse por la obsesiva preocupación por el cuidado del body). b) en el campo psíquico: con la búsqueda de la comodidad, el centramiento del deseo sobre mi yo, nos volvemos incapaces para hacer o proyectar cosas que exijan continuidad, se produce un disgusto de cara a un@ mism@ y a los demás que se intenta compensar por el cambio continuo de actividades, relaciones y situaciones, para escapar de esta soledad interior.

Evagrio escribirá con su habitual perspicacia: “Al principio, [la acedia] hace que el sol parezca avanzar lento e incluso inmóvil y que el día aparente tener cincuenta horas. A continuación, le apremia a dirigir la vista una y otra vez hacia la ventana y a saltar fuera de su celda… Además, le despierta aversión hacia el lugar donde mora, hacia su misma vida y hacia el trabajo manual; le inculca la idea de que la caridad ha desaparecido entre sus hermanos y no hay quien le consuele… Este demonio le induce entonces al deseo de otros lugares y ejercer un oficio más fácil de realizar y más rentable”, ib.

Pero donde son más dañinos los efectos es c) en el ámbito espiritual, donde nos volvemos indiferentes a la acción de Dios en nuestra vida y en nuestra historia y nos alejamos de los caminos del Espíritu, llenando de “ruidos” nuestra existencia.

Es una enfermedad que cuestiona todas nuestras realizaciones anteriores, produce una cierta añoranza por los “años perdidos”, culpabiliza sistemáticamente a los demás y considera que nuestros objetivos son irrealizables, proponiendo a cambio mundos ideales y fantasías adolescentes que olvidan el espesor de la realidad. Así: “Añade a estas cosas también el recuerdo de su familia y del modo de vida anterior y le representa la larga duración de la vida, poniendo ante sus ojos las fatigas de la ascesis; y, como suele decir, pone todo su ingenio para que el monje abandone su celda y huya del estadio”, ib.

No se trata, sin embargo, solo de una enfermedad individual, sino que tiene su vertiente social. Y si alguien piensa que no la tiene es, precisamente, porque está tan en su interior que no es capaz de descubrirla.

TO BE CONTINUED (con la terapia).

Fernando Rivas

Un grup de pregària mensual, oasi i acompanyament de processos

Som cinc persones, cinc cors, cinc existències que s’apleguen cada mes per pregar.

Som diferents entre nosaltres, en les nostres limitacions humanes no sempre entenem els camins dels altres, però acollim les seves decisions, abracem les seves inquietuds i alegries portades a la pregària. Davant Déu ens sentim família, comunitat que camina.

Som un grup humil perquè no fem grans coses, en aquesta etapa vital no portem endavant grans projectes, sinó que aprenem a viure la vida, el quotidià, amb tota la profunditat possible. Ens acompanyem per assegurar-nos que no perdem el nord que ens donen la nostra fe i els nostres valors, i que cadascú, dins la seva vida, tracta de ser llum per als altres i incidir en la transformació social.

Procedim d’un grup de revisió de vida de la parròquia de Sant Medir de Barcelona, al qual tres de nosaltres vam pertànyer durant molts i molts anys. En tancar aquesta etapa sentíem que, tot i fer pregària personal i/o participar d’Eucaristies, ens mancava poder pregar en petit grup, en un lloc íntim, privat, on ho podem viure tot de manera molt propera i humana.

Hem begut de les fonts de Taizé, anem de casa en casa esdevenint una petita església domèstica on s’incorporen les parelles i les filles i fills. Aquesta itinerància ens agrada perquè tothom acull i després compartim dinar o sopar, ens posem al dia, riem… Sentíem que pregar i marxar de seguida quedava coix, li faltava una dimensió més terrenal, més d’amistat, de compartir l’aliment… Trobar-nos un cop al mes ens ha permès, així doncs, acompanyar-nos els processos de vida, tant els bons com els dolents.

Deia una companya del grup que per a ella “és com un oasi, que m’omple i em dóna vida. És permetre’m sentir comunitat perquè en algunes esglésies al voltant tinc gent que no em diu res i aquesta avui és la meva manera de ser cristiana.”

En la pregària íntima compartim els silencis, els precs, les pors, les llàgrimes, els propòsits, les frustracions, l’agraïment… També passem pel tamís de l’Evangeli els esdeveniments socials que ens toca viure en cada moment, tot recordant-nos que volem ser instruments de pau i continuar creixent units pels fils invisibles del Seu amor.

Cristina, en nom del grup de pregària

La solidaritat, un bon remei

«La solidaritat… un bon remei» és una recopilació de textos, fotos, frases cèlebres, acudits, videos, cançons, etc., relacionats tots ells amb la solidaritat. L’obra va començar el juny del 2014 amb la publicació quinzenal a la revista de Bellpuig El pregoner d’Urgell, va continuar amb l’edició de 10 llibres recopilatoris i, a partir de setembre 2016, ha pres la forma del blog lasolidaritatunbonremei.com. Tant dels llibres com del blog n’existeix una versió també en castellà.

Pel que fa als propòsits de l’obra, a part d’oferir una mica d’esbarjo, cultura i exemples molt diversos de solidaritat, es tracta de propiciar que les persones estiguem més informades i puguem aprofundir analíticament en la pobresa i les seves causes, així com en les altres desigualtats i problemes socials no menys importants, i que a partir d’aquesta presa de consciència puguem comprometre’ns en la seva transformació, encara que aquesta sigui molt elemental.

Correu electrònic de contacte: lasolidaritatunbonremei@gmail.com.

Enric Segarra

Pau, misogin?(2)

Vegeu: Pau, misogin? (1)

Les dones en les cartes autèntiques

Respecte al que diu Pau. Gàlates 3,27-28. Abraçar la fe exigeix “morir a l’home vell”, perquè el que és nou pugui viure en tota la seva magnificència. No diu “cal morir al pecat”, en sentit moral sinó que implica superar les distincions existents en tres àrees ben concretes:

  • Racial: “ja no hi ha jueu ni grec”
  • Social: “ni esclau ni lliure”
  • Sexual: “home ni dona”

“perquè tots sou un de sol en Jesucrist”.

Això sí que forma part del nucli de la seva predicació perquè és la fórmula baptismal de la fe. Compromís que concerneix i implica tots els batejats, homes i dones. No és un text fàcil, demana la conversió de cada home i de cada dona, i de tota l’Església.

Viure en Crist exigeix ressituar la pròpia identitat en Jesús ressuscitat i no en el sexe. Aquest és el Pau que considera i dóna protagonisme a les dones en les primitives comunitats cristianes. Un espai obert en contra del patriarcalisme imperant en l’època. És el contrapunt a una pregària que recitaven alguns homes jueus: “Gràcies per no haver-me fet gentil; per no haver-me fet esclau; per no haver-me fet dona”. En coneixem la versió moderna de l’home blanc, europeu i cristià.

Però altre cop ens trobem amb un fragment contradictori i misogin que ja s’ha citat a la primera part: “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises com diu fins i tot la Llei. I, si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat” (1Co. 14,34-35).

És com si s’hagués donat un pas enrere, però dels estudiosos alguns diuen

  • que aquest fragment és un afegit posterior al text original. Com si Pau, preocupat per l’ordre a l’assemblea, pensés que l’amenaça del desordre venia per la participació de les dones i que el dir “que es guardi silenci a les assemblees” s’interpretés que l’ordre de callar, de guardar silenci, anava només per les dones.
  • o bé que els corintis creguessin en la fama de xerraires de les dones i que a través d’una carta li hagués arribat a Pau aquesta informació. Pau la repeteix per a donar-hi la resposta que ve immediatament: “¿És que la paraula de Déu ha sortit tan sols de vosaltres? ¿O és que sou els únics que l’heu rebuda?” I, aleshores, el sentit canvia totalment.

Positivament hi ha el testimoni de les salutacions. Tot són elogis per a aquelles dones que ofereixen les seves cases per a les celebracions, per la seva preocupació pastoral i missionera, etc.

Se n’anomenen poques, però això no disminueix la importància històrica, demés que hem de tenir en compte que en les societats androcèntriques i patriarcals, les dones són invisibles i gairebé no se les reconeix en els escrits masculins. Hem d’agrair que n’anomeni tantes.

Respecte de les dones que es citen. A les cartes autèntiques es parla de dones reals, reconegudes en els seus grups locals, que van exercir diverses funcions de lideratge, i que van contribuir a la consolidació del moviment cristià per la Mediterrània.

Elisa Estévez diu d’elles:

El seu poder de significar és expressió del seu ésser creient, que es va forjant enmig de circumstàncies externes no fàcils i en la gestió de les dificultats internes. Entenc per “poder de significar” la capacitat de crear situacions alliberadores, de generar relacions igualitàries, d’autocomprendre’s com a éssers autònoms i interdependents, d’afavorir noves maneres de relacionar-se amb Déu”.

Aquesta és la força que ens anima a lluitar contra les pressions externes que han marginat les dones; i les pressions internes que venen del propi tancament continuat de l’Església.

Conclusió. Pau no va escriure tractats sistemàtics, sinó cartes, un convers que lluitava per copsar les implicacions del missatge de Jesús per a la vida.

Val la pena llegir aquestes paraules de Bonnie Thurston, especialista nord-americana en el Nou Testament: “No sóc conscient de cap text autènticament paulí en el qual Pau critiqui les dones pel fet de ser-ho, limiti el seu rol en l’Església pel fet de ser dones, o indiqui algun rebuig al fet que siguin dones les que liderin les comunitats eclesials que ell ha fundat o visitat”.

Si la situació es va capgirar tan de pressa, cal examinar el context històric i buscar-ne les causes, no en el pensament de Pau sinó en les interpretacions, certament misògines i mantingudes durant segles, pels barons de l’Església.

Roser Solé Besteiro

Rectificació del número anterior: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Raimon, Serrat, Llach.

Ara que ja va sent hora de començar a recosir una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, tornar a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya impura i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar.

Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:

De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu si un es fixa bé en la lletra (i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.

De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, per què no, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.

I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part rellevant de la banda sonora d’aquells anys 70 en què tots miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.

Josep Lligadas

Silenci, hospitalitat, bellesa, compromís

Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev.

Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya.

El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev.

La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.

Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit… per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat.

De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar:

  • les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació;
  • el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.

Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.

Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.

Mercè Solé