Tres dones per conèixer: Virginia Woolf, Emily Dickinson i Sylvia Plath

Mandrosa com soc, en els dies de pandèmia, més que llegir m’he dedicat a escoltar conferències per youtube. Posats a netejar i endreçar, o a caminar per llocs plens de soroll del trànsit, m’ha consolat i acompanyat escoltar coses interessants. Us recomano tres conferències de l’escriptora, conferenciant i feminista Laura Freixas que m’han apropat i m’han estimulat a conèixer millor tres dones rellevants: Virginia Woolf, i Sylvia Plath. Aquestes conferències són:

Mercè Solé

La seguretat com a raó nacional

La cruïlla actual derivada del desencís provocat per la marxa enrere perpetrada la nit del primer d’octubre de 2017 roman vigent. Per avançar, en la reconstrucció nacional catalana, calen nous esquemes o superar els vells. Això a més de nous lideratges i noves cares suposa també noves idees i nous talents. Aquesta cruïlla, en cas d’error, no desemboca en la mort, només en una aturada sense cap justificació (el que hem viscut o patit en els darrers tres anys). Si s’encerta el nou camí, en canvi, hi ha un món d’oportunitats per davant. Tant de bo que sigui aquesta l’opció de futur.

Existeix una majoria social que assumeix la normalitat de la independència com un dret dels catalans i també com un deure derivat del mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació. Però on queda tot plegat encallat és en el com exercir drets polítics o col·lectius per fer progressar les decisions democràticament adoptades. I en això és on s’han d’aportar les millors idees i propostes. Llençar la gent engrescada a les tenalles del sistema judicial espanyol, sense més, no és la millor opció i només genera desgast i cansament, sobretot si, com s’ha vist, és la pròpia administració autonòmica catalana la que actua contra els seus propis valedors nacionals. Un fet que ha despertat preocupació i ha generat una consulta dins del moviment de Primàries Catalunya, des de Barcelona, ja que és certament sorprenent.

La reconstrucció d’un nou estat, la independència, només té sentit si aquest nou estat es capaç de defensar-se. Més enllà de simbolismes o de bones intencions, surar enmig del món dels estats exigeix aquesta premissa. I si això és evident, també ho és que aquest nou estat ha de poder defensar els seus, aquí i arreu. I aquesta idea, tot i que és veritable no forma part del discurs dels darrers anys.

Abans de l’1 d’octubre de 2017, quan al centre del debat ciutadà i polític es va situar el dret d’autodeterminació, s’entenia implícita aquesta condició. O almenys, molts ho van entendre així, ja que els milers de catalans que van acudir a defensar les urnes i els col·legis tenien la certesa de que es defensarien bé i també estarien protegits. I no era un miratge. Era una íntima certesa. I això va fer desencadenar l’èxit i la gran victòria democràtica que sempre recordarem. Els tres anys posteriors, tanmateix hem vist que tot ha quedat aturat. I ni el més mínim gest de dignitat nacional ha tingut la protecció deguda. I per tant, és imprescindible recuperar aquell sender.

Les coses es fan fent-les. I la recuperació de les institucions és una cosa més que es pot fer l’endemà de la presa de possessió d’un nou govern, sota el control del Parlament, amb una majoria, si més no, com l’actual. Però això, que és viable, requereix voluntat política per protegir i donar seguretat als ciutadans catalans, siguin els que siguin, tot instituint un nou ordre, en aplicació de les lleis que s’aprovin, tal com es va fer visiblement els dies 6 i 7 de setembre de 2017 a la cambra catalana.

Amb percepció de seguretat pels que tirin endavant, de la forma que sigui, sota l’esguard de nous polítics o representants que estiguin disposats a fer valer les raons de la victòria del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre té sentit anar més enllà de qualsevol expressió merament simbòlica de reivindicació nacional. És per tenir-ho en compte i evitar-nos maldecaps, doncs tot ja està inventat. Per tant, la clau està en trobar o buscar aquests nous polítics que amb la representativitat política guanyada maldin per oferir als catalans prou seguretat, una cosa que ara no passa, ni de lluny, de manera que els patriotes han de viure ocults i callats (hi són a milers). Així es podria fer efectiu el mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació.

Llorenç Prats

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek. Anagrama.

Feia molt de temps que anava sentint referències a Slavoj Žižek, com un dels més coneguts filòsofs del nostre temps. I just en plena pandèmia vaig saber d’aquest quadern que em podia servir com a reflexió sobre els temps convulsos i estranys que vivim… I és un breu assaig que es pot entendre, fins i tot per les persones que som alienes a la Filosofia.

Us el recomano. M’ha permès de pensar-hi… Sorprenent que la primera frase sigui el “Noli me tangere” que Jesús Ressuscitat li diu a Maria de Magdala… Però l’autor eslovè des d’aquí ens mena per 138 pàgines que ens parlen d’aquesta crisi que té tres dimensions: la sanitària, l’econòmica i la psicològica. Però que està ben lluny de ser un moment apolític, com alguns semblen maldar parlant de decisions preses, com si fossin les úniques possibles a prendre, més enllà de les ideologies.

Hi ha crida a la protecció dels més febles, denúncies del que en el sistema capitalista no funciona i fins i tot crides a un nou sistema més solidari i igualitari (un comunisme revisitat), amb unes eines comunitàries que ens ajudin a tirar endavant.

La Covid-19 ens ha trasbalsat, ha travessat les nostres vides i cal agafar perspectiva per analitzar el viscut. Cal repensar la societat en què vivim. Aquest llibret potser us serveix.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Tots junts, menys… excepte…

NQ era alumne meu ara fa dos anys, llest però gandul, rondinaire per falta de límits, enganxat a un mòbil d’alta gamma, que a partir de l’adolescència va començar a arribar tard, adoptar actituds xulesques i enfrontar-se sobretot a les professores. Des de tutoria es va fer un bon seguiment, el claustre proposà iniciatives diverses, també durant la repetició, al final del qual la solució va ser marxar a un altre centre. Ni ell ni els pares no van voler acceptar la realitat i el que se’ls proposava.

José Antonio Avilés és un jove de 23 anys natural de Córdoba, col·laborador de programes de TV i conegut per polèmiques, caràcter mentider i presumptes estafes. Des de la psicologia es pot afirmar que té dependència dels mitjans, les xarxes i el públic i que necessitaria una desconnexió per trobar-se i afermar la seva poca autoestima. A la producció audiovisual, tot i així, l’interessa més el profit que li reporta.

Joan Carles és un avi de 82 anys, natural de Roma, rei emèrit d’Espanya amb un llarg historial en pro del país que ell té en ment però també d’un altre historial amagat que va aflorant com merda a l’aigua des d’aquell “Lo siento mucho. Me he equivocado, no lo volveré a hacer más” (abril 2012). Tot indica que, marcat des d’infant, confon allò públic amb allò privat, el país amb la Monarquia, el servei amb el poder i el sou amb les comissions. Quan va ser més un problema que un mitjà, l’establishment va promoure la seva abdicació en el seu fill.

En el darrer número de L’Agulla se’ns proposava reflexionar envers els reptes que com a societat tenim per endavant i sobre les decisions polítiques necessàries, que haurien de ser reflex del que entre tots pensem, creem i proposem, amb la màxima implicació.

Bé, implicació de tots menys de les famílies que fomenten massa els drets i imposen pocs deures als seus fills;

  • excepte el sistema formatiu que iguala per sota, afavorint la mediocritat i poques vegades l’excel·lència;
  • tampoc comptem amb els abduïts pel focus mediàtic de la bona vida amb poc esforç;
  • ni molt menys comptar amb el cap d’estat preocupat per la nuesa del rei emèrit i per si ja hom veu que ell mateix va nu;
  • poc amb el govern de torn; aquest o aquell altre; aquests sí treballant pel partit i per la seva ideologia amb una mà, però amb l’altra fent malabars eufemístics, llençant globus sonda i atent a les enquestes com a mirall de la ciutadania;
  • menys de la resta partits polítics, escombrant pel propi interès, amb el “i tu més” a la boca i jugant al joc de les cadires del poder o al tocar i enfonsar;
  • i què dir de l’alta magistratura! Amb la cinta dels ulls cada cop més aixecada, la balança trucada i l’espasa brandada contra qui gosi ni tan sols cantar o dur un nas de pallasso;
  • vist allò vist, obviem també les grans fortunes i empreses de l’IBEX que juguen en una hisenda particular;
  • tot i la feina social d’emergència de l’exèrcit, poc de refiar el to i els tics autoritaris de molts dels seus comandaments dels quals la Constitució encara sembla no refiar-se passats 45 anys;
  • de l’Església dius? Sí de Francesc, sí les (persones) cristianes unides en comunitat de vida i fe, però no n’estic segur tampoc que ens puguem refiar del doble llenguatge, de la doble vara de l’Església jeràrquica que mira el món ara com a Santa Seu i ara com a Ciutat del Vaticà;
  • ni tan sols de mi mateix puc refiar-me quan em guanya l’ego!

Cal una lluita contra l’establishment polític, social, econòmic, empresarial, familiar, esportiu, eclesial, personal… sempre més preocupat per allò propi que per allò públic.

Poc podrem fer per col·laborar en la solució dels grans problemes de Catalunya, Espanya, Europa o el món si no fem alguns canvis: escoltar més que rondinar, ser-ne conscients, crítics, empassar-nos part de l’orgull, aixecar-nos del sofà sortint de la nostra àrea de confort, acceptar l’altre tal i com ell és o intenta ser; preocupar-nos pels veïns i els propers, col·laborar amb els de més enllà, concretar en accions tangibles tanta paraula. Comencem?

Sergi Bernabeu

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers.

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers. Emaús 163. Barcelona, maig 2020.

Una de les coses que més m’han impactat darrerament en relació a la Bíblia és la constatació que tot el Nou Testament està construït molt acuradament sobre l’Antic. Les imatges, els noms, les paraules, els personatges, les històries, els fets del Nou Testament estan ben arrelats en imatges, noms, paraules, personatges, històries i fets de l’Antic. Segurament quan s’està amarat de cultura bíblica això es viu amb naturalitat i és una obvietat, i més encara si la cultura bíblica és la teva pròpia. Els lectors d’avui que en som poc coneixedors o que sempre hem tendit a limitar-nos als evangelis, ens perdem la meitat de la pel·lícula. I més encara si llegim amb pressa, si som poc sensibles als símbols o si llegim superficialment sense parar-hi tota l’atenció que el text mereix.

Per això em sembla tan interessant aquest llibre de Rodolf Puigdollers, que fa una aproximació sistemàtica al significat de cadascun dels nombres en el Nou Testament, de manera que esdevé una esplèndida guia de lectura. No es tracta en absolut d’aplicar cap mena de càbala o de numerologia, senzillament es tracta d’entendre’n el significat cultural en el món jueu i en les primeres comunitats cristianes.

Us deixo amb el pròleg de l’autor.

Mercè Solé

PRÒLEG

Cada dos per tres, en les converses o en els llibres, ens trobem amb nombres, que ens indiquen diverses quantitats. No tan sols quan fem comptes, sinó també quan volem parlar de la nostra vida. Per exemple: Que si la vida en aquest món són quatre dies; que si som quatre gats; que si u no és ningú i tres són multitud. Els nombres ens ajuden a interpretar la realitat.

En un tres i no res podem recollir diversos exemples que ens mostren que els nombres, en el nostre llenguatge, van més enllà del seu simple valor numèric. Perquè la realitat és que no som quatre gats els qui ens adonem de l’ús literari dels nombres: ni som quatre, ni som gats. Si mirem amb set ulls veurem que totes les cultures –unes més, d’altres menys– donen un sentit afegit a cada un dels nombres.

Això és veritat en la nostra i ho era encara més en les antigues cultures mesopotàmiques, i en la jueva. En dues paraules: també en la Bíblia, sigui l’Antic com el Nou Testament, els nombres tenen un sentit que va més enllà de la simple quantitat que indica la xifra.

Per això, vull posar els cinc sentits en mostrar de forma senzilla i mesurada la simbologia dels nombres en el Nou Testament. Dic de forma mesurada, perquè no vull caure en valors esotèrics de difícil avaluació, com va fer la càbala medieval. No voldria que algú em cantés les quaranta o me’n digués quatre de fresques, com si aquesta simbologia fos una mera especulació inventada. No vull tornar-me de set colors. El meu desig és, simplement, mostrar aquell sentit dels nombres que qualsevol lector habituat a les Escriptures jueves capta i pot entendre en els textos del Nou Testament.

¿Per quins cinc sous la literatura bíblica –de fa quasi dos mil anys— ha d’estar escrita amb el sentit purament mercantil dels tiquets que ens donen quan anem al mercat? Ho vull dir als quatre vents: captar amb senzillesa i mesura el sentit dels nombres ens ajuda a entendre amb més profunditat els textos dels evangelis i de la resta del Nou Testament. I si no vols brou, tres tasses: que el lector pensi en el llibre de l’Apocalipsi, amb els diversos septenaris i el seu clar advertiment: «Aquí cal saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és com xifra referida a una persona» (Ap 13,18).

A la fi del llibre el lector podrà dir si entén una mica més el mon cultural de les primeres comunitats cristianes en l’escriptura dels seus textos, seguint la mateixa simbologia de l’Antic Testament. Aleshores podrà copsar per què el primer dia de la setmana –el dia després del xàbat– és, al mateix temps, el dia vuitè.

Rodolf Puigdollers i Noblom

Mercat/Estat o Mercat/Estat/Societat Civil?

Un sector de l’esquerra política, en especial la que procedeix del marxisme “més rígid”, parteix d’una visió dual de la societat. Hi ha l’àmbit públic (el de l’estat) i el privat (el mercat de les empreses privades). Aquesta concepció condiciona la manera de veure l’escola, la sanitat, els serveis socials, la forma de gestionar, governar, planificar, si tal sector té algun poder polític. També influeix en la forma de valorar el que fan les entitats de tercer sector, i la visió de tot el que anomenen “món de la caritat”, sovint menyspreat o poc reconegut, i enfrontat al “món de la justícia”.

Lots de fruita i verdura distribuïts per Càritas de Viladecans

Aquesta perspectiva no treu que de forma més o menys amagada, aquest sector de les esquerres que estan en governs municipals, utilitzin entitats eclesials, o organitzacions civils que es mouen en el camp social, per arribar allà on el govern municipal no arriba, o perquè els costa més barat així. De fet, reconeixen la feina de tals entitats, però conceptualment segueixen pensant que fan una tasca de “substitució”, que a més cal controlar, perquè, segons aquesta visió han de ser controlables, ja que no se’ls té plena confiança. A més si se’ls subvenciona amb diner “públic”, cal estar-hi a sobre. Aquesta visió és compartida amb els militants i simpatitzants dels partits que hi ha darrera de tal sector de l’esquerra política. Segueixen pensant (amb contradiccions, en la pràctica) que l’Estat hauria d’assegurar aquestes tasques. És una visió força estatalista.

Però hi ha una altra visió que parteix d’una concepció tripartida de la societat: hi ha el mercat de les empreses privades, hi ha totes les diverses administracions de les branques de l’Estat, i hi ha el conjunt d’organitzacions que fan un servei a la comunitat (la societat civil, el teixit associatiu). Aquesta concepció, que té un altre sector de les esquerres, més vinculades a la tradició anarquista, no quadra amb la distinció entre privat i públic (distinció originada en la filosofia i economia liberal).

Aquesta forma de veure no creu que la societat civil faci una tasca de substitució que algun dia desapareixerà quan l’Estat assumeixi el que aquestes entitats ara realitzen. Es tracta de reconèixer que a l’Estat no li pertoca satisfer totes les necessitats socials de la població. A més, com és comprovable, és molt difícil que arribi bé, amb un tracte proper, adequat en cada cas, i a tothom (sobretot als més exclosos). Els tràmits pesats i lents i les corrupcions de les administracions reforcen el camí comunitari del teixit associatiu. Les entitats socials, no és que assegurin aquest tipus de tracte, però estan més ben col·locades per arribar a les persones. Les entitats poden rebre ajuts públics, però penso que no han d’estar supeditades gaire a aquests  tals ajuts, i han de comptar més amb l’ajut comunitari, cooperatiu, veïnal.

Per tant, aquesta visió valorarà com a necessària i positiva l’aportació de la societat civil, i no com un mer succedani o substitut de l’aportació estatal. I a més, veurà amb bons ulls, sense menyspreus, ni manipulacions, tot el que vingui del món de la mal anomenada “caritat”, que no és res més que la responsabilitat ciutadana davant de les necessitats del poble, i que mira de respondre-hi amb un alt nivell d’autogestió. I no li calen gaires tutories estatals. Per això cal un nou pacte social entre Mercat, Estat i Societat civil.

Avui dia, i més amb les crisis cada cop més dures del capitalisme, es revaloritza tot allò que sigui cooperativisme, comunitarisme, i la critica als estats que no responen ni a la desigualtat social, ni al depredació de la natura. La posició llibertària, que reivindica tot el que és comunitari, trencant l’esquema privat-públic, m’és cada cop mes atractiva.

Quim Cervera

Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós

Una petita reflexió sobre la solidaritat des de Ngovayang (Camerun)

El meu amic Enric Segarra m’ha demanat compartir amb vosaltres el que significa “solidaritat”. És d’aquestes paraules tan grans que ho poden significar tot i res, que poden estar plenes de contingut fins al punt d’impulsar una vida sencera, o que poden ser usades en discursos totalment buits de significat.

Ngovayang és una petita missió, una vall entre muntanyes, al sud del Camerun. Aquí convivim els pigmeus Bagyeli –uns 3.000 en el món, tots viuen aquí–, diferents poblacions bantús –principalment Ngumba, Fang i Basa–, dos missioners oblats –un de la RD del Congo i un altre de Nigèria–, un diaca camerunès i quatre germanes de la Puresa de Maria –dues germanes congoleses i dues germanes espanyoles.

Per a mi, la solidaritat està estretament lligada a l’amistat. És veure en l’altre –com diu Stephan Zweig en la seva genial novel·la– els ulls del germà etern. Veure en l’altre a una persona com jo, ni més ni menys, amb el mateix dret a viure una vida digna, a estudiar, a curar-se quan està malalt, a gaudir d’aigua potable… a somiar, a tenir una feina, a participar en la construcció de la societat, a formar una família, a desplaçar-se on vol, a tornar a la terra amb dignitat… a ser, simplement, un ésser humà.

La solidaritat és una forma d’amistat. I l’amistat és acceptar els altres tal com són, en la dignitat del que són, pel que són en si mateixos. És estimar en cada ésser humà a tota l›espècie humana, però estimant a cadascú en particular.

La solidaritat, en aquesta petita vall, està feta de coses petites: netejar junts el col·legi per preparar demà la vinguda dels nens, compartir junts un àpat o una fruita del camp, aprendre a dialogar en una llengua nova perquè expressa la visió del món d’una altra persona, el seu pensar i sentir… està teixida de noms i rostres concrets. Alguns d’aquests rostres són els dels nens de CM2 (6è de Primària) que després de més de dos mesos fora de les aules per la Covid19, tornen per a preparar els exàmens de fi de curs. Amb ells us deixo…

Victoria Braquehais
lasolidaritatunbonremei.com

Canvi climàtic? Millor, trencament.

Hauria de dir si no és massa per a mi.
Si puc fer res per fer veure que no passa res.
Apartar-me, probablement, quedar-me
al marge, passar pàgina, callar. O extreure,
amb cura, els claus que pengen a les parets 
de l’ànima i així evitar una dessecació.

Joan Elies Adell Pitarch. Canvi Climàtic

Deu ser per l’efecte postraumàtic del coronavirus que vaig dir que sí a la proposta del Josep Lligadas de parlar del Canvi Climàtic i no de “les ecoparròquies”… Quan he començat a mirar el tema m’he quedat astorat: com puc dir res, pobre de mi, d’una qüestió tan complexa i científica, i ara, en uns moments de tanta incertesa i confusió. I com dir-ne alguna cosa que provoqui interrogants. M’ho prenc com una penitència per ser agosarat i dir que sí, tan fàcilment. Sigui com sigui, a mi em preocupa personalment el tema, perquè més enllà de les estadístiques que es poden trobar en qualsevol article de divulgació, he pogut comprovar personalment, que els boscos, rierols, muntanyes, i glaceres… i tota la fauna que s’hi belluga… estan submergits en un procés de trencament del seu equilibri natural. Els viatges que he fet a llocs tropicals també m’ho han confirmat. Ja ho sabem, pèrdua de grans hàbitats, zones humides, desertització, reducció cap al cinquanta per cent de biodiversitat, contaminació galopant dels grans oceans… Tot fa preveure els pitjors escenaris. Tots els estudis diuen que l’escalfament del planeta, l’efecte hivernacle, és desbocat.

Difícilment es posen a la pràctica les mesures radicals que s’haurien de prendre i que es van proclamant a cada Cimera Mundial sobre el clima. Només s’executen petites correccions que no són compartides per tots els països, especialment pels més contaminants, mentre el rellotge del compte enrere, no para d’assenyalar el punt de no retorn i que amenaça seriosament la vida del planeta. Els avisos en forma de d’augment de catàstrofes provocades per fenòmens atmosfèrics, es van multiplicant any darrere any i cada vegada són més amplis i devastadors. Ho diu el conegut meteoròleg Tomàs Molina en el llibre col.lectiu, Esperança després del Covid 19, aparegut fa unes setmanes a la Claret: “El canvi climàtic porta i portarà canvis, que són i que seran cada vegada més accelerats i abruptes. La natura no avança d’una manera uniforme, ho fa a salts i amb trencaments que van canviant la realitat”. Evidentment aquestes “malalties” del planeta, afecten sobretot aquelles regions del món que són més sensibles als desequilibris climàtics i que estan menys preparades per a les emergències.

És cert que hi ha una opinió pública, especialment pel que fa a sectors crítics de les generacions més joves, que han aixecat la veu i s’han mobilitzat d’una manera admirable. Així mateix, moltes esglésies i comunitats de l’univers religiós de tot el planeta, fa algunes dècades que han anat denunciant la manca de resposta política i social davant d’un problema que ens afecta de ple i que pot canviar profundament la història de la humanitat. Ho fan des d’una visió transcendent de l’univers perquè el contemplen des de la perspectiva que es tracta d’una realitat creada, un regal per a l’espècie humana, i que és un do del qual en forma part la mateixa humanitat –la casa comuna– i que per això l’ha de preservar. La seva destrucció és el seu mateix declivi i amenaça la seva supervivència. El crit del Consell Ecumènic de les Esglésies –ho recull molt bé Antoni Matabosch en el llibret Ecologia integral i supervivència–, com els crits de les comunitats indígenes de totes les amazònies, són el mateix crit dels científics que ens omplen de dades incontestables i que proposen programes de contenció i de reversió urgents. La ciència i la religió curiosament de bracet denunciant el que es fa malament i promovent un canvi de paradigma que posi fi a la carrera cap al col·lapse.

Ara és fàcil apuntar-se a l’«això es veia a venir» o a prendre nota de la sotragada del Covid 19, que sembla evidenciar un cert cansament de la natura o la reacció de defensa instintiva, com el cos humà fa quan es posa malalt. En el nostre entorn immediat hem pogut constatar l’alleujament que han sofert els animals que viuen en llibertat, i que han campat al seu aire, mentre nosaltres i els motors que utilitzem, hem estat parats i confinats a casa, pacíficament. Una primavera extraordinària que feia molts anys que no havíem pogut contemplar.

¿Estem disposats a canviar de rumb per tal que la «ruptura climàtica», no sigui un fet irreversible? ¿En quina mesura ens podem contenir, frenar, moderar, i fressar models nous de consum i satisfacció de les nostres necessitats? ¿Fins a quin punt estem convençuts que el model de producció i de creixement, basat en una economia neocapitalista liberal i sense límits, ja no pot servir a la causa del progrés del conjunt de la humanitat sinó a la seva degradació?

La crida que fa el papa Francesc està avalada per la comunitat científica mundial, però va més enllà, com reclamen bona part de les tradicions religioses i dels moviments que critiquen el model pervers d’explotació dels recursos cada vegada més limitats i que no es podran recuperar mai més. Ara hem posat en les agendes conceptes que volen capgirar la dinàmica expoliadora, com el de l’economia circular. Allò que produïm i manufacturem ho hem de tornar al cicle de recuperació dels materials i deixar de convertir-los en brossa. Seria un pas important, però si no hi ha un canvi de visió del que és el planeta Terra com un cos viu que navega en la immensitat del cosmos i que s’ha de comprendre ell mateix com una realitat global en tota la seva xarxa de connexions i d’equilibris… difícilment podrem encarar un futur viable per a la humanitat diversa en un planeta molt ric, però finit. Exhaust ja en molts aspectes.

M’apunto a demanar-me i a demanar que, malgrat el difícil recolzament dels poders dels oligopolis i de les grans corporacions, no ens planyem, sinó que aprofitem qualsevol escletxa per proposar altres models econòmics productius que plantin cara i modifiquin les decisions que sempre estan sobre la taula: creixement indefinit, benefici pels rics, espoli de matèries primeres dels països pobres, explotació de la ma d’obra barata, transports contaminants de productes de baix cost, que acaben de tancar un cicle pervers. El que ara es comença a entendre com a “efecte papallona” no s’acaba d’aplicar, en negatiu, al comerç injustament produït, injustament transportat i injustament comprat pels rics del primer món.

El papa Francesc subratlla enèrgicament en la seva encíclica Laudato si’ que totes les criatures estan unides i interactuen en la casa comuna. Tot té a veure amb tot. Aquesta és la llei fonamental de l’univers: la sinèrgia, la solidaritat, la reciprocitat i la cooperació. «El món, més que un problema per resoldre, és un joiós misteri, que contemplem amb una benaurada lloança». Cal entendre la realitat, subratlla Leonardo Boff, no com una màquina sinó com un organisme viu… com un sistema obert i una xarxa de relacions, una mena de dansa, en la qual tothom hi participa. Tot en l’univers és cocreatiu, coparticipatiu, relacionat entre si i connectat amb tot i tots. (Un nou pensar per a ser tots un, Leonardo Boff/Anselm Grün).

Es per això que davant del desballestament del planeta a causa de l’extracció desaforada de tots els seus recursos, l’alternativa que se’ns presenta és una actitud mística i profètica, com a opció de vida, que ens porti a una pràctica personal i col·lectiva paral·lela a la dinàmica embogida de la societat basada en el consum. No podem canviar res sense una nova mentalitat i uns altres criteris i estils de vida. Una nova consciència. Una espiritualitat que ens retorni a la veritat del que som a dins d’aquest univers obert i dinàmic del qual formem part, segons la magnifica contemplació de Teilhard.

Els acords de Paris del 2016, proposaven que l’escalfament del planeta s’hauria de limitar, per a finals de segle, als 2º C. Tal com van les projeccions, al 2030 ja haurem superat aquest límit i a finals de segle podem arribar al nivell dels 4º, que ja seria catastròfic per al conjunt de la vida del planeta.

Al començament d’aquestes pinzellades deia que com m’atrevia a parlar d’un tema tan complex com és el canvi climàtic que prefereixo anomenar, més aviat, “trencament climàtic”. Una mena d’ecocidi programat. Acabo el meu atreviment proposant el que ens assenyala el papa Francesc: la conversió ecològica integral. No podrem frenar aquesta amenaça real si no ens “convertim” o “re-convertim” a una mirada mística i pràctica del món, on el paper de les persones, dels pobles i el medi natural es vegi com un tot integrat. Les paràboles de l’evangeli del gra de mostassa o del llevat en la pasta ens poden orientar. I si se’m permet, l’expressió inspiradora de Jesús, quan parla dels Signes dels Temps. El que inspiren i suggereixen és que no ens podem quedar palplantats i atordits pel que ens ve a sobre. Recordem el petit colibrí que davant l’incendi de la selva, mentre els altres animals fugien del foc i s’ho miraven de lluny, i el prenien per boig, ell només volava cap al riu, agafava amb el bec una petita gota d’aigua i la llençava per sobre del foc paorós una i altra vegada.

Només en la mesura de l’amor fou
fet l’univers per a nosaltres. 
Sense l’amor, només queda l’exili, 
l’absurd, l’atzar, la mort, la inèrcia: 
un univers, certament, no fet per a nosaltres. 

David Jou

Josep Maria Fisa

El 23 de març d’aquest 2020 va morir Mn. Martí Canal

Cap a mitjans de març, remenant carpetes, vaig trobar una carta de Mn. Martí Canal, del 9 de maig de 1977, responent a una de meva que li havia enviat des de Montréuil (perifèria est de París) el 10 de març del 1977, quan jo estava estudiant Ciències Socials a París. Un carta afable, humana, plena d’humils i bons i encertats consells, que reflectien tal com era ell.

Vaig fotocopiar la carta i aquest passat 20 de març (aproximadament 43 anys després de la primera carta) la hi vaig enviar la seva carta amb una meva actual d’agraïment. La vaig adreçar al mateix remitent (sense saber si la rebria, si era viu, o si vivia encara allà). I el 8 de juny rebo una trucada de la família, que m’assabenta que el 23 de març va morir i no va poder llegir la carta ja que amb el confinament no la van poder recollir fins el 5 de juny. Va morir d’un infart i estava amb el cap clar i hagués pogut llegir la carta seva fotocopiada i la meva actual. No va poder ser. Coincidències de la vida. Si no hi hagués hagut el confinament o jo l’hagués enviat uns mesos abans, l’hagués llegit.

Mn. Martí Canal fou, en els meus tres primers anys de Seminari (del 1967 al 1970), el seu director espiritual. Un home profund, que ens donava unes xerrades i recessos, amb uns apunts escrits a màquina llarguíssims, amb molta reflexió acumulada. Un home que tenia una cara com compungida, mirant al seu interior, pensativa, i una altra de molt bon humor. Recordo que un cop al Seminari ens va representar un acudit amb el qual vam esclatar de riure.

Per molts de nosaltres, joves seminaristes, va ser un respir alliberador de culpabilitzacions, de morals rígides, d’obertura d’esperit, de llibertat, de fer-nos pensar… del qual li estem molts agraïts.

Jo, d’infant, coneixia a Mn. Martí Canal, perquè els seus germans eren molt actius en el Centre Parroquial de Betlem i eren amics dels meus pares. Havien fet teatre junts. Jo havia seguit els passos de dansa del ball de dimonis dels Pastorets, dirigit pel seu germà petit que tocava el piano. La meva família havíem anat a veure’l quan era rector del Bruch en una excursió de la parròquia de Betlem.

Aproximadament el 1975, es va casar i va tenir quatre fills. Es sentia profundament capellà i seguia la litúrgia de les hores cada dia. Ell esperava que el Vaticà deixés continuar exercint el ministeri als capellans casats. No ha arribat a temps.

Havia nascut el 1920, i estava a punt de celebrar els 100 anys. No han pogut fer-li un comiat. La celebració que es realitzarà més endavant mereix un agraïment, un reconeixement d’una persona humil, lliure, honesta, senzilla, alliberadora i profundament evangèlica.

Quim Cervera

10 micro propostes d’estiu 2020: minimalisme vital

Com potser recordareu, quan faig micro-propostes d’estiu a L’Agulla no acostumo a parlar de viatges a les Seychelles ni a la República Dominicana. Entre d’altres coses, perquè ara mateix no sabria on són, perquè tampoc m’interessa gaire i perquè amb L’Agulla, òbviament, no hi casaria ni amb cola. Però alhora, perquè la meva mirada va cap a d’altres vivències que m’agrada compartir, que tenen més a veure amb la proximitat i amb la persona.

Els darrers temps, l’únic viatge que he emprés té a veure amb el minimalisme, però no només a la llar i l’armari (estil Marie Kondo a la meva manera…), sinó també un minimalisme de vida i de viatge a l’interior. I en això, per si a algú li poden ser útils, basaré les meves micropropostes d’enguany. Dir d’entrada que jo no sóc ningú per anar donant consells… de fet, miro d’evitar-ho. Però sí que vull compartir aquests pensaments amb vosaltres. Si alguna d’aquestes propostes us aporta alguna cosa en positiu, seré molt feliç!

1. Minimalisme

Començo per les coses materials perquè costa canviar el xip. Estem acostumats a guardar, a acumular, a tenir moltes coses que ens ocupen espai, temps i energies… quan en realitat poca falta ens fan. Molts vivim en espais petits, potser amb lloguers amb data de caducitat, o amb certa inestabilitat vital… i tot plegat obliga a plantejar-te què és el que realment vols, què et cal i què no és imprescindible ni necessites. No cal tenir una gran casa per anar acumulant, li pot passar a tothom. Va bé un dia aturar-se, començar a revisar i començar a buidar. La Marie Kondo parla de quedar-te amb “les coses que et fan feliç”, encara que això és una mica abstracte… Simplement, podem aprendre que “menys és més” i buidar. Hi sortiràs guanyant tant si tens poc com molt espai. Això és compatible amb guardar les tasses de cafè de la teva àvia pel seu valor sentimental i perquè són meravelloses, les fotos importants, els llibres que estimes… però triant molt bé el que realment valores i vols amb tu… i el que ja ha fet la seva funció i te’n pots desfer. I si buidem aquest estiu? (si al confinament vas fer la primera fase… ara fes la segona).

2. Les relacions

 

Buidar no és només anar a la deixalleria a llençar coses, regalar roba i llibres als amics o vendre al wallapop. Hi ha un buidatge molt més profund i que té a veure amb les relacions. Discernir a la teva vida una qüestió essencial (i no parlo només de relacions de parella, que també). Qui m’importa de veritat i em preocupa? A qui importo de veritat i li preocupo? I totes dues condicions, en quantes persones amigues i familiars es donen? Perquè de vegades és fàcil caure en pidolar afecte i estimació, esperar que comptin amb tu persones que no ho fan de forma espontània… i cometem un gran error. Per tant, va bé acceptar si hi ha algú a qui importem poc, per molt que nosaltres apreciem aquella persona… O a l’inversa, acceptar que una persona que tenia un sentit per a la nostra vida, ara, per les circumstàncies que siguin, ja no el té. I si no sabem destriar, és fàcil: preguntem-nos amb qui ens sentim bé, amb qui podem riure a cor què vols o plorar amb la mateixa confiança, amb qui la conversa és mútuament enriquidora, qui hi era quan estàvem malament…? I, malgrat ens dolgui inicialment, buidar-nos d’aquelles relacions que ja no tenen cap sentit és el més sensat.

3. Temps

Si ens buidem de coses materials i relacions supèrflues… ens caldrà reiniciar-nos, com els ordinadors. Haurem alliberat espai exterior i interior… i amb el disc dur com nou haurem guanyat temps i energia. Temps per als qui de veritat ens importen… i temps per a nosaltres. Fem-lo servir! Truquem als qui estimem, fem plans de quedar, prioritzem per damunt de tot les trobades ara que es pot (potser aviat tornarem a estar confinats!). I no anem enlloc per quedar bé ni per compromís.

4. Nosaltres, el jo

Atenció! Aquest sovint és el gran oblidat. O no? Quant de temps ens dediquem a nosaltres? Som capaços de reservar-nos temps per estar amb nosaltres mateixos, per escoltar-nos, per cuidar-nos, per fer exercici, per fer el que a nosaltres ens ve de gust… o per no fer res. També de vegades la vida comporta cuidar algú, i ho fem amb tot el cor. Però com diuen les infermeres dels hospitals… “cuidem el cuidador!” I si ets cuidador o cuidadora… no esperis a que ningú et cuidi especialment: comença tu! I tindràs tota l’energia que et cal.

5. Enfocar-nos al nostre interior

Per això no cal ser creient, tot i que crec pot ser un avantatge per algunes persones. El silenci, la meditació, viatjar cap endins… Proposar-nos-ho cada dia i sense excepció. Aquesta societat cada com més laica pel desengany amb les religions està fent un gir cada cop més profund en aquest sentit.

6. Com em sento bé?

Sovint estem massa condicionats pel que opinen els altres. I és cert que hi ha persones que tenen una extraordinària habilitat per estar super pendents de la vida i del que fan i desfan els altres… sovint per criticar, naturalment. Primer: no els ho tinguem en compte perquè va amb la seva naturalesa, però apliquem el punt 2 i després… fem allò que nosaltres ens faci sentir bé a la nostra vida, sigui el que sigui, el que sigui coherent amb nosaltres… sense pensar el “què diran”. Això ens pot donar ales!

7. Minimalisme i informació

Us ho diu una periodista, i no vaig contra l’ofici. L’excés d’informació és desinformació. A més, va contra la nostra pròpia salut i ens pot acabar repercutint. Per viure cal estar informats del que passa, però sobre-informar-nos ens pot acabar intoxicant. Mirem d’informar-nos de fonts fiables (compte amb els reenviaments de whatsapp!) però tampoc combreguem amb rodes de molí amb tot el que diuen les “fonts oficials” perquè aquestes també responen a interessos o simplement es poden equivocar, que tots som humans. Us poso només un exemple de fonts oficials: recordeu quan la mascareta no servia per res… i ara és obligatòria? Pensem-hi en tot això.

8. Minimalisme digital

L’excés d’atenció i presència a diverses xarxes socials, l’excés de grups de whatsapp al mòbil, l’ordinador saturat de documents i fotografies que ja no ens aporten res… és també saturació. Tot plegat ens roba temps, molt de temps, i molta energia. Per tant, triem. I no pensem en que podem quedar malament si sortim d’un grup de whatsapp: si ens cansem i no ens aporta res… adéu.

9. Més natura

És el millor pel que podem apostar, acostar-nos a la natura. No cal que ens ho digui un metge ni un filòsof… ni una periodista, és clar. Nosaltres ho podem comprovar: quan estem en contacte amb la natura ens sentim molt millor.

10. Més afectuosos, atents envers l’altre i agraïts

Això suposa una energia meravellosa. “L’altre” no cal que sigui un amic o familiar, pot ser una persona que ens atén a la botiga, un company de feina, un treballador de qualsevol servei, un recepcionista… tots som persones, i somriure i ser educats, no només és gratis, sinó que és contagiós i ens retorna en positiu. Visca dir bon dia, ser empàtics, ser amables! I si ens trobem algun sabatot… prenem-nos-ho amb una rialla, ell s’ho perd. Alhora, viure amb agraïment i ser conscients de les coses bones ens fa créixer i ens aporta felicitat!

Bé, segur que se us acudeixen més coses. I si les escriviu i ens les envieu? Per cert, gràcies per llegir L’Agulla. Fer-la també ens fa feliços. I tant de bo, alguna de les coses que he compartit us hagi agradat de llegir.

Bon estiu i una gran abraçada virtual.

Maria-Josep Hernàndez

Víctimes desiguals…

Aquesta Covid-19 se’ns ha dit que ens afecta a tothom… I sí, però com deia Orwell a La granja dels animals, “tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”.

Doncs sí, el coronavirus pot afectar tots els humans, però no és cert que estem en igual situació de risc davant d’aquesta pandèmia. Els més febles de salut, les persones més grans han estat especialment castigades entre les xifres de víctimes, sovint mortals.

Però també els condicionaments socioeconòmics han marcat les diferències d’afectació. Una evidència era que a Barcelona la incidència del virus a Sarrià i Pedralbes va ser un 26% més baixa que a Roquetes o la Guineueta (Nou Barris). Aquests dies salta als diaris que barris molt densament poblats de L’Hospitalet estan experimentant rebrots: pisos petits, mal ventilats, amb habitacions rellogades a famílies…

I no van ser moltes feines ben precaritzades, sovint feminitzades, les que ens van sostenir al llarg del confinament: neteja, vigilància, personal de supermercats, missatgeria…? Sí, ells i elles tampoc no eren iguals que els que van poder (i potser encara poden) teletreballar…

I les criatures van viure decisions controvertides… Segur que per protegir-los, però sense relació amb personetes de la seva mida… Com viuran la tornada a l’escola criatures que no han interactuat amb els seus iguals durant potser fins i tot sis mesos? I què dir dels infants que no han pogut seguir els ritmes escolars digitals, ja sigui per no tenir accés a xarxes, no disposar d’ordinadors, estar sols a casa perquè els pares pertanyien a col·lectius que havien de treballar un munt d’hores, amb la temença que planejava de perdre la feina, dels ERTO, de l’atur…? I els que no tenien garantits els àpats perquè el sistema de beques de menjador era el que els ho assegurava a les escoles? I sort dels esforços d’administracions i entitats per distribuir targetes per al menjar… I quants de tots aquests ara potser veuen que les seves unitats familiars ja no tenen ingressos, que han perdut la feina…?

També s’ha evidenciat una desigualtat entre el món urbà i el rural… Més enllà d’haver viscut confinaments que potser per densitat i realitat vital molts pobles no calia que haguessin patit, cal dir que les urbs s’han mostrat duríssimes en època de confinament… I que ho digui jo, urbanita de mena! Faltava el verd, l’amplitud dels horitzons, la sensació d’aïllament, malgrat veure molts edificis, endevinar veïnat, sortir a aplaudir el personal sanitari cada vespre… Tothom sembla convenir que la quarantena en un entorn rural ha estat més amigable, suau, menys agressiva…

I un cop més les dones eren menys iguals… Per la precarització laboral, però també perquè algunes havien de conviure amb els seus maltractadors… Les denúncies de violència de gènere s’han reduït aquests mesos, però les forces de seguretat especialitzades creuen que en realitat la violència de gènere ha augmentat…

Però també les dones han vist que la seva doble jornada habitual (feina fora de casa –o teletreball– i la feina domèstica) es multiplicava i feia més difícil: s’hi afegia fer de mestra, distreure la canalla, la neteja es feia més feixuga, la compra i la cuina s’intensificaven… Cansament… I és clar que alguns homes feien la seva, però no heu sentit més dones queixant-se de la situació a casa, desbordades per la pressió? I ara, sense escoles, amb menys casals o colònies (o la por a apuntar-hi la mainada), el pes continua recaient en les dones… Ja n’hi ha que han renunciat a les seves feines: tornada a casa voluntària o forçada? Caldrà mirar-ho amb perspectiva, però la pandèmia pot haver afegit el retorn de moltes dones al món domèstic, renunciant a carreres professionals.

I deixeu-me que assenyali una víctima col·lateral més… I això que semblava que era una de les grans beneficiades del tancament… Sí, la natura, amb el silenci, la verdor, el cel més blau… Tothom ens en fèiem creus… i ens dèiem que tant de bo n’aprenguéssim i ho valoréssim… I és cert que vèiem ocells insospitats a la ciutat, que l’herba conqueria reductes entre les llambordes, a les muntanyes explosionaven les tonalitats verdes i s’omplien de flors de tots colors, i l’aigua feia saltirons després de la primavera plujosa… I dos mesos després, la gent agafa cotxes per fer trajectes curts per por als mitjans de comunicació públics (potser sense ni haver-ne fet l’experiència), el soroll en alguns carrers torna a ser ensordidor, zones paradisíaques del territori han de posar aforaments perquè la set dels ciutadans de veure natura els fa anar sense mesura als mateixos llocs…

Ai, que n’és de curta la nostra memòria… I com es confirma que els efectes de la pandèmia no han estat igualitaris…

Com a humans, però també com a cristians, sí que és inevitable la nostra responsabilitat per evitar contagis, protegir les persones més vulnerables, ser respectuosos amb la sanitat, cuidar la natura, preocupar-nos pels altres… Sí, un cop més, cada dia, quan ens posem la mascareta i decidim com vivim el nostre jorn, hauríem de sentir la pregunta a Caín: “On és el teu germà?”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Parlar del coronavirus? però…

No vull parlar del Coronavirus, perquè és una autèntica Corona d’espines, però ja florirà.

No vull parlar del Coronavirus, perquè dissortadament, tenim un virus que dura massa i se’n parla o fem massa poc per treure’l, es diu: Pobresa, persones marginades, els que no deixem viure i tota la lletania que no respecten ni els Drets Humans ni les Benaurances de l’Evangeli.

No vull parlar del Coronavirus, perquè crec en l’esperança i perquè ens en sortirem.

No vull parlar del Coronavirus perquè m’agradaria tant que fos una realitat que els creients en Jesús, fossin el Poble Universal de Déu.

No vull parlar del Coronavirus perquè em sabria greu que tot i dir que s’acabarà i que la vida serà diferent en tots sentits, sobretot, el personal… no tornem a ensopegar en la mateixa pedra (tu ja m’entens).

No vull parlar del Coronavirus perquè crec i perquè confio en la persona humana “creada a imatge i semblança de Déu” i ens hi ajudarem fent el bé.

No vull parlar del Coronavirus perquè lluitar contra el mal és com una “gran corona” que més d’una vegada, ens hem quedat amb les punxades i no ens hem tret les punxes.

No vull parlar del Coronavirus perquè …

Et demano un favor, com he fet no fa pas gaire, acaba l’article tu mateix.

Ignasi Forcano Isern

Una realitat que clama silenciosament

Publiquem aquí un article que va ser escrit a mitjans de maig però que manté tot el seu interès malgrat el desfasament d’algunes dades.

Porto més de dos mesos sense treballar a causa de la COVID-19. El lloc on treballo és una residencia de joves esportistes lligada a un institut. No podrem tornar a la feina fins que no obrin els instituts. Mentrestant em vaig plantejar com podia donar un cop de mà davant de tantes necessitats com anaven apareixent. Després d’oferir-me a Càritas, em van proposar de participar en un punt de distribució d’aliments a l’arxiprestat de Trinitat-Roquetes, a Nou Barris de Barcelona, tot atenent famílies que per primer cop s’acostaven a Càritas, a causa de la pèrdua de feines o d’aturada de les feines (amb un ERTO) pel coronavirus. Porto més d’un mes col·laborant en aquesta tasca. Què he observat des d’aquest lloc en aquestes setmanes?

Un 70% de les famílies son immigrants “sense papers”. En situacions ben diverses en alguns aspectes, no així en el resultat final de necessitat màxima. M’explico. Molts d’ells no porten gaire temps al nostre país: entre uns mesos i menys de dos anys. N’hi ha d’altres que porten tres o més anys i encara no tenen papers. Alguns els havien presentat i la paralització administrativa els ha deixat congelats. Altres, però, estan a l’espera d’aconseguir un contracte laboral d’un any a jornada complerta per poder presentar-los. Aquesta és una de les exigències absolutament injustes de la Llei d’estrangeria que impedeix a moltes persones, malgrat l’arrelament al país, poder regularitzar la seva situació a Espanya i accedir a un mercat de treball regular, primer pas per poder adquirir la ciutadania amb els drets corresponents.

D’aquest grup lògicament els que treballaven ho feien sense contracte i la pandèmia els ha tret la font d’ingressos per anar tirant endavant el dia a dia, ja que les feines que feien han quedat aturades: feines de cura, de neteja, a la construcció, etc.

Un altre grup important és el de les persones que treballaven legalment però l’empresa ha fet un ERTO. Moltes d’elles ho feien en el món de l’hoteleria i la restauració. Resulta que gairebé ningú, a mitjans de maig, no ha cobrat res encara! Tot i que l’ERTO era de mitjans de març. Només alguns han cobrat el mes de març. Per tant, porten un mes i mig sense entrades. L’angoixa per no poder fer front a l’alimentació, el pagament dels subministraments, dels lloguers dels pisos o habitacions, etc., és notable. En aquesta situació hi ha persones d’origen immigrant amb permís de residència i treball i també persones del país. Segons dades de CCOO, a dia d’avui hi ha 15.000 treballadors i treballadores que no han cobrat l’ERTO, i en aquesta xifra només consten els de mitjanes o grans empreses, no els de les petites, com és el cas dels que han vingut al punt de distribució d’aliments on col·laboro.

Un grup menor, però que m’ha cridat l’atenció, és el de persones que estaven a casa nostra de turisme i els ha agafat la situació d’alarma proclamada pels governs respectius, on s’han prohibit o reduït al mínim els vols. No han pogut tornar als seus països i han consumit tots els recursos de què disposaven. Els consolats i l’ambaixada els han deixat penjats. Els d’aquest grup son principalment d’Amèrica del Sud.

Alguns casos més concrets. El d’una mare amb dos fills adolescents que porten sis mesos al nostre país. Encara no han aconseguit empadronar-se per les traves burocràtiques, a les quals s’ha afegit la no-atenció en les oficines presencialment i els mitjans telemàtics estan col·lapsats. Resultat: els dos nois no han pogut escolaritzar-se i perden tot el curs. A més de no tenir accés als drets bàsics que atorga l’empadronament.

Una dona jove que treballava en una botiga estava de baixa maternal quan va entrar en vigor l’aturada per l’estat d’alarma. La petita empresa va acollir-se a un ERTO… però es van oblidar d’ella i no la van incloure! Un “oblit” que l’ha deixada a ella i els seus dos fills al límit, en una habitació de lloguer de la qual l’amenacen de treure si no paga…

O el de diverses persones amb formació en educació i sanitat que s’enfronten a una quasi missió impossible quan intenten convalidar els seus estudis. Precisament professionals que podrien tenir possibilitats de feina davant la necessitat que tenim en aquests àmbits.

O el d’un parell de persones que els han rescindit el contracte d’obra i servei per la situació del coronavirus, que era la seva única font d’ingressos.

Aquesta és la fotografia des de l’atenció directa a 120 famílies. És una fotografia fidel d’una realitat laboral i social molt més amplia. Com la punta d’un iceberg. Ella ens parla, a condició que vulguem veure-la i escoltar-la. És fonamental veure-la i escoltar-la en tant que persones, com a treballadors i treballadores amb els quals podem identificar-nos. Però més important encara és que siguin vistes i escoltades pels responsables polítics, perquè puguin donar una resposta decent a aquestes persones. La majoria d’elles expressen que només volen viure del seu treball i viuen amb certa vergonya haver de demanar ajuda… Per això, aquesta setmana, quan han tornat per segon cop a recollir els aliments, he descobert una llumeta d’esperança en els ulls i la veu d’un grup d’ells, perquè han començat a fer algunes hores, els han trucat de la feina dient que a finals de mes o principis de juny reprendran la feina i compten amb ells.

Una vegada més constatem que la feina és molt més que un pur mitjà per obtenir recursos materials per subsistir. És una acció que expressa la dignitat i l’autonomia personal i atorga un lloc social. Ho tindrà en compte la “nova normalitat”? O aquesta només voldrà dir seguir amb les mateixes condicions laborals però amb mascareta i distància física? (Em nego a acceptar el concepte de distància social que és terrible i ben significatiu!)

Les situacions referides, reals i feridores, són una denúncia viva d’unes condicions de vida laborals i socials que són inadmissibles. I que caldrà modificar a favor de les persones si volem ser una societat decent. Només aquesta acció serà digna de dir-se acció política. Per aquest motiu preferim fer nostra l’expressió de Guy Ryder, director general de la OIT, que afirma que més que una nova normalitat el que cal és entrar en una normalitat millor per a tothom.

Pepe Rodado

Viure en ERTO

He de ser agraït perquè rebo ajuda, però no oblidem que soc també víctima d’un canvi dràstic involuntari. Jo i tots els meus companys de feina, i altres col·legues de gremi. Treballo com a arquitecte en un despatx a Barcelona. La pandèmia va començar com una cosa llunyana, i es va convertir en una realitat amb un marge d’actuació desaprofitat.

A la feina va passar el mateix, vam seguir actuant, i anàvem adoptant les mesures que marcava el govern i la inèrcia social: primer treballant des de casa (només va ser una setmana), fins que va arribar la trucada d’ERTO i vaig sofrir una “desescalada” emocional en les fases següents:

Por al que desconec

Aquesta trucada va ser en un to optimista per tranquil·litzar-me i fer-me veure que en un mes tornaríem a la normalitat. És en aquesta fase quan ens vam convertir en experts higienistes, consumidors de la cultura que fins ara no havíem valorat, grans pastissers, excel·lents comensals, i defecadors compulsius.

Frustració en no poder fer res

Aquí vam poder desenvolupar la vena creativa, ja que les notícies eren una font de “fake news” i les que realment esperava de la feina no arribaven. El cervell estava acostumat a un ritme de treball, a un horaris, o a unes tasques quotidianes que canvien de cop; i el cos ingenu arrossega una rutina que acaba notant-se: canvis d’humor, falta de concentració i insomni. Sempre alerta per si la feina pogués ser més que petits treballets d’un dia, esporàdics. Evidentment agraït de fer-ho sense cobrar per sentir-me útil i, sobretot, mostrar-me disposat, perquè vegin interès i que em tinguin en compte quan facin el garbellat… S’entén el sarcasme?

Incertesa pel que vindrà

Ja han passat tres mesos de confinament, l’estat d’alarma ha cessat, però l’activitat laboral és puntual i una incògnita; es demana pròrroga de l’ERTO. Llavors, ara què hem de fer? Silenci administratiu. Ningú no sap res, ningú no contesta, massa angoixa. Així que vaig decidir quedar amb el meu cap per assabentar-me de la situació. Ni ells no saben com fer-hi front. Ni tan sols poden assegurar-me la feina a partir de l’any vinent, ja que els seus clients tampoc els asseguren invertir en ells fins que no arribi un moment més prudent. He tingut la sensació d’estar sol bregant amb la burocràcia.

Actualment, han decidit estendre l’ERTO, i més endavant mantenir la plantilla a nivells mínims d’hores, per no fer fora ningú. Més ben dit: per no fer fora cap arquitecte. Com vam experimentar en l’anterior crisi, els arquitectes vam patir un atur espantós. L’alternativa hagués estat un acomiadament total.

Per tant, en aquesta fase he desenvolupat una actitud d’acceptar que tinc un peu dins i l’altre fora, mantenir el cap actiu amb les meves aficions per potenciar la inspiració, actualitzar el currículum i buscar alternatives laborals amb serenitat, d’aprendre noves tecnologies, nous programes i, sobretot, amb la perspectiva de millorar les meves habilitats.

Anònim

I les persones amb discapacitat, què?

De fet el més normalitzador que se m’acut és que les persones amb discapacitat intel·lectual es troben com tothom: vivint en aquest bany maria d’incertesa segons el grau de benestar que sigui possible. Amb cases grans o amb pisos petits. Amb uns ingressos estables o inestables. Amb cuidadors “ad hoc” o amb una família estressada. En bona companyia o en situació de “matadegolla” familiar. Cal tenir present, però, alguns factors especialment punyents en aquest cas:

  • Una necessitat afectiva “tocona” que porta a una gestió especialment difícil de la distància física entre les persones. Moltes persones afectades s’expressen molt millor amb petons i abraçades que no pas verbalment. Això comporta també la dificultat de comunicar-se per telèfon o per videoconferència.
  • Una dificultat per entendre bé la pandèmia i els seus riscos (això també ens passa a molts que diem que no tenim discapacitat intel·lectual).
  • El tancament o adaptació, o totes dues coses, dels tallers ocupacionals, empreses d’inserció o equipaments similars. En el millor dels casos s’han reduït els horaris i els dies. Malgrat la bona voluntat d’inventar-se altres maneres d’acompanyar-los, molts d’aquests homes i dones reben una atenció molt per sota de la que necessiten.
  • La situació de risc en la salut. Una discapacitat no és una malaltia, però molt sovint porta malalties físiques i psíquiques associades. Per tant moltes persones amb discapacitat són carn de canó per al virus i cal vetllar especialment per la seva salut, però, ai las, amb l’actual col·lapse dels serveis sanitaris tot esdevé especialment difícil. En conec un, en Jordi, el meu cunyat, que sensible al tema es passa la vida reclamant, amb múltiples dolències difícils d’objectivar, una atenció mèdica de proximitat que en aquests moments és impossible, amb la qual cosa ell se sent abandonat (de fet no ho està) i en Josep i jo ens sentim maltractadors perquè fem de filtre.
  • Aquests dies els serveis que segur que han desaparegut són els que fan tasca de “Respir”, és a dir els que habitualment permeten els nuclis familiars amb discapacitats alliberar-se uns quants dies de la mútua companyia i obrir horitzons. Al contrari, simultàniament s’han incrementat el nivell d’atenció prestada i les hores de convivència, amb la qual cosa en molts casos s’han disparat els conflictes.

I cal afegir-hi encara la desatenció endèmica per part de la Generalitat: els

Actors del Centre Ocupacional Caviga al Teatre Al Carrer de Viladecas, juliol 2018

retards infinits en l’atenció i valoració de les persones, l’absència dels recursos que estableix la Llei de Dependència, la manca de places de tallers ocupacionals i, sobretot, la inexistència de places residencials en la seva multiplicitat de models. Aquests dies un amic m’explicava que la seva filla ha quedat sobtadament en els llimbs: en plena pandèmia la fan fora de l’escola especial on anava, i no hi ha cap plaça de taller en el lloc on viuen. La cosa es resol donant a la família un llistat de tallers, i espavila’t. En plena pandèmia i treballant pare i mare.

Per sort en general la família respon, els educadors no deixen d’acompanyar, els sanitaris fan tot el que poden i més per via telefònica, els amics col·laboren. Però tot plegat és matèria molt i molt sensible que convindria mantenir com a prioritat en la recuperació dels serveis i de l’economia. I la perdurabilitat dels efectes pandèmics provoca un cansament que comença a notar-se, tot i que més val que ens ho prenguem com una carrera de fons i una situació a llarg termini. A casa el cansament esdevé irritabilitat en mi (dit en plata: no hi ha qui m’aguanti), i desorientació en en Jordi. Això que ni en Josep ni jo no tenim l’exigència de l’activitat laboral i que en Jordi és autònom en molts aspectes de la seva vida. Persones amb discapacitat i famílies necessitem suport.

Mercè Solé

La meva experiència amb la crisi de la Covid19

Voldria començar presentant-me com dona creient, metgessa i mare. Ser dona m’ha marcat com a persona tant en l’àmbit físic, social, emocional i espiritual. Metgessa és la meva professió, amb la qual m’he identificat per vocació, formació i implicació laboral, és un repte molt estimulant i que cada vegada m’apassiona més. També sóc mare amb voluntat de família i comunitat, on descobreixo l’amor incondicional, que com a creient sé que ve de Déu, però se’m va fer present amb l’amor dels pares i he après a sentir-lo amb l’amor als fills.

La meva experiència amb la crisi de la Covid19 ve marcada per aquestes facetes que em defineixen, i que ara als meus 50 anys, més conscient del que sóc i el que sento, també em veig més capaç de descobrir oportunitats de creixement en les crisis viscudes.

Sóc metgessa internista amb vocació generalista i treballo fent consultes externes i suport a urgències d’un Hospital Comarcal (Hospital General de Granollers) amb una alta pressió assistencial i on les urgències, com a la majoria d’hospitals, estan crònicament saturades. Vam viure el pic de la grip del gener amb l’increment de feina habitual de cada any, mirant les notícies de la Xina sense ser molt conscients del que s’apropava. Al març la Covid ens va caure de cop, col·lapsant un sistema sanitari ja prèviament estressat.

De cop i volta l’hospital es va omplir de pacients amb febre i problemes respiratoris, molts d’ells amb un quadre d’inflamació generalitzada i insuficiència respiratòria que necessitava llits d’UCI. L’hospital es va haver de remodelar en pocs dies, l’UCI es va multiplicar per tres, les consultes externes es van buidar per posar-hi llits i a urgències vam desplaçar els espais dedicats a la patologia crònica per ocupar tot l’espai. Vam anar instaurant les mesures protectores i d’aïllament, per evitar els contagis en el mateix hospital, que ens ha obligat a treballar amb unes condicions que no han facilitat gens la comunicació i la proximitat. Hem tingut col·lapse, impotència per una malaltia que evolucionava ràpidament i sense cura ni tractaments efectius, amb aïllament dels pacients i dels professionals, pors pels contagis entre els companys sanitaris i pors per portar aquesta maleïda malaltia a casa i als nostres familiars.

Però malgrat les pors, les impotències, l’estrès… en pocs dies vam viure com l’hospital es reestructurava, molt personal sanitari ocupava feines a què no estaven acostumats, altres es feien responsables d’estudiar les evidències científiques canviants i refent protocols diàriament, especialistes amb les consultes tancades visitant a urgències o assumint malalts de planta i de l’UCI, altres ajudant els psicòlegs a fer suport a familiars i malalts que amb els aïllaments se sentien sols i angoixats, administratius intentant coordinar els canvis, personal de neteja multiplicant-se, tots incrementant les hores i el treball personal.

Amb totes les mancances que vam tenir, vaig poder viure un desplegament de col·laboració, oferiments de treball, gent elaborant materials de protecció que ens mancaven (bates, pantalles…), empreses oferint suport a les persones i als sanitaris. En el moment de major crisi vam viure un gran desplegament tant de personal sanitari com de ciutadania i empreses.

En les crisis les persones creixem, ens descobrim i podem arribar a donar el millor de nosaltres mateixos. Però ara tenim un nou repte que serà més difícil d’afrontar, gestionar l’evolució de la crisi, les seqüeles emocionals, personals, socials i laborals en un context d’incertesa, amb el món sanitari esgotat i amb l’evidència que les retallades que ens van portar a una situació precària no reverteixen.

Hem après a fer coses diferents, hem après que som capaços d’oferir el millor de nosaltres mateixos, però també hem tingut pors que han fet brotar moments de ràbia, decepcions i incongruències difícils d’entendre.

El camí serà llarg, segurament tortuós i no sempre ens sentirem recolzats ni reconeguts.

Tot i que puguem estar esgotats, espero que no caiguem en la desesperança, que sapiguem acompanyar els que més han perdut, i que sapiguem seguir construint, reinventar-nos i utilitzar el que hem après per repensar un nou futur amb noves oportunitats.

Elisabet Sánchez Pujol

Dones de fang i alè

Amb els anys que fa que llegim aquesta columna hem pogut recordar algunes de les dones que per la seva experiència religiosa, la seva saviesa, el seu compromís amb el món i la fidelitat al missatge de Jesús, han estat protagonistes de la història, malgrat la invisibilitat a què se les va condemnar. Aquesta presència es va anar fent visible a partir del segle XII, sobretot en l’àmbit urbà, com corresponia al canvi que es produiria amb la importància de la ciutat.

Paral·lelament al desenvolupament de la ciutat apareix la figura activa dels laics, i sobretot de les dones, a través de múltiples formes de religiositat. Un despertar femení que va produir, també, el naixement de comunitats religioses laiques en les quals es donava la unió de la vida mística i el treball secular sense mediacions clericals, com és ara les beguines. D’aquestes dones en continuarem parlant. Avui, però, vull parar-me en el que hi ha de fons en totes aquestes vides: una perfecta simbiosi entre la dimensió racional humana i la dimensió mística de l’experiència religiosa.

No pretenc donar lliçons, només comparteixo el que he descobert. Entrada en aquest procés em vaig adonar que la mística no és una manera de viure la religiositat que apartava homes i dones del món, que anul·lava la personalitat i feia posar els ulls en blanc; una vida que s’havia de nodrir de disciplines i dejunis…., que podia desembocar en la bogeria, la superstició, l’heretgia. Entusiasmada per l’Edat Mitjana, he anat entenent la mística com un mode de coneixement que suposava la possibilitat d’escapar de la rigidesa intel·lectual i autoritària que en determinats moments contraposava doctrina i vida. Un mode de coneixement que estava amagat en el silenci d’una vida apartada del món, que si bé compartien homes i dones, és molt propi de la peculiaritat intel·lectual femenina, condemnada per la rígida racionalitat masculina. Una postura masclista que acostumava a tractar la intel·lectualitat femenina com una dimensió inferior que els barons havien de controlar per tal que no traspassés les fronteres de la irracionalitat o caigués en un incontrolat estat de consciència que, en definitiva, veien molt a prop de caure en l’error i fins i tot en l’heretgia.

La realitat, però, era/és ben diferent. Precisament la religiositat femenina es caracteritzava per una línia mística lúcida i profètica, que suposava per a aquelles dones gaudir de la llibertat de paraula enfront del control de la jerarquia eclesiàstica, tot i el temor de la incomprensió i el de caure en la intolerància de la Inquisició i la caça de bruixes que podia acabar en una anul·lació total. El seu llenguatge, allunyat de la disciplina acadèmica, vehiculava la riquesa de l’amor i del cor que, arrelada en el si de la Trinitat, situava aquelles dones també en el si del món dels més pobres i dels més necessitats, dels empestats per múltiples epidèmies, que no tenen altre mitjà de subsistència que el de parar la mà.

Dones que van tenir cura d’ensenyar a pensar a les seves germanes del monestir o del convent i a dirigir-se a Déu en el silenci de la meditació fora de les mediacions prefixades; dones que van elegir la vida monàstica sense tancar-se en la pròpia subjectivitat i van ensenyar a viure els valors de la transcendència en els compromisos de tots els camps de la caritat; dones, unes altres, que van exercir un ministeri públic predicant la conversió dels costums en monestirs i en alguna catedral i que van ser escoltades per papes, bisbes i reis, des d’Hildegarda de Bingen a Caterina de Siena, des d’Edith Stein i Madeleine Dêlbrel a tantes i tantes dones que avui dia sabem que existeixen arreu del món, amb orientacions religioses diferents, però amb un cor igualment ben arrelat en Déu i compromeses en el nostre món en totes les formes de pobresa, soledat i malaltia que no permeten viure la vida humana en tota la seva dignitat.

Amb tot, per a les dones, l’Edat Mitjana no va ser precisament una època de grans canvis socials i, malgrat poder semblar una contradicció, també elles, amb els seus escrits van contribuir a la reforma de l’Església del seu temps tan amenaçada pels cismes i per la decadència eclesiàstica general. Moltes van passar gairebé desapercebudes i és a posteriori que s’han conegut la seva saviesa, la seva visió profètica, la seva vida de silenci, la seva condició de criatures compromeses, amb llenguatge d’avui, amb el projecte alliberador per a tota la humanitat.

L’Agulla es compromet amb el present, però no oblida les nostres arrels. Hi ha una immensa bibliografia, llegim! Nosaltres continuarem recordant dones fetes de fang i alè, pastades amb el fang que comparteixen amb tot l’univers i animades per l’alè diví que les compromet més enllà de lleis, estructures i normes perquè s’arrelen en el cor del missatge de Jesús de Natzaret.

Roser Solé Besteiro

Covid 19

Sovint penso amb tristesa i nostàlgia en els dies sense coronavirus. Mai hagués pensat que, en ple segle XXI, un petit virus pogués canviar les nostres vides d’una forma tan profunda. Ara entenc la meva àvia, que no volia explicar-me coses de la guerra civil, ara sé que és més fàcil emmagatzemar mals records i que és menys dolorós sortir al carrer (ni que sigui amb mascareta) per intentar que tot torni a la “normalitat”.

Soc sanitària, he estat al costat de pacients amb aquesta malaltia, i he de dir que no és la més agressiva, ni la que més dolor provoca als pacients, ni tan sols la més mortal, però crec que és la que més ha desestabilitzat a la societat i a la sanitat.

A la societat perquè no estàvem (ni estem) preparats per a la soledat. Morir o emmalaltir aïllats entre quatre parets, sense els teus al costat, és nou per a nosaltres. Aquest virus ens ha robat el contacte, els petons i les abraçades.

A la sanitat perquè portem 10 anys sense estabilitat.

I es que si comparem la nostra sanitat amb la d’altres països la podem considerar millor, i no ens falta raó… és una sanitat oberta a tothom, pública i gratuïta, de qualitat, innovadora i amb un personal qualificat i dedicat (per vocació) als pacients. Però ja porto 18 anys en aquest món de la salut i veig com s’ha anat deteriorant en molts aspectes.

La sanitat, com l’educació, no hauria de tenir banderes ni colors, hauria de ser un projecte de societat. Però no, cada quatre anys canviem de govern i llavors es tornen a canviar els plans estratègics, per millorar en qualitat (o estalvi?). La realitat és que cada quatre anys ens retallen un “trosset” de sanitat. Així és com hem arribat a una infermera per cada vint pacients ingressats a planta, o a cinc minuts per consulta mèdica a primària, o a quinze minuts per una visita a consultes hospitalàries (que l’usuari espera des de fa sis mesos), o a serveis d’urgències col·lapsats per tancament de plantes hospitalàries (per fer estalvi en personal), o a llistes d’espera que semblen acordions (ara s’escurcen o s’allarguen en funció dels diners i no dels pacients).

I sé que no és popular, sinó populista, parlar dels sous, però els professionals hem patit retallades: el famós 5% (que no tots hem recuperat), les pagues extres cedides per evitar acomiadaments, els incentius per objectius (algunes vegades no gaire ètics, raó per la qual s’han deixat voluntàriament de cobrar)… i no podria oblidar al nostre col·lectiu de metges en formació (MIR), que després de sis anys i un examen de cinc-centes preguntes, s’incorpora per primera vegada al món laboral cobrant sous mileuristes, i fent jornades i guàrdies maratonianes… Després ens queixem de “fuga” de professionals a altres països. Tampoc puc oblidar-me del col·lectiu d’infermeria ni d’auxiliars clínics, que a cop de telèfon s’incorporen a treballar, segons l’oferta i la demanda, i un dia són herois i heroïnes i un altre estan acomiadats i acomiadades. I encara hi ha més personal, els portalliteres (potser són un col·lectiu en extinció, perquè cada vegada en contracten menys per a més feina), tècnics de laboratori i radiologia, serveis de neteja i serveis de cuina (en tots dos casos empreses externes amb força precarietat laboral)… i molts altres professionals que m’he deixat sense esmentar, i que formen part d’aquesta família sanitària.

Una família a la qual curiosament ens uneix una cosa, les ganes de fer bé la nostra feina, perquè creiem que al malalt se l’ha d’atendre amb dignitat, respecte i afecte. La Covid 19 ha estat una arma doblement afilada, d’una banda ens ha “matat” i esgotat, però d’altra banda ens ha unit. La sanitat ha treballat com els castellers, l’enxaneta sense la pinya no pot fer res, i així hem pujat aquest castell, tots junts tot i que les condicions laborals no eren les més favorables. Però sembla que els polítics continuen sense entendre la nostra forma de treballar. ¿Com s’entén si no una paga diferent segons la teva professió?

He començat parlant de tristesa i nostàlgia pels dies sense coronavirus, però vull acabar pensant que potser això és la llavor del canvi. Com a sanitaris ens espera molta feina per lluitar contra la malaltia i com a societat ens toca lluitar per una sanitat més digna. Potser si entre tots cuidem i protegim aquesta llavor en tindrem bons fruits.

Mari de la Torre