Una mirada trasbalsadora

Ha nevat tota la nit i no puc menys que quedar embadalida veient caure la neu i gaudir d’aquesta blancor tan lluminosa que ho embolcalla tot. És en el caliu d’aquest espectacle que m‘animo a escriure quelcom sobre el “marabú” del desert del Sàhara Algerià: en Carles de Foucauld.

Tindria 13 o 14 anys quan vaig llegir per primera vegada alguna cosa sobre el Germà Carles en un Cavall Fort. Aquell article em va impactar i l’únic que recordo és que allò em va posar en camí. Vaig buscar i, a poc a poc, vaig anar descobrint l‘apassionant experiència d’aquest home al qual reconec com un “buscador incansable de DÉU”!

BUSCAR… El que no puc oblidar, ni oblidaré mai, és la força penetrant de la seva mirada.

LA MIRADA, sí. La meva aventura “foucauldiana” va començar amb una MIRADA. La seva profunditat, la serenitat, la pau, la passió de la seva mirada em va trasbalsar i em va fer anar cap el meu interior per deixar-me MIRAR per JESÚS DE NATZARET, aquell Jesús per qui el germà Carles diu que “va perdre el seny”!

Dom Henri de Castries, un amic seu, va escriure d’ell: “Carles és capaç de tot, excepte, potser, d‘acceptar una direcció massa rígida. Hi ha en ell fusta de diversos sants. La seva sola presència és una predicació molt eloqüent.”

Per a mi, és algú en qui tothom, de la més gran diversitat, s’hi pot trobar comprès, proper. Hi ha qui el veu com un gran contemplatiu, amic del silenci, buscador de la intimitat amb Déu i hi ha qui el sent amic, el germà atent, que escolta, d’una tendresa exquisida, que es commou i que no para davant les necessitats dels altres.

El podem trobar estudiós de la cultura i amant de les lletres, investigador i gran lingüista, com també conreant el seu jardí, cuidant les palmeres o munyint les cabres quan  tenen una mica de llet. És un home accessible, molt humà i, de tan humà, tan de Déu! Parla de clausura i, en canvi, té la casa sempre plena de gent. No sé, viu com una mena de contradicció i és per això que en el germà Carles hi ha, com diu aquell amic, “fusta de diversos sants”.

Aquesta “presència tan present” que ens obre a l‘única Presència, és el que en recullo d’aquesta afirmació del seu amic: una presència que és una predicació eloqüent.

Ni predicar ni explicar l‘evangeli. Ell volia CRIDAR-LO amb la vida i això és el que fa. Quan parla d‘apostolat diu: el de l‘amistat. Això és, ser amics i, per tant, establir ponts, diàleg, talment com ell ho demostra amb els seus més propers que són musulmans.

El que em colpeix i m‘esperona més del germà Carles és que deia que la clau de l‘evangeli està en “Tot allò que feu a un d‘aquest més petits, és a mi que m‘ho feu”. Sí, aquesta identificació amb els petits, amb qui pateix, amb qui penosament afronta la vida de cada dia, perquè Jesús s’hi ha identificat primer! Aquesta clau el fa anar molt lluny i és per això que es fa estimar i el amics li diuen “marabú”: “L’home de Déu”!

Deixem-nos MIRAR. Acollim totes aquestes mirades que ens adrecen al llarg del dia  i que, dolçament, ens permetin teixir llaços que ens facin ser constructors d’un món on hi regni la justícia, la llibertat i la pau, tal com ell va desitjar i pel que tant va lluitar i pregar. Per aquests valors va perdre la vida i perdent-la, la seva vida és portadora d’una fecunditat que ni ell mateix podia sospitar.

Rosaura
Germaneta de Jesús
Podeu consultar: www.carlosdefoucauld.org

El diàleg interreligiós (2)

Ara ja sabem que hi ha diferents nivells de diàleg, que no podem dialogar de qualsevol manera, ni hem d’“utilitzar” el diàleg com si fos un instrument que simplement ens permeti viure amb tranquil·litat, perquè no seria altra cosa que una indiferència disfressada d’educació i de tolerància, que en tindria prou amb aconseguir una superficial coexistència, sense cap interès per resoldre els possibles conflictes de fons i, ni molt menys, un intent o un signe de comprensió de les diverses creences que hi ha al voltant nostre. Aleshores hem de tenir molt clar que el nostre primer objectiu és el de crear un model de convivència i de comunicació, en què a poc a poc es vagin donant les condicions d’una relació entre iguals, i crear uns espais de pregària comuna, de compartir les experiències de fe, de treball per la justícia, així com de recerca de la veritat. Si no ho fem així, renunciaríem a l’esperança de la construcció d’un món més just, més humà.

¿Per què hauríem de crear un model de convivència? Perquè la nostra forma d’estar en el món, la nostra estructura com a éssers humans és la de ser amb els altres, és a dir, que ja per naturalesa ens marca el caràcter dialogal, som éssers socials; perquè jo només em puc conèixer a mi mateix en relació amb l’altre. Negar aquesta dimensió social ens porta a la destrucció de la persona mateixa. I, com ha de ser aquesta comunicació?

• Ens comuniquem a través de la paraula, que no és un simple parlar, sinó des de la raó, amb l’interès de crear una cosmovisió comuna que ens permeti  entendre’ns. Això no vol dir creure el mateix, sinó pensar amb una lògica similar. Per exemple, hi ha problemes de comprensió quan, fent servir una mateixa paraula, uns i altres li donen un sentit diferent: Déu, inspiració, obediència, autoritat… o el problema d’entendre’s quan un es mou en una raó pre-moderna i l’altre ja ha passat per la il·lustració.
• És imprescindible estar oberts a la sorpresa (no ho sabem tot) i deixar-se interpel·lar per unes raons que tindran conseqüències en la vida moral (pràctica) i política. Aleshores, el diàleg és també una alternativa al fonamentalisme i a l’integrisme religiós, a la vegada que ens obrirà els ulls de la comprensió a pràctiques culturals que són diferents de les nostres. Una actitud que ens demana
• sinceritat i respecte, perquè abans de llençar-nos al diàleg interreligiós, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, hem de saber quines són les nostres certeses i els nostres dubtes, què es fonamenta en l’Evangeli i què fa aigües per manca de consistència. Hem de saber argumentar allò que creiem, saber exposar les nostres raons, i escoltar les raons de l’altre.
• Volem dialogar no per imposar sinó per “oferir” la nostra “veritat” i experiència de Déu en Jesucrist. Si creiem que les altres religions ens han enriquit amb la seva experiència de Déu, també hem d’estar convençuts que nosaltres podem enriquir la seva pròpia experiència. No volem que tothom pensi igual perquè la uniformitat no seria altra cosa que un signe de l’empobriment del món religiós.
• Si sabem escoltar, si no anem a imposar la nostra fe, serem capaços de vibrar amb l’experiència espiritual de l’altre. No anem a negociar la convivència en una societat comuna, ni volem convergències teològiques que justifiquin els nostres interessos, el que cerquem és la veritable comunió entre les persones.
• Tot plegat ens porta a creure que la finalitat del diàleg no pot ser una negociació teològica. No es tracta de veure si nosaltres podem dir més o menys sobre Jesús o sobre Déu que els altres,  no volem sumar coneixements, perquè només en podria resultar una posició eclèctica que no satisfaria ningú. El que hem de valorar nosaltres i el que ens enriqueix és que aquest diàleg posa de manifest la riquesa simbòlica de la humanitat i les diverses manifestacions del sagrat, del diví o del misteri en la història de la humanitat, en una interacció entre la idiosincràsia d’un poble i la revelació del diví en una cultura determinada. És un coneixement i una lliçó per a no caure en les confrontacions del passat que van menar els pobles, les religions i les esglésies als  enfrontaments i a les guerres i, en definitiva, a l’odi i a la destrucció.

El diàleg sempre ha de ser possible, només hem de buscar les condicions idònies, respectar l’altre i estimar.

Roser Solé Besteiro

El papa a Chiapas

L’Agulla em demana unes paraules escrites pel que fa al viatge del papa a Chiapas; és molt probable que una descripció del que hem viscut pugui ésser molt variada, segons la persona que la faci; dic això perquè entenc que el que se’m demana no és una narració de l’estada del papa aquí, sinó que el que es pretén és que algú que ha participat de l’esdeveniment pugui compatir millor el que s’ha viscut, i no tant l’explicar el que ha succeït.

El primer que em surt de dir és que la iniciativa i el fet històric d’aquest viatge, ha estat un desig o quasi una necessitat del papa; ho dic perquè hi ha hagut molts fets que indiquen o ens fan saber que de diferents instàncies, unes del poder polític i altres del poder eclesiàstic, es feia tot el possible per eliminar el viatge fins aquí, es volia que el papa anés a altres indrets i que prescindís del de Chiapas.

Sabem que ell, el papa,  es va imposar dient que la seva principal motivació del viatge a Mèxic tenia dos aspectes irrenunciables.

El primer, estar amb la Mare de Déu de Guadalupe, cosa que va fer de manera immediata. Jo vaig comptar amb el rellotge els minuts que va durar la seva pregària, assegut davant la imatge de la Verge, i van ser vint-i-tres minuts.

I el segon motiu: apropar-se i comunicar-se amb els indígenes de Chiapas. Aquesta determinació va comportar, no diré enfrontament, però sí confrontació amb força instàncies: les del Estat, com també algunes de l’Església, a més dels  de la comitiva com els encarregats del protocol, o els de la litúrgia.

Per exemple, eren una dificultat la presència i el protagonisme de les dones a l’altar, l’ús dels idiomes indígenes, la pràctica habitual, amb els seus ritus, de les celebracions a les comunitats, etc. Tot plegat era una gran dificultat.  Va ser el papa en persona qui va decidir i imposar que es seguís el ritual amb les formes i costums indígenes, les pròpies d’aquest poble; ell, a l’homilia, la va començar amb una frase en idioma indígena: Li smantal kaj valtike toj lek (“La llei del Senyor és perfecte del tot, i reconforta l’ànima”) i en el gruix del seu discurs o reflexió, va citar el Popol Wuh, llibre de relats mítics dels Maies, que és un document religiós indígena d’abans de la colonització dels espanyols. Tot un gest del reconeixement de la relació d’aquests pobles amb nostre Senyor, amb la divinitat abans i en l’ara del cristianisme.

Després d’aquesta celebració multitudinària, de milers de persones, majoritàriament indígenes i pobres, va arribar a casa per dinar amb representants de les instàncies indígenes de la diòcesi: dues persones de cada instància; eren dels més pobres, triats o designats per les pròpies comunitats.

Vaig saber que aquest àpat amb aquesta gent va ser una ocasió perquè el papa Francesc expressés que es trobava amb quelcom que desitjava profundament.

Després d’aquest àpat, va ser per a mi l’ocasió de saludar el papa, vaig poder dir-li el meu nom, que soc capellà obrer, que a Catalunya visc en una comunitat dels Drapaires d’Emmaús, de les dues mateixes que ell acompanyava quan era Arquebisbe de Buenos Aires; crec que aquest detall va promoure que ell fos expressiu i afectuós amb mi.

La cloenda de la jornada va ser la de baixar a la Catedral, plena a vessar, de malalts amb cadira de rodes i d’ancians o persones envellides; el papa va més que saludar tots el malats asseguts a la seva cadira de rodes, els va fer abraçades i petons un per un; va ser un espai i un temps d’emoció continguda.

Aquí el vaig poder saludar novament, i tots dos vam poder expressar empatia i cordialitat.

Així es va cloure l’estada del papa Francesc a casa nostra: amb una pregària davant del lloc on reposen les restes del bisbe Samuel Ruiz García, que va sevir la diòcesi de San Cristóbal de l’any 1960 fins el 2000.

Crec poder dir que aquesta estada del papa, en aquesta terra, ha estat un reconeixement per part d’ell del que són i signifiquen els pobres en el projecte de Déu.

Romà Fortuny

L’esquerra i la religió. Per una política propositiva

A mitjan setembre, a Alacant, el flamant secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va insistir en que “cal derogar el Concordat amb la Santa Seu”. No és nou, això. El seu antecessor i la seva rival al congrés anterior hi coincidien. Els seus tres contrincants a les primàries, també. Tot i que no sé trobar que això sigui, com estan les coses a Espanya, cap prioritat, m’imagino algunes de les raons per les quals aquest tema apareix, recorrentment, en un país amb relacions conflictives entre el progrés i l’Església. I amb precedents (desamortitzacions, persecució religiosa, nacionalcatolicisme…) que no han resolt res. Amb tots els seus defectes i alts i baixos, el període democràtic iniciat amb la Constitució de 1978 (amb vigència del Concordat modificat el 1976 i 1979) és el que ha permès, d’una banda, una major estabilitat a les relacions de l’Estat amb l’Església, així com a la resta de confessions, que s’han anat assimilant a les seves condicions legals, com, de l’altra, el desenvolupament de polítiques de progrés al marge del que opinin els bisbes. O en contra.

Una aproximació racional obligaria, en tot cas, a veure primer en què afecta aquest acord de rang legal i quines conseqüències tindria la seva derogació. Quant a la llibertat religiosa, quant a la situació dels ensenyants de religió (no només catòlica) així com la controvertida assignatura, quant al finançament i la fiscalitat dels programes socials, dels béns d’interès històric i de les pròpies parròquies (en molts casos, elements cohesionadors de la comunitat), quant a la validesa civil dels matrimonis canònics… I, en tot cas, decidir després.

Em temo, però, que això és massa feina i descansem en els prejudicis en els quals l’Església, segurament ajudada per  propis, tot s’ha de dir, s’enduu la palma de privilegiada, reaccionària i malèvola. No li passa tan sols al PSOE. Aquestes presses li entren en comprovar les pròpies dificultats per construir una alternativa sòlida al PP a qui, de retruc, li “regalen” l’honor de ser un partit identificat amb el cristianisme i amb polítiques més realistes en l’àmbit religiós. Cosa que els governs de González o Zapatero, o les enquestes sobre adscripció religiosa dels votants, desmentirien.

Per desgràcia, el prejudici d’un marc mental dualista (allà els banquers, els bisbes, els empresaris, els botiflers, aquí “el poble”) s’estén també en altres formacions al marge del PP. IU (aquí ICV) i Podemos, si pot ser, amb més bel·ligerància. ERC (excepte quan governava Carod), així com UPyD i Cs, in albis. Els partits nacionalistes, com es comprova ja amb els acords d’EA amb Bildu, s’hi van “contaminant”. I el PSC, depèn. Quan oblida d’on ve, i on va, comet aquests mateixos errors.

Quins errors? Sobretot, el de considerar la religió com un element a controlar i limitar, a enviar a l’espai privat (a l’odiós armari) enlloc de veure-hi una dimensió inexpugnable de l’experiència humana, individual i col·lectiva, que convé desplegar amb llibertat i amb rigor (d’aquí les classes de religió), com passa amb la resta de dimensions de la persona. I el de menystenir el rol de les organitzacions religioses que, plenes de defectes, sí -més o menys com la resta d’institucions, totes en crisi-, però peces claus en un estat mancat de xarxes sòlides de cohesió, tant en l’àmbit assistencial, com en l’educatiu, el sanitari, el cívic o el cultural.

A l’esquerra li convé tenir una política propositiva davant el fet religiós, perquè, entre d’altres coses, pot ajudar a complir uns quants dels seus objectius. Així es fan majories serioses, sòlides i eficaces sense les quals l’esquerra no deixa de ser un posat, divertit o patètic, en un saló.

Ramon Bassas és militant del PSC

En la mort de Maria Mercè Farran i Andreu

Publiquem aquí uns fragments de la introducció i l’homilia pronunciats pel P. Mateu Sanclimens, caputxí, en l’enterrament de Maria Mercè Farran i Andreu, que patia paràlisi cerebral i va morir a causa d’un càncer el passat 20 de maig, als 46 anys.

Introducció de la celebració
Morir és quelcom seriós. Però la mort no sempre és dramàtica. A vegades és simplement el final natural d’un procés vital. Altres vegades, però, és el resultat d’una certa violència de la naturalesa, per exemple per malaltia, com és el cas de la Maria Mercè Farran i Andreu. Tanmateix, malgrat les molèsties de la malaltia, fins i tot amb moments dolorosos i angoixosos, la Maria Mercè ho ha pogut anar suportant perquè s‘ha vist molt acompanyada i rodejada de les atencions i de l’afecte de de persones que se l’han estimat moltíssim. Per als parents i amics que l’hem estimada, el seu comiat ens resulta dolorós, sobretot per a la Pilar, la mare. La partença és trista. Però, dintre la tristesa, he de confessar que, aquest comiat, el visc amb serenitat, perquè el veig com l’alliberament d’una situació que començava a presentar-se dramàtica, sobretot per la por o temença que la Maria Mercè tenia d’aquest pas al desconegut. Se l’imaginava horrible.Estic content d’haver-la anat a veure fa poc i d’haver-li portat la comunió. Hi vaig anar amb un altre frare, en Vicenç (que, a més, és metge de professió) i junts vam intentar asserenar-la i animar-la, cosa que penso que vam aconseguir força.Estic content, a més, d’haver parlat amb ella per telèfon fa quatre o cinc dies. Em va semblar que continuava vivint la seva situació amb força serenitat, esperant que tornéssim a visitar-la, però (em va dir) que abans telefonéssim, ja que podria ser que d’aquí a uns quinze dies hagués d’anar a l’hospital.Estic content, a més, perquè puc ser aquí ajudant a fer aquesta pregària de comiat. Als frares, no sempre ens és possible disposar del temps per a coses que voldríem. Però avui sí, igual com vaig poder acomiadar el meu propi pare, la mare i la germana. Avui ho faig per a aquesta germaneta estimada, la Maria Mercè, que vaig conèixer de ben petita, per allà els anys 1967 o 68, quan jo era consiliari de l’Agrupament Escolta del qual el Ramon Farran, el pare, n’era el cap, i els seus fills, llobatons.També considero positiu, en aquest cas, que sigui la mare i siguin els germans grans els qui enterrin la filla petita, i no al revés, ja que per a ella hauria estat tremend veure morir la mare i els germans. Per tant, dono gràcies a Déu per com han anat les coses.Finalment, deixeu-me dir que la fe ens ajuda a viure aquest comiat en sentit més positiu. Per als cristians, la mort és un traspàs a una altra etapa de la nostra existència. Diem que quan morim som enduts al cel, o que ens despertem al cel. També la mare de Jesús, Maria, va adormir-se en el Senyor (va morir) i va ser assumpta al cel. Potser és una creença infantil? Doncs bé: per què no ser una mica infants? Jesús, gran mestre espiritual, més ben dit, el Fill de Déu, ens ha parlat clarament d’aquesta vida en Déu, el Pare, i com nosaltres hem de ser confiats com els infants. Sobretot els qui durant la vida terrena han hagut de ser més infants i més dependents dels altres, tenen el dret o privilegi de poder confiar més i d’esperar que Déu els aculli en la seva glòria. És el cas de l’estimada Maria Mercè.
Homilia
La Maria Mercè tenia una mica de raó quan deia que jo tendia a tractar-la encara com una nena. Per això la darrera vegada vaig anar a visitar-la amb un company frare, perquè es trobés més lliure per obrir-se com una persona madura que era. Potser jo no em feia prou càrrec de la maduresa interior que havia anat adquirint… De fet, al llarg de la seva vida ha demostrat ser molt lluitadora, proposant-se ser una persona útil en tots sentits, també econòmicament parlant. Cert que la Pilar, la seva mare, l’ha cuidada constantment, dia i nit; però també ella vetllava per la mare, perquè no li passés res de mal. La seva darrera recomanació que em va fer fou que telefonés de tant en tant a la mare perquè necessitava el meu suport, tant o més que ella mateixa.I econòmicament, també va voler ser útil, i ho va aconseguir, a costa costa –és clar– d’haver de passar bastants anys venent cupons de l’ONCE enmig del carrer o de la plaça (sense caseta protectora), havent de suportar fred i calor. Horari: de les set del matí fins a les dues del migdia.La Maria Mercè ha estat una gran lluitadora, esforçant-se al màxim per superar les seves limitacions i havent de tenir paciència envers la gent dita voluntària, que no sempre eren prou seriosos. Ella era molt sensible a la falta d’atenció que creia que se li devia…(…)La mort física és com el crepusclñe de la vida, però espera una albada, el Naixement d’un nou dia, un raig de sol i d’esperança. Tenint Jesús amb nosaltres, anhelem que l’amor esdevingui més pur i l’amistat molt més sincera…

La comunitat familiar Vallparadís

Fa uns mesos la Mònica Estruch, de la Comunitat familiar Vallparadís de Terrassa, em va proposar d’anar a viure amb ells una setmana. Aquesta proposta, que al principi pot sorprendre una mica, sorgeix d’una avaluació anual que fan com a Comunitat. Volien vivenciar d’una manera més propera i concreta l’acollida a alguna persona i a casa seva. I vaig acceptar aquesta proposta, si més no ho vaig trobar com molt original (val a dir que tot i que ens coneixíem, tan sols ens havíem vist dues vegades!).Aquesta setmana he estat vivint a Terrassa. Els matins anava a treballar i a la tarda me n’anava directa cap a Terrassa, sense passar per casa ni pel barri.A la Comunitat Vallparadís hi viuen dues famílies, d’edat semblant a la meva, amb tres3 criatures cadascuna: la Sussi i el Xavi amb la Júlia, el Guim i la Rita per una banda, la Mònica i el Joan amb l’Eloi, en Biel i l’Aina per una altra banda. En total deu persones i amb mi onze. No está malament!Em surt un donar gràcies per moltes coses viscudes i descobertes (la revisió de vida ens ajuda a agrair i celebrar allò minúscul de la vida).He viscut amb ells la seva quotidianitat: aixecar-nos, anar a treballar, tornar a casa per jugar (els nens m’esperaven per fer la típica partida de parxís!) , xerrar, fer les tasques domèstiques (he fet pa i iogurts de manera casolana!!!!!), àpats, fer pregària, llegir el conte i fer la ronda del petó de bona nit…, moments personals (sí, sí, amb 11 persones és possible i a més es vetlla perquè pugui ser possible!) i moments col•lectius. Aquests moments col•lectius poden ser de tota la Comunitat (la pregària setmanal), i també pot ser moments per a cada família. O moments per a les criatures (sopen junts) i moments pels adults (sopar, pregària a la nit). L’espai físic hi ajuda. És una casa molt gran que permet espais personals o familiars i espais comuns.És una comunitat que educa en la corresponsabilitat (des dels més petits fins als adults. Tothom es responsabilitza d’alguna tasca, des de canviar el paper de vàter, canvi de tovalloles fins portar l’economia familiar).És una casa on es juga molt, on es llegeix molt. És una casa on es cultiva la cultura i el consum responsable. És una comunitat on està molt ben treballat el gènere en grans i petits. És una comunitat on es respira espiritualitat. Un vespre em va fer molta gràcia perquè un dels més petits, en Biel, de 3 anys, m’estava esperant per anar junts a pregar. Estava entusiasmadíssim de fer pregària! Una manera de fer pregària amb els més petits són formulacions com “jo estic contenta, jo estic content perquè m’he banyat a la piscina, perquè ja estic de vacances, perquè tenim una convidada a casa, perquè m’ho he passat molt bé jugant al casal” . Aquestes van ser les seves accions de gràcies…. S’educa en els hàbits d’asseure’s una estoneta, de fer silenci, d’escoltar-se els uns i els altres…A meitat de setmana vaig tenir un regal col•lateral: vam anar a sopar a la Comunitat Can Tres de Sant Cugat, també en el mateix format de dues famílies amb criatures. A diferència de la Comunitat de Terrassa, aquí els espais físics per família estan separats dels espais comuns. O sigui que va ser un sopar a tres bandes: Terrassa, Sant Cugat i Sant Andreu.D’aquesta manera natural ens hem anat coneixent i estimant. En aquesta setmana el meu cor s’ha eixamplat una miqueta més… gràcies a l’Aina, en Biel, la Rita, l’Eloi, en Guim, la Júlia, en Joan, la Mònica, el Xavi i la Sussi!

Marta Digon és militant d’ACO

Un capellà de poble

Si us he de ser sincer, quan em van demanar que fes un testimoni sobre el meu ser capellà de poble, em vaig quedar ben sorprès; a un barceloní com jo –de fet sóc del barri del Congrés– li demanen un testimoni com si fos de poble… però la vida és així de curiosa, tu que ets de ciutat i vas a parròquies de pobles, i en canvi d´altres companys que feien bandera de ser del “tronxo” ara estan a ciutat…
Què destacaria del meu ser capellà de poble, als pobles, o com vulgueu dir-ho?
En primer lloc dir que ets capellà de diversos pobles, i de diverses parròquies. En el meu cas visc –o diria que dormo i menjo– a Esparreguera amb el rector del poble, i hi dono un cop de mà en la mesura que puc i convé, i sóc rector de Collbató, i de les parròquies de Santa Maria i la de Sant Pau de la Guàrdia al Bruc. Com ser present a tot arreu, com fer-t´hi present enmig dels pobles, estant al servei de tots, sense que es pugui dir que estàs més per uns que pels altres? La veritat és que al principi em va costar bastant situar-me, però ara tinc el sistema de distribuir el temps de manera de ser arreu en la mesura que pots, això sí intentant rendibilitzar esforços; el despatx parroquial el faig a Collbató per a les tres parròquies, i tinc posat el número del meu mòbil i de Collbató perquè la gent em pugui trobar.
En segon lloc que intento viure-ho des de la proximitat amb la gent; pot semblar “cursi” però per mi la gent dels meus pobles és la meva família. Evidentment que tinc uns pares i uns germans que estimes i amb els quals intentes mantenir el caliu malgrat la distància, però tinc clar que la meva gent són els dels pobles, i sento que la meva vida té sentit en tant que és donant-la per ells…
En tercer lloc, i lligat amb l´anterior, des de l´agraïment a Déu per la riquesa que tenim a les nostres comunitats… tots els capellans suposo –però els de poble ho tastem molt– constatem que tenim una gent que està a totes, al peu del canó, fent-te costat tant pastoralment com humanament… poder agrair a Déu tenir una gent que des d´anys i panys que estimen la comunitat, que s´hi dediquen… és un gran tresor… i això viscut des d´un cert astorament; quin tresor que tenim en l´Església; quantes formiguetes en aquests laics i laiques compromesos… i en el meu cas són un regal immerescut perquè vaig arribar i ja ho eren, i quan em canviïn –quan Déu i el bisbe vulguin– ells seguiran al peu del canó. Realment tenim tanta gent, i tan vàlida! Als pobles constatem i agraïm la riquesa dels carismes que dóna l´Esperit, i són motiu d´admiració i agraïment a Déu, com a mínim per a mi.
I junt a això la tasca a nivell d´arxiprestat, acompanyar com a consiliari els joves, especialment als del moviment de la JOC, fer de secretari de les reunions de capellans… Als pobles l´arxiprestat té molta importància, i més que n´haurà de tenir, per coordinar esforços de militants, religiosos i capellans. Quan la gent critica els joves, que no hi són… és veritat que abans en teníem més, però penso, quina pena que aquests joves tan ferms i compromesos que tenim als moviments no se sentin prou recolzats i acompanyats… hi ha molta gent que els critica que si sabessin la feina amagada, generosa i despresa que fan, potser serien més prudents en els seus judicis… són pocs? Potser si, però presents i actius allà on són… els nostres joves estan fent de catequistes, d´iniciadors, de monitors i de caps, representant a la JOC al bisbat, fent moviment des de càrrecs nacionals, o tants llocs… I també la presència al Cau de Martorell. Una tasca que és molt de presència, d´acompanyament, d´ajudar els caps a fer la seva tasca compromesament… potser voldries poder-ho fer més profundament? Sí, però és la teva gent, i que sentin que poden comptar amb tu, dóna sentit al teu ser capellà…
En definitiva, per mi, ser capellà de poble és viure implicadament la teva pertinença al poble, a la gent, i donar gràcies a Déu per tot el que Ell fa en el seu Poble, i per deixar-nos ser uns instruments al seu servei.

Pep Aguilar és capellà

Jesús, expliquen els evangelis, va néixer d’una mare verge, Maria. Però, alhora que diuen això, no diuen en cap moment que això fos una virtut o un valor que Maria volgués preservar. Sinó que el que volen destacar és que el naixement de Jesús és un esdeveniment tan transcendental que es realitza per una intervenció de Déu més enllà de les expectatives humanes. Però de valorar la virginitat com una situació superior a la vida sexual normalitzada, res de res.
Més endavant, el mateix Jesús, en un determinat moment, segons es recull a Mateu 19,12, valorarà el fet de renunciar a la relació de parella i al matrimoni, per dedicar-se de ple al Regne de Déu, és a dir, a viure intensament la relació amb Déu, a anunciar el projecte de Déu en el món i a treballar per fer-lo realitat. De fet és la seva pròpia opció. Però, alhora que la defensa i la valora, no diu tampoc en cap moment que la relació de parella i el sexe tinguin menys valor o siguin en cap sentit una cosa dolenta.
I finalment, sant Pau també valorarà aquesta opció de dedicar-se de ple a Déu i viure en celibat. Pau sí que dirà, al capítol 7 de la primera carta als corintis, que aquesta és, segons ell, la millor opció, perquè dedicar-se a Déu és el millor que es pot fer, mentre que la vida de matrimoni obliga a estar atents a altres coses. Però tampoc no diu que la vida sexual sigui en si mateixa una cosa de menys valor.
En definitiva, que al Nou Testament no hi trobem ni una sola insinuació sobre que la relació sexual i el plaer sexual siguin una cosa dolenta, ni tan sols una cosa poc recomanable en si mateixa. Tot i que, també s’ha de dir, tampoc no hi trobem cap lloança del valor de la relació sexual (com sí que trobem a l’Antic Testament, per exemple a Gènesi 18,11-12 o al llibre del Càntic dels Càntics).
Però el cas és que aviat això canviarà. Aviat, els escriptors cristians començaran a parlar de les relacions sexuals i el plaer sexual com d’una cosa en principi poc recomanable, i fins i tot dolenta, que només es justifica perquè és l’únic mitjà perquè arribin fills al món. I es dirà que cal evitar tant com es pugui buscar plaer en aquestes relacions, i cal evitar també tenir relacions quan no hi ha possibilitats de tenir fills. Per què, aquest canvi?
Doncs per una cosa molt senzilla. Perquè el cristianisme, en arrelar-se en el món grec i romà, es va omplir de la forma d’entendre la vida més seriosa que hi va trobar, que era l’estoicisme i altres filosofies similars. En aquell món en què tothom buscava el propi interès, el propi èxit i el propi benestar trepitjant qui fos, els únics que presentaven una alternativa digna eren els estoics, que propugnaven una vida seriosa, atenta als valors de l’esperit, atenta als altres… i que, com a fonament teòric, afirmaven que les coses materials, entre les quals hi havia, naturalment, la relació sexual, eren dolentes i menyspreables, i que l’únic que valia eren les coses de l’ànima, les coses que estaven més enllà del cos.
I d’aquesta filosofia es va impregnar el cristianisme. De manera que aquelles renúncies a les riqueses i al propi benestar que Jesús predicava per dedicar-se a Déu i als altres, van passar a ser enteses com renúncies a tot allò que signifiqués plaer del tipus que fos. I allò que Jesús i Pau deien sobre la renúncia a la vida matrimonial pel Regne de Déu, va passar a entendre’s com renúncia al plaer sexual perquè allunya de Déu. I la virginitat de Maria va deixar de ser entesa com una afirmació de l’acció de Déu més enllà de les expectatives humanes, i va passar a ser entesa com una virtut de Maria que així s’allibera de les maldats del sexe per poder ser digna Mare de Déu…
El Concili Vaticà II, a la Constitució “Gaudium et Spes”, va intentar refer aquests plantejaments. Però realment, continuen profundament arrelats en la ideologia catòlica…

Josep Lligadas és tècnic editorial

El peix, la canya i el riu

Des de fa anys, per superar les anomenades actituds de beneficència, i de paternalisme, sobretot en els ambients de Càritas i de parròquia, es parla de que és més important ensenyar de pescar que donar el peix. Durant un temps es contraposaven aquestes posicions, potser per necessitat uns d´apartar-se del mal vist i poc “progressista” paternalisme i altres per resguardar la tradició d´atenció directa, honesta i sense protocols, a la persona que en un moment determinat pot tenir una necessitat urgent.
Després ja vam passar a que s´havien de fer les dues coses ja que si no es dóna el peix per menjar, la persona no tindrà ànims ni força per aprendre a pescar, per sostenir la canya i per treure el peix. Aquí va començar un procés de complementarietat, de no desqualificació mútua i de veure i atendre cada cas, de forma realista segons la situació que presenta.
Recordo que Mn. Lluís Ventosa, un dels fundadors d´Obinso, i dedicat tota la vida a tractar amb delinqüents, em va fer pensar en el fet que moltes persones per més peix que se´ls doni i més canya que tinguin apresa a llançar, no poden obtenir mai un peix per autonomia i voluntat pròpia, ja que estan lluny del riu. El que cal, ens deia, amb aquestes persones, és acompanyar-les al riu, allà on hi ha l´aigua que els pot oferir el menjar, la vida, les possibilitats de futur sense dependre d´altri. Sovint no ens adonem, en el treball social, d´aquesta realitat (el sistema econòmic –el riu– s´allunya dels exclosos, cada cop més) i de la situació de cada cop més persones que han restat totalment desorientades, “perdudes” en un món d´estímuls consumistes que no poden satisfer, fruit de molts factors, de tipus hereditari, però sobretot de caire educatiu i de mancances serioses en la socialització. En especial, ens recordava Mn. Ventosa, perquè ningú no els ha posat límits i “pinten” la seva vida fora del marc, i no saben on és el riu, ni els seus canals… de treball, de vida…
Personalment encara hi afegiria que cal un altre element per a moltes persones del quart món: molts no tenen consciència que són o poden esdevenir veritables “pescadors”. La seva autoestima és tan anul·lada, que no reconeixen les seves qualitats, les seves potencialitats, i les seves capacitats d´esdevenir “pescadors”. “Pescadors” de tot allò que els pot donar vida veritable: d´una ocupació, d´unes relacions humanes dignes, d´uns recursos que els posen en una circulació humanitzadora i en una xarxa solidària. Pescadors, per tant, d´una vida més plena, que agafa el seu propi destí, que es valora i demana amb llibertat les ajudes necessàries a d´altres, no d´una forma exigent, quasi infantil, sinó molt més madura. Sovint observem que tenen una gran capacitat de “picaresca”, de “donar-te la volta”, “d´aconseguir” amb llestesa de la persona o entitat donadora (vistes i viscudes com ingènues i poc vives) el que volen. Aquestes habilitats les han après a la família, i per la pressió de la necessitat, però, al meu entendre, no els ajuda a créixer. Amb la crisi, l´enfortiment de la societat de consum, i la consolidació global del capital pot més aviat augmentar aquesta picaresca.
Per tant actualment se´ns fa més patent i urgent complementar segons diferents vocacions, confluint sinergies, i evitant enfrontaments en l´acció social de les nostres comunitats, moviments i entitats cristianes, actuar combinant les següents accions:
Donar el peix per menjar.
Donar “canyes” (i segons els casos, també “xarxes” i “barques”) i ensenyar a pescar.
Acompanyar als “rius”, “canals”, i als “llacs” i “mars” (llocs de treball, d´economies socials, cooperatives, llocs de relacions humanes i xarxes socials, associacions, atencions psicològiques, educatives, sanitàries, jurídiques…).
Col·laborar a fer que cada persona prengui consciència que és “pescador” (treball psicològic i espiritual).
Cadascú pot fer més un servei que un altre, segons les seves qualitats i experiència, i així potser sí que farem el miracle de la “pesca miraculosa”.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

El camí del diaconat

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, estic casat amb la Maria, fa 34 anys. Tenim quatre filles, i un nét que té 3 anys, les tres grans ja són fora de casa i la petita encara viu amb nosaltres.
Des que ens vam casar, sempre hem fet coses a la parròquia, als moviments, i al poble, conjuntament o bé per separat, JOBAC, JOC, ACO, catequistes de primera comunió, acolliment de promesos, consell parroquial, consell arxiprestal, esplai, sindicat, comitè d’empresa, etc.
El 30 de setembre del 2007 amb 56 anys, em van acomiadar de la feina per tancament de la fàbrica on treballava. Després de dos anys d’atur, actualment estic en procés de prejubilació.
Quan em van acomiadar ja ho tenia clar. Vam fer números i vam veure que en teníem prou per viure. Feia 41 anys que estava treballant per guanyar-me un sou, ara podria ser una etapa de la meva vida de dedicar més temps als altres, fent de voluntari, o implicar-me en algun projecte de cara als altres.
El rector de la parròquia, mossèn Joan Soler, em va dir que em pensés si voldria ser diaca permanent, sempre que la meva dona hi estigués d’acord. Li vaig dir que era una cosa molt seriosa i que potser valia la pena de pensar-ho amb calma.
Hi vaig anar pensant, en vam parlar amb la Maria, amb les meves filles i amb el grup de revisió de vida, mentre encara estava enfeinat com a delegat sindical amb els problemes del tancament la fàbrica, i me’n vaig anar fent a la idea.
L’octubre del 2008 en vam tornar a parlar amb mossèn Joan i a partir d’aquí vaig començar a reflexionar-hi, a fer pregària i a compartir-ho novament amb el grup de revisió de vida… Vaig decidir intentar-ho, i va començar el meu camí cap el diaconat a través de la formació, de les reunions amb altres candidats de les tres diòcesis de Sant Feliu, Terrassa i Barcelona.
Pel que fa a la formació estic cursant la diplomatura en ciències religioses a l’ISCREB. Són tres cursos, ja veurem quants anys estic per acabar els tres cursos, vaig fent, la meva formació ha estat en la branca de ciències i ara després de 30 anys sense estudiar es fa una mica difícil seguir segons quines assignatures, però com ja he dit vaig fent.
L’opció pel diaconat no ha estat fàcil, parteix de la meva opció personal, però també afecta a la resta de la família.
Posar-se al servei de l’Església significa dedicar-hi temps però també estimar-la amb els seus defectes i les seves virtuts. No puc negar que a vegades em crea contradiccions.
Crec que l’Església l’hem de fer entre tots i totes però queda un llarg camí per assolir una igualtat entre homes i dones dintre de l’Església.
Desitjaria una Església mes democràtica i mes igualitària, amb menys estructures de poder, més senzilla i al servei dels pobres. Vull creure que el diaconat permanent és un primer pas en aquest sentit. És un camí que no té edat, ni posicions socials o culturals. Una opció personal de disponibilitat i de servei de cara als altres moguda per la fe.
Per a mi és un camí de responsabilitat, viscut dintre d’una pastoral de conjunt, una pastoral que neix de la comunitat parroquial.
Crec que és un servei important a l’Església, no sé si seré capaç de completar el procés, espero que, amb l’ajut del Senyor, podré seguir endavant. Em poso a les seves mans.
Busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar… (Is 55,6).

Miquel Àngel Jiménez és prejubilat i militant d’ACO

Nota del Fòrum Joan Alsina sobre els abusos sexuals

Com a grup de preveres amb servei pastoral i de preveres fora d’exercici, sentim profunda pena pels menors abusats sexualment per preveres o religiosos i compartim l’íntim dolor de les seves famílies. Volem expressar la solidaritat amb tots ells, la indignació per accions tan iniqües i el rebuig del seu encobriment.

A la plaça de la Solidaritat d´Arbúcies hi ha un monument amb una frase gravada del bisbe Pere Casaldàliga: “La solidaritat ha de ser per sobre de tot la proclamació, la reivindicació i la implantació de la justícia”. Som solidaris de totes les víctimes i ens dol tan greu corrupció. El mateix Papa en el seu document dirigit a Irlanda ha dit que eren “actes criminals”… De fet, la societat civil, guiada per la valoració d’experts en psicologia i pedagogia, ha estat cada cop més sensible i més atenta als drets dels infants i ha posat en marxa dispositius jurídics i policials per protegir-los. Per tot això considerem necessari fer una reflexió en veu alta i clamar per la justícia.
1.- Ens avergonyeix com a persones i condemnem els abusos sexuals de menors. No bastaria perdonar-los en cas de penediment, cal que l’agressor pagui la pena i repari el mal causat en la mida del possible.
2.- Considerem que s’ha de separar l’agressor de qualsevol encàrrec o ofici on pugui continuar danyant els menors. Convindrà potser també exigir-li un seguiment i tractament mèdic escaient.
3.- Reprovem els qui tapen o amaguen o difereixen l’acabar amb aquests abusos. Per tant, cal també que es tinguin en compte i es defineixin les responsabilitats subsidiàries corresponents.

4.- Entenem que la contundència de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació en condemnar els abusos i el seu possible encobriment respon tant a la sensibilitat pel mal causat als nens i als familiars com a la protesta per l’escàndol d’una església sovint més inclinada a condemnar que a acollir, especialment en temes de moral sexual.

5.- Els abusos esmentats han tornat a posar en debat la llei del celibat exigit als preveres de ritus llatí. La gravetat i la bogeria de la conducta d’abús infantil, segons alguns experts, no sembla tenir relació amb aquesta condició imposada. De tota manera, hi ha molts altres extrems que demanen una reflexió i, segurament, un canvi en aquesta prescripció canònica del celibat occidental. El cardenal Martini, entre moltes altres veus, ha proposat de fer un Concili Vaticà III per replantejar qüestions com ara les que afecten als divorciats i a la gent en situació irregular dins l’Església.
5.- Ens agradaria que la Jerarquia de casa nostra digués una paraula clara i directa, i no només defensiva, en aquests moments. Certament que tots hem de fer una revisió i una autocrítica. És un problema de dignitat sacerdotal. L´abbé Pierre, el fundador dels Drapaires d´Emaús, va dir: “Si ens indignem, preguntem-nos primer nosaltres si som dignes”.
En el 10è aniversari cal posar-nos davant el mirall del nostre Joan Alsina per la seva claredat i coherència. També ens inspira i interpel·la Óscar Romero quan estem recordant els 30 anys del seu martiri. Més enllà d’ells, voldríem partir sempre del més preuat que tenim, que és l´Evangeli, les Benaurances, la Creu i el Manament Nou. Segur que Jesús no deixarà mai tranquil·la la nostra Església, urgint-li radicalment amor i justícia.

Abusos sexuals: de tot menys rumors

Els fets ens encongeixen el cor, sobretot per la perversió i bogeria d’uns capellans i per la indefensió i vulnerabilitat de les víctimes, els infants. Els fets parlen per si sols, són reals i amb pederastes jutjats i condemnats, amb noms i cognoms. Un diari, el New York Times, ho ha destapat del tot (dic “del tot” perquè molt ja se sabia), però estirant el fil de la informació els mitjans espanyols han recordat, també amb noms i cognoms, casos de capellans condemnats a presó per abusos sexuals a Espanya i a Catalunya, que eren sabuts perquè les condemnes judicials són públiques i els diaris ho havien recollit. Concretament, a Espanya hi ha actualment 8 capellans condemnats i un total de 14 denúncies. Però quants casos més no han sortit ni sortiran mai a la llum?
Aquí arribem a la segona part del terratrèmol a l’Església, el que té l’epicentre al Vaticà: el pretès silenciament per evitar els judicis i evitar escàndols públics, una estratègia repetida arreu. I encara més: màximes autoritats del Vaticà parlant de rumors i enraonaries… I encara més: silenci absolut de qui més hauria de parlar, i clarament, sense metàfores ni possibles lectures entre línies. I encara més: queixant-se i victimitzant-se, fent al·lusions a una campanya en contra de l’Església. Campanya? Sí, òbviament, res no és casual ni sorgeix perquè sí, quelcom d’això també hi és, coneixent el funcionament dels mitjans i els eixos de poder. Però no hi hauria campanya efectiva sense uns fets greus que justament ha volgut tapar una institució que se sent capaç d’adoctrinar moralment creients i no creients. Per tant, la reacció mediàtica i social és directament proporcional a la mania persecutòria de la Jerarquia de l’Església amb la sexualitat humana (adulta, volguda i amb amor) que no sigui amb fins procreadors i dins del matrimoni, i també directament proporcional a l’ús que la pròpia Jerarquia ha volgut fer dels mitjans de comunicació organitzant actes eclesials de masses, pensats i calculats molt especialment per a les imatges televisives que s’oferiran. Qui es mou entre poders (polític i mediàtic) ha de saber quins riscos corre… menys riscos, però, per als caps d’Estat, que mentre exerceixen el càrrec tenen immunitat judicial a nivell mundial.
Abans de parlar de debats, reaccions i consideracions a l’entorn dels fets, vull fer un apunt: la reacció tàctica del Vaticà ha estat pèssima. Els periodistes que ens hem format també com a caps de comunicació sabem que les premisses bàsiques generals davant d’una crisi són: 1) formar un gabinet de crisi encapçalat pel cap polític o empresarial de l’organització i pel cap de comunicació, 2) sortir ràpidament a donar la cara, i dir la veritat (perquè s’acabarà sabent) i 3) reaccionar amb propostes clares de solució. Amagar el cap sota l’ala, negar evidències i fer servir mitges veritats s’acaba tornant més en contra que allò que ha generat la crisi, mentre que una resposta de comunicació veraç i eficient pot convertir la crisi en oportunitat, fins i tot es pot guanyar en credibilitat segons com es reaccioni: és l’ABC de la comunicació política i empresarial. Cadascú que tregui les seves conclusions sobre si les reaccions oficials que hi ha hagut a aquesta crisi han agreujat o no la situació…
Però deixem les arrels del cas i anem al que s’ha generat després: de debats mediàtics i no mediàtics a l’entorn dels abusos sexuals comesos per capellans n’hi ha hagut molts i una de les grans qüestions tractades àmpliament per moltes veus ha estat el celibat. Personalment, crec que s’ha de separar un debat de l’altre, ja que és cert que hi ha molts més casos d’abusadors de menors que no han adoptat cap compromís de celibat que no pas de casos de capellans: hi pot haver professors, policies, entrenadors, informàtics, familiars de criatures que n’abusen… És terrible pensar-ho, però n’hi pot haver i n’hi ha en qualsevol àmbit. Per tant, trobo desencertat portar cap aquí el debat i s’hauria d’evitar pels propis capellans que mai farien aquestes barbaritats. Una altra cosa és pensar que el celibat obligatori sigui una de les absurditats que s’ha muntat la Jerarquia que res no tenen a veure amb la fe ni amb la capacitat de liderar de forma encertada una comunitat cristiana. I una realitat plena de clarobscurs, ja sigui pels que ho segueixen per obligació i no per decisió lliure, com pels que no ho segueixen i tenen parella que han d’amagar eternament, com si estimar i sentir fos un delicte. I per cert, en això també hi ha hipocresia, perquè és sabut de casos que arriben a algun bisbe i la recomanació per al capellà acostuma a ser que “sobretot, que ho mantingui en secret, que no provoqui escàndol”.
Quanta hipocresia i quant dolor! De tot plegat, i posant sempre en primer terme el dolor de les víctimes i familiars, el que també fa mal és el desconcert de l’església de base allunyada de la Jerarquia, i el dolor que senten també els bons capellans i els homes i dones d’església que treballen amb coherència i humilitat al servei dels altres. Penso també en la tasca de petites i de grans parròquies i de molts petits o grans projectes solidaris nascuts de gent d’església. Es mereixen el descrèdit col.lectiu? Es mereixen un linxament mediàtic amb pals de cec? Es sap i es pot diferenciar Església de Jerarquia? Molts creients ens hem mirat sempre amb distància un sistema eclesial que no creiem proper a Jesús, però, què arriba enfora de les comunitats de base? La resposta és novament un signe més que som davant d’un model d’Església que s’està acabant. Ho he dit en articles anteriors i ara no cal repetir-se, però qui vulgui, que miri a un altre costat.
Ara només espero que tots els casos d’abusos a infants acabin als tribunals, i que els qui encobreixin aquests delictes d’extrema gravetat també hagin de respondre pels seus actes i pels seus silencis. També espero més pronunciaments públics, clars i contundents, condemnant els abusos i els silenciaments; pronunciaments que sorgeixin de col.lectius de capellans (com ha fet el Fòrum Joan Alsina), de col.lectius de cristians i moviments de creients (com han fet el moviment Internacional Som Església, Redes Cristianas, Església Plural…) i fins i tot de moviments parroquials, ja que l’altra veu de l’Església s’ha de fer sentir: és un acte de justícia i de veritat. I si als mitjans sembla que només interessen les notícies de la Jerarquia, insistim. I escampem els comunicats per l’altre gran mitjà: internet. I si a aquells que, en lloc de plegar de l’Església, la qüestionem sentint-nos-en part, alguns ens tracten de “dimonis”… què hi farem. Mireu, algú que estimo molt, el meu germà, em diu sovint dels meus escrits: “Tens raó, però per què et mulles en això? Val la pena?”. És cert que potser poc canviarà, però penso que d’alguna manera, els que hi creiem, hem de contribuir a l’únic futur possible: tornar als orígens del cristianisme i tornar a l’únic inspirador que hem de tenir que és Jesús.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

Espiritualitat en temps d’aigües tèrboles

No cal que perdem gaire temps a explicar que en la nostra època les aigües baixen tèrboles. Tampoc és el primer cop a la història, més aviat sembla que les impressions de la gent del temps passats generalment van ser semblants a les nostres. Han estat moltes les generacions que han sentit tant a fora com a dintre del seu cor que anem malament, que els poders fàctics i explotadors a tots els nivells s’imposen… i que si Déu no ho arregla estem abocats al desastre. Què pensaven aquells que vivien les guerres civils, el colonialisme, l’esclavatge, els desastres econòmics… de tots els temps?

Tot el que acabem de dir no significa una rebaixa per dir que les coses avui no van tan malament, però ens situa molt a prop de la condició humana i de les relacions socials; i per tant pot ajudar a relativitzar i fins fomentar un cert bon humor; condicions indispensables per afrontar amb serenitat qualsevol realitat que ens toqui de viure.
Com afrontar espiritualment un temps dur, injust i explotador? Podríem partir d’una comparació. Un grup d’excursionistes volen fer un cim important. Hi ha grans dificultats: gel, barrancs, vents molt forts… El grup si vol arribar a dalt ha de tenir un bon guia, ha d’estar ben cohesionat, ha de tenir previstes algunes estones de descans i ha de dur eines i equipatge adients per superar les dificultats. Si entre ells hi ha qui guia, qui canta, qui fa riure, que sempre està atent als més dèbils, que xiula optimisme… millor que millor. Totes aquestes coses ajuden per a la pujada.
Per afrontar el moment actual des de l’espiritualitat cristiana podem plantejar-nos el camí a dos nivells: el personal i el comunitari. Tots dos són indispensables, s’impliquen, comuniquen força i llum. Som persones i som església.
Comencem pel nivell personal. En primer lloc cal anar aclarint on vull anar, quin sentit li vull donar a la meva vida, a què soc cridat per l’Esperit, quina missió en el Regne de Déu, aquell de què parla Jesús i que ja està enmig nostre. Mala excursió farem si no ens anem aclarint amb aquestes realitats essencials. Per tant… discerniment, diàleg espiritual, recessos, exercicis… ens ajuden a aquests plantejaments, sense els quals podem donar moltes voltes, i el que és pitjor sentir-nos interiorment amb neguitoses arítmies espirituals. Per anar fent realitat la pujada enmig de dificultats ens cal dur un bon equip de muntanya i eines adequades. Generalment no les hem d’inventar, car abans el camí ja l’han fet moltes altres persones i ens han deixat la seva experiència. Portem segles d’experiència. Malament pujarem sense una relació freqüent i senzilla amb el nostre Guia, Jesucrist. Per això en temps durs… més pregària personal, més Paraula. L’oració té una dimensió terapèutica, cert; però molt més important és la dimensió afectiva, que ens va ajudant a mirar i a sentir segons la mirada i els sentiments de Jesús. A les Benaurances Jesús ens comunica una mirada al món i a les persones que realment és nova de debò. A la nostra motxilla a més caldrà afegir-hi dosis de paciència, constància, revisió, bon humor i aquelles càpsules tan necessàries conegudes amb el nom de: “tornem a començar”.
La pujada la fem tots. No és una caminada aïllada d’una persona que va a la seva; al contrari, és comunitària. Entrem en una temàtica inacabable que abasta des d’un grup de revisió de vida a l’Església universal, passant per la parròquia, el moviments… etc. I per tant ens cenyim al més proper, per exemple un grup de la JOC o de l’ACO. Però que quedi clar que les dimensions comunitàries són absolutament essencials si volem anar fent el camí que ens ha marcat Jesucrist.
Una espiritualitat comunitària?
L’espiritualitat comunitària és fonamentalment del present. Viu, en grup i relació, l’ara i aquí. Sap que hi ha un passat, sap que es projecta en un futur; però tots dos són en funció del present. Massa cops el passat eufòric i fins brillant pot esdevenir una trampa i un engany per afrontar el present. Massa cops el futur, que encara no existeix, neguiteja i comunica una por que frena al present. L’espiritualitat comunitària accepta d’entrada al present amb tota la seva riquesa i totes les seves limitacions, com la possibilitat del Regne avui. De l’acceptació realista i humil ens cal moure’ns vers aquells processos que ens vénen donats per la dinàmica interna de la realitat: veure, jutjar i actuar. És a dir, aplicar comunitàriament des de l’aportació de tots el tram d’evangelització possible amb la col·laboració de tots. I finalment sabent la pròpia precarietat la comunitat cerca en la Paraula i en la pregària la força de l’Esperit que ens mou.
Quan les aigües baixen tèrboles… major atenció a l’interior de la persona, a la trobada amb el Crist, a la presència comunitària i a la militància del veure, jutjar i actuar amb plena confiança amb l’Esperit.

Jesús Renau és jesuïta

Veïnes i monges

Veïnes i monges és el títol d’un senzill llibre que acaba de sortir i que he tingut la sort de coordinar. La idea de fer-lo va sortir de la Rafi Cáceres, l’actual presidenta de l’ACO, que va assistir a una trobada de les religioses en el món obrer i va quedar impactada pels testimonis que va escoltar.
Ara sembla que les monges es posen de moda. El magnífic llibre Monges, editat per Fragmenta, ens apropa a la valenta realitat de moltes dones que estan lluny de ser les “fleumes” que indiquen els estereotips. La veritat és que algunes de les dones que hi escriuen tenen vides ben singulars: fer el noviciat en una haima, viure la pobresa des del carrer, “liderar” alguns projectes… són vides que ens criden l’atenció i que frapen fins al punt de canviar la concepció que tenim de les monges en general. La Teresa Forcades, una monja ben mediàtica, contribueix també a modificar aquesta imatge.
El llibre que ens ocupa té un caire molt diferent d’aquest tipus de testimoniatges. S’inscriu en una col·lecció (Emaús CPL) que ja ha anat publicant alguns reculls d’aquesta mena: ser capellà avui, testimonis de parelles, de militants de moviment, de vida monàstica.… Veïnes i monges recull el dia a dia d’algunes religioses de les que viuen en barris i que la gent de parròquies i dels moviments en el món obrer (JOC, ACO, GOAC…) tenim ocasió de tractar sovint.
Porten una vida que en molts aspectes es diferencia poc de la nostra. És fàcil de reconèixer-s’hi. Fan feines semblants, viuen en pisos com els nostres. Compren a les mateixes botigues. Planxen, renten, se’ls crema el dinar, i van a les mateixes caòtiques reunions d’escala de veïns que nosaltres. Treballen o viuen l’atur, es jubilen, es formen, i fan la declaració de la renda. Viuen, però, cèlibes i en comunitat, fan pregària de forma més sistemàtica que nosaltres i procuren viure l’Evangeli ben a fons. Viuen de manera molt senzilla, tenen la casa oberta a tothom qui s’hi vulgui apropar, pateixen una mica de “reunionitis” i practiquen allò de l’austeritat i del compartir que nosaltres sempre diem però que a la pràctica ens costa tant de fer. A casa seva sovint hi trobes visites que tractes poc perquè en la nostra atrafegada vida no hi caben: perquè pateixen una malaltia mental, perquè estan sols, perquè estan malalts, perquè formen part d’aquelles famílies desestructurades que sempre et compliquen la vida.
En conec unes quantes de monges d’aquestes, sempre les he valorat i algunes han estat persones molt estimades que m’han marcat profundament. Però fins ara tendia a pensar que eren una espècie en extinció, que l‘evolució de la nostra societat portaria segurament a d’altres formes de viure l’evangeli i que abans aquest era un camí que triaven perquè oferia possibilitats laborals, de formació, d’estil de vida, etc. que per a moltes dones (predestinades a la vida familiar i matrimonial) hagués estat impossible d’altra manera.
Doncs crec que m’equivocava. Perquè en aquesta aproximació que he fet hi he vist una forma profètica de viure l’evangeli. Profètica per la seva autenticitat, per la seva gratuïtat i perquè només des de la fe es pot entendre que en aquesta senzillíssima vida hi ha el Jesús més pregon. Un Jesús que no és present en les grans coses, sinó en les petites. I perquè el seu testimoni no és només un testimoni piadós (també ho és, certament), sinó que hi trobes elements saníssims i esperançats: ganes de festa, bona comunicació, i també compromís polític, feminisme, ganes de renovació. I encara més. La majoria de congregacions s’han reduït considerablement i les religioses s’han fet grans. No les veig patir gaire pel futur institucional, més aviat hi ha confiança i hi ha també noves fòrmules, com les experiències intercongregacionals, és a dir fer comunitat o dur determinades accions entre religioses de “marques” diverses, amb l’esforç de deixar de banda protagonismes i costums molt arrelats, pel bé comú. Tant de bo des de la política sabéssim fer una cosa semblant!
Jo crec que aquesta mena de vida rebrotarà, encara que tingui accents molt diferents. Perquè val la pena, perquè és un signe, sagrament, de l’Església més autèntica. Gràcies a totes elles.

Mercè Solé és treballadora social

Religió, llengua, cultura a Catalunya

Aquest ha estat el títol de l’exposició exhibida al Palau Robert, des del 21 d’octubre del 2009 fins el 31 de gener de 2010. La iniciativa va sorgir de la Direcció General d’Afers Religiosos, enquadrada en la Conselleria de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya. La Directora General, Montserrat Coll, em va demanar de fer-me’n càrrec com a comissari i vaig acceptar, tot i no tenir-ne cap experiència. D’entrada, però, he de dir que ha estat una experiència gratificant, en la qual he après d’una banda força coses d’aquest món expositiu, una de les noves fórmules de comunicació, i de l’altra a fer una lectura de la religió des d’una perspectiva no confessional. No hem volgut fer una exposició ecumènica, sinó donar un tractament unitari al fenomen religiós vist des de la catalanitat en la llengua i en la cultura, donat que totes dues estan entrelligades i són susceptibles d’una lectura laica.

L’objectiu que reflectia la proposta era explicitar, tant com fos possible, la vinculació d’aquests tres conceptes en la història de Catalunya, en la seva construcció nacional, des de la romanització fins a l’aparició del català com a llengua pròpia del poble que s’anava configurant i en la reconstrucció nacional quan el territori que era anomenat Catalunya i la societat que hi habitava veien amenaçada la seva específica existència.
A poc a poc s’anaren incorporant altres religions a més a més del cristianisme i havien d’optar per escollir com a llengua pròpia el català. Hem presentat mostres que demostren aquest camí. En el cas que això no fos així com és el cas de l’Islam i, en part, del Judaisme, hem fet recurs a exposar alguns fragment antics en la seva llengua i a una traducció al català sobretot per als llibres simbòlics o cultuals.
Hem tingut també cura de presentar algunes peces a través de les quals es podia manifestar clarament la defensa de l’ús del català, quan aquest havia estat contradit per les autoritats; com és fàcil de comprendre en aquest cas es dóna un predomini de peces “catòliques”. Una d’elles fins i tot és bilingüe –el títol en llatí–; es tracta de l’obra de Sanç Capdevila recollint la documentació del concilis de la Tarraconense, de sínodes diocesans i el llistat de més de dos-cents catecismes editats entre el segle XVI fins el primer terç del segle XX.
La metodologia escollida va ser, en primer lloc, formar un grup d’experts, tots ells docents d’universitats, per a redactar des de la perspectiva de cadascun d’ells el llistat de peces, que podien ajudar a fer palesa la vinculació dels tres conceptes. Hi vam treballar dos anys des de l’octubre del 2007; en sortí un llistat de dues-centes peces i el plantejament d’un cicle complementari de conferències i de concerts de música religiosa. La retallada econòmica va obligar a suprimir aquestes activitats col·laterals i a reduir a una seixantena les peces que formarien part de l’exposició.
Partíem de l’existència del fet religiós i el seu influx en alguns aspectes ja en temps dels romans passant després a la Catalunya actual, presentada sociològicament amb el nombre de centres de culte i la seva ubicació territorial, deixant de banda el nombre de creients en cadascuna d’elles.
Un segon àmbit recollia mostres dels llibres simbòlics, de catecismes, de culte, sempre en llengua catalana o en algun cas bilingüe com el “missal romà-català” editat pel Foment de Pietat Catalana (1926). També es presenten, en aquest espai, alguns llibres bàsics de les religions recentment arribades a Catalunya, sempre que siguin editats en català. Es vol remarcar que totes i cadascuna de les religions, amb la seva diversitat i pluralitat, poden enriquir el llenguatge religiós català i amb la llengua la cultura.
Els creients en les diverses religions, unes més que altres, fan arribar la seva específica religiositat als diversos camps de la vida, no exclosos els aspectes lúdics i festius. Per això un dels àmbits de l’exposició estava destinat a la religiositat popular: retalls de representacions dels pastorets, de les passions, de la Patum, de les danses de la mort han pogut ser conegudes per mitjà de la projecció de vídeos. Una molt petita selecció de goigs han donat fe del seu to festiu i de pregària popular. Un segon aspecte de la religiositat popular ha estat la selecció d’ex-vots –petits quadres d’estètica naif i significatius del fet que el motivava–, triats des de tres àrees del territori i escrits majorment en català: Nostra Senyora del Vinyet (Garraf), Sant Ramon Nonat (Segarra) i Nostra Senyora del Miracle (Solsonès). Finalment, a cavall entre religiositat popular i litúrgica han estat la selecció de cançoners, de les esglésies evangèliques i catòliques, d’aquests la majoria d’ells publicats després del Concili Vaticà II, també algunes partitures de cants nostrats com el Virolai, la pregària a la Verge del Remei, per acabar amb una reproducció en facsímil del Llibre Vermell de Montserrat i un quadre de la Mare de Déu de Montserrat amb vuit escolans tocant diversos instruments musicals, que vol recordar la importància que en èpoques determinades van tenir les escolanies.
Per acabar, un petit grupet de peces ens recorda com en la història de les religions de vegades els elements d’una i altra s’adapten als servei necessari ni que no fos el primitiu.
L’exposició es va tancar el dia 31 de gener. En ser d’entrada gratuïta només podem saber els visitants per aproximació (uns 40.000), però sí que en visites dedicades a escolars la xifra de visitants ha estat de 1.043, en 57 grups, pertanyents a 24 escoles.

Joan Bada és capellà i historiador

Excomunions quotidianes

Dono gràcies d’haver conegut i poder viure en el context d’una Església en la qual crec i que és fidel a l’evangeli de Jesús, una Església on tots tenim veu, on som iguals en deures i drets, compromesa amb els més pobres, acollidora amb la diversitat i la diferència, i on els valors humans, l’amor a l’altre i el compromís comunitari són el més important. Aquesta Església que proposa i no imposa, que dona la mà i acompanya, dóna sentit a la fe. Aquesta església existeix, però hi ha moltíssimes persones que desconeixen de la seva existència ja que està enterbolida per un núvol de pors, d’interpretacions, de desitjos de poder i d’amenaces que fan cada cop més que siguem un tren que va perdent vagons a cada estació, els vagons dels que se senten exclosos i incompresos, condemnats pels prejudicis i per la llei mal entesa que no seria mai la llei de Jesús.
Aquests dies passats, que es parlava tant d’amenaces d’excomunió als diputats, a mi em venien al cap les excomunions quotidianes del dia a dia. Ja sé que en aquests casos no es pot parlar d’excomunions, en tot cas serien els exclosos de l’Eucaristia per la llei i el dret, exclosos sense haver estat jutjats, només prejutjats. I aquests, els prejutjats dins l’Església, són els que van directes als vagons que anem perdent, i un bon motiu perquè d’altres persones que veuran aquesta realitat injusta, l’abandonin.
A qui em refereixo? Doncs comencem pels més apedregats per la història i l’actualitat de l’Església catòlica: els homosexuals. Aquesta realitat humana i de la natura es confon exclusivament amb vici, malaltia i pecat. El consell per a ells: la pregària, la castedat… Són humans i estimen, però no segons les regles de l’Església i, per tant, són exclosos de la comunió. Prejutjats, evidentment, perquè pot haver en ells (o elles, en el cas de les dones) parelles plenes d’amor, que faran l’amor sense opció a procrear, i per tant el seu amor “no valdrà per res” i sense fer mal a ningú aniran acumulant més “pecats”.
Els divorciats. Amb el somni del Matrimoni, aspiració preciosa de moltes persones, es van jurar amor etern perquè hi creien, però el seu compromís va acabar en fracàs. Segur que no ho volien, qui vol un fracàs tan dolorós a la vida com és el fracàs de l’amor? Ningú. Doncs queden exclosos de la comunió per llei, facin el que facin, ni que es volguessin fer monjos o monges… El fracàs de la persona no pot ser entès pels qui es creuen perfectes.
De fet, l’amor i la sexualitat són dos grans temes recurrents per l’Església. Passen pel davant –pel que fa a la insistència dels discursos oficials– dels abusos de poder, la corrupció, l’explotació, l’esclavatge, les guerres, les dictadures… es veu que tot pot ser perdonat o es pot fer la “visita grossa” si no es tracta de moral sexual. L’eslògan dels anys 60, “Fes l’amor i no la guerra” devia provocar greus problemes d’insomni. Al cap i a la fi, una persona que n’ha matat una altra, o que ven armes de destrucció o mines anti-persona, pot arribar penedir-se i pot arribar a rebre el perdó (i tornar a combregar) si es donen els fets necessaris: penediment, confessió, etc. Però l’homosexual, com s’ha de penedir si ha nascut així i estima així? I el divorciat, com es pot tornar a enamorar per obligació o què ha de fer si ha estat abandonat? Una altra cosa seria els que, des d’aquestes realitats, fan mal als altres, però si els posem a tots al mateix sac, els estem prejutjant i condemnant injustament.
Més casos, i un fet tan habitual i quotidià avui dia: parelles que viuen junts sense matrimoni. La majoria joves, però també n’hi ha de més grans que potser s’acabaran casant o potser no. Són menys cristians si en el seu compromís personal no s’ajusten als paràmetres oficials de: amor = matrimoni = fills? (i molts fills, perquè el preservatiu tampoc està admès…). Tot plegat ja ens omple uns quants vagons més de creients que abandonaran l’Església, que entenen que el seu compromís de fe va molt més enllà de la seva vida íntima. I encara puc anar més lluny, sense ànim d’escandalitzar (de fet, a mi només m’escandalitza l’odi, no les formes que pugui prendre l’amor). Hi ha parelles que són companys de vida i de camí, que viuen l’amor en llibertat, sense posseir-se l’un a l’altre i sense haver-se jurat amor etern ni exclusiu. Qui té el copyright de l’amor? Tothom és igual i sent igual? En definitiva, “pecats i més pecats” que van a parar sempre allà mateix: la sexualitat, encara que sigui lliure, compartida i sense fer cap mal. De res importa que tots els que hem dit anteriorment tinguessin una vida plenament evangèlica, d’entrega als altres… seran exclosos per la seva intimitat, per situacions no triades com l’homosexualitat; no volgudes, com el fracàs d’un matrimoni; o simplement incompreses perquè no s’ajusten als cànons establerts…
I un altre vagó més que vull esmentar dels no admesos a la comunió (n’hi hauria molts altres) seria els dels no confessats. Vaja, els que no creuen que en un confessionari un capellà (ésser humà com ells) els hagi de dir si els perdona o no els pecats després de burxar a la seva intimitat. I aquí ja hem arribat potser al fet més greu, al problema més de fons: si la llibertat en l’amor escandalitza, la llibertat de consciència terroritza, ja que fa trontollar els fonaments del sistema, de les regles del joc que han permès durant segles a l’Església el control sobre l’ésser humà. I qui té poder no vol perdre el control.
Sempre he pensat que en aquests vagons dels incompresos, que l’església va perdent, hi ha tantíssima gent bona que faria tant de servei a les comunitats i no viurien la fe en solitari. I el gran vagó irrecuperable seran totes les generacions més joves, que amb el Concili Vaticà II encara no havien nascut i no van poder veure el darrer buf d’Esperit que hi va haver a Roma… no és que hi calgui un canvi de rumb, és que aquest canvi està venint. I si no, mirem l’edat de la majoria dels fidels de les parròquies i de la majoria de capellans…
Malgrat el que us pugui semblar, escric des de l’esperança i l’optimisme. Hi ha una altra Església, humil, que camina de puntetes, que seguint els passos de Jesús convida a estimar i acollir, i que d’una forma o una altra, despullada de poder i de riquesa, serà l’església del futur. L’església de la condemna, dels mestres de la llei, dels prejudicis, de la por… s’apagarà com una espelma que es va fonent a poc a poc. Temps al temps.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

El comiat de Xavier Jounou, alcalde de Solsona

Tot i que ja han estat publicades a diversos llocs, no ens podem estar de reproduir també en la nostra revista les paraules de comiat que va voler adreçar a la família, companys i conciutadans l’alcalde Solsona Xavier Jounou i Bajo, abans de la seva mort, esdevinguda el passat 13 de gener de 2010.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.
Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.
Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.
En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tant estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.
Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.
Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.
I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.
Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Ètica i política

El Departament de Teologia Moral de la Facultat de Teologia de Catalunya ha organitzat per als dies 8 i 9 de febrer una Jornada amb el títol “El valor de l’acció política i la seva dimensió ètica”. Tema encertat i escaient avui, com mai.
El problema és que quan he llegit el programa se m’han passat les ganes de participar-hi: entre les persones convidades no hi ha cap dona ni des del camp de la política, ni de l’ètica, ni de la teologia, cosa que avui resulta cridanera. Els convidats cobreixen només una part de l’ espectre polític (Joan Majó, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. i Miquel Roca i Junyent) i ho són per la seva vinculació al Parlament espanyol. Cap esment de la política municipal, la més propera, la porta d’entrada de molta gent a la política i font de corrupcions amb majúscula.
Em sap greu que sigui així perquè el tema em sembla d’allò més oportú. La política, a part de les actuacions clarament delictives, està derivant cap a unes formes que dificulten molt el consens i la convivència, que busquen el perpetu enfrontament per “marcar perfil” per damunt del bé comú, i que a la pràctica són poc participatives. La desmobilització que comporta deixarà la política, o sigui l’organització social que marca les condicions de vida de tantes persones desprotegides, en mans de molt pocs. I no precisament els millors. Mercè Solé

La gestió de la diversitat de creences en l’espai públic com a contribució a la cohesió social i la convivència

L’espiritualitat és una dimensió present en totes les cultures que enriqueix la condició humana. Les recomanacions adoptades per les Nacions Unides i la UNESCO destaquen la importància de donar a conèixer la riquesa i la contribució de totes les religions, creences i conviccions, així com les possibilitats de cooperació multireligiosa.
El Centre UNESCO de Catalunya és una institució laica, però respecta i estima el fet religiós, defensa el dret a la llibertat religiosa i promou el diàleg interreligiós. Vol sensibilitzar la societat sobre la importància de la diversitat religiosa, el coneixement mutu, el respecte i el diàleg entre religions com a mecanisme per contribuir a la cohesió social i la pau.
Les religions i els corrents humanístics, patrimoni comú de tota la ciutadania, disposen d’uns recursos comunitaris i espirituals que, degudament gestionats, poden contribuir molt positivament a l’assoliment d’una cultura de la pau i d’una societat més justa.
Per això l’Àrea de Diàleg Interreligiós del Centre UNESCO de Catalunya assessora les administracions i entitats sobre la gestió de la diversitat cultural i religiosa en l’espai públic, ofereix un servei de mediació i prevenció de conflictes religiosos, organitza congressos i reunions d’experts, elabora materials i cursos de formació sobre diàleg interreligiós, i participa en les iniciatives internacionals de diàleg entre cultures de la UNESCO així com en diferents organitzacions de diàleg interreligiós, com ara la Iniciativa de les Religions Unides, la Conferència Mundial de Religions per la Pau i el Consell per al Parlament de les Religions del Món.
Per donar una resposta més ajustada a les realitats dels municipis, l’àrea desenvolupa plans d’acció adaptats a les necessitats i a les demandes dels ajuntament que ho sol·liciten. Actualment, té signats convenis de col·laboració amb els ajuntaments de Badalona, Barcelona, Blanes, Lleida, Rubí, Sabadell, Salt, Sant Adrià de Besòs i Vilafranca del Penedès.
També el Centre UNESCO de Catalunya gestiona, des de l’any 2005, l’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona (OAR), un servei de la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona obert a totes les entitats religioses i persones individuals.
Una altra iniciativa del Centre UNESCO de Catalunya va ser l’impulsar la creació de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR) a la qual ofereix suport logístic i serveis tècnics.
En totes aquestes actuacions el Centre UNESCO de Catalunya s’inspira, es fonamenta i es desenvolupa a través de la cultura de la pau, la defensa i la promoció del dret a la llibertat de pensament, consciència i religió, el reconeixement de la diversitat religiosa, la promoció de la tolerància i del diàleg interreligiós.
(Per a més informació podeu consultar http://www.unescocat.org; http://www.audir.org)

Rafa González és membre de l’Àrea de Diàleg Interreligiós del Centre Unesco de Catalunya

“Per favor, d’aquesta manera no…”

“Per favor, d’aquesta manera no…”, no són maneres aquestes dels bisbes de condemnar, d’excomunicar, d’excloure de la comunió… “per favor, d’aquesta manera no…”. Que deixin en pau als no creients, i als que som creients que ens deixin pensar, que ens deixin la nostra llibertat… la missió de l’Església és perdonar.

“Per favor, d’aquesta manera no…”, que no estem en temps de la Inquisició per condemnar tothom. El que fan és avorrir, apartar molta gent de l’Església… i que mai més no es podran recuperar. Fan molt de mal.
“Per favor, d’aquesta manera no…”, el que haurien de fer els bisbes és donar esperança, donar bons consells, animar els creients… que les esglésies es buiden però és per culpa de totes aquestes actituds. No han de condemnar, han de perdonar, i deixar que la gent decideixin per ells mateixos, que ja tenen prou seny.
No, amics, això no ho dic jo. M’ho deia en Fermín la setmana passada, un avi d’una residència a qui vaig a veure de tant en tant. No poso ni trec res més del que deia. El que no puc expressar prou fidelment, i em sap greu, és tota la força de la lamentació que tenia en Fermín. Ja ho heu endevinat: es lamentava de la condemna dels bisbes a través de Martínez Camino amenaçant amb l’excomunió, els diputats de Madrid que votessin a favor de la llei de l’avortament.
No és l’única persona que m’ha fet uns comentaris com aquests. Unes quantes n’hi ha hagut. Hi ha gent molt enfadada.
Recordo Joan Pau II condemnant la guerra d’Irak –que encara continua– i el recordo callant a Madrid davant el president del govern d’aleshores, no dient ni “mu” davant un govern que ens havia ficat a la guerra. Suposo que aquell dia el cap del govern deuria anar a combregar… i aquí no hi va haver cap condemna, cap excomunió, cap negació a donar la comunió…
Aquesta defensa de la vida que fan contra l’avortament –quan avui dia encara hi ha diversitat d’opinions científiques i no es posen d’acord, sobre a partir de quin moment hi ha vida humana– no és la mateixa que fan en altres camps: fam, injustícies, dictadures, repressions, esclavituds, sous indignes (dels qui cobren sous de misèria i els qui el seu sou és escandalós), sobre les guerres i tantes morts d’innocents… a mi em sorprèn aquesta doble mesura que tenim.
Una cosa els posa els pèls de punta: el sexe i les dones. Per què? No ho sé. M’ho imagino, però no ho sé.
Com ens deia l’evangeli els últims diumenges de l‘any litúrgic: estem al final d’una època… i n’hem de començar una altra. Amb altres personatges, amb altres horitzons, i Jesús al centre i al davant, ningú més.

Ramon Masachs és rector de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar