Una mirada trasbalsadora

Ha nevat tota la nit i no puc menys que quedar embadalida veient caure la neu i gaudir d’aquesta blancor tan lluminosa que ho embolcalla tot. És en el caliu d’aquest espectacle que m‘animo a escriure quelcom sobre el “marabú” del desert del Sàhara Algerià: en Carles de Foucauld.

Tindria 13 o 14 anys quan vaig llegir per primera vegada alguna cosa sobre el Germà Carles en un Cavall Fort. Aquell article em va impactar i l’únic que recordo és que allò em va posar en camí. Vaig buscar i, a poc a poc, vaig anar descobrint l‘apassionant experiència d’aquest home al qual reconec com un “buscador incansable de DÉU”!

BUSCAR… El que no puc oblidar, ni oblidaré mai, és la força penetrant de la seva mirada.

LA MIRADA, sí. La meva aventura “foucauldiana” va començar amb una MIRADA. La seva profunditat, la serenitat, la pau, la passió de la seva mirada em va trasbalsar i em va fer anar cap el meu interior per deixar-me MIRAR per JESÚS DE NATZARET, aquell Jesús per qui el germà Carles diu que “va perdre el seny”!

Dom Henri de Castries, un amic seu, va escriure d’ell: “Carles és capaç de tot, excepte, potser, d‘acceptar una direcció massa rígida. Hi ha en ell fusta de diversos sants. La seva sola presència és una predicació molt eloqüent.”

Per a mi, és algú en qui tothom, de la més gran diversitat, s’hi pot trobar comprès, proper. Hi ha qui el veu com un gran contemplatiu, amic del silenci, buscador de la intimitat amb Déu i hi ha qui el sent amic, el germà atent, que escolta, d’una tendresa exquisida, que es commou i que no para davant les necessitats dels altres.

El podem trobar estudiós de la cultura i amant de les lletres, investigador i gran lingüista, com també conreant el seu jardí, cuidant les palmeres o munyint les cabres quan  tenen una mica de llet. És un home accessible, molt humà i, de tan humà, tan de Déu! Parla de clausura i, en canvi, té la casa sempre plena de gent. No sé, viu com una mena de contradicció i és per això que en el germà Carles hi ha, com diu aquell amic, “fusta de diversos sants”.

Aquesta “presència tan present” que ens obre a l‘única Presència, és el que en recullo d’aquesta afirmació del seu amic: una presència que és una predicació eloqüent.

Ni predicar ni explicar l‘evangeli. Ell volia CRIDAR-LO amb la vida i això és el que fa. Quan parla d‘apostolat diu: el de l‘amistat. Això és, ser amics i, per tant, establir ponts, diàleg, talment com ell ho demostra amb els seus més propers que són musulmans.

El que em colpeix i m‘esperona més del germà Carles és que deia que la clau de l‘evangeli està en “Tot allò que feu a un d‘aquest més petits, és a mi que m‘ho feu”. Sí, aquesta identificació amb els petits, amb qui pateix, amb qui penosament afronta la vida de cada dia, perquè Jesús s’hi ha identificat primer! Aquesta clau el fa anar molt lluny i és per això que es fa estimar i el amics li diuen “marabú”: “L’home de Déu”!

Deixem-nos MIRAR. Acollim totes aquestes mirades que ens adrecen al llarg del dia  i que, dolçament, ens permetin teixir llaços que ens facin ser constructors d’un món on hi regni la justícia, la llibertat i la pau, tal com ell va desitjar i pel que tant va lluitar i pregar. Per aquests valors va perdre la vida i perdent-la, la seva vida és portadora d’una fecunditat que ni ell mateix podia sospitar.

Rosaura
Germaneta de Jesús
Podeu consultar: www.carlosdefoucauld.org

Anuncis

El diàleg interreligiós (2)

dialeg-interreligiosAra ja sabem que hi ha diferents nivells de diàleg, que no podem dialogar de qualsevol manera, ni hem d’“utilitzar” el diàleg com si fos un instrument que simplement ens permeti viure amb tranquil·litat, perquè no seria altra cosa que una indiferència disfressada d’educació i de tolerància, que en tindria prou amb aconseguir una superficial coexistència, sense cap interès per resoldre els possibles conflictes de fons i, ni molt menys, un intent o un signe de comprensió de les diverses creences que hi ha al voltant nostre. Aleshores hem de tenir molt clar que el nostre primer objectiu és el de crear un model de convivència i de comunicació, en què a poc a poc es vagin donant les condicions d’una relació entre iguals, i crear uns espais de pregària comuna, de compartir les experiències de fe, de treball per la justícia, així com de recerca de la veritat. Si no ho fem així, renunciaríem a l’esperança de la construcció d’un món més just, més humà.

¿Per què hauríem de crear un model de convivència? Perquè la nostra forma d’estar en el món, la nostra estructura com a éssers humans és la de ser amb els altres, és a dir, que ja per naturalesa ens marca el caràcter dialogal, som éssers socials; perquè jo només em puc conèixer a mi mateix en relació amb l’altre. Negar aquesta dimensió social ens porta a la destrucció de la persona mateixa. I, com ha de ser aquesta comunicació?

  • Ens comuniquem a través de la paraula, que no és un simple parlar, sinó des de la raó, amb l’interès de crear una cosmovisió comuna que ens permeti  entendre’ns. Això no vol dir creure el mateix, sinó pensar amb una lògica similar. Per exemple, hi ha problemes de comprensió quan, fent servir una mateixa paraula, uns i altres li donen un sentit diferent: Déu, inspiració, obediència, autoritat… o el problema d’entendre’s quan un es mou en una raó pre-moderna i l’altre ja ha passat per la il·lustració.
  • És imprescindible estar oberts a la sorpresa (no ho sabem tot) i deixar-se interpel·lar per unes raons que tindran conseqüències en la vida moral (pràctica) i política. Aleshores, el diàleg és també una alternativa al fonamentalisme i a l’integrisme religiós, a la vegada que ens obrirà els ulls de la comprensió a pràctiques culturals que són diferents de les nostres. Una actitud que ens demana
  • sinceritat i respecte, perquè abans de llençar-nos al diàleg interreligiós, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, hem de saber quines són les nostres certeses i els nostres dubtes, què es fonamenta en l’Evangeli i què fa aigües per manca de consistència. Hem de saber argumentar allò que creiem, saber exposar les nostres raons, i escoltar les raons de l’altre.
  • Volem dialogar no per imposar sinó per “oferir” la nostra “veritat” i experiència de Déu en Jesucrist. Si creiem que les altres religions ens han enriquit amb la seva experiència de Déu, també hem d’estar convençuts que nosaltres podem enriquir la seva pròpia experiència. No volem que tothom pensi igual perquè la uniformitat no seria altra cosa que un signe de l’empobriment del món religiós.
  • Si sabem escoltar, si no anem a imposar la nostra fe, serem capaços de vibrar amb l’experiència espiritual de l’altre. No anem a negociar la convivència en una societat comuna, ni volem convergències teològiques que justifiquin els nostres interessos, el que cerquem és la veritable comunió entre les persones.
  • Tot plegat ens porta a creure que la finalitat del diàleg no pot ser una negociació teològica. No es tracta de veure si nosaltres podem dir més o menys sobre Jesús o sobre Déu que els altres,  no volem sumar coneixements, perquè només en podria resultar una posició eclèctica que no satisfaria ningú. El que hem de valorar nosaltres i el que ens enriqueix és que aquest diàleg posa de manifest la riquesa simbòlica de la humanitat i les diverses manifestacions del sagrat, del diví o del misteri en la història de la humanitat, en una interacció entre la idiosincràsia d’un poble i la revelació del diví en una cultura determinada. És un coneixement i una lliçó per a no caure en les confrontacions del passat que van menar els pobles, les religions i les esglésies als  enfrontaments i a les guerres i, en definitiva, a l’odi i a la destrucció.

El diàleg sempre ha de ser possible, només hem de buscar les condicions idònies, respectar l’altre i estimar.

Roser Solé Besteiro

El papa a Chiapas

L’Agulla em demana unes paraules escrites pel que fa al viatge del papa a Chiapas; és molt probable que una descripció del que hem viscut pugui ésser molt variada, segons la persona que la faci; dic això perquè entenc que el que se’m demana no és una narració de l’estada del papa aquí, sinó que el que es pretén és que algú que ha participat de l’esdeveniment pugui compatir millor el que s’ha viscut, i no tant l’explicar el que ha succeït.

El primer que em surt de dir éspapa-chiapes que la iniciativa i el fet històric d’aquest viatge, ha estat un desig o quasi una necessitat del papa; ho dic perquè hi ha hagut molts fets que indiquen o ens fan saber que de diferents instàncies, unes del poder polític i altres del poder eclesiàstic, es feia tot el possible per eliminar el viatge fins aquí, es volia que el papa anés a altres indrets i que prescindís del de Chiapas.

Sabem que ell, el papa,  es va imposar dient que la seva principal motivació del viatge a Mèxic tenia dos aspectes irrenunciables.

El primer, estar amb la Mare de Déu de Guadalupe, cosa que va fer de manera immediata. Jo vaig comptar amb el rellotge els minuts que va durar la seva pregària, assegut davant la imatge de la Verge, i van ser vint-i-tres minuts.

I el segon motiu: apropar-se i comunicar-se amb els indígenes de Chiapas. Aquesta determinació va comportar, no diré enfrontament, però sí confrontació amb força instàncies: les del Estat, com també algunes de l’Església, a més dels  de la comitiva com els encarregats del protocol, o els de la litúrgia.

Per exemple, eren una dificultat la presència i el protagonisme de les dones a l’altar, l’ús dels idiomes indígenes, la pràctica habitual, amb els seus ritus, de les celebracions a les comunitats, etc. Tot plegat era una gran dificultat.  Va ser el papa en persona qui va decidir i imposar que es seguís el ritual amb les formes i costums indígenes, les pròpies d’aquest poble; ell, a l’homilia, la va començar amb una frase en idioma indígena: Li smantal kaj valtike toj lek (“La llei del Senyor és perfecte del tot, i reconforta l’ànima”) i en el gruix del seu discurs o reflexió, va citar el Popol Wuh, llibre de relats mítics dels Maies, que és un document religiós indígena d’abans de la colonització dels espanyols. Tot un gest del reconeixement de la relació d’aquests pobles amb nostre Senyor, amb la divinitat abans i en l’ara del cristianisme.

Després d’aquesta celebració multitudinària, de milers de persones, majoritàriament indígenes i pobres, va arribar a casa per dinar amb representants de les instàncies indígenes de la diòcesi: dues persones de cada instància; eren dels més pobres, triats o designats per les pròpies comunitats.

Vaig saber que aquest àpat amb aquesta gent va ser una ocasió perquè el papa Francesc expressés que es trobava amb quelcom que desitjava profundament.

Després d’aquest àpat, va ser per a mi l’ocasió de saludar el papa, vaig poder dir-li el meu nom, que soc capellà obrer, que a Catalunya visc en una comunitat dels Drapaires d’Emmaús, de les dues mateixes que ell acompanyava quan era Arquebisbe de Buenos Aires; crec que aquest detall va promoure que ell fos expressiu i afectuós amb mi.

La cloenda de la jornada va ser la de baixar a la Catedral, plena a vessar, de malalts amb cadira de rodes i d’ancians o persones envellides; el papa va més que saludar tots el malats asseguts a la seva cadira de rodes, els va fer abraçades i petons un per un; va ser un espai i un temps d’emoció continguda.

Aquí el vaig poder saludar novament, i tots dos vam poder expressar empatia i cordialitat.

Així es va cloure l’estada del papa Francesc a casa nostra: amb una pregària davant del lloc on reposen les restes del bisbe Samuel Ruiz García, que va sevir la diòcesi de San Cristóbal de l’any 1960 fins el 2000.

Crec poder dir que aquesta estada del papa, en aquesta terra, ha estat un reconeixement per part d’ell del que són i signifiquen els pobres en el projecte de Déu.

Romà Fortuny

L’esquerra i la religió. Per una política propositiva

A mitjan setembre, a Alacant, el flamant secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va insistir en que “cal derogar el Concordat amb la Santa Seu”. No és nou, això. El seu antecessor i la seva rival al congrés anterior hi coincidien. Els seus tres contrincants a les primàries, també. Tot i que no sé trobar que això sigui, com estan les coses a Espanya, cap prioritat, m’imagino algunes de les raons per les quals aquest tema apareix, recorrentment, en un país amb relacions conflictives entre el progrés i l’Església. Política i religióI amb precedents (desamortitzacions, persecució religiosa, nacionalcatolicisme…) que no han resolt res. Amb tots els seus defectes i alts i baixos, el període democràtic iniciat amb la Constitució de 1978 (amb vigència del Concordat modificat el 1976 i 1979) és el que ha permès, d’una banda, una major estabilitat a les relacions de l’Estat amb l’Església, així com a la resta de confessions, que s’han anat assimilant a les seves condicions legals, com, de l’altra, el desenvolupament de polítiques de progrés al marge del que opinin els bisbes. O en contra.

Una aproximació racional obligaria, en tot cas, a veure primer en què afecta aquest acord de rang legal i quines conseqüències tindria la seva derogació. Quant a la llibertat religiosa, quant a la situació dels ensenyants de religió (no només catòlica) així com la controvertida assignatura, quant al finançament i la fiscalitat dels programes socials, dels béns d’interès històric i de les pròpies parròquies (en molts casos, elements cohesionadors de la comunitat), quant a la validesa civil dels matrimonis canònics… I, en tot cas, decidir després.

Em temo, però, que això és massa feina i descansem en els prejudicis en els quals l’Església, segurament ajudada per  propis, tot s’ha de dir, s’enduu la palma de privilegiada, reaccionària i malèvola. No li passa tan sols al PSOE. Aquestes presses li entren en comprovar les pròpies dificultats per construir una alternativa sòlida al PP a qui, de retruc, li “regalen” l’honor de ser un partit identificat amb el cristianisme i amb polítiques més realistes en l’àmbit religiós. Cosa que els governs de González o Zapatero, o les enquestes sobre adscripció religiosa dels votants, desmentirien.

Per desgràcia, el prejudici d’un marc mental dualista (allà els banquers, els bisbes, els empresaris, els botiflers, aquí “el poble”) s’estén també en altres formacions al marge del PP. IU (aquí ICV) i Podemos, si pot ser, amb més bel·ligerància. ERC (excepte quan governava Carod), així com UPyD i Cs, in albis. Els partits nacionalistes, com es comprova ja amb els acords d’EA amb Bildu, s’hi van “contaminant”. I el PSC, depèn. Quan oblida d’on ve, i on va, comet aquests mateixos errors.

Quins errors? Sobretot, el de considerar la religió com un element a controlar i limitar, a enviar a l’espai privat (a l’odiós armari) enlloc de veure-hi una dimensió inexpugnable de l’experiència humana, individual i col·lectiva, que convé desplegar amb llibertat i amb rigor (d’aquí les classes de religió), com passa amb la resta de dimensions de la persona. I el de menystenir el rol de les organitzacions religioses que, plenes de defectes, sí -més o menys com la resta d’institucions, totes en crisi-, però peces claus en un estat mancat de xarxes sòlides de cohesió, tant en l’àmbit assistencial, com en l’educatiu, el sanitari, el cívic o el cultural.

A l’esquerra li convé tenir una política propositiva davant el fet religiós, perquè, entre d’altres coses, pot ajudar a complir uns quants dels seus objectius. Així es fan majories serioses, sòlides i eficaces sense les quals l’esquerra no deixa de ser un posat, divertit o patètic, en un saló.

Ramon Bassas és militant del PSC

En la mort de Maria Mercè Farran i Andreu

Publiquem aquí uns fragments de la introducció i l’homilia pronunciats pel P. Mateu Sanclimens, caputxí, en l’enterrament de Maria Mercè Farran i Andreu, que patia paràlisi cerebral i va morir a causa d’un càncer el passat 20 de maig, als 46 anys.

Introducció de la celebració
Morir és quelcom seriós. Però la mort no sempre és dramàtica. A vegades és simplement el final natural d’un procés vital. Altres vegades, però, és el resultat d’una certa violència de la naturalesa, per exemple per malaltia, com és el cas de la Maria Mercè Farran i Andreu. Tanmateix, malgrat les molèsties de la malaltia, fins i tot amb moments dolorosos i angoixosos, la Maria Mercè ho ha pogut anar suportant perquè s‘ha vist molt acompanyada i rodejada de les atencions i de l’afecte de de persones que se l’han estimat moltíssim. Per als parents i amics que l’hem estimada, el seu comiat ens resulta dolorós, sobretot per a la Pilar, la mare. La partença és trista. Però, dintre la tristesa, he de confessar que, aquest comiat, el visc amb serenitat, perquè el veig com l’alliberament d’una situació que començava a presentar-se dramàtica, sobretot per la por o temença que la Maria Mercè tenia d’aquest pas al desconegut. Se l’imaginava horrible.Estic content d’haver-la anat a veure fa poc i d’haver-li portat la comunió. Hi vaig anar amb un altre frare, en Vicenç (que, a més, és metge de professió) i junts vam intentar asserenar-la i animar-la, cosa que penso que vam aconseguir força.Estic content, a més, d’haver parlat amb ella per telèfon fa quatre o cinc dies. Em va semblar que continuava vivint la seva situació amb força serenitat, esperant que tornéssim a visitar-la, però (em va dir) que abans telefonéssim, ja que podria ser que d’aquí a uns quinze dies hagués d’anar a l’hospital.Estic content, a més, perquè puc ser aquí ajudant a fer aquesta pregària de comiat. Als frares, no sempre ens és possible disposar del temps per a coses que voldríem. Però avui sí, igual com vaig poder acomiadar el meu propi pare, la mare i la germana. Avui ho faig per a aquesta germaneta estimada, la Maria Mercè, que vaig conèixer de ben petita, per allà els anys 1967 o 68, quan jo era consiliari de l’Agrupament Escolta del qual el Ramon Farran, el pare, n’era el cap, i els seus fills, llobatons.També considero positiu, en aquest cas, que sigui la mare i siguin els germans grans els qui enterrin la filla petita, i no al revés, ja que per a ella hauria estat tremend veure morir la mare i els germans. Per tant, dono gràcies a Déu per com han anat les coses.Finalment, deixeu-me dir que la fe ens ajuda a viure aquest comiat en sentit més positiu. Per als cristians, la mort és un traspàs a una altra etapa de la nostra existència. Diem que quan morim som enduts al cel, o que ens despertem al cel. També la mare de Jesús, Maria, va adormir-se en el Senyor (va morir) i va ser assumpta al cel. Potser és una creença infantil? Doncs bé: per què no ser una mica infants? Jesús, gran mestre espiritual, més ben dit, el Fill de Déu, ens ha parlat clarament d’aquesta vida en Déu, el Pare, i com nosaltres hem de ser confiats com els infants. Sobretot els qui durant la vida terrena han hagut de ser més infants i més dependents dels altres, tenen el dret o privilegi de poder confiar més i d’esperar que Déu els aculli en la seva glòria. És el cas de l’estimada Maria Mercè.
Homilia
La Maria Mercè tenia una mica de raó quan deia que jo tendia a tractar-la encara com una nena. Per això la darrera vegada vaig anar a visitar-la amb un company frare, perquè es trobés més lliure per obrir-se com una persona madura que era. Potser jo no em feia prou càrrec de la maduresa interior que havia anat adquirint… De fet, al llarg de la seva vida ha demostrat ser molt lluitadora, proposant-se ser una persona útil en tots sentits, també econòmicament parlant. Cert que la Pilar, la seva mare, l’ha cuidada constantment, dia i nit; però també ella vetllava per la mare, perquè no li passés res de mal. La seva darrera recomanació que em va fer fou que telefonés de tant en tant a la mare perquè necessitava el meu suport, tant o més que ella mateixa.I econòmicament, també va voler ser útil, i ho va aconseguir, a costa costa –és clar– d’haver de passar bastants anys venent cupons de l’ONCE enmig del carrer o de la plaça (sense caseta protectora), havent de suportar fred i calor. Horari: de les set del matí fins a les dues del migdia.La Maria Mercè ha estat una gran lluitadora, esforçant-se al màxim per superar les seves limitacions i havent de tenir paciència envers la gent dita voluntària, que no sempre eren prou seriosos. Ella era molt sensible a la falta d’atenció que creia que se li devia…(…)La mort física és com el crepusclñe de la vida, però espera una albada, el Naixement d’un nou dia, un raig de sol i d’esperança. Tenint Jesús amb nosaltres, anhelem que l’amor esdevingui més pur i l’amistat molt més sincera…

La comunitat familiar Vallparadís

Fa uns mesos la Mònica Estruch, de la Comunitat familiar Vallparadís de Terrassa, em va proposar d’anar a viure amb ells una setmana. Aquesta proposta, que al principi pot sorprendre una mica, sorgeix d’una avaluació anual que fan com a Comunitat. Volien vivenciar d’una manera més propera i concreta l’acollida a alguna persona i a casa seva. I vaig acceptar aquesta proposta, si més no ho vaig trobar com molt original (val a dir que tot i que ens coneixíem, tan sols ens havíem vist dues vegades!).Aquesta setmana he estat vivint a Terrassa. Els matins anava a treballar i a la tarda me n’anava directa cap a Terrassa, sense passar per casa ni pel barri.A la Comunitat Vallparadís hi viuen dues famílies, d’edat semblant a la meva, amb tres3 criatures cadascuna: la Sussi i el Xavi amb la Júlia, el Guim i la Rita per una banda, la Mònica i el Joan amb l’Eloi, en Biel i l’Aina per una altra banda. En total deu persones i amb mi onze. No está malament!Em surt un donar gràcies per moltes coses viscudes i descobertes (la revisió de vida ens ajuda a agrair i celebrar allò minúscul de la vida).He viscut amb ells la seva quotidianitat: aixecar-nos, anar a treballar, tornar a casa per jugar (els nens m’esperaven per fer la típica partida de parxís!) , xerrar, fer les tasques domèstiques (he fet pa i iogurts de manera casolana!!!!!), àpats, fer pregària, llegir el conte i fer la ronda del petó de bona nit…, moments personals (sí, sí, amb 11 persones és possible i a més es vetlla perquè pugui ser possible!) i moments col•lectius. Aquests moments col•lectius poden ser de tota la Comunitat (la pregària setmanal), i també pot ser moments per a cada família. O moments per a les criatures (sopen junts) i moments pels adults (sopar, pregària a la nit). L’espai físic hi ajuda. És una casa molt gran que permet espais personals o familiars i espais comuns.És una comunitat que educa en la corresponsabilitat (des dels més petits fins als adults. Tothom es responsabilitza d’alguna tasca, des de canviar el paper de vàter, canvi de tovalloles fins portar l’economia familiar).És una casa on es juga molt, on es llegeix molt. És una casa on es cultiva la cultura i el consum responsable. És una comunitat on està molt ben treballat el gènere en grans i petits. És una comunitat on es respira espiritualitat. Un vespre em va fer molta gràcia perquè un dels més petits, en Biel, de 3 anys, m’estava esperant per anar junts a pregar. Estava entusiasmadíssim de fer pregària! Una manera de fer pregària amb els més petits són formulacions com “jo estic contenta, jo estic content perquè m’he banyat a la piscina, perquè ja estic de vacances, perquè tenim una convidada a casa, perquè m’ho he passat molt bé jugant al casal” . Aquestes van ser les seves accions de gràcies…. S’educa en els hàbits d’asseure’s una estoneta, de fer silenci, d’escoltar-se els uns i els altres…A meitat de setmana vaig tenir un regal col•lateral: vam anar a sopar a la Comunitat Can Tres de Sant Cugat, també en el mateix format de dues famílies amb criatures. A diferència de la Comunitat de Terrassa, aquí els espais físics per família estan separats dels espais comuns. O sigui que va ser un sopar a tres bandes: Terrassa, Sant Cugat i Sant Andreu.D’aquesta manera natural ens hem anat coneixent i estimant. En aquesta setmana el meu cor s’ha eixamplat una miqueta més… gràcies a l’Aina, en Biel, la Rita, l’Eloi, en Guim, la Júlia, en Joan, la Mònica, el Xavi i la Sussi!

Marta Digon és militant d’ACO

Un capellà de poble

Si us he de ser sincer, quan em van demanar que fes un testimoni sobre el meu ser capellà de poble, em vaig quedar ben sorprès; a un barceloní com jo –de fet sóc del barri del Congrés– li demanen un testimoni com si fos de poble… però la vida és així de curiosa, tu que ets de ciutat i vas a parròquies de pobles, i en canvi d´altres companys que feien bandera de ser del “tronxo” ara estan a ciutat…
Què destacaria del meu ser capellà de poble, als pobles, o com vulgueu dir-ho?
En primer lloc dir que ets capellà de diversos pobles, i de diverses parròquies. En el meu cas visc –o diria que dormo i menjo– a Esparreguera amb el rector del poble, i hi dono un cop de mà en la mesura que puc i convé, i sóc rector de Collbató, i de les parròquies de Santa Maria i la de Sant Pau de la Guàrdia al Bruc. Com ser present a tot arreu, com fer-t´hi present enmig dels pobles, estant al servei de tots, sense que es pugui dir que estàs més per uns que pels altres? La veritat és que al principi em va costar bastant situar-me, però ara tinc el sistema de distribuir el temps de manera de ser arreu en la mesura que pots, això sí intentant rendibilitzar esforços; el despatx parroquial el faig a Collbató per a les tres parròquies, i tinc posat el número del meu mòbil i de Collbató perquè la gent em pugui trobar.
En segon lloc que intento viure-ho des de la proximitat amb la gent; pot semblar “cursi” però per mi la gent dels meus pobles és la meva família. Evidentment que tinc uns pares i uns germans que estimes i amb els quals intentes mantenir el caliu malgrat la distància, però tinc clar que la meva gent són els dels pobles, i sento que la meva vida té sentit en tant que és donant-la per ells…
En tercer lloc, i lligat amb l´anterior, des de l´agraïment a Déu per la riquesa que tenim a les nostres comunitats… tots els capellans suposo –però els de poble ho tastem molt– constatem que tenim una gent que està a totes, al peu del canó, fent-te costat tant pastoralment com humanament… poder agrair a Déu tenir una gent que des d´anys i panys que estimen la comunitat, que s´hi dediquen… és un gran tresor… i això viscut des d´un cert astorament; quin tresor que tenim en l´Església; quantes formiguetes en aquests laics i laiques compromesos… i en el meu cas són un regal immerescut perquè vaig arribar i ja ho eren, i quan em canviïn –quan Déu i el bisbe vulguin– ells seguiran al peu del canó. Realment tenim tanta gent, i tan vàlida! Als pobles constatem i agraïm la riquesa dels carismes que dóna l´Esperit, i són motiu d´admiració i agraïment a Déu, com a mínim per a mi.
I junt a això la tasca a nivell d´arxiprestat, acompanyar com a consiliari els joves, especialment als del moviment de la JOC, fer de secretari de les reunions de capellans… Als pobles l´arxiprestat té molta importància, i més que n´haurà de tenir, per coordinar esforços de militants, religiosos i capellans. Quan la gent critica els joves, que no hi són… és veritat que abans en teníem més, però penso, quina pena que aquests joves tan ferms i compromesos que tenim als moviments no se sentin prou recolzats i acompanyats… hi ha molta gent que els critica que si sabessin la feina amagada, generosa i despresa que fan, potser serien més prudents en els seus judicis… són pocs? Potser si, però presents i actius allà on són… els nostres joves estan fent de catequistes, d´iniciadors, de monitors i de caps, representant a la JOC al bisbat, fent moviment des de càrrecs nacionals, o tants llocs… I també la presència al Cau de Martorell. Una tasca que és molt de presència, d´acompanyament, d´ajudar els caps a fer la seva tasca compromesament… potser voldries poder-ho fer més profundament? Sí, però és la teva gent, i que sentin que poden comptar amb tu, dóna sentit al teu ser capellà…
En definitiva, per mi, ser capellà de poble és viure implicadament la teva pertinença al poble, a la gent, i donar gràcies a Déu per tot el que Ell fa en el seu Poble, i per deixar-nos ser uns instruments al seu servei.

Pep Aguilar és capellà