Pindoletes de youtubers

Recomanacions per airejar l’estiu

Sort en tinc, de tenir una companya de feina de vint-i-tants anys, que amb molta paciència em va introduint en alguns aspectes de la vida dels joves. I entre aquests aspectes hi ha la figura dels youtubers: gent que llança el seu missatge a la xarxes a partir de petits vídeos en què ells o elles són absoluts protagonistes. Alguna d’aquesta gent aconsegueix fins i tot viure d’això. A mi em resulta una forma de comunicació xocant, perquè és molt directa, perquè alguns youtubers fan una notable exhibició d’ego, perquè l’estètica no m’agrada gaire, i perquè em costa entendre el llenguatge que utilitzen, no sempre comprensible per als no iniciats.

Per contra, el punt de vista sol ser molt original, la pedagogia que alguns fan servir és excel·lent i s’aborden qüestions que de vegades la meva generació no ha gosat encarar per la vida directa.

Voldria parlar-vos de tres.

Daniel Pajuelo, un jove capellà marianista, profe de secundària, enginyer, informàtic i educador, que compon i canta raps. Cal vèncer el prejudici del collet (que es posa a estones) o un llenguatge més clàssic del que estem acostumats. Però el contingut està molt bé. No defuig temes complicats i difon un cristianisme profund, obert, comunitari i desacomplexat. Cultura de masses que ell aborda –sembla– intentant respondre la molta gent que li escriu. Escoltar-lo ajuda a entendre millor la complexitat del món dels joves i estimula a aprendre a expressar la fe d’una manera propera. Interessant perquè també permet una visió més plural del cristianisme, cosa que no fa mal.

Jaime Altozano, músic i, si no vaig errada, matemàtic. Capaç de parlar per tota l’eternitat de la música de videojocs, però capaç també d’explicar què és una fuga a partir de la música de Pokémon i de Bach. Fantàstica la seva anàlisi de la música del Senyor dels Anells. M’encanta la seva capacitat d’explicar qüestions musicals de fons a partir de la música electrònica, de videojocs i de cinema. La seva feina ha estat utilitzada, sense explicar-ne la font, en algun programa d’en Ramon Gener.

Ter. Una youtuber arquitecta. Agressiva, amb un llenguatge que costa de seguir i poques ganes de ser políticament correcta. Té la gràcia d’explicar coses molt complexes a partir de la cultura pop. La veritat és que no entenc gaires coses de les que diu, però em serveix per adonar-me que hi ha mons paral·lels.

Mercè Solé

Anuncis

Raimon, Serrat, Llach.

Ara que ja va sent hora de començar a recosir una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, tornar a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya impura i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar.

Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:

De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu si un es fixa bé en la lletra (i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.

De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, per què no, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.

I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part rellevant de la banda sonora d’aquells anys 70 en què tots miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.

Josep Lligadas

Abadessa

“Des de Constantinoble a Castella, des del s. IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas, anar descobrint la història silenciosa de moltes protagonistes de l’art”… (L’Agulla n. 102. Maig 2017”. “Per airejar el Cervell”). Maria Antònia Bogónez Aguado recomana “Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras”, de Música Ensemble.

I, entre la relació de compositores hi és Hildegarda de Bingen (1098-1179) nascuda prop d’Alzey, en el Hesse renà. Admiro aquesta dona que fou superiora de monestirs, a la qual vaig descobrir en un petit llibre d’acurada edició que portava a la meva bossa perquè llegint-lo es feia més curta l’espera a la consulta del metge.

Hildegarda m’atreu i des d’aquest segle XX ens podem sentir a prop d’ella. És poeta i música, ha deixat 77 cants de lloança. Visionària, teòloga, abadessa, metgessa, ha deixat estudis sobre les virtuts curatives de la Natura, encara que l’autor del llibre ens fa l’advertiment que hem d’anar en compte sobre “la interpretació científica d’una revelació d’origen diví”.

Hildegarda, amb la seva mística i el posat d’abadessa (vint anys al monestir de Disibonberg i ho és als 30 anys i el 1147 funda el seu propi monestir). Tracta en els camps de la salut psíquica, física i espiritual. També sobre temes d’ecologia, que aborda amb llenguatge acurat i creatiu. Sí, és una creadora de llengua i vocabulari.

Us recomano aquest llibre que ens acosta a l’època medieval i a les seves dones, a les quals no puc estar-me d’admirar.

Dones místiques. Època medieval, J.J. de Olañeta, editor. Els petits llibres de la saviesa, apartat 296.07080. Palma de Mallorca

Altre llibre de la mateixa col·lecció: Dones místiques. Segles XV-XVIII.

Maria Josefa de Fuenmayor

Sobre la manera d’escoltar música

RECOMANACIONS PER AIREJAR L’ESTIU

Les vacances són canvi de ritme i temps per compartir el temps. Temps d’experiències compartides i experiències que poden ser noves o les de cada estiu… i una de les experiències que és fàcil de compartir és el fet d’escoltar música.

A casa a tota hora, festius i vacances, hi sonava el tocadiscos -els més joves ja no fan servir aquesta paraula. Repertori variat i a gust dels quatre de la casa. Dos nivells d’edat, potser dos o quatre gustos musicals diferents i per tant, durant un temps, vàrem haver de democratitzar l’ús del tocadiscos. Ara la meva música, ara la teva. Però a la llarga, amb mútua paciència i alguns anys, el pacte ja no va caldre. Tots quatre vàrem enriquir les nostres preferències musicals amb altres gustos, noms i estils. Estic satisfet d’haver comprat música per la influència dels fills i que ells hagin descobert alguna joia amagada entre els vinils de casa.

Darrerament ha canviat la manera d’escoltar música. D’entrada ja no s’estila escoltar un disc o CD sencer. Els aparells mòbils, l’Spotify i altres invents, fan que la temptació de saltar d’aquell moviment del concert a la tercera cançó de no sé quin altre disc sigui gran. I així perdem l’oportunitat de copsar el sentit de les obres senceres. Un exemple de consum ràpid i satisfacció immediata, però potser no del tot completa. Però faig parar atenció en un altre fenomen: l’ús generalitzat dels auriculars. Els auriculars portaran a la fi de compartir la música?… No, no parlo de l’aparell de música a la platja, ni del cotxe en el semàfor tremolant per les vibracions dels altaveus… Parlo d’escoltar música amb la família i els amics.

Reservem els auriculars per no molestar a la platja o a l’autobús. Redescobrim que l’aparell que tenim a la sala d’estar sona molt millor que el nostre mòbil. Escoltem allò que per nosaltres és bona música, i siguem una mica atrevits: al capvespre tanquem l’aire condicionat, obrim les finestres i que corri l’aire, busquem el volum adient –ni molt ni poc– i deixem sentir la nostra música al veí… Potser l’endemà ens el trobarem i ens dirà …què escoltàveu ahir?… em va agradar!

Albert Farriol

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras.

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras. DeMúsica Ensemble (www.demusicaensemble.com)

A poc a poc es va desvetllant que al llarg dels segles noms de dona també han fet pintura, filosofia, medicina o art. En aquest cas, un conjunt vocal murcià de veus femenines ha tret la pols a música que va néixer entre les parets de convents, escrita per mans de religioses. Des de Constantinoble a Castella, des del segle IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas a anar descobrint la història silenciada de moltes protagonistes de l’art. Kassia, Hildegarda de Bingen, Sulpitia Cesis, Chiara Margarita Cozzolani, Gracia Baptista, Bianca Maria Meda i Isabella Leonarda ens permetran de passejar per l’espiritualitat cristiana i monàstica de vuit segles de la seva mà i notes.

S’agraeix la feina d’investigació i les veus cuidades i acurades de DeMusica Ensemble. Gràcies per obrir-nos a la nostra història i posar a les nostres oïdes aquestes precioses melodies.

Es poden demanar discos seguint les instruccions del seu web.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Quan tothom viurà d’amor

A L’Agulla anterior Ignasi Forcano encapçalava el seu escrit amb el títol d’aquesta cançó i en reproduïa la tornada:

Quan tothom viurà d’amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Deia que l’havia sentida cantar anys enrere a la Marina Rossell i el Lluís Llach. En efecte, una de les cançons del disc Barca del temps (1985) de Marina Rossell era aquesta, interpretada conjuntament amb Lluís Llach (la trobareu en aquest enllaç). Es tracta d’una cançó del quebequès Raymond Lévesque (autor i compositor de cançons, poemes, novel·les, obres de teatre… nascut el 1928), el títol original de la qual és Quand les hommes vivront d’amour, i que l’actor i director de teatre Joan Ollé va adaptar al català. En aquest enllaç hi trobareu la lletra en català, i en aquest altre la trobareu interpretada per l’autor el 2006, amb la lletra original en pantalla, quan la cançó feia 50 anys. Raymond Lévesque la va compondre el 1956 estant a París durant la guerra d’Algèria per expressar el seu dolor i la seva queixa. En francès aquesta cançó, una de les més populars al Quebec, l’han interpretada moltíssims cantants i ha estat traduïda a moltes llengües.

Josep Pascual

La Passió segons sant Joan. Bob Chilcott.

Concert a la catedral de Sant Feliu de Llobregat. 1 d’abril de 2017 a les 6 de la tarda.

Programar música cristiana contemporània és tot un acte de gosadia cultural, perquè es tracta d’un gènere molt minoritari: per clàssic i per cristià. Per això és d’agrair que la Coral Sant Esteve, l’Escolania i Cor Jove d’Olesa de Montserrat i la Jove Orquestra del Montserratí hagin preparat la interpretació d’aquesta obra de Bob Chilcott. I que la catedral n’ofereixi una interpretació, arriscant-se amb una obra poc coneguda.

La Passió segons Sant Joan de Bob Chilcott, una obra amb tres solistes i cor, quintet de vent-metall, percussió i orgue. Té una durada d’una hora. Segueix el format establert per J.S. Bach: la història narrada en recitatiu per un evangelista (tenor), intercalat pel cor, que interpreta la multitud, i amb Jesús i Pilat com a solistes; deixant pas a corals i meditacions per part del cor.

Val la pena anar-hi.

Mercè Solé