Sobre la manera d’escoltar música

RECOMANACIONS PER AIREJAR L’ESTIU

Les vacances són canvi de ritme i temps per compartir el temps. Temps d’experiències compartides i experiències que poden ser noves o les de cada estiu… i una de les experiències que és fàcil de compartir és el fet d’escoltar música.

A casa a tota hora, festius i vacances, hi sonava el tocadiscos -els més joves ja no fan servir aquesta paraula. Repertori variat i a gust dels quatre de la casa. Dos nivells d’edat, potser dos o quatre gustos musicals diferents i per tant, durant un temps, vàrem haver de democratitzar l’ús del tocadiscos. Ara la meva música, ara la teva. Però a la llarga, amb mútua paciència i alguns anys, el pacte ja no va caldre. Tots quatre vàrem enriquir les nostres preferències musicals amb altres gustos, noms i estils. Estic satisfet d’haver comprat música per la influència dels fills i que ells hagin descobert alguna joia amagada entre els vinils de casa.

Darrerament ha canviat la manera d’escoltar música. D’entrada ja no s’estila escoltar un disc o CD sencer. Els aparells mòbils, l’Spotify i altres invents, fan que la temptació de saltar d’aquell moviment del concert a la tercera cançó de no sé quin altre disc sigui gran. I així perdem l’oportunitat de copsar el sentit de les obres senceres. Un exemple de consum ràpid i satisfacció immediata, però potser no del tot completa. Però faig parar atenció en un altre fenomen: l’ús generalitzat dels auriculars. Els auriculars portaran a la fi de compartir la música?… No, no parlo de l’aparell de música a la platja, ni del cotxe en el semàfor tremolant per les vibracions dels altaveus… Parlo d’escoltar música amb la família i els amics.

Reservem els auriculars per no molestar a la platja o a l’autobús. Redescobrim que l’aparell que tenim a la sala d’estar sona molt millor que el nostre mòbil. Escoltem allò que per nosaltres és bona música, i siguem una mica atrevits: al capvespre tanquem l’aire condicionat, obrim les finestres i que corri l’aire, busquem el volum adient –ni molt ni poc– i deixem sentir la nostra música al veí… Potser l’endemà ens el trobarem i ens dirà …què escoltàveu ahir?… em va agradar!

Albert Farriol

Anuncis

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras.

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras. DeMúsica Ensemble (www.demusicaensemble.com)

A poc a poc es va desvetllant que al llarg dels segles noms de dona també han fet pintura, filosofia, medicina o art. En aquest cas, un conjunt vocal murcià de veus femenines ha tret la pols a música que va néixer entre les parets de convents, escrita per mans de religioses. Des de Constantinoble a Castella, des del segle IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas a anar descobrint la història silenciada de moltes protagonistes de l’art. Kassia, Hildegarda de Bingen, Sulpitia Cesis, Chiara Margarita Cozzolani, Gracia Baptista, Bianca Maria Meda i Isabella Leonarda ens permetran de passejar per l’espiritualitat cristiana i monàstica de vuit segles de la seva mà i notes.

S’agraeix la feina d’investigació i les veus cuidades i acurades de DeMusica Ensemble. Gràcies per obrir-nos a la nostra història i posar a les nostres oïdes aquestes precioses melodies.

Es poden demanar discos seguint les instruccions del seu web.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Quan tothom viurà d’amor

A L’Agulla anterior Ignasi Forcano encapçalava el seu escrit amb el títol d’aquesta cançó i en reproduïa la tornada:

Quan tothom viurà d’amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Deia que l’havia sentida cantar anys enrere a la Marina Rossell i el Lluís Llach. En efecte, una de les cançons del disc Barca del temps (1985) de Marina Rossell era aquesta, interpretada conjuntament amb Lluís Llach (la trobareu en aquest enllaç). Es tracta d’una cançó del quebequès Raymond Lévesque (autor i compositor de cançons, poemes, novel·les, obres de teatre… nascut el 1928), el títol original de la qual és Quand les hommes vivront d’amour, i que l’actor i director de teatre Joan Ollé va adaptar al català. En aquest enllaç hi trobareu la lletra en català, i en aquest altre la trobareu interpretada per l’autor el 2006, amb la lletra original en pantalla, quan la cançó feia 50 anys. Raymond Lévesque la va compondre el 1956 estant a París durant la guerra d’Algèria per expressar el seu dolor i la seva queixa. En francès aquesta cançó, una de les més populars al Quebec, l’han interpretada moltíssims cantants i ha estat traduïda a moltes llengües.

Josep Pascual

La Passió segons sant Joan. Bob Chilcott.

Concert a la catedral de Sant Feliu de Llobregat. 1 d’abril de 2017 a les 6 de la tarda.

Programar música cristiana contemporània és tot un acte de gosadia cultural, perquè es tracta d’un gènere molt minoritari: per clàssic i per cristià. Per això és d’agrair que la Coral Sant Esteve, l’Escolania i Cor Jove d’Olesa de Montserrat i la Jove Orquestra del Montserratí hagin preparat la interpretació d’aquesta obra de Bob Chilcott. I que la catedral n’ofereixi una interpretació, arriscant-se amb una obra poc coneguda.

La Passió segons Sant Joan de Bob Chilcott, una obra amb tres solistes i cor, quintet de vent-metall, percussió i orgue. Té una durada d’una hora. Segueix el format establert per J.S. Bach: la història narrada en recitatiu per un evangelista (tenor), intercalat pel cor, que interpreta la multitud, i amb Jesús i Pilat com a solistes; deixant pas a corals i meditacions per part del cor.

Val la pena anar-hi.

Mercè Solé

Vinilíssim

belladorita_compl1-1Un canal de youtube on podreu trobar gran quantitat de la música gravada a Catalunya dels 50 als 80: des de l’escolania de Montserrat, a la Nova Cançó (tots!), els Esquirols, contes per a infants (amb les veus mítiques de M. Matilde Almendros, Isidre Sola…), Xesco Boix, Joan Capri, Mary Santpere o La Bella Dorita, sardanes, cuplets. Els trobareu ben classificats i endreçats al blog: http://vinilissim.blogspot.com.es/.

Mercè Solé

Oratori del Llibre de Sinera. Salvador Espriu – Mercè Torrents.

Columna Música SL 2014. Doble CD

Espriu

Mercè Torrents, l’any 1968, va posar música a una quarantena de poemes del Llibre de Sinera. Així s’inicià una llarga col·laboració amb Salvador Espriu. Alguns fragments de l’oratori van ser interpretats i gravats per Núria Feliu, però l’obra no es va estrenar sencera fins a l’any 1981. Als anys noranta es va fer una nova instrumentació i el 2013, aprofitant la celebració de l’any Espriu, se’n va fer aquesta gravació, dirigida per Concepció Ramió i que compta amb les veus de Núria Candela, Joan Valentí i Núria Feliu (recitant els poemes); Névoa, Lloll Bertran, Marta Valero i Joan Valentí (cantant), el pianista Joan Miquel Hernández, el cor de cambra Dyapason, i l’orquestra Terres de Narca. Una interpretació excel·lent i una bona manera d’aproximar-se al Llibre de Sinera.

Mercè Solé

València es vesteix de trobada europea de joves de Taizé

Una trobada europea de nou en el sud d’Europa… I a prop de casa nostra, en la veïna València. Una oportunitat per reviure experiències passades unes dècades després. I ara amb 50 anys, a casa d’un amic conegut a Taizé, encarar la possibilitat de passar uns dies amb les tres pregàries comunes del dia. Engrescador!

I ho va ser! Anem a València! Del 28 de desembre al dia 1 de gener la comunitat de Taizé convoca jovent europeu en una nova etapa de confiança a través de la Terra. I 15.000 persones hi donen resposta. I autocars arribats fins i tot de les llunyanes repúbliques bàltiques, de la dividida Ucraïna, havent passat dies per les carreteres del Vell Continent, es distribueixen disciplinadament per la ciutat. I els joves són acollits per famílies i comunitats de la ciutat del Túria i les poblacions adjacents.

És cert que les xifres estan ben lluny de les que hi havia en trobades passades, però les esglésies i la societat Taizé Valènciaeuropees han canviat molt. Però encara es veuen força joves que van d’un lloc a l’altre, que s’esforcen per entendre’s amb un anglès sovint macarrònic ajudats pels utilíssims signes, que fan cua per recollir els àpats en un ordre absolut però relaxat, que riuen, canten… i que fan un silenci emocionant a les carpes, cadascuna de les quals acull 8.000 persones. Impressiona sempre!

I les persones grans a qui, en algun moment de la nostra vida, l’experiència a Taizé ens ha estat important, ens acostem a València agraïdes, recordant… I ho vivim com un regal. Perquè a més de refrescar records, sentiments, emocions, parar i pregar, retrobem cares amigues de fa tant de temps!

Dues notes especials a subratllar de la meva segurament darrera trobada europea: la música i el CIE. València sempre s’ha caracteritzat per tenir una ànima musical. Les bandes dels diferents pobles hi tenen molt a veure. La pregària del matí a Alboraia, on jo residia, estava acompanyada per tota mena d’instruments, per cant a diferents veus, per un infant de veu blanca que feia amb tota naturalitat alguns dels solos… Sí, cantar és pregar dues vegades… però si és bonic potser val per tres!!!

Un dels matins hi havia una convocatòria per pregar davant del Centre d’Internament d’Estrangers. I allà ens vam aplegar un centenar de persones. Les companyes de l’HOAC van fer cinc cèntims del que suposava un CIE, de la situació dels interns, del que es vivia darrere dels alts murs que l’envolten. I vam pregar amb els textos i cants proposats per a aquell moment, el mateix que es resava a les parròquies valencianes, posant simplement més accent en la situació dels refugiats, dels migrants, dels que pateixen violacions dels seus drets a la nostra Europa. Els cants repetitius, les paraules de l’Evangeli, el silenci al bell mig d’una avinguda valenciana, davant la mirada atenta (però també respectuosa) dels agents de la Policia Nacional, s’ompliren de sentit… Era potser una concreció del camí vers una nova solidaritat que proposa Taizé, un tastet de l’any de la misericòrdia que encetem. Pregar i clamar per un món més just.

I l’any vinent els joves s’encaminaran cap a Riga…

Maria Antònia Bogónez Aguado