Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època.

Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època. Palau Robert. Barcelona. Fins al 2 d’octubre 2020. Entrada gratuïta.

Aquesta exposició ens presenta una dona excepcional i de la qual almenys jo no havia sentit a parlar. Filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, Clotilde va ser multidisciplinar (arpista, compositora, conferenciant, defensora dels drets de les dones i de les marginades…), filla d’una mare que la va impulsar, viatgera per tota mena de països en una època on desplaçar-se no era habitual ni senzill… Es va relacionar amb escriptors (Víctor Hugo li va començar a dir “Esmeralda”, el seu pseudònim), músics, pintors, reis i reines, diplomàtics… Tot plegat, ben excepcional!

Una manera també de descobrir un temps, el que ella va haver de viure entre 1861 i 1926.

No diré més… Aneu a veure-la!

Més informació aquí.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Músiques en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz

I, encara, dos apunts musicals. Un, una composició d’Arnold Schöenberg (Un supervivent de Varsòvia, op. 46), que recentment ha estat interpretat a Alemanya com a homenatge a les víctimes d’Auschwitz i el bellíssim segon moviment de la tercera simfonia del compositor polonès H. Gorécki, sobre el text d’una pregària trobada en una cel·la d’una presó de la Gestapo.

Mercè Solè

Sant Joan de la Creu i Rosalia (tra, tra)

La gent de la meva generació (en faré 63 ben aviat!) i que no tenim vincles gaire estrets amb gent jove, vivim amb la sensació que hi ha un esvoranc immens entre el jovent i nosaltres, en tots els camps. «Socialitzem» en espais diferents, compartimentats. Ja no solem coincidir ni en entitats, ni en partits, ni a la feina, ni en els llocs on ens agrada entretenir-nos, perquè el canvi cultural entre generacions és immens. Això agreuja la percepció de parlar llenguatges que tenen poc en comú, amb el resultat d’entorpir la comunicació mútua. L’Església no només no n’és una excepció, sinó que és un dels espais on això es dona amb més força. Una majoria de pares i mares de la meva edat veuen amb perplexitat i tristesa com n’és de difícil també transmetre la fe a les generacions que ens segueixen. Tot plegat provoca un notable sentiment d’impotència, que no sempre es correspon amb la realitat. Com que els joves no segueixen els nostres passos, tendim a pensar que no fan res, quan el cert és que també caminen, però ho fan per camins que a nosaltres ens resulten desconeguts.

Per això em va alegrar molt veure com un text de sant Joan de la Creu és posat a l’aparador i compartit per milers de joves (molts milers!) a través del cant de Rosalia, aquesta noia del Baix Llobregat que fa furor a tot el món i que prepara molt acuradament des de tots els punts de vista les seves actuacions i els seus vídeos. S’ha fet especialment famosa amb un recull de cançons contra la violència de gènere (El mal querer), que també ha estat el treball amb què ha finalitzat els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Reconec que m’agrada moltíssim com canta però que la seva estètica em resulta molt xocant. Doncs bé, en un dels seus vídeos, que compta amb més de 12 milions de visualitzacions, canta una versió musicada per Enrique Morente del text del «Qué bien sé yo la fonte». I això, que, per si sol, ja arriba a molta gent, és comentat en un vídeo pel «youtuber» Dani Pajuelo, un capellà marianista que té un canal de youtube seguit per més de 650.000 persones. És un vídeo excel·lent que podeu trobar fàcilment al youtube si entreu al canal del Dani (smdani) i que es diu «Rosalía – Aunque es de noche». Dani Pajuelo aprofita Rosalía per explicar estrofa per estrofa al seu públic, format sobretot per joves, el text de Joan de la Creu des de l’espiritualitat i la teologia. D’una manera, tot sigui dit, molt més desimbolta i espontània del que la gent de la meva generació i ambient haguéssim fet mai.

L’Esperit fa feina, encara que nosaltres no en siguem conscients.

Mercè Solé

La música a través de Vozes

La Fundació Vozes és un projecte musical amb vocació social, fundat l’any 2005 per Pablo González a Barcelona. S’inspira en el Sistema d’Orquestres Infantils i Juvenils de Veneçuela, una xarxa de 120 orquestres formades per 135.000 nenes, nens i adolescents sense recursos, fundat pel Mestre José Antonio Abreu, alguns dels quals acabaran integrant la prestigiosa Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Venezuela. El mateix Pablo González va formar part del Sistema: “La música me hizo descubrir un mundo completamente diferente, es tener contacto con la belleza, con la belleza de esa música, es saber que el ser humano a través de esa música y de otras artes, sin duda, llega bastante lejos y muestra su lado más noble”, reflexiona Pablo González.

Vozes ofereix formació musical gratuïta a infants, nois, noies i joves, dels barris dels Districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris. En total uns cinc-cents, organitzats en l’Orquestra Simfònica Internacional Vozes, l’Orquestra Simfònica Vozes, l’Orquestra Amadeus, l’Orquestra Beethoven, l’Orquestra Corelli, una Orquestra de guitarres, una Batucada, i una Orquestra d’infants amb diversitat funcional, una Coral infantil, una Coral de mares i pares i una Coral de seniors.

Explica Pablo González que “hay una parte de excelencia musical con ese rescate social, que cuando tú los unes se convierte en una altísima dignidad de la persona que pertenece a eso. Del Maestro Abreu aprendimos eso. Dar ese derecho de dar esa belleza a todos”.

Tant els qui es volen dedicar en un futur a la música, com els qui no, poden arribar a fer música d’una manera diferent de com s’acostuma a ensenyar i molt enriquidora. És un aprenentatge musical on tu personalment dins de l’orquestra, a partir dels reptes musicals que et donen, has d’evolucionar per arribar al nivell musical que t’exigeix la peça, i això només ho pots fer tu. I l’orquestra conjuntament va evolucionant.

Fem concerts a llocs molt diferents, a la seu del Districte de Nou Barris, per la Mercè, per la Festa Major i en dates assenyalades; a les festes majors dels barris de Sant Martí i Sant Andreu; a la Sagrada Família; al Tibidabo; al Museu Pau Casals del Vendrell; a Palamós a les “Nits Blanques”; a sant Andreu de Llavaneres; a Madrid i a Bilbao; participem cada any al Festival de Concerts Simultanis Simfònic. I anualment fem un concert on hi participa tot Vozes, a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona. També hem fet intercanvis amb orquestres semblants a la nostra de Suïssa i de Venècia, Itàlia.

Hem rebut reconeixements i guardons, de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Honor; el Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival Clam a Navarcles; i el darrer, el Premi Altaveu de Sant Boi.

A més de fer música es fa convivència, ens eduquen en el respecte, ens ajudem els una als altres, és una família. Es busca la pau i l’harmonia i els valors a través de la música, és un projecte molt proper a tots els que en formem part. No has de tenir estudis musicals previs per entrar-hi, la música és el mitjà de cohesió i d’acollida de totes les persones.

Bruna Lira Comín

La “Boulangerie”

Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.

A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.

El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art… A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès… però el “geni” de la Boulanger s’intueix).

Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.

Mercè Solé

Escoltar “Santa Nit”, 200 anys després de la seva creació.

Sobre el seu origen corren diverses versions. Us n’explico una: Nit de Nadal, orgue de l’església espatllat: improvisació. S’escriu a corre-cuita una nadala que es pugui cantar fàcilment amb acompanyament de guitarra: Santa Nit. Una altra versió, potser més realista: El jove Franz Gruber, mestre, posa música a uns versos escrits un parell d’anys abans, pel seu amic Joseph Mohr. La canten a dues veus, amb acompanyament de guitarra, un cop acabada la missa de la Nit de Nadal. Això passa a Oberdorf, prop de Salzburg (Àustria) el 24 de desembre de 1818.

Els austríacs han fet una plana web sobre la història de la cançó i han organitzat fins i tot una colla de rutes turístiques per a guiris amb esperit nadalenc.

Nosaltres, més modestos, us proposem escoltar de nou la cançó. En aquest enllaç en trobareu tres versions: una per a dues veus i guitarra, seguint la versió original, una altra cantada per l’Escolania de Montserrat, i una tercera, espectacular, versionada pel compositor Bernat Vivancos, també amb l’escolania, que forma part d’un disc esplèndid que es diu In montibus sanctis.

Mercè Solé

El Liceu de la Caballé

La mort de Montserrat Caballé m’ha fet tornar a la cua del Liceu. Vaig començar a anar al Liceu l’any 70, em sembla, amb tretze o catorze anys. Ja feia temps que anava als concerts, amb la passió pròpia de l’adolescència. La Banda Municipal, l’Orquestra Ciutat de Barcelona, les Serenates al Barri Gòtic, el Festival Internacional de Música de Barcelona, el Fòrum Musical, l’Associació de Cultura Musical… La vida musical de la ciutat era més aviat esquifida en quantitat, però no estava gens malament en qualitat. Amb un esforç importantíssim de molts promotors privats que més aviat hi deurien perdre calers. Perquè el règim no estava per músiques.

El Liceu se’m resistia. Em semblava molt elitista i llunyà, fora del nostre abast. Fins que a casa, amb la mare, ens vam apuntar a Polímnia, que era una petita associació lligada a la ràdio, presidida per Joan Lluch, locutor que retransmetia les funcions del Liceu, i que permetia seguir l’activitat operística molt de prop, en contacte amb molts dels seus protagonistes.

D’aquí que ens decidíssim a anar a l’òpera. Cinquè pis. Val a dir que les entrades al galliner eren barates, com de fet, ho són força ara. El problema és que hi havia molt poques butaques amb visibilitat i això comportava fer llarguíssimes cues (jo n’havia fet 20 hores) seguint un complicat ritual. Però la veritat és que era ben divertit: molta convivència, molta discussió operística, molt d’aprenentatge. Vaig començar pel ballet (potser va ser amb Nureyev o Fonteyn!) i després em vaig animar a veure òpera. Recordo haver vist un Josep Carreras joveníssim. Però el que em va seduir absolutament va ser escoltar Plácido Domingo, un dia de Nadal de 1971, amb Manon Lescaut de Puccini. Forofa del Domingo vaig passar uns quants anys gaudint de la seva veu junt amb la Caballé, que aleshores estava en plena forma i era fantàstica en el repertori de Verdi, de Bellini, de Donizetti… Un últim acte d’Aïda em va fer pensar com Simeó: ara ja em puc morir.

L’estructura del Liceu era profundament elitista: el pas entre els dos últims pisos i la platea i els tres primers estaven barrats sistemàticament. A dalt, s’hi podia anar sense fer gaires compliments. A baix era molt més car i la gent hi anava d’etiqueta i amb vestit llarg. Sovint passaven bona part de l’òpera dins de la llotja, amb el llum encès i no s’estaven de fer xivarri ni d’entrar i sortir quan els venia de gust.

En canvi, l’accés als camerinos i a l’escenari era una festa oberta a tothom. S’entrava a l’escenari al final de l’obra per una petita llibreria que donava a la Rambla, aparentment insignificant però que de fet podia obrir-se fins a fer-hi cabre els decorats. Tots els aficionats que anàvem a demanar autògrafs hi podíem entrar sense més. Era encantador, encara que vist amb els ulls d’avui deuria contravenir totes les normes de seguretat. I també podies ficar-te als camerinos, on la major part de cantants ens rebien disposats a xerrar i a repartir fotografies. Això, és clar, amb el temps va anar canviant. També perquè quan va arribar la transició, al carrer es notava un clima molt hostil al Liceu. Hi havia gent que tirava ous i escridassava la gent que entrava per la porta principal.

Mentrestant, els del galliner anàvem fent. El públic era molt popular, molt més, em semblava a mi, que el del Palau, més culte. La gent vivia l’òpera xiulant i aplaudint amb passió i en els entreactes escoltava el futbol. Amb els problemes de visibilitat de la sala, sovint hi havia qui s’estava dret o agenollat tota la representació. I encara vaig enganxar l’època de la claca. L’òpera, però, s’oferia sense subtítols, sovint retallada i traduïda a l’italià. I havíem vist òperes en què cada protagonista cantava en una llengua diferent. L’orquestra i el cor amb prou feines assajava, amb els resultats que es poden esperar. Es primaven absolutament les veus i encara només les dels protagonistes.

Tot un món, que ja ha passat a la història. La Caballé (“la Montse”) va oferir nits fantàstiques, va eixamplar el repertori i va ser objecte d’homenatges diversos (amb coloms i tot, volant dins del Liceu!). Va tenir baralles i tics de diva, però no va deixar mai de venir al Liceu. Li estic molt agraïda.

Mercè Solé

Pindoletes de youtubers

Recomanacions per airejar l’estiu

Sort en tinc, de tenir una companya de feina de vint-i-tants anys, que amb molta paciència em va introduint en alguns aspectes de la vida dels joves. I entre aquests aspectes hi ha la figura dels youtubers: gent que llança el seu missatge a la xarxes a partir de petits vídeos en què ells o elles són absoluts protagonistes. Alguna d’aquesta gent aconsegueix fins i tot viure d’això. A mi em resulta una forma de comunicació xocant, perquè és molt directa, perquè alguns youtubers fan una notable exhibició d’ego, perquè l’estètica no m’agrada gaire, i perquè em costa entendre el llenguatge que utilitzen, no sempre comprensible per als no iniciats.

Per contra, el punt de vista sol ser molt original, la pedagogia que alguns fan servir és excel·lent i s’aborden qüestions que de vegades la meva generació no ha gosat encarar per la vida directa.

Voldria parlar-vos de tres.

Daniel Pajuelo, un jove capellà marianista, profe de secundària, enginyer, informàtic i educador, que compon i canta raps. Cal vèncer el prejudici del collet (que es posa a estones) o un llenguatge més clàssic del que estem acostumats. Però el contingut està molt bé. No defuig temes complicats i difon un cristianisme profund, obert, comunitari i desacomplexat. Cultura de masses que ell aborda –sembla– intentant respondre la molta gent que li escriu. Escoltar-lo ajuda a entendre millor la complexitat del món dels joves i estimula a aprendre a expressar la fe d’una manera propera. Interessant perquè també permet una visió més plural del cristianisme, cosa que no fa mal.

Jaime Altozano, músic i, si no vaig errada, matemàtic. Capaç de parlar per tota l’eternitat de la música de videojocs, però capaç també d’explicar què és una fuga a partir de la música de Pokémon i de Bach. Fantàstica la seva anàlisi de la música del Senyor dels Anells. M’encanta la seva capacitat d’explicar qüestions musicals de fons a partir de la música electrònica, de videojocs i de cinema. La seva feina ha estat utilitzada, sense explicar-ne la font, en algun programa d’en Ramon Gener.

Ter. Una youtuber arquitecta. Agressiva, amb un llenguatge que costa de seguir i poques ganes de ser políticament correcta. Té la gràcia d’explicar coses molt complexes a partir de la cultura pop. La veritat és que no entenc gaires coses de les que diu, però em serveix per adonar-me que hi ha mons paral·lels.

Mercè Solé

Raimon, Serrat, Llach.

Ara que ja va sent hora de començar a recosir una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, tornar a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya impura i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar.

Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:

De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu si un es fixa bé en la lletra (i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.

De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, per què no, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.

I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part rellevant de la banda sonora d’aquells anys 70 en què tots miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.

Josep Lligadas

Abadessa

“Des de Constantinoble a Castella, des del s. IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas, anar descobrint la història silenciosa de moltes protagonistes de l’art”… (L’Agulla n. 102. Maig 2017”. “Per airejar el Cervell”). Maria Antònia Bogónez Aguado recomana “Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras”, de Música Ensemble.

I, entre la relació de compositores hi és Hildegarda de Bingen (1098-1179) nascuda prop d’Alzey, en el Hesse renà. Admiro aquesta dona que fou superiora de monestirs, a la qual vaig descobrir en un petit llibre d’acurada edició que portava a la meva bossa perquè llegint-lo es feia més curta l’espera a la consulta del metge.

Hildegarda m’atreu i des d’aquest segle XX ens podem sentir a prop d’ella. És poeta i música, ha deixat 77 cants de lloança. Visionària, teòloga, abadessa, metgessa, ha deixat estudis sobre les virtuts curatives de la Natura, encara que l’autor del llibre ens fa l’advertiment que hem d’anar en compte sobre “la interpretació científica d’una revelació d’origen diví”.

Hildegarda, amb la seva mística i el posat d’abadessa (vint anys al monestir de Disibonberg i ho és als 30 anys i el 1147 funda el seu propi monestir). Tracta en els camps de la salut psíquica, física i espiritual. També sobre temes d’ecologia, que aborda amb llenguatge acurat i creatiu. Sí, és una creadora de llengua i vocabulari.

Us recomano aquest llibre que ens acosta a l’època medieval i a les seves dones, a les quals no puc estar-me d’admirar.

Dones místiques. Època medieval, J.J. de Olañeta, editor. Els petits llibres de la saviesa, apartat 296.07080. Palma de Mallorca

Altre llibre de la mateixa col·lecció: Dones místiques. Segles XV-XVIII.

Maria Josefa de Fuenmayor

Sobre la manera d’escoltar música

RECOMANACIONS PER AIREJAR L’ESTIU

Les vacances són canvi de ritme i temps per compartir el temps. Temps d’experiències compartides i experiències que poden ser noves o les de cada estiu… i una de les experiències que és fàcil de compartir és el fet d’escoltar música.

A casa a tota hora, festius i vacances, hi sonava el tocadiscos -els més joves ja no fan servir aquesta paraula. Repertori variat i a gust dels quatre de la casa. Dos nivells d’edat, potser dos o quatre gustos musicals diferents i per tant, durant un temps, vàrem haver de democratitzar l’ús del tocadiscos. Ara la meva música, ara la teva. Però a la llarga, amb mútua paciència i alguns anys, el pacte ja no va caldre. Tots quatre vàrem enriquir les nostres preferències musicals amb altres gustos, noms i estils. Estic satisfet d’haver comprat música per la influència dels fills i que ells hagin descobert alguna joia amagada entre els vinils de casa.

Darrerament ha canviat la manera d’escoltar música. D’entrada ja no s’estila escoltar un disc o CD sencer. Els aparells mòbils, l’Spotify i altres invents, fan que la temptació de saltar d’aquell moviment del concert a la tercera cançó de no sé quin altre disc sigui gran. I així perdem l’oportunitat de copsar el sentit de les obres senceres. Un exemple de consum ràpid i satisfacció immediata, però potser no del tot completa. Però faig parar atenció en un altre fenomen: l’ús generalitzat dels auriculars. Els auriculars portaran a la fi de compartir la música?… No, no parlo de l’aparell de música a la platja, ni del cotxe en el semàfor tremolant per les vibracions dels altaveus… Parlo d’escoltar música amb la família i els amics.

Reservem els auriculars per no molestar a la platja o a l’autobús. Redescobrim que l’aparell que tenim a la sala d’estar sona molt millor que el nostre mòbil. Escoltem allò que per nosaltres és bona música, i siguem una mica atrevits: al capvespre tanquem l’aire condicionat, obrim les finestres i que corri l’aire, busquem el volum adient –ni molt ni poc– i deixem sentir la nostra música al veí… Potser l’endemà ens el trobarem i ens dirà …què escoltàveu ahir?… em va agradar!

Albert Farriol

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras.

O Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras. DeMúsica Ensemble (www.demusicaensemble.com)

A poc a poc es va desvetllant que al llarg dels segles noms de dona també han fet pintura, filosofia, medicina o art. En aquest cas, un conjunt vocal murcià de veus femenines ha tret la pols a música que va néixer entre les parets de convents, escrita per mans de religioses. Des de Constantinoble a Castella, des del segle IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas a anar descobrint la història silenciada de moltes protagonistes de l’art. Kassia, Hildegarda de Bingen, Sulpitia Cesis, Chiara Margarita Cozzolani, Gracia Baptista, Bianca Maria Meda i Isabella Leonarda ens permetran de passejar per l’espiritualitat cristiana i monàstica de vuit segles de la seva mà i notes.

S’agraeix la feina d’investigació i les veus cuidades i acurades de DeMusica Ensemble. Gràcies per obrir-nos a la nostra història i posar a les nostres oïdes aquestes precioses melodies.

Es poden demanar discos seguint les instruccions del seu web.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Quan tothom viurà d’amor

A L’Agulla anterior Ignasi Forcano encapçalava el seu escrit amb el títol d’aquesta cançó i en reproduïa la tornada:

Quan tothom viurà d’amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Deia que l’havia sentida cantar anys enrere a la Marina Rossell i el Lluís Llach. En efecte, una de les cançons del disc Barca del temps (1985) de Marina Rossell era aquesta, interpretada conjuntament amb Lluís Llach (la trobareu en aquest enllaç). Es tracta d’una cançó del quebequès Raymond Lévesque (autor i compositor de cançons, poemes, novel·les, obres de teatre… nascut el 1928), el títol original de la qual és Quand les hommes vivront d’amour, i que l’actor i director de teatre Joan Ollé va adaptar al català. En aquest enllaç hi trobareu la lletra en català, i en aquest altre la trobareu interpretada per l’autor el 2006, amb la lletra original en pantalla, quan la cançó feia 50 anys. Raymond Lévesque la va compondre el 1956 estant a París durant la guerra d’Algèria per expressar el seu dolor i la seva queixa. En francès aquesta cançó, una de les més populars al Quebec, l’han interpretada moltíssims cantants i ha estat traduïda a moltes llengües.

Josep Pascual

La Passió segons sant Joan. Bob Chilcott.

Concert a la catedral de Sant Feliu de Llobregat. 1 d’abril de 2017 a les 6 de la tarda.

Programar música cristiana contemporània és tot un acte de gosadia cultural, perquè es tracta d’un gènere molt minoritari: per clàssic i per cristià. Per això és d’agrair que la Coral Sant Esteve, l’Escolania i Cor Jove d’Olesa de Montserrat i la Jove Orquestra del Montserratí hagin preparat la interpretació d’aquesta obra de Bob Chilcott. I que la catedral n’ofereixi una interpretació, arriscant-se amb una obra poc coneguda.

La Passió segons Sant Joan de Bob Chilcott, una obra amb tres solistes i cor, quintet de vent-metall, percussió i orgue. Té una durada d’una hora. Segueix el format establert per J.S. Bach: la història narrada en recitatiu per un evangelista (tenor), intercalat pel cor, que interpreta la multitud, i amb Jesús i Pilat com a solistes; deixant pas a corals i meditacions per part del cor.

Val la pena anar-hi.

Mercè Solé

Vinilíssim

belladorita_compl1-1Un canal de youtube on podreu trobar gran quantitat de la música gravada a Catalunya dels 50 als 80: des de l’escolania de Montserrat, a la Nova Cançó (tots!), els Esquirols, contes per a infants (amb les veus mítiques de M. Matilde Almendros, Isidre Sola…), Xesco Boix, Joan Capri, Mary Santpere o La Bella Dorita, sardanes, cuplets. Els trobareu ben classificats i endreçats al blog: http://vinilissim.blogspot.com.es/.

Mercè Solé

Oratori del Llibre de Sinera. Salvador Espriu – Mercè Torrents.

Columna Música SL 2014. Doble CD

Espriu

Mercè Torrents, l’any 1968, va posar música a una quarantena de poemes del Llibre de Sinera. Així s’inicià una llarga col·laboració amb Salvador Espriu. Alguns fragments de l’oratori van ser interpretats i gravats per Núria Feliu, però l’obra no es va estrenar sencera fins a l’any 1981. Als anys noranta es va fer una nova instrumentació i el 2013, aprofitant la celebració de l’any Espriu, se’n va fer aquesta gravació, dirigida per Concepció Ramió i que compta amb les veus de Núria Candela, Joan Valentí i Núria Feliu (recitant els poemes); Névoa, Lloll Bertran, Marta Valero i Joan Valentí (cantant), el pianista Joan Miquel Hernández, el cor de cambra Dyapason, i l’orquestra Terres de Narca. Una interpretació excel·lent i una bona manera d’aproximar-se al Llibre de Sinera.

Mercè Solé

València es vesteix de trobada europea de joves de Taizé

Una trobada europea de nou en el sud d’Europa… I a prop de casa nostra, en la veïna València. Una oportunitat per reviure experiències passades unes dècades després. I ara amb 50 anys, a casa d’un amic conegut a Taizé, encarar la possibilitat de passar uns dies amb les tres pregàries comunes del dia. Engrescador!

I ho va ser! Anem a València! Del 28 de desembre al dia 1 de gener la comunitat de Taizé convoca jovent europeu en una nova etapa de confiança a través de la Terra. I 15.000 persones hi donen resposta. I autocars arribats fins i tot de les llunyanes repúbliques bàltiques, de la dividida Ucraïna, havent passat dies per les carreteres del Vell Continent, es distribueixen disciplinadament per la ciutat. I els joves són acollits per famílies i comunitats de la ciutat del Túria i les poblacions adjacents.

És cert que les xifres estan ben lluny de les que hi havia en trobades passades, però les esglésies i la societat Taizé Valènciaeuropees han canviat molt. Però encara es veuen força joves que van d’un lloc a l’altre, que s’esforcen per entendre’s amb un anglès sovint macarrònic ajudats pels utilíssims signes, que fan cua per recollir els àpats en un ordre absolut però relaxat, que riuen, canten… i que fan un silenci emocionant a les carpes, cadascuna de les quals acull 8.000 persones. Impressiona sempre!

I les persones grans a qui, en algun moment de la nostra vida, l’experiència a Taizé ens ha estat important, ens acostem a València agraïdes, recordant… I ho vivim com un regal. Perquè a més de refrescar records, sentiments, emocions, parar i pregar, retrobem cares amigues de fa tant de temps!

Dues notes especials a subratllar de la meva segurament darrera trobada europea: la música i el CIE. València sempre s’ha caracteritzat per tenir una ànima musical. Les bandes dels diferents pobles hi tenen molt a veure. La pregària del matí a Alboraia, on jo residia, estava acompanyada per tota mena d’instruments, per cant a diferents veus, per un infant de veu blanca que feia amb tota naturalitat alguns dels solos… Sí, cantar és pregar dues vegades… però si és bonic potser val per tres!!!

Un dels matins hi havia una convocatòria per pregar davant del Centre d’Internament d’Estrangers. I allà ens vam aplegar un centenar de persones. Les companyes de l’HOAC van fer cinc cèntims del que suposava un CIE, de la situació dels interns, del que es vivia darrere dels alts murs que l’envolten. I vam pregar amb els textos i cants proposats per a aquell moment, el mateix que es resava a les parròquies valencianes, posant simplement més accent en la situació dels refugiats, dels migrants, dels que pateixen violacions dels seus drets a la nostra Europa. Els cants repetitius, les paraules de l’Evangeli, el silenci al bell mig d’una avinguda valenciana, davant la mirada atenta (però també respectuosa) dels agents de la Policia Nacional, s’ompliren de sentit… Era potser una concreció del camí vers una nova solidaritat que proposa Taizé, un tastet de l’any de la misericòrdia que encetem. Pregar i clamar per un món més just.

I l’any vinent els joves s’encaminaran cap a Riga…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Salt Lake Vocal Artists i Kings Singers videos, un parell de canals ben interessants al Youtube

Lamento no saber ben bé ni com se citen els canals del Youtube. Però aquests dos que us recomano són fàcils de trobar.

CorEl Salt Lake Vocal Artists és un cor d’una qualitat extraordinària, especialitzat en música religiosa contemporània. No gaire fàcil d’escoltar si no hi esteu acostumats, però és una bona introducció a músiques desconegudes. Aquí teniu una mostra d’un fragment del rèquiem de Bernat Vivancos, la gravació del qual no fa gaire s’ha editat a Catalunya (Neu Records) amb uns altres intèrprets.

L’altre grup, els King Singers, és molt conegut. KingsEs tracta d’un sextet de veus masculines, que inclou contratenors, tenors i barítons-baixos. Canten de tot i més: música lleugera, música antiga, música contemporània, profana i religiosa, amb un gran sentit de l’humor. Tots els registres possibles. Us deixo amb una paròdia de la “gran música”, que no té pèrdua.

Els seus canals al Youtube permeten gaudir de tastets de les seves creacions.

Mercè Solé

Mamma mia

Musical basat en cançons del grup suec Abba. Al teatre Tivoli de Barcelona, fins al 27 de febrer.

Vaig sortir de l’espectacle pensant que seria desitjable quMamma Miae tot l’episcopat mundial, papa inclòs, l’anessin a veure i es fixessin bé en l’argument, que ha estat paït per milions de persones arreu del món sense cap problema, sinó més aviat al contrari: amb molta alegria i una gran identificació amb els personatges. I no, que ningú no hi busqui al darrere cap mà negra amb voluntat de liquidar els valors cristians… No, simplement és que la vida va per camins molt diferents dels que havia anat fins fa no gaires anys.

Dit això, permeteu-me que no us expliqui quin és aquest argument ni faci un elenc dels nous valors i criteris que hi apareixen sobre temes com el sexe, el matrimoni i la família, que d’això va la cosa. Els podeu analitzar vosaltres mateixos anant a veure l’obra, que a mi em va agradar molt i que està molt ben feta, que transmet entusiasme i que convida, fonamentalment, a passar una bona estona. Que no és poca cosa, certament.

Josep Lligadas