Músiques en el 75è aniv. de l’alliberament d’Auschwitz

I, encara, dos apunts musicals. Un, una composició d’Arnold Schöenberg (Un supervivent de Varsòvia, op. 46), que recentment ha estat interpretat a Alemanya com a homenatge a les víctimes d’Auschwitz i el bellíssim segon moviment de la tercera simfonia del compositor polonès H. Gorécki, sobre el text d’una pregària trobada en una cel·la d’una presó de la Gestapo.

Mercè Solè

Activitats d’hivern al Miracle

14-16 febrer Art & Espiritualitat
Ikebana d’hivern F. Rodríguez

28 febrer – 01 març Natura & Espiritualitat
Hivern L. Estrada, A. Pou

20-22 de març Audició del Miraclez
Gounod: Missa de Santa Cecília J.-A. Piqué

3-5 d’abril Paraula & Silenci
Natura, Mindfulness i Pregària del Cor A. Pou

9-12 d’abril Temps per a Déu
Vetllant la Pasqua al Miracle

Sant Joan de la Creu i Rosalia (tra, tra)

La gent de la meva generació (en faré 63 ben aviat!) i que no tenim vincles gaire estrets amb gent jove, vivim amb la sensació que hi ha un esvoranc immens entre el jovent i nosaltres, en tots els camps. «Socialitzem» en espais diferents, compartimentats. Ja no solem coincidir ni en entitats, ni en partits, ni a la feina, ni en els llocs on ens agrada entretenir-nos, perquè el canvi cultural entre generacions és immens. Això agreuja la percepció de parlar llenguatges que tenen poc en comú, amb el resultat d’entorpir la comunicació mútua. L’Església no només no n’és una excepció, sinó que és un dels espais on això es dona amb més força. Una majoria de pares i mares de la meva edat veuen amb perplexitat i tristesa com n’és de difícil també transmetre la fe a les generacions que ens segueixen. Tot plegat provoca un notable sentiment d’impotència, que no sempre es correspon amb la realitat. Com que els joves no segueixen els nostres passos, tendim a pensar que no fan res, quan el cert és que també caminen, però ho fan per camins que a nosaltres ens resulten desconeguts.

Per això em va alegrar molt veure com un text de sant Joan de la Creu és posat a l’aparador i compartit per milers de joves (molts milers!) a través del cant de Rosalia, aquesta noia del Baix Llobregat que fa furor a tot el món i que prepara molt acuradament des de tots els punts de vista les seves actuacions i els seus vídeos. S’ha fet especialment famosa amb un recull de cançons contra la violència de gènere (El mal querer), que també ha estat el treball amb què ha finalitzat els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Reconec que m’agrada moltíssim com canta però que la seva estètica em resulta molt xocant. Doncs bé, en un dels seus vídeos, que compta amb més de 12 milions de visualitzacions, canta una versió musicada per Enrique Morente del text del «Qué bien sé yo la fonte». I això, que, per si sol, ja arriba a molta gent, és comentat en un vídeo pel «youtuber» Dani Pajuelo, un capellà marianista que té un canal de youtube seguit per més de 650.000 persones. És un vídeo excel·lent que podeu trobar fàcilment al youtube si entreu al canal del Dani (smdani) i que es diu «Rosalía – Aunque es de noche». Dani Pajuelo aprofita Rosalía per explicar estrofa per estrofa al seu públic, format sobretot per joves, el text de Joan de la Creu des de l’espiritualitat i la teologia. D’una manera, tot sigui dit, molt més desimbolta i espontània del que la gent de la meva generació i ambient haguéssim fet mai.

L’Esperit fa feina, encara que nosaltres no en siguem conscients.

Mercè Solé

La música a través de Vozes

La Fundació Vozes és un projecte musical amb vocació social, fundat l’any 2005 per Pablo González a Barcelona. S’inspira en el Sistema d’Orquestres Infantils i Juvenils de Veneçuela, una xarxa de 120 orquestres formades per 135.000 nenes, nens i adolescents sense recursos, fundat pel Mestre José Antonio Abreu, alguns dels quals acabaran integrant la prestigiosa Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Venezuela. El mateix Pablo González va formar part del Sistema: “La música me hizo descubrir un mundo completamente diferente, es tener contacto con la belleza, con la belleza de esa música, es saber que el ser humano a través de esa música y de otras artes, sin duda, llega bastante lejos y muestra su lado más noble”, reflexiona Pablo González.

Vozes ofereix formació musical gratuïta a infants, nois, noies i joves, dels barris dels Districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris. En total uns cinc-cents, organitzats en l’Orquestra Simfònica Internacional Vozes, l’Orquestra Simfònica Vozes, l’Orquestra Amadeus, l’Orquestra Beethoven, l’Orquestra Corelli, una Orquestra de guitarres, una Batucada, i una Orquestra d’infants amb diversitat funcional, una Coral infantil, una Coral de mares i pares i una Coral de seniors.

Explica Pablo González que “hay una parte de excelencia musical con ese rescate social, que cuando tú los unes se convierte en una altísima dignidad de la persona que pertenece a eso. Del Maestro Abreu aprendimos eso. Dar ese derecho de dar esa belleza a todos”.

Tant els qui es volen dedicar en un futur a la música, com els qui no, poden arribar a fer música d’una manera diferent de com s’acostuma a ensenyar i molt enriquidora. És un aprenentatge musical on tu personalment dins de l’orquestra, a partir dels reptes musicals que et donen, has d’evolucionar per arribar al nivell musical que t’exigeix la peça, i això només ho pots fer tu. I l’orquestra conjuntament va evolucionant.

Fem concerts a llocs molt diferents, a la seu del Districte de Nou Barris, per la Mercè, per la Festa Major i en dates assenyalades; a les festes majors dels barris de Sant Martí i Sant Andreu; a la Sagrada Família; al Tibidabo; al Museu Pau Casals del Vendrell; a Palamós a les “Nits Blanques”; a sant Andreu de Llavaneres; a Madrid i a Bilbao; participem cada any al Festival de Concerts Simultanis Simfònic. I anualment fem un concert on hi participa tot Vozes, a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona. També hem fet intercanvis amb orquestres semblants a la nostra de Suïssa i de Venècia, Itàlia.

Hem rebut reconeixements i guardons, de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Honor; el Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival Clam a Navarcles; i el darrer, el Premi Altaveu de Sant Boi.

A més de fer música es fa convivència, ens eduquen en el respecte, ens ajudem els una als altres, és una família. Es busca la pau i l’harmonia i els valors a través de la música, és un projecte molt proper a tots els que en formem part. No has de tenir estudis musicals previs per entrar-hi, la música és el mitjà de cohesió i d’acollida de totes les persones.

Bruna Lira Comín

La “Boulangerie”

Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.

A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.

El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art… A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès… però el “geni” de la Boulanger s’intueix).

Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.

Mercè Solé

Escoltar “Santa Nit”, 200 anys després de la seva creació.

Sobre el seu origen corren diverses versions. Us n’explico una: Nit de Nadal, orgue de l’església espatllat: improvisació. S’escriu a corre-cuita una nadala que es pugui cantar fàcilment amb acompanyament de guitarra: Santa Nit. Una altra versió, potser més realista: El jove Franz Gruber, mestre, posa música a uns versos escrits un parell d’anys abans, pel seu amic Joseph Mohr. La canten a dues veus, amb acompanyament de guitarra, un cop acabada la missa de la Nit de Nadal. Això passa a Oberdorf, prop de Salzburg (Àustria) el 24 de desembre de 1818.

Els austríacs han fet una plana web sobre la història de la cançó i han organitzat fins i tot una colla de rutes turístiques per a guiris amb esperit nadalenc.

Nosaltres, més modestos, us proposem escoltar de nou la cançó. En aquest enllaç en trobareu tres versions: una per a dues veus i guitarra, seguint la versió original, una altra cantada per l’Escolania de Montserrat, i una tercera, espectacular, versionada pel compositor Bernat Vivancos, també amb l’escolania, que forma part d’un disc esplèndid que es diu In montibus sanctis.

Mercè Solé

El Liceu de la Caballé

La mort de Montserrat Caballé m’ha fet tornar a la cua del Liceu. Vaig començar a anar al Liceu l’any 70, em sembla, amb tretze o catorze anys. Ja feia temps que anava als concerts, amb la passió pròpia de l’adolescència. La Banda Municipal, l’Orquestra Ciutat de Barcelona, les Serenates al Barri Gòtic, el Festival Internacional de Música de Barcelona, el Fòrum Musical, l’Associació de Cultura Musical… La vida musical de la ciutat era més aviat esquifida en quantitat, però no estava gens malament en qualitat. Amb un esforç importantíssim de molts promotors privats que més aviat hi deurien perdre calers. Perquè el règim no estava per músiques.

El Liceu se’m resistia. Em semblava molt elitista i llunyà, fora del nostre abast. Fins que a casa, amb la mare, ens vam apuntar a Polímnia, que era una petita associació lligada a la ràdio, presidida per Joan Lluch, locutor que retransmetia les funcions del Liceu, i que permetia seguir l’activitat operística molt de prop, en contacte amb molts dels seus protagonistes.

D’aquí que ens decidíssim a anar a l’òpera. Cinquè pis. Val a dir que les entrades al galliner eren barates, com de fet, ho són força ara. El problema és que hi havia molt poques butaques amb visibilitat i això comportava fer llarguíssimes cues (jo n’havia fet 20 hores) seguint un complicat ritual. Però la veritat és que era ben divertit: molta convivència, molta discussió operística, molt d’aprenentatge. Vaig començar pel ballet (potser va ser amb Nureyev o Fonteyn!) i després em vaig animar a veure òpera. Recordo haver vist un Josep Carreras joveníssim. Però el que em va seduir absolutament va ser escoltar Plácido Domingo, un dia de Nadal de 1971, amb Manon Lescaut de Puccini. Forofa del Domingo vaig passar uns quants anys gaudint de la seva veu junt amb la Caballé, que aleshores estava en plena forma i era fantàstica en el repertori de Verdi, de Bellini, de Donizetti… Un últim acte d’Aïda em va fer pensar com Simeó: ara ja em puc morir.

L’estructura del Liceu era profundament elitista: el pas entre els dos últims pisos i la platea i els tres primers estaven barrats sistemàticament. A dalt, s’hi podia anar sense fer gaires compliments. A baix era molt més car i la gent hi anava d’etiqueta i amb vestit llarg. Sovint passaven bona part de l’òpera dins de la llotja, amb el llum encès i no s’estaven de fer xivarri ni d’entrar i sortir quan els venia de gust.

En canvi, l’accés als camerinos i a l’escenari era una festa oberta a tothom. S’entrava a l’escenari al final de l’obra per una petita llibreria que donava a la Rambla, aparentment insignificant però que de fet podia obrir-se fins a fer-hi cabre els decorats. Tots els aficionats que anàvem a demanar autògrafs hi podíem entrar sense més. Era encantador, encara que vist amb els ulls d’avui deuria contravenir totes les normes de seguretat. I també podies ficar-te als camerinos, on la major part de cantants ens rebien disposats a xerrar i a repartir fotografies. Això, és clar, amb el temps va anar canviant. També perquè quan va arribar la transició, al carrer es notava un clima molt hostil al Liceu. Hi havia gent que tirava ous i escridassava la gent que entrava per la porta principal.

Mentrestant, els del galliner anàvem fent. El públic era molt popular, molt més, em semblava a mi, que el del Palau, més culte. La gent vivia l’òpera xiulant i aplaudint amb passió i en els entreactes escoltava el futbol. Amb els problemes de visibilitat de la sala, sovint hi havia qui s’estava dret o agenollat tota la representació. I encara vaig enganxar l’època de la claca. L’òpera, però, s’oferia sense subtítols, sovint retallada i traduïda a l’italià. I havíem vist òperes en què cada protagonista cantava en una llengua diferent. L’orquestra i el cor amb prou feines assajava, amb els resultats que es poden esperar. Es primaven absolutament les veus i encara només les dels protagonistes.

Tot un món, que ja ha passat a la història. La Caballé (“la Montse”) va oferir nits fantàstiques, va eixamplar el repertori i va ser objecte d’homenatges diversos (amb coloms i tot, volant dins del Liceu!). Va tenir baralles i tics de diva, però no va deixar mai de venir al Liceu. Li estic molt agraïda.

Mercè Solé