Cristóbal López dona suport fermament a l’Església de Francesc

No ha de passar desapercebut que fa pocs dies a Barcelona, a iniciativa del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el suport de tretze entitats catòliques, es va presentar la primera edició de la Tribuna Joan Carrera, amb un dinar col·loqui al qual van assistir més d’un centenar de persones pertanyents a entitats cristianes de Catalunya, moderat per Laura Mor. La iniciativa, que es repetirà, vol recollir i actualitzar les inquietuds i trajectòria del bisbe Joan Carrera, redactor del document Arrels cristianes de Catalunya. Vol tractar i potenciar alhora les experiències de diàleg, comunicació i participació social de cara a fer present el fet religiós a Catalunya.

El convidat era Cristóbal López Romero, salesià, arquebisbe de Rabat i cardenal elector. I qui és aquest arquebisbe? Nascut el 1952 a Vélez-Rubio (Andalusia), als 12 anys entra al seminari. La seva família emigra a Catalunya i ell creix al barri del Sant Crist de Badalona i a Castellar. Estudia Periodisme a la UAB i Teologia al Seminari de Barcelona. El 1979 és ordenat prevere i treballa 11 anys als barris perifèrics de la Perona i a la Verneda. D’allà salta al Paraguai, on viu 18 anys. Va ser provincial del seu orde i desprès va viure tres anys a Bolívia. Arriba al Marroc el 2003 on descobreix la necessitat de ser pont i anar vencent prejudicis. “Combat les fake news que diuen que els musulmans volen envair Europa. Un grapat d’extremistes violents no han d’esborrar l’acceptació de l’altre que té la majoria. Cal parlar menys dels musulmans i parlar-hi més”, com “cal parlar menys del immigrants i més amb els immigrants” i “cal parlar menys de Déu i parlar més amb Déu”. El 2017 Francesc li confia l’arquebisbat de Rabat i el 2019 el fa cardenal. És un dels tres cardenals electors catalanoparlants.

Al Marroc, amb 37 milions d’habitants, hi ha 30.000 catòlics, el 0,08% de la població. Això que podria ser un problema no ho és: el problema seria ser insignificants o no ser llum que il·lumini. Allà han cedit set parròquies per al culte protestant. Amb ells comparteixen l’Institut Ecumènic de Teologia; l’arquebisbe és un fervent defensor del diàleg interreligiós. També tenen dotze escoles catòliques on hi van 10.000 infants musulmans. Amb els musulmans, diu, compartim Déu, la fe i la pregària. Diu que és possible parlar de la unitat des de la pluralitat. Hi ha un nacionalisme sa però també n’hi ha d’exacerbats que van contra la fraternitat. “Denuncia la política migratòria d’Europa que, com Pilat, es renta les mans, fent que siguin els altres els que –pagant-los– facin la feina bruta, i això és una vergonya, jo somio un món sense fronteres. Els marroquins miren Tarifa des de Tànger i no comprenen perquè no hi poden anar”. “Europa tracta diferent els immigrants, segons si són europeus o africans a qui posem tanques amb concertines –que el president espanyol va treure d’Espanya per portar-les al Marroc– i recorda que amb el conflicte sirià el govern espanyol va dir no desprès d’haver-se compromès a acollir-ne 19.000, dos anys després van ser només 2.500. “Amb Ucraïna n’han arribat 25.000 deixant fora de tot dubte que és possible una Europa que aculli a tothom”. “És una vergonya que Europa es protegeixi perquè vol conservar els seus privilegis”.

López va valorar la propera canonització de Charles de Foucauld com “un moment d’extraordinària importància” perquè els cristians del Marroc el tenen com a referent. Més endavant parlarem d’aquest militar francès, convertit al cristianisme, fundador dels Germanets i Germanetes de Jesús, que també va deixar la seva petjada a Terrassa amb una fraternitat laica de nois i noies procedents de l’Escoltisme Catòlic.

Parla del Regne i no tant d’Església, com a estil de vida, que prioritza la pau, la justícia, la llibertat, la vida, la veritat, l’amor. Un horitzó utòpic però mobilitzador. Un musulmà diria “fem un món com Déu vol” i un agnòstic “fem un món on faci goig viure”. En qualsevol cas l’hem de fer entre tots. Diu que li interessa més l’alliberament que la teologia, el seu lema és “Casa meva és el món, la meva família la humanitat” i diu que al segle XXII l’Església probablement siguem minoria, més testimonial i que les dones ocuparan llocs de responsabilitat com, molt tímidament, ja comença a passar. “L’Esglèsia piramidal amb el Papa al capdamunt passarà, l’Església és circular i el centre és Crist ,no el Papa. Tots i cadascun dels cristians i no cristians tenim la mateixa dignitat”. “Hem d’anunciar amb convicció la Bona Nova, sense complexos, sense tancar-nos a les sagristies, la nostra força és la fe i l’esperança”. I afegeix: quan els capellans siguin la meitat dels que són ara, el laïcat prendrà la responsabilitat de moltes comunitats i probablement les dones en portin el pes. Són més d’un 80% dels qui participem a l’Església, potser fins i tot un 90%”.

Una alenada d’aire fresc que ha revifat i confirmat el desig d’una església més viva, desvetllada i atenta al món, als signes dels temps, enmig de tant brogit i rivalitats intraeclesials vergonyants i contràries a l’Evangeli de Jesús. Una empenta al catolicisme obert i acollidor del Concili Vaticà II.

Cristóbal, sant llegendari el nom del qual prové del grec Kristophorus vol dir portador de Crist, fa honor al seu nom. Que visqui molts anys!

Josep-Maria Font i Gillué

Jo sí que et crec

Al meu entendre, la diferència entre la jerarquia de l’Església francesa i l’espanyola a l’hora d’encarar els abusos sexuals és que aquí encara hi ha connivència amb l’aparell de l’estat. Ens ve no només del franquisme, que sí, sinó des de sempre, de les etapes no democràtiques de l’estat espanyol. També aquí, a Catalunya.

Tenir l’aixopluc polític ha permès anys de patiment per als i per a les supervivents, i menyspreu i ignomínia per part de l’Església. Que “altres” cometin abusos als infants i a joves no és una excusa vàlida que justifiqui la inacció eclesial, fins fa dos anys, de la part que li pertoca. L’Església de Jesucrist, mai hauria d’haver estat casa de persones depredadores sexuals. I això té responsables concrets, els bisbes. Em pregunto si ara, ja, aquest aspecte l’estan atenent en la formació en seminaris o en ordes religiosos tant masculins com femenins. I si s’està fent detecció de potencials depredadors i és motiu per no ordenar preveres o admetre’ls a ordes religiosos.

Perquè la violència exercida per una persona depredadora no només té el vessant sexual, també té l’exercida com a violència psicològica, el poder. De domini i sotmetiment en sap molt la jerarquia i el clericalisme que fomenta, com planteja l’editorial d’aquesta revista. El poder exercit sense l’autoritat emanada de la legitimitat democràtica no té cabuda a la nostra societat. Així es percep dins i fora de l’Església. Esmenar de manera profunda una tradició és legítim i profètic.

Estem davant d’una xacra per a l’Església. I em dol com a creient. També m’indigna. Només un cas ja seria dolorós que s’hagués donat. En aquesta situació, cal dir que, quan la jerarquia diu que es busca sempre la veritat i estar al costat dels qui pateixen, no és creïble. La confiança en una institució requereix molt poc per erosionar-se més si aquesta institució té la missió d’anunciar l’Evangeli de Jesús i construir el regne de Déu a la terra. Una missió encarregada a homes i dones fràgils com gerres de terrissa. És en aquesta fragilitat on hem de posar la nostra mirada perquè no es torni fang. De reparació en sabem poc. N’hem d’aprendre. Demanar perdó, però un perdó creïble. I aquest no ho és quan va acompanyat d’un preàmbul on es diu que només són el 0,2% dels abusos comesos per integrants de l’Església. En una reparació has de sentir-te acompanyat per professionals i per altres supervivents. I quan es denuncia escoltar un unànime: “Jo sí que et crec”.

Aquest no és l’únic pecat de l’Església espanyola. La separació de nadons de mares i famílies legítimes va ser una acció sistèmica fins a mitjans del anys vuitanta. Un abús de poder criminal compartit amb les “famílies de bé” a les quals entregaven la criatura.

Pare, tu que ens has entregat el tresor de l’Evangeli,
ajuda’ns a curar les ferides que hem provocat com a Església
a les criatures innocents que teníem a les nostres mans
per ajudar-los a néixer, per educar-los i formar-los.
T’ho demanem per nostre Senyor Jesucrist. Amén.

Quiteria Guirao Abellán

El camí sinodal i els nomenaments episcopals

Sínode: Assemblea del papa, amb els bisbes, capellans i catòlics de base per tractar i decidir allò que afecta a tots en l’Església.

El camí sinodal comença escoltant el poble, segons un principi molt estimat en l’Església del primer mil·leni: “Quod omnes tangit amb omnibus tractari debet” (El que afecta a tots ha de ser tractat per tots). Papa Francesc, 17 d’octubre de 2015.

Darrerament, però, el relleu del bisbe Novell a Solsona per Francesc Conesa ens sembla que mostra una manera de fer per part del Vaticà que ho contradiu obertament. Els catòlics del bisbat de Solsona no hi tenien res a dir? No han trobat a Solsona ni a tot Catalunya cap capellà apte, que sigui de fiar, per ser escollit per presidir la seva església diocesana? Actualment només un 40% per cent dels deu bisbats de Catalunya tenen un bisbe català. Que una major part parlin el català és positiu però de tot punt insuficient. Molts d’ells han estat formats en un tarannà aliè. Un nombre important provenen del País Valencià on usen habitualment en la seva litúrgia el castellà, cosa que revela la nul·la voluntat de la jerarquia per atendre el poble de Déu en valencià per així connectar millor amb el seu esperit.

http://www.elpunt.cat

Dintre de poc nomenaran un nou bisbe per a Girona i per altres bisbats i ens temem que el Vaticà procedeixi de la mateixa manera. Després es sorprendran que Catalunya miri cap cop amb més indiferència l’Església i el fet religiós. Un menyspreu que pot ben respondre a un menyspreu anterior per part d’aquesta. Sant Lleó el Gran, papa, deixà escrit: ”La imposició de bisbes no desitjats pot portar que els homes es tornin menys religiosos del que cal”. L’Església del temps dels Apòstols, en canvi, cridava a discernir en forma comunitària la voluntat de Déu i a escollir junts les persones i la millor manera de procedir.

“Qui ha d’estar al capdavant de tots ha de ser elegit per tots” (sant Lleó el Gran, 400/461). “El poble té el poder d’elegir bisbes dignes i de recusar els indignes” (sant Cebrià, 200/258).

A l’Estat espanyol venim d’una tradició de molts anys i sota règims ben diversos de pressió per part dels polítics per posar els bisbes i d’una manera especial a Catalunya, sota el seu control i al servei dels seus interessos i amb la finalitat de desnaturalitzar el país.

Davant les crisis múltiples i les creixents desigualtats que pateix avui la nostra societat trobem a faltar una veu profètica de l’Església més activa en favor dels empobrits i dels més febles, de la violència contra les dones, dels desnonaments, de l’ús de la mentida…. I també caldria que l’Església estigués atenta i fes costat als desigs i a les aspiracions legítimes dels col·lectius i de les nacions, avui discriminades. “Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen avançar en pau cap a la justícia. No volen tuteles ni ingerències on el més fort subordina el més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguin respectats… la pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment el dret a la independència.” Papa Francesc.

L’arquebisbe Desmond Tutu, recentment traspassat, afirmà: “Si ets neutral en situacions d’injustícia és que has escollit el bàndol opressor”. “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”, Papa Francesc, 5 de juliol de 2014.

Poca cosa li demanem al nou bisbe que ens enviïn. Que no vulgui emprendre moltes coses. Que tingui empatia, que sàpiga fer companyia, sostenir, animar i donar esperança.

Fòrum Alsina, 17 de gener del 2022

El nomenament del nou bisbe de Terrassa

Diuen que n’hi ha per dies, però aquesta resposta no és de fiar, es pot resoldre el nomenament en un tres i no res, no seria la primera vegada, fa ben poc ha passat a les Espanyes, i qui serà?

Desitjaríem un bisbe fidel. Però fidel a què i a qui?

Fidel al país i al poble que haurà de servir i acomboiar. Fidel a l’Evangeli. Fidel al franciscanisme del bisbe de Roma. Fidel als Concilis Vaticà II i al de la Tarraconense. Fidel a la tradició episcopal més genuïnament catalana que hem tingut. Fidel a totes les persones sense excepció, capaç de recuperar a tants creients que s’han esborrat o han deixat de participar per desencís a les celebracions litúrgiques. Fidel en l’atenció als més vulnerables i marginats socialment. Fidel a la sinodalitat que a Terrassa havíem viscut i practicat compromesament durant molts anys. Fidel a la llibertat de l’Esperit que tenim tots els cristians. Fidel a l’ecumenisme necessari per tal de ser tots u. Fidel en el testimoni quotidià. Fidel a la senzillesa litúrgica, allunyada de signes i vestimentes sumptuoses i espúries. Fidel a la denúncia profètica. Fidel a la feminitat que mai hauríem d’haver oblidat i marginat. Fidel i respectuós, atent i de bon tracte en els fets i en les formes, amb tothom i amb els seus primers col·laboradors, els preveres i religiosos i religioses. Fidel a Jesucrist. Senzillament FIDEL amb majúscules.

Algú em pot dir que això és la carta als Reis d’Orient. Vull pensar que tot això i més és el que pensem molts més dels que pensen i diuen els qui voldrien seguir aquesta religiositat buida d’Evangeli amb greu repercussió social i econòmica i que ens ha portat a tantes contradiccions dins de l’Església.

Benvolguts Francesc, bisbe de Roma, Bernardito Azúa nunci a Madrid, Juan José Omella arquebisbe de Barcelona i molt amic del Pare Francesc, com li agrada que l’anomenin. Vostès que han de beneir el nomenament tinguin en compte totes aquestes fidelitats per tal que el poble de Déu, que volem seguir fent camí confiadament, puguem participar en la decisió, com a mínim, essent consultats i tingut en compte el nostre parer. No ens agradaria, com ens han mal acostumat, que sigui una decisió dels òrgans que finalment decideixen, sense oblidar aquestes fidelitats abans esmentades i d’altres.

El món necessita persones valentes i creïbles i això només serà possible amb el testimoni de la vida dels candidats, que és d’esperar que hi seguiran fidels tot i que també sabem de bisbes que la mitra i sobretot l’estructura els ha ofegat i han optat per fer un pas al costat. No es fiïn dels qui volen ser bisbes, no els ho proposin encara que ho esperin amb deler, aquests volen fer “carrera”. Lamentablement en coneixem masses i seria una mala feina per a la diòcesi i per a la mateixa Església. Fiïn-se més aviat d’aquells que s’hi resisteixen, que no en volen ser de bisbes precisament perquè són FIDELS al poble i tenen una gran exigència en viure l’Evangeli de Jesucrist, l’únic Senyor. No temin la llibertat dels qui acceptin la missió, si s’escau, deixeu-los discrepar, no els lligueu curt. Nosaltres podem i volem ajudar-los, som i serem al seu costat, perquè estimem aquesta Església que és de tots i perquè sabem i vivim que l’Esperit també ens acompanya.

Que l’Esperit Sant us acompanyi en aquest difícil discerniment i tingueu el coratge de ser FIDELS al seu dictat. La pregària nostra i vostra ens ajudarà a tots plegats. Si us reuniu en nom d’Ell, ja sabeu que hi és present, procureu que també hi sigui en la vostre decisió que, com hem manifestat, pretenem i esperem que siguin participada, si més no, havent escoltat a la comunitat de creients actius i els que han quedat ferits pel camí i mantenen el ble que vacil·la i la voluntat i desig de seguir el mestratge de Jesús el natzarè. Tots som i ens sentim Església.

Que així sigui.

Josep-Maria Font i Gillué

A propòsit de la marxa del bisbe de Terrassa

El diumenge dia 30 de maig es va acomiadar el bisbe en una missa d’acció de gràcies, al final de la qual fa fer agraïment i un cofoi balanç del seu pontificat. Anirà a “remar mar endins” a terres andaluses on trobarà, probablement, les aigües més calmades ja que les pasteres no arriben fins al Guadalquivir, però els immigrants i altres damnats sí que hi arriben. Mirant enrere tot fa pensar que el canvi es coïa d’uns mesos ençà, potser abans de Nadal, ja que en una visita de l’ínclit José Enrique Millo al bisbe, que no va passar desapercebuda pel Diari de Terrassa, el Secretario General de Acción Exterior de la Junta de Andalucía, li deuria proposar i suggerir com veuria i si li agradaria anar a Sevilla. I ja ho veieu, la justificació –costa trobar-ne d’altra– la religiositat popular tan sovint mal entesa, encaixaven amb la pastoral popular andalusa: misses a la “Feria de Abril” de Can Petit i de les cases regionals a la catedral terrassenca entre d’altres. Els bisbes de Roma i Barcelona i el nunci Bernardito, es diu que escoltant veus discordants diocesanes, han pensat que al sud el patró de la barca també remaria i l’han allunyat d’aquest país, que malgrat confessar que s’hi trobava bé i ben acollit, no era ben bé el seu, ni per formació –recordem que la va voler fer a Toledo en temps del bisbe Marcelo Gonzàlez Martin, que era més “ortodox” que en Narcís Jubany a Barcelona, ni per naixement, era de Conca.

I ara què, qui, com?

Veurem qui el substituirà, el relleu natural seria, tot i que per pocs anys, l’auxiliar Salvador Cristau –amb 71 anys– de qui se’n valora la pietat, l’esperit de servei, el treball incansable per la causa, sociable i fins ara la cara amable de l’ordinari i rector del Seminari de Vallvidrera, per a alguns, la joia de la corona. Potser faran alguns canvis de mitra dins les diòcesis catalanes, ho veurem aviat. Hi ha un autèntic malestar entre els bisbes de les Espanyes i alguns capellans als quals se’ls ha proposat la mitra i l’han declinat i a altres que la desitjarien no els la proposen, no són de la corda franciscana romana i també hi ha malestar entre comunitats de diversos bisbats i és que els moments no són ni agraïts ni clars. Però compte, no sé on poden ser-ho, potser a Polònia, el país del santo súbito. Són tan greus els greuges eclesials conreats els darrers anys que Roma s’ha vist obligada a tipificar-los penalment al Codi de Dret Canònic. La Cúria romana lamentablement ha estat còmplice en massa casos. Mentre el papa santificat portava la Bona Nova per tot el món, a casa “li feien la feina”, el dimissionari fent teologia i obviant la situació fins que se li va fer explosiva i pren una decisió històrica que mai haguéssim esperat, talment un “suïcidi” papal. I l’Esperit i la bona política ens porta a Bergoglio, a Omella, a Osoro. Cadascun en el seu territori i àmbit desemmascaren i cerquen posar remei, Déu meu ajudeu-me!, a les difícils situacions en què es troben. Se’ns en va al cel Pere Casaldàliga, només per dir-ne un –per cert, incomprensiblement Francesc ni piu. I també tants d’altres que ens han deixat, actors de primera línia de la pastoral conciliar i evangèlica, que desprès d’anys d’hibernació activament promoguda –gairebé des del bisbe Carles– havia quedat també esmorteïda per la pressió sociològica i lingüística de la immigració civil i d’alguns religiosos vinguts en auxili dels bisbats de la descreguda Europa. Grups de tints sectaris i polítics “nacionalcatòlics” i la prelatura de l’Opus Dei, a parer meu, una relliscada papal que s’ha pagat cara i cobrat millor pels seus beneficiats en uns moments de bancarrota vaticana, amb vergonyosos escàndols personals i econòmics d’extrema gravetat, alguns dels quals encara duren. Tot plegat va acabar de reblar el clau d’una pastoral preconciliar que a Catalunya i a Terrassa també, majoritàriament havíem superat amb nota.

Jo voldria un nou bisbe del país “volem bisbes catalans”, dèiem els anys 60 del segle passat, un bisbe servidor de la comunitat i no l’amo i senyor. Com a primer pas a la diòcesi, proposo un canvi de curials, sobretot d’aquells que tenen un tarannà més autoritari i manipulador, als qui el càrrec i la seva poca sensibilitat sinodal i democràtica els ha possibilitat aquest fer que tan bé ha anat al bisbe, perquè li treien les castanyes del foc. Però això era i és rebutjat per una part de la feligresia que se sent menystinguda. Confiem, esperem i desitgem que el nou bisbe s’informi, doni la veu als qui s’han sentit foragitats, o simplement han marxat de les parròquies per cansament, per considerar impossible i inviable viure l’Evangeli en una estructura parroquial que els ofegava, amb la qual no se sentien identificats, a vegades per la llengua, per la submissió al prelat, per la nul·la escolta i participació en fets tan decisius com el canvi de rectors de les parròquies, pels criteris pastorals, per la pompa, i la litúrgia que recorda massa temps que havíem superat, etc.

Passarem un temps d’aguait, d’esperança, sempre al bell mig dels corrents d’aire en què es mou l’Esperit Sant, sempre seguint el camí de l’Evangeli de Jesús de Natzaret, al costat dels més vulnerables que cada dia augmenten. Un d’aquests vulnerables ja ens hauria d’avergonyir! Però, com deia la cançó, “la nostra esperança ningú no ens la prendrà” i la llibertat d’expressió tampoc.

Josep-Maria Font i Gillué

“Evangelizar la cultura en Valencia”

Aquest era el títol de la carta pastoral (en castellà) que el desembre de 2105 va escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l’arquebisbe de València exposava una qüestió de gran actualitat: “que la fe se haga cultura”. Això, la fe en la cultura d’un poble, es va fer realitat el diumenge 26 de març de 2017, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar l’Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua ucraïnesa.

És bonic que els diversos pobles puguin expressar la seva fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. O com ho fan els filipins, els polonesos, els britànics o els xinesos que viuen al País Valencià. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua, com poden fer-ho aquests cristians en les seves llengües.

Com va dir el papa Pau VIè, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquella carta pastoral), “la ruptura entre el Evangelio y la cultura es sin duda el drama de nuestra época” (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquella carta pastoral defensava que “una fe que no se haga cultura, no es plenamente acogida”.

Per això mateix, si l’arquebisbe de València propugnava la necessitat que l’Església integri totes les cultures, ¿com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text “las raíces cristianas de la identidad valenciana”, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, “centro de diálogo y de convivencia” i “cruce de culturas”. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de “crear, desde la inmensa riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una auténtica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso, que pueda contribuir al diálogo entre ciencia y fe, entre la cultura cristiana y la civilización universal”. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la seva vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí, va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. ¿Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? ¿Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguin a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l’hauria pogut signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula “Valencia” (sempre en castellà), no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L’arquebisbe parlava de “la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso”. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitzo plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. ¿Però no s’hauria també d’inculturar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

En una entrevista (Levante, 29 de gener de 2017), el cardenal Cañizares, a més de dir que desitja “la misa en valenciano de manera habitual”, afirmava el seu interès “en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes”. D’ell i dels altres bisbes valencians depèn que això sigui una realitat. Com també depèn d’ell que les misses siguin en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible. Hi ha el Missal Romà traduït al valencià per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però el cardenal Cañizares continua sense presentar-lo a la CEE perquè sigui aprovat. Per això no hi ha textos litúrgics oficials i les misses se celebren en molts pocs pobles, degut a la bona voluntat o a l’interès dels mossens més conscienciats per la llengua.

Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos que viuen al País Valencià, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.

Josep Miquel Bausset

Bisbes, política i família

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli.

A aquesta sensació contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn.

Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

El bisbe Jaume

Gràcies, bisbe Jaume Camprodon i Rovira. Paraula curta però ufanosa de tot el que és estimar i sentir-te estimat. Fa pocs dies recordàvem el seu 90è aniversari i ja ha fet el pas definitiu. És veritat que no tot són flors i violes, però vós heu primfilat les nostres persones, els nostres ministeris, el nostre bisbat, Catalunya. Amb serenor i amb fermesa, a voltes, amb tossuderia, heu donat testimoni del que dèieu i del que fèieu. En el testament espiritual, demaneu perdó i al mateix temps, la vostra fe és il·lusió.

Fa anys, en el full parroquial, encapçalàveu el vostre pensament i la vostra recomanació amb aquestes paraules: “Tornem a Natzaret”. Quin regal i com impressionàreu les nostres vides amb el que dèieu. Sabéreu tenir bones companyies amb qui dialogar i amb qui dirigir el bisbat i jo diria amb bons resultats. Servir, escoltar i molt més, patir fins a l’extrem d’arriscar davant de certes situacions que venien del Vaticà.

Avui, escoltant els vostres desigs com el d’entregar el vostre cos a la ciència i alguna idea del testament espiritual, espero i desitjo llegir-lo, meditar-lo i posar-lo en pràctica.

Avui, a la catedral, amb totes les persones que ens hi hem aplegat per a l’Acció de Gràcies, sens dubte que el vostre mirar hi era present i el record d’aquells bisbes que formàreu una bona colla i una bona sembrada.

Gràcies, bisbe Jaume!

Ignasi Forcano Isern

Corporativisme, desconfiança

Dues paraules que, amb tristesa, em van venir al cap quan vaig llegir la notícia del nomenament del bisbe Taltavull com a administrador apostòlic de Mallorca.

D’una banda, en relació amb el bisbe Salinas. Si realment marxa de Mallorca per la seva relació poc adequada amb una dona (a mi el que sobretot em sembla poc adequat és que un bisbe es mogui gaire per les elits polítiques i econòmiques de Mallorca), ¿per què l’envien a València? ¿Què els han fet els valencians, pobres, que a més a més de tenir l’arquebisbe que tenen, n’hauran d’acollir un que els responsables vaticans no consideren prou bo per a Mallorca? Tot això, és clar, sense que hi hagi hagut un aclariment de tot plegat. Sobta una mica que aquesta fixació dels qui manen en l’Església sobre el tema sexual i afectiu que culpabilitza tot i tothom, es relaxa quan els afecta a ells mateixos. Es presenten com a servidors, però actuen com a titulars d’una carrera eclesiàstica.

I després em sap greu que la solució no sigui buscar algun mallorquí amb capacitat de ser bon bisbe (que n’hi deu haver) o nomenar decididament el bisbe Taltavull. Doncs no. La decisió ha estat molt semblant a la que se sol prendre amb els capellans i les parròquies. Es demana l’impossible al bisbe Taltavull, que amb el seu esforç personal, sens dubte estressat, haurà de dur a terme dues responsabilitats grans en dos bisbats físicament allunyats. Crec que això no és bo ni per als feligresos de Mallorca ni per als de Barcelona. I, per descomptat, tampoc no és bo per a un bisbe que haurà de canviar el solideu i el pectoral per un vestit de Superman. ¿No es poden nomenar altres bisbes? ¿No es poden simplificar i millorar les estructures comptant amb laics i laiques?

Certament el bisbe Taltavull és l’home de confiança del bisbe Omella, però ara ja fa un temps que l’arquebisbe corre per aquí, i algú de confiança deu haver conegut. O tampoc no hi ha ningú més a Barcelona que el pugui assessorar? Evidentment, el risc de quedar-se sol en un bisbat desconegut ha existit des del primer dia del nomenament. De fet, no sembla gaire raonable posar algú que no conegui gens el bisbat en un lloc tant complex: quan estigui situat, haurà de plegar. Jo mai no m’he acabat de fer meva la campanya del “volem bisbes catalans”. M’és igual d’on siguin. Jo vull bons bisbes, que si ho són, ja faran l’esforç de conèixer i valorar bé la cultura del lloc. Però un sentit una miqueta més pràctic no fa nosa.

M’ha entristit encara més el que m’ha arribat dels nomenaments a les parròquies de l’Hospitalet, on, segons m’han dit, el bisbe Omella ni ha escoltat ningú ni ha tingut en compte la trajectòria pastoral de fa tants anys amb l’argument que es moren més capellans que no pas se n’ordenen i que hi ha de col·locar els que hi ha, per ultres que siguin (bé, de fet no ho diu així ben bé). Si hi ha pocs capellans, ¿què esperen per escoltar les vocacions dels casats i de les dones? ¿què esperen per alleugerir les tasques burocràtiques i funcionarials de les parròquies reduint-ne el nombre en lloc de fer-ne de noves? ¿què esperen a delimitar i redistribuir responsabilitats econòmiques, administratives, pastorals? ¿què esperen per millorar la formació i reconèixer l’aportació dels laics i laiques?

El bisbe Taltavull, en l’enterrament d’un capellà, fa pocs dies feia una crida a les vocacions. Reconec que cada vegada m’irrita més que no reconeguin que si no canvien moltes coses, moltes vocacions no reeixiran: perquè els seminaris estan malaltissament tancats sobre si mateixos, perquè només s’accepten les vocacions d’homes cèlibes. I perquè hi ha moltes vocacions pastorals (no només al sacerdoci) que no troben sortida.

Mercè Solé

Què hauran d’afrontar el bisbe de Barcelona i tots els bisbes de Catalunya?

Fa poc he sabut de diferents congregacions religioses que estan fent els seus plans estratègics, tenint en compte la disminució i envelliment del seu personal.

Des de que tinc “ús de raó eclesial i pastoral” (des de fa uns 40 anys), no he descobert el mateix en les nostres diòcesis catalanes, i en concret en la nostra arxidiòcesi de Barcelona. En alguns casos s’han fet estudis i alguns passos molt tímids per formar i capacitar al laïcat per a poder animar i coordinar les parròquies. Normalment s’ha topat amb les inhabilitats i manca de costum del clergat per tal que el laïcat decideixi de debò. Cal també formar el clergat en el treball en equip, en la confiança completa amb el laïcat, i s’ha fet poc de forma eficient.

El nombre de capellans va disminuint. Per sostenir les parròquies es va donant més feina (més parròquies) a capellans ja grans, amb poques capacitats per tirar endavant canvis. S’està reduint l’activitat pastoral als sagraments. S’està escurant al màxim capellans molt entregats que han donat més del que poden. Els hi va la salut física i psíquica. Qui cuida d’ells?

Els laics i laiques actius a les parròquies que les sostenen també se’ns han anat fent grans. Aquest laïcat està més ben preparat del que ell mateix pensa. Ja ha fet molts cursets de tot. Moltes de les associacions de laics i laiques que s’han creat en aquests darrers 20 anys desapareixeran al mateix temps, ja que estan formades per una mateixa generació. Però ¿es permet al laïcat que participi en les decisions importants, en un treball en equip per coordinar i animar tota la pastoral parroquial? I si tenim en compte que en pocs anys moltes d’aquestes persones encara seran més grans o ja hauran desaparegut, ens podem preguntar: ¿On es poden trobar noves persones de mitjana edat i de joves que es vulguin formar de nou? Crec que ja s’ha arribat tard.

L’aportació dels religiosos i de les religioses ha estat molt important en moltes parròquies populars, però també van disminuint i es fan vells.

Els moviments d’acció catòlica tenen l’experiència de ser dirigits per laics i laiques, però, ¿se’ls ha demanat el parer, el compartir la seva experiència per ser aplicada a les parròquies? No gaire.

Tampoc observo que s’hagi treballat i consensuat un nou mapa pastoral per anar avançant vers una nova distribució dels recursos personals, econòmics i una reutilització del patrimoni eclesiàstic.

Sabem que moltes diòcesis franceses i belgues ho han fet, en un treball que ha durat 10 o 15 anys, per arribar a unificar parròquies, o a dissoldre-les, o a recol·locar activitats pastorals diverses en els diferents edificis diocesans. ¿Algú coneix algun pla semblant en les nostres diòcesis catalanes? ¿En la barcelonina? No crec que els bisbes anteriors hagin preparat el terreny en aquest sentit, per al bisbe nou de Barcelona i per als nous que vinguin en els altres bisbats catalans. ¿No es podria prendre nota del que s’ha fet en el país veí?

Per tant, independentment de consideracions de política civil i eclesiàstica (en les eleccions de bisbes sembla que hi intervé tothom, menys el Poble de Déu), el nou bisbe de Barcelona (i els nous que vinguin a les altres diòcesis de Catalunya si els actuals no ho fan) té al davant una problemàtica seriosa que si no s’afronta produirà molt de patiment personal i comunitari:

• La jubilació, malaltia i mort de molts capellans, i per tant, la seva atenció personal i l’atenció a les parròquies que deixen.
• La constitució d’equips de pastoral amb pocs capellans i alguns laics i laiques, per atendre la pastoral parroquial.
• La realització d’un mapa pastoral.
• La dedicació de molts dels edificis eclesiàstics: si es tanquen, si s’utilitzen per a altres activitats pastorals no litúrgiques, si poden esdevenir espais multiusos, si es venen o es lloguen per a fer-hi: vivendes per a joves, per a matrimonis que poden tenir cura cultural, social i pastoral de l’entorn, auditoris, centres culturals, socials, botigues o restaurants…

Caldrà estar molt atent als grups que vinculen la pròpia vida quotidiana amb l’evangeli. Aquest grups són ja el germen d’una nova Església que va naixent, de la qual els bisbes, i tothom, n’haurem d’aprendre molt.

Quim Cervera