El bisbe Jaume

bisbe-jaume-camprodonGràcies, bisbe Jaume Camprodon i Rovira. Paraula curta però ufanosa de tot el que és estimar i sentir-te estimat. Fa pocs dies recordàvem el seu 90è aniversari i ja ha fet el pas definitiu. És veritat que no tot són flors i violes, però vós heu primfilat les nostres persones, els nostres ministeris, el nostre bisbat, Catalunya. Amb serenor i amb fermesa, a voltes, amb tossuderia, heu donat testimoni del que dèieu i del que fèieu. En el testament espiritual, demaneu perdó i al mateix temps, la vostra fe és il·lusió.

Fa anys, en el full parroquial, encapçalàveu el vostre pensament i la vostra recomanació amb aquestes paraules: “Tornem a Natzaret”. Quin regal i com impressionàreu les nostres vides amb el que dèieu. Sabéreu tenir bones companyies amb qui dialogar i amb qui dirigir el bisbat i jo diria amb bons resultats. Servir, escoltar i molt més, patir fins a l’extrem d’arriscar davant de certes situacions que venien del Vaticà.

Avui, escoltant els vostres desigs com el d’entregar el vostre cos a la ciència i alguna idea del testament espiritual, espero i desitjo llegir-lo, meditar-lo i posar-lo en pràctica.

Avui, a la catedral, amb totes les persones que ens hi hem aplegat per a l’Acció de Gràcies, sens dubte que el vostre mirar hi era present i el record d’aquells bisbes que formàreu una bona colla i una bona sembrada.

Gràcies, bisbe Jaume!

Ignasi Forcano Isern

Anuncis

Corporativisme, desconfiança

Dues paraules que, amb tristesa, em van venir al cap quan vaig llegir la notícia del nomenament del bisbe Taltavull com a administrador apostòlic de Mallorca.

D’una banda, en relació amb el bisbe Salinas. Si realment marxa de Mallorca per la seva relació poc adequada amb una dona (a mi el que sobretot em sembla poc adequat és que un bisbe es mogui gaire per les elits polítiques i econòmiques de Mallorca), ¿per què l’envien a València? ¿Què els han fet els valencians, pobres, que a més a més de tenir l’arquebisbe que tenen, n’hauran d’acollir un que els responsables vaticans no consideren prou bo per a Mallorca? Tot això, és clar, sense que hi hagi hagut un aclariment de tot plegat. Sobta una mica que aquesta fixació dels qui manen en l’Església sobre el tema sexual i afectiu que culpabilitza tot i tothom, es relaxa quan els afecta a ells mateixos. Es presenten com a servidors, però actuen com a titulars d’una carrera eclesiàstica.

I després em sap greu que la solució no sigui buscar algun mallorquí amb capacitat de ser bon bisbe (que n’hi deu haver) o nomenar decididament el bisbe Taltavull. Doncs no. La decisió ha estat molt semblant a la que se sol prendre amb els capellans i les parròquies. Es demana l’impossible al bisbe Taltavull, que amb el seu esforç personal, sens dubte estressat, haurà de dur a terme dues responsabilitats grans en dos bisbats físicament allunyats. Crec que això no és bo ni per als feligresos de Mallorca ni per als de Barcelona. I, per descomptat, tampoc no és bo per a un bisbe que haurà de canviar el solideu i el pectoral per un vestit de Superman. ¿No es poden nomenar altres bisbes? ¿No es poden simplificar i millorar les estructures comptant amb laics i laiques?

Certament el bisbe Taltavull és l’home de confiança del bisbe Omella, però ara ja fa un temps que l’arquebisbe corre per aquí, i algú de confiança deu haver conegut. O tampoc no hi ha ningú més a Barcelona que el pugui assessorar? bisbes-bcnEvidentment, el risc de quedar-se sol en un bisbat desconegut ha existit des del primer dia del nomenament. De fet, no sembla gaire raonable posar algú que no conegui gens el bisbat en un lloc tant complex: quan estigui situat, haurà de plegar. Jo mai no m’he acabat de fer meva la campanya del “volem bisbes catalans”. M’és igual d’on siguin. Jo vull bons bisbes, que si ho són, ja faran l’esforç de conèixer i valorar bé la cultura del lloc. Però un sentit una miqueta més pràctic no fa nosa.

M’ha entristit encara més el que m’ha arribat dels nomenaments a les parròquies de l’Hospitalet, on, segons m’han dit, el bisbe Omella ni ha escoltat ningú ni ha tingut en compte la trajectòria pastoral de fa tants anys amb l’argument que es moren més capellans que no pas se n’ordenen i que hi ha de col·locar els que hi ha, per ultres que siguin (bé, de fet no ho diu així ben bé). Si hi ha pocs capellans, ¿què esperen per escoltar les vocacions dels casats i de les dones? ¿què esperen per alleugerir les tasques burocràtiques i funcionarials de les parròquies reduint-ne el nombre en lloc de fer-ne de noves? ¿què esperen a delimitar i redistribuir responsabilitats econòmiques, administratives, pastorals? ¿què esperen per millorar la formació i reconèixer l’aportació dels laics i laiques?

El bisbe Taltavull, en l’enterrament d’un capellà, fa pocs dies feia una crida a les vocacions. Reconec que cada vegada m’irrita més que no reconeguin que si no canvien moltes coses, moltes vocacions no reeixiran: perquè els seminaris estan malaltissament tancats sobre si mateixos, perquè només s’accepten les vocacions d’homes cèlibes. I perquè hi ha moltes vocacions pastorals (no només al sacerdoci) que no troben sortida.

Mercè Solé

Què hauran d’afrontar el bisbe de Barcelona i tots els bisbes de Catalunya?

Bisbe-nouFa poc he sabut de diferents congregacions religioses que estan fent els seus plans estratègics, tenint en compte la disminució i envelliment del seu personal.

Des de que tinc “ús de raó eclesial i pastoral” (des de fa uns 40 anys), no he descobert el mateix en les nostres diòcesis catalanes, i en concret en la nostra arxidiòcesi de Barcelona. En alguns casos s’han fet estudis i alguns passos molt tímids per formar i capacitar al laïcat per a poder animar i coordinar les parròquies. Normalment s’ha topat amb les inhabilitats i manca de costum del clergat per tal que el laïcat decideixi de debò. Cal també formar el clergat en el treball en equip, en la confiança completa amb el laïcat, i s’ha fet poc de forma eficient.

El nombre de capellans va disminuint. Per sostenir les parròquies es va donant més feina (més parròquies) a capellans ja grans, amb poques capacitats per tirar endavant canvis. S’està reduint l’activitat pastoral als sagraments. S’està escurant al màxim capellans molt entregats que han donat més del que poden. Els hi va la salut física i psíquica. Qui cuida d’ells?

Els laics i laiques actius a les parròquies que les sostenen també se’ns han anat fent grans. Aquest laïcat està més ben preparat del que ell mateix pensa. Ja ha fet molts cursets de tot. Moltes de les associacions de laics i laiques que s’han creat en aquests darrers 20 anys desapareixeran al mateix temps, ja que estan formades per una mateixa generació. Però ¿es permet al laïcat que participi en les decisions importants, en un treball en equip per coordinar i animar tota la pastoral parroquial? I si tenim en compte que en pocs anys moltes d’aquestes persones encara seran més grans o ja hauran desaparegut, ens podem preguntar: ¿On es poden trobar noves persones de mitjana edat i de joves que es vulguin formar de nou? Crec que ja s’ha arribat tard.

L’aportació dels religiosos i de les religioses ha estat molt important en moltes parròquies populars, però també van disminuint i es fan vells.

Els moviments d’acció catòlica tenen l’experiència de ser dirigits per laics i laiques, però, ¿se’ls ha demanat el parer, el compartir la seva experiència per ser aplicada a les parròquies? No gaire.

Tampoc observo que s’hagi treballat i consensuat un nou mapa pastoral per anar avançant vers una nova distribució dels recursos personals, econòmics i una reutilització del patrimoni eclesiàstic.

Sabem que moltes diòcesis franceses i belgues ho han fet, en un treball que ha durat 10 o 15 anys, per arribar a unificar parròquies, o a dissoldre-les, o a recol·locar activitats pastorals diverses en els diferents edificis diocesans. ¿Algú coneix algun pla semblant en les nostres diòcesis catalanes? ¿En la barcelonina? No crec que els bisbes anteriors hagin preparat el terreny en aquest sentit, per al bisbe nou de Barcelona i per als nous que vinguin en els altres bisbats catalans. ¿No es podria prendre nota del que s’ha fet en el país veí?

Per tant, independentment de consideracions de política civil i eclesiàstica (en les eleccions de bisbes sembla que hi intervé tothom, menys el Poble de Déu), el nou bisbe de Barcelona (i els nous que vinguin a les altres diòcesis de Catalunya si els actuals no ho fan) té al davant una problemàtica seriosa que si no s’afronta produirà molt de patiment personal i comunitari:

  • La jubilació, malaltia i mort de molts capellans, i per tant, la seva atenció personal i l’atenció a les parròquies que deixen.
  • La constitució d’equips de pastoral amb pocs capellans i alguns laics i laiques, per atendre la pastoral parroquial.
  • La realització d’un mapa pastoral.
  • La dedicació de molts dels edificis eclesiàstics: si es tanquen, si s’utilitzen per a altres activitats pastorals no litúrgiques, si poden esdevenir espais multiusos, si es venen o es lloguen per a fer-hi: vivendes per a joves, per a matrimonis que poden tenir cura cultural, social i pastoral de l’entorn, auditoris, centres culturals, socials, botigues o restaurants…

Caldrà estar molt atent als grups que vinculen la pròpia vida quotidiana amb l’evangeli. Aquest grups són ja el germen d’una nova Església que va naixent, de la qual els bisbes, i tothom, n’haurem d’aprendre molt.

Quim Cervera