Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre cada nom del llistat.

Juan Guerrero

Dani, Gómez-Olivé

Joseba Achotegui

Lourdes Ponce, “Pitusa”

Carles Hinojosa

Elisabet Ureña

Pere Asensio

Primavera per la Pau

Pastoral Obrera

Trets alliberadors de Tecla d’Iconi

A la fi del segle II i principis del III, es produeix un canvi significatiu en l’expansió del cristianisme. Les dones van anar quedant relegades en la tasca evangelitzadora i de responsabilitats en les comunitats cristianes que havien liderat. La Gran Església va anar deixant gradualment de banda les dones cap a la perifèria de l’Església. Elles, però, van anar buscant altres vies per a continuar la seva tasca evangelitzadora i l’acció social. L’encàrrec de Jesús (Gàlates 3,28) es veurà truncat ràpidament, però Tecla restarà com a paradigma exemplar en l’ensenyament de l’evangeli i en el compromís inseparable de l’acció social als més necessitats.

Amb l’ajuda de la metodologia teològica feminista, es desvelen els trets alliberadors de la vida de Tecla, així com el lideratge de les dones en els inicis del cristianisme a l’Àsia Menor. Trets que exposem a continuació:

  1. La seva ubicació entre la història i la llegenda. F. Cabrol OSB considera que “no es pot afirmar res ni negar res” quan es tracta de fets descrits en els Apòcrifs, però finalment reconeix que “l’existència de Tecla sembla totalment indefugible”.
  2. Tecla ha estat cridada a ser apòstol a través de Pau. Gregori Nazianzè la cita al costat de Joan, Pere, Pau, Jaume, Esteve, Lluc i Andreu. És reconeguda, també com a dona bíblica, subjecte actiu en la història de la salvació.
  3. Des que va escoltar la predicació de Pau, acull sense reserves la seva vocació de deixebla i és “enviada” per ell a una tasca missionera.
  4. Tecla passa de tots els convencionalismes socials i culturals de l’època i posa en risc les relacions establertes com a normatives per a uns i altres, cosa que provocarà la desestabilització d’aquest sistema; conseqüències que no trigaran a mostrar-se.
  5. La virginitat és el tret fonamental que Tecla adopta des de la seva conversió, desobeint les normes patriarcals que li imposa el seu entorn familiar. Elecció que creu indispensable per al seguiment de Crist.
  6. Se la considera la primera màrtir, inaugurant la categoria de protomàrtir; com un equivalent d‘Esteve, ella lidera les dones com ell liderava els homes.
  7. Tecla segueix un camí creatiu i inusual per una dona que la conduirà a ensenyar, predicar, fundar, i assolir la santedat a la qual se sent cridada a través del servei i cura dels més pobres.
  8. La dona havia quedat relegada a l’àmbit privat. Però hi va haver un moviment de resistència al procés de patriarcalització que queda reflectit a les cartes pastorals, en els escrits dels heresiòlegs i en els apòcrifs. A l’optar per romandre cèlibes els permetia una major participació activa en la comunitat.
  9. El fet que Tecla hagi pogut ser utilitzada per justificar l’accés femení al ministeri ha de reflectir una realitat històrica. L’hermenèutica de la sospita ajuda a reinterpretar les tradicions sobre les dones i desemmascara traduccions i interpretacions androcèntriques i sexistes. També és possible que, com han posat de manifest algunes investigacions, estiguem en presència d’un conflicte d’herències paulines, una favorable a les dones i una altra que li és hostil, segons 1 Timoteu 2,9-15; 5,9-16.
  10. És important eliminar les adherències del llenguatge en què s’ha transmès el text per desvetllar el veritable sentit de la història de Tecla, situant-la com a protagonista i Pau més aviat en un segon pla. Xoca que l’apòstol no l’anomeni mai en les seves cartes. En la tradició posterior a Pau, no interessava que la història de Tecla fos coneguda. La institucionalització eclesial que desplaçava les dones ja estava molt avançada.
  11. Tant Tecla com els personatges femenins que intervenen en la narració posseeixen una categoria central i normativa. El principi normatiu és, doncs, la “plena humanitat de les dones”. L’experiència de Tecla no és privada sinó pública, perquè està socialment construïda a través de les categories de raça, sexe, classe, edat, religió, estat, etc., i és el punt de partida hermenèutic, no una norma.
  12. La nostra ubicació social, cultural i religiosa configura la nostra experiència amb el text objecte d’estudi i ens fa reaccionar davant d’ell. Els textos poden legitimar i inculcar relacions de dominació, però també destacar el seu potencial per fomentar la justícia i l’alliberament en l’horitzó de l’ekklesia-comunitat, on es viu la fraternitat.
  13. Des de l’hermenèutica de la remembrança i la reconstrucció, podem reescriure la història de Tecla sospitant dels silencis i llacunes a fi de recuperar el passat oblidat de les dones, com a líders de les comunitats en el Cristianisme primitiu.
  14. A la llum de les últimes investigacions, podem reconstruir una història diferent de Tecla com a dona creient que subverteix el model de conducta de submissió en el seguiment de Jesús que comportava assumir funcions de lideratge i autoritat.

En definitiva, hem de contemplar sense prejudicis i amb una nova mirada la història de Tecla com a dona forta, apòstol, profeta, deixebla, màrtir, cridada a la santedat i evangelitzadora fecunda, venerada tant a l’Església oriental com occidental.

M. Luisa Paret García

Només imatges…

(AP Photo/Javier Bernardo)

No és fàcil conciliar sentiments, emocions i raons davant l’eclèctica seqüència d’imatges de la tanca de Melilla, els bombardejos d’Ucraïna i, a la vegada, la cimera de l’OTAN amb fons de pinacoteca. Per la seva simultaneïtat, aquestes imatges han estat relacionades, enraonades i judicades per construir relats subjectius i instrumentals que han animat a escriure articles d’opinió, a signar manifestos per Internet o a convocar manifestacions.

El judici reafirma quan l’emoció colpeix, sorprèn i desorienta. Jutgem perquè és una manera simple de justificar per tranquil·litzar una consciència personal i col·lectiva que s’ha vist trasbalsada per fets diferents, inconnexos en la seva gènesi, però relacionats en el relat global. Perquè tendim a fer relats globals. Obrim tant el focus de la mirada racional que desbordem els perímetres del coneixement abastable: Comencem veient un molí eòlic aturat un dia de vent, i acabem discursejant sobre l’especulació de les elèctriques.

Em ve a la memòria de la meva infància aquells àlbums de cromos de “les races i les cultures” del món. Una compilació de color i diversitat davant la qual ningú es preguntava sobre la realitat socioeconòmica, ni sobre migracions, ni conflictes armats, ni relacions geopolítiques. Només mostraven imatges, formes nues de significat. Potser com els quadres del Museu. Però les imatges de Melilla, d’Ucraïna i de Madrid que encara ressonen a la memòria venen plenes de significats que incomoden.

L’OTAN, silenciada durant molt de temps, inquieta uns més que altres, des de que es va despertar el monstre de la guerra. El Museu, relat de la nostra història d’europeus, sempre farcida de llances, espases, reis, generals i emperadors, de pau i de guerra, és el millor context per celebrar una cimera de l’OTAN. Les imatges de la tanca de Melilla, plenes de significat, tenen el poder de fer caure un govern. El goyesc afusellament del 3 de maig pot entendrir l’anima d’un general.

Europa ja no és el cor del món, tal vegada potser només un jardí cobejat, les tanques del qual ja no resisteixen la pressió dels assaltants, fugitius de mons invivibles, les fronteres del qual són cobejades també per imperis àvids de conquesta. I nosaltres, els europeus, hem de decidir si volem continuar defensant el drets i privilegis de la nostra llibertat, de la nostra sobirania, de la nostra arrogància o ens comprometem amb els drets dels altres pobles. Si continuem exigint el nostre dret a contaminar i espoliar els béns de la terra o estem disposats a fer renúncies personals en benefici del planeta sencer. Si entenem que només hi ha una pàtria o seguim rivalitzant, aixecant banderes i interposant la cultura com a diferència…

Salvador Clarós

Casamartina (Riner): porxada

No és aquesta en la nostra ment la imatge de la casa de pagès tradicional, tanmateix al sud del Solsonès, n’hi ha moltes que ens sorprenen, si ens deixem sorprendre, perquè trenquen un imaginari fàcil de rudesa. Casamartina n’és un exemple: es tracta d’un recinte circumdat per una tanca de pedra, que enclou, a més del gran casalot principal amb una capella annexa, el petit conjunt d’edificacions adjacents destinat als innombrables mossos necessaris pel conreu amb llurs famílies, que ara, amb les grans màquines, són absolutament sobrers. Des del portal, que per respecte no traspassem, s’hi percep la netedat, l’ordre i el gust en tots els detalls, com testimonien el gronxador i els vells muntants de fusta que han servit per la restauració després d’un voraç incendi forestal a finals del segle passat que la malmeté.

SONY CYBERSHOT

Imatges/Geografia/Casamartina Riner 004.jpg

Distància focal: 7,0 mm f/2.0 1,30MB

22.07.2009 9:14 Picasa


Llevat dins la Pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el nom corresponent.

Natxi Flores i els drets dels infants
Jordi Soriano,
coneixent Rutilio
Grande
Carmen Juares, amb
les dones immigrants
contra la precarietat laboral

David Caño, per la derogació total de la reforma laboral del PP
Salva Clarós i les reformes laborals
Líria Roman, amb els
adolescents amb dificultats de salut
mental

Maria Martínez, dona i treballadora
Fernando Carlos Díaz Abajo, los retos del pensamiento social de la Iglesia
Elena Díez Rica, el dret fonamental a l’educació pública

Sant Ignasi de Loiola, 500 anys“Veieren la glòria de Jesús”

Publiquem aquí l’homilia que va pronunciar Josep Rambla en la missa de commemoració dels 500 anys de la conversió de sant Ignasi de Loiola, que se celebrà a la Sagrada Família de Barcelona el passat 12 de març, segon diumenge de Quaresma. L’evangeli d’aquell dia era el relat de la Transfiguració de Jesús (Lluc 9,28-36).

Ignasi de Loiola, escultura de Lau Feliu a Santa Maria del Mar, Barcelona

Els deixebles “veieren la glòria de Jesús” i van sentir una veu: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo”. La Transfiguració, misteri de llum, ens convida avui a recordar la privilegiada il·luminació que va viure el pelegrí Íñigo en els mesos que va romandre a Manresa.

Ara fa cinc cents anys, venia de Loiola, on s’havia convertit. Després de passar per Montserrat on va canviar els seus vestits de cavaller pel sac de pelegrí i va fer un vetlla de tota la nit davant la Moreneta, es dirigí a Manresa on es va submergir en una vida profunda d’oració, de penitència i de lluites interiors aclaparadores, que va completar la seva conversió. I un dia, vora el riu Cardener, el va envair una “gran claredat”, “es va quedar amb l’enteniment il·lustrat” d’una manera extraordinària, ens diu ell mateix. Un nou esguard d’Íñigo al món, perquè no va tenir cap visió, sinó que va veure totes les coses noves. Veié “la glòria de Jesús”, una il·luminació que es va difractar en una quàdruple i simultània mirada al món.

Una mirada lúcida. Íñigo va veure les coses tal com són, la realitat en la seva complexitat, tant les coses de la fe, com les de la vida interior, com les de la societat i de la cultura, de la gent… Com Jesús, que alçant els ulls veia la realitat de les persones i les coses: ovelles sense pastor, gent que passava gana, desgràcies familiars, també la bondat de les persones. L’experiència d’Ignasi ens invita a ser honrats amb la realitat, a no veure el món com voldríem que fos, però no és. Perquè “un error sobre el món porta fàcilment a un error sobre Déu” (Sant Tomàs). Sovint, potser amb actituds falsament espirituals, evitem mirar el mon cara a cara, modificant, polint o retallant allò que ens fa por. El fet és que vivim una destrucció continua de la fraternitat deguda a la idolatria del diner, un món amb unes diferències socials creixents de manera insultant, un món on la pandèmia ha fet més patent i dolorosa la nostra fragilitat humana i social, un món on encara hi veiem i patim l’epidèmia caïnítica de la guerra, ara més visible, insultant i degradant a Ucraïna. Però també un món on el progrés, la tecnologia i la ciència han obert immenses possibilitats, un món on, enmig de la globalització de la indiferència hi ha també la globalització de la solidaritat, com comprovem aquests mateixos dies (persones i grups d’ací i d’allà que no es rendeixen al “no hi ha res a fer” o al “per què serveix això que fem?”), un món on els joves viuen, treballen, lluiten, pensen, pateixen i riuen a la seva manera… Per això, la mirada objectiva del pelegrí era la mirada lúcida de Déu, “totes les coses li semblaven noves”, és a dir, veia un món i una vida, a desgrat de tanta injustícia i tant sofriment, plens de sentit on hi cap l’esperança.

Una mirada crítica. La gran claredat i l’enteniment il·lustrat d’Ignasi van projectar un esguard crític a les coses que veia. És a dir, una forma de veure la realitat i les coses descobrint-hi els corrents de l’Esperit Sant i els bloquejos de mal esperit. Així, enmig dels corrents que es mouen en el nostre món Ignasi va rebre un “sentit existencial” (Karl Rahner) especial per descobrir-hi els signes de Déu, començant pels moviments i pensaments de l’Esperit en l’interior de les persones. Una pregunta l’acompanyà contínuament, “què cal fer?” perquè mai s’anticipava a l’Esperit, sinó que el seguia. I així, fins el final de la seva vida, no parà de cercar Déu, la seva voluntat, les maneres concretes de respondre a les crides de l’Esperit. Els seus ulls gairebé cecs de tantes llàgrimes vessades en la seva íntima relació amb Déu eren expressió de la seva contínua tasca de discernir els camins de l’Esperit, com diria el poeta, “els ulls malalts de tant combatre ombres” (M. Martí i Pol). Ignasi, sempre cercant, sempre obert a la novetat de l’Esperit que segueix actuant en el cor de les persones i arreu, que condueix tot el món vers l’alliberament i la plenitud del Regne de Déu. Aquesta saviesa crítica del discerniment, fruit de l’amor, és la que Ignasi ensenyarà més tard amb la mistagògia del Exercicis, un manual per a exploradors de l’esperit enmig de la selva del nostre món.

Una mirada alliberadora. El pelegrí, en la seva íntima i joiosa unió amb Déu, no va fer tres tendes com volia Pere, sinó que des de Déu va sortir cap al món. Enmig de la seva gran consolació espiritual, el pelegrí s’adonà que feia bé a les “ànimes” i va sentir vivament la passió per ajudar, pobreses materials i pobreses espirituals de la gent. Per això, amb la mirada del discerniment desxifrava les exigències que brollaven de les situacions sempre canviants de les persones, dels temps i dels països i llocs diferents. Vivia a fons el present i sempre obert a l’inèdit i al futur buscant els mitjans per a “ajudar” els altres. Per això, el pelegrí no s’esveraria pas en el canvi d’època que vivim, enmig de l’eclosió del avenços de la tecnologia no se’n desentendria pas, estaria en primera fila de la cerca de respostes humanitàries i pastorals en la situació de la pandèmia o de la guerra, naturalment invitaria tothom a implicar-se a fons en el camí de la sinodalitat… I promouria iniciatives per a la tasca dura i apassionant de transmetre la fe i de cercar nous llenguatges per comunicar-la als homes i dones d’avui. I ell, que va lluitar perquè no fessin cap jesuïta ni bisbe, ni cardenal, ara deu mirar amb un cert somriure un jesuïta assegut a la seu de sant Pere.

La mirada a través del Crist. “Aquell pelegrí era boig per nostre Senyor Jesucrist”, recordaven a Montserrat passats ja uns quants anys de l’estada d’Íñigo a la muntanya. El Crist que el pelegrí portava al cor va anar transformant tot l’ésser d’Íñigo, que es va sentir “com si fos un altre home i com si tingués un altre enteniment”. És que la mirada al món no era només una manera de pensar, ni de mirar com el Crist, sinó que era la mirada a través del Crist amb el qual Íñigo s’identificà. Va “veure totes les coses noves en el Crist” (lema de l’any ignasià), fins “al traspàs que s’havia d’acomplir a Jerusalem”, a la passió, camí de vida. Com Pau, va descobrir en Crist la vertadera saviesa en contrast amb altres pretensions de saviesa i de poder. El Crist pobre i humil de l’evangeli, “vida vertadera” (Exercicis), serà endavant el fonament de les decisions d’Ignasi.

S’ha dit que en el món actual el que és decisiu és saber qui està boig i qui no ho està (Ignazio Silone). ¿És saviesa que enmig d’una pandèmia creixin escandalosament les desigualtats entre els rics més rics i els pobres més pobres? ¿És saviesa un progrés edificat sobre pilars tan inhumans i fràgils com l’armamentisme? ¿És saviesa el tancament i la insolidaritat dels estats davant el desvaliment dels refugiats? En canvi, Ignasi ens recorda amb sant Pau que Jesucrist pobre i humil és saviesa de Déu i que “allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (1Co 1,25).

Passaran els anys i el pelegrí de Montserrat, Manresa i Barcelona s’asseurà a Roma com Superior General de la Companyia de Jesús: escriurà cartes, redactarà Constitucions, guiarà un estol creixent de jesuïtes que enviarà per tot el món, fundarà col·legis i universitats, però la seva sotana de capellà amagarà sempre el sac de pelegrí, l’amor apassionat i apassionant a Jesús pobre i humil. Per això, podem pensar que l’Ignasi, que es va despullar dels vestits de cavaller a Montserrat per vestir-se amb el sac; l’home del sac, l’home sant, de Manresa; el pelegrí que s’asseia com a captaire a la porta de Santa Maria del Mar ens mira amb aire afectuós i fent-se ressò de la paraula que es va sentir en la muntanya de la Transfiguració, ens diu avui: contempleu Jesús, pobre i humil, escolteu-lo, estimeu-lo, seguiu-lo!

Josep Rambla

Primavera per la Pau: 38 anys cantant per la pau a Mataró (i on calgui)

Enguany anem camí dels 39 anys cantant per la pau i el desarmament i persistim en la nostra tossuderia de no defallir per aconseguir plegats aquests objectius.

Fins ara no hem pogut presentar el CD commemoratiu ja que la pandèmia no ens ha deixat.

Ho vam fer el passat 6 de març al Teatre Monumental de Mataró, ple de gom a gom.

Un concert ple d’harmonia musical, d’escenificació i amb un públic entregat a les causes de la pau i la justícia.

Primavera per la Pau neix la primavera del 1983, per recordar el 10è aniversari de la mort de Salvador Allende i per denunciar el criminal cop d’estat de Xile, interpretant la cantata popular Santa Maria de Iquique. I és a la primavera del 1984 que iniciem aquesta llarga aventura de fer servir la música coma eina per la pau i el desarmament. Al llarg de tots aquests anys hem estat conseqüents i persistents, en tots els concerts, en aquesta lluita per la pau.

Desgraciadament, ha començat una nova guerra a Ucraïna, una de tantes, una més de les 65 guerres que hi ha a tot el món. I som milions les persones que no volem aquest camí. Cantem i cantarem per totes les causes justes, per ajudar a denunciar les guerres, i reclamant que el diàleg i la concòrdia prevalguin per davant de tot.

Començàrem amb Xile, continuàrem amb Nicaragua, Txetxènia, Bòsnia-Hercegovina… Tenim records compartits amb Miquel Martí i Pol, manifestant-nos al crit de No a la guerra, amb Pere Casaldàliga, gravant amb Lluís Llach, cantant amb Indio Juan, Carlos Mejía Godoy y los Palacagüina…

Hem fet concerts amb corals d’arreu de Catalunya i d’Espanya.

Han estat un reguitzell de concerts fets amb molta convicció i volent donar un testimoniatge de solidaritat envers les persones que pateixen les conseqüències de les guerres i els conflictes injustos.

Hem pogut comptar amb un munt de persones col·laboradores i amb més de 500 cantaires que, al llarg d’aquests quasi 39 anys han passat per Primavera per la Pau, aportant veus i solidaritat a les causes en què ens hem compromès.

Els primers 25 anys vam ser dirigits per Genís Mayola i els quasi 15 que portem ja, per Xavier Rodon.

Hem estat partícips i entitat fundadora, entre d’altres, dels Consell de Solidaritat de Mataró i hem col·laborat i contribuït a fer de la solidaritat el camí de confraternització entre els pobles.

Desitgem i esperem, des del cor, que la nostra continuïtat sigui pel gaudi de la música com a eina de pau i que les causes que ens han mogut fins avui quedin en l’oblit més absolut i que s’acabin d’una vegada les guerres i les causes que les provoquen.

Per un món en pau, i que la felicitat s’escampi arreu!

Abraçades,

Àngel Puig Boltà

Pau de Tars (9) – La criatura dividida (Rm 7,14-25)

En aquest capítol Pau ens mostra una criatura cristiana dividida i impossibilitada per a poder realitzar el Regne de germanor, la plena humanització.

Pau s’adona que en la nova síntesi cristiana apareixen els mals de sempre (els que afecten a pagans i jueus) i fa que es mostri terriblement pessimista. Quan parla del pla de Déu, es mostra bojament optimista, però així que baixa a les anàlisis antropològiques concretes apareix la vena pessimista, constatant les poques possibilitats de la naturalesa humana davant la LLEI, EL PECAT I LA MORT.

Per a poder-nos explicar aquesta terrible certesa, Pau utilitzarà el recurs gramatical d’escriure en primera persona del singular (jo). Ja en el capítol anterior (Rm 7,7) i fins a l’acabament d’aquest (Rm 7,25) ha deixat constància del seu pessimisme envers la construcció del Regne aquí a la terra.

Recordem que per a l’antropologia jueva el COS seria la persona concreta (el JO, del Cesc, de l’Anna…) i en ell s’instauraria el combat entre la CARN i L’ESPERIT.

Per tant, per a Pau, la CRIATURA és un ésser dividit, un conflicte entre dues forces, entre dues lleis o mecanismes:

  • l’esperit que em crida a fer el bé, és a dir, la supervivència digna de totes les criatures que es traduiria en la construcció del regne de germanor, la humanització.
  • i la carn: la supervivència individual (la por de perdre el que tinc: riquesa, privilegis, sou, feina, la vida (mort), relacions interpersonals… estatus social, poder). Tot això em situa en contra de construir el Regne, és a dir, la deshumanització.

El “jo” que ha fet l’experiència de la FE en JESUCRIST s’ha impregnat per l’ESPERIT i VOL FER EL BÉ (en les criatures cristianes això es fa de manera conscient i en els pagans de manera inconscient). Aquest és el començament de l’acció, LA INTENCIÓ és, doncs, el primer mecanisme; el segon mecanisme, resultat concret d’aquesta acció, és LA REALITZACIÓ i aquí és on rau el problema, EL VOLER no coincideix amb la REALITZACIÓ. Pau no deixa de repetir-ho en la seva persona:

Rm 7,18: “Voler el bé està al meu abast, però realitzar-lo, no.”

Rm 7,23-25. “Veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu.

Que en soc, de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!

Em trobo, doncs, que amb la raó serveixo la llei de Déu; però, home feble com soc, serveixo alhora la llei del pecat”.

El problema de que la realització no es correspongui amb el VOLER és la CARN. Aquesta qüestió tan ben plantejada per Pau ha esdevingut, com tantes d’altres, la gran tasca de l’antropologia de la modernitat i la psicologia com a ciència que neix al segle XX.

Però anem una altra vegada a Pau. Hi ha, doncs, una distància entre la INTENCIÓ (el voler) i la REALITZACIÓ (l’actuar). I en això consisteix la LLIBERTAT que donaria sentit al concepte CRIATURA com a SUBJECTE i no com un mer OBJECTE més dins de la CREACIÓ. Per explicar això tres qüestions:

  • Pau sembla no tenir en compte dues possibilitats que a qualsevol li vindran al cap i que figuren en la nostra antropologia d’avui:
  1. la del “jo” que vol el Mal

2. i la de que, a vegades, la intenció de fer el bé es realitza.

  • I una hipòtesi per explicar perquè no les té en compte és que no les té com a possibilitats. Es podria dir que la paraula “bé” està com adherida (essencialment) a la intenció i el “mal” a la realització. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús. O, si es vol, el resultat d’aquesta novetat.
  • La llibertat, per a Pau, no consisteix en escollir entre el bé i el mal, sinó en poder realitzar allò que s’ha escollit. Dit d’una altra manera, si l’home pogués reconèixer en allò que realitza la primera intenció que va tenir, aleshores la seva realització seria necessàriament bona i seria lliure. Així doncs, podríem definir la llibertat com la tasca, conscient en la criatura cristiana, de voler reduir la distància entre la intenció i la realització i que té en JESUCRIST el model d’actuació de màxima llibertat.

En la mesura que els mecanismes del que ha estat creat: primera naturalesa (natural) i segona naturalesa (cultural), s’apoderin del nostre obrar, tota la nostra “carn” anirà cap a la mort. Serem una cosa més en un conjunt de coses o una peça més dins d’un mecanisme, és a dir, un mer OBJECTE més de la creació. Passarem com si no haguéssim passat. Pau, el gran antropòleg, ens planteja, doncs, la qüestió de si les CRIATURES som només OBJECTES o en canvi som SUBJECTES constructors de la història. Si només som objectes seríem mers instruments en mans de la nostra carn, deixaríem de ser persones, criatures, éssers humans, és a dir, ens deshumanitzaríem.

Doncs bé, totes aquestes qüestions (si som lliures i per tant subjectes constructors de la història vers el Regne…) esdevenen descabellades davant la impossibilitat de la CRIATURA de poder-les portar a terme. Recordem que Pau ens ha explicat que totes estem JUSTIFICADES i, per tant, perdonades pel triomf de la mort en la resurrecció de Jesucrist. Déu ens allibera de la culpa de la impossibilitat de realitzar la intenció. No es tracta doncs de culpabilitzar, sinó de portar el Regne de Déu cap endavant i en això Pau torna a ser molt clar. Déu ha volgut corresponsabilitzar a les seves criatures de la construcció del REGNE fent també CRIATURA al seu Fill.

La pregunta ara és, si Déu és conscient de les nostres impossibilitats i ens perdona, ¿com ens fa corresponsables de la construcció del Regne?

Per a poder respondre aquesta nova qüestió Pau ens té reservat el capítol 8, que comença així:

Rm 8, 1 Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els qui viuen en Jesucrist, perquè la llei de l’Esperit, que dona la vida en Jesucrist, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort. 

Cesc Cònsola

Tiempo para la sinodalidad:Juntos cada una y uno a su ritmo

Estamos llamados a responder ante un tiempo en que cualquier momento todo puede cambiar. Un tiempo que nos interroga de nuestra fragilidad o de nuestra “falsa fortaleza”. Un tiempo que deja claro que nadie se salva si queda alguno o alguna en la cuneta. Y ahora más que nunca con lo que estamos viviendo de la pandemia de un virus que se ha metido en la vida de cualquiera de nosotros y nosotras.

Ante esto tenemos el reto de recuperar la firmeza de la sinodalidad en lo más puro de su significado en este tiempo que estamos viviendo en todos los confines de la tierra. Jaume Fontbona, cura y profesor de la asignatura de eclesiología de la Facultad de Teología de Cataluña, ya me dijo cuando estudiaba durante mis años mozos de seminarista que la palabra “sinodalidad” significaba “caminar juntos con ritmos diferentes”. Caminar todos y todas (niños y niñas, jóvenes, adultos y adultas): respetando procesos, con la misma meta, con el mismo compañero de camino llamado Jesús que abre senderos… Juntos y juntas sin distinciones y con diversidades: laicas y laicos, religiosos y religiosas, diáconos, presbíteros, obispos; de cualquier lugar y condición sexual, social, económica, laboral, espiritual, étnica… Ritmos diferentes del norte y del sur, del este y del oeste, de cualquier capacidad y momento vital.

Cuando hace más de un año y medio se nos presentó el Covid en el barrio de Bellavista (Les Franqueses del Vallès) hiriendo de muerte a los más vulnerables de los vecinos y vecinas, surgió la posibilidad de abrir nuevas perspectivas de solidaridad con aroma a sinodalidad. Eran momentos crudos de confinamiento y cuarentena forzada. Los voluntarios y las voluntarias de Cáritas de la parroquia de San Francisco de Asís de Bellavista, donde sirvo como cura, eran considerados personas de riesgo por la edad que tenían y por esta razón no podían salir al exterior para ayudar. Por tanto, desde la parroquia se hizo un llamamiento a todas las personas jóvenes del barrio con el objetivo de formar un equipo de emergencias para atender las necesidades de los más pobres y débiles: ancianos, personas afectadas por el virus, familias desestructuradas…

Me sorprendió gratamente la respuesta porque no pasó mucho tiempo cuando empecé a recibir llamadas telefónicas, mensajes de whatsapp y correos electrónicos de hombres y mujeres que se presentaban para arrimar el hombro sin banderas ni logos. No les importaba que la iniciativa fuera de la parroquia. Lo que valoraban era que se organizara alguna acción solidaria ante la situación tan preocupante. También los técnicos y las técnicas del ámbito social del ayuntamiento se comunicaron conmigo para coordinarnos en las posibles actuaciones a realizar. Empecé a vivir plenamente la práctica de la sinodalidad con personas de la parroquia, del barrio y del ayuntamiento con un objetivo común: dar auxilio a los más desfavorecidos y desfavorecidas en un contexto de pandemia pura y dura. Cada voluntario y voluntaria lo experimentaba a partir de sus convicciones personales según fui descubriendo en el trato más estrecho. Llevar comida y dejarla en la puerta, ir a la farmacia para buscar unos medicamentos o escuchar atentamente por teléfono eran actos de amor que se expresaban a partir de una organización sencilla. Por eso aquel tiempo fue un “sínodo” de calle, una asamblea de voluntarios y funcionarios que olían a calle y para la calle. Una estructura de estar por casa donde todos y todas tenían una función para el bien común de la gente que lo estaba pasando mal. Llegué a valorar la calidad humana de las diversas personas que se habían ofrecido. Nos fuimos conociendo y reconociendo en lo que hacíamos y vivíamos. Personalmente me sentí un instrumento de Cristo cuando coordinaba el equipo con el teléfono y los encuentros presenciales con precauciones con algún voluntario en el local parroquial. Después de un año nos hicieron una pequeña entrevista a las personas que habíamos coordinado, nunca mandado, grupos de ayuda del municipio. Esto es alguna de las cosas que respondí: “Una sonrisa de agradecimiento me salió del corazón cuando me convertí en centralita de coordinación de un equipo que hizo un servicio que no tiene precio. Y es cuando gocé de la frase de mi amigo Jesucristo: Amaos los unos a los otros… (Juan 13, 34)”.

Y acabo con un cuento que de verdad tiene mucho que ver con lo que he compartido y que sigue teniendo vigencia. ¡Que cada cual saque sus propias consecuencias!

Había un incendio, en un gran bosque, con unas llamaradas impresionantes; y un pajarito, muy pequeño, fue al río, mojó sus alas y, sobrevolando sobre el gran incendio, las empezó a batir para apagarlo; y volvía al río una y otra vez. Un cuervo que lo observaba le dijo: “Oye, ¿por qué estás haciendo esto? ¿crees que con estas gotitas de agua podrás apagar un incendio de tan enormes dimensiones? ¡No lo conseguirás!” Y el pajarito humildemente contestó: “El bosque me ha dado tanto, ¡lo quiero tanto! yo nací en él, este bosque me ha enseñado la naturaleza. Este bosque me ha dado todo mi ser. Este bosque es mi origen y mi hogar y moriré lanzando gotitas de amor, aunque no lo pueda apagar.” El cuervo entendió lo que hacía el pequeño pájaro, y le ayudó a apagar el incendio.

Pepe Baena Iniesta

Cap a la independència?… Anar-hi anant!…

M’han demanat que faci un article sobre com veu el camí a la independència un independentista que no ha votat mai a cap partit independentista. Una mica allò de “què fa un noi com tu en un lloc com aquest”. A la segona vegada que m’ho han demanat m’hi poso tot i la mandra. Mandra perquè dubto que serveixi de res, qui sap si només com a autoajuda a gent que poden haver experimentar els inconvenients de ser els “rarets” de la història. I sí, som uns quants milers d’electors els que fem saltar pels aires l’aritmètica. Vaja!…, que fem que el 52% de votants independentistes, més el 48% de no-independentistes no sumi 100…, si anem més enllà de les matemàtiques, esclar.

El cas és que aquest empat tècnic caldria analitzar-lo de manera més profunda. I amb la lupa veuríem graus ben diversos d’adhesió a ambdós costats de la simplificació “independentista sí o no”. Les simplificacions en política acostumen a ser buscades -un discurs simple és més fàcil de transmetre- i com més polarització hi ha davant d’un problema, la temptació de fer raonaments simples davant de problemes complexos és més forta.

Els errors poc reconeguts, també poden portar a la simplificació de postulats, i d’errors n’hi ha hagut a banda i banda. Potser els principals han sigut les presses i l’escassa anàlisi d’allò que se’n diu la correlació de forces. I a l’escriure això insisteixo en que s’ha produït a banda i banda. “Europa ens mira”, 18 mesos, mandat de l’1 d’octubre, sí… però també les oïdes sordes dels governs de l’estat, la seva manca d’ofertes i el pensar que això ho acabaria el “deep state” i el poder judicial salva-pàtries. I tanmateix sempre ens quedarà un dubte: què hagués passat si cinc minuts després del discurs del rei del 3 d’octubre s’haguessin convocat les eleccions?

El professor Josep Fontana deia que els processos d’emancipació nacional tenen tres vies possibles: per un estat col·lapsat que s’enfonsa -per exemple la Unió Soviètica als anys 90-, per una guerra, o per la separació pactada, com el cas de Txèquia i Eslovàquia o Noruega i Dinamarca. Espanya no és un estat en descomposició, ni hi ha ningú que vulgui una guerra. Només ens queda la via pactada. Que ja sabem que la independència unilateral és impossible i dura dos minuts, i alguns ja ho dèiem a l’octubre del 2017. Ai!… que lleig dir “jo ja ho deia”, oi?…

Però la via pactada, és a dir reconeixement del dret a l’autodeterminació i referèndum, no sembla massa possible a curt termini. Ni el govern de Madrid s’ho pot plantejar, i en tot cas les forces vives de l’estat ho impedirien, ni el moviment independentista és capaç d’imposar-ho malgrat el que digui el flamant Consell per la República. O sigui que tranquil·litat i bons aliments que deia l’àvia!… Potser si seguim empenyent i no malgastem cartutxos com la Taula de Diàleg, es podran aconseguir objectius més a l’abast com la desjudicialització de la política i un referèndum consultiu que desbrossi el camí per a la propera generació.

Mentrestant, podem anar pensant si encara és veritat que un 80% de la població està pel referèndum. I si bé potser es manté el percentatge entre la població, és cert que pel camí ha quedat enrere alguna força política imprescindible com el PSC. Alguna cosa s’ha fet malament. També podem anar pensant com superar la polarització que patim, com mantenim la llengua, com prestigiem les nostres institucions i en definitiva la identitat com a poble.

Hi ha hagut moments en què la burgesia ha portat la iniciativa de les reivindicacions econòmiques i culturals, d’altres en què han sigut les classes treballadores les que han mantingut la flama encesa. Sovint -menys del que hagués convingut- les dretes i les esquerres han trobat punts de coincidència a l’hora de defensar els drets nacionals. Des del federalisme de Pi Margall, la Solidaritat Catalana, l’Estatut del 32, l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme, o la tasca d’Òmnium Cultural… Per exemple, poc se’n parla que mentre uns quants industrials fundaven l’entitat en defensa de la llengua, el PSUC repartia clandestinament, a peu de fàbrica, la revista “Treball” escrita íntegrament en català des del primer exemplar. El poder de la voluntat, però de la voluntat de fer cadascú el que li tocava, en forma de forces vectorials que empenyien cap a un objectiu comú sense deixatar les idees polítiques en un “totum revolutum”.

Josep Benet

Moltes persones van dedicar la seva vida a fer-ho possible i potser és el moment d’exemplificar-ho en la persona de Josep Benet, que va ser l’organitzador de les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat i també cap de la llista comunista a les eleccions del 1979. Un “raret” del seu temps, personatge polèmic i polièdric però de consens. L’any passat se celebrava el centenari del seu naixement, de manera poc lluïda a causa de la pandèmia –sospito que també per algun altre motiu– i aprofito aquestes ratlles per reivindicar-lo. En Josep Benet no es va rendir mai.

Albert Farriol

L’enreixat

Horitzontals

  1. Capital de França. Principal museu de la capital de França.
  2. Finalitzaran. Al revés, cap d’estat hereditari.
  3. Paper cargolat de forma cònica. En el moment present.
  4. Guarneix, adorna. Lliurem.
  5. El déu, en femení i amb l’article i el substantiu enganxats. Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Indicador d’aparcament.
  6. Eixerides. Primera lletra de l’alfabet. Ciutat d’on va sortir Abraham.
  7. Online Linguistic Support. Abreviatura de l’estat nord-amercà de Connecticut. Al revés, poble de la Cerdanya.
  8. Nom grec de la ciutat de Nàpols. Arran.
  9. Símbol químic de l’einsteini. Dona ànims. Període de temps de 365 dies o, a vegades, de 366.
  10. Desena lletra de l’alfabet. Al revés, dona de Lapònia. Fa niu.
  11. Pare del pare o de la mare. Habilitat i enginy a l’hora d’aconseguir un objectiu.
  12. Última lletra dels infinitius dels verbs de la primera conjugació. Petit país que, fa tres mil anys, ocupava part de la riba oriental del Mediterrani. Símbol químic de l’urani.

Verticals

  1. Anar d’un lloc a un altre sense cap objectiu clar.
  2. Moments finals d’un esdeveniment. Símbol químic del vanadi.
  3. Celeritat. Al revés, ven sense cobrar al comptat.
  4. Monument molt important de Madrid, i molt important per al Real Madrid, però que li han robat la C. Al revés, planta d’arrel comestible. Conjunció copulativa.
  5. Població francesa. Una entitat que segurament no existeix: l’Organització Nacional d’Ocellaires Ardits i Lluitadors.
  6. Vall profunda excavada per un riu i envaïda pel mar. Ocultació total o parcial d’un astre per la interposició d’un altre astre entre ell i l’observador.
  7. Última síl·laba del nom precolombí de la ciutat de Mèxic. Benvolguts.
  8. Ona. Estat de l’organisme lliure de malalties i capaç d’excercir amb normalitat les seves funcions.
  9. Primer nombre. Al revés, població de l’Anoia. Nom de la tercera lletra de l’alfabet.
  10. Població de Navarra. Musa de l’astronomia i l’astrologia.
  11. Que va, o està, immediatament després d’algú o d’alguna cosa. Musa de l’astronomia i l’astrologia.
  12. Castell del municipi de Gavà, que va ser cap d’un baronia. Símbol químic de l’urani.

Per fer aquest enreixat em temo que no tindràs més remei que imprimir-te aquesta plana. Sí, sí, en detriment del medi ambient. Podria ser interactiu? Segur, però no en sabem més.

Estic segur que te’n sortiràs, de fer aquest enreixat. Però si no és així, sempre pots consultar la solució de l’enreixat:

L’Agulla fa 25 anys. Envieu-nos impressions!

El primer número d’aquesta revista, que llavors era en paper, va aparèixer l’octubre de 1996. O sigui que ara farà 25 anys. En el proper número, el de setembre, hi volem donar relleu.

Però, perquè aquest relleu pugui ser de tothom, us proposem que, tots aquells i aquelles que us vingui de gust, ens envieu les vostres impressions, que estiguin relacionades d’alguna manera amb la revista: sobre la revista mateix, sobre el que ha passat al món i a l’Església en aquests 25 anys, sobre el futur… El que vulgueu.

El que envieu pot ser curt o llarg, però no superior a les 600 paraules. I hauríem de tenir-ho com a més tard el 15 de setembre. El nostre correu és

agulla.revista@movistar.es

O sigui que ja ho sabeu: podeu posar-vos-hi ara i enviar-nos-ho, o pensar-hi tot l’agost i enviar-nos-ho a primers de setembre.

Esperem les vostres impressions!

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el seu nom.

Maria Fornós, amb el poble saharaui

Anna Algarra, “la pública a judici”

Elisa Soler, al costat del poble gitano

Juan Antonio Delgado de la Rosa, conèixer la història

Noemí Rocabert, premi Rafael Juncadella

Mercè Solé, Pasqua i Primer de Maig

Amb Tica Font, en memòria d’Arcadi Oliveres

Berchmans Garrido i Llum Mascaray, 75 anys de GOAC

Àlex Guillamón i Miguel Pajares, parlem de refugiats climàtics

Pastoral Obrera de Catalunya

Pau de Tars – Les claus de lectura i les paraules clau per poder fer una interpretació de Pau

Els vuit primers capítols de la carta als Romans, juntament amb Gàlates i Corintis, són dels textos més significatius de la cristologia de Pau. Però, per a entendre’ls millor, cal primer ressituar-los en el seu context cultural i, així, tenir més clares les claus de lectura necessàries.

Claus de lectura:

  1. Tots els exemples concrets que Pau posa en tots els seus escrits han de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1,26-27, com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i això comporta contradir-se amb ell mateix en Rm 1,29-30, on ens crida a humanitzar-nos. Diríem, doncs, que Pau, en aquest cas i en molts d’altres, no pot deslligar-se de la seva impregnació cultural. Avui, diríem, doncs, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.

2. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en què la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (carn-cos-esperit). Per CARN entenem l’home, o qualsevol altra criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som. Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí estaria inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina…). Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual es mostri solidari i ens cridi a la germanor. El COS seria la persona concreta designada per un nom, en aquesta persona el combat entre la carn i l’esperit es concretaria en una identitat concreta. La resurrecció de la persona es realitza des de la unitat indestriable que és, i per tant, també en la CARN.

3. S’ha de substituir l’esquema infantil contingut a l’Antic Testament d’idolatria-deshumanització-càstig-retrobament amb Déu, per la qual cosa, a partir d’ara, acompanyarà la reflexió paulina: desig d’injustícia (CARN)- raonaments justificatius enganyosos (RAÓ)-creació d’un ídol infrahumà que justifiqui la injustícia (LA LLEI) i finalment caiguda en les relacions mútues infrahumanes (DESHUMANITZACIÓ). Aquest serà ara el llenguatge universal (per als jueus i pagans).

4. La clau d’interpretació ha canviat respecte als evangelis sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).

Pau utilitza, per tant, una altra clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.

Tenint en compte tot això, Pau fa entrar en joc personatges i conceptes en un veritable combat antropològic: LA MORT, LA CARN I L’ESPERIT, EL PECAT, LA LLEI I LA FE, LES OBRES DE LA LLEI I DE LA FE… El principi correcte de la fe religiosa, tant en Corintis (comunitat pagana) com en Gàlates (comunitat jueva), es fonamentava en la presencia operativa de l’ESPERIT a partir de la FE en Jesucrist. Ara podem veure que la desviada actitud religiosa d’ambdues comunitats –l’ús que fan d’allò que és religiós– es caracteritza, segons Pau, amb el mateix epítet: “CARNAL” (1Cor 3,1-4; Gal 3,3).

Pau intenta explicar, doncs, els mecanismes que aniran deformant el que va començar essent una FE RELIGIOSA AUTÈNTICA en tota la humanitat (pagans i jueus –universalitat). Així, conclou que és per la CARN que tota religió degenera en una religió sota el PECAT que es concreta en la LLEI (dels pagans, dels jueus), ja que aquesta no ens fa veure la veritat de la realitat i, per tant, ens tapa la construcció del regne: la germanor universal. A no ser que la criatura (“carn”) reconegui el seu caràcter com a tal i la seva radical indigència i resti obert a la presencia de Déu, només així el sentit de la paraula el ressitua en positiu davant del PROJECTE.

La CARN és el temor de la criatura que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. D’aquí que LA CARN, que es concreta en la LLEI, s’oposi a una FE autènticament religiosa: la FE en Jesucrist que només actua sota l’AMOR (Gal 5,1-6). La CARN, per tant, buscarà utilitzar allò que és religiós, posant-lo sota l’esclavitud (i els seus mecanismes) del PECAT.

Cal aclarir quins són els mecanismes perquè funcioni l’antídot antropològic: la FE pot aparèixer davant dels cristians com un element màgic d’eficàcia sobrenatural i sense cap connexió amb una transformació de la criatura sencera. El mateix baptisme es pot presentar d’aquesta manera. L’antropologia paulina és només existencial.

Els personatges de Pau donaran lloc a la concreció en la criatura, del PECAT en general passarem al PECAT INDIVIDUAL. EL PECAT EN GENERAL és el NO reconeixement existencial del DÉU de Jesucrist (1Cor 15,50-56): “El fibló de la MORT és el PECAT, i la força del PECAT ve de la LLEI”. El PECAT neix de l’existència de la MORT i a partir d’aquest es perpetuarà amb la LLEI. Som CARN, i per tant, la por a la mort (també a la misèria, patiment, perdre la feina, l’estatus social, el benestar individual, el poder…) fa que la criatura no es comporti en la línia de la construcció d’un món de germanor i per tant es deshumanitza PECAT INDIVIDUAL: MORT-(CARN)-PECAT-LLEI-DESHUMANITZACIÓ (PECAT INDIVIDUAL).

Si la MORT ha estat vençuda, i per tant, el PECAT no ha d’existir, com és que en el cristià aquesta qüestió no queda clara? A partir d’aquí és quan apareixen els PECATS INDIVIDUALS. Déu ens fa conscients de la mort però també ens fa conscients que la mort és vençuda per ell (Gn 3,22) i tot el capítol 1Cor 15 és una bronca a la comunitat perquè no s’acaba de creure ni la resurrecció de Jesús ni com aquesta afecta a la resurrecció de totes les criatures. El PECAT INDIVIDUAL fa que la creatura no s’adhereixi realment al PROJECTE DE GERMANOR, per por a les conseqüències que això comporta.

Déu, sabent de la feblesa humana (por), ha fet del seu Fill una DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA (Rm, 6,7) que ens salva del PECAT (en singular). Déu en el seu Fill i la seva resurrecció ha vençut a la mort i al pecat (de totes i per a totes) i per tant, ens salva de la nostra condició humana (carn, criatura), però al mateix temps estem cridats per la LLEI DE L’ESPERIT a la santedat (anular la distància entre el projecte i la realitat).

En Pau, el PECAT INDIVIDUAL, es concreta en la distància que hi ha entre la intenció i la realització. La LLIBERTAT no és poder escollir entre el bé i el mal. És poder realitzar allò que s’ha escollit (EL PROJECTE DE GERMANOR). La LLIBERTAT, doncs, és l’esforç de l’home per reduir la distància entre la intenció de construir el PROJECTE DE GERMANOR i realitzar-lo a través de les OBRES DE LA FE.

PECATS (en plural): Pau sembla que no doni crèdit a que les intencions del JO puguin escollir el mal. Pel cristià això no entra en el que és possible. És una dada antropològica fonamental. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús.

Cesc Cònsola

Llevat dins la pasta

Llevat dins la Pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí fa un any. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Doncs bé, a partir d’aquest número farem un pas més i anirem publicant els enllaços a les entrevistes. De moment aquí teniu les d’aquesta temporada. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sota la fotografia, al seu nom. Us agradarà escoltar-les. N’estem segurs!

Podeu trobar totes les entrevistes a la plataforma Ivoox, i les podeu escoltar tant des de l’ordinador com des del mòbil, si us baixeu l’aplicació d’aquesta plataforma.

Anton Costas, la situació econòmica en plena pandèmia
Tere Esperabé, mestra i sindicalista
Conxita Ribera, de la Marea Pensionista
Mamen Fernández, Cornellà sense Fronteres

Quim Mbengue i Adrià Clemente, el Mijac

Jordi Busquet, l’economia social de Catalunya

Llibert Reixach, Fruita amb Justícia Social

Santi Torres, entitats cristianes amb la immigració

Dèlia Viedma i Julia López, que tothom tingui un sostre

Pilar Nogués, des del sindicat de cuidadores municipals

Irene Masferrer i Josep Muñoz, el projecte de Justícia i Pau a les presons

Bernat Sellarés i Maria Villalonga, en l’economia de Francesc

Míriam Feu, pel treball decent

Lourdes Ponce, Nou Barris Acull

Antonio Puparelli, una fiscalitat justa

Pablo Navarro, la lluita dels MIR

Carla Benito, el Diari del Treball

Elogio del silencio (1)



“El silencio es dolorosa intuición de una palabra destinada al otro”

Edmond Jabès, El libro de las preguntas.

Una de las características de la época en que vivimos es la sobreabundancia de palabras, imágenes y sonidos en lo que podríamos denominar una “ruidosfera” que nos rodea y acaba por contaminar nuestro ser y quehacer. De aquí la necesidad y urgencia de volver al cultivo del silencio, en el que los Padres y Madres de la Iglesia pueden ser nuestros guías y consejeros.

Ya Ignacio de Antioquía, adaptando una fórmula de sabor gnóstico, nos habla de la “Palabra que procede del Silencio” (A los magnesios 8,1). Silencio primordial (Sygê, femenino en griego) donde el Hijo habría tenido su humus creador, pues sin silencio ninguna palabra es posible.

Pero serán los primitivos monjes del desierto quienes llevarán este silencio a su mayor plenitud. Así Arsenio, al pedir a Dios que le mostrara el camino de salvación, recibe esta triple orden: fuge, tace, quiesce (“huye de los hombres, guarda silencio y mantente en la quietud”). Pues es el silencio el que permite al monje estar de verdad solo para dedicarse al cuidado de su corazón y al encuentro con Dios, incluso cuando está rodeado de otras personas: “Si guardas el silencio, en cualquier lugar que te encuentres hallarás reposo” (Apotegmas. Poimén 8). Es más, es el silencio el que nos permite acoger dignamente la Palabra de Dios, que quiere una morada recogida (Gregorio de Nacianzo).

Sin embargo, a nadie, ni siquiera a los hombres y mujeres del yermo, se les puede exigir el silencio absoluto, pues callar por siempre es inhumano. Por eso, el silencio no es visto tanto como una obligación, sino como una oportunidad (de escuchar mejor lo de dentro y lo de fuera). Y la cuestión es más bien el buen o mal uso de la palabra, como enseñaron a Evagrio Póntico al comenzar su estancia en el desierto: “Cuando visites a alguien, no hables antes de que el otro te pregunte”.

Se ve que lo aprendió bastante bien, porque más adelante escribirá: “Di lo necesario, en un tono convincente y apropiado a las exigencias del oído, haciendo escuchar tu palabra de un modo inteligible y en voz alta, a fin de hacerla llegar agradablemente a los oídos de los que te escuchan. Guárdate de decir alguna cosa que no hayas examinado antes por ti mismo. Guárdate asimismo de esconder, por envidia, la sabiduría a los que no la poseen” (Sobre el silencio).

Pero será Arsenio, al que podemos considerar como el patrono del silencio, quien resume este consejo en un apotegma sin desperdicio: “Si hablas con tus compañeros, examina tu palabra y, si no es palabra de Dios, no hables”, que completa con otro que también se le atribuye: “Muchas veces me he arrepentido de haber hablado, pero jamás de haber callado” (Apot. Arsenio 40), aunque en realidad –y siento defraudar a los fans del monacato egipcio– según Plutarco es de Simónides, un poeta griego del siglo V a.C. Pero hacemos como que esto no lo he dicho.

Será sobre todo el ecuánime san Basilio el que mejor aconseja la manera más correcta de este silencio, porque por medio de él somos dueños de nuestra lengua, aprendemos a usar rectamente la palabra y nos permite encontrar la paz; en definitiva, tantas ventajas que, salvo casos de auténtica necesidad, “es preciso permanecer callados”, y si hablamos, que sea “con el canto de los salmos” (Reglas breves 13).

En fin, que tanto hablar del silencio no deja de ser contraproducente, por lo que lo mejor será callarnos (hasta próxima entrega).

Fernando Rivas Rebaque

Fratelli Tutti: ningú no se salva sol

L’objecte de la política és el bé comú

La carta encíclica Fratelli tutti és una reflexió del papa Francesc que ve a tomb del malestar d’aquesta època en què la història dona mostres d’anar enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. Francesc ha anat a pouar en el món de les crisis, de la pandèmia, de les transicions. Un món desdibuixat en el qual tot sembla diluir-se i perdre consistència, amb un futur segrestat per incògnites incommensurables com el canvi climàtic i la crisi ecològica, l’exhauriment dels recursos de la Terra, i els conflictes socials de les migracions, dels que busquen refugi fugint de mons que s’han tornat inhabitables.

Montserrat Cabo

Les constants referències, de l’anterior carta papal Laudato si’, a la casa comuna que és el planeta i a la fraternitat que és el requisit per constituir-nos en un “nosaltres”, són la petjada inspirada per sant Francesc d’Assís que es pot resumir, a tomb del context social, polític i econòmic d’ara, en una veritat universal: Ningú no se salva sol. Únicament és possible salvar-nos junts.

Tots a la mateixa barca

Ho recorda el papa des de la tragèdia global de la Covid-19: la comunitat mundial navega en una mateixa barca –diu– on el mal d’un perjudica a tots. És la mateixa reflexió de fons que en l’encíclica Laudato si’ abraça una visió integral de la creació, com un tot connectat i vinculat, que escapa de l’antropocentrisme modern que assenyala com la causa de l’oblit i el menyspreu cap a les espècies i el Planeta. Tenir cura de la mare Terra, és a dir, un veritable plantejament ecològic, es converteix sempre en un plantejament social –diu Francesc– que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.

El papa parla de la funció social de la política: l’objecte de la política és el bé comú. Aquest pronunciament és, potser, el que ha suscitat més opinions i articles mediàtics, celebrat per uns i alhora criticat per altres. Des de l’encíclica Populorum progressio de Pau VI on afirma que “el dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats”, el Vaticà no s’havia pronunciat amb tanta contundència com ho fa el papa Francesc quan reafirma que “la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada”. Sempre, juntament amb el dret a la propietat privada, diu Francesc, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús. No és poca cosa en el context actual de les crisis i estralls que ha provocat la ideologia neoliberal, que atorga a aquestes paraules una especial rellevància quan la impúdica acumulació de riquesa contrasta amb desnonaments i naufragis en la darrera frontera social que és la nostra Mediterrània. A l’aparença de radicalitat en matèria social, a l’Església li passa com a moltes constitucions liberals, l’espanyola per exemple, que reconeix el dret a la propietat privada i l’herència, i a continuació proclama la seva funció social com a factor delimitador d’aquest dret, però difícilment el bé comú, el benefici social, s’imposa en les sentencies judicials abans que el desnonament. No hi ha cap dret per damunt del dret dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, diu el papa, repetint les reflexions de la carta encíclica Laudato si’.

La dignitat dels migrants

Imatge de Jim Black. Pixabay

Obrir el cor al món sencer per posar l’èmfasi en els drets i la dignitat dels migrants. Els drets dels ciutadans d’una determinada nació no han de negar els béns de la pròpia nació a persones necessitades que provinguin d’una altre lloc. Insisteix en la forma d’entendre l’intercanvi entre països. No importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament. Això que val per a les nacions –diu el papa– s’aplica també a les distintes regions de cada país, entre les quals sol haver-hi desigualtats. “La incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades condueix a fer que les regions més desenvolupades somiïn alliberar-se del llast de les regions més pobres a fi d’augmentar encara més el seu nivell de consum”. Tot el contingut de la carta encíclica refereix a un concepte recurrent: necessitem desenvolupar la consciència de què avui o ens salvem tots o no se salva ningú.

Amb relació a la millor política, el papa avisa del risc dels populismes, de la insana habilitat d’alguns líders per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. La política no ha de sotmetre’s a l’economia, i aquesta no ha de subordinar-se a la tecnocràcia. El diàleg és l’eina, l’instrument, de la política. Aquest diàleg que a casa nostra tothom demana però quasi ningú practica. Francesc demana als polítics la fraternitat del samarità. M’ha vingut a la memòria un llibre breu de Joan Herrera (Fraternidad y ecología, Libros de la Catarata, 2019) en el qual aborda la necessitat d’una esquerra fraterna enfront d’identitats excloents, evitant el risc de la fragmentació a l’hora d’abordar desafiaments descomunals com per exemple el canvi climàtic. L’home ferit a la paràbola del bon samarità som tots davant dels reptes que assetgen. El risc és que ens ignorem, que passem de llarg. La fraternitat és l’única esperança de salvació.

Salva Clarós

Educació i Covid (4)

Manteniu les escoles obertes, ho agraïm!

Som l’Ana i l’Ignasi i tenim una filla, la Naiara, que aquest curs està a P5 en una escola pública de Sant Andreu.

Els tres mesos de confinament del curs passat es van fer difícils per ella. Nosaltres passàvem moltes hores teletreballant i no podíem atendre-la bé. I les opcions d’escola telemàtica, que poden funcionar amb alumnes més grans, no van encaixar amb ella. Els infants d’aquestes edats demanen la presència del grup i dels i les mestres. La Naiara es cansava de seguida a les trobades virtuals i les activitats que ens arribaven no l’acabaven d’enganxar.

Estar amb nens i nenes de la mateixa edat és molt important perquè els infants entrin en la dinàmica i aprenguin. La Naiara estava contenta d’estar a casa però trobava a faltar els seus amics i amigues. Per això, nosaltres com a família celebrem l’obertura de les escoles aquest curs, malgrat totes les mesures excepcionals que s’han hagut de prendre.

És cert que ella fa P5 i no ha de portar la mascareta tot el dia, potser si l’hagués de dur estaria més cansada, però en general la veiem contenta. A més, tenim una sensació positiva de com s’estan organitzant les entrades i sortides, els patis, les mesures d’higiene… El grup de la Naiara va estar una setmana confinat perquè es va detectar un cas positiu. La reacció de l’escola va ser ràpida, les PCR es van fer correctament el dia següent (per cert, no hi havia cap company/a contagiat/da) i es va oferir als alumnes un material per treballar durant els dies que van estar confinats.

No és la millor vivència de l’escola, i és cert que les mesures actuals no permeten el contacte entre alumnes de diferents grups ni l’ús de tots els espais. És una riquesa que es perd i que esperem que es pugui recuperar ben aviat. Malgrat tot, veiem la Naiara contenta i agraïm la tasca que fan els docents i tot el personal que treballa a les escoles per mantenir-les obertes.

Ana de la Torre i Ignasi Flores
Pare i mare de la Naiara

Si cliqueu al damunt de la imatge, veureu el preciós conte que han fet l’Ignasi i l’Ana per a la Naiara