Què se n’ha fet d’aquelles flors…

Ha fet 10 anys d’aquell 15 de maig que els joves van ocupar les places en to de rebel·lia. L’ona sísmica amb epicentre a Madrid i Barcelona es va difondre arreu del món a través dels mitjans i les xarxes socials. Una sísmica semblant, l’anomenada primavera àrab, venia removent protestes i clams d’alliberament a les places del centre del Caire. L’ocupació de places va tenir les seves rèpliques a altres indrets del món estenent la consciència social i la lluita pacífica. Mirat en calent, semblava una revolta que podia canviar coses.

El malestar es venia gestant arreu avivat per la greu crisi econòmica mundial. Els joves es van convocar a les places i s’hi van quedar perquè hi havia motiu per a la indignació. Dècades de neoliberalisme salvatge. Les esquerres semblaven incapaces de fer front al vaticinat final de la història de Fukuyama, els anys 90. La societat estava extremadament esgotada i polaritzada. La crisi econòmica de 2008 havia apagat el llum de la història, sobretot als joves. Sense futur i amb un present incert, els joves estaven disposats a posar panxa enlaire el sistema. Van sortir en massa i es van reconèixer subjecte de canvi, decretant l’obsolescència del que per a ells era la “vella esquerra”. L’empoderament era tal que va encendre un foc transformador que va cremar massa de pressa.

El 2008 vam entrar en pànic quan d’un dia a l’altre un milió de treballadors de la construcció van anar a l’atur, vam veure que els bancs estaven en fallida, les empreses acomiadaven al personal i es desplomava el consum intern realimentant una espiral de crisi profunda. El president Rajoy va dir allò de que havíem estat gastant per sobre les nostres possibilitats per justificar un munt de retallades… Era cert que el motor del capitalisme anava amb excés de revolucions, a punt de gripar-se. Es van mobilitzar els joves, però era el conjunt de la societat qui necessitava fer la revolta. Llegeixo la dedicatòria que vaig escriure tres setmanes abans del 15M, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, a la contratapa d’un llibret, ¡Indignaos! de Stéphane Hessel, que vaig regalar a la meva filla: perquè aprenguis que la indignació davant del que és injust, insolidari, cruel… és el primer pas cap a l’alliberament personal i la felicitat. Segurament m’ho escrivia a mi mateix.

L’energia rebel assembleària que es coïa a foc lent a les places va trigar a articular-se políticament. Va néixer una “nova esquerra”: Podemos, a Catalunya Els Comuns, per trencar el bipartidisme, és a dir matar la lògica inherent del sistema que el fa perviure que és un moviment pendular de balanceig entre conservadorisme i canvi. Alguns anys després, quan els lideratges sorgits del 15M comencen a estar amortitzats, en un desgast segurament accelerat per la èpica d’un combat dur, curull d’errors i encerts, d’èxits i fracassos, però sobretot en un nou context de crisi per l’epidèmia, tenen lloc unes eleccions a Madrid, a l’epicentre de la sísmica del 15M. Allà on el Sistema sembla haver recuperat el control. Les eleccions a l’Assemblea de Madrid del passat dia 4 de maig van deixar una fotografia deu anys després del 15M que plasmo aquí en aquesta Oda a Madrid:


Oda a Madrid

Ayuso o Iglesias: duel a vida o mort.
Una dama amb una cup of café con leche
i mantellina negra amb pinta de nacre.
L’ombra allargada d’un capvespre manxec
sobre un cadàver polític a Plaza Mayor.
La part en un tot: Madrid és nació.
I el tot en la part: Espanya és Madrid.
Ayuso hi brilla perquè és llibertat.
Rostre fràgil de porcellana. Ideòloga de la víctima.
Heroïna immune a la crítica. Innocent i audaç.
Camisa lila, texans, cames obertes i mans a la cintura,
L’ex-Sheriff Iglesias va tornar al seu passat de pistoler
per a un ajust de comptes: sentit de l’honor.
Pas enrere, fidelitat al Partit: sentit del deure.
Cua al vent, botes ferrades, mirada desafiant.
Un ventijol remou la pols i l’ombra vibrant
d’una mantellina negra amb pinta de nacre
un capvespre sobre la Plaza Mayor.
És 4 de maig, ni campanes ni salves de canó.
Només un cadàver polític caigut amb estúpid honor.

Salva Clarós

Contra la ultradreta, idees i polítiques d’igualtat

Com a tot Europa, malgrat els rostres i pretextos diferents, ja tenim aquí aquest monstre anomenat extrema dreta presentant-se a cara descoberta, desvetllant els instints més primaris de les persones, refermant un individualisme sense embuts, promovent supremacismes com més barroers millor, atiant tots els enfrontaments i tots els climes de violència possibles, convidant a menysprear els febles, fent creure que la culpa de tots els mals és d’ells –dels febles, vull dir–, i mirant de convèncer que els complexos problemes del nostre món es resolen a base de les solucions simples que ells afirmen que són capaços d’implementar.

Jo no sabria fer una anàlisi de tots els desajustaments socials que ens han dut fins aquí, ni de tots els instints profunds que aquí s’han concitat, ni tampoc soc capaç de tenir clar quines actuacions concretes serien millors per fer-hi front i quines en canvi els poden donar encara més ales. Però em sembla que el que sí que tinc clar és on hi ha la base per poder remuntar la situació en què ens trobem. I aquesta base és que tots els partits que se senten d’esquerres, és a dir, que volen primar l’interès col·lectiu per damunt de l’individual, i també els sindicats, i també les associacions i entitats amb voluntat progressista, se sentin amb el deure ineludible, sagrat i tot –deixeu-me fer servir aquesta paraula–, de treballar per unes societats més igualitàries i un món més igualitari. I fer-ho tant en els seus discursos com en els seus programes.

Per precisar més, voldria assenyalar que quan parlo de partits d’esquerres penso en els partits socialdemòcrates, socialistes, comunistes, verds, o de l’anomenada nova esquerra. Entre nosaltres penso bàsicament en el PSOE, el PSC, IU, Podem, Comuns. També Más Madrid i altres de similars. També penso en els partits de l’esquerra independentista, tot i que aquests tenen el problema que quan han de triar entre l’ànima d’esquerres i l’ànima nacionalista, gairebé sempre trien la nacionalista. Tot plegat, a més, no pot quedar-se tancat en l’àmbit més proper, sinó que caldrà també mirar més enllà, en clau europea, i saber coordinar-se i pensar i planificar junts.

Els sectors populars que s’han sentit seduïts per la ultradreta només podran revertir aquesta seducció si veuen que hi ha algú que presenta un projecte més real per millorar la seva vida, i si aquest projecte va acompanyat d’una manera de mirar el món que resulti més atractiva que la dels promotors de l’odi i el menyspreu mutu com a sistema de vida. I sí, és cert que els missatges simplistes, i la creació d’enemics fàcils d’identificar i d’estigmatitzar, arriben al cor més fàcilment que tot el que una esquerra raonable pugui oferir. Però això l’únic que vol dir és que cal treballar més, esforçar-se més, i trobar també tècniques millors de comunicació. Però també vol dir més sinceritat, i que la gent no tingui la sensació que tot el que es diu i es fa no és més que una tàctica conjuntural per aconseguir més vots, o més poder, o millor posicionament en això o en allò. La gent ha de tenir la sensació que darrere les polítiques que es proposen hi ha una veritable voluntat de millorar la vida de les persones.

¿Que tot això és fer volar coloms? Jo crec que no. Jo no vull creure que estiguem condemnats a viure en un món cada cop més inhumà. I per això crec que cal empènyer des de tot arreu, des de qualsevol lloc on sigui possible, també des del món cristià, per estendre aquests objectius, i fer-ho de manera creïble, és a dir, no només amb frases que ja de pronunciar-les es veu clarament que són buides.

Sí, aquesta és una base imprescindible per frenar el discurs de l’odi.

Josep Lligadas

El futur govern, tot citant Gramsci

Els resultats de les eleccions del 14F –diputats, percentatges, vots, abstenció, pandèmia…– ja no són notícia. Ara hem de parlar del “resultat del resultat” de les eleccions, és a dir, de quin panorama s’albira. Ja no cal pensar en quines combinacions aritmètiques són possibles per fer govern i què impliquen. La constitució de la mesa del Parlament, i el poc que sabem del procés negociador, donen moltes pistes per preveure que acabarà amb un govern ERC/JuntsxCat, intercanviant els papers de l’anterior legislatura.

Quan es parla de política, sovint es té la temptació de citar algun entès. Sempre queda bé, no?… i jo que he mamat de la tradició marxista no me’n sé estar i cito Gramsci: “Cal oposar el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat” – val a dir que el concepte és del pacifista Romain Rolland, però el va popularitzar el dirigent comunista italià.

Comencem pel “pessimisme de la intel·ligència”. Pinten bastos, sí!… El Govern d’ERC i JuntsxCat és totalment legítim, però també es legítim pensar que no estarà a l’alçada del repte. Tothom sap que hi ha una lluita per l’hegemonia en el camp independentista “oficial”, sense acord en l’estratègia –confrontació intel·ligent (sic) versus diàleg amb l’estat– amb enfrontaments personals i líders carismàtics que, deixeu-m’ho dir, amb l’exili i la presó ho tenen difícil per fer política que no surti de l’estómac. Hi afegim que hauran de fer front als efectes socials de la pandèmia i, per tant, probablement veurem Elsa Artadi –lliberal confessa– havent de negociar pressupostos amb la CUP i/o En Comú Podem… Bé, potser això farà evident que la confrontació amb l’estat, per si sol, no fa ser tothom d’esquerres tal com sovint ens vol fer creure la gent de JuntsxCat.

Tornem a Gramsci i parlem de “l’optimisme de la voluntat”. Amb poca fortuna ho ha provat En Comú Podem i, de fet, en el plantejament d’un govern ERC/Comuns amb suport extern del PSC hi havia més voluntat que optimisme. Es tractava de buscar interseccions en les qüestions socials, en l’àmbit sobiranista i en l’estratègia basada en el diàleg per solucionar l’encaix de Catalunya. Però en aquest país fa massa anys que no sabem centrar-nos en els punts d’acord –potser la darrera vegada que es va saber fer va ser amb l’Assemblea de Catalunya– i qui sap si va ser un error no incloure en l’equació a la gent de la CUP, tot i que pactar els desacords a quatre bandes segurament és demanar massa.

Però altre cop “el pessimisme de la intel·ligència”, ens posa en primer pla dues evidències que van lligades. Primera: no ens hem desconnectat mai d’Espanya. Segona: amb presos polítics i gent a l’exili –més o menys daurat– no es pot fer política. I mentre el PSOE de l’estratega i mentider Pedro Sànchez es posa de perfil i xiula, el PSC només sap dir, sense concretar, que hem de passar pàgina –es diu girar full, caram! Ja sabem que fa temps que el PSOE és un partit centrista que aguanta la incomoditat del govern de coalició, tot mirant de reüll a Ciutadans. I sap que amb indults per davant deixa la centralitat a Espanya. Per tant un partit, Ciutadans, que està a les acaballes i només ha tret sis diputats a Catalunya, ha seguit condicionant indirectament la política catalana. Tanmateix les imminents eleccions a la Comunitat Autònoma de Madrid son un altre motiu pel qual, a curt termini, no hi haurà indults, ni reformes dels codi penal, ni la poc probable amnistia. Són moviments de calat polític que haguessin fet més difícil l’elecció de companys de govern a ERC.

Lamentablement, no hem avançat en res i res fa pensar que ho fem en aquesta legislatura que pot ser curta.

Albert Farriol

President d’ERC, govern de coalició amb els Comuns, suport extern del PSC

N’estic bastant convençut. Encara que ERC i PSC no parin de dir que mai no pactaran per al govern de la Generalitat, a mi em sembla que al final tindrem el govern que dic en el títol d’aquest article.

Jo em crec bastant que ERC ha fet una bona lectura del que va passar el setembre i l’octubre de 2017, i s’ha convençut que les il·lusions de l’independentisme màgic no poden passar d’això, d’il·lusions, i unes il·lusions que a més fan molt de mal a la població: impedeixen governar com cal, i alimenten una ruptura social insostenible. I la conseqüència de tot plegat és que Catalunya no pot fer aflorar les seves moltes riqueses i possibilitats. Això ha portat ERC a canviar el to i a buscar acords viables, cosa que és altament lloable. Llàstima que de tant en tant se senti obligada a deixar anar estirabots irritants de suposada èpica independentista, pensant, crec que equivocadament, que això és imprescindible per retenir els vots de la part més exaltada i irreflexiva de la seva parròquia. A mi em sembla que el que és imprescindible és proposar-se, sense complexos, fer una bona pedagogia envers aquests sectors.

I, a l’altra banda, el PSC sap la mar de bé que l’única manera de trencar la dinàmica frontista i de ruptura social és establint acords amb els qui hi estiguin disposats des de l’altra banda de la trinxera, i aquests són, òbviament, els d’ERC. I també sap que aquest seria el millor camí per estabilitzar el govern espanyol. I dels Comuns no en dic res perquè sempre han defensat aquesta opció.

Vist tot això, crec que la forma més suau de transitar cap a aquest pacte seria no pretendre governar junts ERC i PSC, perquè hi hauria moltes dificultats d’entesa i perquè al PSOE costaria molt de pair, però sí que podria ser un govern de coalició entre ERC i Comuns, amb el PSC donant suport des de fora. Tot plegat comportaria, això sí, que per una banda ERC consolidés la seva aposta pels camins viables, que inclou acceptar que la independència no és per demà, i per l’altra que el PSC defensés propostes clares de més autogovern, i empenyés el govern de Madrid perquè les implementés. I empenyés, també, perquè des de Madrid es posessin en marxa uns quants gestos de cara a la llengua i la cultura catalana.

Jo crec que tindrem un bon govern per tota la propera legislatura, una legislatura que haurà de durar quatre anys, per reflotar Catalunya després de tants anys de paràlisi. I per reflotar-la, òbviament, des de l’esquerra, que és l’única veritable manera de fer-ho.

Ara és l’hora de fer aquest pas, i estic convençut que el pas es farà. Ni que sigui només per aconseguir una cosa que desitgen tant ERC, com el PSC, com els Comuns: alliberar-se, i alliberar Catalunya, de les polítiques sense nord que practiquen l’home de Waterloo i la seva cohort.

Josep Lligadas

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Com una pàtria. Vida de Josep Benet. Per Jordi Amat. Edicions 62 (*). Nombre de pàgines: 584

La vida privada de Josep Benet i Morell no és pas la part important d’aquesta biografia. La vida íntima i familiar només hi surt de manera col·lateral, però de manera suficient per intuir que era una persona sorruda, tossuda… marcat per una infantesa difícil. Amb el pare que era un “vivales” que va desaparèixer, va deixar Cervera per ser criat entre l’escolania de Montserrat i uns oncles a Barcelona. S’intueix també que la seva dedicació a la política segurament no li va deixar gaire temps per cuidar-se dels afers econòmics familiars, no sense certa angoixa.

El que fa interessant però la biografia d’aquest “demòcrata cristià d’extrema esquerra”, tal com el va definir Maurici Serrahima, és el trànsit que fa des de la fe cristiana a dedicar la seva vida al servei de Catalunya. En paraules seves, al servei de refer el país de la desfeta de la guerra civil.

Diuen que és qui va encunyar el concepte de Catalunya un sol poble, una forma de definir la necessitat de superar les divisions d’obrers i burgesos, catalans de soca-rel i immigrats. I fortament influït per la doctrina social de l’Església, va intentar convèncer a la burgesia catalana de postguerra de la necessitat de treballar en aquesta direcció. Curiosament una de les raons que esgrimia inicialment era que d’altra manera, els comunistes serien hegemònics en la lluita contra Franco.

Infatigable activista i imaginatiu –va fundar el Partit Demòcrata Cristià de Catalunya que segurament era quasi unipersonal per fer-se sentir més–, era capaç de treballar i ser valorat per moltes persones i moltes tendències ideològiques. Al llibre s’hi reflecteixen les seves relacions i treball conjunt amb tot tipus de personatges. Des de Jordi Pujol a Solé-Barberà, passant per Jaume Vicens Vives, Francesc Vicens, Coll Alentorn o Fèlix Millet… Des dels comunistes del PSUC a la burgesia catalana de dretes, passant per una especial relació amb Montserrat i l’abat Escarré. De la seva militància a la UDC de postguerra acaba essent candidat a la presidència de la Generalitat a les llistes del PSUC…

I és aquesta dedicació al treball unitari, tenint com a eixos Catalunya, la Justícia social i l’arrel cristiana, que fa particularment atractiu el llibre per saber més coses de la postguerra, de la lluita anti-franquista i dels inicis de la democràcia.

Albert Farriol

(*) Editorial que va fundar Josep Benet

Ignacio Sánchez Cuenca. La superioridad moral de la izquierda.

Recomanacions per airejar l’estiu

Ignacio Sánchez Cuenca. La superioridad moral de la izquierda. Editorial Lengua de Trapo, 2018.

Proposo una lectura suggerent per a aquests dies d’estiu, quan les vacances permeten atendre allò que no és urgent, i el cap està més lliure i relaxat. Es tracta de La superioridad moral de la izquierda, d’Ignacio Sánchez Cuenca. Són un conjunt de reflexions sobre les percepcions i inclinacions humanes que intervenen en el procés ideològic. Diria que és una explicació de les ideologies exempta d’ideologia. A mi m’ha ajudat a entendre que ser de dretes o d’esquerres és un concepte no definitiu sinó que forma part de la transitorietat i la provisionalitat de la vida humana. Si bé la posició moral ve fixada amb certa contundència a través d’intricats mecanismes mentals i educatius, sempre hi ha una posició relativa… que acaba determinant la fidelitat política a l’hora de votar.

Salva Clarós

¿Per què seguim votant partits corruptes?

Els resultats de les eleccions del passat 26 de juny van sorprendre  moltes persones, que confiaven en un canvi de majories i en la possibilitat també d’un canvi real de govern. Va sorprendre especialment que el Partit Popular recuperés vots (gairebé 700.000) i diputats (14) en relació a la contesa electoral del 20D. La sorpresa va ser molt més gran entre aquells que viuen immersos en el món de les xarxes socials, i que auguraven pel moviment d’aquestes xarxes i de les enquestes que el Partit Popular no recuperaria tant, i que estàvem més a prop d’una majoria d’esquerres liderada en aquest cas pel partit de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón. Després del recompte, van venir les lamentacions, l’estupor i la decepció.

Potser la primera conclusió davant d’això, seria recomanar a la gent que es deixés de xarxes i escoltés molt més el que es diu en aquelles ciutats, barris o pobles on el discurs del PP ha calat i la fidelitat a aquest partit està a prova de qualsevol terratrèmol. I recomanar també que dediquessin un temps a llegir el magnífic estudi que l’any 2012 politòlegs com Jordi Muñoz van publicar precisament amb el títol Per què els votants perdonen els polítics corruptes? (1). Alguna cosa no s’ha fet bé quan un partit amb la càrrega de corrupció que acumula els darrers anys i amb un lideratge aparentment feble, continua i continuarà els propers anys, amb una correcció seriosa però que en cap cas, sembla, li impedirà formar govern.

Com diuen els politòlegs en el seu estudi, la corrupció és un factor però no el definitiu. Els votants han valorat altres coses. Segurament han valorat una millora econòmica, l’han percebuda i la consideren l’inici d’una recuperació que els portarà a una situació de més benestar. Tenim doncs un electorat conservador, que encara confia en el sistema i que el veu com l’únic possible davant alternatives  excessivament radicals. Aquest conservadorisme té a veure amb molts factors, i l’envelliment de la població n’és un i no gens menyspreable. Per molta gent, la garantia del manteniment de les pensions (d’altra banda plena d’interrogants) i el discurs de la creació de llocs de treball (encara que precaris) ha esdevingut un discurs realista i creïble. L’esquerra no ha construït encara un discurs econòmic alternatiu que hagi estat percebut com a viable. O és que en un país on una bona part de la gent somnia en fer-se milionari a través de la loteria, hi ha lloc per alternatives econòmiques que tot just s’estan començant a experimentar? El PP es va centrar en aquest vot conservador i hi ha connectat, tot i la corrupció i el seu lideratge dèbil.

Però no és només el factor econòmic el que pesa. En la meva opinió també hi ha una derrota en el terreny cultural i dels valors. L’intel·lectual Santiago Alba Rico va escriure, no fa pas massa, un llibre molt interessant titulat ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? on defensava en contra d’una bona part del pensament dominant d’esquerres, una necessitat de reconèixer el paper que juguen en la vida de les persones la religió, la família, la nació, la propietat o altres valors considerats com a «conservadors». Hi ha en tota l’òrbita del sentit i de la quotidianitat de la vida de les persones valors que moltes vegades un discurs de superioritat intel·lectual d’una part dels partits d’esquerra ha menystingut sempre i fins i tot, ha denigrat i ridiculitzat. Doncs bé, per moltes persones que viuen aquest món canviant nostre amb temor, que viuen en la precarietat i la inseguretat econòmica, aquests valors culturals conservadors són els únics on aferrar-se.

Els partits d’esquerra poden seguir acomodats en el seu Olimp, lamentant-se de la societat que tenim i menystenint els «electorats captius» d’altres partits, però seguiran naufragant (2). Ja hem vist que la corrupció no és suficient motiu, i que cal construir un discurs atraient, realista i respectuós per milions i milions de persones que de ben segur no volen renunciar a un futur i a un país millors, però que no se senten atrets per un discurs que no entenen o que senten com aliè.

Santi Torres

 1. L’estudi duia el títol “Why do voters forgive corrupt politicians? Cynicism, noise and implicit exchange” i es va presentar al congrés IPSA a Madrid el juliol del 2012.

2. Recomanable també  González Faus, J. I El naufragi de l’esquerra