En la vida política hi ha moltes coses a regenerar, si volem evitar que cada cop més la nostra democràcia, i la resta de democràcies, esdevinguin el que podríem anomenar “democràcies comercials” o “democràcies futboleres”. O una barreja: les “democràcies comercial-futboleres”.Democràcies comercials: Es tracta de vendre un producte, en aquest cas un candidat o unes sigles o una llista, amb els mateixos criteris amb què podem intentar vendre un cotxe, unes botifarres, o una torreta a la Costa Brava. Fent que resulti atractiu, apetitós, estimulant.
Democràcies futboleres: Es tracta d’animar a l’adhesió a aquelles sigles o a aquell candidat amb els mateixos criteris amb què un hooligan viu la vinculació al seu equip. Sentint-s’hi atret indestructiblement, i veient en els altres uns adversaris –o enemics– que cal abatre com sigui.
Les campanyes electorals activen molt aquests mecanismes. Quan, de fet, haurien de servir per posar idees i projectes sobre la taula, i animar a la reflexió i a la voluntat de fer una societat més humana, i convidar a triar en funció d’aquesta reflexió. I el fet que això no sigui així fa que a molts això de votar els sembli una pèrdua de temps, mentre que d’altres ho viuen com una presa de pèl.
Remuntar aquesta situació és feina de tots. És a dir, empènyer perquè la democràcia sigui un mitjà al màxim d’útil perquè la vida i el món valguin cada cop més la pena. I això és fa posant per davant idees, discurs seriós, projectes reals i comprensibles, honestedat, ganes d’entesa.
La democràcia, almenys des de la mirada d’aquesta revista, és votar i és alhora treballar per transmetre el desig d’un món de més qualitat i de més dignitat per a tothom. Ni una cosa sense l’altra, ni l’altra sense l’una.
El Concili Vaticà II i els papes remarquen sovint el canvi de consciència i d’espiritualitat per a la reforma de l’Església i la fonamenten en la reforma personal de tots els cristians i cristianes, en el retorn al Jesús de l’Evangeli.
Però a vegades, a l’Església ens costa molt concretar, ser pràctics, i ens deixem portar massa pel “vector” que va del canvi de consciència al canvi de les estructures. Al cap i a la fi, l’església treballa en el camp dels valors i de les motivacions, és a dir, en l’àmbit del “cor i el cap” de la persona, de l’espiritualitat.
Ara bé massa sovint menyspreem o oblidem “l’altre vector” que també funciona: el que va del canvi d’estructures i de l’organització interna, al canvi de la consciència. Els canvis en totes les institucions són lents i potser més en una institució tan pesarosa i de llarga història com l’església. El Concili Vaticà II va fer molt bons documents, molt orientatius, i, sobretot en el camp de la litúrgia, van tenir força efectes pràctics. Va fer també grans passos en la teologia, en la pastoral… i alguns encara s’estan fent… Però en el camp organitzatiu (el que fa referència a l’autoritat i a la forma d’exercir-la, al govern, a la presa de decisions, a la distribució de poders, de tasques i de funcions) a les parròquies, diòcesis, i en la cúria vaticana, encara estem força en el mateix punt. Tampoc s’han pres mesures per avançar en la sinodalitat, en la democratització, en el paper de la dona, etc.
L’autoritat en la pràctica de les comunitats paulines i en les exhortacions de Jesús recollides pels evangelistes, és servei, mai domini, ni control, ni imposició. La història de l’Església l’ha portat a formes autoritàries ben poc evangèliques, sovint copiant als Estats (el que és contrari al que diu Mateu 20,25). Avui hi ha bones intencions i propostes per canviar aquestes pràctiques. Però encara són assignatures pendents a l’ església: la democràcia (l’elecció popular de bisbes i del clergat), la participació del laïcat (dones i homes) en les decisions, en la marxa i governança de les comunitats, etc.
Per tal que la nostra consciència canviï, ens calen mesures de transformació concreta i pràctica de l’organització eclesial que acumula molta “pols i pes” dels segles. Quan hem canviat de domicili, de feina, d’entorn de relacions, de noves persones amb qui conviure, hem començat un camí de canvi personal, fins i tot en actituds i comportaments que ens semblaven insuperables. Ens hem hagut d’adaptar. L’entorn i l’organització, la distribució de tasques, el paper de cada persona en una entitat i el marc de relacions estructurals, ens renova i és així com ens humanitzem i ens convertim.
Les comunitats de religiosos i religioses, els monestirs i els moviments d’acció catòlica tenen com a essencial la democràcia, la participació, el treball en equip i una estructura menys jerarquitzada. I aquesta circumstància és una oportunitat favorable pel canvi personal, per adaptar-se, avançar en la humilitat, en el reconeixement de les pròpies qualitats i limitacions, i en el reconeixement dels valors dels altres. En aquest sentit, si hi posem també el treball personal (el “vector” que va de la consciència a les estructures), ens podem encaminar vers una forma de comunitat i un estil de vida més evangèlic. El participar de comunitats cristianes més democràtiques ens dona experiència i capacitat d’innovació, no sols per canviar les nostres estructures personals i del grup, parròquia o moviment, perquè estiguin al servei de la gent, sinó per oferir aquesta experiència a tota l’Església.
L´Església amb aquesta organització concreta actual, jerarquitzada, poc democràtica, centralitzada, masculinitzada, està caduca, en crisi i és poc creïble i necessita una profunda reforma.
Sense un canvi organitzatiu, conscienciat a base de pedagogia, formació i experiència no canviaran les relacions estructurals entre “amo” i “esclau” que encara estan instal·lades en l’Església, amb elements provinents dels models de l’imperi romà i del feudalisme. Per què no aprendre del model democràtic?
Ens cal una organització més igualitària, alliberada de clericalismes, per trencar la relació de laic/a obedient amb clergue/autoritat. Aquest nou model seria més funcional i més coherent amb el missatge que anuncia. També experimentaríem que hi ha models d’organització més evangèlics que altres. El tipus d’organització no és neutral.
Una organització que transparenti que som Poble de Déu, i no una “societat perfecta”, segons la “perfecció” romano-feudal possibilitarà que les persones s´hi trobin bé, com en una llar, i així donarà testimoni sincer i clar de la presència de l´Esperit en tantes persones, gent, grups i pobles.
Ara bé, qui construirà aquest model organitzatiu? Hi hem de ser tots i totes. Hem de reivindicar el dret de tot cristià i cristiana a prendre decisions i a governar dins l’Església i no esperar que tot ho faci el clergue, o el bisbe. També hem de crear espais eclesials més participatius, a partir dels models esmentats, per ampliar-los i experimentar-los. No és fàcil tot plegat, ja que canviar l’estructura orgànica, vol dir transformar fonaments eclesials que molts tenen per segurs i sempiterns. Canviar organització, fa canviar consciències, i conceptes teològics. Les autoritats eclesials, haurien de ser mot humils per perdre poder. L’Esperit de Jesús, present en el Poble de Déu, trobarà fe, empenta suficient i atreviment per teixir nova organització, en la terra eclesial?
1 Aquests darrers anys he format part del Consell d’Administració d’una empresa municipal, en representació d’una formació política. Vaig acceptar amb una certa curiositat, després d’avisar que no m’hi podria pas dedicar gaire i que no hi entenia gens. He pogut observar que aquest mal meu era compartit per gairebé tots els meus companys de Consell, llevat d’un de molt aplicat, que sempre ha fet els deures.
La veritat és que ens hem reunit –gairebé sempre per videoconferència, atès que hem enxampat la pandèmia– poques vegades. Hem vist un munt de números i se’ns han explicat unes quantes actuacions, importants. No ha estat un espai per debatre, ja que això sempre s’ha fet dins del ple. I per tant tots hem votat disciplinadament d’acord amb el que ens ha dit la corresponent formació política. Jo no he entès gran cosa ni de les xifres ni de fet de la magnitud dels projectes que hi havia al darrere, perquè la meva vinculació política és esquàlida actualment i per tant no assisteixo a les reunions on es parlen aquestes coses, si és que es parlen. Tampoc no he preguntat gaire. He votat, i prou. Les reunions, amb aquest ritme tan participatiu que us explico, estan presidides per l’alcalde i com a molt duren vint minutets, pels quals els consellers cobrem (i ingressem els diners en el partit).
Tot plegat m’avergonyeix, perquè certament si hi hagués un frau important o elements corruptes ni tan sols ens n’adonaríem. Un mecanisme democràtic que hauria de garantir la qualitat de la democràcia municipal absolutament desaprofitat. Com els canapès i el cava que es prenien els consellers del Palau de la Música mentre en Fèlix Millet en buidava el fons. Hi som de cos present, afalagats, però no fem la feina que hauríem de fer. Jo la primera.
2 En una de les entitats de què formo part es renoven estatuts. L’ordre del dia s’ha enviat per whatsapp, i que jo sàpiga no ha arribat a tothtom. S’aproven els canvis en els estatuts i els comptes sense veure cap text i sense parlar de cap número. L’argument és: ja ho faran els serveis jurídics (que jo sàpiga en aquesta associació no en tenim de propis) i en relació als números es diu que l’ajuntament ha auditat els comptes (en lloc de dir que s’han justificat els diners de la subvenció de l’any passat). Intento demanar el text dels estatuts i que parlem del balanç i del pressupost, i em responen vaguetats, mentre que la gent em mira fatal. Molt fatal. Em sento molt incòmoda. Penso que això de la democràcia, al cap i a la fi, té a veure amb tasques avorrides i convencionals, com definir objectius, veure com s’expressen i debatre’ls. I la meva tesi que on millor es veuen definides les prioritats d’una entitat és en els seus pressupostos no és ni entesa ni compartida.
3 Una amiga estrangera, en situació legal i amb perpetu ai al cor per renovar papers, m’explica la colla de tripijocs que hi ha a l’entorn d’aquesta mena de situacions: 400 euros per obtenir número per ser rebut en una de les escasses entrevistes d’un organisme oficial. Se’n concedeixen tan poques que hi ha qui les obté i les revèn. M’explica també l’oferiment de, per 3.500 euros, casar-se amb un ciutadà també estranger però comunitari per tal d’accelerar l’obtenció de papers. Hi afegeix encara la notícia de l’existència d’una base de dades de persones a qui es pot col·locar qualsevol subscripció telefònica perquè, bé perquè estan mortes, bé perquè no miren mai els càrrecs al seu compte corrent, paguen sempre. Sembla que circula entre els molt mal pagats treballadors que fan venda de subministraments per via telefònica.
Són tres exemples molt diferents de mala circulació sanguínia de la nostra democràcia. Una causada possiblement per la rutina dels partits, una altra per la superficialitat d’entitats i una tercera perquè el tracte que reben els immigrants sense papers per part de les administracions públiques crea i reforça les màfies. Aquesta és la cultura democràtica que vivim i trnasmetem.
La tarda del 23 de febrer de 1981 em va agafar fent la mili. Fins avui, mai no havia escrit aquests records, només els havia rememorat en família. El clima social i polític d’ara, han passat 40 anys i la data rodona ha servit per fer memòria col·lectiva, m’invita a tornar a aquells records llunyans, a deixar que aflorin les emocions i potser alguna reflexió.
L’hivern del 81 el recordo fred. M’havien destinat a un polvorí de la divisió cuirassada Brunete (DAC), a 18 quilòmetres de Madrid en direcció a Colmenar Viejo. El Goloso era una de les bases de carros de combat i peces d’artilleria autopropulsada més grans de la DAC. El polvorí, allunyat del nucli central de l’aquarterament, en un típic paratge manxec ple de costes solcades d’escorrancs, era una molt petita unitat logística un xic singular pel seu aïllament. Estava fortificat per un doble tancat de filferro espinós, amb garites de vigilància separades per cables d’acer que recorrien sengles gossos amarrats al cable amb argolles fins completar tot el perímetre. Recordo especialment l’aspecte sinistre d’un dels gossos junt a la tanca d’entrada anomenat Rocky.
La tarda del 23 de febrer transcorria amb normalitat. Quasi tots érem a la cantina o dedicats als afers personals, fins que de sobte el caporal de guàrdia va ordenar formar la tropa, cosa inhabitual. La petita unitat d’artilleria que estava a la cura del polvorí vivíem de forma força familiar i amb una informalitat que semblaria impròpia de l’exèrcit. L’únic comandament present aquella tarda era un sergent de guàrdia, un fatxenda que s’havia guanyat certa gent de la tropa. Era jove, alt i ben girbat. Vestia uniforme de feina molt cenyit, la gorra cap endavant enfosquint-li mitja cara, gest desafiant i duia un revòlver a la cintura a l’estil cowboy en lloc de la pistola reglamentària. Alguns, que es resistien a abandonar el lleure d’aquella forma tan sobtada, van creure que aquella crida era una excentricitat més del sergent.
El sergent es va situar davant de l’armer, al qual un caporal havia llevat ja el cadenat de seguretat, llavors es va adreçar a tothom “señores, estamos en guerra” i acte seguit empunyant un fusell “quién quiere un CETME (fusell)?”. La pregunta era retòrica. Transcorregut un breu silenci, un company basc que es deia Maldonado, que sempre anava ebri, va fer senyal i balbucejant “yo, mi sargento”, i aquest li va lliurar l’arma llançant-l’hi a les mans. A continuació el caporal va repartir els fusells a tota la tropa. Es va passar de cop del silenci a un gran enrenou motivat per l’arribada atropellada dels comandaments superiors. Mentre es repartia la munició a la tropa es donaven les instruccions: portar un carregador de 20 bales inserit al fusell i la resta a les cartutxeres del corretjam.
Entre la tropa ja corrien rumors -algú havia sentit la ràdio- que la guàrdia civil era a les Corts. La concisió de la notícia junt amb l’enrenou tan inhabitual sobrepassava l’expectació, a la vista dels rostres angoixats dels companys. Tot se succeïa a gran velocitat. Un tinent anomenat Porras em va sol·licitar per fer-li d’escorta. Al pujar al Land Rover, ell va armar la seva pistola i em va demanar que jo fes el mateix amb el fusell, alhora que amb un gest m’indicava la direcció que havia de girar el canó que, sense jo adonar-me’n, apuntava a la seva esquena. El trajecte va ser curt, a penes uns quilòmetres vorejant la caserna per fer cap a l’entrada principal de El Goloso. Ja fosquejava, i al travessar la barrera del cos de guàrdia vaig sentir por: tot era intensament il·luminat d’un to groguenc semblant a les llums nocturnes d’una refineria, l’activitat frenètica amb gent corrent, carros de combat i camions carregant combustible. De cop vaig prendre consciència d’una gravetat incerta que impregnava l’ambient. Vaig pensar en la família. La possibilitat d’una guerra em remetia als relats de la mare que amb 13 anys va viure una guerra que li esguerraria l’adolescència i la joventut. Només els ingenus que hem crescut en pau, democràcia i benestar creiem en el progrés.
Aviat vaig descobrir l’objectiu de la missió: recollir un sobre amb les ordres a l’oficina de comandància. Ja de tornada al polvorí, una llarga fila de camions i vehicles TOA (transporte oruga acorazado) feien cua a la carretera esperant l’ordre per entrar al polvorí a municionar. Mentrestant una columna de carros de combat AMX30 sortia en direcció cap a la plaça Castilla de la capital. Les ordres les havia donat el cap de l’estat major de la DAC, coronel José Ignacio San Martín i el general Luís Torres Rojas, que van ser, com se sabria després, condemnats per instigadors de la rebel·lió. Però les portes del polvorí no es van obrir aquella nit, i els tancs van ser aturats per ordre de qui estava en aquell moment al front de la Divisió Cuirassada, el general José Juste. Entre unes ordres i les contràries van passar unes hores que no sabria dir si se’m van fer llargues o curtes. Els militars d’ofici amb rang estaven reunits. La tropa patrullava per reforçar la vigilància que ja d’habitual era intensa en tot el perímetre del polvorí.
Les hores passaven i el silenci sota la llum de la lluna quasi plena invitava a la introspecció amb tota mena de pensaments fugissers que acudien i marxaven sense aconseguir travar cap explicació convincent relacionant els fets propers de la dimissió de Adolfo Suárez, i els menys propers però candents per un jove de 20 anys que d’ençà que tenia us de raó havia vist morir el dictador, votar per primer cop una constitució, elegir els ajuntaments democràticament encara no feia un any… Alguna cosa em deia que no era possible ja una marxa enrere, només la ingenuïtat com em recordava la mare, no fa tant, just abans de morir. A vegades el que separa la pau de la guerra és una nit. A vegades el foc de la intolerància pot arrasar una ciutat pròspera. Tot es pot perdre i tot es pot guanyar en una nit. Després de l’al·locució del Rei, passada la mitja nit, tot es va desmobilitzar.
Durant força temps vaig centrar-me en uns determinats partits perquè el seu programa em semblava més ajustat a les meves idees de com voldria que funcionés la cosa pública del país. L’experiència del resultat de les eleccions, i la manera que aquella confiança inicial després m’anava decebent, em van decantar a triar progressivament aquells partits que en conjunt, sense trair bàsicament la meva perspectiva política, estratègicament podien portar més a la pràctica el programa desitjat. Això m’ha produït un cert malestar intern, però m’ha anat passant veient després la correlació de forces que s’han configurat en els parlaments. Es podria dir que premio aquells partits que poden configurar un dibuix conjunt que, amb una visió àmplia, s’ajusten millor a la política que a mi m’agradaria que es fes efectiva.
En certa manera m’agrada imaginar el joc parlamentari, perquè d’això es tracta, que després s’executi. El problema és que després de votar no puc tornar a votar com s’hauria de fer aquest joc. I, a més, penso que repetir eleccions és un abús i una despesa econòmica greu. El que han de fer els polítics és justament governar d’acord amb el conjunt de forces possibles i que no suposi una renúncia molt excessiva als propis principis i programes. Potser no em sé explicar amb prou claredat… però és que l’esfera política, l’esfera dels assumptes de la polis, considero que té uns marges de moviments i de matisos i d’acceptació de contradiccions, que fan que calgui comptar amb tota la gamma dels grisos. A no ser que tots poguéssim disposar d’un partit fet a mida, cosa absolutament impossible i… inviable.
M’adono que tal com han anat les eleccions darreres, ens podem trobar amb nous entrebancs de cara la cintura política que ara es necessitaria. I és això que em preocupa. No hi ha prou maduresa per fer el joc parlamentari que caldria de cara a respondre als reptes que tenim com a societat. En el moment del recompte es fa una foto fixa del que tots plegats voldríem, i aquesta foto queda com fossilitzada fins que hi tornen a haver eleccions. ¿Caldria trobar noves formes de participació que incidissin en la reorientació del joc parlamentari? Si un servidor veu que el partit que he votat, després no fa cas del que jo crec millor en molts temes, perdrà la meva confiança definitiva. I, a la inversa, si hi ha un partit que s’ajusta més al que jo decidiria si tingués veu continuada i capacitat d’influir, m’hi aniria decantant progressivament. Em sembla que el tipus de consultes que es fan a Suïssa podrien ser un bon camí. Delegar totalment tota l’estratègia, per definició canviant, a uns partits que els seus dirigents s’apropien despòticament, i anava a dir impunement, la veritat, no m’agrada. I entenc que alguns es cansin i deixin de votar, si veuen que s’allunyen tant de les respostes que voldrien per a ells i el seu entorn.
¿Aleshores? Jo desitjaria que puguin fer un govern d’ampli espectre i que deixessin incorporar, renunciant puntualment a alguns aspectes del programa, altres grups no afins. Res no és tan urgent que no pugui ser modificat o modulat d’acord amb el pes del que s’anomena l’opinió pública, o si es vol, amb l’opinió ponderada que els mateixos diputats ja haurien de saber fer, perquè aquest és el seu ofici. La política va esdevenint un joc que el fan uns representants que, en la majoria dels casos, han estat promoguts pels propis aparells, segons uns criteris més de fidelitats i d’interessos, que no pas de nivell personal i de capacitat d’assumpció d’aquesta alta responsabilitat col·lectiva.
Arran de la fallida economicopolítica de Grècia, vaig poder assistir a un documental al Cinemabaix, on es van presentar els intents de la Grècia clàssica, bressol de la democràcia, per acabar amb el segrest del poder del demos, per part dels professionals de cada època, i en alguns casos, de les oligarquies o de les corporacions que són al darrera. No vull dir noms d’estats actuals. No cal.
Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.
Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…
El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.
El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…
I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.
Intentant entendre el fenomen Trump i el populisme d’extrema dreta que avança per les democràcies occidentals, ensopego amb la dissecció del periodista i assagista algerià Adam Shatz: “No són els perdedors econòmics de la globalització els que van escollir Trump. És un electorat blanc que reclama una posició de domini natural sobre totes les minories”. La textualitat de les paraules escrites per Adam Shatz a Le vote blanc ou la revanche des hommes blancs (Mediapart, 10/11/2016) és colpidora: “Els electors que van portar al poder Donald Trump volen recuperar la seva posició de dominació natural. Una dominació no només econòmica, sinó també política, després d’una Casa Blanca confiscada per una família negra, i després disputada per una dona: es tracta de restaurar una representació blanca i monocultural després de l’esquinçament multicultural dels anys d’Obama”. Aquest desig o alguna cosa semblant s’ha anat apoderant també d’electors blancs a Europa, engruixint partits d’extrema dreta i aflorant dictadors en potència que disputen el poder dels Estats. Potser havíem imaginat que la societat europea culta i relativament rica no retrocediria a estadis de negació de la igualtat de drets. Menys encara en un moment com l’actual on el feminisme s’ha instal·lat almenys en les formes i la correcció política. Res no s’instal·la per sempre. Tot és provisional, també la democràcia.
L’empobriment i la pèrdua d’esperança en el futur a àmplies regions desindustrialitzades al Mid-West dels Estats Units, on ha crescut el fenomen de les morts per desesperació, o als bells paisatges socialment arrasats per l’abandó i la desesperació del rural Midi francès, que ha impulsat el moviment de les armilles grogues contra el president Macron, expliquen l’ira i la còlera retinguda. A Espanya, la desigualtat s’ha incrementat a un dels ritmes més alts del món. A la ciutat de Barcelona, segons un recent informe de Oxfam-Intermon, l’esperança de vida és de fins a onze anys més elevada entre les classes riques que les pobres. Però això no explicaria encara que la democràcia està en crisi.
La democràcia recula quan els ciutadans se senten amenaçats i desemparats perquè el sistema els ha girat la cara, i la complexitat creixent desborda fent el món completament inintel·ligible. Els valors i les veritats, que són la base referencial de la confiança i l’autoestima, han perdut vigència. Un munt de mentides apareixen com a noves veritats. I enmig de tanta confusió, i per intentar construir alguna estructura cognitiva que faci el món entenedor, els populismes fabriquen relats de conspiracions i fabulacions de suposades intromissions de forces externes, d’enemics que uns anomenen estrangers o immigrants, altres elits i poders fàctics conspiradors, altres terroristes o fanàtics invasors, etc. L’aprofitament partidista de les aspiracions de les masses indisciplinades, confuses i desesperançades, és a dir el populisme, persegueix blindar les emocions de la població amb el mantell del “nosaltres”. Perquè la política no es fa només amb idees, també es dirimeix en l’àmbit de les passions. Aquest “nosaltres” es converteix en una nova identitat construïda per exclusió del conjunt complementari, és a dir tota la resta. Desapareix la indiferència i la neutralitat. I les idees que no són pròpies son combatudes en lloc de negociades. Desapareix tota possibilitat de pacte.
La democràcia no és un camp de confrontació d’idees, de polítiques o d’arguments sinó que és genuïnament un tauler de transacció. L’essencial de la democràcia no és votar, i menys encara la seva versió més simple que és el referèndum. El santuari, per dir-ho així, de la democràcia no és l’urna sinó el parlament. En la democràcia l’única victòria és el pacte. Però per negociar cal assegurar una igualtat, no d’oportunitats sinó de condicions de partida. Això és el que han destruït els tres o quatre decennis de neoliberalisme, i que tant costarà ara de reconstruir.
Oficialment el feixisme i la ultradreta ja han ensenyat la poteta. Què cal fer?… Crec que res més que el que s’està fent des que vivim en democràcia, això sí, amb més intensitat, diligència i si cal amb una mica de mala llet. Cap fred i prou de flagel·lar-nos… que això dels flagells i cilicis no són gaire pràctics. No hem de plantejar-nos com hem de ser més antifeixistes, sinó com ser més nosaltres. En el fons el feixisme es reforça en tant que aconsegueix apoderar-se del relat i presentar-se com a salvador en solitari de conceptes ampul·losos: pàtria, família, identitats en perill… L’atac directe el desitgen i el busquen testosterònicament.
L’entrada a la política institucional dels partits d’ultradreta ha sigut -diuen- una sorpresa. Bé, és que potser ara ens hem adonat que el sepulcre era blanc per fora i per dintre ben podrit. La ultradreta i el feixisme no s’ha creat de nou ni arriba de cop. Existia, i tant si existia!…Només que ara dona la cara. Ho fa a Hongria, Polònia, Brasil com a força de govern, arribant al poder -no ho oblidem- guanyant eleccions. A Itàlia, condicionen el govern de coalició. A França i Alemanya funciona el “cordó sanitari”, però tant li fa, condicionen cada vegada més l’orientació de la política. Sembla que és aquesta darrera fórmula la que s’està imposant a Espanya. De moment a Andalusia no han guanyat les eleccions però condicionaran programes i polítiques amb l’efecte multiplicador de la covardia d’altres formacions.
Crec, però, que en aquest darrer cas hi ha un fet diferencial important que ens dona avantatge: a Vox sembla que els vots li han arribat de barris de classe mitjana-alta i motivats en gran part per qüestions d’índole “moral” i d’immobilisme social i ideològic -corrupció i debilitat dels partits a banda. Conceptes com dret a l’avortament, llibertat sexual, feminisme, dret a l’autodeterminació… són perversions de quatre progres “maricones-feminazis-separatistas”. Hem anat massa lluny i toca “Reconquista” han dit des de dalt del cavall… En canvi, no sembla que les qüestions socials de dret a l’habitatge i al treball digne, per exemple, s’hagin utilitzat massa per guanyar demagògicament el vot de les classes populars. Així sembla que hi ha un coixí quantitatiu de vots –fins quan?– que encara no s’ha decantat.
Per tant, fer més i millor del que ja estem fent és la recepta. Ara està de moda parlar de valors republicans. Bé, doncs sí: més llibertat, més fraternitat, més igualtat.
Però necessitem eines. Com a mínim tres. Mitjans de comunicació que no estiguin pendents de qui mana o de qui manarà. Partits polítics valents que no estiguin pendents de les enquestes. I fonamentalment, la bona gent empoderada, responsable i solidària, de la qual tants exemples podríem trobar.
Finalment una darrera reflexió. Vegem com ha influït la qüestió religiosa a Brasil, Polònia o Itàlia. La ultradreta ha avançat de la mà d’una església catòlica conservadora majoritària -no en el cas de Brasil, on han influït més les esglésies evangèliques més conservadores encara-, centrada en l’individualisme, la negació dels valors comunitaris i amb la moral tradicional com a argamassa. Tampoc l’inefable Trump és aliè a tot això.
Així doncs, com a cristians tenim el deure d’afegir-hi una quarta eina: una Església prop de la gent, vivint els problemes de la gent, oberta a la gent, empoderant la gent, alliberant la gent i democratitzada per la bona gent.
Els fets de l’1 d’octubre bé podrien ser llegits com un atac a la democràcia perquè impedir votar, es miri com es miri, és incontestablement contrari al dret democràtic. Si les democràcies del món cotitzessin en algun rànquing de qualitat, l’espanyola estaria fregant, sinó per sota, el bo porqueria. Però alerta. Sis mesos després, l’alcaldessa de Barcelona va proposar a l’aprovació del consistori una multiconsulta ciutadana sobre qüestions diverses d’interès de la ciutat. Els Comuns van considerar que la consulta ajudaria a aixecar el llistó democràtic però la resta de grups municipals van tombar la proposta, també els que defensaven el dret a decidir l’1O. El malestar amb el dret a decidir no és exclusiu només d’uns –es veu– sinó de tots. En definitiva, en la política rarament es posa la puresa democràtica per davant dels interessos partidistes. Ara bé, sí que s’utilitza la indignació enfront de la injustícia: per identificar “culpables” o “dolents” en una lògica binària que no discrimina res més i s’omple de raó pròpia davant la flagrant vulneració antidemocràtica de l’enemic; per alimentar el relat de la conspiració com explicació del conflicte considerant la democràcia com un estadi aconseguit que està en perill, i no com una actitud en permanent estat de construcció. A la fi, que incapacita per a l’autocrítica en considerar que el desordre es atribuïble únicament a forces externes, alienes, i així oferir als propis un relat còmode que explicaria que hi ha responsables, i aquests no som “nosaltres”. El filòsof Daniel Innerarity diu (Política para perplejos, 2018) que qui accepta explicacions de la realitat que no tenen en compte la complexitat i que atribueixen els mals a complots, recuperen il·lusòriament una certa sobirania cognitiva sobre la realitat en disposar d’un relat simplificador que la fa intel·ligible. Està en perill doncs la democràcia, o la mediació política davant la pèrdua d’integritat cognitiva d’una societat perplexa.La confusió general en l’actual estadi de “postveritat”, en el qual l’opinió es construeix més a través d’emocions i creences que de fets objectius, fins i tot amb mentides, és atribuïble a la manca d’instruments per organitzar la informació, per interpretar-la i ponderar judicis. La construcció de “relats”, siguin certs o no (mai cap explicació de la realitat conté la veritat al cent per cent) vol substituir el veritable debat polític en un món digital on l’allau d’informació i la manca de cosmovisió desborda la capacitat humana per a comprendre el món. Al crit de “no ens representen” es rebutja tan aviat els mitjans de comunicació com els partits polítics, sindicats o qualsevol altra forma d’intermediació social per sospitosos d’emmascarar la realitat o la voluntat del poble, la qual es faria sentir millor com més directa i plebiscitària fos la democràcia. Les consultes directes, com la multiconsulta de l’alcaldessa, responen a la creença que, com més assembleària, més qualitat democràtica. Ara bé, els límits estan a la vista: qui decideix què es pregunta, com, quan, a qui? Faríem bé de no confondre la discrepància o l’opinió diferent d’altri amb dèficit democràtic. Així estalviaríem també de qualificar a “l’altre” d’antidemocràtic, feixista, espoliador i tantes exageracions de mal gust que avergonyeixen.
Arcadi Oliveres ens va recordar durant l’acte de celebració del 40 aniversari de l’11 de setembre a Sant Boi, convocat per En Comú Podem, que també feia 40 anys de la Marxa de la Llibertat. Tot començà el 27 de desembre de 1975, poques setmanes després de la mort del dictador, quan Pax Christi rellançà la campanya per l’amnistia, que tenia com a objectiu primordial la sensibilització del poble català entorn d’aquesta vindicació. I a Montserrat en una concentració de l’Assemblea de Catalunya, aparegué el que havia de ser el lema de la Marxa, “Poble català, posa’t a caminar”.
Pax Cristi és una organització internacional catòlica, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles. Aquesta organització a Catalunya al 1966 editava un butlletí que a la seva portada va fer constar “NO a l’OTAN”. L’organització Pax Christi s’havia creat a la Segona Guerra Mundial perquè alemanys passegessin per França i francesos per Alemanya amb una voluntat de reconciliació.
Amb aquesta tradició de ruta, de marxa, es va construir el que seria una bona fórmula per difondre els objectius de l’Assemblea de Catalunya de forma pacífica i no violenta: l’amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l’Estatut d’autonomia. Volia ser una acció complementària de l’Assemblea ja que aquesta es movia en l’àmbit metropolità i es volia donar a conèixer els seus objectius pels diferents pobles de Catalunya.
S’organitzà la Marxa amb diferents columnes cadascuna d’elles amb un nom i un recorregut per tota la geografia catalana i, simbòlicament, també des del País Valencià: Tramuntana que va sortir de l’Escala; Lluís Companys amb sortida des d’Oliana; Francesc Macià amb sortida d’Esterri d’Àneu; Rafael de Casanova que va sortir des de la Sènia; Abat Escarré des de Girona; País Valencià des de Guardamar del Segura.
Convocar qualsevol manifestació en aquells dies significava no tenir l’autorització i repressió segura, cosa que va passar amb la Marxa de la Llibertat. Però això no va ser un fre per als organitzadors ni per als participants. Durant els dos primers dies de Marxa es van produir al voltant de 150 detencions i foren empresonats 123 dels participants.
La Marxa es va iniciar el 4 de juliol de 1976, que per casualitat va ser el mateix dia en què el rei va nomenar Adolfo Suárez com a president del govern espanyol. I havien de convergir les columnes en el que consideraven la llar espiritual de Catalunya, Poblet, l’11 de setembre. Per tant aquell estiu es va difondre, mitjançant la Marxa, el que volia dir “alliberament”, que es concretava en l’amnistia, com a primer pas d’oblit recíproc del passat per establir les bases de reconciliació; les llibertats, com a norma bàsica de convivència, és a dir, els drets humans, inclòs el dret a l’autodeterminació del poble català; l’Estatut de 1932, com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya, amb la recuperació de la Generalitat.
El 12 de setembre la Marxa de la Llibertat va arribar al seu objectiu però només van poder accedir a Poblet uns pocs participants ja que la guàrdia civil i la policia vigilaven els voltants del monestir per evitar l’arribada de les columnes que van quedar aturades a Montblanc, on es va produir una actuació especialment desmesurada per part de les forces d’ordre públic.
Efectivament, enguany també hem de celebrar la valentia i compromís de molts cristians i cristianes que en moments en què calia donar testimoni així ho van fer junt amb moltes altres persones que cridaven “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia!”.
Com si fos ara, veig i sento aquell gran mestre, sacerdot de teologia, Josep Calçada. Persona admirada, de gran prestigi, seriosa, recta, però d’un cor i d’una sensibilitat tan gran com la catedral on treballà tant de temps.
Ja fa un temps, però. Ara han augmentat accions i reivindicacions que demanen que s’escolti la veu del poble, que se’l consulti. Sembla una novetat quan hauria de ser sempre, una normalitat. Per desgràcia, massa interessos per a fer el poble inculte, desinformat i fins i tot, enganyat.
Tots tenim l’experiència quan ens trobem reunits i demanem les opinions, els parers, els llargs silencis i dissortadament, moltes vegades, provocats per no saber què dir, o què pensaran els altres i el que és pitjor, quan no t’han entès.
Parlar clar, sense embuts, amb sinceritat. El sentit comú en forma part, de bracet amb l’experiència. Mai, però, no podem deixar de renovar-nos i de viure el dia a dia, escoltant i oferint el nostre interès.
Com menys interessos, més claredat. Fixem-nos en els nens i en les nenes. També en els més pobres i que l’experiència els ha enriquit en tot allò que arriba a ser rebuig. La dita que diu: “Les veritats fan perdre les amistats” té un sentit profund i a voltes, fa pessigolles. Les dictadures, les jerarquies i ja no parlem del món clerical… que en fan de mal! Tots som persones. Responsabilitats, igualtat, llibertat, un detall. Quan hom deixa aquell càrrec, fins i tot externament, com canvia.
La veu del poble és la unitat de cadascú manifestada sabent per què i el que vol.
Déu ens ho ha regalat i Jesús, la Paraula feta Veu, pel poble i del poble.
Avui, a casa i a “España”, votacions. Paraula de cada persona feta manifestació.
Tant de bo que la melodia de la Democràcia sigui clara i ben afinada.
L’empobriment i la pèrdua d’esperança en el futur a àmplies regions desindustrialitzades al Mid-West dels Estats Units, on ha crescut el fenomen de les morts per desesperació, o als bells paisatges socialment arrasats per l’abandó i la desesperació del rural Midi francès, que ha impulsat el moviment de les armilles grogues contra el president Macron, expliquen l’ira i la còlera retinguda. A Espanya, la desigualtat s’ha incrementat a un dels ritmes més alts del món. A la ciutat de Barcelona, segons un recent informe de Oxfam-Intermon, l’esperança de vida és de fins a onze anys més elevada entre les classes riques que les pobres. Però això no explicaria encara que la democràcia està en crisi.
L'Agulla 