La Pastoral Obrera de Catalunya

Doncs sí. Aquest mes passat els bisbes de Catalunya, d’acord amb la candidatura que va presentar el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), van signar el meu nomenament com a directora durant els propers tres anys, en substitució de l’únic capellà obrer que tenim en actiu, en Pepe Rodado. Glups. Alea jacta est

D’una banda m’afalaga la confiança de tots plegats, d’una altra m’espanta una mica. Per diversos motius. En primer lloc perquè quan m’ho van plantejar vaig pensar que si alguna cosa m’és familiar és la Pastoral Obrera. Fa molts anys que d’una manera o altra hi col·laboro. He tingut moments de molta implicació i d’altres, com l’actual, de més relaxats. Però això no vol dir que estigui gaire al cas de la situació actual dels moviments que en formem part ni de la realitat social que ens envolta, més enllà de les generalitzacions en què tots ens podem posar fàcilment d’acord. 

Acte de la Pastoral Obrera de Catalunya en la celebració del Primer de Maig en el 2016
Acte de la Pastoral Obrera de Catalunya en la celebració del Primer de Maig en el 2016

Per tant crec que toca una primera fase d’apropament a moviments i delegats. El SIPOC està format pels delegats de pastoral obrera de les deu diòcesis catalanes, que a la pràctica són molt menys perquè alguns bisbes no consideren necessària aquesta feina, per tant tenim només delegats a Barcelona, Terrassa, Sant Feliu, Lleida i Girona. I no n’hi ha a Vic, Tortosa, Urgell, Solsona i Tarragona. Es podria dir que algunes comarques de caire rural tenen poca indústria. Però certament crec que els problemes derivats de la precarietat laboral, de l’atur, de la immigració en situació irregular o mal rebuda són universals avui a Catalunya. Per tant convé continuar treballant perquè l’Església s’esforci a connectar amb les persones que treballen en situacions d’injustícia per fer-los costat i per animar els cristians a lluitar contra els abusos laborals des de les organitzacions i entitats. Aquí, he de dir que la col·laboració que vaig iniciar aquest curs passat amb el programa Llevat dins la Pasta, que es fa a ràdio Estel per iniciativa justament de la Pastoral Obrera, em va fer adonar de la quantitat ingent d’iniciatives solidàries i eficaces, petites llavors de transformació tan invisibles com aquell gra de mostassa de l’evangeli, però que piquen pedra, obren camí, fan volar la imaginació i la creativitat i sobretot fan sentir acompanyada la gent que més pateix. Tossudament.

També formen part del Secretariat els moviments de treballadors cristians de l’Acció Catòlica especialitzada en el món obrer: la JOC, la GOAc, l’ACO, i, quan pot, el MIJAC, que és el moviment dels infants. I els acompanyen capellans obrers, jesuïtes en el món del treball, o religioses en barris. Gent tota ella molt estimada, però que fa molt de temps que va reduint el seu nombre per manca de vocacions. 
A mi em sembla que tenim molta feina per davant: d’una banda, els qui ja ens sentim part d’aquesta moguda, continuar treballant i aprofundint en el nostre compromís cristià dins de les associacions on som, però de l’altra crec que seria una bona cosa contribuir a fer més visible la realitat de la gent laboralment vulnerable, que és moltíssima i molt diversa, i que probablement anirà a més, i fer visibles també els diversos camins que es poden emprendre. Alguns d’aquests camins inspiren recel a bona part de l’Església: participar en sindicats o en la vida política sensible a la dignitat del treball, que habitualment es mou més cap a l’esquerra. D’altres camins també són punxeguts, perquè requereixen fer costat decididament als immigrants, evitar desnonaments o posicionar-te davant d’algunes decisions a l’empresa on treballes. La Pastoral Obrera, en cert sentit, és poc simpàtica o poc gratificant, perquè se sol moure en el conflicte. I de vegades el llenguatge i la ideologia actuen més com una barrera que com un estímul a l’hora de connectar amb altres sectors eclesials. 

La delegació catalana a les XXVII Jornades de la Pastoral Obrera a Àvila, el passat 20 de novembre

Però de fet en aquestes realitats difícils és on Joseph Cardijn, fa un centenar d’anys, va començar a treballar amb els joves a Bèlgica. “Un jove treballador val més que tot l’or del món”, deia. I va confiar-hi perquè fossin ells mateixos, des de les seves molt precàries ocupacions com a aprenents i des de la seva escassa formació com a estudiants, des dels barris més humils, qui transmetessin la Bona Notícia de Jesús als altres joves, una bona notícia que només té credibilitat si qui te la transmet fa el possible tant per acollir-te a tu com per contribuir a crear les condicions perquè siguis tractat com una persona. El fil de la JOC de Cardijn és el que avui encara continua.

I se m’acut, finalment, que una bona cosa també seria oferir materials senzills, amb un llenguatge que pugui ser ben rebut per tothom, que ajudessin a veure i a connectar amb dones i homes en atur, en precarietat, sense drets, sense habitatge. Perquè tots ens preguntem, en el nostre entorn més proper, qui són, què els passa, què hi podem fer nosaltres i ells, perquè preguem per ells. Junt amb aquell text esplèndid d’Isaïes 43: No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu. Si travesses aigües profundes, jo sóc amb tu; si passes rius, el corrent no et cobrirà. Si camines pel foc, no et cremaràs, no et consumiran les flames. Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu, el Sant d’Israel, el teu salvador. Donaria Egipte per rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu…

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s