El Regne de Déu

L’expressió “Regne de Déu” és de les més presents en els Evangelis. Forma part fonamental de la predicació de Jesús. Potser s’hauria de dir més aviat Regnat de Déu.

S’han escrit i s’escriuran molts llibres sobre el significat i les diverses interpretacions del Regne (Regnat) de Déu en la predicació del Jesús històric, en els Evangelis, en tot el Nou Testament, i en els escrits posteriors de les diferents esglésies cristianes.

Pel que he llegit darrerament sobre els estudis sobre el Jesús històric (no el Jesús real, que és impossible de saber de forma exhaustiva qui fou, què creia i què va fer exactament), és a dir, el que es pot detectar del seu pensament i creences, de la seva predicació i els seus gestos, accions i estil de vida, a través de l’anàlisi critica des evangelis i d’altres documents exteriors al Nou Testament, es plantegen tres dilemes sobre el Regne de Déu.

El primer és si el Jesús històric es referia a un regne de béns materials o/i espirituals. Els béns materials serien una abundància de menjar i de vida digna, amb igualtat de condicions, per a tothom, especialment pensant en els pobres, la condonació dels deutes, la guarició de malalties, la justícia i la pau, l’alliberament del domini romà, etc. I com a béns espirituals la humilitat, la reconciliació interior, la conversió, el retorn a la voluntat de Déu, el consol, la compassió, la senzillesa, el despreniment, la misericòrdia, l’amor, és a dir tot el que es recull a les Benaurances i al Magnificat. Sembla que la majoria d’autors s’inclina per un Regne dels dos tipus de béns. Fou més tard que es concebé un Regne sobretot de caire espiritual. Davant del fracàs de la creu, i sobretot de la destrucció de Jerusalem (any 70), en la qual no solament no es va implantar un Regnat nou d’Israel alliberant-se del domini de l’imperi romà, sinó que aquest va seguir reprimint i dominant, es va pensar en un Regne espiritual o si de cas que vindria material i espiritual, més llunyà en el futur.

El segon és precisament si el Regne de Déu era cregut per Jesús com una situació present, futura i d’un futur imminent o més llunyà. La majoria d’autors sembla que indiquen que Jesús creia en un Regnat de Déu imminent. És veritat que hi ha cites evangèliques col·locades en boca de Jesús que afirmen un Regne de Déu present entre nosaltres i dins nostre (espiritual), però sembla que ja són fruit d’una elaboració teològica posterior, i no del Jesús històric. Són precisament construïdes per gestionar el fracàs del Regne imminent esperat.

El tercer dilema és si el Regne de Déu és una proposta d’una comunitat alternativa a la societat de l’entorn, com una societat-signe (comunitats de vida que ho comparteixen tot com s’exposa en els Fets dels Apòstols) dins de la societat, o es tracta d’una utopia-motor que estimula l’esperança per treballar i construir per a tota la societat, unes noves estructures socials més justes, igualitàries i més favorables als més vulnerables. És a dir, si es tracta de crear unes comunitats més o menys autèntiques que realitzen amb el màxim de radicalitat la proposta evangèlica (com els monestirs o altres propostes de comunitats de vida en comú) o es tracta de viure enmig del món. I llavors a través de l’economia (el treball, les empreses, l’ecologia, la tecnologia…), la política (la participació, la democràcia, els moviments socials…) i la cultura (la ciència, l‘art, el pensament, la ètica, les religions, les savieses de la humanitat, les espiritualitats…) anar-lo transformant en un món més vivible per a tothom on vagin desapareixent les violències, les discriminacions, les desigualtats i la depredació de la natura. En aquest sentit el Regne de Déu seria l’esperó-motor espiritual que dinamitza interiorment i dona sentit a aquesta construcció i dinàmica social noves. Pel que tinc entès aquí els autors es divideixen a l’hora d’interpretar què volia dir Jesús quan parlava del Regnat de Déu. Sembla que les primeres comunitats van optar per la primera fórmula, i possiblement va ser producte de que si creien que tot el judaisme havia de seguir a Jesús i així no va ser, i si creien que s’alliberarien de l’imperi romà i així no va ser, es van dedicar a crear comunitats de vida alternativa. El fet és que amb els anys van créixer, i pel segle IV el cristianisme esdevé religió d’Estat i d’alguna manera es compleix la segona opció construint el que s’ha anomenat “la cristiandat” avui dia en total decadència. Potser les dues opcions són vàlides i necessàries. I estan en una tensió dialèctica entre el signe sempre necessari (que apunta l’horitzó) del que hauria de ser en el futur tota la societat, i el treball fidel, quotidià, constant i permanent per realitzar-la en el propi entorn.

Quim Cervera i Duran

Més lectures d’ampli espectre

Recomanacions per a l’estiu

  • Alvar Valls. Entre l’infern i la glòria. Edicions 1984 Mirmanda. Barcelona 2020.
    És una molt bona, documentada, detallada i completa biografia de Mn. Cinto Verdaguer en què va intercalant els darrers dies turbulents de la seva vida, a Vil·la Joana, amb les diverses etapes de la seva vida.
  • Jordi Cervera i Valls (Ed.). El text i els seus contextos. Reflexions sobre l’ exegesi bíblica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2021.
    Diversos autors doctors: Antoni Pou, Jordi Cervera, Ignasi Roviró, Ricard Casadesús, Josep-Oriol Tuñí, Xavier Alegre, Jaume Angelats, fan un repàs dels treballs exegètics fets a Catalunya, ens posen al dia de les metodologies contrastant-les amb les ciències, la filosofia i la teologia i ens ofereixen diferents formes de llegir la Bíblia ben pràctiques.
  • El projecte “Espai Interreligiós” de la Fundació Migra Studium. Pedagogia de la convivencia en societats amb diversitat cultural i religiosa. Ed. Claret. Barcelona 2021.
    El llibre fa tant un recull de les experiències de les visites interactives fetes a l’Espai Interreligiós de la casa dels jesuïtes del carrer Palau 3 de Barcelona, com de les reflexions sociològiques, antropològiques, psicològiques que els ha fet pensar, en especial sobre la diversitat cultural, religiosa, espiritual i conviccional, i sobre la importància del coneixement, la visibilitat de la pluralitat i de diàleg interreligiós i interconviccional. També apunten moltes pràctiques per evitar les discriminacions, els estereotips, els fonamentalismes i els supremacismes i al final el llibre presenta les fitxes pedagògiques que empren en l’espai interreligiós i que són aptes per fer servir en escoles, comunitats, entitats i grups de diàleg. És per tant, també, molt recomanable la visita a aquest Espai.
  • Antonio Piñero. El Jesús histórico. Otras aproximaciones. Reseña crítica de algunos libros significativos en lengua española. Editorial Trotta. Madrid 2020.
    El llibre és un interessantíssim i actual recull del que han estudiat diversos autors sobre el Jesús històric i a la vegada Antonio Piñero fa la seva particular crítica de cada llibre de cada autor i entremig de les crítiques i al final, exposa la seva visió del Jesús històric.
  • El número de la revista El Pregó (604, 2022), en especial l’article de Ramon M. Nogués (tots els articles d’aquest autor són un tresor que ajuden a la reflexió): “Cristians no religiosos?”, on fa un repàs del cristianisme a casa nostra i a Europa. També l’article d’Enric Subirà sobre el que fou, va pensar, creure, desitjar i realitzar el gran home i capellà savi Mn. Josep M. Vidal Aunós. També hi ha un ressenya molt ben escrita sobre el monjo Josep Massot i Muntaner de Joan Maluquer i Ferrer, entre altres articles.

Quim Cervera

The chosen. Una sèrie televisiva sobre Jesús

Em vaig posar a mirar-la perquè una amiga em va demanar el meu parer sobre aquesta sèrie, que podeu veure gratuïtament aquí, o a través d’una APP que us podeu descarregar gratuïtament. La veritat és que m’hi vaig posar amb una certa prevenció. És una sèrie nord-americana que funciona al marge de les grans cadenes, es finança –diuen– amb l’aportació voluntària de moltes persones, té el seu origen en una comunitat protestant i he llegit que compta amb l’assessorament d’un rabí i d’un prevere catòlic. L’original és en anglès, però es pot veure subtitulada en castellà.

He de reconèixer que m’està agradant molt. La sèrie preveu set temporades, de les quals només se n’han rodat dues i cadascun dels episodis se centra en un fragment dels evangelis. No pretén seguir una línia cronològica. Cada capítol es pot veure com una unitat i té la gràcia de posar en evidència els lligams d’alguns episodis amb textos de l’Antic Testament. Hi intervenen actors poc coneguts, que aporten frescor i que eludeixen l’ensucrament propi de tants pèplums bíblics. Em sembla que són molt fidels als textos, amb algunes concessions per la dinàmica dramàtica, i amb sentit de l’humor. Sap apropar al món contemporani el text dels evangelis: els jocs polítics de poder i de gelosia entre romans o jueus que converteixen Jesús en un projectil en els mutus atacs; la cruel exclusió de pobres i malalts; l’aprenentatge dels deixebles i el seu desconcert. Criden l’atenció aquest Mateu publicà amb trets d’Asperger i aquest Pere que se les pensa totes, no sempre per a bé. I és encantador l’episodi de Jesús amb els infants.

Crec que és molt recomanable per a grups de catequesi o d’estudi bíblic de qualsevol edat. Dona per a bons debats i ajuda a aprofundir en textos que sovint de tan sentits ens diuen menys del que caldria.

Mercè Solé

Elogio del silencio (2)

Como decíamos ayer (hace un mes para ser más preciso), y rompiendo el ayuno de palabras cuaresmal, volvemos a cometer el oxímoron de hablar del silencio, elogiándolo. Hoy no vamos a escudarnos en los Padres y Madres de la Iglesia, a los que dejaremos para otras ocasiones, sino que voy a retroceder hasta los silencios de Jesús, algo complicado porque: ¿cómo la Palabra de Dios puede estar en silencio?

Y, sin embargo, es verdad que la Palabra estuvo en silencio. No solo, como es lógico, en su infancia (al fin y al cabo, in-fans significa “que no habla”): los evangelios no reflejan ni una sola palabra de Jesús hasta los doce años, en su adolescencia (Lc 2,43); luego volvió a estar callado durante los años de su “vida oculta”. Incluso en su bautismo estuvo silencioso, para permitir que la Voz del cielo pudiera hablar.

Será solo cuando la voz de Juan sea silenciada cuando la Palabra empiece a proclamar en público que el Reinado de Dios está cerca. Una palabra que nunca será callada por más que lo intentaron sus adversarios, sino que se mantuvo activa, proclamando esta cercanía del Abba.

Hay, sin embargo, un episodio donde la Palabra se calla. Se encuentra en el evangelio de Juan, en el capítulo octavo, un episodio censurado en muchas comunidades cristianas, que sobrevivió gracias a la iglesia de Alejandría, que transmitió esta historia tan escandalosa (la mujer pillada en flagrante adulterio).

Frente a la algarabía de los escribas y fariseos, que no hacen más que vociferar, para presionar a Jesús (es sorprendente la cantidad de verbos de habla que aparecen al inicio del texto) a que se decante por una de las dos alternativas de esta trampa capciosa: o perdona a la mujer adúltera, y va en contra de la Ley de Moisés, o la condena, y va en contra de su Abba (además de contra la ley romana).

Y cuando todos esperamos que Jesús, el Maestro que había estado enseñando poco antes en el templo (Jn 8,2), desmontara implacablemente los argumentos de los acusadores y defendiera brillantemente a la pobre mujer, resulta que Jesús: “Inclinándose se puso a escribir con un dedo en la tierra” (Jn 8,6, gesto que repite en el v. 8).

Muchas personas lo han entendido desde una postura estratégica, a la defensiva: cuando no hay nada sensato que decir, lo mejor es callar. Pero el texto esconde en su interior una doble kénosis (abajamiento): espacialmente, al inclinarse, Jesús se coloca por debajo del nivel de los acusadores, asumiendo voluntariamente una situación de inferioridad, compartiendo la condición de la mujer acusada, mientras los demás están de pie; verbalmente, su silencio es un acto de humillación (el Maestro guarda silencio).

Sin embargo, esta doble kénosis da como resultado algo imprevisto: mientras el silencio de la mujer la sitúa en clara indefensión, el silencio de Jesús, la Palabra de Dios hecha carne, desmonta los argumentos de escribas y fariseos, y vuelve contra ellos la acusación. Frente a la agresividad de los acusadores, Jesús responde con paz y tranquilidad, frente al griterío de los denunciantes, Jesús les invita a mirar en su propio interior: “Aquel de vosotros que esté sin pecado, que le arroje la primera piedra”, ofrece la oportunidad para elegir, para quitarse la máscara que todos llevamos.

Y es que, de manera paradójica, la Palabra sabe cuándo hablar y cuándo callar, porque si la Palabra estuviera siempre hablando, el ser humano Jesús no podría escuchar y no habría diálogo ni recíproco enriquecimiento entre ambas dimensiones.

Y aquí lo dejamos, para que no se convierta en una Biografía del silencio (segunda parte).


Fernando Rivas Rebaque

Reflexions d’una jove, no tan jove

Quan una persona és militant de la JOC (Joves Obrers Cristians), passa per moltes etapes: la de “Jo de moment només soc militant de base”, la de “La meva acció passa pels estudis/feina i no em puc implicar en l’organització del moviment”, la de “Vull fer un servei al moviment i implicar-m’hi a fons”… Actualment la meva etapa és: “Ara que ja tinc trenta anys i no soc tan jove, ha arribat el moment que em plantegi deixar el moviment”. Com que hi ha més gent a la JOC en aquesta situació, hem decidit reunir-nos per compartir les inquietuds que tenim i reflexionar sobre el nostre pas pel moviment.

Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.

Explicada d’aquesta manera, la situació sembla excessivament complexa; però la gràcia de poder fer una reflexió com aquesta en un moviment com la JOC és que posa l’accent en el procés i el creixement personal. És veritat que actualment els joves tenen una situació complicada; constatem que les condicions de vida de molts d’ells està en contradicció amb el Regne de Déu. Però hi ha un element capaç d’aportar-los esperança i empenta: la descoberta del Jesús quotidià, del que actua en les petites coses i a través de les persones, el “Jesús amic” (tal com dirien els consiliaris). I dic que és un element clau perquè en molts casos va acompanyat també d’un moment de maduració personal. Quan parlo de descoberta no em refereixo a un moment d’il·luminació similar a l’eureka d’Arquimedes, sinó a una descoberta gradual, a un procés que ajuda a tenir una fe més aterrada, que mostra que la fe i la vida van lligades.

De tots els elements que ajuden a aquesta descoberta, en destaco quatre. El primer de tots són els referents, persones de qualsevol edat amb vivències similars a les nostres i amb capacitat de verbalitzar-les des del punt de vista cristià; algú que ajudi a crear ponts amb la nostra vida. El segon és la necessitat de tenir diàlegs o debats amb aquells diferents de nosaltres. A través del diàleg aprenem a crear discurs i també descobrim les pròpies incoherències. El tercer element és el silenci i la pregària, precisament perquè no sempre es poden corregir les incoherències, així que haurem d’aprendre a viure amb elles i estar-hi en pau. I el quart i últim element és el dret a equivocar-nos. Dit d’aquesta manera sona estrany, però l’explicació és ben senzilla: aprenem a partir de l’assaig-error i és quan analitzem l’error que descobrim quina ha estat la nostra responsabilitat, què hem de millorar. Quan tenim la combinació dels referents, el diàleg, l’error, el silenci i la pregària és el moment de preguntar-nos: ¿I en tot això que has viscut, quina ha estat la presència de Jesús?

Així doncs, i ja que acabo la militància a la JOC, ¿on he descobert jo la presència de Jesús? Per un costat, en els que m’han acompanyat en el meu procés i han tingut la paciència de deixar que m’equivoqui per créixer al meu ritme. I per l’altre en els militants de la JOC que m’encomanen la seva empenta, que em qüestionen des de l’amor i que no deixen de sorprendre’m cada dia.

Maria Guarch

Recuperem els valors de la infantesa

Què seria una fe adulta que no deixés lloc als valors de la infantesa? Què seria un cristià que no fos fidel a la intuïció religiosa primera de la seva infantesa? La fe serà, a totes les edats, un lliurament confiat d’un mateix a la Providència paternal de Déu. Davant dels homes i davant de Déu, cal acceptar fer-se com un nen petit… Un infant ignora les seguretats calculades, les previsions laborioses; un fidel no ha de témer el demà… Un infant viu en l’avui, es desperta i s’adorm, protegit pel somriure del seu pare, de la seva mare; un fidel gaudeix de l’avui de Déu. Sap que, demà com ahir, el Pare/Mare és amb ell. Un infant està ell mateix, sense màscara i sense disfressa, sota la mirada dels qui l’estimen; un fidel està davant de Déu, en la veritat de la seva misèria, sense amagar-se darrera la màscara que el protegeix i deforma la seva veritable cara. Un infant s’adorm als braços de la mare; la fe també és el repòs: “El Déu dels temps antics és un refugi, ell et sosté amb els seus braços eterns” (Deuteronomi).(1)

Igual que els infants són receptors de vida, els adults també, des de la fe, sabem que el que aconseguim amb els nostres esforços és do de Déu, és quelcom rebut. En això som “com infants”. Per això repetim una i altra vegada la paraula “gràcies”, signe que res no és només nostre. Aquest és el rerefons de tota la nostra vida activa i compromesa.

Però podem entrar ara a concrecions més específiques sobre les “virtuts” de la infantesa que ens cal no perdre: per exemple la curiositat i les ganes d’aprendre. És veritat que anem acumulant coneixement i experiència. Però també és veritat que ens queda molt per aprendre i que la curiositat sempre és viva. L’exemple potser més viu és el de les noves tecnologies, en les quals potser ens costa entrar (no a tots…) però no només això. Però també el joc. No sempre és una simple evasió o una obsessió. És una activitat higiènica per a l’esperit, per a les relacions socials satisfactòries. I la il·lusió. Som capaços d’il·lusionar-nos amb el lleure, amb allò que potser durant la vida laboral no podem fer però és un dels somnis de la nostra vida: pintar, llegir, caminar… I la confiança, això sí, més madura, més lúcida, assumint les incerteses i els interrogants que sabem llegir. La confiança en Déu, en darrer terme, que ens fa viure en pau. I l’agraïment als germans, a Déu, a la vida. I l’acceptació de la riquesa de la diversitat, l’espontaneïtat en l’acollida dels altres, també dels desconeguts, dels quals potser instintivament desconfiem. I la lluita per la justícia, el sentit de la qual els nens i nenes s’encarreguen de recordar-nos amb les seves reivindicacions.

La invitació del Senyor a fer-nos com nens petits és simplement una invitació a pregar. L’home i la dona que preguen es tornen a fer petits sota la mirada de Déu Pare i Mare. (2)

Jesús també va donar exemple d’emancipació, de distanciament amb el pares quan es queda en el Temple i Josep i Maria el busquen desesperadament:

En veure’l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué:

–Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.

Ell els respongué:

–Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. (Lluc 2,48-51)

El seguiment de Jesús ens convida a la nostra autonomia i a ser obedients al Pare… i a donar-li gràcies per la vida rebuda i per la missió de viure-la i fer-la viure d’una manera compromesa i joiosa.

Ramon Pujades

(1) Thomas, J. (1961). Creure en Jesucrist. Ed. Estela. Barcelona. Pàg. 35-40.(2) Ibídem.

Veure article anterior aquí.

Tornem Jesús als pobres. Oriol Xirinachs.

CPL. Col·lecció Emaús, 132. Barcelona 2016Tornem Jesús als pobres

Els pobres tenen dret a rebre tot l’Evangeli. Aquest és el missatge que el llibre d’Oriol Xirinachs, capellà compromès de sempre amb els més pobres, ens ofereix, a partir de la reflexió d’un grup de cristians que porten anys dedicats de diverses maneres a les persones que pateixen una forma o altra de marginació.

La tasca cristiana envers els qui pateixen per la pobresa i l’abandó és sens dubte un dels testimonis més creïbles i indiscutibles de la força de la fe i del seguiment de Jesucrist. Aquest llibre, però, ens convida a reflexionar sobre el fet que a vegades aquesta tasca es redueix només a l’ajuda i a la resposta a les necessitats materials i no sap, o no gosa, o potser no troba necessari, oferir allò més valuós que es pot oferir, i que precisament té els pobres com a primers destinataris: l’alegria de Jesucrist, la seva presència viva. I ens conviden a avançar per aquest camí, amb una colla de reflexions i de pautes per treballar personalment o en grup.

Mercè Solé