El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s