Reflexionant sobre MARIA, model de lliurament total a Déu per als homes i dones d’avui

En el número anterior de L’Agulla acabava l’article sobre Eva dient: “Maria, arquetip, però de què?”, model per a qui? Avui em venen al cap algunes escenes marianes de quan era petita: el de l’escola religiosa del meu poble amb el “Mes de Maria”, rosari, flors i estampetes, altars a casa que reproduïen el de la capella del col·legi; aquella imatge dels apòcrifs d’una nena que “quan era xiqueta anava a costura a aprendre de lletra…” i que deuria repassar la lliçó a la falda de la seva àvia… O aquella joveníssima mare contemplant el fillet, o asseguda damunt de l’ase tirat per Josep, que fugien de la fúria d’Herodes i que, un cop a casa, cosia i guisava com feien les bones mares de família, mentre el seu espòs treballava i el nen feia ocellets de fusta que, amb el seu alè, arrencaven a volar… I ella, silenciosa, guardava totes aquestes coses en el seu cor. Ara sé que només Déu pot saber la profunditat i la riquesa del seu pensament, sempre a l’escolta de la paraula de Déu.

Del seu rol en la història de la salvació jo no en sabia res, només el record d’unes quantes imatges i llargues lletanies que ni entenia què volien dir. Ja més grandeta, aquells quadres no em deien res, en fugia, les prèdiques i les devocions marianes me n’allunyaven en la mesura que tot plegat em semblava infantiloide i alienant.

Però la Santa Ruah, el mateix Esperit Sant que participa en l’obra creadora de Déu en Maria, em va descobrir una altra Maria, una gran dona, jove, intel·ligent, discreta, viva i serena, que estima, sent i escolta la crida de Déu que li ofereix ser la mare del qui era el Verb, Jesús, el Fill de Déu i d’ella. ¿Com podia entendre que en ella, tan poca cosa, s’acomplirien les Escriptures? Una sola pregunta, ¿com?, creu i es posa totalment en mans de Déu: Fiat! (“que es faci!”), un fiat que no la va apartar del món ni la va deixar palplantada mirant el cel, sinó que sempre la va mantenir en una postura d’Adsum (“soc aquí”), dempeus i vigilant per a ser fidel a la resposta: heus ací l’esclava del Senyor. Esclava amb els ulls ben oberts, que esclata de goig perquè ha posat la seva vida i la seva llibertat en mans del Totpoderós. Magnifica el Senyor la meva ànima!

Ferma en la resposta i àgil en l’atenció als altres, en moments de festa i en moments de dolor; dolor el que va sentir quan el fill se’ls hi escapa, pobra Maria, no sabia que patiria molt més! Encara no sabia que l’elit del poble fins i tot el portaria a judici, ni tot el que havia de sofrir fins a la creu. El fracàs. Ni tan sols per a la Mare hi hauria aparicions… És igual, pateix, però espera més enllà de tota esperança. Déu és la seva força.

Per a mi, fiat i adsum són com els dos pols que ens situen amb ella en el si de la Trinitat: la seva grandesa, la seva especial manera de viure la relació, de joiosa obediència, amb el Pare, la profunda i fructífera relació amb l’Esperit per a participar, en aquell moment únic en la història, en l’obra de salvació. Maria, model per a tota persona, model de llibertat lliurada sense escletxes a la Trinitat per a tota la humanitat.

És en aquesta línia que he trobat el sentit profund de la virginitat: presentar-se davant Déu sense estar penetrat/da per res més. Això suposa una actitud vigilant per a mantenir-se sempre disponible, no sols per donar, sinó i sobretot, per saber demanar i rebre, cosa per a la qual cal una sincera humilitat. Només amb aquesta actitud hi ha la possibilitat de ser fecundat/da per l’Esperit.

Així, Maria (verge i mare) no és model (només) de verges i barons consagrats, o de dones casades lliurades al marit, sinó de tota persona que estigui disposada a deixar un espai buit en les seves entranyes perquè el Fill s’hi pugui encarnar. És així que puc dir: La virginitat de Maria: model de receptivitat compromesa, que queda molt lluny d’un empobrit model marià predicat antany pels barons ordenats, fet d’humilitat, obediència i puresa (sexual), com projecció en la figura de Maria d’una difícil problemàtica de la seva pròpia sexualitat.1

És en aquesta línia que entenc el n.67 de la Lumen Gentium, que m’allibera de l’estretesa de tantes interpretacions i la miro amb uns altres ulls buscant “la veritable devoció, que no consisteix en un sentiment estèril i passatger ni una credulitat vana, sinó que més aviat esdevé de la veritable fe, per als que… som impulsats… a imitar les seves virtuts”.

Roser Solé Besteiro

  1. Expressions semblants el sentit de les quals ja es trobava en articles escrits fa més de 60 anys, llegits i comentats anys després només en petits grups perquè encara escandalitzaven.

La importància d’Eva en el procés del desenvolupament humà

¡Quantes vegades no hem llegit la narració bíblica de la creació! En aquest espai només volem donar unes pinzellades que ens ajudin en la reflexió.

En la lectura del relat, podem dubtar de si és el narrador qui, en el desig d’explicar l’origen de l’ésser humà, relata els processos de desenvolupament que creu descobrir o bé si és el propi ésser humà –Adam i Eva–, que li diu al narrador: des del futur que nosaltres ja vivim, intenta esbrinar el camí que hem seguit des de l’instant en què el Creador ens ha situat en el Paradís, fins el moment en què hem adquirit consciència de la nostra identitat i autonomia… És un procés molt lent, no tinguis pressa ni vulguis explicar-ho tot, perquè en l’acció creadora de Déu, el temps inclou l’acció i la passivitat contemplativa, la paraula i els silencis. Els seus temps no són els nostres. Tampoc els lectors hem de tenir pressa en treure conclusions, sinó que hem de prendre el nostre temps per a comprendre les claus més significatives en l’acció creadora de Déu.

És un treball de recerca que fa més de 2.000 anys ha inquietat la humanitat, perquè es tracta de la recerca de la nostra identitat –origen i destí–, que pren com a punt de partença el relat mític del Gènesi que, en el coneixement de la seva riquesa calidoscòpica, cada vegada ens ha apropat més al Creador, al propi jo, a la Humanitat de tots els temps i a la Naturalesa tota que compartim.

De la infinitat d’aspectes i matisos, només n’hem elegit un, el que fa referència a la maltractada Eva que, per haver estat llegida amb massa presses i pocs coneixements, sense menysprear altres interessos de caire ideològic, repetidament se l’ha fet responsable d’un pecat que afecta tota la humanitat, recorrent per activa i per passiva des dels volums teològics als acudits més dolents.

Adam i Eva, de Suzanne Valadon

Ja sabem com apareix Eva a la història, embolcallada en la riquesa del llenguatge mític i carregada d’una significació simbòlica difícilment captada en una sola lectura. A l’escenari, l’espai sagrat amb un arbre al mig que es regenera periòdicament per l’acció de l’aigua dels rius, símbol de fertilitat que representa el poder de la vida. No hi ha intervenció humana, l’home només ha de guardar el jardí. Pot passejar i gaudir de la seva bellesa, però Déu li ha prohibit menjar la fruita de l’arbre del bé i del mal perquè, si en menja, morirà; és l’arbre de la Vida. La lectura segueix amb l’acció de donar nom als animals i la creació d’Eva.

Ambdós, Adam i Eva, van despullats, no tenen consciència de la seva nuesa, el que fa pensar que hi ha una identificació total de l’home amb la natura. I apareix la serp. La serp, coneixedora del desig humà ocult i inconscient de ser com déus, es dirigeix a la dona, més inquieta i permeable, perquè a Adam sembla que ja li està bé acatar una ordre sense qüestionar-la. La invita a transgredir la prohibició… i ho sap fer, només ha posat de manifest allò que ja està latent: Eva s’adona que el fruit és temptador ¡poder dominar el bé i el mal!, ¡dominar el món! Demés, si el desig no hagués existit, Déu no l’hagués prohibit, i per a tu i per a mi, si no es té el sentit de la prohibició, no hi ha desig de la transgressió.

L’efecte immediat és que han obert els ulls, es veuen despullats davant l’un de l’altra, de la naturalesa, de la fam, del dolor… i se les han d’enginyar per fer front a les pròpies necessitats, pors i desigs. Ara hauran de pensar, inventar, treballar, estimar, prendre decisions… en un espai que ja no és infinit.

En la transgressió hi ha pèrdua, però sobretot una victòria: l’adquisició de la condició d’éssers humans. En el mite del Paradís la comprensió d’Eva ha canviat radicalment: de ser responsable de l’entrada del pecat al món passa a jugar un paper fonamental en el despertar de la consciència. La incomprensió històrica de l’acció divina ens ha fet una mala jugada tot al llarg de la història: l’oscil·lació entre dos extrems igualment viciosos: ser col·locades en els altars, si ens mantenim en un món virginal, o ser cremades a la foguera si ens apartem de determinats patrons.

Gràcies, Eva, perquè vas tenir la gosadia del desig, i aquesta gosadia va ser fonamental en l’adquisició de consciència i en la conquesta de la llibertat. Consciència de la dignitat humana que ens ha descobert la plenitud a la que estem igualment cridades i cridats tota la humanitat: ser filles i fills de Déu.

Ara sento el deure de parlar, en el proper article, de Maria, arquetip, però de què?

Roser Solé Besteiro

Trets alliberadors de Tecla d’Iconi

A la fi del segle II i principis del III, es produeix un canvi significatiu en l’expansió del cristianisme. Les dones van anar quedant relegades en la tasca evangelitzadora i de responsabilitats en les comunitats cristianes que havien liderat. La Gran Església va anar deixant gradualment de banda les dones cap a la perifèria de l’Església. Elles, però, van anar buscant altres vies per a continuar la seva tasca evangelitzadora i l’acció social. L’encàrrec de Jesús (Gàlates 3,28) es veurà truncat ràpidament, però Tecla restarà com a paradigma exemplar en l’ensenyament de l’evangeli i en el compromís inseparable de l’acció social als més necessitats.

Amb l’ajuda de la metodologia teològica feminista, es desvelen els trets alliberadors de la vida de Tecla, així com el lideratge de les dones en els inicis del cristianisme a l’Àsia Menor. Trets que exposem a continuació:

  1. La seva ubicació entre la història i la llegenda. F. Cabrol OSB considera que “no es pot afirmar res ni negar res” quan es tracta de fets descrits en els Apòcrifs, però finalment reconeix que “l’existència de Tecla sembla totalment indefugible”.
  2. Tecla ha estat cridada a ser apòstol a través de Pau. Gregori Nazianzè la cita al costat de Joan, Pere, Pau, Jaume, Esteve, Lluc i Andreu. És reconeguda, també com a dona bíblica, subjecte actiu en la història de la salvació.
  3. Des que va escoltar la predicació de Pau, acull sense reserves la seva vocació de deixebla i és “enviada” per ell a una tasca missionera.
  4. Tecla passa de tots els convencionalismes socials i culturals de l’època i posa en risc les relacions establertes com a normatives per a uns i altres, cosa que provocarà la desestabilització d’aquest sistema; conseqüències que no trigaran a mostrar-se.
  5. La virginitat és el tret fonamental que Tecla adopta des de la seva conversió, desobeint les normes patriarcals que li imposa el seu entorn familiar. Elecció que creu indispensable per al seguiment de Crist.
  6. Se la considera la primera màrtir, inaugurant la categoria de protomàrtir; com un equivalent d‘Esteve, ella lidera les dones com ell liderava els homes.
  7. Tecla segueix un camí creatiu i inusual per una dona que la conduirà a ensenyar, predicar, fundar, i assolir la santedat a la qual se sent cridada a través del servei i cura dels més pobres.
  8. La dona havia quedat relegada a l’àmbit privat. Però hi va haver un moviment de resistència al procés de patriarcalització que queda reflectit a les cartes pastorals, en els escrits dels heresiòlegs i en els apòcrifs. A l’optar per romandre cèlibes els permetia una major participació activa en la comunitat.
  9. El fet que Tecla hagi pogut ser utilitzada per justificar l’accés femení al ministeri ha de reflectir una realitat històrica. L’hermenèutica de la sospita ajuda a reinterpretar les tradicions sobre les dones i desemmascara traduccions i interpretacions androcèntriques i sexistes. També és possible que, com han posat de manifest algunes investigacions, estiguem en presència d’un conflicte d’herències paulines, una favorable a les dones i una altra que li és hostil, segons 1 Timoteu 2,9-15; 5,9-16.
  10. És important eliminar les adherències del llenguatge en què s’ha transmès el text per desvetllar el veritable sentit de la història de Tecla, situant-la com a protagonista i Pau més aviat en un segon pla. Xoca que l’apòstol no l’anomeni mai en les seves cartes. En la tradició posterior a Pau, no interessava que la història de Tecla fos coneguda. La institucionalització eclesial que desplaçava les dones ja estava molt avançada.
  11. Tant Tecla com els personatges femenins que intervenen en la narració posseeixen una categoria central i normativa. El principi normatiu és, doncs, la “plena humanitat de les dones”. L’experiència de Tecla no és privada sinó pública, perquè està socialment construïda a través de les categories de raça, sexe, classe, edat, religió, estat, etc., i és el punt de partida hermenèutic, no una norma.
  12. La nostra ubicació social, cultural i religiosa configura la nostra experiència amb el text objecte d’estudi i ens fa reaccionar davant d’ell. Els textos poden legitimar i inculcar relacions de dominació, però també destacar el seu potencial per fomentar la justícia i l’alliberament en l’horitzó de l’ekklesia-comunitat, on es viu la fraternitat.
  13. Des de l’hermenèutica de la remembrança i la reconstrucció, podem reescriure la història de Tecla sospitant dels silencis i llacunes a fi de recuperar el passat oblidat de les dones, com a líders de les comunitats en el Cristianisme primitiu.
  14. A la llum de les últimes investigacions, podem reconstruir una història diferent de Tecla com a dona creient que subverteix el model de conducta de submissió en el seguiment de Jesús que comportava assumir funcions de lideratge i autoritat.

En definitiva, hem de contemplar sense prejudicis i amb una nova mirada la història de Tecla com a dona forta, apòstol, profeta, deixebla, màrtir, cridada a la santedat i evangelitzadora fecunda, venerada tant a l’Església oriental com occidental.

M. Luisa Paret García

Amb veu de dona catòlica i lesbiana

Sóc catòlica i lesbiana i m’agradaria poder expressar les meves esperances davant el repte que el papa, per preparar el Sínode dels Bisbes de l’any 2023, ens demana comprometre’ns a una llarga conversa amb tots els creients de l’Església Catòlica per tal de caminar juntament cap al futur. El papa ens anima a imaginar un futur diferent per a l’Església i les seves institucions en compliment de la missió que li ha estat encomanada.

Aquesta iniciativa desvetlla en les persones creients unes altes expectatives de fe en què les veus dels membres de l’Església seran escoltades i ajudaran a superar les dificultats en les quals avui es troba immersa. Com a persones batejades i que formem part de l’Església, tenim el deure i el goig de fer sentir la nostra veu al si del Poble de Déu per tal que sigui escoltada no només pels fidels, sinó també pels líders religiosos.

Fa molt de temps que en l’Església Catòlica es ve reclamant un canvi de rumb per tal de donar resposta als nous reptes que dia rere dia es plantegen aquelles persones creients que, per diverses raons, es troben als marges de la doctrina oficial de l’Església: mares solteres, criatures nascudes fora del matrimoni, parelles en relació prematrimonial, persones amb orientació sexual i expressió de gènere diverses, divorciades i casades novament…, tot i que s’ha de reconèixer que, a nivell de base, cada vegada més, en les nostres esglésies celebrem la fe persones de signes ben diferents que no se senten obligades a mostrar la seva identitat. La fe és envers Déu i la celebrem en comunitat i la comunitat la formem persones.

Com a creients, som conscients de la gran importància de l’autocrítica que s’ha de fer, al llarg del Sínode, respecte de l’ensenyament de l’Església relatiu a l’amor, la sexualitat i la relació de parella, així com el reconeixement de la culpabilitat de la violència sexual exercida en les institucions eclesials, les congregacions i les comunitats.

Vull fer palès el meu agraïment per tot el que he rebut de persones en l’Església: he rebut “alguns” sagraments com el baptisme, el perdó dels pecats, la confirmació, l’eucaristia, he après i m’he format en els fonaments de la fe catòlica, la qual he compartit amb altres persones, he viscut moments importants de la meva vida, i especialment, se m’ha ofert la figura de Jesús com a eix central de la fe cristiana.

Tanmateix, també vull expressar el meu dolor quan el dia del meu casament no vam poder gaudir del sagrament del matrimoni, reservat exclusivament per a parelles heterosexuals. Sovint he hagut de sentir paraules de condemna i rebuig, dins l’Església, envers les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere, intersexuals (LGBTI) i les seves famílies. Aquestes actituds només són producte de l’errònia concepció de la sexualitat a l’Església i fan mal perquè, segons les noves investigacions teològiques, tenen un gran impacte en la vida de milions de persones al món, i estan conduint a moltes d’elles fora de l’Església, ferint així les pròpies comunitats, i el que és pitjor, ferint cada una de les persones que se senten expulsades inexorablement. Aquestes actituds estan molt lluny del missatge de Jesús: “Jo he vingut perquè tinguin vida i vida a desdir” (Joan 10,10).

Aprofitant el procés sinodal, les persones LGBTI catòliques volem ajudar l’Església a “convertir-se” en una institució més inclusiva i seguint el mestratge de Jesús haurà de canviar radicalment l’ensenyament oficial envers nosaltres per tal de reconèixer que som éssers humans creats a imatge de Déu amb la mateixa dignitat i amor que els altres; l’Església ha de respectar els drets de totes les persones i té el deure de parar atenció a qui ha patit marginació, deshumanització, persecució, estigmatització, o exclusió pel fet de tenir una orientació sexual, expressió de gènere o identitat de gènere diversa. L’Església ha de ser un lloc segur!

Les dificultats per poder participar activament en les comunitats eclesials han de desaparèixer i s’ha de fer justícia tot valorant l’esforç de tantes persones LGBTI catòliques que estimen i volen oferir el nostre servei a l’Església.

L’any 2015, a Roma, hi va haver una reunió de més de cent persones LGBTI catòliques, vingudes dels diferents continents, per tal d’enfortir la seva fe en Jesucrist, compartir l’eucaristia, relatar les seves històries… i crear la Xarxa Global de persones catòliques LGBTI (GNRC).

Confiem en la força de l’Esperit, la Ruah, perquè, en aquests temps de reunions sinodals en les quals es comparteixen desigs i criteris en vistes a una Església més oberta i acollidora, faci realitat una pastoral plenament integradora per a les persones LGTBI catòliques que, com a batejades, formem part del Cos Místic de Crist i estem cridades a seguir l’ensenyament de Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres tal i com jo us he estimat” (Joan 13,34).

Paulina Blanco Muñoz
Membre del Fòrum Europeu de grups cristians LGBT

D’espera en espera sense perdre l’Esperança

Fa més de deu anys escrivia per a una revista un article sobre les “mares del concili” i començava així: Volem retre homenatge a les dones que van participar en el magne esdeveniment del Vaticà II. La seva participació ha estat molt silenciada, s’ha fet gairebé invisible i, a vegades, s’ha reduït a un pur simbolisme quan, precisament, aquelles dones van saber trobar la manera de dir una paraula justa en el moment oportú, malgrat no poder-les escoltar en veu alta a l’aula conciliar: la seva paraula va ser el silenci, el que brolla de la fe i manté l’esperança. No tenia cap sentit excloure les dones (Suenens 1963) i Pau VI (1964), escoltant la Santa Ruah, va anunciar la seva invitació, i un any més tard que els laics, les dones hi van arribar. Potser l’any anterior no s’havien adonat que podien haver entrat amb els barons, però és que en el Vaticà es va pas a pas, i sempre un (¿un?) pas enrere dels barons, igual que avui.

Hi van assistir 23 dones que, enmig d’una massa de 3.000 barons, va ser una presència gairebé desapercebuda. Més d’un centenar van treballar a l’ombra en les comissions i subcomissions preparatòries, però no van sortir a la foto.

Montserrat Cabo

Tot plegat, la presència femenina no va ser multitudinària, però suficient per creure que se’ns obria una porta vers un futur en el qual se’ns consideraria adultes i preparades; crèiem que finalment seríem escoltades, perquè volíem viure la llibertat i dignitat dels fills i filles de Déu i en igualtat de condicions. Faltava temps.

A partir d’aquell moment, a les dones no ens va parar ningú: religioses i laiques a les facultats i instituts de teologia, quantitat de jornades d’estudi, seminaris i més seminaris, conferències, moltíssimes reunions, revistes formatives, tot per a estudiar els documents conciliars i teologia. Molts capellans i dones ens hi van ajudar. Quina fe que hi posàvem! De seguida van sorgir llicenciades i doctores en totes les especialitats, dones tan preparades que no tenien res que envejar al docte clergat. Vam aprendre a aplicar una hermenèutica que ens descobria qui som i quin ha de ser el nostre lloc en l’Església d’avui… no era nou del tot, perquè darrera nostra una plèiade de dones ens han preparat el camí.

I va arribar el desencís. Tot allò que esperàvem no es va acomplir. Reticència i desconfiança de no pocs prelats i capellans, seculars i regulars; ignorància de molts laics i no poques dones que creien (creuen) que la dignitat sacerdotal està reservada als barons. Nosaltres, dones que estudiàvem l’Escriptura a la llum de l’esperit del Concili, ja no volíem una tutela que ens invisibilitzava; però la Institució no ens va obrir les portes de bat a bat com al principi havíem pensat.

Tota l’obertura es va limitar a l’exercici docent, a escriure volums de teologia (que poques vegades són citats pels barons). A les parròquies es van començar a veure dones a l’altar per a proclamar la paraula de Déu, algunes escolanetes, catequistes i alguna presència més, però d’aquí no ha passat.

L’esperit del concili es va anar “normalitzant”, però les normes no suposen una reforma de fons, faltava la reforma del “Cànon”. El clericalisme continuava i el patriarcalisme seguia tan vertical com abans. El clergat acapara els tres poders: santificar, ensenyar i governar, sense deixar pas a una veritable corresponsabilitat… Baixem a les parròquies: el consell parroquial per exemple, pot proposar el que vulgui, però per al sí o per al no l’última paraula la té el rector. I si continuem així, no n’aprendrem mai. Només hi ha hagut un retoc a la façana…. i continuem esperant! Encara hem de llegir moltes vegades Jaume 1,2-22 per aprendre que la paciència l’hem de mantenir plenament fins a la fi, però sense conformisme i resignació inoperants.

Ara, després d’uns anys d’inèrcia, el Sínode reemprèn el camí que havia començat el Concili: el de l’Església “Poble de Déu”, que suposa la ruptura de la concepció constantiniana d’una “Església de desiguals” per afirmar una “Església d’iguals”, proclamada en la Lumen Gentium; hem de “caminar junts”: fidels, bisbes i papa, perquè junts hem de viure sinodalment en aquesta Església “en sortida” que tantes vegades ha repetit el papa Francesc. Hem començat a caminar amb molta il·lusió, però què ens cal esperar?

En el camí, i havent començat a treballar els nivells de reflexió del document preparatori, em pregunto: si tant es subratlla l’Església com a “Poble de Déu”, perquè “Sínode dels Bisbes”? Perquè els deu nuclis temàtics fan referència a la sinodalitat viscuda (persones) i ni un sol nucli referit a la Institució eclesial?

Em venen dues preguntes: els membres laics de l’Església, ¿no tenim res a dir respecte a l’estructura, sobre aspectes que no emanen del missatge de Jesús sinó de la història o de la interpretació que se n’ha fet? I la segona: ¿fins quan ens diran “paciència”? ¿Marxem o continuem esperant? Jo prefereixo esperar, la fe m’il·lumina l’Esperança, però sabent el que espero i no em deixa des-esperar.

El tema és molt ampli, massa per un espai tan limitat, encara n’hem de parlar molt, del Sínode, perquè de cap manera no es pot tractar d’una moda, alguna cosa ha de canviar.

Roser Solé Besteiro

Memòria subversiva: Santa Càndida Maria de Jesús

Tornem avui a fer memòria d’una d’aquelles dones que, per a molts i moltes de nosaltres, són desconegudes perquè queden relegades a la llista de fundadores de congregacions que desconeixem perquè no són a prop de casa nostra, com és el cas de Juana Josefa Cipitria y Barriola, nascuda a Andoáin l’any 1845 i que va morir a Salamanca l’any 1912.

Els records incideixen en la vida de les persones. Des de la perspectiva teològica, en aquests records hi ha continguda la saviesa profunda que prové de la comunió dels Sants. I fem memòria d’aquesta segona meitat del segle XIX, en la qual ens trobem amb un nombre de fundacions de congregacions religioses, fonamentalment femenines i de variada finalitat, que responen a les necessitats més pregones del moment: educació, caritat, assistència social, hospitalària, catequesi…

Aquestes noves fundacions són liderades, des d’una profunda espiritualitat, per dones extraordinàries en l’acció apostòlica, donant resposta urgent a una realitat que clamava. Una d’aquestes dones és santa Càndida Maria de Jesús, nom que va prendre en entrar en religió, fundadora de les Filles de Jesús, la missió de les quals és l’educació catòlica dels pobles, especialment de la infantesa i joventut femenina, en l’Església. Ella, basca de naixement, pertanyia al col·lectiu de dones propi de l’època: és de família pobra, no sap ni llegir ni escriure, ja que l’escolarització era molt escassa i l’analfabetisme molt alt, especialment entre les nenes i, a més a més, s’ha d’afegir que no comprèn ni parla el castellà. Treballa per encoratjar el bé i això la porta a experimentar la humiliació. Una humiliació que no la victimitza, ni l’enfonsa en la impotència. Supera la subordinació del patriarcat, induït tant per homes com dones, d’aquells que n’esperava el suport. La seva resiliència està en el propi poder del coneixement, que té per experiència, de la seva dignitat com a filla de Déu, que li permet sobreposar-se a tot abús.

Un exemple d’això fou l’elaboració de les Constitucions de les Filles de Jesús (CFI) i les seves diferents aprovacions. Càndida Maria de Jesús les elaborà amb consciència clara de la seva experiència, mirant sempre davant de Déu per a reconèixer espiritualment aquells textos del sumari de les Constitucions de Sant Ignasi, en les quals hi veia reflectida la seva pròpia percepció espiritual, i fins i tot hi afegeix les seves experiències originals. En aquest temps, encara no s’entén bé del tot el nou fenomen de les congregacions que tenen Superiora General, l’exercici de govern de la qual restava força a la intervenció directa del bisbe diocesà sobre la seva congregació, cosa que permetia deixar la pròpia empremta de la Superiora General.

Aquest canvi és important perquè, respecte a les dones, en aquest segle dominava la creença de la inferioritat femenina: la falta de capacitat orgànica y funcional del seu cervell els impedia enfrontar-se amb grans tasques mentals. I, per descomptat, se suposa que les dones estan mancades d’aptituds per a exercir qualsevol càrrec directiu. El seu destí manca de significació individual, sempre referida al pare, l’espòs, els fills barons o bisbe, en el cas que ens ocupa.

Càndida Maria de Jesús, que era respectuosíssima amb els seus superiors, preveres i molt especialment amb el seu prelat, fou inflexible en tot el que concernia al canvi de les Constitucions i a les faltes de què se les podia acusar. Aquest fet li va comportar lluitar contra aquells bisbes que volien imposar més regles, al mateix temps que va haver de patir la incomprensió de les germanes que es posaven de part dels bisbes que hi van intervenir.

Quan va arribar el moment de l’aprovació per part de la Santa Seu, Càndida Maria manifestà una gran llibertat i dignitat; sentint-se legitimada per Déu, viatjà a Roma per salvar les citades Constitucions, les quals havien de ser l’expressió de la vivència espiritual de l’Evangeli, i una guia de l’experiència evangèlica per a totes les germanes, cosa que, als seus ulls, es trobava en greu perill. L’energia de l’Esperit no la va abandonar mai.

Fou reconeguda, pel sentit comú espiritual dels que l’envoltaven, com una persona significativa per a les seves vides. El seu nom es recorda com una benedicció, un acte de resistència, una crida a l’acció, un estímul per a la fidelitat.

Belén Brezmes Alonso (ATE) Valladolid

L’itinerari d’Egèria. Un viatge al segle IV

El 1884 Gian Franceso Gamurrini va trobar a la ciutat d’Arezzo el Codex Aretinus, un còdex copiat en el segle XI al monestir de Montecassino que, enquadernat amb altres obres, contenia un ampli fragment de l’Itinerarium d’Egèria.

Al còdex li falten fulls (no sabem quants) i està dividit en dues parts: la primera recull l’últim tram d’un viatge més llarg, datat entre desembre de l’any 383 i juny del 384, i la segona descriu les diferents litúrgies que es realitzaven al llarg de l’any a Jerusalem. Avui sabem que Egèria partí l’any 381 de la Gallaecia romana (ut de extremi porro terris), i finalitzà el seu escrit a Constantinoble.

S’inicia el relat al mont Sinaí, tornant Egèria d’Egipte, de camí cap a Jerusalem. Des de Jerusalem fa dos viatges més, a Jordània i Síria, i arriba a la frontera amb Pèrsia. El maig de 384 inicia la tornada. Va a Selèucia i a Constantinoble, des d’on tornarà a la seva terra.

També recull per escrit durant un any totes les pràctiques litúrgiques de Jerusalem i la catequesi baptismal.

En el seu viatge, Egèria té objectius concrets. A més d’aprofundir en la seva experiència religiosa pregant davant les tombes de santes i màrtirs, mostra interès científic per descriure, contrastar i augmentar les dades que posseeix sobre els llocs sants, derivats de l’estudi de les Escriptures, tant canòniques com apòcrifes. Egèria documenta també un moviment ascètic ja consolidat, amb normes més o menys establertes, que varien d’una regió a una altra, prenent nota d’estils de vida, costums i denominacions (ascitis, monazontes, aputactitae…).

Dia rere dia, després de cada jornada de viatge, Egèria treu ploma i pergamí i pren notes en el seu diari. Escriu a un grup de dones amb les quals comparteix vida i experiència religiosa, de les quals se sent enviada. Les fa partícips de tot el que va descobrint, ja que sap que serà llegida i apreciada. En el seu escrit preval la transmissió vivencial abans que la qualitat formal. En les seves paraules no hi ha superioritat, sinó acompanyament. Es dirigeix a aquestes amigues amb expressions de tendresa (dominae, sorores, lumen meum, dominae venerabiles sorores, dominae animae meae)… Hi veiem una manera diferent d’exercir l’autoritat: des de l’entranya, lluny de les estructures jeràrquiques, creant xarxes, sentint-se acomboiada (o acompanyada) per les altres.

El diari d’Egèria és ric en detalls i vivències. Vull destacar una trobada singular: a Selèucia es troba amb la diaconessa Marthana, l’única persona a qui es refereix pel seu nom en tot l’Itinerari.

Vaig trobar allà una dona molt amiga meva, (…) una santa diaconessa de nom Martana, que jo havia conegut a Jerusalem; (…) ella dirigia monestirs d’apotactites i verges. En veure’m, quin goig no fou el seu i el meu! No podria pas descriure’l. (Itinerari 23)

Costa trobar dades sobre dones amb autoritat al segle IV. En el cas de Marthana no en sabem res fora d’aquestes línies en el quadern de viatge de la seva amiga.

Egèria és una dona que necessita compartir el que sap, experimentar en el què creu, transmetre el que viu i sent. Destaca per la seva gran voluntat: no escatima esforços que li permetin veure els llocs que l’interessen. Posseeix un cert nivell social: provoca respecte i és ben rebuda allà on va. És culta ja que parla i escriu en llatí i grec, coneix l’existència de la majoria de les coses que veu i busca els detalls que són del seu interès.

El manuscrit ens mostra una dona lliure, que segueix el seu desig de conèixer i veure. Una dona que pren decisions per ella mateixa, amb naturalitat i saviesa. Egèria no jutja el que va veient, únicament ho consigna per escrit, parant atenció en aquells detalls que a les seves sorores els poden resultar més significatius.

Amb prudència, investiga sense cridar l’atenció, bussejant en els límits de l’ortodòxia. Sabent dels conflictes que el priscil·lanisme desferma a la seva terra i com la maquinària del poder ataca tota sospita d’heterodòxia en la rampant jerarquitzant l’Església, Diana Rocco Tedesco veu en ella “el mayor ejemplo de cómo algunas mujeres pudieron, aún dentro de la legalidad institucional, aprovechar las normas en su propio beneficio, conscientes de los límites impuestos por la ortodoxia”.

Egèria és una dona en recerca, una recerca integral que passa pel coneixement i també per l’estar en la vida i deixar constància per a unes i altres. Necessitem avui cercadores valentes com ella que, partint del propi desig, procuren nous horitzons per a totes.

Marisa Vidal Collazo
Mulleres Cristiás Galegas Exeria

Isabel de Villena: el protagonisme de les dones en la redempció de la humanitat

Isabel de Villena (1430-1490), batejada amb el nom de Elionor, religiosa i segurament la primera escriptora coneguda en valencià, era filla il·legítima del marquès de Villena, de les cases reials d’Aragó i Castella. Malgrat el seu origen bastard fou educada a la cort valenciana per la seva tia Maria de Castella. A l’edat de 15 anys ingressà al monestir de la Santíssima Trinitat de València, del qual fou abadessa quan només tenia trenta-dos anys.

El fet que l’autora s’hagués educat a la cort valenciana li va possibilitar l’accés a una bona formació cultural i l’accessibilitat, en el seu moment, a llibres i documents de la biblioteca del monestir. El mateix bisbe de València, Jaume Peres, n’elogiava la seva capacitat intel·lectual i els coneixements escripturístics, que li permeteren una de les obres de més alta qualitat literària i teològica de la seva època, la Vita Christi (“Vida de Crist”), obra escrita en la darrera etapa de la seva vida. Preocupada pel nivell cultural de les dones, l’obra obeeix a un doble propòsit: d’una banda posa de manifest el seu anhel per millorar la formació espiritual de les monges que estaven sota la seva jurisdicció i de l’altre intenta plantar cara, amb una argumentació ben fonamentada, a les cruentes afirmacions que, sobre el sexe femení, exposa Jaume Roig en el seu llibre L’Espill o Llibre de les dones (1460).

Queda clar que l’abadessa marca la diferència respecte a les Vita Christi publicades, en el sentit que la seva obra no es redueix a una mera reinterpretació dels evangelis, sinó que exposa el paper fonamental que van tenir les dones en l’origen del cristianisme. Sor Isabel no dubta en destacar que l’encarnació de Jesús fou possible gràcies a la lliure acceptació de Maria, de la qual en remarca les capacitats de lideratge, que també es fan extensives a totes les dones que apareixen en el Nou Testament per representar Crist i ser les transmissores del seu missatge. D’aquesta manera, l’escriptora demostra el valor intel·lectual de les dones per reivindicar-ne la dignitat igualitària. Home i dona són criatures creades per Déu que vol que tots dos facin rendir al màxim totes les capacitats que els han estat donades. Així ho va entendre sor Aldonça de Montsoriu qui, fent-se ressò de la voluntat de la seva predecessora en el càrrec, decidí publicar-la l’any 1497, set anys després de la seva mort, per a tots aquells «qui en aquesta breu, enugosa e transitòria vida viuen».

Així doncs, la Vita Christi de Villena és una obra biogràfica, escrita amb mirada femenina, fonamentada en l’Escriptura, en la qual Jesús salvador ressitua les dones en el pla salvífic volgut per Déu, construint una genealogia femenina que dona coherència i continuïtat al gènere existent entre les dues aliances: l’Antic i el Nou Testament. Jesucrist reconeix tant en el pla celestial com en el terrenal, l’autoritat i la capacitat de mediació salvífica de les dones de totes dues aliances, fins i tot d’aquelles que en l’àmbit del magisteri i la tradició eclesial han estat mal considerades: Eva i Maria Magdalena. L’autora presenta Eva com un dels primers subjectes que portarà la redempció a la humanitat. Quant a Maria Magdalena, es convertirà en “l’esposa espiritual” del Senyor i en l’acompanyant sol·lícita de la Mare de Jesús.

Les dones s’erigeixen, doncs, en la personificació del model del que ha de ser un bon o una bona seguidora del Messies per la seva gran capacitat d’amor i entrega a Déu, fonament de la seva pietat, caritat, fortalesa, confiança i gratitud, virtuts en les quals les dones habitualment superen els homes. Per posar en relleu la importància d’aquest fet, sor Isabel fa una apologia ben argumentada d’aquest pressupòsit destacant com Jesús assigna a Maria, la seva mare, i a Maria Magdalena, la seva seguidora predilecta, dos papers de marcada transcendència pública. La mare esdevindrà la seva representant a la terra perquè, mitjançant la pròpia fortalesa materna, ajudi l’església, que ell ha creat amb la seva passió i resurrecció, a refermar-se en el món. Mentre que Maria Magdalena serà instrument d’evangelització per mitjà del model penitencial-contemplatiu.

Tenint en compte, doncs, que la Vita Christi, tant des d’un punt de vista literari com teològic, exposa una cristologia en què pren ple protagonisme la interrelació espiritual d’amor entre Jesús i les dones amb qui viu i entra en contacte, es pot afirmar que Isabel de Villena, una abadessa del Monestir de la Trinitat, és una dona protofeminista de ple dret, que va saber triomfar en un món d’homes, i rebatre de forma contundent els arguments misògins imperants, emfatitzant la importància que les dones han tingut al llarg de la història del cristianisme com a agents actives i imprescindibles en l’evangelització i l’espiritualitat.

Núria Montaner Puyoles

Dorothy Day, a tots els fronts

Dorothy Day va ser una dona inesgotable. No es va aturar mai, treballant sempre pels ideals que la movien, i que es poden resumir bàsicament en la passió per la justícia i la recerca d’una vida millor per a la classe obrera i per als exclosos. I això tant en els seus primers trenta-quatre anys, quan no havia descobert la fe cristiana com a peça clau de la seva vida, com en els restants cinquanta-tres, quan va fer de la fe el seu pal de paller vital.

Dorothy Day va néixer el 8 de novembre de 1893 a Brooklyn, Nova York, en una família de classe mitjana i vida tranquil·la. Eren protestants episcopalians, però pràcticament no anaven a l’església. Ella, ja de molt jove, es va sentir atreta simultàniament per les qüestions socials i la literatura russa. Va estar vinculada al món socialista, però se sentia atreta especialment per l’anarquisme. Quan va esclatar la revolució russa del 1917, ho va celebrar, però ja tenia clar que no li interessava gens l’estatalisme comunista. Aquell mateix 1917 va ser detinguda per primer cop, concretament en una manifestació pel vot femení.

Va tenir diverses parelles, va avortar una vegada –i se’n va penedir tota la vida–, i el 1925 va iniciar una relació força estable amb un company de lluites, Forster Batterham, amb qui va tenir una filla.

Simultàniament a la relació amb Batterham, però, va iniciar una altra mena de relació, que li canviaria radicalment la vida: la relació amb Déu, i la relació amb l’Església Catòlica. I aquestes dues relacions podem dir que responien a una doble necessitat, o un doble anhel: per una banda, la necessitat de tenir un referent vital sòlid, que estigués sempre a punt, que no fallés; i per una altra, la necessitat de formar part d’un col·lectiu igualment sòlid, que la introduís en un corrent històric fort, ampli, amb contingut, amb projecció de futur. I va començar a entrar a les esglésies a passar-hi estones en silenci, i va contactar amb gent catòlica, i finalment a finals del 1927 es va integrar a l’Església. Aquest pas va provocar el trencament de la relació amb la seva parella.

Ja com a catòlica, va experimentar que les seves dues passions, la de la justícia i la de la fe, tot i que, en el fons, eren clarament properes, en la realitat no semblaven tenir punts de contacte. I a partir d’aquesta inquietud, i juntament amb un amic amb inquietuds semblants, Peter Maurin, van decidir engegar un moviment que unís les dues passions. Un moviment que inicialment va ser un periòdic mensual, que va treure el primer número el Primer de Maig de 1933, i que es deia The Catholic Worker, “El Treballador Catòlic”. Però aquell moviment va començar a créixer de seguida i va reunir un ampli nombre de voluntaris, que van posar en marxa centres d’acollida per a exclosos de tota mena i, més endavant, granges agràries on es compartia vida i treball.

Dorothy Day va esdevenir un punt de referència fonamental per a un sector del catolicisme nord-americà. Ella continuava cultivant la seva vida de pregària i de participació litúrgica, però alhora dedicava les seves energies a tots aquells projectes que havia engegat, i escrivia al seu periòdic o on fos, comentant l’actualitat laboral, defensant drets trepitjats, opinant sobre sortides possibles als problemes socials, i reivindicant també un pacifisme sense fissures. I juntament amb això, no deixava mai de participar en totes les manifestacions que li semblaven oportunes, en les quals de tant en tant era arrestada. Quan l’any 1955 la van detenir després d’un acte de desobediència civil contra els plans de defensa nuclear, va dir al jutge que estava fent penitència pública per l’ús que els Estats Units feien de l’energia atòmica per construir bombes.

I així, fins al final de la seva vida, el 29 de novembre de 1980. A la seva tomba hi ha gravats uns pans i uns peixos i la incripció “Deo Gratias”, és a dir, “Gràcies a Déu”.

Per conèixer més el personatge:

Josep Lligadas, Dorothy Day, per la classe treballadora, CPL, Col·lecció Sants i Santes 282, Barcelona 2021, 28 pàgines.

Josep Lligadas Vendrell

Pilar Bellosillo García-Verde

Una consciència honrada de crítica a l’Església i de compromís amb el món

Nascuda a Madrid el desembre de 1913, laica, mestra i assistent social, de família benestant profundament cristiana; educada en una bona formació humana que la va empènyer sempre a lluitar en contra de la injustícia i la marginació social, sobretot de les dones. Potser poc coneguda a casa nostra i menys pels joves de l’Acció Catòlica o de moviments especialitzats. De jove es va incorporar a l’Acció Catòlica i va treballar com a voluntària a l’Acadèmia d’Obreres, una manera de començar a posar en pràctica un compromís social que no abandonarà mai més.

Va ser Presidenta Nacional de les Joves d’Acció Catòlica del 1940 al 1946, i del 1951 al 1963 en va ser de la branca de les Dones. Ja anava sent coneguda, i l’any 1961 i fins el 1974 va ser elegida presidenta de la Unió Mundial d’Organitzacions Femenines Catòliques (UMOFC). Atenció! que no era poca cosa, perquè sota el seu paraigua s’aixoplugaven 110 organitzacions de 61 països dels cinc continents i controlava l’activitat de 56 milions de dones a la vegada que exercia un rol consultiu per a associacions com UNESCO, UNICEF, ECOSOB, OIF, OEA, FAO, en el Consell d’Europa.

Eren temps en què arreu ja s’anaven respirant aires de llibertat, d’emancipació del paternalisme, de protestes contra tota mena d’esclavituds…, i en aquests espais la seva preocupació estava posada sobretot en l’educació de les dones, en la línia pedagògica de Paulo Freire, que havia de portar forçosament a l’alliberament de la problemàtica legal que impedia la promoció de les dones que buscaven el seu lloc en el món. Per això promocionava totes les iniciatives que hi podien ajudar, en les quals posava no sols el seu apassionat compromís sinó també la seva capacitat de teixir relacions internacionals.

Aquells anys, entre els 50-70, van ser un moment històric d’esclat de moviments que avui ja coneixem en totes les seves direccions imaginables i que podríem titllar de somni ecofeminista. La Pilar ho definia així: Nosaltres, les dones, som les protagonistes d’aquest moment històric, caracteritzat pel despertar de la consciència femenina del món. És el moment del nostre “alliberament”. La UMOFC, amb ella al davant, s’ho va prendre seriosament i el 1966 va llençar una gran enquesta sobre la llibertat de la dona en la família, en la societat i en l’Església, enviada als 36 milions de dones catòliques afiliades.

L’enquesta va ser àmpliament contestada i les respostes van constituir la base de les línies de força d’un primer feminisme humanista de caire cristià. Aquestes línies es van centrar en “l’educació de les dones” en un pla de quatre anys i triant una metodologia activa i participativa que donés oportunitat a totes les dones d’expressar-se amb llibertat. I, en segon lloc, “treballar contra la injustícia i la marginació”, un compromís que ella va assumir personalment abocant tots el esforços possibles sobretot en els països del Tercer Món. Mentre va ser presidenta, les jornades d’estudi van sortir d’Europa i es van celebrar a Dar-Es-Salaam (Tanzània, 1974) i Bangalore (Índia,1979). Ajudada per altres dones espanyoles, Pilar va deixar la seva empremta de dinamisme i vitalitat en aquells projectes que l’època exigia.

Roser Solé Besteiro

Edith Stein (Breslau 1891-Auschwitz 1942)

Teresa Beneta de la Creu, jueva, cristiana conversa, carmelita descalça, màrtir, filòsofa, alumna dels més grans filòsofs alemanys (primera filòsofa doctorada a Alemanya, 1916), de sòlida formació intel·lectual, feminista radical (1), autora d’obres de filosofia, pedagogia, psicologia, teologia, traductora de Tomàs d’Aquino del llatí a l’alemany…; “Medalla d’Honor” per la seva col·laboració com a infermera a la Primera Guerra Mundial; apassionada pels esdeveniments polítics, sempre patint amb el sofriment del poble jueu, el seu poble, i pensant en el futur incert d’aquella Europa que havia obert les portes al nazisme. Edith va escriure a Pius XI demanant una clara postura de l’Església, que potser va tenir alguna influència en la mai publicada encíclica Humani Generis Unitas a causa de la mort del papa. Professora, però no universitària a causa de les lleis nazis que prohibien que les dones i els jueus ensenyessin a les universitats; conferenciant, per acabar dient i ¡santa!. Amb el respecte i el més profund reconeixement de l’Església expressats amb la canonització, l’11 d’octubre de 1998. Joan Pau II la va honorar com “una filla d’Israel que durant les persecucions dels nazis va romandre unida a la fe i l’amor al Senyor Crucificat, Jesucrist, com a catòlica, i amb el seu poble com a jueva”. Només havia passat un any quan va ser proclamada co-patrona d’Europa l’1 d’octubre de 1999. Respirem!

M’ha semblat que havia d’escriure les múltiples projeccions de la seva rica personalitat perquè crec que representa moltes dones, jueves (converses o no), també cristianes o atees, que van viure en el mateix temps i van compartir, amb amor o ràbia, però amb decisió i amb iniciatives molt arriscades d’ajuda, el sofriment de veure la destrucció d’un poble, de milers i milers de persones, grans, joves, infants, amb la desesperació de no saber ni per què.

Va patir les discriminacions que li impedien ser professora universitària; va lluitar; el Ministre de Cultura li va donar la raó…., però va haver de fundar la seva propis acadèmia. Ella sabia el que havia costat que s’obrissin les portes de la universitat a les dones el 1901 i ara havia de continuar en la lluita perquè “cap dona no és només una dona, cadascuna té trets individuals i disposicions específiques, com l’home, per la capacitat d’exercir tal o qual professió en el món artístic, científic o tècnic” (2). Reconeixement sí, però mai han regalat l’exercici d’això mateix que es reconeix.

Després d’una llarga recerca intel·lectual i espiritual de la veritat, que acompanyava el camí de la seva conversió, l’any 1922 va rebre el baptisme. Darrere la seva conversió: Teresa, Ignasi de Loiola, Agustí, Kierkegaard…. Va prendre els nom d’Edith (no oblida el seu origen), Teresa (de qui tenia un profund coneixement), Hedwig (per la padrina, també conversa). La seva activitat intel·lectual no va parar, però, en el camí, la trobada amb Crist es fa cada vegada més forta fins que l’octubre de 1933 ingressà al Carmel de Colònia. El nom que prendrà en aquest segon pas és el de Teresa Beneta de la Creu, com una lúcida i estimada presa de consciència que Déu la cridava a un altre saber, el del misteri de la creu, el de la Ciència de la Creu (3), una expressió de la seva fisonomia espiritual, com a sublimació del sofriment humà, com un acte de despreniment definitiu, una donació total sense condicions que la va comprometre fins el darrer instant de la seva vida a Auschwitz.

Davant del perill nazi, a finals de 1938 es trasllada al Carmel d’Echt (Holanda); la seva germana Rosa, convertida també, entrarà al mateix Carmel. S’havia registrat a les oficines d’immigració com a jueva. La situació s’agreuja. També elles portaven les insígnies que delataven la seva raça. Van ser arrestades l’agost del 42 i portades successivament als camps de Amersfoort i de Westerbork, on es van retrobar amb una altra gran dona, Etty Hillesum. Finalment va ser enviada a Auschwitz. Va sortir del seu barracó 36 “per dutxar-se”, més ben dit, on va ser gasejada amb àcid cianhídric, el 9 d’agost de 1942, als 51 anys. La seva germana va patir la mateixa mort al mateix dia.

Les cendres d’Edith van ser llençades a un camp proper, unes deurien quedar ben amagades a terra, com a adob, altres podrien haver volat, com seguint els passos del cos –de la persona– que van sostenir.

Teresa Beneta de la Creu, dona culta, de gran intel·ligència, de profunda espiritualitat, de vida virtuosa i sempre donada als altres.

Roser Solé Besteiro

(1) Dit per ella mateixa. Va ser membre de la secció local de l’Associació Prussiana pel Vot de les Dones, recolzant l’ala més radical del moviment feminista, en el sentit que exigia la igualtat total entre homes i dones; més endavant va abandonar el partit pel marcat caràcter triomfalista i militarista que anava prenent l’Associació. El 1919 s’afilia al Partit Demòcrata Alemany de centre-esquerra que acollia feministes i jueus.

(2) Conferència sobre L’ètica de les professions femenines, Salzburg (1-XI-1930)

(3) Obra pòstuma, estudi sobre sant Joan de la Creu que porta el mateix nom. Traducció castellana Burgos, 1999

El compromís d’una aristòcrata. Brígida de Suècia, santa

Les santes del segle de la pesta que van ser canonitzades, no van ser precisament dones anònimes que es van consagrar a l’ajuda de malalts i moribunds, més aviat van ser dones que tenien una clara visió del món civil i eclesiàstic; “visionàries” del perill de les invasions turques i dels daltabaixos i desordres que es produirien a l’interior mateix del papat: desterrament d’Avinyó, devaluació de la figura espiritual del papa i pèrdua de credibilitat, a més d’una mentalitat infantil i una espiritualitat que sovint degenerava en formes patològiques… i tot en el marc de la pesta negra que provocà la por al dimoni, la superstició i la bruixeria. En aquest desastrós ambient neix Brígida de Suècia l’any 1303. Dona que va rebre una apreciable educació intel·lectual i religiosa i que, amb mirada dantesca, s’havia adonat de “l’arbre malvat que cobria d’ombra tota la cristiandat”. Defensora encara d’una visió cristiana heretada d’Innocenci III (+1216) que creia que el papa, Servidor de Crist, devia arbitrar la pau entre els regnes cristians.

Parlem d’una dona casada als 15 anys, mare de vuit fills (la quarta fou santa Caterina de Suècia), vídua jove, peregrina, mística i profètica; d’una vocació religiosa íntimament lligada a una vocació política que va fer d’ella una figura singular en la societat civil i eclesial del segle XIV. No en va Joan Pau II la va reconèixer com a co-patrona d’Europa, al costat d’una altra gran dona, Caterina de Siena (L’Agulla 2018).

Brígida és filla i neta de grans pelegrins, devoció que ella mateixa va practicar amb el seu marit. Amb ell va arribar fins a Santiago de Compostel·la i, de retorn a Suècia, conscients de la desastrosa situació eclesial, van evitar passar per la Babilònia dels papes francesos d’Avinyó. Als voltants del 1345 quedà viuda. Va repartir els seus béns entre els hereus i els pobres i va emprendre un llarg viatge. Abans, però, l’any 1335, va ser nomenada mestra de la cort per a la família reial, càrrec que va desenvolupar a nivell espiritual, econòmic i jurídic, sempre atenta als sectors més desafavorits.

Dona intrèpida que va travessar tot Europa sense oblidar ni per un moment el missatge que Jesús, en una de les revelacions, li havia confiat: alliberar l’Església de la servitud francesa i del descrèdit en què havia caigut. Empresa difícil aquesta, de la qual no en veurà el final, amb el retorn d’Urbà V a Roma, ni l’empitjorament que es produí amb el Cisma d’Occident (dues obediències papals: Roma i Avinyó), situació que no veurà la llum de sortida fins l’any 1418 amb el Concili de Constança.

Sense esperança i cansada, va emprendre encara un altre llarg viatge/peregrinació per diversos santuaris italians fins arribar a Nàpols on va recordar a la reina Joana i al bisbe Bernat com havien de governar: atenció al comportament moral correcte, la defensa justa dels pobres, el rebuig a la pràctica de l’avortament i, sobretot, l’eradicació de l’esclavitud, com havia aprés del seu pare a Suècia, perquè “Déu estima tothom, és creador de tots els homes i a tots vol redimir”. El seu fill l’havia acompanyat a Nàpols, el qual va desencadenar una passió desordenada amb la reina Joana, de la qual se’n va deslliurar per la mort. Sembla ser que la seva mare no va vessar ni una sola llàgrima per aquesta mort.

El sentit de justícia va ser fonamental en la seva vida. Per això, en parlar de les revelacions que va experimentar ho fa com sentint-se cridada a participar en la reforma de l’Església, en l’alliberament dels entrebancs que l’allunyaven del missatge de l’Evangeli; una crida al comprimís que no es resol en el moment històric d’uns actes puntuals i que s’acaben amb la mort de la seva autora sinó que hi va haver un “endemà”. És la crida al compromís, que no pot acabar pel cansament, dels homes i dones de la nostra Església perquè, com més crítics som, com més obedients a l’Evangeli som, més Església som i més ens en sentim. Ni obediència militar que no permet pensar, ni respostes angelicals que no toquen de peus a terra. El que Déu ens demana és una resposta conscient i voluntària en cada instant de la nostra vida.

Aquest és l’exemple de Brígida, que va saber conjugar mística i política; dona que va entendre que l’amor per l’Església no exigeix obrar d’acord amb formes oficials eclesiàstiques, que poden estar equivocades, sinó que el que cal és el coratge d’anar al fons de l’Evangeli i actuar en conseqüència. Dona laica, esposa i mare, escriptora i fundadora d’un orde monàstic femení, que ens permet revalorar la condició laïcal i subratllar que les persones han de ser jutjades per l’obediència a la voluntat divina i fidelitat a l’Evangeli i no pel seu estat de vida o estatus social.

Roser Solé Besteiro

Dones de poca ciència, però de molta saviesa

…i de la fe que es necessita per a transformar el món, en la parcel·la que a cadascú li és donada. Aquest és un títol que li escau a Francisca Pascual Doménech, nascuda a Montcada (València) l’any 1833, filla d’una humil família de pagesos que no va poder donar-li estudis, vetats en aquella època als més pobres. Treballadora de fàbrica de filatures des de ben jove, va experimentar aviat la duresa de la feina, l’esgotament dels 14 quilòmetres de recorregut diari a peu i un horari i condicions que avui reclamarien tota mena de protestes sindicals. Però va ser en aquest dia a dia on es va mostrar i forjar la seva gran qualitat humana i la seva sensibilitat.

Els seus ulls estaven posats en Déu i en les seves companyes que patien aquelles dures condicions. Sense diners i amb menys possibilitats de lluita, els va proposar llogar un pis a la capital on hi podrien residir durant la setmana, compartir despeses, descansar, parlar… Una cosa ben senzilla, però va ser el primer pas. Com moltes dones del segle XIX, conscients de les necessitats que les persones més desgraciades patien, va saber interpretar el missatge del Jesús de l’Evangeli en favor dels germans i germanes més desvalgudes. La fe, la pietat, l’experiència de la misericòrdia de Déu, aguditzen la perspicàcia, fan viure amb els ulls oberts, donen l’empenta per a buscar recursos i fan cercar solucions allà on la societat/l’estat encara no n’ha sabut trobar. De quantes dones amb empenta podríem parlar!

Francisca era tan pobra que ni tan sols podia entrar en un convent, motiu pel qual va recórrer al Beateri de Terciàries de Sant Francesc d’Assís, on podia endinsar-se en la pregària i la caritat. La seva personalitat i prudència van fer que les companyes l’elegissin superiora d’aquella fraternitat, i a fe que en va fer: va fomentar la vida comunitària fent realitat el seu projecte de fraternitat, va obrir les portes del beateri al món, i juntes van tractar de remeiar les necessitats més urgents: cecs, sords, ancians, leprosos. Un altre pas!, que perdura en les germanes d’avui des de la congregació de vida religiosa que va fundar, lliurada també ara als nous apostolats que les mancances humanes exigeixen.

Aquell somni de la jove filadora, als 40 anys es concretava en una fraternitat senzilla, alegre i solidària, inserida enmig dels homes i dones del seu poble i del seu temps, i els d’avui, concretada en un ventall d’implicacions en els diversos camps de la realitat que pateix la societat en general i dels més pobres en particular. En aquells moments s’havia de tenir cura de la promoció i dignitat de les dones obreres, es van crear “guarderies” no sols per a tenir cura dels infants sinó també per a formar les mainaderes, cuines econòmiques (els “menjadors” actuals), escoles dominicals i nocturnes (a quantes dones ens han ajudat!), asils-hospitals per a ancians i ancianes malalts i necessitats. Amb tot, i fent suma amb altres moviments semblants de l’època, els esforços de les germanes es van orientar d’una manera especial vers la formació de nenes i noies i, amb un carisma encara més afinat, a l’educació de nens i nenes sordmuts (no-oients, diem avui) i cecs. Un compromís que ha obligat a moltes de les germanes a preparar-se en profunditat en les tècniques i mètodes més apropiats en aquest camp d’ensenyament especialitzat.

L’ara ja mare Francisca va morir l’any 1903, deixant darrere seu un estol de “cases” tant a l’Estat Espanyol com a Amèrica del Sud i Àfrica i dedicades als serveis apropiats. Està en camí de ser reconeguda per tota l’Església com a model de santedat, una santedat d’ulls oberts.

Francisca, de teologia no en sabia pas gaire, tampoc va ser una feminista a ultrança, ni tan sols feminista, perquè ni el concepte podia conèixer. No va ser una lluitadora amb la bandera del reconeixement de les dones en la societat ni en l’Església, ni una lletrada. Va ser una dona d’una profunda adhesió a Déu amb els ulls ben oberts a les necessitats del seu món, davant les quals només entenia una cosa: fer sempre el bé amb senzillesa, alegria i misericòrdia des de la fraternitat. A les seves seguidores, i a cada una de nosaltres, toca viure aquest missatge segons les exigències del nostre espai i temps perquè, sigui a la catequesi o a la universitat, a les parròquies o a les associacions socials i polítiques del poble o ciutat, en el lloc on es prenen les decisions en l’Església o en la societat. Arreu ha de ser reconeguda, conquistada i exigida la dignitat de les dones, que no es mostra amb paraules i discursos, sinó en els fets. En l’Església que estimem encara hem de parlar de conversió!

Roser Solé Besteiro

Ludmila Javorova, prevera

Des que el món és món, sempre i arreu hi ha hagut dones de fang i alè, dones de llum, místiques, poetes, científiques, religioses i laiques, fundadores, pageses, sàvies, mares; dones que per allà on han passat han donat la seva vida, n’hi ha tantes que ni es poden comptar, però de dones silenciades, històricament silenciades, encara n’hi ha més.

D’aquestes, i potser més desconeguda, recordem Ludmila Javorova, que va rebre l’ordenació presbiteral el 29 de desembre de 1970, a Brno. Perquè aquesta ordenació fos possible va ser necessària la confluència de dues condicions: primer, una profunda preparació espiritual i el desig de servir el món i l’Església del seu país; i segon, la necessitat de capellans, i un bisbe, Fèlix M. Davidek, obert a l’acció de l’Esperit, que va comprendre que l’Església havia de donar resposta allà on urgia la presència del capellà.

Ludmila, des de molt joveneta havia sentit la crida de Déu al servei de l’Església. Se sentia preparada, però va haver de patir el silenci d’aquells capellans que només donaven ordres i no comptaven amb les dones a l’hora de prendre les decisions pastorals. Barons, i a més sacerdots, no van ser educats per a treballar amb els laics i no sabien relacionar-se amb les dones i tractar-les com a iguals. El bisbe Davidek, atent a l’acció de l’Esperit, creia que era injust el tracte que es donava a les dones en l’Església, a la vegada que constatava tota la riquesa que elles podien aportar com a preveres a les diverses comunitats, que n’eren moltes i es reunien d’amagat. Faltaven pastors.

A l’any 1970, en plena època de la més dura repressió que ha sofert l’antiga Txecoslovàquia, el bisbe va convocar un “concili del Poble de Déu” en els llocs on eren més actives les comunitats cristianes (anomenades Koinotes) amb la finalitat de discernir la pastoral més adequada per a cada lloc. I és aquí on es va prendre la decisió de l’ordenació de les dones i la proposta de l’ordenació presbiteral de Ludmila.

Aquesta ordenació ni va ser fàcil ni immediata: no hi va haver acord entre els preveres i els bisbes i, no obstant, el bisbe Fèlix va tirar la proposta endavant. Va dir a la candidata: “l’Església et necessita”, la resposta va ser un sí, sense saber quines en serien les conseqüències ni com podria desenvolupar el carisma; tenia plena confiança en l’Esperit i va acceptar aquell do amb fe, responsabilitat i amor.

La cerimònia es va celebrar en privat, va ser ordenada amb una litúrgia presa literalment del Ritu d’ordenació segons el Pontifical Romà, usat durant segles i segles per a ordenar els barons. L’únic testimoni present a l’acte va ser el seu germà capellà, ni els pares, ni amics ni cap altre capellà, és a dir, amb el mateix secret en què s’havien ordenat altres capellans barons, per exigències de la situació política del país, per la qual cosa ni tan sols podien quedar registrades.

Ludmila ja era sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec.

El seu ministeri havia estat invisible i la seva ordenació secreta. Joan Pau II va considerar aquesta ordenació només com un “problema que s’havia de resoldre”. Ludmila va escriure a Roma, però no hi va haver resposta, no hi va haver diàleg, ni tan sols amb el cardenal que havia portat la carta al papa. Tampoc va ser acceptada per tothom en les comunitats Koinotes; capellans que sabien que estava ordenada es van anar distanciant d’ella. Un camí ben difícil: dona ordenada en un món de barons…

Com diuen els seus biògrafs, no s’havia fet il·lusions que el Vaticà validés el seu presbiterat, però ella volia que almenys es reconegués que també ella havia estat ordenada. Silenci absolut, cap reconeixement, cap pronunciament, tot continuava sota secret, no hi havia cap constància de la seva ordenació. Era invisible.

Al 1995 (tenia 63 anys) la van entrevistar i va considerar que era el moment de donar-se a conèixer: va confirmar clarament que s’havia ordenat, un fet fins al moment confidencial; però el director de la revista li va suggerir que no ho podia mantenir més en secret i es va publicar. Ara sí que l’Església va córrer a pronunciar-se: el 1996 el bisbe de Brno la va convocar i li va notificar que se li prohibia formalment exercir el ministeri per ser considerat invàlid. La prohibició venia de Roma.

Un bisbe li va dir “l’Església et necessita” i la va ordenar, potser avui ja no la necessita i ja no és vàlid aquell do, però ella està convençuda que la prohibició de l’exercici públic no significa la pèrdua del sacerdoci.

Les reflexions que se’n segueixen són moltes, a mi me n’ha vingut una que, per petita, no és menys important: L’Agulla no és la revista més important del món, només és una gota d’aigua en l’immens oceà literari, però una gota que gràcies a la seva projecció moltes de les figures femenines que restarien invisibles en el vòrtex de l’oceà històric van trobant el lloc que els correspon en la història de la humanitat.

Roser Solé Besteiro

Dones de fang i alè

Amb els anys que fa que llegim aquesta columna hem pogut recordar algunes de les dones que per la seva experiència religiosa, la seva saviesa, el seu compromís amb el món i la fidelitat al missatge de Jesús, han estat protagonistes de la història, malgrat la invisibilitat a què se les va condemnar. Aquesta presència es va anar fent visible a partir del segle XII, sobretot en l’àmbit urbà, com corresponia al canvi que es produiria amb la importància de la ciutat.

Paral·lelament al desenvolupament de la ciutat apareix la figura activa dels laics, i sobretot de les dones, a través de múltiples formes de religiositat. Un despertar femení que va produir, també, el naixement de comunitats religioses laiques en les quals es donava la unió de la vida mística i el treball secular sense mediacions clericals, com és ara les beguines. D’aquestes dones en continuarem parlant. Avui, però, vull parar-me en el que hi ha de fons en totes aquestes vides: una perfecta simbiosi entre la dimensió racional humana i la dimensió mística de l’experiència religiosa.

No pretenc donar lliçons, només comparteixo el que he descobert. Entrada en aquest procés em vaig adonar que la mística no és una manera de viure la religiositat que apartava homes i dones del món, que anul·lava la personalitat i feia posar els ulls en blanc; una vida que s’havia de nodrir de disciplines i dejunis…., que podia desembocar en la bogeria, la superstició, l’heretgia. Entusiasmada per l’Edat Mitjana, he anat entenent la mística com un mode de coneixement que suposava la possibilitat d’escapar de la rigidesa intel·lectual i autoritària que en determinats moments contraposava doctrina i vida. Un mode de coneixement que estava amagat en el silenci d’una vida apartada del món, que si bé compartien homes i dones, és molt propi de la peculiaritat intel·lectual femenina, condemnada per la rígida racionalitat masculina. Una postura masclista que acostumava a tractar la intel·lectualitat femenina com una dimensió inferior que els barons havien de controlar per tal que no traspassés les fronteres de la irracionalitat o caigués en un incontrolat estat de consciència que, en definitiva, veien molt a prop de caure en l’error i fins i tot en l’heretgia.

La realitat, però, era/és ben diferent. Precisament la religiositat femenina es caracteritzava per una línia mística lúcida i profètica, que suposava per a aquelles dones gaudir de la llibertat de paraula enfront del control de la jerarquia eclesiàstica, tot i el temor de la incomprensió i el de caure en la intolerància de la Inquisició i la caça de bruixes que podia acabar en una anul·lació total. El seu llenguatge, allunyat de la disciplina acadèmica, vehiculava la riquesa de l’amor i del cor que, arrelada en el si de la Trinitat, situava aquelles dones també en el si del món dels més pobres i dels més necessitats, dels empestats per múltiples epidèmies, que no tenen altre mitjà de subsistència que el de parar la mà.

Dones que van tenir cura d’ensenyar a pensar a les seves germanes del monestir o del convent i a dirigir-se a Déu en el silenci de la meditació fora de les mediacions prefixades; dones que van elegir la vida monàstica sense tancar-se en la pròpia subjectivitat i van ensenyar a viure els valors de la transcendència en els compromisos de tots els camps de la caritat; dones, unes altres, que van exercir un ministeri públic predicant la conversió dels costums en monestirs i en alguna catedral i que van ser escoltades per papes, bisbes i reis, des d’Hildegarda de Bingen a Caterina de Siena, des d’Edith Stein i Madeleine Dêlbrel a tantes i tantes dones que avui dia sabem que existeixen arreu del món, amb orientacions religioses diferents, però amb un cor igualment ben arrelat en Déu i compromeses en el nostre món en totes les formes de pobresa, soledat i malaltia que no permeten viure la vida humana en tota la seva dignitat.

Amb tot, per a les dones, l’Edat Mitjana no va ser precisament una època de grans canvis socials i, malgrat poder semblar una contradicció, també elles, amb els seus escrits van contribuir a la reforma de l’Església del seu temps tan amenaçada pels cismes i per la decadència eclesiàstica general. Moltes van passar gairebé desapercebudes i és a posteriori que s’han conegut la seva saviesa, la seva visió profètica, la seva vida de silenci, la seva condició de criatures compromeses, amb llenguatge d’avui, amb el projecte alliberador per a tota la humanitat.

L’Agulla es compromet amb el present, però no oblida les nostres arrels. Hi ha una immensa bibliografia, llegim! Nosaltres continuarem recordant dones fetes de fang i alè, pastades amb el fang que comparteixen amb tot l’univers i animades per l’alè diví que les compromet més enllà de lleis, estructures i normes perquè s’arrelen en el cor del missatge de Jesús de Natzaret.

Roser Solé Besteiro

Christine de Pizan, una feminista de l’Edat Mitjana (1364-1430)

Una gran dona, veneciana de naixement i francesa per circumstàncies familiars, va viure a cavall entre l’Edat Mitjana i el naixement de la Modernitat, de la qual no en va ser una mera espectadora. Christine només tenia quatre anys quan el seu pare va ser traslladat a la Cort de Carles V de França on ella va poder gaudir de totes les possibilitats per a satisfer la seva innata curiositat intel·lectual i el seu interès per l’estudi, que s’anà centrant en la teologia, la filosofia i les ciències. Uns coneixements acompanyats d’un do per a l’escriptura pel qual se l’ha considerat com la primera escriptora professional d’Europa (41 obres més un llarg poema dedicat a Joana d’Arc un any abans de ser condemnada a la foguera). Aquesta preparació li va permetre participar en debats públics on es discutia de política, teologia o literatura, una viva participació femenina que obria un camí que arriba fins els nostres dies.

No va tenir una vida fàcil: casada als 15 anys, viuda als 25, amb tres fills petits, la tristesa d’haver perdut un nadó i amb la responsabilitat d’haver de tenir cura, a més, de l’àvia i una tia. El repte era dur, però amb la seva ploma, la seva intel·ligència i la seva fama va poder tirar la casa endavant i alimentar tota la família.

Assegurada la seva situació material, pot dedicar-se a escriure sobre qualsevol tema que ajudés a elevar el rol social de les dones, sobretot si són mares, educadores naturals de fills i filles en els valors fonamentats de la justícia i el respecte i dignitat per a les dones. A través de l’escriptura va posar de manifest la seva preocupació per l’educació; es va mostrar com una bona pedagoga que animava a fomentar aquelles virtuts amb les quals homes i dones podien combatre la ignorància i la por al canvi i encarar-se amb els nous plantejaments de la modernitat, crítics amb el paper de comparsa que les dones sempre havien hagut de jugar. Christine, enmig d’aquell món governat pels barons, va gosar escriure obertament en favor dels drets de les dones, en contra d’aquella misogínia real i literària. No entenia aquell món. “Em preguntava quines podien ser les raons que duen tants homes, clergues i laics, a blasmar les dones, criticant-les bé de paraula bé en escrits i tractats”. El terme feminista no existia, però el concepte ja hi era present, cosa de la qual ningú no pot dubtar.

De tota la seva bibliografia, destaquem una obra que mostra el seu enginy, llibertat i gosadia en la denúncia dels mecanismes socials per a mantenir les dones en l’obediència i la submissió, i la seva queixa a Déu per no haver-la fet baró per a poder lluitar, en igualtat de condicions, contra tots aquells que no permetien el seu desenvolupament en tots els àmbits de la vida: intel·lectual, científica, política o social.

El llibre de la ciutat de les dames, principis del segle XV, radicalment apologètic, fruit de la contradicció entre allò “que han de ser les dones” i de l’experiència que té de si mateixa. La novetat no està en l’estructura de l’obra sinó en el seu argument a través del qual fa una dura crítica a la misogínia, als problemes que se’n deriven i a la seva falta de fonament. La causa: la ignorància, la manca de formació que paralitza l’acció. La solució: l’educació de les dones, si les dones tinguessin una formació com la dels homes la misogínia deixaria d’existir. La trama es desenvolupa a través de quatre participants: la narradora i les Dames que l’acompanyen i l’orienten. Les tres Dames marquen les tres etapes que l’autora proposa per la construcció de la ciutat: la Raó, que ajuda l’autora a aixecar els murs de la ciutat; la Rectitud, que l’assisteix per a erigir les cases, els edificis i els temples; la Justícia completa l’obra i l’orienta en la tria i acompanyament de les dones elegides que hi han de viure. Una ciutat habitada només per dones, totes, una crida universal: “Vosaltres que esteu mortes, vosaltres que viviu encara o vosaltres que vindreu en l’esdevenidor, alegreu-vos totes i sigueu felices”.

L’espai no ens permet poder-nos hi entretenir, només volem invitar a la seva lectura perquè és la primera vegada que a Europa s’arriba a imaginar un espai polític només per a dones, en una utopia que s’avança més d’un segle a la Utopia de Thomas More; perquè és de les primeres dones que, malgrat tots els impediments, fa “sentir-se dona dins d’un cos de dona”, perquè invalida els discursos culturals i socials medievals gairebé traspassant els límits permesos; perquè reclama el seu dret a la creació de pensament no sotmès a l’ordre androcèntric, i perquè és capaç, en definitiva, de crear un món que encara no existeix, o perquè la sentim en els fonaments de la nostra generalogia. Hi tornarem.

Roser Solé Besteiro

Mary Ward: una dona que va trencar motlles

Si les dones fundadores de congregacions religioses són dones valentes, intrèpides, obertes a les necessitats del món i profundament arrelades en una mística d’ulls oberts, Mary Ward (1585-1645) n’és un exemple. En la nostra genealogia hi ha de tenir un lloc important pel que ha significat en el llarg procés de reconeixement del treball de les dones a l’Església, si fem cas al que d’ella van dir les seves seguidores: “treballava pel Regne de Crist amb recursos que els barons “savis i prudents” no podien arribar a tolerar en les dones evangelitzadores”, una intolerància que la va posar a prova en moments en què havia de defensar davant la Cúria la seva fe i la fundació de l’Institut de la Benaventurada Verge Maria (IBVM).

La congregació va ser fundada l’any 1609 i ja a l’any 1629 va haver de recórrer al Papa Urbà VIII perquè l’alliberés a ella i la Institució de caure sota les urpes de la Inquisició, acusada de rebel·lió, heretgia i desobediència, però no es va deslliurar que el decret de presó la confinés al convent de les Clarisses d’Anger, acusada d’heretgia, cisma i rebel·lió.

Finalment va quedar lliure de les acusacions, tot i que per ordre de la Santa Seu no podia abandonar la ciutat de Roma sense permís papal. Una vida que mai no li va ser fàcil perquè, quan definitivament es va establir a Londres, hagué d’abandonar-la a causa de la guerra civil. Va morir a la seva casa de York l’any 1645.

Però, qui és Mary Ward? Una dona nascuda al comtat de York el 23 de gener de 1585, filla d’una família de la noblesa rural, el mateix any en què es promulgà la llei d’expulsió dels capellans catòlics i la condemna per als qui els ajudessin. Així, des de ben petita va experimentar en la pròpia família la repressió anglicana pel fet de mantenir-se en l’obediència catòlica. De jove entrà a les clarisses, però comprèn que ha de fer alguna cosa diferent; deixa la clausura i, atreta per l’orientació jesuítica, obedient a la inspiració de l’Esperit, funda la IBVM quan només tenia uns 25 anys. El nou Institut serà apostòlic, sense clausura, amb una superiora general i només dependrà de l’autoritat del papa.

Pel regne de Déu i per Anglaterra, l’Institut es posa al servei de l’educació de les nenes, riques i pobres, amb la clara intenció de donar suport a la fe catòlica en un país sacsejat pel corrent anglicà que tanta sang ha vessat. I aquí comença una altra línia de lluita, de la qual mai es veurà lliure, a l’interior de la pròpia Església que estima, obeeix i sempre li serà fidel.

Funda centres a l’illa i al continent. Només a Roma arriben a tenir unes 150 alumnes, malgrat la penúria econòmica per què estan passant i el pes de tota mena de pressions que han de suportar. Cardenals italians s’esforcen pel tancament de les escoles. Un dels motius és que no és possible la creació de congregacions femenines fora de la clausura; Trento no ha passat en va, i les dones hi surten perdent. ¿Com podia aquella dama anglesa no acatar la disciplina de la clausura femenina? I així es van tancat les instal·lacions italianes (1625).

Luter, Enric VIII, Roma, reformes i contrareformes… però Mary Ward no es desanima i segueix endavant. Se’n va a Munic i obre una escola a la ciutat, Paradeiserhausm, l’escola més important per la comunitat. Munic, Viena, Bratislava, Praga… noves escoles, però sempre enmig de disputes i negociacions papals. Finalment Urbà VIII (1628) ordena el tancament de totes les cases de l’Institut per no acceptar la clausura i sempre sota la sospita d’heretgia i rebel·lió. Es tracta d’un tancament exemplar perquè ha de servir d’escarment per a totes les organitzacions femenines titllades de “jesuïtesses” que havien sorgit a Bèlgica i a la zona del Rin.

Finalment, el Sant Ofici declara que Mary Ward està lliure de tota sospita. Han passat anys, la salut se’n ressent, torna a Anglaterra, on mor als 60 anys.

Sacrifici i lluita no van ser en va, perquè tot el que ella i les seves companyes de congregació van fer, va suposar un gran avenç en l’educació de les dones i la seva presència, a través del seu treball, a l’Església catòlica. Una congregació arrelada i compromesa en el món que li va tocar de viure, fonamentada en les tres “gràcies” d’influència ignasiana:

  • L’obra de Déu com a fi.
  • L’apostolat en el món com a mitjà.
  • L’orientació total envers Déu en el marc de Llibertat, Justícia i Veritat.

“Fins ara, els homes ens han dit que nosaltres havíem de creure. […] Jo espero en Déu que en el futur s’han de veure dones realitzant coses grans” ¡Elles en van realitzar!

Roser Solé Besteiro

“Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets”… on?

Illa caribenya de Guadalupe, colonitzada per França des de 1635. Som als segles XVIII-XIX. 1789, Revolució francesa. La Convenció decreta el dia 4 de febrer de 1794 que “tots els homes sense distinció de color residents a les colònies es converteixen en ciutadans francesos gaudint de tots els drets garantits per la Constitució”. Per fi arribava l’abolició de l’esclavitud! Però Guadalupe estava ocupada per 4.000 soldats anglesos i Anglaterra no estava disposada a perdre els ingressos que li venien pel fet de ser amo i senyor del comerç marítim; no podien perdre la mà d’obra gratuïta que proporcionava l’esclavitud.

El procés d’abolició de l’esclavitud comportava donar identitat a tots aquells milers d’esclaus i esclaves, cosa que es va convertir en una burla per a aquells negres analfabets als quals els representants de la República atorgaven nom i cognom que més aviat ridiculitzaven a aquells que l’havien adoptat. Un gest pel qual s’imposava als monàrquics blancs que tractessin com a iguals aquells que sempre havien sotmès, torturat, massacrat i assassinat amb tota impunitat. ¿Com es podia suportar? ¿I com se’n ressentirien les seves butxaques?

Soledat, una esclava joveneta, no necessitava cognoms francesos, sempre va ser “la mulata Soledat” perquè era filla d’una negra africana, violada en el vaixell del trasllat, per un mariner blanc. La nena era guapa, educada per l’amo que la va comprar, i feia les delícies de la filla d’aquest amo i senyor, que la maltractava sense pietat, i dels homes a qui abellia posseir-la encara amb menys pietat.

Arribada la llibertat, Soledat no es refia de la República i decideix anar al campament de Goyave, una comunitat de cimarrons atrinxerats a les muntanyes i als boscos. No vol tornar a viure tantes violacions, tants avortaments perillosos, ni tanta maldat; una maldat que descriu de tantes formes que ens manca espai per a poder-les repetir, i tan horroroses que ens manca cor per a poder-les pair. Maldat que provenia, no ho podem oblidar, del món anomenat cristià, que els havia governat. Quantes vegades ella mateixa havia tancat els ulls davant d’unes tortures que eren insofribles i que no tenien un altre acabament que un brutal i indescriptible assassinat!

El 1798 el campament és aniquilat pels guardians nacionals. Soledat se n’ha pogut escapar. 1799, Napoleó puja al poder. La intenció és acabar amb l’esclavitud però, davant d’una economia ressentida per la manca de treballadors, es fa necessària la mà d’obra gratuïta, i les coses canviaran. Amb la llibertat dels esclaus, qui proveirà dels productes a les nacions europees? El jou de l’esclavitud torna a imposar-se, però ara amb formes disfressades de més suavitat. Els despietats maltractaments es repeteixen i les revoltes contra l’amo blanc també es repetiran; Soledat torna a lluitar. El coronel d’infanteria, el caribeny Delgrès, mulat, intel·lectual, poeta i violinista, amarat de les idees de la Il·lustració, indignat pel gir de l’Estat francès sobre l’abolició, fa una crida amb aquestes paraules: “Estimats amics, la nostra llibertat està amenaçada. Sapiguem defensar-la com a persones de cor i que sapiguem preferir la mort a l’esclavitud. Viure en llibertat o morir!” El 10 de maig de 1802 llença una proclama titulada “A tot l’univers, l’últim crit de la innocència i la desesperació”, que acaba així: “La resistència a l’opressió és un dret natural. Fins i tot la divinitat no es pot ofendre per defensar la nostra causa: la de la justícia i la de la humanitat”. Animats per aquestes paraules, homes, dones i infants s’armen i lluiten desesperadament. Però és impossible enfrontar-se a l’exèrcit francès. Es busca una solució digna i es tanquen en un casalot que han regat de pólvora mentre esperen la mort. Les seves darreres paraules van ser “Abans morir que l’esclavitud”. Després, silenci. El 28 de maig entren els soldats, els refugiats encenen la metxa i tot s’enfonsa sota una terrible explosió amb la qual blancs i negres restaran agermanats per sempre més fosos els seus membres sense poder-ne destriar el color.

Sota els cadàvers desmembrats, la mulata Soledat ha sobreviscut miraculosament a la massacre. Està prenyada del seu company i l’embaràs li evita durant uns mesos la corda. La situació, però, no canvia, i els ciutadans negres tornen a ser esclaus i reenviats com un bé als seus amos o venuts als esclavistes en benefici del poder públic. Però no ens equivoquem, si l’han salvada és per recuperar un bé major: el nadó és un futur esclau del qual podran treure més profit que de la seva mare amb un cos ja massa castigat.

Així, el 19 de novembre, Soledat puja al cadafal. Ella, que havia lluitat per la llibertat, deixa un nen en l’esclavitud. Només té un dia. La multitud que l’acompanya no pot plorar, s’han de fer els forts si volen conservar la vida, encara que només sigui per l’esperança de veure abolida l’esclavitud. Aquesta arribarà el 1848, després d’haver deixat darrere seu més de 10.000 màrtirs que només volien la llibertat.

Roser Solé Besteiro

Dona Beatriz/Kimpa Vita

En el número anterior ens preguntàvem si no hi hauria alguna Joana d’Arc que hagués donat la vida pel seu poble. Doncs sí: Dona Beatriz, màrtir, lluitadora, profeta. La seva crida contra la ingerència dels portuguesos va tenir tant d’èxit que els missioners van convèncer el rei de condemnar-la. Era a principis del segle XVIII, a un país “civilitzat fins la medul·la”, el Kongo, convertit per missioners franciscans, jesuïtes, caputxins, dominics, agustins, calvinistes… Es van crear moltes escoles i es van formar sacerdots africans; un d’ells fins i tot va arribar a la Cúria vaticana de ben jovenet.

Tot anava prou bé, però aquest idil·li es va acabar amb l’esclavitud. El rei, en veure que els principis morals cristians no s’aplicaven als homes i dones negres, es va oposar radicalment al comerç d’esclaus. fins al punt que van intentar matar-lo en la Pasqua de l’any 1540. Molts dels capellans blancs hi estaven implicats.

L‘any 1704, quan la violència tocava fons, va córrer el rumor sobre un personatge estrany que omplia d’esperança aquell poble desesperat. Era una noia de 22 anys, Kimpa Vita. Proclamava que havia rebut de sant Antoni, la missió de reunir el seu poble per posar fi a aquella barbàrie. No entenien que si el missatge de Jesús era el de la fraternitat sense distinció, els blancs europeus els imposessin una desigualtat fonamentada en el racisme.

Exhortava a la pregària, els feia desobeir les càrregues que els havia imposat la religió estrangera, i anunciava l’advent d’un temps nou i el renaixement d’un regne en el que el poble ja no coneixeria l’esclavitud. Els predicava una religió en la qual els àngels ja no eren només blancs i que el cel també estava habitat per negres.

És clar que també predicava algun disbarat històric, però el que realment molestava és que cridés contra els missioners que s’apoderaven de les seves riqueses. I ho feia en nom de sant Antoni, que era l’únic que els escoltava. Animava a tornar al país ple d’or i plata; que totes les riqueses que els blancs els havien arrabassat retornarien a tots aquells que s’adherissin a la fe veritable i contribuïssin al renaixement del regne… Relats de miracles s’estenien arreu del país, cosa que satisfeia plenament l’esperança del poble.

La seguien centenars de deixebles que ella anomenava els “petits Antonis”. Portaven la novetat del regne a tots els extrems del país animant a participar en el moviment de pau i restauració del regne. Molts de l’aristocràcia s’hi van avenir, van anar abandonant l’Església catòlica i es van adherir a la nova Església africanitzada. La pugna ja va ser religiosa i els problemes anaven augmentant.

Dona Beatriz va ser perseguida i es va amagar algun temps a les muntanyes. De les muntanyes en va tornar amb un fill, que se sap que era del seu company de camí, un tal Barro. Els soldats la van trobar donant el pit al nen i no la van detenir; els semblava que era sincera quan assegurava que era verge. Però les autoritats van sentenciar que era una impostora i la van castigar.

Els capellans blancs la interrogaren. Li pregunten sobre l’origen del nen i ella responia: “No puc negar que sigui meu, però desconec com el vaig tenir. No obstant, sé que em va venir del cel i que serà el salvador del nostre poble”. Un cel en què no hi ha àngels blancs i negres perquè al cel no hi ha colors.

Els jutges es posen furiosos perquè la noia profanava els principis sagrats: mai hi ha hagut negres al cel! I l’acusen d’heretgia. Per tant, pena de mort.

Però ella respon: “No m’importa morir! El meu cos només és una mica de terra. Abans o després serà reduït a cendra”. Va ser executada el 2 de juliol de 1706 i més tard se li va donar el sobrenom de “Joana d’Arc congolesa”. Va ser cremada viva a la foguera:

El jutge va pronunciar finalment la sentència contra Dona Beatriz, dient que sota el fals nom de sant Antoni havia enganyat el poble amb les seves heretgies i falsedats. En conseqüència, el rei i el Consell reial la condemnaven a morir a la foguera, a ella i el seu amant, que es feia dir sant Joan. Ella portava el nen en braços. Aleshores es va produir un aldarull tan gran entre la multitud desemparada que no hi va haver manera de poder ajudar els condemnats. Es va recollir una gran quantitat de fusta sobre la qual van ser llençats i els van cremar vius […]

El poble es va enfonsar i no van voler creure els caputxins que els deien que aquella “dona del diable” s’havia penedit i havia renegat de tot el que havia predicat. El nadó va ser salvat i va obtenir la gràcia del rei.

Preocupats per la seva memòria, la tradició oral ha guardat el seu record. Es va fer córrer la notícia que després de la seva mort van aparèixer dos pous profunds al lloc de l’execució i que enmig dels pou hi brillaven dues estrelles que simbolitzaven les ànimes de Dona Beatriz i de Barro.

Roser Solé i Besteiro

Dones d’Àfrica

La filla de l’autora del llibre referenciat(1) va preguntar a la seva mare, de raça negra: ¿Com és que els altres països tenen dones cèlebres i no en tenim la gent com nosaltres (de pell negra)? I nosaltres, lectores i lectors de L’Agulla, ¿ens hem preguntat alguna vegada si hi ha dones cèlebres en les genealogies de raça negra? Segurament que sí, però potser no sabríem on trobar la resposta fora d’algunes vagues referències que tenen com a rerefons el greu fenomen (el gran pecat mundial del qual no en sentim pas demanar perdó) de l’esclavitud i les històries aïllades de la colonització que la literatura i el cinema han posat a les nostres mans. No ens referim aquí a tota la quantitat d’informació que els homes i dones missioners per terres d’Àfrica ens han proporcionat a través de les seves revistes especialitzades.

Si en la genealogia de tots els pobles s’hi troben els grans referents de dones importants que donen sentit a la seva història, és que abans, es pregunta Silvia Serbin, no existien, en els pobles de raça negra, dones que destaquessin per haver estat influents, o profetesses, o reines, o lluitadores contra l’esclavitud, o mares d’herois? I fundadores d’alguna Església? ¿No hi ha hagut víctimes de la colonització, lluitadores i resistents com els barons, que es poguessin erigir com figures emblemàtiques, amb nom i cognoms, en el seu país? ¿No hi ha hagut cap Joana d’Arc? I, en canvi, sí que hi ha hagut dones que van dirigir regnes, que governaven i anaven a la guerra com feien els reis. Dones que no es quedaven a casa esperant les notícies de la guerra. I afegeix “¿A qui faríem creure que una meitat del gènere humà hagi quedat muda, inactiva, silenciosa, absent, transparent àdhuc, mentre que l’altra part estava ocupada en lluitar, dirigir, construir i protegir? Perquè des que el món és món les dones també han intervingut per a canviar les coses i seria absurd fer creure que l’animació de les escenes històriques només depenen dels homes”. I es queixa de l’oblit imposat pels homes, perquè mai cap dona negra ha estat reconeguda com a heroïna per la història, diguem-ne, universal. En un país africà, de colonització francesa, hi havia un llibre d’història del seu poble que començava així: “Nos ancêtres les Gaulois…”. Si les dones blanques han estat silenciades, preguntem-nos com n’han estat, de silenciades, les dones de moltíssims pobles que ni tan sols coneixem… Potser un dia haurem de reescriure tota la història universal…

Antigament, en les societats africanes, el rol de les dones era respectat i podien participar en diversos afers socials. Aleshores, ens hem de preguntar quin és l’origen de la seva marginació. Les causes són diverses: per una banda la influència cultural dels “descobridors/conqueridors”, és a dir, de la colonització i, amb ells, de la presència de religions foranes, el cristianisme i l’islam. Amb la islamització, els musulmans consideraven que les dones no podien tenir un rol de primera línia, i amb el cristianisme la cosa no els va anar millor, perquè els europeus, junt amb la cultura/religió, els van transmetre el sistema patriarcal i endocèntric de les seves pròpies organitzacions socials i religioses. I el resultat va ser el desplaçament de les dones a segon pla. Recloses a la llar i al sosteniment de la família, van perdre tota possibilitat d’influència pública i social.

D’altra banda, si la ignorància d’Europa respecte a l’existència de les dones negres és gran, es deu, en part, primer perquè ben poca és la història que hem pogut conèixer d’aquests països africans a través dels nostres llibres de text, però també pel masclisme imperant generalitzat i una historiografia volgudament marcada per l’absència de dones, de la qual només se’n salvaven aquelles que no hi havia manera de poder amagar.

Per tot això el nostre propòsit és el de donar a conèixer algunes d’aquestes dones negres i feministes, que per no ser blanques i europees han estat expulsades del paradís del reconeixement universal. No són teòlogues, ni santes, ni abadesses, sinó protagonistes i testimonis que han marcat la història del seu país.

Roser Solé i Besteiro

(1) Sylvia Serbin, Reinas de África y heroínas de la diáspora negra, Wanafrica Ediciones, Barcelona 2017