Sobre el diaconat, encara

En vam parlar, encara hi tornem i més que se n’haurà de parlar. Aquesta vegada, però, passat per l’Asociación de Teólogas Españolas (ATE) i el Coordinamento de Teologhe Italiane, amb la presència de Catalunya: teòlogues laiques i un representant del diaconat acompanyat per la seva esposa. El tema, “Mujeres y diaconado. Sobre los ministerios en la Iglesia”. Unes jornades en les quals es pretenia el debat sobre els ministeris en l’Església arran de la constitució de la comissió vaticana per reflexionar sobre la possibilitat del diaconat femení. Recordant unes paraules de la presidenta d’ATE, crec que totes plegades podem dir que somiem amb una Església en què les dones i els homes hi puguem participar activament i responsable des de la vocació que tingui cada u, des dels propis carismes, des dels serveis que podem realitzar. És un somni en què hi caben diverses vies i possibilitats, que es presenta amb un imaginari i unes il·lusions segons el lloc, desigs, objectius i ganes de tirar-ho endavant de cada una i de cada un que busca un model d’Església en què no hi hagi discriminacions de gènere. Un somni que no volem canviar, un somni del qual volem despertar el més aviat possible constatant que allò que s’ha desitjat durant tants segles finalment serà realitat.

Ja ho havíem dit en els primers articles, el que ens interessa no és en primer lloc la reivindicació de les dones de poder participar en el ministeri ordenat, sinó la reflexió sobre com encaixar la nostra situació d’homes i dones com a creients en l’Església, en sentit universal, en les comunitats locals/parroquials on vivim o en els grups eclesials que el poble mateix s’ha donat per a viure, expressar i dinamitzar la fe; sempre amb la voluntat de contribuir a buscar els millors camins per fer de l’Església un veritable “Poble de Déu”, en la recerca de la igualtat de tots els creient.

En aquest sentit, el diaconat és una baula, una anella més de les moltes que s’han de posar per a caminar vers la igualtat, però no és el destí. “El diaconat femení, es va dir, és una oportunitat de començar a obrir portes que semblaven tancades per sempre”, però per a obrir-les cal que ens donem unes noves claus, unes eines de reflexió noves segons les necessitats i exigències d’avui dia, perquè no es tracta de repetir models del passat, sinó d’una presència de les dones que suposi un trencament amb un tipus d’eclesiologia que manté la discriminació, i aposti per la igualtat i la paritat. Una eclesiologia que tingui la voluntat de no repetir els rols de gènere tradicionals, ni que pretengui la incorporació de les dones als ministeris en una mena de concessió controlada i subsidiària dels ministeris exercits pels barons. No és una solució d’emergència a la manca de capellans.

Es va recórrer a la història, al passat, però per portar al present la memòria dels orígens, per trobar-nos amb totes les dones que des dels inicis del cristianisme van contribuir a posar els fonaments de la gran comunitat dels seguidors i seguidores de Jesús. En aquest sentit es va posar en relleu la figura d’Olímpia (s.IV-V), diaconessa de l’Església de Constantinoble, com un exemple de les possibilitats i els límits que van gaudir i patir les dones dels primers segles del cristianisme. La memòria d’aquestes dones il·lumina el nostre present, ens manté en l’esperança i en la fidelitat, perquè ens sabem sostingudes en el Déu alliberador de Jesús. El nostre treball d’avui no és en va, perquè també formem part de la memòria de l’Església i el que fem ara és obrir pas a les esperances i els anhels de les dones que ens succeiran.

Si el bisbe de Roma ens ha obert la porta a l’esperança, podem acabar amb unes paraules seves: “La Paraula té en si mateixa una potencialitat que no podem predir. L’Evangeli parla d’una llavor que, un cop sembrada, creix per ella mateixa també quan el pagès dorm (cf. Mc.4,26-29). L’Església ha d’acceptar aquesta llibertat inaferrable de la Paraula, que és eficaç a la seva manera, i de formes molt diferents que solen superar les nostres previsions i trencar els nostres esquemes” (EG,22). Que així sia.

Roser Solé Besteiro

Anuncis

Una reflexió final sobre el model d’Església que vol la integració de les dones i els homes en el servei de la comunitat

No deixa de ser interessant constatar la polèmica que desperten els temes que fan referència a l’ordenació de les dones en l’Església catòlica. Des que el papa Francesc va anunciar el desig de reflexionar sobre el diaconat femení, s’han multiplicat els seminaris d’estudi, cursets, simposis, taules rodones i xerrades, sense oblidar la quantitat de literatura que ha generat arreu del món. Des de L’Agulla també s’ha fet aquesta reflexió a la qual, de moment, hi posem fi amb unes idees que possiblement es corresponen amb aquells interrogants que tantes vegades ens hem pogut fer, i que s’han fet moltes persones des de diversos angles de visió.

En les societats desenvolupades, moltes de les quals van subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans, ara fa uns 70 anys (10.12.1948), el paper de les dones no ha deixat de créixer en participació i rellevància en els àmbits polític, empresarial, acadèmic, social. Certament ha estat un procés lent, no tan universal com es desitjava i amb dificultats, però ha permès que les dones tinguin accés als llocs de responsabilitat que els permet la seva preparació, possibilitats i capacitat de cada una.

Em pregunto per què l’Església posa tants impediments a les dones per a exercir els ministeris. Per què només hi poden accedir els barons? Quines raons al·leguen?, tradició?, Sagrada Escriptura?, raons de tipus dogmàtic?, del Dret Canònic?, teològiques? Anem a l’Evangeli i resulta interessant constatar que en el grup de seguidors de Jesús també hi havia «seguidores», deixebles; dones que desprès havien deixat les seves cases i posaven els seus béns al servei de la comunitat. Recordem una de les seves més significatives acompanyats, «apòstola dels apòstols», Maria Magdalena, oficialment reconeguda com a tal pel papa Francesc.

En el llibre titulat Qué Iglesia quería Jesús, Herbert Haag analitza en tres capítols els temes següents:

  • La «descoberta» del seglar
  • Jesús no volia sacerdots
  • De la comunitat de deixebles a l’Església clerical.

En l’estudi de cada tema, posa de manifest les moltes adherències que, al llarg de la història, han entrat a formar part de l’Església; elements estranys que no tenen res a veure amb el missatge original de Jesús. Tot això ha facilitat l’immobilisme i l’estancament de l’Església actual, i s’ha produït, al mateix temps, l’allunyament de la gent.

La «Conclusió» del llibre consta de deu punts. Em permeto transcriure els dos últims que són els que estan més directament relacionats amb el tema de l’ordenació.

9. «Durant 400 anys, els ‘seglars’ –segons el terme utilitzat avui–, presidien l’eucaristia. Això prova que, per aquesta funció, no és necessari el concurs d’un sacerdot que hagi rebut el sagrament de l’ordre. Idea impossible de fonamentar, tant des del punt de vista bíblic com dogmàtic».

10. «El requisit previ per a presidir l’eucaristia ha de ser, doncs, no una consagració o ordenació sacramental, sinó un encàrrec. Aquest servei es pot confiar tant a un home com a una dona, casats o cèlibes. Ambdós per igual tenen dret a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia».

De fet en el punt 10 s’afirma que tots dos, homes i dones, tenen dret per igual a postular qualsevol ofici eclesiàstic, cosa que inclou automàticament la celebració de l’eucaristia.

Que bo seria que anéssim traient de l’Església aquelles adherències que són alienes al missatge de Jesús i que li impedeixen una veritable renovació.

Ana Gimeno Cristóbal

1.  Haag Herberg, Qué Iglesia quería Jesús, Empresa Editorial Herder, Barcelona 1998, p.115

El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas

El diaconat femení en la història (2)

En el número anterior ja es va dir que les primeres referències al diaconat de les dones les trobem en els escrits de Pau a propòsit d’algunes dones i de Febe, servidores de la comunitat.(1) Un servei que estava en la línia de la phoebe concepció teològica que es desprèn de l’Escriptura: el primer gran diaca és Déu-Pare, que crida tothom a la comunió amb Ell. Jesucrist, el Fill, és el diakonos de tota la humanitat. I la nostra existència cristiana és una participació en el servei del Pare i del Fill. És a dir, ser cristià significa, seguint l’exemple de Crist, posar-se al servei dels altres fins a donar-se totalment un mateix, per amor, amb la força de l’Esperit, de la Santa Ruah. Tenim, doncs, una concepció trinitària de la diakonia, que no havia d’haver suposat mai l’exclusió de les dones del servei representatiu.

A principis del segle II, un autor romà, Plini el Jove, menciona dues dones designades com a ministrae de la comunitat cristiana, que ve a ser la traducció del grec diakonoi. Però no serà fins el segle III que en algunes regions de l’Església (Síria i Constantinoble) es reconeixerà un ministeri eclesial atribuït a les diaconesses que es concretarà en la visita a dones malaltes, la unció baptismal de dones i la instrucció catequètica… només “pel servei de les dones” (Didascalia), és a dir “no per a exercir funcions sacerdotals”, sinó “per la decència del sexe femení en el moment del baptisme”, un interès moral que es reflecteix també en una llei de Teodosi (390) que fixava l’edat d’admissió al ministeri de les diaconesses als 60 anys, El concili de Calcedònia (451) la rebaixarà a 40 anys.

En les Constitucions Apostòliques del 380 la noció de klerós és ampliada a tots els que exerceixen un ministeri litúrgic, de tal manera que les diaconesses són compreses com formant part del clergat, i la seva ordenació pràcticament serà com la dels diaques.

A partir del segle IV ens trobem amb un gran nombre de referències literàries. Hi ha moltes ordenacions de dones diaques fins el punt que el concili de Nicea (325) aconsella la reducció a l’estat laïcal. No hi ha concili que, d’una forma o altra, no es preocupi de legislar/controlar la vida i funcions d’aquestes dones, amb la impressió que el que pretenen és la seva eliminació, almenys a Occident.

A poc a poc, però, van perdent la seva consideració de diaconesses i només en guarden el nom. Ja no participen en cap de les tasques litúrgiques, són desplaçades pràcticament de l’àmbit catequètic, i gairebé només continuen en la seva tasca de caritat. Positivament, la novetat d’aquest període està en la seva presència en els monestirs, en la direcció i en la presidència de les pregàries.

A partir del segles IX-X gairebé no se’n parla, en part per causa de l’associació dones i impuresa (menstruació, maternitat) i que els homes aniran exercint les funcions abans reservades a les diaconesses. I en el XII és una pràctica que està totalment en desús. En realitat, la diaconessa es transforma en monja i viu en els monestirs, i les religioses hospitalàries i les d’ensenyament exerceixen les funcions que abans feien les diaconesses. El silenci arribarà tant a l’Església d’Orient com a la d’Occident, on la realitat va ser molt més minoritària i tardana.

De dones amb funcions importants n’hi ha hagut moltes, no podem posar aquí els seus noms. A l‘àrea del Mediterrani oriental s’hi ha trobat moltes inscripcions funeràries del tipus “Aquí descansa…” a vegades posa el nom de la diaconessa, a vegades no es pot saber si es tracta de la muller del diaca i no es pot completar la informació.

Resumint, l’existència de diaconesses és evident, tan evident com el gran interès eclesiàstic per a reduir la seva funció eclesial. Homes d’Església han esmerçat hores d’estudi per demostrar que no hi havia ordenació sinó una simple benedicció, i també per a exalçar la dignitat i presència de les dones en l’Església… però sense traspassar la línia vermella de la igualtat essencial. Una injustícia que es pot corregir amb l’accés de les dones al diaconat. Suficient no n’és, però sí una porta oberta a l’esperança de la qual hem de donar gràcies i en la qual homes i dones hem de col·laborar perquè arribi a bon port.

Roser Solé Besteiro

(1) Per a la bibliografia vegeu el que dèiem en el número anterior. En poc temps s’han produït una gran quantitat d’articles en diverses revistes de les quals destaquem el Pliego de Vida Nueva n.2989 (2016) dedicat al Diaconado Femenino, amb les signatures de Fernando Rivas, Carmen Peña i Isabel Gómez-Acebo.

El pla d’aquest curs

art-roser-sArriba setembre, hem deixat les vacances enrere i sembla que tot ens disposa a reprendre el curs de les nostres petites històries amb un nou aire i amb renovades il·lusions per tirar endavant els nostres projectes. Històries i projectes que es fan grans en la mida que formen part d’altres perspectives més amples, més llunyanes i diverses. Som a L’Agulla, cosa que ja fa créixer la nostra pàgina, la de cadascú, nosaltres hi posarem el nostre fil en la mateixa línia dels anys anteriors, és a dir, en la perspectiva feminista d’allò que tractem. El fil conductor aquest any ens l’ha donat el bisbe de Roma, el papa Francesc, quan al mes de maig ens va sorprendre amb la seva intenció d’obrir una reflexió compromesa respecte a “la possibilitat d’ordenar diaconesses, com succeïa en el cristianisme primitiu” i va acceptar el suggeriment d’una monja de crear una comissió que estudiï el tema, deia la notícia. Des d’aquí, esperem el treball d’aquesta comissió amb una immensa esperança de canvi de veritat.

No semblen paraules pronunciades només per la força de les circumstàncies, ni tampoc per buscar solucions interessades a causa de la manca de sacerdots, sinó expressades des del profund convenciment que s’ha de donar entrada a les dones, no sols en l’exercici dels serveis, sinó exercint veu i vot en els processos decisoris de l‘Església. És una porta que potser no s’obrirà de bat a bat, però sí que ajudarà a fer més grans algunes de les escletxes que ja hi ha obertes per moltes generacions de dones que ens han precedit.

En els sis números de L’Agulla anirem veient què suposa aquesta ordenació al diaconat, la perspectiva històrica del diaconat femení en les primeres comunitats; la contribució femenina en el servei de l’Església als malalts i als marginats de tots els temps i parlarem d’algunes dones, més d’avui dia, profetesses del poble i compromeses amb la Terra per la qual van lluitar.(1)

L’acció de les dones en l’organització eclesial de les comunitats primitives

No es tracta de recórrer a idees i desigs de les dones des que es va donar el primer canvi de paradigma a la inversa del que somiem ara per l’Església d’avui(2), sinó de fer tot l’esforç possible per a recórrer a la història de l’Església i deixar-nos sorprendre per la importància de les dones en aquelles primeres comunitats, el respecte amb què eren tractades per Pau mateix, per exemple en el cas de Febe, a qui li reconeix el mateix paper i funcions que les que realitzaven els diaques barons, perquè la primera referència que tenim del diaconat de les dones la trobem precisament en Pau (Ro 16,1-2) que la descriu com “servidora” d’una comunitat. “Us recomano la vostra germana Febe, diaconessa de l’Església que és a Cèncrees”, a la qual s’havia d’ajudar en tot el que necessités perquè ella mateixa n’havia ajudat molts, entre els quals s’hi comptava el propi Pau.

Només he posat un petit exemple, però l’autoritat de Pau és important per afirmar, com una dada indiscutible, que les dones han exercit un paper molt positiu en les primitives comunitats cristianes. La seva àrea d’acció comprenia el culte, les iniciatives missioneres, l‘ensenyament, els serveis socials en favor dels col·lectius més dèbils de la comunitat i tot el que podia fer referència a la pràctica de l’hospitalitat, una pràctica habitual en el Mediterrani antic.

En el proper article veurem com es van anar desenvolupant aquests serveis en els dos primers segles de la nostra era.

Roser Solé Besteiro

(1)  Vg. Temporelli, C.M., Amigues de Déu, profetesses del Poble, Quaderns de C i J n.199 (2016)
(2) La literatura sobre el tema és molt abundant, sigui en articles de teologia feminista o en llibres que estan escrits des d’una perspectiva crítica i constructiva que, des d’angles diferents i amb estudis ben fonamentats, pretenen denunciar l’exclusió i el silenci al que s’han reduït les dones en els diversos espais eclesials;. i ajudar, a la vegada, a la reflexió sistemàtica i rigorosa en ordre a la recuperació del lloc que correspon a les dones, al costat dels barons, en tota l’acció pastoral i ministerial de l’Església del segle XXI. Entre altres, vg. Phase n.332 (2016), tot aquest número està dedicat a La mujer en la litúrgia; Rivas, F., Desterradas hijas de Eva, Madrid, 2008; Madigan, K. Y Osiek, C. (eds.), Mujeres ordenadas en la Iglesia primitiva. Una historia documentada, Madrid, 2006. Per a un estudi en profunditat, vegeu AAVV, La Biblia y las mujeres, Verbo Divino, de la qual hi ha publicats, fins ara, 7 volums dels 20 que ha de tenir.