L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Anuncis

Tot un contrast

Els passats dies 10 i 11 de juliol vaig ser a Montserrat a celebrar Sant Benet. I una de les coses que vaig fer va ser dedicar un parell d’hores a llegir d’una tirada, sense fer cas de subtítols ni de notes, l’evangeli de Marc, tal com, per cert, recomano en una altra pàgina d’aquesta mateixa revista.

I el cas és que, a mitja lectura, mentre anava entrant dins la vida d’aquell Jesús que s’estava amb la gent senzilla, que es preocupava del que els passava, que vivia més o menys com ells, i que els parlava de la bona nova de l’amor de Déu i de la nova manera de viure que Déu els proposava, em van venir al cap, no sé per què, les imatges de la recent creació cardenalícia a Roma, amb els seus vestits diferenciats per a cada ocasió, amb els seus estranys protocols, amb la seva sensació d’immensa llunyania. Costa d’imaginar que això vingui d’allò.

Jo, certament, no dubto en absolut que el papa Francesc i el cardenal Omella se senten molt estretament vinculats al Jesús de què ens parla Marc. Però noi, si canviessin unes quantes coses seria més fàcil de veure…

Josep Lligadas

El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)

Sínode de la Família: un got força ple

Feia una certa gràcia llegir i comparar els titulars dels diaris al final del Sínode de la Família celebrat a Roma del 4 al 25 del passat mes d’octubre. Segons alguns d’aquests titulars, el papa havia fracassat en els seus intents d’obertura eclesial davant la força dels sectors conservadors; segons uns altres, en canvi, havia aconseguit trencar el mur dels tabús eclesials en temes com la comunió als divorciats i el tractament de l’homosexualitat; i encara, segons uns tercers, els representants de l’integrisme catòlic, aquest Sínode havia estat una estrepitosa derrota del progressisme catòlic, que no havia aconseguit cap dels seus objectius. Tot plegat, és allò del got mig ple o mig buit.auditora-al-sinodojpg-2_1024

Un Sínode és una institució creada pel papa Pau VI, que es reuneix cada tres anys, en què representants de l’episcopat mundial es reuneixen per tractar un determinat tema. La reunió és de caràcter només consultiu, i en ella els bisbes adrecen al papa les seves conclusions i recomanacions, amb les quals el papa elabora després un document en què s’indiquen les línies de treball i, si cal, les noves normatives que ell considera oportunes. Aquest Sínode sobre la Família l’havia convocat Benet XVI, bàsicament per refermar els plantejaments conservadors que l’Església catòlica havia defensat fins ara. Quan el papa Francesc va assumir el càrrec, va decidir aprofitar aquesta convocatòria per impulsar uns quants canvis de plantejament, i per a això va muntar una enquesta adreçada a les conferències episcopals, les quals podien, si ho creien oportú, recollir les aportacions de tots els fidels. I, amb aquest material, va convocar un Sínode extraordinari, que va tenir lloc l’any passat i en el qual es volia començar a reflexionar sobre els temes plantejats, per tal que, en el Sínode ordinari d’aquest octubre, es poguessin ja concretar nous plantejaments.

I què n’ha sortit de tot això? Doncs cal dir que, d’entrada, encara no sabem quines conclusions en traurà el papa de tot plegat, i què dirà en el document definitiu que ell ha d’elaborar i publicar. Cal pensar que segurament ho farà aviat, però tampoc no se sap. El que sí que sembla és que el papa no té ganes de fer trencadissa, i per això, malgrat que probablement ell tindria ganes d’anar més de pressa, intentarà treure unes conclusions i normatives que no provoquin un gran rebuig en un sector important de la jerarquia i també dels fidels catòlics.

I és que, realment, aquest Sínode ha mostrat que hi ha una part important de la jerarquia que està molt enganxada a les doctrines tradicionals –les doctrines que Joan Pau II i Benet XVI tan ardorosament van defensar– i no està gens disposada a fer nous plantejaments, més d’acord amb el que viu el món actual. Les preses de posició públiques en contra de qualsevol reforma per part d’alguns cardenals i bisbes en les vigílies del Sínode, amb un to inimaginable en època dels papes anteriors, prou que ho demostren. I és destacable que, en aquest sentit, els bisbes africans i asiàtics han estat especialment durs, amb molta incapacitat per entendre realment què passa en el món i en els seus propis països. I, en general, i com escrivia la convidada sinodal Lucceta Scarafia en un magnífic article a la revista Vida nueva del 7-13 de novembre, és destacable també el fet que a molts bisbes se’ls nota la falta de capacitat per relacionar-se amb normalitat amb la gent, i especialment amb les dones.

Però, malgrat tot això, i d’aquí el títol d’aquest article, jo crec que aquest Sínode ha obert moltes portes. Ara, temes com l’homosexualitat o el divorci ja no són tabús en l’Església. I, igual com en el Concili Vaticà II es va aprovar tímidament que algunes parts de la missa es poguessin dir en la llengua de la gent i al cap d’un any i quatre mesos el llatí havia desaparegut de les nostres celebracions, també ara, un cop oberta la porta, la ventada ja no s’aturarà. Potser no tan de pressa com voldríem, però no s’aturarà.

Josep Lligadas