Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman.

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia. 112 pàgines. Preu 14€

bauman3Potser es tracta dels darrers escrits de Zygmunt Bauman. La primera edició de l’original en anglès és d’octubre de l’any passat, i ens va arribar la notícia de la seva mort el dia 9 de gener d’aquest any. És de les noticies que en escoltar-les se t’escapa un ooh!… en forma de lament. No és exagerat dir que han sigut 92 anys profitosos per a la humanitat i la sociologia…

En tot cas el llibre és aquí i val la pena llegir-lo. La ressenya editorial diu: “Avuidesconeguts-bauman la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar.

Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivint, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.”

Bé, potser no és que valgui la pena llegir el llibre. Senzillament s’ha de llegir!

Albert Farriol

Rompent. Albert Lasheras i Oriol Roigé.

rompent«Rompent és un espai de periodisme cultural que aposta per l’anàlisi i la crítica en profunditat. Publiquem un article cada dijous a les 15h.» Aquesta és la breu nota de presentació d’aquest blog, encara de poc recorregut, però que promet ser una molt bona eina per millorar la nostra capacitat de veure cinema.

Mercè Solé

Noviembre. Jorge Galán.

Noviembre. Jorge Galán. Ed. Tusquets

El títol fa referència al mes de 1989 que va trasbalsar la realitat salvadorenca noviembre-imatgeun cop més i va acabar amb la vida de sis jesuïtes i dues dones. Sí, Ellacuría era el més rellevant, probablement el que buscaven, el que van esperar que tornés d’un viatge per procedir a assassinar-lo amb els seus companys. La novel·la ens ho explica a partir de les diferents mirades. Polièdric. I revela allò que sempre havíem sospitat però que mai no s’havia dit tan clarament: l’autoria de les clavegueres de l’Estat amb l’exèrcit com a braç executor.

L’autor ha rebut amenaces que l’han empès a exiliar-se a Espanya. A nosaltres ens esfereeix veure els mecanismes assassins, l’exèrcit que executa ordres polítiques, però també ens emociona la dona senzilla que manté el testimoni i coherència amb heroïcitat malgrat el risc, l’estimació per als jesuïtes, la seva serenor encarant la mort… Altres noms formen part del mosaic salvadorenc i van apareixent al llarg del llibre: Monsenyor Romero, Rutilio Grande, la UCA, la gent del poble víctima de la guerra i la violència…

Tot ben trenat. Una bona lectura per entendre un episodi que va marcar la vida de Centreamèrica, de la seva Església però també va palesar la vigència de la Teologia de l’Alliberament.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Negacionistes

És inevitable avui parlar de Donald Trump, el nou president que han votat els americans, perquè a més de ser un personatge controvertit, diria que esperpèntic, indiscutiblement representa un sentiment i una actitud que celebren molts ciutadans dels EUA i d’altres llocs del món.

L’actitud desvergonyida i desafiant de Trump nega tot un conjunt de veritats incòmodes del nostre temps. Els negacionistes planten cara a la crisi sistèmica que demana canviar-ho tot, simplement ignorant-la. És una actitud refugi conseqüència de la por de perdre benestar, qualitat de vida, sobirania, llibertat… i tantes altres coses que en la cultura occidental donem per fets irreversibles. Fora de la bombolla del “benestar” el món és fred, gèlid, inhòspit, perillós… Per això ells no voldrien travessar la porta que condueix a la inseguretat i prefereixen repetir-se a si mateixos com un mantra que cal aferrar-se al passat i qualificar de bestieses tots aquests discursos apocalíptics del canvi climàtic, el final del petroli o de l’era de l’automòbil, la globalització i no sé què més… El somni americà és un mite decimonònic heretat de l’època en què els Estats Units estaven per construir.

Avui el món ha entrat en una altra era més desconstructiva, no només a Amèrica, també a Europa i a Espanya. Bufen vents de nacionalisme i antiglobalització arreu. La globalització no és una ideologia, és un fet, encara que el terme s’utilitza en sentits diversos i ambigus. El món porta una pila d’anys globalitzant-se perquè tot és cada dia més interdependent, però no per gestionar les interdependències les negarem, oi? Doncs només cal mirar el Regne Unit i el seu brèxit. Mentre s’esmicola el projecte europeu, i ja fa temps que es va enterrar el somni americà, a Catalunya hi ha neosomiadors. Ja veurem! Jo diria que aquí són pocs els que entenen que cal canviar-ho tot. La crisi en què ens hem instal·lat és la resposta del sistema quan falla la governança. Vull dir que negar les veritats és la cosa més idiota que es pot fer.

Salvador Clarós

Tenir cura dels altres i d’un mateix. Una reflexió ètica. Begoña Roman.

Tenir cura dels altres i d’un mateix. Una reflexió ètica. Begoña Roman. Vídeo de la xerrada oferta al begonaromanvoluntariat de Càritas Diocesana de Barcelona el passat 28 de gener de 2017.

Una excel·lent i molt lúcida reflexió des del punt de vista de l’ètica, sobre el voluntariat amb persones vulnerables: el respecte, la dignitat de la persona, les temptacions del voluntari o voluntària… I també la relació entre la institució, el voluntari i la persona atesa.

Mercè Solé

El bisbe Jaume

bisbe-jaume-camprodonGràcies, bisbe Jaume Camprodon i Rovira. Paraula curta però ufanosa de tot el que és estimar i sentir-te estimat. Fa pocs dies recordàvem el seu 90è aniversari i ja ha fet el pas definitiu. És veritat que no tot són flors i violes, però vós heu primfilat les nostres persones, els nostres ministeris, el nostre bisbat, Catalunya. Amb serenor i amb fermesa, a voltes, amb tossuderia, heu donat testimoni del que dèieu i del que fèieu. En el testament espiritual, demaneu perdó i al mateix temps, la vostra fe és il·lusió.

Fa anys, en el full parroquial, encapçalàveu el vostre pensament i la vostra recomanació amb aquestes paraules: “Tornem a Natzaret”. Quin regal i com impressionàreu les nostres vides amb el que dèieu. Sabéreu tenir bones companyies amb qui dialogar i amb qui dirigir el bisbat i jo diria amb bons resultats. Servir, escoltar i molt més, patir fins a l’extrem d’arriscar davant de certes situacions que venien del Vaticà.

Avui, escoltant els vostres desigs com el d’entregar el vostre cos a la ciència i alguna idea del testament espiritual, espero i desitjo llegir-lo, meditar-lo i posar-lo en pràctica.

Avui, a la catedral, amb totes les persones que ens hi hem aplegat per a l’Acció de Gràcies, sens dubte que el vostre mirar hi era present i el record d’aquells bisbes que formàreu una bona colla i una bona sembrada.

Gràcies, bisbe Jaume!

Ignasi Forcano Isern

Amanida de favetes amb vinagreta d’anxoves

Aquest any m’he proposat, a banda d’oferir-vos receptes senzilles i en la mida del possible sorprenents, com fins ara, oferir-vos informació sobre els beneficis que alguns dels seus ingredients pot tenir sobre la nostra salut. Començarem per una recepta on combinem producte de temporada com són els calçots, la tradició, el bacallà i les faves que s’han consumit des de temps immemorials a la conca mediterrània i que han estat un aliment bàsic en època de penúries.

Parlem de les faves. Es tracta d’una lleguminosa molt saborosa i plena de nutrients, vitamines, minerals i propietats beneficioses per a la salut. Parem atenció en aquest punt. És increïble la quantitat de minerals que ens aporten: ferro, magnesi, zinc i són extraordinàriament riques en vitamina B.

Per tot això incloure les faves a la nostra dieta ens pot ajudar a reduir el colesterol i la hipertensió i és un gran antioxidant. Quantes propietats concentrades en un llegum tan petit!

Ingredients per a 4 persones

  • 600 grams de favetes baby (normalment les trobarem congelades)
  • 500 grams de bacallà esqueixat dessalat
  • 8 calçots (la part blanca)
  • Uns talls de pernil salat
  • 1 fulla de llorer
  • Oli d’oliva
  • Sal i pebrefaves

Per elaborar la vinagreta d’anxoves

  • Una llauna d’anxoves en oli d’oliva
  • 1 all
  • 5 o 6 nous
  • Vinagre o 1 culleradeta de cafè de mostassa de Dijon
  • Oli d’oliva

Preparació

En primer lloc, en un cassó posarem a coure les favetes amb aigua, llorer, un raig d’oli d’oliva i un polsim de sal. Les tindrem aproximadament uns 20 minuts a foc lent i les anirem tastant fins que les notem tendres. Les escorrem i les reservem en un bol de vidre.

A part, en una paella amb un raig d’oli, sofregim els calçots tallats a rodanxes primetes, només salpebrats. Quan ja estiguin quasi fets, afegim el pernil tallat petit i hi donem un parell de voltes. Un cop fet, els afegim al bol on tenim reservades les favetes.

Finalment, un cop dessalat el bacallà l’esqueixem i l’afegim al bol amb la resta d’ingredients.

Per amanir farem servir una vinagreta d’anxoves que li aportarà intensitat. És ben fàcil. En el vas de la batedora hi posem les anxoves, 1 all pelat, unes 5 o 6 nous, un raig de vinagre (a mi m’agrada més utilitzar la mostassa de Dijon, una culleradeta petita) i l’oli. Ho triturem i l’afegim a la nostra amanida.

Tere Jorge

Viatge a Europa

Contrapoema escrit per Francesc Orenes per a tots els refugiats polítics,  víctimes de la guerra, i els que exposen llur vida a causa de la fam.

Aquest contrapoema nasqué just el dia 27 d’agost de 2015 en rellegir el Viatge refugiadosa Ítaca, creat pel poeta grec Konstantinos Petru Kavafis, l’any 1911, com a al·legoria del camí de la vida. Amb tots els meus respectes, resseguint els seus trenta-set versos, n’he fet una paròdia, traduïda al castellà, l’anglès, el francès i l’alemany, per dir justament el contrari, tot evocant el pes de la tragèdia dels refugiats per als que, a hores d’ara, Europa no ha estat capaç de trobar una solució justa.

Quan sortiu per fer el viatge cap a Europa,
heu de pregar que el camí sigui ben curt,
a poder ser, sense tràngols ni aventures.
Repudieu fermament la fam i la guerra;
esfereïu-vos, però, amb la ceguesa dels governants!
Són realitats que sempre trobareu en el camí,
malgrat que el vostre cor i pensa siguin tossuts
en creure que és possible
d’esperançar una vegada més en la vida.
Ben cert, que una altra mena de guerra i de fam,
així com un petit reietó, també els portem
en el més pregon del nostre interior
i el nostre esperit ens fa ser-ne conscients.

Heu de pregar que el camí sigui ben curt.
Que siguin pocs els dies i les hores
en què, enduts per la ràbia i el suplici del camí,
entrareu en l’utòpic paradís dels somnis;
en què, enlluernats per les faramalles dels mercats,
podreu comprar tot el que s’hi exposa,
sigui el que sigui i que, indiscriminadament,
entra pels ulls i narcotitza
amb tanta abundor, que ni te n’adones,
i en què vagareu per totes les ciutats del continent
per desaprendre les lliçons dels mestres.

Tingueu sempre molt clara la idea d’Europa.
Calia, realment, que fos el vostre destí?
car heu pagat un preu molt alt per arribar-hi.
És preferible que la travessia sigui ben curta
per tal que pugueu gaudir, mínimament,
després de tant patir pel camí fet.
No espereu gaire més d’aquesta Europa.

Europa no us ha dat un bell viatge.
Amb ella o sense, no hauríeu d’haver sortit
perquè no és bon port ni té bon cor per acollir-vos.

I si, a hores d’ara, trobeu mesquina Europa,
és perquè ho és. Després de tanta lluita,
podeu comprendre bé què significa.

Francesc Orenes i Navarro

Silencio. Shûsaku Endô.

Silencio. Shûsaku Endô. Edhasa. Barcelona 2009.silencio_shusaku-endo

Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.

No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.

Mercè Solé

Des de l’Ajuntament de Madrid

El passat dia 1 de desembre vaig enviar a l’adreça electrònica de l’alcaldessa de Madrid el següent correu:

Sra. Manuela Carmena
Alcaldesa de Madrid

Querida Manuela:

Te escribo desde Viladecans, una población cercana a Barcelona. Pertenezco a ese amplio número de catalanes que no deseamos la independencia de Cataluña pero sí un clima de mayor valoración y potenciación de nuestra cultura y nuestra lengua como integrantes del conjunto de la realidad española. Y en este sentido quisiera hacerte una propuesta muy simple pero que creo que podría ser un buen símbolo de la voluntad de reconocimiento de la pluralidad cultural y lingüística de nuestro país.

Se trataría de colocar, en algún lugar relevante de la Puerta del Sol, una pancarta (no sé si de tela o de algún material más sólido) en la que se dé la bienvenida a los visitantes en las cuatro lenguas del estado: castellano, catalán (o catalán-valenciano…), euskera y gallego. La frase podría decir simplemente “Bienvenidos y bienvenidas a Madrid”, “Benvinguts i benvingudes a Madrid”, etc. Creo que daría una muy buena imagen de la España que muchos deseamos.

Gracias por leer este correo, y que tengas unes felices fiestas de Navidad y Año Nuevo. Cordialmente te saluda,

Josep Lligadas

I dos dies després, el 15 de desembre, vaig rebre aquesta resposta:

Estimado Josep,puerta-sol

Hemos recibido correctamente su e-mail, y le agradecemos que nos haga partícipes de su propuesta, de la que doy traslado al Gabinete Técnico de la Alcaldía, que nos lee en copia, para su consideración.

Felices Fiestas para Vd. también.

Reciba un cordial saludo

Marisa Martín
Secretaría Particular de la Alcaldesa
Ayuntamiento de Madrid

Transcric aquest intercanvi de correus per publicitar la meva idea, que, almenys a mi, em sembla interessant, i també per dir que, tot i que segurament no em faran gaire cas, em va agradar que almenys em prestessin atenció, i que ho fessin de pressa.

Josep Lligadas

Pregàries (per regalar)

abracada-romanicVàrem compartir aquestes pregàries a la parròquia i em van agradar tant que vaig demanar-les per compartir amb els lectors de L’Agulla. No sabem qui n’és l’autor o autora, només que les havíem publicat al full parroquial fa més de 15 anys. Personalment, me les vaig fer meves.

Maria-Josep Hernàndez

Pregàries: Regals de Nadal

El regal d’escoltar de veritat, sense pressa, sense interrompre, sense voler imposar res, sense pretendre convèncer de res… Només escoltar els altres, l’altre, l’altra… els petits, els joves, la gent gran…

El regal de manifestar senyals d’afecte. Ésser generós en carícies, en petons, en abraçades, en encaixades de mans… Un gest val més que moltes bones paraules. Potser que a tu no et vagi, però si els va als altres… el regal és per a ells.

El regal de fer un favor. Estar a l’aguait, aprofitar les ocasions i anticipar-se a fer-ho abans que ens ho demanin. Diu un proverbi africà que «només dues mans es poden rentar perfectament».

El regal de demanar un favor. Quan sabem demanar un favor, i som agraïts, ajudem els altres a sentir-se valuosos, a sentir-se valorats, a saber que els fem confiança, que comptem amb ells.

El regal de jugar. A tots ens agrada jugar encara que no sempre trobem el temps per a fer-ho. I jugar per jugar, no per guanyar, dóna el plaer d’haver compartit uns moments importants.

El regal de riure. Fer riure i riure amb els altres. El riure allibera, oxigena, desbloqueja, atansa… és un bon remei per a l’estrès i el cansament.

El regal d’una observació positiva. Valorar allò que els que ens envolten han fet, han dit… Posar en evidència allò que ens agrada dels altres és un bon regal per a la seva autoestima.

El regal de la solitud. De tant en tant ens agrada estar sols. Afavorir aquestes estones en què cadascú es pugui trobar amb ell mateix o amb ella mateixa i pugui fer allò que li agrada de fer, ajuda a la convivència.

El regal del descans. Tots necessitem descansar i permetre els altres de fer-ho, de no sentir sorolls, de poder dormir una estona més… pot ser un bon detall.

El regal de pregar pels altres. Dedica’ls una estona tot pensant en ells i posant davant el Pare allò que necessiten, que els preocupa, que els passa… Dedica’ls una estona tot posant-te en la seva pell i això, sens dubte, farà que te’ls puguis mirar d’una altra manera.

Què són les superilles?

És el pla que ha dissenyat l’ajuntament de Barcelona per reordenar l’espai urbà, limitant la superfície destinada als vehicles privats en favor del transport públic, i la mobilitat a peu i en bicicleta. El Pla es proposa treure cotxes i motos dels carrers de la ciutat per disminuir la congestió del trànsit, millorar la qualitat de l’aire, minorar el soroll i la temperatura, incrementar la biodiversitat i altres usos de l’espai públic. En definitiva, és un projecte de transformació urbana que, en línia del que s’impulsa ja des de moltes altres ciutats europees, pretén millorar l’estàndard de vida dels seus ciutadans.

La ciutat de Barcelona ha crescut sobre una malla viària, dissenyada per Ildefons Cerdà cap el 1860, que ordena el trànsit de forma isòtropa. Això vol 3-superilladir que el trànsit es reparteix pràcticament per la totalitat de la malla. El trànsit té un comportament líquid, és a dir, que tendeix a ocupar la totalitat de la superfície disponible. El Pla de mobilitat urbana de la ciutat que incorpora les superilles trenca la isotropia establint una jerarquia entre els carrers de la ciutat. Es defineix una xarxa bàsica de circulació que ha de concentrar el trànsit, i una xarxa secundària formada per la resta de carrers que queda alliberada de trànsit. D’aquesta forma s’aconsegueix alliberar prop de 7 milions de metres quadrats de sòl urbà, que actualment ocupen majoritàriament els cotxes, per a altres usos. Una bona part dels carrers de Barcelona es convertiran progressivament en places o corredors verds per on els ciutadans podran desplaçar-se a peu o en bicicleta fins el lloc de treball, l’escola o les botigues del barri. Per aquestes vies els cotxes, que podran circular a només 10 quilòmetres per hora, conviuran amb les bicicletes, els vianants, les zones d’esbarjo, el comerç, etc. Als carrers de la xarxa bàsica es podrà circular a un màxim de 50 quilòmetres per hora (el límit actual) i permetran transitar per la ciutat d’una punta a l’altra, entrar o sortir, etc.

Algú pot imaginar-se que aquestes noves condicions crearan un caos circulatori. No és cert, els estudis tècnics demostren, i l’experiència ho avala, que limitant l’espai circulable disminueix la circulació perquè es produeix un canvi modal en els desplaçaments, sobretot si s’acompanya d’un nou transport públic com la Nova Xarxa Bus i el tramvia que són modes d’alta capacitat i alta velocitat comercial. És veritat que Barcelona té com a assignatura pendent resoldre el transport públic entre les ciutats de l’àrea metropolitana.

La superilla està formada per un conjunt d’illes de cases 3×3 o 2×3, etc. definint un nou quadrat delimitat pels carrers de la xarxa bàsica per on circularan els vehicles de pas. Als carrers interiors del quadrat es pot circular només a 10 quilòmetres per hora i amb la finalitat d’accedir al destí, fer càrrega i descàrrega, aparcar, etc. Aquests espais són els que la ciutat recupera per a nous usos. Per evitar que els vehicles puguin transitar pels carrers interiors de la superilla, aquests estan obligats a cada cruïlla a fer un gir a dreta o esquerra, però mai creuar. D’aquesta forma les grans cruïlles dels carrers de Barcelona s’aniran transformant en places que enriquiran el paisatge urbà.

Les superilles suposen una nova versió de l’eixample de Cerdà, on la unitat (l’illa) adquireix una dimensió superior (superilla) que permet redefinir la ciutat d’acord a les necessitats del segle XXI però sense trair l’esperit i la genialitat racionalista que Cerdà va planificar ja fa més de 150 anys, i que s’ha revelat com una de les millors organitzacions urbanes possibles.

Salva Clarós

Lluitar contra la pobresa: més enllà de donar coses

2-pobresaLa pobresa econòmica viscuda un dia rere l’altre té uns efectes corrosius sobre les persones, que van molt més enllà de la necessitats bàsiques, d’alimentació i d’habitatge. La precarietat sostinguda i cronificada pot ser un abocador cap a la marginació. Pot ser causa de manca de confiança en un mateix, de no sentir-se reconegut pels altres, de conflictivitat amb l’entorn, estrès continuat, dependència de tercers, fracàs escolar, inexperiència laboral, perdre l’esperança… Per no parlar del que viuen les persones sense papers, permanentment amb l’amenaça d’anar a petar al CIE o de ser retornades al seu país. Molts immigrants viuen separats permanentment de la gent que estimen, o en condicions de treball que els fan sentir humiliats, poc reconeguts, o com una peça d’un engranatge sense identitat pròpia. La gent necessitem estimar i ser estimats, i gaudir de la vida.

Relacions entre persones

D’aquí es desprèn que la forma com nosaltres ens relacionem amb aquestes persones és molt important, si volem incidir en alguna cosa més que en la qualitat de la seva alimentació. ¿Com són les nostres ajudes i quines conseqüències tenen per a les famílies que ajudem? ¿Acollim o senzillament controlem? ¿Fem la gent depenent de nosaltres o promovem la seva autonomia? ¿Què fem perquè la gent se senti valorada i acompanyada, sigui lliure, creativa, tingui la formació que necessita, treballi en millors condicions, se senti útil?

Incidir en les causes dels problemes: fer política

No ens en sortirem si, a més a més d’ajudar la gent, no anem al fons de la qüestió. ¿Com podem fer perquè la feina es distribueixi millor, perquè les persones immigrants obtinguin permisos de treball, perquè les escoles públiques tinguin els mitjans que necessiten, perquè les condicions de treball siguin dignes per a tothom, perquè l’atenció sanitària sigui de qualitat, perquè les nostres entitats siguin més inclusives del que són; perquè el dret constitucional a l’habitatge i al treball siguin una realitat? Grans objectius, que semblen ben difícils d’obtenir i que passen ineludiblement per la política, a la qual sembla que molta gent ha renunciat. Cal recordar, a més, els èxits de la PAH, un dels quals –i no el menor– és el de retornar la dignitat a les persones que són llançades de casa seva, al marge que la reivindicació concreta s’hagi assolit o no. I ho fan implicant-les en la lluita.

Ajudar amb el cap i el cor

De vegades penso que ens convindria distingir entre les necessitats objectives de les persones i l’ansietat que ens crea a nosaltres el patiment de l’altre. Una ansietat que ens fa donar respostes que satisfan la inquietud de sentir-nos solidaris, però que no són sempre les que farien falta.

Està bé que la pobresa ens toqui el cor, però també ens hauria de tocar el cap. Per posar en el centre de la nostra ajuda la necessitat de l’altre i del seu entorn i per pensar en termes d’eficàcia i d’eficiència. La logística en alguns ajuts no és un tema menor. Els problemes no se solen resoldre per donar només allò que ens sobra ni per donar la resposta de la immediatesa. No podem eludir el nostre compromís econòmic, d’esforç i de temps que es requereixi.

Reflexionar sobre la pobresa

La gent que fa un treball de trinxera amb les persones que pateixen la pobresa i la marginació es troba sovint amb situacions que descol·loquen: el patiment de la gent, la impotència de no poder resoldre qüestions, sinó molt sovint només escoltar i acompanyar; el mal humor de la gent (que sigui pobra no la fa especialment amable, per més que de vegades nosaltres ens afigurem els pobres com una corrua de gent agraïda per la nostra dedicació). Davant d’aquestes situacions, tant professionals com voluntaris correm el risc d’endurir-nos, de blindar-nos, de jutjar els altres, o de lligar-nos emocionalment a algunes persones. Hi ha dues coses que potser ens ajudarien a evitar-ho.

  • Compartir aquesta realitat que veiem amb l’Evangeli a la mà. Educar-nos la fe i la mirada i trobar la manera de fer arribar allò que vivim a la nostra comunitat. O senzillament reflexionar-hi en grup, si no som cristians.
  • Formular positivament, en propostes assumibles per les administracions públiques, les necessitats que detectem. Ens queixem i rondinem, però ens costa molt més contribuir a la millora.

Mercè Solé

Quan tothom viurà d’amor…

Des del balcó contemplo el mar. Són dos quarts de dotze del migdia. Les onades platejades sembla que tinguin pressa i ben arrenglerades. Sol esplendorós. Matí serè i tranquil. Com un balneari. El poble, tranquil i la gent, alguns ben enfeinats en els seus quefers i d’altres, descansen. Però moltes persones viuen soles i acompanyades pel dolor en el record i en el seu cos. Tot sembla normal, però si hi pensem, en el món hi ha sofriment silenciós, sense queixar-se i com a contrapartida qui fa feines a contracor o perquè m’ho manen.mar

La platja amb el seu color i la seva extensió és com un petit desert, on les petjades hi resten sense ser trepitjades. Algú quiet contempla i mira l’aigua. Les barques ben arrecerades al costat de la via on el tren, sempre a punt, serveix els qui arriben i transporta els qui l’esperen.

Segon dia del nou any que amb pas d’infant ens ofereix temps, temperatura, amb la terra, en alguns indrets ben treballada pel qui l’estima i la cuida tot esperant l’anyada. Els arbres i les flors del temps, aquest sol les ha ben esbadellades, mentre que per entremig de plantes i d’altres coses, les fulles seques es van recollint tot i que si fa vent, semblen petites embarcacions amb les veles esteses. Els llums que llueixen a les nits d’aquestes festes de Nadal fan cara de cansament i fan pampallugues. La festa dels Reis Mags segueix l’estel. Els ulls dels infants s’hi reflecteixen amb la il·lusió expectant mentre que la família va d’un costat a l’altre i busca la sorpresa agradable i riallera.

Tornem al món que ingratament no acollim o que la injustícia fa aquestes grans diferències dels que tenen i dels que no tenen res. Intenten saltar les barreres que els hem posat i fins i tot, surten més que converses, d’altres persones amb armes de foc. Què senten, què pensen quan es troben cara a cara?

“Any nou, vida nova”, diem, llàstima que per a tantes i tantes persones això no pugui ser.

Diu la cançó ben musicada: “Quan tothom viurà d’amor, no hi haurà mai més misèria, els soldats seran trobadors però potser no ho podrem veure”.

Fa anys que l’escoltava per primera vegada interpretada per en Lluís Llach i per la Marina Rossell. Fa massa anys que l’amor creix menys que no pas la misèria, sí en canvi, la violència, les armes de foc i com diu la cançó, potser no ho podrem veure.

Deixem els odis i les armes i oferim l’abraçada de l’estimació.

Ignasi Forcano Isern

Ser bibliotecària és estar al servei del barri

El primer projecte de xarxa de biblioteques populars a Catalunya 4-biblio(Mancomunitat, 1914) justifica la necessitat de la seva posada en marxa per la funció social que se li atribueix, unint l’accés a la cultura, el foment de la lectura, el suport a la formació continuada, l’ús comú de l’espai per part de ciutadans de diversos orígens i pertinences i la cohesió social. (1) Un segle més tard les biblioteques públiques es defineixen com a “veritables llocs de vida, centres culturals comunitaris i que reuneixen els usuaris a l’entorn de projectes culturals i socials. De tal manera que es transformen en fars per a la col·lectivitat i la seva qualitat de lloc públic els dóna un estatut particular, centrat en la cohesió social.” (2) Així doncs, la funció social de la biblioteca pública és un dels seus trets essencials des de sempre.

Les biblioteques públiques avui dia donen accés gratuït a Internet i a altres recursos TIC, ajuden i formen els usuaris a trobar informació, donen suport a l’aprenentatge al llarg de la vida i per sobre de tot fomenten la lectura amb activitats i serveis de tot tipus. I a més, construeixen comunitat al seu entorn, connectant persones, grups i entitats, i els serveis públics i polítics locals. És així que contribueixen a construir capital social al si de la comunitat i ajuden a crear un sentit de comunitat, una pertinença i una identificació col·lectiva, i conseqüentment ajuden a fer una societat més participativa i més crítica.

Actualment, des de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, hereva de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat, treballem mogudes per la voluntat de ser un lloc atractiu perquè els veïns i veïnes tinguin ganes d’atansar-s’hi i quedar-s’hi i tornar-hi… atrets per un espai i un fons que els alimenti la curiositat i animi la voluntat d’aprendre. Ho fem a través de projectes diversos i multiplicitat d’activitats. Una idea que sovint es té de les biblioteques és que com que són lloc d’estudi, lectura i de silenci, i així no es crea relació… La veritat és que no són contraris… les biblioteques són lloc d’estudi i silenci, però també lloc de relació, ja que les bibliotecàries programem activitats, sovint en col·laboració amb les més diverses entitats del barri (educatives, culturals, socials, comercials, de salut, de recerca…) i adreçades a als diversos públics: adults, infantils o familiars.

Per tal de promoure la lectura i desvetllar interessos programem activitats molt diverses: hores del conte i clubs de lectura, conferències de temes de salut, socials, culturals, d’història local, etc., presentacions de llibres, exposicions, tallers de reciclatge, de cuina o de bricolatge, teatre… També treballem per reduir la fractura digital, oferint ordinadors d’ús gratuït connectats a Internet i formacions inicials d’informàtica i telèfons intel·ligents. Paral·lelament som responsables de mantenir una col·lecció documental actualitzada i de qualitat, que respongui als interessos dels usuaris actuals i potencials, i de dinamitzar-la.

Les tendències de futur es preveu que aniran en dues direccions: dins d’un escenari “creatiu” la gent crearà contingut i buscarà habilitats i recursos per desenvolupar i expressar la seva creativitat; i dins d’un escenari de “comunitat” la gent consumirà contingut i buscarà classes, tallers i espais de suport per a l’aprenentatge i l’alfabetització del segle XXI. (3)

La feina diària és doncs una feina de molta relació i escolta, i de cooperació i coneixement mutu, amb gent molt diversa… sense perdre de vista la missió, que és oferir eines per formar-se al llarg de la vida en el sentit més ampli, per esdevenir persones lectores i crítiques i així fer una societat més cohesionada i més democràtica.

Mariona Chavarria
Directora de la Biblioteca del Fondo,
de Santa Coloma de Gramenet

(1) “Projecte d’Acord presentat a l’Assemblea de la Mancomunitat en la tercera reunió, celebrada el 26 de maig, de 1915, sobre la instal·lació a Catalunya d’un sistema de Biblioteques Populars”, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, núm. 4 (1915), p. 122-130.

(2) Servet, Mathilde (2009). Les bibliothèques troisième lieu. Desrichard, Yves (dir.), Enssib, mémoire d’étude de DCB.  [Consulta: 07/12/2016].

(3) Quihampton, Wendy; McCarten, Melanie; Kinleyside, Matthew; State Library of Victoria (2013). Victorian public libraries 2030: strategic framework. Melbourne: Victoria State Library. 56 p. Disponible a: http://plvn.net.au/sites/default/files /20130527%20FINAL%20VPL2030%20Full%20Report_web.pdf [Consulta: 19/07/2016].

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

El diaconat femení: ara la història la continuem nosaltres (i 3)

Ja hem vist que el tema de l’admissió de les dones al diaconat és un problema que l’Església arrossega des del moment en què es va interrompre el fonament evangèlic de la línia diaconal. Podríem dir des del moment en què els barons van posposar la llum de l’Esperit al seu propi raonament humà, potser ¡massa humà!, manllevant l’expressió nietzscheriana.

Ara ens toca a nosaltres, l’Església dels segle XXI, prendre la torxa de les dones que ens han precedit en la lluita per una ekklesia d’iguals; fa anys que cridem que no volem una Església patriarcal que manté les dones en perpètua minoria d’edat, i una de les vies pot ser la represa pel papa Francesc, amb l’esperança que no és quedi estancat en una diaconia permanent.

Hi ha un llarg camí de negacions excloents, però l’espai em fa limitar a la sentència de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1995), sota el pontificat de Joan Pau II, que mostrava la veritable naturalesa del principi de l’exclusió:

Aquest ensenyament requereix l’aprovació definitiva, ja que, fundada en la paraula escrita de Déu, i des del principi, constantment conservada i aplicada en la Tradició de l’Església, s’ha establert infal·liblement per l’ordinari i universal Magisteri. <La prohibició i ordenació de les dones pertany al dipòsit de la fe>.

Document que ens fa mal al cor, a la intel·ligència i al sentit comú de la fe.

La crítica admet diverses variants, prenem-ne alguna. Dir que la negació està fundada “en la paraula de Déu escrita”, és un fals supòsit, perquè l’Evangeli parla de deixebles, no de sacerdots… Ni parla d’ordenació, perquè el concepte “ordo” no pertany al llenguatge bíblic sinó a l’organització de la societat romana. A més, una disciplina que s’imposa reiteradament mal fonamentada en l’Escriptura i en una Tradició que tot just s’estava fent, que no indaga, sinó que va repetint el que altres han dit, que imposa el silenci a les dones i elimina tota possibilitat de lideratge, honestament, ¿es pot dir que pertany al dipòsit de la fe? Més aviat n’és una ofensa. Tota l’Església s’ha de preguntar si mantenir-se en aquesta postura no és tergiversar el missatge que ha de testimoniar.

Quedi clar que el problema no està limitat a la qüestió del diaconat femení, sinó al “perill” que representa com a pas vers el presbiterat, i també a la recerca del lloc de responsabilitat que, en igualtat de condicions que els barons, ha de tenir la dona en l’Església, fugint d’esquemes culturals passats que avui ja no tenen cap sentit.

¿Què ha de fer la comissió designada per a l’estudi? ¿Què hem de fer nosaltres?

Donant un cop d’ull als estudis que s’han fet, es veu que la majoria dels teòlegs s’han centrat en la qüestió de l’ordenació de les dones, la naturalesa d’aquesta ordenació i la seva funció sacramental o manca de tal funció. Tot això són aspectes de caire jurídic que s’han de tenir en compte, o a les fonts o a la investigació històrica. Ja està fet, i el que ens cal ara és buscar uns altres models / mètodes d’anàlisi en la línia que marca E. Schüssler Fiorenza i moltes altres teòlogues i teòlegs de tota la geografia mundial que no puc citar per no oblidar-ne cap. Es tracta d’anar cap a un model feminista de reconstrucció històrica, que ha de fer una interpretació crítica des de la perspectiva feminista dels textos patriarcals i apostòlics. D’objectivitat històrica no n’hi ha, en tenim l’experiència, el que hi ha és “la relació dinàmica que s’estableix entre la informació recollida a partir de les fonts i la visió unificadora de l’intèrpret”(1). No hem de reproduir els models, els hem de reinterpretar; perquè recórrer simplement a les fonts no és suficient.

Si Jesús no va ordenar sacerdots, com hem d’entendre les dones (i els homes) el clergat en l’Església? No hi ha un excés de clericalització? I les dones, el volem augmentar? Volem potenciar un estament en el qual cada dia hi ha menys homes només per a mantenir-lo dempeus? Podríem admetre un clergat com un estament oficial de l’Església que té un caràcter funcional en l’Església com a societat, però ha d’estar vetat a les dones per mandat diví? (2) Haurem d’estudiar què vol dir el caràcter funcional i com ha de ser.

Finalment, esperem que es vagi molt més enllà dels titulars de premsa del mes de maig que deien: “El Papa obre la porta perquè les dones puguin batejar i casar”, i després, silenci, ja no hi ha notícia.

Roser Solé Besteiro

(1) E. Schüssler Fiorenza, En memoria de ella, Bilbao (1989) p.107
(2) Vg. Por una Iglesia desclericalizada, IGLESIA VIVA, n. 266 (2016), especialment C.Bernabé, Mujeres en la Iglesia. Corresponsabilidad o minoría de edad, o K. Rahner, Una Iglesia desclericalizada.

 Vegeu El pla d’aquest curs i El diaconat femení en la història (2)

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas

Les pors i l’Evangeli

A la celebració del Perdó, abans de Nadal, a la nostra parroquià de Poblenou pors(Pineda de Mar), vàrem parlar de les pors: les que ens dominen, les que dominen als altres… i què ens diuen els evangelis. Va ser tot un exercici de reflexió compartida en què em va sorprendre com tothom es va obrir de seguida a participar. Se’ns va proposar dir les pors que tenim en veu alta, i la meva sorpresa va ser la gran quantitat de pors que van sorgir, obertament, de tots.

Vaig pensar que les pròpies vivències són les que construeixen les pors, però també n’hi ha moltes que tenen a veure amb la consciència de la nostra fragilitat. Algunes que vam enumerar van ser la por a la malaltia, a la solitud, al dolor, a perdre la feina, a la mort, a la guerra, al terrorisme, a la mort o el patiment de les persones estimades, a la immigració, al desconegut… fins i tot la por “a no morir a casa”.

I llavors vam compartir la reflexió del que ens diu l’Evangeli, que ens parla de confiança, d’actuar, de ser valents, comprometre’ns i moure’ns. Mateu 7,7: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”. Per afrontar la por: la confiança. Tot un exercici de fe i una lliçó més de vida a l’Evangeli. Confiem… i començarem a caminar.

Maria-Josep Hernàndez

Desobediència legítima i desobediència banal

Rosa Parks, la dona de raça negra que el dia 1 de desembre del 1951 no li va donar la gana d’aixecar-se d’un seient reservat als blancs, o Pepe Beunza, primer objector de consciencia polític que es va negar a fer la mili a l’any 1971, van desobeir. Actuacions individuals que van ser l’espurna que va encendre la metxa de moviments socials capaços de tombar lleis injustes, legalment aprovades. Els activistes de la PAH plantant cara a la policia que acompanya l’oficial del jutjat encarregat de dur a terme un desnonament, han desobeït, han recordat a la societat que el dret a l’habitatge és inalienable i com a conseqüència les diferents administracions i partits polítics han posat fil a l’agulla. Les mateixes entitats financeres s’han vist obligades a prendre mesures que els permetessin rentar-se una mica la cara.

Així doncs, la desobediència és una eina útil, legítima i efectiva. Com a persones compromeses hem de mantenir la capacitat i la tenacitat de desemmascarar els poders fàctics –voldria pensar que ja som capaços d’espantar-los… I és bo que siguem conscients que res depèn exclusivament dels que exerceixen el poder executiu, legislatiu o judicial. Rosa Parks: an introvert who changed the world.

John Bordley Rawls (1921-2002), filòsof polític i moral nord-americà, pretén donar una explicació convincent dels drets i llibertats bàsiques posant-los en la mateixa escala de valor, és a dir –i explicat amb traç gruixut– rebutja que l’exercici de qualsevol dret pugui anar en detriment de qualsevol llibertat i a l’inrevés. Parlant de desobediència, en la seva obra cabdal Teoria de la justícia ens diu: “La desobediència civil és l’eix central per a l’adequada comprensió dels fonaments morals de la democràcia, perquè implica la qüestió del límit i la naturalesa de la regla de les majories, en base a la qual s’adopten decisions públiques obligatòries en un sistema democràtic.” I aquest és el concepte que ens permet rebatre l’argument d’aquells que diuen que sense el compliment de la llei no hi ha democràcia –¿cal dir-ho en castellà o ja es coneix de qui parlo?– o quan es contraposa la seguretat jurídica a la legitimat de l’acció política. ¿O no és cert que qualsevol sistema polític hauria de buscar la legitimitat per sobre de tot?

Ara bé, si estic d’acord amb tot això i ho defenso, ¿per què quan escolto certes proclames en favor de la desobediència lligades al “procés nacional”, em ve picor, em grinyola?… a mi, que em sento i milito com a independentista?

D’entrada penso que s’han barrejat fets d’índole molt diversa: celebració del 9N, restriccions al debat parlamentari, una estelada al balcó de l’ajuntament, els ous que s’han de trencar per fer la truita i l’estripada d’unes quantes fotocòpies… Són, al meu parer, actes ben diferents i en alguns casos s’ha barrejat el propòsit de l’acte en si (penjo l’estelada al balcó) amb la repercussió en l’àmbit jurídic-policial (em vénen a buscar perquè no he fet cas del requeriment del jutge).

El conflicte derivat de la celebració d’una consulta popular, àmpliament participada en una mostra exemplar de mobilització pacífica, el fet que un regidor s’expressi lliurement donant veu als qui democràticament l’han votat i saltar-se qualsevol prohibició d’un debat en seu parlamentària, són conflictes sobre un dret fonamental com el de la llibertat d’expressió i de pensament. I un conflicte sobre drets fonamentals posa en contradicció el sistema i, per tant, ja hi ha una primera victòria en provocar aquesta contradicció.

En canvi, decidir que onegi l’estelada a l’ajuntament fins que es proclami la independència, crec que és un acte polític a l’empara de la “regla de les majories” que qüestiona Rawls. ¿O és que a Berga no hi ha ciutadans i regidors que els representen que no són independentistes però són plenament demòcrates?… La teatralització excessiva en estripar solemnement una fotocòpia d’un requeriment judicial, banalitza el concepte de desobediència civil. I sovint aquesta banalització s’amplifica en els mitjans de comunicació, públics i privats: donar la notícia que a l’alcaldessa de Berga els Mossos d’Esquadra li han demanat –educadament, n’estic segur!– que els acompanyi al jutjat, no es pot fer amb el fons musical de “…¿què volen aquesta gent que truquen de matinada?…” sense una ben poc respectuosa voluntat de manipulació. L’estudiant mort de la cançó es deia Rafael Guijarro Moreno, la “gent” era la policia del dictador i els fets passaven l’any 68… No hi ha comparació honrada possible.

Desobeir és una cosa seriosa. L’efecte transformador de la desobediència civil pacífica en el marc d’un sistema polític democràtic, no deriva del fet de desobeir en si mateix, sinó de l’acceptació personal de les conseqüències de l’acte. Només amb conseqüències personals, que normalment seran desmesurades i injustes, es pot posar en relleu les il·legitimitats del sistema que es volen combatre.

Em pregunto si, en alguns casos, no estem parlant a una mena de militància narcisista, a la qual cal enardir i mantenir la moral de combat i poca cosa més. Em pregunto si, en alguns casos, no estem pervertint la desobediència civil enfocant-la més a la pugna electoral que a la mobilització real, profunda i compromesa dels ciutadans en la lluita per la legitimitat del sistema polític o de les conquestes socials i nacionals.

Albert Farriol