En diversos ambients cristians quan arriba la setmana de pregària per la unitat dels cristians, apareixen un bon grapat de preguntes sobre el que recentment es proposa i es realitza per tal d’afavorir i potenciar la petició de Jesús, «que tots siguin u» (Jn 17,21). L’ecumenisme reclama i exigeix a tots els cristians, sigui quina sigui la confessió, la sensibilitat suficient per no defallir en el desig d’aprofundir en la pròpia identitat confessional i en la voluntat real de posar tots els mitjans necessaris per seguir caminant vers el veritable reencontre entre tots els cristians. Un d’aquests mitjans, sense cap mena de dubte, és l’oració, aquella per la qual ens retrobem amb Déu el Pare i així també escurcem distàncies entre uns i altres. Aquesta premissa és indubtable, irrenunciable i inqüestionable.
Però no deixem l’ecumenisme reduït a l’àmbit de l’espiritualitat com si es tractés d’una opció personal. El camí per atènyer la unitat ens exigeix que la unitat sigui concretada en àmbits quotidians, tant personals com socials. Les realitats on podem viure la implicació ecumènica són ben diverses i variades. El cert és que avui per avui aquestes concrecions són més aviat situacions pastorals reduïdes, de poc volum, si es vol dir així. La majoria d’elles es troben subjectes a determinacions socials concretes, o relacions personals, o situacions humanes específiques. En tot cas, no per això deixen de ser importants. L’ecumenisme ha anat introduint-se en el món de les relacions personals, i això és un fet. Dit això, m’atreveixo més aviat a descriure, millor encara, a recordar aquells camps de col·laboració genèrics, que des de la comprensió de la nostra confessió, el catolicisme, vàrem identificar com a importants amb el Directori ecumènic del 1993. Em remeto bàsicament a quatre escenaris plens d’oportunitats.
En primer lloc trobem un camp ben obert en l’estudi sobre qüestions socials i ètiques. L’objectiu és guanyar destresa per esdevenir més hàbils en la construcció de la «civilització de l’amor» i, per tant, en una concepció de l’humanisme cristià que afavoreixi el respecte al valor de la vida, la importància del treball i d’altres escenaris que subratllin la necessitat de la pau, la llibertat religiosa i els drets fonamentals de la persona humana, com per exemple, l’eradicació de la pobresa, del racisme, del terrorisme i de tot allò que amenaci la vida humana.
Un segon escenari el trobem en la cura de la creació. Ens cal vetllar en tot moment perquè el desenvolupament tecnològic no deteriori el medi ambient, i tota col·laboració entre cristians de diverses confessions doni suport a l’ideal de que la població, especialment la més desafavorida, tingui un habitatge digne, així com tingui cobertes les necessitats més bàsiques com alimentació, roba, aigua i higiene.
El tercer àmbit és justament el mèdic, és a dir, tot allò que tingui a veure amb un accés normalitzat a una atenció mèdica suficient. Cal dir, que en aquest escenari trobem més dificultats de caire moral en certes situacions límit, especialment aquelles referides al món de la genètica.
Finalment, el darrer espai de col·laboració el trobem en els mitjans de comunicació, els quals avui més que mai hauran de trobar programes específics de recolzament per aprendre a gestionar un bon ús dels mitjans digitals per a les noves generacions. No seria oportú oblidar que en aquest món de la comunicació es pot trobar un bon to ecumènic que permeti generar programes comuns de ràdio o televisió locals, així com altres projectes de debat i formació al voltant del món de la informació.
Ens adonem que aquests quatre àmbits cal emmarcar-los en un escenari més ampli, per un costat el conjunt de la doctrina social de l’Església tal com hem dit inicialment, i per un altre en la urgència actual a descobrir-nos tots els creients en Crist com artesans de pau. La darrera carta encíclica Fratelli tutti del papa Francesc ho articula amb molta claredat, la pau «ens implica a tots» (FT 231), no és pas un accident, un detall o una realitat ocasional, sinó una experiència volguda de manera constant. Tots aquells que ens diem cristians no som sinó cridats a viure en una diferència reconciliada, a partir de la qual puguem reconèixer i dir que som germans.
Daniel Palau Valero
L'Agulla 