Llevat dins la pasta és un programa de la Pastoral Obrera de Catalunya que s’emet per ràdio Estel. Us ho explicàvem aquí. El programa esdevé un bon mosaic de llavors d’esperança, des d’angles molt diversos. Aquelles petites o grans iniciatives de què no es parla gaire, però que obren camí per a la justícia, la solidaritat, la creativitat. Per escoltar l’entrevista només heu de clicar sobre el seu nom a la llista d’abaix.
Vincles:
Pastoral Obrera de Catalunya
HORITZONTALS
1. Festa del naixement de Jesús. La muntanya més alta del Pirineu.
2. Que opina. Al revés, animal que s’utilitza per arrossegar trineus.
3. Habitant de Viladecans.
4. Mare de sant Joan Baptista. Al revés, Agència Internacional de l’Energia.
5. Al revés, felí que ha esdevingut animal domèstic. Arrel. Ruc.
6. Poble castellà, de la província de Sòria. Que està bé de salut.
7. Indicatiu de parada de taxis. Nom anglès d’home. Al revés, prefix que significa dos o dues vegades. Símbol químic del vanadi.
8. Acció Catòlica Obrera. Guaita des d’una talaia.
9. Empresa pública espanyola que gestiona la construcció i explotació de línies ferroviàries. Atipi desmesuradament.
10. Macedònia de vocals. Al revés, compositor italià.
11. Terminació dels infinitius de la tercera conjugació. Infusió molt popular a Anglaterra. Al revés, nom de dona.
12. Personatge d’una òpera de Mozart. Sindicat dels Mossos d’Esquadra.
VERTICALS
1. Cosa nova. Al revés, nom de dona.
2. Posar coses fent una pila. Manifesta la seva adoració.
3. Carruatge estirat per cavalls i destinat al transport de viatgers. Símbol químic del fòsfor.
4. Gran sacerdot de l’època de Jesús. Que acaba de ser batejada.
5. Cardenal prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Al revés, Grup Especial d’Operacions de la policia espanyola.
6. Venç per les armes. Primera vocal. Segona vocal.
7. Diminutiu d’ocell femella. Al revés, símbol químic del sodi.
8. Al revés, imperfecció, defecte. Primera vocal. Faig més fina una cosa.
9. Símbol químic del nitrogen. Símbol químic del nitrogen. Dona a la qual s’ha donat asil.
10. Heroi de l’Ilíada d’Homer i protagonista de l’Eneida de Virgili. Parts d’una població.
11. Posseïes. Institut de Telecomunicacions i Aplicacions Multimèdia de la Universitat Politècnica de València.
12. Cetaci carnívor i depredador. Al revés, trametia.
Josep Lligadas
LA SOLUCIÓ DE L’ENREIXAT
Hi havia un temps en què les dones necessitaven el permís del marit per obrir un compte corrent al banc i el Manolo Escobar cantava No me gusta que en los toros te pongas la minifalda… Des de llavors el Codi Penal, en matèria de delictes sexuals, pràcticament no havia canviat. Han hagut de passar fets lamentables com els de “La Manada” i l’existència d’un govern d’esquerres, per posar a l’hora el rellotge de la justícia amb l’aprovació de la llei del “només sí és sí”.
Hi ha qui diu que la llei no és bona. Que dona excuses per a la reducció d’algunes penes a agressors sexuals. Però això té una explicació: amb la requalificació dels tipus de delicte, l’escalat de penes, en alguns casos, pot ser més favorable al condemnat i si aquest ho demana, el jutge ha de revisar la condemna en el sentit favorable. Davant aquestes crítiques, cal preguntar-se: si aquesta aplicació de la llei és bona pels condemnats del procés independentista, no ho hauria de ser per altres condemnats?… I sembla una broma de mal gust que des de la dreta –que deu haver acabat de descobrir el color violeta feminista– es digui que la llei beneficia als violadors. No és cap broma. És una fastigosa manipulació.
Que un agressor sexual es passi un any més o dos a la presó arregla res?… El que hem de fer és arreglar la societat i, en aquest sentit, la llei va ben encaminada perquè posa el focus en el fet que és l’agressor qui ha de demostrar el consentiment i no que la víctima hagi de demostrar que no n’hi havia. D’altra banda, és de gran importància la supressió de l’“abús sexual” tot incloent-lo en el concepte d’agressió. Què és un abús sexual?… Només cal preguntar a una víctima “abusada” si no s’ha sentit, intimidada, agredida, per tenir la resposta! Pensem en el recent cas de la jove periodista a qui el seu cap li toca el cul en la festa de l’empresa. Siguem sincers, anys enrere li hauríem donat la raó al Manolo Escobar i probablement la noia tampoc s’hagués atrevit a denunciar-ho.
En definitiva, el feminisme és una cuina de foc lent, i també ho seran els efectes d’aquesta llei.
Albert Farriol
Tots els cristians sabem que la primera missió de l’Església comença amb l’anunci de la paraula, anunci que ens concerneix a tots els homes i dones cristians que, pel baptisme, hem estat enviats a ser testimoni de Crist. I d’una manera més particular, s’ha anomenat missioneres o missioners a tots aquells que se senten cridats a deixar el seu país per anar a evangelitzar altres terres. Avui, però, no es fan aquestes distincions geogràfiques sinó que l’evangelització és l’activitat pròpia de l’Església, de les Esglésies cristianes, allà on estiguin ubicades. Avui parlarem d’una d’aquestes missioneres.
Lydia Brooks va néixer a Londres (1854), filla d’una família nombrosa, benestant, profundament cristiana. La seva mare la va iniciar en l’amor al Salvador i ella mateixa, abans de complir els 6 anys, en una nit de fervent oració, va experimentar l’amor de Déu, pel qual es va sentir salvada i acceptada per Ell. Una vocació que no abandonaria fins a la seva mort.
Casa seva va ser sempre una llar d’ambient pietós i acollidor, per la qual hi passaven molts missioners, fins el punt de considerar-la “la casa missionera”. Allí va conèixer un d’aquests missioners que tornaven d’Espanya, i per primera vegada va sentir parlar de la fam de veritat que hi havia a la península, amb la convicció que era allà on Déu la cridava a l’obra missionera. Estava segura que aquest era el seu destí, el lloc des d’on Déu la cridava malgrat els inconvenients que la família li posava. Per a “dissuadir-la del que titllaven de la bogeria d’anar a enterrar-se entre ignorants pescadors i pagesos dels indrets més remots d’aquell país, ella que era una noia d’una aguda percepció espiritual i una intel·ligència ben cultivada, el seu germà li havia arribat a dir que es veuria reduïda a la misèria i moriria en un asil”. Però ella contestava dient : “Si puc guanyar alguna ànima en un asil, seré feliç”.
Convidada per una família de Pastors profundament religiosa, el 1882 va fer una visita de tres mesos a Marín (Galicia), i es va llençar a peu o a cavall a totes les aldees on va poder fer reunions de formació religiosa i classes nocturnes. Lingüista ben preparada, en aquests tres mesos ja podia predicar en espanyol. Va captivar els cors de les persones i les conversions a la fe evangèlica van ser molt nombroses.
En aquestes sessions de culte, reunions de formació i pregària, va conèixer un jove estranger enginyer, que havia estudiat a Barcelona, i que va ser cridat per a fer una obra d’enginyeria a Marín. Lluis de Wirtz, home pietós de l’Església Evangèlica que, corprès per la paraula de Lydia, va fer una gran amistat amb ella; amistat que es va convertir en amor, i matrimoni dos anys més tard. Amb el matrimoni es va enfortir la tasca evangelitzadora amb un èxit sense precedents. Lydia va dedicar-se a la formació de les dones, a la direcció dels estudis bíblics i l’assistència als més necessitats.
Un èxit no exempt de problemes, de la violenta persecució que van haver de suportar: eren “els protestants”, i en una trobada de celebració de la Paraula de Déu, grups violents i ben predisposats en aquell ambient d’ignorància, els van llençar per les finestres gats vius ruixats amb petroli i cremant. La situació era molt greu. Va haver-hi judici i condemna, però Doña Lydia, com li deien, va pregar els jutges que perdonessin a aquelles set dones que havien estat condemnades i va aconseguir que es canviés la sentència fins a reduir la pena a uns quants mesos de presó.
Davant de l’oposició de les autoritats a la construcció d’un edifici protestant, Lluis de Wirtz va aconseguir del ministre Cánovas del Castillo el permís per a la construcció de l’edifici desitjat, que s’inaugurava el 30 de desembre de 1899. Un gran pas perquè a principis de segle la ciutat de Marín era pràcticament evangèlica.
Al costat de Lydia, van ser diverses les missioneres evangèliques, estrangeres i espanyoles, que col·laboraren amb una forta dedicació en l’educació dels infants i en l’evangelització en general.
De Wirtz va morir l’any 1927, i Lydia va continuar l’obra evangelitzadora a Galicia fins l’any 1940. Als 86 anys va embarcar-se vers Argentina per a reunir-se amb la seva filla. Durant els cinc anys que encara va viure es va mantenir fidel a la predicació de l’Evangeli. Morí el 23 de setembre de 1945 amb el goig de saber que els seus cinc fills seguien en la mateixa línia en què havien estat educats pels seus pares.
Roser Solé
Condemnes compartides. Núria Ortín Martínez. Ed. Claret. Barcelona, 2022
L’Editorial Claret, el proppassat novembre de 2022, ha editat el llibre Condemnes compartides, de Núria Ortín Martínez, directora de la Fundació Obra Mercedària. Amb aquest llibre, que té com a subtítol Vides d’entrega, lluita i superació en un món hostil i invisible, l’autora posa en relleu, amb 33 entrevistes a mercedaris, capellans de presons, i a preses o presos que estan relacionats amb ells, dues cares d’aquest món tan desconegut: d’una banda, la tasca evangelitzadora i alliberadora dels mercedaris, focalitzada majoritàriament en el treball en l’àmbit penitenciari; d’altra banda, la realitat de la situació d’aquestes persones privades de llibertat o en situació de rehabilitació.
L’autora ha volgut ordenar les entrevistes seguint el procés integral amb què treballa la Fundació: prevenció (abans), condemna del delicte i acompanyament (durant) i reinserció social (després).
La lectura d’aquest llibre ens referma en la convicció que no hem de jutjar ningú; ens ajuda a reflexionar sobre l’odi, el càstig, el perdó, el sentit de l’existència, i arribarem a la conclusió que tot ésser humà és subjecte de dignitat personal i mereix una segona oportunitat.
Agraïm la publicació d’aquest llibre, que ens ajuda a apropar-nos amb una mirada oberta, empàtica i misericordiosa als presos i a la realitat de les presons, veritables perifèries de la societat.
Montserrat Martínez Deschamps
Viure amb els nostres morts. Delphine Horvilleur. Traduït del francès per Mercè Ubach Dorca. Editat el 2022. Columna edicions. 18 €
Delphine Horvilleur (Nancy, 1974), l’autora, entre altres activitats, és rabina. En aquest llibre, a partir de l’experiència personal d’anys d’acompanyar persones en dol, també de les seves pròpies vivències, i sota la llum dels textos sagrats i de les tradicions funeràries jueves, amb molta delicadesa ens dona eines de consol en el dolor i motius per transformar la mort en una lliçó de vida per als que es queden. “Només quan la vida i la mort es donen la mà pot continuar la història”.
Parteix de la vida, de casos particulars i ens explica les seves maneres d’acostar-se a familiars o amics de les víctimes per oferir-los, en el comiat, un envejable consol no estandarditzat i una celebració de la vida perduda, de manera que sigui aquesta la que pugui romandre a la memòria i no el fet de la mort, per brutals que puguin haver-ne estat les circumstàncies.
És un llibre esperançador. Com diu en una entrevista, “potser no sabem com aprendre a morir, però el que sí que podem és aprendre a viure, que és la millor preparació per a la mort”.
L’autora combina magistralment allò personal amb allò col·lectiu, la saviesa ancestral amb els interrogants contemporanis, en una obra que ens dona les claus per afrontar la mort amb serenitat i que és, sobretot, un poderós himne a la vida.
Des de la seva fe i el seu extens coneixement de la tradició jueva, elogia el laïcisme per permetre la convivència de creences i també la seva absència, sense que cap d’aquestes opcions hagi de prevaler.
Per a més informació sobre l’autora, es poden consultar entrevistes al diari Ara i també a La Vanguardia.
Jaume Roig
Flors per a l’Algernon. Daniel Keyes. Ed. Les Altres Herbes. Barcelona, 2020
Sovint descobrim les bones lectures per una amistat que n’ha gaudit… Aquest és el cas.
Aquesta novel·la va ser publicada als Estats Units, on ha esdevingut un clàssic… Mai no havia sentit a parlar d’ella… Ni del seu protagonista, el Charlie Gordon, que viu la seva discapacitat des de l’anhel de poder ser “llest”, com dirà ell. Les pàgines del llibre les escriu ell, al llarg del procés que el porta d’un coeficient ben baixet a un d’altíssim que trasbalsa la seva vida. I això es reflecteix en l’evolució de la pròpia ortografia.
I és que és el conillet d’Índies voluntari d’un experiment científic que abans s’havia fet amb un ratolí, l’Algernon que recull el títol de l’obra.
Un viatge pels sentiments del Charlie i amb ell, els interrogants que se’ns presenten sobre què ens pot fer feliços, l’ètica de certes proves, la soledat, l’amistat o com ens comportem davant de qui és diferent.
Bona lectura!!!
Maria Antònia Bogónez Aguado
Tres anys han hagut de passar per poder fer l’homenatge que amics, moviments i parròquies volíem fer a en Pep Soler. Josep Soler i Llopart, rector de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i consiliari de l’ACO, va morir sobtadament poques setmanes abans del confinament i cinc dies abans de complir els 70 anys. Finalment, el passat 15 de gener, la sala de d’actes de la parròquia de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu, es va omplir de gom a gom per fer-ne memòria.
Com es va dir a la presentació, “aquesta pandèmia que ens ha fet més conscients de la nostra fragilitat també ens ha portat a valorar més l’amistat, les empremtes que ens deixem els uns als altres, les petjades invisibles d’aquest Déu que va omplir de sentit la vida d’en Pep i que tant s’esforçà a fer-nos conèixer”.
Concepció Rovira havia preparat la decoració de l’escenari amb tres elements significatius: unes canyes que evocaven els “tacos” de billar que en Pep elaborava amb el torn quan treballava –com a bon capellà obrer, va treballar molts anys com a fuster–; branques d’olivera com a signe de la pau que transmetia, i pinyes per la seva capacitat d’aplegar gent per viure d’una manera o altra fent comunitat.
Una bona colla d’intervencions han fet present la vida d’en Pep des de diferents angles. En Pep Soler va ser consiliari de la desapareguda JOBAC (un moviment de joves nascut els anys 70 que s’integrà finalment dins la JOC) i de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). Fer revisió de vida un mes rere l’altre, un any rere l’altre, compartir la vida intentant contemplar-la a la llum de l’evangeli sens dubte crea vincles i comunitat. Edmon Ribatallada va oferir el testimoni del seu grup, un grup amb 40 anys de vida al darrere, del qual en Pep sempre havia estat el consiliari.
Josep Soler va ser també capellà de parròquia, sempre amb una gran implicació en tots els àmbits parroquials, però també arrelant la parròquia al barri. Ho va ser a La Sagrera, on va ser ordenat, i també als barris del Bon Pastor, de Can Vidalet a l’Hospitalet (a les parròquies de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric d’Ossó) i de Sant Andreu de Palomar. Cristina Manresa, que havia estat directora de l’escola parroquial del Bon Pastor, va aportar el testimoni d’una manera de ser rector creativa, cohesionadora, participativa i molt evangelitzadora.
L’acompanyament de persones i de grups que va practicar va anar en paral·lel amb el deixar-se acompanyar espiritualment. D’aquest camí fet conjuntament parlà el pare Josep M. Rambla, que coneixia en profunditat l’espiritualitat d’en Pep i que comentà com el seu ministeri de prevere va ser prioritari sempre en les seves opcions, en la seva molt clara vocació de pastor, sobretot perquè “no feia” de capellà, sinó que “era” capellà. De fet va voler ser capellà obrer per guanyar-se la vida i ser una persona com les altres. Però quan va considerar que la seva tasca pastoral ho demanava, va deixar la feina amb tota llibertat. Es llegiren també textos del propi Pep, fragments d’homilies.
L’estada del Pep Soler al Seminari va ser recordada per en Josep M. Fisa, company de curs, d’un curs especialment potent que, bo i estant en el seminari, va sentir-se cridat a viure a fons els canvis del recent Concili Vaticà II. Molts dels membres d’aquest curs (Xavier Morlans, Joan-Enric Vives, Josep M. Fisa, Josep M. Puxan, Jaume Grané, Ton Roca…) van concretar aquesta inquietud en la creació de grups de la JOBAC i, amb el pas dels anys, en un estil pastoral divers però fidel sempre a les propostes conciliars. Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell, que no va poder assistir a l’acte, va enviar també unes paraules de suport en la mateixa línia.
Albert Soler, germà d’en Pep, parlà de la família i de com es vivia a casa la imparable activitat pastoral d’en Josep, un “ventijol suau que ha passat prop nostre assenyalant la presència de Déu”. “Vam veure el Pep sempre lliurat en cos i ànima al servei de la gent: a escoltar-la, a acceptar-la, a acompanyar-la, a consolar-la, a visitar-la, a ajudar-la, a portar-la de vacances, si calia; a donar-li el millor que tenia, que no era ni plata ni or, sinó el Senyor Jesús, força i sentit per a la vida. En una ocasió va escriure: “Ser capellà és això: Déu i la gent.” Ni més ni menys.
Lluís Portabella, capellà i amic d’en Pep, va fer riure tothom explicant algunes de les seves aventures ciclistes. No tot a la vida són reunions formals, i a en Pep li agradava recórrer el món en bicicleta.
Josep Hortet va cloure l’acte amb una síntesi del llegat del Pep: “El nucli fort d’aquesta inspiració jocista de la JOBAC que ens va posar en marxa va ser el seguiment efectiu i afectiu de la persona de Jesús”. Continuar en aquest línia és la proposta del seu testimoni.
L’acte finalitzà amb la pregària del Parenostre… i amb unes quantes cançons, que Xavier Morlans, Tere Jorge i Lourdes Pérez al piano, van fer arribar a bon port.
Mercè Solé
Fotografies: Jordi Esplugas
Encara em costa trobar paraules per compartir-vos la visita als suburbis de Kampala. Em vaig sentir completament superat. La misèria que vaig veure va resultar ser molt més gran del que m’hauria imaginat. Ara ja fa dies, però continuo necessitant temps per pair tanta i tanta misèria. I tanta merda, literalment. Les aigües residuals eren presents per tot arreu en el més gran dels suburbis que vaig visitar. I em deien que, quan plou, els carrerons s’inunden durant dies amb tot el risc d’infeccions que això comporta per als qui hi malviuen.
Hi ha nens del carrer, orfes o bé abandonats essent encara ben petits. Habitacions on sobreviuen (o no) massa gent. Dedueixo que hi deuen haver moltes rates, i em confirmen que sí: abunden les rates per la zona, i les serps en els matolls.
Escassetat de menjar, dificultats per comprar medicaments, estranyament i aparentment (repeteixo: aparentment) poca presència d’ONG. Pel que em diu diversa gent, els capellans no solen trepitjar gaire els “slums” (així anomenen aquests suburbis). Administren els sagraments a la parròquia, bàsicament. I les ajudes als més pobres solen venir dels mateixos habitants dels slums. Les ajudes de la comunitat cristiana solen arribar a través dels catequistes o d’agents enviats per la parròquia. Agafeu-vos tot això amb pinces, també podria ser que hagi ensopegat persones que no tenen tota la informació. Intentaré obtenir-ne més quan pugui. Però de moment, necessito força temps per pair el que vaig viure.
En tot cas m’ha semblat que avui, dia de Sant Maur i Sant Plàcid, deixebles de Sant Benet, era un bon dia per compartir-vos aquella experiència que m’interpel·la molt.
Foto: disculpeu, però no n’he trobat cap més que em fes tant el pes com aquesta. Negre sobre negre. Moltes preguntes en el cap i en el cor.
Sergi d’Assís Gelpí, extret del blog La font de Greccio.
Hem respectat el criteri de l’autor respecte a la il·lustració
El món en transició que va percebre l’enginyer Ildefons Cerdà, l’inventor cap a mitjans del segle dinou del model urbà de la Barcelona actual, té semblances amb el nostre temps, que també és de transició. De la seva època a l’actual destaca la incomprensió llavors del seu model d’ordenació ortogonal, com és avui també incomprès el model urbà de la Superilla Barcelona, les zones de baixes emissions, l’urbanisme tàctic (provisional), etc.
En el text que encapçala la Teoría General de la Urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la Reforma y Ensanche de Barcelona, publicat a Madrid per Ildefons Cerdà ara fa 154 anys, es pot llegir: “Comparando tiempos con tiempos, costumbres con costumbres y elementos con elementos, comprendí que la aplicación del vapor como fuerza motriz señalaba para la humanidad el término de una época y el principio de otra, y que al presente nos encontramos en un verdadero estado de transición”. Sens dubte la innovació d’aquell moment va ser el vapor que transformava la forma de produir i de viure, condicionant –així ho va copsar el brillant enginyer– la forma i funció de la ciutat.
La innovació equivalent del nostre temps que canvia l’escala i la mesura de totes les coses és la digitalització. La mobilitat i la connectivitat són factors distintius d’una nova civilització que transforma radicalment la forma de ser i de funcionar de la humanitat en tots els ordres: l’industrial, econòmic, polític i social. La mutació present de la ciutat de Barcelona no és el caprici d’alguns sinó el fruit d’un temps de transició, de la mà de les innovacions tecnològiques i socials per imperatiu de la sostenibilitat econòmica i ambiental. No només la ciutat esdevé il·legible per alguns, també conceptes com democràcia, Estat, justícia… són sacsejats per populismes, nostàlgies i conspiracions… Són els efectes d’un canvi de paradigma tecno-econòmic que revolucionen el sentit comú social.
Igual com el poder transformador del carbó, amb la indústria, la locomotora i l’electricitat, va fer veure a Cerdà l’estretor i la mesquinesa de les velles ciutats per concebre-les amb una altra dimensió i funcionalitat, ara són els bits, la nova mercaderia que circula per les xarxes ultra ràpides, el que redefineix espais, formes i funcions. Les distàncies han deixat de ser les muralles que ens limiten perquè, en el nou paradigma, ja no depenem tant de la velocitat del mitjà de transport com de la via d’accés. En el món que deixem enrere, la facilitat i rapidesa en la mobilitat era cabdal per als negocis. En canvi, el que ara és cabdal és disposar de connexió a xarxa de banda ampla. Si tenir vehicle propi facilitava les coses, ara el vehicle fa nosa perquè ocupa espai i contamina, i el que facilita és tenir un smart-phone a mà amb connexió a Internet per contractar el servei de mobilitat més afí, o fer la gestió directament online evitant la presència. Està canviant la relació de les persones amb l’espai físic. Està canviant la geografia humana i també el paisatge a les ciutats del món.
Els paisatges urbans, igual que els rurals són construccions humanes. El paisatge és una percepció subjectiva dels valors que conté un territori, que va des dels valors naturals, les empremtes de l’activitat econòmica i productiva, i també allò simbòlic, intangible, que identifica un col·lectiu humà amb un entorn concret. Com que els humans no hem deixat mai de modificar els paisatges perquè nosaltres mateixos en formem part, igual que la resta d’espècies i d’arquitectures ja siguin geològiques o antropogèniques, hem de convenir que no hi ha millors o pitjors paisatges sinó paisatges antics i paisatges nous. Si bé no es pot justificar qualsevol intervenció, el discerniment s’ha de fer amb criteri i coneixement, i amb el consens polític i social necessari per evitar que la tan humana resistència al canvi es justifiqui amb romanticismes i identitarismes, tornant a caure en l’error dels qui en època de Cerdà continuaven aferrats immòbils i refractaris al naixement de la ciutat moderna.
Salvador Clarós i Ferret
Mn. Àngel Carbonell fou un capellà molt interessant i massa oblidat. Es va inserir de ple en la problemàtica social de la classe obrera barcelonina, sobretot en el Raval, i es va fer amic dels anarquistes i socialistes que s´implicaven a fons amb la seva causa.
Fou ordenat capellà a Barcelona el 1901, a l´edat de 24 anys. Dirigí l´Editorial Catòlica Subirana el 1906, als 29 anys. Va tenir cura dels pobres i malalts (llavors s’anomenava passioner) a la parròquia de Sant Josep del barri xinès, el 1918.
El 1928 publica El colectivismo y la ortodoxia católica. Aquesta obra va crear molta polèmica ja que empra uns conceptes que s´aparten del punt de vista catòlic tradicional. En ella intenta veure els punts comuns entre l´humanisme social i el cristianisme, seguint la principiant doctrina social de l’ església, sobretot l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII. Es va avançar al seu temps, tot cercant una aproximació a la classe treballadora, i descobrint els elements evangèlics dels pensaments que la influïen: el socialisme, el comunisme i l’anarquisme. També va connectar amb la democràcia cristiana que s’anava forjant a Catalunya al voltant d’Unió Democràtica.
Va col·laborar en el diari El Matí i a les revistes La Paraula Cristiana i Cuestiones Sociales.
Condicionat per la guerra civil, publicà Cartas de combate en defensa de la fe, adreçades a les joventuts cristianes, l´any 1940, als 63 anys, quan ja va morir.
En el llibre de Miquel Montoliu i Martí, Àngel Carbonell (1877-1940). Un social cristià comunista. (Primera edició: març 2003. Institut Emmanuel Mounier Catalunya. Printimage. Sabadell), s’afirma:
“Mn. Àngel Carbonell forma part de la generació sacerdotal única, del 1884, que renovà l’Església catalana posant-la a la categoria del catolicisme europeu. S’ha de recordar que el catolicisme espanyol era molt conservador, integrista en la seva formació intel·lectual i es barreja en les conteses polítiques a costat del Carlisme. El clergat català no era una excepció.“
I Miquel Montoliu en el seu llibre, sintetitzant el pensament del llibre El colectivismo y la ortodoxia católica, sobre l’esperit social del catolicisme diu:
(Àngel Carbonell) creu resolta la qüestió d’una possibilitat de convivència doctrinal amistosa entre l’ortodòxia i una certa organització col·lectivista de la societat (col·lectivisme acceptable). A la doctrina cristiana no poden trobar obstacles les aspiracions legítimes del millorament dels humils, per molt radical que sigui, si no destrueix l’ordre essencial humà, o rebaixa el nivell de civilització. Res es pot descobrir en el dogma revelat, ni en l’ensenyament eclesiàstic que estigui en contradicció amb les clàusules elevades i pures del programa socialista, que posi la dignitat i benestar de l’home en la vida espiritual, però reclamant per ella la realització d’un mínim de justícia social i previsió de mitjans econòmics, sense els quals ve l’embrutiment i inquietud de les masses que consideren fer camí en l’evolució del règim de propietat…
Per concloure, Miquel Montoliu diu que aquest llibre de Mn. Àngel Carbonell manifesta el seu pensament central, preocupat per la qüestió social. Constata que el règim econòmic d’aquell temps no compleix el compromís cristià d’una societat fraterna, i opta per pensar que una societat col·lectivista sobre els béns de producció i mai nega el dret de propietat de béns d’ús i consum, pensa que el col·lectivisme solucionaria el greu problema social i potser estaria més d’acord amb els ideals cristians. No hem de descartar, per altra banda, la intuïció de Mn. Carbonell que pensa que el col·lectivisme pot estendre’s per tot Europa i aleshores busca a priori una reconciliació entre cristianisme i col·lectivisme.
La seva tesi, es pot resumir en una frase: “El socialisme no és pecat”.
Mn. Àngel Carbonell podríem dir que segueix un fil conductor poc conegut i poc estudiat de capellans de Barcelona que s´han relacionat amb la classe obrera i amb el sub-món de la pobresa, la marginació, l´exclusió social, la delinqüència (l´altra Barcelona). Fil conductor que altres capellans continuaran.
Quim Cervera
Fa set anys que participo, fent tasques de secretària, al consell pastoral de la comunitat parroquial de Sant Francesc d’Assís, a les Franqueses del Vallès.
El diàleg hauria de començar a casa
El curs passat vam fer al nostre arxiprestat un treball sobre el sínode, una trobada mensual a cada parròquia. Quan va tocar a la nostra acollir aquesta reflexió, ho vam fer al voltant dels capítols VI i VII, que tracten del diàleg dins la comunitat i amb la societat, i del diàleg amb d’altres confessions cristianes. Un aspecte que va sortir i que ens va cridar l’atenció, eren les dificultats de diàleg dins de la mateixa comunitat, la dificultat d’entesa dins del mateix consell per falta de participació (érem pocs) o per falta d’escolta mútua. En algunes parròquies no hi havia ni tan sols consell pastoral i en d’altres es manifestava la manca d’entesa entre el consell pastoral i diversos grups parroquials.
Acollir, escoltar, decidir plegats
A la nostra comunitat ho vivim de forma molt diferent. Som un grup plural: persones amb històries diverses, que hem caminat en la fe per branques diferents, algunes potser allunyades… d’edats i condicions diferents. És tan enriquidor escoltar i aprendre de les diferents formes d’expressar-se, d’entendre la realitat, de viure la fe! És una pluralitat, una diversitat que ens fa créixer, que suma.
Cadascú ens sentim responsables i alhora protagonistes de l’acció que desenvolupem. Per què protagonistes? Al consell parlem, ens escolten, ens respecten la nostra capacitat de parlar més o menys endreçada, mes o menys encertada. Tothom hi té veu, decidim entre tots. Si arribéssim al consell i tot ho decidís una o dues persones, quin protagonisme estaríem vivint? Quina Església dibuixaríem? Evidentment la de tots no.
La comunitat és petita però amb grans diferències: es busca el consens, es treballa l’acollida, que tothom se senti escoltat, que se senti estimat. A vegades ho aconseguim, d’altres no, però sí que us puc dir que l’actitud és de diàleg, de comunicació, d’acolliment i acompanyament tant amb les persones que formem la comunitat com fora de la comunitat.
Evidentment s’hi posen mitjans:
Fer-hi participar el conjunt de la comunitat
En les dues assemblees que jo he viscut m’ha semblat impressionant constatar com la gent més senzilla, la veïna del meu barri, o persones que no estan acostumades a parlar en públic, comparteixen què fan en el seu grup. És molt emocionant i una bona forma de donar protagonisme als laics i laiques de l’Església.
A l’Assembla hi ha diàleg, s’exposen les dificultats i les diferències, es dona informació i és prenen les decisions que després el Consell Pastoral ha de concretar i mirar que es facin.
Viure l’Evangeli al barri
Ens convoca una missió: cuidar, animar, dinamitzar, fer créixer la comunitat que es reuneix cada diumenge a l’església de Sant Francesc d’Assís.
Per això ens cal obrir-nos al barri: tot participant amb la resta d’entitats en la preparació de la festa major, o en la taula d’entitats.
Obrim la porta amb l’accent que Jesús ens marca: a qui més ho necessita. Ho fem amb la feina que és fa a Acollida de Caritas, rebent les persones que no tenen feina i gestionant una borsa de treball, i les persones que tenen dificultats d’habitatge amb el grup d’habitatge (connectat amb les plataformes de la PAH).
Al Consell pastoral es recullen i comparteixen totes aquesta accions, es viu en comunió amb tots els membres de la parròquia (tothom té alguna cosa a aportar, a dir, tota veu és important). Perquè us en feu una idea, des del consell i els diferents grups parroquials, a més de les assemblees, s’han organitzat sortides parroquials de convivència, festes de sant Francesc d’Assís, exposicions de les tasques que fa Caritas, concerts per recaptar fons per als sense llar, per a l’acollida… Durant la pandèmia ens vam continuar trobant virtualment, es va generar un grup d’emergència per poder arribar als que estaven sols: menjar, mascaretes, el que fos necessari. Hem elaborat un document que concreta el paper del ministeri laical a la nostra parròquia…
I tot això es possible perquè avancem amb Jesucrist i l’Evangeli. La formació hi és molt present i importantíssima: seguint els temps litúrgics, estudis comunitaris d’evangeli, cine-fòrums…
És evident que aquest estil, aquesta tarannà no seria possible si qui encapçala la parròquia no ho impulsés. Penso que aquí en Pepe Baena, el rector, ha tingut un paper essencial en la construcció sinodal d’aquesta comunitat: ha donat veu i protagonisme i ha repartit responsabilitats. Això fa que tothom ens sentim part d’una gran família que s’estima, part d’una església que vol créixer i continuar.
Vicky Sánchez
(Fragment d’un testimoni aportat a la Jornada General de l’ACO, el passat 12 d’octubre de 2022)
Al palau que es troba en el número 1 del carrer de Montcada de Barcelona, a la paret de l’esquerra just després de la portalada d’entrada, hi ha col·locada una làpida que diu, en llatí:
“Quia pluvia irruentis causa, Sanctissimum Corpus Domini Nostri Jesu Christi in actu processionis generalis die 13 junii anni 1762 duabus horis hic permansit, Joseph Puiguriguer et Clarina aedis istius Dominus, in tantae foelicitatis memoriam, hoc posuit monumentum”.
Que, traduït, vol dir:
“Ja que, per causa de la forta pluja que queia, el Santíssim Cos de Nostre Senyor Jesucrist, durant la processó general del dia 13 de juny de l’any 1762 va restar aquí durant dues hores, Josep Puiguriguer i Clarina, propietari d’aquest edifici, en memòria d’una tan gran felicitat va col·locar aquest monument”.
Difícilment faria ara ningú una cosa així… En tot cas, queda clar que el tal Josep Puiguriguer i Clarina, piadós ho era.
Josep Lligadas
Viktor Frankl parlava en el seu llibre Asumir lo efímero de la existencia (molt recomanable!) que ja en els anys 30 havia descrit la “neurosi de la desocupació”, que explicava com la persona aturada pateix una depressió amb risc de suïcidi, no tant per la desocupació com per la doble identificació que fem d’estar aturada amb ser inútil, i ser inútil amb viure sense sentit.
Aquestes darreres dècades probablement la majoria de nosaltres hem passat per moments d’estar sense feina. Durs, molt durs. Però avui vull centrar-me en aquelles ocasions en què la situació ens arriba per un acomiadament. I és que llavors aquest sentiment d’inutilitat es veu agreujat pels dubtes sobre un/a mateix/a: sigui o no merescuda la decisió que et fa fora d’una empresa, ningú no et treu el tràngol (sovint radical, sense poder-te acomiadar dels teus companys i companyes, just quan està a punt de finalitzar la jornada o la setmana laboral, com si haguessis fet alguna malifeta). I des del primer moment el cap comença a barrinar: com ho diré a la meva família, i als meus amics i amigues? Què pensaran de mi? Com arribaré a final de mes, a pagar el lloguer o la hipoteca? Quines despeses podré retallar? Com ho explicaré en una futura entrevista de treball?
Una de les coses més doloroses és notar en la mirada de gent que et coneix i fins i tot t’estima que pensen que “per alguna cosa serà”… Quantes vegades la presumpció d’innocència que exigim a la premsa no l’exercim nosaltres amb qui ens envolta…
Això es veu accentuat pel silenci dels antics companys i companyes… Sovint un gran silenci, com un cinturó sanitari respecte a la persona que ha estat forçada a abandonar l’empresa o l’entitat… O quan t’assabentes que van corrent històries per justificar la decisió que l’empresa ha pres: “és que estava molt de baixa” (com si estar malalt fos un plat de gust i com si les baixes no vinguessin signades per un metge), “és que era estrany, o original, o massa quadrat, o…” Tot frases que protegeixen psicològicament els treballadors que continuen en l’organització i que els fa allunyar el fantasma de que poden córrer la mateixa sort.
Però, i això com ho podem viure com a cristians i cristianes? Se m’acuden alguns dels aprenentatges que jo he anat fent en diferents moments com a persona acomiadada, com a representant sindical, com a treballadora en empreses patint processos d’acomiadaments sobtats, inexplicables per a nosaltres i inexplicats per part dels caps:
Potser no us hi heu trobat mai (sou afortunats, o potser no tant, que la precarietat és una escola –mai no desitjada, i és clar– per reconèixer la nostra fragilitat, per entrenar la flexibilitat, per conrear la confiança), però a mi m’ajuda anar cada dia a la feina reforçant aquestes actituds que em fan més lliure, però també més agraïda. I demanar ulls per veure aquelles persones que estan en un risc potser més flagrant i fer-los costat.
Maria Antònia Bogónez Aguado
Reproduïm aquí un dels testimonis que es van llegir a l’acte d’homenatge a en Tano Casacuberta que es va celebrar a la basílica del Pi el passat 21 de gener. Aquí en podreu llegir la resta de testimonis.
En primer lloc vull donar gràcies al Tano per tots els anys que hem treballat junts. Ha estat una sort treballar al costat d’una persona que estimava tant la pastoral obrera a la qual va dedicat la seva vida.
Va ser l’any 1988 quan el Tano em va proposar com a alliberada de l’ACO. Llavors ell era consiliari general del Moviment. Em feia una mica de respecte per tot el que suposava treballar pel moviment, però ell em va animar i vaig acceptar. Sempre li ho he agraït!
En aquell moment les tasques al Moviment les realitzaven voluntaris, però el moviment anava creixent i s’anava veient la necessitat d’una persona alliberada. Ell ho tenia molt clar. L’ACO, però, no tenia NIF propi i no em podien assegurar. Tano va ser el primer a posar en marxa tots els mecanismes per aconseguir que l’ACO fos una entitat amb NIF propi. Deia que un treballador/a de l’ACO no podia cobrar en negre i tenia raó. Un temps després l’ACO tenia la seva treballadora assegurada de forma legal, com havia de ser…
Quan es va produir el relleu com a alliberada, vaig entrar a la secretaria de l’Apostolat Seglar per treballar al servei de la Pastoral Obrera. En aquell moment en Tano era el Delegat de la Pastoral Obrera de Barcelona i de Catalunya. Realment ha estat una sort tot el treball que hem fet amb el Tano i la Coordinadora de Barcelona i de Catalunya. El Tano ha estat un treballador incansable, dedicat en cos i ànima als Moviments i a la Pastoral Obrera.
Entre d’altres, vull destacar dues coses importants:
Per acabar vull dir que també era un gran pastor! Sempre tenia temps per dedicar una estona a les noies de la secretaria, parlant, escoltant, debatent… crec que ens estimava i ens cuidava. Com a anècdota us vull dir que pels Reis sempre ens feia un regalet a cadascuna. Un any ens va regalar un davantal i ens va dir: aquest regal que us faig a vosaltres, no és per a vosaltres, és pels vostres marits. Puc dir que el Joan és el que té a la cuina i el fa servir. Tano: ets únic!!!
Hem treballat junts molt anys i ha estat molt enriquidor. Moltíssimes gràcies, Tano!!!
Carme Rodríguez
Em dic Paquita, tinc 68 anys, en fa tres anys que estic jubilada. He treballat com a metgessa durant 42 anys a l’Hospital de Martorell. Fa 8 anys va morir el meu marit, en Ramon. Tinc tres fills i una neta. El meu fill gran, l’Andreu, és Síndrome de Down i actualment té 40 anys. Vivim tots dos junts. Remarco això perquè crec que és una dada important en les meves vivències posteriors.
La malaltia d’en Ramon
En Ramon, el meu marit, era una persona molt forta i sana i mai fumador. Als 60 anys li van diagnosticar un càncer de pulmó metastàtic d’origen genètic i des del primer moment li van dir que no es podia operar ni curar. Tenia dues opcions, fer quimioteràpia o entrar en un estudi amb uns fàrmacs que en aquell moment encara eren experimentals. Que cap de les dues opcions eren curatives sinó que el que farien seria allargar al màxim la vida. Va tenir la sort de poder fer aquest tractament nou, que consistia en prendre unes pastilles dos cops al dia sense quasi efectes secundaris. Això li va permetre poder fer vida normal amb bona qualitat de vida durant tres anys (treballava, cantava, anava a la muntanya, etc. etc.). Als tres anys se li va escampar cap al cap i va ser el principi del final, va viure tres mesos fent radioteràpia amb empitjorament de la qualitat de vida però lluitant perquè fos el màxim de normal. El final-final va durar una setmana. Havia deixat preparada la cerimònia del seu enterrament i el recordatori.
La meva experiència sobre la mort
La mort en la meva vida hi ha estat molt present. A la feina, família i amics. He viscut i acompanyat morts molt properes: pares, germà, amics molt propers. La majoria d’aquestes morts han estat anunciades, però algunes també sobtades. No és el mateix viure una mort per a la qual t’has pogut preparar que una mort sobtada. En el nostre cas vam poder preparar-la durant tres anys.
Vam anar incorporant a la vida quotidiana, a la vida normal, aquesta incertesa de la malaltia sense cura, amb un final anunciat però incert en el temps.
Pouant en l’espiritualitat
El Ramon va iniciar un treball intens sobre la malaltia (el càncer), la mort. Va fer un creixement espiritual molt gran. Va buscar bibliografia, va contactar amb professionals de l’espiritualitat, va fer recessos. Va començar a fer meditació i es va crear un grup de meditació a Santa Maria. Jo al seu costat anava creixent també espiritualment.
Un altre aspecte del procés, va ser el compartir. Va compartir molt, amb mi, els fills, la família, amics i grup de revisió de vida. Però sempre amb naturalitat, sense “heroïcitat, volent fer veure que no passava res”. Va començar a escriure totes les seves vivències i experiències.
M’he adonat que ell liderava la meva espiritualitat. Jo em deixava portar perquè hi estava d’acord, però gairebé mai havia de decidir. En faltar, vaig haver de començar a decidir per mi mateixa moltes coses, fins i tot el que fa referència a la meva Fe.
Malgrat tot hem estat uns afortunats, de com va anar tot i com ho vam poder viure, cosa que m’ha desvetllat un sentiment de gratitud.
Algunes inquietuds que se’m desvetllen
Em sentia una mica malament per pensar que jo tenia la sort de quedar-me amb la millor part: la de continuar vivint i gaudint de la vida i dels meus fills, que em podria “refer”. És això una valoració de la vida????
El seu testimoni de vida compromesa m’esperona a comprometre’m. Sempre deia que quan es jubilés es presentaria per president d’ACO.
Arran de la seva mort, la nostre filla “diu” que ha deixat de creure. No sé com afrontar-ho i em sap molt de greu no ser capaç de fer-ho.
Sento por de morir per tot el tema familiar de l’Andreu i la “càrrega” que deixo als meus altres fills. Tot i que això ha afavorit algunes converses, al respecte, amb ells. Por a deixar “de gaudir de la vida”.
Jo havia planejat un final (amb la meva experiència laboral, els meus coneixements, les meves teories idealitzades, etc.). Un final en què parlaríem, ens diríem adéu, que parlaríem del futur… però va ser tot al revés. L’última setmana ell no va parlar i jo tampoc.
Això encara ara em fa reflexionar de si ho vaig fer bé o malament, em fa reflexionar novament de com la vida escapa als nostres plans, de la importància que té el “respectar “ i què vol dir acompanyar.
La mort: tragèdia o alliberament?
La mort sobtada o inesperada és una tragèdia. Un procés de malaltia que porta a la mort no deixa de tenir una part de tragèdia, però com diu la paraula és un procés i et permet fer un procés per preparar-te per tenir una bona mort i en aquest procés sovint al final la mort pot ser un “alliberament”.
Preparar-nos per a ben morir
Crec que és un tema molt complicat. Com he dit abans jo en el fons pensava “jo em quedo”. És difícil pensar en la pròpia mort. Imaginar que el que ha passat o està passant a un altre, ens pot passar a nosaltres.
Potser és important no ocultar-la. Parlar-ne, normalitzar-la, fer-la present en la vida, pensar-hi… Des del punt de vista pràctic, intentar resoldre els temes que ens preocupen en pensar-hi: tant temes logístics com qüestions pendents amb altres persones…
Però crec que només ens podem preparar per aconseguir una bona mort (una mort amb pau) des de la nostra vivència espiritual més íntima.
Rellegint els escrits del Ramon, he vist que fins dos mesos abans (quan definitivament va empitjorar amb les metàstasis al cervell) no va començar a escriure sobre com preparar-se per aquesta mort que ja era imminent. Abans escrivia més sobre la malaltia. Explicitava que no sabia com ho havia de fer ni “com es feia” això de preparar-se per la mort.
Potser es tracta de deixar fluir la situació sense masses plantejaments racionals, perquè no hi ha gaire a pensar, sinó més aviat a posar-se en mans de Déu.
Déu no ens ha donat un càncer. El càncer ha vingut i el que Déu vol és que visquem aquesta situació d’una determinada manera. Déu pateix la malaltia amb nosaltres al nostre costat. “He de descobrir què espera Déu de mi”, deia en Ramon, que escrivia també que descarregava davant Déu la seva angoixa. “Vaig entreveure –deia– que en endavant podria dir ‘el Senyor és la meva roca i la meva força’ sabent què estic dient”.
I jo em pregunto: podem passar per aquesta experiència quan no sentim la mort a prop? Jo vaig compartir el camí amb el Ramon però crec que encara no estic preparada per a la meva mort.
Paquita Montaner
La taula rodona sobre la mort, organitzada per l’ACO el passat 3 de desembre, amb Paquita Montaner, Jesús Lanao i Víctor Codina. Podeu escoltar-la aquí.
A ERC som independentistes perquè som demòcrates, republicans i d’esquerres. Per a nosaltres ser independentista és un estat transitori, que volem que duri el mínim possible, perquè entenem que assolir un estat propi és l’única manera de poder ajudar amb totes les eines a la nostra ciutadania.
És qüestió de ser útils. Per això, a partir de 2017, el partit ajusta el rumb, se n’adona que un full de ruta no serveix per explorar un camí inhòspit que ningú ha transitat abans. L’objectiu és clar: constituir la República catalana. Però per tal d’assolir-lo és imprescindible ajustar-se als reptes, saber decidir quin pas fer en cada moment i, si convé, tornar enrere per agafar impuls o emprendre un altre trajecte (amb idèntic destí).
A l’entorn dels fets de l’1 d’octubre van emergir dues qüestions que ens van alarmar i calia saber llegir: l’Estat espanyol estava disposat a anar molt més lluny del que ens pensàvem i hi havia una part de la ciutadania a qui no ens havíem sabut dirigir i que ho vivia tot plegat amb consternació i por. Davant d’aquests dos fets, era imprescindible aturar-se, reflexionar i modificar l’estratègia.
De manera que mentre alguns continuen ancorats a les fases 1 i 2 del dol de l’1 d’octubre (negació i ira), altres hem superat el dol i portem anys arromangant-nos per estar al servei de la ciutadania, al costat de la gent. I els resultats són més que evidents. Perquè això no va de ser els més purs o de defensar la teva raó irracionalment, ans al contrari. Va de diversitat, de pacte, de construir consensos, de créixer, d’escoltar l’altre, d’ampliar la base. Aquesta darrera expressió ha estat molt menystinguda, però és evident que cap objectiu polític s’assoleix restant o sent menys.
Per tant, Esquerra Republicana no ha renunciat a res. Simplement ha sabut continuar avançant, perquè quedar-se ancorat al 2017 quan ens ha passat per sobre una pandèmia i una guerra dins de les fronteres europees, i ens amenaça quelcom tan seriós com l’emergència climàtica, és d’un maniqueisme que esparvera.
Però hi ha un altre sector polític del país que també ha quedat atrapat en el temps, en aquest cas al segle passat. Amb receptes antigues per a reptes nous. Receptes que en el seu moment ja resultaven caduques, i que avui demostren com renuncien a llegir els nous temps. Posar com a condició per aprovar uns pressupostos el Hard Rock de Tarragona, el quart cinturó o l’ampliació de l’aeroport del Prat és absolutament incomprensible.
Són els mateixos que han construït el seu projecte polític a base d’especulació. Municipis metropolitans densificats sense oferir a la ciutadania els serveis que els pertoquen i mereixen, mentre trinxen el territori i amenacen els pulmons verds que encara queden. Sigui els Gallecs al Vallès Oriental, el Delta del Llobregat o la plana del Castell de Cerdanyola, per posar només tres exemples.
Per tot plegat i segurament quelcom més, els republicans hem esdevingut la primera o segona força a pràcticament tot el territori del principat. Perquè hem sabut interpretar què necessiten els catalans i catalanes, i hem demostrat que tant des del govern com des de l’oposició estem al seu servei. Es tracta de fer política, en lloc de partidisme. I de fugir de missatges fàcils i simplistes i tractar la ciutadania amb el respecte que es mereix, sense menystenir la seva intel·ligència. Sent honestos quan els reptes són ingents.
Tampoc oblidem una altra amenaça compartida lamentablement amb altres parts del planeta: l’extrema dreta. La simplificació dels debats només els beneficia a ells, i ens hi juguem tots els drets assolits fins ara. Especialment els de les dones. Que es posi en entredit el dret a l’avortament o es negui la violència masclista són dues línies vermelles que traspassen sense escrúpols. Un atac a la línia de flotació dels fonaments democràtics més essencials, i tampoc podem obviar-ho, menystenir-ho o ignorar-ho. Esquerra Republicana, com a partit antifeixista, tampoc oblida aquesta lluita i esdevé un referent per a qualsevol demòcrata del país. Aquí i ara, sempre, al costat de la gent.
Bàrbara Lligada
En diversos ambients cristians quan arriba la setmana de pregària per la unitat dels cristians, apareixen un bon grapat de preguntes sobre el que recentment es proposa i es realitza per tal d’afavorir i potenciar la petició de Jesús, «que tots siguin u» (Jn 17,21). L’ecumenisme reclama i exigeix a tots els cristians, sigui quina sigui la confessió, la sensibilitat suficient per no defallir en el desig d’aprofundir en la pròpia identitat confessional i en la voluntat real de posar tots els mitjans necessaris per seguir caminant vers el veritable reencontre entre tots els cristians. Un d’aquests mitjans, sense cap mena de dubte, és l’oració, aquella per la qual ens retrobem amb Déu el Pare i així també escurcem distàncies entre uns i altres. Aquesta premissa és indubtable, irrenunciable i inqüestionable.
Però no deixem l’ecumenisme reduït a l’àmbit de l’espiritualitat com si es tractés d’una opció personal. El camí per atènyer la unitat ens exigeix que la unitat sigui concretada en àmbits quotidians, tant personals com socials. Les realitats on podem viure la implicació ecumènica són ben diverses i variades. El cert és que avui per avui aquestes concrecions són més aviat situacions pastorals reduïdes, de poc volum, si es vol dir així. La majoria d’elles es troben subjectes a determinacions socials concretes, o relacions personals, o situacions humanes específiques. En tot cas, no per això deixen de ser importants. L’ecumenisme ha anat introduint-se en el món de les relacions personals, i això és un fet. Dit això, m’atreveixo més aviat a descriure, millor encara, a recordar aquells camps de col·laboració genèrics, que des de la comprensió de la nostra confessió, el catolicisme, vàrem identificar com a importants amb el Directori ecumènic del 1993. Em remeto bàsicament a quatre escenaris plens d’oportunitats.
En primer lloc trobem un camp ben obert en l’estudi sobre qüestions socials i ètiques. L’objectiu és guanyar destresa per esdevenir més hàbils en la construcció de la «civilització de l’amor» i, per tant, en una concepció de l’humanisme cristià que afavoreixi el respecte al valor de la vida, la importància del treball i d’altres escenaris que subratllin la necessitat de la pau, la llibertat religiosa i els drets fonamentals de la persona humana, com per exemple, l’eradicació de la pobresa, del racisme, del terrorisme i de tot allò que amenaci la vida humana.
Un segon escenari el trobem en la cura de la creació. Ens cal vetllar en tot moment perquè el desenvolupament tecnològic no deteriori el medi ambient, i tota col·laboració entre cristians de diverses confessions doni suport a l’ideal de que la població, especialment la més desafavorida, tingui un habitatge digne, així com tingui cobertes les necessitats més bàsiques com alimentació, roba, aigua i higiene.
El tercer àmbit és justament el mèdic, és a dir, tot allò que tingui a veure amb un accés normalitzat a una atenció mèdica suficient. Cal dir, que en aquest escenari trobem més dificultats de caire moral en certes situacions límit, especialment aquelles referides al món de la genètica.
Finalment, el darrer espai de col·laboració el trobem en els mitjans de comunicació, els quals avui més que mai hauran de trobar programes específics de recolzament per aprendre a gestionar un bon ús dels mitjans digitals per a les noves generacions. No seria oportú oblidar que en aquest món de la comunicació es pot trobar un bon to ecumènic que permeti generar programes comuns de ràdio o televisió locals, així com altres projectes de debat i formació al voltant del món de la informació.
Ens adonem que aquests quatre àmbits cal emmarcar-los en un escenari més ampli, per un costat el conjunt de la doctrina social de l’Església tal com hem dit inicialment, i per un altre en la urgència actual a descobrir-nos tots els creients en Crist com artesans de pau. La darrera carta encíclica Fratelli tutti del papa Francesc ho articula amb molta claredat, la pau «ens implica a tots» (FT 231), no és pas un accident, un detall o una realitat ocasional, sinó una experiència volguda de manera constant. Tots aquells que ens diem cristians no som sinó cridats a viure en una diferència reconciliada, a partir de la qual puguem reconèixer i dir que som germans.
Daniel Palau Valero
Segur que tots els lectors de “L’Agulla” signaríem aquest lema, que va ser el que encapçalava la VIII trobada del Foro Cristiano de Saragossa, organitzada per un seguit d’entitats creients, que tingué lloc el proppassat 12 de novembre de 2022.
Cada any el tema canvia, però enguany es dedicava a la noviolència, així, escrit junt, com un concepte que no és només l’absència de violència, sinó una lluita activa i sense violència per la justícia, amb una dimensió ètico-espiritual.
Participar en l’encontre va ser una alenada per despertar la consciència, just en aquest moment en què les nostres pantalles, les pàgines informatives s’omplen de notícies de guerres (millor, de la guerra d’Ucraïna, que encara deixa més en l’oblit les desenes de conflictes bèl·lics que esquitxen el planisferi), d’augments obscens en els pressupostos de despesa militar (el d’Espanya aquest 2023 s’incrementa en gairebé un 28 %, sense incloure-hi les partides que sibil·linament apareixen en partides d’altres ministeris), de víctimes de múltiples formes de violència, quan sembla que la nostra societat està condemnada al frontisme, a la radicalitat, als blancs i negres sense possibilitats de matisos, a populismes i extremes dretes que atien la confrontació…
Un centre municipal oferia el seu auditori per a uns centenars de persones. Una decoració sòbria, blanca, elegant donava un toc acollidor a l’escenari. L’acte es va iniciar amb una estona de pregària que va donar pas a les intervencions dels tres ponents: en Pere Ortega (vell conegut de l’antimilitarisme, del pacifisme, de la investigació en aquests temes a casa nostra), en Joan Morera (un jove jesuïta, teòleg i integrant del Grup de Treball en Noviolència Cristiana a Cristianisme i Justícia) i la Koldobi Velasco (professora universitària i activista en les causes de la pau i de la justícia, com l’antimilitarisme, l’antirracisme, el feminisme, la noviolència o l’ecologia).
El conversatori ho era realment. Tot fluïa suaument, amb un to d’estima i respecte entre ells, coordinat pel moderador, en José Ramón Lopez Goni. I malgrat el to, veritats que ens estimulaven a anar més enllà. Educació, estratègies, objecció fiscal, governança mundial, ecologia, seguretat alimentària, igualtat, emancipació, lluita per la pau, la vida en el centre, el feminisme, desobediència civil, provenció dels conflictes (sí, provenció, no és una errata, sinó espais d’acollida i diàleg de conflictes larvats que així no arriben a esclatar violentament), comunicació noviolenta són conceptes, entre molts d’altres, que van anar apareixent en el matí de reflexió. Suggeridor, oi? Doncs aquí podeu trobar tota la sessió gravada…
Ens obre a noves lectures, a anar endins, a fer passes actives, a optar per una comunicació noviolenta, a assumir compromisos, a optar per la pau com a actitud personal… I a posar les arrels en el propi evangeli. En Jesús i en el seu testimoni trobem vies per actuar sempre noviolentament, sense caure en el parany de pensar que qualsevol tensió no ve de Déu: hi ha una violència estructural (amagada) que per transformar-la cal que, des del voler el bé de l’altri, arribem a la tensió i a la lluita. La desobediència, ens assenyalà Joan Morera, és una lluita tensa.
Un acte al cor de la ciutat, a la plaça del Pilar, entre grups de passejants, mentre aixecaven les estructures del mercat de nadal, ens va permetre de fer visible el que havíem reflexionat… Un conte, unes pancartes amb el lema i la cançó “La guerrilla de la concòrdia” de Jorge Drexler van donar forma a un gest que culminava la trobada.
Encara, però, la comensalitat a la que som convidats i convidades com a persones mediterrànies i com a cristianes: un menú en un restaurant amb taules riques en compartir, barrejats els orígens, rostres amb somriures… Circularitat, conversa rica, desigs de continuar creant xarxes… Va ser la cirereta d’un dia entranyable, preciós, de reptes i de voluntats que es volen disposar a actuar.
No voldria, però, acabar la ressenya sense recomanar-vos que mireu els materials del Grup de Treball en Noviolència Cristiana de Cristianisme i Justícia, del que en Joan Morera és membre. Es tracten d’unes unitats didàctiques per a tothom que vulgui treballar el tema de la Justícia i la Pau en qualsevol àmbit de l’educació, formal i no formal. Mira’t el web de “Mou la noviolència”! Segur que hi trobes opcions per aplicar algunes (o totes) de les dotze unitats didàctiques que el componen.
Maria Antònia Bogónez Aguado
Un annex del recinte de l’ampli Santuari del Miracle, que desborda, i de molt, l’església, és la capella de Sant Gabriel, que està al punt més alt de la contrada, des d’on es frueix d’una ampla visió als quatre vents: és tarda, amb el sol ja baix, de llum blanca, augmentada pel reflex de la nevada nocturna. No sóc el primer que hi pujo, altres ho han fet abans, les petjades ho testifiquen, però sense malmetre la neu. Damunt del blanc dos altres colors contrasten, el daurat de la pedra de l’ermita, i el fred blau, clapat amb estrats grisosos preludi de la propera nit. Malgrat el temps inclement l’arcàngel Gabriel continuarà enviant la bona nova del seu missatge, naixerà fet home, el Crist.
Església. Monument. Nevada.
SONY CYBERSHOT
Imatges/geografia/Riner/Miracle… nevada 10081.jpg
Distància focal: 13,9 mm f/2.0 1,53 MB
9.01.2010 16:26 Picasa
L'Agulla 