Costa rebatre la Najat

Em va agradar molt poder escoltar la Najat el Hachmi quan va venir a Viladecans a presentar el seu llibre Sempre han parlat per nosaltres. La sala de la biblioteca era plena de gom a gom per sentir-la. I no va decebre. Va defensar amb valentia i passió la seva posició feminista, crítica amb el “bonisme” de l’esquerra a l’hora de tractar el tema de les dones musulmanes i aclaparadora en la seva valoració negativa de les religions en general i de l’islam en particular. Un discurs potent i llargament aplaudit a la sala.

Reconec que admiro molt la Najat, que m’agrada com escriu i la llibertat amb què ho fa. No es pot dir pas que intenti complaure ningú. A mi, hi estigui o no d’acord, sempre em fa pensar.

Aquesta vegada, però, més aviat em vaig sentir confusa i incòmoda, amb ganes de respondre, però sense saber com fer-ho, perquè jo no hi havia pensat prou. D’entre les moltes coses que va dir a la biblioteca i que la Najat ha expressat també en el llibre i en múltiples articles en destacaria tres:

1. De tant voler mostrar la nostra tolerància amb la diversitat, acabem assenyalant l’altre com a estranger una vegada i una altra. Té raó la Najat quan diu que els partits polítics de casa nostra “llueixen” diversitat procurant que els seus membres la facin visible per exemple en la seva manera de vestir. I així contribueixen a estigmatitzar més que no pas a integrar. M’hi reconec. Quan he d’expressar en una imatge que hi ha persones de diverses religions o cultures que actuen juntes, sovint acabo recorrent a un senyal que tothom pugui reconèixer i que faci veure la diversitat, encara que molt probablement les protagonistes vesteixin de manera semblant o tinguin uns trets físics poc identificables. Touchée.

2. La tolerància de la societat occidental amb el mocador expressa una certa condescendència racista amb el masclisme. I la Najat lloa l’actitud ferma de les seves professores que mai no van permetre cap diferència a classe entre les seves alumnes, vinguessin d’on vinguessin. A banda, és clar, de subratllar que el mocador, que era un costum que s’aplicava a les dones casades, s’ha convertit en una imposició d’un pretès islam ortodox fins i tot a les nenes i s’està convertint en un signe d’identitat. Potser sí. M’adono que no hi he pensat prou. Però em pregunto qui estableix quina és la “normalitat” aplicable a tots els alumnes. ¿Per què un mocador s’ha de prohibir i en canvi portar unes sabates de marca caríssimes o uns texans falsament vells i passats per processos contaminants no s’han de qüestionar? A banda que les prohibicions penso que reforcen l’argument identitari. En qualsevol cas, l’excessiva sexualització de la vida, que es reflecteix en la forma de vestir i d’arreglar-se de petits i grans, el consumisme “pijo” són qüestions a treballar dins i fora de l’escola i no només pel que fa al mocador.

Potser soc molt paternalista, però també crec que un cop les famílies immigrades s’han instal·lat aquí, s’han de respectar els ritmes del procés que segueixen i que en qualsevol cas alguns canvis els han de decidir els interessats quan se’n poden fer càrrec. ¿Que això és massa relativista? Potser sí. Que hi ha canvis que els nouvinguts han d’acceptar des del primer moment, també. No és senzill. No és el mateix la forma de vestir que un matrimoni forçat.

3. Les religions, especialment l’islam, són masclistes per si mateixes i són una forma de mantenir el poder patriarcal. Ho comentava amb un amic monjo, i em deia que si el masclisme provingués de la religió, rai: se suprimeix la religió i s’acaba el masclisme. El tema és que deu sorgir d’altres profunditats molt més difícils d’eradicar.

Jo estic d’acord que les institucions religioses són masclistes, però la veritat és que penso que les religions a banda d’aquesta i d’altres distorsions transmeten també coses valuoses. ¿Que des d’Occident no gosem criticar l’Islam i que això és un postureig? Potser sí. Jo no goso criticar-lo justament perquè no el conec i també perquè sé que el cristianisme pot ser acusat amb molta raó de masclista, però l’Evangeli de Jesús, que sí que conec una mica més, no ho és en absolut. Visc amb un cert dolor el descrèdit del fet religiós en general, per merescut que pugui ser.

A banda de tot això, agraeixo que la Najat ens continuï qüestionant i fent pensar.

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s