Posicionament davant l’extrema dreta

Pel que fa a la presència i cert creixement de l’extrema dreta, s’ha reobert el debat sobre si se’ls ha de rebatre o si se’ls ha de silenciar i no parlar-ne… Crec que no s’ha d’entrar en el seu joc, ni parlar explícitament d’ells. Dins de les incerteses, de la poca expertesa en el tema i la complexitat de la qüestió, tendeixo a pensar que el convenient és:

  1. Recollir les mentides o mitges veritats que diuen.
  2. No fer cap referència a noms de persones, de partits, ni entitats o grups, que crec que els fa propaganda. L’extrema dreta no es redueix a un o diversos partits, agafa tot un pensament que fins i tot s’infiltra en les nostres consciències i conductes o desperta i exacerba elements primaris que tots tenim, o així ho intenta.
  3. Oferir les veritats, contrarestant les mentides, amb dades, pensament crític, profunditat…
  4. Difondre aquests documents (no massa llargs) que es poden anar escrivint (repeteixo sense noms, ni dient que són mentides de l’extrema dreta).
  5. Es podrien fer decàlegs, breus articles en algunes revistes, auques, còmics, potser algun vídeo…
  6. Si algú de l’extrema dreta (persones o grups, partits…) respon, no respondre, no entrar en el seu camp. Si es senten referits, cauen en la seva “pròpia galleda”. Nosaltres hem de seguir el nostre pla, sense deixar-nos portar pel que diguin o deixin de dir a cada moment.

Així podem anar cooperant en la sensibilització i conscienciar, en especial , en camps (si hi podem arribar) on el discurs d’extrema dreta s’està estenent.

I com a exemple d’un article per contrarestar mentides aporto el següent:

Islamització de Catalunya?

L’islam és un perill, diuen algunes veus, i afirmen que hi ha una “islamització de Catalunya” quan volen incidir en el fet que es tracta de l’autonomia amb un percentatge més elevat de musulmans, uns 560.000 (7,5% de la població), dels quals un 40% tenen nacionalitat espanyola. “El fonamentalisme islàmic a Catalunya campa lliurement gràcies al separatisme”, diuen, sense fer distincions entre la religió islàmica i la derivació adulterada i manipulada d’una espiritualitat de pau, com és l’Islam, en uns comportaments criminals. Res a veure. Els primers que pateixen el terrorisme pseudo-islàmic són els musulmans. Veure la multiculturalitat, la diversitat religiosa i espiritual com un mal, i no com una riquesa, porta a visions i actituds de caire discriminatori i menyspreador vers a persones, famílies i grups, que poden tenir la seva incidència popular (pel seu simplisme i “primitivisme”). L’Islam és una religió, arrelada a moltes cultures (i a la nostra) que aporta a la societat, com totes les religions i espiritualitats, actituds profundament convivencials, i a la vegada una motivació per construir unes estructures socials més justes, en favor dels més desafavorits. L’Islam treballa per la pau, la tolerància, la solidaritat, el respecte a l’altre i a la pròpia persona.

A Catalunya i arreu podem trobar nombrosos exemples de solidaritat entre veïns propiciada per les comunitats musulmanes: entrega d’aliments, acolliment i oratoris oberts a tot tipus de visita, reparacions gratuïtes a les cases de famílies amb necessitat, aguant pacient i serè davant de possibles critiques i amenaces que s’han trobat en alguns veïnats que refusen els oratoris al seu carrer, etc.

Sobretot gràcies a la important presència de l’islam a Catalunya, i gràcies al fet religiós i espiritual divers universal present al nostre país, que ens és una ajuda a molts per redescobrir el valor de les dimensions més profundes de les persones i dels pobles i els valors comunitaris, sovint marginats per l’individualisme liberal. El fet religiós ha entrat de nou en el debat social i pot ajudar a desenvolupar la llibertat religiosa i de consciència i a normalitzar i visibilitzar en l’espai públic les diverses religions, espiritualitats i conviccions, incloses les humanistes laiques, agnòstiques i atees, dins d’un marc laic que les respecta totes. El diàleg interreligiós i interconviccional és un dels fruits d’aquestes presències plurals i que ens és molt necessari desenvolupar encara més en els barris, pobles i ciutats del país.

Quim Cervera

Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor

Rellegint els números anteriors de L’Agulla, m’aturo en l’article “Bisbes, política i família” del número 118 del gener passat que fa referència a la unitat d’Espanya, pregàries per salvar-la, enfrontament, anticatalanisme, promoció de la no entesa, Església conservadora i arrenglerada amb les dretes, formació del passat… I és per això que vull parlar de la realitat d’Església que he conegut aquest mes de febrer a Bangladesh, en un voluntariat a la missió marista de Giasnogor, zona de plantacions de te, les quals, sota una imatge bucòlica amaguen la problemàtica d’un nou tipus d’esclavatge.

El text de 2014, “Agenda of the Tea Workers and Little-known Ethnic Communities of Bangladesh” de l’ONG nacional SEHD (The Society for Environment and Human Development) planteja de forma clara i sintètica alguns dels grans problemes de les (persones) treballadores de les plantacions de té, així com de les “poc conegudes” comunitats ètniques d’aquest país. Entre elles… escassos recursos econòmics, fruit d’un treball per a empreses privades amb sous insuficients, habitatge cedit per la propietat en usdefruit, treball infantil, drets laborals bàsics poc desenvolupats com contractació fixa, baixa per maternitat o malaltia, disposició de material de seguretat en usar pesticides…; problemes de salut generalitzats en les dones i infants, fruit de la malnutrició per insuficient quantitat i varietat, preeminència de diarrees i altres malalties fàcilment evitables, sistemes de drenatge insuficients, inexistència de latrines ni formació i costum en el seu ús, de centres d’atenció primària i ambulàncies per urgències…; l’escassetat d’escoles de primària estatals –només sis per a 156 grans plantacions– i pitjor en el cas de les secundàries…; aïllament de la resta de la societat per desconeixement, manca de suport real per part de l’executiu i dels partits polítics així com impossibilitat d’accedir al sufragi passiu i formar part de la vida social i política del país…; tot i el que diu la Constitució de 1972 i els diversos tractats internacionals signats i ratificats com la Convenció de Poblacions Indígenes i Tribals de 1957 o la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de 2007. La segona part del document proposa accions per a la millora de les condicions de vida de totes aquestes persones. Una d’elles: la creació de, com a mínim, una escola de primària a cada plantació de te i l’increment de les de secundària en les diverses valls. I justament és a això el que intenta donar solució la missió de Giasnogor, la promoció de la dignitat de persona des de l’àmbit de l’educació.

I allà he pogut recordar el que és la diversitat humana pel que fa a nacionalitats, ètnies, religions, cultures, llengües i formes de pensar. I com es pot viure des de la imposició del més fort o des de la gràcia de la comunió, quan l’acollida i l’acceptació de l’altre són el primer en rebre a qui s’hi apropa. Comunió marista, eclesial, catòlica, cristiana, hindú i islàmica, comunió humana, tot i les dificultats evidents. Així és com les (persones) missioneres cristianes, també els professors seglars Osibj i Umar i entre d’altres, des de les seves confessions ens han obert casa seva, i així és com ens vàrem apropar, la Carme i jo, des de la nostra especificitat catalana.

No és difícil adonar-se del procés que en les últimes dècades que està portant l’Església catalana, espanyola i europea a desenvolupar socialment un paper cada cop més minoritari, així com els esforços de part de la jerarquia i de determinats sectors per mantenir la presència pública, els privilegis i el poder d’antuvi. La diòcesis de Syhlet i la missió marista, pel contrari, també són petites i minoritàries en un país de tradició islàmica, i això les fa més conscients de la senzillesa del Missatge i millor exemple dels valors de l’evangeli.

I és per això que dono gràcies no només a Déu Pare, al qual com a fills i filles anomenen Abba (cfr. Rm 8,15), sinó també en aquest cas a Al·là i als déus hindús Brahma, Vishnu i Shiva, entre d’altres.

Sergi Bernabeu

Es pot trobar mes informació en el bloc en-línia Tunajifunza, a l’entrada de 7 de febrer de 2020 i següents. Recomano la seva lectura per donar sentit al que segueix.

Costa rebatre la Najat

Em va agradar molt poder escoltar la Najat el Hachmi quan va venir a Viladecans a presentar el seu llibre Sempre han parlat per nosaltres. La sala de la biblioteca era plena de gom a gom per sentir-la. I no va decebre. Va defensar amb valentia i passió la seva posició feminista, crítica amb el “bonisme” de l’esquerra a l’hora de tractar el tema de les dones musulmanes i aclaparadora en la seva valoració negativa de les religions en general i de l’islam en particular. Un discurs potent i llargament aplaudit a la sala.

Reconec que admiro molt la Najat, que m’agrada com escriu i la llibertat amb què ho fa. No es pot dir pas que intenti complaure ningú. A mi, hi estigui o no d’acord, sempre em fa pensar.

Aquesta vegada, però, més aviat em vaig sentir confusa i incòmoda, amb ganes de respondre, però sense saber com fer-ho, perquè jo no hi havia pensat prou. D’entre les moltes coses que va dir a la biblioteca i que la Najat ha expressat també en el llibre i en múltiples articles en destacaria tres:

1. De tant voler mostrar la nostra tolerància amb la diversitat, acabem assenyalant l’altre com a estranger una vegada i una altra. Té raó la Najat quan diu que els partits polítics de casa nostra “llueixen” diversitat procurant que els seus membres la facin visible per exemple en la seva manera de vestir. I així contribueixen a estigmatitzar més que no pas a integrar. M’hi reconec. Quan he d’expressar en una imatge que hi ha persones de diverses religions o cultures que actuen juntes, sovint acabo recorrent a un senyal que tothom pugui reconèixer i que faci veure la diversitat, encara que molt probablement les protagonistes vesteixin de manera semblant o tinguin uns trets físics poc identificables. Touchée.

2. La tolerància de la societat occidental amb el mocador expressa una certa condescendència racista amb el masclisme. I la Najat lloa l’actitud ferma de les seves professores que mai no van permetre cap diferència a classe entre les seves alumnes, vinguessin d’on vinguessin. A banda, és clar, de subratllar que el mocador, que era un costum que s’aplicava a les dones casades, s’ha convertit en una imposició d’un pretès islam ortodox fins i tot a les nenes i s’està convertint en un signe d’identitat. Potser sí. M’adono que no hi he pensat prou. Però em pregunto qui estableix quina és la “normalitat” aplicable a tots els alumnes. ¿Per què un mocador s’ha de prohibir i en canvi portar unes sabates de marca caríssimes o uns texans falsament vells i passats per processos contaminants no s’han de qüestionar? A banda que les prohibicions penso que reforcen l’argument identitari. En qualsevol cas, l’excessiva sexualització de la vida, que es reflecteix en la forma de vestir i d’arreglar-se de petits i grans, el consumisme “pijo” són qüestions a treballar dins i fora de l’escola i no només pel que fa al mocador.

Potser soc molt paternalista, però també crec que un cop les famílies immigrades s’han instal·lat aquí, s’han de respectar els ritmes del procés que segueixen i que en qualsevol cas alguns canvis els han de decidir els interessats quan se’n poden fer càrrec. ¿Que això és massa relativista? Potser sí. Que hi ha canvis que els nouvinguts han d’acceptar des del primer moment, també. No és senzill. No és el mateix la forma de vestir que un matrimoni forçat.

3. Les religions, especialment l’islam, són masclistes per si mateixes i són una forma de mantenir el poder patriarcal. Ho comentava amb un amic monjo, i em deia que si el masclisme provingués de la religió, rai: se suprimeix la religió i s’acaba el masclisme. El tema és que deu sorgir d’altres profunditats molt més difícils d’eradicar.

Jo estic d’acord que les institucions religioses són masclistes, però la veritat és que penso que les religions a banda d’aquesta i d’altres distorsions transmeten també coses valuoses. ¿Que des d’Occident no gosem criticar l’Islam i que això és un postureig? Potser sí. Jo no goso criticar-lo justament perquè no el conec i també perquè sé que el cristianisme pot ser acusat amb molta raó de masclista, però l’Evangeli de Jesús, que sí que conec una mica més, no ho és en absolut. Visc amb un cert dolor el descrèdit del fet religiós en general, per merescut que pugui ser.

A banda de tot això, agraeixo que la Najat ens continuï qüestionant i fent pensar.

Mercè Solé

Teixint xarxes

En ple segle XXI sovint vivim tan immersos en la immediatesa del present i el desig del futur que oblidem allò que hem estat. Els catalans tenim un passat musulmà, al sud de Catalunya ho sabem bé i de fet encara mantenim vocabulari, toponímia i arquitectura d’aquells temps. Començo parlant de la memòria perquè ens permet adonar-nos que la religió musulmana no acaba d’aparèixer al nostre país però precisament el fet que la tractem com una desconeguda, des de la distància i a vegades el rebuig, té encara més connotació si recordem el passat en comú.Actualment, Catalunya és un país amb una rica diversitat religiosa, en gran part gràcies a l’arribada de persones procedents d’altres països durant els darrers vint anys. Fruit dels processos migratoris de persones sobretot del Magreb, l’Àfrica Subsahariana i l’Àsia, entre d’altres, l’Islam ha adquirit més presència al territori català. Tot i que aquest fet és clarament enriquidor, existeix desconeixement i fins i tot prejudicis i pors per part d’alguns sectors de la societat, cap a les persones de religió musulmana. Malauradament, fins i tot hi ha hagut actituds d’islamofòbia i xenofòbia clara amb la inauguració de centres de culte islàmic o la presència de noies estudiants amb hijab en escoles públiques. Aquesta circumstància dificulta molt la inclusió d’aquestes persones i el seu dret a viure la seva religió amb llibertat.

Atesa la severitat d’aquests fets, l’entitat Justícia i Pau, des de la seva posició d’entitat cristiana en defensa dels drets de les persones, va valorar iniciar una tasca lenta però fructífera d’apropament i establiment de relacions amb les persones de religió musulmana. Precisament va ésser el grup de Justícia i Pau al Maresme qui fa més d’una dècada va iniciar la relació amb les comunitats musulmanes de la comarca.

Avui en dia Teixint Xarxes és una campanya activa de Justícia i Pau, que pretén apropar la realitat de les persones i col·lectius procedents de països de religió majoritàriament musulmana a la resta de la societat catalana. Amb aquesta campanya pretenem afavorir la integració social, la igualtat d’oportunitats i l’exercici dels drets d’aquestes persones i col·lectius. Alhora també creiem que és rellevant promoure el sentit de pertinença d’aquestes persones i la seva identificació amb la societat d’acollida. Per tant, volem facilitar la convivència i la pau social tot contribuint a evitar accions i actituds d’exclusió, xenofòbia i islamofòbia.

Una de les accions principals de la campanya són les visites a comunitats musulmanes, en les quals ens interessem per la seva tasca i relació amb la xarxa d’entitats del barri o població, compartim posicionaments sobre temàtiques que ens afecten a tots i ens comuniquem possibles problemàtiques, etc. Enguany ja hem realitzat una desena d’aquestes visites i en el total de la campanya ens hem apropat a comunitats de diverses poblacions: Barcelona, Tarragona, Vilafranca del Penedès, Manresa, Badalona, Mataró, Sabadell, L’Hospitalet de Llobregat… i un llarg etcètera. Atès que aquest és el tercer any de la campanya, ja hem establert una relació més sòlida amb determinades comunitats, fet que ens ha permès fer xarxa en moments de necessitat i ajudar a trobar una solució, com per exemple va ocórrer amb un episodi de rebuig veïnal enfront l’obertura d’un centre de culte islàmic. El nostre granet de sorra el posem també organitzant actes públics i tertúlies als mitjans de comunicació, que permetin donar la veu a aquestes persones.

Amb la campanya Teixint Xarxes aportem el nostre granet de sorra, afavorint aquest coneixement de la realitat de les persones musulmanes i els seus col·lectius i ajudant a la interconnexió entre entitats. La tasca, però, no té sentit si no és compartida amb la resta de persones, col·lectius i institucions del país: és un compromís de totes.

Anna Sangrà

Viatge a Bòsnia (i 2)

En el darrer número de L’Agulla us explicava que aquest estiu, amb la família, vam ser a Bòsnia. Era la quarta vegada que hi anàvem. El nostre primer viatge al país dels Balcans va ser l’estiu de 2009. I en aquests 8 anys hem vist canvis. Alguns canvis són a millor: construcció (lenta, això sí) de noves infraestructures, o reparació (física) dels danys de la guerra. I també hem vist altres canvis que preocupen. Cal dir que, malgrat les millores, no sembla clar que el país hagi resolt de forma sòlida les ferides de la guerra.

El que us volia explicar i que ens va cridar molt l’atenció és la «invasió» que està patint el país per part de ciutadans i de fons d’inversió de països àrabs: Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait… Aquesta «invasió» és molt evident, i es fa visible de moltes maneres. D’una banda, a diversos llocs de Bòsnia han aparegut el que s’anomenen resorts, és a dir, una mena d’urbanitzacions de luxe, construïdes des de zero en llocs que fins fa quatre dies eren camps. Són inversions fetes amb petrodòlars i els seus clients són bàsicament ciutadans de països d’Aràbia. Els nostres amics bosnians ens explicaven que alguns dels petits propietaris rurals que van vendre els seus terrenys per fer-hi resorts van obtenir-ne un valor 30 vegades superior al seu cost real… ¿això serà pa per avui i gana per demà?

Vam visitar un d’aquests resorts. L’accés és restringit. Vam dir al guàrdia de seguretat de l’entrada que estàvem interessats en adquirir una casa; vam passejar-hi i vam anar a fer l’aperitiu al bar del complex. Cap problema. Això sí, se’ns va indicar que calia que les dones del nostre grup anessin vestides «adequadament». I el cas és que moltes de les dones que hi vam veure anaven «adequadament» tapades fins a les celles…

A més d’aquests resorts, s’estan construint hotels i centres d’esbarjo. També vam visitar, prop de Sarajevo, un complex lúdic de muntanya, amb una atracció que són uns trineus que baixen per una mena de gran tobogan. Val a dir que va ser molt divertit gaudir d’aquella atracció. Aquest centre també era una inversió àrab. I els principals clients eren ciutadans d’aquells països. A més a més, els kuwaitís, els saudites i els qatarís estan adquirint cases en els pobles que es fan arreglar per poder-hi estiuejar. I encara us podria parlar de les grans mesquites que s’han construït amb diners àrabs o de l’autopista que s’està construint amb finançament de Turquia.

Tots aquests canvis són molt evidents, però el que més crida l’atenció és veure les dones d’aquests països vestides amb nijab, al costat d’altres dones musulmanes, les dones bosnianes, que vesteixen com a qualsevol país europeu. El contrast és brutal, i és impossible no fixar-s’hi.

No sembla dolent que entrin diners a un país que té una economia molt precària (la taxa d’atur supera el 40%!). Però preocupa que aquests diners puguin portar de rebot la imposició o l’assimilació de nous costums. Costums que ens fan retrocedir en el temps. Ja us explicava en el darrer número de L’Agulla que els nostres amics bosnians ens ensenyen que es pot ser musulmà respectant i compartint els valors d’una societat moderna i democràtica. I que alguns trets «negatius» que atribuïm a l’Islam no tenen res a veure amb aquesta religió.

Per això preocupa veure com es fa present a Bòsnia aquesta forma de viure l’Islam: un retrocés que va acompanyat d’una pluja de petrodòlars. I em sap greu veure com Europa, una vegada més, mira cap una altra banda. Em demano per què les institucions europees no ajuden d’una forma més decidida Bòsnia i la comunitat bosniana-musulmana. És clar que si Europa gira l’esquena als refugiats, que pateixen la guerra avui, ja deu ser una utopia que ajudi als que la van patir fa 25 anys…

Albert Dresaire Gaudí