Religió a l’escola?

Ens agradi o no el tema religiós continua present a les aules i és motiu de controvèrsies. Darrerament s’ha parlat de la presència de la religió islàmica després que el departament d’Educació ha recordat la normativa que la recolza, i s’ha tornat a opinar sobre la presència de les religions a les escoles amb la discussió de la nova llei, la LOMLOE.

Segons la Constitució el nostre país és aconfessional però amb una relació especial amb l’Església Catòlica. Això es tradueix en una presència constant de l’esmentada església a les aules de totes les escoles i instituts. En virtut dels acords de l’estat espanyol amb l’estat del Vaticà, les famílies tenen dret a demanar classes de religió catòlica per als seus infants i tots els centres escolars l’obligació d’atendre la petició. La normativa també reconeix, com dèiem, el dret a demanar classes de les religions jueva, musulmana i evangèlica.

Hi ha força persones, ensenyants o no, que pensem que l’escola hauria de ser laica: que l’ensenyament de les creences religioses, opcions personals, no pertany al currículum escolar. Les persones que creuen en quelcom religiós tenen al seu abast les parròquies catòliques, els oratoris musulmans (i alguna mesquita), les sinagogues jueves, els centres de culte evangèlics (com el culto de moltes famílies gitanes) i d’altres confessions.

És cert que les religions, en el nostre entorn històric i cultural, tenen una presència remarcable. Però haurien de tractar-se com un aspecte més de la història. Sense un mínim coneixement del que ha passat al llarg dels segles amb les diferents creences religioses no s’entenen del tot obres importants de la pintura, l’escultura i l’arquitectura que podem contemplar sense anar gaire lluny de casa. És evident quina ha estat la història dels darrers dos mil anys a casa nostra. Passejant per qualsevol indret en trobem senyals; les creus de terme que delimitaven el terreny de cada municipi, ermites, capelles, imatges… i a nivell oral llegendes i contes que giren al voltant de fets religiosos. La religió catòlica, a més, ha dominat la ideologia del nostre país durant segles i la jerarquia ha exercit el poder espiritual i temporal alhora.

Una cosa no treu l’altra. Coneixement històric sí, pràctica religiosa, moral, doctrina de qualsevol religió al seu espai concret. No és de rebut que l’adoctrinament de la jerarquia catòlica, dels imams musulmans o dels pastors evangèlics arribi als centres escolars on s’estan formant i aprenent totes les criatures del país, no només les creients.Ara bé, hi ha infants i adolescents creients o interessats pel fet religiós i ho porten a la seva motxilla quan entren a l’escola. Vegem-ne alguns exemples que he viscut

*Un adolescent acabat d’arribar d’un país centramericà portava sempre la Bíblia amb ell. Des que estava a Catalunya anava al local de culte d’una església evangèlica on podia expressar amb la música el que sentia (a classe només amb el pupitre ens enganxava a tots amb el seu ritme) i es sentia acollit; va poder fer una elaboració del dol i una adaptació al nou país força bones gràcies a la comunitat religiosa que l’acollia. Tenia una confiança un xic naïf en la seva Bíblia; allí hi havia totes les respostes i intentava convèncer-nos que l’havíem de llegir (a mi el primer). A una xerrada sobre drogodependències un ex-consumidor de substàncies va explicar les dificultats que havia trobat i com li va costar deshabituar-se del consum. El nostre alumne, en acabar, va anar a oferir-li el consol i les alternatives de la seva Bíblia.

*Demà, divendres, hauria de sortir abans, haig d’anar a la mesquita, és una festa important (encara que fos un oratori, ell en deia mesquita).

*Sortida a la muntanya, un dia calorós… en Nabil està molt suat, li oferim aigua perquè veiem que no en porta. La refusa amb amabilitat… entenc el que passa i intento explicar-li que pot beure aigua, que a la seva edat no ha de ser tan rigorós amb el dejuni del Ramadà… però no es deixa convèncer i camina tota l’excursió sense beure’n una gota.

*El dia 2 de novembre uns quants alumnes falten a classe… és el dia dels difunts i han de recordar els morts de la seva família, la cultura gitana els té molt presents.

*Se celebren tots els aniversaris de les criatures d’infantil, però n’hi ha un parell que no ho volen fer; tampoc no van assistir el dia de carnaval quan tota l’escola es va disfressar.

Moltes escoles de primària fan el pessebre o celebren el Nadal… Les primeres comunions tenen un cert ressò a l’àmbit escolar. Els nens i les nenes en parlen, ho expliquen i a vegades algun altre company o companya demanarà a casa seva poder fer la comunió, sobre tot la festa que hi va implícita, els regals, els vestits… Ha estat una manera de començar a fer-se gran, un ritu d’iniciació cristianitzat. No és el mateix però recorda les festes dels quinze anys de moltes adolescents centre-americanes i sud-americanes. He estat testimoni de festes de primera comunió sense haver passat per cap església. També he vist famílies demanar un crèdit per poder celebrar com calia la festa de la seva filla. Yo no pude hacerla en el pueblo; no teníamos dinero, mi hija la hará aunque yo no me acercaré a la iglesia.

No podem negar la presència de les religions als centres escolars. Ho hem de tenir en compte i contemplar-ho dins el projecte educatiu integral que duem a terme. Ser una escola laica no vol dir ser atea, ni molt menys fer propaganda en contra de les religions. Una escola laica és aquella que respecta totes les opcions religioses i no religioses o atees com un dret més que tenen les persones, dret contemplat a la declaració dels drets humans i regulat per la mateixa declaració que en posa els límits.

Quan les criatures (i els adolescents) expliquen alguna cosa al voltant del fet religiós o expressen els seus dubtes o convenciments ho hem de tractar com un tema més per ajudar i fomentar l’esperit crític de l’alumnat. Podem reflexionar conjuntament: Per a què serveixen els ritus religiosos, les pràctiques que imposen el pertànyer a una o altra confessió religiosa? Es compleixen sense cap relació o compromís amb el que faig cada dia? Hi ha persones públiques que van a la missa catòlica i després cometen una pila d’injustícies; com es contempla?

Podem comentar que els cristians utilitzen el pa i el vi, i l’oli, a les seves celebracions més importants perquè és una religió que es va originar al Mediterrani, on aquests productes són els més habituals. Voler imposar-los a altres països i cultures com les asiàtiques, per exemple, no deixa de ser un contrasentit. A moltes zones l’aliment bàsic és el blat de moro o l’arròs.

Podem pensar per què pràctiques higièniques i saludables (no menjar porc, menjar carn prèviament dessagnada, dejunar uns quants dies, circumcidar els infants…) s’han convertit en obligacions durant segles fins avui quan ja no són tan importants per a la salut de les persones.

I recordar que pràctiques ancestrals de domini patriarcal, com seria l’ablació, han estat beneïdes i reconegudes des de les religions. La qual cosa no les legitima.

El fet religiós doncs, ha de ser present als centres escolars? Ho vulguem o no, hi és, encara que cap família demani classes de creences religioses. Tot allò que forma part de la vida d’infants i adolescents està present a les aules i als passadissos d’escoles i instituts. No podem menystenir-ho. Hi serà present a les activitats acadèmiques dins i fora de les aules, però sobretot hi serà present en els pensaments, les emocions i les creences del nostre alumnat. Tot allò que els afecta ens ha d’importar als educadors. Podem dir que cada vegada la presència dels aspectes religiosos va minvant… però no desapareix del tot i a voltes és compensat per creences esotèriques o per sectes pseudo-religioses o d’altra mena; un argument més per pensar-hi i per proporcionar elements crítics i valoratius amb l’objectiu que cada un o cada una del nostre alumnat sigui capaç de prendre decisions en aquest camp amb coneixement de causa, amb criteri propi, que no es deixi arrossegar…

Joan M. Girona


(Aquest article és l’actualització d’aspectes apuntats a: Girona, J.M (2015) Vaig començar a anar a escola als sis anys, Ed. Rosa Sensat. Barcelona).

Costa rebatre la Najat

Em va agradar molt poder escoltar la Najat el Hachmi quan va venir a Viladecans a presentar el seu llibre Sempre han parlat per nosaltres. La sala de la biblioteca era plena de gom a gom per sentir-la. I no va decebre. Va defensar amb valentia i passió la seva posició feminista, crítica amb el “bonisme” de l’esquerra a l’hora de tractar el tema de les dones musulmanes i aclaparadora en la seva valoració negativa de les religions en general i de l’islam en particular. Un discurs potent i llargament aplaudit a la sala.

Reconec que admiro molt la Najat, que m’agrada com escriu i la llibertat amb què ho fa. No es pot dir pas que intenti complaure ningú. A mi, hi estigui o no d’acord, sempre em fa pensar.

Aquesta vegada, però, més aviat em vaig sentir confusa i incòmoda, amb ganes de respondre, però sense saber com fer-ho, perquè jo no hi havia pensat prou. D’entre les moltes coses que va dir a la biblioteca i que la Najat ha expressat també en el llibre i en múltiples articles en destacaria tres:

1. De tant voler mostrar la nostra tolerància amb la diversitat, acabem assenyalant l’altre com a estranger una vegada i una altra. Té raó la Najat quan diu que els partits polítics de casa nostra “llueixen” diversitat procurant que els seus membres la facin visible per exemple en la seva manera de vestir. I així contribueixen a estigmatitzar més que no pas a integrar. M’hi reconec. Quan he d’expressar en una imatge que hi ha persones de diverses religions o cultures que actuen juntes, sovint acabo recorrent a un senyal que tothom pugui reconèixer i que faci veure la diversitat, encara que molt probablement les protagonistes vesteixin de manera semblant o tinguin uns trets físics poc identificables. Touchée.

2. La tolerància de la societat occidental amb el mocador expressa una certa condescendència racista amb el masclisme. I la Najat lloa l’actitud ferma de les seves professores que mai no van permetre cap diferència a classe entre les seves alumnes, vinguessin d’on vinguessin. A banda, és clar, de subratllar que el mocador, que era un costum que s’aplicava a les dones casades, s’ha convertit en una imposició d’un pretès islam ortodox fins i tot a les nenes i s’està convertint en un signe d’identitat. Potser sí. M’adono que no hi he pensat prou. Però em pregunto qui estableix quina és la “normalitat” aplicable a tots els alumnes. ¿Per què un mocador s’ha de prohibir i en canvi portar unes sabates de marca caríssimes o uns texans falsament vells i passats per processos contaminants no s’han de qüestionar? A banda que les prohibicions penso que reforcen l’argument identitari. En qualsevol cas, l’excessiva sexualització de la vida, que es reflecteix en la forma de vestir i d’arreglar-se de petits i grans, el consumisme “pijo” són qüestions a treballar dins i fora de l’escola i no només pel que fa al mocador.

Potser soc molt paternalista, però també crec que un cop les famílies immigrades s’han instal·lat aquí, s’han de respectar els ritmes del procés que segueixen i que en qualsevol cas alguns canvis els han de decidir els interessats quan se’n poden fer càrrec. ¿Que això és massa relativista? Potser sí. Que hi ha canvis que els nouvinguts han d’acceptar des del primer moment, també. No és senzill. No és el mateix la forma de vestir que un matrimoni forçat.

3. Les religions, especialment l’islam, són masclistes per si mateixes i són una forma de mantenir el poder patriarcal. Ho comentava amb un amic monjo, i em deia que si el masclisme provingués de la religió, rai: se suprimeix la religió i s’acaba el masclisme. El tema és que deu sorgir d’altres profunditats molt més difícils d’eradicar.

Jo estic d’acord que les institucions religioses són masclistes, però la veritat és que penso que les religions a banda d’aquesta i d’altres distorsions transmeten també coses valuoses. ¿Que des d’Occident no gosem criticar l’Islam i que això és un postureig? Potser sí. Jo no goso criticar-lo justament perquè no el conec i també perquè sé que el cristianisme pot ser acusat amb molta raó de masclista, però l’Evangeli de Jesús, que sí que conec una mica més, no ho és en absolut. Visc amb un cert dolor el descrèdit del fet religiós en general, per merescut que pugui ser.

A banda de tot això, agraeixo que la Najat ens continuï qüestionant i fent pensar.

Mercè Solé

Espiritualitat i religions a la xarxa

En el web de la Generalitat trobem el portal Cinema espiritual i de les religions on hi ha el fons filmogràfic de les religions i la informació de les diverses edicions de la mostra de cinema espiritual de Catalunya.

99-a-airejar-portal-religions-imatgeEl fons filmogràfic dóna accés a una base de dades d’accés lliure que recull la producció cinematogràfica mundial referent a les diverses confessions religioses: budisme, cristianisme, fe bahà’í, hinduisme, islam, jainisme, judaisme i sikhisme. La selecció ha estat elaborada pel professor Joan-Andreu Rocha Scarpetta, doctor en ciències de la comunicació (Barcelona) i en història de les religions (Roma).

En relació a la mostra de cinema espiritual de Catalunya conté informació de les diverses edicions d’aquest certamen des que és organitzat per la Direcció general d’Afers Religiosos. La mostra, que enguany arriba a la seva 13a edició, aprofundeix en la presència de l’espiritualitat en la cultura audiovisual, vol fer visibles les diferents manifestacions religioses i espirituals i així contribuir a afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

Aquest nou recurs és molt interessant i de segur que ens ajudarà a organitzar esdeveniments relacionats amb les temàtiques que abasta.

Quiteria Guirao

Religions. Xiptv

Religions

Aquest és el nom d’un bon programa de xip/TV, xarxa de televisions locals, produït per El Punt-Avui, que consisteix en entrevistes a persones de molt diverses confessions religioses. L’espai, conduït per Mireia Rourera, dura una mitja horeta, està ben documentat, els entrevistats estan molt ben triats, i se’ls permet expressar-se amb tranquil·litat, cosa que s’agraeix en un moment en què sembla que la moda és fer una pregunta i no escoltar la resposta. Es pot escoltar per internet a http://www.xiptv.cat/religions.

Mercè Solé