La literatura de l’antiga Roma enalteix al bon pagès com l’ideal del bon home. Cató, Varró, Horaci o Virgili, entre d’altres, retraten aquells que viuen i treballen al camp com a persones bones, fortes, valentes, bones regidores del seu patrimoni, austeres, perseverants i tenaces, en perpetu contacte amb la natura i allunyades dels negocis i les usures urbanes. En un moment en què les guerres i l’expansió del latifundisme estaven provocant l’èxode rural cap a les ciutats, la literatura propagandística dels romans cada cop s’esforça més en elogiar l’esforçat treball al camp i la joia de la producció d’aliments, assenyalant-los com la base de la grandesa de la civilització. Tot i això, sembla que no se’n van acabar de sortir…
Prop de dos mil anys després, en un context on l’allunyament entre la vida urbana i la vida rural i la manca recíproca de ponts d’enteniment, sumat al desprestigi de la pagesia i l’endèmica crisi de preus que castiga els productors alimentaris, la cosa no sembla gaire millor. No obstant, en comptes d’encarregar a lletraferits versos bucòlics, Europa s’ha dotat d’un instrument, la Política Agrària Comuna, coneguda com a “PAC”, que pretén ajudar a sobreviure la producció agrària i frenar el despoblament rural. De fet, la PAC absorbeix gairebé el 40% dels pressupostos de la Unió Europea, un munt de diners que hauria de comportar un èxit en els objectius, però –com va passar amb els versos llatins– sembla que bona part queda en boniques paraules i memorables exercicis que engreixen l’ego i el peculi només dels més benestants.
La PAC centra les seves polítiques d’actuació en cinc grans blocs: desenvolupament rural, biodiversitat i recursos naturals, ajudes a la producció, regulació del mercat agroalimentari i seguretat alimentària i consum. Fins ara, bona part d’aquesta política, fent pals de cec i sense un horitzó gaire definit, se centrava en l’augment de la producció d’aliments, abastir els mercats a preus assequibles, liberalitzar el sector i ajudar directament al productor, no al producte. Tot això comportà efectes negatius com l’aparició de grans excedents que han generat posicions dominants i dumpings, la discriminació en el repartiment d’ajudes afavorint grans productors i latifundistes, i l’obertura als mercats exteriors, amb diferents condicions de producció que abonen el camp de la competència deslleial i la caiguda de preus. Evidentment, poc o res de tot plegat ha afavorit al petit i mitjà agricultor, base de les explotacions familiars que són l’eix bàsic de la pagesia catalana. Per contra, ha alimentat als grans oligopolis de producció i, especialment, de transformació i distribució, que des d’una posició dominant fan cada cop més difícil la supervivència de pagesos i pageses i, en conseqüència, precipiten l’abandonament del camp i el despoblament rural.
No obstant, l’any 2020 ha de suposar una reforma de dalt a baix de la política
agrària comuna que, abans que sigui massa tard, podria convertir-la en un bon revulsiu per reconèixer i dignificar la pagesia i, alhora, frenar el despoblament rural. En primer lloc, esdevé imprescindible un equilibri entre el primer pilar de la PAC (ajudes directes a productors, que actualment en copa tres quartes parts) i el segon (desenvolupament rural). D’aquesta manera, en el primer pilar, es podria llaurar el camí cap a la sobirania alimentària amb el foment d’una estructura agropecuària basada en un explotacions petites i mitjanes que viuen i produeixen al món rural, l’eliminació del “pagès de sofà” (el propietari que no trepitja el terròs i produeix a través de tercers) i la modulació de les ajudes en funció també de criteris socials i mediambientals, amb especial atenció a zones desafavorides, i de modernització, eficiència i sostenibilitat d’estructures agràries.
Per altra banda, dins del segon pilar, el desenvolupament rural i la lluita contra el despoblament s’abona amb el foment del coneixement i la innovació, no només en l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura, sinó també en les indústries de transformació i comercialització vinculades a l’entorn i en d’altres activitats afins (turisme, esport i educació en la natura). Camps com el benestar animal o la gestió de regs, l’adaptació cap a unes activitats de baixa emissió de carboni i resistent al canvi climàtic, la inclusió social i el treball de qualitat i les compensacions justes per les limitacions per la incidència de zones protegides o fauna silvestre, també han de formar part de la necessària planificació d’un model sostenible i de futur. Alhora, les mesures de govern responsable, equitatiu i d’accés democràtic a la terra, els recursos naturals i les energies, amb especial atenció a la dona rural i a les persones joves, i el foment de l’associacionisme i el cooperativisme, sumen en aquests objectius.
Tot i això, no podem confondre món rural amb món agrari, ciutadania rural amb pagesia. Per tant, si bé la transformació del model agrari és clau en la lluita contra el despoblament, el tamboret rural té altres potes, de les quals parlarem al proper article.
Jaume Moya i Matas
L'Agulla 