Las santas del escándalo. Erri de Luca.

Las santas del escándalo. Erri de Luca. Eds. Sígueme.

M’havien parlat de les obres d’Erri de Luca, sobretot d’”En el nom de la mare”, que presenta l’embaràs de Maria, la mare de Jesús. He de confessar que m’espera entre una llarga llista de lectures pendents.

Però tombant per la Claret, vaig veure un llibret del mateix autor, amb un títol provocatiu: “Les santes de l’escàndol”. Tamar, Rahab, Ruth, Betsabé, Maria, van succeint-se en les seves pàgines, dones que amb el seu cos infringeixen la Llei per fer justícia i construir misericòrdia. L’autor que coneix l’hebreu dels fragments, fa la seva pròpia traducció de les cites bíbliques, tot escampant-hi referències etimològiques…

I algunes línies que a mi m’han fet pensar… Mirant la genealogia de Jesús dirà: “Fins i tot el Messies és mestís” (p. 17). O quan relaciona els seus orígens de família emigrant: “Josep era un obrer del sud emigrat al nord per trobar feina” (p. 70). O com la traducció freqüent dels dolors de part com a càstig resulta incorrecta per a l’autor: la paraula hebrera “etzev” és en realitat esforç o fatiga… Queda lluny de la mena de maledicció divina que s’ha carregat sobre l’esquena de les dones.

Un llibre breu i suggerent! Segur que vosaltres hi trobeu altres perles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Joventut sense Déu. Ödön von Horváth.

Joventut sense Déu. Ödön von Horváth. Traducció: Anna Soler. Pròleg: Ramon Farrés. Editorial Fonoll, Juneda, 2018. Pàgines: 173. Preu: 16 euros

S’està editant força material, tant en format de novel·la històrica com de documents i articles, sobre el període d’entreguerres i naixement del nazisme. ¿No deu ser pas que els temps que vivim hi tenen certa similitud?

L’autor, exiliat a París, va morir jove el 1938 i és més conegut per les seves obres teatrals. Ens descriu en aquesta petita novel·la com viuen diferents personatges en un temps en què el que diu la ràdio va a missa. El protagonista, un mestre de secundària, ha d’afrontar amb contradiccions l’esperit del seu temps, autoritari i excloent, que imbueix alumnes i pares.

Amb una trama interessant fins al final i un llenguatge singular i concís, ens planteja situacions d’aquells anys que avui anomenaríem d’exclusió dels diferents, menors sense sostre, desigualtats econòmiques, el coneixement utilitzat per manipular, silencis de la societat benestant…

Que el títol no ens confongui: el protagonista no creu en Déu perquè permet el mal; al final, però, apareix com un personatge més de la trama que podríem anomenar la consciència.

I tot això amb un estil molt característic, tal com assenyala Ramon Farrés en el pròleg citant un comentari de Peter Handke: «Com a purs jocs formals, encara puc suportar les obres de Brecht, com a rondalles irreals però commovedores, perquè em mostren la simplicitat de l’ordre que no existeix. M’estimo més Ödön von Horváth amb el seu desordre i la seva sentimentalitat no estilitzada. Les frases confuses dels seus personatges m’esglaien, els models de maldat, de desemparança, de desconcert en una societat determinada es manifesten de manera més clara en Horváth. I m’agraden d’ell aquestes frases trastornades, que mostren els salts i les contradiccions de la consciència, una cosa que només podem trobar en Txèkhov o Shakespeare.»

Que gaudiu d’aquesta petita gran obra literària.

Jaume Roig

Bailar con la soledad. José María Rodríguez de Olaizola.

Bailar con la soledad. José María Rodríguez de Olaizola. Sal Terrae, 2019.

El títol em va cridar molt l’atenció, perquè darrerament penso força en això de ballar. Una cosa que jo no sé fer, encara que potser us podria sorprendre i, ara que em jubilaré aviat, apuntar-me (en solitari, perquè a en Josep no li acaba de fer peça) a algunes classes, a veure si recupero el temps perdut.

Però certament el que cal aprendre és a ballar amb la solitud, una parella que va apareixent una vegada i una altra a la vida, amb rostres molt diversos. De vegades és desitjada i tranquil·la, de vegades incòmoda, i pot ser angoixant, sobretot al final de la vida. Tot plegat malgrat l’aparent connexió amb tot i tothom que ens aporten les xarxes socials, que ens omplen d’”amistats” que són més façana que altra cosa i d’informacions esbiaixades. L’autenticitat de les relacions, la necessitat d’establir vincles reals amb les persones reals, la consciència de la complexitat de les coses, la constatació que naixem sols, sovint hem de decidir sols, ens hem d’acceptar sols, i morim sols són camins que ens ajudaran a seguir millor el ritme del nostre ball amb la solitud.

L’autor, un sociòleg jesuïta, fa una bona reflexió sobre tot plegat. I acaba recomanant unes actituds sorprenents: l’orgull d’haver-nos conegut, la humilitat de saber-nos limitats, la potenciació de la creativitat, la imaginació i la reflexió. Doncs ja ho sabeu.

Mercè Solé

Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà.

Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Llibres Anagrama

Aquesta novel·la funciona com una polifonia de veus… I no només dels protagonistes humans, perquè la muntanya, les dones d’aigua, els cabirols, les bruixes… també ho són. I prenen la paraula. Cada breu capítol, narrat per una d’aquestes veus, s’adequa en el llenguatge a qui ens parla i dona la seva perspectiva. Fascinant pluralitat de registres, tons, vocabulari!

l al fons de tot, la realitat de la vida de muntanya pirenaica i de frontera, episodis de violència i mort… I malgrat tot, un to de misteri, de joia. Sí, paradoxal, però un llibre d’una escriptora ben jove: quanta tècnica literària i quanta sensibilitat en capir les diferents tessel·les del mosaic que sempre és la vida!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Del castell de Montesquiu al castell de Besora

Itinerari molt agradable que ens permetrà descobrir elements singulars del paisatge d’aquesta zona. La ruta ens conduirà des del castell de Montesquiu al castell de Besora, tot passant pel pla del Revell i el collet de Mongia. De tornada passarem per l’obaga de la muntanya fins al castell de Montesquiu.

Excursió fàcil: són aproximadament 11 km i amb poc desnivell (uns 300 m dels 700 als 1.000 m) També tenim l’opció de poder visitar el Castell de Montesquiu. El de Besora està en molt mal estat, però es poden veure les restes de l’església romànica i parts de les defenses. Si el dia és clar i net gaudirem de bones vistes del Pirineu.

A tenir en compte

Aquest itinerari és circular i està senyalitzat pel Parc del Castell de Montesquiu, correspon al sender local SL-C 129. Ratlles blanques i grogues. També trobarem algun tram amb marques blanques i vermelles de GR.

Pista i camí sense problemes. Tan sols cal prestar atenció a trobar el corriol un xic confós per l’obaga del Castell de Besora.

Per a més informació es pot consultar el mapa i guia Puigsacalm – Bellmunt, Parc del Castell de Montesquiu, Editorial Alpina, escala 1: 25.000. I també aquests enllaços Ges Bisaura, Mapa de Montesquiu de la Diputació, i Wikiloc.

Com arribar-hi?

Prenem la C-17 fins a arribar a la població de Sant Quirze de Besora. Passem el pont sobre el Ter en direcció a Vidrà per la BV-5227, i just després del pas a nivell, tombem a l’esquerra tal com ens indica un rètol. Enfilem la pista asfaltada i arribem a l’aparcament del Parc del Castell de Montesquiu.

El castell de Montesquiu

El castell de Montesquiu i els jardins que l’envolten presideixen un espai protegit, un paratge suggeridor del Prepirineu català. És la seu principal del Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, creat l’any 1986 per la Diputació de Barcelona.

El castell de forma quadrada, s’ha adequat com a museu i centre de recursos. Els orígens del castell és el resultat d’un llarg procés històric que ha durat més de deu segles. El procés d’edificació del castell comença al segle IX, amb una torrassa solitària que va fer edificar el comte Guifré el Pelós, pare de l’abadessa Emma, personatge documentat a l’arxiu del castell. A mitjan segle XIV, Arnau Guillem de Besora va ser el primer personatge de la seva nissaga que va habitar al castell. Al segle XVII, Lluís Descatllar va ampliar i ennoblir el casal, i s’hi afegí una capella dedicada a Santa Bàrbara. A principi del segle XX, Emili Juncadella va donar a l’antic casal l’aparença de castell que té en l’actualitat i el completà amb els jardins. Des de l’any 1972 la Diputació de Barcelona el té a càrrec seu i en garanteix la conservació. La troballa de l’arxiu del castell, l’any 1987, ha permès comprendre la realitat quotidiana de senyors i camperols al llarg dels segles.

El castell es pot visitar tots els caps de setmana i diàriament a l’estiu. L’audiovisual que es projecta narra la història del castell, de manera dramatitzada, a través dels fantasmes dels quatre personatges més significatius que hi han tingut relació. S’ofereixen visites guiades a l’edifici del castell.

El Parc

El parc té una extensió de 546 ha, i ocupa part dels termes municipals de Montesquiu, Sora, Sant Quirze de Besora i Santa Maria de Besora. Ofereix indrets de gran bellesa que justifiquen amb escreix una visita. Els gorgs de la riera de Vallfogona en el seu límit nord, la riera de les Codines amb el pont medieval homònim que la travessa, el camí de la carena de Sant Moí (amb les restes de l’antic camí que anava a Llaers a cercar les rutes del riu), amb magnífiques vistes sobre els Bevís i la serra dels Bufadors, ja fora dels límits del parc, o el curs de la riera de la Solana aigües amunt, són tots els trajectes de curta durada a l’abast de qualsevol visitant que vulgui gaudir del paisatge del parc. També es pot seguir l’itinerari senyalitzat “L’obaga del castell”, que discorre dins dels límits del parc.

A causa de les característiques benignes del clima, que el fan únic a la zona, la vegetació és abundant tant en varietat com en qualitat. L’abundància de pluges, contrastada amb les temperatures no gaire fredes, fa que les espècies més abundants siguin l’alzina, el garric, l’argelaga, la farigola, l’espígol, la sajolida, el roure, el faig, el boix, la molsa, el pi, i també moltes classes de bolets. La fauna també és molt rica i variada en espècies.

Al parc i als jardins del castell s’hi pot accedir sempre. Els jardins que envolten al castell configuren un entorn atractiu, bé amb les coníferes de la zona més baixa o bé amb l’enjardinament més clàssic de la zona més propera a l’edificació. Més informació en aquest enllaç.

Inici de la ruta

Sortim de l’aparcament i seguim amunt, per la pista encara asfaltada un trosset més. Tenim a l’esquerra el castell. Deixem dues pistes, primer a la dreta i després a l’esquerra i continuem, seguint en pendent suau la pista principal, la més fressada, contemplant els magnífics prats i majestuoses arbredes. El bosc mixt de roures, alzines i pi roig ens acompanya en aquest costat solell de l’itinerari. Arribem a una gran bassa.

La bassa, inici i final de la ruta circular

Nosaltres continuem per la dreta. La pista de l’esquerra serà per on tornarem. L’itinerari no té pèrdua si anem seguint els indicadors, els senyals blancs i verds, i la pista en suau pujada. Hi ha un moment que el bosc s’acaba i comencen els prats.

Pla de Revell, entre les serres de Bellmunt i Bufadors

Estem arribant al pla de Revell que vorejarem per la dreta. A mesura que anem avançant, pel davant nostre anirà sorgint el turó encimbellat amb el castell de Besora. Ens cal deixar la pista i seguir pel sender de la dreta que ens porta a prop de les restes de la casa del Revell. Una mica més enllà rodegem per la dreta una cabanya o pallissa. Ara ens dirigim cap al centre del pla fins a passar pel costat d’una petita bassa.

El pla ramader del Revell ens ofereix unes vistes espectaculars del Pirineu, al nord, i del Bisaura, al sud. En dies clars també podrem observar el Pedraforca i Montserrat.

Més enllà, quan ens acostem al bosc, hem d’estar atents a veure un pal indicador.

Pal indicador i cinglera

Fem un gir brusc a la dreta, en direcció sud. Travessem un filat i seguim el camí que ressegueix la cinglera per sota del pla fins a entreveure el coll de Mongia.

Coll de la Mongia

El coll, mancat de vegetació i on afloren margues blavoses, constitueix un paisatge peculiar. Voregem el turó de la Valona, que no ens deixa veure el castell, en suau ascensió fins al Pla de Besora.

Pla de Besora

Estem al peu del castell. Al fons tenim una gran masia: la casa rural Mas Pla, i més enllà, a 15 minuts, el municipi de Santa Maria.

Ara cal acostar-nos a una petita bassa des d’on per un confús corriol, que primer de forma imprecisa es dirigeix a un roquerar per sota dels arbres, i després ja per un sender ben definit i molt bonic, i iniciar l’ascensió al castell tot fent un seguit de giragonses.

Castell de Besora

Quan arribem a dalt de tot, sorprèn veure que el cim, que semblava punxegut, és en realitat una gran esplanada, on es troben les ruïnes del castell i de l’església de Santa Maria.

Les restes més antigues són ibèriques. La part més “sencera” és l’església romànica, ja que va restar dempeus fins a les guerres carlines. Va ser la primitiva parròquia de Santa Maria de Besora i, per tant, està voltada d’enterraments, que a poc a poc també estan sent excavats. És sorprenent, amb la mentalitat actual, pensar “l’excursió” que els calia fer a la gent de Santa Maria de Besora per anar a missa!

L’església romànica de Santa Maria, consagrada el 898 pel bisbe Gotmar a petició d’Emma, filla de Guifré el Pilós i abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, es va reconstruir al segle XI sota la protecció del castell. Hi destaca un interessant campanar quadrangular de tres plantes i el porxo, probablement del segle XII.

Val la pena la visita tant pel seu valor arquitectònic i històric, com pel geogràfic. El sinuós sender per arribar-hi des de Santa Maria de Besora és de gran bellesa i la vista panoràmica des del cim és magnífica.

Retornem al Pla de Besora i pista fins a Montesquiu

Desfem el camí que ens ha pujat dalt el castell fins al pedregar a prop de la bassa. Un cop a baix seguim la pista que queda per sota el sender per on hem vingut, en direcció contrària a Santa Maria, i que no deixarem fins a arribar de nou a la gran bassa sobre el castell de Montesquiu per on hem passat a l’inici del recorregut.

Aquest camí de baixada és un encantador passeig per l’obaga caducifòlia del turó tabular del pla del Revell. Notareu el canvi en la frescor i en la vegetació que ens acompanya. Els roures, ara més grans, s’alternen amb fagedes i s’esquitxen d’aurons de tots tipus, moixeres, avellaners, freixes i algun til·ler. El boix és l’arbust predominant per excel·lència. I si tenim sort, sentirem el tac-tac del picot negre.

En acabar, en cas de no tenir pressa, sempre hi ha la possibilitat de visitar el castell o de passejar pels jardins del parc.

Jaume Roig

Qui ens ajudarà a ser cristians a l’Europa avui?

Es va llençar aquesta pregunta al conjunt de l’assemblea de cristians de parròquies de tretze països d’Europa que ens vam aplegar a la darrera de setmana de juliol, a Lviv, ciutat d´Ucraïna. Érem uns cent cinquanta, convocats pel Col·loqui Europeu de Parròquies, amb una bona representació catalana. Aquestes trobades es fan cada dos anys i tenen una bona tradició entre capellans i laics de les nostres diòcesis. Evidentment, ens vam conjurar a ser nosaltres mateixos els qui hem de ser ferment en una Europa que sembla perdre el rumb de la millor tradició humanista d’inspiració cristiana. El teòleg Paul Zulehner, en la conferència inaugural, advertia justament de la crítica que el mateix papa Francesc havia fet al Parlament Europeu el novembre del 2014:

“El futur d’Europa depèn del redescobriment del nexe vital i inseparable entre aquests dos valors: la dignitat i la transcendència. Una Europa que no és capaç d’obrir-se a la dimensió transcendent de la vida és una Europa que corre el risc de perdre lentament la pròpia ànima i també aquell “esperit humanista” que, no obstant, estima i defensa”. I afegia el Papa: “Quina dignitat existeix quan falta la possibilitat d’expressar lliurement el propi pensament o de professar sense constricció la pròpia fe religiosa? Quina dignitat és possible sense un marc jurídic clar, que limiti el domini de la força i faci prevaldre la llei sobre la tirania del poder? Quina dignitat pot tenir un home o una dona quan és objecte de tot tipus de discriminació? Quina dignitat podrà trobar una persona que no té per menjar o el mínim necessari per viure o, encara pitjor, que no té el treball que l’ungeix de dignitat? Promoure la dignitat de la persona significa reconèixer que posseeix drets inalienables, dels quals no pot ser privat arbitràriament per ningú i, menys encara, en benefici d’interessos econòmics”.

El teòleg austríac ens va recordar com el papa posa el dit a la llaga de la feblesa de la Unió Europea, com a referent ètic en un món globalitzat i cada vegada més mercantilitzat. Aquesta vella Europa concentrada en la defensa d’ella mateixa i cada vegada més secularitzada. Ens animava a ser ferment en les nostres comunitats, sovint també desorientades. De fet, els que participàvem del Col·loqui veníem de contextos molt diversos. I per això vam viure el contrast entre el que els països més occidentals compartim de comunitats envellides, amb la realitat, viva i esponerosa, de la comunitat grecocatòlica d’Ucraïna, que viu una etapa d’esplendor i creixement, després de patir decennis de persecució i de menyspreu a dins de la Unió Soviètica. Ara s’havien desempallegat de l’opressor i recuperaven l’expressió comunitària de la fe als carrers i places i espais oberts, fora de les catacumbes imposades. Els murals,  amb la imatge del papa Joan Pau II en places i esglésies,  explicitaven un ressorgiment espectacular d’aquestes comunitats recuperades, rejovenides, i amb els seminaris plens de seminaristes entusiastes. Ho vam poder comprovar perquè estàvem allotjats en un magnífic seminari, amb grans espais de jardí, amb palau episcopal proper i amb una facultat de teologia florent.

Les celebracions del diumenge, magnífiques, a vessar, amb fidels de totes les edats i amb els rituals ortodoxos de polifonia i encens, que t’endinsen en la pregària i la contemplació tant interior com exterior, gràcies a les precioses icones que decoren tots els espais visuals.  Els catòlics ucraïnesos són de ritu oriental, però estan units amb Roma.  Una hibridació, diria jo, d’una gran riquesa tant des del punt de vista de pràctica litúrgica com de costums de disciplina canònica que permet que els candidats es puguin casar, abans de ser ordenats.

Miren cap a Occident però estan amenaçats a la part oriental per la regió prorussa. És encara una guerra, si es vol de baixa intensitat, però conflicte bèl·lic al capdavall, que provoca morts en combat,  que debilita el govern, i exacerba l’esperit patriòtic i militarista.  Després de l’annexió de Crimea s’ho poden esperar tot.

Per tant un cristianisme d’expressió pública exultant i sense complexos. Un patriotisme realimentat per la confrontació. Una mirada de complicitat amb Occident, després d’haver patit la colonització russa i el seu mètode de control polític i econòmic. Vam poder constatar, en el breu recorregut turístic que vam fer els dos darrers dies, el gran potencial que té des d’un punt de vista econòmic, especialment agrícola, però també de recursos minerals i naturals. Un turisme creixent i uns preus de cost de la vida fins ara baixos, com ho són els salaris. Refer el teixit econòmic, després de l’economia soviètica centralitzada i sense visió de futur, serà difícil. Què pot passar si entren −si els deixen− a la comunitat europea?

Un país interessant que està encara una mica com als llimbs entre Orient i Occident, cobejat sempre per totes dues bandes. Un país maltractat, que ha patit tots els imperis i tots els improperis. I on els jueus també van haver de carregar amb les culpes i les indiferències d`uns i altres. Una minoria entre minories. Expulsats i massacrats.

En el transcurs del col·loqui va haver-hi ocasions per presentar la societat i l’Església ucraïnesa. Hi van contribuir tant la sortida que es va fer al monestir d’Univ, a una seixantena de quilòmetres de Lviv, com la visita a algunes parròquies. Per posar un exemple de la vitalitat de les comunitats grecocatòliques, a la parròquia de Sant Nicolau  als afores de Lviv,  el rector i cinc preveres (la majoria d’ells casats) atenen uns tres mil feligresos cada cap de setmana, en cinc celebracions litúrgiques, amb vuit-cents infants a la catequesi, i amb una escola parroquial amb més de cinc-cents alumnes.

Els grecocatòlics són una comunitat viva i significativa que cal valorar perquè és com una baula perduda enmig d’aquesta Europa dividida per interessos, complexa, confusa i temorenca. Els cristians catòlics i ortodoxos tenim tant a compartir que els grecocatòlics ens ho posen a l’abast amb naturalitat i cordialitat. I la seva pràctica, pel que fa al servei ministerial, que admet l’opció de casar-se abans de ser ordenat de prevere, visualitza una tradició que ens apropa  i ens mostra en viu les virtualitats i les limitacions d’aquesta realitat.

El grup de catalans, molt participatiu, feia que en els debats i els treballs en grups, s’arribessin a plantejar les qüestions de fons: transmissió de la fe, immigració, i diversitat de cosmovisions en una societat global. La propera edició del CEP tindrà lloc el 2021 a la ciutat de Timisoara, a Romania.

Nota: Es poden trobar tan les ponències com el programa i les conclusions a la web del Col·loqui Europeu de Parròquies, traduïdes al català.

Josep Maria Fisa

Esteles a la terra. Conèixer els valors intangibles dels monuments megalítics del Solsonès

La retirada dels menhirs del Solsonès, ja fa alguns mesos, per part del Museu Diocesà del Solsonès, per poder-los estudiar, va desvetllar una certa polèmica sobre la conveniència de la seva preservació sota sostre o la seva continuïtat en el lloc on eren, perquè continuaven tenint significat espiritual per a molta gent. D’aquí que, de comú acord entre el museu, l’ajuntament de Riner i les entitats que reivindicaven tornar els menhirs allà on eren, s’organitzà una jornada que el dissabte 28 de setembre de 2019 al Miracle. Podeu trobar-ne informació aquí.

Mercè Solé

Una mica d’ikebana

Si teniu ganes de fer una activitat en silenci i en relació amb la natura, us recomano que us inscriviu a un taller d’ikebana. L’ikebana és un art floral japonès, que respon a tota una filosofia. Jo només n’he fet un tastet, però ho vaig trobar molt suggerent. Donar forma a una branca que has triat prèviament, desprendre-la d’allò que és accessori, posar-hi les flors que la il·luminen… Vas fent en silenci i tot d’una d’adones que potser el que estàs despullant de l’accessori no és només la branca sinó a tu mateix. Si us ve de gust, us podeu inscriure als tallers que cada estació de l’any s’organitzen a la Casa d’Espiritualitat del Miracle. El proper tindrà lloc de l’1 al 3 de novembre. En podeu trobar informació a la web Se n’ocupa Ferran Rodríguez, un mestre excel·lent.

També, si voleu aprofundir-hi una mica més i de passada fer també la ceràmica que contindrà l’ikebana, sapigueu que hi ha un curs de 27 hores que podeu fer al taller de Ruth Cepedano, a Barcelona, impartit per Rosa Vila-Abadal i Serra. Aquí podeu trobar-ne informació.

Mercè Solé

Estimar la vida

El que avui he escrit, encara que siguin dues parts diferents, crec que té un denominador comú: Estimar la vida.

Celebrant el funeral d’una persona, no només vius i dius: Us acompanyo en el sentiment… sinó que agraeixes la participació d’uns moments difícils pel dolor i també, moguts per l’esperança.

  • Recordes tantes coses… (Normalment, la confiança de les famílies, t’ajuda que també t’ho apliquis a tu mateix).
  • Estimes i aprens la vida en tots aquells detalls que t’ajuden a no defallir i a fer el bé.
  • Corregir d’allò que t’adones que t’has equivocat, amb un fort propòsit d’esmena.
  • Sobretot, seguint l’Evangeli, agrair al Déu de Jesús per la vida Nova que anomenem resurrecció.
  • La vida té sentit i val tot aquell esforç per a no defallir, per avançar aprenent, compartint, admirant i especialment, per ser feliç.

Ara, aquesta segona petita part, no només és el record d’un costum que els fills de Canet, capellans i actualment, un diaca, un cop l’any, ens trobem i celebrem l’Acció de Gràcies al Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar. Unes hores que ens ajuden a enfortir tot el que he escrit fins ara i que resumeixo amb aquesta pregària senzilla, vés a saber quants anys fa que els devots de Maria de Misericòrdia li diem amb goig:

Amb ulls de misericòrdia,
vostres fills, Mare, mireu.

Ignasi Forcano Isern

¿On ens menen els “Menes”?

Els “Menors estrangers no acompanyats” ens estan posant a caldo. Per molts motius.

Són molt més autònoms que els nostres joves

En primer lloc, perquè en una societat tan hiperprotectora de la infància no deixa de sorprendre’ns que ens arribin tants menors impulsats no sabem si per les seves famílies o per les circumstàncies. Menors que arriben sense recursos, que fan llargues travesses per llocs molt perillosos, que deixen enrere la paraula seguretat. Segur que qualsevol d’ells ha passat per experiències que nosaltres ni tan sols podem imaginar. A casa nostra, per contra, hi ha joves que necessiten l’acompanyament de pares i mares fins molt més enllà dels 18 anys: a la universitat, a la feina, o a la vida quotidiana.

Pel seu itinerari i circumstàncies requereixen una atenció de qualitat que no reben

En segon lloc perquè no sabem què fer-ne. Trenquen esquemes pel seu agosarat historial. Són menors i no els podem tirar a mar (que és el que alguns voldrien). Necessiten aixopluc i no hi ha prou places per acollir-los. Ni és fàcil fer-se’n càrrec. La Direcció General d’Atenció a la Infància, que mai no s’ha caracteritzat per atendre gaire bé els infants i joves vulnerables, actua una mica a la desesperada, col·locant els nois que acaben d’arribar on pot. On pot vol dir en circumstàncies difícils tenint en compte que hi ha pocs centres propis, que s’improvisa molt, que la ratio entre educadors i menors sol ser insuficient per atendre’ls i que, com sol passar, es confien uns menors que reclamen una sòlida experiència professional a gent que tot just acaba els estudis, i en condicions laborals molt precàries. Ideal per cremar educadors, nois i veïns (conec una escala de veïns on hi han col·locat 27 nois i dos educadors!).

Als 18 anys, sols i sense el suport d’una xarxa, ningú no és madur ni autosuficient

Tot i que anys enrere s’han fet experiències d’acompanyament familiar a nois estrangers quan compleixen els divuit anys (en conec alguna situació molt reeixida), avui la realitat ha desbordat tot esquema. Aquesta societat líquida en què vivim no posa fàcil cap feina estable, cap habitatge accessible, cap formació continuada. Quan jo vaig començar a treballar, la feina era un espai que et permetia relacionar-te de forma continuada amb adults que no eren els de casa i anar coent-te a poc a poc: aprenentatge i experiència laboral, relacions més madures, independència econòmica… A les dificultats que també pateixen els joves que han crescut aquí per fer processos d’aquesta mena, els “menes” hi afegeixen les dificultats idiomàtiques, la soledat i el desarrelament familiar, la manca de formació, la nostra desconfiança respecte a cultures que desconeixem.

Si la Llei d’estrangeria no canvia, estem covant un espai de marginació molt difícil de superar

Les sovint absurdes restriccions de la Llei d’Estrangeria són un obstacle insalvable, una fàbrica de marginació, un impuls cap a la delinqüència, un camp abonat per a les màfies i una font de recels respecte als immigrants. Res del que fem amb els “menes” servirà de gran cosa si no poden formar-se, obtenir papers, optar a feines fora del circuït de l’economia submergida, cotitzar a la Seguretat Social i pagar els seus impostos. Altrament, el futur és una bomba de rellotgeria per a ells i per a nosaltres.

Múltiples respostes a un problema complex

La qüestió dels “menes” té tots els ingredients per promoure el racisme a l’estil de Trump i de tants d’altres. No gosaria, però, parlar d’una única solució o d’una solució immediata. De fet els “menes” posen en evidència diversos fronts sobre els quals convé actuar:

  • La immensa desigualtat social dins i fora de les nostres fronteres: per la guerra, per la sequera, per l’explotació, pel canvi climàtic…
  • Les falses expectatives i la banalitat de l’aparador del consum i de la vida occidental. Això sí que produeix un efecte “crida”!
  • La necessitat no satisfeta, a casa nostra, de treballadors joves que rejoveneixin la piràmide d’edat i cotitzin.
  • L’economia submergida i una fiscalitat injusta, que afavoreix l’escaqueig constant de recursos que podrien finançar molts llocs de treball en el camp dels serveis.
  • Les barreres legals i les pors racistes que ens fan desconfiar dels estrangers.

Cinc temes no gens fàcils de treballar i que exigeixen plantejar-se les coses a llarg termini. Però si no s’aborden, senzillament estarem fent demagògia.

Mercè Solé

Emergència climàtica i la vaga mundial pel clima

Una vaga mundial pel clima en resposta a la inacció dels governs ara que ens trobem a la vora del punt de no retorn davant del canvi climàtic semblaria d’allò més justificat. Què més ha de passar perquè els líders polítics prenguin mesures efectives i accions directes per posar fi a les emissions dels gasos que provoquen l’escalfament global? Abocats a la dramàtica perspectiva de destrucció massiva que comporten ja la pujada del nivell de les aigües, les sequeres severes i els meteors extrems, la pèrdua de massa forestal i de biodiversitat, entre moltes altres, alguns fan declaracions d’emergència climàtica sense altre contingut que l’advertència o l’alarma prèvia a la catàstrofe. La vaga mundial pel clima vol mobilitzar massivament per primer cop la població mundial per pressionar les institucions i els governants de tot el planeta, però probablement l’efecte més important que tindrà aquesta vaga és la presa de consciència col·lectiva de les persones, que tot i informades de les causes i els efectes del canvi climàtic, no hem passat encara a l’acció compromesa.

La primera que es va declarar en vaga per exigir el compromís de tothom per frenar el canvi climàtic va ser Greta Thunberg, una adolescent sueca de 16 anys que els divendres no va a escola per manifestar la seva protesta davant del parlament suec. Els seus seguidors són també adolescents i joves que van crear el moviment Fridays for future. Les generacions més joves han après a l’escola la importància que tenen els ecosistemes per al manteniment de la vida humana. Han pres consciència de la gravetat que representa el deteriorament ambiental i les conseqüències del canvi climàtic en les seves vides futures. Determinats a passar a l’acció, i esgarrifats al no entendre la passivitat dels adults, imploren una reacció d’aquests que freni l’esclafament global i el deteriorament del planeta.

Una vaga expressa una lluita i un compromís de la persona per canviar unes condicions laborals que no considera justes. És difícil traslladar la mateixa idea a la protesta per la inacció dels governants i les institucions del món per frenar el canvi climàtic. Darrerament s’han convocat vagues o aturades per motius diferents als laborals. En una vaga la persona treballadora se la juga, compromet el salari i més. Es compromet amb la causa. Altre tipus de manifestacions, tot i ser importants per l’efecte conscienciador no impliquen el mateix compromís. Vaig al gra: Fa anys molta gent lluïa un pin amb un sol rialler amb la inscripció “nuclear, no gràcies”. La causa antinuclear era popular però no existia la consciència entre els falsos ecologistes que el tancament de les nuclears implicava una disminució severa del consum d’energia per càpita que ells no estaven disposats a fer. La mateix cosa podríem dir avui als vaguistes pel clima. ¿Està tothom disposat a fer vaga climàtica renunciant a uns viatges de vacances que emeten més diòxid de carboni que el conjunt d’emissions anuals d’una família a l’Àfrica subsahariana, que degut a l’escalfament esdevé migrant climàtica? El millor missatge que pot traslladar la vaga patrocinada per Greta i els seus Fridays for Future és que cada u faci examen de consciència sobre les seves emissions a les darreres vacances d’estiu. Per això, ella, la Greta, ja ha enviat un senyal viatjant a la cimera sobre l’acció climàtica que se celebra aquest setembre a Nova York en un veler en lloc de l’avió.

El canvi climàtic és l’efecte més palmari de la globalització perquè les seves conseqüències sobre la vida de les persones no tenen fronteres territorials, ni socials ni temporals. La globalització no cal combatre-la perquè és un fet derivat del desenvolupament de l’espècie humana sobre el planeta. Cal gestionar-la i no deixar que la gestioni el poder econòmic financer, ni els lobbys petroliers, ni cap Estat nació en particular. Una vaga pel clima pot ser un bon senyal de que és la ciutadania qui vol gestionar el futur a través de l’acció i el compromís en el present.

Salvador Clarós i Ferret

Aporofòbia? “No, lo siguiente!”

Odio aquesta expressió, però em dóna la sensació que l’aporofòbia ha quedat superada per la discriminació i la impunitat. Un increment de la violència larvada en una ciutat que vol ser aparador i no espai de convivència. Ploro per la Barcelona que estem construint entre tots plegats!

En dos dies, dues experiències m’han fet pensar que el rebuig al pobre ja no queda en la invisibilització, en no voler veure’l, en fer com si no hi fos, perquè ens molesta la seva presència. La por ha estat substituïda per l’atac, per creure’s amb la força de fer-los mal, de bloquejar qualsevol possibilitat de què persones vulnerables visquin (o malvisquin) entre nosaltres…

Sota de casa fa mesos que hi viu un home asiàtic, en el que era l’entrada d’una caixa d’estalvis, tancada per la crisi financera. Aquesta setmana passada un matí tota la vorera davant d’on jau, va aparèixer ruixada amb oli. Ben perillós per a ell, per a qualsevol vianant… I una manifestació clara que algú no el volia allà… L’anonimat covard de prendre la “justícia” (millor, la injustícia) en la foscor de la nit, d’amagat el protegia… Potser algú dels que han verbalitzat que tenir-lo a baix devalua el preu dels pisos de l’escala… Ho he sentit dels llavis de persones que hi viuen des de fa més de quaranta anys i que probablement mai no es traslladaran, ni que sigui per qüestió d’edat. Els criteris del mercat, les trampes de l’especulació se’ns colen per tots els porus. Duríssim! Són els meus veïns, la gent amb qui fa anys que em creuo a l’escala, ens saludem, són amables i educats…

Just l’endemà em diuen que en un centre per a persones sensellar de Ciutat Vella han posat alguna mena de silicona en el pany de manera que no puguem entrar, ni els residents ni els voluntaris. Quina falta de misericòrdia, fer que no tinguin lloc on aixoplugar-se sis homes!

D’alguna manera sembla que la impunitat es té garantida… La mateixa dels Salvini o dels dirigents de la UE, quan no obren els ports als vaixells que salven vides al Mediterrani! La mateixa del govern Sánchez quan fa retorns en calent a la tanca de Melilla! El mateix desvergonyiment dels líders de Vox quan proclamen que volen canviar les concertines per un mur de 6 metres a la frontera que així no es faran mal qui intenti saltar-la… però és clar, tampoc no la creuaran…

I amb aquests testimonis de les altes esferes del poder, els meus conciutadans deuen creure’s en el dret de decidir qui pot dormir i on… O millor, que no dormin perquè la visió de pobres, de persones vulnerables ens molesta… Espero, que com alguns dels “prohoms” esmentats, no s’emparin en un rosari i en una lectura dels Evangelis que no s’assembla gens a la Bona Nova de l’amor i de la preferència de Jesús pels pobres que a mi em mou i m’interpel·la.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Després de vuit anys d’alcalde

Seguint a Alfons Carlos Comín i a Juan García Nieto, així em defineixo a la presentació del meu blog: “Cristià al partit i comunista a l’Església, malgrat l’abisme entre els principis i les pràctiques en tots dos casos”. En la meva responsabilitat com a regidor de la meva ciutat (1991-2011) i com a alcalde de Sant Feliu de Llobregat (2011-2019) he intentat que no hi hagués cap abisme entre el pensament i l’acció, com tampoc entre la meva vida personal i familiar i la meva vida pública. Potser per la meva professió de mestre i la meva vocació de pare (i ara d’avi!) sóc molt conscient del valor enorme de la coherència si es vol establir i mantenir una relació personal i de representació democràtica sòlidament basada en la confiança.

Em vaig presentar per primer cop el 2011 a l’alcaldia amb un programa que resumia en dos compromisos: tot a l’abast de tothom i espai públic de qualitat a tots els barris. Un programa, òbviament més ampli, elaborat per ICV i EUiA amb la voluntat d’implicar a la ciutadania de tots els santfelius de Sant Feliu, en plena crisi econòmica, el sorgiment del 15-M i l’esclat del processisme. Aquell any, com havia passat des de 1979 (amb l’única excepció de les municipals de 2007) vam guanyar a 6 dels 7 districtes de Sant Feliu amb un resultat molt homogeni a tots els col·legis electorals. Vaig presentar-me per a dos mandats i amb un compromís explícit: no presentar-me a la reelecció del 2015 si no aconseguia implantar la tarifació social en els serveis públics municipals.

Per a mi, la tarifació social era la clau de volta del principi que he exposat més amunt (“tot a l’abast de tothom”) i una decisió política fonamental per exemplificar la diferència entre la caritat i la justícia, una opció personal la primera, i una opció i una necessitat política la segona. Sempre he tingut molt present els bisbes centre i sud-americans que han estat coherents amb la seva opció d’una església molt arrelada als seus orígens, de i per als pobres. Un dels meus lemes és aquella cèlebre frase del bisbe brasiler Helder Cámara:

Després de més de trenta anys d’ajuntaments democràtics, havia constatat un cert allunyament dels governs locals de la funció social dels seus equipaments i polítiques. Les evidents polítiques positives de superació de dèficits urbanístics als barris i de reequilibri territorial i de serveis entre barris no havien evitat un fenomen que em preocupava: a les escoles bressol municipals, a les escoles de música municipals, als casals d’estiu i d’hivern, a moltes activitats culturals i esportives de Sant Feliu (i malauradament de molts més municipis) hi havia un gran sector de ciutadania absent: aquell que aspirem a representar! Posar-ho tot a l’abast de la classe treballadora, en un context de precarietat laboral, reducció salarial i retallada de drets, va ser el meu primer objectiu, superant el marc existent fins llavors d’atenció als casos més extrems per mitjà dels serveis socials municipals.

El setembre de 2013 vam implantar a Sant Feliu la tarifació social: una política de preus públics variable i ajustada als ingressos i les realitats familiars. Avui, per posar un exemple, un infant pot assistir a una escola bressol municipal a partir de 15€/mes sense que els seus pares hagin d’anar als serveis socials per justificar la seva situació. Abans de 2013, només hi havia la possibilitat de beques per a les famílies en precarietat més extrema. Qui no era prou “ric” per pagar una escola bressol o prou “pobre” per tenir una beca dels serveis socials, n’estava directament exclòs. Al 2013 vam fer possible el pas de la caritat (un ajut discrecional als pobres) a la justícia (una fiscalitat municipal equitativa per a tothom). La tarifació social continua essent la marca de la nostra gestió local a Sant Feliu i són molts els ajuntaments que ens han pres com a referència.

Per a un alcalde cristià, la caritat, entesa com a l’actitud personal i desinteressada d’ajudar a qui menys té, ha de créixer conceptualment en la solidaritat, que incorpora l’empatia i la identificació personal amb qui menys té o amb qui travessa una situació de gran dificultat, i, sobretot, en la justícia, que reconeix a cada persona la plenitud i igualtat de drets, deures i oportunitats, identificant i combatent les causes de les situacions de desigualtat de què tanta gent és víctima. En el meu cas, el Pare Nostre i les Benaurances fonamenten aquestes opcions, inicialment personals i posteriorment comunitàries per mitjà de les meves responsabilitats al govern de Sant Feliu. Espero, un cop acabada la meva etapa al govern local, que no hi hagi hagut aquell abisme entre els principis i les pràctiques a què feia referència a l’inici d’aquest escrit.

Jordi San José

La música a través de Vozes

La Fundació Vozes és un projecte musical amb vocació social, fundat l’any 2005 per Pablo González a Barcelona. S’inspira en el Sistema d’Orquestres Infantils i Juvenils de Veneçuela, una xarxa de 120 orquestres formades per 135.000 nenes, nens i adolescents sense recursos, fundat pel Mestre José Antonio Abreu, alguns dels quals acabaran integrant la prestigiosa Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Venezuela. El mateix Pablo González va formar part del Sistema: “La música me hizo descubrir un mundo completamente diferente, es tener contacto con la belleza, con la belleza de esa música, es saber que el ser humano a través de esa música y de otras artes, sin duda, llega bastante lejos y muestra su lado más noble”, reflexiona Pablo González.

Vozes ofereix formació musical gratuïta a infants, nois, noies i joves, dels barris dels Districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris. En total uns cinc-cents, organitzats en l’Orquestra Simfònica Internacional Vozes, l’Orquestra Simfònica Vozes, l’Orquestra Amadeus, l’Orquestra Beethoven, l’Orquestra Corelli, una Orquestra de guitarres, una Batucada, i una Orquestra d’infants amb diversitat funcional, una Coral infantil, una Coral de mares i pares i una Coral de seniors.

Explica Pablo González que “hay una parte de excelencia musical con ese rescate social, que cuando tú los unes se convierte en una altísima dignidad de la persona que pertenece a eso. Del Maestro Abreu aprendimos eso. Dar ese derecho de dar esa belleza a todos”.

Tant els qui es volen dedicar en un futur a la música, com els qui no, poden arribar a fer música d’una manera diferent de com s’acostuma a ensenyar i molt enriquidora. És un aprenentatge musical on tu personalment dins de l’orquestra, a partir dels reptes musicals que et donen, has d’evolucionar per arribar al nivell musical que t’exigeix la peça, i això només ho pots fer tu. I l’orquestra conjuntament va evolucionant.

Fem concerts a llocs molt diferents, a la seu del Districte de Nou Barris, per la Mercè, per la Festa Major i en dates assenyalades; a les festes majors dels barris de Sant Martí i Sant Andreu; a la Sagrada Família; al Tibidabo; al Museu Pau Casals del Vendrell; a Palamós a les “Nits Blanques”; a sant Andreu de Llavaneres; a Madrid i a Bilbao; participem cada any al Festival de Concerts Simultanis Simfònic. I anualment fem un concert on hi participa tot Vozes, a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona. També hem fet intercanvis amb orquestres semblants a la nostra de Suïssa i de Venècia, Itàlia.

Hem rebut reconeixements i guardons, de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Honor; el Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival Clam a Navarcles; i el darrer, el Premi Altaveu de Sant Boi.

A més de fer música es fa convivència, ens eduquen en el respecte, ens ajudem els una als altres, és una família. Es busca la pau i l’harmonia i els valors a través de la música, és un projecte molt proper a tots els que en formem part. No has de tenir estudis musicals previs per entrar-hi, la música és el mitjà de cohesió i d’acollida de totes les persones.

Bruna Lira Comín

Moment populista

Quan es publiqui aquest article o hi haurà un acord entre PSOE i UP o una nova convocatòria d’eleccions. El que em motiva a escriure no és endevinar com acaba tot sinó comprendre els perquès de l’aparent desori en la política espanyola, però també en la catalana, l’europea i més enllà. A la vista del resultat de les passades eleccions generals, podia semblar que l’entesa de les esquerres amb el suport de partits que van secundar la moció de censura que havia descavalcat al PP del govern brindaria l’oportunitat que molts esperaven i esperen: al marge de particularismes, acabar amb la corrupció, encarrilar alguna solució a la crisi territorial i impulsar reformes socials. L’inesperat desacord de juliol entre el PSOE i UP per formar un govern d’esquerres abocava al desengany.

Era raonable, però, imaginar que els punts de vista entre el reformisme socialdemòcrata de Sánchez, que aspira a governar des de les institucions, i els plantejaments més insubmisos i inflamats de la nova esquerra filla del moviment dels indignats del 15M diferirien, però no fins el punt d’impugnar grans línies coincidents d’un programa d’esquerres. Aquesta era, almenys, la lògica que feia pensar en la possibilitat de pacte, que va resultar descartat amb la fallida investidura de juliol. Acceptem doncs que hi ha una altra lògica en la política que no s’explica pel fet que Iglesias i Sánchez no se suportin. Una explosió populista de signe divers ocupa la centralitat política i ho capgira tot assimilant la política europea a una muntanya russa amb constants sobresalts protagonitzats per lideratges que es diuen Johnson, Salvini, Iglesias, Puigdemont… No dic que siguin el mateix però coincideixen en la forma de fer política. El moment populista té lloc quan una societat s’atreveix a qüestionar-ho i a sacsejar-ho tot. És un moment èpic de desobediència i secessió que amenaça l’ordre establert. És el símptoma i al mateix temps la resposta a la tebiesa de la política institucional davant un evident malestar i percepció d’injustícia global.

Segons el filòsof argentí postmarxista Ernesto Laclau el populisme no és una simple retòrica o un recurs demagògic que s’adreça als sentiments més espuris de la comunitat. La simplificació i imprecisió del missatge populista no és un dèficit racional sinó una lògica i una forma de fer política. Segons Laclau el populisme pretén construir (el poble) un nou subjecte de l’acció col·lectiva capaç de reconfigurar un ordre social que és viscut com injust. Que existeixi una intersecció programàtica de propostes entre UP i el PSOE que faciliti formar un govern d’esquerres no és cap prioritat des del populisme d’esquerres. Des de l’òptica populista, el que importa és rearticular i unificar reivindicacions i diferents demandes insatisfetes de la ciutadania en un nou nucli per crear un nou ordre complet i construir una nova identitat popular. Així és el populisme: no va de programes sinó d’hegemonies. El populisme tampoc respon a unes essències ubicables en la topografia social de classe, de partit, d’ideologia… sinó que articula una pluralitat més oberta que desborda l’antagonisme dreta-esquerra. Hi ha populismes d’esquerres hibridats amb algun tipus de socialisme, la primera medicina dels quals és l’exigència d’una democràcia plebiscitària com a purificació d’un sistema representatiu corrupte (no ens representen). I populismes de dretes avesats a fer passar de contraban el propi egoisme identitari (primer nosaltres) al negar drets a migrants al·legant pèrdua d’identitat i de valors culturals, la majoria dels quals es combinen amb algun tipus de nacionalisme.

El moment populista ha esclatat a Espanya i a tota Europa enmig d’un clima social que manifesta decepció amb una política institucional que no ha estat capaç de vehicular i donar resposta a les demandes de la gent, i en conseqüència ha generat un sentiment col·lectiu d’insatisfacció. El populisme carrega contra l’ordre institucional i els seus fonaments. El rebuig popular es manifesta contra la política institucional, dretes o esquerres indiferenciadament, per haver governat per a les elits. No pretén reformar-lo sinó recrear-lo de soca-rel des d’un nou subjecte de l’acció col·lectiva (el poble) que s’ha rebel·lat contra el poder (la casta), o que reclama un projecte catalanista que trenqui amb l’estat espanyol, o que refusa els immigrants i les excessives concessions al feminisme i al moviment LGTBI, o que no vol cedir ni un bri de la sobirania del poble britànic, per posar alguns casos. El populisme no pretén negociar o pactar res sinó reemplaçar l’statu quo existent.

A Catalunya, el populisme nacionalista busca construir un nou vincle social on hi tindrien cabuda la pluralitat de demandes mitjançant la seva articulació equivalencial –en expressió de Laclau– d’una ciutadania decebuda i esporuguida pels efectes devastadors de la crisi. El convenciment de l’independentisme parteix de la crisi institucional d’un Estat espanyol que no ha sabut donar resposta a les demandes dels catalans. Alguns argumenten a manera de justificació greuges llunyans de dominació i d’humiliació històrica… però no cal. En una situació d’estabilitat institucional en què l’Estat s’hagués mostrat sensible i receptiu a les reivindicacions no hi hauria possibilitat de construcció de “poble” des d’una lògica populista. Tota identitat es construeix sempre a partir d’una tensió entre antagonistes. L’element comú que possibilita, segons Freud, la identificació entre els membres d’un col·lectiu és l’hostilitat comuna cap a algú o alguna cosa. Llavors el populisme ha de mantenir sempre fracturat l’espai polític, creant una frontera entre catalans i espanyols (independentistes i constitucionalistes) que estableixi bé els límits de la comunitat. El que aquí es pretén, com en el Brexit dur de Johnson, no és reformar la Constitució espanyola o pactar unes condicions de sortida de la UE en el cas del Regne Unit sinó crear un nou ordre complet: la “república catalana”. O, en el cas del Brexit, trencar tota lligadura i dependència amb la UE. No és que el trencament hagi de reportar més beneficis, ans al contrari. Però mantenir la fractura de forma permanent és la única forma de que no es desintegri el poble com a actor històric. Quan desapareix la divisió social el populisme toca a la seva fi.

En general, si alguna cosa manifesten els populismes és un mal funcionament de la democràcia representativa. L’explosió populista és símptoma avui a Europa de la decadència a la qual han conduit quatre dècades de neoliberalisme amb l’esclat final d’una gran crisi, encara no superada deu anys més tard. No es tracta de posar etiquetes als polítics perquè ningú respon mai del tot o gens a l’estereotip sinó d’entendre que una onada populista envaeix Europa, abstreta per les seves formes i símbols i relats, que està ajornant sine die la possibilitat de que Europa aixequi el vol i creï condicions futures de benestar.

Salva Clarós

Nota: per a una aproximació molt resumida a les lògiques pròpies d’aquest excés populista recomano la lectura de “Ernesto Laclau i Chantal Mouffe: Populisme i hegemonia” de Antonio Gómez Villar, publicat per Gedisa (2018).

Per què remenar el passat?

Fa cinc anys, vam viure un dels moments i més feliços de la nostra vida en parella. D’un dia per l’altre ens van dir que seríem mares d’un nadó acabat de néixer que es trobava a l’hospital. Amb l’ajut de moltes persones, l’endemà teníem la casa preparada i anàvem a buscar-lo. Després d’una setmana a casa, la Generalitat de Catalunya ens citava per dir-nos que havíem de tornar l’infant. El somni s’havia acabat deixant-nos una gran tristesa amb un regust molt dolç.

En aquest article no volem aprofundir en l’explicació del cas ni en el desenvolupament dels fets. Uns fets que afectaven una mare menor d’edat que manifestava que l’embaràs era fruit d’una violació intrafamiliar, un nadó sa que va estar a l’UCI de l’hospital durant 10 dies sense cap justificació i nosaltres, víctimes secundàries de la manca de diligència del sistema. Tampoc volem entrar en la nostra denúncia i reivindicació per millorar el sistema d’adopcions a Catalunya i per extensió, el sistema català de protecció de menors. Aquestes reivindicacions fa temps que estan sobre la taula i entitats i professionals també les denuncien. Hem fet un blog i ho podeu mirar amb calma, si us interessa: https://adopcionscatalunya.wordpress.com, o escoltar l’entrevista que ens van fer a RAC1.

Nosaltres volem parlar de com vam afrontar aquesta situació per superar-la. Perquè, a vegades, quan ho parlem, se’ns ha qüestionat amb tota la bona fe, per què seguir explicant i “remenant“ el passat, si només ens pot portar represàlies de l’Administració i se’ns anima a mirar endavant.

Creiem, però, que si vam poder superar el dol de la pèrdua i fer que la tristesa i la ràbia no ens paralitzés i així poder continuar amb el procés d’adopció, ha sigut per l’actitud que vam prendre i que es podria resumir en aquestes actuacions:

1. Entendre què havia passat

Per entendre-ho vam parlar amb moltes persones. Això no només ens va permetre sentir-nos acompanyades i estimades sinó que així vam conèixer una part del marc legal i administratiu de l’adopció a Catalunya que no se’ns havia explicat tot i que havíem fet el llarg camí des de la sol·licitud de l’adopció passant per la idoneïtat fins arribar a l’assignació d’un infant i haver signat una resolució d’acolliment preadoptiu.

2. Gestionar la indignació

La indignació que es deriva de comprovar les males pràctiques per part de les dues institucions que intervenen en el sistema de protecció de menors a Catalunya, l’ICAA i la DGAIA. Però també, pel tracte prepotent i sense cap empatia de les professionals de l’ICAA, parapetades en uns protocols, que a dia d’avui no s’han revisat i que serveixen com a resposta a qualsevol qüestionament que se’ls faci, ja que no fan cap reconeixement d’error.

Què podíem fer perquè aquesta actuació imprudent i precipitada per part de l’administració, no es tornés a produir? Vam decidir que ho denunciaríem i que no ho deixaríem. Aniríem fent sense obsessionar-nos. Per això vam anar al Síndic de Greuges, que no va ser ni eficient ni eficaç en la seva feina. Després va venir una compareixença a Fiscalia i, finalment, quan vam considerar que era prudent, vam fer públic el cas en l’esmentat blog. Aquest blog no només vol ser una denúncia, també vol ser un mitjà de comunicació amb altres persones que han fet o volen adoptar a Catalunya, amb informacions d’utilitat.

Aquest article no vol ser un manual d’autoajuda. La nostra experiència ens ha demostrat que no hem tingut mala sort sinó que hi ha més persones que han passat per situacions similars o pateixen per l’actuació d’aquestes institucions. Parlar-ne i denunciar-ho ens ha fet cada cop més fortes i ens dona esperances d’anar aconseguint canvis en el tracte cap a les persones que estan en espera d’adopció i en la millora del sistema de protecció de menors a Catalunya. Potser encara trigarà, però nosaltres hem intentat posar-hi un granet de sorra.

I tot això no impedeix que ara puguem gaudir plenament de la nostra filla, una nena meravellosa que vam adoptar posteriorment, i de totes les coses bones de la vida.

En el proper número en continuarem parlant, intentant respondre a una altra pregunta que ens fan: però això com pot ser?

Tresa Guarro
Laia Serra

Llei o vida? Amor

No acostumo a escriure sobre política, però aquesta vegada així ho faig, o com a mínim a mode d’introducció a on vull arribar. Cada mes de setembre, especialment des de la nefasta sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, la celebració de la Diada de Catalunya és converteix en l’inici del curs polític (social, econòmic, de les persones…) a casa nostra i també a Espanya. Enguany vindrà acompanyada en el temps d’una nova sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del setembre i octubre de 2017. Quan serà?

Aquesta sentència esperada per tothom, exposarà allò que els excel·lentíssims senyors (i una senyora, anomenem-la: Ana María Ferrer) jutges de la sala del Penal considerin just i això ho raonaran des dels fonaments de dret que trobin necessaris per poder justificar-se. Què dictaminaran? Com ho fonamentaran?

Si hi ha sentencia condemnatòria, el Ministeri de Justícia trobarà les justificacions adients per adjudicar centre penitenciari a prop o lluny de casa, per aplicar d’una manera o una altra els procediments establerts en allò referent a la presó, permisos, visites, accés a tercer grau, etc… i posteriorment el Govern de la nació trobarà les justificacions adients per concedir o no un possible indult. Quines seran aquestes?

I tot l’anterior en base a l’interès de la justícia. Però… quin és l’interès d’aquesta divina senyora mig despullada amb ulls tapats i una espasa i una balança a cada mà? I en aquest cas concret de la Causa especial 20907/2017? De la justícia divina? La justícia estatal espanyolista? L’europea? La venjativa? La que busca solucions?

I no sé si serà només l’interès judicial el que compti: Què interessa, realment, ben en el fons? A qui interessa? En interès, de què? De la unitat d’una suposada Espanya secular, basada ara en el text escrit de La Constitució de 1978? D’interessos particulars i amagats d’algunes famílies o oligarquies? D’una estructura centralista que menysprea les altres cultures de la península? D’un suposat amor entre ciutadans que cada cop va virant cap a malfiança, fins i tot odi?

Massa preguntes: Quan serà? Què dictaminaran? Com ho fonamentaran? Quines seran aquestes? Justícia divina? Estatal espanyolista? Europea? Venjativa? La que busca solucions? Què interessa? A qui?… I massa poques respostes, ara com ara.

Les persones sinceres i amb una certa experiència, també els tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial, encapçalats pel Rei, saben que la llei és interpretable, com també ho és la Bíblia per a les (persones) cristianes versades i netes de cor. Així és com davant d’un passatge ja sigui de l’Antic o el Nou Testament, els creients en Jesucrist, formats, nets de cor i que cerquen per on bufa l’Esperit, saben trobar la visió cristiana més adequada per al moment vital i la situació concreta personal o social. Així és com davant el passatge de Sodoma i Gomorra (Ex 20-21) uns hi veuen una condemna explícita a les relacions entre persones dels mateix sexe i altres hi veuen una condemna contra la falta d’hospitalitat; uns no fan cas del passatge i altres arriben a atacar parelles estables de dos homes, tot i que siguin signes d’amor.
També del text de l’evangeli de les espigues arrencades en dissabte (Lc 6,1-5) de principis de setembre, veiem com als fariseus els interessa el gran atemptat dels deixebles contra la llei jueva escrita, i Jesús ens presenta la llei de la vida, l’interès general que és la persona i les seves necessitats.

Massa preguntes obertes. Massa immobilisme. Massa lligam al paper espanyol escrit, que representa la Constitució de 1978, “lligada i ben lligada” –recordant aquell “atado y bien atado”– amb un procés gairebé impossible de reforma (arts. 166-169).

I ben poques respostes, fins ara. Convido els implicats amb responsabilitat de gestió en tot aquest procés, a pensar-hi: I si algú comencés a posar per davant de la llei, l’amor? De la constitució, les persones? De les paraules buides, les pensades? Del mètode d’atac i defensa, la proposta? De l’egocentrisme, la relació? Del discurs Espanya-Catalunya, al de pobles de la península? De l’és meu, a és nostre? Del sentit de possessió, al de compassió? D’allò escrit, a la vida?

I a les lectores d’aquest text, animar-les a preguntar-se sobre la gestió concreta que fan a la seva vida d’aquesta dicotomia llei-vida.

La meva proposta: l’amor; autoestima i amor per l’altre.

Sergi Bernabeu

L’Hospital de Campanya Santa Anna. El sentit d’una iniciativa

Quan heu viatjat per alguna ciutat d’Europa segur que us heu trobat alguna vegada una vella església gòtica reconvertida en sala d’exposicions, cafeteria, floristeria o saló de desfilades de moda. A Amsterdam, per exemple, ho podeu trobar. La secularització, el decreixement del nombre de fidels i de preveres ha urgit els responsables d’aquelles diòcesis a treure un rendiment econòmic amb el lloguer o venda de les esglésies sense feligresos per a poder subvenir al cost d’altres necessitats, com el manteniment d’altres esglésies i edificis d’ús pastoral o el sosteniment dels preveres grans.

En el Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats celebrat a Barcelona el 2014 es van plantejar dues grans orientacions de cara a la reorganització de les parròquies de centre ciutat: Cal passar del territorial al cultural i del racional al simbòlic. És a dir, les parròquies del centre de la ciutat ja no es poden regir pel criteri de la territorialitat (atendre als feligresos del propi territori) en part perquè en moltes d’elles no hi ha habitants donat que tot és ple d’hotels, restaurants, bars, grans magatzems i cinemes i botigues, i perquè avui dia tothom tria a quina església vol assistir en funció de com s’hi desenvolupa la litúrgia o altres serveis. La parròquia de centre ciutat s’ha d’especialitzar en atendre un interès cultural –els universitaris, els llatins, els artistes, els esportistes, els joves de les diverses tribus urbanes…– o una necessitat social (els refugiats, els vells que viuen sols, els qui dormen al carrer). I d’altra banda en aquesta renovació de la parròquia de centre ciutat hi pot tenir el seu paper la importància del valor simbòlic del tipus d’activitat que s’hi realitza. Hi ha un missatge que també es transmet amb la força icònica dels signes.

Aquest és el sentit de la iniciativa que des del gener del 2017 es va posar en marxa a l’Hospital de Campanya Santa Anna, just darrera el Hard-Rock Cafe de la plaça Catalunya. Abans que el conjunt gòtic de l’església i claustre de Santa Anna esdevingui merament un part temàtic per a turistes (gran repte d’altres temples emblemàtics de la ciutat, per cert) o que en un futur hagués de compartir la sort d’aquelles esglésies “dessacralitzades” d’Europa, ens va semblar adient seguir, entre d’altres, les dues orientacions del congrés abans mencionat.

Les circumstàncies d’una forta onada de fred i la preocupació compartida per les diverses institucions dedicades als qui viuen al carrer al Raval i al Gòtic (Arrels, Vincles, Dit i Fet, Germanetes de l’Anyell, entre d’altres) van forçar l’obertura de Santa Anna per acollir els qui en aquells dies no tenien aixopluc. Amb aquesta intenció es van preparar dotze llits a l’antiga sala capitular que la primera nit ja va quedar desbordada. A la quarta nit ja eren unes vuitanta persones les que dormien ocupant excepcionalment tots els bancs de la nau central.

Val a dir que la ràpida intervenció de Càritas de Barcelona i també, una mica més reticents, dels serveis socials de l’Ajuntament, va fer que a la setmana vuitanta persones fossin ateses per un equip de treballadors socials que les van derivar cap a albergs, pisos de Càritas o altres indrets. Els responsables de Càritas van copsar que calia salvar el carisma de la iniciativa. En efecte, passat el primer moment d’improvisació, l’Hospital de Campanya Santa Anna es configura no pas com un dormitori nocturn, ni com un menjador, sinó com un casal on de dia s’hi acull, per escoltar i orientar les persones que dormen al carrer i no tenen on anar de dia.

De fet es dedica als acollits un vint-i-cinc per cent de l’espai “sagrat”. Es a dir la capella de la Pietat (entrant a la dreta) amb capacitat per a unes seixanta persones assegudes, on s’hi serveixen cent vint esmorzars –només esmorzar– per torns i on un equip de cent trenta voluntaris i voluntàries, en torns setmanals de tres hores fan possible l’acolliment i el diàleg.

Hi ha també, com suggeria el congrés de pastoral de les grans ciutats, un missatge i un valor simbòlic en el fet de col·locar els pobres en una part de l’espai sagrat: potser amb una mentalitat cartesiana hem separat massa la litúrgia de la caritat, fins al punt que la societat ja no percep la vinculació de les grans iniciatives de caritat amb la vivència cristiana que les sosté. Per dir-ho ràpid, a l’Hospital de Campanya Santa Anna entrem tots –acollits, voluntaris i feligresos– per la mateixa porta i seiem tots a la mateixa taula que, ordenadament i fent cada cosa al seu temps i amb el context propi, esdevé taula de menjar i de conversa, taula d’orientació professional, i taula de la Paraula i de l’Eucaristia compartida.

Xavier Morlans

L’Associació de familiars d’afectats per trastorn de conducta (AFATRAC)

L’associació AFATRAC representem un col·lectiu de pares i mares “desesperats” (per “desassistits” i “frustrats”), amb fills amb trastorn greu de conducta procedents de diferents patologies mentals prèvies. Els nostres fills es troben en diferents estadis de gravetat, però tots segueixen una mateixa clínica.

Es tracta d’alguns adults però la majoria adolescents, quasi nens encara, que s’escapen de casa, passen nits fora, al carrer, a casa d’algun desconegut, sense por, consumeixen alcohol i cànnabis (i altres substàncies posteriorment), i son promiscus sexualment. Agressius amb la família, amb altres… Ens roben. Ens destrossen la casa i la vida.

Aquests trastorns provoquen dificultats en totes les àrees. El consum d’alcohol i de cànnabis a edat molt primerenca acaba en més fracàs escolar. I és molt fàcil passar a consums més importants: crac, heroïna.. No poden accedir a estudis posteriors, ni oficis… ni treball.

Per poder dur a terme el tractament biopsicosocial que necessiten aquests nois i noies, els pares que poden, han d’ingressar-los en centres privats, ja que no hi ha centres de l’Administració pública que els puguin atendre adequadament, la qual cosa comporta una despesa econòmica molt elevada a la qual moltes famílies no poden accedir o cedir la seva tutela a la Generalitat… Si aconseguim pagar-ho, al sortir ens trobem sense continuïtat en el tractament i tornen a recaure.

Hi ha nois i noies que, malgrat el treball dels terapeutes i l’esforç de les famílies, són casos crònics que necessitarien un centre de llarga estada on poder viure i treballar… que actualment no existeix, i com a conseqüència, aquests joves es queden sense una solució terapèutica que provoca que el destí de molts d‘ells sigui la presó o el cementiri.

Els nostres nois que han estat a la presó (si tenen la sort que els admetin a psiquiatria…) és on han estat millor: límits que venen de fora (i que per tant ells no han de posar-se), control en els horaris, en els àpats, en la presa de medicació… activitats en les quals han de participar, vigilància contínua, accés a teràpia obligatòria, activitats esportives i sanes…

Però la presó no pot ser el substitut de la Sanitat. Prèviament s’ha de cometre un delicte i, doncs, ¿han de cometre un delicte perquè els nostres fills rebin un bon tractament?

Fruit de les nostres experiències, i de la manca de perspectives de solució en un futur a curt termini, AFATRAC va comparèixer en el Parlament de Catalunya el 5 de juliol de 2017, amb una unànime acollida i comprensió envers la nostra problemàtica. Podeu llegir aquí el discurs que vàrem pronunciar al Parlament.

I de resultes d’aquesta compareixença el Departament de Salut de la Generalitat va crear al novembre del 2018 el “Programa d’abordatge integral sobre els casos de salut mental en casos d’elevada complexitat en salut mental” que dirigeix Magda Casamitjana, en la qual tenim posades tota la nostra confiança i esperança.

Veieu la nostra web. En ella sabreu qui som i què fem.

Estem federats a la Federació de Salut Mental de Catalunya (SMC), formem part de la Coordinadora de “Asociaciones de Adopción y Acogimiento”, que agrupa més de 13 entitats y estem en contacte amb totes les associacions i col·lectius que treballin en salut mental i addiccions.

Ara per ara la nostra feina es:

    • Posada en comú i suport mutu. Grups d’ajuda mútua GAM.
    • Reunions amb professionals.
    • Incidència política en els àmbits de salut, justícia, educació, famílies i afers socials.
    • Promovem la creació de recursos terapèutics idonis.
    • Organitzem jornades monogràfiques. Properament (6 de febrer 2020) organitzem la 1ª Jornada d’AFATRAC: Repensem la justícia.
    • Mantenim i afavorim tots els contactes possibles amb les associacions i entitats relacionades amb la salut mental i el consum de drogues (patologia dual) per treballar plegats en la prevenció, tractaments i sortides laborals pels afectats.
    • Promovem la formació assistint a congressos, cursos i jornades.

Tots aquests motius ens mouen a oferir-nos per promoure xerrades informatives, divulgar la nostra xarxa de suport mutu entre famílies (GAM Grup d’ajuda mútua) i assessorament psicològic, educatiu, legal, etc.

Montserrat Boix

Podeu llegir les cartes publicades per dues mares fundadores, a La Vanguardia i El Periódico al maig del 2016.