Dones de poca ciència, però de molta saviesa

…i de la fe que es necessita per a transformar el món, en la parcel·la que a cadascú li és donada. Aquest és un títol que li escau a Francisca Pascual Doménech, nascuda a Montcada (València) l’any 1833, filla d’una humil família de pagesos que no va poder donar-li estudis, vetats en aquella època als més pobres. Treballadora de fàbrica de filatures des de ben jove, va experimentar aviat la duresa de la feina, l’esgotament dels 14 quilòmetres de recorregut diari a peu i un horari i condicions que avui reclamarien tota mena de protestes sindicals. Però va ser en aquest dia a dia on es va mostrar i forjar la seva gran qualitat humana i la seva sensibilitat.

Els seus ulls estaven posats en Déu i en les seves companyes que patien aquelles dures condicions. Sense diners i amb menys possibilitats de lluita, els va proposar llogar un pis a la capital on hi podrien residir durant la setmana, compartir despeses, descansar, parlar… Una cosa ben senzilla, però va ser el primer pas. Com moltes dones del segle XIX, conscients de les necessitats que les persones més desgraciades patien, va saber interpretar el missatge del Jesús de l’Evangeli en favor dels germans i germanes més desvalgudes. La fe, la pietat, l’experiència de la misericòrdia de Déu, aguditzen la perspicàcia, fan viure amb els ulls oberts, donen l’empenta per a buscar recursos i fan cercar solucions allà on la societat/l’estat encara no n’ha sabut trobar. De quantes dones amb empenta podríem parlar!

Francisca era tan pobra que ni tan sols podia entrar en un convent, motiu pel qual va recórrer al Beateri de Terciàries de Sant Francesc d’Assís, on podia endinsar-se en la pregària i la caritat. La seva personalitat i prudència van fer que les companyes l’elegissin superiora d’aquella fraternitat, i a fe que en va fer: va fomentar la vida comunitària fent realitat el seu projecte de fraternitat, va obrir les portes del beateri al món, i juntes van tractar de remeiar les necessitats més urgents: cecs, sords, ancians, leprosos. Un altre pas!, que perdura en les germanes d’avui des de la congregació de vida religiosa que va fundar, lliurada també ara als nous apostolats que les mancances humanes exigeixen.

Aquell somni de la jove filadora, als 40 anys es concretava en una fraternitat senzilla, alegre i solidària, inserida enmig dels homes i dones del seu poble i del seu temps, i els d’avui, concretada en un ventall d’implicacions en els diversos camps de la realitat que pateix la societat en general i dels més pobres en particular. En aquells moments s’havia de tenir cura de la promoció i dignitat de les dones obreres, es van crear “guarderies” no sols per a tenir cura dels infants sinó també per a formar les mainaderes, cuines econòmiques (els “menjadors” actuals), escoles dominicals i nocturnes (a quantes dones ens han ajudat!), asils-hospitals per a ancians i ancianes malalts i necessitats. Amb tot, i fent suma amb altres moviments semblants de l’època, els esforços de les germanes es van orientar d’una manera especial vers la formació de nenes i noies i, amb un carisma encara més afinat, a l’educació de nens i nenes sordmuts (no-oients, diem avui) i cecs. Un compromís que ha obligat a moltes de les germanes a preparar-se en profunditat en les tècniques i mètodes més apropiats en aquest camp d’ensenyament especialitzat.

L’ara ja mare Francisca va morir l’any 1903, deixant darrere seu un estol de “cases” tant a l’Estat Espanyol com a Amèrica del Sud i Àfrica i dedicades als serveis apropiats. Està en camí de ser reconeguda per tota l’Església com a model de santedat, una santedat d’ulls oberts.

Francisca, de teologia no en sabia pas gaire, tampoc va ser una feminista a ultrança, ni tan sols feminista, perquè ni el concepte podia conèixer. No va ser una lluitadora amb la bandera del reconeixement de les dones en la societat ni en l’Església, ni una lletrada. Va ser una dona d’una profunda adhesió a Déu amb els ulls ben oberts a les necessitats del seu món, davant les quals només entenia una cosa: fer sempre el bé amb senzillesa, alegria i misericòrdia des de la fraternitat. A les seves seguidores, i a cada una de nosaltres, toca viure aquest missatge segons les exigències del nostre espai i temps perquè, sigui a la catequesi o a la universitat, a les parròquies o a les associacions socials i polítiques del poble o ciutat, en el lloc on es prenen les decisions en l’Església o en la societat. Arreu ha de ser reconeguda, conquistada i exigida la dignitat de les dones, que no es mostra amb paraules i discursos, sinó en els fets. En l’Església que estimem encara hem de parlar de conversió!

Roser Solé Besteiro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s