El diàleg interreligiós (i 3)

Parlant, la gent s’entén….

…tots en tenim l’experiència, però també és cert que no ens escoltem, que no deixem acabar els arguments a l’altre, que el tallem per dir-hi la nostra… Solem ser molt impetuosos i no ens adonem prou que, a més a més d’una mica d’humilitat intel·lectual i una certa actitud espiritual d’obertura a la riquesa de l’altre, són necessàries unes condicions formals que són pròpies de tot diàleg. Són condicions molt concretes que es refereixen al subjecte del diàleg, als coneixements que té sobre el tema dels que es tracta, a la llibertat d’expressió de tothom i a la socialització. Aspectes inspirats en el filòsof Habermas. Nosaltres hi introduïm unes preguntes per a facilitar el veure i el jutjar i posar en pràctica el que hem de corregir:

1.- Cap participant no pot contradir-se. Perquè a part de l’embolic, no permet avançar en el diàleg. Potser voldrà dir que no ens hem preparat prou.

2.- Un altre participant no pot emprar una mateixa expressió o terme amb un significat diferent. Cal, doncs, un acord previ en els conceptes. Per exemple, quan diem “Déu”, “revelació”, “religió”, “mística”, “espiritualitat”, “litúrgia”, “Jesús”, “Jesucrist”… ¿tothom parla del mateix? Quantes discussions estèrils sobre religió/espiritualitat perquè no som capaços de posar-nos d’acord amb el concepte?

3.- Tothom pot posar en dubte qualsevol afirmació. Dubtar no vol dir negar, és una manera de voler aprendre, de rectificar si cal, rebutjar o recuperar amb més fermesa el que era simplement una creença o una opinió.

4.- Tothom pot manifestar les seves posicions, desitjos i necessitats. Respectem la llibertat d’expressar-se  de cada membre? Posem atenció en el que diu?

5.- Tot subjecte capaç de parlar i d’actuar ha de poder participar de la discussió. Què  passa en les nostres reunions?, segons qui parla ja fem ¡uf! Sentim, però no escoltem. A vegades ni tan sols fem l’esforç d’entendre els arguments que es posen en una proposta senzillament perquè no valorem aquella persona.

6.- Tothom té les mateixes oportunitats de parlar. És real aquesta afirmació?

No és fàcil, oi? Si pensem en totes aquestes condicions, aplicades al diàleg interreligiós,  podem pensar que mai arribarem a una bona entesa perquè en cap de les religions es compleixen tots els requisits, ni en cap dels diàlegs, perquè totes fallen en un o altre dels requisits que s’exigeixen. No cal espantar-nos, sinó tenir la gosadia de posar-ho en pràctica cada dia, a cada reunió, perquè no hi ha classe teòrica, hi ha aprenentatge.

A partir d’aquí, fem-nos una pregunta: ¿On aprenem a dialogar?

Per a dialogar cap enfora de l’Església cal que cap  endins fem tres coses: la primera dialogar nosaltres mateixos amb la Paraula de Déu, deixar-se interpel·lar, pregar, formar-se en el contingut del propi credo. Busques aquest coneixement? En el nostre entorn normalment Déu n’hi do la quantitat de possibilitats de formació que tenim; arreu s’ofereixen cursos, cursets, conferències, tallers o seminaris sobre el propi cristianisme i sobre altres religions no cristianes, especialment de l’Islam i del Judaisme.

En segon lloc, fer l’experiència de diàleg a l’interior dels teus grups, per descobrir allò que has de polir i posar a prova els teus coneixements i la teva actitud dialogant. Hi ha diàleg en les nostres comunitats? ¿En el Consell Pastoral del bisbat? Potser massa vegades, quan tothom ha acabat de fer la seva exposició el temps ja s’ha acabat… fins la propera trobada. Si no hi ha diàleg a l’interior de la nostra Església, ¿què aportem al diàleg interreligiós?

I, en tercer lloc, buscar què hi ha en l’àmbit de l’Església Universal, quines possibilitats de diàleg tenim. Per exemple, darrerament hem tingut ocasió de participar en la consulta que va preparar el sínode de bisbes per a tractar les qüestions de família i que ha culminat en l’exhortació apostòlica L’alegria de l’amor. Hi vam participar? Se’ns en va donar l’ocasió en la parròquia? Ens ha interessat conèixer els documents més importants de l’Església? Perquè sense coneixement no hi ha diàleg.

En el primer article recordàvem el desig de l’Església del Vaticà II que ens insta a conèixer i dialogar amb les persones d’altres religions a fi de “col·laborar amb ells en la recerca d’un món de pau, llibertat, justícia social i valors morals”;  tant de bo el diàleg ens porti a viure en pau, llibertat i justícia, amarat de l’amor del Déu de totes les manifestacions religioses que vol que tots ens estimem… més que no pas que tothom cregui el mateix.

Roser Solé Besteiro